Una Llegenda De L'ebre

Una llegenda de l’Ebre

Autora: Ester Martí i Accensi

Les quatre coses necessàries per a la vida són: llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment

Una mica d’història

Allà per l’any 1610, van passar uns fets molt importants a la vora del riu Ebre. En aquests fets, hi va participar la protagonista de la nostra història. Ara us els explicaré.

La nostra història passa en la petita aldea de muntanya anomenada Atzenetes, prop de Tortosa. Com que estava dalt de les muntanyes dels Ports, des de l’aldea es podia veure el riu Ebre. Aquest riu travessa la immensa plana d’oliveres i tarongers fent ziga-zaga.

A l’horitzó, allà on acaba el riu Ebre, es veu també la mar Mediterrània com si fos una ratlla brillant. És un paisatge molt bonic i no ha canviat quasi gens en molts anys.

Allà per l’any 1610, a Atzenetes hi vivia una noia anomenada Sara Bennassar. Ella la protagonista d’aquesta història.

La família Bennassar eren pagesos, es dedicaven al treball del camp i a criar animals. La Sara era bonica, treballadora i intel·ligent, i ajudava els seus pares a treballar la terra. Els avis i els rebesavis ja treballaven la terra. Els seus avantpassats havien treballat la terra durant moltes generacions. Tota la família de la Sara vivia en una casa blanca, al costat d’altres cases iguals. Per això, Atzenetes

2 era una aldea blanca, perquè tenia totes les cases blanques. L’aldea estava al mig de les terres del senyor Cassil, que era l’amo de tot. Cassil era l’amo de les terres, d’Atzenetes i d’altres pobles.

A Atzenetes, els Bennassar vivien feliços: els germans de la Sara, Quico i Josep, ella i els seus pares podien viure gràcies al treball a la terra de l’amo. Eren pobres, però podien alimentar-se poc o molt durant tot l’any, gràcies a tot el que collien.

Ells no eren propietaris de les terres que treballaven, perquè les tenien arrendades. És a dir, a canvi de treballar les terres del senyor de Cassil, es quedaven una petita part dels guanys de la collita. Així podien anar vivint. Però, eren molt pobres, com ja us he dit. La major part dels guanys de la collita eren per al senyor Cassil, amo de les terres que ells treballaven. Aquest tracte els permetia menjar i viure, però eren molt pobres.

Treballaven tot l’any al camp. També criaven animals: cabres, corders, gallines. Així podien obtenir llet, carn, ous, oli, farina. Si d’alguna cosa en sobrava una mica, feien bescanvi. Per exemple bescanviaven peix per farina, o oli per verdures. De l’intercanvi de productes ells en deien la barata. Baratar era intercanviar productes o coses.

El dia que comença la nostra història era dia de mercat i els Bennassar van baixar amb els carros fins a Tortosa, a baratar dues cabres per dos corders. Ja tenien més de de cabres. En canvi, de corders només en tenien dos. I a ells els agradava molt la carn de corder.

- Dues cabres! Dues cabres!. Canviem dues cabres per dos corders.! – anunciava la Sara a la gent del mercat.

- Quants anys tenen, aquestes cabres? Ja donen prou llet? – va dir una dona.

- I tant!. Mire, mire. Tenen bona dentadura, encara són joves. Cada dia us donaran una bona gerra de llet per als vostres fills.

- Humm... No sé, no sé. Jo tinc alguns corders, però m’interessa tenir llet per als meus xiquets. Vaig a casa a parlar amb el meu home.

- Feu, feu, mestressa!, però no tardeu gaire. Si passa algú abans que vós, jo li barato les cabres.

I la dona se’n va anar a casa. Devia viure a prop, perquè, al cap de poca estona, va vindre amb el seu marit i els dos corders. Eren prou grassos i estaven ben alimentats, però un d’ells anava coix.

- Però, mestressa! No vull un corder coix! - Au, noia, té bona carn i no és vell!... Només camina coix perquè li va mossegar la pota el meu gos. Aviat li passarà... - Sí, sí!, però no podrà seguir el ramat per anar a pasturar per la muntanya. - Au, noia, que només el voleu per la carn...

Al final van fer tractes i van baratar les dos cabres pels dos corders. El pare de la Sara li va picar l’ullet a la seua filla. La barata havia estat bona, perquè els dos corders tenien bon pes i no eren gaire vells.

Van fer pujar els dos corders al carro i se’n van tornar cap a Atzenetes tots contents.

Invents

La família de la Sara Bennassar era d'origen morisc. Els moriscos eren descendents d’aquells habitants del Magreb (al nord de l’Àfrica) que van entrar a la Península ibèrica amb la conquesta musulmana, a partir de l’any 711. Molts moriscos es van quedar a viure aquí. I aquí van tenir fills i néts.

Durant moltes generacions, al llarg de més de 700 anys, van habitar en moltes aldees i poblacions al llarg del riu Ebre. Vivien de la terra i treballaven dins de les finques d’alguns senyors cristians. Els moriscos no eren propietaris de la terra. Treballaven la terra en règim d’arrendament, com els Bennassar. La majoria eren pagesos i ramaders, i coneixien molt bé les feines del camp. En aquell temps quasi tota la terra de cultiu era d’uns pocs grans senyors. Com el senyor

4 de Cassil. La majoria de la gent havia de treballar per als propietaris de grans finques. Els pobres no tenien terra per cultivar ells mateixos els aliments que necessitaven per sobreviure.

Al-Andalus va ser el nom de la terra conquerida pels reis musulmans als reis cristians. Del nom d’Al-Andalus prové el nom d’Andalusia, que es on van estar més temps. Atzenetes, Tortosa, i els pobles de la vora del riu Ebre també estaven dins d’Al-Andalus.

Els moriscos van portar a casa nostra la seua llengua, la seua cultura i els seus invents. També la ramaderia i les tècniques per cultivar la terra. Un invent molt important era la forma de regar la terra per fer-la més productiva. La majoria de plantes i arbres produeixen més collites i més fruits, si es reguen.

El sistema de rec morisc es feia per mitjà de les sèquies, les sènies i els cadufs.

La sèquia és una canalització estreta i llarga que porta l’aigua des d’una bassa fins als camps. La sèquia serveix per regar els camps. La sénia és una roda de ferro envoltada de cadufs. Un cavall fa moure la roda per pujar aigua d’un pou a la superfície.

La sénia fa pujar i baixar els cadufs, rodant rodant. Els cadufs baixen buits i pugen plens d’aigua. Mentre la sénia va rodant amb l’ajuda d’un cavall, una basseta s’omple d’aigua per una banda i, per l’altra, va enviant aigua a les séquies. Per mitjà de les séquies, l’aigua de regar es reparteix pels diferents camps de conreu. Els arbres i les verdures creixen més de pressa, si es reguen amb aigua.

El caduf és un recipient allargat de terra cuita. Se’n posen molts de lligats al voltant de la roda de la sénia. Els cadufs pugen l’aigua del pou i l’aboquen a una bassa. L’aigua va de la bassa a la séquia per regar els camps. Gràcies al rec els arbres, els cereals i les verdures dels horts creixen més. Les persones es poden alimentar més i millor, amb bones collites.

Els moriscos també ens van portar la tècnica per fer atuells de terrissa. La terrissa és fang cuit al foc. Per exemple, els cadufs són atuells de terrissa. Abans del plàstic tots els estris de casa estaven fets de terra cuita: olles, cassoles, càntirs, gerres. Ells també van inventar els números que utilitzem actualment i altres coses.

Com ja hem dit, la sènia i les sèquies són un sistema de rec. Durant segles va servir per traure l’aigua dels pous i regar els camps. I així era com regaven els camps els Bennassar. Si treballaven molt i regaven sovint, la collita era bona. Llavors tenien menjar per a tot l’any.

- Arri, cavall, ves de pressa! – deia el Josep, el germà gran de la Sara. El Josep picava la cuixa del cavall perquè no parés de rodar la sénia. - Hola, Pep! Com va això? – va dir la Sara al seu germà. - Bé, per aquí regant l’ordi. Ara ja quasi acabo. Ja he pogut bescanviar les cabres? - Sí, sí. Aquí portem dos corders. Tindrem carn per a una temporada... Per cert, i el Quico? –va dir el pare. - No ho sé, fa estona que ha marxat amb el gos – va contestar el Pep. - D’aquí a una estona és l’hora de dinar. Crida’l perquè torne a casa amb tu –li va advertir el pare. - Adéu, Pep, no et cansis – va dir la Sara. - Fins després... – va respondre el Pep al seu pare i a la seua germana.

La família Bennassar vivien feliços i s’estimaven molt. La sénia on treballava el Pep era a mig quilòmetre de casa. Després d’acomiadar-se del Pep, el pare i la Sara van continuar el camí fins a Atzenetes amb el carro.

Cristians, jueus i moriscos

Durant més de set segles, els moriscos van conviure amb els cristians i amb els jueus en moltes poblacions de Catalunya, com ara a Tortosa. No hi havia gaires problemes. Cadascú tenia les seues creences. Però, amb el pas dels anys, els reis, els bisbes i els senyors s’anaren succeint. No tots els governants foren tolerants amb les altres religions.

