VII. EL COMPROMÍS DE POMPEU FABRA AMB L’IEC POMPEU FABRA I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS JORDI MIR I PARACHE, INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS Simposi Pompeu Fabra.indb 237 31/7/20 9:00 Quan ens posem a analitzar el lligam entre Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans arribem ben aviat i invariablement a la conclusió que per a Fabra l’Ins- titut va ser l’eina que li va permetre materialitzar el seu projecte, llargament viscut, de codificació de la llengua, i que l’Institut va trobar en ell la persona amb la capacitat necessària per dur a bon terme l’objectiu que s’havia proposat. L’Ins- titut i Fabra es van complementar, doncs, en una simbiosi perfecta. Per arribar a aquesta coincidència positiva calia, però, conjuminar volun- tats. I això no va ser difícil perquè la decisió de l’Institut, en la persona de Prat de la Riba com a impulsor màxim del projecte, d’aconseguir el retorn de Fabra de Bilbao i la seva incorporació a la nounada Secció Filològica va ser corresposta per Fabra amb el lliurament absolut a l’encàrrec que assumia. Com que de com es resolguessin aquells moments inicialment vacil·lants de la Secció n’havia de sortir el resultat desitjable, pot ser interessant de veure quin va ser el camí que hi va menar. La Secció va ser creada, ensems que la de Ciències, el dia 14 de febrer de 1911 i per constituir-la van ser designats els set membres següents: Antoni Maria Alcover, Lluís Segalà, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Frederic Clascar, Àngel Guimerà i Josep Carner, dels quals només Alcover i Fabra tenien la lingüística com a primer objectiu. Com a fet històric, val a dir que a la primera sessió, que va tenir lloc el 9 de maig, només hi van ser presents Segalà, Clascar, Guimerà i Carner. Per poder veure les vicissituds que van concórrer en aquell inici cal tenir 238 presents dues circumstàncies que, en un sentit o altre, van ser determinants: en aquell moment Pompeu Fabra encara era a Bilbao exercint la seva càtedra de química a l’Escola d’Enginyers Industrials i aquell mateix desembre es va pro- duir la mort de Joan Maragall. De com es va impulsar l’activitat prevista durant aquell primer semestre ens en pot fer càrrec el detall de l’assistència de cada un dels membres a les ses- sions que van tenir lloc entre la inicial del dia 9 de maig i la darrera a la qual va assistir Maragall el 18 de novembre, un mes abans del seu decés, fet que va com- portar la reducció de la Secció a sis membres fins que Lluís Nicolau d’Olwer va ocupar el seu lloc el 22 de març de 1917. En aquell període es van celebrar vint-i-vuit sessions amb l’assistència se- güent: Josep Carner a 27, Frederic Clascar a 26, Lluís Segalà a 21, Antoni M. Al- cover a 20, Joan Maragall a 15, Pompeu Fabra a 10 i Àngel Guimerà a 1. Aquesta desigualtat va obeir a diverses raons. Carner hi era assidu complint amb la seva funció de secretari, i Clascar i Segalà hi concorrien amb regularitat. Alcover, com a president, hi va assistir sempre que no coincidís amb una estada a Mallor- ca, Maragall hi va concórrer habitualment llevat del període estival, contrària- ment a Fabra, que va ser a totes les sessions que es van escaure durant la seva estada a Barcelona entre curs i curs. Simposi Pompeu Fabra.indb 238 31/7/20 9:00 Taula 1 Presència dels diversos membres de la SF a les vint­i­nou sessions entre els dies 9 de maig i 24 de novembre de 1911 Sessió Alcover Segalà Fabra Maragall Clascar Guimerà Carner 9.5.11 × × × × 12.5.11 × × × × × 15.5.11 × × × × × 18.5.11 × × × × × 10.6.11 × × × × 13.6.11 × × × × × 23.6.11 × × × × 30.6.11 × × × × 7.7.11 × × × × 14.7.11 × × × 18.7.11 × × × × 21.7.11 × × × × × 28.7.11 × × × × 3.8.11 × × × 239 4.8.11 × × × × × 19.8.11 × × × × 25.8.11 × × × × 1.9.11 × × × × 15.9.11 × × × × 22.9.11 × × × × 29.9.11 × × × × × 6.10.11 × × × × × 13.10.11 × × × × × 20.10.11 × × × × 27.10.11 × × × × × 3.11.11 × × × × 10.11.11 × × × × 18.11.11 × × × × 24.11.11 × × × × Font: Arxiu Històric de l’IEC. Extret de les actes de reunions de la Secció Filològica (1911). Simposi Pompeu Fabra.indb 239 31/7/20 9:00 El cas més singular és el de Guimerà, que hi va ser el primer dia i no hi va comparèixer més, fet que va fer que no coincidís mai amb Alcover, Maragall ni Fabra. Tot i així, va mantenir la seva condició de membre fins a la mort el 1924. Una coincidència remarcable és la de Maragall i Fabra, que només es va donar una vegada, el 7 de juliol, just amb la vinguda de Fabra i l’inici de l’espai vaca- cional de Maragall. Una trobada que es pot considerar històrica i que