EL FOGATGE DE VINEBRE DE L’ANY 1515. DE MUSULMANS A CRISTIANS
Ventura Castellvell Díez Societat d’Onomàstica
[Data de lliurament i acceptació: setembre de 2019]
RESUM PARAULES CLAU: Aquest article pretén donar a conèixer el context històric fogatge de 1515, Vinebre, que va conduir al bateig i l’adopció de noms cristians de la cristians nous, cristians comunitat musulmana de Vinebre i de la resta de la Ribera vells, antropònims d’Ebre a principis del segle xvi, i el fogatge de l’any 1515 n’és el pretext. Conté per primera vegada tots els noms no- PALABRAS CLAVE: minalment cristians i, a diferència dels altres de la seva època, fogatge de 1515, encara no s’havia publicat. Per a l’elaboració del treball s’han Vinebre, cristianos cercat notícies sobre el procés de conversió, s’han consultat nuevos, cristianos viejos, els fogatges de finals del segle xv i principis del xvi, s’han antropónimos comparat els originals de 1496 i 1553 amb les versions pu- KEY WORDS: blicades a finals del segle xx , s’han acarat els noms i cercat la seva antiguitat i pervivència, s’han tingut en compte les 1515 hearth tax, Vinebre, diverses formes gràfiques i s’han tret conclusions referides a new Christians, old l’aparició i desaparició de noms personals, la seva freqüència Christians, anthroponyms i la seva mobilitat. RESUMEN Este artículo pretende dar a conocer el contexto histórico que condujo al bautizo y la adopción de nombres cristianos por parte de la comunidad musulmana de Vinebre y del resto de la Ribera d’Ebre a principios del siglo xvi, y el fogatge del
ISSN: 2385-4294 Miscel·lània del CERE 29 (2019): 59-78 59 V. Castellvell año 1515 es el pretexto para ello. Contiene, por vez primera, “EL FOGATGE todos los nombres nominalmente cristianos y, a diferencia DE VINEBRE DE de los otros de su época, todavía no se había publicado. L’ANY 1515 ÉS EL Para la elaboración del trabajo se han buscado noticias sobre PRIMER AMB TOTA el proceso de conversión; se han consultado los fogatges de LA POBLACIÓ finales del siglo xv y principios del xvi; se han comparado NOMINALMENT los originales de 1496 y 1553 con las versiones publicadas a CRISTIANA. EL finales del siglo xx ; se han cotejado los nombres y buscado su FOGATGE ANTERIOR antigüedad y pervivencia; se han tenido en cuenta las diversas ÉS DEL 1496 I EL formas gráficas, y se han extraído conclusiones referidas a la POSTERIOR DEL 1553.” aparición y desaparición de nombres personales, su frecuencia y su movilidad. ABSTRACT This article is intended to publicise the historical context leading to the baptism and adoption of Christian names by the Muslim community of Vinebre and the rest of Ribera d’Ebre at the beginning of the 16th century, making use of the records of the hearth tax of 1515. This is the first record of all the nominally Christian names and, unlike others from the period, it has not previously been published. To carry out the study, information has been sought on the conversion process; the hearth tax records from the end of the 15th and beginning of the 16th centuries have been consulted; the originals from 1496 and 1553 have been compared with the versions published at the end of the 20th century; the names have been crosschecked and their age and survival investigat- ed; account has been taken of the different ways of writing the names; and conclusions have been drawn concerning the appearance and disappearance of personal names, their frequency and their mobility.
INTRODUCCIÓ Dels tres fogatges generals coneguts dels segles xv i xvi de Catalunya amb relacions nominals, els de 1496-1497 i 1553 van ser transcrits i publicats íntegrament per l’histori- ador i geògraf Josep Iglésies els anys 1987 i 1991 el primer, i entre el 1979 i 1981 el segon. Del tercer, el de 1515, se’n va publicar l’any 1998, quan Josep Iglésies ja era mort, la relació de les poblacions per comarques amb el nombre de focs de cadascuna, sense relacions nominals de veïns. Del mateix investigador és la publicació parcial l’any 1988 dels focs moros del 1515 del Segrià. També s’han transcrit i divulgat els focs de 1515 d’algunes poblacions de les terres de l’Ebre. Joan-Ramon Vinaixa ha
60 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515 publicat els de Miravet (1995) i Móra (2004), Ventura Castellvell de Rasquera (1993) i Joan-Hilari Muñoz de la Sénia (2004). També, fora de les terres de l’Ebre, Jordi Sotorra ha editat els de la Conca de Barberà i la Baixa Segarra (2001). El fogatge de Vinebre de l’any 1515 és el primer amb tota la població nominalment cristiana. El fogatge anterior és del 1496 i el posterior del 1553. L’article parteix de la consulta dels documents originals i de les versions publicades d’aquests fogatges amb la finalitat de contribuir al coneixement dels pobladors i de l’antroponímia de Vinebre de finals del segle xv i principis del xvi, i alhora del context històric del procés de conversió dels moros catalans i de la seva expulsió cent anys després. S’ha completat la informació amb la bibliografia relacionada al final de l’article. Per superar les dificultats a l’hora d’entendre lectures dubtoses i millorar la interpretació dels noms que apareixen en els fogatges s’han confrontat els noms dels veïns de Vinebre en un annex publicat al final de l’article.
ELS FOGATGES Els fogatges tenien una finalitat impositiva i eren de caràcter extraordinari. El seu cobrament l’acordaven les Corts per poder recaptar diners i sufragar despeses excepcionals. La confecció del fogatge de 1496 es va acordar a les Corts de Tortosa l’any 1495 en temps del rei Ferran II per tal de sufragar les despeses ocasionades per la guerra contra França. Hi ha un manuscrit posterior que porta la data de 1497. Per això en alguna ocasió se’l cita com a fogatge del 1497 o del 1496-1497. El del 1496 es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, correspon només a les vegueries de Tarragona, Montblanc i Tortosa i està en bon estat. El que porta la data de 1497, es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, i té parts dels fulls en mal estat, fets malbé per la humitat que n’impedeix la lectura completa. Afortunadament, la part dedicada a Vinebre es pot llegir amb poques dificultats. Per a aquest article s’han utilitzat els dos manuscrits. La creació del fogatge de 1515 es va aprovar a les Corts de Lleida a finals de l’any 1515, encara en temps de Ferran II. L’objectiu era recaptar el capital necessari per al manteniment de soldats per a la defensa de les fronteres de la Corona a Itàlia dels atacs de les tropes franceses. El document no indica quan es van fer les col·lectes ni les relacions nominals, però, atès que les Corts van acabar el 18 de desembre de 1515, deuen ser de l’any 1516. El tercer fogatge, el de 1553, es va acordar a les Corts de Montsó (1552-1553) en temps de Carles I, amb la finalitat de sostenir la defensa de la costa dels atacs turcs i sufragar la guerra contra el rei de França. Els de 1515 i 1553 es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden llegir bé. El fet de tenir una finalitat recaptatòria i no incloure-hi ni els més rics ni els pobres i miserables fa que les dades demogràfiques i onomàstiques de cada població siguin incompletes. Això no impedeix que la informació antroponímica sigui valuosa. Tampoc inclou els noms dels comissionats que van fer les enquestes. Per a la confecció d’aquest article s’han copiat els focs de Vinebre dels tres fogatges. En el cas dels de 1496 i 1553 s’han comparat els noms amb les llistes publicades per Josep Iglésies i s’han corregit errors de transcripció. En algun cas, la dificultat de lectura, d’interpretació o el desconeixement d’alguns noms no n’ha permès la lectura correcta. En aquests casos els noms o les lletres desconegudes van entre claudàtors. La transcripció és
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 61 V. Castellvell
fidel als documents, originals, però s’han accentuat els noms i separat les contraccions segons la normativa moderna.
