2020 Érase una vez en... Hollywood (Once Upon a Time in... Hollywood) de Versió original en anglès subtitulada en castellà

Fitxa tècnica Fitxa artística Guió i direcció: Quentin Tarantino / Fotografia: Robert Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie, Emile Hirsch, Richardson / País: Estats Units / Any: 2019 / Durada: 165 Margaret Qualley, Al Pacino, Kurt Russell, Bruce Dern, minuts / No recomanada a menors de 16 anys. Timothy Olyphant, Dakota Fanning, Damian Lewis, Luke 2019: tres Globus d’Or a la millor pel·lícula-comèdia, Perry, Lorenza Izzo, Michael Madsen, Zoe Bell, Clifton Collins al millor guió i actor secundari (Pitt). Jr., Scoot McNairy, Damon Herriman

SINOPSI. A la ciutat de Los Angeles, el 1969, tot està canviant, i l’estrella de la televisió Rick Dalton i Cliff Booth, el seu doble des de fa molts anys, s’obren camí en una indústria que ja pràcticament no reconeixen.

EL DIRECTOR. Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) és un realitzador, guionista i actor cinematogràfic nord- americà. Alternà diferents oficis fins que entrà a treballar en un videoclub, on coincidí amb un dels seus futurs col·laboradors, el guionista Roger Avary. Inicià la seva carrera dirigint la violenta Reservoir Dogs (1992), premi al Festival de Sitges. Amb Pulp Fiction (1994) aconseguí la Palma d’Or de Canes i l’Oscar al millor guió. Corealitzà Four Rooms (1995) amb Allison Anders, Alexandre Rockwell i Robert Rodríguez, i participà en els guions de True Romance (1993), de T. Scott, i Natural Born Killers (1995) d’O. Stone. Així mateix protagonitzà Destiny Turns on the Radio (1995), de J. Baran, i (1995), de R. Rodríguez, de la qual fou també guionista. Posteriorment dirigí Jackie Brown (1997) i ha protagonitzat, entre d’altres, els docu- mentals Full Tilt Boogie (1997), de S. Kelly, Forever Hollywood (1999), d’A. Glassman i T. McCarthy, i el filmGod Said ‘Ha!’ (1998), de J. Sweeney. Posteriorment realitzà el díptic format per Kill Bill: Vol. 1 (2003, premiat al festival de Sitges) i Kill Bill: Vol. 2 (2004), un homenatge al cinema d’arts marcials; el thriller Death Proof (2007); la ficció bèl·lica Inglourious Basterds (Malditos bastardos, 2009), i els westerns Django Unchained (Django desencadenado, 2012), amb el qual guanyà l’Oscar al millor guió (2013), The Hateful Eight (Los odiosos ocho, 2015) i Once Upon a Time in... Hollywood (Érase una vez en... Hollywood, 2019).

NOTES DE PRODUCCIÓ

Con Érase una vez... en Holyywood Quentin Tarantino sigue evolucionando. Mientras que la película tiene todas las caracte- rísticas de una película de Tarantino —una historia completamente original, con nuevos personajes, muy osada— su novena película también abre nuevos caminos para el escritor y director. Es una historia basada en personajes, que trata de las expec- tativas no cumplidas que inevitablemente se nos presentan todos a medida que envejecemos. En Hollywood, esta lucha es particularmente dramática, ya que el éxito y el fracaso conviven. En Érase una vez... en Hollywood, lo hacen tanto literal como figurativamente. Uniendo dos de las estrellas más grandes de hoy en día en un primer trabajo juntos, el cineasta vuelve a crear toda una época perdida. Ambientada en 1969, Tarantino recrea el momento y el lugar de sus años de formación, cuando todo —los Estados Unidos, la ciudad de Los Ángeles, el sistema de estrella de Hollywood, incluso las propias películas— es- taba en un punto de inflexión, y nadie sabía dónde encajarían las piezas. Todo esto no es muy diferente a los cambios que sacuden Hollywood hoy en día. En el centro de la historia está Rick Dalton, interpretado por Leonardo DiCaprio. Rick había sido la estrella de la Ley Bounty, una serie de televisión de éxito en los años 50 y principios de los 60, pero la profecía de su transformación en estrella de cine nunca se materializó. Ahora, como Hollywood se mueve hacia una estética hippie, Rick se preocupa porque su tiempo ha pasado y se pregunta si todavía hay una oportunidad para él. “Rick Dalton es un subproducto de los años 50, pero ahora hay una nueva era y este tren se le ha escapado”, dice DiCaprio. “Al trabajar con Quentin Tarantino vimos la historia de Rick Dalton como un viaje de una inmensa falta de confianza y una incapacidad para estar agradecidos por la posición que tiene. Constantemente anhela algo más”. Al lado de Rick se encuentra Booth, un antiguo héroe de guerra, ahora doble de riesgo de Rick, interpretado por Brad Pitt. A medida que sus carreras han evolucionado y sus problemas han crecido, la única constante para ellos ha sido el uno al otro. Booth ha demostrado su lealtad a Rick una y otra vez, y vice- versa, son la única familia verdadera que tienen. “Nuestros personajes se basan en una relación de actor y doble de cine, las carreras profesionales que se hacían juntos eran muchas más en aquel momento,” dice Pitt. “Hablamos de Steve McQueen y Bud Ekins, que eran un equipo fuerte, y hablamos de Burt Reynolds y Hal Needham. De hecho, llegamos a hablar con Burt sobre eso. Era un vínculo muy estrecho entre los dos, mucho más que el que tenemos hoy, que es más transitorio. Cliff y Rick realmente dependen uno del otro. El tiempo de inactividad es más agotador que el trabajo real y, a veces, tener un amigo, tener un socio, es lo más importante. Es incluso lo más importante ahora”.

