Amos Poe :::::::::::::::::::::::::::::::::: 2a Part :::::::::::::::::::::::::::::: Cinema de presència Dijous 11 març, 20.30 h Poe va estar al rovell del que es feia musicalment parlant The Foreigner, 1977-1978, 90, 16 mm a Nova York a mitjan dels setanta. Si com a espectador Direcció i producció: Amos Poe. Guió: Amos Poe i cinematogràfic i director de pel·lícules sense pressupost Eric Mitchell. Fotografia: Chirine El Khadem (blanc i (modalitat, que segons diu, ha inventat ell) les seves negre). Música: Ivan Kral. Muntatge: Amos Poe, Xcèntric dèries i predileccions resultaven inestroncables, citant Johanna Heer i Michael Penland. Intèrprets: Eric Mitchell Kubrick, Sirk, Wilder, Buñuel, Welles, Mizoguchi, Breson, (Max Menace), Patti Astor (Fili Harlow), Deborah Harry INDEPENDENTS ENTRE GRATACELS Spielberg, Scorsese, Lucas, Antonioni, Truffaut i, molt (Dee Trick), Anya Philips (Doll), Terens Severine (Zazu especialment, Godard, Warhol i Cassavetes com a Weather), Duncan Hannah (Shake), Kalus Mettig influències directes, en matèria musical no va tardar gaire (lalemany), Chirine El Khadem (làrab). a associar-se a tots els grups que van convertir Nova York en lepicentre musical de lèpoca, els Ramones, Declaracions dAmos Poe: Heartbreakers, Television, Blondie, Richardl Hell and the Voidoids, Talking Heads i Patti Smith, entre daltres, la Entre el 1975 i el 1976, Ivan Kral i jo vam rodar Blank influència dels quals es fa palesa en bona part del rock Generation per 2.500 dòlars. Quan es va comprovar el actual de la ciutat dels gratacels. seu èxit, vaig decidir crear un nou moviment Poe va rodar Blank Generation com el que ell anomena cinematogràfic a lestil de la nouvelle vague francesa. AMOS POE cinema de presència. Era allà i ho va capturar desafiant La meva teoria era que si jo podia fer un llargmetratge tots els problemes tècnics que se li van presentar i en per 5.000 dòlars, altres directors i artistes joves com jo va fer, com havia succeït amb el seu estimat Godard i, ho aconseguirien igualment, i que tots, com a grup, abans, amb els directors de sèrie B, una mena de marca podríem ser reconeguts dalguna manera en làmbit destil: la rendibilitat estilística perfecte de les mancances cultural nord-americà (...) El 1974 treballava al de producció. Ivan Kral, futur guitarrista i ma dreta de departament dimportació i exportació duna petita Patti Smith, el va ajudar. El títol de la pel·lícula és el distribuïdora, New Line Cinema. Vaig contractar un mateix que el de la cançó més emblemàtica de Richard assistent, Ivan Kral. Era un expatriat txec, com el meu Hell, el més punk de tota aquella generació, però del pare, i ràpidament ens vàrem fer grans amics. El 1975 punk nord-americà, que no té res a veure, ni musicalment vam conèixer Richard Hell, que estava amb els Television, ni estèticament, amb el punk popularitzat pels Sex Pistols la Patti Smith, la Debbie Harry i molta més gent. LIvan Per a més informació: www.cccb.org/xcentric a la Gran Bretanya. es va ajuntar amb els Blondie com a baixista, encara Però Poe no solament va copsar lesperit de lèpoca amb que després va passar al grup de la Patti Smith. Vam el seu film de presència. També va fer-ho amb una decidir filmar la majoria de grups nous tocant al CBGB. pel·lícula de ficció, The Foreigner, que participa dels Al principi no en teníem ni idea que fèiem una pel·lícula. elements característics del cinema negre barrejats amb Blank Generation va tirar endavant i la vàrem muntar la iconografia punk, experiment que prosseguiria a en una sessió ininterrompuda de vint-i-quatre hores. Subway Riders. Kral signa la banda sonora i entre els actors hi trobem Eric Mitchell, de qui a la propera sessió Amos Poe. El jinete oculto, per Eduardo Guillot, d Independents entre gratacels podrem veure un dels Factory, 20, octubre/desembre de 1998. seus treballs com a director, Underground USA, Deborah Sessió dedicada als dos primers Harry, la cantant de Blondie, i Anya Philips, manager i Més que un documental, Blank Generation és un llargmetratges dAmos Poe. Com Jarmusch, companya de James Chance, un altre figura capital document. Mai mhan agradat els documentals musicals. es vincula a lescena musical de la ciutat daquella escena musical tan interrelacionada amb el Vaig començar a filmar les actuacions dalguns grups cinema. Com recordava Poe, Patti Smith, Deborah Harry damics meus en un club que acabaven dobrir. Les vaig de mitjan anys setanta. Fruit daquest i Richard Hell també eren seguidors autèntics de Godard rodar sense so. Algú em va proposar que mesperés, interès és The Blank Generation, una i en aquella època tan fàcil era trobar-los a tots als locals que em deixarien una càmera de 16 mm amb so directe, mostra de cinema de presència, com li musicals de moda (Max´s Kansas City, CBGB, Mudd però jo no em podia esperar. El temps és el problema Club) com al cinema de Saint Marks Place fundat, fonamental al cinema. En aquella