INS ESTELA IBÈRICA 1r BAT

EL

El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes.

Límits cronològics del Modernisme

– Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa.

– Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell. Amb tot, es considera que l'última obra literària modernista és la novel·la La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912.

Objectius del moviment modernista

Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura, la literatura i l'art . Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la literatura, la cultura en general han de respondre als temps que corren i canviar al mateix temps que ho fa la història. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc. En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes és el d'una literatura oficial, lligada encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals. Consideren que aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per la temàtica (recordem el lema dels Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor, que no és un professional de la literatura. A més, la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic, medievalitzant, que no tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i que els modernistes consideraven que no era apte per fer literatura moderna. Per això, una de les preocupacions del moviment modernista serà normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a nivell de l'europea, objectiu que aconseguirà la generació següent d'intel·lectuals, els noucentistes, ja que l'any 1913 Pompeu Fabra publicarà les seves Normes ortogràfiques. Per tant, "modernista" serà sinònim d'intel·lectual i artista partidari de: – modernitzar la cultura catalana a partir del trencament amb la tradició. – europeïtzar la societat i la cultura. – renovar les estructures polítiques i socials. Etapes del moviment modernista

El Modernisme viurà dues grans etapes:

1a ETAPA: 1892-1900. És l'etapa més combativa del moviment, en la qual els modernistes aniran rebent i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra, Jaume Brossa, Alexandre Cortada...). L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren és recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista. Per això serà la introductora de l'obra de Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres.

2a ETAPA. 1900-1911. Mentre que la primera etapa del moviment s'havia caracteritzat per ser combativa i fonamentalment teòrica, la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensiblitzada arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire conservador (representat per la Lliga de Prat de la Riba). Pel que fa a les publicacions que recolliran les iniciatives modernistes en aquesta segona etapa destaquen Joventut i El poble català. En aquesta segona etapa s'escriuen la majoria d'obres modernistes, començant per Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) i acabant per La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès (1912). En el moment que sembla que els objectius de renovació i modernització dels modernistes comencen a assolir-se, perquè la burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. El programa noucentista acabarà triomfant i això significarà l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.

Actituds de l'artista modernista

1. El Regeneracionisme

Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per un procés de modernització i europeïtzació. La societat catalana està "malalta" i necessita "regenerar se". L'artista serà l'encarregat de diagnosticar aquesta malaltia i de donar-li solució, és a dir, serà l'encarregat de divulgar entre la societat la modernitat europea. Per tant, hi haurà un sector d'intel·lectuals i d'artistes modernistes, els anomenats "regeneracionistes", que opinen que la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer progressar la societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la mantenen immòbil i anacrònica. I l'artista tindrà també una funció social, serà alguna cosa més que un creador: serà l'encarregat de modernitzar la societat i la cultura a través del seu art. Aquesta postura que es dóna en la primera etapa modernista rep el nom de Regeneracionisme. Dins del Regeneracionisme, tindran un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche i del dramaturg noruec Ibsen. Del primer recullen la crítica despietada del amb la seva voluntat individual i amb el seu orgull pot canviar la societat. Els regeneracionistes recullen aquestes teories i consideren que l'artista modernista té la tasca de dur la modernitat a la massa social. L'intel·lectual i l'artista serà un ésser superior, messiànic, un guia que amb la seva voluntat individual modernitzarà i regenerarà la seva societat, ja que és el dipositari de les claus de la modernitat i del canvi. L'artista serà un "Superhome", un Messies que guiarà la societat, perquè aquesta és incapaç per ella mateixa d'engegar un procés de canvi. Per tant, el que destaca del paper de l'artista modernista és el seu individualisme.

2. L'Esteticisme Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics. Això vol dir que defensen una renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials. Són els esteticistes. Com a capdavanter d'aquest grup destaca el pintor i autor teatral Santiago Rusiñol. Els esteticistes , tot i que el seu objectiu bàsic pel que fa a l'art és el mateix que el dels regeneracionistes, consideren que, efectivament, és necessari renovar la cultura catalana i modernitzar-la en tots els seus aspectes, però no es preocuparan de qüestions polítiques ni socials, sinó que es limitaran a treballar pel canvi i la modernització des del punt de vista estètic, d'aquí la denominació d'"esteticistes". Practiquen l'anomenat "art per l'art", consideren que aquest no ha de tenir cap paper social regenerador, senzillament són creadors de bellesa, opinen que la finalitat de l'art és el gaudi estètic. Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè afavoreix la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia, la diferència, el gaudi estètic, l'individualisme.