La religió imperant era la cristiana i aquesta és la que imposaven els governants. L’Església, els senyors i els reis eren qui manaven. També tenien la propietat de les terres i de tot.

Ells ordenaven les lleis i no s’hi podia fer res. No hi havia eleccions com ara. Uns pocs manaven de tot. Els rics eren amos de tot i la gran majoria de la gent havia d’obeir. Encara que les ordres que els donaven fossin injustes.

Els que no obeïen o els que queien en desgràcia feien cap a les masmorres del castell de la Suda, dalt de tot de Tortosa. Des del castell, els reis vigilaven la ciutat i la gent.

La majoria de la gent era molt pobra, com els Bennassar. Treballaven molt, però amb prou feines tenien menjar per a tot l’any. A més, ni la Sara, ni el Pep, ni el Quico anaven a l’escola. En aquella època, només hi anaven els xiquets dels rics, que eren molt pocs.

El Rei volia convertir els jueus i els moriscos en cristians, fos com fos. Ho intentava de mil maneres. Pressionava les famílies. Obligava a portar els fills dels moriscos i dels jueus a escoles cristianes. Ordenava lleis especials per a ells.

Després de molts anys d’intentar convertir-los al cristianisme sense gaire èxit, els van obligar a batejar-se, a convertir-se al cristianisme a la força.

Alguns moriscos i jueus no van voler fer-ho de cap manera. Altres sí que es van convertir. També alguns van canviar de nom i de cognoms, per no ser reconeguts.

Molts van ser perseguits per la Inquisició. La Inquisició era un tribunal de l’Església que s’encarregava de perseguir, castigar i empresonar les persones que, segons ells, no eren bons cristians.

La Inquisició anomenaven infidels els moriscos i els jueus. I també les persones que protestaven per alguna causa. Moltes persones van ser cremades a la foguera per la Inquisició acusades de ser infidels. Per això, tothom tenia molta temor

7 d’aquest tribunal, perquè tractava la gent molt durament. Ningú volia caure a les seues mans.

La Inquisició va veure que molts moriscos i jueus no renunciaven a la seua religió de veritat. Molts continuaven tenint els seus costums i practicaven la seua religió en secret, dins de casa.

De cara a fora, la majoria de moriscos i jueus obeïen les ordres del Rei. Però, dins seu no volien renunciar al que eren. A casa, en secret, continuaven fent com sempre, parlant la seua llengua i practicant els seus costums.

Encara que molts moriscos realment es van fer cristians i van abandonar la seua religió, el Rei i l’Església no s’ho creien. Pensaven que només feien veure que es convertien en cristians, perquè la Inquisició deixés de perseguir-los.

Van ser anys molt dolents. Els soldats del Rei eren cruels. Passaven pels pobles, registraven les cases. Empresonaven castigaven amb qualsevol excusa. La gent vivia amb temor, encara que fossin honrats i treballadors. Els senyors els necessitaven per treballar les seues terres. Els Bennassar miraven el que passava, però treballaven i no deien res.

La collita d’olives

Bé, hem fet una mica d’història. La Sara era d’una família morisca de ramaders i pagesos. La majoria d’habitants d’Atzenetes i d’altres pobles de la vora com Benifallet, la Fatarella, Benissanet, la Ràpita, Alcanar i altres també ho eren. Com ja hem dit, la família Bennassar vivia de la terra. Però, ni les terres ni el lloc on vivien eren seus. La casa, els camps i l’aldea on vivien eren propietat del senyor. Ells eren esclaus del senyor. Havien de fer tot el que ell els manava i treballar molt. Tenien poc menjar per passar l’any, perquè quasi tota la collita era per a Cassil. Però ells callaven i no es queixaven mai.

L’aldea d’Atzenetes estava dalt de la muntanya, envoltada de camps molt grans d’oliveres. Els camps d’oliveres arribaven des de la muntanya fins al mar. Les oliveres són arbres molt agraïts i donen moltes collites d’olives. Tantes com anys, però uns anys fan més olives que altres.

L’any que hi ha més collita per l’any que no n’hi ha tanta, i llavors els arbres descansen. Les oliveres són uns arbres que viuen molt de temps. Poden viure fins a mil anys. Per això, encara avui, si aneu a prop del riu Ebre podreu veure oliveres mil·lenàries. Les van plantar fa molts de segles els moriscos en alguns camps.

A la tardor arriba el temps de la collita, de fer els treballs necessaris per plegar les olives.

Per això, el pare de la Sara ja estava preparant tots els estris necessaris: les borrasses (unes teles molt grans per recollir les olives), els cabassos i els pals per picar els arbres.

Els pals serveixen per fer caure les olives que queden dalt dels arbres damunt de les borrasses. Quan ja hi ha prou olives es plega la borrassa, i es reuneixen totes les olives en un costat fins posar- les després en cabassos.

Les que ja han caigut de l’arbre a terra es pleguen amb les mans i es posen també dins dels cabassos. Normalment, aquesta feina la feien les dones i els xiquets. Per plegar les olives amb les mans treballaven ajupits baix dels arbres amb un cabàs al costat cadascú.

Plegaven les olives una per una, però molt de pressa. En sabien molt, perquè ho feien cada any. Llavors, les tiraven al cabàs que sempre anaven arrossegant per tenir-lo a prop, i del cabàs al sac. Així, les famílies s’hi passaven tot l’hivern.

De vegades, feia tant de fred que els dits de les mans se’ls quedaven gelats i llavors no podien plegar les olives. Tenien els dits gelats i les olives se’ls escapaven de les mans. Sovint feien fogueres i s’escalfaven per poder continuar treballant amb les mans més lleugeres.

Després, les olives que havien anat posant dins dels cabassos es tiraven als sacs. I els sacs, quan ja estaven ben plens, es posaven ben lligats dalt del carro. Amb el carro tot carregat de sacs d’olives estirat pel cavall anaven cap al molí. Al molí, molien les olives fer l’oli. Un oli verd i transparent, boníssim.

Les olives es porten al molí i allà s’aixafen amb unes rodes de pedra molt grosses. Una roda de pedra vertical rodola damunt d’una altra que hi ha a terra. La roda de pedra es mou gràcies a un un mecanisme que s’enganxa a un cavall. El cavall fa voltes i el pes d’una roda rodolant damunt de l’altra aixafa les olives fins convertir- les en una mena de pasta tova. Aquesta pasta tova es posa en una premsa entre cofins. Un cofí és una estora rodona feta de corda amb un forat al mig. Es posen molts de cofins un damunt de l’altre amb la pasta d’olives al mig. Entre uns i altres, com un sandvitx, i així es premsa, s’aixafa al màxim. Els cofins fan de filtre. Així se separa l’oli de la pasta, que es diu sansa. La sansa és la pasta que surt de les olives premsades, que s’aixafa i s’aixafa fins que en surt l’oli. El que queda d’aquesta sansa quan ja n’ha sortit l’oli. La sansa no es llença, encara es pot usar per a combustible i altres usos.

L’oli d’oliva diuen que és or líquid, perquè és la base de la cuina als països de la mar Mediterrània com el nostre. Qui té oli ja pot fer menjar, és un aliment molt saludable. Per això és molt important per a la família Bennassar i per a tothom.

La Sara i el Toni

També us volem parlar d’un altre personatge de la nostra història: el Toni. El Toni és un noi cristià molt eixerit i valent, amic de la família Bennassar. El Toni sempre els ajuda en les feines del camp. De ben petits, la Sara i el Toni sempre jugaven junts. També ajudaven a casa i vivien les seves aventures pels voltants d’Atzenetes. La Sara i el Toni eren molt amics. Sempre s’ho explicaven tot. No teníen cap secret entre ells.

Amb el temps, quan ja es van fer grans, la seva amistat es va convertir en enamorament. S'estimaven molt, però el seu amor era incomprès. El Toni era cristià i la Sara era morisca. Tenien religions diferents i això no estava ben vist. La gent els criticava, perquè estava prohibit i mal vist que una morisca i un cristià es casessin. Però ells no ho entenien, ni ho volien entendre. La Sara i el Toni no feien cas del que deia la gent. Eren feliços junts, això era l’única cosa que els importava.

Quan alguna persona de fora del poble veia la Sara i el Toni junts, ho deia als inquisidors. Llavors els citaven a la Catedral i els interrogaven. A ell, a ella, als seus pares, als seus germans, als seus amics, i a tothom. Era un bon problema.

Els pares de la Sara tenien temor dels soldats. Ni la Sara ni la seva família, ni ningú, no podia escapar-se de les ordres del Rei. I els soldats portaven les ordres del Rei a Atzenetes i les feien obeir. Ja havien vingut els soldats dos vegades a Atzenetes. De primer, per fer el cens de moriscos. Després per fer-los batejar i abandonar la seua religió.

