Núm. 56 - primavera/estiu 2018 La revista de Bordils, Celrà, Flaçà i Sant Joan de Mollet

LA LLERA LLAMINERA

Reportatge Retrat de l'artista Reportatge EL PONT EIFFEL DE FLAÇÀ TXELL FAXEDAS. «ENCARA NO «ELS MALALTS DEL RIU» I LA SÉ QUÈ SERÉ QUAN SIGUI GRAN» FAMOSA BAIXADA DEL TER Bordils

TELÈFONS A MÀ

CELRÀ FLAÇÀ

Ajuntament de Celrà 972 49 20 01 Ajuntament de Flaçà 972 48 80 58 Serveis Socials 972 49 22 24 Escola Les Moreres 972 48 80 16 Àrea de Cultura 972 49 30 26 Llar d’Infants «El tren petit» 972 48 84 81 Àrea de Promoció Econòmica i 972 49 25 67 Farmàcia Pagès Bisba 972 48 81 08 Desenvolupament Local Consultori local de Flaçà 972 48 86 38 Oficina atenció Porta a Porta 972 49 46 50 Biblioteca municipal 972 49 41 41 SANT JOAN DE MOLLET Centre Cívic La Fàbrica 644 36 38 35 Piscina municipal 972 49 30 30 Ajuntament de Sant Joan de Mollet 972 48 81 81 Pavelló municipal d'esports 972 49 29 83 Dispensari local 972 48 81 25 Casal gent gran Can Ponac 972 49 47 67 Radio Celrà 107.7 972 49 30 03 COMUNS Escola L'Aulet 972 49 23 05 Escola Les Falgueres 972 49 21 25 Bombers 112 Institut de Celrà 972 49 24 05 Mossos d’Esquadra 112 Escola bressol Trapelles 972 49 24 52 Emergències mèdiques 061 Escola bressol Gínjols 972 49 40 30 CAP Güell 972 21 07 08 Escola de Música del Gironès 972 21 32 62 Aigua Prodaisa 972 20 20 78 Escola Municipal de Dansa 972 49 26 58 Hosp. Josep Trueta (Girona) 972 94 02 00 Jutjat de pau 972 49 40 52 Hosp. Sta. Caterina (Salt) 972 18 26 00 Parròquia de Sant Feliu 972 49 20 82 Renfe (Girona) 972 20 70 93 CAP (visites) 902 11 14 44 Sarfa 972 20 17 96 CAP (urgències) 972 49 25 00 Estació d'autobusos (Girona) 972 21 23 19 Farmàcia Dellonder 972 49 20 18 ECSA – Endesa (Atenció al client) 902 50 77 50 Taxi 972 49 41 74 FECSA – Endesa (Avaries) 900 77 00 77 609 80 62 06 Gas Natural avaries 900 34 40 41 618 41 91 11 Generalitat de Catalunya 012 Electricitat L'Aurora S. A 972 20 17 92 Diputació de Girona 972 18 50 00 ENHER 902 53 65 36 Consell Comarcal del Gironès 972 21 32 62 SECE (enllumenat públic) 972 57 30 57 Delegació d’Hisenda 972 21 00 66 607 73 21 87 972 58 81 00 900 13 13 26 Tresoreria General Seguretat Social 972 40 91 00 (incidències) (Administració núm.1) Gas Natural 900 76 07 60 Jutjats de Girona – Atenció al Ciutadà 972 18 17 00 Farmàcia Batllori 972 49 35 52 Gerència Territorial del Cadastre Girona 972 22 50 50 Cambra de Comerç, Indústria i 972 41 85 00 Navegació de Girona BORDILS Xaloc 972 08 17 91 Trànsit 972 20 29 50 Ajuntament de Bordils 972 49 00 03 Dispensari mèdic 972 49 11 77 Correus 972 49 12 33 Escola de Bordils 972 49 01 15 Llar de Jubilats 972 491191 Zona Jove de la Llera del Ter 872 98 00 37 Pavelló Blanc i Verd 972 49 05 65 Sant Joan de Mollet Farmàcia Carme de Puig Mateu 972 49 00 12 FECSA – Endesa (Avaries) 800 76 07 06

2 Celrà

EDITORIAL 56 PRIMAVERA / ESTIU 2018

Després d'un hivern fred i llarg, marcat per ne- 4-8 REPORTATGE vades i pluges d’última hora, la primavera va La descoberta dels vitralls de arribar una mica més tard, fent-se notar en ple l’església parroquial de Bordils mes d’abril. Les darreres pluges havien regat tots els paisatges i, sense voler-ho, havien con- 9-12 RODAMÓN vertit els camps del nostre voltant i de tot Cata- lunya en els més bonics; havien donat pas a la Transnístria, l’últim reducte de primavera catalana i havien tenyit de groc tots nostàlgia soviètica d’Europa els racons. 13-17 FENT-LA PETAR AMB... Les flors que vestien els camps de colza mai havien estat tan admirades ni fotografiades. De la natació a la bicicleta de Els ulls dels passatgers dels trens, dels con- muntanya ductors dels cotxes, dels esportistes i dels ci- clistes mai s’havien enlluernat tant per la força 18-19 REPORTATGE del color groc que tenyia els camps. El cel blau El pont Eiffel de Flaçà combinava a la perfecció amb el groc i el verd, transmetia calma i bellesa i ens indicava que 20-21 AIGUABARREIG una nova estació estava començant. No t’oblidis d’escriure’m I és quan el paisatge es transforma i canvien els colors del nostre voltant que arriba alguna 22-23 ABANS DE LA LLERA cosa nova als pobles de la llera del Ter. Noves Represaliats pel franquisme històries, noves veus i nous records queden plasmats en aquest grapat de fulls. Un cop més, 24-25 RADIOGRAFIES us convidem a agafar aquesta revista que tanta vida ens aporta i a llegir-la davant d’un camp Dones d'aigua lliures de colza, de roselles o de blat, al davant del Ter o en qualsevol racó de Bordils, Celrà, Flaçà 26-31 AIGUABARREIG o Sant Joan de Mollet. Asseieu-vos, llegiu-la, La llera llaminera gaudiu-la i recomaneu-la, perquè, un cop més, com el color groc que ha tenyit tots aquests 32 ABANS DE LA LLERA mesos els nostres camps, aquest número de La Llera del Ter no us deixarà indiferents: retor- Banc de Memòria Digital de Bordils nareu al passat, però alhora descobrireu el que tenim present als nostres pobles. 33-36 ABANS DE LA LLERA Germans de blat (i 2) Lia Pou 37-40 PENSAMENTS Xavier Cortadellas La Llera del Ter no s’identifica necessàriament amb Francesc Prat i Figueras l’opinió dels articles signats. Josep Maria Uyà Fotografies: Martí Navarro Molina 41-42 RETRAT DE L'ARTISTA Flaçà «Encara no sé què seré quan sigui gran»

43-46 REPORTATGE «Els malalts del riu» i la famosa Baixada del Ter REPORTATGE ELS COLORS DE L'ESGLÉSIA La descoberta dels vitralls de l’església parroquial de Bordils

Durant els anys 2016 i 2017, els vi- tralls de l’església de Bordils van ser restaurats per Vitralls Can Pinyonai- re, a càrrec de la restauradora Anna Santolaria, després de fer-ne un estudi general

Quants cops entrem en una església i quedem em- badalits per la llum de colors que ens ofereixen els vitralls? O quantes vegades admirem les grans rosasses que ocupen el centre de les façanes prin- cipals de moltes esglésies? Els vitralls van aparèixer a les principals catedrals durant l’edat mitjana per donar llum als espais més foscos, i a Bordils tenim la sort de conservar-ne un conjunt ben especial.

L’Anna treballant dins l’església

44 La caiguda de petits vidres en dies de vent a l’absis de l’església de Bordils va promoure l’encàrrec de la restauració del vitrall que hi llueix a la restau- radora Anna Santolaria, del taller de Vitralls Can Pinyonaire. Ella va ser l’encarregada d’assessorar i pressupostar la intervenció necessària. Però, un cop dins l’església, va adonar-se del mal estat en què es trobaven també la resta de vitralls. Aleshores es redactà un informe que informava de la necessitat urgent d’intervenir sobre uns vitralls que poste- riorment es va descobrir que tenien unes qualitats pictòriques molt importants.

A partir d’aquest moment, va començar el procés per aconseguir que tots els vitralls de l’església de La rosassa abans de la restauració Bordils poguessin ser restaurats, gràcies a l’Ajun- tament i la parròquia de Bordils: primer es va dur a terme, l’any 2016, la restauració dels vitralls de l’absis i la rosassa, i l’any 2017, el conjunt dels tres vi- tralls de la nau principal. Les diferents intervencions van seguir els paràmetres de mínima intervenció i reversibilitat establerts pel Corpus Vitrearum Inter- national i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. També cal destacar les actuacions de la restauradora, que sempre va buscar mantenir el màxim possible del material original i reintegrar les pèrdues respectant els dissenys i colors originals. El taller va comptar amb la col·laboració de Sophia Kircos, una estudiant en pràctiques de la Universitat de York, i de Charlotte Roden, una conservadora que en aquell moment realitzava una beca con- cedida pel gremi de vitrallers de Londres. La rosassa després de la restauració INTERVENCIÓ PER A LA CONSERVACIÓ DELS VITRALLS l’edifici. Durant els treballs de restauració dels vi- DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE tralls de l’església, la restauradora Anna Santolaria BORDILS i la doctora Sílvia Cañellas van identificar la relació i semblança que hi havia amb alguns treballs de la re- coneguda Casa Amigó de Barcelona. El cas més ex- Durant la intervenció, podem agrupar els vitralls plícit és que existeix una peça bessona del vitrall del de l’església parroquial de Bordils en tres grups: el segle XIX que representa sant Bartomeu a l’església vitrall de l’absis, el vitrall de la rosassa de la façana de Sant Ramon de Penyafort de Barcelona. Aquest i el conjunt de tres vitralls de la nau. Tots, uns més vitrall sembla que va ser creat al voltant del 1890 i que altres, presentaven un avançat estat de dete- podria haver estat realitzat a partir de dibuixos del riorament, mostraven pèrdues de materials i havien pintor Claudio Lorenzale (1814-1889).1 perdut la seva funció de tancament. Aquestes pèrdues no només permetien l’entrada de vent i aigua a l’edifici, sinó que també posaven en perill 1 Santolaria Tura, Anna. Església de Sant Esteve de l’estabilitat dels mateixos vitralls i suposaven un risc Bordils. Informe d’estat dels vitralls de l’església parroquial per a les persones que circulaven per l’interior de de Bordils.

5 La descoberta de similitud entre el vitrall que es troba a l’església de Bordils i el que hi ha a Bar- celona va ser una gran troballa. L’Anna, durant la visita al seu taller, ens explica que, de seguida que les doctores Sílvia Cañellas i Núria Gil van veure la fisonomia de sant Bartomeu, van connectar-lo amb la Casa Amigó. En aquell moment, les historiadores es trobaven inventariant les peces d’aquest taller de vitralls de gran renom: «[…] de seguida van relaci- onar-ho, els pintors de la Casa Amigó feien sovint personatges de barbes denses, i el barbut sant Bartomeu els va delatar». Més endavant, repassant l’inventari, van trobar-ne el vitrall bessó i ja no va haver-hi cap dubte que tant la rosassa com els tres vitralls de la nau de Sant Esteve de Bordils havien estat realitzats pel taller premodernista barceloní.

PRIMERA INTERVENCIÓ

Sant Bartomeu restaurat Al mes d’abril del 2016 es va dur a terme la inter- venció del vitrall de l’absis, que es troba darrere l’altar, amb la representació de sant Esteve, el patró de l’església, firmat pel taller Vitroluz d’Irun. L’au- toria d’aquest vitrall es desconeix, però la restau- radora menciona en el seu informe la probabilitat que el vitraller i pintor José Luis Alonso Susperregui, que va treballar al taller entre 1969 i 1975, en fos l’autor.

El vitrall de l’absis està dividit en tres plafons se- parats per uns perfils metàl·lics en forma de T i pro- tegit per un vidre texturat amb ventilació exterior. El plafó superior és el que havia sofert importants pèrdues de materials, concentrades a la part més L’abans i el després del vitrall de Sant Josep alta del vitrall. Havia perdut diverses peces o parts de peces i també havia perdut alguns dels perfils de plom que les subjectaven. Aquest plafó su- perior de la llanceta es va desmuntar i es va portar al taller per reemplaçar les peces perdudes per vidres nous del mateix tipus i color que els ori- ginals, enganxar amb resina les peces de vidre amb risc de desplaçament, reemplaçar els perfils de plom perduts per nous perfils del mateix gruix que els originals i soldar totes les fractures de la xarxa original per reforçar-ne l’estructura. També calia massillar el plafó manualment per assegu- rar-ne la impermeabilitat i reforçar la xarxa de plom, a més d’afegir-hi dues varetes metàl·liques per assegurar la correcta subjecció del plafó, L’abans i el després del vitrall de Sant Esteve sotmès a fortes pressions del vent.

