View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk brought to you by CORE Jaume de Puig i Oliver provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert CATÀLEG DELS MANUSCRITS DE LA BIBLIOTECA DIOCESANA DEL SEMINARI DE GIRONA. I. MANUSCRITS 1-50. Introducció El restabliment a Girona d’estudis universitaris i la constitució formal de la Universitat de Girona a fi nals del segle XX ha estat un fet transcendent en la vida de la ciutat. Fa poc, a principis del segle XXI, s’ha produït un altre fet que tindrà conseqüències semblants: la reunió i la gestió en un mateix edifi ci dels arxius i de les biblioteques eclesiàstiques gironines: Arxiu de la Catedral, Arxiu Diocesà, Arxiu de Sant Feliu, Arxius Parroquials, Biblioteca de la Catedral, Biblioteca de Sant Feliu, Biblioteca Diocesana del Seminari de Girona. La nostra afi rmació, només aparentment parcial, no és el fruit de cap encegament. És la conseqüència d’haver pogut constatar que la documentació eclesiàstica gironina és el fi l que guia, acompanya i molt sovint aclareix la tra- jectòria històrica de les comarques que formen un bisbat més que mil·lenari. Durant segles aquesta documentació ha estat conservada en establiments independents i descoordinats. La decisió d’aplegar-la sota un mateix sostre i una mateixa direcció és un fet que marca diverses fi tes. Finalment, l’Església gironina adopta una política sobre el seu patrimoni documental, un criteri de gestió, una projecció cap a la societat. Els quatre arxius eclesiàstics gironins són potents —cal dir-ho?— i la biblioteca diocesana resultant de la juxtaposició de les tres anteriorment esmentades és rica de fons antics; l’accés organitzat a tals fons posa en mans dels investigadors i dels estudiants una massa documental de primer orde, al costat de l’Arxiu Municipal, de l’Arxiu Històric de Girona i de la Biblioteca Carles Rahola de Girona. És per això que els darrers anys la Universitat de Girona i el bisbat van convenir la integració on line del catàleg de la BDSG dins el catàleg de la biblioteca de la Universitat, des d’on ara s’hi accedeix amb comoditat i des d’on es difonen tots els seus fons, assenyaladament els d’anti- quària. Estem convençuts que, sense l’existència de la Universitat de Girona, la reunió de tots els arxius i biblioteques eclesiàstiques en un mateix centre no hauria estat mai plantejada ni viable. A fi nals del segle XX, els dos arxius eclesiàstics fonamentals, el de la Cate- dral i el diocesà, van tenir dos arxivers de visió ampla: Gabriel Roura Guïbes i Josep Maria Marquès Planagumà. Ells dos van inserir les institucions que regentaven en el corrent del treball de recerca que la Universitat impulsà a Girona, de forma mai abans no vista a la ciutat. La reorganització dels serveis arxivístics i bibliotecaris diocesans posterior a la tasca i a la mort paral·lela Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Facultat de Teologia de Catalunya] DOI: 10.2436/20.3000.01.49 Vol. 31 (2014-2016), p. 7-531 8 CATÀLEG DELS MANUSCRITS DE LA BIBLIOTECA DIOCESANA DEL SEMINARI DE GIRONA dels dos arxivers ha estat el resultat del treball que tots dos van acomplir en condicions no sempre fàcils ni favorables. Avui es publica un dels instruments de treball essencials en tot complexe arxivístic i bibliotecari: un catàleg de manuscrits. A la ciutat de Girona n’hi ha uns set-cents. Un centenar i mig llarg són a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, i provenen de la Desamortització. Són relativament pocs, perquè una part dels que s’havien d’haver conservat a Girona mateix es van dispersar en direccions diverses. A més, a mitjan segle XIX, una cinquantena foren robats de la Catedral i ara són, per ignomínia gironina, a la Biblioteca de la Univer- sitat de Barcelona. Foren robats purament i simple, quan la clau de l’arxiu i biblioteca de la Seu era en poder del Govern civil de Girona, en virtut d’un abús de poder i d’unes trafi ques inqualifi cables. Els arxius i biblioteques eclesiàstiques de Girona custodien cap a sis- cents mss. Convenia treure’ls de l’ostracisme. Comparada amb els dipòsits de manuscrits de la Seu i de Sant Feliu de Girona, la biblioteca del Semi- nari és pobra en manuscrits medievals, encara que la Biblia peregrina del se gle XIV, ms. 1, el ms. 2, del segle XII, i la traducció en català del Regi- ment de prínceps de Gil Colonna, ms. 10 (any 1407), són d’un valor específi c indubtable. Cal esmentar la romanalla jueva de primer orde, ms. 5, una mezuzà del segle XV trobada el 1886 in situ, al cor del call jueu? El plat fort del fons del Seminari el constitueix una sèrie de manuscrits moderns interessants per a la història de la cultura catalana postmedieval. En aquest mateix volum es fan remarcar un grup de manuscrits