Els Orígens De La Societat Obrera De Tivissa

Miscel·lània del CERE 18, 2007: 133-144

ELS ORÍGENS DE LA SOCIETAT OBRERA DE TIVISSA

TOMÀS BIOSCA ESTEVE Historiador. Professor de l’IES El Morell

INTRODUCCIÓ: EL MARC POLÍTIC La Societat Obrera de Tivissa neix en el període històric conegut amb el nom de la Restauració. Es tracta d’una llarga etapa que va transcórrer des de l’any 1874 fins al 1931. Va començar amb la tornada, el 1874, de la monar- quia borbònica, representada per Alfons XII, després del fracàs del Sexenni Revolucionari. El polític conservador Antonio Cánovas del Castillo va idear aquest sistema que va fer que dos partits polítics, el conservador i el liberal, s’anessin alternant en el poder. L’acord, al qual havien arribat els seus dos màxims di- rigents, contemplava la realització d’eleccions a Corts, malgrat que ambdues formacions havien pactat, prèviament, l’alternança en el poder. En aquestes condicions, les eleccions no podien ser més que fraudulentes i amb un alt grau de corrupció afavorit per les pràctiques del caciquisme. Tot plegat, comptava amb el consentiment de la corona i de l’exèrcit, que veia en aquesta política el factor d’estabilitat i “d’ordre” que durant el Sexenni no havia existit. En aquestes condicions, la majoria de la població quedava exclosa de la vida política, ja que era impossible, utilitzant els mecanismes democràtics, aconseguir cap canvi. Les altres opcions ideològiques, diferents a les dels dos partits monàrquics, també es van veure relegades a un paper de simples comparses. Parlem del republicanisme, de l’incipient nacionalisme català i de les noves idees, anarquistes i marxistes, presents entre la classe obrera. Vistes les característiques polítiques del moment, analitzarem les condi cions que presentava el camp català en aquella època.

L’ASSOCIACIONISME AGRARI A CATALUNYA La tradició associativa de la pagesia catalana no era, a començaments del segle xx, un fet nou. Durant el segle xix, ja es va viure un auge d’aquest moviment tot coincidint amb dos moments força diferents. El primer es va

133

03 MCERE18.indd 19 7/4/08 20:10:14 T. Biosca donar durant el període conegut com a Sexenni Revolucionari (1868-1874). Aquests anys, de gran inestabilitat política, van començar amb l’enderroca- ment d’Isabel II, la reina de la casa de Borbó, van continuar amb l’entronització i posterior renúncia d’Amadeu I (1871-1873), i van acabar amb el cop d’estat del general Pavía, que truncà la breu experiència de la Primera República Espanyola (1873-1874). Malgrat els continus canvis que en tan curt espai de temps van afectar el país, hi va haver una ampliació de les llibertats individuals i col·lectives, que van fer possible la creació i l’actuació pública de les associacions pageses. El segon moment va coincidir quan el camp català va viure algun període de crisi excepcional, com va ser el de la plaga de la fil·loxera, que afectà el país entre 1879 i 1900. L’arribada d’aquest paràsit va aconseguir que la pagesia s’agrupés per buscar la manera d’enfrontar-se a la plaga i a les terribles repercussions que la van acompanyar. L’epidèmia, que va destruir els ceps de 111.000 hectàrees de vinya a la província de Tarragona, i més de 385.000 a tot Catalunya, va ocasionar, de retruc, la finalització dels antics contractes de rabassa morta i la renegociació de les condicions d’arrendament de la terra. Els nous requisits que van voler imposar els propietaris als pagesos rabassaires van donar peu a fortes tensions i enfrontaments entre arrendadors i arrendataris. D’aquesta manera, al camp català s’inaugurava una llarga etapa de tensions que durarà fins a la Guerra Civil espanyola.

