La Barcelona de ayer de Gaziel Jordi Amat Saló de Cròniques de l’Ajuntament Barcelona, 17 de setembre del 2014 Bona tarda a tothom, gràcies Alcalde per la seva presència i gràcies a tots vosaltres amics per acompanyar-nos. Ara que s’acaben de reeditar les seves memòries, el clàssic Tots els camins duen a Roma, pensava en el subtítol que Gaziel va posar al llibre. El va subtitular Història d’un destí. L’acció narrada a les memòries, com molts de vostès recordaran, acaba amb l’entrada de Gaziel al gran món del periodisme. Acaben explicant l’inici de la seva etapa com a cronista de la Primera Guerra Mundial per a La Vanguardia. Enguany ho commemorem. Encara no fa ni deu dies, de fet, que es van complir els 100 anys exactes de la publicació d’aquell meravellós primer article, la primera entrega del “Diario de un estudiante en París”. Recordava aquest punt d’inflexió en la història del periodisme a Catalunya, pensava en el subtítol del llibre de memòries de Gaziel i, d’alguna manera, tot em duia a pensar que era també el destí –l’atzar incontrolable, com els daus que ens encara saltironegen dins d’un cubilet- qui ens havia dut fins aquí. Disculpin que, per uns instants, els parli de mi. Fa una mica més de cinc anys, al Petit Palau de la Música, el senyor Màrius Carol va presentar l’acte d’entrega del Premi Gaziel, guardó que concedeix la Fundació Comtes de Barcelona i la Fundació RBA. Un guardó, el Gaziel, instituït en homenatge al gran periodista pel Grup Godó. Fa cinc anys vaig tenir l’honor de guanyar el premi amb una biografia sobre Ramon Trias Fargas, que em va encarregar el tinent d’alcalde Antoni Vives. El llibre en qüestió va fer el seu camí i una de les moltes alegries que em va donar va ser una presentació de la biografia que va fer Xavier Trias –el meu alcalde, però que aleshores encara no ho era–. I una altra alegria, que encara dura, va ser rebre un correu electrònic de Sergio Vila-Sanjuán convidant-me a escriure al Cultura/S de La Vanguardia. El destí, ara ho veig, m’estava tractant molt bé. Potser massa. Tant bé que al cap de pocs mesos la meva editora a RBA, Isabel Obiols, em proposava de fer una nova edició de les Meditacions en el desert, el dietari desolat del Gaziel de postguerra; dels llibres que he llegit, un dels que m’han corprès més fondament. Bé, si no s’haguessin encadenat aquesta suma de fets no gens planificats, si el destí no hi hagués posat de la seva part, avui, n’estic segur, no seríem aquí. Perquè va ser investigant per preparar aquella edició de les Meditacions, que, sense esperar-m’ho, fruït de la meva malaltia per remenar paperassa als arxius, vaig trobar l’original inèdit del llibre La Barcelona de ayer: una joia oblidada al Fons Gaziel de la Biblioteca Catalunya que ara, avui, tinc l’honor de presentar aquí, amb el meu alcalde i el meu director, als qui vull donar les gràcies, moltes, per la seva presència. Gràcies al meu amic, el tinent d’alcalde Antoni Vives, per llegir les fotocòpies il·legibles de l’original que fa mesos li vaig dur a la seu del districte de Les Corts. Gràcies a l’Ajuntament per col·laborar en l’edició del llibre. I moltes gràcies també a Ana Godó –editora de Libros de Vanguardia- per fer seu el projecte amb tanta il·lusió, una il·lusió que durant el procés d’edició hem compartit amb Sergio Vila-Sanjuán i Toni Merigó. I gràcies també, finalment, als hereus de Gaziel per fer-nos confiança. Però més que avorrir-los reconstruint com l’atzar ens ha dut fins aquí, voldria explicar-los quan i com, em sembla, Gaziel va idear l’inèdit que presentem. O, dit d’una altra manera, com és que aquesta deliciosa elegia urbana –aquest llibre ric i petit que els lectors que estimen les pàgines viscudes sobre la nostra ciutat devoraran amb emocionat fervor, aquest llibre que descobreix una dimensió desconeguda, del tot oblidada, de Gaziel-, com és que fins ara no havíem pogut llegir La Barcelona de ayer? Ja els avanço que aquesta és una pregunta que no sé respondre amb certesa. Sí els puc parlar, però, de la història privada d’un original secret oblidat durant més de mig segle. Ens caldrà, primer de tot, fer un viatge en el temps. Traslladar-nos a la primavera de l’any 1951 per situar massa esquemàticament al nostre protagonista. El senyor Agustí Calvet, a qui nosaltres coneixem pel seu pseudònim de sempre –Gaziel–, fa deu anys llargs que viu a Madrid. I encara fa més temps que ell, el periodista català i espanyol segurament més important del segle XX, no publica ni un sol article a la premsa del país. I és que feia més de tres