XL TROVATORE • pro mUSICa �
XXV TEMPOl1ADA NIUSICAL
"- "Los destellos de una joya son brillos de mariposa volando estremecida al sol. III FESTIV AL D'OPERA Promesas de primavera, alas, rosas rojas y amor." 424, 426 i 428 sessions
IL TROVATORE de Ciuseppe Verdi JOYERO P" de Gracia, 18 - Barcelona
Funció de Gala
DIJOUS, 5 DE MAIG DE 1983, A LES 21 H.
DIUMENGE, 8 DE MAIG DE 1983, A LES 21 H.
DIMECRES, 11 DE MAIG DE 1983, A LES 21 H.
GRAN TEATRE DEL LICEU * BARCELONA CONSOI1CI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
GENERALITAT DE CATALUNYA
AJUNTAMENT DE BARCELONA
SOCIETAT DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
PATRONAT DEL CONSORCI
PRESIDENT: Molt Honorable Sr. Jordi Pujol
VICE-PRESIDENT: ExceHentíssim Sr. Pasqual Maragall
GERENT: Sr. Lluís Portabella
VOCALS: Antoni Sàbat (Generalitat. de Catalunya) Montserrat Albet (Generalitat de Catalunya)
Rafael Pradas (Ajuntament de Barcelona) Jordi Vallverdú (Ajuntament de Barcelona) R. Martínez Callén (Ajuntament de Barcelona)
Manuel Bertrand (Societat del G. T. del Liceu) Fèlix M." Millet (Societat del G. T. del Liceu) Maria Vilardell (Societat del G. T. del Liceu) Carles Mir (Societat del G. T. del Liceu)
SECRETARI: Adrià Alvarez
A le portada, Dec. legal B. 556 - 1geO "Tannhàuser". Mimatura del "Minne sánger" de Heidelberg 16! publilternpo
LLORET, INDUSTRIAS GRAFICAS � BADALONt. ADMINISTRADOR: Lluís Andreu PArrRONAT "PRO }vlÚSICA" DIRECTOR MUSICAL: Eugenio Marco DIRECTOR D'ESCENARI: Dídac Monjo DE BARCELONA ASSISTENTS MUSICALS: Jordi Giró Miguel Ortega Javier Pérez-Batista Lolita Poveda
APUNTADOR : Jaume Tribó CAP DE PREMSA I RELACIONS PÚBLIQUES: JUNTA DIRECTIV A
ta Adeli Rocha PRESIDENT Don Luis Portabella Ráfols Don Ramón Valls CAP D'ABONAMENT I TAQUILLES: Josefina Carbonell VICE-PRESIDENT Negra SECRETARI Don Juan Pujadas Obradors CAP D'ADMINISTRACIÚ: Joan Antich TRESORER Don Francisco Samaranch Torelló VOCAL Don Pedra Mir Amorós SERVEI MÈDIC: Dr. Enric Bosch VOCAL Don Carlos Mir Amorós Doña Montserrat Mambrú de Balañá SECRETARIA: Josep Delgado VOCAL VOCAL Don Esteban Molist Pol Maria Antònia Claramunt VOCAL Don Rogelio Roca Salamanca María José Garda CAP DE MAQUINISTES: Constancio Anguera CAP D'ELECTRICISTES: Francesc Tuset CAP D'UTILLATGE: Jaume Payet CAP DE SASTRERIA: Remei Mollor SOCIS ADHERITS CAP DE MAQUILLATGE: Martha Vázquez
PERRUQUERIA: «Damaret » Doña Carmen Aguilera de Daurella Don Juan Esquirol Pcdragosa SABATERIA: «Va ll deperas » Excma. Sr. Marqués de Alella Don Jacinta Esteva Vendrell Sarrias Don Carlos Andreu Batlló Doña Nuria Fábregas de Assistència tècnica: JORQUERA HNOS., pianos Ferrer Dalmau Don Jordi Argenté i Giralt Doña Magdalena Ferrer de Thoma; PUBLICITAT I PROGRAMES: Don Daniel Argimón Llofriu Doña M.a Antonia Publi-Tempo de Don Jordi Balañá Albiñá Excma. Sra. Condesa, Vda. Fígols de Rosa Profesor D. Joaquín Barraquer Moner Doña Joaquina Fina, Vda. Mulleras Don José Bel Fent Don Santiago Fisas Don Santiago Belloch Don Antonio Folcrá Folcrá Doña Irene A., Vda. de Bertrán Sra. Maria Fon: de Carulla Vda. de Rosal Don Antoni Forrellad i Solà NOTES IMPORTANTS: Un la no serà Doña Flora Bertrand Mata, cop començada funció, de Ochoa Don Eusebio Bertrand Mata Doña Herminia Frouchtman a com permesa l'entrada la sala, així verificar Brutau enregistraments, Don Manuel Bertrand Vergés Don Buenaventura Garriga o filmar escenes de fotografies qualsevol tipus. Don Jorge Blanch Cubiñé Excmo. Sr. Conde de Godó Don Jaume Graell Massana Les funcions començaran puntualment a l'hora indicada. Don José Batey Serra Don Emilio Brillas Saguer Don Joan A. Grau Cuadrada El Patronat Pro si les circumstàncies ho Música, reclamen, Don Alejo Buxeres Pons Don Hans Hartmann alterar les els o els anun Doña Maria Josefa Casacuberta, Don Wolfgang A. Hartmann podrà dates, programes intèrprets . Doña Petra Huarte, Vda. de Vila ciats en aquest programa. V da. de Soler Mauri de Don Castella Mandos Doña Pilar Jaraíz Franco, Vda. Lago En d'allò l'Article 92 del Joaquín compliment que disposa Reglament Don Agustín Catalán Baulenas Don Alexander Konta hom d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; ha Don Luis Clavera Monjonell Excmo. Sr. Conde de Lacambra d'utilitzar el Saló del ler. pis i el vestíbul de l'entrada. Don José Colomer Ametller Don Miguel Lerín Seguí Doña María Soledad Córdoba Gabaraín Don Félix Llonch Salas Elvira Madroñero Accés pel carrer St. Pau núm. 1 bis Don Enrique Corominas Vila Doña 6. Don MarceHí Curell i Suñol Don Manuel Malagrida Pons Doña Josefina Cusí Fortunet Don Axel Malowan Tejeira Don Ricardo Defarges Ibáñez Doña Ginette Manry Bernaille PORTADA: Tannháuser. Miniatura del » de «Minnesanger Don José Descartín Don Enrique Mañosas Barrera Heildelberg. Don José Ensesa Montsalvatge Don Joan A. Maragall Noble Doña M: Teresa Marca de Salvat Doña Gloria Sacrest Recolons Don Juan March Delgado Don José Sala Amat Doña Francisca Marcet, Vda. de Torredemer Don Juan Salvat Don José M: Mas Casals Don Manuel Salvat Don Jaime Mercadé Bertrán Don Eusebio Sans Coll Don Jorge Miarnau Banús Doña Verónica Santalla Blavi Don Joan Millà Francolí Don Francisco A. Sensat Alemany Don Félix M: Millet Tusell Don Gerardo Sensat Estrada Don Jesús Mir Amorós Don José Serra Roca Don Horacio Miras Giner Don Jesús Serra Santamans Don Federico Mitjans Martínez Don Antoni Serra Santamans Don Joaquín Monzó Lasala Doña M: Teresa Serra, Vda. de Soler-Cabot Don Antonio Negre Villavecchia Don José Soldevila Armenteras Don Sebastián Noguera Vives Doña María Soldevila, Vda. de Gomis Don Gaspar Núñez Simón Excmo. Sr. José Suñer Martínez Don Antonio Olmos Miró Don José Ildefonso Suñol Soler Doña M.: Teresa Orellana, Vda. de Bricall Don Geza Tolnay Don Antonio Paricio Don Salvador Torrents Don Gabriel Paricio Larrea Doña María Dolores Torres de Andreu Don Raimon Patau Iglesias Don Antoni Torres Alvarez Don Juan del Peso Don Rodolfo Tovar Faja Don Mateo Pla Elías Don Joan Trias i Bertran Don Jorge Pla Martí Don Juan Uriach Tey Don José Pons Cardoner Doña Asunción Valls de Pi Figueras Don Antonio Pons Llibre Don Joan Vallvé Creus Don Javier Portabella Córdoba Excmo. Sr. Marqués de la Vega Inclán Don Luis Portabella Córdoba Don Ignacio Ventosa Despujol Doña M: Teresa Puig de Riera Don Domingo Vernis Bonet Don Pedro Puig Massana Don Salvador Vida. Nunell Doña Carmen Puig de Vilador.iiu Don Ignacio Vila Basté Don Jordi Pujadas Hostench Don Santiago de Villalonga Gusta Don Andreu Pujol i Mir Doña Marta O. de Villavecchia Doña Teresa Ráfols, Vda. de Jover Don Wolf Zantop Don Rafael Rifá Puget Orfeó Català Don Leopoldo Rodés Castañé Fòrum Musical Doña Elvira Rosell de Santigosa Joventuts Musicals de Barcelona Don Martín Rossell Barbé Jorquera Hnos., pianos Don Francesc Rubiralta Vilaseca Radio Ambiente Musical, S. A. Doña M.' Josefa Rusiñol, Vda. de Valls Taberner
