JOSEP CLOTET Mecànic tèxtil i acordionista

Francesc Marimon

Si us agrada parlar amb els vells mú- sics del país, no deixeu d’anar a veure l’acordionista Josep Clotet; viu al car- rer Bonaire de la Geltrú. Empetitit pel pes de tants anys, es resisteix a aban- donar l’acordió i a deixar d’intentar fa- bricar-ne un de millor; es resisteix a no dir el que pensa sense embuts. Caramella Comparat amb quan jo vaig co- 50 mençar, per desgràcia ara la gent hi entén menys de música, sobretot als puestos de pagès, perquè quan jo vaig començar tothom et demana- va un vals mussette , perquè jo en tocava algun de malament, però agradava molt, agradava moltíssim, i ara ningú no te’l demana, ara ningú sap què és un vals mussette , ara volen el «Cielito Lindo». Ara volen això, les coses més ordinàries que es tocaven en aquell temps; això és el que els agrada ara. La gent hi entenia més, de música. Mira, jo anava al ball, per joier; devia venir de pagès, sinó, diatònic sembla com si introduir- SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA no hagués sigut tan autònom i s’hi hagi de costar més.A part, a mi

Ú exemple, anava a treure el cap al espavilat. m’agrada més el de piano per l’as- M ball, i em podia venir un tio i dir- me: «Hosti, tu! quin trompeta el sumpte dels baixos: jo m’hi fixo, Jo vaig començar a tocar en els de l’altra dia!», o «Aquell acordeón , en aquells de Texas, i els baixos fan temps de misèria d’acabada la com improvisava!». Ara ningú ho rac-rac i prou. Jo es veu que enca- guerra, quan tenia 14 anys. Havia diu, aquest improvisa o aquest to- ra m’enrecordo del diatònic, i amb vist els acordionistes de carrer que ca bé, ara la gent no hi entén res, l’esquerra també faig rac-rac. passaven per Cardona, es posaven completament res. Tant se’ls en Tocàvem als poblets de pagès en una cantonada i nyigo-nyigo, i fot si toques gravat o no, no ho de la periferia de Cardona, al- jo, hosti què és maco! És maco, fins saben; al que toca gravat li van a menys he comptat de trenta a qua- que em vaig comprar un acordió donar la mà per lo bé que ha to- ranta pobles on anava, i a la majo- diatònic, d’aquests de fabricació va- cat, estic fart de veure-ho, fart de ria de pobles a peu amb l’ acordeon lenciana. No tenia marca –«marca veure-ho. a l’esquena. Vaig anar molt de no t’hi fixis»– i vaig començar a temps amb un bateria, un que n’hi Son pare era violinista. Ell va tocar a pagès i on es presentés. El deien «el monestir de Cardona», començar treballant a la mina, i diatònic no l’he tocat mai bé, i l’al- que portava una mula, i posàvem després es va passar al tèxtil, de tre tampoc! L’altre no l’he estudiat la bateria i l’acordió a la mula, i en mecànic, suposo que d’aquests mai. Havia estudiat una mica de acabat, a la una o a les dues de la que si cal una peça, la fabri- piano quan era jove, no gaire, i nit, cap a Cardona, on podíem quen, i si convé fabriquen pri- m’anava més bé el de piano, per- arribar fins i tot a la vora de les mer la màquina necessària per què en això d’estirar i arronsar no vuit del matí, just per canviar-se i fabricar la peça. Devia tenir l’es- hi entrava. L’acordió de teclat tot- cap a treballar! Bastant més enda- perit de músic i les mans de hom el toca més o menys, però el vant vaig tenir una bicicleta, i des- prés una moto, i al final un dos Un ball durava… depèn… Als Si jo pogués tocar el que vull, pri- cavalls . També vaig tocar amb un balls de nit hi havia el que en mer és que hauria de saber-ne que es deia Soto, i aquest anava deien el sarau, que començava a les més. Però em conformo, no tinc molt bé perquè era molt dinàmic, deu del vespre i de vegades acaba- manies, i val més un bolo cutre que tenia moltes tables, en sabia