L’Escudella Revista d’Història i Cultura. Núm. 3. Hivern 2012

El cant de la Sibil·la

1 L’Escudella. Revista d’Història i Cultura Any I. Núm. 3. Hivern 2012

Edita: Associació Cultural La Goleta Director: Joan Iborra Consell de redacció: Rafael Campos, Joan Iborra, Antoni Martí, José Luis Planes Imatges portada: Arxiu Goleta Fotografies revista: Arxiu Goleta Disseny i maquetació: Joan Iborra Gastaldo i Rafael Campos Sastre Imprimeix: Tia Frangèlica Diposit Legal: V-2333-2012 ISSN: En tràmit Amb el suport econòmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Índex

La Sibil·la a Xeraco 1 El cant de la Sibil·la 2 El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions 6 La Sibil·la i Joan Lluís Vives 9 La Sibil·la i la llengua romanç 13 A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco 15 Turistes i homilies 18 Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de l’expulsió dels moriscos (1609). L’aportació balear 19

2 La Sibil·la a Xeraco

Cada any, el dia de Nadal, abans d’iniciar-se la missa major a les 12:00 en punt, la Sibil·la, un xiquet o una xiqueta, revestida amb una túnica morada evocadora d’un temps antic, se situa al cancell de l’església de Xeraco. Desfila solemnement pel corredor central del temple devers l’altar major mentre a l’orgue sonen les primeres notes del Cant de la Sibil·la. Una persona adulta fa d’acompanyant. La figura, hieràtica, manté, ferma i elevada una espasa llustrosa. Superats els tres escalons, s’aproxima a l’altar i delicadament deixa l’espasa lluenta sobre l’ara amb el pom cap a la dreta i la punta vers l’esquerra. Es gira i s’adreça als feligresos, moment en què el cor entona el estremidor cant: «Lo jorn del judici, veuràs qui ha fet servici» que precedeix la veu nua de la Sibil·la. Els assistents, que havien xiuxiuejat imperceptiblement, tot just en sentir la primera veu, callen indefectiblement en un silenci respectuós. Any rere any el Chor de la Sibil·la escenifica aquesta vella tradició medieval representada per primera volta a Xeraco el dia de Reis de 1997. Aquest número de L’Escudella, el tercer, es dedica monogràficament a la Sibil·la per estudiar-la des de diversos angles. Antoni Martí fa un repàs a la digna trajectòria del Chor de la Sibil·la des del moment de la creació fins a l’actualitat. Josep Lluís Sirera s’endinsa en l’ambient tenebrós i procliu a les profecies escatològiques de les representacions teatrals medievals. Un teatre de les emocions en què les condicions d’il·luminació, de foscor, hi juguen un paper essencial, fascinant, en els sentiments dels creients que esperen l’esfereïdor judicci signum. El tercer article, de Joan Requesens, indaga en els comentaris de Joan Lluís Vives inclosos a l’obra d’Agustí d’Hipona Civita Dei, sobre l’origen dels textos sibil·lins cristians. Enric Naval, director del cor, revisa la introducció de la llengua vulgar en aquesta obra a partir del segle x i i i . Miquel Romero, rector de la parròquia de Xeraco, visita el fenomen de la Sibil·la amb una lectura espiritual que atorga una nova visió a la profecia apocalíptica. Antoni Martí rememora breument una mostra d’intol·lerància lingüística perpretada al temple de la platja l’any 1996 que no devia haver-se produït mai. Finalment, Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo i Josep Mas exposen el fruit d’una llarga recerca per documentar la presència mallorquina en la repoblació de Xeraco després de l’expulsió dels moriscos de 1609.

Jo a n Ib o r r a El cant de la Sibil·la An t o n i Ma r t í Mi l a n

A finals del segle v i ac trobem les pri- zats els testimonis de diversos personatges meres referències a les sibil·les, dones de l’Antic i Nou Testament, però també del identificades com a profetesses capaces món del paganisme: Virgili, Nabucodonos- d’endevinar el futur. Si bé aquest personat- sor i la sibil·la Eritrea. ge té origen pagà, els seus auguris tenien La versió llatina del Cant de la Sibil·la una rellevància notable entre els pobles de va servir de base a l’execució medieval del l’antiguitat, entre les quals hi destacava la cant durant les maitines de Nadal arreu sibil·la Eritrea a l’Àsia Menor, dins l’actual d’Europa des del segle x com a mínim. Du- Turquia. Entre els romans fou molt conegu- rant el segle x i i i la Sibil·la es celebrà també da la sibil·la Tiburtina, però va ser la sibil· en llengua vulgar a la Provença, Catalunya, la Cumana qui es va convertir en l’oracle el País Valencià i les Illes Balears, que és dels patricis fins a la consolidació de l’Im- on més ha perdurat malgrat les prohibicions peri Romà. No ha de sorprendre molt que del concili de Trento. El canvi d’una expres- els primers cristians conservaren el mite de sió pagana amb mudança forçada al cristia- la sibil·la i el mantingueren com a oracle de nisme s’ha documentat a l’època medieval, la segona vinguda de Crist amb motiu del però la seua pervivència als territoris abans Judici Final i la fi del món. Durant la llarga esmentats resulta un fet notable. Com a re- Edat Mitjana, la representació del cant va presentació teatral a les esglésies, el concili conèixer un gran seguiment popular. S’hi de Trento (1545-1563) la va prohibir, motiu escenificava als temples amb processons, pel qual va desaparèixer progressivament vestimentes i recitacions de versos que au- amb poques excepcions: la catedral de Ma- guraven el futur i donaven a l’hora testimo- llorca, el monestir de Lluc, l’Alguer... Les ni de la divinitat de Crist. Durant molt de sibil·les entraren en la literatura i la icono- temps, s’havia atribuït a Sant Agustí una grafia cristiana des de temps antics: Miquel homilia que, des de la Baixa Edat Mitjana, Àngel (1475-1564) n’incorporà cinc (Líbi- es llegia la vigília de Nadal per tal de con- ca, Cumana, Dèlfica, Eritrea i Pèrsica). En- vèncer els gentils de la vinguda del Messi- tre els profetes bíblics s’observa represen- es. Amb aquesta finalitat eren també utilit- tada a la volta de la capella Sixtina.

L’Escudella 4 Celebració de la primera Sibil·la a Xeraco. Reis 1997. f Ximo Ferri

El valencià Antoni Canals, un monjo do- lo Fill de Déu, qui és vengut minicà del segle x i v , durant els seus estudis tot humilment. de Teologia, va recòrrer ciutats com Manre- sa, Lleida i Barcelona. Canals va recollir uns La versió mallorquina actual resa d’aques- versos de la Sibil·la que tingueren diversos ta manera: copistes posteriors, un dels quals, Pere Mi- quel Carbonell, de la catedral de Girona, va El jorn del judici documentar Les coples del judici fetes pel parrà el qui haurà fet servici mestre Antoni Canals de l’ordre de Predica- Jesucrist, Rei universal dors. homo i ver Déu eternal. El text comença així: Del cel vindrà per jutjar I a cada un lo just darà. Al jorn incert, quant Déu vendrà conexem Mentre que en la versió algueresa diu: los bens e·ls mals que fets haurem tot clarament. Un Rey vindrà perpetual vestit de nostra carn mortal Com fossen del cel exiliats del cel vindrà tot certament per nostre mal per fer del segle giutgiament e pel dimoni subjugats a mort penal. Ans que el Judici no serà un gran senyal sa mostrarà Del loch reyal lo sol perdrà la resplandor volch devallar portant salut la terra tremirà de por.

5 duc de Carles de Borja. La senzillesa del cant, la discreta arquitectura de l’ermita acabada de restaurar, la bona voluntat dels participants que reblien l’edifici i la plaça, omplien de goig nadalenc la blanca casa de Santa Anna. Els anys transcorreguts han modificat considerablement la representació teatral. A Gandia, les primeres ocasions en què es re- presentà, va significar una alenada encorat- jadora enmig d’una societat que albirava un futur diferent des de la recent abandonada catacumba política del franquisme. El deve- Chor de la Sibil·la nir tranquil de les coses féu la tasca oportuna Si bé s’hi observen diferències en la for- per ajustar-se al nivell d’una celebració reli- ma, els continguts d’aquest cant ancestral giosa. Lluny han quedat l’eufòria de la gent són idèntics. Datat al segle x v i trobem el reunida a la placeta de Santa Anna al caliu Cançoner de Gandia amb més de 60 compo- del foc mentre compartien joiosament un li- sicions musicals de salms, homilies o nada- cor de moscatell transportat expressament les vinculades a la cort del duc de Calàbria i des de i uns humils gallonets Germana de Foix a València, virreis del Reg- amb tramussos, figues seques i carabassa ne de València. El manuscrit es conserva a torrada. A la ciutat de l’Alguer, el Cant de la la Biblioteca de Catalunya i va originar una Sibil·la es va mantindre després del concili picabaralla institucional el mes d’octubre de de Trento gràcies a l’acció del bisbe Andreu 2006 entre l’associació Amics de la Seu de Bacallar, el qual reconegué la validesa reli- Gandia i la Conselleria de Cultura catalana giosa i la genuïtat de la profecia apocalíptica que al·legava compra, donació i prescripció i optà per reconèixer la tradició i facilitar-ne administrativa sobre la propietat del Canço- la continuïtat, decisió que l’ha fet arribar als ner. Aquest llibre conté dues peces polifòni- nostres dies tal com es representava la vigília ques sobre el Cant de la Sibil·la que es repre- de Nadal en aquesta ciutat de l’illa de Sar- sentava a la catedral de València a la missa denya. del Gall la nit de Nadal, segons documenta Amb el pas dels anys, el Cant de la Sibil·la el musicòleg Carles Magraner. Les normes va aparèixer com a peça de concert de les que s’han de seguir sobre la correcta esceni- corals i en les celebracions litúrgiques de ficació de la sibil·la de València es troben en Nadal, acomplint-se un desig expressat pel un breviari i se sap de la seua existència per pare Faus: les referències del canonge Sanchis Sivera i L’ermita de Santa Anna, que comparteix del professor Sanchis Guarner. Justament, a amb Montserrat i el Lluc el privilegi de guar- Gandia, l’escolapi Vicent Faus i Beltrán va dar en ella la flama de la llengua, voldria que reintroduir el cant de la sibil·la a l’ermita de aquesta celebració nadalenca s’estengué ar- santa Anna en la missa del Gall de 1979. Var reu del País, però no com una revifalla folklò- ser interpretat pel grup de la Paraula Cristi- rica, sinó com un símptoma de la normalitza- ana. Salvador Pla, professor de l’Escola Pia i ció lingüística i de l’estima per les tradicions músic de gran vocació, va adaptar la melodia autòctones. del mestre Bartomeu Càrceres, del segle x v i , Pel juny de 1995 el pare Faus va ser tras- al servei de la cort del duc de Calàbria i del V lladat a la ciutat de València i un altre es-

