Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia ORSIS Organismes i Sistemes 29 Vol. 29, 2015 ISSN 0213-4039 (imprès), 2014-9727 (en línia), http://revistes.uab.cat/orsis DADES CATALOGRÀFIQUES RECOMANADES PEL SERVEI DE BIBLIOTEQUES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA Orsis Orsis : organismes i sistemes : revista de botànica, zoologia i ecologia / Departaments de Botànica, d’Ecologia i de Zoologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. — Núm. 1 (1985)-. — Bellaterra : Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1985-. — 23 cm Anual. — A partir del núm. 3 (1988) la menció de responsabilitat correspon a les unitats de Botànica, Zoologia i Ecologia del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN 0213-4039 I. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Botànica, Departament d’Ecologia, Depar tament de Zoologia, Laboratori de Botànica, Laboratori de Zoologia, Laboratori d’Ecologia. 1. Botànica, zoologia i ecologia — Revistes 2. Ciències naturals — Revistes 58, 59, 574
Consell de redacció Subscripció i administració Llorenç Sáez, Xavier Espadaler, Jacint Ventura; Universitat Autònoma de Barcelona Francesc Muñoz (secretari de redacció) Servei de Publicacions 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Secretaria de redacció Tel. 93581 10 22. Fax 93 581 32 39 Universitat Autònoma de Barcelona [email protected] Departament de Biologia Animal, www.uab.cat/publicacions de Biologia Vegetal i d’Ecologia Facultat de Ciències Intercanvi 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Universitat Autònoma de Barcelona Tel. 93 581 26 18. Fax 93 581 13 21 Servei de Biblioteques [email protected] Secció d’Intercanvi de Publicacions http://revistes.uab.cat/orsis 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Tel. 93 581 11 93. Fax 93 581 32 19 Consell assessor [email protected] Carmen Bach, Francisco Díaz-Pineda, Antoni Escarré, Enric Gadea, José Merino, Edició i impressió Jacint Nadal, Juan Manuel Nieto, Universitat Autònoma de Barcelona Joan Puigdefábregas, Celso Rodríguez, Servei de Publicacions Benito Valdés, Elise van Campo 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Coberta: Loni Geest & Tone Høverstad Tel. 93581 21 31. Fax 93 581 32 39 [email protected] Bases de dades en què Orsis està www.uab.cat/publicacions referenciada – Biosis Previews (a partir del vol. 19, 2004) ISSN 0213-4039 (imprès) – Dialnet (Unirioja) ISSN 2014-9727 (en línia) – Índice Español de Ciencia y Tecnología Dipòsit legal: B. 2.003-1986 (ICYT-CSIC) Imprès a Espanya. Printed in Spain – RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) Imprès en paper ecològic
Aquest número ha estat parcialment finançat per la Comissió d’Investigació del Vicerectorat d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Orsis és una revista que publiquen a les unitats de Botànica, Zoologia i Ecologia del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’objectiu de donar a conèixer treballs originals de recerca o articles de revisió de botànica, zoologia i ecologia. Se’n publica un volum a l’any, constituït per un número o més. Orsis es pot obtenir per intercanvi amb publicacions equivalents o per subscripció utilitzant la butlle- ta que trobareu al final d’aquest exemplar. Encara que el català és la llengua oficial d’Orsis, no traslladem a aquesta llengua ni els índexs analí- tics, ni les paraules clau, ni els resums dels articles escrits en castellà. Orsis es publica sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat: Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres deriva- des sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra origi nal amb finalitats comercials. Orsis 29, 2015 1-4
Índex Orsis. Organismes i Sistemes Núm. 29, p. 1-230, 2015 ISSN 0213-4039 (imprès); ISSN 2014-9727 (en línia) Les paraules clau són en llenguatge lliure http://revistes.uab.cat/orsis
5-21 Bou Manobens, Jordi; Vilar, Lluís; Caritat, Antonia (Universitat de Girona. Grup de Recerca de Flora i Vegetació. Departament de Cièn- cies Ambientals) Estudi de la transició del bosc de Quercus petraea al bosc de Quercus ilex al paratge de Marmolers (Parc Natural del Montseny) El massís del Montseny és un espai d’alt interès natural i forestal, on trobem la presència de boscos de Quercus petraea (roure de fulla gran), un arbre caduci- foli eurosiberià que creix a l’estatge montà del massís. Alhora, en aquest es- tatge, també hi ha boscos de Quercus ilex (alzina), que creixen al costat de la roureda. Al paratge de Marmolers, s’hi pot trobar aquesta transició entre els dos boscos, motiu pel qual és un lloc idoni per fer-hi aquest tipus d’estudi. L’objectiu principal és estudiar l’ecotò de Marmolers, on hi ha una transició entre comunitats vegetals eurosiberianes i comunitats vegetals mediterrànies. Les qüestions més importants que cal resoldre són: com interacciona el bosc de Quer- cus petraea amb el bosc de Quercus ilex?; com varia la diversitat florística al llarg de la transició?; quina estructura forestal presenta la zona estudiada?; quina dinà- mica s’observa en el reclutament?; com pot evolucionar la transició estudiada? Els resultats mostren que la regeneració de Quercus petraea i de Quercus ilex a la roureda pura i al bosc mixt de Marmolers és igual, tant per als juvenils 1 (50 cm < h < 1,5 m), com per als plançons (h < 50 cm). Segons la composició florística, el bosc mixt mantindria una similitud més gran amb una roureda que no pas amb un alzinar. En canvi, a l’alzinar de Marmolers no hi trobem juvenils de Quercus petraea. En aquest estudi, s’ha observat com, de moment, la roureda de Marmolers no es veu colonitzada per l’alzinar i que l’alzinar de Marmolers difícilment es veurà mai colonitzat per la roureda, si no es que hi apareixen pertorbacions. També s’hi ha comprovat que el bosc mixt de Marmolers està en equilibri quant a les seves espècies codominants, i és probable que es mantingui així durant molts anys. Paraules clau: Quercus petraea; Quercus ilex; Montseny; bosc; ecologia fo- restal; ecotò.
23-90 Aymerich, Pere; Sáez, Llorenç (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica. Facultat de Biociències) Comentaris i precisions previs a la Checklist de la flora de Catalunya (nord-est de la península Ibèrica) En el context d’una actualització del coneixement florístic relatiu a les plantes vasculars de Catalunya, en aquest article s’aporten dades corològiques, taxonò- 2 Orsis 29, 2015 Índex
miques i nomenclaturals per a diversos tàxons. Datura wrightii Regel, Euphor- bia davidii Subils, Hedera maroccana McAll., Nemophila menziesii Hook. & Arn. i Sedum palmeri S. Watson suposen novetats per al catàleg florístic de Catalunya. D’altra banda, s’exclouen els tàxons següents de la flora de Catalu- nya: Arabis collina Ten., Drosera intermedia Hayne, Erodium acaule (L.) Bech. & Thell., Euphorbia dentata Michaux, Physalis philadelphica Lam. i Tulipa sylvestris L. subsp. sylvestris. S’hi proposen les combinacions nomen- claturals següents: Allosurus × kochianus (Rasbach, Reichst. & Schneller), L. Sáez & Aymerich, Gymnadenia austriaca subsp. iberica (Teppner & E. Klein) L. Sáez & Aymerich, Lysimachia talaverae L. Sáez & Aymerich, nom. nov., Micranthes stellaris subsp. robusta (Engl.) L. Sáez & Aymerich i Pedicularis praetermissa (I. Soriano, M. Bernal & Sánchez Cuxart) Aymerich & L. Sáez. Paraules clau: plantes vasculars; península Ibèrica; àrea de distribució; taxo- nomia.
91-118 Aymerich, Pere Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. III Al present article, hi aportem dades d’un interès especial per a la flora regional de les conques superiors del Segre i el Llobregat (Pirineus orientals), referides a tàxons fins ara desconeguts a la zona o molt rars. Els tàxons al·lòctons Epi- lobium ciliatum Raf. (invasor) i Berberis vulgaris L. subsp. vulgaris i Paulow- nia tomentosa (Thunb.) Steud. (casuals) constitueixen una novetat per a la flora de Catalunya. També confirmem la presència actual de Bidens cernuus L., es- pècie que, aparentment, no havia estat observada al Principat des de comença- ment del segle xx, i documentem una població de vinya referible a Vitis vinifera subsp. sylvestris (C.C. Gmel.) Hegi, tàxon sovint considerat de presèn- cia dubtosa al nord-est ibèric. Per a l’endemisme d’àrea limitada Delphinium montanum DC. —amb només una desena de localitats a escala global—, apor- tem una nova localitat, en la qual hi ha una de les poblacions més nombroses de l’espècie. Paraules clau: flora; corologia; Pirineus; Catalunya; nord-est de la península Ibèrica; Vitis sylvestris; Delphinium montanum.
119-160 Bañol, Carolina (Universidad Estatal de Milagro. Facultad Académica de Ciencias de la Ingeniería); Barrientos, José Antonio (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Zoologia); Piñol, Josep (Universi- tat Autònoma de Barcelona. CREAF. Unitat d’Ecologia) Efecto de la exclusión de hormigas sobre la abundancia y diversidad de Hymenoptera Parasitica en un cultivo ecológico de mandarinos (La Selva del Camp, Tarragona, España) Los Hymenoptera Parasitica son uno de los mayores grupos controladores de insectos plaga en cultivos agrícolas. Presentamos aquí un estudio de cinco años en el que se describe la abundancia y la diversidad de especies parasitoides asociadas a un cultivo ecológico de cítricos en La Selva del Camp (Tarragona, España) en función de un experimento de exclusión de hormigas de las copas de los árboles, puesto que se sabe que las hormigas suelen interaccionar nega- tivamente con parasitoides y depredadores de plagas. Nuestros resultados Índex Orsis 29, 2015 3
muestran que existe una gran diversidad de parasitoides asociada a los cítricos. Pteromalidae, Encyrtidae y Scelionidae son las familias dominantes; todas ellas experimentaron cambios significativos durante el periodo de estudio. Además, la exclusión de hormigas tuvo un efecto positivo en la abundancia general de los parasitoides, de modo que las poblaciones fueron más abundantes a partir del año 2006 y aumentaron en los años siguientes. Palabras clave: control biológico; Citrus; exclusión; agricultura orgánica; pa- rasitoides; plagas.
161-171 Belda, Antonio (Universidad de Alicante. Departamento de Ciencias de la Tierra y Medio Ambiente); Belenguer, Roque (Universidad de Alicante. Departamento de Ecología); Zaragozí, Benito (Universidad de Alicante. Instituto Interuniversitario de Geografía) Situación del arruí —Ammotragus lervia (Pallas, 1777)— en la sierra de Mariola (SE español): Distribución y aspectos ecológicos El principal objetivo de esta investigación es conocer aspectos ecológicos y distribución del arruí —Ammotragus lervia (Pallas, 1777)— dentro de la sierra de Mariola. El área de estudio es un parque natural de 17.500 hectáreas situado en el sur de la Comunidad Valenciana. Un mejor conocimiento de su distribu- ción será de interés para la definición de medidas de gestión de fauna del par- que. En 2009, utilizando técnicas de fototrampeo, se recopilaron 29.941 imágenes con algún contacto animal. De estas imágenes, el 0,09% de las foto- grafías registradas son de arruí y se ha detectado su presencia en 7 de las 63 cuadrículas (2 × 2 km) del Parque Natural de la Sierra de Mariola (el 11,11%). El periodo de muestreo se prolongó desde agosto de 2008 hasta mayo de 2010. Este estudio ha permitido integrar la información recopilada en campo con las bases de datos existentes para confirmar la colonización y la expansión del arruí en la sierra de Mariola. Palabras clave: arruí; distribución; fototrampeo; paisaje, Parque Natural de la Sierra de Mariola.
173-192 Sáez, Llorenç (Universitat Autonòma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències); Bibiloni, Gabriel; Rita, Joan; Gil, Llorenç (Universitat de les Illes Balears. Laboratori de Botànica); Moragues, Eva (Servei de Protecció d’Espècies. Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori. Govern de les Illes Balears); Romero Zarco, Car- los (Universidad de Sevilla. Departamento de Biología Vegetal y Ecología); Vicens, Josep (Universitat de Barcelona. Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia) Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands These paper deals with 45 taxa, seven of which are new to the Balearic Islands flora: Agrostis capillaris L., Centaurea solstitialis L. Chenopodium strictum Roth, Datura wrigthii Regel, Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine, Ra- nunculus xatardii Lapeyr. and Senecio inaequidens DC. On the other hand, six taxa [Catananche caerulea L., Centaurea apula Lam., Filago micropodioides Lange, Legousia speculum-veneris (L.) Chaix, Reseda undata L. and Veronica 4 Orsis 29, 2015 Índex
agrestis L.] are removed from the list of the Balearic Islands and individual island reports are given for several taxa. Keywords: vascular plants; Balearic Islands; distribution range.
193-204 Pujade-Villar, Juli (Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia. Departament de Biologia Animal); Rodríguez, Pedro A. (ICA - Insti- tuto Colombiano Agropecuario) Primera cita del género Melikaiella (Hym.: Cynipidae) para Colombia y descripción de una especie nueva Se describe una nueva especie del género Melikaiella para Colombia: M. hum- boldti n. sp. Esta especie corresponde a una forma agámica que produce agallas en bellotas de pequeño tamaño sobre Q. humboldtii. Se exponen e ilustran los caracteres morfológicos que definen esta nueva especie. El género Melikaiella se menciona por primera vez para Colombia y representa la distribución más al sur del hemisferio norte conocida del género. Palabras clave: Hymenoptera; Cynipoidea; Cynipini; Melikaiella; nueva espe- cie; Q. humboldtii; Colombia.
205-229 Sáez, Llorenç (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències); Galán de Mera, Antonio (Universidad San Pablo-CEU. Laboratorio de Botánica, Facultad de Farmacia); Pyke, Samuel (Institut Botànic de Barcelona); Pié, Gerard; Carnicero, Pau (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències) New data on vascular plants from Montseny massif (northeastern Ibe- rian Peninsula) Notes on distribution and morphology of some vascular plants from Montseny massif (north-eastern Iberian Peninsula) are presented. This paper deals with 91 taxa, 72 of which are new for the Montseny massif. Of these 72 taxa, 46 are native and 26 are non-native plants. Keywords: vascular plants; northeastern Iberian Peninsula. Orsis 29, 2015 5-21
Estudi de la transició del bosc de Quercus petraea al bosc de Quercus ilex al paratge de Marmolers (Parc Natural del Montseny)
Jordi Bou Manobens Lluís Vilar Antonia Caritat Universitat de Girona. Grup de Recerca de Flora i Vegetació Departament de Ciències Ambientals Campus de Montilivi. 17071 Girona [email protected] [email protected] [email protected]
Data de recepció: 20 de juliol de 2014 Data d’acceptació: 15 de desembre de 2014 Data de publicació: 10 de març de 2015
Resum
El massís del Montseny és un espai d’alt interès natural i forestal, on trobem la presència de boscos de Quercus petraea (roure de fulla gran), un arbre caducifoli eurosiberià que creix a l’estatge montà del massís. Alhora, en aquest estatge, també hi ha boscos de Quer- cus ilex (alzina), que creixen al costat de la roureda. Al paratge de Marmolers, s’hi pot trobar aquesta transició entre els dos boscos, motiu pel qual és un lloc idoni per fer-hi aquest tipus d’estudi. L’objectiu principal és estudiar l’ecotò de Marmolers, on hi ha una transició entre co- munitats vegetals eurosiberianes i comunitats vegetals mediterrànies. Les qüestions més importants que cal resoldre són: com interacciona el bosc de Quercus petraea amb el bosc de Quercus ilex?; com varia la diversitat florística al llarg de la transició?; quina estructura forestal presenta la zona estudiada?; quina dinàmica s’observa en el reclutament?; com pot evolucionar la transició estudiada? Els resultats mostren que la regeneració de Quercus petraea i de Quercus ilex a la roureda pura i al bosc mixt de Marmolers és igual, tant per als juvenils 1 (50 cm < h < 1,5 m), com per als plançons (h < 50 cm). Segons la composició florística, el bosc mixt mantindria una similitud més gran amb una roureda que no pas amb un alzinar. En canvi, a l’alzinar de Marmolers no hi trobem juvenils de Quercus petraea. En aquest estudi, s’ha observat com, de moment, la roureda de Marmolers no es veu colonitzada per l’alzinar i que l’alzinar de Marmolers difícilment es veurà mai colonitzat per la roureda, si no es que hi apareixen pertorbacions. També s’hi ha comprovat que el bosc mixt de Marmolers està en equilibri quant a les seves espècies codominants, i és pro- bable que es mantingui així durant molts anys. Paraules clau: Quercus petraea; Quercus ilex; Montseny; bosc; ecologia forestal; ecotò.
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 6 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
Abstract. Study of the transition from Quercus petraea forest to Quercus ilex forest in the area of Marmolers (Montseny Natural Park)
The Montseny massif is an area of great biodiversity interest, where forests can be found of sessile oak (Quercus petraea); a eurosiberian deciduous tree that grows in the montane zone. Holm oak forests (Quercus ilex) are also found growing beside the sessile oak forests at this altitudinal level. In the area of Marmolers this transition can be observed between the two forests, making it an ideal place for a study of this type. The main objective of this article is to study the ecotone between the Eurosiberian and Mediterranean vegetation in Marmolers. The main issues we address are how the Quercus petraea forest interacts with the Quercus ilex forest, how floristic diversity varies along the transition, which forest structure presents Marmolers forest, the recruitment dynamics in Marmolers, and how this transition is expected to evolve. The juvenile 1 (50 cm < h < 1.5 m) regeneration of Quercus petraea and Quercus ilex in the sessile oak forest and the mixed forest of Marmolers is the same for both species, as well as for seedlings (h < 50 cm). According to the floristic composition, the mixed forest is more similar to a sessile oak forest than to a holm oak forest. In contrast, there is no regeneration of juvenile Quercus petraea in the Marmolers holm oak forest. This study shows that the sessile oak forest of Marmolers has not yet been colonized by Quercus ilex. The holm oak forest in Marmolers will not change if there is no disrup- tion. Moreover, the mixed forest of Marmolers is in equilibrium in terms of its co-dominant species and is likely to remain so for many years. Keywords: Quercus petraea; Quercus ilex; Montseny; forest; forest ecology; ecotone.
Introducció El massís del Montseny se situa al sector septentrional de la serralada prelitoral catalana (NE de la península Ibèrica). Amb una altitud màxima de 1.706 metres, sobresurt clarament de les muntanyes properes i resta ben delimitat de les planes i les muntanyes veïnes que l’envolten. El fet que, en 10 quilòmetres de distància horitzontal, es passi de 100 a 1.700 metres d’altitud, provoca que el Montseny tingui uns gradients de clima i de vegetació molt marcats, de manera que, del clima mediterrani amb eixut estival del baix Montseny, es passa a un clima humit a l’alt Montseny, i fins i tot fred d’alta muntanya als cims culminals. El massís, doncs, té una gran diversitat de boscos i de paisatges, que, en síntesi, són, al baix Montseny, el domini dels boscos perennifolis de l’alzinar amb marfull, a la base de la munta- nya, fins a 600 (800) metres, i de l’alzinar muntanyenc a (500) 600-1.200 metres. A l’alt Montseny, en canvi, hi predominen els arbres que perden el fullatge a l’hi- vern amb un estatge submediterrani de les rouredes, poc homogeni i poc extens, i un estatge eurosiberià de la fageda. Finalment, als cims més elevats, per sobre dels 1.600 metres, existeix un nivell culminal de matollar de ginebró, amb una flora relativament rica en oròfits centreeuropeus i on fins i tot es conserva un petit nucli d’espècies boreoalpines. Tota aquesta vegetació fa molt interessant el massís, ja que, al Montseny, s’hi poden trobar els biomes principals de l’Europa occidental (Boada et al., 2002), alguns dels quals hi tenen el límit meridional. El Parc Natu- ral del Montseny té un paisatge essencialment forestal. El bosc n’ocupa el 86% de Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 7 la superfície (CREAF i Generalitat de Catalunya, 2009). Dins d’aquest espai fo- restal és on es desenvolupa el present treball, concretament, a l’est del massís, al municipi de Riells i Viabrea, al paratge de Marmolers. A nivell litològic, el Montseny és un massís principalment silícic. Gran part del territori és granític o paleozoic, sobretot al vessant nord i nord-est (Bolòs, 1983). Concretament, l’àrea d’estudi se situa damunt del gran batòlit granodiorític del Montseny-Guilleries. A nivell climàtic, l’àrea d’estudi presenta un clima típic de l’estatge montà, amb un eixut estival poc acusat i pluges regulars i abundants. Segons l’Atles Climàtic Digital de Catalunya (UAB, 2004), a la zona, hi hauria els paràmetres anuals següents (mitjana anual): precipitació de 929,6 mm; tempe- ratura mínima de 6,3 ºC; temperatura mitjana d’11 ºC, i temperatura màxima de 15,8 ºC. Històricament, el Montseny ha estat explotat principalment pels seus recursos forestals, tal com ho testimonien les antigues carboneres abandonades, les nom- broses plantacions forestals destinades a la producció de fusta o les fagedes semi- naturals de les quals es treu profit des de fa anys (Universitat de Girona i Universitat Politècnica de Catalunya, 2010). Tot i que, al llarg dels darrers anys, els aprofitaments de llenyes a les comarques de Girona han disminuït (Gordi, 2009), al Montseny, les explotacions fusteres són nombroses, i és que es tracta d’un massís amb molta història lligada a la utilització dels recursos del bosc. Actualment, en el context del canvi climàtic, esdevé molt important estudiar com es veurà afectada la vegetació i, especialment, els boscos, ja que aquests hi són vulnerables (Banqué et al., 2013). Hom creu que les condicions de sequera es donaran amb més freqüència. Això farà augmentar l’estrès hídric de la vegetació i, en alguns casos, en provocarà la mortalitat (Allen et al., 2010). Alhora, es per- dran espècies a latituds i altituds baixes i, a causa de l’augment de la temperatura, els boscos es desplaçaran cap a llocs més freds. Això en provocarà la desaparició i no pas la colonització (Vayreda et al., 2013). En general, es planteja un escenari on els boscos canviaran i on els canvis dependran de la capacitat d’adaptació de cada espècie. A trets generals, es pot dir que les que siguin d’ambients temperats patiran més risc al Mediterrani (Vayreda et al., 2013) i les que es trobin als seus límits meridionals de distribució patiran molt, com és el cas de Fagus sylvatica (F. sylvatica) (Fotelli et al., 2009) o de Quercus petraea (Q. petraea) (Aranda et al., 2000). En aquest context, el Montseny pren un interès molt especial, atès que, a l’es- tatge montà, s’hi donen les condicions necessàries per observar el contacte de boscos caducifolis eurosiberians amb els boscos perennifolis mediterranis de terra baixa. En el present estudi, s’ha volgut analitzar la relació que hi ha entre els boscos de Q. petraea i Quercus ilex (Q. ilex), dues espècies del mateix gènere, però amb unes vulnerabilitats força diferents pel que fa al canvi climàtic, ja que el roure de fulla gran (Q. petraea) és una espècie caducifòlia de l’estatge montà, especialment de les contrades plujoses, i l’alzina (Q. ilex) és una espècie perenni- fòlia adaptada al clima mediterrani. La bibliografia estudiada indica que, a Cata- lunya, els alzinars haurien d’augmentar la seva distribució en detriment dels boscos caducifolis, com la roureda de roure de fulla gran. Un d’aquests estudis es 8 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat va fer al mateix Montseny, concretament, a Riudaura, on es va observar una taxa de renovació reeixida d’alzina, superior a la de roure (Boada et al., 2002). Però les dades sobre aquest procés són molt escasses, d’aquí la necessitat de realitzar aquest estudi, per tal de verificar-ne la hipòtesi i ampliar-ne les observacions. En el marc del canvi ambiental global al Montseny, i respecte a l’ecotò entre comunitats vegetals eurosiberianes i comunitats vegetals mediterrànies, es pretén realitzar un estudi de la transició entre el bosc de Q. petraea i Q. ilex, en el cas concret de Marmolers. Els objectius del projecte són: avaluar com interacciona el bosc de Q. petraea amb el bosc de Q. Ilex, avaluar com varia la diversitat florística al llarg de la transició, avaluar l’estructura forestal actual d’aquests rodals, estu- diar la dinàmica del reclutament al llarg de la transició i proposar futures evoluci- ons de la transició estudiada.
Materials i mètodes Per tal d’observar com interaccionen les rouredes i els alzinars, s’ha seleccionat una àrea d’estudi (figura 1) on són presents tots dos i on estan en contacte, con- cretament, a la reserva natural de Marmolers, al vessant sud-oest del turó de Marmolers (o Murgolers), a uns 850 metres, amb un pendent aproximat del 20%. Es tracta d’una roureda (codi: M_R) que, per l’est, és en contacte amb un alzi- nar (codi: M_A) i, entremig de tots dos, es forma una franja de bosc mixt (codi: M_RA). Durant l’estiu de 2013, s’ha realitzat un transsecte de la roureda fins a l’alzinar de Marmolers, on s’han marcat tres punts de mostreig per zona. Primerament, s’ha procedit a descriure aquests boscos realitzant un inventari forestal a cada punt de mostreig. Es tracta d’un total de 9 inventaris, amb un radi de 10 metres, en què s’ha fet ús d’altímetres, cintes mètriques i diamètriques, per tal de mesurar els paràmetres habituals dels inventaris forestals, com és el DAP (diàmetre a l’altura del pit) i l’altura. Durant el mateix període d’estiu, a cada punt de mostreig, s’ha realitzat un recompte de plançons (h < 50 cm d’alçada) i juvenils (juvenils 1: 50 cm < h < 1,5 m; juvenils 2: h > 1,5 m d’altura). Per als recomptes, s’ha creat un disseny similar a la bibliografia estudiada (Rabasa et al., 2013). Cada recompte consta de 4 subparcel·les d’1 × 1 m i, en el cas de no tenir un mínim de 5 peus de juvenils en aquest conjunt de subparcel·les, s’augmenta el nombre de subparcel· les fins a 16. A nivell florístic, durant el 2014, s’han realitzat diversos inventaris, un a cada punt de mostreig. Posteriorment, s’ha classificat les espècies presents segons si són de distribució mediterrània o eurosiberiana, i també per forma vital. A més a més, a l’abril de 2013, es va iniciar un seguiment amb dendròmetres del creixement radial de diversos peus a l’àrea d’estudi, dels quals s’ha fet un control mensual fins a l’actualitat. Es tracta d’un total d’11 peus al bosc mixt, 5 a l’alzinar i 15 a la roureda. Finalment, totes les dades obtingudes entre el 2013 i el 2014 s’han comple- mentat amb dades anteriors d’inventaris i creixements radials, corresponents a uns altres estudis realitzats a la zona pel Grup de Recerca de Flora i Vegetació de la UdG (Caritat et al., 2012). Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 9
Figura 1. Mapa de la zona d’estudi, amb els rodals estudiats marcats en verd i els trans- sectes realitzats marcats en rosa. A) Ortofoto de 2013. B) Ortofoto de 1956. 10 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
Les dades han estat recollides manualment i digitalment, amb l’ajuda de pro- gramari per a Android, com és el cas de ZamiaDroid. El tractament de les dades s’ha dut a terme mitjançant Microsoft Excel i R (versió 3.1.0) i s’ha realitzat una transformació logarítmica a les dades que ho necessitaven. A través de R, amb els paquets Rcmdr i FactorMineR, s’han dut a teme diferents anàlisis estadístiques, com ara: ANOVA de 2 factors (espècie i zona) i post hoc a les dades de la rege- neració i diverses variables obtingudes a partir dels inventaris, i PCA per al con- junt de variables obtingudes. Els treballs cartogràfics s’han realitzat amb programari ESRI, amb ArcGIS.
Resultats Composició florística Els inventaris realitzats demostren l’elevada diversitat de la roureda, molt superior a la de l’alzinar, tal com ja indica la bibliografia (Bolòs, 1983). Així, la riquesa mitjana de la roureda és de 27 tàxons, per només 8 tàxons a l’alzinar, mentre que, al bosc mixt, presenta una riquesa intermèdia de 14 tàxons. La diferència tan marcada és deguda principalment a l’estrat herbaci, que és pràcticament nul a l’alzinar.
Estructura forestal Com s’ha dit, la zona de Marmolers engloba una roureda, un bosc mixt d’alzina i roure i un alzinar (taula 1). Aquestes tres zones tenen densitats (dens.: peus/ha) significativament diferents (P < 0,001, ANOVA), de manera que l’alzinar és el bosc més dens, i el bosc mixt, el menys dens. Les espècies amb més densitat són Q. petraea i Q. ilex, i totes dues presenten diferències significatives en la densi- tat segons cada zona (P < 0,0001, ANOVA 2 fact.), tot i que cal puntualitzar certs casos en què no és així. És el cas del bosc mixt, on totes dues espècies presenten densitats molt similars entre elles (n. s., Tukey), que, alhora, són molt similars a la de Q. petraea a l’alzinar (n. s., Tukey). També apareixen unes altres espècies als inventaris, però amb menys densitat: a la roureda, cal destacar-hi la presència de F. sylvatica (dens.: 21,231±36,774 peus/ha) i de Castanea sativa (C. sativa) (dens.: 106,157±18,387 peus/ha); a l’alzinar, en canvi, hi ha la pre- sència d’Erica arborea (E. arborea) (dens.: 201,699±225,943 peus/ha) en for- mes arbustives molt desenvolupades, que es poden tractar com a formes arbòries; per últim, a la zona intermèdia del bosc mixt, hi ha la presència d’E. arborea (dens.: 21,231±36,774 peus/ha) i de Crataegus monogyna (C. monogyna) (dens.: 42,463±36,774 peus/ha). A la taula 1, també s’hi pot observar les diverses mitjanes del DAP (ja s’ha definit abans), que són significativament diferents (P < 0,001, ANOVA). Així, per exemple, si ens fixem en les espècies d’interès (target), veiem que Q. petraea sempre presenta mitjanes de DBH significativament superiors a Q. ilex, indepen- dentment de la zona (P < 0,001, ANOVA 2 fact.). Pel que fa a les espècies acom- Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 11
Taula 1. Resultats dels inventaris forestals i mostreig de la regeneració a tota l’àrea d’es- tudi. Els resultats de la taula corresponen a les dues espècies target (Q. ilex i Q. petraea) i al total del bosc, fent mitjana entre rèpliques. Q. petraea Q. ilex Total Mitjana DAP (cm) 14,380±0,752 7,039±0,298 14,130±0,685 Densitat (peus/ha) 2356,688±114,826 95,541±114,826 2579,618±138,818 Àrea basal (m2/ha) 44,282±1,986 0,378±0,437 47,031±1,829 Mitjana de l’alçada (m) 24,625±3,756 16,000±1,414 21,042±0,591 Roureda Morts (%) 12,6±1,1 0±0 19,4±5,2 (M_R) Biomassa/ha (Mg/ha) 212,444±13,234 1,358±1,559 223,683±11,730
Plançons (log10 peus/ha) 4,718±0,453 4,493±0,133 18,412±3,922
Juvenils 1 (log10 peus/ha) 1,864±1,615 2,405±2,083 8,458±4,564
Juvenils 2 (log10 peus/ha) 0±0 1,864±1,615 4,162±1,399 Q. petraea Q. ilex Total Mitjana DAP (cm) 18,104±1,268 8,567±0,354 14,195±1,198 Densitat (peus/ha) 1242,038±95,541 785,563±340,531 2091,295±350,801 Àrea basal (m2/ha) 37,266±1,398 5,185±1,972 42,624±3,523 Mitjana de l’alçada (m) 30,861±3,442 11,778±3,038 20,636±3,547 Bosc Mixt Morts (%) 13,6±2,0 3,3±3,6 15,5±4,7 (M_RA) Biomassa/ha (Mg/ha) 198,868±14,729 20,622±7,810 219,490±22,518
Plançons (log10 peus/ha) 4,975±0,140 4,768±0,409 10,976±2,495
Juvenils 1 (log10 peus/ha) 2,767±2,401 4,525±0,373 9,557±5,759
Juvenils 2 (log10 peus/ha) 0±0 1,292±2,237 2,424±2,113 Q. petraea Q. ilex Total Mitjana DAP (cm) 15,004±1,447 9,530±0,459 10,304±0,677 Densitat (peus/ha) 774,947±207,21 3439,49±358,899 4416,136±777,705 Àrea basal (m2/ha) 14,396±1,146 28,311±1,971 43,183±1,902 Mitjana de l’alçada (m) 19,028±0,459 12,417±4,347 15,8±3,387 Alzinar Morts (%) 2,6±4,4 8,5±6,9 8,9±7 (M_A) Biomassa/ha (Mg/ha) 66,926±2,537 115,584±10,161 182,51±7,977
Plançons (log10 peus/ha) 4,036±0,356 4,479±0,360 8,515±0,626
Juvenils 1 (log10 peus/ha) 0±0 4,196±0,417 4,196±0,417
Juvenils 2 (log10 peus/ha) 0±0 2,457±2,136 2,457±2,136 panyants, veiem que C. monogyna i E. arborea tenen diàmetres en general força petits, no com en el cas de F. sylvatica i C. Sativa, que presenten mitjanes més elevades i similars a les de Q. petraea. Aquestes dues variables comentades s’han de contrastar amb l’àrea basal (AB: m2/ha), que és més gran a la roureda, tot i que no es tracta d’una diferència significativa (n. s., ANOVA). En canvi, les espècies no target tenen àrees basals poc importants, just el contrari de les espècies d’inte- rès, on especialment destaquen les àrees basals totals de Q. petraea. Són especi- alment significatives les diferències entre les dues espècies target (P < 0,0001, 12 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
a) 900 800 700 600 500 400 300 200 100 0 5-10 10-15 15-20 20-25 25-30 30-35 35-40
b) 1.000 900 800 700 600 500 400 300 Nre. arbres/ha 200 100 0 5-10 10-15 15-20 20-25 25-30 30-35 35-40
c) 3.000
2.500
2.000
1.500
1.000
500
0 5-10 10-15 15-20 20-25 25-30 30-35 35-40 Classes diamètriques (cm)
F. sylvatica C. sativa E. arborea Q. ilex C. monogyna Q. petraea Figura 2. Distribució de les classes diamètriques per cada espècie i bosc. Zona M_R (a), M_RA (b) i M_A (c). A l’eix de les Y s’hi representen el nombre de peus per cada hectà- rea, a l’eix de les X hi ha les classes diamètriques, i en colors es diferencien les espècies. Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 13
ANOVA 2 fact.), ja que Q. petraea presenta àrees basals molt superiors a Q. ilex, excepte a l’alzinar, on Q. ilex té l’àrea basal superior a Q. petraea. La biomassa (Mg/ha) acumulada en els arbres és clarament més elevada a la roureda i al bosc mixt respecte a l’alzinar (P < 0,01, ANOVA). Cal destacar que, tant a la roureda com al bosc mixt, més del 90% de la biomassa correspon a Q. petraea. A nivell d’alçades, Q. petraea presenta altures superiors a Q. ilex, i així els roures arriben, aproximadament, als 24 metres, mentre que les alzines fan entorn de 13 metres. Pel que respecta a la mortalitat, les desviacions estàndard són molt elevades, i caldria fer un mostreig més intensiu per tenir-ne dades més robustes, però, tot i així, es pot veure que és més elevada a la roureda que no pas a l’alzinar o al bosc mixt, malgrat que l’alzinar presenta dificultats de mostreig que dificulten la rea- lització d’aquesta anàlisi. Tanmateix, s’observa certa relació positiva entre mor- talitat i espècie més abundant a la zona. A la figura 2, s’hi representen les distribucions de les classes diamètriques per cada espècie en els boscos estudiats. A M_R, s’hi observa una distribució amb certa tendència a l’estructura regular, mentre que, a M_RA, s’hi observa una ex- ponencial negativa, principalment deguda a Q. ilex. Pel que fa a la zona M_A, té una exponencial negativa.
Regeneració Els resultats dels recomptes de plançons i juvenils es poden veure a la taula 1. A Marmolers, s’hi ha comprovat que la producció de plançons no presenta diferèn- cies significatives entre Q. ilex i Q. petraea (n. s., ANOVA 2 fact.), i que certes zones tenen produccions significativament més baixes de plançons (P < 0,01, ANOVA 2 fact.). En termes generals, no s’observen diferències significatives en la producció de plançons en canviar de bosc (n. s., ANOVA 2 fact.). Pel que res- pecta als juvenils 1, els juvenils petits, s’ha observat que a Marmolers el tipus de bosc no fa variar els resultats dels reclutaments fets (n. s., ANOVA 2 fact.), en canvi, sí que es veuen diferències significatives entre espècies (P < 0,001, ANOVA 2 fact.), perquè la producció total de Q. ilex és superior. En referència als recluta- ments calculats de cada espècie, no varien segons la zona (n. s., ANOVA 2 fact.), tot i que, si s’analitza per separat M_R i M_RA, no s’observen diferències signi- ficatives entre espècies (n. s., ANOVA 2 fact.). Per últim, hi ha els reclutaments de juvenils 2, els juvenil grans. D’aquesta categoria, no s’ha trobat cap peu de Q. petraea, motiu pel qual podem dir que Q. ilex té reclutaments significativament més grans (P < 0,01, ANOVA 2 fact.). Pel que fa al tipus de bosc, no s’observen diferències entre reclutaments (n. s., ANOVA 2 fact.), igual que en els recluta- ments de cada espècie en els diferents tipus de bosc (n. s., ANOVA 2 fact.).
Creixement radial A partir dels creixements radials mesurats mensualment, s’ha realitzat una taula de creixements no acumulats, on s’han seleccionat els mesos de creixement pri- maveral. Dels dos períodes primaverals estudiats, només s’ha tingut en compte el 14 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
4
3
2
1
0 Mitj. creixement radial (LOG mm) –1
–2 M_R M_RA M_A Zona
Q. petraea Q. ilex Figura 3. Mitjanes dels creixements radials (mm) durant el període d’abril a maig de 2014 a la zona d’estudi. A l’eix de les Y, hi ha el creixement radial en escala logarítmica, a l’eix de les X, hi ha els boscos (roureda [M_R], bosc mixt [M_RA] i alzinar [M_A].
2014, en el qual s’ha pogut comparar els creixements de les diferents espècies per cada zona (figura 3) i s’ha observat que no hi ha diferències significatives en cap dels resultats.
Anàlisi descriptiva També s’ha utilitzat l’anàlisi estadística d’ordenació, l’anàlisi de components principals (PCA), en la qual s’han utilitzat dades de densitat, àrea basal, mortali- tat, biomassa, recobriments i regeneració (figura 4). La primera dimensió 1 ex- plica el 34,66% de la variança, i la dimensió 2 n’explica el 24,71%, amb la qual cosa, l’anàlisi explica el 59,37% de les dades. Els recobriments contribueixen especialment a explicar la dimensió 2, i les dades de regeneració i dels inventaris forestals, la dimensió 1, o sigui que podem diferenciar les tipologies de bosc a través de la dimensió 2, i l’espècie dominant en la dimensió 1. A la figura 4, s’hi observa que el bosc mixt M_RA seria més pròxim a la roureda que no pas a l’al- zinar, atès que la comunitat vegetal no està evolucionant cap a un alzinar. A més, podem dir que les rouredes i els alzinars es poden separar molt bé. Pel que res- pecta a Q. ilex i a Q. Petraea, veiem com mostren certes diferències a la roureda, però no tantes com a l’alzinar de Marmolers. En el bosc mixt, les dues espècies tenen variables molt similars, ja que realment és una comunitat mixta on hi ha una codominància estable. Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 15
M_A M_R 4 M_RA 16 23
25 20 18 22
2 12 M_RA Q. petraea 14 7 Q. ilex 1 24 13 33 28 21 36 30 0 26 17 19 C. sativa 27 C. monogyna M_R 3
Dim 2 (24,71%) M_A 32 15 9 2 F. sylvatica 35 29 F. excelsior 10 E. arborea 8
–2 6 4 11 5 34 31
–4 –2 0 2 4
Dim 1 (34,66%) Figura 4. PCA de les variables estudiades als boscos. La dimensió 1 explica el 34,66% de les dades i la dimensió 2, el 24,71%. De color rosa, s’observen els centroides de les espè- cies; en negre, els alzinars recents (M_A); en vermell, la roureda (M_R), i en verd, el bosc mixt (M_RA).
Discussió El cas de Marmolers és molt interessant per tal de veure la dinàmica entre les rouredes i els alzinars. Com ja s’ha descrit, de costat, hi trobem una roureda de roure de fulla gran amb un alzinar muntanyenc, i a la zona de contacte, s’hi ha generat una interfase de bosc mixt. Si s’observa la distribució de les classes dia- mètriques de la roureda (M_R) (figura 2), podem veure que es tracta d’un bosc que ja fa molt de temps que no està explotat, com a mínim uns 37 anys, atès que gaudeix d’un estatus de protecció dins el Parc Natural del Montseny. Però, tot i que l’estructura està tendint cap a la maduresa, encara veiem els rastres de la seva antiga explotació i, de fet, durant el treball de camp, s’ha detectat una antiga car- bonera. Pel que respecta al mostreig, cal comentar que, en ser un estudi molt concret d’un únic paratge natural, el que es conclogui en aquest treball no serà aplicable a la totalitat d’aquest ecotò del Montseny, a més, cal tenir en compte la importància dels usos històrics en la dinàmica de les comunitats estudiades. La roureda (M_R) és un bosc dominat per Q. petraea acompanyat per C. sa- tiva i F. sylvatica, espècies amb les quals conformen l’estrat arbori superior. També hi ha la presència, però amb una densitat més baixa, de Q. ilex. A nivell 16 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat forestal, doncs, es pot parlar d’una roureda que va avançant cap a un grau més elevat de maduresa, on els arbres van envellint alhora que es manté un estoc im- portant d’arbres joves. De fet, si es compara la densitat de Q. petraea actual (taula 1) amb la del 2006, el bosc va envellint i reduint densitat a un ritme força elevat (reducció de la densitat de 95.541 peus/ha), ja que els arbres suprimits es van morint, i per això es produeix un increment de l’àrea basal del bosc (increment de l’AB de 2.631 m2/ha). L’alzinar a Marmolers (M_A) és un bosc jove, dominat per Q. ilex. Tot i així, cal destacar-hi la presència de Q. petraea, ja que la densitat que presenta és equi- parable a la de Q. petraea o de Q. ilex al bosc mixt. Aquest fet és molt rellevant, perquè, tal com es pot veure a la distribució de classes diamètriques, l’alzinar té peus de Q. ilex principalment joves (exponencial negativa), però els peus de Q. petraea presenten una distribució més irregular, amb peus més grans, tal com demostra la mitjana del DAP. A les observacions de camp, s’hi ha vist que l’alzi- nar en qüestió té un creixement principalment vegetatiu de rebrot. A partir d’aquestes observacions i de les dades obtingudes, es pot assegurar que, en el passat, aquest bosc havia estat explotat intensament (figura 1), centrant-se especi- alment en l’aprofitament de Q. ilex. Per això hi ha el creixement de rebrot, i els peus de Q. petraea són més grans a l’alzinar, ja que aquests no devien ser tan explotats. Sens dubte, l’afavoriment de l’espècie Q. ilex per poder ser explotada ha modificat el paisatge forestal, com a conseqüència, ens hem de preguntar com hauria estat aquest bosc si no s’hagués intervingut en el passat i com aquesta ac- tivitat ha condicionat la composició dels boscos actuals. Però l’element de més interès és el bosc mixt (M_RA), en referència al qual ens podem preguntar si hi ha una codominància entre Q. petraea i Q. ilex. Pel que respecta a la densitat, s’hi observa una codominància, ja que no hi ha diferències significatives entre Q. petraea i Q. ilex. Igual que a l’alzinar, els peus de Q. ilex són rebrots i no passen dels 15 metres d’altura, mentre que, en el cas de Q. Pe- traea, són peus d’origen no vegetatiu amb altures molt superiors. En referència a la distribució de les classes diamètriques, podem veure com aquestes lectures es confirmen, ja que Q. ilex té una distribució principalment molt regular, amb una presència elevada de peus joves, mentre que Q. petraea manté una distribució més irregular, amb una presència de peus molt més grans. De fet, el peu més gran trobat a Marmolers correspon a un Q. petraea del bosc mixt. Així doncs, es pot concloure que, a Marmolers, hi tenim un conjunt de boscos on la densitat de les dues espècies target és molt gran. Que Q. petraea presenti sempre unes distribucions de classes diamètriques més irregulars que Q. ilex, se- gurament és conseqüència de l’activitat humana del passat, que propicia que, ac- tualment, trobem peus de Q. ilex principalment joves. Pel que respecta al bosc mixt, es pot concloure que els peus de Q. petraea són previs als peus actuals de Q. ilex Tot i així, l’anàlisi de la figura 1 fa pensar que, anteriorment, ja existien alguns peus d’alzina en el bosc mixt actual, ja que sempre ha estat una zona de contacte. Segurament, els peus de Q. ilex actuals a la zona són el rebrot dels antics peus explotats. La presència de Q. ilex al bosc mixt no és necessàriament fruit dels canvis en les variables meteorològiques, i per això pensem que, en la actualitat, Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 17 no s’ha vist l’afavoriment d’aquesta espècie mediterrània en el bosc humit de roure de fulla gran. Florísticament, la roureda de Marmolers (riquesa: 36 espècies) és molt més rica que l’alzinar (riquesa: 8 sp.) i el bosc mixt (riquesa: 22 sp.) (figura 5). A més, existeixen diferències molt clares en la corologia, entre la roureda (14,7 espècies eurosiberianes de mitjana) i l’alzinar (3 espècies eurosiberianes de mitjana). D’al- tra banda, el bosc mixt (5,5 espècies eurosiberianes de mitjana) manté un caràcter intermedi, amb força presència d’espècies eurosiberianes. Per tal d’avaluar l’evolució de Marmolers, és interessant estudiar la regenera- ció del bosc. Tot i que la categoria de plançons és molt variable segons l’anyada d’aglans, cal analitzar el primer estadi de creixement en la regeneració del bosc. Primer de tot, és interessant el fet que el bosc mixt sigui la zona amb més plançons i que l’alzinar la que en té menys. Això és degut a la poca llum que entra a l’alzi- nar, ja que es tracta d’un bosc molt opac amb recobriment arbori del 90 al 100%. Tal com es pot veure a la taula 1, la producció de plançons de Q. petraea i de Q. ilex a la roureda i al bosc mixt és similar, mentre que a l’alzinar és més gran la producció de Q. ilex. Que la producció de Q. petraea baixi a l’alzinar és un primer signe del fet que la regeneració d’aquesta espècie és molt difícil sota Q. ilex. De fet, això ens podria fer pensar que, si no es genera cap tipus de canvi en les dinà- miques, Q. petraea acabi desapareixent a llarg termini de l’alzinar per manca de regeneració. En canvi, la situació en el bosc mixt i la roureda és d’un cert equili- bri, atès que les dues espècies tenen produccions similars i totes dues semblaria que es regeneren adequadament. És a dir, no es veurien indicis que Q. ilex esti-
18
16
14
12
10
8
6 Nre. espècies 4
2
0 M_R M_RA M_A –2 Parcel·la
eur. submed. med. plurireg. atl. eur.-med. - Figura 5. Nombre d’espècies presents segons la seva corologia i el bosc on s’han trobat. A l’eix de les Y, hi ha el recompte d’espècies, a l’eix de les X, hi ha les parcel·les. Les diverses distribucions: eurosiberià (eur.), submediterrània (submed.), mediterrani (med.), pluriregional (plurireg.), atlàntic (atl.) i identificació no confirmada (–) estan marcades en diferents colors. 18 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
6
5
4
3
2
Mitjana log peus/ha 1
0 Roureda Bosc mixt Alzinar
Q. petraea Q. ilex Figura 6. Regeneració de juvenils 1 (50 cm < h < 1,5 m) a Marmolers. A l’eix de les X, hi ha els boscos (roureda [M_R], bosc mixt [M_RA], alzinar [M_A]). A l’eix de les Y, hi ha la mitjana de la regeneració per a juvenils 1 (log10 peus/ha).
gués regenerant-se més que Q. petraea. Per això el bosc mixt com a tal podria ser un estadi de la comunitat força estable. En el cas de la roureda, sí que es podria fer èmfasi en la circumstància que les produccions són iguals, però la mala vitali- tat de Q. ilex no fa pensar en una evolució del bosc cap a bosc mixt a curt termini. Però, com ja s’ha dit, l’estudi de la regeneració no seria completa si no s’ana- litzessin els juvenils. La regeneració juvenils 1 (50 cm < h < 1,5 m) és força igua- lada entre espècies a la roureda i al bosc mixt, però no a l’alzinar (figura 6). Per zones, en general, els reclutaments d’aquesta classe són molt iguals, atès que, als tres boscos, estan força estructurats i no permeten que els juvenils hi progressin. A l’alzinar, el reclutament de Q. petraea disminueix fins a zero, a causa de l’elevada densitat d’adults que dificulta el desenvolupament dels juvenils en general, llevat dels mateixos rebrots d’alzina. Es tracta d’una classe que necessita aconseguir re- cursos força importants per desenvolupar-se, que no es pot trobar en un bosc on la densitat és tan elevada, és a dir, on l’estrès hídric és molt elevat per un juvenil i on gairebé tampoc no hi entra llum. A més, les plàntules en general presenten una vulnerabilitat més gran a l’estrès hídric en comparació amb els adults, a causa, en gran part, dels sistemes radiculars menys desenvolupats de les plàntules, que els dificulta l’accés a l’aigua en capes més profundes del sòl (Nicotra et al., 2002; Paz, 2003). És lògic, doncs, que, en general, l’alzinar sigui una zona amb un reclutament elevat només de Q. ilex que correspon, principalment, a rebrots de les alzines més grans, que viuen dels recursos del sistema radicular de l’arbre principal. Així doncs, el que ja s’observava en els plançons es continua observant en juvenils 1, que els canvis en la dominància de la comunitat són poc probables a curt termini, si no és que hi ha algun tipus de pertorbació. Pel que fa a juvenils 2, la categoria de dimen- sió més gran, els reclutaments en general han donat valors molt baixos, fins a tal punt que no s’ha detectat cap Q. petraea d’aquesta categoria. Tot i així, es tracta d’una diferència poc significativa, atès que la regeneració de Q. ilex igualment és Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny Orsis 29, 2015 19 molt baixa. Si tenim en compte el tipus de juvenils que també són de rebrot, com en el cas de juvenils 1, i la poca importància estadística, no podem afirmar pas que la categoria de juvenils 2 doni per errònia la hipòtesi construïda fins ara. Si bé, actualment, les dinàmiques en la regeneració observades a Marmolers no farien pensar en un canvi important de les espècies dominants a les comunitats vegetals a curt o a mitjà termini, sí que podria donar-se a llarg termini. Tal com apunten diversos autors, Q. petraea és una espècie que patirà molt els efectes del canvi climàtic al Mediterrani (Banqué et al., 2013), atès que no és ben adaptada a les baixes precipitacions ni a les temperatures elevades, i això podria propiciar la colonització de la roureda per part d’espècies menys vulnerables a les noves con- dicions. Però també cal tenir en compte que hi ha espècies més vulnerables al canvi climàtic que el roure, com ara F. sylvatica, el qual no pot fer fotosíntesi amb un potencial d’aigua tan baix com ho fa Q. petraea (Raftoyannis, 2002). Al seu torn, doncs, aquesta situació podria propiciar una colonització de la fageda per part de Q. Petraea. Això propiciaria que, globalment, la roureda de roure de fulla gran no perdés àrea de distribució, sinó que la canviés. També cal tenir en compte la gran plasticitat genètica dels roures i, parlant de canvis a llarg termini, cal in- cloure en la hipòtesi la possibilitat d’adaptar-los a les noves condicions amb el material genètic ja existent en cada espècie. A més, gaudeixen d’una gran capaci- tat d’hibridació, i això els podria permetre adaptar-se al canvi climàtic en un futur (Kremer i Petit, 2001), ja que, en alguns estudis, se suggereix que el canvi ambi- ental pot incrementar les taxes d’hibridació (Lagache et al., 2013). És molt important fer incís en el bosc mixt estudiat a Marmolers, on s’ha ob- servat un cert equilibri entre les dues espècies, atès que mostren densitats impor- tants i regeneracions similars. Sens dubte, el seguiment de boscos com aquest poden ser claus per prevenir i estudiar com evolucionaran aquestes masses fores- tals en un futur, ja que si, a llarg termini, s’acaben complint les previsions, seria en els primers llocs on començarien a observar-se els efectes d’un canvi de distri- bució de les espècies. Els creixements radials mesurats no mostren diferències significatives entre espècies durant els mesos d’abril i maig de 2014. Aquest fet demostraria que el creixement de Q. petraea no disminueix en l’alzinar. Tot això faria pensar que els creixements radials de Q. petraea no estan patint un efecte més significatiu que els de Q. ilex en les condicions meteorològiques actuals. Els peus que tenen efectes negatius en el seu creixement són els de Q. petraea a M_A, però, en aquest cas, semblaria que és degut a un altre factor, probablement, a la densitat tan ele- vada del bosc, que no permet que Q. petraea creixi radialment.
Conclusions Al massís del Montseny existeixen rodals de roure de fulla gran en contacte amb boscos d’alzina. En aquest treball, s’ha estudiat la diversitat florística i la regene- ració d’un d’aquests rodals a Marmolers. L’estudi florístic demostra que la rou- reda té una elevada riquesa d’espècies eurosiberianes, la qual cosa fa d’aquests boscos un element d’interès que cal preservar pel seu valor patrimonial. 20 Orsis 29, 2015 J. Bou; L. Vilar; A. Caritat
A la roureda de Marmolers, s’hi ha observat com la regeneració era codomi- nant per a les espècies target, excepte en el cas de juvenils 2, on hi ha una clara dominància de Q. ilex. La major part dels individus que en formen part correspo- nen a regeneració per rebrot, és a dir que no es tractava de nova colonització, sinó que ja eren antics peus existents a la parcel·la. Tampoc no hi hauria codominància en les classes diamètriques petites dels adults, on Q. petraea assoleix una domi- nància clara. Per això, malgrat que hi hagi més individus de juvenils 2 d’alzina que de roure, tendim a pensar que la roureda de Marmolers no esta sent colonit- zada per l’alzina. La situació podria canviar només si augmentés la sequera i/o es generessin unes altres pertorbacions que alteressin la dinàmica actual. En el cas del bosc mixt, també s’hi observa una regeneració similar entre les dues espècies, tret de juvenils 2, on Q. ilex torna a dominar, i també que tornen a correspondre a rebrots. En aquest cas, les classes diamètriques mostren unes densitats més repar- tides entre les dues espècies target, i pensem que la zona mantindrà una estructura mixta, si no és que canvien les variables meteorològiques, la qual cosa podria comportar modificacions significatives en la seva composició. Per això conside- rem molt interessant fer un seguiment de la regeneració en aquesta zona, ja que serà el punt on primer es podrien notar canvis en les densitats a causa de sequeres o de temperatures elevades. Per últim, l’alzinar té una regeneració completament dominada per Q. ilex, i per això creiem que la seva dominància no canviarà en el futur. Finalment, la codominància en el bosc mixt també és demostrada en el creixement primaveral, que mostra valors semblants per a totes dues espècies.
Agraïments Voldríem mostrar la nostra gratitud al Dr. Emili Garcia Berthou, pel suport brin- dat en el tractament estadístic de les dades; al Parc Natural del Montseny, per l’ajut logístic ofert durant l’estiu de 2013, i a la Diputació de Girona, per la seva col·laboració, especialment la del company Narcís Vicens.
Referències bibliogràfiques Allen, C. D.; Macalady, A. K.; Chenchouni, H.; Bachelet, D.; McDowell, N.; Vennetier, M.; Cobb, N. 2010. A global overview of drought and heat-induced tree mortality re- veals emerging climate change risks for forests. Forest Ecology and Management, 259(4): 660-684.
Bolòs, O. 1983. La vegetació del Montseny. Diputació de Barcelona. Barcelona. Caritat, A.; Vilar, L.; Bou, J.; Sala, E.; Porcar, A. 2012. Evolució de l’estructura i el crei- xement de quatre boscos del Parc Natural del Montseny. Girona: 27. CREAF; Generalitat de Catalunya. (2009). Mapa de cobertes del sòl de Catalunya.
Orsis 29, 2015 23-90
Comentaris i precisions previs a la Checklist de la flora de Catalunya (nord-est de la península Ibèrica)
Pere Aymerich C/ Barcelona 29. 08600 Berga [email protected] Llorenç Sáez Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica Facultat de Biociències. 08193 Bellaterra [email protected]; [email protected]
Data de recepció: 7 de gener de 2015 Data d’acceptació: 19 de gener de 2015 Data de publicació: 10 de març de 2015
Resum
En el context d’una actualització del coneixement florístic relatiu a les plantes vasculars de Catalunya, en aquest article s’aporten dades corològiques, taxonòmiques i nomenclaturals per a diversos tàxons. Datura wrightii Regel, Euphorbia davidii Subils, Hedera maroccana McAll., Nemophila menziesii Hook. & Arn. i Sedum palmeri S. Watson suposen novetats per al catàleg florístic de Catalunya. D’altra banda, s’exclouen els tàxons següents de la flora de Catalunya: Arabis collina Ten., Drosera intermedia Hayne, Erodium acaule (L.) Bech. & Thell., Euphorbia dentata Michaux, Physalis philadelphica Lam. i Tulipa sylves- tris L. subsp. sylvestris. S’hi proposen les combinacions nomenclaturals següents: Allosu- rus × kochianus (Rasbach, Reichst. & Schneller), L. Sáez & Aymerich, Gymnadenia austriaca subsp. iberica (Teppner & E. Klein) L. Sáez & Aymerich, Lysimachia talaverae L. Sáez & Aymerich, nom. nov., Micranthes stellaris subsp. robusta (Engl.) L. Sáez & Aymerich i Pedicularis praetermissa (I. Soriano, M. Bernal & Sánchez Cuxart) Aymerich & L. Sáez. Paraules clau: plantes vasculars; península Ibèrica; àrea de distribució; taxonomia.
Abstract. Comments and details previous to the Checklist of the flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula)
Within the context of an update of the floristic knowledge concerning the vascular plants of Catalonia, this paper provides corological, taxonomic and nomenclatural data for vari- ous taxa. Datura wrightii Regel, Euphorbia davidii Subils, Hedera maroccana McAll., Nemophila menziesii Hook. & Arn. and Sedum palmeri S. Watson are novelties for the Catalan flora. On the other hand, the following taxa are removed from the flora of Catalo-
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 24 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
nia: Arabis collina Ten., Drosera intermedia Hayne, Erodium acaule (L.) Bech. & Thell., Euphorbia dentata Michaux, Physalis philadelphica Lam. and Tulipa sylvestris L. subsp. sylvestris. New combinations are proposed for Allosurus × kochianus (Rasbach, Reichst. & Schneller), L. Sáez & Aymerich, Gymnadenia austriaca subsp. iberica (Teppner & E. Klein) L. Sáez & Aymerich, Lysimachia talaverae L. Sáez & Aymerich, nom. nov., Mi- cranthes stellaris subsp. robusta (Engl.) L. Sáez & Aymerich and Pedicularis praetermissa (I. Soriano, M. Bernal & Sánchez Cuxart) Aymerich & L. Sáez. Keywords: vascular plants; Iberian Peninsula; distribution range; taxonomy.
Introducció Al llarg de les darreres dècades, s’han produït uns canvis i uns avenços molt no- tables en aspectes relacionats amb la sistemàtica i la taxonomia de plantes vascu- lars. Bona part d’aquests canvis provenen d’estudis sistemàtics i evolutius a nivell de famílies, gèneres o grups d’espècies més o menys amplis, fet que ha determinat tot un conjunt de noves interpretacions i delimitacions taxonòmiques i propostes nomenclaturals, les quals poden diferir de manera destacable respecte als criteris adoptats a les síntesis florístiques més recents i amb incidència a Catalunya (Bo- lòs i Vigo, 1984, 2001; Bolòs et al. 2005; Castroviejo, 1986-2014). Paral·lelament, i ja a una escala més local, també ha estat destacable la millora del coneixement sobre la distribució d’espècies a Catalunya o el descobriment de nous tàxons per a aquest territori, sovint de caràcter al·lòcton. Fins i tot, en alguns casos, aquestes novetats corresponen a descripcions de espècies i subespècies noves per a la cièn- cia. Tot aquest conjunt de dades i interpretacions noves posa de manifest la neces- sitat d’actualitzar el coneixement florístic del país, ja que les síntesis ara disponibles ja han quedat obsoletes en força aspectes. Per aquest motiu, els autors d’aquest article han preparat una actualització del coneixement relatiu a la flora vascular (autòctona i al·lòctona) de Catalunya que és previst publicar aviat i a la qual ens referirem com a Checklist d’ara endavant. En aquest article, s’aporten un conjunt de notes d’índole molt diversa (corològiques, taxonòmiques, sistemàti- ques, nomenclaturals, etc.) que argumenten o que precisen una part dels canvis que presenta la Checklist en relació amb les informacions contingudes a les diver- ses síntesis florístiques de referència en els darrers temps. De forma especial, es tracta d’informacions destinades a aclarir casos de grups de tàxons que han tingut interpretacions heterogènies i conflictives o bé de tàxons d’estatus considerat dub- tós dins el territori.
Material i mètodes Les dades que s’aporten en el present treball es basen en fonts d’informació diver- ses, ja siguin observacions de camp, revisió de material d’herbaris (BC, BCN, MA, G, P, a més dels herbaris personals dels autors), revisió bibliogràfica o bé una justificació raonada i fonamentada de criteris taxonòmics segons la informa- ció de què es disposa per a cada grup taxonòmic concret. L’àmbit de l’estudi es Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 25 correspon amb el territori administrat per la Generalitat de Catalunya. Les refe- rències bàsiques sobre la distribució fins ara coneguda dels tàxons són els diver- sos treballs corològics publicats en els darrers trenta anys i, de forma especial, la síntesi disponible en línia del Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya (Font, 2014), que, en general, és citada al text com a BDBC. Els comentaris sobre els tàxons es presenten ordenats alfabèticament.
Resultats Aethionema monospermum R. Br. / A. marginatum (Lapeyr.) Montemurro En el tractament del gènere Aethionema a Flora iberica, Montemurro (1993) dis- tingeix com a dues espècies A. marginatum i A. monospermum, plantes que habi- tualment s’han englobat dins A. saxatile subsp. ovalifolium (DC.) Nyman, tractament aquest que també segueixen les flores catalanes (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005). Després d’avaluar la situació, a la Checklist hem optat per reconèixer igualment un sol tàxon, bé que amb rang d’espècie i no pas de subes- pècie —perquè és àmpliament simpàtric amb A. saxatile s.s.— i amb el nom A. monospermum R. Br., perquè és el més antic. Montemurro (1993) no confirma a Catalunya cap dels dos tàxons amb dades de revisions pròpies, malgrat la disponibilitat de força material d’herbari assignat a A. saxatile subsp. ovalifolium, i totes les dades posteriors que han discriminat els dos tàxons només es refereixen a la presència d’A. marginatum en zones dels Pirineus. Tot i això, l’existència d’A. monospermum semblava probable, perquè ha estat indicada puntualment als Prepirineus aragonesos (Villar et al., 1999) i perquè hi ha força citacions d’A. saxatile subsp. ovalifolium en indrets de baixa altitud potencialment adequats per a aquesta planta que es considerava termòfila. Per això, amb la intenció de millorar la informació sobre A. marginatum / A. mo- nospermum, vam realitzar una revisió de materials dipositats als herbaris BC i BCN. Aquesta revisió no únicament no ha permès aclarir si A. monospermum existeix a Catalunya, sinó que també ens planteja dubtes importants sobre la va- lidesa dels criteris morfològics que Montemurro (1993) assenyala per a distin- gir-lo d’A. marginatum. En efecte, hem observat exemplars de l’àrea del Montsec (Prepirineus centrals) que presenten caràcters aparentment intermedis entre tots dos i que resulten d’atribució incerta: els pètals fan entre 4,5 i 6 mm (la major part 5-5,3 mm) —dins el rang de 5-7,5 mm d’A. monospermum segons Montemurro (3,2-4 mm en A. marginatum)—, però els fruits poden tenir entre 1 i 4 llavors en un mateix exemplar (A. marginatum, 2-6 llavors, A. monospermum, típicament una) i aquestes són tuberculades com en A. marginatum (llises en A. monospermum). Aquestes plantes procedeixen de localitats entre 300 i 1400 m, en les quals seria més esperable la presència d’A. monospermum, ja que entren dins el rang alti- tudinal de 400-1450 m d’aquest tàxon segons Montemurro (1993), mentre que A. marginatum seria més muntanyenc (850-2450 m). Exemplars de l’herbari BC etiquetats com a A. monosperpum i procedents d’una localitat prepirinenca prò- xima però ja dins els límits administratius de l’Aragó (congost de Camporrells, Llitera) tenen caràcters florals molt similars als del Montsec, intermedis entre els 26 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez dels dos tàxons. Com a resultat d’aquestes observacions —que indiquen que no hi ha una clara segregació morfològica ni ecològica— considerem més adequat el tractament tradicional d’A. monospermum i A. marginatum com un sol tàxon.
Allosurus × kochianus (Rasbach, Reichst. & Schneller), L. Sáez & Aymerich, comb. nova ≡ Cheilanthes × kochiana Rasbach, Reichst. & Schneller in Webbia 37: 48 (1983) [basiònim] La recerca recent realitzada en filogènia i sistemàtica del gènere Cheilanthes Sw. (Pteridaceae) ha posat de manifest que aquest gènere, en la seva delimitació tra- dicional, seria polifilètic. Quan Cheilanthes es restringeix al clade que inclou la seva espècie tipus (Cheilanthes micropteris Sw.), cal usar l’epítet genèric Allosu- rus Bernh. per a les espècies europees i mediterrànies, i aquest és el criteri que hem seguit en la Checklist. Actualment, ja existeixen noms diponibles en el gè- nere Allosurus per a les espècies mediterrànies, però no per als híbrids naturals. Per aquest motiu, proposem la combinació anterior, que fa referència a Cheilant- hes × kochiana Rasbach, Reichst. & Schneller, l’híbrid entre Allosurus pteridioi- des (Reichard) Christenh. [Cheilanthes pteridioides Reichard, = Ch. maderensis Lowe] i Allosurs tinaei (Tod.) Christenh. [Cheilanthes tinaei Tod.], que va ser descrit a partir de plantes procedents de la península del cap de Creus per Rasbach et al. (1983).
Arabis collina Ten. La informació disponible no ens permet confirmar la presència d’aquesta espècie a Catalunya, tot i que és indicada en un punt de l’Alt Camp per Bolòs & Vigo (1990, sub A. muralis Bertol. subsp. muricola (Jord.) O. Bolòs & Vigo), dada que es recull igualment a Bolòs et al. (2005). Per contra, a la revisió del gènere per a Flora iberica (Talavera, 1993), A. collina només apareix indicada de l’illa de Mallorca, on està restringinda a la zona muntanyosa de la serra de Tramuntana. Més recentment, Marhold (2011) també recull la presència d’A. collina a l’Espa- nya peninsular [«Hs(S)»] basant-se en la referència de Bolòs et al. (2005). Al BDBC (Font, 2014), hi apareixen recollides diverses citacions catalanes d’A. co- llina: Vall d’Aran (Llenas, 1912), conca alta del Cardener (Vives, 1964) i cap de Creus (Franquesa, 1995), però no la citació de l’Alt Camp deguda a Bolòs & Vigo (1990). Amb la revisió del material d’herbari, no hem trobat cap plec testimoni assimilable a aquesta espècie de la zona de l’Alt Camp que doni suport a la indi- cació de Bolòs & Vigo (1990), mentre que a les altres localitats es tracta de con- fusions amb unes altres espècies del gènere, en general, A. hirsuta (L.) Scop. Citacions antigues d’A. collina sembla que correspondrien també a unes altres espècies, com ara A. verna (L.) R. Br. i A. ciliata Clairv. (cf. Bolòs & Vigo, 1990).
Arenaria fontqueri Cardona & J.M. Monts. subsp. cavallinesiana (Font Quer) Cardona & J. M. Monts. Endemisme del nord-est de la península Ibèrica (Pirineus i massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac) que, d’acord amb Sáez et al. (2010), presenta controvèrsia ta- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 27 xonòmica a nivell intraespecífic. Bolòs & Vigo (1990) reconeixen per a A. fontqueri tres subespècies: dues de pirinenques [A. fontqueri subsp. hispanica (H.J. Coste & Soulié) Cardona & J.M. Monts. i A. fontqueri subsp. fontqueri —encara que aquesta darrera de forma implícita, ja que no és inclosa al tractament florístic perquè no es troba als Països Catalans—] i una tercera subespècie endè- mica de les muntanyes catalanídiques septentrionals: A. fontqueri subsp. cavalli- nesiana. D’altra banda, López González (1990) inclou A. fontqueri subsp. cavallinesiana dins la variabilitat d’A. fontqueri subsp. hispanica. Per tal de determinar si les poblacions d’A. fontqueri de les muntanyes catala- nídiques septentrionals (massís de Sant Llorenç del Munt) corresponen a una en- titat evolutiva (i morfològica) diferenciada de les altres poblacions que hi ha, C. Roquet & L. Sáez (dades inèdites) van realizar un estudi genètic en què es van seqüenciar dues regions del DNA cloroplàstic i dues del DNA nuclear ribosomal per a diverses poblacions de totes les subespècies reconegudes dins d’A. fontqueri. Les dades moleculars obtingudes en aquest estudi indiquen clarament que la po- blació de Montcau és una entitat evolutiva diferenciada de la resta de poblacions, amb una singularitat elevada. D’altra banda, l’estudi morfològic va posar de ma- nifest l’existència de certes discontinuïtats morfològiques relatives a caràcters com ara la forma i la mida dels sèpals, i la mida i l’ornamentació de les llavors, entre d’altres. Sobre la base d’aquests resultats, és raonable el reconeixement ta- xonòmic amb rang subespecífic de les poblacions del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, criteri que hem adoptat a la Checklist.
Asphodelus albus Mill. / A. cerasiferus J. Gay / A. macrocarpus Parl. Fins fa poc, el coneixement dels Asphodelus que viuen a les zones de muntanya del nord de Catalunya ha estat dolent, a causa, sobretot, del menysteniment d’un dels tàxons presents, A. macrocarpus, el qual molt sovint ha esta confós amb els altres dos. A Bolòs & Vigo (2001) encara es posa en dubte la presència d’A. ma- crocarpus (sub A. albus subsp. villarsii (Billot) I.B.K. Richardson & Smythies), que ja és acceptat a Bolòs et al. (2005), bé que sense concretar-ne la distribució. Pel que fa a la informació corològica sintètica, A. macrocarpus és contemplat a Bolòs (1998), amb un mapa que reflecteix només una part de la seva àrea real, mentre que al BDBC és inclòs dins A. albus. Les dades actuals permeten oferir una informació més clara sobre la distribució d’aquestes tres espècies, que sinte- titzem tot seguit. Asphodelus macrocarpus subsp. macrocarpus és un oròfit alpinooccidental i ibèric que, a Catalunya, va ser indicat per primera vegada a la serra del Montsec (Romo, 1989) i que, més endavant, ha estat identificat en altres serres dels Prepi- rineus centrals (Sáez et al., 2008), als Prepirineus i Pirineus orientals (Aymerich, 2003; Vigo et al., 2003; Aymerich et al., 2012) i als Pirineus centrals (Ninot et al., 2010). S’ha pogut constatar que, al sector oriental dels Pirineus, havia estat confós àmpliament amb A. albus —raríssim a la zona— o, menys sovint, amb A. cerasi- ferus (Aymerich, 2003; Aymerich et al., 2012). Amb la informació actual, podem dir que A. macrocarpus és l’únic dels tres tàxons confirmat a les zones altes dels Pre pirineus centrals i orientals i que també és l’habitual en aquests ambients dels 28 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Pirineus orientals, mentre que, als Pirineus centrals, tindria una presència més localitzada (és conegut de moment al Pallars Sobirà) i no sembla travessar fins al vessant nord de la serralada (Aran). L’àrea catalana d’aquest tàxon té interès bio- geogràfic, ja que la seva presència no és coneguda en altres llocs dels Pirineus i apareix com una illa entre l’àrea alpina i les diverses àrees que té a les muntanyes de la península Ibèrica central i occidental. Asphodelus albus havia estat molt citat arreu dels Pirineus catalans, però gran part d’aquestes dades s’han d’atribuir a A. macrocarpus. El tàxon representat a Catalunya és A. albus subsp. delphinensis (Gren. & Godr.) Z. Díaz & Valdés, un oròfit sud-europeu que es troba des dels Pirineus fins als Balcans, i que és la sub- espècie d’àrea més àmplia. A Catalunya, amb les dades actuals, presenta un patró corològic invers al d’A. macrocarpus: és comú als Pirineus centrals i molt rar i localitzat als Pirineus orientals i al Montseny, mentre que no n’hem pogut confir- mar l’existència als Prepirineus. Als Pirineus centrals està molt estès fins al riu Valira a l’Alt Urgell, incloent l’Aran al vessant nord-pirinenc, on sembla l’únic Asphodelus present. A l’oest de la Valira, sabem que es troba a Andorra i arriba fins al massís del Carlit, però no l’hem pogut documentar del sector Puigpedrós- Tossa Plana, on els Asphodelus semblen gairebé inexistents dins la part de la Catalunya autònoma (una situació força sorprenent i similar a la dels Narcissus Sect. Pseudonarcissus comentats més avall). Als Pirineus orientals, la constatació de les confusions generalitzades amb A. macrocarpus (a la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès) ens havia fet pensar que A. albus potser hi era absent, però la revisió de material d’herbari ha permès localitzar dos plecs que considerem atribuïbles a aquesta espècie, procedents de localitats pirinenques molt orientals (Alta Garrotxa i Albera) i a altituds modestes: BC61645, Herbari Vayreda (ex H. Masferrer), Monars, rupestribus; BC596318, Albera, obac torre Madeloc, Banyuls, 8-8-1966, A. & O. Bolòs. Hem constatat també que les escasses poblacions d’albons de les parts altes del massís del Montseny, a la Serralada Prelitoral, corresponen a A. albus subsp. delphinensis (Montseny, vessant SE de les Agudes, no lluny del marge esquerre de la riera de Passavets, DG5425, 1260 m, clariana de fageda, 15-VI-2013, L. Sáez herb. pers.). Les dades ara disponibles suggereixen que A. albus podria tenir una àrea disjunta a les muntanyes amb més influència marítima de la Catalunya oriental (extrem est dels Pirineus i Montseny), poc o molt sepa- rada de la resta de l’àrea pirinenca de l’espècie, una distribució que no seria ex- cepcional si es té en compte que hi ha força espècies d’afinitat pirenaicoatlàntica que tenen localitats disjuntes a la Catalunya oriental humida. En aquest sentit, seria interessant verificar a quin tàxon corresponen les citacions d’A. albus subsp. albus del centre i l’oest de la Garrotxa (Oliver & Font, 2009), ja que, en aquesta zona, Bolòs & Vigo (2001) no hi indiquen aquesta espècie i, en cas de ser certes, enllaçarien les localitats confirmades a l’alta Garrotxa (Monars) i al Montseny. Asphodelus cerasiferus J. Gay és una espècie mediterrània occidental comuna a les terres seques de baixa altitud de l’oest i al sud de Catalunya, i més rara a la resta del territori. Als Pirineus, és freqüent a les serres prepirinenques centrals i es fa més escassa als Prepirineus orientals, tot i que hi apareix regularment a les zones més càlides. Sembla gairebé absent a les valls dels Pirineus axials, malgrat Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 29 que hi ha una bona disponibilitat d’hàbitats potencials, però, darrerament, l’hem observat a la Cerdanya i caldria buscar-lo en altres zones. A diferència de les dues espècies anteriors —esteses sobretot a l’estatge subalpí—, als Pirineus, A. cerasi- ferus està limitat als estatges basal i montà, en vessants rocosos amb forta insola- ció i clima local poc fred. Cal afegir-hi que, als Prepirineus orientals, s’ha indicat l’existència de pobla- cions amb alguns caràcters intermedis entre A. cerasiferus i A. macrocarpus, que suggereixen un caràcter híbrid (Aymerich, 2003). Poblacions similars, de pre- sumpte origen híbrid, són conegudes també a la Serralada Bètica d’Andalusia, on, com passa als Pirineus, aquestes dues espècies afins es troben en zones pròximes a diferents altituds (Díaz Lifante, 2013).
Asphodelus ramosus L. subsp. ramosus Aquesta espècie va ser citada al segle xix de Cadaqués (Alt Empordà) per Trè- mols, dada que recull Cadevall (1933) —sub A. microcarpus Viv.—, qui afegeix que «probablement pertany a aquesta espècie una planta que, pel maig de 1908, observàrem en sortir de Cadaqués cap a Cap de Creus»; a més, Cadevall n’asse- nyala diverses citacions a la veïna costa de la Marenda, ja a la Catalunya Nord, on va ser més documentada per autors francesos. En temps moderns, Bolòs & Vigo (2001) la indiquen explícitament de l’Alt Empordà i en dibuixen un mapa que abasta la costa de la Marenda i del cap de Creus, coincidint amb les dades antigues de Cadevall, però, tot i això, no en coneixem cap altra citació concreta de la Catalunya autònoma, i Bolòs (1998) només l’assenyala en dos quadrats UTM corresponents a la Catalunya Nord. Franquesa (1995), en el seu treball bo- tànic sobre el cap de Creus, no va retrobar-hi A. ramosus i es limita a citar-ne la dada antiga de Trèmols (sub A. aestivus Brot.). Nosaltres hem revisat mate- rial dels herbaris BC i BCN i no ens ha estat possible trobar cap plec testimoni de la citació de Trèmols ni tampoc d’altres llocs de la Catalunya sud, i tampoc se’n van trobar en la revisió feta per a Flora iberica, ja que Díaz Lifante (2013) cita el tàxon de la província de Girona només en base a referències bibliogràfi- ques. Malgrat l’aparent absència de dades segures, hem acceptat A. ramosus a la Checklist perquè considerem versemblant aquella dada antiga, ja que ha estat confirmat molt a prop, a la costa de la Marenda (Catalunya Nord), i és molt creï- ble que arribés fins a la península del cap de Creus com a extrem sud d’aquesta àrea regional. De la costa de la Marenda, n’hem analitzat un testimoni d’herbari recol·lectat a uns 5 km del límit interestatal (BC 596310: Banyuls, cap de l’Abe- lla, 8-VIII-1966. A. & O. Bolòs) i ha estat observat recentment tocant la frontera a Portbou (J. Font, com. pers.). A més, hem vist fotos recents de la costa de la Marenda que, efectivament, serien atribuïbles a aquest tàxon. A la part més occi- dental de la seva distribució, és a dir, al litoral des del Llenguadoc fins al sud del País Valencià, A. ramosus subsp. ramosus presenta una àrea molt fragmentada i és, en general, rar (Díaz Lifante, 2013; Tison et al., 2014), motiu pel qual caldria fer un esforç de prospecció específic al cap de Creus, amb l’objectiu d’aclarir la situació actual d’aquesta planta a Catalunya, que podria estar amenaçada o fins i tot haver-se extingit. 30 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Carex laevigata Sm. Tot i que Luceño (2008) no cita aquesta espècie com a present a Catalunya, a diferència de Bolòs & Vigo (2001) i Bolòs et al. (2005), podem confirmar-ne la presència moderna. Hem revisat el plec testimoni de la citació de Molero & Ro- vira (1983) i coincidim amb les determinacions prèvies com a C. laevigata: BCN 30806, delta de l’Ebre, Ampolla, cap a les Olles, CF01, 9-V-1983, Molero & Rovira. Com ja van assenyalar Molero & Rovira (1983), aquesta localitat té inte- rès biogeogràfic, ja que està separada de la resta de l’àrea ibèrica definida per Luceño (2008) i es tracta d’una espècie d’afinitat atlàntica molt rara a la Mediter- rània. Seria convenient confirmar que encara persisteix a les sèquies que envolten la bassa de les Olles, perquè aquesta zona ha experimentat transformacions im- portants en els darrers anys. L’altra localitat catalana de l’espècie, de la qual des- coneixem detalls i no n’hem vist testimonis, és al litoral del Tarragonès, on va ser citada fa temps i probablement ja ha desaparegut —Bolòs & Vigo (2001) hi con- sideren C. laevigata «pràcticament extingit».
