Originalitat Fotografies Teresa Torres i Casals imaginativa Poesies Josep Vendrell i Torres

Originalitat imaginativa Edita: Fundació la Calàndria C. Dr. Agell, 5. 08320 El Masnou Tel. 93 540 40 72

Disseny gràfic: Josep Puig Maquetació: Eva Ribas Correcció de textos: Aurora Mateu i Montserrat Llop Producció: Ramon Ruiz Bruy Imatges: Teresa Torres i Casals i fons familiar

Dipòsit Legal: B-29.269/2007

NOTA: Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o tramesa, per cap mitjà electrònic, químic, mecànic, òptic, de gravació o fotocopiat, sense prèvia autorització dels autors i dels qui han cedit les imatges. Originalitat imaginativa

Fotografia Teresa Torres i Casals i fons familiar

Poesia Josep Vendrell i Torres

Pròleg i cloenda Joan Muray

Fundació la Calàndria

Pròleg/alfa

ORIGINALITAT IMAGINATIVA, el llibre que teniu a les mans, no és un llibre corrent, és una obra sin- gular, sortida de l’amor i l’admiració de l’autor, Josep Vendrell i Torres, el nostre Jutge-poeta, vers la seva tia, la fotògrafa masnovina, Teresita Torres i Casals, que va marcar una època del seu i nostre Masnou, deixant plasmats, no sols els paisatges, sinó també tota mena d’esdeveniments, fossin públics o privats.

El primer que vull remarcar en aquest pròleg/alfa, com a fotògraf, és que les fotografies del llibre, la majoria de la Teresita, serveixen per a situar al lector a l’àmbit, no sols a l’íntim de l’artista, sinó també al del moment històric, alhora que per demostrar el seu talent. Són fotografies on es veu la ma i la ment d’una dona amb un gust i un sentit de l’estètica i de la proporció excel·lents.

La majoria d’imatges que veureu estan agrupades en diversos apartats, com: Prosàpia (algunes d’a- questes no són seves, formen part de l’album familiar). El Mar. El Poble. Les Persones. Les Cases. Les Quatre Estacions. Llum i Ombres. Contemplació. Amor. La Pàtria. Súplica. I Agraïment. A totes elles hi podreu copsar el que he dit a l’apartat anterior.

El nebot de la Teresita, autor d’aquest treball, va començar-lo en vida d’aquesta triant les fotografies fetes per ella en la seva vida professional, i va fer un poema per a cadascuna, poemes a mida de la imatge i els hi anava ensenyant a mida que anava acabant. Ella n’estava molt cofoia, però el destí, en forma de mort sobtada de la Teresita, va estroncar la labor, el regal podria dir, però que per sort en Josep va decidir continuar. I si abans, hauria estat un regal molt personal per a ella, ara, en aca- bar el llibre i publicar-lo, ha estat un esplèndid i sentit homenatge a la persona i l’artista que fou la Teresita: un bonic record que perdurarà i passarà a formar part de la història dels masnovins.

I el segon apartat que vull remarcar, tot i no ser el meu punt fort, és el de la part poètica, de la qual sí que puc assegurar, després d’empassar-me les poesies i gaudir-ne, és que són fetes amb tot el cor, i fins i tot l’ànima. Sorgeixen espontànies de la mateixa intenció que ha dut en Josep a aplegar-ne les imatges. Són un recull de poemes farcits d’una senzillesa poètica que copsa les més petites ins- tantànies, instantànies però, plenes d’una sensibilitat que ens és propera, com tot allò que estimem.

I ja que tinc el privilegi de començar el llibre per mitjà de les lletres, i cloure’l per mitjà de la imat- ge, com una alfa i una omega, vull que els meus mots finals serveixin d’agraïment a la Teresita, tant pel seu mestratge, com per la confiança dipositada en mi, però molt especialment per la seva amis- tat. I per a en Josep, un bon i entranyable amic, que m’ha honorat encarregant-me aquest pròleg.

Joan Muray Fotògraf i historiador

7

Introducció

En les XERROLES MEDIEVALS, se’m va despertar la curiositat devers el cognom Vendrell, prenent- lo com a motivació per als escrits poètics. Això em va fer néixer un sentiment d’injústicia vers el cog- nom de la meva mare i de totes les altres dones, el qual passa a l’oblit.

Del llinatge dels Torres, arribant fins als vuit rebesavis de la part materna, amb els meus germans, cosins i jo mateix, desapareixeran un total de catorze cognoms: Nin, Antich, Serrallé, Xifre, Piera, Alsina, Bosons, Vila, Pi, Ballescá, Rossinyol, Ribas, Casals i, finalment, Torres.

De tots ells, els que venim d’aquesta branca, portem l’herència dels seus gens que es van fonent fins als orígens de totes les coses.

La Teresa Torres i Casals m’ha servit de clau, ella i el seu esperit creador (palès en les seves fotogra- fies), per portar a terme aquests escrits sobre l’ORIGINALITAT IMAGINATIVA, i fer, d’aquesta manera, un homenatge (jurament de fidelitat) als avantpassats, dels quals, quelcom en porto.

Voldria, també, que qui llegeixi les poesies i miri les fotografies revifi en ell un respecte més profund per als qui l’han precedit i pel propi espai mutable en què van viure, sigui el lloc que sigui.

Que aquesta clau, original i imaginativa que es diu Teresa, obri les portes de la vostra sensibilitat que espero esperonar amb la meva pobra poesia i reviscoli els orígens i les arrels dels predecessors dels quals veniu.

Josep Vendrell

9

Prosàpia

Amb fotografies provinents de l’arxiu familiar Genealogia

FRANCISCO TORRES I ANTICH JOAN ROSSINYOL I CASALS 1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou) 1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou)

MARIA BALLESCÁ I SERRALLÉ FRANCISCA PI I ALSINA 1813 (Vilamajor) - 14/08/1883 (El Masnou) 1816 - 20/02/1893 (El Masnou)

MIQUEL CARLES MATEU JOAN ROSA JOSEP RAMONA FRANCISCO HIPÒLIT HERMENEGILDO JOAN

CARLES TORRES I BALLESCÁ RAMONA ROSSINYOL I PI (Avi Carlets) 1849 - 9/07/1932 (El Masnou) 1844 - 28/12/1916 (El Masnou)

? JOAN ? SALVADOR

JOAN TORRES I ROSSINYOL 5/08/1875 - 4/01/1960 (El Masnou)

FRANCISQUETA TORRES I CASALS RAMONA TORRES I CASALS MARIA TORRES I CASALS (Tetagran) 30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou) 30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou) 28/02/1901 - 22/05/1971 (El Masnou)

JOSEP VENDRELL I SAMON ROSSEND BATALLER I PARADELL 29/09/1900 - 3/02/1980 (El Masnou) (El Masnou)

JOAN VENDRELL I TORRES CARLES VENDRELL I TORRES MARIA BATALLER I TORRES 9/04/1925 (EL MASNOU) 8/11/1929 (EL MASNOU) JOSEP VENDRELL I TORRES BARTOMEU BATALLER I TORRES 10/02/1940 (EL MASNOU)

12 JOSEP CASALS I NIN ANTONI RIBAS I XIFRE (Pepdispeser) (Mataró)

ROSA VILA I PIERA TERESA ANTICH I BOSONS 1808 (Molins de Rei) - 16/09/1886 (E Masnou) 1829 (Alella) - 22/02/1913 (El Masnou)

JOSEP ROSA ENRIC FEDERICO ANTONI LLUÍS

JOAN CASALS I VILA FRANCISQUETA RIBAS I ANTICH (Avi Pep - mestre d’aixa) 1856 (Tiana) - 2/10/1933 (El Masnou) 1855 - 12/04/1931 (El Masnou)

MARIA FRANCISQUETA JOAN (Tia Mariona) (L’oncle Joanet) 22/04/1882 - 4/01/1967 (El Masnou) TERESA CASALS I RIBAS 5/05/1877 - 15/03/1965 (El Masnou)

JOAN TORRES I CASALS TERESA TORRES I CASALS ROSA TORRES I CASALS (Tetagran) (Tia Teresita) 3/04/1920 - 15/02/2005 (El Masnou) 04/1913 - 06/1914 (El Masnou) 20/07/1916 - 20/07/2003 (El Masnou)

ÀNGEL PICÓ I RIPOLL (El Masnou)

CARLES PICÓ I TORRES ROSSEND PICÓ I TORRES

13 Nissaga de mariners

FRANCISCO TORRES I ANTICH. «Mariner» 1806 Alella – 1874 El Masnou. Casat amb Maria Ballescá i Serrallé.

Fills d’en Francisco i de la Maria:

MIQUEL TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1841 El Masnou – ? A l’edat de 26 anys ja estava embarcat.

CARLES TORRES I BALLESCÁ. «Mariner pilot» 1844 – 1916 El Masnou. L’Avi Carlets estava casat amb Ramona Rossinyol i Pi.

MATEU TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1849 – 1917 El Masnou. A l’edat de 18 anys ja estava embarcat.

JOAN TORRES I BALLESCÁ. “Mariner” 1852 El Masnou – ? A l’edat de 15 anys ja estava embarcat.

JAUME PI I ALSINA. “Mariner” 1832 – 1909 El Masnou. Casat amb Dolors Noms i germà de la Francisqueta Pi i Alsina.

Fills d’en Joan Rossinyol i Casals i de la Francisqueta Pi i Alsina:

HIPÒLIT ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1840 El Masnou – ? A l’edat de 27 anys ja estava embarcat.

JOSEP ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1844 Barcelona – ? A l’edat de 23 anys ja estava embarcat.

HERMENEGILD ROSSINYOL I PI. “Mariner“ 1846 Barcelona – ? A l’edat de 21 anys ja estava embarcat.

JOAN ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1855 Barcelona – ? A l’edat de 12 anys ja estava embarcat.

Fill d’en Josep Casals i Nin i de la Rosa Vila i Piera:

JOAN CASALS I VILA. “Mestre d’aixa” 1855 – 1931 El Masnou. Casat amb Francisqueta Ribas i Antich i pare de la Tia Mariona. Menestral-mariner de la Companyia Transatlàntica. Anomenat “Avi Pep” per ser fill de can Pepdispeser.

14 Nissaga equatoriana

Fills d’Antoni Ribas i Xifre i de la Teresa Antich i Bosons:

ENRIC RIBAS I ANTICH. Nat al Masnou, morí a l’Equador. La seva esposa Rosa Murfhy Harker i el seu fill Alfredo Ribas i Murfhy (anglesa i equatorià) mori- ren a Barcelona i estan enterrats al Masnou.

FEDERICO RIBAS I ANTICH. 1871 – 1932 El Masnou. Solter, visqué molt de temps amb el seu germà a l’Equador.

Fill d’en Joan Casals i Vila (avi Pep) i de la Francisqueta Ribas i Antich:

JOAN CASALS I RIBAS. Nat al Masnou, morí a l’Equador. Es casà a l’Equador i va tenir fills i filles. Li deien oncle Joanet i era germà de la tia Mariona, la que va regalar la màquina de fer fotografies a la Teresita.

