Universitat Autònoma de . Departament d’Història Moderna i Contemporània manuSCRITS Revista d’història moderna 39-40

Miscel·lània Manuscrits. Revista d’Història Moderna és una publicació que edita tre- balls de recerca originals relatius al període de l’Edat Moderna (segles - ). Els continguts de la revista van adreçats a investigadors, estudiants universitaris i persones interessades en aquesta àrea de coneixement. Periodicitat: 2 números a l'any.

Direcció Consell assessor José Luis Betrán Moya (UAB) Ernest Belenguer Cebrià (Universitat de Barcelona, Ignasi Fernández Terricabras (UAB) Espanya) Òscar Jané Checa (UAB) Peter Burke (Emmanuel College, Cambridge, United Kingdom) Secretaria de redacció William J. Callahan (Toronto University, Canada), David Ferré Gispets (UAB) James Casey (Norwich University, United Aitana Finestrat Martínez (UAB) Kingdom) Jaouad Jabri (UAB) John H. Elliott (Oxford University, United Kingdom) Consell de redacció Giovanni Levi (Università Cà Foscari di Ángela Atienza López (Universidad de La Rioja) Venezia, Itàlia) Daniel Aznar Martínez (UAB) Tomás Mantecón Novellán (Universidad de Michel Boeglin (Université Paul-Valéry Cantabria, Espanya) Geoffrey Parker (The Ohio State University, USA) A “Bases de dades en què Manuscrits està referenciada » : Montpellier) Xevi Camprubí Pla (UAB) Stuart Woolf (Università Cà Foscari di Venezia, Itàlia) Maria Betlem Castellà Pujols (UPF) Sinem Eryilmaz (UAB) Redacció i enviament de publicacions per a possibles recensions Antonio Espino López (UAB) Universitat Autònoma de Barcelona Ricardo García Cárcel (UAB) Departament d’Història Moderna i Contemporània Massimo Carlo Giannini 08193 Bellaterra (Barcelona). (Università degli Studi di Teramo) [email protected] Cristina Gimeno Maldonado (UAB) http://revistes.uab.cat/manuscrits Bernat Hernández (UAB) Montserrat Jiménez Sureda (UAB) Edició Maria Antònia Martí Escayol (UAB) Universitat Autònoma de Barcelona Eulàlia Miralles Jori (Universitat de València) Departament d’Història Moderna i Contemporània Doris Moreno Martínez (UAB) 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Javier Antón Pelayo (UAB) [email protected] Patrici Pojada (Universitat de Perpinyà - Via http://revistes.uab.cat/manuscrits Domícia) ISSN 0213-2397 (paper) Enric Pujol Casademont (UAB) ISSN 0214-6000 (digital) Francisco Luis Rico Callado Dipòsit legal: B. 2994-1985 (Universidad de Extremadura) Antoni Simon i Tarrès (UAB)

Bases de dades en què Manuscrits està referenciada — Carhus Plus 2018 — MIAR. Matriz de Información para el Análi- — ERIH Plus sis de Revistas — Dialnet (Unirioja) — RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) — DICE. Difusión y Calidad Editorial — RESH. Revistas Españolas de Ciencias So- — CIRC. Clasificación Integrada de Revistas ciales y Humanas — Emerging Source Citation Index — Índice Español de Ciencias Sociales y Huma- — Historical Abstracts nidades (ISOC-CSIC) — Dulcinea — Latindex — REDIB

Podeu consultar les normes de publicació a https://revistes.uab.cat/manuscrits/about/submissions#autho r Guidelines Les opinions expressades en articles, notes, informacions, ressenyes i treballs publicats a Manuscrits són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluadors externs. La revista publica dos números l’any, els mesos de juny i desembre. Manuscrits es publica sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat: Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb alitats comercials. Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 1-12

Sumari Miscel·lània Núm. 39-40, p. 1-240, 2019 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) Les paraules clau són en llenguatge lliure http://revistes.uab.cat/manuscrits

13-16 Editorial

ARTICLES

19-38 Jaime Elipe (Universidad de ) Servir a los Trastámara aragoneses: el ascenso social de Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) El presente trabajo analiza el ascenso social del caballero Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) mediante el estudio biográfico de su figura. De origen caste- llano, se integró en la corte del rey de Navarra Juan II –—posteriormente tam- bién rey de Aragón—–. Aunque destinado al servicio doméstico, comenzó a partir de la década de 1450 a ejercer de emisario, moviéndose por Nápoles, Navarra y Castilla de forma continua. El éxito en sus misiones le granjeó pres- tigio entre los principales nobles de su época y, sobre todo, la confianza abso- luta de Juan II. Recibió tenencias, señoríos, un ventajoso matrimonio para sí y sus hijas y fue elevado a la ricahombría en Aragón. En sus últimos años cola- boró tanto con su antiguo señor como con el futuro Fernando el Católico, quien vio en el anciano caballero la persona idónea para ejercer de tutor de su hijo bastardo don Alonso de Aragón, arzobispo de Zaragoza. Palabras clave: corte; Juan II de Aragón; Fernando el Católico; diplomacia; nobleza; linaje; ascenso social

Servir els Trastàmara aragonesos: l’ascens social de Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) El treball analitza l’ascens social del cavaller Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) mitjançant l’estudi biogràfic de la seva figura. D’origen castellà, s’in- tegrà a la cort del rei de Navarra Joan II –—posteriorment també rei d’Ara- gó—. Tot i que fou destinat al servei domèstic, a partir de la dècada de 1450 començà a exercir d’emissari i es va moure per Nàpols, Navarra i Castella de manera contínua. L’èxit de les seves missions li donà prestigi entre els nobles principals de l’època i, sobretot, la confiança absoluta de Joan II. Va rebre tinences, senyories, un avantatjós matrimoni per a ell i per a les seves filles i

ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 2 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Sumari

fou elevat a la ricahombría a Aragó. Els seus darrers anys col·laborà tant amb el seu antic senyor com amb el futur Ferran el Catòlic, que va veure en l’ancià cavaller la persona idònia per exercir de tutor del seu fill bastard don Alonso de Aragón, arquebisbe de Saragossa. Paraules clau: cort; Joan II d’Aragó; Ferran el Catòlic; diplomàcia; noblesa; llinatge; ascens social

Serving the Aragonese Trastámaras: the social rise of Pedro Núñez Cabeza de Vaca († 1487) The present work analyzes the social ascent of the knight Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) by means of his biography. Born in Castile, he joined the court of the king of Navarre John II, later also king of Aragon. Although he was assigned for domestic service, he began to move in the 1450s between Naples, Navarre and Castile as emissary. Because of the success in his mis- sions, he earned prestige among the leading nobles of his time and above all, the absolute confidence of his lord, John II. He received tenures, lordships, a favorable marriage for himself and his daughters and was elevated to the rica- hombría in Aragon. In his last stages, he joined the service of the future Ferdi- nand the Catholic, who chose him as the ideal person to act as guardian of his bastard son, don Alonso of Aragon, archbishop of Zaragoza. Keywords: court; John II of Aragon; Ferdinand the Catholic; diplomacy; nobility; lineage; social ascent

39-58 Andrea Arcuri (Universidad de Granada, Departamento de Historia Moderna y de América; Università degli Studi di Palermo, Dipartimento «Culture e Società») El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento»: una mirada a través de las visitas pastorales Con este trabajo trataremos de describir, a través del examen de las visitas pas- torales llevadas a cabo en las Alpujarras en los años inmediatamente siguientes a la rebelión morisca, un paisaje religioso no convencional, caracterizado por las heridas del conflicto, la destrucción de los edificios, el despoblamiento de los pueblos. Además, procuraremos observar las consecuencias que la guerra produjo sobre la organización de las parroquias en las tahas alpujarreñas, la distribución de la red beneficial y la reanudación de las prácticas litúrgicas en nuevos espacios. Palabras clave: rebelión de las Alpujarras; paisaje religioso; moriscos; visitas pastorales; Edad Moderna

El paisatge religiós de l’Alpujarra després del «levantamiento»: una mirada a través de les visites pastorals Amb aquesta aportació intentarem descriure, a través de l’examen de les visi- tes pastorals fetes a les Alpujarras en els anys immediatament posteriors a la rebel·lió morisca, un paisatge religiós no convencional, caracteritzat per les Sumari Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 3

ferides obertes pel conflicte, la destrucció dels edificis i l’abandó de pobles. A més a més, procurarem observar les conseqüències de la guerra sobre l’orga- nització de les parròquies de les tahas de les Alpujarras, la distribució de la xarxa beneficial i la recuperació de les pràctiques litúrgiques en nous espais. Paraules clau: rebel·lió de les Alpujarras; paisatge religiós; moriscos; visites pastorals; Edat Moderna

Religious landscape of the Alpujarras after the «insurgence»: a look through the pastoral visits With this work we will describe, through the examination of the pastoral visits carried out in the Alpujarras in the years that came immediately after the morisco rebellion, an unconventional religious landscape, marked by the wounds opened by the conflict, the destruction of buildings and the depopula- tion of villages. In addition, we will observe the consequences of the war on the parish organization in the area, the beneficial network and the resumption of liturgical practices into new spaces. Keywords: rebellion of the Alpujarras; religious landscape; moriscos; pastoral visits; Early Modern Age

59-86 Joan Antoni Padrós i Estivill (Institut Vil·la Romana de la Garriga) «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa (segle xvi) Tot i que la documentació local no ens parla explícitament de la situació de les dones al segle xvi, a través dels fons notarials, curials i municipals podem entreveure les seves rutines i participació com a agents actius en el món artesa- nal i comercial. Alhora, podem veure la desigualtat i la violència a les quals eren sotmeses, tant en l’àmbit familiar com institucional, tant en forma de pressions i amenaces com d’agressió sexual, i també podem conèixer algunes dones rebels, i els límits de la seva rebel·lió. Paraules clau: dones; Olot; segle xvi; discriminació de les dones; agressió sexual; fuga

«Mala vida». Niveles de violencia contra las mujeres en Olot y la Garrotxa (siglo xvi) Pese a que la documentación local no nos habla explícitamente de la situación de la mujer a lo largo del siglo xvi, a través de los fondos notariales, munici- pales y de justicia podemos entrever sus rutinas y su participación como agen- tes activos en el mundo artesanal y comercial. También podemos conocer la desigualdad y la violencia a las que eran sometidas, tanto en el ámbito familiar como institucional, tanto en forma de presiones y amenazas como en forma de agresión sexual, y también podemos conocer a algunas mujeres rebeldes, y los límites de su rebelión. Palabras clave: mujeres; Olot; siglo xvi; discriminación de la mujer; agresión sexual; fuga 4 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Sumari

«Bad life». Levels of violence against women in Olot and La Garrotxa (16th century) Even if local documentation does not talk explicitly about women’s situation on 16th century, through notarial, municipal and court of law documents, we can see their routines and participation as active agents in artisanal and com- mercial world. We can also see the inequality and violence they were subject- ed to, both in the family and in the institutional sphere, such as pressures and threats or sexual aggressions. We can meet some rebel women as well, and the limits of their rebellion. Keywords: women; Olot; 16th century; women’s discrimination; sexual aggression; escape

87-116 Alfredo Chamorro Esteban (Red de investigación: Poder y Represen- taciones. Transferencias culturales en la Época Moderna) Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona de los Austrias: las exequias de Felipe II Las exequias de Felipe II en Barcelona motivaron una serie de negociaciones entre las diversas instituciones que debían participar en ellas para establecer la disposición de la ceremonia y el lugar que debía ocupar cada una de ellas. Las dificultades que se plantearon reflejaron la problemática de la representación del poder en el entramado político e institucional de la ciudad. En el presente artícu- lo se analizan las negociaciones rituales que se sucedieron desde la llegada a la ciudad de la noticia de la muerte del rey hasta la celebración de sus exequias. Palabras clave: exequias; Felipe II; Barcelona; negociación; ritual; ceremonia

Representació institucional i negociació ritual a la Barcelona dels Àustries: les exèquies de Felip II Les exèquies de Felip II a Barcelona motivaren tota una sèrie de negociacions entre les diferents institucions que devien participar-hi per establir la disposi- ció de la cerimònia i el lloc que devia ocupar cadascuna d’elles. Les dificultats que es plantejaren reflectiren la problemàtica de la representació del poder a l’entramat polític i institucional de la ciutat. Al present article s’analitzen les negociacions rituals esdevingudes des de l’arribada a la ciutat de la notícia de la mort del rei fins a la celebració de les seves exèquies. Paraules clau: exèquies; Felip II; Barcelona; negociació; ritual; cerimònia

Institutional representation and ritual negotiation in Barcelona in the Austria’s period: The funeral obsequies of Philip II The obsequies of Philip II in Barcelona motivated a lot of negotiations among the different institutions that were to participate in them to establish the dispo- sition of the ceremony and the place that their members would occupy in the cathedral. These difficulties reflected the problems of the representation of power in the politic and institutional organization of the city. In this paper we analyze the ritual negotiations in Barcelona from the arrival of the news of the king’s death until the celebration of the obsequies. Sumari Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 5

Keywords: funeral obsequies; Philip II; Barcelona; negotiation; ritual; cere- mony

117-136 Giuseppe Mrozek Eliszezynski (Università «G. D’Annunzio» di Chie- ti-Pescara, Italy) Rejoice in the victory of the king. The end of the Catalan revolt in the Neapolitan political debate (1652-1653) The news of the surrender of Barcelona and the subsequent end of the war in Catalonia reached Naples in a unique political and social context. The at the time, the Count of Oñate, energetically approached the task of restoring nor- mality in a kingdom that was disrupted by the revolt from 1647-1648, and in doing so he found himself in conflict with various figures, in particular the Car- dinal and Archbishop of Naples, Ascanio Filomarino. On the other hand, the connections between the kingdom and Catalonia had been assiduous in the pre- vious years, and a unique personality like Alexandre Ros i Gomar, Catalan but sided with the loyalists, had lived in Naples. This paper proposes an analysis of how the news of the end of the siege of Barcelona had political repercussions on the Neapolitan political scene, on the conflict in course between viceroy and archbishop and more generally, on the debate surrounding the responsibility of the revolt of 1647-1648, destined to last in the years that followed. Keywords: ; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Ascanio Filomarino; Count of Oñate; Revolt

Alegrar-se per la victòria del rei. La fi de la revolta catalana en el debat polític napolità (1652-1653) La notícia de la rendició de Barcelona i la consegüent fi de la guerra a Catalunya va arribar a Nàpols en un context polític i social únic. El virrei aleshores, el comte d’Oñate, es dedicà enèrgicament a restaurar la normalitat en un regne encara pertorbat per la revolta des de 1647-1648 i, en fer-ho, es va trobar en con- flicte amb diverses figures, en particular amb el cardenal i arquebisbe de Nàpols, Ascanio Filomarino. D’altra banda, les connexions entre el regne i Catalunya havien estat assídues els anys anteriors i una personalitat única com Alexandre Ros i Gomar, català però del costat filipista, havia viscut a Nàpols. Aquest arti- cle proposa una anàlisi de com les notícies de la fi del setge de Barcelona van tenir repercussions polítiques a l’escena política napolitana, en el conflicte en curs entre el virrei i l’arquebisbe i, en general, en el debat sobre la responsabilitat de la revolta de 1647-1648, destinat a durar en els següents anys. Paraules clau: Regne de Nàpols; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Ascanio Filomarino; comte d’Oñate; revolta

Alegrarse por la victoria del rey. El final de la revuelta catalana en el debate político napolitano (1652-1653) La noticia de la rendición de Barcelona y el consiguiente fin de la guerra en Cataluña llegó a Nápoles en un contexto político y social único. El virrey en ese momento, el Conde de Oñate, se consagró enérgicamente a restaurar la 6 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Sumari

normalidad en un reino todavía perturbado por la revuelta desde 1647-1648 y, al hacerlo, se halló en conflicto con varias figuras, en particular con el carde- nal y arzobispo de Nápoles, Ascanio Filomarino. Por otro lado, las conexiones entre el reino y Cataluña habían sido asiduas en los años anteriores y una per- sonalidad única como Alexandre Ros i Gomar, catalán pero del lado filipista, había vivido en Nápoles. Este artículo propone un análisis de cómo las noticias del fin del asedio de Barcelona tuvieron repercusiones políticas en la escena política napolitana, en el conflicto en curso entre el virrey y el arzobispo y, en general, en el debate sobre la responsabilidad de la revuelta de 1647-1648, destinado a durar en los años que siguieron. Palabras clave: Reino de Nápoles; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Asca- nio Filomarino; Conde de Oñate; revuelta

137-162 Cristian Palomo Reina (Universitat Jaume I, Castelló) El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní i la Diputació del General catalana en temps de canvi dinàstic i guerra suc- cessòria (1700-1714) En aquest article realitzarem una anàlisi quantitativa i semàntica del concepte nació en les seves formes terminològiques singulars i plurals pròpies dels idio- mes català, castellà i llatí, contingudes en dietaris institucionals del Consell de Cent de Barcelona i de la Diputació del General de Catalunya. El període ana- litzat serà el del conflicte dinàstic pel tron de la Monarquia Hispànica que es va produir a principis del segle xviii entre les cases d’Àustria i de Borbó, i els seus respectius aliats. Prestarem especial atenció a aquelles accepcions del concepte que puguin tenir connotacions polítiques, tant pel paper exercit pel factor polític en la construcció de les identitats col·lectives de tipus patriòtic durant l’Antic Règim com per la qüestió historiogràfica concreta sobre si nació posseïa, o no, significació política en els temps anteriors a les revoluci- ons liberals. Finalment, es farà un balanç per observar les tendències del terme nació en la predita font documental. Paraules clau: nació; Barcelona; Catalunya; Guerra de Successió espanyola; història conceptual; Consell de Cent; Diputació

El concepto nación en los dietarios del Consejo de Ciento barcelonés y la Diputación del General catalana en tiempos de cambio dinástico y guerra sucesoria (1700-1714) En este artículo realizaremos un análisis cuantitativo y semántico del concepto nación en sus formas terminológicas singulares y plurales propias de los idio- mas catalán, castellano y latín, contenidas en los dietarios institucionales del Consejo de Ciento de Barcelona y de la Diputación del General de Cataluña. El periodo analizado será el del conflicto dinástico por el trono de la Monar- quía Hispánica que se produjo a principios del siglo xviii entre las casas de Austria y de Borbón, y sus respectivos aliados. Prestaremos especial atención a aquellas acepciones del concepto que puedan tener connotaciones políticas, tanto por el papel jugado por el factor político en la construcción de las identi- Sumari Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 7

dades colectivas de tipo patriótico durante el Antiguo Régimen como por la cuestión historiográfica concreta acerca de si nación poseía, o no, significa- ción política en los tiempos anteriores a las revoluciones liberales. Finalmente, se hará un balance para observar las tendencias del término nación en dicha fuente documental. Palabras clave: nación; Barcelona; Cataluña; Guerra de Sucesión española; historia conceptual; Consejo de Ciento; Diputación