LES POBLACIONS I ELS POBLADORS Els musulmans de la península Ibèrica eren descendents dels indígenes locals ibero- romans i dels àrabs i berbers que van arribar a partir del segle viii. Els que habitaven les actuals terres de parla catalana eren coneguts majoritàriament en els documents medievals amb el nom de moro o sarraí . En canvi no trobem esments en els documents catalans de l’època del terme mudèjar ,1 ‘musulmà que vivia en terres cristianes de la península Ibèrica’. Es tracta d’un mot pres del castellà mudéjar , testimoniat des del 1571. 2 Un cop batejats a partir de principis del segle xvi aquests musulmans van rebre el nom de morisc , cristià nou o cristià nou de moro per diferenciar-lo de cristià nou de jueu . El terme morisc no es refereix exclusivament al musulmà convers a partir del 1500. Ja era utilitzat i es va continuar utilitzant com a sinònim de moro o propi dels moros. La població de l’actual comarca de la Ribera d’Ebre després de la conquesta cristiana del segle xii estava formada per musulmanes que es van mantenir en el territori i per cristians vinguts majoritàriament de terres catalanes, però també del regne d’Aragó. Els musulmans de l’època medieval que es van quedar residien en els nuclis importants presidits per castells (Riba-roja, Flix, Ascó, Garcia, Móra, Tivissa o Miravet), centres administratius, militars o de control de les diverses senyories de la comarca. Altres habitaven en alqueries més o menys grans (Vinebre, Benissanet, i potser la Vilanova) properes als nuclis notables i que amb el pas del temps van créixer. A Riba-roja, Benissanet, Miravet i la Vilanova (terme de Tivissa) la població musulmana va ser absoluta, o gairebé, fins a la conversió de principis del segle xvi . En els altres nuclis hi convivien musulmans i cristians —o jueus en el cas de Móra— amb percentatges diferents. La població exclusivament cristiana en trobava en llocs menys poblats, prop del riu (Berrús, Gorrapte, Eixalella —ara despoblats—, i Ginestar), o en llocs apartats del riu sota control dels castells dominants (la Torre de l’Espanyol del d’Ascó o Rasquera del de Miravet) o més allunyats (la Palma, Darmós, la Serra, Llaberia o Salvaterra, lloc ara despoblat) i en nuclis dels termes de Garcia i Tivissa que avui formen part de les comarques del Priorat o del Baix Camp. Es coneixen els noms dels caps de casa de la Ribera d’Ebre del període comprès entre el 1329 i 1553, sobretot gràcies a les relacions nominals dels monedatges i fogatges, però també d’homenatges (Ortega 2006), llibres de rendes (Ortega 1996), capbreus (Serrano 1996) o maridatges. 3 Del segle xiv són les llistes dels monedatges de 1329 i 1350, i del xv i xvi les dels fogatges de 1496, 1515 i 1553. 4 El monedatge era un impost reial per mantenir estable la moneda i el fogatge era un impost extraordinari establert per les Corts. En aquests cinc censos hi ha la relació nominal dels caps de casa que estaven obli- gats a pagar, però no la totalitat de veïns. Les exempcions i les ocultacions no permeten conèixer el nombre real de cases ni els seus noms. Els focs moros es relacionaven a part. En el 1496, últim fogatge abans de la conversió a les ribes de l’Ebre, eren moros el cent per cent a Riba-roja, Benissanet i la Vilanova i gairebé a Miravet. Eren majoria a Ascó i Vinebre, la meitat, aproximadament, musulmana i cristiana a Benifallet i Tivenys. Eren minoria a Flix, Garcia, Móra, Tivissa i Tortosa, ciutat on havien quedat reduïts al 5% aproximadament.
62 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
Fig. 1. Arrancada d’un arc i just darrere d’un arc de mig punt del perxe de la Portella, antiga entrada a la Cristiandat Vella venint del riu.
Fig. 2. Escut amb l’anagrama de Crist i la data de 1606 en una casa del perxe de la Portella.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 63 V. Castellvell
A Vinebre la població es trobava entre 50 focs, o caps de casa, l’any 1329, i 38 el 1496. Els censos del segle xiv, els més antics coneguts, indiquen gairebé dos terços de població musulmana, però en els posteriors hi va haver una tendència a la baixa. En el monedatge de 1329 hi consten 50 veïns (32 musulmans, el 64%; i 18 de cristians, 36%). 5 L’any 1350, 21 anys després, en un nou monedatge es redueix una mica la diferència, s’hi relacionen 49 veïns (30 musulmans, 61,22%, i 19 cristians, 38,78%). 6 Gairebé cent cinquanta anys després, el fogatge de 1496, l’últim cens amb noms àrabs i amb el cens més baix, mostra una davallada de població musulmana i un augment de la població cristiana, 38 focs (21 de musulmans, el 55,26%, i 17 de cristians, 44,74%). Els fogatges del segle xvi ja tots són nominalment cristians. En el de 1515 augmenta a 44, xifra que es manté en el de l’any 1553, 44 focs. Els tres darrers fogatges, de 1496, 1515 i 1553, ocupen un període de 57 anys. El fogatge de 1496 facilita les darreres dades generals de població musulmana de Catalunya. Segons les dades que aporta Josep Iglésies (1988) la comunitat musulmana de Catalunya era molt reduïda, un mica per sobre de l’1,5% i es concentrava en uns pocs pobles de les ribes del Segre i de l’Ebre. Seguint les dades que aporta en el cas del Segre tres poblacions tenien població mora. Lleida un 2,77%, Serós 72,10% i Aitona 72,41%. A les poblacions de l’Ebre català els musulmans eren més nombrosos. Tres nuclis eren totalment musulmans: Benissanet 47 focs, Riba-roja 31 i la Vilanova 17. 7 Quatre ho eren més de la meitat: Miravet 86 focs moros (el 96,62%) —només tenia tres focs cristians—, Ascó 135 focs (82,31%) i Vinebre 21 focs (55,26% de la població era musulmana). La resta en tenia menys de la meitat: Benifallet 27 (49,09%), Tivenys 6 focs (46,15%), Garcia 39 focs (29,77%), Flix 31 focs (29,32), Tivissa 28 focs (28,28%), Móra 51 focs (28,02%), Tortosa 48 focs (4,89%) i Xerta 1 foc (1,53%). De tots aquests focs, 486 eren de localitats de la Ribera d’Ebre, xifra que podria correspondre a un nombre d’habitants que oscil·lava entre 2.000 i 2.400, segons es fes el càlcul partint de 4 i mig o de 5 habitants per foc.
