...un hora concreta en que molts balcons, finistres i voreres reben la nostra visita per aplaudir els herois Salutació de l’alcalde
Este és un Saluda de Llibre de Festes atípic. Com també un llibre atípic i una Nova Normalitat atípica. Tot és nou després del pas de la pandèmia. Ni millor, ni pitjor. Simplement nou. Moltes persones han perdut la vida en esta desgràcia que ha assolat el món en els últims mesos i per tant la meua primera referència cal que siga per a ells i elles. Les víctimes d’una situació així, siguen d’on si- guen, són nostres, són de tots i totes. És una lluita de la Humanitat. Este any no tindrem festes a Llombai però sí hem volgut que hi haguera “Lli- bre de Festes”. Amb un volum, a més, que servisca per a crear identitat local, per a recordar el passat i també per fer una mirada cap al futur i aventurar-nos a pensar com serà este món després del terratrèmol del Coronavirus. Fent-li una miradeta des de l’àmbit local però amb una pretensió quasi que mundial. És per això que hem convidat a participar a insignes representants de la nostra comunitat. Perquè llegir-los sempre és un privilegi i perquè este llibre vol que es guarde durant anys i en el futur servisca per comprovar com han anat les coses i quin era el punt de partida quan, a principis de 2020, el món es va parar per una raó que pocs i poques esperàvem. Per tant, tingueu ací un Llibre de Festes únic. L’any vinent esperem que hagem pogut tornar a la normalitat i el nostre llibre torne a estar protagonitzat per aquells i aquelles que tots els anys treballen per fer gran Llombai a través de la cultura, l’oci, l’esport o la tradició. També de les festes. Vullc transmetre un missatge d’esperança i de tranquil·litat, però també hem de dir que és necessari anar amb atenció, amb precaució, complint amb les mesures de prevenció necessàries per a evitar la propagació i el contagi en cas de sorgir nous focus d’infecció. A l’Ajuntament de Llombai treballem de valent per aconseguir que ningú es quede enrere per esta crisi i que tots, passats els mesos, ens sentim orgullosos pel que hem aconseguit com a comunitat, protegint-nos uns als altres quan més ho necessitàvem. Vull aprofitar per a desitjar-vos que passeu un magnífic estiu, que disfruteu el moment i viviu el present en compañía dels vostres sers volguts i de tot allò realment important en la vida. Gràcies de nou, veïns i veïnes. Em sent orgullós de ser alcalde d’este magnífic poble. José Forés Alcalde de Llombai Pepe Forés ALCALDE DE LLOMBAI
pàg. 3
3 Salutació regidor de festes
Estimat poble de Llombai.
En aquest breu escrit em dirigisc i em presente a tots vosaltres com a nou regidor de festes i joventut. És tot un plaer poder participar en la projecció i la millora del poble de Llombai.
L’arribada d’agost és sinònim de festa al poble però a causa de la situació que vivim actualment no podem celebrar les festes en honor a Sant Francesc de Borja com tal. No obstant això, hem volgut conservar alguns actes culturals que seran realitzats en totes les mesures de seguretat pertinents.
D’altra banda, m’agradaria donar les gràcies als Festers i Festers 2020 pel seu recolzament en la decisió d’anul.lar les festes patronals, l’any que ve passaran a ser els representants del 2021.
Per últim, espere que el confinament vos haja sigut lleu i, per descomptat, tingueu tots i totes molta salut. Pas- seu un bon estiu en la mesura del que siga possible!
VISCA LLOMBAI! Javier Bisbal REGIDOR DE FESTES
pàg. 5 5 Salutaciódel párroco La Gran fiesta Saludos y Bendiciones del Párroco. Una vez dije en una comida de navidad levantando una copa “brindemos por este momento de risas y celebración, pero recordemos que lo importante de celebrar no se vive en una mesa sino en las circunstancias difíciles que atra- vesamos como familia o como amigos, por ello ahí es donde necesitaremos en medio de lágrimas e incertidumbre volver a levantar la copa y decir aquí estoy contigo” lo que jamás me imaginé es que tres meses después tendríamos la presencia de un visitante que pareció desestabilizar un país, hacer gris la alegría de un pueblo, hacer que bajáramos la mirada para hacernos grandes preguntas y en medio de todo esto añorar y decir cuando vendrán aquellos días de brindis y sonrisas, cuando volveremos a salir a las calles a gritar con júbilo viva Llombai y vivan sus fiestas. Este año sabemos que esa realidad de los grandes brindis entre piezas musi- cales y la charanga de las calles así como sus espléndidos conciertos de noches y las grandes presentaciones de nuestros festeros, no es posible pero quiero que por un instante querd@ amig@ vayas al interior de tu casa y por qué no al interior del corazón que tienes y entiendas que la gran fiesta de la vida no es solo aquella que aparece entre banquetes y música sino aquella que celebras cada día cuando te despiertas y sabes que tienes a los tuyos unos en la tierra y otros en el cielo, que hay amigos en distintas partes capaces de decirte “brindo contigo sobretodo cuando nadie esté porque no soy de papel sino de verdad”. La gran fiesta es aquella que no solo se viste de grandes ropajes ni presume los últimos disfraces sino aquella donde nuestra gala de casa siempre es el amor y la consideración de un padre o una madre o sencillamente la caricia y él te amo de nuestros niños. Este año y siempre somos capaces de comprender que la gran fiesta no es la de la noche de discomóvil donde los últimos éxitos y las ultimas formas de bailar nos hacen las grandes estrellas de la euforia, sino que esa gran fiesta es aquella donde los más queridos los acercas y los más olvidados de tu corazón los traes de vuelta para que unan sus sentimientos al gran baile que es vivir cada instante de llantos pero también risas, rutinas pero también sorpresas, confusiones pero también nuevas certezas como los días del baile largo digno de ensayar cuyo éxito de estreno se llama La Esperanza . Si el gran tema que bailamos todos los días es la Esperanza, vale la pena en este año 2020 querido pueblo de Llombai abrirnos a lo que va más allá de no- sotros mismos, a veces entendemos que es difícil cuando nos miramos como fracasados más que como triunfadores, pero vale la pena porque tu existencia en el aquí y en él ahora es gracias a ALGUIEN que te puso a bailar en esta vida. Esta vida que se baila es hermosa y sus ritmos y letras con la fuerza de EL eres capaz de llevar a escena porque no es para los que se rinden a la mitad del camino, ni para los que se lamentan de lo que no fue, sino para aquellos que sueñan con un mejor país, un mejor pueblo, un mejor hogar y un mejor corazón. El fuego del amor de Dios es más fuerte que la amenaza de una pandemia. ¡Busca la fuente de la que muchos ya no quieren beber! no te des por vencido que no hay peor pandemia que quedarse de brazos cruzados a que otros hagan, enciende nuevamente la llama de la fe y mira la vida con nuevos ojos donde eres capaz de ver lo que nadie ve y de empezar como nunca antes habías co- menzado. “Dios y la Madre Virgen del Rosario, nuestra Parroquia La Santa Cruz de Llombai y yo estamos con ustedes. Bendecida Gran fiesta de la vida y bellos días de verano y descanso” ¡Viva San Francisco de Borja! Padre Jhon Emir Dugarte
7 Corporació Municipal 2019-2023
D. JOSÉ FORÉS SANZ (PP) Alcalde – President
D. JOSÉ LUÍS CLIMENT CERVERA (PP) Tinent d’alcalde, Personal, Agricultura y Medi Ambient
Dª SUSANA TRINIDAD QUEROL CONCHELL (PP) Tinent d’alcalde, Esports, Educació i Cultura
Dª VICTORIA EUGENIA CASES PARRILLA (PP) Tinent d’alcalde, Sanitat i Benestar Social
D. JAVIER BIBAL GARRIDO (PP) Regidor, Festes i Joventut
D. VICENTE MIGUEL FERRANDO CHULVI (PP) Regido, r Comerç, Turisme i Treball
D. RAMÓN GÓMEZ BERNABEU (PSOE – PSPV) Regidor
Dª MARIA JOSÉ LLORIA GARCIA (PSOE – PSPV) Regidora
D. ANSELMO CARDONA PUIG (PSOE – PSPV) Regidor
D. SALVADOR CLIMENT PELLICER (IPL) Regidor
D. JOAN CARLES JOARES TARÍN (IPL) Regidor Jutge de pau
Juan Manuel Lahoz Bono
Inscripcions realitzades al registre de Llombai naixements defuncions Oliver Manzaneque Donat 20/07/2019 María Amparo Marco Lladosa 19/11/2019 Yara Talens Marouch 04/08/2019 Neftaly Muñoz Muñoz 19/11/2019 Africa García Gogot 08/08/2019 Nora Nogués Navarro 27/12/2019 Bianca Stefania Maris Nedelea 03/10/2019 Francisco Fernández Martinez 28/12/2019 Mikael Vleju Talgarenco 13/10/2019 Eduardo José Sebastián Barrachina 14/03/2020 Clàudia Bisbal Gil 14/10/2019 Gavril Balint Cupsa 27/03/2020 Neus Simón Lloret 27/10/2019 Inocencia Ponz García 11/04/2020 Blanca García Aparisi 05/11/2019 José Ferragut Climent 28/04/2020 Leo Reynal Mazcuñan 26/11/2019 Júlia Castro Bisbal 23/12/2019 Liam Bajils Martinez 04/01/2020 Mohammed El Farssi Martinez 12/01/2020 Alexia María Crisan 22/01/2020 Joan Cabo Donat 22/01/2020 Pablo Cervera Gonzalez 01/03/2020 matrimonis María Hossu 02/03/2020 Aiden Alacreu Muñoz 16/04/2020 Javier Lluna Romero con Gemma Pons Martínez 07/09/2019 Lluís Calero Sanz 26/05/2020 Marina Bisbal Añó con Jessica Martinez Pérez 15/11/2019 Angela Escrihuela Larrea 02/06/2020 Yordiel Ortiz Busto con Damaris Peña González 13/03/2020 Alex Buzea 20/06/2020 Miguel Angel Cerezo Peña con Mªde Carmen Bisbal Osca 31/05/2020
9 Llombai Cap de zona mediambiental
El nostre patrimoni natural, com en tots els 1. Pràctica de l’activitat esportiva llocs, esta patint les conseqüències del canvi Es podrà practicar activitat física i modalitats climàtic i per part de la Conselleria d´Agricul- esportives individuals, d’equip i de contacte tura i Medi ambient se estan prenen mesures respectant les mesures de seguretat i higiene per a intentar minimitzar el seu impacte, així establides per les autoritats sanitàries, espe- com mesures de prevenció d’incendis, moltes cialment en relació amb el manteniment de la d´elles ja s´han realitzat a les muntanyes de distància mínima de seguretat, sempre que Llombai. siga possible, la higiene de mans i l’etiqueta res- Estos treballs consisteixen principalment en piratòria. millorar les pistes forestals formigonant les 4. Esdeveniments i activitats esportives pendents mes fortes i desbrossant els tallafocs existents, amb la finalitat de facilitar l’accés i c) Els esdeveniments o activitats esportives millorar la seguretat en la prevenció i extinció que es realitzen a l’aire lliure, en espais naturals d’incendis. o en la via pública, hauran de desenvolupar-se evitant les aglomeracions de públic. En cas Ho podeu comprovar en les pistes del Estepar, d’instal·lacions provisionals de graderies, o de- la Canyada, Camí València, Molló Blanc, el Bus- limitació d’espais reservats al públic, no es carró o Colaita. podrà superar el 75 % de l’aforament ordinari, Però estes mesures no valdran per a res sense i s’haurà de garantir la distància mínima de se- la col·laboració de tots els que per raons de tre- guretat recomanada per les autoritats sanità- balls o d´esplai fem ús de la muntanya. ries entre els assistents, o, si no és possible, l’ús obligatori de màscara. Tenint en compte que este any estem patint una pandèmia mundial causada pel COVIT 19. Així també, es important que respecteu les sen- Cal, respectar també la següent: yalitzacions i balises que marquen les zones d’especial protecció. No respectar estes senyals RESOLUCIÓ de 26 de juny de 2020, de la Conse- o la seua destrucció està penalitzat per la Llei lleria de Sanitat Universal i Salut Pública, Forestal. d’adopció de mesures addicionals complemen- tàries de prevenció i protecció en matèria d’ac- Espere que entre tots aconseguim un estiu tivitat esportiva, en aplicació de l’Acord de 19 lliure d´incendis forestals i de COVIT 19. de juny, del Consell, contra la Covid-19. Cap de Zona Mediambiental de Llombai
José María Ibañez Casaña Llombai Protecció civil
En aquest any tan atípic a causa de la pandè- Però açò encara no s’ha acabat, recomanem al mia pel corona-virus, volem donar les gràcies veïns que no baixen la guàrdia i continuen fent a l’Ajuntament per deixar-nos aquest espai per cas a les autoritats, pel bé de tots. Si te cuides comunicar-nos amb la ciutadania de Llombai. tu, estàs cuidant també de tots. Han sigut uns mesos molt intensos. Com a Vo- Aprofitem l’ocasió per a donar la benvinguda als luntariat de Protecció Civil, estem considerats nous membres i agrair-los la seua col·labora- com un servici essencial i com a tal, hem sigut ció. requerits per les autoritats per a diverses ac- Si vols contactar amb nosaltres pot fer-ho a tuacions durant els moments més durs de la [email protected] pandèmia: Gaudiu de l’estiu, però amb totes les precau- Repartir mascaretes casa per casa. cions. Desinfectar els carrers. Protecció Civil de Llombai Fer controls, acompanyant a la Guàrdia Civil i/o la Policia Local. Actuacions totes elles que hem fet molt a gust, més encara veient el comportament exemplar dels nostres con-veïns.
11 Llombai Voluntariat ambiental
Aquest serà un any difícil d’oblidar. Segu- rament 2020 serà recordat a la història com a l’any de la pandèmia pel COVIT-19. Per al veïnat de Llombai serà també l’any de festes d’estiu sense festa, si més no, tal i com estem acostumats a celebrar-ho. Aquest llibre que ara tens a les mans no es el típic llibre de festes. Es un llibre que, entre altres coses, ens convida a pensar i re- flexionar, però sense perdre eixe esperit de lluita, de tirar endavant, que caracteritza al veïnat de Llombai. Per a nosaltres es a més, un any especial. Aquest es el nostre 10e ani- versari i volem celebrar-ho donant un nou impuls al Voluntariat Ambiental. Per acon- seguir-ho, comptem amb el suport i col·la- boració de l’actual equip de govern municipal presidit per l’alcalde José Fores. Com que, a diferència d’altres voluntariats, el Voluntariat Ambiental no està considerat un servei essencial, hem patit el confinament igual que tot el món. Però a pesar d’això o gràcies a això, hem donat molts passos en la direcció que ens hem marcat: Hem canviat la imatge del Voluntariat Am- biental amb un nou equipament i un nou lo- gotip. Disposem d’un local d’ús exclusiu, equipat amb línia d’internet, un ordinador i una impressora, així com d’un telèfon mòbil. Hem incorporat nous membres al nostre equip amb noves idees i moltes ganes de fer coses. Hem creat la figura del “Cap del Voluntariat”, que s’encarregarà, entre altres coses, de coordinar les accions dels voluntaris. Tenim en marxa la redacció d’un reglament de funcionament intern. Les nostres actuacions, de forma totalment desinteressada, tenen com a fina- litat conservar i millorar el vostre (nostre) patrimoni natural: Col·laborant en la prevenció d’incendis forestals. Vigilant que no se donen casos de mal ús o maltractament del medi natural. Informant i ajudant als vi- sitants i usuaris dels nostres Paratges Naturals Municipals. Fent reforestacions i recollida de residus, tant a la muntanya com al riu Magre. Fent campanyes de conscienciació en col·laboració amb altres entitats. ... i moltes coses més. En aquestes no festes, et convidem a pensar i reflexionar sobre la nostra forma de relacionar-nos amb el medi natural i la possible relació amb l’actual pan- dèmia. La pandèmia passarà, no hui, ni demà, potser tampoc aquest any, però passarà. Estaria molt bé que, quan tot haja passat i aquest virus estiga “controlat”, tra- guérem conclusions i actuarem en conseqüència. Cadascú des de la seua àrea d’influència. Mil persones fent mil coses xicotetes en mil llocs diferents, poden acabar fent una gran obra. Si remem tots junts en la mateixa direcció segur que eixirem més ràpid i millor. L’única forma d’aconseguir-ho es seguir les directius marcades pels especia- listes en el tema. Si vols saber més sobre nosaltres, ens trobaràs al carrer Enrique Bisbal 4 o al telèfon 633281149. Per internet estem a WhatsApp, Telegram, Twitter, Instagram, Facebook i al correu electrònic [email protected] Vos desitgem molta salut i molts ànims. Lo que no te mata et fa més fort. #açò- passarà #eixiremmésforts Gràcies a l’ajuntament per cedir-nos aquest espai on poder dirigir-nos a tot el poble de Llombai
13 Himne I en la regió de Llombai més bonica d’Espanya hi creix l’amor, regna la pau.
Brolla un licor de dolçor especial: és la seua mistela de sabor sense par.
Llombai, la meua terra; Llombai, la meua llar.
Poble grat, poble estimat... Marquesat de Llombai.
Jo voldria que en ma vida no hi haguera un altre lloc on passar les alegries i les penes oblidar.
I en la regió més bonica d’Espanya brilla el color del taronger
Canta amb fervor a un suprem ideal al seu bon Sant Antoni, el patró immortal.
I en la regió més bonica d’Espanya Visca! Visca Llombai!! Visca Llombai!! 15 “I la gent es va quedar a casa. I llegia llibres i escoltava. I descansava i feia exercici. I creava art i jugava. I aprenia noves maneres de ser, d'estar quiet. I es detenia. I escoltava més profundament. Alguns meditaven. Alguns resaven. Alguns ballaven. Alguns van trobar les seues ombres. I la gent va començar a pensar de manera diferent. Col.laboracions Literaries
17
“LA VILA “LA VILA ESTÀ ESTÀ POBRA” POBRA” Y ELEL MARQUÉS MARQUÉS ENDEUDADO. ENDEUDADO (La Guerra de Sucesión, presos y ejecutados).
ISABEL BISBAL CÁNOVAS y VICENTE BISBAL DEL VALLE.