15 Família Casals i Ribas Francisqueta Ribas i Antich, Maria (Tia Mariona) i Joan Casals i Vila (Avi Pep per ser de can Pep Dispeser, era mestre d’aixa)

16 Dins de la grandiositat de l’oceà

Grandària sense mida, monotonia engronsada, constant, de nit i de dia, suau, enfurismada, enterbolint la mirada a plena llum o de fosca aclaparada. Neguit d’enyorament enmig de blau de mar i blau de cel, malenconia... somni... anhel... Vaixell a l’intemperi dessota l’estelat, lliure de nuvolada, assaborint, lànguidament, el celest hemisferi! Dient: «On ets Pàtria estimada? Esposa meva! Dolça fillada! Oh poble meu! Cada trosset de l’ànima és fet d’un record teu!» Veient, enmig del propi deliri amb els ulls clucs, mirant l’inaccessible empiri, carrers, cases, amics... mar i muntanyes, conreus i camps florits, dies sadolls de llum i d’alegries, de la pau casolana i de plàcides nits! Bressol genètic d’aquells avantpassats, herois anònims d’esperit ètic, que creuaren els mars! Genomes que tot just proppassats, són l’herència preuada pels seus plançons, que en avis, pares i fills són engendrats! Braus mariners! Dins de la grandiositat de l’oceà, heu covat la llavor! No es compra amb els diners el vostre viu llegat. No hi sou, però l’hàlit hi és en el futur que Déu té preparat! És vital i és activa la força del Suprem Amador! Ell la dóna, segons el pes i la mida, a l‘originalitat imaginativa de cada esperit que és creador!

17 Família Torres i Casals Francisqueta, Teresa Casals i Ribas, Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol

18 La casa gran

Tot es veu gran, dones de mariners, avesades a estar soles, mirat amb ulls d’infant! envellint-se, anaven navegant les hores, Tres esglaons i el pati de l’entrada amb sos records, amb unes ventalles amb sos passats i revifats amors! que per dintre i al seu darrere, Del propi mar, esperant l’última ona! eren tancades amb l’enorme portalada, Tot es veu gran, abans i després de la jornada. mirat amb ulls d’infant! Prestatges i taulells Expectant allò nou, instant darrere instant, plens de tabac, cansalada, embotits i atuells Sadollant la intel·ligència de coneixement, feien la benvinguda i així,creixent, a dones, homes i vells, hom arriba a adult, també alguna criatura, experimentant i assimilant allò que era ocult, adelerada per la llaminadura! sumant la vivència de nen i adolescent Tot es veu gran, a dins de l’ànima i en la memòria mirat amb ulls d‘infant! de tot son pensament! El celler... el magatzem Si bé el futur, el gran desconegut, i al mig la cargolada i ampla escala, és un constant interrogant, cada graó necessitava una ala, per més vell que siguis des de baix pujava el pensament… et fa sentir petit, atònit... ignorant; davant del cos anava! el passat, dolorós o afortunat, Aquella eixida on l’avi Joanet com una fulla despenjada més d’una bóta, tot sol, havia fet. que enyora la grandària de l’alçada, El menjador, la cuina i el rebost, veient-la pel costat contraposat, futura cambra obscura ell, el passat, per al revelat de la impresa figura, desmesurat de la vera realitat, imatges vives dels records tot recordant amb gratitud movent-se entre el vermell cada racó viscut, i el verd d’aquell lloc fosc! amb alegria i dolor, Ombres fugisseres que ambulant amb convivències de rialles i de plor, en el paper les formes anaven dant. com un cantar llunyà, quasi perdut, Tot es veu gran, em retorna a la memòria el seu gust! mirat amb ulls d’infant! Sí… aquella CASA GRAN A dalt els dormitoris, és viva en mi quan la vaig recordant alcoves i sales de sostre alt, i a dintre del meu cor, amb vidrieres separant-les tal com cal. servant-la com un preuat tresor, Calaixeres, balancins, escriptoris… reviu i es fa més flagrant, Allà les àvies Francisqueta i Ramona veient-la com si encara fos infant!

19 Ramona i Francisqueta Torres i Casals

20 Vivència

Cent seixanta-tres anys de vivència comencen pel primer! Que faria la infantesa si no tastés l’existència (l’abundància… la carència) d’allò que amb la vida ve? Noranta-tres o setanta, les anyades que hom aguanta el fan el que ha de ser. Convivint uns i altres, entre encerts, neguits i faltes, i els gens que portem també, cada u és únic en el seu fer! Però seria diferent si en lloc de viure amb qui viu, visqués amb una altra gent! El tracte que hem de tenir amb l’amor que hem de sentir vers aquells que ens han precedit i als que ens han de seguir, ha de ser noble i honrat, perquè un és el que és, i d’igual no n’hi ha cap més! LA VIDA: un moment sagrat!

21 Rosa i Teresa Torres i Casals

22 Les filles petites

Aquí tenim les menudes. De sis fills, elles, les dues, tanquen el grup familiar. Amb les àvies i la tia, la casa gran s’encongia de tanta vivència activa, de tanta història explicada i de vida compartida. Amb plors, amb cants i alegries se sadollaven els dies, creixien inquietuds i afloraven els records dels vells als més tendres cors.

Ah! si pogués retornar part d’aquella saviesa que sense tenir erudició, tenia la condició d’una atractiva bellesa plena de participació!

La llavor porta l’amagada saba que es manifesta en l’opulència de l’arbre.

23 Ramona Torres i Casals Teresa Torres i Casals

24 Les noies de l’estanc

S’omple de festa i tot no és igual, el cel sembla més clar, se sent un nou encant, de llum i d’alegria n’és ple el Camí Ral! Hom canvia el seu semblant quan passen pel passeig les NOIES DE L’ESTANC! Soles o acompanyades atreuen les mirades. La joventut somriu! Les galtes vermellegen. L’hivern es torna estiu! I tot és primavera! La gràcia falaguera passeja amb pas joliu! Els nois, fatxendejant els van al darrere, adés pel davant tirant-los floretes, elles, sordes... distretes caminen avant. Les dones, en veure-les, fan la xiu-xiu. El vell, callat les mira, pensa el que no diu! L’ocell refila el cant. Les flors tenen enveja guaitant-les de lluny quan es van aproximant! I avui, bo i fent molts anys, carrers i places retornen els seus perduts afanys; fan junts Festa Major! Tot l’envelat s’emplena de música i cançó! Queda parat el temps. El cel, il·luminat i blanc, celebra la boniquesa de les NOIES DE L’ESTANC!

25 Francisqueta Torres i Casals (La Teta Gran)

26 Mare

Sempre et vaig veure gran, Mare estimada! Jo era el teu fill petit, el fruit inesperat d’aquella dolça nit en què va tornar el pare! La pau em va portar, mentre la maleïda guerra s’allunyava. Sempre et vaig veure gran, lluitant atrafegada, quatre homes són multitud dins d’una casa, per una sola dona, Mare estimada! Avui... potser l’atzar, o bé des del bon Déu, m’arriba l’escalfor del teu esguard i sento dins mon cor la teva companyia…el teu amor! Sí! et vull veure la noia més xamosa radiant de joventut i preciosa. Aquella: que jo en ella i ella en mi, ambdós en temps de gestació, vam ser una sola cosa! Mare estimada! De lluny, sí, de molt lluny... m’arriben tes carícies que donen a la meva ànima, consol, tendresa i llum! La flor dóna del tot el seu perfum, fins que es desglossa, se’n va i s’allunya enllà, amunt... amunt! Ai! si sabessis com enyoro ton abraçada, MARE ESTIMADA!

27 Teresa Torres i Casals (primera comunió)

28 Originalitat imaginativa

Inquieta imaginació, constant recerca de la imatge ignota… secreta! Com la il·lusió de la primera comunió, pura, innocent, que estima allò que vol i anhela allò que pensa, porta a la realitat tot el sentiment del seu cor amb plena llibertat i amb plenitud d’amor! I així creixent, de blanc immaculat, la glòria del moment de la infantesa va vers el cel daurat, aquell cel impensat que havien somiat els braus mariners, els seus avantpassats, anant, retornant d’indòmits mars! Ulls d’angelet que miren, contemplant allò que pel defora la va envoltant. Penetra a dintre seu. Oh, aigua soterrada d’una abundant deu! La va enriquint de dolça poesia, de llum i de foscor, fent un conjunt de plàcida harmonia! En fer-se gran, el somieg d’infant es realitza amb més bellesa, ressaltant, adés l’austeritat, adés la tendresa, ambdues en cert encant! L’obra d’artista és filla de qui la va creant.

29 Detall d’un pessebre fet per la Tere

30 La pessebrista

Gulliver era gegant al país de Lil·liput, i en el país de Brobdingnag era menut! L’enginy agosarat del pessebrista es fa a la mida d’allò eixit de la seva ment, proporcionat al lloc que mana el pensament i va creant com a desapercebut artista. La perspectiva li dóna la mida adequada, s’adapta a les distàncies, a les formes, seguint, segons la història i a les normes d’aquell fet fa tant de temps perpetuat! No és ni gegant, ni menut... és com l’indret on la imaginació l’ha dut! I així la tenaç Teresita, veient allò desconegut i amagat de la vista, (creadora, fidel a si mateixa i a la pròpia fita) va ser, del Masnou, la millor pessebrista. Ombra i llum, amb nits plenes d’estels, albada i posta, han concebut sos anhels! La flor amb son perfum i el foc de flama roja amb brasa i fum, amatents, la porten caminant per viaranys, coneguts per ella i pels altres estranys. Passa per conreus i pobles, darrere de l’anunci dels àngels i els seus cants! I allà a Betlem, a fora, en un raval, arriba de la cova al portal! Hi troba el Déu fet nen… i és que el pessebrista, a més a més de ser un artista, també és pessebre i és bressol on l’Home-Déu hi heu el seu consol! Té l’ànima protegida contra el mal el qui porta en el cor, tot l’any, el SANT NADAL!

31 Maria Casals i Ribas (Tia Mariona)

32 La màquina de retratar

Dins de son si, es diu la tia Mariona: “Aquesta noia, allò que veu allò raona. Vestits, colors, paisatges i carrers, contrallums i foscors, formes, figures que evoquen sentiments als cors, miratges i desitjos presoners que volen realitzar-se en el seu ara per tenir lliure l’expressió en el després! S’ha de fer quelcom perquè aquesta inquietud pugui arribar a tothom!” Amb generositat amorosa, la Maria, (no sé on la va comprar, però era la millor que en el mercat hi havia), li regalà una màquina de retratar. Està encetat el camí de l’aventura, l’exploració excitant no veu la ruta dura! Selva o desert fan atractiu l’indret! Imprès en el clixé, el negatiu es torna viu en el paper, i tot allò amagat es manifesta en pura realitat! La càmera fotogràfica va ser un bon invent, però per a la Tere, del tot ha estat adient! Dins de son si, quantes coses va dir la tia Mariona? Callada i expectant, qui com ella, a aquella noia, la va comprendre tant? De jove, atractiva i bufona, de gran i sempre, una excel·lent persona! La musa poetessa, d’incògnit i d’amagat, té la mà estesa. Qui la vol agafar? La copsa sens pensar qui treballa i s’esforça a realitzar el que el seu cor li mostra, i veu, i sent la poesia allà on el pensament va perquè la inspiració li fa de guia.

