Les inundacions medievals al pla del Baix Ter i un llibre de miracles del segle XII

Comunicació presentada al col·loqui sobre “Histoire des risques naturels. Le traitement médiatique des catastrophes: entre oubli et mémoire”, celebrat a Grenoble els dies 10, 11 i 12 d’abril del 2003.

Introducció

Les inundacions causades per pluges torrencials i per desbordament de rius són fenòmens ben coneguts en el món de la història medieval. La freqüència i gravetat d’aquestes catàstrofes, però, depenia dels condicionaments físics i del grau de la intervenció humana en el medi natural. La present comunicació pretén estudiar les inundacions que durant els segles medievals varen afectar la plana del Baix Ter -al litoral nord-est de Catalunya i una zona particularment exposada a la fúria de les aigües- i com, de tot plegat, en va quedar memòria en un llibre de miracles del segle XII on es recollien les històries i prodigis atribuïts a una marededéu de la mateixa comarca.

La plana del Baix Ter

La plana del Baix Ter està situada al nord de l’actual comarca del Baix Empordà i en els nostres dies ocupa una superfície d’uns dos-cents quilòmetres quadrats. Durant l’edat mitjana la presència humana es manifestava en nuclis concentrats de població que tant podien ser localitats crescudes al voltant d’una parròquia com veïnats d’unes poques cases. Algunes petites viles com , Verges i, sobretot, Torroella de Montgrí destacaven en el conjunt del territori. L’hàbitat dispers, d’altra banda, era clarament marginal. La contrada, a més, era una cruïlla on es trobaven -i s’enfrontaven- les influències dels grans senyors feudals del nord-est català: el bisbe de , el comte d’Empúries i el mateix rei d’Aragó.

La zona estudiada és una plana al·luvial i els seus orígens geològics estan essencialment lligats als aqüífers que la travessen. Durant segles, els rius Daró i Maçot i, sobretot, el riu Ter han anat dipositant els seus sediments i han anat definint l’entorn físic: un ampli espai pla tan sols clapejat per petites elevacions -geològicament anteriors a la mateixa plana- i que rarament superen els cinc-cents metres. La plana del Baix Ter, però, és també una plana litoral, oberta a la mar Mediterrània. Una mar les embestides de la qual amb prou feines trobaven obstacles quan s’endinsaven en una zona litoral que ni era ferma ni tenia cap límit precís. Tot plegat defineix un espai geogràfic en el qual els equilibris entre la terra i l’aigua, entre les zones seques i les zones humides eren profundament inestables i canviants. No sorprèn que les inundacions fossin una amenaça constant per a les poblacions de la comarca durant tots els segles medievals. En primer lloc, perquè les aigües -tant les de la pluja com les fluvials i les marines-

fàcilment podien embassar-se a qualsevol punt de la plana i formar estanys i aiguamolls més o menys permanents. I en segon lloc, perquè l’absència de cursos fixos i clars per als aqüífers -ja que eren els mateixos aqüífers els que estaven creant l’espai- feia que rius i rieres es dividissin en diversos braços i quan la sedimentació ocupava el tram per on circulaven les aigües, aquestes modifiquessin el seu curs i inundessin les zones veïnes.

Alguns dels estanys que hi havia al Baix Ter en èpoques no gaire llunyanes (plànol Can Quintana).

