La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a (Gironès, )

Pau Turon Izquierdo Universitat de Girona

Resum: A pesar d’haver estat descoberta en un camp de sitges de Llagostera (Gironès, Girona) durant la dècada dels 60, l’antefixa coneguda com la Dama de Sant Llorenç encara pot explicar, sota la llum dels coneixements actuals, la transició entre el món ibèric i el món romà a la regió de Girona, concretament a les antigues terres de la tribu dels indigets. Paraules clau: Antefixa, santuari itàlic, romanització, Indigècia, Abstract: Although it was discovered in a Iberian silo placed in Llagostera (Gironès, Girona) during the sixties, the antefix called “Dama de Sant Llorenç” can still explain, as far as historians know, the transition from the Iberian world to the Roman world in Girona’s area, especially in the ancient indigets tribe’s lands. Keywords: Antefix, italic sanctuary, romanization, Indigecia

Quaderns de la Selva, 27 (2015) 43-58 44 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo

Durant la dècada dels 60 i 70 a Llagostera (Gironès) la investigació arqueolò- gica visqué un moment d’esplendor. A mercès del treball d’aficionats locals, que al 1966 s’uniren formant el Centro de Estudios de Llagostera, fou possible descobrir en el terme municipal un bon nombre de jaciments, principalment dels períodes prehistòrics i ibèrics (fig. 1).1 De les múltiples troballes que es feren destacarem una antefixa de ceràmica, trobada en el camp de sitges de la Plaça Balladora, que ràpidament es guanyà el sobrenom de la Dama de Sant Llorenç. A pesar de ser coneguda des de fa temps, en el present article s’intentarà estudiar la peça a partir dels últims descobriments fets per l’arqueologia gironina; a partir d’aquesta informació es podrà veure que la Dama de Sant Llorenç és tot un símbol de la fi del món ibèric i de l’inici de la romanització en aquestes terres.

Aspectes geogràfics

Una de les primeres coses que destaquen de Llagostera és la seva bona situació geogràfica, sobretot pel fet de ser el principal accés des del pla de la Selva a la vall d’Aro i a l’important port de Sant Feliu de Guíxols. De fet, una de les principals vies que hi havia per les proximitats d’aquest poble era l’anomenat camí ral, que comunicava el mencionat port de Sant Feliu amb la ciutat de Girona. A més,

Figura 1. Fotografia aèria dels principals jaciments ibèrics de Llagostera. Camps de sitges: i. Plaça Balladora. ii. Pla de Maiena. iii. Can Pere Pere. iv. Pocafarina. v. La Pineda del Rector. vi. Puig Morató. Assentaments: 1. Llagostera. 2. Capella de Sant Llorenç. 3. Mercat dels Grecs. 4. Can Noguer de Mont. Extret de Google Earth i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

1 Casellas et al., 1994; Burch, 1996; Llinàs, 2010. La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 45 hem de sumar-hi la proximitat a l’antiga Via Augusta, l’eix principal de la costa catalana des de l’antiguitat. Una altre cosa per la qual destaca Llagostera és la seva gran variabilitat pai- satgística. En un mateix terme municipal trobem tant els boscos de les serralades baixes, principalment els de les Gavarres i l’Ardenya-Cadiretes, com els camps cerealístics que dominen els entorns del gran turó on s’assenta el poble. Un bon exemple d’aquesta situació és el veïnat de Sant Llorenç. Situat a la part de migdia del terme, és el punt d’unió entre el sector local del pla de la Selva i les muntanyes del massís de l’Ardenya-Cadiretes. Això ha permès, junt amb l’existència d’una rica hidrografia local, amb rieres com la Gotarra, l’existència d’un poblament continuat al llarg de tota la història, que se sustentava a partir de l’explotació tant agrícola com forestal de l’entorn. L’eix central d’aquest veïnat ha estat des de fa segles l’ermita de Sant Llorenç. Aixecada dalt d’un petit turó que controla part del veïnat, als seus peus hi ha una esplanada anomenada Plaça Balladora, on el 1966, durant les obres d’una carretera, es trobà un camp de sitges ibèric.