33 Ramona Torres i Casals (fent de model)

34 La model

-“Als disset anys perdies l’estimat del teu amor, el que has servat tota la vida en el més profund del cor! Riallera, “carinyosa”, ningú et veia el sofriment. Simpàtica i xamosa eres la fidel esposa del rei del teu pensament! Ja gran, un dia em vas dir que no et feia por el morir, que allà, en l’altra vida hi havia més gent que et volia que no pas la que hi ha aquí!”- Una noia de l’estanc és prudent com no n’hi ha per això tothom se l’estima i per això tant es fa estimar! Per provar llum i ombrejat, la Ramona, amatent, estava quieta però latent a allò que li era manat! Es vestia i s’arranjava com una model de veritat. La Tere la dirigia, bé de cara o de perfil, seriosa i ben ornada, atractiva, d’encisadora mirada. Ambdues… un jardí d’abril! Sí, entre rialla i rialla, amb finura i amb dolçor, com si tingués disset anys i jugués amb son amor, la Ramona revivia aquell que sempre tenia guardat, un dia i un altre dia, en el més profund del cor!

35 La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata, davant del torrent de l’Ase

36 Quiet… un moment

Les barques estant atracades, el mar s’ha quedat parat, via, pedres i travesses han callat les seves queixes lliures de l’insolent sotrac, per no fer moure els trespeus.

Automòbils i persones, tots, han emmudit les veus!

Quiet... un moment! que res ni ningú es mogui, ara que ha parat el vent!

El clic! fa la impressió.

És la Teresita de l’estanc que tot ho està retratant!

ESTÀTICA ACCIÓ DE LA IMAGINACIÓ!

37

El mar La platja on ara hi ha el port esportiu (El Castellet, Can Teixidor i Montgat)

40 Petjada eterna

Petjada eterna que passes, véns d’allà on el sol albira, te’n vas on es pon el sol, tot esguard, captiu et mira, amb l’ànim tranquil o amb ira, segons son alegria o dol! Amb frenesí o amb moixaina, s’enfurisma o amaina el neguit del teu combat! La roca, la sorra… el mar, marquen ton camí platejat. Ets la unió on es pledeja el que té i el que deleja el temps dins l’eternitat! Cant, murmuri o crit amarg, brogit d’incontables ones que piquen en el rocam al llarg d’una perpetuïtat d’estones!

Quan el batec del cor deixa la indefensa persona, el mar en guarda el ressò en el vaivé de cada ona!

41 Des de l’espigó sense el port

42 Fantasia passatgera

Fantasia passatgera que evocas el bell passat quan no hi havia cap frontera per anar de casa al mar!

Ni via, ni carretera eren suficient barrera per separar ambdós costats.

Oh! Desig d’enamorats! Tant de dia com de nit si hom volia eren trobats, mar i terra i terra i mar, amb la precessió d’un poble sempre devers de l’esguard de l’horitzó que ajuntava el blau cel i el blaumarí amb un bes imaginari que només fa que fugir! Mai més l’escumosa onada, en aquest tros del Masnou on el port hi té l’estada, podrà la platja,per ella ser acariciada com ho era abans de posar-li el jou!

Ara, sense glòria ni pena, fermada amb una subtil cadena, reposa quieta com l’aigua d’un pou i el bell passat s’evapora perquè li és arribada l’hora de l’oblit sense consol!

43 Una barca i les primeres pedres de l’espigó

44 Excitació

La proa s’està excitant. L’ona, que ara ve i s’entorna, la crida, esquitxant-la, provocant!

Allà lluny veu Montjuïc i se li esperona el pit per llançar-se a l’aventura. Sa quilla, sense fretura, ja té ganes de solcar per deixar un camí ben ample en la grandària del mar! La sorra es fa baixada i amb la travessa humitejada la convida a rossolar. Ella, que té l’esperit de les naus conqueridores d’aquell rei tan gran i ardit que alliberà les illes mores, tan sols pensa d’ avarar.

No hi ha res més relaxant que veure, dins l’aigua calmosa el solc que la barca airosa fa amb el pescador remant!

45 Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata

46 Cabrestans

Immòbils guerres de ferro colat, d’esquena a la via i de cara al mar. Rossolant les barques sense cap esforç, buides i lleugeres per ser les primeres a entrar al combat, lliures dels cabrestants i fugint dels caps. Ja arribarà l’hora que sortint de l’aigua tocaran la sorra i l’impassible soldat amb la cantarella del cadell picant el dentat, les haurà, un altre cop, estirant-les fort, lligat i fixat! El mar, quan està volat, sacseja les barques declarant la guerra, foll i atribolat, als immòbils guerrers de ferro colat!

En aquesta terra qui té un bon cabrestant, el trontollaran però, les torbonades, no se l’enduran!

47 Salabret i barques d’Ocata

48 Dins del salabret

Dins del salabret tinc la mirada i veig les barques de la vida amb la vista enxarxada. Sorra, mar i cel, i una caixa buida d’inaccessible horitzó, com el de la llunyania, que mai no l’abasta la infimitat del jo!

No és la carència de vida i de llum que té l’existència, és la plenitud de tot allò que encercla el meu pobre ego!

Minso i pidolaire reclamo l’alè quan em toca de ple el salubre aire! Dins del salabret l’agonia és llarga per al peix que és sostret del seu propi indret.

Per la llibertat… perd la flor la seva flaire?

49 Nanses i barques a la Costa Brava

50 La nansa

La nansa descansa.

La seva aparença no dóna temença a sobre el sorral, ningú s’imagina que pugui fer mal.

És dessota l’aigua quan canvia el seu caire… sa boca té fam i és més voraç que el punxegut ham!

51 Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer Capitans Comelles

52 Els banys de Sant Pere

Relaxament dessota els raigs del sol amb la salabror del mar i de l’ombra el dolç consol que dóna l’encanyissat i el més senzill para-sol!

La sorra quasi no es veu, la platja fa aixecar el peu que busca adelerat remullar-se a dins de la blanca ona per refrescar tot el cos en una llarga-curta estona!

Els banys estan preparats per donar acolliment a tots els acalorats!

Jo he vist, quan no fa calor i la forta maregassa amb un tràngol esfereïdor que tot ho trenca i arrabassa, els banys enfrontant isolats la ventura de les onades i a mercè del simple atzar que fa entristir les mirades, enyorades de les felicitats passades.

53

El poble El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies (els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…)

56 A Masnou

Masnou dels meus amors! Vila xamosa, la més blanca, joliua i esplendorosa que Déu posà somrient ran de la mar, penyora de lleialtat i d’honradesa, espill de caritat, font de noblesa, de la Costa joiell el més preclar.

Terra de braus marins i barons savis que han dut arreu del món ton nom triomfant, i de noies d’ulls clars i rojos llavis que t’omplen tot d’encís i dolç encant.

Feliç qui, del gran món, lluny de l’escòria, de sa vida, a prop teu, arriba al fi, que és passar d’una glòria a l’altra Glòria poder a ton redós viure i morir.

JOSEP PUJADES i TRUCH

Que calli tota boca i parli el cor! Davant de tanta estima i tan sublim amor. Tota lloança és poca! Els sentiments que aquest poeta evoca, ja ho diu clar i ben fort en sos cants i llaors: MASNOU DELS MEUS AMORS!

57 Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí

58 Carretera de França

Per la carretera de França, que va vorejant el mar, quan hom al Masnou s’atansa després de deixar Montgat de ca l’Antich la masia hi passarà pel costat!

Tot seguit can Teixidor! Si el primer era pagès el segon un gran senyor!

Tothom sap, en arribar, que en aquest poble que entra treball i noblesa hi ha!

En són plenes d’al·legories (sobre aquest lloc i son història) la fermesa de la terra i l’elasticitat del mar que en tot al llarg de la costa mantenen un incansable tragí, manifestat en sos fills, tant a terra com en el mar, desafiant els perills i enfrontant-se al destí!

Que en l’avui i en el demà sempre sapiguem portar allò que ens donà l’ahir: Fortalesa en el patir i la satisfacció ben nostra de saber, també, gaudir!

59 Can Torres des de can Sorts (ara gasolinera de la carretera d’Alella)

60 El bres pairal

El bres pairal, El pas endavant del peu de la muntanya, deixa la petjada, molt calmosament darrere l’esquena, baixa vers la plana. sola i oblidada Allà, els seus fills, amb l’ona del temps conquerint els mars, que la va esborrant! la indústria i les arts, Record i desig s’ho estan mirant! sense por als perills, No hi hauria existència seran menestrals i seran cabdills. si hom no va avant! El redós patern, Per això el bres pairal sota el cel etern, és tan important. s’anirà envellint veient com sos plaçons amb vitalitat van sobresortint! El bres pairal, mur sòlid i alt, veu com la fillada, enmig les maresmes fan niu i son estada amb matoll, jonc i canya, damunt de l’aigua dolça-salada i terra flonja que tot cor enganya. Devers l’aventura va la jovenalla, vaixell de vela estesa que l’oceà talla! Conqueridors de noves aventures i perdedors de les arrels més pures!

61 El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu

62 El rovell de l’ou

La immensa mar deia: “Estan davant meu, la Casa Benèfica, la Casa de Déu i el Mercat del poble on tot té el seu preu!”

Des d’aquest indret, mirant l’horitzó, (l’adolescència és expectació) he vist els dofins, reis sense confins, fent salts alts i llargs per sobre la calma de la grandiositat! L’aigua quan era embravida es volatilitzava sobre el Camí Ral, aquella situació humida, d’ambient hivernal, assaboria amb una suau mida els llavis de son regust de sal. Aquest és el meu poble el que estimo tant! vist de dalt la barca, des del mar estant! El seu nom: EL MASNOU! i del tros que us parlo, EL ROVELL DE L’OU!

63 L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó

64 L’espigó

Aquest Maresme nupcial és la unió d’espòs i esposa on dins de son llit hi reposa l’aigua, sigui dolça o amb gust de sal!

Els fills hi han posat la mida cansats d’anar amunt i avall (la carretera, la via i el rocam fent de topall) procurant de tenir la sorra recollida en una platja com cal.

Amb la pala, pic i mall, tot tirant de carretó, salvaran la situació. És l’enginy i el dur treball els qui van fent l’espigó! També el progrés i la ciència porten la televisió, però el cel, netejat d’antenes. encara no sap el que és la pol·lució! Les barques estan reposant, sense pensar, les pobretes, que això d’estar tranquil·letes i seques sobre l’areny, a poc apoc se’ls va acabant. L’home vers el mar les empeny per no ser més recalades, mai més, sobre les sorres daurades. I així sempre molles… avarades a mercè de les engronsades del mar lliure o captivat!

Potser hom pot perdre el seny davant la prosperitat?

65 De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja

66 El veïnat de Teià

A cavall de mon somni il·lusionat, A prop del torrent d’Hassam, albiro la imatge imprecisa del passat. (nom del sarraí enamorat Enmig de joncs, canyes i terra que per una donzella va perdre per aiguamolls enfangat, el cap de veritat), m’imagino el meu lloc natal tan estimat! allà, ruïnós i sota terra, La natura, neta i pura, amb el mareny oblidat fa el procés just i manat hi resta l’antiga història en la costa del Maresme, tan xamosa, d’aquest espai, pels seus nadius acariciada per l’escuma blanquinosa tan preuat! d’aquest constant anar i tornar Per la feina i el progrés de l’enorme immensitat! baixaren els de Leucata. Sol i lluna sobre el mar obrien Vorejant la sorra tova, on el sòl camins de plata! és compacte i endurit, Qui hi ha nascut, hi viu i hi creix entre pinars que donen la millor fusta no necessita res més! hi passa la Via Augusta Mireu que maca és l’Ocata! amb un trànsit ben fluid. Qui va cansat, xano-xano, descansa i es recupera en la Vil·la d’en Taliano. Banys i menjars exquisits fan que hom s’hi gasti els denaris, tant rústics com mandataris hi van per llepar-se els dits! Els anys, amb guerra i pirateria, destruïren tal encís, i fugint a la muntanya deixaren isolat tal paradís!