The concept ‘nation’ in the diaries of the Consell de Cent of Barcelona and Catalan Deputation in times of dynastic change and succession war (1700-1714) In this article, we will carry out a quantitative and semantic analysis of the concept nation in its singular and plural terminological forms of the Catalan, Spanish and Latin languages, contained in the institutional diaries of the Con- sell de Cent (‘the Council of One Hundred’) of Barcelona and Deputation of the General of Catalonia. The period analysed will be that of the dynastic con- flict over the throne of the Spanish Monarchy, which happened at the begin- ning of the eighteenth century between the Houses of Austria and Bourbon, and their respective allies. We will pay special attention to those definitions of the concept that may have political connotations, both because of the role played by the political factor in the construction of patriotic collective identi- ties during the Ancien Régime, and because of the specific historiographical question about whether nation it had, or not, political significance in the times before the liberal revolutions. Finally, a balance will be made to observe the nation tendencies in the predicted documentary source. Keywords: nation; Barcelona; Catalonia; War of the Spanish Succession; con- ceptual history; Council of One Hundred; Deputation

163-180 Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona) De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà durant el regnat de Carles VI, 1706-1740 El domini de Carles III, l’Arxiduc (des de 1711, Carles VI), sobre els estats d’Itàlia no va suposar d’entrada cap canvi en el sistema de govern establert pels Àustries hispànics. A Milà, corresponien als magistrats forasters, de designació reial, tres places al Senat (sobre un total de quinze) i dues als Magistrats Ordinari i Extraordinari. El Senat de Milà era el màxim òrgan de justícia i govern de l’Estat. Els nomenaments van provenir de Barcelona i, des de 1713, de Viena. De conformitat amb els acords presos a la Cort General de Barcelona de 1705, es va produir una important presència de juristes catalans, cosa que trencava amb el monopoli que durant dos segles n’havien tingut els togats castellans. L’article en descriu les trajectòries i el seu paper al Senat, com a persones externes al país, i, doncs, suposadament sense interessos pre- vis, però també com a representants i garants de l’autoritat reial. Paraules clau: Guerra de Successió d’Espanya; Monarquia dels Habsburg; Estat de Milà; Senat de Milà; exili austriacista 8 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Sumari

De Barcelona a Milán. Jueces austracistas hispánicos en el Senado de Milán durante el reinado de Carlos VI, 1706-1740 El dominio de Carlos III, el Archiduque (desde 1711, Carlos VI), sobre los estados de Italia no supuso de entrada ningún cambio en el sistema de gobier- no establecido por los Austrias hispánicos. En Milán, correspondían a los magistrados forasteros, de designación real, tres plazas en el Senado (sobre un total de quince) y dos en los Magistrados Ordinario y Extraordinario. El Sena- do de Milán era el máximo órgano de justicia y gobierno del Estado. Sus nom- bramientos provinieron de Barcelona y, desde 1713, de Viena. Conforme a los acuerdos tomados en la Corte General de Barcelona de 1705, se produjo una importante presencia de juristas catalanes, lo que rompía con el monopolio que durante dos siglos habían tenido los togados castellanos. El artículo describe sus trayectorias y su papel en el Senado, como personas externas al país, y, por tanto, supuestamente sin intereses previos, pero también como representantes y garantes de la autoridad real. Palabras clave: Guerra de Sucesión de España; Monarquía de los Habsburgo; Estado de Milán; Senado de Milán; exilio austracista

From Barcelona to Milan. Hispanic judges in the Senate of Milan during the Reign of Charles VI, 1706-1740 The dominion of Charles III, the Archduke (since 1711, Charles VI), over the states of Italy did not initially mean any change in the system of government established by the Spanish Austrias. In Milan, they corresponded to foreign magistrates, of royal appointment, three seats in the Senate (out of a total of fif- teen) and two to Ordinary and Extraordinary Magistrates. The Senate of Milan was the highest body of justice and government in the state. His appointments came from Barcelona and, since 1713, from Vienna. According to the agree- ments reached at the General Court of Barcelona in 1705, there was a significant presence of Catalan jurists, which broke with the monopoly that the Castilian judges had had for two centuries. The article describes their trajectories and their role in the Senate, as people outside the country, and therefore supposedly with- out prior interests, but also as representatives and guarantors of royal authority. Keywords: War of the Spanish Succession; ; State of Milan; Senate of Milan; Spanish exile

181-204 Sílvia Cañellas (Corpus Vitrearum Medii Aevi de Catalunya (CVC)) De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla al segle xviii Aquest treball pretén deixar constància dels problemes que hi va haver a Cata- lunya en el pas del segle xvii al xviii amb l’abastiment de vidres plans i veure l’existència d’un comerç d’importació de diferents menes de vidres procedents de Venècia, que protagonitzaren alguns pintors de vidrieres de la ciutat, entre els quals destaca la figura de Francesc Saladriga. Els mestres del moment mos- tren una gran versatilitat d’activitats davant dels canvis en els gustos i en el negoci. En el cas de Francesc Saladriga, les seves activitats professionals Sumari Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 9

el portaren a viatjar a Venècia per conèixer de prop les fonts d’abastiment i contactar directament amb els comercials que li proporcionarien el material. Però, en alguns dels transports, les delicades mercaderies importades van patir greus desperfectes o van arribar de forma incorrecta. L’article pren per base documentació primària de l’Arxiu de Protocols de Barcelona (AHPB) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), que s’amplia amb documents d’altres arxius barcelonins i fonts bibliogràfiques. Paraules clau: vitraller; vidre; segle xviii; Saladriga; comerç; Barcelona; Gènova; Venècia; llanterners; reclamacions

De Venecia a Barcelona: los vidrieros y la importación de cristales planos en el siglo xviii El presente trabajo pretende constatar los problemas que se produjeron en el paso de los siglos xvii al xviii en Cataluña en el abastecimiento de cristales planos y ver la existencia de un comercio de importación de distintos tipos de vidrios procedentes de Venecia, que tuvieron como protagonistas a algunos pintores de vidrieras de Barcelona, entre los cuales destaca Francesc Saladriga. Los maestros del momento muestran una gran versatilidad de actividades en respuesta a los cambios de gustos y de las condiciones del negocio. A Fran- cesc Saladriga, sus actividades profesionales le llevaron a viajar a Venecia para conocer directamente a los productores y comerciales del ramo. Sin embargo, en algunos de los viajes de importación, sus productos sufrieron contratiempos que supusieron desperfectos. El artículo se basa en documenta- ción primaria del Archivo de Protocolos de Barcelona (AHPB) y del Archivo de la Corona de Aragón (ACA) y se amplía con documentos de otros archivos de Barcelona y con fuentes bibliográficas. Palabras clave: vidriero; vidrio; siglo xviii; Saladriga; comercio; Barcelona; Génova; Venecia; fontaneros; reclamaciones

From Venice to Barcelona: stained glass painters and the importation of flat glass in the 18th century The present work aims to verify the problems that occurred in the passage of the 17th to 18th centuries in Catalonia in the supply of flat glass and see the existence of an import trade of different types of glass from Venice. This trade had as main subject some glass painters of Barcelona among which Francesc Saladriga stands out. The stained-glass makers of this moment show a great versatility of activities in response to changes in art and life styles and busi- ness conditions. The professional activities of Francesc Saladriga led him to travel to Venice to meet directly the producers and commercials. However, some of the trips to import their products suffered setbacks that caused dam- age to the cargo. The article is based on the primary documentation of the Arxiu de Protocols de Barcelona (AHPB) and the Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) and is extended with documents from other Barcelona archives and bibliographic sources. Keywords: glaziers; stained glass painters; glass; 18th century; Saladriga; trade; Barcelona; Genoa; Venice; plumbers; claims 10 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Sumari

205-218 Fernando del Castillo Durán (CEAC – Universitat Autònoma de Bar- celona) El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Montesquieu escribió el elogio fúnebre del duque de Berwick como deber de amistad y como compromiso con la familia, a la que, en definitiva, el autor de L’esprit des lois tanto debía. El ébauche, mero borrador de lo que pudo haber sido, figuró desde la primera edición junto a las Mémoires de Berwick por obra y voluntad de su editor, el abate Houke. En este trabajo analizamos las características que según la preceptiva clásica aparecen en la obra que Montesquieu dedicó a James Fitz-James. Palabras clave: Montesquieu; Berwick; elogio; Mémoires; Philippsburg; Hooke

L’elogi fúnebre de Montesquieu al duc de Berwick Montesquieu va escriure l’elogi fúnebre del duc de Berwick com a deure d’amistat i com a compromís amb la família, a la qual, en definitiva, l’autor de L’esprit des lois tant devia. L’ébauche, mer esborrany del que va poder haver estat, va figurar des de la primera edició al costat de les Mémoires de Berwick per obra i voluntat del seu editor, l’abat Houke. En aquest treball analitzem les característiques que segons la preceptiva clàssica apareixen en l’obra que Montesquieu va dedicar a James Fitz-James. Paraules clau: Montesquieu; Berwick; elogi; Mémoires; Philippsburg; Hooke

The funeral praise of Montesquieu to the Duke of Berwick Montesquieu wrote the funeral eulogy of the Duke of Berwick as a duty of friendship and as a commitment to the family, to which, in short, the author of L’esprit des lois owed so much. The ébauche, mere draft of what could have been, appeared from the first edition together with the Mémoires de Berwick by the work and will of its editor, Abbé Houke. In this work we analyze the characteristics that according to the classical prescriptive appear in the work that Montesquieu dedicated to James Fitz-James. Keywords: Montesquieu; Berwick; eulogy; Mémoires; Philippsburg; Hooke

219-238 RESSENYES Lledó-Guillem, Vicente (2019). La formación de la identidad lingüís- tica catalana (siglos xiii-xvii) (Cristian Palomo Reina) Cañizares-Esguerra, Jorge (ed.) (2018). Entangled Empires: The Anglo-Iberian Atlantic 1500-1830 (Jaouad Jabri) Brook, Timothy (2019). El sombrero de Vermeer. Los albores del mundo globalizado en el siglo xvii (Berta Clapés Fontanet) Sumari Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 11

Sbert i Pérez, Olga; Masdéu i Térmens, Raimon (2019). El territori de Sant Just Desvern en el segle xviii: l’anàlisi del Cadastre de 1716 (Carme Montaner i Garcia) Corbeto, Albert (2019). Minerva de doctos. La Real Biblioteca y los hombres de letras del Siglo de las Luces al servicio del Estado y del beneficio público (Xevi Camprubí) Pérez Samper, María Ángeles (2019). Comer y beber. Una historia de la alimentación en España (Raúl Cuenca Álvarez).

239-240 Llista de revisors

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 29-40, 2019 13-16

Editorial

La covid-19 —acrònim en anglès de coronavirus disease 2019—- és la primera autèntica pandèmia del segle xxi per la seva dimensió global. Els historiadors enca- ra trigarem temps a poder avaluar-ne les conseqüències demogràfiques, socio- econòmiques, polítiques i culturals. Fa poc més d’un segle, dins un altre context històric molt diferent, el món va viure la seva última gran pandèmia coneguda fins avui: entre el març de 1918 i el febrer de 1919, la mal anomenada grip espa- nyola (the Spanish Lady), va causar uns trenta milions de morts a tot el planeta —més de dotze tan sols a l’Índia. A Espanya, les xifres oficials van superar els 180.000, si bé, amb molta probabilitat, les reals els van doblar. Com a factor biològic, les malalties epidèmiques no són una novetat en la his- tòria humana. Formen part de la nostra adaptació selectiva als diferents nínxols ecològics en els quals l’home, com a ésser vivent, s’ha assentat al llarg de la seva existència. A diferència d’altres espècies, la nostra supervivència no ha depès de la nostra evolució orgànica o biològica, sinó de la nostra adaptació cultural i tèc- nica. Dit d’una altra manera, l’home ha inventat la civilització per poder actuar sobre la natura i tolerar amb èxit aquesta «pressió selectiva divergent», en parau- les dels historiadors francesos Jacques Ruffié i Jean-Charles Sournia. Les epidè- mies ens han acompanyat al llarg del temps. Amb el naixement de la història escrita comencen els testimonis que mostren que pràcticament totes les civilitza- cions les han patides alguna vegada. Ja en el segon mil·lenni abans de Crist, egip- cis, hitites i sumeris donen fe dels seus efectes sobre les seves poblacions i del naixement de cultes religiosos associats a la seva curació. L’Antic Testament també té moltes al·lusions, com per exemple la que fa referència a una de les set famoses plagues enviades pel déu de Moisès als egipcis. A Grècia, Homer narra com davant dels murs de Troia els grecs van ser castigats per la pesta sota la forma d’una pluja de fletxes, element que més tard seria incorporat a la iconogra- fia cristiana per simbolitzar les plagues que en forma de malalties eren enviades per Déu per castigar els pecats de la humanitat. Tucídides descriuria la primera gran epidèmia —possiblement de febres tifoides—, que va assolar l’Atenes de Pèricles —el cor d’aquella civilització grega en el període clàssic—, entre els anys 430 i el 426 abans de Crist. Segles més tard li tocaria el protagonisme al cicle de les pestes bubòniques. La primera, a mitjan segle vi després de Crist, es https://dx.doi.org/10.5565/rev/manuscrits.259 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 14 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Editorial va estendre primer per l’Imperi bizantí durant el govern de l’emperador Justinià, abans d’afectar tota la resta de la Mediterrània i endinsar-se pel riu Roine cap a l’interior d’Europa. Aquesta va ser, amb propietat, la primera gran pandèmia de l’Edat Mitjana. La pesta no va tornar a l’occident medieval fins a l’any 1348. En aquest cas, va ser portada des del mar Negre fins a la península italiana per vai- xells mercantils genovesos. Des d’aquí va irradiar per la resta del continent seguint les rutes del comerç baixmedieval. S’ha calculat que entre aquest any i el final del segle xiv almenys un de cada tres europeus va desaparèixer víctima de la pesta bubònica, cosa que va provocar una greu crisi del sistema feudal. Des de llavors fins als contagis declarats a la ciutat de Marsella l’any 1720, almenys una vegada cada generació la va patir. L’expansió oceànica europea a partir del segle xv va convertir també els europeus en transmissors de greus infeccions cap a les noves terres descobertes d’ultramar. La verola va ser la principal responsable del desastre demogràfic amerindi quan es va propagar entre una població verge que mai no hi havia estat en contacte. Si bé des d’Amèrica també van arribar algunes malalties greus cap al Vell Continent —probablement la sífilis, en els primers viatges de tornada de Colom, o, més tard, la denominada febre groga, a finals del segle xviii i principis del xix— el seu impacte tràgic entre la població europea no va ser, en cap cas, equiparable a l’hecatombe americana produïda per l’anterior. Finalment, l’Edat Contemporània s’obriria pas acompanyada de dues noves tristes protagonistes, ambdues filles del desenvolupament capitalista i les seves cruels conseqüències sobre la naixent població obrera de les ciutats industrials, amunte- gada en barris i habitatges urbans insalubres i amb moltes carències alimentàries. La tisi i el còlera trobarien en la població més pobra les principals víctimes. Així mateix, l’època del colonialisme europeu i de l’anomenada revolució dels trans- ports (amb la navegació a vapor, l’extensió del ferrocarril i la construcció de les grans infraestructures marítimes, com els canals de Suez [1859-1869] i de Pana- mà [1902-1914]) reduirien extraordinàriament les distàncies intercontinentals i, en conseqüència, una de les barreres que històricament havien regulat la progres- sió espacial accelerada i mortífera de les epidèmies entre països i continents. Malgrat els avenços paral·lels de la medicina contemporània durant aquests anys, la pandèmia de grip de l’any 1918, si bé en el context del terrible patiment com va ser la I Guerra Mundial, va ser la primera constatació evident que les malalties epidèmiques es podien propagar amb inusitada rapidesa i violència per tot l’orbe. Els greus brots que hem conegut en els últims anys, com l’èbola —malaltia cone- guda des de l’any 1976 i que va tenir un episodi molt violent a l’Àfrica occidental entre els anys 2014 i 2016, en què l’índex de letalitat va ser del cinquanta per cent— o el SARS —que es va propagar l’any 2003 a més d’una dotzena de paï- sos—, no van tenir el grau de difusió de l’actual covid-19, que està posant a prova no tan sols els nostres serveis d’assistència sanitària, sinó, també, la for- talesa de l’actual ordre econòmic, social i polític d’un món, avui, plenament globalitzat. Certament, les epidèmies sempre han sigut una finestra magnífica per a l’ob- servació social per part dels historiadors. Pel que veiem aquests dies, moltes de les reaccions socials, individuals i col·lectives s’assemblen a moltes altres del Editorial Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 15 passat en episodis d’idèntica naturalesa. De fet, la lluita contra les epidèmies ha sigut sempre no tan sols una lluita biològica, sinó, també, moral: la por versus l’heroisme, l’egoisme davant l’altruisme, i la insolidaritat enfrontada a la toleràn- cia són sentiments i accions humanes que es repeteixen a cada contagi i dels quals la literatura de totes les èpoques ens ha deixat constància, com ara: la socie- tat florentina contagiada en l’any 1348 que tan magníficament va descriure Gio- vanni Boccaccio en el pròleg del Decameró; la desesperació psicològica per l’abandonament familiar reflectida en l’amargor de les paraules escrites en la seva crònica per l’artesà barceloní Miquel Parets durant la pesta de 1651, o la quasi fotogràfica narració dels patiments de Londres durant el contagi de 1664 per Daniel Defoe. Darrere d’aquestes dramàtiques narracions sempre s’albira el rerefons de la por, la immensitat de la prova a la qual és exposada la quotidianitat de les persones. Jean Delumeau, en un llibre molt conegut pels historiadors, va definir la por com un component inherent a la condició dels éssers vius, com un mecanisme reflex que ens alerta davant un perill imminent per a la supervivència. A diferència de la resta d’animals, l’ésser humà ha sigut capaç de racionalit- zar-ho, de dotar-ho d’una explicació comprensible, d’un perquè que li ha permès anticipar-s’hi i poder superar-les. Les malalties epidèmiques ja no són avui en dia aquell «enemic invisible» del qual ens va parlar l’historiador italià Carlo Maria Cipolla. L’èxit de la revolució pasteuriana durant la segona meitat del segle xix va significar la victòria definitiva de la ciència mèdica, que no tan sols lluita con- tra l’etiologia agressiva de bacteris i virus sobre la salut humana, sinó també con- tra la incredulitat i el fanatisme de les explicacions providencialistes, irracionals, que durant tants segles ha deixat inerta, passiva, la voluntat humana de lluitar contra les malalties. Aquest ha sigut el veritable triomf de la revolució del pensa- ment científic iniciat amb el Renaixement, de la fe en el progrés dels il·lustrats que dota de tot el sentit i d’esperança la lluita contra el dolor humà de la nostra cultura. I és per això que tenim el ferm convenciment que avui, ben aviat, a dife- rència del que va passar durant segles, la medicina, referent de la nostra civilitza- ció, tornarà de nou a trobar una solució eficaç a la pandèmia que avui vivim. Hem de veure llum al final del túnel. Fins que arribi aquest moment, haurem de recórrer a l’experiència política-sanitària que el món occidental ha anat acumu- lant des de fa segles. Deia el metge italià Giovanni Filippo Ingrassia en descriure els terribles efectes de la pesta sobre la ciutat de Palerm l’any 1576 que la millor solució per combatre-la per part del poder civil es trobava en tres principis actius: «el foc, l’or i la forca». Evidentment, no es tracta ara d’agafar-se a la literalitat de les paraules sinó al missatge que hi ha al darrere. Des de la difusió de la moral humanista, la cura de la salut pública s’entén com un deure polític. Forma part de l’economia moral thompsoniana. Implica la responsabilitat dels nostres gestors polítics, que han d’actuar amb la màxima diligència i disciplina ara —la mateixa que està fent valer la pròpia ciutadania—, però, també, de cara a l’endemà de l’epidèmia, amb clara capacitat d’autocrítica i d’afrontar una planificació a curt i a llarg termini d’això que diem el be comú. Passarà aquesta pandèmia, segur, però en vindran altres en el futur també segur. La lliçó històrica d’aquesta hauria de servir-nos per no tornar a agafar-nos mai mes desprevinguts. També ens ha 16 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 Editorial d’afectar a nosaltres com a societat, com a agents actius de la cultura que ens ajuda a comprendre el món. No podem donar la raó a Albert Camus, que en el seu assaig (La pesta) del 1947 va escriure que no hi havia res «menys espectacu- lar que una pesta» i que per la seva mateixa durada feia que «les desgràcies fossin monòtones». La indiferència respecte als altres mai no podrà ser el veritable triomf de la malaltia sobre les nostres existències sinó tot al contrari, ho seran la solidaritat, la comprensió, la tolerància. Això és el que la història de les epidèmies ens hauria d’ensenyar. Si be els contagis sembla que alenteixen el temps de la vida, aquesta continua fluint. Ferms amb el nostre compromís amb la història, presentem avui un núme- ro de la revista Manuscrits, que correspon a l’any 2019 tot i sortir publicat el 2020. El lector hi trobarà un número més crescut d’articles i ressenyes, car es tracta d’un número doble, però amb la mateixa diversitat cronològica —els arti- cles aborden des de finals del segle xv fins a finals del segle xviii—, temàtica i geogràfica que ha caracteritzat sempre la nostra revista. També, per primer cop, amb un article redactat en anglès, llengua que enguany incorporem a la nostra publicació. I, és clar, amb el rigor historiogràfic de sempre, que volem mantenir com un servei a la nostra societat en aquests temps en què la convulsió sanitària ens arrossega a la crisi.