6 colapi, Enric Ferrer Solivares, ha mantingut aquesta celebració nadalenca. De manera més o menys estable las sibil· la s’ha interpretat a Palma, , Beniar- jó, al palau ducal de Gandia unit al sermó de la Calenda, a per la Coral Polifònica Marinyén i l’Orquestra Jove Valldigna, a Sueca pel Cor de Cambra dirigit per Enric Naval, Teulada cantada per Daria Krpnova. A també han recuperat Al Casal Jaume I de Gandia la tradició amb la col·laboració del Grup de Música Antiga Menestrils i la Colla de Cam- del 600è naixement del rei Jaume I al palau paners, tot i que ho celebren de bestreta el 22 Tornamira de Montpeller, la de Mallorca el de desembre. 2009 i per últim la versió de l’Alguer, a l’illa Xeraco va estrenar el cant de la sibil·la de Sardenya l’any 2011. El cor ha actuat en el dia de Reis de 1997 en la veu del xiquet interpretacions extraordinàries invitada per Xavier Calabuig Fresquet. El motiu del can- la Mancomunitat de Municipis de la i vi de la data va ser que la majoria del cor pel Casal Jaume I de Gandia. participava en la celebració de Santa Anna, Especial satisfacció ha sigut per als mem- però posteriorment es va corregir i traslladar bres que cantem la Sibil·la el reconeixement al dia de Nadal a les 12 del migdia. Els intèr- per part de la UNESCO de la Sibil·la de Ma- prets han estat els següents: llorca com a Patrimoni Immaterial de la Hu- Xavier Calabuig Fresquet: Reis 1997, manitat, en reunió celebrada a Nairobi pel Reis 1998 i Nadal 1998; Gemma Martínez novembre de l’any 2010. El premi reconeix Estrugo, Nadal 1999; Marta Marí Cámara, el patrimoni immaterial, portador de valors, Nadal 2000; Maria José Martos Boluda, Na- pròxim i arrelat a la comunitat humana, a dal 2001; Nati Muñoz Sebastià, Nadal 2002; més d’atorgar-li un plus de responsabilitat María Dolores Gualde Sellens, Nadal 2003 i en realitzar certa funció d’ambaixada de la 2004; Isabel Estruch Martínez, Nadal 2005 i UNESCO. 2006; Emilia Castelló Ferragud, Nadal 2007, Si en l’àmbit religiós el Nadal representa Nadal 2008 i Nadal 2009; Carla Vidal Asun- el naixement de Jesús, és també el temps del ción, Nadal 2010 i Eva Gonzálbez, Nadal solstici d’hivern quan el dia comença a créi- 2011. Els directors del cor de veus han sigut: xer, motiu pel qual molts pobles d’arreu del Àngel Rodríguez, Antoni Cuenca, Josep Ba- món celebren aquest fet astronòmic. En tot taller Calderón, Antoni Martí i finalment En- cas la màgia del Nadal emet efluvis de bon- ric Naval, l’organista habitual que ha acom- dat expressades en felicitacions verbals i es- panyat la Sibil·la és Josep Bataller Planes. crites, menjars familiars, estrenes, betlems i En el decurs del anys, el Chor de Xeraco manifestacions efusives d’un millor any, mal- ha consolidat una estabilitat al voltant de 25 grat que ens amenacen les pitjors circums- cantaires, a més del director i organista que, tàncies. El Chor de la Sibil·la som un grup de unes setmanes abans de Nadal, assagen el gent que durant unes setmanes ens ajuntem Cant de la Sibil·la i nadales d’època medi- per compartir amistat, música i assaigs, però eval en un local annex al campanar. El Chor sobretot per oferir a Xeraco un motiu més per ha incorporat d’altres versions a la interpre- a realçar les festes nadalenques sota la be- tació inicial de la catedral de València del nedicció d’una espasa un pessic més misteri mestre Càceres: l’occitana el 2008 amb motiu al misteri.

7 El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions Jo s e p Ll u í s Si r e r a Universitat de València

¿Teatre de les emocions o teatre per a la Aquest és el cas, òbviament, d’una de les raó? A l’edat mitjana, els qui se’n dedicaven representacions dramàtiques més interes- ho tenien ben clar: el primer. Sense haver cur- sants del teatre europeu medieval, el Cant de sat cap especialitat de psicologia, dramaturgs la Sibil·la. Una representació que, lluny de i actors medievals sabien molt bé que les se- desaparèixer víctima dels aires antiteatrals ues posades en escena tenien com a objectiu que l’Humanisme va conferir a la devoció re- colpir els espectadors per la via dels sentits. ligiosa, o del control ferri que l’Església de la No sols amb els mots i els raonaments, sinó Contrareforma va exercir sobre el teatre, ha també a través de la vista, de l’oïda (la mú- sobreviscut fins els nostres dies. Les seues sica) i de l’olfacte. Tenim exemples a muntó: dimensions més aviats modestes (es tracta la Festa d’Elx sense anar més lluny, que ha d’una cerimònia relativament breu si la sepa- sabut sobreviure (millor dir: que ha pogut so- rem de l’Ordo prophetarum i que no necessita breviure) perquè la seua representació anyal de grans recursos escenogràfics), el to apoca- esdevé un esclat emotiu mitjançant el qual els líptic del missatge i la seua capacitat per a habitants de la capital del Baix Vinalopó es colpir els sentits dels qui la veuen represen- reconeixen com a comunitat. tar ha permés aquesta pervivència. Fins i tot El cas d’Elx, tanmateix, no té res d’origi- ha ajudat la seua relativa indefinició sobre la nal: tot el teatre medieval sorgit dels nuclis ur- categoria concreta de la representació: acte bans (no parle, doncs, del teatre vinculat a les litúrgic integrat en una litúrgia més àmplia corts nobiliàries i monàrquiques, la funció del (la de Nadal)?; cerimònia nadalenca com la qual era tota una altra1) tenia com a principal va batejar Sanchis Guarner2, val a dir: a ca- objectiu enfortir els lligams solidaris entre els vall entre la litúrgia, el teatre estricte i les membres de la comunitat que el representava formes parateatrals? O teatre en estat pur, i, alternativament, generar sentiments d’exclu- que és el que jo pense? sió entre els qui no s’hi reconeixien. Tant era Siga com siga, i amb un concepte de tea- que es tractés d’una representació nadalenca, tre actual, no hi ha dubte que El cant de la mariana o passionística; sempre ben entés, això sí, que la temàtica religiosa era sovint 2 En efecte. El seu cabdal estudi sobre aques- només l’excusa argumental que possibilitava ta meravella del nostre teatre el va publicar Ma- nuel Sa n c h i s Gu a r n e r : El cant de la Sibil·la, la pràctica teatral mateixa i l’acompliment de antiga cerimònia nadalenca, Institució Alfons la cerimònia social connexa. el Magnànim, València, 1956. Tanmateix, arran de la seua reedició (dins Manuel Sa n c h i s Gu a r - n e r : Obres Completes. Teatre i festa, Tres i Quatre, 1 Vid sobre el tema: Luís Qu i r a n t e , Evangeli- València, 1987, v. I, pp. 49-85), l’editor –Alfons na Ro d r í g u e z i Josep Lluís Si r e r a : Pràctiques es- Llorenç– va suprimir aquest títol i ho va deixar en cèniques de l’edat mitjana als segles d’or, Univer- un molt més neutre El cant de la Sibil·la no sé si sitat de València (Col·lecció Educació. Materials, per la seua iniciativa o per suggeriment del propi núm. 24), València, 1999, pp. 25-40 i 125-152. Sanchis Guarner.

8 Catedral de València

Sibil·la és una peça de teatre de cap a peus. no hay uno que no desee se concluia quan- Una peça que té com a objectiu assolir un to antes»; sung by a shrill childish voice, impacte emotiu realment gran. No és cap ca- without bass and without accompaniment, it sualitat que a les darreries del x v i i i (sobre el seemed, in the demi-obscurity of the enor- 1785) un clergue erudit i historiador, Felipe mous nave, to come another world3. Fernández Vallejo, que va llegar-nos unes El clergue (també, per cert, descobridor Memorias i disertaciones sobre la història de de l’importantíssim Auto de los Reyes Magos l’església a Toledo, en parlar de la celebració castellà a la mateixa Catedral de Toledo) ens de la Sibil·la a la Catedral castellana (quan parla, com hem vist, de l’impacte emocional encara se celebrava) pose l’accent en l’im- de la veu de l’escolà que, en el seu paper de pacte emotiu que tenia la seua celebració en- la Sibil·la, interpreta una melodia patètica, tre els assistents. Això és el que diu un dels inquietant, enmig d’una gran nau pràctica- peoners en l’estudi del teatre medieval a la ment a fosques (em sembla molt optimista la nostra península, Richard Donovan: qualificació de demi-obscurity de Donovan, Vallejo, who welswhere in his work, regards atés que durant segles les possibilitats d’il·- dramatic perfomances in church with a rat- luminar eficientment durant les nits d’hivern her hostile eye, considering them juguetes les naus de les esglésies no passarien de ser pueriles, speaks of this ceremony with res- remotes… I no dic res, per cert, del fred que pect, and even declares that he was moved regnaria a l’interior dels temples. Comptat i by it: «que es preciso mueva el anima de los debatut: el Cant de la Sibil·la així concebut oientes una voz delgada y lamentable, que era capaç de traslladar a l’ànim dels espec- con pausa y gravedad predice el día tremen- tadors el sentiment de neguit, si no de por, do del Juicio.» Moreover the music is not at all sweet and melodious, but unearthly: 3 Richard B. Do n o v a n : The Liturgical Drama in Medieval , Pontifical Institute of Mediae- «tan patetica, y poco grata a los oientes, que val Studies, Toronto, 1958, p. 42.