La capella de Sant Llorenç

A pesar de la seva popularitat entre els habitants de Llagostera, els seus orí- gens són bastant desconeguts. A banda d’una possible menció el 1247, no és fins a mitjans del segle xiv, concretament el 1348,2 quan comença a ser esmentada amb una certa regularitat. No obstant això, el seu origen és molt més antic, com probablement indica el fet que un dels murs de l’església (fig. 2), concretament el

Figura 2. capella de Sant Llorenç.

2 Soldevila, 2012. 46 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo

A B

Figura 3. Imatges parcials de la capella de Sant Llorenç. A) paret medieval de la dita capella. B) tegulae reaprofitades en les parets de la capella de Sant Llorenç.

meridional (fig. 3), es pot datar en un moment avançat del segle xii a partir del seu parament (format per carreus lleugerament rectangulars disposats en filades bastant irregulars). Però per desgràcia les intenses reformes que s’hi feren en època moderna han esborrat qualsevol altre rastre de la construcció medieval. Un fet que cal destacar d’aquestes reformes és el reaprofitament com a mate- rial constructiu d’un elevat nombre de tegulae (fig. 3), fet que seria un indici de l’existència en època romana pels entorns del santuari d’una edificació de caràcter desconegut.

La Plaça Balladora

Fou l’abril de 1966 quan es descobriren les primeres sitges a l’indret conegut com a Plaça Balladora, just al costat de la carretera GIP-6821.3 Poc després d’aquest fet el Centro de Estudios de Llagostera (una associació formada per aficionats locals, dedicada a l’estudi de la història de Llagostera i les seves rodalies) n’emprengué l’excavació i documentació (fig. 4), feina que es perllongà fins l’any següent i en què hom localitzà un total d’onze sitges. Amb tot, segurament el jaciment és molt més gran, ja que hi ha indicis que fan pensar en l’existència de més sitges a l’altre costat de la carretera i fins per sota d’aquesta. Pel que fa a la forma, les sitges excavades s’ajusten als models més comuns al món ibèric;4 la majoria són ovoides amb el fons còncau, mentre que la resta són cilíndriques i tenen el fons pla. Tot i això, en tres de les sitges es trobaren, al fons, uns petits forats que feien uns trenta centímetres de profunditat màxima i uns trenta-cinc centímetres de diàmetre. Segons alguns autors, entre els quals el

3 Soler, 1973. 4 Burch, 1996; Soler, 1973. La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 47

A B

Figura 4. A) vista general de l’excavació del camp de sitges de la Plaça Balladora. B) Francesc Vergés, probable descobridor de la Dama de Sant Llorenç, posa junt amb l’antefixa dins de la sitja on fou descoberta. Fotografies, provinents de l’Arxiu Municipal de Llagostera (AMLLA). doctor Josep Burch i Rius,55 aquests forats poden ser el resultat d’una reutilització posterior de la sitja, en què es recolzà un recipient ceràmic per emmagatzemar algun producte. Respecte el material arqueològic trobat en el seu interior, està format princi- palment per ceràmica ibèrica a torn, ceràmica a mà, ceràmica de la costa catalana (incloent-hi una varietat de formes que van des d’un skyphos, típic del s. iii aC, fins a vasets bicònics del s. ii aC), ceràmica campaniana A i B, diferents tipus d’àmfores (des de punico-ebusitanes fins a Dressel 1 passant per les ibèriques), uns nou pondus, dos fusaioles, una llàntia, dues monedes ibèriques, una elevada quantitat de tègules, restes de fauna (principalment d’ovicaprins i de bòvids) i fragments tant d’escòria de ferro com de plom. A partir de les anteriors troballes es pogué establir una cronologia que abraça des del s. iii aC fins al s. i aC. No obstant això. una anàlisi més detallada permet establir que sis de les sitges les colgaren en el s. ii aC, dues més ho havien estat al final del s. iii aC i les dues restants ho foren entre el final del s. ii aC i l’inici del i aC.6

La sitja núm. 2

La sitja on es trobà la Dama de Sant Llorenç, pel fet d’haver estat la segona del jaciment a ser excavada, se la classificà com a núm. 2 (fig. 4). De forma ovoide,