“Belles baronies, utils y honrades, y molt deçens e convenients al estat e casa mia”. Lo escribía en Llombai el año 1494 don Juan I de Borja, futuro abuelo de San Francisco, refiriéndose a las de “Lombay, Toris e Corbera”. Y formaba parte de una carta dirigida a su padre, el ya papa Alejandro VI. El correo que la iba a llevar hasta Roma era un caballero muy principal que vivía en la plaza, al que seguían siempre, como su sombra, “un paje y un moço”. Bella baronía, útil y honrada, que el emperador Carlos V elevaría a marquesado para honrar a San Francisco de Borja; para “honrar desde ahora, decía, a vuestra persona” (“personam vestram ex nunc decorare”). Pero en los años en los que vamos a movernos, en la primera década del siglo XVIII, estaba inmersa en una profunda crisis económica, que pronto superaría; porque tiempos duros crean personas fuertes. Pese a todo, tenía unos servicios de los que carecían muchos pueblos: “Mestre de escola y de Gramática”, cuando cien años después, en 1808, había en España un 75% de analfabetos; un médico residente, don Ignacio Martínez, que no podía ausentarse del pueblo sin el permiso de sus autoridades; una farmacia, regentada por el “apothecari” Antonio Safont; servicio de nieve en verano (gratis para los enfermos), acumulada en la “nevera” y traída en invierno desde lejanas cumbres, según costumbre romana descrita por Séneca; albéitar o veterinario, que era Juan Piquer o Piqueres; un notario; el herrero Juan Climent; el zapatero Isidro Estellés; cinco alpargateros: Pedro Pérez, José Martínez, Francisco Rosell, Vicente Negre y Melchor Boix; el aladrero Domingo Espert; dos cantereros: Juan y Francisco Cobos; un ladrillero: Cristóbal Sales; un tejero: Pedro Chavarría; el albañil Tomás Devesa; tres carpinteros: Vicente Sabater, Juan Espert y Juan Martínez; un barbero: Bautista García; un “cirujano”: Manuel García; el “Ministro y corredor” Juan Corella; y el sastre Aurelio Angulo. La villa contaba también con el servicio de las regalías del marqués don Pascual Francisco de Borja: “horno de cocer pan”, arrendado a Antonio Rosell; una taberna; una tienda, arrendada a Jaime Sena; dos molinos harineros, arrendados a Pascual Tallada y Juan Cardona; una almazara; el hostal o mesón; y la carnicería, arrendada al francés Jaime Darriu. Existía el “pou de la vila” y dos fuentes: la de la plaza Mayor y la de la plaza de la Iglesia. Y contaba con una figura singular: el “Procurador o Padre de Pobres”, cuyo único cometido era atender a las diez familias necesitadas de Llombai. A todo lo anterior cabe añadir las obras de beneficencia practicadas por los dominicos, y el hecho de que varios de ellos eran profesores titulados, lo que facilitaba el contacto de los vecinos con un universo cultural del que habrían carecido. “La vila està pobra”, decía el “Jurat en Cap” el 3 de septiembre del año 1701. Y proponía que se lo hiciesen saber al Marqués, con el fin de obtener su
18 ayuda para poder pagar el sueldo del médico don Ignacio Martínez. Cinco días más tarde se estudió la posibilidad de reducir el tamaño previsto de la capilla de San Francisco, porque escaseaba el dinero; de hecho, se interrumpieron los trabajos que se estaban haciendo en los cimientos de la misma y no se reanudaron hasta el 6 de agosto de 1758. El 30 de marzo de 1703, el pueblo, reunido en Consejo General “en la iglesia de San Juan Bautista”, y en presencia del Gobernador don José Ruiz de Medina, decidió pedir préstamos, porque continuaba la larga sequía y los campos eran un erial; los vecinos estaban despojados (“spoliati”, escribía el notario) de cuanto era necesario para vivir. La situación continuaba siendo mala el 20 de agosto de 1705, cuando se decidió “que vacha el sindich a Valencia a parlar a Sa Excelencia representándole las necesidades que hay y que nos mire con ojos de misericordia”. El Marqués quiso ayudar a sus vasallos, pero andaba escaso de dinero. Para mejorar sus rentas decidió reformar la administración del Marquesado, que andaba manga por hombro. Y, por otra parte, preveía tiempos convulsos y borrascosos, porque el Rey había muerto sin sucesión el 1 de noviembre de 1700, y la lucha por sucederle podría ser sangrienta, como lo fue, y afectar a sus vasallos. Ambos hechos fueron el motivo de que redactara un decreto en Gandía el día 1 de octubre de 1701, que envió al gobernador del Marquesado, don Francisco Falcó, con el encargo de que lo comunicara a los vasallos y, en especial, al Arrendatario de los Derechos Dominicales, el mercader Mateo Timor, antepasado nuestro a través de Teresa Sabater Timor, bisabuela y “tatarabuela” nuestra, que está enterrada en un nicho cercano a la puerta del cementerio: entrando en el mismo, a la derecha. Mateo había empezado a ser arrendatario “dels fruits, rentes y emoluments pertanyents a Sa Excelencia”, previa subasta hecha en Gandía el día 1 de enero de 1698; un arrendamiento válido para cuatro años “de ferm” u obligatorios y dos “de respet” o voluntarios, por un precio anual de 3.705 libras. El antedicho decreto comenzaba “deseando la mayor Paz y quietud de los vasallos y buena Administración” del marquesado. Y entre las medidas que tomó, destacamos las siguientes: “Mandamos y es nuestra voluntad” que no haya bueyes en ninguno de los tres pueblos, y “que nuestro Gobernador no pueda dar ni dé Permiso alguno para que los vecinos de nuestra Villa y Lugares los puedan tener (…). Concedemos a los Dueños de los bueyes que al presente hay, un mes de término para que se beneficien de ellos, y pasado dicho término no lo habiendo cumplido los damos por Perdidos y que su valor se aplique a la fábrica de dicha Capilla (de San Francisco) y reparo de las iglesias de Catadau y de Alfarbe”. Otras dos disposiciones del decreto tenían que ver con la guerra que él consideraba inevitable: la reconstrucción de los muros y lienzos de muralla que rodeaban los pueblos, y el control de forasteros. Mandaba que se hicieran obras antes de un mes para que se cerraran “todos y qualesquiera Portillos que hubiere” en los muros, como “el portell dels Gurrea” (Juseph, Manuel y Miquel Gurrea); “y assi mismo las Puertas y postigos de las Casas que tuvieren la misma salida, de forma que no se pueda entrar ni salir por ellas”. La pena señalada para los infractores era de 25 libras, que “es nuestra voluntad se apliquen a la fábrica de la Capilla de San Francisco, mi antecesor,
19 que se está haciendo en la iglesia del convento de Santa Cruz de Lombay”. Por lo que se refiere a los forasteros que puedan llegar a los pueblos, ordena que deben manifestarlo al Gobernador, “y en su ausencia ante los Justicias y los Jurados”. Deberá hacerse “un Pregón Prohibiendo la habitación y Permanencia en el Marquesado de todos los forasteros que no tuvieren cassa, tierra, ocupación o exercicio Conveniente al Público; y en caso de Convenir, deberán contar primero con el Común Consentimiento de la Mayor parte de los vasallos y aprobación nuestra”. Otra medida para reformar la administración la tomó once días más tarde, el 12 de octubre de 1701. Sabido es que, después de la expulsión de los moriscos en 1609, el marquesado se repobló en 1611 con personas forasteras que llegaron con el fin de mejorar sus condiciones de vida. A todas les donó el Marqués, en enfiteusis, una casa y un lote de campos; los que eran de secano estaban sujetos a pagar menos impuestos que los de regadío. Y con el paso de los años apareció la picaresca: muchos de los labradores del marquesado decidieron pagar menos de lo convenido, para lo cual declaraban en los cabreves que algunos de sus campos eran de secano, cuando en realidad eran de regadío. Todo el mundo lo sabía, menos el Marqués. Hasta que se enteró. Y ordenó “medir y soguechar” todos los campos de regadío, empezando por los de Cabañes. Así fue como se comprobó el fraude. En consecuencia, obligó a Timor a firmar un nuevo contrato de arrendamiento (puesto que los ingresos debían aumentar), que se firmó en Gandía el 28 de noviembre de 1701 por valor de 4.810 libras anuales en vez de las 3.705 del primer contrato. Y fue este segundo contrato, firmado un mes y dos días antes de que finalizaran los cuatro años “de ferm” u obligatorios del primero, el que sufrió las consecuencias, como veremos, de la Guerra de Sucesión a la Corona de España. Y Timor inició un pleito contra el Marqués por incumplimiento del contrato del primer arrendamiento (227 folios y cuartillas). Un mes después de aquel 12 de octubre de 1701, en el que se empezó a “medir y soguechar” los campos de regadío, llegó a Llombai el 11 de noviembre de 1701 una carta del Marqués en la que pedía que “el Marquesat li fera fiansa pera quatre mil lliures que ha menester pera sos empeños, donant seguritat y consignant de les rentes que te Sa Excelençia al Marquesat”. Convocado un “Consell General”, se aprobó concederle la fianza pedida. Acudieron al “Consell” 61 cabezas de familia o vecinos, casi todos los del pueblo. Y constan sus nombres. Era justicia Juan Noverques, y jurados Juan Sans y Visent Polo. “Fon nomenat Joseph Romeu pera Sindic pera fermar los sindicats”. El Marqués también reclamó al convento “pera sos empeños” 242 libras, 13 sueldos y 4 dineros que le debía “com a Señor directe de les Cases y terres de dit Marquesat de Lombay, per rahó de les quaranta y una fanecades de terra horta que posehix dit convent inalienables en lo terme de dit Marquesat, Censides a Sa Excelencia”. Y el 12 de octubre de 1702 las recibió en Gandía, contantes y sonantes, su procurador don Andrés Berdún de Espinosa por manos de fray Raimundo de Llinares, síndico y procurador del convento. Parte de las deudas que tenía el Marqués eran consecuencia de un largo pleito que había mantenido para retener el marquesado de Nules, en el que perdió el título y las rentas anexas. En 1701 todavía retenía el marquesado de
20 Quirra, que también perdió su hijo en otro pleito sucesorio. Estos asuntos los ha estudiado el historiador Vicente Sanz Viñuelas, en un excelente trabajo de investigación de un máster cursado en la Universidad de Valencia titulado “Entre Sardenya i València. La casa de Quirra i Nules a cavall dels segles XVI- XVII”. Pero ya resuenan los ecos de los tambores de guerra. Y llega asimismo a Llombai, el 5 de septiembre de 1705, un apoderado del Marqués “pera traure Cinquanta homens pera Gandia pera el servisi de Deu y de Sa Magestat; aixo se enten, de tot lo Marquesat”. Y el “Consell Particular” de Llombai manifestó que “veuen be en que vachen els 50: ço es, de Lombay 18, de Catadau 18, y de Alfarp 14”. Ya tenía, pues, el Marqués cincuenta “soldados” más para servir al Rey, a Felipe V, de quien era partidario. La Guerra de Sucesión a la Corona Española se había gestado antes de haber muerto sin sucesión el rey Carlos II, cuando intrigaban en Madrid los partidarios de los pretendientes a sucederle, todos extranjeros: Fernando José de Baviera, el francés Felipe de Anjou o de Borbón (futuro Felipe V) y el Archiduque Carlos de Austria (Carlos III para sus partidarios). Pero las potencias marítimas del momento, Inglaterra y Holanda, temían la formación de un bloque austroespañol, y, peor aún, un bloque francoespañol, por lo que antes de morir Carlos II ya habían propuesto “repartir entre las naciones la colosal herencia española” (J. Vicens Vives); lo demostraron en el Tratado de La Haya (1698) y en el de Londres (1699). Y tropas francesas y españolas combatirían contra tropas inglesas, holandesas, españolas y portuguesas. Pasaron por el Marquesado en los años 1706 y 1707. Nos lo contaba así el labrador Joseph Bisbal en enero de 1708: “El dicho Marquesado de Lombay, decía, no ha sido formalmente sitiado, pero ha padecido mucho en el tránsito de las tropas militares que han pasado por él en los años de mil setecientos seis y mil setecientos siete, en cuyo tiempo se acuartelaron y alojaron dichas tropas en las casas de dicho Marquesado, como fueron las del Conde de las Torres y las de los enemigos, cuyas tropas arruinaron los campos de dicho Marquesado, segando sus frutos y malogrando las cosechas pendientes, lo que dice saber por haberlo visto y haber sido uno entre muchos a quien mandaban los mismos militares hiciesen dichas operaciones, lo que executaban sin poderlo resistir”. Las tropas del Archiduque llegaron al Marquesado con un mensaje muy claro, el más adecuado para ganarse la voluntad de los vecinos: con el triunfo del Archiduque quedarían libres de las obligaciones que tenían con el Marqués, como, por ejemplo, entregarle parte de sus cosechas por medio de Mateo Timor; así lo declaraba “en Caso de Corte” el labrador Joseph Mas. El propio Archiduque había enviado una carta a Llombai ordenando que “no han de conocer a Matheo Timor como arrendatario ni a ningún otro”. En consecuencia, fueron muchos los que dejaron de pagar en 1706 y 1707; y el labrador Francisco Angulo declaraba que “los que no querían pagar los dichos derechos amenazaron a los vecinos que querían pagar”. Pero como el Archiduque perdió la guerra, tuvieron que pagar lo correspondiente a esos dos años y seguir pagando en los sucesivos. Ahogados por las deudas, decían al Gobernador en un “Consell General” celebrado el 26 de febrero de 1712 en la iglesia de San Juan, al que asistieron sesenta vecinos cuyos nombres
21 constan: “Estamos tan cargados y desposeídos por los muchos impuestos que estamos pagando (…) por causa de dicha calamidad de las guerras”, que “encargamos, suplicamos y rogamos (al Marqués) nos patrocine amparo y nos defienda”. El gobernador don Juan Delago Ripoll, que presidía el Consejo, afirmaba: “Que no ignoran vuestras mercedes el grave daño que sucedió en los años Mil setecientos y seis y Mil setecientos y siete por causa de no haber partido ni pagado muchas personas del dicho Marquesado de Lombay los Derechos Dominicales pertenecientes a Matheo Timor, arrendatario que fue en dichos años de todo el dicho Marquesado, por causa de las guerras que hoy en tanto vigor se están continuando en este Reyno de Valencia faltando como han faltado a pagar y partir dichos derechos a la obligación tan justa y debida a su Dueño y Señor, y por dicha causa el dicho Matheo Timor no había podido acudir a hacer las pagas a su Excelencia según está obligado en virtud de la escritura de arriendo”; y para que dicho Timor no se valga “del rigor de la Justicia para el recobro de dichos dos años de los derechos”, el señor Marqués, “como a padre tan legítimo que es de sus tan amados fieles y leales vasallos quiere tomar a su cargo el recobro de dichos derechos de dichos dos años, ajustándose primeramente vuesas mercedes con el dicho Matheo Timor, y de aquello que ajustaren se pagaría a los acreedores de dicho Excelentísimo Señor Duque”. Este Consejo General se repitió en Alfarp y en Catadau. Pero retornemos al año 1706, porque nos aguardan noticias sorprendentes. El 3 de enero llegó a nuestro pueblo una carta escrita por los jurados de Buñol, en la que decían, de parte del general austracista Basset, “que anasen a guarnir a Las Cabreras”. Y el “Consell Particular” decidió “que anasen de Llombay tots los que poguesen”. Lo decían “ Franses Miquel, Justisia, Miquel Diaz y Visent Polo, Jurats, Juseph Martinez, Mustasaf, Juan Noverques, Visent Molina, Geroni Llorens, Geroni Dura, Visent Pla, Jasinto Gil, Franses Adam, Jaume Peris y Juan Espert”. El paso o puerto de montaña de “Las Cabreras” o “Les Cabrelles” estaba en la sierra de Las Cabrillas, y era una de las entradas del reino de Castilla al reino de Valencia. José M. Miñana las llamaba “Las Cabrillas de Bunyol” en su libro “De bello rustico valentino” (Pedro de Hont. La Haya, 1752.). Recordemos también lo que decía el libro titulado “Guía del viagero en España”, editado en 1846: Las diligencias y carruajes van a Madrid por Albacete; pero “hace tiempo se trabaja en una nueva carretera de Madrid á Valencia por el sitio llamado de las Cabrillas (…).Cuando esta carretera se concluya se ahorrarán algunas leguas y será un camino seguro y bueno, lo cual no sucede ahora”. “La nueva carretera de las Cabrillas pasará por Requena”. Siete Aguas está “en medio de la sierra llamada las Cabrillas”. Y en Requena “hay un carro diligencia que hace el viage á Valencia en doce horas, un día sí y otro no”. Pocos días más tarde llegaron a Buñol varios vecinos de Llombai, conduciendo recuas de mulas con los serones repletos de pan para los soldados. También se buscó pólvora con el fin de llevarla a los soldados de Basset. Y el 26 de febrero de 1706 Mateo Timor donó, “pera els soldats que están en Real, pa, vi y arrós pera el sustento de ells”. Parte de estos pasaron por “Els Estrets” y Llombai para ocupar luego L’Alcúdia. Pero al mes siguiente, el 11 de marzo, parece que ha cambiado el panorama, porque las ayudas hechas al Archiduque Carlos se han trocado en
22 ayudas, forzosas o no, a las tropas de Felipe V, dado que consta la orden de que “tot lo forment que es pendrá de la Cambra pera dar als soldats de Felip Quint están obligats a pagarlo”. Acabada la guerra civil en la mayor parte del Reino de Valencia, empezaron las detenciones, las ejecuciones, los exilios y los certificados de adhesión al “nuevo Régimen”. Detengámonos en algunos hechos. Los Migueletes, es decir, “els Miquelets”, eran tropas catalanas mercenarias al servicio del Archiduque en las que se enrolaron algunos valencianos. Y el 3 de febrero de 1708 compareció ante el notario “Agostín Ferrando, labrador, vezino de esta Villa de Lombay (…), el qual dixo y otorgó que recibe en fiado presso como Alguacil Carcelero Comentariense que se constituye á Miguel Assensi, labrador, vezino del Lugar de Catadau, presso por razón de haberse hallado presente al tiempo que ciertos Migueletes salieron al camino y se llevaron a un Alguacil y a un escribano que habían venido de la Ciudad de Valencia á este Marquesado á executar”. El 18 de mayo de 1708 se repitió lo anterior: el detenido es ahora el vecino de Catadau “Raymundo Climent, por razón de haber sido capitán de Migueletes”. Y el 8 de julio de 1708 es detenido Antonio Salvador, vecino de Real, “preso por razón de que habiendo entrado las tropas de Su Magestad en dicho lugar de Real á capturar Migueletes se le llevaron preso por las causas bien vistas al Comandante de dichas tropas”. Es muy probable que dos personas que fueron ajusticiadas en Llombai los días 10 y 17 de julio del mismo año fueran Migueletes o cómplices. Los datos constan en el Libro de Defunciones del archivo parroquial de Llombai, que nos ha facilitado Carlos Peris Bisbal; y son los siguientes: “Martes a diez de Julio de mil setecientos y ocho. Murió en Lombay Francisco Chanques, natural del Lugar de Real, ajusticiado por los soldados que estaban acá de quartel”. Y el día 17: “Martes a diez y siete de Julio de mil setecientos y ocho. Murió en esta Villa de Lombay, Ajusticiado, Miguel López habitador en Alberique”. Al frente de “los soldados que estaban acá de quartel” se encontraba “el Noble Don Salvador de Salamanca y Savala, Capitán Comandante del Regimiento Nuevo de las tres Órdenes Militares y Caballero de la Orden de Santiago”. Por azar, o como premio de la “Fortuna felix” a nuestra constancia, hemos encontrado el testamento del primero de los ajusticiados: Francisco Chanques. Breve, pero ante el que no cabe la indiferencia, porque detrás de sus líneas está una persona que va a ser ajusticiada ese mismo día. Quizá a continuación. Y lo único que sabe con certeza es que va a morir, pero desconoce qué destino aguarda a su cuerpo. Y lo dice. También afirma que es un “prisionero”; es decir, que en campaña ha caído en poder del enemigo. El testamento lleva fecha del 10 de julio de 1708; la misma que consta en la citada partida de defunción de la parroquia. Y reza de esta manera: “En nombre de Dios nuestro Señor y de la Virgen Santa María, nuestra Señora. Amén. Sépase por esta carta cómo yo, Francisco Chanques, labrador, vezino del Lugar de Real y de presente hallado en la Villa de Lombay prisionero y cerca de morir, en mi libre juicio y memoria natural, creyendo como creo firme y verdaderamente en el misterio de la Santissima Trinidad, Padre, Hijo y Espiritu Santo, tres personas distintas y un solo Dios verdadero, y en todo lo demás que cree y confiesa la Santa Madre Iglesia Catholica Romana, en cuya fe he vivido y protesto morir (…), y deseando salvar mi alma, otorgo mi