A la Secretaria de «Pro Música» (Balmes, 26, i.«, l.", Tel. 3186208) continua oberta la llista d'inscripció per a tols els qui desitgin adherir-se al Patronat. STEFKA EVSTATIEVA
Nasqué a Bulgària, a la ciutat de Rousse. Realitzà els estudis musicals a Sofia, i, més tard, guanyà els concursos de cant de Moscou i Bèlgica. Començà la seva carrera el 1978 cantant a les Òperes de Frankfurt, Ham burg i Amsterdam. Des de 1981 ha cantat al Covent Garden (vDon Giovanni», «Orello» i «Don Carlo»), a la Scala de Milà (e Andrea Chenier»), a l'Arena de Verona (< El seu nom atreu per primera vegada l'atenció del món musical a finals de l'any 1962, en el transcurs del segon concurs soviètic de cantants M. Glinka. Elena Obraztsova va ser la guanyadora del concurs en el qual participaren 115 intèrprets. El seu talent es va manifestar ràpidament. El novembre de 1963, l'es tudiant de tercer curs del Conservatori de Leningrad Elena Obraztsova, va debutar a l'escenari del mundialment conegut Teatre Bolshoi. La seva interpretació del paper de Marina Mnishek en l'òpera de Mussorgs ky «Boris Godunov», paper que exigeix no solament exceHents dots vo cals sinó un també gran mestratge artístic, va constituir un gran èxit. L'any 1970 va ser guanyadora a Moscou del Concurs Txaikovski i a Bar celona del Concurs Viñas. «Elena Obraztsova admira els oients amb el timbre de veu, que domina rnagistralment, i la seva flexibilitat», escriví llavors Irina Arjipova. Els primers passos d'Elena Obraztsova en l'art del cant van ser seguits constantment per grans èxits. En els darrers anys ha interpretat nom broses òperes, versions marcades totes elles per una gran filigrana i per fecció interpretativa. Probablement això és degut a la seva actitud exi gent com a cantant i a la seva responsabilitat com a artista. Un paper especial en el repertori dObraztsova, l'ocupa «Carmen». La cantant va saber vèncer la temptació d'imitar els magnífics exemples pre cedents; ella va crear la seva «Carmen». El seu personatge combina contrastos com la majestuositat de la imatge i l'extrema senzillesa i na turalitat; una imatge impregnada de llum que alhora fa pressentir la inevitable tragèdia, les línies imperceptibles d'aquesta imatge fulgurant i la claredat lògica del seu desenrotllament. Els programes dels recitals de cambra d'Obraztsova es distingeixen sem pre per la seva meditada elaboració. Tracta de cantar cada obra amb el seu idioma original. Aquest no és un caprici de la intèrpret sinó una neces sitat natural a d'estar al més prop possible del pensament de l'autor, que sorgeix de la unió de la música i la lletra. El monumental cicle de «Ro mances russes» que consta de cinc programes de concert, la música occi dental, obres de compositors soviètics i, en primer terme, les obres vo cals de Gueorgui Svirídov. porten el segell de la seva brillant, destacada i original personalitat artística. Les seves gires per l'exterior transcorren triomfalment. Recordem-ne al gunes: la seva participació en el Festival de Wiesbaden -«Aida» (1978)-, actuacions en els teatres d'òpera de Marsella -«Carmen» (1973) i «Wer ther (1974)-, de Madrid i Barcelona -«Sansó i Dalila» (1973) i «Car men» (1974)-, de San Francisco -«II Trovatore. (1975)-, de l'Opera Estatal de Viena -«Carmen» i «Aida» i novament «Carmen» en el mun tatge en escena de Franco Zeffirelli (1978). El febrer de 1976 debutà al teatre milanès la Scala amb «Werther» de Massenet. Tot seguit participà a la temporada dedicada a Verdi amb «Don Carlo», «Un ballo in maschera. i el «Requiem» sota la direcció de Claudio Abbado. Elena Obraztsova va ser reconeguda com la millor cantant i guardonada amb el premi «Verdi d'Or». S'han convertit quasi en obligatòries les seves actuacions al teatre d'òpera més important dels E.U.A., el Metropolitan (1976 «Aida», 1977 «Sansó i Dalila», 1978 «Car men» i 1979 «Norma» ). Herbert van Karajan va dir després de finalitzar el treball conjunt de la gravació d'«II Trovatore amb Elena Obraztsova: «Aquesta dona pos seeix un talent únic, fantàstic, fabulós, de mite. És la naturalitat i l'in tellecte. l tot això ho expressa amb la seva veu, meravellosa i salvatge.. Per al públic Elena Obraztsova és molt més que una magnífica cantant i actriu. El seu art ajuda a comprendre el significat recòndit de nocions tals com la lírica, el romanticisme, la poesia d'un gran sentiment humà. FI{ANCO BONISOLLI Nasqué a Roveto (Itàlia) i, encara que no començà els seus estudis mu sicals fins als divuit anys, la seva carrera ha estat realment especta cular. Posseïdor de nombrosíssims premis de concursos de cant, el seu debut a l'òpera fou amb el paper de Ruggero de «Rondine» a Spoleto; també a Spoleto es destacà per la seva actuació a «La Traviata». Fou amb «La Traviata» que debutà als Estats Units, a Dallas, amb Mont serrat Caballé i també a San Francisco. A la Scala de Milà debutà amb el «Setge de Corint», i al Metropolitan de Nova York amb «Il barbiere di Siviglia», interpretant el paper d'Almaviva. Ja amb un sòlid renom internacional, ha anat intervenint a les tempo rades d'òpera dels més prestigiosos teatres (Viena, Hamburg, Berlín, Munic, Verona, París, Londres, etc.,) i ha participat, també, en nombrosos Festivals Internacionals de música. Ha fet diverses pellícules i moltes gravacions discogràfiques de les quals cal esmentar les dues d'dI Trovatore», (una per a EMI amb Karajan i l'altra per a Scanta, amb