La majoria de la gent d’Atzenetes eren moriscos. Els moriscos i els jueus sempre tenien els soldats damunt, amb noves ordres i nous impostos.

La majoria de moriscos només volien viure en pau. Per això es portaven bé i treballaven molt. És el que havien fet durant moltes generacions. Els pares feien que els seus fills també es portessin bé. Per no tenir problemes. Però els soldats mai en tenien prou i amb qualsevol excusa els feien la vida impossible.

Quan portaven al molí la collita d’olives amb el carro, els preguntaven que d’on havien tret les olives. Ells no eren lladres!. Els soldats ja ho sabien que ells treballaven tot l’any i cultivaven les oliveres del senyor de Cassil.

Abans ja us hem dit que hi havia també una altra cosa que els feia patir. De vegades els faltava el menjar. Quan el pare de la Sara passava comptes sobre la collita d’olives davant del senyor de Cassil, aquest n’abusava. Cassil sempre li demanava massa, cada vegada més.

Llavors als Bennassar els quedava una part molt menuda de la collita. Tan poca cosa que la falta de menjar els feia viure molt pobres. De vegades, tenien tan poc menjar que passaven gana. Sovint no omplien la panxa tot el que volien. O bé sempre havien de menjar un mateix aliment durant molts mesos. La seua part de la collita era l’únic que tenien, i alguns fruits que agafaven pel camp.

La vida dels olivaires no és molt llarga de contar: al matí mengen pa i figues; i de nit, figues i pa

A dinar

Després de passar el matí al mercat i de baratar les dues cabres per dos corders, el pare i la Sara van tornar cap a casa. El camí fins a Tortosa no era gaire llarg, però amb el carro anaven més lents que a peu.

La Sara i el pare van arribar a casa cap al migdia. Ja se sentia l’oloreta del dinar que la mare estava cuinant. La Sara tenia molta gana. Havien matinat molt per anar a mercat. Només s’havia menjat dues figues que havien collit d’una figuera i un trosset de pa.

Però el dinar encara no estava fet. S’havia d’esperar. Encara faltava una hora per posar-se a taula. L’olla continuava bullint i ella tancava els ulls i sentia l’oloreta del menjar. Asseguda en una cadira, sentia com la panxa li feia rau-rau de gana.

Li van ensenyar els corders a la mare. La dona va estar contenta. La Sara va destapar l’olla per veure què hi havia per dinar.

- Sara, tapa l’olla, que encara no és hora de dinar– va dir la mare. - Ja ho sé, però tinc molta gana. Què fas, mare? - Una sopeta molt bona. - Ja ho noto, ja. Fa una bona olor! - Com és que tens tanta gana? - Hem matinat molt, el pare i jo, i les dues figues i el trosset de pa que he esmorzat ja el tinc als peus... Mare, per cert, on és el Quico? - No ho sé, anava per aquí fora amb el gos.

El Quico, elgermà menut va arribar al cap d’una estona. També el germà gran, el Pep, que ja havia acabat de regar els cereals. El pare havia deixat els dos corders al tancat i els havia posat herba per menjar. Al cap d’una hora, tots van seure a taula. Van dinar de gust, amb la

12 sopeta que havia fet la mare. Mentre, xerraven de les notícies del poble i de Tortosa.

A la tarda, calia tornar a la feina. Va treballar amb el seu germà gran tota la tarda ventant les olives. Les olives s’han de separar de branques, pedres i fulles per vendre-les al molí.

Després de treballar tota la tarda amb el Pep, aquell dia la Sara se’n va anar a dormir prompte. Estava molt cansada de treballar. També perquè s’havia llevat molt d’hora per anar a mercat a baratar les cabres pels corders.

Va dormir plàcidament. L’endemà va ser la primera de llevar-se. Havia descansat molt bé, i va ser la primera d’aixecar-se del llit. Es va vestir de pressa i va sortir fora de la casa.

Una plana immensa

La Sara tenia un costum que mai deixava de practicar. Cada dia, només llevar-se, sortia a la porta de casa. Allà aclucava els ulls i mirava la gran extensió de camps d’oliveres i de cereals que arribava des de la muntanya fins al mar, fins a l’horitzó. Atzenetes estava dalt de les muntanyes dels Ports. Com que estava en un punt alt, hi havia una vista magnífica de tota la plana d’oliveres. Els immensos camps d’oliveres omplien tot el paisatge amb diferents tonalitats de color verd.

A vegades, es veien punts de verd més fosc: eren grans garrofers que els pagesos plantaven. Els garrofers donaven bones garrofes, un fruit que agradava molt als cavalls, als muls i a les eugues. Aquests havien de tenir molta força per estirar els carros tan carregats que els feien transportar els pagesos. Per això s’havien d’alimentar bé. Les garrofes agradaven molt als animals.

Els habitants de l’aldea coneixien tot aquell massís de muntanyes amb el nom dels Ports. Des de dalt es podia veure tota la plana fins al mar, fins on allargava la vista. A la Sara li agradava molt viure allà. Només sortir per la porta, ja podia veure-ho tot. Es posava la mà dreta damunt del front, aclucava els ulls. Amb les mans feia ombra per poder veure-hi millor, per no quedar encegada per la llum del sol.

Cada matí feia el mateix. I aquell matí del principi de tardor, també. Va estar una bona estona mirant fins a la mar Mediterrània. La mar es podia veure al fons de tot, com una ratlla brillant a la línia de l’horitzó. En els dies clars es podien veure fins i tot els vaixells, molt i molt menuts.

Or líquid

Aquell era un bon any de collita. Els arbres estaven molt carregats d’olives. Tota la família havia de treballar molt. Però també tindrien la seua recompensa: moltes gerres grans plenes d’oli. Si collien moltes olives, farien molt d’oli. Després de moldre-les al molí, podrien donar-ne una bona part al senyor de Cassil... Si Cassil es portava bé, ells tindrien prou oli per a tot l’any. Tindrien prou gerres d’oli fins a la propera collita.

El senyor de Cassil per força havia d’estar content. Els guanys de la collita eren importants. Havia de donar la part corresponent a la família Bennassar, sense queixar-se... Bé, si volia. Cassil era qui manava i els Bennassar no podien dir res.

Les gerres eren grans atuells de terrissa on guardaven l’oli per a tot l’any. Tothom guardava l’oli guardava al rebost de casa.

Aigua de gener, posa l'oli a l'oliver, el gra al graner i el vi al celler

L’oli és un dels ingredients principals per fer el menjar. L’oli als Bennassar els servia per intercanviar per altres coses com arròs, carn, verdures, peix, patates. Hi havia alguns productes que ells no tenien, perquè no en cultivaven. Llavors havien de bescanviar oli per altres aliments. Tal com havien canviat les cabres per corders.

Molt de treball i poc menjar

En aquell temps, la gent pobra no tenia diners. Per això bescanviaven els aliments de la terra que cadascú aconseguia o cultivava per altres. Així podien menjar aliments variats.

De monedes d’or i plata per poder comprar vestits o medecines només en tenien els senyors. Els rics propietaris de grans finques, com el senyor de Cassil. Els propietaris de terres eren molt pocs. Els senyors vivien rics i sense treballar. Els pagesos eren molts i treballaven per a ells. Si els senyors s’enfadaven no donaven feina als pagesos. Llavors es podien morir de gana.

Per això, hi havia una cosa que disgustava molt el pare de la Sara. La falta de menjar. Això feia patir tota la família. La part principal de la collita d’oli l’havien de donar al senyor de Cassil. L’amo i senyor de totes les terres, de l’aldea d’Atzenetes i de molts altres poblats de la vora del riu Ebre.

Ell era el propietari de tot i podia fer el que vulgués. Es comportava com si els moriscos fossin també de la seua propietat. De fet, els tractava com a esclaus. Cada vegada abusava més del tracte que tenien. Per això, cada vegada exigia als Bennassar que li donessin més part de la collita.

La família Bennassar no manava sobre la terra que havia cultivat durant generacions. No podrien ser mai els propietaris per molt que treballessin. Havien treballat la terra durant segles. L’estimaven com ningú. No es queixaven, però el menjar que aconseguien treballant molt no arribava fins a la collita següent. Segons la llei, Cassil se’n quedava la desena part. Però el senyor cada any se’n quedava més i més.

De vegades, la Sara havia vist el pare molt enfadat. Tornava tot enrabiat després de parlar amb el senyor de Cassil. Ella no entenia per què. La Sara i els seus germans no sabien les preocupacions dels seus pares perquè no els faltés el menjar.

Un nou dia

Però, aquell dia estaven contents. Hi havia un cel ben blau i net. El sol rogent sortia de darrera la mar. La Sara estava contenta i respirava l’aire fresc del matí. Mirava l’horitzó cada matí. Aquell nou dia començava la collita d’olives. I aquell any n’hi havia moltes. Allò era un bon senyal. Es va pentinar la llarga cabellera negra que tenia. Es va tornar a fer la trena i se la va lligar.