9 d’una humanitat a les portes del Judici Final; la semblança òbvia de lletra i música entre correlat a escala microcòsmica (la de l’exis- les diferents versions conservades. Una lletra tència humana) del Judici particular que els cantada de forma antifonal, on la tornada, era espera als creients després de la mort… entonada pel cor sempre que l’escolà protago- Ens trobem, insistesc, davant una obra nista concloïa una estrofa. L’alternança podia de teatre en sentit ple; això explica que el ser acompanyada d’instruments de percussió seu desenvolupament varie segons l’espai de tan bàsics com les espases toledanes que representació: cada temple té les seues pecu- xocaven tres cops cada volta que la Sibil·la liaritats i les dimensions. Per això, a Toledo concloïa una estrofa, o per instruments molt podem llegir: més sofisticats, com podem sentir en les re- En la noche de Navidad, concluidos los construccions actuals a càrrec de conjunts Maytines, y entre tanto que se canta el Te de música antiga i que no tenen en compte Deum laudamus, sale de la Sacristía un el que diu Donovan de la interpretació sen- Colegial Seise, vestido de Sibila, al que se acompanyament. Parle, com és obvi, dels acompañan dos colegiales infantes vestidos cants de la Sibil·la estrictament medievals. con albas y estolas, y cada uno lleva en la Arribats en aquest punt, sí que voldria mano una espada desnuda, y les acompañan fer-hi una xicoteta matisació final: dalt d’un también otros dos colegiales con achas en- cadafal, a la trona o a peu ferm, l’escolà en- cendidas, y todos suben a un tablado, que carregat d’interpretar la Sibil·la Eritrea ana- para el caso se hace debajo del púlpito del va vestit com a tal; és a dir: vestit de dona. Evangelio4. Assumia, doncs, el xiquet un rol en el sentit En canvi a València podem llegir al Bre- estrictament teatral i no es limitava a cantar- viari de la Seu de 1533: «La Sybilla deu es- lo. Per uns minuts, doncs, el públic, envoltat tar ja apparellada en la trona vestida com a per la foscor i la música monòtona (no dic dona»5. És clar, doncs, que els corresponents res, per obvi, d’altres estímuls com el fred ja mestres de cerimònies (si la Festa d’Elx em al·ludit, l’olor a cera i la presència intuïda permet que li manlleve aquest terme per a més no pas vista de la resta dels assistents), designar el director d’escena) tenien molt en veia una profetessa del temps del paganisme compte el lloc: la gran nau toledana en la fos- i no un xiquet de la seua pròpia comunitat. cor multiplicava l’efecte d’un xicotet seguici De forma semblant al que s’esdevé en l’ac- avançant per ella, escassament il·luminat per tualitat a Elx amb el xiquet que interpreta el dues torxes. En el cas valencià, es preferia paper de la Mare de Déu. (d’acord amb la tradició del teatre medieval Hui dia, ja ho sabem, la foscor és un bé de la Corona d’Aragó) l’impacte de l’altura, tan preat com escàs a les societats contempo- més encara quan molts valencians del segle rànies i en l’actualitat vivim d’esquenes als x v encara tindrien ben presents els sermons senyals que anuncien la fi del món, tot i que que Sant Vicent Ferrer (l’àngel de l’apoca- aquest és molt més a prop que allà pel segle lipsi que anunciava la fi del món) havia pro- x i , quan el teatre medieval europeu va nàixer. nunciat a la Seu valenciana, des de la trona Tanmateix, si reconstruïm no sols la partitura precisament. i la representació del Cant de la Sibil·la sinó, De tota manera, les diferències d’espai molt especialment, les condicions de la seua escènic quedaven en part neutralitzades per recepció, ens adonarem de la capacitat que per a commoure’ns té encara en l’actualitat l’obra. Teatre de les emocions per a tots els 4 Apud Do n o v a n , p. 180. 5 Joaquín Lorenzo i Jaime Vi l l a n u e v a : Viage temps, sens dubte. literario a las iglesias de España, Imprenta Real, Madrid, 1803, tom i, p. 135.

10 La Sibil·la i Joan Lluís Vives Jo a n Re q u e s e n s i Pi q u e r Universitat de Barcelona

Per les dades conegudes, tot va començar nadalenca. Fins aquí, diguem que tenim mig molt enrere del segle v i abans de l’era cris- anunciat el tema d’aquestes pàgines. L’altra tiana, però és d’aquest segle que sabem de meitat és que en el segle x v i el nostre gran va- l’existència, a la vila d’Eritrea de la comarca lencià Joan Lluís Vives i Marc, a instàncies de Jònia a Grècia, d’una sacerdotessa del tem- d’Erasme de Rotterdam, publicà aquesta obra ple d’Apol·lo. Tenia raptes d’inspiració divina d’Agustí amb el seu comentari afegit. Aquí, no i endevinava el futur. Era la Sibil·la Eritrea. A tenim altra pretensió que fixar-nos un poc en ella s’atribueix un poema vaticinador del sal- allò que investigà i considerà en aquells dos vador del món, el que es cantava amb variaci- anys de 1521 i 1522 quan Vives encara no ha- ons de lletra i diversitat de músiques a moltes via fet els trenta. esglésies de la Corona d’Aragó des dels temps El poema es troba al llibre x v i i i , capítol medievals, i en terres occitanes, castellanes i 23 de La ciutat de Déu. Vives el comenta en d’altres. quatre apartats. El primer dedicat a les Sibil· En trobarem notícia a La ciutat de Déu, obra les. El segon a la d’Eritrea i n’aporta la versió d’Agustí d’Hipona, el bisbe africà del segle v. grega d’Eusebi de Cesarea. El tercer el centra Explicava que un dia, parlant de Crist amb el en alguns dels dístics, críticament. I el quart, procònsul Flacsià, aquest li va lliurar un po- com Agustí, què en diu Lactanci. ema atribuït a la Sibil·la Eritrea. Agafant-ne la primera lletra de cada vers o dístic, es po- Les Sibil·les dia llegir: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador». Comença parlant d’elles en general. A les Traduït del grec al llatí, el va copiar i ens féu primeres ratlles es limita a repetir les defini- saber que la versió no era gaire exacta, però el cions, breument, que en donaren Diodor, Ser- significat l’havia ben trobat gràcies al comen- vi, Lactanci, Varró, els eolis i Suïdas. Però a tari que ja n’havia fet Lactanci Firmià uns cent l’hora d’inquirir quantes en foren, d’on i quan, anys abans. De l’obra d’Agustí, gairebé en ex- apareixen les divergències. Davant la disper- clusiva, per davant de Lactanci i d’Eusebi de sió de respostes, Vives s’atengué als millors Cesarea, que també hi havia parat atenció uns informats sota la consideració que ho eren cinquanta anys enrere, va passar a la tradició Marcià Capel·la, Plini el Vell, Solí i Elià, dels

11 qui deduí que existiren sis sibil·les. Varró n’hi de Cesarea, historiador, s. i i i -i v ; Màrius o Mau- afegí quatre més. Pel que fa a les èpoques i re Servi, filòleg i comentarista de l’Eneida de llocs d’origen tingué present que els grecs dis- Virgili, s. i v -v; Martinià Fèlix Capel·la, autor cordaven del tot si bé constatà que entorn la del llibre De Nuptiis Mercurii et Philologiae Sibil·la Eritrea hi havia una major concordan- que al s. x v i , el de Vives, gaudí de sis edici- ça. Vives, finalment, decidí presentar les deu ons, s. v; Rutili Claudi Namacià de qui es féu sibil·les de Varró a través de la transmissió de l’edició prínceps del seu poema De reditu el Lactanci amb dades afegides provinents d’es- 1520, s. v; Suïdas, lexicògraf, l’obra del qual criptors grecs i llatins. és coneguda com la Suda, s. x. I també pel Si comptem els autors citats fins aquí, su- seu compte cita Marc Terenci Varró, autor del men nou als qual afegirem els restants. Alguns De rerum diuinarum, s. i i -i aC. I finalment la els cita des de Lactanci i altres no. Endemés, seva major font: Celi Firmià Lactanci, l’autor Vives esmenta els polítics principals d’èpo- dels llibres De institutiones diuinae, s. i i i -i v . ques diferents i ciutats i viles disperses des Resumidament, doncs, Vives, sumant-los tots, de Babilònia a la península Itàlica passant pel cita divuit autors. A més a més dels esmentats nord d‘Àfrica. Un recull de dades que culmi- indirectament com Homer, el gramàtic Dídim, nen amb el record de la importància que Roma la poetessa Safo i el poeta Enni, el pensador atorgava als vaticinis sibil·lins i com hom de- cristià Arnobi i el filòsof i polític Ciceró de qui cidí de guardar-ne els llibres al Capitoli. Vist avall parlarem. que només seria curiositat fer el llistat de tant Pel que fa a les seves obres, esmenta De variada gent i llocs, limitem-nos als historia- natura miraculis referint-se a De mirabilibus dors, filòsofs i poetes que són per a Vives les auscultationibus d’Aristòtil, com pot compro- fonts d’informació i per a nosaltres d’admiració var-se’n la referència en el capítol 97, pp. davant la vastitud dels seus coneixements. 197-198 de l’edició de Gotha del 1786; a S’han de diferenciar els autors que cita l’obra única de Diodor de Sicília, remetent al Vives dels qui apareixen a l’interior del text llibre v; de Sèneca dóna el títol de l’epísto- copiat de Lactanci. Aquests que parlen de la 88 a Lucili, és a dir, De liberalibus studiis; Sibil·les són els següents: Nicanor a les Ges- d’Elià, Varia Historia, que avui podem com- tas Alexandri Macedonis; Eurípides a la tra- provar, per exemple, en l’edició original grega gèdia Làmia; Crisip al seu llibre De diuina- feta a Grècia per la llibreria Orphanotrophei el tione; Nevi en el poema De belli Punici; Pisó 1826, llibre x x i i , capítol 35, p. 136; de Servi In als Annales; Apol·lodor d’Eritrea, Eratòstenes, Uirgilii Aeneidos, tot i que només escrigui l’úl- que remet als annals dels Samis; Heràclit del tim mot. De Varró i de Lactanci, les obres ja Pont, Fenestel·la i Varró, evidentment. Deixem esmentades. De la resta, els estudiosos n’han les precisions d’aquest grup i fem el llistat cercat l’exactitud. d’aquells, els aportats per Vives directament. Acabem d’esmentar Varró i Lactanci. En el El filòsof Aristòril, s. i v aC; Diodor de Si- comentari de Vives hi tenen el seu pes, fins a cília, autor de vuit llibres –incomplets– intitu- l’extrem que d’aquest, tenint de font aquell, en lats Biblioteca Històrica, s. i aC; Dionisi d’He- copia dos fragments literals del llibre i, cap. v i , licarnàs, historiador, s. i aC; Estrabó, geògraf 11 i 14; tant literals com només amb la manca i historiador, s. i aC - i; el poetaVirgili, s. i aC; d’un mot al tros primer i en el segon un canvi Plini el Vell, naturalista i historiador, s. i; el fi- d’ordre en els darrers. lòsof Sèneca, s. i; l’historiador Tàcit, s. i-i i ; Au- Només pel poc escrit en aquest apartat, lus Geli, escriptor, s. i i ; Claudi Elià, autor de penso que el lector ja es pot fer càrrec de les Varia Historia, s. i i -i i i ; Gai Juli Solí, gramàtic, recerques que feia Vives per aconseguir un bon autor del De mirabilibus mundi, s. i i i ; Eusebi comentari al tema de les Sibil·les. Parem-nos