ARTICLES

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 19-38

Servir a los Trastámara aragoneses: el ascenso social de Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487)

Jaime Elipe Universidad de Zaragoza [email protected] https://orcid.org/0000-0001-7863-1804

Recibido: junio de 2019. Aceptado: noviembre de 2019.

Resumen

El presente trabajo analiza el ascenso social del caballero Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) mediante el estudio biográfico de su figura. De origen castellano, se integró en la corte del rey de Navarra Juan II –—posteriormente también rey de Aragón—–. Aunque destinado al servicio doméstico, comenzó a partir de la década de 1450 a ejercer de emisario, moviéndose por Nápo- les, Navarra y Castilla de forma continua. El éxito en sus misiones le granjeó prestigio entre los principales nobles de su época y, sobre todo, la confianza absoluta de Juan II. Recibió tenen- cias, señoríos, un ventajoso matrimonio para sí y sus hijas y fue elevado a la ricahombría en Aragón. En sus últimos años colaboró tanto con su antiguo señor como con el futuro Fernando el Católico, quien vio en el anciano caballero la persona idónea para ejercer de tutor de su hijo bastardo don Alonso de Aragón, arzobispo de Zaragoza. Palabras clave: corte; Juan II de Aragón; Fernando el Católico; diplomacia; nobleza; linaje; ascenso social

Resum. Servir els Trastàmara aragonesos: l’ascens social de Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487)

El treball analitza l’ascens social del cavaller Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) mitjançant l’estudi biogràfic de la seva figura. D’origen castellà, s’integrà a la cort del rei de Navarra Joan II –—posteriorment també rei d’Aragó—. Tot i que fou destinat al servei domèstic, a partir de la dèca- da de 1450 començà a exercir d’emissari i es va moure per Nàpols, Navarra i Castella de manera contínua. L’èxit de les seves missions li donà prestigi entre els nobles principals de l’època i, sobre- tot, la confiança absoluta de Joan II. Va rebre tinences, senyories, un avantatjós matrimoni per a ell i per a les seves filles i fou elevat a la ricahombría a Aragó. Els seus darrers anys col·laborà tant amb el seu antic senyor com amb el futur Ferran el Catòlic, que va veure en l’ancià cavaller la persona idònia per exercir de tutor del seu fill bastard don Alonso de Aragón, arquebisbe de Saragossa. Paraules clau: cort; Joan II d’Aragó; Ferran el Catòlic; diplomàcia; noblesa; llinatge; ascens social

Abstract: Serving the Aragonese Trastámaras: the social rise of Pedro Núñez Cabeza de Vaca († 1487)

The present work analyzes the social ascent of the knight Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) by means of his biography. Born in Castile, he joined the court of the king of Navarre John II, https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.238 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 20 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe later also king of Aragon. Although he was assigned for domestic service, he began to move in the 1450s between Naples, Navarre and Castile as emissary. Because of the success in his mis- sions, he earned prestige among the leading nobles of his time and above all, the absolute confi- dence of his lord, John II. He received tenures, lordships, a favorable marriage for himself and his daughters and was elevated to the ricahombría in Aragon. In his last stages, he joined the service of the future Ferdinand the Catholic, who chose him as the ideal person to act as guar- dian of his bastard son, don Alonso of Aragon, archbishop of Zaragoza. Keywords: court; John II of Aragon; Ferdinand the Catholic; diplomacy; nobility; lineage; social ascent

Sumario

Introducción El intento de crear un linaje Orígenes familiares Conclusiones Carrera cortesana Bibliografía Ascenso económico

Introducción

E ellos que querian pasar, Dios en ayuda, e en cuya mano e poder son todas las cosas, e a quien el noble rey don Alonso lo dexaua, e por cuya fe venian todos a lidiar, embio un ome como aldeano e pastor, ome mal vestido, e parescia que era ome en el vestido de poco valor, segun su parescer. E dixo que el guardara tiem- pos avia su ganado en aquellos montes, e que tomara por ally por aquel puerto liebres, e conejos, e dixoles que el les mostraria lugar por do pudiesen pasar muy bien e sin peligro por la cuesta del monte en derredor, e que los levaria escondi- damente.

Con estas palabras explicaba el arzobispo de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, cómo había tenido lugar providencialmente el paso del ejército cristiano por Sierra Morena en julio de 1212 para enfrentarse a las huestes del califa Mira- mamolín en Las Navas de Tolosa (Jiménez de Rada, 1893: 473). Sobre el pastor en cuestión se escribieron ríos de tinta; algunos autores llegaron incluso a identi- ficarlo con san Isidro Labrador. Curiosamente, este humilde personaje tenía como costumbre marcar sus recorridos habituales con cráneos de vaca. Por ello mismo, el rey Alfonso VIII le concedió un escudo nobiliario y un apellido en recompensa por sus servicios: Cabeza de Vaca (Vitales, 1610: 270v; Argote de Molina, 1588: 28r-v). De ninguna manera era creíble que este pastor pudiera haber sido el epónimo de una familia castellana de cierta importancia, pero los genealogistas gustaron de reproducir el pasaje. Lo cierto es que esta historia fue bastante tardía y para Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 21 una familia que ya en el siglo xiv se había distinguido enormemente por sus ser- vicios a la monarquía y no necesitaba engrandecer más aún su nombre. Baste mencionar, a modo de ejemplo, que el maestre de Santiago Pedro Fernández Cabeza de Vaca murió en 1384 de peste en el cerco de Lisboa al que la sometían las tropas castellanas, que finalizó con un absoluto fracaso para el rey Juan I de Castilla. Para el presente trabajo, nuestro interés se centra en el bisnieto del maestre, Pedro Núñez Cabeza de Vaca, quien comenzó su carrera de ascenso social a la sombra de don Juan de Aragón, rey de Navarra y Aragón.1 El éxito de su carrera se debió principalmente a las habilidades que demostró durante su vida para representar a su señor y hacer prevalecer sus intereses en las procelosas cortes de mediados del siglo xv; aunque extranjero en Aragón, su per- fil distaba mucho del caballero aventurero (Antelo Iglesias, 1989: 48-57). Lo habitual para esta suerte de diplomáticos a comienzos del cuatrocientos era que fuesen de origen eclesiástico,2 fenómeno que se vio alterado con la inclu- sión de burócratas de alto rango, muy especializados (Cañas Gálvez, 2010: 693- 694, 713-714). En líneas generales, los diferentes monarcas intentaron que sus embajadores tuvieran una amplia cultura con la que dominar un espectro variado de negocios.3 Sin embargo, Pedro Vaca no pertenecía ni a los letrados ni a los eclesiásticos: era un miles de ilustre familia venido a menos. Caso similar al suyo fue el de su coetáneo don Juan Manuel de Villena. Aunque de una estirpe mucho más prominente y de origen real, su carrera fue muy breve —murió con poco más de cuarenta años—, por lo que trazar paralelismos entre ambos personajes es complicado.4 Pedro Núñez Cabeza de Vaca ha sido un personaje prácticamente desconoci- do hasta la actualidad. También llamado con frecuencia simplemente Pero Vaca, se conoce únicamente una breve historia de su vida que recogió Pellicer de Tovar a mediados del siglo xvii en una genealogía de la casa de los Cabeza de Vaca. Dicha historia consiste exclusivamente en una recopilación más o menos exhaus-

1. Denominamos como «don Juan de Aragón» al rey Juan II de Navarra y Aragón para los años previos a su coronación como monarca aragonés (1458). Sobre este personaje, sigue siendo de obligada referencia la obra de Vicens Vives (2003). 2. Fernández de Córdova Miralles (2014). Para el caso aragonés, Diago Hernando (2010) ilustra varios ejemplos de eclesiásticos insertos dentro del séquito real; de carácter más general y referido a curiales castellanos, véase Villarroel González (2009: 263-264). 3. Recogiendo un elenco de casi un centenar de eclesiásticos en el servicio diplomático de Enrique III, Juan II y Enrique IV de Castilla, se observa que al menos un 38 % gozaban del título de doctor; Villarroel González (2010: 811). 4. Olivera Serrano (1995: 468). Ha de tenerse en cuenta que no todos los estudios sobre diplomáticos y emisarios en el siglo xv se han centrado en personajes de cierta envergadura. También existen trabajos que han tratado a personas de baja extracción social, pero que cumplían funciones cercanas o, simplemente, meros transmisores de información, algunos estrechamente vinculados al entorno áulico. Para estos asuntos, véanse López Gómez (2015) y Cañas Gálvez (2017). 22 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe tiva de las noticias que el cronista Zurita ofrece a lo largo de sus Anales.5 Aparte de esto, se tienen pocos más datos precisos; de hecho, se desconoce su nacimien- to y únicamente respecto a su muerte, esta puede situarse a comienzos de 1487. Fue uno de los principales protagonistas de la diplomacia de Juan II, ya desde su época como rey de Navarra, pero también lo fue durante los primeros años del reinado de Fernando II, con quien compartió importantes momentos. Aunque las relaciones internacionales han tenido en los últimos tiempos investigaciones muy fructíferas, no pretendemos únicamente hacer un recorrido por sus labores en este campo.6 Pedro Vaca estuvo muy bien vinculado con las más poderosas familias, tanto en Castilla como en Aragón, lo cual le da un valor añadido al ser un extran- jero dentro de los reinos de su señor.7 En definitiva, se trata de una persona a par- tir de la cual pueden observarse distintos ámbitos de poder, a la par que permite comprobar los cambios y pervivencias que se dieron en la corte de los últimos Trastámara aragoneses, mediante el ascenso social casi sin precedentes de uno de sus miembros, tan destacado como desconocido. Su representatividad de un sec- tor social concreto —caballeros de escasos recursos encumbrados por la corte— queda en buena medida a la espera de futuras investigaciones, algo ya apuntado recientemente para la centuria anterior (Lafuente Gómez, 2015: 33) y también para los entornos cortesanos en el tránsito de la Edad Media a la Modernidad (Navarro Espinach, 2009: 175). Lo que es claro es que no estuvo vinculado su ascenso al de otros caballeros de comienzos del siglo xv, estrechamente relacio- nados con el ámbito jurídico y el dominio del derecho (Lafuente Gómez, Abella Samitier, 2013: 442). Para el presente estudio hemos optado por desglosar su vida en distintos aspectos para poder seguir con mayor comodidad su continuada promoción en cuanto a responsabilidades, rentas y estrategias familiares.

Orígenes familiares Su padre fue Diego Núñez, nieto del ya mencionado maestre de Santiago y señor de Melgar de Suso —actual Melgar de Fernamental, provincia de Bur- gos—. Este tuvo tres hijos y una hija.8 Su primogénito fue Juan Fernández Cabe- za de Vaca, quien únicamente tuvo una hija bastarda. Así, según consta, el señorío de Melgar de Suso recayó, no en su hermano Pedro Núñez sino en su sobrino, hijo de su hermana Leonor y Gómez de Sotomayor (Pellicer de Tovar, 1652: 28r-v). Al quedar excluido de la herencia, podemos sospechar que Pero

5. El propio Zurita ofrece un tímido esbozo familiar de Pedro Núñez; Zurita (2003: lib. XX, cap. 13). 6. Aparte de las obras ya referidas y la serie de Historia de la diplomacia española, de Miguel Ángel Ochoa Brun, existen otras de carácter general recientes que pueden servir para trazar una panorámica; véase Rivero Rodríguez (2000) y VV. AA. (2005); es de gran interés el clásico Queller (1967). 7. Algo muy habitual en estos momentos en el reino de Aragón, tal y como se sostiene en Ochoa Brun (1990b: 336). 8. Remitimos al árbol genealógico de su estirpe para una mejor comprensión del texto. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 23

Vaca fue hijo bastardo de Diego Núñez. Este más que probable origen ilegítimo no fue recogido en su momento por ningún estudioso del período moderno, muy posiblemente por desconocimiento.9 De hecho, el número considerable de miem- bros de la familia Cabeza de Vaca y la lejanía cronológica a los relatos que se elaboraron de la estirpe (cerca del siglo en el caso más cercano), provocaron con- fusiones y vacíos de importancia. Gonzalo Fernández de Oviedo materializaba en sus Batallas y quinquagenas estas dudas en boca del Sereno, quien le comentaba al Alcaide que «siempre le tube por aragonés. Ombre de buena gracia e polido, e muy bien estimado, e de gentil entendimiento. E poco ha que me dixeron que era castellano; no sé si le conocistes» (Fernández de Oviedo, 2000: 131). El Alcaide, con acierto, confirmaba su origen castellano. Sin embargo, lo confundía con su padre Diego Núñez y le atribuía acciones suyas, así como el haber dejado en Alcaraz un mayorazgo de 4.000 ducados, algo a todas luces imposible, ya que este recayó en su sobrino.

Figura 1. Árbol genealógico de los Cabeza de Vaca (elaboración del autor).

