El Santuari De Núria: De Les Percepcions Paisatgístiques Barroques I Romàntiques a La Modernització Arquitectònica Noucentista

EL SANTUARI DE NÚRIA: DE LES PERCEPCIONS PAISATGÍSTIQUES BARROQUES I ROMÀNTIQUES A LA MODERNITZACIÓ ARQUITECTÒNICA NOUCENTISTA

Joaquim M. Puigvert Resum i Solà Com es percebia el paisatge i el santuari de Núria als segles xvii i xviii? Quina va ser la percepció Universitat de paisatgística del segle xix del mateix indret, a mesura que anava fent forat el romanticisme entre els Girona primers excursionistes? I quina era, al seu torn, la percepció dels escriptors modernistes que visitaren el santuari pirinenc? La ponència intentarà, en una primera part, donar resposta a totes aquestes qüestions amb l’objectiu de donar pautes per ajudar a comprendre, en una segona part, la radical transformació que va experimentar el santuari i la vall de Núria a partir de 1922, de la mà de l’arquitecte noucentista Josep Danés i Torras (1891-1955). El seu projecte de modernització del santuari, més enllà dels aspectes arquitectònics, responia de manera coherent a la lectura paisatgística de l’alta muntanya que realitzà el noucentisme. A través de la lectura de textos es mostrarà, en definitiva, tota la seqüència de canvis en les percepcions del paisatge nurienc, des de l’època del Barroc fins a la del Noucentisme. Paraules clau: Pirineus, Núria, Barroc, Romanticisme, Noucentisme, percepció, paisatge, arquitectura

Abstract: The sanctuary of Núria. From the baroque and romantic landscape viewpoint to the noucentista modernization How were the landscape and the Sanctuary of Núria perceived in the 17th and 18th centuries? What was the landscape viewpoint of the 19th century of the same site, as romanticism was working its way among the first hikers? And also, what was the viewpoint of modernist writers who visited the Pyrenean Sanctuary? This paper will try to give an answer to all these questions with the aim of providing guidelines to help understand the radical transformation that the Sanctuary and the valley of Núria underwent from 1922, by the noucentista architect Josep Danés i Torras (1891-1955). His project of modernization of the Sanctuary, beyond the architectural aspects, responded to the understanding of high mountain landscape by the Noucentisme. Through the reading of texts we will show the whole sequence of changes in viewpoints of the landscape of Núria, from the Baroque era to the Noucentisme. Key words: Pyrenees, Núria, Baroque, Romanticism, Noucentisme, perception, landscape, architecture.

ANNALS 2012-13 13 La percepció paisatgística de la vall i del santuari de Núria ha estat canviant i dinàmica al llarg del temps. El principal objectiu d’aquesta conferència és mostrar aquests canvis des del segle xvii fins a les quatre primeres dècades del segle xx. Canvis en les percepcions, però també en el propi paisatge nurienc.1 Es tracta d’analitzar les raons i els agents socials d’aquests canvis. Vegem-ho. Si llegim amb detall el llibres «clàssics» de Narcís Camós Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (1657) i de Francesc Marès Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria (1666), ens adonem que en les seves descripcions del santuari no hi ha cap valoració paisatgística en si mateixa de la vall de Núria. Tal com va dir ja fa temps Raymond Williams —en el seu no menys clàssic The Country and the City (1973)— la idea mateixa del paisatge implica separació i observació, ja que un camp en activitat productiva (o uns prats de pastura o un bosc explotat com a recurs forestal, podríem afegir nosaltres) quasi mai no són paisatge. A l’època del Barroc es valorava, doncs, la vall, d’una banda, pel fet que s’hi hostatgés el santuari marià (el segon, recordem- ho, en importància a Catalunya), i de l’altra, per raons d’utilitarisme econòmic. Sobre el primer aspecte, val la pena posar de relleu que la valoració que es feia de la vall de Núria i de les seves muntanyes partia dels cànons bíblics i d’analogies urbanes i arquitectòniques. Així, podem llegir en el llibre de Francesc Marès:

Posada esta santa capella y casa en lo mitg d’estas altas muntanyas, apar que sia una represen- tació de la Santa Ciutat de Hyerusalem, de la qual diu David que estava circuïda de montanyas. Psalm 124: Et montes in circuitu ejus. Perquè és tant hermosa a la vista que apar una petita ciutat rodejada de murallas, torras y baluarts.

I sobre el segon aspecte referent a l’aspecte utilitari es valorava en el mateix llibre que a la primavera (un cop superada l’esterilitat hivernal) i a l’estiu, la vall oferia riques pastures, una gran varietat de plantes medicinals i la possibilitat d’elaborar gustosos formatges i altres productes làctics:

Van a aquellas montanyas los arbolaris a cercar herbas molt salutíferas […]. Ademés d’això són tan copiosas y abundants de herbas per pasturar lo bestiar… y així hi ha en ellas moltas pletas, en las quals se fan molts orris, abundants de saborosíssims formatges, delicada mantega y altres cosas de llet.

