Flora I Vegetació De L'entorn D'aiguafreda De Dalt

Flora i vegetació de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt

Josep M. Panareda Maravillas Boccio

2016

Els autors

Josep M. Panareda (Santa Maria de Palautordera, 1945) és geògraf i doctor per la Universitat de Barcelona. Ha estat catedràtic de Geografia a la Universitat de Barcelona fins el 2012, on ha impartit docència sobre Biogeografia, Cartografia, Paisatge i Geografia de Catalunya. S’ha especialitzat en dinàmica del paisatge, canvis d’ús, vegetació i corologia de les plantes. Ha participat en diferents plans de planificació i gestió d’espais protegits (Montseny, Montnegre i el Corredor i Montserrat). Ha elaborat nombroses publicacions, de les quals 58 són llibres. Actualment jubilat, continua la seva recerca sobre paisatge vegetal i es dedica de manera prioritària a la divulgació de temes geogràfics, botànics i ambientals.

Maravillas Boccio (Sevilla, 1968) és farmacèutica i doctora per la Universidad de Sevilla. Ha treballat sobretot en el tractament de dades georeferenciades i en la seva representació gràfica i cartogràfica i té una llarga experiència en el dibuix i la pintura de les plantes i dels paisatges. Ha elaborat diverses publicacions sobre flora i vegetació, ha col·laborat en diversos llibres amb la realització dels elements gràfics i cartogràfics i ha escrit el llibre Il·lustració de plantes. Actualment s’està especialitzant en les plantes de l’Antic Egipte.

INTRODUCCIÓ

OBJECTIU

L’objectiu d’aquesta memòria és presentar l’estudi de la flora, de la vegetació i del paisatge vegetal de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, un conjunt monumental d’especial interès històric i arqueològic, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. El paisatge de l’indret es presenta actualment com una clariana enmig d’un bosc mixt d’alzines i roures, a més de boscos caducifolis mixtos d’avellaners, oms, aurons, evònims, til·lers, grèvols i llorers desenvolupats sobretot als sots i fons dels torrents. Els boscos han estat explotats fins fa poc i molts dels terrenys que ara ocupen foren conreats i pasturats durant segles. L’àrea d’estudi és aquesta clariana, on, a més de les construccions d’aquest conjunt monumental, hi ha diverses feixes corresponents a antics conreus que no han estat envaïts pel bosc. S’inclou també la franja de contacte amb el bosc, ja que això permet entendre quina és la dinàmica actual del paisatge vegetal d’Aiguafreda de Dalt. En concret s’ha estudiat l’espai obert desforestat on hi ha l’església i l’entorn definit per un polígon que encercla l’àrea d’influència de 100 metres. En aquesta franja de contacte forestal dominen rouredes i boscos mixtos de roures i alzines, que ocupen vessant avall fins a la riera de Martinet amb un pendent mitjà del 25%. Vessant amunt de l’església el vessant és també força inclinat amb acumulacions de grans blocs procedents del cingle gairebé vertical que senyoreja damunt Aiguafreda de Dalt; hi dominen els alzinars. L’establiment, ja antic, d’Aiguafreda de Dalt s’explica per l’existència d’aigua que sorgeix en el nivell de contacte entre les argiles inferiors impermeables i les calcàries superiors carstificades i permeables. Aquestes aigües riques en carbonats donen lloc a la formació de travertins, roca sobre la qual s’ha erigit l’església i on s’han excavat tombes. Aquest treball s’ha dut a terme a petició de l’Ajuntament d’Aiguafreda amb la finalitat de conèixer-ne la flora, la vegetació i el paisatge vegetal de cara al planejament i la gestió d’aquest paratge emblemàtic i alhora difondre els seus valors naturals i històrics.

METODOLOGIA

A part de l’anàlisi i l’estudi dels treballs previs, que més aviat són estudis genèrics corresponents a àmbits territorials més amplis, la tasca més destacada es concreta en el treball de camp sistemàtic en diversos moments de l’any de cara a identificar totes les plantes vasculars presents, a obtenir inventaris per a la tipificació de les comunitats vegetals i a elaborar perfils i seccions per entendre i representar millor els paisatges vegetals i així poder-ne elaborar una síntesi. S’han realitzat 9 jornades senceres de treball de camp entre el juny i el desembre de 2017. Les dades obtingudes han estat ordenades, analitzades i interpretades. I s’ha redactat la memòria final amb els elements gràfics corresponents. L’encàrrec fou fet el mes de juny de 2016, moment en el qual ja no eren visibles les espècies vernals i algunes de les anuals. Per aquesta raó aquestes plantes no han pogut ser observades i estudiades durant les tasques de prospecció. Tanmateix dades d’exploracions anteriors ens han permès completar la informació de base. El compromís és continuar el treball de camp per completar el cicle. En cas de trobar espècies significatives s’elaborarà un document complementari a aquesta memòria.

Mapa de situació d’Aiguafreda de Dalt, al nord del municipi d’Aiguafreda, al marge esquerre de la riera de Martinet. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Mapa i ortofotomapa de la clariana d’Aiguafreda de Dalt. El territori encerclat correspon a l’àrea d’estudi. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

TREBALLS PREVIS

La vall de la riera de Martinet, on es localitza Aiguafreda de Dalt, ha estat objecte de diferents prospeccions florístiques i fitosociològiques al llarg de les darreres dècades, però no coneixem cap treball publicat que tracti de manera explícita de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt des del punt de vista botànic. Hi ha referències genèriques en estudis d’àmbit territorial més ampli, com el Montseny o la Plana de Vic, o citacions florístiques puntuals. El primer treball que cal considerar és el de Salvador Llobet, eminent geògraf vallesà que efectuà una extensa monografia sobre el medi i la vida del Montseny (Llobet, 1947). Poc cosa diu d’Aiguafreda de Dalt, com també del conjunt de la riera de Martinet. En relació amb la vegetació cal considerar el mapa dels mantells de vegetació a escala 1:50.000, en el qual cartografia amb molta precisió a l’escala considerada, el tipus de cobertura del sòl. Llobet representa el vessant obac de la vall de la riera de Martinet en dues parts ben diferenciades. Una primera entre el Congost i el torrent de les Fontetes, que passa prop d’Aiguafreda de Dalt on domina la pineda de pi blanc. Més cap al nord- est indica domini de l’alzinar. Actualment el paisatge és ben diferent, en especial al sud- oest d’Aiguafreda de Dalt, on ara el bosc és constituït sobretot per roures; més cap al Congost el pi blanc encara és abundant, tanmateix sota l’estrat alt de pi hi ha un estrat arbori menys alt de roure en els vessants obacs, i d’alzina en els més assolellats. Al nord- est d’Aiguafreda de Dalt continua essent domini dels alzinars, tot i que hi ha franges de roureda o roures barrejats amb alzines. Es constata, doncs, una clara disminució de les pinedes i un augment notable de les rouredes de roure martinenc i en general dels roures, en especial en els obacs on hi ha els substrat argilós vermell, a causa d’una capacitat de retenció hídrica més elevada. Damunt del substrat calcari carstificat s’estableix sobretot l’alzinar. En aquest ambient encara resten superfícies notables de brolla i màquia. L’anàlisi de fotografies aèries permet detectar la tendència indicada anteriorment en l’evolució de la cobertura vegetal. L’anàlisi d’un altre mapa de vegetació realitzat a la mateixa escala 1:50.000 i també durant la dècada de 1940, malgrat que es publiqués molt més tard (Bolòs, 1983), ofereix encara un contrast més fort. Oriol de Bolòs elaborà un mapa de la vegetació potencial, és a dir, la que s’interpreta que hi hauria amb el temps si cessés la intervenció humana. En el mapa representa que el territori damunt de les argiles vermelles prop d’Aiguafreda de Dalt seria domini de l’alzinar amb marfull. En cap sector proper on actualment domina la roureda amb una extensió notable hi indica aquest tipus de bosc. El domini d’aleshores de pinedes de pi blanc i pi pinyer sota les quals dominava una brolla a causa de trobar-se en una fase encara poc avançada de regeneració espontània, poc li feia pensar que evolucionaria cap a una roureda. Sí que indica com a roureda potencial unes franges estretes i lineals que segueixen el fons del sot de Berlana, del sot Fosc i del torrent Negre, situats més al nord-est d’Aiguafreda de Dalt. Molt probablement ho interpretà d’aquesta manera per la presència del pi roig i de la pinassa, arbres de caràcter més aviat montà. Aquests pins són sens dubte plantats o derivats de plantacions prèvies. El mapa comentat és un document adjunt a la monografia La vegetació del Montseny (Bolòs, 1983), resultat també d’estudis realitzats als darrers anys de la dècada de 1940. Presentà el treball com a tesi doctoral el 1950. Com s’ha indicat, es publicà 33 anys més tard. Dels nombrosos inventaris inclosos en aquest llibre i de la resta de publicacions

6 només dos han estat establerts en l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, a uns 300 metres al sud- oest de l’església, a la cota 720m, ja damunt del cingle. Es tracta de dos inventaris d’una pastura amb herbes perennes i mates petites, caracteritzada per la presència de la lluqueta (Globularia cordifolia subsp. cordifolia), la farigola, la botja d’escombres i la maleïda (Linum tenuifolium), entre altres. El més interessant és que aquests inventaris, ja publicats anteriorment, constitueixen el tipus d’una associació vegetal (Thymo-Globularietum cordifoliae) (Bolòs, 1954) que és força estesa precisament en aquest replà calcari entre la riera Martinet i la riera de Picamena. El mateix Oriol de Bolòs, juntament amb el seu pare localitzaren l’orella d’ós (Ramonda myconi), raríssima en el Montseny. Que coneixem només ha estat localitzada com a molt rara als sots ombrívols de les Agudes encarats a Arbúcies i a l’“Afrau de Martinet 700m, exp. NW” (Bolòs i Bolòs, 1961: 95). Nosaltres l’hem localitzat a uns 200 metres a l’ESE de l’església, a 680 m d’altitud. També cal referenciar dos altres treballs d’Oriol de Bolòs, l’un sobre la vegetació de dues comarques, la Selva i la Plana de Vic (Bolòs 1959) i l’altre sobre la vegetació del territori auso-segàrric (1996). En ambdós casos l’entorn d’Aiguafreda de Dalt resta com un espai marginal de l’àrea d’estudi, però les explicacions són útils per situar-lo adequadament des del punt de vista fitogeogràfic. Semblantment es pot dir en relació amb altres obres sobre l’entorn de Barcelona, però tampoc en fan cap referència directa (Bolòs i Bolòs, 1950; Bolòs, 1962). Guy Lapraz, un botànic francès, efectuà un estudi de la vegetació del territori que a grans trets incloïa l’espai entre els rius Foix i Tordera i entre el conjunt de la Serralada Prelitoral i la costa. També abastava la vall de la riera de Martinet, però no publicà cap inventari d’aquest indret, sí, en canvi, de l’entorn d’Aiguafreda tant cap a l’Avencó i Picamena, com cap als cingles de Bertí fins a ben a prop de Centelles (Lapraz, 1962- 1976). Un treball de referència, l’únic fins el moment present, és el catàleg de la flora del Montseny publicat el 1986, on es referencien i es comenten les plantes vasculars conegudes fins aleshores (Bolòs, Nuet i Panareda, 1986). La vall de la riera de Martinet hi és inclosa totalment, tanmateix hi ha poques referències directes, i menys encara de l’entorn immediat d’Aiguafreda de Dalt. Coneixem diverses prospeccions realitzades a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, normalment d’un sol dia. Però els resultats han quedat majoritàriament inèdits. Un de nosaltres hi ha efectuat diverses sessions de pràctiques de camp des del 1975. Fins en una ocasió es publicaren els resultats monogràficament prenent com a referència el municipi d’Aiguafreda però només com a resultats d’unes pràctiques i, per tant, parcials i incomplerts (Panareda, 1982). Més endavant en presentàrem una síntesi ordenada però molt breu (Salvà, Panareda i Nuet, 2002).

FACTORS DE LA FLORA I VEGETACIÓ

Queda fora dels objectius d’aquesta memòria exposar detalladament altres elements del paisatge, però sí creiem convenient indicar-ne els factors que condicionen la flora i la vegetació a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt. La primera consideració és la seva situació geogràfica i biogeogràfica. Aiguafreda de Dalt és un petit replà situat al vessant obac de la part baixa del marge esquerre de la vall de la riera de Martinet, en el tram on la riera va molt enclotada entre dos cingles calcaris. La riera de Martinet se situa a l’extrem nord-oest del massís del Montseny, i constitueix una vall secundària de la capçalera del Congost, alhora afluent del Besòs.

L’església d’Aiguafreda de Dalt és al bell mig d’una clariana amb antigues feixes de conreu colonitzades per herbeis i bardisses. A primer terme, sota les feixes, es detecta un sector molt inclinat i parcialment colonitzat per una bardissa densa; correspon a una antiga pedrera de travertí.

La vall de la riera de Picamena té la capçalera als vessants del turó d’en Besa, a 1395m, a mig camí del Matagalls, en canvi la vall de la riera de Martinet assoleix la cota màxima al pla de Sant Martí (897 m) a l’est del nucli del Brull. Aquest fet té una gran influència en la flora i vegetació. Per un cantó, a Picamena hi ha diverses plantes i comunitats pròpies de muntanyes més elevades; diverses espècies montanes del Matagalls poden descendir vessant avall fàcilment i constituir una vegetació diferent a la que hi pot haver a la vall de Martinet, on algunes d’aquestes espècies difícilment poden arribar-hi de manera natural. A més, el cabal de Picamena és més gran, malgrat que a nivell d’Aiguafreda sovint té el llit fluvial sec per raons naturals i antròpiques. Aquestes mateixes condicions han condicionat que la riera de Picamena es trobi enclotada des de Coll Formic, a causa d’un major desnivell que ha de salvar i per l’energia derivada d’un cabal més gran. En canvi, el curs de la riera de Martinet ressegueix dos tipus de paisatge. El curs inferior es troba molt enclotat, però el curs superior és força planer, i de manera natural formaria diversos meandres amb zones on l’aigua s’entollaria i donaria lloc a aiguamolls permanents. Malgrat el drenatge històric per a obtenir la màxima superfície agrícola actualment hi ha racons amb comunitats higròfiles. En l’entorn proper a Aiguafreda de Dalt la litologia és el factor principal en la formació i organització del paisatge vegetal. A grans trets hi ha dos grans tipus de paisatge: el constituït damunt de roques calcàries dures i carstificades i el desenvolupat damunt roques argiloses i sorrenques vermelles de caràcter silici. Aquestes darreres corresponen

8 a una sedimentació continental de la fàcies geològica del Buntsandstein del Triàsic inferior (Mesozoic). Damunt hi ha la potent capa de calcàries de la fàcies geològica Muschelkalk inferior del Triàsic mitjà (Mesozoic). Tot plegat cabussa cap al nord-oest. Al peu del cingle hi ha una acumulació de grans blocs. A part de la composició química, que és molt condicionant per a la vegetació, aquests rocams determinen uns relleus molt diferents: cingles, replans i sots engorjats on hi ha calcàries, i vessants força homogenis i aprofundits en funció del nivell de l’aigua del curs fluvial o relleus més o menys suaus en els sectors amb materials argilosos, on l’erosió és molt activa si es treu la cobertura vegetal.

Massa de travertí format damunt d’una paret de pedra seca (fotografia del 14 d’abril de 1974).

També en condiciona la circulació de l’aigua. Les aigües salvatges procedents de les pluges s’infiltren fàcilment per les calcàries carstificades i descendeixen fins a trobar-se amb les argiles vermelles, que són impermeables, on es forma un aqüífer i l’aigua circula seguint la inclinació de les capes, és a dir, cap al nord-oest, de manera que es formen surgències en els punts de sortida. Les aigües de les surgències contenen en dissolució nivells elevats de carbonats de calci, de manera que amb el canvi de condicions ambientals al sortir a l’exterior part d’aquests carbonats precipiten sobre fulles, tiges i roques, donant lloc a una roca porosa, coneguda amb el nom de travertí. El procés de formació de travertí es pot observar en els degotalls i en els indrets on hi ha aigua corrent de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, especialment en l’espai entre l’església i la bassa.

Precisament Aiguafreda de Dalt es localitza en un indret on hi ha surgències i on s’ha format un bon gruix de travertins. Les fonts situades a l’entorn de l’església i fins la font Fresca són testimonis evidents d’aquests fenòmens càrstics. Tot plegat ha permès la instal·lació humana i en condiciona una flora i vegetació específiques. El clima d’Aiguafreda de Dalt és de tipus mediterrani entre subhumit a humit, molt influenciat per les condicions topogràfiques locals, en especial l’orientació i la inclinació dels vessants. La riera de Martinet té un curs força rectilini de nord-est a sud-oest, de manera que els vessants tenen una exposició molt contrastada. On hi ha Aiguafreda de Dalt mira cap al nord-oest. Aquest efecte d’obaga és potenciat pel relleu encinglerat el qual redueix considerablement la radiació solar directa. Aquestes circumstàncies fan que l’ambient sigui relativament humit. A tots aquests factors naturals cal tenir present els antròpics de fa molts de temps. S’ha desforestat pràcticament la totalitat del bosc de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt en diferents moments històrics, s’han fet camins, s’han aixecat parets seques i aplanat feixes, s’han edificat l’església, cases i altres construccions, s’han extret travertins i s’ha canalitzat i aprofitat l’aigua de les surgències. Al llarg del segle XX la tendència ha estat el decreixement dels aprofitaments de manera que actualment l’espai no forestal resta reduït a l’entorn circumveí de l’església. Tanmateix els boscos en fases diferents de regeneració encara conserven l’empremta d’usos passats tant en les restes de feixes sostingudes amb parets seques i clarianes i corriols embardissats com en l’estructura i composició florística. La mida i forma dels arbres mostren la jovenesa forestal i la presència destacada de plantes pròpies de pastures seques, timonedes, brolles, garrigues i màquies fa palès que eren aquestes formacions vegetals les dominants fins fa ben poc.

Restes de la casa de les Queredes, testimoni d’una ocupació i aprofitaments humans en un entorn actualment forestal. El bosc de l’entorn és un alzinar dens, amb aparença d’un sistema natural poc transformat.

EL PAISATGE VEGETAL

El conjunt del paisatge vegetal d’Aiguafreda de Dalt es mostra mitjançant un perfil sobre el qual es representen els elements més significatius: la litologia (calcàries, gresos i argiles, travertins), la topografia (cingles, relleus planers), la hidrologia (aqüífer, surgències, bassa), vegetació (alzinars, rouredes, omedes, bardisses, garrigues) i usos i construccions (església, feixes). Una primera visió del perfil pot sorprendre per la diversitat de colors en la representació de les plantes. S’ha seguit el sistema emprat en altres treballs, com en l’estudi recent sobre el paisatge del Congost (Boccio i Panareda, 2015). Es tracta de perfils de paisatge elaborats des d’una perspectiva global i amb un forta càrrega comunicativa i que anomenem paisatges lineals. Les variacions espacials són expressades mitjançant símbols associatius. Un dels objectius és assolir una comunicació dels paisatges amb la interpretació del conjunt dels símbols observats globalment. El color de les plantes té relació amb la significació bioclimàtica de les comunitats vegetals. La vegetació pròpia d’indrets més càlids és representada en colors grocs, carabasses o vermells. En canvi, la que creix en indrets més humits en colors verds o blaus. Així les alzines són grogues, els roures verds i els pollancres i avellaners blaus. Semblantment s’aplica als arbustos i herbes associats als boscos corresponents. A part de les xifres referents a l’altimetria, a la distància horitzontal i a l’orientació de la línia representada, en el perfil hi ha una sèrie de números correlatius que permeten indicar en la llegenda de quins paisatges es tracta. S’hi han diferenciat sis conjunts de paisatges. El vessant sota la clariana d’Aiguafreda de Dalt és colonitzat per un bosc continu dominat per roures: la roureda de roure martinenc (1). És un bosc jove desenvolupat les darreres dècades a causa de l’abandó dels conreus o del cessament de l’activitat forestal i pastoral. El vessant és solcat per diferents barrancs que desguassen a la riera de Martinet. No solen portar gaire aigua, excepte en moments de pluges intenses, però la situació d’obaga del vessant i l’enfonsament més o menys profund condicionen un ambient extremadament humit, el que condiciona l’establiment de comunitats de boscos caducifolis d’avellaners, freixes, gatells i til·lers, entre altres. Al costat d’Aiguafreda de Dalt hi ha el torrent de les Fontetes, on s’ha establert una avellanosa amb llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium), un dels paisatges vegetals més valuosos i singulars de l’indret.