12 en dos detalls. Un dels fragments més llargs que poua dels antics es troba en el comenta- ri de Servi al v i llibre o cant de l’Eneida de Virgili, correspon al dístic 72. Vives, tot i que no esmenta les primeres paraules de Servi, no hi manquen en les seves quan reconeix que a voltes la Sibil·la Eritrea ha estat confosa amb la Cumana i ho afirma justament en rementre a uns altres mots virgilians del dístic 36 del mateix llibre v i on Servi ja ha plantejat aquesta confusió. Segonament, en recórrer a Sèneca ens deixa, avui, perplexos. El filòsof es refereix al polígraf Dídim, gramàtic del s. i aC, i a les se- ves moltes obres plenes de curiositats entre les quals, en una, es pregunta què fou la poetessa Safo. Vives ho transcriu així: «Dídim dubtà si Safo fou Sibil·la, tot i que altres hi llegeixen [dona] pública». El text exacte de Sèneca no- més diu que Dídim inquireix si «Safo fou una Joan Lluís Vives. Claustre de l’Estudi General dona pública». Com s’explica l’antítesi entre Sibil·la i meretriu? Hom conta que l’origen del I en els cants sibil·lins des del primer vers, mal nom rau en els còmics grecs i s’assegura cadascuna de les frases amb les lletres prime- que un dels qui, més tard, amb bona empenta res ornamenta tot el cant». Vives, tot seguit, féu córrer la brama va ser el poeta Marc Valeri afegeix als mots de Ciceró un vers de Virgili Marcial, s. i. I el bon nom de sibil·la? tret de l’Ègloga i v , 4: «ja ha arribat l’última edat del càntic [profètic] de [la Sibil·la de] Cu- La Sibil·la Eritrea mes» amb la glossa següent: «és a dir, també Vives, després d’aplegar tanta informació, el temps que el vaticini preveia, certament era es decanta per admetre que s’ha de parlar de enclòs en les lletres». ¿Com hem d’entendre la Sibil·la Eritrea d’acord amb una majoria tot això, aquesta doble citació que fa Vives que a ella atribueix l’autoria de molts cants i amb la seva única frase final? El filòsof asse- fragments. I posant-se al davant del nostre, el gura que res de versos delirants que expressin que comença i encara no ho hem dit: «Iudi- els mots d’un déu, sinó que són ben escandits ci signum tellus sudore madecet», ho fa amb amb el cap clar; només així es comprèn la fi- la companyia de Ciceró. D’ell en transcriu un ligrana que es fa amb les lletres inicials, re- fragment del segon volum De la natura dels cordem: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador». déus. Diu de les Sibil·les que «el seu, no és un Per contra, el poeta proclama que ha arribat cant delirant» en el sentit ‘entusiasta’, això és, el temps anunciat per la Sibil·la Cumana. ¿I fet en la força del déu que la inspira, «com ho Vives? Es limita a dir que sí: aquest temps es expressa el mateix poema. És, tanmateix, de troba en les lletres del cant o poema. No ho gran art i mestria, més que no pas de vaticini demostra. ¿S’ho creu? i passió; tant com allò que es diu en els acròs- tics [el tipus de vers] quan les seves lletres Alguns dístics inicials s’uneixen [formant una paraula] com Vives, arribat el moment de comentar els en unes d’Enni, Ennius fecit. Certament, això dístics, confronta la versió llatina que apor- és més d’un esperit atent que no d’un delirant. ta Agustí amb la grega d’Eusebi de Cesarea.

13 L’Escudella Aquest historiador ens l’ofereix en l’obra De ha cap altre escriptor tant proper a l’eloqüèn- uita Constantini. Oratio ad sanctorum coetus. cia ciceroniana». Vives treu fragments del lli- Fer-ne el paral·lelisme li permet, per exemple, bre i v , capítol 18. No són altra cosa que una descobrir que on es llegeix que «les ànimes colla de dístics sibil·lins extrets per Lactanci amb la carn han marxat i ell mateix –el Jutge– dels dotze llibres on s’apleguen. ¿Com ho fa? les judicarà», l’original grec diu que «veuran Continua amb la selecció de mots o frases, ara el seu botxí i [aquest] jutjarà les ànimes dels de la part darrera del comentari d’Agustí. «A homes al tribunal». Per tant, s’ha d’interpretar les mans injustes» afegeix quatre dístics que així: els morts veuran el jutge amb el seu cos Lactanci recull del llibre v i i i i en paral·lel a –no com un esperit. Aquest, segueix Vives, és uns versicles del Salm 34, 15-16 (de la Vul- el Jesús que fou vist pujant al cel amb el cos gata). A «i rep bufetades», tres del mateix lli- i que els Actes dels Apòstols assegura que tor- bre. A «pel que fa a vianda amb fel», Lectanci narà a baixar de la mateixa manera per jutjar- apropa el Salm 68, 22 a dos dístics. «Aquesta nos. Això és: cerca el text original per poder-lo mateixa gent nècia» amb tres acròstics ara del interpretar millor cristianament. llibre v i . «S’esquinçarà el vel del temple» amb Però en altres dístics descobreix que n’hi dos novament del llibre v i i i , però és Vives qui ha algun en llatí absent en grec i no s’ha d’in- els treu del capítol següent de Lactanci, el 19. terpretar. O el cas de dues versions llatines (no Com també els tres darrers aparellats amb «i diu quina és l’altra) on manca un mot i cal, morirà de mort durant tres dies». lògicament, ajustar-se al text grec. Onze són És evident que Agustí, a partir d’aquests les expressions (entre dues i cinc paraules) dos capítols de Lactanci, escriu les seves que comenta del poema amb quatre remissi- darreres ratlles i Vives en recupera les fonts ons a la Bíblia, al profeta Isaies, a la I carta sibil·lines. Són els dos capítols on s’explana el als Corintis i a l’Apocalipsi. Normalment són sentit de la passió i mort de Jesús el Crist. Si, breus i dóna la versió grega més ajustada i en- doncs, el solemne càntic de la Sibil·la Eritrea tenedora que la llatina. Però en un cas Vives anuncia el salvador del món, aquestes pàgines s’explana llargament, amb una interpretació de Lactanci, farcides d’altres dístics sibil·lins, finament psicològica. Després para esment en seveixen bé per interpretar-lo. Ho va fer Agus- dues frases d’Agustí i enfila la darrera part del tí d’Hipona i després Joan Lluís Vives. seu comentari. Finalment... Lectura de Lactanci Ha restat en l’aire el dubte sobre la creen- Assegura Agustí que en Lactanci ha tro- ça de Vives entorn de la Sibil·la Eritrea o, si bat la intel·lecció del cant de la Sibil·la sense, es vol, sobre el món profètic provinent del pa- però, mostrar-nos-en la interpretació. Vives ganisme. Tot apunta, com en el cas d’Agustí, ho farà. En copia fragments i així pot mostrar- a una resposta afirmativa. Ara bé, el que tots nos-els i dir-hi la seva. Uns fragments que dos desconeixien i nosaltres sabem és l’origen tanmateix no van lligats a aquest poema, sinó d’aquest univers sibil·lí. Els dotze llibres, els que els treu d’una altra part. Primerament pre- Oracula Sibilina, no són res més que un pro- senta Lactanci Firmià, s. i i i -i v , que com a dei- ducte cultural judeocristià. Van ser escrits en- xeble d’Arnobi, apologista del s. i i i -i v , escriu tre el s. i i i la primera meitat del s. i i i . Es tracta una gran obra en set llibres, Contra Gentes. d’una barreja d’oracles de l’antiguitat pagana, Es tracta, evidentment, de Divinarum institu- de la tradició jueva amb contingut històric i tionum. Vives afirma, endemés, que els «set doctrinal sobre la fi del món i l’afegit d’alguns volums són escrits de manera elegantíssima i fragments d’escriptors cristians referits a Je- aguda, fins al punt que entre els cristians no hi sús. Coses que passen.