EL CAMP CATALÀ I LES DESAMORTITZACIONS L’agricultura catalana, a principis del segle xx, continuava presentant, de manera general, les característiques d’una agricultura tradicional de subsis- tència amb escassos rendiments. Es tractava d’un sistema basat en la utilit- zació de tècniques de conreu tradicionals, en el policonreu amb una escassa especialització, i on la pràctica totalitat de la producció estava destinada a l’autoconsum. Només una petita part de la collita es destinava al mercat i, per tant, a la venda. Aquestes condicions determinaven que un sector impor- tantíssim de la pagesia catalana s’enfrontés a una vida plena de privacions i restriccions. A tot aquest panorama, calia afegir-hi la depreciació dels preus dels productes del camp a causa de l’arribada a Europa, a preus més baixos, de cereals estrangers, sobretot americans i russos. Paral·lelament, es produïa un encariment dels costos de producció, derivat d’una elevada fiscalitat que gravava els productes del camp i de la manca generalitzada d’inversions en les explotacions agrícoles. Els pagesos, per tal d’obtenir uns ingressos extres, buscaven recursos suplementaris, tal i com feien des de molt temps enrere, en l’explotació de les terres comunals, propietat dels municipis o de l’Estat. Ara bé, el camp català, igual que l’espanyol, es veurà afectat, des de mitjans del segle xix, per un fet

134

03 MCERE18.indd 20 7/4/08 20:10:14 Els orígens de la Societat Obrera de Tivissa molt important que canviarà aquesta pràctica. Es tracta de les anomenades desamortitzacions, que consistien en els processos pels quals es van naciona- litzar i després vendre, en subhasta pública, unes terres i propietats que fins aquell moment havien estat en mans de particulars i/o institucions. Les dos desamortitzacions, segons Rovira i Gómez (1987), que es van produir van ser les de Mendizábal, el 1836, que va afectar els béns eclesiàstics, i la de Madoz que, el 1855, va posar en venda les terres de les institucions de beneficència i dels ordes militars, però sobretot va afectar les terres comunals dels pobles i de l’Estat. La finalitat d’aquestes mesures era múltiple. Primerament, en desposseir de part de les terres els grans propietaris, molts pagesos podrien convertir- se en nous amos i, per tant, era un intent de generalitzar i democratitzar la tinença de la terra. En segon lloc, amb mesures d’aquesta índole, es volia crear una àmplia base de propietaris que donessin suport al govern que els havia proporcionat l’accés a la propietat de la terra. Per últim, en el cas de la desamortització de 1855, s’esperava obtenir uns ingressos suplementaris per sufragar un ambiciós pla d’obres públiques i la construcció del ferrocarril. Totes les previsions van fracassar per un motiu tan senzill com era el de la incapacitat, per part dels pagesos, de poder adquirir les terres posades en subhasta en no disposar de diners. La pobresa en què vivien els impedia qualsevol opció de compra. Si bé és cert que va haver-hi un canvi en la titularitat de la propietat de les terres, no van ser els pagesos els beneficiaris. Els afavorits per les desamortitzacions van ser els sectors i classes socials que disposaven de diners per poder adquirir els béns subhastats. Així doncs, els nous compradors van ser l’aristocràcia terratinent, el clergat secular i els comerciants i industrials de les ciutats, que continuaven veient en la terra una bona font d’inversió.

TIVISSA A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XX Tivissa, l’any 1910, comptava amb 4.802 habitants repartits entre el mateix poble (2.399) i els agregats de la Serra d’Almos (815), Llaberia (141), Darmós (361) i 165 masies amb 1.086 persones. La seva economia girava entorn d’una agricultura tradicional de subsis- tència, basada en el policonreu de l’ametller, l’olivera i la vinya, malgrat que aquesta última havia perdut importància després de la plaga de la fil·loxera. Menys importants eren els conreus de l’avellaner, introduïts a primers del segle xx, i del garrofer. La venda d’una part d’aquests productes era la que generava els minsos ingressos amb què comptaven els pagesos. Els cereals i les plantes d’horta, destinades al consum familiar, eren els darrers productes que s’hi conreaven. Quant a la propietat de la terra, segons Sánchez Cervelló (2001), seguia l’esquema general de tot el districte de Tortosa, amb un 50,9% d’arrendataris, un 22,2% de jornalers, un 14,8% d’assalariats i un 6,1% de propietaris. En aquest