Pel que fa al Jardín de María del pare Camós, si es qualifiquen de «maravillosos estos montes» és pel fet que en ells existeix «un llanico», on hi ha el santuari marià, uns rius i fonts que proveeixen «esta casa de muy sabroso pescado» o un bosc a la part de ponent,

14 ANNALS 2012-13 «donde proveyó el cielo de algunos [arbres] que sirven para los edificios necesarios de la casa, por lo cual tiene nombre de bosque de Santa María». I és per tot plegat, diu el mateix testimoni, que quan els devots pelegrins, cansats del camí, divisen el santuari,

[…] reciben grande consuelo, mitigándoseles el cansancio del camino que trae su aspereza, la cual es tanta, que por ella y por ser tan altas está la casa de la Virgen y ellos, cubiertos de nieve la mayor parte del año, no pudiéndolos habitar en todo este tiempo.2

Cap indici, doncs, que al segle xvii es fes una valoració paisatgística i estètica de la vall de Núria. En tot cas, com ha dit Francesc Roma al llibre Del paradís a la Nació. La muntanya a Catalunya, segles xv-xx (2004) la vall podia ser considerada com un petit paradís (una altra comparació de ressonàncies bíbliques), la bellesa del qual s’associava a la idea de la fertilitat dels jardins i els horts. Fixem-nos, doncs, que l’únic que era objecte de valoració positiva a l’època del barroc eren els elements antròpics, utilitaris i religiosos de la vall de Núria del període que anava de la primavera a la tardor (que coincidia amb els mesos en què el santuari i les seves hostatgeries restaven oberts), conseqüent amb la visió negativa de l’esterilitat hivernal, quan el mantell blanc de la neu ho cobria tot. Podem concloure que al segle xvii (i el mateix es pot dir del segle xviii) la valoració que es feia de les muntanyes que rodejaven la vall de Núria, com de la resta de les muntanyes pirinenques, era en bona part negativa, ja que eren contemplades com a mers estimballs estèrils i horribles. I és que el nou paradigma interpretatiu de la muntanya que naixeria amb el preromanticisme de la fi del segle xviii (que contemplaria les muntanyes pel seu aspecte bell i sublim) encara tardaria a arribar a Catalunya. En efecte, és d’un gran interès constatar, amb Philippe Joutard (L’invention du Mont Blanc, 1986), com des del final del segle xviii el redescobriment científic dels Alps es va produir de manera paral·lela amb les noves percepcions, sensibilitats i valoracions estètiques sobre les altes muntanyes. I tard o d’hora aquestes noves lectures servirien per interpretar les muntanyes d’arreu del món. També, és clar, els Pirineus i la vall de Núria. Abans, però, és convenient que ens plantegem què hi ha darrere la idea i el concepte de sublimitat del paisatge. En efecte, les altes muntanyes poden ser sublims, com els deserts, els oceans o el cel estrellat, perquè els seus horitzons poden ser percebuts per qui els contempla com a infinits; perquè les seves grans alçades poden suposar risc i perill davant els abismes i precipicis; i perquè són escenaris dels grans «espectacles» que pot oferir la natura en forma de grans tempestes de neu, pluja, llamps i vent, o de boires que dificulten misteriosament la visió. En definitiva, és aquest aiguabarreig, aparentment contradictori, de plaer i por, el que fa que un paisatge pugui esdevenir sublim i bell alhora.

ANNALS 2012-13 15 Així ho van entendre pensadors del segle xviii com Edmund Burke (Indagació filosòfica sobre l’origen de les nostres idees entorn del sublim i de la bellesa, 1757) o Emmanuel Kant (Crítica de la raó pràctica, 1788). En aquest sentit són especialment recomanables lectures com Breu tractat del paisatge. Història de la invenció del paisatge i denúncia dels malentesos actuals sobre la natura (2000) d’Alain Roger; Paisajes sublimes. El hombre ante la naturaleza salvaje (2011) de Remo Bodei; La apreciación estética de la naturaleza (2014) de Malcolm Budd o La atracción del abismo. Un itinerario por el paisaje romántico (2006) de Rafael Argullol. En tots aquests llibres s’observa com la història del pensament i de l’estètica ens poden ser útils a l’hora de fer un exercici com el que fem. Aquesta nova lectura romàntica de la muntanya, ¿quan es va aplicar a Núria? No podem ara donar una resposta exhaustiva i detallada que mereixeria una recerca monogràfica que ara no podem encetar. Però hi ha clares evidències que al darrer quart del segle xix el paisatge de Núria ja era llegit per amplis sectors des del nou paradigma romàntic d’interpretació de la muntanya. Vegem els exemples de Jacint Verdaguer, Esteve Sunyol, Narcís Oller, Joan Maragall i Jaume Massó i Torrents. Jacint Verdaguer, el juliol i agost de 1880, durant l’inici de les seves campanyes d’exploració pirinenca (1880-1884) a fi d’ambientar-se i documentar-se per a la composició del Canigó, visità Núria i els seus entorns, i, com no podia ser d’altra manera, s’esmenta en el poema; de fet, hi ha constància, tal com ens diu Josep M. de Casacuberta a Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques (2002), de les «sublims emocions» que li provocava ja de jove la contemplació de la natura. Per la seva banda, l’enginyer i escriptor Esteve Sunyol i Gasòliba (1856-1913) en el seu escrit «Puigmal», publicat el 1880 en el periòdic La Renaixensa, reproduït en l’antologia publicada per Jordi Mascarella i Miquel Sitjar Núria abans del cremallera. Vivències de viatgers (2001), ens descriu Núria amb els ingredients conceptuals més genuïns de la lectura romàntica de la muntanya:

Lo panorama és sublim i l’home se sent petit i raquític davant de tanta grandesa; l’ànima s’encongeix, lo més petit moviment de terres vos fa l’efecte d’espantosa baluerna que vos emporta, l’abim vos atrau i no sabeu si estar quiet o caminar, si fugir de tan sublim salvatgisme o esperar aquí que l’ànima s’avesi a tanta grandesa i acabi per ser gran com ho són cascades i muntanyes, com és la naturalesa tota que davant teniu.