6 «La restauració més laboriosa d’aquest conjunt SEGONA INTERVENCIÓ de vitralls va ser Al mur sud de la nau de l’església, hi trobem tres obertures d’una sola la del que està llanceta amb traceria. Aquestes ober- Durant els mesos de juliol i agost del dedicat a sant tures estan tancades amb tres vitralls 2016 es va restaurar la rosassa de Bartomeu. » figuratius de gran qualitat pictòrica, la façana, que, malgrat haver estat que es trobaven en estats de conser- considerada la peça de vitrall més vació diversos. El vitrall més proper a estable de l’església, mostrava una l’absis representa sant Josep i el Nen; al gran quantitat de tapaforats de vidre centre, hi trobem sant Esteve, patró de incolor que n’havien deteriorat quantitativament l’església de Bordils, i per últim, tocant a la façana oest i l’aspecte i el disseny originals. Les peces originals a la rosassa, sant Bartomeu, patró del poble de Bordils. que havien sobreviscut estaven pintades amb gran delicadesa i van ser atribuïdes a la Casa Amigó, jun- La restauració més laboriosa d’aquest conjunt de vi- tament amb els vitralls de la nau. L’estudi principal tralls va ser la del que està dedicat a sant Bartomeu. de la restauradora indicava que els plafons de la Se’n conservava la figura i només dues lletres del rosassa no estaven en perill de despreniment, però nom, col·locades al principi de la inscripció, «SA». el seu aspecte no feia justícia a una peça que en origen hauria estat tan representativa de l’església Després de provar d’encabir a la inscripció «SAN de Sant Esteve. BARTOLOMEVS» i veure que no quadrava amb la inscripció del vitrall de sant Josep, l’Anna (asses- «Quan amb l’arquitecte municipal, Josep Boss- sorada per un expert en inscripcions medievals) acoma, vam començar a pensar en una intervenció va acabar girant la peça conservada i va veure que adequada per a la rosassa, vam decidir que, malgrat en realitat es tractava de «VS», i llavors, més àmpli- que haguéssim perdut el disseny original, havíem ament, s’hi podia escriure «S.BARTOLOMEVS». de retornar la dignitat a la peça. Finalment, vaig optar per buscar projectes de rosasses de la Casa El desordre de les peces no se sap ni quan, ni com, Amigó i rescatar-ne detalls per reemplaçar els ni qui el va fer, però possiblement, quan algú va vidres incolors instal·lats d’emergència després de enfilar-se a tapar un forat amb una peça de vidre la guerra per noves peces de color.» Aquesta feina blanc, va trobar-se la peça de la «VS» a l’ampit de de recerca va permetre a l’Anna fer una proposta la finestra i la va col·locar cap per avall al davant que, malgrat que pugui ser considerada de creació de la inscripció, pensant que es tractava de l’inici més que de restauració, no és una apropiació d’una d’un nom de sant. La restauradora, l’Anna, recorda peça, sinó que posa en valor els dissenys dels autors aquesta anècdota rient, però durant molts dies s’hi originals de la rosassa. A més, darrere de totes les va barallar, va rumiar molt i va treballar per mirar noves peces es van pintar de manera permanent de trobar-hi la solució, perquè des de l’inici no li un seguit de línies que les fan diferenciables de les acabava de quadrar. peces originals. Una recerca i una dedicació que han fet possible retornar la majestuositat a una peça de El vitrall de sant Esteve també es trobava en unes la qual ningú no recordava l’aspecte anterior a la condicions molt deplorables. S’havia enganxat guerra. amb silicona una planxa de vidre imprès sobre els peus del sant, que també havia perdut mitja ins- cripció i gran part del seu vestit. A més de recuperar TERCERA INTERVENCIÓ les pèrdues, consolidar els ploms i introduir-hi les noves peces, també es va dur a terme una im- portant neteja de les superfícies dels vitralls, que La tercera fase de la restauració va ser duta a terme es trobaven coberts de sutge procedent de les es- en dos blocs. El vitrall de sant Bartomeu va ser des- pelmes per la part interior, i de fang i pols per la part instal·lat al mes de maig i va ser col·locat de nou just exterior. abans de la Festa Major del 2017. La restauració dels altres dos vitralls, pertanyents a sant Josep i el Nen i Durant la neteja, es van detectar importants pro- a sant Esteve, es va portar a terme entre el juliol i el blemes de fixació de la capa pictòrica i moltes de les desembre del 2017. peces dels vitralls de la nau van haver de ser nete-

77 jades sota el microscopi, per no eliminar-ne pigment afegir-los als informes que redactem una vegada fi- original. En alguns detalls importants, per la llegibi- nalitzada la intervenció.» litat de les figures, es va haver d’afegir alguna línia de pintura al fred a la cara exterior de la peça. Abans de marxar, l’Anna ens comenta que, per poder considerar els vitralls de l’església de Sant Esteve de Bordils del tot protegits, encara queda un darrer pas LA CONSERVACIÓ DELS VITRALLS en aquest procés de restauració. Es tracta de pro- tegir-los de les condensacions interiors que hi ha a l’església. La humitat ambiental (provocada per les «Ha estat una feina feta per conservadors, i penso estufes i les aglomeracions de gent) sempre es con- que aquesta és una evidència visible en observar avui densa als materials més freds dels edificis, que sovint les peces. S’han documentat tots els passos de la in- són els vidres, i en aquest cas els vitralls. Aquestes tervenció i s’han seguit uns criteris molt clars, i s’han condensacions han anat afectant la pintura, fixada dedicat moltes hores a recuperar cada fragment de sobre els vidres mitjançant coccions a alta tempe- vidre que trobàvem a l’ampit de la finestra, per retor- ratura. Malauradament, apunta la restauradora, el nar-lo sempre que fos possible al seu lloc original», que tenim a Bordils és grisalla del final del segle XIX, diu l’Anna mentre ens mostra els fregats i diagrames coneguda pels seus problemes de fixació. dels vitralls, que van fer quan tenien els plafons al taller per restaurar-los. «Aquests diagrames mostren La restauració d’aquests vitralls ha suposat, en defi- la línia de plom del vitrall. Per fer-los, col·loquem el nitiva, que ens hi tornem a fixar i els admirem. Segu- paper damunt el vitrall i, amb compte, passem una rament mai més quedaran oblidats, per més amunt cera resseguint els ploms. D’aquesta manera ens que estiguin, i és una sort que ara vitralls com la ro- queda el relleu i podem anotar a escala real què està sassa tornin a crear llums de colors cada cop que el trencat, quines peces falten, o bé quines són ori- sol els il·lumina. ginals i quines no. Sempre fem un fregat abans i un altre després de la restauració, i els escanegem per Jordi Barrera i Lia Pou

L’Anna treballant al seu taller

88 RODAMÓN REPÚBLICA DE MOLDÀVIA

Casa dels Soviets a Tiraspol Transnístria, l’últim reducte de nostàlgia soviètica d’Europa

COM PASSAR UN DIA EN UN FORAT Perquè us en feu una idea, Moldàvia es troba entre NEGRE DE L’EUROPA ORIENTAL Romania i Ucraïna i té la bandera dels mateixos colors que l’andorrana. És un lloc per on difícilment algú es deixaria perdre, però la Laura Bohigas — amiga de l’Estel des que totes dues van començar Un dia, l’Estel Jou i en Sergi Miralles a estudiar Arquitectura— hi va anar a parar perquè s’havia enamorat dels països de l’est d’Europa. En van decidir anar a veure una amiga aquesta remota capital de l’Europa Oriental, la Laura seva a Chisinau, la capital de la Repú- hi estava fent un Servei de Voluntariat Europeu, que és una mena d'Erasmus però de voluntaris, pagat blica de Moldàvia per la Unió Europea. Era en una associació cultural anomenada Oberliht, en què treballaven per a la recuperació dels espais públics i la difusió de l'art i la cultura entre els joves. Tot plegat sona una mica complicat, però no patiu, es complicarà molt més!

9 Mapa Transnístria

Així d’entrada, anar a Chisinau no semblava gaire fàcil, Poc després es va signar un alto el foc que dura fins però l’Estel i en Sergi no només estaven interessats avui en dia i que mantenen Moldàvia i Transnístria en la capital moldava, sinó que volien anar a Tiraspol, amb la tutela de Rússia i Ucraïna. Des de llavors, la capital de la perillosa Transnístria. El topònim Transnístria és un reducte d’estètica soviètica Transnístria moltes vegades va lligat a un seguit de enmig d’enlloc, un indret on els comunistes més llegendes terrorífiques que corren per les xarxes i fetitxistes peregrinen per contemplar l’aire soviètic que no sempre són certes. Per si algú no sap de què que s’hi respira i que s’ha independitzat de facto de us estic parlant, us posaré en context sobre aquesta Moldàvia, ja que no hi impera cap llei moldava: ni bonica regió vorejada pel riu Dnièster. Primer de la moneda, ni les fronteres, ni la policia, ni l’edu- tot, hem de saber que Transnístria havia format part cació tenen cap vinculació amb Moldàvia. Tot està de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, però controlat per les mateixes autoritats de l’autopro- després del pacte Molotov-Ribbentrop —signat clamada República Moldava de Transnístria. entre l’URSS i l’Alemanya nazi el 1939— les fronteres van variar i va passar a formar part de la República Per ser fidels a la realitat, els habitants de la nova re- Socialista de Moldàvia, de manera que va quedar pública tenen una mica d’ajuda de Rússia. Des que es desencaixada d’Ucraïna, amb la qual mantenia més va signar l’alto el foc, els russos tenen desplegada la llaços culturals i idiomàtics. En resum: Transnístria és 14a divisió del seu exèrcit en aquesta regió. Val a dir una zona de parla russa que va quedar dins una zona que això als moldaus no els sembla gaire bé, però és de parla moldava o romanesa. una garantia de protecció necessària i justa perquè no es torni a iniciar la guerra civil. El 17 de desembre de Els següents cinquanta anys van passar amb 2006 es va celebrar un referèndum d’independència aparent normalitat… Fins que l’URSS va col·lapsar amb el 97,2% dels vots a favor de la causa secessio- el 1991. En aquest moment de crisi van aflorar les nista, però això encara no els ha servit perquè cap país tensions locals que feia dècades que s’anaven ar- els reconegui. Transnístria només manté relacions in- rossegant. La majoria de la població de Moldàvia va ternacionals amb Ossètia del Sud, Abkhàzia i Nagor- votar unir-se a Romania, la qual cosa no va agradar a no-Karabakh, tres repúbliques que tenen un estatus la minoria de parla russa —que viu a Transnístria—, semblant al seu i que molt pocs països reconeixen. que es va voler independitzar. Ho van intentar ar- reglar a través d’una guerra civil que va esclatar el La principal font d’ingressos de Transnístria diuen 1992 i que va provocar al voltant de 1.500 morts. que és la indústria armamentística, ja que un cop

10 «El primer impacte que van tenir de l’entrada entres en aquest territori deixes imperaven a la capital, Tiraspol. A d’estar en territori legal, és a dir, t’en- a Transnístria diferència de la resta de Moldàvia, dinses en un forat negre en el qual va ser que la tot estava net, ordenat i cuidat. No perds tota la protecció diplomàtica. bandera, verda i hi havia ni un sol paper a terra, ni ci- És un lloc on un conflicte armat pot vermella, encara garretes, ni brutícia. Ningú diria que esclatar de bell nou qualsevol dia. conserva la falç i es tracta d’una zona tècnicament Doncs sí, aquí és on van anar en en guerra. La gent que es trobaven Sergi, l’Estel i la seva amiga Laura el martell [...]» pel carrer estava contenta i es pre- acompanyats per la Thais, una noia parava per al Dia de la República, que de Figueres que treballava al Museu era l’endemà, el 2 de setembre. S’hi d’Història de Chisinau, i la Cathy, una veien nenes amb trenes i flors al cap i noia londinenca que treballava en una associació moltes parelles casant-se i gaudint del clima benigne de persones d’ètnia gitana. de finals d’estiu. En definitiva, podria ser l’avinguda de qualsevol ciutat europea un matí qualsevol. L’experiència va començar quan van agafar un au- tobús des de Chisinau fins a Tiraspol. Sobre el mapa, El viatge continua i apareix de manera magnànima són dues ciutats del mateix país, però al cap de poc l’impressionant camp de futbol del Sheriff de Ti- més d’una hora de trajecte això queda desmentit, raspol, equip que ha guanyat pràcticament tots perquè cal passar un control fronterer que no hauria els títols haguts i per haver de la Lliga moldava. d’existir, però que, tanmateix, existeix. És una frontera La denominació Sheriff està totalment lligada a molt militaritzada, amb una primera barrera que Transnístria: un equip de futbol, gasolineres, cons- t’obliga a circular molt a poc a poc i amb presència tructores, xarxa de telèfons i d’internet formen part policial armada a banda i banda. Un cop passada d’aquest entramat empresarial fundat per antics aquesta barrera, s’entra en terra de ningú amb una membres dels Serveis Secrets Soviètics. L’estadi és garita on els funcionaris del país que no existeix et de nova factura i totalment modernitzat —val a dir demanen el passaport que no et poden segellar. Evi- que és l’únic aprovat amb la màxima nota per la dentment, van ser uns moments excitants i de tensió, UEFA a tot Moldàvia. però van transcórrer sense més complicacions fins que els van entregar els tiquets, que són els visats Dins la ciutat de Tiraspol va ser espectacular per per poder estar unes hores dins el territori autònom. a ells veure com el temps s’havia aturat en plena era soviètica. Banderes comunistes, estàtues de El primer impacte que van tenir de l’entrada a Trans- Lenin, tancs i exhibició de símbols comunistes fan nístria va ser que la bandera, verda i vermella, encara d’aquesta regió un verdader tresor per als nos- conserva la falç i el martell de temps pretèrits i que, tàlgics de l’URSS. La imatge de Lenin presideix la a més a més, tota la retolació està feta en alfabet ci- plaça del parlament transnistrià i també hi apa- ríl·lic, a diferència de la resta de Moldàvia. La primera reixen símbols èpics de la col·lectivització soviètica, parada del trajecte va ser la ciutat de Bender, l’única juntament amb imatges dels pagesos al voltant de que és al costat oest del Dnièster, ja que la frontera l’arbre de l’abundància, que representa el socia- delimita gairebé sempre amb aquest riu. El mateix lisme. En definitiva, un pot afirmar que es troba dins nom de la república significa «darrere el riu Dnièster; un museu comunista a l’aire lliure, i els seus habi- Приднестровье Pridnestróvie». Aquesta zona amor- tants se senten molt orgullosos d’aquests símbols. tidor entre els dos territoris en conflicte està con- trolada totalment per la regió separatista. Les seves Un tema a part és la moneda local, el ruble de riberes estan unides per dos grans ponts, un per als Transnístria, totalment inservible fora d’aquest en- cotxes i un altre per al tren. Només mirant el segon clavament soviètic. Els bitllets tenen una efígie del pont se sap on s’és, ja que està pintat amb la bandera fundador de la ciutat, Aleksandr Suvorov, i les mo- russa per un costat i amb la de Transnístria per l’altre. nedes són de plàstic i amb formes diverses segons Queda clar qui posa els diners i qui controla la regió. el valor que tenen. Un pentàgon, un quadrat, un cercle i un hexàgon serveixen per pagar el dia a dia El que més els va cridar l’atenció després de sortir dins la república del riu Dnièster. És més, els nostres de l’estació d’autobusos va ser el dia assolellat i viatgers van tenir un petit problema amb el con- bonic que feia, però també la netedat i l’ordre que ductor de l’autobús de tornada. Resulta que només

11 Parlament no hi diu «Parlament de Transnístria», sinó «Domsovietov», és a dir, «Casa del Soviet» (Casa del Consell). Tota una declaració d’intencions per entendre el tarannà d’aquest país.