23 Testamento en la forma siguiente”: Quiere ser enterrado “vestido mi cuerpo con el hábito del Patriarca Santo Domingo (…) y que se me digan y celebren tres misas cantadas de cuerpo presente según costumbre; y si fuere ya tarde, al otro día siguiente (…). Y para en caso de no enterrarme ni ponerme hábito, quiero y es mi voluntad, que así dichas veinte libras como las diez que abaxo haré mención (…) sean distribuidas en misas rezadas por mi alma, celebradoras todas en el Convento de Santa Cruz de la presente Villa de Lombay (…), por ser esta mi voluntad por lo mucho que me han asistido y confianza que tengo de los religiosos de dicho Convento”. Uno de los testigos fue “Joseph Climent, Doctor en Medicina”, médico de Llombai, que firma la escritura. La viuda de Francisco Chanques, Gertrudis González, se quedó a vivir en Llombai; y el 28 de abril de 1709 compareció ante el notario y concedió todo su poder “cumplido, qual en derecho se requiere” para que su hijo Domingo, que estaba presente, pudiera arrendar “la cassa y tierras que tengo en el lugar de Real, assi las que poseo del dicho Francisco Chanques, mi marido, como las mias propias”; y asimismo pueda vender la hoja de morera y otras cosechas. Gertrudis murió en Llombai el 24 de octubre de 1717. Prosigamos desgranando hechos del año 1709. Pero recordemos antes que el duque de Berwick había derrotado en Almansa a las tropas del Archiduque el 25 de abril de 1707; que el 29 de junio de 1707 el rey Felipe V había firmado un decreto en Buen Retiro aboliendo los fueros de Valencia y de Aragón; que en el transcurso de 1708 se rindieron Denia y Alicante al borbónico Asfeld ; y que el 11 de septiembre de 1714 Barcelona se rendiría al duque de Berwick. En 1709 todos los miembros de los Ayuntamientos de Alfarp, Catadau, Llombai y Montroi eran partidarios de Felipe V. Todos ellos tomaron posesión de sus cargos en enero de 1709, previo nombramiento hecho por el señor del pueblo: en el caso del Marquesado, por don Pascual Francisco de Borja, partidario de Felipe V; y en el de Montroi, por “don Juan de la Torre, Comendador de la Encomienda de dicho Lugar”. Estos nombramientos fueron ratificados en la ciudad de Valencia por “el caballero Desfeld” (Asfeld), es decir, por el Capitán General del Reino de Valencia. Era Asfeld un francés que había llegado a España en 1703 como teniente general de las tropas francesas para ayudar a Felipe V, y que se ensañaría con Xàtiva ordenando incendiarla después de veintidós días de asedio: “por todas partes incendiada por mandato de Asfeld”, recordaba José Manuel Miñana, fraile mercedario y catedrático de Retórica en la Universidad de Valencia, en su “De bello rustico valentino” (“ex omnibus partibus incenditur, Asfeltii jussu”). Los miembros del Ayuntamiento de Llombai eran los siguientes el 11 de enero de 1709: “Vicente Molina, Alcalde de dicha Villa, Salvador Miquel y Dionisio Sans, Regidores, Estevan Climent, Alguacil Mayor, Joseph Visiedo, Alcalde de la Hermandad, y Agustín Chicano, Escribano del Ayuntamiento de dicha Villa”. Todos afirmaron en la fecha antedicha que “han sido electos por el Excelentísimo Señor Duque de Gandía, Marqués de Lombay, y aprobados por el señor Caballero Desfeld en la ciudad de Valencia”. Y para tomar posesión de sus cargos fue “Jusepe Durá, Teniente de Justicia, quien tomó en sus manos el misal donde están los Santos quatro Evangelios de la Iglesia Santa, y poniendo las manos dichos Vicente Molina (y los demás), dixeron que hazian Juramento, homenaje una,
24 dos y tres veces, y las demás que según fueros y leyes de Castilla deben hacerlos, a Dios y a sus quatro Santos Evangelios, de administrar bien, fiel y lealmente cada uno respectivamente lo que le toca a su oficio, mirando siempre el mayor beneficio de Su Magestad, del Excelentísimo Señor Duque y el bien común”. Fueron testigos Vicente Pla, practicante de escribano, Antonio Rosell y Salvador Pla, labradores, de dicha Villa de Lombay vecinos y moradores. Vengamos a un apunte del día 13 de junio de 1709: Joseph Fontavella, vecino de Llombay, ha pedido un certificado de buena conducta y de adhesión al nuevo Rey. Y es el alcalde de Llombai, el citado Vicente Molina, quien manifiesta ante el notario lo siguiente: “Vicente Molina, Alcalde mayor de dicha y presente Villa de Lombay (…), declaro que Joseph Fontavella, vecino y morador de esta Villa, ha sido siempre bueno y fiel vasallo del Señor Felipe Quinto, nuestro Rey, que Dios guarde, sin que jamás se le haya visto ni observado acción ni exterioridad alguna de que pudiese ni inferiese cosa en contrario. Y que es persona que por su buen proceder y buena ley para con todos ha merecido la común estimación de todos los vecinos y moradores de esta Villa y Lugares circunvecinos”. Este Joseph Fontavella constará como “escribano” en varias escrituras del notario José Vidal, que se conservan en el Archivo del Reino de Valencia, pertenecientes a los años 1712 y 1714. Con anterioridad, el 8 de enero de 1708, Joseph Fontavella firmaba como “notario Apostólico y escribano público de Lombay” en un documento en el que constan los agricultores que debían dinero a Mateo Timor, reseñados también en el “Libro de la Señoría” y en algunas escrituras públicas de las que poseemos copias. No publicamos la lista de deudores porque muchos de sus apellidos perviven en la actualidad. Hemos visto antes que en el Marquesado había partidarios del Archiduque Carlos y de Felipe V, lo cual difiere del análisis que publicó Joan Reglà i Campistol en “Aproximació a la Història del País Valencià” (Ed. l’Estel. Valencia, 1973. Pág. 180), en el que fija un “dualisme dramàtic: senyors
Arturo Climent Bonafé Canónigo de la Santa Iglesia Catedral
El futuro papa Alejandro VI el 3 de julio de 1478 decide comprar la Foya o Alquería de Llombai a Vives "en nom propi et non nomine dignitatis", es decir, la compra en su propio nombre, no en cuanto obispo y cardenal que es Tenemos un acta notarial que contiene la compra de la Baronía hecha por el cardenal y obispo Rodrigo, extendida por "Jacme Ferrando". La escritura en latín dice así: "En el día de la Luna (Lunes) decimoséptimo del dicho mes de mayo del citado año (1479). En el nombre de Dios y de su divina gracia. Amén. Sepan todos que nos Francisco Vives de Boil, señor de la Foya y Lugares de Lombay, de Bétera, Chilvella y Maçanasa de una parte, y de la otra, Jamfridus (Jofre) de Borja, caballero y Bartolomé Vallestar, canónigo de la Seo de Valencia, como procuradores del Reverendísimo Rodrigo de Borja, cardenal y obispo de Valencia así como vicecanciller de la Santa Romana Iglesia - según consta de nuestra procuración en una escritura pública hecha en Roma el martes, undécimo día de noviembre de 1477, recibida y cerrada por los discretos Juan Catini y Pedro Guillardi - hacemos, concedemos y firmamos entre nosotros los capitulares que fueron leídos en nuestra presencia, y siguiendo nuestro mandato, por uno de los notarios. El cardenal y obispo de Valencia, Rodrigo de Borja, toma posesión de Llombai el día 21 de mayo de 1479. Se encontraban en Llombai Francisco Vives de Boil, "Senyor de la Baronía e Foya de Lombay", y los procuradores del cardenal y obispo Jofre de Borja, "Senyor de la baronía e castel de la vall de Vilalonga", y Bartolomé Vallestar, canónigo de la seo de Valencia, estos dos habían acudido expresamente a la villa para "rebre, e acceptar" de Vives la posesión de la Foya. Y para que esto tuviera lugar, Francisco Vives ordenó al "missatge" o nuncio que convocase en Llombai "consell dels christians de la dicha Vila en la iglesia hon los christians acostummats tenir consell" (A los moros de Alédua, Alfarp y Catadau, en sus respectivas mezquitas). Con esta compra Llombai, Catadau, Alfarb y Aledua entran a formar parte de la Familia Borja. El futuro Papa dirá a su hijo Pere Luís que "Llombai es la perla más preciosa de mi Casa" Y luego al otro hijo Juan de Borja, le dice: "Ve a Llombai. Allí no hay epidemias y vivirás tranquilo". Sabemos que Pere Luis muere en Roma y la herencia pasa a su hermano Juan de Borja que será el tercer Señor de Llombai y segundo duque de Gandía. Tengo la fotografía del documento sacada del Archivo de la Catedral. ¡Que importante es el archivo en cada parroquia, catedral, ayuntamiento!. Ahí está la verdadera historia. Siempre he defendido en mis sucesivas parroquias el cuidado y la preocupación de los Archivos parroquiales. Esto que expongo es muy importante para los habitantes de Llombai, no
26 1 de 7 15/07/2020 13:28 aportascion escrita libro
son nuestras raíces, Lombay - así se llamaba entonces - es mucho más antiguo, pero digamos que la historia borgiana comienza con este acontecimiento: la compra de Llombai por el cardenal Rodrigo de Borja, primer arzobispo de Valencia y Papa. Pere Lluis, hijo de Rodrigo de Borja, nació en Roma en el año 1468; recibió de su padre la Baronía de LLombai, le había dicho más de una vez: "Llombai es la perla de mi casa". En 1485 ejercía su dominio sobre sus posesiones en Valencia. Participó junto a las tropas cristianas en la guerra de Granada durante la Reconquista, batallando en el arrabal de Ronda, por cuyos servicios el rey Fernando el Católico le concedió el título de egregio —junto a sus hermanos—, además más tarde el de duque de Gandía en 1485 . Falleció en Roma en 1488, sin sucesión y sin haber llegado a consumar el matrimonio que tenía concertado con María Enríquez. En su testamento, fechado el 14 de agosto de 1487, Pedro Luis cedía el ducado de Gandía a su hermano menor Juan y legó 10. 000 florines a su hermana Lucrecia. Es el primer duque de Gandía y segundo Señor de Llombai. Juan de Borja nace en Roma en 1478 y muere también en la Ciudad Eterna en 1497. Es el segundo duque de Gandía y tercer Señor de Llombai. Contrajo matrimonio en Barcelona con María Enríquez, viuda de su hermano Pere Luís, en 1493. Juan fue asesinado en Roma y lanzado al río Tíber, cuando contaba con 21 años. Le sucedió su hijo Juan de Borja, tercer duque de Gandía y cuarto Señor de Llombai. La viuda, María Enríquez trabajó mucho para educar a sus hijos y salvar sus posesiones. Fue una mujer muy valiente. Logró del Papa la bula de erección de la Colegiata de Gandía. Tenemos en el Archivo de la Catedral 26 cartas de Alejandro VI dirigidas a su hijo Juan exhortándole que viva la fe cristiana, animándole a ser buen cristiano y a hacer las cosas bien, a ser muy devoto de la Virgen María y del Señor Jesucristo. Son cartas preciosas con las que el papa Alejandro muestra su preocupación por el buen comportamiento de su hijo Juan. Vive en Valencia desde 1493 hasta 1496 año en que regresará a Roma. Durante estos tres años pasó largas temporadas en Llombai siguiendo el consejo de su padre: "En Llombai vivirás tranquilo. Allí no hay epidemias ni peligro alguno". Estas cartas fueron editadas en 2003 con una extensa introducción de D. Miguel Navarro y D. Vicente Pons. Una carpeta muy bien presentada con unos documentos muy interesante para los amantes de la historia Al morir asesinado en Roma, su hijo también Juan de Borja se convierte en el tercer duque de Gandía, casado con Juana de Aragón, nieta de Fernando el Católico. De este matrimonio nacen siete hijos, el primogénito es san Francisco de Borja. Francisco nace en Gandía el 28 de octubre de 1510; apenas tenía 10 años cuando murió su madre. Lo educa su tío el arzobispo de Zaragoza y luego entra en la corte del emperador Carlos. Se casa, con Leonor de Castro, camarera de la emperatriz y tienen ocho hijos. El emperador Carlos V, al año del casamiento de estos dos jóvenes, 1530, le nombra marqués de Llombai, adelantando la herencia de su padre con respecto a la Baronía de Llombai con sus pueblos.
27
2 de 7 15/07/2020 13:28 aportascion escrita libro
Nace, pues, el Marquesado de Llombai , con dos marqueses: Francisco y Leonor. Durante 13 años Francisco de Borja firmará sus documentos "El Marqués de Llombai" Quiero que conozcan los nombres de los ocho hijos de Francisco y Leonor: Carlos, nació en Madrid en 1530; Isabel nace en Medina del Campo en 1532; Juan y Álvaro, nacen en Toledo; Juana, Fernando, Dorotea y el octavo, Alfonso. Los historiadores afirman que los ocho hijos fueron la honra de sus padres quienes supieron enseñarles las virtudes cristianas. Todos fueron Grandes de España y adornados con títulos nobles. Al duque de Gandía, D. Juan de Borja no le hacía ninguna gracia ese casamiento; Leonor le parecía poco para su hijo. Sin embargo el emperador Carlos V veía con muy buenos ojos esa boda y hará lo posible para que se celebre. El Cardenal Cienfuegos relata en su obra: San Francisco de Borja, del siglo XVIII, que en aquella carta al duque, el emperador decía que doña Leonor de Castro era el mejor regalo que le podían ofrecer al joven Francisco, que entonces contaba con 19 años. Al duque le intere4saba saber lo que el emperador le ofrecería a su hijo como dote de boda. Afirman los historiadores que a Carlos V le sentó muy mal esa respuesta del duque de Gandía; eso no se puede decir a un emperador. Sin embargo pidió al duque que se acercara a Barcelona y hablarían sobre el casamiento de los jóvenes. El duque por razones de salud no pudo asistir a esa reunión y envió a un delegado de confianza, Porcell pero no se llegó a ningún acuerdo. Hubo varios intentos por parte de Carlos V y a pesar de las resistencias del duque, al final aceptó la boda. D. Juan entregaba a Francisco la baronía de Llombai con sus pueblos, antes del momento de repartir la herencia, también hubo buena dote por parte de los padres de Dª Leonor. Los emperadores esperaban el día de la boda para ofrecer varias sorpresas. Condición del duque de Gandía: el matrimonio había de celebrarse según los fueron de Valencia, es decir, todos los documentos se debían considerar como si estuvieran firmados en Valencia, por personas naturales de este Reino Los emperadores querían que la boda se celebrar con toda solemnidad en la Corte Imperial. Ambos ofrecerían todo el esplendor posible pues querían agradecer a los novios su trabajo y dedicación en la Corte. El mismo día de la boda nombra a Francisco Marqués de Llombai, aunque el título lo firmaría al año siguiente, el 7 de julio de 1530, en Augusta, Alemania; también le nombró Montero Mayor suyo y la Emperatriz le nombró Caballero Mayor. A partir de ese momento Francisco pidió que le llamasen el Marqués de Llombai, y así firmaría todos sus documentos. Los nuevos marqueses de Llombai eran sencillos, humildes, con gran personalidad e ideas muy claras de lo que ellos representaban a partir de su casamiento y de ese nombramiento. Murió D. Juan, el duque y la madre de Leonor también. Al cumplir el año de la boda el emperador el César Carlos emite este importante documento: "Nos Carlos, reconociendo una deuda perpetua con el ilustre duque de Gandía, primo nuestro y con vos, don
28 3 de 7 15/07/2020 13:28 29 aportascion escrita libro
Francisco de Borja, su primogénito, por los muy gratos servicios que nos habéis prestado; y queriendo honraros con un título de nobleza, aún antes de que heredéis de vuestro padre, os otorgamos el título de Marqués de Llombai, a vos don Francisco de Borja, por ser digno y merecedor de tal honor". Augusta, 7 de julio de 1530. Por consiguiente los vasallos de esos lugares tendrán a doña Leonor como su señora, su marquesa; por otra parte también D. Juan, el duque nombra heredero del ducado de Gandía a su hijo Francisco, marqués de Llombai. A la boda no asistió D. Juan, el padre del novio, envió unas semanas después una carta de felicitación y se disculpaba de no haber podido asistir a la celebración a causa de sus enfermedades. Francisco respondió a su padre y le agradeció su felicitación y le comunicaba el nombramiento de Marqués de Llombai y que a partir de ese momento dejaba de existir la Baronía pues había sido elevada a Marquesado de Llombai. La fundación pedida por el Marqués de Llombai, Francisco de Borja al papa Pablo III fue el 3 de diciembre de 1544; el Marqués logró del Papa que la iglesia del Convento fuera elevada al rango de Parroquia con el nombre "Parroquia de la santa Cruz" Y por tanto dejara de serlo la de los Santos Juanes, te fundada por el Obispo Ramón Gastó en 1312, poco después de ser nombrado Obispo de Valencia. La nueva Parroquia estaría dedicada a la santa Cruz y el Monasterio a santo Domingo de Guzmán. El Marqués trajo de Gandía un buen Maestro de Obras - hoy arquitecto - y un número de obreros considerable para emprender la obra que se había propuesto y que concluiría en 1548, o sea, cuatro años después del inicio. En la víspera de la fiesta de santo Domingo de Guzmán, el Marqués Borja hizo la entrega del Convento a los Dominicos El Cardenal Cienfuegos en su obra ya citada, nos cuenta lo que vivió Llombai en aquel día memorable de la bendición y entrega del nuevo Monasterio de Llombai, luz evangelizadora del Marquesado. "Una de las más ilustres hazañas de su magnanimidad fue el convento que fabricó en su Villa de Llombai a la sabia, ejemplar, gloriosa Religión de santo Domingo, ordenamiento de la Iglesia, esplendor de uno y de otro mundo, que nació la estrella y creció el sol de la vida religiosa y de la teología”. Deseó también el duque santo que pasasen a ilustrar este nuevo convento el Venerable fray Juan Micó, su confesor antiguo, a quien la fama de sus milagros dio nombre y culto de beato en todo aquel Reino y el extático prodigioso varón san Luís Bertrán, ambos devotísimos del Marqués de Llombai, ambos admiración y gloria del Reino de Valencia y ambos luceros a cuya claridad e influjo debió mucho la Compañía en la Fundación del Colegio de Valencia. Fue, pues, electo Prior del nuevo convento de Llombai el milagroso fray Juan Micó, llevando consigo a san Luís Bertrán, joven en edad y en religión, pero nevada en canas la prudencia, abrasado el pecho, iluminada el alma y ciniento el rostro Pasó ahora el Marqués de Llombai a conocer su nueva Fábrica y a gozarse en el trato divino de aquella familia santa, que se trasladaba gustosamente al nuevo vergel". Hasta aquí el texto del Cardenal Cienfuegos. La cesión de la Casa de Llombai hecha a la Orden de los Dominicos por el santo Marqués y la aceptación de la misma por la Provincia fue el año 1548, ya que en las Actas del Capítulo provincial de 1545, celebrado en Tarragona ya
30 4 de 7 15/07/2020 13:28 31 aportascion escrita libro
aparece reflejado. El Cardenal Cienfuegos en su obra tan valiosa nos cuenta cómo el santo Marqués y Duque llega a Llombai con la misión de entregar las llaves del nuevo Monasterio de la santa Cruz a los Padres Dominicos. "Estaba gozosísimo el duque de que aquella nueva esfera estrivase en dos polos tan ilustres, sublimes y amantes suyos por la semejanza en las costumbres, disposición misteriosa de la más alta sabiduría, que juntaba ahora los corazones del duque santo y de san Luís Bertrán, para juntar después sus estatuas en un altar, pues los honró la Iglesia en un mismo día, y aún dispuso que sus fiestas o proezas se celebrasen juntas o inmediatas." El Cardenal escribe su obra en 1754. Estaba reservado para el papa Clemente X firmar la bula de canonización de san Francisco de Borja el 20 de junio de 1670, y el 2 de abril de 1671 se celebró la canonización en Roma. En el mismo acto fue canonizado también san Luís Bertrán. La fiesta de san Francisco la tienen el calendario católico el 3 de octubre y la de san Luís el 8 del mismo mes. Cienfuegos se refiere a estos acontecimientos tan significativos para los dos santos a quienes él venera y destaca en su monumental obra. Y habla también del retablo que se colocó en Llombai con las imágenes de los dos grandes santos. Estos datos son preciosos para un llombaíno católico. Volvamos al acto de entrega. El duque viene a Llombai con su comitiva desde Gandía, el a caballo y otros en caravana. Francisco de Borja había estado a pie de obra en el convento, vigilaba y ordenaba su construcción junto con el maestro de obras o arquitecto. Se termina la obra y ahora quiere protocolar en acto de entrega. "Salió a recibirle toda reverente con su ilustre prior y puestas las rodillas en el suelo, esperaban a que se apease del caballo para venerarle, no como a ilustre Patrono, sino mucho más como a Santo. Hallóse tan corrido con esta demostración de tanto respeto, que se postró en tierra, besando el umbral sagrado de aquella casa; porfiaban repetidamente el Prior y el Duque, no queriendo ninguno ser el primero que se levantase, mirando este ejemplo los criados, los vecinos y los religiosos con rara ternura de afectos. Duraba ya mucho tiempo la contienda, que por tener profundo origen en la humildad de una y otra alma, supo ser discreta siendo obstinada porfía. Comenzaron a cantar el salmo: Domini est terra plenitudo ejus. Se dieron las manos , encendidos los semblantes, calientes los corazones. Pasó luego el duque a dar el abrazo al fiel amigo san Luís Bertran que no pudo detenerse mucho tiempo en aquel convento en que fue Maestro de novicios". El marqués y duque al querer funda este monasterio y que su iglesia se elevara al rango de Parroquia habiendo una ya en la plaza mayor dedicada a los santos Juanes, y fundada por el mismo obispo de Valencia Ramón Gasto en 1312, muestra la influencia que ya tenía Francisco de Borja para que se le concediera aquello tan importante que pedía a la Iglesia valentina. Pero es que además el marqués de Llombai había pedido a su antiguo confesor el Padre Juan Micó, dominico destacado en Valencia, que dejara su misión en el convento central y pasase a Llombai a dirigir una nueva comunidad de frailes, organizar una nueva Parroquia en un conjunto de pueblos que formaban su nuevo marquesado - cuatro pueblos - siendo el beato Juan Micó el primer párroco religioso de la Parroquia de la santa Cruz. Y no sólo debía organizar una nueva parroquia sino que había de ser el prior de la comunidad de frailes dominicos y organizarlo todo. Si, "venturoso convento", como se le llama, pero al Padre Micó se le presenta ahora una colosal empresa: Parroquia y Convento - fieles cristianos con moriscos y frailes venidos de otros lugares -. No
32 5 de 7 15/07/2020 13:28 aportascion escrita libro
era poco lo que pedía el marqués Francisco de Borja. Y faltaba otro aspecto. Ante la nueva comunidad de dominicos y los que pudieran ingresar, necesitaba un Maestro de novicios. Y también elige y se le concede: Luís Bertrán, recién ordenado sacerdote en Valencia. Se juntan dos colosos, la experiencia de fray Juan Micó y la juventud de fray Luís Bertrán. Los cimientos de la obra nueva ya están puestos por el marqués de Llombai. Resulta alucinante meterse en esta historia preciosa donde se ve la mano de Dios y la fuerza creativa del san Francisco de Borja. La idea del marqués y del prior es que en Llombai haya estudio de Teología y de Arte, no en vano en no menos de ochenta el monasterio de Llombai se convierte en punto de referencia para la Provincia dominicana y para la Diócesis de Valencia. Sí, "Venturoso Convento". Y así se hizo a través de los siglos. Siempre digo que Llombai debe muchísimo a los Padres Dominicos quienes evangelizaron el Marquesado y sobre todo sembraron en Llombai el amor a Dios, la devoción a la Virgen del Rosario y crearon un ambiente de paz, reconciliación y convivencia entre todos. El templo parroquial y el claustro son el símbolo imborrable del trabajo que realizaron en nuestro pueblo estos hombres de Dios. Seamos agradecidos.
