El Jaciment Arqueològic De Ca L'estrada (Canovelles)

El jaciment arqueològic de Ca l'Estrada (Canovelles)

Treballs

Lauro 28

5 Abel Fortó García Pablo Martínez Rodríguez INTRODUCCIÓ Es troba en una plana al·luvial Arqueòlegs lleugerament inclinada vers l’est,

Ca l´Estrada és un bon testimoni situada a la part baixa del ves- Treballs Vanessa Muñoz Rufo de l´ocupació de la plana vallesana sant del turó on actualment es Arqueologia Estudis/Gestions des del VI mil·lenni abans de la localitza el nucli antic de Cano- nostra era fins a època medieval. velles. El fet que el torrent d’en Aquestes ocupacions, encara que Fangues, subsidiari del riu Con- intermitents, són representades gost, antigament travessés aques- per tot un seguit de troballes ex- ta plana d’est a oest un cop supe- cepcionals i específicament, una rada una zona on la llera anava estatua menhir antropomorfa, força encaixada, va provocar un sense paral·lels al nord-est de la canvi continu del relleu d’aques- península Ibèrica. ta zona a causa dels nombrosos episodis de desbordament i ne- El jaciment es va localitzar du- gament de dita plana. Tot i així, rant les tasques de prospecció aquesta zona va esdevenir un lloc arqueològica que s’estaven duent clau per a l’assentament humà a terme a la ronda Nord de Gra- des del neolític, pel fet que es nollers, tram 2, dins el terme tracta de terrenys ben regats, municipal de Canovelles, al punt aptes per a l’agricultura, i amb una on conflueixen l’avinguda Cano- via de comunicació propera com velles i el carrer Santa Madrona, era el curs de la riera, tal com sa- a la banda est del curs actual del bem que s’utilitzen aquests cur- torrent d’en Fangues. sos fluvials des de la prehistòria. DESCRIPCIÓ DEL JACIMENT

L’excavació efectuada a Ca l’Es- trada va permetre documentar ocupacions humanes successives, tot i que de caràcter intermitent, que hem dividit en quatre fases: la prehistòrica, amb elements del neolític antic i del neolític final i calcolític, la fase tardorepublica- na, la tardoantiga i la medieval.

LA PREHISTÒRIA

En el jaciment de ca l’Estrada s’ha format una impressionant estra- tigrafia vertical de més de cinc metres com a conseqüència dels sediments aportats per la riera Vista general de la inhumació de l'individu adult (SF-501). (Fotografia: autors) d’en Fangues.

Les diferents ocupacions humanes, identificades amb restes

Lauro 28 materials i estructurals, abasten fossa. S’ha determinat també que Les estructures de combustió 6 cronologies des del neolític antic es tracta d’un individu de sexe epicardial fins al bronze final i femení d’entre 25 i 35 anys. Algunes de les restes més espec- primera edat del ferro. taculars resultaren tres estructu-

Treballs Al costat d’aquest enterrament res de combustió de grans di- va aparèixer una segona inhu- mensions, que arriben a fer, en Les inhumacions mació parcialment destruïda. Els algun cas, fins a 6 metres de llar- estudis antropològics han deter- gària. Es trobaven reblertes de En l’extrem sud del jaciment van minat que probablement es trac- pedres a l’interior i sota un se- aparèixer dues inhumacions: un ta d’un individu infantil de sexe guit de troncs cremats, col·locats individu adult i un infant. L’indi- masculí i 5-6 anys d’edat. S’ha acuradament l’un al costat de vidu adult estava inhumat en realitzat una datació radiocarbò- l’altre. Les parets de les tres es- posició fetal, es trobava molt re- nica sobre un os de l’individu tructures estaven rubefactades, plegat i tenia com a únic aixovar adult que ha donat 5740±40 BP un fenomen que era molt intens una làmina de sílex blanc de 10 (Poz-10391)2, en els darrers mo- en alguna, per la seva coloració cm situada al costat de la pelvis. ments del neolític antic postcar- vermellosa. L’estudi antropològic1 suggereix dial iniciant ja el neolític mitjà, que per la posició del cos, proba- que a Catalunya es caracteritza Segons la interpretació al sud de blement l’individu fou inhumat pels sepulcres de fossa, ja presents França, les primeres idees ens en un forat molt petit recolzant- a la zona al jaciment del camí de remetien a fons de cabanes, asse- lo contra les parets de la mateixa Can Grau (Martí, 1997). cadors de pells o àdhuc saunes,

1 Eulàlia Subirats. Departament d’Antropologia Física. Universitat Autònoma de Barcelona.

2 Les cronologies estan expressades en anys, sense calibrar amb les inicials BP (Before Present: «abans del present») i amb el codi que li ha donat el laboratori, en aquest cas el Poznan Radiocarbon Laboratori (Polònia). Els fossats

Es tracta de dos fossats superpo- sats. Un dels fossats (PC-413) tenia unes dimensions d’1,60 m d’amplada per 90 cm de profunditat, amb un seguit de pedres disposades a la base lligades amb travertí que confirmaria la pre- sència d’un corrent constant d’aigua a l’interior.