Vista panoràmica del vessant del marge esquerre de la riera de Martinet, on hi ha Aiguafreda de Dalt, captada des del relleix superior del cingle del cantó oposat, al marge dret de la Riera de Martinet, a l’extrem de la urbanització de Perafita.

El capdamunt del vessant amb roureda, just abans d’assolir el replà amb les feixes d’Aiguafreda de Dalt, s’hi ha format una acumulació notable de travertí, que fou objecte d’explotació fa uns anys. Per l’antiga pedrera descendeix un rajolí difús d’aigua que hi aporta humitat permanent, fet que ha facilitat l’establiment d’una bardissa densa d’esbarzers, arç blanc i vidalba. Hi han crescut també saüquers, pollancres i oms. L’heura entapissa part de l’antiga pedrera i en els indrets més humitejats i no totalment coberts de vegetació creixen la falzia (Adiantum capillus-veneris) i la llengua de cérvol. La franja de contacte del bosc amb la feixa és poblat per una omeda densa sota la qual hi ha una bardissa d’esbarzers pràcticament impenetrable. Les antigues feixes de conreu situades sota l’església són colonitzades per herbeis (2). Les situades més cap al sud estan separades per parets de pedra seca i l’herbei és dens i amb herbes que denoten que fa uns anys que no han estat malmeses, tot continuant la regeneració natural. Les feixes al nord-oest de l’església han sofert recentment intervencions diverses, les quals han condicionat l’establiment d’espècies oportunistes, com l’obriülls (Centaurea calcitrapa) i els blets (Chenopodium album). Més cap al nord, part dels herbeis evolucionen cap a fenassars de marge i joncedes, sense que aquestes comunitats estiguin consolidades.

Perfil esquemàtic del paisatge vegetal de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt. El substrat de color magenta (part inferior) correspon al nivell amb alternança d’argiles i gresos rogencs del Bundsandstein, fàcies geològica del Triàsic inferior (Mesozoic); són materials impermeables. El rocam del cingle representat en color rosat clar és constituït per calcàries del Muschelkalk inferior, fàcies geològica del Triàsic mitjà (Mesozoic); per les roques carstificades l’aigua s’escola fins a trobar les capes impermeables de les argiles rogenques, i forma un aqüífer on circula segons la inclinació del capbussament de les capes fins que surt a l’exterior (surgència). 1.-Roureda de roure martinenc, que és la vegetació normal d’aquest vessant i dominant fins al fons de la riera de Martinet. Al capdamunt, sota les antigues feixes, hi ha una bardissa amb esbarzers i arbres caducifolis, en especial oms. A mesura que els arbres colonitzen l’espai, la bardissa disminueix. 2.-Comunitats herbàcies de caràcter ruderal a les antigues feixes. Als marges hi ha bardisses i als murs plantes rupícoles. 3.-Comunitats herbàcies de caràcter ruderal entorn l’església. Als marges hi ha bardisses, als murs plantes rupícoles, als degotalls damunt de travertí una comunitat de falzia i a la bassa vegetació higròfila. 4.-Bosc mixt d’alzines, grèvols, bonets, aurons blancs i avellaners al peu del cingle enmig de grans blocs de pedra. El marge inferior és colonitzat per una bardissa densa. 5.-Vegetació rupícola al cingle amb alguna clapa petita d’arbusts. 6.-Garriga al capdamunt del cingle i alzinar esclarissat amb pi blanc.

Uns 200 metres abans d’arribar a Aiguafreda de Dalt, pujant a mà esquerra, hi ha una clariana allargassada en direcció a la pista on també s’observa la regeneració espontània. L’ús d’aquest espai per a aparcament frena l’evolució en el sector més proper a l’entrada de la clariana, més cap al sud, i hi dominen plantes pròpies d’indrets molt degradats. A la part situada més cap al nord, més propera al torrent de les Fontetes, hi ha feixes on s’ha establert el fenassar de marge, ja parcialment colonitzat per oms. L’element paisatgístic més destacat de la clariana és l’església construïda damunt de materials travertínics, ja que per aquest indret s’escolava l’aigua procedent de les surgències situades al seu costat est, al peu del cingle (3). Encara és ben visible l’aigua ran de la pista, a la font dins del clos de l’entrada a l’església i a la bassa. A la cuneta de la pista hi ha aigua corrent que afavoreix el creixement d’un herbassar higròfil. A la bassa hi ha un dels indrets de més encantadors, sobretot per la petita balma excavada dins del travertí per on degota contínuament aigua que regalima pel rocam o cau damunt la bassa. Hi ha una vegetació única en aquesta àrea amb una bona població de falzia i altres plantes pròpies de terrenys entollats a la vora de torrents i fonts com l’escrofulària aquàtica (Scrophularia auriculata). Als murs de l’església i edificacions annexes i a les parets de pedra seca hi ha una bona representació de plantes rupícoles com alguns crespinells (Sedum dasyphyllum, Sedum sediforme) i la dauradella (Ceterach officinarum). A causa de les visites sovintejades el terra de l’entrada i part de l’entorn de l’església hi ha una vegetació adaptada al calcigament o trepig, com el passacamins (Polygonum aviculare). El peu del cingle és una ambient molt dinàmic tant per les surgències com pels grans blocs de pedra que han caigut i cauen de tant en tant com a conseqüència de la dinàmica del cingle (4). En el sector més proper a l’església hi ha un certa humitat per la presència de l’aigua i per l’acumulació de terra fina molt rica en matèria orgànica; tanmateix els grans blocs caiguts hi poden assolir. A mesura que s’acosta al cingle l’acumulació de blocs és més gran i els despreniments són més sovintejats. Hi domina actualment un alzinar dens i amb peus tortuosos, on hi ha alguns avellaners, sobretot als indrets més ombrejats, i també alguns grèvols, roures, aurons blancs, bonets, moixeres i servers. Són ben visibles les empremtes d’antigues feixes. En contacte amb el cingle la vegetació és constituïda per arbres baixos i formacions arbustives amb garrics, boixos, llentiscles i aladerns. Algun bloc gros de roca caiguda pot hostatjar diverses plantes rupícoles com la linària de cingle (Chaenorrhinum origanifolium subsp. cadevallii), alguns crespinells i diverses falgueres com la falzia roja (Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens) i la dauradella. En el cingle la vegetació és escassa, baixa i discontínua (5). Només hi ha algunes clapes amb aspecte de màquia o brolla, i, a vegades, solament petits grups de plantes rupícoles arrapades a la roca aprofitant esquerdes o petits relleixos. Dalt del cingle el relleu és planer, lleugerament inclinat cap a l’oest (6). Hi ha una clara successió vegetal en relació amb la disponibilitat hídrica i dels sòls. A l’extrem només pot subsistir una garriga, però al cap de pocs metres ja hi pot desenvolupar-se l’alzina, primer baixa i tortuosa i progressivament més alta i ferma, fins a la formació d’un alzinar. Als indrets amb sòls més prims només es fa una màquia amb llentiscle, càdec i aladerns. El pi blanc forma un estrat arbori alt molt esclarissat.

LA FLORA

La diversitat d’ambients condicionats pels factors assenyalats anteriorment ha generat una gran varietat de plantes a Aiguafreda de Dalt, algunes molt exigents en humitat, altres adaptades a situacions permanents de manca d’aigua i forta insolació, i altres que suporten les trepitjades dels vianants o el moviment de terres. S’hi han identificat 472 espècies, nombre que cal considerar força elevat en un espai tant reduït. Cal insistir que aquesta riquesa és conseqüència de la varietat d’ambients creats per les condicions naturals diverses i per la activitat humana actual i passada. És un indret de contacte entre litologies i topografies diferents i on hi ha surgències d’aigua, tanmateix un nombre notable d’espècies vegetals hi són presents o abundants pels factors antròpics.

L’ull de perdiu (Adonis annua) és una espècie dels camps de cereals, testimoni d’un ús antic. La seva presència a Aiguafreda de Dalt és excepcional. Hi és molt rara.

CATÀLEG DELS TÀXONS DE PLANTES VASCULARS IDENTIFICATS A AIGUAFREDA DE DALT DURANT EL 2016.

Acer campestre Atractylis humilis Acer negundo Avena barbata Acer pseudoplatanus Avenula bromoides Aceras anthropophorum Avenula pratensis subsp. iberica Achillea ageratum Ballota nigra subsp. foetida Adiantum capillus-veneris Bellis perennis Adonis annua subsp. cupaniana Bellis sylvestris Agrimonia eupatoria subsp. eupatoria Blackstonia perfoliata Agrostis capillaris subsp. capillaris Brachypodium phoenicoides Agrostis stolonifera Brachypodium retusum Ajuga chamaepitys subsp. chamaepitys Brachypodium sylvaticum Ajuga reptans Briza media Allium ampeloprasum subsp. Bromus diandrus subsp. diandrus ampoloprasum Bromus hordeaceus subsp. hordeaceus Alnus glutinosa Bromus madritensis Althaea hirsuta subsp. hirsuta Bromus ramosus subsp. ramosus Amaranthus blitoides Bromus sterilis Amaranthus retroflexus Bryonia cretica subsp. dioica Amelanchier ovalis Bupleurum praealtum Anacamptis pyramidalis Bupleurum rigidum subsp. rigidum Anagallis arvensis subsp. arvensis Buxus sempervirens Anemone hepatica Calluna vulgaris Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana Campanula erinus Antirrhinum majus subsp. majus Campanula persicifolia Aphyllanthes monspeliensis Campanula rotundifolia subsp. catalaunica Apium nodiflorum subsp. nodiflorum Campanula trachelium Aquilegia vulgaris subsp. vulgaris Capsella bursa-pastoris Arabis hirsuta Cardamine hirsuta Arbutus unedo Carduncellus monspeliensium Arctium minus Carex digitata Arenaria serpyllifolia subsp. leptoclados Carex flacca Argyrolobium zanonii Carex halleriana Aristolochia pistolochia Carex humilis Arrhenatherum elatius subsp. elatius Carex pendula Artemisia verlotiorum Carex sylvatica subsp. paui Arum italicum Carex sylvatica subsp. sylvatica Asparagus acutifolius Carex vulpina subsp. cuprina Asperula cynanchica subsp. brachysiphon Carlina corymbosa subsp. hispanica Asplenium adiantum-nigrum subsp. Carlina vulgaris subsp. vulgaris onopteris Carthamus lanatus Asplenium fontanum Catananche caerulea Asplenium ruta-muraria Catapodium rigidum subsp. rigidum Asplenium trichomanes subsp. Celtis australis quadrivalens Centaurea aspera subsp. aspera Aster squamatus Centaurea calcitrapa Astragalus monspessulanus subsp. Centaurea collina gypsophilus Centaurea jacea subsp. vinyalsii

Centaurium erythraea subsp. erythraea Daphne gnidium Centrantus ruber subsp. ruber Daphne laureola subsp. laureola Cephalanthera longifolia Datura stramonium Cephalaria leucantha Daucus carota subsp. carota Cerastium glomeratum Dianthus seguieri Ceterach officinarum Digitalis lutea subsp. lutea Chaenorhinum minus subsp. minus Dipcadi serotinum Chaenorhinum origanifolium subsp. Diplotaxis erucoides cadevallii Dipsacus fullonum subsp. fullonum Chamaecytisus supinus subsp. supinus Dorycnium hirsutum Chelidonium majus Dorycnium pentaphyllum subsp. Chenopodium album subsp. album pentaphyllum Chenopodium opulifolium Echium vulgare subsp. argentae Chenopodium vulvaria Elymus caninus Chondrilla juncea Elymus pungens subsp. campestris Cichorium intybus Elymus repens Cirsium arvense Epilobium parviflorum Cirsium monspessulanum Epipactis helleborine subsp. helleborine Cirsium vulgare subsp. crinitum Equisetum ramosissimum Cistus monspeliensis Equisetum telmateia Cistus salviifolius Erica arborea Clematis flammula Erica multiflora Clematis vitalba Erica scoparia Colutea arborescens Erodium cicutarium subsp. cicutarium Conopodium majus Erodium malacoides subsp. malacoides Convolvulus arvensis Eryngium campestre Convolvulus cantabrica Erysimum grandiflorum subsp. Conyza bonariensis collisparsum Conyza canadensis Eupatorium cannabinum subsp. Conyza sumatrensis cannabinum Coriaria myrtifolia Euphorbia amygdaloides subsp. Coris monspeliensis subsp. monspeliensis amygdaloides Cornus sanguinea Euphorbia characias subsp. characias Coronilla emerus subsp. emerus Euphorbia flavicoma subsp. flavicoma Coronilla minima subsp. minima Euphorbia helioscopia subsp. helioscopia Coronilla valentina subsp. glauca Euphorbia nicaeensis Corylus avellana Euphorbia prostrata Crataegus monogyna subsp. monogyna Euphorbia serrata Crepis bursifolia Evonymus europaeus Crepis capillaris Festuca ovina Crepis nicaeensis Ficus carica Crepis pulchra Filago pyramidata Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia Foeniculum vulgare subsp. piperitum Cruciata laevipes Fragaria vesca Cupressus sempervirens Fraxinus angustifolia Cynodon dactylon Fraxinus excelsior Cynoglossum creticum Fraxinus ornus Cynoglossum officinale Fumana ericoides subsp. montana Cytisophyllum sessilifolium Fumana thymifolia Dactylis glomerata Fumaria officinalis

Galium aparine subsp. aparine Lactuca virosa Galium lucidum subsp. lucidum Lamium hybridum subsp. hybridum Galium maritimum Lapsana communis subsp. communis Galium parisiense Lathyrus latifolius Galium verum Lathyrus pratensis Genista hispanica subsp. hispanica Laurus nobilis Genista scorpius subsp. scorpius Lavandula latifolia Geranium columbinum Lavandula stoechas subsp. stoechas Geranium lucidum Leontodon taraxacoides subsp. hispidus Geranium robertianum subsp. purpureum Lepidium campestre Geranium robertianum subsp. robertianum Lepidium draba Geranium rotundifolium Lepidium graminifolium Geum urbanum Leucanthemum vulgare Gladiolus sp. Leuzea conifera Globularia alypum Ligustrum vulgare Globularia cordifolia subsp. cordifolia Linum catharticum Globularia vulgaris subsp. willkommii Linum narbonense Hedera helix Linum strictum subsp. strictum Helianthemum apenninum subsp. Linum tenuifolium apenninum Lithospermum officinale Helianthemum oelandicum subsp. italicum Lithospermum purpurocaeruleum Helichrysum stoechas Lolium multiflorum Heliotropium europaeum Lolium perenne Helleborus foetidus Lolium rigidum Hieracium murorum Lolium temulentum Hieracium pilosella Lonicera etrusca Hippocrepis comosa Lonicera implexa subsp. implexa Hirschfeldia incana Lonicera periclymenum subsp. Holcus lanatus periclymenum Hordeum murinum subsp. subsp. leporinum Lonicera xylosteum Hypericum androsaemum Lotus corniculatus subsp. corniculatus Hypericum montanum Lysimachia ephemerum Hypericum perforatum Malva neglecta Hypericum tetrapterum subsp. tetrapterum Malva sylvestris Hypochoeris radicata Mantisalca salmantica Ilex aquifolium Medicago arabica Inula conyza Medicago lupulina Inula salicina Medicago mínima Inula viscosa Medicago orbicularis Jasonia saxatilis Medicago polymorpha subsp. microcarpa Jasonia tuberosa Medicago polymorpha subsp. polymorpha Juglans regia Medicago sativa subsp. sativa Juncus inflexus Melica ciliata subsp. ciliata Juniperus communis subsp. communis Melica uniflora Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus Melilotus albus Kickxia spuria Melilotus officinalis Knautia dipsacifolia Melissa officinalis subsp. officinalis Koeleria vallesiana Melittis melissophyllum Lactuca saligna Mentha suaveolens Lactuca serriola Mercurialis annua subsp. annua

Mercurialis perennis Polycarpon tetraphyllum subsp. Moehringia trinervia tetraphyllum Molinia coerulea subsp. arundinacea Polygala calcarea Muscari comosum Polygala rupestris subsp. rupestris Muscari neglectum Polygala vulgaris subsp. vulgaris Mycelis muralis Polygonum aviculare subsp. aviculare Odontides luteus Polygonum convolvulus Olea europaea Polypodium vulgare subsp. serrulatum Onobrychis supina subsp. supina Polystichum setiferum Ononis minutissima Populus alba Ononis natrix subsp. natrix Populus nigra Ononis pusilla Populus tremula Ononis spinosa Potentilla neumanniana Ophrys lutea Potentilla reptans Orchis mascula Primula veris subsp. columnae Orchis ustulata Prunella grandiflora subsp. pyrenaica Origanum vulgare Prunella laciniata Orobanche hederae Prunella vulgaris Oryzopsis miliacea subsp. miliacea Prunus avium Osyris alba Prunus spinosa Oxalis corniculata subsp. corniculata Psoralea bituminosa Oxalis debilis subsp. corymbosa Pteridium aquilinum Pallenis spinosa subsp. spinosa Pyrus malus subsp. mitis Papaver rhoeas Quercus coccifera subsp. coccifera Parietaria officinalis subsp. judaica Quercus ilex subsp. ilex Peucedanum officinale subsp. stenocarpum Quercus pubescens Phillyrea latifolia Ramonda myconi Phleum phleoides Ranunculus acris subsp. despectus Phragmites australis subsp. australis Ranunculus bulbosus subsp. aleae Phyllitis scolopendrium Ranunculus ficaria subsp. ficaria Picris hieracioides Ranunculus repens Pimpinella saxifraga Reseda lutea Pinus halepensis Rhamnus alaternus Pinus nigra subsp. salzmannii Rhamnus saxatilis Pinus pinea Robinia pseudoacacia Pinus radiata Rosa agrestis Pinus sylvestris Rosa canina Pistacia lentiscus Rosa micrantha Pistacia terebinthus Rosa pouzinii Pistacia x saportae Rosa sempervirens Plantago lanceolata Rosmarinus officinalis Plantago major subsp. major Rubia peregrina subsp. peregrina Plantago media Rubus caesius Plantago sempervirens Rubus canescens Platanus orientalis Rubus ulmifolius Poa annua subsp. annua Rumex conglomeratus Poa bulbosa Rumex obtusifolia Poa nemoralis Rumex pulcher Poa pratensis subsp. pratensis Ruscus aculeatus Salix alba

Salix atrocinerea Succisa pratensis Salix elaeagnos subsp. angustifolia Symphytum tuberosum Salvia pratensis Syringa vulgaris Sambucus ebulus Tamus communis Sambucus nigra Tanacetum corymbosum Sanguisorba minor Taraxacum officinale Sanicula europaea Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum Santolina chamaecyparissus Teucrium polium subsp. polium Saponaria ocymoides Teucrium pyrenaicum subsp. guarense Sarcocapnos enneaphylla subsp. Thesium humifusum enneaphylla Thymus vulgaris subsp. vulgaris Satureja montana subsp. montana Tilia platyphyllos Satureja vulgaris subsp. vulgaris Torilis arvensis Scabiosa columbaria subsp. columbaria Torilis japonica Scirpus holoschoenus Torilis nodosa Scorzonera angustifolia Tragopogon sp. Scrophularia auriculata Trifolium campestre Sedum acre Trifolium lappaceum Sedum album Trifolium ochroleucon Sedum dasyphyllum Trifolium pratense Sedum sediforme Trifolium repens Senecio inaequidens Trifolium scabrum Senecio vulgaris Trinia glauca Setaria verticillata Tussilago farfara Setaria viridis Ulmus minor Sherardia arvensis Umbilicus rupestris subsp. rupestris Sideritis hirsuta Urtica dioica Silene latifolia subsp. latifolia Valeriana officinalis Silene nutans Verbascum sinuatum Silene vulgaris subsp. vulgaris Verbascum thapsus Silybum marianum Verbena officinalis Sison amomum Veronica arvensis Sisymbrium officinale Veronica austriaca subsp. teucrium Smilax aspera Veronica hededifolia subsp. hederifolia Solanum dulcamara Veronica persica Solanum nigrum subsp. miniatum Veronica polita Solidago virgaurea Viburnum lantana Sonchus asper Viburnum tinus subsp. tinus Sonchus maritimus subsp. aquatilis Vicia hirsuta Sonchus oleraceus Vicia sativa subsp. nigra Sorbus aria Vicia sepium Sorbus domestica Vicia villosa subsp. varia Sorbus torminalis Vinca difformis Spartium junceum Vincetoxicum nigrum Spergularia rubra Viola alba subsp. dehnhardtii Sporobolus indicus Viola rupestris subsp. rupestris Staehelina dubia Viola sylvestris subsp. riviniana Stellaria holostea Vitis vinifera Stellatria media subsp. media Vulpia myuros Stipa offneri

ELS TIPUS BIOLÒGICS

L’estudi de la flora d’un indret se sol basar en anàlisis comparatius. Uns dels més emprats són els tipus biològics i l’afinitat biogeogràfica. El tipus biològic, també conegut com forma biològica, biotip, biotipus o forma vital, és l’aspecte morfològic i biològic d’una planta com a conseqüència de la seva adaptació a les condicions ambientals. La classificació més emprada és la que inicialment establí Raunkiaer, que consisteix en agrupar els vegetals segons la forma i la posició que prenen els òrgans perennes durant l’època desfavorable. Les classificacions de primer ordre, que són les que utilitzarem en aquest treball, són: faneròfit (gemmes perennes a més de 25 cm del terra), camèfit (gemmes aèries persistents a menys de 25 cm del terra), hemicriptòfit (gemmes persistents arran de terra, protegides per la fullaraca o per les esquames o les fulles de la planta), geòfits (només òrgans subterranis protectors, en forma de bulb, rizoma o tubercle), helòfits (només òrgans subterranis protectors, normalment rizomes, enterrats en el sòl o el fang sota l’aigua), hidròfits (plantes aquàtiques amb fulles flotants o submergides amb òrgans de supervivència sota l’aigua) i teròfits (completa el cicle vital en un sol període vegetatiu de menys d’un any i passa en estat de llavor o espora). El límit d’alçària per a diferenciar un camèfit d’un faneròfit varia segons els autors, que el situen també a 30 cm, 50 cm o altres mides. En la taula següent es presenten els percentatges de cada tipus biològic de les plantes d’Aiguafreda de Dalt. S’adjunten els valors corresponents al conjunt del Montseny, del Montnegre i de Montserrat, el que permet fer-ne una anàlisi comparativa amb el ben entès de què es tracta d’espais amb superfícies diferents. Per aquesta raó s’inclou en les dues files superiors el nombre de tàxons trobats i la superfície de cada lloc.

