16 10. Recursos: les explotacions de guix A tot el llarg de la formació guixos de Barbastro (més de 100 km) abunden les petites explotacions de guix, principalment a cel obert i molt rarament en galeries horitzontals. En tenim exemples a Alfarràs, Algerri, Castelló de Farfanya i Gerb a la zona més oriental, , , Montclar i Ponts per la branca nord i La Sentiu, Bellmunt, Castellserà i Almenara per la branca sud. Les imatges presenten les bocamines d’una explotació a la Serra d’Almenara i una fàbrica de guix a la Sentiu de Sió. El guix, s’ha utilitzat en grans quantitats com a morter per a unir les juntes de les pedres de construcció o els maons.

El tractament per a poder utilitzar el guix (CaSO4 x 5H2O) consisteix en una deshidratació feta per calor seguida d'una trituració per medis mecànics. Antigament, el forn cremava durant un o dos dies, en funció del volum de roca emmagatzemat, sota la supervisió d'un operari que aturava el procés quan deixava de sortir vapor d'aigua. Un cop apagat es deixava refredar durant un parell de dies més i ja estava llest per a ser triturat i distribuït. Hi ha un projecte de restauració per a un forn senzill a Cubells i iniciatives per a restaurar-ne un de més complex a l'esquerra de la carretera d' a Artesa, tot just passada la trinxera que obre pas a la carretera al coll de Montclar. Els forns actuals són de cicle continu (giratoris o de caldera) i les operacions de trituració fins a diverses mides, tamisat i envasat estan completament automatitzades. El producte resultant, barrejat amb aigua, constitueix un aglomerant menys resistent que el ciment, però d'enduriment més ràpid i menys retractiu (no fa esquerdes), que s’utilitza com a revestiment final d’interiors.

11. Riscos geològics El risc geològic que sempre cal prendre en consideració sobre els guixos deriva de la carstificació o dissolució d’aquests materials. Tota la superfície topogràfica està afectada, en major o menor grau per subsidència que, de manera local, pot derivar en esfondraments (cas de l’AVE al seu pas pels Monegros). Aquest risc és incrementat en les zones afectades per regadius agrícoles, on s’origina una intensa erosió per dissolució, amb formació de galeries subterrànies, anomenada subfusió (piping o tunneling) que pot arribar a inhabilitar el bancal per al reg per inundació. La imatge mostra aquest fenòmen en un camp de la Sentiu de Sió. 17 12. Impactes ambientals Fins ben entrat el segle XIX, la Plana de (535.000 ha) era un hàbitat estèpic amb perfecta continuïtat amb grans extensions de característiques semblants de la Depressió de l’Ebre. L’aparició dels Canals d’Urgell (1865) i d’Aragó i Catalunya (1909) va comportar una important reducció d’aquest hàbitat i va aïllar la zona més oriental (marge esquerra del Canal Principal d’Urgell). Tot i així, cap als anys 60 del segle XX restaven a Catalunya encara més de 100.000 ha de zones estèpiques. La imatge mostra el glàcis situat al sud de la Serra Llarga, vist des d’, que ha perdut recentment bona part del seu patrimoni com a zona estèpica per la concentració parcel·laria i el reg del Canal Algerri-. Actualment estem a les portes de la desaparició dels espais estèpics més orientals (Agramunt-- per causa del Canal Segarra-Garrigues. Dins l’àmbit territorial europeu, aquest és l’hàbitat de Catalunya que acull més espècies vulnerables i en perill d’extinció. Es per tant sorprenent que l’hàbitat més important pel que fa a preservar la biodiversitat tingui protegit un 1,1% del territori quan la mitjana de Catalunya és del 20,3%, amb gran predomini de zones forestals, d’alta muntanya i humides. Més encara, algunes zones incloses a la xarxa Natura 2000, han estat roturades per sembrar gira-sol, amb l’única intenció de cobrar la subvenció de la PAC. Europa paga alhora per a protegir i per a llaurar. La subtil bellesa dels secans estèpics i la seva impressionant variació estacional escapa als ulls dels llecs en la natura, que únicament copsen un espai antiestètic per improductiu. Aquesta visió justifica qualsevol actuació que pretengui fer útils aquests espais: plantar-hi pins, edificar-hi magatzems, aprofitar el seu despoblament per a la ubicació d’abocadors industrials... amb una excessiva complicitat de l’administració catalana, que és la principal responsable de vetllar per aquest patrimoni.

13. Futur i gestió Fa molts anys que observem els canvis d’aquests secans i no podem ser optimistes sobre el futur dels hàbitats estèpics de la Plana de Lleida. En qualsevol cas, ja no valen mitges tintes ni equilibris malabars entre les reivindicacions dels pagesos i les dels conservacionistes. Una mala gestió de la zona regable pel canal Segarra-Garrigues pot tornar a dividir per dos l’espai habitable per la flora i fauna estèpiques i deixar únicament un nucli a la part més occidental (Mas de Melons-Timoneda d’Alfés-Erms d’) i unes quantes illes en forma de micro-EINs, com els que hem visitat, a la resta de la Plana. Únicament una actuació decidida de l’administració pot salvar el poc que ens resta conservat. Caldria mantenir les pràctiques agrícoles tradicionals de secà sobre una superfície mínima de 50.000 ha de Plana. Això implica un pacte econòmic entre l’administració i els pagesos per tal de no desermar superfícies noves de brolla, timoneda o espartar, incrementar la superfície de guarets, minimitzar l’ús d’herbicides i limitar-lo a la zona conreada, respectar els marges, controlant-los per medis mecànics i sense incendis ni herbicides per tal d’afavorir les poblacions de macroartròpodes, vitals com a preses... També seria interessant que l’administració anés comprant les zones més interessants (p.e. els actuals espais del PEIN) per tal que anessin formant part d’un patrimoni natural públic.