Cyclamen hederifolium Aiton Segons el nostre coneixement, fins ara havia estat publicada una sola dada sobre la presència d’aquesta espècie a Catalunya i a la península Ibèrica, referida a una recol·lecció poc documentada feta a la primera meitat del segle xx a Calella de Palafrugell (Baix Empordà), de la qual es conserva un plec testimoni a l’herbari BC (Bolòs & Vigo, 1979; Bolòs & Vigo, 1996; Rosselló, 1997a). Es tracta d’una espècie originària de la Mediterrània central i oriental molt utilitzada en jardine- ria, que sovint escapa de cultiu i s’ha naturalitzat en diverses zones d’Europa —és freqüent, per exemple, a Anglaterra (www.brc.ac.uk/plantatlas/)— i també a l’oest d’Amèrica del Nord (www.goert.ca/invasive/). Hem pogut documentar una nova observació, molt més recent, d’aquesta planta a Catalunya, concretament, a la baixa Vall d’Aran: el 21-X-2004 J. Ignasi Tejedor va trobar diversos grups de C. hederifolium en flor en una arbreda caducifòlia de Pontaut (municipi de Bau- sen), UTM CH1474, altitud c. 600 m. Aquesta observació, de la qual hi ha testi- moni fotogràfic (www.biodiversidadvirtual.org), sembla que es refereix clarament a una població naturalitzada en un lloc de neta influència antròpica, ja que es trobava a uns 50 m d’edificacions i a uns 100 m de la carretera. La presència d’aquesta espècie al Baix Aran no és gaire sorprenent si es té en compte que, a l’alta conca del riu Garona, dins de territori francès (departament d’Haute-Ga- ronne), C. hederifolium es considera una planta naturalitzada, bé que poc comuna (Belhacène, 2010).
Datura inoxia Mill. La constatació que bona part de les dades atribuïdes a D. inoxia corresponen re- alment a D. wrightiii Regel (vegeu el comentari següent) obliga a redefinir la distribució catalana de la primera espècie, que fins ara es considerava estesa per la franja litoral i el territori sicòric, i molt local en altres zones interiors de baixa altitud (cf. Bolòs et al., 2003). Hem revisat els materials dipositats als herbaris BC i BCN, amb el resultat que tots els plecs de D. inoxia provenen de la franja litoral Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 31
Figura 1. Mapa de distribució de Datura inoxia a Catalunya. estricta, en indrets càlids a menys de 20 km del mar, i des de l’Alt Empordà fins al Montsià. No hem confirmat la presència de D. inoxia a l’interior del territori (figura 1), on tots els plecs determinats com a tal que hem revisat corresponen a D. wrigthii; aquestes espècies coincideixen a l’Empordà i al Baix Ebre-Montsià, bé que només en aquesta darrera zona es coneixen recol·leccions modernes de totes dues. Segons les dades d’herbari, D. inoxia seria una espècie d’introducció força més antiga que D. wrightii, ja que la primera està documentada des de la segona meitat del segle xix i la segona, només des de la dècada de 1980. La rela- ció de localitats de D. inoxia confirmades amb plecs d’herbari és la següent: Alt Empordà: Cadaqués, riera de Portlligat, II-1866, Trèmols (BC 650785); Baix Ebre: l’Ampolla, en uns enrunalls vora l’estació, 20-VIII-1983, T. Casa- sayas & A. Farràs (BCN s.n.); Tortosa, rodalies Castell de la Suda, BF92, 12-IX- 1983, L. Torres (BC 646593); Baix Penedès: Calafell, vora la via ferrada, 2-II-1918, Gros (BC43257); Maresme: Mataró, platja i via del tren, VII a IX- 1944, P. Montserrat (BC 806915, 806770, 806761); Mataró, platja, DF59, 5-IX- 1984, T. Casasayas (BCN s/n); Montsià: Masdenverge, barranc de la Galera a la Foia, 50 m, BF90 herbassar ruderal, 12-VII-1997, Royo (BCN 13095).
Datura wrightii Regel Era previsible trobar aquesta espècie americana dins la Catalunya autònoma, des que Verloove (2008) va localitzar-la a la riba del riu Cinca, vora Fraga, i va posar de manifest que, a la península Ibèrica, sovint havia estat confosa amb D. inoxia Mill., de la qual es distingeix sobretot per l’indument no glandulós. Tot i això, en la recent revisió del gènere a Flora iberica (Gallego, 2012), no s’indica en l’àmbit 32 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez de la Checklist i no en coneixem cap citació publicada. Per aquest motiu, hem revisat els materials atribuïts a D. inoxia dipositats als herbaris BC i BCN, amb el resultat que la major part dels de BCN corresponen a D. wrightii, mentre que, a BC, només n’hem trobat un de corresponent a un individu cultivat (BC 653801). D’acord amb les mostres dipositades a BCN, D. wrigthii estaria ben distribuïda per la terra baixa catalana, al llarg de la franja litoral i també a les zones d’estius càlids de l’interior (figura 2). La primera citació documentada amb un plec d’her- bari data de l’any 1983, poc després de la primera citació coneguda a Europa, de l’any 1979 a Còrsega (Lambinon, 2006). La freqüència de D. wrigthii a Catalunya concorda amb la situació a la Provença i al Llenguadoc, on gairebé tots els plecs de D. inoxia revisats corresponien a la primera espècie (Lambinon, 2006), i dar- rerament Tison et al. (2014) ni tan sols accepten D. inoxia com a present en temps moderns en aquesta zona. A la vista d’aquests resultats, es fa necessari redefinir la distribució i la freqüència de D. inoxia a Catalunya. A continuació, relacionem els plecs identificats com a D. wrigthii. Alt Empordà: Cadaqués, cuneta d’un carrer asfaltat, part alta del poble, cap a Port Lligat, 30 m, EG28, 10-IX-1984, T. Franquesa, (BCN 65790 sub D. inoxia Mill.); Bages: Manresa, camí dels Tubats, marge de camí, DG01, 28-X-1985, T. Casasayas (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.); Baix Ebre: barranc de Roé, Tortosa, 25 m, 31TBF81, 2-VII-1997, F. Royo (BCN 13094 sub D. inoxia Mill.); Pla d’Urgell: la Fuliola, vora d’un cami, 22-X-1993 J. Pino (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.); Ribera d’Ebre: Flix, marges de la carretera cap a la Bovera, 14-II-2002, Molero & Rovira (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.); Segrià: Benavent de Segrià, vores de camins, 5-IX-1993, R. M. Masalles (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.);
Figura 2. Mapa de distribució de Datura wrigthii a Catalunya. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 33
Segarra: Torroja de Segarra, 450 m, CG52, talús carretera, 9-X-1999 Carrillo & Ninot (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.); Vallès Occidental: Terrassa, runes vora l’estació, DG10, 25-X-1983, T. Casasayas (BCN s.n. sub D. inoxia Mill.).
Daucus crinitus Desf. Espècie difosa per la regió mediterrània occidental i que apareix indicada de la província de Barcelona a la revisió de Pujadas (2003). Aquesta és, de moment, l’única indicació concreta i més o menys sòlida d’aquesta espècie a Catalunya. El plec d’herbari sobre la base del qual es va fer aquesta indicació correspon a un material recol·lectat a la muntanya de Montserrat el mes de setembre de 1870 i que inicialment corresponia a un exemplar de l’herbari d’A. C. Costa etiquetat com a «Daucus carota L.», i que posteriorment els seus materials varen ser mun- tats en un altre plec d’herbari, el qual actualment té com a nombre de referència el BC 615303. Es tracta d’un plec d’herbari doble en què es troben barrejats di- versos fragments de Daucus, que corresponen a D. crinitus i a Daucus carota L. subsp. carota. A la península Ibèrica, D. crinitus es troba principalment als sectors sud, cen- tre i sud-oest, on creix preferentment en substrats àcids (Pujadas, 2003). La mun- tanya de Montserrat ha estat molt intensament explorada i s’ha publicat una flora detallada, sense que hagi estat detectada la presència de D. crinitus i, d’altra banda, els substrats àcids són inexistents o rars a la muntanya. Per aquestes cir- cumstàncies i per les característiques abans esmentades del muntatge del plec BC 615303, sembla que no pot descartar-se que s’hagués produït un error en l’etique- tatge o en el muntage del plec, opinió que actualment també és compartida per A. Pujadas, i per tant no es pot confirmar que aquesta espècie formi part de la flora de Catalunya.
Drosera intermedia Hayne Les citacions recents d’aquesta espècie a l’Aran —primer, dins d’inventaris fito- sociològics (Pérez-Haase et al., 2012) i, després, de forma explícita (Guardiola et al., 2013)— són errònies i, en conseqüència, aquesta espècie s’ha d’excloure de la flora de Catalunya. Hem revisat els tres plecs en els quals es basa la indicació de D. intermedia i hem constatat que tot el material que contenen és referible a D. anglica Huds. (D. longifolia L.), espècie coneguda des de fa temps en aquestes mateixes localitats. Les plantes d’aquests plecs tenen els peduncles florals erectes i de secció aplanada —no pas corbats a la base i de secció circular— i les càpsu- les obovoidees —no pas subgloboses—, caràcters que corresponen a D. anglica (e. g. Paiva, 1997). L’únic caràcter que pot fer pensar en D. intermedia són les fulles relativament curtes i petites, però entren dins la variabilitat de D. anglica; per exemple, a la població de D. anglica recentment descoberta al Pallars, no gaire lluny de les localitats araneses (Aymerich, 2013a), gairebé totes les plantes tenen fulles amb aquesta morfologia. Cal dir que aquesta mateixa confusió ja es va produir fa un segle, quan les plantes de mida petita de la vall de Ruda van ser identificades com a D. intermedia per Llenas (1912), errada que ben aviat va corregir Cadevall (1915). Els plecs analitzats i que referim a D. anglica són els 34 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez següents: BCN 101052: Locampo, Val de Ruda, Vall d’Aran, 31T333695 / 4724360, 1774 m, Scorpidio-Utricularietum, 27-VII-2008, leg. Carrillo & Batriu (sub D. intermedia); BCN 101053: Aiguamòg, Val d’Aran, 330608/4723675, 1890 m, torberes, 14-VII-2005, leg. J. M. Ninot (sub D. intermedia); BCN 101054: Vall d’Aiguamòg (Era Planhola) 330507/4723519, 1829 m, Scorpidio-Utriculari- etum, 21-VII-2009, Carrillo & Ninot (sub D. intermedia).
Erodium acaule (L.) Bech. & Thell. [= E. romanum (Burm. f.) L’Hér.] Es tracta d’una espècie de distribució mediterrània, més comuna vers la regió mediterrània central i occidental (Bolòs & Vigo, 1990), tot i que arriba a assolir el sud de França. Erodium acaule ha estat indicat del nord-est de Catalunya per Bolòs & Vigo (1990), concretament, de les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, on seria molt rara. Aquests mateixos autors indiquen que les citacions antigues d’E. acaule de comarques com ara la Garrotxa, el Garraf, i el Barcelonès serien degudes a confusions amb E. cicutarium, una espècie molt propera des del punt de vista morfològic (Guittonneau, 1972: 118). La presencia d’E. acaule a l’Espa- nya peninsular estaria confirmada per Aldasoro et al. (2009) i, encara que aquests autors no expliciten localitats concretes, tot apunta que les localitats correspon- drien a les acceptades per Bolòs & Vigo (1990) del nord-est de Catalunya, i que es basarien en els plecs d’herbari que es comenten més endavant. Segons autors com ara Webb & Chater (1968) i Guittonneau (1972), E. acaule se separa d’E. cicutarium perquè el primer és una planta robusta, perenne i acaule, amb pètals obovats grossos (7-12 mm, segons els primers autors) i fruits més llargs. També els sèpals serien més llargs (5-8 mm) a E. acaule (Webb & Chater, 1968). Per contra, E. cicutarium seria anual, i té pèls i sèpals més petits. Ja que els estudis florístics realitzats en les darreres dècades a les comarques nord-orien- tals no han permès confirmar la presència d’E. acaule al territori, hem procedit a revisar el material d’herbari sobre el qual es basaria la presència d’aquesta espècie a Catalunya, servint-nos de les revisions i dels tractaments que aporten dades per identificar l’E. acaule de forma positiva. Hem trobat dos plecs d’herbari (BC 12883 i 12884) procedents de l’Alt Empordà [encara que l’etiqueta original im- presa erròniament indica «Cerdagne»], concretament de «Vilamalla, près la sta- tion» i que van ser recol·lectats per R. Queralt el 2-IV-1916 (Pl. Espagne-F. Sennen n.º 2576, sub E. tolosanum). Tot apunta que, sobre la base d’aquests tes- timonis d’herbari, es fonamenta la presència d’E acaule a les síntesis florístiques de Bolòs & Vigo (1990) i Bolòs et al. (2005). L’estudi d’aquest material revela que no són plantes especialment robustes (fulles de 3-6,5 cm × 0,5-1,2 cm), els sèpals fan 3,5-5,5 mm de longitud (en fruit), els pètals són relativament petits (4,5-6,5 mm), els fruits madurs (BC 12884) mesuren 3,8 cm de longitud (mericarp inclòs) i l’aresta fa 3,3 mm de longitud. L’únic caràcter que seria propi d’E. acaule és la presència d’una arrel un xic engruixida, però tota la resta de característiques vegetatives i reproductives són pròpies d’E. cicutarium i, per tant, és raonable considerar que aquests exemplars són formes perennants d’aquesta darrera espè- cie. De fet, unes altres citacions ibèriques d’E. acaule (García González, 1990) també han estat degudes a confusions amb E. cicutarium (Llamas et al., 2003). Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 35
Erodium lucidum Lapeyr. Aquest nom, corresponent a unes plantes pirinenques d’Erodium subsect. Pe- traea, ha estat objecte d’interpretacions confuses i diverses, les quals han generat incertesa en la seva aplicació. Part d’aquesta confusió és deguda al fet que, en la descripció original d’E. lucidum (Lapeyrousse, 1813), les informacions que es donen sobre els diversos Erodium subsect. Petraea dels Pirineus semblen incohe- rents i d’interpretació molt difícil amb els coneixements actuals sobre aquest grup. En particular, sorprèn que, a la mateixa pàgina, primer s’indica E. lucidum de la «M. de Noëdes» i, poc després, E. crispum Lapeyr. —descrit també en aquesta publicació— de la «Font de Comps», topònims que es refereixen a indrets molt propers del massís del Coronat al Conflent, on actualment només es coneix l’exis- tència d’E. glandulosum Cav. (Willd.). A la resta de localitats originals indicades per Lapeyrousse —del vessant nord dels Pirineus entre els rius Garona i Arieja—, les citacions modernes de plantes d’Erodium subsect. Petraea es refereixen igual- ment a E. glandulosum. D’altra banda, esdevé intrigant que Lapeyrousse precisi que E. lucidum es troba «sempre isolat», cosa que no diu de cap altre Erodium i que no sabem com interpretar, però que suggereix que podria tractar-se d’indivi- dus puntuals i potser amb caràcters atípics. La confusió amb relació a la identitat d’E. lucidum es manifesta també a les primeres flores catalanes, ja que Cadevall (1915) aporta com a única dada contrastada personalment d’aquest tàxon les «Ro- ques de Cadaqués (Trem.! in Hb. Cad.)» (sub E. petraeum raça lucidum), mentre que, en l’actualitat, a la península del cap de Creus, només es coneix E. foetidum (L.) L’Hér. subsp. foetidum (= E. crispum). A les darreres dècades, E. lucidum és un nom ignorat a França per especialis- tes del gènere, que només admeten la presència d’E. glandulosum a la suposada àrea del primer (Guittonneau & Montserrat, 1988) i, de fet, Guittonneau (1972) inclou E. lucidum dins la sinonímia d’E. glandulosum. En canvi, en diverses sín- tesis florístiques (Webb & Chater, 1968; Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), sí que el reconeixen, sota diverses denominacions (E. petraeum subsp. lucidum (Lapeyr.) Webb & Chater; E. foetidum subsp. lucidum (Lapeyr.) O. Bolòs & Vigo) i, en el cas dels autors catalans, s’amplia la seva àrea a alguns indrets del vessant sud dels Pirineus. Segons Bolòs & Vigo (1990) i Bolòs et al. (2005), d’entre els caràcters que caracteritzarien E. lucidum, destaquen les seves fulles glabrescents, verdes i els pètals no maculats, blancs, amb venes rosades. Altres caràcters invocats (glàndules de les fossetes apicals dels fruits, i estípules) poden tenir certa variabilitat poblacional o bé no ser realment discriminants. D’altra banda, s’havia considerat sovint que una espècie estretament relacionada, E. ru- pestre (Cav.) Marcet, presenta sempre l’anvers foliar amb una característica pilo- sitat aplicada argentada i densa, formada per pèls tectors eglandulífers. De fet, aquest caràcter ha estat invocat per separar E. rupestre d’altres tàxons de la Sect. Petraea (Webb & Chater, 1968; Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005). Els nostres resultats, basats en observacions realitzades tant a nivell de treball de camp en diverses poblacions, com en la revisió de material d’herbari, posen de manifest que el caràcter relatiu a la pilositat foliar és extremament variable a ni- vell poblacional, de manera que se’n troben totes les transicions possibles, des de 36 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez fulles pràcticament glabres (figura 3, inferior), fins a fulles amb l’anvers densa- ment pilós (figura 3 superior). Això es constata fins i tot a la localitat clàssica d’E. rupestre (Montserrat) d’on procedeixen totes les fotografies de la figura 3, les quals han estat realitzades en una petita àrea de poques desenes de metres qua- drats, concretament, a la localitat de la miranda de Santa Magdalena (31TDG021047, 1115 m). Aquesta variabilitat també ha estat observada en altres localitats de Montserrat i en moltes poblacions pirinenques d’E. rupestre. Per tot això, el caràcter de la pilositat foliar no permet separar E. rupestre del que s’ha anomenat E. lucidum. Tampoc els caràcters florals permeten separar les poblacions catalanes que s’han adscrit a E. lucidum i E. rupestre. Les flors són idèntiques: blanques, relativament petites (en comparació a E. glandulosum), sense màcules i amb venes rosades o d’un rosat vermellós. Val a dir que aquesta variabilitat d’E. rupestre ja va ser exposada clarament per Cadevall (1915), qui diu que «el caràc- ter diferenciable més estable d’aquest, consistent en la pubescència canosa que recobreix les fulles, desapareix pel cultiu, segons havem observat, i fins i tot pot mancar a la planta espontània», però, aparentment, això va passar per alt en l’ela- boració de les síntesis florístiques modernes i s’havia oblidat. La variabilitat intrapoblacional en la pilositat d’E. rupestre s’havia tornat a remarcar recenment (Aymerich, 2003; Sáez et al., 2010), bàsicament per desmen- tir citacions d’E. lucidum dins l’àrea prepirinenca ben coneguda d’E. rupestre (Rosell, 1978; Romo, 1989; Bolòs et al., 1998), que, sens dubte, són degudes a confusions amb exemplars glabres o glabrescents d’aquest darrer. Excloses aques- tes indicacions prepirinenques errònies, E. lucidum quedava com un tàxon incert limitat als Pirineus axials, del qual a la Catalunya administrativa només es conei- xien dues poblacions, a l’Alta Ribagorça i a l’Aran (Sáez et al., 2010). Tot i això, poc després, un detallat estudi basat en tècniques moleculars (Alarcón et al., 2012) no detecta diferències genètiques destacables entre les plantes d’aquella localitat de l’Alta Ribagorça i les del Boumort i Montserrat clarament referibles a E. ru- pestre, i les considera totes referibles a una mateixa entitat taxonòmica. Cal dir, però, que aquest treball no va incloure, a les anàlisis, mostres de les localitats franceses d’on es va descriure aquest tàxon tan conflictiu i que, per tant, no es podia assegurar que l’E. rupestre i els E. lucidum originals siguin el mateix. Per tal d’aclarir la identitat de les plantes catalanes atribuïdes a E. lucidum, hem revisat les mostres d’herbari de les localitats de l’Alt Berguedà i de l’Alta Ribagorça i l’Aran (Alt Berguedà, La Clusa, damunt la balma del Crisp, 1665 m, 12-VI-1976, A. Rosell, BC 624578; ibídem, 5-VI-1976, A. Rosell, BC 624579; La Clusa, sota la pista, més amunt de la balma del Crisp, 1400 m, 28-VII-1976, A. Rosell, BC 624581, Salt de la Salvassa, vall de Barravés, CH11, 1200 m, 3-VI- 1986, Carreras, Ninot & Vigo, BCN s/n; Estanh Nere deth Horcalh CH33, 2450 m, roques calcàries assolellades, 16-VII-1996, I. Soriano & al., BCN s/n, Coth de Montoliu, CH33, 2500 m, roques calcàries assolellades, 16-VII-1996, I. Soriano & al., BCN s/n) i la nostra opinió és que entren perfectament dins la variabilitat morfològica d’E. rupestre i s’han d’atribuir a aquesta espècie. Aquestes plantes són indistingibles dels individus glabrescents d’E. rupestre recol·lectats en diver- ses poblacions dels Prepirineus i de Montserrat; la diferència és que, als nuclis de Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 37
Figura 3. Variabilitat de l’indument foliar d’Erodium rupestre dins d’una mateixa localitat de Montserrat (Miranda de Santa Magdalena). Fotografies: L. Sáez. l’Alta Ribagorça i de l’Aran, les plantes glabrescents sembla que són les úniques que hi ha i en altres poblacions existeixen exemplars amb diversos graus de pilo- sitat foliar. Cal dir que, a les poblacions d’E. rupestre del Berguedà, s’havia asse- nyalat una relació aparent entre l’altitud i la freqüència dels individus glabrescents (Aymerich, 2003), de manera que no és sorprenent que ho siguin tots els dels nuclis aranesos, que viuen per damunt dels 2000 m i són els únics coneguts d’E. rupestre a l’estatge alpí. Hi afegim també que totes les plantes d’E. rupestre tenen, a les fulles, tricomes glandulífers molt curts, quasi subsèssils, de 0,01-0,05 mm, caràcter que poques vegades s’esmenta; mai, però, presenten els tricomes glandu- lífers llargs característics d’E. glandulosum. En resum, E. rupestre pot ser molt variable quant a la densitat de la pilositat foliar i això ha determinat que els autors ibèrics hagin atribuït erròniament a 38 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
E. lucidum els exemplars de fulles glabrescents. A la vista dels resultats aquí presentats i de dades prèvies, s’ha de concloure que E. lucidum no té valor taxo- nòmic, ja que les poblacions pirinenques entre l’alta Garona i el Conflent ja ha- vien estat assignades a E. glandulosum (Guittonneau, 1972), i els darrers anys s’ha anat constatant que totes les poblacions indicades a la Catalunya autònoma corresponen realment a E. rupestre.
Erodium × bolosii Romo Tàxon que va ser descrit per Romo (1989) de la serra de Lleràs, als Prepirineus centrals, on aquest autor deia que convivien E. rupestre i E. lucidum. Aquest darrer tàxon, però, el cita de forma equívoca (cf. Romo, 1989: 177) com a «E. glandulo- sum (= E. petraeum subsp. lucidum)», de manera que després descriu E. × bolosii indicant erròniament que és un híbrid entre E. glandulosum i E. rupestre, quan és evident que s’estava referint a un híbrid aparent entre el que considerava E. lucidum i E. rupestre. L’errada sobre els presumptes tàxons paternals d’E. × bolosii es va reproduir en altres publicacions (Guittonneau & Montserrat, 1988) i s’ha perpetuat fins ara, però això resulta força irrellevant, perquè, com ja hem dit, no es tracta realment d’un híbrid. La indicació per part de Romo (1989), en un mateix indret, d’ E. rupestre, E. lucidum i E. × bolosii és interpretable com un reflex de la varia- bilitat intrapoblacional en la pilositat d’E. rupestre, que hem comentat extensament més amunt i que, en aquella època, era mal coneguda, malgrat les informacions ben explícites i molt anteriors de Cadevall (1915). El que és encara més sorprenent, però, és que el material tipus d’E. × bolosii no correspon —com seria esperable— a plantes amb una pilositat intermèdia entre el que es va considerar E. rupestre (fulles amb pubescència argentada densa) i els presumptes E. lucidum (també E. rupestre, però de fulles glabrescents o quasi glabres), sinó que la desena de fragments del tipus (Serra de Llerès [sic], sobre Eslugafreda [sic], CG2078, clapers, 1400 m, 24- V-1983, A. M. Romo BC 644799) presenten el característic indument molt dens, argentat, format per tricomes eglandulífers antrorsos i, per tant, són clarament refe- ribles al que serien les formes de fulles densaments piloses d’E. rupestre.
Euphorbia davidii Subils La revisió dels materials que justifiquen les indicacions d’E. dentata Michaux per a Catalunya (Pyke, 2008) posa de manifest que corresponen a una altra espècie del grup d’E. dentata (Mayfield, 1997): E. davidii, originària de l’Amèrica del Nord, actualment present en bona part d’Europa i que sovint ha estat confosa amb E. dentata. Euphorbia davidii se separa d’E. dentata sobre la base de diversos caràcters vegetatius i reproductius. Els plecs testimoni estudiats i que són etique- tats com a E. dentata són: Barcelona, Cornellà de Llobregat, cunetas de carretera, 7-IX-2006, S. Pyke (BC 867987); Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, 7-IX- 2006, S. Pyke (BC 906834). Els caràcters que, d’acord amb Subils (1984) i Marchessi et al. (2011), perme- ten assignar els exemplars estudiats a E. davidii són: 1) L’indument d’E. davidii, amb presència de tricomes amb parets verrucoses, mentre a E. dentata són llises. 2) Les lacínies dels lòbuls dels ciatis a E. davidii presenten glàndules apicals, a Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 39 diferència d’E. dentata, que són eglandulades. 3) Les llavors d’E. davidii tenen tres eixos subiguals, mentre que, en les d’E. dentata, l’eix longitudinal és clara- ment més llarg que els altres eixos transversos.
Gagea soleirolii F.W. Schultz Aquesta Gagea va ser citada per Bolòs & Vigo (2001) d’un punt del Pallars So- birà, com a dada segura, confirmada pels autors. Aquesta localitat del Pallars era l’única de l’espècie dins els límits de la Catalunya autònoma, ja que les altres exposades en aquella obra se situen a Andorra i al massís del Carlit, a la Cata lunya Nord, on sí que està ben documentada. Però amb els treballs d’elaboració del llibre vermell de la flora de Catalunya (Sáez et al., 2010), no va ser possible aconseguir-ne cap informació més detallada (bibliogràfica o per comunicació personal), ni tampoc confirmar la dada amb cap plec testimoni, i es va deixar G. soleirolii amb la categoria DD (Dades Deficients). Fa poc, López González (2013) ha confirmat novament aquesta espècie com a present a Catalunya, a l’àmbit provincial de Lleida, igualment sense precisar-ne localitats. Per tal d’aclarir l’origen d’aquesta darrera citació, hem contactat amb l’Herbari MA i ens han comunicat que hi ha dipositat un plec català de G. soleirolii, recol·lectat a primers del segle xx, amb aquesta etiqueta: «Lerida. Catalogne: Pelousses en- tre Capdella et Mañanet, 2300 m, 13-jun-1907, J. Soulié, s.n. Plantes d’Espagne- F.Sennen nº 441». Es confirma, doncs, la presència d’aquesta planta a la Catalu- nya autònoma amb una localitat concreta de la Vall Fosca i un plec testimoni. És poc probable, tanmateix, que la dada de Bolòs & Vigo (2001) es basi en aquest mateix plec, ja que la localitat de Soulié es troba al Pallars Jussà i no pas al Pa- llars Sobirà, i al mapa de la Flora dels Països Catalans el punt del Pallars es representa al sector de l’Alt Àneu-vall d’Espot, lluny de la Vall Fosca. Coneixent la recol·lecció de la Vall Fosca, no és sorprenent, però, que G. soleirolii també es trobi al Pallars Sobirà, ja que se situa a mig camí entre aquesta localitat i les d’Andorra-Capcir. Cal esperar que, amb un increment de la prospecció a les èpo- ques i als llocs adequats, es vagin trobant noves localitats d’aquesta planta als Pirineus centrals.
Genista multicaulis Lam. [= G. ausetana (O. Bolòs & Vigo) Talavera] Segons les dades disponibles, G. multicaulis és el nom prioritari per al tàxon que s’ha estat anomenant G. ausetana, motiu pel qual hem adoptat aquest nom a la Checklist. Sobre la base de les dades que apareixen en el protòleg, Genista mul- ticaulis Lam., Encycl. 2: 617 (1788) va ser descrita a partir d’exemplars cultivats i que, presumptament, serien originaris de l’illa de Menorca (concretament, de Maó), on els hauria recol·lectat M. Richard. Posteriorment, Pau (1907) va assi- milar erròniament G. multicaulis a l’endemisme menorquí Anthyllis hystrix (Rosselló & Sáez, 2000), mentre que, segons Talavera (1999), el material tipus de G. multicaulis inclou una planta que pertany al complex de G. cinerea (Vill.) DC. Talavera (1999) considera de forma explícita que G. multicaulis seria un sinònim de G. ausetana (O. Bolòs & Vigo) Talavera in Anales Jard. Bot. Madrid 57: 206 (1999) [G. leptoclada subsp. ausetana O. Bolòs & Vigo in Butll. Inst. 40 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Catalana Hist. Nat 38: 69 (1974)] i que, per tant, el nom proposat per Lamarck seria prioritari sobre G. ausetana. L’any 1999, un de nosaltres (L. S.) va poder estudiar el material typus de G. multicaulis dipositat a l’herbari P-Lamarck i, com indica Talavera (1999), no hi ha dubte que aquest material correspon a una planta del complex de G. cinerea. L’exemplar correspon a una branca florífera en la qual es poden observar unes quantes fulles ben desenvolupades, i els calzes presenten pèls d’1-1,3 mm de longitud. Aquests caràcters foliars i de l’indument del calze no s’ajusten als propis de G. majorica Cantó & M. J. Sánchez, una espècie endèmica de l’illa de Mallorca del grup de G. cinerea. Això no obstant, a causa de la manca de concordança entre la localitat indicada en el protòleg i la suposada procedència de la planta (entre d’altres arguments febles, com ara la manca d’ús del nom o que la planta correpongués a un exemplar cultivat), Tala- vera (1999) interpreta G. multicaulis com un nom ambigu, però aquesta aprecia- ció és, si més no, discutible, ja que no són rars els casos de plantes en les quals no hi ha concordança entre la localitat indicada al protòleg i la procedència real. Per exemple, i limitant-nos ara al cas d’endemismes baleàrics (en què no han estat rares les indicacions de procedències errònies), són ben coneguts els casos de Cucubalus mollissimus L. (Itàlia), Gnaphalium crassifolium L. i Lobelia mi- nima Sims (tots dos indicats com a procedents del Cap de Bona Esperança, Sud- àfrica), Ononis crispa L. (Serra de Mariola, Alacant), Sibthorpia africana L. (Àfrica), Teucrium asiaticum (Índia Oriental), etc. (vegeu Rosselló & Sáez, 2000), i aquest motiu no és suficient per considerar-los ambigus, i no per això deixen de ser noms àmpliament utilitzats en l’actualitat. Ja que G. multicaulis és un nom vàlidament publicat i, segons la revisió de Talavera (1999), és inequívo- cament assimilable a la planta que s’ha anomenat G. ausetana, és prioritari sobre aquest. Per tant, mentre no es faci una proposta formal per conservar G. ausetana davant de G. multicaulis i aquesta sigui aprovada, aquest nom té prioritat sobre G. ausetana.
Gnaphalium norvegicum Gunnerus En contra del que donen a entendre els mapes de referència disponibles (Font & Vigo, 2007; BDBC), no coneixem cap dada que confirmi la presència d’aquesta espècie als Pirineus orientals. L’única dada recent dins l’àmbit de la Checklist que reflecteixen aquests mapes és un plec (BCN 34352: la Molina, 31-VIII-1947 s.r.) que hem revisat i que correspon a G. sylvaticum L. Les confusions entre G. nor- vegicum i G. sylvaticum han estat freqüents al conjunt dels Pirineus i, en particu- lar, als orientals (Bolòs & Vigo, 1996). Desconeixem si hi ha alguna citació confirmada de G. norvegicum a la part dels Pirineus orientals situada dins la Ca- talunya Nord, on seria més versemblant, ja que les plantes articoalpines hi estan més ben representades.
Gymnadenia austriaca subsp. iberica (Teppner & E. Klein) L. Sáez & Aymerich, comb. nov. ≡ Nigritella nigra subsp. iberica Teppner & E. Klein in Phyton (Horn) 33(2): 192 (1993) [basiònim] Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 41
≡ Gymnadenia nigra subsp. iberica (Teppner & E. Klein) Teppner & E. Klein in Phyton (Horn) 38(1): 222 (1998) ≡ Nigritella austriaca subsp. iberica (Teppner & E. Klein) L. Sáez in Anales Jard. Bot. Madrid 61: 85 (2004) El grup de plantes tradicionalment referides a Nigritella nigra L. inclou tres tàxons poliploides que es reprodueixen mitjançant apomixi (Teppner, 1996). Un d’aquests tàxons (Nigritella nigra L. subsp. nigra) és un triploide endèmic d’Escandinàvia (Teppner & Klein, 1990), mentre que les poblacions meridionals (subsp. austriaca i subsp. iberica) són tetraploides (Teppner & Klein, 1990, 1993). La primera d’aquestes subespècies és endèmica dels Alps orientals, mentre que la segona es troba a les muntanyes Cantàbriques, als Pirineus, al Massís Central Francès, al Jura i als Alps occidentals. El reconeixement de tres entitats taxonòmiques té su- port de dades morfològiques, cariològiques i moleculars (Teppner & Klein, 1993; Hedrén et al., 2000). Tot i això, les dades moleculars suggereixen que les pobla- cions tetraploides de muntanya podrien haver-se originat mitjançant una hibrida- ció entre un tàxon estretament relacionat amb N. nigra subsp. nigra i algunes espècies diploides (cf. Hedrén & al., 2000), de manera que seria més correcte tractar aquestes plantes amb rang específic, com a Nigritella austriaca (Teppner & E. Klein) Delforge. I, tenint present que els dos tàxons tetraploides són al· lopàtrics, morfològicament recognoscibles i que podrien haver estat originats mit- jançant la intervenció d’espècies diploides diferents (Hedrén et al., 2000), el seu reconeixement amb rang subespecífic (Sáez, 2004) és una opció raonable per tal de reflectir les pautes de variabilitat morfològica i els patrons biogeogràfics. D’altra banda, estudis filogenètics realitzats en diversos gèneres d’orquídies suggereixen que Nigritella hauria de ser inclòs dins del gènere monofilètic Gym- nadenia (Bateman & al., 2003). A més, hi ha evidències sòlides de la compatibili- tat genètica entre algunes espècies de Gymnadenia i de Nigritella, per l’existència d’híbrids estables entre aquests dos gèneres (Hedrén, 1999; Bateman & al., 2003). Pels motius exposats, hem procedit a formular la inclusió de les plantes anomena- des Nigritella austriaca subsp. iberica dins del gènere Gymnadenia.
Hedera spp. La taxonomia del gènere Hedera ha canviat radicalment en les darreres dècades, en especial, a partir del nou enfocament iniciat per McAllister & Rutherford (1983), abans del qual molts dels tàxons ara acceptats s’incloïen en una H. helix s.l. La diversitat més alta es troba a la Mediterrània occidental i la Macaronèsia, on estan representats nou de la quinzena de tàxons acceptats, de distinció com- plexa i encara no ben resolta en alguns casos (Ackerfield & Wen, 2002; Green et al., 2011). La identificació de les espècies del nostre entorn requereix la revisió amb lupa dels caràcters dels tricomes foliars en mostres de material adequat, pre- ferentment fulles terrestres joves, que sovint no està disponible als herbaris. A les dificultats d’identificació, cal afegir-hi que bona part de les espècies són utilitza- des en jardineria i que tendeixen a escapar-se de cultiu, de manera que poden trobar-se poblacions de tàxons inesperats, creixent com a al·lòctons en zones allu- nyades del seu origen. El coneixement de les Hedera existents a Catalunya és 42 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez encara insuficient, però, segons l’estat actual de coneixements, hi ha dues espècies autòctones i almenys tres d’al·lòctones més o menys naturalitzades. A banda de la tradicionament citada H. helix L., molt estesa i comuna a la major part del territori, és també autòctona H. rhizomatifera (McAll.) Jury, que fins fa poc havia restat inadvertida i ara encara està mal documentada. Es tracta d’un endemisme del sud i l’est de la península Ibèrica, filogenèticament relacionat amb altres tàxons d’àrea restringida de la Mediterrània occidental i la Macaronè- sia (Green et al., 2011). Aquest tàxon va ser descrit inicialment com a H. helix subsp. rhizomatifera McAll., tractament encara habitual i adoptat per Valcárcel et al. (2003) i Bolòs et al. (2005). Hem considerat, però, que, a la Checklist, seria més conseqüent seguir el tractament específic de Jury (2004), ja que les dades moleculars no indiquen més afinitat amb H. helix que amb altres espècies del gènere (Vargas et al., 2009; Green et al., 2011), és àmpliament simpàtrica amb aquesta i sembla tenir una ecologia força diferent. El caràcter més pràctic per distingir-la és que té els radis dels tricomes paral·lels a la superfície foliar, mentre que en H. helix són generalment en angle recte o fortament oblics (Ackerfield & Wen, 2002). H. rhizomatifera va ser citada per primera vegada a Catalunya per Valcárcel et al. (2003), que, en la revisió del gènere a Flora iberica, l’indiquen de la província de Tarragona, sense cap més detall. Poc després, Bolòs et al. (2005) precisen que ha estat indicada al territori catalanídic central. No ens ha estat pos- sible trobar, en la bibliografia, cap localitat catalana concreta d’aquesta planta, però, efectivament, l’hem vista en tres llocs del sector catalanídic central: munta- nyes de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, abundant als barrancs del vessant marítim entre el Molló Puntaire i la Mola de Nadell, UTM CF14-24, 400-650 m, maig 2013 (P. Aymerich, herbari personal); massís del Garraf, escassa a la More- lla, UTM DF07, 590 m, abril 2013; Olèrdola, muntanya de Cal Passeres, CF9174, 200 m, novembre 2014. En aquestes tres localitats, H. rhizomatifera viu sobretot en afloraments de roca i sòls esquelètics dels terrenys calcaris carstificats, sovint enmig de garrigues i brolles; aparentment, és més termòfila i més xeròfila o xero- tolerant que H. helix, que sol estar lligada a ambients mèsics i forestals. Segura- ment, també són referibles a H. rhizomatifera les poblacions d’hàbitats similars a la serra del Montsià, al sector catalanídic sud, de les quals Royo (2006) comenta que «alguns individus dels crestalls carstificats de la serra de Montsià presenten un aspecte relativament paregut al de la subsp. rhizomatifera McAllister». Més al sud, al País Valencià, aquest tàxon ja ha estat citat en molts llocs (http://bdb.cma. gva.es/). Les dades ara disponibles suggereixen que, a Catalunya, H. rhizomati- fera tindria una distribució àmplia a la franja litoral al sud del riu Llobregat, però no excloem que també penetri puntualment cap a l’interior —a les serres prelito- rals o al sector sicòric—, ni tampoc que continuï pel litoral cap al nord fins arribar al sector ruscínic, com fan altres plantes termòfiles de distribució meridional. Hedera hibernica (G. Kirchn.) Carrière és una espècie de distribució atlàntica, des de Portugal fins a les illes Britàniques, que no sembla que existeixi com a autòctona a Catalunya. Es distingeix d’H. helix sobretot pels tricomes gairebé sèssils i de radis rotats, bé que les varietats de cultiu d’H. hibernica que s’obser- ven a Catalunya també presenten una morfologia foliar força diferent de la que és Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 43 habitual en les H. helix locals. Considerant la seva biogeografia i requeriments ambientals, la zona on seria més esperable una presència espontània d’H. hiber- nica es la part baixa de la Val d’Aran, al vessant atlàntic dels Pirineus, però hem examinat diverses poblacions d’heura d’aquesta àrea (vall de Toran i Portilhon de Bossòst) i han resultat ser d’H. helix. En canvi, H. hibernica ha estat detectada com a planta naturalitzada a partir d’escapaments de jardí a la Catalunya mediter- rània, primer a l’entorn de Barcelona (Pyke, 2008), més endavant, al Baix Ber- guedà (Aymerich, 2013b), i l’hem vista també al Baix Ebre (l’Ametlla de Mar, Calafat, UTM 31T CF1832, alt. 10 m). Tot i que Pyke (2008) s’interroga sobre l’origen d’aquestes plantes, el seu caràcter al·lòcton és clar al Berguedà, on les poblacions principals es troben sempre prop de grans jardins creats a primers del segle xx a les colònies industrials que ressegueixen el riu Llobregat (Aymerich, 2013b) i la morfologia de les H. hibernica espontànies és idèntica a la de les va- rietats de cultiu plantades als jardins pròxims. A la ribera del Llobregat, és ara una espècie força freqüent i localment nombrosa, però sembla que té una capacitat d’expansió limitada, probablement perquè es reprodueix sobretot per multiplica- ció vegetativa i no pas per llavors; malgrat la seva penetració en alguns boscos de ribera, no manifesta el comportament netament invasor observat en altres àrees, en particular, en zones humides de l’Amèrica del Nord (Clarke et al., 2006). Hi ha indicis d’hibridació entre H. hibernica i H. helix a la ribera del Llobregat, ja que, en quatre indrets, hem observat plantes que presenten alhora pèls caracterís- tics dels dos tàxons (Aymerich, 2013b), tot i que la hibridació entre aquestes dues espècies sembla que és, en general, un fenomen rar (Green et al., 2011). Altres espècies mediterrànies occidentals i macaronèsiques —del grup amb tricomes de tipus esquamós— s’han naturalitzat localment en les darreres dècades a causa d’escapaments de jardins, però la informació sobre aquest fenomen és escassa i confusa. Les dues úniques referències bibliogràfiques que en coneixem fan referència a l’aparició d’H. canariensis Willd. en alguns barrancs litorals del Montsià (Royo, 2006) i de probables H. algeriensis Hibberd en diversos indrets suburbans del litoral central des del Maresme fins al delta del Llobregat (Pyke, 2008). Però aquestes informacions s’han de prendre amb cautela, ja que la identi- ficació segura dels tàxons que integren aquest grup d’heures és especialment com- plex. Per part nostra, totes les poblacions naturalitzades que hem observat ens semblen atribuïbles a H. maroccana McAll., que hem detectat fins ara en indrets suburbans o periviaris, tant del litoral com de l’interior: Baix Ebre, l’Ametlla de Mar, Calafat, 31T CF1832, 10 m, barranc dins una urbanització laxa, 20-V-2014 (P. Aymerich, herbari personal); Bages, Monistrol de Montserrat, massís de Montserrat entre el Pou del Gat i els Degotalls, 650 m, 31T DG0206, talussos pròxims a la carretera, 3-VII-2014 (herbari L. Sáez: LS-7548); Vallès Occidental, Bellaterra, 31T DF2594, 120 m, marges d’una riera, 3-VII-2014 (herbari L. Sáez: LS-7549); Berguedà, Berga, la Valldan, torrent de la Font Calda sobre el polígon industrial de Berga, 31T DG0161, 910 m, fondal humit amb una arbreda caduci- fòlia mixta, en un lloc on s’havien fet abocaments de restes de jardineria, 9-VIII- 2014, i Saldes, Maçaners, molí de Jou, CG9975, 1250 m, bardissa vora una casa, 11-XI-2014 (P. Aymerich, herbari personal). Cal esperar que si, en un futur, es 44 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez dedica més atenció a la identificació de les heures d’ambients suburbans, s’amplïi notablement el nombre de localitats d’H. maroccana i també es confirmin altres tàxons del grup, ja que han estat molt utilitzades en jardineria, especialment a la franja litoral. Al País Valencià, on la flora al·lòctona d’origen ornamental ha estat estudiada amb més detall (Sanz et al., 2011), s’han indicat com a casuals aquestes mateixes tres espècies (H. algeriensis, H. canariensis, H. maroccana), a més d’una altra d’origen pòntic i aspecte notablement diferent que a Catalunya només s’ha indicat com a cultivada, H. colchica (K. Koch) K. Koch.
Juncus gr. bufonius El complex de tàxons relacionats amb J. bufonius L. ha estat objecte de diverses interpretacions i encara és mal conegut. Bolòs & Vigo (2001) accepten a Catalu- nya tres tàxons subespecífics: subsp. bufonius, subsp. hybridus (Brot.) Arcang. i subsp. ambiguus (Guss.) Schinz & Thell., mentre que a Bolòs et al. (2005) ja només s’accepten els dos primers. En canvi, poc després i arran de la revisió per a Flora iberica, Romero Zarco (2010a) accepta fins a sis espècies. A les flores locals, s’hi han citat sovint com a J. bufonius s.l. o bé distingint-ne alguna subes- pècie, però, a causa de la incertesa taxonòmica i de les dificultats d’identificació, moltes de les dades publicades no resulten útils per definir la corologia de les espècies d’aquest complex. A hores d’ara, és inviable detallar la distribució dels diversos tàxons, però podem aportar algunes dades que contribueixen a esbos- sar-la i que provenen bàsicament del material revisat per C. Romero Zarco acces- sible a la web www.floraiberica.es. Juncus bufonius s.s., d’àrea àmplia paleàrtica, és sens dubte l’espècie del complex més estesa i abundant. Està documentada de tot el territori, en altituds des del nivell del mar fins a l’estatge subalpí, com també en contextos ecològics molt diversos. Juncus hybridus Brot., de distribució mediterrània, també sembla que és prou estès i té una ecologia força àmplia, però aparentment resta limitat a altituds bai- xes i mitjanes, i tindria preferència per les zones d’influència marítima. Amb els treballs de revisió de Flora iberica es van identificar força plecs procedents de tota la façana litoral (territoris ruscínic i catalanídic) i també d’una localitat de la franja de Ponent (Mont-ral). La presència freqüent a la franja marítima ja havia estat assenyalada per Bolòs & Vigo (2001), que també n’aporten dades versem- blants del territori ausosegàrric i del marge nord del territori sicòric (sub J. bufo- nius subsp. hybridus). J. bufonius subsp. ambiguus, acceptat per Bolòs & Vigo, s’ha de considerar sinònim de J. hybridus. Juncus foliosus Desf., distribuït per l’Europa occidental i el nord d’Àfrica, només és indicat del País Valencià per Bolòs & Vigo (2001) i Bolòs et al. (2005), però no de Catalunya, mentre que Romero Zarco (2010a) l’assenyala com a segur als àmbits provincials de Barcelona i Lleida, i amb dubte al de Girona. Les cita- cions segures es basen en quatre plecs de l’herbari BCN, un d’inicialment deter- minat com a J, pygmaeus L.C.M. Richard (BCN310: Garrigues, Comes de Maldà, leg. Batalla) i tres més d’etiquetats com a J. bufonius (BCN 25539: Anoia, Piera, sobre Can Aguilera, abans de la Muja, 600 m, tolls temporals sobre esquists, 17- V-1997, leg. R. Quadrada; BCN25540: Berguedà, Saldes, Cadí, Gresolet, coll de Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 45 la font de la Creu Cerdana, 1870 m, prat, 26-IX-1977, leg. A. Farràs; BCN25565: Maresme, Malgrat, delta del Tordera, 22-V-1949, leg. Losa & Montserrat). Les ecologies tan heterogènies d’aquestes localitats no permeten definir cap patró en els seus requeriments ambientals, i suposem que pot estar dispers per la major part de Catalunya. Pel que fa a la localitat de la serra del Cadí, fem notar que la seva altitud gairebé duplica la reconeguda per a la península Ibèrica a Romero Zarco (2010a), on es dóna com a cota superior de J. foliosus 1000 m, i no pas 1870 m. Juncus minutulus Albert & Jahand. d’àrea global holàrtica, a Catalunya, només està confirmat per un plec de la Selva (BCN 25560, Caldes de Malavella, 9-V- 1948, leg. Losa, sub J. bufonius). A la base de dades de Flora iberica es dóna com a segur un altre plec presumptament procedent de la Cerdanya (COI s/n, Cerdagne, Llivia), però el considerem d’origen dubtós, ja que l’ecologia és atípica (es consi- dera que aquest tàxon té preferència pels sòls salins, absents d’aquella zona) i és sospitós que existeixi també un plec de l’herbari COI i de la mateixa localitat de J. gerardii, espècie netament halòfila i encara més improbable a la Cerdanya. A banda, Romero Zarco va atribuir amb dubte a aquesta espècie un plec de Castell- defels de l’herbari MA, i a l’herbari BCN hi ha uns quants plecs recol·lectats a Torredembarra i identificats com a J. minutulus, però aquests no van ser confirmats en la revisió per a Flora iberica. Cal obtenir-ne dades més fiables, però és versem- blant que aquests plecs del litoral corresponguin efectivament a J. minutulus, per- què ha estat documentat en tota la franja costanera valenciana. Juncus ranarius és una espècie halòfila també d’àrea holàrtica àmplia, que, a Catalunya, està documentada amb seguretat per un plec recol·lectat als aiguamolls de l’Empordà (BCN 25637, prat humit, 16-V-1980; leg. I. Soriano sub J. bufo- nius), el qual és la base de la citació confirmada a la província de Girona que es fa a Romero Zarco (2010a). A més, a l’herbari BCN hi ha diversos plecs de loca- litats del delta de l’Ebre revisats per Romero Zarco i identificats com a J. rana- rius, els quals apareixen com a dubtosos a la base de dades accessible a www. floraiberica.es. En aquesta web, també s’hi indiquen amb dubte dos plecs més del sud català, un del litoral (Torredembarra) i un altre de les muntanyes catalanídi- ques (Ulldemolins). Suposem que aquests dubtes deriven de la dificultat de sepa- rar alguns materials de J. ranarius i J. hybridus, com comenta Romero Zarco (2010a) en una observació a la fitxa del primer tàxon. Considerant-ne l’ecologia i el fet que no sembli una planta especialment rara al conjunt de la península Ibè- rica, és probable que J. ranarius aparegui en diversos aiguamolls litorals de Ca- talunya, però caldrà documentar-ne millor la presència. Juncus rechingeri Snogerup és una espècie mal coneguda que s’estén per la Mediterrània i l’Àsia occidental i central, i que només recentment ha estat identi- ficada a Europa (Romero Zarco, 2008). A Catalunya, va ser indicat inicialment en base a un plec recol·lectat a Castelldefels (MA18828) que havia estat atribuït a J. minutulus i que Romero Zarco (2010b) assigna a J. rechingeri. Més endavant, amb la revisió del gènere per a Flora iberica, aquest autor va trobar-ne un altre plec procedent del Baix Berguedà (BCN25645: Casserres, 600 m, pradell humit, 13-VI-1984, leg. J. Carreras & E. Carrillo sub J. bufonius) i Pérez-Haase et al. (2014) l’han localitzat en ambients similars de dues noves localitats interiors (Ta- 46 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez vèrnoles, a Osona, i Sant Quirze Safaja, al Vallès Oriental). Atesa la distribució relativament àmplia que sembla que té J. rechingeri a l’est ibèric (Romero Zarco, 2008, 2010a), considerem probable que es trobi en força llocs més de la Catalunya mediterrània.
Lavandula pedunculata (Mill.) Cav. Espècie que alguns autors consideren com a subespècie de L. stoechas L. (Bolòs & Vigo, 1996) i que és un endemisme de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica (Morales, 2010). Segons aquest autor, L. pedunculata presenta una àmplia distri- bució a la peninsula Ibèrica i tindria el límit nord-oriental de la seva àrea a Cata- lunya (províncies de Tarragona i Barcelona). A Catalunya, n’és ben coneguda la presència a les muntanyes de Prades, on no és gaire rara a la zona mitjana i alta silícia del massís (Bolòs & Vigo, 1996; Sáez et al., 2010). La presència de L. pedunculata a la província de Barcelona es basa en materials d’herbari procedents del massís de Collserola a inicis del segle xx. Això no obstant, Bolòs & Vigo (1996, vegeu mapa de distribució) no indiquen aquesta espècie de Collserola, ja que, segons aquests autors, podria tenir-hi caràcter accidental. La revisió de ma- terial dipositat a l’herbari BC indica, en canvi, que L. pedunculata existiria, a la primeria del segle xx, en diversos punts del vessant sud de Collserola [Cordillera del Tibidabo, hacia Can Farré, BC48103; près La Bonanova, BC48107; Sant Pere Màrtir, BC48091], sense indicacions explícites, en les etiquetes d’herbari, que sigui una planta exòtica. D’altra banda, també és destacable que l’híbrid entre L. pedunculata i L. stoechas [L. × cadevallii Sennen] estigui precisament descrit de plantes procedents de Collserola. Aquestes dades històriques suggereixen més aviat que L. pedunculata era una espècie autòctona a Collserola, tot i que reconei- xem que és de difícil interpretació la manca de dades posteriors i, també, que re- sulta una mica sorprenent que una planta que, en general, és de tendència montana aparegués en aquesta serra litoral. La situació actual de L. pedunculata Collserola és desconeguda. No n’existei- xen citacions modernes i, de fet, ja a mitjan segle passat (Bolòs, 1950), no es va poder confirmar la presència d’aquesta espècie a la zona. Hem realitzat una pros- pecció recent de bona part de les localitats on havia estat recol·lectada i no ens ha estat possible observar la planta. Encara que s’han produït canvis importants en els hàbitats potencials d’aquesta espècie al vessant sud de Collserola (urbanització de les parts baixes, tancament de la coberta vegetal en molts llocs), no es pot descartar que encara persisteixi en alguna zona pròxima a les localitats històriques i s’acabi retrobant.
Lonicera periclymenum L. A diferència del tractament habitual al nostre entorn, a la Checklist hem optat per no distingir subespècies dins L. periclymenum. A les flores catalanes (Bolòs & Vigo, 1996; Bolòs et al., 2005), s’hi reconeixen dues subespècies, però, a la Ca- talunya administrativa, només s’hi accepta la presència de la subsp. periclyme- num, de distribució europea occidental àmplia, mentre que la subsp. hispanica, ibero-mauritànica, només és citada de les muntanyes del País Valencià. En canvi, Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 47 a la revisió de Flora iberica (Ruiz Téllez & Devesa, 2007), s’hi accepta la presèn- cia a Catalunya de les dues subespècies, i aparentment de forma àmplia (pericly- menum als quatre àmbits provincials i hispanica en tots menys Lleida). Tot i això, aquests darrers autors comenten que «a les zones de contacte s’han detectat alguns individus de difícil adscripció» a una subespècie determinada, observació amb la qual estem d’acord després de revisar el material dipositat a l’herbari BCN. Hem trobat dos plecs de L. periclymenum, procedents d’un mateix sector de la zona Prades-Montsant, que semblen efectivament adjudicables a la subsp. his- panica, perquè tenen fulles discolors amb revers glauc: BCN46143, Tarragona, Priorat, carretera de la presa de Siurana, CF26, 29-VII-1973 (leg. J. Molero); BCN27792, Cornudella, umbría del riu Siurana, junto a la Venta d’en Pubill, 20- VII-1976 (leg. J. Molero). Aquests plecs donarien suport a l’acceptació a Catalu- nya d’aquest tàxon, que, a més, seria consistent amb la presència disjunta al sector Montsant-Prades d’altres plantes que —com aquesta Lonicera— no es retroben fins al Sistema Ibèric meridional, però altres plecs que hem vist d’indrets pròxims no són discolors i semblen més aviat referibles a la subsp. periclymenum. En al- gunes d’aquestes plantes, però, sí que s’observen pèls molt esparsos repartits per la làmina del revers foliar, no únicament als nervis, com seria típic per a la subsp. periclymenum segons Ruiz Téllez & Devesa (2007), bé que sense tenir el revers densament pubescent i glauc que seria propi de la subsp. hispanica. D’individus amb revers esparsament pilós similar, n’hem vist també en plecs procedents de la serra de Collserola. Un altre caràcter que ha estat indicat com a distintiu, la pre- sència o no de pecíol al parell superior de fulles, no resulta obvi i sovint és inter- pretable; no deu ser casual que Ruiz Téllez & Devesa (2007) es limitin a qualificar de «subsèssils» aquestes fulles en periclymenum i de «breument peciolades» en hispanica, ni que Bolòs & Vigo (1996) precisin que en periclymenum siguin «nor- malment» sèssils. La manifestació irregular d’aquests caràcters fa difícil distingir dues subespècies, si més no en l’àmbit territorial de Catalunya, i suggereix dos escenaris alternatius:
1) Que a les muntanyes del territori catalanídic hi ha una zona de contacte entre les dues subespècies, amb una introgressió que s’atenua progressivament de sud a nord. Amb aquesta hipòtesi, seria més versemblant que aquesta intro- gressió hagi estat sobretot de periclymenum en hispanica i que, històricament, hagi pogut diluir els caràcters d’alguna antiga àrea isolada d’hispanica. 2) Que els caràcters considerats distintius de la subsp. hispanica reflecteixin més l’adaptació a unes condicions ambientals mediterrànies de tendència xèrica que no pas una segregació filogenètica, cas en el qual s’hauria de reavaluar la validesa d’aquesta subespècie. Aquesta interpretació seria coherent amb la presència de pèls esparsos —no densos— al revers foliar en les poblacions d’hàbitats mediterranis relativament humits com els de les serres de Prades o Collserola.
En l’estat actual de coneixements, no optem per cap de les dues hipòtesis, que caldria avaluar amb detall. 48 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Lysimachia talaverae L. Sáez & Aymerich, nom. nov. ≡ Anagallis parviflora Hoffmanns. & Link, Fl. Portug. 1: 325 (1813-1820) [syn. subst.] ≡ Anagallis arvensis subsp. parviflora (Hoffmanns. & Link) Arcang., Comp., Fl. Ital.: 573 (1882) ≡ Anagallis arvensis var. parviflora (Hoffmanns. & Link) Cout., Fl. Portugal: 468 (1913) Les plantes que sovint s’han denominat A. arvensis subsp. parviflora tenen un conjunt de característiques que les fan ben diferenciables de la típica A. arvensis subsp. arvensis. Hi ha tot un conjunt de caràcters reproductius (peces florals) que són notablement més petites que a la subsp. arvensis: calze de 2-3 × 0,7-1,1 mm, lòbuls de la corol·la d’1,7-3 mm; anteres d’0,3-0,6 mm i estil d’1-1,5 mm. Les llavors també són de dimensions més petites (0,9-1,1 × 0,6-0,8 mm) (cf. Pujadas, 1997). Les plantes assimilables a la subsp. parviflora són de dimensions petites i tenen un aspecte gràcil característic (Bolòs & Vigo, 1996). D’altra banda, A. ar- vensis subsp. parviflora té un nivell de ploïdia diferent (2n = 20) del de la subsp. arvensis (2n = 40) (Pujadas, 1997) i, a més, segons Gibbs & Talavera (2001), aquestes subespècies són interestèrils. També existirien diferències quant al com- portament ecològic, ja que la subsp. parviflora, endèmica de la Mediterrània oc- cidental i central, es troba en sòls humits de la terra baixa, generalment silicis (Bolòs & Vigo, 1996; Gibbs & Talavera, 2001). A Catalunya, aquest tàxon es troba restringit a comunitats d’Isoetion del territori ruscínic (Bolòs & Vigo, 1996). Tot aquest conjunt de característiques morfològiques, reproductives, citogenè- tiques i ecològiques indiquen que A. arvensis subsp. parviflora pot ser reconeguda en rang específic, com inicialment va ser descrita. D’acord amb els resultats de les anàlisis filogenètiques i morfològiques realitzades en el complex de Lysimachia L. (inclosos gèneres com ara Anagallis L.), es proposa la inclusió d’aquest darrer gènere (i d’altres) dins de Lysimachia (Manns & Anderberg, 2009). Consegüent- ment, formulem la creació d’un nom nou per a Anagallis parviflora, per tal de ser reconeguda dins del gènere Lysimachia, ja que existeix un nom anterior (Lysimachia parviflora Baker in J. Linn. Soc., Bot. 20: 196, 1884). Dediquem aquest tàxon a Salvador Talavera Lozano, emiment botànic iberic i estudiós de la biologia d’Anagallis.
Malva cretica Cav. subsp. althaeoides (Cav.) Dalby L’estatus d’aquest tàxon a Catalunya és poc clar, perquè les citacions publicades són molt escasses i antigues, fins al punt que Bolòs & Vigo (1990) indiquen que es tracta d’una espècie «possiblement adventícia», però, en els darrers temps, n’hem obtingut dades noves que mostren una persistència prolongada en zones tèrmiques del Baix Ebre - Baix Camp, contrària a un suposat caràcter accidental. En canvi, les citacions existents al nord del riu Llobregat potser sí que es referei- xen a arribades accidentals, ja que la planta es va veure en ambients antròpics i no hi ha estat retrobada. A l’Empordà, Sennen la va trobar en un camp d’oliveres de Llers, plantes que, segons Cadevall (1915), serien una mica diferents de les de València. També va ser indicada cap a començament del segle xx, al pla de Bar- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 49 celona, concretament de Sant Martí de Provençals (Montserrat i Arcs) i del Besòs (Sennen), citacions que recull Bolòs (1950), especificant que, en el segon cas, es va veure una sola planta. Aquesta citació és refrendada per un plec d’herbari: BC11732, Barcelona, plaine du Besos, 24-V-1914 et 10-VI-1914, F. Sennen 1935. Actualment, les localitats barcelonines estan urbanitzades i és molt impro- bable que l’espècie hi hagi persistit. En canvi, al sud de Catalunya, hi ha estat vista tant a començament del segle xx com en temps recents, bé que amb un llarg interval intermedi sense dades. Font Quer (1920, 1921) la va citar de la plana de Sant Jordi al litoral del Baix Ebre. Folch (1979) no retroba la planta, però en recull les citacions de Font Quer i hi afegeix que hi ha un plec d’aquest autor recol·lectat a l’Hospitalet de l’Infant, ja al Baix Camp, que també hem vist (BC11733: Hos- pitalet, Tarragona, garrigues a pocs m alt., 15-VI-1916, Font Quer). Podem con- firmar que M. cretica ha persistit fins a l’actualitat en aquesta àrea del Baix Ebre. El 12-V-1997 va ser observada no gaire lluny, a Tivissa, plana del Burgar, prop del barranc de la Coveta, CF0338, 150 m (L. Sáez, obs. pers.). I recentment, el 18-V-2013, ha estat observada a la plana de Sant Jordi mateix, en quatre indrets pròxims del municipi de l’Ametlla de Mar (P. Aymerich, obs. pers.): perifèria de la urbanització de Sant Jordi d’Alfama, a l’est del barranc Fondo i en contacte amb la plana de Sant Jordi, CF1532, 55 m; Sant Jordi d’Alfama, prop de l’accés a la urbanització des de la carretera N-340, CF1632, 30 m; plana de Sant Jordi, entre els barrancs Fondo i de Cala Llisses, CF1632, 60 m; a l’oest del castell de Sant Jordi d’Alfama, CF1753, 10 m (P. Aymerich, herbari personal). En aquests llocs de la plana de Sant Jordi, M. cretica es feia, poc nombrosa, en pradells tero- fítics poc o gens nitrificats, bé que, en tres dels quatre punts, el sòl havia estat més o menys remogut en els darrers anys per activitats antròpiques. Aquesta àrea de M. cretica al Baix Ebre està força isolada de la distribució principal de l’espècie al sud ibèric i es pot considerar de tipus marginal, ja que, segons les bases de dades florístiques (http://bdb.cma.gva.es), tot i estar estesa al sud i centre del País Valencià, gairebé no ha estat citada al terç septentrional. En aquest darrer sector valencià, només en coneixem una indicació a la Plana Alta de Castelló (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 1998), cosa que suggereix que podria anar reapa reixent al nord del riu Túria de forma puntual en localitats del litoral especialment xerotèrmiques.
Malva moschata L. / M. tournefortiana L. La revisió del material d’herbari dipositat a BC suggereix una situació contrària respecte al patró geogràfic que s’havia assumit per a aquest parell de tàxons al nord-est ibèric (Nogueria & Paiva, 1993; Bolòs & Vigo, 1990). Pel que fa als caràcters que s’han estat utilitzant per a la separació d’aquestes dues espècies (o subespècies, com les tracten alguns autors), el tipus d’indument de la tija i dels pedicels és el que permetria, en principi, fer-ne una discriminació més clara (Dalby, 1968; Nogueira & Paiva;1993). Uns altres caràcters, com ara el color i la mida de la corol·la, o la forma i la pilositat dels mericarps, poden presentar una certa variabilitat i no sempre permeten establir una separació clara entre els dos tàxons i, de fet, no hi ha concordança entre les dades aportades a les claus de 50 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez determinació de diferents tractaments (per exemple: Nogueira & Paiva, 1993, i Bolòs & Vigo, 1990). Pel que fa a la distribució d’aquests tàxons, Nogueira & Paiva (1993) indiquen que, a la península Ibèrica, hi ha una certa transició entre M. moschata i M tournefortiana, de manera que la primera mostra una distribució predominantment oriental, mentre que la segona seria més comuna als sectors central i occidental peninsular. Més o menys, en el mateix sentit, Bolòs & Vigo (1990) consideren que les plantes amb peduncles sense pèls estelats (M. moschata stricto sensu) són comunes a tots els Pirineus catalans, mentre que els exemplars amb pèls estelats als peduncles (M. moschata subsp. tournefortiana, segons aquests autors) no es trobarien dins l’àmbit geogràfic considerat en el present estudi, tot i que tindrien poblacions als Pirineus orientals francesos (la Fenolleda, Conflent, Vallespir). Com hem indicat abans, l’estudi del material de M. moschata i M. tournefor- tiana dispositat a l’herbari BC indica que les plantes amb tiges i pedicels amb pèls estelats són les predominants als Pirineus catalans, des del Pallars Sobirà i la Vall d’Aran fins als Ripollès. Per contra, les formes clarament asimilables a M. moschata, sobre la base dels caràcters de l’indument, únicament es troben a la Vall d’Aran en zones de clara influencia atlàntica. Seria convenient realitzar un estudi acurat de la identitat i les relacions de les poblacions pirinenques i ibèriques de M. moschata i M. tournefortiana, espècies aparentment ben separades a l’Eu- ropa central, però que, en el seu límit de distribució europeu, es constata una certa transició entre elles, com ja indiquen Nogueira & Paiva (1993).
Micranthes stellaris subsp. robusta (Engl.) L. Sáez & Aymerich, comb. nov. ≡ Saxifraga stellaris var. robusta Engl., Verh. K. K. Zool.-Bot. Ges. Wien, 19: 553 (1869) [basiònim]; ≡ S. stellaris subsp. robusta (Engl.) Gremli, Excursionsfl. Schweiz ed. 5: 198 (1885) = Saxifraga engleri Dalla Torre (1882); ≡ S. stellaris subsp. engleri (Dalla Torre) P. Fourn., Quatre Fl. Fr.: 471 (1936); ≡ Micranthes engleri (Dalla Torre) Galasso, Banfi & Soldano, Atti Soc. Ital. Sci. Nat. Mus. Civico Storia Nat. Milano 146(2): 231 (2005) = Saxifraga stellaris subsp. alpigena Schönb.-Tem. in Phyton (Horn) 7: 40 (1957) En els darrers anys, s’ha anat acceptant de forma prou generalitzada (Gornall et al., 2000; Banfi et al., 2005; Brouillet & Gornall, 2007; Wells & Elvander, 2007; McGregor, 2008; Fernández Prieto et al., 2010) el reconeixement dins del gènere Saxifraga (tal com s’ha delimitat tradicionalment) de dos gèneres Saxifraga L. i Micranthes Haw. El reconeixement per separat d’aquests gèneres rep el suport d’estudis filogenètics (Soltis et al., 1996, 2001) i de caràcters morfològics, vege- tatius i reproductius (Gornall & al., 2000; Wells & Elvander, 2007). A Catalunya, s’hi troben representades dues espècies de Micranthes: M. clusii (Gouan) Fern. Prieto, V. Vázquez, Vallines & Cires i M. stellaris (L.) Galasso, Banfi & Soldano. Dins de Micranthes stellaris (en sentit ampli), s’han estat reco- neixent dos patrons morfològics que s’ajusten a dues àrees geogràfiques més o menys diferenciades (Webb, 1993, sub Saxifraga stellaris L.). Les poblacions que es troben al nord d’Europa inclouen plantes densament cespitoses, amb poques Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 51 rossetes, fulles bastant piloses, pètals de 5-7 mm i pedicels de no més de dues vegades la longitud de la càpsula. Aquestes plantes correspondrien a Micranthes stellaris en sentit estricte. A les muntanyes del centre i sud d’Europa, les plantes són laxament cespitoses, amb nombroses rossetes, fulles glabrescents, pètals més curts (3-5 mm) i pedicels de més de dues vegades la longitud de la càpsula. Se- gons Webb (1993), aquestes plantes serien referibles a Saxifraga stellaris subsp. alpigena Temesy. Altres autors (Banfi et al., 2005) reconeixen aquests dos con- junts de poblacions com a espècies diferents, però, de fet, la seva separació no és del tot clara com per reconèixer-los en rang específic (cf. Webb, 1993). Per tant, sembla que el rang subespecífic pot reflectir millor les relacions entre aquests tàxons. No obstant això, seria necessari realitzar un estudi profund de tot el grup per establir de forma sòlida les relacions d’aquests tàxons, així com l’estatus de les poblacions del centre i sud de la península Ibèrica, que presenten alguns caràc- ters vegetatius discordants (Vargas, 1997).
Muscari gr. neglectum Els treballs de Suárez-Santiago et al. (2007) van posar de manifest la conveniència de distingir diverses espècies dins els Muscari subgènere Botryanthus existents a la península Ibèrica i que tradicionalment havien estat englobats dins M. neglectum Guss. ex Ten.; prèviament Bolòs & Vigo (2001) ja havien apuntat la possible exis- tència d’alguns tàxons subespecífics, però aquests no són considerats a Bolòs et al. (2005). De les cinc espècies reconegudes a Suárez-Santiago et al. (2007) i més endavant a Suárez-Santiago & Blanca (2013), quatre es troben a Catalunya, però les dades disponibles no permeten, per ara, determinar-ne la distribució, la freqüèn- cia ni l’ecologia amb detall, de manera que, en el futur, caldrà precisar la informa- ció sobre aquest grup. Tot i això, de forma preliminar podem esbossar-ne la situació, en base sobretot a les localitats confirmades en les quals es fonamenten les indicacions provincials de Suárez-Santiago & Blanca (2013) —que ens han estat facilitades pels responsables de Flora iberica i de les quals no citem els plecs d’herbari— i a algunes informacions pròpies referides a M. baeticum. L’espècie amb una distribució més àmplia sembla que és M. neglectum s.s., però bona part de les citacions prèvies no hi corresponen. És el tàxon del grup de distribució més àmplia, que abasta tota la Mediterrània i arriba fins a l’Europa central i a zones pròximes d’Àsia, a més d’estar introduït en altres continents. Sembla lligat sobretot a hàbitats antròpics, bé que també pot aparèixer en pastu- res. Atesa aquesta ecologia, no podem excloure que sigui al·lòctona en part de la seva àrea, inclosa Catalunya. Els plecs d’herbari confirmats en la revisió per a Flora iberica s’escampen per la major part del territori: Alta Ribagorça: el Pont de Suert, Irgo; Alt Empordà: Vilanant; Bages: Callús; Baix Camp: Cambrils; Bar- celonès: Cant Tunis; Noguera: Cubells; Pallars Jussà: Mont-rebei; Ripollès: sense localitat precisa; Selva: Santa Coloma de Farners; Terra Alta: el Pinell de Brai, Prat de Comte, i Vallès Oriental: el Figaró-Montmany. La major part de les loca- litats estan situades en indrets de baixa altitud, però puja almenys fins a 1500 m (Irgo). Suposem que, a Catalunya, hi té una distribució àmplia, i que deu ser fre- qüent sobretot a les zones agràries dels estatges basal i submontà. 52 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Muscari olivetorum Blanca & al. estaria molt vinculat, com M. neglectum, a hàbitats antròpics, però té una distribució limitada a la Mediterrània occidental. A Catalunya, tan sols en coneixem tres localitats confirmades, bé que la dispersió d’aquestes suggereix que no deu ser una planta especialment rara, si més no a la meitat oest del país: Anoia: Castellolí, Can Soteres; Baix Ebre: Paüls, i Pallars Jussà: Gavet de la Conca, Sant Miquel de la Vall. Aquestes localitats se situen en altituds mitjanes (500-800 m) i en bioclimes mediterranis amb una influència marítima escassa o nul·la, però amb unes dades tan migrades no es pot inferir gaire res sobre els factors que en condicionen la distribució regional. Muscari atlanticum Boiss. & Reut. és també un endemisme de la Mediterrània occidental (nord d’Àfrica i península Ibèrica), en general, vinculat a hàbitats na- turals més o menys estables (garrigues i brolles esclarissades, roquissars, etc.), bé que també pot aparèixer en hàbitats antròpics. Les dades confirmades són igual- ment escasses: Alt Empordà: Roses, cap Norfeu; Baix Ebre: entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar; Baix Camp: Alforja, i Baix Llobregat: Castelldefels, probablement perifèria del Garraf. Aquestes dades dibuixen una distribució lli- gada a les zones mediterrànies d’influència marítima i de baixa altitud (màxim conegut: 400 m). El material original del que s’havia anomenat M. fontqueri Sen- nen o M. comosum var. fontqueri (Sennen) O. Bolòs & Vigo (cf. Bolòs & Vigo, 2001) correspon a M. atlanticum, però és poc clar que, en l’aplicació posterior de M. fontqueri, sempre hi hagi correspondència entre els dos tàxons. Si s’assumeix una correspondència clara entre M. atlanticum i M. fontqueri, aquesta planta seria una espècie freqüent a la franja termomediterrània de Catalunya. En aquest sentit, són interessants les dades de Royo (2006), qui, al baix Ebre, distingeix M. neglectum var. neglectum de la var. fontqueri, aquest darrer estès al territori, però més rar, de fenologia més tardana i amb una ecologia que es correspon bé amb l’habitual de M. atlanticum (garrigues d’indrets rocosos). Muscari baeticum Blanca & al. és un tercer endemisme de la Mediterrània occidental, netament oròfil i lligat a hàbitats naturals (pastures i roquissars). La informació confirmada per a Flora iberica es limita a tres plecs del sector pirinenc Tossa d’Alp-Moixeró, però un prospecció limitada que hem fet en zones pròximes indica que és una espècie comuna a les muntanyes calcàries dels Pirineus i dels Prepirineus orientals, als estatges montà i subalpí, per damunt dels 1000 m, i so- bretot a les pastures xeromesòfiles de carena. Suposem que també deu trobar-se en altres sectors pirinencs, en especial als Prepirineus centrals, on aquests hàbitats són freqüents; tampoc no se’n pot excloure la presència local a les zones altes del massís dels Ports, on hi ha representats hàbitats similars, ja que aquesta espècie es coneix al Sistema Ibèric.
Najas marina L. subsp. marina / N. marina L. subsp. armata H. Lindb. ex Horn. N. marina s.l. és una espècie notablement polimòrfica, en la qual s’han distingit diverses subespècies i varietats. A Europa, se sol acceptar que hi hauria dues o tres subespècies que, morfològicament, es diferencien sobretot per tenir les tiges més o menys espinoses: marina, armata i subsp. intermedia (Wolfg. ex Gorski) Cas- per, aquesta darrera sovint assimilada a armata. La informació sobre les subespè- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 53 cies de N. marina a Catalunya és molt escassa, ja que les flores del territori (Bolòs & Vigo, 2001; Bolòs et al., 2005) no les distingeixen i en la revisió de Talavera & Gallego (2010) es limiten a indicar la subsp. marina a l’àmbit provincial de Lleida (i també de Girona, però en base a bibliografia) i la subsp. armata de Tarragona. Podem aportar-ne algunes dades més precises, confirmant la informació d’aquests darrers autors, tot i que no ens és possible realitzar una assignació subespecífica de totes les citacions de N. marina a Catalunya. Najas marina subsp. marina hem pogut confirmar que és el tàxon que era present antigament a les llacunes interiors de Montcortès i d’Ivars. De l’antic es- tany d’Ivars (Urgell), n’hi ha dos plecs a l’herbari BC, probablement d’una ma- teixa recol·lecció del segle xix: BC 60037 ex Herb. Masferrer, Lago de Ibars (Lerida) sub N. major; BC6038 Herb. Compañó ex Herb. Masferrer, Ibars (Urgel- Lérida) VII-1870. L’espècie va desaparèixer d’aquest estany, dessecat al segle xx, i no sabem que hi hagi reaparegut després del reompliment de la cubeta en la darrera dècada. A l’estany de Montcortès (Pallars), hi està documentada per una recol·lecció de començament del segle xx: BC60034 Estany Montcortès, in aquis puris 3-4 m submersa, 1050 m, juliol 1918, leg. J. Maluquer, com. F.Q. És proba- ble que també s’hi hagi extingit, perquè no va ser retrobada per Margalef Mir (1981) ni per altres persones que han estudiat aquest llac càrstic. Versemblant- ment, corresponen també a la subsp. marina les plantes de l’estany de Banyoles a la Catalunya oriental, però no n’hem pogut confirmar el material. Najas marina subsp. armata sembla que seria el tàxon dominant a les llacunes salabroses del litoral meridional, tot i que desconeixem si s’hi troba igualment la subsp. marina. No hem pogut contrastar, amb material d’herbari, la identitat de totes les citacions de N. marina al delta de l’Ebre, però la presència de la subsp. armata hi està confirmada almenys per aquest plec: BCN32745, «l’Encanyissada- delta de l’Ebre, a la gola frente la casa verde», leg. T. Casasayas & A. Farràs, 31-VII-1984. Correspon igualment a aquesta subespècie un plec antic d’una altra zona litoral, on probablement ja ha desaparegut: BC638211, Herb. Cadevall, Sa- lou (Tarragona) in lacustris, agost 1895.
Narcissus Sect. Pseudonarcissus DC. El tractament d’aquest grup de Narcissus a les flores modernes de referència a Catalunya (Bolòs & Vigo, 2001; Bolòs et al., 2005) i en les síntesis corològiques (Bolòs, 1998; BDBC) és molt confús, i no permet crear una visió de conjunt ade- quada dels tàxons que, al territori, havien estat agrupats alguna vegada sota N. pseudonarcissus s.l. D’acord amb la informació actual i basant-nos en el tracta- ment d’Aedo (2013), la situació és força més simple del que suggerien treballs previs i, a Catalunya, hi hauria només quatre tàxons de la secció, habitualment d’àrees no coincidents. Narcissus pseudonarcissus L. subsp. pseudonarcissus és el tàxon del grup amb àrea global més àmplia (europeu sud-occidental, de tendència atlàntica) i a Catalunya sembla que estaria limitat, com a planta autòctona, als Pirineus axials centrals (Aran i Pallars, potser Ribagorça) (figura 4), on està ben estès i ocupa sobretot l’estatge subalpí (també el montà a l’Aran). Cap a l’est, la seva àrea piri- 54 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Figura 4. Mapa de distribució de Narcissus pseudonarcissus a Catalunya. nenca arriba almenys fins al massís del Carlit, passant per Andorra, però a la Catalunya autònoma ens manquen dades de la seva presència a l’ampli sector Puigpedrós-Tossa Plana, on, segons la informació corològica disponible, els Nar- cissus d’aquest grup serien inexistents o molt rars. A la Catalunya oriental (Gar- rotxa-Osona), es coneixen algunes poblacions montanes de N. pseudonarcissus, que són simpàtriques amb N. moschatus subsp. moleroi —el tàxon habitual a la zona— i que, si més no en part (Oliver & Font, 2009; Oliver, 2009), són d’origen antròpic. Aquestes poblacions requereixen estudis més detallats, tant per determi- nar-ne l’autoctonia —en principi, molt dubtosa—, com l’assignació subespecí- fica. A més de tenir poblacions espontànies (autòctones o naturalitzades), N. pseudonarcissus és una planta sovint cultivada en jardineria, amb moltes varie- tats, i no és excepcional trobar-ne individus escapats en ambients ruderals de la Catalunya humida. Narcissus bicolor L. és una espècie que es pot considerar endèmica dels Piri- neus atlàntics, des de Navarra fins a les Corberes, i que es troba sobretot al vessant septentrional de la serralada. A Catalunya, està limitada a l’extrem nord-oest del territori, a l’Aran i en una petita part del Pallars (Alt Àneu, amb límit oriental co- negut a la vall d’Unarre); desconeixem si també penetra fins a l’Alta Ribagorça, cosa que considerem possible (figura 5). En aquesta àrea, conviu amb N. pseudo- narcissus, bé que rarament es troben a les mateixes localitats, i N. bicolor apareix sobretot als sectors en què predominen les roques calcàries. Quan conviuen, les dues espècies es poden hibridar, amb la qual cosa generen el tàxon Narcissus × pyrenaicus Dorda, Rivas Ponce & Fern. Casas, descrit sobre material recol·lectat a la vall d’Aiguamòg a l’Aran (Dorda et al., 1991). Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 55
Figura 5. Mapa de distribució de Narcissus bicolor a Catalunya.
