65 Masos, “Pobles”, “Vilanoves” I Riberes

Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV

Xavier Soldevila

Introducció

Estudiar el paisatge i el poblament de la part més meridional de la Marina de la Selva abans del 1400 és paradoxal. I ho és perquè si avui, ja encetat el segle XXI, a algú se li demanés identificar una contrada catalana muntanyenca, poc poblada i mal comu- nicada, de ben segur que la darrera opció seria l’anomenat Alt Maresme. Si la mateixa pregunta es fes a algú que hagués viscut vers el 1300, en canvi, no tindria cap dubte a respondre que la Marina de la Selva. És aquesta la zona compresa entre la riera d’Arenys i el grau de la Tordera, a l’extrem sud de l’ardiaconat de la Selva, al bisbat de Girona; o, si es vol, als termes dels castells de Montpalau i Palafolls. Això no vol dir, és clar, que aquesta fos una imatge fixa perquè des de les darreres dècades del tres-cents el panorama va començar a canviar de forma significativa. I són justament aquests canvis, des de l’òptica del poblament, el que pretén resseguir aquesta comunicació.1

1 La documentació emprada serà essencialment de naturalesa notarial, procedent sobretot de l’Arxiu Fidel Fita, d’Arenys de Mar (des d’ara, AHFF), bàsicament dels fons de Palafolls i, en una mesura menor, de Montpalau.

65 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

La presència humana abans del segle XIV: parròquies i masos (i veïnats)

La documentació dels segles XII, XIII i XIV evidencia que el territori de la Marina de la Selva estava organitzat a partir del marc parroquial.2 Que la trama parroquial era una realitat ben assentada ens ho testimonien les Rationes Decimarum dels anys 1279 i 1280 quan —avaluant el valor dels beneficis eclesiàstics per a la fiscalitat papal— ubicaven dins l’ardiaconat de la Selva del bisbat de Girona les esglésies parroquials d’Hortsavinyà, Santa Maria de Pineda, Sant Pere de Pineda, Palafolls, Vallmanya, Arenys, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta i —dins de la zona d’influència del monestir de Ro- ca-Rossa— de Tordera.3 Tot i que no sempre podem datar la constitució dels temples parroquials, les primeres referències poden remuntar-se a èpoques ben reculades: l’església de Santa Maria de Pineda és consagrada el 1079,4 la de Sant Pere de Pineda s’esmenta el 1185,5 la primera referència de la de Santa Eulàlia d’Hortsavinyà data del 1080, la de Sant Genís de Palafolls és citada per primera vegada ja el 948 i la seva consagració data del 1079,6 la de Sant Miquel de Vallmanya es documenta ja el 1021, la de Sant Cebrià de Vallalta el 1019, la de Sant Iscle de Vallalta el 1032, la de Sant Martí d’Arenys —la més antiga de totes— el 8787 i la de Sant Esteve de Tordera s’esmenta el 977.8 Una ullada a la documentació d’aquests segles, a més, ens mostra que, amb l’excepció de Tordera, tots els temples esmentats eren esglésies de muntanya,9 i que cap d’elles va generar al seu voltant un nucli de població mínimament significatiu. Dit d’una altra manera, l’actualment pobladíssima zona del litoral estava buida de cap gran nucli de població.

2 Evidentment que també existia el marc territorial que definien els castells termenats de Montpalau i de Palafolls, ja evo- cats al capítol anterior. De la seva efectivitat, no en tenim cap dubte: eren el referent de la senyoria jurisdiccional de la noblesa. Del seu valor afectiu, potser ja no se’n pot dir el mateix. En qualsevol cas, està clar que mai varen desplaçar la referència parroquial que va mantenir-se inqüestionada durant tots els anys treballats. 3 Rius Serra, José (Ed.), Rationes Decimarum Hispaniae. (1279-1280). I. Cataluña, Mallorca y Valencia. Barcelona, 1946, p. 73. 4 Pons i Guri, Josep Maria i Rodriguez Blanco, Jesús (A cura de), Inventari dels Pergamins de l’Arxiu Històric Municipal de Calella. Barcelona, 1990, document 1 (17-I-1079). 5 AA VV, Catalunya Romànica. Barcelona, 1992, vol. XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, p. 528. 6 AA VV, Catalunya Romànica. Barcelona, 1992, vol. XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, p. 506. 7 Per a Vallmanya, Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta i Sant Martí d’Arenys, a AA VV, Catalunya Romànica. Barcelona, 1992, vol. XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, p. 452-3. 8 AA VV, Catalunya Romànica. Barcelona, 1992, vol. XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, p. 522. 9 Cal ser prudents pel que fa al temple de Santa Maria de Pineda atès que no és en absolut evident que es trobés en el seu emplaçament actual, és a dir, el que a finals del segle XIV ja es coneixeria com la pobla de Buada. Així, si repassem els habitatges i solars de la vila o “pobla de Buada o de Pineda” que, de manera minuciosa, descriu el capbreu dels drets de Bernat Roger, batlle de Calella i hereu de la casa de Pineda a principis del segle XVI, ens adonem que al nucli de població no hi havia cap temple.

