«Les Encantàries de Blanes», un poema festiu atribuït a Joaquim Ruyra PEP VILA Institut d'Estudis Gironins Quaderns de la Selva, 28 (2016) 171-181 172 • Quaderns de la Selva, 28 (2016) PEP VILA L’any 1925 una impremta de Blanes va publicar un fullet anònim, de quatre pàgines, en un paper de color verdós, a imitació dels plecs poètics de canya i cor- dill, que eren tan populars durant els segles XVIII i XIX, amb un dibuix al·lusiu, modern, en què dues parelles agafades de bracet passejaven per un camí de la vila. Es tracta del Romanso nou. Relació verídica d’una excursió que, de Barcelona a Santa Cristina, va durar un any i un dia (Blanes, Impremta “Blandonia”, 1925). Ni els especialistes en Ruyra ni els lectors més amatents d’aquest autor coneixien aquesta precisió erudita. L’obreta, sense pretensions, divertida, amb un deix humorístic, ben rimada, s’escriu en un moment en què hom valorava, en clau d’expressió popular, la quo- tidianitat familiar i domèstica, les divergències polítiques, el quadre de costums, l’humorisme més o menys tronat. Des del final del segle XIX hi havia a la premsa institucionalitzada, quotidiana, mostres de poesia satírica o paròdica. La literatura de caràcter tradicional sobre les relacions humanes destinada a les classes populars des de temps antics, trobava en la impremta un nou canal de divulgació. Aquests gèneres casolans, idíl·lics, tenien una funció social, servien per a les expansions del cor, per mostrar formes de vida i de cultura, però també per fer crítica inofensiva o acerada en moments socials i polítics delicats. Arreu hi havia lectors amb uns mínims coneixements de retòrica i poètica, capaços d’improvisar un poema de circumstàncies, una oda al nen Jesuset, un festeig d’allò més con- vencional, uns posta de sol, etc. Això feia moda entre grups d’adolescents, entre seminaristes que havien après les regles de la retòrica, entre poetastres de poble, seguidors del mestratge de Jacint Verdaguer. Josep Carner es queixava sovint que molts retòrics eren injustament anomenats poetes –«massa retòrics i poc poetes. D’ací la malfiança de molts lectors». Malfiança, volia dir, en els valors suprems de la poesia que eren i encara són uns altres. Un servidor creia que Les encantàries de Blanes eren una tirallonga de versos ben cisellats, escrits en un estat de felicitat pura per un poeta local sense iden- tificar, quan amb el concurs d’Aitor Roger, tècnic de cultura de l’Ajuntament de Blanes, vam comprovar que el poema figurava incorporat a les obres completes de Joaquim Ruyra, en l’apartat de Crides i auques. De primer no tenia coneixença que Ruyra hagués publicat papers anònimament o que n’hi haguessin publicat sense el seu concurs; de segon que fos autor d’una obreta que transpira pau per les coses benignes, aquesta felicitat clara i senzilla de la vida conjugal. El text del plec poètic es correspon amb l’editat a les obres completes, en el qual es van corregir els errors tipogràfics evidents. Els curadors del volum, però, en cap moment, adverteixen ni indiquen aquesta primera font. Hem de suposar que els responsables de l’obra eren sabedors d’aquesta peculiaritat que amaguen. Hi ha un Joaquim Ruyra poeta, menys conegut que el prosista, que fou un excel·lent sonetista, malauradament encara poc estudiat. En un sonet invertit, és a dir, en què primer hi desfilen els tercets i després els quartets, anomenat Una guspira, Ruyra va tractar, per exemple, del tema del coit dintre del matrimoni. «Les Encantàries de Blanes», un poema festiu atribuït a Joaquim Ruyra Quaderns de la Selva, 28 (2016) • 173 Portada del fullet de Les encantàries de Blanes. Molts sonets de Ruyra, en efecte, donen molt de joc pel seu esperit d’estructura closa, ben treballada. Cal dir que el nostre autor es va donar a conèixer en el món de les lletres, quan va participar en el Certamen de la Asociación Literaria de Girona (1890), amb un poema de clara filiació verdagueriana i que, entre 1896 i 1905, va escriure poesia de certamen, de caire èpic i romàntic, per als Jocs Florals d’Olot i de Barcelona. El 1896 obtenia el Premi Extraordinari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. El nostre poema recorda vagament aquelles primeres produccions de Josep Carner com «l’Auca de la coblejadora», al costat d’altres interpretacions líriques de temes casolans on predominen els elements de frivolitat i de joc. 174 • Quaderns de la Selva, 28 (2016) PEP VILA Llegides i rellegides «Les encantàries», formades per versos heptasíl·labs apariats, eufònics, gens ampul·losos, encara