Aiguafreda Dalt Montseny Montnegre Montserrat Nombre de tàxons 472 1.490 1.349 1.161 Superfície (km2) ± 0,1 567 444 50 Faneròfits (%) 21,2 14,3 13,6 13,8 Camèfits (%) 14,0 10,0 8,6 11,1 Hemicriptòfits (%) 37,5 36,1 31,0 31,5 Geòfits (%) 6,3 9,2 8,1 8,3 Hidròfits-Helòfits (%) 0,2 1,9 2,8 1,3 Teròfits (%) 20,8 28,5 36,0 34,0 TOTAL 100 100 100 100

El tret diferencial d’Aiguafreda de Dalt respecte a la resta dels territoris considerats és l’alt percentatge de faneròfits (arbres i arbustos mitjans i alts) i camèfits (mates baixes). Això és a causa del predomini de superfície de bosc més o menys esclarissat i amb clarianes nombroses, encara que de petita dimensió, excepte les feixes sense bosc a l’entorn immediat de l’església. La raó d’aquests alts percentatges no és pas pel nombre especialment elevat de plantes llenyoses, que el considerem normal, sinó sobretot per la escassa quantitat d’espècies herbàcies, en especial de teròfits i també de geòfits. És molt probable que alguns teròfits o geòfits no hagin estat observats a l’haver iniciat les prospeccions de camp a la darreria de mes de juny. Dels 97 teròfits observats, 61 tenen una tija més o menys erecta, com el julivert bord (Torilis arvensis) o el xenixell (Senecio vulgaris), 21 són reptants, com l’herba felera

(Ajuga chamaepitys), 10 són cespitosos amb aspecte de gespa, totes elles de la família de les gramínies com el margall bord (Hordeum murinum subsp. leporinum) o el xereix aferradís (Setaria verticillata) i 5 enfiladissos, com l’apelagós (Galium aparine) o diverses veces (Vicia sp.) Els teròfits són més abundants en terres agrícoles i també en ambients ruderals. Un percentatge important del teròfits han estat localitzats en el sector de terres remogudes recentment al nord-est de l’església. És el cas de les poblacions de blets (Amaranthus sp., Chenopodium sp.), de conizes (Conyza sp.), de melgons (Medicago sp.), de roselles (Papaver sp.), de lletsons (Sonchus sp.) o de veròniques (Veronica sp.). Semblantment es pot dir de la presència sorprenent de l’adonis (Adonis annua), una herba ben bonica dels camps de cereals, o de l’herba berruguera (Heliotropium europaeum), del matacabrit (Chaenorhinum minus), del card fuell (Carthamus lanatus) i de l’estramoni (Datura stramonium). La distribució i l’abundància d’aquestes herbes és molt variable d’un any a l’altre, en relació sobretot amb les actuacions que s’hi facin i del temps meteorològic sobretot de les pluges. Aquest any, el 2016, s’ha observat una densa població de blets en un munt de terra recent. El percentatge de geòfits és també lleugerament inferior al dels altres territoris. Dels 30 geòfits, 16 són bulbosos, com el marcet (Dipcadi serotinum) o les calabruixes (Muscari comosum, Muscari neglectum), 13 són rizomatosos, com l’àrnica (Inula salicina) o l’herba melsera (Lysimachia ephemerum) i un de paràsit, com el frare d’heura (Orobanche hederae). De tots els geòfits 7 pertanyen a la família de les orquídies i 4 a les liliàcies. El nombre d’hemicriptòfits és significativament més alt que a d’altres indrets a causa de l’existència de petits fragment de pastures, com fenassars i joncedes, i de la presència destacada d’hemicriptòfits en els herbeis de les antigues feixes. És el tipus biològic més nombrós i les seves poblacions són més estables que la dels teròfits. Malgrat tot, hi ha algunes espècies que en certes fases del procés de regeneració espontània són especialment abundants, i al cap de poc temps minven o fins i tot poden desaparèixer. Actualment, per exemple, hi ha nombrosos peus de múria (Verbascum sinuatum) i una població densa d’obriülls (Centaurea calcitrapa), aquest darrer molt punxós i com expressa el nom vulgar molt perillós, sobretot pel gossos i les criatures. Les segues periòdiques per a la neteja i facilitar l’accés potencien els hemicriptòfits, ja que la part subterrània i els primers centímetres aeris solen mantenir-se, i ràpidament treuen tiges noves, sobretot si hi ha prou humitat en el sòl i plou al cap de pocs dies. Dels 176 hemicriptòfits, 110 formen una tija foliosa més o menys erecta, com l’évol (Sambucus ebulus) o la serverola (Agrimonia eupatoria), 34 són plantes cespitoses, és a dir, formen gespa, com ho fan diverses gramínies com el fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides) i ciperàcies com els càrexs (Carex vulpina, Carex halleriana), 22 formen una roseta basal, com el plantatge gros (Plantago major), la prímula vera (Primula veris subsp. columnae), la dauradella (Ceterach officinarum) o l’orella d’ós (Ramonda myconi), 6 són reptants, com la maduixera (Fragaria vesca) o el gram (Cynodon dactylon) i 5 són enfiladisses com la carbassina (Bryonia cretica subsp. dioica) i la masera negra (Vincetoxicum nigrum). Si el bosc actual evoluciona cap a una estructura més densa i els herbeis i pastures que colonitzen les antigues feixes esdevenen boscos el nombre i la freqüència d’hemicriptòfits disminuiran, ja que actualment la majoria són espècies heliòfiles adaptades a espais oberts. Alhora augmentaran els hemicriptòfits esciòfils, adaptats a viure en poca llum, com succeeix en el sotabosc. Per raons semblants, però més evidents, el percentatge de camèfits és més alt que als altres territoris comparats. La presència de mates baixes és notable en les clarianes petites

22 a l’interior del bosc, o als boscos esclarissats. Les joncedes són sovint definides com a pastures camefítiques a causa de l’abundància de plantes d’aquest tipus biològic. Dels 66 camèfits, la majoria (47) són mates més o menys lignificades, com la botja peluda (Dorycnium hirsutum), el marxívol (Helleborus foetidus), la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), la farigola (Thymus vulgaris) o la sajolida (Satureja montana). 11 són reptants, com el mill gruà (Lithospermum purpurocaeruleum) o la saponària petita (Saponaria ocymoides) i 4 suculentes, com els crespinells (Sedum dasyphyllum, Sedum sediforme). La lluqueta (Globularia cordifolia subsp. cordifolia) desenvolupa catifes, la jonça (Aphyllanthes monspeliensis) fa tofes compactes i el romegueró (Rubus caesius) té tiges enfiladisses. El percentatge elevat de faneròfits és a causa de la situació actual de bosc jove i de la presència de garrigues, màquies i brolles en els marges de bosc dels indrets més secs i damunt de sòls prims. Cal recordar que els faneròfits inclouen els arbres, els arbusts alts i mitjans i les lianes que s’entortolliguen i s’enfilen pels arbres. Els que tenen les gemmes persistents a una alçària no superior a 2 metres són coneguts com nanofaneròfits, grup que engloba sobretot arbusts mitjans, i quan es troben a més de 2 metres macrofaneròfits, que són els arbres i arbusts alts. Més de la meitat del faneròfits són macrofaneròfits. Alguns són coneguts com a arbres. És el cas dels pins (Pinus pinea, Pinus halepensis), l’alzina (Quercus ilex subsp. ilex), el roure martinenc (Quercus pubescens), l’om (Ulmus minor), l’auró blanc (Acer campestre) i el grèvol (Ilex aquifolium) i l’avellaner (Corylus avellana). També ho són els arbustos alts i que sovint esdevenen arbrets, com el boix (Buxus sempervirens), el corner (Amelanchier ovalis), el ginebre (Juniperus communis subsp. communis), el càdec (Juniperus oxycedrus), el marfull (Viburnum tinus), el tortellatge (Viburnum lantana), el garric (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i el bruc boal (Erica arborea). Fins n’hi ha que són lianes, com l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix) i la vidalba (Clematis vitalba).

LES AFINITATS BIOGEOGRÀFIQUES

Les afinitats biogeogràfiques permeten conèixer la tendència de les plantes d’un indret en un context més ample. Té especial importància en el cas d’Aiguafreda de Dalt, ja que es troba a la franja de contacte entre la regió mediterrània i la submediterrània, la qual pertany a la eurosiberiana. La taula següent mostra els percentatges de presència dels grans grups.

Aiguafreda Dalt Montseny Montnegre Montserrat Tàxons totals 472 1.490 1.349 1.161 Superfície (km2) ± 0,1 567 444 50 Tàxons mediterranis (%) 32,3 25,8 31,9 34,8 Tàxons eurosiberians (%) 32,3 34,5 24,7 23,7 Tàxons boreoalpins (%) 0,0 3,3 0,1 0,2 Tàxons tropicals (%) 0,0 0,3 0,4 0,7 Tàxons pluriregionals (%) 29,6 26,8 31,6 31,7 Tàxons introduïts (%) 5,8 9,3 11,3 8,9 TOTAL 100 100 100 100

El primer aspecte a destacar és la gran similitud dels percentatges de plantes mediterrànies (32,3%) i de plantes eurosiberianes (32,3%). És procedent comparar aquests valors amb els d’altres indrets. Al Montseny hi ha menys plantes mediterrànies

(25,8%), percentatge que augmenta al Montnegre (31,9%) i a Montserrat (34,8%), en clara relació amb la mediterraneïtat d’aquestes muntanyes. Semblantment es constata en relació amb els percentatges de plantes eurosiberianes, però en aquest cas és a l’inrevés, el màxim és al Montseny i el valor més baix a Montserrat. La gairebé igualtat a Aiguafreda de Dalt expressa en certa manera la posició biogeogràfica, just a la franja de contacte abans esmentada. Els alzinars i garrigues són representatius de la vegetació mediterrània i les rouredes, omedes i avellanoses de l’eurosiberiana. La qüestió a plantejar és cap a on s’apropa més la flora d’Aiguafreda de Dalt, cap al món mediterrani o a l’eurosiberià. Una manera d’afinar més la interpretació és examinar en quin context són més afins les plantes dins de cada àmbit, el mediterrani i l’eurosiberià. Una altra és analitzar el conjunt de les plantes pluriregionals, que és com un calaix de sastre que hi ha de tot; es consideren pluriregionals aquelles plantes que són més o menys comunes a més d’un àmbit biogeogràfic. Realitzades aquestes tasques hem arribat a la conclusió de què no observem unes diferències prou significatives per decantar-nos cap un o altre cantó. Sembla que hi ha una petita tendència més cap al predomini biogeogràfic mediterrani. Aquesta tendència pot atenuar-se si la vegetació segueix la tendència actual, de manera que en un futur hi haurà més espècies de tendència eurosiberiana i que alhora aquestes tindran una freqüència més elevada. Tanmateix l’element mediterrani sempre serà molt important. Però tot pot canviar en relació amb els canvis climàtics futurs i amb les activitats humanes que s’hi puguin dur a terme. Les plantes introduïdes són relativament escasses. Això és a causa de l’escassa intervenció humana les darreres dècades. Qualsevol indret tocant a la població d’Aiguafreda té un percentatge més elevat. 14 espècies exòtiques tenen l’àrea d’origen a Amèrica, i 8 en l’àrea afroasiàtica.

PLANTES VASCULARS SIGNIFICATIVES

A continuació es comenten breument algunes de les plantes més significatives inventariades a Aiguafreda de Dalt. Es presenten seguint l’ordre alfabètic del nom científic. Els comentaris són breus i fan referència a característiques morfològiques destacades, a l’ambient on creixen i possibles usos i aspectes d’interès per a la gestió i divulgació, si s’escau. Al final de cada breu comentari, es resumeix la freqüència de l’espècie a l’entorn estudiat (sempre en femení): molt comuna, força comuna, poc comuna, poc rara, força rara i molt rara.

Acer campestre (auró blanc): és un dels arbres més significatius de l’entorn, al tractar-se d’un caducifoli poc conegut i alhora amb unes peculiaritats atractives pels visitants en relació amb la forma de la fulla i amb el tipus de fruit. Les fulles són simples i dividides de manera palmada en 5 lòbuls, els dos externs més petits; durant la tardor prenen coloracions groguenques, carabassades o vermelloses abans de desprendre’s de l’arbre. Els fruits són sàmares dobles amb ales disposades completament obertes, en línia recta, formant un angle de 180º. Viu en els boscos mediterranis. Al Montseny és poc freqüent, excepte al sector nord-occidental. És un arbre que pot ser objecte de referència a Aiguafreda de Dalt i com element prioritari en les tasques de divulgació i de sensibilització naturalística. Poc comuna.

No gaire lluny d’Aiguafreda de Dalt s’han localitzat altres arbres del gènere Acer: Acer opalus (blada) i Acer monspessulanum (auró negre). No seria estrany l’existència d’algun peu d’aquestes espècies en els boscos immediats a l’església. Prop de l’església hi ha plantats peus d’Acer negundo (negundo) i Acer pseudoplatanus (fals plàtan), ambdós exòtics al país. Molt rares.

L’auró blanc és un dels arbres més notables d’Aiguafreda de Dalt i singular per la forma de les fulles i els fruits.

Adiantum capillus-veneris (falzia): és una falguera delicada, característica del degotalls d’aigua amb un alt contingut de carbonat de calci. És abundant als degotalls del costat de l’església damunt de travertins per on circula aigua i al fons del torrent de les Fontetes, sobretot en avall de la font Fresca fins a la riera de Martinet. És molt fràgil i cal no arrancar-la ni tallar-la. Poc comuna.

Adonis annua (ull de perdiu): és una herba anual amb fulles compostes de folíols estrets, flors vermelles i fruits durs acabats amb bec. Es fa als camps de cereals d’hivern. Molt probablement era força present en èpoques en què les feixes de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt eren conreades. La presència actual és totalment testimonial. Força rara.

Amelanchier ovalis (corner): és un arbust caducifoli alt i molt ramificat des de la base present a Aiguafreda de Dalt enmig del bosc, sobretot al marge i clarianes i a indrets rocosos. Destaca en el paisatge per les seves flors blanques la primavera i les fulles groguenques la tardor. Poc comuna.

Anemone hepatica (herba fetgera): és una herba perenne amb rizoma curt, caracteritzada per les fulles, totes basals, amb tres lòbuls amples i enters i per les flors blaves o violàcies. Viu en els boscos caducifolis i en els alzinars més ombrívols. Prefereix les terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és força present en els boscos i marges, malgrat que sovint és poc vistosa, excepte durant la floració en plena primavera. Poc comuna.

Antirrhinum majus subsp. majus (conillets): és una herba alta i robusta que creix als marges rocosos i a les parets de l’església. Atreu als visitants per les flors vistoses de color porpra i amb una taca blanca central; recorden la boca dels conills. Força rara.

Aphyllanthes monspeliensis (jonça): és una de les plantes més característiques de les pastures damunt de roca calcària tova, en especial damunt de margues. És tan estesa arreu que dóna lloc a una comunitat, la jonceda. Forma tofes de tiges cilíndriques amb aspecte d’una gramínia o un grup de joncs. A l’entorn d’Aiguafreda de Dalt és força freqüent a les clarianes i feixes seques abandonades fa temps i on encara no han estat colonitzades per arbustos alts i arbres. En els llocs on abunda ofereix un paisatge sorprenent el moment de la floració (juny) amb nombroses flors blaves que recorden les dels lliris en petit. Pertany a la família de les liliàcies. Força comuna.

Aquilegia vulgaris subsp. vulgaris (corniol): és una herba alta fàcilment identificable per les flors d’un blau violaci intens, inclinades cap per avall i amb 5 pètals amb esperons molt corbats a la punta. Viu als herbassars més de llocs frescals i a la vorada dels boscos humits. Poc rara.

Arbutus unedo (arboç): és un arbre de mida mitjana sovint ramificat des de la base, i amb aspecte arbustiu en indrets secs i rocosos, propi dels alzinars esclarissats i màquies. Força rara.

Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris (falzia negra): és una falguera de mida mitjana amb fulles triangulars molt retallades al capdamunt d’un raquis negre d’un bru negrós, més fosc cap a la part inferior. Viu sobretot a l’interior dels alzinars damunt de les soques d’alzina o a les roques. Força comuna.

Asplenium fontanum (falguereta de cingle): és una falguera petita que forma una roseta de fulles dividida en segment retallats, pròpia de les fissures de les roques ombrejades. Molt rara.

Asplenium ruta-muraria (falzia blanca): és una falguera molt petita, pròpia de les roques calcàries, i força estesa als murs calcaris. Té una gran distribució, des de la terra baixa fins a l’estatge alpí. Poc rara.

Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens (falzia roja): és una falguera més aviat petita amb fulles agrupades que surten d’un mateix rizoma i amb nombrosos segments dentats. Viu a les roques i parets ombrejades. Poc comuna.

Avena barbata (cugula): és una herba anual de la família de les gramínies sovint abundant als erms secs, marges i camps abandonats. Actualment és ben present a les feixes no cultivades prop de l’església, en especial les situades cap al sud. Poc comuna.

Brachypodium phoenicoides (fenàs de marge): és una herba perenne d’un verd una mica grisenc i cespitosa de la família de les gramínies, característica dels fenassars, uns prats alts i densos de les primeres etapes de la regeneració de la vegetació després de l’abandó del conreu, damunt de terres argiloses i sòls profunds. També és abundant en algunes joncedes. Hi ha petites poblacions de fenàs a Aiguafreda de Dalt, que aviat seran envaïdes per esbarzers, arbustos i arbres. És una planta que protegeix bé el sòl, ja que forma tofes denses i juntes. Poc comuna.

La falguereta de cingle és una de les falgueres més rares i significatives d’Aiguafreda de Dalt. Viu als rocams ombrívols.

Brachypodium retusum (llistó): és una herba perenne d’un verd pàl·lid, estolonífera i una mica enfiladissa de la família de les gramínies, característica dels llistonars, un prat sec propi dels erms i damunt de sòls prims, fins i tot en garrigues, màquies i boscos esclarissats. A Aiguafreda de Dalt és troba en els boscos, matollars i prats més secs, on pot esdevenir puntualment important. Força comuna.

Brachypodium sylvaticum (fenàs de bosc): és una herba perenne d’un verd viu de la família de les gramínies, pròpia dels boscos caducifolis, en especial en les clarianes i vorada. A Aiguafreda de Dalt és força comuna en les rouredes, omedes i avellanoses. També és ben present en les bardisses, en els alzinars més frescals i ombrívols i en els herbassars de les feixes abandonades. Molt comuna.

Bryonia cretica subsp. dioica (carbassina): és una herba enfiladissa amb arrel gruixuda i carnosa, i tiges primes, febles i amb circells. Viu a les bardisses, marges i vorada de boscos humits. A Aiguafreda de Dalt creix als marges, per on regalima l’aigua i fondals. Poc rara.

