Una Visió De La Jonquera I Els Jonquerencs En Els Anys Immediatament Anteriors Al Tractat Dels Pirineus (Primera Meitat Segle Xvii)

UNA VISIÓ DE LA JONQUERA I ELS JONQUERENCS EN ELS ANYS IMMEDIATAMENT ANTERIORS AL TRACTAT DELS PIRINEUS (PRIMERA MEITAT SEGLE XVII)

Per ALBERT COMPTE i ENRIC JUAN INTRODUCCIÓ La Jonquera, més potser que altres poblacions empordaneses, ha experimentat al llarg de la seva història, canvis notables. Quan apareix documentalment per primera vegada, és un conjunt de veïnats, masos, esglésies i castells que es troben escampats per tot el terme. El nucli urbà actual llavors no existia i inclús el que, en aquell temps, representava el centre o capital, la seu de la parròquia, es trobava molt lluny de la Jonquera actual, a Sant Miquel de Solans, l'actual ermita de Santa Llúcia. A la Baixa Edad Mitja, amb l'eclosió del món urbà europeu per tant, amb el renaixement del comerç i les rutes qúe el feien possible, la via que unia, a través dels passos naturals, el nord-est català i la resta d'Europa, i que tanta importància havia tingut en el temps dels romans, torna jugar un influent paper, altra vegada es veu transitada per vianants, cavalleries i carruatges i comença a atraure nous pobladors. Aquest seria l'origen del trasllat de la parròquia, l'any 1362"), des de l'apartat racó muntanyenc de Sant Miquel de Solans, a l'oberta vall del Llobregat, per on s'escola, vora el riu, la carretera. L'edificació de la nova església -que encara qúe porti la data de 1414, és probable que aquest any correspongui a una ampliació i millora d'un bastiment existent anteriorment- al costat d'algun hostal i alguna casa de pagès, seria l'origen de l'actual nucli urbà. Aquest nucli s'aniria engrandint i ja a finals de l'Edad Mitjana i començament de la Moderna es converteix en un centre fortificat o «força», voltat de muralles i torres de defensa. A continuació, i atretes pér la carretera, sorgirien noves edificacions a banda i banda de dita via formant un barri o ravàl, que acabarà essent més poblat i actiu que la «Força» pròpiament dita. Aquesta és la situació de la Jonquera que anem a estudiar. És a dir, una població que s'ha convertit ja en una vila, que disposa de defenses i govern propi 'i que alberga pels voltants d'un centenar de veïns. La llarga etapa de pau que s'estén des de finals de l'Edad Mitjana fins els prolegòmens de la Guerra dels Segadors (a. 1640), amb el creixent auge de les comunicacions a través de la carretera que porta als passos orientals dels Pirineus, ens explica la mencionada transformació. Una nova etapa comença després de l'agitada tongada corresponent a la mencionada Guerra dels Segadors, acabada l'any 1659 amb la pau dels Pirineus. Des d'aquest moment, amb el trasllat dels límits que separen els territoris de les monarquies espanyola i francesa, la Jonquera es transforma en un poble de frontera, amb tots els avantatges i desavantatges que aquest fet comporta. Des darà, a més de la ruta, haurem de cercar altres motivacions pér explicar-nos la seva evolució, un d'ells de tipus administratiu, la creació de la Duana; l'altre políticó-militar, com a guardiana dels passos fronterers. Però tot això ja correspon a un altre lapse de temps que, si Déu vol, intentarem estudiar en una propera ocasió.

41 En resum, en la història local jonquerenca poden distingir-se molt clarament diferents etapes, totes elles ben separades i delimitades, tant des del punt de vista de l'hàbitat, com de l'economia, dels costums o de les mentalitats. Per això ens ha semblat bé, després d'haver analitzat en altres treballs els inicis i desenrotllament de la Jonquera dels temps contemporanis -centrats en el repartiment de les terres comunals de 1842, el «foc» de 1873 i l'etapa de la Restauració- estudiar-la en els anys immediatament anteriors al tractat dels Pirineus que, a l'esqueixar el Rosselló de les terres germanes per unir-lo a França, acosta la frontera fins la nostra població. Aquest fet, si al principi tingué escassa trascendència, ha acabat per dirigir, gairebé totalment, la nostra vida local. Avui, com és sabut, la Jonquera és una població on pràcticament tot gira a l'entorn de la frontera i el seu tràfec de viatgers i mercaderies. Potser, doncs, sembla que pot despertar una certa curiositat una visió panoràmica deia nostra vila i els seus habitants quant no tenia frontera i quant els passos naturals del Pertús i Panissars representaven ni més ni menys, que simples entrades o sortides -això sí, entrades i sortides d'aquesta gran portalada que forma el solc que aquí dibuixa la cadena pirinenca abans d'enfonsar-se eri la Mediterrània- entre les terres d'un mateix poble i d'una mateixa nació. Tal vegada el procediment emprat de fer la història de la Jonquera començant pels temps contemporanis i seguint cap enrera -com volia Papini en el seu inolvidàble «Gog, no sigui massa ortodoxe, però creiem que, a vegades, no deixa de tenir també les seves utilitats.

LES FONTS Fa més de tres segles i mig -l'època retrospectiva que hem escollit pel nostre treball- la Jonquera formava part d'un territori senyorial o de «barons», com es deia llavors: el comtat de Peralada, creat l'any 1599 per Felip III i atorgat als vescomtes de Rocabertí, una de les famílies de més ascendència en el país. Juntament amb Agullana i Cantallops constituïa una unitat administrativa, que a vegades s'anomenava «vescomtat ó penó de Rocabertí», i que, en efecte, venia a representar les terres originàries. d'aquests primers nobles que, amb el temps, anirien ampliant fins convertir-les en un petit estat dels més importants del nord-est català. Aquest districte solia disposar d'un notari, que vivia a Peralada, però que treballava per les tres poblacions, apart d'altres notaris de la capital del comtat que esporàdicament podien també treballar per la gent d'aquelles(2). Entre els que és troben vinculats a la Jonquera, des de 1600 a 1660, destaquen Miquel Valls (pels volts de 1615) més endavant, Joan Peiró-(cap al final del període). El primer és el que ens ha subministrat dos documents bàsics per a la present monografia. Però, de fet, hem tingut en compte tots els notaris del període estudiat, és a dir, no solament els assignats al vescomtat de Rocabertí pròpiament dit, sinó els altres, tot afincats a Peralada, que, actuant en dita població i en diferents àmbits del comtat, ens poden subministrar algun document referent a la nostra vila.

42 Junt amb dits protocols notarials hem compulsat també els llibres parroquials, si bé de l'època estudiada sols podem disposar del Llibre de Baptismes, que comença l'any 1615, doncs el d'Òbits no s'inicia fins l'any 1676. Els dos documents fonamentals mencionats han estat: a) Un capbreu de 1616, malhauradament incomplet, doncs de 72 persones capbrevades, relacionades en un índex forçà posterior de l'any 1751, sols conserva la descripció de les finques de 47 d'elles, havent-se perdut les restants. Així i tot és un valuós testimoniatge pel coneixement de la repartició de la propietat o de l'estructura professional, per posar dos exemples, però sobretot per ajudar-nos a reconstruir el primer pla urbà jonquerenc, amb els seus edificis, carrers i places, de que disposem. b) Un altre document de 1615, o sigui, gairebé contemporani de l'anterior, que testifica la celebració d'un consell obert dels veïns del vescomtat, portat a cap per oferir un present al Comte en ocasió de matrimoni, i on es relacionen els caps de casa de La Jonquera assistents a l'acte. Entre el capbreu i la donació posseïm doncs, dades força completes sobre l'estructura urbana de la població de là Jonquera à principis del segle XVII, de tal manera que podem senyalar, de manera bastant exacte, gairebé totes les famílies que durant aquells anys hi habitaven, així com llurs respectives vivendes. Per remeiar la manca d'una part del capbreu, ens hem servit dels diferents protocols notarials de la primera meitat del segle XVII, com ja hem dit suara, que si bé ofereixen dades escasses i disperses, poden ajudar-nos a completar-ne d'altres conegudes o bé confirmar i consolidar fets a vegades problemàtics. Molts d'aquest documents ens han servit també per estudiar el règim municipal, les relacions socio-econòmiques entre la nostra vila i els seus senyors, la riquesa i el treball, la vida quotidiana, etc. Finalment hem portat a cap també vàries visites i comprovacions personals sobre el terreny de les dades ofertes pels documents, activitats en les quals hem pogut disposar de là valuosa i competent ajuda de Mn. Eduard Vivas i del Sr. Joan Calabuig.

EL MARC HISTÒRIC DE PRINCIPIS DEL SEGLE XVII. Els anys immediatament anteriors a la Guerra dels Segadors -que inicia un seguit de lluites entre Espanya i França esteses fins la fi de la Guerra de Successió, l'any 1715- donen la impressió d'una etapa de relativa pau i tranquil.litat a la Jonquera, ja que no sòls la frontera es troba allunyada sinó que les lluites seculars entre la monarquia hispànica i França havien acabat a finals del segle anterior, en morir Felip II. De 1600 als voltants de 1640, la Jonquera viu uns anys sense grans sobresalts bèllics ni socials, lents i monòtons, durant els quals, a diferència d'ara, en que là vida transcorre a un ritme trepidant i de canvi continu, tant les institucions com l'activitat econòmica, els costums com la mentalitat, semblen romandre inalterables. Hem d'arribar a 1635, quant França declara la guerra a Espanya, perquè comencin a detectar-se a la Jonquera les primeres alteracions de la situació anterior, encara que, de moment es presentin en forma de mers símptomes o tocs d'atenció(3).

43 weelm•wer IniewmaNplo -- leilLIMMUrffiffiellINN ' ' eweeInewomiememimikek IIMEINIWO~Iffi 'fflÉFLEMINIK~Z111•111111. "Irs.~..f.:3 we MIMOLYM - iie qii 4. iffil,~P.....,....,,,.. --• 01.1. •..- ...... ".....

enes. Ir -am el , mr.1.1.1.:1 01 ~,, ...... • - e . ~ris )er.. orin '''r- •ffie..nen:.:,t,i" La nostra població, a principis del segle XVII, formava part, com hem dit, d'una entitat administrativa del Vell Règim: el comtat de Peralada, que, junt amb el comtat d'Empúries, es repartien la major part de les terres de la franja litoral de l'actual Alt Empordà. E1 títol comtal havia estat concedit per Felip III, al començament del seu regnat, l'any 1599, als antics vescomtes de Rocabertí i cobria un extens territori en forma de banda allargada en diagonal, des de Peralada a les muntanyes de la Jonquera i Cantallops. Dintre aquest petit estat nobiliari s'hi situaven els municipis . de Peralada, Vilabertran, Vilatenim, Cabanes, Vilarnadal, Masarac, Capmany, Agullana, Cantallops i la Jonquera( 4). Cal especificar que, en aquest temps, els comtes de Peralada i vescomtes de Rocabertí eren també senyors d'altres territoris o baronies, com la de Sant Llorenç de la Muga, amb Terrades i Llers, les de Navata, Darnius i Vilademuls, totes elles a l'Empordà, Sta. Llogaia de Terri, en els límits d'aquella comarcà, i el marquesat d'Anglesola, a Lleida(4b). Durant aquests primers anys del segle XVII, el senyor dels jonquerencs fou el comte Francesc Jaufret de Rocabertí, que governà el comtat des de 1592 a 1634. L'any 1635 ja es parla en la documentació de Magdalena de Rocabertí i Safortesa, consort deixada per Francesc Jaufret, com a «comitissa Petrelatea». Dintre el mencionat comtat de Peralada, la Jonquera, junt amb Agullana i Cantallops, formà una circumscripció o entitat administrativa nomenada vescomtat de Rocabertí i ))panó» o «penó» de Rocabertí(5), les autoritats de la qual -els tres batlles corresponents a cada una de les tres poblacions- solien reunir-se a la Jonquera per resoldre les qüestions comunes. La Jonquera venia a representar, doncs, la capital d'aquella petita entitat i n'era la població més important, tant pel seu paper polític com pel seu aspecte urbà i el nombre d'habitants. Aquesta diferència quedava marcada també pel títol específic de cada un dels municipis que integraven el vescomtat o «Perió», doncs mentre la Jonquera era nomenada «vila», els altres dos eren simples ))llacs», i mentre la Jonquera es regia per un consell de dos cònsols i cinc consellers, els altres -almenys Cantallops-comptaven amb ajuntaments més reduïts.

LA VILA DE LA JONQUERA A.- Els lligams senyorials A principis del segle XVI resten vigents encara moltes de les institucions polítiques, socials i econòmiques del sistema feudal, si bé havien hagut de fer lloc a nous plantejaments derivats de l'aparició de les monarquies autoritàries o els municipis. En quant als nous poders estatals, representats aquí per la monarquia hispànica o la Generalitat catalana, s'obiren com a molt llunyans i es limiten a mesures restringides i elementals, com són les referents a la defensa del territori o l'exacció de determinats tributs. Per això les autoritats amb els quals han de tractar els jonquerencs, més que les procedents de Madrid o Barcelona, són les que provenen de la capital del comtat, la vila de Peralada, on resideixen els òrgans de govern del petit estat senyorial.

45 1.- LES PRERROGATIVES COMTALS DE TIPUS POLÍTIC. Aquest poder senyorial es manifesta tant de forma política com econòmica. En quant a la primera, heus-en ací uns exemples: a) nomenament d'algunes autoritats locals, com els batlles. b) monopoli, per part del poder comtal -almenys «de jures- d'alguns serveis o «arbitris» municipals, com eren llavors, el dret d'obrir hostal, i el de vendre determinats productes de primera necessitat. c) dependència judicial de la Jonquera a la Cort de Peralada en determinats tipus de litigi. d) dependència notarial al col•egi de Peralada, dintre del qual, com hem vist, solia haver-hi un notari encarregat específicament de redactar els documents referents al «penó» de Rocabertí, sense perjudici que pogués realitzar actes protocolaris en altres poblacions. e) en les fórmules i cerimònies de nomenament d'autoritats i jurament de privilegis. Per exemple, quant Gaspar Ardit és nomenat «edilis» de la Jonquera, l'any 1633, ha de prestar jurament i homenatge seguint el ritual feudal del bes i la imposició de mans oferts al representant del Comte(6). De tota manera el temps no passa en va i la Jonquera, com les altress poblacions d'Europa Occidental, havia obtingut, a finals de l'Edat Mitjana potser abans- un fur o carta de privilegis, que el Comte, per mitjà del seu representant, havia de jurar'. Aquests privilegis o llibertats sembla que dataven de l'any 1453(8) i venien a limitar el poder del Comte, mentre asseguraven certs drets als veïns de la població. Aquest diguem-ne equilibri de poders entre el Comte i la universitat de la Jonquera, ens explicaria la intervenció de la darrera en l'arrendament dels arbitris, junt amb el primer; o també, en l'aspecte judicial, el dret de retenir a la presó de la Jonquera per ésser jutjats pel batlle d'aquella vila determinats tipus de delinqüents i de delictes menors(9). Les mútues relacions entre el Comte i els seus vassalls del vescomtat, s'expressen molt bé en l'acta de presa de possessió del representant d'aquell, el Procurador General del Comtat. Perquè ens poguem fer càrrec de manera clara d'aquells lligams, anem a extractar un document que, si bé és cronològicament una mica posterior, de fet repeteix fórmules o situacions corresponents a l'època estudiada: L'any 1661, el noble Don Joan Baptista d'Avinyó, Procurador General de l'Excm. Sr. Don Ramon Dalmau de Rocabertí, vescomte de Rocabertí, per la gràcia de Déu, comte de Peralada, marquès d'Anglesola i baró de les baronies de Vilamuls, Sant Llorenç de la Muga, de Llers, de terrades, de Darnius i de Santa Llogaia de Terri, davant els honorables Jaume Roure i Pau Terrats, l'any present cònsols de la universitat de la vila de la Jonquera, Pau Pont de Garriga i Antoni Puigarniscle, l'any present cònsols de la universitat del lloc d'Agullana, i Josep Daviu, l'any present cònsol de la universitat de Cantallops, amb els consellers de dits cònsols i la multitut d'habitants de la dita vila de la Jonquera i dels llocs d'Agullana i Cantallops, situats davant la torre existent de la part de fora i molt prop de l'anomenat Portal d'Amunt de la dita vila de la Jonquera, exposà verbalment el que segueix:(9b). «Jo, com a Procurador General que so del Exm. Senyor Don Ramón Dalmau de Rocabertí... me so confert assí per a pendre la pocessió en nom de mon Excm. Senyor... del present vescomtat de Rocabertí y així vos