66 q Xavier Soldevila i Temporal r

Les raons ens són, encara, desconegudes. I més si tenim en compte que aquesta zona va estar ocupada, sembla que sense grans trasbalsos, per diferents viles i assenta- ments romans en època antiga.10 Els motius tradicionalment adduïts per aquesta realitat —la presència d’aiguamolls al litoral i l’amenaça dels atacs pirata— tenen poc fonament. De zones humides, se’n documenten molt marginalment i, a més, sovint només a través de la toponímia, circumstància que ens fa dubtar de la seva existència real als segles medievals. El 1386 es parla d’una feixa a “la Llacuna”, a Santa Maria de Pineda; o d’un camp a l’Estanyol, a la desembocadura de la riera de Sant Genís el 1503.11 A més, tampoc hi ha el menor indici, ja als segles XIV i XV, de treballs d’assecament i de drenatge d’aquestes hipotètiques zones humides litorals. I, en segon lloc, els atacs pirata es podien produir en altres zones costaneres com el litoral empordanès o a llevant de la Tordera que sí que estaven poblades. Aquesta evocació del perill vingut del mar, d’altra banda, oblida del tot que les falconades corsàries varen esdevenir un problema realment seriós a partir del 1450 amb la decadència del poder marítim aragonès, justament quan les poblacions del litoral, les que ara ens interessen, varen acabar de consolidar-se. Dins dels termes que definien les parròquies tan sols s’hi localitzava una xarxa d’hàbitat dispers densa i impossible de reconstruir amb precisió: masos i altres unitats menors com bordes. Entre la parròquia i el mas encara era possible destriar una unitat mitjana d’enquadrament territorial que era el veïnat. Es tractava d’un agrupament de masos, més o menys propers però sense cap articulació urbanística que els donés coherèn- cia.12 La freqüència amb què la documentació parla dels veïnats de Capaspre, de Menola o de l’Arboceda —tots a la parròquia de Santa Maria de Pineda—, de Riu —a la parròquia de Sant Pere de Pineda— de la Vall d’Alfatà —mig partit entre les dues parròquies de Pineda—, de Casanons o de la Burgada —a la parròquia de Sant Genís de Palafolls—, de la Cortada —a Sant Iscle de Vallalta—, de Buadella i de Cruanyes —a Sant Cebrià de Vallalta— o de Gascons i Torrentbò —a Sant Martí d’Arenys— ens donen la mesura del seu valor simbòlic i pràctic en un territori on, cal insistir-hi molt, no hi havia nuclis de població.

10 Olesti i Vila, Oriol, El territori del Maresme en època republicana (s. III-I a.C.). Estudi d’Arqueomorfologia i Història. Mataró, 1995. 11 AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 544 (28-III-1386) i Arxiu Històric Municipal de Sils (des d’ara, AHMS), Fons Medinaceli, capbreu del 1502, capbrevació de Joana, dona de Jaume Vives, àlies Oliver Duran (4-II-1503). 12 Mallorquí, Elvis, “Els veïnats: orígens i evolució d’una demarcació territorial a l’interior de les parròquies del bisbat de Girona, segles X-XIV”, dins Poblament, territori i història rural. VI Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida, 2009, p. 363-398.

67 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

1.- Riberes, pobles i vilanoves: la gran transformació

Tot aquest panorama propi dels segles centrals de l’edat mitjana havia de quedar profundament trasbalsat a partir de mitjan segle XIV quan les grans catàstrofes demogrà- fiques varen definir un nou escenari històric a la Catalunya medieval. No és aquest el lloc de resseguir les diferents falconades de pestes i epidèmies però està clar que aquestes es varen produir: el 1394, per exemple, es feia constar que el mas Torrent de Sant Iscle de Vallalta “ja abans de la gran mortalitat que, per judici diví, va venir per tot l’univers l’any del senyor del 1348, era deshabitat”.13 I, de fet, l’abundància amb què les fonts de principis del segle XVI parlen de masos aterrats i abandonats —o incorporats als masos supervivents— a qualsevol de les parròquies de la zona és una mostra més dels seus efectes devastadors.14 La reorganització —i simplificació— de la xarxa de masos no va ser l’única transformació del poblament que va produir-se a partir de mitjan segle XIV. Una altra havia de ser encara més definitiva i, a més, quasi exclusiva d’aquest racó de món: la creació d’un rosari de poblacions concentrades a la fins aleshores deserta façana litoral. Un procés que semblaria respondre a dues tipologies: o bé impulsat per la noblesa feudal —i d’aquí els noms, absolutament evocadors, de “vilanova” i “pobla”— o bé més espontani i, simplement, tolerat pels senyors, i que es manifestaria sobretot en les “riberes”. Ja respongués a una o altra tipologia, està clar que un procés com aquest resulta enorme- ment significatiu atès que va batre el seu ple justament en els anys en què, a partir de les grans mortaldats esmentades arreu de Catalunya —i del món occidental— el poblament es contreia i reculava.