Narcissus moschatus L. és també un endemisme pirinenc, però dels Pirineus meridionals o mediterranis, al contrari que N. bicolor. Es presenta en dues àrees separades, l’una als Pirineus centrals i l’altra als Pirineus orientals, les poblacions de les quals han estat objecte de tractaments diversos: un sol tàxon (N. moschatus L. o N. pseudonarcissus subsp. moschatus (L.) Baker), dues espècies (N. alpestris Pugsley als Pirineus centrals i N. moleroi Fern Casas als orientals) o dues subespè- cies en el tractament mes recent i que considerem més adequat d’Aedo (2013). N. moschatus subsp. moschatus, propi dels Pirineus centrals, a Catalunya és més aviat rar i apareix bàsicament als Prepirineus a l’oest del Segre (serres del Boumort, en sentit ampli, i de Lleràs-Sant Gervàs), bé que penetra localment fins als Pirineus axials al massís de l’Orri; també arriba fins al sector axial de la serralada a l’Alta Ribagorça, però, per ara, només hi està documentat a la part d’administració arago- nesa (vall de Castanesa). Una citació antiga de N. moschatus a l’entorn de l’Aran (Coste & Soulié, 1913), ja al Pirineu septentrional, és poc versemblant. N. moscha- tus subsp. moleroi (Fern. Casas) Aedo és un endemisme català que es troba als Pi- rineus orientals —tant a les serres prepirinenques com al sector axial— i que, cap al sud-est, arriba fins a la Serralada Transversal. Les dues subespècies queden se- parades per una franja de 35-40 km, amb el límit est conegut de la subsp. moschatus a la serra de Sant Joan, a l’Alt Urgell, i el límit oest de la subsp. moleroi als Rasos de Peguera, a l’Alt Berguedà (figura 6). A Catalunya, N. moschatus no és simpàtric amb altres Narcissus Sect. Pseudonarcissus, amb l’excepció de les poblacions de N. pseudonarcissus de la Garrotxa i Osona ja referides, que semblen al·lòctones. Totes dues subespècies es fan als estatges montà i subalpí, amb preferència per substrats carbonatats, i la subsp. moleroi seria de tendència més mesòfila. 56 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Figura 6. Mapa de distribució de Narcissus moschatus subsp moschatus (cercles) i N. moschatus subsp. moleroi (quadrats) a Catalunya.
Narcissus × medioluteus Mill. [N. poeticus × N. tazetta] Tàxon que va ser citat de Montserrat per Costa (1864, 1877, sub N. biflorus Curtis) i Font Quer (1914, sub N. biflorus Curtis), concretament, dels voltants de diverses ermites, on devia haver estat cultivat. Nuet & Panareda (1993) recullen les citaci- ons prèvies i el consideren actualment desaparegut. Per part nostra, podem confir- mar que aquest híbrid encara es troba, molt localitzat, en algunes zones properes a ermites, com ara a Sant Benet (DG0205, 960 m) i a Santa Magdalena (DG0204, 1050 m), 25-V-2011, L. Sáez. Es tracta, doncs, de petites poblacions naturalitzades a partir de cultius ornamentals que persisteixen des de fa almenys un segle i mig.
Nemophila menziesii Hook. & Arn. Aquesta boraginàcia anual (abans inclosa a les hidrofil·làcies), originària de l’oest d’Amèrica del Nord, s’utilitza en jardineria a Europa des del segle xix i, ocasio- nalment, es troba com a al·lòctona casual, per exemple, a Bèlgica, Anglaterra o Txèquia (Verloove, 2006a; Dehnen-Schmutz et al., 2007; Pysek et al., 2012). En desconeixem, però, referències de la península Ibèrica i, en general, del sud d’Eu- ropa. L’hem incorporada a la Checklist en base a una sola observació feta l’estiu de 2011 per Jordi Clavell, amb el suport de fotografies (www.biodiversidadvirtual. org): Pallars Sobirà, Alt Àneu, port de la Bonaigua vora els estanyets del Cap del Port, marge de carretera, UTM CH3425, 2070 m, 4-VII-2011. S’hi van veure al- guns peus en floració i se’n desconeix l’origen, que podria ser degut al transport per vehicles en pas, ja que l’espècie no va ser observada com a cultivada a les edificacions pròximes. Els anys 2012 i 2013 no hi va ser retrobada. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 57
Pedicularis praetermissa (I. Soriano, M. Bernal & Sánchez Cuxart) Aymerich & L. Sáez, comb. & stat. nov. ≡ Pedicularis pyrenaica subsp. praetermissa I. Soriano, M. Bernal & Sánchez Cuxart in Acta Bot. Barcinon. 50: 436 (2006) [basiònim] Tàxon de descripció relativament recent (Soriano et al., 2006), que se separa de P. pyrenaica s.s. sobretot per la forma del llavi superior de la corol·la, a més de les dimensions generalment més grans, tant de la planta com de les flors. Tot i que les diferències morfològiques són subtils, a la Checklist, hem optat per considerar aquest tàxon en rang d’espècie, ja que resulta d’un tractament més coherent amb la constància dels caràcters distintius i amb la coexistència de les dues subespè- cies en unes mateixes localitats. En la descripció original, ja s’hi esmentava que, als Pirineus centrals, semblava que hi havia una certa segregació ecològica entre les dues subespècies, de manera que P. pyrenaica es trobava en pastures mesòfiles i mesohigròfiles acidòfiles i P. praetermissa, en pastures de vessants diverses (mesòfiles i mesoxeròfiles, acidòfiles i basòfiles). Observacions pròpies en zones de simpatria al massís de Beret i entorn (Pallars-Aran) confirmen que hi ha una segregació ecològica clara: P. praetermissa és el tàxon més freqüent i sol fer grans poblacions en pastures de vessant sobre sòls profunds, mentre que P. pyre- naica hi és una planta rara, amb poblacions poc nombroses restringides a les molleres i ambients similars. En aquesta àrea, hem observat sovint poblacions més o menys pròximes (des de pocs metres fins a uns quants centenars) dels dos tàxons i el caràcter diferencial de la forma del llavi superior es manté constant dins de cada població, fins i tot quan arriben a contactar; és el cas d’una localitat de la vall d’Airoto, on hem vist individus dels dos tàxons a menys d’1 m de dis-
Figura 7. Mapa de distribució de Pedicularis praetermissa a Catalunya. 58 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez tància, però mantenint-se dues poblacions netament diferenciades: la de P. pyre- naica en una mollera d’un estanyol reblert i la de P. praetermissa a les pastures mesòfiles que l’envolten. Per contra, en zones de l’alt Pallars en què no es coneix P. praetermissa, com ara la Vall Ferrera, existeixen poblacions importants de P. pyrenaica en hàbitats gairebé idèntics en alguns dels ocupats per la primera al massís de Beret (pastures de vessant mesòfiles i acidòfiles), cosa que suggereix que, a les àrees de simpatria, existeix competència entre els dos tàxons i que P. pratermissa és dominant en condicions mèsiques. La distribució de P. praetermissa és encara mal coneguda (figura 7), amb dades disperses al voltant de l’Alt Aran —d’on prové l’holotip—, però la seva ecologia i el patró de distribució a Catalunya fan pensar que pot tenir una àrea més extensa al vessant atlàntic dels Pirineus centrals, on hauria estat adscrita a P. pyrenaica. La major part de les dades actuals corresponen a localitats d’una franja estreta que va des del massís de la Maladeta fins al Pallars nord-occidental i, se- gons la nostra experiència, al vessant sud-pirinenc (alt Pallars) s’enrareix ràpida- ment quan es deixen les zones afectades per la penetració de masses d’aire atlàntic i cedeix presència a P. pyrenaica.
Physalis philadelphica Lam. Hem exclòs aquesta espècie de la Checklist, ja que totes les referències catalanes contrastades són referibles a P. ixocarpa Brot. ex Hornm., tàxon molt similar del qual se separa bàsicament per les dimensions de flors i fruits. La primera citació catalana de P. philadelphica és de Manresa i de l’any 1986 (Casasayas, 1989). Uns quants anys més tard, va ser indicada de Girona (Vilar et al., 2001), però, poc després, Verloove (2003) mostra que les plantes d’una localitat pròxima (llera del riu Tordera a Hostalric) corresponen a P. ixocarpa i no pas a P. philadelphica. A la revisió del gènere per a Flora iberica (Sanz & Sobrino, 2012), ja no s’hi cita P. philadelphica de Catalunya i sí, en canvi, P. ixocarpa, bé que aquest darrer és d’una zona diferent de les indicades, la província de Tarragona, suposem que en base a una recol·lecció de Verloove (2006b) a Cambrils. Una consulta al material dipositat a l’herbari GI (L. Vilar, com. pers.) ha permès constatar que tots els plecs etiquetats com a P. philadelphica procedents del sector Gironès-Selva són atribu- ïbles a P. ixocarpa per la mida de les flors, això coincideix amb les observacions de Verloove (2003) en aquesta zona. Pel que fa a la dada de Manresa, hem revisat el plec en què es basa la citació (BCN 69047) i també correspon a P. ixocarpa. Fem notar que Casasayas va escriure al plec «Physalis cf. Philadelphica», proba- blement per la incertesa de l’atribució a aquest tàxon o a P. ixocarpa, el qual, al seu treball, ja comenta que és similar i ha estat citat de Portugal.
Physalis viscosa L. Les flores catalanes (Bolòs & Vigo, 1996; Bolòs et al., 2005) i ibèriques (Sanz & Sobrino, 2012) no esmenten aquesta espècie d’origen neotropical, malgrat la cita- ció prèvia de Casasayas (1989), qui assenyala (sub P. fusco-maculata De Rouville ap. Dunal) que la va observar durant un mínim de vuit anys a Tarragona (UTM CF45), en una pineda degradada situada entre indústries. La revisió feta a l’her- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 59 bari BCN ha permès localitzar cinc plecs d’herbari d’aquesta autora, sense nume- rar, dels anys 1980 i 1981, que no corresponen a cap dels Physalis acceptats a les flores abans citades i que, efectivament, són assignables a P. viscosa per la pubes- cència densa de pèls ramificats. En conseqüència, acceptem aquest tàxon a la Checklist. Desconeixem si, després de tres dècades, encara persisteix a l’entorn de Tarragona.
Populus × canescens (Aiton) Sm. Lleida: escapat en zones suburbanes de la ciutat de Lleida, 31TCG0110, 170 m, 6-XI-2014, L. Sáez LS-7564 (BC 879611). Confirmem la presència a Catalunya d’aquest tàxon originat per l’encreuament entre P. alba L. i P. tremula L. L’única indicació concreta és deguda a Cadevall (1933), qui recull una observació deguda a Colmeiro de les vores del Segre, a la Mitjana Gran, l’any 1891. Aquest híbrid havia estat indicat de les províncies de Girona i Lleida, però sense suport de material d’herbari (Soriano, 1993). El fet que els exemplars es trobin en zones suburbanes no seria una situació excepcio- nal, ja que Soriano (1993) indica que P. × canescens pot trobar-se en aquest tipus d’ambients, com a resultat d’antigues introduccions.
Potentilla grandiflora L. Aquesta espècie alpina, molt rara als Pirineus, és acceptada per Bolòs & Vigo (1984) i Bolòs et al. (2005), sobre la base d’una sola dada de Font Quer (1915) a la Vall Ferrera (Pallars), però Rico (1999) comenta que no va poder localitzar cap plec testimoni d’aquesta citació. Considerant que la informació era escassa i poc clara, P. grandiflora va ser qualificada com a DD-Dades Deficients a Catalunya (Sáez et al., 2010). Recentment, hem pogut confirmar que, efectivament, existeix un plec que dóna crèdit a la citació de Font Quer i que entenem que havia estat consultat també en l’elaboració de la Flora dels Països Catalans (Bolòs & Vigo, 1984). Es tracta del plec BC 818137, amb etiqueta «La Molinassa, Areo, prados, a 1800 m, escasa, 20-VII-1912, Font Quer». Si no hi ha errades, aquesta localit- zació és molt concreta i d’un lloc pel qual han passat força botànics sense retro- bar-hi la planta, i en visites recents nosaltres només hi hem vist P. pyrenaica Ramond ex DC. És possible que s’hi hagi extingit a causa de la reforestació ge- neralitzada o de la construcció d’àrees d’aparcament a l’inici del camí de la Pica d’Estats, però es podria retrobar en zones pròximes.
Primula veris L. L’existència a Catalunya de dues subespècies de P. veris —subsp. veris (incl. subsp. canescens (Opiz) Hyek) i subsp. columnae (Ten.) Maire & Petitmengin)— ha estat generalment acceptada, bé que amb matisos diversos. Hi ha consens pel que fa a la subsp. columnae, considerada general i comuna al territori, però les dades referents a la subsp. veris són confuses. Kress (1997) accepta la subsp. veris com a present en tres dels quatre àmbits provincials i la indica com a dubtosa al de Tarragona, mentre que al mapa de Bolòs et al. (2001) és assenyalada només als Pirineus centrals i a Bolòs et al. (2005) es diu que és «esporàdica i sobretot als 60 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Pirineus». Bolòs & Vigo (1996), sense concretar-ne la distribució, precisen que ha estat citada dels Pirineus centrals i que, en altres llocs, hi apareixen esporàdi- cament individus amb caràcters d’aquesta subespècie «en general dins les pobla- cions de la subsp. Columnae». Aquest darrer comentari és indicatiu de la feblesa de les dades sobre la subsp. veris. Les nostres observacions són coincidents amb les de Bolòs & Vigo (1996) pel que fa a l’aparició esporàdica d’individus amb caràc- ters de la subsp. veris, i podem afegir-hi que aquests caràcters es presenten de forma parcial, barrejats amb uns altres que són propis de la subsp. columnae, i que, personalment, no hem observat cap individu que presenti tots els caràcters considerats característics de la subsp. veris. Seguint els criteris morfològics actu- als —tant de Kress (1997), com de Bolòs & Vigo (1996)—, molts individus i moltes poblacions no es poden assignar a cap de les dues subespècies. Una possi- ble interpretació seria que, a Catalunya, hi ha bàsicament la subsp. columnae i que presenta introgressió de la subsp. veris des del nord, ja que les plantes amb caràc- ters d’aquesta darrera es troben, en general, a l’àmbit pirinenc i en hàbitats humits. Però la situació és més complexa, perquè les dues subespècies serien aparentment simpàtriques en molts altres llocs i, aplicant tècniques moleculars, no apareixen clarament segregades (Schmidt-Lebhun et al., 2012), motius pels quals semblaria convenient reavaluar la taxonomia infraespecífica de P. veris. En conseqüència, a la Checklist hem optat per no considerar subespècies dins P. veris, a diferència dels tractaments habituals en treballs sintètics previs.
Quercus spp. La notable variabilitat morfològica de les espècies de Quercus L. caracteritza, en alguns grups d’espècies de roures, uns complexos patrons de variabilitat (Manos et al., 1999), fet que, juntament amb l’intens flux genètic entre espècies relacio- nades i la complexitat associada a la hibridació interespecífica freqüent (Samuel et al., 1995; Bruschi et al., 2000), determina que el criteri d’espècie hagi estat àmpliament discutit (Burger, 1975; Van Valen, 1976; Franjić, 1996). En relació amb la hibridació interespecífica, el fet que un mateix haplotip cpDNA estigui compartit per diferents espècies de roures es relaciona amb el fet que aquesta hi- bridació va ser especialment important al llarg de la recolonització postglacial (Petit et al., 1997). Al nord-est ibèric, els grups de tàxons afins a dues espècies principals, Q. pubescens Willd. i Q. petraea (Matt.) Liebl., són els que presenten una complexitat taxonòmica més gran. El tractament adoptat a la Checklist se- gueix la línia de les propostes de López, González (2001) i Bolòs et al. (2005). Tenint en consideració la important extensió de les poblacions suposadament hi- bridògenes i el fet que poblacions referibles a diversos tàxons són sovint simpà- triques, s’ha optat per reconèixer aquestes entitats amb rang específic, deixant de banda, lògicament, aquells híbrids de presència puntual i que no arriben a desen- volupar poblacions extenses. Entre aquests híbrids, n’hi ha alguns casos notables des d’un punt de vista biogeogràfic, com és el descobriment relativament recent (Aparicio & Uribe-Echebarría, 2006; Buira et al., 2009) de Q. × coutinhoi Samp., híbrid entre Q. faginea Lam. subsp. faginea i Q. robur L., a l’extrem sud de Ca- talunya (Godall i massís del Port), lluny de l’àrea actual de Q. robur. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 61
S’han assignat, a Q. subpyrenaica Villar [Q. pubescens subsp. subpyrenaica (Villar) Rivas Mart. & C. Sáenz], les poblacions aparentment hibridògenes, este- ses sobretot pels Pirineus meridionals a l’oest del Llobregat i que presenten caràc- ters morfològics intermedis entre les formes típiques de Q. pubescens i Q. faginea [gemmes de 3-5 mm, fulles en general de menys de 10 cm, amb 5-8 lòbuls regu- lars i, en general, arrodonits poc profunds i esquames de les cúpules un xic desi- guals] són referibles a Q. subpyrenaica. Bé que sovint s’han inclòs aquestes mateixes poblacions pirinenques en una interpretació àmplia de Q cerrioides Costa & Willk., hem optat per reservar aquest nom per a les poblacions de les zones nord-orientals d’influència marítima. Quercus cerrioides es caracteritzaria per les seves gemmes de 4-7 mm, fulles subcoriàcies amb lòbuls subiguals, aguts i mucronats. En la gènesi d’aquesta espècie, s’ha suggerit que, a banda de Q. pubescens, hi podrien haver intervingut Q. faginea i Q. canariensis Willd.; tan- mateix, aquesta hipòtesi hauria de ser comprovada en un context estrictament filogenètic. Pel que respecta a Q. petraea, al nord-est ibèric, s’hi reconeixen dues entitats que serien en bona part simpàtriques: Q. petraea en sentit estricte, amb fulles amb 5-8 nevis secundaris glabres o laxament pilosos en el revers i cúpula amb esquames ovatolanceolades planes, i Quercus huguetiana (Franco & G. López) Rivas Mart. & Sáenz [Q. petraea subsp. huguetiana Franco & G. López; Q. mas auct.], de fulles més grosses (fins a 15 cm) més o menys rígides, amb 7-12 nevis secundaris netament pilosos en el revers, i cúpula amb esquames àmpliament ovades, les inferiors de les quals són giboses. Ja que Q. huguetiana manté pobla- cions diferenciades sobre la base de caràcters estables, es considera més conve- nient que siguin reconegudes en rang específic, com ja ha estat suggerit per alguns autors.
Ranunculus envalirensis Grau Les descripcions i claus existents d’aquest endemisme dels Pirineus catalans (Sáez et al., 2010) són parcials i confuses en alguns aspectes, motiu pel qual con- siderem convenient fer-hi algunes precisions. Un dels pocs caràcters pels quals les flores de referència (Grau, 1986; Bolòs et al., 2005) separen R. envalirensis de R. carlittensis (Sennen) Grau —l’altra espècie del grup de R. auricomus L. present a Catalunya— és l’absència de cilis o pèls als marges de les fulles caulinars, bé que se sol puntualitzar que «almenys a les superiors» (Grau, 1986) o «almenys la fulla superior» (Bolòs et al., 2005). Hem constatat, però, que aquest caràcter és molt variable, ja que s’observen des d’individus sense cap fulla caulinar ciliada fins a uns altres que tenen cilis en totes (les superiors incloses). Aquesta variabi- litat es manifesta sobretot entre poblacions, però també intrapoblacionalment. De fet, revisant el material dipositat a l’herbari BCN —que abasta gairebé tota l’àrea del tàxon—, no hem vist cap plec en el qual totes les plantes tinguin les fulles caulinars no ciliades, i el més habitual és que presentin, si més no, alguns cilis a la meitat inferior del limbe. Si s’exclou la pilositat marginal de les fulles caulinars com a caràcter discriminant, R. envalirensis es distingeix bàsicament per les seves tiges uniflores; aquest sí que seria un caràcter constant i fiable, ja que la resta dels 62 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez representants ibèrics del grup R. auricomus tenen tiges multiflores. També se sol citar la mida petita (fins a 10-13 cm) de les tiges com a caràcter distintiu, però cal tenir en compte que es poden trobar individus de R. carlittensis de mides similars.
Rhamnus infectoria L. / R. saxatilis Jacq. A les flores de referència del territori, el tractament taxonòmic de les plantes que s’han denominat Rhamnus saxatilis o R. infectoria ha estat canviant i confús. Cadevall (1919) va distingir-los com a dues espècies, bé que les assignacions de localitats que fa ens semblen discutibles, i sospitem que una part considerable del que va incloure en R. cathartica L. podria correspondre al que aquí entenem com a R. saxatilis. En temps moderns es va tendir a considerar una sola espècie i sub- espècie, R. saxatilis subsp. saxatilis, tractament adoptat per Bolòs & Vigo (1990) i Bolòs et al. (2005), bé que, en la primera obra, es precisa una distinció a nivell varietal (var. corbariensis Timb. i var. nanus (Lange) O. Bolòs & Vigo). Sembla que hi ha una correspondència relativa entre les varietats distingides per Bolòs & Vigo (1990) i R. saxatilis i R. infectoria, respectivament, però no es poden assi- milar perquè, en la distinció varietal, es va donar prioritat a un caràcter (port ar- bustiu elevat o mata intricada) molt condicionat per l’ecologia local. Recentment, com a resultat dels treballs de revisió del gènere per a Flora iberica, i amb una certa sorpresa del col·lectiu botànic, s’han recuperat com a espècies vàlides R. saxatilis i R. infectoria (Rivas Martínez & Pizarro, 2011, 2013). En aquest nou context, hem avaluat si a la Checklist s’admetien aquests dos tàxons específics i hem cregut preferible fer-ho, perquè les formes atribuïbles a un o altre són àmpli- ament simpàtriques i les poblacions mantenen els caràcters diferencials. Per exemple, al territori ausosegàrric (Baix Berguedà), als Prepirineus (Alt Berguedà) i als Pirineus (Cerdanya), hi hem pogut observar poblacions que es poden ads- criure clarament a R. saxatilis o R. infectoria, separades per distàncies d’1-2 km, dins les quals tots els individus presenten els caràcters diferencials d’un tàxon o l’altre de forma homogènia. Tot i distingir aquestes espècies, considerem que caldria realitzar estudis més detallats per determinar la singularitat dels dos tàxons i per establir criteris segurs per distingir-los morfològicament, ja que els caràcters apuntats pels diversos au- tors són força subtils i no sempre coincidents. Els criteris utilitzats a Rivas Mar- tínez & Pizarro (2013) resulten una mica confusos i no sembla que, a les claus d’identificació, s’hagin escollit els caràcters diferencials més adequats; s’hi prio- ritza el color de les branques velles bru clar (R. saxatilis) o bru fosc (R. infectoria), caràcter que, en la nostra opinió, mostra una variació notable i es pot interpretar de forma massa subjectiva, bé que sembla cert que, típicament, R. infectoria té uns troncs i unes branques velles molt foscos, quasi negrosos. En canvi, segons la nostra experiència, és més constant i útil un altre caràcter que sí que s’indica a les claus de Rivas Martínez & Pizarro (2011) i que ja remarcaven les flores antigues (Cadevall, 1919; Fournier, 1946): el color dels branquillons joves de l’any, que seria gris o bru clar en R. saxatilis i d’un marcat bru rogenc en R. infectoria. Sigui com sigui, la informació corològica actualment disponible a Catalunya no permet establir amb precisió la distribució ni la freqüència de les dues espècies, Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 63 ja que, tradicionalment, s’ha tendit a citar-les com a R. saxatilis s.l. i, quan s’han distingit categories infraespecífiques, els criteris utilitzats han estat massa hetero- genis. Davant d’aquesta situació, hem optat per dibuixar-ne una distribució apro- ximada a partir d’informacions fragmentàries, que, en un futur, caldrà anar concretant amb més detall. En general, a les zones de simpatria entre R. infectoria i R. saxatilis, sembla que el primer seria netament xeròfil i potser de tendència heliòfila., mentre que el segon mostra una tendència mesòfila i, en part, més fo- restal o esciòfila. Rhamnus infectoria L. és el tàxon amb distribució més àmplia a Catalunya, ja que és conegut de la major part del territori. S’hi han de referir, en principi, totes les dades que Bolòs & Vigo (1990) atribuïen a la var. nanus i, en conseqüència, seria el tàxon exclusiu de les muntanyes meridionals. Però la seva distribució no es limita al sud del país, sinó que les formes de port erecte —que suposem que van ser incloses a la var. corbariensis per Bolòs & Vigo (1990)— arriben fins als Pirineus. En els treballs per a Flora iberica (J.M. Pizarro & S. Rivas Martínez, com. pers.), es van determinar com a R. infectoria la major part de plecs de Cata- lunya revisats (poc més d’una desena), procedents d’indrets molt diversos (massís dels Ports, muntanyes catalanídiques centrals, perifèria de la plana de Lleida, ter- ritori ausosegàrric, Prepirineus centrals, Prepirineus orientals i alta vall del Segre). En una revisió que hem fet del material dipositat a l’herbari BCN —no sempre clarament identificable—, totes les plantes de la meitat sud del país serien referi- bles a R. infectoria, però gairebé no n’hem vist mostres segures del nord, limita- des a un únic plec recol·lectat a la perifèria de la plana de Vic. A banda del material d’herbari, algunes prospeccions de camp recents ens permeten afirmar que R. infectoria és present i localment abundant als Pirineus axials (boixedes en solells sobre Bellver de Cerdanya, UTM CG99), que és el tàxon dominant o ex- clusiu al territori ausosegàrric més eixut (Segarra) i que, a les parts menys seques d’aquest territori, és localment simpàtric amb R. saxatilis. Rhamnus saxatilis Jacq. en sentit estricte ha estat molt poc detectat en la revi- sió per a Flora iberica (J.M. Pizarro & S. Rivas Martínez, com. pers.), en la qual només es van determinar com a tals dos plecs catalans: un del port de la Bonaigua (Aran-Pallars) i un altre de Ribes de Freser (Ripollès), aquest darrer referit a R. infectoria per Cadevall. Amb aquests resultats, no sorprèn que Rivas-Martínez & Pizarro (2013) qualifiquin aquest tàxon com a rar a les muntanyes del quadrant del nord-est de la Península, tot i que la raresa de les dades catalanes no concorda amb el nombre relativament alt de citacions que n’obtenen als Pirineus aragone- sos. En canvi, amb una certa cautela, nosaltres atribuïm la gran majoria de plecs de R. saxatilis s.l. de l’herbari BCN procedents del nord de Catalunya a R. saxa- tilis s.s., que, segons aquests resultats, estaria relativament estès per tots els Piri- neus i fins i tot es trobaria en zones tan mediterrànies com el territori ruscínic (Figueres), en aquest cas, probablement aprofitant indrets de la plana emporda- nesa amb humitat edàfica. Un treball de camp limitat també ens ha permès cons- tatar que seria l’espècie més corrent als Prepirineus orientals i als indrets una mica humits del sector ausosegàrric, on baixa almenys fins a 400 m. Tot i que creiem que bona part de les referències a la var. corbariensis de Bolòs & Vigo (1990) es 64 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez podrien atribuir a R. saxatilis, la seva interpretació correcta és molt problemàtica; si la correspondència entre els dos tàxons fos molt alta —cosa incerta—, R. saxa- tilis podria arribar localment fins a les muntanyes catalanídiques centrals i fins i tot a la plana de Lleida, sectors dels quals ara no en coneixem cap evidència.
Rhamnus lycioides L. / R. oleoides L. L’estatus d’aquests dos tàxons és encara més confús que el del parell anterior de Rhamnus. Tradicionalment, s’ha acceptat que, a Catalunya, només hi ha R. lyci- oides, un endemisme de la península Ibèrica freqüent a les zones més seques del país. R. oleoides, una planta d’àrea mediterrània meridional més àmplia, es con- siderava que no existia a Catalunya i que només apareixia de València cap al sud, en llocs de clima més càlid. Aquest és el criteri seguit per les flores de referència (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), que diferencien els dos tàxons sobretot en base a la morfologia foliar i el color dels fruits, i els accepten a nivell subespe- cífic: R. lycioides subsp. lycioides i R. lyciodes subsp. oleoides (L.) Jahand. & Maire. Però treballs recents derivats de la revisió per a Flora iberica (Rivas Mar- tínez & Pizarro, 2011, 2013) han modificat radicalment la situació, a causa d’una reinterpretació dels caràcters distintius i de la descripció de nous tàxons. Per aquests autors, el caràcter discriminant bàsic entre les dues espècies seria la pilo- sitat de fulles i flors, glabres en R. oleoides i pubescents en R. lycioides, i no pas la forma de les fulles (certament molt diversa en R. oleoides) o el color del fruit. Amb aquesta nova interpretació, Rivas Martínez & Pizarro (2011, 2013) conside- ren que R. oleoides es troba també a Catalunya, representat per una subsp. asso- ana Rivas Mart. & J.M. Pizarro, pròpia de la Ibèria oriental, de fulles molt estretes i que, tradicionalment, hauria estat confosa amb R. lycioides. La informació pu- blicada a Rivas Martínez & Pizarro (2011) es limita a dues localitats catalanes de les serres marginals dels Prepirineus centrals, i a Rivas Martínez & Pizarro (2013) n’amplien la distribució a la província de Tarragona, en base a un plec del Mont- sià, cosa previsible perquè, al treball previ, ja indicaven diverses localitats litorals al nord valencià. A la Checklist, hi hem avaluat la conveniència d’acceptar o no R. oleoides com un tàxon de la flora de Catalunya i, de forma cautelar, hem preferit mantenir el criteri tradicional d’acceptar només R. lycioides, perquè hem constatat que els presumptes caràcters diferencials no són constants a nivell intrapoblacional, com es detalla més avall. Segons la nostra opinió, les plantes piloses i glabres serien tan sols dos morfotips de R. lycioides. En tot cas, pensem que el tractament taxo- nòmic del complex de R. oleoides/R. lycioides encara no està ben resolt i que re- quereix nous estudis, ja que, amb la diversitat morfològica existent i les interpretacions heterogènies, semblaria tan justificable l’acceptació d’una gran quantitat de tàxons, com fan Rivas Martínez & Pizarro (2013), com la d’una sola espècie (R. oleoides) amb una gran variabilitat ecomorfològica. Per tal d’avaluar el tractament d’aquests dos tàxons, hem revisat plecs atribu- ïts a R. lycioides dipositats als herbaris BCN i BC i hem fet un treball de camp limitat, consistent en l’anàlisi dels caràcters morfològics en algunes poblacions del litoral i l’interior. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 65
Entre el material d’herbari, hi hem trobat plecs abundants, que serien assigna- bles a R. oleoides segons els criteris de Rivas Martínez & Pizarro (2013), per les seves fulles glabres o quasi (el pecíol i els marges de la base foliar poden ser papil·losos). Aquests plecs, de fet, són la gran majoria dels que provenen de la franja litoral més tèrmica del sector catalanídic central (l’Ametlla de Mar, la plana de Sant Jordi, Cambrils, Creixell, Castelldefels), bé que també n’hem vist d’al- guna localitat meridional una mica interior (Paüls, Horta de Sant Joan). En canvi, els plecs de les zones interiors presenten gairebé sempre pèls abundants i serien clarament referibles a R. lycioides. L’únic sector del qual hem vist plecs d’herbari dels dos tipus és el massís del Garraf. L’anàlisi del material d’herbari i les dades de Rivas Martínez & Pizarro (2011), doncs, suggereixen que les plantes atribuïdes a R. oleoides tindrien un caràcter més termòfil i estarien limitades a les zones d’influència marítima i als baixos relleus que envolten la depressió de l’Ebre i que són poc afectats per la inversió tèrmica hivernal, mentre que R. lycioides seria més general i clarament dominant a l’interior. Malgrat aquesta coherència geogràfica aparent dels materials d’herbari, la per- cepció canvia quan s’analitza, a escala poblacional, la representació dels caràcters considerats distintius. El que hem observat és que, en una mateixa població, re- sulta habitual que apareguin completament barrejats individus de fulles glabres i individus de fulles piloses, cosa que fa molt difícil o inviable acceptar els criteris de Rivas Martínez & Pizarro (2011, 2013). Sembla del tot improbable que dos tàxons afins no presentin cap segregació ecològica o corològica clara i que apare- guin molt sovint junts al mateix lloc, de manera que considerem més raonable interpretar que es tracta simplement de dos morfotips (pilós i glabre) d’una ma- teixa espècie. De cinc poblacions analitzades, quatre tenien els dos tipus d’indivi- dus i una només els de fulles piloses. Aquestes poblacions mixtes, les hem observat tant en zones tèrmiques del litoral (massís del Garraf i plana de Sant Jordi), com a les planes interiors de caràcter continental (dues localitats de la Segarra occidental), fet que invalida l’aparent concentració al litoral de les formes glabres que suggeria la revisió de material d’herbari. En totes les poblacions es- tudiades, les plantes glabres són minoritàries, però poden aparèixer fins i tot en poblacions molt poc nombroses (cas d’una de només 11 individus amb 1 de gla- bre, en un retall de carrascar entre camps a Torrefeta i Florejacs, la Segarra). Com a exemples concrets de freqüència de les plantes piloses i glabres, en una població dels Plans de Sió (Segarra), els individus glabres representaven el 18% del total (n = 40), mentre que, en una de la Plana de Sant Jordi (Baix Ebre), eren el 28,9% del total (n = 38). Com bé indiquen Rivas Martínez & Pizarro (2013), la glabres- cència de fulles i flors coincideix gairebé sempre en un mateix individu, cosa que fa pensar que la pubescència als dos òrgans pot estar controlada per uns mateixos gens. Tot i això, també hem pogut veure flors glabrescents (no completament glabres) en alguns individus de fulles netament piloses.
Rhamnus × colmeiroi Rivera, Obón & Selma Amb relació a R. lycioides, hi afegim que revisant material de l’herbari BCN, hem localitzat un plec que atribuïm al rar híbrid entre aquest i R. infectoria L., Rhamnus 66 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
× colmeiroi Rivera, Obón & Selma: Baix Penedès, el Montmell, urb. La Moixeta, Solell, calcari rocallós amb garriga, UTM 03764-45797, 450 m, 1-III-2006, I. Soriano 2683 & L. Chamorro (BCN 40279, sub Rh. lycioides). A Catalunya, no- més en coneixem una citació, d’Horta de Sant Joan, al massís dels Ports (Arrufat et al., 2008). Val a dir que, en la descripció de R. × colmeiroi, s’hi indica que el paternal és R. saxatilis, i no R. infectoria, encara que, òbviament, és en realitat aquesta segona espècie, perquè no hi ha evidències de la presència de R. saxatilis al sud de la península Ibèrica.
Salix × sepulchralis Simonkai Encara que, tradicionalment, s’han referit a Salix babylonica L. les indicacions dels desmais que sovint són utilitzats en jardineria i que, ocasionalment, poden escapar-se i naturalitzar-se de manera puntual, sembla que no correspondrien re- alment a aquesta espècie, sinó a híbrids amb altres tàxons del genère, bàsicament amb S. alba L. Això s’ha posat de manifest tant a l’Amèrica del Nord (Argus, 2010), com a les Illes Britàniques (Stace, 1997). A Catalunya, Casasayas (1989) ja recull un comentari degut a López & Mielgo (1984), segons el qual pràctica- ment tots els desmais que es troben no serien S. babylonica purs, sinó híbrids amb S. alba. D’acord amb les nostres observacions de camp i en alguns materials d’herbari, efectivament, alguns exemplars de desmais escapats o persistents d’antics conreus presentarien uns caràcters morfològics que els farien asimilables a Salix × se- pulchralis (Salix alba × Salix babylonica). Aquests caràcters correspondrien a la coloració de les branques, que són d’un groc verdós o més o menys groguenques, mentre que a S. babylonica són de color groc vermellós, groc brunenc o fins i tot d’un gris brunenc. També existeixen caràcters reproductius (vegeu Argus, 2010), com ara unes anteres més llargues (0,5-0,8 mm) en el cas de l’híbrid, mentre que a S. babylonica solen ser més curtes (0,4-0,5 mm). D’altra banda, existeixen, dins de S. × sepulchralis, diverses varietats híbrides i cultivars, l’origen dels quals és incert (Argus, 2010).
Salix fragilis L. / S. × rubens Schrank La presència, al nord-est ibèric, de la planta de branquillons i fulles joves glabres que tradicionalment ha estat anomenada Salix fragilis L. ha estat envoltada d’una certa controvèrsia i confusió nomenclatural. Casasayas (1989) esmenta que, se- gons Görz, no existeix S. fragilis a Catalunya, i les citacions d’aquesta espècie han de ser referides a S. × rubens. A la revisió del gènere per a Flora iberica (Blanco, 1993), s’hi accepta la presència de S. fragilis a Catalunya (províncies de Girona i Tarragona, en aquest darrer cas, sobre la base de referència bibliogràfica). D’altra banda, aquesta autora també indica que és freqüent l’híbrid entre S. alba i S. fra- gilis (S. × rubens) i que tampoc és del tot clar l’estatus d’espontaneïtat de S. fragi- lis, ja que, a la majoria de la seva àrea ibèrica, seria una espècie naturalitzada, cultivada des d’antic, com també indica Vicioso (1951). De fet, aquest híbrid ha estat molt utilitzat en plantacions i en actuacions de restauració de riberes a gran part d’Europa (Hörandl & al., 2002; Schiechtl, 1992). D’altra banda, Bolòs & Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 67
Vigo (1990) consideren que els exemplars «purs» de S. fragilis (és a dir, amb branquillons i fulles joves glabres) serien rars o inexistents, mentre que la planta que es troba al nostre àmbit geogràfic seria l’híbrid S. × rubens. D’acord amb el que es dedueix del mapa de distribució propocionat per aquests autors, les pobla- cions d’aquest híbrid no serien naturals. La nostra revisió del material d’herbari confirmaria el que ja suggereixen Bolòs & Vigo (1990), és a dir, que no hem pogut trobar cap exemplar que, morfològicament, sigui assimilable de forma ine- quívoca a la planta de branquillons i fulles joves glabres, assimilable al que s’ha anomenat S. × rubens. Això està en consonància amb el que han suggerit alguns autors, segons els quals aquest híbrid és més abundant en algunes zones de l’Eu- ropa central que els individus aparentment purs de S. fragilis (Neumann, 1981; Skvortsov, 1999). Respecte al nom correcte per designar aquest híbrid, Belyaeva (2009) consi- dera que el material tipus de S. fragilis L. correspon, en realitat, a l’híbrid abans esmentat (i, per tant, s’hauria d’anomenar S. × fragilis L.), que seria resultat de l’encreument entre S. alba i una altra espècie oriental (Salix euxina I.V. Belya- eva), que es troba de forma natural a Turquia i Geòrgia, però que hauria estat in- troduïda a l’Europa central i a la Rússia occidental, on s’hibrida sovint amb S. alba. Tot i que no existeix encara un consens respecte a aquest intricat aspecte nomenclatural i en alguns estudis recents (Oberprieler & al., 2013) encara s’uti- litza el nom S. × rubens per designar el tàxon d’origen híbrid, per part nostra, adoptem la nomenclatura proposada per Belyaeva (2009), tant pel rigor i la soli- desa de la seva proposta nomenclatural, com per la base dels caràcters morfolò- gics en els quals es basa per separar aquestes plantes i S. alba. D’altra banda, creiem que la presència de S. euxina resta per ser confirmada al territori.
Sedum palmeri S. Watson Espècie originària de Mèxic i que és àmpliament utilitzada en jardineria, però de la qual no s’havien documentat escapaments al territori considerat. En canvi, ha estat força citada com a seminaturalitzada en ambients antròpics de València (Guillot et al., 2009; Laguna et al., 2014) i també és coneguda d’Itàlia (Celesti- Grapow et al., 2010). L’hem observada recentment (juny de 2014) als nuclis ur- bans de Berga (DG0461, 680 m, tres individus) i de Sant Feliu de Codines (DG3015, 495 m, un individu), colonitzant teulades d’edificis dins del casc urbà. Molt probablement és present també en altres localitats, ja que és una espècie força cultivada des de fa temps.
Sempervivum fauconnettii Reut. La presència d’híbrids aparents entre S. tectorum L. i S. arachnoideum L. ha estat poc documentada a Catalunya i, en general, als Pirineus. A més, ens consta que, si més no en part, han estat subestimats per confusió amb S. arachnoideum. No- més a Vigo et al. (2003) se’n parla amb algun detall, bé que es fa sota l’epígraf de S. arachnoideum. Més endavant, han estat citats també de l’alt Pallars (Aymerich, 2013c). Aquest tipus de plantes es va localitzar ja al segle xix al massís del Jura, on van ser descrites com una nova espècie, S. fauconnettii, que després es va 68 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez considerar un híbrid triple entre S. tectorum, S. arachnoideum i S. montanum L., i, modernament, només entre els dos primers, bé que S. arachnoideum no és pre- sent al Jura en l’actualitat. Poblacions de característiques similars s’han anat tro- bant, a banda dels Pirineus, als Alps i als Apenins, i generalment se’ls ha aplicat el mateix nom. Tot i que és freqüent que el nom utilitzat sigui Sempervivum × fauconnettii, a la Checklist hem preferit denominar-los simplement S. fauconnettii, com a espècie hibridògena, perquè aquestes plantes manifesten una entitat pròpia consistent, a diferència d’altres híbrids entre Sempervivum. És cert que, en aquest gènere, són freqüents els híbrids interespecífics i que, en alguns llocs, es poden formar «eixams híbrids» amb plantes originades per retrocreuament entre híbrids diversos i espècies parentals (e.g. Rosselló, 1997b), però els híbrids entre altres espècies o els eixams híbrids solen ser fenòmens puntuals i demogràficament anecdòtics, mentre que les plantes amb caràcters de S. fauconnettii fan grans po- blacions, sovint en absència d’alguna de les presumptes espècies parentals —o de les dues— i semblen funcionalment molt independents d’aquestes. En l’estat de coneixements actual, sabem que S. fauconnettii es troba a Catalunya sobretot en algunes serres prepirinenques orientals (Cadí, Pedraforca i Port del Comte) —en la major part de les quals és absent S. arachnoideum— i als Pirineus orien- tals calcaris adjacents (massís de la Tossa-Puigllançada), on no és gens rar i més abundant que S. arachnoideum o S. montanum. Fora d’aquesta àrea, fins ara no- més el coneixem en tres o quatre punts del massís de Beret (Pallars-Aran). Preci- sem que, en tots aquests llocs, ens referim a veritables poblacions —sovint molt extenses a les serres orientals, més puntuals al massís de Beret— i no pas a la presència anecdòtica d’unes quantes plantes híbrides. A Catalunya, S. fauconnettii és una planta que, en general, està lligada a l’estatge subalpí i a terrenys rocallosos calcaris, bé que es pot trobar des de l’estatge montà fins a l’alpí inferior i rarament també en roques silícies. Cal ampliar coneixements sobre aquestes plantes pirinen- ques i les d’altres llocs que també han estat anomenades S. fauconnettii, perquè no es pot excloure que tinguin origens diferents i mereixin tractaments taxonò- mics diversos.
Spergula purpurea (Pers.) D. Dietr. [Spergularia purpurea (Pers.) G. Don] Espècie que va ser citada del Maresme i la Selva (Bolòs & Vigo, 1990), pero no apareix indicada del nord-est ibèric a la revisió del gènere per a Flora iberica (Ratter, 1990). Els testimonis d’herbari següents permeten confirmar que, efecti- vament, S. purpurea es troba a la Catalunya marítima humida, on tindria una in- teressant àrea disjunta: In Catal. Orient., inter Vidreres et Llagostera, in fornacibus carbonariis, 180 m, 20-V-1945, Font Quer (BC 102336) i Pont F.C. final riera Argentona, 6-VII-1944, P. Montserrat (BC 646880). Manca informació recent sobre aquesta espècie, però és molt probable que sigui present en altres zones del Maresme i la Selva.
Thymus praecox Opiz subsp. britannicus (Ronniger) Holub Morales (2010) reconeix dues subespècies dins T. praecox Opiz, la subsp. polytrichus (A. Kern. ex Borbás) Jalas i la subsp. britannicus (Ronniger) Holub, Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 69 que se separarien per caràcters vegetatius, com ara la mida i la disposició de les tiges floríferes. La primera d’aquestes subespècies ja era coneguda de Catalunya (Bolòs & Vigo, 1996; Bolòs et al., 2005), però la segona no és inclosa a les sínte- sis florístiques i corològiques de Catalunya, i, d’altra banda, no coneixem que hi hagi dades concretes publicades sobre la seva distribució al territori aquí conside- rat. Les dades que aportem a continuació, basades en testimonis d’herbari i que han estat amablement proporcionades per R. Morales, suggereixen que la subsp. britannicus té una distribució àmplia als Pirineus silicis catalans, que caldrà anar detallant amb noves informacions. Cerdanya: Puigcerdà, Alp, 31TDG09, 13-VII-1926, Kretschmer, MA 158896; La Cerdaña, carretera de Martinet a Aransá, 31TCG99, 1300 m, taludes arenosos de granito, 25-VI-1991, G. Nieto & al., 2813GN, MA 806018. Ripollès: Taga, col de la Pera, 1320 m, 8-VI-1969, Fernández Casas, MA 415036; Caralps, subida al collado de Fontalba, pista, 31TDG2989, 1400 m, pastizal alpino y pinar abierto de P. uncinata, 10-VII-1988, R. Morales, J. Paiva & A. Izuzquiza, 311RM, MA 806110; Caralps, subida al collado de Fontalba, pista, 31TDG3089, 1220 m, es- quistos, borde de camino, 10-VII-1988, R. Morales, J. Paiva & A. Izuzquiza, 304RM, MA 806163; Caralps, pista de subida al collado de Fontalba, 31TDG2990, 1900 m, borde de camino, 10-VII-1988, R. Morales, J. Paiva & A. Izuzquiza, 330RM, MA 806164; Puerto de Tosas, 1680 m, cuarcitas silúricas, pinar quemado con Cytisus balansae var. europaeus, 20-X-1979, G. López & al., 187GL, MA 806161; Núria, 31TDG39, 2000 m, 3-VIII-1914, Sennen, MA 158692. Vall d’Aran: Pico Forcanada, 31TCH12, 2400 m, 22-VII-1998, L. Sáez, MA 700970; Lles, Baja Cerdaña, hacia el Cap del Rec, laderas sobre el torrente de Cortals, 31TCG9196, 1700 m, pastizales sobre depósitos morrénicos, suelo silíceo, 30-VI- 2004, V. J. Arán 5896, MA 732789. Pallars Sobirà: Espot, Lago de San Mau ricio, 31TCH3616, 1850 m, borde de camino que bordea el lago, bordes de arroyos, 11-VII-1988, R. Morales, J. Paiva & A. Izuzquiza, 360RM, MA 802835.
Tulipa clusiana DC. Al nostre entendre, les flores modernes del territori han interpretat de forma in- correcta l’estatus d’aquesta espècie originària de l’Àsia central, ja que s’han limi- tat a citar-la com a cultivada i subespontània (Bolòs & Vigo, 2001; Bolòs et al., 2005), com si es tractés d’un escapament accidental de jardins, mentre que Güe- mes (2013) li atorga una categoria similar per a la península Ibèrica, però ni tan sols l’esmenta de Catalunya; fins i tot en treballs específics sobre flora al·lòctona (Casasayas, 1989) és tractada com a subespontània casual. En canvi, la informació publicada a començament del segle xx, és a dir, tota l’existent sobre aquesta planta al país, permet assumir que hi era una espècie naturalitzada de caràcter arvense. En aquest sentit, les dades de Cadevall (1933) són molt clares: l’esmenta de tres localitats de la perifèria oest i sud de Terrassa (UTM DG10) —actualment, en gran part urbanitzades— i concreta que «per espai de més de vint-i-cinc anys havem vist abundant com mala herba en els llocs expressats la citada planta», persistència i abundància que no concorden gens amb el suposat caràcter d’esca- pament casual que li donen les flores modernes. Uns quants anys abans, Font Quer 70 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
(1914) va recollir dades de T. clusiana degudes a uns altres botànics, amb poca informació addicional i datades de la fi del segle xix, corresponents a Manresa i a Monistrol de Montserrat, localitats del Bages situades a 20 i 12 km de les cita- cions terrassenques. Aquestes informacions del Vallès i del Bages semblen indi- car que fa un segle T. clusiana podia tenir-hi un estatus molt semblant al que tradicionalment ha estat acceptat a gran part d’Occitània, on es considerava una planta arvense dels camps de cereals i les vinyes, rara però citada de localitats disperses des de la Provença fins a l’Atlàntic. Al llarg del segle xx, aquesta tulipa s’hi va anar tornant més estranya, fins al punt que, fa una vintena d’anys (Olivier et al., 1995), ja es considerava extingida de tota la zona mediterrània i només es coneixia en dues localitats de la Gironda, bé que en treballs més recents encara és citada com a present al Llenguadoc i la Provença (Tison et al., 2014). Aquest mateix procés regressiu podria haver afectat les poblacions catalanes, que, consi- derades a gran escala, es poden percebre com un extrem de l’antiga àrea de T. clusiana al Migdia francès. En conseqüència, a la Checklist, hem optat per trac- tar-la com una espècie al·lòctona naturalitzada i actualment extingida.
Tulipa sylvestris L. subsp. sylvestris A diferència del que fan les flores recents (Bolòs & Vigo, 2001; Güemes, 2013), a la Checklist no hem acceptat l’existència al territori de T. sylvestris subsp. syl- vestris, perquè pensem que les plantes considerades com a tals corresponen a formes poc típiques de T. sylvestris subsp. australis (Link.) Pamp., tàxon estès a gran part de Catalunya. En conseqüència, la subsp. sylvestris s’ha d’excloure també de la flora ibèrica, ja que totes les citacions són catalanes (Güemes, 2013). Aquesta decisió es basa en l’anàlisi de les dades morfològiques (absència de po- blacions amb els tèpals externs netament grocs, afegida a la inconsistència d’altres caràcters suposadament discriminants), que considerem suficients, tot i que la realització d’un estudi cromosòmic aportaria resultats més concloents, ja que les dues subespècies tenen nivells de ploïdia diferents (diploide australis, tetraploide sylvestris). Les localitats confirmades més pròximes de la subsp. sylvestris se si- tuen a la plana d’Aquitània i a la Provença, però a França és un tàxon molt rar al sud i que es concentra sobretot al nord i a l’est (dades dels Conservatoires Bota- niques Nationals in Férard et al., 2009), de manera que la seva absència a Catalu- nya no resulta sorprenent. Les plantes catalanes fins ara atribuïdes a la subsp. sylvestris són de quatre localitats disperses pel territori i sense cap patró corològic o ecològic. Bolòs & Vigo (2001) l’accepten en base a una mostra recol·lectada en una localitat de la zona culminal del Montseny (BC641348, serrat del Sot Mal, les Agudes, UTM DG5326, 1650 m, 16-V-2001, J.M. Panareda & J. Nuet). A la revisió de Flora iberica, Güemes (2013) cita aquesta localitat en base a la referència bibliogràfica i n’hi afegeix tres més: Cubells i Tàrrega (territori sicòric, plana de Lleida) i alt Pallars (Pirineus centrals); el material de dues d’aquestes localitats el va propor- cionar un dels coautors d’aquesta nota (PA) i les localitats precises són les se- güents: Urgell, Tàrrega, Santa Maria de Montmagastrell, entre els Castellots i el Clot del Morell, CG4421, 340 m, marge d’un camp de cereals de secà; Pallars Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 71
Sobirà, Alt Àneu, Bonabé, al costat del riu Noguera Pallaresa, CH4136, 1500 m, clariana d’un bosc d’Abies alba. Les plantes d’aquestes darreres localitats ens van semblar inicialment atribuïbles a la subsp. sylvestris seguint els criteris de Bolòs & Vigo (2001), però ens generaven dubtes, perquè, comparant-ho amb les infor- macions sobre aquestes plantes d’altres llocs, mai no havíem observat individus amb la cara externa dels tèpals completament groga (color habitual en la subsp. sylvestris) i perquè les mides de les fulles i de les flors sempre quedaven prop del límit inferior d’aquesta subespècie, a banda que els hàbitats observats —en parti- cular a la població del Pallars— no encaixaven bé en un tàxon que habitualment es comporta com a arvense. Pel que fa a la mostra del Montseny, seguint els cri- teris de Güemes (2013), entra dins la subsp. sylvestris per les dimensions de fulles i flors, però no pel nombre de fulles caulinars. Aquests dubtes i l’observació posterior en altres poblacions de caràcters que resultaven incoherents amb els criteris seguits per les flores de referència al terri- tori (Bolòs & Vigo, 2001; Güemes, 2013) ens han portat a analitzar mostres més àmplies de dues de les localitats atribuïdes a T. sylvestris subsp. sylvestris (Tàr- rega-1, ja referenciada; Montseny-les Agudes, vessant NW, DG5326, 1675 m, on assumim que correspon la població de la qual es va obtenir el plec de l’herbari BC assignat a aquesta subespècie) i d’altres en les quals havíem observat caràcters aparentment intermedis. Aquestes altres localitats són: Tàrrega-2, clot del Morell, CG4420, 320 m, molt pròxima a Tàrrega-1 (500 m al sud) i que, en una primera inspecció visual, ens va semblar clarament atribuïble a la subsp. australis; Mont- seny-Matagalls, vessant NE, DG4828-4829, 1560-1645 m; Castellar de n’Hug, entre el coll de la Creueta i el pla de Rus, DG1683, 1950, població d’alta munta- nya que, des de fa temps (Vigo, 1983; Vigo et al., 2003), sempre ha estat assig- nada a la subsp. australis. La taula 1 exposa dades bibliogràfiques i pròpies sobre alguns caràcters que Bolòs & Vigo (2001) i Güemes (2013) consideren de valor diagnòstic per distingir les dues subespècies. La mostra analitzada per cada loca- litat és de 10-30 individus. No ens ha estat possible analitzar una mostra adequada de càpsules, que també serien diferents en els dos tàxons, però algunes que hem observat a les poblacions Tàrrega-2 i Castellar de n’Hug tenien caràcters referi- bles a la subsp. australis. No s’hi exposen dades de la població del Pallars perquè tan sols s’hi van trobar dos individus en flor el 4-VI-2012, que van ser utilitzats per a la descripció de Flora iberica; aquestes plantes tenien tèpals amb dimensi- ons màximes de 50 × 12 mm, a la seva cara externa o abaxial eren grocs amb franja central verdosa en un cas i grocs una mica tenyits de vermell en l’altre, l’amplada de les tiges era de 2,5 i 3 mm i les anteres tenien una longitud màxima de 7 mm. Com es pot veure a la taula 1, si ens centrem en les mesures i el color dels tèpals externs i en l’amplada de la tija —que són els caràcters que tant les claus de Bolòs & Vigo (2001) com de Güemes (2013) consideren discriminants entre les dues subespècies—, s’hi constata que cap de les dues poblacions catalanes assignades a sylvestris presenta clarament totes les característiques pròpies d’aquest tàxon i que, en canvi, aquestes s’observen també en poblacions en prin- cipi referides a australis: 72 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
1) En les poblacions atribuïdes a sylvestris, el color de la cara externa dels tèpals és de color vermellós o ataronjat, no pas groc o groc amb tons verdosos com és habitual en aquest tàxon. 2) Les dimensions dels tèpals externs encaixen bé en la subsp. sylvestris a la població Tàrrega-1, tot i que es mantenen sempre al rang inferior d’aquest tàxon (mai passen de 50 mm, quan podrien arribar fins a 70 mm), però, a la població del Montseny, la llargada s’encavalca entre sylvestris i australis i l’amplada correspondria clarament a australis. 3) Les mesures dels tèpals de tres poblacions més prèviament assignades a aus- tralis o no identificades s’encavalquen entre sylvestris i australis com la del Montseny-Agudes i, en algun cas, encara es corresponen millor amb els valors atribuïts a sylvestris. 4) L’amplada de la tija en totes les poblacions analitzades se situa dins els valors que Güemes (2013) atribueix a sylvestris, i almenys una part dels individus també passa dels 2,5 mm indicats per Bolòs & Vigo (2001).
L’heterogeneïtat o la incoherència en la manifestació dels caràcters s’observa també en els que no són utilitzats en les claus, però també tenen un cert valor di- agnòstic. La presència de fulles caulinars —o el nombre que n’hi ha— és un ca- ràcter apuntat per Güemes (2013) de difícil interpretació, a causa de les incoherències en la descripció que fa de la subsp. australis, així com també en la dificultat que, en alguns casos, comporta distingir fulles caulinars molt baixes de les fulles basals. En tot cas, els individus amb 2 fulles caulinars o més —caràcter aparent de sylvestris— només són comuns a les poblacions de Tàrrega (90% a les dues, amb predomini dels individus amb 3 fulles caulinars a Tàrrega-1 i de 2 a Tàrrega-2), tot i que també hi ha individus només amb una fulla (caràcter atribuït a australis). També hi trobem plantes amb 2 fulles o més a les poblacions del Montseny, però en representen únicament el 10 i el 13%. L’amplada de les fulles basals és també un caràcter d’interpretació difícil per les contradiccions en les mesures d’australis entre Bolòs & Vigo (2001) i Güemes (2013) —sospitem que, en el darrer cas, deu ser una errada—, però, si ens basem en Bolòs & Vigo (2001), s’observa que només dues poblacions entren del tot en l’interval de sylvestris, encara que l’una hagi estat assignada a aquesta subespècie (Tàrrega-1) i l’altra, a australis (Castellar de n’Hug). La resta de poblacions analitzades presenten me- sures que s’encavalquen entre les referides per als dos tàxons. Una cosa semblant passa amb la longitud de les anteres, en què aquestes dues poblacions entren bé dins sylvestris i presenten valors similars, mentre que les altres mostren valors que podrien correspondre a qualsevol de les dues subespècies. En canvi, per la longi- tud dels filaments estaminals, la població de Castellar de n’Hug correspondria a australis, i les dues del Montseny presenten valors encavalcats, com passa amb altres caràcters. La conclusió a la qual arribem és que els caràcters quantitatius exposats a les flores del territori (Bolòs & Vigo, 2001; Güemes, 2013) per distingir les subespè- cies sylvestris i australis es presenten de forma sovint independent en un mateix individu o dins una població i que, per tant, són d’utilitat dubtosa. Sobre la base Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 73
Taula 1. Dades bibliogràfiques (files ombrejades) i pròpies sobre alguns caràcters que Bolòs & Vigo (2001) i Güemes (2013) consideren de valor diagnòstic per distingir les dues subespècies de Tulipa sylvestris. LT: longitud dels tèpals externs; AT: amplada dels tèpals externs; CT: color de la cara externa dels tèpals externs; TA: amplada de la tija a l’alçada de la fulla superior o per sobre; FC: nombre de fulles caulinars; FA: amplada de les fulles basals; Fe: longitud dels filaments estaminals; An: longitud de les anteres LT AT TA FC FA Fe An (mm) (mm) CT (mm) (n) (mm) (mm) (mm) FPC sylvestris 35-70 8-26 Groc verd > 2,5 - > 12 9-14 4-9 FI sylvestris 33-53 8-16 Groc o verdós 2-3 Mínim 2 12-18 8-18 5-15 Tàrrega-1 36-50 10-14 Vermellós 2,5-3,5 1-3 15-20 – 8-16 ataronjat Tàrrega-2 25-37 7-11 Vermellós 2-2,8 1-3 10-19 – 5-6 ataronjat Montseny- 29-41 4-8 Vermellós, 2-3 1-2 6-16 7-13 4-8 Agudes rarament groc Montseny- 29-42 4,5-7 Vermellós, 2-3,5 1-4 6-17 6-13 4,5-8 Matagalls rarament groc Castellar de 28-45 9-13 Vermellós, 2-3 0-1 13-20 4,5-8 5-16 n’Hug rarament groc FPC australis 15-30 4-16 Groc vermell < 2,0 – < 12 5-8 2-5 (38) FI australis 22-35 4-10 Taronja 1,5-2 (0-1)* 12-28 5-12 3-8 vermell o taronja bru * Güemes (2013), a la descripció de la subsp. australis, es contradiu pel que fa a la presència de fulles caulinars: primer assenyala que les 2-3 fulles són «totes basals» i, a la línia següent, dóna mesures de fulles caulinars i indica que és «normalment una». FPC: dades de Bolòs & Vigo (2001); FI: dades de Güemes (2013). d’aquests caràcters, cap de les poblacions analitzades es pot atribuir amb certesa a sylvestris i, en canvi, totes presenten, en general, caràcters presumptament pro- pis d’aquesta subespècie. Després d’avaluar la situació, la nostra opinió és que totes aquestes poblacions s’han de referir a T. sylvestris subsp. australis i que la presència de caràcters apa- rents de sylvestris és deguda a un coneixement insuficient de la variabilitat d’aus- tralis. És molt probable que caràcters lligats a les dimensions de l’individu (mida dels tèpals, amplada de les fulles i de la tija) estiguin condicionats per la fertilitat del sòl o pel clima, a més del nivell de ploïdia. Si és així, seria coherent que plan- tes de llocs relativament humits (Montseny, Castellar de n’Hug, Alt Àneu) tendei- xin a tenir flors i fulles més grans, com també les que viuen en sòls profunds encara que estiguin en un context sec (Tàrrega-1 en contraposició a Tàrrega-2). Per fer la distinció la subsp. sylvestris, pensem que el caràcter decisiu és el color netament groc (o verd groguenc) dels tèpals externs a nivell poblacional —en 74 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez totes les flors o a la major part de les que hi ha—, coincidint amb Güemes (2013), qui apunta que «podria ser el caràcter més discriminant». I aquest caràcter no s’ha observat mai de forma clara a les poblacions catalanes, en les quals totes les plan- tes analitzades (menys una de l’alt Pallars, anecdòtica) tenien la cara abaxial dels tèpals poc o molt vermellosa, com és típic de la subsp. australis.
Valeriana gr. officinalis A la Checklist, hem optat per tractar com a espècies les tres entitats de l’agregat de V. officinalis actualment reconegudes al territori, per considerar-lo més ade- quat per a tàxons que mantenen els caràcters discriminants tot i tenir àrees àmpli- ament simpàtriques (a nivell europeu) i que presenten nivells de ploïdia diferents. Aquest tractament és diferent del més tradicional i també del de les flores regio- nals modernes, que es limiten a acceptar una sola espècie (V. officinalis L.) amb subespècies, però està en la línia dels tractaments d’aquest grup de tàxons afins en flores del nord i de l’est d’Europa. L’espècie menys conflictiva de l’agregat és també la més rara a Catalunya, V. sambucifolia J.C. Mikan ex Pohl, un tàxon de distribució boreoalpina. L’única informació segura és la de Vázquez-Prado et al. (2007), que la donen com a pre- sent a la província de Lleida i que aporten una il·lustració d’un exemplar del Baix Aran; el fet que l’interval altitudinal indicat sigui de 600-1000 m ens fa suposar que les dades confirmades es limiten a l’Aran, als Pirineus atlàntics. La presència d’aquesta espècie en altres sectors pirinencs és probable però incerta i cal millo- rar-ne la informació. Podrien correspondre-hi algunes referències a V. repens Host o V. procurrens Wallr. que comenten Bolòs & Vigo (1996), ja que habitual- ment es consideren sinònims de V. sambucifolia, però l’aplicació d’aquests noms ha estat subjecta a diverses interpretacions i no és segur que sempre siguin assi- milables a V. sambucifolia. En aquest sentit, són sorprenents i conflictives les citacions freqüents de V. procurrens per part de Gruber (1975, 1978), les quals abasten gran part dels Pirineus catalans (Alt Aran, Alt Àneu, vall Ferrera, vall d’Àssua, serra del Cadí septentrional, vall de la Molina), que, en conjunt, pensem que no poden ser atribuïdes a V. sambucifolia i que més aviat semblen indicar una aplicació molt laxa del nom V. procurrens. V. collina Wallr., una espècie de distribució medioeuropea àmplia i amb una certa afinitat continental, és el representant del grup de V. officinalis dominant a Catalunya i l’únic present en molts sectors. Tant la revisió de material d’herbari com les observacions de camp que hem realitzat indiquen que la major part de poblacions són assignables a V. collina, coincidint amb l’apreciació de Bolòs & Vigo (1996), que ja comentaven que «la planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & Martens (subsp. co- llina (Wallr.) Nyman». V. collina es troba des de l’estatge submontà fins al sub- alpí i té una ecologia àmplia, bé que sembla que prefereix els hàbitats periforestals (vorades i clarianes de bosc) i no mostra una higrofília marcada. V. officinalis L., en sentit estricte, és una espècie de distribució eurosiberiana àmplia que va ser considerada de presència poc probable a Catalunya per Bolòs Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 75
& Vigo (1996), però Vázquez-Prado et al. (2007) n’indiquen la presència segura als àmbits provincials de Barcelona, Girona i Lleida, cosa que faria pensar en una distribució força general i, potser, en una freqüència alta. Davant d’aquestes inter- pretacions discordants sobre la presència del tàxon, hem revisat els plecs de V. officinalis s.l. dipositats als herbaris BC i BCN i, entre l’abundant material exis- tent, hem localitzat una desena de plecs que, segons la nostra opinió, es poden adscriure coherentment a V. officinalis s.s. d’acord amb els criteris de Vázquez- Prado et al. (2007), i que efectivament testimonien la seva presència als tres àm- bits provincials. La major part d’aquests plecs prové de la Catalunya oriental, sovint de localitats de baixa altitud i en un context general mediterrani humit: Guilleries, a Castanyadell (BC27851), Montseny (BCN 40326), Gironès a Bes- canó i Sant Julià de Llor (BC27846 i BC27845) i plana de la Selva a Vidreres (BC27847). Els altres plecs provenen d’indrets dispersos en l’àmbit pirinenc: vall de Ribes a Queralbs i Ribes de Freser (BCN s/n, leg, Mait Perdigó; BC27837), plana de la Cerdanya (BC27850) i vall d’Espot (BCN s/n, Carrillo & Ninot). Pel que fa a la representació d’aquest tàxon als Pirineus, hi afegim que els anys 2013 i 2014 hem fet observacions de camp de V. officinalis s.l. en diverses àrees des de l’Aran fins als Prepirineus orientals, i que només hem vist individus atribuïbles a V. officinalis s.s. en hàbitats aigualosos de la capçalera de la vall Ferrera (Pallars), on no sembla rara, i en un lloc de la Cerdanya (Bolvir, cap a Talltorta, DG09, 1090 m, herbassar higròfil inundat), mentre que la resta de poblacions analitzades ens semblen més o menys atribuïbles a V. collina. Aquestes dades fragmentàries suggereixen que, a Catalunya, V. officinalis s.s. és una planta relativament escassa al territori, concentrada especialment a les zones d’influència marítima de la Ca- talunya humida i en alguns sectors dels Pirineus, on, a més, podria experimentar introgressió de V. collina, com es comenta tot seguit. Vigo (1983) ja va posar de manifest que presentaven caràcters aparentment intermedis entre V. officinalis i V. collina («la forma corrent a la comarca sembla intermèdia entre la subsp. collina (Wallr.) Nyman —a la qual potser encara es pot referir— i la subsp. Officinalis») i suggereix una possible introgressió entre les dues espècies. La revisió de material d’herbari ens porta a conclusions similars, ja que una part dels plecs analitzats presenten les bractèoles de marges netament glandulosos (caràcter referible a V. officinalis), però, alhora, tenen la part superior amb uns quants cilis (caràcter de V. collina) i els caràcters foliars són variables, de manera que no semblen atribuïbles clarament a cap dels dos tàxons. Les mos- tres que manifesten més clarament aquests caràcters intermedis són alguns d’in- drets dels Pirineus orientals (Cerdanya, vall de Ribes, serres prepirinenques de Taga i Catllaràs), bé que també n’hem vist d’atribució poc clara procedents dels Pirineus centrals. Aquestes dades suggereixen una introgressió de V. officinalis en V. collina, que és el tàxon més corrent als Pirineus catalans, i aquesta introgressió sembla que s’atenuaria d’est a oest, a mesura que s’incrementa la continentalitat de les valls dels Pirineus meridionals. La possible introgressió entre els dos tàxons explicaria els dubtes de Bolòs & Vigo (1996) sobre la presència a Catalunya de V. officinalis s.s. 76 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Viola alba Besser Tradicionalment, s’ha acceptat que, a Catalunya, es troben dues subespècies de V. alba: subsp. denhardtii (Ten.) W. Becker, estesa pel territori, i subsp. alba (incl. subsp. scotophylla Nyman), més localitzada (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005). L’assignació de poblacions a la subsp. alba, però, s’ha basat en criteris sovint poc clars, que han generat incertesa, i no ha estat excepcional que diferents autors identifiquessin unes mateixes poblacions com a pertanyents a diferents sub- espècies o, fins i tot, que un mateix autor modifiqués, amb el temps, determinaci- ons subespecífiques pròpies. El resultat és que les dades sobre la distribució de la subsp. alba són notablement confuses, han estat canviants amb els anys i no sem- bla pas que mostrin cap patró clar. D’altra banda, és sorprenent i d’interpretació molt difícil que, a les síntesis corològiques (Bolòs et al., 1998), no s’observi gai- rebé cap segregació a les distribucions de les subespècies, ja que totes dues han estat citades a la major part del territori, bé que la subsp. alba és menys freqüent arreu. Amb la intenció de clarificar la situació a Catalunya de les subespècies de V. alba, a la Checklist, hi hem adoptat els criteris morfològics discriminants de Marcussen (2003), derivats d’un estudi molecular previ pel qual es van separar dos llinatges genètics clars que es corresponien congruentment amb les subespècies alba —que hauria colonitzat Europa des de l’est, potser des d’un refugi glacial pontocaucàsic— i denhardtii —d’origen mediterrani—. Hem revisat el material de Viola alba català dipositat als herbaris BC i BCN, i pràcticament tots els plecs corresponen de forma clara a la subsp. denhardtii si s’utilitzen els criteris morfo- lògics foliars de Marcussen (2003), mentre que no n’hi ha cap que coincideixi plenament amb la subsp. alba. Els caràcters no foliars amb valor discriminant (longitud dels estolons, color de flors i bràctees) només s’han pogut observar en alguns plecs, però, quan han estat disponibles, també han entrat dins la variabilitat de la subsp. denhardtii. En particular, en base al caràcter més nítid, el nombre de dents del marge foliar, tan sols hem vist alguns plecs —un de procedent de la vall Fosca (Pirineus centrals) i dos de les muntanyes de Prades (serres prelitorals)— que presenten 19-21 dents per costat i, per tant, entren per poc dins el rang consi- derat característic de la subsp. alba (19-26 dents). Tot i això, cal puntualitzar que aquest únic caràcter no és suficient per assignar amb seguretat una planta a aquesta subespècie. Uns altres exemplars analitzats presentaven pèls relativament llargs o bé tenien el marge de la fulla poc convex, trets que també els acostarien a la subsp. alba segons Marcussen (2003), però la resta de caràcters d’aquests individus era clarament assignable a la subsp. denhardtii. Els caràcters atribuïbles a la subsp. alba, doncs, sembla que es presenten rarament i de forma fragmentària dins de poblacions que, en conjunt, són referibles a la subsp. denhardtii. En conseqüència, a la Checklist, només hi hem acceptat com a existent a Ca- talunya V. alba subsp. denhardtii. Interpretem que l’aparició puntual d’alguns caràcters considerats propis de la subsp. alba pot ser deguda a causes diverses: introgressió en una franja de contacte entre els dos tàxons, presència de plantes d’origen cultivat d’aquesta subespècie o, simplement, extrems atípics de variabi- litat de la subsp. denhardtii. Pel que fa a la possible introgressió, les dades actuals no permeten definir bé la franja de contacte entre les dues subespècies, però sug- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 77 gereixen que la subsp. alba pot ser la dominant o única als Pirineus atlàntics —per exemple, prop de Catalunya, Belhacène (2003) dubta de la presència de la subsp. denhardtiii al departament d’Haute-Garonne—. En aquest sentit, pensem que no és casual que les citacions de plantes de flor blanca —en principi exclusives de la subsp. alba— siguin excepcionals a Catalunya, mentre que aquestes són habituals a l’Haute-Garonne (Belhacène, 2003) i no gaire rares als Pirineus aragonesos occidentals (Villar et al., 1999). Si és efectivament així, la probabilitat d’intro- gressió seria més alta als Pirineus centrals, però podria ser que les àrees de les dues subespècies no arribessin a contactar, ja que V. alba és una planta molt rara a Catalunya en aquest sector (no ha estat indicada de l’Aran i gairebé no n’hi ha citacions a la part septentrional del Pallars i la Ribagorça), mentre que als Pirineus atlàntics està lligada a altituds baixes (en general, menys de 600 m) i sol mante- nir-se allunyada dels Pirineus axials.
Vitis spp. Les síntesis florístiques recents de Catalunya (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 1998; Bolòs et al., 2005) han tendit a obviar, o a subestimar molt, la implantació al territori de tàxons del gènere Vitis diferents de V. vinifera L. Tot i això, és ben sabut que hi ha hagut diverses espècies americanes que han estat introduïdes per la viticultura a Europa —sobretot arran de l’expansió de la fil·loxera al segle xix, utilitzant-les com a portaempelts de V. vinifera— i que s’han naturalitzat àmplia- ment (e. g. Arrigo & Arnold, 2007). Aquest fenomen ha estat analitzat amb prou detall al País Valencià (Laguna, 2003a, 2003b, 2004) i en algunes parts de Cata- lunya (Aymerich, 2013d, 2013e), i en totes dues zones s’ha constatat que només una part molt minoritària de les plantes que hi creixen espontàniament correspo- nen a V. vinifera, mentre que la resta són atribuïbles a tàxons americans o a híbrids amb participació d’aquests. La naturalització a Catalunya de les vinyes americanes —i a Europa en general— és un procés mal conegut i que planteja dificultats no- tables d’interpretació taxonòmica, ja que força plantes tenen un origen híbrid. Aquesta hibridació no és només artificial (cultivars), sinó que també es dóna es- pontàniament entre plantes naturalitzades, de manera que en alguns llocs d’Europa s’ha constatat que les vinyes escapades de cultiu tendeixen a formar «eixams hí- brids» (Arrigo & Arnold, 2007). D’altra banda, els fenòmens d’hibridació no sem- pre s’aprecien en la morfologia de les plantes i poden ser subestimats, fet que s’ha observat també aplicant tècniques moleculars a varietats de cultiu (Tröndle et al., 2010). En conseqüència, les adscripcions taxonòmiques de les vinyes naturalitza- des s’han de contemplar amb cautela, perquè presenten sempre un grau d’incertesa —en especial, pel que fa a la seva assimilació directa als tàxons americans origi- nals— i potser és preferible interpretar-les com a citacions de morfotips amb pre- domini de caràcters externs d’un tàxon determinat. Tot i que la situació del gènere Vitis a Catalunya és encara mal conegut i requereix estudis més detallats, als pa- ràgrafs següents procurem sintetitzar-ne la informació disponible. Paradoxalment, el tàxon més mal documentat i d’estatus més incert és l’únic que seria autòcton, V. vinifera subsp. sylvestris (C.C. Gmel.) Hegi. És una plan- ta que es ditribueix àmpliament a les zones poc fredes del Paleàrtic occidental, des 78 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez del centre d’Àsia fins a la península Ibèrica; a Europa, les seves poblacions estan molt fragmentades i es considera amenaçada, a conseqüència de l’impacte de la fil·loxera des del segle xix i també de la destrucció dels hàbitats més típics, els boscos al·luvials (Arnold et al., 1998; Arroyo & Revilla, 2013). V. vinifera subsp. sylvestris es distingeix de la subsp. vinifera bàsicament perquè és una planta di- oica i amb dimorfisme sexual, però cal tenir present que, morfològicament, és força variable i que s’ha detectat una introgressió limitada entre les dues subespè- cies (Andrés et al., 2012). A les flores territorials vigents, Bolòs & Vigo (1990) tan sols hi esmenten, en un comentari a peu de pàgina, les referències de P. Mont- serrat que s’exposen més avall, mentre que la subsp. sylvestris no és citada a Bolòs et al. (2005), on es diu que V. vinifera s.l té un caràcter autòcton dubtós i que sembla silvestre a la franja marítima (interpretem que aquí la qualificació «silvestre» no distingeix poblacions naturalitzades de la subsp. vinifera de possi- bles poblacions de la subsp. sylvestris). A la Checklist, hi hem acceptat la seva presència sobretot perquè, en una revisió de la situació d’aquest tàxon a Europa (Arnold et al., 1998), els autors el citen de forma explícita —però imprecisa— a Catalunya, dient que «arran del nostre viatge d’estudi al País Basc i a la Costa Brava hem pogut constatar un nombre elevat d’individus en cada localitat. Els llocs visitats es trobaven majoritàriament en zona al·luvial o dins de barrancs» i perquè, darrerament, nosaltres creiem que n’hem observat almenys una població. A banda d’aquesta referència bibliogràfica feta per especialistes del gènere, les informacions prèvies sobre la vinya salvatge a Catalunya són fragmentàries i dis- cutibles. La referència aparentment més clara —però no explícita— és deguda a Montserrat (1957), qui diu que «sembla espontània i no gaire rara a la roureda del Montnegre (Sot Gran de Can Preses, 400-500 m); obac del castell de la Roca, 140 m, etc.). Es distingeix de les races cultivades pel seu dimorfisme sexual, fulles dels sarments masculins amb lòbuls molt estrets i dels femenins poc lobulades; també té curtíssim el bec de les llavors i les flors són més piloses al revers que les de les races cultivades». Aquests caràcters —en especial el el dimorfisme— es corresponen bé amb els generalment atribuïts a la subsp. sylvestris (Ocete et al., 1999; Arnold, 2002) i nosaltres hem vist a l’herbari BC un plec testimoni de la citació de la Roca (BC 621275) que és compatible amb aquest tàxon, tot i que no podem assegurar-ho, perquè es tracta d’una mostra parcial. En altres treballs flo- rístics de la Catalunya oriental, hi ha referències al tàxon, però són d’interpretació i fiabilitat incerta: Vilar (1987) —en l’únic treball sistemàtic que ha abastat la «Costa Brava» indicada per Arnold et al. (1998)— es limita a dir «suposem que els exemplars pertanyen a la subsp. vinifera. Tan sols un exemplar procedent de Tossa de Mar, al vessant de Sant Grau, podria correspondre a la subsp. Sylves- tris»; Bou (1984) la indica d’un lloc del massís de les Salines i, fa poc, Calleja (2006), de dos del vessant marítim del Montseny. Val a dir que la citació de les Salines —i, en general, les del nord-est de la Catalunya autònoma— és coherent amb l’acceptació recent, per part d’autors francesos, de la presència del tàxon al vessant nord del massís de l’Albera (Terral et al., 2010). Fora de la Catalunya oriental, només en coneixem citacions que caldria confirmar a Horta de Sant Joan, al massís dels Ports (Álvarez de la Campa, 2004), i a Castellonroi, a les serres Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 79 marginals prepirinenques (Conesa, 1991) —en aquest darrer cas, ja dins la Franja de Ponent—. Com a dades personals, hi podem afegir que, molt recentment, hem trobat una població amb plantes unisexuals en un indret dels Prepirineus del Ber- guedà, caràcter que les faria referibles a la subsp. sylvestris segons els criteris habitualment seguits a Europa, però aquesta determinació resta pendent d’estudis més detallats. I, tot revisant material d’herbari, hem vist un plec que podria refe- rir-se a V. vinifera subsp. sylvestris per les característiques del fruit, tot i que tampoc podem assegurar que ho sigui, perquè el material és massa parcial: BC 12319, ex. Herb. Masferrer, Guilleries-Castanyadell, 17-VII-1867, sub. V. vini- fera N.V. llambrusca. En conjunt, doncs, aquestes informacions fragmentàries suggereixen que V. vinifera subsp. sylvestris podria trobar-se escampada per la Catalunya nord-oriental, en zones d’influència marítima, i de forma més isolada en congosts fluvials dels Prepirineus i els Ports. Les escasses dades sobre l’ecolo- gia local semblen indicar que es trobaria bàsicament en barrancs relativament humits i poc freds, una situació que seria coherent amb la d’aquest tàxon arreu d’Europa occidental (Arnold et al., 1998), ja que aquests hàbitats haurien actuat com a refugi del tàxon davant l’expansió de la fil·loxera; pel que fa als congosts fluvials interiors, concretament, es coneixen poblacions de V. vinifera subsp. syl- vestris en situacions comparables a la conca alta de l’Ebre (Ocete et al., 1999) o al piemont septentrional dels Pirineus (Lacombe, 2003). Sigui com sigui, caldria realitzar un treball específic que permetés establir amb fiabilitat l’estatus regional d’aquest tàxon, la necessitat del qual estaria encara més justificada si es tingués en compte que es tracta d’una planta amenaçada a escala europea i que té interès com a recurs agrogenètic. Vitis vinifera subsp. vinifera comprèn les formes cultivades de l’espècie, molt diverses. Aquest tàxon seria el resultat d’una domesticació policèntrica del lli- natge salvatge, bé que amb intervenció majoritària de les poblacions asiàtiques (Arroyo & Revilla, 2013). A Catalunya, s’hi observen individus o petits grups de la subsp. vinifera en gran part del territori, amb caràcter d’escapaments puntuals o restes de cultiu, i vivint en camps abandonats, bardisses i boscos de ribera. Tot i això, no coneixem dades segures de cap veritable població naturalitzada i, en alguns casos en què havien estat citades (Vigo et al., 2003; Sáez et al., 2004), s’ha constatat més endavant que es tractava de confusions amb vinyes americanes (Aymerich, 2013e). L’alta vulnerabilitat davant la fil·loxera seria la causa que impedeix la consolidació i l’expansió de poblacions de V. vinifera subsp. vinifera en hàbitats naturals. Segons el coneixement actual, almenys tres tàxons americans (o com a mínim tres morfotips) han establert poblacions nombroses a Catalunya. Aparentment, el més estès és V. rupestris Scheele, espècie originària del centre-sud dels Estats Units (conca mitjana-baixa del Mississipí), i que és també la vinya al·lòctona més comuna al País Valencià (Laguna, 2003a), com també, probablement, en altres zones mediterrànies seques. Hem constatat que és molt freqüent com a planta naturalitzada a les antigues zones vitícoles de la Catalunya central (Aymerich, 2013d), també l’hem observat en molts llocs de la franja prelitoral (Vallès, Baix Llobregat, Penedès) i de l’àmbit pirinenc (Pallars Jussà, alta vall del Segre), de 80 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez forma més puntual a l’Empordà, i suposem que deu estar present en moltes altres zones. Tot i la seva gran expansió, V. rupestris sembla que només es reprodueix per multiplicació vegetativa, cosa que en limita molt la capacitat com a planta invasora. Per aquest motiu, la major part de nuclis poblacionals es troben en bar- disses i talussos adjacents en antics camps, bé que també se n’ha observat una certa penetració en boscos de ribera, matollars mediterranis i pinedes de pi blanc situats a distàncies curtes. Vitis riparia Michx. és la vinya americana que presenta un comportament més invasor a Europa. Com a espècie nativa, té una àrea àmplia al centre i est de l’Amèrica del Nord. A Catalunya, nomes ha estat citada recentment (Aymerich, 2013e), però s’hi devia establir ja fa dècades. En l’actualitat, està documentada sobretot a la conca alta del Segre dins l’Alt Urgell, on és una planta molt estesa i abundant en bardisses i boscos de ribera pertorbats. A més, ha estat observada molt localment a la ribera del Llobregat (Bages i Berguedà) i a la conca de Tremp. És molt probable que també es trobi en altres indrets, sobretot del nord del país, però en manquen referències concretes. A diferència de V. rupestris, V. riparia produeix sovint fruits i llavors, cosa que en facilita la dispersió lluny dels cultius originals i fa que tingui més capacitat invasora. A l’àrea vitícola del Penedès, és molt freqüent trobar-hi una vinya naturalit- zada d’aspecte similar a V. riparia, però que, de forma preliminar, considerem atribuïble a un híbrid entre V. riparia i V. acerifolia Raf. (aquesta originària del centre-sud dels Estats Units), basant-nos sobretot en els criteris exposats per La- guna (2004), ja que les dents de les fulles són marcadament corbades, caràcter que no hem observat a les poblacions referides a V. riparia del nord de Catalunya. Aquesta adscripció taxonòmica s’ha de prendre amb cautela, per la dificultat que comporta la identificació morfològica dels híbrids de Vitis, i caldria realitzar-ne estudis més detallats. Hem observat les vinyes amb aquest morfotip sobretot en talussos de camps, indicant un origen com a restes de cultiu similar al de les po- blacions de V. rupestris i, en menor mesura, en bardisses. Hi ha uns altres tàxons que han estat observats de forma més local, sense es- tablir-ne veritables poblacions i, en general, en forma d’individus o petits nuclis que prosperen a l’entorn immediat d’antics cultius. V. labrusca L. és una espècie de l’est de l’Amèrica del Nord força naturalitzada a Europa, però que, a Catalu- nya, només coneixem d’algun punt dels Prepirineus (alt Cardener i vall de la Vansa: Aymerich, 2013d; dades inèdites) i que també ha estat citada del litoral a Cambrils (Sanz & Sobrino, 2002). És possible que aquests nuclis no correspon- guin a formes pures o salvatges de V. labrusca, sinó que presentin algun grau d’introgressió d’altres Vitis, però aquesta situació pensem que deu ser bastant general en les referències europees d’aquest tàxon. L’aparició puntual d’híbrids interespecífics subespontanis deu ser relativament freqüent, però està molt poc documentada; només en coneixem referències publicades de la conca mitjana del Llobregat (Aymerich, 2013d), corresponents a V. vinifera × V. berlandieri Planch., V. berlandieri × V. rupestris i V. rupestris × V. riparia. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 81
Agraïments Agraïm a Carles Benedí les seves observacions de caràcter nomenclatural; a Jordi Clavell, Joan Font, Ramón Morales, Antoni Josep Pujadas, Cristina Roquet i Jo- sep Ignasi Tejedor, l’aportació de comentaris i, en alguns casos, de dades concre- tes en referència a diversos tàxons inclosos en el treball. D’altra banda, també volem agrair al personal dels herbaris abans esmentats el seu ajut en la localització i l’estudi dels materials.
