Quaderns D'investigació D'alaquàs"

pagines introduccio 23/7/04 11:35 Página 3

QUADERNS D'INVESTIGACIÓ D'ALAQUËS pagines introduccio 23/7/04 11:35 Página 4

DIRECTOR: Enric Juan Redal. CONSELL DE REDACCIÓ: Lola Alfonso Noguerón, Josep Benet Burriel i Martínez, Josep B. Escrivà Fort, Maria Esteve Llácer, Carmen Ferrer Escuder, Francesc Garcia Barberà, Eduardo Genovés López de Sagredo, Maria Guasp Martínez, M» Júlia Martí Cànoves, Josep Soriano Bessó, Ramón Tarín López. CORRECTORS: Josep Benet Burriel i Martínez, Maria Guasp Martínez, M» Júlia Martí Cànoves. EDITA: Colálectiu "Quaderns d'Investigació d'Alaquàs". TIRATGE: 1.000 exemplars. DIPñSIT LEGAL: V-1310-1985. I.S.S.N.: 1132-9017 I.S.B.N.: Exempt. Imprés a la impremta Arts Gràfiques García Besó, S.L., d'Alaquàs. CORRESPONDéNCIA: "Quaderns d'Investigació d'Alaquàs. Plaça de la Constitució, 4 46970 ALAQUËS. pagines introduccio 23/7/04 11:35 Página 5

QUADERNS D'INVESTIGACIÓ D'ALAQUËS "El llibre del poble" XXIII ALAQUËS, Horta-Sud 2004 pagines introduccio 23/7/04 11:35 Página 7

Entitats colálaboradores: - Ajuntament d'Alaquàs. - Associació de Renovació Pedagògica de l'Horta-Sud. - Caixa Popular. - Diputació de València pagines introduccio 23/7/04 11:35 Página 9

ESTUDIS I DOCUMENTS L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 11

RAMÓN TARÍN I LÓPEZ

L’ESTRUCTURA DE LA TERRA I EVOLUCIÓ DEL PARCELáLARI A L’HORTA D’ALAQUÀS SEGONS ELS LLIBRES COBRADORS DE LA SÉQUIA DE BENËGER I FAITANAR DE 1794-1880

Sabem, almenys des del segle XVIII, que el domini de la propietat a l’horta d’Alaquàs ha estat en mans de la noblesa, amb participació de l’església i ordes religioses així com de personatges influents de la ciutadania de València, a més dels grans terratinents. Com a nota ilálustrativa direm que tant la noblesa com la burgesia valenciana han tingut propietats, més o menys xicotetes, dins de l’anomenat hort de Cardona, al carrer Major, on trobem el Marqués de Càceres, que posseeix una parcelála de 6 fanecades, Salvador Cardona, 3 fanecades i Antonio Genovés, també 3 fanecades. Dintre d’aquest context caracteritzat per la influència de la noblesa als segles XVIII i XIX, a través dels lligams històrics amb el baix poble rural, el protagonisme del llaurador d’Alaquàs ha esta relegat a l’àmbit de la parceria i l’arrenda- ment, en la majoria dels casos. Desconeixem les condicions dels contractes als quals estaven sotmesos els arrendataris però segurament no devien d’ésser massa favorables quan Cabanilles fa aquest comentari: “Si los frutos que el labrador recoge en recompensa de su trabajo, que dasen en favor de los pueblos, reynaria en casi todos ellos la abundancia y la felicidad. Por desgracia se reparten las cosas de tal modo que, el cultivador carga con el trabajo y otros perciben la mayor parte de los frutos. Pocos le quedan a un arrenda- tario después de pagar los derechos a la Iglesia, al Estado y a los señores territo- riales y después de satisfacer los arriendos que aumentan continuamente”. Tanmateix, aquesta situació de domini a l’horta tindrà el seu punt d’inflexió a la segona meitat del segle XIX, tres seran els aspectes bàsics que contribuiran a la seua eradicació: la nova Llei de Successió, la venda a la burgesia de les propietats i l’adquisició dels arrendaments històrics. La millor situació econòmica dels arrendataris serà el principal element en l’evolució de la propietat passant, diguem-ne, a ser la terra propietat de qui la treballa. Tots els elements abans esmentats, introduiran un nou concepte en aquesta evolució de la propietat, que produirà la minva progressiva dels grans latifundis i l’aparició de les petites parcel·les.

-11- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 12

La presència del propietari a Alaquàs al llarg dels dos darrers segles, ha estat una presència caracteritzada (llevat d’alguna excepció) pel xicotet propietari- llaurador, amb una participació de la propietat minifundista que no sobrepassa la mitjana de les sis fanecades en el seu conjunt. Per analitzar el procés estadístic de participació de la propietat i posterior evolució de la mateixa, hem fet un estudi a través dels diferents períodes que abracen els llibres Colálecta o capatrons dels anys 1794, 1840, 1855, i 1880. En l’estudi hem tractat d’analitzar la distribució i participació de la propietat a Alaquàs entre les diferents classes socials i la posterior evolució del parcelálari; alhora que hem procurat deixar transcórrer un perío- de de vint a vint-i-cinc anys entre un i altre estudi amb el propòsit de no ser rei- teratius en el nom dels propietaris, donada l’escassa agilitat de successió que es produeix a la propietat, sobretot en períodes curts.

El Llibre Major de la Séquia de Bennàger i Faitanar de 1794 recull un notable índex de comuners que representen a la noblesa valenciana del segle XVIII.

-12- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 13

El llibre Major de 1794 és el que més dificultats presenta a l’hora d’elaborar la participació de la noblesa al terme d’Alaquàs, donat que no hi recull els elements tan importants com la localització del terme al qual pertany la propietat, o nom de la partida corresponent, ja que al llibre sols apareix el nom del comuner i la quantitat de cafisades que posseeix. L’escassa referència que ens proporciona el citat padró fa inviable qualsevol intent d’anàlisi relacionat amb l’extensió exacta de la zona de regadiu a l’horta d’Alaquàs a finals del segle XVIII. El padró de 1794 està realitzat per ordre alfabètic i, per tant, resulta una tasca impossible identificar, sols a través dels noms i cognoms, a tots els llauradors alaquasers que integren la població agrícola nativa. En cada lletra es coláloca en lloc de preferent a la noblesa i al clergat; darrere dels nobles va la ciutadania amb propietats quasi sempre superiors a l’hectàrea, seguits pels llauradors més modestos. Basant-nos en aquest estudi, podem dir que a l’horta d’Alaquàs figura una població agrícola de 57 comuners-propietaris, i una extensió de la propietat loca- litzada de 680 fanecades1. Tot i que aquesta xifra s’ha de vore amb moltes reser- ves degut, sobretot, pel fet que desconeixem el número real de propietaris alaquasers d’aleshores per circumstàncies esmentades amb anterioritat. Igualment passa amb la burgesia o grans terratinents de la ciutat, amb xifres exactes de pos- sessió que determine llur respectiu domini de la propietat en la citada època, així com la quantitat de llauradors d’altres poblacions que pogueren posseir també terres al terme d’Alaquàs.

Al llibre major de 1794, l’església d’Alaquàs apareix amb una propietat de quatre cafissades i cinc fanecades.

LES PROPIETATS DELS LLAURADORS D’ALAQUËS AL SEGLE XIX Als darrers segles es va iniciar un important desenvolupament de la superfí- cie de la terra cultivable a l’horta d’Alaquàs; les causes fonamentals de l’evolu- ció de la terra i posterior expansionisme, han estat visibles arran la política de rompuda de les terres verges, impulsades pels Borbons a partir del segle XVIII.

1 Probablement aquestes xifres no siguen totalment correctes si considerem que el llibre obrato- ri de 1855 ofereix la xifra de 1131,5 fanecades repartides entre 97 comuners (al cens de Floridablanca datat el 1787 recull 91 propietaris).

-13- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 14

Rebut que utilitzava el colálector o persona encarregada de cobrar el sequiatge als comuners.

En aquest sentit, el llibre cobrador del bienni 1840-1841 registra un creixement espectacular del sector agrícola en relació a 1794; un creixement possiblement erroni perquè conceptua el síndic escrivà com a propietari a l’arrendatari. Un exemple d’aquest error és la nulála presència de burgesia valenciana o dels grans terratinents a les nostres terres, quan és sabut que algunes famílies benes- tants de la ciutat ja posseïen grans latifundis en algunes de les partides que configuraven la zona de regadiu a l’horta d’Alaquàs. És el cas de Francisco Rovira, que posseeix 126 fanecades distribuïdes entre la Sequieta 14, Rollet, 70 i Terç 53; Salvador Cardona, que és propietari de l’hort de Cardona2, situat al carrer Major, amb 3 fanecades, a més de tindre 13 fanecades al Rollet i 12 a la partida del Dijous, o Antonio Genovés (un dels senyorets tradicionals de la Casa del Sant), que té una propietat de 44 fanecades; altres representants de la burgesia valenciana que també apareixen als llibres cobradors de 1842-1844 són Sebastián Monleón, que compta amb 18 fanecades; Mariano Caudiel, 28; Francisco de Paula i Furió, 35; Esteban Sauri, 48, i Maria Inés Monleón, 57 fanecades.

2 L’hort de Cardona, apareix per primera vegada al llibre colálecta d’1 al llibre d’actes de 1854 “El síndico labrador manifestó en la Junta que ha consecuencia de la comisión que se le confirió en virtud de la reclamación de Francisco Estreder vecino de la villa de Alacuás, dueño de un huerto llamado de Cardona sito en la calle Mayor, para que se le permita regar como hasta ahora del Roll de Gracia, había reconocido dicho huerto y el beneficio de su riego, habiéndolo tomado además varios informes sobre el modo que hasta el presente se había regado, por todo que era dictamen podía la Junta para permitir regar dicho huerto en los términos que lo verifican los demás de dicha población que se hallan en igual caso”. Junta d’Alets de 10 de desembre de 1854. Arxius de Picanya.

-14- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 15

Destaca, igualment, l’absència total, tant de la noblesa com del clergat, en una època de fort domini de la propietat per part d’aquestes classes, entre els quals podríem destacar el Marqués de la Casta, que ja en 1794 posseïa 224 fanecades; el Marqués de l’Escala, 82 fanecades; el Marqués de Cáceres, 53 fanecades; la Duquessa d’Almodóvar amb 24 fanecades. Les ordes religioses també es troben representades a finals del segle XVIII pel clergat de Sant Bertomeu amb 4 fanecades, així com l’església d’Alaquàs que té 29 fanecades i les 9 fanecades que pertanyen al convent de l’Olivar. Pel que fa a la quantitat de fanecades irrigades pels comuners de la vila d’Alaquàs, el llibre cobrador de 1840-1841 diu textualment: “Suma la tierra que riega la villa de Alaquàs 260 cahizadas y una hanegada”, és a dir 1561 fanecades, una xifra poc factible que ens porta a pensar en la possibilitat que l’escrivà encarregat de confeccionar les tatxes i vessaments haja inclòs la totalitat de terres prò- pies o arrendades en altres termes que treballaven molts comuners alaquasers, o bé per raons que desconeixem al citat llibre apareixen alhora i de forma conjunta els noms de propietaris i arrendadors. De qualsevol manera, la minuciositat d’aquest llibre cobrador ens permet conéixer els llauradors alaquasers de la sèquia de Benàger i Faitanar que treballaven terres dels senyors en règim arrendatari. Un altre aspecte suggeridor que ofereix l’anàlisi del llibre cobrador de 1840 és la possibilitat de conèixer una important relació de cognoms existents en la citada època, i que representa d’alguna forma el nucli genealògic dels actuals veïns de la vila. Entre els cognoms citats, es repeteixen 1 vegada el de Cubells, Roig, Cervera, Segura i Montoro; 2 vegades Pròsper, Ros, Tàrrega, Serrano, Beta, Medina, Ferrer i Boscà; 3 vegades Aguilar i Mas; 4 vegades Bessó, Martí i Alfonso; 5 vegades Lerma, Sena, Gil, Forriol i Montalt; 6 vegades Portalés; 7 vegades Palop; 10 vegades Peiró i Martínez; i 12 vegades el cognom Garcia. Els plantejaments de treball a partir del padró de 1855 ofereixen una visió més exacta de la participació, no només de la noblesa, clergat o burgesia sinó també del propi poble pla en relació a la distribució de la propietat a l’horta d’Alaquàs, donat que ofereix una major fiabilitat com a font de treball, ja que es recullen elements bàsics imprescindibles com potser el domicili del comuner, localització de les diferents partides que integren la totalitat de la propietat, grandària de la par- celála, nom de la partida, terme o localitat, etc. En aquest període l’horta d’Alaquàs posseeix 1131,75 fanecades d’extensió; aquesta superfície de regadiu està articulada a través dels 4 braços, caigudes o roll de Gracia3, mitjançant els quals es dis- tribueix el reg entre les diferents zones o partides que integren l’horta.

3 “En el término de Alacuàs hay cuatro brazos llamados la Cequieta, Rollet de Gracia, el Dichous, y el Ters, para todos estos hay nombrado un solo atandador desde su fundición.” Llibre d’actes de la Comunitat de Regants de Benàger i Faitanar del 26 d’octubre de 1842. Arxius de Picanya.

-15- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 16

Podem dir que els aspectes essencials més destriables a l’horta d’Alaquàs en aquest període analitzat són la superfície de reg i distribució del regadiu:

DISTRIBUCIÓ DEL REGADIU Sequieta 204 fanecades i 2 quartons Rollet 234 fanecades i 1 quartó Dijous 173 fanecades i 1 quartó Terç 519 fanecades i 3 quartons Superfície total de reg 1131 fanecades i 3 quartons

L’ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT A L’HORTA D’ALAQUËS I LA SEUA DISTRIBUCIÓ En 1855 la superfície de regadiu de l’horta d’Alaquàs és de 1131,75 fanecades que es troben repartides entre els 97 comuners que compten una propietat mitja superior a les 11 fanecades. Per a fer més factible la dinàmica i característiques del nostre estudi sobre la distribució de la propietat, prendrem com a punt de partida la divisió dels distints propietaris en dues categories bàsiques: la dels veïns d’Alaquàs i forasters, sub- dividint aquests últims, a la mateixa vegada en quatre grups socials: noblesa, clergat, burgesia i poble pla4. En el grup integrat per la noblesa hem inclòs tots aquells propietaris que figuren en els llibres colálecta de 1855-1880 amb títols nobiliaris: marqués, baró, comte, duc, etc.; personalitats religioses, etc. Pel que fa al clergat, hem integrat en el mateix grup als diferents estaments religiosos representats tant de la ciutat de València com del municipi d’Alaquàs: esglésies, parròquies, convents. Hem denominat burgesia al grup format pels propietaris que apareixen amb el qualificatiu de Don o doña perquè entenem que es tracta d’un grup consti- tuït per la ciutadania més acomodada de la ciutat: escrivans, advocats, metges o rendistes, destacant sobre tots els grans terratinents que tenem propietats superiors a 10 cafissades, (60 fanecades) solament al terme d’Alaquàs, donat

4 El present treball aborda únicament les 1131,75 fanecades de regadiu que posseïa l’horta d’Alaquàs en els citats períodes de 1855- 1880, i no en relació a la totalitat del seu terme.

-16- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 17

que alguns d’aquests terratinents o títols nobiliàries tenen propietats en altres partides o poblacions properes, com per exemple Gerardo Estellés que agluti- na un patrimoni que supera les 500 fanecades repartides entre les partides de Xiprer (16), Pastora, (147) o les 324 fanecades que té al terme de Paiporta; la Testamentària de la Duquessa d’Almodóvar, també arriba a acumular al voltant de 600 fanecades entre la partida de les Penyetes i l’Alqueria de Bartol a l’horta de València. La resta de propietaris, és a dir, aquells que figuren al llibre capatró sense cap denominació i que són els tradicionals agricultors autònoms minifundistes que conformen les diferències internes dintre dels productors primaris, els hem denominat camperolat o poble pla. Majoritàriament són veïns procedents de les poblacions properes a Alaquàs com Aldaia, Xirivella, Torrent, Picanya o l’horta de València. A tot aquest grup d’agricultors els anomenarem “camperolat”. Concloem la distribució dels diferents grups que conformen base social d’aquest estudi amb els llauradors d’Alaquàs que en 1855 conformen una xicoteta població de 41 propietaris amb una explotació directa de 172,5 fanecades exclusivament al terme d’Alaquàs. En 1880 la xifra de propietaris passa ja a tindre 66 comuners, amb un domini de 299 fanecades i una propietat mitjana del 4,53 %. Ara bé, si analitzem la distribució de la propietat dintre del context general dels comuners, podrem observar com les 1131,75 fanecades de regadiu que té l’horta d’Alaquàs es trobaven repartides entre els 97 propietaris amb una propietat mitjana de 11,66 fanecades, en 1880 la població de comuners s’ele- va a 113 propietaris amb una propietat mitjana de 9,95%, la qual cosa representa una lleugera pèrdua del domini de la classe dominant front a la mitjana que té en 1855. Per obtenir el repartiment de la terra hem de tenir en compte la seua dis- tribució segons les respectives extensions o freqüències. No obstant, convé precisar per la nostra part, que el període estudiat per a analitzar la distribu- ció de la propietat al segle XIX, com ja s’ha esmentat, correspon als anys 1855-1880. Si tenim en compte que la diferència en superfície del regadiu que existeix a l’horta d’Alaquàs, entre un i altre període, és tan sols de 1 fanecà, l’alteració en l’ordre de percentatges resulta inapreciable. Per tant, hem decidit centrar en primer lloc el nostre treball en l’any 1855, donada l’escassa mobilitat registrada.

-17- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 18

Actes de la sèquia de Benàger i Faitanar on figuren els biennis de mandat del Síndic d’Alaquàs Francisco Guillem.

-18- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 19

QUADRE I L’estructura de la propietat a l’horta d’Alaquàs en 1855. Freqüència Número de Extensió fanecades propietaris % fanecades % < 6 68 70,10 180,25 15,93 6-12 13 13,40 131,50 11,62 12-24 7 7,22 107,00 9,45 24-36 2 2,06 58,50 5,17 36-48 1 1,03 47,00 4,16 48-60 3 3,09 158,00 13,96 60-120 1 1,03 82,00 7,24 120-360 2 2,06 367,50 32,47 Total 97 100,00 1.131,75 100,00

L’observació de la distribució de les 1131,75 fanecades de regadiu a l’horta d’Alaquàs entre els 97 propietaris ens proporciona una propietat mitjana que excedeix de les 11 fanecades. Mitjançant aquest repartiment de les terres és possible analitzar i conèixer, a través de les freqüències, la participació o predomini de cadascú dels propietaris. Les freqüències màximes corresponen als propietaris per davall de les 6 fanecades; aquests 68 propietaris (70,10%) sols tenen el 15,93 % de la superfície del regadiu. Entre les 6 i 36 fanecades hi ha 22 propietaris (22,69%); tenien el 26,24% de la terra. Els propietaris mitjans, entre les 36 i 120 fanecades, hi ha 5 (5,15%) amb un domini del 25,36% sobre la superfície de reg. És destriable els grans propietaris que en número de 2 (2,06%) superen les 120 fanecades amb uns valors percentuals del 32,47% del total de la superfície de reg. La importància del predomini hegemònic que tenen els grans propietaris en l’acumulació de les grans finques sobre a la resta de propietaris, que generalment compten parceláles de menor grandària, és una relació de domini que s’accentua si tenim en compte que entre set propietaris regeixen la totalitat de parceláles amb extensions superiors a les trenta-sis fanecades, una xifra que assoleix a 654,5 fanecades, és a dir, el (57,58%) del total; front als 90 propietaris que es distri- bueixen les 476,75 fanecades (el 42,42%) de la resta de parceláles amb extensions per davall de les 30 fanecades.

-19- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 20

QUADRE II Distribució de la propietat per grups socials en 1855.

Nombre de Extensió Propietat propietaris % fanecades % mitja Noblesa 5 5,15 388,75 34,35 77,75 Cleregat 4 4,12 51,00 4,51 12.75 Burgesia 32 32,99 461,50 40,78 14,42 Camperolat 15 15,47 58,00 5,1 3,86 Total forasters 56 57,73 959,25 84,76 17,13 Veins d’Alaquàs 41 42,27 172,50 15,24 4,20 Total 97 100,00 1.131,75 100,00 11,67

PROPIETARIS-LLAURADORS D’ALAQUËS El grup format pels veïns d’Alaquàs, tal i com figura al llibre capatró de 1855, consta de 54 llauradors, tot i que tan sols 38 veïns tenen les propietats dintre del terme de l’horta d’Alaquàs; 3 comparteixen propietats dintre i fora del terme mentre que els 13 restants posseeixen terres exclusivament en les partides d’altres termes, concretament 161 fanecades, que en llur conjunt conformen un patrimoni de 333,5 fanecades de regadiu que pertanyen als veïns d’Alaquàs. Tot i les consideracions exposades, cal subratllar, pel que fa a l’estricta explo- tació directa a la zona de regadiu de l’horta d’Alaquàs, que la tinença total de terres d’aquests veïns és de 172,5 fanecades i representa el 15,24 % de la totalitat del regadiu amb una propietat mitjana de 4,20 fanecades. Destaquen entre els llauradors veïns d’Alaquàs les escasses terres de regadiu que individualment tenen a les diferents partides de l’horta, així com la xicoteta dimensió de les parceláles, atés que sols 3 dels 41 veïns tenen explotacions que en seu conjunt oscilálen per damunt de la trentena de fanecades: Vicent Lerma, 30; Vicent Gil Torubio, 35, i Mariano Planells, 41. Altre dels veïns, Francisco Guillem, arriba a les 20 fanecades; per davall de 12 fanecades s’hi troba la parrò- quia d’Alaquàs, 11 fanecades; Francisco Bessó Blaiet, amb 10 fanecades; i Francisco Portalés amb 9 fanecades. Aquestes xifres de tinença en la distribució de la propietat són bastant coincidents amb les enregistrades en 1880, tret d’algun exemple molt aïllat com és el cas de Serafina Cubells, que manté una propietat de 35 fanecades, Salvador Garcia Lerma, que compta 59 fanecades mentre que els hereus de Vicent Lerma ultrapassen les 103 fanecades.

-20- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 21

Signatura de Vicent Lerma, llaurador d’Alaquàs, que fou Síndic de la sèquia de Benàger i Faitanar en el bienni 1822-1824.

Les primeres reflexions que aporten les xifres que acabem d’analitzar són l’e- xistència d’una clara divisió econòmica i social entre el propi grup de veïns alaquasers en relació al patrimoni que hom té als propis llibres colálecta o patró de la sèquia de Benàger i Faitanar. Vicent Lerma passa per ser un dels llauradors més importants des del segle XVIII. Alguns dels llauradors que van conformar el grup de veïns alaquasers figuren com Alets llauradors, Síndics o Subsíndics de la Junta de Govern de la séquia de Benàger i Faitanar en representació de la seua localitat. Segons consta als llibres d’actes de 1820-1880, el 28 d’abril de 1822 és elegit Síndic Vicent Lerma, que exerceix el càrrec durant el bienni 1822-1824; Pasqual Alfonso és nomenat Síndic els biennis 1838-1840-1841-1842, mentre que Francisco Guillem és proclamat Síndic al llarg dels respectius biennis de 1850-1852, 1853-1854 i 1855-1856. José Boscà Moret ocupa el càrrec de Síndic escrivà el bienni 1856-1857. Pasqual Alfonso i Vicent Lerma van encapçalar la Comissió encarregada valorar i exposar les conclusions finals del seu seguiment davant la junta de comuners de les obres de la nova séquia de Faitanar en 1842 en qualitat de Subsíndic i Alet Llaurador respectivament5.

5 “En la ciudad de Valencia a veinte y uno de Noviembre de mil ochocientos treinta y ocho. Reunidos en la casa del Síndico Escribano los señores Pascual Alfonso, el Marqués de Almunia; Juan José M», Barón de Bandoleig, Francisco Cubells y Francisco Soler, el primero Síndico Labrador y los demás Electos de la ilustre Comuna de Regantes de la acequia de Benacher y Faitanar formando Junta Particular, trataron y acordaron lo siguiente: Se dio lectura a lo deliberado en la Junta General cele- brada en ocho de marzo de este año, referente a la construcción de la nueva acequia; y usando esta particularidad en la facultad que le concedía aquella pare el levantamiento del Plano y Presupuesto de dicha acequia, acordó se nombrase al arquitecto para el levantamiento de los planos y confirma- ción de los presupuestos a Don Joaquín Cabrera. Para la valoración se determinó en la persona del “Agricultor Electo Vicente Lerma, y del Sindico Labrador Pascual Alfonso, vecinos de Alacuàs”. Llibre d’actes de la Comunitat de Regants de la sèquia de Benàger i Faitanar. Arxius de Picanya.

-21- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 22

Signatura de Pasqual Alfonso, llaurador d’Alaquàs que va ser Síndic de la sèquia de Benàger i Faitanar durant els biennis de 1838-1842.

Signatura de Francisco Guillem, d’Alaquàs que va ser Síndic de la sèquia de Benàger i Faitanar durant els biennis de 1852-1856.

La totalitat de fanecades explotades en 1855 pels llauradors d’Alaquàs en altres termes queden distribuïdes en les següent partides: QUADRE III Braç de les cadiretes-Vistabella 4 fanecades Braç de la Martina-Vistabella 3 fanecades Partida de la Pastora-Xirivella 5 fanecades Terç de Vistabella 15 fanecades Partida de Samarra-Xirivella 16 fanecades Séquia de Faitanar-Horta de València 24 fanecades Camí de València-Xirivella 35 fanecades Partida del Xiprer-Xirivella 61 fanecades Total 161 fanecades

-22- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 23

La presència de llauradors alaquasers en les citades partides registrarà un fort creixement en les següents dècades mentre s’incrementa l’equilibri de participa- ció al propi terme amb 64 comuners i una possessió de 298,75 fanecades, és a dir, el 26,57% del domini total del territori; així observem com en 1880 l’expansionisme als termes veïns també s’incrementa de forma substanciosa a través de la participació de 43 veïns d’Alaquàs (17 d’ells exploten terres dins i fora del propi terme i 26 solament tenen terres en altres termes), essent la totalitat de terres treballades per aquest grup de llauradors de 284,5 fanecades. Oferim la relació de llauradors veïns d’Alaquàs amb una explotació directa total de més de 10 fanecades durant el període de 1794-1880:

QUADRE 1V Francisco Besó 15 fanecades Any 1794 Francisco Gil i Turubio 34 fanecades Any 1842 Francisco Guillem Fluixà 31 fanecades “ “ Vicent Lerma 20 fanecades “ “ Francisco Besó Blaiet 19 fanecades “ “ Francisco Navarro 18 fanecades “ “ Pasqual Garcia 11 fanecades “ “ Vicent Besó el Blaiet 11 fanecades “ “ Francisco Cubells 10 fanecades “ “ Mariano Planells Cubells 41 fanecades Any 1855 Vicent Lerma 31 fanecades “ “ Manuel Lerma 15 fanecades “ “ Mariano Soriano 13 fanecades “ “ Francisco Martínez 14 fanecades “ “ Hereus de Vicent Lerma 103 fanecades Any 1864 Miguel Palop i Guzmán 27 fanecades “ “ Francisco Portalés i Tàrrega 18 fanecades “ “ Salvador Garcia Lerma 59 fanecades Any 1880 Serafina Cubells 35 fanecades “ “ Vicent Medina Tàrrega 21 fanecades “ “ Pasqual Alfonso Menor 14 fanecades “ “ Luís Medina Garcia 12 fanecades “ “ Vicent Portalés 12 fanecades “ “

-23- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 24

PROPIETARIS FORASTERS La participació dels 56 forasters, amb una possessió total de 959,25 fanecades se situava en un percentatge del 84,76% sobre la totalitat del regadiu, la qual representava un valor sobre la propietat mitjana que ultrapassava les 17 fanecades. Com ja assenyalàrem amb anterioritat, aquest conjunt està dividit en quatre grups socials amb l’objectiu d’analitzar millor la seua estructura.

NOBLESA Aquest grup estava format per 5 personatges de la noblesa valenciana que tenien un apreciable domini de la propietat: 388,75 fanecades, que representava el 34,35 % del regadiu, amb una propietat mitjana de 77,75 fanecades. Podíem dir que aquesta quantitat, que sembla ser bastant considerable, tan sols és l’ínfima part de les grans extensions que tenen en altres termes. Així, podem observar com el senyor d’Alaquàs, que posseeix 240 fanecades, compta amb un domini de la propietat que s’aproxima a un terç sobre les terres que configuren les partides del Terç i la Sequieta, així com un 22% de totes les terres de l’horta; mentre que el marqués de l’Escala té un domini el 33% també a la partida de la Sequieta. Cases de la noblesa Valenciana que van tenir llurs propietats a l’horta d’Alaquàs al llarg del període de 1794-1880.

QUADRE V Marqués de la Casta 233 fanecades Any 1794 Marqués de l’Escala 82 fanecades “ “ Marqués de Càceres 52 fanecades “ “ Duquesa d’Almodóvar 24 fanecades “ “ Baró de Campo Olivar 13 fanecades Any 1855 Marqués de Dos Aigües 5 fanecades Any 1880 Testamentària de la Duquessa d’Almodóvar 3 fanecades “ “

CLERGAT Cal observar que la presència del clergat a l’horta d’Alaquàs ha estat una presència molt poc influent si exceptuem les propietats del cardenal don Antonio o la importància testimonial del clergat de l’església de Sant Bertomeu, actualment desapareguda. La totalitat de llurs possessions ascendeixen a 51 fanecades, el 4,51 de la superfície del regadiu i una propietat mitjana de 12,75 fanecades.

-24- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 25

Podem observar les següents propietats que arribarien a tindre els citats estaments religiosos des de 1794 a 1880:

QUADRE VI Església de la vila d’Alaquàs 29 fanecades Any 1794 Clergat de Sant Bartomeu 4 fanecades “ “ Convent de l’Olivar 9 fanecades “ “ Cardenal don Antonio 27 fanecades Any 1880

BURGESIA Aquest grup estava format exclusivament per ciutadans de València; un conjunt de 32 persones que està integrat per 25 homes i 7 dones, els quals acumulen a les seues mans 461,5 fanecades, és dir, el 40,78 % de les terres de regadiu de l’horta d’Alaquàs, amb una propietat mitjana que ultrapassa les 14 fanecades. Es tracta d’un grup molt influent, que, tot i no pertànyer a la noblesa, gaudeixen d’un gran prestigi tant social com econòmic. Entre la ciutadania s’inclouen comer- ciants, rendistes, els grans terratinents i gent de professió lliberal; aquest grup pri- vilegiat compta amb un considerable predomini sobre la propietat amb grans extensions de terres al regadiu del Terç. Alguns propietaris tenen vertaders latifundis repartits entre les zones comunals de la sèquia de Benàger i Faitanar; tot i que en determinats casos, la tinença de fanecades a l’horta d’Alaquàs siga més aviat insignificant. Els propietaris més importants i poderosos (per damunt de les tres cafissades) eren 5 i representaven el 16 % d’aquest grup de la burgesia en 1855. Aquesta taxa percentual de domini s’incrementarà al 19 per 100 en 1880. Propietaris que pertanyen a la burgesia i que han gaudit de les majors extensions de terres registrades a l’horta d’Alaquàs durant el període 1794-1880.

QUADRE VII D. Cristóbal Cardona 13 fanecades Any 1794 D. Vicent Furió 30 fanecades “ “ D. Francisco Rovira 126 fanecades Any 1842 D». María Inés Monleón 58 fanecades “ “ D. Francisco de Paula Furió 35 fanecades “ “ D. Esteban Sauri 32 fanecades “ “

-25- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 26

D. Francisco Sanchis 22 fanecades Any 1842 D. Sebastián Monleón 18 fanecades “ “ D. Salvador Cardona 28 fanecades “ “ D. Salvador Martínez 57 fanecades Any 1855 D. Mariano Caudel 51 fanecades “ “ D. Mariana Salvador 47 fanecades “ “ D. José Joaquín Lafuente 22 fanecades “ “ D» Juana Cardona 12 fanecades “ “ D. Francisco Furió Daroqui 10 fanecades “ “ D». Desamparados Aracil 12 fanecades “ “ D. Antonio Genovés 44 fanecades Any 1864 D. Gerardo Estellés 29 fanecades “ “ D. Andrés Cosunach 12 fanecades “ “ D. Mariano Salvador 24 fanecades “ “ D». Leonor Rovira 116 fanecades Any 1880 D. Miguel Gascón Sanchis 50 fanecades “ “ D. Andrés Más 16 fanecades “ “

POBLE PLA Sense dubte, aquest grup d’agricultors és el més modest de tots. Si comparem el total de les terres pròpies que treballen 58 fanecades que, front a la totalitat del terme, representen un percentatge del 5,12 %, situant-se la propietat mitjana per davall de les 4 fanecades. Estava format per 15 llauradors (15’47% del total de comuners) procedents dels pobles veïns que cultiven directament les seues terres. Es tracta de famílies amb xicotetes parceláles de terra que viuen de l’explotació agrícola. Excepcionalment, s’inclouen alguns artesans rurals que practiquen l’a- gricultura mixta. En general, són comuners que figuren als llibres capatrons sim- plement amb el seu nom i sense altre qualificatiu o distinció. Tots ells estan sub- dividits en dos grups: l’urbà i el rural. Al primer grup pertanyen els propietaris que figuren davall el nom del poble d’origen, essent els pobles citats Torrent, Aldaia, Manises, Xirivella i Picanya. En el segon grup s’inclouen els habitants de les zones rurals que viuen enmig de l’horta, entre alqueries i cases a les proximitats de la ciutat. Aquest grup figura davall la denominació de “Huerta de Valencia”. Cal mencionar que tan sols un propietari d’aquest grup té propietats per damunt de les 19 fanecades, 2 tenen les 6 fanecades, mentre que la resta figuren

-26- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 27

per davall de les 3 fanecades. Tot i això, cal remarcar el protagonisme d’alguns comuners d’aquest grup del “camperolat”, que fins i tot arriben al càrrec de sín- dic: és cas del comuner de Xirivella Vicent Ortiz Romaguera, que és elegit durant quatre biennis consecutius (1870-1878). La distribució de parceláles de 1855 permet distingir sobretot el predomini del minifundisme en l’estructuració de la propietat a l’horta d’Alaquàs, com s’hi pot apreciar a través del present quadre:

QUADRE VIII Estructura general de la parcelálació de l’horta d’Alaquàs 1855

Freqüència Número de Extensió de fanecades parceláles % fanecades % < 1 24 17,39 22,25 1,96 1-2 32 23,19 63,50 5,61 2-4 32 23,19 109,00 9,64 4-8 20 14,49 134,50 11,89 8-18 20 14,49 251,50 22,22 18-36 4 2,90 80,00 7,07 30-60 3 2,17 156.00 13,78 60-90 1 0,72 72,00 6,36 90-150 2 1,46 243,00 21,47 > 150 ------Total 138 100,00 1131,75 100,00 Parcelála mitjana 8,20 8,20

Si analitzem l’estructuració general del parcelálari, comprovarem com les 1131,75 fanecades de regadiu que es troben subdividides entre 138 parceláles pro- porcionen una propietat mitjana de 8’20. Un altre aspecte important són les fre- qüències màximes que es donen entre les parceláles de 2 i 18 fanecades (75,36 %) de la totalitat del parcelálari, ocupant el 49,36 % de la superfície de la terra; per davall de 2 fanecades sols ho superen un 17,39 % del parcelálari amb un percentatge del 1,96 % de la terra, mentre que per damunt de les 18 fanecades són solament el 7,25% del parcelálari amb el 48,68 % sobre la superfície total. Entre les parceláles de major extensió trobem 4 entre les 18 i 30 fanecades; 3 entre les 30 i 60 fanecades; 1 de 90 fanecades; i tan sols 2 parceláles se situen entre les 90 i les 150 fanecades.

-27- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 28

EL MINIFUNDISME A les darreries del segle XIX, l’horta d’Alaquàs gairebé no ha sofert la decadència arrossegada per la desamortització de Mendizábal, i encara és visible la presència de la noblesa valenciana a les nostres terres, que tenen el predomini de la tercera part del territori de regadiu. En canvi, la desamortització de Mandoz en 1855 sí aporta un canvi més dràstic a la nostra comarca, donat que suposa la subhasta i posterior venda d’una gran part de les propietats a la primera fase. Una conseqüència directa d’aquest procés s’observa a través de les notes marginals del llibre capatró de 1855, on ja apareix l’estimable xifra de 17 canvis de títols de la propietat, que en la majoria dels casos passen a mans del xicotet llaurador. En certa mesura, també comença a ser notable la pèrdua del domini exercit per la noblesa i el clergat, donat que a mitjans del segle XIX, títols nobiliaris com la Duquessa d’Almodóvar sols manté 3 fanecades a la partida del terç de les 24 que posseïa al 1794. Altres canvis de títols de la propietat però, significarien la total desaparició de l’escenari rural del clergat de Sant Bertomeu, la parròquia de la vila d’Alaquàs o el cardenal Antonio a les posteriors dècades.

L’EVOLUCIÓ DEL PARCELáLARI Arran del revelador panorama de 1794 es localitza el tradicional predomini de la classe poderosa de la ciutat de València en la distribució de la terra a l’horta d’Alaquàs. Junt a aquesta desigualtat en el repartiment de la propietat es pot observar, 86 anys més tard, com aquest domini ha anat desmembrant-se molt lleugerament a través d’un llarg procés de fragmentació, en el qual el llaurador d’Alaquàs ha anat recobrant un gran protagonisme. Des d’aleshores, la seua evo- lució ha estat important; refermant el teixit d’una extensa capa de petits i grans propietaris que s’acosten en extensió del domini a la pròpia ciutadania abans esmentada. No obstant això, la burgesia conserva, fins i tot als voltants, la tercera part de la superfície de l’horta d’Alaquàs. Essent la tinença total de la gent forastera el 73,43% de la propietat front al 84,76% de 1855. Com a conclusió de tot açò, hom podria considerar que l’evolució del minifundisme hauria de conduir de forma directa a l’expansionisme de l’agricultura com a principal activitat dintre de l’entorn familiar com unitat de treball. Aquest ritme en la parcelálació permet conèixer la quantitat preexistent de par- celáles en cadascuna de les diferents etapes. En 1864, l’índex era de 144 parceláles amb una propietat mitjana de 7,86% fanecades en relació al 8,20% de 1855. És a dir, un ritme de desacceleració moderat, com es pot veure també en 1880, on el parcelálari a penes registra variacions destriables: 169 parceláles i una propietat mitjana de 6,69 % fanecades, cosa que accentua el citat equilibri de fragmentació de la terra al llarg del segle XIX. La superfície del regadiu també manté un paralálelisme de correlació amb la dis- tribució de la propietat a mesura que avança el procés de fragmentació dels consi-

-28- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 29

Llibre colálecta de 1864.

derats latifundis, mantenint una certa correlació estadística fins el 1880. Així, podem observar al citat període com el braç de la Sequieta regava una extensió de 204 fanecades; El Rollet, 234; Dijous, 174 fanecades; i el Terç 520 fanecades. Al llibre cobrador de 1880, els béns de l’església han desaparegut per complet, tret els del convent de les monges Oblates, que manté les 9 fanecades des de 1794. També la propietat de la noblesa ha anat disminuint de forma sensible, tot i que encara figuren títols nobiliaris com el Marqués de la Casta, el Marqués de Cáceres o el propi Marqués de l’Escala, amb una crisi constant de domini. La constatació d’un cert declivi econòmic de la burgesia valenciana a l’horta d’Alaquàs és un fet destriable que ja comença aflorar a les darreries del segle XIX, tot i que el seu enfonsament real no es produirà fins al primer quart de segle XX.

-29- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 30

Comuners d’Alaquàs tributaris de la sèquia de Benàger i Faitanar en 1880.

-30- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 31

-31- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 32

De qualsevol manera, l’escàs trasbals d’heretats i els pocs canvis que es donaran en el sistema de tinença i explotació de la terra no arribarà a canviar de forma substancial la distribució de la propietat. La proliferació de xicotetes par- celáles que han passat a mans dels camperols així com la llista de nous propietaris alaquasers, que semblen accedir a la possessió de la terra, és el fet més palpa- ble d’aquest període, donat que la població de llauradors veïns d’Alaquàs ha passat de tenir 41 propietaris en 1855 als 66 de 1880, la qual cosa pressuposa un increment del 62 % en la participació de la propietat. Aquesta considerable evo- lució del sector agrícola alaquaser, en la tinença de la propietat, respon al creixement del minifundisme iniciat a la primera meitat de segle XIX. En aquest sentit, la fisonomia geogràfica de l’horta d’Alaquàs ofereix un lleuger procés de trencament amb el caràcter latifundista de 1855, consolidant, de forma significativa, la tendència del minifundisme en el sector agrícola d’Alaquàs. Dintre del grup de forasters la ciutadania de València ha experimentat també la corresponent pèrdua del predomini hegemònic que tenia en 1855. La presència de propietaris forasters associats a l’explotació agrària a l’horta d’Alaquàs es concreta amb 47 comuners, front als 56 de 1855. En aquest sentit, també és factible l’observació en disminució dels percentatges, amb el 73,43 del domini de la terra front al 85,56, la qual cosa significa un retrocés en la tinença de la propietat d’un 6,48 per cent en tan sols 15 anys. A través del present estudi es pot observar la configuració del nou parcelálari que presenta una substancial evolució en 1880.

-32- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 33

QUADRE IX Evolució de l’estructura general de la parcelálació a l’horta d’Alaquàs en 1880 Freqüència Número de Extensió de fanecades parceláles % fanecades % < 1 36 21,31 29,50 2,61 1-2 39 23,07 70,00 6,19 2-4 46 27,22 149,25 13,20 4-8 24 14,20 140,00 12,38 8-18 16 9,47 200,75 17,75 18-36 2 1,18 53,50 4,73 30-60 3 1,78 100,75 8,92 60-90 1 0,59 139,00 12,29 90-150 2 1,18 248,00 21,93 > 150 ------Total 169 100,00 1130,75 100,00 Parcelála mitjana 6,69

El territori contemplat en el nou parcelálari és de 1130,75 fanecades repartides en 169 parceláles amb un volum mitjà de 6,69 fanecades per parcelála; una xifra molt inferior en relació a la propietat mitja de 1855, que com cal recordar era de 8,20 fanecades. El nombre de parceláles també experimenta un creixement de 31 parceláles en un curt període de 25 anys. A través de l’estudi que ofereix l’horta d’Alaquàs en 1880 es confirma la lenta fragmentació que pateix ja l’horta finals del segle XIX. Tot i de no ser encara un procés determinat, aquesta pràctica s’accentuarà de forma dràstica al llarg de les properes dècades. El número de parceláles englobades entre les extensions de 2 a 18 fanecades ofereixen les màximes freqüències i representen el 73,95 % amb el 49,59 % de la superfície, mentre que a les parceláles de 18 a 90 fanecades li correspon el 3,55%, amb el 25,93%, de la terra. Per davall de 2 fanecades un 21,31% amb tan sols el 2,61% de la superfície; essent destriable la freqüència de les parceláles superiors a les 90 fanecades, que se situen en l’1,18%, amb un 21,93 de mitjana. Entre les extensions més importants figuren 3 parceláles entre les 30 i 60 fanecades, essent tan sols una la que segueix superant les 150 fanecades.

-33- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 34

Llibre major de la sèquia de Benàger i Faitanar de 1794.

-34- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 35

APENDIX 1 Transcrivim els comuners localitzats de la séquia de Benàger i Faitanar que pos- seïen terres a l’horta d’Alaquàs al llibre patró de 1794.

Nombre Cahizadas Hanegadas Total Hanegadas Agueda Gil 1 cahizada 1 hanegada 7 hanegadas Andres Lerma 3 hanegadas 3 hanegadas Balthasar Sayez 2 hanegadas 2 hanegadas Bautista Planells 1 cahizada 6 hanegadas Domingo Sena 1 cahizada 6 hanegadas Francisco Serrano 1 hanegada 1 hanegada Francisco Gil 2 hanegadas 2 hanegadas Francisco Ferrer 2 hanegadas 2 hanegadas Francisco Lerma 4 hanegadas 4 hanegadas Francisco Besó 2 cahizadas 3 hanegadas 15 hanegadas Francisco Sans 5 hanegadas 5 hanegadas Francisco Portalés Besó 4 hanegadas 4 hanegadas Ignacio Ferrer 1 cahizada 1 hanegada 7 hanegadas Josef Ibor 1 hanegada 1 hanegada Josef Hoscà 2 hanegadas 2 hanegadas Josef Martínez 2 hanegadas 2 hanegadas Josef Lerma 3 hanegadas 3 hanegadas Josef Cosme 3 hanegadas 3 hanegadas Juan Prósper 3 hanegadas 3 hanegadas Josef Ferrer 3 hanegadas 3 hanegadas Josef Beta 1 cahizada 6 hanegadas Joaquin Forriol 3 hanegadas 3 hanegadas Josef Usedo 1 cahizada 6 hanegadas Juan Sanz Menor 1 hanegada y 1 hanegada y 2 cuartones 2 cuartones

-35- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 36

Nombre Cahizadas Hanegadas Total Hanegadas Manuela Usedo 1 cahizada 1 hanegada 7 hanegadas Manuel Gil 3 hanegadas 3 hanegadas Mariano Cosme 1 cahizada 6 hanegadas Maria Sayes 4 hanegadas 4 hanegadas Miguel Fluixá 1 cahizada 1 hanegada 7 hanegadas Manuel Besó 1 cahizada 1 hanegada 7 hanegadas Manuel Forriol 4 hanegadas 4 hanegadas Miguel Gil 1 hanegada 1 hanegada Pasqual Mas 2 hanegadas 2 hanegadas Pedro Sans 4 hanegadas 4 hanegadas Rita Marti 1 cahizada 6 hanegadas Roque Casaban 1 cahizada 6 hanegadas Silvestre Peyró 3 hanegadas 3 hanegadas Senen Sayes 2 hanegadas 2 hanegadas Teresa Gil 3 hanegadas 3 hanegadas Thomas Cubells 4 hanegadas y 4 hanegadas. y 2 cuartones 2 cuartones Vda. De Vicente Usedo 3 hanegadas 3 hanegadas Vicente Cervera 4 hanegadas 4 hanegadas Vicente Sans 1 cahizada 1 hanegada y 7 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones Vicente Ferrer 1 cahizada 2 cuartones 6 hanegadas y 2 cuartones Vicente Peyró 1 cahizada 6 hanegadas Vda. de Vicente Palóp 1 cahizada 6 hanegadas Vicente Lerma 2 cahizadas 12 hanegadas D. Vicente Furió 5 cahizadas 30 hanegadas D. Cristhoval Cardona 2 cahizadas 1 hanegada y 13 hanegadas 2 cuartones y 2 cuartones Iglesia de la villa de Alacuás 4 cahizadas 5 hanegadas 29 hanegadas Iglesia de San Bartolomé 4 hanegadas 4 hanegadas Convento de la villa de Alacuás 1 cahizada 3 hanegadas 9 hanegadas Duquesa de Almodovar 4 cahizadas 24 hanegadas Marqués de Cáceres 6 cahizadas 5 hanegadas 53 hanegadas Marqués de la Escala 13 cahizadas 4 hanegadas 82 hanegadas Marqués de la Casta 37 cahizadas 2 hanegadas 224 hanegadas

-36- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 37

Llibre cobrador de 1855.

APéNDIX ll

Al llibre colálecta corresponent al bienni 1855-56 es localitzen 110 comuners de la sèquia de Benàger i Faitanar que tenen terres a l’horta d’Alaquàs. 54 són llauradors veïns d’Alaquàs que mantenen xicotetes explotacions dintre del mateix terme, o bé fora, mentre que els 56 comuners restants són generalment habitants de la ciutat de València, llevat d’un xicotet percentatge que pertany a poblacions o llogarets de l’àmbit rural. En aquest llibre de caràcter cobratori, l’escrivà o colálector, com també se l’anomena, va colálocant el nom de cadascun dels comuners i les respectives explotacions que posseeix a les diferents localitats amb l’objectiu de poder cobrar la corresponent taxa de sequiatge estipulada cada any, la qual cosa facilita l’estudi de la propietat en el seu conjunt donat la seua precisió. Al contrari que el llibre patró de 1794, la disposició dels comuners no

-37- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 38

segueix cap regla alfabètica sinó que apareixen sistematitzats pel corresponent ordre numèric, com cal observar en la següent transcripció: “Colecta o Libro cobratorio de la Acequia de Benacher y Faitanar Año 1855”.

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 20 Pasqual Alfonso mayor Alacuás 4 4 hanegadas Posee en Alacuás Rollet ...... Hgs 21 Pasqual Alfonso menor Alacuás 1 5 11 hanegadas Posee en Picaña-Ters...... 3 hgs En Chirivella Ciprer ...... 8 id. 22 Julian Andres Aldaia 3 3 hanegadas Posee en Alacuás-Rollet ...... 3 hgs 23 Manuel Alcacer Aldaia 2 2 hanegadas Posee en Alacuàs-Rollet ...... 2 hgs 37 Ramón Alós Aldaia 1 2 1 hanegadas y En Chirivella Cam.Vcia. 1 hags y 2 cuarts 2 cuartones 38 Vicente Alós Alacuás 3 2 3 hanegadas y En Chirivella Cam. Valencia - 1 hgs y 2 cuart 2 cuartones En Chirivella-Ciprer ...... 2 hgs 41 Desamparados Aracil Valencia 2 12 hanegadas Posee en Alcuás Rollet ...... 12 hgs 49 Barón de Campo Olivar Valéncia 2 1 13 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 7 hgs En id. Rollet ...... 2 id En id. Ters ...... 4 id. 66 D. Fco. Betia y Asensi Valencia 3 3 hanegadas Posee en Alacuás-Rollet ...... 3 hgs 67 José Beta Alacuás 1 1 hanegada Posee en Alacuàs...... 1 hg 68 Dñª Esperanza Beltran València 1 4 10 hanegadas En Alacuàs-Rollet ...... 2 hgs En id. Ters...... 8 id. 74 Francisco Bessó Alacuás 1 4 2 10 hanegadas En Alacuàs-Dichous ...... 4 hgs y 2 cuartones En id. Ters ...... 6 hgs. y 2 cuartones

-38- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 39

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 75 D. Francisco Dasí València 1 6 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 6 hags 76 Roque Beta Alacuás 4 2 4 hanegadas En Alacuás-Rollet ....4 hags y 2 cuartones y 2 cuartones 85 Juan Boscà Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuàs-Sequieta ...... 2 hags 86 Sebastià Barberà Alacuás 4 4 hanegadas En Alacuas-Ters...... 4 hags 102 Clero de San Bartolome València 4 4 hanegadas En Alacuás-Ters...... 4 hags 110 Cardenal Don Antonio València 4 3 27 hanegadas En Alacuás- Rollet...... 20 hgs. En id. Dichous ...... 4 id. En id. Ters ...... 3 id. 115 Francisco Cubells menor Chirivella 2 2 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 1 hag. En id. Ters...... 1 id. 116 Vicente Cubells y Lerma Chirivella 1 6 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 3 hags En id. Rollet ...... 1 id. En id. Ters...... 2 id. 121 D. Andres Cosunach València 2 12 hanegadas En Alacuás-Rollet. . . . 3 hgs. y 2 cuartones En id. Dichous. . . 8 id y 2 cuartones 124 D. Juan Cardona Valencia 1 1 hanegada En Alacuàs-Rollet ...... 1 hag. 130 D Mariano Caudel Valencia 6 3 51 hanegadas En Alacuás-Ters...... 51 hgs. 142 Dñª Maria Chisbert Valencia 1 3 9 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 9 hgs. 145 Miguel Català Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás.Sequieta ...... 2 hgs. 151 D. Francisco Dualde Valencia 1 6 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 6 hags

-39- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 40

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 158 Francisco Estreder Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 3 hags 161 D. José Joaquin de la Fuente Valencia 3 1 3 19 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 1 hag. y 3 cuartones En id. Ters...... 18 id. 162 D. Vicente Furió Valencia 2 1 12 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 2 hags. y 1 cuartón En id. Ters...... 10 hags. y 1 cuartón 163 D. Francisco Furió Valencia 2 2 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 2 hgs 163 D». Teresa Furió Valencia 2 2 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs. 164 Tomás Folgado Aldaya 4 4 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 2 hgs En id. Ters...... 2 id. 168 José Folgado Aldaya 6 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 6 hgs 170 José Forriol Marti Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Dichous ...... 1 hg. 171 Felipe Forriol Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Ters...... 2 hgs 171 Francisco Forriol Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Dichous ...... 1 hg. 176 Francisco Ferrer Garcia Alacuás 1 1 7 hanegadas En Alacuás- Rollet...... 7 hags 182 Francisco Gil mayor Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs 183 Francisco Gil y Torubio Alacuás 5 5 35 hanegadas En Feitanar ...... 12 hgs En Vistabella-Ters ...... 12 id. En Chirivella-Ciprer ...... 11 id.. 184 Francisco Gil y Català Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg.