5 Burch, 1996; Soler, 1973. 6 Burch, 1996; Soler, 1973. 48 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo la part actualment conservada fa uns dos metres de profunditat i uns dos metres d’amplada màxima, i mostra un petit forat en el fons que fa uns quaranta-cinc centímetres d’amplada i uns trenta de profunditat. Quan fou excavada, es veié que els estrats que la reblien eren formats princi- palment per fang, pedres (entre les quals uns tretze rierencs), un elevat nombre de fragments de tegulae i dolium i una gran quantitat de ceràmica. En destacarem els següents grups (fig. 5): -- Ceràmica a mà, el grup més nombrós de la qual amb més de quatre-cents fragments. -- Ceràmica comuna a torn, sobretot oxidada. -- Ceràmica de la costa catalana. Principalment fragments, entre els quals nanses i vores, de vasos bicònics, comuns durant l’ibèric ple i final. -- Ceràmica campaniana. Tot i el deteriorament intens a causa de l’acidesa del sòl, és possible identificar tres fragments d’un plat de Campaniana A. Concretament de la forma Lamboglia 36, que estigué en circulació durant el segle ii aC i l’inici del segle i aC. -- Àmfora ibèrica. -- Àmfora Dressel 1A. Representada principalment per dues vores; circulà entre el tercer terç del segle ii aC i el primer terç del segle i aC.

Figura 5. Ceràmiques trobades en la sitja núm. 2, junt amb la Dama de Sant Llorenç, i actualment dipositades en els magatzems de Can Caciques, Centre d’Interpretació de Llagostera. 1: rajola triangular. 2: perfil longitudinal de la rajola triangular. 3: campaniana A 5/7. 4 i 5: vores d’àmfora Dressel 1A. 6: vas bicònic de la costa catalana. Dibuix: Pau Turon La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 49

Com podem veure, és un conjunt en què, tot i estar format principalment per material ibèric, destaca la presència d’un seguit d’importacions d’origen itàlic. Aquestes darreres indiquen una cronologia per l’obliteració de la sitja d’entre la fi del segle ii aC i l’inici del segle i aC. A més d’aquest material, també s’hi trobaren unes quatre rajoles triangulars, amb el costat curt arrodonit. L’exemplar que hem pogut estudiar (fig. 5) feia origi- nalment –ara només es conserva la meitat de la peça– uns vint-i-cinc centímetres i mig de llarg, per uns quinze centímetres i mig d’ample. Juntament amb altres peces degué formar part d’una columna, segurament d’uns cinquanta-un centímetres de diàmetre, fet àmpliament documentat en l’arquitectura romana. Per acabar, també esmentarem la presencia de carbó, de diversos fragments de fauna (principalment bòvids i ovicaprins), uns quatre pondus i de diverses escòries de plom.

La Dama de Sant Llorenç

El nostre objecte d’estudi és una antefixa de dimensions mitjanes, d’uns quinze centímetres de base, per uns disset d’alçada i uns quatre de gruix màxim. La seva pasta està feta d’argila, d’un color marró torrat, uniforme; n’és fàcilment visible l’abundant desgreixant format principalment per grans de dimensions petites i mitjanes de quars, mica i feldspat. L’antefixa representa un cap femení (fig. 6, 7 i 8), fins a l’altura del coll, rodejat per una massa de cabells dividida en dues grans parts. La que està situada sobre el front és de perfil tubular, com si imités una diadema que està dividida per una línia central. Està trenada per un seguit de línies en diagonal, oposades les de la part dreta a la de l’esquerra. Pel que fa a l’altra part de la massa de cabells, es disposa com si fossin unes trenes, de relleu no tan pronunciat, a tots dos costats de la cara, treballades en forma d’espina de peix. Pel que fa al rostre en si, destaquem que és la part de la peça que ha sofert més desgast, segurament a causa de l’exposició a elements atmosfèrics abans de ser obliterada. Les seccions més afectades, de les quals queda ben posa cosa, són la boca, l’ull dret i l’orella dreta. De forma ovalada, el relleu de la cara és bastant pronunciat i forma un bloc massís. A tots dos costats del nas, que és l’element central del rostre, hi ha els ulls. De dimensions considerables, estan formats per un disc concèntric a una esfera central. Els arcs supraciliars estan lleugerament indicats i les celles, molt desgastades, es representen amb unes línies diagonals similars a les de la massa de cabells superiors. De la boca, situada just sota el nas, en queda poca cosa. No obstant això, semblaria com si hagués estat curta, i hi ha a sobre una impressió de la depressió supralabial. La barbeta és arrodonida. 50 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo

Figura 6. Anvers de la Dama de Sant Llorenç, Figura 7. Revers de la Dama de Sant Llorenç. actualment exposada a Can Caciques, Centre d’Interpretació de Llagostera.