67 La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França

68 El veïnat d’Alella

El veïnat d’Alella, fa temps, té estació, (és una de les primeres de tota la nació) també dues vies mortes i una, la pricipal, amb doble direcció.

La carretera estreta, que ahir era sorrenca i ara amb els llambordins és sòlida i ben feta, per no enfangar els veïns.

La cruïlla, on riera i calçada baixen ambdues plegades, de la muntanya endins. Una, neta i marcada amb mollons de blanc i acolorits, l’altra, mig soterrada passa quasi amagada amb els vorals humits i va devers la mar ofegant els seus crits!

Qui et veu i qui et veurà? La mar pel port lligada. Estació i carretera de neguits trasbalsades, i la riera igual, passant sola… oblidada!

Tan sols quan plora fort el cel atrau d’hom les mirades i fa sentir ses veus!

69 El carrer Esperança des de Mestres Villà

70 Esperança

Oh, petiteta esperança! aquell que et té o se t’atansa amb delit o amb cor contret, tant si té calor com fred, heu temperància en la teva estança!

UN POBLE és o no és segons la mida i el pes del seu bon grau D’ESPERANÇA!

Aquell que no en té… no és res.

71 El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó

72 Memorial

El fum perdut en el cel blau varia constantment la seva forma. A voltes sembla que se’n va, a voltes torna. És lliure en l’espai son moviment, minvant, creixent. És lliure, sí, però al mateix temps esclau, lligat al vent, perdut en el cel blau. Així, aquesta terra on he nascut, d’aigua salada i dolça a la vegada, amagada, soterrada, esclavitzada, abans marenys de fang i platja, de canyes i matolls sacsejats per l’oratge. El vent del temps l’ha canviada fins a ser el que és en el meu ara. Ignoro com serà en el futur aquesta terra meva on he nascut. Conec, amb amor tendre, aquest espai on he estat dut i crescut. La seva història és la meva història, amb joia, amb dolor, fracàs i glòria m’han forjat com el ferro en la fornal. Ni que volgués… podria ablidar-me del meu lloc natal! El primer pas devers la Mare Pàtria… el sentiment pairal, tot ella és sagrat memorial. Ai! Si la perdés, que això no passi mai! Estimo amb dolç amor aquest espai. El seu paisatge sempre és viu i nou, i jo com l’aigua del seu pou, ara melosa, ara salabrosa, mon ànima hi reposa i vitalment s’hi mou. Oh, poble del meu cor, EL MEU MASNOU!

73

Les persones Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor

76 Torrents adormits

Torrents adormits que no sou rieres però teniu quimeres quan fa el cel mugits!

Barreu tot el pas i allò que trobeu feu tomballar i flaquejar el peu! Les tamborinades teniu per compàs, qui amb vosaltres topa ha d’arrufar el nas!

Quin temperament! quan el dia és bo sou d’allò millor i quan és dolent… val més que s’allunyin els grans i el jovent.

Aquella persona que s’assembla a tu, es quedarà sola en sense ningú!

Si hom és arrauxat; ara bona cara… ara malcarat. Qui serà el valent que li fa costat?

77 Nevada de l’any 1962 (en Comelles i la Maria Teresa Baucells)

78 Qui mano sóc jo

Qui mano sóc jo encara que riguis i portis bastó!

I tu, estimat Comelles, com que ha sortit el sol, ja et veus les orelles, estàs satisfet! no fas com ahir que tenies fred!

És temps de Nadal, tothom està content, ara que està serè i ha parat el vent.

JO… (aquesta nevada del seixanta-dos) he estat del tot fastigós i també he fet mal!

Si és que en trobes un, pregunta al pardal!

79 Els pescadors d’Ocata (Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca la Mariana i Francesc de can Quirico)

80 En el mar de Galilea

En el mar de Galilea, Simó amb l’Andreu, en Jaume i en Joan, trescant al peu de la barca, les xarxes anaven arranjant!

I quan va passar el Senyor els digué: “Seguiu-me, veniu amb mi! Que sóc la veritat… la vida i a més a més el camí! Qui fa allò que faig jo, d’homes n’és pescador!

És la mar Mediterrània que mulla els peus del Masnou, i els bons pescadors d’Ocata preparant estan la xarxa abans que s’amagui el sol!

Ah!, si passés el Senyor! Són pescadors de primera, la mar tranquil·la s’espera per donar-los el fruit millor.

Els homes d’aquesta mena fan com la fèrtil llavor que amagada a sota terra, sense soroll, sense guerra, fan germinar una nació!

Vine, si és que has de venir, però… no te’ls enduguis d’aquí, que els del Masnou i els d’Ocata, sense ells no farem camí!

81 La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc amb el grup de neteja en plena acció

82 Eficiència

Al costat de ca l’Emili del Ous, la pujada escalonada ha quedat neta i adobada per l’esforç de quatre sous!

Les escombres van ballant entre l’ombra-llum del sol, la pala vol i no vol, sobre un punt es va inclinant, reflectint, com ballarina, sobre el sòl sa imatge fina bo i sent plana per darrere i per davant… es creu tenir cert encant!

En tot, no hi veig la brossa. Serà la imaginació que hom, en sense fer res, està en frisant acció?

Potser la dic massa grossa... però no sé per quins set sous, tres escombres i una pala amb l’esforç de quatre sous, simulen una escombrada a la pujada o baixada de ca l’Emili dels Ous!

83 El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia d’esbarjo i d’excursió

84 Atalaiant l’esdevenidor

Somrís il·lusionat, rostre encisat, mirada adelerada amb l’ànima esperançada d’allò que va venint i com la llum del sol omple la cara de joia i joventut mai igualada!

Atalaiant l’esdevenidor que com el rebrot d’una flor fa percebre l’olor tan desitjada!

Plors i somriures faran esclaus els tendres cors, ara anhelosos de ser lliures!

Ah, dolç passat! que avantatges el futur inesperat sadollant l’esperit amb ta bondat! Si bé la vida traspua, fugint del nostre si devers l’eternitat, certament s’emporta l’aurèola de cada ser humà, amb pena o glòria, que mai no es perdrà!

Somris il·lusionat, rostre encisat, mirada adelerada, la llum del SOL etern t’ omple la cara!

85 Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració: Basomba, Gazquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares

86 La junta

La junta amb corbata fa patxoca empolainada i amb complaent mirada fa bona cara, té bon humor! Ha desnuat la troca, allò vell ara és nou, i la Calàndria canta en tota la contrada d’Ocata i del Masnou!

Els herois de tal gesta (compteu-los, en són nou) avui estan de festa, celebren que la feina ja està llesta. Satisfacció i orgull és el seu sou!

Això és el que necessita un poble! Això és el que forma una nació! El treball fet amb un esperit noble! Enginy i esforç realitzats amb dedicació!

Mireu i no oblideu! La junta està asseguda, l’admiració i l’honra els és deguda… que hom es posi dret al davant seu! El respecte és son preu, ells... hi tenen tot el dret!

Fora maldiences i menyspreus, tothom dempeus!

87 Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals de les generacions venidores

88 Les hespèrides

Donzelles, filles de Zeus i de la Nit, Sigueu el que sou guardianes de les pomes d’or, i feu créixer formós posseïdores de la virtut, aquest petit redós! de la fecunditat i de l’amor, Es farà realitat mireu bé, de fit a fit, tot això que heu pensat el vostre pensament va més lluny en el vostre passat! que l’infinit! Ja... en l’adolescència El lloc on habiteu es viu i s’hi mou és l’illa de la benaurança! i es fa experiència El futur que porteu la vostra vivència, està ple d’esperança aquí… en el Masnou! per a aquest poble que esteu!

Entre mar i muntanya sou llavor del jardí que amb amor feu florir, fecundant el camí que de França va a Espanya!

El drac ensinistreu perquè vigili i servi tot l’amor que coveu en la vostra innocència, que no cal ser lletrat per tenir la ciència de la simple bondat.

89 La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener

90 Commemoració

Tothom atent i escoltant per no oblidar aquella guerra que a tots ens va colpir tant!

La plaça de gom a gom, a la paret de l’Església, perquè ningú no tingui amnèsia, la creu i els caiguts amb el seu nom.

El discurs alt i eloqüent per membrar en la memòria els fets tristos de la història tan fratricida i cruent!

Al final, arengar la multitud per enaltir la victòria i atemorir el vençut! Perquè la por és així: Acoquina aquell que perd, ja que en perdre perd tot dret! Qui guanya se sent segur i fa que moltes vegades ja no respecti a ningú! Però la vida té equitat i en un moment o en un altre qui venç se sent desemparat!

És justa la commemoració, cal revifar-la dins de l’ànima pels morts de cada cantó! Que no torni a succeir allò que ens va passar ahir! L’odi fa la divisió i un poble esquarterat mai no tindrà prosperitat!

CAL QUE UNITS SIGUEM NACIÓ!

91 El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino, el dia de Sant Antoni Abat

92 Els tres tombs

Canten alegres cançons les ferradures lluents i els llambordins amb ressons!

Els pagesos empolainats semblen uns valents soldats!

La gent s’ho mira amb plaer. Avui, llauradors i poble han tingut la paga doble, són els amos del carrer!

Els TRES TOMBS seran ben dats, borregos i caramels per a tothom ben regalats!

Sant Antoni, el bon abat, amb el porquet al costat, contemplan-t’ho complaent, diu: “Un bon poble amb bona gent! Què us sembla, oh Pare Déu? Això que fan no té preu, val la pena estar content!”

93 Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández (antiga masia Millet)

94 Dos camions

Dos camions de dolcesa estan a punt de sortir, que la dolçor d’aquest poble d’un lloc o altre ha de venir!

Si parlem de salabror… també en tenim, Déu n’hi do! que de salats i afables no en trobareu de millors!

La salina ens ve del mar, i el nostre gustet melat d’aquests quatre agosarats que l’escampen sense mida per tots els quatre costats!

95 Carrer de Sant Pere

96 Camina solitària

Camina solitària la infantesa devers la pubertat, l’apòstol, que és Sant Pere, la porta cap al temple més sagrat.

Té dubte... té certesa. És tan fràgil el cos que li han donat! Prou no sap quin destí li espera, però camina… camina, decidida, amb plena soledat!

I creixerà i deixarà enrere aquell jardí florit d’allò que era per ser allò desconegut del que serà!

Quan miro aquest vailet des del profund del cor sento un calfred! En ell veig mon passat i tot el que en aquest temps se m’ha donat, i si bé ell ignora el que l’espera, jo sé el que ell no sap! Sigui bo o dolent ho guarda amorós mon pensament!

Camina solitària la infantesa devers la pubertat, i camina… camina, decidida, tan decidida que ha passat de llarg!

Deixa la pubertat i arriba a la vellesa i estima i recorda el seu passat, és d’ell i és seu, AIXÍ ESTÀ MANAT!

97

Les cases La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuació del carrer de la Caterra

100 Cases assolellades

Cases assolellades de plàcid hortet, on de porta a porta cap paret s’ha fet.

