Introducció Aproximació L’escurçó ibèric (Vipera latasti) és probablement la serp més amenaçada de Catalunya, ja que a una àrea de distri- a l’estatus de l’escurçó bució reduïda i fragmentada (Vives, 1987) cal afegir que en un 75% d’aquesta àrea sembla trobar-se en regressió ibèric (Vipera latasti) (Parellada, 1995a). Llevat d’excepcions, les poblacions existents són aparentment de baixa densitat, resultant un al Garraf estatus molt diferent al de les poblacions de l’escurçó piri- nenc (Vipera aspis), més denses, sovint en augment i sen- se fragmentar (Parellada 1995a; Llorente et al., 1995; Xavier Parellada i Viladoms Montori, 1996). Tot i aquest estatus desfavorable, l’escurçó ibèric és, Servei de Protecció i Gestió de la Fauna juntament amb l’escurçó pirinenc, l’únic rèptil no protegit Direcció General del Medi Natural a Catalunya, fet que obeeix al caràcter verinós d’aquestes Generalitat de Catalunya serps. D’altra banda, es coneix ben poca cosa de la seva biologia i ecologia, especialment si ho comparem amb el que es coneix de les altres espècies d’escurçons presents a Europa. El fet que la distribució de l’escurçó ibèric es li- miti a l’àrea mediterrània de la península Ibèrica i nord d’Àfrica, àrea que es troba fora de l’àmbit d’estudi dels es- pecialistes en el gènere Vipera, motiva aquest fet. Per tots aquests motius, vam considerar interessant aprofundir en el coneixement de l’estatus i l’ecologia d’aquesta espècie, essent el massís del Garraf l’àrea on més hem treballat. Centrant-nos en el Garraf, tot i que la primera referència sobre la seva presència al massís fou recollida per Vives (1990), la localització de la cita a què fa referència –extre- ta de la recopilació feta per Mertens i Müller (1940)– és errònia, ja que la localitat indicada (l’avenc de la Costa Dreta), no és pas al Garraf, com dedueix Vives (1990) en interpretar les dades de Faura (1911) recollides de forma incompleta per Mertens i Müller (1940), sinó a Mont- serrat, tal com indica el mateix Faura (1911, pàg. 568). Per tant, una vaga referència inclosa en una publicació lo- cal (Parellada, 1978), segons la qual els habitants de Be- gues coneixien la presència d’escurçons, seria la primera referència genèrica publicada sobre l’escurçó al Garraf. Ja comprovades però igualment poc accessibles, serien les re- ferències incloses en un document inèdit (Parellada, 1983) en el qual s’esmenten diferents sectors del Garraf on es coneixia la presència d’escurçó ibèric. Tot i que no s’hi feia referència en el text al·ludit, dues d’aquestes localitats corresponien a dos exemplars morts localitzats per l’autor S’han recopilat 45 observacions d’escurçó ibèric al massís del Garraf els anys 1981 i 1982, les restes dels quals actualment són a efectuades durant els darrers vint anys, dades que han estat recollides la col·lecció del Museu de Zoologia de Barcelona. No ha- per un total de 27 observadors diferents. Aquestes dades han estat inter- vent estat publicades aquelles citacions, la presència de pretades amb l’ajut de la informació recollida arran d’un estudi sobre l’escurçó ibèric al Garraf ha estat pràcticament desconegu- escurçons en semicaptivitat realitzat en els darrers vuit anys, i amb el ra- dioseguiment d’un exemplar durant tres mesos. da fins a la publicació de Del Hoyo i Orta (1993), que La distribució de l’espècie obtinguda es limita al Garraf Blanc o Cal- en fan una referència genèrica, i sobretot fins que, l’any cari, essent més abundant per sobre dels 400 m d’altitud, i excepcional 1995, es van fer tres publicacions en les quals d’una mane- per sota dels 200 m. De comportament discret, és molt poc observat (1,45 ra o altra s’hi feia referència: l’Atles dels rèptils i amfibis obs./any de mitjana al Parc). El nombre més gran d’observacions s’ha produït en els mesos de setembre-octubre, coincidint amb el període d’a- de Catalunya (Llorente et al., 1995) i dos treballs de parellament. La població és escassa però sembla estable, tot i que, d’una l’autor (Parellada, 1995a i b). Finalment, en un treball banda, la gent local considera que ha minvat i, de l’altra, que les obser- específic sobre l’herpetofauna del Garraf, Montori vacions han augmentat els darrers anys. (1996) recull unes quantes observacions que reflecteix en No es coneixen accidents recents per mossegada a persones, però sí a dues quadrícules de 2,5 x 2,5 km. gossos de caçadors. Antigament eren habituals amb les cabres i excep- cionals amb l’home. La destrucció i fragmentació del seu hàbitat (pedreres, urbanitzacions i carreteres), els incendis forestals i l’atropellament d’exemplars sem- Material i mètode blen ser els principals factors que actualment amenacen