-40- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 41

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 184 Pascual Garcia Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 2 hgs 187 Francisco Guillem Alacuás 3 2 20 hanegadas En Alacuás Rollet ...... 2 hgs En id. Dichous ...... 3 id. En id. Ters...... 12 id. En Chirivella-Pastora ...... 3 id. 190 Vicente Garcia y Besó Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 3 hgs 197 Joaquin Guzmán Aldaya 2 2 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 2 hgs. 198 Vicente Guzmán Aldaya 3 3 cuartones En Alacuás-Dichous ...... 3 cts 203 Herederos Jose Causas Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 4 hags 204 Herederos D» Juana Cardona Valencia 5 13 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 5 hgs En id. Dichous ...... 8 id. 205 Herederos de D. José Mora Valencia 1 2 8 hanegadas En Alacuás-Rollet...... 2 hgs En id. Dichous...... 6 id. 206 Herederos de D. Esteban Ruiz Valencia 2 2 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 2 hags 208 Herederos de José Cosme Alacuás 1 1 7 hanegadas En Chirivella-Pastora ...... 2 hgs. En id. Ciprer ...... 5 id. 209 Herederos de D. José Alba Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 4 hgs. 210 Herederos de D. Carlos Casal Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 4 hgs. 211 Herederos de D. Fco. Monleón Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Ters...... 4 hgs. 217 Herederos de José Tàrrega Alacuás 2 2 2 hanegadas En Alacuás-Rollet. . . . .2 hgs y 2 cuartones y 2 cuartones

-41- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 42

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 229 Herederos de Esperanza Beltrán Valencia 2 10 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 2 hgs. En id. Ters...... 8 id. 244 Manuel Lerma Alacuás 2 3 15 hanegadas En Feitanar ...... 12 hgs. En Vistabella-Cairetes ...... 3 id. 245 Joaquin Lerma Alacuás 2 2 hanegadas En Alcuás-Sequieta ...... 2 hgs. 246 D. Vicente Lerma Alacuás 5 1 2 31 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 2 hgs y En id. Dichous ...... 15 id. 2 cuartones En id. Ters...... 10 id. En id. Rollet ...... 4 id. 247 D. Salvador Labayla Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 2 hgs. En id. Ters...... 2 id. 264 Marqués de la Escala Valencia 13 4 82 hanegadas En Alacuàs-Sequieta ...... 72 hgs. En id. Ters...... 6 id. En id. Rollet ...... 4 id. 268 Marqués de la Casta Valencia 40 2 240 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 56 hgs. y En id. Rollet ...... 18 id. 2 cuartones En id. Dichous ...... 16 id. En id. Ters...... 150 id. 269 Marqués de Cáceres Valencia 8 2 50 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 20 hgs En id. Dichous ...... 11 id. En id. Ters...... 13 id. En id. Huerto ...... 6 id. 283 D. Salvador Martínez Valencia 9 3 57 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 5 hgs En id. Ters...... 49 id. En id. Huerto ...... 3 id.

-42- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 43

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 284 D. Sebastián Monleón Valencia 2 2 hanegadas En Alacuás-Ters...... 2 hgs. 285 Convento de l’Olivar Alacuàs 1 3 9 hanegadas Alacuás-Sequieta...... 9 hgs. 286 Francisco Martínez Alacuás 14 hanegadas En Chirivella-Ciprer ...... 14 hgs. 291 Maria Mateu Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs. 295 Pascual Más Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Sequieta ...... 1 hag. 296 Francisco Más Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Sequieta ...... 1 hg. 297 Teresa Montalt Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 298 Francisco Montalt Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 299 Paulino Montalt Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 300 Miguel Marti Alacuás 1 6 hanegadas En Chirivella-Zamarra...... 6 hgs. 303 Miguel Martínez Alacuás 5 5 hanegadas En Chirivella-Ciprer ...... 5 hgs. 304 Vicente Medina Alacuás 1 1 7 hanegadas En Alacuás-Ters...... 7 hgs. 322 Vicenta Más Aldaya 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 349 Salvador Portalés y Sena Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 2 hgs. 350 Manuel Portalés y Sena Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 351 Francisco Portalés y Sena Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 352 José Portalés y Sena Alacuas 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg.

-43- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 44

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 353 Miguel Palóp y Guzman Alacuás 1 1 2 7 hanegadas En Alaquás-Rollet. . . . .7 hgs. y 2 cuartones y 2 cuartones 354 Miguel Peyró Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Rollet ...... 1 hg. 355 Parróquia de Alacuàs Alacuás 1 5 11 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 11 hgs. 356 Francisco Portalés y Tárrega Alacuás 1 3 9 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 9 hgs. 357 Mariano Planells Alacuás 6 5 41 hanegadas En Chirivella-Zamarra...... 10 hgs. En id. camino Valencia ...... 8 id. En id. Ciprer...... 8 id En Vistabella-Martina ...... 3 id. En Alacuás-Ters ...... 9 id En Alacuás-Rollet ...... 3 id. 365 Pedro Peyró Aldaya 3 3 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs. 374 Luis Planells Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 3 hgs. 389 D. Francisco Rovira Valencia 21 1 127 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 14 hgs. En id. Rollet ...... 20 id. En id. Ters...... 93 id. 390 Mariano Ros Alacuás 4 4 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 2 hgs En Chirivella-Camí Valencia . . . . . 2 id.. 394 Vicente Romaguera Chirivella 3 1 19 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 3 hgs. En id. Ters...... 16 id. 395 Matilde Prósper Alacuás 1 1 7 hanegadas En Chirivella-Camí Valencia . . . . . 7 hgs. 398 D. Ramón Roca Valencia 2 12 hanegadas En Alacuás-Ters...... 12 hgs.

-44- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 45

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 407 Vicenta Roig Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 2 hgs. 412 Sebastián Serrano Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Dichous ...... 1 hg. 413 Antonio Sanchis Aldaya 3 3 cuartones En Alacuàs-Rollet...... 3 cuartones 414 Bautista Sanchis Aldaya 2 2 cuartones En Alacuás-Rollet...... 2 cuartones 414 Joaquin Sanchis Aldaya 2 2 cuartones En Alacuás-Rollet...... 2 cuartones 415 Mariano Soriano Alacuás 2 1 2 13 hanegadas En Chirivella-Camí Valencia . . . . . 4 hgs. En id. Ciprer...... 8 hgs.y 2 cuartones En Vistabella-Cairetes ...... 1 hg. 417 Diego Soriano Alacuás 1 1 hanegada En Chirivella-Camí Valencia...... 1 hg. 419 José Serrano y Forment Alacuás 1 1 2 7 hanegadas En Chirivella-C. Valencia. . . 7 hgs. y 2 cuart. y 2 cuartones 422 Vicente Sena Alacuás 1 1 hanegada En Alacuás-Dichous ...... 1 hg. 423 Miguel Sena Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Ters ...... 2 hgs. 432 D. Mariana Salvador Valencia 7 5 47 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 18 hgs. En id. Rollet ...... 20 id. En id. Dichous ...... 9 id. 435 Testamenaria de D. Elias Garcia Valencia 3 3 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs. 436 Test. de la Duquesa de Almodovar Valencia 3 3 hanegadas En Alacuás-Ters...... 3 hgs. 469 Vda. D. Salvador Cardona Valencia 2 1 3 13 hanegadas En Alacuás-Sequieta...... 3 cuartons y En id. Rollet ...... 5 hgs 3 cuartones En id. Dichous ...... 8 id.

-45- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 46

Nombre de los Vecin- Cahi- Hane- Cuar- Total N¼ Propietarios dad zadas gadas tones Hanegadas 475 Vda. de Vicente Cubells Chirivella 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 4 hgs. 476 Vda. de Gaspar Monleón Valencia 4 4 hanegadas En Alacuás-Teres...... 4 hgs. 490 Vda. de Pascual Portalés Alacuás 3 3 hanegadas En Alacuás-Rollet ...... 3 hgs. 501 Vda. de Francisco Sena Alacuás 2 2 hanegadas En Alacuás-Sequieta ...... 2 hgs. 502 Mariana Vila Alacuás 4 4 hanegadas En Alacuás-Dichous ...... 2 hgs. En id. Ters...... 2 id. Total fanecades treballades a l’horta 215 13 1.292 d’Alaquàs i en altres termes hanegadas y 3 cuartones

-46- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 47

Llibre colálecta de 1880.

-47- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 48

APéNDIX II El llibre cobratori de 1880 és el que presenta una metodologia més sistem- atitzada de tots els llibres analitzats, la qual cosa ens ha facilitat la localització immediata dels 66 propietaris veïns d’Alaquàs i 47 forasters que conformen la població de comuners que exploten les terres de regadiu a l’horta d’Alaquàs. En primer lloc, van colálocats per ordre alfabètic tots els comuners alaquasers, després els llauradors dels pobles veïns i, finalment, els ciutadans de València. Cadascun d’aquests comuners paga un sequiatge de 9 quinzets anuals per cafiça- da. El llibre cobratori de 1880 també recull per primera vegada les anotacions de les corresponets quotes que paguen les fàbriques de ceràmica de Manises i alguns rajolars d’Aldaia per l’ús de l’aigua de la sèquia de Benàger, així com el dret de moldre que sol pagar cada moliner a la Comunitat. En aquesta data veiem com el senyor d’Alaquàs paga 150 quinzets anuals pel molí de la seua propietat, com molt bé resa al llibre colálecta: “Sr. Marqués de la Casta, 150 reales por el molino que tiene en Alacuás, acequia de Benacher”. COLECTA DE LA ACEQUIA DE BENACHER Y FAITANA A9 céntimos por cahizada para el año 1880.

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 1 Bautista Garcia Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada y 1 hanegada y 2 cuartones 2 cuartones 2 Comunidad de Hermanas Alacuás Alacuás-Sequieta 9 hanegadas 9 hanegadas Oblatas 3 Esteban Vila Alacuás Chirivella-Pastora 4 hanegadas 4 hanegadas 4 Fco. Alfonso Portalés Alacuás Alacuás-Dichous 4 hanegadas y 4 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 5 Fco. Besó Portalés Alacuás Alacuás-Rollet 4 hanegadas 4 hanegadas 6 Fco. Catalá Soriano Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada 1 hanegada 7 Francisco Estreder Alacuás Alacuás-Sequieta 2 cuartones 2 cuartones 8 Francisco Guillem Fluixá Alacuás Chirivella-Pastora 3 hanegadas 8 hanegadas Alacuás-Ters 2 id. Alacuás-Dichous 3 id. 9 Francisco Guillem Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada y 11 hanegadas 2 cuartones Alacuás-Sequieta 2 hanegadas Alacuás-Ters 7 id. 2 cuartones

-48- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 49

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 10 Francisco Marti Alacuás Chirivella-Pastora 1 hanegada 1 hanegadas 11 Francisco Martínez Alacuás Chirivella-Ciprer 4 hanegadas 4 hanegadas 12 Fco. Planells Cubells Alacuás Chirivella-Zamarra 6 hanegadas 7 hanegadas Picaña-Ters 1 id. 13 Fco. Portalés Garcia Alacuás Alacuás-Ters 6 hanegadas 8 hanegadas Alacuás-Rollet 2 id. 14 Francisco Pallardó Alacuás Alacuás-Sequieta 2 hanegadas 2 hanegadas 15 Fco. Palop Portalés Alacuás Alacuás-Ters 3 hanegadas y 3 hanegadas y Alacuás 3 cuartones 3 cuartones 16 Francisco Ruiz Alacuás Chirivella-Camino 3 hanegadas 5 hanegadas de Valencia Picaña-Cairetes 2 id. 17 Francisco Sáez Alacuás Alacuás-Dichous 1 hanegada y 1 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 18 Gayetano Besó Portalés Alacuás Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas 19 Hered. de Ramona Martínez Alacuás Chirivella-Ciprer 4 hanegadas 4 hanegadas 20 Hered. de Vicente Lerma Alacuás Alacuás-Sequieta 9 hanegadas 103 hanegadas Alacuás-Dichous 11 id. Alacuás-Ters 67 id. Alacuás-Rollet 1 id. Picaña-Martina 15 id. 21 Isabel Guillem Alacuás Alacuás-Ters 2 hanegadas 2 hanegadas 22 Isidro Martínez Alacuás Chirivella-Pastora 4 hanegadas 4 hanegadas 23 José Alfonso Alacuás Alacuás-Rollet 2 cuartones 2 cuartones 24 José Besó Portalés Alacuás Alacuás-Dichous 3 hanegadas 3 hanegadas 25 José Vento Alacuás Chirivella-Camino 2 hanegadas y 3 hanegadas y de Valencia 2 cuartones 2 cuartones Alacuás-Rollet 1 hanegadas 27 José Baviera Alacuás Alacuás-Sequieta 2 hanegadas 2 hanegadas 28 José Cosme Navarro Alacuás Chirivella-Camino de 1 hanegada 1 hanegada Valencia 29 José Forriol Alacuás Chirivella-Ciprer 1 hanegada 1 hanegada 30 José Garcia Alacuás Alacuás-Sequieta 2 cuartones 2 cuartones 31 José Guillem y Fluixá Alacuás Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas 32 José Gil Prósper Alacuás Picaña-Cairetes 3 hanegadas 3 hanegadas 33 José Marti Alacuás Chirivella-Pastora 1 hanegada 5 hanegadas id. Camino de Vcia. 4 id.

-49- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 50

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 34 José Medina Alacuás Chirivella-Zamarra 6 hanegadas 6 hanegadas 35 Juan Martínez Marti Alacuás Chirivella-Pastora 1 hanegada 2 hanegadas y Alacuás-Rollet 1 hanegada y 2 cuartones 2 cuartones 36 José Portalés Alacuás Alacuás-Rollet 2 cuartones 2 cuartones 37 José Palóp Alacuás Chirivella-Zamarra 9 hanegadas 9 hanegadas 38 José Peiró Alacuás Alacuás-Ters 2 hanegadas 2 hanegadas 39 Luis Medina Garcia Alacuás Alacuás-Dichous 3 hanegadas 12 hanegadas Alacuás-Rollet 1 id. Alacuás-Ters 2 id. Chirivella-Zamarra 6 id. 40 Mariano Aguilar Alacuás Alacuás-Ters 7 hanegadas 7 hanegadas 41 Miguel Alfonso Alacuás Chirivella-Camino de 6 hanegadas 7 hanegadas y Valencia 3 cuartones Alacuás- Rollet 1 hanegada y Alacuás- Rollet 3 cuartones 42 Manuel Cosme Navarro Alacuás Chirivella-Ciprer 5 hanegadas 5 hanegadas 43 Miguel Guillem y Fluixá Alacuás Alacuás-Ters 3 hanegadas 3 hanegadas 44 Manuel Ferrer Alacuás Alacuás-Rollet 2 hanegadas 2 hanegadas 45 Miguel Forment Alacuás Chirivella-Zamarra 4 hanegadas 4 hanegadas 46 Miguel Martínez Alacuás Chirivella-Ciprer 6 hanegadas 6 hanegadas 47 Maria Dolores Guillem Alacuás Alacuás-Ters 3 hanegadas 3 hanegadas 48 Miguel Medina Chirivella-Zamarra 4 hanegadas 5 hanegadas y Alacuás-Rollet 1 hanegada y 3 cuartones 3 cuartones 49 Manuel Portalés Alacuás Alacuas-Rollet 1 cuartón 1 cuartón 50 Mariano Planells Cubells Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada y 7 hanegadas 3 cuartones Chirivella-Ciprer 5 hanegadas y 1 cuartón 51 Manuel Palóp Guzmán Alacuás Alacuás-Rollet 3 hanegadas 9 hanegadas Alacuás-Ters 3 id. Alacuás-Sequieta 3 id. 52 Miguel Palóp Marti Alacuás Alacuás-Ters 5 hanegadas 5 hanegadas 53 Mariano Soriano Alacuás Chirivella-Ciprer 8 hanegadas 11 hanegadas id. Camino Valencia 3 id. 54 Mariano Sena Alacuás Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas

-50- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 51

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 55 Manuel Taberner Alacuás Alacuás-Rollet 1 cuartón 1 cuartón 56 Miguel Usedo Alacuás Alacuás-Rollet 1 cuartón 1 cuartón 57 Pascual Alfonso (menor) Alacuás Chirivella-Ciprer 11 hanegadas 14 hanegadas Picaña-Ters 3 id. 58 Paulino Montalt Alacuás Alacuás-Rollet 3 cuartones 3 cuartones 59 Roque Beta Alacuás Alacuás-Dichous 3 hanegadas 3 hanegadas 60 Rosa Ferrer Peiró Alacuás Alacuás-Rollet 1 cuartón 1 cuartón 61 Ramón Alfonso Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada 1 hanegada 62 Ramon Garcia Lerma Alacuás Alacuás-Dichous 3 hanegadas 4 hanegadas y Alacuás-Rollet 1 id. y 2 cuartones 2 cuartones 63 Rafael Martínez Alacuás Chirivella-Ciprer 6 hanegadas 6 hanegadas 64 Ramón Peiró Casanova Alacuás Chirivella-Zamarra 3 hanegadas 4 hanegadas y Alacuás-Sequieta 1 id. y 2 cuartones 2 cuartones 65 Ramón Marti Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada y 2 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones Chirivella-Pastora 1 hanegada 66 Ramón Portalés Garcia Alacuás Chirivella-Zamarra 3 hanegadas 6 hanegadas y Alacuás-Rollet 1 id. media Alacuás-Dichous 2 id. y 2 cuartones 67 Serafina Cubells Alacuás Alacuás-Dichous 1 hanegada 35 hanegadas Alacuás-Rollet 3 id. Picaña-Ters 9 id. Picaña-Martina 3 id. Chirivella-Zamarra 13 id. Chirivella-Ciprer 6 id. 68 Salvador Garcia Martínez Alacuás Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas 69 Salvador Garcia Lerma Paiporta-Faitanar 6 hanegadas 59 hanegadas Alacuás-Rollet 6 id. Alacuás-Sequieta 3 id. Alacuás-Dichous 2 id. Chirivella-Zamarra 6 id. Chirivella-Ciprer 36 id. 70 Salvador Planells Cubells Alacuás Chirivella-Camino de 8 hanegadas 8 hanegadas Valencia

-51- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 52

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 71 Salvador Palóp Alacuás Alacuás-Ters 3 hanegadas 3 hanegadas 72 Salvador Palóp Portalés Alacuás Alacuás-Ters 2 hanegadas 4 hanegadas Chirivella-Camino 2 id. de Valencia 73 Tomás Ferrer Alacuás Alacuás-Rollet 1 cuartón 1 cuartón 74 Teresa Montalt Alacuás Alacuás-Rollet 3 cuartones 3 cuartones 75 Vicente Alós Alacuás Chirivella-Camino 1 hanegada y 3 hanegadas y de Valencia 2 cuartones 2 cuartones Picaña-Ters 2 hanegadas 76 Vicente Besó Portalés Alacuás Alacuás-Ters 5 hanegadas y 5 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 77 Vicente Garcia Besó Alacuás Alacuás-Ters 3 hanegadas 3 hanegadas 78 Vilviana Garcés Alacuás Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas 79 Vicente Garcia Lerma Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada y 1 hanegada y 2 cuartones 2 cuartones 80 Vicente Gil Prósper Alacuás Chirivella-Pastora 6 hanegadas 10 hanegadas Chirivella-Ciprer 4 id. y y 3 cuartones 3 cuartones 81 Vicente Más Alacuás Alacuás-Sequieta 1 hanegada 1 hanegada 82 Vicente Medina Garcia Alacuás Alacuás-Rollet 2 hanegadas y 9 hanegadas y 1 cuartón 1 cuartón Alacuás-Dichous 3 hanegadas Chirivella-Zamarra 4 id. 83 Vicente Medina Tárrega Alacuás Alacuás-Dichous 6 hanegadas 21 hanegadas Alacuás-Ters 4 id. y 2 cuartones Alacuás-Sequieta 3 id. Alacuás-Samarra 8 id. y 2 cuartones 84 Vicente Palóp Forriol Alacuás Chirivella-Ciprer 3 hanegadas 3 hanegadas 85 Vicente Portalés Garcia Alacuás Chirivella-Zamarra 5 hanegadas y 11 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones Alacuás-Ters 6 hanegadas 86 Vicente Palóp Guzmán Alacuás Chirivella-Camino 3 hanegadas y 7 hanegadas y de Valencia 2 cuartones 2 cuartones Alacuás-Ters 4 hanegadas

-52- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 53

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 87 Vicente Palóp Portalés Alacuás Chirivella-Camino 1 hanegada y 3 hanegadas de Valencia 2 cuartones Alacuás-Ters 1 hanegada y 2 cuartones 88 Vicente Usedo Alacuás Chirivella-Ciprer 4 hanegadas 4 hanegadas 89 Vda.de Francisco Portalés Alacuás Alacuás-Rollet 3 hanegadas 3 hanegadas 90 Vda. de Tomás Serrano Alacuás Alacuás-Rollet 1 hanegada 1 hanegada 91 Vda. de Vicente Cubells Alacuás Alacuás-Dichous 2 hanegadas 2 hanegadas 92 Baltasar Andrés Aldaya Alacuás-Rollet 2 hanegadas 2 hanegadas 94 Francisco Alcácer Aldaya Alacuás-Sequieta 8 hanegadas 8 hanegadas 95 Fco. Folgado Taberner Aldaya Alacuás-Rollet 2 hanegadas 2 hanegadas 97 Francisco Ros Garcia Aldaya Alacuás-Rollet 1 hanegada 1 hanegada 98 Gaspar Martínez Aldaya Alacuás-Ters 2 hanegadas y 2 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 99 Juan Alcácer Aldaya Alacuás-Ters 4 hanegadas 4 hanegadas 101 José Ferrandiz Aldaya Alacuás-Rollet 1 hg. 1 hanegada 102 Manuel Alcácer Aldaya Alacuás-Rollet 2 hanegadas y 2 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 105 Aldaya Alacuás-Rollet 2 hanegadas 2 hanegadas 106 Simeón Guasp Aldaya Alacuás-Rollet 3 hanegadas y 3 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 107 Salvador Comes Aldaya Alacuás-Rollet 1 hanegada y 1 hanegada y 1 cuartón 1 cuartón 125 Francisco Cubells Lerma Chirivella Alacuás-Sequieta 7 hanegadas 8 hanegadas Alacuás-Rollet 1 id. 131 Maria Prósper Chuliá Chirivella Alacuás-Sequieta 3 hanegadasy 3 hanegadas y 2 cuartones 2 cuartones 133 Pascual Cubells Chirivella Alacuás-Rollet 6 hanegadas 6 hanegadas 139 Vicente Cubells Lerma Chirivella Alacuás-Rollet 4 hanegadas 6 hanegadas Alacuás-Ters 2 id. 142 Vda.Vicente Romaguera Chirivella Alacuás-Sequieta 2 hanegadas y 10 hanegadas 2 cuartones y 2 cuartones Alacuás-Rollet 8 hanegadas 157 Isidro Vidal Huerta de Alacuás-Rollet 4 hanegadas y 4 hanegadas y Valencia 2 cuartones 2 cuartones 307 Francisco Martin Picaña Alacuás-Rollet 6 hanegadas 6 hanegadas 308 Francisco Ruiz Almenar Picaña Alacuás-Rollet 2 hanegadas 2 hanegadas

-53- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 54

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 355 Vicente Cubells Martin Picaña Alacuás-Sequieta 1 hanegada 1 hanegada 387 Salvador Medina Torrente Alacuás-Rollet 3 hanegadas y 16 hanegadas 3 cuartones y 3 cuartones Alacuás-Dichous 8 hanegadas Alacuás-Sequieta 5 id. 400 D. Andrés Casunach Valencia Alacuás-Rollet 3 hanegadas y 12 hanegadas 2 cuartones Alacuás-Dichous 8 hanegadas y 2 cuartones 403 D. Antonio Genovés Valencia Alacuás-Rollet 5 hanegadas 44 hanegadas id. Huerto de Alacuás 3 id. Alacuás-Ters 36 id. 406 D. Andrés Más Valencia Alacuás-Rollet 11 hanegadas 16 hanegadas y 1 cuartón y 1 cuartón Alacuás-Dichous 5 hanegadas 428 D. Diego Muzoles Valencia Alacuás-Rollet 2 hanegadas 11 hanegadas Alacuás-Sequieta 5 id. Alacuás-Ters 4 id. 433 D» Esperanza Furió Valencia Alacuás-Dichous 6 hanegadas 6 hanegadas 443 D. Fco. Furió Daroqui Valencia Alacuás-Rollet 4 hanegadas y 10 hanegadas 3 cuartones Alacuás-Sequieta 5 hanegadas y 1 cuartón 447 D. Francisco Garcia Tapia Valencia Alacuás-Ters 1 hanegada y 2 hanegadas 2 cuartones Alacuás-Rollet 2 cuartones 450 D. Fco. Monleón Galán Valencia Alacuás-Ters 2 hanegadas 2 hanegadas 455 D. Gerardo Estellés Valencia Alacuás-Rollet 23 hanegadas 29 hanegadas y 2 cuartones y 2 cuartones Alacuás-Dichous 3 hanegadas y 2 cuartones Alacuás- Ters 2 hanegadas y 2 cuartones 496 D. José Iranzo Vives Valencia Alacuás-Dichous 4 hanegadas 6 hanegadas Alacuás-Ters 2 id.

-54- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 55

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 497 D. José Joaquin Lafuente Valencia Alacuás-Sequieta 3 hanegadas y 21 hanegadas 2 cuartones y 2 cuartones Alacuás-Ters 18 hanegadas 498 D. Juan Lechuga Valencia Alacuás-Rollet 2 hanegadas 11 hanegadas Alacuás-Sequieta 9 id. 500 D. José Mora Valencia Alacuás-Rollet 2 hanegadas 3 hanegadas Alacuás-Dichous 1 id. 507 D» Josefa Saurí Valencia Alacuás-Dichous 2 hanegadas 3 hanegadas Alacuás-Rollet 1 id. 511 D» Leonor Rovira Valencia Alacuás-Rollet 18 hanegadas 116 hanegadas Alacuás-Ters 98 id. 515 D» Mercedes Bauza Valencia Alacuás-Dichous 2 hanegadas 4 hanegadas Alacuás-Rollet 2 id. y y 1 cuartón 1 cuartón 527 D» Magdalena Rovira Valencia Alacuás-Rollet 1 hanegada 1 hanegada 529 D» Mariana Salvador Valencia Alacuás-Rollet 14 hanegadas 23 hanegadas Alacuás-Dichous 9 id. 535 Marqués de Cáceres Valencia Alacuás-Huerto 6 hanegadas 47 hanegadas Alacuás-Dichous 11 id. Alacuás-Rollet 17 id. Alacuás-Ters 13 id. 536 Marqués de la Casta Valencia Alacuás-Ters 150 hanegadas 235 hanegadas Alacuás-Sequieta 50 id. y y 1 cuartón 3 cuartones Alacuás-Rollet 18 hanegadas Alacuás-Dichous 16 id. y 2 cuartones 537 Marqués de Dos Aguas Valencia Huerto de Alacuás 5 hanegadas 5 hanegadas 538 Marqués de la Escala Valencia Alacuás-Sequieta 72 hanegadas 82 hanegadas Alacuás-Rollet. 4 id. Alacuás-Ters 6 id. 546 D. Miguel Gascón Sanchis Valencia Alacuás-Dichous 50 hanegadas 50 hanegadas 561 D. Sebastián Monleón Valencia Alacuás-Ters 2 hanegadas 3 hanegadas Alacuás-Rollet 1 id. 564 Testamentaria Duquesa de Valencia Alacuás-Ters 1 hanegada 1 hanegada Almodovar

-55- L'estructura de la terra 23/7/04 11:49 Página 56

Situación de Número Total Nombre de los Domi- N¼ las tierras. De De Propietarios cilio Pueblo-Partida Hanegadas Hanegadas 565 D» Teresa Furió Valencia Alacuàs-Rollet 1 hanegada 4 hanegadas Alacuàs-Ters 3 id. Total de fanecades 1.415 haneg. treballades entre l’horta y 1 cuartón d’Alaquàs i altres termes

-56- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 57

RAFAEL ROCA RICART

LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

Un Castell nafrat Si hi ha un tret arquitectònic que singularitza el Castell-Palau d’Alaquàs davant d’altres edificacions de semblants característiques, no és el seu majestuós claustre gòtic, ni els seus rics i opulents enteixinats, ni tampoc el seu valuós i irre- petible conjunt de taulellets renaixentistes... És la torre que, com dolorós senyal de la barbàrie devastadora, en el passat li fou amputada. I és, precisament, la manca d’aquesta noble talaia la que actualment ens permet parlar del nostre edifici civil més emblemàtic com d’«El Castell de les tres torres»1, i la que ens fa referir-nos a la part de la construcció enderrocada com la «quarta torre», la que d’una manera absurda li fou manllevada. Tan popular ha esdevingut en la història d’Alaquàs aquesta desapareguda torre que, en 1970, el Sr. Manuel Santonja Domínguez2 arribà a dedicar-li una poesia titulada, com no podia ser d’altra manera, «La quarta torre del Castell». Diu així: Quantes vegades mire el Castell em faig el mateix preguntat: estaria o no més bell si l’altra torre haguera estat?

¿Què s’ha fet l’altra torre? ¿On està? ¿Podries tu, Moreneta, dir-m’ho ja?

1 Amb aquest títol vaig publicar al llibre de Festes Majors d’Alaquàs de 2002 (pàgines 20-35) un ampli recorregut per la història del nostre estimat monument. 2 Sobre l’obra i la vida d’aquest veí d’Alaquàs, vegeu: «Manuel Santonja Domínguez (1915- 1998), el poeta musicalÈ, Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1999, pp. 219-232.

-57- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 58

Tu te calles i et somrius compadeixent-me la ignorància. Tens per això prou motius i no li dones importància. Saps que encara que no estiga en el Castell la quarta torre, tot aquell que mira i mira la veu en son lloc. Jo la vaig vore. Quan jo me preguntava ¿on està la quarta torre...? és que molt m’extranyava que puga haver qui la borre. Tu em feres una escolteta i la vaig vore a l’instant. No és que falta la torreta. Hi ha que saber on està. I quantes vegades la mire la veig ficada en son lloc. No pot haver qui la tire ni oblidar-la tampoc. On està la quarta torre? Vols que diga, Moreneta, el secret que em confiares aquell dia a l’orelleta? Si no ho dic per a què ho sapiem m’està cremant la llengüeta. On està la quarta torre? ¿Voleu saber on està? ÁMentre no hi haja qui la borre, la voreu en l’Olivar!

D’aquesta manera, la Çquarta torreÈ del Castell ha destacat, en el passat més recent del nostre poble, justament per la seua absència. De fet, el fins ara no suficientment aclarit episodi de la seua demolició ha generat diverses Çllegendes urbanesÈ que, alimentades per la fantasia popular, situaven l’enderrocament unes vegades a principis de segle; unes altres a l’any 1918; i sovint a la llarga i llòbre-

-58- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 59

ga postguerra, tot depenent de l’interlocutor que les explicara. Hi ha hagut, fins i tot, qui s’ha atrevit a assenyalar culpables. Però el ben cert és que aquestes i d’altres versions, que tots els habitants d’Alaquàs hem escoltat alguna vegada, han tingut un escàs fonament històric. Amb documents a la mà, hui podem afirmar que la demolició de la torre tin- gué lloc en febrer de 1928, i de la manera tan estúpida i despietada com seguida- ment relataré. Vist des dels nostres dies, i juntament amb els ja estudiats esdeveniments de l’any 19183, puc afirmar que tots dos successos conformen la part més fosca, intensa i difícil de la història de l’edifici, ja que en tan sols una dècada (1918-1928) estigué dues vegades a un pas de ser completament derruït. De Çdecennis horribilisÈ, doncs, podríem qualificar aquells anys, tot parafrasejant la reina Elisabet d’Anglaterra. Amb la distància que dóna el temps, tots dos episodis permeten comprovar fins a quin punt són capaces d’arribar la infàmia i la grandesa moral del gènere humà. D’una banda Ðla negativaÐ, el menyspreu patrimonial, artístic i arqui- tectònic dels qui pretenien enderrocar el Castell-Palau i, de fet, arribaren a tombar-li una torre; i de l’altra Ðla positivaÐ, el valor, la fermesa i la valentia dels qui, en una i altra ocasió, alçaren la veu en defensa i protecció de l’edifici. És amb aquests darrers, amb els qui aconseguiren protegir-lo i conservar-lo, amb els qui Alaquàs tindrà sempre un deure de record, gratitud i homenatge.

Història d’una profanació artística El passat 3 d’abril de 2004, amb ocasió de la celebració dels 25 anys d’ajuntaments democràtics, l’Ajuntament d’Alaquàs inaugurà, a una de les rotondes d’accés al poble, el que seguint la tradició popular alguns mitjans de comunica- ció vingueren a denominar la Çquarta torreÈ. Em va semblar una bona ocasió per a preguntar-nos en quin moment el Castell dels Aguilar, manat a construir en 1582 per Lluís Pardo de la Casta, primer comte d’Alaquàs, perdé la seua torre i adquirí la peculiar imatge que actualment el caracteritza; per a conéixer quan, com i per què (si fa no fa, les mateixes preguntes que es feia Manuel Santonja i que tots ens hem fet alguna vegada) li fou enderrocada la torre del cantó nord-est, aquella que ningú de nosaltres no ha conegut. Per a ÇreconstruirÈ mitjançant la paraula la demolició de la torre comptem amb el testimoni dels hòmens que la contemplaren i de les publicacions (tres dia-

3 Roca Ricart, Rafael: ÇEl poema de pedra. Notes històriques sobre el Castell-Palau d’AlaquàsÈ, Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 2000, pp. 9-36.

-59- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 60

ris i dos revistes) que la relataren, i alçaren la veu per a denunciar els fets i posar a disposició de la justícia social les seues pàgines i columnes. Es tractava d’evitar un desastre major i, en qualsevol cas, la ulterior repetició d’aquells luctuosos esdeveniments. Amb tota probabilitat, la torre degué de començar a ser enderrocada a meitat de febrer de 1928, ja que el dia 21 havia desaparegut per complet. Ho sabem per- què, aquell mateix 21 de febrer, Carmel Baixauli Comes, veí d’Alaquàs, agafava la ploma per a redactar un article de protesta que, dies després, veuria la llum al número 19 (març de 1928) de la revista Valencia Atracción. Segons el relat d’aquest valerós cronista local, setmanes abans d’aquella data, als voltants del Castell-Palau s’havien realitzat els preparatius Çpara la repara- ción de una grieta que había en la torre recayente a la plazaÈ4, preparatius que bàsicament havien consistit en l’acumulació de Çmaderas en el interior del Castillo para montar un andamio colgante y así reparar la grieta que está infinidad de años y que a nuestro entender no amenazaba ruina algunaÈ5. Tenint en compte la decadència en què l’edifici havia entrat al segle XIX, i que ens fou rela- tada i descrita pels ratpenatistes que en 1880 i 1897 el visitaren6, no és difícil imaginar que en 1928 el monument no es trobara en la millor de les condicions possibles, i que els habitants de les cases contigües, adossades a la paret del Castell, patiren per la integritat física de les seues famílies i llars. Siga com siga, el que en febrer de 1928 semblava reconstrucció acabà en des- trucció: Çcuál no sería nuestra sorpresaÈ, afirmava Baixauli, Çal ver que en vez de la aludida reparación, se empezó a derribar dicha torre; trabajo que realizaban los obreros de día y de noche, pues seguramente había gran interés en realizarlo prontoÈ7. De fet, el propietari de l’edifici Ðun tal GilÐ sabia que el Castell- Palau havia estat declarat monument artístic en 1918, i que la modificació i demo- lició Ðtotal o parcialÐ de qualsevol dels seus elements arquitectònics estava prohi- bida i penada per la llei. ÇLa Torre ha desaparecido por completoÈ, afirmava, pesarós, Carmel Baixauli. Per a finalitzar la seua missiva amb un crit d’alarma i de denúncia que,

4 Baixauli, Carmelo: ÇEn defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23. 5 Ibidem. 6 Llegiu-ho a l’article: ÇTres visites del Centre excursionista de Lo Rat-Penat a Alaquàs (1880, 1897 i 1898)È, Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1996, pp. 11-29. 7 Baixauli, Carmelo: ÇEn defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.

-60- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 61

Gràcies a diverses publicacions de principis del segle XX hui podem contemplar algunes imatges en què apareix la torre que fou demolida l’any 1928. Veieu-la a la dreta d’aquesta fotografia publicada a la revista Oro de Ley (1918).

Çcomo vecino de esta villaÈ, l’autor adreçava a tots els lectors de Valencia Atracción i, particularment, al Sr. Josep E. Galiana Soler, que en el número anterior de la revista, i amb el títol ÇCastillos valencianos. Castillo-Palacio de AlacuásÈ8, havia publicat un article descriptiu i laudatori del Castell d’Alaquàs: Çpara que traslade a quien corresponda este asunto y que se tomen acuerdos terminantes para que no se toque nada de este Castillo-Palacio, que hay especial interés en hacerlo desaparecerÈ9. Que l’amenaça destructora que planava sobre el centenari monument era seriosa ho corrobora el fet que la redacció de Valencia Atracción volguera invo- lucrar-s’hi directament amb l’afegiment de la següent nota: ÇAfectando este asun-

8 JEGS [José E. Galiana Soler]: ÇCastillos valencianos. Castillo-Palacio de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 18, febrer de 1928, pp. 14-15 i 17. 9 Baixauli, Carmelo: ÇEn defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.

-61- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 62

to tan intensamente a nuestra riqueza artística, hemos de insistir hasta que seamos escuchados por las piedras de la torre derribadaÈ10. Abans, però, de publicar-se l’article de Carmel Baixauli, la primera publica- ció a fer-se ressò de l’enderrocament de la torre fou el Diario de Valencia, que el divendres 24 de febrer, a la secció de xafarderies ÇEcos y bècosÈ i signat per ÇEl BecoÈ, publicava el següent comentari: ÇSe me dice que ha sido derribada una de las torres del castillo de Alacuás, declarado monumento artístico. El derribo ha sido ordenado por el alcalde de dicho pueblo. El motivo, según él dice, porque amenazaba ruina. La Comisión Provincial de Monumentos tiene la pala- braÈ11. Més que una murmuració, però, la nota Ðque denunciava una atrocitatÐ era una acusació en tota regla. I n’assenyalava un clar responsable: l’alcalde d’Alaquàs. Davant la inexactitud de la informació donada i la gravetat de la denúncia, a l’alcalde ÐSr. Josep Sanchis AlmiñanoÐ li faltà temps per a reaccionar, i aquell mateix dia adreçà una carta al director del Diario de Valencia que fou publicada l’endemà i que, segons la publicació, Çaclara lo que dijimos ayer, pero no evita las responsabilidades a que dé lugar por el derribo del torreón del castilloÈ12. El Sr. Sanchis Almiñano, ja ens ho podem imaginar, declinava tindre cap responsabilitat en la qüestió, i molt menys haver ordenat la demolició d’una de les torres del Castell; entre altres coses perquè, Çcomo el alcalde no es propietario del edificio en cuestión, a cualquiera se le alcanza no puede ordenar tal cosaÈ13. Vertaderament, costa d’imaginar que el Sr. Sanchis Almiñano, home de cultura i mestre de profes- sió, poguera haver ordenat una atemptat artístic d’aquella magnitud. Ben al contrari, les seues paraules oferien nova llum sobre les gestions que havien precedit tan lamentable barbaritat: ÇLo ocurrido es que ante las reiteradas denuncias a esta autoridad municipal, hechas por el vecindario, sobre peligro de un derrumbamiento, y realizada una inspección por persona perita en la materia, que confirmó los temores de los vecinos próximos al castillo, el que suscribe, alcalde de esta población, comunicó al dueño del mencionado edificio lo que ocurría e interesó del mismo, velando por la seguridad de personas y cosas, el arreglo y consolidación de la parte ruinosa. Esta ha sido la única intervención

10 Ibidem. 11 El Beco: ÇEcos y bècosÈ, Diario de Valencia (24-II-1928). 12 ÇUn torreón de Alacuás ha sido derribado. La actuación del señor alcaldeÈ, Diario de Valencia (25-II-1928). 13 Ibidem.

-62- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 63

de la autoridad local en el asuntoÈ14. A l’igual que el dia anterior, el diari tornava a apelálar a la Comissió Provincial de Monuments, l’entitat encarregada de defensar la integritat dels edificis històrics i artístics, perquè aclarira els fets i depurara les responsabilitats. Quatre dies després de publicada aquella carta, el 29 de febrer Ðel 1928 fou, doncs, un any bixestÐ era La Correspondencia de Valencia la que, sorpresa pel poc ressò social que havia tingut l’episodi de la torre Ðque Çha pasado casi inad- vertido, como pasan tantos otros hechos que afectan al tesoro artístico o simple- mente arqueológico de ValenciaÈ15Ð es preguntava Ç¿por qué?È s’havia arribat a l’extrem d’enderrocar-la, quan Çlo más procedente hubiera sido agotar las posi- bilidades de salvación de esa parte del edificioÈ16. No era l’únic mitjà de comunicació que es feia aquella pregunta. També els responsables del diari Las Provincias (que, com sabem, tan actiu es mostrà en 1918 en la defensa de l’edifici) es feren ressò del que fou qualificat com una Çpro- fanació artísticaÈ a través d’un article de Francesc Cortés Blat datat a Alaquàs l’1 de març de 1928 i publicat l’endemà. Article la part final i més sucosa del qual també fou reproduïda pel Diario de Valencia el dia 3 de març, amb el següent encapçalament: ÇDon Francisco Cortés Blat, persona entendida y amante del buen nombre de Alacuás, ha escrito en nuestro colega “Las Provincias” un medi- tado artículo, en que después de la descripción del castillo de referencia nos cuenta cómo y porque se ha derribado un torreónÈ. I, com a colofó, afegia: ÇTenemos noticias de que la Comisión provincial va a reunirse o se ha reunido ya para tratar de este asuntoÈ17. En el seu escrit, Cortés Blat aláludia al ÇdolorÈ que havia de pesar sobre la vila en Çver mermado su histórico y legendario castillo, por la demolición de una de sus cuatro almenadas torresÈ18. Abans d’entrar en matèria, el Sr. Cortés feia un repàs històric a l’origen i el valor arquitectònic de l’edifici; per a concloure amb la interessant narració dels fets esdevinguts unes setmanes abans: Çhace algunos días, los vecinos colindantes con el castillo, formularon una denuncia al alcalde, en el sentido de que una de las torres amenazaba peligro de derrumbarse, por haberse agrietado en una longitud de ocho a diez metros; la autoridad local,

14 Ibidem. 15 ÇSin ánimo de molestar. Murmuraciones de corrilloÈ, La Correspondencia de Valencia (29-II-1928). 16 Ibidem. 17 ÇEl derribo de una torre del castillo de AlacuásÈ, Diario de Valencia (3-III-1928). 18 Cortés Blat, Francisco: ÇProfanación artística. Una torre, del castillo de Alacuás, demolidaÈ, Las Provincias (2-III-1928).

-63- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 64

velando por los intereses del pueblo, envió un oficio al dueño del inmueble, comunicándole lo que sucedía, a la par que le indicaba tomara medidas urgentes para reparar dicha torre. El propietario, mandó a un arquitecto a que observara lo que hubiera referente al asunto, y éste, de común acuerdo con el aparejador municipal, convino en hacer una laboriosa “reparación”. Comunicada tal resolución a la Alcaldía, se autorizó al dueño para llevarla a efecto; pero ahora, vulnerando la precitada real orden y saltando por encima de la licencia que se le dio para “reparar” por el alcalde, en vez de hacer lo indicado, han mermado la única torre que tenía comunicación, derrumbándola en un largo de tres metros, dejando el resto de la grieta en el mismo estado: vaya hermosa reparación la que han hechoÈ19. El Sr. Cortés se sorprenia que, Çdado el adelanto existente en la confección de materiales fuertes y sólidosÈ, no s’haguera optat per Çsoldar perfectamente la grieta y para asegurarla del todo, haberla entrelazado con abrazaderas de hierro, a manera de soportalesÈ20. A ningú no s’escapa que, per molt de perill que la badada torre representara, d’una manera o d’una altra, el 1928 existien els coneixements arquitectònics i de construcció necessaris com per a trobar una solució més plaent i satisfactòria que no l’enderrocament. Per això, tot sembla indicar que hi hagué una voluntat deliberada d’ensorrar-la, i que, com afirmava l’autor de l’article, Çel espíritu de destrucción ha podido más que el de conservaciónÈ21. La manera com s’havien produït els fets, amb nocturnitat i traïdoria, i la situa- ció de minva en què havia quedat el monument no convidaven a l’optimisme. I per això el Sr. Cortés opinava que Çsi no se pone coto castigando a los culpables de tales desafueros, mal fin le depara al admirado y notable palacio de AlacuásÈ. Així mateix, afirmava tindre coneixement de l’acord pres per l’Alcaldia de Çreprimir severamente tamaña extralimitación, a la vez que obligar al usufruc- tuario del inmueble, a dejar en su primitivo estado la mencionada torreÈ. Repristinació que, com sabem, mai no s’arribà a produir. Respecte a la identitat del propietari del Castell, tan sols sabem que, segons Cortés Blat, era Çun comerciante en maderas apellidado GilÈ22. Finalment, demanava a les entitats oficials que prengueren Çcartas en el asun- toÈ i que prestaren la seua ajuda a les autoritats locals per tal de garantir la pre-

19 Ibidem. 20 Ibidem. 21 Ibidem. 22 Ibidem.

-64- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 65

Fotografia publicada al Diario de Valencia (1918).

servació del damnat edifici. Per a acabar amb una decidida i eloqüent manifesta- ció de condemna: Çde tan ignominiosa acción protesto enérgicamente, haciéndo- lo conmigo los alacuasenses amantes del arte y conservadores de las grandezas de sus antepasadosÈ23. Segur que entre aquests alaquasers es trobava Carmel Baixauli. Perquè, durant aquell mes de març, tornà novament a la càrrega amb un altre article, aquesta vegada encara més llarg que l’anterior, que veié la llum en el núme- ro de maig de Valencia Atracción. Abans, però, el dia 7 de març La Correspondencia de Valencia publicà un nou comentari en el que informava que Çla comisión provincial de Monumentos, en su última reunión, acordó protestar contra la profanación artística hecha en el castillo de Alacuás, no obstante estar declarado monumento artístico. Se acordó que se indague el causante del derribo hecho, con objeto de depurar responsabilidadesÈ24. Però, no obstant aquestes notí- cies, se’n mostrava ben escèptic, i finalitzava afirmant: Ç¿Y qué? Pues nadaÈ25.

23 Ibidem. 24 ÇSin ánimo de molestar. Murmuraciones de corrilloÈ, La Correspondencia de Valencia (7-III-1928). 25 Ibidem.

-65- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 66

De la mateixa manera, la revista trimestral Cultura Valenciana publicà una nota informativa i d’alerta, titulada ÇEn lo castell d’AlaquásÈ, en què es podia lle- gir: Çuna de les quatre torres d’este antic castell ha segut derribada, a pesar de que en cérta ocasió en que’ls propietaris proyectaven derribar tot o part de tal edifici, es va conseguir que fora declarat monument artístic. La Comissió Provincial de Monuments ha acordat protestar i que s’exigixquen responsabilitatsÈ26. En el segon dels seus articles Carmel Baixauli començava manifestant la intenció d’«hablar de todo lo relacionado con la destrucción de este hermoso Castillo, hasta que nos oigan quienes estén llamados a elloÈ27. Pel que sembla, després de demolida la torre, Baixauli havia realitzat algunes investigacions, i havia aconseguit parlar amb Çel albañil que derribó el torreónÈ, el qual li havia manifestat que Çera inminente el peligro de un próximo derrumbamiento si no se procedía a una laboriosa reparación prontamenteÈ28. Gràcies a les declaracions del mestre d’obres implicat aconseguí reproduir part del procés de demolició, per a constatar que Çel llegar la torre al estado de ruina en que se encontraba, ha sido causa de un acentuado abandonoÈ29 que venia de dècades. Però no era ací on acabaven els mals endèmics del Castell-Palau. N’hi havia d’altres i, segons advertia l’autor, Çen la torre recayente a la plaza de la IglesiaÈ també existien Çalgunas grietas que de momento no ofrecen el mayor peligro, pero que como hay en el techo varios agujeros por los cuales penetra el agua durante las lluvias (...) a no repararlos y hacer además algunas trabas en las grietas rellenando las mismas con material adecuado, no cabe duda que la madera de dicho techo se consumirá también y necesariamente se procederá a su derribo en tiempo no muy lejanoÈ30. Carmel Baixauli demostrava tindre detallat coneixement de l’estat físic en què en aquell moment es trobava el Castell. I per això demanava a la Comissió Provincial de Monuments que realitzara Çinmedia- tamente una detenida inspección a este Castillo-Palacio y obligue a quien esté llamado a ello a su reparaciónÈ31. La intervenció de l’esmentada Comissió semblava a totes llums fonamental

26 ÇEn lo castell d’AlaquásÈ, Cultura Valenciana, any III (1928), quadern II, p. 84. 27 Baixauli, Carmelo: ÇEn defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 21, maig de 1928, p. 17. 28 Ibidem. 29 Ibidem. 30 Ibidem. 31 Ibidem.

-66- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 67

de cara a aclarir els fets, exigir responsabilitats i garantir-ne la conservació, ja que, segons afirmava Baixauli, Çen el ánimo del dueño está el vencer en la contienda suscitada por el derribo antes citado y espera indudablemente este triunfo para tirar otra... y tal vez las dos restantesÈ32. Sembla que l’objectiu del propietari que deu anys abans no havia aconseguit enderrocar tot d’una el Castell era tombar-lo per parts, a poc a poc. I al parer de Carmel Baixauli Çesto, ni debe consentirlo la mencionada Comisión, ni el pueblo, ni su Ayuntamiento, porque éste último debe seguir el procedimiento patriótico de unir sus esfuerzos, no sólo para evitar la demolición de todo el Castillo, si no para que se reconstruya la torre derribada y continúe este Castillo siendo una obra de arte orgullo de AlacuásÈ33. Finalment, l’autor glossava la fama i l’«enormeÈ importància que l’edifici atorgava a la localitat, i apelálava a les corporacions artístiques i culturals, als polítics i als intelálectuals Ða Mariano Benlliure, singularmentÐ que deu anys abans, en 1918, havien lluitat per la conservació del gran exemplar de l’arquitectura renaixentista, Çpara seguir aquel noble ejemplo que iniciaron para que sea reconstruida dicha torre a fin de que reaparezca la estética del CastilloÈ34. Com sabem, la torre mai no li fou reintegrada, i el Castell passà a la història com un edifici nafrat, ferit per la destral de la barbàrie i la ignorància. Un edifici que, afortunadament, hui gaudeix d’una salut envejable.

Carmel Baixauli Comes (1897-1957) Si aquest infame i alhora apassionant episodi de la demolició de la torre del Castell té un protagonista, un heroi, aquest és, sense cap dubte, el jove Carmel Baixauli Comes, de 30 anys, que no dubtà a agafar el llapis i denunciar l’atrocitat que s’estava perpetrant amb el Castell-Palau d’Alaquàs. Pel to i la intensitat de les seues protestes cal deduir que fou una de les persones que amb més pena i aflicció visqué l’enderrocament de la torre. I molt probablement també, una de les que més força i gestions realitzà per tal d’evitar mals majors. Carmel havia nascut a Massanassa el 9 de maig de 1897, i vivia a Alaquàs des de 1923, any del seu casament amb Amparo Laborda Montalt, set anys més jove que ell. D’ideologia republicana, de ben jove quedà orfe de pare i per tal de traure avant la seua nombrosa família es posà a treballar a l’editorial Prometeo, de València. Fou allí on conegué l’escriptor i polític Vicent Blasco Ibàñez, de qui es manifestà admirador i fervorós lector, i amb qui mantingué una certa amistat per-

32 Ibidem. 33 Ibidem. 34 Ibidem.

-67- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 68

Carmel Baixauli Comes en una imatge de joventut captada l’any 1918, quan tenia 21 anys.

-68- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 69

sonal. Posteriorment, cap a l’any 1935, i una vegada ja instalálat a Alaquàs, fundà la funerària ÇSant FrancescÈ, en honor al nostre patró local (ja és curiós que un blasquista batejara el seu negoci amb el nom d’un sant!), ubicada a la planta baixa del núm. 19 del carrer Salmerón, actualment Dos de Maig, on visqué fins la seua mort. Durant els anys que residí a Alaquàs, on era popularment conegut com el ÇTio CarmeletÈ, atresorà una gran vitalitat social que el portà a participar en multitud d’iniciatives municipals. D’aquesta manera, i com bé recorda la seua filla, Carmina Baixauli Laborda35, a la dècada dels anys 30 fou un dels impulsors de la primera falla que es plantà a Alaquàs, entre la confluència dels carrers Salmerón i Mare de Déu de l’Olivar. Posteriorment, durant la dècada dels anys 40, fou directiu del ÇClub DeportivoÈ Alaquàs. Del grup de persones que formaven aquella directiva de futbol nasqué la Penya Perol36. I fou en una d’aquestes reunions on el Sr. Carmel llançà la idea d’instalálar un rellotge en el campanar de l’Olivar: Çels primers cinc duros els pose jo!È, els digué als seus amics. I a partir

Carnet que l’acreditava com a ÇDirectiu - VocalÈ del Club Esportiu Alaquàs, expedit el 4 de novembre de 1950.

35 Entrevista personal mantinguda l’1 de juny de 2004. 36 ÇLa Peña Perol se constituyó por los años 1944-45, al convertirse la Junta Directiva del C. D. Alaquàs en dicha peñaÈ. Andrés Legua, Pascual: ÇPeñas en AlaquàsÈ, Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1995, p. 171.

-69- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 70

d’aquell moment, i gràcies a una replega popular, es pogué colálocar el rellotge que estigué en funcionament fins la recent restauració del campanar, realitzada ara fa poc més d’un any37. Tal fou la seua ànsia d’activitat social que arribà a muntar un local de lloguer de bicicletes. Autodidacta, fou a la impremta Prometeo on aprengué i s’afeccionà a escriure. Entre els seus fruits intelálectuals trobem, a més dels articles de la revista Valencia Atracción, colálaboracions de prosa i de vers, en valencià i en castellà, a La Terreta de Massanassa, anuari de l’associació del mateix nom. A molts dels seus escrits utilitzà els pseudònims ÇCarmeletÈ i ÇProteaÈ. A banda, també escri- gué versos per a les falles de Massanassa i d’Alaquàs, i alguns sainets que, tot i haver-se representat diverses vegades (entre altres, pels membres de la comissió de la falla ÇMare de Déu de l’OlivarÈ), resten inèdits. Entre tots aquests treballs literaris, destaca la redacció de la lletra de l’himne del Club Esportiu Alaquàs, musicada pel mestre José Medina. Morí, a Alaquàs, el 27 de febrer de 1957, als 59 anys d’edat. Atesa la seua excelálència social, poc temps després les autoritats franquistes es planteja- ren la possibilitat de dedicar-li una avinguda de nova construcció, i així ho comunicaren a la famí- lia. Però, per diverses circumstàncies que no vénen al cas, l’avinguda fou finalment retolada amb el nom de Vicente Lassala Ðactual Miguel Hernández. Com que durant les dècades dels anys 30 i 40 Carmel Baixauli esdevingué un gran animador lúdic, social i cultural d’Alaquàs, i molts dels seus actes estigueren al servici del poble, seria bo que hui, quaranta set anys després de la seua defunció i amb més fonament encara, el nostre Imatge de maduresa de Carmel ajuntament democràtic es plantejara la possibili- Baixauli (1952). tat de dedicar-li un carrer. En agraïment, per exemple, a la ferma defensa del Castell realitzada per ell l’any 1928. Carrer que ben bé podria ser el que el veié deambular durant vora 35 anys, i que porta per nom la data d’una revolta civil que res té a veure amb la història del nostre poble.

