La construcció del temple parroquial de Sant Andreu de Palomar (1846-1904) Pau VINyES I ROIG Historiador i Màster en Estudis Històrics per la Universitat de Barcelona el temple parroquial1 El temple parroquial de Sant Andreu de Palomar ha sofert al llarg dels segles diverses recons- truccions, i també modificacions i ampliacions que n’han alterat la fisonomia arquitectònica. Des del segle ix es té constància d’una petita capella de planta rectangular, coberta amb una teulada sobre embigat de fusta, que va ser destruïda durant la conquesta del cabdill Al-Mansur el 985. Es construeix un cop més una església d’estil romànic, de planta i creu llatina, coberta amb volta de canó i amb tres absis, a més de tres altars, dedicats respectivament a sant Llorenç, santa Maria i sant Andreu, i l’altar major. A començament del segle xii un nou set- ge almoràvit saqueja el poble i destrueix el temple parroquial. Aquest fet va moti- var que, en construir-se la nova església, es decidís edificar, en paraules de l’histo- riador Martí Pous, una impressionant torre campanar sisavat (de sis cares) so- bre la volta, que segurament era similar a la que ens oferia el conjunt arquitectò- nic de Sant Pau del Camp, situat a l’actu- al barri del Raval de Barcelona. En ple segle xvii es decideix fer una àmplia re- modelació del temple parroquial. Tan- mateix, la torre campanar es conserva, ja que continua tenint funcions defensi- ves.2 El creixement demogràfic arran de la incipient industrialització del poble Facsímil de la primitiva parròquia de Sant Andreu de Sant Andreu de Palomar, amb l’arri- de Palomar (segle xii), amb la rectoria actual. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. bada de nova població procedent de la Catalunya interior, fa que l’antiga esglé- sia sigui enderrocada a mitjan segle xix i s’iniciï la construcció d’un nou temple. De l’antic edifici eclesiàstic només es conserva part de la capella del Sagrament i la porta del carrer del Pont, que és d’estil barroc i que antigament era situada a la façana principal; actualment es troba en molt mal estat de conservació, així com, en part, tot l’edifici de la rectoria. 1 Vinyes i Roig, Pau. “La trajectòria històrica de la Capella del Sant Crist dels Segadors”. Dins Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta (1640-1716). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014. 2 Busqueta i Riu, J. i Pous i Serra, M. (1991). Llibre del mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Pàgines 118-120. Editat per la Comissió del Mil·lenari de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, Sant Andreu de Palomar, 1991. 188 L’any 1904 el doctor Josep Vilaseca i Trullàs va publicar un treball de recerca titulat Revolució de las Quintas. En parlar de la revolució del 1845 fa una excel·lent descripció de l’antic temple parroquial:3 “L’església, que era sens dubte l’edifici més antic de la població i centre d’ella... estava formada de murs i voltes de molta robustesa, havent-hi punts en què les parets tenien ca- torze pans de gruixària, fent-se més visible la solidesa en els pilars i volta que aguantaven la torre-campanar, veritable obra de romans. Era un edifici d’aqueixos que la gent en diu ‘feta dels moros’, bastant fosc, sols de regular cabuda, i baix. De les dues terceres parts, l’anterior que comprenia l’altar del sagrament i la fatxada, presentava el tipus modern, essent ample i bonica en comparació a les dues parts posteriors, degut a noves addicions i eixamples. S’entrava dintre baixant un graó, veient-se a mà dreta l’escala de dur al cor, i aquest en sa terminació; l’obertura de l’escala per a pujar a dalt de l’església i anar al campanar, escala rònega i de tant en tant males condicions, que a l’ésser a son extrem tenia de pujar-se (sic) arrupit, agarrant-se amb les mans per estreta i gastament dels esgraons; passada amb tre- balls la porta, es sortia a un terrat que conduïa a la torre-campanar. Era aquesta una gran obra, tot de pedra picada, ocupant la seva circumferència quasi les dues terceres parts de la banda vella de l’església. De posició atrevida, puix que descansava sobre la volta i un poc en els murs d’ella, sent sisavat. Sa alçada seria de poc més de cinquanta pams, que comparat amb sa amplària resultava, sense deixar de ser esvelt, ample-curt. No tenia port l’obertura d’entrada i les campanes estaven a l’alçada d’un home, en número de quatre, encara que les campanes sols fossin dues, les cordes