9. Ser bastardo en absoluto era un desdoro que se pudiera haber intentado tapar deliberadamente. Fernández de Oviedo, en su obra lo menciona para otros personajes (por ejemplo, el duque de Luna Juan de Aragón), pero no en el apartado que le dedica a Pedro Núñez Cabeza de Vaca; véase Fernández de Oviedo (2000: 131-135). Para la comparación con el citado duque, véase Fernández de Oviedo (1983: 181-185). 24 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe

Carrera cortesana La cercanía de los Cabeza de Vaca a los reyes de Aragón les venía por el vasallaje que debía la familia por unas tierras en Mayorga, feudo de Fernando de Antequera —futuro Fernando I de Aragón—. En fechas desconocidas, Pedro Núñez entró al servicio de don Juan de Aragón en calidad de paje (Pellicer de Tovar, 1652: 29v). Podría situarse como momento postquem 1432, ya que hay registro de que entre este año y 1450 formó parte del servicio de comedor y mesa del rey de Navarra como trinchante (Ostalaza Elizondo, 2000: 604-609). Es importante este detalle porque es lo que determinó el éxito de su recorrido vital: la cercanía al rey motivó la gran confianza que depositaron Juan II y Fernando II en él. Este factor fue el eje central sobre el que se fundamentó su carrera, la fami- liaritas.10 Conocer que quizás desde 1432 formaba parte de la casa del rey de Navarra no es preciso en absoluto y su aparición en las crónicas tuvo lugar en 1443. En esta ocasión se tiene constancia de que fue empleado como emisario por el ya rey de Navarra para visitar a Alfonso V, quien se encontraba en Nápoles.11 De hecho, se le encargaron casi todos los mensajes de importancia y, más adelante, adquirió funciones de embajador o negociador —teniendo en cuenta los difíciles límites de estos términos para el siglo xv—. Sus movimientos por las dos penínsulas (ibérica e itálica) fueron constantes, al vaivén de las acciones emprendidas por los ambiciosos infantes de Aragón y, sobre todo, por las continuas injerencias del rey de Navarra en Castilla ora por aumentar su influencia, ora por recuperar sus señoríos patrimoniales. En este marco ha de comprenderse el primer viaje mencionado a Italia, que no sería el único. A finales de mayo de 1444, retornaba al reino ultra Pharum para solicitar a Alfonso V que regresara para que, como cabeza de familia de los Trastámara, pusiera orden en los asuntos de Castilla y rescatara al rey Juan II de la «sujeción en que le tenía el condestable» (Zurita, 2003: lib. XV, cap. 35). Estos ruegos jamás se materializaron pese a sus promesas de regreso a sus estados hereditarios. Pedro Núñez permaneció en Nápoles de forma intermitente a lo largo del decenio de 1440-1450, con breves retornos a la corte del rey de Navarra. El ser persona de confianza de su hermano, posiblemente fue lo que provocó que Alfon- so V decidiera emplearlo también como emisario. Aprovechando su última emba- jada a Italia de parte del rey de Navarra a inicios de 1447 (Zurita, 2003: lib. XV, cap. 50), a finales de marzo, mientras el rey de Aragón hacía la guerra en la Tos- cana, le encargó distintos asuntos de importancia para la buena marcha de la

10. Sobre la importancia de la familiaritas, véase Ochoa Brun (1990b: 335). Similares palabras dedica Navarro Espinach (2009). 11. Zurita (2003: lib. XV, cap. 15). En esta ocasión se tiene el problema de determinar las fechas con exactitud, ya que el cronista no siempre fue minucioso a la hora de aportar dichos datos. Se sabe que tuvo lugar después de la muerte de la reina Blanca I de Navarra (1441), si bien Pellicer de Tovar afirma que fue en 1443. El rey Alfonso V se encontraba allí con el propósito de entender del matrimonio de su hermano el infante Enrique de Aragón con Beatriz de Pimentel, hermana del conde de Benavente. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 25 campaña.12 Al año siguiente, en agosto de 1448, al compás de la pérdida de posi- ciones de los nobles refractarios a Juan II de Castilla, decidió despachar de vuelta a Cabeza de Vaca para que los informara de que tenían el apoyo del rey de Ara- gón (Zurita, 2003: lib. XV, cap. 54). Aunque estuvo varios años sin salir de la península ibérica, en 1453 retornó a Italia junto con el protonotario Antonio Nogueras a entrevistarse con Alfonso V. En esta ocasión, tenía que defender a don Juan de Aragón de las quejas que el reino de Aragón tenía contra este, ya que, a consecuencia de su obsesiva fijación de intervenir en Castilla, el reino sufría la guerra en sus fronteras (Zurita, 2003: lib. XVI, cap. 17). Esta fue la últi- ma misión que tuvo que desempeñar Pedro Núñez Cabeza de Vaca cruzando el Mediterráneo. Poco tiempo después, Alfonso V moría (1458) y su incesante acti- vidad nómada se centró en los reinos hispánicos. Sus acciones hasta el momento se habían limitado al servicio doméstico —con las muy distintas facetas que ello conllevaba— y a ejercer de emisario de forma bastante habitual. El buen desempeño de sus tareas y, sobre todo, la cerca- nía al infante de Aragón, le granjearon el reconocimiento de este. A partir de estos momentos puede verse que sus misiones pasaron de ser meramente de por- tador de mensajes a negociador, lo que podría denominarse como diplomático. Un ejemplo meridiano de este aumento de la confianza y aprecio real se ilustra en los poderes que se le concedieron a finales de 1459 cuando se quería concertar un doble matrimonio entre el infante Fernando de Aragón y la infanta Isabel por un lado y entre el príncipe Alfonso y la infanta Juana por otro. Así, Juan II nombra- ba al «magnificum et dilectum consiliarium nostrum Petrum Vaca, militem», como «procuratori nostro in et super predictis locum voces et vices nostras comit- timus ac liberam et generalem administracionem cum plenissima facultate».13 Sin duda, el encargo era una de las mayores responsabilidades con las que el nuevo rey de Aragón le podía hacer honor. Estas negociaciones se llevaron a buen puerto, aunque años más tarde no fue- ron más que papel mojado. De hecho, a mediados de 1469, tras la muerte de Alfonso de Castilla, se barajaban cuatro candidatos para casarse con Isabel. Las presiones de algunos castellanos decantaron finalmente la balanza en favor del príncipe Fernando. Como es bien conocido, este terminó viajando de incógnito a Castilla: el 9 de octubre llegaba a Valladolid. En este periplo de tintes casi homé- ricos, el rey de se acompañó de cuatro personas de su total confianza: los hermanos Ramón y Gaspar de Espés, Guillén Sánchez y Pedro Núñez Cabeza de Vaca (Zurita, 2003: lib. XVIII, cap. 26).

12. Zurita (2003: lib. XV, cap. 52): «Desde allí envió a Petruccio de Sena y a Pedro Núñez Cabeza de Vaca para que se diese orden que su campo fuese proveído de vitualles del estado de Sena para la empresa que había tomado contra Reynaldo Ursino señor del estado de Pomblín». 13. Archivo de la Corona de Aragón (ACA), Real Cancillería, reg. 3406, ff. 188r-189r. Lo cita Vicens Vives (2007: 551-553). Respecto al matrimonio entre Alfonso de Castilla y Juana de Aragón, Zurita yerra diciendo que era entre Leonor y Alfonso (véase Zurita, 2003: lib. XVI, cap. 46; rectificado en cap. 60), ya que en ACA, Real Cancillería, reg. 3406, f. 187r se contiene el inicio de los poderes del rey a Pedro Núñez Cabeza de Vaca para el matrimonio mencionado. 26 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe

A lo largo de todos estos años, desde que se tiene constancia del inicio de su carrera «diplomática» hasta el matrimonio entre Fernando e Isabel, Pedro Núñez fue adquiriendo nuevas responsabilidades y poderes. Sin lugar a dudas, tuvo dotes especiales para la negociación, lo que generó un mayor aprecio por parte de Juan II a su servidor, encomendándole las tareas más delicadas, que generalmen- te llevó a cabo con éxito. Más aún, fruto de los años en los que recorrió las cortes nobiliarias más importantes de Castilla se granjeó un éxito social bastante consi- derable. No detallaremos cada uno de los viajes que realizó, de los cuales hay conti- nuas referencias en la obra de Jerónimo Zurita.14 Sí ilustraremos con algunos ejemplos el aprecio de las clases dominantes castellanas a partir del encargo de Alfonso V a fines del verano de 1448 para entrevistarse con lo más granado de la nobleza castellana afín a los infantes de Aragón.15 A esta embajada siguieron otras, en las que Pedro Núñez se mostró un habilísimo negociador. A tal punto comenzó a ser reputado y tenido en estima por la nobleza, que en ocasiones se hacía requisito que el caballero estuviera presente a petición de sus interlocutores para comenzar cualquier parlamento. Enrique IV, por ejemplo, le tenía especial afecto. En junio de 1461, con el objeto de negociar la entrega de unas villas nava- rras, por medio del comendador mayor de Montalbán le hizo saber a Juan II «que le placería que fuese allá Pero Núñez Cabeza de Vaca». El rey aragonés no lo pensó y lo envió en el acto (Zurita, 2003: lib. XVII, cap. 20). Años más tarde, cuando la situación del monarca castellano estaba seriamente debilitada, seguía confiando en él y llegó a discutir qué hacer con el hijo que esperaba Isabel de Castilla una noche entera viajando a Segovia (Zurita, 2003: lib. XVIII, cap. 30). En esos momentos, Pedro Fernández Pacheco, maestre de Santiago, «hacía ins- tancia que viniese Pero Núñez Cabeza de Vaca con ella [una concordia] al almi- rante» (Zurita, 2003: lib. XVIII, cap. 30).16 Es decir, no solamente el rey de Aragón y aquellos afines a él lo tenían en gran estima, sino también aquellos con- trarios a sus políticas. Algo, al fin y al cabo, habitual en estos momentos, en los que la diplomacia aún mantenía un marcado carácter personal que tardaría en ins- titucionalizarse (Queller, 1967: 150). El último cometido que desempeñó Pedro Núñez Cabeza de Vaca es el más indicativo de la cercanía y familiaridad, no solo nominal sino sentimental, que había alcanzado dentro de la familia real. Esta fue la crianza y tutela del joven don Alonso de Aragón (ca. 1468-1520), hijo natural del príncipe Fernando habi- do momentos antes de su matrimonio con Isabel de Castilla. Sus labores como

14. Si el lector tiene especial interés, hemos recopilado la referencia completa de los viajes que el caballero realizó por la Península, especialmente en Castilla. Nótese que conforme el príncipe Fernando adquirió papel político, padre e hijo lo emplearon indistintamente. Véase Zurita (2003: lib. XV, cap. 54; lib. XVI, caps. 16, 46, 60; lib. XVII, caps. 20, 56; lib. XVIII, caps. 26, 30, 58, 61; lib. XIX, caps. 6, 22, 24, 25, 43, 49, 50). 15. Zurita (2003: lib. XV, cap. 54). Algunos de estos nobles fueron el marqués de Santillana, los condes de Haro, Plasencia, Medinaceli o Castro. 16. Más adelante, Zurita recoge la afirmación de que «Pedro Núñez Cabeza de Vaca era muy acepto al maestre de Santiago»; Zurita (2003: lib. XIX, cap. 6). Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 27 ayo se datan, como tarde, ya en junio de 1474. En estos momentos tan tempranos, cuando el niño tenía unos cinco años de edad, su abuelo el rey Juan II había con- seguido una canonjía para su nieto. Por ello mismo, tenía su interlocutor que favorecer todo lo posible la toma de posesión de esta, desempeño que realizaría el «nobilis consiliarius et camerlegus noster petrus vaca vt tutor et curator dicti incliti alfonsi».17 El objetivo que pretendía el príncipe Fernando dándole semejante responsabi- lidad era, tal y como le decía a su camarlengo en 1476, «que vos lo criassedes instruyessedes y ensenyassedes de vuestras buenas e virtuossas doctrinas». Evi- dentemente, ese era un proceso largo, pero hasta esa fecha había invertido sustan- ciosas cantidades en el pequeño, así como en su madre y abuela, a quienes mantenía en su casa. Había pagado los médicos que los habían atendido cuando se habían puesto enfermos y también, ya que se encontraba en una edad de creci- miento, le había tenido que mandar confeccionar ropas nuevas de calidades acor- des con su sangre real. El regimiento de la vida de su joven pupilo no se limitaba únicamente a su bienestar personal; el fiel camarlengo había gestionado la adqui- sición de ciertas bulas y el arcedianato de Zaragoza para don Alonso —a quien pretendían su abuelo y padre encaminar a la vida eclesiástica adquiriendo además el arzobispado de Zaragoza—. La expedición de las bulas llevaba asociado el pago de la anata correspondiente a la curia pontificia. Todo esto le costó «vna buena suma de dineros» en palabras del príncipe de Aragón, o dicho en números, 33.000 sueldos.18 Al estar inmersos en medio de la Guerra de Sucesión Castella- na, se le prometió que todo el montante lo recuperaría de los beneficios que don Alonso adquiriera, apuntando principalmente a la mitra de Zaragoza, que efecti- vamente recibió dos años más tarde. El buen trabajo de Pedro Núñez en todos los ámbitos del servicio a la monar- quía fue lo que, a nuestro entender, hizo que se le elevase aún más dentro de la corte de los Trastámara. Además de «camarlengo maior nuestro» era también —al menos desde 1474— «tudor (sic) e Curador de la persona e bienes del Illus- tre nostre muy caro e muy amado fijo don alonso de Castilla e de aragon».19 Sin duda alguna, el plano sentimental inclinó la balanza a su favor en la decisión. Pedro Núñez se encontraba en los círculos más cercanos a la familia real, como correspondía a uno de sus más eficaces vasallos y de servicio más prolongado. Fernando había crecido con él y había vivido los momentos más importantes de su pubertad y juventud. Aparte del épico viaje a Castilla para casarse con Isabel, se encontraba con el príncipe cuando este se unió con doña Aldonza Iborra —madre de su primogénito bastardo— durante la guerra contra los rebeldes catala-

17. ACA, Real Cancillería, reg. 3387, ff. 102r-v. Juan II al cardenal Juan Margarit y otros, el 2 de junio de 1474 desde Barcelona. Tal y como decía el rey, el beneficio había sido obtenido «in fauorem incliti alfonsi nepotis nostri filii Illustrissimi Regis Sicilie principis Castelle primogeniti nostri carissimi supplicamus». 18. ACA, Real Cancillería, reg. 3519, ff. 77r-v. El príncipe Fernando a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 4 de julio de 1476 desde Logroño. 19. ACA, Real Cancillería, reg. 3519, ff. 117r-v. El príncipe Fernando a varios, el 10 de septiembre de 1476 desde Vitoria. 28 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe nes.20 Además, hay constancia de que el pequeño don Alonso estaba tremenda- mente encariñado con su anciano preceptor, ya que el príncipe Fernando le rogaba que tuviera cuidado de su persona al viajar por Castilla porque «por vos grande pena aria en rehenes mi fijo don alfonso».21 Al fin y al cabo, representaba de alguna manera la figura paterna siempre ausente. A partir de septiembre de 1476 se intensificó el registro oficial de la actividad de Pedro Núñez. Aunque sus labores en buena medida siguieron siendo las mis- mas que había realizado hasta la fecha, ahora también tenía que administrar el creciente patrimonio que el joven don Alonso comenzaba a acumular. De esta manera se pueden observar distintos personajes a los que se tuvo que pagar por sus servicios o porque el príncipe Fernando ordenaba ponerlos en nómina: al alcaide de Alcañiz Juan de Alarcón,22 al caballero Esteban Gago23 o al nuevo secretario de don Alonso, Felipe Clemente.24 En otras ocasiones, la monarquía decidió cargar ciertas quitaciones de su casa a las rentas de su hijo bastardo, por lo que también se le indicaba a Pedro Núñez que cumpliera con distintos pagos a gentes completamente ajenas a las rentas de su pupilo.25 En el momento de la creación de la casa de don Alonso, en abril de 1478 —pocos meses antes de su nombramiento como prelado—, las cifras que tuvo que manejar su tutor aumentaron notablemente. Se valoraba en aquellos momen- tos que para el mantenimiento de todo el personal y su despensa harían falta 60.000 sueldos anuales. Tal y como es conocido, el servicio a la monarquía no siempre era beneficioso económicamente. El ascenso de su pupilo a la mitra cesa- raugustana quizás no hizo sino empeorar esta tendencia, ya que —cosa habi- tual— los pagos debidos de los arrendamientos del arzobispado no llegaban a tiempo o no bastaban para cubrir todos los gastos. De tal manera, mientras Fer- nando II tenía cortes en Tarazona, reconoció y dio orden de pagar a su tesorero Gabriel Sánchez todo el dinero adeudado al anciano camarlengo. Este había teni- do que pagar distintos acostamientos de su propio patrimonio, que ascendían entre todos a 17.400 sueldos.26

20. De lo primero ya se ha hablado anteriormente, lo segundo es una suposición. Pedro Núñez permaneció junto al príncipe de Aragón durante la campaña hasta su salida a Castilla y fue precisamente en esos años previos a su matrimonio cuando conoció a doña Aldonza, madre de don Alonso. Quizás esto fuera un motivo más por el que encargar la crianza, custodia y administración de su incipiente casa a un fiel testigo de toda su experiencia vital. 21. Biblioteca Nacional de España (BNE), ms. 20211, 90. El príncipe Fernando a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 22 de diciembre de 1475 desde Zamora. 22. ACA, Real Cancillería, reg. 3519, ff. 143r-v. El príncipe Fernando a los jurados del concejo y comunidad de Alcañiz, el 21 de septiembre de 1476 desde Logroño. 23. ACA, Real Cancillería, reg. 3518, ff. 155v-156r. El príncipe Fernando a varios, el 22 de marzo de 1478 desde Madrid. 24. ACA, Real Cancillería, reg. 3518, ff. 145r. El príncipe Fernando a varios, el 2 de junio de 1478 desde Sevilla. 25. Por ejemplo, la merced de 2.000 sueldos al hijo de su sobreacemilero por su reciente matrimonio, en ACA, Real Cancillería, reg. 3518, f. 26v; las rentas que tenía su protofísico sobre los molinos harineros de Alcañiz ( que disfrutaba don Alonso de Aragón), en ACA, Real Cancillería, reg. 3518, f. 117r. 26. ACA, Real Cancillería, reg. 3616, ff. 7r-v. Fernando II a Gabriel Sánchez, el 22 de mayo de 1484. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 29

Sus desempeños no solo fueron de carácter administrativo, sobre todo una vez Juan II y el príncipe Fernando consiguieron que se concediera el arzobispado a don Alonso (agosto de 1478). Aparte de manejar cantidades mucho mayores de dinero, tuvo que gestionar también distintos asuntos de su pupilo; esto siempre siguiendo las directrices precisas de Fernando. La correspondencia con el rey tuvo que ser bastante fluida, si bien parece que únicamente intervino directamen- te en asuntos patrimoniales; en los eclesiásticos actuaba de consejero e informan- te, pero sin mezclarse en ellos. Por ejemplo, en julio de 1479 se le indicaba que resignase un par de beneficios que tenía don Alonso en Mallorca para que les fue- ran concedidos a Rafael y Francisco de Villaplana.27 Años más tarde, en mayo de 1484, hubo un conflicto de cierta gravedad entre los racioneros y canónigos de la Seo de Zaragoza. El papel del tutor fue valorar e informar de la situación al rey, pero siempre en un segundo plano: no se tiene testimonio de que formase parte de ninguna comisión que fuera a solucionar la disputa.28 Es curioso, porque es muy distinto al que tuvo en octubre de ese mismo año. En el contexto de la introduc- ción de la Inquisición en Aragón, la ciudad de Teruel se rebeló contra la autori- dad del monarca y esta hubo de reinstaurarse manu militari.29 Para ello, una de las acciones llevadas a cabo por Fernando II fue que se pusiera un entredicho sobre la ciudad. Esta acción impedía canónicamente que se pudiera administrar ningún sacramento, pero al parecer a los clérigos turolenses no les causó ningún efecto y mantuvieron la vida religiosa con completa normalidad. Ya que pertene- cía Teruel a la archidiócesis de Zaragoza, el rey se puso en contacto con don Alonso —de unos quince años de edad— y con Pedro Núñez para hacerles partí- cipes del «gran cargo e verguença» que esto suponía.30 Desconocemos qué papel pudo jugar en esto el anciano tutor, quizás tan solo se limitase a aconsejar algún tipo de acción o buscar los recursos necesarios para hacer cumplir el entredicho. Finalmente, para concluir los desempeños que llevó a cabo a lo largo de su vida, debemos señalar que ha quedado constancia de los viajes realizados y otras gestiones, pero el resto del tiempo es lógico pensar que lo pasaría en la corte. Además de sus oficios como trinchante o camarlengo —con las funciones coti- dianas que esto representaba—, también desempeñó otros propios de su condi- ción de miles. Por ello mismo, fue habitual encontrarlo en la guerra, no únicamente siguiendo a los príncipes de Aragón como miembro de su casa, sino acudiendo en ocasiones con las compañías de hombres de armas.31