LES CONVERSIONS A principis del segle xvi diverses raons van empènyer els musulmans riberencs a convertir-se al cristianisme. La pèrdua del regne de Granada l’any 1492, referent dels musulmans hispans, va ser un cop difícil d’assimilar. Però també comptaven els beneficis de fer-se cristians, l’escassa població musulmana de l’Ebre i del Segre si es compara amb les dels regnes de València i l’Aragó, la convivència de tres segles, el procés d’assimilació que experimentava la comunitat musulmana en algunes poblacions, sobretot en les que eren minoria, o els matrimonis mixtos, que després de les conversions es van incrementar. Però els batejos no van començar fins després que els musulmans revoltats del regne de Granada fossin vençuts a les Alpujarras l’any 1500. A partir d’aquest moment comença la repressió i es dicten les ordres de conversió o expulsió. La primera va ser el 1502 a la Corona de Castella. L’any següent es va intentar a Catalunya, però les Corts ho van rebutjar i el rei Ferran II va jurar l’any 1510 que mai els obligaria a convertir-se. Mentrestant els senyors feudals pressionaven perquè els seus vassalls abracessin la fe cristiana i així evitar mals majors. No va ser fins el regnat de Carles I que es va obligar als moros de la Corona d’Aragó a batejar-se o marxar. Els del regne de València tenien com a data límit
64 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515 per fer-ho el 31 de desembre de 1525 i els aragonesos i catalans el 31 de gener de l’any 1526. Els de l’Ebre es van convertir abans d’aquest termini; en canvi, els de les ribes del Segre van superar aquestes dates i es registren conversions massives en els llibres de baptisme de la Seu de Lleida el 1526 i entre el 1536 i 1546 (Ortega 1998: 282). Les notícies sobre la cronologia de les conversions a les poblacions de l’Ebre no sem- pre són prou clares. La primera referència és de l’any 1508 i la que confirma que tots els musulmans de la Ribera d’Ebre ja s’havien batejat, si més no sobre el paper, és el fogatge de 1515. Pascual Ortega diu que els musulmans de Vinebre, Ascó, Riba-roja, Miravet i Benissanet “se convirtieron en algun momento entre el 22 de septiembre de 1508 y el 22 de mayo de 1509”. En nota a peu de pàgina diu que “es muy posible que la conversión afectara a mudéjares de todos los lugares tarraconenses” (Ortega 1988: 324), és a dir, a la resta de pobles de la Ribera (Flix, Garcia, Móra i Tivissa, inclosa la Vilanova) i als del Baix Ebre (Benifallet, Tivenys i Tortosa). A Miravet i Benissanet “sembla que el 1509, quasi tota, o la major part, de la població sarraïna ja s’ha cristianitzat”, segons dona a entendre un document signat per Ferran II el mes de maig d’aquest any on es refereix a les antigues aljames (Serrano 1993: 13). També sembla que la població d’Ascó l’any 1510 ja era totalment cristiana perquè en unes enquestes sobre drets, censos i tributs que satisfeien al comanador es fa referència al antics moros, tot donant a entendre que ja s’han cristianitzat. A més, el comanador havia pres la mesquita i les seves terres per edificar-hi una església i posar-hi campanes (Serrano 1993: 12). Carmel Biarnés consigna el nom d’un convers de Vinebre quan reprodueix les respostes de cristians vells i cristians nous sobre els drets que pagaven els moros d’Ascó abans de la conversió. Diu que el gener de 1510 es va interrogar a un antic moro de Vinebre de nom Agustí Alboleix. En el mateix interrogatori es diu que “les miganes que hi ha en la Illa del riu Ebro entre Vinebre y Ascó, les quals miganes foren (s)tablides al quarts, axí a cristians vells com a òlim moros y axí de Vinebre com de Ascó”. També s’havien convertit els de Riba-roja perquè en el mateix interrogatori es diu que “tots los del present loch de Ribarroga que eren moros són vuy crestians” (Biarnés 1981: 55, 61-63). Altres exemples són els noms del cristians nous que apareixen en escriptures del notari Joan Vilar de Tortosa de l’any 1510 de Benissanet (Joannes Almenar, Dominicus Alcayt…) o de Tortosa (Joannes Fazeni calafatus, Stefani Vineyma…). 8 El capbreu de Flix de 1511 consultat per Josep Serrano certifica que més de la meitat de l’antiga població sarraïna d’aquesta població ha canviat de religió. La lectura de les declaracions del capbreu confirmen el nom cristià de més de la meitat dels antics musulmans i l’existència de matrimonis mixtos i cita, entre altres, a Pere Ambròs abans Alí Ambròs o la muller de Joan Massot, filla de l’alfaquí Alboleix (Serrano 1996: 42-43, 47-48). Segons aquest mateix fogatge l’any 1515 encara hi ha musulmans al Segre: Lleida 13 focs, Seròs 124, Aitona 87 i Gebut, del terme de Soses, 9 2 focs. En total 226 focs (Iglésies 1988: 281-286). El bateig definitiu d’aquestes poblacions no es produirà fins la dècada dels anys quaranta del segle xvi tot i a continuades referències a la conversió dels musulmans per informar dels tributs que han de pagar els cristians nous l’any 1522, o per destacar els beneficis que tenen els qui ja s’han convertit “a la Santa Fe Católica”, l’any 1525, amb la intenció d’atraure els musulmans que encara no ho havien fet (Ser- rano 1993: 14, 24).