46 demano y requer me doneu y lliureu pocessió Real, Corporal o quasi de la present vila de la Jonquera, llochs de Agullana y Cantallops y així be de tot lo dit vescomtat y panò de Rocabertí ab tots los drets y pertinentias de aquell si y conforme los predecessors del dit Ex. Senyor Comte fins vuy la an obtinguda y quel reconegan com a senyor vostre natural». Immediatament els dits cònsols, consellers i els altres habitants de la dita vila de la Jonquera i dels llocs d'Agullana i Cantallops, responent per boca del dit Jaume Roure, Cònsol, digueren: »Senyor, tots nosaltres estam promptes y aparellats en donar y lliurar a V.M. en nom y com a Procurador General de dit Exm. Senyor Comte de Peralada y vescomte del present vescomtat de Rocabertí, senyor nostre natural, la pocessió de la present vila de la Jonquera, llochs de Agullana y de Cantallops y així bé de tot lo dit vescomtat de Rocabertí y regoneixer-lo per senyor nostre natural, ab tal emperó que primer dit Exm. Senyor Comte o V.M. en nom de aquell... jure de tenir, fermar y guardar a nosaltres en nom de ditas universitats y de tot lo vescomtat y Panò de Rocabertí y a tots los singulars y habitants de aquell, tots y sengles privilegis, llibertats, franqueses bones consuetuts, usos, pràtiga y costums per los predecessors egregis y spectables senyors vescomtes de Rocabertí y senyors de la present vila, vescomtat y Panó de Rocabertí, concedits, donats i atorgats a la universitat de la present vila de la Jonquera y a les demés universitats de Agullana, Cantallops, vescomtat y Panò de Rocabertí». Després d'aquesta petició, el Procurador va contestar que acceptava jurar el manteniment dels dits privilegis de seguida, el cònsol de la Jonquera, Jaume Roure, en nom de tot el vescomtat, l'hi donà possessió »corporalem, realem et actualem», agafant-lo de la mà dreta i fent-lo entrar a la vila pel citat portal d'Amunt o del Rosselló, dirigint-se després tots plegats a l'església parroquial de Santa Maria on, davant l'altar major, amb la mà sobre el missal presentat pel rector, el Procurador jurà per Nostre Senyor i els quatre evangelis, el manteniment dels privilegis. Una vegada presa possessió, el Procurador, junt amb els cònsols i habitants de les dites universitats, retornà a la plaça pública de la Jonquera, lloc de reunió de les universitats del vescomtat en ocasions semblants, i allí reafirmà el domini senyorial, manifestat en la jurisdicció civil i criminal -el »mer i mixte imperi»- que seguia retenint el Comte. Una de les conseqüències immediates d'aquesta dependència senyorial era el nomenament, per part dels Comtes, del batlle o batlles del Penó, que havien de jurar el càrrec davant el Procurador General"). Però en la designació dels diferents càrrecs corresponents a les universitats (cònsols, consellers, etc.) el poder dels Comtes quedava reduït a ben poca cosa, doncs llurs edils eren nomenats a sorts entre els caps de casa de cada municipi, sense intervenció de les autoritats comtals. En canvi els antics drets que el senyor havia detentat com a personificació de l'estat en l'època feudal, tant la facultat d'imposar tributs com la recaptació dels anomenats »arbitris» (drets de fleca, taverna, carnisseria, etc), sembla que des de la Baixa Edat Mitjana havien passat en sa major part a mans del municipi, si bé, al menys teòricament, el Comte se'n reservava encara una part. Aquests serveis o »arbitris», a la Jonquera són els següents: «la fleca, la taverna, el dret de vendre civada, la lleuda, passatges, colloch, censos, la meitat dels foriscapis y demés

47 rendes que el Exm. Senyor Comte... reb y acostuma a rebre en la vila conforme fins vuy se es acostumat»("). 2.- LES PRERROGATIVES COMTALS DE TIPUS ECONÒMIC'. Però tant o més important que les relacions polítiques entre la Jonquera i els seus habitants, per una part, i el seu senyor natural, el Comte de Peralada, per l'altre, eren les relacions econòmiques, doncs ja és sabut el paper fiscal que en el Vell Règim exerceixen els barons. En efecte, la major part del territori jonquerenc -inclús deixant apart la muntanya de Requesens que, com veurem, s'inclou en la parròquia de Cantallops- es trobava format per boscos, matolls i erms, que eren patrimoni del fisc com a personificació del mateix, del seu representant, el Comte, encara que, com a béns públics, podien ésser aprofitats pels habitants del terme, sempre però, pagant al Comte -en aquest cas l'Estat- el corresponent cànon d'ús. D'aquests dominis senyorials les porcions més aprofitables o més susceptibles d'ésser roturades es podien traspassar als particulars: és el que s'anomena »fer establiment», procediment jurídic mitjançant el qual el senyor mantenia la propietat teòrica -»domini directe»- materialitzada en la percepció d'un cens o cànon anual, a vegades purament simbòlic, i en el dret de cobrar un petit percentatge del preu de venda, quant el detentor del domini útil el traspassava per venda a un tercer (»lluisme» o »foriscapi»). El vassall, en canvi, fruia de l'ús perpetu -»domini útil»- i podia disposar del tros establert de manera omnímoda, és a dir, podia donar-lo, llegar-lo o traspassar-lo a qui ell cregués convenient, sempre però, respectant el corresponent dret de lluisme o foriscapi. Precisament per mantenir el mencionat domini directe, el senyor obligava de tant en tant als seus vassals a fer un reconeixement dels seus drets que, d'aquesta manera, restaven inscrits i escripturats en els »capbreus», de gran importància com a documents històrics, un dels quals, el de 1616, ha representat, com hem dit, una de les fonts bàsiques del present treball. Segons el citat capbreu, gairebé tres quartes parts dels habitants de la Jonquera estaven lligats jurídicament i econòmicament amb el seu senyor natural, mitjançant contractes d'establiment, contractes que abraçaven des de petites parcel•es boscoses o incultes a camps, vinyes, olivets, horts i fins la major part del sòl, damunt el qual s'havia anat edificant el nucli urbà jonquerenc. Aquests establiments de terres ja venien de temps enrera, probablement de l'Edat Mitjana, però sembla que pels volts de 1660 -per tant immediatament després del període que estudiem té lloc una etapa de gran activitat que culmina l'any 1665 amb l'establiment a »la universitat de dita vila de la Jonquera y singulars persones de aquella» de les tres jasses del »Camp del Cals», de les »Ruscles» i de la »Calma», ab lo territori de aquellas conforme fins vuy se ha acostumat... y las quals jassas se hajan y degan ser comunas entre tots los habitants y habitadors en dita vila i terme de la Jonquera»121. Les mencionades tres jasses representarien el nucli principal o potser la totalitat del bloc de terres comunals, d'unes 5.000 vessanes, objecte del conegut repartiment de l'any 1842. Al costat d'aquesta gran majoria de jonquerencs censataris del Comte, n'existeixen d'altres lliures d'aquests lligams, ja sia perquè no

48 disposaven de cap mena de béns immobles o perquè llurs béns no estaven subjectes als usos feudals, o bé perquè eren censataris d'altres senyors del terme, per exemple, del priorat de Santa Maria de Panissars").

B.- E1 govern municipal L'origen del règim municipal jonquerenc es tardà, probablement de mitjans del segle XV, com sembla mostrar-ho la referència a uns privilegis concedits 1:any 1453. Aquest retràs en relació als principals municipis empordanesos -per ex. Figueres o Castelló d'Empúries- que disposen de cartes municipals ja des de la segona meitat del segle XIII, s'explica per l'escassa importància numèrica dels seus pobladors, així com per la dispersió de l'hàbitat, que fins el segle XV no formaria un nucli urbà agrupat al voltant de l'església parroquial actual. El govern municipal jonquerenc dels anys que estem estudiant està integrat per dos tipus d'autoritats: a) El batlle, que venia a ésser el representant del senyor per tant, l'encarregat de fer complir les lleis generals del comtat i les ordres del Comte; per això reunia en la seva persona funcions executives i judicials. El seu mandat durava un any i abans de prendre possessió del càrrec havia de jurar davant del Procurador del Comtat"). Es nombrava d'una terna presentada pels cònsols(14b). b) La Universitat pròpiament dita, constituïda per dos cònsols i cinc consellers"). El sistema de designació de tots ells és el d'insaculació, corrent en la major part de Catalunya i que consistia en treure'ls per sort d'una bossa o bací on, en forma de rodolins, hi havia els noms dels caps de casa de la vila. Aquesta cerimònia té lloc cada any i així la duració de les mencionades set autoritats té igualment la vigència d'una anyada"). L'activitat d'aquest cos municipal seria molt modesta. Per comen- çar, no disposaven ni de casa consitorial"), de tal manera que per reunir-se ho farien probablement a l'església o en algun edifici municipal, com l'hospital o a casa d'alguns dels cònsols. Per les qüestions més importants tenien lloc els consells oberts, on hi acudien tots els caps de casa, que es congregaven a la banda de fora del portal d'Amunt, al peu de la torre anomenada de la Cabrafolla i prop de la creu de terme. El Consell General sol convocar-se conjuntament per les universitats de la Jonquera, Agullana amb menys freqüència, Cantallops i està constituït per »tots los singulars y habitants caps de casa». A vegades s'elegeixen representants populars que reben el nom de (procuradors síndics» o »síndics» per resoldre qüestions específiques"). L'any 1612, les dues universitats de la Jonquera i Agullana, per boca dels seus dos síndics, Jaume Azemar i Solà, de la primera, i Francesc Garriga Pont, de la segona, allegant que en els Consells Generals a vegades hi havia més estrangers que gent del país, demanen què dit Consell sigui substituït per una comissió o »Concep estret», format per 13 caps de casa i els dos cònsols, de cada universitat, en total 30 persones, que haurien d'ésser del «Principat de Catalunya, comtats de Roselló y Serdanya, y que los altras hagen de estar al que per aquellas ditas quinsa (quinze per cada universitat) serà en lo modo acostumat fent Universitat eo Consell General»"9). D'aquesta manera, doncs, al costat del Consell Gèneral,

49 n'existiria des d'ara un altre, el «Consell estret» que vindria a substituir al primer en la major part de les qüestions. El Consell General, però, continuarà convocant-se, almenys per resoldre els problemes de més envergadura o gravetat, com veurem en diferents anys posteriors al de l'aprovació del «Concell estret». L'ajuntament jonquerenc de llavors no comptava amb cap funcio- nari o almenys no n'apareix cap en la documentació; l'únic que es cita és el nunci o corredor del ((vescomtat de Rocabertí», encarregat, com indica el nom, de fer les crides, anunciar les tabbas o relacions de subhastes i portar comandes"b). En canvi disposaria de diferents fonts d'ingressos la majoria dels quals havien estat cedits pels Comtes, almenys en part, des de temps enrera. Podem distingir-ne dues menes: a) Els «arbitris» o monopolis municipals sobre determinats serveis d'abasteixement de la població. Com hem vist, són l'hostal, la fleca, la taverna i el dret de vendre civada. Aquests drets, de totes maneres, no queda clar si 'pertanyen en exclusiva a la universitat de la Jonquera o si es reparteixen entre aquella i el Comte. Així, en un document de 1630-1633 (19c), l'arrendador dels drets de fleca, taverna, etc. és solament el representant del Comte; en un altre de 1665, en canvi, els arrendadors són conjuntament el representant del Comte i els cònsols de la Jonquera119c): »...habenteS) nos dicti consules, nomine dictorum Univer- sitatum, cessionem et consignationem de info. redditibus ab eodem Exm. Dno. Comite dictis respective nominibus...». Però, els que reben els diners de l'arrendament són els cònsols de la universitat jonquerenca. Sobre l'hostal sembla clar que, abans de 1665 és un dels arbitris municipals, però des d'aquella data passà a mans del Comte, com a compensació per haver fet establiment aquest darrer a la universitat de la Jonquera de les tres jasses mencionades abans(l9e). Recordem que la fixació, des del tractat dels Pirineus, l'any 1659, de la frontera en territori jonquerenc, potenciaria les funcions annexes al tràfec i intercanvi de persones i mercaderies, fet que ens explicaria la importància, des de llavors, del monopoli de l'hostal. En relació a aquesta empenta seria la construcció del gran edifici, destinat a hospederia de l'actual plaça major, que porta la data de 1662, la més antiga de totes les llindes datades. b) Una sèrie de tributs, en general de caràcter indirecte: el redelme(20), el conlloc(21), els passatges i la meitat dels laudemis i foriscapis(22), si bé tampoc sabem amb seguretat si tots ells són fixes o bé s'imposen en determinades circumstàncies. Aquests arbitris i tributs no són recaptats directament pel municipi, sinó que s'arrenden a particulars, tant homes com dones, ja que, per ex. l'any 1665 l'arrendatari és una vidua(23). Els preus de dits arrendaments pels anys seixanta, osci•len al voltant de les 170 lliures(24). c) Des de 1612 el Comte de Peralada concedeix a la universitat jonquerenca el dret de »6 diners per càrrega de grans, vi, oli, llagums, i qualsevol altras fruyts y mercaderias» que transporti »qualsevol strany que no serà de dita vila ni dels dits comtats y bescomtat». Ja en aquells llunyans temps, i abans de la fixació de la nova línia froterera en el territori jonquerenc, els nostres avantpassats saben treure suc de la situació vora el camí real i prop dels passos pirenencs(24b).

50 L'administració de la justícia, donada la barreja de funcions pròpia del Vell Règim, es repartia entre les autoritats locals, en aquest cas el batlle, i la Cúria de Peralada, si bé era aquesta darrera la que actuava de vertader tribunal de justícia tant en l'àmbit civil com en el penal. Coneixem també l'existència de presons, si bé no sabem on estaven situades ni com eren(25).

EL TERRITORI JONQUERENC: L'HÀBITAT A.- El terme El terme jonquerenc(26) corresponia, a grans trets, a l'actual, si exceptuem l'anomenada «muntanya de Requesens», extens domini boscós geogràficament aliè a la vall alta i mitjana del Llobregat, que representa l'eix natural del nostre municipi(27). Requesens, per altra part, després d'haver format una parròquia a la Baixa Edat Mitjana(28), passà en aquests anys estudiats a dependre de la parròquia de Cantallops, territori dintre del qual es troba geogràficament més lligatt29). Des del punt de vista eclesiàstic, en canvi, el mencionat terme -deixant apart Requesens- es repartia entre dues parròquies: la de Santa Maria de la Jonquera, que vingué a substituir la vella de Sant Miquel de Solans, l'any 1362,(3°) i la d'Agullana. Aquesta darrera arribava fins la carretera, de tal manera que de les cases de l'actual carrer Major, les del marge est pertanyien a la parròquia de la Jonquera i les del marge oest a la d'Agullana(31). La major part de les terres del terme eren boscos (especialment de suros i alzines) o matolls, formació natural coneguda botànicament amb el nom de aQuercetum galloprovinciale suberetosum»( 32), constituint el que, en termes de geografia agrària en diríem el «saltus», és a dir, les terres que s'aprofitaven per llurs productes espontanis (llenyes, glans, pastures, etc), però que no es treballaven. Sols les corresponents a la vall del Llobregat pròpiament dita o algun altre clap de terrenys més o menys planers (mas Brugat, Canadal, etc) havien estat roturades i dedicades al cultiu. B.- La rodalia En aquest marc natural de boscos i matolls, dintre del qual sorgien aquí i allí diferents claps de terres treballades, l'home hi feu estada des d'èpoques molt remotes des que en tenim notícies concretes en l'Alta Edat Mitjana s'establí en petits nuclis escampats arreu del terme. Ja a la Baixa Edat Mitjana i poc abans del trasllat de la parròquia de Sant Miquel de Solans a l'actual nucli urbà, un dels documents més interessants que posseïm sobre la nostra població -un capbreu de 1301-(33) encara ens mostra un hàbitat de tipus completament dispers, de veïnats i llogarrets que reunien unes poques cases, moltes vegades sense formar una aglomeració més o menys compacte, sinó escampades al voltant d'alguna església o castell. Segons el citat capbreu, que si bé no inclouria probablement tots els habitants del terme, sí que ho faria amb la majoria, la Jonquera de

51 començaments del segle XIV no arribava als 40 focs, distribuïts de la següent manera: veïnat de Canadal cases escampades 18 pers. capbrevades la Jonquera poblament agrupat al voltant de l'esglé- sia que aviat es con- vertiria en la seva parròquia 7 pers. capbrevades Castell de Rocabertí 4 pers. capbrevades San Miquel de Solans 3 pers. capbrevades Sant Julià dels Tords 3 pers. capbrevades Els Tords 1 pers. capbrevades El Pertús 1 pers. capbrevades

És a dir, un total de 39 anotacions que hem de pensar que no sempre correspondrien a caps de casa, encara que si en la major part dels casos. Aquesta dispersió es mantenia durant el període que estudiem, però amb la diferència, com veurem, que ara el nucli urbà, aquell nucli urbà al voltant de l'església que, a principis del segle XIV, shmaria amb prou feines mitja dotzena de cases, ara s'havia transformat en un centre administratiu i artesà que havia ja assolit la categoria de vila. En la primera meitat del segle XVII els nuclis de població dispersos pel terme jonquerenc, excloint la muntanya de Requesens, eren els següents: a) Els nuclis fronterers de Panissars i el Pertús. Tant l'un com l'altre formàven part eclesiàsticament de la diòcesi d'Elna(34) i podien considerar-se marginals, encara que hi tocaven, del territori jonquerenc. Santa Maria de Panissars seguia essent un priorat benedictí que, a més de posseir terres escampades per altres termes, tant del Rosselló com de l'Empordà (alodi de Pruneres i castell de Sales, a l'alta Garrotxa; la Portella en el Rosselló, etc.), comptava amb extenses terres en l'actual terme de la Jonquera, situades al voltant de la casa monaca1(35). Suposem que els priors seguirien exercint en el territori del priorat la jurisdicció civil, si bé per altres efectes sembla que dependrien també del castell de la Bellaguarda, en aquests temps en mans d'Espanya. Sigui com sigui, el priorat no apareix en els protocols de la Jonquera, fet que indica una certa desvinculació del vescomtat. Respecte a l'habitat desconeixem si a tocar el priorat subsistia encara la ‹,pobla» que s'inscriu en el fogatge de Pere IV d'Aragó, de l'any 1378 i que, junt amb la pobla del Pertús comptava (415 fochs d'esgleya»(36), però sí que sabem de l'existència d'habitants, almenys de una o dues famílies, com ens ho mostra el Llibre parroquial de baptismes(36b). En quant al Pertús forma un llogarret de tres o quatre cases, una o dues d'elles hostals. En aquest punt solen coincidir les referències dels viatgers que passen per la collada i les fonts documentals. Així, per exemple, Gaspar Barreiros( 37), l'any 1542: en el Pertús i(no hi ha més

52 de dos o tres pobres hostals»; o Lunard Othobon, secretari de l'embaixador venecià Segimon Cavalli, una mica més tard, l'any 1567: »de la Clusa es puja encara una mica fins lo més alt dels Pirineus, on hi ha potser tres cases que anomenen el Portús»( 38). A principis del segle següent les fonts ens mencionen també tres un d'ells hostaler.