27. ACA, Real Cancillería, reg. 3632, ff. 122r-v. Fernando II otorga poderes a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 3 de julio de 1479 desde Zaragoza. 28. Esto se puede seguir en ACA, Real Cancillería, reg. 3564bis, ff. 48v-49r, 50v; reg. 3564, f. 50v. Fernando II a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 2 de mayo de 1484 desde Tarazona. 29. Al respecto, véase Sesma Muñoz (2013: 76-86). 30. ACA, Real Cancillería, reg. 3684, f. 27v. Fernando II a don Alonso de Aragón y a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 13 de octubre de 1484 desde Sevilla. Extraído de Sesma Muñoz (1987: 84). 31. Zurita (2003: lib. XVI, cap. 1). A principios de 1452 contra el conde de Medinaceli acudió con sus compañías «de gente de a caballo»; Zurita (2003: lib. XVIII, cap. 11). El 23 de marzo de 1467, contra Francia y el duque de Lorena. En esta ocasión lo cita dentro del elenco de capitanes, pero ya que fueron 500 hombres de armas los levantados y el largo listado, lo más seguro es que 30 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe

Ascenso económico Paulatinamente, desde 1460 y tras unos veinte años de servicios, Pedro Núñez Cabeza de Vaca comenzó a verse recompensado generosamente por el rey Juan II. En primer lugar, este le concedió el señorío de Calanda, en Aragón, probable- mente en el mismo momento en el que le otorgó la ricahombría, que sería heredi- taria por vía masculina.32 Esto lo aupaba de escalafón social ya que dejaba de ser caballero para convertirse en uno de los pocos magnates de rancio abolengo con los que contaba el reino. Intuimos que Calanda lo recibió en fechas cercanas, si bien es el único momento en el que se le da el tratamiento de «cuius esse dicitur locus de Calanda», algo habitual con aquellos que eran señores de poblaciones.33 El dominio de Calanda lo mantuvo durante poco tiempo, posiblemente menos de un decenio. En la documentación manejada para el presente trabajo únicamen- te aparece con tal título en el momento de su ascenso a la ricahombría.34 Por otra parte, en los capítulos matrimoniales de su hija María Núñez Cabeza de Vaca, a comienzos de 1466, se omitía dicha posesión y se lo intitulaba como «noble e magnifico mosen pero uaca señor de alferiet (sic)», sin que podamos relacionar dicho lugar con uno existente en la actualidad.35 Por lo tanto, la tenencia de Calanda, como máximo, se extendió algo menos de seis años. Es posible que el rey le trocase Calanda por el referido Alferiet (sic), del cual no se tiene ninguna referencia ulterior. De lo que sí hay evidencias mucho más sólidas es de los lugares que posteriormente tuvo y disfrutó hasta el final de sus días. El primero de ellos fue la carlanía (pequeña baronía) de Albesa, localidad sita en la ribera del Noguera Ribagorzana, entre Balaguer y Lérida. Dicha pobla- ción le fue donada en torno a 1472, ya que este mismo año el rey Juan II daba instrucciones a los oficiales de Balaguer para que Pedro Núñez la pudiera poseer sin problemas.36 Tres años más tarde, Juan II le hizo merced de concederle Albel- da, muy cercana a Albesa, pero dentro del reino de Aragón.37

acudiera pero no fuese capitán, debido al gran número de personalidades más importantes que él presentes. 32. Hemos de señalar que existe la posibilidad de que lo fuera ya en 1458 o incluso antes; así aparece en Vicens Vives (2003: 208), si bien no hemos conseguido localizar el documento sobre el que se fundamenta. 33. ACA, Real Cancillería, reg. 3374, ff. 29v-30v. Juan II a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 23 de agosto de 1460 desde Fraga. Existe una copia también en la Real Academia de la Historia (RAH), Colección Salazar y Castro, M-88, ff. 121r-124v; ambas en latín. 34. Zurita (2003: lib. XVII, cap. 59). Solo consta como propietario de tal lugar el 21 de septiembre de 1464, cuando la reina Juana Enríquez en nombre de su hijo juró los fueros de Aragón; Zurita ofrece un elenco de los presentes y así lo cita, es de suponer que el cronista tuvo acceso a las actas. 35. RAH, Colección Salazar y Castro, M-44, ff. 71r-81v, f. 71r. Carta dotal de doña María Núñez Cabeza de Vaca, dada el 17 de enero de 1466 en Zaragoza. 36. ACA, Real Cancillería, reg. 3460, ff. 52v. Juan II a los oficiales de Balaguer, el 13 de diciembre de 1472 desde Daroca. 37. ACA, Real Cancillería, reg. 3518, ff. 9r-10r. Juan II a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 1 de julio de 1475 desde Barcelona. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 31

Como era habitual para la monarquía, los señoríos que se concedían como simples tenencias para poder obtener rentas durante un determinado tiempo se retiraban y cambiaban por otros según interesase en el momento. De tal manera, uno de los documentos más importantes de los que se disponen de Pedro Núñez Cabeza de Vaca, su testamento, ofrece bastante información de cuál era el estado de sus posesiones en 1482, varios años antes de su fallecimiento.38 De las que hasta aquí hemos seguido el recorrido, conservaba Albesa y Albelda y tenía dos más. Sin embargo, Albesa era la que mayor valor sentimental tuvo para Pedro Vaca, ya que disponía que en caso de morir en Cataluña —donde debía de inver- tir cierto tiempo a lo largo del año por sus posesiones y otros negocios—, quería ser enterrado allí. Conviene recordar que, al fin y al cabo, fue la primera villa que obtuvo de forma definitiva. En los diez años que habían pasado desde que recibiera su primera población —si interpretamos que Calanda y Alferiet fueron algo pasajero—, había aumen- tado sus posesiones notablemente. Consiguió añadir Algerri, lugar colindante con Albesa, también en Cataluña. Por otro lado, en Aragón, obtuvo dos poblaciones cercanas a Zaragoza y también vecinas: Figueruelas y Cabañas de Ebro. Ambas tuvieron que reportarle importantes rentas debido a su riqueza agrícola, situadas en la ribera del Ebro. El nivel socioeconómico de Pedro Núñez Cabeza de Vaca se vio así mejorado en la década de 1470, sobre todo tras la adquisición de las dos últimas poblaciones citadas. Es prácticamente seguro que las heredó a la muerte de su hija María Núñez. Únicamente dejó en herencia a un sobrino homó- nimo suyo Albelda, Albesa y Algerri, que debían de pertenecer al mayorazgo asociado a su ricahombría. Figueruelas debió de ser obtenida en vida del matri- monio de Galcerán de Ariño y María Núñez Cabeza de Vaca. Aunque Pellicer de Tovar decía que el prometido era señor de Figueruelas, en las capitulaciones matrimoniales no aparecía todavía como tal (Pellicer de Tovar, 1652: 30v). No deja de llamar la atención que, de cualquier manera, treinta años más tarde, Figueruelas y Cabañas se encontraran reunidas de nuevo junto con Azuara, como un solo ente en manos de la familia Ariño.39 Respecto a su situación económica, es complicado descender al detalle, pero podemos ofrecer unas cuantas pinceladas. Pedro Núñez comenzó su carrera sien- do un caballero más de la casa de don Juan de Aragón, con el cargo de trinchante. Posteriormente, fue ascendido a camarlengo, un puesto que implicaba una mayor cercanía y familiaridad. Dicho puesto fue conservado a la muerte del anciano rey de Aragón, situación en la que se vieron muchos servidores suyos que fueron absorbidos directamente por la casa de Fernando II sin ningún problema; en dis- tintas ocasiones habían servido a uno y otro indistintamente (Gamero Igea, 2016).

38. Archivo Parroquial de Báguena (APB), X-74. Testamento otorgado por Pedro Núñez Cabeza de Vaca el 12 de agosto de 1482 en Zaragoza. Mi agradecimiento a D. David Pardillos, quien amablemente me ha facilitado una reproducción del documento. La primera noticia que se tiene del mismo se encuentra en Pardillos Martín, 2008. 39. Archivo Histórico de Protocolos Notariales de Zaragoza (AHPNZ), Ximeno Gil, sig. 842, ff. 420r-v. Asunto entre Juan Antón de Ariño y Juan Francés de Ariño por unas rentas sobre Figueruelas, Cabañas y Azuara, el 13 de noviembre de 1514 en Zaragoza. 32 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe

Al fin y al cabo, administraba la vida y casa de su hijo don Alonso y había servi- do fielmente a la dinastía durante cuarenta años. De tal manera, meses más tarde de la muerte de su padre, Fernando II confirmaba a su anciano servidor su puesto en la corte, así como los 10.000 sueldos de quitación que llevaba aparejados.40 Aparte de los señoríos y tenencias recibidos por la monarquía y las rentas derivadas de su oficio cortesano, Pedro Núñez recibió de otras formas el agrade- cimiento de los monarcas. En ocasiones, cobró —o al menos se cursaron órdenes en tal sentido— diversas cantidades en metálico, sobre todo mientras el príncipe Fernando ejerció la lugartenencia por su padre el rey Juan II. Las sumas fueron relativamente modestas, algún millar de sueldos.41 Como es bien conocido, uno de los principales problemas de la monarquía a finales del siglo xv fue la falta casi constante de liquidez, siempre consumida por gastos excesivos y deudas contraídas. Si el servicio a la familia real reportaba beneficios, también era one- roso en bastantes momentos; no dudaron los reyes de Aragón en tomar bienes de sus vasallos más cercanos cuando la situación lo requirió. De esta manera, a comienzos de 1477, el príncipe Fernando —ya rey de Castilla— se vio obligado por algún motivo de urgencia a tomarle una cadena de oro a su camarlengo Pedro Núñez, de manera que ordenaba a su tesorero que se la pagase. Esta joya no era asunto baladí, ya que estaba tasada en 1.700 sueldos y pesaba nada menos que un marco de oro —230 gramos—.42 Estos préstamos que tomaban los príncipes de los miembros de sus casas no siempre eran restituidos con la prontitud deseada por sus sirvientes. Años más tarde, Fernando II reconocía que se le tenían que pagar a los herederos del ya difunto Pedro Núñez 100 florines. Esta cantidad era debida por un caballo que se le tomó en su día para dárselo a Luis de Beamont, hijo del II conde de Lerín —sobrino del rey— y que no había sido satisfecha en vida del cortesano.43 Aparte de los citados gastos más o menos voluntarios que tuvo que hacer en favor de sus señores, quienes solían abusar del derecho de auxilium sobre sus vasallos directos, han de tenerse en cuenta los fuertes desembolsos que le acarreó la tutela del joven don Alonso. No estamos en disposición de conocer el pulso de sus finanzas, aunque por las cantidades analizadas se puede concluir que, si no

40. RAH, Colección Salazar y Castro, M-85, doc. 28. Fernando II a Pedro Núñez Cabeza de Vaca, el 14 de agosto de 1479 desde Zaragoza. 41. ACA, Real Cancillería, reg. 3515, ff. 49v-50r (4.ª numeración); el príncipe Fernando a Luis Sánchez, el 30 de septiembre de 1472 desde el palacio real de Valencia. ACA, reg. 3511, f. 29r (2.ª numeración); el príncipe Fernando a Luis Sánchez, el 12 de octubre de 1472 desde Valencia. En ambas órdenes al tesorero real, se ordena la entrega de 1.000 sueldos; es posible que se trate de la misma repetida por el impago. 42. ACA, Real Cancillería, reg. 3518, f. 23v. El príncipe Fernando a Luis Sánchez, el 27 de marzo de 1477 desde Madrid. La parte fundamental de la orden de pago dice así: «paguedes al noble magnifico amado consellero e camarlengo mayor nuestro don pero nunyez cabeca de vaca mil setecientos sueldos jaqueses los quales son por el precio de una cadena doro que eestos dias passados estando en la ciudat de vitoria nos tomamos del la qual pesaua un marco y con la fechura queremos que le sean dados e pagados los dichos mil setecientos sueldos». 43. ACA, Real Cancillería, reg. 3616, ff. 195r-v. Fernando II al maestre racional, el 30 de marzo de 1493 desde Barcelona. Extraído de Torre (1962, doc. 74). Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 33 liquidez, sí podía al menos disponer de numeroso crédito. Es destacable que para redondear sus ingresos contaba con algunas rentas que los reyes le habían otorga- do, desde los 300 sueldos anuales sobre el general de Cataluña que le diera Fer- nando II44 a los 10.000 sueldos sobre la comunidad de Teruel, los cuales habían sido concedidos en su día por «el Senyor Rey don Joan de gloriosa memoria».45

El intento de crear un linaje Una de las formas de mostrar el favor real fueron los distintos matrimonios que jalonaron su vida: el suyo propio y el de sus dos hijas. Para los tres es lógico pensar que se encontraba detrás la mano de sus protectores regios, así como qui- zás la red de contactos que había hecho entre la nobleza peninsular en sus largos años entre las distintas cortes de reyes, nobles y eclesiásticos. De su propio matrimonio hay muy pocos datos. Casó con Damiata de Luna, hija de don Jaime Martínez de Luna, señor de la baronía de Illueca, uno de los principales nobles de Aragón.46 El enlace se materializó en 1454, cuando estaba en pleno ascenso dentro del entorno áulico en la corte navarra de don Juan de Aragón (Pellicer de Tovar, 1652: 30v). Con ella tuvo dos hijas, María y Juana. Su hija mayor, María Núñez Cabeza de Vaca, se comprometió a comienzos de 1466 con Galcerán de Ariño, quien aportaba «el castillo, lugar e terminos de Cauanyas, e el termino duetigenya», con sus rentas y la jurisdicción civil y crimi- nal sobre ambos lugares. El primer sitio citado es Cabañas de Ebro, localidad cer- cana a Zaragoza; el segundo no ha sido posible identificarlo. La novia llevaría al matrimonio 36.400 sueldos y Galcerán de Ariño completaría la dote con la mitad de dicha cantidad, de manera que sumase todo el montante 54.600 sueldos.47 El dinero, como era habitual, podía ser en metálico o en bienes muebles. Sin embar- go, desconocemos el momento preciso del enlace. La segunda de sus hijas, Juana Núñez Cabeza de Vaca, se casó con Pedro López de Mendoza, en 1481. Este era el tercer hijo de don Íñigo López de Men- doza y Figueroa, primer conde de Tendilla y hermano por lo tanto del famoso Gran Tendilla. Según el genealogista don Luis de Salazar y Castro, «don Pedro de Mendoza, hijo del Conde de Tendilla caso al 1481 con hija de Mosen Pedro Baca por mano del Cardenal su tio».48 No se tienen más noticias de cómo se gestó el enlace, si bien es sabido que los consuegros eran viejos conocidos, ya que habían

44. APB, X-74, f. 2r. 45. APB, X-74, f. 2v. También le constaba esta renta a Pellicer de Tovar (1652: 30v): «Vivia el de 1487 segun parece por Escritura de Ocho de Enero, ante Iacobo Carnoy, Notario de Zaragoça, i por Ella Consta, que tenia Diez Mil Sueldos Anales de Renta, sobre la Comunidad, i Aldeas de Teruel. Murio poco despues». 46. Es interesante señalar que con su mujer le unía cierto parentesco, ya que su abuela había sido una Cabeza de Vaca, hermana del bisabuelo de Pedro Núñez, quien fuera maestre de Santiago. Se puede observar en el árbol genealógico que adjuntamos. 47. RAH, Colección Salazar y Castro, M-44, ff. 71r-81v. 48. La fecha se conoce únicamente por una noticia existente en RAH, Colección Salazar y Castro, M-1, f. 138r, un apunte del propio don Luis de Salazar y Castro. 34 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe trabajado juntos en convencer al marqués de Santillana —su hermano— de que desistiera en su empeño de tener bajo su custodia a Juana la Beltraneja (Zurita, 2003: lib. XVIII, cap. 30). Por lo tanto, no estaba únicamente detrás del matrimo- nio la mano del todopoderoso cardenal Mendoza. Si la boda tuvo realmente lugar en 1481, las capitulaciones se redactaron momentos antes de 1479, ya que en ellas aparece el propio don Íñigo, fallecido en 1479.49 Este matrimonio, además de unirlo a una de las principales casas de la noble- za castellana, obtenía de sus respectivas familias beneficiosos señoríos. Los con- des de Tendilla aportaban a la futura pareja las baronías de Sangarrén y Alpetiel (sic), con todas sus rentas y jurisdicciones. También se incluían los castillos de «Robresens y Coxcollano», así como el castillo y lugar de Pont de Suso, si bien este último únicamente podían heredarlo los descendientes varones. Por último, pagaba 1.000 florines en concepto de dote. Por parte de los Cabeza de Vaca, Juana aportaba los lugares y castillos de Figueruelas, Cabañas y Azuer y «el ter- mino si quiere pardina de benuena», unas casas en el barrio de la Magdalena de Zaragoza, así como 2.500 sueldos en total de renta de distintos censales. Pedro Núñez y Damiata de Luna garantizaban su propio porvenir, tanto el suyo material como el del linaje Cabeza de Vaca. Por una parte, la madre viviría con su hija y con su yerno: en caso de no entenderse bien, recibiría los 2.500 sueldos de renta referidos y 2.000 más sobre los emolumentos de Figueruelas. Por otra parte, el primer hijo varón que tuviera el matrimonio había de «lleuar y llamar el nombre y armas de Cabeça de Vaca sin mistura alguna, el qual suceda en los dichos bie- nes». Esto último apunta a que la hija mayor, María Núñez Cabeza de Vaca, había fallecido ya por aquel tiempo —y posiblemente Galcerán de Ariño, su marido— de ahí que pudieran recibir también la villa de Cabañas. Como se ha visto, el haber tenido solamente dos hijas fue un problema de pri- mera magnitud para Pedro Núñez Cabeza de Vaca. Su esforzada vida de trabajos a favor de sus señores se había visto recompensada ascendiendo a lo más alto de la nobleza aragonesa; sin embargo, no tenía herederos varones que pudieran per- petuar la línea de los Cabeza de Vaca en Aragón. La muerte de María, en momen- tos previos a 1479, aceleró la tensión al respecto, con el mecanismo citado de que el hijo de Pedro de Mendoza y Juana Núñez había de tomar sus armas y apelli- dos. En su testamento, teniendo en cuenta que no tener nietos varones podía ser una posibilidad, intentó mantener en la medida de lo posible vivo su legado trans- mitiéndolo a su sobrino homónimo. El sobrino, Pedro Núñez Cabeza de Vaca, era hijo de su hermana Leonor y de Gómez de Sotomayor, quien heredó el señorío de Melgar de Suso (Ayllón Gutié- rrez, 2015). Este tomó gran renombre gracias a la batalla de Toro, donde se dis- tinguió peleando por el estandarte del rey de Portugal (Zurita, 2003: lib. XIX, cap. 44). Disfrutaba de la encomienda de San Calori, de la orden de Santiago en Sicilia y era a quien dejaba en herencia sus señoríos de Albesa y Algerri, si bien únicamente los podía transmitir a sus hijos legítimos y varones. En su testamento,