A mitja tarda ja no els quedava gaire temps per marxar, ja que els havien aconsellat que no aga- fessin l’últim autobús, perquè a vegades no sortia. Tot i les precaucions, van perdre la Laura i les altres dues companyes perquè van voler anar a comprar alguns records de la zona i la famosa samarreta del Sheriff de Tiraspol! Les dificultats de comunicació amb la gent feien que, en comptes d’indicar-los l’estació d’autobusos, els portessin cap a l’estadi, que era al mig de la ciutat. Era evident que anaven justos de temps i que havien de sortir de la ciutat si no volien incomplir les lleis d’aquesta peculiar repú- blica. Sort que finalment algú els va entendre i els va indicar la direcció correcta per agafar el transport públic i desfer el camí que havien traçat! La sensació que van sentir va ser una mica la de la Ventafocs in- tentant marxar abans que l’autobús es convertís en carabassa i quedessin atrapats dins l’últim reducte de nostàlgia soviètica d’Europa. L'Estel i en Sergi davant l'escultura de Lenin de Tiraspol Segurament, rascant una mica, haurien trobat la corrupció, el tràfic d’armes, el blanqueig de capitals, el conflicte entre Moldàvia i Rússia… Però no ho van veure, ni tan sols van tenir l’oportunitat de viu- re-ho. És més, aquests estereotips de ben segur que es trobarien a qualsevol racó d’Europa, fins i tot a casa nostra.

Reflexionant sobre la vida d’aquesta gent, encai- xonada voluntàriament entre Moldàvia i Ucraïna en un conflicte oblidat, se’m fa present la voluntat d’un poble de no caure en l’oblit, de resistir tot i tenir-ho Records soviètics de Transnístria tot en contra. Cap país no els ha reconegut mai i existeixen gràcies als interessos russos, però tot i això perseveren a mantenir la seva identitat, no per ser millors, sinó per ser ells, un tros de la Unió Sovi- els quedaven 61 rubles i el bitllet en costava 68, ètica que es nega a desaparèixer, a renegar del seu però, per sort, l’home els va deixar pagar una part passat, i que se sent orgullós de si mateix. Un forat del preu amb rubles transnistrianes i l’altra amb leus negre que des d’aquell moment va deixar de ser moldaus. fosc per tornar-se lluminós i tranquil. Tal com escriu la Laura Bohigas: «El més interessant d’aquesta La dificultat que van tenir per visitar espais i la poca ciutat és el context, però no pas la ciutat en si.»1 o nul·la oferta turística va fer que les poques hores del visat es fessin llargues. La visita al Parlament Pitu Pujol està totalment prohibida, així que van aprofitar per fer-se les fotografies de rigor al costat de l’estàtua 1 Bohigas Vendrell, Laura. Me’n vaig a l’Est. Apunts de Belgrad, de Lenin. Al capdamunt de les columnes del mateix Moscou i Chisinau. El Toll, 2016, p. 166-168.

12 FENT-LA PETAR AMB... MERITXELL FIGUERAS

Temporada 2005-2006, quan la Meritxell va aconseguir un tercer lloc en el Campionat de Catalunya d'Estiu G3 de natació a la piscina olímpica de Reus De la natació a la bicicleta de muntanya

La Meritxell Figueras Garangou, Com vas començar en el món de veïna de Flaçà establerta a Girona, l’esport? és una esportista nata, molt compe- titiva i apassionada de la natació i Sempre he fet esport, des que era petita. Vaig co- mençar amb la natació al Club de Flaçà, fent compe- l’esport en general. De ben petita ja ticions territorials i interterritorials als estius, fins que competia amb el Club Poliesportiu als dotze anys em va fitxar el GEiEG. Aleshores com- petia gairebé cada setmana i en diverses ocasions Flaçà, després va passar pel GEiEG em vaig classificar per als campionats de Catalunya i, uns anys més tard, va descobrir el i d’Espanya. Alguns anys compaginava les competi- món del triatló gràcies al Club Triatló cions de natació amb estades curtes de perfeccio- nament de joves nedadors al CAR de Sant Cugat. Girona Costa Brava, on es va iniciar. Va competir amb el CN Reus Ploms i Els meus millors resultats van arribar als catorze anys, quan vaig quedar tercera de Catalunya i cin- actualment competeix en BTT amb quena d’Espanya en 200 m papallona i vaig acon- el Team Artsport seguir la meva millor marca personal. Les meves

13 proves preferides en natació eren els 100 m i els 200 Als setze anys, sense saber-ho, els meus pares em m papallona i els 200 m i els 400 m estils. van apuntar a unes proves de nivell de triatló. Era l’any 2009, i la Federació Catalana de Triatló, en el seu pla de beques, havia apostat per fitxar quatre Què et va fer iniciar en el triatló? noies, una de les quals vaig ser jo. Aquestes proves em van fer aconseguir una beca per entrar a l’Ins- titut d'Ensenyament Secundari Joaquim Blume Ja quan estudiava a l’escola de primària, participava com a esportista d’alt nivell català. en cros escolars d’atletisme, i ho feia per afició, ja que el meu principal objectiu era la natació. Vaig estar dos anys a Esplugues de Llobregat estu- diant i fent triatlons amb totes les facilitats que un Als quinze anys vaig patir una lesió d’espatlla que esportista pot somiar. Hi vaig estar com a interna em va fer trencar el ritme dels entrenaments i, per (dormint a la residència de joves) dels setze als tant, no vaig poder recuperar la que havia de ser la divuit anys i vaig aprofitar-ho tant com vaig poder. meva millor temporada com a nedadora. Em vaig Sens dubte, va ser una experiència única que em va perdre els Campionats d’Espanya i vaig passar una fer créixer i formar-me moltíssim com a persona i mala època, motivacionalment parlant. com a esportista.

El darrer any de la beca vaig patir una altra lesió, I, de la natació, comences a competir una hèrnia tibial anterior de la cama dreta, que en triatlons? Quan ho vas decidir? va acabar en una cirurgia, i això va fer que durant l’últim any de triatló no pogués competir en tota la temporada. Una altra vegada em tornava a perdre El 2008 vaig participar en els meus primers triatlons uns importantíssims Campionats d’Espanya, i distància esprint, la distància perfecta per iniciar-me. aquest va ser el principal motiu pel qual el Consell Ho vaig fer per desconnectar de la mala sort o la mala Català de l’Esport no em va renovar la beca com època que passava amb la natació. El que va engres- a esportista d’alt nivell en triatló, i vaig haver de car-me va ser que el meu pare també corria, i la meva tornar a Girona. mare estava il·lusionada a venir a animar-nos.

La Meritxell celebrant el tercer lloc en el Campionat de Catalunya d'Estiu G3 de natació a la piscina olímpica de Reus

1414 És molt dur ser una persona tan activa i que de cop Tot i així, el triatló és un esport molt dur, ja que per et lesionis i no puguis donar el màxim de tu, i encara rendir al màxim demana molt de temps i dedicació, és més dur veure que, després de la lesió, la Fede- i amb això vull dir que molts dies eren durs de su- ració no vol tornar a apostar per tu. perar, sobretot els dies propers a exàmens o a la selectivitat. Tinc entès que a la Blume no es des- cansa. Va ser dur dedicar cos i ànima Què vas fer quan vas tornar a Girona? durant dos anys al triatló? La tornada a Girona i, per tant, la tornada al món real va ser molt dura. Vaig passar de tenir-ho tot i sen- Va ser fàcil per a mi, ja que la passió em donava tir-me acompanyada en la meva carrera esportiva tots els ànims per despertar-me cada dia a les sis a trobar-me sense entrenador, preparador físic, psi- del matí per entrenar i començar el dia amb molta còleg, metge, fisioterapeuta… Va arribar un moment energia. A més, la residència comptava amb nom- que, de triatló, gairebé no en volia ni sentir a parlar. broses instal·lacions dissenyades per al benestar i el Sort que vaig tenir els meus pares fent-me costat, rendiment dels esportistes. Teníem l’escola a quatre perquè la tornada a la realitat va ser molt dura. passes, també el gimnàs, les pistes d’atletisme, la piscina, el psicòleg, el fisioterapeuta, el nutricio- Tenia divuit anys i vaig començar a estudiar Ciències nista, el podòleg, el metge, la tutora.… Cada dia era de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) a la universitat. una aventura i un nou aprenentatge. Quan vaig acabar la carrera, vaig començar a inte- ressar-me pel ciclisme de muntanya. Mai he parat El segon any vaig tenir la sort de compartir habi- de fer esport, tot i que quan vaig tornar, els primers tació amb dues noies espectaculars: una golfista i anys, en practicava molt menys. En acabar la carrera una esgrimidora. En guardo i en guardaré sempre vaig fer un màster de dos anys de Turisme Soste- un record meravellós. nible a la UOC.

Fotografia de la competició de La Tramun MTB Marathon World Series, 2017. És una de les curses més dures, tècniques i amb nivell en BTT que es fan a Girona. Aquesta era la primera temporada competint amb bicicleta de muntanya i la Meritxell va aconseguir la vuitena posició femenina amb un temps de 5 h i 19 min en un circuit de 68 km amb un desnivell +2.200 m

1515 «Em prepara l’entrenador del club, Jordi Mentre estudiaves la Arteman, i M’agradaria que el dia tingués més hores, i així podria dedicar més carrera, vas arraconar el entreno pel meu temps a la natura i l’esport. Estic bé món del triatló? Com et compte. Gairebé així, però potser l’any que ve hauré vas decantar per la bici- sempre tinc la de fer un replantejament, per va- lorar realment què és el que més ne- cleta de muntanya? sort d’entrenar acompanyada.» cessito i què és el que més vull. Quan se’m va acabar la beca, em vaig apuntar a un triatló de muntanya per Actualment estàs com- provar un esport nou. Era el Cam- petint a la Copa Catalana In- pionat d’Espanya, que es disputava a Calella, i allà vaig fer dos podis: primera de la categoria sub-23 ternacional de BTT. Com vas accedir-hi? i quarta de la general. El triatló em va fer decantar per la bicicleta tot terreny, i vaig decidir canviar la bici de carretera per la de muntanya. Un exprofessor meu del grau en CAFE va proposar-li a la meva parella que m’animés a apuntar-me al seu Ara fa gairebé dos anys que practico BTT amb el equip de ciclisme, el Team Artsport. Quan la meva Team Artsport. Actualment hi ha força noies que parella m’ho va explicar, vaig trucar ràpidament al practiquen aquest esport i crec que de mica en meu exprofessor per acceptar la seva proposta. mica n’hi haurà més. S’està posant de moda. Amb aquesta idea esbojarrada, em vaig animar a Vaig escollir el ciclisme perquè soc molt competitiva competir i a seguir el circuit de la Copa Catalana In- i la tornada al món real sense facilitats no m’ajudava ternacional, i ara fa un any que em prenc els entre- a poder competir al meu màxim nivell en triatló. Vaig naments i les curses de manera més seriosa. voler endinsar-me en un autoaprenentatge i, per in- tentar no ser tan competitiva ni comparar-me amb L’any passat no vaig tenir gaires bons resultats, però ningú, em vaig dir: «provaràs un esport nou en el qual a cada cursa millorava més i formava més part de quedaràs última i competiràs contra tu mateixa i prou». la competició. Aquest any estic obtenint molt bons resultats, i de moment estic situada a la tercera po- sició de la categoria elit del circuit de la Copa Ca- Des que vas entrar a la Blume fins talana Internacional. Penso que està tornant a sortir que vas acabar la carrera universi- la Txell competitiva, si més no, estic molt motivada. tària, com ho feies per poder com- paginar els estudis amb tantes hores I com entrenes? I quants dies i dedicades a l’esport? quantes hores setmanalment?

Compaginar els estudis i la feina era molt fàcil a Bar- Em prepara l’entrenador del club, Jordi Arteman, celona, però aquí ja no, em costava molt més. Crec i entreno pel meu compte. Gairebé sempre tinc la que el secret és organitzar-te bé el temps, perquè, sort d’entrenar acompanyada. La temporada és per poc que en tinguis, si en tens ganes, sempre llarga, les curses van començar al febrer i acabaran podràs fer el que t’agrada. al mes de setembre. El ritme de competicions és força regular, de manera que competeixo un dia Actualment estudio anglès i francès als matins i cada dos caps de setmana. Normalment sol ser diu- treballo com a coordinadora d’activitats en el pro- menge al matí, i són unes dues hores de cursa. La jecte de les Vies Braves. A més, dos dies a la setmana resta de caps de setmana, si no treballo, m’apunto a també treballo a la piscina municipal de Salt fent curses populars per no perdre el ritme. cursos de natació i entrenaments personals. Les dues feines m’agraden molt, són molt diferents i Els entrenaments són diaris, als migdies, una hora i això m’ajuda a tenir el cap sempre fresc. mitja, que és quan disposo de temps lliure entre classes

16 i feina. Sempre entreno per les Gavarres o per la zona Però la natació no l’has deixat del tot, de Banyoles. Les Gavarres les tinc a prop de casa i les conec molt i molt bé. Molts dies m’hi sento com al pati oi? Què és el projecte de les Vies Braves? de casa. I les tardes de dimarts i dimecres intento anar al gimnàs a fer treball preventiu i exercicis de core. En Les Vies Braves són itineraris marins abalisats a la total, entreno unes dotze hores al llarg de la setmana, Costa Brava, on es realitzen activitats lúdiques i pe- incloent-hi el cap de setmana que competeixo. dagògiques. Jo hi treballo i soc la coordinadora de les activitats. En soc des que es va crear el projecte i me’n sento part: treballo i faig el que més m’agrada. Creus que és fàcil dedicar-se al ci- clisme professionalment? A Vies Braves hi treballo mitja jornada durant tot l’any. A l’hivern m’ocupo de la feina d’oficina per organitzar l’estiu, i a l’estiu treballo sobretot al mar. Hi ha gent que es dedica professionalment al ci- clisme. Però crec que, a dia d’avui, hi ha dos tipus Estem aconseguint que els turistes s’involucrin en de professionalitat en el ciclisme i en l’esport en ge- el projecte i hi participin. Fem grups d’unes quinze neral: el professional que obté molt bons resultats i persones que volen fer excursions nedant o fent té talent i el professional que s’hi pot dedicar gràcies snorkeling pel mar. La majoria d’activitats són gra- al fet que ofereix un bon contingut a les xarxes so- tuïtes, però també n’hi ha de pagament. cials. Les xarxes socials han obert les portes a gent amb nivell més baix, amb això vull dir que no forço- sament has de ser bo per ser professional: si ets un Quin és el teu proper repte o objectiu? bon influencer, hi ha la possibilitat que alguna marca vulgui apostar per tu i t’ajudi econòmicament. El proper objectiu que m’he marcat és acabar la És més fàcil dedicar-te professionalment al ciclisme Copa Catalana entre els cinc primers llocs. Vull su- que a la natació, ja que en la natació hi ha molt perar-me a mi mateixa, perquè confio que puc poques ajudes i marques interessades, en canvi, en aprendre i millorar encara molt més. el ciclisme n’hi ha més. Íria Masó i Lia Pou

Competint al Campionat d’Espanya de Triatló Cros de la temporada 2014. La Meritxell va quedar en primera posició

1717 REPORTATGE EL PONT DE FERRO El pont Eiffel de Flaçà

Al municipi empordanès han considerat amb bon El passat novembre, llegint la premsa criteri que calia posar-lo al dia i fer conèixer encara de les nostres comarques, tenia la més la seva història. Tot plegat ha estat una restau- grata sorpresa de la conservació ració excel·lent i una bona iniciativa de potenciació del patrimoni local. i millora del pont de Ferro, sortit dels tallers Eiffel de París, a la riera A partir de la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap que a la llera del Ter, entre Flaçà i Sant Jordi Aubi, a la zona del paratge Balitrà de Desvalls, també hi tenim un pont sorgit dels tallers Palamós Eiffel el 1870, i col·locat en la seva primera fase sobre el nostre Ter el 1887, i que és realment mag- nífic. Transcorre 220 metres pel terme de Flaçà i 85 metres pel de Sant Jordi Desvalls, i té una alçada de 16 metres. Està distribuït en set trams metàl·lics i format per dues grans bigues també metàl·liques i en gelosia. Quan el van construir, hi hagué alguns morts per esllavissades de la sorra. La segona fase de la seva construcció, entre el 1927 i el 1929, va anar a càrrec de la Maquinista Terrestre, i durant la guerra, un tram fou volat per inutilitzar-lo. Aquest fet va modificar part del seu aspecte, sobretot pel

Vista del Pont Eiffel de Flaçà. Fotografia de Josep Pagès

1818 que fa a la barana superior, actualment molt més senzilla. L’accés es pot fer des del molí de Can Vi- nyals, al terme de Flaçà; per un corriol que passa pel mig d’una arbreda, o bé des de Sobrànigues.