El segon fossat (PC-403) es va poder fer a sobre i dins de l’anterior, possiblement perquè el primer encara es veia i potser la funció o utilitat que aquell tenia encara era vigent. Aquest segon fossat, de 70-90 cm d’amplada per 40-70 cm de profunditat i format per dos trams, quedava interromput en l’espai intermedi al llarg de 4 metres. En les darreres fases d’intervenció en el jaciment

Lauro 28 vam trobar un petit tram de fos- 7 sat similar a aquest fossat PC- Feines de dibuix i documentació de les estructures de combustió 403 a uns 25 metres dels trams EC-409 i EC-410. (Fotografia: autors) abans documentats.

Treballs Només s’ha excavat una part d’aquestes estructures, que devien formar part d’un conjunt més complex, possiblement un però posteriors troballes, com ara de neolític mitjà Chassey on apa- recinte amb fossat interromput. nombroses restes de macrofauna reixen agrupades en gran nombre Una excavació en extensió hau- en una fossa al costat d’estruc- (Vaquer, 1990). També en trobem ria pogut posar de manifest, com tures similars en el jaciment de en cronologies de neolític final i s’ha documentat en nombrosos Villeneuve-Tolosane, van re- calcolític, però de forma individual jaciments francesos, l’existència forçar la idea que poguessin ser o en petit nombre (Vaquer et al., d’altres estructures de combus- grans graelles on es rostia carn a 2000). A Catalunya només hi havia tió o estructures d’hàbitat que hi mode de grans àpats cerimonials una estructura similar al jaciment estarien relacionades (Vaquer, (Vaquer, 1990; Vaquer et al., de Can Piteu (Carlús i Lara, 2004). 1990). 2000). Actualment encara en podem trobar paral·lels etnogràfics A Ca l’Estrada la datació radio- La datació radocarbònica d’a- en els focs polinesis. carbònica de les estructures de quest darrer fossat (PC-413) té combustió ha donat 4500±40 BP com a resultat 3835±35 BP (Poz- En tenim paral·lels al sud-est de (Poz-10384) i 4505±40 BP (Poz- 10722), és a dir que les dues es- França, en jaciments com Ville- 11265), ambdues dins unes cro- tructures quedarien emmarcades neuve-Tolosanne o Saint-Michel- nologies de neolític final Veraza entre les darreres etapes del neo- du-Touch en un marc cronològic (Martín, 2003). lític final i el calcolític. Lauro 28

Planta i seccions amb la superposició de part dels fossats PC-403 i PC-413. (Dibuix: autors)

Treballs

S’han documentat nombroses L'estàtua menhir antropomorfa A la cara lateral esquerra s’apre- obres d’aquest tipus (enceintes, de Ca l'Estrada cia com el braç baixa en negatiu i a enclosures, recintes de fossats...) mitja alçada gira cap endavant, ho- a tota l’Europa occidental en cro- Es tracta d’una representació ritzontalment, i presenta la mà es- nologies del neolític i l’edat de antropomorfa esquematitzada querra amb els cinc dits en positiu. bronze (Vaquer, 1990; D’Anna, sobre un bloc de gres de 93 cm Sobre aquesta mà apareixen un A., i Gutherz, X. 1989), però a d’alçada. Representa una figura seguit de línies verticals que, enca- Catalunya no s’havia documen- humana en tres dimensions en la ra que podrien correspondre a al- tat encara. Les interpretacions qual es marquen els trets gravats gun objecte sense identificar, els van des de fossats que envolten en solc per repiquetejat i poste- paral·lels amb l’estàtua menhir de un espai per tancar ramats o per rior abrasió o en baix relleu i de Saint Sernin (Serres, 1997; Philip- protegir hàbitats que en alguns la qual només es conserven dues pon, 2002) ens fan pensar que es casos s’han localitzat a l’interior, cares. De les parts conservades, pot tractar dels plecs de la capa o fins a obres que emmarquen un però, podem fer una breu des- abric, que passarien per sota del espai físic amb connotacions so- cripció i, amb les similituds amb braç cap endavant. cioreligioses especials. És amb les estàtues del grup de la Rouer- aquesta última idea que –amb el gue al sud-est de França (Serres, Sota d’aquest motiu apareixen jaciment en curs d’estudi– pen- 1997; Philippon, 2002), podrem in- dues línies que pensem que po- sem que estarien relacionats els tentar fer una reconstrucció sem- drien ser els dos dits exteriors fossats antròpics de Ca l’Estrada. pre a mode d’hipòtesi. del peu esquerre, representats de de la Rouergue (Serres, 1997; Philippon, 2002) i ens fa palès el costum d’homes i dones de pin- tar-se i fer-se tatuatges.

Són molt interessants les similituds amb les més de 120 estàtues menhir de la Rouergue. Amb aquesta relació proposem una cronologia per a l’estàtua menhir de Ca l’Estrada: 3300-2200 cal. B.C. similar a aquest grup (Phi- lippon, 2002). Les figures france- ses no s’han trobat mai en context i s’ha donat aquesta cronologia per assimilació amb el grup de Treilles, que en el nostre cas ha de servir de referent.

