La poesia trobadoresca La poesia trobadoresca és un gènere literari que comprenia totes les composicions poètiques dels trobadors de la baixa edat mitjana (essencialment entre els segles XII i XIII) que es conreà sobretot als territoris occitans i catalans. L'èxit d'aquesta també influencià algunes regions veïnes propagant-se fins a la península Itàlica i a Galícia. És poesia culta composta en una llengua romànica, que reflectia els ideals de la societat feudal: guerra, honor i amor. Era poesia escoltada i recitada per trobadors i joglars en realització trobadoresca. Aquest gènere s'anomena així per mor dels poetes, els trobadors, que componien aquestes poesies. Les atestacions més antigues que es tenen dels trobadors daten del 1138. Els trobadors pertanyien en general al grup social de la noblesa o tenien una condició social més elevada. No necessiten utilitzar les seves facultats artístiques per recitar les poesies o tenir-les com a mitjà de vida, i ho feien dintre de la seva regió. En canvi, els joglars portaven una vida ambulant i el seu treball (interpretar les poesies trobadoresques) el feien fora de la seva regió o al carrer, o anaven a una altra regió. Això era bo, ja que així facilitaven la comunicació entre una regió i una altra i la transmissió de les notícies. El tema normalment és la història d'un cavaller enamorat d'una dona casada. Els marits també es deien "gilós" tot i que el tema també podia ser fúnebre. Els poemes d'amor eren anomenats "amor cortès" perquè el consideraven un amor impossible. S'escrivien en occità. Era una poesia entesa per tothom perquè era la llengua que es parlava al carrer. La millor època van ser els segles XI, XII, XIII. Per recitar aquestes poesies el joglar utilitzava senyals, que era la forma que la dama i l'enamorat s'entenien, i així el marit o qualsevol altra persona no s'adonava de tot allò que tractava la poesia. La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2.500 poesies escrites durant els segles XII i XIII. Una part important dels poetes provenia del territori occità (Gascunya, Llenguadoc, Provença, Alvèrnia i Llemosí) tot i que també existiren famosos trobadors occitans o italians. La poesia trobadoresca a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per ser llegida sinó per ser escoltada. Durant el segle XIII es van escriure els primers tractats poètics en occità, com ara las Leys d'Amors perquè els trobadors formessin les seves normes i regles de tipus gramatical i versificatori. Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el provençal, si es vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia del segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana. Estils de poesia trobadoresca Trobar lleu: Poesia senzilla i entenedora on el trobador ens mostra la cançó com una necessitat biològica, una inspiració passional, i diu que només si estàs enamorat pots compondre i cantar.

Trobar clus: Poesia hermètica, difícil d'entendre perquè predominen les idees sobre aspectes concrets de la societat feudal, expressades amb un lèxic ple de metàfores, perífrasis, antítesis, al·legories o enigmes.

Trobar ric, prim, car o sotil: Poesia culta en la forma : plena d'artificis verbals i mètrics i de moltes imatges plàstiques. Tot això li transfereix una gran musicalitat.

Al segle XII van aparèixer les segones mostres de lírica culta fetes en llengua occitana. La lírica culta era una poesia creada a les corts del reis i dels grans senyors feudals, creada pels trobadors. Estava escrita en occità o provençal. Gèneres Pel que fa als gèneres trobadorescos, cal distingir entre les composicions d'art major (de més de vuit síl·labes per vers, com la cançó o el sirventès), les d'art menor (menys de vuit síl·labes per vers, com el plany, la pastorel·la, l'alba i la tençó) i alguns subgèneres (com la cançó de croada, la balada i la dansa, entre d’altres).

Cançó: És el gènere principal i de més prestigi de la lírica trobadoresca. Es tracta del gènere amorós i occità per excel·lència. Manifesta els sentiments amorosos del trobador cap a la dama. El tema solia ser l'amor cortès. La cançó exigia una gran dignitat de llenguatge i una melodia original. A la tornada final figurava el senhal, pseudònim poètic de la persona a qui s'adreçava la peça.