14 La Sibil·la i la llengua romanç En r i c Na v a l i Ll o r c a

La recuperació d’uns anys cap ací del provençal a Montpeller, bressol de Jaume I, Cant de la Sibil·la ha esdevingut un fet rei de la Corona d’Aragó, una potència polí- antropològic important en tant que suposa tica en expansió per la península Ibèrica, i la recuperació d’un costum religiós antic i per tant una ciutat culta i àvida de novetats mostra d’una part petita però important de litúrgiques i musicals. l’origen de la nostra cultura, no només del L’anunci del judici final, el Judicii sig- vessant espiritual i musicològic, sinó també num, sobretot en aquella època propera al per la utilització de les llengües romanç o canvi de mil·leni, i amb ell la fi del món, neollatines. És el fet esbrinador en un mo- va tenir un predicament important entre els ment molt primerenc de la història moderna creients i generà una paüra extrema entre en què el parlar arromançat o llengua vul- la població. La profecia atribuïda a Sant gar passa a substituir el llatí en algunes ma- Agustí apòcrifament durant tant de temps, nifestacions populars més que no cultes. féu fortuna a la fi del segle x. La proximi- Amb el moviment musical i poètic dels tat d’una data tan funesta creà una sensació trobadors s’inicià el floriment de la lírica i de proximitat de la mort, per la qual cosa de la poesia, s’aprofitaren els coneixements els sermons apocalíptics i els vaticinis d’un i la formació culta dels monestirs, se substi- final immediat sovintejaren. Els temples tuí temàticament l’amor diví per l’amor de la s’omplien de gom a gom per a demanar la dama i en lloc del llatí s’empraren les llen- intercessió de la clemència divina, es pre- gües romanç, és a dir, el provençal, el cata- gava de nit i de dia, s’organitzaven romeries là, l’italià, l’aragonés, el castellà, el sard... i proliferaven les representacions teatrals Són fenòmens que permeten deduir el canvi litúrgiques a l’interior dels temples sobre la sociolingüístic que afectava els pobles de fi dels temps i la vinguda del Messies per la Romània en què hi convivien dues llen- a jutjar la humanitat: «El jorn del judici, gües, la vulgar de la gent i el llatí culte dels parrà qui haurà fet servici», diu la torna- eclesiàstics i curials. No fóra casual que de da del cant. Una melodia en cant pla que les primeres versions sinó la primera en una acompanyava una lletra terrífica basada en llengua diferent al llatí, s’interpretara en uns textos jueucristians medievals que es

15 revelà efectiva i atronadora. Penseu en al- de l’Epifania, Reis de 1997, es va interpre- guns dels missatges difosos sota la tenebra tar el Cant de la Sibil·la per primera vegada i el fred intens d’hivern de la nit de Nadal a l’església de Xeraco. El Chor de la Sibil· a les esglésies europees: «Llavors no hau- la ha recuperat any rere any els diferents rà hom talent/ d’or, riqueses, ni argent,/ de cants sibil·lins amb la llengua original d’on res no haurà desig/ sinó tant solament de provenien, majoritàriament aquells territo- morir. Verdaderament l’audició feia feredat. ris que en algun moment formaren part de En primer lloc pel recinte mig a fosques, en la Corona d’Aragó. S’ha interpretat la versió segon, per la tenebrositat de les veus que de la Catedral de la València, continguda provenien d’un cor ocult a la feligresia. al Cançoner del duc de Calàbria, dit també Representada generalment a les grans d’Uppsala, de la primera meitat del segle esglésies, el concili de Trento estroncà la x v i ; la Sibil·la tradicional i ininterrompuda trajectòria d’aquest acte i només hi subsistí de la Seu de Mallorca, la de Montpeller i la en algunes seus particulars com a l’església de l’Alguer, a l’illa de Sardenya i una versió de Santa Maria de Maó fins a l’any 1795, literària i extraordinàriament estremidora Santa Maria del Mar de Barcelona la recu- d’Anselm Turmeda. perà l’any 1948 mentre Palma i l’Alguer Una característica de l’actuació del Chor han estat les úniques ciutats que han sabut de la Sibil·la de Xeraco és la translació de mantenir-la tradició incòlume fins avui, l’acte des de la Missa del Gall a la Missa malgrat les prohibicions temporals. És de Major del dia de Nadal. El motiu resulta fer notar que algunes seus cantaven uns molt senzill d’entendre. El sopar de la nit textos diferenciats de la Sibil·la tot i que fi- de Nadal s’ha convertit actualment en una nalment tots coincideixen en el missatge de mena de ritual familiar on es prioritza la l’arribada imminent del dia del judici final. convocatòria afectuosa i domèstica al vol- A partir del segle x i i i , el cant en vulgar s’es- tant d’una taula en un elevat percentatge tengué per tot Europa i va tenir un esclat per damunt de mantenir el precepte religi- efectiu i important als territoris de la Coro- ós d’assistència a la missa. Les sibil·les no na d’Aragó, on es troba la més alta diversi- sempre han sigut un xiquet abillat de dona tat de lletres de tot l’àmbit religiós europeu. sibil·lina, sinó que també hi han intervingut La supervivència de les manifestacions de dones i xiquetes revestides de sibil·la. Més Mallorca i l’Alguer es déu a la labor ímpro- que un trencament amb la tradició, aquest va, constant i desconeguda, de dos eclesi- costum novament instaurat suposa un enri- àstics que s’entestaren a mantenir el ritual quiment vist que atorga un valor diferent al ancestral d’aquest acte teatral. Ara mateix contingut de l’acte i no afecta la forma. Com es recupera entusiàsticament l’antic anunci el Chor és mixt, hi ha dones i homes cantant escatològic de la vinguda del Messies arreu les diferents versions, la persona intèrpret dels temples on antigament es representa- de les estrofes sibil·lines igualment pot ser va, a més d’altres poblacions que voluntà- una fémina, xiqueta o dona, o un xiquet que riament s’hi han adherit col·lectivament al haja mantingut la veu blanca. El Cant de reviscolament de la Sibil·la. Ara som en la Sibil·la passa, d’aquesta manera, a fer-se temps de joia perquè des del mes de no- intemporal, arrelat més encara al seu ori- vembre de 2010 el Cant de la Sibil·la s’ha gen i, alhora, més projectat al futur, tenint inclós dins el Patrimoni Immaterial de la sempre com a denominador comú l’essència Humanitat declarat per la UNESCO. popular i més propera a l’ésser humà. Amb la idea de rescatar aquest text ve- nerablement ancià i tradicional, en la festa

16 A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco Mi q u e l Ro m e r o

Vaja per davant el meu agraïment a totes parròquia. La gent ja podia sentir-se impresi- les persones que cada any oferixen el resultat onada amb aquella música feta per educar en del seu treball desinteressat amb la repre- la fugacitat de la vida. sentació de la Sibil·la el dia 25 de desembre, Potser el temps propi d’esta oració, au- Nadal, al temple de la Parròquia. Aquesta dició i representació no fóra primerament la posada en escena no deixa de ser un element vigília de Nadal sinó el final de l’any litúrgic1 extrapolat del seu temps i espai; l’esperit que formant part d’algún Ofici de Lectura maiti- el conduïa pertany primerament a la vida dels nes, laudes, etc. Es tractaria del moment més monestirs, monjos, treball, oració, silenci, adequat perquè així hi sobreixia de forma vida de comunitat, aïllament… important el recordatori a la gent que el món Quan sents el cant per primera vegada, s’havia d’acabar un dia, que hi havia un final evoca les pedres silencioses que van veent i que hom donaria compte de la vida davant passar les persones i el temps, et transporta als el Jutge (Jesucrist), el qual vindrà «amb gran claustres, als passejos silenciosos i a la oració poder i majestat», l’examen de la nostra vida comunitària dels monjos al cor del monestir, per a salvació o per a condemna. Quins mo- alternant solista i grup monacal. Aquest càn- tius històrics es degueren produir perquè la tic té un aire que impressiona, com si tallara representació de la Sibil·la passara de final el silenci, com fet per a crear temor i por, com d’any a Nadal, certament es desconeixen però si et recordara amb contundència:«Viu en el hi existeix una llarga tradició representativa temor del Senyor, interpreta bé el paper del que ens contempla. teu personatge, que el teu temps s’acaba, no A final d’any es fa la lectura d’uns evan- desperdicies la teua vida». gelis molt similars a l’esperit comú que ba- Com totes les coses en la vida, algun dia 1 L’any litúrgic té una nomenclatura pròpia, aquest cant eixiria al carrer, es faria popular, no té res a veure amb el civil. En el primer es deixaria les parets fredes i el cor dels mones- marquen unes dates de referència que son les fires, festes, solemnitats que defineixen les ce- tirs i es vulgaritzaria, es faria del vulgo, del lebracions adients a cada época i guien la vida poble; ja era patrimoni de tots, ja es podia comunitaria dels creients com sabem, encara avui la vida ordinària de la societat, pensem en les va- sentir a les catedrals, col·legiates, temples de cances de Nadal i Setmana Santa.

17 es compara a un cataclisme còsmic i Jesucrist apareix per reunir els seus elegits. Consta el detall que ningú sap el dia i l’hora. Lluc 21,5- 19, tot el que sembla important per a nosal- tres s’esvairà, el seu preu és no res. En mig de la persecució (les complicacions de la vida) per la qual passaran les persones, romandrà en peu el testimoni que hagen donat, la co- herència, la fidelitat: «Sofrint amb constàn- cia, guanyareu per sempre la vostra vida». Hi existeix un text de l’Antíc Testament del gè- nere apocaliptic, Daniel 12,1-3, que presenta l’Arcàngel Miquel quan apareix al cel i salva el poble que està passant penalitats. Déu no abandona el seus (que són tots, no ho obli- dem). Hi existeixen més testimonis bíblics per adobar aquestes coincidències, tanmateix amb aquests botons de mostra serà suficient. Clàssicament una interpretació deficient i de vegades interessada, crear por és poder, Assaig de la Sibil·la d’aquests textos condueix a a provocar l’ac- tega entre el Cant de la Sibil·la i els textos tuació per la por al pecat, a ofendre Déu, a neotestamentaris. Mateu 25,31-46 es refereix ser rebujat i condemnat a l’infern, a quedar al Judici Final. Una narració dramatitzada on al marge en la amistad amb Déu. Quedar-se podem imaginar-nos un Jesucrist Jutge i da- així en una interpretació literal, al peu de la vant d’Ell, «gent de totes les nacions». Cascú lletra,sense visió de conjunt ha estat, també, serà jutjat pel seu comportament. Els bons nefast. Com deia Jesús «la lletra mata». I aniràn al cel i els dolents a l’infern. Imagi- quanta veritat és! neu-vos d’una manera plàstica el Judici Final Evidentment, açò avui no es pot mante- de Miquel Àngel pintat a la Capella Sixtina. nir. La Sibil·la és una recreació estètica tan Mateu 25,1-13, el final de la vida com l’ar- sols, però el contingut cal interpretar-lo des ribada inesperada, de sobte, del nuvi que vé d’altres coordenades que no siguen la por i a la boda. No se sap l’hora, però hi arriba. Els que estan preparats passen al banquet,els que s’han adormit, s’hi queden fora i la porta es tanca. No s’hi valen reclamacions. Mateu 25,14-30, a cadascú en la vida se li donen uns talents, és a dir, unes monedes. Qui els fa produir rep la felicitació i reconeixement del seu amo. Si algú, com el protagonista de la paràbola, els amaga per por a l’amo, no als lladres, es queda sense res i fins i tot se’n va al carrer, fora, lluny. En la vida, com deia Cal- derón de la Barca, cascú hi ha de representar bé el seu paper perquè un dia se’ns demana- ran comptes. Marc 13,24-32, la fi dels temps Sibyllina Oracula

