Temporada 1996-97

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL

GENERALITAT DE CATALUNYA � AJUNTAMENT DE BARCELONA MINISTERIO DE CULTURA a�AJORICA DIPUTACIÓ DE BARCELONA Joyas y Perlas Jewellery & Pearls ,. w w w

U U u il DANCO BILBAO VIZCAYA ri Autopistas C.E.SA @ Banc��� ...J ARGENTARIA � BANCA CATALANA ...J ...J �

::>

O ::> ::> Banco iiil- II Santander /� z Central • Borsa de Barcelona Hispano O O Banesfg

Z Z ...J

W Cambra Oficial de Comerç Indústria i Navegació ...J 1( ...J de Barcelona - "laCaixa" ��ád$.0eo- al

W w I:

� e( •••• ..¡ TURISME DE al CaVER al BARCELONA tM!� CATWïHYAR. 10 �Dragados - i • I/) I: I:

l- e( e( e( tv' � � Erkimia gasNaJural � � Y;;�l z I/) I/) O

l- I-

wmterthur e( I/) Il e( OSHSA � PHILIPS Grupo ::> Endesa Z Z ...J

O O e S ...J de Barcelona Telefónica .. j\igües Ij U4 I/) C� I/)

::> ::>

A· ...J ...J �IJ Thyssen Boettlcher WAAGNE�[j] @ ------FUNDACIÓ GRAN TEATRE DEL LICEU

Generalitat de Catalunya, Mí nisterto de Cultura, de Barcelona, de Barcelona, ...J ...J Ajuntament Diputació Societat del Gran Teatre del Liceu i Consell de Mecenatge ® Programa

Giuseppe Verdi Obertura de Aroldo (1813-1901) «A te l'estremo addio ... Il lacerato spirito» (ària de Fiesco del Pròleg de Simon Boccanegra) Obertura de Les vêpres siciliennes

«Chi mai vegg'io ... Infelice! e tuo credevi» (ària de Silva de l'acte 1 de Emani)

Giacomo Puccini «Vissi d'arte» (1858-1924) (ària de l'acte 2 de Tosca)

Anne Marie Schubert, soprano

Giuseppe Verdi «Ella giammai mamò. (ària de Filippo II, de l'acte 4 de Don Carla)

II

Richard Wagner «Die Frist ist urn. (1813-1883) (monòleg de l'Holandès, de l'acte 1 de Del' fliegende Hollander) Obertura de Del' [liegende Hollander

' «Leb wohl, du kühnes, herrliches Kind!» (monòleg de Wotan, de l'acte 3 de Die Walkiire) 8 BIOCIlAFIES I BIOCIlAFI[S 9

....

Simon Estes

imon Estes va néixer un dos de març a Centerville, estat de debutà a San Francisco amb Les contes d'Hoffmann, però tornà a . Estes era fill d'un minaire, en una família molt unida i Europa, on l'any 1967 Rolf Liebermann el contractà per a l'estrena ele molt amb tres i un Als vuit s religiosa, germanes germà. anys ja The Visitation de . Seguí treballant durament als tea­ era membre del cor de del de la Junior l'església baptista i, després, una sense tres alemanys, en una època en la qual féu audició dl Liceu, School. El canvi de la veu fou bastant traumàtic i no sabia ben bé High cantat a resultats pràctics per al futur gran cantant, que havia Sant què era allò que havia de fer amb la veu (creia que era tenor i tot el dia Sebastià l'any 1969 el Zaccal'ia de Nabucco, Tot i que l'any 1967 ja imitava Mario Lanza). En resum: de deixar de cantar durant tres hagué havia cantat al Metropolitan de Nova York amb la companyia de anys. Mentrestant, estudiava, a la Universitat de Iowa, medicina i psico­ l'Òpera d'Hamburg (The Visitation) i que algunes biografies parlen de i, va tornar a obrir la boca, va veure tenia un timbre fosc logia quan que l'any 1982 amb Tannhàuser, el seu debut oficial al Met fou l'any 1976 i Aleshores va formar d'un els Old Gold part grup, Singers, teatre profund. amb Oroveso (). Després ha interpretat al gran de Nova musicals a la Universitat. cantava en que presentava espectacles Quan com York papers Wotan (Der Ring des Nibelungen), Borís, Amfortas trobà un ell mateix com a «fabu­ aquest grup, professor que qualifica (), Orest (Ele/ara), Amonasro () o Porgy. L'any 1977 fou lós», Charles Kellis, aleshores li va dir era baix-baríton, i el que que important en la carrera d'aquest artista: debut a ele Milà amb en bon camí una carrera en el món del cant. Kellis posà per començar PelLéas et Mélisande i primera interpretació wagneriana, el protagonista treballà amb Estes de 1961 a 1963, i l'envià a la Juilliard després de Derfliegende Hollánder a Zuric, ciutat a la qual ha estat estretament School de Nova York. Gràcies al suport de la Fundació Martha Baird vinculat per les actuacions freqüents, per la residència i pel matrimoni. Rockefeller, de la comunitat de Nova York, i de la NAACP, vingué a La consagració internacional, però, esdevingué quan, l'any 1978, i féu una audició a Düsseldorf. Immediatament fou contractat Europa protagonitzà Derfliegende Hollander al Festival ele Bayreuth, en la pro­ i per la Deutsche de Berlín com a membre estable de la companyia Opel' duccio de Harry Kupfer. Fou una autèntica sensació, que li obrí ele bat debutà amb el paper de Ramfis de Aida. Era l'any 1965, en el qual a bat les portes de la fama internacional. A Bayreuth també ha triomfat també el Concurs de Munie la (l'any següent aconseguiria commemorava el centena­ guanyà amb l'Amfortas del Parsifal que, l'any 1982, Medalla de Bronze del Concurs Txaikovski de Poc Moscou). després ri de l'estrena mundial de l'obra. La seva carrera inclou, així mateix, BIOGRAfiES 10 I Il lOG Il A r I E S 111

