INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

BIBLIOGRAFIA HISTÓRICA TARRACONENSE II

EXCMA. DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE 1979

BIBLIOGRAFIA HISTÓRICA TARRACONENSE II

INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

SECCIÓ DE BIOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA

PUBLICACIÓ N.° 2

BIBLIOGRAFIA HISTORICA TARRACONENSE II

EXCMA. DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE TARRAGONA 1979 Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV Publicado n.° 58

ISBN: 84 - 00 - 04457 - 6 Depósito legal: T. 173 - 1979

SUGRAÑES Y CIA., CONDE DE RIUS, 9 - TARRAGONA ÍNDEX Fág»- Presentado 7 Coliaboradors d'aquest número 9 Obres de conjunt .... 11 Fonts i bibliografia 25 Ciències auxiliars 29 Historia política i militar 33 Economia i societat 39 Institucions 47 Religio 49 Cultura 53 Biografia i historia local 63 Index de llocs i persones .... 71 índex d'autors 73

PRESENTACIÓ

El desembre de l'any 1977 la Secció d'Història i Arqueología de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, publicà el primer número deis «Quaderns d'Història Tarraconense». S'hi iniciava una secció o apartat sota el títol «Bibliografia histórica tarraconense», la finalitat de la qual era recollir i recensionar tots, o al menys el màxim nombre, els articles i treballs referents a la historia de les comarques tarragonines. La intenció deis responsables d'aquesta secció era pu- blicar cada any els títols i recensions dels treballs apareguts l'any an- terior. Així en el número de l'any 1977 aparegueren els treballs dels anys 1975 i 1976. Raons d'ordre editorial ens han obligat a retardar l'aparició del segon volum dels Quaderns, el qual confiem que pugui sortir a les darreries d'aquest any, i per tant la Bibliografia histórica tarraconense, corresponent a l'any 1977, ha sofert també un retard encara que l'originai ja era confeccionat des del mes d'abril del 1978. Les moltes peticions rebudes per part dels interessats en la biblio- grafia tarraconense ens han empenyut a publicar, com a llibre a part, el que en altre temps era una secció dels Quaderns. Creiem que era una obligació explicar en breus mots la gènesi de la present publicació i confiem que farà un bon servei ais estudiosos de la historia tarragonina.

COL LABORADORS D'AQUEST NÚMERO

Amo Guinovart, M. Dolores del (M.D.A.) Anguera Nolla, Pere (P.A.) Cabestany Fort, Joan-F. (J.-F.C.) Ferré Bosch, M. Antonia (M.A.F.) Navarro Miralles, Luis (L.N.) Recasens i Comes, Josep M. (J.M.R.) Ricomà Vallhonrat, Rosa M. (R.R.) Ricomà Vendrell, F. Javier (F.J.R.) Rovira i Gómez, Salvador-J. (S.-J.R.) Sabaté i Bosch, Josep M. (J.M.S.B.) Sánchez Real, José (J.S.R.) Soler Álvarez, Eliseo (E.S.)

OBRES DE CONJUNT

1. Gran Enciclopédia Catalana. Dirigida per Joan Carreras i Marti. Voi. 10 (mesc-Orp). Barcelona. Enciclopédia Catalana S.A., 1977. MESEGUER I COSTA, Josep (Vallbona, Ports 1843-Granada, 1920). Eclesiàstic. Professor dels seminaris de Tarragona i . Bisbe de Lleida (1876-1891) i arquebisbe de Granada (1905-1920). Pàg. 2. MESOLÌTIC. Fase de desenvolupament econòmic en el qual s'efectua la transició de les formes d'existència paleolitiques a les mesolitiques. Jaciments a la pro- vincia de Tarragona: Coves de Filador (Priorat), de la Cocina a Duesaigiies (Baix Camp) i a Falset (Priorat). Pàg. 3. MESQUITA. A l'Islam, edifici destinat a l'oració dels fidels. Un fogatge tortosi del 1374 encara esmenta la mesquita del terme de Godali. Pàg. 8. MESTRAL. Vent de quadrant NW que acanala vents freds i forts per la vali de l'Ebre, afectant les terres properes a aquest riu: Ports de Beseit, delta i Camp de Tarragona. Pàg. 11. MESTRE I ARTIGAS, Ernest (Sant Pere de Ribes, Garraf, 1885-Felanitx, Mallorca, 1969). Enginyer agrònom de l'estació etnològica de . Pàg. 12. MESTRE I NOÈ, Francese (Tortosa, 1866-1940). Escriptor. Pàg. 12. MESTRES I CAPDEVILA, Lluis (Tarragona, 1900-Mèxic, 1968). Quimic etnòleg i politic. Pàg. 13. MESTRES I MIGUEL, Josep (, 1868-1949). Politic, metge i agronomista. President de la Diputació de Tarragona (1913-1918). Pàg. 14. METGE. Persona que té atribució per a exercir la medicina. En el segle xiv Tarra- gona nomenà metges del comu. Pàg. 28. MIALET R RABADÀ, Pere (, 1900-Barcelona, 1968). Escriptor. Pàg. 44. MIANES. Antic poble del municipi de Tortosa. Pàg. 44. MIG MITJA. Que és la meitat de un tot. Pacte de mig per mig, règim econòmic matrimoniai propi del dret locai de Tortosa consistent en un sistema de comu- nitat universal o absoluta de béns. Pàg. 60. MILA, el. Municipi de l'Alt Camp. Pàg. 65. MILANS, riu. Curs d'aigua de la Conca de Barberà. Pàg. 69. MILIANA, la. Caseriu del municipi d'. Pàg. 71. MILMANDA. Antic castell i granja de Poblet del terme de Vimbodi (Conca de Barberà). Pàg. 78. MINIATURA. Bibliografia. Pintura de figures molt petites feta sobre pergami, vitella, etc., en els manuscrits medievals, missals, etc. Missal a Reus, al Museu Rull-Prim. Pàg. 88. MIQUEL, Bernat (? segle xiv). Jurista i funcionan reial. El 1380 redactà el pre- àmbul sallustià de la donació reial de llibres histories a Poblet. Pàg. 98. MIQUEL I MACAYA, Josep (Valls, Alt Camp 1907). Assagista. Pàg. 99. MIQUEL I ROSELL, Francese Xavier (Pia de Cabra, Alt Camp 1887-1965). Ecle- siàstic i arxiver. Pàg. 99. MIQUELET. Membre d'una milicia especial, de carácter mercenari o voluntari, reclutada als Paisos Catalans per tal d efectuar accions especiáis o de reforjar les tropes regulars. El 1640/1 frenaren les tropes de Felip IV a Tortosa i a , prengueren Constanti i defensaren Montblanc. Pàg. 101. MIR I CASASES, Antoni (Talarn, Pallars Jussà 1830-Tarragona, 1885). Doctor en medicina i cirugia i metge militar. Pàg. 102. MIR I MIRÓ, Josep Antoni (Tarragona, 1863-Barcelona, 1921). Dirigent repu- blicà. Diputat provincial el 1914 i 1915. Pàg. 102. MIR I NOGUERA, Joan (La Ciutat de Mallorca, 1840-Tortosa, 1917). Escriptor. Pàg. 102. MIR I TRINXET, Joaquim (Barcelona, 1873-1940). Pintor. El 1903 és traslladat a l'Institut Pere Mata de Reus, per una caiguda que li ocasioné una lesió ce- rebral. Pàg. 103. MIRA I LÓPEZ, Emili (Cuba, 1896-Petròpolis, Brasil 1964). Psiquiatre, fou di- rector-consultor de l'Institut Pere Mata, de Reus. Pàg. 104. MIRACLE, el. Església i santuari (Sta. Maria del Miracle) de la ciutat de Tarra- gona, bastida el segle XII. Pàg. 106. MIRACLE, el. Antic convent mercedari de la vila de Montblanc. Pàg. 106. MIRACLE I CESAT, Rafael (Valls, ?-Barcelona, 1857). Farmacèutic. Pàg. 106. MIRALLES. Antic nom de Santa Perpètua de Gaià. Pàg. 108. MIRALLES, Joan Gil( Reus, Baix Camp, 1823-1896). Pianista i compositor. Pàg. 108. MIRALLES, riera de. Afluent per la dreta de l'Anoia que neix al coli de la Rovira Seca, prop d'Esblada (Municipi de , Alt Camp). Pàg. 108. MIRAMAR. Llogaret del municipi de (Alt Camp). Pàg. 110. MIRAMAR. Despoblat del municipi de Mont-roig del Camp (Baix Camp). Pàg. 110. MIRAVALL I DoLg, Ramon (Roquetes, Baix Ebre, 1940). Historiador. Pàg. 112. MIRAVALL I FORCADELL, Vicent (Tortosa, Baix Ebre, s. XVII). Eclesiàstic. Pàg. 112. MIRAVALLS. Antiga quadra del municipi de (Baix Penedès). Pàg. 112. . Municipi de Ribera d'Ebre. Pàg. 112. MIRAVET, comanda de. Preceptoria i comanda de l'orde deis templers, centrada en el castell de Miravet, i comprenia els Castells i termes de , Corbera, Algars, Batea, i i en depenien les comandes d'Horta i d'Ascó. El 1317 passà als hospitalers i rebé el nom de Castellania d', i or- denaren la compilado del Llibre de les Costums de Miravet (1319) en versió llatina i catalana. Perdura fins el 1835. Pàg. 112. MIRET I TERRADA, Joan (Tarragona, 1812-Barcelona, 1891). Agrònom. Diputat a Corts i president de la Diputació de Tarragona. Pàg. 114. MIR GERIBERT (?-Tortosa, 1060). Noble del comtat de Barcelona que es titulà princep d'OIèrdola. Pàg. IH. MIRÒ, Gabriel (Tortosa, Baix Ebre, segle xvi). Metge. Pàg. 116. MIRÒ I FERRÀ, Joan (Barcelona, 1893). Pintor. E1 1911 passà una llarga tem- porada a la casa familiar de Mont-roig del Camp (Baix Camp). Pàg. 117. MIRÒ I SOLANES, Fidel (E1 Pia de Cabra, Alt Camp, 1910). Politic i editor. Pàg. 118. MISERICÒRDIA, Santuari de Reus (Baix Camp), bastit el segle xvi. Pàg. 120. MISERICÒRDIA, la. Advocació mariana documentada a partir del segle xm. Santuaris més antics: Reus (Baix Camp) i Fatarella (Terra Alta). Pàg. 120. MITAT CAMÌ. Santuari del municipi de Tortosa (Baix Ebre), dedicat a la Mare de Déu de la Providència. Pàg. 130. MITJA COSTA. Ermita propera al santuari de Sant Magi de la Brufaganya (Alt Camp). Pàg. 132. MITJANA, granja. Antiga granja de Poblet, situada dins el municipi de Vimbodi (Conca de Barberà). Pàg. 132. MOBLE. Industria del moble a Tortosa (La Sénia) i a Reus. Pàg. 140. MODESTO, Juan (Puerto de Santa Maria, 1906-Praga, 1968). Nom amb què es conegut Juan Modesto Guilloto i Leon, militar, que comandà lAgrupació Autò- noma (més tard exèrcit) de 1 Ebre, al capdavant de la qual lliurà la batalla de l Ebre. Pàg. 149. MOLA, la. Altiplà de les muntanyes de Prades, dins el municipi de la Febró (Baix Camp). Pàg. 160. MOLAR, el. Municipi del Priorat. Pàg. 161. MOLAS I VALLBÉ, Maria Rosa (Reus, 1815-Tortosa, 1876). Religiosa i fundadora de la congregació de germanes de Nostra Senyora del Consol. Pàg. 162. MOLINS, Sèquia dels. Sèquia del Tarragonès, dins del terme de . Pàg. 172. MOLLET, Torre de. Antiga torre dins el terme de (Baix Ebre). Pàg. 175. MOLLO, el (o el mirador). Cim de la Serralada Pre-litoral catalana, al sud de les muntanyes de Prades. Pàg. 176. MONCADA I PLANAS, Joan (Barcelona, 1925). Dibuixant i pintor. Ha fet frescs a Tortosa. Pàg. 186. MONCLUS I MONCLUS, Joan (Tortosa, 1913-1969). Music. Fou Director de L'Or- questra Municipal de Tortosa (1933-1965) i de l'Escola Municipal de Mùsica d'aquesta ciutat. Pàg. 186. MONCUNILL I PARELLADA, Joan (Fals, Bages, 1848-Barcelona, 1928). Teòleg. Professor de metafisica, ètica i teologia a Tortosa (1886). Pàg. 187. MONELLS, Pong de (Monells, Baix Empordà, 1120-Tortosa, 1193). Eclesiàstic. Nomenat bisbe de Tortosa (1165). Pàg. 191. MONGUIÓ I SEGURA, Pau (Tariagona, 1865-BarceIona, 1956). Arquitecte. Pàg. 198. MONNARS (o Molnars). Poble del municipi de Tarragona. Pàg. 198. MONROIG I VALLS, Ramon (l'Espluga de Franco!!, Conca de Barberà, 1814-Bar- celona, 1874). Industriai. Pàg. 208. MONTAGUT. Poble del municipi de Querol (Alt Camp). Pàg. 211. MONTAGUT, Berenguer de (Valls ? primera meitat del segle XIV). Mestre d'obres. Pàg. 211. MONTALEGRE. Llogaret del municipi de Santa Perpètua de Gaià. Pàg. 213. MONTALT. Masia i antic Hoc del municipi de (Priorat). Pàg. 214. MONTALT, el. Contrafort occidental de la serra de Llaberia. Pàg. 214. MONTAÑÉS I CRIQUILIÓN, Caries Emili (Tarragona, 1879-Madrid, 1974). En- ginyer. Pàg. 216. MONTASPRE, el. Contrafort meridional de la Serra del Boix, dins el terme de Tortosa (Baix Ebre). Pàg. 219. MONTBLANC. Municipi de la Conca de Barberà. Economia i historia. Pàg. 219. MONTBLANC, ducat de. Titol concedit el 1387 per Joan I al seu germà l'infant Marti. Pàg. 220. MONTBLANC, vegueria de. Antiga demarcació administrativa del Principat de Catalunya. El 1716 amb el decret de Nova Planta fou incorporada al corregi- ment de Tarragona. Pàg. 220. MONTBRIÓ DE LA MARCA. Municipi de la Conca de Barberà. Pàg. 220. MONTBRIÓ DEL CAMP (o de Tarragona). Municipi del Baix Camp. Pàg. 221. MONTCADA. Llinatge de magnats dels Pa'isos Catalans. Ramon I de Monteada, dit el Veli, formà la linia dels senyors de Tortosa i de Fraga. Pàg. 222. MONTCADA, Guillem de (?-Guissona, Segrià, 1308). Frare dominica. Elegit bisbe de LIeida (1293) i prestà obediència canònica al bisbe de Tarragona, el 1299. Pàg. 232. MONTCADA, Guillem de (?-? 1328/29). Senyor de la baronia de Fraga. El 1292 lliurà Tortosa als templers. Intervingué a Mòra d'Ebre a les lluites patrimonials dels Entenga. Pàg. 232. MONTCADA, Guillem Ramon de, dit el Gran Senescal (? a. ILI6-? 1173). Magnat. Participé a l'empresa de Tortosa (1148). Pàg. 232. MONTCADA, Ot de (1-1 1167). Senescal dels Comtes de Barcelona. El 1153 compra en nom del comte de Barcelona el terg genovès de Tortosa. Pàg. 232. MONTCADA, Ramon de (Muntanyola, Osona ?-? 1190/1). Senyor de Tortosa. Pàg. 232. MONTCADA, Ramon de (? a 1188-Portopi, Mallorca, 1229). Senyor de Tortosa. Assisti al convit ofert per Pere Martell a Tarragona per preparar l'empresa de Mallorca. Pàg. 233. MONTCADA I DE LUNA, Ot de (? 1390-Tortosa, Baix Ebre, 1473). Eclesiàstic i cardenal. El 1415 fou nomenat bisbe de Tortosa. El 1430 celebrà un concili provincial a Tortosa, i sinodes a Ulldecona (1432) i a Tortosa (1433). Pàg. 234. MONTCADA I DE VILARAGUT, Guillem Ramon de (Xiva, Foia de Bunyol, 1440-Ta- rassona, Aragó, 1521). Polític i eclesiàstic. Prior Major de Tortosa (1470). Pàg. 236. MONCLAR. Església romànica (Sant Miquel) i antic castell del municipi de Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà). Pàg. 238. MONTEROLS. Partida del municipi de Reus (Baix Camp) que dona el nom al carrer principal de la ciutat. Pàg. 243. MONTESQUIU. Despoblat i antic castell de Vallbona de les Monges (Urgell). Els seus delmes foren disputats pels monestirs de Vallbona i de Poblet, i el 1242 fou decidit que es repartiren entre Vallbona, la mitra i el capítol de Tarra- gona. Pàg. 246. . Municipi de l'Alt Camp. Pàg. 249. MONTFLORIT, Francese de (Monflorite ? Aragó, segles XM-xiv). Escultor. Amb Pere Bonull (~1314) féu el monument funerari de Jaume II i Blanca d'Anjou al monestir de Santés Creus. Pàg. 210. MONTGOI, santuari de la Mare de Déu de. Al municipi de (Conca de Barberà). Pàg. 252. MONTGONS. Partida rural del terme de Tarragona. Pàg. 252. MONTMELL, el. Municipi del Baix Penedès. Pàg. 259. MONTMELL, el. Serra que forma part de la Serralada Pre-Litoral catalana, per- tanyent al anomenat bloc del Gaià. Pàg. 259. MONTOLIU, castell. Antic castell del terme de la Riera de Gaià (Tarragonès). Pàg. 261. MONTOLIU, Valenti (Tarragona ? segle xv). Pintor, actiu a Tarragona (1433-37). Treballà amb els seus filis Mateu i Lluis. Pàg. 262. MONTOLIU I DE SARRIERA, Plàcid de (Tarragona segle xix-Barcelona~1898). Politic i advocat. Pàg. 262. MONTOLIU I DE TOGORES, Manuel de (Barcelona, 1877-1961). Crític i historiador de literatura. El 1945 fou assessor cultural de la Diputado de Tarragona; fou també vicepresident del patronat de Poblet i vice-president director de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Pàg. 262. MONTOLIVA, la (a. Montoliu). Masia i antiga quadra del municipi de Vilallonga del Camp (Tarragonès). Pàg. 263. MONTORNÈS. Santuari (la Mare de Déu de Montornès) i antiga parroquia del municipi de la Pobla de Montornès (Tarragonès). Pàg. 264. MONTORNÈS. Partida i despoblat del municipi de Montblanc (Conca de Barberà). Pàg. 264. MONTPAÓ. Antic barri de la vila de Santa Coloma de Queralt (Conca de Bar- berà). Pàg. 265. MONTPAÓ. Llogaret del municipi de (Baix Penedès). Pàg. 265. MONT-RAL. Municipi de l'Ait Camp. Pàg.- 267. MONT-ROIG DEL CAMP. Municipi del Baix Camp. Pàg. 268. MONTSANT, el. Massis muntanyós situât a l'extrem sud-occidental de la Serra- lada Pre-litoral catalana. Pàg. 267. MONTSANT, riu de. Riu del Priorat, afluent del riu Siurana. Pàg. 272. MONTSENY I CANET, Joan (Reus, 1864-Salon pour Vergt, Puigord, 1942). Anar- quista que popularitzà el nom de Federico Urales. Pàg. 274. MONTSERRAT, monestir de. El 1493, Alexandre VI, a petició de Ferran II de Catalunya-Aragó, anexà el monestir a la congregado de San Benito de Valla- dolid, separant-lo de la Congregado Claustral Tarraconense, a la quai havia pertangut des del segle XIII. Pàg. 277. MONTSERRAT, Cosme de (, Baix Camp ?-? 1473). Edesiàstic í politic. Prior de la Seu de Saragossa, ardiaca de Tarragona i bisbe de Vie (1459-73). Pàg. 282. MONTSERRAT, Guillem de (Tarragona, segles xv-xvi). Jurista. Pàg. 283. MONTSERRAT, Oleguer de (Valls, Alt Camp, 1626-Guissona, Segarra, 1694). Bisbe de la Seu d'Urgell (1689-1694) i ardiaca de Tarragona. Pàg. 283. MONTSIÀ, el. Comarca del Principat a la regió de Tortosa. Pàg. 285. MONTSIÀ, serra de. Alineació muntanyosa al sud del delta de l'Ebre. Pàg. 286. MONTSÓ, Joan de (València 1-1 d. 1412). Teòleg. E1 1392-96 tradui al català els comentaris de Sant Bernat al «Càntic dels Càntics» dirigit al due de Montblanc, més tard el rei Marti I. Pàg. 287. MONUMENT NACIONAL. Monument que pel seu valor arqueològic o històric, per decret positiu, queda sota la tutoria de l'estat de cara a la seva conservació i restauració. Pàg. 289.