– "Bohèmia daurada" i "Bohèmia negra": Les actituds i els comportaments del grup modernista esteticista estan molt lligats al que s'anomena "bohèmia", una forma de vida, de comportar-se, de vestir-se, etc, propi d'aquells artistes que es volen presentar com a creadors de bellesa, que viuen totalment dedicats al seu art i que, per tant, han de ser diferents de la resta de la societat en tots els aspectes. Ara bé, els esteticistes, en general, formen el que s'anomena "bohèmia daurada". No podem oblidar que la majoria eren fills de famílies burgeses, amb negocis, que podien donar-los suport econòmic mentre ells es dedicaven exclusivament a la creació artística, per la qual cosa no s'havien de preocupar per qüestions econòmiques. Però paral·lelament existia un grup d'artistes, la majoria d'ells provinents de comarques i que no pertanyien a famílies benestants, que no tenien cap suport econòmic en cas que no poguessin comercialitzar les seves obres. Formaven part de l'anomenada "bohèmia negra". Aquests artistes arribaven a i sovint es trobaven inadaptats al medi urbà i sense cap suport econòmic, la qual cosa feia que haguessin de malviure fent feines poc satisfactòries que no els deixaven dedicar-se completament a l'art i dignificar-se completament com a artistes. Aquests conflictes derivaven de vegades en un desajustament entre els seus propòsits i projectes artístics i la realitat que els tocava viure. Molts cops aquests artistes que formaven la "bohèmia negra" van viure situacions de misèria, malalties, problemes mentals i, fins i tot, alguns d'ells van arribar al suïcidi.

– Les festes modernistes Els dos grups: celebració de les anomenades "Festes Modernistes", que van ser tres i que va organitzar a Sitges Santiago Rusiñol. Aquestes festes van ser concebudes amb la finalitat de donar a conèixer totes les iniciatives que s'estaven produint per modernitzar la societat catalana i rebutjar l'art del passat. Cap al 1898 està acabant la primera etapa del moviment modernista. El regeneracionisme de tipus anarquitzant es dóna per liquidat, ja que s'arriba a la conclusió que no es pot canviar la societat des de posicions individualistes extremes. Tampoc ha donat resultat la postura esteticista d'evasió davant la realitat, de ancament en el "jo" de l'artista si el que es pretén és que aquest sigui professional i que el seu art sigui reconegut i acceptat per la societat.

Característiques de la literatura modernista

En línies generals a literatura modernista es va caracteritzar per:

– La recerca de l'art total amb la incorporació de diverses manifestacions artístiques a les tècniques literàries. – La reproducció de les tensions entre l'artista incomprès i la societat burgesa. La influència del vitalisme de Nietzsche i d'Ibsen s'hi va deixar notar en els personatges, dotats d'una força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió per estar per damunt del sistema de valors de la societat buresa. – Sinceritat i verisme. L'autor intenta reproduir els seus estats d'ànim a través del comportament dels seus personatges i dels objectes descrits de manera subjectiva. – La defensa de la llengua moderna, encara sense normativitzar, però depurada de barbarismes i vulgarismes. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món rural, on la parla presentava una castellanització menor.

La poesia modernista

Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca, que consideraven mancada de sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius. Com a alternativa van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.

Corrents estètics

Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de segle:

– El parnassianisme El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894). El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos"; excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Per contra, que els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tinguessin a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient. Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa . El lema del parnassianisme era: “l'art per l'art”, art vist com a forma i no com contingut.

– El simbolisme Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir (Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme. – El prerafaelisme aquest corrent poètic cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren coma model els poetes i els cavallers medievals. Així mateix la dona a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal o innocent, o bé una dama sense pietat.