Va tornar a entrar d’un revolt dins de casa. Va ajudar a preparar l’esmorzar. Sa mare havia fet unes coquetes planes i dolces que feien molt bona olor. Les coquetes es feien amb oli i farina. Eren dolços típics de la contrada. Es deien coquetes de panoli. Ella les posà en una panera. Acabà de parar la taula amb plats i gots. Mentre, cantava alegrement:

Maria de les quaranta no te les menjaràs totes, que ta mare té les claus de la caixa de les coques.

El pare i els germans ja preparaven a fora els dos carros. Els cavalls bevien aigua a la pica. Els cabassos, els sacs i les borrasses per anar a plegar olives al camp. Les borrasses eren unes grans teles que escampaven baix de les oliveres. Llavors picaven els arbres amb pals per fer-hi caure damunt les olives.

La mare preparava el menjar que s’havien d’endur al camp. Hi va posar també uns pans grossos, tous i plans. Ella mateixa els havia fet al forn de llenya. La mare de la Sara en sabia molt, de cuinar, de pastar, de fer pa i pastes. La Sara li ajudava cada dia a fer-ho. De vegades, els faltaven ingredients: farina, oli, sal... Sobretot, després de l’estiu hi havia falta de tot. Llavors, feien el que podien per allargar el poc menjar que els quedava. De vegades amb penes i treballs arribaven a la propera collita. Alguns estius eren molt durs. Quasi no els quedava res al rebost per poder menjar.

Aquell dia començava la collita de les olives, i això era un motiu d’alegria per a tota la família. Podrien omplir d’oli totes les grans gerres que tenien buides. Si tenien prou oli, podrien bescanviar-lo per altres aliments.

Van esmorzar tots junts. Mentrestant, xerraven alegrement. Els Bennassar eren una família molt unida. Els agradava molt menjar junts. Explicar-se les coses de cada dia, l’actualitat del seu poble, les novetats...

En un tres i no res, van acabar d’esmorzar. Havien de marxar a treballar. Així que aviat es van posar

16 en marxa. Tota la família va pujar en els dos carros que tenien. Un carro i un cavall era el seu mitjà de transport quan havien de carregar pes. I al final del dia havien de carregar els sacs d’olives.

En marxa

Tenien dos carros. Un carro era més gran, i l’altre era més menut. El cavall estirava el carro gran i l’euga estirava el més menut.

En el més gran anaven el pare i la mare, amb tots els estris i el menjar. En el carro petit anava ella amb el seu germà més gran, el Josep, i el seu germà més menut, en Quico.

De tant en tant, els seus germans es barallaven. Ella havia de separar-los. Sempre que s’avorrien es barallaven o discutien. Quin parell! Eren uns dimonis!. La Sara feia el que podia per fer-los distraure. No volia que es barallessin. Els seus germans sempre estaven com gat i gos. Quan no punxava el Quico, punxava el Josep:

- Voleu parar? Estigueu-vos quiets, si no us donaré una bufa! – va dir la Sara. - I què més? Qui et penses que ets, per donar-me una bufa, eh? Tu no manes!... – va contestar-li el Josep. - Ja l’heu feta bona! Si li dic al pare que us porteu malament, ja veureu que passa... - Bah! Ets una bocamoll... Si li dius res t’estovaré... – va amenaçar-la el seu germà gran. - Au, prova-ho valent! – va respondre la Sara, que mai tenia temor de res. I el seu germà va callar, i no va dir res més. El Quico li feia ganyotes tot el camí. El Quico tenia moltes ganes de jugar.

Cantar i contar

Els carros anaven molt lents. No arribaven mai. Per això matinaven molt. Calia arribar al camp d’oliveres com més aviat millor. Calia aprofitar el dia. El cavall i l’euga no corrien gaire.

Per això tenien temps per a tot. Cantaven cançons i contaven històries. Per passar millor l’estona.

De camí cap als camps d’oliveres, tenien temps per a cantar i per a contar.

Un començava a cantar i l’altre li contestava amb una altra estrofa. A veure qui en sabia més. I si ja no en sabien més, s’ho inventaven:

Aquí dalt de tot m’estic, Collint olivetes fargues. Face rogatives, mare, Perquè no caigue son fill.

Diuen que no beuen vi, Les plegadores d’olives. I, per baix de l’olivera, Se’l beuen en un topí.

La mare de la Sara era qui més cançons sabia. Però ella també n’havia après moltes. Ja va sentir- les cantar als iaios des de menuda. Cantant cançons i contant històries, la Sara alegrava el camí als seus germans. I ells també n’aprenien. Així, uns i altres aprenien les tradicions i les històries del seu poble. A més, la Sara aconseguia que no es barallessin tant. Mentrestant, ella portava les estirandes del carro. Les estirandes són les cordes lligades al cavall. La Sara el dirigia perquè no es desviés del camí.

Pel camí, sortien al pas tot d’animalons. Perdius, estornells, tords, garses, conills, llebres... De vegades, també cabres salvatges i porcs senglars. El pare caçava alguna cabra salvatge. De tant en tant, amb l’ajuda del Toni o del fill gran, en portava una a casa. Llavors, tenien carn per poder- ne menjar uns dies.

El Quico anomenava cada animal i cada arbre. Quan els veia pel camí. La Sara li deia si l’encertava o no. Així el germà menut aprenia els noms de tot el que hi havia al voltant.

Pel camí aprenien un munt de coses uns dels altres. Com que no anaven a escola, aprenien d’aquesta manera. De pares a fills, de germans grans a germans menuts. Explicant-se coses i parlant.

El pas dels cavalls estirant els carros era xino- xano, molt a poc a poc. De vegades, s’acabava el

18 tema de conversa. Només se sentia el soroll de les rodes damunt de les pedres o dins els clots del camí: catrinc-catranc. Per això, tenien temps de veure-ho tot i de parlar de tot.

De sol a sol

Van arribar a la finca d’oliveres molt de matí. Feia fred, el sol encara no escalfava. Matinaven molt perquè calia aprofitar totes les hores de sol. Per poder plegar com més olives millor. Van deslligar els animals dels carros. Els van lligar en un arbre cada un i els van posar un cubell d’aigua per beure. Ara els cavalls podrien descansar fins a l’hora de tornar. Van agafar cabassos, sacs pals i borrasses. Es van disposar en dos grups a plegar olives. Cadascú feia la seua feina. El pare i el Josep escampaven les borrasses baix dels arbres. En acabat, picaven a les branques de les oliveres. Les olives queien damunt de les borrasses, unes teles grans per arreplegar les olives.

En canvi, la mare, el Quico i la Sara anaven plegant les olives amb els dits.

Les olives que feien caure dels arbres encara estaven verdes. Les olives que ja havien caigut a terra abans s’havien fet negres i arrugades. Ells les anaven plegant i posant dins dels cabassos. Aquella feina era molt lenta. Normalment durava uns mesos. Des de la tardor fins al final de l’hivern.

D'olives i d'aglans, tantes en cullen els xics com els grans

Com ja hem dit, la mare i la Sara eren especialistes a contar històries i facècies. Ho feien per distraure’s. També cantaven cançons que havien après dels avis. Els avis ja feia temps que havien mort. Però així recordaven la seua història. Era la tradició. També era una forma de conèixer les coses i saber les històries. Contant-les i passant- les de generació a generació.

Cap a mig matí va arribar el Toni. El noi de Tortosa que moltes vegades els ajudava en els treballs del camp. També els ajudava a plegar les olives.

Era un noi alegre i esprimatxat, de cabells rossos i arrissats. El pare de la Sara l’apreciava molt. Era bon noi i treballador. Era molt amic de la Sara i dels seus germans, des de ben menuts. Així, entre uns i altres, la jornada de treball passava més alegrement i més de pressa.

El Toni es va afegir al grup de la Sara. Va agafar un cabàs gran i es va posar a plegar olives amb les mans. Com la Sara, la mare i el Quico. Va pujar per un marge de pedres grosses. No s’hi podia passar gaire bé. Va treballar una bona estona. Ja tenia el cabàs quasi ple. Llavors va entropessar i va caure del marge a terra. Va rodolar. Ell i el cabàs, amb les olives que havia plegat. Totes les olives van caure per terra.

- Ai, ai, ai! - es va queixar. Però feia una mica de comèdia. La Sara i el seu germà menut se’n van riure molt. El Toni sempre els feia riure. S’ho passaven tan bé, quan ell venia a ajudar-los!.

Es van passar el dia plegant olives, xerrant i contant històries. Fins que es va fer l’hora de tornar. El sol començava a baixar.

Llavors, tots van ajudar a carregar els sacs. Eren els sacs que havien anat omplint d’olives durant tot el dia. Els sacs estaven escampats per tot l’oliverar. On els havien deixat al llarg de la jornada de treball. El pare Bennassar va agafar el cavall i el carro gran. Va anar passant per entre mig dels arbres. On hi havia sacs plens d’olives, feia aturar amb un “Sooo!” el cavall. Llavors, la Sara, el Toni, i els nois carregaven els sacs dalt del carro. Quan ja van tenir els dos carros carregats fins a dalt, van pujar-hi els estris del camp. Al final de tot, van pujar-hi ells com van poder. Damunt dels sacs, entre els cabassos, les borrasses i tot.