La història d’aquest pont va lligada al tram de fer- rocarril entre Girona i Figueres en direcció a França durant la segona meitat del segle XIX. El 1863 ja s’esmenta la instal·lació d’una estació de tren a Sant Jordi Desvalls i la necessitat d’unió de les dues ribes del Ter. El 27 d’octubre de 1877 s’inaugura el tram de via abans esmentat i, per tant, es comença a utilitzar amb total normalitat. Alexandre-Gustave Eiffel, en- ginyer i arquitecte mundialment famós per la torre parisenca que porta el seu nom i per l’esquelet de Vista des de baix del Pont Eiffel de Flaçà. Fotografia de Josep Pagès l’estàtua de la Llibertat de Nova York, va treballar a la província de Girona en aquesta època, i està do- cumentat que se li van encarregar vuit ponts me- tàl·lics, cinc dels quals ferroviaris. El més conegut de per anar cap a l’Alt Empordà a peu o en bicicleta. les nostres comarques és el de les Peixateries o de Les seves voreres laterals permetien i permeten el Ferro de Girona, acabat i lliurat el mateix any que el trànsit de persones, i aquest fet era aprofitat àmpli- nostre, el 1887. Se li han fet diverses obres de res- ament pels municipis de tots dos costats de la llera tauració, una de les més destacades força recent, el del Ter. A l’època ja hi havia una necessitat de tra- 2008. Girona, com ens indica l’Àngel Guirado en la vessar el riu, la gent es desplaçava cada vegada més seva crònica Els ponts perduts, en van tenir dos, de i els llaços existents cada cop més forts van cons- ponts Eiffel, i el segon és el que ara hi ha a Palamós, tituir l’excusa perfecta per fer d’aquest pont un ver- al qual m’he referit al principi d’aquest article. Doncs dader pas i nexe d’unió entre la gent de cadascuna sí, situat a la zona de Can Sarasa, zona antiga sala de les ribes de la nostra llera del Ter. de ball, enllaçava la Devesa, salvant el Güell, amb la ciutat construïda, i va ser traslladat a la localitat de Aquesta situació canvia de manera important i de- la Costa Brava amb un gran cost econòmic i molts cisiva amb la construcció del passallís actual posat esforços logístics per a l’època. en funcionament l’any 1985 per la Direcció General de Carreteres de la Generalitat, a partir d’una pro- Igualment proper a nosaltres tenim el pont Eiffel, posta de l’any 1981 dels ajuntaments de Sant Jordi, també ferroviari, de Llançà. De color blau, està Flaçà, Bordils, Foixà i la Pera. Aquesta obra complia situat entre les estacions de Vilajuïga i Llançà, i una reivindicació històrica i modificava de manera també és d’estructura metàl·lica. Aquest tram de via substancial l’ús de la infraestructura, que, com ja de més al nord, entre Figueres i Portbou, s’inaugurà hem dit, actualment és utilitzada en gran part pel una mica més tard que el nostre tram, i una mica pas dels trens de la línia Portbou-Barcelona. més al nord, a Colera, hi trobem un viaducte Eiffel considerat una gran obra d’enginyeria civil catalana, En definitiva, podem dir que a la nostra llera tenim que s’alça 20 metres sobre el nivell del mar i consti- un pont de la companyia Eiffel que formava part tueix una senya d’identitat destacada del municipi, d’una xarxa més extensa i important, en una època el qual travessa amb quatre grans pilars prismàtics en què el nostre país es transformava inexora- de formigó. A Perelada també tenen un petit pont blement i el progrés i la modernitat començaven a peatonal metàl·lic Eiffel sobre el riu Orlina. De ponts imposar-se. Temps de somnis i il·lusions que tenen de la companyia Eiffel, en tenim fins a vuit en terres com a exemple el nostre pont, que, tot i no ser tan gironines. conegut com es mereixeria, s’alça majestuós per seguir unint els nostres pobles veïns amb les seves Tornant al nostre pont, avui dia considerem el pont respectives comarques. Eiffel ferroviari, però abans va ser també, i amb molta importància, una gran via de comunicació Miquel Terradez

19 AIGUABARREIG CLÀUDIA BUSSÉ I ROJAS No t’oblidis d’escriure’m

Jove, d’arrels celranenques i escripto- Des de petita ha estat una lectora empedreïda, però ra. Clàudia Bussé i Rojas (Girona, 1999) va ser gràcies a aquest treball que es va descobrir, a ha publicat la seva primera novel·la, ella mateixa, com a autora. El relat transcorre durant la Guerra Civil, entre les terres de l’Ebre, d’on prové No t’oblidis d’escriure’m (Edicions la seva família materna, i Mataró, i està basat en fets Tremendes), que va rebre una menció reals i en les cartes escrites des del front pel seu besavi per part de mare, Joan, dirigides a la seva honorífica dels premis Ernest Lluch de dona, Teresa. La història de les cartes és, també, cu- la Universitat Pompeu Fabra de Tre- riosa. L’àvia de l’autora, que també es deia Teresa, balls de Recerca de Batxillerat havia guardat la correspondència del seu pare tota la vida en un cofre.

A la seva neta no li deixava obrir la capsa i ella des- coneixia què s’hi amagava: «Jo estava convençuda que, allà dins, hi havia algun tresor. I així va ser, tot i que no es tractava d’un tresor material. La meva àvia, quan va considerar que era prou gran, em va donar el cofre i així vaig descobrir les cartes, i després les vaig transcriure», explica l’escriptora. A la novel·la dona veu a la seva besàvia, que durant aquells temps no va respondre ni una carta del marit.

No t’oblidis d’escriure’m és, segons Bussé, un home- natge a la seva àvia: «D’aquesta manera vaig poder donar respostes al silenci de la besàvia i tancar, tot i que amb certa ficció, la història de la seva família», comenta. Ha presentat la publicació en diversos municipis de la geografia catalana: des de Celrà, el poble del seu pare, Pere Bussé, fins a Girona, Vila- blareix, Barcelona o Ares del Maestrat. Per a aquesta nova edició de La Llera del Ter, Clàudia Bussé ens n’ha regalat uns fragments, que parlen de la in- quietud, la por i el desig de llibertat d’una de les moltes dones que van viure i patir la Guerra Civil.

Mar Camps

La Claudia Bussé

2020 En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército salvatge que no vol ser conduïda per ningú. rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus No sé com ha arribat fins aquí, però tinc un últimos objetivos militares. La guerra ha ter- plat entre els meus braços, abraçat al meu pit minado. Burgos, 1 de abril de 1939, año de la i agafat com un escut. Sento la veu de la Mag- victoria. El Generalísimo. Fdo. Francisco Franco dalena que intenta asserenar-me i identifico el Bahamonde. timbre agut que la caracteritza quan està pre- ocupada. Una part de mi voldria ser prou forta El dia 1 d’abril se’ns anuncia la fi de la guerra. per deslliurar-me d’ella i fugir. M’agradaria ser La ciutat de Mataro s’omple d’animacio, crits lliure i envolar-me més enllà d’aquestes parets. d’eufòria i domassos blancs. Fins i tot s’adornen Senzillament marxar d’aquest país, d’aquesta uns jardins públics amb el retrat de Franco, en- terra que m’ha fet canviar tant en questio d’uns voltat de flors i situat sobre un altar. Les auto- mesos. Sola, i recomençar la meva vida. De cop, ritats ofereixen discursos i xerrades durant els m’adono que no tinc ganes de lluitar, no vull dies següents, i la banda musical toca més que haver d’aixecar el cap i tirar la família endavant en qualsevol altre ocasió. Se celebra una missa amb la responsabilitat d’un home però amb les en presència de membres de la FET, les Sec- possibilitats d’una dona. Nego amb el cap amb ciones Femeninas, Auxilio Social, OJ i alguns virulència, feta un manyoc entre els braços de batallons d’infanteria. Finalment, s’acaba la la Magdalena que em pressionen cada vegada celebracio amb una desfilada encapçalada pel més fort. portador del llorer de la victòria. El segueixen els tambors, les banderes blanques, les auto- No soc conscient dels meus moviments, només ritats i, evidentment, la poblacio victorejant vull fugir. Etzibo cops a dreta i esquerra, Franco. cames i braços es mouen impetuosament. En un moment indeterminat que no soc capaç Torno camí cap a casa a pas lleuger i el cap cot, de recordar afluixo la intensitat de la meva ja no puc suportar més veure aquest tipus de força, cedint a l’abraçada de la dona amb cara celebracions. Des de l’ocupacio franquista a la d’espant que m’embolcalla amb els braços. Poc ciutat que sembla que la poblacio hagi oblidat a poc rellisco per la paret fins arraulir-me al la fam i la misèria. Doncs jo no, és impossible terra, feta una massa desproveïda de voluntat. no pensar en la nostra filla. Ara ha arribat el La Magdalena m’ajuda a incorporar el tors i moment en què ja no tenim res per menjar, no recolza el meu cap a la seva espatlla. Llavors, sé què fer. La ràbia em cou per dins de la impo- com si es tractés d’un infant que ha perdut els tència que sento. Ja estic farta d’esperar, prou seus pares, la Magdalena m’abraça i m’acaricia festes, prou alegria, només vull que tornis ara el cap amb tendresa. Les llàgrimes comencen mateix. M’és ben igual que creguis en la causa a escolar-se pels meus ulls i no paro fins haver republicana i hagis volgut jugar la teva vida en deixat xopa la part de dalt del vestit de la Mag- el camp de guerra, però tenim una filla. Fins ara dalena. Al cap d’una estona, no soc capaç de dir he pogut entendre la teva posicio, però ara ja si han passat dos minuts o tres hores, els meus n’estic tipa. Necessitem menjar, necessitem un ulls inflats i vermells ja no deixen caure ni una home, necessitem un pare! Entro a casa esco- gota més. La tia de la meva filla m’aixeca amb petejada i vaig ràpid cap a la cuina. La Mag- força per les aixelles i m’acompanya al bany dalena, enganxada al talons, em segueix fins perquè em remulli la cara. Seguidament em a la cuina. Se’m nota alterada, la calor em porta al llit i m’estira amb paciència. Mentre, puja pel front i em regalima la suor. Em giro l’observo i enganxo una llambregada que di- per mira-la i ella només veu els meus ulls de- rigeix cap a mi. En el moment en què els meus sorbitats, presos per un atac de pànic descon- ulls dilatats i horroritzats es creuen amb els trolat. S’acosta i intenta agafar-me pels canells seus, totes dues som conscients fins a quin punt i obligar-me a mirar-la. Em regiro com una fera la guerra afecta les persones.

21 ABANS DE LA LLERA CONSELLS DE GUERRA Represaliats pel franquisme

Les tropes feixistes del general Fran- co van entrar a Bordils el 7 de febrer de 1939. Fou aleshores que, a ins- tàncies de l’Estat franquista, es van començar a aplicar una munió de mesures repressives que es justifi- caven, per exemple, en els consells de guerra i en la posada en pràctica d’articulats legals recentment pro- mulgats, com la Ley de Responsabili- dades Políticas i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo

Es calcula que al Seminari Diocesà de Girona hi va haver una població reclusa de més de 2.500 presos fins al 1942, i al convent de les Adoratrius de la ma- teixa ciutat s’hi concentraven més de 1.400 dones a la fi del 1940.