Narcís Oller, al seu torn, també en el seu article dedicat a Núria, seleccionat per Tomàs Garcés en el seu Llibre de la Mare de Déu de Núria (1950), utilitza el concepte de sublim, a més del de quietud i solitud immensa, per referir-s’hi:

16 ANNALS 2012-13 I, tot ensopint-me en la contemplació d’aquella quietud i d’aquella solitud immensa, m’enorgullia interiorment d’haver abandonat el raquitisme de les terres baixes per fruir d’aquesta gran sublimitat…

Però és, sens dubte, Joan Maragall, en els seus Goigs a la Verge de Núria (1895), qui amplificà socialment la lectura romàntica del paisatge de Núria en emfasitzar-ne la solitud, la foscor del santuari, el vent, les tempestats, les serres desertes i els abismes, tal com podem constatar en aquesta selecció d’estrofes que manllevem de l’antologia de Tomàs Garcés ja citada:

Verge de la vall de Núria, I del vent sota la fúria, voltada de soledats, menyspreador dels sentits, que immòbil en la foscúria amb els sentits desmaiats, i en vostres vestits daurats, se’n baixen a la foscúria oïu l’eterna cantúria de la vostra vall de Núria del vent i les tempestats. voltada de soledats Verge de la vall de Núria, Copsats per negres alçàries, a vós venen les ciutats. eixordats de la remor, Vers vós avancen incertes anirem avall com l’aigua per les altes quietuds per les goles solitàries i els camins desconeguts plenes d’abims i frescor. de les grans serres desertes.

Aquesta visió neoromàntica de Núria, que farien seva les generacions modernistes, tindria un fort impacte i continuïtat durant l’època del noucentisme, precisament el període en què el santuari i la seva vall protagonitzarien, de la mà de bisbes, enginyers i arquitectes, un procés de modernització que comportaria molt notables transformacions paisatgístiques i, amb elles, l’enderroc gradual del vell santuari i hostatgeries del segle xvii i del xix.

El primer projecte urbanitzador

En el pas del segle xix al xx el paisatge humà (una altra mena de paisatge) de Núria va començar a experimentar importants canvis. Als vells romeus devots de la Verge i pastors, s’hi afegeixen excursionistes, esquiadors pioners, turistes i estiuejants procedents de les ciutats, de manera especial Barcelona. El bisbe d’Urgell Joan Benlloch (1864-1924) era del tot conscient d’aquests canvis i va començar a projectar tota una bateria de projectes de modernització per donar resposta a les noves demandes socials sobre Núria. Per començar, l’any 1916 va decidir que el santuari i les seves hostatgeries restessin obertes tot l’any, decisió que posava fi a la pràctica secular de tancar el santuari des de Sant Miquelde

ANNALS 2012-13 17 setembre a Sant Joan, el 24 de juny. Aquesta decisió afavoria, sens dubte, l’expansió de l’alpinisme i els esports de neu a la vall de Núria. Però si els nous usos socials de la vall de Núria podien ser del tot compatibles amb els vells, ja fossin religiosos o econòmics (explotació de recursos ramaders), el projecte (presentat els anys deu del segle passat) de convertir la vall en un gran embassament al servei de la flamant indústria hidroelèctrica pirinenca resultava del tot incompatible. El bisbe Benlloch n’era prou conscient, i és per això que participaria activament en una sessió pública celebrada al Centre Excursionista de Catalunya el 2 de juny de 1916 amb l’objectiu de donar arguments contra el projecte: no seria, com veurem, la primera vegada que les autoritats religioses del Bisbat d’Urgell varen cercar aliances amb el moviment excursionista per defensar els seus interessos a la vall de Núria. El mateix bisbe demanaria a mossèn Antoni Bataller, administrador del Santuari, que redactés, el 1917, una Memoria sobre el pasado, presente y porvenir del Santuario de Nuestra Señora de Núria; memòria on es recull de manera molt explícita com a les tradicionals funcions del santuari s’hi podien afegir noves potencialitats:

[L]a posición topográfica de Núria, su clima, y sus ricas aguas son muy a propósito para via- jes de sport y veraneo durante el tiempo de la canícula y por ende se prestan a la atracción de turistas, romeros y veraneantes. A fomentar la afluencia los mismos haciéndoles agradable su estancia en el santuario deben dirigirse nuestros esfuerzos.

Amb l’objectiu de posar fil a l’agulla, el bisbe Benlloch sol·licità a l’arquitecte Bernat Pejoan (arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell des de 1917) i a l’enginyer Joan Matabosch un ambiciós projecte de noves edificacions i d’urbanització de la vall de Núria. Ara no analitzarem detalladament el contingut d’aquest projecte que, a grans trets, implicava l’enderroc del vell santuari del segle xvii i de les seves hostatgeries; la construcció d’una gran basílica neoromànica al mateix indret de l’església neogòtica actual (inaugurada el 1911); la construcció d’un viacrucis; la construcció de 22 xalets per llogar, hostatgeries i un gran hotel, tres grans avingudes i jardins; la repoblació forestal i, finalment, l’estudi de mitjans de comunicació moderns per facilitar l’accés al santuari (carretera combinada amb funicular i tren tramvia). Per tal de dur a terme el projecte el bisbe sol·licità a l’Estat la cessió d’un quilòmetre quadrat a l’entorn del santuari —terrenys de domini públic sota usdefruit dels veïns de Queralbs— per formar part de les seves terres comunals. Finalment aquesta cessió es va produir (1922), però no s’autoritzà el projecte urbanitzador a instàncies dels enginyers forestals de l’Estat; aquests al·legaren que les cases unifamiliars «mermarán a su juicio los encantos naturales de aquellos sitios» i que els jardins projectats eren del tot innecessaris «para el

