LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 271-292 Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc

Teresa Avellí Casademont Departament de Geografia, Història i Història de l’Art Universitat de Girona Pl. Ferrater Mora, 1 17071 Girona. Spain [email protected]

Resum

El present treball pretén aportar nous testimonis a l’estudi de l’escultura catalana de la primera meitat del segle xviii, provinents, en aquest cas, de la comarca del Conflent. En general, la pro- ducció retaulística de la Catalunya del Nord ha estat menystinguda, tant per part de la historio- grafia catalana com també de la francesa, sense valorar el fet que allí es conserva gairebé tota l’obra i una abundant documentació dels segles xvii i xviii. Precisament, entre els diversos artí- fexs catalans vinculats a la zona, els manresans Josep i Pau Sunyer i Raurell, van treballar acti- vament en aquestes contrades. A l’església parroquial de Joc s’ha conservat un conjunt prou des- tacable de retaules, que, gràcies a la revisió historiogràfica i a nova documentació, hem pogut atribuir a aquests dos escultors. L’estudi vol ser un preàmbul d’una recerca més ambiciosa centrada en la revisió del catàleg d’o- bra de Josep Sunyer i Raurell (circa 1673-1751) a banda i banda dels Pirineus, que posi de ma- nifest el bon nivell assolit pel seu taller actiu a Catalunya, contemporani al dels Costa, Moretó i Pujol, entre molts altres.

Paraules clau: escultura, segle xviii, època barroca, Catalunya del Nord, França.

Abstract

The altarpieces of Sunyer’s workshop in the church of Sant Marti de Joc The aim of this paper is to bring new testimonies to the study of the Catalan sculpture of the first half of the eighteenth-century, concretely, the ones of the Conflent region. In general, the altarpieces production in Catalunya del Nord has been rejected, it can be for the Catalan histo- riography or for the French one, without valuing the fact that all the tasks and documentaries are kept there (xvii-xviii centurys). Concretely, among Catalan artists linked to the area, Josep and Pau Sunyer i Raurell, from Manresa, work actively in these places. Joc church has kept a respectable group of altarpieces, that due to the historiographic revision and a new documenta- tion we can say that they belong to these sculptors. This paper tries to be the beginning of a more ambitious research about the tasks of Josep Sunyer i Raurell (circa 1673-1751) in both sides of Pyrenees, that shows the high level of his ac- tive workshop in Catalonia, contemporary to the ones of Costa, Moretó, Pujol, among others.

Key words: sculpture, eighteenth-century, baroque period, Catalunya del Nord, France. 272 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

