ANY 2019: CENTENARI DE LA VAGA DE LA CANADENCA Cançons de lluita i esperança, glòria i reconeixement a tots aquells companys i companyes que van lluitar amb consciència de classe i ja no són amb nosaltres. Per ells i elles, per la lluita que van encapçalar, avui som el que som. Una mica d’ells i elles sempre serà a la nostra ànima i al nostre pensament. Per a tots i totes, avui cantem i lluitem. ROIG ENCÈS Cançons de lluita i esperança La Internacional (Pierre Degeyter - Eugène Pottier) 13 Els Segadors (Emili Guanyavents - Francesc Alió) 15 Himno de Riego (Evaristo San Miguel) 16 En el Pozo María Luisa (Santa Bárbara Bendita) (popular) 17 La XV Brigada (popular) 19 Jarama Valley (popular) 20 El Rossinyol (tradicional) 21 Jo vinc d’un silenci (Raimon) 22 Als companys (Ovidi Montllor) 23 Bandiera Rossa (popular - Carlo Tuzzi) 24 Bella Ciao (popular) 25 Pay me my money down (popular) 26 Blowin in the wind - Escolta-ho en el vent (Bob Dylan, adaptació al català de Joan Boix i Ramon Casajoana) 27 Asimbonanga-Biko (popurri) (Johnny Clegg - Peter Gabriel) 29 Grândola, Vila Morena (José Afonso) 30 Le chant des partisans (Maurice Druon - Joseph Kessel - Anna Marly) 31 Canto a la libertad (José Antonio Labordeta) 32 Svyaschénnaya Voyná - La guerra sagrada (Vasíly Lébedev - Aleksandr Alexandrov) 33 No serem moguts - We shall not be moved (popular) 34 Palabras para Julia (José Agustín Goytisolo - Paco Ibáñez) 35 Pétalos (Enrique Villarreal) 36 Tots junts vencerem - We shall overcome (popular nord-americana) 37 Vull ser lliure (espiritual negre, adaptació de Xesco Boix) 38 Mujeres rebeldes (María Ríos) 39 Taxista (Pau Riba) 41 Imagine (John Lennon) 42 La Marsellesa - La Marseillaise (Rouget de Lisle, adaptació de Josep Anselm Clavé) 43 Guantanamera (José Martí, arranjament d’Héctor Angulo) 44 Pan y rosas (James Oppenheim - John Denver) 45 Al alba (Luis Eduardo Aute) 46 A desalambrar (Víctor Jara) 48 A galopar (Rafael Alberti - Paco Ibáñez) 49 Te recuerdo Amanda (Víctor Jara) 50 Yo pisaré las calles nuevamente (Pablo Milanés) 51 A cántaros (Pablo Guerrero) 52 Papá, cuéntame otra vez (Ismael Serrano) 54 Marcelino (Víctor Manuel) 56 Pensament - Va, pensiero (G. Verdi, adaptació al català de Josep Tero) 57 La samarreta (Ovidi Montllor) 58 Viva la Quinta Brigada (Christy Moore) 59 1 Cantares (Antonio Machado - Joan Manuel Serrat) 61 Himno a la alegría (Friedrich von Schiller - Ludwig van Beethoven, adaptació de Waldo de los Ríos) 62 Gracias a la vida (Violeta Parra) 63 There is power in a Union (popular - Billy Bragg) 65 Somos (José Antonio Labordeta) 67 A Joan Miró (Raimon) 68 Cantaires Fundadors de la Coral Roig Encès el 2019 69 2 100 anys de la vaga de la Canadenca La vaga de La Canadenca es va iniciar a l’empresa elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro, pertanyent a la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, més coneguda com La Canadenca. Va començar el 5 de febrer del 1919 a Barcelona i, al llarg dels quaranta-quatre dies que va durar, va paralitzar la ciutat i el 70 % de la indústria catalana. S’esdevenia, així, una de les vagues més importants de la història d’Espanya. La vaga va ser un gran èxit del moviment obrer espanyol, ja que es van aconseguir millores salarials, la readmissió d’obrers acomiadats, l’alliberament de milers de detinguts durant la vaga i la jornada laboral de vuit hores, amb la sanció del decret de la jornada de vuit hores de treball, fet que convertia Espanya en el primer país que promulgava per llei aquesta reivindicació obrera. Arran de la vaga, la CNT es va posicionar com una de les forces socials més importants de Catalunya i d’Espanya. El que estava en joc era el reconeixement dels sindicats i el dret de sindicació. Es va nomenar un comitè de vaga format per diverses de les persones acomiadades i membres de la CNT liderat per Simó Piera. El 8 de febrer gairebé tota la plantilla va declarar l’aturada i els cobradors es van negar a secundar-la. Una part de la plantilla d’Energía Eléctrica de Cataluña, SA, va solidaritzar-s’hi i van iniciar la vaga a la seva empresa. 