18 ANNALS 2012-13 establecimiento del paisaje, pués estima que tendrá mayores encantos si se convierten en pequeños bosquetes». Caldria veure, com apunta Miquel Sitjar en el seu recent llibre Núria. El santuari del Pirineu (2014), quin pes va tenir en aquella negativa per part dels enginyers forestals l’oposició del poble de Queralbs, que volia defensar les seves pastures. En qualsevol dels casos, el que ara ens interessa és observar com l’arquitecte Pejoan i l’enginyer Matabosch justifiquen el seu projecte de modernització apel·lant a l’imaginari literari neoromàntic de la vall fixat per Jacint Verdaguer i Joan Maragall i a la necessitat (del tot noucentista) d’«ordenar les belleses naturals» o, com diria Eugeni d’Ors en una de les seves celebrades gloses, «arranjar» les muntanyes, «arbitrant-les en arquitectura». Es tractava de domesticar la naturalesa, per més que hom feia ús dels tòpics literaris neoromàntics. Així podem llegir com Pejoan i Matabosch afirmen:

[D]e pocos lugares puede decirse como de Núria que la sublimidad de lo infinito quede entre sus montañas. Su riqueza de aguas, su abundante flora, su carácter alpino… hacen que tan venerado Santuario sea un sitio predilecto del turista, que crecería en importancia cuando se atendiera a la comodidad de la ascensión y a la ordenación de las bellezas naturales.

En el projecte de Pejoan i Matabosch (que vol preservar la vall de Núria d’explotacions industrials, ja sigui la mineria o la industria hidroelèctrica) es percep, val la pena destacar- ho, la influència de la nova política desplegada per l’Estat amb la creació el 1918 dels Parcs Nacionals de Covadonga i d’Ordesa. La iniciativa, tal com recorda Santos Casado en el seu Naturaleza patria. Ciencia y sentimiento de la naturaleza en la España del regeneracionismo (2010), podia respondre a un ventall ampli de motivacions (que admeten tota mena de combinacions en funció de les diverses ideologies polítiques) relacionades amb els ideals conservacionistes dels naturalistes, amb el patriotisme i els nacionalismes, la religiositat de les Esglésies establertes, les noves formes d’espiritualitat o l’higienisme i la salut pública. A més, cal considerar degudament com darrere de la promoció dels parcs nacionals sovint hi havia també una visió crítica de les societats urbanes i industrials o la necessitat de promoure el turisme muntanyenc com a activitat econòmica complementària en el món rural. I tampoc no és cap casualitat que el tàndem Pejoan-Matabosch, a l’hora de justificar el seu projecte de modernització de Núria d’una manera explícita adoptessin la comparació amb Suïssa, no debades era el millor exemple mundial dels nous usos esportius i turístics de l’alta muntanya. En definitiva, posaren la vall de Núria davant el mirall suís.

ANNALS 2012-13 19 Així, afirmaven, de realitzar-se el seu projecte,

sería como trasladar la visión de Suiza a los Pirineos y a poca distancia de Barcelona. Muchas son las bellezas que se admiran en Suiza, en sus montes, en sus valles y en sus ríos, tanto en invierno como en verano; y no serán menos los encantos que se podrían admirar en las inmedia- ciones del Valle cuando se hayan llevado a cabo los proyectos de engrandecimiento.

Així, doncs, Núria, com tants altres indrets muntanyencs de Catalunya, seria descodificada i construiria la seva imatge a partir del model o clixé suís. Tal com ha dit Josefina Gómez Mendoza, a l’Espanya de començaments del segle xx la força del mite helvètic i de l’imaginari muntanyenc suís era tal que moltes comarques reivindicaven ser batejades com a «suïsses espanyoles» (o «suïsses catalanes»), denominació que actuava com a potent reclam turístic.

El projecte de l’arquitecte Josep Danés La negativa dels enginyers forestals a urbanitzar la vall de Núria obligà el nou bisbe d’Urgell, Justí Guitart, a aparcar el projecte de Bernat Pejoan i de Joan Mataboch i a sol·licitar un nou projecte. Per això cercà els serveis de Josep Danés i Torras (1891-1955), un jove arquitecte que feia cinc anys que havia acabat la carrera. Danés havia col·laborat com a delineant durant la seva etapa d’estudiant amb Bernat Pejoan, havia destacat com a estudiós de la masia i mantenia estretes relacions amb el Centre Excursionista de Catalunya. El projecte inicial de Josep Danés, que també feia tabula rasa del vell santuari i les seves hostatgeries, consistia a construir sis grans pavellons amb planta baixa i dos pisos a l’entorn del temple del santuari (que situava en el mateix espai del temple de la fi del segle xix), el qual esdevenia l’eix central de tot el conjunt. D’aquesta manera es donava preeminència al caràcter religiós del santuari que, no debades, adoptava, si bé es mira, la forma d’un gran monestir. Es tractava, ras i curt, d’una tipologia arquitectònica de caràcter religiós que camuflava en el seu interior un dels primers hotels d’alta muntanya d’Espanya. En el nou complex, capaç d’allotjar 1.500 persones, s’hi projectaven diverses dependències amb funcions prou diferenciades: un hotel-restaurant confortable i amb alguns elements fins i tot d’un cert luxe; unes hostatgeries amb cel·les de primera, segona i tercera classe; apartaments per a famílies; una residència per al bisbe d’Urgell i els sacerdots i seminaristes adscrits al servei del santuari; espais per a l’administració i oficines per a la contractació de guies i cavalleries; central telefònica i telegràfica; espai per als carabiners, guàrdia cívica,