deixa ober- ta l’elucubració de què hauria pogut donar de si la conjunció dels seus conceptes lingüístics. Pel que fa a Fabra, va quedar demostrada des del primer moment la seva adscripció incondicional a l’Institut, no tan sols amb la seva presència sinó per l’atenció que dedicava a cada una de les responsabilitats que assumia. La seva participació en l’elaboració i la consensuació de les Normes ortogràfiques, el primer gran repte que va haver d’afrontar l’Institut, va ser, com molt bé ha analitzat Mila Segarra, decisiva. A partir d’allí, la Secció Filològica va portar el timó de la normalització de la llengua i aquest timó el va anar governant d’una manera progressiva Pompeu Fabra. La creació de les Oficines Lexicogràfiques va ser un pas en aquest sentit i des de l’inici, el 1912, n’esdevé el director, així com de l’Oficina de Revisió d’Ori- ginals, que es crea al si mateix d’aquestes Oficines. Quan ens fixem en la seva obra publicada veiem, però, que només una part mínima va aparèixer en publicacions de l’Institut. Això s’entén bé perquè l’Institut s’ha limitat sempre a mantenir col·leccions i a editar textos molt de- 240 terminats i, a més, perquè Fabra va tenir sempre altres opcions editorials co- mençant per la de L’Avenç, que va publicar la seva obra des del primerenc Ensayo de gramática de catalán moderno el 1891, fins a laGramática de la lengua catalana, el 1912, passant per altres tractats i traduccions. Posteriorment, va continuar incorporant obres seves a altres editorials fins al decisiu Diccionari general de la llengua catalana, que el 1932 va aparèixer amb el segell de Llibreria Catalònia, bé que gestat al si mateix de l’Institut com ho testi- monien els milers de fitxes rigorosament guardades a l’Arxiu. Sempre, a més, de la seva constant presència en la premsa, mitjà que va utilitzar d’una manera excepcional en textos d’aquesta disciplina, entre els quals destaquen les celebra- des «Converses filològiques». Amb tot, no és pas que no tingués una presència continuada i oportuna en les publicacions de l’Institut. La primera mostra, ben significativa, és que el 1907, any de la creació de l’Institut amb la seva única Secció Històrico-Arqueo- lògica, al moment de concebre el primer anuari ja li fos ofert de participar-hi i ho fes amb el text «Sobre diferents problemes pendents en l’actual català litera- ri», anàlisi precisa i anticipada de les qüestions que havien de centrar l’atenció de la Secció Filològica, que s’havia de crear quatre anys després, a l’hora d’enca- rar la problemàtica de la codificació de la llengua, i, ja en aquell moment, va aportar al primer i segon números del Butlletí de Dialectologia Catalana l’important i esclaridor treball «Els mots àtons en el parlar de Barcelona». Com a fets absolutament transcendents, cal recordar l’edició l’any 1917 del determinant Diccionari ortogràfic i el 1918 de la imprescindible Gramàtica catalana Simposi Pompeu Fabra.indb 240 31/7/20 9:00 dins la Biblioteca Filològica de l’Institut. Això, al costat d’aportacions puntuals com l’extens article «La coordinació i la subordinació en els documents de la Cancilleria catalana durant el segle xvi», publicat el 1926 al volum i de Memòries de la Secció Filològica. Altres col·laboracions seves a publicacions de l’Institut són dos extensos informes sobre Report dels treballs fets per les Oficines Lexicogràfiques durant el bienni de 1913­1914, aparegut el 1915, i el corresponent al bienni 1915-1916, amb data de 1917, fets amb Pere Barnils, i Memòria sobre la preparació del Diccionari de toponí­ nia i onomàstica, redactat amb Jaume Bofill i Mates el 1922. Cal destacar també els textos que com a «Advertiment» encapçalen el primer fascicle i el primer volum (1914-1915) del Diccionari Aguiló i, encara, l’«Ad- vertiment» i la «Nota per a l’ús de la llista» que obren la Llista dels noms dels municipis de Catalunya, el 1933, establerta per la Secció Filològica per encàrrec a l’IEC de la Generalitat de Catalunya. La vinculació de Fabra amb l’Institut ha quedat demostrada a bastament en tots els sentits, però per comprovar el seu compromís amb la institució més enllà de la seva participació en les decisions lingüístiques, és bo de recordar com des del primer fins al darrer dia no va dubtar a assumir responsabilitats en les tasques de govern. A la primera sessió de la Secció Filològica, el 9 de maig de 1911, ja li va ser atribuït, en absència, el càrrec de tresorer, el qual va ser assumit inicialment per Josep Carner fins que Fabra s’incorporés al retorn de Bilbao, fet que es va pro- duir d’una manera puntual el 7 de juliol.