La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agrarisLa a Resclosa Puigtinyós (Montferri)24 (2020) Antoni Virgili i Marina Mateu ISSN: 1886-4791 · www.http://centreestudisgaia.cat/a l’edat mitjana (segles xii-xv)

PAISATGE RURAL I ESPAIS AGRARIS A PUIGTINYÓS (MONTFERRI) A L’EDAT MITJANA (SEGLES XII-XV)*

Antoni Virgili i Marina Mateu Universitat Autònoma de Barcelona

Resum En aquest treball es presenta un assaig de reconstrucció dels espais agraris de l’antic terme de Puigtinyós (municipi de Montferri) a la baixa edat mitjana, a partir de l’anàlisi documental, el treball de camp i l’estudi dels parcel·laris. D’una banda, s’han pogut situar els antics casals de molins, l’horta, les partides amb predomini del conreu de la vinya i les àrees de terra campa. De l’altra, s’ha posat en relleu l’interès del monestir cistercenc de Santes Creus, senyor del districte, de concentrar tots els drets sobre els dos principals casals de molins del terme, situats a la riba esquerra del Gaià. Paraules clau: molins fariners, horta, séquies, vinya, terra campa.

Abstract This work presents an essay on the reconstruction of the agricultural areas of the old town of Puigtinyós (municipality of Montferri) during the late Middle Ages, based on historical sources analysis, fieldwork and the study of field plots. It has been possible to locate old mill houses, the orchard, the areas with a predominance of vineyards and the areas of farmland. Moreover, the interest of the Cistercian monastery of Santes Creus, which ruled the district, in concentrating all the rights on the two main mills of the municipality, located on the left bank of the Gaià, has been highlighted. Keywords: flour mills, irrigated area, canals, vineyard, cornfield.

* Aquest estudi s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat «Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana» (ACRAM) 2017, SGR 1073, i del projecte Órdenes agrarios y conquistas ibéricas (siglos xii-xvi). Estudios desde la arqueología histórica, HARD 2017-82157-P. Agraïm els comentaris d’Helena Kirchner (UAB) i Isidre Pastor, i l’ajuda de Miquel López, Felip Armengol i Cristina Benet, de Montferri.

67

La Resclosa 24.indd 67 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

1. Introducció: objectius, fonts i metodologia L’objectiu d’aquesta recerca és reconstruir i descriure l’espai rural de l’antic terme medi- eval de Puigtinyós (actual municipi de Montferri) durant els segles medievals i situar-ne els components: molins, hortes, vinyes, terres de secà i camins. Aquest exercici ha estat possible gràcies a l’abundant documentació conservada relativa a l’edat mitjana i al fet que el municipi ha mantingut el seu caràcter rural i que el medi no ha estat afectat pel desplegament i la instal· lació d’àrees industrials, urbanístiques, comercials i de lleure. Montferri, malgrat estar situat relativament a prop d’un eix viari on convergeixen l’AP-2 (Barcelona – Lleida – Saragossa) i l’encreuament de l’actual C-58 (el Vendrell – Valls) amb la TP-2031 (Tarragona – el Pont d’Armentera), ha sofert poques agressions en el seu entorn urbà i agrari. En aquest sentit, amb l’estudi també es pretén cridar l’atenció perquè el paisatge agrari tradicional entri a formar part del que avui entenem per patrimoni històric, de la mateixa manera que ho són els grans monuments, reclams per a visitants i turistes. Aquestes joies de l’arquitectura i l’art no haurien tingut el llustre que encara conserven si no fos per les rendes que generava la pagesia amb el seu treball constant i secular sobre els espais de conreu, com els que s’estudien aquí. La conservació de la documentació s’explica perquè des del 1229 el terme de Puigtinyós fou incorporat al domini del monestir cistercenc de Santa Maria de Santes Creus, gràcies a la deixa testamentària de Guillem de Montcada.1 Aquesta institució portà a terme un control exhaustiu i centralitzat de l’administració dels seus drets jurisdiccionals i dominicals. Qual- sevol demanda o moviment que impliqués transferències d’immobles, fos en operacions de compravenda, permuta, establiments emfitèutics o d’altres, era sistemàticament protocol· litzat i arxivat. El fet de constituir una congregació religiosa forta i estable durant segles va fer possible, i, alhora, explica, la conservació dels arxius monacals. Segurament, els diversos avatars de la història han pogut malmetre parts d’aquest arxiu, però bona part de les escriptures i els còdexs s’han conservat. Gràcies al cabal d’informació d’aquests documents, avui podem reconstruir el passat més remot; en aquest cas, el paisatge agrari que van construir els homes i les dones que vivien a Puigtinyós. Com a senyor eminent, el cenobi hi tenia els drets de dècima, fadiga i lluïsme del terç (la tercera part del valor de les alienacions). Entorn del segle xvii, la documentació relativa a Puigtinyós es va copiar en un còdex per facilitar-ne la consulta i no haver de recórrer als originals. Es tracta del Códice L-1193 B,

1 El 9 de juny de 1229, Guillem de Montcada va testar abans d’embarcar per acompanyar Jaume I en la conquesta de Mallorca com a hereu dels béns dels Castellvell per via materna: dimitimus et legamus domui Sanc- tarum Crucum Podium Tinyos, cum omnibus pertinentiis suis ad omnes voluntates suas faciendas: AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 1, pàg. 1-5. La mort del magnat poc després d’haver desembarcat va precipitar l’accés de Santes Creus al terme, no sense abans resoldre algunes qüestions amb la vídua, que en reclamava drets en concepte d’esponsalici: Papell, Joan (1994): «Santes Creus i Puigtinyós», a Santes Creus. Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, vol. 13-14, núm. 71-74, pàg. 181-194, i Virgili, Antoni (2019): «Els orígens medievals de Mont- ferri i Puigtinyós. En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)», a La Resclosa, 23, pàg. 5-28. Els arxivers de Santes Creus van fer una relació que resulta imprescindible per establir la seqüència de l’obtenció i l’exercici de la jurisdicció en el districte: Fort i Cogul, Eufemià (1972): El senyoriu de Santes Creus. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, pàg. 381-389; també, Papell, Joan (2009): Compendium Abreviatum. Còdex del monestir de Santa Maria de Santes Creus dels segles xv i xvi, de fra Bernat Mallol i fra Joan Salvador. Barcelona: Fundació Noguera, pàg. 212-218.

68

La Resclosa 24.indd 68 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

servat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. El volum aplega un total de 275 escriptures, majoritàriament dels segles xiii i xiv (220 unitats, el 80 % del total), de caràcter notarial, vinculades a l’alienació d’immobles i els drets que s’hi associaven. Aquests documents donen molta informació sobre el paisatge rural i els actors de les transaccions. La metodologia consisteix en la utilització de diverses fonts d’informació que s’analitzen i comparen entre si: la proporcionada per la documentació escrita, el treball de camp i la pros- pecció, l’anàlisi morfològica dels parcel·laris, i la reconstrucció en planta dels espais cultivats i dels circuits artificials de l’aigua. Amb aquests exercicis es poden mesurar els parcel·laris, alhora que la toponímia permet localitzar els components de l’espai en el paisatge actual. Es tracta de la metodologia coneguda com arqueologia hidràulica,2 revisada i completada a través del protocol establert per un grup d’investigadors.3 En la major part dels documents, els escrivans van utilitzar un lèxic força precís per designar els diferents aprofitaments de l’espai agrari. Entre els immobles rústics objecte de transacció o establiment s’hi troben parcel·les de les quals s’esmenten els conreus. Els qualificatius més habituals són terres, horts i vinyes. Entre les explotacions també s’esmenten honors, pare- llades i masos. Amb aquestes referències es pot assajar una reconstrucció de l’espai agrari de Puigtinyós a l’època medieval.

2. El terme de Puigtinyós a l’edat mitjana A l’edat mitjana, l’actual terme municipal de Montferri estava constituït per dos districtes senyorials segmentats del gran castrum penedesenc de Castellvell o Castellví de la Marca: el mateix Montferri, sota jurisdicció baronial, s’estenia pel sector més oriental i meridional, i Puigtinyós, sota la jurisdicció del monestir cistercenc de Santes Creus des del 1229, ocupava la part nord-occidental. Les dues àrees eren molt diferents geogràficament i en l’estructura del poblament. Montferri es caracteritzava pel seu relleu muntanyós i accidentat i un poblament dispers, distribuït en diversos masos; no va constituir en cap moment un nucli de població concentrada. El terme de Puigtinyós, en el sector ponentí, el solca, de nord a sud, el riu Gaià, que donà lloc a una extensa plana sedimentària allargada (la plana d’en Sedó) adjacent a la riba esquerra, i una franja al sud, en el marge dret del riu. El recorregut de la meitat septentrional del Gaià en entrar al terme és força rectilini, però a partir de la masia o molí del Tudó dibuixa una sèrie de meandres a dreta i esquerra. El de més recorregut és perpendicular al poble, a ponent, seguint el camí de Bràfim, i obre un gran espai de conreu flanquejat per dos torrents. Al nord, la rasa de les Ceguines, procedent del coll Farner, i al sud, el barranc del Còdol, procedent de l’altre vessant del mateix coll i de la serra de Montferri. Els sediments d’aquests dos torrents omplen el meandre que traça el Gaià en aquest indret, i ocupa la major part de

2 Vegeu els articles recollits en el llibre de Barceló, Miquel; Kirchner, Helena; Navarro, Carmen (1995): El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí. Granada. 3 Ballesteros, P.; Kirchner, H., i altres (2010): «Por una arqueología agraria de las sociedades medievales hispánicas. Propuesta de un protocolo de investigación». Helena Kirchner (ed.): Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas. Oxford: BAR International Series 2062, pàg. 185-202.

69

La Resclosa 24.indd 69 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

la superfície de l’horta de la riba esquerra. A la riba dreta, al contrari, la màxima superfície de l’horta es produeix en els meandres inversos. La població, majoritàriament, estava concentrada en el nucli de Puigtinyós, tot i l’exis- tència d’alguns masos dispersos, alguns de molt propers al poble. Els límits eren Vilardida i Rodonyà al nord, Montferri a llevant i al sud, i Bràfim a ponent. Amb la formació dels muni- cipis a partir de la dissolució del règim senyorial i la constitució de l’Estat liberal espanyol, Puigtinyós i Montferri van formar una única entitat municipal anomenada Puigtinyós, nom que canvià pel de Montferri l’any 1917. La morfologia urbana consistia en un únic carrer, on obrien les portes de les cases, i tres portals en el mur que tancava l’espai: el de Dalt, el de la Bassa (al nord) i el de Baix. Durant el segle xiv va tenir lloc la formació d’un petit barri exterior conegut com la vila nova. En el fogatjament del 1359 consten trenta-set focs, i en el del 1487, trenta-quatre.4 Modernament, el perímetre només s’ha ampliat amb dues fases d’urbanització de poca envergadura, amb la qual cosa l’estructura s’ha mantingut amb poques diferències al llarg dels segles. Com s’ha dit, l’espai rural ha estat sotmès únicament a les transformacions que imposaven els criteris i les pautes agràries pròpies de cada moment, però no ha estat subjecte a dinàmiques de destrucció a conseqüència dels processos d’industrialització i urbanització, llevat d’un sector de la variant construïda per desviar el trànsit del nucli urbà. Així doncs, sotmetem a estudi un entorn molt estable i poc agredit.

3. Què és el paisatge agrari? Tots els assentaments humans són el resultat d’un previ procés de selecció en el qual acos- tumen a intervenir diversos criteris i factors en funció del context i de la situació històrica: n’hi ha en altura, quan es prioritzen les necessitats de defensa en el cas de perill; de mitja muntanya; de fons de vall, o de plana. Allò que els caracteritza en conjunt, i és imprescindible, tant en un inici com per al seu desenvolupament, és, en primer lloc, la presència d’aigua i, alhora, l’existència d’un entorn amb recursos que permeti l’accés de les persones a materials diversos i el seu aprofitament per fixar els nuclis de residència: agropecuaris, tant alimentaris com per mantenir el bestiar, i la possibilitat de construir-hi espais de conreu. El paisatge agrari no és un espai natural, sinó antròpic, creat per homes i dones que de- cideixen establir-se en un indret per viure-hi i reproduir-s’hi socialment i comunitàriament. Aquest paisatge és la confluència entre els nuclis de residència i l’espai rural, entès com la convergència entre les àrees de conreu i els emprius.5 Entenem per emprius el conjunt que formen les aigües, els boscos, els prats i altres espais inicialment incultes. Que siguin incultes no significa que estiguin mancats de recursos, ja que oferien fusta, llenya, pedra i graves, pastura, caça, pesca, etc., i eren indispensables per a la construcció de tota mena d’edificis, alimentar el bestiar i orientar o complementar la dieta alimentària de les persones.