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 65 V. Castellvell
Per als qui es van cristianitzar voluntàriament o sense gaire pressió no degué ser gaire difícil complir els preceptes de la nova religió que ja coneixien per la constant convivència amb els cristians. Però per als qui es van sentir forçats a fer-ho no havia de ser gens fàcil acceptar la nova doctrina i abandonar la tradició i la pràctica de la religió que havien practicat durant generacions i que formava part de la seva identitat. Amb la nova religió havien de seguir nous preceptes religiosos, canviar d’hàbits alimentaris, vestir-se com els cristians o adoptar una altra llengua, que de ben segur coneixien perquè era la de relació entre les dues comunitats. Un cop tots els membres d’una població ja són cristians es busca completar l’assimi- lació i assegurar la convivència. En un decret del 1528 de les Corts de Montsó s’acorda que els cristians nous abandonin les moreries i passin a viure entre els cristians vells. La conversió degué ser més externa que real a Ascó perquè no en van fer cas. Els cristians nous van continuar vivint a la Vila de Dins i els cristians vells a la Vila de Fora, a més de tenir cada comunitat jurats diferents fins l’any 1595 (Serrano 1993). A Vinebre, en canvi, les dues comunitats estaven més assimilades i formaven una sola universitat segons es pot comprovar al capbreu de 1558.
EL FOGATGE DE VINEBRE DE L’ANY 1515 Transcripció del document original conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó:
Vinebre Joan Macip Joan Ferrús Guillem Vergili Mateu Macip Guillem Virgili La vídua Calveta Mosèn Joan Osor, militar Joan Segur Pere Macip Jaume Roca Barthomeu Arrull Antoni Macip Joan Segur Pere Rosselló Joan Maestre Joan Muntagut Joan Viana Pere Vila Antoni Amazit Gabriel Çabater Pere Gibert Guillem Vilaplana Jaume Miralles Guillem Montagut Mosèn Joan Osor, militar Gabriel Sabater Andreu Domènech Guillem Montagut Pere Miralles Guillem Ferragut Miquel Caret Pere Gibert Masià Castellbell Joan Muntaner Pere Domènech Guillem Jover Bàrbara la Francesa Gabriel Sabater Barthomeu Martí Pere Miralles Joan Torner major Guillem Montagut Joan Torner Guillem Montagut major
66 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
Fig. 3. Vista parcial de Vinebre. Campanar de l’església parroquial de Sant Joan Baptista i cimbori de Ca Don Joan.
ELS PROTAGONISTES DEL FOGATGE DE VINEBRE DE 1515 A Vinebre l’any 1515 hi havia 44 focs, 42 corresponien a caps de casa masculins. Dos eren militars amb el tractament de mossèn, propi de personatges socialment destacats, i dos femenins, un viuda i una francesa , del regne de França (vegeu l’annex). No esmenta pobres ni miserables, que en els fogatges eren exclosos, ni vicari, que sí que n’hi ha en el 1553. Tots els noms corresponen a veïns cristians. Per primera vegada un cens de Vine- bre, igual que a la resta de poblacions de la Ribera d’Ebre, no hi ha noms de musulmans. Entre els 44 focs hi ha 26 cognoms 10 diferents, un de feminitzat (Calveta) i un so- brenom (la Francesa). Dels 26 n’hi ha 15 de nous, més de la meitat, que no apareixen a l’anterior fogatge de 1496. En aquest fogatge només s’ha conservat un cognom d’origen arabomusulmà, Ama- zit , que en el fogatge de 1496 també apareix escrit Almazit . També s‘ha mantingut el cognom Arrull , portat per musulmans de la veïna Garcia en el fogatge de 1496 amb les formes Rullo o Arullo , tot i que cal cercar el seu origen en el mot català rull, referit a un tret físic, el cabell arrissat. Els portadors d’aquests dos nom són, probablement, cristians nous, com igualment ho podrien ser altres dels relacionats amb cognoms que s’esmenten per primera vegada a Vinebre. Alguns cognoms del 1496, com Gumet , no apareixen a les llistes del 1515 i els tro- bem de nou a la relació del 1553. Aquest és el cas del cristià nou Gabriel Jumet , cognom absent en el 1515, però present entre els musulmans de Vinebre l’any 1416 ( Allí Jumet ). També a Ascó consta Jumet en els anys 1329, 1350 i 1416. Tampoc es troba en el 1515 Agustí Alboleix, òlim ‘abans’ moro de Vinebre, documentat el gener de 1510 (Biarnés 1981: 55), nom que deu correspondre a una variant gràfica del cognom que portava Juci Alboley del fogatge de 1496.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 67 V. Castellvell
Només dues dones consten en el fogatge de 1515, Bàrbara la Francesa i la vídua Calveta . Bàrbara és l’únic nom femení del fogatge i Calveta és una feminització de Calvet , nom no documentat en cap més ocasió a Vinebre. Hi ha una altra feminització en el fogatge de 1553, on hi consta la viuda Hosona , femení d’Osó (o Osor). En aquests tipus de rela- cions contributives només s’indicava el nom del cap de casa, majoritàriament masculí. Si en alguna ocasió hi apareix un nom femení és per indicar que era “viuda de”, com la viuda de Alí Alcabret de 1496. 11 Excepcionalment hi podia haver una dona soltera, potser és el cas de Bàrbara la Francesa , encara que el sobrenom la podria lligar a un individu originari del regne de França o ser-ne ella l’originària. Probablement occitans en ambdós casos. Són prou conegudes les migracions d’occitans a la península Ibèrica en general, i a Catalunya en concret, en aquest segle i en el següent. En el cas de Miquel Caret del fogatge de 1515 potser cal pensar en el procés oposat, una masculinització, perquè en el monedatge de 1329 hi ha una forma més antiga d’aquest nom que identifica Domingo Careta. Caret no és estrany com a topònim a Vinebre. És viu i dona nom a la serra de Carets ( Nomenclàtor 2009) o serra de Caret, situada “en un punt proper a la punta de la Roqueta” (Veà 2017: 125). En el fogatge de 1496 hi consta el musulmà Çalema lo Mestre i el cristià Vicent Maestre. En els fogatge de 1515 només Joan Maestre i en el de 1553 Joan Mestre i Pere Mestre sastre. Maestre és una forma antiga per mestre, ‘qui ensenya o té un ofici’. L’ús de lo Mestre com a sobrenom d’un musulmà que porta per nom Çalema és per diferenciar-lo d’altres Çalema de la relació de focs (Çalema Alcabret fill de Brafim, Çalema Amazit fill de Fomaduch o Çalema Amazit fill de Jàfer). La presència de Maestre (llinatge) i Mestre (sobrenom) en el mateix any (1496) pot indicar la fixació de la forma Maestre com antropònim tradicional i l’ús popular del terme mestre com a genèric, forma que acabarà predominant en el fogatge de 1553 com a nom de família. Mestre és un cognom encara viu a Vinebre. Macià i Castellbell, dos noms per a una mateixa família. Castellbell apareix per pri- mera vegada a Vinebre en aquest fogatge de 1515. Aquest cognom surt anteriorment en els fogatges d’Ascó i Flix de 1496. En el capbreu de Vinebre de l’any 1558 Macià funciona com a segon nom i Castellbell és sobrenom, “Anthoni Macià àlies Castellbell”, noms que en el fogatge de tres anys abans, el de 1553, prenen una altra forma, “Guillem Mathia” i “Antoni Matias”, versió més clàssica de l’antropònim Macià. Sense la inclusió de l’àlies Castellbell del capbreu de 1558, no s’hagués establert la relació directa entre Macià i Castellbell, relació que indica la continuïtat de la família com a mínim un parell de segles més amb noms diferents. Segons la informació recollida per Sílvia Veà (2017), el cognom es va mantenir viu a Vinebre fins al segle xviii amb les formes gràfiques de Macià i Massià i com a nom de casa, ca Macià, fins a l’actualitat. Entre els portadors de cognoms que es troben en els tres fogatges confrontats, (1496, 1515 i 1553), hi ha diversos individus que en el de 1515 apareixen a la llista de fogatjats amb els mateixos noms (prenom i cognom), sense cap complement diferenciador. Hi ha tres Gabriel Sabater, un dels quals grafiat Çabater, dos Pere Gibert, dos Pere Miralles, a més d’un Jaume Miralles, dos mossèn Joan Osor, tots dos militars, i dos Guillem Virgili, un escrit Vergili , vacil·lació que es troben en diversos documents, en els fogatges de 1496 (Virgili) i 1553 ( Vergili ), forma que també pren en el capbreu de1607 (Veà 2017: 315).