37 Cardona i Puig, Vicent: ÇLa reforma del campanar i campanesÈ, La Fulla de l’Olivar, núm. 379 (21-IX-2003).

-70- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 71

Apèndix documental

I. Un torreón de Alacuás ha sido derribado. La actuación del señor alcalde38

Anoche recibimos, sin rúbrica ni sello del señor alcalde de Alacuás, el siguiente remitido, que aclara lo que dijimos ayer, pero no evita las responsabilidades a que dé lugar por el derribo del torreón del castillo, declarado por real orden monumento artístico, sin consulta a las autoridades de dicho ramo: ÇSeñor director del Diario de Valencia. Muy respetable señor mío: Agradeceré de su reconocida amabilidad publique en su excelente periódico los siguientes renglones, para deshacer una lamentable equivocación, por lo cual le anticipa las gracias su afectísimo y atento servidor que su mano estrecha, José Sanchis Almiñano. En el número correspondiente al día de hoy, 24 de los corrientes, aparece en la sección “Ecos y rebecos” (sic) del diario referido, una noticia que no es cierta. Se dice que el derribo de una de las torres del castillo de esta villa “ha sido ordenado por el alcalde de dicho pueblo”. Y como el alcalde no es propietario del edificio en cuestión, a cualquiera se le alcanza no puede ordenar tal cosa. Lo ocurrido es que ante las reiteradas denuncias a esta autoridad municipal, hechas por el vecindario, sobre peligro de un derrumbamiento, y realizada una inspección por persona perita en la materia, que confirmó los temores de los vecinos próximos al castillo, el que suscribe, alcalde de esta población, comunicó al dueño del mencionado edificio lo que ocurría e interesó del mismo, velando por la seguridad de personas y cosas, el arreglo y consolidación de la parte ruinosa. Esta ha sido la única intervención de la autoridad local en el asunto. José Sanchis. Alacuás, 24 Febrero 1928È. Insistimos en lo de ayer. La Comisión Provincial de Monumentos tiene la palabra.

38 Diario de Valencia (25-II-1928).

-71- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 72

II. En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás39 Carmelo Baixauli

Hojeando el número de Valencia Atracción correspondiente al mes de Febrero y leer la información que del Castillo de Alacuás inserta40, me creo en el deber, como vecino de esta villa, de tomar la pluma para hacer una observación que indudablemente el autor del artículo aludido ignorará, por lo reciente. Mientras estaba dicho número en prensa, se estaban haciendo preparativos para la reparación de una grieta que había en la torre recayente a la plaza. Se acumulaban maderas en el interior del Castillo para montar un andamio colgante y así reparar la grieta que está infinidad de años y que a nuestro entender no amenazaba ruina alguna. Pero cuál no sería nuestra sorpresa al ver que en vez de la aludida reparación, se empezó a derribar dicha torre; trabajo que realizaban los obreros de día y de noche, pues seguramente había gran interés en realizarlo pronto. La Torre ha desaparecido por completo. El Castillo de Alacuás que se levanta gallardo a través de la Historia, ofrece actualmente una vista deplorable desde que se le ha seccionado la aludida torre, pues desde lejos se observa que se ha cometido un atentado al arte. El Castillo, como dice el autor de la información, fue declarado por R. O. de 21 de Abril de 1918, monumento arquitectónico-artístico nacional. Lo que nos falta saber es si se han tramitado los oportunos expedientes cerca de la Junta de Castillos y Museos, y si esta Junta ha autorizado tal desafuero, pues no tramitando legalmente estos requisitos, se comprende que es una gran responsabilidad lo de este derribo. Al señor don José Galiana me dirijo, como vecino de esta villa, para que traslade a quien corresponda este asunto y que se tomen acuerdos terminantes para que no se toque nada de este Castillo-Palacio, que hay especial interés en hacerlo desaparecer. Y nada más por hoy. Alacuás 21-2-1928. N. de la R. Afectando este asunto tan intensamente a nuestra riqueza artística, hemos de insistir hasta que seamos escuchados por las piedras de la torre derribada.

39 Valencia Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23. 40 Es refereix a l’article de José E. Galiana Soler: ÇCastillos valencianos. Castillo-Palacio de AlacuásÈ, Valencia Atracción, núm. 18, febrer de 1928, pp. 14-15 i 17.

-72- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 73

III. Profanación artística. Una torre, del castillo de Alacuás, demolida41 Francisco Cortés Blat

Sobre la antigua y culta villa de Alacuás, pesa el dolor de ver mermado su histó- rico y legendario castillo, por la demolición de una de sus cuatro almenadas torres. Antes de entrar en pormenores de la forma en que se ha llevado a cabo tal desacato artístico, haré una breve y sucinta relación del origen y valor de dicho castillo. Desde remotos tiempos, el señorío de Alacuás perteneció a los Aguilar, ilustre familia de estirpe cordobesa: allá por el año 1577, el rey Felipe II, otorgó el título de condado a este señorío, recayendo su nombramiento en el nobilísimo caballero don Luis Pardo de la Casta, quien mandó edificar tan soberbio castillo en 1584, siendo muy frecuentado por todos los próceres y notables del reino; más tarde, fueron sus propietarios los marqueses de la Casta, que lo heredaron de sus progenitores habiendo sido el último noble que lo disfrutó el barón de Bolbaite. No ha muchos años, lo compró don Julio Jiménez Llorca, vendiéndolo éste a un comerciante en maderas apellidado Gil, con el propósito de derrumbarlo y nego- ciar con el rico maderamen, en especial de sus bellos y policromados artesonados, fallándole la idea, por haber protestado las corporaciones culturales y artís- ticas de Valencia consiguiendo aquellas que el Gobierno lo declarase monumen- to arquitectónico-artístico por real orden de 21 Abril 1918 (ley de 4 Marzo 1915). El referido castillo-palacio, tiene la forma rectangular, torreado ÇantesÈ en sus cuatro lados con torres paralelípedas y olmenadas (en la actualidad por tres lados) sus fachadas son sencillas, resaltando la puerta adovelada que da acceso al interior del mismo, el cual está formado por un amplio vestíbulo, claustro central con arcadas ojivales y sobre éstas, de planta, doble número de ventanales en sus gale- rías, del mismo estilo. Contiene innumerables salones con encantadoras ensam- bladuras y entrelazados, riquísimos y hermosos artesonados, siendo los pavimen- tos miniaturas y filigranas de azulejos mudéjares de varios tonos y dibujos. A las galerías y salones se da acceso por la escalera de honor, construida toda de piedra en gran proporción y bello tono; existiendo otras de servicio interior que comunican con los pisos altos.

41 Las Provincias (2-III-1928).

-73- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 74

También posee una regia tribuna que está enlazada con la iglesia por un arco, y de la que disponía su patronato para oír los Santos Oficios. Este es, en peque- ños rasgos, su historial. El caso es que hace algunos días, los vecinos colindantes con el castillo, formularon una denuncia al alcalde, en el sentido de que una de las torres amenazaba peligro de derrumbarse, por haberse agrietado en una longitud de ocho a diez metros; la autoridad local, velando por los intereses del pueblo, envió un oficio al dueño del inmueble, comunicándole lo que sucedía, a la par que le indicaba tomara medidas urgentes para reparar dicha torre. El propietario, mandó a un arquitecto a que observara lo que hubiera referente al asunto, y éste, de común acuerdo con el aparejador municipal, convino en hacer una laboriosa ÇreparaciónÈ. Comunicada tal resolución a la Alcaldía, se autorizó al dueño para llevarla a efec- to; pero ahora, vulnerando la precitada real orden y saltando por encima de la licencia que se le dio para ÇrepararÈ por el alcalde, en vez de hacer lo indicado, han mermado la única torre que tenía comunicación, derrumbándola en un largo de tres metros, dejando el resto de la grieta en el mismo estado: vaya hermosa reparación la que han hecho. Yo creo que dado el adelanto existente en la con- fección de materiales fuertes y sólidos, lo más lógico hubiera sido el soldar perfectamente la grieta y para asegurarla del todo, haberla entrelazado con abrazaderas de hierro, a manera de soportales. Pero no; el espíritu de destrucción ha podido más que el de conservación y ya tenemos al histórico castillo desmante- lado en parte, y si no se pone coto castigando a los culpables de tales desafueros, mal fin le deparo al admirado y notable palacio de Alacuás. Por conducto fidedigno, llega a mis oídos el acuerdo tomado por la Alcaldía, de reprimir severamente tamaña extralimitación, a la vez que obligar al usufruc- tuario del inmueble, a dejar en su primitivo estado la mencionada torre. Ahora corresponde a las entidades oficiales tomar cartas en el asunto y pres- ten ayuda al loable acuerdo de la autoridad local, a la par que inciten al Gobierno para que tan valioso monumento pase a formar parte del tesoro nacional. De tan ignominiosa acción protesto enérgicamente, haciéndolo conmigo los alacuasenses amantes del arte y conservadores de las grandezas de sus antepasados. Alacuás 1 Marzo 1928 Nota.- Los apuntes históricos proceden del archivo de ÇValencia AtracciónÈ (Fomento del Turismo).

-74- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 75

IV. En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás42 Carmelo Baixauli

Nuestro propósito sólo es el de hablar de todo lo relacionado con la destruc- ción de este hermoso Castillo, hasta que nos oigan quienes estén llamados a ello. Si en realidad hay que hacer algunas reparaciones, se deben empezar inme- diatamente, a fin de conservar la estética de esta obra de arte que es el orgullo de nuestra población. Se debe girar una inspección por la Comisión Provincial de Monumentos Artísticos para que estén a su alcance todos los detalles, a fin de evitar posibles derribamientos. Según el albañil que derribó el torreón, era inminente el peligro de un próxi- mo derrumbamiento si no se procedía a una laboriosa reparación prontamente. Estaba el maderamen que sujetaba las cuatro paredes de la torre por su parte alta completamente carcomido y al faltarle tan necesario apoyo, como los recientes aguaceros infiltraron en las paredes, flojas de si mismo, mucha humedad, se llegó a notar una deslineación bien manifiesta que hizo necesario su derrumbamiento, durante el cual, manifiesta dicho albañil que se derrumbó la escalera por completo y que rompiendo cuatro vigas fue a parar ésta al segundo piso. Como que- daron las paredes completamente sueltas, se negaron los obreros a seguir derri- bando y fue necesario apuntalarlas para continuar el trabajo. El llegar la torre al estado de ruina en que se encontraba, ha sido causa de un acentuado abandono. Si se hubiesen reparado y evitado en su tiempo los chorros de agua que durante las lluvias caían sobre las paredes, indudablemente no se hubiese llegado al extremo de hacerla desaparecer. Lo mismo está ocurriendo en la torre recayente a la plaza de la Iglesia. Existen en ella algunas grietas que de momento no ofrecen el mayor peligro, pero que como hay en el techo varios agujeros por los cuales penetra el agua durante las lluvias, esparciéndose la mayoría de ella por las vigas que hay en el techo; a no repararlos y hacer además algunas trabas en las grietas rellenando las mismas con material adecuado, no cabe duda que la madera de dicho techo se consumirá tam- bién y necesariamente se procederá a su derribo en tiempo no muy lejano.

42 Valencia Atracción, núm. 21, maig de 1928, p. 17.

-75- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 76

Por lo tanto, procede que la Comisión provincial de Monumentos, gire inme- diatamente una detenida inspección a este Castillo-Palacio y obligue a quien esté llamado a ello a su reparación. El albañil está dispuesto a recorrer con dichos señores todas las dependencias y señalar los puntos a reparar en este palacio. Esta es la impresión sacada de una entrevista con quien dirigió el derriba- miento del torreón. Ahora es la Comisión Provincial de Monumentos Artísticos la que tiene el deber de indagar la verdad y exigir las responsabilidades a que hubiese lugar, pues en el ánimo del dueño está el vencer en la contienda suscitada por el derribo antes citado y espera indudablemente este triunfo para tirar otra... y tal vez las dos restantes. Esto, ni debe consentirlo la mencionada Comisión, ni el pueblo, ni su Ayuntamiento, porque éste último debe seguir el procedimiento patriótico de unir sus esfuerzos, no sólo para evitar la demolición de todo el Castillo, si no para que se reconstruya la torre derribada y continúe este Castillo siendo una obra de arte orgullo de Alacuás. El Castillo da una enorme importancia a esta localidad. La fama de este monumento es mundial por si sólo y la propaganda que Valencia Atracción hace de nuestro tesoro artístico y sería una verdadera lástima que por no preocuparse los llamados a ello tuviéramos que lamentar algún día la desaparición de esta verdadera obra arquitectónica valenciana. Es muy fácil para las autoridades locales evitar tal desafuero. Existe una R. O. dictada en 21 de Abril de 191543 declarándolo Monumento arquitectónico-artís- tico y con sólo hacer cumplir dicha disposición pueden evitar fácilmente el que no se derribe absolutamente nada. El paso difícil fue el del Ayuntamiento aquel que se opuso tenazmente a la desaparición del Castillo cuando en realidad el dueño lo podía hacer. Trabajaron con ahinco interesando a varias personalidades entre ellos a Mariano Benlliure y a las corporaciones artísticas y culturales para que se interesaran por la conservación de este monumento, y pocos días después se dictaba aquella R. O. que acaba de ser atropellada por quien ha mandado des- truir una de las cuatro torres. Precisamente a estos señores que tanto lucharon por la conservación de esta obra artística, pedimos se interesen, no precisamente para evitar otros desmanes,

43 És un error. En realitat fou en 1918.

-76- La demolicio de la Torre 23/7/04 11:54 Página 77

si no para seguir aquel noble ejemplo que iniciaron para que sea reconstruida dicha torre a fin de que reaparezca la estética del Castillo. La Comisión provincial de Monumentos, debe activar todo lo que haya que hacer para la conservación de nuestro tesoro artístico y en todo caso gestionar de quien corresponda esta reconstrucción. Por lo tanto, quedamos a la espectativa de cuanto vaya ocurriendo, recordan- do que se gire una inspección urgente para que se garantice la conservación de este Palacio. Alacuás, Marzo 1928.

-77- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 79

VICENT COMES IGLESIA. Doctor en Historia Contemporánea.

LA POLêTICA COMO TENSIÓN SOCIAL. UN INCIDENTE LOCAL CON REPERCUSIÓN NACIONAL.

Los años republicanos fueron, sin duda, años de apasionamiento político, pues no en balde son caracterizados por los estudiosos como un período en que las masas accedieron verdaderamente a la vida política. Años en que el sistema democrático, en su carácter formal, funcionó por primera vez con una autentici- dad como no se había conocido hasta entonces en España: partidos de masas, elecciones en general limpias, parlamento representativo de la sociedad del momento, voto universal masculino y femenino, separación de poderes en el Estado, etc. Ciertamente, los historiadores hace tiempo que dejaron de presentar la etapa republicana como idílica. Son ya pocos los que discuten que esa democracia formal carecía todavía de la “cultura democrática” que debía acompañarla y fundamentarla, pues tanto la sociedad de los años treinta como muchos de sus partidos, en la derecha y en la izquierda, mantenían actitudes predemocráticas. Valores como la tolerancia, la consideración al adversario político, el pluralismo ideológico como riqueza social, la alternancia como salud política, etc. forman parte de eso que se llama “cultura democrática” y que nadie discute en la actualidad, pero que en aquella etapa estuvo en gran medida ausente del discurrir sociopolítico. El problema, como es sabido, no era sólo de nuestro país, sino de la Europa de los años treinta, pero fue en España donde la debilidad de esa cultura tuvo las consecuencias más trágicas. En ese marco, brevemente apuntado, hay que situar el grave incidente ocurrido en Alaquás en la tarde-noche del 12 de junio de 1931 entre los asistentes a un mitin de la Derecha Regional Valenciana y un grupo de blasquistas boicoteado- res del acto. El enfrentamiento, con tiros incluidos, podía haber formado parte, sin más, de la larga retahíla de choques y roces entre los dos partidos de no ser por la inesperada (y desproporcionada) consecuencia que tuvo: la retirada de la Derecha Regional Valenciana (DRV) de las inmediatas elecciones a Cortes Constituyentes y, por tanto, la ausencia de algún diputado (probablemente, uno) de dicha formación en el debate constitucional de la República. Es en realidad esta imprevista consecuencia la que, en mi opinión, confiere trascendencia e inte-

-79- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 80

rés histórico a lo que tan sólo hubiera sido una anécdota de campaña electoral, ocurrida en este caso en Alaquás.

1. Algunos antecedentes. La llegada de la República supuso para Luis Lucia, fundador y lider de la DRV, un radical giro en su anterior trayectoria monárquica. Con el pragmatismo que siempre le caracterizó, en los primeros meses republicanos Lucia se propuso la difícil tarea de convencer a sus seguidores de que el nuevo régimen debía ser acatado lealmente por todos y que el intervensionismo político era lo que realmente tocaba hacer, no siendo admisible el retraimiento. Y lo hizo con un doble argumento1. Por un lado, señalaba que para los católicos Ðidentidad fundamental de todos los afiliados al partidoÐ era doctrina eclesiástica la “indiferencia ante las formas de gobierno”, doctrina que él mismo venía proclamando desde bastantes años atrás, aunque hasta entonces no había pasado de ser una mera cuestión teórica. Ahora, decía, había llegado el momento de aplicarla no convirtiéndose los cató- licos en defensores de una forma de gobierno, la monárquica, que había caído en la figura de Alfonso XIII. Apelaba Lucia a la actitud de los católicos franceses que, con el beneplácito del Papa, se habían integrado políticamente en la República vecina y estaban defendiendo con éxito los planteamientos e intereses de la Iglesia. Relativizando el carácter monárquico o republicano del gobierno, repetía que lo importante no era que el Poder llevase corona o gorro frigio, sino que se salvaguardase la autoridad frente a cualquier subversión del orden social y económico. El segundo argumento, en cambio, tenía un carácter distinto, pues para Lucia la República había llegado democráticamente, por un deseo popular expresado limpiamente en las urnas y, en consecuencia, no cabía enfrentarse a esa voluntad mayoritaria sino respetarla y aceptarla lealmente, sin dobleces (lejos, pues, de lo que estaban haciendo en ese momento las fuerzas alfonsinas). Aclaraba que si la República hubiera llegado por las armas o por una revolución, cabría enfrentarse a ella, pero habiéndola traído las urnas era una auténtica “locura” (la expresión es suya) combatirla o tratar de derribarla. No cabía otra postura, pues, que aceptar el nuevo régimen y aprovechar los canales legales establecidos para reconquistar democráticamente el poder, y desde éste implantar los valores y principios cris-

1 Para lo que sigue, véase mi libro “En el filo de la navaja. Biografía política de Luis Lucia Lucia (1888-1943)”, Edit. Biblioteca Nueva, Madrid, 2003 (2» edic).

-80- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 81

tianos. La única arma permitida, enfatizará, es la papeleta, el voto, y los católi- cos, organizados en una DRV potente, han de saber aprovecharlo. Esos dos mensajes fueron repetidos machaconamente por Lucia desde el día siguiente a la proclamación de la República. Y lo hizo durante meses a través de las dos plataformas de que disponía: el periódico del que era director, Diario de Valencia, y las numerosas conferencias y mítines por los pueblos, en los que intervenía él mismo o sus más directos colaboradores. Sin duda, ese iba a ser tam- bién el contenido de los discursos en el frustrado mitin de Alaquás. No era, repe- timos, una tarea fácil, pues se trataba de introducir un nuevo esquema ideológico en un partido cuyas masas se sentían sentimentalmente monárquicas y que tradi- cionalmente habían identificado la República con anticlericalismo y laicismo. Incluso las primeras medidas y decretos del nuevo gobierno provisional, además de la quema de conventos producida al mes escaso de proclamada la República, estaban reafirmando en muchos católicos derechistas ese arraigado sentimiento negativo o de prevención que muchos católicos derechistas albergaban respecto del nuevo régimen. Cabe añadir todavía un factor más que actuaba seriamente en contra de Lucia: alfonsinos y carlistas, interesados igualmente en organizar a los católicos en sentido antirrepublicano, empezaban a presentarlo como traidor a las esencias derechistas y a descalificarlo por su cobarde sumisión al nuevo régimen. Pero además de la reacción en su contra de las extremas derechas, el deseo de Lucia de integrar a sus seguidores dentro del régimen encontró desde el primer momento una barrera infranqueable en los blasquistas del Partido Unión Republicana Autonomista (PURA), que se erigieron en celosos guardianes del republicanismo. Desde su periódico “El Pueblo”, los blasquistas iniciaron de inmediato una combativa campaña contra los ahora conversos al republicanismo, tachándolos de “advenedizos” o de “monárquicos emboscados”. Fue un compor- tamiento Ðconviene aclararloÐ que no fue seguido, en el plano nacional, por su correligionario y jefe Alejandro Lerroux, quien, por el contrario, reiteró a menu- do su interés por abrir el régimen a todos los ex alfonsinos. En Valencia, en cambio, todos los antiguos monárquicos Ðincluida la Derecha Liberal, del presidente Alcalá ZamoraÐ fueron objeto de agrias descalificaciones de los blasquistas, pero de forma especial los afiliados a la DRV, partido heredero del importante catolicismo político de principios de siglo. La vieja rivalidad entre blasquistas y católicos adquiría ahora tonos más agresivos en las páginas de “El Pueblo” ante el hecho de que Lucia y la DRV estuvieran llamando a las puertas de la República para ocupar un espacio político propio en el nuevo régimen. De este modo, la pre- vención y el recelo de los blasquistas frente a la avalancha de neo-republicanos vino a ser, objetivamente, un obstáculo más a la obstinada campaña de Lucia por “republicanizar” a sus simpatizantes y seguidores.

-81- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 82

2. Los incidentes de Alaquás. En los primeros días de junio de 1931, la convocatoria de elecciones para formar unas Cortes que elaborasen la Constitución de la República fue, lógicamen- te, la ocasión para una intensa movilización de todos los partidos. La DRV, que en el año anterior al 14 de Abril apenas había logrado reunir a unos cuantos cen- tenares de afiliados, había visto incrementar notablemente su número tras la deso- rientación producida en los viejos partidos dinásticos por la inesperada caída de la monarquía. El propósito de convertirse en el gran partido de las derechas cató- licas valencianas implicaba salir de Valencia-ciudad, donde tenía su principal implantación, para dirigirse a los pueblos y recoger, no sólo los restos del nau- fragio monárquico, sino a todos aquellos que entendieran la necesidad de organi- zarse para defender sus intereses y creencias en una situación de confrontación política realmente nueva. La proximidad de una lucha electoral era, pues, una ocasión propicia para visitar los pueblos, exponer los mensajes “republicaniza- dores” de Lucia, vencer el desaliento y la apatía que se había apoderado de muchos católicos y, finalmente, tratar de organizarlos en la DRV mediante la constitución de comités locales2. En efecto, la campaña de mítines que desde el primer momento programó la dirección del partido fue verdaderamente intensa. Como muestra, baste indicar el plan de una de las semanas: en Godella, el 10 de junio; Lliria, el día 11; Alaquás, el 12; Aldaia y Villanova de Castelló, el 13; en Gandía, Bellreguart y Vinalesa, el 14; etc. Una amplia plantilla de colaboradores y directivos de la DRV eran los encargados de los discursos por los pueblos a partir de un guión diseñado por el propio Lucia. Pero la fuerte tensión política alteró totalmente lo programado. En la mañana del día 12 de junio, el Gobernador Civil recibió a una repre- sentación de la DRV que le trasladó su malestar por las interrupciones y alboro- tos producidos en el mitin de Lliria, celebrado la víspera. El gobernador interino, Fernández Castillejo, les expresó su voluntad de no consentir ningún tipo de atro- pellos, ni de las derechas ni de las izquierdas, pues todos tenían garantizada su libertad de expresión en la República y todas las propagandas, les dijo, merecían el mismo amparo. Estas palabras del gobernador sentaron muy mal en “El Pueblo”, que no entendía que se llegase a pedir respeto “para quienes debían ser exterminados en nombre de la salud pública”. Este periódico acababa su comentario señalando que, “pese a quien pese” (en alusión al gobernador), estaba dispuesto a hacer frente a cualquier provocación.

2 En mayo de 1933 se creó en Alaquás el primer núcleo de la DRV, estando al frente José M» Planells Ferrer y Ramón Besó Peyró. Más tarde, en noviembre de ese mismo año, el comité político local quedó integrado por Vicente Ferris Forment; Miguel Ferrer March; Estanislao Barberá Gil; Máximo García Taberner; Pascual Sena Sena; y Vicente Forment Martínez. (*) Anexo

-82- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 83

A las diez de la noche de ese mismo día empezaba el mitin de la DRV en Alaquás, autorizado por el gobernador y el alcalde. Tal vez por falta de un local adecuado, el mitin se empezó a dar desde el balcón de la casa de Remigio Andrés, en la calle Mayor, número 24. Sin duda, esta circunstancia (considerada por “El Pueblo” como un desafío y un signo de “abuso de la libertad” por parte de la DRV) favoreció el desarrollo de los acontecimientos, cuya reconstrucción no es fácil a tenor de las contradictorias versiones del periódico blasquista y de “Diario de Valencia”. Para “El Pueblo”, el primer orador, Carlos Fabregat, hizo un discurso exalta- do, pro-monárquico, lo que provocó airadas protestas del público y el grito de “¡Viva la República!” por uno de los asistentes. Al proseguir las protestas, cinco o seis partidarios del orador bajaron a la calle empuñando pistolas y haciendo cinco o seis disparos. Del enfrentamiento, resultaron heridos por culatazos y gol- pes dos vecinos de Alaquás, José Forment Casabanes y Enrique Besó Ortí. Indignada la multitud (genérico que no es matizado por el periódico blasquista), acorraló la casa queriéndola asaltar. Entretanto, una parte del público se dirigió a la plaza de la Cruz, frente a la iglesia, donde habían tres automóviles de los oradores y acompañantes, prendiéndoles fuego a dos de ellos (un Ford y un Buik), no pudiendo quemar el tercero porque el chofer, que estaba en su interior, pudo huir precipitadamente con el vehículo. Alguien avisó a la Guardía Cívica de Valencia cuyo jefe Ángel Puig, acompañado de Sigfrido Blasco y de Julio Just, entre otros, se presentó en Alaquás para tratar de calmar al gentío. A las tres de la madrugada continuaba la tensión. Al fin, con la ayuda de la Guardia Civil y del Juez de Torrent, se persuadió a la multitud de que pusiera fin al cerco de la casa. Por haber tomado parte activa en los incidentes, fueron detenidos y puestos a dis- posición judicial Vicente Planells González (vecino de Torrent), Bernardo Lassala González (hijo de Vicente Lassala Miquel, ex presidente de la Cámara Agrícola), Antonio Goller Muñiz (domiciliado en calle Jesús, número 6), y Juan Bautista López Domínguez (marido de la maestra de Alaquás). Un largo editorial del periódico blasquista, publicado al día siguiente bajo el título “En torno a las intolerables provocaciones”, nos proporciona las claves ide- ológicas con que interpretó lo ocurrido en Alaquás: “No basta, no, hacer una declaración de republicanismo tardío, de acepta- ción del régimen por estimar accidentales las formas de Gobierno. (...) Entendemos también que aquellos que hace no sólo semanas, sino días, presentaban la República como una verdadera catástrofe, desafían ahora las iras del pueblo, lo provocan y alteran la tranquilidad pública con sus prédicas y discursos, aunque en ellos hagan protestas de aceptación del

-83- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 84

régimen. Estamos seguros de que el régimen republicano es para ellos un trágala, y que si no se atreven a combatirlo como antes, es por cautela. (...) Aceptan lo formal de la República, pero rechazan y combatirán bajo la apariencia de conformismo lo que tiene aquélla de transformadora. Confirman estas apreciaciones el mitin de Alaquás y otros actos anteriores”. Como puede suponerse, bien distinta fue la versión de “Diario de Valencia”, dirigido por Lucia. Indica este periódico que el mitin comenzó en medio del mayor entusiasmo, siendo los oradores José Cervera, Francisco Bosch Marín y Manuel Simó (este periódico niega rotundamente que Carlos Fabregat estuviera presente siquiera en el acto). Mediado el discurso del segundo orador, empezaron a llegar nutridísimos grupos de forasteros que comenzaron a interrumpir y a pro- vocar desórdenes dando fuertes gritos de vivas a la República, entonando la Marsellesa y armando alboroto para impedir que el orador fuera oído, lo que dio lugar a que alborotadores y público llegasen a las manos. En un momento deter- minado sonaron varios disparos, “de los que resultó herido uno de los elementos izquierdistas” (en una primera versión, el mismo “Diario de Valencia” había seña- lado que no había habido ningún herido por arma de fuego). Aprovechando la situación de confusión, y mientras los oradores permanecían en el interior de la casa, algunos grupos se encaminaron a la calle donde estaban los automóviles que habían llevado a los oradores y les prendieron fuego, quedando completamente quemados y destrozados. Los coches eran propiedad de José M» Micó y Santiago García Bertrán de Lis. Cuando en la redacción de “Diario de Valencia” se tuvo noticia de lo que estaba ocurriendo, varios amigos se trasladaron a Alaquás mientras se daba aviso a Gobierno Civil, desde donde se dio la orden de que saliera un camión con fuerzas de la benemérita (pues sólo había tres números de la Guardia Civil en Alaquás). Poco después de los sucesos, llegaron también en varios auto- móviles los señores Blasco y Samper con un grupo de la Guardia Cívica. Avanzada la noche, fueron detenidos y procesados como autores de los disparos José Cervera, Juan Bautista López Domínguez, Vicente Planells González, Moreno y Boyer, todos ellos de la DRV. No hubo ningún detenido ni procesado por el incendio de los coches. El comentario que apostilla “Diario de Valencia” a su relato incluye una alu- sión a lo dicho por la mañana por el Gobernador Civil: “Quienes conozcan la historia de Valencia podrán también darse cuenta exacta de la trascendencia de estos sucesos, que nos retrotraen a los períodos de salvajismo y de cruentas luchas en las calles, que creíamos desaparecidos para siempre.

-84- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 85

(...) La autoridad y las demás organizaciones políticas tienen la palabra. De su contestación, que la queremos ver en actos y no en huero verbalismo, depende la conducta a seguir por la Derecha Regional y el porvenir de la política valenciana”. Dos días después de los sucesos, una Nota de la DRV salía al paso de las informaciones de “El Pueblo” y “El Mercantil Valenciano” indicando que el orador que fue interrumpido ni criticó a la República ni ensalzó el régimen monár- quico, antes al contrario “pidió acatamiento a la República y combatió el caci- quismo de los viejos políticos”. Cuando dos años más tarde, en los primeros días de febrero de 1933, se celebre el juicio por los incidentes de Alaquás, las versiones de los testigos de la acu- sación y los de la defensa fueron tan irreconciliables que el fiscal se vio precisa- do a retirar su acusación, quedando archivada la causa. Como cabía esperar, la defensa de los procesados estuvo a cargo de ilustres abogados, amigos de la DRV: Manuel Oller, Pablo Meléndez, Francisco Calatayud y Pedro Ruiz Tomás.

3. La reacción de la Derecha Regional Valenciana. Pero si los sucesos de Alaquás rebasan el carácter local y tienen un indudable interés histórico Ðcomo ya dejamos apuntado anteriormenteÐ es por la enorme repercusión que tuvieron en el seno de la DRV y la consecuente decisión adopta- da por este partido de abstenerse en las inmediatas elecciones a Cortes Constituyentes. Dicho de otra forma: los graves incidentes de Alaquás significa- ron una seria derrota de la estrategia intervencionista de Lucia y la ausencia de éste como diputado en unas Cortes que iban a ser decisivas en la vida política española. Evidentemente, la importancia de tal ausencia no ha de verse en el número (un solo diputado de la DRV), sino en el liderazgo y talante moderado que podía haber ejercido Lucia en el grupo parlamentario de las derechas espa- ñolas, tal como ocurrirá en la siguiente legislatura. No debe olvidarse que Gil Robles Ðotro estilo, otro carácterÐ se reveló como lider y asumió tal función en esta primera etapa del parlamento republicano. El mismo día en que estaba anunciada la reunión para la proclamación de los candidatos de la DRV a Cortes, los más de dos mil reunidos, bajo un afectado estado anímico, interpretaron que lo acontecido en Lliria y Alaquás era clara muestra de la obstrucción que se hacía al partido en su voluntad de participar políticamente en la República. A pesar de que Lucia, que presidía la reunión, reclamó calma y serenidad acorde con la gravedad del momento, los más de cua- renta intervinientes en la asamblea Ðmuchos de ellos testigos de lo ocurrido en

-85- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 86

AlaquásÐ se pronunciaron a favor de que la DRV se abstuviera de participar en las inmediatas elecciones. Bajo una intensa presión ambiental, la dirección del partido aprobó la siguiente Nota para hacerla pública: “Vistos los sucesos de Liria; examinado en todos sus detalles lo ocurrido anteanoche en Alacuás; conocida la hoja repartida ayer en Gandía, y leídos los periódicos valencianos, órganos de los partidos republicanos históricos, en los que a sabiendas se falsea la verdad con el malicioso propósito de que sus masas insatisfechas sacien en noso- tros los odios entre sus mismas organizaciones nacidos; y en atención, sobre todo, a la actitud de incomprensible y suicida pasividad de las autoridades, la Derecha Regional Valenciana ha acordado ir a la abs- tención en la próxima lucha electoral”3. Aunque seguidamente la misma Nota añadía que la DRV no se retiraba de la lucha ciudadana, era evidente que la decisión de abstenerse de la contienda electoral suponía una seria quiebra de la estrategia sostenida por Lucia. Ciertamente, el acuerdo estuvo muy condicionado por el estado anímico de los reunidos, pero es innegable que revelaba también la fragilidad de la labor concienciadora lleva- da a cabo por Lucia en las bases del partido. De la importancia que en otros puntos de España se dio a esta decisión abstencionista de la DRV es buena prueba la preocupación que manifestó el periódico madrileño “El Debate” que, además de contar a sus lectores lo ocurrido en Alaquás, se lamentaba de no poder contar con una organización modélica entre las derechas españolas. De todos modos, el carácter inmaduro y precipitado del acuerdo se puso en evidencia los días siguientes. Al mismo tiempo que una delegación del partido realizaba una nueva visita al gobernador civil obteniendo su disposición a garan- tizar la libertad de propaganda, se convocó una segunda asamblea con el fútil pre- texto de atender los ruegos de varios adheridos que no habían podido asistir a la anterior. En realidad, Lucia y sus más estrechos colaboradores buscaban rectifi- car de algún modo el acuerdo tomado ante las nuevas promesas de Gobierno Civil. Presidida por Lucia y García Guijarro, la nueva reunión del 20 de junio se desarrolló en un ambiente de viva discusión y abierta discrepancia interna, con intervenciones contrapuestas a favor y en contra de la abstención electoral, lo que

3 La hoja repartida en Gandía, a la que se alude en la cita, decía así: “Los chulos que han anunciado para actuar mañana domingo en un mitin electoral (...), afiliados a un desconocido partido denomi- nado Derecha Regional Valenciana, son los mismos que ayer provocaron una alteración de orden público en ocasión de un acto parecido en Alacuás (...)”.

-86- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 87

revelaba que se había roto la unanimidad anterior. Cuando Lucia tomó la palabra en último lugar, señaló que lo que realmente había pesado en la asamblea anterior había sido “la sintomática inacción de la fuerza pública”, la pasividad con que actuó la benemérita en Alaquás y la impotencia del poder público para garan- tizar los derechos ciudadanos. Como en el ambiente flotase cierta predisposición al revanchismo y a resucitar las viejas luchas callejeras que antaño habían prota- gonizado blasquistas y católicos, Lucia advirtió de forma rotunda: “Yo dirijo un partido de ÇhombresÈ que después de una lucha se ofrendan al fallo de la justicia; pero yo primero me voy, que hago de mi partido un centro de recluta de chulos y asesinos. La pendiente es fácil, pero yo no sigo por esa pendiente. Eso jamás, porque aún hay clases en el mundo”. Sin manifestar expresamente su opi- nión para, según aclaró, no influir en la asamblea, Lucia anunció para el día siguiente la realización de una votación interna en la que los delegados emitirían si voto de apoyo o rectificación del acuerdo de abstención. Pero antes de termi- nar aclaró a los reunidos que, cualquiera que fuese la decisión mayoritaria de la asamblea, la DRV no iba a cambiar, bajo su dirección, la estrategia intervencionista ni a salirse de la legalidad republicana. La votación secreta del día 21 Ðes decir, el mismo día que finalizaba oficialmente el plazo de presentación de candidaturasÐ contó con la participación de 603 delegados, de los que 379 (el 63 %) se manifestaron a favor de la abstención de la DRV en las elecciones a Cortes Constituyentes. La crónica periodística deja entrever que los dirigentes más destacados de la DRV, en coherencia con los reiterados mensajes de Lucia, se inclinaban a favor de participar en las elecciones. Sin embargo, una determinada concepción democrática del partido Ðcasi asamblearia en estos momentosÐ había puesto la última decisión en los militantes, desde luego muy afectados por el enfrentamiento habido en Alaquás y, probablemente, con una menor asimilación del intervencionismo propugnado por la dirección del partido. Sin duda, al arraigado recelo respecto de la República vino a sumarse en las bases de la DRV un victimismo político que les hizo decidirse por la automarginación en estas tras- cendentales elecciones, victimismo potenciado por las descalificaciones de quienes, en lugar de buscar la socialización política, ejercieron de celosos vigi- lantes de la pureza republicana. Y en esta secuencia de obstáculos, los sucesos de Alaquás no hicieron sino rebosar el vaso del malestar que ya aparecía muy lleno en el seno de la DRV.

-87- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 88

(*) Anexo

PRESENCIA DE LA DERECHA REGIONAL VALENCIANA-DRV EN ALAQUËS

No disponemos de documentación escrita sobre los contactos iniciales de los dirigentes de la Derecha Regional Valenciana-DRV con los simpatizantes de Alaquàs. Consta la fecha de mayo de 1933 como creación del primer núcleo, pero si ya en junio de 1931 se celebró un mitin en Alaquàs hay que pensar necesariamente en la existencia anterior de simpatizantes. Por referencias orales sabemos que fue don Ismael Martínez Casanoves, vicario de la parroquia de Nra. Sra. de la Asunción, quien puso inicialmente en contacto a feligreses de Alaquàs con el grupo promotor de la DRV en la capital. Don Ismael llegó a la parroquia en junio de 1930 para hacerse cargo de la vica- ría, y en los dos años que permaneció en la parroquia realizó una labor pastoral de contacto con los jóvenes en dos frentes: dando continuidad y apoyando al grupo de teatro que había quedado debilitado, con la marcha dos años antes de su director, el maestro don José M» Sanchis Almiñano; y, por otro lado, empu- jando a algunos jóvenes hacia los estudios y hacia el compromiso político de carácter confesional. Don Ismael había cursado los estudios eclesiásticos vinculado al Colegio Santo Tomás de Villanueva, institución a la que accedían los seminaristas a tra- vés de unas reñidas oposiciones, y que congregaba en su seno, como antiguos colegiales, a miembros destacados de la curia diocesana. Tenemos constancia de que en los años finales de la dictadura de Primo Rivera, en la diócesis de Valencia aumentó la inquietud en algunos círculos eclesiásticos -entre ellos, los colegiales tomasinos - por fomentar la formación de los seglares y su presencia en la vida pública, atendiendo los postulados de la Acción Católica promovida por el papa Pío XI. Eran iniciativas renovadoras en el seno de una Iglesia cató- lica, que desde hacía años se venía sintiendo acosada y desconcertada ante los cambios sociales, y el creciente proceso de la secularización de la sociedad. La Derecha Regional Valenciana aparecía como una propuesta que encajaba perfectamente con la incipiente democracia-cristiana italiana, y muchos sacerdotes jóvenes, de talante renovador, facilitaron contactos y apoyaron su implantación en muchas poblaciones. En el núcleo inicial de simpatizantes o militantes de la Derecha Regional Valenciana, propiciado por el vicario don Ismael, nos consta que figuraban Juan

-88- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 89

Bautista López Domínguez y Ramón Bessó Peiró. El primero residía en Alaquàs desde que su mujer, doña Amparo Igual, ocupó la plaza de maestra. Trabajaba al frente del departamento de contabilidad y administración en la Compañía de Tranvías y Ferrocarriles de Valencia-CTFV, y sus convicciones religiosas propi- ciaban su adscripción al sindicalismo católico y al partido Derecha Regional Valenciana recién constituido. Su detención por la guardia civil, según indican las crónicas, presumiblemente por hacer frente a los alborotadores republicanos, confirma su vinculación con el grupo inicial de DRV que asumió la responsabilidad de organizar el mitin. Fue asesinado el 19 de agosto de 1936, semanas después de la rebelión de los militares de 1936. El segundo, Ramón Bessó Peiró, de ca el blaiet de ca bocaos, inició su vin- culación con la DRV con sólo 22 años. Trabajaba como administrativo en un taller de muebles y, alentado por don Ismael, inició por esas fechas estudios de Magisterio, compaginándolos con el trabajo. Congregó en torno suyo, a partir de este primer acto de presencia de la DRV en Alaquàs, a un grupo de jóvenes que, durante y después de la Guerra Civil, fueron desplazando su militancia hacia el falangismo imperante. Fue nombrado alcalde cuando las tropas franquistas entra- ron en Valencia a finales de marzo de 1939, y en septiembre del mismo año dejó la alcaldía por la impotencia y el desespero que le producían las represalias físi- cas y los juicios sumarísimos con sentencias de muerte de varios vecinos. La explicación oficial fue la boda que celebró ese mismo mes, y el cambio de resi- dencia a Torrent, de donde era su esposa. Los integrantes del primer núcleo, en mayo de 1933, oficialmente constituido en Alaquàs de la DRV, a excepción de Ramón Bessó Peiró, eran todos ellos de edades comprendidas entre los 40 y los 50 años de edad. Hemos contado con la colaboración de Luis Sena, Pilar Montoro y Vicente Martí para identificar sus entornos familiares: José M» Planells Ferrer (sucedió en la alcaldía de Alaquàs a Ramón Bessó, padre de Rosario casada con Làzaro, electricista que abrió un establecimiento en la calle Convento; Antonieta, soltera, fallecida hace poco tiempo; José M» casado con María Ibor, la segonera, vivía en la calle Virgen del Olivar; y Teresa, casada con Francisco Garcés, de Picanya). Vicente Ferrís Forment (el conillo, de oficio mestre d’aixa, padre de: María casada con Pepe Sanmiguel, parroja; Lola casada con Vicente Cosme; Vicente casadO con Ana, de Torrent; Paco casado en Picanya; y José M» casado con María de ca Jacinto). Miguel Ferrer March (el pastoret de la placeta del Santíssim, herbasser, padre de María, Isabelín y Miguel).

-89- Treball Vicent Comes 23/7/04 11:57 Página 90

Estanislao Barberà Gil (morimos, peroler, têo de Vicente Martí y padre de María casada con Francisco García de ca Quico la viuda). Máximo García Taberner (vivía en la calle Venerable Sarrió/carrer nou, en la casa que enfrenta el inicio de la calle Valencia, casado con Pepeta, la tomasa, sin descendencia). Pascual Sena Sena (herbassser, de ca el quinqui, casado con María la grilla, y padre de: Francisco casado con Conchita, la gallega; Pascual casado en Aldaia; Luis casado con Pilar Montoro; José casado con Paquita, l’esporgaora; y María casada con Pepe Chulià, de Torrent). Vicente Forment Martínez (de ca posito, padre de: Victoria, monja en el convento de la Dominicas de Xàtiva; Vicente casado con Carmen de ca Jeroni; Encarna casada con Jesús Ferrandis de Aldaia; Francisco casado con Rosita de ca la rosica; y Rafael, sacerdote que regentó varias parroquias y antes de su jubila- ción ocupaba la capellanía del Hospital Provincial). Indican también los periódicos que de resultas de los incidentes producidos hubo dos heridos, vinculados al partido blasquista: Enrique Bessó Ortí (de ca patilla, sastre, hermano de Guadalupe, Vicente, Virgilio, Ramón, Pepe i Rafael. Integran todos ellos una familia que vivía en la calle Benlliure, vinculados todos ellos a la vida del Alaquàs de los dos primeros tercios del siglo XX -militancias políticas, juego de “pilota valenciana”, venta de hielo, etc.- Enrique, después de finalizada la guerra civil, permaneció exiliado en Francia hasta su muerte. José Forment Casabán (en el periódico, probablemente por error, se indicaba Casabanes. De ca conole padre de: Manolo casado con Paca, la llàcera; Luis casado con Elisa de ca Mauro; Paco casado con María, la mil; Jesús casado con María de Valencia; Pepe casado en Aldaia; y María casada con Francisco Serrano, cèntim. Para finalizar añadimos el testimonbio de Luis Sena, nacido en 1920 y que contaba con 11 años de edad en el momento de los incidentes: El miting es feu molt prop de ma casa, i els xiquets sempre estàvem en el carrer i no es perdiem res. Recorde que el carrer estava ple de gent, des del carrer Nou i arribarien al carrer de Sant Miquel. Els que parlaven estaven en el balcó de ca el tio Remigio. S’armà molta camorra. I a l’endemà recorde que anà- rem a vore un cotxe cremat en el corral de la fàbrica d’alcohol dels Vento, en el banyador, vora sèquia, on està ara l’ambulatori….”. Josep M. Soriano Bessó

-90- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 91

M» SACRAMENTO MARê FERRER

LES FILLES DE MARIA A ALAQUËS, UNA APROXIMACIÓ A LA SEUA HISTñRIA

1.- ELS INICIS. L’any 1854 el Papa Pius IX havia formulat el dogma de la Immaculada Concepció de Maria. La pietat popular, com sempre, havia anat al davant i ja fes- tejava Maria amb el nom d’Immaculada. Pius IX donà forma oficial a aquesta devoció i amb el temps aniran sorgint diverses congregacions religioses i laiques que es posaran sota l’advocació i la protecció de Maria Immaculada. Al nostre país, i des de finals del s.XIX o principis del s.XX, es viu la necessitat d’atendre a la formació de xiquets i xiquetes (que, sembla que en el cas de la religió, havia de ser més aviat, per a les xiquetes). Les dones, allunyades de tota relació social, dins de les seues cases fent les feines domèstiques, trobaran en els grups d’Acció Catòlica, en les activitats parroquials i en la participació en les múltiples devocions, una mena de realització social. Dins la mateixa mentalitat de l’època, calia educar les xiquetes per al dia de demà ser una bona mestressa, una bona esposa i, és clar, calia formar-les en una espiritualitat que fera d’elles unes dones catòli- ques i devotes. En aquest context hem de situar la “Congregación de las Hijas de María”. Sorgia com a grup parroquial, dirigit i presidit pel rector de la parròquia i es constituïa com a una associació amb el seu Reglament. Si hem d’atendre a l’acta de consti- tució d’aquesta congregació (imatge 1) (1) Primera pàgina del llibre d’actes

-91- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 92

a la Parròquia de l’Assumpció d’Alaquàs, que comença: “Haciéndose eco el Sr. Cura Ecónomo de esta parroquia, D. Jacinto Grau, de los vivísimos deseos de las doncellas de que se esta- bleciera la Congregación de las Hijas de María, elevó a mediados de Agosto último una instancia al Exmo. Sr. Arzobispo (...)”. És, doncs, el rector D. Jacinto Grau Magraner (rector de la parròquia des de 1891 fins a 1905/8) qui atén les peticions de les jòvens alaquaseres (“los vivísimos deseos de las doncellas”) i comença les gestions oportunes perquè l’Arquebisbe, D. Victoriano Guisasola y Menéndez (1906-1914) aprove la constitució de la Congregació. Les gestions, comen- Detall primera pàgina llibre d’actes çades a mitjan agost de 1907, tenen un resultat positiu i és així com queda constituïda la “Congregación de las Hijas de María”: el rector és nomenat Director de la Congregació i aquest forma la primera Junta Directiva. Comencen a posar-se tots els pilars de la Congregació que, a més, nomena Sta. Teresa de Jesús com a la seua “segona patrona”. Ambdues imatges es colálocaren en les credències de l’Altar Major i s’establiren els actes inaugurals d’aquesta festa. Els dies 18,19 i 20 d’octubre d’aquell 1907, D. Antonio Giner, Director de “las Hijas de María de la Compañía de Valencia”, fou convidat a predicar el trí- duo que tingué lloc com a pòrtic de les festes que havien de vindre. El primer dia, tal com consta en l’acta constitucional, vingué a donar la definició del que era la “Congregación de las Hijas de María”: “...como un medio muy poderoso para preservar a las jóvenes del contagio del mundo corrompido y corruptor y para mejor luz y acierto en la elección de estado”. En aquells dies, quedà definida també l’activitat de tota bona congregant: “... oración mental y examen de con- ciencia todos los días, la visita a la Stma. Virgen todas las semanas y la confe- sión, comunión y retiro todos los meses”. I amb aquests propòsits comença la història.

-92- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 93

2.- ORGANITZACIÓ, ACTIVITATS I FORMACIÓ. La Junta Directiva de la Congregació era elegida després que el rector haguera proposat els noms de les fadrines que considerava “convenient” que hi formaren part. El que passava era que, no sempre, les persones proposades tenien el temps per a dedicar-se a aquestes obligacions. Al llarg de la vida d’aquesta Congregació, es produiran moltes dimissions, bé perquè les jòvens es casaven, bé perquè, efectivament, no hi havia molt de temps per a dedicar a aquesta feina. Així, per exemple, el 1912, presentaren la dimissió la presidenta de la Junta, Teresa Aguilar i la vocal, Francisca Andrés, per a ser substituïdes, respectivament, per Isabel Medina i Maria Aguilar. A principis del 1915, dimitirà Maria Aguilar i serà substituïda per Maria Andrés Taberner (Andreu en algunes actes); a finals d’aquest mateix any, dimitirà Carmen Alfonso Bartual per a ser substi- tuïda per Maria Teresa Lluna Gordillo. En altres situacions, com la de 1918, des- prés d’haver format Junta Directiva el 13 de gener, cal fer remodelació el mes de maig d’aquell mateix any, perquè hi hagué algunes dimissions. El 1922, és Maria Sáez Sena qui és substituïda per Esperanza Forment ... Molt sovint trobem que la Junta Directiva rep a un nou membre perquè alguna de les jòvens que formaven la Junta seguia una vocació religiosa i prenia els hàbits. És el cas d’Isabel Aleixandre, la secretària de la Junta el 1909, que deixà una vacant i que omplirà Isabel Pelayo; Consuelo Portalés (1934) qui fou subs- tituïda en la Junta per Consuelo Torrens (o Torrent) Martí o el cas de Paquita Peiró David (1942), encara que, en aquest cas, no figura qui, de manera immediata, la substituí. Habitualment, la Junta Directiva es reunia poc abans de la festa de la Immaculada per a preparar-la: decidir què anaven a fer, qui havia de vindre a predicar, quines coses s’havien de fer per a recaptar fons... i es tornava a reunir des- prés de la Festa, sobretot, per a donar comptes o per a fer una mena de “Crònica” del que s’havia esdevingut aquell any. Cada reunió s’obria amb “las preces del Reglamento”, es llegia un “capítol” de “La Azucena”, el qual era comentat pel rector i servia d’una breu sessió de for- mació espiritual, sempre amb el tema de Maria Immaculada, i (no sempre) es llegia l’acta de l’última Junta. A continuació s’exposava en concret el tema de la reunió, que de vegades, resulta curiós. Vegem alguns exemples: 1907.- És l’any de la constitució de la Congregació i, certament, calgué moltes reunions per a donar forma al grup i al seu funcionament. Així, l’acta del 27 d’octubre d’aquell any, sota la direcció del rector D. Jacinto Grau, es determina que el 2n diumenge de cada mes és el destinat a Maria Immaculada; tindran

-93- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 94

lloc “Comunions generals” i caldrà assajar l’ordre d’anar a combregar. (Val a dir que les celebracions eucarístiques d’abans no incloïen la comunió dels fidels: el sacerdot celebrava l’eucaristia, però els fidels no combregaven; d’ahí que el terme “comunions generals” faça referència a les eucaristies on els fidels, a més d’escoltar missa, combregaven). 1913.- L’11 d’agost, és el nou rector, D. Fernando Gimeno (1905/1908 - 1917), qui convoca la reunió per a tractar l’escassa concurrència que té l’exercici del 2n diumenge de mes; així, exhorta a les responsables de cada “cor” (les zeladores) que treballen en ells perquè les jòvens acudisquen a l’exercici, “sin olvidarse la medalla” (imatges 3) i esbrinen els motius pels quals no hi acudeixen totes. En tot cas, assenyala que són les zeladores les primeres que han de donar exemple “aunque sea haciendo algún sacrificio”.

(3) Medalla dels anys 50.

-94- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 95

(3) Medalla dels anys 70.

(3) Medalla dels anys 80.

-95- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 96

(3) Medalla Zeladora.