18 l’infern, perquè en la intenció primera dels són tot formes de crear vida, no mort. Rere qui escriguerenaquests textos bíblics abans els fragments evangèlics dels quals es pot de l’elaboració de les sibil·les, no estava em- desprendre l’esperit de la Sibil·la, hi ha una poruguir les persones, tot i que s’empre un crida a la realització personal i col·lectiva llenguatge apocaliptic de destrucció i cata- en un món que té el cor fred, insensible, pa- clismes, que no són més que gèneres literaris, ralitzat per la por al compromís, que gira el formes i maneres de descriure una realitat, és cap davant les injustícies… I si al final de a dir, una manera d’escriure. Aquestes profe- la cursa no som vencedors perquè ha hagut cies no s’han de prendre al peu de la lletra, desencant, covardia, prejudici, odi, gelosia, sinó dins el context històric de salvació, per malantesos..., tot això quedarà esborrat per la tant de recerca de vida i no de flames i de misericordia infinita d’un Déu bo que no pot condemna. I açò ho sabien molt bé els pri- desdir-se perque és Just i és com és. Per tant mers cristians quan llegien l’Apocalipsi de la salvació i la vida per sempre no depén de Sant Joan en mig de la catàstrofe de les per- mi i de les meues obres, sinó d’un Déu que ho secucions i el martiri que estaven sofrint per és per a tots perque tots són els seus fills. Tot «la causa de l’Evangeli, de Jesucrist» per ser és pura gràcia. considerats una secta dins la religió oficial de Enguany tornaran a resonar, si Déu vol i l’Imperi Romà. La persona ha d’entendre que el cor, les notes de la Sibil·la al nostre tem- tot s’acaba un dia, la qual cosa no és motiu ple parroquial. No estaria de més que men- d’angoixa i temor al futur. Que tot tinga un fi- tre interpreten cor i solistes, desde el silenci nal, que s’acabe fisicament, tal com entenem amb que escoltem, entràrem en aquell món la vida terrena, parla d’una transformació de de misericòrdia que s’ha fet carn de la nostra la realitat actual vivint l’esperit de les Benau- carn en Jesús de Natzaret i que essent un com rances: pacífics, misericordiosos, treballadors nosaltres ens ha obert els ull i l’oïda a la Vida. a favor de la justícia, al costat dels deshere- Que no siga l’espasa amenaçadora i justiciera tats de la vida… I això, més aviat, és motiu la que caiga sobre nosaltres, sinó l’espasa de de desenrotllar la coherència personal, la res- benedicció sobre el nostre cap, sobre la nos- ponsabilitat, la llibertat, la generositat… que tra persona.

19 L’Escudella Turistes i homilies An t o n i Ma r t í

El diumenge 4 d’agost de 1996, de vespra- país i vol imposar la seua. Intentar aprendre-la da, Miquel Romero, rector de la parròquia de seria una catarsi impossible per a superar el de- Nostra Senyora de l’Encarnació de Xeraco, ce- sig d’entendre i comprendre els camins per on lebrava l’eucaristia a la capella de la platja per es transita. Cal afegir les nombroses reaccions atendre els nombrosos xeraquers i estiuejants dels periòdics, partits polítics i entitats socials. catòlics. La distància de tres quilòmetres en- Pel que fa a l’actitud de l’Església, valdrien les tre el poble i la platja determinava la presència declaracions de Jaume Sancho, delegat de pa- del capellà en aquella zona de turisme i lleu- trimoni i litúrgia de l’arquebisbat de València: re estivals. La missa es deia en castellà, però «L’arquebisbat ha mantingut la seua línia, la de a l’hora de l’homilia, el sacerdot solia usar el la llibertat i la responsabilitat. Per això ha con- valencià, una pràctica molt estesa pels muni- fiat en el rector i la seua capacitat per resoldre cipis de la Safor. La celebració litúrgica trans- el conflicte». Paraules neutres i fredes que dites corria amb absoluta normalitat fins l’hora del en forma planera equivalen al «ja t’apanyaràs», sermó. En aquell moment s’escoltaren veus for- una pràctica històrica dels manaires de l’esglé- tes que cridaven «habla en castellano», «que sia valentina. todos te entendamos», «maleducado» i d’altres Pot ser els qui no siguen practicants religio- expressions de rebuig al valencià. Ben lluny sos tindrien una legitimitat minvada per a jutjar de respondre a les actituds intolerants envers un afer que afecta a la comunitat cristiana, però el valencià, el rector va interrompre l’homilia, el respecte a la llengua que parlem no és cap ma- va seure durant 10 minuts fins que minvaren nament ni misteri de fe, sinó del dret civil emprat els crits, si bé alguns feligresos, la majoria del per l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ense- centre peninsular, abandonaren el temple reli- nyament, per tant, ateus, creients, descreguts, giós. Després, la cerimònia es va reprendre amb llauradors, catedràtics, arquebisbes o còmics de certa normalitat fins al final. teatre tenen el dret a expressar-se en la llengua Arran de l’incident lingüístic, s’alçaren que els vinga de gust. Fins i tot caldria una res- moltes i diverses opinions per la intolerància posta jurídica o política contra els agressors, als de gent vinguda de fora que ni tan sols té un quals se’ls pot retraure la seua reduïda caritat i mínim de curiositat per escoltar la llengua del una miserable consciència democràtica.

20 Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de l’expulsió dels moriscos (1609). L’aportació balear

An t o n i Ma s i Fo r n e r s Jo a n -Ll u í s Mo n j o i Ma s c a r ó Jo s e p Ma s i Ma r t í

Venim del nord, venim de sud, de terra endins, de mar enllà...

Farem nostres aquestes paraules tan co- colonització dels territoris poblats pels mo- negudes del cantautor català Lluís Llach per riscs, si no s’acudia a les aportacions pobla- expressar una de les idees que s’exposen en cionals vingudes de fora del regne. El ter- aquest escrit: la història de la Humanitat és mini de deu dies fixat a la pragmàtica reial un viatge. Les civilitzacions els països, els per a repoblar el territori no fou factible. Se pobles s’han constituït amb les aportacions succeïren diverses crides posteriors perquè vingudes de llocs diferents. La mobilitat es posés en marxa la repoblació. Les ini- contínua de les persones al llarg del temps ciatives del repoblament recaigueren sobre és un procés de població normal. Per a mol- els diferents senyors territorials del regne, tes localitats valencianes la base del que senyors de les poblacions que s’acabaven són avui es remunta a una data menys recu- de buidar per ordre reial. Aquesta situació lada: l’expulsió dels moriscos decretada pel explica la improvisació que marcà l’inici, rei Felip i i i el 1609. És el cas de Xeraco, així com les grans diferències en les con- com veurem. Aquest esdeveniment suposà dicions senyorials de les diferents cartes de el trencament definitiu amb el passat islà- població, que sovint s’hagueren de ajustar mic, amb la coexistència multicultural. En per alleujar les condicions i evitar l’abandó paraules d’Antoni Furió, era «la culminació dels establiments per part colons. de la neteja ètnica iniciada més de tres se- Els cristians vells del país s’assentaren gles i mig abans»1. preferentment a les zones on podien obtenir El repoblament de les terres abandona- terres amb rendiments més acceptables. No des començà gairebé al mateix temps de és estrany que sovint abandonassen els llocs l’expulsió, però ensopegà amb la tendèn- on s’havien establit en un primer moment. cia cap a l’estancament de la població del Les zones més marginals, amb menors pers- Regne de València, clarament visible a la pectives, generalment foren ocupades amb darreria del segle x v i . Aquest estat de co- gent forana, com els mallorquins. ses impedia la recuperació demogràfica i la A la Safor, en un primer moment les po- blacions de l’Horta de Gandia, foren colo- 1 Antoni Fu r i ó : Història del País Valencià, Edicions Alfons el Magnànim, València, p. 311. nitzades amb repobladors oriünds de les vi-

21 les cristianes de la comarca o de comarques què el duc havia atorgat a algunes persones veïnes. La repoblació fou més dificultosa i del seu entorn a l’hora de concedir terres, més lenta a d’altres llocs, com Xeraco, més sense tenir en compte que no es tractava de desprotegides davant els possibles atacs repobladors reals sinó de terratinents: «por barbarescs i amb terres de menor qualitat. averse repartido las tierras deste lugar en Molts assentaments romangueren despo- cantidad excessiva y desproporcionada entre blats, per colonitzacions fallides. A la Safor parientes, criados y ministros del duque y no s’abandonaren els llocs d’Alcodar, l’Almàs- averse por esta razón podido executar hasta sita, l’Alqueria Nova, l’Alcudiola, Benieto, agora la dicha población, en notable daño Buixerques, Cais, l’Elca, Ixber, Massalalí, del duque y de sus acreedores». Pardines, Rafelsineu, Recunxent..., dels A Xeraco s’observa una mobilitat molt quals en algun cas en perviu el topònim en gran de colonitzadors que obeeix a les di- partides rurals. ficultats de repoblació i a un moviment de nous pobladors a la recerca de millors es- La repoblació de Xeraco pectatives per a l’assentament. No s’ha tro- Una part de terme de les senyories de bat la carta de població de 1611 i hem de va- Xeraco i era de marjal, per la qual ler-nos del capbreu de 1614 per a conéixer cosa es pensà a repoblar-les amb llauradors els primers xeraquers després de l’expulsió. originaris de la Ribera, bons coneixedors Comparada l’onomàstica d’aquest capbreu del conreu de l’arròs2, un producte impor- amb el cens de 1646, la majoria dels lli- tant abans de l’expulsió (Torres 2012: 219). natges de 1611 han desaparegut (Bertomeu, Així consta en una petició al duc de Gandia Bru, Ferrer, Garcia, López, Martines, Mo- de 25 de desembre 1609 perquè s’establis- reno, Ordonyes, Pelayo, Prats, Raió, Sanç). sen a Xeraco deu famílies originàries de D’alguns d’aquests nous pobladors la do- , Sueca, Canals, Xàtiva i Ontinyent. cumentació permet d’entendre que hi ha- Aquests colons s’acolliren al pacte de par- bitaren per algun temps: Lluís Bertomeu, tició de fruits a la vuitena i a la quinta en Sebastià Moreno o Miquel Prats. En algun collites de vinya i arbres, a més del cens cas n’augmentà la nòmina, com els More- per les cases3. La colonització no hi reeixí no, possiblement emparentats amb Sebastià perquè no es compliren els pactes acordats Moreno5. El cas de Vicent Sanç és particular entre els colons i el duc. Una situació repe- perquè representa un veí xeraquer anterior tida a moltes altres senyories, cosa que féu a l’expulsió6. Una bona part dels pobladors alentir la repoblació. Una pragmàtica reial originaris desapareguts tenien un origen de 1614 obligava a revisar l’estat dels nous gandià (Alfonso, Alonso, Borja, Ferrandis, assentaments. Un informe elaborat després Ferrer, Ordonyes). En canvi, la majoria dels d’aquest document anotava «hallo que no qui s’hi incorporaren provenien de les illes estava poblado el lugar de Xeraco»4. El fra- Balears. Són els llinatges Cardona, Torres i càs es relacionava amb el tracte de favor Tous, als quals s’hi sumaren durant la pri- mera meitat del segle els Bofí, Busquets, 2 Santiago La Pa r r a : Los Borja y los moriscos, Eds. Alfons el Magnànim, Generalitat Valenciana Calafat, Gallard, Jover, Orvai, Ponç, Por- València, 1992, p. 89; Francesc To r r e s : «Topo- ta, Ribes, Sunyer i Tur. La repoblació de nímia antiga de Xeraco», Actes de la V Jornada d’Onomàstica (Dénia 2011), AVL, València, 2012, Xeraco presenta un cas de ‘balearització’, pp. 215-250. vist l’increment hagut de colons d’aquest 3 Francesc To r r e s : «Toponímia...», op. cit. p. 219. 4 F. Ll o r e t – J. Ma s : El poble, la terra i la gent 5 Arxiu del Regne de València (ARV), s-2323, de Xeresa als segles XVI-XVII, La Xara, Simat de 1625. la Valldigna, 2012, p. 139. 6 Francesc To r r e s : «Toponímia...», op. cit.