Puig Neulós (1.249 m)

Roc dels Tres Termes (1.116 m).4

Coll del Puig de la Comtesa Pertús (271 m) d°''‘‘N plaCo dell del Castell de la I 11 + Puig d(6e515esmBassepsuig.(d9e18iLmiob. Coll del • Sta. Bellaguarda Pertús Maria de )regat Priorat %N. •arassa, (460 m) •

• Coll de Panissars mas ide Coll d'EspinesEsmpi)nes

Castell Coll del Portell de X (694) • Requesens

Puig Calmelles (734 m)

53 ELS VELLS CAMINS DE LA JONQUERA EN EL S. XVII

De la plaça o placeta que es formava a la sortida de la Força pel carrer de la Torre, vers sol ixent, sortien diferents camins que, en els eixamples dels segles XVIII i XIX es convertiren en carrers.

54 Entre el llogarret del Pertús i el priorat de Panissars, s'alçava el castell de la Bellaguarda, força més petit que l'actual i del qual disposem de molt poques notícies. En el capbreu de 1616 s'hi anoten dos militars que hi viuen o, almenys, hi exerceixen llurs funcions. b) Sant Julià dels Tords, nucli també molt antic, havia estat una parròquia sufragània d'Agullana( 38b), però ara formava part de la de la Jonquera(38c). Era un veïnat constituït per algunes poques cases escampades de les quals en la documentació del segle XVII n'hem identificades les següents: can Lloch, can Freixa o can Pere Nicolau i Freixa(39), can Comas, ca la vídua Macipona", can Laporta( 41) i el mas anomenat d'En Nadal, propietat d'Antoni Riambau, de la Jonquera. c) Entre el Pertús, els Tords i el castell de Rocabertí es troben alguns masos o cases aïllades. El més important és el mas Brugat o mas Rocabertí(42), tant per l'extensió de les seves terres, com pel fet de no aparèixer el seu propietari com a capbrevador del Comte, sinó com un sòlid i prestigiós terratinent que pacta i fa concòrdia amb aquell senyor territoria1(43). Un altre, més petit, doncs sols disposa de 18 vessanes de terra, el de situat encara avui prop del salt del Fitó, pertany al mateix propietari que l'anterior. Finalment se'ns. cita un »mas del Colomer((, que es trobaria prop del mas Brugat i del castell de Rocabertí. En quant al Forn del Vidre, ja s'utilitzava amb al finalitat que indica el seu nom, havent perdut el vell paper de lloc sagrat(44). d) Al sud-est es localitzava el veïnat més dens i poblat: Canadal, si bé ara, a diferència del que ens mostra el capbreu de 1301, es veu sobrepassat i de molt, pel nucli urbà jonquerenc. Entre les diferents edificacions i masos del veïnat es citen: l'heretat del castell de Canadal, fortalesa que es trobaria probablement convertida ja en una casa de pagès i que havia passat a ésser propietat de la rica i influent família jonquerenca dels Azemar; el mas Alsina, el d'En Pere Font, el d'En Balló, el d'En Pere Parent, el de l'Antic Serra, l'heretat d'En Mateu (que pertanyia a Margarida Esteve) i la important pairalia d'En Morató, de la que en depenien els més modestos, mas Piguillem, mas d'En Roca, mas d'En Casal i mas d'En Porcell. Existeix també en el veïnat una església dedicada a Santa Cristina, amb el seu corresponent cementiri on, per aquest anys, encara s'hi enterra gent(44b). e) Finalment, a sol ixent, són citats els masos de Sant Miquel de Solans i els Estanys.

55 EL NUCLI URBÀ DE LA JONQUERA EN LA PRIMERA MEITAT Camí de DEL SEGLE XVII Santa Llúcia •E.S` ‘ss ç''°s‘ kt,o,%" laçaPlaca orre

•

Plaça dels corrals (?) La Portella (?) ,n•••••• I 1".n• ./3

^ casa Pau Geli ,e,\‘°,r nOc.› 0 tO> illae rtal d'Aval) Hospital(?) agarri

..Via que va al Portal d'Amunt•

Creu de terme junquer\a" hamuralles Camí de P)c)In no hl Perpinyà /7/ .'7Z

Torre de Plaça la Cabrafolla horts

les valls via pública o coolol de les valls

Església' Rec del ,Muralles Molí d'Azemar Parroquial Cementiri

<.o C.- E1 nucli urbà 1.- LA FORÇA I EL RAVAL Com acabem de dir, a diferència del que esdevé a l'Edat Mitjana, en què la major part de la població viu dispersa pel terme, a principis del segle XVII la majoria dels jonquerencs habitaven en el nucli urbà pròpiament dit, situat a la riba esquerra del riu Llobregat. La primera referència que en tenim d'ell és en el capbreu de 1301 sols anota 7 capbrevadors, quant el veïnat de Canadal ja en tenia 18. Perquè, doncs, la parròquia es trasllada de la primitiva seu de Sant Miquel de Solans a la Jonquera i no a Canadal?... L'única raó que,hi veiem és que la Jonquera, malgrat comptar amb menys habitants potser quant té lloc el trasllat, mig seglç després, ja havia remuntat aquella modesta xifra- disposava de millor situació en la geografia de les comunicacions, pel seu emplaçament a la vora del camí ral. Aquest nucli habitat, a tocar la carretera i prop del riu s'havia ja convertit en una vila, apel•ació que significava no solament un poble de certa categoria urbana .i demogràfica, sinó també amb determinades característiques en quant a govern local -generalment basades en la concessió de privilegis i llibertats estipulats en una «carta»- i en l'existència d'un recinte emmurallat. La vila de la Jonquera estava formada en aquells anys, per dos conjunts urbanístics ben diferenciats: a) La «Força»(45), o centre fortificat pròpiament dit. b) El barri extramurs -«Barrio», en els documents-'461, estès a banda i banda de la carretera i al llarg d'un sol costat del carrer paral•el a la mateixa, o carrer Vell, en conjunt formant un apèndix llargarut i estret. Força i barri extramurs es trobaven separats per una plaça, llavors simple espai obert éntre els dos sectors. La Força tenia forma més o menys ovalada, amb l'eix major dirigit de est a oest, i media uns 900 metres quadrats, és a dir, menys de mitja vessana. Es trobava voltada de muralles( 47), entre els paraments de les quals sobresortien algunes torres; d'aquest temps en coneixem quatre: dues en él carrer del mateix nom, una de les quals encara roman en peu, mentre que l'altre, situada davant es troba embotida en una casa edificada posteriorment; la del portal de Dalt o de França( 48) i la que es troba ficada dins el compartiment a l'esquerra de la capçalera de l'església parroquial. Però, sens dubte, n'hi hauria d'altres. Mentre el sector de ponent de dita Força es trobava edificat sobre' un petit replà, atravessat per la carretera, el sector de llevant s'enfilava sobre un talús abrupte que formava una modesta elevació o puig. Contigua la Força i en direcció sud, vers Figueres, s'allargava l'altre sector urbà, que els documents d'aquesta època anomenen »barrio», estès al llarg dels dos eixos que formen els actuals carrer Major i Vell. Aquest raval media uns 700 metres quadrats, un terç de vessana, i probablement no es trobava emmurallat o, si ho estava, ho seria de manera més aviat precaria(49). De fet l'únic carrer pròpiament dit d'aquest raval, és a dir, amb cases a cada costat, era la carretera o actual carrer Major, doncs al carrer Vell actual només hi trobem algunes edificacions

LA «FORÇA► DE LA JONQUERA

% L.. 9é. ce ..„.0_,...., 0.e \` Un ..... '' ''' ...... 1,4 s.. . cte \Ø5 e'es- c''' - ''Plecerta s. -‘\... 2-cv ,,,-.-• , n N 0 Torre .... ',..

Casa d'En Morató / I h. (..honor..) de , Jaume 1 Corral i. Azemar i de d'Amant 1 Pere I La Portella (') (?) Azemar Anna 1 (71 l Justalré __I .,.. i --.. , peca 1 terra de la pubilla Corral Cucurella de Pere Coberta

\ I

C ral de ilP h. del `, r- CItenna fE I Codmete j I \ peca / terra 11 Peralada I Caterina 1 i I h. carrer Vell Azemar --- I--- -- % 11_— - - , \, ‘,djaurne I • t Azerna - - i i % I ‘ .,..,, . ,,, 1 Peca 71' ....n-' ,,,„, I RiReudebitlelane Pubilla terra de t I 1 S-.S, Esteve i Pub. I I Moratona Garralló 1 Massa M. Ardit I — I Pati i % I I Pau t de '72 .1 Església i Z., I :o -' i ‘ Azemar ' ‘ Caterina parroq. 1 i Creu de terme Cucurella I I 1 ( I 1 L I Carrer Major

I l 1 1 I Pau Torre de la joan tjorenoa I Ribes I Joan Joan Pere Ma.rga- I Pere C abralolla RectoriaRectona Azemar Coderch "2 1 Llobet Gibre Ferrer d'Esteve Gibre 23 Plaça Antoni Pública I I I Armans .k I 1 .. n .1,. I i I 1 1 1 = 0.1 LIvnmo , i -T - .---1pati (1) I Ipatipati • _ i o/ 0 n ."7:2-, ..... WCs e re -.... .- ...... i I :s v‹,,,,, -- – -- --- = =- = – – – – – – – – = = = rrtrustum termerr

Rec del Moli d'Azemar

Traçat de la muralla Pla urbà Traçat probable de vies urbanes avui desaparagudes Torres probables Traçat urbà actual, llavors inexistent

(1) La casa de Margarita d'Esteva acaba, a ponent, «in murorr; després segueix un pati que arriba fins «cum via». Així doncs, l'antiga muralla es disposaria a certa distància del corriol de les valls, i entre aquest i dita muralla abans hi haurien les valls, convertides ara en patis.

58 a la banda de ponent, no a la de llevant, i més que un autèntic carrer vindria a ésser un camí públic. En el temps que estem estudiant, la Força que, pel seu nom hauria estat el centre d'habitatge del nucli agrupat al voltant de l'església, format a la Baixa Edat Mitjana, i que tindria el seu moment de plenitud en els segles XV i XVI, ara donava la impressió d'un barri en decadència, habitat gairebé únicament al llarg del camí ral, en el sector oest, mentre la resta estava ocupada en bona part per corrals i poques cases pròpiament dites (vegi's plànol). El centre de gravetat d'aquesta Jonquera de la primera meitat del segle XVII era, pel contrari, el «barrio» o raval format per les cases arrenglerades a cada banda de la carretera, des de la plaça actual al portal d'Avall i que es continuava, com acabem de veure, ja dintre la Força, en el sector de carretera que anava des de la citada plaça al portal d'Amunt. Així doncs, aquesta Jonquera es trobava constituïda fonamen- talment per un sol eix d'habitatge i activitat, el camí ral o carrer Major, que contenia el 80% de les cases habitades de la vila.

2.- Els carrers i les places A la Força a l'est del tram de carretera que feia de via principal, els carrers són estrets i costeruts, degut a la seva accidentada topografia, alguns d'ells autèntics camins o corriols de muntanya, doncs els esgraons que avui es troben al carrer de la Torre són recents, del segle passat(5°). Es citen el «carrer que va al portal d'Amunt», el «carrer que va a la Portella»(51) i el «carrer Vell»(52). El carrer Vell, que ja porta aquest nom en l'etapa que estem estudiant, seguia el traçat present, però abans de convertir-se en l'actual carrer de Sant Miquel -que llavors era inexistent i apareixia com un simple camí que, tot vorejant la muralla per l'esquerra, conduia al castell de Rocabertí,- seguia de dret vers el nord i per darrera el cementiri i l'absis de la primitiva església, anava a trobar el que baixava de la part més alta de la Força vers el portal d'Amunt. És probable que el primitiu carrer Vell fos només el tram que anava des dels darreres de l'església antiga i el cementiri anexe, fins empalmar amb l'actual carrer de Sant Miquel, o sigui, el que avui és un carreró que mor a la capçalera de l'església del segle XVIII. L'actual carrer Vell seria posterior, probablement del segle XVIII i el seu nom rni vindria d'ésser la continuació de l'autèntic i originari carrer Vell, de fet, el primer carrer jonquerenc després de la carretera o carrer Major. El carrer Major és citat amb diferents noms(53), encara que el més freqüent en els documents és el de ,,carrario público» o ∎∎via pública»; però ja se'n deia també popularment «carrer Major»( 54). S'estenia en traçat rectilini des del portal d'Avall, al sud, al portal d'Amunt, al nord, i es dividia en dos trams, separats per la plaça pública(55) que, al principi, no seria més que una clariana al peu de la porta d'entrada a la Força, per mítjorn, però que, en anar-se edificant cases a cada banda de la carretera vers la direcció de Figueres, acabà convertint-se en un espai més o menys tancat i de forma quadrada. Més enllà de la plaça s'estenia el tram més modern i més poblat. Però tant en aquest sector com el de dintre la Força, la documentació no deixa de distingir la diferent pertinència de les cases

RAVAL O «BARRIO VILLAE JUNQUERIA ►

n -\\\. pati de Pere I Lcern.aj ..--'—/— --1 Pau Josep I Geli I I Roure I Gaspar Tarrats (‘°to..l\ - dIaenisteicaezas) I 1 %?, I --- 1-1 --1--- i I 1 i---[--r- --» „ 1 H 1 , , 1 3: ' 1 3 l ?--„ I .'.r I 2 ._ i 't ilp 1 1 15 I <‘g i -i Portal d'Aval) < 1 :,i, 1 P i i I `.:,.'_ g, i I :,"' i I-- l 16 i cc publico..) I Carrer Major ( “carrario publico.) o •vico Pire Coberta e Gadica Anton , I Jaume . 0 i Joan La_mbau i i Jamuran,e \ Bruet i i pubilla \ Joan \ Li.. Elisebet t Joan Ferrer Cateina Prats ur ata t us a I Pau Ferrem . L._ ____. Joan r Solana \ Aziep,mar L Solana .__ __ / Carbó ii mMo:aetói I I ..Platea Catedna ola'na) Prats (en 1617 1 I 1_ (tar Srne Nicolau Caterina ...... / l'arrenda Publica” C.ocutrueall,a Solans I ..., -, a G. Sardà) 1 \ I I _l_...... -- ...... / I I I Les valls I I I corriol o carn- \ \ ::: .---- I::: --- --.' 1 hort hort I -- — ------:===':::: hort -___ 1 -=)-_-.: ------l 1 hort 1. --- .1-----Ihort 1 i I I I I I I Rec del Moli d'Azemar a la parròquia de la Jonquera o a la d'Agullana: les del costat est a la primera i les del costat oest a la segona. A més de la que avui en diem plaça Major, llavors més petita i més oberta, doncs no hi havia encara l'Ajuntament ni el gran casal que serviria com hostal (ara propietat de la Sra. Dauner), se'n citen d'altres. Però potser la única pròpiament dita, situada a l'interior de la Força i voltada d'edificacions, seria la dels Corra1s(56), que jo situaria provisionalment darrera l'actual absis de l'església parroquial, i de forma triangular. En l'angle nord-est de la mateixa també hi situaria el començament d'un carrer, avui desaparegut, que aniria de dret a desembocar al mig del carrer de la Torre o que formaria un cul de sac sense sortida. Altres places també citades en la documentació no serien places pròpiament dites, sinó espais •més o menys oberts situats al peu de les entrades a la vila. D'aquesta mena seria la que es formaria davant de la Portella o de l'actual torre del carrer del mateix nom( 57), la situada al peu del portal d'Amunt i de la banda de fora( 58), on es solien reunir els jonquerencs caps de casa quant eren convocats a Consell General. Davant d'aquesta plaça o espai obert del portal d'Amunt s'hi trobava una creu(59). 3.- Els edificis singulars Dintre el nucli urbà ens són citats l'hospital, la presó i l'hostal. L'hospital surt vàries vegades a la documentació, si bé desconeixem la seva ubicació dintre del nucli urbà(60). Disposava d'edifici propi -»la casa de l'hospital»("- i el seu nom és el d'»hospital de pobres de Jesucrist»(62). Es regeix per dos administradors(63), que disposen del corresponent llibre de comptest" i posseia béns propis(65), rebia llegats(66) i no solament atenia els malalts que a ell acudien, sinó que funcionava també com una mena d'asil o residència(67). També existia una presó com pot deduir-se del següent text, referint-se a dos presos: »... los tenia de deixar en las presons de dit vescomtat (de Rocabertí) y vila de la Jonquera»( 68). Però, com en el cas de l'hospital, tampoc coneixem la seva situació dintre el recinte urbà. Finalment, en quant a l'hostal, que en aquest temps -abans de la concòrdia de 1665 amb el Comte- és un »arbitri» de la universitat jonquerenca i com a tal, s'arrenda en pública subhasta cada any(69), és probable que es situés, o almenys s'havia situat, en una casa del carrer Major. Així sembla deixar-ho entendre el capbreu de 1616, en la descripció d'un edifici que, com a tutora de Pere Azemar, Caterina Azemar i Solana capbreva; diu així: »...casa anomenada antigament l'hostal, parròquia de Solans». Un altre hostal o dos es trobarien en el Pertús, com ens descriuen els viatgers i comproba la documentació; així, pels anys del Capbreu, l'hostaler és un tal Guillem Cerdà que, a més posseeix una casa a la Jonquera(71). Des del trasllat de la línia fronterera, com a conseqüència del tractat dels Pirineus, l'any 1659, als límits septentrionals del terme jonquerenc, la importància de la nostra població com a lloc de pas, donà un gran salt i l'activitat de l'hostal es multiplicà. D'aquí la construcció d'un nou edifici que segons inscripcions de la llinda, data de 1662 (la més vella inscripció de llinda datada del poble), de nroporcions realment