Buxus sempervirens (boix): és un arbust alt o un arbre poc alt, amb fullatge dens i persistent. Viu als matollars densos on sol ser la planta dominant, les boixedes. També en els boscos caducifolis i alzinars d’indrets més humits, preferentment damunt de calcàries A Aiguafreda de Dalt no hi ha pas les boixedes que dominen en indrets propers, però sí algunes petites clapes i sobretot dins els alzinars i rouredes. Força comuna.

Centaurea aspera subsp. aspera (bracera): és una mata dreta o ascendent, verda grisenca i aspra. Els capítols són encerclats per unes bràctees acabades amb espines dirigides cap enfora, el que li dóna l’aspecte espinós. Les flors són purpúries i una mica radiants. És pròpia dels pradells mediterranis i dels erms dels ambients secs i assolellats. Creix en l’entorn immediat de l’església, vora els lloc trepitjats. Poc rara.

Centaurea calcitrapa (obriülls): és una herba dreta i molt ramificada, caracteritzada per les espines grosses, fortes i llargues, el que fa l’aspecte d’una planta molt espinosa. El nom vulgar ja és molt explícit. Viu en ambients ruderals, en especial els remoguts, trepitjats i molt pasturats. Sovint constitueix poblacions denses, com succeeix en la feixa que hi ha just al nord-oest de l’església. Poc comuna.

L’obriülls és actualment una de les espècies més abundants en les feixes abandonades i intervingudes recentment. És una planta molt punxosa.

Ceterach officinarum (dauradella): és una falguera petita fàcilment identificable per les fulles sinuosament lobulades i pel color daurat del revers, d’on li ve el nom vulgar. Viu a les roques i murs ombrejats. Poc comuna, però ben present als murs de l’entorn de l’església. Poc rara.

Cistus monspeliensis (estepa negra): És un arbust mitjà ramificat i de branques dretes, les fulles estretes i enganxoses i les flors blanques i petites. Viu a les brolles, en especial en indrets molt degradats i amb sòl prim, sovint afavorit pels incendis. A l’entorn d’Aiguafreda de Dalt hi ha petites poblacions en algunes clarianes. Poc rara.

Cistus salviifolius (estepa borrera): és un arbust petit molt ramificat amb les fulles molt rugoses i flors blanques i grosses. Viu a les brolles, sovint dominant, sobretot en indrets cremats fa poc, en especial damunt de terres silícies. A Aiguafreda de Dalt és més aviat escassa a causa del predomini calcari i del domini del bosc. Força rara.

Clematis flammula (vidiella): és una liana sempre verda, només perd les fulles en situacions extremes. Les fulles són dues o tres vegades completament dividides en folíols d’un verd grisenc. Les flors són d’un blanc pur i molt flairoses. Els fruits són comprimits i amb una aresta plomosa no gaire llarga. Viu al territori dels alzinars i les màquies i garrigues, on pot ser més o menys abundant. Poc comuna.

Clematis vitalba (vidalba): és una liana semblant a la vidiella, però amb les fulles dividides una sola vegada i amb el folíols més amples i verds, les flors d’un blanc verdós i els fruits poc comprimits i amb una llarga aresta plomosa. És fàcil observar arbres o arbusts alts coberts de vidalbes fins al capdamunt de les capçades amb grups de fruits

28 plomosos molt vistosos, de lluny amb aparença de flors. A Aiguafreda de Dalt es troba a les bardisses i en indrets humits. Força comuna.

La vidalba és una liana pròpia de les bardisses i marges i clarianes de boscos humits, molt vistosa la tardor pels grups de fruits plomosos dalt d’arbustos i arbres.

Coriaria myrtifolia (roldor): és un arbust mitjanament alt amb tiges grises i anguloses, branques arcuades i molt ramificat i foliós. És una planta típica de les bardisses sobre sòls profund i una mica humit, en especial en terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és força present, sobretot en els marges i pistes i abandonades. Força comuna.

Cornus sanguinea (sanguinyol): és un arbust alt, molt ramificat i amb branques oposades. Els branquillons tenen l’escorça vermellosa. Les fulles també prenen un color vermellós la tardor. Creix a les bardisses, tanques i clarianes dels boscos caducifolis sobre sòls profunds. A Aiguafreda de Dalt és present a les bardisses, pistes abandonades i sobretot als fondals i indrets sovint molt humits. Poc comuna.

Coronilla emerus subsp. emerus (coronil·la boscana): és un arbust mitjà caducifoli, ramificat i amb tiges anguloses, sinuoses i verdes. El llegum és pèndul i dividit en segments poc marcats. Viu sobretot a les rouredes de roure martinenc i boixedes, i als alzinars més ombrívols; té una clara preferència per les terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt apareix sovint a les clarianes i rouredes esclarissades, i a vegades també als alzinars. Poc comuna.

Corylus avellana (avellaner): és un arbust alt o arbret molt ramificat des de la base, sense un tronc principal definit. Viu als boscos caducifolis més ombrívols i frescals. A Aiguafreda de Dalt és especialment abundant al font del torrent de les Fontetes i espars en altres indrets ombrívols i ensotats. Força comuna.

Crataegus monogyna subsp. monogyna (arç blanc): és un arbust o arbret molt ramificat i espinós. Les fulles son profundament lobulades i caduques. El fruit és vermell amb un pinyol petit i dur. És present a les bardisses on sol destacar per la seva alçària i enmig del boscos caducifolis clars. A Aiguafreda de Dalt es troba dispers als matollars humits i enmig de la roureda de roure martinenc, sovint també de l’alzinar. Poc comuna.

Cynodon dactylon (gram): és una herba perenne, fa estolons, treu arrels fàcilment en els nusos i s’estén formant gespes. És especialment abundant en bona part de la clariana d’Aiguafreda de Dalt, gràcies a aquestes condicions que permet que s’estenguin ràpidament, s’instal·li còmodament i aguanti el trepig del bestiar i de les persones. Es troba en indrets trepitjats i vores de camins i pistes, i alhora en els herbeis de les feixes antigament conreades. Fins constitueix catifes denses. Molt comuna.

Cytisophyllum sessilifolium (ginesta sessilifòlia): és un arbust mitjà caducifoli, ramificat, foliós i amb branques dretes, tiges estriades i l’escorça d’un verd brunenc. Les flors són grogues i agrupades en raïm terminal i el llegum comprimit, allargassat i d’un bru grisenc. Viu als boscos clars i boixedes, sempre damunt de terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és força freqüent a les clarianes de les rouredes i dels alzinars ombrívols; també es localitza a les bardisses i clotades entre roques. Poc comuna.

Dactylis glomerata (dàctil): és una herba cespitosa de la família de les gramínies present en els prats i matollars i boscos poc ombrívols. A Aiguafreda de Dalt es troba arreu, però sobretot en els herbeis de les antigues feixes de conreu. Força comuna.

Daphne laureola subsp. laureola (lloreret): és un arbust mitjà poc ramificat, caracteritzat per les fulles endurides, lluents i persistents, agrupades en roseta a la part alta de la tija. Viu sobretot a les rouredes, però també als alzinars més ombrívols, com succeeix a Aiguafreda de Dalt, on és especialment abundant a l’alzinar entre l’església i les runes de les Queredes. Poc comuna.

Dipcadi serotinum (marcet): és una herba perenne amb bulb. Totes les fulles són basals i linears i es caracteritzen per tenir una franja blanquinosa longitudinal al centre. La inflorescència és en raïm, dreta i amb les flors girades cap un mateix cantó. Les flors són en forma de campana i de color bru-rosat brut. Viu als prats secs, brolles i damunt de sòls rocosos. A Aiguafreda de Dalt es localitza al cantó calcari; és força abundant més enllà del cingle. Força rara.

Dipsacus fullonum subsp. fullonum (cardó): és una herba biennal. Totalment erecta, robusta, amb la tija angulosa i punxosa i amb arrel profunda. És una de les plantes més vistoses i curioses d’Aiguafreda de Dalt. A més de l’aspecte general de la planta amb la tija plena de nombrosos agullons petits i rígids i amb les fulles amples, sèssils i oposades, el cardó té una inflorescència molt especial. És un gran capítol situat al capdamunt d’un peduncle llarg i que té a la seva base bràctees involucrals ascendents, desiguals i punxoses. És ple de bràctees punxoses, entre les quals surten les flors, que tenen una corol·la en tub de color rosa violaci. Primer floreixen les flors de la franja central i més tard les inferiors i les superiors. Es fa als herbassars humits rics en substàncies nitrogenades, sobretot en les clarianes humides i damunt de sòls profunds, com succeeix en algunes de les feixes abandonades de l’entorn de l’església, on és força abundant. Força comuna.

El cardó és una herba alta i punxosa que creix en els espais oberts humits, i és força abundant a les feixes abandonades.

Erica arborea (bruc boal): És un arbust molt ramificat i dret, que pot esdevenir un arbret. Es diferencia dels altres brucs presents per tenir els branquillons joves densament pilosos i blanquinosos. És propi de les brolles, especialment damunt de terres silícies. Aquesta és la raó per la qual és escàs a Aiguafreda de Dalt. En molts indrets del Montseny s’han aprofitat les soques de bruc per a l’elaboració de pipes per a fumar. Força rara.

Erica multiflora (bruc d’hivern): és una arbust dret, de mida mitjana i molt ramificat. Floreix durant la tardor i principis de l’hivern. És característic de les brolles calcícoles. És molt escàs a Aiguafreda de Dalt; és més present als replans calcaris damunt dels cingles. Molt rara.

Eupatorium cannabinum subsp. cannabinum (canabassa): és una herba alta, dreta i robusta. Les fulles són gairebé oposades i dividides fins a la base en 3-5 segments llargs, aguts i dentats. Viu en els herbassars molt humits de les clarianes i la vorada dels boscos de ribera. A Aiguafreda de Dalt destaca la seva presència en els travertins prop de l’església per on circula aigua, com damunt de la bassa, a les sortides de les mines i ran dels petits recs de desguàs. Força comuna.

Euphorbia characias subsp. characias (lleteresa vera): és una planta perenne, dreta i amb tiges simples, gruixudes i una mica crasses, amb les cicatrius foliars ben vistoses en la meitat inferior i densament foliosa a la meitat superior. Com totes les plantes del gènere Euphorbia, treu un làtex blanc que és irritant a les pells sensibles. Viu a les màquies, garrigues i alzinars esclarissats. Poc comuna.

Fragaria vesca (maduixera): és una herba verda amb estolons llargs que porten una bràctea en bona part dels entrenusos. El fruit, la maduixa, és col·lectiu, constituït per nombroses núcules (els fruits veritables) disposades sobre un receptacle carnós, que és comestible. Via a la vorada i clarianes de boscos humits. A Aiguafreda de Dalt es fa als

31 boscos caducifolis, avellanoses, omedes i rouredes i matollars i herbassars associats. També es troba als racons més ombrívols dels alzinars. Poc comuna.

Genista hispanica subsp. hispanica (argelagó): és una mata verda, petita, delicadament punxosa amb espines primes i poc dures, i constituïda per tiges curtes molt ramificades. Viu a les pastures i boscos clars, preferentment en terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt apareix en les pastures camefítiques i en les vorades i clarianes de les rouredes, més rarament dels alzinars. Poc rara.

Genista scorpius subsp. scorpius (argelaga): és un arbust genistoide, molt ramificat, molt punxós i amb espines estriades, llargues i formant un angle molt obert amb la tija. Fa nombroses flors, que són més aviat petites i d’un groc fort i carabassat. El llegum és comprimit i llarg. Viu a les brolles, les pastures, els erms i els roquissers damunt de terres calcàries, on sovint és molt abundant. A Aiguafreda de Dalt és troba de manera esparsa a les clarianes de les rouredes, més abundant a les de l’alzinar i localment dominant a les brolles dels replans damunt del cingle. Poc comuna.

Geranium robertianum (herba de sant Robert): és una herba anual o biennal, ramificada i vermellosa. Les fulles són molt dividides i en conjunt prenen una forma triangular. Viu en els boscos i en indrets més o menys ombrejats. Se’n diferencien dues subespècies, ambdues presents a Aiguafreda de Dalt. La subsp. purpureum és la més comuna al territori mediterrani, als alzinars, màquies i pedruscalls ombrejats; la planta és més petita i els pètals més curts (5-9 mm) i estrets gradualment en ungla i el pol·len groc. La subsp. robertianum és més robusta i amb el pètals més grossos (9-13 mm), estrets bruscament en ungla i el pol·len carbassa; viu als boscos caducifolis, com les avellanoses del torrent de les Fontetes. Poc comuna.

Geum urbanum (herba de sant Benet): és una herba perenne, alta, dreta, ramificada i amb un rizoma gruixut i curt. Conté nombrosos fruits petits agrupats, acabats amb un estil llarg i articulat al capdamunt. Viu en els boscos caducifolis humits, en especial als boscos de ribera, com l’entorn del torrent de les Fontetes. Poc rara.

Hedera helix (heura): és una liana que s’enfila arrelada als objectes (arbres, roques, tàpies) mitjançant unes arrels adventícies. Viu en indrets ombrívols i humits, sobre sòls rics. Tant aviat s’enfila pels arbres i roques fins al capdamunt, com forma una catifa densa al terra, i a Aiguafreda de Dalt hi ha les dues situacions ben representades. És present dins dels boscos, sobretot de l’alzinar. També la trobem enfilant-se per les parets de pedra seca, així sí sempre arrelant en terra profunda. Molt comuna.

Helleborus foetidus (marxívol): és una planta fètida, d’aspecte herbaci i amb fulles verdes tot l’any. Viu als boscos de les rouredes i alzinars més ombrívols, tal com s’observa a Aiguafreda de Dalt. També es localitza als matollars. Força comuna.

Ilex aquifolium (grèvol): és un arbre, sovint un arbret, amb capçada densa i fosca i amb fulles lluents, d’un verd fosc i amb el marge dentat i normalment espinós. Creix en els boscos d’indrets frescals i ombrívols. A Aiguafreda de Dalt el trobem enmig del bosc, en especial en els fondals del torrent de les Fontetes i en els alzinars ombrívols, com entre l’església i les Queredes. Poc rara.

Jasonia saxatilis (te de roca): és una mata molt petita i amb diverses tiges, lignificades, ramificades a la part superior, dretes i molt glanduloses. La planta és molt flairosa i enganxosa i ha estat molt emprada per a infusions, com a digestiva i per a altres propietats medicinals. Viu a les esquerdes de les roques calcàries. A Aiguafreda de Dalt és més aviat escassa, tanmateix força present al cingle i més enllà on domina la calcària. Força rara.

Juniperus communis subsp. communis (ginebre): és un arbret o arbust recte i més o menys alt. És propi de la muntanya mitjana i dels boscos mediterranis humits; viu sobretot en boscos esclarissats i clarianes. A Aiguafreda de Dalt és força present enmig de la roureda de roure martinenc i en alguns alzinars. Poc comuna.

Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus (càdec): és un arbre o arbust alt, dret i molt ramificat i amb capçada cònica; en exemplars vells pren un aspecte molt irregular. Viu en els boscos mediterranis esclarissats i en les màquies. Abunda en les etapes de regeneració i suporta ambients secs i terres primes. A Aiguafreda de Dalt és present arreu, però de manera especial als ambients pedregosos i rocosos oberts. Poc comuna.

Lathyrus latifolius (pèsol bord): és una herba perenne amb tiges alades, llargues, enfiladisses i robustes. Té un rizoma llenyós i vertical d’on surten anualment diverses tiges. Les fulles són compostes d’un parell de folíols amples i oposats, acabats en un circell ramificat. Les flors són grosses, d’un rosa viu i agrupades en inflorescències situades al capdamunt d’un peduncle llarg. El llegum és gros i llarg. Viu als marges, les bardisses i els boscos clars. A Aiguafreda se’l troba amb certa facilitat vora els camins i marges, sobretot quan floreix, pel color i la grandària de les flors. Poc comuna.

Laurus nobilis (llorer): és un arbre dret i de capçada densa i irregular. Les fulles són dures, persistents, brillants i aromàtiques. El fruit és carnós i amb pinyol, negre a la maturitat. És una espècie exòtica, però plantada des de molt antic i s’ha fet subespontani en molts indrets, en especial en els fondals del territori mediterrani. S’ha plantat i se n’ha tingut una cura especial per a finalitats medicinals i pel seu paper en la cuina, gràcies a un oli essencial que contenen les fulles, que les fa aromàtiques i estimulants. També són destacats els seus usos ornamentals i religiosos. A Aiguafreda de Dalt n’hi de plantats, i d’altres que s’han desenvolupat espontàniament per rebrot o mitjançant la germinació de les llavors escampades pels ocells. Es troba barrejat amb l’alzina i en l’avellanosa del torrent de les Fontetes. Poc rara.

Leuzea conifera (pinya de sant Joan): és una herba tomentosa, sense tija o amb tija molt curta. El tret morfològic més significatiu és el capítol terminal i solitari en forma de con de conífera, d’on li ve el nom específic, i també el nom vulgar. Viu als matollars i pastures seques mediterrànies, preferentment calcàries. És força corrent a les pastures de les clarianes d’Aiguafreda de Dalt, sobretot entre l’església i dalt del cingle. Ha tingut diverses aplicacions medicinals. Poc rara.

Ligustrum vulgare (olivereta): és un arbust més aviat alt semicaducifoli o amb fulles tardanament caduques. Es fa a les bardisses i boscos esclarissats de roures i alzina, sobretot en terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és especialment present a les clarianes, marge de bosc i bardisses. Poc comuna.

La pinya de sant Joan és molt present en les pastures més o menys seques.

Linum narbonense (lli de Narbona): és una herba perenne sufruticosa amb tiges dretes i amb poques flors grosses blaves, que destaquen en el paisatge en el moment de la floració. Viu a les pastures una mica humides damunt de terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és força present a les pastures i marges herbacis. Poc comuna.

Lithospermum officinale (mill del sol): és una planta perenne dreta amb flors blaves i fruits com petites pedres blanques. Viu a les clarianes de boscos humits i vores de camins. A Aiguafreda és present de manera esparsa, sobretot vora els camins i clarianes. Poc rara.

Lithospermum purpurocaeruleum (mill gruà): és una planta rasposa i amb rabassa llenyosa que produeix nombroses tiges. El resultat és un conjunt de poblacions denses que entapissen completament els indrets que colonitza, sobretot omedes i indrets amb sòls profunds i humits. A Aiguafreda de Dalt hi ha poblacions importants, que destaquen pel color blau purpuri de les nombroses flors que produeixen la primavera en els sots i vores de camins humits. Força comuna.

Lonicera etrusca: és un arbust lianoide, dens, amb branquillons poc enfiladissos i sarmentosos. Viu en els alzinars frescals i rouredes seques i bardisses, especialment en terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és present de manera esparsa sobretot en els boscos esclarissats. Poc rara.

Lonicera implexa subsp. implexa (lligabosc mediterrani): és una liana amb ramificació laxa i les fulles oposades i persistents, les superiors soldades per la base i corbades fent cassoleta. Viu als alzinars esclarissats, màquies i garrigues. Poc comuna.

Molinia coerulea subsp. arundinacea (molínia): és una herba perenne densament cespitosa de la família de les gramínies. Fa motes grosses verdes o més o menys violàcies; a l’hivern la gran tofa resta intacta amb les fulles seques i de color de palla, fins que a la darreria de la primavera sorgeixen nous brots i es forma una nova tofa tendra. Viu als prats humits, especialment als vessants més o menys inclinats. A Aiguafreda de Dalt és molt localitzada vora les surgències i vora de l’aigua corrent dels torrents. Molt rara.

Muscari comosum (calabruixa grossa): és una herba perenne amb bulb i fulles llargues i amples, molt vistosa en el moment de la floració amb un raïm molt lax i llarg, dividit de dues parts ben diferenciades; l’extrem superior és format per un conjunt flors estèrils força juntes i la part inferior, que ocupa bona part del raïm, per flors fèrtils d’un blau violaci espaiades. Viu als prats secs, marges i terres cultivades. És localitzada a les feixes i marges de l’entorn de l’església. Força rara.

Muscari neglectum (calabruixa petita): és una herba perenne amb bulb i fulles linears, molt vistosa en el moment de la floració. Fa un raïm curt i compacte i amb les flors d’un blau fosc. Viu als prats secs i erms més o menys ruderalitzats. És força localitzada a Aiguafreda de Dalt. Força rara.