LA POESIA MODERNISTA

POESIA ESPONTANEISTA. JOAN MARAGALL

Vida Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) va ser el fill hereu d’un industrial tèxtil. En contra de la voluntat del seu pare, que volia que continuàs el negoci, Maragall va estudiar la carrera de dret, però va exercir d’advocat molt poc temps. El 1890 va entrar com a secretari de redacció del «Diario de Barcelona», diari de tendència conservadora en el qual va publicar centenars d’articles en castellà sobre literatura, política i temes socials. El 1891 va començar la seva col·laboració a la revista L’Avenç, on va fer conèixer els autors europeus més importants del moment, sobretot Nietzsche, de qui va rebre una forta influència. El 1903 deixà el càrrec al «Diario de Barcelona», però hi va continuar fent col·laboracions; també va col·laborar en altres revistes, però no ho feia d’una manera fixa. Si la seva vida familiar va ser feliç i plàcida (va tenir tretze fills) no ho va ser, en canvi, l’entorn social que va viure; per això, tant la seva poesia com els seus articles periodístics expressen les seves preocupacions socials en una època en què es presagiaven ja els grans canvis que es van produir el segle XX, de qual només va viure una dècada.

Obra Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües, obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. Llegí i traduí autors on confluïen interessos estètics que anaven des de la serenitat neoclàssica i hel·lenitzant (Goethe), a les revolucionàries i exaltades propostes filosòfiques de Nietzsche, tot passant pel romanticisme més pur de . Maragall fou l’introductor de Nietzsche a la península. Aplicà les seves teories estètiques de la “Paraula Viva”: Els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment.

L'obra de Maragall abasta la poesia, el teatre i la prosa: – Obra poètica: El gènere bàsic per a l’expressió poètica és la poesia. D’entre tots els poetes del tombant del segle, la seva obra poètica és la més coherent i significativa dins el corrent modernista. La seva base ideològica-filosòfica fou el vitalisme de Nietzsche. Llibres L’obra poètica de Maragall consta de cinc llibres: Poesies: és una espècie d’antologia on s’hi inclouen els poemes d’un llibre que li havien fet els seus amics. Hi trobam La vaca cega, Alguns poemes, reflex del món interior del poeta, poden ser qualificats de decadentistes. Visions i cants vénen a ser dos llibres publicats en un sol volum, on reprengué el fil de la seva poesia civil anterior. Cal destacar L’oda a Espanya”, on reclama la necessitat de regeneracionisme i de respecte al pluralisme lingüístic., entre d'altres. Enllà és un recull famós, que inclou L’himne ibèric. Les disperses conté diversos poemes en homenatge a companys o amics difunts. Seqüències inclou algun dels seus grans temes, com el civil amb l’Oda nova a Barcelona, la llegenda d'El Comte Arnau o el Cant espiritual, poema metafísic sobre l’essència humana, on Maragall cristianitzà la idea goethiana i nietzschiana vsobre la bellesa del món i la vida. “El comte Arnau” és un dels seus poemes més representatius. No s’inspirà en la cançó popular sinó en la llegenda romàntica elaborada durant el segle XIX.

Característiques: - L'ús espontani del llenguatge basat en la llengua actual, sense arcaismes. - L'actitud optimista i vitalista. – La prosa

És especialment significativa la seva proposta poètica i el seu concepte de l'art recollits en dos llebres d'assaig: Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Exposa les seves idees basades en l'espontaneisme poètic, “Teoria de la paraula viva”.

– El teatre Nausica: escrita en vers sobre un passatge de L'Odissea d'Homer.

L'Escola mallorquina

L'any 1906 apareix la revista Mitjorn, que just l'any següent deixa de publicar-se. Mitjorn es pot considerar el primer senyal d'identitat d'unes noves promocions d'escriptors que es designen amb el terme «Escola Mallorquina». Aquesta denominació ha estat objecte de definicions diverses: uns l'entenen en sentit ampli, com l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana, per la qual cosa la fan néixer a la Renaixença i la prolonguen fins a la postguerra, quan el terme cau en desús; d'altres, en canvi, consideren que es tracta d'un corrent molt concret, que abasta sobretot el gènere poètic i recull l'aportació de dues generacions d'escriptors, la de 1906 i la de 1917. Nosaltres la utilitzarem exclusivament en aquest segon sentit, més restrictiu, que la tradició sembla haver consolidat. Així doncs, anomenam ‘Escola Mallorquina’ el grup d’escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera que assumeixen els ideals de la Renaixença a les Illes Balears. La tendència classicitzant d’aquest moviment influirà notòriament en el . A més de , són continuadors d’aquesta escola poètica en la primera meitat del segle XX Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. L’òrgan de difusió literària d’aquest grup va ser la revista La Nostra Terra.