MONUMENTS HISTÒRICO-ARTÌSTICS NACIONALS DE LA PROVÌNCIA DE TARRAGONA *.

ALT CAMP Aigurmurcia. — Monestir de Santes Creus (1921). El Pia de Cabra. — Església de Sant Ramon (1951). Valls. — Capella del Roser (1972).

BAIX EBRE

Tortosa. — Catedral i palau episcopal (1931). Tortosa. — Casa Oliver de Boteller (1963). Tortosa. — Conjunt del collegi de Sant Macia, fagana de Sant Jordi i església de Sant Domènec (1974).

CONCA DE BARBERÀ

L'Espluga de Francoli. — Antiga església parroquial (1931). Montblanc. — Conjunt monumentai (1947). Santa Coloma de Queralt. — Església de Santa Maria de Bell-lloc (1944). Santa Coloma de Queralt. — Nudi antic de la vila (1970). Vimbodi. — Monestir de Poblet (1921).

TARRAGONÈS

Alcover. -— Església de la Sang (1931). . — Els Munts ). Constanti. — Mausoleu de Centcelles (1931). Roda de Berà. — Are de Berà (1926). Tarragona. .— Muralles i torres (1884). Tarragona. — Pont de les Ferreres (1905). Tarragona..— Catedral (1905). Tarragona. — Amfiteatre roma (1924). Tarragona. — Restes de l'església del Miracle (1924). Tarragona. — Castell de Pilat (1926). Tarragona..— Torre dels Escipions (1926). Tarragona. — Pedrera del MèdoI (1931). Tarragona. — Necròpolis romano-cristiana (1931). Tarragona. — Ruines romanes de la plaga Pallol (1931). Tarragona. — Restes del fòrum romà (1954). Tarragona. — Restes del circ romà (1963). Tarragona. — Conjunt històric-artistic (1966).

Entre parentesi s'indica l'any de declaració. MOORE, Joseph (Barcelona, 1842-?). Militar. El 1872 se sumà a la revolta carlina i entra a Reus amb el coronel Francesch i fou coronel cap de brigada de l'exèrcit carli de Tarragona. Pàg. 292. MÒRA, punta de la. Promontori de la costa del Tarragonès. Pàg. 293. MÒRA I BERENGUER, Francese (Sagunt, Camp de Morvedre, 1875-Castelló de la Plana, 1961). Arquitecte. Fou arquitecte de Gandesa i de Tortosa. Pàg. 294. MÒRA D'EBRE. Municipi de Ribera dEbre. Pàg. 295. MORAGAS I LLOMBARD, Antoni Alfred (Tarragona, 1842-Madrid, 1908). Bariton. Pàg. 296. MORAGAS I RODES, Fidel de (Valls, Alt Camp, 1859-?). Historiador. Pàg. 296. MÒRA LA NOVA (ant. els Masos de Mòra). Municipi de Ribera d'Ebre. Pàg. 298. MORATO I ARAGONÉS, Josep Maria (Reus, Baix Camp, 1923). Pintor. Té les medalles Fortuny (1940), Masriera (1941) i Tapiro (1944). Pàg. 300. MOREIRA I RAMOS, Joan (Lleida, 1879-Tortosa, 1951). Promotor de música i escriptor. Fundà l'Orfeo Tortosi (1941) i l'Orfeo Montsià (1944). Pàg. 304. MORELL, el. Municipi del Tarragonès. Pàg. 304. MORELL, Miquel (, Alt Camp, segle xvi<~? segle XVII). Bandoler. Pàg. 305. MORENES I DE CAÍADOR, Caries de (Tarragona, 1729-1809). Noble. Primer Barò de les Quatre Torres (1790). Pàg. 308. MORENES I DE TORT, Caries de (Tarragona, 1831-1906). Escriptor. Quart Barò de les Quatre Torres i comte consort de l'Asalto. Pàg. 308. MORENES I GARCÍA ALESSON, Ramon de (la Nou de Gaià, Tarragonès, 1866- Madrid, 1934). Noble i enginyer agrònom. Vuitè comte de l'Asalto i de la Pela del Moro, marqués de Grigny i cinquè Barò de les Quatre Torres. Pàg. 308. MORERA I GATELL, Francese de Paula (Tarragona, 1869-Lleida, 1951). Arqui- tecte, topògraf i urbanista. Pàg. 310. MORERA I LLAURADÓ, Emili (Tarragona, 1846-1918). Historiador. El 1901 fundà el «Butlletí Arqueològic» òrgan de la Societat Arqueológica Tarraconense. Pàg. 310. MORERA I VALLS, Francese (Tarragona, 1826-1886). Escriptor. Fundà i dirigi «El Tarraconense» (1859-1860). Pàg. 311. MORERA DEL MONTSANT, la. Municipi del Priorat. Pàg. 311. MORERES, les. Caseriu del municipi de Coraudella del Montsant (Priorat). Pàg. 312. MORISC, -A. Mapa en el que es senyalada la zona de Miravet i el bisbat de Tortosa. Pàg. 316. MORRAS, Pere (Barcelona ?, segle xvn-Viena, segle XVIII). Militar. Lluità el 1706 al Camp de Tarragona amb el bàndol austriacista. Pàg. 321. MOSAIC. Decoració d'una superficie feta incrustant-hi trossets de pedra, de marbré o d'altres materials de diferents colors. Sont citats els mosaics sepilierais de Tarragona i els de Centcelles. Pàg. 327. MOSCARI. Antiga alquería islàmica del municipi de Selva (Mallorca) que fou possessió, amb el Repartiment, del paborde de Tarragona. Pàg. 330. MòsÉ HALLEWA (Tortosa, segle xiv). Rabí i autor jueu. Pàg. 334. Mosso D'ESQUADRA. Membre d'un eos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la Guerra de Successió i en la repressió policiaco-militar deis anys següents, a les ordres del Batlle de Valls Pere Anton Veciana. Pàg. 339. MOSTERIÀ, -ANA. Epoca prehistòrica corresponent al paleolitic raitjà. Hi ha jaciments a la zona de Reus (Baix Camp). Pàg. 340. MOTLLAT, el (o eis Mollats). Calma de les muntanyes de Prades, de l'alineació de la Mussara. Pàg. 343. MUGA DE PORTELLA (Taragona ?-? 1286). Funcionari reial jueu. Pàg. 354. MUDARRA, Josep (València, 1750-1792). Mercedari, doctor en teologia. Fou comanador del convent de Tarragona. Pàg. 355. MUDÈJAR. Musulmà que romangué a la Peninsula Ibèrica sota dominació cris- tiana. Grands nuclis a la regio de l'Ebre (Terra Alta, Matarraanya, Baix Ebre i Montsià). Pàg. 355. Mugàhid, Abü-l-Gays ib Yüsuf al-Muwaf-faq (?-Dénia, 1044). Senyor de la Taifa de Dénia i de les Balears (1015-1044). Intentà installar-se a Tortosa, d'on fou expulsat per Mudaffar i Mubarak. Pàg. 356. MULASSA. Entremès que consisteix en una figura de una mula més o menys desfigurada que surt eis dies de Festa Major a Reus. Pàg. 360. MULETA. Barqueta de poca capasitat, destinada a la pesca del verat a les costes del Pais Valencià i Tarragona. Pàg. 360. MULETA. Barqueta petita de riu emprada a la Ribera d'Ebre. Pàg. 360. MULLER, marquesat de. Titol concedit el 1922 pel papa Benet XV al tarragoni Francese Xavier de Muller i de Ferrer (Tarragona, 1893), propietari d'una empresa vitivinicola. Pàg. 361. Mundir al-Hagib 'Imad al-Dawla (?-? 1090). Senyor de Lleida, Tortosa i Dénia. Pàg.~365. MUNTADAS I JORNET, Joan (Barcelona, 1826-1912). Escriptor i diputat a Corts per Valls. Pàg. 371. MUNTANYA I PLACETA, Pere Pau (Barcelona, 1749-1803). Pintor. EL 1777 decorà el teatre municipal de Reus i el 1788 el salò de la casa Bofarull de la mateixa ciutat. Pàg. 374. MUNTANYA DE , la. Sector de l'antic terme general de Tivissa (Ribera d'Ebre). Pàg. 375. MUNTANYES DE PRADES, comtat de. Comtat de Prades. Pàg. 375. MUNTANYOLA I LLORACH, Ramon (l'Espluga de Francoli, 1917-Barcelona, 1973). Eclesiàstic i poeta. Pàg. 376. MUNTELLS, eis. Caseriu del municipi de Tortosa. Pàg. 376. MUNTER, mas. Masmunter (Baix Camp). Pàg. 378. MUNTS, eis. Antiga possessio del municipi d'Altafulla (Tarragonès) on han estat trobades les restes d'una vila romana. Pàg. 378. MUNUSSA (?-prop de Puigcerdà, Cerdanya, 731). Vali de la Tarraconense. Pàg. 378. MUR, Bernat de (Mur, Pallar Jussà, ?-Barcelona, 1264). Eclesiàstic i jurista. Intervingué en el concili provincial de Tarragona (1246). Pàg. 380. MUR, Ramon de (segle xiv-~1435). Pintor, la seva activitat es concentrà a Tarragona, Tàrrega i Montblanc. Pàg. 380. MUR I DE CERVELLO, Dalmau de (Cervera, 1376-Saragossa, 1456). Prelat, pro- motor de les Arts i politic. Bisbe de Tarragona (1419-1431) i arquebisbe de Saragossa (1431-1456). Pàg. 381. MURTERO, coli de. Coli de la Serra de Cardo (Baix Ebre). Pàg. 389. Müsá ibn Nusayr (La Meca, 640-718). General àrab. Horn li atribueix errònia- ment l'arribada fins a Tarragona. Pàg. 390. MUSET I FERRER, Antoni (, 1890-Valls, Alt Camp, 1968). Escriptor. Pàg. 395. MUSEU. Lloc on, amb finalitats culturáis, hom guarda i exposa objectes per- tanyents al món de l'art, de la ciència o de la tècnica. Pàg. 395. Recull de museus de la Provincia de Tarragona

ALT CAMP

Alcover. — Museu Municipal. . — Biblioteca-Museu Josep Serra i Farré. Santes Creus. — Museu del Monestir. Valls. — Museu de la Ciutat. del Camp. — Museu del Camp.

BAIX CAMP

Reus. — Museu Municipal Salvador Vilaseca. Reus. — Museu Municipal Prim-Rull.

BAIX EBRE

Tortosa. — Museu-Arxiu Municipal.

BAIX PENEDÈS

L'Arbo?. — Museu Col-lecció Vinícola J. Cruañes. Sant Salvador. •— Casa-Museu Pau Casals. . — Museu Municipal.

CONCA DE BARBERÀ

L'Espluga de Francolí. — Museu de la Vila. Montblanc. — Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca. Poblet. — Museu del Monestir.

Santa Coloma de Queralt. — Museu de 1 Associació Arqueológica de la Vila.

MONTSIÀ

Amposta. — Museu Municipal.

PRIORAT

Falset. — Museu-Arxiu de Falset i Comarca.

TARRAGONÈS - Museu Parroquial. Altafulla. - — Museu del Monument. Centcelles. . — CoHecció Molas. Tarragona . — Museu Arqueològic Provincial. Tarragona . — Museu de la Ciutat. Tarragona . — Museu del Pretori (anex del Museu Arqueològic). Tarragona . — Museu Diocesà. Tarragona . — Museu i Necrópolis Paleocristiana. Tarragona TERRA ALTA Gandesa. — Museu Arxiprestal. MUSEU ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA. Museu constru'it per l'estat el 1874. El 1960 fou installai en un edifici nou adossat a la construcció romana del Castell de Pilats. Té una branca a part, el Museu de la Necrópolis Paleocristiana. Pàg. 399. MUSSARA, la. Municipi del Baix Camp, anexat el 1961 al de . Pàg. 405. MUSSARA, serra de la. Alineado de la Serralada Prelitoral Catalana, al Camp de Tarragona. Pàg. 405. NAN, -A. Figura d entremés formada per una persona amb el cap ficat dins un gran cap de cartró, grotesc, que dona l'aspecte de curt de eos. Son notables per la indumentària els de Tarragona. Pàg. 428. NAPOLEÓ, guerra contra. El 1811 Suchet obtingué grans victòries a Tortosa i a Tarragona. Pàg. 428. NARBONA, arquebisbat de Narbona. El 785 li uniren les antigües diócesis de la Tarraconense fins el 1116 en que fou restaurada la provincia metropolitana de Tarragona. Pàg. 439. NATACIÓ. Club Natació Reus «Ploms», creat el 1918. Pàg. 445. NATURALISME. FOU defensor d'aquest moviment el crític Josep Yxart (1853-1895). Pàg. 452. NATZARET. Priorat (Santa Maria de Natzaret) de monjos cistercencs, filial de Poblet, establert a Barcelona (1311-1312). Pàg. 453. ÑAU, La. Diari en català, fundat i dirigit per Antoni Rovira i Virgili (1927). Pàg. 454. NAVARRA, Viceng (Lleida, segle xvi). Erasmista. Bibliotecari a Barcelona de l'arquebisbe de Tarragona Pere Cardona, i canonge. Pàg. 463. NEBOT, Rafael (, Baix Camp, segle xvil-Viena, 1773). Militar. Pàg. 472. NEBOT, Josep (Riudoms, Baix Camp, segle xvn-? s. xvm). Militar. Pàg. 472. NEL-LO I VENTOSA, Francese (Tarragona, 1907). Escenògraf. Pàg. 484. NICOLAU I SABATER, Josep (Tortosa, Baix Ebre, 1862-? segle xx). Enginyer. Diputat a Corts per Tarragona (1910-1923). Pàg. 526.