1. Aquest treball s’ha beneficiat n els darrers anys, un seguit d’historiadors moni s’ha convertit en el principal entrebanc pels d’una beca de recerca de la Uni- versitat de Girona i de la partici- catalans han dedicat els seus esforços a re- estudis dedicats a la història de l’art català en èpo- pació en el projecte de recerca prendre l’estudi de la producció escultòrica ca moderna —sovint insalvable—. Però, sobretot, Art del Renaixement i del Bar- E 1 roc a Catalunya, finançat per la al Principat en època moderna des d’on el va dei- cal valorar en l’Arquitectura i escultura barroques Generalitat de Catalunya. Però xar Cèsar Martinell, amb els seus tres valuosos el fet que, davant del menyspreu historiogràfic sobretot s’ha beneficiat de la pa- ciència i els bons consells de volums dedicats a l’Arquitectura i escultura barro- general envers aquesta etapa, s’atrevís a construir- Joan Bosch, a qui vull agrair tot ques a Catalunya2, per conduir-lo cap a nous terri- ne una gran síntesi, qui sap si perquè era conscient el seu ajut. L’article és dedicat a la meva família, especialment als toris, gràcies, en general, a un coneixement més ric que aquell període va ser més viu i ric del que meus pares. Des d’aquesta pu- i més documentat de la història de l’art i a la pos- semblava als ulls dels espectadors i dels historia- blicació volem agrair l’ajut a to- tes aquelles persones dels diver- sessió d’un instrumental crític i metodològic més dors, que veien només temples despullats després sos pobles que tan amablement adequat i complex. De fet, fins i tot correspon a de la Guerra Civil. Tot i així, la seva empresa no s’han ofert per obrir-nos les es- glésies i acompanyar-nos en la aquesta historiografia «última» el fet d’haver indi- va servir per acabar d’esborrar l’estigma de deca- visita dels retaules de les nom- vidualitzat i deixat constància dels deutes que dència que afectava els segles xvi, xvii i xviii a ca- broses parròquies que hem visi- tat, així com també als professio- Cèsar Martinell adquirí amb la notabilíssima tra- sa nostra, ni tampoc per impulsar una tradició nals dels diversos arxius que fins dició erudita encarnada, des de bon començament d’investigacions dedicades a l’art català d’aquesta ara hem consultat i que amable- ment ens han ofert la seva col.la- de segle, per J. Sarret i Arbós, J. M. Pons i Gurí, J. època. Però això en cap cas no ha de ser entès en boració. Gudiol i, sobretot, J. M. Madurell i Marimon, els demèrit d’aquella gran obra, evidentment. 2. Cèsar Martinell, Arquitec- quals, cadascú en l’àmbit arxivístic que li era pro- A més, Cèsar Martinell va fer una altra aporta- tura i escultura barroques a Ca- pi, li van llegar nombroses troballes documentals ció metodologicament interessant: en el seu estudi talunya, El Primer Barroc (vol. I), El Barroc Salomònic (vol. II), —difícils d’identificar per culpa que el text de C. va tenir presents amb naturalitat obres realitzades El Barroc Acadèmic (vol. III), Martinell està redactat sense notes— sobre les per artistes catalans més enllà de les estrictes fron- [Monumenta Cataloniae], Barce- lona, 1959-1963. quals va fonamentar un ampli ventall d’autors i teres del Principat —almenys de les que varen fi- obres que esdevindrien, finalment, el primer dels xar-se des de 1659—. Va tenir en compte, per 3. Estranyament no havia apli- cat el mateix criteri poc temps estrats erudits per sostenir el punt de partida de les exemple, el taller de Claudi Perret, dels Tremulles, abans en el seu estudi Art català, aportacions més modernes. dels Generes, sobretot el de Lluís, instal.lat a vol. II, Aymà, Barcelona, 1958, on no trobem cap citació a la L’estudi de Martinell té un gran interès histo- Perpinyà cap a 1655, i el dels manresans Pau i producció conservada més enllà riogràfic en el seu conjunt —més gran, segura- Josep Sunyer i Raurell, del qual en mencionava les de les estrictes fronteres del Principat. ment, que aquell que tenen els seus esquemes in- obres més significatives fetes al Rosselló i a la terpretatius i les anàlisis concretes de les obres i Cerdanya. Això sol ja significava un petit i cohe- 4. Quan diem «Rosselló», ente- nem el Rosselló pròpiament dit, dels artistes estudiats—. Convé recordar que l’- rent pas endavant, però un pas important, perquè el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya, territoris catalans historiador-arquitecte fou el primer que, sense abans d’ell gairebé mai ningú no aplicà aquesta que, a partir de 1659, amb la sig- acomplexar-se davant les quantioses destruccions «lògica històrica»3. natura del Tractat dels Pirineus, van passar a pertànyer a França. que afectaren el mobiliari interior dels nostres Cal comparar aquesta actitud amb els criteris Igualment, englobem els matei- convents en les desamortitzacions de 1835 i 1911, que guiaven els treballs realitzats sobre la retaulís- xos territoris quan parlem de la Catalunya del Nord. i sobretot la crema del patrimoni eclesiàstic de tica des del Rosselló, en els quals costava molt 1936, va atrevir-se a fer una síntesi d’un dels pe- trobar alguna indicació sobre el transparent fet 5. Per exemple J. Capeille, «Note historique sur l’église de ríodes crítics i aparentment menys atractius de que alguns dels mestres retaulers més actius a la Caldégas», Revue d’Histoire et l’art català. És notori que la devastació del patri- Catalunya del Nord tenien una copiosa produc- Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 273 ció «sota» dels Pirineus4. S’ha de tenir en compte en nombrosos materials inèdits i en una àmplia d’Archéologie du Roussillon, III, 1902, p. 318-323; J. Sarrète, «La que al Rosselló fins cap a 1970 eren migradíssims recopilació de les primeres publicacions que van confrérie du Rosaire à Vinçà», els estudis dedicats a l’escultura de l’època barro- tenir en compte l’escultura d’època barroca8— Revue d’Histoire et d’Archéo- logie du Roussillon, III, 1902, p. ca. És cert que les recerques s’havien conduït amb dotava d’entitat històrica els productes i els artis- 341-356; J. Sarrète, «L’ancienne molt d’entusiasme des de bon començament de tes actius a les comarques del Rosselló, l’Alta église d’Osséja. Découvertes ar- chéologiques. Agrandissements», segle, sempre treballant amb documentació nota- Cerdanya, el Vallespir i el Conflent, i aconseguia Revue d’Histoire et d’Archéo- rial exhumada directament dels arxius —dels pa- que, per primer cop, els obradors d’escultura ros- logie du Roussillon, IV, 1903, p. 77-83, entre molts altres. rroquials o fonamentalment de l’Arxiu Departa- sellonesos dels Tremulles, dels Generes, dels mental dels Pirineus Orientals— i que s’havien Sunyer, dels Navarre, dels Negre..., s’expliques- 6. Marcel Durliat, Arts Anciens du Roussillon: Peinture, Perpi- anat publicant en les diverses revistes de caràcter sin no només a partir de les feines rosselloneses nyà, 1954; ídem, «La décoration local que s’editaven arreu del Rosselló. En revis- —majoritàriament sempre conservades—, sinó et le mobilier de la Cathédrale Saint-Jean-Baptiste de Perpi- tes com ara Revue d’Histoire et d’Archéologie du també tenint present la tasca d’aquests obradors gnan», Études Roussillonaises, Roussillon, Revue des Études roussillonaises, al Principat —aquesta, a la inversa, gairebé sem- Perpinyà, 1953, p. 215-287; ídem, 9 «L’église de Collioure», Congrés Revue Tramontane, Cerca, Réflets du Roussillon, pre desapareguda —. Si de cas, l’estudi d’Eugeni Arqueològic [Rosselló, 1954]; Conflent... hi solien aparèixer estudis amb una Cortade es ressentia d’una consciència més aviat Perpinyà, 1955, p. 180-190. vocació més científica i erudita que no pas de ca- feble sobre aquella producció de la Catalunya del 7. Eugène Cortade, Retables ràcter artístic, però que enriquien l’estat de la Sud, però aquest era un inconvenient minúscul al baroques en Roussillon, Perpi- nyà, 1973. qüestió amb la publicació d’un gran nombre de costat de la magnitud de les seves aportacions — documents inèdits (contractes d’obra, memòries i en tot cas explicable pel llegat historiogràfic del 8. Eren fonamentalment mono- grafies de caràcter local, publica- parroquials, llibres de confraries, livres de raison, qual partia. des des de finals del segle xix, com etc.) que servirien per a investigacions posteriors Gairebé tan interessants i remarcables com els ara la de Louis Just, Ermitages du diocèse de Perpignan, 1860; Eugè- i donaven a conèixer al lector local i a l’excursio- treballs de Cortade s’han de considerar els con- ne Rous, Histoire de Nôtre-Da- nista erudit les parròquies i el seu mobiliari inte- temporanis estudis d’Yvette Carbonell-Lamothe i me de Font-Romeu, Lille, 1890; 5 Eugène Delamont, Histoire de rior . de Bruno Tollon —el «gairebé» l’exigeix el fet que la ville de Prades en Conflent et Aquesta tradició erudita va servir de sòlida pla- aquests dos són inèdits. Malauradament, Les re- de l’Abaye Royale de Saint Michel de Cuixà, Perpinyà, 1878; taforma per a Marcel Durliat, i pel seu treball Arts tables sculptés du diocèse d’Elne (1643-1697), Fermin Vicens, Les beaux-arts à Anciens du Roussillon (1954) —una monografia (1971) i Les retables sculptés en Roussillon et en Prades, Cocharaux, Prades, 1898; Borallo, Le prieuré d’Espira de que, és conegut, hauria d’haver tingut continuïtat, Cerdagne française au XVIII siècle (1972) mai no Conflent, Perpinyà, 1939. En però que va quedar interrompuda en el primer vo- es van publicar10—. Com l’obra de Cortade, aquests casos, com també en els treballs més amplis de Louis Just lum dedicat a la pintura, mentre que aquell consa- aquests estudis estaven plens de notícies inèdites i o d’Eugène Rous, s’entenia la re- grat a l’escultura mai no veié la llum—. Fins i tot a més intentaven —i hi hauríem d’afegir que per taulística d’època barroca com una de les manifestacions més així, els Arts Anciens... va enriquir l’estudi de l’art primera vegada— llegir la retaulística de l’època emblemàtica de l’espiritualitat de de l’època moderna en general, ja que s’hi feia un moderna amb la mirada pròpia de la història de caire devot i popular —els retau- les no eren tan apreciats des del repàs exhaustiu de l’obra conservada al Rosselló l’art; és a dir, Carbonell-Lamothe i Tollon van in- punt de vista historicoartístic, si- des d’època medieval i fins ben entrat el segle tentar sumar a les inevitables aportacions erudites nó com a manifestació d’una so- cietat tremendament religiosa i xvii, aportant informacions valuoses per a l’estu- un seguit de judicis crítics sobre les característi- tradicional. di de la retaulística quan, per exemple, s’hi analit- ques estilístiques i la cultura artística que exhibien 9. A banda dels treballs publi- zaven les figures de Jacint Rigau i els Guerra, o aquells escultors. A parer nostre es varen esforçar cats, Eugeni Cortade tenia en quan s’hi donaven a conèixer moltes notícies re- poc per connectar i contrastar les seves notícies i curs la realització d’un inventari . d’uns set-cents o vuit-cents re- lacionades amb el Col legi de Pintors, Escultors, anàlisis amb la realitat artística de les comarques taules a tota la diòcesi d’Elna- Dauradors i Brodadors de Perpinyà, sota l’advo- catalanes meridionals i, sobretot, es van deixar Perpinyà. Val a dir que aquesta abundància només es va veure cació de sant Lluc. A més tinguem en compte que portar per una percepció massa «jacobina» de la parcialment afectada per la Revo- Durliat va publicar estudis acuradíssims però història de l’art. El lector que té l’oportunitat lució Francesa, sobretot en el pe- ríode dit del «Terror», entre l’oc- d’abast més puntual, com ara La décoration et le d’accedir als seus textos inèdits mai no nota la tubre de 1793 i el juliol de 1794, mobilier de la Cathédrale Saint-Jean-Baptiste de sensació que els autors tinguin la convicció que, quan l’empresa de descristianit- zació i per tant de secularització Perpignan (1953), on descrivia els «tresors» de realment, l’escultura catalana transpirinenca for- de tot allò religiós va ser més ago- totes i cadascuna de les capelles de la seu, o mi un mateix organisme amb la meridional. Allò sarada, però, tot i així, aquesta destrucció es va orientar essen- L’église de Collioure (1954/1955), peça fonamen- que en dèiem la percepció «jacobina» hi deuria te- cialment cap a convents i esglé- tal per a l’episodi de Josep Sunyer i Raurell en nir alguna cosa a veure. Ens expliquem: les seves sies de la capital —Perpinyà—, i 6 encara les autoritats locals van fer aquesta parròquia . Finalment, el llegat fotogràfic valoracions crítiques, els seus elements de compa- un important esforç de conserva- d’aquest autor cedit a l’Arxiu Departamental dels ració ens semblen afectats pel prejudici que esta- ció del patrimoni moble traslla- dant-lo a les esglésies parroquials Pirineus Orientals, ple de documents visuals so- ven estudiant productes de la història de l’art de la província. Per un estat de la bre el mobiliari de capelles, ermites i parròquies francès més que no pas productes de la història de qüestió, vegeu Eugène Cortade, «Vandalisme révolutionnaire et del Departament, ajudarà a sostenir moltes inves- l’art català en un territori que des de 1659 forma- résistances dans le diocèse des tigacions. va part de la Corona de França, però que no es va Pyrénées Orientales», Société Agricole, Scientifique et Litté- El primer estudi que abordà monogràfica- «francesitzar» fins ben entrat el segle xviii. raire des Pyrénées Orientales, ment el tema de la retaulística rossellonesa d’èpo- Aquest, diguem-ne, prejudici va trastocar el punt Perpinyà, 1992, p. 271-383. ca moderna va ser el d’Eugène Cortade publicat de vista d’aquests investigadors, els va fer mirar 10. Yvette Carbonell-Lamo- l’any 19737. Aquesta excel.lent obra —basant-se més cap a París i cap a la cultura artística «france- the, Les retables sculptés du dio- 274 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont cèse d’Elne 1643-1697, tesi doc- sa» que cap a Catalunya o cap al manantial italià contrades. Recordem que tallers actius en locali- toral inèdita, Toulouse-le Mirail, 1971; Bruno Tollon, Les reta- —que la historiografia actual reconeix com la font tats de la importància de Perpinyà, Prada de bles sculptés en Roussillon et en de moltes idees de la plàstica catalana—. Sembla Conflent o Puigcerdà es comencen a percebre Cerdagne française au XVIII siè- cle, tesi doctoral inèdita, Toulou- que del mateix peu devia coixejar la vigorosa his- com a nuclis d’una dinàmica econòmica conside- se-le Mirail, 1972. A partir d’a- toriografia de J. J. Martín González, almenys si rable que haurem de conèixer millor per a can- questes dates, poca cosa més s’ha publicat, en tot cas són articles fem cas d’un títol d’epígraf com ara «España y el cel.lar, confiem que definitivament, el desinterès i breus, dedicats a una obra en extranjero» o d’algunes expressions seves, del cai- la desatenció historiogràfica generalitzada envers concret, Jean-Luc Antoniazzi, «Le Retable Saint Pierre de Pra- re de: «Muy activa y de notable calidad es la apor- la pintura i l’escultura d’època moderna d’aquesta des», Société Agricole Scientifique tación escultórica catalana en tierras del mediodía zona geogràfica. et Littéraire des Pyrénées Orien- tales, Perpinyà, 1995 p. 411-422; de Francia, sobre todo en la zona del Rosellón; Jeanne Macari, «Église de Vinçà, pero casi es una constante histórica este vínculo l’énigme du célèbre rétable de "la transfiguration"», Études Roussi- de las dos zonas separadas por los Pirineos», o llonnaises, Revue d’Histoire et com ara «Martinell llega a hablar de un arte cata- d’Archéologie méditerranéennes, Una nissaga manresana. XIV, 1995/1996, p. 75-83. lán por su propia esencia. Pero hubo relaciones con otros territorios. Hacia Francia se extiende la Les personalitats de Josep 11. Juan José Martín Gonzá- lez, Escultura Barroca en Espa- retablística, ofreciendo hoy día en este territorio i Pau Sunyer i Raurell ña 1600-1770, Manuales Arte buenos testimonios. Algunos artífices llegaron in- Cátedra, Madrid, 1991, p. 26 i 11 324. cluso a establecerse en dicho país» . Per tot ple- Com a exemple d’un dels diversos obradors que gat, pensem que l’art del Rosselló encara apareix va treballar tant al Principat com al Rosselló, te- 12. Santiago Alcolea Gil, «El Renaixement. L’època Barroca desconnectat dels seus cicles històrics i artístics nim el dels Sunyer, una nissaga d’escultors d’ori- (1625-1775). El segle xix», Art naturals. gen barceloní, però instal.lada a Manresa des de Català, vol. I [Dolça Catalunya, Gran Enciclopèdia Temàtica ca- Vam haver d’esperar fins fa molt poc que au- mitjan segle xvii; una família d’imatgers que do- talana], Barcelona, 1983, p. 155- tors com ara S. Alcolea, J. R. Triadó, però espe- narà fins a tres mestres que van treballar activa- 228. Joan Ramon Triadó, L’èpo- ca del Barroc, s. XVII-XVIII, dins cialment J. Bosch a Els tallers d’escultura al Bages ment a l’univers parroquial de la Catalunya del Història de l’Art Català, volum del segle XVII, publicat el 1990, ell mateix a Els Nord, des de les acaballes del segle xvii. La im- V, Edicions 62, Barcelona, 1984. Joan Bosch, Els tallers d’escultu- Agustí Pujol i l’escultura del seu temps (1994) i A. portància d’aquest obrador, juntament, per exem- ra al Bages del segle XVII, Caixa Roig a Iconografia del retaule a Catalunya, 1675- ple, amb la del de Joan i Francesc Grau, va co- de Manresa, Manresa, 1990; ídem, Els Agustí Pujol i l’escultu- 1725 (1990) —tots dos inèdits—, relatessin amb mençar-la a posar de manifest Joaquim Sarret i ra a la Catalunya del seu temps, naturalitat la continuïtat i la lògica relació entre Arbós en la seva publicació Art i artistes manre- tesi doctoral inèdita dirigida per Joaquim Garriga, Universitat de les dues regions de cada banda de la serralada i, sans (1914), on dedicava un capítol als Sunyer, en Barcelona, 1994. Mª Assumpta sobretot, que haguessin retret a la historiografia concret a les personalitats de Pau Sunyer I, Josep Roig, Iconografia del retaule a Catalunya (1675-1725), tesi doc- del sud de no acabar d’adonar-se del gran tresor Sunyer (aleshores encara per ell un híbrid entre toral inèdita dirigida per Joaquín d’obres que guardaven les esglésies de la Cata- Josep Sunyer I i Josep Sunyer i Raurell) i Pere Su- Yarza, Universitat Autònoma de Barcelona, 1990. lunya nord i del llast que significava per a aquella nyer II (ell no sabia encara que n’hi havia un de no tenir-les prou presents12. Pere Sunyer I, escultor mort a Font-Romeu el 13. Joaquim Sarret i Arbós, 13 «Art i artistes manresans», But- No hi ha dubte: ni la nostra historiografia, ni 1704) . lletí del Centre Excursionista de tampoc la francesa, a l’hora de parlar de l’escultu- Fins al 1951 no comptarem amb un estudi mo- Bages, Manresa, 1914-1915, p. 67-71. La confusió de Sarret es ra catalana d’època moderna ens sembla que pu- nogràfic, el de Mn. J. M. Gasol, que intentava es- mantenia encara en l’article de J. guin passar per alt —tot i que sovint ho han fet— tablir un primer catàleg d’obra de l’escultor man- M. Gasol «José Sunyer, escultor manresano», Anales y Boletín de la producció conservada al Rosselló. Ara per ara, resà donant a conèixer fotografies d’alguns dels los Museos de Arte de Barcelona, és la font més valuosa de què disposem —tant des seus treballs més emblemàtics i que s’havien cre- vol. IV, 1951, p. 389-408; i lògi- cament en J. F. Ràfols, del punt de vista documental com d’obres conser- mat durant la Guerra Civil. Després no hi va haver Diccionario de artistas de Cata- vades— i que més ens pot ajudar a entendre, re- novetats significatives fins fa ben poc, quan, a par- luña, Valencia y Baleares, 5 v., Barcelona, Bilbao, 1980, només construir i explicar les complicades trames que tir de la revisió de les informacions publicades i de recull les entrades de Pau Sunyer, s’originaven a l’entorn de la contractació d’un re- noves troballes documentals, s’han produït algu- Josep Sunyer, Benet Sunyer, Pere Sunyer I, II i III. Era un equívoc taule o de qualsevol altra peça del mobiliari litúr- nes aportacions al coneixement de l’escultura i a la minúscul —si tenim en compte gic a casa nostra, durant els segles xvii i xviii. trajectòria d’aquest grup de mestres. Per exemple, que el veritable hereu del taller de Pau Sunyer fou el seu nét, A les pàgines que segueixen hem volgut defu- s’ha pogut aclarir la relació de parentiu familiar Josep Sunyer i Raurell— i en tot gir visions acomplexades i fragmentàries, per això entre Pau Sunyer I, Josep Sunyer I i Josep Sunyer cas corregit al cap dels anys en una nova publicació de Mn. Ga- hem recuperat el nom dels Sunyer com a exemple i Raurell, ara sabem que eren, respectivament, avi, sol, «L’escola barroca manresa- de taller actiu a mig camí entre el Principat i la fill i nét14. Però allò més important és que s’han na», Revista de Catalunya, núm. 3, 1986, p. 97-118. Catalunya del Nord. Ho hem fet enriquint l’estat afegit noves dades biogràfiques dels mestres es- de la qüestió amb un seguit de novetats documen- mentats, que ajuden a refer el seu itinerari vital, 14. Joan Bosch, Els tallers d’es- cultura, op. cit., p. 78-79. tals i atributives. Estem convençuts que la recerca però que al mateix temps permeten anar dibuixant en els arxius, combinada amb un precís treball de un periple creatiu i professional més complet de 15. Joan Bosch, Els tallers d’es- cultura..., op. cit., p. 80, 196-199. camp per la zona, ens ha de permetre aportar en- cadascun. Així, per exemple, Joan Bosch docu- L’any 1996 Josep Galobart i cara moltes novetats i presentar més producció i menta el retaule major de Sant Joan d’Oló i al ma- Soler recuperaria la memòria d’aquests dos retaules i certifica- nous protagonistes —o vells protagonistes més teix temps atribueix com a obra de Pau Sunyer el ria, amb la important troballa del ben coneguts— de l’escultura catalana en aquelles retaule major de Santa Maria d’Oló, els únics altars Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 275 conservats fins avui in situ a la comarca del Bages. per estar al corrent de les novetats crítiques i do- contracte, l’autoria del major de Santa Maria, en el llibre Els re- Carles Dorico publica la documentació que certi- cumentals aportades per la historiografia catalana taules barrocs de les esglésies del fica que Pau Sunyer i Raurell va morir a Ca- més recent. Ens referim, per exemple, a les inter- terme de Santa Maria d’Oló (1607-1781), Centre d’Estudis talunya, en concret al santuari de Nostra Senyora vencions tant de Josep Sunyer i Raurell com del del Bages, Manresa, 1996. Carles de Queralt, on col.laborava amb el seu germà. Fi- seu germà a Puigcerdà i a Llívia, a les proves do- Dorico, «Josep Sunyer, autor del retaule major del Santuari de nalment, en aquest context, potser pretenent fer cumentals que certifiquen que Pau Sunyer i la Mare de Déu de Queralt», una elaboració més ambiciosa, no hauríem d’obli- Raurell morí mentre treballava amb el seu germà Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67/2, 1993, p. 655-669 o bé dar el llibre de Joan Torruella dedicat al retaule al retaule major del santuari de Queralt, o que dins I Congrés d’Història de major de l’església de Tremp15. Benet Sunyer treballés gairebé tota la seva vida a l’Església catalana des dels orí- gens fins ara, vol. 2, Solsona, En la historiografia francesa, la trajectòria ar- Barcelona. No cal dir, doncs, que aquest incom- 1993, p. 155-169. Joan Torrue- tística de cadascun dels membres del taller tampoc prensible desconeixement mutu és en l’origen de lla i Boix, El retaule major de l’església de Tremp, Garsineu no havia quedat gaire definida, ni tan sols en els la confusió que ha impedit que en aquestes alçades Edicions, Tremp, 1997. Aquest ponderables estudis d’Y. Carbonell-Lamothe, B. no disposem encara d’aproximacions completes i autor s’equivocava en considerar que el retaule major de Nostra Tollon i E. Cortade, tots tres enormement profi- compactes sobre la trajectòria d’aquesta família Senyora de Valldeflors, a la basí- tosos i rigorosos a l’hora de refer el gruix d’obra d’escultors. L’estudi que segueix tampoc no pretén lica de Tremp, era obra de Carles Morató i Josep Sunyer i atribuïda i documentada no només al taller de ser-ho, però almenys vol projectar-se des d’una Fontanelles. En primer lloc, hem Josep i Pau Sunyer i Raurell, sinó també als molts actitud historiogràfica «normalitzada», evitant de dir que segurament fou molt més obra de Carles Morató que altres obradors que es van establir al Rosselló du- desconeixements i prejudicis a partir del se- no de Josep Sunyer —tal com rant la segona meitat del segle xvii i la primera guiment de la trajectòria d’un taller, el dels Sunyer, apareix esmentat l’escultor man- resà en el contracte d’obra—; meitat del segle xviii —els Tremulles, els Generes, que, amb perfecta naturalitat «cultural», va escam- aquest Josep Sunyer torna a ser, els Navarre, els Negre...—. Ja hem dit que el seu par la seva producció per les comarques del Bages, com sempre, Josep Sunyer i Raurell († 1751), malgrat que te- posicionament seguia essent massa circunscrit, en la Cerdanya, el Conflent, el Rosselló, i també nia seixanta i pocs anys i que, per el sentit que gairebé no tenien en compte la pro- Osona i el Barcelonès. aquelles dates, treballava a Bar- celona; el seu fill, Josep Sunyer i ducció dels obradors en terres estrictament catala- És conegut que el primer Sunyer escultor fou Fontanelles, havia mort l’any nes, i dotat de poca força crítica, perquè mai no Pau Sunyer (I), de Barcelona, mort el 30 d’agost de 1736 a Barcelona, mentre col.la- borava amb el seu pare en la de- posaven en qüestió premisses que ja a priori sem- 1694 i enterrat a la capella dels fusters de la «seu» coració de l’avantcapella del blaven prou incertes, com ara el fet de situar l’a- de Manresa. Aquest tingué almenys dos fills: Pau Roser del convent de Santa Cate- rina Màrtir. prenentatge de Josep Sunyer i Raurell al taller ros- Sunyer, mercader de Barcelona, i Josep Sunyer (I) sellonès del manresà Lluís Generes, una hipòtesi que seria escultor. Josep Sunyer (I), —que morí 16. Joan Bosch, Els tallers d’es- cultura..., op. cit., p. 83. desconcertant des del punt de vista cronològic abans de 1682— estava casat amb Maria Raurell (o que Joan Bosch va desmentir, afirmant que l’any Rourell) i va tenir, que ens consti, quatre fills: 17. Vegeu la nota núm. 14. 1696 el nostre escultor treballaria per primera ve- Maria que es va maridar amb el també escultor 18. Fèlix Escribà, fill de Joan Es- gada al Rosselló, en concret a Prada de Conflent, Francesc Ferriol i a la mort d’aquest amb Joan cribà, també daurador de la vila 17 de Perpinyà, i que a banda de on l’haurien cridat els cònsols de la vila després de Camps, fuster de Manresa, Cecília, Pau i Josep . daurar algunes de les obres més conèixer la seva intervenció al retaule major de Josep, en endavant Josep Sunyer (II) i Raurell, importants sortides d’aquest 16 obrador, a causa del lligam fami- Nostra Senyora de la Sagristia de Puigcerdà . devia néixer cap a l’any 1673 i es casà dues vega- liar amb els Sunyer, actuarà de Aquesta mena de confusions s’originaven per cul- des: la primera, amb una neboda de Francesc procurador del taller de Prada de Conflent en més d’una ocasió. pa de la desatenció dels historiadors francesos en- Grau, filla de Teresa Grau i Pere Fontanelles, Pel que fa a Josep Quer «cirurgià vers la biografia catalana dels seus escultors. morta el 23 de desembre de 1742; la segona, amb major del primer Batalló del Regiment de Soría de Infantería Igualment, s’ha de reconèixer que als historia- una altra Teresa, de la qual ho desconeixem tot. Espanyola», segons Josep Ga- dors «meridionals» també se’ls escapaven alguns Amb la primera muller va tenir sis fills com a lobart, «Aportacions del testa- ment de l’escultor Josep Sunyer i detalls. Per exemple: en analitzar l’obrador dels mínim: Josep Sunyer (III) i Fontanelles, el futur Raurell († Manresa 14-1-1751) a Sunyer mai no havien tingut en compte la perso- escultor, que moriria mentre col.laborava amb el la seva biografia i a la seva obra», Dovella, estiu de 1997, p. 53, no nalitat de Pau Sunyer i Raurell, un escultor sens seu pare, l’any 1736, en la decoració escultòrica de l’hem de confondre amb l’escul- dubte de segona fila si el comparem amb el seu l’avantcapella del Roser del convent de Santa tor manresà Josep Quer, Joa- quim Sarret i Arbós, «Art i ar- germà, però que devia gestionar amb competència Caterina Màrtir a Barcelona; Miquel Sunyer; Pere tistes manresans», Butlletí del una branca rossellonesa del taller. A més, els estu- Sunyer (I), mort mentre treballava amb el seu pa- Centre Excursionista de Bages, Manresa, 1914-1915, p. 71-72, dis fets des del Principat, a l’entorn de l’escultor re, l’any 1704, en la realització del retaule major de que cita com l’autor del «retaule Josep Sunyer i Raurell oblidaven bona part dels l’ermita de Font-Romeu; Rosa Sunyer, casada amb sens les figures de l’Angel Cus- tòdi de la Seu, per prèu de 50 seus nombrosos treballs a les parròquies del Con- Francesc Soler; Teresa Sunyer, esposada amb Josep lliures que va cobrar, segons àpo- flent i l’Alta Cerdanya durant els primers vint Quer, i Maria Sunyer, casada amb el daurador ca firmada als 16 de novembre de anys del segle xviii, és a dir, no aprofitaven alguns Fèlix Escribà18. Josep Sunyer i Raurell va morir el 1740». dels seus millors treballs al nord per enriquir les 14 de gener de 1751 a casa seva, al carrer de Vall- 19. Pel que fa a l’any de naixe- ment, l’hem trobat a partir d’un seves apreciacions crítiques. És cert que mai no daura, i el dia 16 l’enterraven al convent de Sant document indirecte; en el llibre mancava la citació dels retaules majors de Prada i Domènec de Manresa19. Així doncs, encara una ve- del cadastre de la ciutat de Bar- celona, per l’any vinent, de 1740, Cotlliure, però el seu potencial informatiu era ne- gada més creiem oportú subratllar que l’escultor hi consta Josep Sunyer (com a gligit. Sovint tots dos retaules no mereixien més mort l’any 1736 a Barcelona fou Josep Sunyer i mestre que tenia casa i botiga a la espai que una bona fotografia. Simètricament, la Fontanelles, i no Josep Sunyer i Raurell, com ciutat, on s’hauria traslladat per a la realització de les obres de l’a- historiografia francesa tampoc no s’ha preocupat creieren Bosch i Dorico, perquè, encara que aques- vancapella del Roser del Con- 276 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont vent de Santa Caterina de Siena i ta notícia hagi pugut semblar contrària a la lògica amb el seu avi, Pau Sunyer († 1694) i amb el seu pa- el Monument de Setmana Santa 20 23 de la catedral, que vivia al carrer generacional, és avalada per la documentació . re, Josep Sunyer († abans de 1682) . Aquest apre- d’en Fonollar i tenia seixanta-sis Dins de la nissaga dels Sunyer encara hi ha una nentatge —de fet Josep Sunyer i Raurell es conver- anys). Aquest document és datat del 17 de novembre de 1739 sisena personalitat rellevant, només recentment re- tiria en l’hereu del taller manresà a la mort del seu (AHCB (Arxiu Històric de la cuperada, aquella de Pau Sunyer i Raurell, de qui avi— es complementaria amb la proximitat —labo- ciutat de Barcelona). Documen- tació corporativa gremial, Cadas- no se’n coneix la data de naixement. Sí que sabem, ral però també de parentiu familiar— amb els tre, Personal) i, per tant, ens per- en canvi, que es va casar amb Francesca Fontanella Grau24. Després d’algunes obres que hauríem de met donar amb certesa l’any de naixement de l’escultor: 1673. (o Fontanelles, una dona potser emparentada amb considerar d’iniciació, el dia 2 d’octubre de 1691 L’altra notícia a propòsit de la da- la muller del seu germà) i amb qui va tenir almenys Josep Sunyer i Raurell signava una àpoca per un ta de naixement ens la proporcio- na Bonaventura Bassegoda, La tretze fills: Josep, que seria escrivà del rei i que es pagament a propòsit del retaule de Nostra Senyora Cova de Sant Ignasi, Angle casaria amb Madrona Circan el 17 de desembre de de la Sagristia de Puigcerdà, on es deia que Editorial, Manresa, 1994, si- tuant-la l’any 1671, perquè en la 1721; Rosa casada amb un tal Pere Vergé el 10 d’a- Francesc Ferriol —que inicialment havia con- seva declaració de juny de 1732 bril de 1747; Maria Teresa; Jacint Anton Aleix; una tractat l’obra—, el seu cunyat, era mort. J. Bosch en relació amb el plet entre jesuï- tes i caputxins l’escultor afirmava segona Maria Teresa, maridada amb l’escultor diu: «Ens sembla prou consistent partir d’aquesta tenir «sesenta y un años poco Francesc Bordas el 22 d’abril de 1727; Pau Pere; notícia per explicar la relació de Sunyer amb terres más o menos». Admetent una petita probabilitat d’error en la Esperança Maria; Aleix Pau; Caterina, que es casà del regne de França —però culturalment catala- documentació del cadastre, però amb un tal Vicenç Prats el 10 de febrer de 1744; nes—. El fet de realitzar un retaule com el de davant de la incertesa d’aquesta segona notícia, ens atrevim a Pau Diego; Pau Josep; Madrona Francesca, casada Puigcerdà —que seria la primera obra d’un taller considerar com a vàlid l’any amb Francesc Homs el 6 d’agost de 1748; i Josep manresà en aquestes contrades— degué ser deciso- 1673. Pel que fa a la data de de- funció, citem Joaquim Sarret i Benet, l’únic de qui ens consta que va seguir l’ofici ri perquè se li descobrissin els mercats de la Arbós, «Art i...», op. cit., p. 71: patern21. Com ja s’ha avançat, Pau Sunyer, al con- Cerdanya francesa i del Conflent i degué constituir «continuá en Josep Sunyer al Gremi de fusters fins l’any 1750, trari que el seu fill, va morir a Catalunya, en con- la seva targeta de presentació davant els jurats de en que a la fulla del Catastre hi cret al santuari de Queralt (a Berga), mentre treba- Prada de Conflent l’any 1697»25. Efectivament a figura pagant el personal seu i el 22 d’un net anomenat Pere; llegint- llava amb el seu germà, el 6 de novembre de 1740 . partir de l’encàrrec del retaule major de Sant Pere se al peu de dita inscripcio, ab de Prada de Conflent, contractat el 28 de març de lletra posterior, la paraula "muerto" que indica havia mort 1696, Josep Sunyer i Raurell va constituir un taller en Josep. Cita els llibres parro- molt ben organitzat que va treballar durant gaire- quials, amb data del 14 de gener bé vint anys a la Catalunya del Nord. La compe- de 1751, "entre quatre y sinc de El taller de Josep Sunyer la tarde morí en la casa de sa ha- tent organització de l’obrador la pot certificar el bitacio que es al reval de Vall- daura, Joseph Sunyer escultor; Josep Sunyer i Raurell, «escultor i ciutada de Man- recordatori dels nombrosos ajudants i aprenents rebe los SS. Sagraments y al dia resa, fill legitim y natural de Joseph Sunyer també que s’hi van formar —al marge de la feina que hi 16 de dit, fou enterrat al convent de Predicadors». escultor ciutada de Manresa y de Maria Sunyer y van fer, Pau Sunyer i Raurell, i el també escultor Raurell conjugues diffunts», devia aprendre l’ofici Lluís Baixa. Així ens consten almenys tres con- 20. Joan Bosch i Carles Dori- co, «El Monument de Setmana Santa de la Catedral de Barcelo- na, de 1735», D’Art, Art, Bellesa i Coneixement, Universitat de Barcelona, Departament d’Art, 1992, núm. 17/18, p. 253-260; Més tard el mateix Dorico va Liber Testamentorum, 1744- 23. La notícia s’extreu del seu pri- mentari semblant fa Lluís Generes Sunyer a Prada la trobem encara rectificar aquesta confusió en 1764, 14 de novembre de 1757, f. mer testament fins al moment, lo- al seu nebot i fillol Lluís Ribera, als estudis de Fermin Vicens, Les l’article Carles Dorico, «Josep 105 i s.). També hem documentat calitzat a l’Arxiu Històric Comar- també escultor, ja citat per Bruno beaux-arts à Prades, Cocharaux, Sunyer..., op. cit.», p. 658-659. el darrer testament de l’escultor, cal de Manresa (esmentat des d’a- Tollon, Les retables..., p. 59, però Prades, 1898, i d’Eugène datat el 24 de novembre de 1765, ra com a AHCM). Carles Perera, que aquí tornem a reproduir: «[...] Delamont, Histoire de la ville de 21. Bruno Tollon, Les reta- fet a Prada de Conflent, on diu: llibre de testaments (1731-1736), f. Item aixi be per lo bon amor y vo- Prades en Conflent et de l’abbaye bles…, op. cit., p. 101. Benet Su- «[...] Benoit Sunyer esculpteur 152 i s. Aquest testament és citat luntat que tinch ja per tot a Lluís royale de Sant Michel de Cuixà, nyer, sabem que fou batejat el 13 natif de la presente ville de Prade per Josep Galobart, «Aporta- Ribera mon nebot y fillol meu jo- Perpinyà, 1878, que sovint es ba- d’abril de 1727 i que va morir a y demeurant a present [...]», AD- cions del testament de l’escultor ve esculptor de Perpinya totas las sava en els manuals de Josep Prades el 3 de desembre de 1765. PO (Arxiu Departamental dels Josep Sunyer i Raurell († Manresa estampas, trassas de retaules y lli- Sunyer, notari de Prada de De totes maneres, ell va treballar Pirineus Orientals), Jacques Cir- 14-1-1751) a la seva biografia i a la bres de esculptura que lo die de Conflent, oriünd de Barcelona. a Barcelona. A l’Arxiu Històric can, Minutes 1765, f. 185. Ens seva obra», Dovella, núm. 51, es- mon obit se trobaran en ma casa a Ara hi podem afegir —gràcies a la de Protocols de Barcelona (des sembla que deu ser el Benet So- tiu de 1997, i també per Joan totas sas voluntats [...]». De fet, informació d’un bon company de d’ara esmentat com a AHPB), nier, que esmentava Eugeni Cor- Bosch, Els tallers d’escultura al Lluís Ribera té força punts en co- recerca, Laurens Hernández— hem localitzat un contracte, que tade, com a autor d’un retaule del Bages del segle XVII, Manresa, mú amb l’escultor que ara ens que hi ha pagaments relacionats ja esmentava a les fitxes de l’ar- Sant Sagrament, avui desapare- 1990, p. 113, nota núm. 317. ocupa; com Josep Sunyer, es va amb aquesta empresa a xiu, Madurell i Marimon, pel re- gut, a l’església de Bouleternère formar en el taller d’un familiar, l’Ajuntament de Prada. Anys més taule de la capella del Sant Crist entre 1761 i 1762. Segons ell, es 24. Ara, a més, tenim una prova en aquest cas del seu oncle. Tots tard, Josep Sunyer hauria de recla- de la Pietat a l’església del mones- tractava probablement d’un es- documental que confirma aquest dos van heretar —pel que es des- mar els diners que li devien per la tir de Santa Mònica (AHPB, cultor col.legiat de Barcelona, on, càrrec; A l’AHCM. Andreu En- prèn de la documentació— un im- realització d’aquesta obra; així, en Francesc Mas Güell, Unicus l’any 1755, tenia el seu taller al rich, manual de 1689 hem localit- portant nombre de traces i estam- el seu primer testament, datat el 13 Concordiarum Liber, 1742-1755, carrer de Santa Anna. zat una donatio amb data del 6 de pes que degueren emprar a l’hora d’agost de 1736, deixava constàn- 27 de febrer de 1754, f. 119 i s.). setembre de 1689 on es diu: «Ego de resoldre temes i composicions cia que li devien «Item en la vila de Hem localitzat un testament, on 22. Carles Dorico, «Josep Paulus Sunÿer sculptor civis Mi- dels seus retaules, i tots dos es Prada de Conflet trenta y sis do- es declara «[...] Ciutada de Bar- Sunyer, autor del retaule major norisa [...] concedo vobis dicto convertiren en mestres significats blas a raho de sinch lliuras y deu celona, fill legitim y natural de del Santuari de la Mare de Déu Josephus Sunÿer neptimo presen- en el mercat escultòric. sous dobla, de venta del rataula Pau Sunyer esculptor habitant en de Queralt», Analecta Sacra Tar- ti et civis et quibus volventis per- major que feu en la Iglesia parro- la vila de Prada, Bisbat de Con- raconensia, vol. 67/2, 1993, p. petuo tots los modellos y trassas 25. Joan Bosch, Els tallers…, quial de dita vila»; aquest testa- flent en lo Rosselló, y de 655-669 o bé dins I Congrés de escultor que vuy tinch y tota la op. cit., p. 83-84. ment, localitzat a l’Arxiu Històric Francisca Sunyer y Fontanellas d’Història de l’Església catalana ferramenta de escultor y fuster Comarcal de Manresa (des d’ara conjuges defuncts [...]» (AHPB, des dels orígens fins ara, vol. 2, que ami lo die de mon obit sem 26. La informació fonamental per citat com AHCM), Carles Perera, Francesc Mas Güell, Primus Solsona, 1993, p. 155-169. trobara tenir [...]». Un llegat testa- conèixer la peripècia del taller dels Llibre de testaments (1731-1736), Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 277 tractes d’aprenentatge que documenten com des de Simultàniament, la branca meridional del taller 29. Eugène Cortade, Retables baroques..., op. cit., p. 149, nota la seva arribada a Prada, Josep Sunyer i Raurell s’o- treballava a un ritme altíssim. La producció dels núm. 67, cita el llibre de Recettes cupava de buscar «fadrins» perquè es formessin i Sunyer en aquest territori és ben coneguda i nos- et Dépenses de la ville de Collioure (1689-1725). collaboressin en el seu taller. L’any 1697 es com- altres no hem d’afegir-hi res, però almenys voldrí- promet a ensenyar l’ofici a Joan Xambo; l’any 1703 em remarcar, ni que sigui per les semblances i la 30. Segimon Cunill y Font- freda, «El retaule del altar ma- entra al taller del manresà Pere Navarre, que amb el contemporaneïtat amb el retaule major de Prada, jor de sant Vicens de Prats», temps es convertiria en un reputat mestre, autor en- la responsabilitat de Josep Sunyer i Raurell en un Butlletí del Centre Excursionista de Vic, vol. II, 1915, p. 6-11. tre altres obres del baldaquí de la catedral d’Elna i retaule com el de Sant Vicenç, de Prats de Llu- pare del també escultor Josep Navarre; i finalment çanès30, en el qual hi va intervenir activament Segi- 31. Joan Bosch, Els tallers d’es- 26 cultura..., op. cit., p. 78. Joan Vi- l’any 1710 es comprometia a formar Josep Bordas . mon Pujol, format a l’obrador manresà dels Grau lamala, «Josep Pujol i Juhí D’altra banda s’han conservat nombroses notícies i el primer d’una nissaga d’escultors catalans que (Folgueroles, 1734–Sant Llorenç 31 de Morunys, 1809). L’últim gran de caire familiar en els registres parroquials de Pra- s’allargà en cinc generacions . escultor del Barroc Català», da —on a més de seguida van entrar en joc dos per- El tercer gran episodi de l’activitat rossellone- Ausa, XVIII, 142, 1999, p. 321- 340: «[...] Es tracta de Segimon sonatges que van ser claus per al desenvolupament sa del taller de Sunyer es viuria a finals de 1699 o a Pujol, el primer escultor d’una de l’obrador: Pau Sunyer († 1740), escultor, i Fèlix principis de 1700, quan contractava, a través del nissaga que s’allarga en cinc ge- neracions, segons sembla proce- Escribà († 1755), daurador de la vila de Prada i ca- notari d’Illa de Tet, Joseph Thomas, la realització dia de Gurb. Com a gurbetà i sat amb una filla de Josep Sunyer i Raurell—. Tam- del retaule per a la confraria de Sant Sebastià i Sant com a "jove escultor" el trobem esmentat per primer cop en 1693, bé registrem dades laborals en els llibres notarials Roc. Tanmateix, el 20 de febrer de 1701, Josep Su- fent de testimoni davant de nota- de Perpinyà —en concret citem la documentació nyer i Raurell signava encara un segon contracte a ri, en un debitori de Francesc i Joan Grau, pare i fill, escultors del notari Honorat Albafulla— que era l’encarregat mans del notari local, Emmanuel Poch, on es revi- de Manresa, la qual cosa ens fa d’assistir a les reunions del Col.legi de Pintors, saven els terminis de pagament de l’obra32. suposar que Pujol era un col.la- borador de confiança del seu ta- Escultors, Dauradors i Brodadors de Perpinyà, del Malauradament, d’aquest encàrrec sembla que no ller. Probablement hi féu l’apre- qual formava part Josep Sunyer des de 1698 fins a n’hem conservat cap testimoni material. Ja a prin- nentatge o el perfeccionament i fou també aquí que entrà en con- 1714 i del qual fou nomenat rector els anys 1713- cipis del segle xix s’havia deteriorat moltíssim i tacte amb el mestre Josep Su- 1714, tot i que la seva assistència era irregular27. l’any 1854, amb motiu d’una epidèmia de còlera, la nyer, amb qui col.laborà a tom- bants de segle (1698-1700) en el El prestigi que li va reportar l’obra de Prada de confraria va decidir erigir un nou retaule realitzat retaule (incendiat l’any 1936) de Conflent degué ser fonamental, perquè, poc en marbre roig de Vilafranca, evidentment d’acord Sant Vicenç de Prats de Lluçanès [...]». Ídem, «Els Pujol, escultors, abans d’acabar-la, el cridessin els cònsols de la vi- amb una factura neoclàssica, que és el que avui una nissaga folguerolenca (1721- la de Cotlliure per encarregar-li el seu retaule ma- presideix la capella. Contemporàniament a les fei- 1785)», Ausa, XIX, 145, 2000, p. 28 195-216. I encara del mateix au- jor, dedicat a la Verge dels Àngels . Per a la ma- nes d’Illa, el taller estaria ocupat en la realització tor, L’obra dels Pujol, Escultors teixa església consta documentalment que va rea- del sagrari i l’altar major de l’església de Nostra de la Catalunya central (ss. XVIII-XIX), Farell Editors, 2001. litzar els bustos reliquiaris de sant Vicenç, santa Senyora la Real a Perpinyà, cremats en un incendi La presència de Josep Sunyer al Màxima i santa Liberata29. que va afectar tota la parròquia ja al segle xviii33. Conflent, al capdavant de les dues obres ja esmentades, i les semblances amb el retaule de sant Vicenç, que, però, s’enden- vina de menys qualitat, ens por- ten a suposar que si bé la traça de l’obra la va proporcionar Josep Sunyer, la seva realització mate- 13 d’agost de 1736, f. 152 i s. ja era de Elna, trenta sis doblas moneda Sunÿer escultor de Prades». Pro- ria guanyar-se la confiança dels rial va anar a càrrec majoritària- citat per Joan Bosch, Els tallers…, Barcelonesa. Item lo comú de la bablement es tracta del Francesc seus confrares, perquè el van ment de Segimon Pujol. op. cit., p. 113, sense esmentar, pe- vila de Illa en Rosselló, sinquanta Bordes que esmenta Tollon o d’un anomenar «llevador de censals», rò, aquests deutes. En canvi, sí que dos doblas per lo retaula de San seu germà, perquè els noms dels és a dir, col.lector de rendes de la 32. Aquest document ja era lo- els esmenta Josep Galobart, Sabastià. Item mil sis cents franchs pares i la cronologia són coinci- comunitat eclesiàstica, que com- calitzat i publicat parcialment «Aportacions del testament de del Retaula major de nostra sen- dents. prenia vint-i-quatre beneficiaris. per Denis Fontaine, «La nou- l’escultor Josep Sunyer i Raurell yora de la Real, y advertesch que Per portar millor els comptes, fa velle église Saint-Etienne d’Illa († Manresa 14-1-1751) a la seva de totas las sobreditas e immedia- 27. Tollon, Les retables…, op. un recull de propietaris de la co- (1664-1736)», Cahiers des amis biografia i a la seva obra», Do- tas tres quantitats te los actes Felix cit., p. 72. munitat, així com dels paga- du vieil Ille et des villages voi- vella, núm. 51, estiu de 1997, p. Escrivá mon gendre, habitant en ments que rep, en concret dels sins, núm. 110, p. 58-60, a qui 51-58, perquè, a banda del retaule dita vila de Prada de Conflent 28. Eugène Cortade publicà la censals. Seguint el fil dels esde- vull donar les gràcies per donar- major de Prada, també li devien mon Gendre y tambe procura per còpia del contracte a la revista veniments, recull també diversos me a conèixer el seu article i diners a propòsit de tres retaules a cobrar». Les noves notícies so- Cerca, 1963, núm. 19, i a la ma- fets referits a la vila, com ara per facilitar-me una còpia del més: el major d’Igualada, el major bre els aprenents del taller Sunyer teixa revista, 1964, núm. 23. En l’organització de la comunitat de contracte. Pel que fa a la docu- de Nostra Senyora la Real a corresponen a ADPO, Jean tots dos casos es tracta del ma- sacerdots, la visita de Felip V mentació provinent dels arxius Perpinyà, i l’encarregat per la con- Michel Bertran, Minutes i taula, nuscrit de Mn. Arnau, el seu au- d’Espanya a Perpinyà, etc. Grà- catalans, en concret de l’arxiu fraria de Sant Sebastià i Sant Roc a 1696-1697, 24 de febrer de 1697, f. tor, sacerdot i membre d’una an- cies al seu manuscrit, es pot refer històric comarcal de Manresa, l’església d’Illa de Tet. En aquest 314 i s., «Afermament de Joan tiga família de Cotlliure, on ha- la història de la construcció de sabíem que aquest retaule era primer testament signaven com a Xambo ab lo senÿor Josep Sunÿer via nascut cap a 1645. Va cele- l’església actual de Cotlliure i obra de Josep Sunyer i Raurell, testimonis Joseph Quer, escultor, i ascultor de present habitant a Pra- brar la seva primera missa el 6 de també de la fàbrica del retaule pels dos testaments conservats Joseph Morató, «jove escultor en da». ADPO, Jean Michel Bertran, novembre de 1670, i va obtenir, major. El mateix document esta- de l’escultor, en els quals recla- Manresa habitant». El segon tes- Minutes i taula, 1702-1703, 20 al mateix temps un benefici de la blia la realització d’una figura de mava els diners que li devien a tament, publicat íntegrament per d’agost de 1703, f. 327 i s., parròquia de Sant Jaume de Per- Jesucrist: «Item es convingut y propòsit de la realització d’a- Josep Galobart, «Aporta- «Aprenentatge de Pere Navarre a pinyà, que va deixar de banda acordat sobre dit preu y cens al- questa obra i d’altres, que ja hem cions…» op. cit., p. 56-58, ens Mn. Joseph Sunÿer escultor de per prendre possessió d’un altre tre paga lo dit Honor. Joseph esmentat anteriorment. permet constatar que els deutes Prades». Per a la nissaga dels Na- fundat a l’església de Cotlliure. Soñer convé y promet fer una fi- encara no s’havien cobrat: «Fas varre, vegeu Eugeni Cortade, Aquest mateix any, 1671, és tes- gura de Jesucrist per lo altar de 33. El retaule major de Nostra memoria que lo commú de la vila Retables..., p. 163-178. ADPO, timoni de la destrucció de l’anti- la preciosissima Sanch, lo primer Senyora la Real a Perpinyà fou de Igualada me está devent dos Jean Michel Bertran, Minutes i ga església de la vila, però també añ de dita fabrica...», la qual su- obra de Josep Sunyer, perquè mil y vuyt centas lliuras moneda taula, 1710-1713, 11 de febrer de es troba entre aquells que en posem que va fer juntament amb també reclamava els diners pen- barcelonesa. Item lo comú de la 1710, f. 4 i s., «Aprenentatge de promocionen la construcció l’emmarcament arquitectònic dents en els seus dos testaments. vila de Prada de Conflent, Bisbat Joseph Bordes a Mn. Joseph d’una de nova. Segurament deu- del retaule de Crist. Veure nota 26. 278 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