Foto: Alejandro VI – san Francisco de Borja33 – Beato Juan Micó – san Luís Bertrán – lienzo de la entrega del Convento – vista aérea de la parroquia y claustro – casa dels flares FESTES PER A DESPRÉS D’UNA GUERRA
Vicent Climent i Ferrando
Enguany no se celebraran les festes d’agost per la situació sanitària i de salut pública que tots coneixem. Al llarg dels últims mesos han anat caient del calendari actes festius, culturals i socials, en favor de la preservació de la salut pública de la ciutadania, amb tot el que això comporta d’empobriment en deter- minats sectors econòmics. Però, tot i que l’ànim de festa està contingut en l’am- bient, crec que caldrà anar a passos curts, per assegurar-nos els avanços contra la malaltia. Tenim l’esperança que l’any que ve tornen les festes, però no tenim la certesa de com seran aquestes festes que bé podríem batejar com a festes per a després d’una pandèmia. Mentrestant, dedicarem la nostra col·laboració en la publicació que l’ajun- tament ha decidit fer per substituir el tradicional llibre de festes per parlar-vos del primer llibre de festes que coneixem de Llombai i d’aquelles festes que es produïren després d’acabada la guerra, en una situació trista i dolorosa com fou el final de la guerra del 1936-39. No parlarem de la situació política i social d’aquell moment, amb morts, desapareguts, ferits; i una societat dividida en dos bàndols. Les guerres porten això. Amb tot hem deixar clar que el pitjor estava per vindre, amb una postguerra marcada per la dictadura, la pobresa i sense la necessària concòrdia que tardaria dècades a arribar. Fa vuitanta-un anys, l’octubre del 1939, eixia a la llum el llibre de festes més antic que coneixem de Llombai. Es tractava d’un llibret de vuit pàgines i co- berta i contracoberta de dimensions reduïdes (16 x 12 cm) que imprès per Manuel Tenas a Sogorb, donava notícia dels actes programats en honor a Nuestra Señora del Rosario, el Santísimo Cristo de la Agonía i San Francisco de Borja. D’entrada resulta cridaner que el llibret s’imprimira en una empresa ra- dicada a Sogorb, una població a més de noranta quilòmetres de Llombai, i en un temps que les carreteres i els vehicles eren molt diferents als actuals. La coberta presentava una estètica pel que fa al nom de la població que recordava la tipografia dels refugis republicans de la ciutat de València, combi- nant en aquest cas els colors roig i blau.
34 La coberta portava les paraules 1939, SOLEM- NES i FIESTAS; amb les tres advocacions esmenta- des adés, sobreescrites ca- dascuna sobre una de les paraules. Potser, estilísticament par- lant, la coberta encara man- tenia certa influència de la tipografia republicana, en- cara que feia una transició a la nova situació política que prendria forma al voltant de la figura del dictador Franco, amb la utilització dels colors groc i roig de la nova bandera. El text d’inici del lli- bret determinava les carac- terístiques de les festes i les
35 advocacions a qui anaven dedicades: Programa de las solemnes y tradicionales fiestas que, en honor a Nuestra Señora del Rosario, Santísimo Cristo y San Francisco de Borja, Marqués de Llombay, y extraordinarias que, con motivo de su liberación, celebrará el pueblo de Llombay, durante los dias 22, 23 y 24 del actual. L’advocació de la Mare de Déu del Roser té una antiguitat reconeguda documentalment des del segle XVI, ja que la imatge fou una donació del primer marqués, Francesc de Borja, feta al convent que ell mateix va fundar el 1548. Resulta estrany la data de celebració de la festa, 22 d’octubre, quan tradicional- ment la festivitat de la Mare de Déu del Roser s’ha celebrat sempre el primer diu- menge del mes d’octubre. Ja en un document del 1771 del qual hem parlat en algun llibre de festes anterior apareixia la data de celebració de la festa de la Mare de Déu del Roser, del primer diumenge d’octubre. Però sobre la festa de l’advocació del Crist de l’Agonia no apareix en cap refe- rència documental o periodística. Si que hi ha, per contra, notícies sobre la cele- bració de la festa de la Divina Aurora durant la primera meitat del segle XX, sempre durant la primera quinzena d’octubre, però en aquest any no s’hi va ce- lebrar. En una crònica del 2 d’octubre de l’any 1916 al Diario de Valencia es re- latava un seguit d’actes que havien començat el 30 de setembre i es perllongaven el 2 d’octubre al voltant de la Divina Aurora. Els ingredients principals de la festa eren el volteig de campanes, disparada de morteretes, concerts de bandes i cine- matógrafo público. L’endemà es traslladava la imatge de la Divina Aurora des de la capella de Sant Joan, ubicada a la plaça major, fins a l’església de Santa Creu. Allà s’hi celebrava missa solemne amb gran orquestra amb sermó. Mentre que de vesprada hi havia concert i a poqueta nit, processó; finalitzada la qual, la imatge es traslladava a la capella de Sant Joan amb l’acompanyament de clavaris, majorals i bandes de música. D’altra banda, pel que fa a la festivitat de sant Francesc de Borja ha anat canviant de dates, segons les conveniències del moment. S’ha celebrat en octubre com en aquesta ocasió, s’ha celebrat al gener unida a la festa de sant Antoni i des dels anys huitanta se celebra al mes d’agost, en les denominades festes d’agost que es van traslladar per fugir de les inclemències de l’oratge del mes d’octubre i poder aconseguir una major afluència de públic als actes. Pel que fa als actes festius del 1939, s’hi celebraren actes religiosos amb sengles misses i processons solemnes que comptaren amb la concurrència de tres predi- cadors. El primer dia de festa el sermó va córrer a càrrec del “elocuente orador sagrado, Reverendo Padre Rafael Novella, Carmelita Descalzo”, per al segon dia hi hagué missa solemne a gran orquestra, “ocupando la sagrada cátedra el Rvdo.
36 Padre Monserrat, prior de Santo Domingo” i per al tercer dia s’hi celebrà una so- lemne missa cantada, la de D. Salvador Giner, a gran orquestra, “cantando las glorias del Santo el Rvdo. Cura Párroco D. Ramón Martínez Penadés”. La banda de música local va participar a través de cercaviles, les processons i un concert. I van tindre lloc altres actes com el repartiment de banderes, una gran cordà, ca- rrera ciclista, una traca de mil metres i balls populars en la plaça Major, recent rebatejada com a “plaza del Caudillo”. Del dimecres 25 al 27 hi hagué ball a la plaça, corregudes de cavalls i cucanyes i amenitzaren els actes més populars Vicente Bartual Ferrer i Francisco Martínez Bisbal (Sentano), dolçainer i tabaleter locals. A partir del 28 d’octubre i fins l’11 de novembre hi hagué grans corregudes de bous amb la mort de dos braus jònecs de la ramaderia de Visantet el del Puig amb els matadors Pedro Montolío i Rafael Gil “Neverita”. També hi hagué, no s’es- pecifica quin dia, xarlotades, balls populars i concerts per la coneguda banda cò- mica El Empastre. Tot un complet programa de festes per a després d’una guerra que havia deixat nombroses famílies del poble amb membres fora de casa, desapareguts, morts o a la presó1. Aquest llibret fou el primer de tot un seguit de publicacions festívoles que s’han editat després, sobretot a partir de finals dels anys seixanta del segle XX. Entre l’any 1939 i els anys seixanta, se’n publicaren almenys un parell però per a les festes de sant Antoni; però sobre això ja escriurem en una altra ocasió.
1 SANZ VIÑUELAS, Vicente. “Els llombaïns desapareguts o morts en el front de Guerra (1936-1939)” en Fes tes de Llombai en honor a sant Francesc de Borja del 17 al 26 d’agost 2018. Ajuntament, 2018. P. 76-89.
37 Els Cortassa Ricart Folgado Bisbal, de Cortassa
Quan des de l’Ajuntament se me demanà una aportació ad este llibre, especial per les circumstàncies, ràpidament pensí en una idea que me pegava voltes des de la presentació de les festes en honor a Sant Francesc de Borja, celebrades del 18 al 27 d’agost de 2017, pero que no havia pogut materialisar. En la nit de la presentación, Claudia Ferrando Bis- bal dedicà unes paraules a l’acte. En el transcurs del seu parlament feu menció de que aquella nit havien pujat a l’escenari molts integrants de la família Cortassa, i, efectiva- ment, repassant-los: la Regina, Mar Folgado Guerrero; la festera Claudia Corberà Fe- rrando; la cort d’honor infantil Mireia i Martí Bisbal Gil; un servidor, que li dedicà uns poemes a la Regina, ma filla; i la pròpia Claudia Ferrando (mare de Claudia) erem, tots, Cortassa. Sis Cortassa, que me feren pensar en que se deuria fer un estudi en profunditat del llinage. De fet, mon cosí germà Vicent Bisbal Sanz i la meua neboda Marina Bisbal Añó están fent una arbre genealògic exhaustiu del llinage, que espere que veja pronte la llum. Yo me’n recordí que mon benvolgut i rememorat cosí germà Carlos Bisbal Sanz, Carlos de Cortassa, havia fet estudis dels primers llombaÏns que portaren el malnom Cortassa. Gràcies ad ell, coneguí que el renom venia dels llinages Ortiz de Cortázar, d’abans de 1600. De Cortazar se passà, com a sobrenom, a Cortaza, Cortaça, Cortasa o Cortassa. De totes estes formes apareixerà en les cites que donaré en acabant, tal i com consten arreplegades en documents antics; això vol dir que el malnom prové, clar, d’una derivació del llinage Cortázar. El renom, pero, no se pot escriure per derivació en valencià Cortaza, per ser un castellanisme; ni Cortaça, perque filològicament no se pot derivar eixa grafia en ç; ni Cortasa, puix no és sonora la s. Per tant, s’ha d’escriure Cortassa, puix el sò és de [s] sorda. També deixe menció de que s’utilisaran en l’escrit que presente, grafies antigues que no he volgut canviar per al major enteniment de l’época en estudi.
En el llibre de Manuel Ardit Lucas: “Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX. Catarroja, Ed. Afers, 2004” se deixa constància d’un llistat d’individus i famílies dels consells i ajuntaments de la foia de Llombai entre 1601 i 1836, i allí apareix la primera menció documentada d’un Cortassa. Diego Ortiz de Cor- taça fon el Justícia de Lombay en 1602 i Jurat de la vila en 1609. Vicente Bisbal del Valle escrigué “La baronia i el marquesat de Llombai. Documents sobre Alèdua, Alfarp, Catadau i Llombai. Valéncia, ed. Alfons el Magnànim. 2005”. En el llibre se relacionen
38 els voluntaris del Marquesat per a defendre Saragossa en 1697, i allí consta, en el llistat per Llombai, en data 7 de setembre de 1697, el nom de Juan Ortiz Cortassa. En el mateix llibre se documenta la concòrdia entre el Marquesat i el capítul de la catedral de Valéncia sobre els delmes a pagar pels pobladors de Llombay a l’iglèsia i en el llistat del 18 de juny de 1698 apareix el nom de Joan Ortís Cortasa. En el balanç de l’ajuntament de 1700 del poble, consta com a descarrech (sic): per lo Salari del Syndicat que es feu á Juan Ortís Cortaça dotse sous, i també que: se pagà Juan Ortís, Cortaza, Syndich, de anar a Valencia sobre els Salaris dels actes del cabreu una lliura quatre sous. Del llistat que se feu de les terres de regadiu en 1701, se té constància de que en la vila de Lombay: en partida del Xubech, Juan Ortis Cortaza tenia 18 fanecades i 3 quartons (18 f i ¾); en la partida de Benialí (en tilde en la i final), Juan Ortís Cortasa tenia 4 f i mija, 2 f en un atre camp, i fanecada i mija en un atre; en la partida del Roll, Juan Ortis Cortaza tenia 5 f i ¾ ; en la partida de Sent Antoni, Juan Ortís Cortasa tenia 7 f i un quartó. També en 1701, en el poblat d’Alédua, partida d’Escondella, Juan Ortís tenia 6 fanecades i un quartó; i aparexien també Pere Ortís major en 5 fanecades i un quartó, la viuda de Joseph Ortís de Lombay en 7 fanecades i mija i Bertomeu Ortís major en 3 fanecades. En totes les enumeracions que se fan en els llibres editats de la nostra història, apareix moltes voltes el llinage Ortiz, pero no se deixa constància d’ells en estes notes si no s’especifi- cava claramente el malnom de Cortassa, puix n’hi havia més famílies Ortiz.
De fet en l’importantíssim lli- bre per a la història del nostre poble, escrit pel Governador del Marquesat Francisco Ben- lloch, “Descripción del Mar- quesado de Llombay. Año 1756”, editat en Valéncia, ed. Alfons el Magnànim, en 1975; i en l’edició de l’Universitat de Valéncia de 2007 pel llombaí Vicent Climent se dona conte en el capítul 22º: “El veïnat, llinages i famílies de cadascun poble del Marquesat“ i allí consta que: en Llombai n’hi havia sis famílies en el llinage Ortiz, una d’elles en una viuda; en Catadau una sola família Ortiz; i tretze famíles Ortiz en Alfarp. Gràcies a que se deixa constància en algunes relacions de veïns del malnom Cor- tassa, s’han pogut donar les cites que indique. Molt diferent haguera segut si, per eixem- ple, s’haguera de donar menció d’algun Garcia, sense sobrenom, perque que n’hi ha molts i no s’haguera pogut establir de quina família provenien els Garcia citats.
