ELS DIJOUS DEL CINECLUB Sessió del 3 de novembre de 2005: La mejor juventud (La meglio gioventú, 2003) De Marco Tullio Giordana “La meglio gioventú”... estrany nom per a un film que, segons el seu autor, explica “tots els errors, totes les mancances d’Itàlia”. “La meglio gioventú” és una traducció literal del títol original agafat d’un recull de poemes de Passolini. Amb el premi “Un certain regard”, la pel·lícula concebuda en principi per a la televisió va aconseguir una sortida a les sales de cinema. “Sempre he pensat que el destí d’aquesta pel·lícula era el cinema. Tenia la impressió que un dia o altre hi hauria l’oportunitat que fos mostrada a la gran pantalla. El projecte és del tot atípic en el context de la producció italiana. Vam tenir una llibertat total gràcies a un atzar afortunat. El film va ser realitzat al moment en què el govern canviava tots els dirigents de televisió. Ningú s’ocupava de nosaltres, ningú era responsable del nostre projecte i nosaltres estàvem fora de control”. Atípic, efectivament, és aquest film de sis hores que explica quaranta anys d’història italiana, des de 1966 a 2003, lligada al pas de la família Carati. D’entrada, l’empresa era hiperbòlica: sis-centes pàgines de guió, dos-cents quaranta decorats, sis mesos de rodatge, un pressupost de 6 milions i mig d’euros... L’obstinació del productor Angelo Barbagallo, còmplice de Nanni Moretti, i la implicació absoluta de Marco Tullio Giordana han permès que la pel·lícula es pugui projectar a les pantalles italianes i que sigui difosa a través de la RAI. Ja coneixíem una vena político-social interessant en el Giordana de Malditos, os amaré, sobre el terrorisme dels “anys de plom”, o de Cien pasos, sobre la mafia, i el lligam emotiu amb la memòria del cinema italià de Pasolini, un delito italiano, però amb La mejor juventud ens mostra un nou mestratge. El seu aire novel·lesc, el seu lirisme discret, el seu sentit polític el fan un film excepcional en el context italià on el cinema sembla anèmic. El film planteja un desafiament: caldria “comprendre què ha passat en l’ànim de les persones durant els grans períodes de la nostra història –el terrorisme, l’operació Mans netes...” Dit d’una altra manera, fer una obra col·lectiva i personal. “Amb els guionistes, Sandro Petraglia i Stefano Rulli, som de la mateixa generació. Llegint el seu treball vaig veure de seguida que no era només el fruit de la seva habilitat professional. La història vibra per la seva pròpia vida. Els noms dels personatges són els dels seus amics, els dels seus fills... Ens trobem dins la intimitat dels autors. Jo, com a realitzador havia de fer el mateix. Havia d’explicar les coses com si fos cadascun dels personatges.” Acomplexats i turmentats, en transformació constant, els herois del film no tenen res dels personatges estereotipats d’un producte televisiu. Del sofriment del fill incomprès, Matteo, al calvari de Giorgia en l’infern psiquiàtric, de la humanitat excepcional de Nicola a la deriva terrorista de Giulia, Giordana els mira a tots amb la justa barreja de distància i empatia. “Jo no volia pas explicar, només mostrar. Això és el que dóna a la pel·lícula una mirada afectuosa, però al mateix temps una mica distant. Un equilibri que m’ha vingut amb l’edat. He entès que és impossible explicar les motivacions íntimes de la gent, sempre hi ha una zona de misteri que no es pot explicar, només acceptar. Passa com en el psicoanàlisi, el treball consisteix en acceptar- se un mateix. Al final, jo accepto Itàlia amb tots els seus defectes”. Malgrat el seu títol, La mejor juventud no és en cap cas un film nostàlgic. No es tracta de fer un cop d’ull còmplice a les grans figures del passat, sinó de donar-los una vida nova tot incorporant-los a l’obra que es construeix. Així, la música de Jules et Jim que rega el film “és un homenatge a Delerue i queda justificat per la intriga: Matteo i Nicola estimen la mateixa dona. Jo intento inscriure’m en una genealogia del cinema. Rocco y sus hermanos ha explicat la família –al voltant de dos germans, com a la meva pel·lícula-, i també tots els anys seixanta italians. Al film de Visconti hi intervenia, molt jove, Adriana Asti. Que ella interpreti a la mare a la meva pel·lícula és un regal de la memòria del cinema.” UN ABSENT DE PES: BERLUSCONI Lector assidu de Balzac i de Proust, Giordana considera que cal partir del més específic per arribar a l’universal. I considera important seguir parlant d’Itàlia i fer-ne la matèria viva de la seva pròxima obra: “Itàlia és un país apassionant d’observar. És una mena de laboratori. Això està clar per a tothom