-96- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 97

1918.- Sota la direcció del rector-regent, D. Rafael Tramoyeres (1917-1921), es proposa en la reunió del 12 de maig, “...a que apliquen los sufragios manda- dos por el mismo (Reglamento) en bien de las asociadas difuntas”. 1920.- D. Rafael Tramoyeres, rector-ecònom des del 1919, aprofita la reunió de la donació de comptes per a exhortar les jòvens “a que no se dejen llevar de las perniciosas modas en el vestir y al apartamiento de las malas compañías”. La Junta Directiva, com en quasi totes les associacions, era la que es preocu- pava del seu bon funcionament. En aquest cas, i almenys als primers anys, aquestes jòvens es feien càrrec, junt a unes altres més, les Zeladores, d’un grup de xiquetes que conformaven el Cor. Aquestes xiquetes eren les Aspirants. No hi ha manera d’averiguar si aquestes dones donaven algun tipus de formació a les xiquetes; sembla que no: les actes no ho arrepleguen i, les dones que han sigut consultades no recorden que elles ni donaren formació a les xiquetes ni que elles en reberen per part de les seues “Zeladores”. L’activitat es reduïa a tindre un grup al qual demanar la quota setmanal, estar al seu costat els dies de Missa de Comunió General per a indicar-los l’ordre en què havien d’anar a combregar, repartir-los “la cera i l’estampa” i dur-les a prop seu el dia de la processó. Tal com havia quedat instituït aquell 1907, el segon diumenge de cada mes era el dia del retir mensual: allí acudien totes (?) les congregants, ja que era el dia destinat a Maria Immaculada. A missa de 10, es feia la Comunió General. I sempre amb les medalles que “distingia” una “Hija de María”. Medalles que foren, moltes vegades, origen de discussió, possiblement a causa de la facilitat amb què moltes xiquetes i jòvens l’obtenien. L’acta del 9 de gener de 1921, signada pel rector D. Rafael Tramoyeres, informa que: “Se acordó por unanimidad que no se le invistiese la medalla de la Congregación a ninguna aspirante como no sea en la Iglesia parroquial y en el altar de la Purísima Concepción”.

3.- LES PRIMERES IMATGES. És història comuna en moltes parròquies, en molts pobles, la pèrdua de les imatges religioses, de vegades talles valuosíssimes, durant la Guerra Civil. I Alaquàs no n’és una excepció: les dues imatges de la Immaculada que existien a la localitat, quedaren destrossades en aquells dies. Però mentre arribava aquella època, el poble d’Alaquàs, les fadrines en particular, adornaven, cuidaven les seues imatges i es dedicaven molts diners i molts esforços per millorar-les, enriquir-les, embellir-les.

-97- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 98

De la més antiga sabem que estava situada a la credència de l’Altar Major i que en diverses ocasions se li dedicaren grans esforços per donar-li dignitat; així, com que calia restaurar l’altar, a finals de 1907 es rifa una mantellina per a recaptar fons; el 1908, es rifen dos pollastres i s’obri una suscripció. El 1913, la imatge de la Immaculada estrenà el dia de la festa una túnica, brodada en or fi i perles per les Oblates del Santíssim Redemptor, que costà 250 pts. L’any següent la imatge estrenà un mant, regal de la presidenta de la Junta, Isabel Medina Cubells. Sense comptar amb les diverses joies amb què l’anaven obse- quiant. (Vegeu Inventari) Sens dubte, quan tota la Congregació, i possiblement tot el poble, dedicà majors esforços fou per a poder construir una nova imatge que permetera ser treta en processó sense córrer massa perills de fer malbé l’única Immaculada de què disposava el poble. Som a l’any 1922. Era el 3 de desembre, primer diumenge del mes, cap a les dos del migdia, quan un volteig general de campanes anunciava al poble, “en particular a las doncellas congregantes” que acudiren al temple; allí, malgrat el fred i el fang, perquè sembla que foren dies de pluja, tots formaren en processó i es dirigiren als afores del poble, cantant cançons i himnes, fins arribar a una de les primeres cases; allí estava la nova imatge de la Immaculada. La imatge es beneí (la res- senya assenyala la presència de “rectors de la parròquia”, en plural) davant de pràcticament el poble sencer i amb la participació de la banda de música que acompanyà la processó de tornada al Temple, no sense haver recorregut els carrers del poble que, amb una velocitat prodigiosa, sembla que es pogueren adornar i embellir per a tal festa. Tres hores durà el recorregut, i ja en el Temple, el rector, D. Roque Granell (1921-1932), agraí a tots la participació entusiasta en aquell acte. Aquell any, tots treballaren dur per a poder arreplegar les 2.878 pts que costà tot el treball de la nova imatge, incloent-hi les 25 pts del bitllet que es pagà per transportar-la en tramvia. Del 1924 consta el pagament del daurat del frontal de l’Altar de la Immaculada; el 1926 es colálocà una reixa a la seua. El 1929, el superhàbit de 332,12 pts anima a D. Roque Granell a proposar la construcció d’una custòdia per a la Immaculada i demana a les zeladores que s’encarreguen d’arreplegar “el óvolo” (sic) Però no hi ha informació, ni tampoc als inventaris, que aquesta cus- tòdia arribàs a construir-se.

-98- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 99

4.- LA FESTA. Als primers anys, a causa de l’entusiasme, tant el rector com les jòvens treballaven per anar superant-se any rere any; a més, es feia celebració també a Santa Teresa, festa que fins el 1913 es preparava amb la mateixa dedicació. Sembla que als anys següents deixà de celebrar-se amb solemnitat, ja que l’acta del 9 d’octubre de 1935 ens conta que “...organizar la fiesta solemne que este año piensan obsequiar a Sta. Teresa, segunda madre de la Congregación de la Inmaculada”. La festa es traslladà al 21 d’octubre i aquest fou el programa: missa de comunió a les 9 h.; missa solemne a les 10 h.; per la vesprada “función vespertina” amb sermó predicat per D. José Belarte i processó solemne en què la imatge lluïa per primera vegada un tratge brodat en or amb perles precioses que confeccionaren les dones de la Junta, això sí, sufragat per les aportacions del poble. No sabem si aquesta reanudació de la festa es degué a l’arribada a mitjan any del nou rector-regent, D. José Pla Ferrís (1935-1943), o a l’alegria de poder manifestar-se en processó pels carrers, després dels dos anys de prohibició que el govern republicà havia establert. Encara que les actes posteriors no ho arrepleguen (hi ha una època en què les actes només relaten el moment de la donació anual de comptes) sembla que la festa a Santa Teresa es limitava a una missa solemne el mateix dia de la festa o l’anterior, ja que no torna a aparéixer més informació al respecte fins al 1944 i d’aquesta manera: “Se acordó la celebración de la fiesta a la segunda patrona Santa Teresa el próximo día 14 en la forma acostumbrada (...)” La festa de la Immaculada tingué els mateixos períodes d’esplendor, i també de rutina. La Missa de Comunió General, la Missa Solemne, l’exercici vespertí i la processó omplien invariablement el programa de la festa. De vegades, trobem pinzellades de solemnitat quan la Imatge estrena un mant, per exemple, el 1914, quan es decideix “desarrollar idéntico programa que en años anteriores con el aditamento único de la orquesta”. Com veurem més avant, hi haurà moltíssims moments més per a fer festa solemne. L’activitat econòmica de la Congregació quedava limitada a les quotes que s’arreplegaven de les associades, dels ingressos per almoines i donacions a la festa, i del que es treia repartint cera i estampa, encara que no sempre fou així. De tota manera, com a mostra dels primers ingressos i de les primeres despeses de la Festa, aquests foren els números:

-99- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 100

Cuentas de la Congregación de las Hijas de María en el año 1907

INGRESOS PTS.GASTOS PTS. Prestado por las señoras 150,00 Por la cinta de las señoras 12,00 de la Junta de la Junta De la 1» imposición de medallas 220,50 Los diplomas y cedulitas 16,00 De las medallas de las señoras 50,00 Cinta para ingresadas 143,00 de la Junta De las medallas de las señoras 30,00 Cinta para celadoras 34,00 celadoras Sobrante de la Fiesta de 3,25 250 medallas 75,00 Santa Teresa De la 2» imposición de medallas 39,00 Libretas para la Congregación 2,50 De las demás imposiciones 40,00 Tela para escapularios 2,00 Producto de la rifa de la mantilla 48,00 Por una tarima para el día 7,50 de retiro Recogido de las medallas de plata 16,00 Cedulitas para la comunión 1,50 Cuota de las congregantes en el 6,75 Tela para escapularios de Ntra. 1,75 mes de Diciembre Sra. del Carmen Por 18 medallas 6,00 Por id. de plata 18,00 Por una mantilla para rifarla 12,75 De planchar los roquetes y punti- 3,50 llas para los mismos Tela para la toalla del altar 9,00 Por 12 medallas 4,00 La puntilla para la toalla 5,00 Por la limosna para el predicador 25,00 Por los derechos de Iglesia 23,00 La cera para la fiesta 32,00 Las disparadas 12,75 A la música vieja 15,00 A la id. nueva 22,50 Por los ciriales de la procesión 2,00 TOTAL 603,50 TOTAL 487,75

-100- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 101

Malgrat el lleuger superhàbit que s’hi aprecia, els primers anys presentaren dèficits, cosa que fou assenyalada en la visita pastoral que el 29 d’abril de 1911, féu el secretari D. Joaquín Belda, representant de l’Arquebisbe de València el qual recomana “las economías posibles para evitar el déficit y que se firmen las cuentas al final de cada año”. I curiosament, després vingué el caos: deixaren de presentar-se els comptes des del 1911 al 1916. De manera que quan D. Rafael Tramoyeres es fa càrrec de la parròquia escriu: “...observé que la Congregación de las Hijas de María de la misma (parroquia) se hallaba en completa desorga- nización, pues la mayor parte de las Congregantes que componían la Junta, por causas que no creo oportunas mencionar aquí, no cumplían con la misión que se les confiara al conferirles el cargo. Como consecuencia de esta desorganiza- ción, no habían presentado cuentas de gastos e ingresos desde el año mil nove- cientos diez”. Encara que sembla que aquestes dones s’aplicaren, no pareix que ho feren del tot correcte, ja que el 1951, en la Visita Pastoral d’aquell any, el secretari D. Roque Ruiz escriu: “...se dispone que se rectifiquen las de los años anteriores a 1940, pues el superavit (sic) no pasa a formar la primera partida del año siguiente”.

5.- ELS ANYS 30 El 7 de desembre de 1930 la imatge de la Immaculada estrenava andes. Com ja ocorregué amb la nova imatge aquell 1922, també en aquesta ocasió foren les primeres cases a l’entrada del poble el punt de partida per a començar, amb música i traques, la festa de l’estrena de les andes: una processó que culmina- ria al Temple parroquial on se celebrà el tercer dia del tríduo que precedia a la festa de la Immaculada. “L’atracció” de la festa foren les xiquetes vestides d’angelets que anaven amb les cintes de colors que partien dels peus de la imatge (imatge 4): Maria Montalt Barberá, de ca morimos; Esperança (que es posà a viure a Picanya), Fina Ferrer, de ca la Justa; Isabel Soriano, de l’estanc; María Ferrer, de ca la Justa; Lolita Gil, de cal capdell; Conxeta Gil, de ca Emilio el perolero i Carmen Segura, de cal xato. Els xiquets que apareixen a la fotografia són Miguel Ferrer, de cal pastoret i Vicent Esteve, de ca les llaceres. Aquesta imatge quedava al convent, junt a les andes. A l’inici del 1931, després d’haver fet els comptes de la festa i com que hi hagué superhàbit, es projectà arreglar la capelleta on es colálocava la imatge al convent.

-101- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 102

(4) Imatge de la Purísima rodejada dels angelets que duien les cintes, de color blanc i blau, davant mateix de l’anda. ès el 1930. La paret de darrere és la del Convent. Remarquen el quadre ceràmic del via-crucis al costat de les finestretes.

El 1932 s’entrava en les celebracions de les Bodes de Plata de la Congregació. Calia, per tant, anar preparant la gran festa d’aniversari, i així, el rector D. Roque Granell comença proposant que formen part de la Junta d’aquell any, totes aquelles dones “que habiendo formado parte en la misma desde su creación no hubiesen cambiado de estado al presente (...)” El 17 d’abril d’aquell any, però, D. Roque serà substituït per D. José M» Pla García (rector-regent de 1932 a 1935). Però, la proclamació de la República un any abans anava a complicar les coses. L’acta de novembre d’aquell mateix any (reunió que deixa de celebrar-se dins la sagristia, i passa a tindre lloc al despatx de la Casa-abadia) detalla la pre- paració dels actes del 25 aniversari: solemne novenari que començaria el 30 de novembre i conclouria el 8 de desembre per la vesprada, amb la processó solemne per dins del temple ja que “la Constitución de la República prohive (sic) cele- brarse por las calles sin autorización gubernativa, y pedida ésta al Sr. Gobernador fue rotundamente denegada”. Aquest novenari consistirà en una

-102- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 103

missa de comunió general a les 6 del matí, amb trisagi cantat; per la nit, el sermó (predicat pel Rvd. Benedicto de San José, carmelita descalç), la salve, els gojos i l’himne a la Immaculada. Per a aquesta solemnitat, es contractaran cantors”de la capital”. S’hi acordà també fer estampes recordatòries per a recaptar fons; que participaren en la festa les tres bandes de música de la localitat “para que ningún partido político se sienta preferido por los acuerdos de la Junta”, i que es tras- lladara la imatge de la Immaculada amb les seues andes des del Convent a la Parròquia per a tots aquests actes solemnes. I així es féu... només que, en acabar la processó per dins del temple aquell 8 de desembre, totes les congregants i tots els fidels que s’hi congregaren per a celebrar la festa, feren els trasllat de la imatge de nou al Convent, on també, per dins es féu una processó. Aquell trasllat, però, tingué conseqüències: en l’acta que D. José M» Pla redacta el 12 de desembre lamenta “que la Constitución de la República Española y el cervilismo (sic) en la interpretación de esta ley fundamental del país que le da el Gobernador Civil de Valencia, no permita que se celebre la pro- cesión general por las calles con que se solía coronar esta fiesta”. Així mateix encoratja les jòvens a suportar la persecució que pateixen “siendo una de las manifestaciones de ésta la imposición de una multa de quinientas pesetas, notifi- cada a la Alcaldía por el Gobernador Civil Sr. Doporto”. Tampoc l’any 1933 es pogué celebrar la processó pel carrer “por no permi- tirlo el gobierno rabiosamente laico que padecemos en España”, així és que com que no anaven a haver-hi despeses es proposa celebrar un tríduo predicat per D. Juan Muñoz Cardona, majordom del Seminari de València. La festa amb tot el seu esplendor es reprén el 1934, quan el govern alça la pro- hibició de realitzar manifestacions religioses pel carrer. El 1935 pren possessió de la parròquia de l’Assumpció com a rector-regent D. José Pla Ferrís. Com ja s’ha explicat més amunt, les actes arrepleguen una pre- paració solemne per a la festa de Sta. Teresa, amb sermó predicat per D. José Belarte i processó, on la imatge de la Santa estrenava un tratge brodat d’or, perles i pedres precioses, que confeccionaren les dones de la Junta. També se celebrà amb tot entusiasme la festa a la Immaculada, amb sermó predicat per D. Vicent Gallart.

6.- LA POSTGUERRA. Després de la guerra no calia altre treball que el de la reconstrucció. Malauradament, pràcticament tot el patrimoni, tant del temple de l’Assumpció com del convent, havia sigut destrossat; en el cas de les estimades imatges de la Immaculada, ambdues desfetes i les joies, desaparegudes. Es tractava, doncs, de recomençar.

-103- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 104

És el tema de reunió de Junta Directiva al mes d’abril d’aquell 1939; junta constituïda per les dones que la formaven el 1936. Algunes, per diverses raons, deixen la Junta, però en l’ànim de totes està començar de nou per a refer la Congregació, el patrimoni i la Festa. El desembre d’aquell any, doncs, havia de tindre una festa especial: d’entrada, calia donar gràcies pel final de la guerra; i també, animar el poble a la colálaboració econòmica per fer possible la construcció d’una imatge de la Immaculada. Així, es convida a predicar novena i trisagi a don José Ferrabut (sic); es decideix el rés del rosari cantat pels carrers per tal d’avisar al poble del començament de la festa; i també queda decidit no fer processó ja que no hi ha imatge. El dia 13 de febrer de 1941 féu l’entrada al poble la nova imatge de la Immaculada, la que actualment és al temple de l’Assumpció d’Alaquàs (imatge 5). Com era costum entre els alaquasers, celebraren festa gran amb música i traques i fou passejada per tots els carrers del poble. I ja es dis- senya la festa solemne d’a- quell any: convidar el canonge don Bernardo Asén per a predicar el sermó de la festa; contractar orquestra i cantors per a la missa solemne i fer la pro- cessó amb la Banda de Música. El 27 de gener de 1943 entra a la parròquia com a rector-regent D. Antonio Sancho Bueno (1943-1982). D. Anto- nio mantingué la Junta aquell any, però introduí novetats per als anys següents: la Junta canviaria, segons exigia el (5) Imatge de la Immaculada de 1941.

-104- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 105

Reglament, cada dos o tres anys, renovant-se per meitats. El 1944 isqueren de la Junta les més antigues i hi entraren de noves. El 1947, se renovaria l’altra meitat; d’aquesta manera quedà el funcionament de la Junta fins a la seua dissolució. Al’octubre de 1944, la Junta es reuneix per a acordar la festa a Santa Teresa, i també per a debatre si la Congregació s’adhereix a la “Confraria”(així a l’acta) de l’Acció Catòlica. No sabem la resolució d’aquesta proposta: l’acta següent és de 1947 i ja no es fa refència a eixe tema. De 1948 tenim una reunió en què s’a- corda afegir al dipòsit de perles que té l’associació unes quantes més que són donació de la Junta i una creueta d’or, donació d’Ángeles García Tárrega per a fer-li un collar a la Immaculada i també, reprendre el costum de celebrar una missa a càrrec de la “confraria” en sufragi de cada associada difunta i començar per Consuelo Andrés Medina, que acabava de faltar. De 1950 és l’ultima acta que conté el primer llibre d’actes de la Congregació. Només es tracta el tema de la renovació de la Junta i, el problema de l’assignació de càrrecs, resolt per D. Antonio fent ell mateix la designació. La informació escrita, en forma d’acta, desapareix en aquest any. Existeix un llibre de comptes amb informació d’entrades i eixides des del 1968 fins al 1981, però té les primeres pàgines arrancades.

7.- ELS ÚLTIMS ANYS És molt difícil reconstruir una història només amb els records de les persones que encara foren testimonis d’aquelles vivències: els anys i els noms es barregen en la memòria. Però sempre hi ha coses que marquen i es queden en el sentiment, de tal manera, que han continuat ben vives en la memòria. Sabem que el 1952, Vicent Revert Pla, dorador, decora l’altar i la capella de la Immaculada; treball que costà 11.500 pts. De 1955 data la bandera brodada en or de la Congregació. L’antiga bandera s’havia fet amb un mant blau que tenia la primera imatge de la Verge, al qual se li havia afegit un brodat d’or. Sota la presidència de Carmen Forment, es decidí renovar-la ja que els anys l’havien feta malbé: s’aprofità el brodat antic i s’apli- cà a una tela nova (imatges 6). Aquesta Junta fou la que colálocà el pis de la capella. D’aquells anys també és la preocupació de la Junta perquè el temple tinga bancs (que no són els actuals); així, treballaren per trobar, d’una banda ingressos suficients, i d’altra, persones que colálaboraren perquè la idea prenguera forma i es convertira en realitat.

-105- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 106

Imatges 6

-106- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 107

De 1974, segons el llibre de comptes, data un donatiu de 25.000 pts. “pro- bancos”; és a dir, que d’aquell 1974/1975 deuen ser els bancs que ara tenim al temple i que, com veiem, fou també iniciativa i treball d’aquelles dones. A finals dels anys 50, la imatge de la Immaculada que ara contemplem al temple, “s’accidentà”: pareix ser que un curt circuit provocà un xicotet incendi i la imatge es féu malbé per la part de darrere. Calgué, clar està, dur-la a restaurar. Sembla que d’aquella restauració la tornaren un poc més pesada, cosa que difi- cultava traure-la i posar-la a l’anda i, després de la processó, la maniobra contrà- ria. El Tio “Chuano” era l’encarregat d’aquestes “operacions”. Que la imatge fora tan gran i tan pesada ocasionà, a la festa del 1966 (probablement) un altre accident. La imatge isqué en processó el dia de la festa però en arribar a la revolta del carrer Els Benlliures (pel casino i la plaça), la imatge es caigué de l’anda. Només s’adonaren del fet les persones que estaven prop de l’incident: la gent que anava a la pro- cessó i la que mirava des de les portes de casa, no repararen, al menys de manera immediata, en aquest fet. Però no era una qüestió per arriscar- se a què es tornara a repetir. Així, la Congregació fa una nova imatge (1967) més lleugera i més menuda, que anava a ser la que isquera a les processons, deixant la més gran de manera definitiva a la seua capelleta. Al capítol de les anècdotes, val a dir que a la gent no els agradà aquesta nova imatge; deien que tenia cara de “gitana”. Tant, que després de la festa la tornaren perquè la repintaren en altres colors més clars per tal de perdre eixe “aire” de gitana, la qual cosa sembla que provocà en D. Antonio Sancho un gran disgust. Si observeu les imatges (7, 8) i compareu l’estampa de recordatori que es féu per a aquell any, amb l’estampa de 1973, notareu les diferències entre la (7) Imatge beneïda el 1967, abans de ser repintada.

-107- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 108

(8) Estampa-recordatori de 1973. Observeu la imatge de la Immaculada; així quedà després de ser repintada aquell 1967.

imatge beneïda aquell 1967 i la que resultà després d’haver sigut repintada. (9) Altres detalls (10, 11), la destrossa de l’orella de la imatge per colálocar-li unes arracades que, a més, se sostenen amb celálofana i la pintura que, al coll, li representa una punta de randa. Altre capítol del que es conserva documentació gràfica és el dels programes de la festa i el de les estampes de recordatori. És ben cert que moltes se n’han perdudes, però aquelles que s’han pogut rescatar contenen informa- ció que no deixa de ser interessant. Així, el programa de 1965 informa que “A las 9, Misa solemne de Comunión. El sermón estará a cargo de un elo- Imatge 9

-108- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 109

Imatges 10 y 11

-109- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 110

cuente predicador. El Coro Parroquial interpretará la Misa Segunda Pontifical de Perosi. Por la tarde, a las 4,30, Sabatina solemne y, a continuación, Procesión, que recorrerá el itinerario de costumbre”. Del programa del 1966 rescatem la variant de “Se interpretará la Misa en castellano de Aragües”. I, clar està, amb les recomanacions de cada any: confessar la vespra, ser puntuals a la missa i a la processó; no oblidar la medalla; quedar-se dins del temple per poder organitzar la processó ... Del recordatori del 1967, any de festa solemne per la benedicció de la nova imatge de la Immaculada, transcrivim el revers: “A la Inmaculada. Recuerdo de la Bendición de la nueva imagen de la Inmaculada, destinada a las procesiones y de la fiesta y novenario que en honor de su Patrona, celebró la Congración de Hijas de María y Sta. Teresa de Jesús, en diciembre de 1967. Año 60¼ de la fun- dación de la Cofradía”. El 1973, la Congregació restaura el retaule i la imatge de Santa Teresa de Jesús: aquesta imatge era de tela, articulada, i tan sols tenia la cara, les mans i els peus de guix. Açò havia sigut sufragat pels pares de D. José Esteve Forriol. Aquell any es féu la imatge que ara coneixem aprofitant cara, mans i peus de la imatge anterior. Fou D. José Esteve qui vingué a predicar la Festa: en donar-li el seu estipendi, aquest preferí donar-lo perquè pogués considerar-se que la imatge de Santa Teresa “pertanyia” a la família Esteve Forriol. El recordatori de 1975 (que aprofità també per al 1976 i per al 1977) inclou la lletra de l’Himne a la Immaculada. Era un himne que només el cantaven les dones majors; les més jovenetes, no se’l sabíem i aquell any ens trobàrem la lletra a l’estampa-recordatori. Des del punt de vista de la formació espiritual, se continuava amb l’exercici vespertí del 2n diumenge de mes, on sembla que no acudien moltes jòvens. Continuaven freqüentant aquesta formació les dones que, encara que casades, havien pertangut a l’associació i algunes zeladores i dones de la Junta. No sembla que hi acudiren xiquetes ni adolescents. Aquest fet, del qual ja es queixaven els rectors als anys vint i trenta tal com hem vist, anirà accentuant-se amb el temps: hi havia d’altres ocupacions, estudis, formacions, etc., que atreia la vida quotidiana de les xiquetes i de les jòvens. D’ahí també, les exhortacions que a través del programa de festes, o des del mateix altar, se’ns feia per a que participàrem en tots els actes. Una mostra d’aquesta “decadència” la trobem en què, com que les mares “apuntaven” les seues xiquetes a la Congregació només feien la Primera

-110- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 111

Comunió, hi havia moltes xiquetes i molt de treball: repartir cera i estampa i dur- les organitzades a la processó. Calien, doncs, més zeladores, ja que no n’hi havia prou; i moltes de les que hi havia, s’ho anaven deixant. A mitjan dècada dels setanta eren les mares de les xiquetes, que de fadrines havien pertangut a la Congregació, qui feien de zeladores d’algun dels cors. Altra de les activitats d’aquestes dones era la neteja del temple. Era una colálaboració en la qual totes podien participar. Amb el temps, aquestes dones tampoc eren qui netejaven, però la Congregació s’encarregava de pagar a qui ho feia.

8.- CLOENDA L’últim any que isqué la processó de la Immaculada fou el 1982. Sembla que no hi havia hagut massa preocupació per informar al rector que acabava d’arribar, D. Antonio Pastor (1982-1994), de quina era la situació que anava a trobar- se. D’altra banda, era ben cert que a la processó estaven acudint els últims anys les xiquetes xicotetes i alguna que altra d’adolescent, però també era una realitat que la processó havia perdut el seu sentit i era, fonamentalment, una autèntica cri- dòria. Amb eixa realitat, D. Antonio Pastor decidí suprimir la processó, no així la festa, ja que la Missa Solemne el dia de la Immaculada continuà (i continua) fent- se. Això sí, també hi acudeixen hòmens i no sols les dones com abans. I sembla que ni tan sols es tornà a reunir la Junta, ja que l’únic llibre de comptes que es conserva no està tancat i acaba amb les eixides de la festa de 1981. La Congregació (o la parròquia) intentà posar “ordre” als seus papers i anotacions. Un llistat (possiblement de 1979 o de 1980) informa que la Congregació tenia, en aquells moments, 47 cors, però 40 zeladores, la qual cosa significa que almenys sis mares de xiquetes s’havien de fer càrrec del cor perquè de zeladores, no n’eren prou per cobrar cera i estampa. En total, al voltant de 593 congregants, ja que a aquest llistat se li han trobat alguns errors.

Atítol personal. Qui escriu, també pertangué a “las Hijas de María”. Des dels vuit anys, després d’haver fet la 1» Comunió; no recorde si se’m preguntà, només que un dia, de vesprada (però ja era de nit) al temple hi hagué una xicoteta cerimònia (on D. Antonio Sancho ens renyí moltes vegades perquè parlàvem) i ens colálocaren una medalla. Després, el dia de la Immaculada, em feren llevar del llit molt de matí, per- què la missa Major era a les 9 h. Tot érem dones, xiques i xiquetes. La missa fou molt llarga i jo no entenguí res del sermó.

-111- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 112

De vesprada, prompte, es feu la processó. Això sí fou una festa, perquè està- vem totes les xiquetes de la meua classe de l’escola, totes mudades i amb un ciri, sense que vingueren darrere els notres pares. ÁAnàvem a soles! És el meu primer record. Però els que hi ha a continuació fins el 1982, no són molt millors. Mai ens reuniem, ni ens feien activitats al llarg del curs. Tot quedava reduït al dia 8 de desembre. Per a la meua generació, la que nasqué des- prés del Vaticà II, les persones al càrrec de la formació espiritual a la parròquia no tenien paraules que dirigir-nos i que foren enteses per nosaltres: no enteníem eixe llenguatge; fonalmentalment, perquè no partia de la nostra realitat ni del temps en què ens havia tocat viure. La gran festa de las “Hijas de María” quedava reduïda irremediablement a una missa molt llarga el dia de la festa, on sempre es deia el mateix i on cada vegada acudien menys persones. I la processó era, majoritàriament, per a les xiquetes que acabaven de fer la 1» Comunió i les seues mares les hi havien apun- tades, sense que darrere hi haguera mínimament una devoció, una formació religiosa seriosa i, sobretot, compromesa.

Any 1973. Junta Directiva. D’esquerra a dreta: Maria Barberà Martínez, María Alós, Paquita Gil, Paquita García. Lupe Fornieles, Conchín Forment, Maria Barberà, Maria Medina.

-112- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 113

RELACIÓ DE CORS:

COR 1 COR 2 Zeladora Salvadora Alós Montalt Zeladora Francisca Gil Sáez Olegaria Ferrer Ronda Pilar Lerma Mas Asunción Ferrer Ronda María Aliaga Mestre Genoveva García Forriol María Medina Palop María Gil Marín María Ferrer Ronda Vicenta Palop García Amparo Mirra Damián Pascuala Ferrer Sanz Rosario Martínez Medina María Forment Llácer Magdalena Gil Tárrega María Peiró Gil Consuelo Rigal Purificación González Peiró Concha Forment Ronda Teresa Ferrís Peiró Amparo Arizo Alabau Teresa García Peiró Encarnación Marí Tárrega Brígida Roselló Forment María Martínez Andrés Dolores Ortiz Dionís Teresa Palop Martínez María Roselló Forment. Isabel Besó.

COR 3 COR 4 Zeladora María Ferrer López Zeladora Rosario Martí Tárrega Rosario García Ferrandis Lolín Aguilar Palop Pilar García Ferrandis Pepita Tordera Lino Mercedes Sena Medina M» Carmen Lloria Gandía Marina Sena Alós M» Carmen Puig Peiró Rosario Campos Ferrer Francisca Estreder María Montalt Alfonso M» Teresa Estreder Isabel Gonzábal Campos Rosario Ferrandis Montesinos Francisca Roselló Ferrandis María Ruiz Mas Carmen Roca Abi Paquita Serrano Palop Antonia Planells Alfonso Julia Mateu María Martínez García Carmen García Martí Asunción Campos Ferrer Nati García Martí Encarnita Mocholí Fuentes Carmen Sena Cosme Teresa Sanz Palop María Guillem Moya

COR 5 COR 6 Zeladora Carmen Forment Montoro Zeladora Amparo Sancho Bueno Consuelo Campos San Miguel Carmen Tárrega Gil Pilar Sangüesa Igual María Sena Alós Nieves Forment Montoro Concepción García Forment Carmen Martí Tárrega Elvira Palop Besó María Mestre Belda Teresa Ferrer Martínez Teresa Marí Campos Virgina Martí Tárrega Joaquina Martí Gil Carmen Ferrer Alfonso M» Lourdes García Gil Lolín Soler Hierro Inés Gil Barberá Isabel Monera Valero Magdalena Gil Alós M» Julia Martí Cánoves Manolita Collado Monzón Lolita García Barberá Marina Martínez Cebrián Maruja Barberá Andrés Julia García Sena Juana Guillem Carmen Sánchez Carpio

-113- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 114

COR 7 COR 8 Zeladora Rosa Palop Besó Zeladora Ana M» Segura Tárrega M» Teresa Peiró Romeu Carmen Baixauli Laborda M» Dolores Peiró Romeu Trinidad García Campos Isabel Gil Roselló Josefina Cabo Vento Enriqueta García Mateu Maruja Forment Montoro Teresa Pardo Pardo Josefina Martínez Palop M» Ángels Vilar Lino M» Nieves García Ferrer Carmen Ferrer Escuder M» Carmen Adrián Izquierdo Teresa Sena García Amparo Martínez Blasco Dolores Martínez Vázquez Maruja Sardina Moret M» Luisa Portalés Fort Pepita Martínez Blasco Paquita Cabo Hernández Mercedes Portalés Palop Rosario Mas Lino M» Carmen Llácer Ferrandis M» Teresa García Gonzával Mercedes Baviera Palop Amparo Martínez Cosme M» José Sena Mercé

COR 9 COR 10 Zeladora Pilar Taberner Andrés Zeladora Amparo Ibor Gil Francisca Peiró Gil Encarnación García Soriano María Boscá Boscá Remedios Lino Peiró Presenta Sena Ferrer Gloria Surcos Miguel Paquita Baixauli García Teresa March García Lolín Cosme Ferrís Teresa Martínez M» Luisa Suárez Paulino M» Rosa Mateu Ros Remedios Galván Durán Pepita Ros Silla Consuelo Andrés Besó Francisca García Barberá M» Teresa Peiró Alfonso Purín Palop Planells María Ferrer Guzmán Remedios Martínez Mestre M» Carmen Alcover Rius Vicenta Cervera Tatay M» Dolores Benavent Cervera M» Esther March Moreno Pilar Sierra Aliaga Rosa M» Parra García Susana Aguilar Baena Paquita Marcilla Ros

COR 11 COR 12 Zeladora María Alós Moret Zeladora Conchín Forment Montalt Cecilia Alós Moret Nuria Mora López Conchín Palop Gonzával Pilar Ferrer Peiró Amparo García Gonzával María SanMartín Ferrer Amparín Tarazona Mora M» Dolores Mora Ferrer M» Ángeles Martínez Cubells Rosa M» Alós Cervera María Torres Gomez Antonia Monera Valero Encarnita Roselló Puchades Joaquina Soriano Besó Dolores Alós García M» Isabel Ferrer Torrejón María Campos Ortiz María SanMiguel Ferrís Matilde García Casted Amparo Planells Gomis Paquita SanMarín Martínez Paquita Folgado González María Parra Mir Encarnita Folgado González Teresa Peiró David M» Dolores Montes Alós Manolita Callejas Sánchez Begoña Alberto Amoraga

-114- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 115

COR 13 COR 14 Zeladora María Barberá Usedo Zeladora Magdalena Serrano Lino Inmaculada Cervera Medina Marisa Cervera Pérez M» Carmen Sanchis Tárrega Paquita Peiró Montesinos María Jiménez Ruiz Paquita Beta Boscá Pepita Tendero Martín M» Carmen Martínez Mas Pepita Collado Garrido M» Dolores Ferrer Martí Teresa Toledo Ferrer M» Teresa Pedroche Rodríguez Rosa M» Toledo Ferrer M» Carmen Herrero Gil Rosario Cervera Cervera Conchín Martínez Silla Isabel Montalt Forment Paquita Peiró Martínez Fina Planells Ibor M» Lourdes Pons Alfonso Consuelo Pons Gil Amparo Casted Ferrer Rosario Gil Guzmán Pilar Barberá Zahonero Consuelo Bonillo Lolín Martínez Boscá M» Encarna Aguilar Hernández Angelita Gil Sanchis

COR 15 COR 16 Zeladora M» Consuelo Martínez Merenciano Zeladora DoloresTarazona Pérez Amparo Alós Forment Consuelín Cervera Cervera Carmen Llácer Martí Carmen Castellanos Guzmán Rosa Tárrega Bosch M» Carmen Márquez Campos Teresa Miquel Andreu M» Dolores Mompó Navarro Angelita Zapata M» Dolores Martí Montoro Amparo García Forment M» Isabel Díaz Javaloyos Amparo Carratalá Cervera Consuelo Andrés Requena Carmen Ros Bartual Rosa M» Forment Muñoz M» Josefa Miquel Andreu M» Mercedes Chuliá Sena M» Josefa González Consuelo Martínez Correcher María López Geni Consuelo García Martí Encarnación Peruga Josefa Portalés García Estrella Cervera Andrés María Gil Alós Rosa M» Fort Cosme María Beta Forment Inmaculada Palop Andreu COR 17 COR 18 Zeladora Angelita Pons Gil Zeladora Lola Pons Ferrer M» Jesús Andrés Requena M» Dolores Martínez M» Ángeles Izquierdo Fernández M» Teresa Navarro M» Carmen Constant Legua Paquita Renovell García Mercedes Sena García Paqui Cruz Brull Cosme M» Teresa Besó Tárrega Fina Renovell García M» Asunción Carsi Lerma M» Teresa Palop Juana Palencia Esther Collado Marujín Silla Campos M» Asunción Andreu Marín Inmaculada Santaperpetua Sena Josefina Collado González M» José Baviera García Ana M» Collado Martínez Amparín Boscá Cotino M» Amparo Palacios M» Carmen López Sánchez Fina Beta Ferrer M» Eloína Peiró Cabo M» Teresa Aguilar Peiró M» Dolores Martínez Merenciano Pepita Ferrer Galindo

-115- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 116

COR 19 COR 20 Zeladora Pilar Palop Montesa Zeladora Chelo Bernat Gómez Francisca Martínez García Angelita Monera Valero M» Luisa Besó Tárrega Pilar Serrano Lino M» José Peiró Cabo M» Jesús Ferrís M» Luisa Cervera Besó Conchín Besó Paquita Mercado Martínez M» Jesús Tárrega Leonor García Santamaría M» Consuelo Andrés Martí Paquita García Cervera Paquita Ferrer Martí Encarnita Gil Lerma M» José Portalés Palop Consuelo Benedito Vicente M» Ángeles Gil Tárrega M» Pilar López Herrero Inmaculada Pons Ferrer Mari Pura Cubilles Cervera M» Dolores Casanova Ortí M» Elvira Llácer Besó M» José Lerma García M» José Andrés Martí Felicidad Fresno Moreno M» Dolores Díaz Canales M» Carmen Fresno Moreno

COR 21 COR 22 Zeladora Cecilia Portalés Alós Zeladora Amparo García Campos Paquita Navarro Tárrega Maruja Ferrandis Monzó M» Amparo Navarro Tárrega M» Ángeles Cubells Legua M» José Sena artí M» Adelina Cervera Besó Margarita Quiles Gutiérrez M» Dolores Ruiz Muñoz M» Carmen Verdeguer Muñoz M» Carmen Tena Gómez Inmaculada Peiró Constant M» Encarna García Vilanova Teresa Ibor Martínez M» Ángeles Amores Guillem Rosario Portalés Alós Juanita Beta Muñoz Amparo Navarro Cosme M» Teresa Olivares M» Ángeles Tárrega Navarro Magdalena Barberá Cervera M» Ángeles Sanz García Inmaculada Ibor Martínez M» Ángeles Criado Juana González Macías Elvira Forment Clement M» Pilar Sarrión Merenciano M» Teresa Santonja Lino Tere Mirra Forriols

COR 23 COR 24 Zeladora Paquita García Besó Zeladora Matilde Alós Moret M» Carmen Portalés Benaguer Visitación Andreu Guerrero Encarnita Cánoves Luisa Gómez Ruiz Consuelo Piera Ferrer Angelita Hervás Zanón Mercedes Cervera Tatay Inmaculada Barberá Moret Lucía Medina Gómez M» Teresa Planell Ibor Pilar Santiago Herráiz M» Luisa Gil Melo Amparo Piquer Martínez M» Teresa Tárrega M» José Sancho Verdejo M» Carmen Torres Palop Amparo Martínez Amoraga M» Pilar Cervera Lino M» Dolores Carsi Lerma Conchín Lorente Navarro M» Esther Santaperpetua Sena M» José Peiró Martínez Cecilia Andreu Marcilla Luisa Garrido Isabel Navarro Ferrer M» Carmen del Pozo Martínez Inmaculada Fort Cosme Teresa Martínez Lahiguera

-116- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 117

COR 25 COR 26 Zeladora Josefa Gil Tárrega Zeladora Elvira Roselló Forriol Pilar González Durán M» José Mestre Parrilla M» Carmen Moreno Aguilar M» Carmen Esteban Moreno Paquita Martínez Consuelo Esteban Moreno Asunción Martínez Elena Tomás Portes M» de las Aguas Cervera Palop Carmen Teresa Cosme Paredes Gema Planells Vicenta Moratilla Andrés M» Teresa Palop Ciruelo M» Amparo Nácher M» Pilar Ortí M» Consuelo Collado Inmaculada Sovani Martínez M» Cristina Moratilla Andrés M» Jesús Sovani Martínez M» Dolores Martí M» Dolores Barberá Rodríguez M» José Roselló Forriol Encarnita Alfaro M» Teresa Roselló Forriol Amparo Barberá Rodríguez M» Teresa Ferrer Emilia Soriano M» Teresa Gabriel Montesinos

COR 27 COR 28 Zeladora Vicenta Gabarda Pérez Zeladora Paquita García Forment Marina Parra García M» Amparo Forment Gimeno Anabel Escribano Cano M» Amparo Pascual Gil María Moroto Santos M» José Cifuentes M» Rosa Gil Pinto M» Mercedes Sena Gimeno Gloria Forment Opel M» Nieves Roselló M» Nieves Forment Opel M» Desamparados Vicent Gil M» Rosario Mariner Ferrer M» Dolores García M» Dolores Alfonso Inmaculada García Dolores Román Alarcón M» Amparo Palop Guillem Paquita Moreno Aguilar Natividad Guillot Conde Rosita Ibor Martínez M» Carmen Guillot Conde M» Asunción Ibor Roca Herminia Santandreu García M» Lourdes Ferrando Martí Nati Simó Boscá Rosario García Lluch M» Dolores Simó Boscá M» Lourdes Escribano Cano M» Victoria Palacios Tárrega

COR 29 COR 30 Zeladora M» José Pascual Cosme Zeladora Conchín Roselló Forriol Inmaculada Mariner Ferrís M» Carmen Carot Rodríguez Adela Mariner Ferrís M» Amparo Forment Artero Inmaculada Ferrer Mora Julia Mislata Ruiz Amparo Ferrer Mora M» Carmen Martínez Amoraga Paquita Casas Gabarda Joaquina Carrión Macías M» José Martínez Cervera Ana M» Villareal de Dios M» Yolanda Gil Pinto M» Teresa Aguilar Peiró Emilia Ribera Haba Ana M» Martí García Purificación Hurtado Artero Asunción Hernández Martí M» Carmen Hurtado Artero Ángeles Martí Forment Isabel Hortos Márquez Raquel García Gil M» Ángeles Martínez Ruiz Rosario Navajas García Paquita Monera González M» Francis Cervera Besó M» Consuelo Martínez Abad

-117- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 118

COR 31 COR 32 Zeladora Dolores Montesinos Bayona Zeladora Rosario García Portalés M» Pilar García Palop M» Lourdes Pascual Cosme Cristina Calatayud Duet Manolita Ruiz Muñoz M» Carmen Serrano Lino M» Victoria Sena Campos M» Amparo Verdet Folgado M» Pilar Moya Escrit M» Dolores Tárrega García Laura Lluch Forment Paquita Carrión Andreu M» Nieves García Martínez Amparo Benlloch Palop M» Pilar Ibor Alós M» Dolores Cháfer Collado Laura Tárrega Benlloch Esperanza Cantos Sáez M» Salud Tárrega Cubells Inmaculada Gil Tárrega M» Pilar Molina M» Dolores Forment Legua Ana M» Carot Conde M» Ángelez Pérez Cervantes M» del Olivar Santandreu García María Abad Montesinos Ana M» Gómez Rius M» Teresa Ramos Flores Elisa Martí Forment

COR 33 COR 34 Zeladora Matilde Ballesteros Soriano Zeladora Brígida Carot Purín March Escribá Laura Mislata Ruiz Consuelo March Escribá M» José Tormos Cervera M» Teresa Navajas García Fani Cotino Usedo Francisca Bayona Pons Amparo Silla Campos Ñuisa Montesinos Valero M» Isabel Martí Barba Herminia Semper Martínez M» Carmen Gil Miquel M» Pilar Yuste Palop Cristina Montalt Alabarta M» José Veta Besó Amparo Montalt Alabarta Inmaculada Monera Raquel Anchel Risueño Salvadora Piquer Martínez Laura Rubio Lino M» Julia Tárrega Esther Molina Salinas M» Teresa Martínez Medina Lucía Ferrer Martí Consuelo Muñoz M» Carmen Navarro García M» Carmen Ruiz Martínez Inmaculada Martínez Solaz

COR 35 COR 36 Zeladora Amparo Bataller Montoro Zeladora Tere Ródenas Parra Isabel Hidalgo Herrera Carmen Folgado Toledo Ana Hidalgo Herrera Maite Folgado Toledo Inés Cervera Lino Gracia Maldonado Parra M» Amparo Peiró Camps Cristina Parra Alentado M» Rosario Aguilar Benlloch Josefina Parra Haro M» Carmen Colodro Ortí Rosario Ruiz Sánchez M» Dolores Sanz Guillem Mercedes Gómez Gavilán M» Pilar Conde Parra M» Lourdes Guzmán Senent Laura Conde Parra M» Carmen Almenar Trujillo M» Sol Martí Medina Clara M» Almenar Trujillo Alicia Rubio Lino Juli Cortés Samper M» Isabel Muñoz Fernández Purificación García Navarro Martina Lledó García M» Pilar Corrales Sánchez M» Feli Casted

-118- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 119

COR 37 COR 38 Zeladora (No n«hi ha) M» Ángeles Fernández del Amo Zeladora (No n«hi ha) Clotilde Fernández del Amo M» Dolores Marcilla Ros M» Rosario Martínez Serrano M» Rosario Ruiz Muñoz M» Pilar Vives Gil Isabel Tordera Lino Julia Valldecabres Alcázar Rosa Amparo Robledo Molina Teresa Montalt Navarro M» Dolores Solaz Ortí Vicenta M» Nácher Legua Adela Conde Ruano M» José Tárrega Gil M» del Mar Rueda Muñoz Milagros Amparo Llópez García Amparo Martínez Lahiguera M» Carmen Roca Martí Belén Fuentes Salas M» Antonia Carrión Macías M» Carmen Tárrega Lavado M» Amparo Bartual García M» José Evangelista Giménez M» Teresa Bataller Montoro Eva Palop M» Amparo Sardina Maribel Serra Ferrer Inmaculada Serra Ferrer COR 39 Zeladora (No n«hi ha) COR 40 M» José Montesinos Valero Inmaculada Coloma Sánchez Pinto Zeladora (No n«hi ha) Josefa Collado González Paquita Romero Navarro Mari Chelo Ruiz Martínez M» Ángeles Hurtado Artero Amparo Fernández Lozano M» Jesús Herrera Ortiz Isabel Hortos Márquez Paquita Pons M» Ángeles Martínez Ruiz M» Teresa Parra Ana M» Gil Melo M» Amparo Mestre Ana M» Ferrís Martínez Encarnita Guaita Peiró M» Carmen Ferrís Martínez M» Rosa Ferrer M» Teresa Martínez Ruiz M» Julia Ferrer Paquita Palop Pons M» Jesús Beta Juana Martínez Cifuentes M» Carmen Flores Julia García Contreras M» Carmen Serrano Lezcano M» Amparo Salinas Pilar Martínez Román Josefina García Sarabia COR 42 COR 41 Zeladora (No n«hi ha) Zeladora (No n«hi ha) Inmaculada Álvarez Ripoll M» Ángeles Cabo Hernández M» del Mar Cebrián Arnal Esperanza Lluch Forment M» Sacramento Marí Ferrer Inmaculada García Tello Manuela Fresno Moreno Inmaculada Martínez Tárrega Ana M» Alós Roig Alicia Mercedes Gil Martínez M» Salud Cubells Legua M» Amparo Contreras Parra Virginia Roselló Segura Olga Corbino Ordóñez Estrella Roselló Segura Celsa M» Peiró Alós M» Dolores Amores Guillem M» Victoria Peiró Alós M» Amparo Mengod Lozano Consuelo Chuán Barberá M» Amparo Lino López Nuria Cifuentes Navarro M» Dolores Martí Guerrero Begoña Canos Correcher M» Elena Asensi Llácer Ana Miquel Haba M» Luz Brull Martínez Gloria Miquel Haba

-119- document Hijas de Maria 23/7/04 12:24 Página 120

COR 43 COR 44

Zeladora (No n«hi ha) Zeladora Inmaculada Ferrer Mora Rosario Cervera Puchol Ana Belén Parra Ródenas M» Isabel Cosme Paredes Laura Barba Adriana Palop Alós Raquel Pastor Paquita Gil Bartual M» José Tello Ruiz María Godoy Palop Marina González Peiró Soledad Recatalá Navarro M» Carmen Cánovas Aguilar Josefina Palop Garrigues María Cánovas Aguilar M» Carmen Ruiz Tárrega Pilar Corona López Dori Marco Cuadrado M» Teresa Ferrando Martí Nuria González Conejero M» Elena Tárrega Fernández M» Amparo Ortí Cánoves Teresa Torres Carretón M» Teresa Pérez González Juli Juan Coronado Inmaculada Gómez Calatayud COR 45 Laura Ferrer Mora Zeladora Dolores del Carmen Casas Gabarda Laura Ferrer Galindo COR 46 Marta Usedo López M» Amparo Cervera Sánchez Inés Tormos Cervera Zeladora M» Francisca Chuliá Portalés M» Amparo Peiró Brull Lourdes Estreder Martínez Reyes Santaperpetua Sena Begoña Forment Legua Carolina Santaperpetua Sena M» Rosario García Gil Laura Ruiz Martínez Purificación García Navarro Carolina Ferrer Matute Juana M» Amores Blasco Inmaculada Andreu Moncho Trini Ballester Legua Mónica Aguilar Andreu Eva Aguilar Rodríguez M» Isabel Escuder Martínez Silvia Fuentes Salas M» Carmen Escuder Martínez laura Sanz Rosalén M» Teres Martí Peiró M» Amparo Navarro Ferrer M» Isabel Martí Peiró M» Mercedes Martínez Borondo M» Cristina Mercedes Borondo COR 47 Esperanza Crespo Saiz Raquel Crespo Saiz Zeladora Raquel Aguilar Benlloch Maite Cervera Sánchez M» Carmen Díaz Pereira Asunción D. Martínez Tárrega Alicia Llácer Besó M» Dolores Jara Núñez M» Rosario Ferrer Forment Teresa Fernández Monzó Elena Lerma García María García Lluch Francisca Alfonso García Cristina Pineda Bautista M» Rosa Pascual Cosme

-120- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 121

JOAQUIM LLORENS VILA

MOROS I CRISTIANS PEROLERS: 1979-1982. UN QUATRIENNI PRODIGIÓS

I. L’any 79 del segle XX va suposar una fita força significativa per als ciutadans d’Alaquàs perquè, entre d’altres, ocorregueren dos esdeveniments que han mar- cat fortament la nostra vida. En primer lloc, el dimarts tres d’abril, la candidatura encapçalada per N’Albert Taberner va guanyar les primeres Eleccions Municipals. La campanya havia estat dura i difícil; era la primera que els menors de trenta anys coneixien, i en l’orientació del vot havia tingut un fort ressò públic el document de suport signat per cinquanta-quatre ciutadans, dones i homes del poble (imatge pàgina següent). Després de tants anys de control ideològic, un grup d’Independents, junt a components del Partit Comunista, havien estat votats majoritàriament per a representar-nos en un ajuntament democràtic. És cert que havia hagut, crec sincerament que sense mala intenció, un intent de desprestigiar, des dels estaments més conservadors i tradicionals, els qui havien signat el “Paper Groc”, com es coneixia popularment el document, tal vegada perquè sobretot, els resultava difícil entendre com reconeguts catò- lics, de famílies catòliques, podien donar i demanar el vot per als comunistes, essent així que fins el Papa havia sentenciat “qui vota comunista vota peccato mortale”. Són vint-i-cinc anys dels ajuntaments democràtics. El segon fet, va ser que aquell any s’inicià una festa nova, desconeguda per a molts: la Festa per excel·lència, la dels Moros i Cristians Perolers. Enguany fa un quart de segle. Abans d’aquesta data hagués estat impensable la desfilada sense que els moros haguérem acabat davant el Tribunal de Orden Público.

-121- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 122

El paper groc.

-122- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 123

Comunicar als qui no visqueren la Transició, l’ambient simultàniament con- tradictori de tensió i distensió, resulta bastant difícil. Eixíem d’uns anys foscos i els ciutadans estàvem expectants pels esdeveniments que tenien a vore amb la política espanyola. Les primeres Eleccions Generals Democràtiques les havia guanyades la UCD d’Adolfo Suárez en el 78, però fins les Municipals el 79, als ajuntaments encara estaven els alcaldes de la dictadura. Malgrat tot, hi havia una permissibilitat controlada amb les “esquerres”. Des de la mort d’En Franco, els Governadors Civils, encara del règim anterior, eren conscients que el canvi era irreversible, i amb eixe convenciment havien donat ordre als alcaldes que es mostraren comprensius amb els “descontents”. No d’altra manera s’explica el que s’hagués fet una manifestació per demanar un semàfor, doncs a la carretera un camió havia mort un fill de Santos Alarte i l’alcalde va convocar penyes, festers i a tot aquell qui volgués anar al Musical per a donar informació. Els esdeveniments polítics, festers i la convivència, estaven tan connectats entre sí que és pràcticament impossible entendre uns sense els altres. Amb aquesta concepció i la perspectiva que dóna un quart de segle, sembla un temps suficient per a realitzar la primera aproximació al fet que, un grup d’homes i dones joves decidiren, amb tot el risc que significava, unir-se i, en alguns casos, enfrontar-se a les pròpies famílies, al grup social o al religiós per tal d’introduir una festa novella. El risc no importava, el que es volia era deixar ben palés quines eren les nostres fortíssimes conviccions: que érem el futur; que alguna cosa estava canviant en el fet de com concebre la vida i la participació pública; que hi havia altres possibilitats per al gaudi, i que la Festa podia somoure la mentalitat ciutadana. Per als grups i persones més conservadores, la major contradicció consistia en com, a més de votar i donar suport als comunistes, alguns catòlics volgueren fer-se moros i introduir una festa desconeguda i, en aparença, laica. Sí, efectivament alguna raó tenien. Es tractava d’una proposta pagana, lliure, colorista i sensual; tot el contrari del que eren les festes de setembre, les quals giraven únicament al voltant del fet religiós. I és que als orígens dels Moros i Cristians, estan presents totes les contradiccions de les coses noves i les idees emergents. Contradiccions que, sens dubte, han fet avançar la llibertat, els principis democràtics, el gust pel debat, el respecte per les diferències i, el més important, el reconeixement del valor de totes les creences i idees amb què es manifestem les persones.