NICOLAU DE BERGA (Nicolaus Bergadanus) (s. xii). Calligraf. Hom li ha atribui't els dibuixos i les iniciáis del códex 20 de la catedral de Tortosa. Pàg. 526. NILOGA. Barri residencial de Reus (Baix Camp). Pàg. 536. NIN I PÉREZ, Andreu (el Vendrell, Baix Penedés, 1892-Madrid, 1937). Politic i escriptor, titular de Justicia i Dret del Consell de la (setembre-desembre, 1936). Pàg. 539. NIN I SERRA, Joan Antoni (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1804-Tortosa, Baix Ebre, 1867). Pàg. 540. NIN I TUDÓ, Josep (el Vendrell, Baix Penedés, 1840-Madrid, 1908). Pintor. Pàg. 540. NINOT, Josep de (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1605-Lleida, 1673). Eclesiàstic. Bisbe de Girona (1664-68) i de Lleida (1668-73). Pàg. 540. NOGUÉ I MASSÓ, Josep (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barbera, 1880- Huelva, 1973). Pintor, gravador i aquarellista. Pàg. 560. NOGUER I COMET, Ramon (Figueres, Alt Empordà, 1886-Barcelona, 1969). Ad- vocat i politic. Governador Civil de Tarragona (1931-33). Pàg. 560. NOGUERA, Agustí (? segle xvni-? d. 1884). Militar de l'exèrcit liberal, lluità durant la primera guerra carlina a Mòra d'Ebre. Pàg. 564. NOGUÉS I BISET, Ramon (Mòra d'Ebre, Ribera d'Ebre, 1891-Barcelona, 1963). Polític. Diputat a les corts de la República (1921, 1933 i 1936). Pàg. 566. NOGUÉS I GARCÍA, Anselm (Valls, Alt Camp, 1864-Barcelona~1937). Escultor. Pàg. 566. NOGUÉS I GARCÍA, Gabriel (Valls, Alt Camp, 1873-Barcelona, 1920). Filóleg. Pàg. 567. NOLASC DEL MOLAR (el Molar, Priorat, 1902). Nóm religiós de Daniel Rebull i Muntanyola. Escriptor. Pàg. 568. NOLLA I BRUIXET, Miquel (Reus, 1815-Meliana, Horta, 1879). Industrial. Pàg. 569. Nou DE GAIA, la. Municipi del Tarragonès. Pàg. 599. NOUGUÉS I SUBIRÀ, Julià (Reus, Alt Camp, 1867-Calataiud, Aragó, 1928). Advo- cat i republicà. Pàg. 599. NOVA PLANTA, decrets de. Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, que establia a Catalunya l'organització política propia de Castella. Divisió del Principat en dotze corregiments (Barcelona, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tor- tosa). Supresió de la fundado universitària de Tarragona. Pàg. 605. . Municipi de l'Alt Camp. Pàg. 627. NUMISMÀTICA. Ciència que estudia el desenvolupament de la moneda. A Cata- lunya fou iniciada per Antoni Agusti, arquebisbe de Tarragona, autor dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades (1578). Pàg. 630. NÚÑEZ DE ARCE, Gaspar (Valladolid, 1834-Madrid, 1903). Poeta. En un diseurs a l'Ateneo de Madrid atacà Catalunya, insults que foren rcplicats al «Diari de Barcelona» pel seu director Mañé i Flaquer. Pàg. 631. NUNO I DE ROSSELLÓ-CERDANYA (? 1190-? 1241-42). Comte de Rossella i Cerdanya (1212-1241-2). El 1228 assisti al banquet de Tarragona on es preparà la con- questa de Mallorca. Conquerí Eivissa juntament amb Pere de Portugal i l'ar- quebisbe de Tarragona Guillem de Montgrí. Pàg. 631. NUNYES, Pere Joan (Valencia, 1522-1602). Humanista i hellenista, molt lligat a l'arquebisbe Antoni Agustí. Pàg. 632. OSSERVATORI, de l'Ebre a Roquetes, i de l'Institut de Tarragona. Pàg. 657. OCA. Espècies d'ocells de l'orde deis anseriformes, dels génères Anser i Branta, de la familia dels anàtids. És comuna a l'hivern i en nombre reduït a Tilla de Buda. Pàg. 660. O'CALLAGHAN I FORCADELL, Ramon (Ulldecona, Montsià, 1834-Tortosa, Baix Ebre, 1911). Eclesiàstic i historiador. Pàg. 660. O'CALLAGHAN I TARRAGO, Ramon (, Ribera d'Ebre, 1798-MontpeIler, 1844). Militar. Pàg. 660. OCHANDO, Antoni (Aragó, s. xvni-Constantí~1800). Escultor barroc, treballà a Constanti, , Cornudella, Juneda i . Pàg. 679. ÒDENA, Guillem d' (? a 1196-Sardenya, 1226/8). Senyor d'Òdena. El 1226 anà des de Tarragona a una expedició corsària de represalia contra els sarraïns de Mallorca. Pàg. 685. OFICI Divi. Celebrado de la pregària cristiana, establerta per a diferents mo- ments de la jornada. Contribu'iren a l'estructura de l'ofici de l'antic ritu hispànic els concilis de la Tarraconense i de la Narbonesa: Tarragona (516). Pàg. 691. OFICINA ROMÀNICA DE LLINGUÎSTICA I LITERATURA. Cercle d'estudis filologics créât el 1927. En fou membre fundador Manuel de Montoliu. Pàg. 692. OFICINES LEXICOGRÀFIQUES. Centre de treball créât el 1912 per la Secciô Filo- lôgica de l'Institut d'Estudis Catalans per a l'aplega de materials destinât al seu diccionari. Hi collaboré Manuel de Montoliu. Pàg. 692. Oixiu (Armènia, segle xm-xiv). Rei de la Petita Armènia. A precs del capitol de Tarragona i per mitjà de l'ambaixador Ramon Salzet, trameté a la seu tarra- gonina el braç i altres reliquies de Sta. Tecla. Pàg. 698. OLEGUER (Barcelona ~ 1060-1137). Eclesiàstic. El 1116 Pasqual II li confià el bisbat de Barcelona i l'obligaciô de restaurar Tarragona. El 1119 fou anomenat arquebisbe de Tarragona, sense abandonar la direcciô de la diôcesi de Barcelona, i el 1129 davant la impossibilitat de consolidar la restauraciô material de Tarra- gona, la confià, amb permis del comte Ramon Berenguer III, al normand Robert Bordet. Pàg. 703. OLESA. Llinatge de ciutadans honrats i després cavaliers mallorquins originari, segons la tradiciô familiar, de la vila d'Olesa. Salvador d'Olesa i Sureda (1601- 1682), el 1640 era amb les forces de Felip IV al setge de Tarragona. Pàg. 704. OLI, d'oliva. El 1880-1890 els oliaires de la regiô de Tortosa descubreixen les propietats de l'oliva arbequina. Hi ha plantacions d'oliveres a les régions de Tortosa i Tarragona. La producciô és important a les Garrigues i Baix Camp. Pàg. 707. OLIVA, 1'. Barri de Tarragona als vessants de la muntanya de L'Oliva. Pàg. 720. OLIVA I BRIDGMAN, Santiago (Tarragona, 1868-Barcelona, 1890). Advocat. Pàg. 720. OLIVA I MONCUSÎ, Joan (, Alt Camp, 1855-Madrid, 1879). Obrer. boter. Atentà contra Alfons XII, el 25 d'octubre del 1878. Pàg. 721. OLIVA DEL PENEDÈS. Nom adoptat el 1937 per al municipi de (Baix Penedès). Pàg. 721. OLIVÉ I CABRÉ, Ceferi (Reus, Baix Camp, 1907). Aquarellista. Pàg. 722. OLIVELLA, Bernât d' (?-Tarragona, 1287). Eclesiàstic i politic. Bisbe de Torto- sa (1250-1270) i arquebisbe de Tarragona (1271-1287). Pàg. 723. OLIVER, Bernât (València, final del segle xm-Tortosa, 1348). Teôleg i ecle- siàstic. Bisbe de Tortosa (1346-48). Pàg. 723. OLIVER DE BOTELLER I SARAGOSSA, Josep d' (Tortosa, Baix Ebre, 1653-Barcelo- na, 1714). Militar. Pàg. 724. OLIVER I D'AYMAURI. Francesc (, Priorat, 1813-?). Mûsic. Pàg. 725. OLIVER I DE BOTELLER, Lluis (Tortosa ?-? d. 1548). Vescomte de Castellbô. Pàg. 725. OLIVER I ESTELLÉS, Benvingut (Catarroja, Horta, 1836-Madrid, 1912). Jurista. Féu una ediciô critica del Llibre de les Costums de Tortosa (1871). Pàg. 725. OLIVER I SALVÀ, Guillem (La Ciutat de Mallorca, 1775-Barcelona, 1839). Home d'empresa i politic. Es trasHadà a Tarragona on es dedicà al comerç de grans. Durant la Guerra del Francès fou consul del rei al Consolât de Tarragona. El 1820 fou nomenat sindic personer i diputat a Corts on defensà el proteccio- nisme. Pàg. 726. OLIVER DE BOTELLER, Francesc (Tortosa, Baix Ebre, ?-Barcelona, 1598). Abat de Poblet (1583-1589) i président de la Generalitat de Catalunya (1587-90 i 1596-98). Pàg. 727. OLIVER DE BOTELLER I SARAGOSSA, Jacint (Tortosa, 1654-? 1748). Austriacista. Pàg. 727. OLIVERES I CARBONELL, Venanci (Tortosa ?-València, 1875). Impressor. Pàg. 727. OLIVES, Francese (Tarragona ? 1502-?). Pintor. Horn li atribueix l'interessant retaule dels Sants Metges de —1550. Museu Diocesà de Tarragona). Pàg. 728. OLIVET. Despoblat del municipi de Valls (Alt Camp). Pàg. 729. OLLER I MORAGAS, Narcís (Valls, Alt Camp, 1846-Barcelona, 1930). Novel-lista i narrador. Pàg. 731. OLLERS. Pöble del municipi de Barberà de la Conca (Conca de Barberà). Pàg. 733. OLLES, bassa de les. Estany litoral del Baix Ebre dins el terme del Perelló. Pàg. 733. OPISSO I ROIG, Josep (Tarragona, 1820-1886). Escriptor i periodista. Pàg. 772. OPISSO I SALA, Ricard (Tarragona, 1880-Barcelona, 1966). Dibuixant i carica- turista. Pàg. 772. OPISSO I VINYAS, Alfred (Tarragona, 1847-Barcelona, 1924). Periodista, histo- riador, metge i crític d'art. Pàg. 772. OPISSO I VINYAS, Antoni (Tarragona, 1851-Barcelona, 1880). Escriptor i mu- sicògraf. Pàg. 772. OR, acunyació de monedes. Hi havien seques visigòtiques amb el nom de Tàrra- co o Tarracona i Dertosa. En eis segles xiv-xv hi ha el fiori de les seques de Tortosa i Montblanc. Pàg. 777. ORATORI, -ÒRIA, parlamentària: el 1370 la proposició de Tarragona de Pere III. Pàg. 789. ORDES, les. Llogaret del municipi dAiguamúrcia (Alt Camp). Pàg. 789. ORDÌ. Cereal, hi ha conreus a la Conca de Barberà. Pàg. 789. ORENCI (segle vi). Bisbe d'Elvira. Assisti al concili de Tarragona el 516. Pàg. 798. ORETÀNIA. Regió de la Tarraconense. Pàg. 799. ORFEÓ. Societat o agrupado coral. Pàg. 799. Orfeons actuals de la Provincia de Tarragona. Orfeó Calafellenc. — Calafell (Baix Penedès). Orfeó de Barberà. — Barberà de la Conca (Conca de Barberà). Orfeó de . — Flix (Ribera d'Ebre). Orfeo Reusenc. — Reus (Baix Camp). Orfeo Rierenc. — La Riera de Gaia (Tarragonès ). Orfeó Tortosi. — Tortosa (Baix Ebre). Orfeó Ulldeconenc. — Ulldecona (Montsià). Orfeó Veus de Germanor. — Bràfim (Alt Camp). El 1917 es formà la Germanor d'Orfeons de Catalunya, institució de la Mancomunitat, que celebrà el 1923 un aplec comarcal a Reus. ORGUE. Instrument musical de vent. Orgue de Tarragona, del s. XII, la fagana no respon a l'interior. Hi han orgues a Montblanc (de J. Vicens), a Bràfim, a (de J. i S. Guilla), al Vendrell (de LI. Scherer). En la guerra de 1936-39 es perdè el de la Seu de Tortosa. Pàg. 808. ORIOL I BERNADET, Josep (el Far d'Empordà, 1811-Les Escaldes, Andorra, 1860). Arquitecte. Fou professor de dibuix a l'escola de Tarragona. Pàg. 815. ORIOL I BUXÓ, Antoni (Reus, ?-Barcelona, 1892). Argenter i orfebre. Pàg. 815. ORIOLA, L'. Partida i caseriu del municipi d'Amposta (Montsià). Pàg. 819. ORLEANS, Felip d' (Saint Cloud, 1674-Versalles, 1723). Due d'Orleans i Regent de Franca (1715-22). El 1708 assoli la capitulado de Tarragona. Pàg. 824. ORNITOLOGIA. Branca de la zoologia que estudia els ocells. Hi ha referències ornitològiques al «Llibre de les Costums de Tortosa». Pàg. 827. OROSI, Pau (Braga ? 390-?). Historiador i teòleg. Ha estat dit que era originari de Tarragona. Pàg. 830. OROZCO-RIBERA Y PEREIRA, Francisco de (Alessandria, Piemonte 1605-Milà, 1669). Militar castellà. El 1650 s'apoderà de Tortosa, de Miravet d'Ebre i de Flix. Pàg. 830. R.R.

2. EDMON VALLES. La cultura contemporània a Catalunya. Barcelona. Edicions 62, 1977. Edició per a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears. Vegeu, si us plau, Quaderns d'Història Tarraconense I, «Bibliografia His- tórica Tarraconense», núms. 35 i 36. R.R.

3. EDMON VALLES. Historia de Catalunya en imatges (1888-1931). Barcelona. Edicions 62, 1977. Edició per a la Caixa d'Estalvis Provincial de Tarragona. Vegeu, si us plau, Quaderns d'Història Tarraconense I, «Bibliografia Histó- rica Tarraconense», núms. 35 1 36. R.R. FONTS I BIBLIOGRAFIA

4. Diplomatario del Cardenal Gil de Albornoz. Cancillería Pontificia (1351-1353). Presentación e introducción por Emilio Sáez, y estudio diplomático por José Trenchs Odena. — C.S.I.C. Institución Milá y Fontanals. — Universidad de Bar- celona. Instituto de Historia Medieval. Barcelona, 1976. LXXVII + 570 págs., 20 láms.

Edició de 493 documents (1351-1353) en la seva majoria procedents de l'Arxiu Vaticá i uns quants del «Archivo Albornociano» del Colegio de España en Bolonia, precedits d'un notable estudi diplomátic de la documentació. Index topo-onomástic, de matéries, d'assumptes, de carrees, títols i dignitats i deis «ineipit». Molt poques referencies a Tarragona i comarques tarragonines.

J.-F.C.

5. JOSEP OLESTI TRILLA. Publicacions filatéliques. «Semanario Reus», núm. 1299. Reus, 5 de marg de 1977.

Informado sobre tres revistes de filatélia publicades a Reus els anys 1916, 1935 i 1951. P.A.

6. SALVADOR RAMÓN VINYES. El «Directorium Festorum» de la catedral de Tarra- gona. «Quaderns d'História Taraconense» I. Tarragona, Instituí d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 113-128.

Este trabajo da a conocer el calendario de cultos de la catedral de Tarragona. Tras una breve introducción, en la cual se señalan algunos pormenores de su confección, fecha de iniciación, autor, etc., se indican las interpolaciones exis- tentes en el mismo, para pasar seguidamente al apéndice documental en el que aparecen señaladas las fiestas propias de cada mes, finalizando con el capítulo de las festividades móviles. Se trata de mostrarnos una documentación, quizás punto de partida para futuras investigaciones relacionadas con el culto de nuestra diócesis, que el autor nos ha presentado sin indicar ningún tipo de conclusión respecto a dicho material. R.R.

7. JAUME SoBREQUÉS I CALLICÓ. La producció erudita del Principat (III). Regió III: Tarragona. «Serra d'Or», Monestir de Montserrat, marg 1977, pp. 13-15.

Sobrequés trata de dar una breve visión de la producció erudita de la post- guerra en Tarragona y comarcas adyacentes, comentando en primer lugar la del Tarragonés y siguiendo luego con la del Alt Camp, Alt Penedés i Garraf. Acaba el artículo con un brevísimo apartado de conclusiones. El trabajo se ajusta perfectamente a los fines perseguidos y expresados con claridad en el título del mismo, no obstante he observado algunas inexactitudes en los datos referentes al Tarragonés. El «Boletín Arqueológico», órgano de la Sociedad Arqueológica Tarraconense, ésta es la denominación original de la publicación, aparecida a principios de siglo no ha dependido ni depende de manera alguna del Instituto de Estudios Tarraconenses «Ramón Berenguer IV», naturalmente, entre ambas entidades, Real Sociedad Arqueológica e Instituto, ha habido una cierta colaboración que se ha traducido, en ocasiones, en contri- buciones económicas del Instituto a la publicación del Boletín. De todos modos, no creo que ello justifique el que debajo del titulo «Boletín Arqueológico», apa- rezca además del consabido órgano de la Real Sociedad Arqueológica Tarraco- nense, lo siguen te: (Sección de Arqueología e Historia del Instituto de Estudios Tarraconenses «Ramón Berenguer IV»), de la Comisión Provincial de Monu- mentos y del Museo Arqueológico. Así parece haberlo entendido la Junta General de la Real Sociedad Arqueológica, reunida el pasado 29 de marzo en sesión ordinaria, la cual aprobó el devolver a la publicación su título primitivo, original y auténtico. No se menciona en el artículo de Sobrequés las modificaciones introducidas en la composición del Consejo de Redacción del Boletín en 1975, año en que pasó a ocupar el cargo de Redactor-jefe D. Joaquim Icart i Leonila, sustituyendo a D. Amadeu-J. Soberanas i Lleó, el cual más que historiador, como dice el Sr. Sobrequés, es un estudioso de la lengua catalana, lo que no quita mérito alguno a su labor en otros campos y al frente del Boletín; lo mismo cabe decir del Dr. D. Pere Batlle i Huguet, persona mucho más conocida por su labor como epigrafista, arqueólogo e, incluso, historiador del arte. Sin duda, la Diputación Tarraconense ha contribuido, como afirma Sobrequés, a sostener la producción erudita de Tarragona. En Tarragona no faltan los científicos —que el Sr. Sobrequés cree que se han trasladado en masa a Barcelona—, lo que falta son medios económicos para que estos investigadores puedan publicar y, mejor aún, para dotar puestos de trabajo desde los que puedan realizar una buena labor. Claro que el triste problema de la falta de medios económicos y de la mala administración, que frustra las esperanzas de futuros investigadores y de nuestro personal docente, no existe únicamente en Tarragona sino que es un problema a nivel de Cataluña y de todo el Estado Español, que venimos arrastrando desde hace años y del cual el Sr. Sobrequés no parece darse cuenta, defecto muy grave en un político que además, tiene grandes esperanzas en las Delegaciones Universitarias. Estas, a juzgar por la de Tarragona, están aquejadas de dos grandes males, la carencia de recursos económicos y un nefasto sistema de selección de profesorado (hay quien se pregunta si hay alguno). M.D.A.

8. ELÍSEO A. SOLER ALVAREZ. Sobre bibliografía altafullense (1970-1977). «Estudis Altafullencs» I. Altafulla, Centre d'Estudis dAltafulla, 1977, pp. 17-26.

Informe sobre artículos y trabajos publicados sobre Altafulla en los años 1970 a 1977. El autor lo divide en los siguientes apartados: 0. Generalidades, 1. El mundo romano, 2. Los hombres y las tradiciones, 3. El mundo moderno y contempo- ráneo. Con gran acierto anota observaciones a cada uno de los trabajos re- señados. F.J.R.