època, la meva agrada definir-la a Poe, que captura les precisament, per Eric Mitchell. pel·lícula favorita era el Súper-8 de lassassinat de imatges en directe de Patti Smith, Blondie, Quim Casas Kennedy rodat per un turista que es trobava allà en Talking Heads, Television, New York Dolls, aquell moment. No té cap sentit esperar. Les coses shan :::::::::::::::::::::::::::::::: 1a Part :::::::::::::::::::::::::::::: de rodar mentre ocorren. Ramones i altres grups del moment i hi ( ) Quan vaig acabar de filmar les actuacions vaig incorpora, després, la banda sonora. The Blank Generation, 1975-1976, 53, 16 mm decidir incorporar els enregistraments de la música dels Foreigner, protagonitzada per Eric Mitchell Direcció, producció, guió i muntatge: Amos Poe. grups que apareixien en pantalla, sense sincronitzar-la. El resultat fou una pel·lícula molt estranya. Vaig i Deborah Harry, és una mostra de cinema Codirector: Ivan Kral. Blanc i negre. Amb Patti Smith, Talking Heads, Blondie, Ramones, Television, Wayne aconseguir projectar-la a cinemes en sessions nocturnes, ANGERAME MONOGRÀFICS: En primera persona. DOMINIC negre underground. County, New York Dolls, Johnny Thunders i els i les reaccions del públic foren dallò més diverses: des SESSIÓ: 18_03_04 PROPERA Heartbreakers. de lentusiasme fins linsult personal. (...) Després dacabar Unmade Beds van succeir a la revolucionària, fonamentalment rebel, sense voler existeix una manca total de sincronització entre la música meva vida una sèrie desdeveniments força dramàtics. domesticar-la, posar-la a una gàbia amb imatges en color i les imatges, que contribueix a crear una aparença de Fou una època molt dura i, també, molt viva. I tot això De Luxe. Negre i blanc. Blanc i negre. certa aspror i primitivisme que entronca amb la música queda reflectit a The Foreigner. Volia refer-me dalguna executada. forma fent una pel·lícula molt divertida. Mentre fèiem el Jonathan Farren: Ciné-Rock, Albin Michel Rock & Folk, José Ignacio Fernández Bourgon: Cine independiente guió, Eric Mitchell i jo ja teníem un lema: menys és més. París, 1979. americano. Una introducción, Semana Internacional de Havíem decidit rodar-la per seqüències. I si per alguna Cine de Valladolid, 1982. raó no podíem filmar la que corresponia, passàvem a la El 1975, la moda és Richard Hell, són els inicis del punk següent sense preocupar-nos per si suprimíem cada cop rock amb grups com el de la Patti Smith, Ramones, Max Menace, un europeu, un estranger interpretat per un més coses. A més, el repartiment no era molt bo, raó per Heartbreakers, Talking Heads, Blondie, etc. Amb un músic Eric Mitchell ros que tant pot ser un terrorista alemany la qual vàrem suprimir algunes escenes més. The Foreigner dorigen txec, Ivan Kral, Poe filma imatges mudes daquests que busca el seu refugi com un gàngster que fuig de la està rodada en sis dies (...) Quan fèiem el guió, Eric i jo grups durant les seves actuacions ( ) La banda de so policia i daltres bandes rivals, arriba a laeroport John vam decidir ometre una sèrie de dades respecte al està formada per un collage dels discs corresponents. Hi Fitzgerald Kennedy de Nova York, en unes imatges que protagonista perquè la gent es fes una sèrie de preguntes. ha doncs una diferència sensible entre la imatge i el so recorden larribada de Lemmy Caution (Eddie Constantine) Vam decidir fins i tot rodar-la perquè cada seqüència que irrita alguns espectadors, mentre que per a daltres a Alphaville a la pel·lícula de Godard. Un cop a la ciutat, provoqués una pregunta determinada, però mai ens vam esdevé latractiu de la pel·lícula, ja que leximeix del realisme sinstal·la a lhotel Chelsea i té diversos encontres amb posar dacord sobre les preguntes que volíem motivar. del reportatge televisiu que és la norma de la majoria de gent que en alguns casos se suposa que són amics seus, Quan sestrenà la pel·lícula, la gent sempre preguntava films de rock. Blank Generation, projectada principalment però als que no pot demanar ajuda realment per trobar el mateix: qui és ell? don procedeix? què ha fet? Per què als clubs, recapta 72.000 dòlars. un lloc on amagar-se (...) En paraules dAmos Poe, es volen matar-lo? Fa uns mesos, un amic meu els hi va ( ) The Foreigner és un film-poema sobre Nova York, la història de laltra cara del somni americà: lestranger projectar la pel·lícula a un grup destudiants sord-muts; sobre lalineació experimentada per una determinada que no aconsegueix realitzar-lo. Una pel·lícula de malson en acabar la projecció, les preguntes van ser les mateixes. generació. No només perquè Poe és un pintor meravellós en un context filosòfic existencial. El año en que Godard visitó Nueva York. Una de latmosfera urbana (especialment en els plans de nit), osé Ignacio Fernández Bourgon: The Foreigner, entrevista con Amos Poe, per Valeria Ciompi i sinó perquè ell ha tingut exactament la intenció i el talent Casablanca, 26, febrer de 1983.