menys per als italians. Estic preparant l’adaptació d’un llibre que s’anomena Romanzo criminale. Parlarà de la pitjor joventut, del crim organitzat a Roma, de la seva relació amb el poder. A la nostra època els italians no reflexionen sobre la seva història. No s’encoratgen a viure més que en el futur, a comprar, a consumir, mai a reflexionar.” De manera estranya, mentre que La mejor juventud tracta tots els grans aspectes socio- polítics del país, Silvio Berlusconi hi és completament absent. Giordana prem els llavis per evocar “aquell senyor”, “aquest home és un veritable problema per al meu país i ara la resta d’Europa se n’adonarà. Europa farà una petita cura de sis mesos...” A la darrera part del film, els conflictes íntims ocupen tota l’escena, no es veu ni un diari obert sobre un sofà ni una televisió engegada. “Jo penso que es podrà representar aquest fenomen d’aquí a uns anys. En aquest moment cal ser militant en relació a això: a favor o en contra. Jo no vull fer films de militant. Com a artista, el meu paper és el de mostrar Itàlia tal com podria ser, és a dir, radicalment diferent de la Itàlia que imagina Berlusconi. Per tant, a la pel·lícula, jo imagino una Itàlia on la gent llegeix llibres, respecta els paisatges o els joves treballen com a restauradors d’obres d’art... Aquesta no és la Itàlia que es veu a la televisió. És una crítica menys evident que la de dir: hi estic en contra. Però és fort, sobre tot si la pel·lícula passa a la televisió i d’aquesta manera la lluita es juga sobre el terreny de Berlusconi”. Florence Colombani, Le Monde, juliol 2003 Hay que comenzar con un recordatorio: a pesar de sus tres horas y diez minutos de duración, esta La mejor juventud, una de las películas más emocionantes que nos han llegado de Italia en mucho tiempo, no es más que la primera parte de un colosal fresco sociopolítico que recorre un arco temporal de casi cuarenta años de historia de Italia. Y lo mejor que se puede decir de esta primera parte no es baladí: su metraje sabe verdaderamente a poco, el espectador se queda con la agridulce sensación de que más que querer, necesita ver la continuación. Y es una pena que un filme tan trabajosamente realizado, tan impecablemente conducido por Marco Tullio Giordana llegue de puntillas, sin publicidad y sin soporte alguno que lo dé a conocer. Como tantos grandes filmes de la historia del cine italiano, desde Novecento a Una mujer y tres hombres o La familia, por poner tres ejemplos que podrían ser muchos más, la historia se abre paso en la vivencia amistosa durante varias décadas. Como en un clásico como Rocco y sus hermanos o la reciente, y tan valiosa, Cosi ridevano, de Gianni Amelio, los polos alrededor de los que se construye la trama son dos hermanos, tan bien avenidos como los de Amelio, aunque muy diferentes entre sí. Y como no puede ser de otra forma, porque la voluntad del discurso lo hace imprescindible, los personajes principales y sus amigos son otros tantos vectores que empujan el relato hacia aquella dispersión geográfica que preconizara con su obra Roberto Rossellini: La mejor juventud habla de Italia, claro, pero también de muchas pequeñas, dispersas Italias, la de la política y la de la psiquiatría, la de la policía y la de la solidaridad, la de la militancia y el día a día. Crónica de una generación de la que el propio cineasta forma parte (en su arranque en 1966, los protagonistas tienen la edad de Giordana, nacido en 1950), el filme, no obstante, huye de la caracterización fácil: todos los personajes tienen su ocasión de profundización psicológica, incluso su misterio (el que más, Giorgia, la esquizofrénica de la que secretamente se enamoran los dos hermanos cuando son adolescentes), al tiempo que sirven a un diseño general más amplio. Así, por el filme discurre la gran crónica –las inundaciones de Florencia en 1967, el convulso invierno de 1968, el comienzo de las Brigadas Rojas, los asesinatos de Bolonia en 1977- y la vivencia personal, la lucha por la modernización italiana hecha desde las filas del progresismo y las pequeñas vivencias inexplicables (las que protagoniza el complejo personaje del hermano policía y amante de los libros). Es un filme apasionante, con el que cabe discrepar –de hecho, incluye en su propio diseño la discrepancia: jamás oculta desde dónde está hablando- sufrir, llorar y hasta amargarse, y sobre el cual habrá que volver porque, hay que repetirlo, sólo hemos visto su primera mitad. Pero resulta a la postre una utilísima herramienta para entender de verdad la Historia con mayúsculas de un país sometido a un cambio espectacular.