Pere Cornellà ESCOLA REPUBLICANA EN PAU I EN GUERRA. EL NEN, EL PRIMER CIUTADÀ DE LA REPÚBLICA 79 Introducció La demora general d’Espanya respecte a Europa feia que l’educació pública no es trobés tan avançada com en altres països del seu entorn. No va ser fins al segleXIX quan es va començar a regular l’ensenyament públic per tal de possi- bilitar una educació global de la persona. El sistema educatiu definit per la Llei Moyano (9 de se- tembre de 1857) resistirà fins la Llei General d’Educació de Villar Palasí de 1970. S’hi definia un estil classista que volia atendre les necessitats d’una Espanya preindustrial amb 15.000.000 d’habitants, dels quals el 75 per cent eren analfabets. Era una llei que regulava els nivells educatius del siste- ma amb una concepció centralista i intervencionista de la instrucció que permetia l’aparició d’un ampli sector d’en- senyament privat en centres religiosos. Amb aquesta llei s’implantaven definitivament els grans principis de l’anomenat moderantisme històric: gra- tuïtat relativa per a l’ensenyament primari, centralització, uniformitat, secularització i llibertat d’ensenyament limi- tat. A més, es reconeixia el dret de l’església catòlica a vi- gilar la puresa ideològica dels estudis. Els pressupostos d’aquesta llei es van mantenir, encara que de manera insuficient, durant gairebé un segle però els avanços van ser lents o inexistents a causa de la inestabili- tat política de l’estat espanyol, el desinterès de les autori- tats i de la mateixa monarquia. 81 La situació heretada per la República A finals dels anys vint i principis dels trenta la situa- ció educativa i cultural de l’estat era escandalosa compa- rant-la amb la dels països europeus més propers. L’índex d’analfabetisme se situava al voltant del 70 per cent, es- sent superior en el sector femení. L’estat no havia complert amb la seva pròpia obligació d’escolaritzar els nens i nenes d’entre 6 i 12 anys. Man- caven escoles i edificis escolars adients per a la tasca que tenien encomanada. La consideració social i la retribució dels mestres eren mínimes. La seva preparació professio- nal inicial era deficient. De fet, l’endèmica falta de recur- sos propiciava una situació en la qual era molt difícil pro- gressar en millores organitzatives i didàctiques. El context educatiu heretat per la república exaltava els valors catòlics tradicionals i pretenia que els escolars esde- vinguessin súbdits al servei del règim monàrquic imperant. Paral·lelament, s’havien anat desenvolupant uns cor- rents de pensament més liberals i/o radicals: la Genera- ció del 98, l’Escola Nova –que s’anava imposant a Euro- pa–, l’assaig d’escola moderna de tendència anarquista de Francesc Ferrer i Guàrdia a Barcelona (ensenyament ra- cionalista i coeducació) i la Institución Libre de Enseñan- za (defensant la llibertat de càtedra i combatent el dogma- tisme religiós, polític o moral). Les idees pedagògiques sorgides d’aquests nous cor- rents de pensament no podran començar a arrelar fins que l’ensenyament estatal sigui aconfessional. Això tindrà lloc durant la Segona República. S’iniciarà un nou procés es- colar dirigit a convertir els alumnes en ciutadans. 82 La situació a Girona A principis de segle l’índex d’analfabetisme a Girona era del 59,11% (40% els homes i 66% les dones). Era superior al de Barcelona (54,18%) i inferior al de Lleida (64,69%) i al de Tarragona (66,65%). Aquests índexs havien disminuït trenta anys després però encara eren alarmants. Girona, a l’any 1930, ha- via disminuït el seu índex d’analfabetisme fins al 33,3%. Les zones urbanes, amb més possibilitats culturals, su- peraven àmpliament els índexs d’analfabetisme de les zones rurals. Malgrat la situació en què es trobava l’escola abans de l’adveniment de la República volem destacar que a les comarques de Girona hi havia alguns nuclis de mestres que intentaven renovar-se pedagògicament. A l’Alt Em- pordà hi hagué mestres que treballaven en col·laboració, que es trobaven per explicar-se les seves experiències es- colars i aprendre els uns dels altres. Aquests mestres d’es- coles rurals es reunien per millorar la seva formació i les seves escoles. Participaven també en la vida dels pobles i en l’associació dels mestres. L’exemple més esmentat és el d’Antoni Balmanya a Espolla. Aquests afanys de mi- llora es van escampant entre el magisteri i passen dels po- bles més petits a les viles més grans. L’escola activa, a poc a poc però amb pas ferm, comença a escombrar l’escola conservadora tradicional. Les petites escoles rurals eren el lloc ideal per desenvo- lupar les noves idees educatives centrades en les necessi- tats de l’infant. El contacte directe amb la natura era molt més fàcil