Bartoletti com a director, i tenint per acom panyants en els primers papers Kabaivanska i Zancanaro ), (Cavalleria rusticana» per a Ariola amb Arroyo i Weikl, «I Masnadieri» i «Hamlet» a Decca per amb Sutherlan i Milnes, i «I Pagliacci. per a EM!. VICENÇ SARDINERO Aquest baríton català nasqué a Barcelona; cursà els estudis musicals al Conservatori Superior de Música i més tard els continuà amb la famosa soprano catalana Mercè Capsir; posteriorrnent, es traslladà a Itàlia per estudiar amb el mestre Bladimiro Badiali. El 1964 firmà el seu primer contracte amb el Gran Teatre del Liceu per a interpretar papers secundaris en les òperes «Carmen» i «Rigoletto»: posteriorment, debutà al Teatro de la Zarzuela de Madrid com a primer baríton; hi romangué dos anys, i hi assolí grans èxits. El 1965 obtingué el primer gran premi per a veus masculines del Con curs Internacional de Cant «Francesc Viñas» de Barcelona, la qual cosa representà un important impuls a la seva carrera. Així, doncs, la tempo rada 1967-68 debutà al Gran Teatre del Liceu amb l'òpera «Lucia di Lam mermoor», i, també, el mateix any 1967 guanyà el primer premi per a veus verdianes del Concurs Internacional de Cant de Busseto. Immediatament després, el mestre Gavazzeni, que era un dels membres del jurat, li ofereix l'oportunitat de debutar a la Scala de Milà, en el paper d'Eurico de «Lucia», amb la famosa soprano Renata Scotto i obté un gran èxit personal. A partir de 1969, comença una carrera plena d'èxits, amb actuacions als principals teatres d'òpera delmón; debutà al Staat soper de Viena amb l'òpera «La Traviata» i hi tornà més tard amb «Un ballo in maschera», «La Boheme» i «lI Trovatore»: la seva consagració al Metropolitan Opera de Nova York fou amb «II barbiere de Siviglia. i <<1 pagliacci». JOAN PONS «Què podem dir del "Falstaff" de Joan Pons a la Scala? Creiem que, en aquest baríton, s'ha trobat l'hereu de Mariano Stabile». (Duilio Couiri/ «Corriere della Sera»), Aquest jove baríton nasqué a Menorca, i inicià la seva carrera profes sional al Cor del Gran Teatre del Liceu, compaginant aquesta labor amb papers de menys importància, principalment en la tessitura de baix-baríton; el 1977 decideix passar definitivament a la tessitura de baríton, i de seguida interpreta els primers papers del seu repertori al Teatre Belles Arts de Mèxic, Monterrey, Madrid, València, Barcelona, Covent Garden, San Francisco, Niça, etc. El 7 de desembre de 1980 inaugurà la Temporada de la Scala de Milà amb el paper protagonista de «Falstaff», sota la direcció escènica de Giorgio Strehler i la musical de Lorin Maazel; el triomf fou extraordinari, i tota la crítica mundial el reconegué com el millor Falstaff des de Mariano Stabile i com un dels barítons més importants del moment actual. Dos mesos més tard obté un altre gran èxit a la Scala amb el paper de Tonio d'«I Pagliacci. amb direcció escènica de Franco Zeffirelli i musical de Georges Prête. Des d'aleshores, la seva can-era està llançada vers els teatres d'òpera més importants del món; així, la temporada 1982/83 inaugurà la de l'ò pera de Viena amb el paper de Scarpia, el 1983/84 també féu la inaugura ció de la de l'Òpera d'Hamburg amb el paper de Yago d'vOtello», les seves actuacions se succeeixen amb interpretacions de «Falstaff» i «I Pa glicacci. a París, «La Traviata» a l'Òpera de Bonn, «Tosca» a l'Òpera de Munic, «Tosca», «Lucia» i «Andrea Chenier» a l'Òpera de Viena, «La Traviata» i «Falstaff» a Madrid, «11 Trovatore. al Metropolitan de Nova York, «La Traviata» «Don Carlo» i «Falstaff» al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, «Macbeth» al Kennedy Center de Washington, «Don Carlo» a l'Òpera de San Diego, «Gianni Schicchi. a la Scala de Milà., etc. Ha filmat, sota la direcció de Franco Zeffirelli, «Tosca» per a la tele visió francesa, «Falstaff» per a la RAI, i «I Pagliacci. per a Unitel. ROMANO GANDOLFI Nasqué a Medesano i féu els estudis musicals al Conservatori de Parma, on obtingué el Diploma de piano i composició. Ha col·laborat amb Roberto Benaglio, juntament amb el qual entrà a la Scala de Milà. L'any 1966 fou reclamat pel Teatre Colón de Buenos Aires, i l'any 1970 fou nomenat mestre del Cor de la Scala; i des del Teatre Liceu de Barcelona. propassat any, ho és també del del Gran del Ha dirigit orquestres a Parma, la Scala, Tòkyó, Rio de Janeiro, Lenin Boston i Barcelona, tant òpera clàssica com nou grad, Berlín, dirigint t centista. Per al segell discogràfic Cetra ha enregistrat la «Petite Messe Solen nelle» de Rossini amb L. Pavarotti, i per al Deustche Gramophone, tota la producció del Teatre de la Scala dels darrers deu anys. VITTORIO SICURI Inicià els seus estudis musicals a Parma i Milà. Fa deu anys entrà a formar part de la Scala de Milà, on durant tres anys ha exercitat la seva activitat com a mestre collaborador, treballant amb els mestres registes G. Strehler, F. Zeffirelli, E. de Filippo, J. P. Ponnelle, L. Ron coni, etc. Fa set anys començà a collaborar amb Romana Gandolfi, primer com a ajudant en la tasca de mestre del Cor de la Scala, i en els darrers anys com a mestre de Cor. Ra preparat estrenes mundials d'òperes modernes (entre les quals, «Don nerstagans licht» de Stockhausen) i ha dirigit en diverses ocasions la Corale Scaligero. Des del propassat any comparteix juntament amb Romana Gandolfi la responsabilitat del Cor del Gran Teatre del Liceu en qualitat de director adjunt. ANTONELLO MADAU-DIAZ El regista Antonello Madau-Diaz nasqué a Perugia el 21 de març del 1931 i cursà els estudis de direcció escènica a la ciutat de Florència. La seva primera direcció escènica la realitzà amb l'obra «Hansel i Gretel». al Teatre Comunale de Gènova. Del 1954 al 1956 treballà en la direcció escènica del Maggio Musicale Fiorentino. Més tard, l'any 1962, fou no menat director estable del Teatre de la Scala de Milà i, més endavant, el 1975, director de producció d'aquest mateix teatre. Entre les seves millors direccions escèniques, s'inclouen les de «Madama Butterfly», «Falstaff», «Maria de Ruhan» i del ballet «L'Ocell de Foc» al Teatre de la Scala de Milà, i les de les obres «Count-Down» de