Referències bibliogràfiques Ackerfield, J.; Wen, J. 2002. A morphometric analysis of Hedera L. (the Ivy genus, Arali- aceae) and its taxonomic implications. Adansonia 24(2): 197-212. Aedo, C. 2013. Narcissus L. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Herrero, A.; Aedo. C (eds.) Flora iberica. Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 340-397. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Alarcón, M.; Vargas, P.; Sáez, L.; Molero, J.; Aldasoro, J.J. 2012. Genetic diversity of mountain plants: Two migration episodes of Mediterranean Erodium (Geraniaceae). Mol. Phylogenet. Evol. 63: 866-876. Aldasoro, J.; Sáez, L.; Navarro, C. 2009. Erodium. In: Aedo, C.; Estébanez, B.; Navarro, C. (eds.); with contributions from Raab-Straube, E. von; Parolly, G.: Geraniaceae. Euro+Med Plantbase-the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity. Álvarez de la Campa, J.M. 2004. Vegetació del massís del Port. Col·lecció Pius Font i Quer 3. Institut d’Estudis Ilerdencs. 459 p. Andrés, M.T.; Benito, A.; Pérez-River, G.; Ocete, R.; López, M.A.; Gaforio, L.; Muñoz, G.; Cabello, F.; Martínez, J.M.; Arroyo, R. 2012. Genetic diversity of wild grapevine populations in Spain and their genetic relationships with cultivated grapevines. Mol. Ecol. 21(4): 800-816. Aparicio, J.M.; Uribe-Echebarría, P.M. 2006. Presencia del roble pedunculado (Quercus robur L.) en las provincias de Tarragona y Valencia. Toll Negre 8: 27-29. Argus, G.W. 2010. Salix L. In: Flora of North America Editorial Committee, eds. Vol. 7 : 23-162. New York and Oxford. Arnold, C. 2002. Écologie de la vigne sauvage en Europe (Vitis vinifera subsp. sylvestris). Geobotanica Helvetica, fasc. 76. Arnold, C.; Gillet, F.; Gobat, J.M. 1998. Situation de la vigne sauvage Vitis vinifera subsp. sylvestris en Europe. Vitis 37(4): 159-170. Arrigo, N.; Arnold, C. 2007. Naturalised Vitis Rootstocks in Europe and consequences to native Wild Grapevine. PloS ONE 2(6): e521. Arroyo, R.A.; Revilla, E. 2013. The current status of Wild Grapevine (Vitis vinifera ssp sylvestris) in the Mediterranean Basin. In: Polhuja, D.; Sladonja, B. (eds.) The medi- terranean genetic code – Grapevine and Olive. Ed. Intech. Arroyo, R.A. & al. 2006. Multiple origins of cultivated grapevine (Vitis vinifera ssp. sa- tiva) based on chloroplast DNA polymorphisms. Mol. Ecol. 15: 3707-3714. Arrufat, M.; Beltran, J.; Cardero, S.; Curto, R.; Royo, F.; Torres, L. 2008. Novetats per a la flora del massís del Port. Orsis 23: 117-131. Aymerich, P. 2003. Notes florístiques de les conques superiors del Segre i del Llobregat. Acta Bot. Barcinon. 48: 15-28. Aymerich, P. 2013a. Notes sobre algunes plantes rares o amenaçades als Pirineus catalans. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 77: 5-26. 82 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Aymerich, P. 2013b. Plantas alóctonas de origen ornamental en la cuenca alta del río Llo- bregat (Cataluña, noreste de la Península Ibérica). Bouteloua 16: 52-79. Aymerich, P. 2013c. Flora: Sempervivum tectorum × S. arachnoideum. Anuari del Parc Natural de l’Alt Pirineu 2012: 13. Aymerich, P. 2013d. Contribució al coneixement florístic del territori ausosegàrric (NE de la península Ibèrica). Orsis 27: 209-259. Aymerich, P. 2013e. Sobre algunes espècies al·lòctones a l’alt Segre, noves o molt rares per a la flora catalana. Orsis 27: 195-207. Aymerich, P.; Tenas, B.; Vigo, J. 2012. Notes florístiques del Ripollès (Pirineus orientals). Acta Bot. Barcinon. 53: 11-26. Banfi, E.; Galanso, G.; Soldano, A. 2005. Notes on systematics and taxonomy for the Italian vascular flora. 1. Atti Soc. Ital. Sci. Nat. Mus. Civico Storia Nat. Milano 146: 219-244. Bateman, R.M.; Hollingsworth, P.; Preston, J.; Yi-Bo, L.; Pridgeon, A.M.; Chase, M.W. 2003. Molecular phylogenetics and evolution of Orchidinae and selected Habenariinae (Orchidaceae). Bot. J. Linn. Soc. 142: 1-40. Belhacène, L. 2003. Le genre Viola L. en Haute-Garonne. Isatis 31(3): 25-69. Belhacène, L. 2010. Catalogue 2010 des plantes vasculaires du département de la Haute- Garonne. Supplement à Isatis 10: 1-145. Belyaeva, I. 2009. Nomenclature of Salix fragilis L. and a new species, S. euxina (Salica- ceae). Taxon 58:1344-1348. Blanco, P. 1993. Salix. L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Cirujano, S.; Laínz, M.; Montser- rat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Navarro, C.; Paiva, J.; Soriano, C. (eds.). Flora iberica. Vol. III: 477-517. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Bolòs, A. 1950. Vegetación de las comarcas barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. Bolòs, O. 1998. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Primera compi- lació general. ORCA: volum extraordinari. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (eds.) 1998. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Orca: Atlas Corològic 8. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.) 2001. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Volum 11. Orca: Atlas Corològic 11. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.) 2003. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Volum 12. Orca: Atlas Corològic 11. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Vigo, J. 1979. Observacions sobre la flora dels Països Catalans. Collect. Bot. (Barcelona) 9: 25-89. Bolòs, O.; Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans. Vol. 1. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans. Vol. 3. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans. Vol. 4. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Ed. 3. Edicions 62. Barcelona. Bou, J. 1984. Flora i paisatge vegetal de la regió muntanyenca de l’Alt Empordà (masís de les Salines). Tesi de llicenciatura (inèdita). Universitat de Barcelona. Brouillet, L.; Gornall, R. 2007. New combinations in Micranthes (a segregate of Saxifraga, Saxifragaceae) in North America. J. Bot. Res. Inst. Texas 1: 1019-1022. Bruschi P.; Vendramin, G.G.; Bussotti, F.; Grossoni, P. 2000. Morphological and molecu- Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 83
lar differentiation between Quercus petraea (Matt.) Liebl. and Quercus pubescens Willd. (Fagaceae) in northern and central Italy. Ann. Bot. 85: 325-333. Buira, A.; Balada, R.; Mesa, D.; Álvarez, J.M.; Arrufat, M.; Beltran, J.; Cardero, S.; Curto, R.; Royo, F.; Torres, L.; Sáez, L. 2009. Noves contribucions al coneixement de la flora vascular del massís del Port (NE de la península Ibèrica). Orsis 24: 117-140. Burger, W.C. 1975. The species concept in Quercus. Taxon 24: 45-50. Cadevall, J. 1915. Flora de Catalunya. Vol. 1. Institut de Ciències. Barcelona. Cadevall, J. 1919. Flora de Catalunya. Vol. 2. Institut de Ciències. Barcelona. Cadevall, J. 1933. Flora de Catalunya. Vol. 5. Institut de Ciències. Barcelona. Calleja, J.A. 2006. Geobotánica, estructura demográfica, consevación y biología predisper- siva de Prunus lusitanica L. (loro) en la Península Ibérica. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Madrid. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Castroviejo, S. (coord. gen.). 1986-2014. Flora iberica 1-8, 10-15, 16(I)-18, 21. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Celesti-Grapow, L.; Pretto, F.; Carli, E.; Blasi, C. 2010. Flora vascolare alloctona e inva- siva delle regioni d’Italia. Ministerio dell’Ambiente e della Tutela del Territorio e del Mare. Roma. Clarke, M.M.; Reichard, S.H.; Hamilton, C.W. 2006. Prevalence of different horticultural taxa of ivy (Hedera spp., Araliaceae) in invading populations. Biological Invasions 8: 149-157. Conesa, J.A. 1991. Flora i vegetació de les Serres Marginals Pre-pirinenques compreses entre els rius Segre i Noguera Ribagorçana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Costa, A.C. 1864. Introducción a la flora de Cataluña. Imprenta del diario de Barcelona. Barcelona. Costa, A.C. 1877. Suplemento al Catálogo razonado de plantas fanerógamas de Cataluña. Imprenta Barcelonesa. Barcelona. Coste, H.J.; Soulié, J. 1913. Catalogue des plantes ou Florule du Val d’Aran. Imprimerie Monnoyer. Le Mans. Dalby, D.H. 1968. Malva L. In: Tutin, T.G.; Heywood, V.H.; Burges, N.A.; Moore, D.M.; Valentine, D.H.; Walters, S.M.; Webb, D.A. (eds.). Flora Europaea 2: 249-251. Cam- bridge University Press. Dehnen-Schmutz, K.; Touza, J.; Perrings, C.; Williamson, M. 2007. The horticultural trade and ornamental plant invasions in Britain. Conservation Biology 21: 224-231. Díaz Lifante, Z. 2013. Asphodelus L. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Herrero, A.; Aedo. C. (eds.) Flora iberica. Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 276-308. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Dorda, E.; Rivas Ponce, M.A.; Fernández Casas, J. 1991. Tres narcisos pirenaicos. Fontqueria 31: 235-248. Fernández Prieto, J.A.; Vázquez, V.M.; Pérez Vallines, R.; Cires Rodríguez, E. 2010. Sis- temática y diversidad de la Familia Saxifragaceae Juss. en la Reserva de Biosfera de Somiedo (Asturias, España). Boletín de Ciencias de la Naturaleza. Real Instituto de Estudios Asturianos 51: 277-298. Férard, P.; Lacroix, P.; Thomassin, G. 2009. Projet de réintroduction d’une espèce végétale protégée, la tulipe sauvage (Tulipa sylvestris subsp. sylvestris) dans le vignoble nantais. Conservatoire Botanique National de Brest-Jardin Botanique de Nantes. Folch, R. 1979. El poblament vegetal de les comarques litorals compreses entre la riera d’Alforja i el riu Ebre. Arx. Secc. Ciències 60. Institut d’Estudis Catalans. 423 pp. 84 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Font, X. 2014. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/biocat [Consulta: 3 setembre 2014]. Font Quer, P. 1914. Ensayo fitotopográfico de Bages. Tesis de doctorado en Farmacia. Universidad de Barcelona. Font Quer, P. 1915. Plantes de Vallferrera. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 15: 1-11. Font Quer, P. 1920. Contribució al coneixement de la flora catalana occidental. Treb. Mus. Ci. Nat. Barcelona 5: 193-233. Font Quer, P. 1921. Estudi fitogeogràfic de la Garriga litoral de l’occident de Catalunya. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. 21: 156-179. Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2007. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 14. Orca: Atlas Corològic 14. Institut d’Estudis Catalans, Sec. Ciències Biològiques. Barcelona. Fournier, P. 1946. Les quatre flores de la France, Corse comprise. 2ème, edition. Ed. Lechevalier. Paris. Franjić, J. 1996. Multivariate analysis of leaf properties in the common oak (Quercus robur L., Fagaceae) populations of Posavina and Podravina in Croatia. Ann. Forest. 21: 23- 60. Franquesa, T. 1995. El paisatge Vegetal de la península del Cap de Creus. Arx. Secc. Ci- ències CIX, Secció de Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans Barcelona. Gallego, M.J. 2012. Datura L. In: Talavera, S.; Arista, M.; Fernández Piedra, M.P.; Ga- llego, M.J.; Ortiz, P.L.; Romero Zarco, C.; Salgueiro, F.J.; Silvestre, S.; Quintanar, A. (eds.). Flora iberica. Vol. XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 216-224. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. García González, M.E. 1990. Flora y vegetación de la Sierra del Brezo y de la comarca de La Peña (Palencia). Memoria Doctoral Serv. Publ. Univ. León. Microficha n.º 54. Gibbs, P.E.; Talavera, S. 2001. Breeding System Studies with Three Species of Anagallis (Primulaceae): Self-incompatibility and Reduced Female Fertility in A. monelli L. An- nals of Botany 88: 139-144. Gornall, R.J.; Ohba, H.; Jintang, P. 2000. New taxa, names, and combinations in the Saxi- fraga (Saxifragaceae) for the Flora of China. Novon 10: 375-377. Grau, J. 1986. Ranunculus L. sect. Ranunculus. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (eds.). Flora iberica. Vol I. Lycopodiaceae-Papaveraceae: 301-308. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Green, A.F.; Ramsey, T.S.; Ramsey, J. 2011. Phylogeny and biogeography of Ivies (He- dera spp., Araliaceae), a polyploid complex of woody vines. Syst. Bot. 36: 1114-1127. Gruber, M. 1975. Contribution a la flore des Pyrénées ariégeoises et catalanes. I. Bull. Soc. Hist. Nat. Toulouse 111(1-2). Gruber, M. 1978. La végétation des Pyrénées ariégeoises et catalanes occidentales. Tesi doctoral. Université Aix-Marseille III. Guardiola, M.; Petit, A.; Carrillo, E.; Pérez-Haase, A.; Batriu, E.; Ninot, J.M.; Sáez, L. 2013. Aportacions a la flora dels Pirineus centrals (II). Orsis 27: 261-286. Güemes, J. 2013. Tulipa L. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Herrero, A.; Aedo. C (eds.) Flora iberica Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 74-80. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Guillot, D.; Laguna, E.; Rosselló, J.A. 2009. La familia Crassulaceae en la flora alóctona valenciana. Monogr. Bouteloua 4: 1-106. Guittonneau, G.G. 1972. Contribution à l’ètude biosystematique du genre Erodium L’Hér. dans le bassin méditerranéen occidental. Boissiera 20. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 85
Guittonneau, G.G.; Montserrat, G. 1988. Systématique, écologie et chorologie du genre Erodium sub-sect. Petraea en Espagne. Monogr. Inst. Pir. Ecol. 4 (Homenaje a Pedro Montserrat): 589-595. Hedrén, M. 1999. Kommentarer om brudkullan och dess urpsrung. Svensk Botanisk Tidsskrift 93: 145-151. Hedrén, M., Klein, E.; Teppner, H. 2000. Evolution of Polyploids in the European Orchid genus Nigritella: Evidence from Allozyme Data. Phyton (Austria) 40: 239-275. Hörandl, E.; Florineth, F.; Hadacek, F. 2002. Weiden in Österreich und angrenzenden Gebieten. Eigenverlag des Arbeitsbereiches Ingenieurbiologie und Landschaftsbau. Universität Wien. Wien. Jury, S.L. 2004. The Euro+Med treatment of Hedera (Araliaceae) – recent studies and a new name. Willdenowia 34: 351-352. Kress, A. 1997. Primula L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.). Flora iberica. Vol. V. Ebenaceae- Saxifragaceae: 10-22. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Lacombe, T. et al. 2003. Contribution a la caractérisation et à la protection in situ des po- pulations de Vitis vinifera L. ssp. sylvestris (Gmelin) Hegi, en France. Actes du BRG 4: 381-404. Laguna, E. 2003a. Sobre las formas naturalizadas de Vitis L. (Vitaceae) en la Comunidad Valenciana, I. Especies. Fl. Montib. 23: 46-82. Laguna, E. 2003b. Datos sobre la producción de fruto de las especies e híbridos invasores de vides (Vitis L.). Toll Negre 2: 10-15. Laguna, E. 2004. Datos foliares de las especies e híbridos alóctonos de vides (género Vitis) en el territorio valenciano. Toll Negre 3: 11-25. Laguna, E.; Guillot, D.; Roselló, R.; Gómez, M.A.; Ferrer, P.P.; Toro, V. del; Pérez, P. 2014. Nuevas citas de plantas alóctonas suculentas asilvestradas en la Comunidad Va- lenciana. Bouteloua 18: 141-159. Lambinon, J. 2006. Datura wrightii Regel. In: Jeanmonod, D.; Schlüssel, A. (eds.). Notes et contributions a la flore de Corse. XXI. Candollea 61: 130. Lapeyrousse, P. 1813. Histoire abrégée des plantes des Pyrénées. Imp. Bellegarrigue. Tou- louse. Llamas, F., Acedo, C.; Alonso, R.; Lence, C.; Río, S. del; Felpete, I.A. 2003. Flora palen- tina amenazada. Acta Bot. Barcinon. 49: 67-75. Llenas, M. 1912. Contribución al estudio de la flora del Pirineo Central (Valle de Aran). Mem. Inst. Catalana Hist. Nat. 1. López Gónzalez, G. 1990. Arenaria L. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (eds.) Flora iberica Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 172-224. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. López González, G. 2001. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Mundi-prensa. Madrid. López Lillo, A.; Mielgo, M. 1984. Árboles de Madrid. Comunidad Autónoma de Madrid. López González, G. 2013. Gagea Salisb. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Her- rero, A.; Aedo, C. (eds.) Flora iberica. Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 22-74. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Luceño, M. 2008. Carex L. In: Castroviejo, S.; Luceño, M.; Galán, A.; Jiménez Mejías P.; Cabezas, F.; Medina, L. (eds.) Flora iberica. Vol. XVIII. Cyperaceae-Pontederiaceae: 109-250. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Manns U.; Anderberg A.A. 2009. New combinations and names in Lysimachia (Myrsina- ceae) for species of Anagallis, Pelletiera and Trientalis. Willdenowia 39: 49-54. 86 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Manos, P.S.; Doyle, J.J.; Nixon, K.C. 1999. Phylogeny, biogeography, and processes of molecular differentiation in Quercus, Subgenus Quercus (Fagaceae). Mol. Phylogenet. Evol. 12: 333-349. Marchessi, J.; Subils, R.; Scaramuzzino, R.L.; Crosta, H.N.; Eseiza, M.F.; Saint André, H.M.; Juan, V.J. 2011. Presencia de Euphorbia davidii Subils (Euphorbiaceae) en la Provincia de Buenos Aires: morfología y anatomía de la especie. Kurtziana 36: 45-53. Marcussen, T. 2003. Evolution, phylogeography, and taxonomy within the Viola alba com- plex (Violaceae). Plant Syst. Evol. 237: 51-74. Margalef Mir, R. 1981. Distribución de los macrófitos de las aguas dulces y salobres del E y NE de España y dependencia de la composición química del medio. Fundación Juan March. Serie Universitaria 157. Marhold, K. 2011. Brassicaceae. In: Euro+Med Plantbase: The information resource for Euro-Mediterranean plant diversity. http://ww2.bgbm.org/EuroPlusMed/ [Consulta: 4 abril 2014]. Mayfield, M.H. 1997. A systematic treatment of Euphorbia subgenus Poinsettia (Euphor- biaceae). Dissertation Presented to the Faculty of the Graduate School of The Univer- sity of Texas at Austin in Partial Fulfillment of the Requirements for the Degree of Doctor of Philosophy. McAllister, H.A.; Rutherford, A. 1983. The species of ivy. Ivy Journal 9: 45-54. McGregor, M. 2008. Saxifrages: A Definitive Guide to the 2000 Species, Hybrids & Cul- tivars. Timber Press, Porland. 384 pp. Molero, J.; Rovira, A.M. 1983. Adiciones al catálogo florístico del delta del Ebro (Tarra- gona, España). Fontqueria 4: 3-6. Montemurro, M. 1993. Aethionema R. Br. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Gómez Campo, C.; Laínz, M.; Montserrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Rico, E.; Talavera, S.; Villar, L. (eds.) Flora iberica. Vol. IV. Crucifreae-Momotropa- ceae: 264-269. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Montserrat, P. 1957. Flora de la Cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera). Memoria doctoral, 3.ª parte. Collect. Bot. (Barcelona) 5: 297-351. Morales, R. 2010. Lavandula L. In Morales, R.; Quintanar, A.; Cabezas, F.; Pujadas, A.J..; Cirujano, S. (eds.) Flora iberica. Vol. XII. Verbenaceae-Labiatae-Callitrichaceae: 484- 496. Real Jardín Botánico de Madrid (CSIC). Madrid. Neumann, A 1981. Die mitteleuropäischen Salix-Arten. Forstliche. Versuchsanstalt Wien. Wien. Ninot, J.M.; Batriu, E.; Mercadé, A.; Pérez-Haase, A.; Carrillo, E.; March, S.; Salvat, A. 2010. Flora vascular de les Planes de Son i la mata de València. In: Germain, A. [cur.]. Els sistemes naturals de les Planes de Son i la mata de València. Treb. Inst. Catalana Hist. Nat. 16: 255-325. Nogueria, I.; Paiva, J. 1993. Malva L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Cirujano, S.; Laínz, M.; Montserrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Navarro, C.; Paiva, J.; Soriano, C. (eds.) Flora iberica. Vol. 3: 210-225. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Nuet, J.; Panareda, J.M. 1993. Flora de Montserrat. Vol. 3. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. Oberprieler, Ch.; Dietz, L.; Harlander, Ch.; Heilmann, J. 2013. Molecular and phytoche- mical evidence for the taxonomic integrity of Salix alba, S. fragilis, and their hybrid S. × rubens (Salicaceae) in mixed stands in SE Germany. Plant Syst. Evol. 299: 1107- 1118. Ocete, R.; López, M.A.; Pérez, M.A.; Tío, R.; Lara, M. 1999. Las poblaciones españolas de vid silvestre. Monografías INIA. Agrícola 3: 1-52. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 87
Oliver, X. 2009. Catàleg de la flora vascular al·lòctona de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana Hist. Nat. 4a edició. Oliver, X.; Font, J. 2009. Catàleg de flora vascular de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Olivier, L.; Galland, J.P.; Maurin, H. (coord.) 1995. Livre Rouge de la flore menacée de France. Tome I: espèces prioritaires. Museum National d’Histoire Naturelle-Conserva- toire Botanique de Porquerolles. Ministère de l’Environnement. Paris. Paiva, J. 1997. Drosera L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.) Flora iberica. Vol. V. Ebenaceae- Saxifragaceae: 75-78. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Pau, C. 1905. Plantes observées dans l’Ampourdan (surtout aux environs de Figueras) pendant l’année 1905 par le frère Sennen. Boletín Sociedad Aragonesa Ciencias Natu- rales 4: 303-333. Pau, C. 1907. Synopsis formarum novarum hispanicarum cum synonimis nonnullis acce- dentibus. Bull. Acad. Intern. Géogr. Bot. 7: 73-77. Pérez-Haase, A.; Carrillo, E.; Batriu, E.; Ninot, J.M. 2012. Diversitat de comunitats vegetals a les molleres de la Vall d’Aran (Pirineus centrals). Acta Bot. Barcinon. 53: 61-112. Pérez-Haase, A.; Mercadé, A.; Batriu, E.; Blanco, J.M. 2014. Juncus rechingeri Snogerup en Cataluña. Acta Bot. Malacitana 39: 224-225. Petit, R.J.; Pineau, E.; Demesure, B.; Bacilieri, R.; Ducousso, A.; Kremer, A. 1997. Chlo- roplast DNA footprints of postglacial recolonisation by oaks. Proc Natl. Acad. Sci. USA 94: 9996-10001. Pignatti, S. 1982. Flora d’Italia. Vol. 2. Edagricole. Bologna. Pujadas, A. 1997. Anagallis L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.) Flora iberica. Vol. V. Ebena- ceae-Saxifragaceae: 57-62. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Pujadas, A.J. 2003. Daucus L. In: Nieto Feliner, G.; Jury, S.L.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. X. Araliaceae-Umbelliferae: 97-125. Real Jardín Botánico, CSIC. Ma- drid. Pyke, S. 2008. Contribución al conocimiento de la flora alóctona catalana. Collect. Bot. (Barcelona) 27: 95-104. Pysek, P. & al. 2012. Catalogue of alien plants of the Czech Republic (2nd edition): Checklist update, taxonomic diversity and invasion patterns. Preslia 84: 155-255. Rasbach, H.; Rasbach, K.; Reichstein, T. 1983. Five further natural hybrids in the genus Cheilanthes Sw. (Sinopteridaceae, Pteridophyta). Webbia 37: 43-62. Ratter, J.A. 1990. Spergularia J. Presl & C. Presl In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (eds.) Flora iberica. Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 149-161. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Rico, E. 1999. Potentilla L. subgen. Potentilla. In: Muñoz Garmendia, F.; Navarro, C. (eds.) Flora iberica. Vol. VI. Rosaceae: 105-140. Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC. Madrid. Rivas Martínez, S.; Pizarro, J.M. 2011. Taxonomical system advance to Rhamnus L. & Frangula Mill. (Rhamnaceae) of Iberian Peninsula and Balearic Islands. Int. J. Geobot. Research 1: 55-78. Rivas Martínez, S.; Pizarro, J.M. 2013. Rhamnus L. In: Castroviejo, S. & al. (eds.) Flora iberica. Vol. IX. http://www.rjb.csic.es/floraiberica/ [Consulta: 20 juliol 2013]. Romero Zarco, C. 2008. Juncus rechingeri Snogerup, nueva especie para la flora europea. Acta Bot. Malacitana 33: 339-341. 88 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Romero Zarco, C. 2010a. Juncus L. In: Castroviejo, S.; Talavera, S.; Gallego, M.J.; Ro- mero Zarco, C.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. XVII. Butomaceae-Juncaceae: 123-187. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Romero Zarco, C. 2010b. El género Juncus L. (Juncaceae) en Andalucía (España): Datos sobre la distribución regional de sus especies. Acta Bot. Malacitana 35: 57-75. Romo, À.M. 1989. Flora i vegetació del Montsec (Pre-Pirineus catalans). Arxius Secc. Ciènc., XC. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Rosell, A. 1978. Flora i vegetació de la Clusa. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barce- lona. Rosselló, J.A. 1997a. Cyclamen L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.). Flora iberica. Vol. V. Ebena- ceae-Saxifragaceae: 44-46. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Rosselló, J.A. 1997b. Sempervivum L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.) Flora iberica. Vol. V. Ebenaceae-Saxifragaceae: 110-116. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Rosselló, J.A.; Sáez, L. 2000. Index Balearicum: An annotated check-list of the vascular plants described from the Balearic Islands. Collect. Bot. (Barcelona) 25: 1-192. Royo, F. 2006. Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebro i la serra d’Irta. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Ruiz Téllez, T.; Devesa, J.A. 2007. Lonicera L. In: Devesa, J.A.; Gonzalo, R.; Herrero, A. (eds.). Flora iberica. Vol. XV. Rubiaceae-Dipsacaceae: 168-190. Sáez, L. 2004. Nigritella L. In: Aedo, C.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. XXI. Smi- lacaceae-Orchidaceae: 88-92. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Sáez, L.; Aymerich, P.; Blanché, C. 2010. Llibre Vermell de les plantes vasculars endèmi- ques i amenaçades de Catalunya. Argania Editio. Barcelona. Sáez, L.; Devis, J.; Soriano, I. 2004. Flora vascular de la vall d’Alinyà. In: Germain, J. (ed.) Els sistemes naturals de la vall d’Alinyà. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural 14: 237-300. Sáez, L.; Molero, J.; Carrillo, E.; Ninot, J.M.; Guardiola, M.; Guàrdia Valle, L.; Macías, C.; Aymerich, P. 2008. Noves contribucions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort (Prepirineus ibèrics, NE de la península Ibèrica). Orsis 23: 137-162. Samuel, R.; Pinsker, W.; Ehrendorfer, F. 1995. Electrophoretic analysis of genetic varia- tion within and between populations of Quercus cerris, Q. pubescens, Q. petraea and Q. robur (Fagaceae) from Eastern Austria. Bot. Acta 108: 290-299. Sanz, M.; Sobrino, E. 2002. Plantes vasculars del Quadrat UTM 31T CF34. Cambrils. ORCA: Catàlegs Florístics Locals 13. Institut d’Estudis Catalans, Secció de Ciències Biològiques. Barcelona. Sanz, M.; Sobrino, E. 2012. Physalis L. In: Talavera, S.; Arista, M.; Fernández Piedra, M.P.; Gallego, M.J.; Ortiz, P.L.; Romero Zarco, C.; Salgueiro, F.J.; Silvestre, S.; Quin- tanar, A. (eds.) Flora iberica. Vol. XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 204-209. Real Jar- dín Botánico, CSIC. Madrid. Sanz, M.; Guillot, D.; Deltoro, V. 2011. La flora alóctona de la Comunidad Valenciana (España). Bot. Complutensis 35: 97-130. Schiechtl, H.M. 1992. Weiden in der Praxis. Patzer Verlag. Berlin. Schmidt-Lebuhn, A.N.; Vos, J.M. de; Keller, B.; Conti, E. 2012. Phylogenetic analysis of Primula section Primula reveals rampant non-monophyly among morphologically dis- tinct species. Mol. Phylogenet. Evol. 65(1): 23-34. Skvortsov, A.K. 1999. Willows of Russia and adjacent countries. University of Joensuu. Joensuu. Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya Orsis 29, 2015 89
Soltis, D.E.; Kuzoff, R.K.; Conti, E.; Gornall, R.; Ferguson, K. 1996. MatK and rbcL sene sequence data indicate that Saxifraga (Saxifragaceae) is polyphyletic. Amer. J. Bot. 83: 371-382. Soltis, D.E.; Kuzoff, R.K.; Mort, M.E.; Zanis, M.; Fishbein, M.; Hufford, L.; Koontz, J.; Arroyo, M.K. 2001. Elucidating deep-level phylogenetic relationships in Saxifragaceae using sequences for six chloroplastic and nuclear DNA regions. Ann. Missouri Bot. Garden 88: 669-693. Soriano, C. 1993. Populus L. In: Castroviejo, S.; Aedo C.; Cirujano, S.; Laínz, M.; Mont- serrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Navarro, C.; Paiva, J.; Soriano, C. (eds.) Flora ibérica. Vol. III. Plumbaginaceae (partim)-Capparaceae: 471-477. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Soriano, I.; Bernal, M.; Sánchez-Cuxart, A. 2006. Una nova subespècie de Pedicularis pyrenaica J. Gay (Scrophulariaceae) als Pirineus centrals. Acta Bot. Barcinon. 50: 435- 440. Stace, C.A. 1997. New Flora of the British Isles. Second Edition. Cambridge University Press. Suárez-Santiago, V.N.; Blanca, G. 2013. Muscari L. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Herrero, A.; Aedo. C. (eds.) Flora iberica. Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 55-62. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Suárez-Santiago, V.N.; Salinas, M.J.; Romero, A.T.; Garrido, M.A.; Herrán, R.; Ruiz- Rejón, C.; Ruiz-Rejón, M.; Blanca, G. 2007. Polyploidy, the major speciation mecha- nism in Muscari subgenus Botryanthus in the Iberian Peninsula. Taxon 56: 1171-1184. Subils, R. 1984. Una nueva especie de Euphorbia Sect. Poinsettia (Euphorbiaceae), Kurt- ziana 17: 125-130. Talavera, S. 1993. Arabis L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Gómez Campo, C.; Laínz, M.; Montserrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Rico, E.; Tala- vera, S.; Villar, L. (eds.) Flora iberica. Vol. IV. Cruciferae-Monotropaceae: 135-163. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Talavera, S. 1999. Genista L. In: Talavera, S.; Aedo, C.; Castroviejo, C.; Romero Zarco, C.; Sáez, L.; Salgueiro, F.J.; Velayos, M. (eds.) Flora iberica. Vol. VII(I). Leguminosae (partim): 44-119. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Talavera, S.; Gallego, M.J. 2010. Najas L. In: Castroviejo, S.; Talavera, S.; Gallego, M.J.; Romero Zarco, C.; Herrero, A. (eds.). Flora iberica. Vol. XVII. Butomaceae-Junca- ceae: 123-187. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Teppner, H. 1996. Adventitious embryony in Nigritella (Orchidaceae). Folia Geobot. Phytotax 31: 323-331. Teppner, H.; Klein, E. 1990. Nigritella rhellicani spec. nova und N. nigra (L.) Rchb. f. s. str. (Orchidaceae - Orchideae). Phyton (Austria) 31: 5-26. Teppner, H.; Klein, E. 1993. Nigritella gabasiana spec. nova, N. nigra subsp. iberica subsp. nova (Orchidaceae-Orchideae) und deren Embryologie. Phyton (Austria) 33: 179-322. Tison, J.M.; Jauzein, P.; Michaud, H. 2014. Flore de la France méditerranéenne continen- tale. Conservatoire Botanique National Méditerranéen de Porquerolles. Naturalia Pu- blications. Terral, J.F., Tabard, E.; Bouby, L.; Ivorra, S.; Pastor, T.; Figueiral, I ; Picq, S.; Chevance, J.B.; Jung, C.; Fabre, L.; Tardy, C.; Compan, M.; Bacilieri, R.; Lacombe, T.; This, P. 2010. Evolution and history of grapevine (Vitis vinifera) under domestication: New morphometric perspectives to understand seed domestication syndrome and reveal ori- gins of ancient European cultivars. Ann. Bot. 105: 443-455. 90 Orsis 29, 2015 P. Aymerich; Ll. Sáez
Tröndle, D.; Schröder, S.; Kassemeyer, H.H.; Kiefer, C.; Koch, M.A.; Nick, P. 2010. Mo- lecular phylogeny of the genus Vitis (Vitaceae) based on plastid markers. Amer. J. Bot. 97(7): 1168-1178. Valcárcel, V.; McAllister, M.H.; Rutherford, A.; Mill, R.R. 2003. Hedera L. In: Nieto Feliner, G.; Jury, S.L.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. X. Araliaceae-Umbellife- rae: 3-12. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Van Valen L. 1976. Ecological species, multispecies, and oaks. Taxon 25: 233-239. Vargas, P. 1997. Saxifraga L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Munoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J, (eds.) Flora ibérica. Vol. V. 162–242. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Vázquez Pardo, F.M.; Devesa, J.A.; López Martínez, J. 2007. Valeriana L. In: Devesa, J.A.; Gonzalo, R.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. XV. Rubiaceae-Dipsacaceae: 205-223. Verloove, F. 2003. Physalis ixocarpa Brot ex Hornem. and Verbena litoralis Kunth, new Spanish xenophytes and records of other interesting alien vascular plants in Catalonia (Spain). Lazaroa 24: 7-11. Verloove, F. 2006a. Catalogue of neophytes in Belgium (1800-2005). Scripta Botanica Belgica 39: 1-89. Verloove, F. 2006b. New records of interesting xenophytes in Spain. Lazaroa 26: 141-148. Verloove, F. 2008. Datura wrigthii (Solanaceae), a neglected xenophyte, new to Spain. Bouteloua 4: 37-40. Vicioso, C. 1951. Salicáceas de España. Bol. Inst. Forest. Invest. Exp. 57: 1-131. Vigo, J. 1983. Flora de la vall de Ribes. I. Generalitats. Catàleg florístic. Acta Bot. Barci- non. 35: 1-793. Vigo, J.; Soriano, I.; Carreras, J.; Aymerich, P.; Carrillo, E.; Font, X.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2003. Flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes. Mo- nogr. Mus. Ci. Nat. 1. Barcelona. Vilar, L. 1987. Flora i vegetació de la Selva. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Bar- celona. Vilar, L.; Juanola, M.; Font, J.; Polo, L. 2001. Plantes vasculars del Quadrat UTM 31T DG84, Girona. ORCA: Catàlegs Florístics Locals, 12. Institut d’Estudis Catalans, Sec- ció de Ciències Biològiques. Barcelona. Villar, L.; Sesé, J.A.; Ferrández, J.V. 1999. Atlas de la flora del Pirineo aragonés. Vol. I. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. Vives, J. 1964. Vegetación de la alta cuenca del Cardener (estudio florístico y fitoceno- lógico comarcal. Acta Geobot. Barcinon. 1. Webb, D.A. 1993. Saxifraga L. In: Tutin, T.G.; Burges, N.A.; Chater, A.O.; Edmonson, J.R.; Heywood, V.H.; Moore, D.M.; Valentine, D.H.; Walters, S.M.; Webb, D.A. (eds.). Flora Europaea 1, ed. 2: 437-458. Cambridge University Press. Webb, D.A.; Chater, A.O. 1968. Erodium L’Hér. In: Tutin, T.G.; Heywood, V.H.; Burges, N.A.; Moore, D.M.; Valentine, D.H.; Walters, S.M.; Webb, D.A. (eds.) Flora Europaea 2: 199-204. Cambridge University Press. Wells, E.F.; Elvander, P.E. 2007. Saxifragaceae. In: Flora of North America Editorial Committee (eds.) 1993+. Flora of North America North of Mexico. 16+.vols. New York and Oxford. Vol. 8, p. 43, 44, 45, 85, 109, 115, 132, 147, 148, 230. Orsis 29, 2015 91-118
Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. III
Pere Aymerich C/ Barcelona, 29. 08600 Berga [email protected]
Data de recepció: 17 de gener de 2015 Data d’acceptació: 11 de febrer de 2015 Data de publicació: 18 de maig de 2015
Resum
Al present article, hi aportem dades d’un interès especial per a la flora regional de les conques superiors del Segre i el Llobregat (Pirineus orientals), referides a tàxons fins ara desconeguts a la zona o molt rars. Els tàxons al·lòctons Epilobium ciliatum Raf. (invasor) i Berberis vulgaris L. subsp. vulgaris i Paulownia tomentosa (Thunb.) Steud. (casuals) constitueixen una novetat per a la flora de Catalunya. També confirmem la presència actual de Bidens cernuus L., espècie que, aparentment, no havia estat observada al Principat des de començament del segle xx, i documentem una població de vinya referible a Vitis vinifera subsp. sylvestris (C.C. Gmel.) Hegi, tàxon sovint considerat de presència dubtosa al nord- est ibèric. Per a l’endemisme d’àrea limitada Delphinium montanum DC. —amb només una desena de localitats a escala global—, aportem una nova localitat, en la qual hi ha una de les poblacions més nombroses de l’espècie. Paraules clau: flora; corologia; Pirineus; Catalunya; nord-est de la península Ibèrica; Vitis sylvestris; Delphinium montanum.
Abstract. Floristic data of the upper Segre and Llobregat basins. III
We provide data of special interest to the regional flora of the upper Segre and Llobregat basins (Eastern Pyrenees) related with previously unknown taxa or that are very rare in this area. Alien plants, such as Epilobium ciliatum Raf. (invasive), Berberis vulgaris L. subsp. vulgaris and Paulownia tomentosa (Thunb.) Steud. (casuals), are new to the flora of Cata- lonia. We also confirm the presence of Bidens cernuus L.–a species that apparently had not been observed in Catalonia since the early twentieth century– and document a population of the European wild vine Vitis vinifera subsp. sylvestris (C.C. Gmel.) Hegi; a taxon often considered of dubious presence in the NE Iberian Peninsula. For the narrow endemic Del- phinium montanum DC., with only ten known populations, we report a new site that holds one of the largest populations. Keywords: Flora; chorology; Pyrenees; Catalonia; North-eastern Iberian Peninsula; Vitis sylvestris; Delphinium montanum.
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 92 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Introducció Seguint la línia de treballs publicats en els darrers temps, i en particular de dos de títol homònim (Aymerich, 2003, 2014), en aquest article, fem unes aportacions noves al coneixement de la flora regional de la zona heterogènia que abasten les conques altes dels rius Segre i Llobregat, situada en l’àmbit pirinenc del nord de Catalunya. Es tracta d’informacions diverses, que es refereixen a novetats florís- tiques regionals o a tàxons que són rars o mal coneguts, tant a escala regional com catalana.
Material i mètodes L’àmbit geogràfic considerat és una zona del nord de Catalunya amb una extensió d’uns 2000 km2, que abasta les conques altes dels rius Segre (amb límit sud al congost d’Organyà) i Llobregat (amb límit sud al baix Berguedà), i en la qual es troben representats hàbitats i bioclimes molt diversos (des dels alpins fins als mediterranis). La informació que s’aporta de cada tàxon consisteix en una citació florística amb el format habitual i, després, es fa un comentari més o menys extens que contextualitza l’interès relatiu de la citació. En cadascuna, s’hi indica, en aquest ordre: comarca, municipi, indret, quadrat UTM 1 × 1 (sempre dins el fus 31T i amb sistema de referència ETRS89), altitud, hàbitat i data d’observació (si s’han fet diverses observacions al lloc en un mateix període, només n’indiquem el mes o l’any). Els topònims de referència utilitzats són els de la base cartogràfica de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (http://www.icc.cat), amb el nivell de detall considerat més adequat en cada cas. De les localitats marcades amb asterisc (*), n’hem dipositat plecs testimoni a l’Herbari BCN. Els comentaris que segueixen la citació són molt diversos, segons els casos (singularitat de les poblacions locals, origen i expansió si són plantes al·lòctones, mida poblacional quan es tracta de tàxons molt rars o amenaçats, etc.). En alguns exemples de tàxons d’identificació complexa, també hem considerat convenient incorporar-hi observacions sobre de- talls morfològics. Les referències principals utilitzades per contextualitzar les citacions dins l’àrea general de cada tàxon a Catalunya o als Pirineus han estat els diversos vo- lums de l’atles florístic ORCA, les síntesis florístiques modernes (Bolòs & Vigo, 1984-2001; Bolòs et al., 2005) i dues bases de dades corològiques en línia (Base de Dades de Biodiversitat de Catalunya: http://biodiver.bio.ub.es/biocat/; Atles de la Flora dels Pirineus: www.atlasflorapyrenaea.org). Per tal d’agilitzar-ne la lec- tura, habitualment, aquestes bases de dades se citen dins el text de forma abrevia da: la Base de Dades de Biodiversitat de Catalunya com a BDBC i l’Atles de la Flora dels Pirineus com a AFP. Les consultes a la BDBC i l’AFP han estat fetes el mes de desembre de 2014, i també corresponen a aquest mateix període les consultes més puntuals a unes altres bases de dades que citem al text. Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 93
Resultats Abies pinsapo Boiss Berguedà: Castellar de n’Hug, entre Erols de Rus i el pla d’Erols, DG1380- 1381, 1310-1430 m, antigues plantacions forestals i boscos mesòfils de pi roig, 2014; Guardiola de Berguedà, extrem est de la serra de Gisclareny, petita vall a l’oest del cap del Tossal, DG0576, 1220-1260 m, bosc mixt de pi roig i roure, XI-2014. Recentment (Aymerich, 2013a), vam documentar el procés de naturalització incipient d’aquest avet beticomagrebí a l’alt Berguedà, concretament, a la Pobla de Lillet, i com a resultat de la disseminació des d’un viver forestal. Ara, aportem dues localitats noves on s’observa un fenomen similar, en aquest cas, com a resul- tat de plantacions forestals realitzades ja fa un quant temps, probablement, a les dèca- des de 1960-1970. A la localitat de Guardiola, hi hem trobat dos exemplars grans que devien ser plantats i uns 50 individus de mida petita i mitjana que en gran part haurien nascut al lloc, una desena dels quals sembla que ho ha fet en els darrers 10 a 15 anys. A Castellar de n’Hug, hi ha una població més extensa i nombrosa, amb 50-100 individus de mida mitjana o petita que podrien haver nascut espontà- niament, però no n’hi trobem cap que sigui de mida molt petita (menys d’1,5 m) i el reclutament sembla que estigui aturat en els darrers temps. En aquesta locali- tat, els arbres indubtablement plantats, que ara tenen dimensions grans, són una vintena. Com a curiositat, hi afegim que, en aquesta mateixa zona de Castellar de n’Hug, també s’hi han plantat alguns Cedrus atlantica que es reprodueixen molt bé, ja que, puntualment, s’observen molts plançons (densitats de fins a 300 en 200 m2), però la supervivència sembla baixa i no hi hem observat gairebé cap individu de mida mitjana que, amb seguretat, no hagi estat plantat. La naturalització d’Abies pinsapo és un fenomen poc documentat. A Catalu- nya, Bolòs et al. (2005) només el consideren cultivat, bé que ja era citat al catàleg de flora al·lòctona de Casasayas (1989) com a subespontani a l’entorn de Viladrau (Osona). Tot i això, sembla que la seva reproducció espontània és relativament freqüent als llocs on se n’han fet plantacions i que, en alguns casos, se’n poden generar poblacions naturalitzades petites i amb poca capacitat expansiva, sense esdevenir invasor. Soto et al. (2001a), des d’una perspectiva forestal, recopilen 10 casos de plantacions d’A. pinsapo en què s’ha observat reproducció espontània, bé que la interpretació del grau de naturalització és poc clara. D’aquestes planta- cions, dues són de Catalunya: Espinelves (la Selva, DG46) i la Sénia (Montsià, BF25). A la primera localitat, s’hi va observar una hibridació important amb Abies alba també plantats, i en van resultar individus de l’híbrid Abies x masjo- annis Soto, J.I.G. Viñas & E.P. Bujarrabal, que només es coneix en condicions de cultiu (Soto et al., 2001b).
Allium oporinanthum Brullo, Pavone & Salmeri Cerdanya: Bellver de Cerdanya, serrat de la Farga Vella, DG0093, 1230 m, prats xeròfils a les clarianes de matollars de boix, en substrat calcari rocós, 14-VIII- 94 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
2014; Prullans, vessant a la riba dreta del Segre prop de Sant Martí dels Castells, CG9491, 980 m, prat xeròfil, 7-VIII-2014; Riu de Cerdanya, entre Canals i el serrat de les Esposes, DG0386, 1520 m, afloraments rocosos dins matollars de boix, 12-VIII-2014. Tot i que Bolòs & Vigo (2001) indiquen A. paniculatum L. (en sentit ampli) de l’alta vall del Segre a la Cerdanya, no n’hi coneixem cap citació concreta i no hi és assenyalat a les síntesis corològiques dels darrers temps (Bolòs, 1998; BDBC, AFP). A la resta de la conca superior del Segre, només tenim constància d’una citació en una localitat d’Andorra (Carrillo et al., 2008). A la conca alta i mitjana del Llobregat, tampoc en coneixem dades modernes, bé que va ser bastant citat del baix Berguedà fa un segle (C. Pujol in Cadevall, 1933). Aquestes cita- cions antigues s’han anat repetint en diferents treballs botànics, però aquest all no hi ha estat retrobat. Desconeixem si això pot ser degut a confusions o bé si n’hi ha hagut una regressió real —cosa que seria més comprensible si es tractés de tàxons del grup lligats a ambients agraris. Amb aquesta nota, aportem localitats concretes d’A. paniculatum s.l. a la Cer- danya, on localment pot fer poblacions grans, com ara als solells sobre Bellver. Cal precisar, però, que A. paniculatum ha estat objecte de reinterpretacions en els darrers anys i que hi ha una tendència força consolidada —però sense consens en tots els aspectes— a segregar-lo en diverses espècies (Brullo et al., 2008; Giaca- lone, 2011; Tison et al., 2014) i a considerar que A. paniculatum s.s. és una planta europea oriental, absent de Catalunya. Les plantes cerdanes corresponen al que s’ha anomenat A. oporinanthum, de distribució mediterrània occidental i lligat a hàbitats xèrics naturals (Brullo et al., 1997). A Catalunya, aquest all ha estat citat explícitament només a l’article on es descriu (Brullo et al., 1997) —de les Garri- gues, l’Anoia i el Bages— i a Sáez et al. (2000) d’una localitat de la Conca de Barberà, però és probable que hi corresponguin la major part de citacions d’A. paniculatum en hàbitats naturals i seminaturals. Hi ha dos tàxons més que són presents a Catalunya i que han estat inclosos habitualment en A. paniculatum: A. dentiferum Webb & Berthel. i A. pallens L., lligats bàsicament a hàbitats antròpics i probablement al·lòctons. Un quart tàxon, A. stearnii Pastor & Valdés, en general, ha estat més reconegut a les flores regionals, si més no, com a subespècie. Una qüestió que mereix més estudis és la relació entre A. oporinanthum i A. oleraceum L. Uns quants anys abans de la descripció d’A. oporinanthum, pobla- cions provençals d’aquesta planta havien estat descrites com a A. oleraceum subsp. girerdii J.-M. Tison (Tison, 1993), subespècie que es considerava caracte- ritzada per l’absència de bulbils a la inflorescència. Certament, les poblacions que hem observat a la Cerdanya tenen un aspecte molt similar a A. oleraceum si se n’exclou aquest caràcter, que es manté constant malgrat la gran proximitat en algun cas a nuclis d’A. oleraceum (a Riu, poblacions dels dos tàxons a menys de 50 m). Però també hem localitzat, a la vall de la Vansa (Josa de Cadí, CG8578, 1300- 1320 m), una població d’adscripció conflictiva, ja que, tot i que la major part de plantes són referibles a A. oleraceum, una fracció notable (al voltant del 20%) no presentava bulbils a la inflorescència i, individualment, serien assignables a A. oporinanthum. Aquesta observació suggereix que es podria tractar d’una població Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 95 d’origen híbrid, fenomen ja apuntat per Tison et al. (2014), que diuen que es co- neix una zona d’introgressió aparent entre A. oleraceum i A. oporinanthum als Prealps de la Provença.
Astragalus depressus L. Berguedà: Castellar del Riu, massís dels Rasos de Peguera, cap al coll de Tagast, DG0065, 1850 m, replans rocosos freqüentats pel bestiar, 26-VII-2014. Aquesta espècie, en general poc freqüent als Pirineus catalans, no havia estat citada fins ara del sector prepirinenc Rasos de Peguera-Ensija, bé que sí que es coneixia més cap al nord i a l’oest, de l’eix Cadí-Moixeró i del massís del Port del Comte (Vigo et al., 2003; BDBC).
Berberis vulgaris L. subsp. seroi O. Bolòs & Vigo Cerdanya: Montellà i Martinet, vall de Ridolaina, sobre la Molina de Ridolaina, CG9588, 1380 m, bardissa a la vorada d’un bosc de pi roig, 26-XI-2014. (figura 1B). Malgrat la indicació errònia feta a Aymerich (2014) —vegeu a sota—, podem confirmar que aquest tàxon és present a la Cerdanya. A la vall de Ridolaina, hi vam observar un grup de set o vuit peus, probablement originats per multiplicació vegetativa i, com és freqüent en aquesta planta a Catalunya, sense cap indici d’ha- ver fructificat. D’altra banda, Joan Muntané ens ha comunicat que havia observat alguns Berberis —sense determinar-ne la subespècie— vora la casa de la Molina (CG9587, c. 1150 m), a la vertical de la localitat que aquí reportem però al fons de la vall. Això ens fa pensar que una bona prospecció del vessant, en els 200 m de des- nivell intermedis, podria permetre trobar-ne uns altres nuclis.
Berberis vulgaris L. subsp. vulgaris Cerdanya: *Bolvir, al sud-est de Talltorta, DG0995, 1090 m, bardissa entre prats, 2013-2014 (figura 1A); *Fontanals de Cerdanya, costat esquerre del riu Segre, entre el mas de Montagut i el molí de l’Anglès, DG1295, 1110 m, bardissa en un talús entre camps, 24-IX-2014. Recentment (Aymerich, 2014), havíem citat B. vulgaris subsp. seroi de Tall- torta, però hem constatat que la identificació inicial va ser errònia i que aquestes plantes s’han de referir a la subsp. vulgaris. L’errada es va produir perquè vam descobrir les plantes a la fi de la tardor, quan ja presentaven poques fulles, i les que vam veure tenien poques dents, caràcter que ens va semblar atribuïble a la subsp. seroi, única citada fins ara a Catalunya com a autòctona o naturalitzada. L’any 2014, però, hem vist que, tot i que algunes fulles tenen només 8 dents per costat, la major part mostra un nombre alt de dents i entra dins la variabilitat de la subsp. vulgaris. A més, un dels individus de Talltorta va fructificar abundosament i els fruits són vermells, com correspon a la subsp. vulgaris, no pas blavosos, com en la subsp. seroi. A Fontanals de Cerdanya, hi hem trobat plantes amb els matei- xos caràcters foliars que les de Talltorta, però no han arribat a fructificar. Tots 96 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Figura 1. A: Berberis vulgaris subsp. vulgaris en fruit. Talltorta (Cerdanya); B: Berberis vulgaris subsp. seroi a la tardor. Vall de Ridolaina (Cerdanya); C: Bidens cernuus, Bolvir (Cerdanya). Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 97 aquests Berberis de la Cerdanya corresponen inequívocament a la subsp. vulgaris sobre la base de diversos caràcters discriminants indicats per diversos autors (Bo- lòs & Vigo, 1984; Rivas Martínez et al., 1985; López González, 1986): fulles toves, grosses, les adultes amb dents nombroses (8-28 per costat) —les juvenils són, sovint, enteres o subenteres— i fruits vermells. Segons la informació disponible, una mica confusa, B. vulgaris subsp. vulga- ris no havia estat confirmat per a la flora catalana com a planta no cultivada. Havia estat indicat d’una localitat del Pallars Sobirà (Romo, 1989a), però vam constatar ja fa temps que aquesta població correspon a la subsp. seroi, com unes altres d’aquella comarca (Sáez et al., 2010). Tot i això, aquesta citació errònia és encara recollida a les bases de dades de les flores de Catalunya (BDBC) i els Pi- rineus (AFP). A la síntesi florística de Bolòs et al. (2005), s’hi assenyala la subsp. vulgaris com a present als «Prepirineus i àrees properes (subespontani?)», però no en coneixem cap dada concreta que doni suport a aquesta indicació, i suposem que només és una repetició del que es deia a Bolòs & Vigo (1984): «Prepirineus i contrades properes, probablement només cultivat i subspontani». Aquest comen- tari és obsolet, ja que informacions posteriors van anar posant de manifest que totes les poblacions observades en temps recents al nord de Catalunya —i també plecs antics d’Osona (Sáez et al., 2010; Nualart et al., 2012)— són de la subsp. seroi, que, a Bolòs & Vigo (1984), es considerava present només a les serres prelitorals del sud. Desconeixem tan sols la subespècie de plantes aparentment subespontànies citades antigament a la Garrotxa, atribuïdes a la subsp. vulgaris de forma reiterada i encara al catàleg local modern (Oliver & Font, 2009). Els dos nuclis ara detectats a la Cerdanya estan formats per molt pocs indivi- dus (3 a Talltorta, 2 a Fontanals), que semblen força vells. Tot i que creixen en bardisses més o menys apartades de cases (140 i 470 m, respectivament), suposem que aquests nuclis tenen l’origen en plantes cultivades i que, en conseqüència, B. vulgaris subsp. vulgaris és un tàxon al·lòcton a la Cerdanya i Catalunya. De fet, la situació no és gaire diferent de la de les poblacions de la subsp. seroi del nord de Catalunya, molt probablement també formades a partir de plantes cultivades (Aymerich, 2013b). Sorprèn, però, que, a la plana de la Cerdanya, aquestes pobla- cions al·lòctones siguin de la subsp. vulgaris, d’àmplia distribució europea, i no de la subsp. seroi, iberooriental, com passa a la resta de Catalunya i també als Prepirineus de la Cerdanya mateix (vegeu la citació de la vall de Ridolaina en aquesta mateixa nota). És possible que aquestes diferències estiguin relacionades amb el paper important que tradicionalment han tingut, a la plana cerdana, les relacions comercials i personals amb França, que, en canvi, han estat rares en al- tres zones.
Bidens cernuus L. Cerdanya: *Bolvir, al nord de Talltorta, DG0995, 1090 m, herbassar higròfil en un bassal sec, 17-IX-2014 (fig. 1C). Aquesta espècie és molt rara a Catalunya, hi està mal documentada i no en coneixíem cap dada segura dins els límits administratius de la Catalunya sud. És 98 Orsis 29, 2015 P. Aymerich citada de l’Alta i Baixa Cerdanya a Bolòs & Vigo (1996) i dels Pirineus orientals a Bolòs et al. (2005), però al mapa de Font & Vigo (2008) només és assenyalada en un sol quadrat (DG19). Aquesta darrera referència es fonamenta en informa- cions bibliogràfiques i en un plec de l’herbari BCN (núm. 31388: Sennen, Plantes d’Espagne, Bidens cernuus L. var. ligulatus Bonnet, Vidit H. Coste; Cerdagne: fossés des prairies à Caldegas, 1150 m, 1916) que hem revisat i, efectivament, correspon a B. cernuus. La localitat de Càldegues se situa a l’Alta Cerdanya i és coherent amb les úniques citacions detallades que coneixem d’aquesta planta a la Cerdanya, degudes a Lapeyrouse (1813), que diu que es troba en fonts, depres- sions humides i basses «aux Guinguettes, Salliagouse et toute la Cerdagne» i, més concretament, en cita una forma particular «aux Guinguettes, près Livia». També al segle xix, Vayreda (1882) la indica vagament del «llano de la Cerdaña», no sabem si perquè la hi havia observada personalment o perquè, més probablement, repeteix les informacions de Lapeyrouse. Cadevall (1923) recull les referències de Lapeyrouse i Vayreda, però no hi aporta dades noves. Més endavant, s’ha utilitzat sobretot, i de forma reiterada, la citació vaga de Vayreda, que sembla que ha originat gairebé totes les indicacions de l’espècie als Pirineus orientals de treballs posteriors. Així, en el recent AFP es recull la citació de Vayreda, però no la més concreta i prèvia de Lapeyrouse, com també passa a la BDBC. L’AFP també recull una dada antiga d’un altre punt d’administració francesa pròxim a la Catalunya autònoma: Fos, localitat fronterera amb el baix Aran, segons citació de Coste (1922). Amb la troballa de setembre de 2014, podem confirmar que B. cernuus encara existeix actualment a Catalunya i, més concretament, dins els límits administra- tius de la Catalunya autònoma. Tot i això, seria una planta molt rara i probable- ment amb nuclis locals inestables, ja que només hi vam observar 4 individus, i en les mateixes dates de l’any 2013 havíem estat en aquell lloc i no la hi vam veure. Amb aquestes dades i aplicant les indicacions de la IUCN (2012), a escala regio- nal, se li pot atribuir la categoria de conservació «En perill crític» sobre la base dels criteris B (àrea fragmentada) i D (població i àrea extremament petites), de manera que la categoria d’aquesta planta a Catalunya és: CR B2ac(ii, iii, iv); D1+2. Ens queda el dubte de si ha experimentat una regressió històrica, cosa que ens sembla altament probable si tenim en compte que Lapeyrouse (1813) consi- derava que era present a «tota la Cerdanya», però les dades posteriors semblen gairebé inexistents. Si ha patit una regressió, suposem que la causa principal deu haver estat la reducció de les depressions temporalment inundades a la plana de la Cerdanya, derivada sobretot dels canvis en les pràctiques agrícoles. Aquests ambients tenen una flora singular en el context de Catalunya i els Pirineus, i jus- tament al sector de Bolvir, on ara hem detectat Bidens cernuus, hi resten prats inundats i basses que tenen poblacions molt interessants d’aquests ambients, en particular, la recentment descoberta Persicaria minor (Aymerich, 2014), però també unes altres com ara Lythrum portula, Juncus tenageia o Mentha arvensis. Cal remarcar que l’interès de les poblacions cerdanes de Bidens cernuus de- passa l’àmbit català, ja que és una planta molt rara en tot l’entorn pirinenc. L’AFP, a banda de les dades de Vayreda i de Coste, només en recull una altra a Navarra Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 99 per part d’Ursúa & Bascones (1987), d’un sector on l’han tornada a observar fa poc Heras et al. (2011). A Tison et al. (2014), no es considera present al departa- ment dels Pirineus Orientals —que inclou l’Alta Cerdanya— i la indica com a dubtosa al litoral del departament de l’Aude. La base de dades francesa Tela Bo- tanica (www.tela-botanica.org) la indica en tots dos departaments, com a pendent de confirmació al departament d’Ariège i com a present al peudemont atlàntic dels Pirineus occidentals. És curiós que, en aquesta base de dades, la indicació a la Catalunya Nord no derivi de les dades de Lapeyrouse o Vayreda, sinó d’una ob- servació de juliol de 1957 a Oleta (Conflent), feta per Gael Lechapt, de la qual desconeixem detalls i que no sabem que hagi estat considerada en cap altre treball recopilatori.
Bufonia paniculata Delarbre Alt Urgell: *Josa i Tuixén, vessant sud-oest de la Roca de Santaló, a l’estret del riu de la Vansa, CG7977, 1100 m, clarianes d’una pastura xeròfila (jonceda), 3-IX- 2014; *la Vansa i Fórnols, Pujal Dalt, sobre coll de Bancs, CG7578, 1400 m, sòl pedregós calcari, 21-VIII-2014; la Vansa i Fórnols, Sisquer, Roca de Lluert, CG7578, 1330 m, pradells de carena en sòl pedregós sobre calcària, 26-VIII-2014. Espècie molt poc citada a Catalunya i desconeguda als Prepirineus situats a l’est del Segre. A l’àmbit pirinenc, se n’han publicat comptades observacions de les serres exteriors dels Prepirineus centrals (Romo, 1989b; Conesa, 1991, Bolòs et al., 2000). A més, a la base de dades de l’herbari BCN, també hi ha registrat un plec procedent del Pallars que no ens consta que hagi estat objecte de publicació (53744, J.M. Ninot & E. Carrillo: Gerri de la Sal, barranc de Riumajor, llera seca, 600 m, UTM CG48, agost de 1999) i que, segons la nostra opinió, també és refe- rible a aquest tàxon. Fora del límit administratiu de la Catalunya autònoma, però molt a prop dins la franja de Ponent, ha estat assenyalada a Sopeira, Alta Riba- gorça (Bolòs et al., 2000), i a diverses localitats de la Llitera (Villar et al., 1997; Bolòs et al., 2000; AFP). Aquestes dades suggereixen que es tracta d’una espècie que podria tenir una distribució força àmplia als sectors eixuts dels Prepirineus, però que és escassa o, com a mínim, difícil de detectar (cal tenir en compte que és una planta discreta i que floreix tard, a la segona meitat d’estiu). A les tres lo- calitats de la vall de la Vansa que aportem en aquesta nota sembla una espècie molt poc abundant, ja que, en total, hi hem observat menys de 50 individus. A la resta de Catalunya, només hi coneixem un parell de dades publicades de B. pani- culata, al massís meridional dels Ports (Balada in Royo, 2006) i a l’Alt Empordà, segons una citació de Bolòs et al. (2000). Aquesta darrera dada es basa en un plec de l’herbari BCN (53193, J. Molero: Figueres, a 11 km cap a la Jonquera, fissures de roques calcàries, 450 m, 24-IX-1991). Després de revisar aquesta mostra, tot i que certament sembla B. paniculata, segons la nostra opinió, tampoc no es pot excloure que es tracti d’una forma poc desenvolupada de Bufonia perennis. 100 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Bufonia perennis Pourr Alt Urgell: *Josa i Tuixén, vessant sud-oest de la Roca de Santaló, a l’estret del riu de la Vansa, CG7977, 1090 m, aflorament de roca calcària, 26-VIII-2014; *Josa i Tuixén, Josa de Cadí, part baixa de la Costa dels Lladres, CG8578, 1310 m, vessant rocós orientat al sud, 3-IX-2014. Referim les plantes trobades a la vall de la Vansa a aquesta espècie, en sentit ampli, ja que presenten caràcters que no permeten assignar-les amb seguretat a cap dels dos tàxons en què sovint es divideix: B. perennis s.s. i B. tuberculata Loscos [B. perennis subsp. tuberculata (Loscos) Malag.]. En aquest sentit, ens sembla preferible considerar una sola espècie morfològicament variable com en el tractament sintètic d’Amich (1990) —que ja diu que les plantes catalanes sovint presenten caràcters intermedis—, que no pas la distinció de dues espècies habitual en les flores catalanes (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2000, 2005). Una situa- ció igualment poc clara es produeix al Llenguadoc, on existeixen poblacions difí- cils d’assignar (Tison et al., 2014). Les plantes de la Vansa són netament referibles a B. perennis s.s. / B. tuberculata perquè són perennes, lignificades i amb nom- broses tiges basals estèrils de fulles fasciculades, però, per la resta de caràcters, es fa difícil atribuir-les a cap d’aquests dos tàxons. Les granes no presenten tubercles prominents al dors i són relativament petites (menys de 2 mm), caràcters que les acosten a B. perennis s.s. Els sèpals més aviat curts (sovint no arriben a 4 mm) i la forma de creixement, en tofes compactes i amb moltes branques estèrils, també semblarien més típics de B. perennis s.s. A més, l’hàbitat subrupícola dels pocs individus observats seria més propi de B. perennis s.s., ja que B. tuberculata és citada habitualment de pastures i matollars secs (ambients en els quals, a la Vansa, hem vist Bufonia paniculata). En canvi, el nombre d’estams (2-4) correspondria a B. tuberculata segons les indicacions de diverses flores (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005; Tison et al., 2014), bé que Amich (1990) indica que B. peren- nis s.l. en té generalment de 5 a 8. També els estils força curts (aproximadament la meitat de l’ovari) i els pedicels netament escabres semblarien caràcters més referibles a B. tuberculata. Deixant de costat les incerteses taxonòmiques, la localització de B. perennis s.l. a la vall de la Vansa és una novetat corològica destacable, ja que gairebé no ha estat citada dels Pirineus catalans fora de l’extrem més oriental. Sí que hi havia una citació de B. perennis en un indret pròxim, la font del Pedró de Montcalb, al vessant sud de la serra del Verd (Vives, 1964), però, en general, havia estat de- sestimada per poc versemblant, de manera que no va ser incorporada a les carto- grafies de referència (Bolòs et al., 2000; BDBC) ni al catàleg florístic regional (Vigo et al., 2003). Aquesta citació ens continua semblant incerta i discutible, sobretot perquè l’hàbitat indicat és molt atípic («al·luvions humits i fangosos», a 1450 m), però s’ha de reconsiderar després del descobriment a la vall de la Vansa. Als Prepirineus de la Garrotxa i l’Empordà ha estat citada de diverses localitats B. perennis s.s., que es fa freqüent més cap al nord, a les Corberes (Bolòs et al., 2000). Fora d’aquestes zones, les citacions pirinenques conegudes de B. perennis s.l. es limiten a alguns llocs dels Prepirineus exteriors d’administració aragonesa, Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 101 inclosa alguna localitat de la franja de Ponent, a la Llitera (Villar et al., 1997). Les poblacions aragoneses han estat, en general, atribuïdes a B. tuberculata (López Udías & Fabregat in http://proyectos.ipe.csic.es/floragon/), bé que, a Vi- llar et al. (1997), s’hi expressa una certa reserva pel que fa a aquesta qüestió. A Catalunya, B. tuberculata ha estat indicada de forma esparsa a les muntanyes li- torals i prelitorals, des del Montsià fins al Moianès (Bolòs et al., 2000; Mercadé, 2003; BDBC).
Delphinium montanum DC. Alt Urgell: Alàs i Cerc, vessant nord de la serra del Cadí, sota el Portell de Cadí, CG8282, 2340-2390 m, tartera calcària orientada al nord, a la part superior d’una canal, 3-IX-2014; la Vansa i Fórnols, vessant sud de la serra del Cadí, al sud-oest de la Torreta de Cadí, CG8282, 2350-2400 m, tartera calcària orientada a l’oest, 30-VI-2014. Noves localitats d’aquesta rara espècie endèmica dels Pirineus orientals, que, a escala global, només es coneix d’una desena de llocs (Aymerich & Sáez, 2001; López-Pujol et al., 2007; Sáez et al., 2010). Les dues localitats que indiquem, separades 500-600 m, es poden considerar probablement com a dues subpobla- cions d’una mateixa població funcional. S’ha estimat, de forma preliminar i gro- llera, que hi ha uns 4000 individus al nucli del vessant sud i uns 600 al del vessant nord, un 40-50% dels quals són reproductors. Aquesta estimació situa la població entre les tres més nombroses de l’espècie, a un nivell semblant a les de les valls d’Eina i de Bastanist. Com és habitual en D. montanum, s’ha observat una depre- dació molt alta de flors (més del 90%) per part dels isards (Rupicapra pyrenaica), tot i que aquest ungulat mostra densitats febles a la zona. Amb les de Bastanist i serra Pedregosa, és la tercera població actualment coneguda a l’àmbit del Cadí. Dues poblacions petites més observades durant la dècada de 1980 (Pedraforca i vessant nord del Cadí cap a Cava) no han estat retrobades.
Epilobium ciliatum Raf. subsp. ciliatum Cerdanya: Bolvir, al nord de Talltorta, DG0995, 1090 m, herbassar higròfil, 17-IX-2014; *Fontanals de Cerdanya, Soriguerola, riberal del Segre més avall del pont del Soler, DG0994, 1080 m, marge d’una sèquia, 17-IX-2014; *Fontanals de Cerdanya, riberal del Segre sota Queixans, DG1194, 1110 m, marges d’una sè- quia, 24-IX-2014; *Fontanals de Cerdanya, riberal del Segre sota Vilallobent, DG1295, 1110 m, herbassars higròfils vora una sèquia, 27-IX-2014; Isòvol, All, Prades de Segre, DG0594, 1050 m, marges d’una sèquia, 4-X-2014. Aquesta planta, originària de l’oest de l’Amèrica del Nord, s’ha estès des de la fi del segle xix com a al·lòctona a gran part d’Europa, però no en coneixem cap referència prèvia dins els límits administratius de la Catalunya autònoma. Sí que se n’havia publicat una indicació genèrica a la Catalunya Nord (departament dels Pirineus Orientals) a Tison et al. (2014), i a l’AFP l’única citació de l’espècie correspon a aquest territori i, més concretament, a l’Alta Cerdanya: Ur, marge de 102 Orsis 29, 2015 P. Aymerich carretera, 1236 m, sense data, James Molina. Ara podem confirmar que E. cilia- tum també es troba a la Baixa Cerdanya i que, a més, sembla relativament freqüent a la plana cerdana. L’hem localitzat en poc temps, i sense gaire esforç, en cinc punts dispersos per aquesta plana, amb una distància entre els extrems de vora 7 km. Considerant l’extensió de l’àrea de presència i el grau de naturalització que ha assolit, és molt probable que arribés a la Cerdanya ja fa força anys i que hagi estat inadvertit. De fet, és fàcil no detectar-lo si no s’observa amb una mica d’atenció, perquè sol viure barrejat amb altres Epilobium d’aspecte general simi- lar. Es pot reconèixer bé per la combinació d’estigma enter, presència de pèls glandulars a les parts floríferes, llavors fusiformes amb àpendix apical o «coll» i cobertes de papil·les alineades longitudinalment. És molt característic, sobretot, aquest darrer caràcter, ja que, entre les espècies autòctones, només E. obscurum presenta papil·les alineades, però les llavors no tenen «coll», són obovoides i no presenta pèls glandulars a la inflorescència. És interessant l’aparent selecció a la Cerdanya com a hàbitat dels herbassars higròfils que voregen les sèquies, per- què, a Europa, E. ciliatum sol comportar-se com una espècie generalista, i gran part de les poblacions es troben en ambients molt antropitzats (erms suburbans, marges de carreteres i vies de tren, etc.). En tot cas, no és una situació excepcio- nal, ja que, en molts altres llocs d’Europa, també apareix en alguna mesura als herbassars higròfils i en algunes zones, com ara Lituània, són l’hàbitat majoritari (Matuleviciute, 2007). En àrees geogràfiques pròximes, és una espècie encara rara al sud de França, bé que ha estat citada de forma esparsa en diversos departaments (http://www.tela-botanica.org), mentre que a la península Ibèrica ha estat assenya- lada recentment en ambients suburbans de Madrid (Fernández, 2012) i en uns vivers de València (Mansanet et al., 2014).
Epilobium roseum (Schreb.) Schreb. subsp. roseum Berguedà: Fígols, Peguera, prop de Cal Coix, CG9868, 1580 m, herbassar higrò- fil sota una font, 12-IX-2014. Primera citació al Berguedà d’aquesta planta en general escassa a Catalunya (Bolòs et al., 1997; BDBC). La localitat de Peguera, on vam veure una petita població d’una desena d’individus, seria també la més meridional dels Pirineus (AFP, BDBC). Les citacions més pròximes són de la Cerdanya (Bolòs et al., 1997; Vigo et al., 2003; BDBC), on, segons la nostra experiència, no és pas una planta especialment rara als hàbitats aigualosos de la plana.
Epilobium tetragonum L. subsp. tetragonum Berguedà: Avià, riera de la Font Calda prop de l’aiguabarreig amb el Llobregat, DG0658, 485 m, herbassar higròfil, 11-VII-2014; Olvan, riera de la Riba, vora Cal Llop, DG0855, 485 m, herbassar higròfil, 16-VII-2014. Aquesta espècie és freqüent a la franja litoral i prelitoral de Catalunya, però esdevé molt rara a les comarques interiors (Bolòs et al., 1997; BDBC). A la conca alta del Llobregat, tan sols en coneixem una citació antiga, del segle xix (Costa in Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 103
Vives, 1964), en un indret de muntanya dels Rasos de Peguera, zona en la qual no ha estat observada en temps moderns.
Epipactis muelleri Godfery Berguedà: Saldes, bosc de Gresolet, prop del torrent de les Mulleres, CG9379, 1320-1380 m, clarianes i vorades de fageda, VII-2014. Aportem una dada concreta d’aquest tàxon en l’àmbit del Parc Natural del Cadí-Moixeró i serres pròximes, on no havia estat citat en la síntesi florística re gional de Vigo et al. (2003). No resulta una novetat gaire destacable, perquè, en els darrers anys, E. muelleri ja havia estat indicada de zones properes, però es tractava de citacions informals i sovint poc precises aparegudes en pàgines d’Internet.