De tornada

S’havia acabat la jornada. Els animals van arrencar a caminar amb el seu pas lent de cara a casa. Els animals caminaven amb molt de treball, per la càrrega tan pesada que portaven. De vegades, els

20 nois baixaven del carro i anaven a peu. Ho feien per traure pes als cavalls.

Els cavalls eren soferts. Feien el camí cap a Atzenetes, catrinc-catranc. Mentre, el sol anava la posta rere les muntanyes del Port. Com sempre, el Quico es va adormir. Els altres acompanyaren el camí de tornada cap a casa amb cançons, versets i acudits. Llavors no hi havia televisió ni ordinadors. De llibres només en tenien els senyors. Però la gent s’aprenia les històries i tot el que passava de memòria. Després ho explicava als fills, als néts, als amics. Així tothom coneixia les notícies actuals i les històries velles. Cadascú hi anava afegint alguna cosa nova.

Un ensurt al camí

Ben bé al cap d’una hora de camí, quan ja es podia veure Atzenetes allà lluny, els va sortir un grup de soldats del Rei. Els soldats van sortir d’un revolt del camí. N’anaven uns deu i els Bennassar van tenir un bon ensurt. Els soldats sempre buscaven problemes.

El capità va donar ordre d’aturar els carros.

Els dos carros van parar de cop. Els Bennassar van obeir les ordres del capità. La Sara va veure com el seu pare es va posar blanc com la farina. Ella no podia entendre les paraules del capità, tot i que parlava amb veu molt forta. Ella estava al carro de darrere, a una certa distància. No sabia què deia el capità al pare. Però la Sara també es va espantar.

El Toni va baixar del carro on anava amb la Sara i els germans. Va anar caminant fins a l’altre carro, on eren els pares Bennassar. El pare abaixava el cap. Mentre escoltava les ordres del capità. No eren bones notícies precisament.

La mare mirava els soldats amb temor, i plorava en silenci. De tant en tant, mirava enrere, cap a on eren els seus fills. Llavors va mirar la Sara. La seua filla volia dir alguna cosa per defensar el seu pare. La Sara era valenta. Sempre s’enfrontava a les injustícies.

Però no era bo enfrontar-se als soldat. La mare va fer un senyal a la Sara. No volia que digués res. Volia que callés. No es podia contestar als soldats. El Toni va dir algunes coses al capità. Però, el capità va riure’s d’ell. I els altres soldats també. La seua forma de riure era cruel, de burla. Mal senyal. El Toni no havia de parlar. La mare patia.

- Au, xiquet, torna-te’n a casa. Tu ets cristià. No sé què fas amb aquests refotuts moriscos...!. –va dir un.

Ara sí, la Sara va sentir aquestes paraules fortes i clares. Tenia una ràbia immensa. El Toni suplicava, però el capità i els soldats es burlaven d’ell. Alguna cosa no anava bé. El Toni es podia posar en problemes. Però el Toni només volia suavitzar la situació. Volia fer de mitjancer amb els soldats. Es pensava que com a cristià li farien més cas. El Toni volia protegir els seus amics.

El pare i el Toni es giraren cap al carro del darrere. Van mirar les dones i els nois. La Sara i el Pep estaven enrabiats, però no deien res. No sabien què dir ni què fer. Només volien que els soldats marxessin. Només volien tranquil·litzar la mare i el Quico.

La Sara es va quedar quieta i no va va dir res, tal com li havia demanat la mare. Però tenia molta ràbia. Tot i que callava, serrava les dents de ràbia. Llavors, va mirar els seus germans. També estaven enrabiats i temorosos per les injustícies que els feien sempre els soldats. La Sara volia dir alguna paraula per tranquil·litzar-los. Però només va poder abraçar-los.

- No digueu res, per favor... Ja veureu que no ens passarà res... No hem fet res. Quan se’n cansen, se n’aniran per on han vingut – els va dir la Sara en veu baixa.

El paper que portaven els soldats estava firmat directament pel rei Felip III. El paper portava unes ordres molt clares.

El capità mateix li va ensenyar el full al pare Bennassar amb les ordres del Rei. Però ell no les

22 va poder comprendre. Bennassar no sabia llegir ni escriure.

Els moriscos treballaven al camp des de menuts. No podien anar a l’escola a aprendre de lletra. Per això la majoria eren analfabets. No sabien ni llegir ni escriure.

L’ordre d’expulsió

El Toni sí que va anar a l’escola de Tortosa. Per això va poder llegir en veu alta el full que els ensenyava el capità:

“Per ordre de Sa Majestat El Rei Felip III, tots los homes, dones i infants, moriscos o jueus, o no batejats, seran expulsats. Abans no passin 15 dies han de presentar- se al port de la Ràpita...”.

- Et queda clar, moro infidel?! – va preguntar un soldat al pare Bennassar. El soldat es va avançar en to amenaçador. Va agafar el pare per la roba. - Sí... – encara va poder dir el pare, amb un fil de veu. Llavors el soldat el va deixar anar.

Infidel era una persona fora de la llei. Ni el rei Felip ni la Inquisició no reconeixien els infidels com a persones. Infidel referia a una persona fora de la llei, a un delinqüent. Era el pitjor que els podia passar.

Infidel era una acusació molt i molt greu. Una persona acusada d’aquest delicte podia acabar cremada a la foguera. També li podien prendre tot el que tenia. Imposar-li altres càstigs, a ell i a la seua família. Com l’expulsió del país. El Rei ja començava a donar ordres d’expulsió per als moriscos i jueus.

Els Bennassar, els altres moriscos d’Atzenetes i dels voltants tenien temor. Sabien el que significava ser denunciats. Per molt que no haguessin fet res. No hi havia cap defensa contra l’acusació del Rei o de la Inquisició. Els Bennassar van dedicar tota la vida a treballar, sense molestar a ningú. Si algú acusava un morisc o un jueu no tenia cap defensa. El càstig

23 o l’expulsió eren segurs... Tot allò no podia acabar bé.

Les ordres del Rei eren molt clares. No n’hi havia prou amb batejar-se. No n’hi havia prou amb fer-se cristià. Ni amb canviar de nom a un nom cristià. Ni amb ser un treballador honrat. Ni tan sols amb donar quasi tota la collita al senyor a costa de passar gana...

- Escolta’m, bé, moro... Les ordres del Rei són molt clares. Tu i la teua família heu d’anar al port de la Ràpita. Allà heu d’agafar un vaixell cap a l’Àfrica... Si no hi aneu, us hi portarem a la força! – va cridar un dels soldats.

- Ara descarregueu tots els sacs dels carros aquí mateix i seguiu el vostre camí! De pressa! – va ordenar el capità.

- Però, si us plau, capità, és la collita del senyor de Cassil...!! – va cridar la mare, agenollant-se davant dels soldats. – És el treball de tot l’any...! Si no li portem, ens castigarà!. - Descarregueu els sacs aquí, he dit, i de pressa!!– va ordenar el capità. - Senyor, us ho prego: és la collita d’olives, no és seua...!!. L’han de portar a casa del senyor per pagar-li el delme...!! –va dir el Toni. Però el capità va fer alçar les potes del seu cavall. El to de les seues paraules era amenaçador. - Tu calla, renegat!. – va cridar un soldat al Toni.

El delme era la desena part de collita. La part que, segons la llei, es quedaven els senyors, els amos de les terres. Els Bennassar havien de pagar el delme al senyor, com cada any. Però el senyor Cassil abusava dels Bennassar. A canvi d’arrendar-los les terres, es quedava la major part de la collita d’olives. Es quedava molt més que no la desena part que li tocava. Abusava del delme i demanava molt més. La llei manava que la desena part de la collita se l’havien de quedar els amos. Com a pagament per l’arrendament de les seues terres als moriscos. Però cada any el senyor els exigia

més i més. Es quedava més de la meitat de la collita. Aquest abús feia viure els Bennassar cada vegada més pobres. Fins i tot passaven gana. El menjar sempre s’acabava abans de l’estiu.

La collita perduda

Mentrestant, els Bennassar van descarregar tots els sacs a terra ben de pressa. Tal com els havia ordenat el capità. Llavors els soldats van punxar els sacs amb les seues espases. Els sacs rebentaven i les olives queien per terra. S’escampaven pertot arreu. En un tres i no res van rebentar tots els sacs. Va quedar tota la collita d’olives escampada per terra. - Au, Bennassar, ara ja pots portar la collita al teu senyor. Ha, ha, ha!! – va burlar-se’n el capità, amb una gran riallada. Els soldats també van riure.

Però, els soldats encara no havien acabat la feina. Després, van calar foc als sacs d’olives amb unes torxes. Els soldats estaven embogits. Cridaven i reien mentre destrossaven els sacs. Ho van cremar tot. Mentrestant, els Bennassar i el Toni esperaven al costat dels carros sense dir res. La mare tenia llàgrimes als ulls. Tots miraven la destrossa que feien els soldats del Rei. Però no hi podien fer res. Aquell any sí que passarien gana de debò. Sense collita no tenien menjar!. El treball de tot un any destruït en una estona...