d’elles per medi (sic) de forats fets en la volta, queien dintre de l’església pujant enmig d’ella. Tenia dintre una escaleta de pedra, en forma de cargol, per pujar a dalt la volta que formava un terradet adornat amb un coronament de pedra i quatre boles del mateix, i a l’altura d’elles, un nínxol per la campana petita. El camí de pujar dalt de l’església i d’allí passar al campanar, el comú era pel cor, po- dent-s’hi anar també per la rectoria. Aquesta estava al costat esquerre de l’església, com també la sagristia; i al dret, que mira a Tramuntana, l’ossera en l’angle resultant de la sortida de l’altar del Sagrament amb la part més vella de l’església que hem dit era més estreta que la del davant. L’església antiga, igual de l’actual [es refereix al nou temple construït a posteriori], estava col·locada a l’extrem sud de la plaça mirant la fatxada a ponent, amb el fossar davant, i a prop del Rec Comtal que passa pel seu darrere.” Segons l’historiador andreuenc Felix Olivé:4 “Si calgués buscar-li alguna similitud, l’església de Sant Pau del Camp, contemporània de la Sant Andreu i que passà vicissituds semblants, també té una torre-campanar assentada sobre la volta del creuer.” 3 Fragment extret del diari La Renaixença, del 26 de gener del 1904. Reproduït dins de l’article “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”, de Fèlix Olivé i Guilera. Publicat a Finestrelles 5. Pàg. 62-63. Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Sant Andreu de Palomar, 1999. 4 Olivé i Guilera, Fèlix. “Els orígens de Sant Andreu de Palomar”. Dins Finestrelles 5. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 1999. segona part | 189 sant andreu de palomar a mitjan segle xix L’eclesiàstic Pere Riera feia constar l’any 1826 que la parròquia de Sant Andreu de Palomar con- tava amb 3.350 persones5. Segons l’historiador andreuenc Jordi Rabassa “la població es quin- tuplicà: dels 4.350 habitants de l’any 1845 es passà, el 1884, als 14.606 i als 20.554 l’any 1909”. 6 Es tractava d’un augment considerable a causa majoritàriament de la nova onada immigratòria arran de la implantació de teixit industrial en el territori andreuenc. De poble purament agrí- cola es passa a poble industrial. El metge andreuenc Josep Vilaseca i Trullàs, en parlar del Sant Andreu del 1845, el descriu de la manera següent:7 “Contenia la població de Sant Andreu de Palomar dues fàbriques mogudes per vapor, una de filats i teixits de cotó, l’altre de força de 20 cavalls, l´única tal vegada a Espanya en què en aquell temps es filava mecànicament. 5 d’igual classe mogudes per cavalleries i moltes de teixits. 1 de verdet, 6 de teuleries, 20 fleques que proveïen en part a la capital, 1 molí, 8 cafès, i a més de l’estudi públic en tenia algun de particular, sales de ball, etc. La comu- nicació amb Barcelona es feia per medi (sic) de tartanes que portaven fins al portal nou. Una part petita dels andreuencs es dedicava al contraban, exposant a cada moment la vida, adquirint-hi alguns fortuna i anomenada. A la nit els barcos (sic) contrabandistes desembar- caven gèneres a prop la desembocadura del riu Besòs i d’allí eren amagats dintre el poble i masies del voltant; en tindre ocasió es transportaven d’amagat a la capital; el contraban també es feia per la frontera francesa. L’arriscat d’aquesta vida donà origen a certa fatxenderia que, juntada (sic) al joc desenfrenat d’aquells individus, féu que els andreuencs tinguessin renom de jugadors i eixelebrats, i més quan a conseqüència de tals causes s’originà un estol de pinxos que durà quasi com institució fins prop del 1868. Aqueixa mala fama tenia d’aplicar-se sols a uns quants, puix la majoria dels habitants de la població era gent treballadora i quieta.” A la Guia Completa del Viajero en Barcelona, elaborada per Cayetano Cornet i Mas es descriu així Sant Andreu de Palomar l’any 1864:8 “El augmento que va experimentando esta población es notable; en la actualidad passa de 1.300 el número de casas. Tiene mucha agua y la industria se ha desarrollado en razón a su proximidad a la capital. Hay en ella varias fàbricas movidas por el vapor, de las cuales algunas son de Hilados de algodón, una de Hilados de tino, otra de harinas, etc., otras conmovidas por caballerías, y hay infinitas de Tejidos y otras a brazos. Las panaderías abastecen en parte la capital; pues el número de panes que se cuecen en ellas, no podrían consumirlos los 11.000 habitantes que cuenta de población.