34. Aquesta traça, que actual- L’any 1704 Josep Sunyer i Raurell afrontava així, cap el 1712 Josep Sunyer reprenia la col.labo- ment forma part de la col.lecció Cèsar Martinell s’ha publicat di- importants feines rosselloneses: el retaule de sant ració amb aquest santuari encarregant-se de la de- verses vegades: Cèsar Marti- Homobono per a la capella dels sastres de l’esglé- coració escultòrica del cambril, que degué quedar nell, El temple parroquial de 37 Santa Maria d’Igualada, discurs sia del convent de Sant Domènec contractat amb enllestit l’any 1718 . I encara tindria temps de co- pronunciat a Igualada el dia 27 els obrers de la confraria el 23 de juny de 1704 i mençar el retaule de sant Josep, del qual, però, de novembre de 1927 en el «Cer- tamen d’Història, Art i Poesia», l’obra del retaule major del santuari de Font- sembla que acabaria fent només la imatge del sant commemoratiu del tercer cente- Romeu. A més, cal tenir en compte que compagi- titular. nari de l’erecció del temple, pel president del jurat senyor Cèsar nava aquests treballs amb el disseny de la primera Fins aquí les obres documentades en la seva Martinell, Igualada, 1929. Ídem, traça per al retaule major de la basílica de Santa estada a la Catalunya del Nord. De tota manera, Arquitectura i escultura barro- . ques a Catalunya, el Barroc salo- Maria d’Igualada, amb la col laboració del també una visita atenta a les parròquies d’aquestes con- mònic [Monumenta Cataloniae], escultor Jacint Moretó34. De tota manera, sempre trades —fonamentalment del Conflent i l’Alta Barcelona, 1961. Bonaventura Bassegoda i Hugas, «Les traces s’ha dit que l’esclat de la Guerra de Successió hau- Cerdanya— i una revisió de la historiografia que de retaules barrocs. Proposta per ria provocat la suspensió de les obres, que no es ha parlat del seu obrador, comparades amb l’in- a un primer catàleg», El barroc català, Actes de les jornades cele- reprendrien fins al 1718, després d’haver signat el terval de temps que va des de 1697 fins a 1718 per- brades a Girona els dies 17, 18 i contracte i d’acord amb un nou projecte35; com en meten suposar que el taller devia complementar la 19 de desembre de 1987, Barce- lona, 1989, p. 187-264. el cas del retaule major de Sant Vicenç de Prats de seva activitat amb algun altre encàrrec. Per això Lluçanès, gairebé contemporani, sembla que sembla possible de defensar atribucions com ara 35. Per tot allò relacionat amb la història i la descripció d’aquest re- aquesta primera intervenció de Josep Sunyer a la del retaule de sant Galdric de l’església parro- taule, és fonamental Cèsar Mar- Igualada va ser més testimonial que efectiva i, per quial de Prada, l’antic tabernacle del convent dels tinell, El retablo mayor de la Basílica de Santa María de Igua- tant, encara que habitualment es parli de la Guerra caputxins també conservat a la capella de Crist lada, Vic, 1953. Aquest article, a de Successió com a responsable de la interrupció d’aquesta església parroquial38, el retaule del Sant més de recollir la història de l’exe- cució del retaule, les dades dels es- de les obres, pensem que al nostre escultor ja li Sagrament de l’església de Cotlliure, el de sant cultors i una anàlisi estilística de anava prou bé de posposar aquesta empresa, ocu- Llorenç d’Opoul, el de sant Libori a l’església de l’obra —basant-se en la documen- 39 tació conservada a l’Arxiu pat com estava en els encàrrecs de l’altra banda del sant Jaume de Perpinyà , el retaule de sant An- Històric Comarcal d’Igualada—, Pirineu. toni a Marquixanes, el retaule del Roser a Vinçà, ens explica la peripècia del retaule arran de la guerra civil espanyola; El retaule dels sastres de Perpinyà seguia una els plafons dels set Sants Sagraments, el Sant En- l’any 1936 el retaule major —però traça una mica inusual pels registres de Sunyer, terrament i els dos àngels del retaule de Crist a també els altres que hi havia a la basílica— es van començar a des- almenys pel que es dedueix del contracte, ja que Espira, el retaule de Nostra Senyora de la Vida muntar per tal que l’espai interior el motiu central havia de ser un quadre del sant provinent de Sant Pere de la Roca i avui guardat a del temple pogués servir com a mercat. Sortosament, se’n van patró que els confrares pagaven al pintor de Per- la parròquia de Vilafranca, el retaule major de Joc, conservar la major part de les pinyà, Francesc Guerra, el 23 de juny de 1712. l’altar major de sant Sadurní a la parroquial de imatges esculpides per Josep Su- 40 nyer i fotografies del procés de Aquest altar, finalment, va ser visurat pels escul- Boule d’Amont i l’altar de sant Josep als Masos . destrucció del retaule que van per- tors Francesc Negre, com a membre escollit per la Finalment, a la zona de la Cerdanya francesa, i metre que l’any 1939 es plantegés la possibilitat de tornar a recons- confraria, i Lluís Baixa, com a representant de Jo- potser coincidint amb les feines del santuari de truir l’obra, evidentment apro- sep Sunyer, el juny de 171436. Mentrestant, a Font-Romeu, s’ha considerat que Josep Sunyer i fitant-ne allò conservat, les escul- tures en la seva majoria, i recons- Font-Romeu començava les obres per al retaule Raurell hauria treballat als retaules de sant Esteve truint-ne, també en bona part, major dedicat a la Verge i inaugurat el 1707; tot i i de sant Francesc Xavier de la Tour de Carol, a l’emmarcament arquitectònic.