135

03 MCERE18.indd 21 7/4/08 20:10:14 T. Biosca epígraf de propietaris, hauríem de diferenciar entre una majoria de petits i mitjans propietaris i un reduït nombre de terratinents. Molts d’aquells petits propietaris, juntament amb els arrendataris i jornalers, intentaven superar les dures condicions de vida a les quals estaven sotmesos amb el treball de part de les 4.500 hectàrees de terres comunals, que, segons Mario Bru (1915), disposava Tivissa. Emili Morera (1911) dóna una altra xifra de terres comunals: “[…] 18.294 hectàrees, classificades en 419 de secà; 26 de regadiu; 417 de sembradura o goret; 15 d’horta; 964 de vinya; 271 d’olivers; 37 de garrofers; 752 d’ametllers; 12 d’avellaners y 69 de fruyteram; 1.879 de pinars y bosch del comú; 205 de pastoreig; 13.137 no conreuades y 89 d’inútils.” Durant moltes generacions, aquestes terres havien estat el recurs utilitzat per superar la precària situació en què es vivia, però a partir de 1855, amb la promulgació de la Llei de desamortització de Madoz, la situació canviarà. El conflicte esclatarà entre els camperols i alguns dels grans propietaris que voldran fer seves aquesta gran quantitat de terres, tot reclamant-les com a pròpies. Per aconseguir-ho, comptaran amb l’ajuda del poder polític local, representat per l’ajuntament, i del provincial. El diari El Pueblo de Tortosa fa referència a la manera en què es produí aquesta apropiació. Ho fa en un article titulat “Fraude escandaloso”, que en transcriu un altre d’aparegut el 22 de juny de 1893 al diari El Noticiero de Sant Feliu de Guíxols: […] múltiples quejas, reclamaciones y constantes protestas del pueblo de Tivisa […] perturbado y envilecido, por el imprudente caciquismo, caciquismo com- puesto, total de 5 ó 6 personas […] denunciarlo, no ante las Autoridades de allí mismo, porque sería tarea inútil, no ante las primeras de aquella provincia que se han hecho el sordo, sino ante el Excmo. Señor Ministro de Hacienda. […] los propietarios y autócratas del pueblo en realidad no son tales propietarios de la propiedad que representan si no haciendo uso de la propiedad comunal, de la propiedad exclusivamente del pueblo ó de los individuos que la hacen producir, han aumentado tan considerablemente sus fincas, que todos cuentan por miles los jornales de tierra que dicen pertenecerles, cuando lo que allí verdaderamente existe es que las hojas de amillaramiento, [documents que servien per avaluar les propietats dels veïns d’un poble per repartir entre ells les contribucions] aparecen llenas de borrones y raspaduras, consecuencia de que los propietarios que cuentan tan sólo los jornales de tierra por docenas, han colocado delante de los números dos cifras más y después cuentan por millares, […] cuando alguna vez un simple jornalero, ha intentado cultivar algún pedazo de aquellos terrenos, […] al llegar á la recolección se le impone la absoluta obligación de compartir la mitad de la cosecha con el propietario defraudador, so pena de ser expulsado de la finca, perdiendo frutos y trabajos y quedándose á la miseria, caso de incumplimiento, como en los tiempos del feudalismo. L’exigència de pagar una quantitat de la collita per poder continuar en aquelles terres que havien treballat les mateixes famílies des de molts anys enrere, juntament amb la utilització de pràctiques de cacic i el recurs de la Guàrdia Civil, que actuarà sempre a favor dels propietaris, generarà una greu

136

03 MCERE18.indd 22 7/4/08 20:10:15 Els orígens de la Societat Obrera de Tivissa dinàmica d’enfrontaments. Les denúncies per ocupacions il·legals d’aquestes terres, les multes per continuar treballant-les, per fer la collita, etc., sovintejaran. La situació arribarà al punt més àlgid quan l’any 1916, segons consta en els llibres de sentències judicials de l’Audiència Provincial de Tarragona, hi havia més de dos-cents judicis oberts, pels motius citats abans. En l’intent de defensar els seus interessos davant de la difícil situació plantejada, els pagesos van plantejar-se la necessitat d’unir-se per fer prevaldre la seva raó per sobre de la dels grans propietaris. Per tant, l’origen de la fundació de la Societat Obrera de Tivissa tindrà a veure amb la defensa, per part de la pagesia, dels seus interessos enfront les demandes dels propietaris.