-123- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 124

La Festa representava per als qui la iniciàrem la metàfora perfecta de totes les contradiccions que calen per tal de fer avançar la convivència, cosa que vint-i- cinc anys enrere no semblava gens fàcil. Tal vegada així s’ha de mirar la força amb què sorgirà: una oposició a tot el que ens recorde el passat de repressió; un desafiament a allò establert; una demos- tració que estem vius i units, muscle amb muscle, avançant amb dificultats, a poquet a poquet, com el pas ritual dels moros però imparables, com les idees de llibertat i democràcia que defensàvem. No tots foren suficientment valents per dar el salt endavant, alguns es quedaren darrere, però amb la perspectiva del temps, els uns i els altres han reconegut que la Festa va marcar un abans i un després. Així i tot, al llarg d’aquests últims vint-i-cinc anys, molts dels que la rebutja- ren, han acabat per incorporar-s’hi.

II. Dèiem abans que semblava el moment propici per a realitzar una nova apor- tació a la història de l’inici de la Festa, però aquesta ocasió cal donar-li un caire distint, afegir records i interpretacions noves que alguns desconeixen. Haurem de referir-nos també a les relacions humanes; la narració dels ante- cedents; les persones que la introduïren i la feren seua; les experiències, els records; els problemes que va haver-hi; quins van ser els primers companys de “filà” i per què, una festa desconeguda i rebutjada de bestreta pels grups conservadors, anirà consolidant-se com el nucli al voltant del qual giren actualment les festes de setembre. Però tampoc ens podem evadir del que subjau, del que anomenem intrahistòria. Desfilar significava alguna cosa més que pintar-se la cara, posar-se un vestit de coloraines i dansar al ritme d’una música cadenciosa. La Festa va ser, durant els primer quatrienni, catalitzadora de l’energia con- tinguda durant anys d’obligat silenci. Va contribuir a la nostra maduració i la de les idees i els hàbits democràtics. Al fons de tot estaven els desitjos de llibertat, de consolidació com a poble, d’assumpció del fet comarcal, de sentir-nos pertanyents a una cultura més ampla que la petitona del nostre poble i la possibilitat de participar en la construcció d’una societat d’homes i dones en plànol d’igualtat.

-124- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 125

Les raons de per què un grup humà assumeix una festa popular nova necessà- riament ha d’explicar-se també per l’entusiasme de les persones que la protago- nitzaren, de les idees vivències i records que cada moro o mora, cristià i cristiana guarda allà dins de la seua memòria i que no oblida. No voldria passar per alt, pel que significava d’apertura, que a l’any 79 es van estrenar les pelálícules: “Operación Ogro” de Guillo Pantocorvo, sobre l’atemptat a Carrero Blanco; “Companys, procés a Catalunya” de Josep Maria Forn, sobre l’assassinat del darrer President de la Generalitat de Catalunya; i “El proceso de Burgos” d’Imanol Uribe, amb entrevistes als acusats. També va tornar de l’exili el poeta Rafael Alberti. La Transició tenia aqueixos extrems. Actes d’aparent normalitat democràtica junt a situacions de temor heretades del passat.

III. Per a tots amb els qui s’ha parlat, tant moros com cristians, l’inici de la Festa cal centrar-lo en un poble, Muro d’Alcoi; en un home: el Pep Ferrer; i en dues dones, la seua muller, l’Empar, i la seua germana, la Maria. Alguns catòlics i capellans, que ja no combregaven amb les tesi del nacional catolicisme, fundaren la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica) com un fòrum de debat cristià, com un lloc d’encontre de la joventut que ja s’interrogava sobre el futur de la societat del postfranquisme. En aquella organització, nucli d’alguns moviments sindicals, s’integraven joves que mostraven actituds afavoridores d’un avanç i modernització de la societat civil. Al’església també es donaven aquestes contradiccions, la resistència crítica del Cardenal Tarancón i el conservadorisme de part del clergat. Ja aleshores la JARC s’organitzava per comarques i els seus components realitzaven reunions intercomarcals. El Pep en formava part, com alguns altres alaquasers. Allí va conèixer els germans Josep Tomàs i Joan Senabre, Ximo Llorca, Mercé Payà, Leonardo i molts altres, tots ells de Muro d’Alcoi Ðo, com ells preferien dir, del Comptat-, amb qui establí una forta amistat. Coincidències de la vida, feren que Pep i Josep Tomàs Senabre es trobaren també a la mili a Paterna. Aquell xicot durant el servei militat venia de vegades a casa del Pep i, d’altres, anava ell a Muro. Entre els joves i les seues famílies es va establir una molt bona relació que encara es manté.

-125- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 126

Amb el temps, El Pep, l’Empar i la Maria sovintejaven les visites a Muro on van conèixer el tarannà fester, acollidor, dinàmic i lúdic d’aquells joves murers. Corprés i entusiasmat Ðsegons les seues pròpies paraulesÐ per aquella actitud amigable, va començar a endur-se cap a l’Alcoià algunes amigues i amics alaquasers. Recorda entre altres, el Pasqual Gil, el Just Cuéllar, el Manolo Costa, el Vicent Soriano i com no, el Joano Mislata. Allí feien colla amb els de Muro i anaven tots plegats al Rancho Wilson, discoteca que aleshores estava de moda a l’Alcoià. En arribar el mes de maig, se celebren les festes de la Mare de Déu del Desemparats i, en el seu honor, a Muro, les de Moros i Cristians. Dir Moros i Cristians avui, en 2004, no sorprén ningú, és una festa que tothom al País Valencià coneix, però al anys 70 la colla d’amics que anaren a Muro es van quedar enlluernats pels vestits, la música, la dignitat i, al mateix temps, l’aire fester i lúdic de les desfilades. De com, de la manera més natural, els balcons i façanes dels pobles de l’Alcoià lluïen la Senyera de les quatre barres roges sobre fons groc. Cal ser conscients que en aquells moments estàvem en l’etapa de màxima virulència del que s’ha nomenat “La Batalla de València”. Els valencians discutíem per quina bandera decidir-nos. Aquell que no gosara defensar que la senyera de la ciutat de València amb la corona reial sobre fons blau no era “la vertadera”, era considerat heretge, antiva- lencià i podia ser condemnat a l’ostracisme. És clar que, qui mai havia eixit del seu poble des de la seua justificada ignorància creguera, perquè no n’havia vist d’altra, que l’anomenada “Blaveta” o “Paternina” era aquella que calia defensar: la bandera de “totes les terres valencianes”. Al balcó de l’Ajuntament democràtic d’Alaquàs va estar hissada per un temps la Senyera de les quatre barres roges sobre fons groc. Podem imaginar-nos l’impacte sofert pels alaquasers quan comproven que pobles tan valencians com Muro, Agres, Cocentaina, o el mateix Alcoi, tenen com a bandera l’anomenada quatribarrada, i que tal cosa no produeix cap conflicte com el que s’havia creat artificialment a València i als pobles dels voltants de la capital del Regne. El Pep aconseguirà l’any 1978 endur-se cap allà una bona colla d’amics i amigues, entre ells: Maria, Mati i Cecília Alòs, Maria Ferrer, Quico Moret (q.e.p.d.), Elvira Garcia, Paco Pons, Quique Sanmartin, Pep i Teresa Ruiz, Rafa Palop...

-126- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 127

Tots recorden amb gran emoció i gaudi l’estança en l’alqueria del segle XVII que el Joan Senabre estava reconstruint, i on van romandre, per la seua gentilesa, durant les festes de Muro.

A Muro d’Alcoi.

Mati encara evoca viscudament des d’on va vore la desfilada i l’impacte que li va produir: “des de la porta del forn de Muro, que fa una pujadeta i que està davant l’església del poble”(sic). En plena desfilada algú va dir tot emocionat :“Açò ho hem de portar a Alaquàs”. Així doncs, havien trobat de sobte, conscientment o inconscient, el símbol, el paradigma de Festa que contenia les diferències que volien fer paleses: una músi- ca diferent; una vestimenta diferent; una manera de fer festa diferent i una bandera diferent. És clar, que no es pot passar per alt quin tipus de persones érem. Gent amb una forta conscienciació i compromís cívic i social. Una bona part dels primers moros i cristians estaven integrats en moviments religiosos o cooperatius que abastaven camps de l’economia o l’educació: la JARC, Consum, l’Escola Comarcal, Caixa Popular, Escola La Florida, Cooperativa de Vivendes Populars.

-127- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 128

IV. En tornar de Muro, estàvem de tertúlia al Casino de la plaça i recordant emo- cionats l’experiència murera, es reprengué la idea de desfilar.

Reunió a la porta de l’Ateneu.

Vam començar a organitzar-nos per a poder eixir a les festes del 79. Necessitàvem música mora. La Maria Ferrer i el Paco Pons anaren a contractar la banda al Musical, però va ser inútil, perquè segons els representants de la Societat d’aleshores “a Alaquàs no volien/podien tocar marxes mores”. Davant aquesta negativa van a Torís, Godelleta, Montserrat, però cap volia o no en sabia. Descoratjat, el Paco digué amb sorneguera: “Vols que anem a llogar la Primitiva de Llíria?”. Quan ja semblava impossible, és a Torrent, a la banda del Círculo Católico on es van trobar sis músics. Algú havia dit que hi havia joves que en sabien o estaven disposats a aprendre’n, de marxes mores. Cobraven mil pessetes cadascun. Ja que teníem la música faltaven els vestits. En Casa Rosita, una botiga de disfresses del carrer Pintor Benedito de València, els llogàrem: pantalons bombatxos i camisola roja, faixa blava i jupetí verd. Als peus espardenyes de careta, a les mans una llança de fusta pintada, que ens havíem fabricat, i al cap alguna cosa que semblava un turbant.

-128- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 129

La primera filà de moros

La primera filà de mores.

-129- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 130

Les dones, brusa i pantalons bombatxos verds, sobrefalda i jupetí blaus. Al cap una coroneta daurada i als peus espardenyes. Faltava decidir quin dia de les festes de setembre faríem la nostra presen- tació en públic, i es va triar sense més, el divendres 7, dia de la Cavalcada, per ser la més popular. Com que tothom volia ser moro i ningú pensava en ser cristià es formaren una filà de moros i una de mores. El dia previst les dones anaren a vestir-se a ca Maria Ferrer i els homes a cal Just Bessó en la plaça del Ollers. Semblava que tot estava a punt. Vestits i pintats férem cap a la porta Capitana de la primera filà de mores. de la parròquia de la Creu d’on, des- prés d’uns quants d’ací sí, d’ací no, ens va semblar bé d’iniciar la desfilada. Començà la cavalcada i com que el músics no venien i es feia tard, Toni Castro, Jesús Ortí, Paco Pons i Ximo Llorens, disfressats i pintats agafàrem els cotxes i anàrem a Torrent a pels músics. Estaven esperant-nos tranquilálament. En tornar a Alaquàs, la cavalcada s’havia acabat. Què fem? Estàvem decidits i havíem de desfilar! Davant l’estranyesa de la gent que ja tornava cap a casa, va sonar per primera vegada la música i nosaltres iniciàrem d’una manera desmanyotada, però amb emoció, els passets curts i cadenciosos de les marxes mores. Drets com bastons, fent camí, mirant cap amunt, traient la panxa que no tení- em i sentint-nos els amos del món, començàrem a desfilar. Els deu per a la glòria moruna foren Toni Castro, Pep el Rubio, Joano Mislata, Just Bessó, Ramón Cosme, Ximo Llorens, Manolo Guasp, Pep Ferrer, Adrià Hernàndez i Pep Martínez. Va fer de capità Adrià i a la filà l’anomenàrem Els Ollers. Les onze per a la glòria: Xima Soriano, Lucinda Chulià, Roser Martínez,

-130- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 131

Cecília Alòs, Amparo Forment, Tere Ruiz, Empar Miralles, Maria Ferrer, Mati Alòs. La Capitana: Empar Miralles, el nom de la filà: La Sequieta. Com que algú havia de coordinar la infraestructura, proporcionar-nos la beguda, els puros, arreglar-nos les capes... va ser Pilar Latorre qui es va prestar. Doble glòria per a ella. Desfilar tranquils no anava a ser tan fàcil. Alguns dels que tornaven amb els tractors de la cavalcada i que ens volien boicotejar es posaren per davant, amb perill real d’atropellament, perquè no avançàrem. Tot no eren entrebancs, un home que era d’Alcoi va baixar de sa casa emocionat i ens va felicitar. Algú, que no recorde, ens va oferir “café licor”. Les desgràcies continuaven. En arribar al cantó del Castell, s’obriren les portes del cel i va començar a tronar i a ploure. Aquella vesprada va caure una plo- guda com no es veia des de feia anys, i en dúiem molts de sequera. No importava, nosaltres estàvem decidits a lluitar contra tot, fins i tot contra la força dels elements que també s’havien confabulat contra els moros. La gent, arrimada a les parets per no banyar-se. Nosaltres no sentíem ni el fred ni la calor ni la humitat. Els músics, clar, no volien tocar perquè es banyaven els instruments, però nosaltres no féiem cas. Avant! En passar pel carrer Major, uns ens miraven amb estranyesa, altres tancaven les portes al nostre pas. Era un bon senyal. Va parar de ploure. D’alguns balcons, per si no estàvem prou mullats, tiraven poalades d’aigua. Va ser el nostre bateig morú. A poc a poc, tot i vencent tantes dificultats, arribàrem a la porta de l’Ajuntament. Giràrem cap al Musical. Tornàrem arrere i pel carrer del Convent al carrer de les Eres, d’allí a la plaça dels Ollers. Malgrat tanta dificultat, acabàrem la desfilada. Tots xopats i marejats pel fum dels puros o els vapors de la beguda, però plens de goig. L’èxit havia estat total i ho sabíem. Per a celebrar-ho ens n’anàrem a sopar al carrer Mestre Serrano, a la porta de Carme Mateu, la Regidora de Cultura d’aleshores.

-131- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 132

V. Els dies següents els Moros era el tema de conversa de tothom. Els qui ens havien vist desfilar contaven als altres l’esdeveniment. Uns parlaven bé i altres no tant, tot depenia amb qui parlares. Va ser més endavant quan, de veritat, començàrem a adonar-nos-en del que havia significat la desfilada. Adrià havia dit: “Açò no ha sigut una nyespla, ha sigut una llenyà”. No es podia quedar així. Calia donar un pas endavant i organitzar-nos. Aquella explosió de festa havia de tindre continuïtat, havia de créixer i convidar a la participació de tota la gent del poble. Efectivament, durant l’any 80 ens reuníem per tal que més gent fera filades noves. La Biblioteca Pública, al carrer Madre Oviedo on ara està la seu de les mestresses de casa, va ser transitòriament el primer lloc de trobada. Allí vam decidir confeccionar uns estatuts, que per cert mai van vore la llum, i triàrem per votació la primera Junta Directiva: President, Joano Mislata; Secretari, Antonio Castro i Tresorera, Mati Alòs. Com que la Biblioteca no semblava el lloc idoni per a reunir-nos permanent- ment va ser l’Ateneu qui ens va acollir. “El Casino de la Plaça” ha estat el lloc que més influència tingué en l’orga- nització dels moros. L’Ateneu era un dels pocs espais on qui volia podia anar a parlar lliurement i organitzar activitats de tipus progressista. Tal cosa era possible perquè els Estatuts havien estat modificats abans de la Democràcia. Aquests Estatuts donaven al President pràcticament el poder absolut. En el nostre cas va significar un cop de sort perquè Ramón Portalés, President aleshores, va demostrar el seu tarannà liberal tot i facilitant, sense entrebancs, les activitats que a través de Mati Alòs, component de la Junta Directiva de l’Ateneu i mora reconeguda, proposàvem. Molts moros ens en férem socis. Es va muntar un cineclub i començà a configurar-se la biblioteca. Carme Benlloch amb la memòria que la caracteritza, té ben present quina va ser la primera pelálícula que es va projectar i sobre aquella que es va realitzar el club: “Y Jhonny cogió su fusil”, film de temàtica rabiosament antibelálicista.

-132- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 133

Llogàvem les pelálícules en una casa que hi havia darrere de la plaça de bous perquè eren més barates. Al’Ateneu era on es realitzaven la majoria de sessions de la Junta de Moros, com la del 16 de desembre del 81 en la qual, a les dotze de la nit, es vam assa- bentar de la mort del professor Manuel Sanchis Guarner, un home que simbolit- zava la resistència de la cultura front la ignorància. Es va decidir anar a la plaça de Cánovas de València per a signar al llibre de condol.

VI. Un altre dels aspectes interessants, per com ho visqueren, va ser el de les dones en la Festa. A Alcoi no eixien filades de dones, però a Muro sí, i per això aquest va ser el model que introduírem. Les festes tradicionals d’Alaquàs relegaven les dones a un paper merament decoratiu. No podien participar per exemple en el concurs de paelles com a dones, ni al concurs de truc, encara que formaren una penya. La Junta de Penyes estava controlada pels homes. Una i altra vegada havien demanat participar-hi però sempre se’ls denegava. En el 81, en passar la Cavalcada per la porta de l’Ateneu li feren una pitada al President de Penyes que estava assegut a la porta, perquè no les havia deixa- des participar al concurs de paelles. Al 82 sí que participaren, però com a components de la Junta de l’Ateneu, no com a dones. Era un pas endavant. Les primeres mores entraren en la festa perquè “teníem vint anys i la sort de saber i poder pensar, de no deixar-nos manipular malgrat la ideologia en què haví- em estat educades durant el franquisme, i d’haver sigut de les primeres alaquaseres en eixir a estudiar a Escoles i Universitats. Érem, per tant, dones amb cultura i lliures. Volíem igualtat de drets i obligacions. En els moros sentíem la igualtat. La festa va ser un alliberament. Per primera vegada es plantejava la lluita de la dona per la igualtat” (sic). També en aquest aspecte fórem pioners. Recordem com en la primera Junta Directiva dels Moros la secretaria no va

-133- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 134

Mores.

ser per a una dona, sinó per a un home, Toni Castro, i contràriament al que era costum, Mati Alós va ser nomenada tresorera, càrrec que sempre se li donava a un home. La Festa va ser pionera en la reivindicació del dret a la igualtat.

VII. En les reunions de la Junta es va plantejar la necessitat d’un estendard que ens identificara. Parlàrem de quins símbols havien de representar-s’hi. Com que érem Moros i Cristians Petrolers, es va decidir que l’estendard seria sobre el perfil del Penó de la Conquesta, quatre quarters dividits per la Senyera en sentit vertical i horitzontal. En el primer quarter, sobre fons verd, la mitja lluna i una estrella blanca; en el segon, sobre fons roig, una torre en blanc; en el tercer, sobre fons blanc, la creu cristiana en roig i, en el quart, sobre fons verd, un perol en roig. El primer estendard el va dissenyar i pintar a l’oli Carme Mateu. Amb ell eixí- rem aqueix any, però al següent es va traure patró sobre paper de ceba i Cecília Alòs, amb sa tia Matilde Montalt la de l’Hort, el van brodar.

-134- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 135

Encara surt a la desfilada. També confeccionàrem per al 80 una pegatina que ens identificara. Com a conseqüència de la tasca propagandística, en setembre del 80 van eixir dues filaes de Moros: Els Gossos, que després canviarien el nom pel Cobertís, amb deu moros i set mores, i Els Ollers, també amb dues filaes, una de moros i altra de mores. Es contractaren tres bandes de música, la que més va cridar l’atenció pel seu timbaler va ser la d’Atzeneta d’Albaida. Ens férem un vestit nou, que l’a- cabàrem de completar en tres anys. També comptàrem amb el suport L’Estendard d’una filà de paiportins. Qui no recorda el moro calb i panxut que feia de capità i desfilava com si no hagués fet una altra cosa en la vida?

La pegatina.

-135- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 136

Amb el vestit nou.

La filà dels paiportins.

-136- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 137

Alguns grups d’amics de pobles de l’Horta, que estaven en procés d’intro- ducció de la Festa, havíem trobat la manera d’ajudar-nos i fer comarca. Nosaltres anàvem als seus pobles, i ells vindrien al nostre.

VIII. També al 80 s’incorporaren els cristians per tal d’arrodonir i completar la Festa. El Pep Soriano, el Querubín i el Ramón Portalés feren la primera filà, perquè “tot eren moros i calia compensar amb cristians”.(sic) Tres n’eren pocs i busca- ren gent per a desfilar. Aqueixa era la seua preocupació constant: com trobarien qui volgués eixir de cristià, tothom volia ser moro.

Hi ha els primers cristians.

Com que no sabien fer el pas de cristià desfilaren aqueix any amb el pas de moro. En el 81, el amics del Pep Soriano feren la festa de la Mare de Deu de l’Olivar i aprofitaren l’esdeveniment per a continuar eixint de cristians amb els saragüells. Com sempre, hagueren de tirar mà de gent coneguda per completar la filà.

-137- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 138

En la processó la colla del Baltasar havia eixit de clavaris per al 82. Aleshores, a l’any següent, la filà dels primers cristians s’havien fet un vestit nou amb una gran creu al pit i els deixaren els saragüells als clavaris, la qual cosa va permetre que una nova filà s’incorporara a la festa.

Els cristians.

Amb la vestimenta de llauradors de l’Horta eixiren i es mantenen. Com estendard sempre han portat El Penó de la Conquesta. Conten l’anècdota que quan passaven pel Barri Socusa la gent els deia “xiquet, eixa bandera no és”. I amb parsimònia ben estudiada contestaven “Sí?, ja ens han enganyat!, però no es preocupe que a l’any que ve la canviem”.

IX. Al 81 es va eixir des del Castell. Era tot un símbol. Aquells primers moros ja el reivindicaven com part del patrimoni ciutadà i volien que passara a qui era l’autèntic propietari. Creàrem l’Associació d’Amics del Castell i l’Associació d’Amics de les Ceberes de l’Horta.

-138- moros i cristians perolers 23/7/04 12:28 Página 139

Amb motiu del quatre-cents aniversari de l’inici de les obres del Castell, es va organitzar un concert de música renaixentista i es va colálocar una placa comme- morativa que encara roman sobre el mur de l’ala est del claustre. També, en aquest aspecte reivindicatiu, fórem capdavanters. La conquesta final ha conclòs l’any 2003, el Castell ja és del poble i alguna cosa han tingut a vore aquells moros.

X. Per a la desfilada del 82 llogàrem vestits nous. Pilar Latorre i Ramón Cosme, en ple agost, se n’anaren a Benigànim a buscar-ne. Els quatre primers anys van ser decisius per consolidar i donar a conéixer la Festa. Avui està totalment consolidada i els ciutadans d’Alaquàs l’han feta seua. També a altres pobles de l’Horta hi ha moros i Cristians, però el primer poble en introduir-los va ser Picanya i després Alaquàs. A les filades s’incorporen nous moros o cristians. Se n’han format de noves. Dels que fa vint-i-cinc anys reberen el bateig de moreria encara en romanen un bon grapat. Altres han deixat de desfilar. Els Moros i Cristians han esdevingut component fonamental en les festes de setembre. Fins i tot aquells que la volgueren avortar per tal que no nasquera, con- viden la família el dia dels Moros i Cristians. És possible que el que es volgués avortar fos l’esperit del diàleg? De la Democràcia? Les dues criatures, Moros i Cristians i Democràcia, s’han fet grans i tots gau- dim íntimament en vore-les créixer amb força, però el que més ens commou és comprovar com un xicotet grup d’homes i dones tingueren la força de contribuir al canvi de la realitat. N’estic segur que continua essent possible que els nous Moros i Cristians actuals no obliden l’herència de diàleg i gaudi per la llibertat que vam guanyar i els el deixem com a patrimoni. El meu agraïment a tots els qui han tingut la gentilesa de contar-me els seus records Alaquàs, juny de 2004

-139- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 141

DIVERSOS AUTORS

VINT ANYS FENT REALITAT SOMNIS D’ARGILA (1983-2003)

1. Introducció, per Rafael Roca La tardor de 1983 iniciava les seues activitats, al si de la parròquia Mare de Déu de l’Olivar, l’agrupament escolta Argila. Acaba de complir, per tant, vint anys, i els membres de la Comissió Organitzadora del Vinté Aniversari (COVA) hem considerat que els actes de commemoració que durant la Ronda Solar 2003- 2004 ens han ocupat no podien ser complets sense un escrit de revisió que, des de diversos punts de vista, resumira la història de l’Argila i donara la veu a algunes de les persones que l’han protagonitzada. El fruit d’aquesta reflexió col·lectiva són les línies que el lector té al davant, i que podríem dividir en dues grans parts. D’una banda, els capítols que, a propò- sit de les tres opcions de l’escoltisme, les tres columnes vertebrals del nostre moviment, han elaborat uns altres tants exmembres de l’Argila. L’‘educació’ i el ‘país’ han estat comentades per Laura Guzman i Rafael Roca, respectivament, dues persones que iniciaren el seu itinerari escolta a la gènesi de l’Argila i el fina- litzaren com a scouters, animadors. A més, en el cas de Laura, pedagoga de for- mació, es dóna la circumstància que durant el període 1993-96 fou cap d’agrupament i exercí una influència molt carismàtica no sols sobre el grup sinó també sobre el conjunt del Moviment Escolta de València (MEV). La reflexió sobre la ‘fe’ ha estat enllestida pel mallorquí mossén Rafel Samsó, un dels ‘pares’ funda- dors de l’Argila i ideòleg del MEV, actualment rector de Vilafamés i La Pobla de Tornesa (La Plana Alta). La segona part del treball fa un repàs a la història de l’Argila. Dividida en quatre blocs cronològics de cinc anys cadascun, el primer (del 1r al 5é any) ha estat elaborat per Paco Guerrero, fundador i primer cap d’agrupament (1983-92), que dedica especial atenció al paper del Comité de Pares i Mares, i que juntament amb mossén Rafel Samsó i mossén Vicent Cardona, rector de la parròquia i consiliari de l’agrupament, formà la tríade inicial sobre la qual el col·lectiu solidificà els seus fonaments. El segon dels blocs (del 6é al 10é any) ha estat confeccionat pel

-141- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 142

tàndem Laura Vivó i Quique González, un dels molts matrimonis sorgits de l’Argila. Des de la seua responsabilitat d’scouters (Laura també fou cap d’agrupament durant la Ronda Solar 1992-93), recorden amb satisfacció i estima els anys en què formaren part fonamental i activa de la gran família Argila. El repàs al tercer bloc cronològic (de l’11é al 15é any) ha estat enllestit per Lina Pérez. Lina és una de les persones que han participat en les dues cites internacionals de la història de l’Argila: l’Eurofolk de 1989 i el Jamboree de 1995. I és des d’a- questa experiència i sensibilitat que n’ha recordat un trosset del seu passat. Finalment, el quart bloc (del 16é al 20é any) corre a càrrec de Vicent Montalt, cap d’agrupament durant les rondes solars 1998-2001 (després de Tere Galindo, 1996-98), i una de les persones amb més llarga i sòlida trajectòria en l’escoltisme local. De fet, encara continua en actiu. El penúltim dels capítols està dedicat a avaluar la influència que l’Argila ha exercit en el MEV. I ha estat escrit per un dels principals responsables de l’escoltisme valencià, i que més afecte compta entre nosaltres: Doro Palomares, expresident del MEV, de la Federació d’Escoltisme Valencià (FEV) i membre de l’agrupament escolta Valldigna, de Tavernes de la Valldigna; agrupament que també fou fundat per mossén Vicent Cardona i que, cal recordar-ho, apadrinà el naixement de l’Argila. Com no podia ser d’altra manera, la cloenda del treball és obra de Rocío Álva- rez, cap d’agrupament des de 2001, sota la direcció de la qual han tingut lloc tota la sèrie de celebracions i activitats programades per a festejar el vinté aniversari de l’Argila. Els qui hem coordinat el treball (alguns dels qui també n’hem pres part més Esther Álvarez i Begoña del Río) ho hem fet amb el convenciment que, després de vint anys de jocs, activitats i experiències, l’Argila ha entrat a formar part de la història d’Alaquàs, i és per això que l’enviem a publicar a Quaderns d’Investigació. Esperem que, els qui el llegireu, confirmareu aquesta impressió i vos acostareu d’una manera plaent i efectiva a la història de l’agrupament, que és la dels centenars de persones que n’han format part, que hi han fet realitat els seus somnis d’Argila.

2. Les tres opcions de l’escoltisme: educació, país i fe

2.1 Educació, per Laura Guzman Quan l’escoltisme, que és la filosofia que durant els seus vint anys de vida l’Argila ha posat en pràctica, marca com a un dels seus principals eixos la perso-

-142- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 143

na està definint-se com un moviment pedagògic, és a dir, amb intencionalitat educativa. Proposem un model de persona, establim uns procediments que ens permeten configurar-la i disposem de camins per a reflexionar i revisar la nostra pràctica. Quan hi ha intencionalitat, un model, una estratègia i una capacitat d’a- valuació, hi ha educació. És per això que l’escoltisme porta vora 100 anys educant. Des dels seus inicis, la intuïció pedagògica del seu creador va fer possible l’establiment d’un mètode realment educatiu i no adoctrinant, perquè en la con- cepció original del quefer escolta estan fortament arrelats els principis d’una pedagogia activa i participativa. Allò que per a la pedagogia actual són elements bàsics: participació, autonomia, corresponsabilitat, autogestió... eren eixos fonamentals de les bases de l’escoltisme quan es va crear a principis del segle XX. L’entreteniment dels xiquets i jóvens no ha estat mai la finalitat de l’escoltisme, que per contra sempre ha buscat promoure la formació de persones lliures i com- promeses en la transformació del món. El contundent missatge del fundador, Çdeixeu aquest món millor que no l’heu trobatÈ, ens dóna la clau per albirar per a què i com l’escoltisme afronta el repte d’educar aleshores i ara. Parlar d’educació en l’escoltisme és parlar d’autoeducació. El model escolta és un model centrat en un optimisme pedagògic que confia en les potencialitats de cada persona i en la possibilitat de tothom de créixer i enriquir els altres. L’educació es basa en la responsabilització al si dels xicotets grups autogestionats, de manera que es puga caminar cap a l’autonomia personal, la interde- pendència solidària, la capacitat organitzativa, l’establiment de la complicitat afectiva i el desenvolupament del compromís des d’una actitud de servici i de transformació. La pluralitat de les societats modernes fa que s’establisquen models de persona diferents i que molts d’ells puguen conviure i fer avançar la colálectivitat. L’escoltisme ha definit el seu propi model de persona i entén cada individu com un motor de transformació del món en la mesura en què aprén i es dota de recursos i habilitats que li permetran ser útil a la societat, a la qual servirà des d’un compromís lliure, crític i transformador. La Llei escolta és un decàleg que perfi- la el semblant del ciutadà i la ciutadana que busca crear l’escoltisme: una persona conseqüent amb les seues paraules i accions, buscadora de Déu i respectuosa amb les altres conviccions, que aprén el que cal per a ser útil i assumir responsabilitats, que entén com a germans i germanes els ciutadans de la terra i busca el respecte per la seua dignitat, arrelats a la seua terra i cultura i capaços de sentir- se ciutadans del món, amb capacitat d’admiració i estima per la natura, disposats a acceptar el risc del servici, el compromís i la llibertat, amb voluntat de supera- ció, capacitat de lliurament i de treball en equip, tot valorant i integrant el treball dels altres.

-143- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 144

El com determina el què. Una de les principals aportacions del primer escoltisme va ser la de desenvolupar un mètode, una pràctica educativa, que és en ella mateixa possibilitat de vida de tots els valors i propostes que hem apuntat al model de persona. És a dir, el camí inclou la meta. El mètode escolta no és només vàlid pel que pot arribar a aconseguir en els xiquets i jóvens, sinó perquè la seua posada en pràctica ja ens permet de viure des del principi allò que volem per al futur. El mètode escolta gira al voltant de cinc dinamismes bàsics que configuren una manera de fer i d’entendre el creixement evolutiu dels xiquets, adolescents i jóvens: l’educació per l’acció, la vida en xicotets grups, el creixement personal, el compromís i la fraternitat universal. L’educació per l’acció es basa en la necessitat de l’experiència significativa per a la consolidació de l’aprenentatge. És allò de: a jugar s’aprén jugant, a ballar ballant i a estimar estimant... El joc ocupa un paper fonamental en la metodologia perquè permet experimentar de manera dinàmica allò que volem transmetre. El joc democràtic que vertebra l’activitat escolta no és només una teatralització d’allò que volem transmetre, sinó una experiència profunda que permet interio- ritzar principis de relació que només amb la paraula no podríem transmetre. La vida en xicotets grups autogestionats és, sens dubte, una de les intuïcions més destacables de l’escoltisme. Es basa en entendre a cada persona, per xicoteta que siga, com un ser amb identitat, capacitat i dret a decidir, pensar, aportar i posar en joc les seues possibilitats. Des dels més menuts dels agrupaments (8 anys) fins els jóvens de les darreres seccions (20-21 anys), les unitats es consti- tueixen en grups de 6-8 persones que tenen la possibilitat i la responsabilitat de gestionar gran part dels processos, decisions i accions del conjunt dels membres. És l’element personalitzador i socialitzador per excelálència: prou ampli com per- què puga permetre un cert nivell d’organització i un elevat sistema d’intercanvi; però alhora prou reduït com perquè cadascú se senta acollit i valorat, puga trobar el seu lloc, realitzar una funció concreta i aprendre a responsabilitzar-se des d’una tasca conjunta. El diàleg, la confrontació d’opinions i el treball en equip con- dueixen a l’adquisició d’actituds de colálaboració, respecte, valoració de la diversitat i comprensió. El creixement personal és la finalitat de tota acció educativa, i en el marc de l’escoltisme entén cadascú com un ser particular que fa el propi camí, on es valo- ra cada pas per ell mateix, i no en comparació als altres o a un patró. Com déiem al principi, l’escoltisme creu profundament que tothom té alguna cosa bona que aportar a la societat, i la progressió personal individualitzada permetrà que sur- gisca, cresca i arribe tant lluny com puga. Cal, per tant, fer un acompanyament

-144- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 145

seriós i constant de cada xiquet i jove tot incitant la superació personal en el terreny de la relació, la destresa, les actituds, la fe... i mostrant-la de forma explí- cita per a esperonar la voluntat de créixer. El compromís representa un gest personal de responsabilització davant el grup i a través del joc, però serà ferment de la capacitat de lliurament que els escoltes han d’assumir com a forma de vida quan deixen els agrupaments. A mesura que s’avança en edat, els compromisos que s’adquireixen no són sols en el marc del joc, el grup o el projecte, sinó cada vegada més lligats a l’entorn social, per a anar fent possible els ciutadans i ciutadanes compromesos que busca l’escoltisme. Es concedeix gran importància a l’explicitació del compromís, que s’assumeix a nivell personal, del xicotet grup, de la unitat i de l’entorn, perquè puga ser revisable i permeta el creixement i aprofundiment en aquesta actitud. La fraternitat universal dóna a tota l’activitat la dimensió oberta, solidària i de servici que busca l’escoltisme per als seus membres. El trinomi descoberta- compromís-servici sintetitza els objectius de l’escoltisme: la descoberta d’una realitat concreta demanarà un compromís al jove per a realitzar un servici que millore i transforme aquella realitat. La necessitat de conjugar i harmonitzar tots aquests elements (autogestió, creixement personal, servici, compromís, joc, destresa...) fa que l’escoltisme haja buscat un model pràctic de gestió dels programes educatius: el Mètode Projecte. Planificar i programar les accions que durant un període de temps duran a terme els escoltes està en les seues pròpies mans, i no perquè se’ls demana opinió, sinó perquè esdevenen protagonistes de la seua pròpia acció. El mètode del projecte permet que cada xicotet grup dins d’una unitat manifeste els seus centres reals d’interés i elabore les seues propostes d’acció, fet que impulsa la creació i la iniciativa. Posteriorment es decidiran entre les diferents propostes, tot entrenant-se en el quefer democràtic. A continuació programen i planifiquen els temps, els recursos, els aprenentatges, assumint el compromís personal i colálectiu de dur- ho endavant. Dins del projecte tots i cadascun troben el seu lloc, el seu paper i la seua responsabilitat, de manera que només amb l’aportació de tots i cadascú el projecte és possible. Finalment es revisa tot el que s’ha fet, com s’ha aconseguit i quin ha sigut el creixement de cadascú i del grup. Aquest mètode, construït sobre les bases anteriors, permet allò per al que s’ha dissenyat: fer créixer entre els escoltes el model de persona que promou l’escoltisme. En el marc d’aquesta metodologia, el paper de l’animador i de l’animadora és fonamental, ja que ha de crear les condicions pedagògiques perquè les accions decidides i dissenyades pels protagonistes atenguen veritablement al progrés real i integral dels seus membres, i mantinguen la seua intencionalitat educativa, tot

-145- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 146

fent compatible el respecte al joc pedagògic i la fidelitat als principis metodolò- gics de l’escoltisme. També juguen un paper nivellador de l’acció, de manera que el joc no reproduisca gestos de desigualtat que són habituals en el marc de les relacions humanes. Cal possibilitar que tothom trobe el seu lloc, la seua responsabilitat i la seua satisfacció personal. Els animadors i animadores també enri- queixen l’acció donant-li la transcendència ètica, social, cultural i celebrativa que ha de tindre el joc escolta. En el descobriment d’aquest paper d’acompanyants dels xiquets i jóvens també els animadors creixen i progressen, no ja des del joc, sinó des de la maduresa d’una opció personal i d’un compromís amb la societat. Perquè aquest és el fi de l’escoltisme: jugar, viure, experimentar, créixer per poder després en la vida adulta mantenir per sempre el desig de fer possible el somni de Baden Powell: deixar aquest món millor que no l’han trobat des del compromís, el servici, la llibertat i la dignitat.

2.2 País, per Rafael Roca Un dels pilars sobre els quals l’Argila ha fonamentat la seua vida com a agrupament ha estat el que l’escoltisme denomina l’«opció paísÈ, és a dir, l’aposta pel coneixement i la defensa de la idiosincràsia i les senyes d’identitat històrica dels seus membres. Així, al llarg dels darrers vint anys, l’agrupament ha fet un llarg viatge social i cultural que l’ha portat des del particularisme fins a la uni- versalitat, i viceversa, com bé hem pogut comprovar els qui hem tingut la sort d’assistir a dues de les grans trobades internacionals que periòdicament organit- za la gran família escolta: l’Eurofolk de 1989, celebrat a Itàlia, i el Jamboree de 1995, que tingué lloc a Holanda. L’opció país ens ha permés ÇmilitarÈ com a alaquasers i valencians a milers de quilòmetres de distància, i sentir-nos germans d’escoltes posem per cas canadencs, africans o japonesos, tant diferents i semblants a nosaltres alhora. L’Argila sempre ha tingut clar que la seua identitat, els punts de referència immediata que li concedien caràcter i història, eren Ðper aquest ordeÐ Alaquàs, l’Horta Sud i el País Valencià, i n’ha obrat en conseqüència. Aquesta opció ha condicionat ideològicament totes i cadascuna de les nostres activitats Ðdes de la tria de nom per a l’agrupament fins als colors del fulard, des d’una plantada d’arbres fins a la realització de muralsÐ, i ens ha facilitat un coneixement multidisci- plinar de la realitat, un coneixement que ha deambulat per la literatura, la pintura, l’arquitectura o l’escultura, la gastronomia, l’esport i la música tradicional. Aquest estil comportà que els primers responsables de l’Argila optaren de manera decidida per retornar als fills i filles de l’Alaquàs fortament castellanitzada i despersonalitzada d’inicis dels anys 80 la seua identitat genuïna i primigènia, les

-146- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 147

seues arrels. Per això el valencià ha estat sempre la llengua normal i habitual de relació entre els seus membres, tant els valencianoparlants com els castellano- parlants, que s’hi integraren sense cap tipus de conflicte i que, en la major part dels casos, acabaren agraint a l’agrupament el coneixement i el domini de la llengua que amb el temps aquell ús quotidià els proporcionà. L’aposta ideològica pel valencianisme comportà que, en les nostres activitats infantils, ÇjugàremÈ a conéixer la història d’Alaquàs, els oficis i les tradicions, les cançons, els menjars i les festivitats que marquen el calendari local... Jocs que, com el lector podrà imaginar, implicaven unes repercussions que anaven molt més enllà del vessant lúdic. En conseqüència, el coneixement, l’acció i el com- promís local han produït, en les nostres activitats adultes, unes concrecions socials i culturals ben eloqüents. No ha de ser casual que molts dels qui hem passat per l’Argila hàgem sigut clavaris i clavariesses, una o diverses vegades; que ens hàgem involucrat en la confecció de revistes i publicacions (i, singularment, en el volum anual de Quaderns d’Investigació); que hàgem impulsat la creació d’una colla local de dolçainers i tabaleters que retornen a les nostres festes un agradable regust popular; que ens ocupem d’organitzar la convocatòria anual del Certamen de Poemes a la Mare de Déu de l’Olivar, que canalitza els sentiments literaris i espirituals de desenes d’alaquasers i alaquaseres; que estiguem al front de Càritas, SOADI, Mas al Vent i d’altres associacions de servici i atenció als més desfavorits; que participem, també, en projectes comarcals i federatius com ara l’IDECO i la Fundació Sant Jordi. En aquest orde de coses, tampoc no sembla ociós recordar que, en 1990, tretze anys abans de la seua definitiva recuperació pública, diversos adolescents de la Ruta de l’Argila realitzàrem una ÇempresaÈ consistent en l’estudi i la neteja de les dependències del Castell d’Alaquàs, de la qual, per cert, resta un reportatge fotogràfic com a testimoni. A banda de tots aquests fruits personals i colálectius, cal assenyalar que l’actitud cívica apresa als locals parroquials de l’Olivar ha tingut, fins i tot, voca- cions polítiques. Ja que en l’actual consistori municipal hi ha tres exmembres de l’agrupament (dos scouters i un representant del Comité de Pares i Mares). I cal pensar que alguna cosa hauran tingut a veure l’Argila i els valors que en les seues activitats es potenciaven i desenvolupaven amb el posterior compromís de servici públic que aquestes persones han manifestat. Finalment, també ha estat l’opció país la que ha provocat que en les nostres eixides periòdiques visitàrem multitud de comarques, pobles, serres, monuments i paratges amb els ulls oberts i les orelles atentes, que aprenguérem a estimar el territori valencià en la seua àmplia diversitat geogràfica, humana i tradicional. A saber que, històricament i culturalment, és molt curta la distància existent entre

-147- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 148

localitats com ara Novelda, Cocentaina, Cabanes, Morella, Almacelles, Guissona, Organyà, Ciutadella i Pollença. Que hi ha diverses ÇAlcúdiesÈ (més de 10!) i que totes tenen un mateix origen etimològic (que remet, per cert, a la muntanya on molts valencians s’apleguen el Çdarrer diumenge d’octubreÈ). Que a Tàrbena (Marina Baixa) es parla salat i es fa sobrassada des del segle XVII. Que els versos de Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol sonen acords i amb una mateixa cadència. Que el Pi de Formentor també ens fa ombra. En aquest sentit, estic convençut que qualsevol xiquet o xiqueta que haja passat per l’Argila haurà adquirit, posem per cas, una major consciència de pertinença a un conjunt histò- ric, econòmic, geogràfic i social anomenat l’Horta Sud, que no un altre que no sàpia que a Silla també es canta la Carxofa; o que no haja tingut ocasió de visitar ni l’Hort de Trénor de Torrent ni la Torre Espioca de Picassent. Gràcies a una ferma aposta per l’opció país, durant els darrers vint anys l’Argila ha contribuït a formar persones emprenedores, conscients i comprome- ses amb la cultura, el territori i la vida que els envolta, moltes de les quals, des del seu quefer quotidià, han posat i continuen posant el fruit del seu treball al servici d’Alaquàs.

2.3 Fe, per Rafel Samsó Escoltisme i Cristianisme. Educació i Fe. Aquests dos conceptes emmarquen la reflexió que, a propòsit del vinté aniversari de l’agrupament escolta Argila d’Alaquàs, hem de realitzar com a seguidors de Jesús de Natzaret que optem per la intuïció pedagògica de Baden Powell (1857-1941) i que volem servir al nostre poble i a l’Església de Jesucrist. El Moviment Escolta Catòlic es reconeix com un moviment nascut a l’Església i des de les diòcesis. Aquesta corresponsabilitat eclesial s’exerceix des d’un estil original de viure l’Evangeli de Jesús. El tarannà escolta es presenta com un camí per seguir Jesucrist segons les grans experiències escoltes: Llei i Promesa, Últim Missatge de Baden Powell i el Mètode Coeducatiu. L’estil de vida de l’escoltisme pot ser i és una aportació de tot el moviment a la tasca evangelitzadora de l’Església; per això és condició necessària que hi haja una identitat cristiana i comunitària des de la fe de l’educador, de l’equip i de l’associació. Aleshores podrem dir que tota acció educativa en l’escoltisme és també acció evangelitzadora i assaonadora de la fe de tots els membres de l’agrupament (xiquets i educadors). L’educació de la fe, o millor dit, la vivència de la fe en l’escoltisme es caracteritza per un mètode educatiu basat en: l’assumpció lliure i voluntària de la Llei per la Promesa, l’educació per l’acció i els programes de progrés.

-148- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 149

Aquesta metodologia sembla encertada per aconseguir un creient obert a Déu, que visca la seua fe d’una manera compromesa, activa, comunitària i dinàmica. Ja que l’equip d’animadors és l’últim responsable d’aquesta educació de la fe, que assumeix com una missió rebuda de la comunitat cristiana a la que pertany. D’ací la importància de tenir una comunitat referent, on tot l’equip d’educadors s’alimenta i viu la seua fe com a adults. Perquè l’escoltisme no és una catequesi, ni un àmbit per l’adoctrinament en la fe, ni per donar teories; no és un lloc per ÇdirÈ, sinó, per ÇferÈ, és un àmbit per viure els valors de l’Evangeli, per posar a prova la vida de la fe. La fe s’educa i es viu pel testimoni en els valors, personal i grupal, de l’animador més que per les seues paraules i conceptualitzacions. Tota vertadera educació de la fe passa per una vivència, celebració, revisió i creixement de l’animador en la seua comunitat cristiana de referència. Si no es viu i se celebra en comunitat, és impossible poder educar en la fe de Jesucrist; es dóna i es transmet allò que es té i es viu. Un dels objectius últims del procés escolta és el compromís i l’opció de vida, tal com ensenya l’Últim Missatge de Baden Powell. Aquest objectiu planteja la necessitat d’un compromís i l’opció en la transformació de la desigualtat i la injustícia de la nostra societat; com també una opció envers la pau i la solidaritat del nostre món. Difícilment educarem en aquest sentit si nosaltres mateixos no estem compromesos en la lluita per canviar el món, per posar pau, per ser solida- ris. Per deixar aquest món millor del que l’hem trobat des de la visió de les Benaurances. Però també la nostra missió és la formació i desenvolupament d’una cons- ciència moral i ètica lliure, arrelada en l’Evangeli, en les Benaurances, que valo- ra la Llei-Promesa com a orientació de les actituds. La capacitat de tenir paraula, respecte, d’escoltar, d’autenticitat, d’acceptació i de comprensió; són valors determinants en la formació dels xiquets i jóvens on s’assumeixen aspectes essencials del missatge cristià: paternitat amorosa de Déu, fraternitat universal de tots els homes (no només els cristians), reconciliació incondicional, solidaritat, mise- ricòrdia, tolerància, esperança i joia. Però, al servici de qui i de què està l’escoltisme? Quina societat vol? Com la vol? El nostre escoltisme té la decidida vocació de proposar un nou model de societat basat en les Benaurances, lluitant contra tots els obstacles que el nostre món posa a la gran tasca d’alliberament. Viure la joia de l’Evangeli en el nostre món és la missió de l’escoltisme catòlic: l’Església com a signe i instrument de Déu en la construcció del món que Déu ha iniciat amb Jesús.

-149- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 150

Per això, l’opció pels pobres i pels menys afavorits de la societat, la cons- trucció de la pau, la solidaritat amb els febles i menyspreats del nostre món, la justícia i la tolerància són tasques educatives del moviment escolta. En elles es troba la utopia del Regne de Déu de les Benaurances. La societat que proposa l’escoltisme no pot ser ÇpelsÈ pobres, sinó un escoltisme Çamb i des delsÈ pobres. Una societat compromesa en la pau i la solidaritat dels pobles. Una societat que faça de la justícia la seua meta. Una societat on ningú no quede exclós per la seua cultura, religió, sexe o ètnia. Un món cada vegada més tolerant en la divergència i la pluralitat. En definitiva, un món no globalitzat sinó més bé divers i ric en matisos. La societat que proposem és un indret compromés amb els valors de les Benaurances de Jesús. El nostre escoltisme ha de recolzar els valors d’una nova societat: on la justícia, la llibertat, la pau, l’ecologia, la solidaritat, la tolerància, la igualtat, la veritat... siguen valors de vivència. Cal definir-se per tot això, fer de cada agrupament escolta una plataforma de cristians que treballen envers la construcció de l’Evangeli. Perquè el silenci, la passivitat o l’indiferentisme no poden ser la nostra resposta enfront dels problemes del món: el terrorisme, la guerra, la immigració, l’atur, la droga, la violència de sexe, la intolerància religiosa, el racisme, la globalització, la destrucció de la natura, la xenofòbia... etc. Aleshores s’esdevé un escoltisme opcional, profètic, joiós i compromés. Els marginats, els immigrants, els pobres, els dèbils, els que no compten en una societat opulenta i que es mou només per la borsa, els minusvàlids i les persones sense papers... etc. Aquests hòmens tenen cada vegada més lloc en el nostre escoltisme i societat. Mai l’escoltisme podrà renunciar a la seua vessant de fer feliços els hòmens i que li ve de la vocació evangèlica. En definitiva, el nostre objectiu últim ha de ser la construcció d’una pedrera de cristians que visquen tal com ho va fer Jesús de Natzaret: feliç de sentir-se estimat per Déu Pare, solidari amb tots els qui pateixen i lluitador de que la justícia, la pau i l’amor mouen els cors de tots els hòmens. Des de la nostra identitat de moviment educatiu, la millor aportació que podem realitzar a la construcció del nostre món és l’educació de persones felices en la realització d’un món segons l’Evangeli. Un agrupament escolta ha de tenir la vocació i la missió evangelitzadora de viure les benaurances, de deixar aquest món més humà i més ple d’amor. Perquè així és com la fe serà viva i plena de sentit en les nostres vides. Així és com la nostra creença serà una autèntica joia de viure la fe.

-150- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 151

3. Vint anys en la història de l’Argila (1983-2003)

3.1 Del 1r al 5é any, per Paco Guerrero Començava l’any 1983 quan un grup de catequistes de confirmació de les tres parròquies d’Alaquàs es plantejava la seua tasca amb els jóvens, cercant alguna forma de continuïtat després de rebre el sagrament de la confirmació, i després d’haver passat moments molt interessants amb els xavals en el temps de la catequesi, que ens va fer pensar en què podria quedar tot allò. Al poble no hi havia cap moviment juvenil, tot i que abans hi havia hagut moltes associacions dedica- des als jóvens: Joventuts d’Acció Catòlica, l’HOAC, la JARC, El Club Juvenil de l’Amistat, El Club Nova Llum, El moviment Júnior (de clara tendència eclesial), i també l’OJE i l’OJEF, com a moviments juvenils laics i amb tendència coneguda per tots. En aquesta dècada dels 80 no hi havia res que es dedicara als jóvens; bé, quedava un reducte del Moviment Júnior en la parròquia de l’Olivar, en clara decadència, i els catequistes de comunió en les Doctrineres. Per aquelles dates canvià el rector de la parròquia, i van nomenar mossén Vicent Cardona que, assabentat de les nostres inquietuds i preocupacions per donar continuïtat a aquests jóvens que s’acostaven a rebre el sagrament de la con- firmació, ens va proposar, a poc a poc, bibliografia referida a l’escoltisme, per- què valoràrem si aquella podia ser una resposta a les nostres preocupacions. Potser alguns no estaven d’acord amb tot allò que llegien, però la majoria entenguérem que l’escoltisme podia ser una bona eina per a la continuïtat dels jóvens en la comunitat parroquial. Érem un grup nombrós de catequistes d’edats compreses entre els 23 i 35 anys, molts estudiants i molts altres amb un compromís social prou definit des de la vessant de la fe. No vam tardar molt a posar-nos d’acord en quins de nosaltres passarien a formar l’agrupament escolta i quins continuarien amb la catequesi de confirmació. En aquell temps teníem contacte amb estudiants dels ordes religiosos: Doctrineres, Franciscans, Dominics, Carmelites, i, de fet, eren catequistes amb nosaltres. Moltes voltes féiem exercicis espirituals tots junts en el convent aban- donat de franciscans a Xelva. Açò va ser un punt de referència per a proposar als primers jóvens una mena de campament en aquest convent. Va ser l’inici de la nova proposta de creació d’un agrupament escolta.