20 ANNALS 2012-13 rural i forestal; serveis mèdics i farmaciola; barberia; cantina i botiga de queviures; botiga de records pietosos, postals, llibres, objectes esportius i d’excursió; museu de Núria i dels Pirineus (que havia de contemplar des d’antiguitats a mineralogia, flora, fauna, etnografia, estudi de la vida dels pastors…);3 biblioteca pública; tallers de fusteria i ferreria. Pel que fa l’hotel, que havia d’ocupar els pavellons anomenats de Sant Antoni i Sant Gil, a les plantes baixes se situaven els menjadors, les cafeteries, les cuines i el rebost. Fora, i de manera independent del complex, a l’anomenat Pla de l’Hort, es preveia de fer-hi unes petites construccions, molt dissimulades, per ubicar-hi l’escorxador, els corrals i els estables i les estances per als guies de muntanya, els pastors, els jornalers i els mossos. En definitiva, es tractava de desenvolupar un programa arquitectònic d’una gran complexitat; programa que, cal pensar, seria definit de manera col·laborativa pel mateix bisbe Guitart, l’administrador del santuari Mn. Bataller i l’arquitecte Danés. Que tres pavellons de Núria encara portin avui el noms dels seus patronímics n’és el millor testimoni. La primera pedra de tot el conjunt es posà l’agost de 1923. L’estratègia seguida pel bisbe Guitart era que primer calia construir el gran hotel i les hostatgeries, ja que altrament seria difícil de trobar una companyia que invertís en la construcció del tren cremallera. Així s’afirma en el fulletó editat els anys trenta per l’administració del santuari Record del Santuari de la Mare de Déu de Núria. Breu notícia històrica i gràfica del Santuari. Llista i plànol de les més notables excursions:

[S]ense aquest esforç [la construcció de les hostatgeries i el gran hotel] cap companyia de ferrocarrils del món s’hauria llançat a la construcció d’un camí de ferro fins a Núria.

De manera que, quan la Societat de Ferrocarrils de Muntanyes de Grans Pendents començà la construcció del tren cremallera el 1928, ja s’havien inaugurat els pavellons de Sant Justí (1925) i de Sant Antoni (1928). Poc després, el 1929, s’inauguraria el pavelló de Sant Josep i al llarg del 1930 s’avançaren les obres del pavelló de Sant Gil. Així doncs, quan s’inaugurà el tren cremallera, el març de 1931, el nou complex de Núria ja tenia l’estructura actual de quatre pavellons i funcionava a ple rendiment i, per tant, la inversió feta en el tren cremallera tenia assegurada la seva rendibilitat. Amb encert, l’arquitecte Danés desestimà construir més endavant els dos pavellons que havia projectat que havien de tancar el conjunt formant una gran plaça tancada davant el santuari; d’aquesta manera el diàleg de l’arquitectura amb el paisatge estava molt més assegurat. Per tal d’afrontar les grans despeses derivades del projecte arquitectònic de Josep Danés, el Bisbat de la Seu d’Urgell demanà un crèdit de 100.000 pessetes a la Caixa de Pensions

ANNALS 2012-13 21 i endegà, al seu torn, grans campanyes per recaptar almoines entre els devots de la Verge. Precisament, dins d’aquesta segona estratègia, l’arquitecte Josep Danés dissenyà una postal que s’edità amb l’objectiu de donar a conèixer el seu projecte i entusiasmar els devots i excursionistes amb el nou santuari. Per al disseny de la postal l’arquitecte olotí escollí una postal-fotografia de J. Massó editada pel CEC en què es veia el vell Santuari des de la cova de Sant Gil. Es tractava d’una bella panoràmica paisatgística que, a instàncies de l’arquitecte, es convertí en un expressiu gravat: l’única diferència és que s’havien esborrat els edificis del vell santuari per col·locar-hi degudament la perspectiva del nou complex.

Les fonts d’inspiració L’arquitecte prioritzà en tot moment l’adaptació a les circumstàncies del lloc (2.000 m d’alçada), a la funció religiosa, social i esportiva del santuari i a l’entorn paisatgístic en què està situat. Ell mateix ho explicà el 1931 en un article («Les obres del Santuari de Núria») publicat a la revista de Ribes de Freser Petraria (núm. 26). De la vall de Núria, per a les obres, no se n’extrauria cap arbre, i només s’aprofitaria la pedra, que possibilità de fer únicament paret a base de cairejats; les bigues de fusta havien ser necessàriament curtes per tal que les mules les poguessin transportar pel camí vell de Queralbs sense risc d’estimbar-se al riu; les parets havien de ser gruixudes per aïllar l’interior de les inclemències del temps hivernal; ús de la pissarra a les teulades; finestrals i finestres amb dobles vidrieres; edificis connectats interiorment per tal d’obviar les molèsties provocades pel torb i la neu; i paviments escollits pel seu poc pes, duresa i de mides reduïdes per tal que fossin prou resistents a les sabates ferrades dels excursionistes i evitessin relliscades i caigudes. Tot complementat amb una bona calefacció central i seguint uns criteris decoratius moderns (amb ressonàncies art déco en els menjadors de l’hotel), sense fer concessions a la «rusticitat». Si aquests varen ser els principals objectius pel que fa a les solucions dels espais interiors, per a l’exterior l’arquitecte ens diu que el caràcter de santuari li va fer desestimar una «arquitectura de flocs i tafetans», que d’altra banda era poc adient —afirmava— «amb la grandiositat de la natura, davant de la qual una forma humil sembla ben escaient, tampoc els medis econòmics eren per distreure’s en fer coses frívoles, sinó per concretar-se a satisfer necessitats, resolguent problemes sense fi». Les fonts d’inspiració que s’empraren foren diverses: pel que fa al temple, la intencionalitat inicial de l’arquitecte Danés era construir una gran basílica neoromànica amb dos grans campanars a banda i banda de la façana en substitució del temple neogòtic de l’arquitecte Calixte Freixe inaugurat el 1911; una inauguració, per cert, a la qual assistí el conspicu