provinents d’Itàlia (mss. 6-7, 12, 20), interessants per als Borja i per a la guerra de Successió, el ms. que conté les Relaciones d’Antonio Pérez i altre material contrari als àustries (ms. 13), el recull de privilegis reials del segle XV (ms. 11), la biografi a del príncep de Viana de Joan Vallespinosa, encara fi ns fa ben poc considerada perduda (ms. 14), el llibre autògraf de Jeroni Pujades on va recollir i transcriure diverses inscripcions antigues (ms. 16) i el ms. de les Decisiones Senatus 1498-1700 (ms. 28), obra de Josep de Pastor i Mora, que hem pogut posar en relació amb altres manuscrits conservats a Catalunya. Reputem també interessant la darrera part del ms. 19, on hi ha reunit un conjunt documental sobre el col·loqui de Worms (1557) entre protestants i catòlics, que bé valdrà la pena d’estudiar amb detall, perquè no fóra estrany que contingués algun inèdit. Condemnats a veure la història de la Reforma de lluny, constatar que a Girona hi ha còpia pràcticament coetània d’un document signat per F. Melanchton, no deixa de fer una certa impressió. El món postmedieval català tot just comença a ésser explorat, i no ho diem perquè no hi hagi abundància de treballs de qualitat sobre el període, sinó perquè la documentació que aquell món va produir és immensa i sorto- sament ha arribat fi ns a nosaltres amb força integritat. En aquestes condi- cions, calen treballades ingents per a explorar-la. És comprensible que faci mandra fi car-se en un món que els prejudicis rebuts pintaven amb tonalitats poc atractives. De la vida cultural del Barroc INTRODUCCIÓ 9 gironí s’han explorat alguns episodis sorollosos. Falta veure amb detall si darrera el soroll hi havia alguna cosa més que la simple capacitat de produir- lo. I cal esbrinar, a través de documentació creuada, les carreres i els anants i vinents dels intel·lectuals catalans d’aquella època d’un Estudi i d’una càtedra a una altra, abans de la concentració forçosa a Cervera decretada pel primer Borbó. Conceptuem que ha estat un error no donar importància als mss. catalans moderns. Encara no s’ha dreçat un catàleg defi nitiu dels manuscrits dels ave- llanenses i mentrestant hi ha hagut cremes, pèrdues, destruccions i, per sort també, ara mateix hi ha hagut el descobriment sensacional en un carcanyol d’església d’una maleta amb material nou i preciós d’aquella procedència, forçosament ignorat de tothom.1 1. Cf. Paul Freedman i Flocel Sabaté, Jaume Caresmar i les fonts històriques de l’Església catalana, dins «Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona», LI (2007- 2008), 13-38. Els autors donen notícia de la troballa en un sostre fals de l’església de Vilanova de la Sal d’un bagul ple de documents de Santa Maria de Bellpuig de les Avella- nes, amagat allí pels canonges de Bellpuig l’any 1835. Ara han estat catalogats a Balaguer i se’n ha fet càrrec l’Arxiu Comarcal de la Noguera. La majoria dels documents són dels segles XVIII i XIX, però s’hi van trobar 77 pergamins anteriors al 1300 —el més antic del 1057—, manuscrits i papers de Daniel Finestres, 14 llibres d’estatuts i litúrgia dels canonges premonstratesos i cinc grans llibres manuscrits de Jaume Caresmar, amb còpies de documents a partir del segle XII, formant el cartoral de l’abadia de Bellpuig, acabat el 1752. Esbossada la trajectòria i les ambicions intel·lectuals de Caresmar, començant pels seus discursos a l’Acadèmia, i esmentant tot seguit el programa grandiós de publicació de fonts per a la història de Catalunya concebut i començat per Caresmar, Pascual i Martí, Freedman i Sabaté toquen després el tema de la bibliografi a de Jaume Caresmar, començada per Vega i de Sentmenat i Josep Martí, qüestió espinosa de la història literària catalana. Primer, perquè l’obra de Caresmar sembla que en gran part no fou completada. Després perquè durant els segles XIX i XX els manuscrits de Caresmar s’han dispersat, amb anants i vinents caòtics, gairebé inintel·ligibles, i alguns que havien romàs a Catalunya foren cre- mats o malmesos, quan el 1936 van ésser amagats en condicions infames. És molt difícil fer casar avui els escrits no publicats de Caresmar que es coneixen amb els catàlegs de les seves obres dreçats arran de la seva mort. Com és natural, cal valorar molt positivament la troballa del bagul amb els nous volums del savi historiador, sobretot tenint en compte les destruccions documentals que ha patit aquest país el segle XIX i el XX. Així, tot i que l’obra ambiciosa dels premonstratesos no arribà a bon port, tot i que una part d’aquesta obra es va perdre i el que n’ha quedat es troba dispers, Freedman i Sabaté auguren que ja seria hora que hom dediqués temps i diners a fer un catàleg —tant de bo que fos el defi nitiu— de l’obra de l’escola de Bellpuig.