4 Per al fogatge del 1358, Pons i Guri, Josep M. (1964): «Un fogatjament desconegut de l’any 1358», a Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vol. 30, pàg. 323-98. Per al fogatge de 1497, Iglésies, Josep (1991): El fogatge de 1497. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, pàg. 209. 5 Barceló, Miquel (1988): «La arqueología extensiva y el estudio de la creación del espacio rural». Miquel Barceló i altres: Arqueología medieval. En las afueras del «medievalismo». Barcelona: Crítica, pàg. 195-274.

70

La Resclosa 24.indd 70 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

L’espai de conreu es construïa, inicialment, en les àrees més properes al nucli urbà, i s’anava ampliant així que creixien les necessitats, sobretot si s’esdevenia un augment de la població, s’incrementaven les exigències senyorials o calia regenerar les terres conreades en primer lloc. En un inici, aquests assentaments aplegaven unes poques famílies. Per tant, l’espai agrari que eren capaces de construir, atès el caràcter manual de la tecnologia a l’abast, havia de ser, forçosament, reduït. Amb el pas dels anys i dels segles els conreus acabaren ocupant tot l’espai possible, fins i tot els vessants dels turons gràcies a la construcció de bancals sostinguts per marges de pedra seca. Els espais de conreu inicials, propers als nuclis, com hem dit, ocupaven les àrees més planeres: els horts, on l’aigua hi era propera, i la resta de conreus en les terres sedimentàries més fèrtils, prop dels barrancs, rieres i sortides d’aragall. Les aigües eren do- mesticades mitjançant una infraestructura més o menys complexa de captacions, rescloses i canalitzacions per tal de conduir-la cap als pobles, els molins i les hortes. Inicialment, els emprius eren d’accés comunal i, per tant, oberts al gaudi de les famílies que habitaven aquests indrets. En l’ordre feudal, però, els senyors es van repartir l’espai, el van atermenar i van sotmetre la població a la seva jurisdicció. Aquest procés es va traduir en la imposició de normes que reglamentaven l’accés als emprius i els gravaven amb taxes, alhora que regulaven la possessió i explotació de les terres de conreu.6 La jurisdicció es concretava en l’exercici de la justícia, i el monopoli dels emprius i dels instruments de construcció i manteni- ment de l’einam (ferreries) i de transformació de la producció (molins, forns i trulls). Ferreries, forns, molins i trulls només es podien bastir a partir de llicències i concessions senyorials. Així, en l’ordre feudal, el sentit comunal es mantindria quant a l’accés, però n’hauria perdut el caràcter lliure i gratuït i esdevindria restringit a les condicions imposades pels senyors. Pel que fa a la possessió de les terres de conreu, el senyor en tenia el domini directe, que es traduïa en el dret de percebre’n rendes, mentre que el pagès en tenia el domini útil, el dret de conreu i l’usdefruit. Ambdós dominis eren transmissibles per herència i alienació (donació, venda, empenyorament o permuta). Tanmateix, però, mentre la transferència del domini directe no tenia cap restricció, la del domini útil estava subjecta a unes clàusules restrictives que afavorien els interessos senyorials. La primera d’aquestes era el dret feudal de la fadiga, o prelació del senyor a adquirir el bé alienat pel mateix preu que s’havia establert. La segona era el lluïsme, que era el dret del senyor de percebre una part de l’import pagat per la cosa alienada, si no feia ús de la fadiga; la proporció podia arribar a ser de la tercera part. En contra del que pugui semblar, a l’edat mitjana les compravendes sovintejaven i, per tant, el lluïsme suposava un important ingrés monetari per a les arques senyorials. Aquest doble sentit de la «propietat» es constituïa mitjançant un acte jurídic per via notarial anomenat donació a cens (donatio ad censum) o establiment emfitèutic stabilimentum( ). Consistia en la concessió d’un immoble degudament delimitat (solar, casa, terra de conreu) per part d’un senyor cap a una altra persona, generalment un pagès, a canvi d’una renda que podia ser una part de la collita, o una quantitat fixa, ja en espècie (blat, ordi, olives, oli, raïm, vi), ja en moneda.

6 Sobre el procés de feudalització a Catalunya, vegeu Bonnassie, Pierre (1981): Catalunya mil anys enrere (segles x-xi). 2/ Economia i societat feudal. Barcelona: Edicions 62.

71

La Resclosa 24.indd 71 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

En qualsevol cas, cada establiment o alienació acostumava a especificar el bé objecte de transacció. Si era una peça de terra, era habitual assenyalar-ne la ubicació mitjançant un topònim, el conreu i els límits (esmentant els propietaris i els conreus adjacents a tots els punts cardinals), a més de les clàusules. En els llocs on s’ha conservat documentació de l’època que es vol estudiar, aquestes actes notarials donen una informació molt valuosa relativa a les característiques dels espais residencials i del paisatge rural. El municipi de Montferri té la sort de poder comptar amb un considerable volum de documentació escrita referent a Puigtinyós a l’època medieval que aporta molta informació. Es tracta d’una documentació relacionada amb l’establiment de la senyoria feudal, l’exercici de la jurisdicció i la seva evolució, i també amb el procés de colonització, que implicava l’as- sentament de famílies, la constitució del nucli residencial i la construcció de l’espai agrari. La documentació generada, com les actes d’establiments emfitèutics i les alienacions de terres, en forma de compravendes, donacions, permutes o empenyoraments, dona detalls sobre cases, conreus, molins, camins, séquies, etc., i la seva localització. Reunida la informació documental i degudament processada, cal fer un treball de camp de prospecció i identificació, a més de l’estudi de parcel·laris, i cartografiar-los.

4. Els precedents La primera referència escrita del topònim Puigtinyós la trobem en un document de l’any 1213, quan Guillema de Castellvell, senyora del castrum de Castellvell de la Marca, reconeixia un deute i donava com a fermances de la seva devolució les rendes del lloc (Virgili, 2019: 20-21).7 En aquestes dates, però, l’ocupació de la contrada estava ja avançada, gràcies als establiments fets tres quarts de segle abans, amb sengles infeudacions per part de la senyoria de Castellvell. Aquestes infeudacions afectaven uns llocs al Gaià, en els extrems de gran castrum de Castellví de la Marca, i van donar lloc a l’aixecament de dos casals de molins que poden ser considerats els nuclis inicials de la colonització agrària del que més endavant seria Puigtinyós. Es tracta d’establiments residencials entorn dels quals es van construir sengles espais agraris que anaren guanyant superfície amb el pas dels anys, alhora que es formava un nou nucli de poblament concentrat, Puigtinyós, que acollia una població en creixement la segona meitat del segle xii i les centúries següents. Si l’any 1213 s’esmenta el nom del poble per primer cop, el 1226 ja consta l’existència d’una horta. Arran del testament de Guillem de Montcada, el terme de Puigtinyós (anomenat castrum i també quadra) serà incorporat a la senyoria del veí monestir de Santes Creus. Des d’aleshores, amb el pas dels anys, el poblet va créixer fins a donar lloc a un barri adjacent a continuació del portal de Dalt, qualificat en els documents de «vila nova» de Puigtinyós, per distingir-la del nucli inicial, o vila vella.8 Es tracta, doncs, d’un procés de colonització relativament accelerat en el temps. És molt probable que el pas del Gaià, que garantia l’abastament dels molins i el regatge dels espais de conreu riberencs, així com l’existència de grans planes de terra sedimentària, fossin un bon

7 Virgili, Antoni (2019): «Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós...», pàg. 20-21. 8 Com a vila vella de Puigtinyós, AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Y3, pàg. 508-509, i doc. D7, pàg. 604-605. Com a vila nova, des del 1314, AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E3, pàg. 481-484; doc. I5, pàg. 549-550; doc. N5, pàg. 555-556; doc. F3, pàg. 484-485, i doc. Z2, pàg. 464-466.

72

La Resclosa 24.indd 72 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

reclam per a la recepció de famílies. D’aquesta manera, es van construir nous espais agraris dins els seus termes. El domini de Santes Creus sobre Puigtinyós a partir de la dècada dels anys trenta del segle xiii va fer créixer l’interès del cenobi sobre els dos casals de molins ja existents en el terme des de mitjan segle xii: el molí dels Fortuny (o molí de Puigtinyós) i el molí de Saifores (o molí de Vilardida). Cal subratllar el fet que el monestir va accedir a la senyoria d’aquest districte a través de la recepció d’un llegat testamentari, no pas a través d’una compra que evidenciés un interès explícit inicial per part de la comunitat. Tanmateix, l’existència de casals de molins, la fertilitat del terme i la proximitat física (a escassos 9 quilòmetres en línia recta) va augmentar l’atractiu dels cistercencs sobre Puigtinyós.

5. El paisatge rural a Puigtinyós a l’edat mitjana Com a paisatge rural s’ha d’entendre el conjunt de diversos components estretament re- lacionats entre ells: els camps i els conreus, els cultius de les parcel·les que hi confrontaven, els camins, els molins, els masos, les infraestructures hidràuliques, els boscos, les pastures i altres zones incultes.

5.1. Molins i casals de molins L’edificació dels molins hidràulics implica l’execució de diverses obres que tenen un fort impacte sobre el medi. Construir el casal on s’havia d’instal·lar el molí —o molins, si n’hi havia més d’un— i col·locar i ajustar tot l’instrumental del carcabà i de la sala de moles —rodet, arbre, moles, tremuges, engranatges, etc.— era només una part de la tasca. El molí hidràulic requeria ser abastat d’aigua, per la qual cosa hi havia de ser conduïda. Habitualment, l’origen de l’aigua era una captació, en un riu o un barranc, mitjançant una resclosa o peixera que n’elevava el nivell per tal de ser desviada, a través d’un cap de rec, vers una canalització —rec, séquia— que portava l’aigua cap al molí.9 A les nostres contrades, els molins estaven equipats amb grans basses que connectaven amb el carcabà a través de cups cilíndrics d’alçada diversa. Les basses acumulaven l’aigua procedent de les séquies, la qual cosa assegurava disposar d’un cabal permanent i, a través del cup, imprimir la màxima velocitat de l’aigua sobre el rodet; aquest transmetia el moviment a l’arbre que feia girar la mola superior (volandera) sobre la mola inferior (o sotana). Aixecar un casal de molins, doncs, implicava una important trans- formació de l’espai. Fer circular i transportar l’aigua, a més, podia afavorir-ne l’aprofitament per a altres usos: el més important, el regadiu de les parcel·les situades per sota del nivell de la séquia. Habi- tualment, els casals de molins disposaven d’una extensió d’horta, tot i que l’abastament del molí era prioritària, per sobre dels interessos del regadiu.10

9 Sobre la tecnologia dels molins i la seva diversitat, vegeu Roma, Francesc (2019): Els molins hidràulics. Moldre, batanar, esmolar, fer pólvora... Valls: Cossetània Edicions. 10 Kirchner, Helena (2012): «Hidráulica campesina anterior a la generalización del dominio feudal. Casos en Cataluña». J. Torró, E. Guinot (ed.): Hidráulica agraria y sociedad feudal. Prácticas, técnicas, espacios. València: Publicacions de la Universitat de València, pàg. 21-50.

73

La Resclosa 24.indd 73 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

Tanmateix, més enllà de les consideracions tècniques, cal observar també les de caràcter econòmic i social. Les instal·lacions molineres requerien importants inversions que havien de ser amortitzades pels seus constructors. Per això, una obra d’aquesta envergadura només podia ser assumida per una comunitat, per una senyoria, o per persones o llinatges dotats amb prou recursos per impulsar-la. Del que no hi ha dubte és de l’interès de les grans senyories per acaparar els drets dominicals d’aquests grans complexos, conscients de les rendes que generaven.11 A més, però, amb els molins en mans de les senyories feudals, aquestes van acaparar també els drets sobre les aigües, el monopoli per a la construcció de nous molins a través de la concessió de llicències i, també, la força per obligar els habitants sota la seva jurisdicció d’anar a moldre obligatòriament als seus molins.12 D’aquesta manera, als ingressos derivats de la molta del gra que corresponia a la senyoria s’hi afegia la possibilitat de controlar les collites de les famílies pageses, tot minimitzant la possibilitat d’ocultar part de la collita i verificar que el lliurament dels censos s’hagués fet correctament.13 Una peça clau de l’engranatge era la figura del moliner, un ofici especialitzat que requeria coneixements tècnics i una gran destresa en l’accionament dels mecanismes, el manteniment de les instal·lacions i la mateixa activitat de la molta a l’hora de fer farines diverses i de qualitat. El moliner arrendava o rebia en establiment emfitèutic les instal·lacions i, a canvi de la feina, obtenia una part del gra, de la farina o el seu equivalent en moneda: la mulneria.14 En el cas dels molins de Puigtinyós a l’edat mitjana hi trobarem tots els components descrits. D’una banda, es pot reconstruir tota la seqüència jurídica en les llicències de cons- trucció dels casals moliners, les estratègies del monestir de Santes Creus per obtenir-ne els drets —cosa que va aconseguir amb un termini de menys de mig segle— i també identificar algunes famílies de moliners que hi van exercir l’ofici. De l’altra, gràcies al testimoni de pagesos i habitants de Montferri, la cartografia i el treball de camp s’han pogut dibuixar els diversos complexos hidràulics existents entorn dels molins: la resclosa (resclausa i pexera en els do- cuments), la séquia o rec (en els textos, cequia i també alveus molendinorum), la bassa i el casal.