Finalment, hem valorat el fet que la fractura de la peça no sigui casual i que podia tractar-se d’una agressió iconoclasta de comunitats posteriors, com s’ha

Lauro 28 pogut observar en diferents està- 9 Vistes de les cares lateral i posterior de l'estàtua menhir antropomorfa de tues al sud-est de França (Serres, Ca l'Estrada. (Fotografia: autors) 1997; Philippon, 2002). Aquestes comunitats potser podrien estar

en relació amb els 14 fragments Treballs de ceràmica campaniforme que forma similar a les figures del motiu no es troba a la Rouergue i estaven arrossegats amb l’estàtua grup Rouergat (Serres, 1997; Phi- sí que és present en lloses de dòl- menhir dins el paleocanal. lippon, 2002). La peça de Ca mens i menhirs de Catalunya. Els l’Estrada, però, està trencada en prehistoriadors catalans pensen aquest punt i no podem assegu- que s’ha d’interpretar amb un Context i significació rar aquesta interpretació. sentit cultural (Tarrús, 1985) i, en el cas de l’estàtua menhir de Es podria pensar que la signifi- A la cara dorsal s’observen unes Ca l’Estrada, pensem que així ho cació de les representacions an- línies verticals que corresponen hem de considerar. tropomorfes del Mediterrani oc- als plecs d’una capa o abric, mo- cidental devien ser múltiples a tiu habitual en altres estàtues La fractura del bloc de gres ens causa de l’existència de diferents menhir de la Rouergue (Serres, ha fet perdre detalls molt inte- grups regionals en diversos con- 1997; Philippon, 2002) i que ha ressants, com serien dues línies textos i dominis culturals (D’An- estat documentat arqueològica- horitzontals que apareixen frag- na, 1977). ment amb l’home d’Ötzi trobat mentades a la cara lateral esquer- als Alps italians. ra a l’alçada del cap i que ente- Aquestes estàtues situades en nem com dos tatuatges horitzon- determinats llocs del bosc haurien Sobre el cap de la figura apa- tals que anirien situats a banda i pogut ser senyals per marcar al- reixen quatre cassoletes disposa- banda del nas. Aquest motiu apa- guns eixos i que actuessin com a des en forma de creu. Aquest reix en moltes estàtues menhir guies amb aparença humana. Les estàtues menhir representarien L’ASSENTAMENT ROMÀ Les restes que s’adscriuen al aquests homes o també les enti- REPUBLICÀ (SEGLE I AC) moment baixrepublicà es concen- tats coneixedores del bosc, i po- traven, fonamentalment, a l’àrea drien ser herois o avantpassats Es tractava d’un assentament ru- nord-oest del jaciment. Si ens amb una saviesa encara útil. Un ral que va tenir dos moments con- centrem primerament en la fase cop aquests personatges haurien secutius d’ocupació (Ca l’Estrada IIIa, tenim dues sitges amb unes desaparegut les estàtues menhir IIIa i IIIb, respectivament), amb dimensions d’uns 65 cm de dià- els simbolitzarien i perpetuarien uns paràmetres i unes estratè- metre i una fondària de 130 cm, el seu coneixement (D’Anna, 1977). gies molt diferenciades que si- que en cap cas no van donar gai- tuem en la primera meitat del re material, i en les quals desta- Són obres de caràcter religiós, segle I aC. quen les restes d’un gos diposi- que podrien ser els testimonis tat al fons d’una. També hi havia d’algun tipus de culte als avant- És possible, però, que hi hagués un conjunt de deu fosses, cinc de passats, a qui l’home hauria con- algunes estructures lleugerament les quals eren de tendència circu- fiat la guarda de les sepultures i anteriors, concretament un con- lar, de 140 i 210 cm de diàmetre també la de tot el que li és neces- junt de set sitges, força arrasa- per un màxim de 45 cm de fon- sari (D’Anna, 1977). des, situades a l’extrem meridio- dària. Respecte a les altres cinc nal del jaciment, amb una àmplia es tractava de petits retalls ova- Podríem pensar que les entitats cronologia d’entre els segles IV i lats, amb uns eixos d’entre 40 i 60 representades per les figures an- II aC. Aquestes sitges es podrien cm per 25-30 cm i una potència tropomorfes eren considerades relacionar amb un jaciment ibèric d’entre 10 i 20 cm. Tant les unes poders benèfics que de cap ma- que van documentar Emili Ra- com les altres podrien estar rela- nera no inspiraven por, i amb les mon i Josep Estrada, a uns pocs cionades amb algun procés ar- quals aquelles comunitats podien metres a l’altra banda del carrer tesà o, fins i tot, amb les feines de

Lauro 28 conservar les bones relacions de la Riera (comunicació perso- construcció de l’edifici de la fase 10 (D’Anna, 1977). nal, inèdit). següent.