que a les ciutats. Tenien el medi a l’abast, al vol- 83 tant de l’escola. Podien fomentar l’interès de l’alumne mit- jançant l’observació i l’experimentació directa. Disposant d’aquests elements era molt més fàcil substituir la vella escola tradicional memorística, transmissora de coneixe- ments sovint obsolets, per una escola que ajudés l’infant a pensar, a ser crític i solidari. Aquests mestres de l’escola pública volien ser uns bons professionals i treballaven en direccions diverses per tal d’aconseguir-ho: la millora de la formació, el seu reconei- xement social, l’escola activa i la pràctica escolar a partir del nen i els seus interessos. Tot això ho comencen a principis de segle i sense cap ajut oficial, és a dir, al marge de les autoritats educatives. Els mestres públics gironins inicien el 1903 les Converses Pedagògiques (trobades d’autoformació) que, ben aviat, s’escamparan per tot el territori català. A continuació apa- reixeran les primeres escoles d’estiu, abans de les de Bar- celona patrocinades per la Mancomunitat. Juntament amb Antoni Balmanya podem destacar d’al- tres mestres que van fer aportacions interessants durant aquests anys: Llorenç Jou i Olió a Llançà, Manuel Canta- rell a Viladrau, Joan Bosch i Cusí a Tortellà, Salvador Ge- nís i Bech a Pineda, Silvestre Santaló i Parvorell a Cama- llera i Girona, Joan Delclòs a Caldes de Malavella, Lluís Moreno i Torres a Sant Antoni de Calonge i Salt, Carme Auguet i Comalada a Olot i Girona, Josep Barceló i Matas a la Bisbal d’Empordà, Miquel Santaló i Parvorell a Giro- na, Cassià Costal i Marinel·lo a Girona i Barcelona, Narcís Masó i Valentí a Terrassa i Barcelona, Pere Blasi i Maran- ges a Torroella de Montgrí, etc. 84 Les revistes on col·laboren aquests mestres van ser im- portants per donar a conèixer les noves idees: El Defen- sor del Magisterio, El Defensor, El Magisterio Gerunden- se (després El Magisteri Gironí), Gerunda i el Butlletí dels Mestres. També va ser important la renovació soferta per l’Esco- la Normal a partir de 1914. Cassià Costal i Miquel Santa- ló, principalment, van treballar per aconseguir uns mestres més implicats en la seva tasca docent i ciutadana. Miquel Santaló i Parvorell serà el primer alcalde republicà de Gi- rona (posteriorment serà ministre a Madrid i conseller de la Generalitat) i Cassià Costal i Marinel·lo president de la Diputació de Girona i futur director de l’Escola Normal de la Generalitat. Van ser dos bons exemples de la implicació pedagògica i política dels ensenyants gironins. Cal destacar que Miquel Santaló obrí una nova etapa en l’estudi de la geografia comarcal catalana –seguint l’exem- ple de la nova geografia possibilista del francès Vidal de la Blache– quan publicà El Gironès (1923), tres anys abans que Pau Vila publiqués La Cerdanya (1926). Carles Rahola escrivia el 1929 que “El principal esta- bliment de primera ensenyança a Girona és el Grupo Es- colar, construït per l’Ajuntament i l’Estat en terrenys de l’antic Baluard del Governador, a l’Avinguda de Jaume I, en commemoració dels setges de 1808 i 1809. Va ésser in- augurat l’any 1911 (...) Malgrat de comptar Girona amb aquesta escola, la primera ensenyança (a càrrec d’onze Mestres i de cinc mestresses oficials i d’uns quaranta pro- fessors particulars) és força desatesa”. (La ciutat de Gi- rona, vol. II, ps. 16 i 17). 85 Entre aquesta descripció de Carles Rahola, que podem situar a l’any 1928, i l’adveniment de la Segona Repúbli- ca, es van crear més escoles públiques i el total al final de la monarquia era el que segueix: - El Grup Escolar (Bruguera), escola graduada de nois annexa a l’Escola Normal, amb 7 mestres, 2 aules uni- tàries de nois i 2 aules de pàrvuls. - L’escola del carrer Eiximenis, amb 1 unitària de noies. - L’escola de la Pujada de Sant Martí, amb 1 unitària de noies. - L’escola del carrer del Carme, amb 1 unitària de noies. La ciutat de Girona disposava d’aquestes escoles públi- ques on hi treballaven 14 mestres. A més d’aquestes escoles públiques n’hi havien 7 de religioses: Dominiques de l’Anunciata, Carmelites de la Caritat, Beates Dominiques, religioses de l’Immaculat Cor de Maria, Escolàpies, Germans Maristes i Germans de La Salle. El nou ideari republicà La proclamació de la Segona República (14 d’abril de 1931) va il·lusionar i omplir d’esperança bona part de la població. La “república d’intel·lectuals” (denominada així per Ortega y Gasset) va plantejar com a prioritat el tema de l’educació. Calia regenerar Espanya des de l’escola pú- blica i gratuïta. La Institución Libre de Enseñanza es convertí progres- sivament, des de la seva fundació el 1876 fins la guer- 86 ra civil, en el centre de gravetat de la cultura espanyola.