Crònica d’un any 2014 Eudald Camps Jordi Camps Ramon Girona Christian G. Carlos Ingrid Guardiola Imma Merino Salvador Montalt Àngel Quintana Carles Ribas Marta Sureda Guillem Terribas 14 Paco Vilallonga CRÒNICA DEL CATORZÈ ANIVERSARI 19.740 raons, i moltes més Hi ha invents que funcionen i hi ha invents que no funcionen. El cinema Truffaut que es van inventar ara fa catorze anys el Col.lectiu de crítics de cinema de Girona és un invent fabulós. Aquesta crònica d’un any dedicada a les activitats del Truffaut durant l’any 2014, l’any del seu catorzè aniversari, n´és una molt bona prova. Amb la màxima simplicitat gràfica i la màxima eficàcia explicativa aquesta memòria passa comptes d’un any i ressegueix les pel·lícules de la Programació Regular 2014 amb un comentari adequat per a cada pel·lícula per part, successivament, dels diferents membres del col·lectiu. Es repassa després la Programació de la Filmoteca de Catalunya i els Cicles de l’any 2014 que s’han dedicat a les Pioneres del cinema i, com no podia ser d’una altra manera, a la I Guerra Mundial . Completen la memòria la llista de les millors pel·lícules de 2014, les pel·lícules més vistes de 2014 i un comentari final sobre Girona i el cinema que subratlla la importància i el canvi que s’ha produït amb l’adquisició i posada en funcionament d’un nou projector digital. Han passat pel Truffaut durant l’any 19.740 espectadors. El número d’ usuaris de la sala és amb tota seguretat l’argument principal que avala una pel·lícula d’èxit assolit amb esforç, dedicació i imaginació. La idea de fa catorze anys s’ha acreditat encertada perquè hi havia una demanda objectiva que ha estat estimulada per l’oferta i ha establert un cercle virtuós entre els públics i el cinema. Uns públics àvids de sortir, de tant en tant, de la voràgine del cinema comercial i de la constant renovació de la cartellera per anar a beure i saciar la set a les fonts dels clàssics, dels orígens, de la història, dels grans directors, dels grans actors i actrius, de les grans obres mestres, de les versions originals, de les obres que ja no són als circuits i és bo de repassar sovint. Hi ha també però un argument que transcendeix la programació i l’activitat del Truffaut. És un argument lligat a la vida urbana, al ritme de la ciutat. La façana de l’antic Cinema Modern pel carrer Nou del Teatre és una invitació a la nostàlgia, una evocació de la ciutat que s’ha escolat amb el temps i ja no tornarà. L’actual desolació d’un edifici buit i enrunat amaga els records de moltes sessions de cinema, de molts concerts de música clàssica, d’escales amb un punt de pretensió, de cortines i domassos, de vestíbuls solemnes i amb una mica de romanticisme per a les mitges parts. Per la banda del carrer del Portal Nou després de passar per la plaça de la Mercè i el gran castanyer bord de la casa de la cantonada, amb penjolls de glicines per un costat i la massa de pedra de l’església dels Dolors, al costat de l’antic convent de la Mercè, amb minúsculs cors de pedra adolorits travessats per manats de sagetes, s’obre discreta l’entrada del Truffaut. Darrere la porta s’hi amaga un pas a celobert, el terrat d’una casa, una eixida senzilla, un corredor amb un arrambador ceràmic i algunes plantes, i finalment un rebedor discret, una oficina, i la sala de cinema. El racó amable, el refugi segur, d’alguns milers d’espectadors fidels durant catorze anys. L’altra cara de la moneda de la visió desolada i trista de l’entrada principal que he comentat. El Truffaut és la demostració tangible, és la prova del nou, que l’Ajuntament va fer bé de comprar l’immoble de l’antic cinema Modern i que encara va fer més bé de confiar en la proposta del Col·lectiu de crítics de cinema que volien ressuscitar el cinema i les seves essències en un antic cinema que acabava de tancar. I així mentre la intempèrie, la pluja i el temps, feien de les seves i anaven degradant i aterrant l’edifici principal, la llavor sembrada al Cinema Truffaut era la demostració palpable que és en la vida i les activitats de la societat que la ciutat viu i es renova i que on no hi ha l’escalf de les persones, la vida mor lentament. El Truffaut esdevé així una interpel·lació directa, una bella metàfora que es pot tocar d’un futur que pot ser molt millor. Si amb pocs recursos i molta imaginació s’ha arribat on s’ha arribat al Truffaut què impedeix que l’exemple d’èxit que comentem s’estengui a la totalitat de l’immoble de l’antic Cinema Modern, s’ompli