ELS ANTECEDENTS DE LA SOCIETAT OBRERA: EL CENTRE REPUBLICÀ LA VALQUÍRIA La idea de fundar una societat cooperativa es va originar al centre repu- blicà de Tivissa, situat en un local anomenat La Valquíria, del carrer del Sol, número 8, a la Casa Minguet de Sant Blai. Allí es reunien les diverses faccions que integraven el moviment republicà i que eren presents al poble. La proposta va sorgir d’alguns dels joves republicans que freqüentaven el centre. No obstant això, aquesta proposta no va ser ben acollida per una altra part dels membres, els quals desconfiaven del caire reivindicatiu i contestatari que podia arribar a adquirir. Les desavinences van acabar amb l’expulsió dels impulsors de la idea, però de retruc ocasionà la posterior desaparició de La Valquíria. La situació descrita era la mostra evident dels diferents projectes polítics existents dins el republicanisme de principis del segle xx i que ja eren presents al darrer terç del segle xix. Per a alguns corrents republicans, la República només significava un canvi de règim polític, i l’assumpció de les llibertats i drets bàsics, però cap altre tipus de modificació. L’opció defensada pels fundadors de la Societat Obrera considerava que les transformacions havien de ser molt més profundes i que també havien d’afectar les bases econòmiques i socials del sistema. El seu pensament estava molt influït pel republicanisme d’origen federal, amb un fort component socialista i cooperativista. En definitiva, amb la fundació de la Societat es volien superar les mancances en la vida diària, sense renunciar a la necessitat d’impulsar canvis més profunds en les estructures polítiques i socials. Els expulsats de La Valquíria van llogar uns baixos situats al número 21 del carrer Estanislau Figueres i van començar a anomenar-lo “El Centro”. La precarietat amb què enfrontaven la nova situació queda patent en el fet que cadascun dels membres va aportar, al bar que van obrir al local, una cadira i una tassa per prendre les consumicions. Un cop instal·lats, van començar a fer els passos necessaris per tal de donar cos a la seva idea. En primer lloc, es va formar una comissió de tres persones

137

03 MCERE18.indd 23 7/4/08 20:10:15 T. Biosca que havien de portar totes les gestions destinades a la legalització de l’asso ciació que volien constituir. Els seus membres eren Rafel Cedó i Pallisé, Ignasi Domènech i Pagès i Mateu Serrano i Pallisé. De Rafael Cedó i Pallisé, en sabem poca cosa, excepte la seva total iden- tificació amb la ideologia de la nova societat. El fet de formar part, com a secretari, de diferents juntes directives en tres moments força importants, ho demostra. Les dues primeres, els anys 1912 i 1913, just acabada de legalitzar la Societat Obrera i en plena fase d’assentament; l’altra, el 1918, quan van canviar-ne el nom i els estatuts. Ignasi Domènech i Pagès (29-3-1884 / 23-8-1939), com a mínim en nou ocasions, va formar part de la seva junta directiva. Els anys 1916 i 1922, fou escollit regidor a l’Ajuntament de Tivissa per les llistes republicanes de clara orientació socialista; més tard, durant la Segona República, va tornar al con- sistori, en aquesta ocasió per ERC. Mateu Serrano i Pallisé (8-10-1883 / 12-5-1971) també presenta un clar perfil ideològic. Va estar lligat sempre al moviment socialista i al republicanisme. L’any 1912, era vicesecretari dels Comitès de la Conjunció Republicanoso- cialista de Tivissa i, ocasionalment, escrivia i feia de reporter per al diari, editat a Reus, La Justicia Social, de la Federació Catalana del PSOE. En cinc ocasions, va pertànyer a la junta directiva de la Societat Obrera i formarà part de l’Ajuntament com a regidor per la minoria republicana, l’any 1916. Uns quants anys després, durant la Segona República, va tornar a ser regidor per ERC juntament amb el seu amic i company Ignasi Domènech i Pagès. Les gestions de la comissió organitzadora van aconseguir, el juny de 1912, l’aprovació del reglament i, per tant, la legalització de l’associació, que va adoptar el nom de Societat d’Obrers Agrícoles i Conductors de Cavalleries de Tivissa. De la gran acceptació que va tenir entre la pagesia de Tivissa, se’n va fer ressò una notícia apareguda el juliol de 1913 al diari El Pueblo: “[…] cuenta con más de 290 socios, número que jamás sociedad alguna ha alcanzado en Tivisa, de los que 270 pagan semanalmente su cuota.” L’èxit de la iniciativa va engrescar els socis en l’intent d’aconseguir un local propi. El primer pas va consistir a comprar un pati per edificar la futura seu de la Societat. L’encarregat de comprar-lo va ser Josep Micola (Sacapan), que establí els contactes amb Pelegrí Piñol (Solé), amo d’un solar situat al carrer de Pedrell. Un cop adquirits els terrenys, els mateixos socis, amb el seu treball personal i aportant cadascú una biga per bastir l’edifici, van construir-lo en un parell d’anys. La inauguració de la nova seu va ser fixada per al Primer de Maig de 1915. L’elecció d’aquesta data no va ser casual, era una mostra més del tarannà ideològic que guiava la Societat Obrera. El full que es va repartir anunciant aquest fet, també deixava clarament expressat el sentit imperant. L’encapça- lament anava dirigit “A la clase obrera”, a la qual qualifica com a “esclavos del trabajo”, i acaba amb un “Vuestros y de la causa obrera”.