Bruno Beltrinelli, de la qual és autor del llibret, l'obra «Carnera degli Sposi» del mestre Renosto i «Morte de L'Aria» del mestre Petrassi, a la Piccola Scala. El 1971 marxà als Estats Units, on es féu càrrec, a l'Opera de Filadèlfia, de la direcció escènica d«I Puritani», i hi aconseguí un èxit important. Entre 1979/1980 realitzà diverses direccions escèniques a I'Opera de Chicago, i realitzà una «tournée» per Rússia i el Japó. El 1981, les seves realitzacions més importants foren «Attila» al Teatre de I'Opera de Roma, «La Cenerentola» al Teatre Comunale de Bolonya i al Teatre Massimo de Palerm, i el 1982 l'òpera «La Gioconda» al Teatre de I'Opera de Roma, «II matrimonio segreto» al Teatre de Trieste, etc. Antonello Madau-Diaz ha estat, també, professor dels cursos de direcció escènica del Conservatori de Brera i del Conservatori de Perugia i ha col laborat, també, amb tots els grans registes italians com Visconti, Zeffi relli, Strehler, etc. Durant la seva carrera ha realitzat més de 150 muntatges escènics entre els quals destaquen d'una manera especial els que ha portat a terme al Teatre de la Scala de Milà. ANGELO CAMPORI Nasqué a Brescia, Lombardia (Itàlia), on cursà els estudis de piano, cornposició i direcció d'orquestra. Inicià la seva carrera professional com a pianista i músic de cambra. Poc després passà a dirigir òpera i concerts arreu d'Itàlia (Brescia, Bèrgam, Pavia, Màntua, Como, Parma, Bolonya, Siena, etc.), per llençar-se ja a una brillant carrera internacio nal, (Murrie, Berlín, el Metropolitan i el Carnegie Hall de Nova York, Dallas, Houston, Nova Orleans, Caracas, Vancouver, etc.). Té un repertori amplíssim que inclou tot el de l'òpera italiana. DE "EL TROVADOR" A "IL TROVATORE" 2 El de gener de 1850, Verdi escriu des de Venècia al poeta Salvatore Cammarano: «L'argument que vull i que et proposo és «El travador», drama espanyol d'Antonio Garda Gutiérrez. A mi, em sembla bellíssim, i amb imaginatiu potents situacions. Vull que hi hagi dues dones: la principal, la Gitana, un caràcter singular i del qual l'òpera agafarà el títol. L'altra serà una comprimària. Decideix tu mateix els homes que hi ha d'haver, però decideix-ho aviat. Crec que no serà difícil de trobar el drama espanyo)". Aquesta és la primera notícia coneguda de l'interès de Verdi per «El travador», en la qual es descobreix la importància el que compositor atorgava al personatge dAzucena, que, si bé no donà el títol de l'obra, és la figura més característica escènicament i musical. 28 Amb data de març de 1851, des de Buseto, Verdi confia al seu amic De Sanctis: « ... estic ferotgement irritat amb l'actitud de Cammarano. No dóna mena cap d'importància al temps, que és una cosa extremada ment preciosa per a mi. No m'ha escrit ni un sol mot de «El travada!"». Li a no li agrada agrada? Quanta més novetat i llibertat de formes em presenti, millor treballaré. Que faci el que vulgui; con més audaç sigui, més em complaurà; però que tingui en compte que el públic vol brevetat. A ets amic de et tu, que Cammarano, demano de dir-li que no perdi ni un minut. Encara que estic enutjat, fes-li un petó de part meva». Cammarano respongué a la fi, però ho féu amb objeccions en nom del bon sentit teatral que li feia considerar aquesta feina amb unes certes re serves. El 4 d'abril mateix d'aquell any, Verdi li replica que és conve nient de conservar l'escena de la presa d'hàbits de Leonora (è cosa troppo io vi i originale perchè passa renunciare), que cal treuren tot el partit pos sible. Quant a la fugida de la monja -Verdi es refereix al text de Garda el si Gutiérrez-, compositor suggereix que, Cammarano no vol que se'n vagi sola, sigui raptada, esvanida, pel trobador, amb molts sequa L'última ha ser: ços. paraula del dr-ama de Sei vindicata. Verdi es queixa, en la mateixa carta que, en realitat, Cammarano no li diu res sobre el «Te drama: l'he proposat perquè em sembla que ofereix uns bons efec tes escènics i, sobretot, una cosa original en conjunt. Si no estàs d'acord amb la meva opinió, per què no m'has suggerit un altre argument? En aquestes coses, és saludable que el poeta i el mestre alenin a l'uníson. Quant a la distribució de la peça, et diré que, per a mi, quan la poesia es pot posar en música, és bona qualsevulla forma i distribució; com més nova i gallarda sigui la poesia, més content n'estic. Si a les òpe res no hi haguessin cavatines, ni duos, ni tercets, ni cors, ni finals, etc., i tota l'òpera fos (és un dir) una sola peça, em semblaria més rao el nable i just. Per això t'haig de dir que, si poguessis evitar el cor en començament d'aquesta òpera (totes les òperes comencen amb un cor) i la cavatina de Leonora, i comencés directament amb el cant del tro bador, i també si poguessis fer un sol acte dels dos primers, seria una bona cosa. més «Aquestes peces solitàries, amb canvi d'escena cada vegada, tenen d'ària de concert que d'òpera. Si post, fes-ho. No m'agrada massa que Manrico sigui ferit en el desafiament. De la resta, fes-ho com et sembli. Quan hom és Cammarano, cal esperar que tot serà bo». Quan l'esquema del llibret arriba a casa de Verdi, d.es de Nàpols on vivia el poeta, el compositor el torna amb energia. Verdi creu que s'ha equivocat en l'elecció del llibretista, a qui potser no plaïa «El travador», Ofereix de retirar el drama a que potser no n'entenia el desenvolupament. de l'escriptor espanyol i de substituir-lo per un altre argument que tenia de recanvi: ... sogetto semplice e ajettuoso, che si pua dire qua si fatto. Un dels biògrafs de Verdi creu que aquest altre argument podia ser «La dame aux camélias», en considerar que «II trovatore- i «La traviata. van néixer gairebé al mateix temps, tot i que també hauria pogut ser el de «Les vêpres siciliennes». Així es manifestava el compositor, en una carta al poeta, del 9 d'abril de 1851: «He llegit el teu programa. Tu, home de talent i de caràcter superior, no t'ofendràs pas si -pobret de mi- em prenc la llibertat nostra de dir-te que, si aquest argument no pot ser tractat per a la millor escena amb tota la novetat i gallardia del drama espanyol, és i de renunciar-hi. Sembla