La documentació medieval, de fet, deixa ben clara l’omnipresència de l’aigua a la contrada. D’entrada la toponímia -l’arxiu més antic de la història, com sovint ha estat definida- és ben significativa. Els noms de molts dels nuclis de població -medievals i actuals- són del tot evocadors: Pals -del llatí palus o aiguamoll-, -del llatí aqua alta o aigua fonda-, Sobrestany -és a dir, situat al cap de l’estany-, Aragall -de xargall o fangar-, i Fontclara -ambdós derivats del mot font- així com Fonolleres, i Canet -noms referits a vegetació d’aiguamoll com són el fonoll, els ullastres o les canyes-. I si es comencessin a donar dades de la toponímia menor, la llista es faria inacabable. Els mateixos textos medievals, a més, deixen ben clar que aquests noms no eren uns mots fossilitzats, sinó que corresponien a realitats ben vives: es documenten estanys permanents -en ocasions designats amb mots del parlar comarcal com “llona” o “butinyà”- a Ullà, Serra de Daró, Pals, Ullastret, Bellcaire i Gualta i la línia litoral estava formada per un seguit irregular i canviant d’illes, platges, aiguamolls d’aigua salobre i braços de riu on es confonien les aigües fluvials i marines, on fins i tot es refugiaven els vaixells. L’existència de diversos, variables i incomptables braços per un mateix aqüífer és també detectable: només a les primeres dècades del segle XIV el riu Ter es documenta a Torroella de Montgrí, Llabià, Gualta, Fontanilles, , Pals i Sant Iscle, és a dir, un espai geogràfic massa ampli com per cobrir-lo amb un sol braç.

La duresa del medi físic, però, no significa en absolut que allunyés la presència humana ni que aquesta no anés transformant les condicions naturals. El registre arqueològic demostra l’existència d’assentaments humans anteriors al 1100 aC ubicats als petits turons -com el de la Fonollera- que s’elevaven enmig dels aiguamolls. La presència i l’activitat humanes es varen intensificar durant el període ibèric i romà com testimonien les restes trobades, entre altres llocs, a Ullastret, Serra de Daró, Pals o Verges, sempre, això sí, en llocs encimbellats. El procés de drenatge dels espais humits -i tala dels boscos de ribera que hi havia- amb la consegüent explotació agropecuària pot començar-se a datar durant els segles medievals. Un procés de l’any 888, per exemple,

esmentava un aiguamoll entre Ullà i Gualta i a prop del riu Daró, però que, a més, ja estava parcialment envoltat de terres de conreu, i passava exactament el mateix el 997 amb l’estany que era citat en una venda de terra prop de Serra de Daró. Els mateixos estanys i cursos d’aigua començaven a controlar-se i a ser aprofitats: el 1062 uns molins sobre el Ter al seu pas per Foixà eren objecte d’una donació pietosa i un document del 1096 localitza unes “peixeres” -cal suposar alguna mena de vivers artificials- a Llabià, a la riba de l’estany d’Ullastret. En les abundants dades de principis del segle XIV -moment en què el procés d’humanització havia avançat considerablement- és habitual identificar topònims inequívocament evocadors d’espais humits, però que ja estan plenament destinats a l’agricultura; és el cas -entre altres- de la Llona de Torroella de Montgrí, de Fontanilles i de Fonolleres, de l’Areny i de les Salanques a Ullà, de l’Estanyol a Fontanilles, de Pals i de Foixà, dels Agualls de Foixà i de Fonolleres, de la Platja de Gualta i d’Ultramort o de les Camargues de Pals.

En alguns casos fins i tot és possible resseguir els esforços dels habitants de la plana per controlar les aigües. Unes vegades individualment i altres col·lectiva es dreçaven motes i rescloses per aturar o frenar les aigües i es cavaven recs i rases per evacuar-les. El 1343 els veïns de Palau-Sator, Fontanilles, Pals i Llabià es posaven d’acord per construir una resclosa al riu Ter i el 1346 el comte d’Empúries havia fet construir una resclosa amb fusta a Llabià per desviar les aigües del Ter, fet que provocava l’enèrgica protesta del bisbe de Girona perquè el nou curs de les aigües negaria les terres eclesiàstiques del priorat d’Ullà. El 1346, d’altra banda, el bisbe cedia a un torroellenc una terra a Ullà al costat del Ter amb la condició que hi fes recs i totes les obres necessàries per desviar les aigües quan aquestes amenacessin de negar la peça.