La bugada estesa s’hi troba a plaer hi passa l’estona tranquil·la a pleret!

Ara, al decurs del temps, sense tes banderes que deien qui eres a mercè dels vents, t’has quedat ornada però closa i separada amb jardins florents.

No hi ha cap mirada que sàpiga i digui quina gent tu tens!

Aquella avior que corrents s’allunya, sense mandra i amb punya hem de recordar-la amb cor amatent, que no hi ha història si no hi ha memòria, i no hi ha esperit sense pensament!

101 El Casino i la Casa de la Vila

102 Regalament

El brau guerrer, l’home afeixugat, la dona atabalada pels quefers de la casa, el jovent… la quitxalla, volen relaxament després de la batalla!

I així, els nostres avantpassats, forjats amb dur treball, trempats a dins dels mars, cercaven de l’inassolible empiri l’Elisi, demanat amb insistent captiri, per posseir l’Edèn terrenal! Amb enginy, unió i força d’esperit immortal, construïren, en la masia de can Fontanills, allò tan desitjat per a ells i per als seus fills. Bonaventura Bassegoda i Amigó en va ser el constructor! Sales de joc i de lectura, terrasses i jardí grandiós, teatre (de la costa preuat i preciós). Regalament d’esbarjo i de cultura! La simfonia de la millor partitura que aquella classe dirigent va realitzar per a ells i per a la seva gent! Orgull de tot un poble que tant pobres com rics es vanagloriegen i encara avui celebren i festegen allò fet pels antics!

La Casa de la Vila té a la seva dreta aquesta obra del poble tan ben feta, aquest casal pairal, bressol de primaveres, on les banderes airegen juganeres davant del mar i a sota del rei sol!

La HISTÒRIA es reviscola i es commou al davant del CASINO DEL MASNOU!

103 La torre “Xina” (Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu)

104 Dilapidació

Sobresortint a les altres hj ha la Torre Xinesa, damunt un turó enlairada ella guaita i és mirada, gaudint de la seva altesa!

És fruit de fer les amèriques. L’opulència l’ha envanit, omplint de festa la nit sa fortuna ha fet miques.

Esvaïda la riquesa també ha perdut l’amistat (si és que es pot dir que té amics aquell que és acabalat).

Val més ser prudent i assenyat tant si ets pobre com adinerat, que la companyonia no la porta l’abundor sinó la vera estimació!

Aquell que té rauxa i ximplesa és com la Torre Xinesa! Va de l’emparança a l’abandó.

105 La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrer Ciutat Vila Jardí

106 Afany operant

La cirurgia també té el seu mirador, guaita, escruta i vigila, desnua, lliga o desfila més enllà de l’horitzó!

Igual que fa el navegant, va, enmig de l’oceà, obrint i formant camí per salvaguardar la vida i el malalt poder guarir.

El seu afany operant ha fet de la medicina quasi una ciència divina, d’entre totes, la més gran!

107 La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de cal Doctor Ribas

108 Mansió paradisíaca

Mansió paradisíaca, verger fornit, bosc clausurat.

Oh, Edèn somiat!

Consol d’aquesta nit on hom atraca.

Redós tranquil que enmig del tràngol reposa nostra barca.

De cara al mar, dessota el sol daurat, a prop de Déu, mirant el casal del vell i del malalt, i així, entre la impotència i el patir, somiar amb allò immortal!

Qui és? (tant si és pobre com ric) el qui no té una mansió, i a dins del cor un palau d’il·lusió que li esperona el pit?

109

Les quatre estacions “Carretera de les Bolas” abans de dir-se carrer Navarra (la torre de cal Marquès)

112 Autumnal

Té quatre estacions Pujada que cansa la meva mirada, el cicle anual. d’un incert destí Realitats i ficcions que em porta i m’estira es van realitzant i em roba la vida, amb canvi constant. la poca que hi ha en mi! Desig immortal Per això, oh temps autumnal! que vagabundeja la teva tristesa entre el bé i el mal. té el seu atractiu Oh temps autumnal! i certa bellesa Començo per tu! per al pobre mortal Quan la fulla cau que copsa en tu i l’arbre més verd quelcom transcendental, queda al descobert un procés actiu i el brancam tot nu que bo i sent caduc, vol heure el cel blau. el fa sentir viu! Sento, en el meu si, la quietud serena que enmig de la pena em va omplint de pau! Repòs evident que va sadollant el meu pensament! Irretornable camí del passat que es fa pel present mesquí que no vol fugir!

113 Platja del davant del carrer Josep Llimona i una base de l’antic embarcador (1912)

114 Hiemal

Té quatre estacions el cicle anual. Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant. Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal. Oh temps hiemal! Tens el dia curt i llarga la nit. El sol molt més baix penetra arrupit per dins la finestra fins al capçal del llit. Homes i natura, tot està adormit! És la immensitat del llençol del mar que juga si mulla o no mulla el somni platejat de l’adolescent ardit i atrevit que hom porta amagat. La saba vital remuga soterrada en l’aparent mort que la té lligada el temps hivernal. L’humus que la terra cova és el fertilitzant que té el seu instant per fer la natura vella, radiant i nova!

És en el fred febrer quan floreix amb força el bon ametller.

115 Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou

116 Vernal

Té quatre estacions el cicle anual. Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant. Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal. Oh temps vernal! En llocs impensats surt la nova vida, la soca envellida té els dies comptats, però de la seva arrel rebrota, amb més força, son perdut anhel! Tot, molt més verd i joliu, amb la flor més tendra ens fa pensar i entendre que la mort reviu! La vitalitat, pels quatre costats, ningú no la para! Pla, muntanya i prada, n’estan sadollats! El cor parla i diu: “De la fulla morta i del fred gelat en surt el presagi que obre la porta on, allò esclavitzat brolla amb l’aire sa de la llibertat!

117 Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrent Umbert i a prop de l’estació del Masnou

118 Estival

Té quatre estacions el cicle anual. Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant. Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal. Oh temps estival! Clima calorós on la suor reina sense que cap eina faci moure el cos. La canícula forta obre finestra i porta com lladre laboriós! De dia i de nit hom busca la fresca amb ànsia i neguit. Hi ha un refrany que diu que en el temps d’estiu tota cuca viu! Del mar ve la vida i ella…ens atrau i ens crida com ho fa la fembra amb la seva cria! La platja està plena i és que l’anella d’aquesta cadena ens aporta la il·lusió de gaudir sense cap pena d’una existència millor!

119

Llum i ombres Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata

122 El vell fanal

El vell fanal està cansat de cercar tota sa vida la fosca, que cridant-lo el convida per fer junts el seu traçat! El desert, ample camí, sense llargada ni amplada, que ni el linx té prou mirada per poder-hi veure el fi, els va embogint amb deliri! La fosca l’atrau i fuig. El fanal com més corre menys l’agafa, tot plegat sembla una estafa que els està fent el destí! Aquest inaccessible empiri els va sadollant d’enuig! No heuen allò que volen, i a més voler, més rebuig. L’espurna de llum s’ha apagat i el joc del fanal i fosca, de fil viu s’ha tornat osca, tot ha quedat deturat! El dia va clarejant i de la negror es passa a un estat radiant! La fosca dóna fondària i relleu, amb son ombra variada enjoia aquella contrada. Engalanant el mateix lloc, amb sa cavitat sense foc i abaixat del seu seti més alt, com aquell que no fa res, es transparenta el fanal! Relaxats, amb distensió, d’una manera normal, veuen que allò que volien els és regalat des de dalt!

123 Porxada d’una torre d’estiu a l’antiga carretera de Teià

124 La uniformitat de la diformitat

Sobre un pilar i una jàssera I és el quid de la qüestió: hi ha posat un embigat, Són diferents entre si cada ombra projectada subjectat a la paret amb ciment molt ben collat. amb la forma i la llargada, És perfecta la terrassa, movent-se lentament van canviant constantment, el terra està enrajolat, però són iguals els cairats tant la porta com la finestra posats del terra més alts, amb la corresponent cavitat, paral·lels i horitzontals, el gruix no és poc ni és massa, amb idèntiques longituds el propi de la paredassa! i amb les mateixes amplituds El sòcol i un esglaó rematen el que he dit jo. que tenen els espais buits, Dos testos, finestrons i porticons, immòbils, amb permanència normals! tancats per les més simples raons. I això m’ha fet pensar: L’estiu trigarà a tornar, LA DIFORMITAT D’AVUI la tardor és la que mana, ES LA UNIFORMITAT D’AHIR? i la quietud i el sol fan allò que els dóna la gana! I EL FUTUR DE L’AHIR I L’AVUI, Encarat vers la terrassa hi veiem la solitud DEL NOSTRE DEMÀ UNIFORMITAT SERÀ? amb el sol, que vol omplir-la de la seva excelsitud. Però el bigam diu tot trempat: “Mira sol, si vols entrar passa per les badadures que deixem els cabirons separats per obertures!” Com un rellotge solar amb una munió de gnòmons, el sol, molt pausadament, arriba a tots els racons.

125 Pescadors de canya al davant del Mercat Vell

126 Espera pacient

Espera pacient que l’esquer, en l’ham, també té el seu temps!

Si bé el contrallum et deixa enlluernat veient sols brillantor i ombra per contrast, per l’altre costat i d’esquena al mar, tot té el seu color i la variació que la llum li ha dat! Sent allò mateix, ho veu diferent la pròpia visió, si el sol ve de cara, d’esquena o de trascantó!

L’ham espera el peix. La llinya, de l’ham el tomb, i la canya l’estrebada perquè la torçada la vegi tothom! Però l’home expectant està a contrallum, somiant quin peix picarà l’esquer. Quan arriba l’hora, fa el que ha de fer i traurà de l’aigua el seu presoner! La seva il·lusió serà joia o fum!

L’atractiu que té l’espera pacient està ben lligada al moment present!

127 El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata

128 El garrofer de l’Indià

Des d’un puig més enlairat fecunda totes les fembres ell que de fruit no en té cap, però el seu pol·len escampat germina en les flors tendres de les serres fins al mar!

Moltes vegades una idea, sense cap fruit aparent, sadolla tot pensament, sent per als altres una dea.

El garrofer recargolat d’un indià retornat, ha sadollat de garrofes les vinyes, horts i sembrats!

Els ases tenen tiberi i els cavalls van atipats per aguantar el vituperi!

Temps hi haurà que aquell que vulgui garrofes de sobres en trobarà.

Si no en troba és perquè no hi és el garrofer de l’indià!

129 Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava

130 El pal

És pelat i alt el pal, no està arborat de banderes sinó amb un llum i dos fanals!

La decisió (si és ben presa) bo i sortint d’allò normal, ha solucionat el cabal.

La situació era crítica, el terra molt anormal, més d’una relliscada havia fet bastant mal!

El consistori reunit així ho manà decidit, per poder il·luminar aquell petit tros de nit!

De dia ja és diferent, si hom es trenca la cara en aquell tros de pendent. Tots els badocs i babaus ben merescut s’ho tindran si cauen allí, rodolant.

Qui mira el pal pelat amb un llum i dos fanals, si es vol deslliurar dels mals cal que s’estigui parat!

131 El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de la carretera que va a Torroella de Montgrí

132 Sempre

Quan hom aixeca la mirada i allò que veu més a prop té la similitud amb el sentiment del seu cor, ambdós: interior i exterior, es fonen en una abraçada.