5.2. El casal de molins dels Fortuny Com hem dit, la colonització del que després esdevingué Puigtinyós s’inicià a través de l’establiment per construir molins a la riba esquerra del Gaià. El 15 de març de 1143, Albert de Castellvell donava a Bernat Fortuny i a la seva muller, Ermessenda, els molnariis ad construendo

11 Martí, Ramon (1988): «Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña». Miquel Barceló i altres: Arqueología medieval. En las afueras del «medievalismo». Barcelona: Crítica, pàg. 165-194. Batet, Carolina (2006): L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta. València: PUV-UAB. Kirchner, Helena (2012): «Hidráulica campesina...», citada. 12 Virgili, Antoni (1985-86): «La infraestructura hidràulica a la conca del Gaià mitjà al segle xii, segons el Llibre Blanc de Santes Creus», a Universitas Tarraconensis, 8, pàg. 215-226. 13 Barceló, Miquel (1995): «Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación», a Taller d’Història, núm. 6, pàg. 61-72. 14 La taxa que gravava l’acció de moldre era la moltura, que devia oscil·lar entre 1/13 i 1/16 del gra que portaven al molí; la mulneria era la part de la moltura que es reservava el moliner en concepte de manteniment, probablement avaluada en la sisena part. Vegeu Martí, Ramon (1988): «Hacia una arqueología hidráulica», pàg. 182.

74

La Resclosa 24.indd 74 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

molendinos que tenia en el Comtat de Barcelona, en els termes de Castri Vetuli extremi marche, al riu Gaià, des dels molins de Berenguer i Guillem de Saifores.15 El receptor, que pagava 50 sous de Barcelona per aquesta concessió, havia de construir tots els molins que pogués i equipar-los ad bene molendo, amb l’aigua, rescloses, recs i cap-recs. Aquest indret de molins correspon a l’actual molí de Puigtinyós. El casal, amb les estructures de quatre molins i les restes de la bassa, són encara ben visibles. El donador retenia en els molins el terç de les rendes, llevat de la molnaria, estimada en la cinquena part. Entre d’altres, signaven com a testimonis de l’acte Arnau i Berenguer de Fortuny. Els Fortuny eren feudataris dels Castellvell en aquestes contrades occidentals del terme. Després d’aquest establiment inicial el casal moliner no tornarà a ser documentat fins al 7 de maig de 1190.16 En aquesta data, Bernat de Fortuny i Ermessenda establien a Arnau Molner i Carbonella els molins, ad mulneriam, que tenien pel seu senyor, Albert de Castellvell, en el terme de Castellvell de la Marca, al Gaià, al lloc dit Ced. Els receptors hauran de portar-hi l’aigua i aixecar els molins, i faran un cens anual de la quarta part de les rendes, llevat de la mulneria; pagaven 10 sous en concepte d’entrada. Tot fa pensar que la construcció dels molins es podria situar entorn d’aquesta data. Així doncs, ja els primers documents mostren a la perfecció l’estructura jerarquitzada de la senyoria i, en conseqüència, del repartiment de les rendes que fornien els molins: la senyoria eminent (els Castellvell), els feudataris (els Fortuny) i els moliners (els Molner de Puigtinyós, ofici que esdevé un cognom identificador). Els darrers percebran els drets de moltura. Els tres nivells, tanmateix, rebran els emoluments de la pagesia dependent que anirà a moldre als molins. A la vegada, cada titular d’aquests estadis podia alienar els seus drets. El 27 de novembre de 1218, Guillem Escuder i la seva muller, Catalana, filla de Bernat de Fortuny, absolen Arnau Murner (o Molner) de Puigtinyós, el mateix moliner del document anterior, de totes les querelles i demandes interposades fins aquell moment i, a canvi de 50 sous barcelonesos, li donaven els forns dels molins que tenia per a ells en el terme de Puigti- nyós.17 Ignorem quines foren les raons que originaren aquestes reclamacions, però és evident que els molins estaven en ple funcionament a inicis del segle xiii. El 18 de setembre de 1250, Ramon de Fortuny, casat amb Marsella, afectat per una malaltia, atorgava testament i llegava en el seu fill Berenguer els béns que tenia a Nulles, Vilabella i Puigtinyós, entre els quals hi havia els drets del llinatge sobre els molins.18 Aquests

15 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. T-27, pàg. 205-206. El document fa constar en el límit de la concessió el castrum de Xet, un topònim que requereix ser estudiat. A aquest document s’hi refereix Navarro, Francesc (1983): Guia de Montferri. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, pàg. 18. 16 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. L6, pàg. 585. Aquesta versió data el document l’any 1290, però ha de ser una errada del copista en confondre el número corresponent a la centena. Diverses evi- dències corroboren aquest error: els noms dels concedents i dels receptors coincideixen en aquestes dates de finals del segle xii. Quan esmenta la situació encara no fa constar el lloc de Puigtinyós, sinó el terme de Castellvell a l’extrem de la marca, al Gaià, en el lloc de Xet, com ja es feia en l’anterior document. S’ha de remarcar, també, que els Fortuny havien alienat llurs drets sobre el casal a favor de Santes Creus l’any 1270, com veurem. A més, el document fa constar l’any de l’Encarnació, una fórmula que no s’emprava a les darreries del segle xiii. 17 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. X, pàg. 210-211. 18 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. S, pàg. 199-204.

75

La Resclosa 24.indd 75 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

traspassos de drets no afectaven la família del moliner, que residia efectivament en el lloc i activava els molins. De fet, l’Arnau Moliner del document anterior va traspassar els seus drets al seu fill Berenguer, i el 31 d’octubre de 1255, aquest i la seva esposa, Catalana, van vendre a un altre moliner, Guillem Molner, i a la seva dona, Poculula, la mulneria que tenien en el terme del castrum de Puigtinyós per Marsella de Fortuny i el seu fill Berenguer per 250 sous en moneda de Barcelona (a 80 sous la marca d’argent); el preu no incloïa el terç del lluïsme que corresponia a la senyoria.19 El pas dels Castellvell a Santes Creus va implicar també un canvi en el vèrtex de la senyo- ria, raó per la qual el monestir tenia drets en aquest casal. Per aquest motiu, el 6 d’octubre de 1256, fra Gener, amb el consentiment de l’abat, el cellerer major i tot el convent, va prometre al Guillem Molner del document anterior el manteniment de la mulneria que havia comprat l’any abans en els molins de Marsella de Fortuny.20 L’objectiu de Santes Creus, però, devia ser acumular tots els drets que detenien els dife- rents graons jeràrquics de poder abans d’arribar a la figura del moliner, la peça clau per fer funcionar tot el sistema. Així doncs, senyor eminent des de la deixa testamentària de Guillem de Montcada l’any 1229, al cenobi ja només li mancava aconseguir els drets dels Fortuny. Aquest pas es va produir el 5 de gener de 1270, quan Arnau i Guillem de Fortuny van vendre a fra Gener, abat de Santes Creus, els molins que tenien al Gaià, amb l’hort, les cases i les terres, amb la vinya i la batllia (és a dir, el feu) amb les opera (els treballs de manteniment).21 El vincle d’aquesta generació dels Fortuny amb l’anterior queda ben reflectida quan es fa constar que els venedors ho tenien per herència del seu pare, Berenguer de Fortuny, el qual, al seu torn, ho havia heretat del seu pare, Ramon. El preu es va establir en una quantitat que superava els 600 sous. Amb aquesta operació, doncs, Santes Creus havia adquirit tots els drets sobre aquest casal de molins i les terres que en depenien. Així, s’estalviava plets i denúncies, com les que s’havien produït entorn de l’any 1258 entre l’abat i Marsella de Fortuny i el seu fill Berenguer, esmentat fa poc, per les rendes dels molins,22 i podia establir directament els acords amb els moliners, sense cap altre intermediari. I així ho va fer l’1 de març de 1272, quan Poculula i el seu marit, Pere Mallol, van vendre al cenobi els drets de la mulneria dels molins de Puigtinyós per 300 sous de tern de Barcelona.23 En aquesta operació també venien dos horts adjacents, que afrontaven amb el rec dels molins i, un d’ells, amb el riu, per 30 sous de tern de Barcelona. No es pot afirmar que aquesta Poculula fos la muller del Guillem Moliner que disset anys abans havia adquirit la mulneria d’aquests molins; tal vegada una filla? Una relació familiar sembla inqüestionable, i el fet que sigui ella qui figuri com a titular en la venda confirma aquesta possibilitat. Del que no hi ha dubte és que amb aquesta compra el monestir podrà negociar un nou establiment sobre aquests molins.

19 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Y7, pàg. 625-626. 20 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. G5, pàg. 547-548. 21 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 28, pàg. 206-210. 22 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 27, pàg. 197-199. 23 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 34, pàg. 232-234.

76

La Resclosa 24.indd 76 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

No hem sabut localitzar cap altra escriptura relativa a aquesta instal·lació fins entrada la segona meitat del segle xvi, quan el matrimoni format per Antoni Papiol, pagès, i Magdalena, de Puigtinyós, es van adreçar a l’abat de Santes Creus per raó dels drets sobre el molí fariner, amb el casal, les cases i les terres que deien tenir sota la muntanya i torre de Montferri, pel qual la universitat de Puigtinyós havia interposat una demanda.24 El 18 d’abril de 1592, el monestir establia el molí a favor del comú de Puigtinyós a cens anual de 16 lliures.25

5.3. El casal de molins dels Saifores Dels molins dels Saifores, ja mencionats en l’establiment als Fortuny, no en tenim constàn- cia escrita directa fins al 29 de setembre de l’any 1152. En aquesta data, Guillem de Castellvell i Ponç Pere de Banyeres, vassall seu, van concedir a Mir de Saifores, als seus germans Bernat i Joan, a la seva muller i als seus fills una terra erma a condició de posar-la en conreu ut( addu- catis nunc eam ad culturam).26 Aquest instrument devia confirmar-ne un d’anterior fet a favor de Guillem i Berenguer, probablement els pares o oncles dels nous receptors. L’acta fa constar que Guillem de Castellvell tenia aquesta terra a través dels seus pares, i Ponç Pere, pel seu senyor, i que estava situada al terme de Kastro Extremo Marche Vetulo, al lloc anomenat Gaià. El riu Gaià (alveo Gala) figurava a ponent, i els límits arribaven fins al terme de Vilardida. S’establia un cens anual d’un porc valorat en 5 sous, el delme i la primícia, i un sester d’ordi a mesura de la Granada (del Penedès). La concessió incloïa l’aigua del Gaià, l’espai per construir-hi un molí, amb el cap-rec i la resclosa, i els instruments necessaris per al seu accionament. Els senyors donaven llicència per aixecar-hi un altre molí, i demanaven la construcció d’optimas mansiones a la vora del riu perquè un dels receptors hi fes residència. El cens del molí, o dels molins si es construïa el segon, s’establia en la tercera part, llevat de la mulneria, i que les dues parts restants fossin per a Mir, per complantationem,27 a més de lliurar el delme i la primícia. No hi ha dubte de la relació entre els documents ressenyats, pel que fa als molins de Saifores, que s’han d’identificar amb el casal de molins conegut avui com el Molí del Tudó, o de Vilardida. Per tant, els molins que podien aixecar havien de situar-se Gaià amunt dels de Bernat de Fortuny. I encara el 24 de juliol de 1181, Guília, senyora de Banyeres, donava a Mir

24 Els documents que en fan referència daten dels anys 1570 i 1573: AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 38; doc. sense número, pàg. 242-250, i doc. C2, pàg. 419-421. Aquest procés requeriria una recerca específica que es podria resseguir a partir de les diverses escriptures formalitzades prèviament i recollides en el text. 25 Fort i Cogul, Eufemià (1972): El senyoriu, pàg. 388. 26 L’edita Papell, Joan (2005): Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (950-1225). Barcelona: Fundació Noguera, 2 vol., doc. 52, a partir d’un trasllat en pergamí de l’AHN; abans l’havia publicat Udina, Federico (1947): El Llibre Blanch de Santas Creus. Cartulario del siglo xii. Barcelona: CSIC, doc. 54. N’hi ha còpia a l’AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 48, pàg. 273-275. S’hi refereix Navarro, Francesc: Guia de Montferri, pàg. 19. Saifores és en l’actualitat un agregat del terme de Banyeres del Penedès. Els Saifores, vassalls dels Castellvell i dels Banyeres, procedien del mateix districte que un dels seus senyors directes. 27 La complantatio era un establiment sobre una terra mitjançant el qual el receptor havia de plantar-hi vinya. Quan aquesta ja era en ple rendiment obtenia la plena propietat sobre la meitat de la peça. Sobre això, Bonnassie, Pierre (1981): Catalunya mil anys / 1 Economia i societat pre-feudal, pàg. 390-391, i, molt especialment, Benito, Pere (2003): Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles xi-xiii). Barcelona: CSIC.