L’1 de març ja es van celebrar el primers consells de guerra. Tot plegat va implicar l’endegament de nombroses accions depuradores sobre una gran proporció de la població gironina que abans del mes de febrer del 1939 havia militat o simpatitzat amb les forces polítiques de l’esquerra. Aquell dia, els jutges militars feixistes només van neces-

Un dels molts consells de guerra sumaríssims

22 «El judici no deixava de ser un simulacre, ja que sitar tres hores per portar a terme les sentències Rafael Serra Casadevall, de 39 tres consells de guerra: en total anys, casat, ferrer, natural de Serinyà foren 24 persones jutjades (11 de estaven més que i veí de Bordils. Bordils) i els jutges van decretar la aprovades abans pena de mort per a 11 persones de començar la Marcel·lí Perich Expósito, de 34 (una de Bordils). cerimònia.» anys, casat, pagès i veí de Bordils. Miquel Batet Sau, de 36 anys, casat, COM EREN AQUELLS comerciant, natural de Culla i veí de CONSELLS DE GUERRA? Bordils (pena de mort).* Josep Aliu Maurici, de 31 anys, casat, guarnicioner, Eren procediments judicials militars de caràcter natural de Salt i veí de Bordils. sumaríssim, farcits d´irregularitats, ja que, a més del procediment d’urgència que s’hi aplicava, s’hi Lluís Julià Guich, de 43 anys, casat, flequer i veí de sumaven l’acumulació de causes sense cap mena Bordils. de lligam entre si, que eren sotmeses a un mateix judici. Per resumir-ho: una farsa. Escolàstica Vila Planes, de 28 anys, casada i veïna de Bordils. Era comú en els primers anys de la postguerra, quan es va fer el major nombre de consells de guerra, que Antoni Tixé Casú, de 32 anys, casat, transportista i en un mateix acte de judici es jutgés de deu a vint veí de Bordils. persones, en un judici que no durava més enllà d’una hora. * Miquel Batet Sau fou afusellat el 8 de març a la tàpia del cementiri de Girona. Aquesta acumulació de causes que no tenien res a veure entre si vulnerava el mateix codi de justícia Altres bordilencs que foren jutjats al cap de pocs dies: militar vigent, ja que només es podien acumular les causes relacionades amb delictes connexos i Josep Garganta Torres (pena de mort) contra persones que haguessin participat en un mateix fet delictiu com a autores, inductores o en- Joan Ferran Sau cobridores. En aquests judicis, un mateix defensor assumia la defensa de tots els processats i, per Francesc Puig Perich tant, en les poques hores que hi havia des del seu nomenament fins al judici no tenia temps material Pere Casademont Brugués per preparar la defensa d’un acusat ni plantejar la prova que volia practicar en descàrrec. I menys Antoni Garcia Pons encara podia atendre sis, deu o fins a vint acusats que se li encomanaven. A això hi hem d’afegir el Martí Ribot Planas fet que els defensors no solien tenir coneixements de dret, ja que no calia que fossin advocats oficials. Esteve Homs Xargay En els procediments sumaris i sumaríssims no es podia designar un advocat particular, sinó que ho havia de ser un oficial militar. Per això en la ma- NOTA I REFLEXIÓ: en els darrers anys hi ha hagut joria dels casos veiem en les actes dels judicis que una revifalla d’una historiografia neofranquista la defensa es limitava a demanar la clemència del que pretén, de nou, manipular el nostre passat i tribunal. promoure una visió condescendent d’un sistema polític abominable. Aquests judicis farsa no us re- El primer consell de guerra fou a les 9.30 hores corden fets molt actuals?, o potser és que soc al d’aquell matí del dia 1 de març. A les 11 hores del túnel del temps… matí es va celebrar el segon consell de guerra, on foren jutjats els veïns de Bordils següents: Xevi Jou Viola

23 RADIOGRAFIES MARTÍ NAVARRO

Dones d'aigua lliures

Dones i llibertat. D’això parla en És sota l’aigua, en solitud i a aixopluc de les mi- rades alienes, on, segurament, ens podem sentir Martí Navarro amb el llenguatge que més lliures. La protagonista és la Nit Puche més domina: la fotografia. Ho acon- Quesada (un nom, Nit, que, a la vegada, traspua segueix amb aquests retrats d’un tanta poesia com les imatges). Se’ns apareix com una dona d’aigua, una goja, com diem als cos nu sota l’aigua nostres pobles. D’aquelles que, en la mitologia popular, surten quan se’n va el sol i desapareixen esmunyedisses. Les llegendes expliquen que són inofensives, de tarannà arrauxat i dotades de bo- niques cabelleres. I, sovint, mal vistes per fer, pre- cisament, tot allò que volen.

Però aquestes fotografies, més enllà de les dones i les seves lluites imprescindibles encara avui dia, també ens recorden els cicles de la vida. El temps que s’escola. Tot a través d’un cos arraulit, a la gatzoneta, en la forma primigènia de fetus; un cos gràcil que balla eufòric i que cau en les profunditats. Un cos que sura i sembla perdre l’últim alè.

Mar Camps

24 25 AIGUABARREIG OBRADORS DELS NOSTRES POBLES La llera llaminera

Parlem amb la Rosalia Vilella i en Pere Coll, de Celrà, Aquest reportatge és un viatge per que s'acaben de jubilar després de gairebé quaranta alguns dels obradors artesans dels anys entre farines, pans i tortells, i amb el bordilenc nostres pobles: la Pastisseria Rosa de Esteve Fàbregas, que reivindica el seu ofici com un art i explica la seva trajectòria fent bombons i pastissos. Celrà, que va tancar les seves portes Reculem, també, en el temps i recordem l'antiga Pas- al gener; Can Xapa, situat a l'antic tisseria Cubarsí de Flaçà, on ara Josep Maria Cubarsí ha castell medieval de Bordils, i l'Ama- creat un obrador per a celíacs. rant de Flaçà, de rebosteria sense gluten. Tothom, alguna vegada, hi ROSALIA VILELLA I PERE COLL ha anat a buscar els esmorzars de diumenge o les postres més dolces i Un adeu a la treballades per a dates assenyalades i dies de sobretaula pastisseria artesana

La Pastisseria Rosa de Celrà abaixa les persianes després de més de trenta anys a la carretera de Palamós.

Quan la Rosalia Vilella i en Pere Coll van obrir la seva pastisseria l’any 1985 a Celrà, a la carretera de Palamós encara hi havia més descampats que edificis. Des de llavors, el poble i el paisatge, els costums i els gustos han canviat bastant. Però, durant més de tres dècades, celranencs i passavolants s’hi aturaven per comprar les seves delícies artesanes. Aquest gener, la Rosalia i en

La Rosalia, rere el taulell, servint una de les darreres barres de pa

2626 «Quan vam tancar la porta, vam tenir la sensació Pere van abaixar les persianes de la Pas- de tancar una La seva especialitat era el sol de tisseria Rosa. El matrimoni es va jubilar. Celrà: un bescuit de pasta d’ametlla Eren ells dos qui regentaven i portaven història. Són molts farcit de xocolata, llimona o cabell el negoci: en Pere, des de l’obrador; anys: tota una d’àngel. El sol, l’emblema del poble, la Rosalia, sempre amb un somriure vida» s’hi dibuixava amb sucre per sobre. amable i atent rere el taulell. Elaboraven pastisseria de full i les seves postres més sol·licitades Tot i que es deia Pastisseria Rosa, hi eren els pastissos de nata i de trufa. havia qui l’anomenava directament Ca En Pere havia intentat innovar i la Rosalia, o bé Can Montrosa. La Rosalia fa una mica crear receptes. Tot i així, segons detalla, la gent era d’història i n’explica el perquè: «Al principi, el negoci va clàssica a l’hora de comprar: «Quan havíem provat arrencar de dos matrimonis i amb un únic obrador a de fer coses noves, com tiramisú o Sacher, ens ho Sils. Es deia Montrosa pels noms de Rosalia i Montse. El acabàvem menjant nosaltres. El nostre fort eren les 1985 nosaltres ens vam traslladar a Celrà, però en Pere fórmules antigues: el tortell de massapà, el pa de continuava treballant des de Sils. L’any 2000 vam ins- pessic, la corona de nata o els braços de gitano.» tal·lar l’obrador a Celrà i cadascú va tirar pel seu camí. Ens vam passar a dir Pastisseria Rosa, però la gent la continuava esmentant de la mateixa manera.»

La Rosalia i en Pere parlen d’aquesta etapa, que va acabar l'últim diumenge de gener: «Quan vam tancar la porta, vam tenir la sensació de tancar una història. Són molts anys: tota una vida», comenten. I parlen de la complicitat que havien anat teixint amb els clients: «Havíem fet de psicòlegs, cadascú ens ex- plicava la seva vida. Ens podíem passar ben bé mitja tarda o mig matí parlant.» Recorden, amb certa emoció, el seu darrer dia. Moltes persones els van anar a acomiadar. Un noi, jovenet, de Bordils, que freqüentava la pastisseria els caps de setmana, els va demanar alguna cosa de record. Li van regalar un pot de vidre, on guardaven les llaminadures. També es va emportar dònuts i caramels de llimona. Abans El matrimoni a la carretera de Palamós el dia que van tancar d’anar-se’n, els va convidar a casa seva: «Espero tor- la botiga nar-vos a veure. Veniu un dia a prendre el cafè.»

DELÍCIES QUE DESAPAREIXEN

En un temps en què estem cada vegada més avesats a comprar productes industrials, a la Pastisseria Rosa es podien aconseguir postres elaborades a mà. Tant la Rosalia com en Pere assenyalen que els costums han canviat i que les postres artesanals han anat de baixa: «Ja no hi ha la tradició d’anar a buscar unes bones postres per després de dinar. Abans, els diu- menges, a diferència de la resta de la setmana, es feia un extra i s’acostumava a menjar alguna cosa diferent. També durant la Festa Major. Ara, a molta gent tant li fa picar un iogurt que una lionesa, o fer En Pere i la Rosalia davant de l'aparador de la Pastisseria i un mos d’un tortell.» Fleca Rosa

27 «No sembla que l’Esteve, quan va obrir, fos conscient que Can La seva feina estava marcada pel podien donaven un cop de mà als calendari. La Setmana Santa, per Xapa arribaria tan seus pares. La Rosalia i en Pere coin- exemple, era frenètica: el primer cap lluny. El nom ve de cideixen que compaginar la pastis- de setmana preparaven els tortells; l’època dels seus avis, seria i la vida familiar era complicat: entre setmana, feien bunyols, i per que anomenaven així «Ens hem perdut moltes coses de la Dilluns de Pasqua tocaven les mones, l’edifici perquè jugaven infància dels nostres fills. Nosaltres que, al principi, consistien en un pastís treballàvem per festes. Ens hi havíem amb només un detall de xocolata. a xapes a la plaça.» d’adaptar i els Reis, per exemple, Per la revetlla de Sant Joan hi havia passaven la vigília. Tampoc vam les tradicionals coques, i per Santa poder anar mai a beneir la palma. Maria, el 15 d’agost, venien bombons Era una manera diferent de viure.» i postres de tota mena: «Això també ha canviat. A cada casa hi havia alguna Maria. Ja no n’hi ha tantes», diuen El seu dia lliure era el dilluns i reconeixen que els seus en Pere i la Rosalia. Pels volts de Tots Sants produïen amics i fills s’havien d’adaptar als seus horaris. Quan panellets, i després de les fires de Sant Narcís de Girona van plegar, van dir als seus amics: «Ja podem quedar començaven a fer neules per Nadal. Passat el pont de la quan vulgueu.» Ara, la Rosalia i en Pere disposen de Puríssima, finalment, era l’hora dels torrons. més temps i encara troben estrany poder sortir a pas- sejar els dissabtes. Se’ls han girat altres feines: fer tot Amb el pas dels anys, hi ha productes que havien allò que no havien pogut dur a terme. De moment, deixat de fer, com figures de massapà per al 24 de de- tenen una cita pendent: anar a visitar el jove de Bordils. sembre: «Eren típiques, aquestes figuretes, que apa- reixien a sota del tió quan ja s’havia acabat. N’havíem arribat a vendre un centenar», exposa en Pere. ESTEVE FÀBREGAS

UNA NOVA ETAPA Persistir en l’ofici estimant-lo La feina era sacrificada i les seves vacances, limitades. En Pere, enriolat, relata: «Ni ponts, ni barques, ni rius: nosaltres no sabem què es fer pont. És per això que Can Xapa és una pastisseria artesana que funciona des no hi ha jovent que vulgui seguir l’ofici», conclou. Els de l’any 1977 a l’antic castell de Bordils fills del matrimoni, la Irene i l’Enric, tampoc han con- tinuat la tradició. Es van criar a la botiga i sempre que Passes un matí del cap de setmana pel carrer de Montserrat de Bordils i els cotxes no saben on posar-se. Entres per la porta de l’antic castell del poble i no et cal ensumar gaire per saber que allà s’hi fan pastissos, bombons i xocolata per lle- par-se’n els dits. Segurament, avui en dia, costaria trobar algú, dels pobles de la llera, almenys, que no conegui la pastisseria de Can Xapa.

L’Esteve Fàbregas viu la pastisseria amb molta passió, que possiblement és el que l’ha fet mante- nir-se des dels 14 anys fins ara en el mateix ofici. Es va iniciar fent d’aprenent en diferents obradors de Girona i de mica en mica va anar descobrint els secrets de l’art de la pastisseria, nodrint-se del seu treball i dels coneixements i l’experiència dels companys. Va treballar algunes temporades d’estiu a la costa; després els hiverns a Barcelona, a la pas- L’Esteve a l’obrador mostrant uns pastissos acabats de fer tisseria Escribà, i en altres de renom. L’any 1977 va

28 poder obrir el seu propi negoci a Bordils amb la seva dona, la Montse Estadella, fent el que més li agrada.

Amb poca estona de parlar amb ell ja t’adones que dona molta importància als oficis, i al seu de pastisser també, és clar. De mica en mica explica com han anat desapareixent, i resumidament, en números i perquè ens en fem una idea: eren 7 que van començar d’apre- nents i amb el pas dels anys només va quedar ell, i, de les pastisseries que hi havia a Girona en el seu moment, 29 han desaparegut. Esforç, sacrifici, dedicació, interès i moltes hores de feina és el que l’ha portat fins on és ara.

Però no s’ha conformat, sempre ha volgut seguir treba- llant bé i anar millorant. Ara ja fa uns vint anys van co- Els bombons i la xocolata són dues de les especialitats de mençar amb la bomboneria i a treballar amb la xocolata. Can Xapa Molts dels coneixements que va aplicar i aplica per fer aquesta feina són d’inspiració francesa i els va aprendre durant la seva època a Barcelona. Com en la seva carrera, de mica en mica ha fet evolucionar productes molt clàssics. Destaca que tot el que fan és totalment artesanal i que avui disposen de més matèria primera que mai per poder treballar a l’obrador, fet que també facilita poder-se especialitzar. Un dels seus pilars ha estat el Formulari pràctic del pastisser, de Vilardell i Jornet, el manual de pastisseria més venut del món, on hi ha els fonaments de la professió. L’ha tingut sempre a mà.

Pastisseria artesana: com indica part del nom, a banda de ser dolç, és un ofici amb art, amb creativitat. L’art de saber perfeccionar i aconseguir no despersonalitzar els productes que vols oferir requereix molta tècnica i l’Esteve considera que són «petits artistes». Per a ell, obrir la bomboneria va ser «el màxim», un exemple que, si L’Esteve i en Quim, contents, a l’obrador vols seguir dins la roda dels pastissers i mantenir-te, has de superar-te contínuament i aprendre. Ara, creu que el mercat ofereix molt dolç, però que no és competència.

No sembla que l’Esteve, quan va obrir, fos conscient que Can Xapa arribaria tan lluny. El nom ve de l’època dels seus avis, que anomenaven així l’edifici perquè jugaven a xapes a la plaça. «Coses d’aquell moment», diu ell. Que les seves delícies hagin arribat a tanta gent d’arreu creu que és cosa de «la bola de neu», el boca-orella i senyal que les coses s’han anat fent bé (i bones!). No oblida que Can Xapa és un equip, no només és feina seva i mèrit seu. Hi treballen en Quim, la Susanna, la Mari, l’Anna, ell, i no oblidem la Montse, que fins fa poc ha estat l’ànima de la botiga.

Fer de pastisser és un ofici i una feina vinculada a les festes assenyalades, la qual cosa implica sacrifici i Part de l’equip que treballa a Can Xapa

29 també moments de tots colors. Però, en el cas de Can Xapa i de l’Esteve, la vocació i la passió pel que fa i per millorar l’han portat a fer-se un nom dins el món de la pastisseria i a ser considerat un del millors pastissers de Catalunya. Perdurant anys i anys, com, malaura- dament, no ha passat amb moltes altres pastisseries que van existir quan ell tot just s’iniciava. Un artista de la pastisseria, un enamorat de la seva feina i també de l’art.