Mar, plana i muntanya, núvols, cel blau, tramuntana, no són esquius ni cosa estranya quan és l’emoció la qui mana, i es fa, dins nostre, germana!

Un trosset et corprendrà aquella terra llunyana, farà més gran el teu estimar, sempre estarà en la teva ànima!

La silueta de Pals airejada com les fulles, tapada per llençols alts!

133 Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran

134 Paradoxa

Cel blau i núvol blanc fan de coixí a l’arbre encreuat, de ferro fred, encimbellat en la llitotxa pissarrosa on la mort hi reposa, la del cadàver, que viu no tenia on dormir i sense vida refloreix sa soca!

Estranya paradoxa! Antilogia d’un acabat camí, conclús i poca-solta, full en blanc que no té res a dir i un cop donat la volta trobes escrit allò que no té fi!

“Llavor soterrada i morta treus la florida immortal i forta!”

Aquell que neix i viu fosc i tancat, no sap el que és la llum fins que s’obre la porta!

135 L’home volant a la Costa Brava La Tere m’explicava que en Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anar fins que va fer la foto; li digué: “M’agradaria veure com ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell

136 Un instant pot ser immortal

Aigua, sorra i cel! L’HOME VOLA… l’home vola per assolir el seu anhel!

Un instant pot ser immortal si hom fa un salt, amunt, ben alt i el moment queda parat, fent que allò caduc i breu, per l’impuls donat pel peu, sigui fet eternitat!

L’home vola, i enlairat, des de l’aire, mira a terra per no caure a dins del mar.

Aquell que estira la corda, ajupit, mig amagat. Estàtics ell i la borda, barca i sirgador contraposats, tenen amb aquell que vola la mateixa força sola parada o en moviment.

A l’un, ningú no hi para esment, a l’altre, tant si es mulla o no es mulla, el mira tota la gent!

137

Contemplació Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnoví Pere Pujades Capella del Santíssim de la Parròquia de Sant Pere del Masnou (costejada per la família Guarino)

140 Sublimitat

Amunt, amunt l’encavallada, i més amunt el tauló damunt d’escales!

Cossos angèlics extasiats amb ulls oberts i amb ulls tancats! Cants exultants! Eterna simfonia de nit i dia!

L’obra no està acabada, la mà de l’home igual que els àngels té la mirada, escruta endins… sotjant enfora… va contemplant el que li mostra l’istant i l’hora, minuciositat de tot allò que és superat per un misteri que hom vol comprendre i en el seu si hi és, però no hi cap! Continuant ben ple d’eufòria, encimbellant son pensament a dalt la Glòria, allà on el TOT hi té fixat l’esguard!

Quan la labor estigui realitzada, sense bastida, tauló i escala, tothom, de baix estant, bocabadats s’ho miraran.

L’artista, amb un somrís, afirmativament donarà gràcies, enmig d’adulacions i cortesies, més ell, absent, en la intimitat de la seva ment, posseït pel proppassat encís, estarà content d’haver tastat, només un xic, el paradís!

141 Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, des del davant de l’estanc de can Torres, carrer Barcelona, 36

142 Silenci trencat

Tot està en repòs, ni el miol del gat, ni el lladruc del gos, se sent pel passeig. La gent ha callat, el cant dels ocells també està ofegat, ni la pica, ni el safareig fan el xipolleig. El mar està en calma, el bramul s’ha fos, les ones tranquil·les estan a redós del mur rocallós! Mils de llambordins, escalfats pel sol, troben son consol sense els tremolins que fa la circulació de la locomoció. Els cairons també, entre fitor i ombra, dormisquegen bé! Cap peu els trepitja. La jornada és mitja, buit és el carrer! De sobtana!... Com un cop de vent de la tramuntana, trencant el moment silent, trontollant-ho tot… ha passat el tren! (senyor del progrés i del moviment) Després, un altre cop, tot està en repòs, tot torna al seu lloc, ni el miol del gat, ni el lladruc del gos! Llambordins i cairons tornen als seus somnis i a ses il·lusions!

143 Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de Glòria Carrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri, ara avinguda Joan XXIII

144 Caramelles

S’ha fos o és diferent el cant de nostra gent?

On són les melodies que al llarg de quatre centúries omplien la Pasqua amb cantúries en aquells sants i inoblidables dies?

Mireu minyons del temps les llunyanies que es perden en l’oblit! Això que guaiteu ara, des d’aquest lloc, el progrés amb el seu joc us taparà la cara amb un forfet encobrit!

Heu canviat les caramelles per complantes per allò que mor en sense remissió. Però sento un cant ancestral que em ve a l’esperit des del més alt!

Treuen rebrots arbres i plantes! Retornen amb la força vernal quan dintre del meu cor el record canta!

Sí… tota quaresma acaba en la passió i és transfigurada per la RESURRECCIÓ!

Pareu esment! En Déu no hi ha passat, tot és PRESENT!

No és fos, ni és diferent… és nou i viu per sempre el cant de nostra gent!

145 La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca

146 Subjugació

La barca dels meus somnis I així és quan la meva ànima, la tinc ben amarrada, ingràvida, amb la nau de mes il·lusions, la corda sobre sa proa tota matèria orgànica traspua la fa despentinada. recalant al port sublim, Dóna, la popa, al mar assolint l’inaccessible cim que xiuxiuejant la crida on res no s’esgota amb amoretes tendres, i on tot allò estimat constants… fora de mida. per sempre dura! L’afalaga perquè s’endinsi sola a mercè de les ones i, amb complaents estones, es fongui en l’eterna infinitud de la imaginació d’un pensament perdut més enllà de l’horitzó on aigua i cel la volen dur!

Jo, la tinc subjugada, no vull que un cop de mar la faci malaurada! Ja arribarà el moment, que lliures de tota lligadura, solcarem l’espai superant la natura, ambdós en un sol pensament! Serem els amos i ens servirem del vent. Farem la nostra pròpia singladura per dessota l’univers, per sobre de tota aquosa criatura, devers camins d’argent que ens seran regalats pel sol roent i per la lluna plena i nua!

147 Nevada del 1962 La via del tren des del davant del Mercat Vell

148 Mai més no tornarà a passar

Mai més no tornarà a passar, i si una altra volta tornava la impetuosa nevada no serà la nostra mirada qui de nou la podrà copsar!

Hi ha allò que ve i se’n va i hom no hi para esment perquè el seu repetiment dóna el senzill coneixement que un altre cop tornarà. Però el fet que és singular, fora de tota raó, inesperat i rar, no té la seguretat de tornar a ser realitzat!

Alerta! estiguem atents i gaudim amb plenitud allò que ve de sobtana i fa allò que li ve en gana. Val la pena recordar tots els esdeveniments que enriqueixen nostra vida i alegren els pensaments.

Hi ha coses que vénen i se’n van i mai més no tornaran.

SI LES RECORDEM… VIURAN!

149

Amor Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria) per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa

152 El monument

AMOR empresonat! Déu subjugat per la misèria humana, per l’odi i el pecat! Per què et deixes fer això, digue’m... qui et mana? Ara t’has fet menjar, pa i vi per a cada casa, aliment per nodrir, força per no morir, del foc mig apagat la nova brasa!

T ‘has quedat sol AMOR! Sol amb la Mare que amb tu plora el desamor que t’embolcalla!

Tancat en una caixa daurada i platejada, amb quatre àngels lligats, experts en molts combats però que els frena la teva voluntat! Palmes i palmons, lliris i flors et canten ses cançons, flames encerades llagrimejant per tantes injustes agressions! Vidrats ben emplomats que volen ser trencats, abans de ser mirats pel que et fan ara. Creus d’innocents aplanades que esperen ser salvades!

AMOR... AMOR! seràs crucificat!

“L’AMOR... MORINT GUANYA EL COMBAT!” (el tercer dia, viurà per sempre ressuscitat)

153 Cel i sorra units pel mar (Can Teixidor i el turó de Montgat)

154 Amor

El mar i la terra s’han enamorat!

La terra s’esponja, el mar… s’hi ha traspuat i la sorra flonja, no sap bé si és ella o el seu estimat!

El sol , amagat, vol treure la cara per ser acaronat, i lluu ple de joia per tanta tendresa, per tanta bondat que li manifesten

LA TERRA I EL MAR!

155 Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri, ara Joan XXIII (des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat el dol i fora dels més íntims tothom s’anava a casa seva)

156 L’hora de l’adéu

El dol s’ha acomiadat! Murmuri perdut, de veus i del mar, que l’aire s’ha endut. Tot ja s’ha acabat! Pujada de sorra on rellisqueja el cavall i la roda, i vers l’eternitat, l’ànima em rossola! Tothom ja se’n va. El meu pobre cos, aquells que m’enyoren, el van a enterrar. Els altres a casa o bé a treballar, que res no s’acaba perquè un se’n va! I aquí, a mig camí, miro el pendent mentre a poc a poc, com borrall de neu, tot es va fonent! Adéu campanar! (per mi… mai més no tornarà a tocar) Oh, casa bondadosa! de la vida de molts, tu, veus l’última hora. Aspra solitud d’aquest comiat per ningú no volgut, i em té embolcallat! Adéu, oh món estimat! Sento la dolçor que del cel estant (gris en l’horitzó, en el zenit blau i per sobre dels núvols que el sol ha pintat de blanc) m’està posseint i m’està cridant! Una gran tendresa… una força suau, m’atrau i em sadolla d’una immensa PAU!

157 La neu i el mar en la nevada de l’any 1962

158 Apassionament

Amb una abraçada la neu va envoltar, tota enamorada, un trosset del mar!

El bes que es donaren, mig dolç… mig salat, deixà la neu presa i encisada dins del balanceig de l’escuma blanca, de l’ona incessant que ara recula i ara s’avança amb el mormoleig d’un infinit cant!

Dels cimals més alts, la neu blanca i pura, es fon de delit i el bon sol l’ajuda! Baixa atrafegada per vessants i rius amb desitjos vius. Sols té la mirada com d’una donzella que vol ser estimada!

Enyora la nit per endolcir una mica, del seu estimat, el majestuós llit!

159

La pàtria Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià

162 Aquest poble enjardinat

Aquest poble enjardinat, aquesta vila xamosa que el mar li remulla els peus i la flor en son cap reposa!

Aquesta… el blau del cel i l’estelat de la nit, ambdós amb un sol anhel i amb un idèntic neguit, la festegen per esposa!

El braç del treballador i la prosperitat del senyor, l’afalaguen, fent-la més maca i formosa!

-Tranquil·la en mon cor reposa. Endormiscada en mon llit se’n fa silent el brogit, dins de ma cambra reclosa tota aspror per a mi és melosa, tot sofriment m’és oblit!

Oh, trosset de pàtria meva tota mon existència és teva! Ton amor m’abrusa el pit!

163 Lluís Millet va néixer en aquest carrer, per això porta el seu nom

164 Lluís Millet i Pagès

Venint del costat de Barcelona, en el balcó que fa tres, l’elf del geni ha quedat pres en un infant, tot just nat fa poca estona.

El seu plor serà cançó, música, clam i victòria, que d’aquest petit racó arreu portarà el ressò de la Pàtria i de sa glòria!

Si el desencís l’adormia i sa veu era afonia d’un poble mut i vençut, ell, despertarà la història, retornarà la memòria, enaltint el seu escut!

Quan el blat sigui daurat, oblidarem de la sembra el feixuc treball ingrat. El dolor que té la fembra al moment que va de part, amb el fill és superat!