CRÍTICA

L’any 1824, Ludwig van Beethoven va escriure la Simfonia número 9, l’última que faria. El seu darrer moviment conté l’Oda a l’alegria, un passatge que va trencar motlles en el moment de l’estrena —més xiulets que aplaudiments, us sona?— i que ha transcendit fins als nostres dies com una de les peces més populars de la història de la música, convertida en l’himne de la Unió Europea. Dos segles després, Quentin Tarantino estrena la seva novena pel·lícula —ni fred ni calor al festival de Canes—, una obra enorme on reverbera la màgia del cinema, que fa gaudir i vibrar amb la força de qui sap que té el poder de canviar el curs dels dies a través d’un guió i d’un enginy totpoderosos. Un pel·lícula que arriba just abans de la traca final, si fem cas a allò que el director sempre ha dit: que deixaria de fer-ne quan arribés al desè títol. Once Upon a Time in... Hollywood és el novè, en queda només un. Cal gaudir-lo amb ganes, amb el compte enrere en marxa, conscients de la pèrdua que suposaria si mirem el nivell d’excel·lència i la maduríssima efervescència a què arriba amb aquesta obra, on no hi ha gens d’autocomplaença, on tan important és la trama principal com allò microscòpic, on Sharon Tate (Margot Robbie) flota com l’àngel que va ser, supurant felicitat i meravella, vestida com la Venus d’un amor espatllat per la fatalitat, però que encara avui ens és viva. Un film sobre una era que acaba, atroçment: els macabres assassinats de la família de Charles Manson com a fi del happyflowerisme i dels explosius anys 60 de pau, amor, sexe i LSD; i l’adeu als grans estudis i una manera de fer cinema que donaria pas a la genera- ció del 70, encarregada de liderar el futur, el blockbuster i el cinema d’autor. Sense ells, i Tarantino ho sap, potser no existiria aquesta obra fabulosa, sobre uns fets fascinants, escrita per un director fantàstic. Pla a pla, peça a peça, com una alegria fim- brada, Once Upon a Time in... Hollywood és una gran simfonia en què la majestuositat orquestral de tot el repartiment brilla, per molt que hi tingui un paper exigu; en què cada element quadra i sona afinat, per molt que s’agafi el seu temps; en què quedes garratibat per la mestria del ritme, de l’homenatge, de la passió en vena pel cel·luloide vist, paït, exemplificat en cada pla; en què les tres hores que dura semblen un no-res si entens el patiment de Rick Dalton (un Leonardo DiCaprio esplèndid, un cop més), i si ets capaç d’adorar el cinema i les seves estrelles, de voler que visquin per sempre en la seva millor versió. No hi ha cap altra escena millor per exemplificar-ho, de la manera exacta com s’ha de dir: Cliff Booth (Brad Pitt) puja a la teu- lada de la casa del seu amic per reparar l’antena. Mig somrient, espitregat i feliç, mostrant al món —i especialment al veïnat i a Sharon Tate, que feineja a la cuina mentre sona la música, també feliç— un tors apol·lini, musculat, bronzejat. O l’escena en què la malaguanyada actriu entra en una sessió matinal per veure La mansión de los siete placeres (Phil Karlson, 1969) i es contempla a ella mateixa, en un fabulós joc de miralls, gaudint del plaer de les rialles del públic, en l’anonimat de ser una més a la sala. Gaudint d’ella i del moment. Dues imatges de la felicitat més pura, de l’amor que Tarantino professa als seus personat- ges i al cinema. La justa mesura d’una pel·lícula que transmet allò que sentim quan Brad Pitt es mostra com l’estrella que és, o quan Robbie recull el mite de Tate, amb l’avidesa dels ulls que els contemplen, amb la certesa de ser part d’un engranatge, etern, de somnis. Esteve Plantada / El Temps

PROPERES PEL·LÍCULES La audición (Das Vorspiel, 2019), d’Ina Weisse Cicle Gaudí. La hija de un ladrón (2019), de Belén Funes Joker (2019), de Todd Phillips

ÉS UN PROJECTE DE:

Associació Cultural Granollers C/ Joan Camps, 1 [email protected] @ACGranollers www.cinemaedison.cat AC Granollers @edisoncinema acgranollers