-151- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 152

Aquesta proposta va ser acollida pels jóvens amb ilálusió, la qual cosa ens va engrescar més encara per a posar-nos al dia d’allò que era l’escoltisme. Després de les festes de setembre de 1983 començàrem la nostra caminada amb els jóvens que s’havien confirmat aquell any i amb els xiquets que hi havia en el moviment Júnior. Així, començàrem amb les branques infantil (Manada) i adolescent (Tropa). Els animadors (scouters) érem: Vicent Martí, Maria Alòs, Maria Ferrer, Rafel Samsó, Miguel García, Maribel Palacios, Jesús Galindo, Tere Sarguero i jo, Paco Guerrero, que vaig ser nomenat cap d’agrupament. Sense perdre temps ens vam rodejar de pares i mares dels jóvens perquè ens ajudaren a dur avant aquesta nova tasca. Cal nomenar el Tio Agustí Andrés i la seua dona Assumpció, Manolo Gómez i la seua dona Milagros (que van ser després presi- dents de l’associació andalusa), Jesús Ferrer i la seua dona Vicenta, Paco Guzman i la seua dona (d’Aldaia), Eulogio Sanz i la seua dona, Rafael Medina i la seua dona, Bernardeta Lizana i el seu home, van ser els primers membres que formaren el Comité de Pares de l’agrupament. Tots a l’hora anàvem formant-nos com a animadors escoltes, i com a escoltes de nou segell que van ser els xiquets i adolescents, i també els pares i mares que formaven part del Comité. Va ser un any intens, de molta activitat, que culminà- rem amb un campament l’estiu de 1984 a Terriente (Terol). L’Avaluació d’aquest any va ser molt positiva i engrescadora per a poder continuar un any més amb molta ilálusió. Havíem trobat l’eina adient d’allò que cercàvem: un tipus de formació en el temps lliure dels xiquets i jóvens des del vessant de l’educació, la fe i el país. Entràrem a formar part de l’Associació ÇScouts de España. Zona XVÈ, i vam ser admesos immediatament com a membres de ple dret. Però no hi vam restar molt de temps i, per motius associatius, canviàrem d’associació i passàrem a formar part del Moviment Escolta de València-Moviment Scout Catòlic. En aquests primers anys ens vam marcar una mena d’objectius que vam pensar que eren coherents amb allò que volíem transmetre als escoltes, com ara descobrir Déu en la natura, descobrir-nos a nosaltres mateixos com a comunitat que camina junta i que ho comparteix tot, una comunitat educativa que inclou l’animador, els xiquets, els jóvens, els pares i les mares. Va ser un gran esforç inte- grador que, amb el temps, ha donat els seus fruits, vint anys ja. L’opció país va ser un dels nostres objectius prioritaris al voltant dels primers anys: conéixer el nostre poble, la nostra comarca i la totalitat de la nostra terra valenciana, ens portà per tot el País Valencià, descobrint el nostre paisatge, els nostres costums, els nostres pobles, els diferents menjars, i tot açò gaudint de la natura sempre que ens era possible.

-152- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 153

L’opció fe, des de la vessant de compartir, de descobrir Déu en la natura, de la participació activa en la litúrgia de la nostra parròquia, ens va dur a fer una comunitat parroquial més activa en tots el sentits. L’opció educació, mitjançant el mètode escolta: Llei i promesa escolta, edu- cació per l’acció, vida en xicotets grups, programes progressius, atraients i adap- tats a l’edat de cada xiquet/a, va descobrir en nosaltres actituds i aptituds que vam poder posar al llarg del temps a disposició dels altres. Els nostres amics catequistes de confirmació dels primers anys que ens cobrien en cas de necessitat en activitats puntuals, de suport en els campaments, oferiren els seus coneixements, posant-los a disposició de l’agrupament (recordem, obres de teatre, tallers de tot tipus: topografia, geografia, i fonamentalment la seua fe). La participació en l’agrupament de tots el pares i mares ha estat i és un dels principals pilars de l’agrupament. I cal dir que no sols cuinaven i ací acabava la seua tasca. Les habilitats dels pares i les mares fent tallers de cuina, construint tota la infrastructura necessària per als campaments, així com les seues habilitats per a dur la tresoreria de l’agrupament i aconseguir-ho tot al millor preu i si podia ser sense cost (la qual cosa és un aprenentatge que s’ha continuat al llarg dels anys en l’agrupament), és una de les millors sorts que ens podríem esperar. Cal donar les gràcies a totes aquelles persones dels primers anys, encara que la llista seria interminable. Ells saben que el gra de sorra que han aportat a l’a- grupament escolta Argila ha estat molt important. Ja per acabar vull recordar, per damunt de tot, aquells pares i mares que formaren part dels comités dels primers anys: Vicent Andrés i Asun Represa, Manolo Sáez i Milagros Villena, Rafael Garcia i Koki, Paco Planells i Lupe, José Manuel García i Xelo, Pepica Planells i Alfredo, Pepe Cañamás i Marina, Pep Aldea i Angelita, entre molts altres que han donat del seu temps i treball incon- dicionalment.

3.2 Del 6é al 10é any, per Laura Vivó i Quique González Nosaltres estiguérem vinculats directament (ja que mai es deixa de ser scout) a l’escoltisme a través de l’Argila gairebé des de l’inici fins al naixement del nostre primer fill, que coincidí amb el Xé aniversari de l’agrupament. I amb aquestes línies volem compartir amb vosaltres el record d’unes vivències, d’unes etapes de la història del nostre agrupament.

-153- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 154

Que podríem dir-vos d’aquells anys? Que per a nosaltres varen representar una oportunitat de viure i educar-nos en els valors de l’escoltisme, els valors cristians en definitiva, compartint camí amb llobatons i llobatones, tropers, troperes, pioneres, pioners, rutes, scouters, comité de pares, consiliari, colálaborant tots en la tasca de consolidar aquell agrupament que va nàixer per la voluntat d’un grapat de gent compromesa en la tasca educativa d’aconseguir un món millor. Després dels primers anys (naixement, imbricació en una Associació, defini- ció de les seccions), arribava el moment de la consolidació. Van ser anys de maduració, i al mateix temps d’inici de renovació: persones noves s’anaven incorporant a l’equip d’scouters (moltes des de la Ruta), perquè altres que estaven des del principi pogueren deixar en marxa aquest projecte, i en bones mans, per continuar o encetar nous compromisos. El mètode educatiu de caces, aventures i empreses anava consolidant-se. Llobatons i llobatones, tropers i troperes, pioneres i pioners, rutes, triaven quina aventura, quina empresa, quina caça volien viure; els scouters els orientàvem i enriquíem amb valors educatius. Podien viure com a indis, romans, baixar per rius, etc., i alhora fer realitat la vivència dels valors de compartir, viure i cuidar la natura, conéixer Jesús, etc. D’aquesta manera, el grup anava creixent i convertint-se en un referent educatiu. Fins el dia d’avui, amb dificultats hem pogut incloure totes aquelles xiquetes i xiquets que volien incorporar-se, atrets per aquesta manera de viure el temps lliure, educant-se en valors humans i cristians. Una de les empreses que al llarg d’aquells anys va deixar una bona empremta va ser la representació de ÇJesucrist SuperstarÈ, que resultà una forta expe- riència d’apropament a la figura de Jesús i d’oferiment al poble. I que haguera sigut impossible sense la colálaboració d’Enrique Martí. Com en moltes altres empreses, tallers, etc., a més del grup d’scouters comptàvem amb un bon grapat d’amics i amigues disposats a oferir les seues capacitats, coneixements, habilitats... També ells i elles són part de l’Argila. Evidentment, les vivències més fortes les representaven els campaments. 15 dies de ple contacte amb la natura i amb els altres. Convivència on es posava en pràctica tot allò treballat durant l’any: viure amb la natura, respectar-la, compartir amb els altres i respectar-los, viure moments de pregària, aprendre a fer les coses per u mateix. El nostre grup, a més, sempre ha estat molt implicat amb la terra on vivim; i l’opció de conviure amb altres grups de la comarca, intercanviant experiències, compartint festivitats de Sant Jordi, esportives o d’altres, per seccions, per agru-

-154- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 155

paments, per comités, sempre va ser una opció molt clara. Per això, quan va sorgir la possibilitat que un grup de gent iniciara un agrupament com a projecte educatiu a una parròquia de Catarroja, sense dubtar vàrem posar-nos a disposició d’ells. Així, l’any 1990, el campament Descoberta-90 (Alcalá de la Selva) té com a fita inesborrable la convivència amb el nou agrupament: Rajolar, de Catarroja. Va ser una experiència important per al nostre grup ser capaços de compartir amb altra gent tot allò que abans altres grups, altra gent, havia compartit amb nosaltres per tal d’ajudar-nos a iniciar el nostre camí; i demostrava que ja hi havia al darrere una tradició per compartir, per ajudar a iniciar aquest camí. Bo, i qui no recorda una altra frase famosa d’aquest campament, al que Pioners i Pioneres varen construir un refugi (amb el suport de tot l’agrupament, és clar): el ÇSol de MediodíaÈ, cap al que, malauradament, no havíem orientat el nostre refugi. I com anècdota, sapigueu que a la Ronda Solar següent (90-91) va ser la promesa de l’Akela actual; si, ella també va ser xicoteta... i llobatona. El nostre agrupament sempre es va distingir per la seua capacitat d’acollida: sempre va estar disposat a treballar amb gent de la nostra comunitat que tenia xiquetes i xiquets en règim d’acolliment familiar, als que es varen obrir les portes en qualsevol moment i dels que es va estar molt a prop; o quan gent de la nostra parròquia va fer un acolliment de jóvens russos, de pobles de la zona de Chernobyl, als que vàrem convidar al nostre campament Albada-91 (a Frías de Albarracín). No sabíem rus, ells no massa castellà ni valencià; però vàrem conviure i entendre’ns durant 15 dies; i nosaltres vàrem conéixer de primera mà la situació de persones afectades pels accidents nuclears. Després del campament Carena-92 (a Penyagolosa), vàrem fruir del nostre primer campament Çallende los maresÈ: Itaca-93, a Mallorca. Va ser el primer fet important de les celebracions del nostre Xé aniversari; d’altres van ser el campament urbà al poble, per mostrar allò que fem i com vivim als campaments, a més que les aventures de les seccions procurarien anar enfocades cara al poble (recor- deu el circ de la Tropa? No ha tornat a passar una companyia semblant: espectacular, amb animals ferotges... Impressionant). Un punt fort de les celebracions va ser l’organització del festival de la cançó escolta d’aquell any al nostre poble. Modestament, pensem que va ser un dels millors: es va treballar moltíssim per fer una animació i una ambientació espec- taculars. El passacarrer amb el drac, els colors d’aquell dia, l’escenari... Finalment no guanyàrem, però això va ser el menys important; s’ho passàrem molt bé i fruírem molt de l’esforç ben fet.

-155- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 156

I per acabar aquell any de l’aniversari celebràrem el campament a Covaleda (Sòria). I, com tots, va ser molt viscut, molt divertit, molt cansat... Perquè, com diem, la màxima vivència de la nostra experiència i aprenentatge escolta es viu al campament, que representa la ÇcireretaÈ del pastís escolta; qualsevol que n’haja assistit a algun podrà constatar-ho.

3.3 De l’11é al 15é any, per Lina Pérez El campament Cimera-94 tingué lloc a Covaleda (Sòria). Un dels millors paratges per fer un campament, amb uns magnífics pins per a les construccions i zones boscoses per refugiar-se de la cremor del sol. Totes les seccions es posaren a la faena només arribar. La Manada muntà les tendes en alt, amb l’ajuda dels Pioners; la Tropa preparava la seua eixida a l’aventura amb bicicleta per conéixer els voltants del campament; i mentrestant els Pioners s’afanyaven a construir, ni més ni menys, que un parc infantil amb troncs de la zona per a la població de Covaleda, i amb el vist-i-plau de l’ajuntament, per descomptat. No cal ni dir que tot plegat fou un èxit i que tots ho passàrem d’allò més bé. Ja fora en les nostres seccions o amb la resta dels membres del campament, cada dia tenia el seu propi alálicient i no ens deixava de sorprendre. La Ronda Solar 94-95 començà amb un repte per a tot l’agrupament: fer-se un lloc entre els assistents al 18é Jamboree Mundial que se celebrava a Holanda. És clar que tot l’agrupament es volcà en aquest esdeveniment, però els que treballaren de valent varen ser els Pioners i Pioneres, que foren els que finalment hi participaren. El Jamboree és una reunió d’escoltes de tot el món. Allí, persones de totes les cultures conviuen en un mateix campament, en el que poden participar en nom- broses activitats, conéixer gent, etc. És la reunió més important del Moviment Escolta i es realitza cada quatre anys a un país distint. L’objectiu d’un Jamboree Scout Mundial és reunir a jóvens de distints països durant 10 dies enmig de la natura. D’aquesta manera es fa possible que cadascun dels participants tinga una experiència inoblidable i, alhora, visca i transmeta una experiència de diversitat, tolerància i germanor entre cultures i persones totalment diferents unides per uns mateixos ideals. És evident que la societat i els escoltes han canviat al llarg del temps. Tot i això els principis fonamentals de l’escoltisme continuen sent els mateixos. Tots els escoltes del món comparteixen moltes coses en comú, i l’escoltisme fa servir eixa comprensió mútua com a base per a establir una amistat, una relació de germanor, on es fa possible aprendre l’un de l’altre i anar construint un món millor i en pau.

-156- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 157

La paraula Jamboree es creu que fou inventada per Baden-Powell, precisament per a definir l’activitat que reunia els escoltes de tot el món. El primer Jamboree se celebrà l’any 1920 a Anglaterra, i des d’aleshores cada quatre anys s’ha celebrat a un país diferent, excepte durant la II Guerra Mundial i l’any 1993, quan es va suspendre per un canvi radical de règim polític a Iran, el país on s’havia de celebrar. Al primer Jamboree, celebrat a Olímpia (Londres), hi participaren 8.000 escoltes de 34 països diferents. En aquest Jamboree, Baden Powell fou aclamat Cap Scout Mundial i va dir: ÇSi aquest és el vostre desig, aleshores anem totalment decidits a desenvolupar entre tots una germanor que s’escampe per tot el món, sota l’esperit de la germandat escolta, de manera que puguem contribuir al desenvolupament de la pau i la felicitat al món, i la convivència fraterna entre les personesÈ. Després de moltes edicions, arribaren els nostres pioners al 18é Jamboree Mundial que es va celebrar a Flevoland (Holanda), l’any 1995. Hi participàrem 28.960 escoltes de 166 països diferents. El lema d’aquesta gran trobada era ÇEl futur és araÈ. Suposà tot un repte per als pioners i pioneres de l’Argila des del primer dia d’aquella Ronda Solar. Per poder anar-hi, calia assolir uns objectius, no sols econòmics sinó també, i sobretot, dins de la pròpia progressió personal de cadascun d’ells i elles. El grup que finalment hi vam anar no sols fruírem del campament durant 10 dies, sinó també d’uns dies abans i després junt a les famí- lies holandeses que ens acolliren en les seues cases i ens mostraren el seu país. Per suposat que tots guardem un record inesborrable del Jamboree, fruit de la intensitat i calidesa en la que vivírem aquells dies on coneguérem infinitat de coses, cultures, costums, amics i amigues i on també els escoltes valencians de l’Argila deixaren la seua empremta. També la resta de l’agrupament gaudí del seu campament, Indigàlália-95, en la Cañada de las Acequias, a Bronchales (Terol). Els anys passen de pressa, i l’agrupament continuà amb la seua constant activitat en totes les seccions, desenvolupant noves caces, aventures, descobertes i empreses que a poc a poc permeteren que tots junts progressàrem i que l’agrupament continuara la seua tasca de creixement i renovació. La Ruta, any rere any, s’anava consolidant i les empreses, els deserts, la progressió i el compromís de servici dels seus membres es feia realitat i donava els seus fruits. L’any següent celebràrem el campament Emaús-96 a la Pilatoba, en la Rioja, i un any després el campament Xara-97 en la Fuente la Teja, a Peñalén (Guadalajara). Durant 1996 fou la Ruta també qui preparà una empresa d’allò més interessant: una descoberta en bicicleta de l’illa de Mallorca. Una experièn- cia molt grata que ens va permetre fruir de molts dels indrets de l’illa i també de l’hospitalitat del escoltes mallorquins i de molta gent. El 1998, tot i que no era tan

-157- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 158

important, també se celebrà el 15é aniversari, i el Comité de Pares i Mares i els scouters s’afanyaren a buscar un campament digne per a rematar l’any i la cele- bració. Finalment tot l’agrupament anà a Canfranc (Osca), uns en autobús i altres en tren, i allà al lloc de Lacuas Piedras instalálàrem el campament Grèvol-98. Totes les seccions fruïren dels voltants pirinencs del campament, i també de les turmentes típiques de la zona. Però els que sí que es posaren les botes (mai millor dit) foren els i les rutes, que com són els més majors feren les marxes més llargues i més boniques, ja que pogueren recórrer durant alguns dies els cims de les muntanyes pirinenques amb els ivons, el llacs d’aigua que ens sorprenien sempre en el més alt de la muntanya, amb les seues aigües totalment tranquiláles; els pobles, els barrancs, les valls, fins tornar de nou al campament per a celebrar, amb la resta de l’agrupament, cadascuna de les vivències.

3.4 Del 16é al 20é any, per Vicent Montalt Bona faena, la d’escriure la història (tot i que siga una part) d’un agrupament escolta. Sobretot si has format part d’ell pràcticament des de la seua gènesi i, per la mateixa raó, ell ha format una part molt important de la teua vida. Només per això, sempre estaré agraït amb l’Argila. Vaig a intentar reflectir el que van ser els cinc anys que em correspon comentar, sense intenció de convertir aquestes lletres en un seguit d’activitats i fets puntuals. Pel contrari, pretenc que, llegint-ho, tingueu una sensació de continuïtat en el temps. Va ser l’any 1998 quan va haver un relleu a la capçalera de l’agrupament. Tere Galindo deixava el càrrec i jo l’acceptava. També van haver d’altres canvis, ja que molts educadors dels que n’havien estat molt de temps al capdavant ho deixaven, i podríem dir que una nova generació prenia el relleu per a portar avant un llegat educatiu amb molta inèrcia; l’agrupament no podia parar i la responsabilitat pesava. Però, amb les ganes i la ilálusió de tota la gent, el projecte de l’Argila no perdé força. Cal destacar que, entre els canvis, també estava el d’un Comité que entrava, quasi tot nou, i que es va adaptar com una peça més de tot l’engranatge educatiu. Hi havia una confluència d’energies que sols havien de continuar impulsant el moviment que l’Argila ja portava cap avant, i així va ser. Després de tres rondes solars, tornà a haver relleu a la coordinació de l’agrupament, i una dona agafà de nou la responsabilitat, Rocío Álvarez, l’actual cap d’agrupament. Tot i que en aquests vint anys dos hòmens hem assumit la responsabilitat de la direcció, l’Argila ha sigut, fonamentalment, cosa de dones, i això ha deixat una clara

-158- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 159

empremta de tonalitats morades que ha resultat molt positiva en diversos aspectes, sobretot en el model educatiu. Una altra cosa a destacar en aquest període de cinc anys va ser l’apropament que vam viure amb l’altre agrupament de la parròquia, Pas de Pi, ja que des de l’any anterior, en què s’havia incorporat al Moviment Escolta de València, l’activitat en comú anava fent-se més contínua. El 1997 vam fer un campament conjunt, a Peñalén (Guadalajara), on compartírem quinze dies de convivència. L’any següent tornàrem a repetir experiència, aquesta vegada a Tragacete (Conca), motivat en part per la falta d’animadors que patia Pas de Pi. Va passar una Ronda Solar, la 99-00, on els contactes van ser menors. Però al següent, tornàrem al campament, aquesta vegada amb la possibilitat d’unir tots dos agrupaments (per això el nom d’aquell campament fou Empelt-01). La cosa, finalment, no quallà, i fins a hui el contacte es manté a través de les activitats de comarca o de la parrò- quia. Potser en un futur... Al bell mig d’aquest període de cinc anys trobem la celebració del 700 aniversari de la troballa de la Mare de Déu de l’Olivar, que marcà la vida cultural i religiosa del poble durant dos anys. I com a agrupament arrelat al nostre entorn que som no podíem deixar-la passar. Vam implicar-nos en les diferents celebracions i altres actes. Però, sobretot, cal destacar la participació més polèmica i que més debat va suscitar al consell d’agrupament: l’ofrena a la Mare de Déu. Després d’argumentacions variades (a favor i en contra), vam participar-hi con- juntament amb Pas de Pi. En la faceta musical i artística, és a dir, en la nostra participació al festival de la cançó escolta, hem recollit bons resultats. Un premi a la millor lletra (Manual del ÇescauitoÈ), un premi a la cançó més solidària (Cançó de Muhammed Alí i molts altres), i dos anys a punt de tocar premi amb la quarta posició. No està malament el curriculum, tot i que hem aconseguit millors pre- mis en temps passats. Parlant dels llocs de campament que vam triar durant el lustre, no hem hagut de repetir. Des de Conca (Tragacete), passant pel pre-pirineu lleidatà (Gòssol), per la nostra benvolguda Terol (Albarracín), per Sòria (Duruelo de la Sierra) i, per a la gran celebració del vinté aniversari, tornem a les nostres illes, en aquest cas a Menorca (Sant Lluís), on ens trobem com a casa: ÇBon dia!È, ÇBona nit!È, ÇAdéu!È, ÇCom va tot?È... Cada lloc amb el seu encant, cada terra amb la seua màgia, i cada poble amb la seua gent i hospitalitat, que mai no ens ha mancat. Si he de recordar projectes que s’han portat a terme, hauria de parlar de la res- tauració (per segona vegada) de l’Ermita de Cabarcos (Lleó), on ja tenim un

-159- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 160

amic, o més d’un, tot i que la mitjana d’edat del poblet era, segons els nostres rutes, de vora 70 anys. Els Pioners van ser cavallers de Sant Jordi i van marcar o repintar un sender de Gran Recorregut (GR). Els llops van convertir-se en un circ, un dels projectes amb més tradició a l’Argila. Jo crec que tenim cor de rodamóns. També la tropa va fer una de les clàssiques, la ruta en bici, i van rodar per les terres del riu Cuervo. Si analitzem els cinc més recents anys de la nostra història, i els comparem amb tots els anteriors, podem veure com el cicle de la vida va fent camí, les persones canvien, però les situacions i l’essència de l’esperit es manté viva. És un senyal que ens mostra com uns models semblants o iguals ens van fent avançar a tantes i tantes generacions cap el futur. Esperem que siga un futur ple d’esperança i carregat d’utopies noves. També m’agradaria comentar que, excepte els anys d’inici i la Ronda Solar 02-03, l’Argila sempre ha tingut branca de Ruta, amb més o menys membres. Un agrupament que perd la Ruta o que no lluita per tindre una bona Ruta, perd el sentit últim de l’escoltisme: els jóvens i la seua integració en la societat amb una visió de servici cap al proïsme. Hem de seguir fent l’esforç per enviar rutes a la societat. Finalment, com no parlar del motiu d’aquest article, del vinté aniversari i de les celebracions que al voltant d’ell s’han portat a terme durant la Ronda Solar 03-04. S’ha intentat que la festa fora sentida i viscuda pel major nombre de persones possible. Per això, vam abordar el tema des de tres punts bàsics: Fe, Poble, Educació. Vam implicar antics membres de l’Argila, gràcies als quals vam portar avant tot el projecte a través de l’anomenat COVA (Comissió Organitzadora del Vinté Aniversari), i que ha dinamitzat tots els actes programats. Teníem ganes que el sentiment per l’Argila reviscolara un poquet i mostrara la seua millor cara al poble on viu i va nàixer. Per cert, una de les coses que més èxit ha tingut (i que complementa aquest treball) és la història de l’Argila en imatges, muntada i gra- vada en DVD. Tot per no perdre la memòria històrica. Crec que, tot i el dur treball i els problemes que sempre trobem al camí, s’ha aconseguit fer d’aquest aniversari un bonic recordatori de qui som i on estem des- prés de tants anys. De moment, una nova fornà d’educadors ja ha entrat amb ganes i molta força. Posem tota la nostra confiança en el futur de l’Argila. Per molts anys!

4. L’Argila dins el MEV, per Doro Palomares Els vint anys de l’Argila bé valen una anàlisi de la relació que ha mantingut amb la seua Associació. Per començar, hem de tindre ben present que l’estil de

-160- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 161

ser Església i la forma compromesa de viure l’Evangeli del seu consiliari, mos- sén Vicent Cardona, no solament han fonamentat els vint anys de pelegrinatge de l’Argila, sinó que també l’han convertit en referent dels quatre últims equips del Moviment Escolta de València (MEV) i de la Fundació Sant Jordi. Mossén Vicent Cardona ha acompanyat el caminar del MEV, la FEV (Federació d’Escoltisme Valencià) i la Fundació Sant Jordi en les alegries i en les adversitats, i els seus consells han estat claus en els moments difícils, per això li atorgàrem el Premi Sant Jordi. Amb l’ajuda de Vicent i amb Jesucrist com a referent podem afirmar que l’Argila ha viscut plenament els tres pilars de l’escoltisme: educació, país i fe. L’agrupament escolta Argila, integrat a consciència en la vida de la parròquia Mare de Déu de l’Olivar i de la vila d’Alaquàs, ben prompte manifestà una intensa preocupació per l’educació dels seus animadors, i des dels inicis dos dels seus scouters, Paco Guerrero i Rafa Samsó, esdevingueren formadors de la nostra Escola Lluerna. Ací comença una bona relació de colálaboració. L’escola parroquial, coneguda primer com l’Assumpció i després com Mare de Déu de l’Olivar, esdevingué la seu de nombrosos cursos de formació. Ja l’any 94, quan l’Argila tan sols tenia deu anys, fou tal el compromís que tenien els seus animadors amb el MEV que molts d’ells donaven vida als diferents equips d’animació i formació del Moviment Escolta de València. Cal destacar la bona tasca realitzada per Laura Guzman en l’equip del MEV, la de Paco Guerrero coordinant l’Equip de Comités (sempre preocupat per donar a la famí- lia el lloc que es mereix en l’escoltisme) i la de tot el Consell de l’Argila, que foren capaços d’acollir l’edició del Festival de la Cançó Escolta, que portà fins a Alaquàs milers d’escoltes de tota la diòcesi valenciana. Un any més tard l’Argila coordinà la jornada de reflexió anomenada ÇDiàlegsÈ. Amb la complicitat de l’escola Olivar II i de l’Ajuntament d’Alaquàs, comptàrem amb l’actuació, entre altres, del cantant Luis Alfredo. Des de finals de l’any 1996, una iniciativa que havia nascut al voltant de la parròquia de l’Olivar, i en què participava l’Argila, adquirí caràcter associatiu. Es tractava de les trobades d’Advent anomenades ÇTaborÈ. Gràcies a elles, els scouters dels nostres agrupaments ampliaren la seua espiritualitat i el seu compromís de vida. L’Argila també ha sigut una peça fonamental en l’entramat per la comarcalit- zació de l’escoltisme. Diversos dels seus membres han apostat per una comarca activa i dinàmica, per una Horta Sud viva i en continu creixement.

-161- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 162

Com podem comprovar el compromís associatiu de l’Argila ha estat i és molt important, per això en els moments difícils de la història del nostre Moviment sempre hem trobat en els membres de l’Argila el suport i el coratge que ens han permés superar les dificultats i afrontar el futur amb esperança. I entre aquestes actuacions cal destacar la colálaboració dedicada a recolzar, humana i econòmi- cament, el naixement de la Fundació Sant Jordi, que ha fet possible la compra dels nous locals que actualment gaudeix el nostre moviment. Fruit d’aquesta iniciativa nasqué el sopar dels Premi Sant Jordi, que anualment reuneixen a Alaquàs els antics i el actuals membres del MEV, i que permet homenatjar persones i institucions destacades per la millora de l’educació de la infància i la joventut. Finalment, podem dir que, dins dels actes de celebració del seu vinté aniversari, la major aportació que ha fet l’Argila a la FEV ha estat la de ser capaç d’organitzar l’Assemblea de la Federació d’Escoltisme Valencià, que tingué lloc el passat mes d’octubre de 2003 a Alaquàs. Al pati i les dependències del seu Castell renaixentista s’agruparen vora 250 responsables de les tres diòcesis valencianes. Vint anys d’Argila junts van possibilitar que tot Alaquàs s’implicara (les escoles parroquials, la Parròquia i l’Ajuntament) i que tot funcionara a la perfecció. Durant els tres dies de l’encontre, a la diversitat de tallers, debats, visites culturals, celebracions religioses i assemblees, no faltaren la festa amb despertades de coets i dolçaines, animacions diverses i, com a colofó, l’actuació dels Bajoqueta Rock. Per tot això, durant els seus vint anys d’història l’Argila ha estat un punt de referència i suport de tots aquells que integrem la família escolta del MEV. Bona caça i per molts anys!

5. Cloenda, per Rocío Álvarez Vint anys fent realitat somnis d’Argila. L’argila, aquest fang amb què Déu modela a cada persona. Durant aquests anys el nostre agrupament ha volgut també modelar els jóvens i xiquets d’Alaquàs perquè foren persones comprome- ses en la construcció d’un món millor. I pareix que no ha anat tan malament. Actualment, molts d’aquests jóvens són persones implicades en el món de la polí- tica, en la creació de nous agrupaments escoltes en altres pobles, en grups d’acollida als immigrants i als més desfavorits... i una llista infinita de compromisos amb la nostra societat. Com va dir Baden Powell (fundador del moviment escolta), Çl’escoltisme ens ha de descobrir que la vertadera felicitat consisteix a fer feliços els altresÈ.

-162- Argila. 20 anys 23/7/04 12:33 Página 163

Durant aquests 20 anys moltes persones han fet possible aquest ideal. Des dels membres del primer grup motivats pel rector de la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, mossén Vicent Cardona, passant per un Çsense fiÈ de persones que han lluitat dia a dia perquè es poguera mantindre aquest somni. Cadascú ha posat la seua empremta, però tots amb el mateix objectiu: fer créixer persones i cristians que volen construir una societat més justa i habitable. I el futur de l’Argila? O, millor dit, de l’escoltisme? Tot i que cada temps ha tingut les seues dificultats per a continuar aquesta labor educativa, crec que actualment hi ha diversos factors que fan tindre una visió crítica dels propers anys. La societat en què vivim ha perdut alguns valors fonamentals com la jus- tícia, el treball pels altres, el compromís... que són la base de l’escoltisme. I encara que la solidaritat és un valor que està Çde modaÈ entre els nostres jóvens, es viu com un valor que queda satisfet amb unes horetes mensuals, amb volun- tariats ràpids i puntuals. A més, els xiquets i jóvens es troben seduïts per una immensa oferta d’activitats d’oci (més o menys educatives) amb la qual se’ls fa difícil elegir. Tots aquests factors fan aventurar que l’escoltisme sofrirà una disminució de xiquets/jóvens, alhora que d’scouters (animadors), ja que aquesta manera d’educar comporta un estil de vida (i no només unes horetes). Aquesta nova situació ja es fa present a molts agrupaments de la nostra comarca, moviment i federació. Però l’Argila també ha d’analitzar el seu futur immediat. Saber que comptem amb un bon grapat de jóvens, motivats i ilálusionats, i que tenim una presència important en diversos àmbits del poble. Tot això ens fa aventurar que l’Argila serà una alternativa necessària als valors que ens ofereix aquesta societat. Això és el que ens han ensenyat aquests 20 anys de vida del nostre projecte educatiu. Que puguem continuar jugant, construint, gaudint, creixent... juntament amb nous companys en la nostra ruta per a aconseguir deixar aquest món millor que no l’hem trobat. Bona caça!

-163- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:38 Página 165

MARIA ESTEVE LLÁCER

LA FAMILIA LLUNA-GORDILLO

La familia Lluna Gordillo fue muy conocida y estimada en Alaquàs, donde desde hacia muchos años habitaban durante el verano y fiestas, en una casa situada en la calle de las Eras (Benlliure en la actualidad). Esta casa fue comprada por D. Fernando Lluna, abuelo de D. Tomás y oriundo de Mislata. El principio de la Guerra Civil los cogió en esta casa, que no abandonaron hasta que tuvieron que dejarla puesto que fue requisada por los grupos revolu- cionarios. El matrimonio compuesto por D. Tomás Lluna López y Dª Teresa Ruiz de Apodaca, dama de la alta sociedad cubana, pues por parte de madre era sobrina nieta del último virrey de España en Méjico de donde procedía, trasladándose después la familia a Cuba donde nació Teresa y seis hermanas más, pasó después a Barcelona, donde la conoció Tomás Lluna y donde se casaron, naciendo allí los tres hermanos mayores, María Teresa, Tomás y Antonio, los otros cinco nacieron en Alaquàs, siendo su primera niñera Amparo la Rincona casada con el tío Hilario el Torner. No teniendo hijos este matrimonio, Amparo, mujer de un talante cari- ñoso y entrañable, pronto se ganó el cariño de los niños y aún de toda la familia con la que le unió una amistad que se mantuvo hasta que murió, y aunque ya habí- an pasado muchos años y los niños eran ya adultos, cuando llegaban a Alaquàs, le faltaba el tiempo para ir a abrazar als seus xiquets. Menos las temporadas que pasaban en el pueblo, vivían en Valencia, en la calle Maestro Gozalvo.

LOS HIJOS M» Teresa, la mayor, se casó al acabar la Guerra Civil y se dedicó, desde la Sección Femenina, donde estaba considerada figura importante por su labor soli- daria, pues se dedicaba a ayudar y buscar trabajo a las mujeres que, por efectos de la contienda, se encontraban sin recursos, hasta su muerte, a labores benéficas. Tomás era militar como su padre. Fue teniente coronel de infantería. Estuvo destinado en Canarias y se casó allí con María Reig, por cierto hija de un médi- co que lo fue de Alaquàs, D. Fernando Reig Valentín, de quien no sabemos nada.

-165- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:38 Página 166

Tuvieron once hijos, el mayor de los cuales Tomasín, como se le llamaba cari- ñosamente por su familia y amigos, muchos de los cuales eran de Alaquàs por las temporadas que pasaba en casa de sus abuelos, al acabar la guerra era cadete de aviación en la Academia de Murcia. Murió cuando su avión cayó en el mar, durante unas maniobras, y no se pudo rescatar su cadáver. Emilia se casó con Juan Burriel, hijo de una conocida familia valenciana, la pastelería Burriel, establecimiento muy acreditado situado en la plaza de la Reina y de la cual procede el conocido político valenciano Eugenio Burriel. De este matrimonio nacieron seis hijos, de ellos, una niña murió a los trece o catorce meses, de polio, los demás: Juan Ignacio, José Antonio, Emilita y Germán. Juan Ignacio, muy jovencito, profesó en el convento de Dominicos de San Raimundo de Cardedeu (Barcelona). José Antonio estudió ciencias químicas en Londres. Ganó una beca de la Fundación March y estuvo en el Colegio Imperial, donde junto a un compañero de estudios hizo un trabajo por el que recibieron un premio importante (datos que nos han sido proporcionados por Luís Lluna, el quinto de los hermanos Lluna, con quien contactamos en la Cartuja de Benifassà). Rafael era capitán de artillería en Barcelona. Al acabar la guerra, como esta ciudad estaba considerada zona roja, no le valieron sus estudios y pasó a trabajar en FECSA. Se casó y murió en Barcelona. Antonio era médico y ejercía en Macastre donde se había ganado la estima- ción de la gente por su talante abierto y desinteresado, pues dentro de su profe- sión atendía a la gente con menos recursos, cobrándoles poco y a veces nada, lo que le valió alguna enemistad entre sus colegas que le supuso, al estallar la guerra, la salida precipitada de Macastre. Luis Lluna, persona muy especial por su inteligencia, sencillez y humildad, estudió y fue catedrático de ciencias en la Universidad de Madrid, puesto que dejó en pleno desarrollo de su labor docente, para profesar como cartujo. Antes de esto y por su vida retirada, sus superiores le sugirieron un mayor contacto con la vida social. Debido a esto y quizás para probar su vocación, tuvo relaciones amorosas con Josita Hernán, compañera de estudios y después actriz famosa. Este nombre a la presente generación quizás no le diga nada, pero a los de la mía sí, ya que la recordamos como una famosa y admirada actriz de varias películas como “La tonta del bote”, “La chica del gato”, “el 13 mil” etc... Josita Hernán estuvo ejerciendo de catedrática de español en la Sorbona de París. Esta relación no cuajó, pudo más su vocación y después de pasar el novicia- do, profesó en la Cartuja de Porta-Coeli, donde estuvo muchos años, pasando

-166- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:38 Página 167

después a la de Benifassà, donde tuve el gusto de verle y hablar con él, recor- dando los tiempos en Alaquàs, comprobando con alegría, que recordaba a Teresa Llácer, a la que debo todos los datos y vivencias de la familia Lluna Gordillo, por haber estado con ellos durante muchos años. Me recordó una anécdota que mi tía ya me contó, ocurrida durante unos días de permiso que pasó en su casa de Alaquàs y donde Teresa como cada mañana al entrar en las habitaciones encontró su cama arreglada, y cuando ella le recriminó diciendo que aquello era su obligación y que no lo volviera a hacer más, él le con- testó que no es que lo hiciera, sino que no la ocupaba, puesto que se acostaba en el suelo sobre una esterilla. Luis Lluna, fray Dionisio en el claustro, fue visitado por algunos de los miembros de Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, poco antes de morir, parte de la con- versación mantenida con el mismo se transcribe a continuación: Yo era de derechas y milité en la Derecha Regional Valenciana. El periódico que siempre teníamos en casa era El Diario de Valencia y el Levante (...) José Manuel tenía 17 años cuando le asesinaron durante la guerra. También era de la Derecha Regional. A Antonio también le mataron, y era de Falange. En Alaquàs era presidente de Falange, Elietes Forment. Antonio y José Manuel iban en el coche y los cogieron en el puente de Torrente. Fue el 19 de julio del 37, por la mañana, los del Frente Popular primero estuvieron en la cárcel de Torrent, y luego en San Miguel de los Reyes, desde donde pasaron a la cárcel Modelo de Valencia. Yo pasé día y medio en los calabozos del Gobierno Civil. Me cogieron en la calle de la Paz, en el Bar Royal, tomando una cerveza con unos amigos, a algunos les mataron. El Bar Royal era punto de reunión de la Falange, algunos eran del Frente Popular y allí estaban para vigilar (nombra Uribarri, creemos que se refiere a la Brigada Uribarri). Yo era muy pacífico, pero aún así me apresaron y estuve en la cárcel Modelo 59 días. Allí me encontré con mis hermanos y me sacaron 12 días antes de que los asesinaran. Lo que no dice fray Dionisio, seguramente porque lo ha olvidado, debido probablemente a sus lapsus de memoria por su avanzada edad, es que su puesta en libertad que no pudo hacerse extensible a sus hermanos, fue debida a la familia Segura. Los hermanos Segura, dueños del molino Picó, situado muy cerca de la cárcel Modelo, debido a sus relaciones y contactos, ayudaron a muchas personas durante la guerra y al enterarse por mi tía Teresa, pues eran sus primos hermanos,

-167- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:38 Página 168

de que estas personas estaban en la cárcel, diariamente les llevaban la comida y les animaban constantemente. Hicieron lo imposible, removiendo cielo y tierra para que los soltaran, pero sólo lograron liberar a uno. La familia Lluna les quedó eternamente agradecida. María del Carmen conoció al que fue su marido en una de las innumerables colas que se formaban diariamente para lograr algún alimento. Juan Aguiló, hijo de una notable y conocida familia de Mallorca, estudiaba en Valencia y aquí le pilló la contienda. No es de extrañar que se enamorara de ella, pues M» del Carmen era muy bonita y con mucha clase. Todos los hechos que he narrado son debidos a las vivencias y convivencias con esta familia de mi tía Teresa Llácer, que además las he podido comprobar por mi misma pues visitaba muchas veces esta casa, incluso me llevaba muchas veces conmigo a los hijos más pequeños de Emilia. Quedan muchas cosas que decir y personas con las que no hemos podido contactar, pero sí puedo decir que las personas que formaban esta familia, eran total y absolutamente de una altura moral y espiritual admirable. Basta conocer dos hechos de esta familia para comprende su talante: cuando se ponía la comida sobra la mesa, D» Teresa el primer plato que servia era el del servicio. Al término de la guerra, la justicia fue a su piso de Valencia, donde vivieron los tres años, a requerirles para que denunciaran a los asesinos de sus hijos, alguno de los cuales conocían muy bien, contestando que ellos ya los habí- an perdonado y el castigo y el odio no se los iba a devolver. Mi tía Teresa Llácer, cuando se casó M» del Carmen, se fue con ella a Palma de Mallorca, porque dijo que así no se sentiría tan sola, donde estuvo con su espo- so Pepe El Gobernaor. Hasta que nacieron los dos primeros hijos de M» del Carmen permaneció con ella en Palma de Mallorca, volviendo a Alaquàs porque, según decía, no podía pasar más tiempo separada de su familia y de su pueblo. Para demostrar el cariñoso afecto que unió a mi tía con la familia y que éste era recíproco, reproducimos una carta que le escribió Emilia cuando estaba en Palma, y otra de Juan Ignacio, el dominico, cuando estaba en Cardedeu, y donde cariñosamente la llama “mi ama seca” al igual que dos fotos de Teresa junto a los dos hijos de M» Carmen y los cuatro de Emilia. Hubiéramos querido contactar con otros miembros de la familia que todavía viven, pero no hemos podido hacerlo, a pesar de haberlo intentado. Quizá quede tema para la próxima edición de Quaderns d’Investigació d’Alaquàs.

-168- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:38 Página 169

-169- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:39 Página 170

-170- La familia Lluna-Gordillo 23/7/04 12:39 Página 171

-171- pagina biografies 23/7/04 12:42 Página 1

BIOGRAFIES Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 175

FRANCISCO TËRREGA MAS, el tio Paco el de la Nena

Francisco Tàrrega Mas naix el huit de maig de 1910 al si d’una família rela- tivament acomodada a la casa número 6 de l’antiga plaça de la Constitució, un dels racons irregulars amb més sabor històric del vell casc urbà, format aleshores per mitjà dotzena de cases on vivien un grapat de veïns. És el sisé dels set fills que té el matrimoni format per Manuel Tàrrega i Dolores Mas: “En realitat jo era el que feia nou dels germans perquè ma mare va tindre deu fills: cinc xics i cinc xiques; el que passa és que tres dels xics van morir abans de nàixer jo. El cas és que vam quedar dos xics: el meu Nelo i jo i cinc xiques: Doloretes la major, que era casada amb Toni el Pansit; Maria, la segona, que era casada amb Jacinto el Blaiet; Assumpció, la dona de Paco l’Alqueriero; Rosario, la dona de Pau el del cine Benlloc i la meua Carmen, que es va casar amb Vicent Mitjasola. A mon pare li deien Nelo el Roig de la Felipa i a ma mare Doloretes la Nena i com en la majoria dels pobles el malnom de la mare l’heretava sempre el fill, de manera que a mi m’han dit sempre Paco el de la Nena perquè quan era xiquet les dones preguntaven unes a altres: Aquest xiquet de qui és...? És el fill de Doloretes. Quina Doloretes...? Xica, la de la Nena, contestaven les dones. Jo vaig nàixer davant del casino de la plaça, a la casa de la Nena que sempre s’ha dit i on visqué més tard Paco l’Alqueriero, que era casat amb una germana

-175- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 176

meua, com acabe de dir. Aquesta casa ha sigut sempre la casa de ma mare i ací hem nascut tots els germans. Era una casa gran de llauradors que tenia dos anda- nes, dos pallisses, un celler molt gran amb un trull i dos quadres, perquè en casa sempre hi ha hagut sis haques: cinc per anar a la Manxa i una per a treballar la terra que teníem al terme de la Pastora, molt prop de l’alqueria de Sorregin. En aquell temps a la plaça hi havia sis o set cases i vivien pocs veïns: la tia Salvaoreta, la mare del matalafer, vivia al cantó del carrer Major; el tio Baldomero el Correger, vivia al mig, i després estava la casa meua, que estava al costat del tio Careto; a continuació venia la casa del tio Baltasar el Fornillero i al cantó, on començava el carrer dels Benlliures, estava el jutjat i la bàscula del poble. Mon pare era germà d’un que li deien el Gat d’Aldaia i tenien cadascun un carro i anaven a la Manxa a comprar i vendre gènere d’ací cap allà: portaven arròs, abadejo, sardines de barril, tomates, pimentons... en fi, el que donava el temps. A Guadalajara hi havia un home que li deien don Julián Peiró que era com família de mon pare. Aquell home es quedava quasi tot el que portava mon pare perquè tenia tendes en tots els pobles. D’allí carregava forment, fesols, safrà i, sobretot, vímet, que descarregava al monestir de Sant Miquel dels Reis; on els presoners que havia a la presó feien les cistelles i panerots que després es venien al carrer de Gràcia de València. En aquell temps al poble hi havia qui no tenia carro hi anava per fora amb una corda de set o huit burrets per a traginar la mercaderia: aquests hòmens eren els arriers que sempre hem dit. Mon pare venia d’una família que, econòmicament, estava molt bé. Al poble arribà a tindre set o huit cases pròpies, la casa on vivia Cafís, una atra davall del tio Casola, la del costat de Morimos i les quatre de la plaça. Mon pare em contava quan jo era menut que sa mare tenia tot el que era el somier del matalaf ple de dobletes d’or així com alguns perols també farcits de dobletes que amagava en uns forats al costat del comú. A ma casa s’ha venut sempre l’oli que mon pare portava d’Alcanyís i per això sempre hi havia diners. Ma mare era una dona molt estalviadora que administra- va molt bé sa casa. Però això si, per als pobres, que en aquell temps hi havia molts al poble, sempre hi havia diners. Jo recorde que ma mare sempre tenia uns quants cèntims damunt d’un repeu que hi havia darrere de la porta del carrer per a donar un parell de cèntims a cada pobre que venia a demanar almoina... A mi, els diumenges, em donava dos cèntims i de vegades, després de comprar-me cacaus i tramussos, encara li tornava alguna cosa”.

-176- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 177

El tio Paco de la Nena comença la seua formació a l’escola pública del poble i rep les primeres lliçons de mans del mestre don José Sanchis Almiñano, un mestre molt preocupat per l’ensenyança dels seus deixebles. Una bona mostra del reconeixement a nivell popular a la seua tasca docent és la designació d’un carrer amb el seu nom: “Jo vaig aprendre tot el que sé a l’escola de don José Sanchis Almiñano per- què era un gran mestre. Era un home molt seriós a qui li agradava ensenyar amb molt de respecte, tot i que quan es fartava solia agafar la paleta i ens calfava les mans o les galtes del cul. El cas és que ben prompte mon pare em va treure de l’escola per a acompanyar-lo a la Manxa i poder aprendre l’ofici per al dia de demà. Recorde que feien un viatge tots els mesos i en cada viatge tardàvem huit dies en anar a la Manxa i huit dies més per a tornar a casa. El que passa és que a mi allò d’estar sempre de viatge i no tindre lliures els diumenges no em feia gens de gràcia. D’altra banda, com a ma mare sempre li havia agradat que fóra capellà m’envià a estudiar al colálegi de Sant Josep, que era un colálegi de jesuïtes que hi havia molt prop del parc botànic de València”. Malgrat tot açò, el projecte tampoc no va quallar i el tio Francisco a penes va estudiar un parell d’anys en aquell colálegi religiós. Durant la seua estada treballa de cambrer als menjadors del colálegi per a pagar-se els estudis. També solia acompanyar el germà Huerta, un frare que anava tots els dies amb un burret a comprar hortalisses al mercat Al colálegi va conèixer Pasqual Forment, el tio Xapa, que treballava de forner i feia tota classe de dolços. “Però allò no era per a mi. Jo havia nascut per a fer altres coses: i me’n aní d’allí precisament el dia de la festa de la mare de Deu de l’Olivar per a treballar de forner en un forn que hi havia al carrer de la Nau. Al forn em va colálocar el tio Ricardo, un home d’Alaquàs que distribuïa la llenya als forns de València. En aquell forn vaig treballar sols uns quants mesos perquè em pagaven molt poc i en el camp segant herba i plantant cebes guanyava més diners. En eixa època jo tenia un amic que li deien José M. el Blaiet, que treballava de cullerer. Un any a Pasqua, anàrem al riu a València a veure si eixe dia podíem trobar pas- qüeres, perquè era costum que tots els rogles de xiques baixaren al riu per a jugar a la tarara. El cas és que, com no ens agradà l’ambient d’allí se’n anàrem a Aldaia on la gent eixia a menjar-se la mona als afores del poble. I es donà el cas que dos xicones que estaven berenant ens van cridar perquè digué una d’elles que coneixia al meu germà Nelo. El cas és que vam eixir amb elles també a l’endemà i al tercer dia de Pasqua, com que l’amiga va posar malalta, vam berenar a soles a casa de la meu parella, que era germana de Vicent Figuetes, el mateix que més avant es casà amb la filla major del tio Francisco el Pallero. Total que la cosa acabà en festeig i aquella xicona va ser la primera núvia que vaig tindre.

-177- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 178

Aleshores, jo els ho vaig dir als meus pares i quan s’assabentaren qui era la meua núvia s’ho prengueren molt malament. I com no paraven de fotre’m, jo que sempre he sigut molt cabut i mai m’he abaixat del burro, me’n vaig anar de casa i en posí a viure en casa de la núvia. Jo treballava en el camp de jornaler i tots els diners que guanyava li’ls donava a ella perquè els guardara per a quant es casàrem, i així anaven rodant les coses durant un any fins que vaig renyir amb aquella xicona. El motiu jo t’ho dic: en aquell temps la gent més rica acostumava portar una camisa de seda a ratlles molt bonica, quan es mudaven els diumenges, i un dia que havia segat dos fanecades d’herba jo a soles me’n vaig i compre eixa camisa amb els diners que vaig cobrar. Però resulta que quan arribe a casa amb la camisa i li l’entregue a la meua núvia els diners que m’havien sobrat, ella els agafa tota enfadada i els tira a terra, al mig del carrer. Aleshores jo els replegue de terra amb molta cura i li’ls torne a donar. I ella que els torna a tirar al carrer mentre em deia “Em pense que açò es va acabar molt prompte...” I jo sense pensar-ho li conteste “Més prompte que ara, mai“. I me la vaig deixar. El pitjor fou com tornar a casa dels meus pares després d’haver-me’n anat. Aleshores jo tenia 16 anys i com tenia molta por vaig estar uns dies dormint en els pallers fins que em fiu l’ànim i vaig tornar a casa, on per cert no passà res.” Quan es retroba amb la llar familiar, després de la llarga absència, a casa hi ha molt de treball al seu abast. Feia alguns anys que sa mare havia comprat l’hostal anomenat de Pere, ubicat als murs del castell i davant de la plaça; després de tindre’l llogat com a magatzem als propietaris de la conserva, sa mare havia previst modificar la vella estructura de l’hostal convertint-lo en tres cases independents. “Ma mare comprà l’hostal per dos-cents duros; allò era tot una casa grandota on tancaven els carros que anaven de pas a la capital, i a la part de darrere estaven les quadres dels animals. Quan ma mare el va comprar feia ja temps que havia deixat de funcionar com a hostal. Ma mare el va tindre tancat una temporada i després acabà llogant el local. La casa que tinc jo, que és la casa que ara mateix està més prop del castell, tenia la porxada darrere, a la part que anava a parar a la placeta del Santíssim. El va tindre llogat ma mare com a dipòsit per a emmagatzemar els pots de llanda de la conserva fins que va pensar fer l’obra i fer les tres cases. Per eixe mateix temps, la família Portalés els Burros li van comprar a la tia Doblona un solar que tenia al costat de sa casa per a fer el Casino de la música Vella. Dic açò perquè va coincidir que les obres de l’hostal i les del casino de la plaça s’acabaren de construir el mateix any, és a dir, en 1927. El cas és que en començar les obres a l’hostal, mon pare em posà a fer els blocs que l’obrer de vila

-178- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 179

utilitzava per a fer les parets. Els blocs els feia jo a soles. Primer em preparava la pasta i després amb un motlle de ferro anava fent els blocs. Cada dia en feia 50 blocs. Toni el Pelat i un germà foren els obrers que feren les tres cases. El treball d’obrer l’alternava amb el treball de la terra que teníem a la partida de la Pastora.” Una vegada acabades les obres, les tres cases de la plaça són llogades a distintes famílies del poble. Al voltant de 1929, es produeix un fet històric per a la integritat física del castell i per als propis veïns d’Alaquàs. Desprès d’un llarg contenciós establert entre el propietari del Castell i els pares del tio Paco de la Nena, el conflicte finalitza amb l’enderrocament d’una de les quatre torres del castell. “Aproximadament seria l’any 1929 quan ma mare feu que tiraren la torre del castell, però açò porta molt de rebombori perquè tot el plet va vindre perquè la torre del castell estava en un estat molt ruïnós i els badalls dels pilars de la torre eren tan grans que no parava de caure terra, pedres i tota classe de runes. I clar allò era un perill per a la gent perquè la casa de ma mare estava apegada a la paret del castell i tot allò que queia anava a parar al corral de ma casa. I clar, ma mare ho va denunciar diverses voltes i encara que l’amo del castell, que era don Vicente Lassala, i manava molt en la Diputació de València, ma mare va guanyar el plet i feu que enderrocaren una de les quatre torres del castell.” El 1931 s’acaba la dictadura de Primo de Ribera i es proclama la segona República. És un període de canvis profunds dins de la societat que afectarà tant a la classe política com a la civil. El tio Paco de la Nena, que havia sigut de la quinta del 31, li toca fer la mili a Melilla però gràcies a les noves obertures polí- tiques la seua estada al quarter sols serà d’un any i dos hores. Una circumstància si més no paradoxal, si tenim en compte que fins l’anterior quinta el servei militar durava tres anys. “El meu germà va servir en la guerra del Gurugú, al Magrib, i va estar tres anys fent la mili, però jo vaig estar, exactament, un any i dos hores: mig any servint a la dictadura de Primo de Ribera i l’altre mig a la República. La mili, la fiu en Tetuan i el viatge el férem amb vaixell i costava dos dies d’a- nar. A Tetuan férem la instrucció amb els moros i en acabar-se la instrucció em destinaren a Ceuta. Després, al tornar de la mili, em vaig posar a festejar amb una xicona de Torrent, a qui vaig conèixer en el passeig, perquè en aquell temps es feia pegant voltes a la torre, que estava rodejada per les parades del mercat També solíem passejar-nos per davant de l’antic ajuntament fins a la placeta del Raval.