Sirventès: De temàtica de denúncia, expressa sentiments de rebuig i odi a l'enemic del trobador, així com conflictes polítics, bèl·lics o morals, entre altres.

Planh (plany): Lament fúnebre per la mort d'una persona, que solia ser un senyor feudal -el destinatari- que en vida havia protegit el trobador. Alba: Tristesa pel comiat dels enamorats a l'alba després d'haver passat la nit plegats.[7] Aquesta situació s'ha d'entendre dins del concepte de l'amor cortès. Així doncs, la dama és casada i la separació es produeix per la por de ser sorpresos pel marit. Per evitar la sorpresa durant la nit, els enamorats tenen una persona, normalment un amic de l'enamorat, que fa l'ofici de vigilant (gaita). La diferència amb la cançó és que l'alba presenta a l'amant i a la dama en la realització carnal de l'amor, sense que ell hagi de fer el paper de suplicant ni ella el de desdenyosa. Existeix un altre tipus d'alba en què el poeta expressa el seu anhel que arribi aviat el dia. Aquesta modalitat està relacionada amb l'alba religiosa on el fet amorós té un contingut sacre, i on l'alba simbolitza la glòria del cel, la gràcia o, fins i tot, la Verge Maria, i la nit, el pecat.

Pastorel·la: Conversa amorosa d'un trobador i una pastora ambientada al món rural. El trobador normalment sol ser rebutjat. Aquest gènere va esdevenir tradicional i va arribar per transmissió oral fins al segle XVIII.

Balada: Composició per a cor i solista (on el cor canta el refrany). És apta per ser ballada. Dansa: Té característiques religioses, solen estar dedicades a la Mare de Déu i tenir un refrany i tres cobles. Cançó de croada (viadeira o cant de camí): Inciten l'honor i el coratge als joves cavallers per anar a lluitar.

Tençó: Discussió o debat entre trobadors en què critiquen diferents maneres de trobar. Si arribava a passar realment, es convertia en un encreuament de poemes entre els trobadors implicats i aleshores rebia el nom de joc partit.

Ensenhament o ensenyament: Composició a través de la qual el trobador ensenya al joglar com ha de trobar a través dels seus versos.

Maldit: Poesia d'odi del trobador vers la dama. Amor Cortés L'amor cortès, també conegut com el fin'amor en occità, és una de les temàtiques més importants de la literatura trobadoresca. Aquesta temàtica cortesana provoca un "triangle amorós" entre amant – dama – marit, és a dir, la relació de vassallatge que un senyor i el seu vassall mantenen. Això es trasllada en l'amor cortès al trobador, que seria el vassall i la dama -que normalment és casada-, que seria la domina o midons, encara que en alguns moments també l'anomenen bon senyor, en masculí, com és el cas de Bernat de Ventadorn. Trobador i midons mantenen llur amor adúlter en secret, ja que hi ha els lausengiers, que són els encarregats de vetlar per la fidelitat que la dama deu al seu marit, el gilós. Aquest amor és un amor vertader en la mesura que el trobador no és capaç de manifestar públicament qui és la dama estimada. Per aquest motiu, empra el pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga la identitat de la dama i mai no s'atreveix a dir-ne el nom real. L'amant pot passar de ser un fenhador, és a dir, un que es lamenta, a pròpiament l'amant, el druit. A partir d'ací, apareix tota una temàtica que ve acompanyada per tot un vocabulari específic que contribueix a la riquesa de la trobadoresca. Els trobadors catalans Guerau de Cabrera (... - 1168/1170)