13 AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 5 (28-V-1394). 14 Un “mas enderrocat”, dit mas Martí, “a la serra del castell de Palafolls”, a Arxiu Històric Municipal de Sils, Fons Medi- naceli, capbreu del 1502, capbrevació de Pere Domingo (7-XI-1502); el mas Xifre, deshabitat, a Sant Pere de Pineda, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Salvi Rossell (14-IV-1505); el mas Moguer “ara enderrocat”, a Santa Maria de Pineda, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió d’Antoni Coma de Font (8-XII-1506); el mas Serra, enderrocat, de Sant Cebrià de Vallalta, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Joan Vallmanya (23-II-1507); el mas Palau, enderrocat i deshabitat, a Sant Iscle de Vallalta, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Joan Camps (15-II-1508); la borda dita Montrós, enderrocada, a la Vall de Canet, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confes- sió d’Antoni de Peramà (21-II-1508); o el mas Lledó, enderrocat, al veïnat de Subirans de la parròquia d’Arenys, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió d’Antoni Colomer (31-V-1508), entre molts, moltíssims altres exemples.

68 q Xavier Soldevila i Temporal r

1.1.- La iniciativa senyorial: Calella, Pineda, Malgrat i Sant Pol

Pel que fa a les poblacions crescudes gràcies a l’impuls senyorial, quan la docu- mentació ho permet, podem resseguir-ne la creació i primeres passes. Aquest és el cas de la pobla de Calella, la història de la qual és ben coneguda. L’any 1327 el rei Jaume II concedia a Bernat de Cabrera —que no tenia encara la plena jurisdicció del terme del castell de Montpalau— permís per celebrar un mercat setmanal i una fira anual al terme del castell. Poc després, el mateix senyor promulgava un seguit de franqueses i establia una zona on aquestes s’aplicarien, a fi de crear una població on s’establís el mercat. La zona escollida —a llevant de la riera de Capaspre i sota el turó del Mujal— va ser la que va donar lloc a la nova pobla de “la Calella”.15 A la nova població, a més, s’estipulava que —tal com exposava una còpia cinc o siscentista dels privilegis originals, avui perduts— “hage cascun pati de terra o establiment de cases o alberchs qui.s faran en lo dit loc o pobla de Calella o allà on assignat es, ço es a saber d.ample e de llonch de quiscuna part VII canes”.16 La promoció del nou nucli anava lligada a la concessió de franqueses als nous habitants: exempció del pagament del blat d’acapte —cens degut als senyors juris- diccionals—, reducció de la remença a 10 sous per als homes i per a les dones vídues, i a 5 sous per a les donzelles, exempció de tragines i missatgeries forçades i, encara, re- ducció a la meitat del terç que cobrava la justícia d’aquells deutes en què havia intervingut per forçar-ne el pagament.17 Al llarg del segle XIV ja hi ha testimonis de poblament del nou nucli: el 1338 Bernat de Menola, cavaller i procurador del noble Bernat de Cabrera, cedia a un home oriünd de Tordera un pati al costat de la plaça de la pobla de la Calella a fi de bastir-s’hi una casa;18 el 1358 un home de Calella venia a Guillem Salvador una casa amb una peça de terra annexa “al lloc de Calella”, al costat del “camí que passa per allà” i amb les “bigues, teules, cabirons, embans i aigüeres” que hi havia, tot plegat per 15 sous i salvant el dret de l’abat del monestir de Sant Salvador de Breda;19

15 El topònim es documenta molt abans i, en qualsevol cas la referència topogràfica a una “cala petita” està clara, quan encara a la darreria del segle XIV la població era citada com “la pobla de.la Calella, a AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 551 (16-VI-1400). El 1391 Pere Flequer “de la Calella” devia 6 lliures, 1 sous i 6 diners a Pere Tapiola, draper de Blanes, a AHG, Notarial, Blanes, vol. 439 (11-V-1391). 16 Pons i Guri, Josep Maria i Rodriguez Blanco, Jesús, Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar, 2000, segons els quals el topònim “Kalela” o “Calela”, els anys 1103 i 1109. 17 Pons i Guri, Josep Maria i Rodriguez Blanco, Jesús, Dels privilegis al règim municipal de Calella. Calella, 1988. 18 Pons i Guri, Josep Maria (A cura de), Inventari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 90 (30-IV-1265). 19 AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 1 (25-XI-1358).