molt va a les set del matí. Jo n’havia fet no la majoria de feines que la gent de xerrar, i era molt simpàtic, allò molts d’aquests, una mica de mitja fa.Això de poder tocar el que vols que en diem molt animalot, i feia part, i tornem-hi. Llavors, et troba- són coses de quan tens 20 anys, de riure, i això agradava moltíssim i ves que la gent se n’anava, però quan tens ambició i tot això. Quan teníem un èxit gran. Després me’n quedaven set o vuit paparres que en tens més de 40, només de tocar vaig anar cansant, perquè haver de no els en treies ni fum dels saba- ja et conformes. Si haig de tocar el tocar sense micròfons era pesadís- tots, i aquests et feien tocar fins «Cielito lindo», el toco sense cap sim, i et quedava la mà esquerra que els donava la gana a ells. So- mania. Amb el temps te n’adones que no podies ni bellugar el braç, vint ja havien cantat els galls i que hi ha música més bona i més i me’n vaig anar cansant. Llavors estava ben clar… dolenta, però és complicat de saber em vaig posar en orquestres, es A Cardona, me n’anava a casa què és bo i què és dolent, i en guanyava menys però era feina del director de l’Orquestra Gar- canvi és més fàcil de saber quan la quasi tots els diumenges de l’any. rofes, que érem molt amics, i em música està ben tocada i quan no. deixava les partitures que li envia- Llavors, tu ho intentes fer bé i ja M’agrada la gent que sap expli- ven per correu, i el ball que jo sa- està; és una gran sort poder tocar, car el que ha viscut. No puc dei- bia que estava de moda, el copiava una gran sort. xar de fer-li preguntes encara a llapis.També tocava molt d’ore- El món de l’acordió és com que n’intueixi la resposta. Què lla, però va millor tenir el paper, una secta, és molt aïllat de tot. Els 51 tocàveu? D’on ho traieu? Quin vas més ben guiat. L’Orquestra acordionistes estan marginats pels ambient hi havia al ball? Garrofes de Cardona era molt fa- mateixos músics. Els acordionistes mosa, agradava molt, duia 4 saxos, d’abans sempre toquem sols, som En aquells temps de què parlo, de 3 trompetes, 2 trombons i després com autistes: a mi m’agrada tocar, quan jo vaig acabar la mili , es el piano, que el Garrofes era un i ja està, tu, si puc toco acompanyat ballava vals, pasdoble, fox-trot i superpianista. Jo anava a comprar i si no, toco sol. alguna rumba. De tangos, s’acos- una partitura a Barcelona, li po- tumava a tocar-ne un o dos, i Ja no sé a qui dirigir-me, però sava al davant i la tocava a prime- encara es fa, no se’n tocaven no hi ha problema. Com els ra vista, bé, almenys a mi m’ho molts, la base del ball era el fox- passa als músics, quan la conver- semblava. trot, i encara ho és. El tango sa està escalfada els temes sur- només es tocava quan s’acabava el Ara arriba el seu fill, el Paco Clotet, i ten sols. ball. Deien: «Vinga, noi, tango i em quedo parat en sentir-los parlar en vals!», i havies de tocar un tango castellà entre ells. És també un recone- (P ARE ) La gent escoltava la ràdio, i un vals jota o el que fos, i vinga, gut acordionista, i el que diu el fill tam- em deien: «Oh! aquells mussets de I TOCADORS SONADORS s’ha acabat el ball. poc té desperdici. Ràdio Andorra!» Els balls de moda i tot això la gent ho aprenien de seguida de la ràdio, perquè, és clar, la televisió no va sortir fins a mit- jans dels anys cinquanta. Llavors la cosa va anar canviant, canviant de bo a dolent. La gent no hi entén res, perquè jo m’hi fixo; toques una peça ben tocada, ben tocada, i ni fu ni fa , toques un crasto de ball, i collons, quins aplaudiments! Aquests que guanyen tantes peles , com més malament toquen, mi- llor; si jo també m’hi he trobat: de vegades he tocat expressament malament, i m’aplaudeixen com a bèsties.