a La Bastille Whun / Werner actuacions a les Òperes de Viena, Roma, Boston, Filadèlfia, Moscou, Der fliegende Hollander (Myung- Chung / Ruth i Lyric de Chicago, Covent Garden de Londres, Bayerische Staatsoper de Herzog) i Zuric (Rafael Frühbeck de Burgos Berghaus) concerts o recitals a Munie, Florència, Los Angeles, Washington, Edimburg, Amsterdam, Nabucco a Orange i Cape Town, a més d'oferir Bolonya, Torí, Copenhaguen, etc. Zuric, Munie, Hamburg, Bonn, Colònia, Frankfurt, Canàries, Oslo, i Entre els seus Ha cantat també als festivals més importants, amb les millors Estocolm, París, Filadèlfia, Nova York Washington. darrers Atlàntida de Falla Edmon orquestres i amb directors com ara , Sir , enregistraments destaquen (amb Rafael Frühheck de Burgos, Carlo Maria Giulini, James Levine, Lorin Colomer), de Stravinsky (amb Esa-Pekka Salonen), Cenci de Goldshmidt Maazel, Kurt Masur, Zubin Mehta, , Wolfgang (amb ) i Beatrice (amb Sawallisch, Giuseppe Sinopoli i Sir Georg Solti. Entre alguns esdeveni­ Lothar Zagrosek). Des de Simon Estes és a la School de Nova ments especials en els quals ha intervingut figuren l'estrena als EUA de 1985, professor J;uilliard d'estímul la Simfonia núm. 14 de Shostakòvitx; la inauguració del Kennedy York i ha estat l'impulsor principal d'unes ajudes importants 1989 va rebre el Doctorat honoris causa del Siena Center de Washington; el concert commemoratiu dels vint-i-cinc anys per als joves. L'any de les Nacions Unides; la festa d'inauguració dels Jocs Olímpics de College de Nova York. Teatre del Liceu: Don Carlo Munie; la gala del centenari de l'Estàtua de la Llibertat; dos concerts a Ha cantat sovint al Gran (1982), Aida la Casa Blanca davant del president Bush (1989); el de Parsifal (1983 i 1988-89), Der fliegende Hollander (1983-84), a d'un recital Mozart, amb la direcció de Carlo Maria Giulini, al Vaticà, davant de (1983-84) i Die Walküre (1990-91), més (1991-92). S.S. Joan Pau II; i altres. L'any 1990 interpretà el personatge de Martin Luther King en el «musical» King, al West End de Londres. Algunes de les seves actuacions recents han estat una nova producció de Salome a la Deutsche Opel' de Berlín, una altra de a la Opernhaus de Zuric, Staats opel' de Viena, Staatsoper d'Hamburg i Bayerische Staatsoper de Munie, Festival d'Orange, etc. Ha interpretat Il IOC Il A F I E s 12 1 Il IOC Il fi F I E S 113