69 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

i el 1381 un home de la pobla de Calella rebia 20 lliures de dot de la seva futura esposa, li garantia que, en cas de premorir-la, ella tindria dret a ocupar de forma vitalícia la cambra que hi havia annexa a la banda d’orient del seu alberg, a la pobla de Calella.20 Menys conegut, fins ara si més no, ha estat sempre la pobla de Buada, embrió més antic de l’actual població de Pineda de Mar.21 Per ara desconeixem quan i com els senyors de Cabrera varen donar el primer impuls a la nova població però de la seva iniciativa no n’hi ha dubte atès que el 1393 un ferrer local declarava haver rebut de Bernat de Cabrera un quadró de terra al lloc de Buada amb la condició que “en un cert temps hi edifiqués una casa o el vengués a algú que hi edifiqués una casa”.22 A la darreria del segle XIV, la Buada començava a identificar-se com un espai urbanitzat. L’any 1381 Bernat de Parera, prevere i claver de l’església parroquial de Santa Maria de Pineda, establia al seu germà Francesc “casat al mas Teixidor” una tercera part de la terra que, com a per- sona laica, tenia a la Buada. La terra no només afrontava amb un camí públic i amb les cases de Bernat d’Om sinó que l’establert rebia autorització per edificar-hi una casa “amb portals, portes, cabirons i finestres”.23 Al llarg del segle XV la documentació vacil·la entre dir-ne “vila” o “pobla”24, sense que això afecti el seu procés de creixement en absolut. Així, en un conegut document del 1499, tenim constància de com els vescomtes de Cabrera varen construir un carrer des de la mateixa pobla fins a la platja, definint el que encara avui és el carrer de Mar.25

20 AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 2 (28-I-1381). 21 No queda gens clar l’origen d’aquest topònim de Buada però no pot descartar-se el sentit de “volta” o, potser, de resta o ruïna de volta, evocadora d’unes hipotètiques ruïnes d’origen romà. En aquest sentit no podem oblidar que ja al final del segle XI es documenten referències als “Arcs” o als “Arcs antics” a partir de les restes, avui encara conservades, d’un antic aqüeducte romà, a Josep Maria PONS i GURI i Jesús RODRÍGUEZ BLANCO, Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar, 2000, documents 41 i 44 (17-II-1084 i 29-IX-1090). 22 AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 5 (26-III-1393). 23 AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 2 (31-III-1381). 24 AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 580 (5-II-1429): “ville sive popule de Buade”. En una sola ocasió —i podria ser que per error de l’escrivent— se la qualifica de “sagrera” —és a dir, població arredossada a un temple— fet que dificulta aclarir definitivament els orígens geogràfics de la Pineda actual, a Josep Maria PONS i GURI (A cura de),Inven - tari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 1083 (13-II-1459). 25 Pons i Guri, Josep Maria (A cura de), Inventari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 1270 (6-VII-1499).

70 q Xavier Soldevila i Temporal r

En el cas de la Vilanova de Palafolls, la futura vila de Malgrat, els seus orígens són també coneguts i cal lligar-los amb la voluntat dels senyors de Palafolls —titulars d’una senyoria aleshores encara independent dels Cabrera— a les dècades centrals del segle XIV de participar en tota la transformació del poblament que s’hi estava duent a terme.26 També podem resseguir la creació de la Vilanova de Palafolls amb la concessió d’un seguit de privilegis per part dels Palafolls. Sabem —segons mossèn Fèlix Paradeda, que va tenir accés a una documentació perduda arran de la Guerra Civil— que el 1346 Guillem de Palafolls i la seva esposa Constança ja varen atorgar “molts privilegis als que vulguin poblar la Vilanova i la platja de Sabanell”, segons un document atorgat a la notaria de Blanes.27 La iniciativa no devia prosperar perquè gairebé trenta anys després, el 1373, un altre Guillem de Palafolls, fill del primer, concedia una carta de poblament als veïns de la Vilanova de Palafolls que també coneixem gràcies a mossèn Paradeda. Així, en primer lloc, els pobladors quedaven exempts d’un seguit de drets feudals tals com els dons forçats i gratuïts al senyor, els serveis militars d’host i cavalcada o els mals usos de l’eixorquia o l’intestia. Respecte als mals usos, la remença es reduïa a 2 sous i 8 diners per a les dones —donzelles o no— i a 10 sous per als homes. En segon lloc, també es modificaven algunes prestacions de caire econòmic: el dret de botatge del vi, que era su- primit; un delme —desconegut fins ara— dit “dret de cassola” que es reduïa al lliurament d’un pollastre de cada deu una vegada l’any; i el dret que havien de pagar els pescadors, que quedava rebaixat a la meitat. Un altre bloc de concessions afectaven la tinença de béns immobles. Això volia dir, d’una banda, que durant cinc anys ningú hauria de pagar terços, és a dir, taxes de mutació quan alienessin les possessions i, passats els cinc anys, els terços es reduirien a una desena part del preu i no a una tercera part. I, d’altra banda, tothom que s’establís a la població durant els propers cinc anys quedava exempt de tot cens per les cases, patis i horts que hi posseïssin, exempció que es feia extensiva al primers dels seus hereus. Molt significatives, encara, eren les concessions fetes en qüestió de comerç: els habitants eren alliberats de pagar res pel peix que compraven a forasters, podien comprar lliurement gra, oli, vi i altres mercaderies produïdes dins del terme del castell, i tan sols pagaven un diner per cada bot d’oli. Les franqueses es cloïen amb regulacions sobre el dret dels veïns de portar animals a pasturar i fer llenya arreu del terme del castell; a pagar tan sols 1 òbol per cada tragina de carbó que fessin i, en darrer lloc, amb l’obligació que tenien de moldre el gra i de coure el pa als molins i forns de la mateixa senyoria dels Palafolls.