61 extraordinàries, donada l'època, així com l'interès del Comte per recuperar la propietat de l'arbitri o monopoli, cosa que assolí plenament com hem vist, l'any 1665. Ens resta l'església, situada en el lloc on es troba avui, però molt petita, doncs només comprenia el que ara és la nau d'entrada fins el creuer amb la capçalera emplaçada a continuació i formada probablement per tres absis. Per tant tot l'espai ocupat per l'actual creuer i cobert per la cúpula, així com les naus laterals i l'altar major no existien, doncs foren edificats molt posteriorment, al segle XVIII. L'espai que corresponia darrera els antics absis formava una plaça on hi desembocava el carrer Vell. Aquesta església, que porta la data al timpà de la portalada, era un modest edifici gòtic adosat al qual i per la banda sud s'hi emplaçava el cementiri, en forma de L (71b).

4.- El recinte emmurallat La Jonquera apareix durant aquests anys com una població emmurallada. Però la muralla pròpiament dita és probable que només encerclés el recinte de la Força. Aquí, en efecte, són freqüents les cites documentals que en parlen com afrontació de diferents edificis. Estaria reforçada per torres, si bé d'aquestes només se'n conserven tres: dues al carrer de la Torre i la que es troba empotrada a la capçalera de l'església parroquial, a la banda nord. Una quarta surt molt sovint en els documents: és una de les torres del portal d'Amunt o de França, anomenada també de la Cabrafolla(72). Davant d'ella i per la part de fora solien tenir-hi lloc les reunions del Consell General del Penó de Rocabertí(73). Probablement n'hi hauria d'altres, però, de moment no les coneixem. Tampoc sabem exactament en quin estat es trobaria l'esmentada muralla que encerclava la Força, però creiem que, almenys en alguns dels seus trams, durant aquests anys que estudiem, es conservaria malament. Així, per exemple, en el tros situat a la banda d'occident de les cases donen al carrer Major, alternarien trossos encara en peu amb altres que o bé la muralla seria una senzilla paret o ja havia desaparegut, com semblen indicar-ho les afrontacions de les esmentades cases(73b). Més insegura és l'existència d'autèntiques muralles en el raval o «barrio», és a dir, de la plaça al portal d'Avall o d'Espanya, doncs les cases situades en el marge oest de la carretera solen prolongar-se, per la banda del riu, mitjançant patis o horts que limiten amb el camí de ronda o amb el rec del molí d'Azemar, però no es citen afrontacions amb cap mena de muralla. Ara bé, encara que no hi hagués una sòlida fortificació, com a la Força, alguna mena de defensa hi hauria, doncs almenys des de mitjans de segle, es cita el portal d'Avall si hi ha portal, és que existeix un recinte clos, de manera total o parcial(74). Les cases del carrer Vell, en el tram situat en el raval, donaven a un camí que seguia per aquesta banda, el perímetre urbà; és a dir, que en aquest tros de carrer només hi havia algunes cases del costat oest, mentre pel cantó oriental s'estenien camps i eres, potser les anomenades (eres d'En Geli»(75).

62 EL MOLÍ D'AZEMAR I ELS SEUS RODALS

portal d'Pssia‘\ u es e Carretera

Carrer Major Casc urbà jonguerenc "\\.

Rec del Molí dftsiernar Bramador rec

Aigualleixos Hort o prat Molí Rec d'En Genn de Caterina d'Azemar Azemar i Solana Allà on hi havien, muralles hi havia també valls"), amples solcs, generalment recs, que completaven el sistema defensiu. Després de les valls el nucli urbà jonquerenc es trobava limitat a l'oest per un camí o corriolt77) a continuació, vers el riu Llobregat, pel rec dél molí d'Azemar. La major part de cases que donaven a aquest indret disposaven de patis") a vegades, fins i tot d'horts"). Entre el rec del molí i el llit del riu, encara hi havia trossos de terra que s'aprofitaven per al cultiut801. 5.- Els molins fariners Dels anys estudiats en cbneixem dos. Un, el més important, és l'anomenat de l'Azemar, per ésser propietat d'aquesta família, però que abans havia pertangut a un tal Vida1(81). D'ell en sabem no solament la situació -és la de• l'actual molí d'En Bosch- sinó la direcció del rec i fins i tot la resclota d'on derivava l'aigua del riu Llobregat, no gaire lluny del portal d'Amunt(82). El rec era obert i de poca amplada i seguia el mateix. traçat de l'actual clavaguera que passa darrera de les cases dçl carrer Major, de la banda del riu. Abans d'arribar al molí es formava una bassa de contorn ellíptic, que encara avui es pot veure en el seu . mateix lloc d'abans, si bé es troba seca. Les terres .situades a cada banda del tram final del rec pertanyien a la família•Azemar; les situades a l'est eren conegudes amb el nom de «clos pciit» de Caterina Azemar i Solana; i les situades a l'oest mtegraven un extens prat o aigualleix pertanyien també a la mencionada Caterina Azemar. Al sud dél molí i en direcció est-oest s'escolava el camí d'Agullana que, arrencant dél camí ral a França, baixava vers el llit del Llobregat, que travessava per unir-se amb l'actual «camí vell.d'Agullana». Un altre molí que ens és citat, és el «molí de Canadal»(83). Però, de moment només en sabem el nom. 6.- Els camins La documentació consultada ens cita pràcticament gairebé tots els camins que existeixen encara avui, si bé, la majoria convertits en simples camins de carros; fet normal doncs la xarxa de camins d'un terme municipal representa una. de les empremptes més velles que l'home ha 'deixat sobre la superfície del sòl, encara que alguns d'ells avui es troben marginats per altres traçats de nou. Del nucli urbà, en efecte, sorgien diferents vies, la més important de les quals era la tantes vegades citada carretera o camí ral, el «carrario público», que anava de Figueres a França. Però se'ns en descriuen d'altres; el camí que va al castell de Rocabertí», que començava a l'actual carrer de Sant Miquel, doncs llavors aquest encara no existia com a tal; el que anava a «l'església de Sdlans», avui de Santa Llúcia, el camí • vell de Cantallops(84T, el de la Jonquera als Tords( 85), el de la Jonquera a Canada1(86), el de la Jonquera.a Capmany o el de la Jonquera a Agullana, que com acabem de veure, corresponia a l'actual carretera vella t". A ponent,.i al peu. de lés muralles de la Força o de les parets posteriors de les cases del carrer Major -tram actual plaça Major- casa Laporta -corria un camí o corriolt88) que probablement donava la volta a la població, com una mena de camí de «ronda.

64 ELS JONQUERENCS A.- Demografia: el nombre d'habitants No posseïm censos de la població catalana del període que estem estudiant, doncs la nostra demografia presenta un llarg parèntesis sense dades de tipus general, que va de mitjans del segle XVI -fogatge de 1553- fins principis del segle XVIII. Així durant tota la centúria dissetena sols podem utilitzar contatges parcials o fonts indirectes que, si bé poden ésser tan segures com un cens, careixen del caràcter general d'aquell. El darrer fogatge conegut de 1553(89) assigna a la nostra vila 20 focs laics i 2 de capellans, és a dir, un total de 22 llars, que representaven una població entre 90 i 100 habitants, xifra totalment inadmissible, si la comparem amb la que es dedueix de les fonts locals mig segle després, com veurem de seguida, a menys que suposem per aquells anys de mitjans del segle XVI algun esdeveniment catastròfic, del qual no en tenim cap mena de notícia, que explicaria un despoblament temporal i brusc. Per altra banda aquella xifra tampoc està d'acord amb el que ens aporten les referències dels viatgers contemporanis; per exemple, el portuguès Gaspar Barreiros, generalment ben informat que passa per la Jonquera l'any 1542, per tant en una data ben propera a la del fogatge, ens descriu la nostra població com «una vila de cent veïns poc més o menys, cenyida de muralles...» Aquest seria probablement el nombre que l'hi correspondria i que coincideix, a grans trets, amb les dades corresponents a l'etapa que estem estudiant. De la primera meitat del segle XVII, si careixem de censos portats a cap més o menys sistemàticament per les autoritats de l'època, podem disposar en canvi, de fonts indirectes que ens permeten reconstruir, amb sorprenent justesa, la demografia jonquerenca d'aquells anys. Es tracta dels tantes vegades mencionats capbreu de 1616 i reunió del Consell General de 1615, completats amb documentació notarial contemporània. Per altra part disposem també d'inscripcions parroquials de baptismes des de 1617, fet que ens permet relacionar la taxa de naixements amb la població absoluta calculada i verificar l'exactitud de les xifres assignades. La documentació notarial no solament ens ha fet possible calcular el nombre d'habitants, sinó els noms, oficis, etc. de cada un dels caps de casa, com en un cens modern. Per obtenir la quantitat total de la població jonquerenca hem compulsat els dos documents -Capbreu i Consell General- anotant els diferents individus inscrits, eliminant-ne aquells que no semblaven ésser caps de casa i completant-los amb altres noms de la documentació coetània, que no apareixen en els dos anteriors papers. El nombre que ens ha proporcionat l'esmentada anàlisi és de 97 veïns, equivalents a una població d'uns 450 habitants( 91 . Aquests serien doncs, en quantia els habitants de la Jonquera els anys immediatament anteriors a la guerra dels Segadors, la incidència de la qual sobre la nostra població de moment desconeixem però que, unit al seu resultat final d'acostar la frontera a tocar la nostra vila, seria sens dubte de conseqüències negatives. Els precedents resultats venen confirmats per les dades subminis- trades pel Llibre parroquial de Baptismes, que comença l'any 1617. Les

65 NATALITAT A LA JONQUERA EN LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XVII SEGONS EL «LLIBRE DE BAPTISMES ► Nombre de naixements

:1) 28

15 14

Anys 1618 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 1640

El «Llibre de Baptismes» de la parròquia de Santa Maria de la Jonquera, comença el mes de juny de 1617. Per això en la gràfica comencem a comptar des de l'any 1618, el primer any complet. inscripcions de batejats anotades des de 1617 a 1640 donen una mitjana de 18,3 naixements per any, amb oscillacions que van de 9 (corresponent a l'any 1622) a 28 (corresponent a l'any 1634), fet normal en la demografia del Vell Règim. Si suposem per la Jonquera una taxa de natalitat del 40%o també admesa com a corrent per aquells temps, ens trobarem que dita mitjana correspondria a una població dels volts dels 450 habitants, precisament la calculada per mitjà de les fonts indirectes especificades en els paràgrafs anteriors. Aquesta coincidència tan afinada és una prova més de la precisió de les xifres anotades suara. B.- Els estrangers Un fet a tenir en compte en la demografia jonquerenca del primer quart del segle XVII, és l'existència de nombrosos estrangers, en general gent molt jove que, procedent del sud de França, vindrien a treballar com a jornalers i acabarien fixant-se, ja per casament amb noies del pais, ja quedant-se com a moços. Aquest fenomen, descrit minuciosament pels demògrafs moderns(92) com a corrent a tot Catalunya, des de finals del segle XV a la fi de la primera meitat del XVII, ve confirmat en el nostre cas, per la documentació, com en la següent súplica que els representants de les universitats de la Jonquera i d'Agullana adrecen a llur senyor natura1(93), on es queixen que en les convocatòries que es porten a cap en els Consells Generals de les dites universitats, en les quals »s'acostumen convocar y congregar tots los singulars y habitants caps de casa... se es vist y veu que son mes los strangers que no del pnt. principat...» De totes maneres aquesta afirmació sembla bastant exagerada, doncs si bé en la documentació citada i en els llibres parroquials es troben cognoms de probable origen frãncès, aquests representen una petita proporció del total dels altres cognoms; d'alguns s'especifica clarament llur origen, com «Pere Tossa, de França», «Benet Comas, francès», «Toni Cautier, francès», »Jacques Taxier», aPerris Fauvier», »Guillaumes Venna», etc; d'altres pot deduir-se per llurs cognoms: Xandaran, Xabrallat, Garet, Armans, Coderch, Gibre, Audet, Aujalet, Civaret, Gotzet, Riambau, etc. C.- Població agrupada i població dispersa Encara que les dades documentals que posseïm no permeten establir conclusions exactes de tipus demogràfic -recordi's, per exemple, que el Capbreu de 1616, que ens serveix de document bàsic, es troba mutilat- si que ens informen amb molta aproximació de la geografia històrica de la població jonquerenca. D'aquesta manera hem pogut reconstruir el nombre de famílies o focs que viuen al nucli jonquerenc pròpiament dit, que oscil•arien al voltant de la seixantena. També estem en condicions de fixar la població dispersa en veïnats o cases aïllades: Canadal, de 12 a 15 focs, els Tords de 6 a 10 focs, el Pertús, 3 focs, Panissars, de 2 a 3 focs, Bellaguarda, potser 2 focs, i diferents cases aïllades, amb uns 10 focs. Aquesta població dispersa sumaria de 35 a 40 focs. En resum, que del total senyalat de prop de cent focs per tot el terme, entre el 60 i el 65% podria considerar-se com població o hàbitat agrupat, mentre el 35 o 40% restant, seguiria essent, com en l'Alta Edat

67 Mitjana ho fou tot el terme, població dispersa, ja en cases escampades o masos, ja en veïnats o llogarrets, formats, de fet, per grups de masos molt propers, però separats i independents. D.- Les famílies jonquerenques No solament coneixem el nombre d'habitants de la Jonquera durant el primer terç del segle XVII, sinó el nom de cada una de les famílies que hi resideixen. En la relació que segueix hi venen anotats, per ordre alfabètic, els diferents caps de casa, el lloc on habitaven i l'ofici que feien. La major part d'ells es troben citats en més d'un document contemporani; alguns inclús en tres, el que dóna més seguretat al nostre estudi. Al costat de cada nom relacionat s'indica la procedència documen- tal de la següent manera: c = Capbreu de 1616; r = reunió del Consell General de 1615; a = altres documents dels mateixos anys. Se senyala també llur anotació en el Llibre de Baptismes, amb l'any corresponent; els pares amb una p., els padrins amb pd. Les persones unides per una clau, vol dir que pertanyen a la mateixa família o foc. Entre les famílies jonquerenques, com sol passar en la major part de les poblacions del Vell Règim, n'hi ha unes poques que destaquen sobre les altres per llur bona situació econòmica, si bé aquesta no sembla translluir-se en cap mena de privilegi polític. En primer lloc tenim les famílies Azemar i Morató, freqüentment entroncades. La família Azemar es troba representada en aquests moments per la vídua Caterina Azemar i Solana (vídua de Jaume Azemar, que ja és mort l'any 1616) i el seu fill Pere, del qual aquella és tutora; l'hereu Jaume Azemar, casat amb la pubilla Moratona, Anna -Anna Morató i Azemar- i Pau Azemar, vidu i tutor de sa filla, Caterina Cucurella, tots ells disposant de casa pròpia en la vila(94). Pere Azemar serà, més endavant, el representant de la Taula de canvi de Catalunya a la Jonquera, fet que ja apunta les activitats financeres de la família(95). Aquesta circumstància i l'existència de documents de crèdit i contractes d'arrendament d'immobles relacionats amb el tràfic marítim, com una «botiga» a Llançà(95b), ens inclina a creure que la seva fortuna, més que,de les rendes agràries, procediria dels negocis i préstecs de diners. La importància dels Azemar es dedueix no solament dels béns immobles relacionats en el Capbreu de 1616, sinó també de les afrontacions de les terres dels altres capbrevadors, que molt sovint llinden amb propietats d'aquella família. En quant a les seves finques, representen en nombre el 37% del total de les capbrevades(96), si bé, hem de tenir en compte que aquest percentatge no fa referència a l'extensió, que seria menor, doncs en el Capbreu s'indiquen com a finques globals alguns masos de superfície molt més gran que els camps dels Azemar. Per altra part, la vídua Azemar i Solana, junt amb el seu fill Pere, disposen dins el casc urbà de tres cases i dos corrals, mentre la mateixa família apareix també com a propietària de l'antic castell de Canadal, ara convertit en una masoveria; no oblidem tampoc el molí, propietat de Jaume Azemar dit d'Amunt. Respecte els Morató, cal distingir entre els Morató de Sant Miquel de Solans, posseïdors del mas del mateix nom( 97) i els Morató de Canadal, propietaris almenys de cinc masos, però que viuen a la Jonquera, almenys