Orquestra Simfònica del Gran Teatre Veronica Scully del Liceu

l primer Simfònica Gran Scully va néixer a Manchester i estudià a la Royal di�ector titula�,de I:Orquestra �e� Teatre del LIceu fou Mana Obiols. En la seva llarga historia ha Academy of Music de Londres. Ja durant el perfeccionament estat dirigida per batutes convidades com ara Otto Klemperer o dels estudis acompanyà molts recitals de Lieder. També fou E Veronica Bruno Walter. pianista dels concursos D'Hertogenbosch i Ostende i assistent a les clas­ Des de la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu, la normalit­ ses magistrals de noms tan importants com Geoffrey Parsons, Hans zació de l'Orquestra i el millorament de la seva categoria simfònica ha Hotter, Nadia Boulanger i Elisabeth Schwarzkopf. estat propòsit principal en els plans de la nova etapa del Teatre, que es va Ha col·laborat molts anys amb els teatres d'òpera de Brussel-les, cloure amb l'incendi que el gener de 1994 va destruir l'escenari i la sala. Basilea, Mannheim i Zuric, i directors com Nello Santi i Bohumil Els directors titulars de la formació han estat Eugenio M. Marco i més Gregor l'han apreciada molt com a assistent i han confiat en ella per a endavantUwe Mund, que es va imposar com a objectiu dotar l'Orquestra la preparació de les obres que dirigien. d'un repertori simfònic (Mozart, Brahms, Mahler, Bruckner, Txaikovski, Veronica Scully ha estat acompanyant de molts cantants i instru­ Montsalvatge) que li donés un nou protagonisme. mentistes notables i també conrea sovint la música de cambra. Debutà Mussorgski, Diferents directors invitats han treballat en el decurs d'aquests anys a Barcelona acompanyant el recital de Simon Estes de la temporada amb Simfònica del Gran Teatre del Liceu, entre els quals cal 1991-92. l'Orquestra citar els mestres Albrecht, Bonynge, Decker, Gatto, Gandolfi, Hollreiser, Des del 1992 és directora del International Studio de Zuric on Kulka, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Schneider, ha dirigit obres com ara Der Kaiser van Atlantis de Ullman i Ormindo Varviso, Maag, Neumann, Ros Marbà, Pons i Gardelli. de Cavalli. També dirigeix regularment la Südwestdeutsche Philharmo­ L'orquestra ha actuat al Teatro Real i al Palacio Real de Madrid, les nie amb la qual visitarà properament Luxemburg, Suïssa i Alemanya. Arenes de Nîmes, l'Òpera de Ludwigshafen, el Théâtre des Champs­ Elysées de París, el Palau de la Música Catalana i el Teatre Grec de Barcelona, el Festival d'Orange, l'Odeon Herodion Atticus d'Atenes i el Festival de Peralada, entre d'altres indrets. 14 I

Concertinos Timothy E. McKEITHEN Josep MERCADAL* ORQUESTRA Josep M. ALPISTE Victor PETRE Miquel BARONA * SIMFÒNICA DEL GRAN N.N. Franck TOLLINI (Clarinet baix) TEATRE DEL LICEU N.N. Violins primers N.N. Maria Anca ANDREI* N.N. Fagots Just MOROS* Tobias GOSSMANN* Violoncels Eugenia SEQUEIRA * Margaret BONHAM Pere BUSQUETS* Francesc BENÍTEZ* Miloslav CAPKA Peter THIEMANN* (Contrafagot) Andrea CERUTI Adam GLUBINSKI N.N. Birgit EULER Esther Clara BRAUN Piotr JECZMYK Alexandre BÁSCONES Trompes Vicenç AGUILAR* Dorina MARGINEANTU Carme COMECHE Frantisek SUPIN* Edith MARETZKI Rafael SALA Carles CHORDÀ Emilian TOADER Juan Manuel STACEY Enric Xavier MARTÍNEZ Vessela TOMOV Georghe TATU Francisco RODRÍGUEZ Guerassim VORONKOV M. Eulàlia VALERO Ignacio ZAMORA N.N. Matthias WEINMANN

N.N. N.N. Trompetes Francesc COLOMINA* Violins segons Contrabaixos Àngel VIDAL Annick PUIG* Tomàs ALMIRALL* Francisco VILLAESCUSA Anton ZUPANCIC* Josep QUER N.N. Antònia TERRÉS Jaume ALBORS Trombons Rosa BIOTA Francesc LOZANO Antoni OLTRA* Mercè BROTONS Joan MAULEÓN Josep Francesc SÀNCHEZ* Elena CEAUCESCU Lluís RUSIÑOL Detlef HILLBRICHT* Rodica Monica HARDA Rafael de la VEGA (Contrabaix) Marcel NOLL N.N. Luis BELLVER Jordi PAPS Flautes David MORALES Sebastian POPESCU * Albert MORA Tuba Frederic SBERT Joan RENART* Josep José BERNABEU* Julius VARADI Miguel Agustí BRUGADA VILARGUNTÉ Arpes Jordi Manuel FLORENCIANO LmaSERRACARABASSA* N.N. Oboès ARNAL* Violes Margarita Francesc CASTELLÓ* Renate SCHMIDT* Percussió Birgit Emili PASCUAL* * Artur SALA* Marie VANIER Richard VAUGHAN* Florian MUNTEANU (Timbals) (Com anglès) * Jordi MESTRES Bettina BRANDKAMP PELLICER z Enric � Julio BURGOS � Mihail FLORESCU Raúl PÉREZ ffi !a N.N. cu => Nicolae GIURGEA Clarinets a N.N. z " o Lluïsa JAIME Philip R. CUNNINGHAM* e Solistes g (*) il'