Treballs

Planta general de les estructures d'hàbitat i el camí pavimentat d'època republicana. (Dibuix: autors) Situaríem la data entre el final a 6) presentaven una quantitat Podem concloure que es distingeix del segle II i el primer quart del s. més important de vaixella i de una àrea més residencial al sector I aC, moment en què són fre- ceràmica d’ús comú, mentre que septentrional de l’edifici, mentre qüents els assentaments amb un a la zona sud (àmbits 7 i 8) eren que a la part meridional hi hau- nombre reduït de sitges o amb més generals els atuells de grans ria la zona de magatzem i taller. sitges isolades. dimensions destinats a l’emmagatzematge i el transport (dolia, Uns dotze metres més al sud de La fase següent, IIIb, estava molt grans contenidors i àmfores). l’edifici vam documentar una més ben representada, amb un pavimentació, d’uns 13 metres de edifici de grans dimensions que, Igualment els àmbits de la meitat llargada i una amplada mitjana tot i presentar-se molt malmès sud presentaven altres particu- de 3 metres, en sentit oest-est, pel cantó del sud-oest (en molts laritats. En primer lloc, tenim el realitzada amb pedres, fragments punts només s’hi documentaven número 7, que consistia en una de ceràmica, tegulae i grans frag- les rases de fonamentació), deu- habitació semiexcavada al terra, ments de terra rubefactada. Tot ria ocupar una superfície d’entre de 5 per 4 metres i 70 cm de po- apunta que podria ser una via, 600 i 650 m2. En conjunt s’aprecia tència, i que només conservava segurament secundària, que anés una planificació regular de l’es- el mur que tancava per l’est. en paral·lel al torrent d’en Fan- pai, amb murs tirats a cordill que L’excavació ens va donar una gues i que enllacés les actuals es tallaven en angle recte. La bona quantitat de material cerà- viles de Caldes i Granollers, ja planta resultant era rectangular, mic, però escassos fragments de que sabem que l’antic camí entre amb 36 metres de façana per 18 tegulae, un fet que, afegit a la aquestes poblacions vorejava el de costat, i s’hi distingien fins a presència d’una escala adossada jaciment pels límits nord i nord- vuit àmbits, amb un espai central a l’únic mur d’aquest recinte, ens oest fins fa ben poc. sense estructures, fet que fa pen- fa pensar en l’existència d’un se-

Lauro 28 sar en un pati al voltant del qual gon pis en aquest punt, de mane- Pel que fa al material exhumat 11 s’estructurarien les cambres, un ra que hi hauria un semisoterra- destaca la ceràmica, amb un vo- esquema que es repeteix en al- ni o un celler. lum majoritari de vasos de tradi- tres jaciments d’una cronologia ció ibèrica (càlats, bicònics, grans semblant, com ara Can Rossell o Pel que fa a l’àmbit 8, era el de tenalles, àmfores, gerres...), però Treballs Can Suari (Llinars del Vallès). dimensions més grans, 12 per 5 amb un nombre considerable Per alguns autors es tracta d’un metres, amb una superfície útil d’importacions, com ara comunes model constructiu típicament de 60 m2 i tres llars de foc. El fet itàliques i púniques, del tipus itàlic, si bé és cert que dins del que també es documentés un es- roig pompeià, àmfores itàliques món ibèric, i ja des del III aC, trat de cendres que cobria part Dressel I, àmfores africanes i tenim casos similars com ara les de la superfície de l’habitació, i punicoebussitanes, campanianes Guàrdies (el Vendrell, el Baix que a més fos l’única estança que A i, en una proporció molt més Penedès) o el Castellet de Banyo- mostrava signes de reparacions i elevada, campanianes B. Destaca les (Tivissa, la Ribera d’Ebre) modificacions internes, apunta també el nombre de fragments de (Revilla, 2004). que podria haver estat una àrea dolia, alguns amb una roseta im- de treball i producció artesana. presa i un amb un numeral en llatí. Pel que fa a les habitacions, di- rem que vam documentar-ne Al costat nord, i ja dins del pati, Igualment s’han trobat tres mo- vuit, i que hi havia una gran va- hi havia una gran fossa de planta nedes, dues de les quals de Bols- riabilitat en les dimensions. Tot i rectangular, de 8 per 5,5 metres i kan, una gemma ovalada amb un que no podem atribuir una fun- una fondària d’entre 15 i 40 cm, dibuix en baix relleu d’una figu- cionalitat específica als diferents que va donar un gran volum de ra femenina recolzada en una co- espais, sí que s’apreciaven di- material. Desconeixem la seva fun- lumna, una agulla de bronze, al- ferències en el material recupe- ció específica, però podria estar guns claus i altres objectes de rat. Així, vam veure que els re- relacionada amb l’àmbit 8 i les acti- metall. Un darrer tret significa- cintes de la meitat nord (àmbits 1 vitats que s’hi desenvolupaven. tiu és la constància de dos grafits ibèrics idèntics en sengles bases mostren fefaentment una instal- cialment arrasada per una mà- de ceràmica campaniana B. lació recurrent a partir dels se- quina durant l’obertura d’una de gles V-VI, que devia enllaçar amb les vies de la ronda. Aquesta fos- En conjunt, doncs, tenim un as- l’alta edat mitjana. Una vegada sa presentava tres forats de pal sentament rural amb una data més, es tracta d’un assentament perimetrals i una potència de d’inici del final del segle II aC, rural que passa per diferents fa- només 40 cm. La funció d’aquest que evoluciona entorn del 75 aC ses i que presenta unes estratè- tipus de fosses és molt proble- cap a un tipus molt més complex gies molt canviants que s’aniran màtica, tot i que són força comu- amb un gran edifici que si bé succeint en el temps amb una re- nes en molts jaciments amb una potser encara no es pot qualificar lativa velocitat. cronologia entre els segles V i XI, de villa sí que n’és un precedent com podrem veure més endavant. clar. La seva data d’abandona- La fàcies més antiga, fase IIa, la ment se situaria cap a la meitat constituïa una fossa de planta molt D’un moment lleugerament pos- del mateix segle I aC. irregular, amb unes dimensions terior tenim un parell de sitges de 6,20 x 6,60 m i una fondària que van donar un nombre consi- màxima de 0,90 m. Desconeixem derable de ceràmica local reduï- UNA REOCUPACIÓ EN LA quina devia ser la seva funció da. La posterioritat es dedueix pel TARDOANTIGUITAT primària, si bé en l’últim moment fet que una de les dues talla la (segles VI a VIII dC) es va utilitzar com a abocador. primera fossa de què parlàvem. Les similituds en la ceràmica no Després d’un buit de gairebé sis A uns 500 m més a l’est vam po- fan pensar que poguessin ser gaire segles en l’ocupació de l’indret, der documentar una estructura més modernes que aquesta fossa. tornem a trobar vestigis que de- molt semblant, que va ser par- A partir d’aquest moment tro-

