1932 1931936 8 Premis Nacionals de Cultura 1932-2011 1982 19 94 19 95 20092 0 11 Premis Nacionals de Cultura 1932-2011 1932 19381936 Premis Nacionals de Cultura 1932-2011 1982 1994 1995 20092 0 11 Una voluntat de ser 8 Artur Mas i Gavarró La construcció d’una cultura nacional 12 Ferran Mascarell i Canalda Uns premis al talent i la creativitat 16 Pilar Parcerisas i Colomer Premis Nacionals de Cultura 1932-2011 20 Rosa Serra i Majem 1932-1938 26 1982-1994 82 1995-2011 146 Índex onomàstic 212 Una voluntat de ser Sovint, sota la mateixa denominació de nacionalisme, s’acostumen a barrejar elements històrics massa diversos i, fins i tot, contradictoris. Perquè resulta que hi ha nacionalismes que en moltes ocasions s’han expressat a còpia de canonades mentre que altres ho han fet amb concursos de poesia. Sembla clar, doncs, que no els podem identificar ni situar en un mateix context. El catalanisme seria històricament inintel·ligible sense la Renaixença i, més en concret, sense la recuperació l’any 1859 dels Jocs Florals, gràcies a la iniciativa d’Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, entre d’altres. Aquell mateix any, el dia 27 d’octubre, el Govern espanyol declarava la guerra al Marroc. No es tracta ara de forçar paral·lelismes, naturalment, però sí d’anar recordant que la virulenta actitud revisionista cap al catalanisme que s’ha dut a terme en els darrers anys, a banda de ser injusta, distorsiona profundament la realitat històrica. La represa dels Jocs Florals del 1859 constituïa probablement una idealització en clau romàntica dels orígens medievals del certamen, instituït pel rei Joan I l’any 1393. Se celebraven des del 1323 a Tolosa de Llenguadoc, i constituïen una mostra indiscutible de refinament cultural en l’Europa d’aquella època. Aquell enorme salt de quatre-cents seixanta-sis anys, entre la Catalunya medieval de Joan I i el país que en aquell moment estava en plena Revolució Industrial, tenia una dimensió que anava molt més enllà de la literatura: era, sens dubte, un acte d’afirmació patriòtica, tot i que, òbviament, es produïa en un context històric que té poc a veure amb l’actual. Si se’ns permet el flagrant anacronisme, aquells van ser els avantpassats remots dels actuals Premis Nacionals de Cultura. I aquí ensopeguem amb un altre salt, en aquest cas de setanta-tres anys: els que van del 1859 fins al 1932, a l’inici de la Catalunya republicana. En unes circumstàncies radicalment diferents, però en un país que encara s’identificava amb el seu passat, el reconeixement institucional a les arts va donar lloc al precedent —ara sí, directe— dels actuals Premis Nacionals de Cultura. Tot allò va quedar escapçat dramàticament el 1938, gairebé al final de la Guerra Civil. El següent salt seria de quaranta-quatre anys. El 1982, el Govern de la Generalitat va donar forma institucional als premis. Des d’una perspectiva institucional, tots aquests salts històrics representen alhora un recordatori inquietant i un motiu d’esperança: el país, malgrat tot, se n’ha sortit. Convé que celebrem aquest triomf col·lectiu, però també cal que ens fixem en el seu revers, representat per aquests dramàtics períodes de silenci generats per l’emmudiment del nostre poble i del seu signe d’identitat més indiscutible: la llengua catalana. L’accidentada història dels Premis Nacionals de Cultura i, molt especialment, la violència amb què van quedar interromputs l’any 1938, reflecteix una voluntat de ser que, finalment, ha triomfat, com es veu amb claredat en aquest llibre. Tots, sense excepcions, ens en podem sentir ben orgullosos. Artur Mas i Gavarró President de la Generalitat de Catalunya La construcció La història dels Premis Nacionals d’una cultura nacional de Cultura il·lustra quina ha estat la història de Catalunya: entrebancs, iniciatives estroncades per la voluntat unitarista de l’Estat espanyol, però sobretot una convicció nacional que ha sabut esquivar totes les agressions i una cultura catalana que ha vençut la batalla de la història quan tot ho tenia en contra. La cultura ha estat una de les principals armes que ha tingut Catalunya per fer front a les adversitats. Václav Havel es va preguntar en una ocasió si la paraula humana era tan perillosa per poder canviar el món i influir en la història. Ho ha estat. La paraula i la cultura a la qual aquesta paraula ha donat veu, ha estat prou poderosa per contrarestar els grans dèficits que ha patit Catalunya: la manca de democràcia i l’absència d’un Estat favorable al poble català. La cultura ha estat capaç de generar prou riquesa simbòlica, moral i material perquè la nació dels catalans pogués sobreposar-se a les dificultats i arribar fins als nostres dies amb prou força per encarar amb màxima ambició els formidables