CIÉNCIES AUXILIARS

9. M.A DOLORS GARCÍA RAMÓN. Una agricultura en proceso de cambio: el Baix Camp de Tarragona. «Ciudad y Territorio» 3, Madrid, 1977, pp. 13-22.

El estudio, utilizando de la encuesta y de la información sobre el terreno, se ha llevado a cabo en superficies inferiores a 300 m sobre el nivel medio del mar, por lo que se ha estudiado parcialmente determinado número de municipios y otros —catorce según hemos comprobado—, quedan totalmente excluidos si tomamos como punto de referencia la Comarca división de la Generalitat, por lo que mejor hubiera sido utilizar otro titulo para encabezar el trabajo, título que dice poco respecto al contenido y que puede inducir a tomar el todo por la parte, teniendo en cuenta que la revista en que se publica tiene mayor difusión fuera de Catalunya. No obstante, la autora centra el ámbito en que opera en nota a pie de página. Procede el documentado estudio de una tesis doctoral dirigida por el profesor Vilá Valen tí y defendida en la Universidad de Barcelona en 1965. La síntesis que nos ofrece está redactada a manera de informe, muy congruente con los fines de la publicación en que se inserta y la mentalidad del lector potencial de la misma. El tiempo se delimitó entre 1955 (vísperas de las heladas del 56, años anteriores al plan de estabilización) y 1971, año anterior a la iniciación del trabajo de campo. Se concluye, para el período estudiado, que el agricultor es dinámico y tiene capacidad de innovación debido al elevado porcentaje de superficie que han sufrido cambios y son precisamente los cultivos más tradicionales y menos rentables los que han perdido extensión con mayor rapidez. Los que arrojan índices más elevados de incremento son los de más reciente introducción, lo que significa un esfuerzo de adaptación a las necesidades cambiantes de la de- manda (proceso de introducción del modo de producción capitalista en la agri- cultura, etc.). La unidad de explotación no acusa cambios marginados, pero ha aumentado la superficie media de la parcela en los municipios más innovadores (abono de terrenos marginales, racionalización de la producción, profesionali- zación, etc.). La financiación se ha generado en el mismo ámbito territorial, siendo prác- ticamente nula la ayuda estatal. Iniciada a nivel artesanal la avicultura en 1957-59, de 1959 a 1964 permite cierta acumulación de capital financiando la introducción de la patata temprana y el frutal americano. En 1964 se inicia una diferenciación entre agricultor y avicultor, de tal forma que los beneficios de una ya no se invierten en la mejora de la otra. Si los beneficios del turismo inicialmente se invierten en la agricultura, acaba transfiriéndose al sector servi- cios reduciendo las posibilidades de mano de obra en el campo. La industria no ha generado la capitalización de la agricultura. El fenómeno industrial de Reus ha sido poco importante comparado con el de Tarragona, independiente, por otra parte de ios recursos de las comarcas del entorno por lo que no puede considerarse como fuente de financiación o aceleración del desarrollo agrícola, aunque actuando como elevador del nivel de salarios ha reducido la mano de obra agrícola, forzando la racionalización de la explotación del agro. 1971-72 es una fecha que rompe con el proceso de cambio en el sentido apuntado a lo que no es ajena la presión de la política industrialista (no ade- cuada orientación estatal crediticia, fuentes de financiación generadas local- mente acabadas, incapacidad para la formación de cultivos a excepción del avellano, etc.). Ahora bien, estas conclusiones, dadas las limitaciones espaciales del tra- bajo, ya indicadas, han de ser referidas a un sector muy determinado, «el llano». La autora incluye totalmente los términos municipales de Cambrils, Montbrió, Montroig, Reus, Riudoms y Vinyols. Si no nos equivocamos, la zona tradicio- nalmente más rica de la comarca, incluidos los municipios de costa, donde el boom turístico ha experimentado un mayor alcance y de los que se aportan al estudio algunas particularidades diferenciadoras entre ambos. A propósito de Cambrils, no se trata la incidencia pesca-agricultura. Trabajo monográfico de interés no solo por la geografía agraria sino tam- bién y en mayor medida tal vez, para los interesados en historia económica y sociología de los medios rurales (Cambios de mentalidad). E.S.

10. M. DOLORS GARCÍA RAMÓN. Evolució de les superficies de cultiu al Baix Camp (1955-1971). «Revista del Centre de Lectura», núm. 295. Reus, juny de 1977, pp. 5-18.

Aveng duna tesi doctoral. L'article está desenvolupat amb gran rigor meto- dológic. L'estudi abasta els termes de Cambrils, Montbrió, Mont-roig, Reus, Riudoms i Vinyols i, parcialment, tretze més. Analitza els ingressos produits per cada conreu, el seu aprofitament, el rédit per superficie, la regressió, l'evo- lució deis costos ... L'autora conclou amb una valoració favorable de la men- talitat renovadora del pagés del camp que millora les seves terres i pren cons- ciéncia deis seus problemes. Comenta també l'actitud governativa davant els problemes de la zona. P.A. 11. E. GOIG. La moneda catalana de la Guerra de la Independencia (1808-1814). Barcelona, Ed. Cyrays, 1977 (2.a edición), 297 págs.

El autor de la presente obra pretende exponer lo hasta hoy conocido, in- formar sobre los hechos, estudios y documentos que no habían sido publicados sobre el tema. Para los estudiosos de la historia tarraconense queremos señalar: 1." De las variantes de las monedas de Tarragona se destaca la que posee una gráfica más sencilla y la coincidencia, muy significativa, de su dibujo con el que lleva grabado la primera pieza de la acuñada en Lérida. Esta variante no la hemos encontrado descrita en ningún tratado (págs. 223-233). 2.° Al estudiar la acuñaciones de Reus se dan a conocer varias variantes que hemos de considerar como inéditas (págs. 193-220). 3.° En cuanto al duro de Tortosa, debido al desconocimiento de los do- cumentos que justifican su emisión y al escasísimo número de ejemplares co- nocidos, no son menores los comentarios que, en pro o en contra de su acuña- ción, ha suscitado entre los partidarios de la autenticidad o falsedad de los mismos. Los documentos y testimonios, que aporta el autor aclaran la cuestión (págs. 241-272). F.J.R.

12. J. M. MARTÍ I E. i J. M. GORT. Geografía del Baix Camp. Reus, Ed. El Ganxet, 1977, 87 págs.

Primera síntesi feta pensant en els escolars de geografía comarcal, es ressent en molts moments deis tópics habituais de la nostra historiografía clàssica. HI ha una important errada conceptual en confondre arxiprestat amb arxidiócesi, p. 12. Fóra peró aconsellable que les escoles de la comarca el recomanessin com a manual escolar per a un primer apropament a l'entorn immédiat. P.A.

13. JOSEP OLESTI TRILLA. Publicacions filatèliques. «Semanario Reus», núm. 1299. Reus, 5 de març de 1977.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 5. P.A.

HISTORIA POLÍTICA I MILITAR

14. PERE ANGUERA. Aportació a la història del concepte de Països Catalans. «Qua- derns d'alliberament» 1. Barcelona, 1977, pp. 125-133.

L'autor es proposa demostrar que s'erren aquells que diuen que el concepte de Països Catalans era el producte, al primer quart del nostre segle, d'un esquifit nudi d'intellectuals sense cap mena de fradicio ideològica consistent i sense arrelament popular. Basant-se en documentació estrictament locai, de Reus, Pere Anguera in- sisteix a dir que la realitat nacional dels Països Catalans ja fou assumida, al- menys a la seva ciutat nadiva, a l'època de major Uibertat politica i ideològica del poble català, aportant, per a defensar els seus plantejaments, textos dels reusencs Joan Montseny (Frédéric Urales), Pere Cavallé i Joaquim Santasusagna dels quals, l'autor, té cura de manifestar que cap no prové de la burgesia es- tricta i que tots ells no renegaren mai de la seva catalanitat ni del fet nacional a nivell de Països Catalans. S.-J.R.

15. BERTOMEU CRUELLS. Converses amò cinc politics. Reus, Reus edicions s.a., CoUecció onze, 1, 1977, 109 pàgs.

Construit amb un agii estil periodistic, l'autor entrevista J. Andreu Abelló, J. M. Fontana, R. Guardans, F. Montseny i J. Solé Barberà. L'interès del llibre per a l'historiador, rau més que en el ventali d'opcions politiques que ofereix la mostra, en els records que desgrana cada membre; Andreu i el naixement de la Catalunya autònoma, Fontana i la primera Falange catalana, Montseny i l'anarquisme ... Cap dels entrevistats, però, no aprofundeix en la seva anàlisi, ni aporta dades inédites. P.A. 16. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. Altafulla i la Guerra dels Set Anys. «Estudis Altafullencs» I. Altafulla, Centre d'Estudis d'AltafulIa, 1977, pp. 61-77.

Després d'AltafulIa i la Guerra Gran (1793-1795) —Quaderns d'Història Tarraconense I. Tarragona, 1977, pàgs. 129-156— i Altafulla en la Guerra del Francés —Butll. Arq. 1973-1974, pàgs. 135-162—, Salvador Rovira publica aquest tercer episodi d'història moderna de la vila d Altafulla, que relata la incidència que tingué la Guerra dels Set Anys en aquesta petita vila situada al litoral del Tarragonès, en el carni que va de Tarragona a Barcelona. Els tres estudis, que tenen en comú un mateix mètode expositiu, semblen pensats perqué formin part d'una historia d Altafulla que l'autor tingui el propòsit d'escriure; o almenys d'un periode historie emmarcat en els segles xvm i XIX. Si no és aixi ens atrevirem a dir que Rovira estarà en deute amb la historio- grafía de les comarques tarragonines, necessitada com es troba de bones mo- nografies locáis realitzades amb tècnica moderna; perqué sense elles és dubtós que arribem a conèixer quins són els factors del passat que determinen la iden- titat comarcal del Camp de Tarragona i que poden precisar quin és el pes es- pecific que té la nostra comarca en el contingut historie nacional. Al nostre entendre l'interés d 'Altafulla i la Guerra dels Set Anys radica tant per l'exposició que l'autor fa d'uns fets que, en un període difícil i turbu- lent, repercuteixen en la societat, economía, i contextura urbana de la vila, com pels problemes més pregons que planteja. En destacarem alguns. Diu que a conseqüéncia de la guerra la població disminuí 221 habitants que representaven el 22,3 per cent dels que tenia abans del conflicte; però és que aquesta contracció demogràfica venia de lluny, perqué el cens de Floridablan- ca (1787) atribueix a Altafulla 1787 hab., mentre que el recompte de 1830, segons diu el propi Rovira, n hi atorga 1440. Aleshores ens trobem que la crisi desencadenada per la Guerra dels Set Anys accelera el procés de contracció demografie de llarga duració que hauriem de saber si comenta —com suposem— abans del collapse produit per la Guerra del Francés, i perqué. Diu també Rovira que Altafulla i la seva rodalia abraca la causa liberal, però s'atura aci sense donar cap pista que serveixi per orientar-nos sobre la causa d'aquest fenomen. I això es deixa sentir més després que el propi autor posi en evidència que no tots els pobles de la contrada del Baix Gaià eren refractaris en igual mesura al carlisme; la qual cosa, diu textualment: «demostra el perill que implica la generalització gratuita, igual que la necessitat d'estudiar una per una les diferents localitats si és que es voi arribar a fer la síntesis del que fou la primera carlinada». Tanmateix sobre el mateix tema, Rovira observa que la dotzena de ve'ins d'Altafulla partidaris dels carlistes, no tenien béns de cap mena, és a dir, eren jornalers. Dones bé, una investigació més àmplia en aquest sentit, no hauria acabat per donar una visió de la projecció social del carlisme a la contrada del Baix Gaià? Una de les conclusions més interessants a qué arriba l'autor és que Altafulla pati molt més per la pressió fiscal a qué la someté el Govern, que per les en- vestides de les partides carlistes, sempre d'escassa envergadura. Calcula que en el transcurs deis set anys pagà, pel cap baix, per diversos conceptes, 620.219 rais i 32 maravedissos; i que a més hagué d'ajudar a sostenir amb queviures les unitats de l'exércit. La fúgida a Tarragona dels hisendats més grossos i la nega- tiva d'aquests a contribuir obligaren els petits propietaris a recorrer a la Dipu- tado Provincial per tal d'alliberar-se d una part deis impostas que de fet havien de pagar els emigrats voluntaris. Heus aci com a causa de la guerra i per qües- tions económiques, queda al descobert un conflicte social, entre els grans hisen- dats, que con remarca Rovira eren els amos de quasi tot el terme, i els petits propietaris emfitéutics; un conflicte que deuria existir en forma latent a la vila per tal com és presumible que aquests darrers havien d'aguantar tota mena d'arbitrarietats deis grans hisendats. J.M.R.

17. SALVADOR-}. ROVIRA I GÓMEZ. Altafulla i la Guerra Gran. «Quaderns d'História Tarraconense» I. Tarragona, Instituí d'Estudis Tarraconenses Ramón Beren- guer IV, 1977, pp. 129-158.

Guerra Gran es la denominación que suelen utilizar los historiadores cata- lanes para referirse a la guerra que la Convención francesa declaró al Rey de España el 7 de marzo de 1793, siendo uno de los hechos más conocidos la in- vasión del Roselló por las tropas del Capitán General de Catalunya y los pos- teriores avances y retrocesos de unos y otros. El autor, que lleva estudiando desde hace tiempo la zona baja del Gaiá, habiendo publicado sobre ella diversos trabajos, investiga en esta ocasión la participación de los vecinos del cantón de Altafulla —integrado por este pueblo y la Riera, , Torredembarra, , Ciará, Ferrán, Cocons, Tamarit, Monnars, Quadra de Torrell, la Se- cuita, I'Argilaga y Mutbuí— en estos sucesos, formando parte del «Regimiento de Voluntarios de Tarragona», siendo para algunos de ellos ocasión de medro, y para los más, una forma de huir de la pobreza en que por aquellos momentos se debatía la economía del territorio. No obstante, como refleja el articulo, parte de los llamados voluntarios fueron reacios a enrolarse, produciéndose a conse- cuencia de ello, algunas tensiones entre los pueblos y la autoridad superior de Tarragona, lo que sitúa, en su lugar correcto toda una pretendida exaltación patriótica a la que no fue ajena la pluma brillante del arzobispo Armanyá con sus pastorales. Para probar sus asertos, el autor recurre a la estadística y al relato minu- cioso. Parece quedar más claro el desfase tanto emocional como ideológico entre el pensamiento de los organizadores de la ciudad, en este caso Tarragona, y las gentes del entorno rural que, a fin de cuentas eran quienes tenían que soportar las calamidades de la guerra. Estudio para especialistas pero que, dada la orientación como historia polí- tica que se le ha dado, puede interesar a un público lector más heterogéneo.

E.S. 18. JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ. La producció erudita al Principat (III). Regió III: Tarragona. «Serra d'Or», Monestir de Montserrat, marg 1977, pp. 13-15.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 7. M.D.A.

19. JAIME TORRAS ELÍAS. LOS alzamientos realistas de 1822 en Cataluña, en Libe- ralismo y rebeldía campesina 1820-1823. Barcelona, Ed. Ariel, 1976, pp. 32-148.

El trabajo que se inserta en el volumen citado procede de la tesis doctoral que el autor defendió en la Universidad Autónoma de Barcelona, en 1971, y que ahora se ha preparado para una más accesible consulta. Torras había ya tratado el tema de las revueltas campesinas en Catalunya en su memoria de licenciatura (La guerra de los Agraviados), publicada tiempo después por la Universidad Central de Barcelona, por lo que se le puede considerar un experto en la materia, aparte de haber trabajado sobre cuestiones hacendísticas de la misma época. Ahora retrocede a la época del Trienio, intentando hacer luz sobre la base social de las partidas realistas, y el por qué real de los levantamientos de esas bases sociales, superando los clásicos clichés que la historiografía de uno y otro lado tenían. Enfocando la cuestión con una óptica de clase social, la del cam- pesinado rural, que sufre las consecuencias del hundimiento de la economía agraria, la desamortización llevada a efecto sin una clara finalidad social, la presión tributaria (se reduce el diezmo a la mitad, pero se aumentan las con- tribuciones en dinero mientras hay un descenso de los precios agrícolas), las fiebres y la sequía del año anterior, introduce un nuevo elemento en la dialéctica liberalismo-antiguo régimen en cuanto este campesinado representará un po- tencial de virtualidades subversivas frente a una nueva clase ascendente que para dominar necesitará servirse de la ideología en el poder. En este sentido, el que al alzamiento realista lo revistan de apología del trono y del altar es me- nos significativo que el que pueda convertirse en un peligro real para la confi- guración y permanencia de una nacientes clase social burguesa. Otra cosa muy distinta es que la reacción pretenda instrumentalizar a su favor el descontento del campesinado. El punto de vista del autor cambia de arriba a abajo el plan- teamiento que venía haciéndose de estos sucesos, movilizaciones populares en una sociedad precapitalista. Entre los participantes se distinguen los jefes o responsables de las «divi- siones» y pequeñas partidas, a veces apoyadas por el somatén, que son aven- tureros, mozos de escuadra, hombres de arraigo con fama adquirida en la guerra de la Independencia y eclesiásticos (éstos serán quienes instrumentalicen la convulsión a base de hipertrofiar el componente religioso). El grueso está for- mado por campesinos reclutados entre las capas más pobres de la sociedad rural (mobile margin) y por otros menos pobres pero en pariedad de condicio- nes económicas (pequeños propietarios, artesanos, etc.). Los «hombres puente» entre los políticos de la Regencia y esas bases serían los Domingo de Caralt, Costa, Bessiéres. Para Eróles, la acción se encaminaba a sostener el gobierno de La Seu d'Urgell, que justificaría la intervención ex- tranjera posterior. Para las bases, era el descontento lo que las movía, el des- quite social frente a quienes se mantenían con medro, entre los que descollaban los liberales que se enriquecían en conflicto con el resto de la población. No se puede sostener que toda la actuación se redujera a una simple contraposición entre montaña y marina; sino más bien es resultado de tensiones ocasionadas por el despegue de la burguesía, la cual «consideraba a las masas rurales como mera fuerza inerte cuya interferencia en los conflictos políticos de este período no podría tener motivaciones y objetivos propios. O, más exactamente, no podía tenerlos incompatibles con los de la burguesía liberal». El estudio tiene intereses para las comarcas de Tarragona en cuanto refiere los movimientos y concentraciones de divisiones y partidas. En la zona de Montblanc, se subleva el Trapense en Poblet, uniéndosele Mn. Baptista, párroco de Prades y Cabeza, notario de l Espluga de Francolí. Romagosa, oriundo de la Bisbal del Penedés, se organiza en Santes Creus y opera en el Penedés y el Camp, desplazándose incluso a La Seu. Otros como Rambla y Chambo se mueven por el Baix Ebre. Se alude también a la «demonomanía» de Bráfim, a las rogativas de Sant Magi de la Brufaganya que degeneran en algo así como un meeting, y a la función de los núcleos liberales, cuna de industrialización, como Santa Coloma de Queralt, Reus o •—agrícola, pero con una tra- dición de lucha antiseñorial correctamente vertida al lenguaje político nuevo—. El Camp de Tarragona era área de reclutamiento importante, cosa que propi- ciaba la crisis, pero tampoco área de oposición unánime y tenaz al progresismo. Con la toma de lugares fuertes para los realistas como eran Mora d'Ebre y Cornudella, a finales de enero de 1823 se podía dar por pacificada la provincia de Tarragona. No obstante, será a primeros de abril cuando lo sea la totalidad de Catalunya, poco antes de la entrada en el territorio de los Cien Mil Hijos de San Luis. E.S.