36. Bruno Tollon, Les reta- bles…, op. cit., p. 82, 105, 174, 175.

37. Eugène Rous, Histoire de 39. Pel retaule del Santíssim saire à Vinçà», Revue d’Histoire Sant Sadurní de Boule d’Amont el mal estat de conservació, ens Nôtre Dame de Font-Romeu, Sagrament, E. Cortade, Les re- et d’Archéologie du Roussillon, és B. Tollon, Les retables…, sembla una obra indiscutible de Lille, 1890. Per aquestes dates, en tables baroques..., op. cit., p. 149 III, 1902, p. 341-356. El mobilia- op. cit., p. 82, qui torna a veure- Josep Sunyer. En canvi, ell li atri- concret el 29 de setembre de nota núm. 69, cita el Livre de ri parroquial d’Espira fou descrit hi la mà del mestre manresà. bueix l’altar de sant Miquel de la 1704, va morir un fill de Josep comptes de la Confrérie du Saint per l’abbé Borrallo, Le mateixa parròquia, que sembla Sunyer —Pere Sunyer—, que fou Sacrement. Pel retaule major de Prieuré d’Espira de Conflent, 41. Els retaules de sant Esteve i més aviat sortit de la mà de Pau enterrat en aquest santuari (la Sant Llorenç d’Opoul, l’atribu- Perpinyà, 1939, que atribuïa la sant Francesc Xavier de la Tor de Sunyer. Tampoc no parla del re- tomba és al mur lateral esquerre ció és de B. Tollon, Les reta- sèrie dels set Sagraments a Lluís Querol són atribucions estilísti- taule de la capella privada del de l’interior de l’església, i a la là- bles…, op. cit., p. 82, que cita uns Generes, el retaule del Roser i el ques de B. Tollon, Les reta- Mas Girvés, perquè probable- pida es llegeix: «Sepultura de papers dipositats a l’ADPO, on relleu de la Matança dels Sants bles…, op. cit., p. 82. El retaule ment en aquelles dates no el po- Pere Sunyer, fill de —Joseph Su- consten un seguit de donacions Innocents a Josep Sunyer. Y. de Sant Antoni a Ro ha estat in- dia haver vist, sí que en parlava, nyer, sculptor, habitan en Prada; per a l’enriquiment de l’església. Carbonell-Lamothe, Les re- clòs en el catàleg del manresà des però, Eugeni Cortade, Retables –morí a 29 de 7bre. 1704»). L’es- Hem consultat el preinventari de tables…, op. cit., p. 200 va atri- del treball de J. Capeille, baroques..., op. cit., p. 156, nota ment i la localització de la tomba riqueses artístiques de França, buir la sèrie a Jaume Pardines. Dictionnaire des Biographies núm. 80, segons ell «data de ja eren citats per Capeille, Dicc- per la regió de Rivesaltes, però Pel retaule de Nostra Senyora de Roussillonnaises, Perpinyà, 1914, 1714, i és essencialment un relleu tionnaire de biographies roussi- hem de dir que és un fons foto- la Vida, vegeu abbé Cazes, p. 594-596. Les intervencions a de l’Anunciació; fou desmuntant llonaises, Perpinyà, 1914. Segura- gràfic, sense documentació anti- «Villefranche de Conflent», Gui- Ur i Vilanova-les-Escaldes són el 1946 i venut a una comunitat ment aquest fill, també escultor, ga. El retaule de sant Libori és de Touristique Conflent, 1969, p. de nou merament atribuïdes per religiosa que l’hauria refet, en hauria treballat en col.laboració també una atribució estilística de 33 i Giralt, J., Revue Histori- B. Tollon, Les retables…, op. una capella de la regió parisina». amb el seu pare (1697-1704). B. Tollon, Les retables…, op. que et Littéraire du diocèse de cit., p. 82. Pel que fa al retaule de L’autor deia que no l’havia pogut cit., p. 82. Perpignan, 1933, p. 178. Pel ma- santa Llúcia a Osseja, Tollon cita localitzar. S’ha de dir que a hores 38. Bruno Tollon, Les reta- jor de Joc, a banda de l’atribució el Llibre de comptes de la obra de d’ara aquest retaule es custodia al bles…, op. cit., p. 82 diu que el 40. Pel retaule de sant Antoni de de Tollon, podeu consultar l’ab- sant Pere, que no hem pogut lo- Palau dels Reis de Mallorca, du- retaule de sant Galdric fou aca- Marquixanes, vegeu B. Tollon, bé Cazes, «Saint Julien de calitzar. De totes les obres rela- rant un temps es va exposar al bat el 1714. El tabernacle també Les retables…, op. cit., p. 82. Pel Vinça» (capítol dedicat a Joc), cionades, les úniques que no es- públic i se’n va publicar la fitxa al fou publicat per E. Cortade, conjunt de la capella del Roser, J. Guide Touristique Conflent, menta Tollon són el retaule de catàleg Mil.lenari d’art nord-ca- Retables…, op. cit., p. 173. Sarrète, «La confrérie du Ro- Perpinyà. Al retaule major de sant Josep dels Masos, que, tot i talà, Consell General dels Piri- Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 279 l’altar de sant Antoni a Ro, a l’altar de l’Anuncia- la Catalunya del Nord i que encara reclamava a belle oeuvre fut commandée peu après les cérémonies qui mar- ció provinent de la capella privada del Mas Girvés l’hora de fer testament; així mateix, sembla que quèrent la canonisation de saint de la parròquia de Llo i avui conservat al Palau cap a l’any 1716 es traslladava a l’ermita de Font- Hyacinthe. Le manuel du notai- re perpignanais, Michel Freixes, dels Reis de Mallorca de Perpinyà, en una re- Romeu, on ja havia treballat anys abans en la re- pour l’année 1594 (Minutes no- modelació per al retaule major de sant Martí d’Ur alització del retaule major, aquest cop per acabar- tariales 2e série, nº 1090), nous apprend que ces cérémonies eu- —consistent en un nou emmarcament arquitectò- ne el cambril. rent lieu le dimanche 15 octobre nic i un sagrari i en la realització de les imatges de Joc és un petit poble situat a mig camí entre de la ditte année, dans le couvent des Frères Prêcheurs de la ville sant Martí, sant Isidre i sant Francesc Xavier—, Perpinyà i Prada de Conflent. Al centre del poble de Perpignan, en présence des en el retaule de santa Llúcia a l’església d’Osseja i s’hi conserva l’església parroquial del segle xviii consuls de la ville et qu’elles fu- 43 rent marquées par un sermon de per últim en el retaule de Nostra Senyora de la dedicada a sant Martí . N’hi havia hagut una de l’evêque d’Elne, don François Misericòrdia a Vilanova-les-Escaldes41. més antiga que ja s’esmenta l’any 1031, i que des de Robuster y Sala. Au centre du retable se trouve un bas-relief 1151 depenia del priorat de Serrabona. L’actual es représentant le saint de profil, à va començar a edificar a partir de 1756, any que se genoux devant l’autel où la Vierge lui apparaît. "Réjouis-toi, celebrava la benedicció per la posada de la primera mon fils Hyacinthe, lui dit L’església parroquial pedra. Sembla que l’antiga era massa allunyada del Notre-Dame, parce que tes priè- res sont agréables à mon fils, et de Sant Martí de Joc nucli de població i la comtessa d’Aranda, vescom- que tu obtiendras par mon inter- tessa de Joc, havia ofert «alguna lliberalitat» per a cession tout ce que tu jugeras bon de lui demander". À gauche D’aquest intens periple creatiu ens interessarà ara dinamitzar la nova construcció. La tradició recull est peint l’archange Raphaël documentar i analitzar les atribucions per a l’es- que la població hauria fet l’esforç de traslladar les accompagnant le jeune Tobie à Ragès; à droite, saint François glésia parroquial de Sant Martí de Joc: el retaule pedres del vell edifici al nou. L’església actual cons- d’Assise recevant les stigmates. major, l’atribució del qual certificarem a partir ta d’una única nau amb capelles laterals, absis se- On remarque sur la prédelle la bénédiction par saint Hyacinthe d’una documentació inèdita de l’any 1718, el de micircular i dues sagristies. A la portalada veiem de deux enfants assis dans une la Verge del Roser, i el de sant Joan Baptista; tot i esculpida la data del 2 de març de 1776 i a la clau brouette; le Christ en croix entre la Vierge et saint Jean et enfin la la data dels documents aportats, hauríem de pen- de volta de la tribuna, la de 1778, moment en què scène où saint Hyacinthe étend sar que l’obra del major de Joc seria anterior a es devia acabar l’edificació. Per moblar-la i deco- son manteau pour passer un fleuve à pied sec: "Le biographe l’any 1714, perquè a finals d’aquest any o a prin- rar-la, sembla que es van aprofitar els retaules del du saint raconte qu’au moment cipis de 1715 Josep Sunyer i Raurell tornava a temple precedent, que eren el major, el de la Verge d’une invasion de Tartares il prit sur l’autel de son église la mons- Manresa. Tenia motius de pes per fer-ho: el 4 de del Roser i el de Sant Joan Baptista, però també trance contenant l’hostie et la setembre de 1714, últim episodi de la Guerra de se’n van adquirir dos «de segona mà» provinents statue de la Vierge pour les sau- 44 ver de la profanation. Il échappa Successió a Manresa, un incendi havia destruït de Perpinyà —el retaule de Sant Jacint , datable à l’ennemi en marchant sur les gairebé tot el mobiliari interior de la «seu» i, per cap a 1600 i atribuïble a Honorat Rigau que pro- flots du Borysthène et la lourde statue devint comme immatérie- tant, l’escultor tornava a disposar d’encàrrecs venia del convent dels dominics, i aquell dedicat a lle dans sa main". L’ordre domi- provinents de la seva ciutat natal42. Per tant, ens santa Cecília i santa Agnés, datat el 1623 i atribuït nicain honora ses grands saints en les faisants représenter sur la sembla que des de 1714 els seus interessos com a al pintor perpinyanès Joan Antoni Martí (també base des colonnes soit, de gau- escultor van tornar a mirar cap a la Catalunya provinent d’algun monestir de la capital)45—. De che à droite: saint Dominique, un lys à la main; saint Vincent central. Tot i així, no va descurar mai els paga- tota manera, des d’ara caldria considerar entre les Ferrier, le plus éloquent des pré- ments pendents en relació amb algunes obres de peces de la decoració del temple anterior un Pare dicateurs; saint Hyacinthe à qui la Vierge apparaît à nouveau et enfin saint Pierre de Vérone, confesseur de la foi, qui fut as- sassiné par les hérétiques mani- chéens d’Italie du Nord et qui tient la palme du martyre à la neus Orientals, Perpinyà, 1989, litzar una urna per posar-hi el se- dríem afegir que hem localitzat tament en el retaule major del main, le coutelas enfoncé dans le p. 136. pulcre de la confraria de Sant una fotografia a l’AHCM d’una santuari de Queralt; finalment crâne». Antoni Abat; entre 1718 i 1730, Verge dels Dolors amb el corres- l’any 1745 signava el preu fet per 42. J. M. Gasol, «Destruccions aproximadament, treballava en el ponent Crist, que sembla proce- al retaule de la capella de sant 45. De nou l’atribució és de i reconstruccions», La seu de retaule major de la basílica de dent de l’església de Sant Miquel. Pere a la «seu» de Manresa i enca- Marcel Durliat, Arts anciens du Manresa, Manresa, 1978, p. 151- Santa Maria d’Igualada, amb la Durant la dècada de 1720 hauria ra l’any 1748 era contractat com a Roussillon, 1953, p. 206, 217: «Le 158. A partir del retorn a Man- col.laboració del també escultor realitzat els nou relleus amb esce- director de les obres del santuari retable de sainte Cécile et de sain- resa, Josep Sunyer realitzava el Jacint Moretó (aquest va dissol- nes de la vida de sant Ignasi per a de la Verge de Juncadella. te Agnès, qui fait le pendant de cadiratge de cor de la «seu» dre el compromís de col.labora- la Santa Cova de Manresa; també celui de saint Hyacinthe dans l’é- (1714-1715), el Monument al ció l’any 1729); l’any 1729 realit- l’any 1729 contractava un retaule 43. Abbé Albert Cazes, «Saint glise de Joch, offre une architec- Santíssim Sagrament per a la con- zava un sant Crist per a la confra- per a la capella de les Ànimes de Julien de Vinça» (capítol dedi- ture non moins élégante, mais des fraria de la Minerva (1714-1715), ria de la Santa Creu de l’església l’església parroquial de Cervera; cat a Joc), Guide Touristique peintures de qualité secondaire, el sepulcre per al canonge Fran- de Sant Miquel a Manresa, i se- l’any 1735 Josep Sunyer era a Conflent, Perpinyà. oeuvre d’un artisan appliqué, cisco Mulet també per a la «seu» gons Gasol, també una Verge Barcelona, on s’ocuparia de la re- dont la conscience ne réussit pas à (1718); cap a 1720 hauria contrac- dels Dolors per a l’altar major de alització del monument de Set- 44. L’atribució és de Marcel suppléer l’absence de talent. Le tat el retaule per a la confraria de la mateixa església. Segons aquest mana Santa de la catedral i de la Durliat, Arts anciens du Rous- panneau de gauche porte l’ins- santa Llúcia de la seu, que, però, autor, la imatge de la Verge dels decoració escultòrica de l’avanca- sillon, 1953, p. 192-195: «Il est cription Santa Cecilia 1623 et ce- va quedar inacabat, solament Dolors es va aprofitar per al re- pella de la Mare de Déu del Roser probable que le retable de saint lui de droite Santa Agnès 1623. sense policromar (avui només taule construït a mitjan segle del convent de Santa Caterina Hyacinthe à Joch, transporté Les escenes de la prédelle: le bap- se’n conserva un relleu amb la re- xviii per l’escultor Jacint Miquel Màrtir; el 28 d’octubre de 1738 dans ce village à l’époque de la tême de Valérien par saint Urbain presentació del martiri de la san- i Sors, mentre que la imatge del marxava a Solsona per col.labo- Revolution Française mais qui et le martyre de sainte Agnès, té- ta al Tresor de Santa Maria de sant Crist es va traslladar a l’es- rar amb Carles Moretó en la se trouvait auparavant dans le moignent éloquemment de la ma- l’Alba); l’any 1722 contractava glésia de Sant Pere Màrtir de construcció del retaule de l’avan- couvent des Dominicains de ladresse de leur auteur. Au fron- els retaules del Sant Crist i de Manresa, quan s’hi va traslladar capella de la Mare de Déu del Perpignan est actuellement le ton, la Résurrection du Christ sant Isidre per a la parroquial de la confraria de la Santa Creu, el Claustre; l’any 1740 es trasllada- seul témoin des importants tra- remplace l’habituel couronne- Santa Margarida de Montbui; 1815. Totes dues imatges es van va a Berga on es reunia amb el seu vaux réalisés par Honoré Rigau ment de la Vierge entre l’Ange et l’any 1723 es comprometia a rea- cremar l’any 1936. Només hi vol- germà Pau, per treballar conjun- pour ce monastère. Cette très la Vierge de l’Annonciation». 280 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