Erigeron glabratus Bluff & Fingerh Alt Urgell: *Cava, serra del Cadí, Feixanc Ample, al vessant nord de la Torreta de Cadí, CG8382, 2500-2520 m, sòls pedregosos calcaris en llocs amb innivació prolongada, VII a IX-2014. Berguedà: Bagà, massís de la Tosa d’Alp, Comabe- lla, DG1085, 2200 m, pradells de llocs amb innivació llarga al peu d’un rocam calcari, 20-VIII-2014. Les citacions prèvies en l’eix Cadí-Moixeró d’aquest oròfit alpí —força rar a Catalunya i al conjunt dels Pirineus (BDBC; AFP; Font & Vigo, 2007)— es limi- ten a dues del Moixeró i els Rocs de Canells, al sector més oriental (Vigo et al., 2003; Pujadas, 2013). La nova localitat de l’Alt Urgell amplia l’àrea fins a la serra del Cadí més occidental, mentre que la del Berguedà se situa dins la zona de pre- sència ja coneguda. És interessant destacar que les plantes de totes dues localitats presenten pèls glandulosos curts a les bràctees i també a les fulles, caràcter apa- rentment poc habitual i que no hauria estat documentat fins ara en plantes ibèri- ques (Pujadas, 2013).
Fragaria × ananassa (Duchesne) Rozier Berguedà: Puig-reig, ribera del Llobregat sota el poble, DG0747, 390 m, bosc de ribera, 2005-2014. Aquesta maduixera híbrida és molt utilitzada en horticultura a Catalunya, però, sorprenentment, no és llistada com a planta al·lòctona a la síntesi recent d’Andreu et al. (2012) i tan sols en coneixem una citació catalana, com a adven- tícia a la Garrotxa (Oliver, 2009). La situació és ben diferent a bona part d’Eu- ropa, com ara les illes Britàniques, on està àmpliament naturalitzada (http://www. brc.ac.uk/plantatlas/), o, en condicions més similars a les nostres, a Itàlia, on ha estat citada com a casual en força zones del nord i del centre del país (Celesti- Grapow et al., 2010). El nucli de Puig-reig el coneixem des de fa una desena d’anys, s’ha mantingut bé i fins i tot s’ha expandit lentament per multiplicació vegetativa fins a ocupar uns quants metres quadrats, de manera que es pot consi- derar que es troba en fase inicial de naturalització. 104 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Hackelia deflexa (Wahlenb.) Opiz [Lappula deflexa (Wahlenb.) Garcke] Al llarg dels darrers anys, s’han obtingut noves informacions destacables sobre aquesta espècie boreoalpina, molt rara als Pirineus i catalogada «En perill crític» (CR) a Catalunya (Sáez et al., 2010). A les cinc localitats documentades en síntesis prèvies (Aymerich et al., 2008; Sáez et al., 2010), se n’hi han afegit dues de noves actuals, que, tot i no estar gaire lluny de les altres (fins a uns 10 km), representen l’ampliació de la distribució fora del massís de la Tosa d’Alp —fins a la serra del Cadí nord-oriental— i a dos quadrats UTM diferents —31T CG98 i DG18. En aquest darrer, tan sols s’hi co- neixia fins ara una citació del segle xix (Vayreda, 1882)—. Les localitats noves són aquestes: Berguedà: Bagà, massís de la Tosa d’Alp, Comabella, DG1085, 2200 m, al peu de petits cingles calcaris orientats al nord (localitat descoberta l’any 2012 per Esteve Sais); Cerdanya: Bellver de Cerdanya, vall de Pi, corral de la Por, CG9784, 1570 m, balma nitrificada pel bestiar (localitat descoberta l’any 2014 per Didier Perroche). Cal destacar que la població de Comabella no està lligada a grans balmes, a diferència de la resta de les conegudes als Pirineus. L’ús de peus de cingle també s’ha constatat en una altra població l’any 2014, la de la Canal Freda, en la qual, fins en aquesta data, els individus sempre havien estat observats dins una balma. L’any 2014, hem fet un cens complet de la població pirinenca (taula 1), visi- tant les set localitats actualment conegudes, i ens hem trobat amb la sorpresa que ha augmentat fins a un mínim de 1550 individus reproductors. Aquest resultat suposa un increment espectacular en relació amb els dos censos anteriors de 536 individus l’any 2007 i de només 31 l’any 2004. La causa d’aquest gran canvi és el creixement d’una sola població, la de la Canal Freda (Bagà), que ja va ser la que més havia augmentat el 2007 i que el 2014 ha estat molt nombrosa i densa (desenes d’individus per m2), amb un mínim de 1392 individus comptats, però probablement més, ja que el recompte era complex a conseqüència de la densitat tan alta. El fort increment d’aquest nucli posa novament de manifest el caràcter fluctuant i poc previsible de les poblacions d’aquesta planta. Desconeixem els
Taula 1. Resultats dels censos realitzats fins ara a les poblacions pirinenques conegudes de Hackelia deflexa, expressats com a nombre d’individus reproductors (típicament, els indi- vidus no reproductors són absents o anecdòtics) Població / Any 2004 2007 2014 Torrent de la Valira 14 36 14 Serrat de les Pedrusques-1 5 83 75 Serrat de les Pedrusques-2 49 45 Canal Freda 10 364 1392 Canal de la Miquela 3 4 2 Comabella 13 Vall de Pi 9 Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 105 factors que n’han afavorit l’augment, tot i que suposem que pot estar relacionat amb l’estiu especialment fresc i humit de 2014, que potser ha afavorit la germina- ció i el creixement de H. deflexa i, al mateix temps, ha reduït la població local d’espècies potencialment competidores, com ara Urtica dioica o Cynoglossum officinale. Les altres poblacions han presentat nombres baixos o molt baixos d’in- dividus, com és habitual en aquesta espècie. La taula 1 sintetitza les dades dels tres censos conjunts fins ara realitzats a les poblacions conegudes.
Linum tenuifolium L. subsp. tenuifolium Berguedà: Gósol, extrem oest de la serra de la Muga, CG8977, 1500 m, clarianes de boixeda, en substrat calcari, 9-VII-2014. Cerdanya: Riu de Cerdanya, serrats al nord i l’oest del veïnat de Canals, DG0386-0387, 1500-1520 m, prats xeròfils enmig de matollars de boix, 12-VIII-2014; Urús, serrat de Torrelles, DG0489, 1260 m, pastures xeròfiles, 5-IX-2014. Noves localitats concretes d’aquest tàxon escàs i poc documentat a Catalunya, que s’afegeixen a les de notes prèvies (Aymerich et al., 2008; Aymerich, 2014). Tenen un interès particular perquè n’amplien l’àrea al Berguedà (Gósol), perquè corresponen a hàbitats naturals —fins ara, la major part de nuclis d’aquesta zona havien estat trobats en talussos de pistes— i perquè dues de les poblacions (Riu i Urús) són les més nombroses que en coneixem. Com és força habitual als Piri- neus, a Gósol i a Urús, coincideix amb L. suffruticosum L. subsp. milletii (Sennen & Barrau) Romo, i els dos tàxons es mantenen ben segregats.
Lythrum portula (L.) D.A. Webb Cerdanya: Bolvir, sector entre el Pla i la Molina de Bolvir, DG0795-0895, 1070- 1080 m, depressions entollades en jonqueres i a la perifèria de prats de dall, 27-IX i 24-X-2014; Bolvir, al nord de Talltorta, DG0995, 1090 m, fang d’un bassal sec, 17-IX-2014. Aportem noves localitats d’aquesta planta a la Baixa Cerdanya, la presència de la qual confirmàvem recentment amb una citació de Queixans (Aymerich, 2014). A sector del Pla, l’hem observada en diversos indrets, en algun dels quals feia una població molt densa i nombrosa, cobrint algunes desenes de metres qua- drats. Desconeixem si aquesta abundància és habitual o bé conjuntural, a causa de les bones condicions hídriques derivades de l’estiu molt plujós de 2014.
Mentha arvensis L. Cerdanya: Bolvir, al nord de Talltorta, DG0995, 1090 m, herbassar higròfil en una sèquia, 17-IX-2014. Nova localitat d’aquesta espècie a la Baixa Cerdanya, que, com en el cas an- terior, s’afegeix a la que aportàvem fa poc de Queixans (Aymerich, 2014). 106 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Minuartia cymifera (Rouy & Foucaud) Graebn Berguedà: *Castellar del Riu, vessant meridional del massís dels Rasos de Pe- guera, diversos punts entre els Rasos de Baix, el Roc d’Auró i el coll de Tagast, CG9865-9964, DG0065, 1850-1900 m, pradells en sòls crioturbats de carena i marges de pistes forestals, 26-VII-2014; Gósol, extrem oest de la serra de la Muga, CG8977, 1500 m, codines en clarianes de boixeda, 9-VII-2014. Espècie que ha estat poc citada a Catalunya i, bàsicament, als Prepirineus centrals (Bolòs et al., 2000). Les localitats que aportem sembla que representen l’extrem nord-oriental fins ara conegut de la seva àrea de distribució global, d’acord amb les cartografies disponibles (Bolòs et al., 2000; BDBC; AFP). En relació amb aquesta qüestió, cal precisar que Favarger & Montserrat (1990) la indiquen dels àmbits provincials de Barcelona i Girona, però no en coneixem cap citació concreta referent a aquesta zona. Les dades prèvies a l’est del riu Segre es limitaven a un parell de citacions del Cadí sud-occidental (Vigo et al., 2003) i el Port del Comte (Aymerich et al., 2008). Al vessant meridional dels Rasos de Pe- guera, s’hi presenta com una planta freqüent i puntualment abundant, que colo- nitza amb èxit els marges de pistes forestals, mentre que a Gósol, només n’hi vam veure una petita població.
Minuartia rubra (Scop.) McNeill Alt Urgell: Cava, Ansovell, sobre el santuari del Boscalt, cap al coll de les Basses, CG8384, 1580 m, pradell xeròfil en sòl rocós, 11-VIII-2014; Josa i Tui- xén, Josa de Cadí, cap al molí de Josa, CG8578, 1300 m, sòl pedregós al marge d’un camí, 26-VIII-2014; Josa i Tuixén, vessant nord de la serra de Cloterons, cap a les roques de la Palleta, CG8577, 1800 m, sòls esquelètics en un esperó de roca calcària, 18-IX-2014; la Vansa i Fórnols, Sisquer, Roca de Lluert, CG7578, 1330 m, pradells de carena en sòl pedregós sobre calcària, 26-VIII-2014; la Vansa i Fór- nols, a l’est del coll de Bancs, CG7579, 1435 m, sòls esquelètics sobre calcà- ria, 3-IX-2014. Berguedà: Bagà, massís de la Tosa d’Alp, entre el coll de Jou i el puig de la Canal Freda, DG0784-0785, 1800-2000 m, pradells en terrenys ro- cosos assolellats, sobre calcària, 26-IX-2014. Cerdanya: Alp, serrat d’Escobairó, DG0889, 1570 m, pradells en sòls rocosos de carena, sobre calcària, 4-IX-2014; Bellver de Cerdanya, serrat de la Farga Vella, DG0093, 1220-1250 m, prats xerò- fils a les clarianes de matollars de boix, en substrat calcari rocós, 20-V-2014; Montellà i Martinet, Montellà, Montgràs, CG9390, 1170 m, pradells terofítics en clarianes de boixeda, 29-VIII-2014; Montellà i Martinet, serra del Cadí, entre Prat d’Aguiló i el barranc de les Toselletes, CG9483, 2020 m, sòls rocosos de carena, sobre calcària, 29-VIII-2014; Riu de Cerdanya, serrat de les Esposes, DG0386, 1500-1530 m, pradells a les carenes i als replans de vessants rocosos calcaris, V a VIII-2014; Urús, serrat de les Pedrusques, al roc de l’Orri, DG0787, 1930 m, pradells en replans rocosos de carena, 4-IX-2014. Aportem un conjunt de citacions d’aquest tàxon que posen de manifest que, en contra del que s’havia suposat, no és pas gaire rar a l’àmbit de la serra del Cadí Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 107 i a les zones pròximes. Sí que és, però, una planta discreta i que fa poblacions li- mitades a superfícies molt petites, motius pels quals pot ser de detecció difícil. És una novetat per al Berguedà. A Vigo et al. (2003), va ser qualificada com a molt rara a l’àmbit del Cadí —amb una sola observació recent— i també hi és molt poc indicada a Bolòs et al. (2000). Pel que fa a la informació corològica reflectida en altres treballs de referència, convé precisar que la del BDBC és poc fiable, perquè deu incloure citacions de diversos tàxons del grup de Minuartia rubra que no són diferenciats com a subespècies o espècies a la font original, mentre que a Bolòs & Vigo (1990), el mapa no distingeix M. rubra s.s. de M. cymifera.
Paulownia tomentosa (Thunb.) Steud Berguedà: Guardiola de Berguedà, cruïlla de la carretera a Saldes-Gósol i el camí rural que duu a Sant Corneli, DG0474, 880 m, marge de carretera, 6-VII-2014. Aquest arbre d’origen xinès és utilitzat a jardineria i, en els darrers temps, també ha estat molt publicitat com a espècie per fer cultius fustaners destinats a l’obtenció de biomassa com a combustible. És conegut com a planta al·lòctona (casual o naturalitzada) en expansió en diverses zones d’Europa, com ara la França mediterrània (Tison et al., 2014), el nord i el centre d’Itàlia (Celesti-Gra- pow et al., 2010), Bèlgica (Verloove, 2006) o Anglaterra (http://www.brc.ac.uk/ plantatlas/). No en coneixem, però, cap citació a Catalunya, on no és inclosa a l’inventari recent d’espècies al·lòctones (Andreu et al., 2012). A la localitat del Berguedà que aportem en aquesta nota, hi hem observat 5 individus juvenils de mida petita (menys d’1 m d’alçada) i és dubtós que persisteixin a mitjà termini. Es tracta, doncs, d’una presència casual. Desconeixem com hi han pogut arribar, perquè no hem observat Paulownia com a espècie cultivada en cap zona de l’en- torn, però suposem que en podrien haver caigut llavors des d’algun vehicle. El lloc més pròxim on la coneixem cultivada és Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), a més de 35 km, on, darrerament, se n’han fet algunes plantacions per a biomassa.
Persicaria minor (Huds.) Opiz [Polygonum minus Huds.] Cerdanya: *Bolvir, el Pla, DG0795, 1080 m, depressions entollades a la perifè- ria d’un prat de dall, 27-IX-2014. Aportem dades noves sobre la presència a la Cerdanya d’aquesta planta, fins fa poc desconeguda de Catalunya (Aymerich, 2014). Aquesta nova localitat es troba a escassa distància (menys d’1,5 km) de la ja coneguda i hi hem observat una població força més nombrosa (desenes d’individus).
Polystichum setiferum (Forssk.) Woynar Alt Urgell: Alàs i Cerc, Artedó, barranc d’Artedó, CG7787, 1050 m, terrenys ro- cosos dins una verneda, 10-IX-2014. Berguedà: Cercs, vessant nord de la serra de la Petita, vora la riera de Metge, DG0563, 690 m, al costat d’una font, 10-IV-2013; Cercs, clot de la Comassa, DG0665, 660 m, fondal d’un torrent, 22-VI-2014. 108 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Espècie molt rara a l’àmbit geogràfic considerat en aquesta nota, on no va ser indicada a la síntesi sobre pteridòfits de Sáez (1997), i més endavant tot just se n’ha publicat una citació (Aymerich, 2003). És novetat en referència a la flora de l’àmbit de la serra del Cadí (Vigo et al., 2003). Les dues localitats de Cercs se situen dins l’àrea ja coneguda en aquest sector mitjà del Berguedà, on també apa- reixen de forma marginal unes altres espècies que, a Catalunya, estan lligades bàsicament a les zones orientals d’influència marítima. En tots tres casos, es tracta de poblacions molt petites, de menys de 10 frondes a l’Alt Urgell i d’1 i 11 als nuclis del Berguedà.
Potamogeton natans L. Berguedà: Fígols, Peguera, pla de les Basses, CG9668, 1610 m, bassa creada fa una vintena d’anys per abeurar-hi el bestiar, 12-IX-2014; Puig-reig, la Cortada, DG0844, 420 m, bassa agrícola, 10-XII-2013. Localitats noves d’aquesta espècie en expansió al Berguedà-Solsonès (Ayme- rich, 2012), i que representen els límits altitudinals extrems fins ara coneguts a la zona.
Potentilla cinerea Chaix ex Vill. Alt Urgell: la Vansa i Fórnols, Pujal Dalt, sobre coll de Bancs, CG7578, 1400 m, prat sec de carena, 21-VIII-2014; la Vansa i Fórnols, Sisquer, Roca de Lluert, CG7578, 1330 m, pradells de carena en sòl pedregós sobre calcària, 26-VIII-2014. Ampliem als Prepirineus situats a l’est del Segre (vall de la Vansa i perifèria de la serra del Cadí) l’àrea regional d’aquesta espècie, que ja era coneguda de zones relativament pròximes, a les serres conglomeràtiques del marge nord de la depressió de l’Ebre (Aymerich, 2009). Les plantes observades a la vall de la Vansa corresponen a dues morfologies del tàxon: a la primera localitat, presenten pèls estel·lats molt densos als dos costats de la fulla, mentre que, a la segona, els pèls es- tel·lats són poc densos o absents a l’anvers i densos al revers. En tots els casos, hi hem observat només fulles amb cinc folíols.
Rhamnus × lemaniana Briq. Berguedà: *Bagà, la Bòfia, DG0883, 1970 m, fissures de roca calcària, 5-VII-2014. Aquest híbrid natural entre R. alpina L. i R. pumila Turra, descrit dels Alps, gairebé no ha estat indicat als Pirineus, malgrat l’abundància de les dues espècies parentals. Només en coneixem una citació vaga de Tison et al. (2014) a la Cata- lunya Nord (departament dels Pirineus Orientals). Aportem una localitat de la Catalunya Sud, on es troben les espècies parentals i els individus de característi- ques intermèdies que ens semblen clarament referibles a aquest híbrid. En aquest lloc, R. x lemaniana constitueix una petita població amb un mínim de 14 indivi- dus i amb indicis de ser autosostenible. Aquestes plantes es presenten relativa- Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 109 ment agrupades i apartades d’individus de R. alpina o R. pumila, almenys 2 in- dividus van produir fruits abundants l’any 2014, i la concentració de 12 dels 14 indi- vidus en una paret sota un d’aquests reproductors suggereix que poden haver nascut de les seves llavors, sense intervenció de nous creuaments entre les dues espècies parentals.
Scorzoneroides duboisii (Sennen) Greuter [Leontodon duboisii Sennen] Berguedà: la Pobla de Lillet, massís del Catllaràs, Prat Gespedor, DG1373, 1530 m, mollera basòfila, 3-VI-2014. Espècie comuna als Pirineus axials, però molt rara als Prepirineus (BDBC; AFP; Font & Vigo, 2010). Havia estat citada de forma molt puntual en algun altre indret dels Prepirineus orientals, a l’Alt Urgell i el Ripollès (Vigo, 1983; Vigo et al., 2003).
Silene conoidea L. Cerdanya: Fontanals de Cerdanya, pla de Soriguera, a la ribera del Segre més avall del pont del Soler, DG0994, 1090 m, talús en un marge de camp, 17-IX-2014. Espècie de tendència segetal, de la qual es tenen molt poques dades a l’àmbit pirinenc (cf. AFP). Al sector oriental dels Pirineus, només en coneixem una dada relativament recent, també a la Cerdanya i, concretament, de Montellà (Vigo et al., 2003). Altres citacions, a la vall de Ribes (Vigo, 1983) i a l’alt Berguedà (Vi- ves, 1964), corresponen a temps passats, en què encara hi havia força camps de cereals a la muntanya.
Vitis vinifera L. subsp. sylvestris (C.C. Gmel.) Hegi Berguedà: *Cercs, nuclis intermitents als vessants del marge oest de l’embassa- ment de la Baells i, en menor mesura, del marge est, DG0564-0565-0568-0569- 0664-0665-0666-0668-0669, 640-720 m, boscos i bardisses, 2014 (figura 2); Cercs-la Nou, congost del Far, DG0670-0671, 640-670 m, arbredes en zones ro- coses sobre el Llobregat, 2014. A les darreres dues dècades, la subespècie salvatge de la vinya euroasiàtica ha estat objecte de nombrosos estudis, motivats sobretot pel seu interès com a reser- vori genètic per a la viticultura i per la problemàtica de conservació derivada de la regressió intensa que ha experimentat. Aquests estudis han tingut com a objec- tius principals la distinció entre el tàxon cultivat i el salvatge, la seva genètica i l’inventariat i la caracterització de les poblacions salvatges existents. Són espe- cialment nombrosos els treballs destinats a l’actualització de l’estatus regional de la subsp. sylvestris, com ara, per exemple, els d’Ocete et al. (1999) i Lacombe et al. (2003), per als estats espanyol i francès, respectivament, que assenyalen que el tàxon tindria encara un nombre considerable de poblacions al Llenguadoc, a la franja cantàbrica i dels Pirineus occidentals i a Andalusia. Malauradament, en aquests treballs, les dades concretes referides a Catalunya es limiten a indi- 110 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Figura 2. Vitis sylvestris, A: flors. Cercs (Berguedà) B: fruits. Cercs (Berguedà).
car-nos-en la presència en tres punts de la Catalunya Nord (Lacombe et al., 2003). A la Catalunya autònoma, V. sylvestris ha estat assenyalada de la «Costa Brava» en una revisió de la seva situació al conjunt d’Europa (Arnold et al., 1998). Hi ha també diverses citacions del tàxon en treballs florístics locals (Montserrat, 1957; Bou, 1984; Vilar, 1987; Conesa, 1991; Álvarez de la Campa, 2004), que s’han d’interpretar amb molta cautela, ja que la seva identificació no és senzilla i els criteris han estat canviants. No es pot excloure, fins i tot, que alguna citació cor- respongui realment a espècies americanes de vinya que s’han naturalitzat, ja que les confusions han estat freqüents a Europa. El resultat d’aquesta informació es- cassa i prou confusa és que, a les flores de referència de Catalunya (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), no s’arriba a admetre l’existència de V. sylvestris de forma clara. Amb aquesta nota, aportem informació sobre la presència, en un sector dels Prepirineus, a l’alt Llobregat, de nuclis de vinya que presenten caràcters que les fan referibles a V. sylvestris, en particular, per l’existència d’individus unisexuals. Aquestes vinyes apareixen de forma intermitent en una franja sud-nord estreta però força extensa, amb 7 km de separació entre els nuclis extrems. A escala mitjana, hi ha força continuïtat en les localitzacions, de manera que es pot assumir que es tracta d’una única població funcional extensa i de baixa densitat. La major part dels nuclis es localitza als vessants del costat oest de l’embassament de la Baells, però també n’hi ha algun al costat est. La densitat més alta es troba a l’ex- Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 111 trem sud de l’àrea, entorn del serrat del Gall. Cap al nord, reapareix vora el poble de Cercs, entre la Rodonella i la cua de l’embassament de la Baells i, més amunt i ja molt puntualment, al congost del Far, fins que assoleix l’aiguabarreig del Llobregat i la riera de Malanyeu. Als vessants del costat est de l’embassament, hi apareix des de la cua fins a l’entorn de la Casa d’en Vilar. Suposem que els nuclis actuals representen una part d’una població que fins fa mig segle hauria estat més gran i contínua, que podia estendre’s per zones intermèdies que van quedar inun- dades a la dècada de 1970 a causa de la construcció de l’embassament de la Ba- ells. En aquest sentit, estimem que l’embassament podria haver comportat la pèrdua de més del 50% dels hàbitats i dels nuclis de vinya. Els diversos nuclis que se’n presenten en aquesta àrea extensa mostren una certa variabilitat i, en part, podrien correspondre a formes híbrides entre vinyes salvatges i cultivades, especialment les que s’observen prop de la Rodonella i cap a la Casa d’en Vilar. En aquest cas, seguint la terminologia proposada per Leva- doux (1956), almenys una part dels nuclis s’haurien de qualificar com de «llam- brusques híbrides», és a dir, d’individus originats per creuaments entre els dos tàxons. Tot i això, ateses les incerteses que encara afecten molts aspectes de la distinció de les vinyes salvatges, hem preferit considerar-ne tots els nuclis de forma conjunta. Els caràcters morfològics que, segons la nostra opinió, fan referibles aquestes vinyes al que es considera habitualment V. vinifera subsp. sylvestris s’exposen i es discuteixen més avall. En tot cas, es pot dir que la simple existència d’un nom- bre alt de Vitis vinifera s.l. creixent de forma espontània ja és excepcional i un indici que poden ser referibles a V. sylvestris, ja que, generalment, les V. vinifera escapades de cultiu són molt afectades per la fil·loxera i no aconsegueixen establir poblacions naturalitzades (Laguna, 2003). També es podria considerar un «indici ecològic» per assignar-les a V. sylvestris el fet que la major part de les observades es concentri en una zona (serrat del Gall) que, històricament, ha mantingut un caràcter molt forestal, a causa del relleu aspre, i amb assentaments humans prò- xims escassos. De fet, la tipologia d’aquesta localitat —i també unes altres de la zona, com ara el congost del Far— és coherent amb les que assenyala la biblio- grafia per a les «zones refugi» de V. sylvestris fora de les zones al·luvials, que, típicament, són boscos d’accés difícil en barrancs i congosts (Arnold et al., 1998; Arnold, 2002; Ocete et al., 2003; Arrigo & Arnold, 2007). Pel que fa als caràcters distintius entre les subespècies sylvestris i vinifera, el que té més consens i en el qual es basa la major part d’adscripcions modernes a la subsp. sylvestris és l’existència d’individus unisexuals, és a dir, amb flors fun- cionalment masculines o femenines, però que, alhora, mantenen òrgans no funcio- nals de l’altre sexe (pistil atrofiat les masculines, estams reflexos les femenines). Aquest criteri es fonamenta en la constatació que totes les races cultivades són hermafrodites i és molt difícil obtenir mascles de creuaments entre individus her- mafrodites (Carbonneau, 1983), de tal manera que poblacions amb individus uni- sexuals —i especialment molts de masculins— es podria assumir que són del tàxon salvatge V. sylvestris. També se solen utilitzar com a criteri caràcters dels fruits i les llavors (mida, forma, proporcions, etc.), però no són determinants, ja 112 Orsis 29, 2015 P. Aymerich que hi ha solapaments més o menys amplis entre V. sylvestris i diverses races cultivades (Rivera et al., 2007; Terral et al., 2010; Uzun & Bayir, 2010). Sovint, també s’havien utilitzat com a distintius alguns caràcters foliars (forma de les fulles, dimorfisme foliar entre individus masculins i femenins), però, actualment, es consideren poc fiables, perquè són molt variables entre poblacions. A la població de Cercs, ens ha estat possible determinar el sexe de 26 indivi- dus, dels quals 12 han resultat ser masculins; 11, femenins, i 3, hermafrodites. No hem pogut identificar el sexe de la resta d’individus observats, bé perquè eren immadurs sense flors o, més sovint, perquè les flors estaven a massa alçada sobre els arbres i no hi hem pogut accedir. Tot i això, considerant la relativa escassetat de plantes amb fruits a la tardor, és probable que una part majoritària dels indivi- dus grans no sexats fossin masculins. En tot cas, amb aquestes dades i si s’accepta com a criteri principal per identificar la presència d’individus unisexuals i en particular masculins, aquesta població es pot referir a V. sylvestris. Planteja alguns dubtes la presència d’individus hermafrodites, perquè no és el més habitual, però diversos autors han acceptat que, a les poblacions salvatges, pot haver-hi una proporció petita d’hermafrodites (Terpó, 1988; Anzani et al., 1990; Cunha et al., 2007). Uns altres autors consideren que la presència d’hermafrodites és indica- dora de poblacions híbrides, originades per introgressió de la subsp. vinifera (e. g. Levadoux, 1956). Atesa la complexitat d’aquesta qüestió, per ara, preferim no interpretar els motius de l’existència d’hermafrodites a la població de Cercs, tot i que no seria gens sorprenent trobar un cert grau d’hibridació amb vinyes cultiva- des en zones pròximes, sobretot si es té en compte que, en temps passats, el cultiu de la vinya a la zona era més freqüent que a l’actualitat. De fet, ha estat detectat un grau baix de flux gènic entre vinyes cultivades i vinyes salvatges en diverses poblacions de l’Europa occidental gràcies a l’aplicació de tècniques moleculars (Vecchi et al., 2009; Lopes et al., 2009; Andrés et al., 2012) i deu ser habitual. Els fruits que hem observat a Cercs són, en general, esfèrics o una mica més llargs que amples i amb una mida de 8-14 mm (habitualment, 9-12 mm). Aquestes dimensions entren dins el rang de 7-15 mm indicat per Arnold (2002) per a V. sylvestris, bé que uns altres autors donen mides màximes d’11 mm (Ocete et al., 1999) o bé fins a 17 mm (Söylemezoglu et al., 2001) —però amb una mitjana entorn de 10 mm—. El nombre de llavors per fruit ha estat d’1-3 (4), amb una certa variabilitat individual i dins el rang de 0-4 assenyalat per Ocete et al. (1999). També hi ha una certa variabilitat individual en les dimensions de les llavors, que presenten una longitud de 4-6 (7) mm, amb la qual cosa entren dins els valors assenyalats a Itàlia o Turquia (Anzani et al., 1990; Söylemezoglu et al., 2001), però, en part, serien grans per al que s’ha assenyalat com a típic en poblacions del sud ibèric (Ocete et al., 2007). La prolongació apical (bec) és sempre clarament visible i, en general, presenta una longitud entorn d’1 mm. Els fruits i les llavors més diferents els hem observat en l’únic individu hermafrodita analitzat, cosa que donaria suport a la hipòtesi d’una introgressió de la subsp. vinifera: fruits més grossos (en general, 17 mm, i fins a 18 mm) i netament més llargs que amples, llavors de 6-7 mm de longitud i bec més marcat i llarg (1-2 mm). Un paràmetre que s’ha utilitzat sovint per discriminar les subespècies sylvestris i vinifera és la Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 113 relació entre l’amplada i la longitud de les llavors, bé que hi ha una franja de so- lapament entre totes dues i no existeix consens en els valors observats pels dife- rents autors. A les llavors de Cercs que hem mesurat, aquest valor resulta incert: està entre 0,50 i 0,77 (n = 70), amb una mitjana de 0,60. Si es consideren els re- sultats obtinguts a Portugal (Cunha et al., 2007), la major part de les mostres queden dins la franja de solapament entre les dues subespècies (0,65-0,75) o bé dins la subsp. vinifera (< 0,65), però els valors fins a 0,54 queden encara dins la variabilitat observada per altres autors en la subsp. sylvestris (Stummer, 1911; Terpó, 1976). Les fulles són molt variables individualment i, en menor mesura, entre dife- rents parts d’una mateixa planta, d’acord amb el que apunta Arnold (2002). S’ob- serven des de fulles de lòbuls gairebé no marcats fins a unes altres que tenen tres o cinc lòbuls amb sinus profunds. No hi hem vist un dimorfisme sexual clar, bé que els individus femelles sembla que tendeixen a tenir fulles menys lobulades. Hem intentat quantificar aquesta població de vinya, tasca que no és fàcil, perquè molts individus es troben dins d’espais amb un sotabosc molt dens pel qual és difícil desplaçar-se. En aquests ambients, es detecten bé a distància els indivi- dus més grans, que grimpen pels arbres, però els immadurs de poca alçada passen fàcilment inadvertits. Amb aquestes limitacions, en tota l’àrea, hi hem pogut comptar un mínim de 114 individus. Atenent que en pot haver restat inadvertida una quantitat respectable d’exemplars immadurs, estimem que la població estaria entre 150 i 200 individus. És una quantitat modesta, però que entra dins allò que és normal en moltes poblacions de V. sylvestris, petites i considerades més o menys relictes (Arnold, 2002). La població es concentra especialment als vessants baixos del serrat del Gall (DG0665), situat al sud del poble de Cercs i al marge oest de l’embassament de la Baells, on hem comptat 67 individus (un 59%). Més cap al nord, en van apareixent petits grups o individus esparsos de forma difusa. Segons les localitats, l’hàbitat d’aquestes vinyes és divers. La major part dels individus (94) s’ha trobat a l’interior dels boscos, però també a les seves vorades. Tot i que els boscos de ribera són l’hàbitat més característic de V. sylvestris, no- més hi hem vist 12 d’aquests individus. La resta ha estat localitzada en boscos de vessant, sovint en pendents forts i terrenys rocosos, i correspondrien a la tipologia de poblacions en «zones col·luvials» (Arnold et al., 1998; Arnold, 2002), menys habituals. Es tracta, sobretot, de boscos mesòfils i mesoxeròfils relativament joves dominats pel pi roig, de sotabosc molt dens. Dins d’aquests boscos, les vinyes mostren preferència per les torrenteres i els fondals més humits. 20 individus més es fan en bardisses en antics camps i prats dels dos costats de l’embassament de la Baells, a l’alçada de la Rodonella, on podria ser que hi hagués una incidència més alta de la hibridació amb la subsp. vinifera. Un aspecte al qual se sol donar una certa importància en els estudis sobre V. sylvestris són els suports (generalment, arbres i arbusts, anomenats «foròfits») sobre els quals creixen les vinyes. Cal tenir en compte que es tracta d’una espècie heliòfila, que només es desenvolupa bé en situacions de vorada forestal o si a l’interior dels boscos troba foròfits adequats. El foròfit més utilitzat a la població de Cercs és Pinus sylvestris (en un 31,5% dels casos, per a una mostra de 92 vi- 114 Orsis 29, 2015 P. Aymerich nyes), seguit de Quercus pubescens (en un 16% dels casos), els suports arbustius en vorada de bosc (en un 15%, sovint Rubus ulmifolius i Cornus sanguinea) i Ulmus minor (en un 11%). La resta de foròfits han estat observats només en 1-5 casos (en destaca Prunus mahaleb, amb un 5%; també Populus nigra, Salix ca- prea, Salix alba, Quercus ilex, Acer monspessulanus, Acer campestre, Crataegus monogyna, Corylus avellana, Sambucus nigra, Pyrus communis, Phyllirea media i Robinia pseudoacacia). En tres casos, s’ha observat l’ús parcial o total d’un suport artificial (murs i malla metàl·lica).
Agraïments Una part important de les dades que s’exposen en aquesta nota han estat obtingu- des durant la realització de treballs de gestió del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Agraïm a Didier Perroche i Joan Muntané les informacions sobre localitats, res- pectivament, de Hackelia deflexa i Berberis vulgaris. Agraïm també a Eva Campi i a Daniel Tarrés la col·laboració en els censos o en les estimacions de Hackelia deflexa i Delphinium montanum.
Referències bibliogràfiques Álvarez de la Campa, J.M. 2004. Vegetació del massís del Port. Col·lecció Pius Font i Quer 3. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida. 459 p. Amich, F. 1990. Bufonia L. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montser- rat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (Eds.). Flora ibérica. Vol. II. Plata- naceae-Plumbaginaceae (partim): 287-292. Andreu, J.; Pino, J.; Basnou, C.; Guardiola, M. 2012. Les espècies exòtiques de Catalunya. Resum del projecte EXOCAT 2012. CREAF-Departament d’Agricultura de la Gene- ralitat de Catalunya. Andrés, M.T.; Benito, A.; Pérez-River, G.; Ocete, R.; López, M.A.; Gaforio, L.; Muñoz, G.; Cabello, F.; Martínez, J.M.; Arroyo, R. 2012. Genetic diversity of wild grapevine populations in Spain and their genetic relationships with cultivated grapevines. Mol. Ecol. 21(4): 800-816. Anzani, R.; Failla, O.; Scicnza, A.; Campostrini, L. 1990. Wild grapevine (Vitis vinifera var. sylvestris) in Italy: Distribution, characteristics and germplasm preservation. 1989 Repport 5th Int. Symp. on Grape Breeding.: 97-113. Arnold, C. 2002. Écologie de la vigne sauvage en Europe (Vitis vinifera subsp. sylvestris). Geobotanica Helvetica, fasc. 76. Arnold, C.; Gillet, F.; Gobat, J.M. 1998. Situation de la vigne sauvage Vitis vinifera subsp. sylvestris en Europe. Vitis 37(4): 159-170. Arrigo, N.; Arnold, C. 2007. Naturalised Vitis Rootstocks in Europe and consequences to native Wild Grapevine. PloS ONE 2(6): e521. Aymerich, P. 2003. Notes florístiques de les conques superiors del Segre i del Llobregat. Acta Bot. Barcinon. 48: 15-28. Aymerich, P. 2009. Sobre la presència de Potentilla cinerea Chaix ex Vill. a la Catalunya central. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 75: 138-143. Aymerich, P. 2012. Potamogeton i Zannichellia a la conca mitjana del riu Llobregat. Orsis 26: 53-85. Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 115
Aymerich, P. 2013a. Plantas alóctonas de origen ornamental en la cuenca alta del río Llo- bregat (Cataluña, noreste de la Península Ibérica). Bouteloua 16: 52-79. Aymerich, P. 2013b. Contribució al coneixement florístic del territori ausosegàrric (NE de la península Ibèrica). Orsis 27: 209-259. Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7-47. Aymerich, P.; Sáez, L. 2001. Dades sobre l’estatus d’algunes plantes endèmiques, amena- çades o rares a Catalunya (NE de la península Ibèrica). Orsis 16: 47-70. Aymerich, P.; Soriano, I.; Llistosella, J. 2008. Addicions a la flora vascular del Parc Natu- ral del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes (Prepirineus orientals ibèrics). Acta Bota- nica Barcinonensia 51: 35-47. Bolòs, O. 1998. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Primera compi- lació general. ORCA: Volum extraordinari. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Es- tudis Catalans. Bolòs, O.; Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans. Vol. 1. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans. Vol. 3. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans. Vol. 4. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (Eds.). 1998. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 7. Orca: Atlas Corològic 7. Secció de Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (Eds.). 2000. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 10. Orca: Atlas Corològic 10. Secció de Ciències Biològi- ques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2005. Flora manual dels Països Catalans. 3a ed. Edicions 62. Barcelona. Bou, J. 1984. Flora i paisatge vegetal de la regió muntanyenca de l’Alt Empordà (massís de les Salines). Tesi de llicenciatura (inèdita). Universitat de Barcelona. Brullo, S.; Pavone, P.; Salmeri, C. 1997. Allium oporinanthum (Alliaceae), a new species from the NW Mediterranean area. Anales Jardín Botánico Madrid 5(2): 297-302. Brullo, S.; Guglielmo, A.; Pavone, P.; Salmeri, C. 2008. Taxonomic study on Allium den- tiferum Webb & Berthel. (Alliaceae) and its relationships with allied species from the Mediterranean. Taxon 57(1): 243-253. Cadevall, J. 1923. Flora de Catalunya. Vol. 3. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Cièn- cies. Barcelona. Cadevall, J. 1933. Flora de Catalunya. Vol. 5. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Cièn- cies. Barcelona. Carbonneau, A. 1983. Stérilités mâle et femelle dans le genre Vitis. Agronomie 3(7): 635- 649. Carrillo, E.; Mercadé, A.; Ninot, J.M.; Carreras, J.; Ferré, A.; Font, X. 2008. Check-list i Llista vermella de la flora d’Andorra. CENMA-Institut d’Estudis Andorrans-Departa- ment de Medi Ambient d’Andorra. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona. Celesti-Grapow, L.; Pretto, F.; Carli, E.; Blasi, C. 2010. Flora vascolare alloctona e inva- siva delle regioni d’Italia. Ministerio dell’Ambiente e della Tutela del Territorio e del Mare. Roma. Conesa, J.A. 1991. Flora i vegetació de les Serres Marginals Prepirinenques compreses entre els rius Segre i Noguera Ribagorçana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 116 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Coste, H. 1922. Supplément de la Florule de Val d’Aran (suite). Monde des plantes 137(22): 6-8. Cunha, J.; Baleiras-Couto, M.; Cunha, J.P.; Banza, J.; Soveral, A.; Carneiro, L.C.; Eiras- Dias, J.E. 2007. Characterization of Portuguese populations of Vitis vinifera L. ssp. sylvestris (Gmelin). Hegi. Genet. Resour. Crop Evol. 54: 981-988. Favarger, C.; Montserrat, P. 1990. Minuartia Loefl. ex L. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (Eds.). Flora iberica. Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 233-252. Fernández, J.L. 2012. Epilobium ciliatum Rafin. (Onagraceae), una nueva adventicia po- tencialmente invasora en la Península Ibérica. Acta Botanica Malacitana 37: 179-184. Font, X.; Vigo, J. (Eds.). 2007. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 14. Orca: Atlas Corològic 14. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. Bar- celona. Font, X.; Vigo, J. (Eds.). 2008. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 15. Orca: Atlas Corològic 15. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. Bar- celona. Font, X.; Vigo, J. (Eds.). 2010. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 16. Orca: Atlas Corològic 16. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. Bar- celona. Giacalone, G. 2011. Filogenesi delle spezie di Allium de la Sez. Codonoprasum. Tesi doc- toral. Università degli Studi di Catania. Heras, P.; Infante, M.; Biurrun, I.; Campos, J.A.; Berastegi, A. 2011. Flora de los hábitats higroturbosos del Noroeste de Navarra. Actes del IX Col·loqui Internacional de Botà- nica Pirenaico-cantàbrica a Ordino, Andorra: 191-200. Monografies del Cenma. CENMA-Institut d’Estudis Andorrans. IUCN. 2012. IUCN Red List Categories and Criteria: Version 3.1. Second Edition. Gland & Cambridge. Lacombe, T. et al. 2003. Contribution a la caractérisation et à la protection in situ des po- pulations de Vitis vinifera L. ssp. sylvestris (Gmelin) Hegi, en France. Actes du BRG 4: 381-404. Laguna, E. 2003. Sobre las formas naturalizadas de Vitis L. (Vitaceae) en la Comunidad Valenciana, I. Especies. Flora Montiberica 23: 46-82. Lapeyrousse, P. 1813. Histoire abrégée des plantes des Pyrénées. Imp. Bellegarrigue. Tou- louse. Levadoux, L. 1956. Les populations sauvages et cultivées de Vitis vinifera L. Annales de l’amélioration des plantes 1: 59-118. Lopes, M.S.; Mendonça, D.; Rodrigues dos Santos, M.; Eiras-Dias, J.E.; Câmara, A. 2009. New insights on the genetic basis of Portuguese grapevine and on grapevine domesti- cation. Genome 52: 790-800. López González, G. 1986. Berberis L. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (Eds.). Flora ibérica. Vol. I. Lycopodiaceae-Papaveraceae: 402-405. López-Pujol, J.; Orellana, R.; Bosch, M.; Simon, J.; Blanché, C. 2007. Low genetic diver- sity and allozymic evidence for autopolyploidy in the tetraploid Pyrenean endemic larkspur Delphinium montanum (Ranunculaceae). Bot. J. Linn. Soc. 155: 211-222. Mansanet, C.J.; Ferrer, P.P.; Ferrando, I.; Laguna, E. 2014. Primera cita de Epilobium ci- liatum Raf. (Onagraceae) en la Comunidad Valenciana. Flora Montiberica 57: 17-23. Matuleviciute, D. 2007. Peculiarities of distribution and naturalisation of Epilobium cilia- tum in Lithuania. Acta Biol. Univ. Daugavp. 7(2): 113-119. Notes flora Segre i Llobregat. III Orsis 29, 2015 117
Mercadé, A. 2003. Notes florístiques del Moianès (Catalunya central). Acta Botanica Bar- cinonensia 48: 29-44. Montserrat, P. 1957. Flora de la Cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera). Memoria doctoral, 3.ª parte. Collect. Bot. (Barcelona) 5: 297-351. Nualart, N.; Montes-Moreno, N.; Gavioli, L.; Ibáñez, N. 2012. L’herbari de l’Institut Bo- tànic de Barcelona com una eina per la conservació dels tàxons endèmics i amenaçats de Catalunya. Collectanea Botanica 31: 81-101. Ocete, R.; López, M.A.; Pérez, M.A.; Tío, R. del; Lara, M. 1999. Las poblaciones españo- las de vid silvestre. Monografías INIA. Agrícola 3: 1-52. Ocete, R.; Rubio, I.M.; Gallardo, A.; López, M.A.; Arnold, C. 2003. Características eco- lógicas, ampelográficas y sanitarias de una población de vid silvestre, Vitis vinifera subespecie sylvestris (Gmelin) Hegi, situada en el tramo alto del río Ebro (desfiladero de Sobrón, Álava). Zubía 54: 75-86. Ocete, R.; Cantos, M.; López, M.A.; Gallardo, A.; Pérez, M.A.; Troncoso de Arce, A.; Lara, M.; Failla, O.; Ferragut, F.J.; Liñán, J. 2007. Caracterización y conservación del recurso fitogenético vid silvestre de Andalucía. Consejería de Medio Ambiente. Junta de Andalucía. Granada. 410 p. Oliver, X. 2009. Catàleg de la flora vascular al·lòctona de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Oliver, X.; Font, J. 2009. Catàleg de flora vascular de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Pujadas, A. 2013. El género Erigeron L. (Asteraceae) en la flora ibérica. Acta Botanica Malacitana 38: 241-252. Rivas Martínez, S.; Loidi, J.; Arnáiz, C. 1985. Berberis (L.) (Berberidaceae) Hispaniae. Lazaroa 8: 5-9. Rivera, D.; Miralles, B.; Obón, C.; Carreño, E.; Palazón, J.A. 2007. Multivariate analysis of Vitis subgenus Vitis seed morphology. Vitis 46(4): 158-167. Romo, A.M. 1989a. Aportacions a la flora vascular dels Pirineus centrals: plantes de la Vall d’Àneu. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 57: 71-77. Romo, A.M. 1989b. Flora i vegetació del Montsec (Prepirineus catalans). Arxius de la Secció de Ciències XV. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Royo, F. 2006. Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebro i la serra d’Irta. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Sáez, L. 1997. Atlas pteridològic de Catalunya i Andorra. Acta Botanica Barcinonensia 44: 39-167. Sáez, L.; Carrillo, E.; Mayol, M.; Molero, J.; Vallverdú, J. 2000. Noves aportacions a la flora de les comarques meridionals de Catalunya. Acta Botanica Barcinonensia 46: 97-118. Sáez, L.; Aymerich, P. & Blanché, C. 2010. Llibre Vermell de les plantes vasculars endè- miques i amenaçades de Catalunya. Argania. Barcelona. Soto, D.; García, J.I.; Pérez, E. 2001a. Expansión naturalizada de Abies pinsapo en España. III Congreso Forestal Español: 89-94. Sociedad Española de Ciencias Forestales. Soto, D.; García, J.I.; Pérez, E. 2001b. El híbrido interespecífico Abies x Masjoannis. III Congreso Forestal Español: 101-106. Sociedad Española de Ciencias Forestales. Söylemezoglu, G.; Agaoglu, Y.S; Uzun, H.I. 2001. Ampelographic Characteristics and Isozymic Analysis of Vitis vinifera ssp. sylvestris Gmel. in Southwestern Turkey. Bio- technology & Biotechnological Equipment 15(2): 106-113. Stummer, A. 1911. Zur urgeschichte der Rede und des Weinbaues. Mitteilungen der Anthropologischen Gesellschaft in Wien 41: 283-296. 118 Orsis 29, 2015 P. Aymerich
Terpó, A. 1976. The carpological examination of wildgrowing vine species of Hungary. Acta Botanica Academiae Scientiarum Hungaricae 22(1-2): 209-247. Tison, J.M. 1993. Allium oleraceum L. subsp. girerdii Tison, taxon méconnu du sud-est de la France. Monde des Plantes 448: 25-27. Tison, J.M.; Jauzein, P.; Michaud, H. 2014. Flore de la France méditerranéenne continen- tale. Conservatoire Botanique National Méditerranéen de Porquerolles. Naturalia Pu- blications. Terral, J.F. et al. 2010. Evolution and history of grapevine (Vitis vinifera) under domesti- cation: New morphometric perspectives to understand seed domestication syndrome and reveal origins of ancient European cultivars. Ann. Bot. 105: 443-455. Ursúa, M.C.; Bascones, J.C. 1987. Notas botánicas de Navarra. Príncipe de Viana (Suple- mento de Ciencias) 7: 137-155. Uzun, I.H.; Bayir, A. 2010. Distribution of wild and cultivated graps in Turkey. Notulae Scientia Biologicae 2(4): 83-87. Vayreda, E. 1882. Nuevos apuntes para la flora catalana. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural 11: 41-151. Vecchi, M. di; Lucou, V.; Bruno, G.; Lacombe, T.; Gerber, S.; Bourse, T.; Boselli, M.; This, P. 2009. Low level of Pollen-mediated gene flow from cultivated to wild grape- vine: Consequences for the evolution of the endangered subespecies Vitis vinifera L. subsp. sylvetstris. Journal of Heredity 100(1): 66-75. Verloove, F. 2006. Catalogue of neophytes in Belgium (1800-2005). Scripta Botanica Belgica 39: 1-89. Vigo, J. 1983. Flora de la vall de Ribes. I. Generalitats. Catàleg florístic. Acta Bot. Barci- non. 35: 1-793. Vigo, J.; Soriano, I.; Carreras, J.; Aymerich, P.; Carrillo, E.; Font, X.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2003. Flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes. Mo- nogr. Mus. Ci. Nat. 1. Barcelona. Vilar, L. 1987. Flora i vegetació de la Selva. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Bar- celona. Villar, L.; Sesé, J.A.; Ferrández, J.V. 1997. Atlas de la flora del Pirineo aragonés. Vol. I. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. Vives, J. 1964. Vegetación de la alta cuenca del Cardener (estudio florístico y fitoceno- lógico comarcal. Acta Geobot. Barcinon. 1. Orsis 29, 2015 119-160
Efecto de la exclusión de hormigas sobre la abundancia y diversidad de Hymenoptera Parasitica en un cultivo ecológico de mandarinos (La Selva del Camp, Tarragona, España)
Carolina Bañol Universidad Estatal de Milagro. Facultad Académica de Ciencias de la Ingeniería Ciudadela Universitaria, km 1,5 vía Milagro km 26. Milagro. Guayas (Ecuador) [email protected] José Antonio Barrientos Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Zoologia Facultat de Biociències. 08193 Bellaterra [email protected] Josep Piñol Universitat Autònoma de Barcelona. CREAF. Unitat d’Ecologia Facultat de Biociències. 08193 Bellaterra [email protected]
Fecha de recepción: 16 de junio de 2014 Fecha de aceptación: 9 de febrero de 2015 Fecha de publicación: 18 de mayo de 2015
Resumen
Los Hymenoptera Parasitica son uno de los mayores grupos controladores de insectos plaga en cultivos agrícolas. Presentamos aquí un estudio de cinco años en el que se describe la abundancia y la diversidad de especies parasitoides asociadas a un cultivo ecológico de cítricos en La Selva del Camp (Tarragona, España) en función de un experimento de ex- clusión de hormigas de las copas de los árboles, puesto que se sabe que las hormigas suelen interaccionar negativamente con parasitoides y depredadores de plagas. Nuestros resulta- dos muestran que existe una gran diversidad de parasitoides asociada a los cítricos. Ptero- malidae, Encyrtidae y Scelionidae son las familias dominantes; todas ellas experimentaron cambios significativos durante el periodo de estudio. Además, la exclusión de hormigas tuvo un efecto positivo en la abundancia general de los parasitoides, de modo que las po- blaciones fueron más abundantes a partir del año 2006 y aumentaron en los años siguientes. Palabras clave: control biológico; Citrus; exclusión; agricultura orgánica; parasitoides; plagas.
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 120 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Abstract. Effect of ant exclusion on the abundance and diversity of Hymenoptera Parasitica in an organic citrus grove (La Selva del Camp, Tarragona, Spain)
Parasitic Hymenoptera are one of the most diverse and abundant insects and play an im- portant role in limiting pest populations in agricultural crops. We carried out a five-year study on the number and diversity of parasitoid species associated with an organic citrus grove in Tarragona (Spain) to establish the effect of ant exclusion from tree canopies. Our results showed that there is a large diversity of parasitoids associated with phytophagous insects in citrus. Pteromalidae, Encyrtidae and Scelionidae were the most dominant fami- lies. Ant exclusion had a positive effect on the abundance of parasitoids, whose populations were more abundant from 2006 and increased in the following years. Keywords: Biological control; Citrus; exclusion; organic agriculture; parasitoids; pest.
Introducción El orden Hymenoptera es uno de los grupos más diversos y abundantes de insec- tos (Gauld y Bolton, 1988; Goulet y Huber, 1993). Cuenta con 83 familias (Fer- nández y Sharkey, 2006) y más de 120.000 especies a nivel mundial, muchas de las cuales tienen una gran importancia económica, como es el caso de los parasi- toides (Lasalle y Gauld, 1993; Sharkey, 2007). En España, este orden cuenta aproximadamente con 9.800 especies que corresponden al 5% del total de hime- nópteros en el mundo (Martín-Piera y Lobo, 2000). El suborden Apocrita com- prende los Hymenoptera Parasitica, que incluyen 11 superfamilias, 48 familias y más de 50.000 especies a nivel mundial (Anento y Selfa, 1997; Hagler, 2000; Zuparko, 2008) y son algunos de los más abundantes enemigos naturales de pla- gas (Gordh et al., 1999; Viggiani, 2000). Estos himenópteros se denominan pa- rasitoides. La hembra parasitoide adulta oviposita en el cuerpo del hospedador. Su descendencia, en su fase larvaria, vive y se alimenta de él hasta causarle la muerte. A continuación, se originan los adultos de vida libre (Askew, 1971; Godfray, 1994; Jacas et al., 2008). A menudo, estas especies se consideran regu- ladoras del equilibrio de los ecosistemas, por cuanto controlan las poblaciones de insectos, principalmente las especies plaga cuando son sus hospedadores. Los parasitoides desempeñan también un papel importante en los ecosistemas, por lo que son bioindicadores de la diversidad de artrópodos fitófagos a los que atacan (Sharkey, 2007). De una manera natural, los insectos fitófagos están sometidos a un control de sus poblaciones mediante sus enemigos naturales, entre los que se encuentran depredadores, parasitoides y agentes patógenos como hongos, virus y bacterias (Avilla, 2005; Belliure et al., 2008). Todos estos controladores son muy efectivos, pero dependen del número de plagas y de su capacidad de reproducción. En con- secuencia, la dinámica poblacional de estos enemigos naturales actúa de forma dependiente de la densidad, y sus fluctuaciones constituyen la base del control natural (Albajes y Alomar, 2008). Los insectos plaga más comunes encontrados en el cultivo de cítricos son Ceroplastes sinensis Del Guercio, 1900 (Coccoidea: Coccidae), Saissetia oleae Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 121
Olivier, 1791 (Coccoidea: Coccidae), Icerya purchasi Maskell, 1878 (Coccoidea: Margarodidae), Phyllocnistis citrella Stainton, 1856 (Lepidoptera: Gracillaridae), Ceratitis capitata Wiedemann, 1824 (Diptera: Tephritidae), y los pulgones Aphis spiraecola Patch, 1914, A. gossypii Glover, 1877 y Toxoptera aurantii Bayer de Foscolombe, 1841. En este trabajo, nos hemos centrado en el conocimiento de los Hymenoptera Parasitica, que son de gran trascendencia para el control biológico de plagas en cultivos de frutales y otros tipos (Viggiani, 2000; Hajek, 2004; Jacas et al., 2008). Los parasitoides poseen una gran diversidad de especies. Su presencia o ausencia depende del tipo de agroecosistema de que se trate y de las características bioló- gicas y ecológicas de sus hospedadores (Sullivan y Völkl, 1999). Hay dos super- familias que agrupan el mayor número de parasitoides, los Chalcidoidea y los Ichneumonoidea, cuyas especies son muy utilizadas en programas de control bio- lógico (Pina, 2008). Para los cítricos en España, algunas de las especies de para- sitoides más estudiadas son: Citrostichus phyllocnistoides Narayanan, 1960 (Eulophidae), que actúa sobre el minador de las hojas de los cítricos Phyllocnistis citrella Stainton, 1856 (Lepidoptera: Gracillariidae) (Garcia-Marí et al., 2004), Encarsia herndoni Girault, 1933 (Aphelinidae) sobre la cochinilla cornafina Insu- laspis gloverii Packard, 1869 (Hemiptera: Diaspididae) (Verdú, 1985). Soler et al. (2002) menciona que Cales noacki Howard, 1907 (Aphelinidae) actúa sobre la mosca blanca algodonosa (Aleurothrixus floccosus Maskell, 1896) y que Eretmo- cerus sp. ataca la mosca blanca japonesa Parabemisia myricae Kuwana, 1927 (Garcia-Marí et al., 1996). Los parasitoides Aphytis melinus De Bach, 1959 y A. lingnanensis Compere, 1955 se desarrollan sobre cochinillas (Hemiptera: Dias- pididae), que son predominantes en cítricos de Andalucía y Valencia (Urbaneja et al., 2008), y Metaphycus sp. (Encyrtidae) controla las poblaciones de Coccidae (Soler et al., 2002). Los parasitoides de mayor importancia sobre pulgones en plantaciones de cí- tricos han sido Lysiphlebus testaceipes Cresson, 1880 (Braconidae) sobre las es- pecies Aphis spiraecola Patch, 1914, Aphis gossypii Glover, 1877, A. fabae Scopoli, 1763, Myzus persicae Sulzer, 1776 y Toxoptera aurantii Boyer de Fons- colombe, 1841; también Lysiphlebus confusus Tremblay y Eady, 1978, Lysiphle- bus fabarum Marshall, 1896, Trioxis angelicae Haliday, 1833, Aphidius matricariae Haliday, 1912, y Praon volucre Haliday, 1833 (todos Braconidae), este último principalmente sobre Toxoptera aurantii Boyer de Fonscolombe, 1841 (Michelena et al., 1994; Hermoso de Mendoza et al., 2012). Se suele considerar que los cultivos ecológicos favorecen una mayor biodi- versidad que sus homólogos convencionales. Así la riqueza de especies de artró- podos fitófagos, depredadores y parasitoides se incrementan con esta modalidad, sin embargo, esto depende de la respuesta de los grupos taxonómicos (Hole et al., 2005). En los cítricos se han mencionado 875 especies de artrópodos fitófa- gos en todo el mundo (Ebeling, 1959), aunque en España, Garrido Torres & Ventura (1993) solo citan aproximadamente 80 especies, lo que representa el 9% de todos los fitófagos que se han mencionado en los cítricos en el mundo (Soler et al., 2002). 122 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Como se ha mencionado anteriormente, una de las plagas más comunes en cítricos son los pulgones, los cuales se consideran plagas ocasionales capaces de causar cierto daño a los árboles, como la disminución en el crecimiento de los brotes infestados, la detención del desarrollo foliar o la posibilidad de caída de flores y frutos jóvenes (Barbagallo et al., 1998). Los pulgones más importantes son: Aphis spiraecola, A. gossypii, Toxoptera aurantii, Aphis craccivora Koch, 1854, A. fabae, Macrosiphum euphorbiae Thomas, 1878 y Myzus persicae, que son atacados principalmente por bracónidos de la subfamilia Aphidiinae; éstos últimos cuentan con más de 400 especies en el mundo y se consideran endopara- sitoides específicos de pulgones (Starý, 1970; Hermoso de Mendoza et al., 1997; Michelena et al., 2004). Entre ellos, destacan Lysiphlebus testaceipes, Trioxys angelicae, Praon volucre (Llorens, 1990; Michelena y Sanchis, 1997). También se encuentran asociados a los cítricos otros hiperparasitoides, principalmente los pteromálidos, que agrupan aproximadamente a 3.100 especies conocidas, reparti- das en 600 géneros a nivel mundial (Gauld y Bolton, 1988; Gaston, 1993); los más importantes son de los géneros Asaphes Walker, 1834 y Pachyneuron Walker, 1833 (Graham, 1969). Por otra parte, es bien conocida la asociación que existe entre las hormigas y algunos insectos plaga, principalmente los pulgones. Las hormigas se alimentan de la melaza producida por estos y, a cambio, ellas les ofrecen protección en con- tra de los depredadores y parasitoides (Way, 1963; Völkl, 1997; Müller y God- fray, 1999). Las hormigas pueden limitar la eficacia de los parasitoides evitando el acceso a las colonias de áfidos y algunas veces matando a los invasores (Völkl, 1997). También la presencia de algunas hormigas reduce significativamente la acción de los hiperparasitoides o parasitoides secundarios, con lo cual proporcio- nan un espacio libre de enemigos al parasitoide primario (Novak, 1994; Völkl, 1997). Igualmente, la presencia de hormigas reduce el número de depredadores en las colonias de pulgones (Kaneko, 2003a). El presente estudio se centra en dar a conocer la diversidad de los Hymenoptera Parasitica de un cultivo ecológico de cítricos a lo largo de cinco años y en determi- nar el efecto de la exclusión de hormigas en los árboles sobre estas comunidades.
Materiales y métodos Zona de estudio La zona de estudio es una plantación de cítricos en La Selva del Camp (Tarra- gona, noreste de España; 41º 13’ 07’’ N, 1º 08’ 35’’ E). Normalmente, el clima es mediterráneo, con una primavera lluviosa, un otoño igualmente lluvioso, un ve- rano seco y un invierno cálido acompañado de olas de frío. La plantación consta de aproximadamente 300 árboles de clementina (Citrus clementina var. clemenu- les) injertados sobre patrón híbrido citrange Carrizo (Poncirus trifoliata (L.) Raf. × Citrus sinensis (L.) Osb.). El cultivo cumple con todas las normas de la agricul- tura ecológica desde 2004 (es decir, ausencia de pesticidas, fungicidas o herbici- das, y sólo aplicación de abono orgánico utilizado como fertilizante). El sistema Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 123 de riego del cultivo al iniciar el estudio consistió en riego por goteo localizado, pero, en el año 2006, se cambió por el método de microaspersión.
Muestreo de parasitoides Fueron seleccionados al azar dieciséis árboles dentro de la parcela del cultivo, ocho árboles control para el acceso libre de insectos y ocho árboles con exclusión, en los que se evitó que las hormigas y otros insectos caminadores pudieran acce- der a las copas a través del tronco. Estos tratamientos se establecieron en enero de 2004 y, posteriormente, los árboles fueron muestreados con una frecuencia men- sual. El muestreo consistió en el método de batido de las copas de los árboles con tres golpes secos en los lados opuestos de los mismos. Una rápida actuación in situ hizo posible la captura, mediante aspirador entomológico, de los artrópodos caídos sobre un paraguas japonés (una tela blanca de 0,5 m2), que fueron inme- diatamente preservados en etanol al 70%. Estos experimentos se repitieron du- rante 5 años (2004-2008), utilizando un grupo de árboles diferente cada año.
Exclusión de hormigas Para impedir el paso de los insectos caminadores hacia las copas de los árboles, se aplicó una barrera pegajosa en los troncos de cada árbol de exclusión. Esta barrera está hecha a base de polibuteno (Rata Stop®) aplicada sobre un plástico alimentario encima de un cilindro de guata sobre el tronco, según método de Samways y Tate (1985). Las fechas y el método de muestreo fueron los mismos que se usaron en los árboles control durante los cinco años de estudio.
Clasificación de las muestras de parasitoides Una vez en el laboratorio, los parasitoides fueron separados de los demás grupos de artrópodos colectados y se contabilizaron e identificaron, siguiendo la meto- dología tradicional, mediante una lupa binocular y utilizando diferentes claves de carácter general [(Ceballos, 1964; Goulet y Huber, 1993; Sharkey, 2007) o especializada, para Chalcidoidea (Askew, 1975; Boucek y Rasplus, 1991) y para Cynipoidea (Fergusson, 1986; Nieves-Aldrey, 2001)]. Conviene dejar constancia de que los parasitoides son diminutos, de difícil manipulación y su identificación entraña un alto grado de especialización, por lo que se ha recurrido al asesora- miento por parte de especialistas en la taxonomía del grupo, principalmente An- toni Ribes, a quien se ha confiado el grueso del material recolectado. A pesar de ello, 58 especímenes no se han podido identificar con la suficiente precisión. Así pues, podemos decir que, si bien la identificación a nivel genérico es segura (a excepción de un solo ejemplar de Pteromalidae), la identidad específica está su- jeta a una prudente provisionalidad, por ello sólo se explicita en aquellos casos que la consideramos correcta. 124 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Análisis estadístico Para ofrecer un conocimiento de la composición y de la variación temporal de la comunidad de parasitoides, hemos tenido en consideración sólo los árboles con- trol; de este modo, los resultados ofrecidos son susceptibles de ser utilizados como elemento comparativo de los efectos de la exclusión. En primer lugar, se comparó la comunidad de parasitoides entre los cinco años estudiados en los árboles control mediante un análisis de la varianza multivariante permutacional (ANOSIM) previa transformación (raíz cuadrada de los datos) y usando el índice de Bray-Curtis para calcular la similitud entre árboles. Después, se analizaron las diferencias para el conjunto de la comunidad de parasitoides entre los árboles control y los árboles con exclusión de hormigas para cada año de estudio, utilizando también un ANOSIM previa transformación (raíz cuadrada de los datos) con el índice de Bray-Curtis. La variable respuesta fue la media del número de individuos de cada especie de cada árbol, desde febrero hasta diciem- bre de cada año estudiado (no se incluyó el mes de enero, porque los tratamientos «control/exclusión de hormigas» se establecían en ese momento). Para los años en los que el análisis anterior mostró diferencias significativas entre tratamientos, se realizó un análisis de porcentaje de similitudes (SIMPER), con el fin de calcular la contribución de cada especie a la disimilaridad global entre tratamientos. A continuación, se seleccionaron los primeros taxones de la lista de SIMPER (las especies con resultados más distintos entre tratamientos) y se testó si su abundan- cia era efectivamente distinta utilizando ANOSIM, previa transformación (raíz cuadrada) y usando en este caso la distancia euclidea como medida de disimilari- dad. El análisis multivariante (ANOSIM) y el porcentaje de similitudes (SIMPER) fueron realizados mediante el programa PRIMER v6 (Clarke y Gorley, 2006).
Resultados Comunidad de parasitoides (árboles control) Se recolectaron un total de 4.026 parasitoides, cuya identidad taxonómica se de- talla en el anexo. En él, y siguiendo las recomendaciones de Antoni Ribes, sólo se explicitan los nombres genéricos de las especies encontradas (a excepción de aquellas que son principales y nos brindan una seguridad taxonómica razonable); de este modo, facilitamos el desarrollo del estudio del material que dicho autor tiene en curso. En los árboles control, se contaron 1.483 individuos en los cinco años de estudio, el resto (2.543) se colectaron en árboles con exclusión. Atendiendo a los datos obtenidos en los árboles control, las superfamilias más abundantes para estos árboles fueron los Chalcidoidea (58% del total de indivi- duos), los Platygastroidea (el 23%) y los Ichneumonoidea (el 13%). El 6% res- tante correspondió a unos pocos individuos de las superfamilias Cynipoidea, Ceraphronoidea, Chrysidoidea y Proctotrupoidea (tabla 1). Los Chalcidoidea más abundantes pertenecieron a las familias Pteromalidae (el 67% del total de Chalci- doidea), Encyrtidae (18%) y Eulophidae (el 11%) (figura 1A, tabla 1). Las espe- cies principales de la familia Pteromalidae fueron Pachyneuron formosum Walker, Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 125
Tabla 1. Número total de individuos de las superfamilias y familias encontradas en los cinco años de muestreo en ambos tratamientos. Entre paréntesis, después del nombre de la familia se indica el número de géneros y especies de la misma Superfamilias Familias Control Exclusión Total Ceraphronoidea Ceraphronidae (3 géneros, 6 especies) 19 28 47 Megaspilidae (3 géneros, 10 especies) 7 21 28 26 49 75 Chalcidoidea Aphelinidae (3 géneros, 8 especies) 8 12 20 Chalcididae (3 géneros, 5 especies) 1 11 12 Encyrtidae (19 géneros, 34 especies) 156 282 438 Eulophidae (18 géneros, 36 especies) 92 121 213 Eupelmidae (1 género, 1 especies) 10 8 18 Eurytomidae (3 géneros, 4 especies) 7 6 13 Mymaridae (2 géneros, 2 especies) 5 1 6 Perilampidae (1 género, 3 especies) 1 5 6 Pteromalidae (26 géneros, 42 especies) 570 1214 1784 Signiphoridae (1 géneros, 1 especie) 1 1 2 Tetracampidae (1 género, 1 especie) 1 3 4 Torymidae (4 géneros, 4 especies) 3 3 6 Trichogrammatidae (1 género, 1 especie) 0 1 1 855 1668 2523 Chrysidoidea Bethylidae (1 género, 2 especies) 12 9 21 Chrysididae (1 género, 1 especie) 2 2 4 Dryinidae (1 género, 1 especie) 0 1 1 14 12 26 Cynipoidea Cynipidae (2 géneros, 2 especies) 1 2 3 Figitidae (9 géneros, 13 especies) 39 52 91 40 54 94 Ichneumonoidea Braconidae (26 géneros, 36 especies) 118 131 249 Ichneumonidae (24 géneros, 32 especies) 74 93 167 192 224 416 Platygastroidea Platygastridae (5 géneros, 5 especies) 54 56 110 Scelionidae (5 géneros, 22 especies) 292 463 755 346 519 865 Proctotrupoidea Diapriidae (5 géneros, 7 especies) 9 16 25 Proctotrupidae (1 género, 1 especies) 1 1 2 10 17 27 Total de individuos 1483 2543 4026 126 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
30 Control A
25
20
15
10 Individuos por árbol mes
5
0
35 Exclusión B
30
25
20
15
10 Individuos por árbol mes
5
0 2004 2005 2006 2007 2008
Pteromalidae Scelionidae Eulophidae Encyrtidae Braconidae otros
Figura 1. Variación temporal de las principales familias de Hymenoptera Parasitica en los cinco años de estudio. A: total de individuos en árboles control. B: total de individuos en árboles con exclusión. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 127
Control A 1,0
0,8
0,6
0,4
0,2 Proporción de especies parasitoides
0,0
Exclusión B 1,0
0,8
0,6
0,4
0,2 Proporción de especies parasitoides
0,0 2004 2005 2006 2007 2008
Cyrtogaster degener Trisolcus sp. Pachyneuron formosum Telenomus sp. Asaphes vulgaris otros Lamennaisia ambigua
Figura 2. Proporción de los taxones más abundantes de parasitoides desde el año 2004 hasta el año 2008. A: en árboles control. B: en árboles con exclusión. 128 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
1833 (el 32% de los pteromálidos), Asaphes vulgaris Walker, 1834 (el 30%) y Cyrtogaster degener Walker, 1833 (el 21%) (figura 2A). El encírtido más abun- dante fue Lamennaisia ambigua Nees, 1976 (el 46% de los encírtidos). El 84% de los Platygastroidea correspondieron a la familia Scelionidae, siendo Telenomus sp. (el 32% de los Scelionidae) y Trissolcus sp. (el 29%) los principales taxones (figura 2A). En la superfamilia Ichneumonoidea, el 61% de la muestra fueron Braconidae, siendo Blacus sp. (el 22%) y Lysiphlebus testaceipes Cresson, 1880 (el 13%) los taxones más abundantes. En la segunda familia más abundante, los Ichneumonidae (el 38% de los Ichneumonoidea, tabla 1), destacó por su abundan- cia Stenomacrus sp.1 (probablemente, Stenomacrus aff. affinitor Aubert, 1981; con el 55% de los Ichneumonidae).
Variación interanual (árboles control) Al analizar los cambios de la comunidad de parasitoides a lo largo del tiempo en los árboles control, se han encontrado diferencias significativas entre años (2004 a 2008, P = 0,0002, tabla 2). El análisis a posteriori entre años individuales mos- tró que todos ellos presentaron diferencias entre sí (P < 0,05), excepto entre los años 2004 y 2005 (P = 0,36). Atendiendo a los árboles control, en los años 2004, 2005 y 2006, los parasi- toides fueron poco abundantes, pero su población aumentó en los años siguientes. Durante el año 2007, los parasitoides fueron aumentando y, en el año 2008 (fi- gura 3), llegaron a su pico máximo. El brusco incremento de parasitoides en los años 2007 y 2008 se puede atribuir, esencialmente, a dos familias, los Pteromali- dae (el 46% de los individuos en el conjunto de 2007 y 2008) y los Scelionidae (el 20% de los individuos de 2008) (figura 1A). La abundancia de las especies principales también varía a lo largo del tiempo de estudio. En los años 2004 y 2005, se obtuvieron pocos individuos de Cyrtogas-
Tabla 2. Resultados del estadístico R de ANOSIM y su significación estadística (P) obtenidos en la comparación año a año para los árboles control a lo largo de los cinco años de estudio Años R P 2004, 2005 0,022 0,36 2004, 2006 0,451 0,0002 2004, 2007 0,868 0,0002 2004, 2008 0,744 0,0002 2005, 2006 0,419 0,0002 2005, 2007 0,682 0,0002 2005, 2008 0,554 0,0002 2006, 2007 0,334 0,0002 2006, 2008 0,399 0,0002 2007, 2008 0,808 0,0002 Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 129
50
40 e s m
30 b o l p r á r
20 I n d i v u o s p r 10
0 2004 2005 2006 2007 2008 2009
Control Exclusión Figura 3. Variación temporal de la abundancia de parasitoides durante los cinco años de estudio. La gráfica representa el total de capturas en árboles control y en árboles con ex- clusión. Las barras indican el error estándar (EE). ter degener y desaparecieron en su totalidad en el año 2006, pero en los dos últi- mos años reaparecieron como la especie más abundante (el 45% de los individuos en el conjunto de 2007 y 2008) (figura 2A). Las especies Pachyneuron formosum, Lamennaisia ambigua y Asaphes vul- garis presentan su abundancia más baja en 2006, con un 2% del total de indivi- duos. Estas especies incrementaron su población en 2007 y 2008. Trissolcus sp. y Telenemus sp. fueron abundantes en los dos primeros años, desaparecieron en 2006 y reaparecieron en 2008 (un 11% y un 16%, respectivamente, figura 2A).
Tabla 3. Resultados del estadístico R de ANOSIM y su significación estadística (P) obte- nidos para los cinco años de estudio entre los árboles control y los árboles con exclusión. Los años significativos aparecen en negrita Años R P 2004 –0,09 0,85 2005 0,004 0,45 2006 0,18 0,008 2007 –0,03 0,59 2008 0,38 0,005 130 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
40
30
e s ** m b o l p r
á r 20
I n d i v u o s p r 10 **
0 2004 2005 2006 2007 2008
Control Exclusión
Figura 4. Comparación de la abundancia de parasitoides durante los cinco años de estudio en árboles control y en árboles con exclusión. La abundancia corresponde a la media del número de individuos en cada árbol desde febrero hasta diciembre de cada año. Las barras indican el error estándar (EE). Los asteriscos indican la significancia estadística de la me- dia anual entre ambos tratamientos (*P < 0,05; **P < 0,01).
Efecto de la exclusión de hormigas En los árboles excluidos de insectos caminadores, se capturaron 2.543 especíme- nes (tabla 1). Las superfamilias más abundantes fueron las mismas que en los árboles control Chalcidoidea (un 65%), Platygastroidea (un 20%) e Ichneumonoi- dea (un 9%). Pteromalidae (un 73%) fue la familia más abundante en los árboles con exclusión, especialmente en el año 2007 (figura 1B). Las especies más impor- tantes de esta familia fueron Cyrtogaster degener (38%), Pachyneuron formosum (26%) y Asaphes vulgaris (24%) (figura 2B). En los primeros años, las poblaciones de parasitoides fueron muy bajas y sin diferencias entre tratamientos (P = 0,85 en 2004 y P = 0,45 en 2005; figura 4; tabla 3), pero los parasitoides aumentaron en los últimos años. En 2006 y 2008, las comunidades de parasitoides de los árboles control y de los árboles con exclu- sión fueron distintas (2006: P = 0,003; 2008: P = 0,005; figura 4; tabla 3); en 2007, la abundancia de parasitoides fue elevada, pero no se apreciaron diferencias significativas entre tratamientos (P = 0,59, tabla 3). Las especies con diferencias en la abundancia entre tratamientos fueron Asaphes vulgaris (P = 0,0003) en el año 2006 (figura 5A, tabla 4) y Cyrtogaster Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 131
Tabla 4. Resultados del análisis ANOSIM sobre las especies que difieren más entre trata- mientos según SIMPER. Se muestra también la media de las abundancias (±EE) dadas como el número de individuos en cada árbol de las especies más importantes de parasitoi- des de los años 2006 y 2008 entre tratamientos Media ±EE Especies R P Control Exclusión Asaphes vulgaris (2006) 0,86 0,0003 0,01±0,01 0,72±0,35 Cyrtogaster degener (2008) 0,51 0,003 3,67±1,75 1,91±1,87 Trissolcus sp. (2008) 0,31 0,008 2,91±1,39 1,64±1,43 Pachyneuron formosum (2008) 0,52 0,004 1,66±0,84 0,91±0,85 Telenomus sp. (2008) 0,27 0,032 1,67±0,8 1,01±0,83
degener (P = 0,003), Pachyneuron formosum (P = 0,004), Trisolcus sp. (P = 0,008) y Telenomus sp. (P = 0,032) en el año 2008 (figura 5B, tabla 4).
Discusión Riqueza específica y abundancia de parasitoides Los resultados mostraron un elevado número de taxones identificados de Hyme- noptera Parasitica (anexo), que fue el grupo más heterogéneo de los estudiados en el mismo cultivo (Ribes et al., 2004; Piñol et al., 2008, 2012; Mestre et al., 2013). Como se observa en la tabla 1, Las especies de parasitoides fueron poco abundan- tes, hecho que probablemente se debe a su capacidad de especialización a dife- rentes hospedadores potenciales en este tipo de espacios abiertos, o bien a la acción de sus competidores, como son los depredadores e hiperparasitoides (Starý, 1970). De igual manera, los cambios que experimentó la plantación (como la eliminación de pesticidas y otros agroquímicos, la sustitución por fertilizantes naturales, el incremento de la humedad del suelo mediante nuevos sistemas de riego en bene- ficio del cultivo) potenciaron el desarrollo de una vegetación periférica anterior- mente muy reducida (Hole et al., 2005). Por tanto, es lógico que, en la parcela de estudio, se hayan ido instalando numerosas especies vegetales y, con ellas, sus formas fitófagas asociadas, sus depredadores y sus parásitos. Es probable que este fenómeno esté relacionado directamente con la mayoría de las especies captura- das (anexo), dado que muchas de ellas no guardan una vinculación directa con las que viven a expensas de los cítricos, pero, sin duda, usan estos árboles como re- posaderos alternativos previos a la búsqueda de su hospedador. El mayor número de especies de parasitoides encontrados lo son, según la bibliografía, de Diptera (un 26% de todas las especies), seguido de Lepidoptera (un 21%) y Hemiptera. En este último grupo, cabe diferenciar las superfamilias Coccoidea (un 14%) y Aphidoidea (un 13%). Los dípteros más comunes como controladores biológicos son los sírfidos y los cecidómidos como depredadores de diversas plagas, principalmente pulgones 132 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
1,2 *** 2006 A
1,0 e s
m 0,8 b o l p r
á r 0,6
0,4 I n d i v u o s p r
0,2
0,0
6 ** 2008 B 5 ** e s
m 4 b o l p r á r 3 ** *
2 I n d i v u o s p r
1
0
degener ambigua Cyrtogaster formosum Lamennaisia Trisolcus sp. Pachyneuron Telenomus sp. Asaphes vulgaris Control Exclusión
Figura 5. Abundancia de las especies más importantes entre tratamientos, dada como la media del número de individuos en cada árbol en los años 2006 (A) y 2008 (B), respectiva- mente. Las barras indican el error estándar (EE). Los asteriscos indican la significación es- tadística de la media anual entre ambos tratamientos (*P < 0,05; **P < 0,01; ***P < 0,001). Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 133
(Gilbert, 1993; Sastre-Vega, 2007). En los cítricos, la mosca mediterránea de la fruta, Ceratitis capitata Wiedemann, 1824, es frecuente, al igual que en muchas plantas silvestres, por lo que los parasitoides pueden controlar mejor sus pobla- ciones por su alta capacidad de búsqueda (Adán et al., 2008). Nuestros resultados (anexo) muestran también como los parasitoides tienen preferencia hacia los díp- teros Agromyzidae, una de las familias más comunes de minadores de hojas, controlados principalmente por bracónidos y eulófidos (Malais y Ravensberg, 2006), como es el caso del himenóptero Cyrtogaster degener, uno de los parasi- toides más abundantes en nuestros muestreos. Entre los lepidópteros, el minador de las hojas de los cítricos Phyllocnistis citrella Staintoni, 1856 es muy frecuente, aunque parece carecer de importancia para la producción de frutos. Los parasitoides de la familia Eulophidae engloban el mayor número de enemigos de esta plaga (Vercher et al., 1995; Urbaneja et al., 1998). Las otras especies de lepidópteros hospedadores de parasitoides parecen estar relacionados con otros tipos de plantas herbáceas asociadas al cultivo de cítricos, como es el caso de los Noctuidae. En este trabajo, las especies de parasitoides con mayor número de individuos atacan a los áfidos, tanto de los cítricos como de otras plantas. Pertenecen princi- palmente a las familias Pteromalidae, Figitidae y Braconidae, hecho que es muy habitual en este tipo de agroecosistemas (Llorens, 1990; Urbaneja et al., 2008). Los pteromálidos también suelen atacar a los Coccidae (Hemiptera) (Jacas et al., 2008). Nuestros resultados presentan el parasitoide Pachyneurom formosum como uno de los más abundantes (figura 2), reportado como hiperparasitoide de parasi- toides primarios en áfidos de cítricos (Michelena y Sanchis, 1997; Kavallieratos et al., 2002) y de pupas de sírfidos (Krawczyk et al., 2011), al igual que el género Asaphes, parasitoides muy comunes de áfidos en gramíneas y compuestas (Müller et al., 1997; Lumbierres et al., 2007). Seguidamente, se encuentra Lamennaisia ambigua (figura 2), perteneciene a la familia Encyrtidae, que cuenta con aproxi- madamente 300 especies en España (Noyes, 2003). Esta especie parasita diversas plagas, como Bruchus brachialis Fahraeus, 1837 (Coleoptera: Bruchidae) y Icerya purchasi Maskell, 1878 (Hemiptera: Margarodidae), muy común también en los cítricos (Urbaneja et al., 2008).