aquesta espècie al Garraf, mentre que cap a l’Ordal l’excessiva reforestació podria ser un factor negatiu afegit (pèrdua d’hàbitat per manca d’insolació sufi- L’àmbit d’aquest estudi queda definit a la figura 1, i abas- cient). ta tant l’espai protegit pel Pla especial del medi físic del III Trobada d’Estudiosos del Garraf Monografies, 30 113 massís del Garraf, com part de l’àrea que l’envolta, la qual Resultats i discussió al nord arriba fins a la carretera de l’Ordal. L’esforç de prospecció, però, ha estat molt més intens al nord i a lle- Han estat recollides un total de 45 observacions distribuï- vant del Parc, que no pas a ponent. des en quinze quadrícules de 2,5 x 2,5 km (figura 1) i que La recerca expressa d’aquesta espècie al Garraf es va es relacionen en la taula 1. iniciar al final dels anys setanta, mitjançant la prospecció del seu hàbitat, insistint més en les àrees que la gent gran Distribució i hàbitat de país consultada considerava com a més favorables. Pa- La presència de l’escurçó al Garraf està clarament lligada ral·lelament, s’han recollit totes les observacions de què al «Garraf blanc» de calcàries i dolomies del Cretaci i el hem tingut coneixement en els darrers vint anys (des del Juràssic, i és absent tant al «Garraf vermell» de conglome- 1979 fins al 31 d’octubre de 1998), i també s’ha contactat rats i arenisques silíciques del Triàsic, com al «Garraf ne- a l’efecte amb nombrosos naturalistes que treballaven al gre» de pissarres i fil·lites. També sembla absent dels ter- Garraf o, si més no, l’havien visitat regularment. renys margosos del sud-oest. Per a la interpretació dels resultats obtinguts, s’han tin- Aquesta selecció per l’hàbitat rocós i calcari –de fet, pel gut especialment en compte els resultats de les investiga- carst–, que coincideix molt amb l’observada a la resta de cions que estem duent a terme paral·lelament al Garraf, Catalunya (Parellada 1995a), podria obeir a la major tant pel que fa a un estudi en semicaptivitat iniciat l’any abundància de refugis naturals als terrenys càrstics, ja que 1991 (Parellada, 1995b i en preparació), com al radio- en altres terrenys els únics refugis naturals que sol haver-hi seguiment d’un exemplar. En el primer cas, es tracta de són els caus de micromamífers, i aquests són molt escassos l’estudi de dos exemplars adults (mascle i femella) captu- a les garrigues i brolles mediterrànies (Gosàlbez, 1987). rats els anys 1990 i 1992 respectivament, els quals s’han Un altre factor que convé considerar, en aquest cas de tipus mantingut en un tancat exterior de 6 m2 (2 x 3 x 0,8 m) que històric, és el fet que els terrenys molt càrstics i abruptes és situat a 400 m d’altitud i a 1,6 km del lloc de presència són pràcticament els únics espais de l’àrea mediterrània més proper (a 2 km del lloc de captura, situat a 410 m d’al- que al final del segle passat s’havien lliurat de l’eixarmada titud). Els exemplars han estat alimentats amb presa viva, per a la plantació de vinyes. mentre que l’aigua l’obtenien exclusivament de la pluja i Com a la resta de Catalunya, la presència de l’escurçó la rosada, tal com succeeix a la natura. Durant tot aquest ibèric és més freqüent per sobre dels 400 m d’altitud temps (vuit i sis anys respectivament), cap dels exemplars (69,4% de les observacions) i, si no fos per una sorprenent no ha mort ni ha presentat el més mínim problema sanita- observació pràcticament arran de mar al Pas de la Mala ri, i s’han alimentat, mudat, crescut, hivernat i reproduït Dona, totes les observacions serien situades per sobre dels amb normalitat. 200 m (figura 2). Aquest increment amb l’altitud, podria Pel que fa a l’estudi de radioseguiment esmentat, s’ha estar relacionat amb un augment de la pluviositat i la hu- efectuat mitjançant la implantació d’un emissor subcutani mitat ambiental (la cota dels 400 m sovint coincideix amb en un mascle adult (Martínez Silvestre et al., 1998), el el nivell de condensació de les boires al Garraf), i aquesta qual fou seguit durant 100 dies distribuïts en dos períodes podria comportar un augment de vegetació herbàcia i de entre el juliol i el novembre del 1994 (Parellada i Santos, preses. Una altra hipòtesi per treballar és la relació amb dades pròpies). Al final d’aquest estudi, l’exemplar fou una menor presència humana a cotes més altes. alliberat definitivament en el mateix lloc de captura. Sobta, d’altra banda, l’aparent absència d’escurçons al sector nord-oriental del Parc (serra de la Guàrdia, serra de Can Parés, les Agulles i la Desfeta), on, tot i que l’hàbitat sembla favorable, no hem pogut recollir ni tan sols re- ferències antigues de la seva presència per part de la po- blació local.