de vida i d’activitat, i esdevingui així un pont real i simbòlic entre el gran equipament que és el Teatre Municipal i la nova factoria de les arts i de les humanitats que ha esdevingut el Centre Cultural la Mercè?. No hi ha excusa possible i és urgent un determini que animi amb noves energies la gran illa cultural del centre de la ciutat. Quan arribi l’hora del Modern només ha de quedar clar per a tothom que els que han passat la prova dels anys de la penúria i de l’abandonament, els resistents de la primera hora, els revolucionaris de la imatge, els somiatruites de paradisos cinematogràfics han de tenir un lloc preferent i han de tenir un paper referent. Que quan arribi el moment de l’abundància i els grans recursos no resulti que ens tornem cecs i sords i ens oblidem que és amb la tenacitat del Col·lectiu de crítics de cinema que un racó mig mort de la ciutat ha mantingut viva una esperança de futur i ha preparat un esclat de glicines perennes. Quim Nadal i Farreras Girona, maig de 2015 PROGRAMACIÓ REGULAR 2014 CENTRO HISTÓRICO Portugal, 2013 Direcció i guió: Pedro Costa, Víctor Erice, Aki Kaurismaki, Manoel De Oliveira. Intèrprets: Judite Araujo, Maria Fatima Braga Lima, Marco Carreira. Durada: 85 min. Gènere: Drama. Idioma: Portuguès. Data d'estrena: 03/01/2014 . Espectres sorgits de la memòria Centro Histórico és la primera part d’un díptic una pel.lícula poètica en que la paraula promogut des de la Fundació Guimaraes ciutat serveix per construir imatges i en que la imatge cultural europea. Mentre la segona part titulada evoca allò que Siegfried Kracauer va redimir 3X3D suposa una reflexio sobre l’us estètic del com l’acte de la redempció física. Redimir la 3D signada per Jean Luc Godard, Edgar Pera i memòria vol implica redimir allò que ha mort. Peter Greenaway, Centro histórico pren com a El segon treball més singular és la proposta pretext la ciutat de Guimaraes per articular una O Tasqueiro de Aki Kaurismaki. Un sèrie de discursos que tenen com a nexe comú personatge callat que treballa de cambrer en la qüestió de la memòria, encara que aquesta un petit restaurant de Guimaraes. Amb sigui seccionada a partir d’una fàbrica tèxtil l’estètica freda i minimalista de Kaurismaki, el desapareguda, un ascensor, una tasca popular cambrer portuguès ben bé podría ser una o les estàtues del centre de Guimaraes. Els replica dels protagonistes de Nubes responsables de l’operació són Victor Erice –que Pasajeras. Al seu entorn hi ha alguna cosa torna directament a la pantalla cinematogràfica que s’enfonsa i que no pot retornar. després dels seus treballs a l’espai museístic-, Mentre la mirada dels estrangers cap a Pedro Costa, Aki Kaurismaki i Manoel d’Oliveira. Portugal resulta efectiva i brillant, la dels dos En el conjunt de Centro histórico la pel.lícula que cineastes portuguesos és més erràtica. Pedro ens captiva i que brilla amb llum pròpia és Vidros Costa filma Sweet Exorcism a partir de la Partidos, un treball de 35 minuts en què Erice presencia misteriosa de Ventura, el torna a explorar l’espai evocador de la memòria protagonista de Juventude em marcha. des d’una perspectiva fantasmagòrica. El punt Guimaraes és vist a partir d’un ascensor i de de partida és la fàbrica tèxtil de Rio Vizuela – la relació amb un soldat. El passat colonial i tancada l’any 2002- de la qual Erice pren com a la historia portuguesa ressonen en mig d’un pretext una fotografia dels seus menjadors plens espai tancat poblat d’estranyes ombres. de gent. La fotografia ens porten cap un temps Manoel d’Oliveira tanca la pel.lícula amb O d’esplendor de la fabrica. Un grup de Conquistador, Conquistado una petita broma personatges evoquen la memòria. El primer cop lleugera i maliciosa sobre el viatge turístic i que parlen a la càmera ho fan mirant directament els seus discursos. Fa la sensació de que el a la càmera d’esquenes a la fotografia. El seu vell Oliveira es pren amb broma i distancia testimoni d’aparença documental té un l’encàrrec i que juga a evocar les pedres per contrapunt de ficció. Els textos estan escrits i ells riure’s de les formes de construcció de la es converteixen en responsables de recitar uns memòria. monòlegs que parlen de històries viscudes d’ombres que no poden retornar. En la segona part, el poder evocador de la fotografia, com a captura d’un instant mort, serveix per què els Àngel Quintana personatges mirin a la fotografia i intentin Col·lectiu de Crítics de interpretar l’evocació de l’instant.