68 NOM DEL CAP DE CASA DOCUM. LLOC ON HABITA PROFESSIÓ LLIB. BAPTIS. f Caterina Azemar Solana(1) c. a. La Jonquera vidua pd. 1624, etc. Pere Azemar, son fill c. La Jonquera pd. 1624 Jaume Azemar(2) = Anna c. r. a. La Jonquera agrla. pd. 1624 Pau Azemar(3) c. r. La Jonquera agrla. Antoni Arman = Caterina c. r. a. La Jonquera negociant pd. 1616 Gaspar Ardit(4) = Anna c. r. a. La Jonquera agrla. p. 1616, 1621 Pau Alzina = Elisabet a. Canadal agrla. p. 1625 Bartomeu Alzina r. a. Canadal agrla. Anton Bixera c. a. La Jonquera agrla. Antoni Barris a. Canadal obrasseriyo Joan Bargadà c. a. Castell de Bellaguarda militar Miquel Brugat(3) a. Mas Brugat agrla. Joan Bruel = Margarida c. r. La Jonquera agrla. p. 1618, 1621 Joan Burdiola c. La Jonquera »Faber lignarium» Pere Boher a. La Jonquera opastor caprarium» Sebastià Ballò c. r. a. Canadal agrla. Pere Ballò)6) r. a. Canadal agrla. Guillem Cerdà = Anna Rosa c. a. El Pertús hostaler, agrla. i negociant Gerònima Cerdana(7) c. a. (pubilla Cerdana) Guillem Cervant c. a. La Jonquera agrla. Pere Coderch = Llorença? r. a. La Jonquera mestre de cases p. 1618 Pere Cuberta(8)=Elianor c. r. a. La Jonquera agrla. p. 1618, 1625 Joan Carbó c. a. La Jonquera vidriaire Pere Castell(9) = Jerònima c. r. a. La Jonquera agrla. p. 1617 Joan Pere Cairell r. La Jonquera sastre p. 1623 Joan Comas = Magdalena a. Els Tords agrla. p. 1618, 1621 Pere Casanovas, Mn.(10) c. a. La Jonquera rector Francesc Crestià a. Castell de la Bellaguarda militar Antoni Casas c. La Jonquera teixidor de lli Joan Darder = Margarida a. La Jonquera sastre pd. 1618 Margarida d'Esteve i Castell(11) c. a. La Jonquera vidua Pere d'Esteve(12) • c. a. La Jonquera capellà NOM DEL CAP DE CASA DOCUM. LLOC ON HABITA PROFESSIÓ LLIB. BAPTIS. Pau Ferrer = Anna c. r. La Jonquera agrla. p. 1618, 1625 Elisabet Ferrera Malagraba(3) r. a. La Jonquera vidua - Joan Ferrer c. r. a. La Jonquera ferrer - Cristòfol Filibert c. r. a. La Jonquera sastre - Pere Faurich c. a. La Jonquera agrla. - Joan Fuster r. - - - Pere Nicolau Freixa a. Els Tords agrla. - Pere Font a. Canadal ∎∎arrendatari Castell de Canadal»p. 1628 Jaume Gadilla =Anna c. r. La Jonquera ferrer p. 1617, etc. Esteve Garrallo5(14) = Cecília c. a. La Jonquera sastre p. 1620 Joan Gibra = Victòria c. r. a. La Jonquera vaquer p. 1624 Jordi Garriga c. r. La Jonquera agrla. - Pau Geli( 15) c. r. a. La Jonquera mercader - Joan Giralt( 6) = Caterina c. r. a. La Jonquera agrla. p. 1621, 1624 Gaspar Gallart r. La Jonquera treballador - Joan Garet =Estàsia a. Panissars - p. 1617 Anna Justafrè(17) c. La Jonquera vídua - Pere Laporta( 18) a. Els Tords - - Antoni Llorenç = Caterina c. a. La Jonquera agrla. p. 1617 Joan de Lloba c. r. - - - Joan Llobet c. r. a. La Jonquera paraire - Francesc Lavernia c. r. La Jonquera agrla. - Pere Lluch (alias »Acigut») r. a. - - - Antoni Llonch (alias «Avinyel») r. Els Tords - - Joan Marxant c. a. La Jonquera sastre - Jaume Mas c. r. a. La Jonquera teixidor de lli p. 1627 Guillem Mas c. r. La Jonquera «faber lignarium» - Miquel Millet c. r. a. La Jonquera teixidor de lli - Gereonima Martella09) c. La Jonquera vidua - Pere Moratò c. r. Canadal agrla. - Martí Moratò a. Canadal agrla. - Joan Moratò = Caterina c. r. La Jonquera agrla. p. 1622 Miquel Moratò de Solans c. r. a. Sant Miquel de Solans agrla. Bartomeu Mallol r. - - - Guillem Macip r. - - - Joan Bernat Nadal(20) a. Els Tords agrla. - . Bernat Olivé o Olivò a. La Jonquera mestre de cases pd. 1621 Pere Parent = Elisabet c. Canadal agrla. p. 1620, 1624 Pau Pujol c. r. a. La Jonquera agrla. Bernat Pujol = Anna c. r. a. La Jonquera agrla. p. 1619, 1621 Joan Prat c. r. La Jonquera agrla. - Miquel Planavaire r. a. - - - Gaspar Puig c. - - - Miquel Pineré dels Estanys r. Mas els Estanys agrla. - Joan Perris (és Perris Fauvier?) a. - brasser p. 1621 Baldiri Roure(21) =Joana r. La Jonquera - p. 1622 Josep Roura(22) c. r. a. La Jonquera vidriaire Nicolau Rossell c. La Jonquera agrla. -- Guillem Resta =Anna a. El Pertús mercader - Magí Resta = Caterina a. La Jonquera agrla. p. 1617 Miquel Roig c. r. - - - Guillem Roig =Anna c. r. La Jonquera - p. 1618, 1619, 1621 Joan Ribas r. a. - - - Jaume Riudefons(23) = Elisabet a. La Jonquera agrla. p. 1620 Pere Roca = Caterina a. La Jonquera - p. 1621 Antoni Riambau =Jerúnima c. r. a. La Jonquera sastre p. 1618, 1620, 1624 Pere Riambau(24) a. El Pertús ∎∎tinent de Bellaguarda - Antic Serra =Anna c. a. Canadal agrla. p. 1621 Pere Serra a. Canadal agrla. - Gaspar Tarrats = Monserrada r. a. La Jonquera «privilegio militari decorato» pd. 1618, 1619 Pere Tocabens r. a. - - - Anton Teixidor r. - - - Miquel Vinyas a. - - - Janot Verdaguer =Victòria a. - - p. 1617, 1619, 1621 Guillem Xabrallat c. La Jonquera brasser - -.1 Antoni Xandaran =Jerúnima c. r. La Jonquera vidriaire p. 1617(25) (1) Tutora de Pere Azemar, son fill. (2) Casat amb Anna Morató i Azemar, la pubilla Moratona. (3) Tutor de Caterina Cucurella Azemar, sa filla. (4) L'any 1601 es cita un Magí Ardit, vidriaire. (5) Miquel Brugat està casat amb Margarida Brugada i tenen un fill que es diu Gabriel. L'any 1620 Miquel Brugat ja és mort. (6) Fill de Sebastià Ballò. (7) Filla de Joan Cerdà. (8) Fill de l'honorable Jaume Cuberta, burgès de Perpinyà. (9) Nebot de Margarida de Esteve. Pere Castell =Jerónima

Jaume (a. 1617) Guillem (1618) Joana (1620) Gabriel (1621) (10) Rector de l'església parroquial de Santa Maria de la Jonquera. (11) Vidua de Lleonart de Esteve. (12) Vicari de Santa Maria de la Jonquera. (13) El seu nom és Elisabet Solana i Malagraba, casada dues vegades. El primer marit fou Joan Malagraba i Solà, agricultor de la Jonquera; el segon, Joan Ferrer, ferrer de la mateixa població. (14) Tutor de Jerònima Cerdana o Sardana. (15) Procedent de Perpinyà, però habitant de la Jonquera. (16) Casat amb Caterina Giralt, filla de Llorenç Nicolau. (17) Vidua de Montserrat Justafrè. (18) Sembla que en 1616 ja habitava a la Jonquera: «Pere Laporta, cultor loci dels Torts, nunch vero habitiy in loco de Jonqueria» (not. J. de Palol, Ll. 539, a. 1615). (19) Mare de Jerònima Mas, probablement l'anomenada en altres documents pubilla Massa. (20) Joan Bernat Nadal es fill de Joan Nadal. (21) Un Baldiri Roure es casa amb Jerònima, filla de Magí Ardit, també vidriaire de la Jonquera, l'any 1601. Surt una altre Baldiri Roure, casat amb Joana, que l'any 1622 tenen una filla, Anna M. (22) Casat amb Caterina Roure, que surt en el Capbreu i posseeix una cas a. (23) És fill d'Antic Riudefons i sa muller Anna. (24) Pere Riambau és nebot de Antoni Riambau, que a vegades apareix com agricultor i altres com a sastre.

72 alguna de les seves branques. Un dels Moratons de Sant Miquel de Solans, probablement l'hereu, l'any 1614, fa capítols matrimonials amb Caterina Azemar (no confondre-la amb la vídua del mateix nom), germana de l'hereu Jaume Azemar, casat també amb una Moratona, Anna. Una altra família destacada, encara que no sembla ésser de la categoria de les altres dues, és la de Pau Geli, mercader de Perpinyà establert a la Jonquera. Comptava amb una notable extensió de sòl urbà o suburbà, en el sector oriental de la vila, les anomenades «eres d'En Geli», apart de nombrosos immobles rústics repartits pel terme jonquerenc, com senyalen les afrontacions de les diferents finques capbrevades, doncs la seva capbrevació particular s'ha perdut(97b). En canvi de dues famílies que posteriorment jugaran un bon paper en la vida jonquerenca, els Armet i els Delhom no en tenim notícia -almenys no hem trobat cap referència en la documentació consultada- fins finals del període estudiat i en el Llibre de Baptismes parroquial. Hem d'arribar l'any 1627 perquè sorgeixi per primera vegada un Arnau(?) Delhom, casat amb Margarida, mentre dos anys més tard, en 1629, apareix, també per primera vegada, un Armet, Pere. Com a curiositat, donat l'actual prestigi de la família, l'any 1617 en els protocols del notari Jeroni de Palol es cita un «Geraldus Bech de Quereda». E.- Els oficis Els documents estudiats ens donen amb força precissió el nombre d'habitants de la Jonquera així com el nom de tots els caps de casa, però no ens informen de manera tan completa sobre els oficis de cada un d'ells; així i tot podem reconstruir, amb notable aproximació l'estructura professional de la nostra vila en la primera meitat del segle XVII. El sector predominant és, fet normal en el Vell Règim, el primari, que representa més del 60% de la població activa, seguit del secundari, que al voltant del 25%. Més modest és el terciari, amb el 15% restant. Del sector primari les fonts només ens diferencien els agricultors pròpiament dits dels ramaders (vaquers, pastors de cabres, etc.), i sols de manera incidental distingeixen entre propietaris, el que en diríem avui treballadors autònoms, i jornalers (s'anoten com a brassers). Les dades dels documents consultats no són suficients per donar-nos una visió acceptable de l'estructura agrària de la Jonquera de l'època, com són el repartiment de la propietat, les relacions jurídiques entre propietaris i cultivadors, els tipus de conreu, les plantes cultivades, etc. De moment ens limitarem a unes poques indicacions sobre l'ús de la terra de cultiu, és a dir, del repartiment dels conreus bàsics de l'agricultura mediterrània del Vell Règim, en el cas concret de la nostra població. De l'anàlisi del Capbreu de 1616, que és el document que subministra més informació en aquest sentit, i en un sondatge que creiem força representatiu, en surten les següents proporcions: la terra dedicada al sistema cereal, és a dir, la terra que es llaura, representada el 74% de la superfície total relacionada en el citat Capbreu, seguida de la vinya, amb el 20%. Entre una i altra doncs, acaparen la major part de la terra de

73 cultiu, el que en termes de geografia agrària en diríem l'«ager»; segueix a continuació la superfície dedicada a horts, amb el 3,2%, proporció notable, sobretot si tenim en compte llur quantia -la major part de les famílies jonquerenques en posseeixen- i l'extensió, més aviat gran, de molts d'ells- més de la meitat dels inscrits tenen una vessana o més-. En canvi el cultiu de l'olivera és molt modest, ja que representa només el 2,8% menys que la superfície hortícola, fet que no ens ve de nou, doncs ja hem vist en altres articles(98) l'escassa importància que aquella planta ha tingut sempre a la Jonquera. Tampoc tenen massa relleu les extensions de bosc, prats o matolls, en mans de particulars. La gran massa del ()saltus)) -terres del terme que no es cultiven, però de les quals se'n treu un o altre profit- es troba en mans del Comte com a propietat feudal o domini directe, encara que la col.lectivitat jonquerenca en pugui fer ús com a terres comunals. En quant als rems, són petits i molts d'ells no disposen de bèsties de tir i treball. Aquestes són en sa majoria bous o vaques, com ho prova entre altres documents un inventari de finals del segle XVI( 9813) on s'hi ressenyen nogensmenys que 55 caps de bestiar vacum, entre vaques, bous, anolls, toros, vedells i vedelles com a pertanyents a una sola família i els venuts per l'amo d'aquella a diferents persones. Dels oficis artesans distingirem entre els relacionats amb l'activitat agrària, com els ferrers, per exemple, dels que treballen per satisfer les necessitats bàsiques de la població -menjar, vestir, tenir casa-; els del ram del vestir apareixen com els més nombrosos i compten amb paraires, teixidors, sastres, etc. Dintre la construcció es citen fusters i mestres de cases. Un ofici característic de la nostra vila és el de vidriaire( 99) amb dos individus, almenys, que el practiquen i un forn situat en l'antiga església pre-romànica del mateix nom; de moment, però, encara no existeix dintre el recinte urbà, cap barri ni carrer que ens els recordi. Finalment entre els escassos serveis propis d'una societat de vida senzilla i recursos limitats, com era aquella -no molt diferent de les actuals comunitats del anomenat Tercer Món- trobem militars, que exerceixen en el proper castell de la Bellaguarda, hostalers i mercaders. S'anoten també dos capellans -un rector i un vicari- però no existeix en el poble cap monestir ni convent. L'única comunitat religiosa que es troba en el terme, si bé lligada eclesiàsticament al bisbat de Elna, és el priorat de Santa Maria de Panissars.