77

La Resclosa 24.indd 77 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

de Saifores, als seus fills Berenguer i Guillem i a les respectives mullers, Ramona i Ponceta, els drets que conservava en els molins del Gaià que tenien per ella a cens de la tercera part i la dècima, a canvi de dos sesters d’ordi anuals i de pagar la suma de 400 sous de diners de Barcelona.28 El document especifica la situació dels molins: en el Comtat de Barcelona, dins els termes de Castri Vetuli Extremum Marchie, in loco vocato Gaia, i es refereix al casal de molins esmentat en el document anterior. Tot i les concessions fetes als Saifores per part dels Castellvell i els Banyeres la segona meitat del segle xii, els senyors conservaven encara drets sobre els molins del Gaià. Així consta en diverses actes d’empenyorament de les rendes dels molins, escripturades entre els anys 1213 i 1216.29 A partir del moment en què Santes Creus es fa amb la senyoria eminent de Puigtinyós, entorn del 1230, la família feudatària, els Saifores, restarà vinculada al cenobi. El 15 de març de 1234, els germans Arnau i Ferrer de Saifores, que compartien el feu del mas, establien a Guillem Ripoll de Castellet i a la seva esposa, Maria, els molins que tenien al mas de Saifores, a Puigtinyós, ad mulneriam de la cinquena part, i afegia un lloc per construir una casa i un hort situat just a sota dels molins.30 Segons les condicions escripturades, Guillem era el moliner del casal, el qual pagava 20 sous en concepte d’entrada i havia de fer un cens anual de dues gallines i dos sous. Com a senyor eminent en comptes dels Castellvell, el monestir establia un conveni amb Ramon, escrivà: li lliurava la meitat de les rendes que percebia en els molins de Puigtinyós, llevat de 5 quartans de blat que hi retenia, però a la mort del receptor, en recuperaria aquests drets.31 Tot i no especificar-ho, la documentació posterior confirma que aquesta operació estava relacionada amb els molins de Saifores. Sembla que amb aquest conveni Santes Creus retribuïa els serveis de l’escrivà, raó per la qual s’estipulava que en recuperaria els drets després de la mort de Ramon. El còdex L. 1193, sobre Puigtinyós, recull els testaments dels membres principals del llinatge Saifores. Arnau de Saifores, casat amb Elisenda, va testar el 20 d’abril de 1243,32 i entre altres béns va traspassar al seu fill Huguet el que tenia a Puigtinyós. Hi ha dues clàu- sules interessants en aquest testament: la primera estipula que Huguet haurà d’esmerçar 300 morabatins en l’esponsalici de la seva germana Gueraua; si no ho fa, li haurà de lliurar els seus drets sobre els molins de Saifores. La segona disposava que si Huguet i Gueraua morien, els béns passarien al seu germà Pere. Probablement, Huguet va morir poc després. Al cap de cinc anys, el 16 de setembre de 1248, testava Elisenda de Saifores, vídua d’Arnau.33 En les seves darreres voluntats confirmava els 300 morabatins a favor de la seva filla Gueraua, com havia disposat Arnau, i diu que de la transferència se n’ha d’encarregar el seu fill Pere de Saifores, que rebia l’herència de Puigtinyós. D’Huguet ni se’n parla.

28 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E-5, pàg. 546-547. 29 Virgili, Antoni (2019): Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós, pàg. 21. 30 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. N3, pàg. 495-496. 31 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. L2, pàg. 433-434. 32 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. sense número, pàg. 540-543. 33 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. sense número, pàg. 543-545.

78

La Resclosa 24.indd 78 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

El 31 d’octubre de 1253 va testar Ferrer de Saifores, el germà d’Arnau, amb qui compartia els drets sobre el mas i el casal moliner.34 Segons aquest document, l’herència de Puigtinyós, és a dir, la seva part sobre el mas de Saifores i els molins, va recaure en Pere (o Pericó) Orset, de qui no fa constar el parentiu. Per un document posterior sabem que era el seu avi oncle (avunculus). En aquest cas, l’homonímia pot portar a confusions, ja que tenim Pere, fill d’Arnau de Saifores i Elisenda; Pere Orset, fill de Ferrer de Saifores i Ferrera, que eren cosins germans, i Pere de Saifores, fill de Pere. Justament, els dos darrers protagonitzen les dues següents transaccions. El 8 d’abril de 1255, Pere de Saifores i la seva muller, també de nom Elisenda, van vendre a Ramon, escrivà, ja identificat en un document anterior, els seus drets en el mas de Saifores i en els molins, així com en les terres de secà i de regadiu, per 350 morabatins alfonsins d’or.35 L’escriptura fa constar que aquests drets eren la tercera part del total, tal com ho havien rebut del seu pare, de nom, també, Pere. A causa d’una disputa entre Santes Creus i els Castellvell per raó del lluïsme, Pere de Saifores, que consta com a resident a Vilafranca (del Penedès), no va cobrar la totalitat de l’import fins a principis del 1258.36 De manera gairebé immediata, el 13 de maig del mateix any, Pere Orset, fill de Ferrer Orset de Constantí, per la salvació de la seva ànima i la de Ferrer de Saifores, avunculo seu, donava al monestir de Santes Creus tot el que n’havia rebut en el terme de Puigtinyós.37 Aquesta donació a la comunitat la devia fer en concepte de dot en entrar a la comunitat, ja que més endavant consta com a fra Pere Orset. Un any i mig després, el 2 de desembre de 1256, Santes Creus prenia una decisió sorpre- nent en vendre a Ferrera, vídua de Ferrer de Saifores, la tercera part que tenia en el mas i els molins de Saifores per donació de Pere Orset per 450 masmudines i 500 sous de Barcelona.38 Sorprenent perquè no era gens habitual que una institució religiosa, i menys encara un gran monestir com Santes Creus, es desfés de béns patrimonials. És probable que el preu de venda, molt elevat, i sobretot el fet d’haver obtingut el bé a cost zero per haver estat incorporat mitjançant una donació, tingués a veure amb aquesta operació, que resultà ser molt lucrativa. El mateix document especifica que el domini sobre el nucli de Saifores corresponia, a terços, a Ramon, escrivà (comprat a Pere de Saifores); la porció de Santes Creus que ara venia, i a Ferreró de Saifores. I aleshores, en un procés accelerat de poc més de dos anys, entre finals del 1273 i inicis del 1276, Santes Creus, sota l’abadiat de fra Gener, va adquirir tots els drets de senyoria sobre els molins de Saifores. En primer lloc, el 21 de novembre de 1273, va comprar la part que l’escrivà Ramon havia adquirit de Pere de Saifores: es tractava de les cases, els honors, les possessions i els molins del terme de Puigtinyós, pels quals va pagar 3.200 sous de Barcelona

34 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 49, pàg. 275-279. 35 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 55, pàg. 288-291. En documents posteriors consta un preu de 400 morabatins: doc. N2, pàg. 435, i doc. L8, pàg. 639 bis-640. 36 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. N2, pàg. 435, i doc. L8, pàg. 639 bis-640. 37 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 50, pàg. 279-282. 38 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 58, pàg. 297-301.

79

La Resclosa 24.indd 79 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

de tern.39 L’operació es va formalitzar a través de Maties de Pellejà, clergue de Tarragona, que va reconèixer haver rebut la totalitat de l’import un any després.40 Seguidament, entre el 16 de març i el 30 de novembre de 1275, va obtenir els drets que havien pertangut al matrimoni format per Berenguer Vives i Castella a través de les seves filles, Guillema i Benvinguda.41 El procés acabava el 9 de gener de 1276, quan Ferrera, vídua d’Arnau Gatell, i els seus fills Gui- llem i Alamanda van vendre al monestir la seva tercera part de Saifores per 300 morabatins alfonsins d’or i feien àpoca d’haver percebut l’import.42 Ja en un altre àmbit, el 8 de febrer de 1278 Santes Creus recuperava el domini útil dels moliners Bernat Fuster i Berenguera en comprar-ne la mulneria per 20 sous de Barcelona.43

5.4. Molins drapers i trulls Els documents forneixen altres informacions relatives a molins, però molt més inconnexes i sense la cohesió que s’ha observat fins ara, tot i que d’elles es desprèn la formació d’un tercer establiment moliner, però draper, i també trull d’oli, situat a ponent del poble de Montferri, en un edifici que encara es manté, tot i el seu aspecte ruïnós. Per un instrument datat el 24 de febrer de 1399, Santes Creus donava a Joan Estalella una casa o granja que tenia en alou en el terme de Puigtinyós, amb molins de blat, terres, un hort i oliveres, que afrontava amb Guillem de Llobets, donzell, el riu Gaià, i Pere Urgell, ferrer, i el fill d’aquest.44 Per la situació, atès que els Llobets eren del terme de Montferri, aquest casal ha de correspondre al casal moliner dels Fortuny. L’establiment, però, incloïa un casal de molins derruïts situat sota mateix de la vila, anomenat Canals, a tocar del camí públic, que antigament havia estat un molí draper. S’hi inclouen moles, rodes, tremuges, aigües, bassa, peixeres, séquies, este- lladors i terres adjacents. El cens es fixava en 22 sous de Barcelona de tern a pagar en dos terminis, Sant Joan i Nadal, i el delme dels fruits de la terra. Es determinava que el receptor tindria l’aigua i la resclosa, que mantindria amb les seves despeses. També són interessants algunes de les clàusules. S’estipulava que Joan Estalella hauria de construir un pont de pedra o argamassa en el torrent anomenat de Saifores, on hi havia una canal de fusta, en el termini de deu anys; passat aquest termini, si no ho hagués fet, el cenobi encarregaria l’execució de l’obra però la pagaria el moliner. Aquest, a més, hauria de pagar els 12 diners censals que feia un tal Vendrell en concepte de cens per un tros de terra adjacent a l’indret. Cada pagès que regués amb l’aigua de la séquia dels molins hauria de pagar 12 diners per quarterada, que es destinarien als treballs de manteniment i per escurar el rec. També es determinava que els habitants de Puigtinyós haurien de moldre en aquesta instal·lació, i, quan reguessin les seves terres haurien de procurar de no malmetre l’aigua. Per aquesta donació, Estalella feia una entrada de 10 florins d’Aragó i presentava, com a garants del compliment dels tractes, la seva

39 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 56, pàg. 291-293. 40 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E, pàg. 168. 41 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 51, pàg. 282-283; doc. 53, pàg. 283-285, i doc. H2, pàg. 427-430. 42 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 54, pàg. 285-288, i doc. B5, pàg. 537-538. 43 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 24, pàg. 184-186. 44 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. K, pàg. 129-142.