Osyris alba (ginestó): és una mata dreta, molt ramificada i amb aspecte de ginesta. Viu a les garrigues i clarianes i vorades de bosc damunt de sòls no excessivament secs. A Aiguafreda de Dalt es troba sobretot ran de camins oberts enmig del bosc. Poc rara.

Parietaria officinalis subsp. judaica (morella roquera): és una herba perenne, robusta i amb la base llenyosa, que viu a les parets i roques molt ruderalitzades. A Aiguafreda de Dalt es troba sobretot als murs de l’església i parets properes i també en alguns sots. Té moltes aplicacions en medicina tradicional. El pol·len és la causa de moltes al·lèrgies. Poc comuna.

Phillyrea latifolia (aladern de fulla ampla): és un arbret o arbust alt de capçada densa, que viu a les màquies i als alzinars. Suporta millor les sequeres que l’alzina, pel que sol trobar-se damunt de sòls prims. Poc comuna.

Phyllitis scolopendrium (llengua de cérvol): és la falguera de més interès a Aiguafreda de Dalt a causa de la seva raresa. Es reconeix fàcilment per les fulles lanceolades llargues i amples, i d’un verd brillant. Al revers hi ha els sorus, que són allargats, paral·lels entre ells i disposats oblíquament. És molt abundant al fons del torrent de les Fontetes, aigües avall del pont de la pista, des d’on es poden observar fàcilment; a la resta d’Aiguafreda de Dalt és raríssima, només en alguns degotalls arran de l’església i a l’antiga pedrera de travertí. És molt rara al Montseny; la població esmentada és de les poques. Poc comuna.

Pinus halepensis (pi blanc): és un arbre d’aspecte cònic i ramificat des de la base en individus joves, i esdevé tortuós i amb capçada irregular i esclarissada; en condicions favorables i en bosc dens pot formar troncs ben rectes. Les fulles són molt primes i flexibles, d’un verd groguenc i agrupades de dues en dues; romanen dos anys dalt de

35 l’arbre. Les pinyes maduren la tardor del segon any i són petites, girades cap avall quan maduren, molt nombroses i persistents a l’arbre durant molts anys. Els pinyons són petits. És propi dels boscos mediterranis esclarissats i de les màquies, les brolles i els pradells. És el pi més resistent a la sequera i es localitza arreu dels vessants assolellats. A Aiguafreda de Dalt era molt estès fa unes dècades, ja que es plantà i espontàniament es dispersà pels vessants i feixes deixades de cultivar. Amb la dinàmica natural i els aprofitaments forestals la seva presència ha minvat a favor dels roures i alzines. No suporta el fred intens i en episodis de ventada queda molt afectat. Resta més abundant als solells i als replans de capdamunt del cingle. Força comuna.

Pinus pinea (pi pinyer): és un arbre de tronc dret i gruixut i amb capçada ampla en forma de para-sol. Les fulles són primes i llargues, una mica rígides i punxants; romanen tres o quatre anys dalt de l’arbre. Les pinyes maduren a la tardor del tercer any i són força grosses, arrodonides i molt poc nombroses. Els pinyons són grossos i comestibles. Molt probablement és originari de la Mediterrània oriental i es va introduir en temps força reculats. Viu en els boscos mediterranis esclarissats i en les màquies, les brolles i els pradells, sobretot damunt de terres sorrenques. A Aiguafreda de Dalt fou molt plantat damunt dels gresos vermells. Encara resten alguns claps de pineda de pi pinyer i peus aïllats, que tendeixen a minvar a favor de la roureda de roure martinenc. Es plantava per a fusta i llenya, i també per als pinyons. La resina s’empra en perfumeria i l’escorça per a tanins i en jardineria. Té aplicacions medicinals, sobretot els brots tendres, i és utilitzat com a arbre ornamental. Poc rara.

Pistacia lentiscus (llentiscle): és una mata grossa que pot esdevenir un arbret molt ramificat. Té les fulles compostes d’un nombre parell de folíols, persistents i amb el raquis alat. És una de les mates més abundants a les màquies mediterrànies; també es troba als boscos esclarissats mediterranis, i no rarament en les garrigues i brolles. A Aiguafreda de Dalt és rar en el territori de la roureda de roureda martinenc, força present en els alzinars i abundant en les garrigues i màquies. La planta desprèn una aroma resinosa i té diverses aplicacions medicinals. Força comuna.

Pistacia terebinthus (noguerola): és un arbust alt caducifoli amb fulles compostes de folíols força grossos i en nombre senar, i amb el raquis no alat. És propi dels boscos mediterranis i submediterranis, especialment en terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt es localitza enmig de les rouredes i alzinars d’una manera esparsa, en especial en les clarianes rocoses ombrívoles. Es troben exemplars hibridats amb el llentiscle, coneguts científicament com Pistacia x saportae. Poc rara.

Polypodium vulgare subsp. serrulatum (herba pigotera): és una falguera mitjana amb fulles dividides en segments llargs, al revers dels quals hi ha nombrosos sorus arrodonits. Forma grups densos als replans i fissures de roques ombrejades, també sota els alzinars rocosos. Poc comuna.

Branca de noguerola amb la inflorescència ben desenvolupada i les fulles just acabades de sortir en ple mes de maig.

Polystichum setiferum (polístic setífer): És una falguera amb el port típic de les falgueres exuberants d’indrets humits, l’única presenta a Aiguafreda de Dalt. Són constituïdes per fulles grosses (gairebé 1 m de llarg) formant un gran roseta A la resta del Montseny n’hi ha d’altres. Aquesta es diferencia per tenir el lòbuls de mida semblant i lleugerament asimètrics a la base. Viu als boscos humits, com a l’avellanosa del torrent de les Fontetes. Força rara.

Potentilla reptans (gram negre): és una herba perenne i reptant, amb roseta basal i estolons molt llargs que fan que cobreixi notables superfícies. Les fulles són compostes de 5 folíols molt dentats que surten d’un mateix punt. Viu en els herbassars damunt de sòls humits, compactes i periòdicament inundats, tal com es pot observar a les feixes sota l’església d’Aiguafreda de Dalt, on constitueix àmplies catifes. Tradicionalment ha esta emprat com a astringent, per tallar les diarrees, per a rentar llagues i en general per a suavitzar les inflamacions bucals. Poc comuna.

Primula veris subsp. columnae (prímula vera): és una herba amb rizoma curt i totes les fulles basals. És identificable sobretot per les flors, que són oloroses i s’agrupen en umbel·la densa al capdamunt d’un peduncle llarg i dret, inclinades cap un mateix cantó; la corol·la és formada per un tub una mica més llarg que el calze, d’un groc viu i acabada en 5 lòbuls. Viu als boscos caducifolis i prats frescals, a mitja ombra, i així és com creix a Aiguafreda de Dalt, mig amagada, excepte la primavera quan llueixen les flors. Poc rara.

Prunus spinosa (aranyoner): és un arbust molt espinós, ramificat i intricat. Les flors són blanques i surten cap el març, abans de treure les fulles, fet que facilita la seva observació aquesta època. El fruit, l’aranyó, és comestible malgrat el seu gust aspre i molt emprat per a l’elaboració del patxaran. És fa a les clarianes dels boscos més o menys humits i a les bardisses, on a vegades és abundant. A Aiguafreda de Dalt no ho és pas gaire, però es

37 troba esporàdicament, massa sovint de manera discreta i confonent-se amb altres arbusts, pel que cal aprofitar el temps de la floració per detectar-lo. Poc rara.

Pteridium aquilinum (falguera aquilina): és una falguera alta i exuberant, que pot assolir els 2 mestres d’alçària. Al Montseny constitueix extensos falguerars als indrets desforestats damunt de roca silícia. A Aiguafreda de Dalt té una presència escassa a causa de la manca d’indrets amb sòls profunds i sense bosc. Força rara.

La prímula vera és una de les plantes vernals més atractives d’Aiguafreda de Dalt.

Quercus coccifera subsp. coccifera (garric): és un arbret, sovint molt ramificat i d’aspecte arbustiu, com una mata intricada i densa amb branques tortuoses; té les fulles dures, brillants i punxoses. El seu ambient natural són els sòls rocosos amb prims. És propi dels relleixos i extrems de cingles i vorada de boscos d’ambients rocosos, com succeeix damunt d’Aiguafreda de Dalt, on és localment dominant, donant lloc a garrigues ben establertes. Poc comuna.

Quercus ilex subsp. ilex (alzina): és un arbre dret, corpulent, de capçada ampla i fulles endurides i persistents. És l’arbre dels boscos mediterranis per excel·lència i de referència a Aiguafreda de Dalt. Hi domina en els boscos damunt de sòls prims i rocosos situats pel damunt de la pista, sobre roca calcària compacte o amb blocs caiguts del cingle. A causa de la poca capacitat de retenció hídrica, l’alzina pren formes d’arbre baix i tortuós. Molt comuna.

Quercus pubescens (roure martinenc): és un arbre de capçada irregular, normalment amb tronc més o menys tortuós. Forma boscos densos en l’estatge montà, en especial damunt de sòls argilosos, com succeeix a la part inferior d’Aiguafreda de Dalt. És un dels arbres de referència del sector i un dels més estesos, juntament amb l’alzina. Forma boscos joves a causa dels usos agrícoles actius fins fa unes dècades. És una arbre que ha tingut una gran expansió darrerament i continua aquesta tendència. Molt probablement serà en un

38 futur llunyà l’arbre més estès a Aiguafreda de Dalt. Només no podrà colonitzar als indrets rocosos, damunt dels grans blocs i de les calcàries dures en relleus inclinats. Molt comuna.

Ramonda myconi (orella d’ós): és una mata perenne herbàcia constituïda per una roseta basal densa i arrelada a les esquerdes de les roques; sovint la mata és formada per vàries rosetes juntes. Hi havia una citació antiga feta per Antoni i Oriol de Bolòs, que textualment indiquen: “Centelles!; Aiguafreda, Afrau de Martinet 700 m, exp. NW!. Localitats extremes vers el sud-est” (A. i O. 1961: 95). No ens consta que hagi estat trobada posteriorment. Tampoc podem localitzar amb precisió l’indret on la van trobar. Nosaltres mateixos i acompanyats d’altres especialistes l’hem cercat en diverses ocasions. La sorpresa ha estat trobar l’orella d’ós força a prop d’Aiguafreda de Dalt durant les prospeccions per aquest estudi. Molt rara.

Ranunculus bulbosus subsp. aleae (botó d’or bulbós): és una herba perenne amb la base bulbiforme amb flors d’un groc lluent. Es diferencia d’altres botons d’or sobretot per tenir els sèpals girats cap avall. És el botó d’or més abundant a Aiguafreda de Dalt. Viu a les pastures i prats més o menys humits. Poc comuna.

Ranunculus repens (botó d’or repent): és una herba perenne estolonífera amb flors d’un groc viu i brillant. Viu als rierols i prop d’altres punts d’aigua. A Aiguafreda de Dalt es localitza al torrent de les Fontetes i ran del corrent d’aigua que hi ha al costat de la pista, a l’altra cantó de l’església. Força rara.

Rhamnus alaternus (aladern): és un arbre, sovint amb aspecte d’arbust o de mata llenyosa, propi de les màquies i alzinars. Poc comuna.

Robinia pseudoacacia (robínia, escàcia): arbre exòtic originari d’Amèrica del Nord introduït per a usos ornamentals, forestals, ambientals i remeiers. Actualment és considerada un planta invasora per alguns especialistes a causa de la gran capacitat de reproducció vegetativa. Hi ha exemplars aïllats, la majoria joves, en l’entorn d’Aiguafreda de Dalt. És molest per ser un arbre punxós. Molt rara.

Rosa sempervirens (englantina): és un dels rosers presents a Aiguafreda de Dalt. Es reconeix sobretot per ser l’únic roser que té les fulles sempre verdes. És una planta sarmentosa, amb tiges i branques llargues i primes que s’enfilen i s’entortolliguen pels arbustos i arbres; sovint creix per terra o pujant pels marges, el que dificulta poder-los pujar. Es troba a les bardisses i alzinars. Poc rara.

Rosmarinus officinalis (romaní): És una mata dreta i molt ramificada i foliosa. Les fulles són linears, endurides i amb els marges enrotllats cap a la cara inferior. La flor és labiada i blanquinosa o més o menys blavenca; floreix gairebé tot l’any. És un planta característica de les brolles, especialment damunt de roques calcàries. Té moltíssimes aplicacions medicinals i en la cuina. És escassa en el domini de la roureda i més o menys abundant en el de l’alzinar. És abundant en les brolles i garrigues entre l’església i més enllà dels cingles. Força comuna.

Rubia peregrina subsp. peregrina (rogeta): és una liana rasposa i lignificada a la base. És molt abundant als boscos mediterranis, màquies i garrigues, i penetra en les rouredes. A Aiguafreda de Dalt és molt present arreu, en especial en els alzinars i matollars. Molt comuna.

Rubus caesius (romegueró): és semblant a l’esbarzer, però força més petit, amb els agullons més febles i les fulles compostes de tres folíols. La seva presència és més reduïda ja que és més exigent en humitat. Es troba sobretot als sots i boscos de ribera, com al torrent de les Fontetes. Força rara.

Rubus ulmifolius (esbarzer): és una lianes amb tiges robustes i arcuades, cobertes d’agullons forts i fulles compostes de 5 folíols grossos, a vegades 3 en les superiors. La tija pot assolir els 10 metres de llargària. És una planta molt coneguda pel seu fruit comestible, la mora. Viu als marges i clarianes dels boscos més o menys humits, on constitueix denses formacions espinoses i impenetrables, conegudes amb el nom de bardisses; diverses tiges d’esbarzer s’entortolliguen i colonitzen ràpidament els espais oberts. És força present a Aiguafreda de Dalt, en especial entorn al torrent de les Fontetes i indrets amb sòls humits, com les proximitats dels reguerols més enllà de les surgències, com succeeix al cantó est de l’església, o damunt de l’antiga pedrera de travertí. També hi ha bardisses en algunes clarianes de la roureda de roure martinenc, en especial les situades en els indrets més humits. Força comuna.

Ruscus aculeatus (galzeran): és una mata verda amb rizoma, d’on neixen tiges agrupades que són erectes, molt ramificades i rígides. Té branques intricades i estriades que porten una mena de fulles, que en realitat és part de la mateixa tija que pren l’aspecte de fulla, per la seva forma aplanada i verda. Viu als boscos, ja que suporta molt bé l’ombra, sobretot als alzinars, i també a les rouredes de roure martinenc. Alhora també creix a les màquies i garrigues. Li agrada els indrets pedregosos i arrela als vessants rocosos, sobretot si hi ha certa humitat, com molt bé es pot observar a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, on és força freqüent. Força comuna.

Salix alba (salze blanc): és un arbre amb un tronc robust i dret, i amb fulles lanceolades i caduques. Viu als boscos de ribera amb un creixement ràpid, però aviat s’esqueixa amb facilitat quan ha assolit certa grandària a causa dels embats del vent o de les crescudes dels torrents i rieres. A Aiguafreda de Dalt és molt localitzat. Molt rara.

Salix atrocinerea (gatell): és un arbret sovint amb aspecte arbustiu que s’identifica fàcilment quan floreix, en plena primavera. Les flors s’agrupen en inflorescències ovoides, denses i molt velloses, anomenades gatells. Les que formen les flors masculines són més espectaculars pels colors blancs i groguencs carabassats; les branques són venudes a les floristeries. Les femenines, en peus diferents, són verdoses. Viu als boscos de ribera i torrenteres. A Aiguafreda de Dalt hi ha diversos peus esparsos on hi ha aigua, sobretot a les surgències i al torrent de les Fontetes. Poc rara.

Sambucus nigra (saüquer): és un arbret o arbust de capçada ampla i densa, molt ramificat i amb branques sovint arcuades. Té una medul·la blanca molt desenvolupada i l’escorça amb aspecte de suro. Les flors s’agrupen en inflorescències amb aspecte d’umbel·la, de manera que totes les flors són disposades en un mateix nivell. Les flors són blanques i objecte de nombroses aplicacions medicinals. Es considera el saüquer com una de les plantes amb més usos i finalitats remeieres, ja que s’aprofiten totes les parts de la planta. Per aquesta raó el saüquer ha estat plantat arreu, a prop de les residències humanes, on pot esdevenir un arbre. Aiguafreda de Dalt n’és un bon exemple, i en trobem prop l’església, en algunes clarianes i en els herbeis humits on s’hi ha instal·lat espontàniament. Poc rara.

Scirpus holoschoenus (jonc): és una planta perenne, robusta i rizomatosa que sol desenvolupar denses mates. Les tiges són simples, fines, finament estriades i cilíndriques. El rizoma és dens i allargat. Les inflorescències són capítols esfèrics de mida diferent, situades al capdamunt de la tija. És propi de les jonqueres, damunt de sòls humits. A Aiguafreda de Dalt té una distribució molt esparsa i no constitueix jonqueres extenses com succeeix a d’altres indrets, a causa del drenatge històric. Poc rara.

Mata ben florida de crespinell glauc en una paret propera a l’església.

Sedum dasyphyllum (crespinell glauc): és una planta perenne crassa que constitueix mates petites amb fulles carnoses i arrodonides i d’un color blavenc o rosat. Viu en les fissures de les roques, preferentment en calcàries, com es ben manifest a Aiguafreda de Dalt, on és molt abundant a les parets de pedra seca i també a les cimentades, sobretot davant l’església. De manera natural creix en les esquerdes de les roques calcàries a l’est de l’església, on és present de manera esporàdica. La seva presència notable als murs és un exemple d’una planta que s’ha vist afavorida indirectament per l’acció humana. A més, els exemplars que creixen en els murs presenten un desenvolupament excel·lent, sovint formant mates de mida que difícilment s’assoleixen en condicions naturals. Fora d’ambients rocosos no es fa. Poc rara.

Sedum sediforme (crespinell gros): és una herba robusta, alta, dreta, carnosa i amb fulles estretes, llargues i cilíndriques. És el crespinell més gros dels espontanis a Catalunya. Viu en els sòls secs i assolellats. A Aiguafreda de Dalt creix esporàdicament, sobretot damunt d’alguns murs, aprofitant la mica de terra que s’hi ha dipositat. En els murs on hi ha una bona població de crespinell glauc, a l’entrada de l’església, sobretot prop d’on hi ha una figuera, el crespinell gros es fa al capdamunt del mur. Poc rara.

Silybum marianum (card marià): és una herba biennal, grossa, alta, molt robusta, dreta i poc ramificada. Les fulles són grosses i espinoses. Els capítols són solitaris, terminals i amb les bràctees acabades amb una espina llarga i dura. Viu als cardassars amb terres profundes poc seques, on sovint és abundant, com succeeix a Aiguafreda de Dalt. Hi constitueix una bones poblacions a les feixes abandonades de sota l’església. Malgrat el seu caràcter ruderal i nitròfil ha tingut diverses aplicacions medicinals. Força comuna.

Mata de dolçamara amb els penjolls de fruits vermells enfilant-se per una paret propera a l’església.

Smilax aspera (arítjol): és una liana molt ramificada, sinuosa en zig-zag i amb tiges anguloses i cobertes d’espines acabades en ganxo, pròpia dels boscos mediterranis esclarissats, en especial en els seus marges. Força comuna.

Solanum dulcamara (dolçamara): és una herba prima, enfiladissa, llenyosa a la base i sinuosa. Les tiges de l’any no són lignificades i solen penjar de les branques dels arbres o arbusts. El fruit és una baia vermella arrodonida i una mica allargassada. Viu als boscos de ribera poc densos, bardisses i altres formacions humides. A Aiguafreda de Dalt és especialment present al sector de les surgències enmig de bardisses i herbeis. També en altres indrets amb aigua corrent com a l’antiga pedrera de travertí i al torrent de les Fontetes. Poc comuna.

Sorbus domestica (servera o server): és una arbre caducifoli de fulla composta. El fruit, la serva, és com una pera petita, i és comestible quan és ben madur. Ha estat plantat pel seu fruit i per la duresa de la fusta, emprada per a l’elaboració dels socons de carnisser. Ha estat disseminat pels ocells i es troba espars enmig dels alzinars i rouredes, tal com succeeix a Aiguafreda de Dalt. Poc rara.

Sorbus torminalis (moixera de pastor): és un arbre caducifoli clarament diferent de les altres moixeres per les fulles amb 5-9 lòbuls triangulars profunds i el marge finament dentat. Viu de manera esparsa en els boscos montans caducifolis i en els indrets més plujosos de les terres mediterrànies. A Aiguafreda de Dalt creix tant enmig de les rouredes com dels alzinars, tanmateix sempre molt localitzat. Força rara.