JOSEP MARIA CUBARSÍ

El matrimoni Cubarsí-Vilà a l'antic forn, ubicat on actualment hi ha l'Amarant Reinventar els orígens

L'Amarant és un obrador de pa i pastisseria sense gluten que va néixer el 2015 de la mà de Josep Maria Cubarsí, de Flaçà

Fa cinc o deu anys, en Josep Maria Cubarsí, veí de Flaçà, segurament no s’imaginava que s’acabaria dedicant a la pastisseria, l’ofici del seu pare. I encara menys a les postres per a celíacs. Tot va començar el 2015, quan va néixer l’Amarant, el seu negoci de menjar sense gluten. Està situat al carrer de Sant Josep del poble, just on fa més de quaranta anys hi havia la pastisseria de la seva família. L'antic forn, abans de pedra, ara és l'obrador de l'Amarant.

El pare d’en Josep Maria, que també es deia Josep, era Maria Lluïsa Cubarsí despatxant amb la seva mare fill de Llambilles i ja treballava de flequer quan es va casar amb la seva dona, l’Amàlia Vilà. El 1955, el jove matrimoni va agafar el traspàs de la fleca del poble, coneguda com Can Noguera.

L’ANTIGA FLECA DELS CUBARSÍ

En Josep Maria rememora la flor i nata de la botiga: els negritos, braços de fruites recoberts de xocolata; les sares de pinyons; els canyets amb nata farcida, o unes lioneses allargassades, els palos. Explica que, quan era petit, mai havia vist croissants fins que el seu pare en va fer per primera vegada: «Allò era una novetat. Llavors eren més habituals els xuixos o les sares.» I per Setmana Santa, malgrat que ara ens pot resultar estrany, no se’n feien, de mones, a Can Cubarsí. «Aleshores només hi havia el tortell de Rams», comenta en Josep Maria. Josep Maria Cubarsí i Rosa Puig treballant a l'obrador sense Precisament per aquelles dates el jovent es reunia al gluten forn per preparar els tortells: «Se n’havien de fer molts,

30 «Fins fa poc, en Josep Maria era un aficionat a la cuina i i llavors no hi havia congeladors. Els mai s’hi havia dedicat En Josep Maria ven pans, pas- joves s’ho prenien com una festa i tissos de formatge i de pastanaga, s’hi passaven tota la vigília de Rams.» professionalment. Va mousses i coulants de l’Amarant a Els diumenges a la tarda, la botiga començar elaborant botigues, hotels i restaurants de era molt concorreguda. Es feia ball menjar preparat. Al cap la rodalia. El negoci el porta jun- a Cal Tet, una sala prop de l’actual d’un temps, el seu fill tament amb la Rosa Puig. Si ell es parada de la Sarfa, i a la mitja part els Joan li va recomanar dedica més a la gestió, la Rosa, de nois i noies hi anaven a buscar una Madremanya, és qui més temps dulça (com es continua dient col·lo- especialitzar-se en passa a l’obrador. quialment). productes aptes per a celíacs.» Es tractava d’un negoci familiar TANCANT CERCLES i tothom hi ficava cullerada. En Josep, des de l’obrador, i l’Amàlia, Els pares de la Rosa tenien una venent el pa i la rebosteria. La botiga de queviures i embotits, Can seva filla, la Maria Lluïsa, despatxava els caps de Genís, a Madremanya. Des de petita, ja va començar setmana, i en Josep Maria els dissabtes era l’en- a treballar, despatxar i elaborar. Amb en Josep Maria carregat de fregir els xuixos. Tot i això, confessa tot havien anat junts a l’institut i es van retrobar al cap rient que sempre intentava escapolir-se’n: «L’olor d’uns anys per casualitat. Per capricis del destí, es m’ofenia molt i ho acabava fent una amiga, la Maria, van convertir en companys de feina. Ara creen les que m’ajudava. Encara avui m’ho retreu.» seves receptes a quatre mans.

La història de Can Cubarsí fa un punt i a part el 1975: En Josep Maria explica que, quan es va tornar a en- «Les coses no anaven prou bé i van creure convenient dinsar en el món de la pastisseria, va retrobar les abaixar la persiana. El pare mai més es va tornar a de- olors de la seva infantesa: la de les clares muntades dicar a l’ofici.» En cap cas, tanmateix, seria un punt i la del brioix, la flaire que desprèn la combinació de i final definitiu. En Josep Maria va decidir continuar l’ou amb el sucre… I, sovint, recorda el seu pare. I amb la tradició quaranta anys més tard. es meravella, encara avui, pensant com diantre s’ho feia per treballar sense congelador i tantes hores se- guides per oferir la rebosteria més fresca. PRODUCTES SENSE GLUTEN Mar Camps i Paula Ros Fins fa poc, en Josep Maria era un aficionat a la Fotografies de Martí Navarro cuina i mai s’hi havia dedicat professionalment. Va començar elaborant menjar preparat. Al cap d’un temps, el seu fill Joan li va recomanar especialit- zar-se en productes aptes per a celíacs. I li va fer cas: el 2015 va crear l’Amarant. El nom, de fet, es deu a una llavor lliure de gluten, i etimològicament sig- nifica ‘flor que mai es marceix’. Els començaments, però, tampoc van ser fàcils: «Al principi és dur i tot es basa en la confiança de la gent. S’ha d’intentar convèncer que fas un producte de qualitat i sense gluten i sempre resulta més fàcil vendre quan algú té un familiar o una persona propera amb aquesta intolerància.» A banda d’això, cuinar sense farina de blat implica dedicació i paciència: «Calen moltes hores de proves. Les farines per a celíacs funcionen diferent i s’ha de crear de nou cada recepta. N’hi ha que no surten bé i que, directament, les has de llençar.» En Josep Maria se sorprèn, encara ara, pensant com treba- llava el seu pare sense congeladors

31 ABANS DE LA LLERA RECORDS DE BORDILS Banc de Memòria Digital de Bordils Us convidem a entrar i remenar entre els petits fragments de la nostra història http://bmdbordils.cat/

El 18 de febrer, al casal del poble, es va presentar la enciar els més petits, i els no tan petits també, de la ri- web del Banc de Memòria Digital de Bordils. Aquest quesa i la importància de la història del nostre poble. projecte és fruit de la inquietud d’uns quants veïns i veïnes de Bordils que vam creure en la necessitat En el Banc de Memòria Digital de Bordils, qualsevol d’enregistrar la memòria col·lectiva del poble i crear persona interessada hi pot aportar el seu granet de un espai on poder consultar aquesta informació, sorra, només cal que es posi en contacte amb no- que és patrimoni de tots i totes. L’objectiu principal saltres a través del formulari de contacte. Recollim els és crear un banc digital durador i d’ampli abast. materials, els digitalitzem i els retornem. Poden ser:

En aquesta web s’hi pot trobar diferent material re- • RECORDS: vivències de persones del poble o re- lacionat amb la vida del poble i la seva gent. La nave- lacionades amb la història de Bordils. gació a través dels continguts és senzilla i intuïtiva. Podeu fer-hi cerques per paraules, per temàtiques, • FOTOGRAFIES: imatges antigues i no tan antigues per anys, per tipus de material, per col·leccions… del poble, de persones, d’activitats i esdeveni- ments que s’han dut a terme al llarg dels anys… Tot plegat es tracta d’una petita aportació a la tasca que s’està fent arreu del país per recuperar i divulgar • GRAVACIONS: filmacions referents a Bordils. el nostre passat col·lectiu i lluitar contra l’oblit; una tasca sens dubte imprescindible que compta amb la • PAPERS: documentació relacionada amb Bordils, memòria com a eina fonamental i que pot esdevenir fulls parroquials, articles en revistes, cartells de repre- un tresor per a les futures generacions. Es vol consci- sentacions teatrals, programes de festes majors…

Banc de Memòria Digital de Bordils

3232 ABANS DE LA LLERA QUAN ELS PAGESOS EREN UNA GRAN FAMÍLIA

Germans de blat (i 2) ELS LLIBRES DE CAIXA DE LA GERMANDAT DE PAGESOS DE SANT JOAN DE MOLLET REGIS- TREN L'ACTIVITAT ECONÒMICA D'UNA SOCIETAT QUE VA SUPERAR EL MIG SEGLE DE VIDA

Quan el número anterior de La Llera del El primer llibre de caixa està encapçalat per una Ter ja era a impremta, van aparèixer a data, 8 de maig de 1922, i un text: «Libro de caja compuesto de ciento cincuenta foleos que la Her- l’Ajuntament vell de Mollet, a l’interior mandad de San Abdón y San Sanen domiciliada d’un bagul, materials que havien estat en San Juan de Mollet destina para su contabi- lidad». Dels 149 folis dobles de què consta, només de la Germandat de pagesos del poble: se’n van emplenar 33. El llibre salta del febrer del el pendó, dues caixes de fusta buides 1927 al gener del 1941 i continua a partir d’aquí, –la caixa de fons del clavari, amb tres sense interrupció, fins al 1964. Aquell exercici va acabar amb un saldo positiu de 4.425,60 pessetes. panys i les claus corresponents, i una altra on es devia guardar documentació La primera entrada, del mes de juny del 1922, cor- respon a les dues mensualitats dels setanta-dos escrita–, dos llibres de caixa, un llibre germans –els noms es van registrar a la llibreta major i una llibreta del clavari o tresorer. del clavari, de la qual parlaré més endavant. A les En aquest article repassem el contingut pàgines corresponents al «Debe» dels primers anys s’hi anoten els noms dels nous socis, les d’aquests documents i completem, així, quotes extraordinàries que servien per eixugar l’aproximació a una entitat que va ser les despeses de la festa i les multes a socis que havien contravingut algun dels articles dels es- necessària mentre hi va haver –amb tatuts. Pel que fa a l’«Haber», hi consten bàsi- més o menys tros– un pagès a cada casa cament les despeses de «socorro de primera y

33 segunda clase», els pagaments fets a l’orquestra i el cost dels sepelis, de les funcions religioses, dels impresos, dels segells, dels talonaris i d’altre ma- terial fungible. Si fins al 1927 documentem nom- broses multes a germans que havien faltat als articles 8 (assistència a les juntes generals, amb una trentena de casos) i 20 (assistència a l’ofici re- ligiós, amb dos casos), a partir del 1941 ja no en trobem cap més.

El 26 de desembre de 1950 es registra el primer pagament a la Federación de Mutualidades de Ca- taluña. Les despeses del metge, que no consten a les entrades del període 1922-1927, són de 25 pessetes anuals entre 1941 i 1960. El 1962 es van pagar 75 pessetes pels serveis mèdics correspo- nents a aquell any i a l’anterior, i el 1963 el cost anual ja va ser de 50 pessetes.

El segon llibre de caixa té arrencats els folis 1-18. El primer foli escrit, el 19, correspon a l’any 1967. El saldo era aleshores de 6.406,75 pessetes. El metge encara costava 50 pessetes. El 1968 es van pagar 3.658 pessetes per 212 insígnies. L’últim foli escrit, el 24, correspon al 1971. Durant aquells cinc anys, els beneficis van oscil·lar entre les 536,70 i les 1.644,20 pessetes. Si la Germandat encara va estar activa uns quants anys més, no hem trobat documentació que ho confirmi. No es pot descartar que hi hagués encara una última llibreta de caixa i que aquesta s’hagués hagut de lliurar en dissoldre’s la societat.

El llibre major ens permet documentar l’activitat del període 1927-1940. Aquest llibre repeteix la informació dels anys 1922-1927 –tal com la trobem en el llibre de caixa, amb alguna modi- ficació lleu– i continua a partir d’aquí. Al juliol del 1927 registra encara una sanció per a cinc germans que havien desobeït l’article 8 (no n’hi haurà cap més) i el 1931 s’anota l’entrada de quatre nous germans (tampoc no se’n registraran, en endavant, gaires més). Al setembre del 1940 es van pagar 80 pessetes «por la legalasion de la hermedad». El pagament de 25 pessetes al metge es va fer com a mínim a partir del 1927: «Por hacer las bajas y altas de los enfermos durante todo el año al medico D. Esteban Pujol.» El 1924 només s’havien hagut de destinar sis pessetes a aquest concepte.

3434 El 1927 es van pagar 165 pessetes a l’orquestra van ser 80 més 54 per la manutenció, i un any (no se’n diu el nom) que actuà a la festa de la Ger- després, 105 més 70. Els anys 1925-1931 i 1933 mandat i 29 pessetes per la funció religiosa. Al es van registrar vuit pagaments idèntics de 165 setembre del 1930 es van abonar 14 pessetes per pessetes, mentre que el 1932 van ser només 100. «2 hachas». Al setembre del 1931 es van pagar El 1941 la despesa ja va ser de 200 pessetes. Entre 275 pessetes «por un estandarte» i, al desembre 1943 i 1960 es va fer constar, amb ben poques d’aquell mateix any, 29,50 «por la caja del hestan- excepcions, un sol pagament «Por la fiesta de la darte». El llibre major reprodueix la informació hermandad», que devia incloure la contractació del primer llibre de caixa per al període 1941- de l’orquestra, la manutenció dels músics i el 1950, salta fins al 1960 i a partir d’aquí repeteix servei religiós. L’ofici va representar sempre una –amb petites variants– la informació fins al foli despesa menuda: entre les 27 pessetes del 1922 i 48, corresponent al 1964. Tota la resta va quedar les 45 del 1963. en blanc. El 1947 la quantitat destinada a la festa de la Ger- Tal com vam explicar a l’article anterior, l’objectiu mandat ja va pujar a 900 pessetes, i per primer principal de la Germandat era socórrer els seus cop es va haver de fer front a les despeses del membres en cas de malaltia o destret. Una part permís, que cada vegada serien més elevades: si dels beneficis, però, es destinava a la festa anual, el 1950 representaven 258,50 pessetes, el 1960 ja que se celebrava al mes de setembre amb molt eren 629,40. El 1962 es va fer constar per primer de lluïment. Els dos llibres de caixa i el llibre major cop el nom de l’orquestra contractada: la Principal registren de manera puntual –llevat dels períodes de Llagostera. Aquell any es van pagar 4.680 pes- 1934-1940 i 1967-1971 i dels anys 1961 i 1964– setes a l’orquestra i la manutenció dels músics va la quantitat destinada a contractar l’orquestra, i costar 1.560 pessetes més; els permisos van pujar sovint també les despeses de manutenció dels a 596,50 pessetes: 462,50 en concepte de drets músics. El 1922 es van pagar 77 pessetes. El 1923 d’autor, 109 per al Govern Civil i 25 per a Infor-

3535 mación y Turismo. Bona part d’aquest dispendi es San Juan de Mollet», i en lletra més petita, el nom recuperava amb les entrades al concert i al ball: «M. Batlle» i les dates «(1940-1943)». el 1962, per posar un exemple, es van ingressar 3.480 pessetes per «116 entradas de caballero En aquesta documentació, probablement parcial a 30 ptas», 510 pessetes per «102 entradas de i plena de llacunes, hi batega una germandat que señora a 5 ptas» i 240 pessetes per «16 [entradas els veïns més grans de Mollet encara recorden de] noche de caballero a 15 pts». amb una barreja de nostàlgia i orgull.