138

03 MCERE18.indd 24 7/4/08 20:10:15 Els orígens de la Societat Obrera de Tivissa Els actes programats per a aquell dia incloïen, a més d’un míting inaugural, una desfilada pels carrers del poble, però aquesta no es va poder fer perquè l’alcalde, fidel servent dels grans propietaris, finalment no la va autoritzar.

LES INFLUÈNCIES IDEOLÒGIQUES EXTERNES El caràcter reivindicatiu de la Societat Obrera es corresponia amb la ideo logia que tenien els membres de la comissió organitzadora i la majoria dels socis fundadors. Les influències ideològiques que havien rebut, les trobarem en el republicanisme federal, el socialisme i el cooperativisme. Geogràficament, hem de buscar aquesta influència en les ciutats de Tortosa i de Reus. Tortosa, des de finals del seglexix , era el nucli principal del republicanisme a les terres de l’Ebre; des d’allí, la seva influència arribava a tota la demarcació. El tret més característic del republicanisme tortosí va ser l’estreta col·laboració que sempre mantingué amb el moviment obrer de la ciutat, que tenia una clara orientació socialista. Les bones relacions entre ambdós encara es van estrènyer més a partir de 1910, data en què es formà la coalició republicanosocialista. El pacte entre republicans i socialistes, que unia el republicanisme federal de caire popular, democràtic i igualitari amb el socialisme partidari de la re- distribució de la riquesa, es va convertir en un factor aglutinador, a les terres de l’Ebre, del que podríem denominar les classes populars. El 1909, un any abans de l’aliança republicanosocialista i en les eleccions municipals, va ser escollit amb 25 anys, per les llistes republicanes de Tortosa, el jove Marcel·lí Domingo (1884-1939). La seva defensa en favor d’una nova ètica dins l’administració de l’Ajuntament, la lluita contra els impostos indi- rectes que encarien els productes més consumits per les classes populars i la denúncia del caciquisme imperant a la ciutat, el van portar a ser un referent per a molts. La seva actuació dins l’Ajuntament tortosí ben aviat el va convertir en un dels caps del moviment republicanofederal de les terres de l’Ebre, fins al punt que molts dels seus seguidors començaren a autodenominar-se marcel·linistes per damunt de tot, adjectiu que de manera pejorativa també els atorgaven els seus màxims detractors. La creixent ascendència de la figura política de Marcel·lí Domingo farà que abandoni l’activitat municipal per anar, com a diputat, a les Corts de Madrid. Fins a sis ocasions, durant els anys 1914, 1915, 1916, 1918, 1919 i 1923, guanyarà l’acta de parlamentari en aquest darrer tram del sistema polític de la Restauració. El segon personatge que va estar present en la formació de la Societat Obrera va ser Miquel Mestre i Avinyó (1890-1976), des de la ciutat de Reus, lloc on vivia i treballava. Lligat al moviment obrer i al foment i impuls de les cooperatives, considerava que havia d’haver-hi un canvi en l’organització de la societat i que calia anar cap a una altra de tipus socialista. Per aconseguir- ho, defensava l’associacionisme, el moviment cooperativista i l’educació com a eines importants en aquella transformació. La seva presència a Tivissa es

139

03 MCERE18.indd 25 7/4/08 20:10:15 T. Biosca devia a vincles familiars i d’amistat que, amb el temps, es van tornar més forts en compartir la mateixa orientació ideològica. Un aspecte a destacar és que, essent resident a Reus com a redactor del diari La Justicia Social, va facilitar a la comissió organitzadora els tràmits per a la legalització de la Societat Obrera.