Variación de los parasitoides en el tiempo Los resultados obtenidos muestran que hubo cambios en la abundancia y diversi- dad de las poblaciones de los Hymenoptera Parasitica en los árboles control. A partir del año 2006 (figura 3), el número de individuos se incrementa, y así anual- mente hasta 2008. Podemos atribuir estos cambios a que, en 2004, se dejaron de usar productos agroquímicos, con lo que el agroecosistema necesitó un tiempo de adaptación a las nuevas circunstancias y, de un modo principal, la diversidad de especies asociadas al cultivo (Hole et al., 2005). También en el año 2006 se me- joró el sistema de riego para acelerar la descomposición del abono orgánico, lo que supuso un aumento de la vegetación asociada. Altieri (1999) señala un incre- mento en las poblaciones de insectos en los agroecosistemas cuando el porcentaje 134 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol de vegetación que los rodea es alto y diverso. Lógicamente, se incrementa a su vez la abundancia de las formas fitófagas y la eficiencia de sus depredadores y parasitoides. Las variaciones temporales detectadas en nuestro estudio obedecen probablemente a esta doble circunstancia. Algunos estudios revelan un comporta- miento similar en otros grupos de artrópodos, principalmente insectos depredado- res y otros enemigos naturales (Bengtsson et al., 2005). De todas formas, las posibles causas de la variación interanual de la abundancia de microhimenópteros deben tomarse como simples hipótesis, ya que el estudio no se ha replicado en otras fincas cercanas.
Efecto de la exclusión de hormigas El número de parasitoides en árboles sin hormigas fue mayor que en árboles control, lo que se explica por el rol negativo que ejercen estas especies sobre los enemigos naturales de los pulgones (Völkl, 1997; Kaneko, 2003a, 2003b). Du- rante la primera etapa de muestreo, la abundancia de los parasitoides fue muy baja, pero se fue incrementando en los años siguientes, quizás como consecuen- cia de la transición de cultivo convencional a cultivo ecológico. De forma simi- lar, en la misma parcela, se había observado un efecto negativo parecido en la abundancia de otros artrópodos en presencia de hormigas durante el segundo periodo de estudio (2006-2009) (Piñol et al., 2012). En nuestro trabajo, de los cinco años estudiados, solo los años 2006 y 2008 presentaron diferencias signi- ficativas entre tratamientos con respecto al número de parasitoides (tabla 3), siendo más abundantes en árboles sin hormigas en el 2006 y menos abundantes en el 2008 (figura 4). Estos resultados se deben a la presencia desigual de diversas especies de pa- rasitoides. Sucede así en el año 2006, donde la especie que muestra diferencias en su abundancia entre tratamientos es Asaphes vulgaris (figura 5A, tabla 4), un pteromálido asociado con los cítricos (Kavallieratos et al., 2002) entre otros mu- chos cultivos, que vive como hiperparasitoide de diversos pulgones (Hemiptera: Aphidoidea), a través de varios Aphidiinae (Hymenoptera: Braconidae) (Garrido Torres y Nieves-Aldrey, 1999). También ha sido citada en una parcela de cítricos en Alicante como hiperparasitoide de los afidiinos presentes en el cultivo (Miche- lena y Sanchis, 1997), así como en cultivos de alfalfa en el Mediterráneo (Pons et al., 2011). Este resultado evidencia que la presencia de hormigas reduce el hiper- parasitismo de áfidos parasitados y está en consonancia con los datos obtenidos por Kaneko (2002) en un cultivo de cítricos ecológico en Japón. En el año 2008, predominaron dos especies de pteromálidos con diferencias entre tratamientos, Cyrtogaster degener y Pachyneuron formosum (figura 5B, ta- bla 4), que fueron un poco más abundantes en árboles control. Con respecto a la primera especie, es frecuente que parasite especies de Diptera (Jacas et al., 2008). Algo similar sucede también con los Scelionidae, con representación de los taxo- nes Trissolcus sp. y Telenomus sp. (figura 5B, tabla 4), que son endoparásitos de huevos de diversos artrópodos (Austin y Field, 1997) y agentes potenciales de con- trol biológico (Austin et al., 2005). El género Telenomus Haliday, 1833 ha sido Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 135 asociado principalmente con los grupos Heteroptera y Lepidoptera (Masner, 1995), que atacan las puestas de diversas especies. Ambos son numerosos durante ese periodo en los árboles sin hormigas. Por tanto, la abundancia de parasitoides en este grupo de árboles control pudo ser la consecuencia del incremento de pues- tas de dichos grupos en la plantación, ya que la mayoría de plagas que atacan a estas especies no son mutualistas con las hormigas como lo son los pulgones. En nuestro caso, los experimentos de exclusión revelan que la presencia de hormigas reduce circunstancialmente la abundancia de los parasitoides, pero no afecta de manera significativa a su acción sobre las poblaciones de plagas.
Agradecimientos A la Sra. Núria Cañellas, por acceder generosamente a la manipulación de los árboles en los campos de mandarinos; a José M. Michelena, Juli Pujade, Daniel Ventura y Antoni Ribes, por su inestimable ayuda en las tareas de identificación de los Hymenoptera Parasitica, y al Dr. Ramón Vilanova, por permitirme acceder a una beca del programa E2NHANCE para mis estudios de doctorado. Este tra- bajo se ha realizado en el marco del proyecto MCYT-FEDER (CGL2010-18182). A los dos revisores anónimos por sus acertadas correcciones y comentarios.
Referencias bibliográficas Adán, A.; Medina, P.; Estal, P. del; Viñuela, E.; Budia, F. 2008. Control biológico de moscas de la fruta. Control Biológico de Plagas Agrícolas. In: Jacas, J.A.; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capítulo 20: 324-333. Albajes, R.; Alomar, O. 2008. Regulación de poblaciones por enemigos naturales y su aplicación en el control biológico de plagas. Control Biológico de Plagas Agrícolas. In: Jacas, J. A.; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capítulo 3: 25-37. Altieri, M.A. 1999. The ecological role of biodiversity in agroecosystems. Agric. Ecosyst. Environ. 74: 19-31. Anento, J.L.; Selfa, J. 1997. Himenopteros Parasitica y control de plagas. Bol. Soc. Ento- mol. Aragonesa 20: 151-160. Askew, R.R. 1971. Parasitic insects. Heinemann Educational Books Ltd. London. UK. 316 pp. Askew, R.R. 1975. Some Chalcidoidea from Majorca, with descriptions of two new spe- cies (Hymenoptera). Eos: Revista Española de Entomología 49: 16-18. Austin, A.D.; Field, S.A. 1997. The ovipositor system of scelionid and platygastrid wasps (Hymenoptera: Platygastroidea): Comparative morphology and phylogenetic implica- tions. Invertebr. Taxon 11: 1-87. Austin, A.D.; Johnson, N.F.; Dowton. M. 2005. Systematics, evolution, and biology of Scelionid and Platygastrid wasps. Ann. Rev. Entomol. 50: 553-82. Avilla, J. 2005. Agentes entomófagos de control biológico de plagas: El control biológico de plagas y enfermedades. In: Jacas, J.; Caballero, P.P.; Avilla, J. (Eds.). Publicacio- nes de la Universitat Jaume I / Universidad Pública de Navarra. Castelló de la Plana. 51-65 pp. Barbagallo, S.; Cravedi, P.; Pascualini, E.; Patti, I. 1998. Pulgones de los principales culti- vos frutales. Bayer y Ediciones Mundi-Prensa. Madrid, 225 pp. 136 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Belliure, B.; Pérez, P.; Marcos, M.A.; Michelena, J.M.; Hermoso de Mendoza, A. 2008. Control Biológico de Pulgones. Control Biológico de Plagas Agrícolas. In: Jacas, J.A.; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capítulo 14: 209-238. Bengtsson, J.; Ahnström. J.; Weibull, A.-C. 2005. The effects of organic agriculture on biodiversity and abundance: A meta-analysis. J. Appl. Ecol. 42: 261-269. Boucek, Z.; Rasplus, J.Y. 1991. Illustrated key to West-Paleartic Genera of Pteromalidae. INRA Editions. Paris. 140 pp. Ceballos, G. 1964. Segundo suplemento al catálogo de los himenópteros de España. Eos: Revista Española de Entomología, 40: 43-97. Clarke, K.R.; Gorley, R.N. 2006. Primer v6: User Manual/Tutorial. PRIMER-E. Plymouth. 190 pp. Ebeling, W. 1959. Subtropical Fruit Pests. University of California. Division of Agricultu- ral Sciences. Riverside, California, 436 pp. Fergusson, N.D.M. 1986. Charipidae, Ibaliidae and Figitidae (Hymenoptera: Cynipoidea). N.D.M. Fergusson: Handbooks for the Identification of British Insects. Royal Entomo- logical Society. London. Vol. 8. Part 1c. 55 pp. Fernández, F.; Sharkey, M.J. 2006. Introducción a los Hymenoptera de la Región Neotro- pical. Serie Entomología Colombiana. Sociedad Colombiana de Entomología. Bogotá D.C. Colombia, 896 pp. Ferrer-Suay, M.; Selfa, J.; Pujade-Villar, J. 2012. Taxonomic revision of the Alloxysta brevis group (Hymenoptera, Cynipoidea, Figitidae, Charipinae). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 51: 237-249. Fontal, F.; Nieves-Aldrey, J.L. 2004. Estudio comparado de diversidad de Eucoilinos pa- leárticos (El Ventorillo, España) y Neotropicales (Coiba, Panama) (Hymenoptera, Cy- nipoidea, Figitidae, Eucoilinae). Boletin SEA, 35: 51-101. Forshage, M.; Nordlander, G. 2008. Identification key to European genera of Eucoilinae (Hymenoptera, Cynipoidea, Figitidae). Insect Systematics and Evolution, 39: 341-359. Garcia-Marí, F.; Ohlenschläeger, F.; Soto, A.; Olmeda, T. 1996. Introducción en los cítri- cos españoles de un insecto beneficioso, Eretmocerus debachi, parasitoide de la mosca blanca japonesa Parabemisia myricae. Levante Agrícola 334: 34-37. Garcia-Marí, F.; Vercher, R.; Costa-Comelles, J.; Marzal, C.; Villalba, M. 2004. Establis- hment of Citrostichus phyllocnistoides (Hymenoptera: Eulophidae) as a biological con- trol agent for the citrus leafminer Phyllocnistis citrella (Lepidoptera: Gracillariidae), Spain. Biol. Control 29: 215-226. Garrido-Torres, A.M.; Nieves-Aldrey, J.L. 1999. Pteromálidos de la comunidad de Ma- drid: faunística y catálogo (Hymenoptera, Chalcidoidea, Pteromalidae). Graellsia 55: 9-147. Garrido-Torres, A.; Ventura, J.J. 1993. Plagas de los cítricos. In: Bases para el manejo integrado. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (Ed.). Madrid. 183 pp. Gaston, K.J. 1993. Spatial patterns in the description and richness of the Hymenoptera. In: Hymenoptera and Biodiversity. La Salle, J.; Gauld, I. (Eds.). C.A.B. International. Wallingford, UK: 277-293 pp. Gauld, I.D.; Bolton, B. 1988. The Hymenoptera. British Museum & Oxford University. United Kingdom. 352 pp. Gilbert, F.S. 1993. Hoverflies: Naturalist’s Handbooks. The Richmond Publishing Co., Slough. 67 pp. Godfray, H.C.J. 1994. Parasitoids. Behavioral and Evolutionary Ecology. Princeton Uni- versity Press. Princeton. UK. 475 pp. Gordh, G.; Legner, E.F.; Caltaggirone, L.E. 1999. Biology of parasitic Hymenoptera. In: Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 137
Bellows, T.S.; Fisher, T.W. (Eds.). Handbook of biological control: 355-381. Acade- mic Press. Goulet, H.; Huber, J.T. 1993. Hymenoptera of the World: An identification guide to fami- lies. Agriculture Canada. 688 pp. Graham, M.W.R. de V., 1969. The Pteromalidae of northwestern Europe (Hymenoptera: Chalcidoidea). Bull. Br. Mus. Nat. Hist. (Ent.), Suppl. 16: 1-980. Hagler, J.R. 2000. Biological control of insects. In: Rechcigl, J.E.; Rechcigl, N.A. (Eds.). Insect pest management. Techniques for environmental protection. Lewis Publishers. USA. pp. 207-241. Hajek, A.E. 2004. Natural enemies: An introduction to biological control. Cambridge. Uni- versity Press, Cambridge, England. 394 pp. Hermoso de Mendoza, A.; Esteve, R.; Llorens, J.M.; Michelena, J.M. 2012. Evolución global y por colonias de pulgones (Hemiptera, Aphididae) y sus enemigos naturales en clementinos y limoneros valencianos. Bol. Sanid. Veg., Plagas. 38: 61-71. Hermoso de Mendoza, A.; Pérez, E.; Real, V. 1997. Composición y evolución de la fauna afídica (Homoptera, Aphidinea) de los cítricos valencianos. Bol. sanid. veg., Plagas. 23: 363-375. Hole, D.G.; Perkins, A.J.; Wilson, J.D.; Alexander, I.H.; Grice, F.; Evans, A.D. 2005. Does organic farming benefit biodiversity? Biol. Conserv. 122: 113-130. Jacas, J.A.; Urbaneja, A.; Garcia-Marí, F. 2008. Artrópodos depredadores. Control Bioló- gico de Plagas Agrícolas. Jacas, J.A; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capítulo 4: 39-56. Kaneko, S. 2002. Aphid-attending Ants Increase the Number of Emerging Adults of the Aphid’s Primary Parasitoid and Hyperparasitoids by Repelling Intraguild Predators. Entomol. Sci. 5: 131-146. Kaneko, S. 2003a. Different impacts of two species of aphid-attending ants with different aggressiveness on the number of emerging adults of the aphid’s primary parasitoid and hyperparasitoids. Ecol. Res. 18: 199-212. Kaneko, S. 2003b. Impacts of two ants, Lasius niger and Pristomyrmex pungens (Hyme- noptera: Formicidae), attending the brown citrus aphid, Toxoptera citricidus (Homop- tera: Aphididae), on the parasitism of the aphid by the primary parasitoid, Lysiphlebus japonicus (Hymenoptera: Aphidiidae), and its larval survival. Appl. Entomol. Zool. 38: 347-357. Kavallieratos, N.G.; Athanassiou, C.G.; Stathas, G.J.; Tomanovic, Z. 2002. Aphid Parasi- toids (Hymenoptera: Braconidae: Aphidiinae) on Citrus: Seasonal Abundance, Asso- ciation with the Species of Host Plant, and Sampling Indices. Phytoparasitica 30: 365-377. Krawczyk, A.; Hurej, M.; Jackowski, J. 2011. Syrphids and their parasitoids from maize crop. J. Plant Prot. Res. 51: 93-97. Lasalle, J.; Gauld, I.D. 1993. Hymenoptera: their diversity, and their impact on the diver- sity of other organisms. In: LaSalle J.; Gauld, I.D. (Eds.). Hymenoptera and Biodiver- sity. CAB International, Wallington, UK. 1-26 pp. Llorens, C.J. 1990. Homóptera II: Pulgones de los cítricos y su control biológico. Pisa Ediciones. Alicante, 170 pp. Lumbierres, B.; Starý, P.; Pons, X. 2007. Seasonal parasitism of cereal aphids in a Medi- terranean arable crop system. J. Pest Sci. 80: 125-130. Malais, M.; Ravensberg, W.J. 2006. Los minadores de hojas y sus enemigos naturales. In: Conocer y Reconocer: Las plagas de cultivos protegidos y sus enemigos naturales. Rotterdam. Kopper Biological Systems: 111-128. 138 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Martín-Piera, F.; Lobo, J.M. 2000. Diagnóstico sobre el conocimiento sistemático y bio- geográfico de tres órdenes de insectos hiperdiversos en España: Coleoptera, Hymenop- tera y Lepidoptera. Hacia un Proyecto CYTED para el Inventario y Estimación de la Diversidad Entomológica en Iberoamérica: PrIBES. 1: 287-308. Masner, L. 1995. The proctotrupoid families. In: Hanson, P.; Gauld, I. (Eds.). Hymenop- tera of Costa Rica. Oxford University Press. Oxford. Chapter 9: 209-246. Mestre, L.; Piñol, J.; Barrientos, J.A.; Espadaler, X. 2013. Ant exclusion in citrus over an 8-year period reveals a pervasive yet changing effect of ants on a Mediterranean spider assemblage. Oecologia 173: 239-48. Michelena, J.M.; González, P.; Soler, E. 2004. Parasitoides afidiinos (Hymenoptera, Bra- conidae, Aphidiinae) de pulgones de cultivos agrícolas en la Comunidad Valenciana. Bol. Sanid. Veg., Plagas 30: 317-326. Michelena, J.M.; Sanchis, A. 1997. Evolución del parasitismo y fauna útil sobre pulgones en una parcela de cítricos. Bol. Sanid. Veg., Plagas 23: 241-255. Michelena, J.M.; Sanchos, A.; González, P. 1994. Afidiinos sobre pulgones de frutales en la Comunidad Valenciana. Bol. Sanid. Veg., Plagas 20: 465-470. Müller, C.B.; Godfray, H.C.J. 1999. Predators and mutualists influence the exclusion of aphis species from natural communities. Oecologia, 119: 120-125. Müller, C.B.; Völkl, W.; Godfray, C.J. 1997. Are behavioural changes in parasitized a protection against hyperparasitism? Eur. J. Entomol. 94: 221-234. Nieves-Aldrey, J.L. 2001. Hymenoptera, Cynipidae. In: Ramos, M.A. (Eds.). Fauna Ibé- rica, 16. Museo Nacional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid. 636 pp. Nieves-Aldrey, J.L. 2008. Redescubrimiento de Aulacidea kiefferi Cotte, 1915 (Hymenop- tera, Cynipidae), con redescripción del adulto y del último estado larval. Graellsia, 64(2): 295-305. Nieves-Aldrey, J.L.; Fontal-Cazalla, F.; Garrido-Torres, A.M.; Rey del Castillo, C. 2003. Inventario de Hymenoptera (Hexapoda) en El Ventorillo: Un rico enclave de biodiver- sidad en la Sierra de Guadarrama (España Central). Graellsia, 59(2-3): 25-43. Nieves-Aldrey, J.L.; Sánchez, I.; Massa, B.; Gómez, J.F. 2008. Cynipid wasps inducing galls on plants of the genus Picris (Asteraceae) in Europe, with a description of a new species of Phanacis Foerster (Hymenoptera: Cynipidae) from the Iberian Peninsula. Annales de la Societé entomologique de France, 44(3): 257-269. Novak, H. 1994. The influence of ant attendance on larval parasitism in hawthorn psyllids (Homoptera: Psyllidae). Oecologia, 99: 72-78. Noyes, J.S. 2003. Universal Chalcidoidea Database. World Wide Web electronic publica- tion. www.nhm.ac.uk/entomology/chalcidoids/index.html Pina, T. 2008. Insectos parasitoides. Control Biológico de Plagas Agrícolas. In: Jacas, J.A.; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capítulo 5: 57-85. Piñol, J.; Espadaler, X.; Cañellas, N.; Barrientos, J.A.; Muñoz, J.; Pérez, N.; Ribes, E.; Ribes, J. 2008. Artrópodos de un campo ecológico de mandarinos. Sessió Conjunta d’Entomologia, ICHN-SCL, 13-14: 57-72. Piñol, J.; Espadaler, X.; Cañella, N. 2012. Eight years of ant-exclusion from citrus cano- pies: Effects on the arthropod assemblage and on fruit yield. Agric. Forest Entomol. 14: 49-57. Pons, X.; Lumbierres, B.; Ribes, A.; Stary, P. 2011. Parasitoid complex of alfalfa aphids in an IPM intensive crop system in northern Catalonia. J. Pest Sci. 84: 437-445. Ribes, J.; Piñol, J.; Espadaler, X.; Cañellas, N. 2004. Heteropteros de un cultivo ecológico de cítricos de Tarragona (Cataluña, NE España) (Hemiptera: Heteroptera). Orsis, 19: 21-35. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 139
Ros-Farré, P.; Pujade-Villar, J. 1997. Figítids sensu stricto detectats a la Península Ibèrica (Hymenoptera, Figitidae: Figitinae, Anacharitinae, Aspicerinae). Ses. Entom. ICHN- SCL, 10: 123-134. Ros-Farré, P.; Pujade-Villar, J. 2009. Revision of the genus Callaspidia Dahlbom, 1842 (Hym.: Figitidae: Aspicerinae). Zootaxa, 2105: 1-31. Samways, M.J.; Tate, B.A. 1985. A highly efficacious and inexpensive trunk barrier to prevent ants from entering citrus trees. Citrus Subtropicale Fruit Journal, 618: 12-14. Sastre Vega, M. 2007. Influencia del manejo de la cubierta vegetal en la población de áfidos y su fauna auxiliar asociada en cítricos. Trabajo de fin de carrera. Ingeniería Agrónoma. Escuela Politécnica Superior de Orihuela. Universidad Miguel Hernández. Sharkey, M. 2007. Phylogeny and classification of Hymenoptera. Zootaxa 1668: 521-548. Soler, J.M.; Garcia-Marí, F.; Alonso, D. 2002. Evolución estacional de la entomofauna auxiliar en cítricos. Bol. Sanid. Veg., Plagas 28: 133-149. Starý, P. 1970. Biology of aphid parasites (Hymenoptera: Aphidiidae) with respect to inte- grated control. Series Entomological 6. Dr. W. Junk. The Hague. 643 pp. Suay-Cano, V.A.; Luna-Martínez, F.; Michelena-Saval, J.M. 1998. Parasitoides no afidii- nos de pulgones (Chalcidoidea: Aphelinidae) e hiperparasitoides de las superfamilias Chalcidoidea, Ceraphronoidea y Cynipoidea (Hymenoptera: Apocrita: Parastitica) en la provincia de Valencia. Boletín de la Asociación Española de Entomología, 22(1-2): 99-113. Sullivan, D.J.; Völkl, W. 1999. Hyperparasitismo: Multitrophic Ecology and Behavior. Annu. Rev. Entomol. 44: 291-315. Urbaneja, A.; Jacas, J.A.; Garcia-Marí, F. 2008. Control biológico en cítricos. Control Biológico de Plagas Agrícolas. In: Jacas, J.A.; Urbaneja, A. (Eds.). PHYTOMA. Capí- tulo 21: 335-348. Urbaneja, A.; Jacas., J.; Verdú, M.J.; Garrido, A. 1998. Dinámica e impacto de los parasi- toides autóctonos de Phyllocnistis citrella Stainton, en la Comunidad Valenciana. In- vestigación Agraria. Producción y protección vegetales 13: 409-423. Vercher, R.; Verdú, M.J.; Costa Comelles, J.; García Marí, F. 1995. Parasitoides autócto- nos del minador de hojas de cítricos Phyllocnistis citrella en las comarcas centrales valencianas. Levante Agrícola 14: 306-312. Verdú, M.J. 1985. Establecimiento de Prospaltella elongate, parasite de serpent fina. Le- vante Agrícola 259-260: 68-70. Viggiani, G. 2000. The role of parasitic Hymenoptera in integrated pest management in fruit orchards. Crop Prot. 19: 665-668. Völkl, W. 1997. Interactions between ants and aphid parasitoids: Patterns and consequen- ces for resource utilization. Ecol. Stud. 130: 225-240. Way, M.J. 1963. Mutualism between ants and honeydew producing homoptera. Annu. Rev. Entomol. 8: 307-344. Zuparko, R.L. 2008. Parasitic Hymenoptera (Parasitica). In: Capinera, J.L. (Eds.). Ency- clopedia of Entomology. Springer Science. Germany. 2730-2736 pp. 140 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Anexo Relación de todas las especies de parasitoides capturadas, con indicación de sus hospedadores respectivos (se trata, lógica e inevitablemente, de una indicación orientativa sujeta a complementos y correcciones). Se detalla el número de indi- viduos capturados por año de cada especie y las familias correspondientes.
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Ceraphronidae Aphanogmus sp.1 0 2 0 0 3 5 Género con parasitoides de Aphanogmus sp.2 0 0 0 1 0 1 cecidómidos, de neurópteros e hiperparasitoides en diversos Aphanogmus sp.3 0 0 0 1 1 2 órdenes. Aphanogmus 0 1 2 13 17 33 Parasitoides de neurópteros, steinitzi Priesner, familia Coniopterygidae. 1936 Ceraphron sp. 0 0 0 1 3 4 Parasitoides en agallas de cecidómidos; también sobre áfidos y nidos de hormigas. Synarsis sp. 1 0 1 0 0 2 Parasitoides sobre dípteros, tisanópteros, lepidópteros y neurópteros. Algunas especies son hiperparasitoides de áfidos, vía Braconidae. Megaspilidae Conostigmus sp.1 0 0 1 0 1 2 Género con parasitoides Conostigmus sp.2 0 0 1 2 0 3 (frecuentemente sobre cóccidos de Heliococcus bohemicus Sulc, 1912 y pupas de Syrphidae). Dendrocerus sp.1 1 0 0 1 2 4 Parasitoides de neurópteros Dendrocerus sp.2 0 0 0 1 0 1 Coniopterygidae. Hiperparasitoides de áfidos via Dendrocerus sp.3 0 0 0 0 1 1 Braconidae Aphidiinae. Dendrocerus 0 3 0 0 0 3 Hiperparasitoides de áfidos, via aphidum Rondani, Braconidae Aphidiinae. 1877 Dendrocerus 0 0 0 1 1 2 Parasitoides de los coleópteros ergensis Coccinellidae Scymnus y Ghesquiere, 1960 Pharoscymnus; posiblemente hiperparasitoides via Encyrtidae de Homalotylus flaminius Dalman, 1820. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 141
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Dendrocerus 0 0 1 2 2 5 Parasitoide de pupas de pupparum Syprhidae. Boheman, 1832 Dendrocerus 0 0 0 0 2 2 Parasitoides de dípteros del serricornis género Leucopis y depredadores Boheman, 1832 de áfidos. Trichosteresis sp. 1 1 0 1 2 5 Género con parasitoides de pupas de Syrphidae. Aphelinidae Aphelinus sp.1 0 0 0 0 1 1 Parasitoides principalmente de Aphelinus sp.2 1 0 0 0 1 1 Aphididae y Diaspididae. Aphelinus 0 0 1 0 0 1 Parasitoides de Aphididae. abdominalis Dalman, 1820 Aphelinus chaonia 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de diversos Walker, 1839 Aphididae; entre otros, de Aphis spiraecola Patch, 1914, Aphis gossypii Glover, 1877 y Toxoptera aurantii Boyer de F., 1841. Aphelinus 0 0 0 0 0 1 Parasitoides de numerosos semiflavus áfidos, como Acyrtosiphon, Howard, 1908 Aphis, Chaetosiphon, Macrosiphum, Rhopalosiphum, Therioaphis, Myzus persicae (Sulzer, 1776), etc. Aphelinus varipes 0 5 1 0 0 6 Parasitoides de áfidos que atacan Forster, 1841 gramíneas y otras plantas herbáceas; actúa sobre Toxoptera graminum Rond., Diuraphis noxia Kurdjumov, 1913, Rhopalosiphum maidis Fitch, 1856, Schizaphis graminum Rondani 1852, Sitobion avenae Fabricius, 1775, Aphis, Myzus, etc. Cales noacki 0 2 0 4 2 8 Parasitoides del hemíptero Howard, 1907 Aleyrodidae, Aleurothrixus floccosus Maskell, 1896. Ocasionalmente, sobre Parabemisia myricae Kuwana, 1927. Citado en Citrus sp., sobre Aleurothrixus floccosus Maskell, 1896. 142 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Coccophagus sp. 0 0 1 0 0 1 Parasitoides de numerosos hemípteros Coccidae; también sobre Diaspididae, Margarodidae y Pseudococcidae. Citado en Citrus sp., sobre Coccus hesperidum Linnaeus, 1758, Ceroplastes sinensis Del Guercio, 1900 y C. rusci Linnaeus, 1758; también sobre Saissetia oleae Olivier, 1791. Chalcididae Antrocephalus sp. 0 0 1 1 0 2 Parasitoides de lepidópteros, frecuentemente de Pyralidae; Apomyelois ceratoniae Zeller, 1839 podría ser un posible hospedador. Brachymeria sp.1 0 0 0 0 1 1 Parasitoides e hiperparasitoides Brachymeria sp.2 1 0 0 0 1 2 de diversos lepidópteros. Brachymeria sp.3 0 0 0 1 3 4 Haltichella sp. 0 0 0 2 1 3 Parasitoides de lepidópteros, Tortricidae y coleópteros Anobiidae o Tenebrionidae. Encyrtidae Acerophagus sp. 0 0 0 1 0 1 Género con parasitoides de hemípteros Pseudococcidae. Ageniaspis sp. 0 1 1 0 0 2 Parasitoides de Prays oleae Bernard, 1788; también sobre Prays citri Millière, 1873 en Citrus x limón Burm.f, 1768. Aschitus sp. 0 0 1 1 1 3 Parasitoides del hemítero Eriococcidae Micrococcus similis Leonardi, 1907, en gramíneas. Blastothrix sp. 0 1 0 0 0 1 Parasitoides de hemípteros Coccidae; también de Diaspididae y Pseudococcidae. Bothriothorax sp. 0 0 0 0 1 1 Sobre dípteros Syrphidae: Syrphus, Episyrphus, Scaeva, etc. Cheiloneurus sp. 0 0 0 1 5 6 Parasitoides de dípteros Syrphidae e hiperparasitoide (via Dryinidae: Neodryinus typhlocybae Ashmead, 1893) en adultos del Flatidae Metcalfa pruinosa Say, 1830. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 143
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Copidosoma sp.1 2 0 0 0 0 2 Parasitoides de lepidópteros Copidosoma sp.2 0 1 0 0 0 1 Noctuidae Plusiinae: Agrapha agnata Staudinger, 1892, A. Copidosoma sp.3 0 2 1 0 0 3 tarassota Hampson 1913, Argyrogramma signatum Fabricius, 1775, Chrysodeixis acuta Walker, 1858, C. argentifera Guenée, 1852 , C. chalcites Esper, 1789, Mamestra brassicae L, 1758, Nebrarctia obliqua, Plusia sp., Pseudoplusia includens Walk., Rachiplusia nu Guenée, 1852, Thysanoplusia orichalcea Fabricius, 1775, etc. Copidosomopsis 1 0 0 0 0 1 Género con parasitoides sp. poliembriónicos de lepidópteros Pyralidae y Tortricidae. Cowperia sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides en pupas de coleópteros: de los Coccinellidae Cryptolaemus montrouzieri Mulsant, 1850 y de Scymnus apetzi Mulsant, 1846. Encyrtus sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de numerosos hemípteros Coccidae. Ericydnus sp.1 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de hemípteros Ericydnus sp.2 0 0 0 3 6 9 Coccidae. Eupoecilopoda sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de huevos de Chrysopa sp. Homalotyloidea 0 2 0 0 1 3 Parasitoides de los coleópteros sp. Coccinellidae, Rhizobius litura Fabricius, 1787, e hiperparasitoides en Coccinellidae via Homalotylus flaminius Dalman, 1820. Homalotylus sp.1 2 0 0 0 0 2 Parasitoides de los coleópteros Coccinellidae Scymnus subvillosus Goeze. y Platynaspis luteorubra Goeze, 1777. Homalotylus sp.2 0 2 0 0 0 2 Parasitoides de los coleópteros Coccinellidae Exochomus, Chilocorus e Hyperaspis. Isodromus sp. 2 2 0 1 1 6 Parasitoides de huevos de neurópteros, generalmente de Chrysopa sp. 144 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Lamennaisia 28 26 22 127 64 267 Parasitoides del hemíptero ambigua Nees, Margarodidae Icerya purchasi 1976 Maskell, 1878, y de coleópteros Lathrididae y Bruchidae. Lamennaisia sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides sobre el coleóptero Bruchidae Bruchus brachialis Fahraeus, 1839 y el hemíptero Margarodidae Icerya purchasi Maskell, 1878; también se ha citado en el coléptero Latridiidae Melanophthalma sp. Metaphycus sp.1 0 10 0 0 0 10 Parasitoides de hemípteros Metaphycus sp.2 0 0 0 0 4 4 Coccidae, en Citrus sp., sobre Saissetia oleae Olivier, 1791 y Metaphycus sp.3 8 0 2 0 2 12 Coccus hesperidum L. Metaphycus sp.4 2 10 12 3 1 28 Metaphycus sp.5 0 0 2 0 0 2 Metaphycus sp.6 8 6 2 1 5 22 Microterys sp.1 0 0 0 0 1 1 Parasitoides sobre numerosos Microterys sp.2 6 2 0 0 2 10 cóccidos, como Saissetia oleae Olivier, 1791, Ceroplastes, Coccus, Lecanium, Parthenolecanium, Pulvinaria, etc. Syrphophagus 0 0 0 4 0 4 Parasitoides de dípteros aeruginosus Syrphidae. Dalman, 1820 Syrphophagus 0 3 1 0 1 5 Parasitoides de Aphis spiraecola aphidivorus Mayr, Patch, 1914, Aphis gossypii 1876 Glover, 1877 y Toxoptera aurantii Boyer de F., 1841. Syrphophagus 0 2 0 0 0 2 Parasitoides de hemípteros, como sp.1 el Psyllidae Trioza urticae (L., Syrphophagus 0 3 1 1 0 5 1758) y Aphididae, como Aphis sp.2 farinosa J.F. Gmelein, 1790, A. viburni Scopoli, 1763, Syrphophagus 4 10 0 2 2 18 Hyalopterus pruni (Geoffroy, sp.3 1762), Rhopalosiphum nymphaeae (L., 1761), Schizaphis scirpi (Mercet, 1921). Parasitoide de larvas y pupas de dípteros Syrphidae. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 145
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Eulophidae Aprostocetus sp.1 4 6 2 1 5 18 Numerosos huéspedes; Aprostocetus sp.2 4 0 0 0 0 4 parasitoides sobre Coccidae de cecidómidos, huevos de Aprostocetus sp.3 2 0 0 0 2 4 coleópteros Dytiscidae, Aprostocetus sp.4 0 0 0 2 0 2 lepidópteros Lasiocampidae, etc. Aprostocetus sp.5 0 0 0 0 1 1 Aprostocetus sp.6 0 0 2 0 0 2 Baryscapus sp.1 0 0 0 0 4 4 Numerosos huéspedes. Baryscapus sp.2 0 6 0 0 0 6 Endoparasitoides en pupas de Chrysopa sp. Parasitoides de minadores foliares como Gracillariidae, Yponomeutidae, Lyonetiidae, Heliozelidae, etc. Chrysocharis sp.1 0 0 2 0 1 3 Parasitoides de larvas/pupas de Chrysocharis sp.2 0 0 0 2 0 2 dípteros Agromyzidae en plantas herbáceas. Numerosos Chrysocharis sp.3 2 0 0 0 0 2 huéspedes. Citrostichus 2 4 6 4 0 16 Parasitoides habituales del phyllocnistoides lepidóptero minador Narayanan, 1960 Phyllocnistis citrella Stainton, 1856. Dicladocerus sp. 0 4 0 0 0 4 Ectoparasitoides de numerosos lepidópteros, como Prays oleae (Bernard, 1908), Tortrix viridana L., 1758, Coleophora laricella Hübner, 1817, Thaumatopoea pityocampa Denis & Schiffermüller, 1775, Panaxia dominula L. 1758, etc. Diglyphus sp.1 0 0 0 1 1 2 Parasitoides de dípteros Diglyphus sp.2 4 4 6 0 0 14 Agromyzidae minadores, como Agromyza, Liriomyza, Phytomyza, etc. Elachertus sp. 4 0 0 1 1 6 Parasitoides de lepidópteros Tortricidae, Noctuidae y Coleophoridae. Elasmus sp.1 2 0 0 0 0 2 Parasitoides sobre el lepidóptero Elasmus sp.2 0 0 0 0 1 1 Prays citri (Millière, 1873), en Citrus sp. Euderomphale sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides del hemíptero Aleyrodidae, Bemisia afer Priesner & Hosny, 1934. 146 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Euplectrus sp.1 4 0 2 1 1 8 Ectoparasitoides gregarios en Euplectrus sp.2 6 6 2 2 21 37 larvas de lepidópteros, generalmente Noctuidae; también sobre Geometridae, Gracillariidae y Tortricidae. Hyssopus sp. 2 0 0 0 1 3 Ectoparasitoides gregarios de lepidópteros; frecuentemente sobre Tortricidae, Pyralidae, Coleophoridae, Gelechiidae. Necremnus sp.1 0 0 2 0 0 2 Numerosos huéspedes. Necremnus sp.2 0 2 0 1 1 4 Parasitoides de lepidópteros Coleoforidae y coleópteros Chrysomelidae. Neochrysocharis 0 2 0 0 1 3 Parasitoides sobre lepidópteros sp. minadores, incluido Phyllocnistis citrella (Stainton, 1856). Oomyzus sp.1 0 0 0 0 1 1 Parasitoides frecuentes sobre Oomyzus sp.2 2 2 6 5 12 27 pupas de coleópteros Coccinellidae. Endoparasitoides gregarios de larvas de Chrysopa spp.; ocasionalmente también de Chilocorus bipustulatus L. 1758. Pediobius sp.1 0 4 0 1 2 7 Numerosos huéspedes. Pediobius sp.2 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de dípteros y lepidópteros minadores, de Pediobius sp.3 0 0 0 0 1 1 himenópteros cinípidos como Pediobius sp.4 0 0 2 0 1 3 Plagiotrochus sp., en Quercus ilex y Q. coccifera; ocasionalmente en curculiónidos. Son también hiperparasitoides de lepidóteros o arácnidos, vía Ichneumonoidea. Pnigalio sp. 0 0 0 4 5 9 Parasitoides de numerosos insectos minadores, como Gracillariidae, Elachistidae, Nepticulidae, Lyonetidae, Tischeriidae, Agromyzidae, Curculionidae, etc. En Citrus sp., citado sobre Phyllocnistis citrella (Stainton, 1856). Tamarixia sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides frecuentes del hemíptero Psyllidae Trioza remota Foerster, 1848; a menudo en Quercus sp. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 147
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Tetrastichus sp.1 0 0 0 0 9 9 Parasitoide de diversos Tetrastichus sp.2 0 0 0 1 0 1 coleópteros y dípteros. También se ha citado parasitando al Tetrastichus sp.3 0 0 0 0 1 1 lepidóptero Plutella xylostella (L., 1758). Eupelmidae Anastatus sp. 6 4 4 0 4 18 Parasitoides de huevos de lepidópteros Lasiocampidae, Nymphalidae, Papilionidae, etc.; también sobre huevos de hemípteros Pentatomidae y Coreidae. Eurytomidae Aximopsis sp.1 2 0 0 0 0 2 Se ha mencionado como Aximopsis sp.2 0 0 0 0 1 1 parasitoides en nidos de los himenópteros Aculeata Prosopis, Ceratina, Trypoxylon, Crabro, etc.; y también en agallas de Cinípidae Diplolepis sp., en Rosa sp. Eurytoma sp. 0 2 0 1 1 8 Numerosos huéspedes. Se ha mencionado como parasitoides sobre el lepidóptero Phyllocnistis citrella (Stainton, 1856). Sycophila sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides en agallas de himenópteros Cinipidae, en Quercus sp. Mymaridae Gonatocerussp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de huevos de hemípteros Cicadellidae y Membracidae. Polynema sp. 0 2 0 0 3 5 Parasitoides de huevos de hemípteros Cicadellidae, Miridae, Nabidae e Issidae. Perilampidae Perilampus sp.1 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de himenópteros Perilampus sp.2 2 0 0 1 1 4 Tenthredinidae, de lepidópteros Tortricidae, Pyralidae, Perilampus sp.3 0 0 0 1 0 1 Lymantriidae y Gelechiidae; opcionalmente, hiperparasitoides. Parasitoides también de neurópteros: Chrysopa sp. 148 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Pteromalidae Asaphes 2 0 0 2 1 5 Hiperparasitoides sobre suspensus Nees, numerosos áfidos, via 1834 Braconidae Aphidiinae. Asaphes vulgaris 28 36 128 193 82 467 Hiperparasitoides sobre Walker, 1834 numerosos áfidos, via Braconidae Aphidiinae; opcionalmente, sobre Syrphidae depredadores de áfidos. Catolaccus sp. 4 0 0 1 0 1 Hiperparasitoides de lepidópteros, via Braconidae del género Apanteles sp.; también parasitoides de neurópteros del género Chrysopa. Chlorocytus sp. 4 2 0 1 1 8 Numerosos huéspedes. Parasitoides sobre dípteros Agromyzidae, himenópteros Cephidae Aylacini, coleópteros Cerambycidae, Curculionidae, etc. Conomorium sp. 4 0 0 1 0 5 Parasitoides de pupas de lepidópteros de las familias Arctiidae, Geometridae, Gracillariidae, Lasiocampidae, Lyonetiidae, Noctuidae, Notodontidae y Tineidae. Cyrtogaster 18 12 44 321 186 581 Parasitoides de dípteros degener Walker, minadores Agromyzidae; 1833 también en otras familias como Chloropidae, Drosophilidae, Lonchopteridae, Tephritidae, etc. Dinarmus sp. 2 2 0 0 0 4 Parasitoides de coleópteros de la familia Bruchidae, en semillas de papilionáceas. Eunotus sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides sobre hemípteros Coccidae, en gramíneas. Gastrancistrus 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de agallas de sp.1 himenópteros Cecidomiiddae. Gastrancistrus 0 2 0 1 1 4 sp.2 Homoporus sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de himenópteros, principalmente de Eurytomidae, Cynipidae, etc. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 149
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Indeterminada 0 0 0 2 0 2 Mesopolobus sp.1 4 0 0 17 0 21 Numerosos huéspedes. Se Mesopolobus sp.2 0 0 0 3 0 3 pueden destacar como parasitoides de los himenópteros Mesopolobus sp.3 4 8 0 0 0 12 Cecidomiidae Oligotrophus Mesopolubus sp.4 0 0 0 1 0 1 juniperinus L., 1758 y Taxomyia taxi Inchbald, 1861. También como parasitoides de Cynipidae en Quercus sp. Metastenus sp. 0 0 0 0 1 1 Numerosos huéspedes. Principalmente, parasitoides de coleópteros Coccinellidae Scymninae, Scymnus sp., S. apetzi Mulsant, 1846, S. impexus Mulsant, 1850 y Cryptolaemus montrouzieri Mulsant, 1853. Miscogaster sp.1 0 0 0 1 0 1 Numerosos huéspedes. Miscogaster sp.2 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de dípteros minadores, como Phytobia, Agromyza, Liriomyza, Napomyza, etc. Pachycrepoideus 4 0 0 0 1 5 Parasitoides de numerosos vindemmiae dípteros; entre ellos, del Rondani, 1875 Tephrytidae Ceratitis capitata (Wiedemann, 1824), pero actuando también como hiperparasitoides. Pachyneuron sp.1 0 2 0 2 0 4 Parasitoides de pupas de dípteros Pachyneuron sp.2 6 0 0 10 22 38 Syrphidae. Pachyneuron 0 4 0 0 3 7 Hiperparasitoides de pulgones a aphidis Bouché, través de Braconidae Aphidiinae: 1834 sobre Aphidius Nees, 1819, Diaeretiella Stary, 1960, Lysiphlebus Forster, 1862, Praon Haliday, 1833, Trioxys Haliday, 1833. Pachyneuron 16 28 49 274 129 496 Numerosos huéspedes. formosum Walker, Parasitoides de pupas de dípteros 1833 Syrphidae, Episyrphus, Sphaerophoria, Syrphus, Xanthandrus; opcionalmente, hiperparasitoides en áfidos vía Braconidae Aphidiinae. 150 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Pachyneuron 0 0 0 3 1 4 Parasitoides de pupas de dípteros groenlandicum Syrphidae. Holmgren, 1872 Pseudocatolaccus 0 2 0 1 0 3 Parasitoides de agallas de sp. dípteros Cecidomyidae, a menudo Asphondylia sp., en plantas herbáceas. Psilocera sp. 0 0 0 0 2 2 Género parasitoide; posiblemente sobre coleópteros en el suelo y sobre Chrysomelidae. Pteromalus sp.1 0 0 0 1 0 1 Numerosos huéspedes. Pteromalus sp.2 0 4 0 3 0 7 Parasitoides de coleópteros Apionidae, Bruchidae, Pteromalus sp.3 0 2 0 0 1 3 Curculionidae, himenópteros Eurytomidae y dípteros Cecidomyiidae, en plantas papilionáceas, y de Tephritidae, en Artemisia sp. Algunos citados como parasitoides sobre Prays citri (Millière, 1873) y Phyllocnistis citrella Stainton, 1856. Rhicnocoelia sp. 0 0 0 1 1 2 Posiblemente, parasitoides de dípteros minadores en plantas herbáceas. Rohatina sp. 0 2 0 0 0 2 Género con biología desconocida; citado en Madrid y Cantabria. Scutellista sp. 0 4 0 0 0 4 Género con parasitoides sobre diversos hemípteros; en especial, Asterolecaniidae (Asterolecanium, Cerococcus), Coccidae (Ceroplastes, Ceroplastodes, Parasaissetia, Saissetia) y Pseudococcidae (Ferrisa). Scutellista 8 16 10 0 28 62 Parasitoides de hemípteros caerulea Coccidae y Pseudococcidae, que Fonscolombe, actúan como depredadores de 1832 huevos y larvas. En Citrus sp., actúan como un pseudoparasitoides de Saissetia oleae (Olivier, 1791), Ceroplastes sinensis Del Guercio, 1900, C. floridensis Comstock, 1881 y C. rusci (L., 1758). Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 151
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Spalangia sp. 0 2 0 0 0 2 Género con ectoparásitos de pupas de dípteros. Sphegigaster sp. 0 0 0 0 2 2 Parasitoides de dipteros, a menudo Agromyzidae minadores. Stenomalina sp. 0 0 0 1 0 1 Numerosos huéspedes. Parasitoides de dípteros Agromyzidae y Chloropidae, en plantas herbáceas. Systasis sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides del díptero Cecidomyiidae Contarinia medicaginis Kieffer, 1895. Toxeumorpha sp. 0 0 2 0 2 4 Parasitoides del lepidóptero Tortricidae Cryptophlebia leucotreta Meyrick, 1913, introducido en Citrus sp., y del Lyonetiidae Leucoptera sp., en Coffea sp. Trichomalus sp.1 0 0 0 0 1 1 Numerosos huéspedes. Género a Trichomalus sp.2 0 0 0 3 0 3 menudo con parasitoides sobre coleópteros Curculionidae; Trichomalus sp.3 4 0 2 2 1 9 también sobre dípteros Chloropidae y otros grupos. Signiphoridae Chartocerus sp. 2 0 0 0 0 2 Posiblemente, parasitoides de hemípteros Peudococcidae, Aleyrodidae o hiperparasitoides con otras especies. Tetracampidae Epiclerus sp. 2 0 0 1 1 4 Parasitoides de dípteros Agromycidae, principalmente, Liriomyza y Phytomyza. Torymidae Megastigmus sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides de diversos grupos. Algunos son fitófagos de semillas de Pistacia lentiscus L., P.terebinthus L. Monodontomerus 0 0 0 0 0 2 Parasitoides de numerosas sp. especies de himenópteros Aculeata: Megachile, Osmia, Chalicodoma, Xylocopa, Sceliphron, Eumenes, etc. 152 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Podagrion sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de ootecas de Mantis religiosa L. 1758. Torymus sp. 0 0 0 0 1 1 Numerosos huéspedes. Parasitoides en agallas de dípteros Cecidomyiidae; se ha mencionado sobre Braueriella phillyreae F. Low, 1877 en Phillyrea sp., sobre Asphondylia sarothamni Loew, 1850 en Cytisus scoparius L., sobre Stictodiplosis scrophulariae en Scrophularia sp., etc. Trichogrammatidae Pseudoligosita sp. 0 0 0 0 1 1 Familia con endoparásitos en huevos de lepidópteros, hemípteros, coleópteros y tisanópteros. Bethylidae Bethylus sp.1 8 2 0 3 1 14 Género con parasitoides sobre Bethylus sp.2 0 0 6 1 0 7 larvas de lepidópteros Gelechiidae y Noctuidae. Chrysididae Pseudomalus 4 0 0 0 0 4 Parasitoides de himenópteros auratus Linnaeus, Sphecidae Pemphredoninae y 1758 Larrinae. Dryinidae Gonatopus sp. 0 0 0 0 1 1 Endoparasitoides de hemípteros Cicadellidae y Delphacidae. Cynipidae Phanacis sp. 0 2 0 0 0 2 Género gallícola sobre plantas herbáceas, Centaurea, Picris, Hypochoeris, Silybum, etc. (Nieves-Aldrey, 2008; Nieves- Aldrey et al., 2008). Plagiotrochus sp. 0 0 0 1 0 1 Especies gallícolas en Quercus ilex L. y Quercus coccifera L. Figitidae Alloxysta arcuata 0 2 0 0 0 2 Género con hiperparasitoides de (Kieffer, 1902) áfidos, via Braconidae Aphidiinae; opc. también via Aphelinidae (Ferrer-Suay et al., 2012). Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 153
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Alloxysta brevis 6 12 2 1 6 27 Hiperparasitoides sobre Aphis (Thomson, 1862) craccivora Koch, 1854 en Medicago sativa L., Rhopalosiphum padi Koch, 1854 en Zea mays L., y áfidos Aphis, Myzus, Dysaphis, etc. (Ferrer- Suay et al., 2012). Alloxysta citripes 0 0 2 1 0 3 Sobre Aphididae, Tuberculoides, Thomson, 1862 Pterocallis, Drepanosiphum, vía Trioxys, Aphelinus (Ferrer-Suay et al., 2011 y 2012). Alloxysta pleuralis 0 0 2 0 0 2 Sobre Aphis sp. vía Trioxys sp. Cameron, 1879 (Ferrer-Suay et al., 2012). Apocharips 0 2 2 0 0 4 Género con parasitoides de trapezoidea Psylloidea (Nieves-Aldrey et al., Hartig, 1841 2003; Ferrer-Suay et al., 2012). Callaspidia notata 0 4 0 1 4 9 Género con parasitoides de Fonscolombe, larvas y pupas de Syrphidae 1832 (Ros-Farré & Pujade-Villar, 2009). Kleidotoma sp. 2 4 1 0 1 8 Género con endoparasitoides de dípteros ciclorrafos (Nieves- Aldrey et al., 2003). Lonchidia sp. 2 0 0 0 1 3 Biología desconocida; parasitoides de díptera (Ros- Farré & Pujade-Villar, 1997). Melanips sp.1 2 0 0 2 11 15 Género con parasitoides de Melanips sp.2 0 0 0 1 0 1 Diptera Chamaemyiidae o Syrphidae, depredadores de áfidos (Ros-Farré & Pujade- Villar, 1997; Nieves-Aldrey et al., 2003). Phaenoglyphis 4 4 0 1 1 10 Hiperparasitoides de áfidos, via villosa Hartig, Braconidae Aphidiinae (Suay- 1841 Cano et al., 1998; Ferrer-Suay et al., 2012). Trybliographa sp. 0 0 0 0 1 1 Sobre Diptera Anthomyiidae, Lonchaeidae y Muscidae (Fontal & Nieves-Aldrey, 2004; Forshage & Nordlander, 2008). Xyalaspis sp. 2 0 0 0 4 6 Parasitoides de Neuroptera Chrysopidae (Ros-Farré & Pujade-Villar, 1997) 154 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Braconidae Adelius sp. 0 0 2 0 0 2 Género con endoparasitoides de lepidópteros minadores de los géneros Phyllonorycter y Nepticula. Aleiodes sp.1 0 0 0 0 2 2 Numerosos hospedadores. Aleiodes sp.2 0 0 0 0 2 2 Género con parasitoides de lepidópteros Noctuidae, Lymantriidae, Lasiocampidae, Notodontidae, Arctiidae, Geometridae, Sphingidae, etc. Alysia sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de numerosos dípteros: Calliphoridae, como Calliphora sp., Lucilia sp., Chrysomya sp., el Anthomyidae Delia sp., el Muscidae Musca domestica, etc. Aphaereta sp. 0 0 2 0 0 2 Género con parasitoides de numerosos dípteros; a menudo, en Sarcophagidae. Aphidius sp. 4 0 0 0 0 4 Parasitoides de los áfidos Chaetosiphon sp., Longicaudus sp., (en rosáceas), y también sobre Capitophorus sp., Macrosiphoniella sp., (en Artemisia). Aphidius cf. ervi 0 0 2 0 1 3 Parasitoides sobre numerosos (Haliday, 1834) áfidos, especialmente Acyrthosiphon pisum (Harris, 1776) en leguminosas (también sobre Sitobion avenae [Fabricius]) y Diuraphis noxia (Kurdjumov, 1913) en gramíneas. También sobre Acyrtosiphon sp., Aulacorthum, Brachycaudus, Capitophorus, Macrosiphum, Macrolophium, Metopolophium dirhodum, Myzus persicae (Sulzer, 1776), etc. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 155
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Aphidius cf. 0 0 2 0 0 2 Parasitoides sobre diversos matricariae hemípteros Aphididae, como (Haliday, 1834) Myzus persicae (Sulzer, 1776), Aphis pomi De Geer, 1773, Aphis gossypii Glover, 1877, Macrosiphum euphorbiae (Thomas, 1878), Aulacorthum solani Kaltenbach, 1843, Capitophorus carduinus Walker, 1850, Ovatus crataegarius Walker, 1850, etc. Citado en Citrus sp., sobre Myzus persicae (Sulzer, 1776) y Toxoptera aurantii Boyer de F., 1841. Aspilota sp.1 4 0 10 8 4 26 Género con parasitoides de Aspilota sp.2 2 0 0 0 2 4 dípteros Anthomyiidae, Phoridae y Platypezidae. Binodoxys 6 2 0 0 0 8 Parasitoides de homópteros angelicae Haliday, Aphidindae: Aphis, 1833 Brachycaudus, Myzus, Toxoptera, etc. En cítricos parasitoides de Aphis spiraecola Patch, 1914 y Aphis gossypii Glover, 1877. Blacus sp.1 0 0 10 0 0 10 Numerosos huéspedes. Blacus sp.2 0 0 4 41 0 45 Endoparasitoides de larvas de coleópteros Anobiidae, Blacus sp.3 6 6 4 0 35 51 Curculionidae, Scolytidae, Nitidulidae, Melyridae, Staphylinidae, etc. Bracon sp. 0 0 2 0 0 2 Género con biología muy variada. Choeras sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de varios lepidópteros, incluido el Torticidae Cacoecimorpha pronubana Hübner, 1799 en Citrus sinensis Osbeck. Dacnusa sp. 0 0 0 1 0 1 Género con parasitoides de dípteros, normalmente, Agromyzidae minadores. Dinotrema sp.1 0 0 0 4 3 7 Numerosos huéspedes. Género Dinotrema sp.2 2 2 0 2 2 8 con parasitoides de dípteros Anthomyiidae, Phoridae, Platypezidae. 156 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Diolcogaster sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides de lepidópteros, principalmente, Noctuidae, Geometridae, etc. Diospilus sp. 0 0 0 1 0 1 Género con endoparasitoides de coleópteros Anobiidae, Nitidulidae, Curculionidae, etc. Ephedrus persicae 2 0 0 0 0 2 En Citrus sp., citada sobre Aphis Froggatt, 1904 gossypii Glover, 1877, A. craccivora Koch, 1854, Aphis spiraecola Patch, 1914, Myzus persicae (Sulzer, 1776) y Toxoptera aurantii Boyer de F., 1841. Glyptapanteles sp. 0 0 0 1 1 2 Numerosos huéspedes. Parasitoides de lepidópteros; frecuentemente, Noctuidae y también Arctiidae, Geometridae, Limantriidae, Plutellidae, Gluphipterygidae. Habrobracon sp. 0 0 0 0 2 2 Parasitoides del lepidóptero Yponomeutidae Prays citri (Millière, 1873). Hormius sp. 2 2 0 5 1 10 Género con parasitoides de numerosos lepidópteros: Gelechiidae, Pyraustidae, Coelophoridae, Tortricidae, etc. Lysiphlebus 8 0 6 0 11 25 Parasitoides de hemípteros testaceipes Aphididae: Aphis, Brachycaudus, Cresson, 1880 Myzus, Rhopalosiphum, Toxoptera; en Citrus sp., sobre Aphis gossypii Glover, 1877, Aphis spiraecola Patch, 1914, A. craccivora Koch, 1854, Myzus persicae (Sulzer, 1776) y Toxoptera aurantii Boyer de F., 1841. Meteorus sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de numerosos lepidópteros, principalmente, Noctuidae. Mirax sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de lepidópteros minadores. Opius sp. 0 0 0 2 0 2 La subfamilia Opiinae incluye numerosos parasitoides, frecuentemente, de dípteros Agromyzidae. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 157
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Orthotsigma sp.1 2 0 2 0 1 5 Género con parasitoides de Orthostigma sp.2 0 0 0 0 1 1 dípteros Phoridae. Praon exsoletum 0 0 2 0 0 2 Parasitoides de algunos (Nees, 1811) hemípteros Aphididae, como Therioaphis trifolii (Monell, 1882), en Medicago sativa, etc. Praon 0 0 0 1 0 1 Parasitoides específicos del myzophagum hemíptero Aphididae Myzus Mackauer, 1959 persicae (Sulzer, 1776). Citado en Citrus sp., sobre M. persicae. Synaldis sp.1 0 2 0 4 0 6 Numerosos huéspedes. Synaldis sp.2 0 0 2 0 1 3 Parasitoides de dípteros Anthomyiidae, Phoridae y Platypezidae. Triaspis sp. 0 0 0 1 1 2 Género con parasitoides de larvas de coleópteros Curculionidae y Bruchidae. Ichneumonidae Aclastus sp. 0 0 0 0 2 2 Endoparasitoides de dípteros. Aneuclis sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides del coleóptero Nitidulidae Meligethes sp. Cryptus sp. 0 0 0 1 0 1 Género con parasitoides sobre pupas de lepidópteros. Cubocephalus sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides sobre himenópteros Tenthredinidae minadores de tallos. Dicaelotus sp.1 0 0 2 3 3 8 Género con parasitoides de Dicaelotus sp.2 0 0 0 1 0 1 microlepidópteros. Dicaelotus sp.3 0 0 2 0 0 2 Dichrogaster sp. 0 2 0 0 0 2 Parasitoides de pupas de neurópteros Chrysopidae; citado sobre Chrysopa carnea Stephens, 1836. Diplazon sp.1 0 0 0 0 1 1 Género con parasitoides de Diplazon sp.2 0 0 0 1 0 1 dípteros Syrphidae. Eusterinx sp. 0 0 0 0 1 1 Endoparasitoides de dípteros. Exochus sp. 6 0 2 2 2 12 Numerosos huéspedes. Género con parasitoides en lepidópteros Gelechiidae, Tortricidae e Yponomeutidae. 158 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Gelis sp.1 0 0 2 0 0 2 Huéspedes diversos. Parasitoides Gelis sp.2 0 2 0 2 5 9 de pupas de lepidópteros Psychidae, Coelophoridae, pupas de neurópteros Chrysopidae, y ovisacos de arácnidos. Hypsicera sp. 0 0 0 1 0 1 Endoparasitoides de dípteros. Megacara sp. 0 0 2 2 3 7 Numerosos huéspedes. Parasitoides en pupas pequeñas. Citados sobre el díptero Musca domestica L., 1758, el lepidóptero Plutella xylostella L., 1758 y presente en agallas de himenópteros Cynipidae, como Biorhiza y Andricus. Oedemopsis sp. 2 0 0 0 0 2 Parasitoides de varios lepidópteros, incluidos Cacoecimorpha pronubana (Hubner, 1799), Archips Rosana (L., 1758) y Tortrix viridana L., 1758. Orthocentrus sp.1 0 0 0 1 1 2 Género con endoparasitoides Orthocentrus sp.2 0 0 4 0 0 4 koinobiontes de dípteros nematóceros, Sciaridae y Mycetophilidae; a menudo sobre hongos. Phygadeuon sp.1 0 0 1 0 1 2 Género con parasitoides de pupas Phygadeuon sp.2 0 0 0 0 2 2 de dípteros braquíceros; también hiperparasitoides de lepidópteros, Phygadeuon sp.3 2 0 0 0 1 3 via Tachinidae. Platylabus sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides sobre los diversos lepidópteros, como Eulithis testata L., 1761, Eupithecia millefoliata Rössler, 1866, Xanthorhoe fluctuata L., 1758 y Cabera pusaria L., 1758. Pleolophus sp. 0 0 0 0 1 1 Parasitoides de lepidópteros Geometridae. Stenomacrus sp.1 0 0 26 46 0 72 Género con endoparasitoides Stenomacrus sp.2 2 2 0 0 9 13 koinobiontes de dípteros nematóceros, Sciaridae y Mycetophilidae; a menudo, sobre hongos. Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides Orsis 29, 2015 159
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Syrphoctonus sp. 0 0 0 1 0 1 Parasitoides de dípteros Syrphidae. Trychosis sp. 0 0 0 0 1 1 Género con parasitoides de ovisacos de arácnidos. Tycherus sp. 0 0 0 0 2 2 Parasitoides sobre microlepidópteros. Xiphulcus sp. 4 0 0 1 0 5 Biología diversa. Ectoparasitoides de pupas o prepupas de holometábolos; opcionalmente, endoparasitoides, koinobiontes o sobre arácnidos. Zaglyptus sp. 0 2 0 1 0 3 Género con ectoparasitoides gregarios en ovisacos de arácnidos. Platygastridae Amblyaspis sp. 0 9 5 7 9 30 Parasitoides sobre agallas de cecidómidos. Amitus spiniferus 0 9 5 8 6 28 Parasitoides de la mosca blanca Brethes 1914 de los cítricos, el hemíptero Aleyrodidae Aleurothrixus floccosus Maskell, 1896. Leptacis sp. 0 0 2 0 0 2 Parasitoides koinobiontes de dípteros Cecidomyidae. Platygaster sp. 2 0 0 0 1 3 Género con parasitoides sobre agallas de dípteros Cecidomyidae. Synopeas sp. 6 10 2 9 20 47 Género con parasitoides sobre agallas de dípteros Cecidomyidae. Scelionidae Ceratobaeus sp. 0 0 0 0 1 1 Posiblemente, parasitoides de ovisacos de arácnidos. Gryon sp.1 0 0 0 1 1 2 Parasitoides de hemípteros, Gryon sp.2 0 0 0 1 2 3 fundamentalmente, Lygaeidae, Pentatomidae y Reduviidae. Gryon sp.3 0 0 0 0 1 1 Gryon sp.4 0 2 0 8 0 10 Gryon sp.5 2 0 2 0 2 6 Gryon sp.6 4 2 0 1 2 9 Idris sp.1 0 2 0 0 2 4 Género con endoparasitoides en Idris sp.2 0 0 0 0 1 1 ovisacos de arácnidos. Idris sp.3 0 4 2 2 1 9 Idris sp.4 2 0 0 0 3 5 160 Orsis 29, 2015 C. Bañol; J. A. Barrientos; J. Piñol
Número de individuos por año Especie 2004 2005 2006 2007 2008 Total Hospedador Telenomus sp.1 0 0 2 0 0 2 Género con parasitoides de Telenomus sp.2 0 0 6 1 0 7 huevos de hemípteros y lepidópteros; también de dípteros Telenomus sp.3 0 0 3 48 0 51 y neurópteros. Telenomus sp.4 0 0 4 4 0 8 Telenomus sp.5 0 0 8 4 0 12 Telenomus sp.6 70 60 0 0 88 218 Trissolcus sp.1 0 0 2 13 0 15 Género con parasitoides de Trissolcus sp.2 0 0 0 6 0 6 huevos de hemípteros; a menudo, Pentatomoide. Trissolcus sp.3 72 26 0 0 146 244 Trissolcus sp.4 0 0 4 7 0 11 Trissolcus sp.5 0 0 76 54 0 130 Diapriidae Coptera sp. 0 0 0 1 0 1 Endoparasitoides de larvas y pupas de dípteros. Diapria sp. 4 0 0 0 0 4 Endoparasitoides de larvas y pupas de dípteros. Entomacis sp. 2 2 0 1 0 5 Endoparasitoides de larvas y pupas de dípteros, a menudo, en ambientes húmedos. Pantoclis sp. 0 0 3 0 0 3 Endoparasitoides de larvas y pupas de dípteros. Trichopria sp.1 0 0 2 0 0 2 Endoparasitoides de larvas y Trichopria sp.2 0 0 0 5 1 6 pupas de dípteros, a menudo, en ambientes húmedos. Trichopria sp.3 0 0 0 1 3 4 Proctotrupidae Exallonyx sp. 2 0 0 0 0 2 Género con parasitoides sobre larvas de coleópteros Staphylinidae, rara vez sobre Carabidae. Orsis 29, 2015 161-171
Situación del arruí —Ammotragus lervia (Pallas, 1777)— en la sierra de Mariola (SE español): Distribución y aspectos ecológicos
Antonio Belda Universidad de Alicante. Departamento de Ciencias de la Tierra y Medio Ambiente Campus San Vicente. Apartado 99-E03080. Alicante [email protected] Roque Belenguer Universidad de Alicante. Departamento de Ecología Campus San Vicente. Apartado 99-E03080. Alicante [email protected] Benito Zaragozí Universidad de Alicante. Instituto Interuniversitario de Geografía Campus San Vicente. Apartado 99-E03080. Alicante [email protected]
Fecha de recepción: 20 de junio de 2014 Fecha de acceptación: 20 de febrero de 2015 Fecha de publicación: 18 de mayo de 2015
Resumen
El principal objetivo de esta investigación es conocer aspectos ecológicos y distribución del arruí —Ammotragus lervia (Pallas, 1777)— dentro de la sierra de Mariola. El área de estudio es un parque natural de 17.500 hectáreas situado en el sur de la Comunidad Valen- ciana. Un mejor conocimiento de su distribución será de interés para la definición de me- didas de gestión de fauna del parque. En 2009, utilizando técnicas de fototrampeo, se recopilaron 29.941 imágenes con algún contacto animal. De estas imágenes, el 0,09% de las fotografías registradas son de arruí y se ha detectado su presencia en 7 de las 63 cuadrí- culas (2 × 2 km) del Parque Natural de la Sierra de Mariola (el 11,11%). El periodo de muestreo se prolongó desde agosto de 2008 hasta mayo de 2010. Este estudio ha permitido integrar la información recopilada en campo con las bases de datos existentes para confir- mar la colonización y la expansión del arruí en la sierra de Mariola. Palabras clave: arruí; distribución; fototrampeo; paisaje, Parque Natural de la Sierra de Mariola.
Abstract. Situation of Aoudad–Ammotragus lervia (Pallas, 1777)–in Sierra de Mariola (Southeast Spain): Distribution and ecological aspects
The main objective of this research was to determine the ecological aspects and distribution of Ammotragus lervia (Pallas, 1777) in the Sierra de Mariola. The study area is a natural
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 162 Orsis 29, 2015 A. Belda; R. Belenguer; B. Zaragozí
park with 17,500 hectares located in the southern region of Valencia. Better knowledge of their distribution will aid in defining management measures in the natural park. In 2009, camera traps were used to collect 29,941 images of animal contact. A total of 0.09% of these registered photographs are of Barbary sheep, whose presence was detected in 7 of the 63 grids (2 × 2 km) of Sierra de Mariola (11.11%). Sampling was performed from August 2008 to May 2010. The study has allowed us to integrate the information collected in the field with existing databases and confirm the colonization and expansion of Barbary sheep in the Sierra de Mariola. Keywords: Barbary sheep; camera trap; distribution; landscape; Sierra de Mariola.
Introducción El arruí (Ammotragus lervia) es un ungulado de origen norteafricano poco estu- diado en su área natural de distribución (Shackleton, 1997). Sin embargo, la ad- quisición de ejemplares por parte de zoológicos europeos y posteriormente americanos dio lugar a la comercialización de excedentes y a la introducción posterior de este bóvido en fincas privadas y en espacios naturales (Cassinello, 1998; Serrano et al., 2003). Así, en la península Ibérica se introdujo el arruí en 1970, con el fin de aumentar el número de especies cinegéticas o dotar de ellas a las áreas donde no las hubiera (Cassinello, 2000). Un ejemplo de colonización del hábitat lo observamos en la provincia de Alicante, desde que, en 1990, se produ- jera la fuga accidental de 49 hembras y 10 machos desde una finca en la sierra de Peñarroya (30SYH112712) y, en 1999, desde otra finca en la sierra de Aitana (30SYH343827), se fugaron 5 ejemplares, de los cuales se desconoce el sexo. Desde entonces, los efectos sobre la vegetación y las especies simpátricas son difícilmente cuantificables, pero es de suponer que existen (Serrano et al., 2002). Según la IUCN, la categoría para el arruí a nivel específico en la región de origen es la de VU A2cd (vulnerable con tendencia a reducirse en, al menos, un 20% en los próximos diez años o en tres generaciones, debido a: (c) disminución del área de distribución, del grado de presencia y de la calidad del hábitat, y/o (d) niveles reales o potenciales de explotación). Así, en África, las amenazas son varias, desde la caza indiscriminada hasta la presión sobre su hábitat o la compe- tencia con el ganado doméstico. Por otro lado, en la península Ibérica el creci- miento de las poblaciones es notable, no parece enfrentarse a ningún tipo de limitación y se considera una especie exótica invasora (Serrano et al., 2002). Sin embargo, debido a esta falta de limitación, la península Ibérica se configura, a su vez, como un auténtico reservorio para el arruí fuera de su lugar de origen. Este hecho hace peligrar el estado de las poblaciones de ungulados autóctonos españo- les, frente a los que el arruí compite ventajosamente, dada su elevada capacidad de adaptación y su alta tasa reproductiva (Hilton-Taylor, 2000; Cassinello, 2004). El uso de modelos de distribución y abundancia se está mostrando eficaz en el diseño de planes de conservación de fauna (Ferrier, 2002). Estos modelos per- miten avanzar en la comprensión de los patrones geográficos de biodiversidad, lo cual ayuda en la gestión y el manejo en espacios naturales (Graham et al., 2006). Situación del arruí en el sureste español Orsis 29, 2015 163
Además de la acción del hombre, la abundancia de predadores en un espacio territorial cada vez más restringido y transformado puede propiciar una impor- tante reducción de la disponibilidad de hábitat para esta especie. Los resultados de estudios como el presente pueden servir para mejorar los planes de gestión de dicha especie en el parque (Ballesteros, 1998; Angulo y Villafuerte, 2003) y per- mitir a los gestores de los cotos de caza una toma de decisiones rápida y efectiva (Stoate et al., 2004; Belenguer et al., 2011). El objetivo principal de este trabajo es realizar una caracterización de los as- pectos ecológicos y la distribución del arruí en el Parque Natural de la Sierra de Mariola mediante el uso del trampeo fotográfico, una técnica que resulta ser ino- cua, fiable y barata. Se trata de una contribución novedosa, ya que, hasta este momento, no existe ninguna publicación sobre esta especie en la zona de estudio. Finalmente, se plantea una primera explicación de los factores geográficos locales que inciden en la presencia de este ungulado y que facilita la gestión de la especie.
Área de estudio La sierra de Mariola es una formación montañosa situada al sureste de la penín- sula Ibérica (figura 1), concretamente, en la Comunidad Valenciana. Este relieve es, a la vez, frontera y nexo de las comarcas de L’Alcoià, la Vall d’Albaida y El Comtat, y abarca una superficie total superior a 17.500 hectáreas, lo que lo con- vierte en uno de los parques naturales más extensos de la Comunidad Valenciana. Con un clima típicamente mediterráneo, con temperaturas suaves, lluvias concen- tradas en primavera y otoño y un destacado periodo seco en verano, las tempera- turas medias anuales oscilan entre los 13 y los 16 ºC. La vegetación climácica es
Figura 1. Mapa de localización de la sierra de Mariola. 164 Orsis 29, 2015 A. Belda; R. Belenguer; B. Zaragozí la típica del termótipo mesomediterráneo y ombrotipo subhúmedo, que da lugar a carrascales (asociación Hedero helicis-Quercetum rotundifoliae subas. ulicero- sum parviflorae, ver Belda et al., 2009).
Material y métodos La metodología empleada para determinar la expansión del arruí, por el tercio norte de la provincia de Alicante y sur de la de Valencia, se ha basado en la téc- nica conocida como fototrampeo. El trampeo fotográfico es una práctica no inva- siva utilizada en diversas áreas de conocimiento, como la investigación de la fauna silvestre, la gestión de especies de caza, el control de especies o la educa- ción ambiental. Esta es una actividad en auge debido a la reciente incorporación y el abaratamiento de diversas tecnologías aplicadas a equipos fotográficos auto- matizados (p. ej.: los sensores de movimiento, las cámaras digitales, las tarjetas de memoria compacta, los flashes de infrarrojos o las baterías de larga duración). Estos equipos autónomos pueden ser colocados en lugares remotos durante varias semanas, incluso meses, sin tener que realizar mantenimiento alguno, por lo que se configuran como un recurso para la investigación de incomparable utilidad. En la figura 2, se puede ver un ejemplo de imagen tomada con cámaras de fototram- peo (Belda et al., 2009).
Figura 2. Detalle del arruí (Ammotragus lervia) mediante trampeo fotográfico. Situación del arruí en el sureste español Orsis 29, 2015 165
La zona de estudio se dividió en 63 cuadrículas con una extensión de 4 km2 cada una. Se digitalizaron los usos del suelo con el software ArcGis® a partir de fotografías aéreas y se obtuvieron un total de 14 usos del suelo: AA (abandonado antiguo), AR (abandonado reciente), BC (bosque caducifolio), BM (bosque mixto), C (cereal), FS (frutal de secano), I (industrial), M (matorral), MC (mato- rral claro), P (pinar), RI (ripario), RO (roquedo), U (urbanizado) y UD (urbani- zado disperso) (figura 3). Se colocaron dos cámaras de fototrampeo del modelo Stealth Cam-IR® en cada una de las celdas durante un período de 2 semanas. Los dispositivos se pro- gramaron para realizar 3 fotografías consecutivas con un período de reposo de 5 minutos entre cada ráfaga. La información se ha almacenado en una tarjeta de memoria SD de 2 GB. Las unidades han sido equipadas con un sistema de alimen- tación externo, constituido por una batería de 12V y los cables de alimentación. La distancia entre los equipos de trampeo fotográfico ha sido al menos de 200 metros. El periodo de muestreo se prolongó desde agosto de 2008 hasta octubre de 2010. Las cámaras fueron instaladas en los lugares más propicios para inter- ceptar el paso del animal. Se empleó como cebo una mezcla compuesta por 500 g de maíz, 500 g de trigo, 500 g de almendras y una piedra de sal. Las cámaras re- gistraron información relacionada con la presión atmosférica, la temperatura, la fase lunar, la fecha y la hora. Todas las fotografías capturadas fueron almacenadas en un mismo ordenador portátil y analizadas con un software propio para la gestión de imágenes de foto- trampeo. Este software permite crear bases de datos geográficas a partir de las propias imágenes, para, posteriormente, explotar esta información en un SIG, crear informes y cartografía (Martínez et al., 2011). Los análisis estadísticos correspondientes a la selección de hábitat fueron rea- lizados con el software libre especializado R (R Development Core Team, 2014). Se seleccionaron al azar 10 cuadrículas con ausencia de la especie, incluidas en su totalidad en el área de estudio para comparar las diferentes variables de uso de hábitat estudiadas, con las cuadrículas ocupadas por el ungulado exótico (n = 8). Para evaluar las preferencias de hábitat, y dado el escaso tamaño muestral, se compararon los contactos al azar y los contactos de arruí empleando el test no paramétrico de Wilcoxon para muestras independientes.