fan goig, són un pur divertiment. Creiem que és una altra manera que té el lector d’acostar-se a l’obra d’un escriptor que més endavant va triomfar en altres registres, en la narració curta principalment. El valor musical i de moviment dels seus versos donen força a aquesta narració en vers en la qual gairebé cada dos versos hi ha una frase sintàctica sencera. El text també funciona a l’hora d’estudiar l’anomenada construcció del paisatge. Aquí Ruyra, com no podia ser menys, idealitza el poble de Blanes, la seva gent, els costums, la gastronomia, etc. En el poema, que és fàcil de llegir, dos joves barcelonins després de fer una llarga marrada arriben a Blanes per fer-hi una estada breu. Al poble se senten irremeia- blement atrets per dues joves de la població («dues nenes salades/ se’ls emporten les mirades»), les germanes Clara i Maria, amb les quals acaben festejant. L’estada a la vila s’allarga... El poema acaba amb dues estrofes, que són una paròdia amable d’uns goigs dedicats a l’ermita lloretenca de Santa Cristina. Les encantàries de Blanes1 Dos joves barcelonins entren als blanencs confins. Per anar a Santa Cristina vers Blanes se’ls encamina. A un senyor, que és de Lloret, no li pot cabre al barret. —Si algun cabal volen fer-me. segueixin la llei del terme. Prenguin l’auto d’en Clausell que els ve com al dit l’anell. —No ho facin, — diu un de Blanes— si no volen rodar planes, perquè, passant per Lloret, marraran del camí dret. —No ho creguin! — l’altre replica— Qui va a Blanes s’embolica! 1 En català tenir encantaris o encantàries és estar embadalit, amb la vista fixa en una cosa sense que el qui la mira se n’adoni. També “li han donat encantaris (o encanteris)”: “es diu d’una persona que sembla no tenir poder de voluntat propi, sinó que està sotmesa al poder d’altri” (DCVB). «Les Encantàries de Blanes», un poema festiu atribuït a Joaquim Ruyra Quaderns de la Selva, 28 (2016) • 175 En Clausell els deixarà dret al punt on han d’anar. —Quina és, doncs, la norma bona?— pensen els de Barcelona, plantats a l’estació flotant entre el si i el no, quan dues nenes salades se’ls emporten les mirades, i, atrets com per un imant, al darrera d’elles van. Seguint les gentils faldilles puguen a l’auto d’en Brilles. Quines noies, valga’ns Déu! Que s’està bé al costat seu! I quan parlen una mica, quina angelical musica! Ja a Blanes són arribats i resten bocabadats. Les voravies, tan rases! Tan pintoresques les cases! Tan harmònics els carrers, Tan polits i falaguers! Tot respira benanança, Comoditat i folgança. Ulls de foc, llavis roents,2 que alegres totes les gents! Sembla que lliguin, felices, els gossos amb llonganisses. ¿En quin lloc del món s’és vist que ningú no estigui trist? 2 L’imprès de 1925 consigna ‘ridents’, que després fou corregit a l’OC. 176 • Quaderns de la Selva, 28 (2016) PEP VILA ¿Serà això un poble de Xauxa, terra d’ocis i disbauxa? La badia de la mar, meravellosa els apar. Exclamen: —Oh, quina cala! Altra del món no la iguala. L’aigua té un simpàtic blau, la platja és neta i suau, les penyes alcen foresta d’atzavares i ginesta i, pels jardins d’aquests volts, refilen els rossinyols. ¿Quina nau no amollaria àncores en tal badia? Oidà! Fondejar-hi cal!3 Vinga fonda! Vinga hostal!— Un vailet, amb cara amiga, els porta a una fonda antiga. Allà el beco4 els ha rebuts prenent nobles actituds, i el criat fent ballmanetes perquè els olora pessetes. —Què els vindrà bé per dinar? —Per Déu res de bacallà, Que, encara que és bona menja, trobem que no fa diumenge. Ja que aquí mateix us neix, deu-nos algun plat de peix i, després, l’altra minestra, que tingueu a punt d’orquestra, 3 Els curadors de l’obra completa editen: “fondejar-hi cal!”. Sense l’”oidà” inicial el vers és hipomètric. 4 Nom amb el qual eren coneguts a Barcelona els hostalers majoritàriament d’ascendència italiana. «Les Encantàries de Blanes», un poema festiu atribuït a Joaquim Ruyra Quaderns de la Selva, 28 (2016) • 177 a past, vi passat per any i, en esser al rostit, xampany— Els duen unes sardines5 riques de flaires marines. Ni llagostins ni salmons no els foren semblats més bons. Un apetit del diastre els durà fins al pollastre i àdhuc, forçant-lo un poc, a uns dolços i un albercoc. Quan l’àpat a sa fi toca, els serveixen cafè Moka. Com que l’aigua del Jalpí els endolceix el pair, surten eixerits amb ganes de passejar per tot Blanes; i van on els duu la sort: a la mestrança i el port, a l’Augué i la Palomera, a l’església i la riera, i a aquells antics carrerons on les cases formen ponts.