EL FUNCIONAMENT DE LA SOCIETAT OBRERA El pensament republicanosocialista va donar a la nova Societat unes ca- racterístiques específiques que es troben reflectides en els diversos articles del seu reglament. El que primerament es veu és el caràcter de classe que volia tenir, tret amb què pretenia funcionar. El reglament de 1912 ho reflecteix en el seu article tres en deixar ben clar que només podien formar part de la Societat els pagesos que “per a viure necessiten treballar terres d’altres”, o sigui, petits propietaris, parcers i jornalers. El fet que només els pagesos pobres poguessin ser socis, no significà que no comptés amb el suport de persones d’altres condicions i oficis, o amb activitats alienes a les feines del camp. Desconeixem l’abast i la importància numèrica d’aquest col·lectiu, però va existir i va treballar en la mateixa línia marcada per les successives juntes directives. Sabem que es tractava de membres del moviment republicà i que probablement també van ser expulsats de La Valquíria. Trobem un exemple concret en Agustí Chortó i Cedó i en Ricard Brú i Borràs, els dos mestres de l’escola nocturna que va obrir la Societat Obrera tot just acabada de fundar. El primer figura en els censos electorals com a propietari, mentre que el segon, en un primer moment, és qualificat com a mestre en els censos de 1912 i 1917 i, posteriorment, com a propietari. Malgrat que no en van poder ser socis, van mantenir una sintonia ideològica amb la Societat Obrera que els va dur a treballar a favor seu. Agustí Chortó i Cedó va continuar tota la vida amb aquest lligam i amb l’afiliació al moviment republicanosocialista, fins al punt de ser casa seva el lloc que Marcel·lí Domingo sempre visitava i on normalment menjava quan anava a Tivissa. Per la seva part, Ricard Brú i Borràs se’n va acabar distanciant a causa del caràcter netament reivindicatiu que va anar adquirint la Societat. L’any 1918, quan la Societat canviï de nom i passi a denominar-se Societat Cooperativa d’Obrers Agrícoles i Conductors de Cavalleries de Tivissa, serà el de la seva definitiva obertura a la resta de sectors populars del poble. A partir d’aquell moment, hi haurà la possibilitat de ser soci sense pertànyer a la pagesia. Això sí, existirà una distinció entre els Socis Numeraris i Socis Pro- tectors. Respecte als primers, l’article 15 especifica que només podran ser-ho aquells que treballin terres alienes, afegint “[…] però de cap manera els que exerceixen indústria o comerç pel seu compte”. Dels Socis Protectors només especifica, en l’article 26, que podran beneficiar-se dels serveis que ofereix la nova cooperativa sense indicar cap tipus d’ofici ni que hagin de dedicar-se necessàriament a les feines del camp.

140

03 MCERE18.indd 26 7/4/08 20:10:16 Els orígens de la Societat Obrera de Tivissa No obstant això, per tal de preservar el caràcter de classe de la Societat, s’establirà una mena de clàusula de salvaguarda, recollida també en el mateix article, on s’indica que “els socis protectors no tindran opció als beneficis ni intervenció de cap classe en les Juntes”. Molt més enllà de l’articulat, hi havia uns altres principis, en molt casos no explicitats, que eren els que mostraven el veritable caràcter de la Societat Obrera de Tivissa. El primer seria el fet que formar part o no de l’associació era un acte lliure i voluntari que, en una societat petita com la de Tivissa, representava un posicionament clar en contra dels poders establerts i paral·le lament una simpatia amb la ideologia republicanosocialista. Un segon aspecte seria el fet que tots els socis es convertien en subjectes i protagonistes de les actuacions de la Societat Obrera. Eren subjectes perquè tothom era considerat igual, ja que tots tenien el mateix poder expressat en el principi bàsic de la democràcia: un home, un vot. Es deixava de ser súbdit per adquirir, dins el marc societari, la categoria de ciutadans que exercien un dret bàsic, el del vot, en contraposició amb el que succeïa en la societat de l’època, on el vot era repetidament menyspreat pel poder mitjançant unes eleccions corruptes i fraudulentes. Del que hem dit es desprèn que tots els socis eren iguals davant la Societat i responsables de totes les decisions allí preses. El protagonisme dels membres de la Societat va lligat també al de la Igualtat, ja que tots els socis, amb l’excepció abans indicada, podien escollir i ser escollits pels seus companys. En aquest sentit, totes les accions empreses eren fruit de la voluntat majoritària dels seus membres, els quals es convertien d’aquesta manera en els únics responsables de les seves actuacions. Un altre tipus d’igualitarisme anava més enllà en intentar trencar l’hegemo- nia que havien tingut els propietaris, fins a aquell moment, a l’hora d’imposar les condicions de treball al camp. Es tractava de crear un nou marc de relacions laborals on la Societat Obrera es convertia en un interlocutor necessari que calia escoltar i tenir present. Tampoc no podem oblidar l’aspecte de la Solidaritat que apareix com una altra de les bases del funcionament de la Societat Obrera. La trobem en una doble vessant: una de caràcter intern i una altra d’externa. La primera fa re- ferència a la protecció del pagès quant a la feina, tal i com afirmen els articles 36 i 61 dels estatuts de 1912 i 1918, respectivament, en dir: “Sempre que la crisi de treball sigui accentuada i quedin alguns socis sense treball, aquests tindran dret a comunicar-ho a la Directiva, perquè aquesta, de conformitat amb la Junta general, i els patrons puguin repartir el treball per parts iguals i entre els altres associats.” La resposta solidària també afectarà les possibles repercussions que es puguin produir com a conseqüència de les accions dutes a terme en nom de la Societat. Els articles 9 i 16 dels reglaments de 1912 i 1918, respectivament, ho expressen de la següent manera: “Tot soci que per assumptes de la Societat tingués algun contratemps, com ara ser detingut, deurà ser auxiliat en tot el possible i indemnitzar-lo del prejudici que de la detenció en resultés.”