Quatre rius de flor vermella enmig del camp, com la rosella, ens duran la llibertat!

En mon poble del Masnou hi ha un carrer assolellat on va eixir en Lluís Millet! Per abril ja fuig el fred, la primavera floreix! Amb sa música i els seus cants TOT CATALUNYA RENEIX!

165 Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies

166 Aflueix l’últim hàlit

Aflueix l’últim hàlit per teulades i terrats. Els carrers buits, isolats, orfes de la veu i el crit, sent de dia, són de nit!

L’esperit, l’èter traspua deixant son història ben nua en un temps on parlar està prohibit. Els orígens són esborrats, occint les identitats devoren nostres memòries!

Amb la por... la fam... les cabòries, un poble han engrillonat i en quatre esquarterat!

Aflueix l’últim hàlit! L’esperit l’èter traspua però no ha caigut en l’oblit! La llavor, morint soterrada, arrela i treu nova saba, creix amb més vitalitat!

El silenci que ara mana i el moment entenebrit, sols son símbol i presagi que el dia ja venç la nit!

El graner té l’abundància (pel treball i la constància) quan veus un paller fornit!

167 El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes

168 D’esquena al mar

De dalt de can Patatetes (els pisos més enlairats del costat de la parròquia, d’on contemplo les cases i els sembrats), bo i donant l’esquena al mar he vist tres línies ja fetes, invisibles i de forma irregular sortint d’un centre indeterminat, marquen els termes concrets on la història i els fets han estat agermanats!

L’horitzó tampoc no és pla, la muntanya dóna forma al cel que la vol tapar!

Alella, Teià, el Masnou, són el meu punt de partida i que té la justa mida a on mon existència s’hi cou!

Tot, amb un canvi constant, de petit es va fent gran. La vida, que ve i se’n va, no es cansa mai de crear, i dintre aquest creixement s’amplia el cor i el pensament devers la Pàtria estimada, que la pot haver la ment però no cap en l’abraçada que desitja el sentiment!

La visió em diu això: “La Pàtria que tant estimes, comença en aquesta possessió, si bé hom li posa mida ella mateixa et convida anar més enllà de l’horitzó!”

169 La plaça d’Ocata i un trosset del mar

170 La plaça d’Ocata

Espai privilegiat, ombra plaent, també assolellat amb un trosset de vista cap al mar. Fullam portat pel vent en temps d’hivern! Verdor preuada quan la canícula fa la seva estada. Pintors s’han inspirat assaborint la teva venustat! Crit i rialla, jovent, vells i quitxalla són ta vitalitat! I la sardana, saltironant joiosa, t’ha fet l’esposa d’un poble apassionat!

Per a mi, el meu Masnou, comença aquí! Al teu redós vaig néixer! Aquí, amb tots els meus amors, vaig viure i créixer. Déu vulgui que també hi pugui morir!

La capacitat que tinc per estimar la Pàtria, té nom, té lloc i data. El nom és Catalunya. El lloc... el meu Masnou. La data: (temps i moment que mon ànima acata) ÉS LA PLAÇA D’OCATA!

171 Dos bous de la Vall d’Aran

172 El Jou

Lligat a les banyes, el jou, de dos... en fa un sol bou!

Malcarats i amb mala bava, amb el morrió posat fan allò que els és manat.

Ni un mugit (que pot ser un crit), sols el buf, morro i forat!

Aquell que els ha ben junyit és perquè facin la feina. Més que animals, són una eina per treure’n màxim profit.

Qui té la vara a la mà és qui els fa treballar.

No crideu: INDEPENDÈNCIA! L’amo del jou té la ciència, és l’únic que pot pensar. Davant de tal, feu el bou, que s’ho tingui ben cregut que us fa passar per l’embut i està triplicant el sou.

Vosaltres… com un de sol, heu de tenir la certesa que amb latent destresa us podeu desfer del jou!

173 El poblet dels bous i les oques tafaneres

174 Vell casal

Vell casal de pedra nua, carrer tort i rocallós. Pell resseca que traspua el forçat i etern repòs.

Arbre d’arrel revellida cansada de donar vida! Fidel i laboriós espòs, les, amb l’ànima punyida sense trobar el seu redós!

El meu poble, tan novell, no tindria l’embranzida que li ha dat tan gran florida si no fos pel casal vell!

Quan albiro un poble antic, –perdo el seny… no sé què dic– m’agafa un insòlit rampell. La PÀTRIA que porto a dins m’aflora a flor de pell!

175

Súplica Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucar tres cops (representava l’entrada de Jesús a Jerusalem)

178 Diumenge de rams

Obre’t Jerusalem! que ja hem trucat tres cops la teva porta.

Com féu el rei David dalt d’un pollí, davant de tots Jesús ens porta devers el Santuari més Diví, on Déu es troba amb l’home!

Obre’t Jerusalem! Ja som aquí! Amb palmes i palmons cantem: “Hosanna i Glòria!” a aquell que és la veritat, la vida i el camí, i salvarà el món i canviarà la història!

Les portes, al final es van obrir! Lligat pel Sanedrí, del temple va a Pilat, i de Pilat a Herodes sent de nou retornat, més tard, al Gòlgota portat, on, finalment crucificat, morí! Estranya paradoxa del sofriment i de la mort, que sigui recte allò que és tort i sigui redemptor l’acte ferotge! Però això sembla impossible de pair! L’Anyell moria i el poble revivia! LA PASQUA RESSORGIA! D’allò que mata en surt la nova vida! Que la porta tancada quedi del tot esbatanada! OBRE’T JERUSALEM! (diem inconscientment en tot moment) Que el món s’està morint de sofriment, i és fill de Déu l’hàlit que a dins portem!

179 Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII

180 Vial de solitud

Vial de solitud on la verda fulla ja grogueja, deixant filtrar la llum, temperant el fred que ja comença, i fas sentir a dins, en el més profund, la càlida sensació d’aquella estimació que cerca i vol la pensa!

Ara, que la florida és passada i el fruit madur emplena el paladar i em fa caure la bava assaborint la pau tan anhelada, veig la casa dels records on descansen aquells que mon cor ama!

Abans de ser trencat aquest somni preuat i el passat sigui futur... (dic: tot allò viscut... retrobat) vial, vull servar per sempre el que tu m’has dat i on, volent-ho o no, jo seré dut! Reialme etern de dolça quietud, on s’atura el part constant que ens dóna la vida i ens va matant, i és bescanviat per la duradora beatitud de ser estimat i estimar, per sempre,

CONSCIENT I COMPLAGUT!

181 Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina

182 Súplica

Clama la creació! La vida, incerta, busca una explicació, a l’absurditat de la seva situació, amb l’existència inerta.

Llum i color són fosca i negra nit, van del no-res, passant per un instant de vitalitat esclatant, al més amarg oblit.

Alço les mans vers tu força suprema! (ara que el raïm daurat ens diu que és temps de verema), i amb trèmula exclamació suplico, insistentment, un bri… tan sol un bri, que doni esperança al meu pobre patir i aclariment al meu pensament!

Enmig de la més pura negror, l’extremitat dels dits s’emplenen de claror! Des del més alt, el vigor que ens esperona, és bellesa, cant i amor! Enalteix la persona i dóna sentit al cor. L’existència, d’inerta, es torna bona! Hom no fa una obra d’art amb mala cara i a desgrat.

Pensa… medita… raona, que no hem nascut per viure la minuciositat d’una estona!

183

Agraïment L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop (assessorament lingüístic)

186 Mirmanda

Aigua amunt de la Canta-rana, pujant dels Aspres els muntijols, el Canigó li fa de casa i del Rosselló, la plana, el rebost dels seus consols. Entre valls i rierols… allà, en una fondalada ufana els encantaments i fades manen la imaginació, hi ha la ciutat de Mirmanda, bressol on neix i reneix la branda, foc i llum d’una nació! Embrió de la parla catalana, repicar d’una petita campana que ensordeix l’opressor! Dones d’aigua i goges de les geleres que junt amb deus i fonts de les muntanyes, boires, plugims i serenins, emplenen els nostres mars molt més enllà dels confins! Els fills de la mare Pàtria en surten vibrants de vitalitat! La musa que a mi em festeja dintre mon cor encisat, si no fos per les deesses que es cuiden del bon parlar, els númens de mon escriptura es quedarien a terra i no podrien volar!

Gràcies! bones amigues, servadores de la llengua que la història ens ha donat! “Una d’elles és l’Aurora, l’altra és la Montserrat”. Llums que a la nit donen vida al nostre ben dir sagrat! MERCÈS! us dic de bon grat.

187 Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració, 25 de març, de les fotografies exposades a Gent del Masnou, fins al 7 d’abril del 1995

188 El puntal

Teresita... en la mà d’en Joan, la veritat sigui dita, el recod d’un poble es manté invicte!

No serà vençuda la teva originalitat i el geni amagat que en tu s’ha mostrat!

Ta imaginació ha estat ben rebuda.

Del perpal de l’art has estat el fulcre on les llums i ombres han esdevingut una imatge pulcra!

Sí… ens has deixat.

Per l’espai astral el teu esperit té la llibertat del tot immortal!

Com la claror del Sol, des del punt més alt, has enllumenat el teu lloc natal.

DEL POBLE QUE ESTIMES ETS UN BON PUNTAL!

189

L’edició d’aquest llibre ha estat patrocinada per la Fundació Privada La Calàndria; cal doncs, donar mostres d’agraïment, tant individualment per haver-ne facilitat la publicació, com col·lectivament per haver-la feta assequible a tothom.

No sentiu una cançó? És l’Esperit d’aquest Poble, que amb orgull i ànim noble ens fa oir el seu dolç so!

“LA CALÀNDRIA” persisteix; la llavor que fou plantada fa complaure la mirada del fruit formós que ara neix!

191

Cloenda/omega

Al final, a tall de cloenda d’aquest llibre d’homenatge a la persona i l’artista, començat per un prò- leg/alfa, ha de finir per una cloenda/omega, ja que si l’alfa és la primera lletra de l’alfabet grec, l’o- mega n’és la darrera, i des de temps immemorial, ambdues lletres han estat utilitzades com a comen- çament i com acabament de tot.

I el final més immediat que té, si és que representa quelcom, quan hom se’n va, és un In Memoriam, com el que se li va dedicar a la Teresita Torres i Casals a l’estiu del 2003, arran del seu traspàs.

Ell ens servirà, ja que quan fou fet, ens sentíem colpits per la seva sobtada partença, i per tant els mots que li dedicarem, sorgien més naturals, fruit del sentiment més primari, i per tant, ara, seran una bona cloenda/omega per a aquest recull que li dediquem.

Deia així:

TERESA TORRES I CASALS (El Masnou 1916 - 2003) –La Teresita de l’estanc– Fotògrafa pionera del Masnou.

“Estimo i admiro el meu poble; amb la meva càmera fotogràfica, els tres peus i, àdhuc, el flash, he recorregut els seus carrers, places, etcètera, cercant els tradicionals festeigs, les postes de sol, ombres, núvols, llum... Seria un disbarat dir que les meves fotos són bones o dolentes, simplement són fotos fetes amb amor i en homenatge al meu Masnou”.

Amb aquests mots, la Teresita, cloïa l’entrevista que li vaig fer el 1995, amb motiu de l’esplèndida exposició que féu als nostres locals, i que es titulava “Fotografies del Masnou. Anys 50 - 60”.

