Fundada per Antoni Rovira i Virgili Dirigida per Agustí Pons 309 Gener · Febrer · Març de 2020 Publicació editada per la Fundació Revista de Catalunya [email protected] — www.revistadecatalunya.cat Impulsada i dirigida per Max Cahner entre el 1986 i el 2011 Patronat President: Joan Vallvé. Secretari: Joan G. Codina Vocals: Oriol Amat, Jordi Manent, Oriol Pi de Cabanyes, Agustí Pons, Josep M. Roig Rosich, Joan Manuel Tresserras i Vicenç Villatoro Equip directiu Director: Agustí Pons. Subdirector: Jordi Manent. Gerència: Joan G. Codina Consell de redacció Xènia Bussé, Lluís Duran, Frederic Ribas, Joan Safont i Plumed, Queralt Solé i Vicenç Villatoro Comitè assessor Cèsar Calmell, Josep M. Domingo, Francesc Fontbona, Pilar García-Sedas, Josep M. Murgades, Josep M. Sans Travé, Antoni Simon, Jaume Sobrequés i Vicenç Villatoro Subscripcions: Fundació Revista de Catalunya — C. Jovellanos, 2, pral. 2a 08001 — Barcelona [email protected] Preus de subscripció: 65 euros l’any; a Europa, 78 euros l’any; resta del món, 130 dòlars USA anuals Secretària de redacció: Júlia Martínez Fernández Correcció: Maria Mercè Riu i Codinach Disseny de portada: Estudi Muto. Disseny interior: Josep Palàcios Maquetació: L’Apòstrof, SCCL ISSN: 0213-5876 — Dipòsit legal: B. 32.579-1986 Els articles i les respostes a les entrevistes publicades a la Revista de Catalunya expressen solament l’opinió dels autors i de les persones entrevistades. Amb el suport de: COL·LABORADORS 309 Jordi Amat i Fusté, filòleg i escriptor Pere Baltà, polític i escriptor, cofundador i conseller nacional de l’RDSC, membre del comitè executiu del PSC-Reagrupament, diputat al Congrés en les legislatures III, IV i V Adolf Beltran Xandri, periodista Miquel Bonet Pinyol, escriptor Francesc Canosa Farran, periodista i escriptor Josep Maria Casasús i Guri, catedràtic de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans Lluís Duran, historiador Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art Josep M. Figueres, professor d’història del periodisme (UAB) César Lorenzo Rubio, historiador Francesc Marco Palau, historiador Neus Moran Gimeno, doctora en història Maria Nunes, filòloga Agustí Pons, periodista i escriptor Joan Ramon Resina, catedràtic a la Stanford University Frederic Ribas, economista Joan Sala Torrent, membre d’Actua Cultura Xavier Serrahima, escriptor Joan Solé Camardons, ateneista i sociolingüista Vicenç Villatoro, periodista i escriptor E d i t o r i a l El trencament que ja s’ha produït Agustí Pons Si intentéssim distanciar-nos de la realitat política diària i miréssim de situar-nos en una perspectiva més àmplia, potser ens adonaríem que, en realitat, ens trobem just l’endemà de la sentència que el Tribunal Consti- tucional va emetre el 27 de juny de 2010 contra l’Estatut de Catalunya, que havia estat votat pel Parlament Català i aprovat en referèndum per una àmplia majoria de ciutadans. La sentència decapitava l’Estatut en dos aspectes fonamentals. D’una banda, desproveïa de tota connotació jurídica la definició de Catalunya com a nació; de l’altra, desautoritzava un sistema de relacions bilaterals i un finançament que no tingués en compte la resta de comunitats autònomes. És a dir, la sentència atacava tant els aspectes més simbòlics com els de naturalesa més pràctica. L’edifici constitucional del 1978 es mantenia inamovible, malgrat el consens existent en la societat catalana que aquest edifici havia esdevingut fortament perjudicial per a les aspiracions i la vida quotidiana dels ciutadans. Aquell Estatut, impulsat primordial- ment per un partit socialista que constituïa un dels pilars del règim sorgit del postfranquisme, intentava modificar aquesta situació sense moure’s del 7 Agustí Pons terreny de joc de la legalitat. Però l’intent va ser escapçat de mala manera, sense gaires miraments. Tot el que va venir després és prou conegut. El sentiment independen- tista, minoritari, va anar sumant adeptes fins a traduir-se en una majoria parlamentària ajustada, però impensable pocs anys abans. La sensació que fer befa dels catalans, menysprear les seves institucions, bescantar els seus líders fins a l’insult, no tan sols sortia gratis a la resta de l’Estat, sinó que sumava vots, va anar creant una rasa que serà molt difícil de superar, si és que algun dia s’arriba a superar. És cert que el trajecte ha estat ple de sotracs: des la inoblidable jornada de l’1 d’octubre de 2017, a la fallida declaració d’independència i a l’empresonament o exili dels nostres líders i a una repressió generalitzada. Des del moviment independentista potser no s’ha actuat, en determinats moments, amb la prudència, la perspectiva i l’astúcia que calia —o així s’ha vist a posteriori—. Sobre aquest punt cal subratllar, però, dues realitats irrefutables. En primer lloc, el preu pagat pels possibles errors ha estat inacceptablement abusiu, com ho prova el fet que els polítics catalans encara segueixen a la presó