Lauro 28 bem una important reorganitza- 12 ció en l’ús del terreny, amb un Feines de neteja i documentació del camí pavimentat. seguit d’estructures, no ja d’em- (Fotografia: autors) magatzematge, sinó de l’explo-

Treballs tació agrícola de l’indret. Con- cretament es tracta de diverses rases o canalitzacions per trans- portar l’aigua del torrent i d’altres indrets cap als camps de conreu. És el que hem considerat la fase IIb.

Així tenim un primer sistema de canalitzacions bastant simple, consistent en dues rases de grans dimensions, sobre el qual se su- perposa un segon sistema de més complexitat, que prenia aigua de punts diversos amb l’objectiu de concentrar-la en un únic rec prin- cipal, mitjançant dos recs de grans dimensions, un dels quals venia del torrent mentre que l’altre provenia de l’angle septentrional del jaciment; tots dos confluïen en una mena de resclosa conformada per quatre grans blocs només tenim alguns fragments se’n localitzaven algunes de ma- de pedra, punt a partir del qual el d’una àmfora tripolitana (proba- nera dispersa. canal es reduïa a un de sol, però de blement una Keay 62) i una gerra més capacitat, fins a perdre’s al de probable filiació ebussitana. El sector 2 es trobava protegit de límit oriental de l’excavació. les avingudes del torrent per un Juntament amb aquests materials turó (on actualment hi ha el nucli Creiem que podria tractar-se tenim un volum considerable de antic de Canovelles). Era una d’un sistema d’irrigació que a restes faunístiques, claus i un zona poc adient per al conreu, ja més de proporcionar aigua als ganivet de ferro, fragments de que sobresortien els murs d’una camps de conreu també estigués vaixella de vidre i una quantitat fase anterior, que formaven una relacionat amb alguna infraes- important d’escòries. àrea força pedregosa que devia tructura de més entitat (com ara dificultar les tasques agrícoles. un molí, una instal·lació artesa- Segurament aquestes condicions na...). ÈPOCA MEDIEVAL van propiciar que s’utilitzés com a àrea d’assentament, amb estruc- El material estava constituït per A la fase medieval hem pogut tures de caràcter i funcionalitat les típiques ceràmiques tardoan- diferenciar estructures que s’ads- diversos. Es tracta de set sitges, tigues, fonamentalment olles, criuen a dos moments diferen- de cos globular o cilíndric i peti- gerres i cassoles fetes a torn i de ciats. Les més antigues semblen tes dimensions, que oscil·len en- cocció reduïda. La seva factura amortitzades a partir del segle X tre un metre i un metre i mig de era prou acurada i eren freqüents dC, encara dins de l’època altme- fondària i aproximadament 1,20 les decoracions de faixes de lí- dieval, mentre que les més mo- metres de diàmetre. Aquestes nies horitzontals incises sobre el dernes se situen entre el final del reduïdes dimensions indiquen cos (Barrasetas et al., 1998; Caba- segle XIII i el principi del segle XV que es tractava d’un tipus d’em-

Lauro 28 llé et al., 2002; Cau et al., 1997; dC. La seva distribució se centra- magatzematge de reserva de ca- 13 Cela, Revilla, 2004; Coll et al., va principalment en els sectors 2 ràcter familiar. 1997). Quant a les importacions, i 5, mentre que als sectors 1 i 3 En aquest sector també es van