141

03 MCERE18.indd 27 7/4/08 20:10:16 T. Biosca La xarxa solidària que amb disposicions d’aquests tipus es pretenia fomen- tar entre els socis tenia com a finalitat última la creació de forts vincles d’unió que facilitarien l’obtenció dels objectius finals que es pretenien assolir. La segona vessant estava orientada cap a la recerca d’una coordinació amb altres organitzacions de pagesos de característiques i objectius similars. La mateixa ideologia republicanosocialista la impulsava cap a aquesta col·la boració amb altres cooperatives i agrupacions pageses que tinguessin els mateixos objectius i reivindicacions. Un darrer aspecte a tractar, d’una notable importància, era el del foment entre els associats, de la cultura i de l’educació. Es tractava d’un element cabdal per aconseguir la transformació de la societat. Molts dels socis no sabien llegir ni escriure, però consideraven que l’educació era una eina molt poderosa. Di- verses fonts orals recollides per Biosca (2004) afirmen que era imprescindible per tal de “defensar-se de les injustícies que patien en aprofitar-se de la seva incultura”. Així doncs, la via del coneixement era considerada com un altre camí que portaria al triomf de la justícia i de la llibertat. El reglament de 1912 no fa cap menció sobre aquest assumpte, però aquell mateix any i al mes de novembre, prova de l’interès existent, va començar a funcionar una escola nocturna. En parla l’article “Tivissa. Un pueblo que evoluciona” aparegut al diari La Justicia Social, on es diu: “La Sociedad de Obreros Agricultores y Conductores de Caballerías de Tivisa […] estableció una escuela nocturna, cuyos profesores son don Agustín Chortó, juez municipal de aquella villa y el maestro D. Ricardo Brú, nos comunican que asisten a ella setenta alumnos.” Als estatuts de 1918 sí que hi trobem una clara referència al paper principal que atorgaven a l’educació. L’article 1, apartat 5, especifica com a un dels objectius el fet de crear escoles per als associats i per als seus fills sobre la base de la instrucció integral, independent de tota confessió religiosa. Per aconseguir-ho, el redactat de l’article 3 disposava que s’hi destinaria el trenta per cent dels possibles superàvits trimestrals que pogués obtenir la cooperativa. L’aconfessionalitat, recollida en l’article abans citat, serà una de les parti- cularitats més importants de l’educació per a la Societat Obrera. La separació de la religió del fet educatiu venia en considerar que aquella era un acte to- talment privat, d’estricta opció personal, que no tenia per què ser present ni en les matèries ni en els continguts que s’estudiaven a l’escola. Un segon aspecte, relacionat amb el foment de l’educació, era l’intent de promoure-la entre els socis, a través de l’organització de xerrades de diversos temes. No ha d’estranyar que la seu de la Societat es convertís en un lloc on fossin freqüents els actes propagandístics, de difusió del seu ideari i de con- ferències de caire cooperativista. Però indubtablement, la premsa era la primera font d’informació i formació ideològica entre els associats. Recordem que molts dels pagesos no sabien ni llegir ni escriure i que la lectura dels diaris en veu alta era la forma més usual d’assabentar-se del seu contingut. Aquesta metodologia servia per facilitar