Inundacions i crescudes i alteracions fluvials

La història de la humanització del medi natural a la plana del Baix Ter, però, està feta d’avenços i de reculades. Si abunden notícies com les dels paràgrafs anteriors, tampoc no manquen nombroses dades d’inundacions i crescudes catastròfiques. Les raons són sovint exposades en els mateixos documents: les pluges, a la mateixa plana o als cursos mitjans o alts dels rius provocaven crescudes que -a diferència d’avui dia- no quedaven esmorteïdes per embassaments i pantans i, per tant, les aigües sobreeixien fàcilment d’unes lleres poc consolidades i inestables. Ja el 1074 el bisbe de Girona havia de renegociar els censos que rebia a Ullà perquè una inundació havia destruït terres i masos i el 1182 va ser necessari traslladar l’altar de Santa Maria del priorat d’Ullà per causa de la “gran exhuberància d’aigües”1.

Durant els segles baixmedievals les notícies es fan més abundants: el 1311 les pluges varen fer créixer el cabal del mateix riu fins al punt que, vessant, va modificar el seu curs negant terres a Torroella de Montgrí, Ullà, Gualta, Fontanilles, Palau-Sator i Pals2 i el 1340 el bisbe de Girona autoritzava els veïns de Llaneres a bastir una nova església més a prop del nucli habitat perquè “per causa de les inundacions d’aigües que vénen sovint” tenien grans dificultats per arribar al temple antic3. En altres ocasions les dades parlen de destruccions concretes causades per les aigües. El 1327 una inundació havia fet inhabitable el petit monestir femení de Santa Coloma de Matella -prop de Sant Iscle- de manera que la priora va sol·licitar que tota la comunitat es traslladés definitivament a un lloc més segur, i unes “grans inundacions d’aigües” de l’hivern de 1366 havien enderrocat diverses cambres del monestir d’Ullà4. La dada més colpidora, però, és de la tardor de l’any 1333 -moment de grans pluges a tot el Mediterrani cristià- quan un servidor de l’infant Pere de Ribagorça feia redactar una acta pública on donava fe que es trobava a Torroella de Montgrí i no podia reunir-se amb el seu senyor perquè “per

causa de la inundació de les pluges no podia sortir amb barca de dit lloc de Torroella sense perill de mort”5 de manera que, en definitiva, la vila s’havia convertit en una illa.

No tenim fotografies de les inundacions medievals, però aquesta de mitjan del segle XX ens pot donar una idea de com devia quedar la plana (foto Fons Fotogràfic de Can Quintana).

Afortunadament, les crescudes i les inundacions no sempre tenien aquest caràcter extraordinari i catastròfic, sinó que de forma habitual i quasi quotidiana les aigües fluvials anaven canviant el seu curs en trams concrets, negant unes terres i deixant-ne unes altres d’eixutes. L’existència de terres inundades és omnipresent a la documentació medieval: el 1356, per citar només alguns exemples, s’esmentava una terra a Sant Iscle “que ara està en el curs del Ter”, i el 1377 es feia referència a una altra de deu quarterades “la major part de les quals ara té el curs del Ter” a Torroella de Montgrí6. Aquestes inundacions provocaven tota mena de problemes. Alguns eren de naturalesa tècnica: l’estiu del 1344 els veïns de Parlavà i Ultramort es posaven d’acord per construir recs i motes a fi de drenar i protegir les terres que havien quedat negades per les aigües fluvials7 i l’any següent el bisbe de Girona feia avaluar les despeses que s’havien fet “amb rescloses perquè les aigües circulin” en un camp a Torroella de Montgrí que havia estat donat a l’església i que el Ter havia inundat8. Altres, però, tenien implicacions econòmiques i socials: el 1311 un veí d’Ultramort denunciava un clergue de Rupià perquè seguia exigint-li un alt cens per un camp devastat “per causa de les inundacions d’aigües i també de les aigües pluvials”, el 1344 els jurats torrellencs demanaven que es prohibís treure cereals del terme perquè “per les inundacions d’aigües i pluges” s’havia malmès la collita i el 1371 un clergue de Matajudaica renunciava a un hort que tenia sota el domini del bisbe de Girona perquè “per causa de les inundacions que vingueren l’hivern” havia quedat estèril9.