Carolina Herrera New York Dualitat encertada

«Wagner i Verdi. El programa que el baix-baríton nord­ americà Simon Estes ha escollit

per agradar el públic liceista se centra -escriu Pablo Meléndez­

Haddad- en dos dels màxims reprcsentants del romaruicisme musical, cadascú el mite de la seva escola -la italiana i l'alemanya- i, anant més lluny, de les dues formes del pensament occidental usualment confrontades: la llatina i la germànica». Simon Estes (Filippo li) al Cran Teatre del Liceu, Don Carlo. l'estival de «Pro Musica» de l'anv 1982,

moltes les diferències que prevalen en la forma i el con­ tingut de l'obra d'aquests dos genis, encara que també són Sónnombrosos els elements que els uneixen. Nacionalistes, amb un sentit teatral infreqüent en un compositor i, per damunt de tot, innovadors musicals, Verdi i Wagner protagonitzaren el para­ digma del romàntic. 18 I D r il LIT il T r x c: t Il T il D il

Simon Estes (Filippo II). Elena Obrazrsova (Eboli) i Montserrat Caballé (Elisabetta) La culminació d'una escola al Cran Tearre del Liceu. Dall Carlo, Festival de «Pro Musica» cie lanv 1982. Giuseppe Verdi (1813-1901) encarnà, amb la seva obra, tota la música d'Itàlia durant la segona meitat del segle passat. La seva influència en la societat de l'època fou fonamental, no tan sols en l'aspecte artístic sinó també en el polític. Les seves creacions es con­ vertiren en l'expressió més pura del sentiment nacionalista italià, que maldava per la seva unitat des d'abans de l'ocupació austríaca. Aquest home de camp, fill de grangers.) pogué reflectir en les seves composicions el caràcter i la personalitat de la gent de la seva època i sabé conrear la ferma tradició operística dels italians, que estima­ ven i comprenien el gènere. De fet, la seva creació musical estigué Pàgina seguent: restringida a la composició d'òperes i en això fou el Simon Estes (Filippo 11) al Cran Teatre del Liceu. pràcticament Don Carlo. Festival de «Pro Musica» de lanv 1982. millor: la seva obra constitueix la culminació d'aquest gènere 20 D r A LIT A TE:'; e E Il Til D il I D L· il LIT il T E \ e E Il T il D il 21

musical; així com Otello (1887) és considerada el màxim exponent de l'òpera italiana seriosa, Falstaff (1893) ho és de la «buffa». Aquest rè­ cord no és gratuït, ja que Verdi lluità àrduament per mantenir-se fidel als principis italians de composició, a la «maniera» d'e�tendre la melo­ dia i el contrapunt, encarnant, com a conse­ qüència lògica, un ideal propi del romanticisme: el nacionalisme. El seu instint dramàtic es con­

cretà en la «humanitat» dels seus personatges i en les relacions que aquests protagonitzaven en històries que, durant dècades, han fet somniar els italians i el del món , per descomptat, públic

sencer.

El seu «estil» arribà a concretar-se en vint-i-sis òperes, moltes d'elles encara en plena vigència, les quals evidencien la seva evolució estilística. Després d'un relatiu èxit amb Oberta, conte di San Bonifacio (1839), Verdi compongué Un giorno di regno (1840), òpera còmica molt mal Simon Estes (Arnfortaa) acollida en les primeres representacions, tot just després de la pèr­ al Crall Teatre ciel Liceu. dua la seva i dels seus dos fills. Passat duríssim Parsifal. Festival cie «Pro ,\Iusica» de esposa aquest de lanv 1983. cop, la sort començà a canviar-li: dos anys més tard estrenà Simon Estes (Amfortus) Nabucodonosor (Nabucco), òpera que ràpidament es convertiria en al Crall Teatre ciel Liceu. Parsifal. Festival de «Pro Musica» una de les favorites dels italians. cie lanv 1983. italiana de la qual s'estrenà sota el nom de Giovanna di Guzmán. una sèrie de composicions amb clara estructura «bel­ Segueixen I oespri siciliani no és il·lustrativa, de cap manera, de l'autor, si bé és cantista»: I lombardi alla Prima Crociata (1843, Jerusalem en la cert que té bells passatges, com una magnífica obertura, una de les seva versió francesa de 1847), Emani (1844) -òpera primerenca peces instrumentals més emprades del compositor. I oespri... és molt que, com Rigoletto (1851), està inspirada en una obra literària del lluny de la genialitat del seu període mitjà, i es projecta com una francés Victor Hugo i estrenades ambdues en el desaparegut teatre òpera amb llibret rebuscat, amb passatges orquestrals definitiva­ venecià de La Fenice-, I due Foscari (1844), Giovanna d'Arca ment poc atractius -per exemple, els ballets- i complexitats vocals (1845), Alzira (1845), Attila (1846), Macbeth (1847), I Masnadieri retrògrades per a l'època. Tots aquests aspectes, als quals s'afegeix (1847), Il corsaro (1848), La battaglia di Legnano (1849) i Luisa I'escassa quantitat de cantants aptes per escometre-la degut a la seva Miller (1849-52). ... extrema dificultat, fan que I vespri no es programi amb gaire Rigoletto; La traviata (1853) i Il trovatore (1853) corresponen al freqüència. Arrigo és el paper més difícil que Verdi escriví per a la punt del de producció de Giuseppe Verdi. àlgid període mitjà corda de tenor, fins i tot més que l'Otello.) segons que ha afirmat fins No succeeix el mateix amb Les siciliennes (1855), la versió vêpres i tot Plácido Domingo. DLALITAT [-,CEl1l'ADA 23