lustres que tot, o gairebé tot, s’havia trencat. El mes juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra civil, tot, definitivament, s’havia perdut. El seu darrer article firmat a La Vanguardia, el seu diari, s’havia publicat a la pàgina 5 del dia 3 d’aquell fatídic mes de juliol. La peça es titulava ¿Inglaterra ya es un mito? i va ser, altra vegada, un diagnòstic públic sobre el mal fatal que corcava la consciència europea: la democràcia liberal, encarnada pel Regne Unit, era incapaç d’afrontar els desafiaments dels feixismes. Per desgràcia, encerta. Al cap de dues setmanes, comença el terratrèmol. Amb la insurrecció militar contra el govern de la Segona República, s’aixecava el teló de la tragèdia. Barcelona, Catalunya i Espanya s’enfonsen en un caos de violència caïnita. El món de Gaziel, també. Escaldat, sense destí i tement per la seva vida, se’n va anar exiliat a França. Durant la guerra, al llarg d’un viatge per Sud-Amèrica, va declarar que volia oblidar-se dels diaris i del seu pseudònim durant una bona temporada. Amb la supèrbia de la intel·ligència i la independència de criteri, decebut com sempre pel poc cas que la seva societat li havia fet quan havia predicat, com un oracle implacable, l’adveniment del cataclisme, Agustí Calvet pretenia reorientar la seva activitat professional. A la premsa colombiana va declarar que, a curt i mig termini, es voldria dedicar al sector editorial. I a la fi, després d’una peripècia tràgica pel cor de l’Europa nazi i després d’haver sofert una encadenament de decepcions dramàtic, va acabar vivint a Madrid on, efectivament, des de 1943, dirigiria l’editorial Plus Ultra. Però a la primavera de 1951, preveient, tal vegada, que s’acostava l’edat de retirar-se –ja tenia seixanta-quatre anys-, el senyor Agustí Calvet va creure que, malgrat que la seva etapa com a periodista estava ben sepultada, tal vegada havia arribat l’hora de reinventar-se, de propulsar una nova dimensió de la seva personalitat com a potencial gran figura de la cultura catalana. I així, al llarg de la dècada dels cinquanta, a Madrid, en silenci, acabades de redactar el gruix de les Meditacions en el desert, Gaziel, talment com el fènix, renaixia com a assagista i memorialista extraordinari. Una nova vida com a escriptor va quedar empeltada al seu passat com a periodista. Un passat que estava engolint el remolí de l’oblit. Per evitar-ho, per salvar del silenci absolut la seva obra de preguerra, aquella primavera de 1951 Gaziel va escriure una carta demanant un favor a un vell amic, el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: Agustí Duran i Senpere. El senyor Duran i Senpere havia estat un d’aquells joves que, com Gaziel mateix, com Lluís Nicolau d’Olwer, com poquíssims més, havia descobert la seva vocació d’acadèmic catalanista escoltant les lliçons que els impartia el mestre Antoni Rubió i Lluch als paral·lels Estudis Universitaris Catalans. Després, com Gaziel, Duran i Senpere va ser un dels teenagers elegits per estrenar amb l’entusiasme de la joventut el tramat mancomunitari del President Enric Prat de la Riba. Es coneixien, doncs, de tota la vida. I la primavera de 1951 Gaziel va escriure una carta al vell amic. A la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric, tenien la col·lecció de La Vanguardia i Gaziel li demanava si podrien fer una llista de tots els seus articles publicats al diari. Ho va argumentar amb aquestes paraules. «En previsió de la meva mort, com escrigué Schopenhauer en un dels seus millors pròlegs, voldria recollir tota aquesta fullaraca: bé sia per triar-la amb calma i extreure’n material per a tres o quatre volums de política, crítica literària, etc., o bé per deixar-la tan sols arrenglerada i assequible als ulls d’algun possible furetejador futur del periodisme català anterior a la mort de Gaziel». Entre els mesos els mesos d’abril i juliol de 1951, Gaziel rebria la llista dels seus articles. Tot seguit va demanar-ne còpia a l’Ardiaca. Sospito, però, que el projecte de revisió de l’obra periodística no el va començar immediatament sinó que el va deixar aturat uns anys. A finals d’aquell mateix 1951 l’editor Josep Maria Cruzet feia cas del seu conseller Josep Pla i va començar les gestions per incorporar Gaziel al seu catàleg. «Quan vegi a n’en Gaziel, que suposo serà aviat», explicava per carta Cruzet a Pla, «tractaré –seguint els seus consells- de vincular-lo més estretament a la Selecta.» Va ser aquell fitxatge editorial la circumstància que permetria Gaziel iniciar la seva segona vida d’escriptor.