(F ILL ) Jo estit intentant tocar el de botons per dues raons: primer, perquè sona millor, no sé per què, i segon, perquè l’acordió de tecles està desapareixent. Només queden quatre vells, com ara algun que fa haver de fabricar com un aparell del meu pare i l’home no va tenir ball per la muntanya, però ara tot perquè em sortissin els plecs ben altra idea que tallar-lo pel mig, és de botons. De la mateixa mane- iguals. Aquelles manxes no eren fer-ne dos, i els va vendre per se- ra que abans de la guerra quasi tot com les d’avui en dia, avui dia parat! Amb el que valdria ara si eren acordions de botons, i es va també hi ha marques deficients, encara el tingués sencer! imposar la moda del piano; fins als perquè totes les marques que no No puc evitar treure un dels temes que anys vuitanta tot era piano, doncs siguin italianes són deficients. El el tenen més amoïnat, i amb raó. Com ara està tornant a canviar. Carlos Barau també en feia. en tot el que ha dit, m’admiro de la Li haig de preguntar al Josep Clotet Heu dit Carles Barau, era un del seva anàlisi, potser incomplerta, però per la seva faceta de constructor d’acor- Poble Sec? gràfica i encertada. dions, perquè sempre he admirat la A Catalunya no se sap, però jo cal- feina dels luthiers. No sols construei- Sí, sí, del carrer Magallanes; en culo que hi ha 3.000 practicants xen instruments, sinó que aquests són aquells moments a Barcelona hi d’orgue electrònic. Avui l’acordió posats a prova profundament. Si no es- havia el Marcelino Nadal, l’Esta- s’ha perdut molt, perquè això tan molt ben fets,l’instrumentista de se- nislau Blascu, el Carles Barau i d’haver-lo de portar i nyigo-nyi- guida ho nota. I la construcció de ma- després l’Auxencio Fernández i el go. En canvi, portar un orgue i quinària dels acordions de teclat és Mariano Velázquez, que a aquest jo posar-hi un disquet, i fer veure molt complexa. Demaneu a un acor- li comprava material, i ara hi ha un que toques, i toques aquí i enca- dionista que us ensenyi els centenars tal…, tu, com es diu el d’ara?… bant fas una esgarrapada a un altre de filferros entrellaçats que té al cantó Grau, Grau. Caramella cantó, va molt bé.Aquí n’hi ha un esquerre… (F ILL ) Mon pare només et parla que toca i agafa el micro amb la 52 (P ARE ) Jo vaig començar a fabri- d’ara i tu vols que et parli d’abans, mà, i es pentina, sempre sense dei- car acordions pels anys cinquanta. doncs et contaré una anècdota xar de tocar. Qualsevol estira i ar- En vaig fabricar tres o quatre, i és d’abans. El meu pare és un tio que ronsa! És a dir, la majoria dels que clar, els primers eren més defi- fa molts experiments, i hi havia un practivaven l’acordió l’han anat cients, i me’ls anava venent. Cada acordionista a Solsona, fill de abandonant i s’han passat a l’or- vegada, però, em sortien més bé, i família rica, que volia un acordió gue, no cal dir res més. finalment, a l’any seixanta, vaig fer dels més grossos que es fabriques- el que a mi em va agradar i me’l sin.Va amenaçar a sa mare que si Però la conversa continua encara que vaig quedar, i encara el tinc, enca- no li comprava un acordió d’a- la cinta del K7 ja s’hagi acabat.Toca. ra el toco. Ara n’estic fent un que quests, se suïcidava i, és clar, la seva M’ensenya l’acordió a mig construir i ja tinc bastant adelantat. [ Li pre- mare li va comprar. Això deuria em faig creus de la precisió que té gunto si fins i tot es feia la manxa ]. ser l’any 1933 o 1934, i li va cos- cada peça, cada engranatge, cada eix. La manxa primerament me la feia tar 4.000 peles d’aquella època, Me’n vaig pensatiu al taller d’un jo, perquè els tècnics que coneixia una barbaritat. Era un Paolo amic que hi ha ben a prop. M’acollirà

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA de Manresa no en feien, els hi Soprani que va haver d’encarregar enmig de l’olor de fusta dels seus Ú comprava el cartró fibra, i és clar expressament a Itàlia.Va passar el intruments a mig fabricar i em do- M que no eren manxes com les temps, al final aquest tio no estava narà una visió diferent de la vida i manxes actuals, però eren manxes bé del cap i es va acabar suicidant. dels personatges singulars que aques- que també manxaven. Em vaig Aquest acordió va passar a mans ta sempre té amagats.

PACO ROCA

Camí La Bola, 55 Construcció de: 46800 Xàtiva (València) • Falles • Fogueres Tel. 678 567 862 • Gegants i cabuts Particular 96 227 61 04 • Dracs • Restauracions artístiques • Decoracions