20. ROBERT VALLVERDÚ. La milicia nacional de Reus (1833-1835): Ideología i ob- jectius. «Revista del Centre de Lectura» núm. 290. Reus, gener de 1977, pp. 11-13.

Notes sobre la ideología de la milicia a nivell estatal i les seves repercusions a Reus. Tot i el to, sovint epidérmic, de l'article, és útil com a introducció.

P.A.

ECONOMIA I SOCIETAT

21. JOSEP M. CARRERAS y JOAQUIM . La evolución de las ciudades cata- lanas entre 1857 y 1975. «Ciudad y Territorio» 2, Madrid, 1977, pp. 32-45.

En base a Tos censos de 1857, 1900, 1930, 1950, 1970 y 1975 se intenta re- seguir el desarrollo de la urbanización en relación a la industrialización en Catalunya. Se utiliza un modelo de distribución de municipios estudiados en tres niveles: el tercer nivel da la estructura fundamental, la que junto con la comarca de Barcelona forma los núcleos más importantes y que difunden por el territorio tanto servicios públicos como productos comerciales; el segundo nivel juega un papel intermedio, sobre todo, en zonas en las que no existen municipios de mayor tamaño, ya que en algunas zonas, principalmente las más alejadas de Barcelona, son los municipios de este tamaño los que juegan el papel asignado a las grandes ciudades; el primer nivel se tiene en cuenta como el mínimo nivel urbano que se considera ha ido cambiando a lo largo del tiempo (de 3 a lO.OOOhab.) pero a ritmo menor que los restantes niveles. A grandes rasgos se estudia la localización industrial en el tiempo histórico. Por lo que a Tarragona afecta, se citan la textil (Reus, Sta. Coloma de Queralt), papelera (La Riba, v. del Francoli), fabricación de suelas (Valls), curtidos (Valls, Reus), alimentación (Tarragona, Reus), química (Flix), etc., todo explicitado por periodos. Los autores concluyen que «el modelo de territorio vertebrado, con una cierta jerarquía de núcleos que proporcionaban una equiparación de oportuni- dades a gran parte del territorio catalán, y más concretamente a las zonas del mismo más dotadas de recursos, se ha visto desmembrado y empobrecido, aún pese a experimentar un gran crecimiento el conjunto de la población catalana por el desarrollo capitalista industrial del siglo actual». Por lo que se propone «de cara a una política de dotación generalizada de servicios a toda la pobla- ción, considerar el papel básico de la localización industrial y de la necesidad de su control para lograr mantener y desarrollar una red suficiente de centros de desarrollo comarcal». En cierto modo, el trabajo está influido por las teorías de Lósch, Berry, Beckman, etc., y al texto se han incorporado esquemas y mapas de apoyo. Aunque es un estudio destinado fundamentalmente a geógrafos y expertos en ordenación del territorio, debe ser tenido muy en cuenta por historiadores al tratar de una larga secuencia en el tiempo. Clásico trabajo depurado por método experimental y exposición clara y concisa. Se huye del fárrago de citas no total- mente necesarias para la comprensión de la exposición. E.S.

22. Estructura social i econòmica del camp català. II Curs d'Història de Catalunya (Novembre-Desembre 1977). Ajuntament de Barcelona. Instituí Municipal d'His- tòria. Barcelona, 1978, 95 pàgs.

Edició de les conferències pronunciades en aquest curset. El conjunt d'aques- tes és un estudi deis condicionaments socials i econòmics dels camperols ca- talans, amb notables suggeriments pel seu estudi. A cada una d'aquestes s'hi troben referències i noticies per a la historia de la ciutat de Tarragona, les contrades i les comarques tarragonines. Relació dels autors i títols dels treballs: Miquel Tarradell: Dels orígens a Vestructura agrària del món roma, pàgs. 9-15; Josep M.a Salrach: Repoblament i colonització agrària a l'alta edat mitjana, pàgs. 17-28; Manuel Riu: La feudalització del camp català, pàgs. 29-46; Jaume Sobrequés i Callicó: La crisi social agrària de la baixa edat mitjana: els re- menees, pàgs. 47-56; Eva Serra; El règim feudal al camp català ais segles XVI i XVII, pàgs. 56-64; Ramon Garrabou: El camp català ais segles XIX i XX, pàgs. 65-75, i Albert Balcells: La qüestió rabassaire i la política agrària de la Generalitat, pàgs. 77-95. J.-F.C.

23. AGUSTÍN M. GIBERT Y OLIVER. Topografía médica de Vilaseca de Solcina. Abadía de Poblet, Agrupación Cultural de Vila-seca - , 1977. Monogra- fia de Vila-seca - Salou núm. 5, 198 págs. + VII láms.

En principi, i pei que fa al títol, sembla que una recensió d'aquesta obra no té cabuda entre les de caire historie, però no és així car les dues parts que conté, és a dir, la Biografía del Dr. Gibert, escrita pel Dr. Lluis Delclòs, i la Topografía médica que dona títol al volum, tenen un notable valor historie. El treball del Dr. Gibert, i des del punt de vista de la Historia, conté as- pectes interessantíssims com ara les relacions de la distribució de les terres del terme de Vila-seca els anys 1828 i 1863 (pp. 88-92); la consideració dels conreus vila-secans a les darreries del segle XX (pp. 93-100); la climatologia del territori, amb referències concretes al període del 1877 al 1886 i les planes 145 a 155 ja que contenen una crònica totalment histórica de Vila-seca; també resulten útils els apartats dedicats a Salou (pp. 165-171), al comer? i a la industria (pp. 172 s.), i a la població (pp. 179-184). Pel que fa a la part del llibre escrita peí doctor Delclòs cal dir que també interessa, perqué conté una biografia del Dr. Gibert plena de referències a la Tarragona de les darreries del segle passat i a Ies dues primeres décades de Tactual, així com una llista de publicacions del Dr. Gibert, iniciada l'any 1886 i acabada el 1923, en la qual es relacionen un total de seixanta-cinc treballs d'aquest illustre metge tarragoní. S.-J.R. 24. La mutación de la segunda mitad del siglo XIV en España. «Cuadernos de Historia». Anexos de la revista Hispania. Instituto Jerónimo Zurita. C.S.I.C., vol. 8, Madrid, 1977, XI, 245 págs.

Publica el text de catorze conferencies pronunciades amb motiu del III Curset de Historia Medieval organitzat per l'Instituto Universiario de Estudios Me- dievales de la Universität Autònoma de Barcelona. A aqüestes conferencies es va intentar aportar un estudi de conjunt d'aquesta segona meitat del segle XIV, una majoria són de interés per a la historia de Catalunya i en conseqiiència per a la ciutat de Tarragona i les seves comarques. Hem de destacar pel seu interés: Federico Udina Martorell: La mutación de la segunda mitad del siglo XIV en la Corona de Aragón, págs. 119-153; Jesús Lalinde Abadía: Las instituciones de la Corona de Aragón en la crisis del siglo XIV, págs. 155-170; Antonio M.a Udina Abelló: Los organismos representativos catalanes en el siglo XIV. Las Cortes y la Diputación del General, págs. 171-187; Joan-F. Cabestany Fort: Demografía, sociedad y urbanismo en el siglo XIV, págs. 189-202; Carmen Batlle: El municipio de Barcelona en el siglo XIV, págs. 203-211, y Jaume Riera Sans: Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391, págs. 213-225. J.-F.C.

25. Luis JOSÉ NAVARRO MIRALLES. Una aproximación a la administración del Hos- pital-Convento de Sn. Magi de Brufaganya (Tarragona), a través de su quin- denio. Segundo Simposio sobre el P. Feijoo y su siglo. Universidad de Oviedo. Facultad de Filosofía y Letras. Centro de Estudios del s. xvm. Oviedo, 4 al 8 de octubre de 1976.

Un estudio sobre la administración del Hospital-Convento, fundado en 1603; sus propiedades y beneficios, arrendamiento de sus tierras y censales, ingresos procedentes de su hostal y hospedería; en conjunto, los capítulos de entradas, siempre insuficientes, de este centro hospitalario de la Sierra de la Brufaganya, regentado por frailes dominicos. Se presentó esta comunicación, bajo periodos cronológicos de quince años, correspondientes a los vencimientos quindenales de la imposición fiscal romana. El pago de este impuesto se sufragaría con las ventas del grano procedente de las primicias de las heredades conventuales. S.-J.R.

26. LLUÍS NAVARRO MIRALLES. La Compañía de Aragón (1777). «Estudios Históricos y documentos de los Archivos de Protocolos». Colegio Notarial de Barcelona, vol. V, Barcelona, 1977.

Constitueix aquest article, principalment, l'acta de naturalesa de la societat mercantil: Soler, Bosch, Figuerola y Cia ... també denominada Companyia d'Aragó (Huesca, 12 de juny de 1777). El professor d'Història Moderna de la Universität de Barcelona fonamenta, aquest primer article sobre la citada companyia —(avui matèria de treball d'un equip d'investigació del Departament d'Història Moderna de la Dependència Universitària de Tarragona, mercès a l'ajuda inestimable de l'Arxiu Provin- cial)—, en eis llibres de Comptes de la Companyia d'Aragó, és un periode que va del 1778 al 1787. Eis cereals integren el producte base comercialitzat per la Companyia d'Aragó: blat, en especial; sègol i ordi; a més d'altres àrids. L'autor acompanya la seva exposició amb una sèrie de quadres que emmarquen eis deu anys con- sultáis; incloent-ni centres productors, llocs de vendes, quarteres venudes i el seu valor en lliures catalanes. Dos perfils compendien i tracen las linies tren- cades deis preus i del moviment de vendes. Lluis J. Navarro, de la mateixa manera, en aquest article inserta l'element humà que integra l'entitat comercial en qualitat de socis, eis capitals aportats per cada un d'ells, eis fons inventariats, i la ubicació deis centres de la Com- panyia (Calaf, Manresa, Reus i Barcelona). Eis fruits adquirits per l'entitat mercantil en les zones cerealistes aragoneses, es transporten, primer a Lleida i després cap a Reus. O bé, a través de l'Ebre, fins a la llotja tortosina. Aquest tràfec coincideix, per una part amb la intensificado —quasi de monocultiu— de la vinya de Catalunya i per l'altra, amb l'obertura del comen; america amb el Principat. Les primeres marxes comerciáis de la «Companyia d'Aragó» es representen, per últim, per mitjà d'un mapa. S'ubiquen la xarxa d'agencies que mantenen relacions comercial regulars amb les central de la Companyia; en el seu conjunt entreveu la potencialitat futura d'aquesta empresa mercantil catalana.

M.A.F.

27. Luis JOSÉ NAVARRO MIRALLES. Contactos comerciales entre el litoral catalán- costas sur del Corregimiento de Tarragona y de Vilafranca del Penedès y puertos de Andalucía (1799-1808). Primer Congreso de Historia de Andalucía. Uni- versidades de Córdoba, Granada, Málaga y Sevilla. Del 14 al 19 de diciembre de 1976.

Utilización del pago del derecho de extracción, por los puertos del Corregi- miento de Tarragona y de Vilafranca, a la ciudad de Tarragona, para sub- vencionar los costos de la construcción del puerto tarraconense. Agrupa los contactos comerciales con puertos andaluces, antesalas del comercio americano, dentro del impulso prolongado del último tercio del siglo xvill. Esta comunicación al Congreso de Historia de Andalucía permite una pro- fundización sobre las mercaderías catalanas exportadas. Se acentúa la demanda de artículos metálicos, incidencia que apoya la existencia de una fuerza em- brionaria de fabricación y consumo, que las consecuencias de la Guerra de la Independencia colapsarían en parte. S.-J.R. 28. Luis JOSÉ NAVARRO MIRALLES. Memorial y llevador de toda la renta y de todos los censales de la Universität del Studi de Tarragona (1572-1581). «Universitas Tarraconensis» I. Tarragona, 1976.

Bajo este título el profesor Navarro recoge un conjunto de censales, cuyos rendimientos van a constituir la base económica y el punto de partida de la que luego seria la Universität del Studi de Tarragona. Primera Universidad tarraconense (1572). El origen del centro universitario va unido a la situación general de la monarquía hispánica; cuando la decimosexta centuria recorre su último tercio y se intenta llevar a la práctica los acuerdos tridentinos de la Contrarreforma. El cardenal Cervantes, en 1572, legó una estimable cantidad para la creación del Studi. El nuevo centro universitario, a partir de este capital, orientó su polí- tica de ingresos efectivos a través de los citados censales; modo de obtener una mejor inversión y conseguir un mayor rendimiento a largo plazo, eludiendo impugnaciones sobre ganancias prohibidas o de usura. Los censatarios fueron: el Municipio tarraconense, que llegó a aportar más de la mitad de los ingresos del Studi; el arzobispado y canónigos de la ciudad. Los Jurats y singulars de Montbrió, que obtienen la autorización de los duques de Cardona; asimismo el señor de las baronías de Doncell y el señor de . De igual modo algunos burgueses, de profesiones liberales y comerciantes. En menor cuantía, agricultores, que también aportan sus pensiones a la todavía incipiente Universität. El autor especifica el precio y pensiones; y los bienes inmuebles gravados que respaldan el capital recibido por los censatarios: tierras de cultivo, casas, molinos, etc. Un gráfico coayuda a la lectura de estas pensiones y a la valo- ración de las rentas acumuladas por el Studi (1572-81); así como a las aporta- ciones, en libras catalanas, de las pensiones, según las clases sociales. En cuanto a las garantías de los censales, un mapa reparte los bienes censados entre las veguerías de Agramunt, Montblanc, Tarragona y Lleida. Una reproducción de una de las páginas de los censales ilustran este trabajo. Termina el articulo con la inserción de la transcripción de los dieciséis cen- sales —conservados en el AHPT—, y cuyos rendimientos, cuando acaba de licenciarse la primera promoción de la Dependencia Universitaria de Tarrago- na (1971-76), significa para el profesor Navarro —salvando los procedimientos actuales—, y son sus propias palabras: «un ejemplo y una esperanza».

J.M.S.B.

29. JOSEP M. RECASENS I COMES. El rendiment d'una propietat feudal del Camp de Tarragona a la segona meitat del segle XVII (1652-1688). «Estudis Alta- fullencs 1», Altafulla, Centre dEstudis Altafullencs, 1977, pp. 49-60.

Treball realitzat a base de la documentació de lArxiu Montoliu del Morell, concretament de I'aplegada en 1 expedient que es formà en el transcurs del plet que Llu'isa Castells i Plàcid de Montoliu emprengueren contra Francese de Montserrat i Vives a fi de recuperar el Senyoriu del Morell que aquest havia comprat a carta de gracia I'any 1652. Es parteix de l'estat lamentable de la propietat de resultes de la Guerra deis Segadors i segueix amb explicacions relatives a les reconstruccions, res- tauracions i replantacions fetes pel primer marqués de Tamarit de qui es conclou que era un home dinàmic amb més esperit d'empresari capitalista que de terra- tinent feudal. L'aportació de Recasens és, en definitiva, una interessant contribució a la historia sòcio-econòmica del Camp de Tarragona durant el siscents ja que conté dades concretes sobre la propietat enfitéutica, el rendiment de la vinya, l'extensió deis conreus i els preus de Ies collites. S.-J.R.

30. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. La desamortització del convent de Sani Domènec de Tarragona. «Butlleti Oficial de l'Arquebisbat», 3. Tarragona, 1977, pp. 82-92.

Estudio sobre los bienes del convento de los dominicos de Tarragona en los años 1835-1839. El autor lo divide en tres apartados: a) el edificio, actual- mente Ayuntamiento y Diputación, b) las tierras de conreo, situadas en los términos municipales de Tarragona y Constanti, y con extensión de 130 jor- nales, y c) una casa situada en la Rambla de San Carlos de esta ciudad. En tres cuadros explica la situación y extensión de las propiedades domi- nicanas en Tarragona y Constanti y las ventas realizadas de dicho patrimonio. Los bienes que poseían los dominicos de Tarragona en la época de la desamor- tización les permitía llevar una vida decorosa. Las tierras fueron a parar a manos de comerciantes y hacendados en su mayor parte, mientras los payeses solo adquirieron 7 1/2 jornales de los 130. F.J.R.