localitzar dues fosses de dimen- Treballs sions considerables que reapro- Vista aèria de la fossa tardoantiga des del nord-est. (Fotografia: autors) fitaven un mur anterior. La de dimensions més grans era de planta ovalada, aproximadament de 4,3 metres de longitud per 2,5 metres d’amplada, amb 60 centí- metres de profunditat. Estava excavada just a tocar d’un mur tardorepublicà, i s’hi relaciona- ven tres forats de pal situats pe- rimetralment. Molt a prop es va localitzar la segona fossa, de planta quadrangular i angles arrodonits, amb unes dimensions màximes de 2,4 i 1,8 metres, amb 40 centímetres de fondària, tam- bé a tocar del mateix mur que l’anterior. El fet que totes dues reaprofitessin un mur anterior, i que com a mínim una es relacioni amb forats de pal, ens fa pensar centímetres de fondària. S’hi re- relacionades amb aquesta pro- que es podia tractar d’estructures lacionaven tres forats de pal, que ducció típica dels segles IX-XI dC. més complexes, formades per una devien formar part d’un sistema La comparació dels tipus cerà- fossa, un sòcol de pedra i pals de sosteniment vertical. És per això mics amb altres jaciments com verticals que funcionarien com a que, com en el cas anterior, es va Can Tabola (Montmeló, el Vallès sosteniment d’un sistema de co- interpretar com un fons de cabana. Oriental) (Roig et al.,1997), l’Ai- berta. Ens trobaríem davant de guacuit (Terrassa, el Vallès Occ.) dues possibles cabanes cons- Totes les estructures es van amor- a la fase VI (Barrasetas et al.,1994: truïdes en part amb materials titzar entre els segles X i XII amb fig. 69), l’església vella de Sant vegetals com ara canyes i fusta i materials abocats, com ara restes Menna (Sentmenat, el Vallès Oc- probablement amb un recobri- ceràmiques, fragments de molins, cidental) (Coll et al., 1998b) i el ment de fang per millorar la im- escòries, fauna, vidre, etc. Desta- Castell Vell (Castellar del Vallès, permeabilitat. El fet que a l’in- quen els fragments ceràmics per- el Vallès Occidental) (Roig et al., terior no s’hagin localitzat llars tanyents a atuells típics de la cui- 1998) entre d’altres, ens porta a de foc o forns fa que no conside- na, com són olles, gerres i en al- afinar lleugerament la datació rem que es tracti estrictament gun cas cassoles, de pastes gro- d’aquestes amortitzacions entre d’habitatges sinó més aviat de lleres i coccions poc acurades, els segles X i XII, amb els mate- cabanes amb funcionalitats sub- que a grans trets es podrien si- rials encara en estudi. sidiàries, com l’emmagatzematge tuar cronològicament entre els o el tractament d’aliments. segles IX i XIII dC, sense que La resta de materials exhumats s’hagin documentat restes clares indica l’existència de diferents La segona concentració d’estruc- de ceràmiques espatulades (Riu, activitats domèstiques properes, tures es localitza al sector 5, amb 1998) –hi ha alguns fragments que tals com la cuina i el tractament un total de tretze sitges i un pou, s’hi poden adscriure, però són d’aliments, o de caràcter artesà,

Lauro 28 situats sobre una zona lleugera- dubtosos–, tot i que cal destacar com seria la forja. La presència de 14 ment elevada i, per tant, protegi- la presència de dues vores de ger- restes òssies d’animals pot indicar da de les crescudes del torrent. res tetralobulades, molts cops un tipus d’explotació agropecuària, Entre les estructures d’emmagat-

Treballs zematge predominen les de sec- ció troncocònica de fons pla per sobre de les hemisfèriques i les Vista general de l'agrupació de sitges medievals del sector 5. (Fotografia: autors) cilíndriques. L’existència d’un pou, de planta circular d’uns 1,10 metres de diàmetre i secció cilín- drica, que no es va excavar total- ment perquè s’haurien superat els límits de seguretat establerts per l’obra, ens remet a la possibi- litat que la comunitat que treba- llava aquests camps s’abastés amb l’aigua que se n’extreia.

Molt menys concentrades es tro- ben les tres sitges de secció tron- cocònica i la fossa localitzades entre els sectors 1 i 3. La fossa es trobava tallada per una construc- ció moderna, i només conservava uns 1,75 per 0,98 metres de dimensions màximes, i uns 33 i un aprofitament dels diferents amortitzades posteriorment. Te- ha estat documentat en altres ja- tipus de productes secundaris, nien el fons pla i les parets força ciments vallesans, és destacable tal com demostraria la troballa paral·leles, amb 18 centímetres entre aquests per tot un seguit de de closques d’ou dins d’una de de fondària conservada i unes singularitats, fonamentalment les sitges. dimensions de 0,95 i 0,97 metres quant a les fases prehistòriques. de diàmetre respectivament. La Els jaciments d’època tardoanti- majoria dels fragments ceràmics Les restes aparegudes ens porten ga i medievals són nombrosos a documentats pertanyen a cerà- a pensar que durant molt de la plana vallesana, tot i que són mica comuna medieval de cocció temps aquest espai físic va tenir escassos els que inclouen fosses reduïda, amb predomini de les unes connotacions socials i reli- irregulars interpretades com fons olles i les gerres de cos globular, gioses molt especials i impor- de cabanes. Destaca entre els tar- vores exvasades i llavis arrodo- tants, i que es convertí en un lloc doantics per la seva extensió el nits, hereves de les formes alt- cerimonial o santuari en cronolo- jaciment dels Mallols (Cerda- medievals. Tot i la similitud amb gies de neolític final o calcolític. nyola del Vallès) (Francès et al. el registre de les estructures dels 1998). En altres jaciments es do- segles X-XII, la datació s’ha esta- Al sud-est de França s’han exca- cumenta una o dues d’aquestes blert mitjançant un fragment de vat alguns jaciments de cronolo- estructures, com és el cas de pisa verd manganès, un tipus gia del neolític mitjà (Chassey) l’Aiguacuit (Terrassa, el Vallès ceràmic que es produeix entre la amb fossats antròpics relacionats Occidental) (Barrasetas et al., segona meitat del segle XIII i el amb grans estructures de com- 1994: fig. 69) o el de la vil·la ro- final del segle XIV dC, i que pot bustió, similars a les de Ca l’Es- mana de Vilauba (Camós, el Pla tenir perduracions fins al segle trada. El fet d’estar associats a de l’Estany) (Palol,1999), mentre XV (Giral, 1998: 115), juntament hàbitats i inhumacions ha fet en- que del període altmedieval hi amb algun fragment de ceràmica cara més complexa la seva inter-

Lauro 28 ha exemples de jaciments més o comuna vidriada. pretació, motiu pel qual alguns 15 menys extensos, com Can Vinya- prehistoriadors parlen de «grans lets (Santa Perpètua de Mogoda) L’amortització de la majoria de jaciments difícils de desxifrar» (Caballé et al., 2004; Caballé, les estructures entre els segles X i (Guilaine, 1994: 151).