68 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
Aquestes combinacions repetides no porten cap de les formes habituals per diferenciar-los (càrrec o ofici, major o menor, pubill…) per indicar que es tracta de dues persones diferents. Sí, en canvi, diferencia Joan Torner major de Joan Torner, que suposa- dament és el menor, tal com ho fa el fogatge de 1496 (Joan Torner major i Joan Torner menor), cognom que Josep Iglésies (1979-198: 191-192) transcriu erròniament per Cornet en el cas de Joan Torner i Raphael Torner del fogatge de 1553. Aquesta presència de prenom i cognom idèntics que porten dues o tres persones es troben en documents més enllà del 1553. El cognom Gibert apareix en els capbreus de 1558 i 1607; Miralles en el capbreu de 1558; Osor, escrit Osó o d’Osó en el 1496 i 1553, a més de la variant Hosó i la forma feminitzada Hosona , té l’origen en el topònim Osor, vila de la comarca de la Selva, i es troba documentat en els segles posteriors. Sabater o Çabater documentat per primera vegada en el fogatge de 1496 és habitual a Vinebre fins al segle xx . La pervivència d’aquests cognoms més enllà de 1515 és atestada per Sílvia Veà (2017). Entre els cognoms que apareixen per primera vegada en el fogatge de 1515 destaca el de Montagut. Apareix en cinc ocasions. Quatre individus porten el mateix prenom i cognom, Guillem Montagut, un d’ells diferenciat amb l’adjectiu major. El cinquè és Joan Muntagut. Cap més detall els permeti diferenciar-se entre ells. Potser són cristians nous apadrinats per una família de cristians vells de nom Montagut, antic llinatge de Móra. Segueix documentat a Vinebre fins al segle xix (Veà 2017). Cognoms exclusius del fogatge de 1515 són els que porten veïns caps de casa que no tornen a apareixen a Vinebre, segons les fonts consultades. Són Guillem Ferragut, cognom que ja portaven moros de Flix el 1496 i un cristià nou en el capbreu, també de Flix, de 1511 (Serrano 1996), Guillem Jover, nom que apareix entre els habitants de la Torre de l’Espanyol i de la Palma en el fogatge de 1496, i dos veïns amb el mateix nom, Joan Segur, sense que vagin acompanyats de cap element diferenciador. Els cognoms nous a Vinebre l’any 1515 que tornaran a aparèixer passats més de dos segles són el de Pere Rosselló, nom ben conegut a la comarca en el fogatge de 1496 a Ginestar, Rasquera, Garcia o Móra, tornarà a Vinebre el segle xviii. El de Jaume Roca apareixerà de nou en el segle xix. Joan Viana, porta un cognom documentat per pri- mera vegada a Vinebre el 1515, tot i que no era estrany a la comarca perquè ja apareix documentat a Flix en el fogatge de 1496. Torna a aparèixer a Vinebre el 1553 i en el capbreu de 1558. Vilaplana també és un cognom nou l’any 1515 a Vinebre. El porta Guillem Vilaplana, continua en el 1553 i ja no es torna a documentar fins al segle xviii (Veà 2017). A partir del segle xviii és usual Viaplana (és una alteració de Vilaplana?). Tot i que el cognom de Joan Ferrús el porta un veí de Vilalba l’any 1496; per tant cristià vell, a Vinebre el van dur cristians nous segons un document de 1597 que diu que Marco Ferrús és fill del cristià nou Joan Ferrús de Vinebre (Biarnés 1981: 114). És freqüent a Vinebre (Veà 2017). Cinc noms de família (Domènech, Macip, Martí, Muntaner i Vila) són anteriors al fogatge de 1515 i encara són presents a Vinebre (Veà 2017). Els porten els caps de casa Andreu Domènech i Pere Domènech, cognom ja documentat a Vinebre en el monedatge de l’any 1350: “Muller qui fo d’en Guiem Domènech” (Monedatge 1350); Pere Macip, Antoni Macip, Joan Macip i Mateu Macip, és conegut a Vinebre des del 1416 (Ortega 1996), i Barthomeu Martí, Johan Muntaner i Pere Vila porten cognoms presents en el fogatge de 1496.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 69 V. Castellvell
EL NOM DELS CRISTIANS NOUS Quan ja s’ha aconseguit que les dues comunitats tinguin la mateixa religió, calia vetllar perquè no s’utilitzés l’àrab, ni oral ni escrit, ni posessin noms àrabs als infants. L’any 1565 es recorda que “ninguno de los cristianos nuevos en el baptismo o confirmación pongan a sus hijos nombres o sobrenombres de moros, sino santos que la santa iglesia honra, y con ellos los llamen en sus cases y fuera, como está mandado por S.M. en la junta que hizo en la capilla real con los prelados” el 7 de novembre de 1526 (Domínguez 1985: 270). Es recorda aquest manament perquè hi havia qui no el complia i posava noms tradicionals àrabs als infants, noms que només utilitzaven en àmbits familiars. Fins a la conversió l’estructura dels noms dels sarraïns de Vinebre havia passat a ser com la dels cristians, prenom i cognom, com es pot veure en el fogatge de 1496. Fins a la conversió el primer nom sempre és àrab (Alí, Brafim, Çalema, Foma o Jàfer), i el segon àrab (Alboley, Amazit ) o presumiblement català (Alcabret, Vilell). Un cop batejats reben un nom cristià, que en el cas de Vinebre el més habitual és, entre els cristians nous i els vells Joan, seguit de Pere, Antoni o Tomàs. El cognom és majoritàriament català, tal com s’ha indicat anteriorment.