39 Un atre llibre ben important de la nostra història l’escrigué també Vicente Bisbal del Valle: “Un estado de los Borja: el Marquesado de Llombai. Documentos sobre Aledua, Alfarp, Catadau y Llombai. Valéncia. Generalitat Valenciana. 2001”. En ell i en una llista de “Clavaris del dolcíssim nom de Jesús” consta que en 1688: Salio Clauario de dha Cofradia Juan Ortis Cortasa, el qual dexo en dha Cofradia: cinquenta y quatro libras en que falto a dar veynte y dos – Pagó. Dels que feren les festes d’eixa Confraria en 1702 apareix que Miguel Cortasa s’encarregaria del més de decembre; i d’entre els qui feren les festes en 1713 apareix en el mes d’agost Juan Cortasa menor (i diu Vicente Bis- bal que “omite el apellido que debe ser Ortiz”). Curiosa l’indicació. En un atre capítul sobre el protocol del Marquesat de 1712 (i no existixen protocols anteriors a 1711 en l’Archiu del Regne de Valéncia) consta que Miguel Ortiz Cortaza, o Cortasa en uns atres documents (és un sobrenom segons Vicente Bisbal), de Lombay, paga 15 lliures i 9 sous “por los quinse días que tuvo en administración los dichos Molinos (de Timor) en 1706 i 1707”. En referència als pleits per l’aigua de rec, el 12 d’agost de 1712 se reuní: el Consejo y regimiento de la presente Villa de Lombay en el Cabildo i en ella s’indica que Joan Ortis Cortassa era oficial del mencionat Consell. En el mateix llibre de Bisbal de 2001 s’enumera un llistat del 2 de febrer de 1760 en el que se preparaven les festes per a l’inauguració d’una capella en l’iglèsia parroquial i allí consta Vicente Ortiz Cortaza i deixa el comentari Vicente Bisbal de que Cortaza i Cortasa són renoms. De fet, éls únics comentaris que fa en tot el llibre, explicant els noms de les llistes, els fa sempre al voltant del sobrenom Cortassa.
Arribats ad este punt, he de comentar la raó principal d’escriure est artícul. En la família tenim la sort de conservar dos “libros de cuentas y de lo fiado” que donen raó fil per agulla de totes les despeses familiars, i són un extraordinari punt d’informació de fets, llocs i senyes molt interessants. El més antic conté anotacions des de 1755 fins a 1792, corres- ponents als contes de Francisco Ortiz Solà. L’atre des del 17 de novembre de 1797 fins a 1852, corresponents a contes de Vicent Ortiz (germà de Francisco Ortiz) i d’Antonio Cli- ment mayor (i d’este no tinc més referència, pero deuria ser gendre de l’anterior).
40 És una font d’informació etnològica importantíssima. Se pot vore cóm i perqué se de- manaven préstams, tant a particulars, com a la noblea, representats en els llibres pels Comtes de Casal o els Marquesos de Quirra i Nules; i tant en el propi Llombai, com en Catadau, Alfarp, Valéncia, o pobles propencs com Alginete. Com a eixemples, transcric fidelment dos de les fotos que se presenten en l’artícul: “Ha dado Francisco Ortiz y Solà desta villa pagando por si, y por Esperanza Sola su Madre siete libras mona. corte . aquenta delapencion del devitorio que corresponde ala Excelentisima Sra Marquesa de Quirra: cuyas 7 libras entregare ami hermano Don Francisco de Mendiolagoitia como apoderado General de su Excelencia. Lombai 4 noviembre 1790. Son 7 libras. I la firma del receptor”.
En l’atra transcripció consta un deute en un veí: “Certifico el abajo firmado ser verdad como Joaquin Navasquillo confiesa estar contento y pagado de las cuentas y besquentas
41 con francisco ortis y cortasa de Lonbay asta eldia de oy 20 de julio de 1777. Firmant Domingo Bonet”. Lo curiós és l’utilisació de l’expressió “content i pagat” que l’he sen- tida dir a mos pares i yayos. El treball d’investigació que supondria fer un estudi en profunditat dels llibres, nos re- galaria perles com per eixemple: - “Dia 30 para sanguijuelas 36 dineros año 52” (se referix a abril de 1852, en les implicacions mèdiques conseqüents, puix s’utilisaven les sangoneres des de l’antiguetat per al tratament i conhort de diverses malaties). - “para unas aspargatas 10 dineros” (en les derivacions lèxiques dels escrits). - “El dia 20 del mes de setiembre de 1839 entró José martínez y Miguel de mozo” (i tots els moviments de personal adscrit a la casa, que donaria molta informació sociològica). - “Nota del trigo fiado en este año 1852” (com a eixemple de l’utilisació del blat com a element de barata). - “Jornales a los peones”, i se donen unes quantes relacions de jornalers, com per eixemple: Pelegrin Bonafé, Fco. Climent, Miguql Ruiz, Ogenio Damia, Jose Boils, Miguel Donat, Ramon el damo, jose bartual y Donat, Jose martines y Ruiz, Jose martines y martines, Vicente Martines el Forner… (en l’importància demogràfica que supon). - O la distribució del territori del Marquesat en partides, com se
42 veu, per part, en una de les transcripcions d’ilustracions: “Justiprecio de la casa y tierras de Francisco Ortiz Cortaza. I va enumerant: la casa, terres en Aledua, Xubec, Beniali, Pasalvir, Atalaya…(en noms de partides segons se cridaven en aquelles dates, i que hui se continuen denominant pràcticament aixina)”. - I moltíssimes més… Un fet a estudiar en major profunditat és l’alusió al “mal pasado”, en un apartat del llibre al voltant de 1757, que podria correspondre a un acontenyiment que nomena Francisco Benlloch en la seua descripció del Marquesat en 1756. Benlloch fon Governador del Marquesat des de 1754 i relevà en el càrrec a Luis Clavijo y Valenzuela, i nos narra que el 26 de juliol de 1756 n’hi hagué una monstruosa plaga de llangosta, que arrasà tot el terme, i s’arribaren a arreplegar 3860 arrobes de l’insecte (i totes les demés que quedarien pels camps i serres…). Vullc acabar indicant que el renom Cortassa és, sense dubte, el més antic documentat del nostre poble i de tot el Marquesat, i que encara perdura, com se significa també en tots els atres Cortassa que no han segut nomenats ya en l’escrit i que són: els meus nebots Carlos i Amparo Bisbal Añó; ma filla Ana Folgado Guerrero; mos germans Carlos, Juan Miguel i Pedro Antonio Folgado Bisbal; les meues nebodes Eva i Sandra Folgado Mon- tañés; i mon cosí germà Antonio Martin Bisbal Sanz i sa filla Claudia Bisbal Gil. I no dec acabar sense fer una meció a la generació immediatament anterior a la meua: ma mare Mª Dolores Bisbal Gil, Lolita la Cortassa; ma tia Josefa Bisbal Bisbal, Pepiqueta la Cortassa; i mon tio Carlos Bisbal Gil, Carlos de Cortassa.
¡Est escrit està dedicat a tots ells!
43 EL RAVAL DE SANT ROC Vicente Sanz Viñuelas
Este any que estem vivint Øs molt estrany per molt motius, per tots ells relacionats amb la pandŁmia del Coronavirus. Per aix em ve a la ment com viurien els nostres avantpassats en el seu temps les epidŁmies que els va tocar viure i com les van superar, en els mitjos que disposaven, i com tiraren avant en determinaci . Per tant, en aquesta ocasió parlaré d’una epidèmia que es va produir a la fi del segle XVIII i que li va canviar el nom al Raval de Llombai, anomenant-se des d’eixe moment com el Raval de Sant Roc. A mØs a mØs, enguany Øs un any significatiu per a eixa zona, com ara descobrirem. Des de temps antics, Llombai es va configurar dalt d’una lloma (el que propiciaria el seu nom i que aixina fora com els romans el denominaren). El centre seria el que Øs la pla a Major, onestarien els edificis més destacats, com van ser el castell, l’església de Sant Joan, la font, el forn, la ferreria, la carnisseria i el graner de la senyoria... i el nucli de poblaci estaria envoltat per unes muralles o parets de t pia, tancat per dos portals d’accés al mateix. Un d’ells anomenat el portal de les Eres o de ValŁncia (situat a l’inici del carrer Major), i l’altre anomenat com el portal del mol (situat al final del carrer la Font), tots dos desapareguts actualment. D’eixa forma, per a entrar o eixir de la població s’havia de fer per un dels dos portals, i durant el segle XIV, XV i XVI les cases van estar situades all dins, en el nucli. Ara bØ, a finals del XVII i ja inicis del XVIII la poblaci va comen ar a crØixer i per tant, entrel epoble i el mol fariner de Llombai situat( on hui estan els bungalovs del carrer Sant Roc), comen aren a edificar-se cases, les quals formarien el raval, que en eixe temps va ser anomenat com RAVAL del MOL˝ (eixint un cam cap al riu des del mateix portal, i que seria el del “Roll”, i l’altre al voltant del qual es construirien les cases del raval). Per no tot serien edificis, ja que quedarien tambØ solars i camps entre elles fins a inicis del segle XX (curiosament el meu “tatarauelo” Justo va comprar un tros de terra en l’any 1902, allí en el raval mateix, per edificar-se sa casa, i que ara Øs ca ma tia Carmen).
Es cert que per l’altre costat també es va expandir la població i es construïren algunes cases seguint el cam que anava a Catadau, el que va conformar el conegut com a RAVALET de la CREU (ja que també era menor que l’anterior), de forma que en el poble ten em Raval i Ravalet. Dit tot a , des del segle XIV en avant, la poblaci havia patit en cada segle una epidŁmia de pesta, que solia repetir-se de forma peri dica, fins que va desaparŁixer a finals del segle XVII. I en unes ocasions mØs afectats, o en altres lliurats per la nostra situaci geogr fica, o pel tancament de les muralles i el control de l’entrada o eixida del personal, el ben cert Øs que la gent va anar sobrevivint i superant els distints brots de pesta, aix com les inclemŁncies de la natura: inundacions, sequies, pedregades, gelades, etc; en un moment en que la majoria de fam lies depenien de la terra.
44 D’altra banda, la poblaci tambØ va sofrir altres malalties com eren les febres tercianes (o paludisme), produ t per la picadura dels mosquits en les zones de marjal o de cultiu d’arròs, que en el nostre cas serien l’Alg mer per a Llombai i el Regaixo per a Catadau i Alfarp. Una zona en la que abunden els mosquits, i que en temps de sequia i d’estancament d’aigües, era un focus perill s i de contagi.A mØs a mØs, al segle XVIII tambØ es donaren una sŁrie d’epidèmies de pigota (o viruela), les quals en molts casos eren dif cils de combatre, ja que ni tenien els coneixementsactuals, ni existien les vacunes, ni sabien l’origen de la malaltia. Per tambØ Øs cert que les primeres vacunes eren vistes en por i en temor, el que junt a la superstici , la ignor ncia i la negativa a que els l’administraren, va allargar la seua erradicaci o soluci . Precisament seria una epidŁmia la causa que faria variar el nom del Raval i que alteraria la tranquil•litat de la poblaci . Curiosament, el primer que em va cridar l’atenció de la documentaci , mentre examinava protocols notarials, va ser que en 1790 continuava apareguent de forma general la denominaci “raval del molí” als escrits, per en 1810 ja es referien de forma corrent a aquesta zona com “el Raval de Sant Roc”. Algo havia passat en eixos anys propiciant el canvi de nom... i s’ha de tenir en compte que el procØs des de que es fica un nou nom, fins a que s’assimila aquest i és acceptat per tots els veïns, variant de l’anterior, tarda uns anys. Per això, a partir d’ahí, vaig començar a mirar i buscar una explicació lògica. Però en moltes ocasions, la informació no t’aplega de forma directa, sin mØs be, arriba fragmentada, per fonts diverses i de forma indirecta. Revisant les defuncions dels Quinque Libri de l’església de la Santa Creu de Llombai, vaig apreciar que si la mitja de defuncions oscil•lava en torn als 26 o 27 difunts per any (a excepció d’algun any concret), si observàvem la dècada final dels anys noranta del XVIII, per a l’any 1793 i 1794 ten em 64 i 62 defuncions respectivament, cosa que marcava una diferencia molt significativa, i en 1795, el nœmero de difunts arribava als 40. Consultant altra font de l’època, vaig acudir a les Observacions de Cavanilles, on l’autor, després de passar pel Marquesat i arribar a Carlet, menciona que la poblaci ha crescut molt a pesar del cruel enemic que és “la viruela” (o pigota), i el no voler ficar-se la vacuna. A mØs a mØs, i ac est el testimoni clau, Cavanilles diu: “y en solo dos meses de 1793 se contaban ya 70 [morts de xiquets] continuando aœn la epidŁmia”. El que prova i manifesta que en eixos anys en estes terres, tant en Carlet com els voltants, es va produir una pandŁmia que ens va afectar notablement. Al tornar a mirar les defuncions, trobem que en 1793, entre agost i novembre de forma mØs intensa, però en total, van morir 47 xiquets, mentre que majors sols van ser 17 al llarg de l’any. I si anem a 1794, de nou van ser 46 morts de xiquets, front a 16 d’adults en eixe any, tornant a coincidir alguns mesos en més defuncions, com en l’anterior. Per contra, en 1795, la situació va variar i s’alterà, morint sols 13 xiquets, front a 27 adults. I en estos moments, en els quals durant dos anys consecutius una epidŁmia es fa present, atacant als mØs indefensos (com solen ser els xiquets i els vells) i afectant a tot el poble, per incidint de forma mØs forta en els ravals, zones normalmentmØs humils i mØs exposades als contagis (com es mostr en epidŁmies posteriors, com el Còlera o la “Grip Espanyola”), cal recordar un factor fonamental per a l’època, encara que hui a molta gent li puga semblar indiferent: la religiositat. Ens trobem en un temps on la religiositat impregna la vida di ria, i mØs en les xicotetes poblacions rurals. A mØs a mØs, hem de recordar que en eixe moment ten em als frares dominics al convent de la Santa Creu de Llombai, i era freq ent realitzar rogatives i promeses per aconseguir la intercessi del cel davant desastres, pandŁmies o fets inexplicables. A banda de Sant Sebastià, Sant Roc és l’advocat per excel·lència contra la pesta i les epidèmies i en eixos moments era molt venerat per la gent. Una vella oraci conservada diu aix :
45 “Glorioso San Roque, compadØcete de nuestra miseria humana y l branos de pestes, hambres y guerras. Defiende la inocencia de los niæos. Aleja la enfermedad de los enfermos. Vuelve sanos a los leprosos y contagiados de todo mal, que quizÆs por debilidad humana padecen. Retira el acoso del demonio con sus tentaciones y espanta la muerte de almas que deben perfeccionarse en este mundo carnal. Redime a los incrØdulos y muestra tu apoyo a los pobres que imploramos tu socorro. Llena nuestra alma de tu esp ritu para que te alabemos por tu gloria y respeto eternamente. Amén”. I com a major prova d’esta gran devoci a Sant Roc en eixes dates, ens trobem altra not cia que ens diu que, el 23 de gener de l’any 1796, la ciutat de València va acordar proclamar a Sant Roc com a protector contra la pesta i va determinar celebrar-li tots els anys festa gran i process , decisi que va ser aprovada pel Papa Pio VI. Atenent tot a , ai algunes altres not cies frugals, podem fer-se una idea del que va succeir a Llombai en eixe temps, i que seria el seg ent: davant la devastadora mortaldat infantil i general a finals de 1794 o 1795, el poble, o els veïns del propi raval, farien un clam al sant en el que dirien “si ens lliures, et farem una capella” (un fet que segons la tradici , ja va serl’origen de l’ermita de Sant Antoni, alguns segles abans). I fora en eixe moment, o temps desprØs (ja que en 1799 tornen a trobar una quantitat de 62 morts, respecte a les 26, 28 i 27 dels anys compresos entre 1796 i 1798), el ben cert es que li feren una capella a Sant Roc i, amb aix , canviaria per a sempre el nom del Raval, ficant-lo ara baix la seua advocaci . Entre el pil i ca la tia Remedios “la Serrana”, que era on en eixe temps acabarien la majoria de les cases, van fer una capella tancant el carrer. A dita capella de Sant Roc s’accedia per unes escales situades a la ma dreta, mirant la capella des del front. I aix , la gent va complir la promesa, el Raval qued “tancat”, i el mol qued fora a la ma esquerra, un poc mØs amunt (curiosament, en este temps de pandŁmia algunes dones del Raval, com per exemple ma tia Carmen, dien: - Toca, que Sant Roc no l’ha de deixar passar avall!! (al bitxo). Com sols s’ha conservat el registre de defuncions de Llombai d’eixos anys, ignore quans moririen en Catadau i Alfarp, per tal vegada en Alfarp passara algo semblant i per aix li tenen encara tanta fe i celebren a Sant Roc com a un dels seus co- patrons a les festes patronals. Antigament, en la seua capella es celebrava la missa i els resos, de cara al carrer, on es col•locaven les persones. I aixina va estar fins els anys trenta del segle XX, quan va ser derruida per a que l’autobús de la Requenense (que era el que feia el trajecte del Marquesat a ValŁncia), poguera passar per all , jaque no cabia. Amb la desaparici de la capella, el sant seria portat segurament a l’església o es quedaria en alguna casa, i pel que conten, sembla que es va salvar de la crema d’imatges i ornaments que feren al mig la plaça de l’església a l’inici de la Guerra Civil, en juliol de 1936. Posteriorment, al finalitzar la Guerra el portaren a l’ermita on li feren en el seu moment un altar. I encara que durant la Repœblica el nom del carrer el van canviar pel d’avinguda “de la libertad”, popularment per a la gent del poble continuava sent el Raval de Sant Roc.