31. J. SABATÉ. Enterramientos civiles en el pasado siglo. «Diario Español», Tarra- gona, 5 de noviembre de 1976.

En 1891, 62 vecinos de Lloá (Priorat) manifestaron fehacientemente cómo deseaban que se les enterrara una vez fallecidos; ser inhumados civilmente y sus cadáveres fueran sepultados en cementerio destinado para ellos, facultán- dose mutuamente para que los sobrevivientes, juntos y a solas, procedieran a dar cumplimiento a lo dispuesto. De todos ellos, cinco se retractaron posteriormente en documento firmado ante dos testigos, y treinta y uno fueron enterrados según el rito de la Iglesia romana, por haberlo solicitado a última hora o por deseo de los familiares. Trabajo que plantea una cuestión que desde el mass-media utilizado resulta insólita, a nivel 1976, y con garra periodística. Se recogen los nombres com- pletos e incluso apodos de los 62, los cuales no practican la religión. Pero ¿cuál? J. Sabaté no nos orienta suficientemente: ¿no practicaban la religión dominante o no practicaban religión alguna? El autor, con toda probabilidad, ha utilizado alguna copia auténtica o simple del acta de manifestación en su pesquisa, pero posiblemente no ha agotado su contenido. De todos modos ha dado a conocer la existencia de un documento, medida importante, ya que según hemos ave- riguado, el protocolo del que fue Notario de García —ante el que compareció el numeroso grupo— D. Osvaldo Bassedas Caylá, fue destruido por hechos de guerra en 1936-39, y por consiguiente, aunque quisiéramos consultar la matriz, no podríamos. Hemos intentado localizar una Ley de 1891 que se pone en boca de los comparecientes en base al actual ejercitan su derecho y se dice publicada en el B.O. de 12 de julio del mismo año; pues bien, en tal fecha la Gaceta Madrid no publica norma alguna sobre la materia ni el B.O.P. de Tarragona disposición que se parezca. ¿Habrá habido algún error de transcripción en el momento en que se copió de la matriz o es el autor del artículo quien sufre un lapsus? Por el momento, nuestra búsqueda en distintos repertorios de legislación, no ha dado resultados, aunque sí resulta muy fácil hallar normas de fechas an- teriores a 1891 sobre el particular. Por si interesa, consignemos que la norma más antigua de la que sabemos y que permitía «construir cementerios a donde sean conducidos, depositados y sepultados con el respeto debido a los restos humanos, los cadáveres de los que mueran fuera de la comunión católica», fue promulgada durante el bienio progresista, concretamente es la Ley de 29 de abril de 1855. Vid. la parte dispositiva, entre otros, en el Diccionario Aranzadi (ed. de 1951), marginal 3403. ¿Eran aquellos vecinos librepensadores, agnósticos o ateos? Simplemente, el autor recoge el hecho de que después de la guerra última se celebraron otros pocos entierros en el cementerio civil para concluir con su punto de vista sobre la tapia que separa los dos recintos. Por el contrario ¿eran hombres y mujeres que profesaban en otra confesión? Nuestra pregunta no carece de base si tenemos en cuenta que en aquella época y zona se notó la influencia de la llamada segunda reforma. Sabemos que en la próxima población de (Ribera d'Ebre) existía un grupo de evan- gélicos que ha tenido descendencia hasta fechas más bien recientes; que en 1876 Antonio Martínez de Castilla abre una capilla en Reus, etc., etc. Que en nues- tras tierras hubo una activa propagación de las doctrinas que sin precisas ma- tices encajaban en la denominación de protestantes, incluso nos lo demuestra la existencia de pastorales en las que se atacan (alguna de ellas hace referencia a hechos concretos), escritas por el que fue obispo de Tortosa y posteriormente, arzobispo de Tarragona, Benito Vilamitjana. El tema requiere profundo estudio: no sólo es cuestión de garra periodística. La existencia de unos sociológicamente disidentes en un medio social, espacial y temporal concreto abre o debiera abrir un interés en la investigación profe- sional, y más, en un momento muy adecuado al caso. El campo de lo publicado hasta ahora es más bien débil, por no calificarlo de virgen. ¿Vale la pena utilizar •energías en este ámbito histórico? La respuesta debe ser positiva, al menos si consideramos dos direcciones: a) El ejercicio real del derecho a las libertades de pensamiento, conciencia y culto, cuando éstas se reconocen, o el grado de permisibilidad, en las épocas que la «tolerancia» ocupa el lugar del puro y simple reconocimiento del derecho. b) Teniendo en cuenta las mores segregadas en la época por la creencia dominante y normalizada socialmente por la iglesia mayoritaria ¿en qué sentido se orienta en el medio hostil la acción grupal de los disidentes sean o no de raíz religiosa? (hecho diferencial, minoría, pautas de conducta, etc.). No es lo mismo ser prestigioso librepensador desde el brillo de la cátedra krausista de la capital del Estado, pongamos por caso, que converso en un núcleo rural donde la presión del medio o el grado bajo de cultura se hacen notar. Hay quienes estudian necrópolis paleocristianas y la lejanía del tiempo impide asperezas interesadas. El trabajo de }. Sabaté sobre una necrópolis «civil» trae a superficie sugerentes planteamientos. Con o sin tapias por en medio, seria una torpeza perder documentación que sabemos existe y que se hace difícil localizar. Y torpe sería también la actitud de quienes se negaran a proporcionar testimonios orales en base a hoy improcedentes sentimientos de ghetto, heredados de otra situación. E.S.

32. JUAN SALVAT Y BOVÉ. Datos inéditos para la historia local. La payesía tarraco- nense en la procesión del Santo Entierro. «Diario Español», Tarragona, 6 de abril de 1977, pág. 4, y 7 de abril de 1977, pág. 3.

Consideraciones varias acerca de la participación de la payesia tarraconense en la procesión del Santo Entierro de Tarragona. S.-J.R.

33. JUAN SALVAT Y BOVÉ. La payesía tarraconense ante los misterios de la pasión y muerte de Nuestro Señor Jesucristo. «Semana Santa», 1977. Tarragona. Agru- pación de Asociaciones de Semana Semana, 1977, pp. 5-14. INSTITUCIONS

34. JOAN-F. CABESTANY FORT. Tarragona i les Corts Catalanes (1283-1422). «Qua- derns d'Histôria Tarraconense» I. Tarragona, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 69-80.

Estudio sobre la presencia de la ciudad de Tarragona en las Cortes Cata- lanas en los s. xill al xv. El autor llega a la conclusion de que, por causas des- conocidas, la ciudad fue convocada a Cortes durante más de cien años sin que ésta acudiese a las mismas por razón del dominio temporal de los arzobispos tarraconenses. F.J.R.

35. Diplomatario del Cardenal Gil de Albornoz. Cancillería Ponti{icia (1351-1353). Presentación e introducción por Emilio Sáez, y estudio diplomático por José Trenchs Odena. C.S.I.C. Institución Milá y Fontanals. Universidad de Barcelona. Instituto de Historia Medieval. Barcelona, 1976, LXXVII + 570 págs., 20 láms.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 4. J.-F.C.

36. Formes i institucions del govern de Catalunya. I Curs d'História de Catalunya (Febrer-Marg 1977). Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d'História, Barcelona, 1977, 95 págs.

Edició de les conferencies pronunciades en aquest curset. En totes hi ha notables elements per a l'estudi politico-institucional de les diferents formes de govern —estatal i local— de Catalunya, amb referències i noticies d'interès per a la historia de la ciutat de Tarragona i les seves contrades. Relació deis autors i titols dels treballs: Miquel Tarradell: El govern de la pre-Catalunya sota l'Imperi Roma i el Regne Visigòtic, pàgs. 9-21; Josep M. Salrach i Mares: La societat i el govern de Catalunya a l'alta edat mitjana. Segles IX-XII, pàgs. 22-37; Jaume Sobrequés i Callicó: L'estat català a la baixa edat mitjana: Les Corts, la Generaliíat i el Consell de Cent, págs. 38-48; Joaquim Nadal i Farreras: El govern de Catalunya entre /'autonomía i el centralisme, segles XVI i XVII, págs. 49-58; Carlos Martínez Shaw: Los organismos de gobierno cas- tellanos a Catalunya bajo los Borbones, págs. 59-68; Rafael Ribó: El govern de la Catalunya autónoma, págs. 69-77; Ismael E. Pitarch: La Generalitat i el Parlament de Catalunya (1931-1939), págs. 78-87, i Jordi Solé Tura: Catalunya sense govern propi (1939-1975), págs. 88-95. J.-F.C.

37. JUAN FRANCISCO RODRÍGUEZ NEILA. Administración municipal romana y vida provincial. «Revista de Estudios de la Vida Local», Madrid, 194, 1977, pp. 271-326.

No es éste un estudio de arqueología o epigrafía, a pesar de que se utilizan fuentes epigráficas. Es más bien un trabajo de historia de las instituciones ro- manas referidas a la península tratando no solamente estructuras de gobierno y competencias, sino también los hombres que encarnaban aquellas, resiguiendo su procedencia, titulaciones, «cursus», etc., todo ello referido a la administración interna de las ciudades, el urbanismo-obras públicas y a la justicia. Interesante investigación sobre el «flamen». A lo largo del escrito aparecen abundantes alusiones a los «flamines» de Tárraco. E.S. RELIGIÓ

38. MIQUEL ALBERT. Relacions del monestir de Sanies Creus amb l'antic orde de Montesa. «Santes Creus. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic», V, 1975, núm. 41, pp. 1-71.

Noticies historiques de la intervenció que va tenir el monestir de Santes Creus en la fundación d'aquest orde militar (1317), i de diferents episodis suc- ceïts en les relacions entre las dues institucions, motiváis peí fet que un monjo de Santes Creus era prior de l'orde (s. XIV a XVLL). Publica en apèndix 32 docu- ments (1317-1625) conservats a l'A.H.N. de Madrid i 1 document (1638) con- servât a LA.C.A. J.-F.C.

39. MIQUEL ALBERT. Santes Creus i Valldigna, unes quantes noticies de llucs re- lacions. «Santes Creus. Butlletí de lArxiu Bibliogràfic», V, 1976, núm. 43, pp. 141-188; núm. 44, pp. 217-251.

Noticies historiques de les relacions entre aquests dos monestirs, Santes Creus fou el fundador (segons costum del Císter) de Valldigna (1298), fins a l'any 1835. Aqüestes relacions foren especialment intenses fins a la intervenció de Felip II (1591) i la creació de la Congregació Qstercenca catalano-aragonesa (1620). Hi destaquen també les relacions entre el monestir de Valldigna i l'orde de Montesa. Utilitza abundosa documentació inédita, de la qual en publica 23 docs. (1297-1815) conservats a 1A.C.A. (Barcelona), l'A.H.N. (Madrid) i Arxiu de Poblet. J.-F.C

40. R. COMAS. Isidro Gomá-Francesc Vidal i Barraquer. Salamanca, Ed. Sigúeme, 1977.

41. RAMÓN COMAS .1 MADUELL. Vidal i Barraquer. Sintesi biográfica. Próleg de Josep Pont i Gol. Montserrat, Publicacions de l'Abadia, 1977, 156 pàgs. (El gra de blat, 21). 42. JOSEP MASSOT I MUNTANER. Vidal i Barraquee cardenal de Catalunya. «Serra d'Or», Monestir de Montserrat, 1977, pp. 11-14.

43. EUFEMIÀ FORT I COGUL. Davant l'enterrament de l'abat Mendoça de Santés Creus. «Santés Creus. Butlleti de l'Arxiu Bibliogràfic», V, 1975, nûm. 42, pp. 77-83.

Noticia de l'enterrament d'aquest abat mort a l'any 1519. Fou el primer d'ésser sebollit a l'aula capitular. Publica un document (1614) conservât a 1A.C.A. J.-F.C.

44. S. MISSER. El libro de Santa Tecla. Barcelona, 1977, 400 págs. y 164 ilus- traciones.

Cuatrocientas páginas de apretado texto con casi dos mil citas, son muchas y pocas páginas. Muchas para que el lector no especialista pueda penetrar en el texto y llegue, sin perderse ni abandonar, hasta el final. Pocas porque dado el ambicioso plan del autor, es inevitable el desequilibrio del conjunto y el que al lado de aspectos en los que se llega a los pequeños detalles (como citar cuando se estudia la iconografía de la Santa •—pág. 257.— una xilografía moderna de unos «goigs» en la que no hay ningún atributo ni distintivo de Santa Tecla) aparecen otros citados superficialmente y de una manera somera. Por otra parte la acumulación de referencias ha impedido en muchas oca- siones presentar una imagen clara del tema estudiado. Esto explica el que en un momento el mismo autor repita el texto en una cita a pie de página (pág. 81) o que el presentador, que afirma que ha leído «casi todas las líneas de este denso original e incluso muchas de las notas a pie de página», no se haya enterado que la fecha más probable de la entrada del brazo de Santa Tecla en Tarragona no sea como se dice «concretamente el día 18 de mayo de 1323» (págs. 10 y 11) sino el 17 de mayo de 1321, con- clusión ésta que es una de las más interesantes desde el punto de vista his- tórico-crítico y que pasa desapercibido. El autor ha dividido su obra en tres partes. La primera relacionada con la Santa, la segunda con la Santa y Tarragona y la tercera se dedica a la nueva parroquia de S. Tecla en Barcelona. La más extensa' es la primera y en ella trata desde el origen onomástico de Tecla hasta unas semblanzas y sugerencias en donde se presenta a Tecla como pionera del ministerio femenino, hoy de nuevo planteado por la falta de vocaciones. La segunda parte con casi un centenar de páginas recoge todo lo relacionado con S. Tecla en Tarragona siguiendo las obras de los autores que le han pre- cedido. Las veinte últimas páginas que forman la tercera parte es en donde se historia la parroquia barcelonesa de S. Tecla. Como se ha indicado, completa el texto una abundante y buena ilustración.

J.S.R.

45. JORDI MORANT I CLANXET. El Crist de la Salut. «Diario Español». Tarragona, 7 d'abril del 1977, pàg. 13.

Recordatori del «Crist Monumental de la Salut», obra de Joan Llimona, destruït l'any 1936. S.-J.R.

46. JORDI MORANT I CLANXET. Laudes sepilierais de l'antic convent dels carmélites. «Semana Santa 1977». Tarragona, Agrupación de Asociaciones de Semana Santa, 1977, pp. 29-31.

Consideració de les iloses d'una sèrie de sépulcres que havien existit a l'es- glésia de l'antic convent de Sant Llorenç de Tarragona, deis carmelitans des- calços, i que, amb motiu del total enrunament de l'edifici, els anys 1956-57, passaren al Museu de la Ciutat. Concretament es fa referèneia i sen transcriu la inscripció, de les que tapaven les sepultures de l'ardiaca Rafael Llorenç, fundador del convent (1600), la d'un benefactor desconegut (1676), la del notari August Alamany (1677), la de Paula Bavot (1719), la de Caries Castellarnau (1766) i la d'un altre benefactor des- conegut. S.-J.R.

47. SALVADOR RAMÓN. Una Setmana Santa accidentada de l'any 1256. «Semana Santa» 1977. Barcelona, ¡Ilustre Contraria de Sant Magí Mártir, 1977, pp. 39-42.

Utilizando personajes y hechos históricos de la época, el autor narra los acontecimientos ocurridos entre el arzobispo Benet de Rocabertí y el capitulo catedral en la Tarragona del año 1256. Artículo de agradable lectura para los interesados en la historia de Tarragona. F.J.R.

48. SALVADOR RAMÓN VINYES. El «Directorium Festorum» de la catedral de Tarra- gona. «Quaderns d'História Tarraconense» I. Tarragona, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1977, pp. 113-28.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 6. R.R. 49. F. JAVIER RICOMÀ. El «Officium Capitoli» en la catedral primada de Tarragona. «Butlletí Oficial de l'Arquebisbat», 5 suplement. Tarragona, 1977.

Estudio sobre el «Officium Capituli» en la catedral de Tarragona en los siglos XI« al XVI. Transcribe el autor los textos de la Pretiosa secundum consue- tudinum ecclesie sancti ruffi (de Aviñón) y el utilizado a partir de finales del s. XIU en Tarragona. S.-J.R.

50. JOSEP M. SANS I TRAVÉ. Alguns aspectes de l'esiabliment deis templers a Cata- lunya: Barbera. «Quaderns d'Història Tarraconense» I. Tarragona, Instituí d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1977, pp. 9-58. CULTURA

51. JOAN ABELLÓ. Catalònia. «Avui», Barcelona 10 de juliol de 1977, pàg. 25.

Artide periodístic dedicat a considerar la vida del diari tarragoni «Cata- lònia», organ oficial de la Lliga Autonomista Republicana, nat per tal de substi- tuir el setmanari «La Veu de Tarragona». S.-J.R.

52. LLUI'S ANGLÉS. Un antecedent del nostre setmanari. «Semanario Reus», núm. 1306. Reus, 25 d'abril de 1977.

Historia d'«Algo», el primer intent de fer una revista a Reus després de la guerra civil. RA.

53. PERE ANGUERA. «Avui» de Reus. «Avui», Barcelona, 13 de juny de 1977, pàg. 23.

Aproximado al coneixement de l'òrgan de la Lliga Catalana a Reus, escrita en dues parts. En la primera són tractats els propôsits que van menar a fundar el diari, així com el ressò que en les seves planes tingueren els fets locals i els del 6 d'octubre. Mentre que en la segona, titolada «Cap al final del diari», es comenta el contingut dels darrers números. S.-J.R.

54. PERE ANGUERA. El Centre de Lectura de Reas. Una institució ciutadana. Bar- celona, Edicions 62, 1977, 230 págs.+ 15 lamines.

Este libro es una crónica de encargo de la vida de la primera sociedad cultural de Reus, básicamente elaborada mediante la consulta de los fondos de la hemeroteca local y de los libros de actas y las publicaciones de la entidad.

F.J.R. 55. PERE ANGUERA. «El Circo/» 125 anys d'una societat. Reus, Arts gràfiques d'Artur Rabassa, 1977.

Llibre encarregat per la societat «El Circol» de Reus per tal de commemorar el seu 125 aniversari. No és altra cosa que una crònica social i d'activitats, encara que ben feta i acuradament presentada, però, tanmateix interessant puix que ens aproxima al coneixement de la burgesia reusenca per mitjà d'una de les seves institucions més caracteristiques. S.-J.R.

56. PERE ANGUERA. Diari de Reus. «Avui», Barcelona, diumenge 3 d'abril del 1977, pàg. 26.

Consideraci del «Diario de Reus» en la seva etapa catalana, en la qual fou l'òrgan de la Lliga Regionalista i, d'enea el mar? del 1935, el portaveu de la CEDA. S.-J.R.