2002) i el pla del Serrador (les XII ens fa pensar en la hipòtesi Treballs Franqueses del Vallès) (Muñoz, d’un agrupament al voltant de Per a les fases històriques ens 2005), o de tipus puntual com la l’església de Sant Fèlix (docu- trobem davant tot un seguit Tossa de Montbui (Santa Marga- mentada com a parròquia el 1072 d’ocupacions des del segle I aC rida de Montbui, l’Anoia) (En- per la venda d’un alou) (AD 1991: fins a època baixmedieval, que rich, 1978) o l’Esquerda (les Ma- 321) buscant la protecció de la sa- es diferencien sobretot per unes sies de Roda, Osona) (Ollich et grera per evitar la violència feu- estratègies d’explotació agrícola al., 2003) amb una cabana. dal. Tot i així l’explotació agrícola en constant adaptació a la con- continuarà durant l’època medie- juntura socioeconòmica i políti- Els fons de cabana han estat in- val, tal com ho evidencia l’exis- ca. S’inicia, doncs, en època ro- terpretats generalment com a lloc tència d’estructures d’emmagat- manorepublicana amb un tímid d’hàbitat esporàdic en relació zematge amortitzades a partir de conreu cerealístic que evolucio- amb els moviments transhumants, mitjan segle XIII. na ràpidament cap a una explo- i en el cas de les que no tenen cap tació vitícola de caràcter més o estructura de combustió interna, menys industrial, que s’abando- com a cabanes subsidiàries utilit- CONCLUSIONS naria a mitjan segle I aC. No és zades com a magatzem o lloc de fins al baix imperi que tornem a mòlta dels aliments, entre d’altres Ca l’Estrada és un bon exemple documentar una explotació ex- usos (Caballé, 2002). de la recurrència en l’ocupació tensiva de la zona, que es carac- de la plana vallesana des de la teritzarà aquest cop per la cons- Finalment, situades al sector 2, prehistòria. Si bé es tracta d’un trucció de tot un sistema de ca- hi ha dues sitges força arrasades patró ocupacional similar al que nalitzacions, segurament per aprofitar els recursos aqüífers i COLL, J. M; ROIG, J.; MOLINA, J. A. (1998): PALOL, F. (1999): Del romà al romànic: història, «L’església vella de Sant Menna (Sentmenat, art i cultura de la Tarraconense mediterrània establir un conreu de regadiu. Ja Vallès Occidental: Fases II i III». Actes de les entre els segles IV i X. Enciclopèdia Catalana, en època medieval tornem a do- Jornades de Joves Medievalistes del Vallès. Barcelona. Servei de Publicacions de la Universitat cumentar elements (les sitges) Autònoma de Barcelona, pàg. 91-107, Barce- PHILIPPON, A. (2002): Statues-Menhirs, des lona. enigmes de pierre du fond des àges. Ed. que ens indiquen que l’explotació Rouergue. Rodez. retorna al sistema cerealístic. D’ANNA, A. (1977): Les Statues-Menhirs et Steles Anthropomorphes du Midi Méditerranéen, REVILLA, V. (2004): «El poblamiento rural en el Paris, C.N.R.S. noroeste de Hispania entre los siglos II aC y I dC: Organización y dinámicas culturales y D’ANNA, A.; GUTHERZ, X. (1989): «Enceintes. socioeconómicas», dins MORET, P.; CHA- BIBLIOGRAFIA Habitats ceintures. Sites perches. Du neolithique PA, T. (ed.): Torres, atalayas y casas fortifica- au bronze ancien. Dans le sud de la France et les das. Explotación del territorio en Hispania (s. regions voisines». Mémoire de la Sociéte III aC - s. I dC), pàg. 175-204, Jaén. A. D. (1991): Catalunya romànica. Vol. XVIII. Languedocienne de Préhistoire, núm. 2. Vallès Occidental, Vallès Oriental. Enci- Montpeller. RIU, E. (1998): «La ceràmica espatulada i les clopèdia Catalana. Barcelona. sitres de Catalunya Vella (c.s. IX-XI), a més ENRICH, J. J. (1978): «Fons de cabana d’unes quantes observacions sobre l’arqueo- BARRASETAS, E. (1998): Memòria d’excavació altmedievals a la Tossa de Montbui», logia, la ceràmica i la història», dins J. arqueològica al jaciment de la Solana. Informació Arqueològica, 27-28, pàg. 75-82. PADILLA; J. M. VILA (coord.): «Ceràmica Cubelles. Inèdit. Servei d’Arqueologia de la medieval i post-medieval. Circuits i seqüències Generalitat de Catalunya, Barcelona. FRANCÈS, J.; ARGUILAGUES, M.; GUAR- culturals». Monografies d’Arqueologia Me- DIA, M. (1998): Memòria d’excavació dels BARRASETAS, E.; MARTÍN, A.; PALET, J. M. dieval i Post-medieval núm. 4, 21-37. Barcelo- Mallols (Cerdanyola del Vallès, Vallès na. (1994): «La vil·la romana de l’Aiguacuit». Occiental). Campanya 1995-1996. Inèdit. Memòria d’Intervencions Arqueològiques a Servei d’Arqueologia de la Generalitat de ROIG, J.; COLL, J. M.; MOLINA, J. A. (1997): Catalunya, 6. Barcelona. Catalunya, Barcelona. «Ceràmica d'època carolíngia i comtal al Vallès». Quaderns Científics i Tècnics. CABALLÉ, G. (2002): Memòria d’intervenció GIRAL, M. D. (1998): «Produccions catalanes de arqueològica al jaciment de Can Vinyalets Ceràmica Medieval Catalana. El Monument, ceràmica medieval: ceràmica en verd i morat», Document. Diputació de Barcelona. (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occiden- dins PADILLA; J. M. VILA (coord.): tal). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de «Ceràmica medieval i post-medieval. Circuits ROIG, J.; COLL, J. M.; MOLINA, J. A. (1998): Catalunya. i seqüències culturals». Monografies d’Arqueo- «L’assentament altmedieval de Castellar Vell CABALLÉ, G.; GUTIÉRREZ, D.; VILA, G.; logia Medieval i Post-medieval núm. 4, pàg. (Castellar del Vallès, Vallès Oc.)». Actes de les VILA, J. M. (2004): «L’excavació arqueològica 111-116. Barcelona. Jornades de Joves Medievalistes del Vallès, Lauro 28 a Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda 219-240. Servei de Publicacions de la GUILAINE, J. (1994): «En France du Sud: de Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelo- 16 (Vallès Occidental)». Dins Jornades d’Arqueo- grands sites difficiles à déchiffer», dins La Mer na. logia i Paleontologia 2001. La Garriga. Vol. 3, Pertagée. La Méditerranée avant l’écriture. 903-925. Barcelona. 7000-2000 avant Jésus-Christ. Ed. Hachette, SERRES, J. P. (1997): «Les statues-menhirs du CARLÚS, X; LARA, C. (2004): «La necròpolis de París, pàg. 151-154. groupe Rouergat». Musée Archeologique de Montrozier. Guide d’archéologie núm. 4. Camps d’Urnes de Can Piteu - Can Roqueta MARTÍ, M.; POU, R.; CARLÚS, X. (1997): «La