Ara, amb motiu del seu traspàs, he volgut que siguin aquells mateixos mots els que encapçalin aquest in memoriam que li dedico en nom propi i de l’entitat (Gent del Masnou).

La Teresita va ser una masnovina inquieta i amb una acusada sensibilitat, fets pels quals, al llarg de la seva vida, va fer un munt de coses, totes però, dins el que se’n podria dir, del món de la creació i de l’art, que què és sinó l’art veritable, sinó una obra sorgida del no-res, una creació per al gaudi propi i alhora perquè altres éssers en gaudeixin.

193 Dins aquesta línia, va fer de modista, ara en dirien dissenyadora de moda. Va fer de pessebrista, ara en diuen modelista. I, finalment, on va sobresortir definitivament, i d’on els masnovins en conser- vàrem el millor record, fou en la fotografia, sobretot en l’anomenada de reportatge, la que plasma moments privats o públics d’esdeveniments socials.

De la seva faceta de pessebrista, vull destacar que els seus pessebres eren unes veritables maquetes, a escala, on s’hi podien veure pobles, o els seus racons, d’aquells que, quan en veiem un al natural, que ens sembla bucòlic, bonic, equilibrat, encantador, en diem que és de pessebre. Els feia al llarg dels dos o tres mesos que precedien el Nadal, i eren, com ja he dit, veritables obres artístiques que plasmaven pobles imaginaris, talment de postal, on no hi faltava cap detall, fos arquitectònic, de pro- porció, de llum, etcètera. Els feia amb diversos materials, però principalment amb guix, que després pintava, per donar-li el toc d’autenticitat. Els tenia al mateix estanc, i eren molts els masnovins que passaven a veure’ls.

Paral·lelament a l’època dels pessebres, va començar la que se’n podria dir la fase de la seva vida més popular i coneguda, la de fotògrafa, de la qual podem dir, a ple pulmó, que en fou, com a dona, la pionera a la nostra vila, i l’única, per ara, en aquest gènere. Fou a començaments de la dècada dels cinquanta del passat segle, i en un temps, en realitat des d’acabada la guerra (1936 - 39), que el Masnou no tenia cap fotògraf que deixés la seva petja, tant em l’àmbit familiar com públic, del que passava a la nostra vila. Per tant, quan ella va començar a la societat La Calàndria a fer les pri- meres fotos, cosa que féu primer sense cap interes professional, el públic, delerós de poder recor- dar per mitjà d’imatges els seus moments de joia, va aplaudir efusivament els primers clics sorgits de la seva càmera, que aleshores eren, per ser encara una càmera de gran format, molt més sonors que els actuals. Això l’esperonà a continuar.

D’aquestes dècades com a professional de la fotografia, he d’esmentar que, a més dels reportatges sobre la societat masnovina, també féu un altre mena de reportatge, aquest però, més artístic: foren les postals del Masnou, que es venien a l’estanc familiar, les quals eren, i són, més que postals, ja que estaven fetes amb gust i sensibilitat.

I així va seguir durant tota aquella dècada i la següent, fins cap a finals dels seixanta, quan, per necessitats de l’estanc, aquell que portava amb tanta gràcia la seva més que germana, la Ramona, va haver de deixar-ho. Aleshores però, ja hi havia altres fotògrafs, i per tant, la seva labor ja no era necessària.

Després, ja retirada, seguia gaudint, en solitud o junt amb familiars i amics, de totes les imatges que havia creat al llarg del temps en què va poder observar la vida masnovina rere la seva càmera, i ara

194 quan, persomalment ens ha deixat, no ho serà pas del tot, ja que el seu record, les seves emprem- tes, la seva petja, viuran per sempre més entre nosaltres.

I si hem emprat l’alfa i l’omega gregues a tall de començament i final d’aquest llibre, no ens cal altra cosa que continuar a l’Hèl·lade, per dir que el seu art es va guanyar un lloc a l’Olimp masnoví.

Joan Muray Fotògraf i historiador

195

Índex de fotografies

Teresa Torres i Casals als 32 anys Portada

Família Casals i Ribas: Francisqueta Ribas i Antich, Maria (Tia Mariona) i Joan Casals i Vila (Avi Pep per ser de can Pep Dispeser, era mestre d’aixa) 16

Família Torres i Casals: Francisqueta, Teresa Casals i Ribas, Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol 18

Ramona i Francisqueta Torres i Casals 20

Rosa i Teresa Torres i Casals 22

Ramona Torres i Casals 24

Teresa Torres i Casals 24

Francisqueta Torres i Casals (La Teta Gran) 26

Teresa Torres i Casals (primera comunió) 28

Detall d’un pessebre fet per la Tere 30

Maria Casals i Ribas (Tia Mariona) 32

Ramona Torres i Casals fent de model 34

La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata, davant del torrent de l’Ase 36

La platja on ara hi ha el port esportiu (El Castellet, Can Teixidor i Montgat) 40

Des de l’espigó sense el port 42

Una barca i les primeres pedres de l’espigó 44

197 Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata 46

Salabret i barques d’Ocata 48

Nanses i barques a la Costa Brava 50

Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer Capitans Comelles 52

El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies (els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…) 56

Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí 58

Can Torres des de can Sorts (ara gasolinera de la carretera d’Alella) 60

El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu 62

L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó 64

De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja 66

La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França 68

El carrer Esperança des de Mestres Villà 70

El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó 72

Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor 76

Nevada de l’any 1962 (en Comelles i la Maria Teresa Baucells) 78

Els pescadors d’Ocata (Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca la Mariana i en Francesc de can Quirico) 80

La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc amb el grup de neteja en plena acció 82

El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia d’esbarjo i d’excursió 84

198 Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració: Basomba, Gázquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares 86

Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals de les generacions venidores 88

La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener 90

El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino, el dia de Sant Antoni Abat 92

Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández, (antiga masia Millet) 94

Carrer de Sant Pere 96

La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuació del carrer de la Caterra 100

El Casino i la Casa de la Vila 102

La torre “Xina” (Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu) 104

La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrer Ciutat Vila Jardí 106

La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de cal Doctor Ribas 108

“Carretera de les Boles” abans de dir-se carrer Navarra (la torre de cal Marquès) 112

Platja del davant del carrer Josep Llimona i una base de l’antic embarcador (1912) 114

Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou 116

Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrent Umbert i a prop de l’estació del Masnou 118

199 Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata 122

Porxada d’una torre d’estiu a l’antigua carretera de Teià 124

Pescadors de canya al davant del Mercat Vell 126

El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata 128

Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava 130

El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de la carretera que va a Torroella de Montgrí 132

Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran 134

L’home volant a la Costa Brava . La Tere m’explicava que en Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anar fins que va fer la foto; li digué: “M’agradaria veure com ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell 136

Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnoví Pere Pujades. Capella del Santíssim de la Parroquia de Sant Pere del Masnou (costejada per la família Guarino) 140

Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, des del davant de l’estanc de can Torres, c/Barcelona, 36 142

Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de Glòria; carrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri, ara avinguda Joan XXIII 144

La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca 146

La via del tren des del davant del Mercat Vell. Nevada del 1962 148

Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria) per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa 152

Cel i sorra units pel mar, (Can Teixidor i el turó de Montgat) 154

200 Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri, ara Joan XXIII, des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat el dol i fora dels més íntims tothom s’anava a casa seva 156

La neu i el mar en la nevada de l’any 1962 158

Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià 162

Lluís Millet va néixer en aquest carrer per aixo porta el seu nom 164

Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies 166

El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes 168

La plaça d’Ocata i un trosset del mar 170

Dos bous de la Vall d’Aran 172

El poblet dels bous i les oques tafaneres 174

Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucar tres cops (representava l’entrada de Jesús a Jerusalem) 178

Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII 180

Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina 182

L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop (assessorament lingüístic) 186

Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració, 25 de març, de les fotografies exposades a Gent del Masnou, fins al 7 d’abril del 1995 188

201

Índex

Pròleg/alfa: Joan Muray 7

Introducció 9

Prosàpia Genealogia 12 Nissaga de mariners 14 Nissaga equatoriana 15 Dins de la grandiositat de l’oceà 17 La casa gran 19 Vivència 21 Les filles petites 23 Les noies de l’estanc 25 Mare 27 Originalitat imaginativa 29 La pessebrista 31 La màquina de retratar 33 La model 35 Quiet... un moment 37

El mar Petjada eterna 41 Fantasia passatgera 43 Excitació 45 Cabrestants 47 Dins del salabret 49 La nansa 51 Els banys de Sant Pere 53

El poble A Masnou 57 Carretera de França 59 El bres pairal 61 El rovell de l’ou 63 L’Espigó 65 El veïnat de Teia 67 El veïnat d’Alella 69

203 Esperança 71 Memorial 73

Les persones Torrents adormits 77 Qui mano sóc jo 79 En el mar de Galilea 81 Eficiència 83 Atalaiant l’esdevenidor 85 La junta 87 Les Hespérides 89 Commemoració 91 Els tres tombs 93 Dos camions 95 Camina solitària 97

Les cases Cases assolellades 101 Regalament 103 Dilapidació 105 Afany operant 107 Mansió paradisíaca 109

Les quatre estacions Autumnal 113 Hiemal 115 Vernal 117 Estival 119

Llum i ombres El vell fana 123 La uniformitat de la diformitat 125 Espera pacient 127 El garrofer de l’Indià 129 El pal 131 Sempre 133 Paradoxa 135 Un instant pot ser immortal 137

204 Contemplació Sublimitat 141 Silenci trencat 143 Caramelles 145 Subjugació 147 Mai més no tornarà a passar 149

Amor El Monument 153 Amor 155 L’hora de l’adéu 157 Apassionament 159

La pàtria Aquest poble enjardinat 163 Lluís Millet i Pagès 165 Aflueix l’últim hàlit 167 D’esquena al mar 169 La plaça d’Ocata 171 El jou 173 Vell casal 175

Súplica Diumenge de Rams 179 Vial de solitud 181 Súplica 183

Agraïment Mirmanda 187 El puntal 189 La Calàndria 191

Cloenda/omega 193

205

Obres poètiques del mateix autor

ORIGINALITAT IMAGINATIVA Un de tants cognoms que deixen pas al primer per perdre’s en l’oblit,però, la imaginació, l’origina- litat i la fantasia de la Teresa Torres i Casals, ha fet que, per mitjà de la fotografia, no es perdi del tot. Cada fotografia, una poesia.

EN PREPARACIÓ

XERROLES MEDIEVALS Història i ficció de l’inici dels cognoms i vitalitat creixent d’un d’aquests, que des de Su (poble del Solsonès), s’ha escampat pel món. El passat i el present, coincidint, han fet junts una xerrola al cos- tat del foc.

ROSELLES CARTOIXANES Experiències personals de l’autor, d’un petit espai del temps (nou mesos) de vida monàstica a la car- toixa.

OTGER KATHALON L’esperit obstinat d’una nació: origen llegendari del gentilici CATALÀ.

CORS ABRUSATS Tres poemes d’amor: EL CANTIC MÉS SUBLIM LA NOVA CREACIÓ JOAN

MINYONET EL CAP BEN DRET! L’escoltisme viscut en un temps que, tant si es vol, com si no es vol, ens el vam fer nostre.

MARIA LLUÏSA L’estimada de l’estimat.

207