Finalment, la llibreta del clavari, sense foliar, David Guixeras conté diverses llistes de germans, sense datar o datades (el 1933, per exemple, hi havia 75 socis, tres més que el 1922 però quinze menys que el 1927), i notes de socors, ingressos i despeses que semblen transcripcions en brut de les dades que després es passarien als llibres de caixa. Hi ha també, barrejades amb el text, diverses sumes i restes. La llibreta es va escriure amb tinta negra, blava i vermella i no va amoïnar gens la qua- litat lingüística del text («hatchas», «horqesta», «ermano», etc.). Les últimes anotacions són del 1944. A la guarda anterior s’hi va escriure el nom «Carmelo Cundom», el topònim «Mollet de Ter» i la data «1 de enero de 1932». Tota aquesta in- formació es va cancel·lar. En el full de respecte hi consten, en lletra gran, «Libreta del Clavero de

3636 PENSAMENTS XAVIER CORTADELLAS Els brams de la séquia Vinyals

Durant massa temps, només vaig rela- La mar brama, com cantava en Raimon i com han dit abans i després que ell molts altres poetes. cionar la paraula bram amb el crit dels Si són bons, els poetes arriben a la gent parlant burros. «Brams d’ase no arriben al cel», d’una altra manera. Buscant imatges, essent més deia el meu pare. Com tanta altra gent, exactes, trobant a cada paraula un sentit que ens sorprèn. La seva arma és la llengua i les llengües, jo també sabia, és clar, que diem que com sabem també tots, s’aprenen a poc a poc. les criatures bramen quan ploren molt. Potser ja no sabem tant, però que es desaprenen també molt de pressa. D’aquí, doncs, aquest O més aviat hauria hagut d’escriure que català trist, pobre, de rebaixes, anèmic, canyiula ho dèiem, perquè avui, quan una cria- que anem parlant entre tots. No és cap consol tura brama, el que sento és molta gent saber que això també passa als parlants de qualsevol altra llengua. Sí, als espanyols també que diu que aquella criatura plora molt els passa.

Séquia Vinyals a la zona del pla de Suardell, vista des de la rescolsa de can Riera. Any 2012. Fotografia del Banc de Memòria Digital de Bordils

3737 «Van haver de passar molts anys, però abans Per a mi, en tot cas, la paraula bram no sabés que, quan l’aigua arriba al pla de Celrà i va entrar a la gran república de les corre uns quants quilòmetres a cel paraules als setze anys, el dia que a l’Empordà i a obert. vaig llegir Solitud, de Víctor Català. la Garrotxa, un En comença a parlar en el capítol 3, bramador és En els bramadors aturaven -o quan el pastor fa conèixer els vol- també un ‘forat aturen- l’aigua, esperaven que el tants de l’ermita a la Mila. amb tapadora nivell pugés i, per tant, esperaven que l’aigua botís i, un cop n’havien —Cap a on anem, pastor? — situat prop de la acumulat prou, la desviaven cap a preguntà la dona. resclosa del molí, recs molt més secundaris. per on s’avia —Al Bram, ermitana. l’aigua’. » Fa ben poc, l’amic Xevi Jou em va convidar a Bordils a participar en El rumball llunyer que la la presentació del Banc de Me- Mila havia sentit durant tota mòria Digital de Bordils. Natu- la nit penetrar en sa cambra ralment, abans vaig estar unes anava acostant-se-li ràpidament, esmor- quantes hores mirant-lo. És ben fàcil. L’han penjat teint les rialles del nen i els lladrucs del a la xarxa. De debò que val molt la pena. Si el gos… tinguessin tots els altres pobles! Gràcies a unes fotos que hi han posat, he sabut que amb els bra- La Mila sent cada cop més la fressa del Bram, «com madors també s’emplenaven els safaretjos. una fera engabiada que es volgués escapar.» A Bordils, n’hi havia hagut un al safareig de la Quan hi arriben, en Baldiret, el nen que els ha Canova i un altre, al de Can Piano. Segur que n’hi acompanyat, para de riure. La dona sent «una havia o que n’hi ha encara molts més. I a molts alenada de febre que li abrusava les entranyes.» altres llocs.

Té el Bram als seus peus. Aturaven l’aigua, esperaven també que el corrent botís i l’aconduïen al punt on volien. Fosca, gebror i humitat omplien una pre- gonesa, una bauma gratada en la mun- En els bramadors, doncs, passava el mateix que tanya. Al fons d’aquesta bauma i a tres ens ha passat a molts catalans en el segon de- metres del sòl, hi havia un esvoranc… i cenni del segle XX. No vull pas dir, és clar, que fos d’aquell esvoranc en queia un raig d’argent l’objectiu que perseguien aquells que encara ens fos… manen.

—Quina aigua més clara! —exclamà amb El cas és, però que han anat aturant tot el que goig la Mila. no els ha convingut amb la seva Constitució i els seus jutges. La democràcia inclosa. I el resultat és Van haver de passar molts anys, però abans no que han botit ben botida la majoria democràtica sabés que, a l’Empordà i a la Garrotxa, un bra- dels catalans i que avui tenim una força que no mador és també un ‘forat amb tapadora situat havíem tingut mai. Només ens falta creure’ns-ho prop de la resclosa del molí, per on s’avia l’aigua’. i avançar units. I vaig haver d’estar encara uns quants anys més fent classes a l’institut de Celrà abans de sentir a Endavant, doncs. Ha arribat l’hora. I, com diuen dir per primer cop que la séquia Vinyals és o era els de Star Wars, que la força ens acompanyi. plena de bramadors. Xavier Cortadellas El primer -si més no, el primer bramador de què vaig sentir a parlar- deu ser encara al final del Congost, en el segon tram de la séquia Vinyals,

38 PENSAMENTS FRANCESC PRAT I FIGUERAS L'abadessa que s'enyora de la vida

xades formant la paret, l’ambient, tot és com una pintura De tant en tant dels llibres d’hores medievals o del Renaixement. Els porcs mengen aglans, els xais pasturen, les gallines pico- se’m bada una cortina tegen l’herba; el pagès, vestit amb la camisa llarga fins a l’infinit els genolls, les calces i botes de pell, feineja entre bocois i semals, sembla que ja tingui el vi novell embotat, tot fa F.P.F. una olor dolça i morada. Els bous descansen a l’estable. Les arades dins el porxo; estintolades a la paret, les ba- toies, les forques i tràmecs. Tinc una sensació com de Les hores volen. Travesso la riera de Palagret, vull ar- viure un encanteri perquè estic tan embadalit que miro ribar al cementiri de Juià. Com passa molt de tant en descaradament des de sobre de la paret de solidesa me- tant quan creues un corrent d’aigua, tinc la sensació dieval, però ni el gos ni les oques em borden. d’una cortina d’aire que s’obre; i ja arribant al forn de calç de can Gich, em trobo treballant un home ferreny. Tot em sedueix, els penjolls vermells dels aritjols, la Per allí fora hi ha pilons de pedres trencades amb una transparència de la llum. Continuo ràpid cap a Sant massa que jo no podria aixecar. El lloc té la fortalesa Joan Salerm. Em rep l’abadessa. Té ganes de parlar grandiosa de la vida al segle XIX. M’ensenya la qualitat i ens asseiem al pedrís. «M’enyoro de Peralada –em del producte blanc, dens, capaç de lligar durant segles comenta- Mira, fa dos dies que van acabar d’esculpir les pedres dels masos. Em diu que aquests dies també l’escut sobre aquesta pedra; m’ajuda a recordar els de treballen a les bòbiles de més amunt. Ens acomiadem casa». Elogio la bellesa de l’escut dels Rocabertí i dels i vaig pujant. Des de lluny veig dos rajolers feinejant, baixos relleus del brocal del pou. Ella me’ls comenta. I barregen una palada d’argila blanca per dues de ver- després diu: «Ens cal l’atracció, admirar i ser acollits. Ne- mella. Sota un cobert tenen una estiba de feixines del cessitem la profunditat de les habitacions, de l’església, sotabosc que fa olor de brucs, llentiscle, aladerns. Em del cos femení per fer com el gra de blat o com la gla. Jo comenten que si hi vull tornar a l’hivern podré veure la brodo i brodo tot el dia, reso perquè m’han prohibit el distribució dels rajols crus quan s’enfornen i les com- fruit de l’arbre de la vida, fecundar el plaer que té el meu plicades formes de la bardissa de dalt perquè el tiratge cos per poder donar a un fill la naturalesa humana». La del foc vagi bé. Però el més especial són els tres dies miro; i conclou: «Vés, de pressa cap a llevant. Continua que dura la cuita. «Primer –m’expliquen- escalfem el perquè tot és molt efímer». Ha plogut molt bé aquest forn poc a poc perquè sinó els rajols s’esquerdarien. inici de tardor. S’han esponjat les molses, hi ha cualbres Distribuïm mig feix per tot arreu i tapem la boca uns llores, vermelles, bolets de soca, algun reig, farineres. minuts. A mesura que passen les hores anem posant Tinc el desig d’anar cap a l’oest on els torrents que van més feixines, fins a vuit a cada tirada al tercer dia. a Palagret poden ser plens de trompetes molt grosses, Sabem que l’obra es cuita quan és gairebé blanc el fum carnoses, estrafetes, tan barroques que si Zurbarán que surt per sobre l’argila amb què hem tapat el forn. les hagués vist n’hauria pintat a les seves naturaleses Aleshores el vermell i la força del foc està al màxim. Si mortes. Però el cap em dona voltes, somnio, i continuo ho veus, pot ser que no oblidis mai. Després tots els cap al cementiri d’en Rafael Masó. Passo per davant de tiratges empastats i deixem refredar durant uns dies.» can Suardell, pel barri de can Nadal i arribo al lloc dol- çament caritatiu, blanc de calç. La bellesa i profunditat M’afanyo, tinc por que s’acabi aquest passeig tan ple de de l’entorn em desperta. Miro, admiro i retorno. L’aire sorpreses. Entre romaní florit (deu ser una Mare de Déu), ple de llum fecunda el passat i el neteja. arribo al Bosc Tancat. Les roques gegantines ben encai- Francesc Prat i Figueras

39 PENSAMENTS JOSEP MARIA UYÀ Eiffel Sembla que a Flaçà tenen una peça d’art a l’aire lliure i ningú la va a visitar.

Eiffel va venir a Girona el 1876, en ocasió de la modern on l’art resideix en l’edifici, i no en la poca creació del tren, i li van encarregar vuit ponts, cinc cosa que s’hi pot veure a dins. Walter Benjamin ja dels quals per al ferrocarril. Dos eren a Girona, i un va sentenciar l’obra d’art quan pot ser reproduïda va anar a parar a Palamós. Del de Flaçà, no en diré infinitament. O, més ben dit, el que és art és repro- res que no pugueu llegir al reportatge que du la re- duir-la infinitament. Les avantguardes van acabar vista. Del que vull parlar és d’art modern, encara que fracassant totes perquè qualsevol avantguarda, per l’obra pràctica d’un enginyer francès del segle XIX a ser-ho, ho ha de ser sempre, i no pot envellir. I avui poca gent se li acut pensar que és art modern, de la dia no hi ha res més repetit i innocu per a la societat mateixa manera que del disseny del nostre mòbil o que un artista avantguardista. El TGV o la tablet són ordinador tampoc en diem art, i ho és, i molt. Potser art autèntic d’ara, perquè a més a més representen no en el sentit tradicional del que comunament el que són, la cosa pràctica, útil, i que dona diners. Si s’entén per art, però sí en el sentit de peça repre- tot Egipte es troba en una piràmide, i tot Grècia en sentativa d’una civilització, que és la nostra, la mo- el Partenó, tots nosaltres estem en el pont Eiffel, o derna. La torre Eiffel de París és un símbol, i ho és en una cadena robòtica d’assemblatge de cotxes, o perquè és una demostració de poder. I qui demostra en una llauna de Coca-Cola. Així que a Flaçà haurien aquest poder és la nova societat burgesa industrial de netejar els voltants del pont, posar-hi una caseta i tecnològica. Marcel Duchamp ho va tenir molt clar amb fotos de la seva construcció, un bar i un mi- quan el 1917 va enviar un urinari per a l’exposició rador per veure’l sencer mentre el sol es pon. Tres- del Saló dels Independents de Nova York. Duchamp cents un metres de ferro ben posat, per on passa el havia endevinat que Eiffel, i tots els «Eiffels», havien nostre tren cada dia, ens representen. A Celrà van guanyat la partida a l’art tradicional, fet per les mans fer molt bé recuperant la Fàbrica Pagans. I posant-hi d’un creador imitant la natura. Duchamp ja havia vida. L’art formal, de l’artista, que encara es fa, és descompost la imatge en el Nu baixant l’escala núm. només una reminiscència. Decoració. Una altra cosa 2, a París, i havia començat a fer El gran vidre, una és que això ens pugui satisfer més o menys. obra sobre vidre que contenia un discurs metafísic, lluny de qualsevol idea pictòrica, molt més enllà Josep Maria Uyà del cubisme que ell havia descobert i l’art abstracte posterior. Ell catalogà l’urinari com un ready-made, o ‘art trobat’. És a dir, l’art modern eren els objectes que feien les fàbriques i la tecnologia, que era allò que representava totalment l’època. L’art pictòric, retinià, en deia ell, havia mort. De fet, un cop acabat El gran vidre (actualment al Museu d’Art de Filadèlfia) i després de fer una quants ready-made més, com la roda de bicicleta sobre un tamboret o la caixa on va deixar caure un fil, Duchamp va abandonar l’art i la creació i va passar llargues temporades a Cadaqués jugant a escacs al bar Melitón. El seu silenci és un dels testimonis més importants de l’art modern. Ara mateix, Manhattan és una obra d’art a cel obert. El gratacel és el símbol del que som, i no hi ha ciutat que s’ho valgui que no tingui els seus gratacels, la seva estació de tren o el seu propi edifici d’art