A tots dos costats de la cara, entre la meitat dels ulls i de la boca, hi ha les orelles, bastant estretes. D’aquestes, per la part inferior, pengen un parell d’arracades, de l’eix central de les quals surten un seguit de línies horitzontals, paral·leles entre si. Per sota del rostre hi ha el coll, bas- tant robust. En destaquem un parell de línies corbes paral·leles, que pel desgast no podem saber si representen els saxons del coll o un collaret. Emmarcant tota l’antefixa hi ha una línia prima, que podria representar un vel. No obstant això, també la trobem, més marcada, a la part inferior. Si mirem la cara posterior veiem que, tot i no haver-hi l’imbrex, sí que en queda la marca. Ocupant una gran Figura 8. Perfil longitudinal (A-B) i perfil part del revers, com a mínim les dues transversal (C-D) de la Dama de Sant Llorenç. Dibuix: Pau Turon La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 51 terceres parts inferiors, els extrems encaixen en els angles inferiors de l’antefixa. Cal destacar que a la part superior de l’imbrex hi havia un petit nervi central, per donar més solidesa a la peça. Pel que fa a l’estat de conservació de l’anvers, a pesar del desgast ja mencio- nat, es pot considerar de molt bo; excepte per una gran esquerda, que ha afectat parcialment fins a la massa de cabells que hi ha a la part superior esquerra. En un estat similar es troba el revers, ja que té uns lleugers desperfectes als marges.

Les antefixes en territori català en els segles ii i i aC

D’entrada cal tenir present la gran importància que tingueren les antefixes en el món clàssic, atès que, a més de funcions decoratives, principalment d’espais públics, feien també funcions protectores (fig. 9). Ho fan explícit les paraules que pronuncià, segons l’historiador Titus Livi (Ad urbe condita 34.4.4), Cató el Vell: “[E]n aquests moments escolto a molts que lloen i admiren els guarniments de Corint i Atenes i que es riuen de les antefixes de fang dels déus dels romans. Jo prefereixo aquests déus que ens han protegit i espero que ens protegiran si permetem conser- var-los en el seus llocs.” 7

Figura 9. Reconstrucció de la Dama de Sant Llorenç. Dibuix: Jordi Sagrera

7 Álvarez et al., 1996, p. 19. 52 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo

A més, hem de tenir en compte que, tot i haver-n’hi alguns exemplars anteriors, com ara els trobats a Empúries (L’Escala, Baix Empordà), les antefixes es propaga- ren a la península ibèrica sobretot a partir de la conquesta romana, principalment amb la construcció, en un moment ja avançat de la romanització, d’edificis d’estil itàlic, com el fòrum romà d’Empúries o el santuari de la Encarnación (Caravaca de la Cruz, Murcia). El repertori iconogràfic usat fou força ampli, ja que hi havia principalment gòrgones, sàtirs, mènades, deesses i també figures femenines genèriques, entre les quals caps femenins velats. En aquest article ens centrarem en aquestes darreres, atès que la Dama de Sant Llorenç pertany a aquesta categoria. Els exemplars més coneguts d’antefixes d’aquesta classe, que representen rostres de dona fins a l’altura del coll, es trobaren a Catalunya a Castellterçol (Castellter- çol, Vallès Oriental)8 el 1948 i a Sant Miquel de Sorba (Montmajor, Berguedà)9 a inicis de la segona dècada del segle xx. En el primer cas se’n trobaren dos exemplars, encara que els informes d’aquell moment en mencionaren més, junt a les restes d’un forn ceràmic. Aquest, descobert durant la construcció d’una bòbila moderna, fou inspeccionat per Joan Almirall i pel Dr. Maluquer, que trobaren a més de les antefixes, segurament rebutjos de fabricació, fragments d’àmfora romana, dolia i ibèrica. A partir d’aquest material s’establí una cronologia d’entre el segle ii aC i el i dC, encara que la destrucció del jaciment poc després de la seva troballa dificulta d’establir una datació més exacta. En l’altre cas igualment se’n trobaren dues, en el marc de les excavacions que mossèn Joan Serra Vilaró féu en l’antic oppidum de Sant Miquel de Sorba. Ocupat entre els segles vi aC i el i aC, amb l’arribada de la romanització s’hi feren importants reformes urbanístiques. Entre aquestes es construí un gran edifici rectangular, fet a partir de blocs ciclopis, i d’un santuari, del qual resten principalment fragments d’un capitell i la base d’una columna. Possiblement també hi estan relacionades les antefixes, que foren datades d’entre els segles ii i i aC. Pel que fa les dimensions, tant d’aquestes com del nostre objecte d’estudi, hem de dir que, a pesar de les diferencies lògiques, en part degudes a petits desperfectes, totes són bastant similars entre si. En efecte, la Dama de Sant Llorenç, com ja hem dit, fa uns 15 cm de base, per uns 17 d’alçada i uns 4 de gruix, mentre que la més completa de Castellterçol fa uns 15,5 cm de base, per uns 14 d’alçada i uns 18 de gruix, comptant-hi l’imbrex, i de les de Sant Miquel de Sorba, que no estan completes a causa dels desperfectes, una fa 12,4 cm de base, per 11,5 d’alçada i 3,5 de gruix, i l’altra fa 8,3 de base, 9,6 d’alçada i 4,1 de gruix. Més diferencies hi ha pel que fa la pasta. En la de les antefixes de Castellterçol hi havia desgreixants de mida gran de quarts i absència de mica, mentre en la de les de Sant Miquel de Sorba era uniforme, amb presència de desgreixants, de tipus

8 Álvarez et al., 1996. 9 Álvarez et al., 1996; Ramallo, 1996. La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 53 petit i mitjà, de feldspat, mica i quars. Respecte al color d’aquestes darreres, l’una era de terra siena torrada i l’altre de terra d’ombra torrada clara. Pel que fa la tipologia tenen molts elements en comú, que anirem desgranant un per un per a una millor comprensió. En tots els casos la massa de cabells era representada d’una manera similar. Dividida per una clenxa central, es disposa en dues trenes que cauen, a tots dos costats de la cara, per darrere de les orelles; es tractava segurament d’una adaptació local del pentinat itàlic quarts de meló. A més, cal tenir en compte que en el cas de la Dama i de les de Sorba les cues foren treballades en forma d’espina. Aquest pentinat és rematat per una diadema situada a mig front. Igualment presenten moltes semblances els rostres de les antefixes estudiades, a pesar de petites diferencies degudes principalment a l’estil dels tallers on foren fetes. En tots els casos tenen una forma ovalada, amb un front bastant estret. Els ulls, que en els casos conservats són ametllats, estan situats sota uns arcs superciliars marcats, encara que sigui lleugerament en el cas de Sant Miquel de Sorba i de la Dama de Sant Llorenç. La boca, situada sobre una barbeta arrodonida, sol ser petita. Un dels elements que presenta més diferencies són les orelles. Mentre les de Sant Miquel de Sorba i les de Castellterçol encara tenen certa fidelitat anatòmica, a pesar d’alguns errors de dimensions i situació, les de la Dama de Sant Llorenç són llargues i estretes, encara que estan situades de manera correcta. Per últim esmentarem que en tots els casos hi ha elements de joiera, princi- palment arracades i collarets, d’influència hel·lenística clara en el cas de les de Castellterçol. Un altre exemplar que esmentarem, d’origen desconegut, és el que María Luisa Ramos en el seu estudi anomenà 2.MAN10 pel fet d’estar dipositat en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Encara que representa un rostre femení amb vel fins a la zona pectoral, a diferència dels exemplars estudiats, en què el rostre només surt fins al coll, hi té un seguit de punts de comú. El cabell es disposa en dues trenes, treballades en forma d’espiga, a partir d’una clenxa central, un rostre ovalat, amb unes celles lleugerament marcades, una boca amb les comissures superiors i inferiors, i arracades a cada orella. Pel que fa a les dimensions fa uns 15,8 cm de base, 19 cm d’alçada i uns 3,8 de gruix. A partir de diversos paral·lels provinents de la necròpoli de Praenestre (Palestrina, Itàlia) Ramos la datà del segle iii aC. Abans d’acabar, ens fixem en les similituds estilístiques amb un altre grup, el de les representacions d’Àrtemis Selene. Tot i algunes diferències, com ara la presència d’elements distintius de la deessa, hi ha elements que comparteixen, com el vel i el cabell treballat en forma de dues trenes. Segons diversos investigadors, com M. Carme Àlvarez i Cèsar Carreras,11 les antefixes de Castellterçol i les de Sant Miquel de Sorba mostren l’adaptació, per