26 Iniciativa que també va significar l’intent d’establir un nova població a la platja de Sabanell, més enllà de la Tordera però dins del terme del castell de Palafolls, que va acabar fracassant, possiblement per la proximitat de la puixant vila de Blanes. 27 Paradeda i robert, Fèlix, La vila de Malgrat i sos contorns. Blanes, 1915.

71 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

Pel que fa a la ubicació, sabem que la Vilanova es trobava sota les roques de l’actual Turó del Castell, aleshores puig de la Jovaria.28 La creació de la nova població es va plantejar com una operació de volada, atesa la seva voluntat senyorial de traslladar-hi la centralitat de la parròquia de Palafolls.29 Ara sabem que el trasllat no va prosperar, potser per l’oposició aferrissada dels parroquians de Sant Genís de Palafolls. Així, el 1386 els habitants d’aquesta parròquia varen plantejar un seguit de demandes —“los capitols jus- crits” on demanaven el respecte per a “totes chartes de franqueses”— als nous senyors, els Cabrera, que pel que sembla havien assumit sense problemes la iniciativa pobladora dels Palafolls. Les peticions són de naturalesa diversa però és ben significatiu que la primera d’elles sol·licités “que.lesgleya de Sent Janis estiga en la sua virtut e stament unt —on— vuy sta ... pero com ell —el senyor— volgues mudar per gran profit que fos, que no pogues mudar sino la una doma”. És a dir, que els parroquians demanaven que no es canviés en res la preeminència del temple genisenc i que si el senyor volgués fer algun trasllat, que aquest tan sols afectés una doma —els serveis i rendes d’un domer— una part, per tant, de tot el que l’església representava.30 La iniciativa pobladora de Guillem de Palafolls es completava amb la seva intenció d’instal·lar a la flamant Vilanova la ferreria del terme.31 Tot plegat, però, també va comptar amb l’oposició dels parroquians de Sant Genís de Palafolls. Aquests sol·licitaven en la mateixa llista de demandes del 1386 “que lur fassa tornar tots fabretges ... la unt —allà on— antigament eren ... car aço és gran lagui —perjudici— a.les gents, per luny anar a lossar”. Més enllà del Capaspre, el cas de Sant Pol és també difícil de documentar. I, sobretot, no queda del tot clar si l’embrió de l’actual població va formar-se de manera espontània a partir de barraques o botigues —o “boïgues”— de pescadors o bé si, con- tràriament, va ser un procés planificat comparable amb el dels nuclis anteriors.

28 El 1381 un home de la Vall d’Alfatà venia a Guillem de Pas, notari de dit terme, i a Sança, sa muller, “habitants a la vila nova de dit terme”, una casa amb pati a dita vila que afrontava a orient i al sud “amb els patis del senyor del castell de Palafolls, encara no establerts”, al sud amb un carrer i al nord amb “les roques del puig de la Jovaria”, per 15 lliures de preu i salvant el dret del senyor del castell de Palafolls” AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 2 (28-X- 1381): “in villa nova termini predicti … in dicta villa ... cum patio terre eidem contiguo ... in patiis domini castri de Palafollis non adhuc stabilitis ... in roppis podii de.la Jovaria”. 29 Això és el que posa de manifest la comissió encarregada pel bisbe de Girona el 1374 per comprovar si la nova església parroquial que Guillem de Palafolls volia establir a la seva “vilanova” estava enllestida i, en cas afirmatiu, a be- neir-ne el cementiri, a l’Arxiu Diocesà de Girona, Lletres episcopals, vol. U62 (16-V-1374). 30 AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 544 (25-VIII-1386). 31 Martinez Giralt, Alejandro, El poder feudal, els seus agents i el territori. El vescomtat de Cabrera (1199-1423). Col·lec- ció Estudis i textos. Volum 15. Girona, 2012, p. 102 i AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 544 (25-I-1386).