22 origen. El cens de 1646 indica un 75% de Vaio o Vinyoles. Al cens de 1646 es mante- procedència illenca dels caps de família, nien Lluc, Pérez, Rodrigues, Teixada i Vaio, si adoptem aquesta llista com el punt de dels quals es coneix que Vinyoles i Teixada partença. Una xifra que s’aproxima bastant procedien de Gandia i Ripoll de Simat10. als percentatges observats dins la zona més Desaparegueren els llinatges illencs Bus- mallorquinitzada del País Valencià, algunes quets, Gallard, Orvai, Prats, Porta i Raió. de les quals poblacions pertanyien també al Al cens de 1646 s’anota que «Esperansa duc de Gandia com les valls de Gallinera, Torres i de Porta, muller de March Porta, té Ebo i Laguar. casa [a Xeraco] i habita en Gandia» i que Malgrat l’escassesa de dades sobre la «los hereus de Miquel Orbay tenen casa [a composició familiar dels colons s’hi obser- Xeraco] i no habiten en dit lloch»11. A final ven diversos comportaments entre els repo- del segle x v i i els cognoms característics de bladors insulars que reapareixen en altres Xeraco eren: Bofí, Bord, Borràs, Cardona, zones estudiades. Una part dels emigrants Carreres, Castelló, Ferrer, Font, Jover, Or- degué arribar directament de Mallorca, vai, Peres, Rodrigo/Rodrigues, Serra, Tei- encara que d’altres se sap que procedien xada, Torres i Tur12. d’un assentament anterior. Així succeí amb el matrimoni format per Bartomeu Sunyer Repobladors balears a la Safor, ¿una qüestió i Jaumeta Colomar, uns eivissencs resi- controvertida? dents a Xaló des de 1610. El 1630 residien La notícia de l’existència d’una repobla- a Xeraco, on es casà Caterina (filla seua) ció mallorquina al País Valencià després de amb Bernat Ribes, també eivissenc7. Hom l’expulsió dels moriscs era coneguda en un documenta així un comportament habitual principi només pels estudiosos de la dialec- entre les primeres generacions d’emigrants: tologia catalana. Barnils i Alcover descobri- la tendència a l’endogàmia, als matrimonis ren en el primer decenni del segle x x uns amb cònjuges del mateix origen, tot i que enclaus a la Marina en els quals pervivien no residisquen al mateix poble. L’eivissenc determinades característiques lingüístiques Antoni Bofí i la seua muller Joana Torres re- de tipus mallorquinitzant, com l’ús de l’ar- sidiren a Dénia entre 1620 i 1625, on nas- ticle salat, explicables només per aquesta qué el seu fill Andreu8. El 1626 ja s’havia migració del segle x v i i . D’aquí que inicial- establit a Xeraco9. ment es consideràs que aquesta repoblació Una característica de la repoblació de era exclusiva de Tàrbena i de la Vall de Xeraco fou la confluència de repobladors Gallinera. La memòria oral de l’emigració d’origen balear i d’origen valencià (o caste- s’havia reduït a les localitats on hi havia llà). Abans d’arribar a un assentament esta- més recialles lingüístiques i culturals insu- ble, es perceben moviments i canvis de resi- lars: Tàrbena, Vall de Gallinera, Pedreguer, dència en uns i els altres. Durant la primera Lorxa, Fageca, Famorca. Molt sovint la me- meitat del segle x v i i passaren per Xeraco mòria ha vingut reforçada per determinades nous veïns procedents de terres - llegendes, burles i estereotips tradicionals, nes amb els cognoms Armengol, Espinosa, i determinats apel·latius, com mallorquins, Corrals, Bernabeu, Bord, Figuerola, Lluc, garruts, boçals o baratats. Ortís, Plana, Ripoll, Rodrigues o Rodrigo, 10 Francesc To r r e s : «Toponímia...», op. cit. p. 230. 7 Arxiu Parroquial de Xaló (APX), M, 1630. 11 El primer havia residit a Cullera, vg. Arxiu 8 Arxiu Parroquial de Dénia (APD), B, 1620. Municipal de Cullerea (AMC), 1634. Per a segon 9 Informació cedida personalment per Fran- vg. ARV, Generalitat, 4825, ff. 164-164v. cesc Torres. 12 Francesc To r r e s :«Toponímia...», op. cit.

23 Les investigacions de Josep Costa reve- molt significativament a Xeraco17. Està ben laren que l’àrea de repoblació mallorquina documentat l’assentament d’illencs a les era molt més extensa, ja que s’estenia per poblacions cristianes com Gandia, o la Marina, el Comtat, la Safor, la Vall d’Al- Palma18. baida i la Ribera; tot i que a la Marina sep- Aquesta emigració fou molt important tentrional hi havia el nucli més important13. al segle x v i i , per això sobta que haja estat El 2000 Mas-Monjo i posteriorment l’equip minimitzada per alguns investigadors, vis- Mas-Monjo-Mas han reforçat aquesta idea ta l’escassa repercussió en publicacions amb una major documentació i han eixam- recents, aparentment ben fonamentades. plat l’àrea de la repoblació mallorquina a Una de les explicacions rau possiblement la Foia de Bunyol i punts de la Costera, la en la dificultat d’interpretar les fonts docu- Canal de Navarrés o el Camp de Túria14. mentals. Darrerament han aparegut alguns Paral·lelament, s’ha observat un interés estudis centrats en l’aportació balear a la cada vegada major per aquesta qüestió que comarca. han pres forma en uns agermanaments entre poblacions valencianes i mallorquines15. El La identificació de l’origen dels repobladors 2012 es creà el Centre d’Estudis de la Re- de Xeraco població Mallorquina per dinamitzar aques- Els llibres parroquials permeten iden- ta línia d’investigació. tificar la procedència dels colons arribats Santiago La Parra havia observat que a partir de 1609. Les fonts sagramentals una de les característiques de la repoblació possibiliten la reconstrucció de famílies i saforenca era la participació significativa faciliten altres dades interessants. Com els de mallorquins i genovesos16. A la Valldig- na, el gruix dels repobladors procedia de 17 A. Ma s – J.L. Mo n j o – J. Ma s : «L’emigració localitats valencianes, sovint de la mateixa eivissenca al Regne de València en el segle x v i i », subcomarca. De la resta de la comarca es Eivissa, 2012, pp. 52-62. 18 Vg. per a la Valldigna Eugenio Ci s c a r : Ti- coneixen dades de les presència de repo- erra y señorío en el País Valenciano (1570-1620), bladors insulars a , , Del Cénia al Segura, València, 1997, pp. 285-288 i J. C Ca s i m i r o – E. Sa n s a l o n i : «L’expulsió dels Daimús, Miramar, Piles, Xeraco i sobretot moriscos i les cartes pobles del Senyoriu de Santa Maria de Valldigna (1609-1648)», L’Avenc. Revis- Xeresa. Els eivissencs s’assentaren a Be- ta d’investigació i assaig de la Valldigna, 4 (1998), llreguard, Beniopa, Gandia, , pp. 13-21; per a Bellreguard, J. Ro s t o l l – J. A. To r r e s : «Repoblación de Bellreguart y origen de , Tavernes, Vilallonga, i los apellidos», Fiestas 1972, Bellreguard, 1971 i V. Ca s a n o v a – V. M u ñ o z – F. Pu i g : «Aproximació a la demografia històrica d’una comunitat rural: 13 J. Co s t a : «La repoblació mallorquina en la Bellreguard (la Safor), 1624-1699», Estudis sobre Marina alta i el seu entorn en el segle XVII», Tra- la població del País Valencià. Actes de les I Jorna- bajos de Geografía, 34 (1977-1978), pp. 87-91. des sobre la Població del País Valencià, Edicions 14 Vegeu A. Ma s – J. L. Mo n j o : Per poblar Alfons el Magnànim, València, 1988, pp. 251- lo regne de Valèntia... L’emigració mallorquina al 263; per a Almoines, J. Sa n c h i s – F. Gi l : Rasgos País Valencià en el segle x v i i , Govern de les Illes históricos de Almoines, Publicacions de l’Ajun- Balears - “Sa Nostra”, Mallorca, 2002 i A. Ma s tament d’Almoines, Almoines, 1987; per a Dai- – J. L. Mo n j o – J. Ma s : «Els mallorquins repo- mús, F. Po n s Mo n c h o : «Raíces de los Moncho», bladors de la Ribera. Segle XVII», Actes de la XI Llibre de Festes de Sant Pere, Daimús, 1985 i S. Assemblea d’Història de la Ribera, Ajuntament de Al e m a n y : «Els repobladors de Daimús», Llibre de , Corbera, 2008, pp. 207-239. Festes de Sant Pere, Daimús, 2012; per a Mira- 15 A les Segones Jornades de la Repoblació mar, S. La Pa r r a Ló p e z : Los Borja..., op. cit.; per a Mallorquina al Sud Valencià, realitzades a Tàrbe- Piles, A.Ma s – J.L. Mo n j o : Per poblar lo regne… na el 2007 i a Xaló el 2012, s’ha donat a conéixer op. cit.; per a Xeraco, Francesc To r r e s : «Demo- l’estat de la qüestió en la investigació històrica, grafia i antroponímia de Xeraco», Festes 2001, a més de les recialles visibles de la repoblació: Xeraco, 2001 i «Toponímia...», op. cit., també per onomàstica, dialectologia, gastronomia... a Xeraco i Xeresa A. Ma s – J. L. Mo n j o : Per po- 16 Santiago La Pa r r a : Los Borja..., op. cit., p. blar lo regne, op. cit, per a Xeresa, F. Ll o r e t – J. 86. Ma s : El poble, la terra…, op. cit.