NOMS CRISTIANS EL 1496, 1515 I 1553 A VINEBRE 1496 1515 1553 Joan / Johan 6 12 7 Pere 3 8 10 Pedro 1 Gabriel 1 3 8 Guillem 1 9 2 Berthomeu / Barthomeu 1 2 2 Bertó 1 Antoni 2 1 Toni 2 Jaume 2 3 Mateu / Matheu 1 1 2 Miquel 1 1 Andreu 1 Bàrbara 1 Bernat 1 Domingo 1 Steve 1 Masià 1 Raphel 1 Vicent 1
70 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
Només hi ha un nom femení, Bàrbara. Entre els masculins Joan i Pere, per aquest ordre, són els dos noms més portats en aquella època, seguits generalment i no neces- sàriament per aquest ordre, ja que depèn del lloc, d’Antoni, Bernat, Jaume, Bartomeu, Gabriel o Miquel. Rafael juntament amb Gabriel i Miquel eren els tres arcàngels més reconeguts per les religions cristiana, musulmana i jueva. Guillem és el nom més portat després de Joan l’any 1515, tot i que no era dels més habituals en l’àmbit català en els anys dels tres fogatges. Domingo és una forma catalana presa del nom del fundador de l’orde del dominics, sant Domingo de Guzmán i Pedro és el nom del batlle, sembla que d’origen aragonès.
ANTROPÒNIMS, IDENTITAT I MOBILITAT Els noms propis de persona són components lingüístics que marquen la identitat individual i comunitària. Singularitzen l’individu, el diferencien, el lliguen a un grup i en certifiquen la pertinença, ja sigui lingüística, cultural o religiosa. La qüestió religiosa va ser la més important. Als musulmans no se’ls va obligar a canviar el nom propi, se’ls va obligar a adoptar una religió on la seva cultura i els seus noms no hi tenien cabuda. Per dur-ho a terme calia oficialitzar el canvi amb el bateig cristià amb presència de padrins fiables. Per una cèdula reial del 20 de juny de 1511 se sap que “se’ls obligava a batejar-se i que tinguessin padrí i padrina cristians vells, no moriscos convertits, dits cristians nous” (Biarnés 1981: 65). A Vinebre, i a totes les poblacions riberenques amb dues comunitats, coexistien segons l’origen dues circumstàncies ben diferenciades que es poden observar en l’antroponímia dels veïns que hi habitaven segons fossin musulmans o cristians. En el fogatge anterior a les conversions massives els noms dels moros catalans seguien els costums arabomusul- mans amb el sistema tradicional simplificat i assimilat al dels cristians. El prenom era de tradició àrab, tal com es pot veure el en el fogatge de Vinebre de l’any 1496, l’últim que es coneix d’abans de la conversió. Per ordre de freqüència els noms utilitzats són: Çalema, en 5 ocasions, variant de Salama (Labarta 1987: 112); Alí, 4 ocasions; Foma, en tres ocasions, afèresis de Mafoma; Juci, 3 ocasions. La resta apareixen una vegada: Azen, variant de Hasan (Labarta 1987: 112), Brafim, variant d’Ibrahim, Fomaduch, potser és un hipocorístic format a partir de Foma-, Jafer i Jucinet, diminutiu de Juci amb sufix català. Un sol cas apareix sense prenom, l’alfaquí Moys, nom de difícil lectura en el document original. L’inici del procés de cristianització de la comunitat musulmana de Vinebre és anterior als batejos massius dels any 1508-1510. Josep Serrano, tot referint-se al capbreu de Flix de 1511, es fixa en els noms de les dones i afirma que la conversió dels sarraïns havia començat abans i encara s’estava duent a terme. Hi ha noms cristians (Isabel, Caterina, Joana, Andreua…) portats per dones cristianes, filles i viudes de sarraïns convertits. (1996: 43). Aquest comportament dels descendents d’antics musulmans i la barreja entre les dues comunitats indica un positiu avançament en el procés d’unificació de les dues cultures a Flix. Probablement és el mateix camí que anaven prenent altres pobles veïns, com Vinebre i Garcia, que amb una procés similar van aconseguir que no s’expulsés cap veí cent anys després.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 71 V. Castellvell
Però no només la conversió fa que desapareguin llinatges. Altres raons cal cercar-les en les migracions, els canvis de noms forçats per un de suggerit, volgut, espontani o per la seva aparició o desaparició segons circumstàncies del moment. Les novetats an- troponímiques entre els cristians nous coincideix amb l’inici d’un important període de moviment poblacional, l’arribada d’immigrants provinents de terres occitanes, que aporten cognoms nous.