40 RETRAT DE L'ARTISTA TXELL FAXEDAS. ACTRIU I MESTRA «Encara no sé què seré quan sigui gran»

Espontània, divertida, imaginativa, Filla de pare rajoler -de jove- i conserge -de més gran- i de mare mestressa de casa, va néixer ara fa creativa, actriu, amiga, mare, pro- quaranta-un anys a Fornells de la Selva, on es va fessora, directora… Hi ha un munt iniciar en el món del teatre a través d’una extra- de paraules que defineixen la Txell escolar. Aquella activitat la va captar fins al punt que als disset anys començà els seus estudis de Faxedas! Resideix a Sant Joan de teatre a l’escola El Galliner de Girona. Allà hi aprèn Mollet des de fa vint anys, a la cone- l’ofici i hi inicia la seva tasca professional. Arriba un moment que Girona li queda petit i la Txell de- guda casa del Músic, i ha dedicat cideix anar a Barcelona durant dos anys per am- tota la seva vida professional al món pliar la seva formació, conèixer altres maneres de del teatre fer i relacionar-se amb gent nova. La primera companyia de teatre que va formar, juntament amb altres companyes d’El Galliner, va ser El Vestidor. Aquesta va ser una etapa que li permeté ampliar els seus coneixements sobre

La Txell Faxedas. Fotografia de Jordi Roca

4141 «Era una actuació molt difícil. El públic era l’escenari: des d’esdeveniments complicat i era un La companyia va néixer amb l’es- i representacions teatrals fins a pectacle familiar L’euro ja és aquí, casaments, en els quals feien de tipus d’acte que un encàrrec de la llavors Fundació cambreres falses durant tota la no havíem fet Caixa de Girona a la Fontana d’Or. A cerimònia. mai. Però es van partir d’aquí, la companyia va anar alinear els astres i creixent i des del 2011 té un equip La primera obra de teatre en què tot va sortir rodó.» estable format per cinc membres. va participar va ser Fuga d’idees, Els podem veure a les biblioteques amb la qual va aconseguir fer explicant contes, en espectacles moltes representacions i portar-la de petit format i en visites guiades als instituts. Amb la companyia teatralitzades, com a Platja d’Aro B612 va fer la seva primera direcció a l’estiu, explicant les llegendes teatral, una obra sobre el Petit Príncep. Aquest va de Girona al Barri Vell, en la visita al Museu de la ser l’embrió de La Minúscula, la seva companyia Mediterrània de Torroella de Montgrí, o amb el actual, i a partir d’aquí va començar a dirigir projecte a les escoles «Sigues tu. Contes per la grups de teatre amateurs. igualtat», de Dipsalut, de la Diputació de Girona.

A la Txell li agraden els reptes i, a banda d’actuar Per a adults, els podeu veure pels escenaris i dirigir, també ha dedicat gran part de la seva de Girona representant Rock & love, una obra vida professional a ensenyar teatre com a extra- d’humor que parla sobre l’amor i que neix com la escolar a les escoles, però sobretot a El Galliner, tercera part de la trilogia que va començar amb on fa classes des de l’any 2000. Fa uns deu anys va Els fruits de la passió i va continuar amb Top ten voler obrir-se i explorar nous camins i va decidir (les deu frases que mai has de fer servir per acabar créixer en la seva tasca com a educadora, primer amb una relació). Segons la Txell, els projectes estudiant el cicle d’Educació Infantil i després per a adults serveixen a la companyia per gaudir el grau de Mestre de Primària especialitzada en i compartir amb els companys, és el moment de Arts Visuals i Plàstiques. I des de fa uns mesos donar-ho tot! Amb La Minúscula actuen per tot combina les actuacions, les classes a El Galliner i Catalunya i Andorra, sobretot en biblioteques, la docència a l’Escola d’Adults de Palafrugell. centres cívics i escoles.

Una de les parts de la seva feina que més gaudeix Amb tants anys de trajectòria, la Txell ha recollit és la seva tasca de contacontes: li agrada aquell un grapat de moments. Un dels moments més moment de màgia que es crea amb els nens quan especials que recorda sobre l’escenari és la pre- explica un conte. sentació als escriptors per Sant Jordi, a Figueres, l’any 2015: «Era una actuació molt difícil. El públic era complicat i era un tipus d’acte que no havíem LA MINÚSCULA fet mai. Però es van alinear els astres i tot va sortir rodó.»

És la companyia que la Txell dirigeix actualment, Diu que encara no sap què serà quan sigui gran, amb seu entre Sant Joan de Mollet i Fornells de però sí que les coses més boniques per fer sobre la Selva. Una gran part de les produccions en les un escenari encara han d’arribar. quals treballen està dedicada al públic familiar, encara que també fan produccions per a adults. Anna Presas

42 REPORTATGE LA BAIXADA DEL TER

III Baixada del Ter. Sortida de les barques a Celrà «Els malalts del riu» i la famosa Baixada del Ter

Fa molts anys, al mes de maig, s’or- És dijous a la tarda i quatre Xarucs ens esperen per passar una bona estona. Els trobem xerrant, rient i ganitzava la Baixada del Ter, un dia recordant el que tot seguit volem explicar-vos. Estan festiu en què el més important era contents i tenen ganes de reviure tot el que van fer, dur un artefacte flotant sense motor, el que van organitzar i totes les bones estones que van passar. Però qui eren i qui són els Xarucs? pujar-hi al damunt i baixar riu avall. Amb disfressa inclosa, si volies. La Al voltant dels anys noranta, exjugadors de l’Handbol Bordils van decidir retrobar-se perquè Baixada del Ter era una festa que trobaven a faltar el seu esport. La trobada era set- durant anys va ser de les més estima- manal, per continuar jugant a handbol, però també des pels pobles del voltant de la llera ho va ser per no perdre l’amistat i el bon rotllo que hi havia en aquella colla. Dels partits entre setmana, del Ter i pels Xarucs, que van ser els en van sortir els sopars de cada primer divendres de encarregats d’organitzar-ho mes, on hi hauria tertúlia amb un conferenciant, un bon àpat i una bona sobretaula. El primer divendres

43 de cada mes es va convertir en una tradició i, d’aquí, en van sortir moltes altres coses, entre les quals els seus peculiars estatuts.

Com a bona associació, els Xarucs van escriure i constituir els seus estatuts. En Xevi Jou els té guardats i ens els ensenya: «Article segon: la finalitat de l’Associació Xarucs és la de fomentar l’amistat i la solidaritat entre l’espècie; saber gaudir del lleure sense que la natura en surti malparada; protegir i estimar el nostre patrimoni artístic i natural; esti- mular la cultura amb visites, col·loquis, tertúlies ‘d’havent sopat’ i altres activitats propenses a crear un clima propici per a l’enriquiment personal i col· IV Baixada del Ter. Sortida de les barques i participants amb la samarreta d’aquell any lectiu. Així mateix, sempre que calgui estarem dis- posats a posar-nos els pantalons curts d’esport per celebrar encontres amistosos i anar darrere d’una pilota com aquell que és boig, o fer qualsevol acti- vitat ludicoesportiva.» Aquest n’és només un, però n’hi ha un grapat que fan riure, i cal destacar-ne el primer: «L’Associació de Xarucs de Bordils està oberta a tothom. Per ésser-ne membre només cal: a) Ser un terrícola de l’espècie anomenada humana dels que produeixen espermatozous.»

El General, en Josep Pou, ens explica l’origen de crear l’associació: «Vam anar a Donosti amb en Xi- berta, amb una associació de veterans de l’handbol. Ens van convidar a sopar i només hi havia homes. Ens va sorprendre el bon ambient que tenien tan sols amb un bon sopar i un retrobament, i a partir d’aquí podem dir que va començar a néixer la idea IV Baixada del Ter. Sortida a Celrà de les barques, una darrera dels Xarucs.» l’altra Els Xarucs eren i són uns apassionats del riu, de la natura i de tot el que envolta la llera del Ter. Eren molts, fins a més de quaranta en algun sopar, i per això van decidir començar a organitzar altres ac- tivitats: sortides culturals a museus, excursions, xerrades, esquiades…, i pel seu aniversari (al mes d’abril) sempre portaven qui van considerar i ano- menar Dr. Honoris Causa, el cineasta Tomàs Mallol, a qui fins i tot van dedicar una cançó. Mallol va ser i és per als Xarucs el seu referent.

LA BAIXADA DEL TER

La Baixada del Ter, com el mateix nom indica, es tractava d’una baixada amb barques i artefactes, IV Baixada del Ter. La princesa del Ter, la barca dels Xarucs prèviament avituallats, pel riu Ter. Tot va començar

44 l’any 1992, després que una colla «El recorregut variava cada any, d’amics anés a penjar una pancarta però, més o menys, sempre sortíem de la Sardinada del poble de Bordils passat el Congost, on hi ha el pou al Congost. Des d’allà –el Congost– de l’aigua de Celrà, fins a la resclosa es podia observar el riu a la perfecció d’en Vinyals», diu en Martí Torras. La i justament aquell any (1992) el riu ruta baixant pel Ter tenia una durada baixava molt ple, «feia goig», segons d’aproximadament quatre hores, ja en Xevi Jou. Va ser allà, doncs, on va que depenent del cabal del riu alguns sorgir la «proposta» d’agafar quatre anys «semblava l’Amazones, un món pneumàtics i inflables i baixar-lo amb Escut dels Xarucs paral·lel», afirmen els Xarucs. «Havíem la colla d’amics. de senyalitzar els camins perquè tothom que ens vingués a veure no La cosa va anar a més, fins que l’any 1994 van de- es perdés», diu en Josep Gallardo, que conserva un cidir «obrir les portes del riu» i fer una activitat que grapat de fotografies de totes les Baixades del Ter no sols pogués gaudir un grup d’amics, sinó tot el que van organitzar. poble de Bordils i rodalia. Va ser d’aquesta manera com la Baixada del Ter es va convertir, amb el pas Mirant la gairebé desena d’àlbums de fotografies dels anys, en una activitat molt esperada i valuosa que ha portat en Gallardo, entre tots al·lucinem amb per als habitants de Bordils. «Ens estimàvem molt el la quantitat de barques que algun any va arribar a Riu», i això es notava perquè «ens movia la il·lusió» baixar. «Hi va haver un any que hi havia més de 250 en totes les coses que fèiem. De fet, amb alguns participants, una bogeria», recorden tots plegats. Xarucs i tothom qui volgués feien una acampada No calia fer-ne gaire difusió, perquè des del primer el dia abans a la llera del riu. Els participants i les any tothom ja esperava el tercer cap de setmana de seves andròmines pagaven una petita inscripció i maig per inscriure’s. La Baixada del Ter es va con- podien acampar la nit abans i sopar a la llera del riu, vertir en una festa anual, i els dies previs les famílies a l’alçada de Celrà, per així el diumenge, a primera i les colles d’amics es trobaven a les tardes i els caps hora, pujar-hi i començar el descens. de setmana per dur a terme la seva andròmina o millorar la de l’any anterior, escollir nom i disfressa: les Panteres Roses del Ter, els crancs del Ter, l’Orgull de

V Baixada del Ter. Gent que s’apropava a veure les barques i els participants a mig recorregut

4545 l’Home, Sirenes del Ter, les Nimfes del Ter… Els Xarucs la col·laboració d’empreses del poble, com Girona baixaven amb les famoses barques anomenades La Fruits o Càrniques Juià, i d’altres entitats. reina del Ter, molt resistent i molt difícil d’enfonsar, i La princesa del Ter, que eren dissenyades i muntades Donarien el que fos per reviure aquells moments, al taller del Gran Xaruc, en Martí Torras, el Ferrer, que per tornar a crear La reina del Ter i La princesa del era el centre neuràlgic de la construcció dels arte- Ter, per enfilar-s’hi i baixar riu avall. La Baixada del factes i el punt de trobada. Ter va posar punt final l’any 2002. «La responsabi- litat perquè tot sortís bé i no hi hagués accidents va «Els artefactes flotants i sense motor» que requeria créixer molt, i amb el temps les coses han canviat el cartell per participar-hi eren diversos: es van re- molt. No ens podíem arriscar que passés alguna cuperar uns patins de platja vells i hi van col·locar cosa amb tants participants.» Aquest va ser el motiu bancs a sobre. Aquestes eren les barques de les perquè es deixés d’organitzar, un fet que molta gent Nimfes del Ter i les Sirenes del Ter, i una tercera va sentir, perquè, realment, qui hi havia participat pintada amb la senyera i la bandera blaugrana. ho recorda com una gran experiència. Altres agafaven quatre pneumàtics i fustes i es feien el seu bot per baixar el riu, alguns amb piragua, Els Xarucs continuen donant guerra. Encara queden o amb bidons enormes creaven una plataforma per sopar, per fer xerrades i per retrobar-se diverses flotant. Gent de totes les edats hi participava. vegades l’any. Continuen recordant el seu Dr. Ho- noris Causa, canten les cançons que van escriure El gran èxit de totes les baixades va ser gràcies a la i miren les fotografies amb un gran somriure, i implicació i il·lusió que els Xarucs tenien per aquesta somien que algun dia es torni a organitzar una jornada, però tots mencionen que amics i veïns jornada així, que no només ells viurien amb il·lusió també eren còmplices que tot funcionés. El que i gaudirien, sinó que un grapat de gent que encara els deixava el camp per acampar, el desbrossava avui recorda què era la Baixada del Ter també hi tor- dies abans; a qui tenia el tractor per marcar el camí naria a participar. i després recollir les barques, no calia ni dir-li, re- corden, i després tot quedava net. També rebien Pere Martín i Lia Pou Fotografies cedides per Josep Gallardo

Cartell de la V Baixada del Ter

4646 Edita: ASSOCIACIÓ CULTURAL LA LLERA Ctra. de Juià, 48 - 17460 CELRÀ Telèfons: 972 49 20 01

FACEBOOK: La Llera del Ter TWITTER: @lalleradelter_ INSTAGRAM: lallerarevista

CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Barrera Coll Eduard Baulida Estadella Mar Camps Mora Carme Congost Escura David Guixeras Olivet Xevi Jou Viola Pere Martín Sánchez Mar Masfarré Irazola Lia Pou Brugué Pitu Pujol Vila Anna Presas Quintana Paula Ros Congost Eloi Sánchez Palau Telm Terradas Artigas Miquel Terradez Valmaña

COORDINACIÓ: Lia Pou Brugué

COL·LABORADORS: Xavier Cortadellas Gratacós Francesc Prat Figueras Josep Maria Uyà Puigmartí

FOTOGRAFIA PROFESSIONAL: Martí Navarro Molina

CORRECCIÓ: Anna Roig

DISSENY: Xavier Fontané

IMPRESSIÓ: Impremta Monserrat

DIPÒSIT LEGAL: GI-737-96

47 Fotografia de Martí Navarro