Característiques Hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d'una conjuntura política i social (l'ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes, a diferència de l'etapa modernista en què havia predominat l'actitud individualista i anàrquica dels escriptors. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Aquí no es produeix un fenomen com la Lliga Regionalista, ni hi ha cap institució autonòmica com la Mancomunitat. Tot el contrari, les primeres dècades del segle XX segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme, pel provincianisme i per la continuïtat del sucursalisme heretats dels segles anteriors. En això, per tant, Noucentisme i Escola Mallorquina són absolutament diferents, per no dir oposats, ja que són resultat de dos contextos que no tenen res en comú, la qual cosa no significa que, pel que fa a les idees estètiques, no hi hagi unes coincidències, que portin a uns resultats semblants. – Se segueixen tots els models literaris d’empremta clàssica i classicista, i també els autors romàntics francesos. – Es fa una poesia amb miraments formals, amb una forma pulcra i rigorosa. Hi trobem versos mesurats i amb una gran musicalitat. – Hi ha una oposició frontal a la teoria espontània de Maragall. – Es presenten composicions amb rerefons mediterranis i marcats per l’humanisme clàssic. Paisatges que volen ser un cant a la natura. – Josep M. Llompart parla d’aquests trets: Insularitat, Fidelitat, Idealisme, Formalisme, Paisatgística i Humanisme.

La Renaixença va ser introduïda a Mallorca per Marià Aguiló i Josep Ll. Pons i Gallarza. La falta d’una burgesia a les illes, però, va fer que no es donassin les condicions socials i polítiques més idònies perquè hi hagués una evolució prou significativa.

El noucentisme i l'Escola Mallorquina

A primers de segle, Carner viatjà a Mallorca, on es relacionà amb els escriptors de l’Escola i produí un viu interès. Des d’aquell instant, Carner, influït decisivament pel classicisme de Costa, esdevingué, a Catalunya, el portaveu més actiu dels escriptors mallorquins, els quals vinculà al Noucentisme tot just aparegut o en vies d’aparició per evidents afinitats estètiques (el classicisme mediterranista) i ideològiques (un accentuat conservadorisme). L’introduí a Catalunya i era elevat, així, a la categoria de símbol de tota una generació.

Capdavanters de l'Escola Mallorquina

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma de Mallorca, 1922)

Vida Nasqué a Pollença el 1854. Fill d’una família benestant de propietaris rurals, estudià el batxillerat a la ciutat de Palma i fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza . Durant els anys 1872 a 1875 estudià Dret a Barcelona. L’any 1 883 se li desperta la vocació religiosa i anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on s’ordenà sacerdot (1888). Fins ben entrat el segle XX, alternà l’escriptura de poesia en castellà i en català, i es decantà definitivament per aquesta última. El 1902 obtingué el títol de “Mestre en Gai Saber” i el 1906 presidi els Jocs Florals de Barcelona. Josep Carner xix i Guerau de Liost xx, en un homenatge que se li féu a l’Ateneu Barcelonès, el reconegueren com a mestre. L’any 1907 pelegrinà a Terra Santa. Mori, mentre predicava en una església de Palma, l’any 1922.

Obra En la seva obra cal diferenciar:

– primer període que arribà fins al 1885, en què es dedicà a conrear una poesia de to romàntic. D’aquests anys és el poema “Lo pi deFormentor” (1875), tècnicament considerat com la culminació de la nostra poesia romàntica. Fou durant aquesta etapa quan inicià la lectura de Virgili i Horaci i descobrí la poesia parnassiana de Leconte de Lisl . El 1874 traduí alguns sonets de Petrarca . Finalment, el 1885 publicà Poesies, que recull tota la seva producció catalana d’aquest període. Costa proposa de buscar l’herència greco llatina del país, és a dir, la mesura, l’elegància i l’exigència de la forma, totalment aliena a qualsevol novetat estrident o inútil.