F.- Les cases i llur parament Les cases jonquerenques on habitaven les famílies relacionades en les pàgines anteriors eren petites, amb poques habitacions i de parament en general, pobre. Hem d'arribar a la segona meitat del segle XVIII perquè tingui lloc un primer pas vers el millorament del nivell de vida i de consum de llurs moradors que, si bé no afecta a tothom, sí ho fa a bona part de les persones; però en aquesta primera meitat del segle XVII, la vida quotidiana dels jonquerencs així com el parament de llur cases haurien experimentat ben pocs canvis en relació a les immediates centúries precedents. La gran majoria dels edificis de la nostra població eren, en volum, disposició, plànol i menatge molt semblants entre ells i no diferien gaire

74 dels que encara es conserven, com a relíquia, en alguns pobles empordanesos; sols uns pocs, els de les famílies benestants ja esmentades, es surten d'aquell tipus general, més per llur amplitud i grandària que per llur estructura i distribució; i més encara per la quantitat i qualitat dels objectes que contenen. Aquests objectes, com veurem, sols en una petita proporció formen part del mobiliari, que en general sol ésser molt limitat, i en sa majoria integren el menatge domèstic o l'instrumental de les feines del camp; és el nombre, varietat i bon o mal estat d'ells el que diferencia sobretot el status dels habitants de les llarsu". Com a models de les cases dels nostres avantpassats de tres segles i mig enrera, hem escollit dos inventaris de finals del segle XVI que, encara que siguin d'uns anys quelcom anteriors -no gaires- ens presenten una situació pràcticament igual a la dels anys que estudiema". Un d'ells pertany a un pàges, Bartomeu Resta, que tenia la casa al carrer Major, «ab ort darrera i pou>,, una de tantes cases que s'estenien banda i banda d'aquella via. Es tracta d'un pagès petit, amb un rem gairebé insignificant pels mòduls actuals, però no gaire diferent dels de bona part dels jonquerencs del seu temps: comptava amb una vinya, dos «tallats sembrats xiquets», un hort i sis bucs d'abelles plens «ab un aixam». Dita casa, com la majoria, disposava de dues plantes: una ocupada per l'«entrada», i l'altre, el pis, on s'hi troben la «sala» i unes poques habitacions, sovint sols una o dues. L'entrada conté els utensilis propis de l'activitat professional de la família que l'habita, en aquest cas agrícoles, i serveix també per posar-hi el carro -quant s'escau, doncs la major part dels rems sembla que no en disposen- i l'animal de treball corresponent. En el nostre cas particular sols trobem unes poques eines, com aixades, forquetes, un magall i una destral; no manquen els estris corresponents a l'el•aboració de vi, ja que la major part de les famílies pageses fins i tot alguna que no ho era- disposaven de qualque extensió de vinya i solien collir-se el vi pel consum propi; recordem que el vi, junt amb l'oli i el pa, representen els tres pilars, bàsics de l'alimentació mediterrània, als quals podríem afegir-hi les verdures, llegums i fruites de l'hort i l'escassa carn subministrada pel petit bestiar domèstic (gallines, conills, ànecs, etc.) o la cria d'un o dos porcs. A la casa descrita hi trobem tres bótes (una de dos bots i l'altra de quatre, s'especifica) i una samal. Activitat complementària és la cria d'abelles, pel proveïment de cera i mel, doncs aquest darrer edulcorant és gairebé l'únic emprat llavors; d'aquí la freqüent cita de bucs en els inventaris. Al pis, l'habitació més important és la «sala», que serveix de sala d'estar, menjador i cuina, amb sa llar de foc i el corresponent escó, on no hi mancaven els «enderris de foch ab cramalleres» u°2). De mobles amb prou feines n'hi trobem: sols una «taulota», uns (nbanchs», una pastera i una caixa, que feia el paper d'armari i que solia tancar-se amb clau, si bé en el nostre cas es puntualitza que no en té(103). Dins la caixa algunes peces de roba de taula i llit d'allò més modest: tres tovalloles, sis tovallons, dos llençols i unes esponeres' 1041. Com estris de cuina se'ns relacionen: «un morter de pedra ab sa mà», ((un parol xiquet», 4,uns talladors de fust», «plats i escudelles, culleres», entre elles dues d'argent, i un paner de tenir pa. No podia tampoc mancar la menció d'aquesta activitat complementària de els feines domèstiques de la dona que era el filaru".

75 Escampats pel sòl o damunt algun replà o banc es disposen diferents objectes d'utilització heterogènia, però la majoria relacionats amb la vida rural, com tallants, un «garbell per garbellar blat», «buchs per tenir segòn» o uns quants »llassos de conills», el que ens recorda la importància que encara servava la caça o la recol•ecció de fruits silvestres. Un altre grup d'utensilis el formen els derivats de la defensa o la guerra, fet normal si tenim en compte que, en una època en que els exèrcits permanents i organitzats es trobaven en embrió, els paisans útils per portar armes es veien sovint enrolats per constituir cossos més o menys militaritzats de caràcter auxiliar (miquelets, etc.); per això no és estrany que s'inventariïn una ballesta, dos »dardells», i una »spasota dolenta». Finalment l'enllumenament de la casa es feia, sobretot, per mitjà de les llumaneres, de les quals a la casa n'hi ha dues. A més de la sala, en el nostre inventari s'anota sols una altra habitació, la »cambra de la sala» i no sabem si n'hi hauria més. En ella s'hi respira la mateixa penúria de mobles que hem notat en la sala, ja que sols es relacionen un llit amb »banchots», parat amb flassada i llençols, una caixa, dins la qual s'hi guarda una panera de palla i una »flassada xica bona». En la mateixa habitació s'hi troben un cossi, una gerra i dos bucs. Com pot veure's una casa com correspon a una família ben representativa del que podríem dir-ne les classes populars de la Jonquera, autèntic mirall d'un tipus de vida on les preocupacions bàsiques eren subvenir les necessitats més elementals d'alimentar-se, vestir-se i aixoplugar-se i on el contacte amb el camp i la naturalesa és un fet constant. L'altre inventari pertany a una de les famílies riques de la Jonquera, els Morató, o més ben dit, a una de les branques dels Morató, la que viu a dins la vila. Sa casa es troba situada a la banda de fora de la muralla de la Força, a l'entrada de la població pel sector de llevant i a tocar el »camí publich que va a las heras den Geli», afrontant »a tramontana ab lo camí que va a Santa Llúcia». Seria una casa gran i sòlida «ab una portalada quadrada de pedra picada y las portas novas ab pany y balda de part de dintre». El propietari de la casa, Jaume Morató, Alies Samsó, devia ésser un personatge de múltiples negocis i sòlida posició econòmica, dedicat a la cria de bestiar gros i a l'elaboració de vi, però sobretot negociant i arrendador de bestiar vacum, segons sembla deduir-se de l'inventari. En el citat inventari, en efecte, es parla de »40 migeras u" rasas (de blat) que son rebudas de lloguer de bous», així com de »nou bous arechsu" los quals estan a lloguer en Rosselló, Cantallops y casa den Brugat del mas», mentres que en el transcurs del document es mencionen nombrosos dèbits de diferents persones de la Jonquera i de fora, que l'hi han comprat bous, vaques, anolls"), vedells, vedelles, etc. El fet de que en el mateix inventari s'hi anotin vàries partides que mencionen peces de vestir -»calses», »baxos negres», »mànegas de xamallot»"), »robeta de monaqui», asombrero de feltre», etc.- també com a dèbits de la gent de la nostra vila o forasters, ens fa sospitar que En Morató podia també haver-se dedicat a vendre roba. Una persona de tan sòlides i productives activitats econòmiques havia de disposar necessàriament d'una adequada mansió, gran

76 proveïda, molt més gran i proveïda que la descrita en l'inventari anterior. Així i tot ni hi trobem un mobiliari que, segons la mentalitat d'avui, hauria d'estar d'acord amb aquella categoria social. La diferència de status socio-econòmic entre els dos tipus de família que estem descrivint, més que en el mobiliari es manifesta en la quantitat i qualitat d'utensilis -domèstics o laborals- i semovents. Per començar, la planta baixa disposa ja de més d'un compartiment, doncs apart de l'entrada hi ha el «seller», de considerables dimensions, com correspon a un gran rem. A l'entrada s'hi apilonen eines i guarniments propis de l'activitat agrària: un bast de rocí, un carretó, una menjadora, una pila de donar menjar als porcs... Més espaiós sembla ésser el celler, per la quantitat de coses que conté, i que disposa de pany i clau, detall no despreciable. En ell, a part de nombrosos recipients de totes classes per l'amagatzament de vi (bótes, botetes, vaixells, carretells, etc.) o útils relacionats amb aquell líquid (embuts, conglenys(", samals, etc.) s'hi troben altres andròmines d'ús divers: una sàrria, unes càrregues per portar garbes, un magall o una pila de pedra amb un mallal d'oli. Com podem comprovar, en el celler s'hi guarden dues de les tres grans collites del sistema de cultiu mediterrani, el vi i molt desiguals, com hem vist, en la nostra població. Una escala de «dotze escalons, quatre de pedra y vuit de fust» serveix per pujar al pis, on s'hi entra per una porta que «es tanca ab baldilla». El pis es distribueix en varis compartiments, el més espaiós la «sala«; espaiós devia ésser-ho, per la quantitat i varietat d'objectes inventariats, però també quelcom destartalat si jutgem pel mobiliari existent, no gaire diferent del de la sala descrita en l'inventari anterior, doncs només es mencionen: dos «banchs de taula«, un «escon ab taula la qual serveix a la llar«, on no hi manquen les cremalleres i enderris junt amb una «pala de foch», i una caixa amb pany i clau. Hem de suposar l'existència d'armaris d'obra empotrats a la paret, doncs altrament no ens explicariem quin és el lloc dels estris de cuina i de menjar, força més abundants que en la senzilla casa de la família Resta: varis perols, cassons i paelles, plats de terra i d'estany, un morter amb sa mà, vuit olles de terra, tres dotzenes d'escudelles, un saler d'estany, dos escalfadors, etc. En la mateixa sala s'hi amunteguen també nombroses eines del camp, com «tres anells de ferro per la carreta, dos buchs rodons, una aixada, una clavilla d'arada», relles, tiradors i fins i tot un «senyalador de ferro per senyalar vaques« o un «molser gran per molsir llet», eines aquestes dues que ens remeten a la que sembla ésser la principal font de riquesa de la família: la ramaderia vacuna. Així doncs, la sala no és solament el lloc on habitualment s'hi reuneixen les persones de la casa, sinó també on s'hi apleguen els més heterogenis objectes de la vida i l'activitat professional dels seus moradors. A la «cambra que mira a la sala«, que deu ser la principal i que disposa també de pany i clau, hi ha un llit de «posts i banchs», amb màrfega i matalàs, aquest darrer un luxe de l'època, amb el corresponent parament: esponeres, «mitat tela y mitat ret«, una flassada vermella i dos coixins amb coixineres de randa. Dins l'habitació s'hi compten cinc caixes: una «de monja ab pany y clau», una altra plena de roba de vestir i de llit, una tercera de «cordellats», una de «pastor francesa» i finalment la quinta, «dolenta ab pany», que sembla servir com una mena de rebost

77 i on s'hi guarden »una conca de fust ab alguna trentena de barats salats», dues gerretes amb mel, un cossi per tenir farina, tres sacs i una »rahora de raure formatge». Com a la sala, en aquesta habitació s'hi agombolen objectes ben desiguals, des de »cavats de tenir blat» a una serra o una caputxa, a més de vàries gerres grosses. Un moble que no podia faltar en cap casa i que sol trobar-se a la sala menjador, aquí ens el trobem a la cambra: és la pastera. Finalment se'ns menciona l'existència de sis »actas o cartas de pergamí», probables documents notarials de la família, així com les armes per la defensa de la casa o, sobretot, pel servei degut al rei o al Comte: el pedrenyal, l'espasa i el »cinto ab una daga». Una altra cambra sembla servir de dipòsit de mals endreços, amb bucs, garbells, coves, forquetes, etc. Finalment, en »lo segon sostre» se'ns menciona una altra habitació amb un llit de »posts y banchs», una màrfega, una flassada i un travesser. Com hem dit, el principal negoci de l'amo és el bestiar, sobretot el vacú, que ven, té a lloguer, etc. Per això, no és estrany que en la casa s'hi trobin -no se'ns diu, però on- més d'una dotzena de caps de vacum"). Com correspon a una gran explotació agrària tampoc hi manquen les reserves de grans: 71 corteres de blat i 7,5 d'ordi, ni les referències a la cria d'abelles, com els bucs, les gerres de mel o la cera. Per acabar, són mencionats igualment varis articles propis d'aquesta feina casolana tant femenina que és la confecció o arranjament de la roba: un »torn per filar llana», vint lliures de fil d'estopa, dotza pams de drap de burell... Una curiosa anotació que ens aporta una data original sobre l'existència d'animals salvatges, ja fa molts anys desapareguts del terme jonquerenc, entre ells el llop, és la cita següent: »quinze rals perceits de la carn de un vadell que lo llop matà»(112). En resum, creiem que els dos inventaris no solament ens han ajudat a refer mentalment l'estructura i el parament de les cases jonquerenques del període estudiat, sinó que ens han aclarit molts detalls sobre la vida, el nivell de consum o el confort de llurs moradors. Potser el fet més sorprenent és, per exemple, la migradesa del mobiliari tant de les cases modestes com de les dels rics, limitat a les peces més indispensables, com són la taula, bancs per seure, caixes per guardar la roba o altres pertinences personals o familiars i llits, i aquests encara reduïts a uns bancs o cavallets i unes posts, damunt les quals els pobres hi co•ocaven una simple màrfega i els benestants a més un matalàs. També d'austeres poden qualificar-se la vaixella i el parament de roba, doncs encara que la casa dels Morató doni la impressió d'una major abundància, hi ha escassa varietat. Pertot veiem com els diferents objectes es troben relacionats amb les feines del camp, que traspua en cada un dels detalls, i pertot aquest aparent desordre en llur col•ocació, ja que els trobem repartits per gairebé tots els indrets de la vivenda. Finalment també la comuna necessitat d'estar a punt de defensar-se o d'acudir a les armes sota les ordres de les autoritats.

78 LA MENTALITAT: EL QUE MOSTRA UN TESTAMENT A més d'intentar reconstruir el que podríem dir-ne la vida domèstica d'aquells nostres avantpassats de fa tres segles i mig, a través de com eren llurs cases, convindria completar aquells coneixements intentant entrar en altres aspectes més íntims o més trascendentals de llurs persones, com eren les creences que professaven, les normes morals o consuetudinàries que regien llurs existències quotidianes, els temors que els envoltaven o els desitjos que esperonaven llurs ànims. Evident- ment és aquesta una de les feines més àrdues per a l'historiador, encara que potser també una de les més gratificants en quant ens ajuda a penetrar en les capes més profundes del que és l'objecte de la Història: l'home. No pretenem ara fer-ho, doncs no disposem del temps ni de la documentació necessàries per portar-ho a cap. Així i tot, no voldríem acabar el nostre treball sense oferir al lector els resultats de l'anàlisi d'un document que pot començar a obrir-nos el camí vers aquell objectiu exposat suara. Es tracta d'un testament fet per un jonquerenc que ja coneixem per la nòmina dels caps de casa relacionada en pàgines anteriors, Jaume Gadilla, ferrer, que viu al carrer Major, prop del portal d'Avall, fill de Rafael Gadilla, també ferrer, i l'Antònia, els dos ja difunts. El dicta des del llit, si bé precisa que es troba «en sà enteniment, integra memòria y ferm parlar»(113). Com era costum en l'època, comença per nomemar els manumissors, que són el rector de l'església parroquial de la Jonquera, Jaume Llobet, el Dr. micer Francesc Sala, jutge ordinari de la vila i comtat de Peralada, i Montserrat Gadilla, ferrer de Llers i cosí seu, als quals dóna plens poders perquè puguin «compellir a mon hereter que done a Elisabeth, muller mia, lo que baix ab lo present meu testament li dexaré y llegaré». Tenint en compte la religiositat de l'època -com pot veure's, per exemple, pel fet de que un dels manumissors sia el rector- no ens estranyarà que la primera preocupació del testador sigui la salvació de l'ànima. Per això comença per dir que el dia de la seva mort vol que tots els deutes que tingui sien pagats i elegeix sepultura en el cementiri de l'església parroquial, en el ∎∎vas y fossar hont mos predecessors han acostumat de sepultar, volent que al dit meu cos o cadàver sie feta caxa o atahut...». Disposició aquesta darrera de no petita importància, doncs per aquella gent l'església -recordem com els cementiris es troben sempre al redós de les esglésies- seguia essent després de la mort, com ho havia estat durant tota la vida, la casa del Pare que els acull. A continuació i dintre la mateixa tònica, ve la regulació dels diferents actes piadosos, des dels sufragis a les deixes, que representen una de les parts més extenses del document. Comença per disposar la celebració de «una novena seguida de nou missas y aquells dos sacrificis vulgarment nomenats novenal y Capdeany, per la celebratio dels quals deix de mos bens lo que sie necessari...». Vol també que en les dites diades «sia ofert pa, vi y llum per lo hereter meu». Després de l'enterrament i «en remissió de més culpes y pecats» se l'hi diran divuit misses en l'altar de Nostra Senyora del Roser de l'església parroquial de la Jonquera i dues a l'altar de Nostra Senyora de Requesens. La celebració d'altres sufragis