Tot seguit ve la primera versió de Simon Boccanegra (1857-80) òpera que, malgrat el seu èxit i l'equilibrat llibret de Francesco Maria Piave (1810-1876) -un dels col-laboradors més propers del compositor-, Verdi decidí reescriure amb els versos d'Arrigo Boïto (1842-1918), i l'estrenà renovada l'any 1880. Aquesta òpera repre­ senta una gran excepció dins de la producció verdiana. Si es com­ para el conjunt de l'obra de l'italià amb el romanticisme alemany, el tractament de la natura -matèria fonamental i característica

d'aquest moviment artístic- quasi sempre resulta un element d'ambientació escènica, gairebé música incidental, només concebu­ da des d'un punt de vista dramatúrgic. Per a ell no és més que un recurs teatral, com en el cas de la tempesta de Rigoletto o de l'exotis­ me ambiental de Aida (1871). Això no obstant, no passa el mateix amb Simon Boccanegra, òpera en la qual el mar és un més dels personatges, reflectit en la seva riquesa contrapuntística, quasi anunciant el «Leit-motiv» wagnerià. A dalr i a pàgina anterior: Simon Estes (L'Holandès) al Cran Teatre del Liceu. Aroldo (1857), tercera versió de la fracassada òpera Stiflelio

Derfliegeude Hollander. temporada 1983-84 o (1850) -també batejada, a causa de la censura, com Guglielmo Wellingrode-«, ha estat recuperada esporàdicament durant aquest segle gràcies a les cordes vocals d'algunes sopranos, sense aconseguir imposar-se en el temps a la seva bessona Stiffelio, de la qual es diferencia per importants innovacions en el llibret encara que són comptats els canvis en els números musicals. Si se les compara amb Arolelo, o fins i tot amb Stiffelio, es podrien qualificar com a òperes de repertori Un ballo in maschera (1859), La forza del destino (1862) i Don Carla (1867), aquesta darrera molt més popularitzada en la versió italiana de 1884. Don Carlo requereix un repartiment magistral i voluminós, la qual cosa n'impe­ deix el muntatge amb assiduïtat. Així i tot, disposa del vistiplau dels teatres per la tradicional bona acollida; a més, els esforços per restituir el protagonisme a la versió original francesa comencen a fructificar. Juntament amb Aiela -obra immediatament posterior->, Don Carlo es pot considerar com un punt crucial en la producció verdiana, perquè recull tota l'experiència del moment rossinià-doni­ zettià dels seus començaments, de la seva particular visió de la «grand òpera», subratllant-hi el profund coneixement de la psicolo­ Simon Estes (Arnonasro) i Natalia Troitskava (Aida) al Cran Tearre del Liceu. Aida, temporada 1983-840 gia dels personatges: sembla apropar-se a la conclusió de l'estil D e A LIT A T E.\ CER TAD A 25 24 I D L' A LIT A T E.\ C lé Il TAD A I litzat: cap creador musical de finals del segle passat -per molt nacio­ nalista que pretengués ser- no pogué obviar les innovacions amb què el compositor alemany estava enriquint la música occidental.

El so d'un presagi

Al final dels seus dies, Wagner podia estar ben satisfet, ja que havia aconseguit el somni de la seva vida: crear una «òpera alema­ nya». Amb aquest assoliment fou conscient que també havia donat un pas de gegant, tant en el món del teatre com en el de la música. Els seus «drames musicals» són molt més complexos que les òperes italianes o franceses i la seva obra, en general, explica el comença­ ment de la modernitat. Simon Estes (Arnfortas) Per això Wagner, més que un geni teatral, fou un revolucionari al Cran Teatre del Liceu. Parsifal. temporada 1988-89. -no limitant el terme al seu activisme polític juvenil-, l'empremta del qual, en el terreny de la composició, sacsejà els fonaments d'occi­ dent, principalment quan la Segona Escola de Viena va fer seves, quasi sense voler, gran part de les innovacions del compositor. Cal situar-se en l'ambient per entendre el que probablement hagi estat un dels moments culminants de la creació en la història de la