10 Ramallo, 1996, p. 597. 11 Álvarez et al., 1996. 54 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo part del món ibèric, d’elements decoratius romans i de llur significat, per més que els interpreten a partir dels seus propis paràmetres. En el cas de la Dama de Sant Llorenç no tenim prou elements que ens indiquin si és producte d’un taller local o si fou importada de la península itàlica, ja que s’ha de tenir en compte que quan fou fabricada havien transcorregut escasses dècades des de la conquesta romana. No obstant això, continua sent una bona mostra de la influència, a tots el nivells, que exercí la república romana en les nostres terres a partir del segle ii aC.

Un possible santuari itàlic: context històric i paral·lels

La presència tant de l’antefixa com de les rajoles constructives són un indici que a les proximitats del camp de sitges de la Plaça Balladora es construí al segle ii aC un santuari de tradició itàlica. Des del nostre punt de vist el lloc degué ser el mateix on actualment s’aixeca la capella de Sant Llorenç, principalment pels següents motius: d’una banda, l’excel·lent situació geogràfica del turó on s’aixeca l’ermita que, com ja hem dit, domina gran part de la rodalia; de l’altra, la presència d’un nombre elevat de tegulae aprofitades en la dita capella; finalment, hi ha el fet que moltes esglésies s’edificaren per substituir antics santuaris pagans, principalment per facilitar la cristianització de la població. Contemporàniament, sobretot a partir de la segona meitat d’aquesta centúria, es construïren arreu del món ibèric –com ara a l’oppidum de Sant Julià de Ramis (Sant Julià de Ramis, Gironès)12 i a l’Encarnación (Caravaca de la Cruz, Múrcia)–13 un seguit de santuaris que, com en el nostre cas, trenquen amb tota la tradició constructiva anterior, ja que en comptes d’inspirar-se en models indígenes ho fan en els itàlics. A més, cal destacar que majoritàriament es construïen en llocs ja ocupats anteriorment pels ibèrics, com el mencionat oppidum de Sant Julià de Ramis o l’oppidum de Mas Castell (, Pla de l’Estany).14 Segurament el mateix degué succeir en el nostre cas, atès que les sitges més antigues de la Plaça Balladora són del segle iii aC, d’abans de l’arribada dels romans al nostre territori. Encara que avui dia no sabem si fou el resultat d’una acció programada i planificada des de Roma, o el resultat d’un cúmul de fets induït pel context del moment,15 sigui com vulgui, els resultats són clars: l’acostament i la integració de l’elit ibèrica –que en major o menor mesura degué estar implicada en la construcció dels temples– al nou ordre polític i social romà i, en part com a conseqüència d’això, la dissolució de la societat autòctona. Tot i que s’ha detectat la presència de santuaris d’aquesta època per tota la regió de Girona, gairebé tots foren completament desmantellats fa segles. No obstant