Staehelina dubia (pinzell): és una mata petita grisenca amb nombroses tiges dretes i fulles estretes, allargades i lleugerament dentades. Té els capítols estrets i allargassats, d’on surten nombroses flors purpúries, com si fos un pinzell, forma que expressa el nom vulgar.

És propi dels matollars secs, sobretot damunt de terres calcàries, com succeeix entre l’església i més enllà del cingle. Força rara.

Stipa offneri (sanadella): és una herba perenne que forma mates cespitoses i compactes i amb tiges molt fines i estretes de la família de les gramínies. L’espiga té una aresta llarga ben característica. Viu a les brolles i prats secs i assolellats damunt de roca calcària. A Aiguafreda de Dalt es localitza al cantó calcari, en especial als relleus suaus damunt del cingle. Força rara.

Thymus vulgaris subsp. vulgaris (farigola): és una mata petita molt ramificada i intricada. Viu en les brolles i pastures seques, en especial damunt de roca calcària. És aromàtica i té moltes aplicacions medicinals i culinàries. A Aiguafreda de Dalt és força present sobretot en el sector calcari. Força comuna.

Ulmus minor (om): és un arbre caducifoli de capçada grossa i amb rebrots. Viu als boscos de ribera i sobre sòls profunds. A Aiguafreda de Dalt és un arbre especialment abundant, sobretot damunt de materials argilosos més o menys humits, indrets que colonitza amb facilitat una vegada s’han deixat de conrear. La capacitat en produir rebrots en permet una colonització ràpida. Està afectat per la grafiosi de l’om, una plaga que pot ser mortal. Força comuna.

Umbilicus rupestris subsp. rupestris (barretets): és una herba perenne crassa. Les fulles basals tenen el limbe circular unit pel centre a un pecíol llarg. Fa nombroses flors girades una mica cap avall al llarg de la tija. Viu en les esquerdes de les roques i en els espais entre les pedres dels murs, com molt bé es pot observar en les parets de pedra seca d’Aiguafreda de Dalt, en especial pel cantó més ombrívol, on hi ha poblacions ben significatives. Poc rara.

Flors de múria, una de les plantes més vistoses de les feixes abandonades, en especial quan floreix.

Verbascum sinuatum (múria): és una herba biennal, grisenca, alta i tota ella coberta d’un toment dens estelat. Les fulles basals són en roseta, grosses, lobulades i ondulades. La

43 inflorescència és en panícula ampla, poc densa i amb nombroses flors que tenen 5 pètals grocs grossos i els filaments estaminals amb pèls violacis. Viu a les pastures i pradells. A Aiguafreda de Dalt n’hi ha una bona població als herbeis de les feixes abandonades. N’és una de les plantes més vistoses i fàcil d’identificar. Força comuna.

Viburnum lantana (tortellatge): és un arbust alt amb fulles oposades, grosses, dentades, densament tomentoses al revers i caduques. Les flors són blanques i flairoses, i els fruits són primer verds, després vermells i finalment negrosos. Viu a les rouredes submediterrànies, preferentment damunt de terres calcàries. A Aiguafreda de Dalt és força present a les rouredes de roure martinenc, sobretot en els boscos esclarissats i clarianes. És rar en l’alzinar. Poc rara.

Viburnum tinus subsp. tinus (marfull): és un arbust alt amb les fulles enteres, verdes, lluents i persistents. Les flors són blanques i no fan olor, i el fruits d’un negre blavís brillant. És una de les espècies més característiques dels alzinars, on sovint hi és abundant. També es troba a les màquies resultants de degradació. A Aiguafreda de Dalt és força abundant als alzinars i sovint present a les rouredes. Força comuna.

Vicia sepium (vícia de bardissa): és una herba perenne del grup de les veces. És enfiladissa, amb circells ramificats i amb les flors en petits grups i d’un rosa violaci. Viu als boscos caducifolis i vorada de boscos humits, ambients on es troba a Aiguafreda de Dalt, sobretot a les bardisses, vora de corrents d’aigua i al torrent de les Fontetes.

La vícia de bardissa és una de les plantes més significatives dels herbassars humits i ombrívols.

VEGETACIÓ

La vegetació és el conjunt de plantes que viuen en un territori d’una manera estructurada i organitzada en relació amb la flora, els diferents factors naturals i antròpics condicionants i a la dinàmica de la mateixa comunitat. Com ja s’ha indicat a la introducció i al capítol dels factors Aiguafreda de Dalt es troba en la franja de contacte entre la vegetació mediterrània i la submediterrània, la qual s’inclou en la eurosiberiana. És així tant a nivell regional com local. A escala regional es pot expressar amb el mapa dels grans dominis de vegetació de Catalunya. Aiguafreda de Dalt es troba entre el color groc (vegetació mediterrània: alzinars) i verd (vegetació submediterrània), i no gaire lluny del blau que representa les fagedes dels vessants superiors afectats per les boires freqüents els migdies d’estiu a causa del moviment convectiu de la marinada. En el mapa s’ha marcat amb un cercle vermell.

El mateix es pot dir a escala local, que és la percepció que sol tenir qui visita Aiguafreda de Dalt. Hi domina el mosaic forestal d’alzinars, de rouredes de roure martinenc i de boscos mixtos d’alzines i roures, a més de pins i diversos caducifolis; als indrets molt humits, sobretot al fons del torrent de les Fontetes i l’àrea d’influència de les surgències d’aigua, hi ha una vegetació especial on dominen les avellanoses i peus aïllats o petits grups de caducifolis com el gatell, el salze blanc i l’om. L’espai obert de l’església d’Aiguafreda de Dalt, encerclat pels boscos esmentats, hi ha sobretot formacions herbàcies relacionades amb el moment de l’abandó de l’activitat agrícola i dels usos o intervencions que s’hi han fet recentment. Els matollars són escassos i es localitzen en les clarianes, normalment de petita dimensió, en la vorada del bosc o en els camins i pistes poc concorregudes. Ben diferent és el paisatge vegetal de l’entorn del cingle calcari, on dominen la garriga, diversos tipus de màquia o de brolla i un alzinar esclarissat baix amb pi blanc, a part de les superfícies rocoses només colonitzades de manera molt esparsa per espècies rupícoles molt específiques d’aquest ambient. No és fàcil delimitar a escala de detall la frontera entre la vegetació submediterrània i la mediterrània. El criteri de l’arbre dominant pot servir per a una primera aproximació, però el bosc és quelcom més que l’arbre majoritari. Cal considerar el conjunt de les plantes presents, arbres, arbusts i herbes. Quan realitzem inventaris sovint tenim la sorpresa que hi ha un nombre notable d’espècies que es troben tant en els boscos amb roures com en boscos amb alzines. I això succeeixi en bona part dels boscos de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, precisament a causa de ser una franja de contacte des del punt de vista bioclimàtic. Per sort el coneixement de les afinitats de cada espècie es troba en una fase força avançada. En els estudis de vegetació es considera que és una roureda quan el conjunt de plantes presents tenen una afinitat submediterrània, o sia cap a rouredes. Si les plantes inventariades són majoritàriament d’afinitat mediterrània, cal pensar que es tracta d’un alzinar. Per aquesta raó, a vegades els botànics parlen d’alzinar a una formació vegetal on hi ha més roures que alzines, i no rarament no hi ha cap alzinar. La raó és hi ha més plantes mediterrànies que submediterrànies. Cal tenir present que estem parlant de comunitats. Ben diferent seria si parléssim de formacions, aleshores sí que es tindria com a referència l’arbre dominant. En els llistats de les plantes de les rouredes i dels alzinars presentats més endavant es pot comprovar aquest fet. En el quadre adjunt s’indiquen els arbres i arbusts més característics dels alzinars i comunitats associades semblants (mediterrànies) i de les rouredes de roure martinenc i comunitats associades semblants (submediterrànies).

Acer campestre R Amelanchier ovalis R Arbutus unedo A Asparagus acutifolius A Buxus sempervirens R Clematis flammula A Clematis vidalba R Colutea arborescens R Cornus sanguinea R Coronilla emerus R Cytisophyllum sessilifolium R

Daphne gnidium A Daphne laureola R Euphorbia amygdaloides R Euphorbia characias A Helleborus foetidus R Lithospermum purpurocaeruleum R Lonicera etrusca A Lonicera implexa A Phillyrea latifolia A Pinus nigra subsp. salzmannii R Pistacia lentiscus A Pistacia terebinthus A Prunus spinosa R Quercus coccifera A Quercus ilex subsp. ilex A Quercus pubescens R Rhamnus alaternus A Rosa sempervirens A Rubia peregrina A Rubus ulmifolius R Ruscus aculeatus A Smilax aspera A Sorbus domestica R Sorbus torminalis R Ulmus minor R Viburnum lantana R Viburnum tinus A

A Plantes característiques de l’alzinar o d’altres comunitats associades presents a Aiguafreda de Dalt. R Plantes característiques de la roureda de roure martinenc o d’altres comunitats associades presents a Aiguafreda de Dalt.

ELS ALZINARS

Els alzinars de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt es poden atribuir als alzinars amb marfull en la seva variant amb boix. És un bosc propi dels vessants frescals sobre substrat calcari, que és el més estès a la vall del Congost i a les vores de la Plana de Vic. Com ja s’ha assenyalat anteriorment és un bosc de franja, en contacte amb les rouredes de roure martinenc. Se situa, doncs, en mig de l’alzinar amb marfull típic, l’alzinar muntanyenc i la roureda de roure martinenc. L’alzinar típic s’estableix en indrets amb climes més secs a la terra baixa; cal recordar que Aiguafreda de Dalt es troba pel damunt dels 580 metres d’altitud. L’alzinar muntanyenc es constitueix a partir dels 400-700 metres i fins els 1.000-1.200 metres, variable segons la inclinació i exposició dels vessants, el clima i el substrat; és un alzinar més ric en espècies eurosiberianes i més pobres en plantes dels alzinars més secs i càlids, on es fa l’alzinar amb marfull. La roureda de roure martinenc és un bosc ric en plantes eurosiberianes, a més del predomini del roure martinenc en l’estat arbori; l’alzinar amb boix conté un bon nombre d’arbres, arbusts i herbes característics d’aquesta roureda. Sovint el que hi ha és una alzinar amb roures. L’estrat arbori d’aquest bosc està constituït per l’alzina, normalment dominant, i per alguns caducifolis, com el roure martinenc, a vegades abundant, l’om, l’auró blanc, el server i l’avellaner. L’estrat arbustiu és sovint dens i hi acostuma a dominar el boix, sol o amb el lloreret, l’olivereta, el

47 tortellatge, el xuclamel xilosti, el lligabosc etrusc, el grèvol, el corner, l’arç blanc, l’aranyoner, el sanguinyol, la coronil·la boscana, el ginebre, el càdec, la ginesta sessil·lifòlia, la botja peluda, la botja d’escombres i el galzeran. De les lianes, destaquen la vidalba, l’esbarzer, la rogeta i l’heura, aquesta darrera és localment molt abundant entapissant tot el terra i enfilant-se pels arbres. De les nombroses herbes, cal assenyalar diverses violes boscanes, el marxívol, el camedris, la lleteresa de bosc, el càrex d’Haller, el silene nutans, l’orella de llebre, la lletera vera i l’herba fetgera. L’alzinar amb boix és un bosc força ric en espècies, ja que s’hi barregen espècies pròpies de l’alzinar, el grup principal, i espècies de la roureda. Tanmateix aquests alzinars són força heterogenis en relació a la situació topogràfica, al substrat i als aprofitaments. Hi ha alzinars amb boix especialment rics en espècies de la roureda, dominants damunt de sòls profunds i ben propers a les condicions d’aquest bosc; molt probablement alguns evolucionaran cap a autèntiques rouredes de roure martinenc. Es tracta, doncs, de boscos mediterranitzats a causa de les activitats humanes. A continuació es presenta un exemple, exposició N, inclinació 5º, superfície inventariada 120m2 i sòl força profund (A abundant, F freqüent, l localitzada): Avenula pratensis A Pinus halepensis A Quercus ilex subsp. ilex A Carex halleriana F Ilex aquifolium F Quercus pubescens F Rhamnus alaternus F Rubia peregrina F Viburnum tinus F Aphyllanthes monspeliensis l Brachypodium phoenicoides l Brachypodium sylvaticum l Bupleurum rigidum l Buxus sempervirens l Carex flacca l Carlina vulgaris l Coronilla emerus l Crataegus monogyna l Cytisophyllum sessilifolium l Daphne laureola l Euphorbia amygdaloides l Globularia vulgaris l Hedera helix l Juniperus communis subsp. com munis l Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus l Ligustrum vulgare l Lithospermum purpurocaeruleum l Lonicera etrusca l Lonicera implexa l Onobrychis supina l Phillyrea latifolia l Pinus sylvestris l Potentilla neumanniana l Prunella grandiflora subsp. pyrenaica l

Rubus ulmifolius l Sanguisorba minor l Smilax aspera l Solidago virgaurea l Staehelina dubia l Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum l Teucrium pyrenaicum subsp. guarense l Viburnum lantana l Viola alba subsp. dehnhardtii l

Alzinar damunt de grans blocs caiguts del cingle

Un altre exemple mostra un alzinar més ric en espècies mediterrànies, a causa de la migradesa del sòl: exposició W, inclinació 5º, superfície inventariada 130m2 (A abundant, F freqüent, l localitzada): Buxus sempervirens A Hedera helix A Quercus ilex subsp. ilex A Smilax aspera A Viburnum tinus A Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris F Daphne laureola F Osyris alba F Phillyrea latifolia F Rhamnus alaternus F Rubia peregrina F Rubus ulmifolius F Ruscus aculeatus F Amelanchier ovalis l Asplenium trichomanes l

Brachypodium retusum l Brachypodium sylvaticum l Bupleurum rigidum l Carex halleriana l Ceterach officinarum l Clematis flammula l Coriaria myrtifolia l Cornus sanguinea l Coronilla emerus l Corylus avellana l Euphorbia amygdaloides l Euphorbia characias l Evonymus europaeus l Ficus carica l Galium maritimum l Helleborus foetidus l Ilex aquifolium l Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus l Lithospermum purpurocaeruleum l Lonicera implexa l Pistacia lentiscus l Pistacia terebinthus l Polypodium vulgare subsp. serrulatum l Sambucus nigra l Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum l Viburnum lantana l

LES ROUREDES

Les rouredes han estat un dels boscos més malmesos a causa de la seva transformació en terres de conreu. Això és a causa d’ocupar les terres més aptes per a l’agricultura. Des de la segona meitat dels segle XIX l’abandó dels conreus ha estat contínua, fins el moment present. A l’entorn Aiguafreda de Dalt només hi ha rouredes de roure martinenc amb boix, que és un bosc submediterrani xeromesòfil. De manera natural colonitzaria la Plana de Vic damunt de margues, roca calcària tova i amb un alt percentatge d’argila, que genera sòls profunds i amb una elevada capacitat de retenció d’aigua, el que atenua considerablement el dèficit hídric de l’estiu. També seria un bosc natural en els indrets més ombrívols i humits dels vessants calcaris del Congost i també damunt argiles i en llocs més o menys ombrívols. Les rouredes actuals formen boscos fragmentats, discontinus, força degradats enmig de conreus i d’extensió reduïda. Tanmateix aquestes rouredes s’han restituït en alguns indrets i es troben més ben constituïdes que fa només unes dècades. El roure martinenc és gairebé sempre l’arbre dominant. L’acompanyen altres arbres com l’auró blanc, el server i també el pi roig. L’alzina sol ser-hi present, sobretot en els boscos degradats assolellats. L’estrat arbustiu seria originalment escàs, però ara hi són freqüents els arbres baixos i els arbusts alts. Hi ha el boix, sovint molt abundant, l’avellaner, el tortellatge, l’arç blanc, el ginebre, l’aranyoner, el sanguinyol, el corner, el xuclamel xilosti i la coronil·la boscana, entre altres. Hi ha també nombroses lianes, com l’heura, la rogeta, l’esbarzer, la vidalba i el lligabosc etrusc. L’estrat herbaci és dens i

50 diversificat. Hi són freqüents el marxívol, la prímula vera, la campaneta blava, el curraià, l’herba fetgera i el fenàs de bosc, entre moltes altres. Però les rouredes d’Aiguafreda de Dalt no són totes iguals de manera natural a causa de les diferències climàtiques i del substrat, i encara més heterogènies són per les intervencions humanes seculars. Damunt de sòls profunds se sol establir una roureda de roure martinenc caracteritzada per la presència destacada del roldor i el sanguinyol; es pot observar en els indrets poc inclinats damunt de les argiles vermelles. En canvi, damunt de calcàries compactes solen ser més significatius i abundants el boix i la ginesta sessil·lifòlia; és a causa de la permeabilitat del substrat, el que condiciona un ambient edàfic relativament més sec. I encara cal considerar la variant de roureda de roure martinenc amb alzina, que és un bosc mixt de roures i alzina, pròpia de les zones de contacte entre el domini de la roureda i el de l’alzinar; sovint l’alzina hi és abundant com també altres espècies mediterrànies, però el nombre d’aquestes és inferior a les eurosiberianes; altrament seria un alzinar amb boix i roures, tal com s’ha exposat en l’apartat dels alzinars. Tanmateix cal insistir que aquests boscos mixtos han estat, almenys en part, condicionats per l’activitat humana, i que molt probablement esdevindran de manera natural rouredes de roure martinenc amb menys plantes mediterrànies. L’inventari adjunt a continuació és efectuat en les rouredes més properes a Aiguafreda de Dalt: exposició W, inclinació 15º, superfície inventariada 130m2 (A abundant, F freqüent, l localitzada): Brachypodium sylvaticum A Hedera helix A Phillyrea latifolia A Quercus pubescens A Avenula pratensis subsp. iberica F Buxus sempervirens F Cornus sanguinea F Cytisophyllum sessilifolium F Daphne laureola F Euphorbia amygdaloides F Helleborus foetidus F Ligustrum vulgare F Lithospermum purpureocaeruleum F Lonicera xylosteum F Quercus ilex subsp. ilex F Rubia peregrina F Viburnum lantana F Viburnum tinus F Amelanchier ovalis l Aquilegia vulgaris l Astragalus monspessulanus l Carex flacca l Cephalaria leucantha l Chamaecytisus supinus l Clematis vidalba l Coriaria myrtifolia l Coronilla emerus l Daucus carota l Dorycnium hirsutum l Inula conyza l

Juniperus communis subsp. communis l Lathyrus latifolius l Pimpinella saxifraga l Pinus pinea l Prunus spinosa l Rhamnus alaternus l Rubus ulmifolius l Ruscus aculeatus l Smilax aspera l Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum l Viola alba subsp. dehnhardtii l

L’OMEDA

L’omeda és una bosc que es fa en sòls amb un nivell freàtic profund, en especial l’estiu. Es considera com un bosc de ribera, el que resisteix més la sequera. Sol fer-se també lluny de l’aigua, però sempre damunt de sòls profunds, i això explica la seva localització damunt de feixes abandonades a Aiguafreda de Dalt. De tota manera ocupa en general una superfície reduïda. Tanmateix es possible que pogués ocupar un àrea una mica més extensa a causa de què ocupa terrenys molt aptes per a l’agricultura. Alguns dels indrets ara ocupats per bardisses i herbeis més o menys higròfils poden esdevenir omedes. De tota manera cal considerar la plaga de la grafiosi de l’om que ha malmès considerablement l’arbre les darreres dècades. S’ha observat que després d’un atac del fong sorgeixen una gran quantitat de brots d’om, però es desconeix fins on podrà regenerar-se, ja que una vegada els brots assoleixen un certa dimensió són de nou atacats pel fong. L’omeda és un bosc totalment dominat per l’om, sota el qual sol haver un estrat herbaci ric i dens dominat pel mill gruà, que és l’espècie que més caracteritza aquest bosc, que és conegut com l’omeda de mill gruà. També hi sol haver un nombre elevat d’arbusts. L’heura sol ser-hi abundant. En una omeda en formació damunt d’una feixa abandonada fa unes poques dècades prop d’Aiguafreda de Dalt hem establert aquest inventari inicial: exposició NW, inclinació 5º, superfície inventariada 100m2 (A abundant, F freqüent, l localitzada):

Brachypodium phoenicoides A Ulmus minor A Acer campestre F Anemone hepatica F Brachypodium sylvaticum F Carex flacca F Cornus sanguinea F Hedera helix F Ligustrum vulgare F Lithospermum purpurocaeruleum F Achillea ageraterum l Campanula trachelium l Carex sylvatica subsp. paui l Coronilla emerus subsp. emerus l Crataegus monogyna l

Daphne laureola subsp. laureola l Eupatorium cannabinum l Euphorbia amygdaloides l Fragaria vesca l Helleborus foetidus l Ilex aquifolium l Inula salicifolia l Juniperus communis subsp. communis l Knautia dipsacifolia l Lathyrus latifolius l Melittis melissophyllum l Origanum vulgare l Orobanche hederae l Plantago lanceolata l Plantago media l Primula veris subsp. columnae l Prunella laciniata l Prunella vulgaris l Rhamnus alaternus l Trifolium ochroleucon l Viburnum lantana l Viburnum tinus l Viola sylvestris l

Mill gruà sota una omeda. S’hi observen fulles d’auró blanc.