música. Més de quatre-cents anys de tradició en la partitura començaren a desaparèixer sota el cel amenaçador de múltiples confrontacions continentals. La fi de les estructures musicals Simon Estes (Arnfortaa) a des Rameau i i Peler Hofmann (Parsifal) imperants occident, que Jean-Philippe (1683-1764) al Cran Tcarrc del Liceu. Johann Sebastian Bach (1685-1750) acabessin de conceptualitzar la ParsI/a!. temporada 1988-89. verdià, tant en allò que té de dramàtic com en l'equilibri de les parts tonalitat, trobaren una via natural en l'impuls que aquesta època de i de les formes musicals. En aquestes obres de maduresa, es palesen tensió social estava imprimint a Ia humanitat. L'angoixa de l'home les facultats de Verdi per componclre amb un esquema formal apro­ modern, en la seva soledat i incomunicació, desenvolupà una inten­ piat a la consecució dels objectius teatrals. sitat desconeguda fins aleshores i fou la nodridora fonamental d'una A la seva visió del shakespearià Otello, segueix Falstaff; l'última nova forma d'expressió. A finals del segle passat, la crisi del sistema de les seves composicions per a l'escena i que és, per a molts, l'obra tonal produïda pel cromatisme wagnerià i per l'aportació dels cabdal del compositor; el cert és que la seva partitura té una comple­ impressionistes en la llibertat harmònica, portà la música a despren­ xitat extrema i, com (1813-1883), hi eliminà àries i dre's definitivament de les seves antigues estructures. recitatius tot limitant-se a musicar el text posat en vers per Boito Per trobar una arrel en el passat hom s 'ha de remetre al vell tòpic amb un ordit contrapuntístic en el qual, orquestra i cantants, a un que Richard és el pare de tota la música moderna. En la mateix mantenen la dramàtica de l'obra. Wagner nivell, força Simon Estes (1\lnl"orla5) seva polifonia, en la força al-lucinant de l'expressió, s 'hi pot trobar el En el seu comiat Verdi mirà Wagner, tot conduint l'òpera italiana al Cran Teatre del Liceu. Parsi/al. temporada 1988-89. punt de partida del corrent que més tard portaria Arnold Schonberg per camins renovats. Però el seu esguard fou part d'un gest genera- 26 I )) L- ti LIT ti T E x e E Il r x n JI )) L JI LIT JI T E x e E Il T JI )) ti 27

que comencés, tèbiament, el mite. Der fliegen de Hollander (1843) és una de les obres de Wagner més representades en l'actualitat. La preeminència de la natura hi és un fet concret, i la personalitat dels caràcters hi és finament perfilada; la mar i la climatologia assumeixen ver­ tadera força dramàtica, adqui­ rint una valoració de personat­ ge. Com a creador, no tan sols de la música, sinó del text i de la seva poetització -Wagner sempre fou el seu propi llibre­

en les seves mans Simon Estes (Wotan) i Cwvncth Jones (I3rlinnhilde) tista-, tingué al Cran Teatre del Liceu. Die Wolkùre; la totalitat dels recursos expressius, podent plasmar en cada línia temporada 1990-91. creativa tota la intensitat música-dramàtica necessària, i fonent en una sola veu ambdues intencions.

Però Wagner no es limita a «dir» amb la paraula. Per expressar sentiments, desigs, utilitza la composició, la partitura, amb la inten­ ció d'acabar de i estats d'ànim. Els «motius Simon Estes (Wotan) i Johanna Meier (Brünnhilde) perfilar personalitats Die Walkiire. al Cran Teatre del Liceu. conductors» a «Leit-motive» que, des del pentagrama, concreten temporada 1990-91. (1874-1951), al costat d'Alban Berg (1885-1935) i d'Anton van algun d'aquests aspectes, arriben a la mateixa essència de la idea Webern (1883-1945), a la creació de la Segona Escola de Viena. que vol expressar, recolzant-se en la sensació que desperta una certa El famós «acord de Tristany» és, sens dubte, allò més premonito­ forma compositiva -un acord lleugerament dissonant aquí, una

en melodia tot acabant de ri del moviment que assoliria la culminació aquesta escola. perfecta allà-, dibuixar musicalment els Wagner creà i incorporà en la seva estètica -després d'un minuciós protagonistes, les relacions d'aquests, la mar, el bosc, l'amor. A desenvolupament- una sèrie d'elements tendents a destruir el Der flíegende Hollander aquest recurs comença a prendre forma sistema tonal en si mateix. específica. L'obra de Richard Wagner, com la de Verdi, és centrada bàsica­ A Tannhiiuser und cler Siingerkrieg auf Wartburg (1845) es van. ment en la composició operística. La sort trigà a arribar-li; després fer encara més patents els seus incomptables esforços per trobar el d'abandonar el projecte de Die Hochzeit, completà la composició de seu ideal artístic. Lohengrin (1850) representa la culminació d'un