46 En l’any 1990, es a dir, enguany fa 30 anys, els veïns del Raval principalment (que estaven molt units i eren com una gran fam lia), junt a mØs gent del poble, van decidir tornar-li a fer una capelleta al titular del Raval i, en donacions, van arreplegar els diners necessaris per a comprar una imatge que va costar 19.500 pts (la qual volien que fora semblant a la de l’ermita). Tots els ve ns van col•laborar i cada u va aportar el que va poder (per exemple Miguel “el Bossa”, com era obrer, va fer la capelleta d’obra, ajudat per Jcinto i Rafa, l’home de Fineta; la porta d’alumini de “l’hornasina” la va regalar Pepe “el Martellano”, i el marbre del pedestal el va regalar Francisco “el Manyo”). Per a situar de nou a Sant Roc finalment es va decidir i pensar que el lloc més apropiat era la paret de casa Fineta “la del Piló”, i all mateix al costat del pil la van fer. Prepararen dol os, parlaren en la mœsica i el dia16 d’agost de 1990, dia del Sant, li feren missa de campanya, i va haver mœsica, traca, sopar i festa all mateix (sobrant finalment 90 pts. de tot el que havien arreplegat), sent un gran dia. Ara bé, l’anècdota va ser que el dia en q esti , per un problema, la imatge nova no estava apunt... i van haver de baixar al Sant Roc que esta en l’ermita per a complir en lo planificat, puix ja estava tot preparat (de forma que una vegada més, l’antiga imatge tornaria al seu Raval). Posteriorment, quan dugueren la nova a principis de setembre, l’entraren pels 4 camins i la deixaren en la Fonteta, des d’on la van dur en process fins el pil , acompanyada per la banda. Arreglaren els carrers en macetes, i don Enrique Arce la va beneir. I eixe dia tornaren a fer festa, dol os i sopar, tiraren traques i ja la van col•locar en la seua nova capella, sempre il•luminada i en flors, des d’on cuida el Raval. Tots els anys, quan arriba el dia 16 d’agost, els veïns del Raval li fan la missa, però sempre la fan “en intenció als difunts del raval”. Han sigut moltes les que s’han ocupat de fer-ho, per cada vegada en s n menys i s n mØs majors, i hui en dia les “encarregades” podríem dir que són Gloria “la de Granero” i Carmen “la Justa” principalment, les quals, quan arriben les vespres del dia, quan veuen a les veïnes els diuen: -Dem fan lamissa a Sant Roc!! – i cada persona dona el que vol i els diners que arrepleguen els donen a l’església eixe dia, en acabar la missa, quan van a sentir-la en nom dels seus difunts. Enguany, coincidint amb el 30 aniversari de Sant Roc, el dia 16 d’agost beneiran un Sant Roquet xicotet que li han regalat a ma tia Carmen, i que facilitar el poder dur-lo fins a l’esglØsia per tal de presidir la missa pels difunts de Sant Roc, en el seu dia. I ací queda explicat l’origen del nom del Raval... paraula aquesta, Raval, que deuria de recuperar-se en els rŁtols cer mics del carrer, tal i com en la majoria de pobless’ ha fet. Ja que realment Øs Carrer del Raval de Sant Roc (i no carrer Sant Roc a soles, perquè d’eixa forma, sense voler s’està borrant una part de la hist ria del nostre poble, que en un moment van voler anomenar aix , i aix deu ser). A mØs, som molts els que quan ens dirigim a eixe carrer diguem “el Raval”, ja que així es coneix popularment. Sols em queda pregar que Sant Roc ens pegue una miradeta, i com a patr o advocat de les epidŁmies, a l’igual que fa 225 anys, ens protegisca del coronavirus... i aix , junt a Sant Antoni, ens lliuren de tot mal!!! Vicente Sanz Viæuelas 4 47 I la gent va sanar. I, en absència de persones que viuen en la ignorància i el perill, sense sentit i sense cor, la Terra va començar a sanar. Educació
49 CEIP Sant Francesc de Borja
50 51 EFA LA MALVESÍA:
LIDERAR LA INNOVACIÓN, PARA SABER LIDERAR LA ADAPTACIÓN A NUEVAS REALIDADES.
Todos los años el Ayuntamiento de Llombai tiene la gentileza de conceder un espacio a La Malvesía que nos permite felicitar las fiestas a todos los vecinos de nuestro pueblo (la casa de la EFA). En las condiciones actuales, al menos, os envío en nombre de todo el equipo humano que formamos La Malvesía un enorme abrazo y un sincero deseo de que todos estéis bien y que salgamos pronto de esta dramática situación.
Demasiado se ha hablado en los últimos meses de cómo nos ha cambiado la vida y de qué forma tan radical y rápida ha sucedido todo. No perdamos ni un segundo en ello. Sin embargo, parece oportuno reflexionar sobre la necesidad de saber adaptarnos para ofrecer una buena respuesta a la sociedad a la que servimos. Aún hoy, nos parece vigente la idea de que si todos nos ponemos manos a la obra en la tarea de adaptarnos para contribuir con quienes nos rodean, la sociedad en su conjunto sale beneficiada. Es primordial que la pandemia no nos detenga. Es fundamental que todos veamos qué po- damos hacer para que las cosas sigan funcionando. En definitiva, todos podemos unirnos a la hora de plantar cara a una situación tan adversa como la que nos preocupa.
Y este ha sido el lema de nuestro equipo humano durante estos últimos meses. Ha sido nuestra obligación, y una obligación ineludible, continuar trabajando para con- servar algo tan esencial en las sociedades democráticas como es el acceso a la educación y garantizar un servicio público tan básico como puedan ser el de la seguridad, la sanidad o la distribución alimentaria. A ello nos hemos dedicado estos meses de forma que nues- tro alumnado ha podido continuar con sus clases en la modalidad a distancia, ha podido conservar la cercanía y la ayuda de sus profesores en el día a día, ha podido aprender y superar las materias en su totalidad, ha podido contar con la asistencia oportuna a través de la tutoría personal y con las familias. En definitiva, hemos seguido nuestro ritmo ha- bitual adaptándonos a las medidas sanitarias que han salvado tantas vidas durante la pan- demia.
Realmente no ha sido fácil, pero hemos de reconocer que nuestra cultura - como escuela- de buscar siempre la innovación educativa nos ha sido de mucha ayuda. La EFA nunca ha sabido vivir en la zona de confort, y el estar acostumbrados a encarar retos y buscar nuevas soluciones a los problemas nos ha servido para encontrar una rápida y eficaz adaptación a la situación generada por el confinamiento.
Ya sólo me queda desearos a todos un feliz verano, con la esperanza de encon- trarnos lo antes posible por las calles de nuestro queridísimo Llombai.
Ignacio Hernández Visier Director EFA La Malvesía.
52 53 EFA TORREALEDUA
ENSE ANZA CONCERTADA DE CALIDAD EN EL MEDIO RURAL
Un aæo mÆs llega el verano y nos dirigimos al pueblo de Llombai a travØs del libro de fiestas para felicitar las fiestas patronales.
Torrealedua cumple 25 aæos en su incansable empeæo por dar formaci n y ha conseguido durante todos estos aæos formar parte del municipio, haciendo una gran labor educativa en nuestra juventud.
Este aæo ha sido especial y se ha visto marcado por la COVID-19, lo cual ha hecho que padres, alumnado y profesorado estuviera mÆs unido que nunca para poder sacar adelante el curso acadØmico.
El curso no ha parado, las clases se han realizado online a travØs de Meet y Classroom, plataformas que permiten que los alumnos trabajen desde casa. Desde el primer momento, se anim al profesorado a preparar programaciones didÆcticas del tal modo que dieran la opci n de llevar el curso adelante aœn cuando no se pudiera asistir al centro, raz n por la cual desde los primeros casos de coronavirus en Europa y preparÆndose para un momento como el que vivimos, el centro retom el perfeccionamiento de este sistema.
Se han prestado Chromebooks a los alumnos que no ten an ordenadores para facilitar que todos los estudiantes pudieran seguir con su formaci n desde sus hogares. Este servicio de formaci n estÆ diseæado para que se adapte al trabajo aut nomo de cada alumno mediante Google Classroom, herramienta que permite gestionar las tareas y Google Meet, que da la opci n de visualizar sesiones a travØs de videoconferencias. En los Ciclos Formativos tambiØn se cuenta con una Aula Virtual Moodle que sirve para administrar los trabajos y para gestionar plataformas como el Adobe Connect y Zoom dirigido a las reuniones de grupo y a las exposiciones de proyectos, tanto individuales como colectivas. Gracias a los sistemas de œltima generaci n que poseemos en la EFA Torrealedua podemos dar respuesta ante este tipo de situaciones. La modernizaci n de nuestro centro permite que, a pesar de que las clases no se den presencialmente, la formaci n de los j venes siga adelante. TambiØn se han realizado las tutor as personales de forma online desde las diferentes Æreas mediante aplicaciones como Google Meet, Clickedu, Classroom, incluso a travØs
54
En las clases presenciales los alumnos trabajan las nuevas tecnolog as en el aula y esto ha permitido que durante el confinamiento se hayan adaptado al sistema y hayan participado perfectamente de las clases online propuestas en cada momento.
Pero nuestro Ænimo no ha deca do, seguimos trabajando con entusiasmo para el curso que viene y estamos convencidos de que con esfuerzo y determinaci n el Øxito estÆ asegurado.
TambiØn queremos felicitar a los alumnos de 4” de la ESO, 2” de FPB de Servicios Administrativos, 2” de Grado Medio TØcnicos en Cuidados Auxiliares de Enfermer a, 2” de Grado Medio TØcnicos en Atenci n a Personas en Situaci n de Dependencia, 2” de Grado Superior TØcnico de Imagen para Diagn stico y Medicina Nuclear en modalidad presencial y semipresencial.
Disponemos de una pÆgina web www.torrealedua.com con actualizaciones peri dicas, donde intentamos recoger nuestra actualidad y desde donde os podremos informar de todas las novedades que vayan teniendo lugar a lo largo del curso escolar.
Reiterar desde aqu que Torrealedua estÆ al servicio del municipio en todo lo que estØ en nuestra mano colaborar. El desarrollo del medio rural y la formaci n de los j venes es nuestro principal objetivo, y vivir con esp ritu de renovaci n constante en un ambiente privilegiado de cercan a, confianza y cariæo, es nuestra mejor recompensa.
¡Felices fiestas a todos!
Ana Amezcua Directora EFA Torrealedua
55 IES MESTRE RAMÓN ESTEVE
REIMAGINAR L’EDUCACIÓ
Pot ser que resulte una obvietat, però l'inici del pròxim curs escolar no serà senzill. Des- prés d'un confinament tan sever com el que hem patit per a controlar la pandèmia de COVID-19, se'ns fa difícil instal•lar-nos en el setembre vinent i ni tan sols visualitzar tots els escenaris dels quals se'ns parla. Cada territori està plantejant les seues opcions i la incertesa sobre el que ens trobarem a la volta de les vacances no ajuda a una organit- zació clara i decidida. Ara bé, si volem abordar el nou curs amb les màximes garanties és fonamental que ex- traguem una sèrie d'aprenentatges del que ha sigut l'últim trimestre d'aquest. Un temps en el qual, sense la preparació necessària, ens enfrontarem a una de les situacions més complexes davant les quals com a societat ens hem vist. Tenim el deure ètic de no repetir errors i abordar una sèrie de millores sobre la pràctica a la qual ens entreguem amb el major dels compromisos: el dret a l'educació. Ací, docents, famílies i especialment xiquets i xiquetes van posar tot de la seua part per a minimitzar danys, però som conscients que la falta de presencialitat, d'una escola protectora i compensadora de les desigualtats ha deixat a un bon nombre de xiquets fora del seu mantell, privant-los de l'impuls en el seu desenvolupament, en el seu benestar, en la seua seguretat i en el seu procés de socialització. I què dir de la primera línia, dels equips directius i claustres, anhelant recursos i directrius clares que els permeten anar dissenyant cadascun dels possibles escenaris. Aquestes in- dicacions han de garantir un funcionament segur del centre en el referent a salut i higiene, una garantia que els mètodes d'ensenyament no es detenen, una atenció especial als més vulnerables i una aposta decidida a l'hora de garantir el benestar i protecció de tota la comunitat educativa. Les famílies també requereixen conéixer el paper que els assignarà el pròxim curs. Serà difícil compatibilitzar el suport educatiu amb la vida laboral al llarg de tot un curs. Quan els brots siguen locals i els confinaments parcials poden sentir-se menys emparades si les mesures no són d'àmbit general. Tant des de l'àmbit educatiu com laboral s'han d'articular mecanismes de suport. La incertesa donarà pas al conflicte i ací els que menys veu tenen, xiquets, xiquetes i adolescents tornaran a ser perdedors, la qual cosa no deixa de ser paradoxal perquè, ma- joritàriament, sota l'aparença d'interessos oposats a tots ens uneix un compromís autèntic amb la seua educació. Per tant, processos de consulta fluids, coordinació interinstitucional i una òptima comunicació seran claus en les pròximes setmanes. És temps de reimaginar l'educació. - És necessari tindre un pla educatiu davant emergències de salut pública i ambientals que establisca mesures per a garantir el dret a l'educació durant una emergència.
56 - El pròxim curs escolar hem d'estar preparats amb un disseny pedagògic mixt, flexible i corresponsable que siga capaç d'absorbir els impactes d'una epidèmia i els impactes d'una possible crisi socioeconòmica posterior. - L'emergència imposa una manera de gestionar el canvi que permeta als ciu- tadans passar d'un context de disciplina i acatament de normes a un nou marc de responsabilitat i participació. - Cap administració pot subestimar la importància d'una adequada dotació de recursos financers en el sistema educatiu per a garantir el dret a l'educació en el context de l'emergència. - És important promoure l'ús saludable de les tecnologies, fomentar un ús segur i responsable i desenvolupar una actitud crítica davant la informació. - L'acció tutorial serà fonamental en les relacions entre la família i la comunitat i en la gestió emocional de l'alumnat. - No hem de subestimar la importància de la promoció d'hàbits higiènics i sa- ludables. La higiene és una destresa, s'aprén per la pràctica i s'ensenya donant exemple i fomentant l'hàbit en totes les etapes educatives. - A partir del pròxim curs serà encara més necessari enfortir el coneixement i compromís de la comunitat educativa amb el Desenvolupament Sostenible amb materials i activitats que ajuden a conscienciar. - Les mesures en l'àmbit educatiu poden reforçar-se amb mecanismes inte- rinstitucionals per a la cessió d'espais i la prestació de serveis de suport per part d'altres administracions. Aquesta crisi ens ha demostrat la fragilitat del sistema educatiu i la importància que l'a- prenentatge no s'interrompa. La prevenció ens ajuda a estar millor preparats enfront dels desastres, redueix els seus costos i afavoreix la recuperació social i econòmica. És imprescindible incorporar un enfocament d'emergències en l'àmbit educatiu.
57 Acabar mostrant unes taules que resumeixen clarament el resultat del treball al confina- ment i, a més i més, són un bon punt de partida per la reflexió de molts aspectes comentats amb anterioritat:
I, a la fi, desitjar-los salut i benestar, que la nova normalitat comporte una millora per a tots i sense oblidar que viure en comú representa col•laborar en comú. Eduardo M. Morante Valero IES Mestre Ramon Esteve
58 59 AGÈNCIA DE LECTURA MUNICIPAL SANT JOAN de Llombai
Malgrat el COVID i tot el que hem vivit i estem vivint, la cultura, els llibres i la biblioteca està amb tots vosaltres com sempre. Ara amb mesures especial i amb molta cura però oferint els seus serveis. Al mes d’octubre de 2019 com sempre i per celebrar el 24 dia de la biblioteca va ser un mes amb molt de moviment a la biblioteca. Coordinades les sis biblioteques del projecte Zona llibre zona lliure es va programar la visita de l’escriptora Elvira Cambril per raonar amb ella al Club de lectura sobre la seva obra A la platja de Camus. L’escape room L’ enigma literari del grup Rebombori cultural van tindre més que intrigats als xiquets/es de 9 a 12 anys. Els més xicotets es divertiren amb Aitana Carrasco fent cadascú els seu propi monstre Espantacriatures. Un any més al IV Concurs de Booktràilers de Zona lli- bre zona lliure per a joves entre 12 i 18 anys han concursat nombrosos treballs de xi- quets/es de Llombai i com no un any més ha estat guardonat un d’estos treballs. El quadern taronja de Morgana treball de la llombaïna Emma Climent León basat en el llibre del mateix títol de Pasqual Alapont va guanyar el premi al booktràiler més original. Enhorabona Emma!
Lliurament IV Concurs de Booktràilers Club de Lectura amb l’escriptora Elvira Cambrils 24 d’octubre 2019 Polinyà de Xuquer 3 d’octubre 2019
Per primera vegada al novembre la biblioteca va participar en Espanta la por, per tots Sants monstres valencians. És una campanya promoguda pel Museu valencià d’Etno- logia que busca treballar l’emoció de la por, a través de l’imaginari popular valencià no tindre por a la por, fomentant la recopilació de la memòria oral de rondalles i llegendes valencianes.
60
Espanta la por novembre 2019 Contes agafats de la ma de La titella, 30 de gener 2020 A febrer els xiquets/es de primer, tercer i cinquè del CEIP Sant Francesc de Borja vi- sitaren la biblioteca i amb diversos tallers aprengueren un poquet més del seu funcio- nament. En l’Hora del conte vam conèixer el Poemario estrafolario de Gloria Fuertes de la ma Beacuentacuentos, els titelles La rateta d’Elisa Matallín, Contes agafats de la ma del grup La titella i l’últim els Contes animals d’Eva Andújar. Al Club de lectura hem llegit La nieta del señor Linh de Philip Claudel, la periodista Amparo Tórtola ens visità per parlar de la seva obra Apenas unos segundos, també lle- girem Expiación de Ian MacEwan. Tota la veritat de Núria Cadenes va ser el llibre elegit per reunir-nos amb l’autora en la IX Trobada de Clubs de Lectura de Zona llibre zona lliure el 10 de juliol a Corbera. L’acte es va celebrar amb totes les mesures de seguretat pertinents la qual cosa va fer que fora un mica especial al principi però de seguida la màgia dels llibres i la lectura va brillar per sobre de totes les dificultats.
61
IX Trobada Clubs de lectura, 10 de Juliol Corbera L’1 d’octubre es reunirà el Club de lectura amb l’escriptor Rafa Gomar per parlar de la seva novel·la Dissabte jazz, a la biblioteca hi ha exemplars, no s’ho penseu passeu a re- collir-ne un i acosteu-vos a la sessió.
SELECCIÓ NOVETATS
62
63 .....els menuts i no tan menuts, ens van donar una gran lliçó HISTORIA DE UNA MUJER CENTENARIA
Dña. Celia Pérez Herrero, vecina de Llombai desde 1959, nace el 23 de Agosto de 1920 en La Cabezuela, aldea perteneciente a Cortés de Pallas. La ubicación exacta del lugar esta entre Cofrentes y Requena. Dña. Celia, como otros vecinos de aquellas localidades, cada año se trasladaba a la localidad de Llombai para trabajar en la vendimia. La casa de la familia de D. Fa- bian Peris y Dña Milagro Ferrando siempre estaba abierta para Dña. Celia, era una gran trabajadora, noble, aseada y de fuertes convicciones religiosas que compar- tía con la familia. En Febrero de 1959 Dña. Celia queda sin progenitores y al permanecer soltera y sin hijos, se ve libre de aceptar el ofrecimiento de D. Fabian de trasladarse indefinida- mente a vivir y trabajar para la familia que ella ya con- sideraba su segunda familia. Corría el año 1971 cuando fallece Dña Milagro, mujer de D. Fabian. Para entonces, la relación de Dña Celia con la familia y la localidad era tan fuerte y estrecha que esta solicita a Dña Elena Peris y su marido, D. Francisco Sanz, hija y yerno de D. Fabian, quedarse a vivir con ellos y seguir su vida en esta localidad de la Ribera Alta tan llena de historia y tradición. Dña Celia ha tenido muchas oportunidades de regresar a su tierra con su familia, pero esta mujer fuerte, de gran corazón, cabeza templada y agradable carácter tenía y tiene su lugar junto a la descendencia de D. Fabian. En 2004, fallece la hija de D. Fabian, Dña. Elena Peris, y al plantearle cual era su lugar responde que junto a la nieta y bisnietos D. Fabian. Dña Celia no quería per- derse el crecimiento y evolución de los niños a los que ella con tanto mimo y cariño había ayudado a criar. En la actualidad, son esos niños, ya adultos y con sus vidas encauzadas, quienes la cuidan y le dan cariño. Dña Celia, hace décadas que es un miembro más de una fa- milia con la que convive desde hace cuatro generaciones. Todos aquellos cercanos a la familia Bau-Sanz, es posible que no conozcan la his- toria de como llegó a sus vidas Celia, pero lo que si que saben es que junto a ellos vive como una más TIA CELIA. “MOLTES FELICITATS TIA CELIA” “PER MOLTS ANYS MÉS PLENS DE TERNURA I AMOR” “TIA CELIA T'HO MEREIXES TOT I MÉS”
65 Quinta1945
Desde esta pagina, que nos brinda el Ayuntamiento, nos dirigirnos a todo el pueblo de LLornbai y vecinos. Somos la quinta del 45 la cual este afio celebramos los 75 años de edad, son muchos ver- dad. Pero la gran rnayoria estamos, con nuestros achaques bien de salud. Teneis que perdonarnos que hagamos un inciso, para recordar a los que no están, ya, con nosotros, un gran recuerdo para todos ellos. El afio en que nosotros nacimos, ocurrieron dos acontecimientos mundiales, muy impor- tantes. Uno fue el final de la segunda guerra mundial, el cual a lo largo de la historia, nadie ol- vidara. El segundo acontecimiento, no menos importante, pero también muy doloroso fue, el lan- zamiento de la bomba atómica contra Hiroshima, que tampoco nadie olvidara nunca por lo doloroso que fue. La historia siempre recordara estos dos acontecimientos, como tan bien siempre recordara, el covic 19 que estamos pasando, y por desgracia a los que mas afecta es a nosotros los mayores y nadie olvidara nunca. Queremos dar las gracias, al Sñor Alcalde, al consistorio, y en especial, a la Concejala de Fiestas, por habernos dado la oprtunidad de recordar junto a todos ustd,en que año naci- mos. La quinta del año 1945. Muchísimas Gracias.