49. El documento entero de las capitulaciones es RAH, Colección Salazar y Castro, M-9, ff. 356r-358v, si bien no presenta fecha. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 35 el camarlengo del rey barajaba la posibilidad de que su sobrino, el señor de Mel- gar, no tuviera descendencia masculina, para lo que urdía un plan de reinversión de los esfuerzos de toda una vida en la familia. De tal manera, la hija de su sobri- no —de la que no se conoce el nombre— tendría que casar con un nieto de Álva- ro Núñez, quien era primo del anciano Pedro Núñez.50 Desconocemos si finalmente el señor de Melgar consiguió hacerse con estos dos señoríos ya que, en una cláusula del testamento, Pedro Núñez afirmaba que, si su hija no renunciaba a ellos, su sobrino podría obtener los 10.000 sueldos de renta que tenía sobre la comunidad de Teruel. Lo único que le daba de manera completamente libre era «la juridiction que tengo en el lugar de albelda del Regno de aragon».51

Conclusiones Tras una dilatada vida al servicio de la monarquía aragonesa, Pedro Núñez Cabeza de Vaca moría muy posiblemente en Zaragoza a comienzos de 1487, dis- frutando de una excelente situación social. De hijo ilegítimo de un rancio linaje, pero no especialmente poderoso, a lo largo de su recorrido vital consiguió alcan- zar elevadas cotas de confianza de los Trastámara aragoneses, así como reputa- ción entre todos los principales de Castilla. No solo eso, también consiguió situarse entre las familias más antiguas e importantes del reino de Aragón al obte- ner la ricahombría. Su vida fue un claro ejemplo de cursus honorum exitoso, fuertemente marca- do por el servicio a la monarquía, siempre en un ámbito cercano y doméstico, así como por sus grandes cualidades para llevar a buen puerto las misiones que se le encomendaron. De ser emisario para asuntos de importancia pasó a tratar los más graves negocios de la monarquía y su presencia fue habitualmente sinónimo de triunfo para los intereses de sus señores. El buen hacer demostrado por Pedro Vaca lo benefició enormemente, mejo- rando su posición en la corte y obteniendo señoríos. Esto le abrió las puertas a ventajosos matrimonios para sus hijas. Es particularmente significativo cómo fue una de las personas más cercanas también al príncipe Fernando de Aragón, a quien le unía también el haberlo visto crecer y compartir con este los principales momentos de su vida. La culminación de su carrera fue cuidar en su propia casa y servir como con- sejero y preceptor del joven don Alonso de Aragón, hijo ilegítimo de Fernando y arzobispo de Zaragoza. Después de toda una vida al servicio de Juan II y su hijo, la relación con estos era posiblemente de las más estrechas que podían tener con cualquiera de sus servidores. Dejarle el cuidado del único varón que había tenido hasta el momento es buena muestra de ello. También hemos mencionado el cari-

50. APB, X-74, ff. 2r-2v. 51. APB, X-74, f. 2v. De cualquier manera, la intención de que su sobrino heredase sus tres señoríos de importancia parece más que clara, porque también lo nombró (véase f. 2r) patrón de una capellanía que dotó en la iglesia de Santa María de Albesa. 36 Manuscrits 39-40, 2019 Jaime Elipe

ño que el pequeño tomó por el anciano caballero, algo que no es de extrañar teniendo en cuenta que este no disfrutó de descendencia masculina y don Alonso jamás tuvo una figura paterna presente en su infancia. Otros aspectos a tener en cuenta, además de los ya mencionados, son la movi- lidad no solo social, sino territorial. Su naturaleza era castellana, si bien consi- guió obtener la ricahombría en Aragón y buena parte de su patrimonio estaba localizado en el principado de Cataluña. De hecho, aparte de que varias de sus epístolas se remiten desde Lérida, la posibilidad abierta que dejaba en su testa- mento de ser enterrado en suelo catalán es bastante sugestiva, si bien no se cono- ce muy bien el vínculo que mantuvo con sus señoríos. En síntesis, la figura de Pedro Núñez Cabeza de Vaca es interesante por muchos aspectos y ayuda a comprender un proceso de movilidad social impor- tante gracias al servicio a la monarquía, reducido en sus inicios al entorno áulico, pero posteriormente ampliado a muchos ámbitos de la alta política altomoderna.

Bibliografía Antelo Iglesias, A. (1989). «Caballeros centroeuropeos en España y Portugal durante el siglo xv». Revista de la Facultad de Geografía e Historia, 4, 41-58. Argote de Molina, G. (1588). Nobleza del Andaluzia. Sevilla: Fernando Díaz. Ayllón Gutiérrez, C. (2015). «Pedro Vaca, héroe alcaraceño en la batalla de Toro y agente de los Reyes Católicos». Al-basit, 60, 171-212. Cañas Gálvez, F. de P. (2010). «La diplomacia castellana durante el reinado de Juan II: la participación de los letrados de la cancillería real en las embajadas regias». Anuario de Estudios Medievales, 40, 691-722. —(2017). «Cornalis de Alemania, un ministril de Juan II de Castilla al servicio de la reale- za peninsular. Estudio y documentos (¿1426?-†1484)». Cuadernos del CEMyR, 25, 191-216. Diago Hernando, M. (2010). «Clérigos de origen castellano como embajadores de los reyes de Aragón ante el rey Juan II de Castilla». Anuario de Estudios Medievales, 40, 821-844. Fernández de Córdova Miralles, Á. (2014). «Diplomáticos y letrados en Roma al ser- vicio de los Reyes Católicos: Francescco Vitale di Noya, Juan Ruiz de Medina y Fran- cisco de Rojas». Dicenda. Cuadernos de Filología Hispánica, 32, 113-154. Fernández de Oviedo, G. (1983). Batallas y quinquagenas, tomo I. Madrid: Real Aca- demia de la Historia. —(2000), Batallas y quinquagenas, tomo III. Madrid: Real Academia de la Historia. Gamero Igea, G. (2016). «Epílogo de un reinado y desmembramiento de una Corte: ser- vidores de Juan II de Aragón a su muerte». Medievalismo, 26, 109-133. Jiménez de Rada, R. (1893). Crónica de España, en Colección de documentos inéditos para la historia de España, tomo CV. Madrid: Imprenta de José Perales y Martínez. Lafuente Gómez, M. (2015). «Las relaciones entre la baja nobleza aragonesa y la casa del rey en el siglo xiv». Mélanges de la Casa de Velázquez, 45, 33-49. Lafuente Gómez, M., Abella Samitier, J. (2013). «La baja nobleza aragonesa después del Compromiso de Caspe: movilidad social y estrategias políticas (1412-1436)». En: Falcón Pérez, I. (ed.). El Compromiso de Caspe (1412), cambios dinásticos y consti- tucionalismo. Zaragoza: Obra Social de Ibercaja, 432-442. Servir a los Trastámara aragoneses Manuscrits 39-40, 2019 37

López Gómez, Ó. (2015). «Correos, mensajeros y estantes en la Castilla del siglo xv. Algunas consideraciones», De Medio Aevo, 7, 1-26. Navarro Espinach, G. (2009). «Consejeros influyentes y personas de confianza en el entorno cortesano de los reyes de Aragón (siglos xiii-xv)». En Sesma Muñoz, J. Á. (ed.). La Corona de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458. La Monarquía ara- gonesa y los reinos de la Corona. Zaragoza: Gobierno de Aragón, 129-179. Ochoa Brun, M. Á. (1990a). Historia de la diplomacia española II. Madrid: Ministerio de Asuntos Exteriores. —(1990b). Historia de la diplomacia española III. Madrid: Ministerio de Asuntos Exte- riores. Olivera Serrano, C. (1995). «Servicio al rey y diplomacia castellana: don Juan Manuel de Villena (†1462)». Anuario de Estudios Medievales, 25, 463-488. Ostalaza Elizondo, M.ª I. (2000). «D. Juan de Aragón y Navarra, un verdadero prínci- pe Trastámara». Aragón en la Edad Media, 16, 591-610. Pardillos Martín, D. (2008). «Documentos medievales de Zaragoza conservados en el archivo parroquial de Báguena (Teruel)». Aragón en la Edad Media, 20, 601-613. Pellicer de Tovar, J. (1652). Genealogía de la noble y antigua casa de Cabeza de Vaca. Madrid: Domingo García i Morrás. Queller, D. E. (1967). The office of ambassador in the Middle Ages. Princeton: Prince- ton University Press. Rivero Rodríguez, M. (2000). Diplomacia y relaciones exteriores en la Edad Moderna. Madrid: Alianza Editorial. Sesma Muñoz, J. Á. (1987). El establecimiento de la Inquisición en Aragón (1484-1486). Documentos para su estudio. Zaragoza: Institución Fernando el Católico. —(2013). Fernando II y la Inquisición. El establecimiento de los tribunales inquisitoria- les en la Corona de Aragón (1479-1490). Madrid: Real Academia de la Historia. Torre, A. de la (1962). Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, vol. IV. Barcelona: CSIC. Vicens Vives, J. (2003). Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía y revolución en la España del siglo xv. : Urgoiti Editores. —(2007). Historia crítica de la vida y reinado de Fernando II de Aragón. Zaragoza: Insti- tución Fernando el Católico. Villarroel González, Ó. (2009). El rey y el papa. Política y diplomacia en los albores del Renacimiento (el siglo xv en Castilla). Madrid: Sílex. —(2010). «Eclesiásticos en la diplomacia castellana en el siglo xv». Anuario de Estudios Medievales, 40, 791-819. Vitales, P. (1610). Nobiliario de armas y apellidos del Reino de Aragón, recopilado y ordenado por el Dr. Pedro Vitales, prior de Gurrea y canónigo de Montearagón (aumentada por Pedro Torres Zayas en 1610). BNE, ms. 11314. VV. AA. (2005). XXXI Semana de Estudios Medievales de Estella. Guerra y diplomacia en la Europa Occidental 1280-1480. Pamplona: Gobierno de Navarra. Zurita, J. (2003). Anales de Aragón (ed. Á. Canellas López), edición electrónica de J. J. Iso (coord.). Zaragoza: Institución Fernando el Católico.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 39-58

El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento»: una mirada a través de las visitas pastorales

Andrea Arcuri Universidad de Granada, Departamento de Historia Moderna y de América Università degli Studi di Palermo, Dipartimento «Culture e Società» [email protected] https://orcid.org/0000-0001-7798-7892

Recibido: octubre de 2018. Aceptado: noviembre de 2019.

Resumen

Con este trabajo trataremos de describir, a través del examen de las visitas pastorales llevadas a cabo en las Alpujarras en los años inmediatamente siguientes a la rebelión morisca, un paisaje religioso no convencional, caracterizado por las heridas del conflicto, la destrucción de los edi- ficios, el despoblamiento de los pueblos. Además, procuraremos observar las consecuencias que la guerra produjo sobre la organización de las parroquias en las tahas alpujarreñas, la distri- bución de la red beneficial y la reanudación de las prácticas litúrgicas en nuevos espacios. Palabras clave: rebelión de las Alpujarras; paisaje religioso; moriscos; visitas pastorales; Edad Moderna

Resum. El paisatge religiós de l’Alpujarra després del «levantamiento»: una mirada a través de les visites pastorals

Amb aquesta aportació intentarem descriure, a través de l’examen de les visites pastorals fetes a les Alpujarras en els anys immediatament posteriors a la rebel·lió morisca, un paisatge religiós no convencional, caracteritzat per les ferides obertes pel conflicte, la destrucció dels edificis i l’abandó de pobles. A més a més, procurarem observar les conseqüències de la guerra sobre l’organització de les parròquies de les tahas de les Alpujarras, la distribució de la xarxa benefi- cial i la recuperació de les pràctiques litúrgiques en nous espais. Paraules clau: rebel·lió de les Alpujarras; paisatge religiós; moriscos; visites pastorals; Edat Moderna

Abstract: Religious landscape of the Alpujarras after the «insurgence»: a look through the pastoral visits

With this work we will describe, through the examination of the pastoral visits carried out in the Alpujarras in the years that came immediately after the morisco rebellion, an unconventional religious landscape, marked by the wounds opened by the conflict, the destruction of buildings and the depopulation of villages. In addition, we will observe the consequences of the war on the parish organization in the area, the beneficial network and the resumption of liturgical prac- tices into new spaces.

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.222 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 40 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

Keywords: rebellion of the Alpujarras; religious landscape; moriscos; pastoral visits; Early Modern Age

Sumario Introducción Las visitas de 1593 y 1594 La visita de 1575 Conclusiones La visita de 1578/1579 Fuentes La visita de 1591 Referencias bibliográficas

Introducción Entre 1568 y 1571 una sangrienta guerra azotó el Reino de Granada, la llamada «Rebelión de las Alpujarras». El conflicto, que tuvo como casus belli la Pragmá- tica Sanción de 1567 —edicto promulgado por Felipe II y caracterizado por un contenido fuertemente vejatorio con respecto a la población morisca que vivía en el Reino—, representó el momento culminante del clima de deterioro progresivo de las relaciones entre dos comunidades, morisca y cristiano-vieja. Un conjunto de causas políticas, económicas, sociales y desde luego religiosas determinaron el estallido de un enfrentamiento particularmente feroz, en el que hubo violencias y crímenes por ambos bandos.1 La guerra de las Alpujarras tuvo consecuencias duraderas de enorme impacto económico y social para el territorio, poniendo fin, de hecho, a la presencia morisca en el Reino de Granada: alrededor de ochenta mil moriscos fueron expul- sados de sus hogares y trasladados principalmente a Extremadura, Andalucía Oriental y las dos Castillas (Barrios Aguilera, 1998: 66);2 estos, sumados a las veinte mil personas que fallecieron durante los combates, representaban aproxi- madamente el 30 por ciento de la población del Reino,3 de ahí que la guerra y las sucesivas decisiones políticas tomadas por la Corona produjeran «un auténtico cataclismo demográfico» (Barrios Aguilera, 1998: 66). La rebelión de las Alpujarras, como toda guerra, se alimentó de fuertes facto- res simbólicos: durante el conflicto, en efecto, además de las matanzas perpetra- das por las dos partes,4 fueron atacados los espacios más distintivos de la reciente

1. Entre los trabajos más recientes sobre la guerra de las Alpujarras véanse Gómez Vozmediano (2017), Navarro (2013), Sánchez Ramos (2000). Interesante, por la perspectiva ofrecida, el trabajo de Martín Casares (2003). 2. Véase también el trabajo de Barrios Aguilera de 2007. 3. «Sin embargo, para el sector oriental, habitado en un 90% por moriscos antes de la expulsión, ha significado una reducción del 65 o del 70% de sus efectivos demográficos. En las Alpujarras la reducción habría llegado al 70%»; García Latorre (1991: 146). 4. Sobre los mártires cristianos véase el reciente trabajo de López-Guadalupe Muñoz (2018). Sobre las atrocidades cumplidas por las cuadrillas cristianas, Sánchez Ramos (2000: 536-542). El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 41 presencia cristiana en la zona; fueron profanados e incendiados muchos edificios religiosos, destruidos los ornamentos y las imágenes sagradas; en definitiva, todos aquellos elementos fuertemente connotados a nivel simbólico y verosímil- mente percibidos como emblemas del poderío de los cristianos viejos, como cuerpos extraños en el tejido paisajístico de un área geográfica, las Alpujarras, esencialmente morisca (Barrios Aguilera, 1998: 63-68). En este trabajo trataremos de definir, mediante el estudio de las visitas pasto- rales realizadas en el territorio de las Alpujarras en los años subsiguientes a la rebelión morisca, un paisaje religioso en «negativo», marcado por las devastacio- nes del conflicto, la ruina de los templos, el despoblamiento de las villas. Si el paisaje puede ser entendido como una metáfora, como un símbolo elegido por las clases dominantes para representarse a sí mismas (Cosgrove, 1998), nos parece útil ofrecer un marco en el que esta dimensión «estética» en cierto modo se invierte.5 Además, mediante los «ojos» de los visitadores, intentaremos arrojar luz sobre las consecuencias que la guerra produjo con respecto a la organización de las parroquias en las tahas alpujarreñas y a la asignación de los beneficios; paralelamente, observaremos la reanudación de las prácticas litúrgicas en nuevos, y en algunos casos inesperados, espacios. Por lo que respecta al último tema, cabe señalar ya desde este momento la presencia de prácticas de importante tras- cendencia simbólica, como por ejemplo la de celebrar misas en las que se defi- nen, en los diarios de visita, como «yglesias antiguas», a saber, mezquitas convertidas en templos cristianos.