80

La Resclosa 24.indd 80 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

muller, Sibil·la, i el matrimoni format per Guillem Palau i Elisenda. És probable que aquest pont de pedra que el concessionari havia de construir en el barranc de Saifores tingués per finalitat reforçar la connexió entre el casal i la séquia, que continuava cap al sud, per regar l’horta i arribar als molins de Puigtinyós. Relacionat amb aquest emplaçament disposem d’una escriptura, més d’una centúria poste- rior, de l’any 1522, segons la qual fra Bernadí, abat de Santes Creus, i el convent autoritzaven Maties Rocamora, pagès de Puigtinyós, a aixecar un molí draper en un solar adjacent al molí draper que ja existia.45 Confrontava amb un hort, amb el mateix Rocamora i amb la séquia del molí fariner. La concessió incloïa l’aigua; el receptor havia de lliurar dues gallines en concepte d’entrada, fer un cens anual de dues quarteres d’ordi pagadores per Santa Maria de setembre i aportar dos jornals per al manteniment. El monestir es reservava una fadiga de trenta dies. En cas de manca d’aigua, no havia de sortir-ne perjudicat el molí. L’existència d’un molí draper a Puigtinyós s’ha de relacionar amb una activitat tèxtil, ja al mateix lloc, ja a les localitats de la rodalia. No disposem d’informacions al respecte durant l’edat mitjana, però un capbreu de l’any 1636, estudiat per Elisabeth Baldor, revela la presència de setze paraires, un teixidor de llana i un de lli, que suposen el 30 % dels setanta declarants relacionats amb la manufactura tèxtil.46 Per un document datat el 13 de març de 1561, fra Jeroni Contijoc, abat de Santes Creus i senyor de Puigtinyós, autoritzava Sebastià de Rocamora, pagès del mas homònim del terme de Montferri, a bastir un trull d’oli per moldre les seves olives del terme de Montferri, però no les que recollia en el terme de Puigtinyós, que havien de ser moltes en el trull comú de la universitat del lloc, a cens de 3 sous de Barcelona per Nadal.47 L’escriptura especifica que Sebastià Rocamora havia comprat la casa anomenada «la casa del molí» a Magí Esteve, ferrer. Abans l’havien posseït Antoni Gassó i Lluc Estil·les. Diu que estava situada fora els murs de la vila i confrontava amb el camí moliner, el casal del molí draper i el rec del molí. Totes les informacions relatives a aquests establiments suggereixen, com dèiem, que es tracta del mateix immoble situat a ponent de l’actual poble de Montferri conegut avui com el molí de la Pe, una corrupció fonètica de molí draper en referència al que havia estat a l’edat mitjana. Està situat en la confluència de camins: el que baixava del poble i anava cap a l’horta i a Bràfim, el que es dirigia cap als molins de Puigtinyós i el de Salomó.

5.5. Santes Creus i els molins de Puigtinyós L’estratègia de Santes Creus per acaparar tots els drets dels dos centres de molta és idèntica i paral·lela en el temps: l’any 1270, el casal dels Fortuny, i entre el 1272 i el 1273, el de Saifores. L’interès del monestir en aquests casals s’entén encara més si es pren en consideració el fet que s’hi molia el gra de contrades llunyanes. El 15 de gener de 1289, Guillem de Cervelló, «mogut per l’amor a Santes Creus», oferia guiatge i protecció a tots els que portaven el blat a moldre als molins de Puigtinyós, amb llurs càrregues, béns i bèsties de transport, i de manera especial als que venien de Bonastre (Alastre), Albinyana i la resta de llocs que estaven sota la

45 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. B3, pàg. 471-473. 46 Baldor Abril, Elisabeth (1999): El monestir de Santes Creus. Des del primer abat quadriennal a la Guerra dels Segadors (1619-1641). Valls: Consell Comarcal de l’Alt Camp, pàg. 228-231. 47 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. A3, pàg. 466-471.

81

La Resclosa 24.indd 81 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

jurisdicció del monestir de Sant Cugat del Vallès.48 Aquest gran cenobi vallesà ostentava la senyoria dels castra limítrofs de Calders (actual terme de Sant Vicenç de Calders i el Vendrell), Santa Oliva i Albinyana. Segons aquest important document, el radi d’acció dels molins que Santes Creus tenia a Puigtinyós s’estenia a desenes de quilòmetres a l’esquerra del riu Gaià. Com a senyor eminent dels dos complexos de molins fariners, el cenobi havia de procurar tenir totes les instal·lacions en perfecte estat; de manera especial, les externes, que asseguraven l’abastament de l’energia: des de la captació de l’aigua a la resclosa, passant pel transport a través de la séquia fins a arribar a la bassa, i el manteniment de tota la infraestructura. Així, atès que per raons de pendent era absolutament necessari fer la captació en el Gaià, però fora dels dominis territorials de la senyoria monacal, a Vilardida, el cenobi va haver d’adquirir el compromís per assegurar la recepció de l’aigua. D’aquesta manera, el 4 de gener de 1249, abans d’aconseguir els drets dels feudataris sobre els molins, ja havia lligat la construcció de la resclosa en els terrenys de Bernat de Vilardida, d’on agafava l’aigua per als molins de Saifores i de Puigtinyós, però amb la condició de no perjudicar-lo pels efectes d’una eventual engorgada (ingorgatio), i compensava la cessió amb 50 sous.49 L’engorgada era una acumulació excessiva d’aigua que podia perjudicar els espais propers a la peixera, i també negar els mateixos molins. El 20 de maig de 1290, Pere de Vilardida (possiblement un fill de l’anterior) i Ferrera, la seva muller, van confirmar i renovar, en forma de venda, a favor de Bertran, abat; Vidal, cellerer major, i el convent, llicència i potestat franca per fer una resclosa i rebre l’aigua del Gaià; en concret, a la roca on hi havia una creu que era sobre l’honor d’A. Gener, i s’establien condicions relacionades amb els danys d’una engorgada: pagaven 100 sous de Barcelona de tern.50 En aquest mateix sentit, per un document aliè al domini sobre els molins sabem que el monestir assegurava el manteniment de la séquia a través de jornades de treball que efectu- aven els posseïdors de les parcel·les per on transcorria la canalització, com evidencia el fet que en una venda s’estipulava la reserva de la quarta part de tres homes per als treballs a la séquia dels molins (de Saifores).51 Tanmateix, calia disposar de bons accessos per transportar el gra i la farina: així, el camí que connectava el poble i el complex era conegut com la via que va als molins.52 Amb el domini de Santes Creus sobre els molins del terme de Puigtinyós acaben les transaccions que tenien com a objecte aquestes instal·lacions. Durant les centúries següents la documentació sobre els molins del terme és gairebé nul·la, si la comparem amb la que s’ha conservat del segle xiii, i es limita a alguns conflictes derivats de l’emplaçament de rescloses, dels danys que podien provocar i de les irregularitats en la seva construcció.

48 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 44, pàg. 268-270. 49 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 29, pàg. 216-217, i doc. X8, pàg. 649-650. 50 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 29, pàg. 213-216. El terme ingorgatio dona engorgar, o el seu derivat engorgada, de gorg, referit a un embassament o acumulació d’aigua: Alcover-Moll (1988): Diccionari català-valencià-balear. Palma: Ed. Moll. 51 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. M5, pàg. 553-555, i doc. G8, pàg. 636-637. 52 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. D6, pàg. 574-575.

82

La Resclosa 24.indd 82 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

Se n’han documentat un parell de casos. L’11 d’abril de 1303 es produïa una denúncia de Ferrera, vídua de Pere de Vilardida, suara esmentat, i els seus fills, a la comunitat de Santes Creus, encapçalada pel seu abat, Bernat, per raó de l’engorgada de l’aigua de la resclosa dels molins.53 Tot fa pensar que l’acumulació d’aigua provocada per la resclosa situada en les possessions de la família de Pere de Vilardida perjudicava els seus interessos. Fra Guerau Bisbal, designat àrbitre en aquesta qüestió, amb la presència de R. Domenge, batlle de Vila- rodona, va emetre una sentència ferma en el sentit que el cenobi havia de donar 100 sous als perjudicats, però podia canviar l’emplaçament de la resclosa. El mateix dia, Ferrera i la seva família reconeixien haver rebut els diners corresponents, i dos dies després ho feia també la família de Pere d’Aguiló, perjudicat també per la mateixa causa.54 En termes semblants, l’any 1385 es va produir un conflicte entre el monestir de Santes Creus i Jaume Vinader per raó de la resclosa que aquest havia aixecat recentment en el Gaià per portar l’aigua als seus molins.55 Les parts van decidir de formar una comissió per tal de resoldre la qüestió, de manera que es van personar al lloc prohoms de Puigtinyós, Salomó, Bràfim i Vilabella, a més de les parts interessades, i van determinar que la resclosa havia de ser desmuntada i refeta més avall, en el lloc on hi havia una pedra amb una creu, i donaven a Jaume Vinader un termini de quinze dies per retornar a la situació inicial. Atès que el mo- liner havia fet la resclosa sense llicència i perjudicava els interessos del monestir, fra Jaume Coromines, majoral del cenobi a Puigtinyós, va denunciar el cas, i s’instà l’autor a actuar.56 La representació simbòlica del majoral és descrita amb aquestes paraules: «Com en Vinader haja feta ara novellament resclosa ací dins lo terme de Puigtinyós en prejudici [sic] del monestir de Santes Creus, jo, a conservació del dret de dit monestir e a manament de don abat faç obra nova e per primera git una pedra en la dita resclosa, e per segona git ni altre, e per tercera git ni altre. E de açò requir vos, rector e notari públich, que me’n façats e me’n liurets carta pública.» Ignorem com es vincula la informació d’aquest document amb els molins del terme de Puigtinyós, tret que Joan Vinader fos un moliner del qual no s’ha conservat l’establiment. Qui devien ser els constructors dels molins? Les primeres infeudacions i establiments per part dels Castellvell en preveien ja la construcció. Però no deixen de ser uns encàrrecs adreçats als seus receptors: els Fortuny i els Saifores semblen, doncs, els principals promotors i els que devien contractar els serveis d’autèntics especialistes en la construcció d’aquesta mena de casals que encara avui impressionen per la seva espectacular i precisa arquitectura en llocs especialment vulnerables a les inundacions. També es requerien coneixements tècnics altament qualificats per aixecar la mateixa estructura del molí i, per descomptat, per bastir la canalització que proporcionava l’energia. En el cas que ens ocupa, més de 4 quilòmetres de séquia que havia de salvar obstacles diversos, com veurem. No resten contractes, ni cap document que pugui identificar enginyers ni mestres d’obres en les cronologies que treballem. Sabem, per exemple, que el segle xvi la ciutat de Tortosa va cercar un mestre d’obres de Molins

53 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 16, pàg. 91-96. 54 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. A2, pàg. 220-221, i doc. sense número, pàg. 221-223. 55 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 42, pàg. 255-260. 56 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. P2, i doc. sense número, pàg. 440-443.

83

La Resclosa 24.indd 83 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

de Rei especialitzat en la construcció de molins de regolf per bastir els de l’assut de Xerta.57 Una cosa és segura: quan els monjos de Santes Creus esdevenen els senyors eminents de Puigtinyós, les obres ja estaven fetes.

5.6. L’horta i els horts El terme horta fa referència a una zona on es concentren diverses parcel·les contigües susceptibles de ser regades; en bona part, horts, però també hi poden haver conreus tra- dicionalment de secà que podien ser regats de manera eventual. La construcció d’un espai d’horta requereix consensos amplis en el repartiment i la preparació de la terra, així com en la distribució de l’aigua. Com s’ha dit, aquesta horta està ja ben documentada l’any 1226, i consta que està situada al sud de l’honor d’Arnau de Saifores;58 per tant, a partir de les terres del casal moliner, Gaià avall. En gran part, com hem dit, ocupa l’espai del gran meandre del riu a ponent del poble. La distinció entre les terres situades «tam in reguivo quam in secano» és també un indicador de l’existència d’aquest espai irrigat.59 Tanmateix, el 13 de juny de 1346, Guillem Domenge, batlle de Vila-rodona, i Pere Huguet, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Blai de la parròquia de Puigtinyós, foren els encarregats d’executar el testament d’Elisenda, vídua de Berenguer d’Aiguaviva, que tenia moltes possessions a Puigtinyós.60 Aquest document és una autèntica radiografia del terme, ja que fa una relació de les terres per les quals rebia censos. Fa una distinció entre les parcel·les que hi havia fins al riu citra( Gaianum) i enllà del riu (ultra Gaianum), i en els dos sectors distingia entre el secà i el regadiu (subtus rego). També ofereix una llista dels censataris tot diferenciant els que pagaven en blat, en ordi, en diners i els que habitaven el terme veí de Bràfim, amb terres a Puigtinyós. Les referències escrites a l’horta sovintegen a partir del primer quart del segle xiii. Tan- mateix, el primer document és un establiment fet el 1255 sobre dues peces de terra a «l’horta sobirana de Saifores», terme de Puigtinyós.61 Totes dues tenien, entre els seus límits, el Gaià i el rec dels molins. Sembla, doncs, que es tractaria de les primeres parcel·les conreables entre la séquia i la ribera fluvial, al sud del casal moliner de Saifores. El termehorta sobirana es refereix al sector superior, o de dalt, per distingir-la d’un indret d’horta més al sud. Ha de correspondre al sector del primer meandre del Gaià al sud del casal. El 1272 es documenten dos horts relacionats amb les terres del molí dels Fortuny, ja en el sector meridional del terme i força allunyats del primer establiment, encaixonats entre la séquia dels molins i el Gaià, segons indiquen les afrontacions.62 La donació a cens d’un hort a l’horta de Puigtinyós el situa entre el riu i el «rec de l’horta», que seria una derivació procedent de la séquia principal que abastia els molins.63 L’any 1282 es

57 Vidal, Jacobo (2013): «Macià Pellicer, mestre dels molins de regolf “fabricats a la part de Xerta”», a Recerca, núm. 15, pàg. 315-323. 58 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E4, pàg. 515-517. 59 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 55, pàg. 288-291. 60 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 15, pàg. 80-90. 61 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E8, pàg. 634-635. 62 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 34, pàg. 232-234. 63 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. O3, pàg. 496-497.