79 ho deixa a l'albir dels manumissors que, per aquella finalitat, podran gastar dels béns del difunt el que creguin convenient. Finalment fa la caritat de divuit rals al bací de l'obra de l'església. Les disposicions de tipus familiar comencen amb una clàusula on llega a sa muller, Elisabeth Gadilla, «totas las robas de son vestir que jo li he fetas, volent que mon hereter no li puga demanar ditas robas», i especificant que, quant la mare mori, passaran a la seva filla Maria Teresa. També l'hi llega el llit, «hont ara de present està malalta» i mana que se l'hi restitueixin «tots los llansols y altras bens mobles que ella aportà en ma casa quant casà ab mi». Reconeix que pertanyien a la seva muller uns «agnus», una creueta, una altra peça i una campaneta, tot de plata, si bé, afegeix, dita campaneta encara es deu a l'argenter de Figueres. No oblida assegurar el futur de la muller i per això no solament l'hi llega deu fedes( 14), que ara estan pasturant en la muntanya, sinó que, mentre es conservi vídua i casta, podrà viure en sa casa, a cura de l'hereter, que l'hi aportarà tot el necessari «a la vida humana... tant en sanitat com en malaltia, treballant emperò aquella per ses forces a val y profit de dit mon hereter...». I, previsor i coneixedor de les flaqueses humanes, Gadilla afegeix que, si mare i fill no s'avenen, el darrer farà una escala per pujar a la casa del costat, que «pocs dies fa he comprada a Anton Riambau», on anirà a viure la vídua. Una vegada endegades les qüestions referents a l'esposa, passa a disposar els llegats corresponents als altres membres de la família. Així al seu fill Josep, hagut de la primera muller Anna, l'hi deixa 50 ducats -equivalents a seixanta lliures barceloneses- a ell donadores per lo hereter meu en cas de son casament», i semblant llegat fa a altre fill Francesc, hagut de la segona dona, Elisabet. Però en quant a aquest, que deu ésser un noi jove, ((vol y mana que si en lloc de casar-se te dessig de ser capellà» l'hereu l'ha de mantenir fins que canti missa. A dues altres filles, Margarida, de la primera muller, i Ma Teresa, de la segona, els hi transmet cent lliures a cada una, en ocasió de son matrimoni, però posa la condició que «haja de casar ab voluntat de mon hereter». De tots els altres béns mobles i immobles fa hereu a Jaume, fill seu i d'Anna, en cas que aquest morís sense fills llegítims, el testament va fent les corresponents substitucions als «altras fills masclas... lo hunt després de l'altra, de gran en gran orde de primogenitura entre ells servat». Sols quant no quedi cap fill varó són cridades les noies com legatàries. Com hem pogut comprovar, aquest testament de un de tants jonquerencs ens ha obert una porta més en la comprensió dels nostres avantpassats, especialment en el que fa referència a llurs arrels més arrapades: les creències religioses que, a diferència d'ara, ocupen un espai fonamental en llurs vides, el concepte de la família, unitat social d'una solidesa a tota prova, el paper de l'hereu com a protector dels demés membres, la importància que es dóna a les petites coses (vestits de la vídua, senzills joiells, etc.) en un món on els béns materials són molt limitats i difícils d'adquirir... No ens sembla, des d'ara, que el jonquerenc Jaume Gadilla, d'ofici ferrer habitant del carrer Major, se'ns ha convertit ja en un conegut de tota la vida, que el dia menys pensat podem trobar-nos al mig del carrer?

80 NOTES (1) Segons BOTET i SISÓ, J.: «La provincia de Geronao Ed. Albert Martín pàg.497. (2) Tots aquests llibres notarials es troben a l'Arxiu Històric Provincial de Girona, sota la rúbrica PROTOCOLS DE PERALADA. El que en fou director durant molts anys, el bon amic Enric Mirambell, en publicà el corresponent catàleg o inventari en els nostres Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, vol XV, any 1981-82, pàgs. 137-160 (3) A.H.P.G.; prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. 605, a. 1635. Es concedeix llicència a Gaspar Ardit i Miquel Roig, cònsols, per fer un censal per comprar blat, a causa de les calamitats de la guerra. (4) SOBREQUÉS Santiago, en la seva documentada obra ∎Jofre VIII de Rocabertí, seftor de Peralada, Ed. Biblioteca del Palau de Peralada, a. 1955, pàgs. 7 i 10, dóna com a probable la pertinença d'Espolla i Sant Climent al comtat de Peralada. (4 bis) Normalment es titulen «comtes de Peralada, vescomtes de Rocabertí, per la gràcia de Déu, i marquesos d'Anglesola, que són els títols més importants; però altres vegades s'estenen més. Per ex.: a) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Joan Peiró, mns. n? 600, a. 1633: ∎∎Nos Domo Fco. Jauffredius de Rocabertí y de Anglazola, comes Petrelate et Dei gra. vicecomes de Rocabertí, baró de Anglazola y de Navata...». b) A.H.P.G., id. id. Id. id. ms. n9 637, a. 1660: «Ego Don Joannes de Avinyó, inloco de Vilatenim, comitatus Petrelatae populatus, procurator generalis Excmo. dni. Don Raymunidi Dalmatiy de Rocabertí, Dei gratia vicecomitis de Rocabertí, Comitis Petrelate el Marchionis de Anglezola, Baronus de Navata, Sti. Laurenty de la Muga, Villamulonis, de Lertío, de Terradis, de Darnibus et Sta. Leocadia de Sterri, Matritti residentis...». c) id. id. Id., not. Miquel Valls, ms. 517, a. 1615: »Ilmo dno. Francischo Jaufredio de Ruppebertíno, Comití ville Petrelata et Dei gra. vicecomiti de Ruppebertíno, dominoque baroniarum Villemulorum, Sti. Laurenty et Navate ac ville de Angularia...». (5) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. 637, a. 1661: »...la present vila de la Jonquera, llochs de Agullana y de Cantallops i axi be de tot lo dit vescomtat de Rocabertl»; «en nom de ditas universitats y de tot lo vescomtat y Panò de Rocabertí...», ,,Vescomtes de Rocabertí y senyors de la present vila (de la Jonquera), Vescomtat y Panò de Rocabertí». Id. id. id. id. id., ms. n9 600, a. 1633: «...ens plavia consentir al dit Panò de Rocabertí que en los homens de las ditas universitats del dit Panò e habitadors de aquell, no puga entrar Procurador fiscal de V.S. que haja res veurer en los dits habitants ni personas del dit Panó». (6) A.H.P.G., prot. Peralada, not Joan Peiró, ms. n? 600, a. 1633 ∎∎Et pro majori previssorum securitate, presto sacramentum et homagium ore et manibus commendatus in manu... dicte dni. Comitis...». (7) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. 637, a. 1661. Si be cau uns anys més tard del període estudiat, reproduïm l'acta de jurament dels llibertats, franquisias, bonas consuetuts, usos, practigas y costums, per los predecessors... vescomtes de Rocabertí y senyors de la pnt. vila, vescomtat y Panò de Rocabertí concedits... a la universitat de dita present vila de la Jonquera y a las demés universitats de Agullana, Cantallops, Vescomtats y Panò de Rocabertí...... E1 representant del Comte promet que «dit senyor Comte tindrà fermarà y guardarà los privilegis, llibertats usos, practigas y bonas costums que los predecessors a la pnt. vila de la Jonquera, llochs de Agullana, Cantallops y vescomtat y Panò de Rocabertí... han donats». »Quibus auditus, in continenti dictus Jacobus Roure, consul, prestatus in signus dictae possessionis nomine totius dicti Vicecomitaty de Rocabertí et dictarum universitatum, accepít díctum nobilem, Don Joanem Baptistem de Avinyó, procura- torem et gobernatorem generalis, prestatum per manum ecus' dexterem... in possessionem corporalem, realem et actualem dicte ville de Jonqueira, locorum de Agullana et de Cantalupis ac totius dicte vicecomitaty de Rocabertí...». (8) A.H.P.G. prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. n9 600, a. 1633. »A nova noticia dels cònsols de les universitats del vescomtat de Rocabertí es previngut que en la Cort del dit vescomtat a sola ínstancia del Procurador fiscal, se hauria feta huna enquesta contra Juan Genís de Agullana, del dit vescomtat, y com entre altras privilegis que a vintiquatre de octubre Mil Quatre Cents sinquanta set, don Joffre, vescomte de Rocabertí, concedí a las ditas universitats y habitants de aquellas...». (9) Id. id. id. id. id. id. id. id.

81 (9 bis) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. n? 637, a. 1661. (10) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. n? 600, a. 1633 i not. Martí Veguer, ms. nP 705, a. 1664. (11) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. 641, a. 1665. (12) A.H.P.G. prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. n p 641, a. 1665. Aquestes jasses es destinen ∎,a ajassar los bestiars dels particulars y singulars personas vuy habitants y per havant en sdevenidor habitadors en dita vila». Són les tres següents: a) la jassa del »camp del Cals ab territori que es alrededor de dita jassa, comensant a la part de sol ixent fins al córrech del Canamàs, pujant còrrech amunt dret a Font de la Roureda, y de aquí pujant dret al Puig qui es sobre dita Roureda y de aquí dret a la Font del Vesch fins al capdemunt de la Coma dels Castenyers y de aquí al Puig de la Trossera, baixant al dit còrrech del Canamàs»; b) Item altra jassa anomenada de las Rusclas, y c) finalment, altra jassa anomenada de la Calma ab sos territoris de aquellas si y conforme fins vuy se ha acostumat de ajassar en ditas y quiscuna de aquellas, les quals jassas hajan y degan ser comunas entre tots los habitants y habitadors en dita vila y terme de la Jonquera per ajassar sos bestiars». Com entrada del dit establiment s'entreguen dotze perdius. La contrapartida de l'establiment és la renúncia per part de la universitat de la Jonquera a favor del Comte de peralada del dret de »arrendar la posada y hospedar la gent forastera»; aquest monopoli o arbitri que, fins aquest moments, pertanyia a la universitat jonquerenca, passa doncs, des d'ara, en mans del Sr. Comte. (13) El priorat de Santa Maria de Panissars havia format part des de molt antigament del comtat de Besalú i del bisbat d'Elna. Com a priorat depenia de l'important monestir de Santa Maria de Ripoll. Segons Montsalvatge (»Nomenclàtor histórico de las Iglesias, etc. de la provincia y obispado de Gerona» t. XVI pàg. 41-54), en el segle XIV el territori del priorat entrà a formar part d'un districte judicial amb centre al castell de la Bellaguarda i; els monjos sols exercien jurisdicciò civil i en el territori de llur pertenència. (14) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Martí Veguer, ms. 75, a. 1664: «Ego Franciscus Azemar, electus In bajulum... prometo vobis, nobilis domino Joannis Baptista de Avinyó... Gubernatori Generali villae et Comitatus Petrelatae... bajuli officium, bene, fideliter et legaliter habere...» Al complir jurament diu: »Presto sacramentum et hornagium, ore et manibus commendatus in manu,...». (14 bis) A.H.P.G. prot. Peralada; not. Joan Peiró ms. n p 600 a. 1633: «...ex terna triis personarum, dicto Iltris. dno. gubernatori per honors. consules díctae villae pntata. (15) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Miquel Valls ms. n? 571, a. 1616 »Nos Josephus Roure vitriarius, anno pnti bajulus..., Joannis Prats, Michael Morató, consulis Unitatis., dicte villae Jonqueira, Antonius Riambau, Petris Moratò de Canadal, Gaspar Ardit, Xpforus Filibert, Petrus Cuberta, consiliariys dictorum consulum...». (16) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461, a. 1612. Al parlar d'una reforma del Consell General que proposen al Comte les universitats de la Jonquera i Agullana, diu: personas acostuman ' a elegir quiscun any... lo dia de la extractio dels (17) L'actual edifici de l'Ajuntament és força més tardà, doncs porta la data de 1759. (18) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461, a. 1612: «Jaume Azemar y Solà et Franciscus Garriga y Pont, procuratores sindícos». (19) A.H.P.G.; prot. Peralada; not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461, a. 1612. (19b) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Jeroni de Palol. ms. n? 539, a. 1615: »Joan Garriga, nunssium et curritorem publicum et juratum dictae villae de Jonqueria». (19c) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Joan Peiró ms. n? 637. (19d) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Joan Peiró ms. nP 641. (19e) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Joan Peiró ms. n? 641 a 1665. El Comte estableix a la universitat de la Jonquera les tres jasses del »Camp del Cals, de les Rusclas i de ∎da. Calma». Inmediatament ∎∎los dits Cònsols y consellers (de dita universitat) en esmena y recompensa del que dit Excm. Sr. Comte dalt los té establert y concedit donan, cedeixan y transfereixen al Excm. Comte y als successors de dit Vescomtat de Rochabertí... tot lo dret, facultat y poder que ells en dit nom y dita unitat de la Jonquera tenia y ha tingut fins lo dia put de... arrendar la posada y hospeda gent forestera...». (20) En lloc del delme que correspondria a altres organismes o autoritats -collegiata de Sta. Anna de Barcelona- el que cobrava l'ajuntament jonquerenc seria el oredelmeo, com sembla deduir-se del següent document (not. Joan Peirò, ms. nP 641, a. 1665), en que s'anuncia a subhasta l'arrendament del citat tribut: »Tothom qui vulla entendra en arrendar lo redelme imposat per los honors. Cònsols y

82 la Universitat de la vila de la Jonquera sobre los grans y rahims y altras cosas de que se acostuma pagar redelme en dita vila y delmar de la Jonquera, exceptat de bestiars y llanas... que al qui mes hi donarà ne faran arrendament lo Ecm. Sr. Comte de Peralada... y los hon. Cònsols de dita vila de la Jonquera com a tenint consignació de dit redelme del dit Exc. Sr.». L'arrendament es fa per temps d'un any, afecta al grà d'aresta, als raïms, al cànem, al lli i les llegums; consisteix, en quant als grans, ode dotze corteras una cortera», i de la verema «de onze càrregas una càrregw; així mateix cobrarà redelme dels «cànams y llins se culliran en dit delmar y dels llegums...». El redelme es cobra no solament a tots els habitants de la Jonquera, sinó als forasters oque tenen propietats dins lo terme». (21) El conlloc és el tribut que es paga com a dret de pasturatge. (22) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. 637, a. 1663.: ∎ loco sive arrendo vobis flecham et taberna, jus avenae, decimam, collochs, passatges una cum medietate laudimiorum sive foriscapiorum». (23) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Joan Peirò, ms. n? 641, a. 1665. Anna Morató, vídua, arrenda els drets de fleca, taverna, dret de vendre civada, lleuda, passatges, conlloc, censos í la meitat dels foriscapis i altres rendes que el Comte de Peralada acostuma a rebre en la vila i terme de la Jonquera. L'arrendament dura un any i el preu que en paga és de 174 lliures barc. i 10 sous, que haurà de fer efectius en tres terminis de quatre mesos cadascun. (24) Així l'any 1663 s'en paguen 165 lliures, mentre en 1665, com hem vist, se'n paguen 174 11. i 10 sous, quantitats respectables i que representarien el principal capítol d'ingressos de l'Ajuntament. (24 bis) A.H.P.G., prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461 a 1612 quant la vila de la Jonquera... És en la camí públich y real que passa a frança a Espanya y per moltas ocasions que de continuo sueceheixen en dita vila, la Universitat de aquella ha de sostentar molts gastos als quals no pot abastar sinó es ab alguna imposició o dret pagador per los forasters...». (25) Vegi's nota 68. (26) Recordis que l'actual terme jonquerenc, un dels més extensos de la província de Girona, abraça 56,9 km., és a dir, 5.690 ha., que equivalen a unes 26.000 vessanes. Deixant a part la muntanya de Requesens, dita superfície queda reduïda, «grosso modo», en una tercera part. (27) Les terres jonquerenques pròpiament dites corresponen, com acabem de dir, a la conca del Llobregat.; primer les situades en la seva vall alta, des del naixement d'aquell riu, a Puig Llobregat (918 m. d'altura), fins el Pont d'Espanya; després el primer tram de la vall mitjana, des del citat Pont d'Espanya fins els Banys de la Mercè. Les serres de Requesens, en canvi, formen part de l'alta vall de l'Anyet, separada de la del Llobregat pel coll d'Espines, entre el Puig del Llobregat i el Puig de les Canals (894 m.). No és estrany, doncs, que les comunicacions i les relacions naturals de Requesens es dirigeixin vers Cantallops i no vers la Jonquera. (28) En els Nomenclàtors de la Baixa Edat Mitjana, estudiats per J. M. Pons Guri («Annals Inst. Gironins, a. 1965») es senyala com a parròquia la de Santa Maria de Requesens. (29) Almenys forma part de la parròquia de Cantallops a principis del segle següent. Així, de l'any 1712 és la següent cita: «...montanea de Recasens, parrochia loci Cantallops, vicecomitatus de Rocabertí» (not. Salvi Mombau, ms. n? 624, f. 64). (30) BOTET i SISÓ, J., «La prouincia de Geronao, Pàg. 491. Les referències a l'antiga parròquia són nombroses en la documentació de l'època estudiada. En el Capbreu de 1616, per ex.: «...bosch situat abans en la parroquia de Solans y ara de la Jonquerao. (31) A.H.P.G., prot. Peralada; not. Miquel Valls, ms. n? 571, a. 1616, Capbreu de la Jonquera. Són vàries les cases descrites en el citat Capbreu, situades en el carrer Major, que fan constar llur pertinença a la parròquia d'Agullana. Encara en ple segle XVIII, el rector d'Agullana reclama el dret de »terratgeo als »que havien mort y moriran en lo carrer de Baix y de la part de ponent de la expressada vila de la Jonquera, que se tenia y se havia tingut... des de temps immemorial per la parròquia del relatat lloch d'Agullana, encara que se hagen enterrat... en la parroquial Iglesia de la vila de la Jonquera...» (not. Melitò Sauch, ms. n? 914, a. 1769). (32) ZELLER, W.: 0Étude phitosociologique du chène-liège en Catalogneo, Zaragoza, 1959, ed. Libreria General. (33) A.H.P.G., districte de Figueres, prot. de la Jonquera, not. Ramon Massot, ms. n? 14, a. 1301. El citat Capbreu de 1301, malgrat no incloir probablement tots els habitants del terme jonquerenc, sí que abraçaria la majoria d'ells; d'aquí el seu interès. És anterior al trasllat de la parròquia des de Sant Miquel de Solans al nucli actual, que té lloc, segons BOTET i SISO, J., l'any 1362.