La construcció de recs, rescloses i motes també podia crear problemes entre la gent de poblacions o senyories veïnes: ja s’ha exposat com la resclosa comtal de Llabià perjudicava el priorat d’Ullà; el 1345 els homes de Sant Iscle havien bastit una mota “la qual -denunciava el bisbe- s.es feta en peryudici dels homes nostres e del terme nostre de Rupian”, el 1356 el Ter sobreixia a Ullà i el bisbe manava que el prior local i els senyors de Canet acordessin on construirien una resclosa i quan el 1359 el Ter es va tornar a desbordar per un gran esboranc al seu pas per Canet, els veïns de Verges es varen negar a col·laborar en el seu tancament10.

Una altra i molt coneguda manifestació d’aquest equilibri tan trencadís està en l’abundància d’aiguadeixos, és a dir, de terres que havien estat negades fins que un canvi del curs fluvial les deixava al descobert. Tot i el risc que implicava la seva proximitat als rius i a causa de la seva fertilitat, eren buscadíssims i objecte de freqüents discòrdies. Ja el 1273 una controvèrsia enfrontava els veïns d’Ullà amb els de Canet “sobre le límits i termes de la parròquia d’Ullà i de Canet i sobre els aiguadeixos i

l’areny i sobre la sauleda o nueleda -és a dir, bosc de salzes- que allà hi ha” i el 1296 l’enfrontament era entre la gent de Torroella de Montgrí i d’Ullà i els seus senyors respectius11. L’interès dels senyors feudals era evident perquè del seu establiment en treien saborosos rendiments: uns comptes episcopals del 1328 reconeixien que només l’establiment dels aiguadeixos d’Ullà havia proporcionat al bisbe prop de 2.500 sous i el mateix any i, a canvi de rebre un aiguadeix, un ullanenc s’asservia a favor del bisbe12. Tampoc és estrany que fossin causa de suspicàcies entre els diferents senyors: el 1333 els oficials reials de Torroella de Montgrí demanaven explicacions al comte d’Empúries sobre la seva intenció d’establir un aiguadeix a Verges i a la Tallada13. Les preocupacions principals que tenia la noblesa per causa dels aiguadeixos, però, els les provocaven els veïns dels diferents pobles, els quals sovint rebutjaven les pretensions senyorials sobre aquests espais. El 1297 el bisbe de Girona amenaçava amb l’excomunió a qui perjudiqués el seu domini als aiguadeixos d’Ullà, al mateix temps que nomenava un batlle específic per cobrar-ne les rendes; el 1311 eren absolts diversos veïns de Torroella de Montgrí per haver provocat destrosses als aiguadeixos episcopals, i el 1345 eren els habitants d’Ullà qui denunciaven el procurador episcopal perquè els havia vetat l’accés a uns aiguadeixos del lloc14.

Els miracles de Santa Maria d’Ullà

La història medieval de la plana del Baix Ter no només pot il·lustrar-se recorrent a la, moltes vegades eixuta, documentació notarial. A l’arxiu del citat monestir de Santa Maria d’Ullà es conservaven alguns textos literaris que podien ser de gran valor per als historiadors. Aquests textos avui dia estant perduts i possiblement no es recuperaran mai més. La desamortització i la turbulenta història de l’església durant el segle XIX expliquen fàcilment aquesta pèrdua. Afortunadament, aquests textos varen ser vistos, valorats i copiats per erudits del passat abans que es perdessin definitivament. Primer va ser l’eclesiàstic francès Pere de Marca, que durant el segle XVII va copiar el petit Cronicó del priorat a la seva monumental Marca Hispanica. El mèrit principal, però, correspon a Tomás de Villanueva, que en el seu Viaje literario á las iglesias de España va transcriure tant el Cronicó com un petit llibre de miracles atribuïts a Santa Maria d’Ullà, patrona del priorat, i datat, segons Villanueva, a finals del segle XII. En el llibre es registren les intervencions miraculoses de la Mare de Déu ullanenca, així com episodis de la devota vida del prevere Pere Vidal, fundador històric i ben documentat, de la comunitat d’Ullà.