no de transició en la seva creació com elnexe entre Die Feen, obra que veié la llum fins al 1888. Va resultar terrible­ període teatral, lògic ment italiana Das Liebesverbot, oder Die Novize von Palermo les seves primeres òperes i els seus posteriors «drames musicals». A va es amb total claredat l'ús dels «Leit-motive» i (1836), fins que Rienzi, der letze der Tribunen (1842) permetre Lohengrin distingeix 28 I D t ¡\ L [ T ¡\ T E.\ e E Il T ¡\ D ¡\ I 29 de l'encadenament sense silencis dels diferents números que compo­ Concert Falla / Gerhard / nen l'obra. Pròximes funcions Pueyo Der Ring des Nibelungen -estrenat en la totalitat l'any 1878- Salvador Pueyo: «Marta» (Moviment simfònic de és el més ambiciós de la història de la música. En l'òpera projecte operístic «Terra Baixa»] realitat, és el naixement d'un el «drama musical», i l'encar­ gènere, Robert Gerhard: «Pedrelliana. (sobre «La Celestina» de nació del somni amb obra naixia wagnerià: aquesta magna l'òpera Felip Pedrell); Concert per a piano i orquestra de cordes. alemanya. Compost pel pròleg Das Rheingold (1869) i per Die Manuel de Falla: Siete canciones populares españolas Walküre (1870), Siegfried i Gotterdammerung (ambdues el 1876), (orquestració de Luciano Berio); «El sombrero de tres

... en picos» (2a suite) Der Ring va establir les bases molt diversos aspectes, tant tea­ trals com musicals i literaris, que el diferencien de l'anterior concep­ María Manuela Caro, piano ció del gènere. Itxaro Mentxaka, mezzo soprano Die la del és una de les obres Walkùre, primera jornada tríptic, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Simon Estes (Wotan) i Johanna Meier (Briinnhilde) més representades de Der Ring... i conté algunes de les pàgines més Direcció musical: Cristóbal Halffter al Cran Teatre del Liceu. Die IJialkiire. belles de la literatura musical un temporada 1990-91. d'occident; presenta desenvolupa­ Palau de la Música Catalana ment dels «Leit-motive» -molt més accentuat en les rigorós que Dijous, 6 de febrer, 21 h, funció núm. 3, torn E dues darreres jornades-, la seva partitura no està dividida en números musicals, tot formant una unitat. En aquesta, com en quasi totes les obres de Wagner, la natura, els homes i els seus déus s'u­ Concert Jaume Aragall neixen en un destí inexorable, en situacions presentades en un llen­ Programa a determinar musical tan diferent del vist -i escoltat- la converti­ guatge ja que Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ren en fonamental per als creadors posteriors. Evolució que arribà a Direcció musical: Javier Pérez Batista

la seva amb la mateixa destrucció del sistema de es cúspide què Palau de la Música Catalana el -molt sense voler- nodreix, qual probablement, Wagner Dimecres, 12 de febrer, 21 h, funció núm. 4, torn A començà a qüestionar. Altres de les seves composicions per al teatre foren tres obres mes­ tres, (1865), Die Meistersinger von Nürnberg «Macbeth» de Giuseppe Verdi (1868) i Parsiiol (1882); innovadores, espectaculars i autoreferents, (Versió de concert) una no ha deixat d'associar-se amb el món exploten mitologia que Renato Bruson, Dolora Zajick, Stefano Palatchi, germànic, i s'han convertit en veritables punts de referència del José Azocar, Cristòfor Viñas, Santiago Calderón, nacionalisme alemany. Maria Uriz, Manuel Garrido i Vicenç Esteve. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu de la història Wagner i Verdi són dues de les peces fonamentals Direcció musical: Paolo Carignani d'un d'un moviment artístic i d'un sentiment que gènere, patriòtic Palau de la Música Catalana pocs artistes han pogut representar amb aquesta força i rotunditat. Dijous, 27 de febrer, 21 h, funció núm. 5, torn B Diumenge, 2 de març, 17 h, funció núm. 6, torn T MELtNDEZ-HADDAD PAHLO Dimecres,5 de març, 21 h, funció núm. 7, torn A 30 P Il Ò X I YI E S F (j x e I o x S I P R Ò X I M E S F U N e ION S I 31

«Elektra» de «Tosca» de Giacomo Puccini (Versió de concert) Aprile Millo / Galina Kalinina, Jaume Aragall, Leonie Gwyneth Jones, Renate Behle, Rysanek, Joan Pons, Cristòfor Viñas, Alfredo Heilbron, Tom Fox, Arley Reece, Antoni Comas, Francesca Manuel Garrido, Conxita Garcia i altres. Roig, Milagros Poblador, Maria Àngels Sarroca, Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Rosa Maria Conesa, Cristòfor Viñas, Eva Steinsky, Orquestra Direcció musical: Marco Armiliato Rosa Maria Ysàs, Helene Tintes, Carme Hernàndez Direcció d'escena: i Mariano Viñuales. Christoph Meyer Escenografia: Joaquim Roy Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Vestuari: Oper Kôln Direcció musical: Peter Schneider i Mercè Paloma Nova Gran Teatre del Liceu Palau de la Música Catalana producció:

Dijous, 13 de març, 21 h, funció núm. 8, torn E Teatre Victòria 16de 17 funció núm. torn T Diumenge, març, h, 9, Dissabte, 19 d'abril, 21 h, funció núm. 13, torn C 19 de 21 funció núm. torn B Dimecres, març, h, 10, Dilluns, 21 d'abril, 21 h, funció núm. 14, torn A Dijous, 24 d'abril, 21 h, funció núm. 15, torn E Diumenge, 27 d'abril, 17 h, funció núm. 16, torn T «La Sonnambula» de Vincenzo Bellini Dimecres, 30 d'abril, 21 h, funcio núm. 17, torn D (Versió de concert) Divendres, 2 de maig, 21 h, funció núm. 18, torn B

Edita Gruberova, Josep Bros, Milagros Poblador, Stefano Palatchi, Montserrat Torroella, «Le pauvre matelot» de Darius Milhaud Adrià Del Castillo i Antoni Lluch. «Pagliacci» de Ruggiero Leoncavallo Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Claude Pia, Catherine Dubose, Rauch i Direcció musical: Friedrich Haider Wolfgang Ernst Gutstein. Palau de la Música Catalana Vladimir Bogachov, Christiane Boesiger, Vicenç Dimarts, 8 d'abril, 21 h, funció núm. 11, torn D Sardinero, Wolfgang Rauch, Josep Ruiz i altres. Dissabte, 12 d'abril, 22 h, funció núm. 12, torn C Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Direcció musical: Alexander Drçar Direcció d'escena: Olivier Tambosi Escenografia: Olivier Tamhosi/Volker Montag Vestuari: Elisabeth Gressel Producció: Gran Teatre del Liceu/Òpera de Klagenfurt

Teatre Victòria Divendres, 16 de maig, 21 h, funció núm. 19, torn E Dimarts, 20 de maig, 21 h, funció núm. 20, torn A Dijous, 22 de maig, 21 h, funció núm. 21, torn B Diumenge, 25 de maig, 17 h, funció núm. 22, torn T Dimecres, 28 de maig, 21 h, funcio núm. 23, torn D Dissabte, 31 de maig, 21 h, funció núm. 24, torn C Depósitos: Fondos de Inversión: Banca Electrónica:

- - DEPOSITO ATLANTICO. FONDOATLANTICO. - ATLANTICO XXI. - DEPOSITO ATLANTICO 2. - DINERATLANTICO. (Recibanc, Disbanc, - DEPOSITO AZUL. - DINERBANC. Remesbanc,Credibanc, - DEPOSITO NARANJA. - RENTATLANTICO. Cashatlántico). - BOLSATLANTICO. - SEGURBANC.

- ATLANTICO DIVISAS. - FACTORING PROVEEDORES.

- FONDO EN ECUS. - FONATLANTICO.

Cuentas Especiales: Pensiones y Seguros: Cartera de Valores:

- CUENTATLANTICO. - PLANES DE PENSIONES INDIVIDUALES - ADMINISTRACION DE CARTERAS.

- LIBRETA AHORRO PREMIADO. (Plan Atlántico y FuturAtlántico). - COMPRA/VENTA EN BOLSAS

- LIBRETA AHORRO VIVIENDA. - PLAN DE JUBILACION. NACIONALES Y EXTRANJERAS. - PLAN DE PROTECCION FAMILIAR. - INVERSIONES EN EL EXTERIOR. - SEGUROS GENERALES DIVERSOS.

SIGA LAS SEÑALES DEL ATLANTiCa

Comercio Exterior: Créditos Especiales: Sistemas de Pago: - FINANCIACION DE IMPORT/EXPORT. - CREDITO PROFESIONAL. - TARJETAS DE CREDITO: - CUENTAS EN MONEDA EXTRANJERA. - CREDITODO. VISA, MASTERCARD/EUROCARD.

- - CAMBIOS CONTADO, PLAZO - CREDIMATICO. TARJETA DE DEBITO: SERVIRED. Y OPCIONES. - CREDITO HIPOTECARIO. - CHEQUES DE VIAJES EN DIVISAS. - CREDITO IMPUESTOS. - CREDITO EN MONEDA EXTRANJERA. - FACTORING. - LEASING. DIRECCiÓ D'ART I DISSENY CHAFlC: JOSEP BAGÀ FOTOGHAFIES: ANTONI BOfiLL (CHAN TEATHE DEL LICEU). IMPHESSIÓ: ICOL DL B - 3211 - 97 Infórmese en cualquiera de nuestras oficinas. PRODUCCIONS: PEllE SERHAHIMA El Banco Atlántico está en: Grupo presente _ EDICiÓ I PUBLICITAT: AHT,CO/PHE SASI TAM S.L. ALEMANIA, ARGENTINA, BAHAMAS, BRASIL, COLOMBIA, CHILE, ESPANA; ESTADOS UNIDOS, FILIPINAS, GIBRALTAR, GRAN CAYMAN, HONG KONG, HUNG RIA, LlBANO, MEXICO, PANAMA, PORTUGAL, REPUBLICA CHECA Y VENEZUELA.

ci'" Banco Atlántico