142

03 MCERE18.indd 28 7/4/08 20:10:16 Els orígens de la Societat Obrera de Tivissa un posterior comentari i debat de les notícies, on tothom podia intervenir i expressar-se, dins l’espai societari, amb plena llibertat. Sobre aquestes bases, la Societat Cooperativa d’Obrers Agrícoles i Con- ductors de Cavalleries es convertirà en un espai on confluiran totes les idees progressistes de Tivissa. Un indret on, des del treball diari, no es renunciï a l’objectiu final d’un canvi social. La combinació de l’acció sindical reivindi- cativa i la lluita per les millores diàries farà que molts dels pagesos del poble s’hi trobin plenament identificats.

CONCLUSIONS Si durant el segle xix, la pagesia catalana s’havia enfrontat a la crisi de la fil·loxera, el segle xx va començar amb l’arribada, a preus més baixos, del blat dels Estats Units i de Rússia. Una agricultura de subsistència com la que aquí es practicava no estava preparada per fer front a aquest nou repte. Els pagesos, que en aquesta situació patien una gran pobresa, feien ús de les terres comunals per mirar de pal·liar-la. La venda d’aquelles terres a partir de les desamortitzacions del segle xix, farà que tot canviï, ja que els nous propietaris voldran obtenir beneficis de la seva propietat. Per tant, els pagesos, en perdre un complement important dels seus migrats ingressos, començaran a protestar, i la conflictivitat i les tensions sovintejaran al camp català i a l’espanyol. L’associacionisme, en les seves diferents formes, serà l’element a qui es recorrerà per trobar una possible solució. En el cas de Tivissa, la nova societat de pagesos serà una veritable societat de resistència integrada només per treba- lladors del camp, organitzats amb criteris democràtics, participatius i solidaris, i amb una forta presència en la vida pública. A través de la unió, s’intentarà fer front a l’apropiació de les terres comunals per part dels terratinents. Els pagesos que l’any 1912 van formar la Societat Obrera tenien dos objectius: un d’immediat, que era el de millorar les condicions de vida; però també n’hi havia un altre, a més llarg termini, que buscava un canvi en l’organització social. El projecte, que es fonamentava sobre unes bases ideològiques ben clares com eren el republicanisme federal, el socialisme i el cooperativisme, des de ben aviat va combinar el sindicalisme reivindicatiu i la lluita per les millores diàries. El projecte alternatiu, que a través de la Societat Obrera s’oferia a la pagesia tivissana, va aconseguir en molt poc temps aglutinar entorn a ella tots els qui desitjaven una transformació clara i rotunda de la societat en la qual vivien.

BIBLIOGRAFIA Biosca, T. (2004): La Societat Obrera de Tivissa. Cossetània Edicions, Valls. Brú, M. (1915): Tivissa: resenya geográfica i histórica destinada a la primera ensenyança. Imprempta de Celestí Ferrando-Reus, Tivissa.

143

03 MCERE18.indd 29 7/4/08 20:10:16 T. Biosca Estatutos de la Sociedad Cooperativa de Obreros Agricultores y Conductores de Caballerías de Tivisa (1918): Impremta Bassa, Mora d’Ebre. Morera, E. (1913-1918): “Província de Tarragona”, dins F. Carreras (ed.): Geografia general de Catalunya. Editorial d’Albert Martín, Barcelona. Reglamento de la Sociedad de Obreros Agricultores y Conductores de Caballerías de Tivisa (1912): Imprenta Carreras y Vila, Reus. Rovira i Gómez, S.J. (1987): La desamortització de Madoz a la província de Tarragona (1859-1886). Diputació de Tarragona, Tarragona. Sánchez Cervelló, J. (2001): Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco. Flor del Vent Edicions, Barcelona.

Premsa El Pueblo La Justicia Social

Arxius Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona Arxiu de l’Audiència Provincial de Tarragona Arxius personals d’Isidre Jardí i Bordera Arxius personals de Mateu Serrano i Saladié Hemeroteca Caixa de Tarragona, Tarragona Biblioteca Pública de Tarragona

Entrevistes orals Jaume Cardona i Quintana, Mateu Serrano i Saladié i Antoni Brull i Rovira (22/8/2001) Paquita Descarrega i Cardona (entrevista telefònica, el 6/2/2005)

144

03 MCERE18.indd 30 7/4/08 20:10:17