72 q Xavier Soldevila i Temporal r

D’entrada, la nomenclatura confon atès que al segle XIV es parlava de la “ribera de Sant Pol” però al principi del segle XVI s’evocava la “pobla de la ribera de Sant Pol de Mar”, de manera que no queda clar si és una “pobla” o bé una “ribera”.32 Sí que és significatiu, en canvi, que els solars i habitatges d’aquesta primitiva “pobla de la ribera” paguessin tant censos emfitèutics —normalment 5 sous per parcel·la— a Bernat de Ca- brera com a hereu del monestir de Sant Pol, com censos subemfitèutics a alguns masos de la parròquia de Sant Cebrià. I aquest no és un detallisme jurídic: pagar al senyor és indici del control senyorial de la parcel·lació i establiment dels espais urbans, mentre que pagar a masos evoca un procés més o menys espontani però, en qualsevol cas, lluny de la planificació nobiliària. D’una banda, queda clar que eren els senyors de Cabrera —o els seus oficials— els que gestionaven els drets sobre alguns dels immobles. Així, sabem que el 1440 Salvador Sauleda aconseguia una reducció de les prestacions que pagava el seu alberg després de negociar amb el donzell Pere sa Roca, procurador de Bernat de Cabrera.33 D’altra banda, però, també queda clara l’existència d’immobles urbans que sa- tisfeien censos a masos de la contrada o a veïns més benestants que els havien subesta- blert els solars, aparentment sense cap impuls o promoció senyorial. Era el cas d’un cert Joan Vallmanya, possessor d’un mas enderrocat i d’un “alberg o torre” ubicat a la mateixa població, que cobrava de set veïns diferents censos subemfitèutics —entre 5 i 16 sous, segons el cas— per albergs, botigues o patis dins la “pobla de la ribera” santpolenca; de Joan Lleuger, mercader local, a qui tres veïns pagaven censos per les seves cases o botigues, o dels masos Cruanyes o Estolt, els tinents dels quals també rebien censos sobre albergs o patis urbans.34 Podria haver passat, per tant, que a l’ombra de la cartoixa de Sant Pau, a la riba de la mar, s’hi haguessin anat establint pobladors, tot adquirint parcel·les dels masos de la zona en règim de subestabliment emfitèutic i a canvi d’uns censos —això sí— relativament elevats, fet que ens fa sospitar d’una certa pressió urbanitzadora. I de manera paral·lela, o potser una mica posterior, és possible que la casa de Cabrera —o potser els cartoixans locals— hagués impulsat la creació d’una “pobla” en una zona que, a diferència de la Vilanova de Palafolls o Calella, no estava despoblada del tot.

32 Pons i Guri, Josep Maria (A cura de), Inventari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 660 (16-IX-1378); i “popule Ripparie Sancti Pauli de Maritima perrochie Sancti Cipriani de Vallealta”, AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Bernat Sauleda (23-II-1507). 33 AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Bernat Pi (23-II-1507). 34 AHFF, Montpalau, vol. 13, confessions de Joan Vallmanya, de Bernat Vieta o de Joan Lleuger (23 i 25-II i 5-III-1507).

73 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

1.2.- Un procés espontani? Santa Susanna, Canet i Arenys de Mar

Més clars, en canvi, semblen ser els casos de les “cases” de Santa Susanna, i de les “riberes” de Canet i Arenys de Mar. I és així perquè en cap dels tres casos hi ha el menor indici per sospitar que fossin poblacions crescudes per l’impuls senyorial. Més aviat podríem sospitar que ens trobem davant d’ocupacions més o menys lentes però espontànies de terrenys, a redós d’una capella en el cas susannenc i amb més entitat a la riba de la mar pel que fa a Canet i Arenys de Mar. Pel que fa al lloc de Santa Susanna, es trobava a la Vall d’Alfatà, nom d’origen àrab, esmentada ja al segle XI.35 Al segle XIV és citada la capella dedicada a Santa Susanna,36 i el topònim hagiogràfic n’acabaria desplaçant el nom —esdevingut ja incom- prensible— d’Alfatà. El procés devia iniciar-se al mateix segle XIV quan en les proximitats de la capella s’hi va construir un veïnat de cases més o menys agrupades. Així, el 1399 eren segrestats per la cúria del castell de Palafolls a un home del mateix terme tots els drets que tenia “a la casa de Santa Susanna”; pocs dies després, es feia una crida “a la riera d’Alfatà, al costat de la capella de Santa Susanna, davant de la població”; i, encara, un parroquià de Santa Maria de Pineda era obligat per la mateixa cort a tornar unes “pedres a les cases de Santa Susanna”.37 La gran dificultat que fins ben bé els nostres dies havia de tenir aquest nucli per desenvolupar-se s’explica per la competència de la Vilanova de Palafolls i la pobla de la Buada, una i altra ben properes. Els casos de Canet i d’Arenys de Mar —un a la parròquia de Sant Iscle de Vallalta i l’altre a la de Sant Martí d’Arenys, l’actual Arenys de Munt— són clarament paral·lels. La documentació coincideix a designar-los, simplement, com a “riberes”38 i la possibilitat d’una promoció senyorial no s’insinua enlloc.