24 arxius parroquials de Xeresa i Xeraco fo- maioricarum resident a Cullera el 1628, ren destruïts, cal cercar la informació als però establert a Xeraco anteriorment19. El arxius parroquials forans o als documents 1627 Jaume Gallard, que havia viscut a notarials. Els mateixos cognoms poden ser Xeraco, es casà al raval d’Oliva. En aquell una font important que anuncien l’origen moment habitava a Gata (Marina Alta), i un dels seus portadors. Hi persisteixen formes temps després degué establir-se a Oliva20. característiques de les baleàriques. Bofí, Marc-Antoni Porta apareix com a natural Busquets, Colomar, Fluixà, Orvai i Raió no d’Eivissa als registres de la Col·legiata de estan atestats al Regne de València abans Gandia. Es casà amb Esperança Torres, fi- de 1609 i en canvi es documenten a les Ba- lla de l’eivissenc Francesc Torres, establit a lears. Colomar i Orvai són cognoms carac- Gandia des feia més de trenta anys21. Jaume terístics d’Eivissa i Fluixà i Raió, transcrit Cardona, «natural de Boletar, ínsula d’Ei- Reió, Reyó o Rió, de Mallorca. Són interes- vissa et ad presens in loco de Xaraco». Es sants Calafat, Blanquer o Tur, perquè, mal- Boletar és una vénda o petita unitat territo- grat estar documentades a València, eren de rial de la parròquia de Sant Llorenç de Ba- molt escassa difusió, d’on hom dedueix que làfia (Eivissa)22. També era eivissenc Bernat la presència a la Safor pertany al moviment Ribes «hijo de Bernardo Ribes y de Ysabel migratori balear. Juan, natural del término de Portmañ y isla La major part dels cognoms dels primers de Ivissa, residente en Xaraco, y a Francisca habitants de Xeraco pertanyien a un fons Suñera, donsella hija de Bartholomé Suñer y onomàstic d’arrel catalana comuna, com- de Jaumeta Colomar, natural de Xaló, resi- partit pels regnes de València i Mallorca. dente en Xaraco». Llinatges com Cardona, Ferrer, Gallard, La combinació de llinatges Sunyer-Colo- Joan, Jover, Malonda, Marc, Oliver, Ponç, mar és característica d’Eivissa. El cognom Porta, Prats, Ramon, Ribes, Riera, Rosse- Colomar no està documentat al País Valen- lló, Serra, Sunyer, Torres o Tous. Alguns cià abans de 1609. Probablement les com- indicis ens ajuden a situar la procedència: binacions Jover-Blanquer, Calafat-Malonda, a) és molt significativa la combinació d’uns Ponç-Fluixà poden adscriure’s a Mallorca, determinats noms i cognoms en els indivi- Joan Calafat i Isabet-Joan Malonda i Joan dus, si corresponen a l’onomàstica insular Ponç i Margarida-Anna Fluixà23. Són com- coetània a la repoblació; b) en els matrimo- binacions de noms i cognoms característics nis, les combinacions de llinatges caracte- de Mallorca en el segon cas de la vila de rístics d’una determinada contrada són un Santa Margalida. Fluixà, Calafat, Blanquer indicador de l’origen illenc, sobretot si un són cognoms exclusivament balears. Per a dels cònjuges du un cognoms exclusiu de Jover convindria escatir si procedia de Cu- les Illes; c) si en una localitat s’ha docu- llera perquè n’és característic: Hi ha cons- mentat un illenc de determinat cognom, els tància de l’establiment primerenc a Xeraco portadors d’aqueix llinatge també presumi- blement també ho fossen; d) si hi anotem 19 Arxiu Municipal de Cullera (AMC), llibre 704, protocols notarials de Pere Folquer. APRO, la constància de repobladors balears, som Matrimonis, f. 7v. més oberts a considerar la possible presèn- 20 B. Fo n t : Historia de Llucmajor. Volumen cuarto. El siglo XVII, Mallorca, 1982. cia d’altres emigrants del mateix origen a 21 Arxiu Parroquial de la Col·legiata de Gan- causa del caràcter familiar de l’emigració i dia (APCG), M, 1637. 22 ARV, protocols del notari Josep Verger, s. el caràcter clànic dels establiments. 2329, 28/8/1635. Hi existeixen dades explícites sobre els 23 ARV, protocols del notari Josep Verger, 1627, sig. 2324; APCG, B, 1623 i APCG, B, nous pobladors de Xeraco. Antoni Tous era 1618, respectivament.

25 d’un cullerà del llinatge Jover el 160924. procedien altres pobladors xeraquers, com Tanmateix, no hi existeix una relació entre els Ribes. El cognom Bofí, l’equivalent oc- el nom del Jover establit a Xeraco, Rafel cidental és Bofill, en algunes ocasions apa- Jover, i els documentats coetàniament a Cu- reix escrit Bufí. Del cognom Raió, escrit a llera a través de la nòmina del Real de la Mallorca amb la grafia arcaica Rayó, hem Sal (1609) i el del primer repoblador fallit. trobat les vacil·lacions Reió, Reyó, Rió, in- El matrimoni de Miquel Riera i Antònia fluïdes per les vacil·lacions de les aa i ee Sunyer manté una combinació habitual a Ei- àtones del català insular. El cognom Orvai, vissa. Hom pot suposar un matrimoni endo- escrit a Eivissa amb la forma Orvay, a la gàmic format al País Valencià entre Antònia documentació de Xeraco apareix com a Or- Sunyer (probable filla de Bartomeu Sunyer, bay, i a d’altres localicats com a Orval, Oro- que apareix al Llibre de Confirmacions de vai, Orovall, Orovell. El cognom Busquets Xaló de 1620, fruit d’un matrimoni anterior oscil·la entre Busquest, Busquests, Bosquet. amb Caterina Torres) i un eivissenc. Hi ha documentació sobre els Riera eivissencs a Conclusions , Dénia i Gandia25. La repoblació de Xeraco després de l’ex- Més treballosa és la identificació de la pulsió dels moriscos destaca per l’aportació procedència dels Torres, de possible ori- de les illes Balears, molt significativament gen eivissenc. A la Safor s’ha documentat d’Eivissa. Es tracta d’un fenomen compartit aquest cognom com a eivissenc o com a amb diverses localitats sobretot situades a valencià a Gandia, amb dades extretes de la Marina, el Comtat i la Safor, explicada l’arxiu de la col·legiata. Es coneix Francesc pels diversos particularismes onomàstics i Torres, un sastre eivissenc (1601), casat lingüístics. Es pot considerar a grans trets amb una gandiana, amb una filla, Esperan- un contínuum humà entre la Marina Alta i ça, posteriorment casada amb l’eivissenc la Safor. Marc Porta, per un temps resident a Xera- L’existència d’un nucli redreçat amb un co. Joan Torres, un sastre morellà establit nombre tan important d’emigrants eivissencs a Gandia (1607) o Joan-Baptiste Torres, un és un particularisme d’aquesta localitat. És sabater nascut a València (1609), que, tot i interessant la pervivència onomàstica eivis- la coincidència de cognoms, no sembla que senca de Xeraco fins als nostres dies, ex- mudassen de residència. Pel Real de la Sal plicable per aquest moviment poblacional (1609) coneixem els noms d’Antoni, Joan, del segle x v i i , que es fa visible amb els cog- Bartomeu Torres. S’hi observa que Antoni noms Bofí, Cardona, Torres i Tur. És inte- i Bartomeu, Joan ja era mort, no desapa- ressant de constatar la pervivència d’alguns regueren de Cullera. Podem intuir un pa- cognoms possiblement mallorquins vinguts rentiu entre els Torres residents a Xeraco, durant el segle x v i i , com Castelló, Borràs, Joan Torres i Joana Torres, muller d’Antoni Ponç o Rosselló. Bofí. Potser també amb Antoni i Bernat Tor- La recuperació de la memòria històrica res, al capbreu de 1614. Dels Prats, llinat- comporta una mirada oberta a tots els fenò- ge existent a València i Mallorca, hom pot mens, sense menystenir-ne cap. La història intuir l’origen eivissenc vist ue és distintiu ens mostra que els països s’han format de de Sant Antoni de Portmany, localitat d’on la superposició de gent vinguda de proce- dències diverses en èpoques diferents. Tots som descendents d’un foraster que en un 24 Francesc To r r e s : «Toponímia...», op. cit. 25 ARV, s-2329 i APX, C, 1620. A. Ma s – J. moment històric s’assentà en un determinat Ll Mo n j o – J. Ma s : «L’emigració eivissenca…», op. cit. territori i el colonitzà.

26 L’Escudella. Revista d’Història i Cultura Any I. Núm. 3. Hivern 2012

Edita: Associació Cultural La Goleta Xeraco Director: Joan Iborra Consell de redacció: Rafael Campos, Joan Iborra, Antoni Martí, José Luis Planes Imatges portada: Arxiu Goleta Fotografies revista: Arxiu Goleta Disseny i maquetació: Joan Iborra Gastaldo i Rafael Campos Sastre P Imprimeix: Tia Frangèlica Diposit Legal: V-2333-2012 u ISSN: En tràmit b Amb el suport econòmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l i c a c i o n

s Índex d

e L La Sibil·la a Xeraco 1

a El cant de la Sibil·la 2 El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions 6 G La Sibil·la i Joan Lluís Vives 9 o La Sibil·la i la llengua romanç 13 l A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco 15 e Turistes i homilies 18 t Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de a l’expulsió dels moriscos (1609). L’aportació balear 19

27 28