83 (34) Vegi's nota 13. (35) Arx. Municipal de Figueres. Papers diversos. En un d'aquests papers solts es parla que l'any 1727, és a dir, un segle després del temps que estem estudiant, el Prior de Panissars ,(féu establiment a favor de Joseph Laporta d'una porció de terra situada dintre los límits del Priorat de Panissars y que se troba en la part de sol ixent y migdia del fortí y plassa de Bellaguarda...». (36) Fogatge de Pere IV d'Aragó, datat per Bofarull com de l'any 1359, però que sembla ésser de l'any 1378. Es publica en ,

(38b) El 4, Llibre Verto del capítol de Girona fa a l'església de Sant Julià dels Tords «sufraganea de Aguyana» (a. 1362). (38c) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. J. de Palol, ms. n9 547 a 1620: «Joan Bernat Nadal, agricultor dels Tords, parrochia de la Jonquera». (39) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. J. de Palol, ms. n9 539, a. 1615. (40) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. J. de Palol, ms. n? 539, a. 1615. (41) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. J. de Palol, ms. n9 539, a. 1615: «Laporta cultor loci dels Tords, nunch vero habitaty in loco de Junquerao. (42) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461, a. 1612: Brugat Agle. de maso. Rupperbertino, loci de la Junqueria» (43) Concòrdia entre Miquel Brugat i el Comte de Peralada; not. J. de Palol, ms. n? 535, a. 1613. Miquel Brugat cedeix 33 vessanes del Pla de al Trinitat (prop del Forn del Vidre) a canvi del mas de del Llaner, de 18 vessanes. (44) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. J. de Palol, ms. n9 535, a. 1613: «terras... circa dictum furnam del vidra». (44 bis) Arx. Parroquial de la Jonquera, d'Obits» a 1689: »en el sementiri de Canadal es stat sepultat lo cos de Maria Forcada, del mas Gallart...» (45) Casa «sitam ín Fortia pntis. villae»; «corrale situs intus Fortia (not. Miquel Valls, ms. n9 571, Capbreu de 1616) (46) Casa «sitam in barrio dictae villae»; casa amb hort contigu situada «in barrio villae Junqueria» (id. id. id. id.). (47) Una casa llinda nca meridie partim in muribus...»; una altre «cum muribus pntis. villae» (id. id. ld. id.) (48) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Miquel Valls, ms. n9 571, a. 1616: »Convocats et congregats intus dictam villam de Jonqueria et coramturre... in capite superior carrariy dicte villae de Jonqueria, versus villam Perpiniani, ubi solitum est dicte ville de Jonqueria convocari et congregari pro similibus et aliys negotiys. (49) En les afrontacions de les cases del carrer Major per la banda oest, que és la que correspondria a la tanca o muralla, gairebé sempre s'indica com a límit l'existència del rec del molí d'Azemar o d'un camí de circumvallació, però no la de murs o muralles, mentre els hortets o patis de darrera aquelles cases solen arribar fins els citats rec del molí o camí. (50) Segons el Sr. Joan Calabuig, fou un seu parent, el que ordenà, en la segona meitat del segle passat, la construcció de les mencionades escales. (51) »In vico cuncte a la Portella» (casa de Caterina Roure); »in via publica qua tenditur a la Portella» (corral de Caterina Azemar) (not. Miquel Valls, ms. n9 571, Capbreu de 1616). (52) ∎∎In via publica vetera dictae villae» (casa de Joan Tarrés); »via vetera publica mediante» (Caterina Azemar i Solana); carrario vetero» (casa d'Esteve Garrallò) (id. id. id. id. id.) (53) L'actual carrer Major es anomenat de diferents maneres en la documentació: carrario publico», «via publica», «carrarium», evito publico», «via publiva regali». (54) El nom surt ja en un document de principis del segle XVII: «casa ab un ort darrera... en lo lloch de la Jonquera... en lo carrer Major» (not. Bartomeu Ferrer, ms. n9 466 «Inventaris»). Més freqüent ja des de mitjans de segle: «Personalíter reperto in carrario publico et majoris eiusdem villae» (not . Joan Peiró, ms. n9 642, a. 1666); «in carrario publico et maiori» (id. id. id. ms. n9 637, a. 1660). (55) Antoni Arman limita meridie in platea publica pntis. villae» (not. Miquel Valls, rais. n9 571, Capbreu de 1616).

84 (56) «Cum platea dels corrals (not. Miquel Valls, ms. n? 571, Capbreu de 1616). (57) Vegis casa de Jaume Morató àlies Samsó. (58) Vegis la presa de possessió del Procurador del Comte, l'any 1661. (59) Al parlar d'un hort es diu que està situat «proppe menia fortía dictae villae de Junqueria, juxta cruem del portal de munt (not. Joan Peiró, ms. n? 637, a. 1661). (60) Una primera citació és ja de l'any 1615, amb motiu de la donació d'un censal al hospital (not. Joan Peirò, ms. n9 539). (61) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. n? 637, a. 1661). (62) ollospítalís pauperum Christi» (not. Joan Peiró, ms. n9 637, a. 1661). (63) «Petro Terrats et Paulo Terres, cutores dicte villae de Junqueria, anno currenti protectoribus, rectoribus et administratoribus Hospitalis Christi». (not. Joan Peirò, ms. n9 637, a. 1661). (64) «... consta in librum computorum dicti hospitalis...» (id. id. id.). (65) Es cita a Caterina Cuberta, vda. de Francisco Cuberta, que paga 7 lliures a l'hospital, que devia el seu pare el temps en què en fou administrador (id. id. id. id.) Es parla també d'una peça de terra, situada en el terme de la parròquia de Sant Miquel de Solans, «in territorio vocato las Planas, que afronta «partim ab terra de l'hospital, itinere mediante» (not. Martí Veguer n9 715, a. 1664). (66) Els manymissors testamentaris de Joan de Correja, dels Tords, donen a Jaume Gadilla, ferrer de la Jonquera, «... anno pnti. procuri. et adminsitratori Hospítalis pauperum dicte villae de Jonqueria...» 24 sous barc. anuals d'un censal mort de propietat 24111ures barc. « (not. Jeroni de Palol, ms. n9 539, a. 1615). (67) Margarida Serra, vídua de Jaume Serra, agricultor del lloc de Canadal, dona tots els seus bens a l'hospital de pobres, amb les següents condicions: a) «que sempre que estaré malalta, de tal manera que ab nom treball nom poré guanyar la vida, que... me tingan de sustentar en la casa del dit Hospital en menjar, beure, calsar, vestir y demés cosas a la vida humana necessarias...». b) Es reserva per a ella 10 lliures barc. (not. Joan Peiró, ms. n9 637, a. 1661). (68) Es tracta de dos presons que, en virtut d'un privilegi «concedit per los vescomtes de Rocabertí a dit vescomtat, los tenia de deixar en las presos de dit vescomtat y vila de la Jonquera». El procurador del Comtat, Don Joan Baptista d'Avinyó 0... se offer deixar-los en la pnt. vila de la Jonquera ab pacte y no altrament que dits hon. cònsols se obliguen... guardar aquells y tenirlos en bona custodia». (not. Martí Veguer, ms. n9 705, a. 1664). (69) Arrendament de l'hostal o posada. L'arrenden el Comte i els cònsols de la Jonquera, en representació de la universitat previ encant públic, í per temps d'un any. L'arrendatari té l'obligació de comprar el pa el vi i la civada «pera lo sustento de las personas y cavalcaduras... a la imposició de ditas cosas o arrendatari de dita imposició«. En aquell temps, doncs, ningú podia posar hostal a la Jonquera, excepte l'arrendatari de l'arbitri. (not. Joan Peiró. ms. n9 641, a. 1665). (70) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Miquel Valls, ms. n9 571, Capbreu de 1616. (71) Guillem Cerdà, Serdà o Sardà -doncs amb tots aquests noms és citat- en el Capbreu de 1616 consta només com agricultor, si bé està domiciliat en el Pertús. En altre document de 1616 apareix com arrendatari d'una casa a la Jonquera i s'el fa onegotiatori dicti loci». (71 bis) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Pere Ferrer, ms. n9 401, a. 1601. Capítols matrimonials entre Baldiri Roure, vidriaire, i Jerònima, filla de Magí Ardit, també vidriaire del lloc de la Jonquera. En les afrontacions de la casa es dona la situació del cementiri. (72) A.H.P.G.; prot. Peralada; not. Joan Peiró, ms. 637, a. 1661. (73) «Donatio facta per Universitatis villae de Jonqueria...» En parlar de la reunió del Consell General diu que té lloc 0...coram turre sita intus dictam in capite superiore carrariy dicte ville... versus villarn Perpiniani, ubi solitum est consilium dicte ville convocari et congregari...» (not. Miquel Vall, ms. n9 571, a. 1615). (73 bis) De les cases documentades del dit tram del carrer Major, en la Força, unes afronten, a ponent, ocum vallibus ville», altres «in corriolo dels valls», altres «in recho molendini, via publica mediante», i altres finalment «in muribus pnts. ville». És possible, doncs, que el mur de defensa no fos continu, o bé que les cases que s'indiquen com tocant les valls i el camí o corriol de les valls, estiguessin atravessades pel citat mur, però que es continuessin en forma de pati més enllà d'aquell, i així la vella muralla, reduïda ara a poca cosa, quedés inclosa dintre llurs sortides o patis. (74) D'una casa del «carrario publico et maiori», menciona que es troba oiuxta et satis prope portale vulgo dictus 10 portal de avall» (not. Joan Peiró, ms. n9 637, a. 1661). (75) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n9 469. Al citar una casa diu que afronta a sol ixent amb «el camí públich que va a las heras den Geli«.

(76) En les afrontacions, especialment de les cases que donen a la banda occidental del carrer Major, hi surten freqüentment les valls que les limiten per ponent i es troben entre el mur de protecció -allí on n'hi ha- i el camí o corriol que ressengueix el recinte urbà. (77) Per ex. la X casa de Pere Azemar limita el ocorriolo dels vallso (not. Miquel Valls, ms. n° 571, Capbreu de 1616). (78) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Miquel Valls, ms. nP 571, Capbreu de 1616. (79) Id. id. id. id. id. id. (80) Id. id. id. id. id. id. id. (81) Id. id. id. id. id. ld. (82) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. n° 637; a. 1661. Al descriure les afrontacions d'un hort diu: oab oriente in via publica qua tenditur a dicta villa de Junqueria ad villam Perpiniani et alias partes, a meridie in honore Francisci Azemar... ab occidente in flumine de Llobregat, recho et resclausa molendini dicti Azemar mediantibus, et a circio in dicta cruce del portal demunto. (83) Es ven una peça de terra, situada en el veïnat de l'Estrada, en el lloc ovocato prop lo molí den Canadalo (not. Joan Peiró, ms. nP 637, a. 1661). (84) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Miquel Valls, ms. n? 571, Capbreu de 1616. Pere Parent: afrontacions de la seva casa de Canadal. (85) Id. id. id. id. id. id. Afrontacions de la ∎∎via publica de la Jonquera als Tords. (86) id. id. id. id. id. Afrontacions de la ovia publica de la Jonquera a Canadal». (87) Id. id. id. id. id. Afrontacions de la ∎∎via publica de la pnt. vila al lloch de Agullana». (88) El mencionat ocorriolo dels vallso. (89) IGLÉSIES, Josep: ,,E1fogatge de 1553% Barna a. 1979. Fundació oVives Casajuana», vol. I pàg. 252. (90) Op. cit. nota 37 (91) Prenem com a mòdul la xifra de 4 habitants per foc que, segons els darrers estudis, sembla el més acostat a la realitat. (92) NADAL, J.: »La población espan ola (siglos XVI a XX)»; ed. Ariel, Barna, a. 1976, 4? ed. pàgs. 71 i seg. (93) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 461, a. 1612. (94) Vegi's el següent quadre genealògic dels Azemar: Pere Azemar i = Jaume Morató Jerónima Jaume Azemar (l'any 1614 ja és mort)

Jaume Morató = Caterina Azemar Jaume Azemar = Ana Moratona de Solans Solana (Jaume Azemar d'Amont?; (filla i hereva universal (pubilla Solana) Hereu universal de Joan Morató). És de Jaume Azemar la "pubilla Moratona") (Capítols matrimonials any 1614)

Jaume Jaume Anna Bernat Guillem Magdalena Caterina Anton, etc. (a. 1622) • Llorens Margarida (1628) (a. 1618) (1620) (1623) (1626) (1624) (1627) Una altra branca dels Azemar seria: Jaume Azemar i Pagès Caterina Azemar i Solana(1) (pagès de la Jonquera, que l'any 1616 ja és mort) (com a vídua és tutora el seu fill, Pere Azemar)

Pere Azemar Anna Azemara

(1) No confondre-la amb l'anterior Caterina Azemar, doncs la vídua és Azemar pel seu marit.

86 (95) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. núm. 642, a. 1666. "Petro Azemar dicte villae de Jonqueria, regenti officium tabula Generalis Cathaloniae in dicta villa de Jonqueria..." (95 b) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Jeroni de Palol, ms. núm. 542, a. 1617. Caterina Azemar i Solà, vídua de Jaume Azemar, lloga a Esteve Climent, sastre de Figueres, "quandam botigiam meam sitam in portu maris villa Lanslano". La "botigia" era una mena de magatzem per guardar les mercaderies que venien o surtien per mar. (96) Aquest percentatge es refereix no a la totalitat de les finques que es capbreaven en el seu moment, sinó del conjunt de les que s'ens conserven documentades, doncs, com hem vist, una part del Capbreu s'ha perdut. (97) Heus ací un quadre genealògic dels Morató de Solans, en el primer quart del segle XVII: Els Morató de Solans: Anton Morató (esmentat docum. en 1602)

Miquel Morató de Solans Anna (té casa a la Jonquera i mort l'any 1629)

Guillem Mariana Margarida Jaume Margarida (1620) Francesc (1623) (1625) (1629: aquest any mort (a. 1618) el pare: és doncs filla pòstuma)

Els Morató de Canadal: Pere Morató Elisabet (Capbreu de 1616: propietari de 4 masos a Canadal)

Jeroni

(97 b) La família Geli, a l'època del Capbreu es troba formada de la següent manera:

Joana, (primera esposa) Pau Geli (mercader de Perpinyà) Arcàngela (segona esposa)

Fco. Mir = Perpètua (Doctor en Art Medicina de Peralada) Elianor Pere Geli Anna Me = Jaume Noell Ferran (fa testament (pagès de Peralada) l'any 1617) Maria (a. 1621)

87 (98) COMPTE, A. i JUAN, E. «La Jonquera: dels incicis de la Restauració a la fi de la Primera Guerra Mundial (1875-1918 «Annals Inst Est. Emp.» n? 18, a. 1985. (98b) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 469. Inv. (99) No sabem quant s'introduiria aquesta activitat en la nostra població ni les causes que l'hi donen origen. De moment sols sabem que en aquesta etapa que estudiem ja hi existia. (100) En els inventaris els diferents objectes són adjectivats amb paraules com »bo», ,,dolent», «rahonable», «subtil», etc. (101) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 469. Inventaris. (102) Les cremalleres o clemàstecs, com es diu en altres comarques, són els ferros que penjen sobre el foc de la llar, per sostenir les olles, perols, etc. (103) «Caixota dolenta sense clau«. (104) L'esponera és una tela que cobria el costat del llit o espona. (105) «Sort de fill fillat ab rams en que ni ha onze rams y vuit fillades”. (106) Segons el Diccionari català-valencià-balear» d'Alcover-Moll, la migera equival a dues quarteres. (107) .Arech» significa animal apte per treballs agrícoles. (108) Bou o vaca d'un any fins a dos ( en castellà nnafiojo»). Els pagesos actuals de l'Empordà, de les vedelles d'un any o dos, que encara no han parit en diuen «braues».. (109) El xamenllot o camelot era un teixit de llana mesclada amb pèl de camell o de cabra («Dícc. català-valencià-balear» op. cit.). (110) Congleny o congrenys: cercles de fusta que envolten algunes botes o altres recipients. (Id. id. id. id.). (111) També és possible que aquest bestiar en lloc d'ésser a la casa es trobés fora, per ex., pasturant als prats. (112) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Bartomeu Ferrer, ms. n? 469. Inventaris. (113) A.H.P.G.; prot. Peralada, not. Joan Peiró, ms. n? 600, a. 1633. (114) Una feda és una ovella fecundada (Dicc. Alcover-Moll).