Treballs (Sabadell, Vallès Occidental)», Tribuna necròpolis del Neolític mitjà i les restes romanes TARRÚS, J. (1985): «Consideracions sobre el d’Arqueologia 2000-2001, Barcelona, pàg. 49- del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, neolític final - calcolític a Catalunya (2500- 75. Vallès Oriental)». »Els jaciments del Cal 1800 aC)». Cypsela núm. V. Museu d’Ar- CAU, M. A.; GIRALT, J.; MACIAS, J. M.; Jardiner (Granollers, Vallès Oriental)», queologia de Catalunya, Girona. Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 14, PADILLA, J. I.; TUSET, F. (1997): «La cerá- VAQUER, L. (1990): Le Néolitique de Languedoc mica del nordeste peninsular y las Baleares Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. occidental. Ed. C.N.R.S. París. entre los siglos V-X», La céramique médievale en Méditerranée. Actes du 6e Congrès, pàg. MARTIN, A. (2003): «Els grups del Neolític final, VAQUER, J.; GIRAUD, J. P.; BAZALGUES, S.; 173-192, Aix-en-Provence. calcolític i bronze antic. Els inicis de la GANDELIN, M. (2000): «Les structures à metal·lúrgia». Cota Zero núm. 18. Barcelona. pierres chauffées du Néolithique dans le sud- CELA, X.; REVILLA, V. (2004): «La transició ouest de la France», dins FRÈRE-SAUTOT, del municipium d’Iluro a Alarona (Mataró). MUÑOZ, V. (2005): Memòria d’intervenció M. Ch.: «Le feu domestique et ses structures au Cultura material i transformacions d’un espai arqueològica preventiva. Ronda Nord de Néolithique et aux âges des métaux». Actes du urbà entre els segles V i VII dC», Laietania, 15, Granollers, tram 1. Les Franqueses del Vallès colloque de Bourg-en-Bresse et Beaune, 7-8 Mataró. - Granollers. Servei d’Arqueologia de la octobre 2000, pàg. 21-35. COLL, J. M.; ROIG, J.; MOLINA, J. A. (1997): Generalitat. Inèdit. «Las producciones cerámicas de época visigoda OLLICH, I.; ROCAFIGUERA, E. (2003): «Anti- en la Catalunya central (s. V-VII): algunas con- guas pautas de asentamiento y urbanismo en el sideraciones técnicas y morfológicas», La yacimiento de la Esquerda (Catalunya)». Bole- céramique médievale en Méditerranée. Actes tín de Arqueología Medieval, 7, 11-19. du 6e Congrès, pàg. 193-197, Aix-en-Provence.