84

La Resclosa 24.indd 84 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

va produir un nou establiment sobre un tros de terra a l’horta de Puigtinyós, però no figuren les afrontacions, raó per la qual no es pot situar amb concreció.64 Al llarg del segle xiv hi torna a haver referències precises a aquest indret, tant per referir-se a peces de terra com, més concretament, a horts. Sovint, les parcel·les i els horts objecte d’alienació o establiment tenien altres horts entre els seus límits,65 tot i que la majoria de les vegades només s’anotaven els noms dels posseïdors, sense referir-se als conreus de les peces. Altres vegades afrontaven amb el rec dels molins,66 i en dos casos els horts eren a tocar del «rec de la Cadireta» i del rec regador (alveo rigator).67 L’hidrònim rec de la Cadireta es manté en l’actualitat per designar una de les canalitzacions que deriva de la séquia principal, anomenada d’aquesta manera perquè ha de salvar un desnivell, la qual cosa origina un salt d’aigua, que és, justament, el significat del termecadireta .68 S’esmenten diversos horts sense especificar que es trobessin a l’horta, però el fet que tot sovint limitessin amb altres horts, i sempre amb la séquia dels molins i el riu Gaià a tocar, descarta qualsevol altre indret.69 I encara s’han d’afegir quatre documents que esmenten horts a l’altra banda del riu (ultra Gaiani).70 Un d’ells diu que es trobava a l’horta de Puigtinyós, i en cap cas no hi consten séquies ni el riu entre les afrontacions, tot i que sabem que també aquí es distingia entre el secà i el regadiu. En l’al·ludit document del 1346, en el qual s’enumeren les terres del difunt Berenguer d’Aiguaviva, consten cinc horts més, però no s’especifica on eren. Un d’ells el treballava Pere Ponç, que lliurava blat en concepte de renda, i limitava amb la séquia dels regants (alveo rigatorum), per la qual cosa sembla que s’hauria de situar a l’horta. Ferrera de Beçons, Bernat Prats i altra volta Pere Ponç tenien tres horts més, tots amb altres horts entre els seus límits, i satisfeien la renda en moneda; hi ha un hort d’Arnau Esteve que figura en els límits de tots tres, de manera que tot fa pensar que constituïen un parcel·lari homogeni. Un d’ells era a tocar del rec dels molins, però no s’especifica de quin casal. Finalment, consta un altre hort treballat per Escofet, de Bràfim, situat entre el rec dels molins i el Gaià. Entre tots els espais irrigats, les parcel·les qualificades d’hort arriben a trenta-cinc, gairebé totes situades a l’horta, llevat de les que hi havia a la riba dreta del riu. Sis són qualificades de peces de terra, quatre a l’horta; una és una vinya, i en trenta-vuit casos només s’esmenta el nom del posseïdor de la peça en els límits, sense mencionar el conreu. A l’horta, doncs,

64 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. K3, pàg. 489-490. 65 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. N4, pàg. 524-525; doc. S4, pàg. 530-531, i doc. D7, pàg. 604-605. 66 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E3, pàg. 481-484; doc. Z7, pàg. 626-627, i doc. R5, pàg. 559-560. 67 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. D7, pàg. 604-605, i doc. 15, pàg. 80-90. 68 Alcover-Moll: Diccionari en dona aquestes definicions: «Obertura per on cau violentament l’aigua» i «Peça de pedra o de fusta que es posa com a tapadora per aturar o desviar l’aigua d’un rec». 69 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Z7, pàg. 626-627; doc. Y4, pàg. 534-535; doc. D7, pàg. 604-605, i doc. D3, pàg. 479-481. 70 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. T4, pàg. 531-532; doc. G4, pàg. 517-519; doc. K4, pàg. 522-523, i doc. P5, pàg. 557-558.

85

La Resclosa 24.indd 85 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

hem pogut documentar unes seixanta parcel·les. A totes hi arribava l’aigua, però no totes eren necessàriament regades. Els productes hortofructícoles no eren aprehensibles com a renda feudal, ja que requerien un consum immediat,71 però això no impedia, com hem vist, la tinença d’horts entre la pagesia, ja que podien ser gravats de qualsevol altra manera. En setze casos coneixem els censos sobre els horts documentats a Puigtinyós: tretze ho estaven en moneda, i tres, en gra (blat o ordi).

5.7. Les vinyes De la mateixa manera que el terme horta designa un espai irrigat on es concentrava la major part dels horts de les famílies del lloc, les vinyes de Puigtinyós també es van agrupar, majoritàriament, en uns determinats parcel·laris. Un d’ells fins i tot va donar el nom a l’indret: el vinyet de Saifores, situat, doncs, en les terres adjacents al casal, o mas, de Saifores, en poder de Santes Creus des de la dècada dels setanta del segle xiii. L’origen d’aquest vinyar es podria situar en l’al·ludit establiment del 1152, on es recollia una concessió en règim de complantatio, una figura jurídica que impel·lia el receptor a plantar vinya, com ja s’ha explicat. La primera escriptura relativa a una vinya en aquest sector data de l’any 1238, i d’aleshores ençà una desena més de documents dels segles xiii i xiv hi fan referència directa.72 Segurament, en aquest sector s’hi haurien d’afegir altres parcel·les que no ho fan constar explícitament, però mencionen la séquia dels molins en algun dels seus límits,73 i, per tant, no podien estar gaire allunyades d’aquell indret, o perquè qui fa l’establiment era un membre de la família Saifores.74 També es pot donar el cas que una part del vinyet estigui situat per sobre la séquia, on no es podia regar. Es documenta un parcel·lari homogeni de vinya, dit el vinyar, en el sector del terme de Puigtinyós a la riba dreta del Gaià, amb dotze esments que indiquen el nombre mínim de peces plantades de vinya.75 En altres casos no és possible de localitzar les vinyes que es mencionen en els docu- ments.76 L’any 1327, Ramon Domenge, de la Serra (Vila-rodona), fa constar la compra de diversos trossos de terra a Bernat Gisp, de les quals percebia censos de diversos pagesos que les treballaven.77 Entre aquestes peces hi havia tres vinyes: una de dues quarterades i dos «trossos», sense especificar-ne la superfície. D’acord amb les parcel·les que figuren en els

71 Barceló, Miquel (1988): «La arqueología extensiva...». 72 Els documents són els següents: AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. K8, pàg. 639; doc. I3, pàg. 488-489; doc. H3, pàg. 487-488; doc. C8, pàg. 632-633; doc. V5, pàg. 563-564; doc. M4, pàg. 523-524; doc. Q3, pàg. 499-500; doc. A4, pàg. 511-512; doc. N5, pàg. 555-556, i doc. 15, pàg. 80-90. 73 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. D2, pàg. 421-422; doc. L3, pàg. 490-493; doc. P3, pàg. 497-499, i doc. O4, pàg. 526. 74 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. X4, pàg. 533-534. 75 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. V4, pàg. 532-533; doc. E7, pàg. 605-607; doc. 10, pàg. 41-42; doc. 15, pàg. 80-90; doc. P4, pàg. 527-528; doc. S5; pàg. 560-561, i doc. H7, pàg. 609-610. 76 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. D4, pàg. 514-515; doc. T5, pàg. 561-563; doc. Z3, pàg. 509-511; doc. R4, pàg. 529-530, i doc. G6, pàg. 580-581. 77 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 10, pàg. 41-42; la compra havia tingut lloc l’any 1324, AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. A, pàg. 52-53.

86

La Resclosa 24.indd 86 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

límits, formaven un perímetre homogeni, ja que eren a tocar del camí ral, i la majoria dels posseïdors eren els mateixos. Com ja hem dit en parlar dels horts, en els límits de les parcel·les documentades només consten els noms dels seus posseïdors, la majoria de les vegades; ni els punts cardinals, ni els conreus, llevat d’algunes excepcions. Quan s’especifiquen els cultius destaca el fet que moltes vinyes afrontaven amb altres vinyes, tot formant parcel·laris homogenis. El nombre mínim de parcel·les que consten com a plantades de vinya arriba a la quaran- tena, la majoria de les quals es concentraven al vinyet de Saifores i al vinyar enllà del Gaià, amb tretze mencions a cada lloc. A la partida anomenada els Garrofers, a tocar del terme de Vilardida, i, per tant, en un indret allunyat dels grans parcel·laris de vinya esmentats, es documenta una sola peça de vinya.78 S’observa, sobretot durant els segles xii i xiii, un interès a promocionar el conreu de la vinya, atès que diversos documents inclouen una clàusula segons la qual el receptor de la peça haurà de plantar-hi ceps.79 Aquestes condicions eren habituals en els processos de colonització, ja que el vi era un producte acumulable, de llarga caducitat, fàcil de transportar i amb un mercat en creixement, sobretot a les viles i en els nuclis urbans emergents; per aquesta raó era un dels productes agraris preferents, segons els interessos de la renda feudal.80 Els documents no acostumen a donar les superfícies de les parcel·les. Només tres ho fan: una peça d’una quarterada, una altra d’una quarterada i un quartó, i la darrera de dues quarterades,81 que equivalien a uns 2.300, 3.000 i 4.600 m2, aproximadament.82 Una darrera consideració a destacar és que els censos exigits en els establiments de vinyes eren majoritàriament en gra: blat i ordi. Només en un cas es determina un cens avaluat en la quarta part dels fruits i amb la condició de portar la verema al cup de Saifores.83 Tres dels censos demanen ser satisfets en moneda.84 En vuit ocasions s’exigeix en gra, i s’observa que la quarterada de vinya està gravada amb una quartera de blat, la quartera i el quartó amb una quartera i tres punyerons, i la de dues quarterades amb dues quarteres, també de blat.85 La proporció entre el quartó i els tres punyerons no sembla la mateixa que relaciona la quarterada i la quartera, però sí que el cens d’una quartera es repeteix en diverses vegades, i això pot establir una correlació que serveix per proposar la superfície de les parcel·les de vinya: els

78 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Q3, pàg. 499-500. 79 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. K8, pàg. 639; doc. D2, pàg. 421-422; doc. H3, pàg. 487-488, i doc. C8, pàg. 632-633. 80 Barceló, Miquel (1988): «La arqueología extensiva...». 81 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. I3, pàg. 488-489, i doc. H3, pàg. 487-488. 82 Alzina, C.; Feliu, G.; Marquet, Ll. (1990): Pesos, mides i mesures dels Països Catalans. Barcelona: Curial, pàg. 218-219. 83 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. K8, pàg. 639. 84 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E7, pàg. 605-607; doc. N5, pàg. 555-556, i doc. A4, pàg. 511-512. 85 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. I3, pàg. 488-489; doc. H3, pàg. 487-488, i doc. 10, pàg. 41-42. El quartó equivaldria a la quarta part de la quarterada (Alzina, C.; Feliu, G.; Marquet, Ll. (1990): Pesos, mides i mesures...), i el punyeró era una mesura de capacitat per a àrids amb una gran diferència entre les diverses comarques. El volum més habitual era d’un litre, aproximadament, a les comarques més septentrio- nals del país; no hem trobat equivalències en les mesures de Barcelona, el Penedès i el Camp de Tarragona.

87

La Resclosa 24.indd 87 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

censataris que satisfan una quartera de gra (70 litres) ho feien per conrear entorn de 2.300 m2 de vinya. És clar que per poder satisfer aquests censos havien de disposar de terra campa per poder sembrar. En els documents, la terra campa de sembradura era anomenada terra (peça, sort), encara que aquest terme també podia referir-se a un genèric per designar un tros de terra amb qualsevol mena de cultiu o cultius.