35 Pons i Guri, Josep Maria i Rodriguez Blanco, Jesús, Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera. Arenys de Mar, 2000, document 21 (20-XII-1021). 36 En un capbreu de la casa de Sant Julià del 1388 coexisteixen referències al “riu d’Alfatà” amb d’altres a la “capella de Santa Susanna”. AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 546 (12-I-1388): “in rivo de Alfatano” i “in capella Sancte Susanne”. 37 AHFF, Notarial, Palafolls, vol. 551 (1-VIII-1399): “in domo Sancte Susagne”; Ibídem (11-VIII-1399): “in rivo de Alfatano, iuxta capella Sancte Susanne, coram populo”; Ibídem (21-VIII-1399): “lapides in domibus Sancte Susane” 38 “ripparie Sanctorum Petri et Pauli vallis de Caneto”, a AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Bertomeu Micer (1-III- 1508). La referència a Sant Pere i Sant Pau s’explica per la construcció la dècada de 1460 de la capella de Sant Pau, a l’actual zona on s’alça el temple de la Misericòrdia, i que aviat esdevindria el centre de la parròquia cane- tenca, a AA VV, L’ermita de Sant Pere de Romeguera (Segles X-XV). Els orígens de Canet de Mar. Canet, 2013.

74 q Xavier Soldevila i Temporal r

De fet, la totalitat d’habitatges, patis, botigues o solars que s’hi ubiquen estaven sotmesos a censos sub-emfitèutics que pagaven a alguns dels masos que descobreixen els capbreus de principis del segle XVI. Així, el tinent del mas sa Nou percebia de nou ve- ïns de la “ribera” de Canet censos —entre 3 i 8 sous— pels seus immobles; exactament igual que el del mas Cabanyes que rebia censos —aquests més alts, de 10 i 13 sous— d’un sastre i d’un ferrer de la mateixa “ribera”.39 I el mateix pot exemplificar-se respecte a Arenys, tot i que en aquest cas sembla que el mot “ribera” té un sentit més aviat geogràfic perquè el topònim on s’ubiquen els habitatges és —igual que en el cas de Pineda— el de Buada.40 En aquesta zona, el tinent del mas Cruanyes percebia uns censos —mòdics, d’entre 6 diners i 4 sous— de diversos veïns; i la propietària del mas Alzina en rebia de set veïns més de dita “ribera” pels seus immobles a la Buada41. Els orígens d’una i altra “ribera” són difícils de precisar però, en el cas de Canet, està clar que al final de la dècada de 1350 ja devia existir un nucli més o menys organitzat, tal com il·lustren les referències a veïns “de la ribera de Canet”.42

2.- Un primer intent d’explicació

La diferència entre uns i altres nuclis de població pel que fa al seu impuls inicial i, fins i tot, pel que fa als seus noms no ens hauria de desviar l’atenció del fet cabdal de la seva mateixa aparició. Una aparició que, cal repetir-ho, es produïa en un moment de caiguda general de la població i de contracció del poblament. Només una recerca més sistemàtica que compari el cas del Maresme gironí amb el d’altres zones que al segle XV varen experimentar processos similars podrà aclarir-ne definitivament els motius. Amb tot, ara per ara, un parell de grans línies interpretatives semblen intuir-se.

39 AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió de Bernat sa Nou (1-III-1508) i de Bernat Cabanyes (14-III-1508). 40 Per exemple: “Anthonia, uxor Petri Sancii, dicte ripparie, per quadam domo sua quam habet in dicto loco vocato de Bua- da”, AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió d’Antoni Cruanyes (8-IV-1508). El lloc de “sa Boada, a prop del mar” ja era esmentat el 1465 per situar-hi una terra del mas Cruanyes, a Josep Maria PONS i GURI (A cura de), Inventari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 1108 (24-IV-1465). 41 AHFF, Montpalau, vol. 13, confessió d’Antoni Cruanyes (8-IV-1508) i de Miquela, dona de Bernat Lledó, àlies Alzina (31- V-1508). El tinent del mas Oliver també cobrava 2 sous de cens per una casa a la Buada, a la ribera d’Arenys, a ibídem, confessió de Joan Oliver (1-IV-1508). 42 Berenguer Bigues “de la ribera de Canet, de la parròquia de Sant Iscle” manlleva diners, a AHFF, Notarial, Montpalau, vol. 1 (Agost 1358). I, més exemples, a Josep Maria PONS i GURI (A cura de), Inventari dels pergamins de l’arxiu històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona, 1984, document 559 (Vers 1365).