que diverses situacions no tenen la força l'originalitat d'abans; i, sobretot, Azucena no conserva el seu caràcter l'a estrany i nou; sembla que les dues grans passions d'aquesta dona, mor filial i l'amor matern, no hi siguin en tota llur força. No em plau és tan que el trobador resulti ferit en el desafiament. Aquest trobador li resta? No poca cosa per ell mateix que, si li traiem la valentia, què m'agradaria que la zíngara cantés el racconto als zíngars; i, finalment, no la vull boja en el final». Verdi dibuixa tot seguit uri llarg i nou esquema del llibret, però insis de Cammarano: «La meva teix en l'opinió que el tema no és del gust veritat. Si primera sospita que aquest drama no t'agrada potser sigui és així, encara som a temps de rectificar i de no fer una cosa que no et plagui». El compositor descobreix tot seguit que té en reserva un altre argument: «Si ho vols, te l'envio i no pensem més en «El trobador». Sal El 5 d'agost de 1852, Verdi expressa el seu condol per la mort de vatore Cammarano, esdevinguda el 17 de juliol, de la qual s'assabentà en una El llibret encara no era per la notícia publicada revista teatral. acabat, la qual cosa no deixà de preocupar el músic, que no perdia l'o à ... «Il tro portunitat de recomanar que sar bene che i brani de poesia de vatore» siano gelosamente custoditi. La tasca literària fou continuada per Leone Emmanuele Bardare, a Verdi diu, el 29 de setembre, que a la segona part vol una cançó qui 0·0 característica per a Azucena, la forma i metre de la qual haurà d'ajus tar-se a aquest «monstre»: Stride la vampa, la folla indomita Urli di gioia al cielo innalza. Cinta di sgherri giunge la vittima. Bianco vestita, discinta e scalza ... Sorride, scherzo, la folla indomita Urli di gioia, innalra al cel. GIuseppe Verdi La realitat fou la següent: Stride la vampa, la folla indomita corre a quel foco, lieta en semblanza Urli di gioia intorno eccheggiano cinta di sgherri donna s'obanza sinistra splende sui volti orribile. La tetra [iamrna que s'alza al ciel Després, Verdi diu al successor de Cammarano que, al final de la segona part, hi vol una ària per al comte. Amb tot, li recorda que, amb Cam marano, havien acordat de fer un adagio cantabile, de vuit o deu ver sos, després de la frase novella e piu possente ella ne appresta; i quan el comte diu als seus sequaços: Di quei [cggi all'ombra celatevi, el compositor vol que el cor canti una estrofa sottovoce, la quale [arei giocare colla cabalet ta seguente [orse con un pó di eiietto. Convé acla rir que en aquest moment es on, en definitiva, restà situat el largo de «ll balen del suo sorriso», una peça important en la particella del baríton. «Di quella pIra» El 14 de desembre de 1852, Verdi declarà acabada la partitura: non manca nemmeno una nota e ne sono contenta. Els romans acolliren amb entusiasme l'estrena, que tingué lloc, en el teatre Apollo, el 19 de gener de 1853; però Verdi no restà satisfet dels cantants. Particu larment, se sent decebut per la interpretació de la Goggi en el paper d'Azucena, personatge predilecte del compositor. Molt breument comu nica a l'amic De Sanctis: «Il Trovatore» non è andato male. I, en una à altra carta, li diu: De «Il Trovatore» avr sentite; sarebbe stato meglio che la compagnie fosse stata completa. Per a l'estrena, De Sanctis havia recomanat la Penco, que sotto la vostra direzione potrá accontentarvi. «Té defectes» -afegia l'amic autointitulat rappresentante in terra di Verdi-, «però és molt apreciada. Fa mal fet de cantar sempre en la corda aguda. No és una soprano perfecta; però és molt graciosa. Compte, mestre! Li ho adverteixo, perquè és un dimoni. De segur que pregarà a l'altra prima donna. Em diuen que la Goggi és una artista vella; vostè la re jovenirà amb la màgia de la seva música. Mestre, tots esperem una obra mestra en «II Trovatore». Verdi, amb la seva música, ha de fer etern l'últim treball de Cammarano. Recordi que la darrera peça, es crita vuit dies abans de morir, fou l'ària del tenon>. Verdi amplia detalls de l'estrena i recull el comentari del públic: «Diuen que aquesta òpera és massa trista i que hi ha massa morts. És que, a la vida, no és tot mort?». Aquesta conclusió és, no tan sols la con seqüència d'haver perdut en poc temps dos fills i l'esposa, i la de la defunció de la mare mentre treballava en la partitura de «II Trovatore», sinó l'expressió viva del pessimisme característic en l'obra de Verdi. tema de Drama obscur que, un cop més, posa en joc l'etern romàntic l'amor i l'honor en conflicte. «II Trovatore» incideix de nou en l'aspecte de la venjança, un pla en el qual també es situa «Rigoletto ». En aquesta òpera, qui s'ha de venjar és un pare; en «II Trovatore» és la ven jança d'una filla que, quan és mare, aconsegueix el propòsit que no pogué assolir el desgraciat bufó. El mateix compositor afirmava que la major part del drama es basa, en «II Trovatore». en una paraula: vendetta. Aquest caràcter dominant en el llibret de Cammarano no és tant l'obra d'aquest com del drama original de Garda Gutiérrez que, si bé inserit en un clima de romanticisme, té la venjança com a resolu- Portada del llibret d' "Il Trovatore" (185: ció final. Drama i llibret coincideixen a reforçar els ímpetus venja tius de determinats personatges; però la major part dels historiadors de Cammarano no es bene es posen d'acord a afirmar que el treball ficià del millor que tenia el de Garda Gutierrez, ja que la supressió d'alguns personatges originals, i el major èmfasi posat en altres, primi en la tivament sense importància, perjudica la qualitat de l'òpera, qual del text contrària poques frases hi han passat directament castellà, del és de fra ment al que s'esdevé amb «Rigoletto», el llibret qual ple ses traduïdes del drama de Victor Hugo. Nogensmenys, Salvatore Cammarano no n'és del tot culpable, ja que de les tintes a les dificultats d'adaptació -amb el propòsit recarregar la cen dramàtiques en Azucena- s'afegiren els problemes que presentà sura. Ja a finals del mes de novembre de 1851, l'empresari Jacovacci -si 'Ja Escriure a Salvatore Cammarano i li demanava consell perquè «II