Després de destrossar i cremar la collita d’olives, tota la tropa se’n va anar cap a l’aldea, amb el capità davant.

La Sara, el Toni i tota la família Bennassar van quedar desolats. Es miraven uns als altres. No sabien què dir ni què fer. La mare plorava.

Enmig d’aquell silenci immens, se sentia només el vent de dalt. El vent de dalt era el vent del Port. El vent de dalt havia començat a bufar amb força de dalt de la muntanya del Port. Amb el vent, el foc encara cremava més de pressa els sacs d’olives. Llavors es va sentir la veu de la Fàtima:

- Quin mal hem fet, natros, deú meu?! – va cridar la mare, mentre plorava agenollada a terra, suplicant. – Per què ens envies aquest càstig, senyor...??!!.

El pare la va fer aixecar. Però, la mare no tenia forces per aixecar-se. El pare va intentar fer el cor fort. - Au, anem cap a casa, dona. - Però, pare...! – va dir la Sara. Ella no es conformava amb aquella injustícia. No podia suportar tot allò. No entenia el pare. Ell no protestà contra tot el que acabaven de fer els soldats. Allò era una gran desgràcia per a la família. No entenia per què el pare no deia res. - Vinga, Sara, marxem. Encara tornaran els soldats i ens trobaran aquí... – va dir el Toni.

La Sara serrava les dents de ràbia. Ella no plorava. El Toni la va convèncer. Li va dir en veu baixa: “No digues res, que serà pitjor”. Era veritat: si no callaven i obeïen les ordres, encara seria pitjor. Els portarien a tots a les masmorres del castell de la Suda. I tothom sabia que d’allà poca gent en sortia.

Un buit immens

Sense dir res, van agafar els carros i els cavalls. Continuaren el camí fins al poble. Van deixar enrere quasi tota la collita d’olives. La collita estava malmesa i cremant. Però, no van mirar enrere. Ja no hi havia res a fer. El treball de tot un any s’havia perdut. Les olives ja no servien per fer oli. L’aliment de la família l’havia engolit el foc. No en podrien aprofitar ni un sac.

I ara, què li dirien al senyor de Cassil? Els creuria? Els castigaria? Els faria fora de la casa i de les terres? Els denunciaria?. Els Bennassar tenien moltes preguntes sense cap resposta.

El senyor de Cassil sabia que eren bons i treballadors. Era l’única defensa que tenien. El senyor necessitava els Bennassar per treballar les seues terres. Havien de parlar amb ell. Cassil els havia d’ajudar. Els coneixia. Cassil els ajudaria. Per poder quedar-se i no ser expulsats. Cassil havia

26 de parlar amb el Rei. Havia de fer alguna cosa contra l’ordre d’expulsió.

Els Bennassar no volien marxar d’Atzenetes. Aquella era la terra on havien nascut. Estimaven Atzenetes, Tortosa. Fins i tot, aquells camps, aquelles oliveres que havien vist créixer...

La família Bennassar eren honrats i bons treballadors. Des de sempre havien estat servents dels Cassil. Pensaven que ell els defensaria davant del Rei. Perquè, si els moriscos no ho feien, qui havia de treballar les terres del senyor?. Ell segur que no, i els seus fills encara menys. Tenien les mans blanques i toves. Els Cassil no sabien res d’oliveres. No estaven avesats al dur treball del camp.

Els Bennassar no volien deixar les oliveres del seu cor, els camps que tant havien cultivat, la casa blanca on vivien. Aquella terra era la seua terra. No n’eren els propietaris, però ells se sentien com a casa.

Destrucció

Ja era quasi de nit quan els carros dels Bennassar van arribar a l’aldea. Van entrar a Atzenetes que el sol ja s’havia post. Hi havia un gran silenci.

Era quasi fosc. Van veure les casetes de l’aldea retallades en el cel de la nit. També van veure la llum d’algun foc que encara cremava. La desgràcia no havia arribat només per als Bennassar. Totes les cases havien rebut la visita dels soldats del Rei.

L’aldea estava pràcticament destruïda. Moltes cases s’estaven cremant. Hi havia sacs d’olives rebentats, escampats, gent cridant, o plorant. Les cabres i els corders belaven inquiets.

També, hi havia gent plorant en silenci prop de casa seua. Gent desolada i trista com ells. La gent d’Atzanetes no sabia què dir ni que fer. Estaven asseguts a terra i no tenien força per a res. En poc temps els havien passat moltes coses horribles. En poc temps ho havien perdut tot. Alguns tenien la casa destruïda i la collita cremada. Però callaven i no deien res. Res no podien fer contra els soldats del Rei. Ells tenien armes.

Ara, a més hi havia l’ordre d’expulsió per als moriscos. Quasi tots els habitants d’Atzenetes ho era. No hi havia cap més remei. L’ordre era d’expulsió. Havien de marxar. Havien de deixar-ho tot. Havien de deixar el poc que els quedava. En pocs dies, s’havien de presentar al port de la Ràpita.

Els Bennassar i el Toni van arribar a casa. Van trobar la porta trencada. A dins, tot estava desordenat i trencat. Hi havia les olles per terra i tot destrossat. La Sara s’ho mirava tot en silenci i la seua família també. L’únic sac de farina que els quedava estava rebentat. Tota la farina estava escampada per terra. Una gerra d’oli estava trencada. S’havia abocat tot l’oli que hi quedava, que era poc. Els corders i les cabres havien fugit pel foc. Ja no tenien res per menjar.

Infidels

Aquella estranya paraula, infidels, ressonava dins del cap de la Sara com una martellada. Era un insult i gros. No podia esborrar del seu cap la collita cremada i les burles dels soldats. A més casa seua ja no tenia porta, el vent hi entrava. Tot el menjar estava fet malbé.

Les ordres del Rei eren de marxar de debò. Havien de deixar l’aldea i la casa on havien nascut. Per sempre més.

No sabia què podien fer: on havien d’anar?, on havien de viure?. I, sobretot, com podrien sobreviure, sense collita i sense treball, a l’altra banda del mar?.

Calia buscar una solució. Calia fer alguna cosa. La Sara no era de les que es rendien. Ella sempre plantava cara.

El vent de dalt

La Sara pensava i pensava. No podia dormir. Hi havia un silenci molt gran. Atzenetes i les persones que hi quedaven estaven en silenci. Alguns ja havien marxat. Ningú no gosava parlar. Pareixia que tots s’havien quedat muts. No sabien què dir n

28 i què fer. Els faltaven les paraules. No podien entendre tot el que passava.

Els últims soldats van marxar. Es va aixecar el vent de dalt, un vent molt fort de la muntanya dels Ports. Quan bufava amb més força s’ho enduia tot. El vent va inquietar la Sara. Era un mal presagi. Però ella no parava de pensar possibles solucions.

Pels carrerons del poble se sentia xiular el vent de dalt. No se sentia el xivarri dels xiquets jugant pels carrers, com cada vespre. Ni les animades converses dels grans comentant les coses del dia, en rogles al carrer. Com feien cada vespre.

Aquella nit es va fer molt llarga per a les famílies de l’aldea. El silenci pesava per damunt de tots. No sabien què fer ni com explicar-ho als seus fills. La incursió dels soldats només havia deixat destrucció i silenci. El vent feia feia olor de fum. Els estris del camp estaven escampats pel carrer. Però la gent no hi feia res, no recollien res. No els importava tot allò. Parlaven molt baixet, amb la família, dins de les cases destruïdes. Ja negra nit, es veia poca gent per fora de les cases.

Aquella nit molts aldeans no van dormir. Algú plorava, algú parlava sense parar per passar la temor. Els seus ulls no es podien creure tot el que havien vist aquell dia horrible. Els grans pensaven en els fills, en quin seria el seu futur. En com els alimentarien l’endemà, amb tot el menjar escampat per terra i fet malbé.

Dignitat

Però havien de fer el cor fort, havien de mantenir una mica la dignitat. I això és el que volia la Sara, mantenir la dignitat i buscar una solució.

Ja negra nit, el Toni se’n va tornar cap a casa seua pel camí de Tortosa. Els seus pares ja devien estar patint. Normalment no arribava tan tard.

- Demà tornaré, Sara, no pateixis... Ja pensarem alguna cosa. – li va dir a la seva amiga abans d’emprendre el camí de tornada cap a casa.

La Sara va quedar-se a la porta. Miravat com la figura del Toni desapareixia en la nit de camí cap a casa seua. El vent de dalt bufava encara més fort. Ella va tenir una esgarrifança. Se’n va tornar cap a dins de casa. Va ajustar la porta trencada. Se’n va anar cap a l’habitació, però tot estava destruït. El seu cap era com un remolí de sentiments i de pensaments.