75 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

En primer lloc, que aquest procés no pot deslligar-se de les grans transformacions que varen operar-se a la societat catalana l’endemà dels grans cataclismes demogràfics del segle XIV. I, en segon lloc, que per bé que el context històric fos el mateix, les causes concretes i, per tant, la forma i els noms que va prendre aquesta reorganització del poblament va ser una mica diferent en cada cas. Així, és cosa coneguda a molts indrets d’Europa que la dràstica reducció de po- blació va permetre que els supervivents ocupessin millors terres, obtinguessin millors salaris i, en definitiva, milloressin els seus nivells de vida i, per tant, de consum. En el cas de Catalunya, o més concretament del bisbat de Girona, aquestes tendències encara s’han d’estudiar de forma sistemàtica però és evident que també s’hi havien de produir. Això significa, entre moltes altres coses, que a les acaballes del segle XIV i, molt més encara, al segle XV, les classes populars podien adquirir uns béns i serveis que no estaven a l’abast dels seus antecessors més immediats. Abans de 1350-70, la necessitat que podia tenir la gent dels masos, celleres i veïnats de la zona estudiada d’adquirir draps, eines o fins i tot mercadejar amb aliments, sense ser absent del tot, era limitada i, en qualsevol cas, es podia satisfer gràcies a la producció domèstica, les ferreries locals i la presència puntual de negociants de Blanes o Girona. La pèrdua dels registres notarials i curials anteriors a 1359 ens priva de ser més precisos però de ben segur que la realitat no devia diferir massa d’aquesta imatge. Quan, a partir de finals de la catorzena centú- ria, les pautes i capacitat de consum varen anar canviant, a comarques veïnes com el Vallès, la Selva o l’Empordà —on ja des del segle XII hi havia actives viles amb mercats i artesans—, aquests centres varen seguir desenvolupant la funció de centre econòmic. A una zona tradicionalment pobre com la Marina de la Selva, però, aquests nuclis no hi eren i, per tant, va ser necessari crear-los de cap i de nou. Ni que fossin de dimensions modestes. A manca de proves més concloents, pot resultar d’utilitat resseguir els oficis dels veïns de la Vilanova de Palafolls, la pobla de Buada, i les riberes de Sant Pol, Canet i Arenys que entre 1503 i 1508 varen confessar en els capbreus que els senyors de Ca- brera varen ordenar als seus dominis. El Quadre 1 exposa seguidament els resultats.

76 q Xavier Soldevila i Temporal r

Quadre 1. Capbreus de la casa de Cabrera a la Marina de la Selva, 1503-1508 Oficis dels veïns de les poblacions costaneres

Pobla de la Vilanova de Pobla de la Ribera de Ribera Ofici ribera de Palafolls Buada Canet d’Arenys Sant Pol Artesans 17 12 6 7 3

Mariners i 3 1 15 6 5 pescadors

Pagesos 2 2

Altres (carnissers, bar- 4 1 3 1 1 bers, mercaders)

Sense 22 3 1 3 1 especificar

TOTAL 46 17 27 17 12

Cal interpretar aquestes dades amb cura perquè els capbreus no són una font demogràfica i hi podia haver veïns d’aquestes poblacions —de fet, n’hi havia— que no capbrevaven béns als Cabrera i que, per tant, escapen de la font.43 Amb tot, podem arris- car-nos a prendre-les com a mostra i, en aquest sentit, ens adonem que la presència d’artesans de tota mena —paraires, teixidors de draps de lli i de llana, ollers, ferrers, boters o sastres— és una constant. Dit d’una altra manera, no tots els habitants de les noves viles litorals eren artesans però sí que tots els artesans —inexistents, llevat dels ferrers, abans del 1350— vivien als nous nuclis de població. Cal seguir estudiant, certament, però la necessitat d’una major diversificació productiva havia de constituir un poderós impuls en tota aquesta remodelació del paisatge de la Marina de la Selva tardomedieval.

43 En el cas de la pobla de Calella, per exemple, l’existència de senyors com l’abat de Breda o els hereus de la casa de Pineda recomana d’excloure aquesta població de la mostra.

77 q Masos, “pobles”, “vilanoves” i riberes: la xarxa de poblament als termes de Palafolls i Montpalau al segle XV r

I, en segon lloc i una vegada identificats els canvis de fons que ajuden a contextu- alitzar l’aparició de nous nuclis de poblament, cal valorar quin va ser el paper que varen tenir-hi els grans senyors feudals de la contrada. Tampoc és una novetat afirmar que a l’edat mitjana la noblesa va promoure nombroses iniciatives pobladores, amb la creació de “pobles”, “vilanoves” o “vilafranques”, totes elles destinades a controlar el territori on s’aplicaven els seus drets. I, de fet, la Marina de la Selva no en va ser una excepció: els casos documentats de la Vilanova de Palafolls i Calella, i els no documentats de la Bo- ada i —ni que fos parcialment— de Sant Pol, així ho testimonien. No sembla, però, que aquest factor fos determinant. I, en aquest sentit, cal recordar, d’una banda, que ja a la dècada del 1340 els senyors de Palafolls havien promogut una primera —i fracassada— iniciativa urbanitzadora; i, d’altra banda, que l’impuls senyorial sembla haver estat del tot absent —i innecessari!— en el cas tant del petit nucli de Santa Susanna, com de les “riberes” de Canet i d’Arenys i, potser fins a un cert punt, de Sant Pol. Tot plegat no són, certament, primeres impressions. Unes més evidents, d’altres més incertes. Unes primeres impressions que caldrà documentar en el futur. Unes impressions, però, que ens situen davant d’un fet inqüestionable: el paisatge i el poblament al Maresme gironí als primers temps de l’edat moderna havia canviat radicalment en rela- ció amb les centúries medievals. Des del 1500 ja mai més ningú podria evocar la Marina de la Selva quan algú li demanés una zona catalana pobra, muntanyenca, poc poblada i gens urbanitzada.