Trovatore» era estrenat a Roma- el text fos retallat per raons po essen lítiques. Jacovacci creia que les modificacions no perjudicarien cialment el drama. Insinua l'empresari que, en comptes de bruixes, s'hauran d'anomenar zíngares. Els proscrits no es poden esmentar; i ser Sant Ofici de la condemna a ser cremat, que podria atribuïda al sense l'època, serà substituïda per una simple condemna a mort, espe cificar de quina manera morirà. Leonora no Segueixen els suggeriments de l'empresari, que indica que els suï podrà ingerir el verí de cara al públic, perquè estan prohibits cidis. El gènere de música interna -es refereix al Miserere- podrà da una che ser el que hom vulgui, accom.pagnato grossa [isarmonica, ha la medessima voce dell'organo, come si è praticato nella «Stiiielio», sacre in nessuna ma non dovranno però esservi parole ed inmorali parte. Masia de la regió de Busse tto, on visqué Verdi Una escena d' "II Trovatore" Encara més: Leonora entrarà al claustre., sense . però anomenar 1 es Pa all'u es convent vots. esg esia, i coses» -diu CI._ � «Aquestes Jacovac , «vos sens que s e vo 1 er a du I sou • ar-vos, el primer poeta melodramàtic del dia, trobar fer-�es s�n.se oposició en la censura». Hi �od,eud altres en�e.ndre hague I�posicIOns oficials que desvirtuaren la tasca literària de i, en aquestes condicions, era molt difícil que el poeta Cam�arano;el con��rves desenvolupament psicològic dels personatges de Garda Gutierrez, el drama del en cinc qual, jornades, hagué de ser reduït a «El quatre acte.s, segons �questes equivalències: desafiament», que fou igualrnent intitulat així el llibret· «El convent» . "esanul·lat per I raons po lí abans .l�lques gitaria». que romangué igual; «Ia reve- exp.os�des; «La. ' lació», fou «II della i que figlio zingara», «El suplici», que es canserva exacte. altra P�tser .cap òpera. de Verdi haurà estat destinatària de tantes dia tnbes 1 de tants elogis alhora. Com ho va escriure Franco Abbiati « ... no oferir com �a� pot aquesta un camp propici a innombrable� sobre el del della �ana�IO.ns tema, foc, terrible vampa che stride, de I flama s aixeca horripilant que al cel, del foc en el ma lSI , qual re, f·Il· son germans cremats d.e VlU en viu i, finalment, sobre el tema de la en no és de Verdi, pira. amb el seu do sobreagut (que, realitat, ja que en edicions mestre)». no figura en el manuscrit ni les aprovades pel tenor Aquest do tan temut i espectacular fou una invenció del primer Carlo en una represen que interpretà el paper de Manrico, Baucardé, mateix a Florència. tació feta a Nàpols l'any 1853 i repetida aquell any Després, tots els tenors hagueren de pagar tribut a aquest compromís, la nota en un i en un fins que Caruso abaixà semitò, posteriorment assiduïtat. to; un costum que és seguida amb força Una estètica mal no traïda i en «Il Trovatore» no és la millor partitura de Verdi, aquesta aprecia conté ció estan d'acord tots els musicòlegs, però no és menys cert que del mestre: una sense cap mena de dubte tota la personalitat persona a oferir-nos constantment en pro litat que «II Trovatore» contribueix els cés tècnic. Totes les característiques del seu estil, que amb anys en obra amb una sinceritat admira es depurarà, es manifesten aquesta amb un ble: toscament, de vegades; elementalment. si hom vol, però música de «II Trcvatore» conté la ro ímpetu que desborda. La passió no seran absents en màntica, el patetisme i l'arrancada lírica que mai la producció verdiana. en l'obra de Verdi, l'a Si l'amor patern és una constant -gairebé- a la fecte matern és en «II Trovatore» un tema bàsic per inspiració -com ho hem al del músic. Per la seva especial indicació exposat una començament d'aquestes notes- hi ha en aquesta òpera figura meravellosament esculpida: Azucena. Sense excepció, cada frase del seu seu definit tot d'un en el recitatiu, paper posa en relleu el caràcter, cop La mare de Manrico, tan típicament verdià, Stride la vam.pa. gitana, de Verdi li confe adquireix el pla d'humanitat que la música sincera tota es limita a reix, fins i tot en l'orquestra que, si en gairebé l'òpera i instrumentalment, mai no un senzill acompanyament, harmònicament és en el es destina a es troba dejú de palpitació. I justament que alenada farà de la Azucena on el compositor aboca més l'ardent que Leonora, el zíngara el personatge més definit de tota l'òpera. Manrico, i si es converteixen en comte, són figures necessàries en el drama; de nervi i de éssers vius, és perquè Verdi les impregna musicalrnent passió. Com no es Serà pueril d'analitzar una partitura tan coneguda? sigui, de tants teatral fàcil de sostreure's a la potència dramàtica fragments notte canta ment ben construïts; la cavatina «Tacea la placida», que la de Manrico Leonora en un envol líric d'encantadora suavitat; cançó manera dels té el «Deserto sulla tena» que, composta a la trobadors, del cor de misteri de la música arcaica; l'inconfusible estil verdià gita rítmicament les en nos dedicats, en un genial assoliment, a colpejar i subratllat cluses; el magnífic recitatiu d'Azucena, dolorós dramàtic, i en caràcter; el duo amb el troba per una orquestra molt expressiva sor escrit dor; l'elegància de la línia de l'ària «Il balen del suo riso», un coral interessant admirablement a favor de la veu. Després, per si ben del millor la seva harmonia, el tercet i l'ària «Ah, mio», digna els instants Verdi, amb la brillant cabaletta «Di quella pira». I, encara, de «Il Trovatore»: el acte, preparat que potser són els millors quart amb «D'amor sull'ali per un breu i patètic preludi l'adagio que segueix a manera verdiana; el salmòdic rosse», bellíssim de romanticisme la frase de Leonora «Miserere», de tant efecte teatral, amb la melòdica en el serrat, constant i tràgic «Quel suon, quelle preci», embolcallada acaba de manifestar ritme de l'orquestra en una acord pianíssim, que che la morte on se en l'inspirat i patètic cant del tenor «Ah, ognora», Giuseppe Verdi en una caricatura del tenor Enrico Caruso entre «A chi desia Verdi ens anticipa la seva «Aida» (veure la relació morir» i «O patria mia non ti vedro mai piu»). de Verdi El quart