-179- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 180

A la meua dona li deien Maria Fernández Bartual i vam estar festejant durant cinc anys i com que els meus pares tampoc no acceptaren el festeig amb la meua núvia perquè era pobreta, doncs, vaig haver d’anar-me’n de nou de casa, perquè jo he sigut una persona molt cabuda i molt independent, per això vaig estar vivint llogat en casa d’una dona de Torrent on menjava i dormia fins que es vam casar el dia 18 de juliol de 1935. Posteriorment vam tindre dos fills: El meu Paco que nasqué el 28 de desembre de 1936, i la meua Maria que va nàixer el 5 d’abril de 1939.” Al’any següent de celebrar-se el seu matrimoni esclata la Guerra Civil i el tio Paco de la Nena és mobilitzat per l’exèrcit republicà i destinat, en primer lloc, a Villarobledo (Albacete) on es concentra una quantitat ingent de soldats que són distribuïts entre les Brigades Internacionals comandades per un general rus. A Villarobledo romandrà en una casa de terratinents els primers dies del conflicte. Més tard, participarà en distintes accions militars a camp obert o des de les mateixes trinxeres. El tio Paco formà part d’un grup de sapadors; el seu treball consisteix a obrir rases a les trinxeres i colálocar filat espinós, treballs tots ells realitzats de nit aprofitant els moments de treva. Finalment, cau presoner a Terol i és reclòs en un cap de concentració a terres del nord fins a acabar-se la guerra. “A tots els de la meua quinta que vam ser mobilitzats en guerra, a vora dos- cents o tres-cents homes, ens concentraren a Villarobledo. Els de la Quinta del 31 estàvem tots en una casa particular de llauradors molt rics i l’ama d’eixa casa agafà molta estima al meu fill, que de tant en tant venia amb la meua dona a vore’m. En eixa casa de llaurador s’ajuntarem un grapat de valencians: entre els quals es trobaven cinc de Torrent i un cunyat meu... En les primeres operacions ens posaren des de Villarobledo a Brunete, on per cert estava el Campesino, que no era militar de carrera. Aquest home provenia de les milícies comunistes i imposava una disciplina terrible perquè, clar, nostres no teníem ni uniforme ni armes per a defensar-nos i quan algú es feia enrere per la por, ell li pegava dos tirs per a donar exemple... Entre els caps de comandament també vaig tindre a Lister. Jo vaig estar a Saragossa, en totes les ofensives que es produïren en terres d’Aragó; Quinto del Ebro, Belchite, Terol, Mora de Rubielos... en quasi tots el fronts. A mi m’agafaren presoner al poble de Formiche Bajo i d’allí em portaren primer a Saragossa i després a un camp de concentració del nord, allà per Ëlaba. El primer que feren amb nosaltres fou requisar-nos les nostres coses; plats, can- timplores, culleres, etc. i haguérem que valdre’ns d’unes llandes de sardines que recollirem d’un femer per a posar el poc de menjar que ens donaven. Després ens posaren a construir carreteres i coses d’aquest tipus. Després vingué un rector a

-180- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 181

les quadres on dormíem per a treballar d’obrers en la reconstrucció de l’església del poble, cosa que vaig acceptar, i allí vaig treballar fins que acabà la guerra. Les coses més desagradables que recorde d’aquell temps són alguns casos que vaig presenciar, on s’obligava a les autoritats, alcaldes o gent relacionada amb la política a cavar les pròpies rases on anaven a ser soterrats després de ser afuse- llats... “ La situació que es va crear en concloure la guerra va ser una situació de penú- ria econòmica, que arriba afectar a totes les famílies del poble. La falta d’aliments així com els baixos salaris del mercat laboral seran els principals factors que con- dicionaran l’aparició d’una activitat marginal que tingué un gran auge en temps de la postguerra: l’estraperlo. “Quan jo arribe a ma casa, en acabar-se la guerra, tenia dos fills per a mantindre i els jornals en el camp eren molt baixos en comparació al preu dels pocs productes alimentaris que hi havien a les tendes, de manera que com les coses estaven tan mal, la meua germana Rosario i jo es posàrem en això de l’estraperlo i començàrem a comerciar. La meua Rosario portava arròs, fesols i totes eixes coses i jo comerciava amb l’oli. Però clar, l’havia de camuflar perquè no em pilla- ren. Primer vaig portar-lo en un basquet de fusta i ficava un poc d’herba per damunt perquè pareguera que portava tomates, però com que el basquet era molt incòmode, vaig portar després una cistella. Posteriorment, acabí portant un sarró de granerer, i dins del sarró portava tres bombones d’oli de cinc litres cobertes de palmeta i graneres velles per damunt. L’oli el comprava al mercat de Russafa i en casa el tenia amagat en la pallissa i anàvem venent-lo a poc a poc. Un dia de tants, em va parar una parella de guàrdies civils quan estava molt prop del quarter d’Arrancapins, i em varen dir que els acompanyara perquè volien que els fera unes quantes graneres noves ja que les que tenien estaven ja molt velles. No veges tu quin compromís... jo que no tenia ni idea de com es feia una granera. El cas és que arribem al quarter i jo comence a baixar el sarró de l’esquena davant d’ells per a deixar-lo en terra però clar, com que una de les marrai- xes d’oli ja la portava mig buida, doncs havia d’anar baixant-la molt a poc a poc perquè no notaren el soroll que feia l’oli al moure la sàrria... La veritat que fou un mal glop... A tot açò el cap no parava de pegar voltes per eixir de la situació i gràcies que se’m va ocórrer dir-los que el material que portava era un material vell i no aprofitava, que si els donava igual tornaria a l’endemà sense falta, cosa que a ells no els paregué malament. Així que aquella mateixa vesprada aní a vore a un amic meu granerer que li deien Vicent Morera per a dir-li el que em passava i ell m’ensenyà el més elemental de l’ofici perquè poguera defensar-me, però clar allò no era una cosa que es puga aprendre de la nit al matí, de manera que

-181- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 182

quedàrem que a l ‘altre dia aniríem ell i jo al quarter i faríem les graneres. Total, que a l’endemà es presentem els dos al quarter i comencem la feina. Morera feia la granera i jo l’ajudava en aquelles coses que m’havia ensenyat. Quan acabàrem de fer les graneres, Morera em va convèncer perquè deixara l’estraperlo, que era una cosa molt arriscada, i em dedicara a aquest ofici. El cas és que aquesta cir- cumstància feu que jo em dedicara uns quants anys de granerer. Els primers dies anàrem junts fins que en vaig posar al dia, i a partir d’ací, cadascú pegà per un camí... “. El granerer era un ofici ambulant i, normalment, es dedicaven els jornalers, els quals solien alternar en molts casos amb altres ocupacions temporals. Però aquest ofici proporcionava a les famílies uns mitjans econòmics molt precaris de supervivència, cosa que es realitzava com una activitat complementària. A penes llustrava el dia, el granerer eixia de sa casa a vendre la mercaderia per la capital, o de poble en poble, carregat amb un cabàs o sarrieta d’espart a l’esquena, ple de palmetes preparades i la corresponent ferramenta de treball. Solia tornar a casa a migdia o bé a les primeres hores de la vesprada. Segons alguns autors, la població de granerers a meitat de segle XIX resultava tan nombrosa que rarament no hi havia un poble o racó pertot arreu que no es trobara un granerer fent o reparant una granera. L’auge d’aquest ofici queda reflectit en la creació de la cooperativa de Granerers que va ser fundada el 1837, essent per tant la primera cooperativa que es va fundar a nivell Nacional, com queda recollit en l’Exposició de Motius de la llei de Cooperatives de la Comunitat Valenciana. “El granerer sempre ha sigut una persona pobra i amb pocs recursos econò- mics. La majoria d’ells vivien al poble nou en cases modestes. Per exemple, jo treballava amb la granera fins el migdia i per la vesprada anava al camp. Els granerers ens reuníem per la nit al casinet de Cigarret i allí passàvem el temps rao- nant davant d’un got de vi i un grapat de cacauets i tramussos. Quan jo vaig començar en aquest ofici encara anaven molts a peu fins la capital, encara que alguns ja començaven a tindre una bicicleta per anar als pobles. La majoria dels granerers havien de buscar la palma al secà que, en aquell temps, encara es criava en abundància als marges de les garroferes del secà de Torrent, perquè la palma era la principal matèria que gastàvem i calia anar a fer-la Hi havia dues classes de palmeta, la palma de la zona marítima, que és la que es criava al Saler, i que era una palma més lluïdora però més fluixa i de menys qualitat, i la palma que es criava al secà, que era una palma que tenia una millor textura”.

-182- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 183

LA MATéRIA PRIMERA. Com acaba de dir el tio Paco, per a poder confeccionar la granera, en primer lloc, el granerer s’havia de proveir de la corresponent palma, que és la matèria primera de què es compon la granera. La palmera o palmeta és una planta silvestre pertanyent a l’espècie Chamaerops humilis de la família de las palmàcies, vulgarment coneguda popularment com margalló. Es tracta d’una xicoteta palmera que creix formant capellons compactes.

Matoll de margallons De tronc curt i ramificat, les fulles no solen superar els 60 o 80 cm., essent fàcil trobar-la oculta entre les muntanyes de l’interior o terrenys incultes formant part de coscolls, sureres, llentiscles, etc. També es localitza a la fauna mediterrània occidental, creixent de forma abundat als boscos de les zones litorals. Les fulles són palmejades en forma de ventall, recollides al llarg dels nervis i estan formades per una vintena de làmines d’uns 30 centímetres que surten d’un pecíol llarg pro- veït de forts agullons que es disposen formant plomalls terminals. Ells ulls tendres de les fulles quan encara no estan totalment desenrotllades es denominen palmetes; s’empren fonamentalment en la construcció de graneres, cistelles, barrets, estores, etc. Una vegada tallades les palmeretes tarden tres anys en regenerar-se. Al llarg del segon terç de segle XX, la vegetació de palmetes encara resultava abundant als marges o en terrenys erms del terme de Torrent o Picassent, però tenint en compte l’elevat número de granerers amb què comptava aquest sector,

-183- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 184

ben aviat es va haver de recórrer a altres llocs per a poder obtindre-la, com ara els termes de Dos Aigües, Tous, Carlet, Serra, Reial de Montroi, Montroi, Godelleta, Torís i la Devesa del Saler. Generalment, han estat el propis granerers qui es proveïen de la matèria primera, acudint a tallar la palma a terrenys a les terres àrides de secà1, transportant- la a llurs cases on quedava emmagatzemada. Diàriament, el granerer anava agafant la quantitat necessària per a realitzar el treball a l’endemà. Els granerers que posseïen cases grans emmagatzemaven la palmeta en grans quantitats i després la venien directament als granerers que acudien al vespre a comprar els garbons que necessitaven per a l’endemà. “Els granerers que tenien més diners compraven la palma ja feta però jo me la segava i m’ho feia tot. Quan aplegava la temporada ens ajuntàvem uns quants granerers i entre tots compràvem un tros de muntanya d’algun poble i ens repar- tíem el terreny entre tots. Generalment, sempre he anat a fer la palma a Tous; allí passava cinc o sis dies segant i dormint al ras. La sega de la palma es realitzava durant tot l’any però l’època més adient o beneficiosa solia centrar-se entre l’1 de maig i el 15 de setembre aproximadament, per ser el període on solien registrar-se menys quantitat de pluges i, per tant, es reduïa hipotèticament el perill real que representava la caiguda de l’aigua sobre la palma tallada. En la recolálecció de la palma el clima era determinant perquè si plovia, la palma es feia negra però si l’oratge era assolellat la tiraves a l’andana i, a mesura que anava fermentant, cada vegada anava fent-se més blanca. És per això que la millor època de la sega era aquella que coincidia amb la celebració de la Pasqua Granada o Setmana Santa. La palma es tallava amb la corbella gran i s’encaraven a dos bandes deixant- la estesa al voltant del matoll on romania, durant tres setmanes, a la fi que es poguera assecar per complet. Després havia de girar la posició de la palmeta per tal que s’assecara la cara de davall i ja, posteriorment, es recollia la palmeta tallada, lligant-la en garbons d’uns 20 kg de pes amb una corda d’espart cru i la treien de la muntanya carregant-la a lloms de burrets o mules per sendes de ferradura, transportant-la fins l’estació de l’Alcúdia de Crespins, des d’on el tren la portava a Torrent i d’allí a casa. Una vegada estava la palmeta en casa, la ficava dins de l’andana i d’ací anava agafant la que necessitava cada dia”. Una vegada emmagatzemada la palma, el granerer havia d’utilitzar el temps lliure per a preparar la palma i deixar-la llesta per a carregar-la en el sarionet, a fi

1 Algunes fonts documentals citen al Saler com el lloc on acudien tots els granerers torrentins a tallar la palma, la qual abatollaven a l’illa del Palmar on la deixaven assecar durant vint-i-un dies.

-184- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 185

de deixar-ho tot a punt per a poder desplaçar-se de bon matí a la ciutat a realitzar el quotidià treball pels carrers de València. L’elaboració i venda de la granera quedava supeditada als matins; a mig dia el granerer tornava a casa amb la feina feta i acabada. La vesprada es relegava als treballs de preparació de graneres, palmes i cordells per a l’endemà. “El dia que no havia d’anar al camp perquè no hi havia feina, després de dinar, baixava de l’andana un parell de garbons i els deixava en terra, per a remullar la palma amb un dollet d’aigua per ambdues cares. Després, m’asseia enmig del corral i obria el garbó i, sobre un piló de garrofer, anava tallant les puntes amb un corbellot, perquè les palmes tenien unes cues més llargues que altres i s’havia de tallar la part sobrant i deixar les puntes de davall rectes i al mateix nivell, aproximadament a quatre dits de llargària perquè en cordar la granera quedara el millor possible”. El granerer eixia de sa casa a l’eixida del sol i s’adreçava cap a la capital reco- rrent els nou quilòmetres de distància que el separava de la ciutat. Mentre cami- nava carregat amb la sarieta, el granerer anava sempre trenant la cordeta d’espart entre els dits. Hi havia un dit que deia que els granerers sempre caminaven de cara al sol. “Açò no es totalment cert, perquè encara que en eixe temps a Torrent hi havia molts granerers perquè hi havia feina per a tots, la realitat és que hi havia qui tenia la clientela a Alcàsser o Picassent; altres la tenien a Alaquàs, Aldaia Manises, Paterna, Mislata... Dels granerers que anaven a València ve eixe dit que diu Çel granerer sempre va de cara al solÈ perquè antigament els granerers anaven a peu a treballar a la capital, i quan eixien de matí el sol els pegava a la cara i quan tornaven a casa per la vesprada també tenien el sol de front. Quan jo arribava a treballar a qualsevol poble per a vendre les graneres solia recórrer els seus carrers, i clar, perquè saberen que tu estaves allí s’havia de cridar l’atenció cridant allò del granereeeer!, altres ho feien a través del soroll d’una trompeteta. Així, si alguna dona tenia una granera vella per a reparar eixia amb ella al carrer perquè li l’a- rreglares Aleshores, deixaves la sarieta en terra i començaves a deslligar el cordell de la granera per a substituir la palmeta vella per la nova. Si es tractava d’una granera nova, s’agafava tot el material nou del sarionet i mamprenies a confeccionar la granera a la mateixa porta de casa.” L’utillatge que emprava el tio Paco per a realitzar el treball de granerer es reduïa a un xicotet grup d’eines molt conegudes i senzilles formades per la corbella, el corbellot, el falçonet, l’agulla, la destral, el martell xicotet i les tenalles. Tota aquesta ferramenta es transportava en una sarieta o cabàs d’espart, penjat a l’esquena, dins de la qual s’afegia la palma, tres o quatre pinzells fets de palma vella, la madeixa de cordell i uns quant pals o mànecs de granera de recanvi.

-185- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 186

La corbella i el corbellot han estat utilitzades per a la recolálecció de la palma. L’agulla es feia servir en el procés de confecció per a passar el cordell, mentre que el falçonet es gastava per a tallar-lo, i també per a ratllar la molla de la granera; el martell tenia com a funció clavar les tatxes al coll de la granera, les quals s’arrancaven amb les tenalles a l’hora de fer la granera vella. Tant la destral com el corbellot, s’empraven per igualar la molla de la granera. Els recanvis o reparació de la granera vella solia ésser la pràctica més comuna de l’ofici del granerer. “Quan les dones eixien a la porta de sa casa per a que l’a- panyares la granera vella, el que havies de fer abans de res era llevar-li els dos punts que portava el coll de la granera i, a continuació, colálocar la palmeta novella; i si es podia aprofitar el cordell vell de la granera vella, s’aprofitava. Ara bé, si la dona o el client, volia que feres una granera nova, segons l’ús que se li volia donar, havies de fer un tipus de granera, perquè hi havia diferents tipus de graneres. El primer pas per a fer una granera era enfilar la palma escollint de 25 a 35 palmes, segons el costum de cadascú i després s’enfilava l’agulla amb un cordell d’espart picat i s’anava passant pel cor de cadascuna de les palmes. Acabada aquesta operació s’enrotllava el cordell al seu voltant fent un feix amb les palmes, passant a lligar i tallar.

-186- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 187

Finalment, es tallaven les puntes de la palma amb el falçonet a una distància aproximada de 10 cm. La segona fase era confeccionar el monyo de la granera. En primer lloc, s’in- troduïa un pal de fusta o canya dins de les palmes de forma que penetrarà fins assolir els tres centímetres del cor de la palma i després s’anaven colálocant les fulles de palmeta al voltant de la cua per a formar el monyo de la granera, el qual s’hauria d’haver remullat prèviament, en una pica d’aigua per tal de facilitar el seu maneig. Es nugava la palmeta al mànec per a mantindre-la ferma i s’iguala- va amb la fulla del falçonet, i es procedia a doblegar la palmeta sobre el cordell que, amb anterioritat, s’havia nugat al mànec. Operació amb la qual finalitzava l’elaboració del monyo de la granera.

La tercera fase passava per nugar el coll de la granera; aleshores, comença- va a enrotllar el coll de la granera amb un cordell d’espart picat, començant des d’uns tres centímetres per davall del raspall fins a uns tres centímetres de la molla de la palma. Per a realitzar l’operació, havies de colálocar davall dels peus el llistó de fusta, de manera que, quan volies estrènyer, pressionaves sobre aquest impedint el pas de la corda i s’enlairava la granera amb les mans, com- primint així la corda enrotllada. Si desitjaves continuar enrotllant-la s’alçava el peu i, aleshores, es deixava passar la corda. Per a aconseguir que s’assentara bé, havies de donar uns cops al cordell amb el mànec de l’agulla. Una volta enrotllada, es tallava el cordell sobrant amb el falçonet procurant que quedara un pam de sobra i es tallava també la corda que mantenia ajustada la molla de la granera. S’enfilava l’agulla i, fent un sobrecoll, es passava unes voltes per dins del coll estirant cada vegada el cordell per un costat fins a quedar ben subjectat, i

-187- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 188

després es clavava amb una tatxa a fi de subjectar la granera a la cua. Finalment s’estrenyia el coll subjectant la corda amb el peu i alçant la granera amb les mans, i es tallava la part de corda sobrant amb el falçonet, procurant que quedara el més ras possible de la molla.

La darrera fase consistia en igualar la granera. La molla de la granera s’i- gualava pel seu extrem amb diversos cops de la corbella gran colálocant-la sobre una superfície de fusta o, en tot cas, al mateix rastell de la vorera. Posteriorment, i una volta acabada la granera, s’estova la molla amb la punta de la corbella o falçonet. Finalment, es feia una argolla amb una fulla de palmeta i es fixava a la meitat per a mantenidre subjectada la molla a fi que es conservara millor quan no s’havia d’utilitzar la granera. A cada casa era freqüent trobar de tres o quatre graneres per agranar les distintes dependències: habitacions, corredor, corral estable etc. Encara que la seua aplicació però, no era exclusiva de les mestresses sinó que la seua funcionalitat s’estenia a altres àrees del món laboral, com ara els tallers i fàbriques industrials: xapa, fusteria, ebenisteria, cotxeres, obradors de ferrer i tota una sèrie de xicotets tallerets englobats als gremis d’artesans. Es per això que, el granerer havia de confeccionar un tipus de granera escaient a cada treball. Malgrat d’ésser pràcti- cament semblants, els diferents tipus de granera variaven en algunes parts, segons l’ús que se’ls donava, i cada model rep un nom característic.

-188- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 189

La granera corrent era una de les mes demandades pels clients, ja que com el seu nom indica és utilitzada per a una tasca bastant comuna i quotidiana per a la muller. Per això, a l’hora d’elaborar la granera davant de la casa havies de tindre en compte l’ús que se li anava a donar, a més d’altres circumstàncies com per exemple l’estat del sol del carrer o corral. Si era de terra o estava empedrat requeria fer-se una molla més dura perquè arrossegara millor el solatge i poguera actuar com un raspall per a gratar el pis. En canvi, a l’interior de la casa solia necessi- tar-se una granera més blaneta, de manera se solia estovar un poc més amb el falçonet. També és cert que les mestresses sabien racionalitzar molt bé l’ús dels diferents tipus de granera supeditant-la als determinats espais de la casa o carrer. Per això hi havien altres tipus de graneres, com per exemple: - La granera desenteranyinadora, que servia per a netejar la pols dels sos- tres o racons més alts de la casa i eliminar les teranyines. - La granereta de pinzell servia per a pintar les parets altes de les façanes o corrals. Les dones la nugaven al cap d’una canya llarga abans de començar la feina. - La granereta de punyet era una granera semblant a la de pinzell. Antigament solien gastar-la molt els forners pera netejar i escampar la farina als antics forns de llenya.

-189- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 190

- L’escombreta, granera mitjana que estava proveïda d’un mànec de mitja canya que és la que gastava el ferrador per a recollir les bonyigues de terra. Segons alguns autors com Sanchis Guarner, s’atribueix a Torrent com el poble dels granerers. A Torrent, un llibre d’estudis i investigacions de Torrent i comarca, situa en setanta els granerers que ixen cada dia d’aquesta població a desenvolupar la seua tasca pels pobles veïns a finals del segle XIX. Tanmateix, a totes estes cites s’haurà d’afegir la presència d’altres granerers de l’Horta Sud, com han sigut els germans Garrigues de Picanya o Francisco Tàrrega, el tio Paco de la Nena que, tot i viure a Torrent, era alaquaser. “Això de granerer fou una de les tantes coses que he fet en la vida, perquè l’home és home, ha de treballar en tot allò que li manen les circumstàncies. Si s’havia de segar forment amb hòmens bragats, no em feia gens de por perquè jo també tenia molt de valor... De jove, quan vivia a Alaquàs, Ramón l’Orso, que visqué a la casota del carrer Major, el meu germà Nelálo i jo segàrem molts anys herba per a sec per al tio José de Boqueta. Ell comprava els camps d’herba verda i després la venia seca. Jo sóc un home que he fet de tot en esta vida i mai m’ha fet por res: he treballat en el camp de forner, d’obrer de vila, pouer, de granerer i fins aposentador de cine... Al cine vaig entrar a treballar perquè allí t’entrava una assegurança, i en la terra no. Aleshores, al cine es guanyava 14 quinzets els dissabtes i 4 pessetes els diumenges (en aquell temps el cine sols l’obrien dos voltes per setmana). No és que fóra res de l’altre món però tenia la possibilitat de tindre coberta la seguretat de la meua família, i per això em vaig posar d’aposentador al cine Cervantes grà- cies a un amic meu, jugador de pilota del trinquet de Torrent, on jo anava a jugar algunes vesprades com a aficionat. En eixa època el cine Cervantes el tenia arren- dat Miguel Abellán. Treballant al cine Cervantes vaig tindre l’ocasió d’anar-me’n al cine Eslava de València, on es treballava tots els dies i es guanyaven més diners. Allí vaig estar treballant 18 anys. De matí treballava en el camp a preu fet, i quan s’acabava la temporada ho feia a jornal i per les vesprades em mudava i me n’anava a València a treballar d’aposentador... Quan vaig deixar el cine Eslava tenia setanta anys.” Durant molts anys el tio Paco i la seua dona Maria viuen en companyia de la seua filla Maria. A partir de la mort de la seua esposa, i a causa de malalties i operacions que pateix la seua filla, es vorà abocat a residir de forma esporàdica, en diferents residències.

-190- Francisco Tarrega Mas 23/7/04 12:47 Página 191

Actualment, conviu amb altres persones, a la residència de Sant Joaquim i Santa Anna al Vedat de Torrent. Als seus noranta tres anys gaudeix d’una salut física i mental extraordinària. A més, practica la lectura amb assiduïtat, diària- ment dóna llargs passejos per l’avinguda del País Valencià i, de tant en tant, fre- qüenta la Biblioteca Municipal de Torrent per proveir-se de llibres. A hores d’ara, la seua lucidesa el permet mantindre el seu caràcter individualista en la percepció de les coses. “Jo reconec que sóc una persona molt cabuda i per això he tingut poca rela- ció amb els meus pares des que em vaig casar, però sí vull dir que els meus records sempre han estat molt vinculats al meu poble i al meu passat. Jo i Enrique, el germà de Julio el Ratat, hem anat tots els anys a la processó de les festes d’Alaquàs durant més de 50 anys... “ De la seua biografia cal extraure un fet històric: Francisco Tàrrega Más, el tio Paco de la Nena, i Vicent Garrigues Baixauli (Picanya) són els únics graneres supervivents de totes les generacions de granerers que hi ha hagut a l’Horta Sud. Ramón Tarín López

Nota: El tío Paco la Nena va morir el día 9 de juny de 2004, abans de vore la llum la seua biografia.

-191- Dolores Marti Miquel 23/7/04 12:49 Página 193

DOLORES MARTI MIGUEL, la Tana

Ismael Martí Barberà, fill de Francisca Barberà Llàcer i Francisco Martí Barberà es va casar amb Dolores Miguel Soriano, filla de Dolores Soriano Forriol i de Gaetano Miguel Català, Tano l’herbasser; tots fills d’Alaquàs. D’aquesta unió van nàixer tres fills: Dolores, Ismael i Francisca Martí Miguel. Doloretes La Tana, la filla major del matrimoni, nascuda el 25.12.1923, també es va casar amb un xic d’Alaquàs, José Ferrer Moret Anguila, fill de Vicenta Moret Casted i de José Ferrer Sena. Ens conta que el malnom del seu home apareix per primera vegada en el seu sogre, perquè contava que, tots els diumenges anava amb els seus amics a una caseta de l’Origuilla a menjar anguiles. Però ens diu que el cúmul de vivències que més li afloren per allò d’haver sigut esdeveniments carregats de dolor, comencen després del seu casament amb Pepe Anguila, el dia 11 d’abril de 1953. “Primer vam tenir un xiquet que no va viure només que unes hores. Després de tres anys va nàixer la meua filla Lolín que va estar molt maleta, perquè el part fou molt complicat, però la cosa es va agravar amb els accidents de treball que va tenir el m’ho marit”. Pepe Anguila treballava de llaurador, alguns dies si i uns altres no, i és per això que amb l’ajuda del seu parent Pepe el de Creïlla es va colálocar a la empre-

-193- Dolores Marti Miquel 23/7/04 12:49 Página 194

sa Foret de València on va continuar treballant fins la seua jubilació i on va tenir alguns accidents de diversa consideració al llarg de la seua estada a la empresa. “El primer accident el va tenir quan la riuada, van explotar els conductes que anaven baix l’aigua i es va cremar les cames. Després caigué de dalt d’una nau i es va fer mal a l’esquena. Però el més dolent fou quan va perdre l’ull i les crema- des eren a quasi tot el cos. Es va produir quan van explotar els filtres, quan la meua filla era xicoteta. Aleshores, com que vaig passar tants dies a la clínica, perquè el m’ho home va estar molt malalt, l’encarregat em va oferir de dur-la a costura amb les seues filles, però no va fer falta perquè me la tenia la meua germana”. Els seus millors records es troben a la fireta de la Mare de Déu dels Desemparats, on anava a vendre la típica escuraeta, com també ho feien el seu germà Ismaelet i la seua germana Paquita, com molts altres veïns i veïnes d’Alaquàs, que portaven per a la venda les mercaderies que compraven a Manises. La història de vendre a la fireta, ens diu que comença amb la seua iaia Francisqueta. “M’agüela anava tots els matins a vendre a la fireta de la Mare de Déu dels Desemparats amb dues canastretes. El seu lloc es trobava al carreró del Micalet, a la porta de la casa dels Sants, on ara estan eixes cases que venen palmitos i objectes religiosos. La seua parada només constava d’un caixó i una post on colálocava la seua mercaderia (joguets de fusta de diferents classes que es fabricaven a Alaquàs, perolets i cassoletes) i que deixava cada dia quan acabava la seua feina a la mateixa casa dels Sants que li servia de magatzem; perquè en aquella època, tots els veïns i veïnes de la zona consideraven la fireta de la Mare de Déu no com un mercat, sinó com una cosa molt volguda i molt típica de València, i de la festa de la Mare de Déu que respectaven amb molt de carinyo” Després ens diu que les parades es traslladen cap a la catedral, on ja eren més grans i es quedaven montades fins el final de la fira, el dia del Còrpus, encara que la relació que existia entre tots el venedors era la mateixa de sempre, com si tots formaren una sola família. Això pot ser degut a què la manera d’accedir a la venda no era a través d’un lloguer de parada renovat anualment, sinó que es deixaven de pares a fills seguint la tradició, fins que la mateixa família decidia no continuar amb eixa relació de venda tradicional d’uns dies del mes de maig a València. “Eren uns dies extraordinaris, fora d’allò que era la teua vida normal. Per menjar, portàvem el que havíem preparat per al dinar de mig dia als forns de les rodalies, on tots ens coneixien perquè sabien que érem els de la fireta. Quan volíem fer

-194- Dolores Marti Miquel 23/7/04 12:49 Página 195

puxero, colálocàvem tots els ingredients en una cassola d’eixes que venia la tia Corroc, i al forn. De vegades entre unes quantes parades preparàvem peix i també el dúiem al forn i, quan arribava l’hora del dinar, davant d’una de les tantes parades, s’escudellàvem i a dinar tots junts!. Quan estàvem als últims dies, els uns als altres ens convidàvem per acomiadar aquella convivència, perquè allò no era anar a vendre només, era alguna cosa més gran i més bonica. Tots érem uns, tant si havíem nascut a algun lloc de València com si ho havíem fet fora, perquè també hi havia venedors que eren de Jerez de los Caballeros i d’altres pobles. També ens regalàvem alguna coseta de les que cadascú teníem per a vendre”. Una de les mercaderies més típiques que es venia i es continua venent, deixant de banda la típica campaneta, eren els xiulets; la majoria dels quals, ens conta, tenia forma de pardalet. L’any que més quantitat en tenien, va ser aquell en què el València va guanyar la “Copa del Generalíssims” i com és d’esperar els van vendre tots. Més tard, com que els utilitzaven per xiular-li a Franco, ens diu que els va prohibir. La venda més tradicional estava formada per la campaneta d’obra, un model de més bast i un altre de més fi i els xiulets. Les truxes de les campanes fetes de fusta i totes marcades a ma, es fabricaven a Alaquàs. També els perolets, les cassoletes i més tard aparegueren els barralets d’obra que encara que no eren típics, els pintaven a ma decorant-los amb un dibuix d’una barraca. “Com que el lloc de la iaia el va heretar mon pare, els meus germans i jo hem anat en companyia de ma mare des que érem menuts. Dormíem tapats en una manta baix de la post, com també ho ha fet la meua filla. Tots ajudàvem el que podíem perquè hi havia dies que venies animalades de coses, sobretot quan eren els dies de les Comunions; aleshores ens demanaven jocs de cafè, la típica escuraeta, pixers, botitxes de dues o tres classes, orinalets, pitxers per a fer el mes de maig a casa i lavabos, que tenien tres peces: el repeu de fusta, el pitxer i la tapa- doreta. Tot estava decorat a ma”. Quan recorda la seua infantesa el primer record que li bé a la memòria és la costureta de la tia Mariana i les espardenyes d’espart que duia acompanyant una bata feta a casa i més tard, sandàlies de goma de camió. Amb el seu germà i son pare anaven tots els diumenges al camp per fer llenya per a la llar i per cuinar, que portaven a casa amb un carro. Ella era la que es posava per vaig les garroferes, per això duia un davantal tan llarg que li arribava fins els peus. Més tard, sa mare va posar una botiga a sa casa del carrer de Sant Jeroni on venia sabó, blavet, almidó, lleixiu fet a casa, salsosa... i tots els dies li preparava

-195- Dolores Marti Miquel 23/7/04 12:49 Página 196

una canastreta plena i ella anava a les cases per vendre-ho, i tornava sempre amb la cistella buida. “No sé si era perquè era molt menuda, però tot ho venia, sobretot al carreró del carrer de l’Església. De les cinc o sis cases que hi havia, totes les dones em compraven. Més tard ma mare va posar la botiga d’espardenyes i de lleixiu per litres. També anava a vendre’l, i com que ja estava en edat escolar que es diu ara, un dia anava a costura i un altre a vendre; o bé de matí a vendre i de vesprada a costura, perquè com que mon pare estava malalt, ma mare devia buscar la manera perquè nosaltres no passàrem fam”. Quan tenia 16 o 17 anys se’n va anar a València per buscar feina, concretament per cosir pantalons. Li la van donar als magatzems “Albarracín”, al carrer de Baix on li van mostrar un pixi pantaló per que li servira de mostra i fou tan gran l’ànsia de treballar que tenia, que només arribar a casa es posa a cosir-ne un dels tres o quatre que li havien donat per veure si ho feia adequadament. Quan els va tornar, el sastre el va revidsar i com que estava bé, li’n va donar uns altres fins arribar a cosir-los tots el que es feien d’aquest model. Després li van donar pantalons i els va fer a primeries amb l’ajuda del sastre fins que aquest se’n va anar a una altra casa on també li donaren feina. Des que va nàixer, Dolores viu al carrer de Sant Jeroni, on també viuen el seu gendre, la seua filla i els seus nets, i la seua germana Paquita. És una de les con- tertúlies d’eixes velades d’estiu, a la fresca, que volguera com totes i tots els altres que hi viuen no s’acabaren mai. I a la façana de sa casa, com des de fa molts anys, conserva el retaule de Sant Jeroni que ella, com a bona veïna del carrer i mentre visca, no deixarà que desaparega. M» Júlia Martí Cànoves

-196- Francisca Garcia Romero 27/7/04 11:58 Página 197

FRANCISCA ROMERO GARCIA, Paquita la benzina

Roque Romero i Pilar García, per motius familiars van venir de Torrent cap a Alaquàs per hi viure una temporada i on va nàixer la seua filla Paquita el 14 de gener de 1914. Al poc de temps se’n van tornar cap a Torrent degut al treball del pare, granerer, on es va criar amb el seus germanes Pilar i Maria i el se germà Francisco. Als 14 anys va començar a treballar de polimentadora de mobles, anava a peu des de Torrent fins la fàbrica dels Romos d’Aldaia , al carrer de la cisterna i així estalviava les tres perres que costava el tramvia nº 21, com també ho feien d’altres que l’acompanyaven durant el camí. Més tard es posà a treballar a la fàbrica de l’andalús, al costat de l’estació d’Aldaia, on coneixeria Pascual Campos Portalés amb el qual es casaria, després d’algú res i no res, el 1945, per continuar junts tota la seua vida. També fou contractada en ca Miralles en València per la zona del carrer Jesús al barri de Patraix. Durant la guerra i a instància d’una amiga seua, entrà a treballar a una fàbri- ca de municions en Godella, on a més del jornal, li subministraven racionament que els venia d’allò més bé a la família degut a les carències que es donaven durant aquestos anys. El seu nuvi, Pasqual, estava en aquells moments al front de Madrid. Al fer memòria d’aquella època, i sobretot dels anys en què anava amb la seua

-197- Francisca Garcia Romero 27/7/04 11:58 Página 198

colla d’amigues, ens nomena que aleshores, les mares no les deixaven eixir amb xics; només ho podien fer Pasqua o durant les festes patronals. Ens diu també que el que més li resulta diferent d’aquella època respecte de la que ara vivim, era que aleshores no s’anava tan apresa, i tal vegada per això es saborejava millor cadascú dels moments que ens donava la vida. Quan es va casar amb Pasqual, el seu domicili va estar al carrer del Venerable Sarrió n¼ 12, antic carrer Nou. Després d’alguns anys es van traslladar al carrer de la Música n¼ 2. La seua filla Paquita y el seu fill Pasqual van nàixer tots dos el 17 de maig de 1946, i la seua filla Final el 3 de juliol de 1949; la més menuda, Pilar al juny de 1952. Encara que casada, va continuar amb el seu oficia de polimentadora, bé treballant en sa casa, on li duien la feina a realitzar o traslladant-se amb la seua amiga Catalina a les cases particulars on les buscaven. Pasqual, el seu marit, va estar de regador (comptador de l’aigua) al motor de la Vídua, feina que va haver de deixar perquè l’humitat i el fred li va fer mal als ronyons. Després d’haver estat treballant a la fàbrica de suro de cal Rei al carrer Major, va acabar tornat al seu ofici primer, ebanista, treballant a Torrent. Ens conta també Paquita que el dormitori de sa casa, que constava de dues tauletes d nit, un llit, un armari de quatre portes i un comodí, va estar fer de la manera tradicional i artesanal pel seu marit i el seu cunyat. El mal nom de Benzina ens conta que procedeix de quan el seu marit Pasqual era una xaval i treballava a València. Hi l’enviaven a comprar benzina que aleshores s’utilitzava per a les misteres, entre d’altres coses i és per això que es va quedar amb el nom que identifica a tota la seua família, com també sol passar amb d’altres malnoms d’Alaquàs. Francisco Laborda Ferriols

-198- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 199

MARIA I JOSÉ MARTINEZ BOSCË, de ca Xavea

Si vols, comencem explicant d’on ens bé això de Xavea . El nostre germà major, Micalet, de menut estava jugant a xapes en la placeta de Sant Roc amb els seus amics del veïnat : Pepe Andreu Pardaleta, un de ca Tricos, i Francisco de ca Blanca. Passà en eixe moment un representant, que venia de la tenda de ca Calderón, en el carrer de València, i al passar per on estaven jugant es quedà mirant-los. I al vore la facilitat en què el nostre germà, veient com era de menut, tragué totes les xapes del rot- gle, aquell home, que segurament era andalús, exclamà tot sorprès: Á Caramba con el Xavea ! D’ací vingué el malnom, i com què el nostre germà Micalet era el major, a tots els de darrere també ens coneixen d’eixa manera. Els nostres pares eren d’Alaquàs els dos. Miguel Martínez Aguilar era de la família dels Coes. Era rajoler, com son pare i els altres dos germans, i com son

-199- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 200

tio i els cosins, tota la família treballava en el rajolar del tio Bollo, en Aldaia. Va nàixer en 1893 i morí en el 29, quan encara érem menuts. La nostra mare, Patrocinio Boscà Sena visqué entre 1895 i 1970, era de la famí- lia de ca els Quinqui i també dels Ordinaris que eren fornillers de tota la vida però, quan la feina de baixar la fornilla de la serra anà reduint-se, passaren a fer d’ordinaris duguent i portant encàrrecs a València, tant el tio Pepe Muñoz com el tio Boscà. Quan es casaren, els nostres pares es posaren a viure al carrer de Sant Roc, al costat de cal Segoner. Al poquet, heretaren la meitat d’una caseta menuda en el carrer del Forn, però li compraren l’altra meitat a un germà. La caseta estava tocant la carnisseria del tio Xoxo, que després fou del tio Nelet de ca Mona. Hi nasquérem els quatre primers germans. Micalet, el major, nasqué l’any 1914, era fadrí i va morir l’any 1996. Després vingué Maria, l’any 1917 i ara te contaré coses de la meua vida. Vicent vingué a continuació en 1919, casat en Consuelo Martí, filla del tio Ximo el Pelat. Pepe va nàixer en 1921, i com el tens davant també pots preguntar-li coses de la seua vida. La casa era molt menuda, els xiquets dormíem en dos marfeguetes, i una cortina els separava del llit dels pares. El germà més menut, Salvador, nasqué en 1924 i va morir en 1992, nasqué ja en una casa més gran, de la nostra iaia, en la placeta de Sant Roc. Nasqué ja en 1924 i va morir en 1992 i treballava en Foret, eixa empresa del Camí del Grau de València on treballava molta gent d’Alaquàs i feia d’encarregat el nostre cosí Salvador Muñoz Boscà Purivi. El pare va morir en l’any 1929, érem tots uns crios, i ma mare treballà molt per a tirar la casa avant. Treballà en la conserva, anava a peu a La Reva a netejar les taronges, per a llevar-los la serpeta, quan encara estaven dalt en l’arbre, també feia feines a la carnisseria de Ros al carrer Benlliure, i també en ca Bolà al carrer Major. No parava. Ma mare era del casino blau, i una volta quan s’acostaven les eleccions vingueren el tio Pardala i el tio Jeroni, que eren dos dels mandamassos d’aquell casino, i li deien: “Recorda que has de votar. I necessitem la teua ajude- ta, Patrocinio….”. I ma mare es quedà mirant-nos als xiquets que tenia al costat, al temps que els deia: “Ajuda és la que necessite jo per a tirar la casa avant”. Ara parla Maria, nascuda en 1917: De xiqueta no aní a escola perquè havia d’ajudar en casa i cuidar dels germa- nets. Ja més major, tindria 11 ó 12 anys, me posí a treballar en Aldaia i per la nit sí que vaig anar un any o dos a una escoleta particular que duia donya Isabel Alós, la tia dels Carreros, en un piset del carrer Major, al costat de ca Sidreta, una casa que assolaren i ara hi ha un solar de l’Ajuntament on guarden les teles metàláliques que posen en la cordà.

-200- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 201

A aquell talleret de joguines, del carrer Sant Vicent d’Aldaia, anava amb més xiques d’Alaquàs majors que jo : Teresa la Serena, Maria la Montora, i Paquita la Colaua. Jo feia les comandes: “Ves a ca la Sorvisa i compra nyesples”, me deien unes voltes. O també “Ves a la cisterna, a per aigua fresqueta” però com la cisterna estava a l’altra banda del poble, jo el que feia era anar a la font que estava més prop. Quan venia la inspecció venia l’agutzil a avisar i ens enviaven a totes les xiquetes a l’estació. Després, Paquita la Colaua i jo ens canviarem al taller de Guiot el Ratat, allà pel camp de futbol d’Aldaia, vora la via del tren prop de les casetes de la colònia. Quan ja tenia 13 anys entrí a la fàbrica de corbats de Llop al carrer Doctor Barberà. Treballàvem molta gent d’Alaquàs, i també de Torrent que venien a peu pel camí del cementeri. I les xiques i dones que polimentavem havíem d’anar a Torrent, allà pel Senill ó pel Dominical, a comprar draps que els havíem de pagar de la nostra butxaca. Anàvem a estall, no cregues. Quan quebrà el taller de Llop, un nebot del tio Carceller que tenia un talleret al carrer de València en posà un altre per a fer necessers. D’encarregat feia son tio, i jo feia d’embaladora junt amb la núvia del Pollastre més xicotet, que desaparegué en guerra. Temps per a divertir-nos només en teníem els diumenges, perquè també tre- ballàvem els dissabtes per la vesprada. Érem moltes amigues : Teresa Gil de ca Panolla casada amb un guàrdia; una altra Teresa Gil de ca Coc casada amb un xic de València que li deien Castellano, visqueren molts anys en un xalet que es feren en un camp que els vengué ma mare als afores del poble, pel Camí Nou, al carrer on vivia don Luis el metge; Conxeta la Puga casada amb Miguel el tercer dels Redondo; Doloretes Bartual de ca les Medies casada amb José Aguilar Toquitas; Carmen casada amb Paco d’Aldaia; Maria Forriol de ca la Blanca casada amb Ricardo el Rata….Ballàvem els diumenges. El tio Coc, dalt de la carnisseria de Paco Pistoles, tenia un casinet que es deia “La Penya” i portava una xarangueta, s’omplia allò de gent jove, i ens posaven a ballar. Em vaig posar a festejar als 16 anys, i ens durà 12 anys el festeig. El meu home, Vicent Serra -tots li deien Marol- era aldaiero. De jovenet jugava al futbol de porter. Era molt bo, arribà a provar-lo el “Levante”. La família eren tots palmiters i vivien vora la sèquia per allà on estava l’escorxador. Son pare treballà després de serrador en ca Llop. Era de València, li deien el Canari i eixia al teatre, anava de jove pels pobles en una companyia. Recorde que coneguí el meu nuvi en el carrer de sant Isidre, molt a prop de la placeta Sant Roc, jugant jo amb les amigues a conillets a amagar. Passà pel carrer, perquè els aldaieros quan bai- xaven del tramvia, per anar a Aldaia venien pel carrer de València, creuaven la placeta de Sant Roc, passaven per la placeta del Santíssim i pel carrer del Forn i

-201- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 202

pel carreronet de Sant Miquel buscaven el carrer de l’Arbre i de Sant Josep Aquell dia venia de la fira de Xàtiva de vendre palmitos. Anava a ajudar-li a son tio. A la fira de Xàtiva anava molta gent d’Alaquàs a vendre perols. El meu germà Micalet també anava a descarregar perols. Les Tanes no fa molt encara anaven a vendre joguines i perols… La guerra la passà el meu nuvi a Casinos perquè un tio seu l’enxufà en el forn. Coïen el pa i el repartien al front i per València, per les cases dels oficials. Això feia que vinguera sovint pel poble. Després el destinaren a Bétera, junt amb Ramonet el de Malia. Quan acabà la guerra, treballà molts anys en ca l’herbasser, germà de Micalet el Roig el bascós i de Ramonet, fabricaven palmitos, caixes de puros, pintes, botons….Va morir l’any 1963 als 43 anys. Em vaig quedar vídua, però a mi sempre m’ha agradat tindre amigues. Anys arrere començarem en l’estiu a anar a Benassal un bon grapat d’alaquassers. Més de trenta, entre matrimonis i vídues. Pepe el Florista, Vicentet i Paco els Conillos, Estreder i la dona, Micalet el Roquet, el meu germà Vicent, Lluís Bessó el Blaiet, Carmen la Tàpia, Encarna de ca Posito, Encarna Benedito, Luisito el metge…Alguns han faltat, i jo estos últims anys he deixat ja d’anar. Però conti- nue anant als jubilats, allí sempre tinc corrogla. Amigues no me’n falten. I també passege molt, vaig sempre amb Maria Forment de ca Berola, ella encara va a Benassal. És fadrina, li se va morir el nuvi, que era d’Aldaia, després de guerra… Ara parla Pepe nascut en 1921: De menut aní a una escoleta de cagons, en el carrer Major, que tenien dos dones majors, ties del tio Remigio i del tio Benjamín. L’escoleta estava en una caseta enfront d’on vivien els de ca Bolà, eixa caseta que tiraren i es feren ells la finca on viuen ara. Després, aní uns anys a don José Sanchis Almiñano però es veu que l’home estava ja major i no aprenguí massa. El rellevà don Joaquín, i recorde que tenia sempre a mà una canya llarga i ens pegava. Abans dels 12 anys em posí a treballar a Aldaia, en ca els Morenillos, al carrer de Sant Francisco. Fèiem plomiers, necessers i bosses per anar a escola. Feia feines d’escatar en una redona, i treballava també en la serreta circular per a fer ranures. Només poguí estar uns tres anys perquè la serraura i la pintura em pro- duïen problemes de salut. Recorde que fou només començar la guerra, seria per octubre del 36, quan me’n passí a treballar a la peroleria dels Morimos, que eren dos germans Trenislao i Micalet, i un cosí germà fadrí que li deien Paco. Ara és l’única peroleria que queda. Segons contaven, la peroleria dels Morimos antigament estava dins del poble, al final del carrer Benlliure, en els corrals de les cases on viuen ara Vicentet Martí Morimos i la seua cosina Maria, vídua no fa molt de

-202- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 203

Quico la Viuda. La traslladaren l’any 1903, segons vaig sentir contar, darrere les monges Oblates, al costat mateix d’on començava la senda del cementeri, i hi és on em posí jo a treballar i on em jubilí, i on encara treballa un fill meu, perquè és la única peroleria que queda al poble. Qui eren els de la meua quinta? Recorde que n’erem vora 40. Te parle dels que eren els meus amics: Manolo el Tarratrai; Ramon el Santero del carrer València; Paco Forriol fill de la tia Pureta que es posà a viure a València i feia d’advocat; Boro Martínez Boriti del carrer de Sant Roc; Paco fill del tio Torero, casat en Torrent; Ramonet Aguilar del carrer de València; Vicent Bessó el Viaro; Vicent Peiró fill del tio Justo, i Mariano Planells el de la tia Virtudes. Eixos eren els meus amics, vivíem molt a prop en la mateixa rotglà, per la placeta de Sant Roc. Per cert, férem la festa de Sant Roc l’any 1941, i en “Quaderns” farà ara 10 ó 11 anys va eixir publicada una foto de tota la colla quan férem la festa. Érem la penya el Ocho. Mira en què s’entreteníem quan ja érem majorets: Paco Gil Dacsa, més major que nosaltres, ens vengué uns guants de boxeig, perquè per aquells anys hi havia molta afició, i se’n pujàvem a l’alcavó del forn de la tia Pureta, que feia com una andana, en el racó del carrer del Centre i el carrer Major, i com el fill de la tia Pureta era de la penya, ens passàvem hores i hores practi- cant, i es pegàvem cada tocata… Quan vingué la guerra, en juliol del 36, al pocs mesos em posí a treballar en la peroleria, com abans te deia. Érem 3 ó 4 que fèiem d’aprenents i de peons, i ajudàvem els oficials. Quan començà a escassejar el menjar, i els diners anaren perdent valor, alguns clients pagaven en menjar la mercaderia que s’enduien, però això s’ho quedaven els amos de la peroleria com era natural. Els aprenents poc podíem aportar a casa, i no teníem edat per anar al front. Saps que acabarem fent? Els amos no volien, però algunes voltes agafàvem festa al i se’n anàvem en tren a Andalusia a fer estraperlo. No podies quedar-te parat, perquè la fam apretava. Anàvem Baldomero el Corretger, Salvador Boriti casat en Paquita la Pansida i jo. També venia amb nosaltres gent major, que no tenien edat per anar al front: un germà del tio Pascual el Rutllo, un altre home major de ca el Sarier, el tio Moreno pare del meu cosí….Portàvem 3 quilos de creïlles, 3 quilos de fesols, 3 d’arròs, 3 de cebes…de gènere així d’ací de l’horta que allà escassejava. Als homes majors els havíem d’ajudar de vegades al pujar o al baixar del tren perquè no podien en els fardos. Viatjàvem d’estrangis en els trens de mercaderies, en els vagons borregueros, on t’omplies de polls i de puses. Ma mare, quan tornava d’un d’eixos viatges, havia d’escaldar tota la roba que duia. A voltes, si el viatge s’a- llargava massa i no podies baixar, havies de fer les necessitats en el mateix vagó. Anàvem sense pagar clar, perquè no hi havia molta vigilància. En canvi, en els

-203- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 204

trens de passatgers, et multaven si t’agafaven sense bitllet. Tardàvem 2 ó 3 dies en arribar. Dormíem en els vagons, o en les estacions on parava el tren perquè les parades eren a voltes de tota una nit. Les estacions estaven per la nit plenes de gent que esperaven, com nosaltres, el tren que arribara fins Alcazar de San Juan per enganxar després amb algun altre que anara cap a Andalusia. Solíem baixar en Baena ó en Canena. Sempre hi havia dones en l’estació que, en vore que baixaves del tren, te preguntaven: “Tú, ¿qué llevas?”. Els obries el sac, o els dies porte fesols, o cebes, o el que fora, i te portaven a sa casa on tenien uns bidons d’oli, tu treies el cuiro de pell de cabra de 3 ó 4 arroves, i t’omplien els litres d’oli segons el preu al que hagueres arribat. A voltes havies de reposar en diners, segons. Ja de tornada, arribant a València i abans d’entrar en l’estació, com el tren anava espaiet tiràvem el cuiro i ens tiràvem en marxa. Després ma mare s’encarregava de repartir l’oli. Ma mare també canviava perols d’ací del poble per menjar i espardenyes. Se’n anava allà a l’horta, a l’altra banda de València, a Foios, a Puçol, a la Pobla de Farnals. Anava en el tramvia 24 que eixia de les Torres de Serrans… Els anys de guerra foren molt durs, de molta necessitat, i havies d’espavilar- te. I gràcies a què els trens borregueros no tenien molta vigilància. Quan s’acabà la guerra recorde que començaren a aparèixer en els trens els inspectors de la fis- calia d’abastiment, i eixos a qui pillaven li ho requisaven tot. Jo ho veia quan, després de guerra, anàvem a Dénia a vore la família d’un amic que feu el meu germà Vicent en la mili , ó a Carlet on també anàvem a vore a la família on esti- gué durant la guerra el meu germà Micalet, perquè ell com era molt menut l’enviaren a serveis auxiliars, al principi a Aielo de Malferit i després a Carlet. El meu germà feu molta amistat perquè com tenien molta terra, perquè era casa forta, i el fill estava al front, necessitaven ajuda de mans. Ara parla Maria: Durant la guerra ens portaren evacuats a casa. Vivíem en al racó de la placeta de Sant Roc i el carrer València. Els portà el tio Jesuso, que era un càrrec de l’Ajuntament. Era un matrimoni i dues filles fadrines. Eren peixcadors de la Malvarrosa i tenien por als bombardejos. El pare se’n anava tots els dies a peix- car, en una barca que tenia el fill. Un dia es burlà del meu germà perquè al cine Serventes de Torrent li furtaren la cartera, i dies després a ell en el tramvia li talla- ren la butxaca sense que es donara compte, el deixaren net i ma mare hagué de deixar-li diners. El poble, en guerra, estava ple de refugiats i de militars. Vora el camí nou, on està ara el convent de les Escolapies, hi havia un xalet d’una família de València,

-204- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 205

que abans havia tingut una caseta al carrer de les senyoretes, eixe de Sant Antoni prop d’Aldaia, en eixe xalet hi havia militars. També n’hi havien de militars a La Purísima, però eixos eren els caps. De vegades els veies passejar-se pel Camí Nou, una volta vàrem vore el general Miaja passejant-se també. I en les Catequistes funcionava un internat on preparaven els orfes dels carrabiners per a fer la carrera militar. Un d’ells, Pepe Martínez, es casà en Teresa la Peregrina. En les Oblates vivien algunes vídues de militars, i llavaven la roba dels militars i dels orfes. Jo estava empleada primer en les Oblates, i després en La Purísima, ajudant en totes eixes feines. Venien amb mi Pureta la Grilla, Encarna l’Anguilera…N’arribarem a ser del poble vora una vintena treballant. Algunes voltes ens donaven a banda roba per a llavar-la en casa. Ara parla Pepe: Refugiats en el poble, durant la guerra, n’hagueren molts. Recorde una famí- lia que ella era viuda d’un tinent de l’Estat Major, amb dues filles. Dalt de ca Montoret el sagristà, al carrer nou, arribà un matrimoni amb dues xiques, ell acabà fent de guarda jurat en Danone. Quasi tots eren de Madrid i del Grau de València. Vaig fer molta amistat amb un de la meua edat, que els amics li dèiem el Dandi, era de Cantarranas, un barri de València, a l’altra banda del riu, per l’a- vinguda de Burjassot. Recorde que en guerra, vingueren milicians de Xest buscant el capellà de ca Filasa. La família vivia a la placeta del Santíssim, baix d’on vivia don Vicent Lis, el vicari. Els pares eren xocolaters i els germans del capellà al poble els coneixí- em com els del cal Secretari. Al poble ningú molestà a don Vicent Lis, el vicari de la parròquia, ell anava vestit de particular, feia algunes feines i la gent li ajudava. Ma mare li donava faves i tomates, quan en teníem. Al capellà de ca Filasa vingueren a buscar-lo a sa casa dues vegades, els milicians de Xest, però no el trobaren perquè pogué amagar-se a temps. Una de les voltes el tio Parroro, que vivia en la casa d’enfront, l’assolaren quan eixamplaren la placeta, els digué que se l’havien emportat en un carro fora del poble, i que estava per Cuenca. El tio Parroro en aquells anys era fadrí i es dedicava a anar en el carro pels pobles a baratar, comprava i venia. Els de Xest s’enteraren del seu ofici i pensaren que li feia d’ajudant al capellà, i vingueren a amenaçar-lo si en uns dies no els deia per on parava. El tio Parroro hagué de cridar un germà que estava de milicià en el front de Madrid, i aquell se’n vingué en una colla d’amics carregats de pistoles a advertir-los als de Xest que no tocaren el seu germà o se les vorien amb ell i els seus companys. I el deixaren de molestar. Però al capellà acabaren trobant-lo. Estava amagat en la mateixa placeta del Santíssim, en cals Cagueros al costat de cal Pastoret. Encara m’enrecorde quan el feren eixir, portava una bruseta i el mocador de llaurador, a quadrets, al coll. Donava llàstima vore’l…

-205- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 206

Al front no arribí a anar, em vaig lliurar de la quinta del moc per 6 mesos, per nàixer en octubre. De la meua quinta anaren els nascuts l’any 21 fins a març, reclutaren en la primavera del 38 a tots els que ja tenien els 17 anys complits. Em cridaren a la mili l’any 42. Em tocà València, en Sanitat, al costat de Capitania. Em pasí 4 mesos fent instrucció i juràrem bandera en Intendència, que estava en Guillén de Castro fent racó al carrer l’Hospital, i donava també a la plaça del Pilar. Durava la mili 42 mesos, jo vaig tindre sort perquè quan en portava 36 s’ajuntarem fent la mili tres germans, i un del poble que era del veïnat m’ informà i gràcies a d’ell acabí sis mesos abans. Ara te diré qui era: Vicent Parra, vivia a la casa del carrer de València que dona a la placeta de Sant Roc, fill del tio Mariano que igualment que el tio Parroro es dedicava a baratar pels pobles perols per gènere: fesols, baquetes, cigrons, oli, pollastres, tota classe de menjar. Com feien els torrentins que eren drapers, quan venien i barataven els draps per plats, morters, manissetes…Este Vicent estava de cap 1er. en Capitania, i entre ell i un amic seu de Carlet m’ho solucionaren. Va morir el pobre molt jove, de mala seguida, ell i una germana, en mig any els dos. S’ajuntàvem molts soldats als quartells. Tu compta que n’arribàrem a estar junts de sis quintes. A tots els qui mobilitzà el govern republicà, nascuts entre els anys 1916 i 20, després de passar-se un any o dos o tres en el front, els obligaren els nacionals i Franco, a tornar a fer la mili. Com què no cabíem en el quartell, ens enviaren a Bètera, a cavalleria. Dormíem en una nau, al terra. Tiràvem dues mantes al terra, i dues damunt per a tapar-se. La palla la guardaven pels animals. Les finestres no tenien cristalls, i haguérem de tapar-les amb camises. L’aigua ens la donaven quan la donaven als animals, fins les 11 del matí no podíem llavar-nos la cara. Així estiguérem tres mesos… Al tornar al quartell de València em feren assistent d’un capità que al poc l’as- cendiren a comandant. Estiguí fent-li de criat huit o nou mesos. I no estava jo només. Un altre soldat li feia de cuiner, i un altre que era de la Fonteta de Sant Lluís li portava menjar de casa, llet i verdures…Un dia no li vaig fer un recao i em tirà assistent. Precisament ma mare me feu eixir a la processó de Sant Francisco a dur l’anda, i a l’endemà em posaren en la llista per anar a Huesca, a San Esteban de la Llitera, encara m’enrecorde el nom del poble. Hi ens trobàrem soldats més joves, com els de la meua quinta, junt amb veterans de la guerra que estaven més que farts de l’exèrcit de Franco. Ens volien fer cantar cançons d’eixes patriòtiques, però aquells que ja havien estat fent la mili en el govern de la República, i patint tota la guerra, i continuaven ara a les ordres dels militars de Franco, es negaven a cantar. I els sergents, que eren quasi tots gallecs, ens deien: “Rojos, que sois todos unos rojos”. I menys mal que em vaig poder llicenciar als 36 mesos, 6 mesos abans d’arribar als 42 que m’haguera tocat fer..