reptes als quals avui ens enfrontem. Aquest llibre s’inicia amb el naixement dels Premis Nacionals de Cultura ara fa vuitanta anys. Uns premis que només han pogut lliurar-se en trenta-nou edicions, incloent-hi la del 2011, pels entrebancs que ha patit el país. Ara bé, cadascun d’aquests lliuraments ha estat un pas més en la construcció cultural nacional. Una construcció cultural nacional en la qual la societat civil, en molts moments d’aquests últims vuitanta anys, ha estat fonamental i ha hagut d’agafar les regnes del país per superar els atzucacs de la història. L’Ateneu Barcelonès, l’epicentre d’on han sorgit una bona part de les iniciatives culturals i ciutadanes dels últims cent anys va ser, també en aquesta ocasió, el nucli en el qual van néixer els Premis Nacionals de Cultura, l’any 1928, amb el nom de Premi Joan Crexells. No fou fins uns quants anys després, el 1932, quan l’empenta i la il·lusió dels homes i les dones de la República van donar forma institucional a la llavor sembrada a l’Ateneu Barcelonès. Els que avui coneixem com a Premis Nacionals van néixer per la ferma voluntat d’aquells homes i dones, i del president Francesc Macià, de donar a la nació catalana «l’absoluta plenitud espiritual». Volien estimular de forma oficial, des del petit fragment d’Estat català que tenien aleshores, la producció literària i musical del país. De la cultura, va dir Ventura Gassol l’any 1933, en depenia que «en arribar al moment de la consagració de les nostres llibertats, Catalunya fos allò que és i vol ser i no allò que volguessin que fos». Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme van frustrar aquells anhels i no fou fins quaranta-quatre anys després, l’any 1982, que es van recuperar els Premis Nacionals, que el 1995 van adoptar la denominació i l’organització actuals. Avui podem estar ben orgullosos del camí recorregut en el marc d’una història política permanentment contrària als nostres interessos. Mai el nostre país no havia tingut un nivell tan elevat i destacat de creadors en tots els àmbits. I no podem deixar de preguntar-nos què seria de Catalunya sense els treballadors incansables de la literatura, de la poesia, del cinema, de la dansa, de l’arquitectura, de les arts visuals, del circ, del còmic, de la cultura popular, de la dansa, del teatre, del disseny, del pensament científic... Catalunya és una nació perquè té una cultura, i la cultura existeix quan s’alimenta de la seva matèria primera que és la creativitat. Amb els Premis Nacionals, des del 1932, i malgrat les pauses que ens han imposat greus contratemps històrics, hem honorat la creativitat amb el màxim reconeixement institucional. Els Premis Nacionals, aquest llibre n’és una bona prova, han distingit persones i entitats que ens han enriquit com a col·lectivitat, que han fet una contribució destacada a l’enfortiment del capital cultural de Catalunya i que han construït una mirada pròpia sobre el món. Persones creatives d’ara i d’abans que han enriquit el nervi de la nació catalana, la cultura. Ferran Mascarell i Canalda Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Uns premis al talent El Consell Nacional de la Cultura i de les i a la creativitat Arts va ser creat per vetllar per la cultura del país, per la seva creativitat, per la seva qualitat, per la seva projecció, no només entre nosaltres sinó també arreu del món. Aquesta noble tasca la veiem culminada, sens dubte, amb la concessió dels Premis Nacionals de Cultura que la Llei 6/2008, de 13 de maig, atribuïa per primera vegada a un organisme independent com el CoNCA, per tal de garantir al màxim la seva qualitat i transparència. Els Premis Nacionals de Cultura són el màxim reflex de l’agraïment d’un país que reconeix els millors entre els seus. L’any 2009, el Plenari del CoNCA, sota la presidència de Xavier Bru de Sala, va decidir nomenar un jurat independent, solvent en les diverses disciplines premiades, format per vint-i-quatre experts, que han elevat a aquest organisme una proposta de decisió en la concessió dels premis de les edicions dels anys 2009, 2010 i 2011, que actualment es distribueixen en setze categories. Després d’uns anys en què l’acte de lliurament dels premis es duia a terme des d’equipaments del territori, acompanyat d’un espectacle i retransmès íntegrament per Televisió de Catalunya —en les edicions del 2010 i del 2011—, i ja sota la presidència de Francesc Guardans, el CoNCA va tornar el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura al Palau de la Generalitat, on s’havia celebrat en els temps de la República. Els premis hi van guanyar en solemnitat i valor simbòlic com a acte d’agraïment del país als creadors catalans i agents culturals que havien destacat en la seva feina i trajectòria.