Figura 1. Josep Sunyer i Raurell (atribuït): Pare Etern (retaule de la Puríssima Sang de l’església parroquial de Sant Martí de Joc). Fotografia: Teresa Avellí.

46. Bruno Tollon, Les reta- Etern que darrerament ha estat restaurat i situat al meitat del segle xviii, especialment en la del re- bles…, op. cit., p. 83. Eugène Cortade, «Retables baroques mur esquerre de l’altar major (figura 1) i un Crist taule major, un treball característic de la deman- du Roussillon. Vie et miracles de crucificat, totes dues peces datables el segle xviii, da devota de petites esglésies d’economia rural, Saint Martin», Archistra, núm. 19, 1975, p. 51-53. atribuïbles a l’obrador de Josep Sunyer i Raurell, i però també en la del retaule de la Mare de Déu que devien formar part d’un desaparegut retaule del Roser, on és fàcil d’apreciar de costat les mans 47. ADPO, 108 J 1, Arxiu Parroquial de Joc, Confraria de la de la Puríssima Sang. de Josep i Pau Sunyer i Raurell, i, finalment en la Mare de Déu del Roser. Reedició del retaule de sant Joan Baptista, potser el més dels comptes pels regidors de la confraria (1656-1827): «Rebuda primerenc dels conjunts reaprofitats del temple del Retaule. Dich jo baix firmant antic. procurador del Sr. Joseph Sunÿer esculptor que confesso aber rebut El retaule major Bruno Tollon va relacionar el retaule major del Sr. Paborde de Joch y del Sr. amb Josep Sunyer i Raurell (figura 2). Ho va fer Joseph Molins y del Sr. Francisco Molins y de Galdarich Pitau con- El conjunt interior de la parroquial de Sant Martí sense cap dada documental, tot i que el context sol y batlle de Joch y de Ignasi de Joc es constitueix en un modest i bon exemple dintre del qual cita el retaule de Joc fa pensar que Monade consol la summa de si- 46 xanta dobles dich 660 # son a de preservació del patrimoni de les esglésies de la es devia guiar per raons estilístiques . Ara podem Catalunya del Nord. Acabem d’indicar l’existèn- fonamentar aquella intuïció de Tollon, ja que hem cia de dos retaules de les primeres dècades del se- localitzat una documentació inèdita. Concreta- gle xvii, provinents d’algun dels convents de ment es tracta d’un parell de partides del llibre de Perpinyà desafectats durant la Revolució de 1789 la confraria del Roser (1656-1827). En la primera, i que donen fe del nivell pictòric dels seus artí- que data de 1718, el daurador Fèlix Escribà cobra fexs, encara pendents d’un estudi seriós d’ençà de com a procurador de Josep Sunyer i Raurell sis- Durliat. Ara, però, voldríem centrar-nos en l’a- centes seixanta dobles a compte del preu total de nàlisi d’aquells altars realitzats durant la primera la fàbrica del retaule major de Joc. La segona, ara Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 281 datada el 8 de juny de 1719, explica que aleshores la fàbrica del retaule havia arribat ja a l’etapa de la dauradura47. És probable que Fèlix Escribà, gen- dre i «procurador» en aquesta empresa de Josep Sunyer i Raurell, s’hagués ocupat de daurar com- pletament el retaule, almenys en altres casos ens consta que els dos tallers —Sunyer i Escribà— treballaren de manera paral.lela. Notem com la policromia és molt semblant a la del retaule del Santíssim Sagrament de Cotlliure, una altra de les atribucions al taller del manresà —el predomini dels vermells i els blaus, i en canvi l’economitza- ció sorprenent del daurat; podria ser que tots dos fossin policromats per Fèlix Escribà? El retaule s’eleva sobre pedestal i és de pis únic amb tres fornícules i coronament. El primer pis és presidit per sant Martí, la figura més interessant i elaborada del conjunt, mentre que a cada banda hi ha imatges de sant Josep (de factura recent) i de sant Galdric que ocupen les fornícules apetxinades dels extrems. El coronament el domina la imatge central de la Mare de Déu Assumpta instal.lada dins d’un medalló ovalat que sostenen un parell d’àngels adolescents. La Verge la flanquegen, als extrems del retaule, sant Domènec i santa Teresa d’Àvila —potser invertits respecte a la seva dispo- sició original—. Les escenes historiades —tal com començava a ser habitual en els retaules de l’èpo- ca— ocupen els espais perifèrics. Així, la predel.la s’ha aprofitat per representar tres episodis de la vi- da del sant titular: el miracle de la missa, la mort del sant i sant Martí ressucitant un mort. Mentre que al coronament, dos medallons ovalats comple- menten el cicle hagiogràfic: el miracle de l’arbre i l’episodi més conegut i popular de la vida de sant Martí: la partició de la capa amb el pobre. Algunes d’aquestes escenes —sobretot les dues situades sota els carrers laterals— ens mos- tren un escultor ben hàbil a l’hora d’encarar-se als episodis narratius, fi en el tractament de les figu- res, pensades d’acord amb un disseny ben convin- Figura 2. cent, i ben resoltes pel que fa a la seva vestimenta Josep Sunyer i Raurell: Retaule major de l’església parroquial de Sant Martí de Joc. Fotografia: Teresa Avellí. i les seves expressions. Tant en l’episodi del mira- cle de la missa, com en el de la resurrecció, l’es- cultor ens presenta uns personatges que actuen i que gesticulen amb gràcia i elegància, ben indivi- dualitzats i distribuïts amb naturalitat en els dife- compliment del preu del rataula dóna la data de fundació de la era en confusio. Mes ara tot es se- de Sant Marti que es lo altar ma- confraria: «Als 12 de novembre parat. Los comptes, son ab los rents plans de profunditat, tot i que és cert que jor de la Iglesia de Joch que lo Sr. de 1656 se funda la Confraria de comptes». Per tant, hem de supo- l’escultor no es planteja solucions compositives Joseph Sunÿer esculptor dalt dit a Nostra Senyora del Roser en la sar que el llibre de la confraria del fet y per ser lo ver com es comten iglesia parroquial de Sant Martí Roser no ens ha arribat sencer, si- gaire agosarades. Si algun relleu crida l’atenció y pagat fas la present rebuda vuy de Joch ab decret del Senyor Vi- nó que a finals del segle xviii, F. d’entre tots és el de la resurrecció del mort, aquell als 22 de maig en lo lloch de Joch cari General Honofre Pi canonge Molins relligà aquells fulls espar- de 1718. Felix Escribá». El docu- de la Santíssima Iglesia de Elna sos de la parròquia que s’havien en la qual la mà del Sunyer més exigent sembla ment continua dient: «Jo baix fir- dat en Perpinyà als 30 d’octubre, conservat. D’aquí que en aquest haver-se concentrat —abandonant els altres a una mant confes aber rebut del Re- ab las gratias concedidas per nos- plec hi trobem un pagament refe- verent Emmanuel Vodriga, pa- tre santissim pare Alexandre VIII rit al retaule de sant Martí, que en factura sumària i en ocasions deixada—. I si algu- borde del lloch de Joch y del Sr. en forma de breu dat en Roma als principi no s’hauria d’haver in- na figura atreu la nostra atenció en aquest relleu és Francisco Molins la suma y set de setembre de dit any y lo se- clòs en el llibre de la confraria del quantitat de buitanta franchs los gon de son pontificat [...]». Al Roser —tret que aquesta hagués aquella de sant Martí bisbe que fa el miracle de la quals son en paga per aber dorat peu de la mateixa pàgina hi tro- aportat diners per a la seva realit- resurrecció, ja que és el personatge de més digni- Sant Marti de la yglesia de dit lloc bem anotat: «En lo anÿ 1788 M. zació—, i en canvi cap documen- de Joch y per ser aixi fas la pre- Francisco Molins de Joch, relliga tació relacionada amb el retaule tat i en el qual Sunyer ens mostra la seva sintonia sent vuy al 8 de juny de 1719. aquest llibre y lo posa en millor de Sant Joan Baptista, ni amb el amb les mogudes i flexibles formes del barroc in- Monader». A la primera pàgina es ordre. De manera que antes, tot del Roser. 282 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