22 ANNALS 2012-13 excursionista Josep Guilera, que no per això deixà de criticar el temple en el seu llibre El Pirineu a trossos. Ribes-Núria-La Molina (1958), pel fet de ser una església, deia, «composta amb un estil híbrid [que] no manté cap relació amb les esglésies romàniques de la muntanya». Aquestes crítiques a l’església neogòtica de Núria també foren compartides per l’arquitecte Bernat Pejoan, ja que en la memòria de 1918, abans citada, ja preveia el seu enderroc pel fet de ser «de poco interés artístico tanto en el aspecto religioso como en el patrio». Josep Danés era conscient d’aquestes crítiques i les compartia del tot, de manera que darrere la idea de fer una basílica neoromànica a Núria hi havia el criteri de considerar el romànic com a exponent del veritable «art nacional» i el més apropiat per fer arquitectura religiosa en terres pirinenques. Podríem dir que, darrere aquesta opció, no hi havia altre criteri que el de seguir els imperatius de l’arquitectura regionalista contemporània, això és, no desdir del paisatge local i fer una lectura evolucionada de l’arquitectura vernacular.4 Finalment, aquest projecte de la gran basílica neoromànica no es va portar a terme i l’arquitecte va decidir, en un exercici de simplificació extrema i de realisme econòmic, després de la Guerra Civil, de substituir el projecte per una façana amb un únic campanar neoromànic central (1946-1955); solució enginyosa que, de facto, actuaria a tall de veritable façana-pantalla que no faria altra cosa que ocultar la façana inacabada del temple neogòtic, amb la seva rosassa inclosa; així doncs, si l’interior romania neogòtic, l’exterior, més vinculat al paisatge de la vall, era una clara picada d’ullet des de la contemporaneïtat, i sense gaires mimetismes, a l’arquitectura religiosa romànica, prèviament reinterpretada. L’ús expressiu dels grans carreus de pedra granítica (fins aleshores emprats pel mateix arquitecte en l’arquitectura industrial de les centrals hidroelèctriques pirinenques) fou una bona opció, d’una banda, per reforçar (per contrast de materials, cromatismes i textures) la jerarquització central del temple-santuari sobre tot el conjunt, i de l’altra, per no caure en un excés d’historicisme i de prejudicis d’estil, més propis del segle xix que no pas del xx. En definitiva, aquests carreus denoten que estem davant d’un exercici de reinterpretació i estilització contemporània del romànic. A part del romànic, Josep Danés s’inspirà en altres fonts, totes coherents amb els principis de l’arquitectura regionalista, tan estesa en l’Europa d’entreguerres. D’acord amb aquests criteris, per adaptar l’arquitectura al paisatge, hom creia que el millor era emprar els materials del lloc i tenir en compte els condicionants climatològics. Danés, com a estudiós de l’arquitectura rural que era, havia realitzat treball de camp en diversos indrets pirinencs, d’on havia estudiat els trets de l’arquitectura tradicional. No és cap casualitat, doncs, que en els expedients sobre Núria conservats a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa s’hagin localitzat

ANNALS 2012-13 23 petits croquis i dibuixos d’arquitectura aranesa, com ara finestres, cases fortificades, llucanes o mansardes (capochines, en aranès), penaus (parets mitgeres amb paret esglaonada per evitar que el foc traspassés d’una casa a altra) o teulades de pissarra amb fort pendent.5 En els pavellons de Núria Josep Danés incorporà diversos trets de l’arquitectura pirinenca, ja fossin les teulades de pissarra amb mansardes o les torres garita poligonals amb cuculla que projectà en els extrems dels pavellons, que s’inspiraven directament en les cases fortificades araneses. Pel que fa a l’exterior del santuari optà per deixar vist el cairejat de pedra de la contrada, tal com també practicà a l’exterior del Xalet de la Molina (1925), projectat per ell mateix. Amb tot, després de la Guerra Civil, s’optà per arrebossar totes les façanes, en aixecar un tercer pis als quatre pavellons, operació que s’ha d’entendre com un element més del procés de simplificació que hem descrit que es va produir en l’arquitectura de Núria a la postguerra de la mà del mateix arquitecte que la va projectar el 1923. Les fonts d’inspiració pirinenques, així mateix, es varen complementar amb altres de caràcter més internacional, com les alpines. En efecte, Josep Danés s’inspirà en l’Hospici suís del Gran Sant Bernat i en els ponts de fusta de Lucerna. No ens ha de sorprendre que fos així, perquè tant en els butlletins del CEC com en la premsa de l’època (com ara el diari La Publicitat) aquests elements alpins havien estat objecte de crònica i reportatge en més d’una ocasió. A més, els paral·lelismes entre l’Hospici (convent) del Gran San Bernat i el santuari de Núria eren molts, en la mesura que totes dues institucions religioses havien exercit històricament la funció hospitalària i s’havien modernitzat amb la construcció d’un hotel per donar resposta a les noves demandes esportives relacionades amb l’alta muntanya. Del Gran Sant Bernat Josep Danés adoptà la gran senzillesa exterior i la idea d’unir l’estació del cremallera amb el santuari a través d’un pont cobert; pont de fusta de pi melis (1933) que s’inspirava directament en els dos ponts de fusta de Lucerna (el de Molins i el Kapellbrücke). En qualsevol dels casos, Núria i el Xalet de la Molina són, tal vegada, els dos millors exemples a Catalunya del que hem denominat «procés d’alpinització» dels Pirineus a través de l’arquitectura.6