En el silenci de la casa, sentia parlar els seus pares. La mare ploriquejava. El pare parlava en un xiuxiueig. La consolava. No volia que la sentissin els seus fills. La Sara es va estirar al matalàs, però no podia dormir. Estava molt cansada, però no podia adormir-se. El seu cap no parava de pensar. Però què podia fer ella per la seua família?. Què podia fer ella davant de tantes injustícies?.

Tota la casa feia olor de fum, i ella també. Tenia ganes de plorar. Però no tenia forces ni per fer això. A més, no volia plorar. Volia ser forta i trobar alguna solució.

Va buscar una manta mig socarrimada i se la va posar per damunt. Va mirar els seus germans. Els seus germans dormien junts en un catre, i va intentar dormir com ells. Al final es va adormir ella també. Tenia fred. Els seus somnis van ser inquietants. Ni en somnis, no deixava de pensar en una solució per a la seua família. A més, no volia separar-se del Toni.

Aquell dia es va adonar que l’estimava molt, i que el Toni també l’estimava a ella. No volia perdre el Toni per res del món. Un altre motiu per buscar alguna sortida. Hi havia d’haver alguna manera de lliurar-se de la maleïda ordre del Rei.

La terra

L’endemà ben de matí, el Toni va tornar a casa dels Bennassar i va parlar amb ells:

- És veritat: l’ordre d’expulsió és general per a tots els moriscos, jueus i infidels. Els soldats han entrat a més cases a la ciutat. També han entrat a les cases dels moriscos de Benifallet, de Bítem i en molts altres dels pobles de la vora de l’Ebre.

- Pare, hi hem de fer alguna cosa...! Hem de suportar totes les injustícies com si res?– va dir la Sara amb la ràbia continguda. - I què hi podem fer, pobres de nosaltres?... – va dir la mare en veu molt baixa. Estava cansada de plorar i no dormir. No es volia creure que aquella ordre terrible fos de debò. – Els meus iaios, els meus rebesiaios, ja havien nascut aquí. Nosaltres també hem nascut aquí. Aquesta és la nostra terra...!. - Lluitarem contra els soldats! No deixarem que ens prenguen res! – va dir el Quico. - Aquí es casa nostra, ningú no ens en pot expulsar!... – va dir el germà gran. Però, de cop, el pare va cridar: - Prou! Aquesta terra no és nostra, ni ho ha sigut mai! Ni la casa tampoc! Tot és del senyor de Cassil! Que no ho sabíeu, ja?! – els va tallar el pare. - Pare, mare: sí que és la nostra terra, aquí és casa nostra! Atzenetes és el nostre poble; hem nascut aquí! – va respondre la Sara. - Prou...! –va cridar el pare. – No us vull sentir més. No hi ha cap altra sortida. Us ho ordeno... –va dir fort, com mai la Sara l’havia sentit parlar. - Comenceu a arreplegar tot el que es pugui aprofitar. Carregarem tot el que càpiga dalt dels carros i marxarem... Això és el que ens han ordenat i això és el que farem. - Però, pare...! Ens hem de deixar aixafar així?– va dir la Sara. - Si no fem cas de les ordres del Rei, encara ens tancaran a les masmorres del castell de la Suda. O potser vindran els soldats a buscar-nos... No ho enteneu...?? Tot això va de debò, nois, us ho asseguro...– va dir el pare. - Prou, fills meus! Obeïu el vostre pare... – va dir la mare amb un fil de veu.

Tots van callar de cop. Van començar a arreplegar les coses i a carregar els carros. El silenci es va fer molt espès una altra vegada. Només se sentia el vent removent les fulles dels arbres, escolant-se per la porta trencada de la caseta blanca. El vent xiulava fort encara. Altres carros i altres famílies ja estaven marxant. El vent portava la inquietud a la gent i als animals.

Mentre tots estaven atrafegats la Sara va voler parlar amb el Toni. La Sara va fer un senyal al Toni perquè la seguís. Els dos se’n van anar cap a l’hort de darrere, sense que els altres se n’adonessin. Volien parlar sols. Van caminar un tros fins a la sénia.

- Toni, cal fer alguna cosa i com més aviat millor - va Tothom a Atzenetes estava fent paquets, preparant coses i carregant els carros per marxar abans que no tornessin els soldats. Els cavalls estaven nerviosos i estiraven les brides.

El vent sempre els inquietava, però aquell matí estaven més nerviosos encara i no paraven quiets.

- O, o, ooo! – els feia el pare, per mirar de calmar- los.

El Toni mirava al seu voltant i es gratava el cap. Ell, que mai tenia temor de res, tenia la gola resseca, estava trist i desolat. No sabia què podia fer per ajudar la Sara i la seua família, a part d’ajudar-los a empaquetar les coses. Les poques coses que els quedaven. A fora, els cavalls renillaven i les cabres belaven, com si s’adonessin que passava alguna cosa molt greu.

A partir d'aquell dia, ja res no va ser igual per a la família Bennassar i per a tots els habitants d’Atzenetes. I tampoc per als altres moriscos com ells.

Eren els descendents d’aquells que van desembarcar a la Península ibèrica feia més de 700 anys. De res els va valdre, ni als Bennassar ni a les altres famílies morisques, haver sigut uns treballadors honrats, ni que els amos els coneguessin – a ells, als seus pares, als seus avis, als seus rebesavis. Ni que estiguessin en plena collita d’olives. Els treballs van quedar a mig fer, les collites destruïdes o perdudes i les aldees van ser cremades.

Els darrers dies soldats no els deixaven viure, venien tots els dies a comprovar si estaven preparats o si ja havien marxat. Havien de carregar el que poguessin als carros i deixar tot el que no hi cabés. Però, ja se sap, ni les cases, ni els arbres, ni

32 el riu ni la terra no els podien carregar ni endur- se’ls. Tot el que més estimaven els moriscos havien de deixar-ho abandonat per no tornar-hi mai més.

Faltaven pocs dies per anar al port de la Ràpita, on s’havien d’embarcar forçosament cap a l’Àfrica. Havien d’emprendre el viatge de retorn forçós, tal com havia ordenat el Rei. Havien de tornar a les terres que feia set-cents anys havien abandonat els seus avantpassats per anar a viure a la Península, vora l’Ebre.

Dels pobles i de les ciutats, sortien llargues corrues de gent. Alguns anaven a peu, altres en burro, a cavall, en carro. De diferents pobles com la Fatarella, Benifallet, Benissanet, Vinaixarop, Bítem, Atzenetes, etc., anaven sortint milers de persones, amb tot el que podien portar. Anaven molt carregats de fardells, paquets i estris. Caminaven lentament pel camí que, riu Ebre avall, els havia de portar fins al port dels Alfacs, a la població de la Ràpita.

Allà els esperaven els grans vaixells que havia preparat el govern per tornar-los a l’Àfrica. L’ordre d’expulsió s’havia d’acomplir tant si com no.

***

El senyor de Cassil només va aparèixer l’últim dia per l’aldea, quan els Bennassar ja estaven a punt de marxar: volia comprovar que no s’enduien cap cosa de valor, i si hi quedaven sacs d’olives o el que fos . Res més, unes poques paraules de comiat. Ja devia saber el pa que s’hi donava. Al capdavall, ja trobaria uns altres esclaus que li treballessin les terres.

Els pares de la Sara estaven preocupats i se’ls notava a la cara, però en Cassil no va dir res. La família Bennassar tenia molt pocs aliments per a la travessia en vaixell, perquè els soldats els ho havien destruït tot. Amb el que els quedava, només tenien per alimentar-se tots dos o tres dies. I no sabien quan ni on podrien treballar, ni si els donarien alguna cosa per passar la travessia.

Aquell viatge havia de durar uns dies. I tenien molta inquietud. No sabien què es trobarien en

33 arribar allà, perquè ja no tenien família a les terres del Magreb. Només els quedaven les històries contades pels avis. Allà potser també hi hauria oliveres i camps per cultivar. D’alguna cosa havien de viure...

El Toni va aparèixer a darrera hora, just quan carregaven les darreres coses als carros.

La Sara va veure que estava molt canviat. Pareix que s’havia fet un home de cop. Tenia la cara i el posat diferent, estava molt seriós i s’havia canviat de roba. S’havia vestit amb roba de morisc i portava un gran fardell a l’esquena.

La Sara fa ver un crit de sorpresa. Llavors, els pares i els germans es van girar i van reconèixer el Toni baix de la roba i el turbant que portava. El Quico i el Josep el van abraçar. La Sara estava tan sorpresa que no podia dir res. Llavors el pare Bennassar va dir al noi:

- No, Toni. No pots deixar la teua família... Els teus pares patiran si te’n vas... Nosaltres seguirem el nostre camí, però tu t’has de quedar aquí... - Ja està parlat... A més, estan els meus germans i germanes per ajudar els pares a portar la terra. Hem parlat molt i al final ho han acceptat. A més, jo treballava per a vostè i, ara, també m’hauré de buscar una altra feina, no?. Aquí tot està perdut... - Però... - Ja tornaré a la meua terra quan pugui, perquè algun dia canviaran les coses, no?. D’una manera o altra, algun dia podrem tornar tots a viure en pau, aquí, a la nostra terra... - Toni, no sé si... – I el pare Bennassar va callar i no va poder continuar. Ell era més vell que el Toni, i creia que potser mai més podria tornar a Atzenetes. - No tinc temor, senyor. Buscaré treball allà on anem, em faré una casa, i em casaré amb la Sara... – llavors va callar de cop i es va posar tot roig, es va adonar que les coses no es deien així, i que aquell dia no era l’adequat per parlar-ne- .Si vostè m’accepta com a gendre, és clar...