48. Tot i que l’atribució d’aques- ta sèrie varia en funció de l’autor que la comenta, així l’abbé Bor- rallo, Le prieuré d’Espira de Conflent, l’atribueix a Lluís Ge- neres; igualment pensa Eugène Cortade, Retables…, op. cit., p. 115, mentre que Yvette Carbo- nell-Lamothe, Les retables…, op. cit., p. 200, es decanta per la hipòtesi de Jaume Pardines, membre d’una gairebé desco- neguda família d’escultors man- resans, autor del retaule major de Catllar (cap a 1688), o bé per la possibilitat que els relleus s’ha- guessin realitzat fora del Rosselló i enviats a Espira. Carbonell-La- mothe, en la seva tesi, comenta els set relleus, i és la primera autora que dóna les correspon- dències entre aquests i les estam- pes a partir de l’obra de Poussin. També assenyala que es tracta d’una «adaptació local», sense, però, destacar la gran qualitat d’aquest treball. Jean Tosti, «L’église d’Espira», d’Ille et d’Ailleurs, núm. 16, octubre 1989, p. 51-70. Pel que fa a l’ori- ginalitat temàtica, ens consta que sí que hi va haver reproduccions en pintura de l’obra de Poussin, així, Felisa Forteza, «Una serie iconográfica de los sacramentos en Mallorca», Traza y Baza, vol. II, núm. 2, 1973, p. 89-95, en pu- blica una de localitzada a Palma de Mallorca, segurament datada al segle xviii. D’aquesta sèrie en diu: «[...] Lo que importa aquí es que se mantiene completa, en Figura 3. buen estado, y que es posible- Josep Sunyer i Raurell: Sant Martí ressucitant un mort (detall del retaule major de l’església parroquial de Sant Martí de Joc). Fotografia: Teresa Avellí. mente la única que existe en Ma- llorca y, que sepamos, probable- mente la única que se conserva en España de este género». També al Museu Diocesà de Lleida es con- serven dues còpies d’obres de Poussin, Frédéric Jiméno, «Algunos modelos franceses en ternacional (figura 3). Sens dubte, ens adonem, centuar l’autoritat episcopal del personatge. Però la pintura española del siglo mirant aquestes composicions, que som davant del també té prou interès la figura de sant Galdric, en- XVII: Nicolas Poussin y Claude Vignon», Butlletí de la Reial mateix artífex que esculpeix els relleus de la pre- cara que menys intensa. En totes dues, Josep Acadèmia Catalana de Belles del.la del retaule del Roser de Vinçà —d’un format Sunyer i Raurell hi ha deixat el seu toc personal de Arts de Sant Jordi, XIV, 2000, p. 65-83. més gran i de més qualitat general— i les escenes de disseny i expressivitat. En el sant Martí, ha acon- la vida de sant Llorenç al major d’Opoul —aques- seguit una figura amb una estructura anatòmica i 49. Eugène Cortade, «Retables baroques du Roussillon», op. tes sí, d’una exigència creativa semblant—. Parlem unes proporcions convincents; fins i tot enri- cit., p. 51-53. del mateix mestre que va acceptar l’encàrrec de la quint-la amb recursos dramàtics tan eficaços com 50. Mª Assumpta Roig, «Co- sèrie escultòrica dels set Sants Sagraments per a el gest de la mà damunt el pit, la sinuosa pondera- existencia de primeras advoca- l’església parroquial d’Espira, una de les obres que tio i el treball acurat i expressiu dels angulosos ciones a santos locales con la . nueva devoción a san Isidro més lamentablement ha oblidat l’anàlisi crítica dels drapejats —tan característics de la seva cal ligra- investigadors sobre els Sunyer48. fia—. Com és natural, l’aspecte del titular de Joc Josep Sunyer i Raurell se’ns apareix, en tots l’apropa compositivament i espiritualment a altres aquests treballs diguem-ne «parroquials», com un representacions hagiogràfiques seves: el sant hàbil escultor, coneixedor de l’ofici, que és capaç Sadurní de Boule d’Amont, els quatre doctors del —tot i tractar-se d’espais reduïts i perifèrics— major de Font-Romeu, el sant Esteve de la Tor de d’enllaçar els episodis narratius, caracteritzant ca- Querol... dascun dels personatges, servint-se de recursos El retaule és un valuós exemple de l’espiritua- dramàtics com ara la gesticulació o la virtualitat litat contrareformista, tant per la cultura artística expressiva dels drapejats, recursos —tots— que exhibida pel seu autor com per la característica emprarà també en l’escultura monumental. N’és combinació de devocions tradicionals —sant Martí un bon exemple la imatge central de sant Martí, i sant Galdric— amb cultes promoguts per la nova representat com a bisbe, duent els atributs propis pietat contrareformista —sant Josep—. Sant Martí de la seva dignitat eclesiàstica; una figura que l’es- no fou, ni s’hi havia considerat mai, un sant guari- cultor manresà aconseguí caracteritzar d’acord dor, a diferència d’altres com ara sant Roc o sant amb els requeriments d’una devoció que volia ac- Sebastià; malgrat tot, va gaudir d’un enorme predi- Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 283 cament al llarg dels segles, primer en època me- dieval i després en època moderna. Cortade va comptabilitzar fins a vint-i-cinc esglésies parro- quials que li són dedicades a la diòcesi de Perpinyà (és a dir, més d’un 10 % del total), així com també capelles rurals i oratoris en fortaleses medievals49. La presència de sant Galdric en aquest retaule no requereix gaires explicacions, sant Galdric, al Conflent i al Rosselló, era el sant patró dels page- sos. La voluntat de substituir-lo per sant Isidre provenia de la monarquia espanyola, de Felip II, però sobretot de Felip III, que va promoure’n la beatificació l’any 1612 i la canonització el 1622, juntament amb sant Felip Neri, santa Teresa d’À- vila, sant Ignasi de Loiola i sant Francesc Xavier. Es prestigià així Madrid com a capital de la mo- narquia espanyola i se li atorgà un sant patró que hi havia nascut, alguns dels episodis més notables de la vida del qual havien tingut lloc en aquesta ciutat i que representava a més la principal activi- tat de la població espanyola: l’agricultura. Pel Concili de Trento era una bona solució, per tal de posar fi a les múltiples advocacions derivades dels diversos oficis que hi havia a l’agricultura i de l’a- rrelament a la tradició local (així, a Catalunya tro- bàvem sant Galdric, patró dels pagesos del Rosselló, els sants Abdó i Senén, titulars de bona part de les confraries de pagesos, tant del Camp de Tarragona com del pla de Barcelona i Vic, i encara sant Medir, pagès del Tibidabo. De tots ells, l’únic que va afrontar i sobreviure a la uniformització tridentina fou sant Galdric)50. Pel cas del Rosselló, la qüestió és encara més complexa, si tenim en compte que fins l’any 1659 va ser territori català, i encara després del Tractat dels Pirineus ho va con- Figura 4. tinuar essent en molts aspectes; en aquest sentit, Josep Sunyer i Raurell (atribuït): Retaule de la Verge del Roser de l’església parroquial de Vinçà. Fotografia: s’hauria d’haver deixat influir per les «advocacions Teresa Avellí. catalanes», però com ja hem vist també aquesta zona tenia el seu propi sant titular, en aquest cas sant Galdric, les relíquies del qual es custodiaven al monestir de Sant Martí del Canigó, la qual cosa de costat, com si fossin bessons (per exemple en el Labrador (xvii-xviii)», Boletín del Instituto Camón Aznar, contribuïa a fer més ferma encara aquesta devoció. retaule de sant Galdric i sant Isidre d’Argeles, 1988, p. 81-103. Al llarg dels segles xvii i xviii sant Galdric va con- 1628)51. Finalment, sant Josep representat portant 51. J. M. Bonhomme-Trogno, tinuar essent el sant patró dels pagesos al Conflent l’infant Jesús en braços (suposem que la imatge ac- «Saint Isidore face à Saint Gau- i al Rosselló, territoris molt fèrtils des del punt de tual es correspon iconogràficament amb la que hi dérique en Roussillon ou la lutte d’influence entre le pouvoir ro- vista de la producció de cereals, principalment el havia en origen) promogut arran de la contrare- yal et les priviléges séculaires blat, però absolutament dependents de la pluja, forma com a figura clau en l’àmbit de la Sagrada d’une abbaye bénédictine», Pays Pyrénéens et Pouvoirs centraux d’aquí que sant Galdric fos el sant invocat en Família, reconegut com un personatge fonamental XVI-XX, Tome I, Groupe d’His- temps de sequera, quan s’arribaren a traslladar les en la història del cristianisme, aconseguint fins i toire des Pyrénées et Archives Départamentales de l’Ariège, oc- relíquies des del Canigó fins a Perpinyà o, en ca- tot l’advocació principal en alguns retaules, com tubre de 1993, p. 533-551. Pel re- sos de situació extrema, fins a la mateixa costa, on ara l’altar de sant Josep a l’ermita de Font-Romeu, taule de sant Isidre i sant Galdric d’Argeles, Marcel Durliat, Arts eren submergides al mar. En canvi al Vallespir i a o l’homònim a la parròquia de Sant Sadurní de Anciens du Roussillon, Perpinyà, la Cerdanya, territoris que rebien importants pre- Boule d’Amont52. 1953, p. 196-198 i 203. cipitacions i que des de 1659 eren sota la influèn- La confrontació del retaule de sant Martí amb 52. ADPO, al fons fotogràfic cia del bisbe d’Urgell, nomenat pel monarca es- altres de característiques similars i del mateix Marcel Durliat, inventariat per parròquies, hem localitzat una panyol, sempre es va parlar de sant Isidre. Des del mestre, pensem en altars majors en parròquies de fotografia del retaule major, pu- punt de vista de la representació plàstica, en alguns mitjanes i petites dimensions, o en alguns altars blicada per B. Tollon, amb un sant Josep diferent de l’actual i indrets les dues advocacions es van arribar a con- laterals, com és el cas del del Roser de Vinçà (fi- on es veuen encara els atributs de fondre, de manera que es representaven tots dos gura 4), del major dedicat a sant Sadurní a Boule sant Domènec i santa Teresa. 284 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

d’Amont (figura 5) o del de sant Libori a la pa- rròquia de Sant Jaume de Perpinyà, permet de- duir que ens trobem davant d’un escultor emble- màtic, un dels més decisius per la trajectòria de l’escultura catalana de les primeries del segle xviii. El tractament de les imatges en el retaule de Joc és també indicatiu del registre artístic de Josep Sunyer i Raurell, no només perquè sintonitzava amb la nova espiritualitat d’arrel contrareformis- ta que sapigué materialitzar amb un alè iconogrà- fic adequat —solemne i vigorós—, sinó també perquè fins i tot en els seus treballs més aigualits, ens hi exhibeix un tret primordial del seu llen- guatge escultòric innovador, la seva sintonia amb la cultura berniniana —l’eco del qual encara se sent al modest conjunt de Joc—, principalment en la solemnitat que traspua l’estatuària: sant Martí, com sant Sadurní, sant Libori, o com bona part dels sants bisbes sortits del seu cisell, és represen- tat amb l’hàbit i els atributs que són propis de la seva dignitat eclesiàstica (el bàcul i la mitra), adoptant una actitud seriosa i enèrgica, de ferme- sa en les seves conviccions religioses. El rostre és prou expressiu, amb les celles arquejades i la mi- rada perduda, una expressió que l’acosta al sant Sadurní de Boule d’Amont, a bona part dels apòs- tols dels retaules majors de Prada i Cotlliure o als doctors del major de Font-Romeu. La solemnitat s’emfasitza en la posició reverencial del sant, que arqueja amb una certa gràcia la part dreta del cos, i pel tractament dels plecs del vestit que cauen gai- rebé verticalment, mentre que el moviment més impulsiu i sinuós es reserva per a la capa pluvial fermada amb un joiell a l’alçada del pit —la ma- teixa capa pluvial que voleia amb naturalitat a l’es- cena de la resurrecció del mort—. El tractament dels seus personatges és expressiu, heroic, solem- ne i ple de vida pels rostres dels sants, de Crist i de la Verge, i fins i tot abrandat i impulsiu en el disseny de les seves vestidures que es dirien mo- gudes pel mateix esperit triomfal de la nova esglé- sia contrareformista que afectava i caracteritzava bona part de l’estatuària catalana de l’entorn de Figura 5. Josep Sunyer i Raurell (atribuït): Retaule major de l’església parroquial de Sant Sadurní de Boule d’Amont. 1700. Amb les seves peculiaritats distintives, algu- Fotografia: Teresa Avellí. nes de les solucions emprades per Sunyer estan en sintonia amb solucions pròpies dels imaginaires catalans a cavall dels segles xvii i xviii, com per exemple dels sants en èxtasi d’Andreu Sala (sant 53. Pel sant Aleix, quan encara ca.). Projecció a Girona, Virgili & 54. De fet, és la mateixa escultu- Gaietà, sant Francesc Xavier, sant Aleix) o amb pensava que era obra d’Agustí Pagès, Lleida, 1988. I també J. R. ra a què remetia J. R. Triadó, Pujol II, vegeu la tesi ja citada de Triadó, L’època del Barroc…, L’època del Barroc…, op. cit., p. els dinàmics retaules de la seu de Barcelona de Joan Bosch, p. 439-443. Pel sant op. cit., p. 102-104. Pels treballs 124-125, com a model per a la Joan Roig, i encara amb alguns treballs posteriors Francesc Xavier es pot consultar de Pau i Pere Costa a Girona, santa Gertrudis del retaule del J. R. Triadó, L’època del Ba- podeu consultar els treballs monestir de Sant Antoni i Santa de Pau Costa a la seu de Girona, qui sap si justa- rroc…, op. cit., p. 124-126 i pel d’Assumpta Roig, «Èmfasi con- Clara (1685), d’Andreu Sala, avui ment en aquells que va fer amb una notable inter- sant Gaietà és molt últil l’estudi trareformista en els retaules de la a la parròquia de Sant Vicenç de 53 de Joan Bosch, «Sant Gaietà», seu de Girona», Estudi General, Sarrià. venció del seu fill, Pere . Museu Nacional d’Art de Ca- núm. 10, Girona, 1990, p. 119- Tots ells, i en concret l’obra de Josep Sunyer i talunya, Prefiguració, Barcelona, 139, i de Joan Bosch, «Pintura 55. Sobre les obres italianes que 1992, p. 381-383. Sobre els Joan del segle xviii a la seu de Girona: esmentem, vegeu Oreste Ferrari Raurell sembla que beuen dels models promoguts Roig, pare i fill, vegeu Aurora d’Antoni Viladomat i de les sug- i Serenita Papaldo, La scultura dècades abans pels escultors de l’alt barroc romà. Pérez Santamaría, Escultura gestions de la pintura barroca del Seicento a Roma, Roma, 1999. barroca a Catalunya. Els tallers italiana», Estudi General, núm. Unes imatges abrandades, plenes d’energia, amb de Barcelona i Vic (1680-1730 10, Girona, 1990, p. 141-166. 56. Vegeu la nota núm. 48. extraordinari poder comunicatiu, que deurien co- Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 285 mençar a arrelar als tallers del Principat, gairebé que envoltaven el Crist a la columna del monu- sempre a partir de l’arribada de reproduccions gra- ment al Santíssim Sagrament de la «seu» de vades de les grans obres de la ciutat de Roma fetes Manresa. I encara en un nivell més hipotètic, ens en els dos primers terços del segle xvii. En concret, sembla que el catàleg d’obra romana a què ens pel sant Martí bisbe hauríem d’evocar semblances hauríem de remetre per explicar les possibles in- amb algunes obres que s’havien esculpit a Roma fluències que rebé l’escultura exempta de Josep durant la segona meitat del segle xvii, com ara el Sunyer es podria ampliar, tenint en compte la pro- sant Andrea Avellino d’Ercole Ferrata a la façana ducció dels dos altres mestres emblemàtics de l’alt de l’església de Sant’Andrea della Valle (1664), o la barroc romà, en concret del flamenc Duquesnoy i santa Caterina de Siena del mateix escultor, a l’es- d’Alessandro Algardi. A propòsit del primer, po- glésia de Santa Caterina a via Giulia (1662-1663) i dríem suggerir semblances entre el san Benedetto, que haurien pogut servir al nostre escultor per ins- d’Orfeo Boselli a partir d’un model de François pirar el gest de la mà damunt el pit. Però potser fó- Duquesnoy (c. 1657), a l’església de Sant’Am- ra més senzill i més útil, no només atesa la perso- brogio alla Massima —aquesta imatge va servir nalitat de l’artífex i la celebritat de la pròpia obra, per esculpir el san Benedetto d’Antonio Mon- sinó també el fet que la imatge d’aquesta obra va tauti, per a un dels pilars de la basílica de Sant circular a través de les estampes, invocar la santa Pere—, i el sant Jaume del primer tram del retau- Maria Magdalena d’Alessandro Algardi, de l’esglé- le major de Sant Pere de Prada i el de Cotlliure. sia de San Silvestro al Quirinale (1628-1629)54. Respecte de l’obra d’Alessandro Algardi, ja s’ha Pel cas de Josep Sunyer i Raurell és sabut que citat el cas de la santa Maria Magdalena. En el fu- coneixia els gravats del sant Andreu que el fla- tur caldria indagar si hi ha alguna connexió entre menc François Duquesnoy havia esculpit per a un algunes de les escultures que decoren la nau cen- dels pilars del creuer de la basílica de Sant Pere del tral de la basílica vaticana —sobretot el sant Ignasi Vaticà (1629-1640) —i en va fer ús no tant perquè de Giuseppe Rusconi i algun treball de Sunyer, fos obra d’aquest escultor flamenc, sinó per l’es- com ara el sant Francesc Xavier del retaule homò- pai físic i espiritual que ocupava en el context del nim de la parroquial de la Tor de Querol—. En cristianisme promogut per la contrareforma—. aquests darrers casos no es tracta tant de citacions Se’n va servir, en concret, a l’hora de resoldre el exactes, sinó més aviat d’un ressò poc o molt llu- sant Andreu del retaule major de Prada, de nyà, d’una sintonia més o menys literal amb la Cotlliure i de Boule d’Amont. Igualment podria cultura artística de l’alt barroc romà que sembla haver vist alguna reproducció de l’emblemàtica amarar bona part de la seva producció, i de la qual imatge jacent de la beata Ludovica Albertoni que encara no hem pogut desxifrar les que degueren Gianlorenzo Bernini va esculpir per a l’església ser «eficients» vies de contacte55. romana de San Francesco a Ripa (cap a 1674), i Aquest coneixement de l’escultura de l’alt bar- que va emprar —copiant-ne la posició i el gest de roc romà seria només la primera de les seves les mans, amb lleugeres variacions— en el sant fonts, la segona és molt més coneguda: es tracta de Francesc Xavier jacent del retaule homònim de la la possessió de gravats de l’obra de Nicolas parròquia de la Tor de Querol, i també en el se- Poussin que li van servir literalment per resoldre pulcre del canonge Francisco Mulet a la «seu» de la sèrie en relleu dels set Sants Sagraments de la Manresa. Però la cultura artística formada a partir parròquia d’Espira de Conflent56, així com també dels gravats que posseïa Josep Sunyer degué ser pels dos episodis laterals del primer cos del retau- més àmplia. Volem suposar que deuria conèixer le major de Prada. Per tant, la seva cultura gràfica un repertori més ambiciós de l’obra de Bernini. s’emmarcaria, ara per ara, en la producció dels es- Dels seus treballs a Sant Pere del Vaticà, potser te- cultors de l’alt barroc romà, en concret de nia una noció de la Càtedra (1656-1666), i potser Gianlorenzo Bernini, François Duquesnoy i els quatre pares de l’església que s’hi esculpiren el Alessandro Algardi, i en la pintura del classicista varen influir decisivament a l’hora de representar francès Nicolas Poussin. els quatre sants doctors del retaule major de l’er- Finalment, el retaule major de Joc propicia mita de Font-Romeu; els dos àngels dels costats encara una última reflexió entorn del funciona- de la cadira episcopal de sant Pere haurien servit ment del taller de Sunyer. S’ha de recordar que, per inspirar-li els àngels de l’àtic del retaule del contemporàniament a la seva realització, l’obra- Roser de Vinçà. Així mateix, també ens hauríem dor estava ocupat en altres fàbriques, algunes de remetre a l’obra urbana d’aquest mateix gran força més compromeses. El taller de Josep escenògraf de la ciutat de Roma —pensem ara en Sunyer i Raurell funcionava aleshores a ple ren- el seguit d’àngels portadors dels símbols de la diment, i aquesta saturació portaria el mestre a Passió de Crist, d’espiritualitat apassionada, se- haver de renunciar a alguns contractes ja firmats. gons paraules de Rudolf Wittkower, que decoren Ja hem parlat del cas del retaule major de Sant el Ponte St’Angelo (1668-1671) i que —volem su- Vicenç de Prats de Lluçanès, en que l’escultor posar— haurien inspirat les figures en alabastre manresà va fer el paper d’empresari, que com- 286 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