o a l’exili. I, en segon lloc, molts dels llibres sobre el Procés que, des de les files independentistes, s’han publicat en aquests dos darrers anys a Catalunya presenten, o inclouen, dosis més o menys altes, o punyents, d’autocrítica. Des de l’altra banda, però, aquestes veus autocrítiques, amb excepció de la d’alguns articulistes de projecció més aviat limitada, han resultat inexistents. Com ja havíem assenyalat en anteriors editorials, l’obsessió de bona part de l’establishment espanyol ha consistit, en aquests darrers anys, a impedir qualsevol reforma que signifiqués una modificació significativa destatu l’ quo tant pel que fa a l’estructura política sorgida de la reforma política postfranquista com al repartiment del poder econòmic. L’apropiació de la Constitució per part dels sectors que, en el seu dia, hi havien votat en contra —per massa progressista— o havien estat partidaris de l’abstenció formava part de la necessitat d’embolicar el seu objectiu immobilista en el text més preuat dels demòcrates espanyols. Cal dir que determinats comportaments de l’actual cap de l’Estat, el rei Felip VI —com ara la negativa a rebre Carme Forcadell, en la seva qualitat de presidenta del Parlament, o el discurs del 3 d’octubre de 2017—, han donat ales a aquesta apropiació. 8 Editorial Els dos partits polítics que, fins fa ben poc, havien exercit el poder per torns —seguint el model instaurat en el moment de la restauració d’Al- fons XII, però aquesta vegada amb la participació, quan es feia necessària, dels partits “regionalistes” de Catalunya i Euskadi— estaven d’acord, en la pràctica, a negar l’existència d’un problema polític i repetien el “mantra” que es tractava d’un tema legal. El resultat de les eleccions del 10 de novembre va fer impossible, però, continuar amb aquesta fal·làcia fonamentalment perquè el PSOE, el partit guanyador, necessitava, per formar govern, la complicitat, activa o passiva, d’ERC i el PNB. Prou que ho havia intentat, el PSOE, no arribar a aquesta necessitat —d’aquí, per exemple, la repetició de les eleccions—, però la composició del nou Parlament no permetia cap més opció. I el PSOE ha hagut d’acceptar allò que el Tribunal Constitucional, en la seva sentència contra l’Estatut, havia negat. Que el Govern espanyol i el Govern català obrin una taula de negociació d’igual a igual. I com que l’amputació de l’Estatut deixava aquest text sense legitimitat davant d’una part majoritària de la societat catalana, l’acord també preveu un referèndum que doni als catalans l’última paraula sobre el seu autogovern. La desqua- lificació, si més no conceptual, de la sentència del Tribunal Constitucional és, doncs, rotunda. Ara bé, és perfectament comprensible la malfiança amb què l’acord entre el PSOE i ERC ha estat rebut per part d’un ampli sector de l’independen- tisme. Les posicions a una i altra banda no presagien una negociació fàcil ni pel que fa als temes més de fons —de quin territori parlem quan parlem de sobirania, per exemple— ni pel que fa a qüestions econòmiques: finançament, infraestructures, concentració de recursos estratègics a Madrid, etcètera. I, tot això, sense poder tenir cap mena de complicitat, expressa o tàcita, de l’altre gran partit espanyol, el PP, que ja ha anunciat, i ha posat en pràctica, una política de deslegitimització de qualsevol intent de diàleg. Però sense renunciar a aquestes reserves, resultaria injust no subratllar que, des de l’inici del Procés sobiranista, l’Estat espanyol, a través dels seus successius governs, no havia fet cap passa realment notable que demostrés una voluntat d’apaivagament. El reconeixement del caràcter polític del con- flicte i l’obertura d’una taula de negociacions suposen una desautorització en tota regla de l’estratègia seguida fins ara pel PP, i assumida amb més o 9 Agustí Pons menys reticències pel PSOE. I això no s’hauria aconseguit sense la mo- bilització d’una part molt significativa de la societat catalana —inclosos els líders d’opinió amb més influència— i sense uns polítics que recollissin aquest malestar i el canalitzessin. Que ho recordin tots aquells que durant els darrers anys han assumit l’anomenada tercera via: la voluntat d’inde- pendència es va estendre com una taca d’oli per la societat catalana quan totes les altres vies es van veure, a la pràctica, tancades; i va créixer a mesura que creixien, com ja hem dit, els atacs contra aquest sentiment, i contra les institucions catalanes i els seus dirigents. També resulta significatiu que a aquest inici de diàleg s’hi hagi arribat a partir d’un govern de coalició del qual formen part els hereus del Moviment 15-M. I és significatiu perquè els dos enemics dels sectors que volien conservar, al preu que fos, l’statu quo sorgit dels anys de la Reforma política —i dels quals la Constitució del 1978 n’és el màxim exponent— han estat el partit polític Unidas-Podemos i les seves confluències, i el moviment independentista.