Èxits i conflictes Amb l’arribada del tren cremallera el març de 1931 Núria assolí el punt culminant de la popularitat, en quedar a quatre hores de distància de Barcelona per ferrocarril. El vell somni de modernització dels bisbes Benlloch i Guitart s’havia acomplert. I amb poc més de quinze anys. Una prova més d’aquest èxit és que en el mateix Hotel del santuari es discutís l’anomenat Estatut de Núria, poc després de la proclamació de la República el 14 d’abril.

24 ANNALS 2012-13 La nova situació política, però, obrí ben aviat un període de conflictes d’usos a l’entorn de la vall de Núria, de gran interès per als historiadors. En efecte, l’Ajuntament de Queralbs sol·licità al ministeri d’Agricultura que anul·lés la concessió de terrenys feta per l’Estat el 1922 al Bisbat d’Urgell al·legant l’incompliment de realitzar la repoblació forestal, l’existència de la nova constitució republicana de caràcter laic que impedia la promoció estatal d’un culte públic i els drets de pasturatge històrics dels veïns de Queralbs. Darrere la sol·licitud de l’Ajuntament de Queralbs, però, s’hi amagava el projecte d’urbanització de la vall (signat el 20 de maig de 1933) realitzat pel jove arquitecte Albert Monche, per encàrrec del mateix ajuntament. L’esmentat ministeri donà la raó al municipi de Queralbs. El bisbat, al seu torn, va recórrer al Tribunal suprem amb l’ajuda del prestigiós advocat Ángel Ossorio Gallardo, a més d’organitzar una activa campanya de premsa, en la qual l’arquitecte Josep Danés tingué un paper molt destacat. Mentrestant, el juliol de 1933 la Generalitat obrí un període d’informació pública, per tal que s’hi presentessin «els que es creguin amb drets sobre la vall i les organitzacions o entitats de caràcter turístic, esportiu i sanitari». El debat arribaria fins i tot al Parlament de Catalunya. Presentaren al·legacions contra el projecte urbanitzador de l’Ajuntament de Queralbs, el Bisbat d’Urgell, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i la Societat de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents. Amb argumentacions diverses i interessos diferenciats tots coincidien, però, que hom podia promoure el turisme i l’esport a Núria, a més d’explotar-ne les pastures, sense necessitat d’urbanitzar la vall. El Bisbat d’Urgell es mostrava molt gelós del caràcter religiós del santuari; les entitats excursionistes defensaven Núria com a espai òptim per a l’excursionisme popular; i la Societat de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents veia en el projecte d’urbanització un primer pas per a la construcció d’una carretera que podia posar en risc la seva inversió en el cremallera. Va resultar molt expressiva la memòria presentada per la Federació d’Entitats Excursionistes on, d’una manera molt gràfica, es narraven les expectatives que havia obert l’arribada del cremallera a Núria:

Ha esdevingut que Núria és a l’abast de tothom i s’ha descobert per a molts un nou món i veiem metges que pensen en fer-hi sanatoris, els hotelers grans hotels, els arquitectes i contratistes, construir-hi xalets i fins i tos s’ha pensat en camps de golf… i no manca qui vol fer-ho tot plegat.

Finalment, abans d’acabar l’any 1934 el Tribunal Suprem resolgué el recurs a favor del bisbe d’Urgell i el nou projecte urbanitzador quedà estroncat. Des d’aleshores quedà fixada, en bona part i fins avui, la fesomia arquitectònica i l’escenografia paisatgística de la vall, complementada el 1956 amb un estany artificial.

ANNALS 2012-13 25 A tall de cloenda: la pervivència dels tòpics literaris romàntics L’important procés de modernització que va experimentar el santuari de Núria durant els anys 1923-1931 no va pas agradar a tothom. És més, va generar una certa literatura de l’enyor i la nostàlgia que, molt sovint, s’emmirallava en la imatge de la vall i el santuari fixada per Joan Maragall a la fi del segle xix. Vegem-ne alguns pocs, però significatius exemples.

Hi ha qui enyorava el vell santuari del segle xvii enderrocat, com és el cas d’Anton Busquets i Punset en el seu article «He vuelto a Núria» (Revista Ilustrada Jorba, núm. 257):

[P]ero sentimos la añoranza de la penumbra de la vieja ermita. Si posible hubiera sido conser- varla como preciada reliquia: a manera de cripta, para recordar en ella las estrofas de Maragall: «Aquí ens teniu, Verge tosca, vagament cercant redós en el clos misteriós de vostra capella fosca.»

D’altres, com és el cas d’Adrià Gual («La Vall de Núria de Joan Maragall», L’Estel de Núria, núm. 227), paraven atenció en la pèrdua progressiva de la solitud cantada pel poeta:

Maragall no podia sospitar que les solituds de la seva Vall no serien eternes. En aquest punt la visió del poeta va fer fallida, i amb ella l’han feta moltes coses que tard o d’hora el món en pes les enyorarà, que ja no serà temps de refer-les. […] Avui Núria, la solitària esplendorosa, és visitada per la joventut afollada de neu, més que per admirar-la com un do de Déu, per deixar- s’hi anar voluptuosa.