3 Els obrers de La Canadenca van publicar les bases que van presentar a l’empresa: readmissió de totes les persones acomiadades, augment de sous, acomiadament d’esquirols i cap represàlia per part de la direcció. Al cap de dos dies l’empresa va respondre amb un comunicat en què acusava els sindicats d’aprofitar-se políticament del conflicte. La situació s’agreujava: la dependència que tenien una multitud de serveis i d’indústries de l’energia de La Canadenca va fer que aquests paressin forçosament. Un cobrador que no secundava la vaga va ser assassinat el 12 de febrer i es van plantejar conflictes també per part dels xofers i al diari El Diluvio. El 17 de febrer el sector tèxtil es va sumar a la vaga. Aquesta vaga, que ha estat considerada una de les més importants de la història d’Espanya, va acabar com una victòria completa per als sindicats: a més dels obrers de La Canadenca, van aconseguir millores xofers, carreters, obrers del tèxtil i tipògrafs. Entre les consecucions de la vaga sobresurt la jornada de vuit hores promulgada a l’abril, que va convertir Espanya en el primer país del món que l’establia per llei. Així mateix, val a dir que la disciplina obrera havia imperat i dominat les faccions més agressives, ja que en els quaranta-quatre dies que va durar la vaga, es van donar molt pocs actes violents: una bomba i quatre assassinats, fets aïllats davant el pacifisme de la resta d’obrers. Finalment, va situar la qüestió social en un lloc destacat de la política catalana i la CNT, com una de les organitzacions més influents de Catalunya i d’Espanya. Hi havia una vegada un temps en què la gent cantava Hi havia una vegada un món on la gent anava amunt i avall tot cantant. A les obres, els paletes van dur al cim de la música popular les seves particulars interpretacions dels grans èxits del flamenc, les cançons de Manolo Escobar i les tonades clàssiques de la copla. Mentre caminaven pel carrer, els vianants taral·lejaven alguna cançó, xiulant o fins i tot tocant l’harmònica, quan aquest instrument es va fer molt popular als anys cinquanta, sense oblidar les senyores de la neteja, les bugaderes i les 4 planxadores, les quals eren la contrapart femenina a l’art dels virtuosos de la bastida. Cantar cançons sense ganes de ser famosos, sense desitjos d’esdevenir professionals, sense cap més intenció que expressar un estat d’ànim senzill i modest, si es vol, però natural i que brolla de molt endins. En aquell cant espontani convivien les restes d’un cantar emigrant en el qual hi havia reminiscències del món rural deixat enrere i aires dels nous èxits difosos per la ràdio. A la ràdio arribaven, procedents de les perifèries urbanes i del camp ja despoblat, algunes cantants infantils per participar als concursos de nous talents: Ana Belén i Marisol, amb unes veus, com la de Manolo Escobar, tenyides d’un timbre que s’adquireix als veïnats i no als estudis de gravació. Aquell era un món on les veus de minyones i mestresses avesades a la copla i a les noves melodies del microsolc competien a tot volum a l’aire dels celoberts dels veïnats populars. 5 Aquell món ja no és el d’ara. Els anys passen i les èpoques se succeeixen: cap altre temps passat va ser millor, és només que les formes de sociabilitat es tornen diferents. Per això recordem aquí aquells temps de cançons, a fi de contrastar-los amb els costums actuals i per fer palesa una paradoxa que sovint passa desapercebuda: precisament quan més música es produeix, es difon i es consumeix, mitjançant el nombre de suports i de mitjans de difusió més gran que ha existit mai; en el moment en què la comunicació global és un fet i en què la música ha entrat a formar part de les dinàmiques transmèdia; quan la combinació d’Internet, telefonia mòbil i sistemes de compressió d’àudio han arribat a posar tota la música a tots els telèfons mòbils —no només el Walkman és una andròmina, també ho és ara el reproductor d’MP3—, precisament en aquest moment, quan per tots els racons i ambients sona música, és ara quan les persones ja no canten espontàniament i han quedat reduïdes a simples consumidors passius de sons, com si existís una distància insuperable entre les cançons, que són a l’aire i la possibilitat d’endur-se-les a la boca. En això rau l’èxit del karaoke i del rap: el primer és un recurs d’urgència, una pròtesi induïda per atrevir-se a cantar i fer-ho “amb caminadors” perquè ja no estem acostumats a l’espontaneïtat del cant popular i quedem reduïts a la simple imitació i a l’acompanyament del que ja hem escoltat; el segon és un format poètic que permet vocalitzar sentiments i idees sense que calgui afinar una melodia mentre es deixa via lliure a l’expressió personal. El primer és un gran invent i el segon, el ressorgiment 6 d’una forma de creació artística amb unes arrels que s’enfonsen en el més profund de la història de la poesia popular. Tots dos, per més rudimentaris que puguin semblar i ser, han esdevingut recursos d’urgència, tan toscs com necessaris, perquè es realitzi quelcom de consubstancial a la persona: si el que és constituent de la condició humana és el llenguatge, l’expressió lingüística cantada és tan antiga com la humanitat i molt anterior a la paraula escrita.