guessin solucionar comandes molt diverses que triomfarien arreu —des del Conflent fins a la Cerdanya— en el transcurs de la primera meitat del segle xviii, i a refiar-se d’una notable col.la- boració dels membres del taller. Tot plegat, com és lògic, devia repercutir en una certa serialitza- ció dels seus productes. Tant si es tractava de re- taules majors en petites esglésies parroquials, el de sant Antoni a Ro, el de sant Llorenç a Opoul o el de sant Martí a Joc, com si es tractava d’un contracte per a una confraria, la del Roser de Vinçà, la de sant Libori a Sant Jaume de Per- pinyà, o comandes més ambicioses, el cas del re- taule de sant Pere a Corbera, Josep Sunyer i Raurell segueix un esquema molt semblant, orga- nitzat per un sòcol, predel.la, un o dos cossos en alçat i tres o cinc carrers en funció de les dimen- sions del presbiteri, que alhora s’enriqueix i es di- versifica gràcies a la «inventiva» del mestre, amb la combinació d’elements de repertori ornamen- tal, escultura exempta i escenes historiades. Així, per exemple, la solució de la retícula del retaule de sant Martí, l’haurem de retrobar en el major de sant Llorenç d’Opoul, amb la particularitat que les imatges esculpides de sant Josep, sant Galdric i la Verge, s’han convertit en taules pin- tades. El retaule de sant Pere de Corbera —que haurem d’analitzar amb deteniment en propers estudis— també ens podrà servir per recordar l’estret lligam d’alguns mestres, en aquest cas del perpinyanès Lluís Ribera, amb les propostes de Josep Sunyer i Raurell i en aquest cas concret potser amb una traça de l’escultor manresà. En aquest sentit, cal fixar-se que la part baixa de l’o- bra de Corbera —sòcol, predel.la, grades i sagra- ri— és gairebé idèntica a la del major de Joc. Igualment les escenes de la vida del príncep dels apòstols esculpides al bancal —sant Pere cami- nant sobre les aigües i la Vocació del sant— co- Figura 6. pien gairebé literalment les del major de Prada. I Lluís Ribera: Retaule major de l’església de Sant Pere de Corbera. Fotografia: Teresa Avellí. encara si evoquem el retaule major de Font- Romeu, notarem que la solució afortunadíssima dels quatre doctors presidint els espais interme- dis del segon cos persisteix a Corbera.

57. Bruno Tollon, Les reta- promet el seu nom amb la parròquia proporcio- bles…, op. cit., p. 59, l’any 1704 Lluís Ribera, en el transcurs d’u- nant-li una traça, però que finalment «subcon- na reunió del Col.legi de Pintors, tracta» el retaule a un altre individu, en aquest cas Escultors, Dauradors i Broda- El retaule del Roser dors de Perpinyà declara estar a Segimon Pujol. Potser una cosa semblant va treballant en l’altar major de l’er- passar amb la comanda de l’interessantíssim re- L’activitat dels Sunyer a Joc es va dilatar amb la mita de Sant Pere de Corbera. El contracte sencer s’ha localitzat a taule rossellonès de Sant Pere de Corbera (figura fàbrica del retaule del Roser (figura 7), que ja To- l’ADPO. Jean Illes, Minutes 6), que ara sabem que havia contractat, l’abril de llon atribuïa, d’acord amb arguments estilístics, a 1704, 8 de desembre de 1704, 58 «Pactes tinguts entre los adminis- 1704, Josep Sunyer i Raurell, però que va acabar la col.laboració entre Pau Sunyer i Lluís Baixa . tradors de la obra de Sant Pere realitzant Lluís Ribera, que consta que hi traballa Pau Sunyer, germà de Josep Sunyer i Raurell, de- del lloch de Corbera de una part y lo honorable Lloÿs Ribera es- aquest mateix any57. gué ser l’escultor que més obra va contractar a la culteur de Perpinya de part altre sobre lo fer y adorar lo retaula Aquesta deuria ser la situació habitual durant Cerdanya durant la primera meitat del segle gran de la ditta Iglesia de Sant l’estada del nostre escultor a la Catalunya del xviii. Resta encara per fer una revisió crítica del Pere». Prèviament, aquest retaule s’havia encarregat a Josep Sunyer Nord, això li obligaria a proposar uns models de catàleg de la producció que s’acostuma a atribuir- i Raurell, que, probablement conjunt però també per a l’estatuària que po- li, perquè això ens haurà de permetre establir fins Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 287 a quin punt podem parlar de competència o col.laboració amb el seu germà i fins a quin punt podem considerar original la seva trajectòria o la seva proposta escultòrica. Ara per ara, sabem que mentre Josep Sunyer i Raurell tornava definitiva- ment a Manresa cap al 1718, Pau es quedava a la Cerdanya, probablement domiciliat a Llívia, mentre treballava en els retaules majors d’Hix, Sallagosa, Caixans, Bajanda, Bolquera..., encara que després es traslladaria de nou a Prada de Conflent. L’any 1740 es reunia amb el seu germà a Berga, al santuari de la Mare de Déu de Queralt, per treballar en el retaule major; allà moria el 6 de novembre de 174059. L’últim escultor que intro- duïm —Lluís Baixa— era fill de Francesc Baixa, mestre fuster, i d’Anna Maria; es casà amb Estazia Maria el 26 de febrer de 171360. S’havia agregat al Col.legi de Pintors, Escultors, Dauradors i Brodadors de Perpinyà l’any 1714. Els seus tres primers treballs coneguts són els que va fer per a l’església parroquial de Cotlliure, en concret els retaules de sant Vicenç (que porta la data de 1714), de sant Eloi (contractat el 8 de març de 1716) i de santa Llúcia (1718)61. El 12 de juny de 1714 intervenia en la visura de l’altar de sant Homobono que Josep Sunyer i Raurell havia realitzat per a la confraria dels sastres de Perpinyà. Segurament, Josep Sunyer i Raurell i Baixa s’havien conegut en el Col.legi de Sant Lluc, del qual formava part el primer des de 1698. Arran d’aquests contactes, hem de suposar tam- bé que Lluís Baixa coneixeria Pau Sunyer i que cap al 1720 començaria a treballar conjuntament amb ell, sobretot a l’Alta Cerdanya62. El retaule del Roser de Joc consta de pedestal, predel.la amb una escena historiada al centre i dos pisos de tres carrers. El primer presenta un relleu a cada banda de la fornícula de la Mare de Déu, mentre que el segon el componen tres for- nícules amb imatges exemptes63. A la fornícula Figura 7. Pau Sunyer i Raurell i Lluís Baixa (atribuït): Retaule de la Verge del Roser de l’església parroquial de Sant Mar- central hi ha la Verge amb els braços oberts, en tí de Joc. Fotografia: Teresa Avellí. una actitud propera a la Mare de Déu Assumpta, és a dir, amb un aspecte semblant a aquella de l’à- tic del retaule major, totes dues són una simplifi- cació de les més exigents talles de Prada i Cotlliure. La seva iconografia serveix per delimi- massa enfeinat, va renunciar a 59. Vegeu la nota núm. 22. dreta a esquerra—, una fornícu- l’empresa. De totes maneres, no la buida, sant Francesc Xavier i tar les característiques de la Verge dels Àngels, la descartem que l’obra ja s’hagués 60. Eugène Cortade, «Quel- santa Teresa d’Àvila. A sobre la més emprada al taller dels Sunyer: una figura fe- començat, o que la traça seguida ques sculpteurs de retables aux taula d’altar hi ha la talla de sant per Lluís Ribera fos de Josep Su- xvii et xviii siècles. Notes bio- Sebastià. El nombre de confra- menina, juvenil, d’extrema bellesa, vestida ele- nyer. ADPO. Jean Illes, Minutes graphiques», Études Roussillon- ries del Roser en terres de la Ca- gantment amb robes ampul.loses i onejants que 1704, 24 d’abril de 1704, «Pactes naises offertes à Pierre Ponsich, talunya del Nord, com també a tinguts entre los administradors Le Publicateur, Perpinyà, 1987, casa nostra, va augmentar mol- insinuen un cos sinuós i esvelt. El moviment dels de la obra del lloch de Sant Pere p. 366. tíssim als segles xvi i xvii, gaire- plecs de la capa, fermada amb un joiell al pit, la del lloch de Corbera de una part bé n’hi havia a totes les parrò- y lo honor Joseph Sunÿer archi- 61. Eugène Cortade, Les reta- quies. Per conèixer l’organitza- ponderatio del cos, les mans obertes, el rostre tector habitant en la ville de bles baroques..., op. cit., p. 184- ció d’aquestes confraries, i en amb la mirada enlairada i declamatòria són trets Prade acerca de fer lo retaule de 185. concret de la confraria del Roser Sant Pere de dita yglesia». Una de Vinçà, citem l’estudi de omnipresents en aquesta mena de representació. hipòstesi semblant planteja Jean 62. Bruno Tollon, Les reta- Sarrète, «La confrérie du Ro- Tosti en el seu article dedicat a bles…, op. cit., p. 72 i p. 174-175. saire à Vinçà», Revue d’Histoire La Verge és la figura més reeixida del conjunt, tot Corbera, publicat a d’Ille et et d’Archeologie du Roussillon, i que també són correctes el desaparegut sant d’Ailleurs, núm. 12, p. 50-57. 63. A l’ADPO, fons fotogràfic III, 1902, p. 341-356, o bé del de Marcel Durliat, hem localit- mateix autor, La confrérie du Francesc Xavier i la santa Teresa d’Àvila de les 58. Bruno Tollon, Les reta- zat una imatge d’aquest retaule Rosaire en Cerdagne, Impri- fornícules del segon pis. L’impresentable Sant bles…, op. cit., p. 83. on es veuen, al segon cos —de merie catalane, Perpinyà, 1920. 288 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

Figura 8. Pau Sunyer i Raurell i Lluís Baixa: Retaule de la Verge dels Àngels de l’església parroquial de Sant Romà de Caldégas. Foto- grafia: Teresa Avellí.

64. Es tracta, aquest cop, d’una església de la Cerdanya francesa que aplega en el seu interior tam- bé un interessant conjunt escul- tòric i pictòric, a causa en bona part, del patrocini del rector Do- mènec Martí († 1758). A l’AD- PO, hem localitzat el contracte per al retaule de Nostra Senyora dels Àngels, que, d’altra banda, Sebastià sembla una peça reaprofitada. Lamenta- Però, lluny d’aquest parer, pensem que el retau- ja documentava J. Capeille, blement, als dos relleus laterals que representen le que tenim entre mans és obra d’aquests dos mes- «Note historique sur l’église de Caldégas», Revue d’Histoire et l’Anunciació i l’aparició de l’Esperit Sant, l’exi- tres, abandonats a una factura massa ràpida i poc d’Archéologie du Roussillon, III, gència dels escultors ha tocat fons. Tot i el seu as- acurada, i a més amb pèrdues i afegits, que no co- 1902, p. 318-323, «Dich jo baix firmat com buy die 8 de agost del pecte maldestre, mantenen records de l’escultura rrespondrien al seu aspecte inicial (no formava part any mil set cens vint y tres en la de Josep Sunyer i Raurell —per exemple per a del conjunt l’esquifit crucifix situat al nínxol cen- rectoria de Caldegas lo sr. Pau Sunyer y lo sr. Lluis Baixa ascul- l’Anunciació és encara recurrent la mateixa com- tral del segon pis). En canvi, tota la resta és força tors habitants en la vila de Prada posició esculpida per Agustí Pujol II al retaule coherent i denota molts dels «estilemes» propis del assi presents ab lo baix firmat se a concertat lo retaula de nostre del Roser de la seu de Barcelona, i segurament taller de Pau Sunyer —definits, ara per ara, gairebé sra. dels angels a la capella de la Pau Sunyer no la coneix directament sinó que la sempre en relació amb les diferències amb la pro- parroquial de St. Romá de dit lloch per lo preu de dos centas manlleva del seu germà, al major de Cotlliure—. ducció sortida del cisell del seu germà—. Pau lliuras francesas [...] En dit ratau- Però aquesta formació artesana es tradueix aquí Sunyer sol, o amb la col.laboració de Lluís Baixa, la y an de fer una guarnissa, dos gradas, un St. Christo petit, nos- en greus errors de composició, d’escala dimen- es va ocupar de bastir diversos retaules dedicats a la tre sra. dels angels principal figu- sional i fins i tot d’ofici escultòric. Verge del Roser, entre els quals hi ha el de Codalet, ra en dit altar, al peu de dita figura una historia del naixament La impressió que obtenim del mestre o mestres el d’Enveitg, el de Bolquera i el de Llo. No ens de Christo, a la dreta una figura que treballaren en aquest retaule és la d’un artífex sembla que seguís un model comú, en tot cas par- de St. Roc ab sa pastera y al peu una historia de dit sant, a la altre molt rudimentari, gens ambiciós, gairebé la d’un tia d’una simplificació que els afectava tots, pres- part corresponent una figura de fuster que s’apropia de les traces i de les solucions cindia d’il.lustrar els quinze misteris «canònics», St. Sebastia axi mateix ab la his- toria de dit sant al peu y al rema- d’altri. A aquest fet també hi pot contribuir l’estat fins i tot els set «originaris». Tampoc no era rigorós to michx cos de Santa Llucia actual de l’obra, bastant precari (sembla que va ser en la imatge central de la Verge —pel cas de Joc op- [...]». En el mateix llibre de comptes (1684-1762), s’hi recull redaurada l’any 1988). Tampoc no hem trobat cap tava per una composició que després repetiria a una àpoca, datada el 30 de juny document relacionat amb aquesta, malgrat que Caldégas (figura 8), la Verge dels Àngels64. En can- de 1725, per la rebuda de «xixan- ta una lliura francesa dich 61 £ a hem revisat el llibre de la confraria. Per tant, po- vi, pels exemples de Llo, Bolquera i Enveitg se ser- las quals son a bon compte del dem eliminar aquest retaule del corpus d’obra atri- via de l’afortunada imatge de la Verge del Roser de retaula tinch concert de Nostre sra. dels angels». Igualment, el buïda al taller de Pau Sunyer —tan ampli o més Vinçà, esculpida pel seu germà. contracte pel daurat de l’obra, que el del seu propi germà—, que en determinades De fet, aquest estil que ara volem definir com datat del 29 de març de 1728, a Joseph Viguet «dorador domici- ocasions s’associa, talment com si es tractés d’un el propi de Pau Sunyer i exemplificar amb aquest liat en la vila de Puigcerda per lo «contracte de companyia», amb Lluís Baixa. retaule —deixant de banda la possible interven- Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 289 ció de Lluís Baixa— es manté en dos o tres nivells per sota de la qualitat de les obres del seu germà. És com si Pau Sunyer fos un deixeble més aviat mediocre de Josep, com si s’hagués format al seu costat, hagués après l’ofici d’acord amb els matei- xos criteris i solucions i en volgués copiar i re- produir totes i cadascuna de les novetats, però sempre en un nivell de qualitat, d’expressió i de resolució final molt per sota de l’estàndard de bon escultor. Ara bé, al costat d’aquest nivell més aviat mediocre de l’ofici —que, tot s’ha de dir, no devia preocupar massa els comitents que acudien al seu taller—, no s’ha de desmerèixer el seu pa- per protagonista en l’escultura feta al Rosselló durant la primera meitat del segle xviii. A dife- rència de Josep, Pau va treballar tota la seva vida a la Catalunya del Nord, primerament al Conflent i després a l’Alta Cerdanya, és a dir, se- guint de prop els passos del seu germà, produint tantes obres o més que ell, relacionant-se amb al- tres escultors catalans i francesos de l’època i contribuint a cobrir una demanda de retaules arreu de les parròquies que l’obrador de Josep Sunyer —és evident— no podia satisfer. Tanmateix, quan ens fixem en la seva producció, el llistó de qualitat davalla considerablement, ens trobem amb un artífex molt modest, amb pocs re- cursos, sense inventiva, que no aporta novetats a l’emmarcament arquitectònic dels retaules, ni tan sols s’atreveix a utilitzar les propostes més agosa- rades del seu germà; l’escultura exempta resulta poc expressiva, tot just esbossada a la fusta, amb cossos i vestits encarcarats, amb desproporcions evidents com ara les mans massa grosses, amb po- sicions forçades i torsions extremes —quan n’hi ha—, perquè, com a norma general, Pau Sunyer prefereix situar les figures de cara a l’espectador, frontals, immòbils i matusseres. En les escenes Figura 9. historiades es fa molt difícil apuntar l’ús d’estam- Escultor desconegut: Retaule de sant Joan Baptista de l’església parroquial de Sant Martí de Joc. Fotografia: Teresa Avellí. pes d’importació, reprodueix composicions alie- nes que devia conèixer prou bé, però ho fa sense destresa, esquemàticament, repetint les mateixes solucions una i altra vegada —com ara l’Anun- preu de vint y quatre doblas ciació de Joc o el Naixement de Caldégas—, re- El retaule de francesas a raho de dos franchs prèn gairebé sempre els models i les opcions del per dobla que son ab lliuras fran- sant Joan Baptista cesas dos centas xixanta y quatre seu germà, però s’allunya moltíssim del nivell lliuras [...]». mitjà de la producció catalana contemporània i de El retaule de sant Joan Baptista (figura 9) ocupa la 65. Eugeni Cortade, Reta- les premisses de l’alt barroc romà cap a on hem capella més propera al presbiteri, davant per da- bles…, op. cit., p. 156, «D’autres vist orientar el treball d’en Josep. La seva pro- vant de l’altar del Roser. L’únic historiador que retables, comme ceux de Ba- jande, en Cerdagne, de Joch, de ducció, a diferència de la de Josep Sunyer i Rau- fins ara ha atribuït aquesta obra ha estat Eugène N. D. dels Desemparats en l’er- rell, és uniforme, no hi ha alts i baixos, no hi ha Cortade i ho ha fet al taller de Josep Sunyer i mitage de s. Ferréol de Céret pourraient aussi être sortis de episodis d’entitat, ni tampoc obres cimeres que Raurell —denunciant el seu lamentable estat de son atelier». A la mateixa pàgina, acreditin la seva destressa com a escultor. conservació65. nota núm. 83 escriu: «Il s’agit du retable de s. Jean Baptiste, com- Paradoxalment, hi ha una quantitat enorme d’o- El retaule manifesta una tipologia retardatària portant cinq jolis bas-reliefs de la bres que li podem atribuir amb certesa, que ens en relació amb els exemples anteriors, es compon vie du titulaire; malheureuse- ment il est très abîmé par les ter- donen fe que, si més no, Pau Sunyer era un «em- de dos cossos i un coronament. Els dos pisos, de mites et mériterait une sérieuse presari» habilíssim, que sabia seguir de prop tres carrers cadascun, s’organitzen de manera si- restauration». L’abbé Albert Ca- zes, op. cit., p. 56, el data cap a l’empenta contractual del seu més ferm competi- milar: al centre hi trobem figures exemptes, mentre 1700 i diu que prové de l’antiga dor, el seu germà. que als laterals es representen relleus que il.lustren església. 290 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