L’AVELLANOSA

Molt probablement la comunitat més significativa i de més alt valor ecològic i fitogeogràfic d’Aiguafreda de Dalt sigui l’avellanosa del fons del torrent de les Fontetes. És una comunitat relacionada amb la presència d’aigua permanent procedent de les surgències situades en la franja de contacte entre les dues litologies: les calcàries i les

53 argiles vermelles inferiors i impermeables. O almenys la humitat hi és sempre molt elevada i pels rocams del fons del torrent hi regalima una pel·lícula d’aigua. L’avellanosa és un bosquet baix, propi de la base de les obagues frescals i al fons de còrrecs, sots i torrents. L’avellaner, ben ramificat des de la base, gairebé sempre hi predomina, acompanyat d’alguns arbres alts, com l’om i el freixe, i diversos arbusts, com l’arç blanc, el sanguinyol, l’aranyoner i l’olivereta. El galzeran, l’heura, el lligabosc atlàntic, la vidalba i l’esbarzer solen ser-hi freqüents. L’estrat herbaci sol ser dens amb una falguera gran, el polístic setífer, a més de la rèvola, la búgula, la sanícula, la campaneta d’ortiga, la mèlica uniflora, la lleteresa de bosc, la viola silvestre, el càrex boscà i el fenàs de bosc, entre altres. Aquesta avellanosa d’Aiguafreda de Dalt és realment diferent a d’altres del seu entorn i del conjunt del Montseny. En primer lloc hi ha el fet que el rocam és calcari, majoritàriament grans blocs que han caigut del cingle i baixat pel torrent. Aquests blocs reposen damunt les argiles i gresos vermells més tous, fet que ha permès que les aigües excavessin un fons ben marcat. Aquesta microtopografia condiciona un augment de la humitat en aquesta clotada estreta i allargassada per on descendeix el torrent. El resultat és que aquest sot allargassat funciona com un refugi biològic. Des del punt de vista botànic hi destaca la presència de la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium). És una falguera rara i espectacular, fins, podríem dir, original. La seva presència ja mostra de que es tracta d’un ambient frondós i especialment humit. Es reconeix fàcilment per les fulles enteres, allargassades i d’un verd brillant. El revers de les fulles contenen unes tires allargades i obliqües de color fosc; són els sorus constituïts per un bon nombre de boletes, els esporangis, dins les quals hi ha les espores. A més de la llengua de cérvol hi ha altres falgueres, entre les quals la falzia, pròpia dels degotalls. Bé, doncs, podríem anomenat aquest bosc avellanosa amb llengua de cérvol i falzia.

Fons del torrent de les Fontetes amb llengua de cérvol i falzia.

En un indret d’aquest fondal amb avellanosa hem efectuat l’inventari adjunt que mostra la riques florística de l’indret: exposició NW, inclinació 35º, superfície inventariada 100 m2 (A abundant, F freqüent, l localitzada): Buxus semprevirens A Corylus avellana A Hedera helix A Acer campestre F Carex sylvatica F Daphne laureola F Lonicera xylosteum F Phillyrea latifolia F Quercus pubescens F Rhamnus alaternus F Rubia peregrica F Viburnum tinus F Anemone hepatica l Aquilegia vulgaris l Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris l Asplenium trichomanes l Brachypodium sylvaticum l Clematis vitalba l Cornus sanguinea l Crataegus monogyna l Euphorbia amygdaloides l Evonymus europaeus l Geum urbanum l Helleborus foetidus l Ilex aquifolium l Laurus nobilis l Ligustrum vulgare l Lithospermum purpurocaeruleum l Lonicera implexa l Melica uniflora l Orobanche hederae l Phyllitis scolopendrium l Primula veris subsp. columnae l Quercus ilex subsp. ilex l Rubus ulmifolius l Ruscus aculeatus l Sambucus nigra l Tamus communis l Tilia platyphyllos l Viburnum lantana l Vicia sepium l Viola sylvestris l

LA GARRIGA

La garriga és un matollar molt dens, normalment de 0,5-1 metres d’alçària. El garric n’és l’espècie més característica i sovint forma, sol o acompanyat d’altres arbustos, un estrat arbustiu dens, el qual determina que sota el brancam espès i intricat es creïn unes condicions edàfiques i microclimàtiques força semblants a les que hi ha dins un alzinar. De manera natural les garrigues només colonitzarien els indrets rocosos i secs extrems, com vores i relleixos de cingles i carenes, on l’alzinar no podria desenvolupar-se. Bona part de les garrigues actuals són, sens dubte, el resultat d’una degradació de l’alzinar amb una forta erosió edàfica. Fins la degradació de la roureda ha pogut donar lloc a una garriga. Les garrigues s’han desenvolupat sobretot damunt de calcàries. Actualment entorn a Aiguafreda de Dalt hi ha garrigues ben constituïdes als relleixos del cingle. També n’hi ha damunt de la superfície de grans blocs propers a l’església, però en aquest cas la seva superfície és reduïda. Sí hem observat que aquestes darreres garrigues són, almenys algunes, en vies de ser engolides per l’alzinar. També hem detectat mates de garric aïllades enmig de l’alzinar, i fins i tot dins de la roureda, que són testimoni clar en molts casos d’una extensió de la garriga més o menys gran fa unes dècades, com una etapa del procés de regeneració de la vegetació després de l’abandó de conreus o pastures. L’inventari adjunt ha estat obtingut al cim del cingle calcari damunt d’Aiguafreda de Dalt: exposició SW, inclinació 15º, superfície inventariada 80m2 (A abundant, F freqüent, l localitzada): Pistacia lentiscus A Quercus coccifera A Aphyllanthes monspeliensis F Brachypodium retusum F Globularia alypum F Pinus halepensis F Rhamnus alaternus F Rosmarinus officinalis F Rubia peregrina F Stipa offeri F Amelanchier ovalis l Buxus sempervirens l Carex cf halleriana l Chaenorhinum origanifolia subsp. cadevallii l Dipcadi serotinum l Dorycnium pentaphyllum l Festuca ovina l Fumana ericoides subsp. montana l Genista scorpius l Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus l Lonicera impexa l Ononis minutissima l Phillyrea latifolia l Pistacia terebinthus l Polypodium vulgare subsp. serrulatum l Quercus ilex subsp. ilex l Sedum sediforme l Smilax aspera l Teucrium chamaedrys subsp. pinnatifidum l

Teucrium polium subsp. polium l Thymus vulgaris subsp. vulgaris l

LA BARDISSA

La bardissa és una bosquina formada sobretot per arbusts i lianes punxosos. Com l’esbarzer, l’arç blanc i l’aranyoner. També hi abunden el roldor, el sanguinyol i la vidalba. És el resultat de la degradació dels boscos més o menys humits i damunt de sòls profunds, en especial dels boscos de ribera. La bardissa té un desenvolupament molt ràpid quan es donen les condicions adequades. Però desapareix ràpidament quan l’indret és colonitzat de nou pel bosc a causa de la manca de llum. A Aiguafreda de Dalt la bardissa es localitza a l’àmbit de les surgències i per on s’escola l’aigua, sobretot si es difusa, com en l’antiga pedrera de travertí i pel fons del torrent de les Fontetes. També hi ha bardisses en algunes clarianes de les rouredes i també dels alzinars ombrívols sempre damunt de sòls profunds. Les pistes i camins abandonats també poden ser colonitzats inicialment per una bardissa, en aquest cas sol ser-hi abundant el roldor. En aquests espais de dimensions reduïdes la recolonització del bosc sol ser ràpida.

LES PASTURES: FENASSARS I JONCEDES

El paisatge actual d’Aiguafreda de Dalt és contrastat. Hi ha un domini gairebé total del bosc excepte a la clariana de l’entorn immediat de l’església on dominen herbeis de caràcter ruderal o de les primeres fases de regeneració després de l’abandó de les activitats agrícoles, a part de les comunitats relacionades amb l’aigua de les surgències. Fora de les bardisses que colonitzen algunes petites clarianes enmig de les rouredes i de les garrigues que voregen el cingle, les pastures com les joncedes i els fenassars i també les brolles i màquies hi tenen molt poca representació. Cal anar pujant pels vessants superiors de la vall del torrent de les Fontetes i més enllà del cim del cingle per trobar aquestes pastures i matollars ben desenvolupats. Aquestes pastures tingueren un cert desenvolupament fa uns anys, ja que s’estableixen en etapes intermèdies de les que ara dominen. Però actualment el bosc les ha colonitzades. Tanmateix en presentem els trets més significatius i n’oferim uns llistats representatius amb el ben entès que ara només se’n localitzen fragments d’escassa extensió, com la pastura que hi ha davant del cementiri d’Aiguafreda de Dalt. Una de les pastures que hagué estat força freqüent fa uns anys a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt és el fenassar de marge, on el fenàs de marge, una gramínia cespitosa, en seria gairebé sempre la planta dominant. Ocuparia els marges terrosos que limitaven les feixes i alhora hauria estat la comunitat que s’establiria al cap de 10-20 anys després de l’abandó del conreu. Posteriorment el fenassar evolucionaria molt probablement cap a una bardissa o una jonceda i finalment, com ha estat, cap a bosc, sobretot roureda. En els fenassars abunden les plantes perennes cespitoses i són escasses les anuals. Per damunt del fenàs algunes plantes destaquen per la seva alçària i en el moment de la floració pot semblar que siguin abundants a causa de la seva mida; és el cas del fonoll, la múria i el trèvol pudent. Precisament són algunes de les espècies ben presents en els herbeis que ocupen actualment les feixes abandonades d’Aiguafreda. De les nostres observacions les plantes més freqüents dels fenassars propers a Aiguafreda de Dalt són les següents (A abundant, F freqüent, l localitzada):

Brachypodium phoenicoides A Dactylis glomerata A Asperula cynanchica F Daucus carota F Eryngium campestre F Picris hieracioides F Psoralea bituminosa F Verbascum sinuatum F Agrimonia eupatoria l Alyssum alyssoides l Aphyllanthes monspeliensis l Blackstonia perfoliata l Campanula rotundifolia l Carlina corymbosa l Centaurea aspera l Centaurea jacea l Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia l Dorycnium hirsutum l Dorycnium pentaphyllum l Echium vulgare subsp. argentae l Euphorbia serrata l Foeniculum vulgare l Genista scorpius l Hypericum perforatum l Koeleria vallesiana l Lepidium graminifolium l Linum tenuifolium l Lotus corniculatus l Medicago lupulina l Medicago sativa l Ononis spinosa l Petrorhagia prolifera l Phleum pratense l Plantago lanceolata l Reichardia picroides l Rubia peregrina l Sanguisorba minor l Santolina chamaecyparissus l Scabiosa columbaria l Sedum sediforme l Thymus vulgaris l Trifolium repens l Vicia sativa l

També en serien ben representatives de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt les joncedes, que en alguns indrets substituiria el fenassar de marge en la successió evolutiva de la vegetació. En les joncedes dominen clarament les plantes perennes amb un nombre més o menys destacat de camèfits que són petites mates llenyoses. No en va sovint es defineix la jonceda com una pastura camèfita.

La jonceda hauria ocupat una bona extensió damunt les argiles vermelles, territori ara gairebé colonitzat per la roureda de roure martinenc i només en resten fragments poc representatius. En canvi sí que hi ha joncedes ben desenvolupades més enllà del cim del cingle. Les joncedes actuals evolucionaran cap a una roureda de roure martinenc i en els indrets més secs cap a un alzinar. El llistat adjunt s’ha elaborat a partir de diversos inventaris obtinguts en indrets de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt (A abundant, F freqüent, l localitzada): Aphyllanthes monspeliensis A Avena pratensis subsp. iberica A Carex flacca A Potentilla neumanniana A Astragalus monspessulanus F Brachypodium phoenicoides F Coronilla minima subsp. minima F Dorycnium pentaphyllum F Festuca ovina F Heliathemum oelandicum subsp. italicum F Hieracium pilosella F Leucanthemum vulgare F Linum tenuifolium F Onobrychis supina F Plantago media F Polygala calcarea F Ranunculus bulbosus F Agrimonia eupatoria l Argyrolobium zanonii l Blackstonia perfoliata l Carduncellus monspeliensis l Carex humilis l Catananche coerulea l Dactylis glomerata l Dorycnium hirsutum l Euphornia flavicoma subsp. flavicoma l Galium verum l Genista scorpius l Globularia vulgaris l Hippocrepis comosa l Jasonia tuberosa l Juniperus communis subsp. communis l Lavandula latifolia l Linum narbonensis l Ononis spinosa l Pimpinela saxifraga l Poa pratensis l Prunella grandiflora subsp. pyrenaica l Prunella laciniata l Quercus ilex subsp. ilex l Quercus pubescens l Salvia pratensis l Sanguisorba minor l

Santoloina chamaecyparissus l Scabiosa columbaria l Teucfrium chamaedrys subsp. pinnatifidum l Teucrium polium subsp polium l Thymus vulgaris subps. vulgaris l

I encara resta comentar la comunitat de lluqueta amb farigola que en el seu dia Oriol de Bolòs definí a partir d’inventaris obtinguts prop d’Aiguafreda de Dalt. És una comunitat ben diferent a la jonceda, malgrat que tenen un nombre força notable d’espècies en comú. La comunitat de lluqueta té una estructura condicionada sobretot per petites mates, com la lluqueta (Globularia cordifolia subsp. cordifolia), que és un camèfit reptant. Constitueix una catifa d’un verd fosc, on hi són freqüents la farigola i l’espígol, entre moltes altres mates. Actualment l’extensió d’aquesta comunitat també ha minvat en l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, localitzant-se en els vessants amb sòls prims més enllà del cim del cingle. Les espècies que més hi hem localitzat són les següents (A abundant, F freqüent, l localitzada): Globularia cordifolia subsp. cordifolia A Thymus vulgaris subsp. vulgaris A Aphyllanthes monspeliensis F Asperula cynanchica F Avena pratensis subsp iberica F Carex humilis F Coronilla minima subsp. minima F Dorycnium pentaphyllum F Fumana ericoides subsp. montana F Globularia vulgaris F Hieracium pilosella F Linum tenuifolium F Potentilla neumaniana F Teucrium polium subsp. polium F Trinia glauca l Viola rupestris l

ELS HERBASSARS DE LES FEIXES ABANDONADES

L’entorn immediat de l’església ha estat cultivat fins unes dècades. La morfologia del paisatge actual és marcat per la presència de parets de pedra seca amb comunitats rupícoles. Les feixes són colonitzades actualment per diferents tipus d’herbassars que canvien de fisonomia i composició florística en períodes de temps molt curts, tant de manera natural com a causa de les diferents intervencions que s’hi fan per raons diverses. Les condiciones naturals de les feixes com tampoc les intervencions són iguals arreu. Per exemple la humitat no és homogènia i en pocs metres hom observa canvis de composició florística ben diferents. En indrets on fa ben poc que la terra ha estat remoguda o se n’hi ha deixat de nou abunden les anuals. És el cas del munt de terra aquest any totalment colonitzat per blets, sobretot el blet blanc, amb l’estramoni, l’anagall, la ravenissa blanca i roselles, entre altres.

Feixes abandonades colonitzades per un herbei dens. El color groc correspon a múries florides.

Allà on fa uns anys que no s’hi intervé, el nombre de perennes és elevat i la densitat d’herbes molt elevada, pràcticament ocupen tot l’espai en molts indrets. El futur d’aquestes comunitats és la desaparició ràpida de manera espontània, sobretot tenint present que es tracta d’indrets amb força nutrients, humitat suficient i un bon gruix de terra superficial tova. Sense ser exhaustius presentem un llistat d’algunes plantes significatives. En el catàlegs dels tàxons presents hi ha totes les plantes identificades. Allium ampeloprasum Arctium minus Arum italicum Avena barbata Bellota nigra Brachypodium phoenicoides Brachypodium sylvaticum Centaurea calcitrapa Chelidonium majus Chenopodium album Cirsium arvense Conyza bonariensis Conyza sumatrensis Cynodon dactylon Cynoglossum officinale Dactylis glomerata Daucus carota Diplotaxis erucoides Dipsacus fullonum Foeniculum vulgare Hedera helix

Hypericum perforatum Medicago lupulina Mercurialis annua Picris echioides Plantago lanceolata Potentilla reptants Psoralea bituminosa Ranunculus bulbosus Rubus ulmifolius Rumex pulcher Senecio inaequidens Senecio vulgaris Stellaria media Taraxacum officinale Urtica dioica Verbascum sinuatum Verbena officinalis Veronica persica

Vegetació trepitjada amb passacamins i malva de fulla rodona.

A part, cal considerar les plantes dels indrets trepitjats, en especial a l’entrada de l’església. Hi destaca la presència de: Centaurea calcitrapa Conyza bonariensis Cynodon dactylon Malva neglecta Malva sylvestris Mantisalca salmantina Plantago lanceolata Polygonum persicaria Sporobolus indicus

LA VEGETACIÓ DELS DEGOTALLS

Als degotalls d’indrets calcaris, cas d’Aiguafreda de Dalt, s’estableix una comunitat vegetal dominada per molses, entre les quals creix la falzia, una falguera específica i característica d’aquest ambient. Ja s’ha indicat la presència de la falzia al fons del torrent de les Fontetes damunt els blocs de pedra per on regalima l’aigua procedent de les surgències situades una mica més amunt. És prop les surgències, per les pedres per on l’aigua saltironeja i les esquerdes de les roques que regalimen, on hi ha la comunitat de falzia. Actualment l’indret més visible i fàcilment observable on hi ha falzia és damunt la bassa al SW de l’església. Del travertí s’escola aigua que degoteja damunt la bassa. En la paret del travertí i sobretot en la petita balma hi ha una bona població de falzia. Aquest en seria l’ambient més típic de manera natural i cal mantenir-lo malgrat ara l’arribada de l’aigua sigui forçada. El més corrent és que la falzia sia l’única planta vascular, i així succeeix en la part interior de la balma. En les parets exteriors destaca la presència del lletsó d’aigua (Sonchus maritimus). La bassa permet la presència d’altres plantes també específiques d’aquest ambient i absents o raríssimes a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, com la boquetes de sèquia (Scrophularia auriculata), una herba alta i robusta, de la qual hi ha només uns pocs exemplars en aquest indret i alguns altres en el sector de les surgències. També hi ha poblacions de canabassa (Eupatoria cannabinum), planta també present al capdamunt del degotall i vora els recs de les surgències.

LA VEGETACIÓ RUPÍCOLA

La vegetació rupícola és la que es fa a les roques i engloba un conjunt de comunitats diferents en relació amb la diversitat de condicions segons el clima, la topografia en superfícies planes o verticals, la vegetació de l’entorn, la roca si té carbonats o no o si té fissures o no, i la influència humana. En l’apartat anterior ja s’ha parlar de la comunitat de falzia damunt de travertins amb aigua o en els degotalls de les roques calcàries. A Aiguafreda de Dalt cal considerar sobretot la vegetació de les roques calcàries amb te de roca i linària de cingle i la que es fa en els murs de pedra seca i de pedra cimentada Les roques assolellades i sense gens de sol hostatgen un nombre reduït d’espècies a causa de les condicions extremes de calor i manca d’aigua i nutrients. Damunt de roques calcàries nues s’estableix una comunitat caracteritzada pel te de roca i la linària de cingle, plantes exclusives d’aquest ambient. A Aiguafreda de Dalt ocupa una extensió reduïda i esparsa, on hi ha roques nues que no han sofert impactes antròpics. En rocams solells solen ser-hi presents: Argyrolobium zanonii Asplenium ruta-muraria Brachypodium retusum Chaenorhinum origanifolium subsp. cadevallii Dipcadi serotinum Fumana ericoides subsp. montana Genista scorpius Helianthemum oelandicum subsp. italicum

Helichrysum stoechas Jasonia saxatilis Lavandula latifolia Ononis minutissima Rosmarinus officinalis Sedum sediforme Stipa offneri Teucrium polium subsp. polium Thymus vulgaris subsp. vulgaris

Cingle damunt Aiguafreda de Dalt.