Resultados y discusión En total, se han recopilado 72.347 imágenes (más de 93 Gb), 29.941 de las cuales muestran algún contacto animal dentro de las cuadrículas definidas. Entre estas fotografías, se han registrado 27 en que está presente el arruí. Esto supone el 0,09% del número total de fotografías válidas. Se han registrado 104 individuos, entre los cuales encontramos: 8 machos adultos, 51 hembras adultas, 10 machos jóvenes, 14 hembras jóvenes y 21 ejemplares jóvenes cuyo sexo está por determi- nar (tabla 1). Por otro lado, el arruí ha sido detectado en 7 cuadrículas y supone un 11,11% respecto del total de cuadrículas (n = 63). Cabe mencionar que se comprobó el comportamiento diario de esta especie, puesto que todas las fotogra- 166 Orsis 29, 2015 A. Belda; R. Belenguer; B. Zaragozí
Tabla 1. Contactos de arruí en la sierra de Mariola N.º Imagen Cuadrícula indiv. Sexo Fecha Hora 1 8-4 3 ♂ joven + 2 ♀ adultas 14/04/10 12:56 2 8-4 2 ♂ joven + ♀ adulta 14/04/10 12:57 3 8-4 1 ♀ adulta 14/04/10 13:00 4 8-4 2 ¿? joven + ♀ adulta 14/06/10 16:28 5 8-4 4 ¿? joven + 3 ♀ adultas 14/06/10 16:32 6 8-4 2 ¿? joven + ♀ adulta 14/06/10 16:36 7 8-4 3 3♀ adultas 14/09/10 16:37 8 8-4 1 ♂ adulto 14/10/10 16:39 9 8-5 1 ♂ adulto 19/03/09 14:09 10 8-5 4 ♂ adulto + 3 ♀ adultas 19/09/09 15:16 11 8-5 1 ♂ adulto 19/09/09 15:33 12 8-6 3 ¿? joven + 2 ♀ adultas 22/09/09 11:23 13 8-6 6 2 ¿? joven + 4 ♀ adultas 22/09/09 11:24 14 8-6 4 2 ¿? joven + 2 ♀ adultas 22/09/09 11:25 15 9-4 7 3 ¿? joven + 3 ♀ adultas + ♀ joven 03/10/09 10:12 16 9-4 9 3 ¿? joven + ♂ joven + 3 ♀ adultas + 03/10/09 10:31 2 ♀ joven 17 9-4 6 ♂ joven + 2 ♀ adultas + 3 ♀ joven 03/10/09 10:33 18 9-4 3 ♂ joven + 2 ♀ adultas 05/10/09 14:52 19 9-5 2 2 ♂ adulto 13/03/10 09:19 20 9-5 1 1 ♂ adulto 15/03/10 11:26 21 9-6 8 2 ¿? joven + ♂ joven + 2 ♀ adultas + 23/07/10 17:16 3 ♀ joven 22 9-6 6 1 ¿? joven + 3 ♀ adultas + 2 ♀ joven 23/07/10 17:17 23 9-6 7 2 ¿? joven + 2 ♂ joven + 3 ♀ adultas 23/07/10 17:19 24 9-6 4 ♂ joven + 2 ♀ adultas + ♀ joven 24/07/10 16:42 25 9-6 7 2 ¿? joven + 3 ♀ adultas + 2 ♀ joven 24/07/10 16:44 26 9-6 1 ♂ joven 25/07/10 17:48 27 10-4 6 ♂ adulto + 5 ♀ adultas 21/09/10 10:21 fías capturadas se tomaron durante el día (tabla 1). Estas estadísticas y esta carto- grafía (figura 3) se generaron de manera semiautomática mediante el software descrito en el apartado anterior. La distribución del arruí según los usos del suelo muestra que los contactos se dan en la zona noreste del parque situada entre 1.000 y 1.300 m s. n. m. En cuanto a los usos del suelo, el arruí está presente en las cuadrículas en las que predomina la matriz natural con cultivos de frutales de secano intercalados. De Situación del arruí en el sureste español Orsis 29, 2015 167
Figura 3. Mapa de presencia y ausencia del arruí en relación con los usos del suelo en la sierra de Mariola. este modo, en la figura 3, se puede apreciar que la zona con mayor presencia de esta especie, en su sector noreste, coincide con el pico Montcabrer (1.390 m), que se caracteriza por superficies forestales maduras con pequeños barrancos inserta- dos dentro de zonas que contienen pequeñas explotaciones agrarias (masías), en las cuales los arruís encuentran fácilmente refugio y alimento. Por otro lado, frecuentan algunas zonas de regadío, especialmente durante el período estival, aunque solamente ocupan un 1% de la superficie del parque y se caracterizan por la tecnificación de cultivo de frutales, olivos, viñas y huertos, situados en zonas llanas. Asimismo, se justifica la presencia de la especie en la matriz de secano, donde encuentra alimento fácilmente, ya que está formada por pequeñas parcelas de olivos y almendros en las zonas más elevadas, mientras que, en los valles, predominan el girasol y el trigo. Las cuadrículas con vegetación natural y cultivos abandonados de la zona periférica y central del parque son las que acogen un número menor de presencias. 168 Orsis 29, 2015 A. Belda; R. Belenguer; B. Zaragozí
En algunos sectores de la sierra de Mariola, se han producido algunos episo- dios de cambios considerables de uso del suelo, especialmente por la transforma- ción de uso natural en suelo urbano o incluso debido a los incendios recurrentes (figura 3). Los datos obtenidos en este estudio muestran que la matriz de usos del suelo está relacionada con la abundancia relativa del arruí. Así, los cultivos que se encuentran intercalados en la matriz natural deben ser tenidos en cuenta en los planes que pretendan gestionar la presencia del arruí. La información proporcio- nada en esta prospección puede servir a los gestores del parque para realizar futu- ras actuaciones de ordenación y mejora del hábitat. Al mismo tiempo, estos datos pueden ser útiles para controlar daños en los cultivos, ya que el arruí afecta sobre todo a los frutales jóvenes y sembrados de cereal (datos propios). Según las informaciones obtenidas de los análisis de selección de hábitat (ta- bla 2), el arruí selecciona activamente aquellas cuadrículas con mayor cobertura de matorral claro, lo cual coincide plenamente con el comportamiento y los reque- rimientos ecológicos y tróficos descritos para la especie (Cassinello, 2004; San Miguel et al., 2010). El matorral claro que ocupa el arruí en la sierra de Mariola está compuesto fundamentalmente por especies arbustivas utilizadas con prefe- rencia por el arruí, como: Artemisia glutinosa, Cistus clusii, Dorycnium pentaphy-
Tabla 2. Comparación estadística entre los valores medios de las variables de hábitat medi- das en cuadrículas con ausencia y presencia de arruí. En negrita, se destacan las variables cuya diferencia entre medias es estadísticamente significativa según el test de Wilcoxon para muestras independientes, cuyo nivel de significación se muestra en la columna de la derecha Contactos Azar Variables Media SD Media SD P AA 0,08 0,20 0,23 0,73 0,4632 AR 0,26 0,68 0,89 1,46 0,1402 BC 0,54 0,98 0,03 0,11 0,1316 BM 0,74 1,37 0,37 0,69 0,9545 C 1,29 1,07 9,85 8,89 0,01851 FS 8,15 9,47 11,37 15,01 0,6009 I 0,85 1,50 0,20 0,44 0,8086 M 48,03 25,44 40,17 32,06 0,6009 MC 14,02 15,14 0,01 0,04 0,007286 P 17,26 12,73 18,94 14,74 0,9623 RI 0,43 0,96 1,72 1,94 0,08378 RO 7,79 6,51 10,01 13,31 1,0 U 0,20 0,33 0,06 0,13 0,3034 UD 0,36 0,70 6,14 11,01 0,236 AA (abandonado antiguo), AR (abandonado reciente), BC (bosque caducifolio), BM (bosque mixto), C (cereal), FS (frutal de secano), I (industrial), M (matorral), MC (matorral claro), P (pinar), RI (ripa- rio), RO (roquedo), U (urbanizado) y UD (urbanizado disperso). Situación del arruí en el sureste español Orsis 29, 2015 169 llum, Erinacea anthyllis, Quercus coccifera, Rhamnus lycioides, Satureja sp., Thymus vulgaris, Quercus rotundifolia, Rosmarinus officinalis, Lithodora fruti- cosa, Acer granatense, Lonicera implexa, Rubus ulmifolius, etc. Por otro lado, curiosamente, selecciona cuadrículas con menor porcentaje de cultivo de cereal que las disponibles en el área de estudio, lo cual puede ser explicado por la intensa presión cinegética, furtiva en su gran mayoría, a la que se ve sometido el arruí en la provincia de Alicante (datos propios). Este trabajo resulta de interés, pues se confirma la elevada capacidad de disper- sión del arruí, que lo ha llevado a ocupar de forma estable el tercio norte de la provincia en 10 años a 144 km2/año (Serrano et al., 2002 y 2003). Así, la población alicantina de este ungulado ocupaba inicialmente algunas sierras del tercio norte de la provincia, distribuyéndose a lo largo del sistema Subbético y sus estribaciones durante los inicios del presente siglo. Este estudio ha permitido constatar la expan- sión de la especie en dirección norte hacia la provincia de Valencia desde las sie- rras de Peñarroya, la sierra dels Plans, de la Grana, del Aguilar, de Aitana, de la Serrella, de Alfaro, de la Foradà, del Maigmó, Onil, Fontanella y Menejaor (Se- rrano et al., 2002; Cassinello, 2004). El contacto con la provincia de Valencia está libre de barreras apreciables y puede ser una futura vía de expansión. Al noroeste y al sur, la N-330 dificulta el tránsito de animales hacia Murcia, lo cual impide la comunicación entre las poblaciones de ambas provincias. Se confirman también los hábitos de las especies por ocupar terrenos rocosos y escarpados, desde el nivel del mar hasta cimas situadas a 2.000 metros, con lo cual evitan zonas nevadas (Gray y Simpson, 1980). Otros estudios efectuados en EE. UU. (Ogren, 1965; Dickinson y Simpson, 1980; Johnston, 1980) y en España (Cassinello, 2000) indi- can una selección de hábitat dependiente de la estación del año, prefiriendo zonas más abiertas y escarpadas durante la época de cría (primavera), zonas boscosas en verano y pastos en otoño (celo) e invierno, aunque en regiones áridas también frecuentan zonas boscosas durante el celo (Cassinello, 2004). Los resultados obte- nidos coinciden con otros autores que definen las áreas idóneas para el arruí men- cionando un régimen de baja precipitación en invierno, elevadas altitudes y fuertes pendientes del terreno, así como la presencia de suelos forestales. En regiones re- lativamente próximas, como es el caso de Sierra Espuña, la densidad estimada es de 1,4 arruís/km2 (González y León, 1999). Por lo tanto, se sugiere una alta poten- cialidad de esta especie exótica de conquistar nuevas áreas alrededor de su zona de distribución actual en el sur de España (Cassinello et al., 2006). Las principales causas que contribuyen a que este ungulado exótico aumente sus efectivos son cuatro: la existencia de nichos vacíos (antaño ocupados por la cabra montés), su plasticidad alimenticia (Krysl et al., 1980), la ausencia de depredadores y el hecho de ser un acontecimiento novedoso y desconocido por los gestores. La utilización de encuestas como método para establecer la distribución de esta especie presenta sus limitaciones, pero constituye un primer paso a la hora de distribuir el esfuerzo en futuros muestreos de campo (Calabuig et al., 2005). Por este motivo, la combinación con el fototrampeo hace que la detección de la presencia en el medio sea relativamente sencilla. Además, conviene tener en cuenta el efecto que puede tener sobre otros competidores potenciales, que serían, prin- 170 Orsis 29, 2015 A. Belda; R. Belenguer; B. Zaragozí cipalmente, el ciervo común (Cervus elaphus), el gamo (Dama dama), el muflón (Ovis musimon) y la cabra montés (Capra pyrenaica). El riesgo de solapamiento con las áreas de distribución de estas especies es muy marcado (Serrano et al., 2002; Cassinello, 2004). Por este motivo, se recomienda hacer un control de las poblaciones y un seguimiento de las mismas por parte de los gestores del parque. Se prevé que, al ritmo de avance que lleva la especie en los últimos años, se pro- duzca el establecimiento en las sierras valencianas próximas. Este trabajo es pionero, puesto que proporciona y analiza datos hasta ahora no abordados en este territorio. De este modo, la continuación de este estudio pasa por analizar el resto de mamíferos que habitan el parque, comprobar su situación actual y la interacción entre distintas especies. Las imágenes capturadas mediante fototrampeo, junto con el software propuesto, permitirán que, en un corto periodo de tiempo, podamos aportar nuevos datos y explicaciones sobre las poblaciones de mamíferos que habitan la sierra de Mariola.
Agradecimientos Este proyecto ha sido financiado en parte por las ayudas de investigación del Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. Los autores también quieren agra- decer la colaboración prestada por la dirección y el personal del Parque Natural de la Sierra de Mariola, además de la información proporcionada por los gestores cinegéticos y la ayuda de la Fundación C. V. Victoria Laporta.
Referencias bibliográficas Angulo, E.; Villafuerte, R. 2003. Modelling hunting strategies for the conservation of wild rabbit populations. Biol. Conserv. 115: 291-301. Ballesteros, F. 1998. Las especies de caza. Biología, ecología y conservación. Estudio y Gestión del Medio. Colección Técnica. Oviedo. 316 pp. Belda, A.; Arques, J.; Martínez, J.E.; Peiró, V.; Seva, E. 2009. Análisis de la biodiversidad de fauna vertebrada en el Parque Natural de la Sierra de Mariola mediante fototrampeo. Mediterranea 20: 9-32. Belenguer, R.; Belda, A.; Arques, J.; Martínez-Pérez, J.E.; Zaragozí, B. 2011. Influencia de la estructura del paisaje en la comunidad de mamíferos del Parc Natural de la Serra de Mariola (Comunidad Valenciana): Una aproximación mediante fototrampeo. En X Congreso SECEM, 16. Universidad de Málaga. Málaga. Calabuig, G.; Serrano, A.L.; Tiscar, M.; Cabezas, M.G.; Bautista, L.A.; Martínez, P.; Pé- rez, J.M.; Serrano, E. 2005. Nuevas citas de arruí Ammotragus lervia (Pallas, 1777) en el parque natural de las sierras de Cazorla, Segura y Las Villas: Obtención mediante encuestas. Galemys 17 (número especial): 3-14. Cassinello, J. 1998. Ammotragus lervia: A review on systematics, biology, ecology and distribution. Ann. Zool. Fennici 35: 149-162. Cassinello, J. 2000. Ammotragus free-ranging population in the south east of Spain: A necessary firts account. Biod. Conserv. 9: 887-900. Cassinello, J. 2004. Arruí – Ammotragus lervia. In: Enciclopedia Virtual de los Vertebra- dos Españoles. In: Carrascal, L.M., Salvador, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ Situación del arruí en el sureste español Orsis 29, 2015 171
Cassinello, J.; Acevedo, P.; Hortal, J. 2006. Prospects for population expansion of the exotic aoudad (Ammotragus lervia; Bovidae) in the Iberian Peninsula: clues from ha- bitat suitability modelling. Diver. Distrib., 12: 666-678. Dickinson, T.G.; Simpson, C.D. 1980. Home range movements, and topographic selection of Barbary sheep in the Guadalupe Mountains. New Mexico. Pp. 78-86. In: Simpson, C.D. (Ed.). Symposium on Ecology and Management of Barbary Sheep. Texas Tech Univ. Press. Lubbock. Ferrier, S. 2002. Mapping spatial pattern in biodiversity for regional conservation plan- ning: Where to from here? Syst. Biol. 51: 331-363. González, M.; León, L. 1999. Sarna sarcóptica en la población de arruí (Ammotragus ler- via) del parque regional de Sierra Espuña (Murcia). Galemys 11: 43-58. Graham, C.H.; Moritz, C.; Williams, S.E. 2006. Habitat history improves prediction of biodiversity in a rainforest fauna. Proc. Nat. Acad. Sci. USA 103: 632-636. Gray, G.G.; Simpson, C.D. 1980. Ammotragus lervia. Mammal. Spec. 144: 1-7. Hilton-Taylor, C. 2000. IUCN Red List of Threatened Species. IUCN. Gland, and Cam- bridge. Johnston, D.S. 1980. Habitat utilization and daily activities of Barbary sheep. Pp. 51-58. In: Simpson, C.D. (ed.). Symposium on Ecology and Management of Barbary Sheep. Texas Tech Univ. Press. Lubbock. Krysl, L.; Simpson, C.D.; Gray, G. 1980. Dietary overlap of sympatric barbary sheep and mule deer in Palo Duro Canyon, Texas. Pp: 97-103. In: Simpson, C.D. (ed.). Sympo- sium on ecology and managements of barbary sheep. Texas Tech University Press. Lubbock. Martínez, J.E.; Zaragozí, B.M.; Belda, A.; Navarro, J.T.; Peiró, V. 2011. Creación de un software para el almacenamiento automático y gestión de imágenes obtenidas por fo- totrampeo. In: X Congreso SECEM. Universidad de Málaga. Málaga. Ogren, H. 1965. Barbary sheep. New Mexico Department of Game and Fish Bulletin, 13. Santa Fe. R Development Core Team 2014. R: a language and environment for statistical computing. R Foundation for Statistical Computing, Vienna, Austria. ISBN: 3-900051-07-0. http:// www.R-project.org San Miguel, A.; Fernández, M.; Perea, R.; Martínez, M.; Rodríguez C. 2010. El arruí (Am- motragus lervia Pallas 1777) en Sierra Espuña (Murcia) ¿Amenaza u oportunidad? Serie Técnica n.º 9. Consejería de Agricultura y Agua. Región de Murcia. 80 pp. Serrano, E.; Calabuig, G.; Cassinello, J.; Pérez, J.M. 2002. The human dimension that fa- vours the unnatural expansion of an exotic ungulate (Ammotragus lervia) throughout the Iberian peninsula. Pirineos 157: 181-189. Serrano, E.; Calabuig, G.; Peiró, V.; Pérez, J.M. 2003. Distribución del arruí (Ammotragus lervia Pallas, 1777) en la provincia de Alicante. Galemys 15 (número especial): 19-23. Shackleton, D.M. (Ed.). 1997. Wild sheep and goats and their relatives: Status survey and conservation action plan for Caprinae. IUCN. Gland. Stoate, C.; Henderson, I.G.; Parish, D.M. 2004. Development of an agri-environment scheme option: Seed-bearing crops for farmland birds. Ibis 146: 203-209.
Orsis 29, 2015 173-192
Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands
Llorenç Sáez1, Gabriel Bibiloni2, Joan Rita3, Llorenç Gil3, Eva Moragues4, Carlos Romero Zarco5, Josep Vicens6
Reception date: 2 July 2015 Acceptance date: 19 July 2015 Publication date: 24 November 2015
Abstract
These paper deals with 45 taxa, seven of which are new to the Balearic Islands flora: Agrostis capillaris L., Centaurea solstitialis L. Chenopodium strictum Roth, Datura wrigthii Regel, Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine, Ranunculus xatardii Lapeyr. and Senecio inaequidens DC. On the other hand, six taxa [Catananche caerulea L., Cen- taurea apula Lam., Filago micropodioides Lange, Legousia speculum-veneris (L.) Chaix, Reseda undata L. and Veronica agrestis L.] are removed from the list of the Balearic Is- lands and individual island reports are given for several taxa. Keywords: vascular plants; Balearic Islands; distribution range.
Resum. Addicions i correccions per a la flora de les Illes Balears
En aquest article s’aporten dades per a 45 tàxons, set dels quals són nous per a la flora de les Illes Balears: Agrostis capillaris L., Centaurea solstitialis L. Chenopodium strictum Roth, Datura wrigthii Regel, Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine, Ranunculus xa- tardii Lapeyr. i Senecio inaequidens DC. D’altra banda, sis tàxons [Catananche caerulea L., Centaurea apula Lam., Filago micropodioides Lange, Legousia speculum-veneris (L.) Chaix, Reseda undata L. i Veronica agrestis L.] s’exclouen del catàleg florístic de les Illes Balears i s’aporten diverses citacions noves en l’àmbit insular per a alguns tàxons. Paraules clau: plantes vasculars; Illes Balears; àrea de distribució.
1. Universitat Autonòma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected] 2. C/ Aragó, 37. 07005 Palma de Mallorca. [email protected] 3. Universitat de les Illes Balears. Laboratori de Botànica. Edifici Guillem Colom, Ctra. Vallde- mossa, km 7,5. 07122 Palma de Mallorca. [email protected]; [email protected] 4. Servei de Protecció d’Espècies. Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori. Govern de les Illes Balears. C/ Gremi de Corredors, 10. 07009 Palma de Mallorca. [email protected] 5. Universidad de Sevilla. Departamento de Biología Vegetal y Ecología. C/ S. Fernando, 4. 41004 Sevilla. [email protected] 6. Universitat de Barcelona. Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia. Av. Joan XXIII. 08028 Barcelona. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 174 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Introduction The Balearic flora seems to be relatively well known, although some geographic areas have not been carefully surveyed, and certain genera are not fully under- stood. A series of additions, confirmations and deletions are provided in order to improve the floristic knowledge of the vascular flora of the Balearic archipelago. In some cases, new interesting reports are provided concerning previously known taxa for the Balearic Islands.
Materials and methods The floristic data here presented are the result of fieldwork and herbarium research by the authors. These records were checked for novelties alongside with previously published records from floristic treatments, scientific papers and plant distributions compendiums (Bioatles). The names of the localities are based on the Balearic topographic maps (IDEIB
Results **Agrostis capillaris L. Mallorca: Son Torrella, 31SDE8204, 825 m, 23-VI-2014, X. Manzano & L. Sáez LS-7537 (Herb. pers.). Majorcan specimens are clearly referable to A. capillaris on the basis of the characters given by several authors (Pignatti, 1982; Romero, 1988; Stace, 2010): Perennial plants; ligules of tillers shorter than wide, truncate or rounded; panicle diffuse, with spikelets well separated; glumes subequal 1.8-2.2 mm long; lemma 1.5-1.8 mm long, glabrous, without awn; palea 0.8-1 mm long, bifid; anthers 1-1.3 mm long. This species is native to Europe, central Asia and northern Africa. It has been introduced to many regions of the world, likely for use as livestock fodder as erosion control agent. It has become naturalized throughout Asia, Australia and New Zea- land, western and eastern North America, Central and South America, Greenland, as well as the sub-Antarctic islands (Garry Oak Ecosystems Recovery Team, 2014). The native status of A. capillaris in Mallorca is uncertain since it was found among a planted grass and could be part of a seed mixture for revegetation pur- poses. In our opinion is very likely that A. capillaris was introduced in Son Torrella. Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 175
Aira uniaristata Lag. & Rodr. [Aira caryophyllea subsp. uniaristata (Lag. & Rodr.) Maire] The knowledge of the genus Aira, concerning number of taxa occurring in the archipelago and their distribution in the Balearic Islands is incomplete. Aira uni- aristata was doubtfully reported from northern Mallorca (Serra de Tramuntana) by Bolòs & Vigo (2001). The following herbarium specimen, which was collected in an area of siliceous rocks, confirms the presence of Aira uniaristata in Mallorca: Albarca, V-1970, [Bonafè] (HBJS-Bonafè-0296).
*Allium commutatum Guss. Sa Dragonera: between Cala Cucó and Cala Lladó, 31SDD4181, 31SDD4281 and 31SDD4282, 5-15 m, maritime rocks, 27-IV-2002, G. Bibiloni. Previously known from Mallorca, Menorca, Eivissa and Formentera (Pla et al., 1992).
*Bellium artrutxensis P. Fraga & Rosselló Mallorca: Algaida, Son Gual, 39º 34’N, 2º 50’E, 140 m, open scrub, 2-VI-1998, C. Navarro 2012, C. Aedo, N. López, R. Morales, L. Sáez & M. Velayos (MA 618282). First Majorcan report for a species that was considered endemic to southern Menorca (Fraga et al., 2008). In fact, B. artrutxensis is likely to be found in other areas of southern Mallorca and even in Cabrera.
*Calendula tripterocarpa Rupr. Mallorca: Camp, Sa Pobla, 13-IV-2006, J. Rita (UIB 16753) New for Eastern Balearic Islands. This species was so far been reported from Eivissa (Pla et al., 1992) and Formentera (Gil & Llorens, 2001).
*Carduus ibizensis (Devesa & Talavera) Rosselló & N. Torres [C. bourgeanus subsp. ibizensis Devesa & Talavera] Mallorca: Marina de Llucmajor, 27-IV-2003, J. Rita (UIB 16323). New for Eastern Balearic Islands. This material (Figure 1) is referable to C. ibizensis (instead of the morphologically close C. bourgeanus Boiss. & Reut.) according to the taxonomic characters provided by Devesa (2014): pappus with some hairs distinctly dilated at apex and upper middle involucral bracts with scar- ious apex.
Catananche caerulea L. Absent from the Balearic Islands. This species was reported as occurring in Northern Mallorca (Puig Major massif), by Knoche (1922b). This area has been intensively explored in the last decades but without re-finding it. One of us (LS) have tried to found Balearic material of C. caerulea in MPU-Knoche herbarium without success, and do not consider that this plant is found in the Balearic Islands. 176 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Figure 1. Carduus ibizensis (Devesa & Talavera) Rosselló & N. Torres: Detail of speci- men UIB 16323.
Centaurea apula Lam. This species was erroneously reported from Mallorca by Cambessèdes (1827). The voucher material «Majorca [s.d.], Trías (MPU-Knoche)» consists of Centau- rea melitensis L.
Centaurea aspera subsp. stenophylla (Dufour) Nyman Mallorca: Torre den Pau, VI-1967, L. Llorens (LLGLGV003846); Andratx, camí del Pas, VIII-1967, L. Llorens (LLGLGV003845); Sometimes, [31S]DD77, s.d., L. Llorens (LLGLGV004164); Son Serra (Bunyola), 6-VI-1993, s.r. (Herb. UIB 7109). First concrete reports for Mallorca. This taxon is not listed by Devesa & López (2013) for Mallorca, but these authors accepted its presence in Menorca. On the other hand, C. aspera subsp. stenophylla was reported from Mallorca without precise locality by Pla & al. (1992) and Bolòs & Vigo (1996). The latter authors suggested that this taxon is probably adventive, but according to our observations subsp. stenophylla seem to be a native plant. Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 177
**Centaurea solstitialis L. Menorca: Inmediaciones de Ferrerías y en Binimoti, 10-VI-1911, Herb. J. Car- dona Mercadal, (BCN 43603). This species is not listed by Devesa & López (2013) for the Balearic archi- pelago. The dot in the map by Font & Vigo (2008) is based on this specimen without further comments. The voucher specimen is undoubtedly referable to C. solstitialis by its subglabrous or puberulent bracts, with the apical spine up to 16 mm long (Figure 2).
Figure 2. Centaurea solstitialis L.: Detail of specimen BCN 43603.
*Cerastium glomeratum Thuill. Cabrera: Es Penyal Blanc, 30-IV-1948, P. Ferrer (BC 104073, MA 34681). In the Balearic Islands, this species was reported from Mallorca, Menorca, Dra- gonera, Eivissa and Formentera (Pla et al., 1992; Alomar et al., 1998; Gil & Llorens, 2001). 178 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
**Chenopodium strictum Roth Mallorca: Sa Pobla, 6-VII-2005, J. Rita & CF (Herb UIB 16689); Eivissa: Carrt. Cala Jondal, 3-IX-2002, s.r. (Herb UIB 16182). This species, which belongs to sect. Chenopodium, has been often confused with Ch. album L. Chenopodium strictum is morphologically close to Ch. album, but leaves are narrowly oblong with subparallel sides, often obtuse, not lobed but shal- lowly toothed, and the inflorescence is generally moniliform, not profusely branched. A wider distribution in the Balearic archipelago can be assumed for Ch. strictum.
**Datura wrightii Regel Mallorca: Felanitx, Creuer Sant Salvador, 28-IX-2002, J. Rita et al. (Herb. UIB 16161, sub D. inoxia). Datura wrightii is a perennial herb native to North America (southwestern United States and northern Mexico). This species is morphologically close to D. inoxia Mill., from which can be easily separated on the basis of stem indumentum (erect multicellular glandular hairs in D. wrightii vs. retrorse eglandular hairs in D. inoxia). Both species are sometimes cultivated for ornament and can escape and become locally naturalized. Datura wrightii was recently reported for the first time in Spain (near Fraga, Huesca province) by Verloove (2008).
Euphorbia pithyusa L. subsp. pithyusa In the Balearic archipelago this species is only known with certainty from the eastern Balearic Islands (Mallorca and Menorca), although it was also vaguely indicated from the western Balearic Islands by Barceló (1879-1881). The only concrete report for western Balearic Islands (Eivissa) is due to Knoche (1922b). Bolòs & Vigo (1990) and Benedí et al. (1997) accepted the presence of E. pithy- usa in western Balearic Islands on the basis of these ancient bibliographic refer- ences, although none of these authors were able to verify the presence of this species in these islands. We have not been able to find any herbarium specimen of this species collected by F. Barceló in western Balearic Islands. However, we have found a specimen collected by H. Knoche in Eivissa, Conillera, 20-V-1906 (MPU-Knoche) labeled as Euphorbia pithyusa. However, this material is clearly referable to a young specimen of Thymelaea hirsuta (L.) Endl.
Filago micropodioides Lange This species was reported from Formentera by Font Quer (1920), but its presence on this island is considered questionable by Gil & Llorens (2001). According to S. Andrés Sánchez (com. pers.), the voucher specimen that served as base for the report of Filago micropodioides from Formentera (Font Quer, 1920) [Playa del Migjorn, 13-V-1918, Gros (BC 31177)] belongs to Filago pyramidata.
Fraxinus angustifolia subsp. oxycarpa (M. Bieb. ex Willd.) Franco & Rocha Afonso Mallorca: Puigpunyent, Sa Riera, Son Net, 31SDD5886, 225-235 m, riparian forest, 23-VI-2015, L. Sáez LS-7657 and LS-7658 (L. Saez, herb. pers.). Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 179
These are the first concrete records for the Balearic Islands. This species was listed (without precise locality) from Mallorca by Andrés (2012). In the locality of Sa Riera, F. angustifolia subsp. oxycarpa is not uncommon in the hygrophyllous azonal forests, growing together with other deciduous species. Fraxinus angustifolia subsp. oxycarpa probably also exists in other Majorcan riparian forests.
*Galium spurium L. Mallorca: Bec de Ferrutx, Artà, 31SED2496, 310 m, 19-IV-2015, G. Bibiloni; Torrent de Sa Parada, Artà, 31SEE2800, 270 m, 18-V-2013, G. Bibiloni; Illa de Formentor, Pollensa, 31SEE1219, 20 m, 4-VI-1989, G. Bibiloni & J. Rita. Menorca: Illa den Colom, 31TFE6094424, 20 m, 12-V-1990, G. Bibiloni & J. Rita. Sa Dragonera: Puig Dragonera, 31SDD4081, 270 m, 25-III-2002, G. Bibiloni, Cala Cucó, 31SDD4181, 110 m, 27-IV-2002, G. Bibiloni; Far de Na Pòpia, southern slopes, 31SDD4182, 200 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni; Sa Cova des Moro, 31SDD4282, 80 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni. Eivissa: Es Vedrà, open scrub on northern face, 31SCD4304, 22 m, base of cliffs on southern face, 31SCD4303, 230 m, 4-IV-1996, G. Bibiloni & J. Rita; Illa de Tagomago, 31SCD8221, 70 m, 14-IV-1990, G. Bibiloni & J. Rita. New for Eivissa, Menorca and Dragonera. This species was so far reported from Mallorca (Ortega & Devesa, 2007) and Cabrera (Bibiloni et al., 1993). Prob- ably Galium spurium is more widespread in the Balearic Islands than reports suggest.
Hydrocotyle ranunculoides L. f. The identity of the plants of the genus Hydrocotyle L. in the Balearic Islands is controversial. Alomar & Salom (2003) reported H. bonariensis Comm. ex Lam. from a single locality in north-western Mallorca (Banyalbufar, Clot de s’Aigüa, Son Valentí, 324 m). In this locality the plants were found in an old quarry. On the other hand, Moragues (2010) reported H. ranunculoides L. f. from a pond close to the road to Banyalbufar. Both localities are the same, but remain doubts about the identity of the plants. The specimens from Banyalbufar have leaves with a deep basal sinus (not peltate as in H. bonariensis) and their petioles are 2-3 mm thick and fleshy (Figure 3). These features correspond to H. ranunculoides, there- fore, H. bonariensis should be excluded from the floristic catalogue of the Balearic Islands. Hydrocotyle ranunculoides is a stoloniferous aquatic perennial plant native to North America. It is both vegetatively and seed-propagated and has been used in Europe for gardening and as aquarium plant. Its potential spread to other water bodies and catchments is almost entirely dependent on human activities. In order to avoid the spread of this plant, the Majorcan population of H. ranunculoides was eradicated in 2008. 180 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Figure 3. Hydrocotyle ranunculoides L. f.: Specimens from Banyalbufar. Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 181
Ilex aquifolium L. Mallorca: Pollensa, Talaia d’Albercutx, 31SEE1020, cliffs of the northern slope, 275-300 m, 9-IV-1997, G. Bibiloni (photo). Because of its inaccessibility it was not collected. However, the specimen has a set of morphological characters (leaves alternate, evergreen, dark green on up- per surface, shiny, about 5-10 cm long, ovate, 1.5-2.5 times as long as wide, with 0-4 spinose teeth on each side) that allow differentiate it from other tree or shrub species that sometimes can be found in these environments. Ilex aquifolium is a rare and endangered species in the Balearic Islands (Sáez & Rosselló, 2001). Most populations are located in high mountains of the Serra de Tramuntana (mainly in the central area). However, some more or less isolated populations are known: Coll des Carniceret (31SDD5687) (southwestern bound- ary), Puig Tomir (31SDE9319), Puig des Ca (31SDE9510) and Puig Gros Ter- nelles (Alomar et al., 1995). The population from Talaia d’Albercutx seems to be the lowest known point of its altitudinal range in the Balearic Islands.
Iris foetidissima L. Mallorca: Sa Coassa, 31SED2699, shady rocky places and cliffs, 250 m, 27-IV- 2014, G. Bibiloni (cultivated specimens are conserved); Ermita de Betlem, 31SED2698, road from the Hermitage of Betlem to the source, 260 m, 10-V- 2014, G. Bibiloni. There are about sixty small specimens in the locality of Sa Coassa, which are distributed in groups in the shade of rocks and cliffs. This population is strongly affected by goat overgrazing and no flowering specimens were found. The iden- tification was possible by locating a second population just over one kilometer from the first one: it was a group of individuals in perfect vegetative state located on the edge of the road from the Hermitage of Betlem to the homonym water source. This species was collected by F. Bonafè in northern Mallorca [Vall den Marc, Pollensa, VI-1971, HJBS-Bonafè-0762]. Bonafè (1977) listed I. foetidissima from Mallorca without precise locality, as cultivated in gardens.
*Juncus hybridus Brot. Juncus bufonius L. was reported from Cabrera (Palau, 1976) on the basis of the following herbarium specimen «Raríssim. Font de s’Hort, petita explanada a da- vant de la porta de la mina, també ala vora del rec de desguaç, 3-V-1948, P. Fer- rer (BC 830897, sub Juncus pygmaeus Thuill.)». This specimen is clearly attributable to J. hybridus according to the taxonomic characters provided by Romero Zarco (2010): Flowers arranged in groups of 3-5, the capsule is shorter than outer tepals and inner tepals are subacute. Therefore, J. bufonius should be excluded from the flora of Cabrera.
Juncus ranarius Songeon & E.P. Perrier Mallorca: Alcudia, sitios más o menos húmedos, 10-VI-1951, Palau Ferrer (COI, sub Juncus bufonius); Mallorca: Lluch, sitios húmedos, 14-VI-1952, 182 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Palau Ferrer (MA 345329 sub Juncus pygmaeus); Lluc, 14-VI-1952, Palau Ferrer (VAL 141103, sub Juncus pygmaeus). Formentera: Beim Leuchtturm auf der «Punta des Faro», 120 m,1-VI-1972, H. Kuhbier & G. Finschow 1585 (SEV 205029). This species was listed for Mallorca and Formentera by Romero Zarco (2010), however, no concrete localities of J. ranarius were known for the Balearic archipelago.
**Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine Mallorca: Montes de Santa María, en sitios más o menos sombríos, 12-VI- 1949, Palau Ferrer s.n. (MA 110384, sub Linaria sp.). The sheet contains five specimens, some of which have hastate leaves; the pedicels are glabrous except just below the calyx (figure 4). These morphological characters allow to identify this plant as subsp. elatine (Fernandes, 1972; Güemes, 2009). So far, the only subspecies of K. elatine known from the Balearic Islands was subsp. crinita (Mabille) Greuter, which is found in Mallorca and Menorca (Güemes, 2009).
Figure 4. Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine: Details of the upper right specimen of MA 110384. Drawn by L. Sáez. Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 183
Legousia speculum-veneris (L.) Chaix This species was reported from Mallorca by Bianor (1917, sub Specularia specu- lum A. DC.). The voucher specimen «Teix, mieses, 31-V-1899, Bianor 863bis HBJS-Herb. Bianor» is clearly attributable to L. scabra (Lowe) Gamisans, on the basis of the following characters: unbranched stems or slightly branched at base; axillary and solitary flowers, not forming terminal corymbs, and calyx lobes lan- ceolate ot linear-lanceolate, c. 1 mm width. A bibliographic reference from Menorca (Sales & Hedge, 2001), most prob- ably referable to the Majorcan record due to Bianor (1917), has not been con- firmed. Therefore, Legousia speculum-veneris should be excluded from the Balearic floristic catalogue. Noteworthy, this is the second report of L. scabra for the Balearic Islands. This species was reported from northern Mallorca (Co- muna de Bunyola, Penyals d’Honor, 31SDD7695, 650 m) by Bibiloni & Soler (2002).
Lycium intricatum Boiss. Mallorca: Illes Malgrats [31SDD5272], 4-IV-1993, Bibiloni & Rita (herb. Uni- versitat Illes Balears). This species is very rare in the Balearic Islands. It was recorded only from few localities: Eastern and Southern Mallorca and Southern Formentera (Stafforini et al., 2001).
Lotus angustissimus L. A report from northern Mallorca («3k D7») [surroundings of Sóller] by Knoche (1922b), which is accepted by subsequent authors (Pla et al., 1992) is not sup- ported by herbarium specimens (no voucher at MPU-Knoche), and there is no evidence that L. angustissimus exists in this island. In Menorca L. angustissimus is confirmed for the northern siliceous area (Rodríguez, 1874, 1904; Montserrat, 1953).
*Medicago secundiflora Durieu Sa Dragonera: Cala Cucó, 31SDD4181, 30 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni; Far de Na Pòpia, southern slopes, 31SDD4182, 260 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni. Mallorca: Fartàritx, above Vall den March, Pollensa, 31SDE9612, 240 m, 10-V-2015, G. Bibiloni; Bec de Ferrutx, Artà, southern slopes, 31SED2496, 340 m, 10-IV-2013, G. Bibiloni; close to Coll de sa Jonquera, Artà, 31SED2598, 220 m, 3-V-2014, G. Bibiloni; Puig des Coloms, Artà, 31SED2798, 290 m, 25-V-2014; Puig de S’Avenc, between Artà and Capdepera, 31SED3497, 280 m, G. Bibiloni; Punta de Coves Blanques, Pollensa, 31SEE0520, 40 m, 9-XI-1996, G. Bibiloni & J. Soler; s’Atalaia, Artà, 31SEE2902, 260 m, 12-IV- 2015, G. Bibiloni. New for Sa Dragonera. This rare species was so far reported from Mallorca and Cabrera (Pla et al., 1992); its distribution is poorly known. Medicago secun- diflora is a thermophilic species which usually grows in rocky places in south facing slopes at low altitudes. 184 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Nymphaea alba L. Mallorca: Torrent de Gorg Blau, Casa Nova des Garaus, 31SDE8508, 550 m, IV-2014, X. Manzano (Herb. pers.). This species was reported from Mallorca by Cambessedes (1827) and Barceló (1879-1881). It was collected in Artà (probably in Canyamel area) by Cambes- sedes [Mallorca: aquis stagnalibus prope Artam, V-1825, Cambessedes (MPU- Knoche)] despite recent surveys in the area it was not found again, being probably extinct there due to drastic environment alterations (wetland drainage and urban development). In the locality of Gorg Blau N. alba has escaped from cultivation and is persistent.
Ononis pubescens L. Mallorca: Sóller-Coll de Puig Major, 17-VI-1980, Castroviejo & Morales (MA 336115); Carretera Sóller-Fornalutx, 17-V-2004, J. Rita & CF (Herb. Universitat Illes Balears 16539). This species was reported from Menorca (Rodríguez, 1904). According to Knoche (1921-22) this Minorcan report is due to confusion with O. viscosa. Du- vigneaud (1979) listed this species for Mallorca, without precise locality. On the basis of available data, this plant is restricted to mountain areas of northern Mal- lorca, where it is relatively rare.
*Orobanche clausonis Pomel Cabrera: Cap Ventós, 31SDD9734, 80 m, north facing cliffs, growing on Rubia peregrina L., 27-VI-2012, L. Sáez LS-7340 (L. Sáez, herb. pers.). This species was previously known to occur in mountain areas of Mallorca and Eivissa (Pujadas & Lora, 1997; Vericad et al., 2003). Thus, this is the first report of its occurrence in Cabrera and one of the few that are known in the Balearic Islands. It seems likely that Orobanche clausonis is more widespread in the Balearic archipelago than reports suggest.
Phleum arenarium L. This species was reported from several Majorcan localities: Es Coll d’en Rebassa (Palau, 1955), S’Estanyol and Artà (Palau, 1956) and S’Albufera de Mallorca (Riddiford, 2002). Most of the specimens collected by Palau are misidentified Triplachne nitens (Guss.) Link, sometimes mixing species in a single collection. Only the following herbarium sheets contain Ph. arenarium: Mallorca: Coll d’en Rebassa, 26-V-1946, Palau (BC 112327) [It contained mixed specimens; those of T. nitens were transferred to a new sheet (BC 866197)]; Coll d’en Rebassa, 24-IV-1947, Palau (MA 5551). All the other revised specimens are T. nitens: Mallorca: Coll d’en Rebassa, 26-V-1946 (MA 6855, BC 866197); S’Estanyol, 9-V-1954, Palau, Plantas de Baleares, n. 692 (BC 126479, BC 632319, BCN 43904, MA 162985, MA 347247). Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 185
*Plantago weldenii Rchb. subsp. weldenii Mallorca: Llucmajor, between S’Estanyol de Migjorn and Torre de S’Estalella, 2-IV-2010, J. Vicens (BCN 70415). These extremely dwarf forms (figure 5) were found among therophyte and bryophyte communities. This taxon was previously known from Menorca (Fraga, 2008).
Figure 5. Plantago weldenii Rchb. subsp. weldenii: Details of specimens BCN 70415.
**Ranunculus xatardii Lapeyr. [R. sardous subsp. xatardii (Lapeyr.) Rouy & Foucaud] Menorca: Favàritx (Maó-Menorca), 10-IV-1979, J. Rita (BC 645224, sub Ra- nunculus trilobus Desf.). While studying material of the genus Ranunculus (in BC), we found speci- mens belonging to the group of R. sardous Crantz that called our attention. These showed characters that were not clearly attributable either R. sardous or R. trilo- 186 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens bus Desf.: the petals were much more smaller than those of R. sardous, while infructescence was as long as wide (longer than wider in R. trilobus). The assign- ment of the minorcan plants to R. xatardii is provisional, since we were not able to study the original material of this species. Moreover, this taxon is reduced to synonym of R. sardous (Hörandl & von Raab-Straube, 2015) or treated as forma within R. sardous (Tela Botanica, 2015). Tison et al. (2014) who not explicitly recognized R. sardous subsp. xatardii, considered that the key character of the taxon is variable even within the same individual.
*Reichardia intermedia (Sch. Bip.) Samp. [R. picroides subsp. intermedia (Sch. Bip.) Maire] Cabrera: Niu de s’Aguila, 13-IV-1951, Palau Ferrer (MA 13912, MA160743, BCN 35560). No previous records of this species from Cabrera are known. Reichardia in- termedia was reported from Mallorca (Willkomm, 1876; Pla et al., 1992) and Menorca (Porta, 1887; Fraga & Garcia, 2004). We also found the following pop- ulations in eastern and western Mallorca: Colònia de Sant Pere, Artà, 31SED2398 and 31SED2498, 10-30 m, 10-XI-2013 and 3-V-2014 respectively, G. Bibiloni; Font Seca, Andratx, 31SDD4679, 100 m, 16-III-2014, G. Bibiloni; S’Atalaia, Artà, 31SEE2902, 120 m, 12-IV-2015, G. Bibiloni (Herb. pers.).
Reseda undata L. This species was reported from Mallorca by Cambessèdes (1827). The voucher specimen that served as base for this record «Mallorca: Bellver [Belver, sic], 21-III-1825 [Cambessèdes] (MPU-Knoche)» consists of R. alba.
*Rumex bucephalophorus L. subsp. aegeus Rech. fil. Mallorca: carretera Pina-Algaida, 21-V-2003, E. Moragues (Herb. Universitat Illes Balears 16193); Can Vicens, Artà, 31SED2799, grassland on sandy soil, 50 m, 20-IV-2013, G. Bibiloni; Cala d’en Sureda, Artà, 31SEE2600, grassland on sandy soil, 8 m, 19-IV-2013, G. Bibiloni; Punta Llarga, Artà, 31SED2298, grassland on sandy soil, 5 m, 18-IV-2015, G. Bibiloni (Herb. pers.). In the Balearic Islands, this taxon was reported from Menorca (Fraga et al., 2003), Eivissa and Formentera (López González, 1990). This subspecies is prob- ably more widespread in the Balearic archipelago than reports suggest.
**Senecio inaequidens DC. Mallorca: Son Real, 31SED1498, roadsides, 12-VI-2008, Gil & Cardona (Gil herb. pers., sub S. malacitanus). This perennial plant is native to southern Africa and has been introduced in many countries, becoming invasive in Europe (Heger & Böhmer, 2005). Senecio inaequidens is currently colonizing a wide range of environments, from dry to humid habitats, stone to clay soils, exposed to shaded locations (Werner et al., 1991). In the Iberian Peninsula S. inaequidens shows an expansive demographic trend, being necessary to erradicate the only known population in the Balearic Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 187
Islands. The report of Senecio malacitanus Huter from northeastern Mallorca (Sáez et al., 2011) is referable to S. inaequidens. In Mallorca S. malacitanus seems to be restricted to western Serra de Tramun- tana (La Trapa, 16-II-1982, HBJS, sub S. linifolius) [also reported by Bianor (1917, sub S. linifolius); Palau in Bonafè, 1980, sub S. linifolius and Alomar & Salom (2003)]. Senecio malacitanus is also known from Sa Dragonera (Palau in Bonafè, 1980, sub S. linifolius; Alomar et al., 1998) and Eivissa (Pau, 1900, Font Quer, 1920; Vericad et al., 2003).
*Sisymbrium runcinatum Lag. ex DC. Sa Dragonera: Na Pòpia and Coll Roig, 31SDD4182, 12-IV-2002, G. Bibiloni; Cala Lladó, 31SDD4282, 30 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni; Between Es Bufador and Es Jas de Sa Truja, 31SDD4283, 90 m, 12-IV-2002, G. Bibiloni. Cabrera: surroundings of Caleta des Pagès, 31SDD9433, 10 m, 25-IV-1991, G. Bibiloni & J. Rita, Na Picamosques, eastern slopes and Es Coll Roig, above cliffs, 31SDD9332, 100-150 m, 5-V-1991, G. Bibiloni & J. Rita. New for Sa Dragonera. Concrete localities known for this species are scarce. Sisymbrium runcinatum was listed for Cabrera [SE de la Serra de la Pleta del Castell] and Mallorca by Palau (1976) and Pla et al. (1992) respectively. Its dis- tribution seems to be linked with the presence of seabirds.
*Solanum villosum Mill. Mallorca: Morro den Feliu, Calvià, 31SDD5768, 50 m, 4-II-2007, G. Bibiloni; Coves de Refeubeix, Calvià, 31SDD5769, 100 m, 4-II-2007, G. Bibiloni; Illeta de Sóller, 31SDE7507, 50 m, 6-VI-1989, G. Bibiloni & J. Rita; Illa de Formentor, Pollensa, 31SEE1219, 20 m, 4-VI-1989, G. Bibiloni & J. Rita; Atalaia Moreia, Artà, north-east facing cliffs, 31SEE3003, 270 m, 2-V-2015, G. Bibiloni. Eivissa: Es Vedrà, 31SCD4303, 150 m, 4-IV-1996, G. Bibiloni & J. Rita; Es Vedranell, 17-V-1993, G. Bibiloni & Rita. Sa Dragonera: Puig Dragonera, southern slopes, 31SDD4182, 25-III-2002; Far de Na Pòpia, 31SDD4182, 24-III-2002, Forat de ses Gambes, 31SDD4081, 25-III-2002, Jas de Sa Truja, 31SDD4283, 12-IV-2002, G. Bibiloni. New for Sa Drgonera, and several islets. Previously known from Mallorca, Menorca, Eivissa and Formentera (Pla et al., 1992).
Soleirolia soleirolii (Req.) Dandy Mallorca: Puig Morei, Artà, north facing cliffs, 31SEE2901, 240 m, 10-XI- 2013, G. Bibiloni (Herb. pers.). Balearic populations of this species are restricted to Mallorca. So far, Soleiro- lia soleirolii is known from few scattered localities in Northern Mallorca (Serra de Tramuntana), in the area comprised between Ses Serres, Andratx (31SDD4785) and El Corredor, Pollensa (31SEE0920), where it grows at the base of cliffs in shady areas close to the sea. Therefore, this is the first report for Eastern Mallorca (Serres de Llevant). In Puig Morei, Soleirolia soleirolii occupies a few square meters in the base of a large crack in the cliff. 188 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Veronica agrestis L. This species was reported for the Balearic Islands from Eastern Mallorca («prope Artam») by Cambessèdes (1827). The voucher specimen [Mallorca: in umbrosis montium Majorcae prope Artam, 14-IV-1825, Cambessèdes (MPU-Knoche) con- sists of Veronica polita Fries.
Veronica panormitana Tineo ex Guss. It was reported from Eivissa by Font Quer (1921, sub V. cymbalaria var. panor- mitana Tin.). The voucher specimen «Pla de Vila, 22-III-1918, Font Quer (BC 618825, sub V, hederifolia subsp. panormitana)» consists of V. hederifolia L. In the Balearic archipelago, Veronica panormitana was so far reported only from Menorca (Sáez & Fraga, 1999; Fraga et al., 2000).
Vicia dasycarpa Ten. [V. villosa subsp. dasycarpa (Ten.) Cavill.; V. varia Host] Mallorca: Son Servera, campos, 3-V-1955, Palau Ferrer 731 (BC 132778, BC 860239, sub Cracca varia Host). The presence of this species in Mallorca (Bolòs & Vigo, 1984) was regarded as doubtful by Pla et al. (1992). Romero Zarco (1999) listed V. dasycarpa for Mallorca based on a bibliographic reference, most likely due to Bolòs & Vigo (1984). We are able to confirm that Majorcan specimens collected by Palau Ferrer correspond to V. dasycarpa, by their inflorescences with 15-18 flowers, fruits 23- 27 × 9-10.5 mm and hilum 1.5-2 mm. Vicia dasycarpa also exists in Menorca (Fraga et al., 2001), where it grows in waysides and grassy places.
*Vicia hybrida L. Menorca: Son Saura, 12-IV-2003, s.r. (UIB 16276). New for Menorca. According to Rodríguez (1874) ancient reports of this spe- cies are due to confusion with V. lutea L. The presence of this species in Menorca was not confirmed by Fraga et al. (2004). Vicia hybrida was also reported from Formentera (Cap de Barbaria) by Rita et al. (1985). A wider distribution in the Balearic archipelago can be assumed for V. hybrida.
Vicia monantha Retz. subsp. calcarata (Desf.) Romero Zarco [V. calcarata Desf.] This species was reported by Palau (1954, 1976) as abundant in Cabrera. Subse- quently, Romero Zarco (1999) listed V. monantha subsp. calcarata for Cabrera based on a bibliographic reference, in all probability due to Palau (1954, 1976). Having revised the herbarium specimens that served as a basis for reports of V. monantha subsp. calcarata from Cabrera [Cabrera: garrigues, Serra de sa Font, 29-IV-1948, Palau Ferrer s.n. (BC 860271, BC 860280, BC 860281, sub V. cal- carata); garrigues, Calons, 14-VI-1951, Palau Ferrer s.n. (BC 860281, sub V. calcarata)] we conclude that these records were based on misidentified material of V. pseudocracca Bertol.: the calyx is shorter than 1/3 of the length of the flower, the calyx lobes are narrowly triangular to subulate and the fruits are Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 189
27-32 × 5.5-7 mm, narrower than those of V. monantha subsp. calcarata. The latter taxon exists on the islands of Mallorca, Menorca and Eivissa.
Acknowledgements Magdalena Vicens (HJBS), Neus Ibáñez (BC), Neus Nualart (BC), Jordi Pallàs (BC) and Roser Guàrdia (BCN), are kindly acknowledged for assistance in the study of herbarium material. We are also grateful to S. Andrés Sánchez for com- ments on Filago micropodioides. Also special thanks are due to Xavier Manzano for helping with field collections.
Bibliographical references Alomar, G.; Rosselló, J.A.; Pons, M. 1998. Materials per a l’inventari de Biodiversitat del Parc Natural de Sa Dragonera: Flora i Vegetació i invertebrats. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Gràfiques Son Espanyolet. Palma de Ma- llorca. Alomar, G. Salom, J.C. 2003. Notes florístiques de les Illes Balears (XVI). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 46: 141-143. Andrés, C. 2012. Fraxinus L. In Talavera, S.; Andrés, C.; Arista, M.; Fernández Piedra, M.P.; Gallego, M.J.; Ortiz, P.L.; Romero Zarco, C.; Salgueiro, F.J.; Silvestre, S.; Quin- tanar, A. (eds.). Flora iberica Vol. XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 143-151. Real Jar- dín Botánico, CSIC. Madrid. Barceló, F. 1879-1881. Flora de las Islas Baleares, seguida de un diccionario de los nombres baleares, castellanos y botánicos de las plantas espontáneas y cultivadas. Imp. P.J. Gela- bert. Palma de Mallorca. Benedí, C., Molero, J.; Simon, J.; Vicens, J. 1997. Euphorbia L. In Castroviejo, S., Aedo, C.; Benedí, C.; Laínz, M.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Paiva, J. (eds.). Flora iberica 8: 210-285. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Bianor, F. 1917. Plantes de Mallorca. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 17: 133-152. Bibiloni, G., Alomar, G.; Rita, J. 1993. Flora vascular dels illots i addicions a la flora de Cabrera gran. In Alcover, J.A., E. Ballesteros & J.J. Fornós (eds.). Història Natural de l’Arxipèlag de Cabrera. Monogr. Soc. Hist. Nat. Balears 2: 179-206. Bibiloni, G.; Soler, J. 2002. Notes florístiques de les Illes Balears (XIV). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 45: 51-58. Bolòs, O.; Molinier, R.; Montserrat, P. 1970. Observations phytosociologiques dans l’ille de Minorque. Acta Geobot. Barcinon. 5: 1-150. Bolòs, O.; Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans 1. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans 4. Ed. Barcino. Barcelona. Bonafè, F. 1977. Flora de Mallorca, Volum 1. Ed. Moll. Palma de Mallorca. Bonafè, F. 1980. Flora de Mallorca, Volum 4. Ed. Moll. Palma de Mallorca. Cambessèdes, J. 1827. Enumeratio plantarum quas in insulis Balearibus collegit J. Cam- bèssedes. Mém. Mus. Hist. Nat. Paris 14: 173-335. Devesa, J.A. 2014. Carduus L. In Devesa, J.A., A. Quintanar & M.A. García (eds.). Flora iberica Vol. XVI(I). Compositae (partim): 181-233. Real Jardín Botánico, CSIC. Ma- drid. Devesa, J.A.; López, E. 2013. Estudio taxonómico de Centaurea sect. Mesocentron (Cass.) 190 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
DC. y sect. Hymenocentron (Cass.) DC. (Asteraceae) en la Península Ibérica e Islas Baleares. Flora Montiberica 55: 3-25. Duvigneaud, J. 1979. Catalogue provisoire de la flore des Baléares (ed. 2). Soc. Échange Pl. Vasc. Eur. Occid. Médit. 17, suppl.: 1-43. Fernandes, R. 1972. Kickxia Dumort. In Tutin, T.G.; Heywood, V.H.; Burges, N.A.; Mo- ore, D.M.; Valentine, D.H.; Walters, S.M.; Webb, D.A. (eds.). Flora Europaea 3: 238- 239. Cambridge University Press. Font, X.; Vigo, J. 2008. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 15. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Font Quer, P. 1920. Compuestas de las Pitiusas. Bol. Soc. Esp. Hist. Nat. 20: 141-159. Font Quer, P. 1921. Tubifloras de las Pitiusas. Asoc. Esp. Progr. Ci., Congreso de Oporto 6: 5-24. Fraga, P. 2008. Vascular flora associated to Mediterranean temporary ponds on the island of Minorca. Anales Jard. Bot. Madrid 65: 393-414. Fraga, P.; Castro, M.; Rosselló, J.A. 2008. A new annual species of Bellium (Asteraceae) from the Balearic Islands. Bot. J. Linn. Soc. 154: 65-77. Fraga, P.; Garcia, O.; Pons, M. 2003. Notes i contribucions al coneixement de la flora de Menorca (V). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 46: 51-66. Fraga, P.; Mascaró, C.; Carreras, D.; Garcia, O.; Pellicer, X.; Pons, M.; Seoane, M.; Truyol, M. 2004. Catàleg de la flora vascular de Menorca. Institut Menorqui d’Estudis IME. Fraga, P.; Mascaró, C.; Garcia, O.; Pellicer, X.; Pons, M.; Truyol, M. 2000. Notes i contri- bucions al coneixement de la flora de Menorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 43: 63-75. Fraga, P.; Mascaró, C.; Carreras, D.; Garcia, O.; Pons, M.; Truyol, M. 2001. Notes i contribu- cions al coneixement de la flora de Menorca. (II). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 44: 73-79. Fraga, P.; Garcia, O. 2004. Notes i contribucions al coneixement de la flora de Menorca (VI). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 47: 143-152. Garry Oak Ecosystems Recovery Team 2014. Invasive species in garry oak and associated ecosystems in British Columbia. Agrostis capillaris. [http://www.goert.ca/documents/A. capillaris.pdf] (accessed 5 January 2015) Gil, L.; Llorens, L. 2001. Plantes vasculars de l’Illa de Formentera. ORCA. Catàlegs Flo- rístics locals 8. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Güemes, J. 2009. Kickxia L. In Benedí, C., E. Rico, J. Güemes & A. Herrero (eds.). Flora iberica Vol XIII. Plantaginaceae-Scrophulariaceae: 216-224. Real Jardín Botánico de Madrid (C.S.I.C.). Madrid. Heger, T., Böhmer, H.J. 2005. The invasions of central Europe by Senecio inaequidens DC- A complex biogeographic problem. Erkunde 59: 34-49. Hörandl, E.; von Raab-Straube, E. 2015. Ranunculaceae In: Euro+Med Plantbase —the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity. [http://www.emplant base.org/home.html] (accessed 12 June 2015) Knoche, H. 1922a. Flora Balearica. Etude phytogéographique sur les îles Baléares. Vol. 1. Imp. Roumégous et Déhen, Montpellier. Knoche, H. 1922b. Flora Balearica. Etude phytogéographique sur les îles Baléares. Vol. 2. Imp. Roumégous et Déhen, Montpellier. López Gónzalez, G. 1990. Rumex L. In Castroviejo, S.; Laínz, M. ; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (eds.) Flora iberica Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 595-634. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Montserrat, P. 1953. Aportación a la Flora de Menorca. Collect. Bot. (Barcelona) 3: 399- 418. Moragues, E. 2010. Aproximació a la flora vascular introduïda de les illes Balears. In Ál- Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands Orsis 29, 2015 191
varez, C. (ed.). Seminari sobre espècies introduïdes invasores a les Illes Balears: 107-114. Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat. Palma de Mallorca. Ortega, A.; Devesa, J.A. 2007. Galium L. In Castroviejo, S.; Devesa, J.A.; Gonzalo, R.; Herrero, A. (eds.). Flora iberica 15: 56-162. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Pau, C. 1900. Relación de plantas ibiceñas. Actas Soc. Esp. Hist. Nat. 29: 62-69. Palau, P.C. 1954. Nuevas estirpes para la Flora de Baleares. Anales Inst. Bot. Cavanilles 11(2): 497-519. Palau, P. 1955. Nuevas estirpes para la Flora de Baleares (2ª serie). Anales Jard. Bot. Ma- drid 12(2): 293-303. Palau, P. 1956. Los Scorpiurus españoles y 3ª serie de nuevas estirpes para la Flora de Baleares. Anales Jard. Bot. Madrid 14: 253-258. Palau, P. 1976. Catàleg de la flòrula de l’illa de Cabrera i dels illots que l’envolten. Treb. Inst. Catatalana Hist. Nat. 7: 5-103 Pignatti, S. 1982. Flora d’Italia. Vol. 3. Edagricole. Bolonia. Pla, V.; Sastre, B.; Llorens, L. 1992. Aproximació al catàleg de la flora vascular de les Illes Balears. Universitat de les Illes Balears, Jardí Botànic de Sóller. Palma. Porta, P. 1887. Stirpium in insulis Balearicum anno 1885 collectarum enumeratio. Nuovo Giorn. Bot. Ital. 19: 276-324. Pujadas, A.J.; Lora, A. 1997. Distribución de Orobanche clausonis Pomel en la Península Ibérica y Baleares. Anales Jard. Bot. Madrid 55: 477-479. Riddiford, N. 2002. Catàleg de Biodiversitat del Parc Natural de S’Albufera de Mallorca. Inventaris tècnics de Biodiversitat, 3. Conselleria de Medi Ambient. Direcció General de Biodiversitat Rita, J.; Bibiloni, G.; Llorens, L. 1985. Notas florísticas de las Islas Baleares (I). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 29: 129-133. Rodríguez, J.J. 1874. Suplemento al catálogo de plantas vasculares de Menorca. Anales Soc. Esp. Hist. Nat. 3(1): 5-68. Rodriguez, J.J. 1904. Flórula de Menorca. Impr. Fàbregues, Maó. Romero, A. 1988. Revisión del género Agrostis L. (Poaceae) en la Península Ibérica. Rui- zia 7: 1-160. Romero Zarco, C. 1999. Vicia L. In Castroviejo, S.; Talavera, S.; Aedo, C.; Romero Zarco, C.; Sáez, L.; Salgueiro, F.J.; Velayos, M. (eds.). Flora iberica. 7(1): 360-417. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Romero Zarco, C. 2010. Juncus L. In S. Castroviejo, S.; Talavera, S.; Gallego, M.J.; Ro- mero Zarco, C.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica Vol. XVII. Butomaceae-Juncaceae: 123-187. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Sáez, L.; Fraga, P. 1999. Noves aportacions al coneixement de la flora balear. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 42: 85-95. Sáez, L.; Gil, L.; Cardona, C.; Alomar, G.; González, J.M.; Bibiloni, G. 2011. Noves con- tribucions al coneixement de la flora vascular de les Illes Balears. Orsis 25: 29-53. Sáez, L.; J.A. Rosselló, J.A. 2001. Llibre Vermell de la flora vascular de les Illes Balears. Conselleria de Medi Ambient. Palma de Mallorca. Sales, F.; Hedge, I.C. 2001. Legousia Durande In Paiva, J.; Sales, F.; Hedge, I.C.; Aedo, C.; Aldasoro, JJ.; Castroviejo, S.; Herrero, A.; Velayos, M. (eds.) Flora iberica Vol XIV. Myoporaceae-Campanulaceae: 136-140. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Stace, C.A. 2010. New Flora fot he British Isles. 3rd edition. Cambridge Univertity Press. Stafforini, M.; Torres, N.; Sáez, L.; González, J.M.; Duñó, J.; Puget, G. 2001. Notes flo- rístiques de les Illes Balears. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 44: 57-66. Tela Botanica 2015. [http://www.tela-botanica.org] (accessed 12 June 2015) 192 Orsis 29, 2015 L. Sáez; G. Bibiloni; J. Rita; L. Gil; E. Moragues; C. Romero; J. Vicens
Tison, J.M.; Foucault, B. 2014 (coords.). Flore Gallica. Flore de France. Biotope, Mèze. Vericad, M.; Stafforini, M.; Torres, N. 2003. Notes florístiques de les Illes Balears (XVII). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 46: 145-151. Verloove, F. 2008. Datura wrightii a neglected xenophyte, new to Spain. Bouteloua 4: 37-40. Werner, D.J., Rockenbach, T.A., Hölscher, M.-L. 1991. Herkunft, Ausbreitung, Vergesell- schaftung und Ökologie von Senecio inaequidens DC. unter besonderer Berücksichti- gung des Köln-Aachener Raumes. Tuexenia 11: 73-107. Willkomm, M. 1876. Index plantarum vascularium quas in itineres vere 1873 suscepto in insulis Balearibus, legit et observarit Mauritius Willkomm. Linnaea 40: 1-134. Orsis 29, 2015 193-204
Primera cita del género Melikaiella (Hym.: Cynipidae) para Colombia y descripción de una especie nueva
Juli Pujade-Villar Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia. Departament de Biologia Animal Avda. Diagonal, 645. 08028 Barcelona [email protected] Pedro A. Rodríguez ICA - Instituto Colombiano Agropecuario Tibaitatá, kilómetro 14 vía Bogotá, Mosquera, Colombia [email protected]
Fecha de recepción: 11 de septiembre de 2015 Fecha de aceptación: 16 de septiembre de 2015 Fecha de publicación: 24 de noviembre de 2015
Resumen
Se describe una nueva especie del género Melikaiella para Colombia: M. humboldti n. sp. Esta especie corresponde a una forma agámica que produce agallas en bellotas de pequeño tamaño sobre Q. humboldtii. Se exponen e ilustran los caracteres morfológicos que definen esta nueva especie. El género Melikaiella se menciona por primera vez para Colombia y representa la distribución más al sur del hemisferio norte conocida del género. Palabras clave: Hymenoptera; Cynipoidea; Cynipini; Melikaiella; nueva especie; Q. hum- boldtii; Colombia.
Abstract. First record of Melikaiella genus (Hym.: Cynipidae) from Colombia and description of a new species
A new species of Melikaiella genus is described from Colombia: M. humboldti n. sp. This species correspond to agamic form producing galls in small acorns of Q. humboldtii. Mor- phological characters defining this new species are exposed and illustrated. Melikaiella is mentioned for the first time in Colombia and represent the further meridional distribution of this genus. Keywords: Hymenoptera; Cynipoidea; Cynipini; Melikaiella; new species; Q. humboldtii; Colombia.
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 194 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez
Introducción La familia Cynipidae (Hymenoptera: Cynipoidea) agrupa casi en su totalidad es- pecies de fitófagos, ya sean inductores de agallas o inquilinas de éstas. De acuerdo con Ronquist et al. (2015), se diferencian en 12 tribus: Aylacini, Aulacideini, Ceroptresini, Cynipini, Diastrophini, Diplolepidini, Eschatocerini, Paraulacini, Pediaspidini, Phanacidini, Qwaqwaini y Synergini. En Colombia han sido citadas 5 especies de Cynipidae: Diastrophus colombianus Nieves-Aldrey, 2013 (Dias- trophini; Nieves-Aldrey et al., 2013), Synergus colombianus Nieves-Aldrey, 2005 (Synergini; Nieves-Aldrey, 2005) y, Zapatella nievesaldreyi Melika & Puja- de-Villar, 2012, Z. inflata Pujade-Villar & Rodríguez, 2015 y Z. tuberosa Pujade- Villar & Caicedo (Cynipini; Pujade-Villar et al., 2012; Pujade-Villar et al., 2015). El género Melikaiella Pujade-Villar, 2014 fue erigido (Pujade-Villar et al., 2014) para incluir diversas especies americanas del género Callirhytis mal ubica- das; de esta forma se incorporaron a Melikaiella una especie mexicana [M. sono- rae (Weld, 1944)] y 7 de Estados Unidos [M. corrugis (Bassett, 1881), M. flora (Weld, 1922), M. fructicola (Ashmead, 1897), M. fructuosa (Weld, 1922), M. lupana (Weld, 1944), M. tumifica (Osten-Sacken, 1865) y M. papula (Bassett, 1881)]; y además 4 especies nuevas [3 de México (M. amphibolensis Pujade-Vi- llar, 2014; M. bicolor Pujade-Villar, 2014, M. reticulata Pujade-Villar, 2014) y 1 de EEUU (M. ostensackeni Pujade-Villar, 2014)]. Su distribución por tanto es americana, estando presente tanto en la zona Holártica como en la Neotropical. La especie que aquí se describe representa la cita más al sur del género. Melikaiella se caracteriza por presentar surco malar, una carena circumscute- lar y terguitos metasomales con escultura aerolada. Por otra parte, Melikaiella se caracteriza por tener: una escultura de coriácea a rugosa en el mesoescudo, me- taescutelo rugoso-reticulado, fosetas metanotales y laterales del propodeo con una pubescencia densa, carenas irradiantes del clípeo presentes a lo sumo a lo largo del surco malar y siempre ausentes en la zona de la cara inferior hasta toruli, uñas tarsales simples, las hembras con el margen alar sin pubescencia y espina ventral del hipopigio corta provista de un penacho de setas terminal. Las nueva especie que se describe presenta como hospedador un roble rojo: Q. humboltii Bonpl. (sección Lobatae). Quercus humboldtii es una especie endé- mica de Colombia y está catalogada, en el libro rojo de plantas maderables de Colombia, como vulnerable (Cardenas & Salinas, 2007). Presenta una amplia dis- tribución en la zona andina, dominando en las vertientes internas de las tres cor- dilleras, entre los 1.600 y los 3.000 m.s.n.m. (Mabel-Paz, 2012).
Material y métodos Los adultos fueron obtenidos a partir de bellotas colectadas en Q. humboldtii. Los insectos emergieron de las bellotas conservadas en cajas de cría en condiciones ambientales de laboratorio. Para la terminología de las estructuras morfológicas de los adultos se han se- guido los estudios de Liljeblad & Ronquist (1998) y Melika (2006), para la nervia- Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia Orsis 29, 2015 195 ción alar a Ronquist & Nordlander (1989) y para la escultura cuticular a Harris (1979). Las mediciones y abreviaturas utilizadas son: F1-F12, primero y siguientes flagelómeros; POL (distancia post-ocelar) es la distancia entre los márgenes interio- res de los ocelos posteriores; OOL (distancia ocelar-ocular) es la distancia desde el borde exterior de un ocelo posterior y el margen interno del ojo compuesto; LOL (distancia lateral-ocelar), es la distancia entre ocelos lateral y frontal. La anchura de la celda radial ala anterior se mide desde el margen del ala hasta la vena Rs. Las imágenes fueron tomadas por el primer autor con un microscopio electró- nico ambiental de barrido (FEI Quanta 200 ESEM) en el Servicio Científico- Técnico de la Universidad de Barcelona (UB, Cataluña), a bajo voltaje y sin recubrimiento de oro; el habitus fue tomado utilizando una cámara Leica DFC450 acoplada a una lupa binocular Leica MZ160A y combinándose 22 fotografías con el programa de apilamiento y procesamiento de imágenes Helicon Focus 6.2.2, mientras que la agalla fue tomada directamente con una cámara digital Canon (Power Shot SX 210/15). El material tipo ha sido depositado en las siguientes instituciones (entre parén- tesis se indican los responsables):
— IAvH Instituto Alexander von Humboldt, Villa de Leyva, Colombia (Claudia Medina). — UB Universitat de Barcelona, Catalunya (col. Juli Pujade-Villar).
Resultados Melikaiella humboldti n. sp. Material tipo. HOLOTIPO ♀(depositado en IAvH): «Borde de Carretera del mu- nicipio de Arcabuco, departamento de Boyacá, Colombia), 2.618 m., 05º44'59,8"N 73º25'59,9"W, Q. humboldtii, (15-I-2011) 17-I-2011. leg. P.A. Rodríguez» (eti- queta blanca), «Holotype of Melikaiella himboldti ǒ n. sp., design. JP-V 2015» (etiqueta roja). PARATIPOS (1ǒ) con los mismos datos que el holotipo (deposi- tado en UB, col. JP-V).
Diagnosis. La forma agámica que se describe en éste estudio, Melikaiella hum- boldti n. sp., acerca morfológicamente a las hembras de la forma sexual de M. bicolor, ya que ambas especies presentan en común: color ambarino con aéreas negras más o menos extensas, surco malar con carenas irradiantes desde el clípeo, pronoto lateralmente con carenas paralelas, mesoescudo no jorobado medialmente en visión lateral notaulos completos, mesoescudo reticulado con alginas carenas o arrugas, mesoescutelo rugoso, Rs visible aunque débilmente pigmentada, care- nas del propodeo delimitando un área esculturada carenado-rugosa y segundo ter- guito metasomal liso. Ambas hembras se diferencian por los siguientes caracteres: antenas con 12 flagelómeros, el F1 a lo sumo es 2,3 veces más largo que el pedi- celo (11 flagelómeros y F1 más de 3,0 veces más largo que ancho en M. hum- boldti), pronoto fuertemente rugoso lateralmente (débilmente en M. humboldti), 196 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez mesoescutelo emarginado lateralmente (carena marginal solo visible en los late- rales M. humboldti), primer par de alas sin areola (presente in M. humboldti), agallas en las ramas (en las bellotas M. humboldti).
Figura 1. Figuras al microscopio electrónico ambiental de barrido de Melikaiella hum- boldti: (a) cabeza y mesosoma en visión dorso-anterior, (b) propodeo y, (c) cabeza en vi- sión lateral. Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia Orsis 29, 2015 197
Descripción. Forma asexual.
Figura 2. Figura al microscopio electrónico ambiental de barrido del metasoma en visión lateral de Melikaiella humboldti.
Longitud. Hembra: 2,2-2,4 mm (n = 2).
Coloración (Fig. 3b). Ambarina; antenas y patas más claras, amarillentas; escu- telo negro; mesopleura castaña, más clara inferiormente; propodeo oscuro, de castaño a negro; metasoma marrón. Alas con una tonalidad amarillenta o transpa- rente, venas muy poco pigmentadas. 198 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez
Figura 3. Melikaiella humboldti: (a) imagen del habitus al microscopio electrónico am- biental de barrido y detalle de la uña tarsal, (b) imagen digital y, (c) agallas indicando con flechas los agujeros de salida en la bellota y bellota cortada indicado las cámaras larvales.
Cabeza (Figs. 1a-b). Ligeramente más ancha que el mesosoma, con escasa setas de color blanquecino, cortas, poco visibles. En visión frontal oval transversal, 1,4 Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia Orsis 29, 2015 199 veces tan ancha como alta y transversal desde arriba, unas 2,4 veces más ancha que larga en vista dorsal; gena amplia detrás del ojo, lateralmente 1,5 veces más ancha que el diámetro transversal del ojo, con una escultura reticulado-imbricada; espacio malar con surco, 0,4 veces más largo que la altura del ojo compuesto, con algunas estrías visibles que irradian de clípeo dispuestas alrededor del surco malar casi llegando casi al margen ojo. Cara inferior coriácea, zona medial elevada. Clípeo marcado, pubescencia poco evidente, coriáceo en el centro y ligeramente emarginado ventralmente; margen distal liso y débilmente inciso, fosetas tentoria- les pequeñas, poco visibles; surco epistomal y la línea clípeo-pleurostomal visi- bles. POL:OOL:OOL = 5:4:3, OOL con una longitud similar al doble del diámetro del ocelo lateral, área interocelar fuertemente coriácea, no elevada; frente y vér- tice fuertemente coriáceos; occipucio coriáceo. Palpo labial 3- trisegmentado, es- casamente pubescente; palpo maxilar 5-segmentado, los cuatro segmentos terminales escasamente pubescentes.
Antena (Figs. 1a, 3a). 13 segmentos (a veces sutura incompleta en el F11), lige- ramente más larga que la longitud combinada de cabeza y mesosoma (casi 1,4 veces), pero mucho más corta que la longitud del cuerpo (0,7 veces). F3-F11 más gruesos que F1 y F2; pedicelo globoso, tan largo como ancho; F1 más largo que F2 y siguientes decreciendo en longitud, F10 escasamente más largo que ancho; F11 2,0 veces más largo, como F10 (a veces con dos subunidades visibles siendo la distal un poco más larga que a inferior); sensilas placodeas en F3-F11, escasas en F3-F4. Fórmula antenal: 4: 2: 7: 6: 5: 4,5: 4: 3: 3: 3: 3: 2,5: 2,5+3.
Mesosoma (Figs. 1a-b, 3a). Ligeramente más largo que alto, con el mesoescudo cóncavo dorsalmente en vista lateral. Pronoto prácticamente glabro, con una escultura lateral coriácea-reticulada, con carenas visibles posterolateralmente. Mesoescudo ligeramente más ancho que largo en vista dorsal, prácticamente glabro, que contrastan muy poco con la coloración del escudo; escultura fuerte- mente reticulada con algunas carenas o arrugas más visibles en los laterales. Notaulos completos, profundos, más amplios posteriormente, fondo alutáceo; línea mesoscutal mediana presente pero indistinta; líneas parapsidales diferen- ciadas, coriáceas, que se extienden más allá del nivel de las tégulas; líneas pa- ralelas anteriores distintas, coriáceas, extendiéndose hasta en nivel de las tégulas. Mesopleura uniformemente coriáceo-reticulado. Mesoescutelo un poco más largo que ancho en vista dorsal, uniformemente rugoso; fóveas escutelares estrechas, ovales, con fondo débilmente esculturado (alutáceo) provisto de algu- nas carenas débiles y brillantes, separadas medialmente por un punto. Metaes- cutelo coriáceo, más alto que la altura de la zona lisa y brillante impresionada ventralmente al metanoto; foseta metanotal coriácea-alutácea, brillante, pubes- cente. Propodeo fuertemente alutáceo, con escasas setas blancas lateralmente; área propodeal brillante, centro alutáceo con carenas o arrugas visibles, glabro, delimitado por las carenas laterales subparalelas. Nucha corta, con carenas longitudinales. 200 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez
Patas (Fig. 3a). Uñas tarsales simples, sin lóbulo basal ni base amplia; área dorso- posterior de las coxas posteriores desprovistas de densas setas blancas.
Primer par de alas (Fig. 3a). Más largas que la longitud del cuerpo (1,2-1,3 ve- ces), pubescentes con setas cortas, sin cilios en los márgenes; celda radial abierta, alrededor de 3,8 veces más larga que ancha; venas muy poco pigmentadas, casi no trazables; areola visible a contraluz; vena Rs + M dirigiéndose ligeramente por debajo de la mitad de la vena basal; R1 y Rs casi alcanzando el margen de ala, muy poco visibles.
Metasoma (Figs. 2, 3a). Tan largo como la cabeza y mesosoma juntos, ligera- mente más largo que alto; segundo terguito metasomal liso y brillante, glabro. Tercer terguito metasomal dorsalmente con escultura alutácea, liso y brillante lateralmente; terguitos siguientes alutáceos. Espina ventral del hipopigio corta (un poco más corta que larga), con setas apicales formando un penacho.
Agallas (Fig. 3c). Completamente inconspícuas, situadas en el interior de los fru- tos, en pequeñas bellotas. Las cámaras larvales están situadas perpendicularmente en la parte leñosa de la cúpula; son pequeñas y ovales (1,4 × 0,7 mm) con la pared fina, frágil y de color amarillo.
Biología. Sólo hembras se obtienen de las cámaras larvales internas de pequeñas bellotas de Q. humboldtii. Las bellotas se colectaron en enero y las avispas adultas emergieron en el mismo mes pocos días después de la recolección.
Distribución. Conocida solo de Colombia, departamento de Boyacá, en el muni- cipio de Arcabuco en bosques mixtos latifoliados de hoja caduca, ubicados por encima de los 2.000 m de altitud.
Etimología. El nombre específico hace referencia a su hospedador, el roble Colombiano
Discusión Callirhytis fue erigido por Förster (1869) para incluir varias especies europeas, cuyos principales caracteres diagnósticos genéricos eran tener el mesoescudo es- triado transversalmente y presentar surco malar. Weld (1922a, 1922b, 1926, 1952) incluye muchas especies del Neártico en el género Callirhytis, descuidando los caracteres diagnósticos establecidos por Förster (1869). El resultado fue que Ca- llirhytis ‘sensu Weld’ se convirtió en un género caótico. Melika & Abrahamson (2002) mencionan que, de las 115 especies que se citan en el Neártico (Burks, 1979), solo unas 15 de ellas pertenecen al género Callirhytis en dicha región bio- geográfica. Estudios posteriores han transferido algunas especies al género Andri- cus Hartig, 1840 (ver Pujade-Villar et al., 2013) o bien a géneros recientemente descritos que producen agallas en la sección Lobatae: Zapatella (ver Pujade-Vi- Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia Orsis 29, 2015 201 EEUU EEUU EEUU México México Distribución (D.F.) (Hidalgo y Tlaxcala) (GA, CT, FL, TX, VA y WA) (CA) (PA, VA, SC y TN) Huésped Q mexicana Q. acherdophylla Q. crassifolia Q. crassipes Q. laurina Q. rugosa Q. coccinea ? Q. ilicifolia ? Q. incana Q. velutina Q. agrifolia Q. wislinzeni Q. agrifolia Q. californica Q. kelloggii Q. wislinzeni Q. ilicifolia Q. marilandica Q. velutina Aspecto conspicua conspicua inconspicua conspicua inconspicua inconspicua Tipo Agalla plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular Localización hoja bellota (glande) tallos jóvenes hoja bellota (glande) bellota (glande) ♂♀ ǒ ♂♀ ǒ ♂♀ ǒ Especies de Zapatella M. amphibolensis Pujade-Villar M. bicolor Pujade-Villar M. corrugis (Bassett) M. flora (Weld) M. flora (Weld) (continúa en la página siguiente) M. fructicola (Ashmead) Tabla 1. Principales caracteres de las agallas y distribución especies Melikaiella . Las abreviaciones los Estados Unidos son: AL: Alabama, AZ: Arizona, CA: California, CT: Connecticut, FL: Florida, GA: Georgia, UA; Iowa, IL: Illinois, MA: Massachusetts, MD: Maryland, MO: Missouri, NC: North Carolina, NY: New York, PA: Pensilvania, SC: South TN: Tennessee, TX: Texas, VA: Virginia, WA : Washington y WI: Wisconsin 202 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez EEUU EEUU EEUU EEUU EEUU México Colombia México y USA (AL, GA, IL, MD, MO, NC, NY, SC, TX y VA) (AZ) (WI) (CT y MA) (NY, VA, NC, IL y IA) (Boyacá) (Hidalgo) (Sonora; AZ y TX) Q. rubra Q. coccinea Q. texana Q. humboldtii Q. rubra Q. rubra Q. velutina Q. laurina Q. emoryi Q. rubra Q. velutina Q. emoryi inconspicua inconspicua conspicua conspicua conspicua inconspicua conspicua conspicua plurilocular unilocular plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular plurilocular bellota (glande) hoja bellota (cúpula) hoja hoja tallos jóvenes bellota (glande) hoja ♂♀ ♂♀ ♂♀ ǒ ♂♀ ǒ ♂♀ M. fructuosa (Weld) M. humbioldti n. sp. ǒ M. lupana (Weld) M. ostensackeni Pujade-Villar M. papula (Bassett) M. reticulata Pujade-Villar M. sonorae (Weld) M. tumifica (Osten-Sacken) Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia Orsis 29, 2015 203 llar et al., 2012) y Melikaella (ver Pujade-Villar et al., 2012); Callirhytis en el Paleártico produce agallas en la sección Quercus, en el Holártico está por comprobar. Con los resultados de este estudio, Melikaiella, que presenta una distribución americana, está presente tanto en la región Holártica como Neotropical. En la actualidad, el género agrupa 13 especies (Tabla 1). Casi todas las formas sexuadas producen agallas en las hojas, concretamente corresponden a agallas plurilocula- res que deforman la nerviación principal (Tabla 1) y las formas agámicas se en- cuentran en su mayor parte en los glandes de las bellotas desarrolladas. La especie nueva que aquí se describe es la única que se encuentra en bellotas jóvenes y la única que presenta las cámaras larvales en el tejido leñoso de la cúpula de la bellota.