L’EXPULSIÓ DELS CRISTIANS NOUS L’ordre d’expulsió dels cristians nous o moriscos catalans és del 29 de maig de 1610 i es va fer efectiva entre els mesos de juny i setembre d’aquell any des del port dels Alfacs, a la Ràpita. Segons Henri Lapeyre (1986: 119, 120, 293-298) no es va expulsar cap veí de Vinebre, Flix, Riba-roja, Garcia, Móra i Tivissa. 12 Poblacions que coincideixen amb les dels resultats de l’enquesta ordenada el juliol de 1610 pel bisbe de Tortosa Pedro Manrique, segons les quals els cristians nous d’aquestes poblacions eren notòriament bons cristians, estaven barrejats amb cristians vells per casament, no vivien en barris separats i no hi havia cap diferència en llengua ni en vestimenta. Sobre els de Vinebre se sap per un cens del 1611 redactat per Cristóbal Sedeño, ca- valler de l’orde de Montesa encarregat de l’expulsió, que els cristians nous que havia a Vinebre i que no van ser expulsats, habitaven setze cases, constituïen vint matrimonis, la meitat mixtos, amb setze fills menors, a més d’altres membres de la família, viudos o solters (Ferrer 1994: 48). En canvi, segons un informe del bisbe de Tortosa dirigit al rei l’any 1615 sobre els moriscos expulsats, a Vinebre hi havia tretze cases de cristians nous barrejades amb les dels cristians vells i matrimonis formats per membres de les dues comunitats. Vuit d’aquestes cases van rebre l’autorització de quedar-se l’any 1610 i les altres cinc l’any següent. Afegeix que són bons cristians, no es diferencies amb els cristians vells, no han acollit cap dels moriscos expulsats, “ni los querrian ver” (Biarnés 1981: 135-136). Si la raó de l’expulsió era la seva perillositat i conflictivitat, no hagués calgut expulsar els cristians nous, atès que eren pocs, gens conflictius i tenien el favor de la majoria de les autoritats. Tot sembla indicar que es va fer perquè s’expulsaven els d’altres regnes i no es volia justificar cap excepció. Les ribes de l’Ebre i del Segre estaven allunyades dels centres de poder catalans i les notícies que corrien per Barcelona sobre els moriscos cata- lans deurien ser exagerades i contaminades. Probablement és per això que els consellers de la ciutat van lloar la seva expulsió. Amb l’expulsió quedava ben lluny el contingut de la carta de seguretat que el comte Ramon Berenguer IV va atorgar als sarraïns de la ribera de l’Ebre en una data situada entre l’any 1153 i 1159 (Font Rius 1977). Carta que assegurava la seva permanència, mantenia la seva organització política i jurídica, protegia la religió, la llengua, els seus béns i la llibertat de moviments. Privilegis que s’havien de respectar quan més tard els senyors feudals van rebre del comte Ramon Berenguer les terres de la Ribera.
72 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
CONCLUSIONS La llista de veïns caps de família de Vinebre de 1515 ha estat l’excusa per exposar el que va representar per a la societat de les ribes de l’Ebre el bateig més o menys forçat dels musulmans. Ha servit per difondre el fogatge de l’any 1515 que no s’ha editat en la seva totalitat. S’ha pogut seguir el procés de la comunitat musulmana abans de la conversió, primer amb un lent procés d’assimilació a la comunitat cristiana i després l’adopció de la seva religió. Finalment, cent anys després, l’expulsió d’una part conside- rable dels seus descendents. Es pot veure que l’antropònim no només ha aparegut per identificar un individu, sinó que tot ell conforma una suma de elements lingüístics, religiosos, socials i culturals que participen en la definició de l’individu i l’adscriuen per pressió primer i per decret després a una nova comunitat, de grat o per força. En els cas dels musulmans forçats a batejar-se els porta a deixar el nom que el lligava a la seva comunitat religiosa, cultural i lingüística, amb una tradició heretada dels seus pares, una comunitat que es trobava en un procés d’aculturació. La nova identitat de cristià nou, amb altres noms, no per coneguda, havia de ser acceptada, és per això que la integració no va ser fàcil. Caldria completar l’edició d’aquest fogatge local amb la divulgació dels de la resta de pobles de les terres de l’Ebre, o de tot Catalunya. El resultat seria un coneixement més complet de la població de l’època. L‘existència de dos fogatges, un d’anterior i l’altra de posterior al 1515, creats amb pocs anys de diferència entre ells, permetria contrastar-los i treure’n resultats d’interès històric, demogràfic i onomàstic, i alhora facilitaria la com- prensió de noms que presenten dificultats de lectura a causa de l’estat del document, l’escriptura o els errors de l’escrivent.
ANNEX. ACARAMENT DE NOMS 1496-1497 1515 1553 17 cristians, 44,75% Tots cristians Tots cristians Lo Vicari Gabriel Altarriba major Gabriell Altarriba menor Barthomeu Arrull Toni Billot Joan Billot Gabriel Billot Miquel Caret La vídua Calveta Macià Castellbell Antoni Matias Guillem Mathia* Pedro Dambun (d’Ambun?), balle
* Vegeu-ne el comentari en el text de la pàgina 68 d’aquest article.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 73 V. Castellvell
1496-1497 1515 1553 Andreu Domènech Joan Domènech Pere Domènech Pere Domènech major Pere Domènech menor Guillem Ferragut Joan Ferrús Pere Ferrús, menor Pere Ferrús major Bàrbara la Francesa Pere Gibert Pere Gibert Gabriel Gibert Pere Gibert Bertomeu Gonçales Guillem Jover Matheu Macip Mateu Macip Pere Macip pobill Pere Macip Pere Macip Pere Macip Joan / Johan Macip Antoni Macip Toni Macip Joan Macip Jaume Mauri major Jaume Mauri menor Vicent Maestre Joan Maestre Joan Mestre Pere Mestre, sastre Berthomeu / Barthomeu Martí Barthomeu Martí Bertomeu Martí Miralles Jaume Miralles Mateu Miralles Pere Miralles Pere Miralles Pere Miralles Guillem Montagut Domingo Montagut Guillem Montagut Guillem Montagut Guillem Montagut major Joan Muntagut Joan / Johan Muntaner Joan Muntaner Pere Montaner Joan / Johan d’Osó Mosèn Joan Osor militar Joan d’Osó Bernat d’Osó Mosèn Joan Osor militar Gabriel Hosó Pere Osó Pere Osó Mateu Hosó La viuda Hosona Joan Raduà Jaume Roca Pere Rosselló Jaume Ruer Gabriel Çabater Gabriel Sabater Joan Sabater Gabriel Sabater Gabriel Çabater Joan / Johan Salines Joan Segur Joan Segur Joan/Johan Torner maior, jurat Joan Torner major Joan Torner Joan/Johan Torner menor Joan Torner Raphel Torner
74 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