- Oh, Toni...! – només va poder dir la Sara, i llavors el va abraçar. El pare i la mare es van mirar i els van mirar a ells. No sabien què dir ni què fer. El Quico i el Josep se’n van riure per baix del nas. Ells ja ho sabien, que la Sara i el Toni es volien casar. Però, als seus pares, els va agafar per sorpresa el que havia dit el Toni. - Ja en parlarem, però... – va dir en Bennassar. - Sí, ja en parlarem. Però ara no digueu res més, que si no em reconeixeran, i jo vull venir amb vosaltres.

La mare va fer un mig somriure. El pare ja no va dir res més. Què hi podia fer ell, si el Toni els volia acompanyar?. Què hi podia fer ell, si la Sara i el Toni s’estimaven?

*** Els carros es van posar en marxa. Algunes famílies d’Atzenetes se’n van anar alhora de l’aldea, per marxar més acompanyats. Alguns van mirar el seu poble per darrera vegada, abans de tombar per primer revolt del camí. Altres no van mirar enrere. Alguns tenien llàgrimes als ulls, altres dissimulaven perquè els fills no s’adonessin de la seua desesperació.

Els carros, els cavalls i algunes persones a peu avançaven uns rere els altres, en filera pel camí de la vora del riu Ebre. Hi havia una filera inacabable de gent, cavalls i carros carregats avançant cap al port de la Ràpita.

Els moriscos d’altres pobles se’ls anaven afegint pel camí. Tot allò pareixia una trista processó silenciosa, quasi no parlava ningú. El vent de dalt acompanyava la seua marxa en direcció a la mar Mediterrània.

Aviat van arribar prop de les muntanyes Montsià. Des des d’allà dalt ja es veia la mar al fons. Els Bennassar arribaren al port de la Ràpita cap al tard.

Al port hi havia alguns vaixells molt grans ancorats. Hi havia soldats donant ordres i comprovant unes llargues llistes. Molts homes anaven d’aquí cap allà en una activitat frenètica. Hi havia llargues fileres de gent esperant per pujar als

35 vaixells. Es veia molta gent, animals, paquets, fardells, carros, etc. Els soldats donaven ordres en veu alta, i alguns fins i tot feien arrenglerar la gent amb les llances. Els moriscos estaven molt nerviosos mentre els soldats passaven llista:

- Família Bennassar, del lloc d’Atzenetes, prop de Tortosa - va dir el pare al soldat que passava llista. - Molt bé, endavant – va dir un soldat amb veu forta. I llavors els dos carros van avançar cap al moll. Un el conduïa el Toni i l’altre el pare. Els Bennassar miraven de reüll els soldats, però no gosaven dir ni una paraula. La temor i la pena no els deixaven parlar.

Van esperar moltes hores per embarcar. Van dormir arrecerats als carros com van poder fins que es va fer l’hora.

L’endemà a punta de dia la família Bennassar i el Toni van sortir cap a l’Àfrica en un dels vaixells que havien de salpar aquell dia.

Els grans ploraven en silenci, mentre els menuts jugaven i parlaven. Els més menuts no sabien res del que passava, encara els pareixia divertit i tot. Molts no havien vist mai la mar, i menys encara havien pujat en un vaixell de vela tan gran. Per a ells, aquell viatge era una aventura i estaven delitosos per sortir del port.

Tramuntana s'enduu tot el que veu: ordi, blat i civada, però no s'enduu res de l'olivada

No hi val res

Ni els Bennassar, ni el Toni, ni cap d’aquells moriscos expulsats el 1610 van tornar mai més a Atzenetes. Després del rei Felip III vingueren altres reis i bisbes que continuaren mantenint les ordres d’expulsió i els tribunals de la Inquisició. Molta gent va morir cremada a la foguera només per dir el que pensava, o per tenir altres creences. No només els moriscos i els jueus.

Atzenetes va quedar despoblat, com altres poblacions morisques. Avui dia l’aldea ja no existeix. Però sí que existeixen Alcanar, Benifassar, Bítem, la Fatarella, Benissanet, Benifallet, etc. Totes eren aldees morisques que es van despoblar amb l'expulsió. Felip III va donar l’ordre d'abandonar terres i pobles d’aquí i del País Valencià, que és on n’hi havia més. I van estar-hi molts anys d’abandonats i sense habitants ni pagesos que treballessin. Les collites i les terres es van perdre.***

No valia ni que s’haguessin convertit al cristianisme, ni que haguessin renegat de les seves creences, ni que fossin treballadors i fidels al seu senyor, ni que les terres haguessin de quedar abandonades i les oliveres s’haguessin de deixar perdre, ni que vinguessin pestes i fam perquè durant anys ningú no va treballar les terres que havien abandonat els moriscos...

Tornar a començar, i tornar...

Però la Sara i el Toni es van casar, allà en terres del Magreb. Van construir-se una caseta blanca en una aldea de muntanya, quasi igual que la que tenien a Atzenetes, i van tenir dos filles i un fill. Van ser feliços, i, com tantes altres persones han fet al llarg de la història, van acostumar-se a viure en terres noves. Allà també hi havia oliveres, i ells van poder treballar tal com sabien un petit camp per poder mantenir la família.

Els pares Bennassar van morir molt vellets, contents de veure com la Sara i el Toni se’n podien sortir, contents de veure els seus néts corrent per casa. El Quico i el Josep també es van casar i van tenir fills i filles.

Però, els pares Bennassar sempre se’n recordaven d’Atzenetes i d’aquelles boniques oliveres que cultivaven.

Diu la llegenda que ells i molts altres moriscos cada any tornen en forma d’au als camps que hi ha prop de l’Ebre per poder veure la terra estimada d’on un dia van ser expulsats.

És la llegenda dels estornells i les olives, coneguda al llarg de moltes generacions a les Terres de

37 l’Ebre. Els estornells són aus migratòries i cada any travessen la mar Mediterrània des de l’Àfrica a Europa i a l’inrevès. Diuen que per alimentar-se durant la llarga travessia, i per agafar forces, s’enduen tres olives: una a cada grapa i una al bec.

Diuen que els estornells tenen l’esperit dels moriscos expulsats, que cada any es converteixen en au per poder tornar a les seues terres i veure les oliveres que van deixar-hi. Com que no se’n poden endur res més, s’enduen tres olives. La veritat és que els estornells venen a milers cada any als camps de l’Ebre, i mengen moltes olives.

Els estornells van cent vegades a un oliver, i no el deixen fins que en tenen tres

L'estornell s’afarta molt i bé, agafa les olives de tres en tres. Una a cada grapa i l’altra al bec

Així, d’una manera o d’una altra cadascú intenta tornar a la seua terra, si pot. I, si no, intenta sobreviure i ser feliç allà on el porta el vent, o la necessitat.

I, per donar música i so en aquesta història que us he contat, us recomano que escolteu i aprengueu a cantar aquesta bonica cançó del grup de l’Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries:

EL FANDANGO DELS ADÉUS

M’han obligat a deixar la meua terra petita, lo lloc on me vaig fer gran, on vaig començar a estimar. Sense haver pogut triar, ho he hagut d’abandonar i anar més enllà del mar a una terra tan llunyana. Se’m fa difícil parlar, començar-ho tot de nou, tindre treball i una casa, sentir-me d’esta ciutat. Ara torno a ser estranger, De l’altra banda del mar. On cantaran les sirenes? On estaran los amics? Quan escolto esta cançó me’n recordo d’aquell hort,

38 al costat, la casa blanca, sota la figuera verda. Sota la figuera verda reposava el meu treball, mentre la sénia voltava. Música d’aigua i de fang. Ai, adéu, meua estimada! Miro aquells estels del cel. I em pregunto quin serà lo que tu estaràs mirant.

I em pregunto quin serà lo que tu estaràs mirant. De l’altra banda del mar: l’altra banda del meu cor. Ai, adéu, enamorada. Ai, adéu, terra de l’aigua. Adéu, a la casa blanca. Adéu, tombes dels amics. Ai, adéu, Ràpita meua, Benifallet, Alcanar, Aldover, Benifassà, Bítem i la Fatarella. Adéu, olivetes fargues. Algun dia tornaré. Ho faré en un encanteri: seré un ocell estornell. I cada cop que us salude, un record m’emportaré: a cada sarpa una oliva i una branca dins del bec. Adéu, olivetes fargues. Algun dia tornaré. Ho faré en un encanteri: seré un ocell estornell.

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Del disc Si no fos.