Agradecimientos Agradecemos muy sinceramente a nuestro colega Marcos Roca-Cusachs (UB) el haber realizado la fotografía del habitus y a los dos evaluadores anónimos del manuscrito que han contribuido a mejorar el resultado final.
Referencias bibliográficas Burks, B.D. 1979. Superfamily Cynipoidea. In: Krombein, K.V., Hurd, P.D., Jr., Smith, D.R.; Burks, B.D. (Eds.). Catalog of Hymenoptera in America North of Mexico, Vol. 1, Symphyta and Apocrita, pp. 1045-1107, Smithsonian Institution Press, Washington, DC. 1198 pp. Cardenas, L.D.; Salinas, N.R. 2007. Libro rojo de plantas de Colombia, Volumen 4, es- pecies maderables amenazadas, primera parte. Instituto Amazónico de Investigacio- nes Científicas SINCHI. Ministerio de Ambiente, Vivienda y Desarrollo Territorial. 232 pp. Förster, A. 1869. Ueber die Gallwespen. Verh. Zool.-Bot. Gesselschaft Wien 19: 327-370. Harris, R. 1979. A glossary of surface sculpturing. State of California, department of food and agriculture. Occasional Papers Entomol. 28: 1-31. Liljeblad, J.; Ronquist, F. 1998. A phylogenetic analysis of higher-level gall wasp relation- ships (Hymenoptera: Cynipidae). Syst. Entomol. 23: 229-252. Melika, G., 2006. Gall Wasps of Ukraine. Cynipidae. Vestnik zoologii, supplement 21(1- 2): 1-300, 301-644. Melika, G.; Abrahamson, W.G. 2002. Review of the World Genera of Oak Cynipid Wasps (Hymenoptera: Cynipidae: Cynipini). In: Melika, G.; Thuróczy, C. (Eds.). Parasitic Wasps: Evolution, Systematics, Biodiversity and Biological Control, pp. 150-190, Agroinform, Budapest. 480 pp. Nieves-Aldrey, J.L. 2005. Notes on the Neotropical species of Synergus Hartig (Hymenop- tera, Cynipidae), including the description of a new species from Colombia. Canadian Entomologist 137: 501-508. Nieves-Aldrey, J.L.; Rodríguez, P.A.; Medianero, E. 2013. Description of a new species of Diastrophus (Hymenoptera: Cynipidae: «Aylacini») from Colombia: the first herb gall wasp native to the Neotropical Region. Annals of the Entomological Society of Ame- rica, 106(6): 719-728. 204 Orsis 29, 2015 J. Pujade-Villar; P. A. Rodríguez
Mabel Paz, P.G. 2012. Variabilidad genética del roble común (Quercus humboldtii Bonpl.) en la región del macizo colombiano. Biotec. Sector Agropec. Agroind. 10 (2): 110-116. Pujade-Villar, J. 2013. Las agallas de los encinos: un ecosistema en miniatura que hace posible estudios multidisciplinares. Entomol. Mexicana 21(1): 2-22. Pujade-Villar, J.; Hanson, P.; Medina, C.A.; Torres, M.; Melika, G. 2012. A new genus of oak gall wasps, Zapatella Pujade-Villar & Melika, gen. n., with a description of two new species from the Neotropics (Hymenoptera, Cynipidae, Cynipini). ZooKeys 210: 75-104. Pujade-Villar, J.; Pérez-García, A.G.; Equihua-Martínez, A.; Estrada-Venegas, E.G.; Ci- brián-Tovar, D.; Barrera-Ruíz, U.M.; Ferrer-Suay, M. 2013. Review of Andricus spe- cies (Hym., Cynipidae) producing woody tuberous oak galls in Mexico and bordering areas of United States. Dugesiana 20(2): 183-208. Pujade-Villar, J.; Rodríguez, P.A.; Caicedo, G. 2015. Dos nuevas especies de Zapatella (Hym., Cynipidae) para Colombia que producen agallas en ramas de Quercus hum- boldtii (Fagaceae). Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 79: 79-90. Ronquist, F.; Nordlander, G. 1989. Skeletal morphology of an archaic cynipoid, Ibalia rufipes (Hymenoptera: Ibaliidae). Entomol. Scandinavica Suppl. 33: 1-60. Ronquist, F.; Nieves-Aldrey, J.L.; Buffington, M.L.; Liu, Z.; Liljeblad, J.; Nylander, J.A.A. 2015. Phylogeny, Evolution and Classification of Gall Wasps: The Plot Thickens. The Plot Thickens. PLoS ONE 10(5): e0123301.
New data on vascular plants from Montseny massif (northeastern Iberian Peninsula)
Llorenç Sáez1, Antonio Galán de Mera2, Samuel Pyke3, Gerard Pié4, Pau Carnicero1
Received: 2 October 2015 Accepted: 19 October 2015 Published: 24 November 2015
Abstract
Notes on distribution and morphology of some vascular plants from Montseny massif (north-eastern Iberian Peninsula) are presented. This paper deals with 91 taxa, 72 of which are new for the Montseny massif. Of these 72 taxa, 46 are native and 26 are non-native plants. Keywords: vascular plants; northeastern Iberian Peninsula.
Resum. Noves dades de plantes vasculars del massís del Montseny (nord-est de la península Ibèrica
En aquest treball es presenta un conjunt de notes sobre distribució i en algun cas de mor- fologia de plantes vasculars del massís del Montseny (nord-est de la península Ibèrica). Aquest article aporta dades per a 91 tàxons, 72 dels quals són noves citacions per al massís del Montseny. D’aquests 72 tàxons, 46 són autòctons i 26 corresponen a elements al·lòctons. Paraules clau: plantes vasculars; nord-est de la península Ibèrica.
Introduction The Montseny massif (north-eastern Iberian Peninsula, located between the prov- inces of Barcelona and Girona) is a relatively well-studied area from the botanical point of view. Since the publication of the last catalogue of vascular plants (Bolòs
1. Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected]; [email protected] 2. Universidad San Pablo-CEU. Laboratorio de Botánica, Facultad de Farmacia. 28660 Boadilla del Monte. [email protected] 3. Institut Botànic de Barcelona. Passeig del Migdia, s/n. 08038 Barcelona. [email protected] 4. Can Valls Nou, s/n. 08479 Fogars de Montclús. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 206 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero et al., 1986), at least twenty floristic contributions focused on this massif have been made. However, it is still possible to find a relatively large number of plants that have not been detected so far in this mountain, some of which have biogeo- graphical interest. As a part of the update of the vascular flora of Montseny massif, new choro- logical records and comments are provided for 91 taxa. Most of the new reports have resulted from extensive field work that was undertaken recently by the au- thors. Some additions or corrections appear from the work done in several her- baria (BC, BCN, HBIL, HGI, JACA, MA, MAF, and MGC).
Materials and methods The floristic data here presented are the result of fieldwork and herbarium re- search by the authors. Voucher specimens are preserved in BC, BCN, HGI, USP, or in the private herbaria of the authors. Records of vascular plants from Mont- seny were screened and checked against published information. The species are arranged in alphabetical order of genera. Scientific names preceded by a single asterisk correspond to new taxa for the flora of the Montseny massif. Names in bold are taxa present in the studied area, whereas names in italics correspond to species that should be excluded from the flora of the studied area. Morphological and anatomical observations on Minuartia laricifolia were undertaken on living plants in eastern Montseny (between Turó de l’Home and Les Agudes-Castellets) and also on herbarium specimens. The main diagnostic characters presented in the literature were studied. The pedicels were mounted directly on water and were observed under an Axio Imager A1 Zeiss light microscope.
Results *Acacia dealbata Link Can Sebastianet, Cànoves i Samalús, 31TDG4614, 320 m, stony siliceous banks, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez; El Sot Gran, 31TDG6120, 210 m, waysides, 12-VII-2015, L. Sáez. This species is usally grown as an ornamental and often escapes close to resi- dential areas. Apparently, this is the first report for the Montseny massif.
*Agropyron cristatum (L.) Gaertn. var. pectiniforme (Roem. & Schult.) H.L. Yang [A. pectiniforme Roem. & Schult.] Fogars de Montclús, c. Turó de l’Home, 31TDG5324, 1560 m, road verges and other seeded areas, 6-VIII-2014, S. Pyke 7046 (BC 940035). This taxon was introduced in the Barcelona area for land recuperation pur- poses (Pyke, 2008). This plant can be distinguished from our native species, A. cristatum var. imbricatum (Roem. & Schult.) Beck [A. imbricatum Roem. & Schult.; A. cristatum subsp. pectinatum (Bieb.) Tzvelev], by its glabrous spikelets and the presence of short rhizomes, resulting in a less compact mode of growth. New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 207
The native taxon grows in arid districts and is apparently restricted to gypsum- rich soils. The introduced plant is of Eurasian origin, and frequently appears in seed mixtures for the recuperation of land in semi-arid regions.
*Allium neapolitanum Cirillo Torrent de la Font dels Monjos, Cànoves i Samalús, 31TDG4215, 360 m, stream- sides, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7611 (Herb. Pers.). As far as we know, this herbarium specimen makes the first record of this species from Montseny massif.
*Aloe maculata All. Can Sebastianet, Cànoves i Samalús, 31TDG4614, 320 m, roadsides, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez (photo); torrent de Ca l’Abat, Gualba, waysides and banks, 280 m, 31TDG5720, 26-IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez (photo). Cultivated for ornament and expanding on roadsides and waste places. These records are the first for Montseny massif.
*Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb. Els Poatells, La Garriga, 31TDG4115, 400 m, talús pedregós silici, 11-IV-2015, L. Sáez (photo). This species, native to South America (Anderson 2001, Hunt et al. 2006), is often used as an ornamental plant in warm areas of the northeastern Iberian Pen- insula. The population consists of an adult individual and seven young plants growing very close, having developed from vegetative fragments.
*Blackstonia perfoliata (L.) Huds. subsp. intermedia (Ten.) Zeltner El Figaró, Vallès Oriental, 18-VII-1944, P. Montserrat (BC 616820, sub B. serotina). Within the B. perfoliata group, so far the typical subspecies was reported for the Montseny massif (Bolòs et al., 1986). Is necessary to know which taxa in- cluded within the B. perfoliata group exist in this massif.
*Campanula erinus L. Figaró, VII-1943, s.r. (BC 931744). The present record is a novelty for Montseny massif, filling the gap between Moianès and La Selva (cf. Font, 2015).
*Cervaria rivini Gaertn. [Peucedanum cervaria (L.) Lapeyr.]. Monseny [sic], versus Cànoves ad pedem montis, 10-IX-1918, M. Garriga de Gal- lardo (BC 91529); camino de Cànoves, 10-IX-1918, M. Garriga de Gallardo (BC 130516). The present record is a novelty for Montseny massif, filling the gap between Moianès and La Selva (cf. Font, 2015). This species likely occurs in other areas of eastern and southwestern Montseny, where suitable stations are available. 208 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
*Carduus nigrescens Vill. subsp. nigrescens Montseny, Sant Marçal, viaria, 8-VI-1948, Marcos (BCN 33595, sub C. carlini- folius Lam.); Arbúcies, base del Montseny, campos, 8-VI-1948, Marcos 1714 (BCN 33779, sub C. nigrescens). According to the characters provided by Devesa (2014) these specimens are referable to C. nigrescens subsp. nigrescens and no to C. vivariensis, a morpho- logically related species which is common in the Montseny massif.
Cirsium echinatum (Desf.) DC. This species was listed for eastern Montseny (Santa Fe) by Font (2015), on the basis of a single herbarium specimen (Santa Fe del Montseny, caminos, 20-VII- 1950, Casellas & Segura, BCN 41792). After a detailed revision of this herbarium material we conclude that the specimen is referable to Cirsium richterianum Gil- lot subsp. costae (Sennen & Pau) Talavera & Valdés [C. eriophorum var. costae (Sennen) O. Bolòs & Vigo]. Therefore, C. echinatum should be excluded from the Montseny floristic catalogue. Nevertheless, its presence is likely in the southwest- ern Montseny massif, where suitable habitats for C. echinatum exist.
*Colutea brevialata Lange Gualba, 12-VI-1967, X. Llimona (BCN 109342, sub C. arborescens L.); Vallès Oriental, La Garriga, DG41, 300 m, 11-V-1993, Escolà 210 (BCN 50796, sub C. arborescens L.; BCN 50797 sub C. arborescens subsp. gallica Browicz); prop de Can Cellers, Campins, s.d., M.A. Bonet (BCN 56002, sub C. arborescens). These records are novelty for Montseny massif, filling a noticeable choro- logical gap in northern Catalanidic territory (cf. Font, 2015).
*Coronilla lotoides Koch [C. minima L. subsp. lotoides (Koch) Nyman] Tagamanent, Torrent de l’Artiga [o de Pedralba], 31TDG3921, 500 m, on lime- stone rocky places, 21-VI-2014, P. Carnicero 1097 (Herb. Pers.). There are no reports of this taxon in the Catalanidic territory located east of the Congost river (Font, 2015).
*Coronilla valentina L. subsp. glauca (L.) Batt. Vessant SW del turó de Santa Margarida, cap als Poatells, Cànoves i Samalús, 31TDG4115, 350-420 m, open scrub on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7605. Cultivated for ornament and rapidly expanding on open woodland and scrub.
*Cotoneaster coriaceus Franch. [C. lacteus W.W. Sm.] Vessant SW del turó de Santa Margarida, cap als Poatells, Cànoves i Samalús, 31TDG4115, 360 m, open scrub on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7606 (Herb. Pers.); riera d’Avencó 31TDG3824, 390 m, 10-X-2015, I. Granzow & L. Sáez LS-7702 (Herb. Pers.). We have found several reproductive individuals who probably have their ori- gin in nearby urbanized areas. New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 209
*Cotoneaster pannosus Franch. Sot de la Coma, Cànoves i Samalús, 31TDG4415, 420 m, holm oak forest, on sili- ceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1192 (Herb. Pers.); riera d’Avencó 31TDG3824, 390 m, 10-X-2015, I. Granzow & L. Sáez LS-7701 (Herb. Pers.). In Catalonia this species was reported from Barcelona, Berguedà and Osona (Aymerich, 2013).
*Crepis pulchra L. Vilamajor (Barcelona), Vallès Oriental, M. Garriga de Gallardo (BC 130263). There are no confirmed reports of this species in the Catalanidic territory lo- cated east of the Congost river (Font, 2015).
Cypripedium calceolus L. [Montseny] Pla de la Calma, A.C. Costa (BC-Costa). This species was reported from western Montseny (Pla de la Calma) by Costa (1864). Surprisingly, neither this report (Costa, 1864) nor the herbarium material collected by A.C. Costa, were discussed by Bolòs et al. (1986), who incorporated and discussed in their catalogue several more dubious and ancient reports. The presence of C. calceolus in the Montseny massif was not accepted by Sáez et al. (2010), since at that time these authors were unaware of the existence of the her- barium material above indicated. Apparently there are no solid arguments to doubt the reliability of Costa’s report, nor the herbarium material collected by this author. The presence, at least in the nineteenth century, of C. calceolus in Mont- seny massif is outstanding because this locality would represent the southern limit of the distribution of this species in Western Europe. Although currently the Montseny massif has no optimal conditions for the development of this rare or- chid, we certainly should not rule out the fact that over 150 years ago a population could have existed in the western sector of the Pla de la Calma, where there are limestone substrates.
*Datura wrightii Regel [Montseny] En un campo plantado de maíz, Viladrau, 14-X-1855, Costa (BC- Costa, sub D. metel L.). According to Aymerich & Sáez (2015) most reports of D. inoxia Mill. (=D. metel L.) from north-eastern Iberian Peninsula should be referred to D. wrightii. The herbarium specimen (BC-Costa) labeled as D. metel L. has the characteristic non-glandular hairs which are typical of D. wrightii (Gallego, 2012). This is the first report of D. wrightii for the northern catalanidic territory (see Aymerich & Sáez, 2015). A wider distribution in northeastern Iberian Peninsula can be as- sumed for D. wrightii.
Daucus carota L. subsp. maritimus (Lam.) Batt. This taxon was reported from Montseny massif by Arenas Posada & García Mar- tín (1993) on the basis of a specimen collected by F. Sennen: Montseny, Barce- lona, champs, 11-IX-1935, Sennen (MAF 59014, sub Daucus maritimus). We 210 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero have not been able to find any population of Daucus carota L. subsp. maritimus in the Montseny massif. This taxon —which is recongnized as a variety by Puja- das (2003)— is characterized by having glabrous and shiny leaves and small um- bels (up to 3.8 cm in diameter). In the Iberian Peninsula this taxon is restricted to coastal areas in Catalonia and Valencian community (Pujadas, 2003), and occurs in inland littoral areas of the Ebro Basin (Pyke, 2003). The specimen MAF 59014 is clearly referable to D. carota subsp. carota, on the basis of the characters indi- cated by Bolòs & Vigo (1990) and Pujadas (2003).
*Dysphania pumilio (R. Br.) Mosyakin & Clemants Can Planes, La Garriga, 31TDG4018, 610 m, waysides, 3-IX-2014, G. Pié (Herb. Pers.). Novelty for Montseny massif and also for the northern Catalanidic territory. In the studied area this species probably should be regarded as ephemeral.
Elymus repens (L.) Gould Montseny: Riera de l’Estanyol, El Brull, 31TDG4030, 748 m, waysides, 14-VI- 2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1287 (Herb. Pers.). This herbarium specimen makes the first record of this species from north- western Montseny. Elymus repens was reported from Breda (Vilar, 1987).
Euphorbia biumbellata Poir. Vessant SW del turó de Santa Margarida, cap als Poatells, Cànoves i Samalús, 31TDG4115, 400 m, open scrub on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7598 (Herb. Pers.). This is a very rare species in the Montseny massif, which had only been re- ported from the eastern sector (Bolòs et al. 1986).
Euphorbia terracina L. [Montseny] Gualba el 12-V-1963, X. Llimona (BCN 55976, sub E. segetalis). This species was reported (without precise locality) from UTM square 31TDG52 by Bolòs et al. (1999). This reference is probably based on the her- barium specimen indicated above, which was correctly identified by R. Vilater- sana in 1991.
*Euphrasia stricta J.F. Lehm Montseny: Turó de l’Home, c. 1700 m, 21-IX-1988, C. Benedí, C. Blanché & R. Penedès (BCN 3531, BCN 3532). These herbarium materials, which were identified by Ernst Vitek in 2001, unambiguously confirm the presence of this species in the Montseny massif. Eu- phrasia stricta was reported from Montseny by Lapraz (1966), although in all probability this citation should be referred to E. pectinata Ten., a species which is subordinate to E. pectinata by several authors (Bolòs & Vigo, 1996, Bolòs et al., 2005). In fact, E. stricta is not listed for Montseny massif in several floristic and chorological syntheses (Bolòs et al., 1986; Bolòs & Vigo, 1996; Font, 2015). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 211
*Festuca glauca Vill. Montseny, Les Agudes, VII-1907, M. Llenas (BC 69887). A herbarium sheet with two Festuca species, one of which corresponds to F. glauca Vill. (det. S. Pyke), from Les Agudes, probably around 1600 m above sea level, raises an interesting question: does this species, which mainly occupies coastal siliceous areas in Catalonia, ascend to such heights further inland? F. yvesii Sennen & Pau subsp. yvesii (taxon present in the Eastern Pyrenees) is a closely related species, and since the morphological characters that serve to sepa- rate the two taxons are minimal, the inland populations at medium altitudes are therefore difficult to define.
*Festuca heteromalla Pourr. [F. fallax Thuill.; F. rubra subsp. fallax (Thuill.) Nyman] Montseny: Serrat de les Estepes, El Brull, 31TDG4030, 750 m, streamsides and wood-borders, 14-VI-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7646 (BC); Montseny: Santa Fe de Montseny, Font de Passavets, 31TDG5425, 1190 m, forest edge by the road, 22.VIII.2015, S. Pyke (BC 879841). As far as we know, these herbarium specimens constitute the first records of this species from Montseny. It must have been cited earlier as F. rubra L., in a wider sense than that which is generally accepted at present. Similar plants can be found in Montnegre and Montserrat, as well as in the Cadi range (for exam- ple, around Bastanist), and in the axial Pyrenees. Festuca heteromalla was de- scribed from Narbonne, SW France, by Pourret (himself referring to specimens collected and illustrated by the pre-Linnaean Swiss botanist J. Scheuchzer), and is listed for Girona province by Devesa & al. (2013). Its distribution in the northeastern Iberian Peninsula is incompletely known. It differs from F. rubra L. subsp. rubra in its taller, laxer habit, generally larger and laxer panicles, slightly larger floral pieces, and in the wide (around 2-3 mm) flat (in the fresh state) cauline leaves. The basal leaves are rather variable, usually plicate but sometimes flat, at least in the fresh state. As a consequence, the real presence and distribution of F. rubra subsp. rubra in the Montseny massif needs to be reassessed.
Festuca lemanii Bastard Montseny, Turó de Tagamanent, 31TDG4121, 1030 m, limestone rocky places, 16-V-2015 P. Carnicero & L. Sáez LS-7636 (BC). Second record for the Montseny massif. This species was reported from cas- tell de Montsoriu (eastern Montseny), DG6125, 600 m by Cebolla & Ponce (2003), and has been collected from various localities to the north and east of the mountain, such as Manlleu, Sant Feliu de Pallerols, surroundings of the river Ter, or Maçanet de la Selva, as testified by recently revised herbarium sheets in BC and HGI. It is a rather variable hexaploid, indifferent edaphic species, more fre- quent at low altitudes (rarely ascending beyond 1000 m) and is diificult to distin- guish from other close taxa which may occur in the same area. 212 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
Festuca marginata subsp. alopecuroides (Hack.) K. Richt. [F. lambinonii Kerguélen] Montseny, El Llobinar, Aiguafreda, 31TDG3924, 450 m, siliceous screes and wood-borders, 16-V-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7631 (BC). New for southwestern Montseny; previously reported by Cebolla & Ponce (2003) from a single locality: castell de Montsoriu (eastern Montseny), DG6125, 600 m. In fact, this is one of the more common members of the genus on Mont- seny, and the authors have observed it in a wide belt at mid-mountain level, from about 450 to 1400 m, both in open woodland and in more exposed, rocky pastures and outcrops, although it is more frequent on the north and east slopes.
*Festuca yvesii Sennen & Pau Montseny, Les Agudes, 31TDG5326, 1680 m, open scrub and rocky places, 12- VII-2014, L. Sáez LS-7553 (BC); Montseny: Turó de l’Home, 31TDG5324, 1640 m, pastures and rock crevasses among siliceous rocks, 6-VIII-2014, S. Pyke, SBP7047 (Herb. Pers.). Similar populations have been observed in the mountains around Berga, and elsewhere in the Pyrenean chain. In our opinion, these specimens from Montseny are close to typical F. yvesii, an endemic species from the Eastern Pyrenees in its narrower sense, but differs from this plant in its less robust habit, and in the taller culms which hold the inflorescence well clear of the basal leaves. In this respect, it may be closer to F. laevigata Gaudin, a mainly alpine species, but with several more isolated stations in the Pyrenean chain, and of unclear distribution, particu- larly on the Iberian side. This group, which can be referred to loosely as ‘F. gr. indigesta’ evidently requires more study.
*Fraxinus angustifolia Vahl. subsp. oxycarpa (Willd.) Franco & Rocha Afonso Vilamajor, IV-1931, M. Garriga de Gallardo (BC 124795); Sant Celoni, 25-V- 1982, I. Soriano (BCN 14026). This taxon seems to be in decline due to the expansion of Robinia pseudoaca- cia along the watercourses of the studied area.
*Galium spurium L. Torrent de la Font dels Monjos, Cànoves i Samalús, 31TDG4215, 360 m, stream- sides, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7610 (Herb. Pers.); Vallforners, prop del Pont de Muntanya, Cànoves i Samalús, 31TDG4515, 400 m, waysides, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez. This species, which sometimes is recognized at subspecific rank within G. aparine, is not common in northern catalanidic territory (Font, 2015).
Geranium pusillum L. Pla del Ginebre, Viladrau, 31TDG4729, 1485 m, 24-VII-2014, G. Pié (Herb. Pers.). This is a rare species in the Catalanidic range (Bolòs & Vigo, 1990). It was reported from Santa Fe by Cadevall, according to Bolòs et al. (1986). However, the latter authors do not confirm the presence of G. pusillum in the Montseny New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 213 massif, although Bolòs & Vigo (1990) indicate “Montseny” in the distribution of this species. Therefore, the above mentioned herbarium material confirms the presence of G. pusillum in the Montseny massif.
Geranium pyrenaicum Burm. f. subsp. pyrenaicum Montseny, s.d., M. Garriga de Gallardo (BC 124739). Vilar (1987) includes some ancient references (Vayreda, Cadevall) of this species from Montsoriu (eastern Montseny), which have not been confirmed. The above mentioned herbarium material, despite not provide specific locality, con- firms the presence of this rare species in the Montseny massif.
*Gnaphalium antillanum Urb. [Gamochaeta subfalcata (Cabrera) Cabrera] Can Valls, between Campins and Mosqueroles, 31TDG543192, 310 m, cultivated fields, 2011, G. Pié. In the Montseny massif this plant probably should be regarded as ephemeral. The closest localities of this species are located in Guilleries massif (cf. Font, 2015).
*Hedera hibernica (G. Kirchn.) Carrière Bac de l’Antic, Figaró, 31TDG4318, 375 m, holm oak forest, on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7587 (Herb. Pers.). First record for the Montseny massif of this species, which is native to Atlan- tic Europe (Valcárcel et al., 2003). Hedera hibernica is widely used as a ground cover and frequently escapes from cultivation (McAllister & Rutherford, 1990). It has been reported from Catalonia as a casual alien or locally naturalized (Ay- merich & Sáez, 2015; Pyke, 2008) and this latter author considers the species to be native in some of the more humid areas and north-facing aspects of Catalonia.
*Helianthemum × sulphureum Willd. [H. apenninum × H.nummularium] Turó de Tagamanent, 31TDG4121, 1000 m, open scrub, on limestone stony soil, 24-V-2015, L. Sáez LS-7641 (Herb. Pers.). Our record is also new to northern Catalanidic territory. It was found growing together with H. apenninum subsp. apenninum and H. nummularium.
*Helictochloa pratensis subsp. gonzaloi (Sennen) Romero Zarco Pic de Tagamanent, 31TDG4121, 1040 m, grassy places, on limestone substrate, 16-V-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1282 (Herb. Pers.). Although this is the first concrete record of this taxon for the Montseny mas- sif, Bolòs & Vigo (2001 sub var. gonzaloi) suggest that it is relatively widespread in northeastern Iberian Peninsula. According to Bolòs & Vigo (2001) subsp. prat- ensis find its closest localities in Cabrerès.
Hemerocallis fulva (L.) L. Viladrau, Riera Major, 31TDG4932, riparian vegetation, 775 m; Viladrau cap al Sot del Noguer, 31TDG4932, 805 m, 14-VI-2015, P. Carnicero & L. Sáez (photo). 214 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
This is a rare species in the Montseny massif, which has only been reported from the eastern sector (Bolòs et al., 1986). In Riera Major and its surroundings H. fulva seems to be in expansion process.
*Herniaria cinerea DC. Prop de la Torre de Can Bosc, a l’oest de Samalús, 31TDG4215, 355 m, grass- land, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1186 (Herb. Pers.). The present record is a novelty for Montseny massif, filling the gap between Moianès and Gironès (cf. Font, 2015). This species likely occurs in other areas of Eastern and southwestern Montseny, where suitable stations are available.
*Hypericum perforatum L. subsp. veronense (Schrank) H. Lindb. Barcelone: S. Celoni, 20-VII-1922, F. Secondaire, Pl. Espagne F. Sennen nº. 4864 (BC 12128). This is the first record of this taxon for the Montseny massif. According to Bolòs & Vigo (1990 sub var. angustifolium DC.) this taxon is relatively wide- spread in Catalonia. Plants with generally sessile, narrow (usually up to 5 mm width) and often sublinear leaves (which are referable to subsp. veronense) can be found in lowland areas of eastern and southwestern Montseny (La Garriga, Fi- garó), whereas typical H. perforatum is distributed throughout the massif.
*Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine Riells i Viabrea, c. La Rajoleria, 31TDG6319, 89 m, grassland and waysides, 26- IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1337 (Herb. Pers.). Novelty for Montseny massif and also for the northern Catalanidic territory (Font, 2015). Kickxia elatine subsp. crinita (Mabille) Greuter was listed for East- ern Montseny by Bolòs et al. (1986).
*Knautia collina (Guérin) Jord. Tagamanent, Torrent de l’Artiga [o de Pedralba], 31TDG3921, 450 m, holm oak forest, on limestone rocky places, 21-VI-2014, P. Carnicero PC-1096 (Herb. Pers.). The present record is a novelty for Montseny, filling the gap between La Selva Plain and Moianès (Font, 2015).
*Lemna gibba L. Bassa del Boix, Serra de l’Arca, El Brull, 31TDG404281, 810 m, pond, 20-VII- 2012, G. Pié. As far as we know, this is the first record for the Montseny massif.
Lepidium didymum L. [Coronopus didymus (L.) Sm.] Vallforners, prop del Pont de Muntanya, Cànoves i Samalús, 31TDG4515, 390 m, waysides, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1201 (Herb. Pers.). New for southwestern Montseny; previosuly known from the eastern side of the massif (Gutiérrez & Sáez, 1996). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 215
*Ligustrum lucidum W.T. Aiton Seva, Serrat d’en Borres, 31TDG4132, 680 m, holm oak forest, on limestone soil, 14-VI-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7647 (Herb. Pers.). Grown for ornament and escaped or locally naturalized.
*Medicago sativa L. subsp. sativa Turó de Tagamanent, 31TDG4121, 1045 m, grassland, 16-V-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1280 (Herb. Pers.), Turó de Tagamanent, 31TDG4121, 1050 m, grassland, 24-V-2015, L. Sáez LS-7644 (Herb. Pers.); Castell del Brull, 31TDG4229, 855 m, open scrub and waysides, 24-V-2015, L. Sáez; Torrent de l’Estanyol, 31TDG4029,725 m, waysides, 14-VI-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1295 (Herb. Pers.); Campins, pista a Gualba 31TDG5819, 370 m, 26-IX- 2015, P. Carnicero & L. Sáez. Suprisingly, this species was not listed by Bolòs et al. (1986). It is naturalized in waste places, fields, grassland, open scrub and waysides, between 250 and 1200 m.
*Medicago × varia Martyn Aiguafreda de Dalt, 31TDG3826, 575 m, grassy places, 21-VI-2014, P. Carnicero PC-1110 (Herb. Pers.). This taxon is presumed to be the hybrid between M. falcata L. and M. sativa. Plants from Aiguafreda de Dalt show intermediate characteristics between M. falcata and M. sativa: flower colour is yellowish or greenish and pods are loosely coiled. In the Montseny massif this species should be regarded as ephemeral.
*Melilotus officinalis (L.) Pall. subsp. officinalis Aiguafreda de Dalt, 31TDG3826, 575 m, grassy places, 21-VI-2014, P. Carnicero PC-1112 (Herb. Pers.). As far as we know, this herbarium specimen makes the first record of this species from the Montseny massif.
*Mercurialis ambigua L. fil. [M. annua subsp. ambigua (L. fil.) Arcang.] Figaró, pista del marge esquerre de la Riera de Vallcàrquera, 31TDG3919 and 31TDG4019, 360 m, talussos rocosos calcaris, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7590 (Herb. Pers.); Bosc dels Poatells, Cànoves i Samalús, vora el torrent de Can Pas- qual, 31TDG4115, 330 m, waysides, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7599 (Herb. Pers.). This species is widespread in Montseny, but was formerly confused with M. annua L.
Minuartia laricifolia (L.) Schinz & Thell. The presence of this European orophyte in Montseny is of outstanding biogeo- graphical significance, since it has its southern limit of its distribution area in this massif. The population from Montseny was traditionally referred to subsp. diome- dis (Braun-Blanq.) Mattf. by several authors (Bolòs, 1983; Bolòs et al., 1986; Bolòs & Vigo, 1990). This taxon was described (at species rank) on the basis of material 216 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero collected in Cevennes (Mont Lozere and Mont Aiguoal) and is considered endemic to Cevennes, eastern Pyrenees and Montseny (Bolòs & Vigo, 1990). This subspe- cies allegedly differs from typical M. laricifolia in having pedicels and sepals cov- ered with glandular trichomes (Fig. 1A, G). In M. laricifolia subsp. diomedis the non-glandular trichomes that characterize subsp. laricifolia are absent or scarce. Populations from eastern Pyrenees and Montseny were refered to subsp. diomedis on the basis of trichome characters (Bolòs & Vigo, 1990). However, our research indicates that plants with both trichome morphologies can be found in the same area, such as the Valley of Ribes (see studied material) and Montseny. Our field observations carried out on 91 specimens indicates that in Montseny massif (where M. laricifolia has a highly restricted distribution) plants with glandular trichomes and without glandular trichomes can be found. Nevertheless plants with glandular trichomes are somewhat more common [52 specimens (57.1%)] than those without glandular trichomes [39 specimens (42.9%)]. Both types of plants show no differ- ence in morphological (reproductive or vegetative) characters and coexist in the same places. Actually, plants with glandular trichomes also have non-glandular trichomes, which are usually shorter (Fig. 1, B, D and D). Moreover, in the Mont- seny massif, some specimens have pedicels and sepals densely covered by rela- tively long non-glandular trichomes (Fig. 1F) the glandular trichomes being scarce. As to whether western populations of Minuartia laricifolia [subsp. diomedis] are worthy of taxonomic recognition, other morphological characters should be used in order to separate them from typical Minuartia laricifolia.
Representative specimens: 1) Specimens having pedicels and sepals covered by glandular trichomes (0.1)0.2-0.4(0.6) mm long: Montseny massif: Ad rupes Agudes, Montseny, VIII-1873, Vayreda (BC 614672); Montseny, Santa Fe, 14-VIII-1917, E. Gros (BC 10703, with very few glandular hairs). Montseny, Turó de l’Home, 14-VIII-1917, P. Font Quer (BC 10702, sub Alsine stiriata f. glandulosa); Montseny, without date, F. Trèmols (BC 659172, with abundant glandular hairs); Montseny, esqueis Agudes, 1650 m, 31-VIII-1981, J. Panareda & J. Nuet (BC 641333). Aigoual, France: Gard, L’Aiguoal, Pic de la Fajola, 1550 m, 27-VII-1906, H. Coste (BC 102362); Aig- oual, 1300 m, 20-VII-1913, Braun Chur (BC 10710); Valleraugue, Gard, près sommet l’Aigoual, 1500 m, 23-VII-1975, A. Dubuis (BC 625982, with few scat- tered eglandular hairs); Les Agudes, 31TDG5326, 1700 m, rock crevices, 12-VII- 2015, L. Sáez LS-7663 (Herb. Pers.). Eastern Pyrenees: Canigó Vall Sant Vicent, 1850 m, 10-VI-1987 F. Sennen (BC 102199); Spain: [Girona province, Eastern Pyrenees] Les Salines,-VII-1894, E. Vayreda (BC 102175, sub M. larici- folia subvar. glandulifera Font Quer); Núria, Font Bordonera, 5-VIII-1924, Bar- nades (BC 603939, with very few scattered eglandular hairs); Vall de Ribes, Queralbs, sota roques de l’Oratori, 1400 m, Vigo & Anglada, 7-VII-1968 (BC 599796, with some scattered eglandular hairs); Vall de Ribes, Gorges del Freser, Les Marrades, 1750 m, Vigo, 13-VII-1968 (BC 601623); Vall de Ribes, Coma del Gispet, sota Torreneules, 2050 m, Vigo & Anglada, 27-VII-1970 (BC 605396). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 217
Figure 1. Light microscope images showing different trichomes within Minuartia laricifo- lia population from Montseny Massif (Les Agudes, 12-VII-2015, L. Sáez LS-7663). A: pedicel with glandular and non glandular trichomes; B: pedicel with non glandular tri- chomes. C, D and E: non glandular trichomes; F: glandular trichome. 218 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
2) Specimens having pedicels and sepals densely covered by eglandular hairs 0.05-0.4 mm long: Montseny massif: Montseny, Agudes, VII-1907, M. Llensa (BC 10714). Montseny, Turó de l’Home, 9-X-1947, J. Braun Blanquet et al. (BC 108610, la- belled as subsp. diomedis); Montseny, Puig Sa Carbassa, 1680 m, 21-VIII-1948, O. Bolòs, (BC 118039, labelled as subsp. diomedis); Montseny, Turó de l’Home, 22-VI-2003, S. Pyke (BC 865078); Les Agudes, 31TDG5326, 1700 m, rock crev- ices, 12-VII-2015, L. Sáez LS-7664 (Herb. Pers.). Eastern Pyrenees: Vall de Ribes, cap al Pla de les Solanes de Baix, 2200 m, 10-VIII-1971, J. Vigo (BC 607418, labelled as subsp. diomedis). Vall de Ribes, sobre Planès, 1800 m, 6-VIII- 1976, J. Vigo (BC 625747, labelled as subsp. diomedis). Alps: France, [Haute Savoie] fissurae monticum Méry, 2000 m, 12-VII-1909, Bouchard (BC 10711); Italy, Val d’Aosta, Valtourmanche, 1600 m, O. Bolòs & J. Braun-Blanquet, 31- VII-1957 (BC 140559); Valgiore, Combravino, Torino, 860 m, 28-VIII-1981, V. Meloni (BC 647680). Switzerland: Valais, Stalsvenried, 1100 m, VI-1920, with- out collector (BC 10935).
*Muscari atlanticum Boiss. & Reut. Turó del Seguer, southeastern slopes, Tagamanent, 31TDG4020, 600 m, open rocky slopes, on limestone substrate, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7595 (Herb. Pers.). The range of this species includes southern and eastern Iberian Peninsula and northern Africa. In our opinion, the distribution of M. atlanticum is only partially known due to confusion with other species of the genus, and it likely has a wider distribution in the northeastern Iberian Peninsula. The above mentioned material is referable to M. atlanticum by the following features: i) bulbils are absent, ii) the sterile flowers are pale blue and iii) the inflorescence is lax and cylindrical.
Myosotis discolor Pers. subsp. discolor [M. versicolor Sm.] This is a rare species in north-eastern Iberian Peninsula, which grows in grass- lands on siliceous substrate (Bolòs & Vigo, 1996). Valdés (2012), in his taxo- nomic treatment for Flora iberica, listed this species for Girona province. Since Valdés (2012) recognized two subspecies wihtin Myosotis discolor, whereas in Bolòs & Vigo (1996) the subspecific attribution of the Catalan populations is not entirely clear, we have proceeded to the revision of herbarium specimens in order to establish the identity of the plant from the Montseny massif. Our result is that M. discolor subsp. discolor is found in south-western Mont- seny on the basis of the following herbarium material: Montseny, pr. Mas Bellit [31TDG42], in pascuis therophicitis, 1000 m, solo siliceo, 22-V-1949, A. Bolòs & O. Bolòs (BC 117805, sub M. versicolor). The report from south-western Montseny due to Bolòs et al. (1986) is probably based on this herbarium speci- men. Therefore, this indication confirms the presence of M. discolor subsp. dis- color in the province of Barcelona.
*Oenothera glazioviana Micheli Aiguafreda, 1-XI-1931, M. Garriga de Gallardo (BC 127814). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 219
As far as we know, this herbarium specimen makes the first record of this species from Montseny.
*Onobrychis viciifolia Scop. Prop de la Tordera, 31TDG5119, 265 m, 2007 G. Pié. This species, which is probably native to southeastern Europa and western Asia, was used as a forage legume for hundreds of years in the Iberian Peninsula. In the Montseny massif this species should be regarded as ephemeral.
*Ononis spinosa L. subsp. australis (Sirj.) Greuter & Burdet Tagamanent, sota Mas Vilardebó, 31TDG4021, 650 m, open scrub, 21-VI-2014, P. Carnicero PC-1106 (Herb. Pers.); Turó de Tagamanent, 31TDG4121, 1010 m, open scrub on limestone soil, 24-V-2015, L. Sáez LS-7645 (Herb. Pers.). Bolòs et al. (1986) listed Ononis spinosa subsp. procurrens (Wallr.) Briq. from southwestern Montseny. However, this name is currently treated as a taxo- nomic synonym of O. spinosa subsp. maritima (Dumort.) P. Fourn. Reports of the latter taxon from Montseny massif are probably due to confusion with O. spinosa subsp. australis.
*Orobanche amethystea Thuill. Pic de Tagamanent, 31TDG4121, 1040 m, growing on Eryngium campestre, 16-V-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7638 (Herb. Pers.) (Fig. 2A). This species is relatively rare in northern catalanidic territory (Bolòs & Vigo, 1996).
*Orobanche santolinae Loscos & Pardo Montseny, L’Avencó, 400 m, 27-VI-1948, A. Bolòs & O. Bolòs (BC 129302, sub O. picridis). This material was initially identified as O. picridis, and later (October 1995) as O. loricata by A. Pujadas. It is very likely that the report of the latter species due to Bolòs et al. (1986) is actually referable to O. santolinae.
*Phelipanche nana (Rchb. fil.) Soják Montseny, Viladrau, pr. Can Gat, 900 m, 29-VI-1949, A. Bolòs & O. Bolòs (BC 129298, sub Orobanche ramosa). It is likely that the report of Orobanche ramosa L. from northwestern Mont- seny (Bolòs et al., 1986) is based on herbarium specimen above indicated.
*Phyllostachys aurea Rivière & C. Rivière Riera de Can Sura, Campins, 31TDG5319, 275 m, riparian vegetation, 17-V- 2015, L. Sáez LS-7639 (Herb. Pers.); Riera de Gualba, 31TDG5820, 175 m and 31TDG5721 a 310 m, riparian vegetation. It is grown for ornament and sometimes escaped or locally naturalized. In some of these localities, Ph. aurea is under expansion by vegetative propagation. 220 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
*Physalis ixocarpa Hornem. Between Santa Maria de Palautordera and Sant Esteve de Palautordera, 31TDG5316, 200 m, corn crop fields, 28-IX-2008, G. Pié (photo, fig. 2B). Pié et al. (2010) reported this species as Physalis philadelphica Lam. How- ever, on the basis of the characters given by Sanz & Sobrino (2012) the specimens from Santa Maria de Palautordera are referable to Ph. ixocarpa.
*Poa infirma Kunth Vallforners, prop del Pont de Muntanya, Cànoves i Samalús, 31TDG4515, 390 m, grassland, on sandy siliceous substrate, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC- 1202 (Herb. Pers.). This is a rare species in the northeastern Iberian Peninsula (Bolòs & Vigo, 2001), of which previous reports are not known from the Pre-coastal range. It is probably present in other areas of the massif.
Figure 2. A: Orobanche amethystea Thuill. (Tagamanent, LS-7638); B: Physalis ixocarpa (Between Sta. Maria de Palautordera and St. Esteve de Palautordera); C: Rosa × hibernica (Turó de l’Home, LS-7661). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 221
*Polygonum arenastrum Boreau Vilamajor, Montseny, X-1919, Font Quer (BC 113558, sub P. aviculare). The present record is apparently the first for the Montseny massif; previously reported from the Pyrenees and lowlands of the Ebro Basin (Lleida Province) by Bolòs & Vigo (1990). Its distribution is not completely known, probably due to misidentifications with other species of the genus.
*Ranunculus monspeliacus L. El Brull, prop de la riera de Collformic, 31TDG4429, 830 m, 18-V-2010, G. Pié (HGI 19465). This is the first report of R. monspeliacus for Montseny massif in particular as well as the pre-coastal mountains in the northern Catalanidic territory (Font, 2015).
*Raphanus raphanistrum L. subsp. sativus (L.) Domin Mosqueroles, 31TDG532195, 385 m, crop margins and waste places, 27-IV-2014, G. Pié. As far as we know, this is the first report for the Montseny massif.
*Rorippa pyrenaica (All.) Rchb. Riera de Collformic, 31TDG447290, 830 m, 18-V-2010, G. Pié; Matagalls, sot de la Plana Jugadora, 31TDG480281, 1410 m, 2011, G. Pié. In Catalonia, most of the known locations of this species are found in the Pyrenees and in some parts of the northeastern area (Font, 2015).
*Rosa caesia Sm. Between Turó Gros and Torrent de l’Infern, Fogars de Montclús, 31TDG5324, 1430 m, open Fagus woodland, 3-VIII-2015, G. Pié (Herb. Pers.); Les Agudes, 31TDG5326, scrub and rocky places, 1695 m, 26-IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1329 (Herb. Pers.). These are the first concrete records for Catalonia. In the Iberian Peninsula this rare species was listed for Lleida and Soria provinces (Silvestre & Montserrat, 1998). Our specimens have leaflets sparsely hairy on upper side and densely hairy on lowerside (without glandules), glandular pedicels and erecto to somewhat re- flexed pinnately lobed sepals.
Rosa corymbifera Borkh. Les Agudes, 31TDG5326, scrub and rocky places, 1695 m, 12-VII-2015, L. Sáez 7662 (Herb. Pers.); Les Agudes, entre el Sot del Mal Pas i el Sot de la font del Porrassar, 31TDG5325, 1435 m, 12-VII-2015, L. Sáez LS-7666 (Herb. Pers.). New for eastern Montseny. Previously known from L’Avencó [Aiguafreda, western Montseny] (Masclans,1961). 222 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
*Rosa squarrosa (A. Rau) Boreau El Brull, c. camps del Maset, 31TDG4129, 825 m, 14-VI-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1291 (Herb. Pers.); Les Agudes, el Mal Pas, 31TDG5325, 1455 m, 12- VII-2015, L. Sáez LS-7665 (Herb. Pers.). As far as we know, these are the first reports for the Montseny massif. In the northeastern Iberian Peninsula it is a relatively rare species, which is found in scattered localities in mountainous areas.
*Rosa × hibernica Templeton Montseny, Turó de l’Home, 31TDG5325, scrub, 1640 m, 12-VII-2015, L. Sáez LS-7661 (Herb. Pers.) (Fig. 2C). This is a hybrid between two common species in northeastern Iberian Penin- sula: Rosa spinosissima and R. canina (in broad sense). Both species are widely distributed in Eastern Montseny above 1300 m, and it may be expected that R. × hibernica occurs in other localities. This hybrid is not listed by Silvestre & Mont- serrat (1998) for the Iberian Peninsula. Our specimen has small leaflets (5-14 × 3-10 mm) hairy and glandular on lowerside, unequal prickles (straight or curved, some of them slender), glandular pedicels and entire or pinnately lobed sepals. The leaflets are hairy at least on the nerves below, which is strong evidence to show that the parent belonging to the R. canina group is R. corymbifera.
*Sinapis alba L. subsp. mairei (H. Lindb.) Maire Prop de Mosqueroles, 31TDG538197, 387 m, crop margins, 27-IV-2014, G. Pié. In the Montseny massif this plant should be regarded as ephemeral. The closest localities of this species are located in Santa Coloma de Farners (Font, 2015).
*Taraxacum blomgrenii G.E. Haglund Barcelona: riera de Vallfornés, Cànoves i Samalús, per sobre de l’embassament, 31TDG4419, 540 m, wood-borders on siliceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7618 (USP 3180). This is the first concrete report for Catalonia. This species is distributed throughout northern, central and western Europe.
*Taraxacum braun-branquetii Soest Barcelona: riera de Vallfornés, Cànoves i Samalús, per sobre de Can Domènec, 31TDG4518, 430 m, siliceous banks, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS- 7614 (USP 3175). This species, which is morphologically related to T. rubicundum, is endemic to southwestern Europe (France and the Iberian Peninsula). This is the first report of Taraxacum braun-blanquetii for Catalanidic territory. It is also known from Lleida province (Galán de Mera, 2014). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 223
*Taraxacum cacuminatum G.E. Haglund Barcelona: riera de Vallfornés, Cànoves i Samalús, per sobre de l’embassament, 31TDG4419, 545 m, siliceous stony banks, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7616 (USP 3184). This species is distributed throughout northern, central and southwestern Eu- rope. As far as we know, this herbarium specimen makes the first record of this species for Catalonia. In our opinion, the distribution of this species is poorly known due to confusion with other species of the genus, and it likely has a wider distribution in northeastern Iberian Peninsula.
*Taraxacum ekmanii Dahlst. Barcelona: riera de Remoguent, Cànoves i Samalús, 31TDG4516, 410 m, on sili- ceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7613 (USP 3176). This species is broadly distributed throughout northern, central and south- western Europe. Its native status in the British Isles is uncertain. As far as we know, this is the first reports for the Montseny massif. Taraxacum ekmanii is also known from Barcelona and Lleida provinces (Galán de Mera, 2014).
*Taraxacum elegantius Kirschner, H. Øllg. & Štěpánek Barcelona: Bac de l’Antic, Figaró, DG4318, 370 m, holm oak forest, on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7589 (USP 3183). This species is distributed throughout central and southwestern Europe. Our specimen makes the first record of this species from Montseny. Taraxacum ele- gantius is also known from Barcelona and Lleida provinces (Galán de Mera, 2014).
*Taraxacum lambinonii Soest Barcelona: Vessant sud-est del Turó del Seguer, Tagamanent, 31TDG4020, 620 m, open calcareous rocky banks, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7597 (USP 3178). This species is distributed throughout southwestern and central Europe. As far as we know, this is the first record for the Montseny massif. Taraxacum lambino- nii is also known from Barcelona and Lleida provinces (Galán de Mera, 2014).
Taraxacum montesignum Soest Barcelona: riera de Vallfornés, Cànoves i Samalús, per sobre de l’embassament, 31TDG4419, 540 m, wood-borders on siliceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7615 (USP 3186); Barcelona: riera de Vallfornés, Cànoves i Samalús, per sobre de l’embassament, 31TDG4419, 538 m, siliceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7617 (USP 3181). Richards & Sell (1984), as more recently Kirschner et al. (2007+), consider this species to be distributed in France and Italy (Sardinia included). However, it is missing both from the flora of Italy (Fürnkranz, 1982) and from the flora of France (Tison, 2014). Collections would need to be checked in order to confirm the Sardinian record (Arrigoni, 2006). 224 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
*Taraxacum polyodon Dahlst. Barcelona: Figaró, pista del marge esquerre de la Riera de Vallcàrquera, 31TDG3919 and 31T DG4019, 360 m, calcareous rocky banks, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7592 (USP 3185). This plant is distributed throughout northern, central and southwestern Eu- rope. Our specimen makes the first record of this species from Montseny. Tarax- acum polyodon is also known from Barcelona, Girona and Lleida provinces (Galán de Mera, 2014).
*Taraxacum rubicundum (Dahlst.) Dahlst. Barcelona: Torrent de la Font dels Monjos, Cànoves i Samalús, 31TDG4215, 380 m, waysides, on siliceous soil, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7612 (USP 3177). This species is widely distributed throughout northern, central and southwest- ern Europe. As far as we know, this is the first concrete report for Montseny mas- sif. Taraxacum rubicundum is also known from Girona and Lleida provinces (Galán de Mera, 2014).
*Taraxacum tarraconense Sennen Barcelona: Montseny, Bac de l’Antic, Figaró, 31TDG4318, 385 m, holm oak for- est on siliceous soil, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7585 (USP 3182); Barcelona: Fi- garó, prop de la Riera de Vallcàrquera, DG4019, 380 m shady limestone rocky places, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7594 (USP 3179). This species is to Western Mediterrraean region. Our specimens make the first records of T. tarraconense for the Montseny massif.
*Thalictrum minus subsp. saxatile Ces. Vessant sud del Pla del Ginebre, Matagalls, Viladrau, 31TDG472622931, 1440 m, 24-VII-2014, G. Pié (Herb. Pers.). Plants collected in Matagalls (northwestern Montseny) are referable to subsp. saxatile according to the taxonomic treatment of Hand (2001). In the latter treat- ment Th. minus subsp. saxatile, includes several infraspecific taxa recognized by Bolòs & Vigo (1984). Although this is the first reference of this taxon for the Montseny massif, it is known to be present in nearby areas (cf. Bolòs & Vigo, 1900, sub Th. minus var. pyrenaicum; Hand, 2001).
*Ulmus pumila L. Torrents de Telleda i de Palomeres, Sant Celoni, 31TDG5816, 115-130 m, 12- VII-2015, L. Sáez. This species occurs in human-disturbed habitats, usually close to roadsides. The present record apparently is the first for the Montseny massif.
*Veronica catenata Pennell [V. anagallis-aquatica subsp. aquatica Nyman] Riera de Canyes, Sant Pere de Vilamajor, 31TDG4817, 380 m, stream, 22-IV- 2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7623 (Herb. Pers.). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 225
This is a remarkable novelty for Montseny massif and also for the northern Catalanidic territory. This species has rarely been reported from Catalonia (Bolòs & Vigo, 1996; Font, 2015). Its distribution is not completely known, probably due to missidentifications with other species of the genus.
Veronica serpyllifolia L. The following herbarium specimen: “prop Collformic, 1000 m, vora camí (fageda), 7-VII-1975, J.M. Ninot, BCN 4886” was wrongly identified as Veronica agrestis L., a plant which does not exist in the Montseny massif. The study of this herbarium specimen reveals that it corresponds to V. serpyllifolia. On the basis of several characters such as the type of hairs or the number of flowers (Bolòs & Vigo, 1996), the specimens (BCN 4886) are clearly referable to subsp. humifusa (Dicks.) Syme. The latter taxon was only reported from the Pyrenees by Bolòs & Vigo (1996) and Font (2015). Taking into account the variability of the characters used to separate subsp. humifusa and subsp. serpyllifolia and their sympatry, Mar- tínez-Ortega et al. (2009) reduced subsp. humifusa to the synonymy of V. serpyl- lifolia subsp. serpyllifolia. Anyway, it seems appropriate to communicate the existence of this morphotype in the Montseny massif, in addition to excluding the presence of V. agrestis on this mountain.
*Vicia cordata Hoppe Vallforners, prop del Pont de Muntanya, Cànoves i Samalús, 31TDG4515, 390 m, grassland, 22-IV-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1286 (Herb. Pers.). The distribution of this species in Catalonia is poorly known; in fact it has no distribution map in Font (2015) since V. cordata is included within Vicia sativa L. subsp. sativa.
Vicia pseudocracca Bertol. Vessant SW del turó de Santa Margarida, cap als Poatells, Cànoves i Samalús, 31TDG4115, 370 m, open scrub 11-IV-2015, L. Sáez LS-7600 (Herb. Pers.). Very scarce in the Montseny massif where was reported from the eastern side of the mountain (Bolòs et al., 1986). New for southwestern Montseny; probably present in other areas of the massif.
Viola reichenbachiana Jord. Figaró, prop de la Riera de Vallcàrquera, 31TDG4019, 380 m wet calcareous rocks, 11-IV-2015, L. Sáez LS-7593 (Herb. Pers.). Within what was called V. sylvestris Lam. in the Montseny area, this is the least abundant species and its distribution is still poorly known. Bolòs et al. (1986) listed this species for eastern Montseny [31TDG51 and 31TDG52 squares], and there- fore the locality here provided represents a novelty for western Montseny. Accord- ing to available data V. riviniana Rchb. would be the most common species within the V. sylvestris group, as it is present in all sectors of the massif, between 100 and 1700 m. The ecological requirements specified for V. reichenbachiana by Muñoz Garmendia et al. (1993) perfectly match the features of the locality provided here. 226 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
*Vitis riparia Michx. Riera d’Arbúcies, between Can Blanc and Can Pasqual, riparian vegetation, 31TDG6227, 210-220 m, 12-VII-2015, L. Sáez; Sot de Can Amat, Riells i Via- brea, DG5924, 410 m, riparian vegetation, 26-IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez LS-7695 (Herb. Pers.) (fig. 3A); riera d’Avencó 31TDG3824, 400 m, riparian vegetation, 10-X-2015, I. Granzow & L. Sáez LS-7700 (Herb. Pers.).
Figure 3. A: Vitis riparia Michx. (Sot de Can Amat, LS-7695); B: Vitis rupestris Scheele (Riera de Sant Llop); C: Vitis × instabilis Ardenghi, Galasso, Banfi & Lastrucci (Riera d’Arbúcies, LS-7670). New data on plants from Montseny Orsis 29, 2015 227
First reports for the northern catalanidic territory (see Aymerich & Sáez, 2015). A wider distribution in northeastern Iberian Peninsula can be assumed for this invasive species.
*Vitis rupestris Scheele Massís del Montseny, c. creu de terme de Mosqueroles, 31TDG5319, waysides, 390 m, 17-V-2015, L. Sáez LS-7640 (Herb. Pers.); Riera de Sant Llop, between Breda and la Batllòria, 31TDG6319, waste places, 90 m, 12-VII-2015, L. Sáez (photo, fig., 3B); Breda and la Batllòria 1 km al N de Breda, 31TDG6322, waste places, 180-200 m, 12-VII-2015, L. Sáez; Aiguafreda, 31TDG3724, 470 m, way- sides and wood-borders, 12-VII-2015, L. Sáez; Campins, pista a Gualba DG5819, 370 m, 26-IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez PC-1334 (Herb. Pers.); Gualba, c. La Coma, DG5720, 240 m. This American vine (together with other species) was imported to Europe as rootstock on which to graft V. vinifera. As crops were abandoned, these Ame rican rootstocks have become more or less naturalized (Laguna, 2003). A wider distribution in northeastern Iberian Peninsula can be assumed for V. rupestris.
*Vitis × instabilis Ardenghi, Galasso, Banfi & Lastrucci [V. riparia × V. rupestris] Riera d’Arbúcies, Prat Marquès, 31TDG6227, riparian vegetation, 190 m, 12-VII- 2015, L. Sáez LS-7670 (Herb. Pers.) (fig. 3C); Riera d’Arbúcies, between Can Blanc and Can Pasqual, riparian vegetation, 31TDG6227, 215 m, 12-VII-2015, L. Sáez; Riells i Viabrea, c. La Rajoleria, 31TDG6319, 26-IX-2015, P. Carnicero & L. Sáez. In contrast to V. rupestris, the hybrid between Vitis riparia and V. rupestris has a greater ability to invade natural habitats, particularly riparian forests.
*Yucca gloriosa L. Bosc dels Poatells, Cànoves i Samalús, vora el torrent de Can Pasqual, 31TDG4115, 340 m, holm oak forest, 11-IV-2015, L. Sáez (photo); El Sot Gran, 31TDG6120, 170-200 m, waysides close a residential area, 12-VII-2015, L. Sáez. This species, native to North America, is often used as an ornamental plant in the Iberian Peninsula. These are the first records for Montseny massif.
Acknowledgements We thank the Natural Park of Montseny for their support while carrying out this work. Neus Nualart (BC) Neus Ibáñez (BC), José Pizarro (MAF), Roser Guàrdia (BCN), Josep Vicens (BCN) and Antoni Sánchez (BCN) are kindly acknowl- edged for assistance in the study of herbarium material.
Bibliographical references Anderson, E.F. 2001. The Cactus Family. Timber Press, Portland. Arenas Posada, J.A.; García Martín, F. 1993. Atlas carpológico y corológico de la subfa- 228 Orsis 29, 2015 L. Sáez; A. Galán de Mera; S. Pyke; G. Pié; P. Carnicero
milia Apioideae Drude (Umbelliferae) en España peninsular e Islas Baleares. Ruizia 12: 1-249. Arrigoni, P.V. 2006. Note tassonomiche e corologiche sulla flora sarda. Parlatorea 8: 53-62. Aymerich, P. 2013. Contribució al coneixement florístic del territori ausosegàrric (NE de la península Ibèrica). Orsis 27: 209-259 Aymerich, P.; Sáez, L. 2015. Comentaris i precisions previs a la Checklist de la flora de Catalunya (nord-est de la península Ibèrica). Orsis 29. Bolòs, O. 1983. La vegetació del Montseny. Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei de Parcs Naturals, 170 pp. Bolòs, O.; Nuet, J.; Panareda, J.M. 1986. Flora vascular del Montseny. In: J. Terradas & J. Miralles (eds.). El patrimoni biològic del Montseny, catàlegs de flora i fauna 1: 41-92. Servei de parcs Naturals, Diputació de Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.) 1999. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans vol. 9. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Ed. 3. Edicions 62. Barcelona. Cebolla, C.; Rivas Ponce, M.A. 2003. Contribución al conocimiento del género Festuca L. en el Noreste de Cataluña (Gerona, España). Acta Bot. Barcinon. 49: 39-50. Devesa, J.A. 2014. Carduus L. In: Devesa, J.A., A. Quintanar & M.A. García (eds.). Flora iberica Vol. XVI(I). Compositae (partim): 181-233. Real Jardín Botánico, CSIC. Ma- drid. Devesa, J.A.; Catalán, P.; Müller, J.; Cebolla, C.; Ortúñez, E. 2013. Checklist de Festuca L. (Poaceae) en la Península Ibérica. Lagascalia 33: 183-274. Font, X. 2015. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona
Lapraz, G. 1966. Recherches phytosociologiques en Catalogne. Collect. Bot. (Barcelona) 6: 545-607. Martínez-Ortega, M.M., Sánchez Agudo, J.A.; Rico, E. 2009. Veronica L. In: Benedí, C., E. Rico, J. Güemes & A. Herrero (eds.). Flora iberica Vol XIII. Plantaginaceae- Scrophulariaceae: 360-434. Real Jardín Botánico de Madrid (C.S.I.C.). Madrid. Masclans, F. 1961. Contribució a l’estudi del gènere Rosa a les terres catalanes. Miscel. Fontserè 1: 277-290. McAllister, H.A.; Rutherford, A. 1990. Hedera helix L. and H. hibernica (Kirchner) Bean (Araliaceae) in the British Isles. Watsonia 18: 7-15. Muñoz Garmendia, F. & P. Montserrat, M. Laínz & J.J. Aldasoro 1993. Viola L. In: Cas- troviejo, S., C. Aedo, S. Cirujano, M. Laínz, P. Montserrat, R. Morales, F. Muñoz Garmendia, C. Navarro, J. Paiva & C. Soriano (eds.). Vol. III. Plumbaginaceae (partim)-Capparaceae: 276-317. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Pié, G.; Vilar, L.; Sánchez, S. 2010. Estudis corològics de plantes vasculars al Montseny. In: Trobada d’Estudiosos del Montseny: 115-118. Diputació de Barcelona.VII Mono- grafies del Montseny. Pujadas, A.J. 2003. Daucus L. In: Nieto Feliner, G.; Jury, S.L.; Herrero, A. (eds.). Flora iberica. Vol X. Araliaceae-Umbelliferae: 97-125. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Pyke, S. 2003. Catálogo florístico de las plantas vasculares de Zaragoza. Consejo de Pro- tección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza. Pyke, S. 2008. Contribución al conocimiento de la flora alóctona catalana. Collect. Bot. (Barcelona) 27: 95-104. Richards, A.J.; Sell, P.D. 1984. Taraxacum Weber. In: T.G. Tutin, V.H. Heywood, N.A. Burges, D.M. Moore, D.H. Valentine, S.M. Walters & D.A. Webb (eds.). Flora Euro- paea Vol. IV. Plantaginaceae to Compositae (and Rubiaceae): 332-343. Cambridge University Press. Cambridge. Sáez, L.; Aymerich, P.; Blanché, C. 2010. Llibre Vermell de les plantes vasculars endèmi- ques i amenaçades de Catalunya. Argania Editio. Barcelona. Sanz, M.; Sobrino, E. 2012. Physalis L. In: S. Talavera, M. Arista, M.P. Fernández Piedra, M.J. Gallego, P.L. Ortiz, C. Romero Zarco, F.J. Salgueiro, S. Silvestre & A. Quintanar (eds.) Flora iberica Vol XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 204-209. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Silvestre, S.; Montserrat, P. 1998. Rosa L. In: Castroviejo, S., F. Muñoz Garmendia & C. Navarro (eds.). Flora iberica Vol. VI. Rosaceae: 143-195. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Tison, J.M. 2014. Taraxacum F.H. Wigg. In: J.M. Tison & B. de Foucault (eds.). Flora Gallica. Flore de France: 477-508. Biotope Éditions. Mèze. Valcárcel, V.; McAllister, M.H.; Rutherford, A.; Mill, R.R. 2003. Hedera L. In: Nieto Feliner, G.; Jury, S.L.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. X. Araliaceae-Umbellife- rae: 3-12. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Valdés, B. 2012. Myosotis L. In: S. Talavera, C. Andrés, M. Arista, M.P. Fernández Piedra, M.J. Gallego, P.L. Ortiz, C. Romero Zarco, F.J. Salgueiro, S. Silvestre & A. Quintanar (eds.). Flora iberica Vol. XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 490-527. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Vilar, L. 1987. Flora i Vegetació de La Selva. Tesi Doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.
Orsis 29, 2015
Instruccions als autors orsis està oberta a articles originals de recerca, articles de revisió i comunicacions curtes en tots els camps de la botànica, la zoologia i l’ecologia. Se’n publicarà un volum per any, constituït per un o més números. Els manuscrits s’enviaran a especialistes perquè els avaluïn. Els articles que descriuen una recerca original no excediran, com a norma general, les deu o quinze pàgines impreses, incloent-hi text, taules, figures i referències (una pàgina de text imprès equival a 550 paraules). En casos justifi- cats, el Consell de Redacció considerarà la publicació de treballs més extensos. Els manuscrits s’enviaran al Secretari de Redacció. Caldrà lliurar-ne l’original i tres còpies de qualitat. Les còpies del manuscrit contindran fotocòpies de totes les figures. Preparació del manuscrit: Els articles podran ser escrits en català, castellà, anglès o francès. No s’ac- ceptaran articles ja publicats o en premsa. Es recomana escriure amb precisió, claredat i economia. Consulteu un número recent d’ORSIS per als formats de taules i referències. Mecanografiat: Tot el material (text, taules, peus de figura, referències, etc.) es mecanografiarà per una sola cara en paper A4 (29.7 cm x 21 cm), a doble espai i deixant marges amples. S’ha d’organit- zar el manuscrit per aquest ordre: primera pàgina, key words, abstract anglès, resum en l’idioma de l’article, text, agraïments, referències, apèndixs, taules, peus de figura i figures. S’han de numerar totes les pàgines a l’angle superior dret. Suport informàtic: Per tal de reduir el temps d’edició, la redacció d’aquesta revista demana als au- tors —sempre que això sigui possible— que, a més de la còpia en paper, ens facin arribar una còpia del document en disquet i realitzat preferentment en els programes Word Perfect o Microsoft Word. Caldrà indicar sobre el disquet: el nom de l’article, el nom de l’arxiu —si aquest és diferent del nom de l’article—, el nom i la versió del programa utilitzat, i, finalment, si aquest és de DOS, Windows o Macintosh. Primera pàgina: Ha de contenir només el títol (curt però informatiu), el nom del(s) autor(s), l’adreça de la institució on s’ha fet la recerca, l’adreça actual (si difereix de l’anterior) i un títol condensat d’un màxim de 40 caràcters, incloent-hi blancs. Key words: Al començament de la segona pàgina del manuscrit es donaran entre cinc i deu paraules o expressions clau en anglès, ordenades alfabèticament i que, preferentment, no estiguin contingudes en el títol. Abstract: Escrit en anglès correcte. Si l’article no està escrit en anglès, l’abstract començarà amb la traducció anglesa del títol. L’abstract constarà d’un sol paràgraf, d’un màxim de 200 paraules (llevat del títol). Ha de ser informatiu i ha de descriure de manera clara i succinta les troballes principals de l’article. No s’han de repetir en el text de l’abstract frases contingudes en el títol. Resum en l’idioma de l’article: No s’ha de repetir el títol i s’han de seguir les normes de l’abstract. Si l’article està escrit en anglès, es donarà un resum en català, castellà o francès, que començarà amb la traducció del títol. Text: No subratlleu cap paraula, excepte els noms científics. Seguiu els Codis Internacionals de No- menclatures Botànica, Fitosociològica i Zoològica. No utilitzeu notes a peu de pàgina. Les expres- sions matemàtiques han de ser clares i els seus símbols han de ser identificables sense ambigüitats. Per a les referències dins del text cal seguir el format: Rovira (1984); si la referència va situada al final d’una frase: (Rovira, 1984). Si els autors són dos: Rovira & Johnson (1985). Si són més de dos: Rovira et al. (1982). Si hi ha diverses referències seguides, cal ordenar-les alfabèticament i separar- les per comes: Altadill (1978, 1981a), Rovira et al. (1953). Agraïments: Cal agrupar-los en un paràgraf curt al final del text, sota l’encapçalament «Agraïments». Llista de referències: S’han de consignar només les referències citades en el text. Abans de lliurar el manuscrit, cal comprovar que les referències del text coincideixen exactament en noms i dates amb les de la llista. No s’ha d’incloure a la llista material no publicat. Les referències cal ordenar-les alfabèticament, sense numerar-les i amb l’encapçalament «Bibliografia». Cal utilitzar les abreviatures internacionals per als noms de les publicacions, però en cas de dubte s’ha de donar el nom sencer de la publicació. Cal seguir aquest format: Orsis 29, 2015
articles: Paul, E. 1984. Dynamics of organic matter in soils. J. Ecol. 68: 212-219. llibres: Gola, G.; Negri, G.; Cappelletti, C. 1965. Tratado de Botánica. Labor. Barcelona. capítols: Sims, R.W. 1983. The scientific names of earthworms. In: J.E. Satchell (ed.) Earthworm Ecology. Chapman and Hall. London. p. 467-474. Taules: Mecanografieu-les en un full a part, una taula a cada full. Numereu-les amb xifres aràbigues. Cal donar a cada taula un títol breu però que permeti la comprensió de la taula amb independència del text. No doneu en el títol informació de detall que es pugui consignar en notes a peu de taula. Les notes cal identificar-les amb lletres minúscules (a, b, c...) en forma d’exponent. Estructureu la taula amb les línies horitzontals necessàries per facilitar-ne la comprensió. No hi feu línies verticals. Peus de figura: Mecanografieu-los tots junts en un full a part. S’han de numerar els peus i les figu- res amb xifres aràbigues. El peu ha de ser concís i complet, de manera que tant el peu com la figura es puguin entendre sense recórrer al text. Quan s’utilitzin figures amb diverses parts, cal identificar- les clarament amb lletres, tant a la figura com al peu. Numereu tots els mapes i les fotografies com les figures. Figures: Els originals han de ser en tinta xinesa sobre paper opac, mai transparent. Per a la publica- ció es poden utilitzar els originals o bé còpies de qualitat impecable. Cal escriure amb llapis a l’an- gle superior dret de cada figura el seu número i el nom del primer autor. Abans de lliurar el manuscrit, s’ha de comprovar mitjançant les reduccions pertinents que totes les lletres, xifres i tots els símbols siguin clarament llegibles a la mida final prevista de la figura a la publicació. Les fotografies seran en blanc i negre, en paper brillant, contrastades i nítides. Cal retallar-les de manera que només quedi el tros necessari de la imatge i muntar-les sobre paper o cartolina de mida A4. S’ha d’indicar en el marge del text el lloc en el qual se citen per primer cop cadascuna de les taules i figures. Gràfics: A més de la seva forma definitiva, heu de donar, de tots els tipus de gràfics (de columnes, circulars, d’eixos, etc.), els valors numèrics que permetin reconstruir-los, amb la indicació explícita de si cal, o no, publicar aquests valors. Números, abreviatures i unitats: Utilitzeu el punt decimal en lloc de la coma decimal (p. ex. 4.8 en lloc de 4,8). No utilitzeu punt per separar els milers (p. ex. 1400 en lloc de 1.400). Cal definir totes les abreviacions i sigles que no siguin d’ús universal el primer cop que surtin en el text. S’han d’uti- litzar les unitats del Sistema Internacional, amb les seves abreviacions estàndard. Cal fer servir expo- nents per a unitats en el denominador: g m-2. S’ha d’utilitzar una L majúscula com a abreviació de litre. Galerades: Els autors rebran una còpia de les galerades. Caldrà tornar-la, amb les correccions, al secretari de redacció. No s’acceptaran correccions extensives. Separates: Se subministraran 25 separates per article, sense càrrec. Drets de publicació a) Orsis. Organismes i Sistemes es publica sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat «Reconeixement - No Comercial (by-nc): es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc no es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials». b) Així, quan l’autor/a envia la seva col·laboració està acceptant explícitament aquesta cessió de drets d’edició i publicació. També autoritza Orsis. Organismes i Sistemes a incloure el seu treball en un fascicle de la revista per a la seva distribució i venda. Aquesta cessió sobre el treball es realitza a fi que sigui publicat a Orsis. Organismes i Sistemes en un termini màxim de dos anys. c) Amb l’objectiu d’afavorir la difusió del coneixement, Orsis. Organismes i Sistemes s’adhereix al moviment de revistes d’Open Access (DOAJ), i entrega la totalitat dels seus continguts a diferents repositoris sota aquest protocol; per tant, la remissió d’un treball perquè sigui publicat a la revista pressuposa l’acceptació explícita, per part de l’autor/a, d’aquest mètode de distribució. Orsis 29, 2015
Instructions to authors orsis welcomes general research and review articles and short communications dealing with all aspects of botany, zoology and ecology. ORSIS appears with one volume annually, comprised by one or more issues. Manuscripts are submitted to referees for evaluation. Papers may be written in Catalan, Spanish, English or French. Papers already published or in press elsewhere will not be accepted. Papers describing original research should not exceed 10 to 15 printed pages, including tables, figures, and references (one page of printed text equals about 550 words). In special cases, the Board of Editors will consider longer papers for publication. Manuscripts and editorial communications should be submitted to the Managing Editor. The orig- inal and three quality copies of the manuscript should be submitted. Each copy should contain copies of all figures. Authors are recommended to keep their communications short. See a recent issue of the journal for the format of tables, figures and references.
Manuscript format: Type all material double-spaced on one side of A4 (29.7 cm x 21 cm) paper, with margins sufficiently wide. Number all pages. The order of presentation is as follows: title page, key words, English abstract, abstract in the paper’s language, text, acknowledgements, references, appen- dices, tables, figure captions, and figure.
Title page: It should contain only the title (short but informative), the author’s name, author’s institu- tional affiliation and postal address, current address, and a running title not exceeding 40 characters including blanks.
Key words: The second page of the manuscript should begin with 5-10 English key words, alphabet ically ordered.
English abstract: A brief, informative abstract not exceeding 200 words should be provided. Lin- guistic usage should be correct. If the paper’s language is other than English the abstract should be- gin with the English translation of the title. Otherwise do not repeat in the abstract the title or phrases contained in the title.
Abstract in the paper’s language: Do not repeat the title and follow the instructions given above. If the paper is written in English an abstract in Catalan, Spanish or French should be provided, be- ginning with the title’s translation.
Text: Do not use footnotes. Do not underline any word, except scientific names. Follow the Interna- tional Codes of Botanical, Phytosociological, and Zoological Nomenclatures. Mathematical expres- sions should be clear and unambiguous, and their symbols unequivocally identifiable. In the text refer- ences are given: Rovira (1984) or, at the end of a sentence (Rovira, 1984). Two authors: Rovira & Johnson (1985). Three or more authors: Rovira et al. (1982). When several references are given to- gether order them alphabetically: Altadill (1978, 1980), Rovira et al. (1953).
Acknowledgements: Keep them short and place them in a single paragraph between the text and the references.
References: List only those references cited in the text. Do not list unpublished material. References should be arranged alphabetically. Before submitting, check that each citation in the text matches ex- actly in author and year with the reference given in the list. Use the standard abbreviations for journal names, but when in doubt give the full name of the publication. Follow this format: Journal: Paul, E. 1984. Dynamics of organic matter in soils. J. Ecol. 68: 212-219. Book: Gola, G.; Negri, G.; Capelletti, C. 1965. Tratado de Botánica. Labor. Barcelona. Chapter: Sims, R.W. 1983. The scientific names of earthworms. In: J.E. Satchell (ed.) Earthworm Ecology. Chapman and Hall. London. p. 467-474. Orsis 29, 2015
Tables: Type each table in a separate sheet. Tables should be numbered with arabic numerals. Give a short but descriptive title at the top of each table. Table footnotes should be marked with supers- cript letters. Vertical rules should not be used.
Figure captions: Captions should be typed together on a separate sheet. Captions should be clear, concise and complete to that figures and captions can be understood without reference to the text. Num- ber each figure and its caption with arabic numerals. When multi-part figures are used, be certain that each part is clearly identified with letters (a, b, etc.) which should be used both in the caption and on the figure itself.
Figures: original drawings or flawless copies should be submitted. Each illustration should have the first author’s name and the figure number written with soft pencil on the upper right corner. Be cer- tain that all letters, numbers and symbols on the figure are clearly legible after the expected reduc- tion. Photographs should be supplied in black and white, as high contrast, glossy prints, trimmed and marked. Check that each table and figure is mentioned by its correct number in the text.
Numbers, abbreviations and units: Use decimal points instead of commas (e. g., 4.8 and not 4,8). Abbreviations that are not in universal use should be defined the first time they occur in the text. The units of the International System should be preferably used, with their standardized abbreviations. Use the minus exponent form (e. g., g m-2). Use a capital L as the symbol for litre.
Proofs and offprints: Authors will be sent a galley proof for correction. Extensive corrections will not be accepted. 25 offprints of each article published will be supplied free of charge.
Publication rights a) Orsis. Organismes i Sistemes is published under the licence system Creative Commons, according to the modality «Attribution-Noncommercial (by-nc): derivative work is allowed under the condi- tion of non making a commercial use. The original work cannot be used with commercial purposes». b) Therefore, everyone who sends a manuscript is explicitly accepting this publication and edition cession. In the same way, he/she is authorizing Orsis. Organismes i Sistemes to include his/her work in a journal’s issue for its distribution and sale. The cession allows Orsis. Organismes i Sistemes to publish the work in a maximum period of two years. c) With the aim of favouring the diffusion of knowledge, Orsis. Organismes i Sistemes joins the Open Access journal movement (DOAJ), and delivers all its contents to different repositories under this protocol; therefore, sending a manuscript to the journal also entails the explicit acceptation by its author/s of this distribution method. Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia ORSIS Organismes i Sistemes Vol. 29, 2015 ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) http://revistes.uab.cat/orsis
Índex Contents
Jordi Bou Manobens, Lluís Vilar, Antonia Caritat Transició del bosc de Quercus petraea a Q. ilex al Montseny 5 Pere Aymerich, Llorenç Sáez Comentaris per a la Checklist de la flora de Catalunya 23 Pere Aymerich Notes flora Segre i Llobregat. III 91 Carolina Bañol, José Antonio Barrientos, Josep Piñol Efecto de la exclusión de hormigas en parasitoides 119 Antonio Belda, Roque Belenguer, Benito Zaragozí Situación del arruí en el sureste español 161 Llorenç Sáez, Gabriel Bibiloni, Joan Rita, Llorenç Gil, Eva Moragues, Carlos Romero Zarco, Josep Vicens Additions and amendments to the flora of the Balearic Islands 173 Juli Pujade-Villar, Pedro A. Rodríguez Melikaiella humboldtii n. sp. para Colombia 193 Llorenç Sáez, Antonio Galán de Mera, Samuel Pyke, Gerard Pié, Pau Carnicero New data on plants from Montseny 205