5.8. La terra campa Amb aquest terme ens volem referir a les parcel·les, les sorts o els trossos de terra destinats a sembrar i, per tant, a la collita de cereals. En el terme de Puigtinyós s’esmenten de manera aleatòria el blat i l’ordi. Com ja s’ha indicat, la major part dels censos sobre les vinyes i alguns sobre els horts eren satisfets en gra, raó per la qual els camps de sembradura havien d’ocupar forçosament una superfície considerable. El segle xiii, els trossos i les sorts de terra consten en divuit documents per designar parcel· les de conreu, onze de les quals es localitzaven entorn del mas de Saifores (un dels casals de molins), o a tocar de la séquia dels molins i del Gaià, segons indiquen les afrontacions. Per tant, aquest indret era una de les zones conreades de manera intensa en el terme de Puigti- nyós, i s’hi alternaven peces de vinya i sembrats alternativament des de ben aviat. Una altra peça de terra estava situada enllà del Gaià, a la riba dreta, ja tocant el terme de Bràfim, i una altra consta com en un lloc anomenat Heres, probablement on hi havia les eres de batre el gra. Estaven situades en el sector llevantí de Puigtinyós i l’indret era conegut com les Eres de l’Ambròs. No ha estat possible situar cinc peces de terra més. En la documentació del segle xiv s’han comptabilitzat una cinquantena de mencions a peces de terra, algunes de les quals localitzades en els mateixos indrets que en la centúria anterior. Sis eren en els entorns del mas de Saifores o a tocar del rec dels molins. Tanmateix, en el document ja referenciat relatiu a l’inventari dels béns dels difunts Berenguer d’Aiguaviva i Elisenda, per part dels executors del testament hi consten set peces de terra.86 Els noms dels posseïdors de les parcel·les limítrofes indiquen clarament que aquestes formaven un parcel·lari homogeni, i un dels límits era el torrent (excurri) de la Seguera (ara dit rasa de les Ceguines), també relacionat amb el mas de Saifores, segons s’especifica en unes afrontacions.87 Compartir com a límit un barranc, però, no significa necessàriament una intersecció geogràfica. Enllà del Gaià, a la riba dreta, s’hi poden situar sis peces qualificades de terra. La novetat principal del segle xiv, però, és el fet de documentar dos topònims dels quals no hi havia constància escrita fins aleshores, i que es mantenen en l’actualitat. El primer és la partida anomenada Garrofers, esmentada per primer cop en una escriptura de l’any 1305;88 un indret, segons que indiquen els límits de les diverses parcel·les, a tocar del terme de Vi- lardida, en tota la franja que s’estén entre el Gaià i el coll del Ferro (actual coll Farné?); altres afrontacions eren la via pública de Vilafranca, la via pública de Rodonyà (aquests noms es refereixen al mateix camí ral de Montblanc) i també la Seguera, el torrent que devia ser el

86 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 15, pàg. 80-90. 87 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 15, pàg. 80-90, i doc. X3, pàg. 507-508. 88 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Q3, pàg. 499-500.

88

La Resclosa 24.indd 88 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

seu límit meridional.89 En aquest indret s’esmenten sis peces de terra, i, segons els noms dels posseïdors que figuren entre els seus límits devia constituir un parcel·lari compacte dedicat de manera preferent al conreu del cereal, ja que entre totes les peces només n’hi consta una de vinya; no s’hi esmenta cap garrofer, tot i que el topònim podria fer-hi pensar, i en l’actualitat tampoc. Havia de ser una partida amb conreus exclusivament de secà, com ara. El manteniment del topònim fa que es pugui localitzar la partida amb absoluta precisió. L’altre topònim de nou encuny és el d’Arbossar, datat per primer cop l’any 1316.90 Sembla indicar un origen boscós i que s’hauria desforestat per guanyar terra de conreu. Entre els docu- ments que s’hi refereixen hi consten quatre peces de terra. Però en aquest indret s’hi podrien situar cinc parcel·les més, atès que compartien amb les de l’Arbossar un límit anomenat la coma d’en Rossell, no mantingut en l’actualitat, així com bona part dels posseïdors que figuren en els límits de les peces. Actualment, la partida dels Arbossars constitueix una clapa de terra de conreu situada al nord-est del poble de Montferri, rodejada de muntanya i zona boscosa. De la resta de trossos qualificats de terra, en set casos no poden ser localitzats perquè no hi ha topònims que permetin situar-los, ni que sigui de manera aproximada. D’altra banda, no sempre és fiable prendre com a referència el nom d’un posseïdor d’alguna parcel·la limí- trofa, pel fet que era habitual que un propietari tingués l’explotació disseminada en diverses partides, en funció del que s’hi conreava. S’esmenten un parell de peces situades a l’horta de Puigtinyós, cosa que les convertia en eventuals horts, o susceptibles de ser regades. La resta de parcel·les de terra les trobem repartides entre un lloc anomenat el Pla de Rodonyà, els Plans (ignorem si pot tractar-se del mateix indret), un lloc anomenat la Resclosa i el coll de Forn.91

5.9. Altres usos de l’espai rural Una circumstància fins a cert punt sorprenent és el fet que no s’esmentin oliverars, si es té en compte que la base documental supera les dues-centes escriptures i que tradicionalment ha estat un conreu força estès en aquests indrets. L’any 1317 s’esmenta un tros de terra amb oliveres i altres arbres, i el 1399 les oliveres figuren entre una colla d’altres conreus.92 De fet, fins al seglex vi no hi ha constància de l’existència d’un trull d’oli, que regentava la universitat de Puigtinyós, i es concedeix una llicència per aixecar un trull particular a favor de Sebastià de Rocamora en el qual només podria moldre les olives recollides en el veí terme de Montferri.93 Tot fa pensar, doncs, que durant els segles xiii i xiv l’olivera no fou un conreu preferent, fins al punt de no constituir parcel·les específicament plantades. Una altra cosa és que les oliveres, com és força habitual en les contrades penedesenques i del Camp de Tarragona, estiguessin plantades en rengles a sobre dels marges o barrejades amb altres arbres, o fins i tot en zones d’horta on podien ser regades. De fet, els esments de peces de terra amb arbres de diversa mena són freqüents.

89 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. C3, pàg. 467-468, i doc. E3, pàg. 481-484. 90 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. T3, pàg. 504-506, i doc. U3, pàg. 506-507. 91 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 15, pàg. 80-90; doc. Z5, pàg. 566-567, i doc. G7, pàg. 608-609. 92 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Z3, pàg. 509-511, i doc. K, pàg. 129-142. 93 Vegeu més amunt l’apartat «Molins drapers i trulls».

89

La Resclosa 24.indd 89 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

En dos documents més, datats el mateix dia 14 de febrer de 1342, relatius a dues peces de terra situades a la partida de Garrofers, es fa constar que el monestir de Santes Creus havia de percebre el delme de la verema, el safrà i les olives.94 No creiem que incloure el safrà en la condició de pagar el delme respongui a una fórmula estereotipada; la referència és concreta i inequívoca, i exigir el delme només es pot entendre en el context d’haver-ne sembrat, o tenir la intenció de fer-ho. El conreu del safrà no requereix unes condicions edafològiques ni climàtiques especials, ja que no necessita ni tan sols reg artificial. Tanmateix, no hem localitzat cap altra menció a aquest conreu tan especialitzat en el terme de Puigtinyós. Els espais incultes aportaven recursos variats a la població i, per tant, formaven part també de l’espai rural. Ens referim als emprius; en el nostre cas, boscos, pastures, etc., fonamentals per pasturar el bestiar, caçar, recollir llenya i fer fusta destinada a la construcció en forma de taulons o cabirons, a més d’altres aprofitaments. En un parell de documents es fa esment d’una devesa —un espai destinat específicament a la pastura del bestiar— en el sector del terme de Puigtinyós, a la riba dreta del Gaià, ja confrontant amb el terme de Bràfim i a tocar del riu.95 Al marge d’aquestes escadusseres referències, hi ha molt pocs esments en la documentació d’època medieval, llevat de la que es va generar pels conflictes que van tenir lloc a les darreries del segle xiii entre els homes de Puigtinyós i els de Bràfim per l’accés comú als espais de bosc referents a les pastures i la recollida de llenya i fusta.96

6. Els sistemes hidràulics de Puigtinyós A l’antic terme de Puigtinyós es van construir dos sistemes hidràulics, un a cada riba del Gaià, ja documentats a la baixa edat mitjana. El de la riba esquerra, molt més complex, abastia d’aigua els tres casals de molins descrits i alimentava l’horta d’aquest sector. Tots dos romanen actius en l’actualitat. En el de l’esquerra s’han produït modificacions però amb poca afectació sobre el disseny inicial. Se’n va alterar lleugerament el punt de captació al riu per la construcció del pont de l’AP-2 (els anys setanta del segle xx), es va fer una connexió directa en el molí de Saifores (els anys vuitanta del segle xx) i es van entubar completament tant el recorregut de la séquia com els ramals de distribució, tot mantenint els mateixos recorreguts. El sistema hidràulic de l’esquerra del Gaià consta de dues unitats integrades. Està format, d’una banda, per una séquia principal (cequia molendinorum), la funció de la qual és abastir els tres casals de molins; de l’altra, per una xarxa de ramals i preses d’aigua que parteixen de la séquia principal, amb la finalitat de distribuir l’aigua per l’horta, situada entre els dos casals de molins fariners: el de Saifores (dit també de Vilardida o del Tudó) i el de Fortuny (o de Puigtinyós). La captació de la séquia principal estava situada en una resclosa construïda al riu Gaià en l’antic terme de Vilardida (ara, municipi de Vila-rodona) per sota del mas de la Serra (just sota el pont de l’actual AP-2). La canalització anava soterrada a través d’una galeria fins al

94 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Z2, pàg. 464-466, i doc. F3, pàg. 484-485. 95 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 15, pàg. 80-90, i doc. Z3, pàg. 509-511. 96 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 12, pàg. 64-66; doc. C7, pàg. 603-604; doc. A7, pàg. 598-601, i doc. B7, pàg. 601-603. La conflictivitat per l’aprofitament dels emprius requereix una recerca monogràfica que no s’aborda en aquest estudi.

90

La Resclosa 24.indd 90 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

barranc de les Pinatelles, del qual també es prenia l’aigua, i continuava fins a la bassa del casal fariner de Saifores, després de travessar el camí ral de Montblanc. En tot aquest recorregut, de 1.845 metres, la séquia només complia la funció de transport. Després d’accionar els molins l’aigua era conduïda cap al riu. La canalització segueix en direcció sud-sud-est i es va allunyant progressivament de la riba fluvial, deixant a la seva dreta l’espai d’horta. Travessa la rasa (barranc) de les Cegui- nes i arriba als rentadors públics de la vila i al molí de la Pe després de transcórrer 1.700 metres més. Era un molí draper, al qual es va adossar un trull d’oli, com hem vist. L’aigua, un cop feta la seva funció, era retornada a la séquia i, immediatament, travessava el barranc del Còdol i transcorria paral·lela al camí fins a la bassa del casal dels molins de Fortuny (o Puigtinyós) al llarg de 845 metres. El casal constava de quatre moles; feta la molta, l’aigua era evacuada al riu. La séquia principal encara continuava 95 metres més en direcció a migdia, fins a desembocar al Gaià. El recorregut total de la séquia, doncs, era de 4.485 metres; a més de portar l’aigua del riu actuava també com un gran canal que drenava les aigües pluvials del sector llevantí del terme; sobretot, les dels vessants de la serra de Montferri, on el relleu és més accidentat, i els pendents, més accentuats. L’espai irrigable del sistema (l’horta de la riba esquerra) s’inicia passats 405 metres al sud del molí de Saifores, i acaba on la canalització aboca al riu les aigües sobrants. La séquia, doncs, constituïa la línia de rigidesa del sistema, per sobre de la qual no es podia regar perquè quedava a una cota superior, llevat del punt on travessa el barranc del Còdol, on hi ha un espai irrigable que, probablement, és una ampliació posterior al disseny original, tot i que no ho podem assegurar. El rec de l’horta es feia mitjançant braçals (o séquies secundàries) originades en par- tidors de la séquia principal (o dels molins, cequia molendinorum). En les franges de terreny més estretes entre la canalització i el riu es regava directament des de la séquia principal. Set ramals perpendiculars a la séquia distribuïen l’aigua per les parcel·les del meandre, amb grans diferències quant al seu recorregut. Els dos més llargs portaven aigua en els sectors on el meandre adquireix la màxima amplitud: es tracta de les séquies del Cadiret (o Cadireta) i la dels regants (cequia rigatorum). D’aquestes se’n derivaven encara ramificacions menors. La superfície irrigable de l’horta era de 35 hectàrees. La documentació escrita permet establir una aproximació cronològica de la construcció d’aquest sistema, que es podria datar a la segona meitat del segle xii, a partir de les primeres concessions que preveien la construcció de molins (1143 i 1152). La referència a l’horta, l’any 1226, situada entre els dos grans casals fariners, indica que aquesta ja estava en explotació aleshores i que el sistema estava en funcionament en tota la seva plenitud: preferentment, per abastir els molins, però també per regar l’horta. El sistema hidràulic de la dreta del Gaià està constituït per una séquia de 3.100 metres des de la seva captació, al riu, fins que hi aboca les aigües sobrants, ja al límit meridional del terme, la qual constitueix la línia de rigidesa. En el seu recorregut no hi ha molins, així que la finalitat exclusiva de la seva construcció era la irrigació de l’horta de la riba dreta. Una part del curs inicial transcorre per una galeria subterrània, i no comença a regar fins passats 1.380 metres. La superfície abasta els meandres que dibuixa el Gaià al sud del terme de Montferri (antigament, Puigtinyós) amb un recorregut d’uns 1.720 metres de séquia. La distribució de l’aigua per l’horta es fa mitjançant partidors a la séquia, i també a través de diverses basses,