66 Quinta1970
67 Quinta1995
Enguany la quinta del 95 en fem 25!
Benvolguts veïns i veïnes de Llombai,
Aquest 2020, la quinta del 95 fem 25 anys, i no volíem perdre l’oportunitat de dirigir- vos unes paraules.
Com tots sabeu no som una quinta molt nombrosa, però el que potser no sabeu és que som grans amics. Per a nosaltres, la paraula quinta no és sols un grup de gent que va nàixer el mateix any i que es junta cada any la nit de quintos, per a nosaltres la paraula quinta té el significat d’un grup de gent que vam nàixer en 1995, i que des del primer dia que ens vam ajuntar a la classe de Reme (quant teníem 3 anys) en el CEIP Sant Fran- cesc de Borja ens vam fer amics, amics de veritat.
Durant aquests 25 anys hem viscut moltíssimes coses junts, la gran majoria bones, però també ens ha tocat viure un moment molt dur, que ens acompanyarà per sempre.
68 Malgrat que cadascú hem anat fent el nostre camí (uns viuen fora, altres estudien fora, etc) cosa que fa que no és puguem veure cada dia com quan érem menuts, sempre fem per ajuntar-nos i passar-ho d’allò més bé, perquè un verdader amic no és aquell a qui veus tots els dies, sinó que és aquell a qui fa temps que no has vist, i en veure’l pareix que l’última volta va ser el dia d’abans.
Per tot això, volem animar-vos a què aprofiteu l’única cosa bona que ens ha portat aquesta pandèmia, el temps. Aprofiteu el temps per gaudir de la família i els amics. Nosaltres ho farem!
Per últim, dir vos que esperem que passeu un bon estiu, ple d’alegria i salut.
69 I quan va passar el perill, i la gent es va unir de nou, van lamentar les seues pèrdues, van prendre noves decisions, van somiar noves imatges, van crear noves maneres de viure i van curar la terra per complet, tal com ells havien sigut curats". Reflexions Reflexión desde la Catedral sobre el epidemia sufrida Arturo Climent Bonafé ¿Volverá a ser todo igual?
Hemos llevaos casi dos meses mes recluidos en casa, saliendo únicamente para lo nece- sario, las iglesias cerradas, las misas en privado sin fieles, no pudiendo comulgar ni confesarse. Y eso durante bastantes semanas. Es verdad que muchísimos sacerdotes a través de Internet y otros medios han lanzado al aire sus celebraciones, la Catedral, la Basílica de la Virgen, Tv Mediterráneo, 13 Tv: Misas, reflexiones, celebraciones, etc. Todo muy bien. Pero pienso detenidamente, cuando todo esto acabe, ¿se volverá a lo habi- tual? ¿Los católicos volverán a la iglesia a participar de la Eucaristía los domingos y festivos, e incluso días laborables; volverán al confesonario a pedir perdón a Dios? ¿Esta situación dura y cruel que todos hemos sufrido habrá ser- vido para reconocer la fragilidad del ser humano, lo poco que somos, nuestra impotencia, nuestro pecado, nuestras infide- lidades al amor de Dios? ¿Sacaremos algo positivo de esta epidemia y sus terribles consecuencias? El hombre es grande, Dios le ha dado los carismas necesarios para hacer grande y bella la vida, in- ventar, dominar, hacer fácil lo difícil. Pero nos hemos dado cuenta que el hombre no es Dios. Es criatura de Dios, ni siquiera es "superman". Es criatura. Solo Dios es grande, omnipotente, sabio, digno de alabanza y de gloria. Sí, queridos amigos. Solo Dios habla bien de sí mismo. Sólo Jesucristo habla bien de sí mismo. El hombre es solo hombre; puede blas- femar contra Dios, arrinconarle con los cacharros viejos de la cocina, pres- cindir de él pensando que no le necesita para nada. Eso lo piensan muchos. Volvamos a la Iglesia: a nuestra Casa. No nos contentemos con la como- didad de estos días a nivel religioso, no, no lo hagamos. Echamos de menos a la Iglesia en esta temporada. Necesitamos a la Iglesia, necesitamos que nos acoja, nos anime, nos acerque al Señor, nos administre los sacramen- tos. Necesitamos la Eucaristía; necesitamos ir a Misa y participar de ella; ne- cesitamos acercarnos al sacramento de la Penitencia; necesitamos entrar en los templos, sentarnos y poder rezar y meditar a gusto sin que nadie venga y nos diga que eso está prohibido. En definitiva necesitamos a Dios, Nuestro Señor. Queremos volver pronto a vivir la fe en comunidad. Ver a nuestros her- manos en la fe, a nuestros amigos de cada domingo a la puerta de la igle- sia. Necesitamos volver a la normalidad. Y queremos ser fuertes en la fe, re- avivarla, fortalecernos con la gracia sacramental. El primer día que hemos vuelto a entrar en nuestra Parroquia, en la Cate- dral, en nuestra iglesia particular, entonamos un himno de Acción de Gra- cias a Dios, a nuestra Madre la Virgen María con la advocación más cercana a nosotros. Estas semanas de clausura para muchas familias ha servido para estar con todos sus miembros. En eso ¡cuánto bien ha hecho! Los esposos han dia- logado, los padres con los hijos adolescentes y jóvenes, han jugado con los más pequeños. Todos se han dado cuenta que con las prisas del trabajo, el stres de cada día, no había tiempo para lo esencial y ahora, sí ha habido tiempo y muchos lo han aprovechado. Ahora, pues, volvamos a la iglesia, volvamos a la Misa dominical, volva- mos a la normalidad dentro de lo posible. Y sobre todo mucho cuidado con los rebrotes. Sigamos las normas vigentes, tengamos conocimiento, sensatez y mucha prudencia. Reflexions de la pandèmia
Ricart Folgado Bisbal
Començàrem este 2020 en notícies d’una nova malaltia que havia aparegut en China fea uns mesos i que podia convertir-se en una epidèmia. Mes i mig més tart tot lo món par- lava ya d’una epidèmia de grans dimensions produïda per un coronavirus, el SARS-CoV- 2, que fea desenrollar-se una malaltia infecciosa, la denominada Covid-19, que se caracterisava pels síntomes més habituals de febra, tos seca, cansanci i dificultat patent per a respirar, pero que presenta molts més síntomes manco freqüents, alguns d’ells molt lleus i uns atres molt greus. No obstant, segons les apreciacions generalisades eixa ma- laltia nos pillava “molt de llunt”, i això que la OMS emetia notícies cada volta més preo- cupants, que feren que Sanitat cancelara el dia 4 de març els congresos i encontres de professionals sanitaris per l’expansió del coronavirus, per a evitar contagis i garantisar la disponibilitat d’eixos professionals. Done fe (perque me tocaren molt a prop) que en la branca farmacèutica se suspengueren el dia 5 actes organisats pel Molt Ilustre Colege de Farmacèutics de Valéncia i l’Acadèmia de Farmàcia de la Comunitat Valenciana, a banda de la cancelació d’un número important de reunions, conferències i cursos mèdics. El dia 11 de març se declarà el brot del nou coronavirus com pandèmic, és dir, com una malaltia epidèmica que afectava a molts països, puix el número de contagis aumentava exponencialment. Alló feu que el govern espanyol declarara l’estat d’alarma el dia 14 de març. Est estat d’alarma, el segon en l’época democràtica, pero esta vegada afectant a tot l’estat i en mides restrictives en tot el territori, feu que la societat se confinara en casa, i no fora fins el 4 de maig quan escomençà el denominat pla de desescalada del confinament en quatre fases, per a intentar conseguir la tornada a una normalitat que obviament té molts condicionants, perque el temps que transcorre des de l’exposició a la Covid-19 i el mo- ment en el qual se presenten els primers síntomes és d’uns 5 a 6 dies, pero pot variar d’entre 1 i 14 dies, i està molt present el risc de rebrots de l’infecció. Desgraciadament la pandèmia ha provocat la mort de més de 650.000 persones en tot lo món, dels que malauradament més de 28.500 (segons les senyes oficials) són compatriotes; sifres te- rribles que nos indiquen l’extrema gravetat d’esta infecció. No obstant, degam resguar- dar-nos i les formes més adequades per a protegir-se a u mateix i als demés front al nou coronavirus són:
74 - Llavar-se les mans en freqüència i en profunditat. - Fer us en profusió de gel hidroalcohòlic. - Evitar tocar-se ulls, boca i nas. - A l’estornudar, cobrir-se la boca en el colçe flexionat o en un mocador, que deurà rebujar-se immediatament en acabant de l’us, llavant-se, ademés, les mans. - Mantindre una distància d’un metro i mig en les demés persones. - I, ademés, s’ha fet obligatori l’us de maixquereta en molts suposts. Precisament vullc fer la meua reflexió al voltant d’est últim punt, pero he de recordar, taxativament, que EL VIRUS NO HA DESAPAREGUT I QUE ENCARA SE TRANS- MITIX ENTRE LA POBLACIÓ. Degam, per tant, prendre totes les precaucions possi- bles aplicant TOTS els punts indicats, pero sobre tot en l’us de la maixquereta cobrint-se BOCA I NAS. Sempre. No és de rebut deixar-se el nas a l’aire, com molt a sovint obser- vem. Fins que no contem en una vacuna que puga donar profit front ad esta infecció, cosa que no ocorrerà fins als primers mesos de l’any que ve, degam conviure en la maix- quereta, que, encara per obvi, no dec deixar de dir-ho, té una vida d’us llimitada. S’ha de substituir de seguit. Veem algunes caracetes molt, molt brutes, indicant que la seua vida útil ya fa molt de temps que expirà. Canviem-les, pero rebujem-les separant-les del restant del fem de casa, introduïnt-les en una bossa tancada. La maixquereta, quan no cobrix boca i nas NO SE DEU PORTAR, MAI en la mà, en el coll, en el colçe, ni en el galló o molla del braç; ni deixar-la damunt de qualsevol objecte que puga ser tocat per una atra persona. Degam acostumar-nos, sense discussió, a portar una bossa damunt i guardar allí la maixquereta, que deurem llevar-nos per darrere DE LES DOS ORELLES A L’HORA i evitant tocar-la. Ademés degam deprendre a NO TOCAR-LA mentrimentres la portem ficada, com de manera freqüent observem. Això, mal que nos pese, será una costum que degam seguir malauradament durant uns mesos. Ajudem-nos entre tots seguint estos consells de no tan difícil seguiment, pero fem-ho de veres o el risc alt de contagi continuarà vigent molt de temps en la nostra so- cietat. Dediquem un sentit recort per totes aquelles persones que nos han deixat per la Covid- 19… ¡fent cas a les recomanacions! ¡TINGAM CONSCIÈNCIA DE L’IMPORTÀNCIA DE COMPLIR ESTES SENZI- LLES NORMES DE CONVIVÈNCIA… PEL BE DE TOTS!
75 BENVOLGUT CORONAVIRUS Juan Manuel Lahoz Bono
Encetem 2020 i comencem a escoltar parlar de TU. No sabíem de la teua exis- tència però, ràpidament notàrem que açò era seriós, que realment havies vingut per a fo- tre’ns bé. Sis mesos després, encara no sabem com tractar-te, com combatre’t, ni tan sols d’on has vingut ni perquè. T’has fet amo de les nostres vides i del destí de la humanitat. No et coneixíem fins fa quatre dies i ara només pensem en tu, parlem de tu i, el pitjor, depenem de tu.
Dia 10 de Dia 13 de Dia 15 de març: ESTAT D’ALARMA. març: se març: 100 Què estàs fent? Què ocorre? Ens toca quedar- suspenen les casos de nos a casa, es tanquen els bars, parcs, centres de falles. Açò contagi a la salut, centres educatius. Tot, excepte alimentació, què és? Per Comunitat farmàcies i poc més. Si necessites anar al metge què? Valenciana. has de telefonar, et recepten de manera virtual, com pot ser això? Seguim sense entendre RES.
Dia 26 de març: ixen els tractors a desinfectar els carrers. Comence a sentir-me malament. La tos d’aquests dies passats va en augment. A les vesprades em puja la temperatura. Vaig aguantant com puc, prenent algun medicament dels que solem tenir a mà per casa. Quin refredat que he agafat!
Dia 31 de març: 5.921 casos de contagi a la Comunitat Valenciana. A les 11 del matí toque per telèfon a la metgessa de capçalera, li comente el meu estat i m’envia amb un informe a l’Hospital de la Ribera. Ho has aconseguit. Per moltes precaucions que he pres, t’has ficat en el meu cos i en veritat vols fotre’m, perquè m’ho estàs demostrant. A les 13:30h arribe a l’hospital i quasi sense preguntar-me, només amb l’informe, m’aïllen en una sala i comencen a realitzar-me totes les proves pertinents. A les 8 de la vesprada, quan sonava a Llombai el pas-doble “Churumbelerias” a través de la megafonia de l’Ajuntament dins de la campanya “Música als balcons” em diagnostiquen “PNEUMÒNIA BILATERAL PER COVID-19”. Sóc el cas número 5.922. A les 22:30 de la nit m’ingressen en una habitació, aïllat. Prohibit eixir. Prohibides les visites. Els metges, infermeres i personal de neteja i cuina, quasi no es poden moure. Doble màscara, doble bata d’un sol ús, calces per als peus, doble gorro, pantalla de plàstic en la cara… No he vist mai res igual.
76 Dia 1 d’abril: quan sonava pels balcons de Llombai “Resistiré”, ingressaren la meua mare a l’hospital. A l’endemà, quan van confirmar el positiu en coronavirus vam aconseguir que la posaren a la meua habitació. Pràcticament sense forces em vaig ocupar d’ella. Li donava el menjar. Però cada vegada anava pitjor. Quatre dies et van bastar per a acabar amb ella. Vas topar amb un cos feble i amb una patologia bastant complicada per l’edat.
Dia 6 d’abril: ma mare deixa de respirar per sempre. El meu gran consol va ser estar al seu costat i poder-me acomiadar d’ella. Els dies passaven i les proves que em realitzaven diàriament no eren gens sa- tisfactòries. El metge cridava tots els dies a la meua dona i l’informava del meu estat. Jo no podia fer res. Tancat a l’habitació les hores passaven molt lentament. Solament podia veure la meua família per vídeo-con- ferència i podíem apreciar el dolor que mútuament estàvem sofrint. Durant l’es- tada a l’hospital vaig pensar molt en la meua dona, en les meues filles, en els meus néts. Sabia que ells estaven realitzant un esforç extraordinari per a poder dur a terme aquesta situació. He tingut molt de temps per a pen- sar. M’horroritza encara hui dia escoltar les notícies per la tele. Hi ha una cosa de la qual es parla molt poc, i és el sofriment que indirectament concerneix a les nostres parelles i als nostres fills. Conforme anaven passant els dies i després de provar amb diversos antibiò- tics i medicaments diferents, vaig comen- çar a notar milloria. Decideixen llevar-me durant algunes hores l’oxigen que portava posat des del primer dia. Vaig començar a menjar mitjanament bé, tots coneixeu el menjar dels hospitals. Vaig perdre 6 kg en els 14 dies que vaig estar ingressat.
77 Dia 13 d’abril: em donen l’alta hospitalària i m’acomiaden amb una forta ovació, aplaudiments i frases d’ànim. Mai ho oblidaré. Havia vençut en la batalla. Quan vaig arribar a casa la meua família m’estava esperant al carrer per a donar-me la benvinguda, com si d’un heroi es tractara. Diu el diccionari: HEROI, persona que es distingeix per haver realitzat una gesta extraordinària, especialment si requereix molt de valor.
Hui dia sent que són molts els herois, tant els que han estat hospitalitzats, com els que no, perquè tots estem sofrint la teua pre- sència i, amb tot això sabem, que has vingut per a quedar-te. No hem d’oblidar mai prendre les precaucions pertinents, sense elles sabem que ens venceràs. Hem aprés aquesta nova ma- nera de conviure amb molt d’esforç. Sent dolor per les persones que t’has emportat, doncs a mi em vas arrabassar a un ser estimat, la meua mare. En el més profund del meu cor et maleïsc però, he après a voler més a les persones i sobretot a viure més intensament el dia a dia. Estic immensament agraït per les mostres d’estima que he rebut durant l’hospitalització i després. Han sigut centenars de per- sones les que van estar dia a dia telefonant i enviant missatges tant a mi com a la meua família per saber del meu estat i la meua evo- lució. El vostre suport ha sigut de gran ajuda. Per acabar, voldria dir-te que aquesta guerra que has em- prés contra nosaltres la guanyarem. Després de ser una de les teues víctimes em sent fort i estic convençut que les persones prendran bona nota de tot allò que no han fet bé i urgeix corregir. Vull con- fiar que, guiats per l’amor i no la por ens atrevirem a reinventar- nos i mostrar la nostra millor versió.