El contingut del llibre de miracles no resulta, doncs, gens extraordinari i, de fet, és comparable a altres peces coetànies de les mateixes característiques. Amb tot, una qüestió és destacable: la importància que s’hi dóna tant a l’amenaça de les aigües com al fet d’enfrontar-se amb elles. De fet, el llibre arrenca amb la recuperació per part del devot Pere Vidal d’un primitiu temple dedicat a santa Maria que les aigües havien colgat. La descripció que dóna el llibre de miracles d’aquesta etapa fundacional és extraordinàriament evocadora: “De manera que l’església de la beatíssima Mare de Déu, qua havia estat fundada en una elevació, es trobava entre aigües, estanys i grans turons de sorra”. El text, a més, no s’està de reconèixer l’aprofitament que es feia d’aquesta zona: “Riquíssima en pastures, regada per les aigües, oferia pastures abundants als ramats provinents de tot arreu” i “i crien els xais i els pastors fan malbé les pedres de la casa de Déu”15. És difícil no veure en aquestes imatges quina podia ser la realitat de les extenses zones de la plana del Baix Ter que als segles medievals es trobaven quotidianament amenaçades per les crescudes i els canvis de curs dels rius de la comarca. La meritòria tasca de Pere Vidal -aviat ajudat per un poble fidel- va consistir, precisament, a fer recular aigües i sorres: “i amb voluntat unànime, tots els homes, l’església de la Mare de Déu, gairebé submergida al pou de les aigües, varen

recuperar, i, arraconada tota la molèstia de les aigües, varen desenterrar”16. I, és clar, a partir d’aquest moment es restableix el culte marià i s’inicia la vida en comunitat.

La narració dels esdeveniments és ben senzilla i relativament breu, però el seu valor històric és extraordinari. D’una banda perquè evoca una problemàtica -la de l’amenaça de les aigües- que per altres fonts sabem que va constituir un factor fonamental en la història medieval de la plana del Baix Ter. I de l’altra, perquè el text va més enllà i planteja uns paral·lelismes que havien de resultar enormement significatius per a la gent de l’edat mitjana. Així, queda clar que la celebració del culte cristià i, per tant, la manisfestació plena de la civilització medieval implicava necessàriament el triomf sobre les aigües. No és cap secret la simbologia que amaguen moltes narracions hagiogràfiques medievals. En elles les forces de la natura representaven el món pagà - bàrbar i tan sols mig humanitzat- que només entrava en les vies de la civilització i de la cristianització de la mà dels sants barons, anacoretes o ermitants que amb sacrifici i devoció s’establien enmig de deserts o boscúries i hi difonien el missatge cristià. Els miracles atribuïts a la Marededéu d’Ullà s’emmarquen perfectament en aquest quadre cultural i, a més, l’adapten a la realitat de la plana del Baix Ter: en ells les forces naturals estan representades pels extensos aiguamolls i per les aigües amenaçadores, al mateix temps que, és clar, la fe triomfa quan els aiguamolls són drenats i les aigües comencen a recular.

La tradició dels miracles de Santa Maria d’Ullà, per tant, havia de colpir fortament les mentalitats de les dones i dels homes que vivien a la plana del Baix Ter als segles medievals. Per a ells, els seus continguts no eren ni un tòpic literari ni un record llunyà, sinó una referència directa a una problemàtica ben real i quotidiana. És per això que aquestes miracles, primer transmesos de forma oral i a partir d’un cert moment posats per escrit, són tant un testimoni de primer ordre sobre la memòria de les catàstrofes naturals a la plana del Baix Ter, com una sublimació religiosa de la llauita que durant segles varen emprendre les dones i els homes d’aquesta comarca contra les aigües i la seva fúria.