Vescomte de Girona i Urgell. Escriví un llarg poema, Ensenhamen (aquest és el nom genèric que es dóna a llargs poemes de contingut didàctic i de vegades crític i que podem considerar una modalitat del sirventèsº. Podeu llegir un altre Ensenhamen d'Arnaut de Mareuil), cap a finals de la dècada dels 60 que té una gran importància pel conjunt de notícies que dóna sobre els joglars i sobretot perquè ens mostra el panorama literari que es coneix a Catalunya com no ho fa cap altre document de l'època. El poema consta de 216 versos (2 versos de quatre síl·labes rimant entre ells, seguits d'un vers de vuit síl·labes amb rima on); els 24 primers versos tracten de les diverses activitats dels joglars; la resta assenyalen, de forma desordenada, aquells temes literaris que els joglars (Cabra, en aquest cas) haurien de conèixer i transmetre. Berenguer de Palou Berenguer de Palou fou de Catalunya, del comtat del Rosselló. Pobre cavaller fou, però destre, instruït i bo amb les armes. I trobà bé cançons, i cantava d'Ermesén d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyò, fill de Maria de Peralada. Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la Vida que heu llegit , fou un cavaller de Palou - Palazol, diu l'original- , al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i XIII abunden els catalans que porten aquests noms. Es conserven nou composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de les anotacions musicals; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans dels quals es conserva la melodia de les seves cançons. Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196) Cliqueu sobre el seu nom per conèixer la vida i l'obra d'aquest trobador Guillem de Cabestany Cliqueu sobre el seu nom per conèixer la vida i l'obra d'aquest trobador Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?) Aquest trobador es recorda sobretot per la seva obra Razos de trobar, el primer tractat de poètica (juntament amb Donatz proensals d'Hug Faidit) que es coneix en una llengua romànica. Nascut a Besalú, sembla que començà professionalment com a joglar i es formà al castell de Mataplana, el qual elogia en alguns versos. A més de l'obra esmentada, es conserven diversos fragments lírics i tres obres narratives escrites en noves rimades, és a dir, en octosíl·labs apariats, dos de les quals es poden considerar novel·letes molt similars al que en francès s'anomena "roman": "So fo el temps c'om era gais" presenta el que se sol anomenar un "judici d'amor", en aquest cas, dues dames indecises davant d'un cavaller busquen un altre cavaller ( Hug de Mataplana) que resolgui els seus dubtes; la seva obra narrativa "Abril issi'e mays intrava", a part dels aspectes argumentals, resulta especialment interessant, igual que l'anterior, pel fet que es parla de l'actualitat literària del seu temps i se'n fa una valoració; finalment, "Castia gilos", que es pot considerar un fabliaux, transcorre a la cort d'Alfons VIII de Castellà i narra la història d'un marit gelós que posa a prova la seva dona i explica com malgrat haver resolt els dubtes que tenia no se n'assabenta de la realitat. Deixem constància que encara que se solen assignar quatre composicions líriques senceres al trobador, Hugh Field, en un estudi introducctori a la seva obra poètica, descarta que dos d'aquests poemes siguin seus i dubta de l'autoria del tercer, així com tampoc no creu que "Castia gilos" fos escrit pel trobador Cerverí de Girona(Guillem de Cervera) (...1259-1290?) Trobador vinculat a la casa reial (Jaume I, Pere el Gran). Tot i que en l'actualitat es creu que es tracta del mateix trobador, encara hi ha algun estudiós, concretament Joan Coromines, que pensa, amb arguments poc convincents, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona són dos personatges diferents i que el primer és uns 30 anys anterior al segon. Ens limitem aquí a constatar aquesta divergència d'opinions i optem per no entrar en polèmica i presentar-los com el mateix trobador. Es conserven un total de 120 composicions, l'obra més extensa que es conserva de cap trobador, de les quals 114 són líriques, 5 narratives i té també un llarg poema moral. Conreà tant el trobar lleu com el ric.

A més de la magnitud de l'obra és interessant la preocupació per l'estil i per la investigació poètica, quant l'originalitat formal, per exemple.