acte de «II Trovatore és un exemple típic pel que de mit fa a la construcció d'efectes directes amb la major simplicitat jans. En aquest sentit, a més de l'exemple del «Miserere» esmentat, en el caldria parlar: del duo de soprano i baríton, molt bell parlant inicial i vibrant en l'andante mosso, vitalitzat per un ritme de palpi la mà de i del duo tació tan fonda que només podia signar-lo Verdi; de la «Si entre Azucena i Manrico, que conté la punyent frase gitana a la stancherr.a m'opprirne, a [iglio», i la resposta amorosa «Riposa, acabava de la madre», en la qual l'estat anímic de Verdi, que perdre caràcter de la marc, ben segur que determinà el inspiració. a Ens trobem davant una obra irregular -és just de reconèixer-ho- viu d'un desgrat de tants passatges destacats, però és el testimoniatge la període molt important en la carrera del compositor, que superà sense tècnica en cada nova producció i que, des d'aquesta, depurà l'estil, a uns estètics mai deixar de ser el mateix artista fidel principis que no traí. JOAN ARNAU La cantant Adelaide Borghi-Memo en el paper d'Azucena La natura és l' origen de totes les coses bones. Yoghourts, flam, cremes, formatges ... -aliments frescos i naturals- Resum argumental d'''II 'Ï'rovatorr," ACTE PRIMER Quadre I La de «II a l'Espanya medieval, durant la història_entre el comteTrova;ore»,d s',esdevé Arago 1 els seguidors del pretendent d'Urgell, ��err� en e] pll�er palau d'Aliaferia, una residència de la cort d �cte ocon�e s alça el d'una Ara�o, Qu�n teló, després breu introducció or questra!" hi ha diversos soldats que reposen a l'entrada del pal El Ferrando els aconsella ve�era que ocupin els corresponents arr�cs de un dels p�rq�e comte, �una, comandants aragonesos, està a pun� d �l d una després espera solitària sota la finestra d'una dama a a El comte �rnbal,qual es�m1a, està gelós i preocupat, perquè ha descobert te un que nval en el cor de la seva amada: un trobador descone ut. _ Ferrando relata als soldats la veritable història del comte de L gEl dos fills. Quan eren infants, un d'ells, el comte vacomte"vell tenia. u�c�'ual c:-eIxer f?rt .1 robust; però l'altre era pàllid i malastís després circumstàncies un que' bon xic sospitoses, una gitana vella fos trobad� era La fou �osta,t �e] bre�soI. gitana capturada i va morir a la foguera, deixà filla va �na que jurar de venjar-la. Poc temps després l'in- fera i tota ]a cort malaltI� desaparegué, estigué d'acord a creur� que e havia alntr�pte estat fet per Ia filla de la gitaria. el mai va P�ro .vell co�te. �o creure que el nen havia mort, i des del feu I altre fill mai no n:onbund jUral: que deixaria de cercar el seu llIt_ Ferrando geII�a. afegeix que, si bé també es féu fonedissa la filla de JUVENILE y OLVIDESE DE SU PIEL SECA ell recorda tan clarament els seus LIGNE 1� g:tana, trets que podria identi ficar-Ia dubtar També diu s,ense gens. que l'esperit de la gitana morta es al voltant del i no fa passeja. castell, que, gaire temps r un sold at es va monr de por. se veces en que a una mujer epidermis o con impedir que LIGNE JUVENILE: Hayle gustaria poder cambiar de evapore. MUCHO MAS QUE UNA II piel. En el propio sentido de la Pero en realidad, no es suficiente. LINEA HIDRATANTE. Quadre Y es Por eso, la Juvénile de La Juvénile de Lancaster palabra. muy comprensible, Ligne Ligne Ens trobem als jardins de] palau on hi ha Leonora dama un nace Lancaster más. es un sistema de tratamientos (la estimada pues se trata de deseo que aporta algo amb Ia pel Inés, seva dama de companyia. Leonora de un sistema de tratamientos sencillos que Ia con:�e) parla de la sensación de Aporta y rápidos, propor ha desvetllat en ella un desagradable pa.sslO cavaller que va veure en un de la a su qu� tener la deshidratada. Un para todos los problemas cionan una mayor protección I que escut damunt piel torneI�. To.t no. port�va cap la capa, el cavaller es va sea cual sea su La belleza la suavidad reen en la justa 1 vencé tots els seus problema que se manifiesta bajo deshidratàción,' piel. y ,111scnure adversaris. Poc temps en una sensaciónde bien quan esclatà la guerra, el cavaller es féu fonedís. distihtas formas, según el clima y edad. contradas després, Recentment Leonora ha ]a veu La Juvénile está destina estar.A de p,ero, �entit �ue del desconegut la cridava, mentr� la de la epidermis. Ligne partir ahora, ya puede s baleo de I fragilidad Inés prega a la s'oblidi su apro?ava, ,al senyora que NECESITA LA PIEL da a las pieles secas, muy usted olvidarse de piel seca. rrusterrós �leova. ¿QUE del. cavaller, �ero Leonora canta el seu amor en el fragment secas sensibles. Es un Por sensible sea. «DI tale amare». DESHIDRATADA? y conjunto muy que Despres, ambdues dones entren al palau. Es el El fenómeno de la deshidra de tratamientos cuyo objetivo presenta con:te de Luna. Quan és a punt de cridar Leonora, de sobte es veu no sólo SOl-pres per Ia serenata del canta tación es sencillo: principal es hidratar la piel, trobador, qui «Deserto aparentemente sulla terra». En escoltar aquell Leonora corre al en la de la de agua, can�, cap jardí i, el agua abandona superficie compensando pérdida el comte amb el seu estimat, va impulsivament envers ell. a su con�ondre la más de lo sino también ayudando entra el abillat epidermis deprisa que �ero al�shores trobador, amb una brillant armadura metabolismo natural. I rivals es llega desde las capas profundas. propio am�dos t�-oben enfrontats. El trobador es descobreix i di� que s anomena un del Por la solución parece Cremas ligeras y nutritivas, que Manrico, seguidor pretendent d'Urgell i un fora tanto, de la frescor )UVl:Nlll llei, amb el cap posat en preu. Els dos homes i Leonora sencilla: basta con restablecen la suavidad y SKIN lluiten,' igualmente cau esvanida. más sensibles. aportar continuamente agua a la incluso de las pieles ACTE SEGON Quadre I hi La primera escena representa un campament de gitanos. Entre ells on mort de la seva ha Azucena, que entona una cançó trista, explica la De mare a la foguera. Junt a ella hi ha Manrico, que creu ser-ne fill. sobte, Azucena se li dirigeix i li demana que la vengi. Quan