Cultura i Mitjans | | Actualitzat el 07/07/2016 a les 19:00 Syd Barrett, l'àngel caigut de Pink Floyd Avui fa deu anys que va morir una de les figures més influents i efímeres del rock, a qui repassem en deu cançons Tal dia com avui, l'any 2006 va morir Roger Keith Barrett (conegut com a Syd Barrett (http://www.sydbarrett.com/) ) al seu Cambridge natal. És un dels personatges que desperta més curiositat quan fulleges l'enciclopèdia del rock. La seva trajectòria musical és tant intensa com curta, en menys de deu anys en actiu va influir altament en la història de la música, primer com a fundador i líder de Pink Floyd (http://www.pinkfloyd.com/news/) i després com a creador de dos discos en solitari poc coneguts, però històricament trencadors en la vessant més àcida del gènere. La pregunta és: què va fer el músic durant tots aquests anys? Doncs recloure's a casa els seus pares, tornar a pintar, cuidar del jardí i allunyar-se el màxim possible de la vida que portava abans. Els problemes mentals derivats de l'abús de les drogues en la dècada boja van apartar-lo de Pink Floyd i de la música, fent que la seva sensibilitat quedés apagada durant dècades. Per repassar la seva biografia us proposem deu cançons que queden per la memòria. 1. Arnold Layne (1967) Una de les primeres cançons de Pink Floyd, i de les més icòniques, és obra de Barrett. Arnold Layne parla de la vida d'un transvestit que tant ell com Roger Waters coneixien perquè visitava sovint l'institut de noies on treballaven les seves mares. Piscodèlia juvenil i popera. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=EQTFRq1hjtM 2. See Emily Play (1967) El segon single de Pink Floyd també és obra de Barrett i segueix els patrons lisèrgics del primer. Influïda pels freqüents viatges tripossos, en un d'ells el guitarrista i cantant va veure l'Emily estirada entre els arbres i d'aquí surt la cançó. Musicalment en destaquen l'enorme ús d'efectes com l'echo o el reverb (amb molt camp per explotar encara al 1967) i l'ús d'un encenedor zippo per tocar la guitarra amb la tècnica slide. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=5R8EpAv4miA 3. Lucifer Sam (1967) Aquesta cançó ja forma part del primer disc de Pink Floyd, el The Piper at the Gates of the Dawn del 1967. Aquell any aquest àlbum i el Sgt Pepper dels Beatles van revolucionar la manera d'entendre el rock. Lucifer Sam és una de les cançons més memorables de Barrett amb una línia de guitarra difícil de treure's del cap, pur misteri inconnex i amb tocs de blues. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=wbIMx2MYNXk 4. Bike (1967) Una altra cançó d'aquest primer disc és Bike, un compendi orquestrat per sons lligats amb els teclats harmònics de Richard Wright. Barrett és l'autor d'aquesta cançó repetitiva que tensa les coses per acabar explotant en un collage de campanes, rellotges i violins sonant lliurement. Els amants d'Strawberry Fields Forever també els hi agradarà Bike. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=SmW17QvUhRM 5. Octopus (1969) https://www.naciodigital.cat/noticia/111904/syd-barrett-angel-caigut-pink-floyd Pagina 1 de 2 Després d'aquest primer disc Barrett ja no podia continuar amb Pink Floyd pels seus abusos amb les drogues. Els concerts amb el grup no els podia acabar o no podia tocar més d'una nota, això va fer que per la seva pròpia salut l'apartessin. Un any després, el 1969, Barrett va treure el seu primer disc en solitari, The Madcap Laughts, amb l'ajuda dels seus antics companys de grup i de dos productors diferents va gravar cançons com Octopus, sens dubte el hit més indiscutible de Barrett en solitari. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=8k5WQnfCjmk 6. Golden Hair (1969) Aquí el músic canta un poema de James Joyce, una de les seves màximes inspiracions, i deixa entreveure la seva vessant més tenebrosa i ombrívola. The Madcap Laughs és una de les obres més inspiradores per cançons com aquesta, per la improvisació i pel caos constant que fa aparèixer traços de brillantor a qualsevol lloc. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=sPCS56LSXxY 7. Baby Lemonade (1970) El segon disc en solitari va arribar un any després del primer, el 1970. Barrett és un disc més arreglat amb cançons dolces però igualm d'al·lucinògenes com Baby Lemonade. La banda que suportava la bogeria de Barrett continuaven sent els Pink Floyd amb un especial implicació dels teclats de Wright. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=eNgxNxkUQF0 8. Bob Dylan Blues (1965) Després de Barrett, res més. L'artista va caure en l'esquizofrènia absoluta i va tenir algun que altre trastorn bipolar, d'aquesta manera s'allunyava totalment del món de la música. En les properes tres dècades només dues referències que recopilaven antigues gravacions del de Cambridge. Entre aquestes gravacions, una de les primeres cançons que va compondre, el Bob Dylan Blues que parla en to burleta de Dylan i el món del folk, tot i que ell n'era un gran admirador. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=uOokCdkIejk 9. Wish you were here - Pink Floyd (1975) Ja feia anys que la llavor de Pink Floyd no estava al grup, però la resta de membres continuaven tenint molt present la seva figura, tant personalment com creativa. Un dels discos més famosos de la banda, llavors ja endinsada dins el gènere del rock progressiu, va dedicat al desaparegut fundador. Wish you were here, la cançó i l'àlbum, parlen de l'amic perdut i del seu imaginari a la deriva. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=IXdNnw99-Ic 10. I know where Syd Barrett lives - Television Personalities (1981) Tot i que aquesta cançó no sigui ni de Syd Barrett ni de Pink Floyd serveix per entendre en quina classe de personatge s'havia convertit. A principis dels vuitanta, el grup de pop-punk Television Personalities van escriure aquesta cançó que parla de Barrett en aquella època. Com un pobre home que ningú sabia si estava viu o mort i que havia canviat radicalment d'aspecte, engreixant- se i quedant-se calb. V?deo: https://www.youtube.com/watch?v=V6zf7P8eTRI https://www.naciodigital.cat/noticia/111904/syd-barrett-angel-caigut-pink-floyd Pagina 2 de 2.