Xavier Soldevila i Temporal Universitat de Girona

1 Col·lecció Diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100) (Edició a cura de Ramon Martí), Barcelona, document 350 (2-V-1074): “omnes mansi erant destructi et terras non poterant laborare propter inundationem aque” i “ob nimiam aquarum exuberantiam” a Viaje literario á las iglesias de España. Tom XV. Apèndix III. 2 “cum flumen Titeris per supertfluitatem pluviarum et diversarum aquarum plus solito discurrentum a loco que consuevit discurrere fuit permutatum” a Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, vol. 148 (29-VIII-1311). 3 “propter inundationes aquarum que sepe eveniunt” a Arxiu Diocesà de Girona, Lletres episcopals, vol. U7 (17-V-1340). 4 ADG, Lletres episcopals, vol.U2b (20-IV-1327) i “istas magnas inundationes aquarum” a ADG, Visites Pastorals, vol. 16 (16-I-1367). 5 “quare propter inundationem pluvium aquarum non poterat hodie transire in barca ... ad locum predictum de Turricella comode recedere sine periculo mortis sui” a ADG, Manuals, TM, (10-XI- 1333), fol. 103r-v. 6 “que nunc est in alueo Titeris” a ACA, BG, 169 (1356) i “maiorem partem quarum tenet nunc alueus Titeris” a ACA, BG, 171 (1377). 7 “causa regorum sive motarum faciendarum propter destructionem aquarum” a AHG, Notarial, Rupià, 472 (1-VII-1344). 8 “propter inundationes aquarum flumi Titeris ... cum resclausis ... per que dicte aque decurrunt” a ADG, Lletres episcopals, vol.U9 (30-IV-1345). 9 “propter innundationes aquarum et etiam aquas pluviales” a AHG, Notarial, Rupià, vol.469 (14-VIII-1311), “propter inundationes aquarum et pluviarum” a AHG, Notarial, vol.569 (6-III-

1346) i “propter aquarum inundationem quo tempore yemali veniunt” a AHG, Notarial, Ullastret, 1 (28-VIII-1371). 10 ADG, Lletres episcopals, vol. U9 (1345), vol U? (28- VII – 1356) i vol.? (6-II-1359). 11 “de confinibus et terminis sive limitibus parochie de Uliano et de Caneto et de aqualexiis et arinio et de sauleda sive nueleda que sunt et pullullant ibidem” a CC, num. 496 (15-IX-1273) i “de predicto loco vocato nemus de Ulliano et de arenariis et aqualexiis circa dictum locum versus flumen Titeris existentibus” a ACG, Pergamins, Ullà (15-IV-1295). 12 ADG, Nòtules episcopals, vol. G5 (22-I-1328) i ADG, Manuals, Torroella de Montgrí, vol.1 (25-10-1328). 13 ADG, Manuals, Torroella de Montgrí, vol.1 (22-V-1333). La llista de senyors que establien o disposaven d’aiguadeixos, però, és inacabable: des del rei d’Aragó -a ADG, Manuals, Torroella de Montgrí, vol.1 (27-V-1333)- fins el prior d’Ullà -a AHG, Notarial, Torroella de Montgrí, vol. 167 (19-III-1309)- passant per molts membres de la petita noblesa, per exemple a AHG, Manuals, Torroella de Montgrí, vol. 2 (25-V-1312) o Ullà, vol. 168 (11-VIII-1321). 14 ADG, Nòtules episcopals, vol.G-1 (17-III-1297 i 23-III-1296), AHG, Notarial, Torroella de Montgrí, vol.2 (25-VIII-1311) i ADG, Lletres episcopals, vol.U9 (11-X-1345). 15 “Ita quide quod Beatissimae Dei Genitricis, quae in editis fundata fuerat, inter aquarum lacunas et maximos arenarum cumulos, pene sumergeretur eccelsia”, “Pascuis namque uberrima, aquis irrigua confluentibus undique gregibus pastum dabat exoplatum” i “cubant ibi pecora, et domus Dei lapides pastores colculcant”. 16 “ac voto unanimi ecclesiam Dei Genitricis in pute aquarum quasi submersam toto viriu conamine excolunt, extrahunt, omnique aquarum importunitate fugata”.