I, finalment, per posar un darrer exemple de la reacció literària contrària a la modernització del santuari, citem l’eloqüent testimoni de Joaquim Santasusagna que, no debades, titulà un dels capítols del seu llibre Les serres encantades. Impressions pirinenques (1936) «Núria o el desencís», capítol que no és altra cosa que una punyent mirada crítica vers el procés de domesticació de la natura que havia experimentat la vall:

[T]ots els indrets d’alta muntanya que hom ha volgut adaptar al confort i a la facilitat del viatger corrent solen produir l’efecte d’una inversió de termes. El viatger ingenu anirà a aquests llocs per veure l’alta muntanya, amb les seves característiques especials, i no les trobarà; allà on volia paisatges nous i condicions desconegudes només sabrà trobar tot allò que havia deixat enrere: una bona cambra, camps de golf o pistes de tenis, una taula ben proveïda i ben servida, una ter- túlia més o menys amable, un ambient burgès. Tot el que havia d’aparèixer-li aspre i tosc, ja hi és, però sembla postís. Les mates de gavets es dirien plantades en indrets estratègics, retallades

26 ANNALS 2012-13 i apariades per un jardiner; els glevers semblen sembrats i entretinguts, perquè puguin mostrar un herbei decoratiu. Tot allò que representa confort té l’aparença de natural; la resta, allò que és natural de debò, es diria el marc arrodonidor i, per tant, arranjat i fet a posta, dels que és a servei de la comoditat turística… La Vall de Núria ha progressat…, és provable que la Verge, antiga- ment, voltada de soledats, vagi coneixent la companyia d’un formiguer humà, cada dia major…

A la llum d’aquesta literatura de l’enyor i més enllà dels canvis en les percepcions paisatgístiques que s’han produït sobre la vall i el santuari de Núria durant els segles xvii- xx, haurem de concloure que, si bé les lectures barroques han periclitat del tot, per contra, les lectures paisatgístiques neoromàntiques sobre la vall han triomfat en bona part i han perviscut en el temps des de la fi del segle xix. Sí, han estat tossudes i constants. I ho han estat fent abstracció dels molt notables canvis arquitectònics i paisatgístics realitzats de la mà de diligents bisbes, arquitectes i enginyers amb l’objectiu noucentista d’«ordenar (o domesticar) les belleses naturals». No pot haver-n’hi una prova millor que un fulletó que edità l’administració del santuari durant els anys trenta del segle passat i que presentava la vall com un espai que oferia al visitant «indrets incomparables de solitud augusta, pau sobirana, emoció suprema de tempestes del Pirineu». El paisatge i l’arquitectura de la vall, certament, s’havia transformat no pas poc. Sí. Però no va pas posar fi a les ombres allargades del concepte de paisatge sublim entronitzat pel romanticisme, que encara era emprat com a reclam publicitari turístic. Ans al contrari: les transformacions noucentistes els donaren nova vida i les amplificaren socialment. Amb la mateixa eficàcia que el tren cremallera. I els goigs maragallians, és clar.

Notes 1 Totes les informacions presents en el text, si no s’indica el contrari, procedeixen del llibre de Joaquim M. Puigvert (2008), Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

2 Narciso Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona, Editorial Orbis, 1949, p. 266- 267 i 278. [1ª ed. Barcelona, 1657] 3 El projecte de fer un museu sobre els Pirineus a Núria cal relacionar-lo possiblement amb el projecte d’Eduard Vidal i Riba, exposat en el Butlletí del CEC de l’agost de 1922, on manifestava la conveniència de fer, a semblança dels museus alpins, un museu excursionista dedicat als Pirineus que es podia ubicar a la vall de la Molina o a la Cerdanya, Veg. Josep Iglésies (1964), Enciclopèdia de l’Excursionisme, vol. i, Barcelona, Rafael Dalmau, p. 276. 4 D’una manera coherent amb aquests criteris, a part de la façana-campanar del santuari de Núria, tots els temples que projectà com a arquitecte diocesà al Bisbat d’Urgell en terres pirinenques foren una reinterpretació contemporània de l’arquitectura religiosa romànica. És el cas de la capella del Xalet de la Molina (1926-1927), el santuari de Sant Joan de l’Erm (1942, projecte no realitzat) i els temples parroquials de Ribes de Freser (1940-1945), Isòvol (1945- 1955), Guàlter (1946, projecte no realitzat), Cabó (1947-1955), Biscarri (1953) i Escaldes (1952), a Andorra. Que

ANNALS 2012-13 27 aquesta fos una opció coherent amb els principis de l’arquitectura regionalista ho prova el fet que Josep Danés optés per altres fonts d’inspiració quan es tractava de construir temples a les ciutats o a les grans planes de la Catalunya interior.

5 Joaquim M. Puigvert (2010), «Era arquitectura neoaranesa: ensai d’interpretation», dins Pèir Cots (coord.), Misce- llànea en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro, Vielha, Institut d’Estudis Aranesi, p. 459-473.

6 Una visió sintètica d’aquest procés es por consultar en els dos articles de J. M. Puigvert, «L’alpinització de la Vall de Núria», Vèrtex, 209 (2006), p. 54-56; «La alpinización del paisaje pirenaico», La Vanguardia-Cultura/s, núm. 248 (21-III-2007), p. 22-23.

28 ANNALS 2012-13