57. Arte Español 77. dirigido por José Alberto López. Madrid, Editorial Lápiz, 1977, 447 págs.

El anuario Arte-Español 77 ofrece una exhaustiva información sobre el mundo artístico nacional, incluyendo algunos aspectos, hasta el momento rele- gados a segundo término en cuanto a importancia, como son las galerías de arte, subastas, críticas, donaciones y ventas a Museos, ferias y concursos, y como colofón una amplia bibliografía sobre arte, aparecida en 1976. Es destacable la inclusión de una lista de museos de cada provincia española, indicando su contenido, horarios de visita y otros datos afines; pero algunos de ellos, concretamente de la provincia de Tarragona, son incorrectos.

R.R.

58. PERE BATLLE HUGUET. El tapís de la «Bona Vida» de la catedral de Tarragona i les pintures d'Ambroggio Lorenzetti del Palau Públic de Siena. «Quaderns d'História Tarraconense» I. Tarragona, Institut d Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 81-90.

Estudi en el qual es compara, després d una breu descripció, el tapís de la «Bona Vida» i les pintures corresponents al «Bon Govern» de la sala «dei nove» del Palau Públic de Siena. La coincidencia del tema és ben manifesta, pero la diferencia de dades entre l'obra de Siena (s. xiv) i la de Tarragona (s. xv) fa pensar més que en una dependencia iconográfica, en qué, ambdues, com diu l'autor, «... prenen inspiració de la concepción filosòfica-ètica de l'Estat que troba les seves fonts en els comen taris tomístics d'Aristòtil». Es tracta d'un treball molt ciar i de gran valor pedagogie per ais interessats en la historia de l'art i en la cultura en general, per la seva adaptació ais mo- ments socials de l'època i la seva influència sobre l'art, dos moviments molt units i amb unes correspondències moltes vegades oblidades. R.R.

59. ESTEVE BUSQUETS I MOLAS. Experiències d'un diari comarcal. «Avui», Barce- lona, 10 de juliol de 1977, pàg. 25.

L'autor aproflta l'avinentesa que, la cinquantatresena edició de la secció Diaris en caíala de l'Avui, estigui dedicada al «Catalònia» de Tarragona, per explicar-nos, en qualitat d'ex-director, la vida i miracles de la publicació.

S.-J.R.

60. J.C. «Ara» de Tortosa. «Avui», Barcelona, 7 d'agost del 1977, pàg. 18.

Es glossa el primer i únic diari en llengua catalana de la comarca del Baix Ebre, el qual comen^à a publicar-se el dia 6 d'agost del 1935 i deixà de fer-ho, amb el número 274, el 5 de juliol del 1936. S.-J.R.

61. E. CARBONELL, A. ORICI i J. GUMÍ. Grans monuments romànics i gòtics de Sant Pere de Rodes a la catedral de Mallorca. Barcelona, Edicions 62, 1977. Edició per a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears.

Bajo este pomposo título se nos presenta una breve recopilación de dichas edificaciones, que a juicio de los autores, en la provincia de Tarragona, se li- mitan a dos, la catedral de Tarragona y el monasterio de Sta. Maria de Poblet. De ambas obras se presenta en reportaje gráfico en blanco y negro junto con una breve introducción literaria e histórica que es del todo insuficiente dado el aire de monumentalidad que han querido imprimir a la obra. R.R.

62. FERNANDO CHUECA GOITIA. La destrucción del legado urbanístico español. Ma- drid, Editorial Espasa-Calpe S.A., Colección Boreal núm. 11, 1977, 389 págs.

Exposición-ensayo de las ideas del autor sobre el fenómeno de la degradación urbana, en especial de las ciudades-tipo históricas o que tienen un importante patrimonio artistico que conservar. En las págs. 375-6 se esboza, en síntesis, la evolución urbana de Tarragona en relación a la zona inicial del casco antiguo.

ES. 63. JOSEP MARIA DOMINGO BLAY. La Prioral de Sant Pere de Reus. Reus, Delegado de cultura de l'Ajuntament, 1977, 95 pàgs.

El llibre pretén ser, sota una ordenado arbitraria del material, una sintesi deis coneixements histories de l'església. Els plantejaments teòrics de l'autor, sobretot en comentar historia general, són molt discutibles. No confessa mai de forma clara les fonts, ni a qui déu les dades que copia. En l'estudi oblida parlar de coses tan importants com la capella deis Tamarit. P.A.

64. EUFEMIA FORT I COGUL. Davant l'entercament de l'abat Mendoça de Santés Créas. «Santés Creus. Butlleti de l'Arxiu Bibliografie» V, 1975, nûm. 42, pp. 77-83.

Vegeu, si us plau, la recensió nûm. 43. J.-F.C.

65. JOSEP M. GAVIN. Inventati d'Esglésies. Mnntsià-Baix Etre-Terra Alta-Ribera d'Ebre-Priorat-Matarranya. Barcelona, Artestudi edicions, 1977, 258 pàgs.

Primer volum d'una collecció que pretén inventariar de forma exhaustiva i mitjançant la fotografia, tota la gamma d'esglésies, capelles o bé oratoris existents a Catalunya —incloses les comarques aragoneses de parla catalana i la Catalunya Nord—. La metodologia emprada en aquesta obra consisteix a fer acompanyar les fotografies, fetes o recollides per l'autor, per la data en que foren impressio- nades, aixi com per les referèneies a l'existència i a la localització de la cons- trucció o restes. A despit que no fem cap retret a aquesta manera de treballar que honora una vida, i mes tractant-se d'un inventari, no podem deixar de pensar en allò que l'arxiu Gavin podria esdevenir si, com en Els Castells Catalans, la imatge anés acompanyada dels adéquats comentaris artistics o articles histories. Les publicacions del tipus de la que ha iniciat el Sr. Gavin són eminentment consultives i per tan molt poc ûtils si no van acompanyades dels indexs que permetin al lector la ràpida localització del que l'interessa. En aquest aspecte, el present volum és perfecte, ja que fins i tot conté dnc indexs dedicats, res- pectivament, a classificar alfabèticament els noms de les advocacions de les esglésies i capelles incloses en el tom; a contenir tots els municipis per ordre alfabètic i tots els edificis religiosos existents; a classificar alfabèticament els noms de les advocacions, amb la particularitat d'ésser ordenades dins cadascuna de les comarques que inclou el volum; a presentar els muniapis per ordre alfa- bètic amb els edificis corresponents a cadascun; i, per si les anteriore no fossin suficients, encara s'hi inclou una cinquena llista amb tots els topònims ordenats. El present tom conté un total de 614 fotografies de les quais cinquanta-cinc corresponen al Montsià, cent-seixanta-cinc al Baix Ebre, setanta-una a la Terra Alta, seixanta-set a la Ribera d'Ebre, noranta-set al Priorat i cent-cinquanta-nou al Matarranya. S.-J.R.

66. EDUARDO BAIXAULI MORALES. Instituto Musical de Tarragona. Memoria desde la fundación, 10 de noviembre de 1940, hasta 30 de septiembre de 1977. Tarra- gona, Imprenta Pijoàn, 1977.

L'Institut Musical de Tarragona d'ençà 1'an.y 1939, en què fou fundat per tal d'ompli el buit que havia deixat la Societat Filharmònica, ha contribuït, al nostre entendre positivament, al desenvolupament de la música a Tarragona. Resum historie d'aquesta tasca és la present memòria, tancada el 10 de juliol del 1977, en la quai és recull l'activitat durant aquests trenta-vuit anys i de la quai cal destacar-ne la llarga relaciô de concerts —410 en. totale auspiciats per l'entitat. S.-J.R.

67. EMMA LIAÑO MARTÍNEZ. El testamento de faume Margal de Montblanc. «Uni- versitas Tarraconensis», Tarragona, I (1976), pp. 83-90.

Comenta i publica el testament d'aquest burgès montblanqui, mort l'any 1339, i que va deixar eis seus béns per a la dotació d'un hospital a aquesta poblado, i del quai se'n conserva la seva estructura arquitectónica. El testament procèdent de l'arxiu del monestir de Pöblet es conserva a l'A.H.N. de Madrid.

J.-F.C.

68. JORDI LLORENS. Plats i pots de cerámica catalana (segles XV-XV11I). Foto- grafíes de Ramón Calvet. Barcelona, Altes s.l., 1977, 185 pags.

En aquest llibre l'autor fa un recorregut a través de la cerámica catalana des del segle xvi al xix, assenyalant primer la seva evolució material per passar més tard al moviment col-leccionista deis segles xix i XX. Dins l'esquema historie de l'evolució de la cerámica hem d'assenyalar la participació de la provincia de Tarragona que apareix en les referéncies a les peces de reflexos, de les cuals hi havia un centre de fabricació a Reus; en la cerámica polícroma, amb els pots de la farmacia d'Escornalbou; en les peces blaves de Poblet, i com a peces esporádiques, els plats decorats amb la Tau de Tarragona. Tota aquesta introducció histórica está basada amb una bibliografía bastant curta, composta de dues publicacions. El treball es completa amb les fotografíes de les peces mes representatives acompanyades de la seva fitxa particular, en la qual s'expressa el tipus, datacio, raides i decoracio. Es tracta d un treball basicament fotografic, que dona a coneixer la ceramica esteticament pero sense caire cientific. R.R.

69. JOSEP OLESTI TRILLA. El monument al general Prim. «Semanario Reus» num. 1294.Reus, 29 de gener del 1977.

Crônica de les picabaralles que ocasionà la construccio del monument. Tot i que les dades son de primera mà, no hi ha en cap moment referenda a quin any passen els fets. P.A.

70. M. A. PELAUZY. Artesanía popular española. Barcelona, editorial Blume, 1977, 239 págs.

Bajo este nombre, el autor recoge, junto a objetos considerados populares por antonomasia, como bordados, cestería, alfarería, vidrio, y trabajos en metal, cuero y madera, la forma más ingénua y simple de los mismos representada en los juguetes, títeres y marionetas, gigantes y cabezudos, exvotos, figuras de belén, formas de pan y ornamentos de papel. También indica los museos españolas relacionados con el tema, bibliografía y un índice toponímico. La provincia de Tarragona se halla bien representada en cuanto a alfarería, bolillos, tejido de palmas y palmones, fabricación de alpargatas, trabajos de forja, de cuero y de vidrio. R.R.

71. SALVADOR RAMÓN VINYES. Crónica (Sobre los restos de los Reyes de Aragón). «Quaderns d'História Tarraconense» I. Tarragona, Institut d'Estudis Tarra- conenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 159-166.

Al cumplirse veinticinco años del traslado de los restos de los Reyes de Aragón al Monasterio de Poblet, aparece, a modo de crónica, un trabajo que da a conocer la discusión que en torno a los despojos de los Reyes de Aragón mantuvieron el Sr. Eduardo Toda y Mn. Serra Vilaró. Dicho trabajo consiste en la publicación de las fotografías realizadas por Mn. Serra Vilaró, hasta ahora inéditas, de los restos depositados en la sacristía del Corpus Christi de la Seo de Tarragona, junto con extractos de documentación que sobre el tema existen, a través de distintas épocas: 1843, 1930, 1952... Ante dicho escrito se llega a la conclusión de poner en duda la identificación de los distintos restos dado que, en el momento de proceder a la misma, se hallaban todos revueltos y no existía ninguna connotación especial que per- mitiera distinguirlos, salvo, quizás, el de Jaime I, por su elevada estatura, pero ni aún así con toda seguridad. Se trata pues de un problema aún vigente. R.R.

72. SALVADOR RAMÓN. Notas complementarias a la historia del órgano de la catedral. «Semana Santa» 77. Tarragona, Agrupación de Asociaciones de Semana Santa, 1977, pp. 19-26.

Según indica el título del artículo se trata de una serie de noticias comple- mentarias al estudio publicado anteriormente por el mismo autor sobre el órgano de la catedral de Tarragona. Se transcribe el contrato firmado en el año 1862, entre el Cabildo Catedral y el maestro organero de Barcelona Cayetano Vilardebó, para reparar el órgano. Asimismo publica el texto de un inventario de la catedral, del año 1896, en donde se describe la composición del órgano. De este mismo inventario se reproduce la composición del órgano de la capilla de Ntra. Sra. del Claustro. Complementa el articulo con una lista de maestros de capilla y organistas desde mediados del s. xvn a mediados del s. xvm. Ilustra el artículo una copia del proyecto de la fachada posterior del órgano realizado en el año 1929 por el arquitecto Bernardino Martorell. F.J.R.

73. F. JAVIER RICOMÀ VENDRELL. Notas sobre copistas de libros en el arzobispado de Tarragona (s. XIII-XIV). «Quaderns d'Histôria Tarraconense» I. Tarra- gona, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 59-68.

74. FRANCESC ROIG I QUERALT. «La Nova Amistat» en la perspectiva d'un segle. Tarragona, Imprenta Gabriel Gibert, 1977, 91 págs.

Crónica de los principales acontecimientos de este centro recreativo-cultural desde la fundación en fecha no del todo precisada hasta la actualidad, incorpo- rando al texto planos del edificio social y fotografías de época. Se incluye al final del libro una relación de presidentes y secretarios de la asociación prácti- camente completa. La edición obedece a la conmemoración del centenario; por consiguiente, no hay que buscar en ella un estudio histórico exhaustivo, a pesar de tanto enjundioso detalle aportado. Situándose en estas coordenadas, el libro da de sí todo lo que se puede esperar. Escrito utilizando una expresividad periodística y en algún momento, cuasi-poética (véase la última página) —no en vano el autor es ejercitante de la información local y del metro— se ha de considerar simplemente como un primer intento de historiar una institución social muy arraigada en la localidad. Por esta razón habría que haber tenido en cuenta en mayor medida la interacción con otras instituciones tanto sociales como políticas de la población. ¿Qué papel desempeñó, por ejemplo, «La Nova Amistat» durante la Dictadura o Segunda República en el ámbito de La Ca- nonja? ¿Cuáles eran la ideología, práctica política de los socios, estratificación social, etc.? Ello es relevante considerando que el popularmente llamado casino no era la única asociación recreativo-cultural del municipio. Entiendo que abor- dar esta problemática referida a hechos recientes en el tiempo puede resultar, a veces, incómodo e inadecuado, cuando de lo que en realidad se trata es de con- feccionar un libro jubilar en edición reducida y no venal. El material de base utilizado procede fundamentalmente, aunque no exclu- sivamente, de los Libros de Actas y archivo de secretaría. Publicación financiada por la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona. E.S.

75. F(RANCESC) R(OIG). La Nova Amistat de conmemora su centenario. «Diario Español», Tarragona, 4 de diciembre de 1977.

Artículo periodístico a cuatro columnas en base a un trabajo del mismo autor (vid. recensión núm. 74). E.S.

76. JOSÉ SÁNCHEZ REAL. El papel en los incunables tarraconenses. «Quaderns d'História Tarraconense» I. Tarragona, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV, 1977, pp. 91-112.

Aproximación al estudio de las filigranas del papel de los incunables, pri- mero en general y más tarde basándose en los tarraconenses de Spindeler y Rosenbach. El autor tras una breve introducción al conocimiento de las filigranas del papel, señala su importancia en la catalogación de los incunables, a pesar de que, hasta el momento, la cuestión ha parecido secundaria a los clasificadores y estudiosos de los mismos. El estudio de la filigrana del papel da también claridad en la cuestión co- mercial de la difusión de los distintos tipos del mismo, presentándose dos ca- minos para la misma: relación impresor-papel, es decir, el impresor a donde vaya lleva el papel que él desea, sea cual sea su origen; o bien la preponderancia de cierto tipo de papel que se imponía al impresor por su calidad, precio o única disponibilidad. Tras dichas cuestiones, se centra la problemática en Tarragona y se da así un paso importante para la auténtica valoración de la filigrana del papel en el estudio de los incunables. R.R. 77. FEDERICO TORRES BRULL. El LXXV aniversario del Boletín Arqueológico. «Se- mana Santa», 1977. Barcelona, IMustre Confraria de Sant Magi Mártir, 1977, pp. 43-44.

Ressenya excessivament laudatoria deis fascicles 129-132 del «Boletín Ar- queológico», òrgan de la «Real Sociedad Arqueológica Tarraconense». Certament, com diu el Sr. Torres, en aquest número del «Boletín», com- memoratiu a mes del setanta-cinc aniversari de la publicació, hi ha encerts; per exemple, la inclusió del Reglament de la Societat, la relació deis socis amb expressió de la data d'ingrès, número d'antigüitat i residència, la d'intercanvis amb altres butlletins i revistes, així com l'index general del butlleti corresponent ais anys 1951 al 1974, però no és menys cert que en aquest número s'hi troben una llarga sèrie de détails negatius, encara que tal volta puguin passar desaper- cebuts, com són posar els noms deis membres del Conseil de Redacció que a la vegada figuren en la Junta Directiva (pág. 194) i en la relació de socis, indis- tament amb el nom complet, réduit, en català o en castella; la manca d'una fe d'errades que ajudi a suavitzar les moites que n'hi ha per tot el volum i que, en alguns casos, fins i tot dificulten la bona comprensió del significai del text com s'esdevé a la plana 85 on figura escrit «... quasi 15 jomáis i mig, la/ vinya, malgrat haver assolit 2 jomáis i més, respecte l'any 1753, / bosc i la pastura amb 120 jomáis, continúen usufructuant la major / bos i la pastura ...» quan hagués hagut d'ésser «... quasi 165 jomáis i mig, la / vinya, malgrat haver assolit 2 jornals i mig més, respecte l'any 1753, J sols representa 8 jomáis i encara 1 jornal de mallol; mentrestant el / bosc i la pastura ...»; a la secció de «Publicacions sobre Tarragona» -—i deixant de banda aquella afirmació tan generosa del Sr. Torres que diu «se nos ofrece toda la producción biblio- gráfica tarraconense de carácter artístico, histórico y arqueológico» ja que, si fos certa, el panorama de les publicacions sobre Tarragona seria paupérrima que no ho és, com ho demostra la secció «Bibliografía histórica tarraconense» deis Quaderns d'Història Tarraconense—, hi figura (pág. 106) una recensió sense nom de recensionista, la qual cosa es repeteix a l'index (pàg. 195); hi falta la memòria de l'exercici 1971-72 i això que, al nostre entendre, en una publicació que és el portantveu d'una entitat no hi pot mancar; a més, les me- mòries que hi figuren, 1970-71 i 1972-73, están separades entre elles pels estats de comptes dels exercicis 1969-1970 i 1970-71 i s'hi troben també en falta els dels exercicis 1971-72 i 1972-73 i tot això, suposant que s'hagin extraviat, sense cap nota clarificadora per al soci i lector. En conseqüéncia, i si és cert que també fem vots, com el Sr. Torres, «por la vida de la Sociedad Arqueológica», no podem fer nostre el qualificatiu de «magnifico» que l'autor, un enamorat de les coses de Tarragona, dona al pré- sent número del «Boletín Arqueológico» que, sens dubte, amb una mica més de cura, si que hagués pogut èsser magnifie. S.-J.R.