es queden sols, Azucena relata a Mam-ica la mateixa història que havia explicat mort de la Ferrando, i hi afegeix que, per tal de venjar-se de la mare, ella raptà Mam-ico amb la intenció d'occir-lo, però un error fatal féu s'adona que s'equivoqués, i matà el fill propi. Mam-ico, desconcertat, Luna. que és el germà del seu rival, el comte de Manrico confessa a Azucena que s'ha trobat cara a cara amb el comte, de matar-lo. Azucena i que un estrany impuls de la sang li ha impedit no es deixi li aconsella que, en una altra ocasió, portar pels impulsos. els homes del Ruiz, un missatger, entre amb les notícies que preten ordres d'anar-hi tot dent d'Urgell han pres Castellor, i Manrico rep També hi ha un seguit per tal de fer-se càrrec de la guarnició. missatge personal; han arribat falses notícies a la cort d'Aragó que divulguen ha la mort de Manrico. La impressió ha estat tan forta que Leonora Man decidit de recloure's en un convent. Per tal d'impedir-ho, cal que Mam-ico rico es posi en camí, sense pèrdua de temps. Immediatament, li demana se'n va al galop, sense escoltar les súpliques d'Azuceua, que que no marxi. Quadre II nit. En una altra escena, ens trobem davant d'un convent. És la altres Es presenta el comte, acompanyat per Ferrando i soldats, que El comte canta el seu amor vol impedir que Leonora es posi l'hàbit. les cam amb el conegut «Il balen del suo sorriso», i, després, quan comencen a ordena als seus homes el panes del convent tocar, que segueixin, per entrar-hi. Leonora i Inés. El Se sent un cor de monges quan entren en escena la comte i els seus homes els intercepten el pas, i, davant sorpresa de tothom, també s'hi presenta Manrico. Quan el comte vol endur-se seus i Leonora a la força, Manrico l'envolta, ben reforçat pel homes, el desarma per la superioritat numèrica. ACTE TERCER Quadre I Luna es Leonora En el camp aragonès, el comte de queixa que estigui amb el rival. Ferrando l'interromp per dir-li que han fet presonera una davant el gitana, acusada d'espionatge. Quan Azucena compareix comte, un va abandonar. Com és a Bis li confessa que ella cerca fill que la que Una escena de l'acte primer d' "II Trovatore" seu i la diu en ve, caia on va ocórrer la tragèdia del germà gitana que fa del fill d'un el comte li pregunta si recorda res sobre el rapte, anys, l'infant Però Ferrando, noble, i li revela que ell és el germa de raptat. i revela la veritat. Aleshores, el que ha reconegut Azucena, s'avança i crida Man comte ordena l'execució de la gitana. Azucena fa resistència dona té al rico amb força; agradosament, el comte comprova que la que tan l'assessina del seu sinó també la seu poder és, no pas sols germà, mare de l'odiat enemic. Un decorat d' "II de de Verdi Trovatore", l'època Un decora! d'Alexandre Benois per a "II Trove tore" Quadre II Manrico, junt a Leonora, té el comanament de Casteller. i li diu que l'assalt al campament enemic ja és imminent. Havent enviat Ruiz a avisar els soldats, Manrico canta a Leonora la coneguda ària «Ah, si ben mio», amb la qual li diu que, si cau en la batalla, al l'esperarà del favor demana. Sense el comte Leonora in cel. que que pugui veure-ho, gereix una dosi de verí que portava a l'anell. L'escena acaba amb un Ambdós enamorats renoven les fermances d'amor, quan es presenta segon duo entre Leonora i el comte. Ruiz i els diu que Azucena ha estat capturada pels homes del comte, i que és a punt de ser cremada a la foguera. Manrico, terroritzat da Quadre II vant aquesta nova, fa reunir els soldats per anar al rescat de la gitana. La darrera escena de l'òpera passa en el calabós on Azucena i Manrico ACTE QUART estan reclosos. La gitaria, terroritzada davant l'imminent proximitat de la canta bo i cridant de la seva mare, Manrico Quadre I mort, l'esperit però l'encalma tot cantant-li algunes cançons de llurs muntanyes nadiues. Castellor s'ha vist envoltat per sorpresa pels homes del comte de Lima, De sobte, Leonora es presenta al calabós per dir a Manrico que serà i Manrico ha estat fet presoner. Tornat al palau d'Aliaferia, l'han re alliberat. Sorprès, ell vol saber la causa del seu alliberament, i com clòs en una torre. Leonora, que ha aconseguit d'escapolir-se en el des que Leonora roman en silenci, Manrico comprèn que s'ha venut al com concert Ruiz intenta mentre ella general, acompanyada per desesperadament de te per tal de salvar-lo. Enfurit Manrico li'n fa durs retrets, seu sona una acaben amb localitzar la presó del estimat. De sobte, camparia, que el suplica que se'n vagi de seguida. Els retrets de Manrico verí. anuncia la propera mort d'algú. Leonora, influïda doblement pel pes una exclamació d'horror, quan Leonora li confessa que ha ingerit simisme que la domina, canta una melodia. Hi respon una serena cançó El comte es presenta a la porta del calabós i es troba que Leonora que ve de la torre de Manrico, i l'escena acaba amb un duo dels dos s'està morint. Enfurit per l'engany que aquest fet representa, ordena enamorats. la immediata execució de Manrico. Brutalment, el comte arrossega Azu comte a no exercir mena de 'bruixeria El ordena que Manrico i la gitana siguin morts la matinada. cena cap a la finestra perquè pugui cap En trobar-se sol, el comte comença a queixar-se perquè Leonora ha sobre el trobador agonitzant. La gitana es fa càrrec de la situació lenta matar al seu fugit d'ell, quan de sobte se li presente Leonora en persona, i li suplica ment; a la fi, confessa al comte que ell acaba de propi per la vida de Manrico. De primer, el comte se'n riu, d'aquella petició, germà, i s'esvaneix després d'haver venjar la mort de la seva mare. Manrico. però a la fi hi accedeix, quan Leonora s'ha ofert ella mateixa a canvi El comte roman silenciós junt al cadàver de ENAOUESTAHORA DE BARCELONA ÉS�ÚNICA CAIXAOBERI7i. Amb el Servei Caixa Oberta, Caixa de Barcelona no tanca les seves portes durant les 24 hores del dia. Perquè yostè pugui operar amb Caixa de Barcelona a qualsevol hora de la tarda. De la nit. O de la matinada. Aquí a prop. O a qualsevol punt de la ciutat. Servei Caixa Oberta de Caixa de Barcelona. Ja ho sap. Quan vulgui i on vulgui. Vostè mana.