Juan Manuel Lahoz Bono
78 Dies intensos de pandèmia a Llombai
79 Dies intensos de pandèmia a Llombai Gabinet de Comunicació de l’Ajuntament de Llombai
El terratrèmol de la pandèmia del Coronavirus també ha modificat la comunicació i l’A- juntament de Llombai ha volgut modernitzar-se per respondre a les necessitats de la po- blació, de cadascun dels veïns i veïnes. L’activació de l’Estat d’Alarma i el confinament a les cases va provocar un consum d’informació inusual fins ara. Ja vivíem en la Societat de la Comunicació, en la qual les persones conviuen, sobretot a través del mòbil, en la informació quasi a l’instant. La vida en directe. Tanmateix, el confinament va enfortir esta tendència i els veïns i veïnes exigiren des dels primers moments informació puntual, sobre com procedir, quines mesures prendre, com netejar-se les mans, les dades de de- funcions, l’explicació de les normatives, les línies d’ajudes aprovades... L’esforç ha sigut magnànim en els últims mesos. Hem tingut que redefinir-nos, contestar el veïnats, aprendre per ensenyar, ampliar els canals de difusió. L’aposta de l’ajuntament va ser sempre la transparència absoluta i això suposava treballar i compartir informacions de forma diària. La pàgina web s’ha convertit en un espai de consulta obligatòria per a aquells que s’han vist perjudicats per la pandèmia i han volgut conèixer quines han sigut les vies aprovades per l’ajuntament per ajudar-los. També les xarxes socials oficials han crescut considerablement. Perquè si l’ajuntament tenia clar alguna cosa és que el virus del Covid- 19 podia anar (com a succeït a altres llocs) acompanyat per un altre virus anomenat de- sinformació, fake news o bulos. Mentides, com s’han dit sempre. Va considerar l’equip de govern que sols amb informació constant a través dels canals oficials es podia com- batre esta possible desinformació i per això s’ha treballat de valent. En pocs mesos, el compte oficial de l’Ajuntament de Llombai a Instagram ha crescut fins els mig millar de seguidors, mentre el Facebook continua sent el canal amb més èxit, amb milers de veïns i veïnes inscrits per conèixer tot allò que genera l’Ajuntament. També s’ha poten- ciat el servei de WhastApp Municipal que ha modernitzat l’històric ban, duent-lo a les mans de cadascú gràcies al telèfon.
80 Un dia a dia de notícies L’Ajuntament va comunicar notícies des dels primers dies de la pandèmia i l’activació de l’Estat d’Alarma i pràcticament de forma diària es compartiren als canals oficials re- comanacions i exigències mèdiques. Un complet pla d’acció dissenyat per l’Ajuntament de Llombai va permetre que la població del Marquesat poguera des dels primers dies de la pandèmia combatre amb major eficàcia la lluita contra el COVID19. El consistori que dirigeix Pepe Forés va repartir màscares per a tota la població, aconseguides gràcies a la coalició entre l’ajuntament i els veïns. L’equip de govern va organitzar el treball d’ela- boració a través de les regidories i les cosidores particulars les confeccionen. Després, la Policia Local les traslladaven per a la seua esterilització i la posterior distribució. L’a- juntament va posar a la disposició dels veïns als treballadors municipals per a facilitar la distribució. Les màscares es van repartir en les setmanes precedents a comerços, col·lectius vulnerables davant la pandèmia i les forces de seguretat. Però eixa acció fou una més de les empreses per l’executiu local.
81 Gràcies a la col·laboració amb els agricultors de la localitat, el municipi es de- sinfectava tres vegades a la setmana, passant per totes les zones del nucli urbà i també de les urbanitzacions que pertanyen al municipi. També s’actuava en els edificis públics.
82 A més, Llombai va posar en marxa el sistema d’ajuda farmacèutica a domicili. També a nivell fiscal, es va condonar la taxa d’ocupació de les terrasses dels bars per al present any 2020 i dins de la Mancomunitat del Marquesat s’aplicaren diverses ajudes addicionals que arribaran a través de la gestió dels Serveis Socials.
L’Ajuntament de Llombai va enviar a mitjans d’abril una carta al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, per a reclamar-li tests ràpids contra la pandèmia del Covid-19 i així poder lluitar amb més efectivitat contra la malaltia. “La forma més efectiva de previndre les infeccions i salvar vides és trencar amb les cadenes de trans- missió i per a això cal realitzar tests i aïllar als afectats. No podem detindre aquesta pan- dèmia si no sabem qui està infectat. Els veïns ens reclamen dia a dia que realitzem proves i nosaltres no tenim disponibilitat si vostés no ho faciliten”, va denunciar l’alcalde de Llombai, Pepe Forés, en la missiva a la Generalitat. És per això que l’ajuntament va reclamar que, amb la major rapidesa possible, se li feren arribar proves per a poder rea- litzar els exàmens mèdics als treballadors de risc com a sanitaris, policies, guàrdies civils, funcionaris o treballadors de l’ajuntament, així com també als veïns i veïnes que mostren símptomes lleus o greus o a aquells que hagen estat en contacte amb positius. També, fi- nalment, als grups de risc com els majors. “Tinc la responsabilitat, com a alcalde, d’as- segurar la seguretat i el benestar dels veïns de Llombai. Evitar i previndre el contagi i la propagació. Per això necessite de la col·laboració de la Generalitat Valenciana i per això espere que aquesta sol·licitud siga atesa en breu”, va afegir Forés. Degut a la situació de crisis sanitària, el decret d’alarma i la incertesa creades per la propagació de la pandèmia del Covid-19, l’Ajuntament de Llombai va decidir al voltant del dia 20 d’abril aplaçar les Festes Patronals de 2020. Segons expressà l’alcalde del municipi : “Pensem que és el més prudent, en l’actual estat de volatilitat, en el que no se sap si se podran celebrar. L’adequat és aplaçar-les i que tant les festeres i festers com el propi Ajuntament no tinguen que fer cap despesa que després no valga per a res. A més, sanitàriament parlant, no creem que siga oportú concentrar a centenars de perso- nes durant diversos dies en un espai reduït com és la Plaça de l’Ajuntament. Hem de ser responsables. Ho hem sigut i volem seguir sent-ho”. Per tant, el consistori va confirmar que les festeres i festers de 2020 passen a ser les Festeres i Festers de 2021. Pel mes de maig, l’Ajuntament de Llombai va acollir una reunió amb els “bare- ros”, professionals de l’hostaleria local. Segons els participants, “va ser molt productiva i interesant perquè s’oferí informació que desconeixien, sobretot per part de l’ADL”. Encara que la reunió va estar enfocada a les mesures que s’emprendran en la Fase 1, ja
83 hi ha molt de treball fet i existeix una coordinació que es podrà aplicar tan prompte com es passe de fase. L’ajuntament els vam comunicar la condonació de la taxa d’ocupació per les terrasses per a l’any 2020 i també que, durant l’Estat d’Alarma, l’Ajuntament modificà els metres d’ocupació perquè pogueren traure el mateix nombre de taules que l’any passat respectant la distancia de seguretat i prèvia sol·licitud i autorització dels veïns. Així se’ls va facilitar models de sol·licitud i autorització per a demanar-ho. L’A- juntament de Llombai va entregar un pack per a poder començar a treballar, amb dues botelles de desinfectant homologat multiusos, dues botelles de gel hidroalcohòlic per a la neteja de les mans, mascaretes reutilitzables, màscares de vinil o guants de làtex. A més, se’ls va proposar la creació d’una associació d’hostaleria al poble, en la qual l’A- juntament ajudaria en tota la part burocràtica per a crear-la. “La proposta va tindre molt bona acollida”, segons remarcà l’alcalde. Per a coordinar-ho es va crear un grup de co- municació directa.
Pocs dies després, diferents representants de l’Ajuntament de Llombai es van reunir amb el comerç de la localitat per explicar-los les mesures i normativa per passar de fases. Amb la presència de l’alcalde, regidors i de l’ADL municipal, també es va ex- plicar les ajudes econòmiques que el consistori preparava per ajudar-los a fons perdut i
84 que en funció del comerç (si ha estat obligat a tancar o si ha perdut facturació, etc...) va- riava. L’Ajuntament també va aprofitar per a lliurar-los d’un kit de protecció contra el contagi de la pandèmia. La reunió també va servir per a crear canals de comunicació di- recta amb l’objectiu de que es forme una associació local de comerciants i amb això ca- nalitzar les necessitats i demandes del sector i comptar amb més força. Tots els comerciants convocats assistiren a las reunió, amb una vintena de comerços.
L’Ajuntament de Llombai va aprovar ja en juny una sèrie d’ajudes econòmiques que permeteren la concessió de subvencions directes i a fons perdut a comerços i autò- noms que van estar afectats per l’especial situació conseqüència de la propagació del Covid-19. “Hem volgut oferir un instrument d’ajuda al teixit empresarial més afectat per la pandèmia, les persones treballadores per compte propi o autònomes que han vist reduïts els seus ingressos de manera considerable mentre es veien obligats a continuar costejant les despeses. Volem assegurar el futur, garantir un demà amb possibilitats de continuar forts”, va argumentar l’alcalde, Pepe Forés. Les ajudes s’establiren entre els 200 i els 600 euros, fins a un total de 16.000 euros que va previndre l’Ajuntament de Llombai. L’Ajuntament de Llombai es bolcà en la lluita contra la desocupació provocada per la crisi sanitària del Covid-19. És per això que va aprovar un Pla d’Ocupació Muni- cipal amb el qual es pogué contractar a vint persones del municipi, de grups d’edat en els quals és més complicat trobar un lloc de treball. La finalitat d’este pla d’ocupació municipal era la contractació, amb caràcter temporal, de dos mesos, de persones des- ocupades menors de 30 anys, majors de 30 anys i menors de 55, dones i majors de 55 anys, en la categoria professional de peó, netejadors/es i personal de manteniment de serveis múltiples (jardineria, xicotetes reparacions d’electricitat, lampisteria, obra de pa- leta, etc.) en Edificis Municipals. L’Ajuntament de Llombai no baixa la guàrdia i continua treballant i estant vi- gilant per a intentar evitar l’aparició de nous focus de contagi i la propagació del Covid-19 en el municipi. I es demana a la població que continue actuant cívicament, complint amb les mesures de prevenció com a distanciament social, ús de mascareta, evitar aglomera- cions, etc Pel teu bé, pel bé del teu poble.
85 AGRAÏMENTS
Durant la pandèmia del Covid-19 han sigut moltes les persones que s’han bolcat amb el seu treball per a ajudar a l’Ajuntament i sobretot als nostres veïns/ïnes en distintes àrees i treballs. Este és un xicotet reconeixement i agraïment per a totes elles L’Ajuntament de Llombai vol agrair el treball desinteressat dut a terme, confeccionant mascaretes, a totes les persones que s’han oferit a fer-ho i especialment a: * Rosa Maria Monzó Guaita * Pepita Pellicer Esteve * Rosalia Del Valle Ferrando * Guillermina Del Valle Ferrando * Amparo Osca Garcia * Ana Pilar Gil Alfonso * M Jose Martinez Garcia * Encarna Moragón Gascó
L’Ajuntament agraïx també el temps i la dedicació totalment desinteressada de les següents persones, pel treball realitzat en la desinfecció del municipi durant el temps de confinament: -Rafael Sesé Martínez -Mario Climent Sanz -Pablo Moisés García -Juan Carlos Sesé Martínez -Francisco Rafael Esteve Canet
I com no, agrair també el treball dut a terme per la Policia Local, Protecció Civil, funcionaris, personal laboral i regidors de l’Ajuntament, per la seua dedicació ajudant a fer més fàcil esta complicada situació per a tots els veïns/ïnes.
Açò pel que fa al personal al servici de l’Ajuntament, però també volem agrair molt especial- ment, el treball realitzat per la Guàrdia Civil del quarter de Llombai, a la farmacia i els seus treballadors i per descomptat, a tot el personal sanitari que han estat treballant de valent du- rant tot l’estat d’alarma. Moltes gràcies a tots.
I finalment, volem donar les gràcies a tot el poble de Llombai per la seua comprensió i actitud cívica durant esta situació tan dramàtica que hem viscut.
Exceptuant algun cas puntual, el comportament de la majoria del poble ha sigut exemplar.
Moltes gràcies a tots. I Llombai es va quedar a casa
Fotos Placer Forés 88 89 90 91 92 93 David Juan Luis Rebeca Raquel Mar Alberto Santiago Pau Xavi Jessica
Llombains pel món en temps del covid-19
Una particularitat dels llombains i llombaines és la curiositat i que els agrada viatjar i vore món, bé siga per plaer, estudis o treball. I són molts els que en un moment o altre de la seua vida “abandonen” la terreta per un temps... mes sempre tornen de nou, ja siga de visita, per Nadal, Festes o Sant An- toni. Però precisament el fet d’estar fora de la seua llar en estos temps de pandèmia ha fet que tot siga di- ferent, i de forma més intensa han sentit eixa enyorança pel seu poble de Llombai, i per les seues fa- mílies i amics. La crisi del Coronavirus ha pillat a molts joves lluny de les seues cases i, primer amb sorpresa i després amb temor i preocupació, tots ells han viscut durant estos mesos de forma semblant... i alhora dife- rent, segons el país on resideixen. Confinats, separats, amb mascareta o sense, connectats de forma online, amb diverses fonts d’informació al seu abast... i cada ú regits o emparats per les lleis del país en el que es troben, tots ells guarden records i anècdotes d’aquest moment que estem vivint, i que de no sabem com acabarà ni quan, el qual mai ens l’haguérem imaginat!!! Possiblement falte alguna persona per aparéixer, mes ací tenim una bona mostra d’estos llombains i llombaines que, a hores d’ara, resideixen fora del país per treball, estudis o amor... alguns dels quals envien una foto des d’on han viscut este malson del covid-19, per deixar testimoni en este llibre del record. Viatjar sempre aporta sorpreses, descobriments, il·lusions, misteris i, sobretot, experiències que són difícils d’esborrar... i enguany encara més. No obstant això, estem convençuts que al final tot eixirà bé i açò quedarà com una historia més que contar als que vinguen darrere. Cuideu-se, llombains i llombaines, que encara que lluny, enguany esteu més a prop que mai en senti- ment i pensament!!!
94 Nom: Raquel Fabrich Climent Ciutat: Londres Pais: Anglaterra Professió: Motius Laborals, estudiant de Xinès
Nom: David i Rebeca Ciutat: Berlín Pais: Alemanya Professió:Enginyer Elèctric i Infermera
95 Nom: Alberto Barambio Canet Nom: Santiago Lara Sanz Ciutat: Ho Chi Minh Ciutat: Chiloé Pais: Vietnam Pais: Chile Professió: Professor de matemàtiques
A mi querido pueblo: Hace ya 15 años q vine a Nom: Xavi Forés vivir al fin del mundo y, aun- Ciutat: La Massana que aquí soy feliz, no hay día Pais: Andorra Professió: Pilot campionat del q no recuerde de dónde mon de motociclisme vengo. El virus nos impedirá visitar Valencia este año. No vere- mos a la familia, ni a los ami- gos, ni caminaré por las calles de Llombay con mi familia, a los que les encanta. Esperamos que haya salud y que todo siga igual para que, cuando vayamos el año que viene, sintamos que no nos hemos perdido nada.
96 Nom: Jessica Jimenez Ciutat: Hamburg Pais: Alemanya Professió: Administració i Direcció d’Empreses
Sóc Jessica i vaig mudar-me a Alemanya en setembre de 2018. En acabar el grau d'Administració i Direcció d'Empreses amb especialització en finances en an- glés (grup A.R.A.) en la Universitat de València, vaig decidir mudar-me a Ale- manya per a millorar l'idioma. La meua intenció era estudiar alemany durant un any i després tornar a casa però l'encant d'aquesta ciutat m'ha fet quedar-me ací i aquest setembre farà ja dos anys que visc en la ciutat lliure i hanseàtica d'Ham- burg. Actualment treballe i estudie al mateix temps alemany. Viure al mig d'Europa em permet mou- re'm per tots llocs i no hi ha mes que no faça una visita a altres ciutats del país o de països veïns. Viatjar és el que em dona vida. El temps amb el Covid-19 ha sigut com en tots els països dificil però, a diferèn- cia d'Espanya, no hem estat confinats a casa i s'ens ha permés eixir al carrer a passejar junt amb les persones que con- vivim. Ha sigut molt dur veure la situa- ció d'Espanya i no poder veure als meus, però gràcies a les noves tecnologies estic permanentment en contacte amb ells. Encara que visca a Hamburg, Llombai és el poble que m'ha vist créixer i al que sempre tornaré.
97 Nom: Pau Viñuelas Lloria Ciutat: Paris Pais: França Professió: Estudiant en pràctiques
Sóc una estudiant que aquest any ha fet les pràctiques a París i que el proper curs realitzarà també allí el màster. A França hem estat dos mesos confinats a casa, i encara que he tingut la sort de passar el confi- nament fora de París, les mesures sanitàries i de distanciament social han estat igual de restrictives que a Espanya.
Nom: Mar Folgado Guerrero Ciutat: Salermo Pais: Italia Professió: Estudiant
Me llamo Mar Folgado Guerrero, 22 años de Llombai. Ahora mismo estoy en Salerno, al Sur de Italia. Estoy fi- nalizando mi estancia Erasmus, donde he aprendido nuevas costum- bres y un nuevo idioma. He conocido a mucha gente de diversos países y me llevo una experiencia inolvidable. Hago un llamamiento a todos los jó- venes que tengan la oportunidad de poder vivir esta experiencia. La reco- miendo al 100%, es una experiencia enriquecedora en todos los sentidos.
98 Nom: Juan Luis Lara Sanz Ciutat: Dakar Pais: Senegal Professió: experto en África occidental
Desde el año 2012 Juan Luis Lara Sanz se encuen- tra trabajando como experto en África occidental y la región del Sahel desarrollando programas de cooperación españoles y europeos dedicados a la seguridad en general y a la gestión de fronteras en particular. Su trabajo consiste en facilitar a los res- ponsables policiales de estos países los medios ne- cesarios para llevar a cabo su trabajo, especialmente para que puedan hacer frente a las redes criminales dedicadas al tráfico y a la trata de personas. Su última etapa en Senegal y Mauritania se ha visto afectada por la crisis sanitaria del COVID- 19, la cual le ha impedido viajar a España desde el inicio de la pandemia debido al cierre de fron- teras. En Senegal la situación ha sido complicada, por la falta de los recursos técnicos y humanos ne- cesarios para hacer frente a unan crisis de este tipo. Tanto en Senegal como en muchos otros países africanos no se pueden adoptar medidas como el confinamiento al que se sometió a Europa durante 3 meses. En muchos países africanos se vive al día y la población debe salir todos los días a la calle para poder comer. Debido a la falta de test, al control de los falleci- mientos, a otras enfermedades que afectan a la zona,… resulta difícil saber cuáles son las conse- cuencias reales del COVID pero si que se puede percibir que ha golpeado duramente.
99 FESTERES I FESTERS S 2021:
Aina Álvarez Ruiz Julia Fillol Donat David Bueno Adam Sara Torres Martínez Judith Adam López Fátima Villanueva Viñuelas Javier Yahiaoui Monleon Edgar Ocheda Meson Erik Bisbal Garcia Mireia Salvador Gil Paula Canet Moragón Minerva Garcia Martínez Carlos Mompó Martínez
PROGRAMACIÓ CULTURAL 2020
DIVENDRES 14 AGOST 21:00 h. VIII Jornades de Música als claustres Rafael Sanz-Espert, amb lʼactuació de PÚRPURA PANSA, a lʼAvinguda Marqués de Llombai.
DISSABTE 15 AGOST 21:00 h. Espectacle de Zarzuelika, a lʼAvinguda Marqués de Llombai.
DIUMENGE 16 AGOST 12:00 h. Eucaristia solemne en honor a Sant Francesc de Borja. 21:00 h. Concert dʼestiu oferit per la nostra banda la Unió Protectora Musical de Llombai, a lʼAvinguda Marqués de Llombai.