I no rarament algunes mates d’arbust o arbres que cobreixen parcialment la roca nua, com: Amelanchier ovalis Buxus sempervirns Dorycnium pentaphyllum Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus Lonicera implexa Phillyrea latifolia Pinus halepensis Pistacia lentiscus Quercus coccifera Quercus ilex Rhamnus alaternus

Si la roca nua és en indret ombrejat sol ser-hi present la falzia roja (Asplenium trichomanes), a vegades amb heures enfilant-se arrapades a la roques i diverses molses. I molt localment, vessant amunt per la vall del torrent de les Fontetes, resten testimonis d’una vegetació rupícola de caràcter més montà amb l’orella d’ós (Ramonda myconi) i la falguereta (Asplenium fontanum), espècies amb una presència molt baixa en aquest indret, que es refugien en els rocam més ombrívols. Tal com s’ha indicat en el capítol de la flora

64 es tracta de plantes de gran importància biogeogràfica no solament per l’entorn d’Aiguafreda de Dalt, sinó pel conjunt de la vall del Congost i fins i tot per tot el massís del Montseny. Ben diferent és el conjunt de plantes que s’estableix en els murs de pedra seca. Els assolellats solen ser pobres en espècies, però els murs orientats al nord són colonitzats per diverses plantes, algunes clarament rupícoles, com els barretets (Umbilicus rupestris) i d’altres més generalistes. L’inventari adjunt s’ha obtingut en un mur d’una feixa abandona al SW de l’església: exposició NNW, inclinació 12º, superfície inventariada 80m2 (totes les espècies tenen un presència localitzada, excepte Umbilicus rupestris i Hedera helix, que hi són freqüents): Cardamine hirsuta Clematis flammula Dactylis glomerata Fumaria capreolata Geranium robertianum subsp. purpureum Geranium rotundifolium Hedera helix Lamium hybridum Mercurialis annua Parietaria officinalis Rubus ulmifolius Sedum dasyphyllum Senecio vulgaris Sonchus tenerrimus Stellaria media subsp. media Umbilicus rupestris Veronica hederifolia Veronica persica

En els murs cimentats l’absència de forats i racons amb una mica de terra limita la instal·lació de plantes, i només poden desenvolupar-se les estrictament rupícoles, excepte en els extrems o quan la separació de les pedres no ha estat totalment cimentada. A l’entrada del recinte, al sud del Comunidor, al costat d’una figuera, s’han identificat les plantes següents (exposició W, inclinació 90º, superfície inventariada 12m2¸ totes les espècies tenen un presència localitzada, excepte Sedum dasyphyllum que hi és freqüent): Centaurea aspera Ceterach officinarum Conyza bonariensis Diplotaxis erucoides Erodium malacoides Geranium rotundifolium Hedera helix Lamium hybridum Sedum dasyphyllum Sedum sediforme Sonchus tenerrimus Umbilicus rupestris Veronica hederifolia Veronica persica

A les parets de l’església i rectoria no hi ha gaire plantes, però cal assenyalar la presència de les següents: Antirrhinum majus Centranthus ruber Ceterach officinarum Parietaria officialis Sedum dasyphyllum

PAUTES PER A LA GESTIÓ

L’ENTORN D’AIGUAFREDA DE DALT DES DE LA PERSPECTIVA DEL PAISATGE VEGETAL

La memòria sobre “Flora i vegetació de l’entorn d’Aiguafreda de Dalt” ofereix un conjunt d’informacions sobre la flora, la vegetació i el paisatge vegetal d’un indret de dimensions reduïdes, però d’un valor històric i patrimonial singulars. L’estudi global d’aquest lloc i la planificació de la seva gestió ha d’anar més enllà d’una consideració històrico-arquitectònica. Cal considerar altres elements del paisatge, i no solament pel que són en ells mateixos, sinó també perquè es troben en la base i en la gènesi de l’ocupació d’aquest territori i, per tant, n’expliquen la seva història. En aquest sentit hi han jugat un paper essencial la litologia, el relleu i les surgències d’aigua. I també la vegetació hi té molt a veure, sobretot perquè ara n’és el constituent del paisatge més visible i el que ens posa en evidència la història, sobretot la més recent. Per això cal plantejar-se quin és el paper actual de la vegetació en l’entorn d’Aiguafreda de Dalt. Cal preguntar-se quin paisatge vegetal hi volem, tenint molt present que es tracta d’un element en canvi permanent des del punt de vista natural. Si no s’hi intervé, la vegetació evolucionarà cap a bosc en tot l’entorn de l’església. Ho volem així? Per un altre cantó, la flora i vegetació d’Aiguafreda de Dalt, malgrat no ser quelcom molt excepcionals, contenen elements de gran valor ecològic i biogeogràfic, en especial les relacionades amb l’aigua i amb el rocam. En són un bon exemple les avellanoses amb llengua de cérvol i falzia o les comunitats rupícoles amb orella d’ós. Cal, doncs, definir prioritats, que més endavant comentarem. Però sobretot cal tenir molt present que no és només qüestió d’unes espècies concretes. Els organismes troben per ells mateixos el lloc i la manera de subsistir amb els propis recursos. Cal preservar els ambients, o hàbitats, o com es vulgui anomenar. Cal sobretot respectar els processos naturals, sovint poc perceptibles per una persona normal, però són la base de la conservació dels paisatges, de les comunitats i de la flora. S’ha de respectar la dinàmica regenerativa de la vegetació d’un espai, fa unes dècades agrícola, pastoral i forestal i ara sense cap aprofitament dels anomenats tradicionals. Els boscos ocupen pràcticament tot el vessant on hi ha Aiguafreda de Dalt, però resta molt per a assolir una etapa forestal propera a la natural. El bosc encara és jove, i la

67 maduresa del bosc, de gran interès científic i natural, no sol constituir un paisatge gaire valorat per la mentalitat urbana actual. Hi ha dues qüestions a plantejar de manera global amb gran incidència a la flora i vegetació: la gestió dels herbeis de les feixes actuals no forestals i la gestió de l’aigua dels surgències.

A Aiguafreda de Dalt cal plantejar globalment i de manera conjunta els elements naturals i els històrics. Aquesta conjunció és el dona valor a l’espai. La balma que hi ha sota l’església és un dels elements que més sintetitza el sistema natural d’aquest indret.

ELS HERBEIS DE LES FEIXES

Els herbeis de les feixes encara no forestals i les plantes rupícoles de les parets de pedra seca i de pedra cimentada no constitueixen pas un conjunt florístic i de vegetació destacat. Són senzillament flora i vegetació banals, que es troben arreu i sense cap particularitat especial. Però sí que tenen importància més enllà de la seva banalitat. La vàlua li ve de la seva situació, i pel seu paper en el paisatge. Si no s’intervé, de manera natural aquests herbeis banals evolucionaran cap a diversos tipus de pastures, cap a bardisses, cap a matollars i finalment boscos, seguint vies de regeneració diferents segons la seva localització i sobretot la humitat i potència del sòl. El que interessa considerar és el seu final forestal, deixant l’església totalment vorejada de bosc. És una opció, que s’ha pres, conscientment o no, en d’altres indrets semblants. En molts casos és l’abandó de l’entorn el que ha menat cap aquest final. És això el que es vol per a Aiguafreda de Dalt?

Segurament algú dirà que no, pensant en la necessitat de serveis d’estada, per a berenar, ballar, jugar, o qualsevol altra activitat lúdica o cultural. Potser es deixaran aquests espais oberts només com a reserva per a aquestes activitats lúdiques. Però cal anar molt més enllà des del punt de vista cultural, i més enllà de la flora i vegetació.

Les feixes abandonades hostatges una vegetació banal, però el conjunt del seu paisatge constitueix una entitat de considerable valor natural i antropològic.

En el conjunt de l’espai obert d’antics conreus sostinguts amb parets de pedra seca hi ha un patrimoni històric de considerable valor antropològic. D’entrada es tracta d’un testimoni històric molt perceptible pels visitants. Entendre que aquests vessants foren conreats en un moment no gaire reculat i que es construïren feixes planes sostingudes amb parets de pedra seca per a evitar l’erosió i disposar de més superfície cultivable és un valor cultural. I encara cal anar més enllà. Una anàlisi detallada de les parets permet descobrir que no eren simples mur aixecats de qualsevol manera; altrament haguessin caigut després d’una pluja intensa. Cal descobrir-hi el tipus de roca, d’on procedien i com es col·locaven unes damunt de les altres. També es pot veure com es pujava d’una feixa a l’altra; hi ha esglaons fets amb molt d’enginy a mig tram de la paret. A les parets hi ha obertures amb funcions molt diverses. Als marges s’hi plantaren plantes per a funcions múltiples, complantes remeieres o ornamentals, arbres fruiters, etc. Hi ha testimonis d’aquests aprofitaments. I a tot això cal afegir-hi la descoberta de les diferents fases en l’evolució de la vegetació i de les plantes que creixen espontàniament a les parets. Hi ha, doncs, conflictes de prioritats: vegetació natural cap a bosc, espais lúdics, recinte patrimonial i antropològic, etc.

L’AIGUA DE LES SURGÈNCIES

L’aigua de les surgències és l’origen de l’establiment d’Aiguafreda de Dalt i l’element que ha condicionat la seva història. Ha estat l’agent que ha modelat la microtopografia amb relleu no excessivament abrupte; era de petita dimensió, però suficient per a una primera instal·lació. L’aigua ha estat el recurs necessari per a abeurar el bestiar i per a satisfer les necessitats domèstiques de tot tipus. També era l’aigua per a regar l’horta que garantia unes bones collites sense dependre de la pluja. Per tot plegat l’aigua de les surgències ha estat canalitzada i embassada des de molt antic. Aquest és un altre element històric i antropològic a considerar. Aquestes intervencions modificaren considerablement el relleu i la vegetació associada. Molt probablement hi hagueren dipòsits de calcita esglaonats i una vegetació hidròfila i higròfila diversa, de la qual ara en resta ben poca cosa. Des de la perspectiva estrictament botànica cal tenir present que aquesta aigua encara és determinant per a una vegetació específica, malgrat sia ben diferent de la que hi podria haver fa uns segles. Ja s’ha comentat en la memòria la importància de les comunitats de falzia en els degotalls i damunt dels travertins, i també de l’avellanosa amb llengua de cérvol i falzia. I tot això sense oblidar els fragments de la vegetació higròfila que encara resten en l’àrea de les surgències i fins a la pista. Fins hi ha peus aïllats de salze blanc i de gatell. En aquest tema la gestió és i serà més conflictiva, sobretot perquè l’aigua de les surgències és la clau, única, per al manteniment natural d’aquestes comunitats. I caldrà aigua per a altres usos diversos. I l’aigua, malgrat sorgeixi de manera permanent, és un recurs limitat, molt limitat. És suficient per a mantenir aquests sistemes naturals, fins i tot en períodes de sequera. Però la seva captació pot comprometre’ls.

Des de temps reculats l’aigua de les surgències és aprofitada a Aiguafreda de Dalt.

I un apunt final, l’entorn d’Aiguafreda de Dalt hauria de convertir-se en un indret de referència per al coneixement de la natura i de la història. Els elements hi són. L’indret està ben situat, prou lluny per a facilitar que és un món diferent, prou amagat per a ser singular, enigmàtic i sorprenent, i prou proper per anar-hi sovint, en poca estona i, per què no, caminant. Des de la perspectiva botànica té molts elements per a descobrir, estudiar i plantejar, només cal saber-los trobar, acostar-s’hi, admirar-los i entendre’ls.

BIBLIOGRAFIA

BOCCIO, M.; PANAREDA, J.M. (2014): "Paisatges lineals del Congost". Ponències. Revista del Centre d'Estudis de Granollers, 18: 75-107. BOLÒS, O. de (1954): “De Vegetatione Notulae”. Collectanea Botanica, IV (2), 21: 253- 286. Barcelona. [p. 261: 5: Thymeto-Globularietum cordifoliae: 3 inventaris sobre Can Saüc, tipus] BOLÒS, O. de (1956):” De Vegetatione Notulae, II”. Collectanea Botanica, 5, 1: 195-268. Barcelona. [32 Ulmeto-Lithospermetum purpureo-coerulei, 33 Polysticheto- Coryletum]] BOLÒS, O. de (1959). El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la plana de Vic. Barcelona, Arx. Secc. Ciències I.E.C., XXVI. 175 p. BOLÒS, O. de (1962): El paisaje vegetal barcelonés. Barcelona, Universitat de Barcelona. 192 p. + 89 taules + mapa 1:100.000. BOLOS, O. de (1980): "Les aulnaies (Alno-Padion) du Montseny en Catalogne". Colloques phytosociologiques, 9: 131-141. Strasbourg. BOLÒS, O. de (1981): "De Vegetatione notulae, III". Collectanea Botanica, 12: 63-76. Barcelona. BOLÒS, O. de (1983): La vegetació del Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 170 p. + 1 mapa 1:50.000. BOLÒS, O. de (1984): "De Vegetatione notulae, IV". Collectanea Botanica, 15: 101-107. Barcelona. BOLÒS, O. de (1986): "Consideracions sobre la flora del Montseny". Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 46 (16), 843 (3ª època): 411-439. Barcelona. BOLÒS, O. de (1986): "La significació de la distribució geogràfica de la flora del Montseny". Ciència, 50: 43-50. Barcelona. BOLÒS, O de (1996):” Contribució al coneixement de la vegetació del territori Auso- Segàrric”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (3ª época), núm. 930 147-272. Barcelona. BOLÓS, A. de; BOLÓS, O. de (1950): Vegetación de las Comarcas Barcelonesas. Barcelona: Instituto Español de Estudios Mediterráneos. 579 p. BOLÒS, A. de; BOLÒS, O. de (1961): “Observacions florístiques”. Miscel·lània Fontserè: 83-102. Barcelona BOLÒS, O. de, MONTSERRAT, J.M.; ROMO, A.M. (1993): " El bosc mesòfil a les Mun- tanyes Catalanídiques septentrionals". Collectanea Botanica, 22: 55-71. Barcelona. BOLÒS, O. de; NUET, J.; PANAREDA, J.M. (1986). “Flora vascular del Montseny”. A El Patrimoni biològic del Montseny. Catàlegs de Flora i Fauna, 1: 41-92. Barcelona, Diputació de Barcelona. LAPRAZ, Guy (1962-1976): “Recherches phytosociologiques en Catalogne”. Collectanea Botanica, 6: 49-171 i 545-607; 8: 5-61; vol. 9: 77-181; 10: 205-279. LLOBET, S. (1947): El medio y la vida en el Montseny. Barcelona, C.S.I.C. 518 p. + mapa. Trad. catalana. El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic. (1990). Granollers, Museu de Granollers - Agrupació Excursionista de Granollers. 486 p. + periglacial al Montseny. PANAREDA, J.M. (1982): La vegetació d'Aiguafreda. Biogeografia, 1. Departament de Geografia. Universitat de Barcelona. 16 p. PANAREDA, Josep M. (1991): El Montseny. Visió geogràfica. Vic, Eumo editorial. 175 p.

PANAREDA, J.M. (2002): Canvis en el paisatge del Montseny en el darrer mig segle. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers 2001: 11-45. Granollers. PANAREDA, J.M.; ESCOLÀ, H.; ROMO, A.M. (2004): Els boscos de la Garriga. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 47 p. PANAREDA, J.M.; MASNOU, J.; BOCCIO, M. (2011): "Les moixeres al Montseny". Monografies del Montseny, 26: 181-189. PANAREDA, J.M.; MASNOU, J.; BOCCIO, M. (2012): "Els aurons i les blades del Montseny". Monografies del Montseny, 27: 163-175. PANAREDA, J.M.; SALVÀ, M.; NUET, J. (2004): Mapa de vegetació del Parc Natural del Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. 49 p. + CD. DL B-2163-2004 SALVÀ, M.; PANAREDA, J.M.; NUET, J. (2002): “Cartografia de l’ús del sòl i de la vegetació d’Aiguafreda (Montseny, serralada Prelitoral Catalana)”. Monografies, 33: 169-174. Barcelona: Diputació de Barcelona [V Trobada d’Estudiosos del Montseny].

LA FLORA I VEGETACIÓ D’AIGUAFREDA DE DALT Resum

Aiguafreda de Dalt se situa en la franja de contacte entre la vegetació eurosiberiana amb rouredes de roure martinenc i la vegetació mediterrània amb alzinars. Aquest fet, juntament la situació a mig vessant de l’obaga de la riba esquerra de la riera de Martinet i en l’àrea de contacte de les calcàries dures del cingle amb les argiles i gresos vermells inferiors, fa que el paisatge vegetal sigui divers. I l’heterogeneïtat ha augmentat encara més a causa de l’activitat humana secular i de la presència de surgències d’aigua que brollen just damunt l’església. La roureda de roure martinenc és un bosc caducifoli on sol dominar el roure martinenc, que conserva les fulles seques dalt de l’arbre l’hivern. L’acompanyen altres arbres caducifolis com l’auró blanc, arbre que és força abundant a l’entorn d’Aiguafreda de Dalt. L’estrat arbustiu de la roureda seria originalment escàs, però ara hi són freqüents arbres baixos i arbustos alts, com el boix, el tortellatge i l’arç blanc; també hi ha nombroses lianes, com l’heura i la vidalba. L’estrat herbaci és dens i diversificat. Bona part de les rouredes foren transformades en conreus, ara totalment abandonats. El bosc s’ha refet, però hi ha indrets on encara hi ha boixedes, bardisses, joncedes i fenassars. El domini de la roureda es troba sobretot en els vessants sota l’església, on el substrat és argilós L’alzinar és un bosc amb fulles sempre verdes, propi del clima mediterrani amb estius més o menys secs. L’alzina hi és l’arbre dominant, amb altres arbres i nombrosos arbustos alts, com el marfull, l’aladern, el càdec i el boix. Sol ser un bosc dens i impenetrable, a causa dels aprofitaments; només ho seria naturalment la franja marginal. A causa de la situació en contacte amb les rouredes, l’alzinar d’Aiguafreda de Dalt conté diverses plantes pròpies més aviat dels boscos caducifolis. La degradació de l’alzinar o l’abandó dels conreus del territori de l’alzinar han menat cap a pastures seques, brolles, garrigues i màquies. El domini de l’alzinar s’estén sobretot pel damunt de les roques calcàries, que retenen menys humitat. Les plantes i comunitats vegetals més singulars d’Aiguafreda de Dalt tenen relació amb l’aigua que brolla de les surgències en la franja de contacte entre les calcàries i les argiles. La més destacada és l’avellanosa establerta al fons del torrent de les Fontetes, on hi ha una població de llengua de cérvol, una falguera amb fulles allargassades, pròpia d’indrets molt humits i rara al país. També són notables les poblacions de falzia, una falguera d’aspecte delicat, que creix en els degotalls d’aigua en roca calcària, en especial damunt de travertí. Allà on el sòl és més humit s’estableix una omeda, que ocupà les terres més fèrtils i que foren transformades en conreus. Ara la plaga de la grafiosi l’està malmetent. La vegetació rupícola, la que es fa damunt de roques, és força diversa, des de comunitats de té de roca i linària de Cadevall als solells i d’orella d’ós i falguereta als obacs, fins als murs de pedra seca amb crespinells i barretets. La vegetació de les feixes de l’entorn de l’església és constituïda per un conjunt d’herbassars diversos, en relació amb el moment de l’abandó, de les intervencions que s’hi han fet posteriorment i de la humitat del sòl. Majoritàriament evolucionaran cap a una bardissa cada vegada més densa i amb arbusts, fins a esdevenir bosc. En els indrets més humits inicialment s’establirà una omeda i a la resta una roureda.

Introducció ...... 3 Objectiu ...... 3 Metodologia ...... 4 Treballs previs ...... 6 Factors de la flora i vegetació ...... 7

El paisatge vegetal ...... 11

La flora ...... 15 Catàleg dels tàxons de plantes vasculars identificats a Aiguafreda de Dalt durant el 2016 ...... 16 Els tipus biològics ...... 21 Les afinitats biogeogràfiques ...... 23 Plantes vasculars significatives ...... 24

Vegetació ...... 45 Els alzinars ...... 47 Les rouredes ...... 50 L’omeda ...... 52 L’avellanosa ...... 53 La garriga ...... 56 La bardissa ...... 57 Les pastures: fenassars i joncedes ...... 57 Els herbassars de les feixes abandonades ...... 60 La vegetació dels degotalls ...... 63 La vegetació rupícola ...... 63

Pautes per a la gestió ...... 67 L’entorn d’Aiguafreda de Dalt des de la perspectiva del paisatge vegetal . 67 Els herbeis de les feixes ...... 68 L’aigua de les surgències ...... 70

Bibliografia ...... 72

La flora i vegetació d’Aiguafreda de Dalt. Resum ...... 74

Índex ...... 75