12 Burch, 2001; Nolla, 2010. 13 Ramallo, 1993. 14 Nolla, 2010. 15 Nolla, 2010. La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 55 això, d’alguns d’aquests casos –a més dels ja mencionats, destacarem el de Sant Aniol de Finestes (Sant Aniol de Finestres, )–16 se n’han trobat indicis suficients per fer-ne una reconstrucció.17 Val a dir que entre els temples de Sant Julià de Ramis i de mas Castell hi ha diferències tant cronològiques (l’un és de la segona meitat del segle ii aC i l’altre del segle i dC) com arquitectòniques; tots dos, però, es feren mitjançant tècniques itàliques similars, com ara l’ús de grans blocs de pedra treballats que de vegades es portaven de pedreres situades a quilòmetres del punt de construcció. Ben diferent fou el cas de Sant Aniol de Finestres. Més que un temple, era un aedes o sacellum, ja que constava només d’una estança central, segurament la cel·la, on hi havia un bell paviment d’opus signinum fet amb tessel·les, amb una possible avantcambra o pronaos. Per més que en desconeixem les dimensions globals a causa de la construcció posterior d’una església sobre el sacellum, segurament no ultrapassava els set o vuit metres de llarg. Construït en el segle i aC, amb tota probabilitat substituí un culte ibèric relacionat amb l’aigua. Tot i els escassos elements trobats en el jaciment de la Plaça Balladora de Llagostera, l’absència completa de qualsevol senyal de construcció monumental tant en les sitges com en el turó on s’aixeca Sant Llorenç, ens duu a pensar que probablement el nostre santuari devia ser un aedes o sacellum, com el de Sant Aniol. Per últim esmentarem un fet que probablement uneix el nostre cas amb el d’altres santuaris ibèrics gironins, com el del mas Castellar (Pontós, Alt Empordà) o el de cala Castell (Palamós, Baix Empordà). En efecte, en tots aquests casos cal destacar la presència d’un camp de sitges a les proximitats d’un lloc de culte, segurament un testimoni de l’existència d’un mercat d’àmbit regional lligat a aquests santuaris.

El poblament ibèric a Llagostera

Com a resultat d’una llarga tradició d’estudis historiogràfics a Llagostera, iniciada pel mestre Joan Ribera i per mossèn Gelabert a inicis del segle xx,18 actualment es coneixen en el seu terme un elevat nombre de jaciments ibèrics (fig. 1). D’aquests darrers els més coneguts, tant en l’àmbit científic com en el popular, són els camps de sitges. Dels sis actualment coneguts quatre (Puig Morató, Mas Sec, la Pineda del Rector i Can Pere Pere) només tenen una o dues sitges, mentre que els altres dos (Plaça Balladora i Pla de Maiena) en tenen onze i dinou respec- tivament. Cas a part és el jaciment de Pocafarina, on només se’n coneixen unes tres, bé que hi ha indicis de moltes més. Pel que fa la seva cronologia, a partir del material localitzat (majoritàriament ceràmica ibèrica a torn, ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica a mà i ceràmica campaniana A i B) es pot determinar que foren obliterades entre la fi del segle iii aC i l’inici del i aC, encara que els

16 Nolla, 2010. 17 Nolla, 2010. 18 Casellas, 1994. 56 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo rebliments es concentren principalment en el segle ii aC, coincidint plenament amb la romanització de l’antiga Indigècia i la introducció dels nous models eco- nòmics i socials romans. No obstant això, pel que fa als habitats ibèrics el que saben és ben poca cosa. En efecte, tret d’alguns punts (com el Mercat dels Grecs i la Pineda del Rector) on s’han trobat materials d’aquest període, el nostre coneixement és completament nul. L’única excepció és la vila vella de Llagostera (fig. 10) on fa unes dècades un aficionat local, Josep Calvet,19 trobà ceràmiques d’aquest període (entre les quals una base d’àmfora ibèrica, un fragment d’àmfora púnico-ebustiana, una vora de campaniana i un interesantíssim fragment de kylix àtic) que juntament amb altres indicis (com l’estratègica situació del turó on s’assenta el poble de Llagostera i el fet d’estar envoltat de diversos camps de sitges) fan pensar en l’existència d’un possible oppidum ibèric. En tot cas, però, aquesta hipòtesi no es podrà confirmar fins que una futura excavació arqueològica posi al descobert l’existència de nous vestigis.

Conclusions

Durant la Segona Guerra Mundial els arqueòlegs nord-americans s’adreçaren al director del Museu Metropolità de Nova York per explicar-li els problemes que els causava el conflicte, atès que no podien anar a excavar a cap dels països on

Figura 10. Ceràmiques trobades per J. Calvet en el turó de Llagostera. 1: base d’àmfora ibèrica. 2: vora de kylix àtic 3: vora de campaniana A 33.