BIOGRAFIA I HISTORIA LOCAL

78. ANTONIA ABELLÓ FILELLA. La sala llarga. «Revista del Centre del Lectura», núm. 290 i 291. Reus, gener i febrer de 1977, pp. 3-10.

Fragments d'un dietari de l'autora durant la seva estada a la presó de dones de Tarragona els anys quaranta. Útil per refer 1'ambient de les presons fran- quistes i els anhels i esperances dels detinguts. El to liric entrebanca en algun moment l'interès documental. P.A.

79. MIQUEL ALBERT. Relacions del monestir de Santés Creas amb l'antic orde de Montesa. «Santés Creus. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic» V, 1975, núm. 41, pp. 1-17.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 38. J.-F.C.

80. MIQUEL ALBERT. Santes Creus i Valldigna, unes quantes noticies de llurs Rela- ciorts. «Santes Creus. Butlleti de l'Arxiu Bibliogràfic» V, 1976, num. 43, pp. 141-188; num. 44, pp. 217-251.

Vegeu, si us plau, la recensió num. 39. J.-F.C.

81. MANUEL ARAGONÉS VIRGILI. Historia del castell de Reus. «Semanario Reus», núms. 1339, 1341 i 1342. Reus, 10, 24 i 31 de desembre de 1977.

Articles de divulgado fets damunt els textos ja coneguts. El més intéressant són els comentaris ais projeces de restaurado. P.A. 82. JUAN BASSEGODA NONELL. Antonio Gaudí. Barcelona, Ed. Seix y Barral, 1977. Edita Caja de Ahorros Provincial de Tarragona.

Tras una breve introducción del propio autor, el Dr. Juan Bassegoda Nonell inicia su trabajo presentando los datos biográficos de Antonio Gaudí, sin entrar en la polémica del lugar de su nacimiento, para pasar a continuación a señalar todas sus obras con un breve estudio de cada una de ellas; y termina sacando algunas conclusiones sobre los orígenes del arquitecto tarraconense y las in- fluencias que ejerció sobre las generaciones que le sucedieron. Se cierra el tra- bajo con un compendio de bibliografía sobre el tema. Se trata de una monografía dirigida a los que quieren iniciarse en el cono- cimiento del arquitecto Antonio Gaudí. R.R.

83. FERRAN CASAS-MERCADÉ. Valls, a sol i serena (Un cop d ull a la ciutat abans de la guerra civil de 1936-1939). Valls, Institut d'Estudis Vallencs «Jaume

Huguet», 1977, 430 pàgs.

84. INDALECI CASTELLS. Gornals i Voltors. «Santés Creus. Butlleti de l'Arxiu Bi- bliogràfic», V, 1976, num. 43, pp. 199-203.

Reediciô, traduit al català i anotat per Artemi Foie, de l'article publicat a la «Crônica de Valls» (2-1-1926). Notes historiques d'aquestes dues families vallen- ques (s. xvi a xvn) i de les seves relacions amb el monestir de Santés Creus.

J.-F.C.

85. R. COMAS. Isidro Gomá-Francesc Vidal i Barraquer. Salamanca, Ed. Sigúese, 1977.

86. RAMON COMAS I MADUELL. Vidal i Barraquer. Síntesi biográfica. Próleg de Josep Pont i Gol. Montserrat, Publicacions de lAbadia, 1977, 156 pàgs. (El gra de blat, 21).

87. JOSEP MASSOT J MUNTANER. Vidal i Barraquer cardenal de Catalunya. «Serra d'Or», Monestir de Montserrat, 1977, pp. 11-14. 88. MARIANO FONTRODONA. Un geógrafo errante: Joaquín Gatell i Folch. Tres cata- lanes olvidados (III). «Nueva Historia», núm. 7, agost 1977, pp. 81-83.

L'any 1969 aparegué a les planes del setmanari barceloní «Destino» —con- cretament a la 30 del núm. 1642 del 22 de mar?— un article, firmat per María Fontrodona, titolat Tres Catalanes legendarios. Un geógrafo errante: Joaquín Gatell y Folch. Dones bé, el present article no és altra cosa que la transcripció literal, amb el títol una mica retocat, d'aquell escrit. S.-J.R.

89. EZEQUIEL I JOSEP MARIA GORT JUANPERE. Coneguem la nostra historia. Reus, Ed El Ganxet, 1976, 100 pàgs. Intent d'apropar la historia local als infant amb les tècniques del comic, no del tot reeixit. Per les seves mateixes caractéristiques l'obra résulta epidérmica. A vegades no queda clar el perquè de la indusiö o exclusiö d un fet. Malgrat tot, és una idea notable i que caldria aprofundir i ampliar. P.A.

90. SILVESTRE IBÁÑEZ FERRÉ, «Taylor». Tortosa ciudad famosa ... Tortosa, Imp. Blanch, 1977, 98 págs.

Libro miscelánea en el que, tras el prólogo de D. Aurelio Querol Lor, de una manera densa y vivaz, se nos presentan diversas facetas de la historia de Tortosa, entre las que cabe destacar los estudios consagrados a las calles de la ciudad, a sus imprentas y periódicos. El libro, romántico, carece de bibliografía y de notas que indiquen la pro- cedencia de los datos que se muestran; ambas darían una información muy importante al lector y reflejarían el trabajo de investigación realizado por el autor. R.R.

91. JOSEP IGLESIES. El darrer valí a Siurana. Muntanya, vol. 85, núm. 681, octubre de 1975, pp. 494-496.

Sentimental bosquejo biográfico del que fue alcalde de Siurana, Genari Martorell, en función del cual el autor repasa los más importantes aconteci- mientos de la pequeña comunidad vecinal desde que en 1908 se hace cargo de la parroquia del lugar Mn. Emili Sánchez, hasta nuestros días. En el cuerpo del escrito obra una cronología de las obras más relevantes llevadas a efecto desde 1951. E.S. 92. M.C.E. Sobre el nombre de Reas. Tanteos. «Semanario Reus» núm. 1315. Reus, 25 de juny del 1977.

Comentaris erudits sobre la impossibilitai de descobrir l'etimologia del nom de Reus. El treball es recolza en una bona documentació. P.A.

93. FRANCESC MARTÍ QUEIXALÓS. Un quart de segle de grimegia reusenca. «Sema- nario Reus» núm. 1306. Reus, 23 d'avril del 1977.

Notes curioses sobre les tertúlies i els tipus pintorescos de la ciutat durant la postguerra. P.A.

94. J. O(LESTI) T(RILLA). El limpiabotas del general Prim. «Semanario Reus», núm. 1305. Reus, 16 d'abril del 1977.

Reproducció amb comentaris d'un article del «Diari de Reus», del 3 de maig del 1908, explicant una anècdota poc divulgada del general Prim.

P.A.

95. J. O(LESTI) T(RILLA). Una religiosa reusenca desconeguda. «Semanario Reus», núm. 1301. Reus, 19 de març del 1977.

Notes biogràfiques de sor Juliana Mestres (1817-1886) que ocupà càrrecs de responsabilitat en les germanes de la caritat. P.A.

96. JOSEP J. PIQUER I JOVER. El periodista Ramon Pomés i el sen temps. Barcelona, Rafael Dalmau, editor, 1977, 80 pàgs.

97. JOSÉ M.a RECASENS COMES. La villa de Constanti a fines del siglo XVIII. «Re- vista Técnica de la Propiedad Urbana», núm. 26. Tarragona (1975-1976), 1977, pp. 25-35.

Article elaborai mercès a un manuscrit anònim del segle XVIII, récupérât per l'autor de mans d'un drapaire, de 15 folis escrits per les dues cares, titulat «No- ticias de la villa de Constanti, en el Campo y Arzobispado de Tarragona» i dividit en capitols dedicats a glossar la geografia, l'agricultura, la indùstria, el comerç i la policia del Constanti del set-cents. Recasens reforça la seva exposició i els seus comentaris amb l'ajuda biblio- gràfica de la Catalunya dirts l'Espanya moderna, de Vilar; El cens del comte de Floridablanca i Estadístiques de la poblado de Catalunya al primee vicenni del segle XVIII, d'Iglésies; L'Arxiepiscopologi de Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, de Blanch; La acción francesa en Cataluña, de Sanabre; i el Libro de las Grandezas de Tarragona, de Pons d'Icart. S.-J.R.

98. F. JAVIER RICOMÁ VENDRELL. Fotografías históricas de Tarragona. «Semana Santa» 1977. Tarragona. Agrupación de Asociaciones de Semana Santa, 1977, pp. 15-18.

99. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. Altafulla i la Guerra dels Set Anys. «Estudis Altafullencs» I. Altafulla. Centre d'Estudis d'Altafulla, 1977, pp. 61-77.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 16. J.M.R.

100. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. Altafulla i la Guerra Gran. «Quaderns d'História Tarraconenses- I. Tarragona, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Beren- guer IV, 1977, pp. 129-158.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 17. E.S.

101. SALVADOR-J. ROVIRA. Antecedents del carrilet de Reus a Salou. «Revista del Centre de Lectura», núm. 291. Reus, febrer del 1977, pp. 10-11.

Noticies inédites de tres peticions per a construir el carrilet. RA.

102. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. La desamortizado del convent de Sant Doménec de Tarragona. «Butlletí Oficial de l'Arquebisbat», 3. Tarragona, 1977, pp. 82-92.

Vegeu, si us plau, la recensió núm. 30. F.J.R.

103. SALVADOR-J. ROVIRA. Els fets de juliol del 1835 a Reus i la situacio de VEs- glesia de Tarragona. «Revista del Centre de Lectura», num. 297-298. Reus, agost-setembre del 1977, pp. 10-11.

Sens dubte Salvador Rovira es en aquests moments un, per no dir l'unic, dels historiadors tarragonins que mes coneixen la historia del segle XIX a Tarra- gona i a les seves comarques. És el resultai d'un estudi constant i profund de les fonts documentáis d'aquesta època. L'article que comentem n'és una bona prova, s'hi estudien els fets ocurreguts a Reus el juliol del 1835. Si bé és una introducció, arriba a unes conclusions pertocants a la clerecía on diu que evolucioné vers postures conservadores encaminades a mantenir el seu estatus social i politic. Ens agradaría que Rovira estudies si no hi ha res mes que això com podría esser la formació, els lligams del clergat amb els seus superiors, una doctrina eclesiástica que posava els clerges en condicions sine qua non, etc. Esperem amb interés la continuado d'aquest article. F.J.R.

104. JUAN SALVAT Y BOVE. LOS «arrengladors» en la procesión del Santo Entierro. «Semana Santa» 1977. Barcelona, Illustre Confraria de Sant Magi Mártir, 1977, pp. 16-18.

105. J. M.A SANS TRAVÉ. La carta de franquicia de Belltall ( 19 de novembre de 1227). «Universitas Tarraconensis», I, Tarragona, 1976, pp. 43-63.

Estudia la problemàtica de la repoblado d'aquesta zona que limita les co- marques de la Conca de Barberà i la Segarra (s. xi) i la restaurado de Belltall (s. XII), com a introducció a la publicació de la carta de franquicia atorgada a aquesta població pels seus senyors jurisdiccionls (1227) i conservada a l'Arxiu del Gran Priorat de S. Joan de Jerusalem (Arxiu de la Corona d'Aragó, Bar- celona). J.-F.C.

106. HENRY SWINBURNE. Un viatger angles a Reus el 1775. «Revista del Centre de Lectura», Reus, 1977, pp. 106-108, num. 297-8.

Abans d'ara la «Revista del Centre de Lectura» ja havia acollit la part re- ferida a Reus dels «Travels through in the years 1775 and 1776» d'Henry Swinburne, concretament ho va fer en el número 188 de l'abril del 1968 mercés a la ressenya-traducción de l'Eufemià Fort titulada Una descripció de Reus a les darreries del segle XVIII. Ara, pero, l'extensió del text, traduit per J. Ma- llafré i présentât per J. Abelló, és el doble de la que tenia el d'aleshores, per- qué porta incorporât el darrer paràgraf de la carta X, anteriorment mutilât en la part referida al monestir de Poblet. La menció que fa el viatger anglés de la vida dissoluta deis monjos populetans resulta difícilment creíble, pero té un gran valor históric ja que recull l'opinió, encara que tal volta equivocada, que el poblé del Camp de Tarragona tenia dels regulars, la qual indubtablement, degué influir damunt els esdeveniments, negatius per ais regulars, de les primeres décades del vuit-cents. S.-J.R. 107. JOAN VENTURA I SOLÉ. Aportado de Valls al moviment obrec del segle XIX. Barcelona, 1977, 56 págs. (Nadala de l'autor).

108. Vint reusencs iIlustres. Reus (Falset), «La creu blanca», 1977, 88 págs. s.n.

Brues noticies biográfiques, d'acord amb els tópics més usuals, sobre vint reusencs d'anomenada. El criteri de selecció és molt discutible, ja que, per exem- ple, inclou a Francés, pero no a Joaquim Maria Bartrina. O hi fa entrar el bisbe Robuster, mentre no té en compte Frederic Urales o Gabriel Ferrater, d'inci- déncia més notable dins la historia coetania. Les anécdotes no están ben es- collides i aixi oblida que Güell i Mercader fou el principal impulsador del Centre de Lectura, mentre li destaca actes menors. P.A.

ÍNDEX DE LLOCS I PERSONES

Altafulla, 8, 16, 17, 29, 99, 100. Biografia i història locai, 81, 92, 93, 94, Andalucía, 27. 95, 96, 103, 106, 108. Baix Camp, 9, 10, 12. Ribera d'Ebre, 65. Baix Ebre, 65. Sant Magi de la Brufaganya, 25. Barberà, 50. Santa Tecla, 44. Belltall, 105. Santes Creus, 38, 39, 43, 64, 79, 80. Canonja, La, 74, 75. Siurana, 91. Constanti, 97. Tarragona Gatell i Folch, Joaquim, 88. Fonts i bibliografia, 6, 7. Gaudi, Antoni. 82. Història politica i militar, 18. Gil de Albornoz, cardenal, 4, 35. Economia i societat, 27, 28, 30, 32, 33. Goma, Isidro, 40, 85. Institucions, 34. Gomáis, 84. Religió, 45, 46, 47, 48, 49. Mendoga, abad, 43, 64. Cultura, 51, 58, 59, 61, 66, 71, 72, 73, Margal, faume, 67. 76, 77. Matarranya, 65. Biografia i història locai, 78, 98, 102, Montblanc, 67. 104. Montesa, orde de, 38, 79. Terra Alta, 65. Montsià, 65. Tortosa, 60, 90. Pomés, Ramon, 96. Valldigna, 39, 80. Prim, Joan, 69, 94. Valls, 83, 107. Priorat, 65. Vidal i Barraquer, Francese, 40, 41, 42, Reus 85, 86, 87. Historia política i militar, 20. Vilafranca del Penedès, 27. Cultura, 52, 53, 54, 55, 56, 63, 69. Vilaseca-Salou, 23, 96. Voltors, 84.

ÍNDEX D'AUTORS

ABELLÓ, J., 51. LLORENS, J., 68. ABELLÓ FILELLA, A., 78. MARGALEF, J., 21. ALBERT, M., 79, 80. MARTÍ, J. M., 12. ANGLÉS, LL., 52. MARTÍ QUEIXALÓS, F., 93. ANGUERA, P., 14, 53, 54, 55, 56. MASSOT I MUNTANER, J., 42, 87. ARAGONÉS VIRGILI, M., 81. MIGUEL, A., 38, 39. BAIXAULI MORALES, E„ 66. MISSER, S., 44. BASSEGODA NONELL, J., 82. MORANT I CLANXET, J., 45, 46. BATLLE HUGUET, P., 58. NAVARRO MIRALLES, L. J., 25, 26, 27, 28. BUSQUETS I MOLAS, E., 59. OLESTI TRILLA, J., 5, 13, 69, 94, 95. CABESTANY FORT, J.-F., 34. PELAUZY, M. A., 70. CARBONELL, E., 61. PIQUER I JOVER, J. J., 96. CARRERAS, J. M., 21. RAMON VINYES, S., 6, 47, 48, 71, 72. CASAS-MERCADÉ, F., 83. RECASENS I COMES, J. M., 29, 97. CASTELLS, I., 84. RICOMÀ VENDRELL, F. J., 49, 73, 98. CIRICI, A., 61. RODRÍGUEZ NEILA, J. F., 37. COMAS I MADUELL, R., 40, 41, 85, 86. ROIG I QUERALT, F., 74, 75. CRUELLS, B., 15. ROVIRA I GÓMEZ, S.-J., 16, 17, 30, 99, CHUECA GOITIA, F., 62. 100, 101, 102, 103. DOMINGO BLAY, J. M., 63. SAB ATÉ, J., 31. FONTRODONA, M., 88. SÁEZ, E., 4. FORT I COGUL, E., 43, 64. SALVAT Y BOVÉ, J., 32, 33, 104. GARCÍA RAMON, M. A., 9, 10. SÁNCHEZ REAL, ]., 76. GAVIN, J. M., 65. SANS I TRAVÉ, J. M., 50, 105. GIBERT Y OLIVER, A. M., 23. SOLER ALVAREZ, E. A., 8. GOIG, E., 11. SOBREQUÉS I CALLICÓ, J., 7, 18. GORT, E., 12, 89. SWINBURNE, H., 106. GORT, J. M., 12, 89. TORRAS ELIAS, J., 19. Gran Enciclopédia Catalana, 1. TORRES BRÜLL, F., 77. GUMÍ, J., 61. TRENCHS, }., 4. IBÁÑEZ FERRÉ, S., 90. VALLÉS, E., 2, 3. IGLÉSIES, J., 91. VALLVERDÚ, R., 20. LIAÑO MARTÍNEZ, E., 67. VENTURA I SOLÉ, J., 107.