66. Els exemples més clars són episodis de la vida del sant titular. Al centre del pri- Baptista: a la part baixa, el naixement de sant Joan al retaule major de sant Sadurní de Boule d’Amont, al major de mer pis, en una fornícula coberta per una mena de i el bateig de Crist, mentre que al segon cos s’hi ha Font-Romeu i al major de sant baldaquí cupulat, hi trobem sant Joan Baptista; representat la predicació i la decapitació del sant. Esteve de la Tor de Querol. Des- prés, hi ha altres casos on la re- aquesta fornícula s’emmarca en dues columnes sa- Aquestes històries s’expliquen amb un treball presentació del Pare Etern remet lomòniques amb decoració helicoïdal de raïms en a mig relleu molt feixuc, que ha ideat quatre al mateix model, però apareix . simplificada o amb petites modi- els tres quarts superiors del fust, al lusives al miste- episodis senzills, poc elaborats i gens convincents ficacions (per exemple canviant- ri eucarístic, mentre que en el quart inferior restant pel que fa a la composició. En la prèdica i la de- ne l’orientació); ens referim al retaule de Nostra Senyora dels és decoració vegetal. És, en el sentit més tradicio- capitació les figures s’apilonen incòmodament en Àngels a Cotlliure, al retaule de nal del terme, un retaule pensat per relatar en imat- el primer terme sense reeixir a crear una posada en sant Llorenç d’Opoul, al retaule de sant Antoni de Pàdua a Mar- ges aquells episodis fonamentals de la vida del escena convincent. Els episodis de la part baixa són encara més inconsistents, en el sentit que no aconsegueixen ni narrativitat ni una caracteri- tzació versemblant de l’espai. Fixem-nos que en el naixement, la figura femenina que porta el nadó sembla que hagi de sortir del marc del relleu i en el bateig els personatges secundaris, els que treuen el cap darrera del Precursor, són poca cosa més que unes màscares sense cos (figura 10). Fent una valoració general hauríem de reconèixer que l’anònim d’aquest conjunt manifesta unes presta- cions ben artesanals. Concretament una cultura plàstica retardàtaria i notablement limitada, basa- da en composicions repetitives, distant dels bons oficis i de la destresa i inventiva de Josep Sunyer i Raurell. Tanamteix és interessant de remarcar —i per això aquest retaule s’inclou en aquest estudi— que l’artífex anònim es mostra força dependent de les solucions característiques de Josep Sunyer i Raurell. Per exemple en la solució de cobrir la fornícula que emmarca la figura del sant patró amb un baldaquí cupulat, acabat amb culs de llàn- tia, una solució ornamental que ja havia emprat el manresà al major de Prada i al retaule del Sant Sagrament a Cotlliure, sempre disposant aquest element arquitectònic amb la pretensió d’exaltar i monumentalitzar la fornícula central. Igualment sunyeriana és la figura del Pare Etern que corona el conjunt, representat com si es recolzés o aparegués d’entre un núvol, amb l’esfera a la mà esquerra i amb la dreta en actitud de beneir —una opció que el taller dels Sunyer va aplicar a tots aquells retaules, de manera més o menys simplifi- cada, on s’incloïa aquesta representació—66. Al Principat ens consta que hi havia hagut, a principis del segle xvii, un retaule clau en la tradició representativa dels retaules dedicats a sant Joan Baptista i que en tot cas el nostre anònim podia haver conegut en el cas que vingués de Catalunya: ens referim al major de Sant Joan de Valls, començat cap a 1615 i que no es va enllestir definitivament fins a l’any 1660. El de Valls fou obra d’alguns dels escultors més notables a casa nostra, com ara Agustí Pujol, pare o fill, Onofre Fuster, que hi va treballar durant les primeres dècades del segle xvii i els ger- mans Tremulles, Llàtzer i Josep, que en van culmi- nar la pantalla de fusta, entre 1639 i 166067. Figura 10. Escultor desconegut: El bateig de Jesucrist (detall del retaule de sant Joan Baptista de l’església parroquial de A partir d’ara també hauríem de tenir molt en Sant Martí de Joc). Fotografia: Teresa Avellí. compte l’anònim retaule major dedicat a sant Joan Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 291

Baptista que encara avui es pot veure a la par- maginar que, aprofitant l’avinentesa que l’obreria quixanes, al retaule major de la basílica de Santa Maria d’Igua- ròquia cerdana de Riu (a poca distància de tingués contractat el nostre escultor per a la lada i al retaule de sant Isidre a Puigcerdà), perquè a banda de l’esquema de con- realització del retaule major —l’únic que hem do- Santa Margarida de Montbuy. Pel cas de les obres documenta- junt i de la tria de les escenes, la iconografia de cumentat—, alguna confraria local decidís enco- des o atribuïdes a Pau Sunyer, i cadascuna d’elles corre paral.lela als episodis del manar-li una altra obra —potser fins i tot involu- tenint en compte —tret de comptades ocasions— que és un retaule de sant Joan Baptista de Joc. Estaríem da- crant-hi el seu germà, que si no hi treballava escultor força de segona fila, vant del mateix artífex? És una hipòtesi que a durant aquesta primera dècada del segle xviii, ho també podem resseguir el mateix motiu coronant alguns dels seus hores d’ara ens sembla improbable a causa de la faria anys més tard—. Un comportament sem- retaules: el major de sant Vicenç resolució força més mediocre aplicada als relleus blant —si no idèntic— es desprèn de les diverses d’Eus, el de Nostra Senyora del Remei a Marquixanes, el de del retaule de Riu. En canvi sí que ens sentim in- intervencions dels tallers dels Sunyer —de Josep i Crist a Marquixanes, el major de clinats a pensar en algun altre col.laborador del Pau— en les diverses parròquies del Conflent: a Sant Martí d’Hix, el de la Verge a l’ermita de Domanova i el de la taller sunyerià que des de Prada de Conflent hau- Prada, Espira, Boule d’Amont... Verge d’Estoher. ria acompanyat el mestre manresà fins a terres De tota manera, hem decidit descartar aquesta 67. Cèsar Martinell, Arqui- cerdanes. proposta davant la «modernitat» dels planteja- tectura i escultura barroques a L’episodi del retaule major de Riu ens perme- ments que trobem en tots els altres retaules sota Catalunya, Barcelona, vol. I, 1959, làmina 67. Vegeu Joan tria constatar una de les vies de creació més habi- l’epígraf del manresà i reconduir-la cap a algun es- Bosch, «La incerta història del tuals emprada a casa nostra i ja exemplificada per cultor anònim que treballaria a l’entorn de 1700, començament del retaule major de Sant Joan de Vall», Els Agustí J. Bosch a propòsit del retaule del Roser de l’es- potser vinculat al taller, la qual cosa demostraria el Pujol..., op. cit., p. 347-350. Des glésia del convent de Sant Pere Màrtir de lideratge de l’obrador rossellonès de Josep Sunyer del nostre punt de vista, la inter- venció dels germans Tremulles Manresa, contractat per Joan Grau l’any 1642: en i Raurell, almenys en els primers vint anys del se- és la que l’artífex podia haver aquest cas definit com a «model per a una gen- gle xviii. Aquesta actitud subalterna és comuna a sentit com a més propera. De fet, Llàtzer Tremulles es traslladaria eració», en la mesura que el retaule de Sant Pere mestres de qui en coneixem el nom: el manresà al Rosselló cap a 1643, deixant, Màrtir es convertí en un model a seguir pels es- Jaume Pardines, autor del retaule major de Sant al capdavant de les obres con- tractades al Principat, el seu ger- cultors actius a Manresa i rodalies durant la sego- Andreu de Catllar; Jaume Pujol, artífex del retaule mà Josep. Instal.lat a Perpinyà, na meitat del segle xvii. La lògica ens fa pensar de Sant Romà a Caldégas, o el cas ja citat de Lluís treballaria per alguns dels ordes conventuals més importants de que la semblança dels retaules de Joc i Riu es po- Ribera, al retaule major de Sant Pere de Corbera i la vila: agustins, dominics, car- drà llegir d’acord amb paràmetres similars: és a a d’altres de qui només conservem les obres. Ens melitans descalços. Altres obres seves conservades al Rosselló dir, que el retaule major de Riu es gestés a partir referim, per exemple, a l’autor del retaule del Roser són el retaule de la Immaculada de l’expressió més exigent pel que fa als acabats i d’Osseja o als artífes dels retaules del Roser i de Concepció a Camelas, el retaule 68 major de Sant Fructuós a més ambiciosa, o sigui, a partir del model del re- sant Roc de Catllar, tots tres anònims . Camelas i el retaule de la Verge taule de sant Joan Baptista de Joc. Dedicats a un àmbit estrictament artístic hem del Roser del convent dels Dominics de Perpinyà, avui Ens sembla que la cronologia més aproxima- de dir que encara som lluny de resoldre l’atribu- conservat a l’església parroquial da del retaule de sant Joan a Joc —cap a 1700— ció i l’autoria de cadascun dels retaules presentats de Sant Jaume de Perpinyà. Se- gons Eugeni Cortade, Llàtzer ens la proporciona l’abbé Cazzes, atesa l’estruc- —de fet, aquesta anàlisi s’emmarca en un estudi Tremulles moria a principis d’a- tura reticular del conjunt. En canvi, E. Cortade es molt més ampli i ambiciós que pretén aclarir l’en- gost de 1656. Per a conèixer l’ac- tivitat de Llàtzer Tremulles al fa un embolic, perquè reuneix en una mateixa trellat de l’obrador dels Sunyer, aproximadament Rosselló vegeu Masnou, atribució tres retaules molts diferents entre si: el entre 1680 i 1750, tant pels treballs contractats des «L’oeuvre du sculpteur catalan Lazare Tremullas en Roussillon de sant Joan, l’altar de la Verge dels Desemparats de Manresa com pels contractats des de Prada de (1643-1656)», Ruscino, núm. 19, a l’ermita de Sant Ferriol de Ceret —cremat cap a Conflent—. Pel que sabem fins ara, aquesta no gener-juny 1922, p. 93-110 i p. 213-234. la dècada de 1980, del qual se’n conserven imat- sembla una tasca gens fàcil, malgrat l’abundant ges— i el retaule major de Bajande —conservat in corpus d’obra conservada i també de documenta- 68. A propòsit de Jaume Par- dines, vegeu Joan Bosch, Els ta- situ—. Aquest últim creiem que és l’únic atribuï- ció. Encara que la recerca ha de continuar donant llers d’escultura..., op. cit., p. 84 i ble als Sunyer, en concret a Pau Sunyer i Raurell, resultats positius, tant en l’àmbit arxivístic com en il.lustració 16. També Yvette Carbonell-Lamothe, Els reta- fruit de la seva estada continuada a l’Alta el treball de camp, seguint la pista d’altres possi- bles…, op. cit., p. 82-83. Per Jau- Cerdanya, on ja hem vist que es va ocupar de de- bles obres relacionades o imputables a Josep i Pau me Pujol, J. Capeille, «Note historique sur l’église de Caldé- corar un nombre considerable de petites par- Sunyer i Raurell, l’empresa s’intueix que serà gas», Revue d’Histoire et d’Ar- ròquies, com ara Bolquera, Llo, Enveitg, Eina..., complicada, sobretot si tenim en compte la repe- chéologie du Roussillon, III, 1902, p. 318-323. Pel retaule del Roser reproduint en alguns casos els models tan propers tició d’advocacions en els retaules que propicien d’Osseja, J. Sarrète, «L’ancienne i que tan bé havia après del seu germà. D’aquí les escultura exempta d’iconografia semblant però de église d’Osséja. Découvertes ar- chéologiques. Agrandissements», semblances entre el major de Bajande i el major de qualitats, a vegades i sorprenentment, molt dife- Revue d’Histoire et d’Archéolo- Ro posades de relleu per Cortade, encara que rents. Una característica que a hores d’ara ja no gie du Roussillon, IV, 1903, p. 77- 83. Per Lluís Ribera i els retaules aquest últim, d’innegable més qualitat, sigui atri- ens sorprèn tant, si tenim present la quantitat anònims del Roser i de sant Roc a buïble al mestre manresà. No proposarem ara una d’intervencions i de protagonistes que podem do- Catllar, vegeu B. Tollon, Les re- tables…, op. cit., p. 59-64. autoria per al retaule de la Verge dels Desempa- cumentar —al llarg del present treball hem es- rats, de tota manera no ens consta documental- mentat escultors cabdals de la primera meitat del ment que cap membre del llinatge Sunyer hagués segle xviii, com ara Josep i Pau Sunyer, Lluís treballat a Ceret. Ribera, Lluís Baixa, però també aprenents, que Pel que fa al cas de l’altar de sant Joan Baptista probablement en alguns casos van mantenir a Joc, la hipòtesi més simple era sens dubte la d’i- aquesta categoria artesanal al llarg de la seva vida 292 LOCVS AMŒNVS 6, 2002-2003 Teresa Avellí Casademont

69. Vegeu la nota núm. 48. professional, com ara Josep Bordas o Joan Xam- bé l’escultura exempta, ens hauran de servir per a bo—. S’endevinen tot un seguit de col.labora- dibuixar la formació i les vies de renovació a l’a- cions, competències i allò que és més important, bast dels nostres escultors; és una altra de les in- una molt intensa activitat escultòrica, de caràcter vestigacions pendents que aquí només hem volgut religiós, que té com a punt de mira la renovació insinuar a partir del retaule de Sant Martí i la cita- del mobiliari a l’interior de les esglésies parro- ció d’algunes de les peces més emblemàtiques de quials, catedralícies i conventuals. La intensa acti- la Roma a cavall del segle xvii. En la mesura que vitat, d’acord amb altres factors de caràcter litúr- per a aquests mestres no hem pogut documentar gic i religiós, justificarà a la llarga un canvi en les cap viatge —tampoc creiem a priori que n’hi ha- advocacions i la iconografia de les obres, noves gués cap— que els portés més enllà del Rosselló, modalitats pel que fa a la temàtica dels retaules, al segle xviii territori ja francès, hem de pensar en però també pel que es refereix a l’estructura models i coneixements apresos a partir de l’arri- arquitectònica i a la presència d’alguns cicles ex- bada i de la manipulació de fonts indirectes, so- tremadament originals, com ara els set Sants Sa- bretot de traces, estampes i llibres d’arquitectura, graments d’Espira de Conflent, insòlits en relleu que, interpretats amb més o menys imaginació, i, a més, inspirats en una sèrie pictòrica del mateix permetien anar avançant lentament en un món de títol de Nicolas Poussin i difosa arreu d’Europa a devoció i pietat contrareformista, on la imatge en través dels gravats de Dughet69. Precisament les tant que objecte litúrgic i de culte tenia tanta for- escenes historiades, en alt i mig relleu, però tam- ça com el requisit que fos també objecte estètic.