1496-1497 1515 1553 Bertomeu Troncho Joan Viana Joan Viana Pere Vila Miquel Vila Gabriel Vila Guillem Vilaplana Steve Vilaplana Guillem Virgili, jurat Guillem Vergili Guillem Vergili Guilem Virgili 21 moros, 55,25% Juci Abrafia, jurat Azen Agilo Juci Alboley La viuda de Alí Alcabret, Alí Alcabret fill de Brafim, Çalema Alcabret fill de Brafim, Foma Alcabret, Juci Alcabret, Foma Alcabret Çalema Amazit fill de Fomaduc / Antoni Amazit Fomaduch Jucinet Amazit Çalema Amazit fill de Jàfer Jàfer/Jàfer Almazit o Amazit, jurat Alí Amazit Çalema lo mestre Foamaduc / Fomaduch Gumet Gabriel Jumet Brafim Gumet Çalema fill de Juci L’alfaquí Moy[s] Alí Vilell Thoma Vilell Total 38 focs, el 55,25% Total 44 focs Total 44 focs
FONTS D’INFORMACIÓ Documentació d’arxiu Monedatge de 1329, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional 2407/3, f. 34v-35r. Monedatge de 1350, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional 2406, f. 94v-96v. Fogatge de 1496, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Consell de Cent, 1B XIX- 13, s/n. Fogatge de 1497, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional 2969, f. 533r-533v.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 75 V. Castellvell
Fogatge de 1515, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional 2968, f. 238v. Fogatge de 1553, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Mestre Racional 2597, f. 95v-96v. Capbreu de Vinebre de 1558, Archivo Histórico Nacional, Madrid, Ordes Militars, Orde de Sant Joan, Castellania d’Amposta L. 1751
Bibliogra$a Biarnés, Carmel (1981): Els moriscos a Catalunya. Documents inèdits . Valls: Gràfiques Moncunill. Castellvell, Ventura ( 1993): “Antroponímia de Rasquera del 1348 al 1553”. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica 52, p. 22-29. Castellvell , Ventura, Fucho, Felip, Vinaixa , Joan-Ramon (1994): Un cens del se- gle XIV. Els habitants de la batllia de Miravet i les comandes d’Ascó, Horta i Vilalba segons el maridatge de 1492 . Tarragona: Impremta Virgili. Coromines, Joan; Pascual , José Antonio (1983): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico . Madrid: Editorial Gredos. Cot , Arturo (1990): “Dos clergues riberencs coetanis de l’arquebisbe Agustí: Mn. J. Amigó, rector de Tivissa, i Mn. J. Esteve prior de Móra”, Jornades d’Història Antoni Agustín (1517-1586) i el seu temps . Tarragona, vol. II, p. 189-197. Domínguez Ortiz , Antonio, Vicent , Bernad (1985): Historia de los moriscos. Vida y tragedia de una minoria . Madrid: Alianza Editorial. Ferrer Naranjo , Pau (1994): “Los moriscos de la Ribera del Ebro. Las encuestas informativas (1610-1615)”, L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià . Congrés Internacional 380è aniversari de l’expulsió dels moriscos, Sant Carles de la Ràpita, 5-9 de desembre de 1990. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 42-53. Font Rius , José M. (1977): “La carta de seguridad de Ramón Berenguer IV a las mo- rerías de Azcó y Ribera de Ebro”, Homenaje de don José María Lacarra de Miguel en su jubilación del profesorado I, Estudios Medievales. Saragossa: Anubar, p. 261-284. Iglésies Fort , Josep (1979-1981): El fogatge de 1553. Estudi i transcripció . Barcelona: Rafael Dalmau, vol. II, p. 191-192. Iglésies , Josep (1987): La població de les vegueries de Tarragona, Montblanc i Tortosa, segons el fogatge de 1496 . Reus: Associació d’Estudis Reusencs 1987, p. 240-241. Iglésies Fort , Josep (1988): “Empadronament moro a Catalunya als anys 1497 i 1515”, Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. III, p. 270-286. Iglésies Fort, Josep (1991): El fogatge de 1497. Estudi i transcripció . Barcelona: Rafael Dalmau, vol. II, p. 306. Iglésies Fort , Josep (1998): “El fogatge de 1515“, a cura de Gaspar Feliu. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 9, p. 23-85.
76 Miscel·lània del CERE 29 (2019) El fogatge de Vinebre de l’any 1515
Labarta , Ana (1987): La onomàstica de los moriscos valencianos . Madrid: CSIC. Lapeyre, Henri (1986): Geografia de la España morisca . València: Diputació de València. Charles Lea , Henry (1990): Los moriscos españoles. Su conversion y expulsión . Alacant: Diputació d’Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert. Moll, Francesc de B. (1982): Els llinatges catalans . Mallorca: Editorial Moll. Moreu-Rey , Enric (1993): Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms . Barcelona: Universitat de Barcelona. Muñoz i Sebastià , Joan-Hilari (2004): “El fogatge de l’any 1515 a la Sénia”. Lo Senienc 1, p. 24-25.
Miscel·lània del CERE 29 (2019) 77 V. Castellvell
Veà Vila, Sílvia (2016): ”Evolució de la manera d’anomenar les dones entre els segles xiv i xx , segons la documentació relativa a Vinebre”, Noms de lloc i de persona de la Ribera d’Ebre i altres estudis d’onomàstica . Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre: Col·lecció Daliner 12, p. 395-414. Veà Vila, Sílvia (2017): Onomàstica de Vinebre . Institut d’Estudis Catalans, Treballs de l’Oficina d’Onomàstica 27. Barcelona. Vinaixa Miró , Joan-Ramon (1995): “Miravet a la fi del s. xv (1495)”. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre: Miscel·lània del CERE , 10, p. 13-28.
Webgra$a Llista de prenoms àrabs , Viquipèdia. Consulta el 12-9-2019.
NOTES 1. El Diccionari català, valencià balear (1926-1962) conté la forma no normativa mudèixar, sense cap cita, ni medieval ni moderna. 2. Coromines, Joan; Pascual , José Antonio (1983): IV, 179. 3. Castellvell, Ventura, Fucho, Felip, Vinaixa , Joan-Ramon (1994). 4. Per conèixer les relacions nominals d’aquests dos segles i mig a la Ribera d’Ebre es pot consultar: J. Iglésies (1979-1981,1987, 1988, 1991), P. Ortega (1997, 2006), V. Castellvell, F. Fucho, J. R. Vinaixa (1994), J. Serrano (1996). 5. P. Ortega 1997: 82-83. 6. P. Ortega 1997: 175-177. 7. J. Iglésies pensa que Vilanova correspon al terme actual de Móra la Nova (1988: 271), quan correspon a l’actual partida de la Vilanova o les Vilanoves del terme de Tivissa, situada a la dreta de l’Ebre, entre els termes de Benissanet i Móra d’Ebre. 8. ACBE de Tortosa, Joan Vilar, notari, any 1510, capsa 161, f. 51 i 96. 9. Gebut, nom d’una partida de terra del terme de Soses (Segrià), on hi ha un important jaciment ibèric i les restes d’un antic castell. Els focs musulmans de Gebut del fogatge de 1496 estan inclosos en els de la veïna població d’Aitona. 10. El terme cognom fa referència al segon nom d’un individu, nom de família o llinatge, tant per als cristians com per als musulmans. 11. Sobre el nom femení a Vinebre veure l’article de Sílvia Veà (2016: 395-414), amb conclusions vàlides per qual- sevol territori i època pretèrita. 12. Menys una casa de Tivissa (Serrano 1993: 39).
78 Miscel·lània del CERE 29 (2019)