91

La Resclosa 24.indd 91 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

des de les quals es condueix l’aigua cap a les parcel·les. La superfície irrigable arriba a les 30 hectàrees. La construcció d’aquest sistema sembla coetani a l’anterior, o, en tot cas, una mica poste- rior, ja que la documentació situa horts a la riba dreta del Gaià al segle xiii. A més, a mitjan segle xiv es feia una distinció entre el secà i el regadiu (sub rego) enllà del riu (ultra flumen, ultra Gaiani), la qual cosa indica que el sistema era ja operatiu aleshores. Les aproximadament 65 hectàrees irrigables de l’actualitat podrien ser les mateixes que a l’edat mitjana. Es pot afirmar, si més no, que la irrigació es produïa en les parcel·les més properes a les séquies: en el sistema esquerre, sota els molins i a banda i banda dels canals de la Cadireta i dels Regants, i entorn del molí de Puigtinyós. En el sistema de la dreta es podia agafar l’aigua directament de la séquia, o acumular-la en les basses, abans de distribuir-la per les peces de terra.97 Altrament, el fort estiatge dels rius de règim mediterrani generava situacions de manca d’aigua en el període estival, justament quan més falta feia. La irregularitat en el subministrament d’aigua podria explicar que els espais adjacents al pas de l’aigua tinguessin preferència al seu accés. A més, el fet que a l’horta també hi hagués conreus tradicionalment de secà, com el sembrat, la vinya i determinats arbres, permetia combinar-los en funció de la necessitat d’aigua. Feta la recol·lecció dels cereals, a partir de juny, ja no és necessari regar, de la mateixa manera que no cal regar la vinya si ja s’ha fet en el període de creixement dels ceps. En l’esmentat capbreu del 1636, els setanta confessants del terme de Puigtinyós van de- clarar una superfície de 1.065 jornals de terra (unes 355 hectàrees), però inclou la superfície de mas d’en Bru i la Solana (ara, terme de Salomó), amb més de 300 jornals de conreu de- clarat.98 Es confessen quaranta-cinc parcel·les a l’horta, que suposen el 23 % de la superfície de la terra en què es fa constar el conreu i la superfície. És probable, també, que altres peces que consten com a terra campa o vinya fossin dins els perímetres de l’horta. Aquestes dades, bé que molt posteriors a les de les dates sotmeses a estudi, són concordants i mostren una extensió d’horta molt considerable: 50 jornals, com a mínim, de terra irrigable equivalen a una superfície que oscil·la entre les 17 i les 25 hectàrees, segons l’equivalència local del jornal (3.330 o 4.896,50 m2),99 vigent a la vegueria de Vilafranca.

7. Recapitulació El paisatge agrari de Puigtinyós té els seus orígens en els primers establiments dels Castell- vell a favor dels Fortuny i dels Saifores vers la meitat del segle xii, en uns indrets que aleshores situaven en els extrems del castrum de Castellví de la Marca, a la vora del Gaià. Durant la segona meitat de la centúria la colonització d’aquests espais es consolidava i generava un petit

97 Recerques recents fetes al Baix Ebre han posat en relleu que els sectors més propers a la llera fluvial són de colonització més tardana. Vegeu Kirchner, H.; Virgili, A.; Antolin, F. (2014): «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madina Turtusa (Tortosa) antes de 1148», a Historia Agraria, núm. 62, pàg. 11-45; tam- bé, Kirchner, H.; Virgili, A. (2019): «Espacios de cultivo vinculados a Madîna Ṭurṭûša (Tortosa, Cataluña): norias, drenajes y campesinos (siglos viii-xii)», a Edad Media. Revista de Historia, núm. 20, pàg. 83-112. És clar que el riu Gaià no té res a veure amb l’Ebre. 98 Baldor, Elisabeth (1999): El monestir de Santes Creus, pàg. 224-238. 99 Alzina, C.; Feliu, G.; Marquet, Ll. (1990): Pesos, mides i mesures..., pàg. 163-167.

92

La Resclosa 24.indd 92 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

nucli de població que, amb el seu terme, s’anomenarà Puigtinyós, topònim mencionat per primer cop l’any 1214, i que creixerà fins a formar-se una vila nova, un petit barri adjacent, ja documentada l’any 1314. Per disposició testamentària de Guillem de Montcada, l’any 1229, el terme de Puigtinyós passava a formar part del domini territorial i jurisdiccional del monestir de Santa Maria de Santes Creus. Les famílies de Puigtinyós van crear un espai agrari per assegurar la seva subsistència i, per descomptat, per atendre la demanda de renda dels senyors eminents —els Castellvell i Santes Creus, successivament— i la dels llinatges de feudataris que havien rebut drets d’aquestes senyories —els Fortuny, els Saifores, els Aiguaviva, els Beçons i altres que ni tan sols tenien la seva residència al poble. La informació procedent de la documentació escrita i el treball de camp, del tot con- cordants, mostra que els espais de conreu estaven majoritàriament localitzats a les terrasses sedimentàries del Gaià, a la riba esquerra, i una estreta franja a la dreta, al sud del terme. Els primers assentaments van donar lloc a dos grans casals de molins equipats amb les seves infraestructures, tant internes —carcabà, sala de moles amb tota mena d’instruments per al seu accionament— com externes —resclosa, cap de rec, séquia i bassa—. Aquests dos casals es van envoltar de parcel·laris conreats, i en destaca, pel seu grau d’especialització, el vinyet de Saifores. Entre aquests dos nuclis (els textos parlen també de masos) es va condicionar una considerable superfície d’horta, ja documentada a principis del segle xiii, abastada d’aigua per partidors i braçals que partien de la séquia principal. Aquest sistema hidràulic, que assegurava l’abastiment d’energia dels molins i d’aigua per regar l’horta, es devia construir a la segona meitat del segle xii. Ignorem si el regadiu de l’horta estava subjecte a restriccions d’aigua, en el cas que el molí de Puigtinyós, que tancava el sistema, tingués necessitat de moldre. El primer molí (el de Saifores) tenia garantit el subministrament en tot moment, perquè fins a la bassa el recorregut de la séquia no passava per parcel·les susceptibles de ser regades. El sistema hidràulic de la riba dreta, sense molins, es destinava exclusivament al regadiu de l’horta d’aquell sector. Els documents també revelen que entre els posseïdors de Puigtinyós també n’hi havia dels termes de Montferri i, sobretot, de Bràfim; en especial, a les hortes. El segle xiv es generen nous topònims; en especial, per designar les partides de Garrofers i l’Arbossar. Ignorem si els parcel·laris als quals es refereixen es construeixen a partir d’aleshores, tot ampliant la superfície de conreu existent fins aquell moment, o ja hi eren i els topònims responen a la necessitat de distingir aquests indrets a mesura que es produeix una ampliació de l’espai agrari. Del que no hi ha dubte és que durant el segle xv es va generar molt poca documentació: únicament catorze instruments, enfront del més d’un centenar de cada una de les dues centúries precedents. Pràcticament no s’escripturen ni establiments emfitèutics, ni alienacions de domini ni de drets. Sembla improbable el resultat d’una pèrdua d’unitats documentals. Creiem que són els efectes de l’estabilitat que segueix una llarga etapa de construcció d’aquest espai agrari en un moment que arreu del país, i també en el conjunt de l’Europa feudal, s’havia produït un notable descens de la població rural com a conseqüència de la mortalitat extraordinària provocada per recurrents onades de crisis frumentàries, episodis de fam i epidèmies de pesta bubònica. Els parcel·laris que formaven l’espai rural de Puigtinyós a l’edat mitjana es concentraven a les ribes del Gaià; en especial, a l’esquerra del riu, i a la gran plana que s’estén entre el poble i Vilardida. No es pot descartar l’existència d’altres espais de conreu que formarien clapes sense

93

La Resclosa 24.indd 93 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

connexió entre elles, com l’Arbossar. Les grans dinàmiques que multiplicaren la superfície cultivada fins als darrers racons possibles, enfilant-se fins i tot pels vessants dels turons, no semblen anteriors als segles xviii i xix, d’acord amb el creixement demogràfic i la tendència a generar una incipient agricultura de mercat. Les explotacions agrícoles de les famílies pageses devien estar disseminades en partides diferents amb la finalitat de fer diverses collites, segons revela el fet que els noms dels posse- ïdors constin en llocs diferents de manera simultània. El fet que molts censos s’haguessin de satisfer en gra fa pensar que tots els pagesos devien tenir terra per sembrar. Llocs com l’antic poble i terme de Puigtinyós (actual municipi de Montferri) esdevenen idonis per estudiar els paisatges rurals tradicionals, perquè les úniques transformacions dels espais agraris han estat en l’àmbit del mateix sector, com ara explanacions per fer més accessible la maquinària. No s’han produït actuacions agressives d’impacte, com la creació de polígons industrials, barris residencials o àrees comercials i de lleure. Estudis com aquest, doncs, per- meten saber com eren els espais de conreu a l’època medieval. Aquest coneixement hauria de formar part del que entenem com a patrimoni històric, al costat dels grans monuments, com per exemple el mateix monestir de Santes Creus, que ostentà la senyoria del terme. Ens podem preguntar, posem per cas, si el cenobi hauria tingut l’esplendor arquitectònica, i artística en general, sense les rendes que ingressava de llocs com Puigtinyós gràcies als rèdits dels molins i a l’explotació d’horts, vinyes i camps. Probablement, avui no tindria l’atractiu que, malgrat els avatars d’una llarga i atzarosa història, el converteix en una de les joies del panorama artístic del país. La documentació de l’època medieval sobre Puigtinyós és molta, i molta també la infor- mació que atresora. Queden, encara, diverses recerques per fer, com per exemple l’exercici de la jurisdicció i els enfrontaments que se’n derivaren; la conflictivitat entre la pagesia dels termes veïns per l’accés i l’ús dels emprius; la probable activitat tèxtil, com sembla indicar l’existència d’un molí draper; els llinatges que gestionaven els dominis que havien rebut en feu de les grans senyories; la identificació de les persones i les famílies, els noms de les quals especifiquen els documents, i, és clar, les relacions de producció que s’establien entre senyors, feudataris i pagesos, que es concretaven en la creació, la sostracció i el repartiment de les rendes generades només per la pagesia dependent, l’autèntic motor que feia possible el manteniment de la classe dominant i, en definitiva, de l’ordre feudal.

94

La Resclosa 24.indd 94 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

❑ Els sistemes hidràulics de les ribes del Gaià a Puigtinyós.

95

La Resclosa 24.indd 95 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

❑ Plànol parcel·lari de la Comunitat de Regants de l’Esquerra del Gaià (1952).

96

La Resclosa 24.indd 96 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

❑ Casal del Molí de Saifores. Hipòtesi de l’estructura original del casal. Posteriorment s’afegiren els edificis annexos i els pisos superiors que li van conferir l’aparença actual.

❑ Tram de séquia del sistema hidràulic de la riba dreta del Gaià.

97

La Resclosa 24.indd 97 28/9/20 16:00 La Resclosa 24 Paisatge rural i espais agraris a Puigtinyós (Montferri) Antoni Virgili i Marina Mateu a l’edat mitjana (segles xii-xv)

❑ Bassa del sistema hidràulic de la riba dreta del Gaià. El propietari de la bassa i l’hort és Felip Armengol.

98

La Resclosa 24.indd 98 28/9/20 16:00