-206- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 207

Els anys de després de la guerra foren molt durs. En casa teníem dos camps. Un en el carrer de don Luis el metge, que el venerem com ja t’hem contat. L’altre el teníem en Les Penyetes, en el terme de Xirivella. El meu germà Boro i jo anà- vem a peu a treballar-lo. Teníem arbres plantats, però com la fam apretava els arrancàrem i fèiem forment i verdures. La fusta dels arbres recorde que l’ apro- fitàrem per a fer-li les cadires de corda que es feu la meua germana Maria per a casar-se. Quan vaig acabar la mili, comencí a anar els diumenges a València amb els amics. Anàvem a ballar a l’Olímpica Ring, un local que estava al carrer Guillem de Castro, prop del quartell d’Intendència del que et parlava abans on jurí bandera. El nom del local es perquè abans de fer ball l’havien dedicat a fer combats de boxeig. Anem uns quants amics: Ramonet Aguilar l’Anguila, Vicent el fill del tio Justo…També anàvem a ballar a un altre local de Russafa, i a un altre ball que hi havia al carrer de Cuenca. I a verbenes. A la meua dona la vaig conèixer a València l’any 47. Festejàrem 5 anys i em vaig casar l’any 52. El convit el férem en casa, com feia tot el món. Per a viure, busquí varies casetes per a llogar però no vaig aconseguir convèncer als propietaris perquè deien que volien avals. Al remat em posí a viure en ca ma mare, vaig tindre que arreglar-me l’andana, i hi nasqueren els meus fills. El primer l’any 54 i el segon el 57, que fou l’any de la riuà. Quan nasqué el meu segon fou el mateix dia que prengué la comunió la meua neboda Pili. Estàvem baix en ca ma mare celebrant el convit, i dalt estava nasquent el meu fill. El dia de la riuà passava vora un metro pel carrer de València, però en casa no entrava aigua per la porta del carrer. L’aigua començà a entrar poc a poc per la por- talada que donava a la placeta de Sant Roc. També n’entrà per la porta del carrer de València, al tornar Micalet de ca la meua germana, que vivia al Camí Nou, en aigua per la cintura. Se’n vingué perquè s’enrecordà que tenia en l’habitació un fardell de puros, d’eixos que ell fumava, i encara els salvà, arribà a temps. Quan començà a entrar aigua pel corral, entre Micalet i jo pujarem conforme poguérem la bacona i les gallines a la pallissa i les vàrem salvar. Agafàrem un ferro que tení- em en casa per a picar l’arròs, com si fora un perpal, i foradarem en el corral el pou que feia anys el teníem ja tapat, i l’aigua hi desaparegué. Ara, no cregues, al carrer de València i a la placeta de Sant Roc l’aigua la teníem pel carrer prou sovint, no en tanta quantitat com en la riuada, però mira quan s’embussava la sèquia del carrer Pare Guillem, al creuar el carrer de València, en les reixes del par- tidor que hi havia en el racó de la conserva, l’aigua se n’anava cap avall, buscant la placeta de Sant Roc. I els homes havíem d’anar a desembossar…. Ja per acabar, puc dir-te que l’any 1962 em vaig fer càrrec del cobrament dels

-207- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 208

rebuts dels dos pous de rec de la societat del Pilar, allà dalt al Bovalar, un en el terme d’Alaquàs i l’altre en el terme d’Aldaia. Això ho tenia com una feina de complement de la peroleria, per als caps de setmana. Com què havia de tocar diners, abans de començar el president de la societat em feu un sermó recordant- me el compromís de confiança i de serietat que requeria aquella feina, i em demanà un aval, i l’amo de la peroleria me’l donà. Jo anava en la meua bicicleta per les cases dels llauradors cobrant els rebuts, però la majoria eren d’Aldaia, de Torrent, de Catarroja, d’Albal, de Sedaví, de Picanya, de Massanassa, de Paiporta, i molts també de l’horta de València. Coneguí a molta gent. Els diners que cobrava anava després a casa del dipositari, anomenat per la junta, i ell els ingressava al banc. Vaig tindre tracte en tres dipositaris, i amb tots ells vaig mantindre molt bona relació: el primer fou Lluís Laborda, després fou Quico García la Viuda, i finalment els darrers anys fou Manolo Alós, però el fill, que el pare ja havia mort. Arribà un moment que a mi ja se me feia pesat, i la societat demanà als socis que domiciliaren el pagament pel banc. Josep Soriano i Bessó

La família Martínez Boscà al complet: a la dreta el pare, Miguel Martínez Aguilar, amb barret i camisa militar; la mare, Patrocinio Boscà Sena, al mig en la part de baix; a la dreta, en la part de baix, Micalet, el major dels germans; baix, a l’esquerra, Maria. Dalt, d’esquerra a dreta. Pepe, Vicent i Salvador.

-208- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 209

Els amics de Pepe a la porta de l’Església: drets, d’esquerra a dreta, Paco Ros, fill de la tia Pureta; Vicent el del tio Justo, porta la traca en la mà; Vicent Bessó el Viaro; els nuvis: Salvador Martínez Boriti i Paquita la Pansida; Manolo Aguilar; Mariano Planells el de la tia Virtudes, i José Sena el Quinqui. Baix, d’esquerra a dreta: Enrique Muñoz, l’obrer; Chulià, nuvi de la filla del tio Mariano, de la placeta de Sant Roc, de Torrent, família de ca Cafís; Pepe Martínez ; Ramonet Aguilar el d’Anguila; i a la dreta, apareix Maria la ¿?.

Maria i el seu marit, Vicent Serra Marol, d’Aldaia.

-209- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 210

Maria, en la seua joventut. La reixa de darrere és del xalet que hi havia al Camí Nou, en la parada del tramvia del Bar Alós. El xalet desaparegué quan obriren el carrer de les Palmeres, i s’edificà a dreta i esquerra.

-210- Maria i Jose Martinez 23/7/04 12:56 Página 211

Pepe Martínez, afanat en el seu ofici de peroler, que ha sigut l’ofici de molts dels nostres avant- passats.

-211- Teodora Tarazona Perez 23/7/04 12:58 Página 213

TEODORA TARAZONA PÉREZ

Teodora Tarazona Pérez va nàixer a Jérica el 26 de juliol de 1923, però als tres anys es va traslladar amb la seua família cap a Alaquàs, el poble que la va acollir i on ha decidit passar la resta dels seus dies. Esta dona d’aspecte dolç i de la qual brolla vida per tots els costat, em rep entusiasmada amb la idea de rememorar la seua vida. Con que em diu que té falta de memò- ria, constantment recorre a la seua germana Lola, amb la qual viu des que va morir el seu marit, després d’una llarga malaltia. Teodora és la major de quatre germans, Ëngel, Lola, Rosa i ella. Em diu que quan van venir a viure a Alaquàs, el primer domicili de la família era al carrer Major. Comença el seu relat recordant amb passió els seus jocs infantils, anomena el sambori i també parla dels botaors que hi havia als carrers per quan plovia i per- què la gent poguera creuar els carrers sense mullar-se; aleshores la xicalla els utilitzava com un nou joc. De tant en tant, recorda un grup de xiquetes que corren de cap a ball el carrer, nugant un cordó a les anelles de les portes i amagant-se per fer-les sonar i així enfadar el veïnat. Va prendre la 1ª comunió amb la mateixa il·lusió que qualsevol altra xiqueta tenia, però Teodora em fa veure que va ser molt afortunada perquè va poder lluir un vestit molt bonic que li van deixar per a l’ocasió i que la vespra, com era habitual, va ensenyar als seus coneguts junt amb tot el que anava a posar-se a l’en-

-213- Teodora Tarazona Perez 23/7/04 12:58 Página 214

demà, encara que recorda que el que no li agradava era que aquell dia hagué d’a- nar en dejú a l’església. Em diu que per Pasqua era quan millor s’ho passaven, es desfeien les sabati- lles de tant de córrer i botar. Agafaven el berenar, els uns si en tenien duien mona i els que no el que podien, però tots amb carro se n’anaven al Motor de la Vídua, que era el lloc destinat per a aquells que volien passar el dia de Pasqua rodejats de joventut i amb ganes de diversió. I els pasqueros?, li pregunte amb intenció Pasqueros a manta, em respon entre rialles. Va viure en ca Finín de ca Vento, en la Cens. Al voltant dels deu anys hi treballava de conserja; s’encarregava dels quefers domèstics, feia els llits i ho tenia tot a punt per a quan tornaven els treballadors del camp. El mateix dia que van soterrar a son pare, al eixir de missa, se la van empor- tar a treballar a València al Molí de Picó, que estava just enfront del que és ara l’Hospital General. Treballava servint com a interna i hi passava tota la setmana i venia a casa el dissabte per la vesprada; el diumenge, també per la vesprada se’n tornava amb el tramvia. Treballant al molí, va conèixer el que es convertiria en el seu marit i pare dels seus dos fills, Diego López Sánchez nascut a la Carolina. La seua germana era la que acudia al molí a per farina i en un d’aquells viatges ella la va acompanyar i el va conèixer. Tardaren molt poc en fer-se nuvis, i al cap de deu anys, allò va acabar en casament. Es van casar el dia 12 d’octubre, dia de la Mare de Déu del Pilar i anaren de viatge de nuvis a Jérica, a una casa que tenia la seua iaia on van estar durant huit dies. Tres mesos abans de la boda va deixar de treballar i després es dedicà a sa casa, al seu marit i als seus fills: M» Angeles la major, i Diego. Quan li pregunte per sa mare em conta que era una dona bonica i lluitadora que treballà tota la seua vida a cal Xato. Son pare va morir en un accident de treball quan ella tenia només que catorze anys. Vivien en un motor on son pare s’encarregava d’engreixar l’arbre de la bomba de l’aigua. Aquell dia fatídic, havia treballat de nit, perquè el seu amo, el tio Batiste el Bollo, no haguera d’engreixar la peça i, quan es va apropar a la màquina, es va enganxar amb la mànega de la camisa i el va sacsar tirant-lo a dins del pou. Entrem al tema de la guerra civil i de com va afectar la seua infantesa.

-214- Teodora Tarazona Perez 23/7/04 12:58 Página 215

Teodora diu que la va viure com si estaguera lluny, com si d’un joc es tractara. Em diu que des del camp, quan escoltava les sirenes que anunciaven un bombar- deig corria per amagar-se sota els tarongers. Pensava que era divertit, com si fora un joc. Ara pensa que cóm s’havia de protegir davall unes fulles de taronger? Quan va acabar la guerra tornaren al poble, Teodora tenia catorze anys. A la seua colla d’amigues es trobava Carmen la Pansida, Paquita la dels Galgos, Paquita la Esporgaora, Maria la Justa, Doloretes de la Cova, Maria la Sana. Com que la manera de divertir-se l’havien de buscar elles mateix, una de les coses que més els agradava era anar a Calicanto de paella i en carro (que com a Pasqua era la part més divertida). Xics i xiques jóvens i amb ganes de diversió sana, perquè eren altres temps. El seu marit va treballar durant molts anys en una fondisió, Teodora creu que potser seria açò el que el faria patir durant tant de temps. Amb molt d’esforç van comprar un pis a l’avinguda de Miguel Hernández d’Alaquàs, tots dos posaren tota la seua ilálusió en disposar-lo per poder viure hi amb el seu fill, perquè la seua filla ja s’havia casat, però la vida no els va donar oportunitat de gaudir-lo molt de temps ja que el seu marit va caure malalt i poc temps després va morir. Recorda amb molt de pesar eixe dia. La seua germana Lola i sa mare vivien al pis de dalt i el seu marit, era l’encarregat de cridar a Lola cada dia a les cinc i mitja del matí perquè anar a treballar. Aquell dia també la va cridar, però abans que Lola arribara a la Fe, on treballava, la cridaren per telèfon perquè se’n tornara. Teodora encara estava al llit quan va escoltar que el seu marit, que es preparava per anar a treballar feia un soroll estrany, es va alçar ràpidament i el va veure estès al terra diguent-li que s’ofegava, i ja res més va poder dir. Va morir quan tenia cinquanta-quatre anys. Va ser a la seua estada al Molí de Picó quan va començar a fer alguna cosa a la cuina, feina que més avant es convertiria en la seua professió. Amb el tio Manolo començà d’ajudanta fins que es va independitzar perquè, l’alumna era tan bona que requerien la seua presència per preparar els banquets dels diversos esdeveniments festius que, algunes famílies, celebraven al poble. Em puntualitza que era una cuinera per encàrrec, es a dir, no tenia un lloc fix on anar a cuinar, sinó que acudia al domicili de la família que la buscava. El menú que prepara era diferent segons els gustos o possibilitats de la famí- lia en qüestió. Dels ingredients s’encarregava el protagonista de l’esdeveniment i

-215- Teodora Tarazona Perez 23/7/04 12:58 Página 216

ella, amb les dones que l’acompanyaven, anaven la vespra a preparar-ho tot: el caldo (que estava coguent-se durant tota la nit), el pollastre, les mandonguilles... i a l’endemà donava els últims tocs als plats, les salses i les presentacions. Mai ha fet el mateix dia dos convits, perquè diu que li acaparava massa l’atenció i es devia dedicar per complet a la seua preparació. La cuina va ser i és la seua passió. Quan li pregunte per les receptes, i en concret per la que era la seua preferida, li canvia l’aspecte i hem diu que la carn metxà, però amb una vessant pròpia, és la seua especialitat.

LA RECEPTA INGREDIENTS: Carn picada, clares d’ou, llonganissa, cansalà, carlota, farina, oli i sal. PREPARACIÓ: Es treballa la carn mesclant-la amb les clares d’ou (ho prepara sempre damunt el banc) i quan ja està ben feta la mescla, una porció l’aplana amb les mans donant-li una forma rectangular i damunt li posa una capa de cansalà, una altra de carlota i una altra de llonganissa. Damunt li posa una altra capa de carn i repeteix l’operació amb els ingredients fins arribar a tres capes; damunt l’última li afegix clara d’ou. Quan acaba el pastís de carn, l’aplana bé per- què es quede compacte i a continuació el sofregix, després el posa a bullir durant mitja hora i quan ja està fet, el trau amb l’ajuda de dos plats perquè no es tren- que, el deixa que es refrede per poder-lo tallar i li prepara una salsa especial. Per finalitzar la nostra història li pregunte quin ha estat el millor moment de la seua vida o un d’ells, a la qual cosa hem respon que n’hi han molts però, sens dubte, els millors són tots i cadascun dels que ha passat amb la seua família, tots reunits i ella... cuinant. Si tornara a nàixer li agradaria tenir la mateixa vida?, li pregunte. Canviant algunes coses, però si, he treballat molt, he bregat molt però amb ganes. Quan vosté siga major que voldria ser? Déu sap el que seré, em contesta entre rialles. He passat molt en esta vida, però quan eres jove no te n’adones, me n’adone ara que han passat tants anys i que ja no puc fer les coses que feia. Puri Martínez

-216- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 217

ELS MAIOS

1.-INTRODUCCIÓ Els canvis funcionals en la producció industrial experimentats al llarg del primer quart de segle XX a les zones rural, degut a la incorporació dels avanços tec- nològics mitjançant l’aparició de l’electricitat com a nova font d’energia i la pràc- tica desaparició, per substitució de la molineria com a mitjà de propulsió per a batans, papereres, serradores, farineres, i tot un ventall d’indústries arreu de l’Horta Sud, va significar un factor de progrés molt important ja que com cal observar, en este període Alaquàs ja contava amb una estimable xifra de xicotets tallerets familiars que configuraven l’espectre econòmic i social de la seua arte- sania. L’opció hidràulica, per anomenar-ho d’alguna manera, va convertir-se en la forma més senzilla i necessària no tan sols per a la preindustrialització, sinó també per a substituït les primitives eines, modernitzant al mateix temps les seues estructures de treball. Es per això que cal fer palès el paper capdavanter que han tingut els antics molins en el posterior desenvolupament industrial, tot i haver una ample període en el qual totes dues tecnologies, molins i electricitat, es fongue- ren mitjançant allò que més tard es denominarien fàbriques de llum. Moltes de les quals s’instal·laren sobre vells molins. Un dels més influents va ser el molí de Daroqui, fundat per Joan Baptista Daroqui el 1846 i construït a la partida del Salt del Moro al terme de Manises. El molí de Daroqui, més conegut pel Molí de la Llum, va pertànyer inicialment a l’anomenada Hidroeléctrica del Turia i la llum que produïa abastia 17 pobles de la comarca, hi inclosa la localitat d’Alaquàs. La contribució que l’energia aporta al món industrial i artesana es veu reflectit a alguns gremis com el dels torners, fusters, cullerers, ferrers o mestres d’aixa, així com també al naixement de nous tallerets que arribaran a formar una nombrosa xarxa de tallers artesanals i fàbriques de caire manufacturer. Un dels quals, pioner en la indústria de la fusta d’aleshores fou el dels Maios, ubicat als seus ini-

-217- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 218

cis baix del casinet dels Galgos a la casa número 71 del carrer Major, i posteriorment al Camí Vell de Torrent (al costat del Calvari). Els Maios van ser el primers en instalálar un aparell de serrar a Alaquàs l’any 1923. L’activitat fonamental dels primers anys, va estar centrada a la fabricació de caixes de fusta per encaixar productes agrícoles com les taronges i cebes que en aquell temps tenien un gran comandament , perquè a la dècada dels anys vint, els germans Portalés, els Burros, havien construït un magatzem a les afores del poble on Francisco Bessó, el Roig de Blaiet, manufacturava estos productes. En este període, al taller dels Maios arribaria a serrar-se pràcticament tota la fusta que s’utilitzava als tallers de la localitat. Fabricants i artesans portaven els troncs o taulons a la serreria dels Maios i estos s’encarregaven de disposar-los a la mesura i tamany exacte. Després els clients s’encarregaven d’escatar, polir i pintar la fusta.... és a dir, finalitzaven tot el procés de producció. Era esta la forma de treball coneguda popularment com, treballar a Parroquià. Entre les diferents activitats de producció que van realitzar els Maios, cal destacar les tapes-seients dels antics comuns de fusta, també podem dir que la famí- lia tenia altres activitats secundàries entre les quals es trobava l’abastiment de llenya a les carboneries on s’elaborava el carbó a partir de la matèria primera, la qual era transportada amb carros tirats per cavalleries, propietat també dels mateixos Maios A mitjans dels cinquanta es van dedicar a la producció del moble corbat (cadires), amb un sistema de vaporositat i corbat de la fusta, molt artesà i rudimentari. Els Maios arribaren a disposar d’una nòmina de 25 treballadors entre familiars i assalariats. S’encarregaven tant d’esmolar les eines com de calar les lires de les cadires ( el tio Vicente el Maio era el calador de la fàbrica). Entre els artesans del corbat de la fusta, cal citar: Ernesto Comes d’Aldaia, Pedro Cabrera i Aurelio. En 1964 van deixar la fàbrica que passà a ser propietat de José Garcia Gil, de ca Prima i Enrique Pons de ca Geroni. Els germans Vicent i German, fills del tio Vicent el Maio es dediquen des d’aleshores a esmolar ferramentes en un xicotet taller obert a les rodalies del primitiu taller del seu pare. La relació laboral dels popular Maios amb els fabricants i artesans del ram Alaquaser ha estat tan present al llarg de dècades que no tan sols ens permet encarar un treball monogràfic al voltant de la seua trajectòria productora i laboral, sinó que també ens permet abordar l’extensa nomenclatura de tallers que als anys cinquanta eren clients de la serreria de la família Parra, la qual cosa representa una important base de dades per a posteriors estudis i anàlisi del teixit industrial alaquaser. Ramón Tarín López

-218- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 219

2.- LA FAMêLIA Vicent Parra el Maio i Maria Martínez van tenir 8 fills: Vicent, Francisco, conegut com German, Maria, Ernesta, Alejandro Elies, Pascual, Enrique i Arturo.

Vicent Parra Martínez el Maio és el major dels German Parra Martínez el Maio. Es va ensenyar germans. Entre les diferents especialitas desen- l’ofici de serrador als 18 anys, treballant a volupades al llarg de la seua vida cal destacar: València. Se’n diu que era un jove molt arriscat serrador, calador i esmolador. que solia anar a treballar amb una jupa tot i que a l’hora d’acabar la feina es canviava de roba a casa d’una senyora de València i es posava un vestit, per a poder passejar-se tot mudat per la capital.

Eren un matrimoni que vivia com qualsevol altre a Alaquàs, fins que el 1914 va morir el progenitor de la família, quedant la vídua tota sola per dur endavant la criança dels seus fills, el major dels quals tenia només 13 anys. Foren anys de patiments, i els fills més grans van haver de posar-se a treballar tot i que encara eren molt menuts, per poder ajudar a sa mare, a la vegada que anaven ensenyant-se un ofici. És en l’any 1923 quan es disposen a posar en marxa el seu propi negoci, per la qual cosa van adquirir dos aparells de serrar per instalálar-se al carrer Major n¼ 71.

-219- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 220

Elies Parra Martínez el Maio. Serrador. Maria Parra Martínez, la Maia. Especialitzada en la confecció de joguines que es feien amb les deixalles de la fusta. Estos es solien vendre al Mercat Central de València, les vespres del Reis.

El negoci poc a poc va donant els seus fruits fins que han de buscar un nou lloc per treballar. El 1931 compren dues fanecades de terra campa a la partida del Bovalar, on inicialment edifiquen una coberta o nau amb sostre d’uralita de 510 m2 que posteriorment passarà a convertir-se en la nova fàbrica dels Germans Parra. Amb el pas dels anys van adquirint els terrenys de les rodalies per construir les vivendes de 5 dels germans (Vicent, Alejandro Elies, German, Pascual i Enrique), perquè Ernesta es va casar amb Carlos Taberner El Romo d’Aldaia i per tant se’n va anar a viure al seu poble. Maria es va casar amb José Martínez i se’n va anar al carrer de la Mare de Déu de l’Olivar, El més xicotet, Arturo, se’n va anar a viure a Madrid, per això el seu malnom el Maio de Madrid. A partir d’aquest moment, al poble es comença a conèixer el lloc com cals Maios com el carrer dels Maios.

-220- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 221

Més tard, ja dins els anys 50, gran part de la indústria de la fusta de la localitat era clienta de la serreria de la família, entre tots ells es trobaven els següents:

C/ Major, 86 - ESTANISLAO FERRER, Morriti. Ebanista C/ ›› 75 - VICENTE MARTêNES, el tio Blai. Torner C/ ›› 71 - FRANCISCO ZAFRA. Parxís C/ ›› 59 - JOSE BLAS GARCIA, el Roig. Peinetes

C/ Benlliure, 17 - HILARIO FORMENT BOSCA. Torner C/ ›› 46 - MIGUEL MARTINEZ, el Guapo. Ebanista C/ ›› 51 - PASCUAL PALOP, Ebanista

C/ Sant Blai, 6 - ESTANISLAO FORMENT. Ebanista

C/ Convent, 16 - VICENT FERRIS, el tio Conillo. Carros

Pasqual Parra Martínez, el Maio. Va treballar activament i durant molts anys de serrador. A la dècada dels quaranta es va independitzar i es dedicà a fer guitarres en uns terrenys ubicats a la part de dalt de les cases on vivien tots els germans, abans de configurar-se l’actual carrer de Balmes. Ernesta Parra Martínez, la Maia. Treballava també com la seua germana Maria fent joguines en un departament de la fàbrica ubicat també al carrer de Balmes.

-221- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 222

Enrique Parra Martínez, el Maio. Entre les acti- Arturo Parra Martínez, el Maio. És l’únic dels vitats que desenvolupava es troba el d’adminis- germans que no treballava a la fàbrica perquè es tratiu de l’empresa i el de marcador de la fusta. va dedicar a estudiar música a Madrid.

C/ Dr. Barberà 1 - FRANCISCO USEDO, el Cagó. Castanyoles C/ ›› 2 - FRANCISCO LINO, el Guerra. Torner C/ ›› 14 - MIGUEL FERRIS, el Santero. Telers C/ ›› 16 - JOSÉ MOMPÓ. Telers i Plomiers C/ ›› 18 - DOMINGO MOMPÓ. Telers i Plomiers

C/ Mare de Déu de l’Olivar, - SALVADOR BARBERË, el Picante. Torner C/ ›› ›› ›› 4 - VICENT CUARTIELLA. Castanyoles C/ ›› ›› ›› 20 - Els Pelaets. Culleres C/ ›› ›› ›› 22 - MARIA, la germana del tio Cándido C/ ›› ›› ›› 31 - SEBASTIAN ALFONSO, el tio Sebastianet. Cadires

C/ La Pau, 2 - VICENT TORRALBA ALBERT. Talliste

-222- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 223

C/ ›› 25 - MIGUEL LINO, els Orelletes. Torner C/ Dos de Maig, 14 - VêDUA DE LUIS LINO. Plomiers C/ ›› ›› 13 - GERMANS NAVARRO, els Calitos. Plomiers C/ ›› ›› 9 - JOSÉ TËRREGA, França. Castanyoles

C/ Sant Jeroni, 13 - JOSE GARCIA, el Carabassa C/ ›› ›› 23 - SALVADOR SORIANO, el tio Soriano. Ebanista C/ ›› ›› 26 - ENRIQUE, el Ratat. Panderetes

C/ Sant Francisco - ANTONIO GARCIA, el tio Tonet. Torner

C/ Tribunal de les Aigües, 8 - PASCUAL ANDREU, el tio Cabellera. Cadires

C/ Castelló, 10 - JOSE LEGUA, el Pinyol. Telers

C/ Sant Hipòlit, 3 - GERMANS MARê, els Tarins. Ebenisteria C/ ›› ›› 13 - FRANCISCO MARTê, el Ximet. Culleres C/ ›› ›› 22 - DANIEL MARTINEZ, el Maceta. Torner C/ ›› ›› 23 - SALVADOR FORMENT, el Guai. Plomiers

C/ Sant Josep, 3 - JOSÉ MATEU, el tio Mateu. Ebanista C/ ›› ›› 46 - JUAN GARCIA, Fuster

C/ Santa Cecília. 2 - SEBASTIAN ALFONSO, el Carreter. Carros

Plaça dels Ollers, 10 - JOSE GONZALEZ, el Bombo. Telers ›› ›› 12 - GERMANS GARCIA. Torners ›› ›› 13 - VICENT TËRREGA, el Tarratrai. Torner ›› ›› 15 - LUIS LABORDA. Culleres

Plaça de la Constitució, 5 - JOSE GARCIA, Hueso. Ebanista

C/ València, 16 - MIGUEL ROS. Escacs C/ ›› 15 - GERMANS FERRER BOSCË, els Santeros. Torners C/ ›› 28 - VICENT ROSELLO, el Rullo. Torner C/ ›› 68 - JOSE ORTIZ, el tio Ortiz. Ebanista

C/ Germanies, 10 - FRANCISCO FORMENT, Ronda. Plomiers

-223- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 224

C/ Alcoi, 7 - JOSE SENA. Plomiers Av. Ausias March - LUIS PLANELLS. Fuster Av. ›› ›› 32 - LUIS ALñS. Carros Av. ›› ›› 37 - VICENT ALñS. Carros

C/ Sanchis Almiñano, 16 - LLORENÇ GARCIA, el tio Llorenç. Torner

C/ Pare Guillem, 18 - ANTONIO MARTêNEZ VICENTE

C/ Palop Guillem, 10 - VêDUA DE JOSÉ MAS FORMENT. Culleres

Av. País Valencià - RICARDO TARêN i VICENT SANTAPERPETUA. Castanyoles

C/ Conca, 18 - ANTONIO ALIAGA, el tio Toni el Boter. Barriles C/ ›› 21 - GERMANS LERMA. Plomiers C/ ›› 23 - FANCISCO FENOLL, el tio Tirri. Torner

Camí Vell de Torrent - JOSÉ RAGA. Torner

C/ dels Maios, 2 - MANUEL DUET I ALFREDO LLORENTE. Torneria

German Parra Martínez

Al sector cadirer cal observar també alguns detalls ilálustratius dels principals mitjans de producció: maquinària i cabal artesà, a través del següent material gràfic que aborda la fabricació i muntatge de la cadira, dins l’antiga línia corba o recta.

-224- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 225

L’aparell de serrar segueix sent una eina imprescindible de bugir la fusta i els taulers dels seients de la cadira. Al retrat Fabià Ferrer Tárrega el Santero.

Antigament la caldera d’aigua sota el forn de llenya, era el sistema rudimentari emprat per vaporitzar la fusta.

-225- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 226

Una vegada corbada la peça. es posava en un motle i es fixava mitjançant un cèrcol de xapa de ferro.

Els motles del moble corbat romanien a l’interior de l’eixugador durant tota la nit.

-226- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 227

A través de les cintes de paper de vidre, s’escataven les complexes formes del moble corbat.

Al muntatge de la cadira encara s’utilitza el cèrcol de xapa de ferro i els gats de ferro colat, de forma artesanal.

-227- Els Maios 23/7/04 13:01 Página 228

El quadre de pintura està definit per l’engranatge d’una cadena rotativa que porta incorporats una sèrie de ganxos on van colálocades les cadires. A la foto Ricardo el Carinyo.

El procés de lacat es porta a terme dins d’una cabina de pintura, que disposa d’una base giratòria amb quatre punts, on es posa la cadira. Al retrat Esteban Monzó.

-228- pagina historia grafica 23/7/04 13:04 Página 1

HISTñRIA GRËFICA Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 231

Matilde Aguilar la Grilla i José Forriol, del forn de Librada, el dia del seu casament.

-231- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 232 . el Quinqui Sena é Jos í t de la tia Librada, i el seu cos é Forriol, el n é n Jos ó estricta moral. Ells s ’ poca d è Nanos nuets i molt atrevits en una

-232- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 233 ria podem ò ano i al solar de la ñ Sanchis Almi Sanchis é Jos don Alcalde ’ s manava l à . Retratats amb un antic carret rodes de ferro i transportant xicotet any 1926, tot i la dictadura de Primo de Ribera. Tirant de la hist Tirant any 1926, tot i la dictadura de Primo Ribera. ’ la Grilla grafs a l ò sica Roja. ú tiques, entre conservadors i lliberals, a Alaqu tiques, entre conservadors i lliberals, a í Forriol Aguilar, els fills de Matilde Aguilar, Forriol é aven les obres del Casino de la M ç comen Redona barril. Fixeu-vos quina meravella de joguines empraven els fot vore com en aqueix temps de rinyes pol tia Matilde i el seu germanet Jos

-233- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 234

Aquest xicot tan elegant i amb pinta de burgés és José Forriol Nebot, el fill de la tia Librada i el tio Pepe el del Forn. Aquest home treballà tota la vida de funcionari de correus. Al llarg de sa vida va estar destinat en localitats com Manises, Alfafar i Torrent. La fotografia està feta poc abans que la temible epidèmia coneguda popularment com la cucaracha causara estralls entre el veïns del poble.

-234- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 235

Fixeu-vos quines xicones tan temprades hi havia a Alaquàs enllà pels anys 1916. Si encara no l’heu reconeguda, ací teniu el seu nom: Matilde Aguilar Alòs la Grilla.

-235- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 236

José Forriol, el nét de la tia Librada i del tio Pepe el del Forn. A que us agrada el patinet...

-236- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 237

Matilde Forriol Aguilar fotografiada amb la clàssica bastidora, un moble decoratiu que usaven els fotò- grafs pels anys vint.

-237- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 238 on somriure als llavis... esquerra) amb la vestimenta tradicional de ’ trobem Matilde (foto de l í poques. Aix è , retratades en diferents les Grilles mudar, mentre que la seua germana Maria porta roba de feina: davantal a ratlles i toca llana per damunt dels muscles, un b mudar, Les germanes Matilde i Maria,

-238- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 239 , qui sembla estar molt divertit. s jugant a les cartes dins del casino. Al seu costat podeu s jugant a les cartes dins del casino. ò tio Colau Luis Al tio El vore al , on Nena s. Aquest home ó set, el del bar Al set, el del bar ï s antics del poble. As antics del poble. principis del é Llu tio aixa m ’ sper, el pare del sper, ó s Pr ò Luis Al ha sigut un del mestres d segle passat tenia el taller de carros davant la casa tia hui esta la tenda de Cafis.

-239- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 240 . El Bolà . Aquesta dona era germana de Consuelo Legua la mare Pasqualet . pels anys trenta tenien un taller de fer caixes fusta per encaixar taronges, al à la Pisaña Silvestre, es va dedicar tota la vida a la venda ambulant. ASilvestre, es va dedicar tota la vida a venda ambulant. Xest tenia una parada al mer-

à , que enll tio acompanyava la seua filla Teresa, la xica acaba casant-se amb un xicot de localitat. Teresa, acompanyava la seua filla ’ els Maios n i Vicent Vicent n i á on estava el casino del Galgos. El ’ i la seua dona Tereseta Legua Barber Tereseta i la seua dona any venent fruita. I com que sempre l ’ de Pasqual, Germ à el Maio s, davall d à Alaqu ’ Silvestre era cosi germ tio carrer Major d Silvestre Parra Montalt cat on passava sis mesos a l

-240- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 241

Matilde, la néta de la tia Librada, retratada el dia de la seua comunió. Que ús sembla el vestit tan lluï- dor que porta la combregadora. Veritat que no li falta cap detall...?. El vestit li’l va confeccionar Pepita Campos, una famosa modista alaquasera dels anys vint que cosia exclusivament per a les dones més opulentes de València. La popular modista visqué al carrer del Forn i era filla d’un germà de la Mare Josefa Campos, que era palmiter. Al poble encara recorden molts a la fundadora de les monges catequistes ajudant el seu germà a pintar ventalls a casa...

-241- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 242

Retrats enmig de les vies del tren, i molt prop de les garroferes del Banyaor, veiem a Leonardo el Carrenyo amb la seua nóvia Pura Alós i la seua germana Tere. Anaven tots ells acompanyats per uns familiars de Barcelona. Reconegueu la casa que apareix al fons...? És la casa del tio Carmelo on va viure el tio Jesús el Cacauero, l’home que allà pels anys cinquanta anava venent cacauet amb un cabàs de palma pels carrers d’Alaquàs.

El bar d’Alòs a meitats dels cinquanta. Trobem al mostrador a Pura Alós i el seu Germà Lluís servint els clients. En eixa època, el bar Alòs era per excelálència el lloc on es reunien de bon matí tots els collidors de taronja per a prendre un barrejat o el corresponent rebentat com calia.

-242- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 243 n. í Aldaia i agafa- ’ Nou de Torrent. Nou de í d ó , i la seua filla Pur estaci ’ ncia. è tio Guiset ar-se a Val a ar-se ç s per a despla ò estraperlo baixava del tren en l ’ Al n, Pura Garcia, la dona del ’ á s amb la seua germaneta Tere i un xiquet foraster que vivia al cam Tere s amb la seua germaneta ó es van retratar Carmen Guzm Guiset va el tramvia del 21 en la parada que hi havia davant bar d Assegut dalt del carret veiem Luis Al Assegut dalt del carret veiem Luis Corrien els anys de la postguerra i gent que comerciava amb l Al taller de carros del tio

-243- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 244

Panoràmica general del bar Alós i el camí Nou de Torrent. Fotografia feta a la dècada dels seixanta, quan encara es conservaven alguns xaletets i horts de tarongers a la mateixa vorera del camí.

El camp del Roser en el dia de la seua inauguració. Ací teniu als jugadors de l’Alaquàs que van ser ali- neats. Entre els jugadors identificats trobem en la fila de peu a: Leonardo el Carreño, Marc, Julio el Ratat, Rausell, Lacalle, Pepet el Jesuso. Asseguts, Paco Xata, Pons, Alapont i Domingo.

-244- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 245

Antonio Rius, a més de ser un romàntic del futbol, ha sigut un dels jugadors més extraordinaris que ha donat l’equip de l’Alaquàs. Fins i tot, arribà a jugar en primera divisió amb el Granada durant les temporades de 1953-1959. Qui no recorda Rius jugant en el camp de les Garroferes quan encara era un xiquet. I quantes voltes hagué d’eixir corrent per les garroferes del banyador fugint de son pare que volia pegar-li amb la tralla perquè pensava que el seu fill no estava bé del cap quan s’escapava del treball per a practicar aquell joc tan destrellatat que l’únic profit que li podia traure era el trencament d’alguna cama. Clar que mirant el retrat s’adonem de qui se n’isqué amb la seua. Hi veiem a Rius traient el baló de banda. Vegeu les portentoses qualitats físiques d’aquest atleta alaquaser... (Colálecció particular d’Antonio Rius Tàrrega).

-245- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 246

Antonio Rius vestint la samarreta del València en la temporada de 1958. (Colálecció particular d’Antonio Rius).

-246- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 247 , . , Pasqual el Beato el Peroler , Paquito el Carnisser s ó lo teniu els seus noms. á í , Emilio s i Nel el Llustr de Ro Setesquenes amics alaquasers van decidir retratar-se ’ s í , Pasqual , Vicentet , Vicentet de ca Blai Alqueria ’ any. Els heu reconegut...? Ac Els heu reconegut...? any. ’ el de l any 1943 aquesta colla d ’ esquerra a dreta: Rius, Llu ’ Miguel Ripoll, Alfredo D En l tots junts l . ó amb ó u. En aquest par- é Antonio Rius). ’ l botant de forma espectacular disputant un bal ’ que sembla no portar molls a les soles... el gol que va mantindre al Granada en primera divisi ò à particular d ó lecci á podeu veure í Jugant contra el Reial Madrid en camp del Bernab tit Rius marc Ac el porter. I aix el porter. (Col

-247- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 248

La família Besó de ca Patilla, a més de ser bons jugadors de pilota, també han tingut un gran aficionat al toreig, com ha sigut Enrique Besó Patilla qui, a més de dedicar-se a pelar cebes per a fer botifa- rres, treia entre cabàs i cabàs de ceba, el temps necessari per a torejar en les places dels pobles de l’horta Sud. Cosa que podeu apreciar en la popular passada de la Cadira que apareix a la foto.

La família Parra-Legua al complet fotografiada a Patraix amb motiu del casament de Conxín, la filla del tio Silvestre. Comencem d’esquerra a dreta: Teresa, Francisca, Maria, Salvadora, Nelet, Lluís i Vicent.

-248- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 249

L’any 1943 aquesta parella va decidir passar per l’altar de l’església de l’Assumpció. Ací els veiem en el dia del seu casament. Ella és Teresa Parra Legua, la filla del tio Silvestre el Maio, i ell Vicente José Martí, un xicot de Xiva que estigué treballant en ca Bolà durant molts anys. Mireu que feliços es troben els nuvis...

-249- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 250 en aques- é amb la seua filla Mari Carmen fotografiats en paradeta que tenien a porta de sa casa Xest. El matrimoni visqu la Maia ta localitat els primers anys de casats, on es guanyaven la vida venent cacauets, tramussos i tota classe llaminadures. Vicent i Teresa Teresa i Vicent

-250- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 251 . Era ó tots junts ó Olivar pre- ’ que els xiquets i xique- ó el dia de la seua comuni la Maia bliques prengueren la comuni ú poca encara era tradici è per separat. ó any 1965 i en eixa ’ La combregadora Mari Carmen l tes que anaven a les escoles p el dijous del Corpus Cristi. En canvi, els xiquets i xiquetes que anaven a les Catequistes o monges Oblates del convent de l nien la comuni un tele- ’ ava a fer ç comen é any 1960 i al poble angelet i portant la ’ ’ lies que disposaven d í u. Corria l é Silvestre, vestida d tio acudir als bars per a poder vore-la. ’ ta del é anda de la Mare D ’ a els primers cotxes Seat 600. La tele tamb ï furor, tot i que eren molt poques les fam furor, la gent llu cinta davant de l Mari Carmen, la n visor i la gent havia d

-251- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 252

Vicent i Teresa la Maia quan vivien al barri de Socusa. Era l’any 1965 i la gent encara podia prendre l’aire al carrer sense tindre por als cotxes.

-252- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 253

Vicent el Maio, i Josefina Ros la tia Pepeta, retratats el 1930 amb motiu del seu casament.

-253- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 254

Al’any 1931 es val celebrar la boda de Germán Parra, el Maio, i Vicenta Martínez, la Pereta. Fixeu-vos que fou la primera xicona del poble que es casà amb un vestit brodat de plata.

-254- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 255

Ernesta Parra , la Maia, i el seu marit Carlos Taberner, el Romo. Retrat de 1933.

-255- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 256 Pepeta retratats de majors. tia i la el Maio Vicent Vicent tio El

-256- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 257 n van ser retratats un dia de costura. ó any 1950 i els germans Rafael i Alfredo Soler Castell any 1950 i els germans Rafael ’ Era l

-257- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 258 any 1946. ’ n. Es trobem en l ó mb el seu fill Rafael Soler Castell la Lletera, a ndez, á n Hern ó Rosa Castell

-258- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 259

Els germans Rafael i Alfredo Soler Castellón amb la seua germana Rosita en la porta de l’església de l’Assumpció el dia que van prendre la 1» Comunió els xics, l’any 1955.

-259- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 260

Qui s’enrecorda del cinema Ideal, també té en la seua memòria a la tia Amparo Roser Pérez que ací la veiem molt contenta amb els seus 3 néts, Rafael, Alfredo i Rosita Soler.

-260- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 261 , Francisco , Vicent Garcia , Vicent el Mustio de ca Navarro Usedo í n Cervera í , Joaqu de ca Coc cer, Francisco Mart cer, à . , Daniel Ll cer, Vicent Gil Vicent cer, à Toquitas el Caneu Aguillar é , Martinet Ll s i Jos é la Media , Francisco Guasp ó home de ’ ctor l í , V home de Maruja Pallar ’ de ca Julieta

, Enrique l í un bon dia de festa: Cecilio Peir Gilote Penya Lio , Francisco Gil ç Usedo, Francisco Mart ó Els amics de la el Dol Peir

-261- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 262 Andalusa ’ l n í cer, Conx cer, à es mudaren de valencians. , Daniel Ll Aguatzil ’ l de la Rosita n el lia Cervera i el seu marit Paco í é , Cec de Sofia i el seu marit Paco í agutzil i la seua germana Lolita Miguelito de Ja ’ l » M é esquerra a dreta trobem Maria Mart ’ i el seu marit, Jos D A solia repartir a cada casa un bescuit. Este any els encarregats del repartiment la festa de Sant Jeroni, el grup organitzador

-262- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 263 i el seu no sabem í ca la Rosa eixiren en el seu nom. Ac eixiren en el seu nom. è cer, Conxeta Rosa de cer, à ns perqu ï , Consuelo Ll el Godoi i el seu marit Ramon Sanchis. ca Gaetano , Conxeta Alfonso de , Conxeta à Olivar els clavaris solien convidar amics, familiars i ve ’ la Rat u de l é si que coneguem Mari Sabater Diana, Francisco Serrano ò marit Saturnino Navarrete, Maria Forment de quin clavari es tracta, per A la cavalcada de festa Mare D

-263- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 264 esdeveniment. I com que ’ per a commemora l ca la Rosa a van disfressar Conxeta Ros de ç a posar una altra disfressa. à del Casino de la Pla ó any vinent li torn ’ any 1927 i a la festa de inauguraci ’ L sa mare era molt condidora l

-264- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 265

Una altra cavalcada de festes patronals i una altra colla d’amigues. En aquest cas tenim en un primer plànol Conxeta Ros de ca la Rosa i al grup la veiem també amb Paquita la Picaora i la seua germana Carmen, Lolín la Suguagua dona de Pepet el Rallat, Maria la Picanta i el tio Picaor que probablement pensem seria el clavari.

-265- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 266 s lluentor a , Maga Lino é donar m ca la Rosa , Conxeta la de ó , Pilar Peir la Farinera n í , Rosar ó n Bayona... í s ho facen: Mari Peir , Lol é la dels Galgos , Paquita la Torres , Maria ca Guerra acte. Algunes les hem conegudes, altres potser vost acte. ’ Quan van inaugurar el camp de Futbol del Rosal, algunes xiques del poble es van posar els vestits de llauradora de acudir-hi i Quan van inaugurar el camp de Futbol del Rosal, algunes xiques poble es posar els vestits llauradora acudir-hi la de l

-266- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 267

Era costum dels caçadors, retratar-se després de la feina amb els seus gossos i les peces caçades. Ací trobem d’esquerra cap a detra i començat per dalt, D. Federico el metge, Casimiro el fill major del tio Casimiro, Pepe Cervera l’ho de la Corcà, Miquelet Lino de ca Orelletes, el germà de Conxeta la Coloma, Ximo el Senento, Paco l’Alqueriero, el tio Llépol i Lluís Ros el de les Ferreres.

-267- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 268

I diuen que les xiquetes no tenien nines, ací ens mostra Júlia Castan Muñoz la que deuria ser el regal de reis d’aquell 1940.

-268- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 269

Júlia Castan Muñoz i Rosarín Lino la de ca Guerra es retrataren l’estiu de 1949 en una de les seues passejades per València.

-269- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 270

També tornem a trobar Júlia Castan Muñoz el 18 de juny de 1937 retratada amb el seu millor vestit a la casa R. Guzmán del carrer Quart de València.

-270- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 271 , el de Cervera esquerra cap a dreta tenim Pepet ’ . i com que tots el germans Cervera, amb alguns anys a les esque- el Mustio n í , no en faltava cap. D ò i Joaqu el del Motor el Moreno , Paco la Generala , Tereseta , Tereseta el Fino de salut, es van retratar per a celebrar que tot i aix é , Vicent , Vicent el del Motor El dia 31 de juliol 1962 es va casar Miquelet, el fill Miquel Cervera Miquel nes, es trobaven molt b

-271- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 272 de la imme- È Escola Nacional de xiquets ’« nia realitzada a l à alcriero, quan tenia 7 anys, en una instant ’ rrega, l à En la fotografia veieu Francisco Roca T En la fotografia veieu Francisco Roca diata postguerra (1943).

-272- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 273

D. Rafael Tramoyeres Cuñat, va nàixer a Benimaclet i era “Regent” de la Parròquia de l’Assumpció l’any 1917 i l’any 1920 (fou un dels convocants dels Jocs Florals a la Mare de Déu de l’Olivar). Va morir durant la Guerra Civil, quan era Rector de Simat de la Valldigna i està inclòs en la llista de possibles beats. A la foto, cedida per una neboda a la Parròquia de l’Olivar, el veiem al pati de la casa del capellà de les Oblates fotografiat amb la imatge de la Mare de Déu de l’Olivar, a la qual ha deixat sense ni l’ornament ni els vestits que cobreixen l’original. Al fons de la foto es pot endevinar una columna amb arcs. ¿Podrien ser restes del claustre del Convent dels Mínims?

-273- Història Gràfica 23/7/04 13:11 Página 274

Podem datar la foto entre finals dels anys 10 i principis dels 20 del segle passat. Segurament fou feta al corral d’una de les cases del “barrio”. Hi trobem D. Rafael Tramoyeres, Regent de la parròquia, i Asunción Alfonso Sáez, la Redona, que és la que es troba de peu al costat del mossén. ¿Coneixeu la xiqueta i les altres dones de la foto?

-274- INDEX 2004 23/7/04 13:24 Página 275

êNDEX

Pàg.

ESTUDIS I DOCUMENTS

RAMÓN TARÍN I LÓPEZ. L’esctructura de la terra i evolució del parcel·lari a l’horta d’Alaquàs segons els llibres cobradors de la séquia de Benàger i Faitanar de 1974-1880 ...... 11

RAFAEL ROCA RICART. La demolició de la torre del castell (1928) ...... 57

VICENT COMES IGLESIA. La política como tensión social. Un incidente local con repercusión nacional ...... 79

M» SACRAMENTO MARI FERRER. Les Filles de Maria a Alaquàs, una aproximació a la seus història ...... 91

JOAQUIM LLORENS VILA. Moros i Cristians Perolers: 1979-1982. Un quatrienni prodigiós . . . . 121

DIVERSOS AUTORS. Vint anys fent realitat somnis d’Argila (1983-2003) ...... 141

MARIA ESTEVE LLÁCER. La familia Lluna-Gordillo ...... 165

BIOGRAFIES...... 173

HISTñRIA GRËFICA ...... 231 INDEX 2004 23/7/04 13:24 Página 277

La tirada d’aquesta edició ha estat limitada a 1000 exemplars.

S’acabà d’imprimir el dia 16 d’Agost de 2004 festivitat de Sant Roc als tallers d’Arts Gràfiques Garcia Besó, S.L. de la Vila d’Alaquàs.