PROJECCIÓ 219 Antiga Audiència, dijous 26 de febrer de 2004 El color del paraíso Rang-e khoda, Majid Majidi, 1999 La humanitat del cec davant la cega humanitat. Mohammad és un noi cec d’una nova generació de cine- pel·lícules han estat premiades internat en una escola per a astes iranians que han contri- al seu país i també interna- discapacitats de Teheran. Al buït recentment a la definició i cionalment. final del període escolar espera aprofundiment de la cinema- A El color del paraíso Majidi l’arribada del seu pare que l’ha tografia d’aquell país. Majidi insisteix en el tractament de la de prendre cap a casa per inicià la seva carrera cinemato- relació entre infants i adults, passar les vacances d’estiu. gràfica fent d’actor pel reputat remarcant la figura del pare Tan-mateix, el pare no té director iranià Mohsen Makh- com una paràbola de la lluita moltes ganes d’endur-se’l do- malbaf. Després realitzà quatre entre dues generacions; la jove nades les dificultats socials i curtmetratges, fins que el 1991 que es debat per l’amor i la econòmiques que suposa la rodà finalment el seu primer família i la gran a que busca Baduk discapacitat del nen. Al llarg de film, ; la història dels simplement el propi interès. La l’estiu descobrim com Moham- nens que, en condicions ínfi- presència infantil als films de mad desenvolupa una sensitiva mes, contrabandegen a la Majidi respon també a motius relació amb la naturalesa i un frontera entre Iran i Pakistan. polítics. El propi director reco- estret llaç afectiu amb les ger- En la seva posterior filmografia neix, que comunicar el mis- manes i l’àvia. El pare és qui, la presència dels infants és una satge de la pel·lícula a través en canvi, sembla tenir una ce- constant. A Pedar és un adoles- d’infants facilita un millor con- guesa emocional vers el fill i és cent disconforme amb les sego- trol dels continguts del film da- incapaç de valorar-li cap quali- nes noces de sa mare; a vant les pressions socials i Bacheha-Ye aseman tat. , un noi so- religioses a l’Iran. Dir el que es bresurt amb molta voluntat Majidi i el nou cinema iranià diu en boca d’un adult pot d’un context extrem de pobre- semblar a les autoritats com- El director Majid Majidi sa; i a Baran, la humanitat d’un (Teheran, 1959) forma part ja prometedor i censurable, però nen cec. Totes aquestes si ho diu un nen queda Producció: Anima’t · Tel. 977 244 976 · www.animat.tk · A/e: [email protected] · Textos: Laia Colomer · Correcció: Mònica Batet Boada suavitzat i matisat, i pot sem- Fitxa tècnica Filmografia blar, fins i tot, commovedor i poc més que simpàticament Equip tècnic 2001 contestatari. En aquest mateix Direcció i guió: Majid Majidi Baran context de censura calen inter- Producció: Mehdi Karimi 1999 pretar-se les metàfores visuals Fotografia : Mohammad Davoodi Rang-e khoda (El color del dels elements naturals i el pai- Montatge : Hassan Hassandoost paraíso) satge. Música : Alireza Karimi 1997 So: Mohammad Reza Delpak Bacheha-ye aseman (Children Vestuari: Asghar Nezhadeimi Mirar vs. veure of Heaven) País: Iran Certament, en el film El color Any: 1999 1996 del paraíso la ceguera del pare Durada: 90 minuts Pedar (The Father) és molt més gran i profunda que la del fill: incapaç com és 1991 d’assaborir la bellesa de la vida Equip Artístic Baduk i l’alegria de la natura. Moham- Mohsen Ramezani: Mohammad mad, en canvi, ha après a veure Hossein Mahjoub: el pare amb el tacte i l’oïda i a entendre la vida millor que els Salime Feizi: l’àvia adults. La seva generositat, el Farahnaz Safari: la germana gran seu amor sincer i el seu afany Elham Sharifi: la germana petita per aprendre tot allò que el rodeja contrasten amb la vida Behzad Rafi: el professor Morteza temorosa i egoista del pare, un Fatemi: el fuster home vidu obsessionat per Ahmed Aminian: esposa jove tornar-se a casar per poder tenir algú que el cuidi durant la seva vellesa. Amb moments plens d’emo- tivitat i d’altres de dramatisme, el guió és mínim però perfecta- ment construït, amb abundants imatges plenes de bellesa i contingut, i on s’afronten temes transcendents a partir d’esdeve- niments nimis i ordinaris, tot plegat amb un profund sentit humà. A la vegada, la resolució de la tragèdia és plena d’opti- misme i tendresa sense caure en artificiositats, gràcies a la natu- ralitat de les interpretacions i a la mirada sincera de la càmera. El ritme és lent, com requereix el lirisme de la història, però sense que suposi un obstacle en el gaudiment de la pel·lícula. .