–segon període s’inicia amb Horacianes (1906). Horacianes és sense cap mena de dubte la seva obra més important. És un llibre basat en la meditació i en la contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Costa, però, no pogué arribar mai al fons de l’obra del poeta clàssic per la seva condició de clergue catòlic, la qual cosa confereix a la seva poesia un cert aire de superficialitat. Costa i Llobera sumà al tema de la natura, ja clàssic en els romàntics malgrat el diferent enfocament, el de la història i el de l’art clàssics, que allunyaren definitivament la poesia catalana de la tradició floralesca. A nivell tècnic, Costa realitzà una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic. Experimentà, d’altra banda, amb noves formes estròfiques de la tradició greco-llatina: l’estrofa alcaica, la sàfica, etc.

Joan Alcover

Fill de pare mallorquí i mare catalana, va estudiar a l'Institut Balear i posteriorment se n'anà a Barcelona a estudiar dret. Seguirà un camí paral·lel amb Antoni Maura militant al Partit Conservador; així el 1893 serà diputat a Corts, però es desenganyarà de la classe política espanyola, se'n distanciarà i s'acostarà una mica a la ideologia de la Lliga Regionalista. Va exercir d'advocat a l'Audiència Provincial i al 1911 en serà Magistrat.

El 1880 es casà amb la catalana Rosa Pujol, amb qui tingué tres fills (Pere, Teresa i Gaietà): la dona es morí de paràlisi cerebral el 1887 i es tornà casar amb l'alaronera Maria de Haro el 1891 i tingueren dos fills, Maria i Pau. El 1901 es morí la filla Teresa de tuberculosi, el 1905 el fill Pere de tifus i el 6 de març de 1919 sobrevingueren les morts de Gaietà a Barcelona i de Maria a Mallorca, de grip. Aquest cúmul de tragèdies familiars incideix en el sentit cada vegada més personal i íntim que adopta la seva creació poètica. En la seva creació poètica se solen distingir dues etapes mancades per la llengua que usa. – En l'època d'estudiant fa poemes com a entreteniment en català i en castellà que publica a “Revista Balear”, “Museo Balear”, o “El Isleño”. També rebrà un premi en els Jocs Florals. Entre 1887 i 1901 escriurà poesia sobretot en castellà, de caràcter molt narratiu, amb un tipus de paisatge animat, humanitzat i identificat amb el poble (seran les vies que trobarem posteriorment en la seva obra en català). Destaquen els llibres Poesías (1887), editat després com a Nuevas Poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros.

– El 1899 dóna a conèixer el poema “Llengua pàtria” i es mostra una “conversió” al català. Hem de cercar les raons d'aquest canvi en diverses causes: personals (la mort de la dona i els fills l'empeny a cercar en la poesia l'expressió viva del dolor i la llengua materna es convertirà en aquesta musa del sentiment que el pot guiar a la catarsi) El poemari Cap al tard (1909) compta amb quatre seccions, tot i que també hi apareixen alguns poemes solts que en l'edició de 1921 sortiran sota l'epígraf de “Vària”: “Cançons de la serra”: tracta de la relació del poeta amb la realitat exterior, apareix un paisatge vivent i animant amb figures humanes (a diferència de Costa), aquesta paisatge és totalment idealitzat com un locus amoenus o simbolitza l'ànima col·lectiva. El poeta apareix en forma simbòlica com un visionari. “Elegies”: les desgràcies familiars són tractades a partir de la tragèdia i el dolor íntim i personal, s'evoca la infantesa com a paradís perdut i es defensa el record com a via d'escapament i perpetuació dels éssers estimats. “Endreces”: es parla de la llengua i de personatges reconeguts. Es pot dir que aquesta secció recull la dimensió civil i col·lectiva de la seva obra. “Juvenils”: són cinc composicions escrites en la joventut i inspirades en el romanticisme tardà. A través d'aquest recull es concreten, a part de la visió del paisatge, els dos grans eixos de la seva poesia: la llengua i la dimensió social, per una part, i la seva teoria poètica (l'actitud humanista) basada en la idea vitalista (unió d'art i vida), en l'art utilitari (com a consol i catarsi, no art x art) i l'espontaneïtat expressiva mesurada pel control de la tècnica. El 1918 publica el poemari Poemes Bíblics on recrea deu figures de l'Antic Testament de la Bíblia i en la secció “Proverbis” s'acosta un altre cop a les elegies de Cap al tard .