19 Actualment conservades en els magatzems de Can Caciques, Centre d’Interpretació de Llagostera. La dama de Sant Llorenç. Inici de la romanització a Llagostera (Gironès, Girona) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 57 ho solien fer. Després d’escoltar-los, els contestà amb una breu frase: “Excavin als museus”.20 Rememoro aquesta anècdota per tal de reivindicar la importància de revisar, a la llum dels coneixements actuals, els materials i les dades provinents d’antigues campanyes arqueològiques. D’aquesta manera es pot obtenir informació nova sobre les societats antigues. Espero haver aconseguit aquest objectiu amb el present article. L’anomenada Dama de Sant Llorenç, a més de ser una bella antefixa, és tot un símbol de la transició entre el període ibèric i el romà a les terres gironines. I de com les velles estructures indígenes, tant socials com econòmiques, es dissolgueren en el nou ordre itàlic.

Bibliografia

Álvarez, M. C. i C. Carreras (1996): “Les antefixes romanes del Vallès”, Arraona. Revista d’història, 19, p. 9-24. Burch, J. (1996): “Les sitges de Llagostera”. Crònica, 14 (Llagostera). Burch, J., J.M. Nolla, LL. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda i D. Vivó (2001): Excavaci- ons arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 1. El sector de l’antiga església parroquial, Girona. Casellas, L. E., J. Merino i X. Rocas (1994): “L’arqueologia a Llagostera”. Crònica, 11. (Llagostera) Dupré, X. (2005): “Terracotas arquitectónicas preromanas en Emporion”. Empúries, 54, p. 103-123. Gros, P. (1996): L’architecture romaine du début du iiie siècle av. J.-C. à la fin du Haut-Empire, I, Paris (Les monuments publics). Llinàs, J. (2010): “De la prehistòria a l’època romana. Els primers 100.000 anys d’activitat humana a Llagostera”. En: M. Albà i E. Mallorquí (ed.), Història de Llagostera. Les claus del passat (Llagostera, 2009-2010), p. 71-90 Molera, J., T. Pradell, A. Rodríguez i M. Vendrell (2003): La ceràmica de la costa catalana a . Museu d’Arqueologia de Catalunya - Ullastret Nolla, J. M., LL. Palahí i J. Vivo. (2010): De l’oppidum a la ciuitas: la romanització inicial de la Indigècia. Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica, Girona. Porta, E. (2003): “Digno de faraones”, Magazine, p. 34-41 (Barcelona). Ramallo, S. F. (1993): “Terracotas arquitectónicas del santuario de la Encarnación (Cara- vaca de la Cruz, Murcia)”, Archivo Español de Arqueología, 66, p. 71-98. Ramallo, S. F. (1996): Las terracotas arquitectónicas en la Hispania romana: La Tarraconense, Universidad Autónoma de Madrid (Monografías de Arquitectura Romana, núm. 3.1). Rammallo, S. F. (1999): Terracotas arquitectónicas de inspiración itálica en la Península Ibérica. Monografías de Arquitectura Romana. 4. El ladrillo y sus derivados en época romana (a cura de M. Bendala), Madrid, p. 159-178.

20 Porta, 2003. 58 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) Pau Turon Izquierdo

Ramos, M. L. (1993): “Las antefijas romanas de la Tarraconense: los tipos más repre- sentativos”, Congreso Internacional de Arqueología Clásica (preactas) v. ii (Tarragona, 1993), p. 267-268. Ramos, M. L. (1996): Las terracotas arquitectónicas en la Hispania Romana: La Tarraconense, Universidad Autónoma de Madrid (Monografías de Arquitectura romana, núm. 3). Rhoden, H. (1880): Die Terrakotten von Pompei. Sttutgart. Ruiz de Arbulo, J. (2002-2003): “Santuarios y fortalezas. Cuestiones de indigenismo, helenización y romanización en torno a Emporion y Rhode (s. vi-i aC)”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, 28-29, p. 161-202 Soldevila, X. (2012): Llagostera medieval. Viure a la plana de la Selva el 1300. Arxiu Muni- cipal de Llagostera. Llagostera (Col·lecció Beca Esteve Fa Tolsanas) Soler, N. (1973): Arqueologia en Llagostera. Tesi de Llicenciatura. Universitat de Barce- lona. Barcelona. Vitrubi, M. L. (2000): Los diez libros de arquitectura, Editorial Iberia.