La visita de 1575 El primer documento objeto de nuestra atención es un breve memorial de 1575; se refiere a una visita efectuada a las Alpujarras y al Valle de Lecrín ape- nas cuatro años después del fin del conflicto por parte de un visitador —del que no se menciona el nombre— nombrado por el arzobispo Pedro Guerrero.6 El documento no aporta ningún dato sobre la comitiva, ni sobre los desplazamientos del visitador, ni tampoco sobre los tiempos de visita, con lo cual no tenemos información sobre su efectiva duración; el escribano se limita casi exclusivamen- te a delinear, de una forma muy sintética, el estado de las iglesias en los pueblos visitados, subdivididos según las tahas de pertenencia. Así pues, los primeros elementos que saltan a la vista son las condiciones materiales de los edificios religiosos. En general, el escenario era bastante desa- lentador: la mayoría de las iglesias se encontraban destechadas; consecuentemen- te, las preocupaciones más acuciantes fueron las de sugerir con urgencia la adopción de medidas que impidieran el completo deterioro de los edificios, como

5. Sobre el concepto de «paisaje» cfr. Johnson (2007), Bolòs (2010), Felten et al. (2012), en particular Schneider (2012). 6. «Las iglesias que se an visitado en el Alpuxarra y valle, taha de Horgiba y tahas del Buluduy y Marchena en esta visita que se [h]a hecho por mandado del arçobispo mi señor este año de [15]75 años». Archivo Histórico del Arzobispado de Granada (AHAGr), legajo 127-F, pieza s. n., 1575 Resulta de visitas del Alpujarra, fol. 1r. 42 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri por ejemplo cubrir las iglesias con unos techos provisionales, los «colgadizos». En la iglesia de Canjáyar, por ejemplo, el visitador no solo afirmó la necesidad de empezar rápidamente los trabajos de restauración del edificio, sino que también sugirió las posibles fuentes de financiación de las obras:

El lugar de Canjáyar tiene grandísima necesidad de cubrir aquella iglesia. Los vezinos dan madera y teja para hazer un colgadizo mientras que se cubre la iglesia. Piden veinte ducados para ayuda a serrar la madera y para pagar algunos peones y ellos se obligan a gastar lo que más costare del colgadizo. Ay alcance en el maior- domo de Almoceta, lugar desta taha, para podérseles dar esto que piden porque es muy necesario hazerse el colgadizo.7

En cambio, las iglesias que ya estaban cubiertas con los colgadizos podían ser, de momento, consideradas aceptables: en la taha de Lúchar «las iglesias de Padules y Almócita tienen colgadizos [y] pueden pasar por agora hasta que de hecho se reparen»;8 lo mismo ocurre con las iglesias de la taha de Alboloduy9 y de la taha de Andarax, a excepción de la iglesia de Alcolea «que se va hundiendo y ay necesidad de hazer otro [colgadizo]».10 En Mecina Bombarón «ay grandí- sima necesidad que se teje esta iglesia porque [en caso contrario] se perderá la madera con las nieves y aguas».11 así como en Berchul «que está ansimesmo entablada y por falta de treinta ducados de launa12 se perderá si no se le echa».13 El documento de visita de 1575 representa una fuente muy peculiar; en cierto modo se parece más a un informe sobre los avances de las actividades de restau- ración o reedificación de los edificios religiosos que a un diario de visita en el sentido tradicional; así que descubrimos, por ejemplo, que la pila de la iglesia de Laroles estaba cubierta y techada mientras que en el resto del edificio todavía no se habían completado los trabajos.14 En las iglesias de la taha de Marchena no habían empezado los trabajos «por estar el reparo de ellas a encargo del duque de Maqueda»,15 al que pertenecía la jurisdicción y, por lo tanto, el deber de ajustar y ornamentar las iglesias, «lo cual incumplía de forma manifiesta» (Gómez-Moreno Calera, 2004: 305); el visitador lamenta el desinterés y la falta de iniciativa del duque, razón por la cual el estado de los edificios había progresivamente empeorado, incluso en comparación con

7. Ibid. 8. Ibid. 9. «En esta taha no ay más de dos iglesias. Están razonablemente reparadas aunque no están cubiertas sino con sus colgadizos y están bien hechos y se puede pasar con ellos». Ibid. 10. Ibid., fol. 1v. 11. Ibid., fol. 2r. 12. Arcilla impermeable muy abundante en la comarca alpujarreña. 13. Ibid. 14. «La iglesia de Laroles en esta taha [de Ugíjar] se va labrando. Está cubierta la pila y tejada, vase cubriendo la iglesia y la torre asimismo está cubierta y tejada». Ibid., fol. 1v. 15. Ibid., fol. 1r. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 43 la situación encontrada durante la inspección que mandó hacer el arzobispo Pedro Guerrero en el año 1572:16 «las iglesias desta taha están en la mesma forma que vuestra illustrisima señoría las dexó el año de 72 años y muncho peores por el poco cuidado que se tiene de reparallas».17 Resulta interesante observar los fenómenos de reubicación de las celebra- ciones litúrgicas a las que se vieron obligados los fieles alpujarreños, debido a las condiciones de inseguridad y en algunos casos incluso a la falta de edificios reli- giosos: en Nechite y Mecina Alfahar, en ausencia de lugares más apropiados, «dizese misa en dos casas viejas»18 y en Dalías, «en una casa malparada»;19 en Darrícal, en espera de que se reparara el templo, se celebraban las funciones en la torre de la iglesia,20 mientras que en Pitres, en la taha de Ferreira, se eligió para las funciones religiosas una nave de la iglesia, aunque «mal techada y de poca capacidad»;21 asimismo, en Órgiva se celebraba la misa en la nave con el resulta- do, sin embargo, de que muchos fieles no podían asistir por falta de espacio: «la iglesia de Alvacete [de Órgiva] que es la iglesia principal, tiene grande necesidad de hazerse porque se dize misa en una nave de la iglesia muy a peligro y no cave la metad de la gente».22 En Cástaras la situación era innegablemente desastrosa: la iglesia estaba que- mada, la misa se celebraba en la parte baja de la torre y al encontrarse la iglesia sin puertas, «los vagantes y otros animales no salen de [allí]» hasta el punto de que «los perros o lobos desenterraron un cuerpo muerto».23 Ante este escenario tan deplorable, el visitador decidió castigar al beneficiado del lugar imponiendo una sanción de ocho ducados y la orden estricta de realizar las puertas para la iglesia y la sacristía.24 En Mairena, el visitador, pese a la voluntad de los feligreses y del cura luga- reño, desaconsejó la reedificación de la iglesia dado que a «un tiro de ballesta» de distancia, en el lugar de Almócita, estaba una iglesia recientemente reformada, en la que poder celebrar:

En Mayrena [h]abía una iglesia de tapias y pilares de tiempo de moriscos. [H]ase caydo. Los vezinos quieren a su costa redificalla. Está otra iglesia en el lugar de Almoceta nueva y reparada de[s]pués del levantamiento morisco. Dista la una iglesia de la otra un tiro de ballestra. [H]asele mandado al cura que diga misa en la

16. Visita de la que, desafortunadamente, no hemos encontrado rastros en el archivo diocesano. 17. Ibid. 18. Ibid., fol. 1v. 19. Ibid., fol. 2r. 20. «En Darical se [h]a hecho iglesia en la torre mientras se repara la iglesia. [H]ase cubierto lo alto de la torre con tablas. Es menester se haga porque no se pierda la madera». Ibid. 21. Ibid., fol. 2v. 22. Ibid., fol. 3r. 23. Ibid., fol. 2r. 24. «Condené al beneficiado en ocho ducados porque tiniendo din[ero] de la fábrica no [h]a puesto puerta en la iglesia aunque fuera de prestado. Hizose alcance de sesenta ducados y mandole que luego del alcance hiziese puertas». Ibid. 44 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

nueva por orden de cinquenta maravedís y por complacer a los vezinos no lo haze y conbiene porque aquella iglesia no se pierda que [h]a costado muncho.25

Por lo demás, los feligreses de Lobras tenían que llegar a la cercana localidad de Tímar para poder asistir a la misa, ya que la iglesia del lugar se había «hundi- do».26 En otros muchos pueblos las iglesias habían permanecido quemadas; es el caso de Notáez, Murtas, Turón, Almegíjar, Pitres, Mecina Fondales, Busquístar y Trevélez.27 Por otra parte, en líneas generales, las iglesias del Valle de Lecrín se encontraban en una situación mucho menos problemática en comparación con la de sus homólogas alpujarreñas: «En las iglesias del Valle, solo la de Pinos y Reztabal están con unos colgadizos de poca capacidad y mal hechos. Todas las demás iglesias de todo el Valle de diez y ocho que son están reparadas y sin nece- sidad por agora».28 La visita, si bien orientada primariamente hacia el examen de las condiciones materiales de los pueblos alpujarreños, no pasa por alto los aspectos de discipli- namiento y de corrección del clero y de los fieles. En Instinción, en la taha de Marchena, el visitador condenó al sacerdote del lugar «en diez ducados de pena por grandes descuydos que le hallé, ansi en la limpieza y decencia que tenía en todos los sacramentos»;29 por las mismas razones sancionó al beneficiado de la iglesia de Beires, en la taha de Lúchar, a un clérigo de Lanjarón y al beneficiado de Nigüelas, en el Valle de Lecrín;30 en Pinos del Valle fue condenado el cura «porque no tenía libro para quentas ni para asentar bautis[mos], velaciones y enterramientos»;31 en Almócita, en cambio, el cura del lugar fue multado «en seis ducados de pena por cierta mujer».32 En Béznar, en el Valle de Lecrín, debido al incumplimiento de las obligacio- nes sacerdotales «se [h]an muerto dos o tres sin confision y sacramentos»;33 por ese motivo, el beneficiado culpable fue condenado en diez ducados de pena y obligado a desplazarse hasta Granada para ser más detalladamente examinado.34 En la villa de Adra fueron tomadas medidas disciplinarias contra algunos feli- greses; en particular, con respecto a un caso de concubinato se impuso una pena

25. Ibid., fol. 1v. 26. Ibid., fol. 2r. 27. Ibid., passim. 28. Ibid., fol. 3r. 29. Ibid., fol. 1r. 30. «Condenose al beneficiado Santiago por el poco cuydado del Santissimo Sacramento en dos ducados […]. En Lanjaron se castigó un clerygo nuevo que fue allí por beneficiado en quatro ducados por la poca decencia ansi del santissimo sacramento como del sacramento del olio y chrisma […]. Al beneficiado de Nigueles condené en quatro ducados porque el sacramento del olio y chrisma estava derramado y no lo tenía en custodia». Ibid., fols. 1r-3r. 31. Ibid. 32. Ibid., fol. 1v. 33. Ibid., fol. 3r. 34. Ibid. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 45 de seis mil maravedís para el hombre y el destierro para la mujer,35 mientras que para un caso, mucho más grave, de incesto, se ordenó la detención, aunque cabe señalar que el culpable logró escapar de la cárcel: «prendiose un [h]ombre por inciesto con su hijastra. Huyó después de preso el [h]ombre y la mujer se embió a la cárcel de Vuestra Señoría».36 Tanto en Adra como en Berja se condenaron dos mujeres «por ciertas palabras»,37 sobre las que, sin embargo, el documento no dice más. Por fin, resultan muy interesantes las anotaciones sobre un clérigo canario que ejercía en la taha de Órgiva, territorio en régimen de señorío (Carcel Orti, 2007: 75). El visitador sugiere el desplazamiento del sacerdote por razones esen- cialmente «políticas», en cuanto se entrometería en las cosas del gobierno e in- cluso incitaría a los feligreses a la sedición contra el señor:

En los anejos está un clerygo canario [...]. Es muy inquieto y trae aquella taha a revuelta con el señor. Dize palabras pesadas y metese en las cosas del gobierno y aunque se lo ha reprendido el vicario no ay enmienda en él. Castigose en dos duca- dos de pena por la poca decencia del sacramento del olio y crisma. Conbiene mudallo de allí.38

La visita de 1578/1579 El segundo documento que vamos a analizar concierne a una visita realizada durante el arzobispado de Juan Méndez de Salvatierra a las Alpujarras en los años 1578 y 1579 por el doctor Carvajal, visitador.39 Se trata de una visita en «dos tiempos»: del 11 de diciembre de 1578 al 30 de enero de 1579 la primera ronda y del 6 al 30 de noviembre de 1579, la segunda.40 En la primera visita se inspeccionan 87 pueblos y prácticamente por cada uno de ellos el notario, el bachiller Luis Collados Chacón, nos informa si las iglesias fueron quemadas o no durante la rebelión: en Terque, por poner un ejemplo, «la yglesia estava toda quemada»,41 mientras que en el lugar de Instinción «estava la yglesia sana que no la quemaron ni derrivaron».42 Sin embargo, la gran mayoría de las iglesias habían sido incendiadas, aproximadamente tres de cada cuatro.

35. Ibid., fol. 2r. También en la localidad de Cónchar fue condenado un «vezino» por amancebamiento. Ibid., fol. 3r. 36. Ibid., fol. 2r. 37. Ibid. 38. Ibid., fol. 3r. 39. Sobre la visita de 1578-1579 existen otros estudios, por lo que nos limitaremos aquí a examinar los elementos más estrechamente relacionados con la idea de «paisaje religioso». Consúltense Padilla Mellado (2017), Gómez-Moreno Calera (1987). 40. Por lo que respecta a la segunda gira, el diario se limita a presentar la lista de los pueblos visitados, pero sin proporcionar ninguna descripción. 41. AHAGr, legajo 329-F/1(1), fol. 5v. 42. Ibid. 46 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

A través de la lectura del memorial de visita es posible, además, reconstruir el itinerario del visitador, con la indicación precisa de la fecha de cada desplazamien- to. El paisaje religioso alpujarreño en muchos lugares seguía siendo tétrico. Es ciertamente interesante prestar atención a las descripciones hechas por el notario de visita a este respecto, especialmente a la cuestión de las celebraciones litúrgicas. En Santa Cruz, por ejemplo, la misa se oficiaba en un antiguo baño morisco: «A diez y siete días del dicho mes [de enero] llegamos al lugar de Santa Cruz donde la yglesia está toda por el suelo y se dize misa en un baño donde se bañauan los mori- scos. […] Pidieron por petición todos los vezinos se les hiciese la yglesia».43 En los lugares de Padules, Ohanes, el «Fuerte» y Lauxar de Pórtugos se cele- braba la misa en casas particulares; en Trevélez y en Bubión, en la sacristía.44 En algunos casos la misa no se podía oficiar por falta de clérigos: el 25 de enero el doctor Carvajal y el notario de visita llegaron a Ferreirola «donde estava la yglesia medio cayda y sin recado ninguno y no se dezia misa que no ay quien la diga»;45 lo mismo puede decirse de Mecina Fondales; en Pampaneira, los habi- tantes suplicaron al visitador que les enviara un clérigo para poder celebrar las funciones litúrgicas.46 Otro elemento de especial relevancia es la referencia a las iglesias «antiguas», o sea edificios que habían sido mezquitas y que fueron luego reutilizados para el culto cristiano. Así ocurrió en muchos lugares de la Alpujarra: Bentarique, Íllar, Beires, Cherín, Mairena, Nechite, Mecina Alfahar, Yegen, Golco, Timar, Notáez, Busquístar, Carataunas, Cáñar, Bayacas, Benisalte y Sortes.47 Además de las condiciones materiales de las iglesias, el memorial de visita hace mención indirecta al proceso de repoblamiento de la comarca alpujarreña. Como he dicho anteriormente, el conflicto y sobre todo el destierro de los moris- cos determinaron la despoblación de las Alpujarras. Para poner remedio a esta situación, la Corona, ya a partir del año 1571, optó por repoblar la región con «cristianos viejos» y creó una específica comisión para este propósito, el Consejo de Población.48 Ahora bien, en Rágol, pueblo de la Alpujarra almeriense, nos per- catamos, por ejemplo, de que los «repobladores» habían llegado desde el Reino de Valencia: «este lugar es todo de valençianos y el benefiçiado es balençiano y se llama Mosén Cristóval. Ay 40 vezinos».49 También al lugar de Canjáyar había llegado un clérigo valenciano,50 mientras que en Bayárcal el cura venía «de tierra de Aragón».51

43. Ibid., fol. 5r. 44. Ibid., passim. 45. Ibid., fol. 9r. 46. Ibid., fol. 9r-v. 47. Ibid., passim. 48. El Consejo de Población seguirá en sus funciones hasta el 1595. Sobre el repoblamiento del Reino de Granada véanse el número 25 (1998) de Chronica Nova dedicado al tema, Bravo Caro (2000) y Birriel Salcedo (2000). 49. AHAGr, legajo 329-F/1(1), fol. 5v. 50. Ibid. 51. Ibid., fol. 6r. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 47

En algunos casos, el visitador pasa por localidades totalmente abandonadas. En Alhama de Almería «está la yglesia por quemar y no avita nadie en el lugar».52 En el lugar de Yniza el doctor Carvajal se encuentra ante la paradoja de una «yglesia sana, sin quemar»53 y de un pueblo en el que «no hay vezinos ningu- nos»,54 mientras que la localidad de Dalías, a diferencia de lo que se ha podido comprobar en la visita de 1575, ahora se encontraba deshabitada.55

La visita de 1591 El tercer documento que vamos a analizar es una visita a la Alpujarra llevada a cabo por el arzobispo Pedro de Castro y Quiñones en el ámbito de la visita general a los lugares de la archidiócesis granadina del año 1591. El prelado, acompañado por el canónigo Torrijos y el visitador Pedro de Villarreal, en poco menos de un mes, desde el 6 de octubre hasta el 2 de noviembre, visitó más de 40 localidades; el diario de visita nos permite reconstruir detalladamente los movi- mientos del arzobispo y de su comitiva en los distintos lugares de la zona. En cada localidad se describe, de una forma pormenorizada, el estado de los edificios religiosos y de los ornamentos presentes en las iglesias.56 En un marco general mucho mejor con respecto a lo que hemos observado en las visitas de 1575 y de 1578/1579, seguían subsistiendo situaciones bastante precarias ya sea en lo que concierne a las condiciones de los templos, ya sea en lo relativo a las actividades cultuales. La iglesia de Cástaras constituye un ejemplo indicativo:

La Iglesia deste lugar está en alverca. Tiene de largo 78 pies y de ancho 28. Tiene quatro gradas para subir al altar y en la peana al lado de la epístola en el hueco de la torre está la sacristía, y en esta se dice misa. Es muy pequeña, hallose muy pobre y muy desaliñada que era lastima verla. Tienen por retablo unos papeles. […] Averiguose que solían entrar allí lechones y con el ocico sacar los cuerpos y por esto se pusieron las puertas. No tiene sacramento ni pila. Tiene unas chrismeras muy desaliñadas y la ampolleta del óleum infirmorum es toda de estaño muy viejo. […] No tiene pila esta Iglesia y quando es menester baptiçar alguno traen un libri- llo de un vecino y el agua la funde entre dos piedras.57

52. Ibid., fol. 5r. 53. Ibid., fol. 6r. 54. Ibid. 55. Ibid., fol 6v. 56. Cfr. el memorial de Pedro de Castro de 1594 redactado con ocasión de la visita ad limina (Marín López, 1993). 57. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas, fol. 8v (la cursiva es mía). Igual de desastradas eran las condiciones de la iglesia de Terque: «La Iglesia de Terque está en alverca toda sin cubertiço ninguno […]. Está sin puertas la Iglesia y ansi [ha] acontecido desenterrar lobos los muertos y rremediarlo con hechar piedras encima de los muertos. Dicen misa en la sacristía que es de vobeda y no se quemó, que tiene de largo 6 varas y tercia y quatro y dos tercias de ancho. Los vecinos del lugar no caben en la sacristía para oyr misa. Ocupan toda la sacristía las mugeres, y los hombres la oyen de fuera. Y las fiestas principales que viene gente de fuera la dicen en el cuerpo de la Iglesia que está en alverca». Ibid., fol. 25r. 48 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

Busquístar tenía por iglesia una casa particular, la cual, sin embargo, «[h]ase hundido»58 y por lo tanto los habitantes del pueblo iban a escuchar la misa en la cercana (media legua de distancia) localidad de Pórtugos. En el diario de visita se registra, además, el hecho de que el lugar se iba despoblando y que por este moti- vo «sería mejor que pasasen [los vecinos que todavía quedaban allí] a Pórtu- gos».59 En la iglesia de Instinción no había crismeras y tenían por retablo «unos lienços pintados»,60 mientras que la iglesia de Alhabia por «rretablo tiene un papel, una imagen de Nuestra Señora de Bulto y otras de papeles» que habían ofrendado los habitantes del lugar;61 en Soduz no había aparejo para comulgar a los enfermos62 y en Benecid la techumbre de la iglesia estaba tan maltratada «que quando llueve se moja la iglesia y muchas vezes el sacerdote diziendo missa».63 En dicha iglesia la torre estaba todavía quemada. El elemento interesante es que, al parecer, la torre fue quemada —caso único en las fuentes consultadas— por los mismos cristianos para atrapar a unos rebeldes moriscos: «la torre está descu- bierta que dicen los christianos la quemaron para tomar unos moros».64 En la localidad de Bentarique, anejo de Terque, las condiciones del templo eran tan ruinosas (paredes, suelo, ornamentos) que el arzobispo llegó incluso a preguntarse cómo se pudiese celebrar en ese contexto tan desastrado: «¿cómo se puede decir misa en el altar de barro echo pedaços?».65 De la lectura de la fuente resulta que los lugares de Torvizcón y Almegíjar, visitados por Pedro de Villarre- al, no habían tenido «beneficiado ni servicio de la rrevelion acá hasta que por el año de ochenta y nuebe»,66 o sea durante casi veinte años, una prueba indicadora de las dificultades para recuperarse de la guerra. Además, en muchos pueblos perduraba la utilización, como hemos observado en las visitas pasadas, de las antiguas mezquitas para las celebraciones litúrgicas: «todos estos lugares tienen iglesias algunas buenas, otras mezquitas».67 En las visitas a la Alpujarra es bastante frecuente, en comparación con otras realidades, encontrar anotaciones sobre las carencias del «servicio» religioso; desde este punto de vista, la visita pastoral se confirma como un instrumento fun- damental en manos del obispo para percatarse de la situación local y, según pro-

58. Ibid., fol. s. n. 59. Ibid. 60. Ibid., fol. 23r; en Rágol «unos lienços pintados con una Madre de Dios que dicen costó la pintura diez y ocho ducados. Tienen pila de baptismo de varro cocido. No tienen chrismeras». Y, en Alcolea, «hallose por rretablo un guardamecí mal puesto y mal aliñado». Ibid., fols. 22v y 28r. 61. «Está todo muy vellaco. Un sagrario viejo de madera. No tiene sacramento ni chrismeras, la sacristía sin puerta. Un misal muy viejo que se dio de Granada […] un manual viejo del año de 42 y no hay más bienes ni inventario». Ibid., fol. 24r. 62. Ibid., fol. 24v. 63. La causa de dicho problema se debía, entre otras cosas, a los «muchachos [que] suben al texado a sacar paxaros, y lo descomponen todo». AHAGr, legajo 127-F, pieza s.n., 1591 Visita Salobreña, Almuñécar, Motril y anejos, fol. 101r. 64. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas, fol. 33r. 65. Ibid., fol. 25v. 66. Ibid., fol. 9r. 67. Ibid., fol. 4v. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 49 ceda, tomar medidas para solucionar las eventuales insuficiencias: en el lugar de Yegen, por ejemplo, «los vecinos dijeron [que] había dos meses [que] no oyan misa y que había una criatura que no había quien la baptiçase»68 y el arzobispo dispuso que se enviara enseguida un clérigo para poner remedio. La fuente ofrece dos elementos de particular interés: por un lado, registra los cambios demográficos que afectaron a los varios pueblos alpujarreños, con la indicación de la cantidad de «vecinos», o sea cabezas de familia, que vivían en cada localidad al momento de la visita y antes de la rebelión; por otro, describe cómo había cambiado la red beneficial y la organización parroquial en el área a raíz del conflicto. El primer aspecto, si bien los informes deben ser tomados con mucha cautela —la tendencia a redondear las cifras indica la poca fiabilidad de los datos—, nos permite percatarnos de las implicaciones demográficas de la guerra en cada pueblo: en la localidad de Lanjarón, por ejemplo, vivían «30 vecinos, [antes] solía tener 120»,69 en Órgiva, de los 300 vecinos que habitaban en el lugar antes del levantamiento, habían quedado 30; en Poqueira 10, antiguamente eran 100;70 Pór- tugos tenía «antes de la rrevelion 300 vecinos. Agora tiene 40»;71 en Cástaras había 20 vecinos, anteriormente 80;72 el lugar de Trevélez «antes de la rebelión tenía cin- quenta vecinos ricos»;73 también Busquístar «era rico lugar antes de la rebelión. Tenía cinquenta o sesenta vecinos»74 mientras que «agora cinco o seys».75 Los demás datos que figuran corroboran la estimación del 70/80% de disminución de la población en el área de la Alpujarra, llegando en algunos casos a más del 90% (García Latorre, 1991: 146), como aconteció en Cádiar76 y en Darrícal.77 Por lo que respecta a la reorganización parroquial y cultual en las tahas alpu- jarreñas la fuente relata, como dijimos, las alteraciones ocurridas. Veamos a títu- lo de ejemplo los cambios sobrevenidos en la taha de Órgiva:

El lugar de Orgiba tubo en tiempo otros cinco beneficiados y ocho anejos que son Sortes, Velicarte, Venicaldar, Cañar, Soportujar, Carataunas, Varjal, Vaiaca, ser- bianse desta manera: los dos servían en Orgiba, con los anejos de Venicalte, Veni- caidar, y Sortes y los otros tres beneficiados servían los otros cinco lugares de la sierra. Destos beneficiados extinguió al uno el señor Don Gaspar de Avalos y le llevó a servir al choro de la Iglesia, y después de la Guerra se [h]an estinguido los otros dos y sirven también el choro de Granada […] y agora quedan dos beneficia- dos no más. Uno sirbe a Orgiba, Sortes y Velicante, desta manera: las fiestas y domingos dice misa en Velicante, y allí viene Sortes, porque este lugar no tiene

68. Ibid, fol. 14r. 69. Ibid., fol. 3v. 70. Ibid., fols. 5r y 6r. 71. Ibid., fol. 8r. 72. Ibid., fol. 8v. 73. Ibid, fol. s. n. 74. Ibid. 75. Ibid. 76. «tiene este lugar 20 vecinos, solía tener 200». Ibid., fol. 11v. 77. «tiene cinco vecinos, solía haber 70». Ibid., fol. 33v. 50 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

Iglesia y después torna a decir misa en Orgiba. Los otros anejos sirbe un beneficia- do desta manera: una fiesta o domingo dize misa en Cañar, y allí viene Soportujar y después va a decir otra misa a Varjal y allí viene Carataunas. Después entre semana dice misa en Vaiaca.78

En la taha de Poqueira había dos beneficiados, sin embargo uno «consumiose […] por el levantamiento»;79 en consecuencia, el beneficiado de Bubión de Poquei- ra estaba encargado de oficiar también en los anejos de Capileira y Pampaneira: «al día de fiesta o domingo dize misa por la mañana en uno de los anejos y la segunda en Bubión que es el lugar que está en medio y allí va dicho anejo a oyr misa».80 La reducción del número de los beneficiados en la taha de Jubiles provocó la carencia, cada dos semanas, de celebraciones litúrgicas en los pueblos de Tímar y Nieles, puesto que cuando se oficiaba «en Timar se queda sin misa Nieles y el día que la dice en Nieles se queda sin misa Timar porque hay media legua larga entre Timar y Nieles».81 En Cádiar uno de los dos beneficios tuvo que ser suprimido «después de la rrevelion para se poder sustentar el que quedaba»;82 en Berja, solo quedaron dos de los cuatro beneficios que existían antes de la guerra;83 en Ugíjar, donde había una iglesia colegial con seis beneficiados y un abad, «después de la rrevelion se [h]an consumido los quatro beneficiados y quedaron dos no más y el abad».84 También en esta visita, así como en la de 1575, se presenta —en lo que con- cierne a los pueblos de la taha de Marchena— el problema del incumplimiento por parte del duque de Maqueda de los deberes de dotar y ornamentar las iglesias y de mantener al clero;85 este inconveniente, como se relata en el mismo diario de visita, tenía consecuencias también en lo que atañía a la reorganización parro- quial y beneficial de la taha, dado que la cuantía de los cinco beneficios suprimi- dos a raíz del conflicto se quedaron «en la del duque».86

78. Ibid., fol. 4v. 79. Ibid., fol. 6r; lo mismo aconteció en Válor. Ibid., passim. 80. Ibid., fols. 5v-6r. 81. Ibid., fol. 11r. 82. Ibid., fol. 12r. 83. Ibid., fol. 33r. 84. Ibid., fol. 34v. 85. «este partido desde que se començó de Ragol hasta aquí llaman taha de Marchena que es del duque de Maqueda lleva los diezmos de todas estas Iglesias, es obligado de las reparar y ornamentar y sustentar los clérigos. Hay en Granada un proceso en Chancillería sobre ello […]. Véase y según el proceso lo dijere se probea en esta materia dando quenta al Rey si pareciere». Ibid., fol. 26v. 86. «esta taha de Marchena que es a cargo del duque como esta dicho tenia once lugares, Guecija, que es la cabeza, Alicum, Alhama la seca, Ilar, Estincion, Ragul, Gadarchar, Terque, Alhabia, Ventanic, Soduz y estos lugares todos estavan poblados quando la rrevelion. Había en ellos diez beneficiados. En cada lugar el suyo y dava el duque a cada uno 49000 maravedís de pontifical. Después de la rrevelion se [h]a rreducido desta manera: en Ragol hay uno, Estincion, Illar otro, y consumiose uno, en Guecija hay uno que sirbe allí, y en Alicum consumiose otro. Alhama la seca esta despoblada, y el que servía allí y en Gadachar se consumió, en Terque y Ventanic hay otro, y consumiose uno y a cada uno destos que quedan da el duque 30000 maravedís, y los consumidos que fueron otros cinco se quedan en la hacienda del duque». Ibid. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 51

En la localidad de Dalías, cuya área habitada antes de la guerra estaba ubica- da en la parte inferior del monte,87 los habitantes del lugar presentaron una peti- ción al arzobispo pidiendo que se le aderezase la iglesia «de abajo», ya que querrían «pasar la población allá por serles más commodo para sus y vivienda»88 y, a la vez, que el prelado se hiciese eco de esta cuestión ante el Rey y el Consejo de Población;89 sin embargo, Pedro de Castro respondió que «no se puede tratar de dar iglesia arriba ni abajo porque su Magestad y la junta de Gra- nada [h]a mandado subir el pueblo arriba porque de abajo no los lleben los moros a Berveria».90 El arzobispo, durante su recorrido por los pueblos alpujarreños, no evade sus deberes de «pastor». El contacto con el pueblo queda patente durante la adminis- tración del sacramento de la confirmación: «confirmó su señoría los lugares de Notáez, Timar, Nieles, Lobras. Fueron de confirmación 43 o 44»;91 en Lanjarón confirmó a 42 personas, en Bubión de Poqueira a 38;92 en los demás lugares, aun cuando no se especifica la cantidad de los confirmados, se constata la presencia de este importante rito de iniciación. Si bien las visitas a la Alpujarra, por lo general, se caracterizan inevitable- mente por una atención particular a las condiciones de los edificios sagrados y a los muchos problemas de reorganización de las parroquias en el territorio, regis- tramos, aun así, diversas medidas dirigidas a corregir los errores y a disciplinar las conductas; en particular, en la visita de Pedro de Castro se percibe una vigi- lancia puntillosa sobre el comportamiento y los conocimientos culturales y teológicos de la clerecía alpujarreña. Por cada lugar visitado, a raíz de un examen individual se redacta, aunque sea brevemente, un informe sobre el grado de preparación de los beneficiados, even- tuales hábitos inapropiados, el nivel de «agrado» de los feligreses y cualquier otro hecho considerado importante. La documentación existente dibuja una situa- ción en conjunto que no parece alarmante, si bien no faltan casos de clérigos incompetentes y descuidados. En Pórtugos por ejemplo el beneficiado Francisco de Carcón de los Abades no quiso ser examinado por el arzobispo y como conse- cuencia «no quedó aprobado»,93 o sea no le fue renovada la licencia de celebrar; tampoco Antonio de Soto, beneficiado de Bubión de Poqueira, quiso ser exami- nado «y ansi no le quedo licencia confirmada»;94 en Cástaras, el examen del bachiller Cifuentes no fue satisfactorio, tal y como se revela en el informe: «No dio buena quenta. Es un hombre mal aliñado y que anda muy

87. «El pueblo está agora en lo alto». Ibid., fol. 30r. 88. «Ellos pretenden que se [h]an de volver avajo porque de arriba no pueden labrar sus haciendas». Ibid. 89. «Supplicaron a su señoría les hiciese merced de informar desto a su magestad porque por el consejo de población les está mandado tengan su vivienda arriba». Ibid. 90. Ibid. 91. Ibid., fol. 8v. 92. Ibid., fols. 3v y 5v. 93. Ibid., fol. 8r. 94. Beneficiados de la Provincia de Granada, AHAGr, legajo 127-F/34, fol. s. n. 52 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri indecentemente».95 De manera parecida «se halló su Iglesia, desaliñada y sucia que era verguença verlo»;96 el nivel de preparación de Lorenzo Pardo, beneficiado de Cádiar, no convenció del todo al prelado y por esta razón fue autorizado a ejercer su ministerio solo por seis meses, plazo de tiempo en el que tenía que presentarse a la sede arzobispal para ser nuevamente examinado: «el beneficiado Pardo sabe poco. Quedo aprobado por seys meses y en los seys meses [h]a de venir a dar quen- ta a Granada».97 Igual de insuficiente fue la prueba de Diego de Montilla, beneficia- do de Mecina Bombarón.98 En la localidad de Instinción, Pedro de Castro mandó confiscar la capellanía del bachiller Corral por el incumplimiento del deber de cele- bración de las misas: «[h]ase de embargar y poner cobrador para ello».99 Sin embargo, sería erróneo considerar los ejemplos antes citados como repre- sentativos de una condición general de la clerecía alpujarreña. Las visitas, en cuanto instrumento de control y disciplinamiento, tienden a señalar los fallos, los vicios más que las virtudes y no obstante eso, encontramos varias referencias a clérigos preparados, doctos y diligentes, como en el caso de Juan de la Trinidad, vicario de Instinción y bachiller en cánones, que «parece hombre cuerdo y dili- gente»;100 en Dalías «hallose por beneficiado a G. de Castañeda, colegial de los abbades, natural de Verja de edad de quarenta años. […] Tiene opinión de hom- bre de bien y virtuoso»;101 el cura de Berja, el bachiller Moyano, «es beneficiado desde el levantamiento […], pasó todos los travajos de la rrevelion»102 y «los vecinos están muy contentos de su doctrina»;103 el otro clérigo del lugar, el bachiller Francisco de Cabrera, «es hombre honrado y virtuoso, humilde y teólo- go»;104 Pedro Hurtado de Baeza, vicario de Ugíjar, es «clérigo exemplar y theologo y predicador».105 Otro aspecto importante que cabe señalar es el hecho de que en una archidiócesis tradicionalmente «autónoma» con respecto a la procedencia de los clérigos (López-Guadalupe Muñoz, 1996: 331), en lo que con- cierne a la Alpujarra y debido a las peculiares circunstancias bélicas y políticas que caracterizaron el territorio, suele ser frecuente la presencia de sacerdotes originarios de otros reynos: Murcia, Valencia, Castilla, León.106

95. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas, fol. 8v. 96. Beneficiados de la Provincia de Granada, AHAGr, legajo 127-F/34, fol. s. n. 97. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas, fol. 12r; sobre dicho beneficiado se añaden también informaciones complementarias relativas a su condición económica y material: «Es paupérrimo, no tiene casa en el pueblo y por pura necesidad vibe en la Iglesia en el aposento dicho al lado de la epístola y no tiene criado ni criada y por sus manos cusa la olla y lo que [h]a de comer». Ibid. 98. Ibid., fol. 13v. 99. Ibid., fol. 23r. 100. Ibid. 101. Ibid., fol. 30r. 102. Ibid., fol. 32r. 103. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Salobreña, Almuñécar, Motril y anejos, fol. 100r. 104. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas, fol. 32r. 105. Ibid., fol. 34r. 106. En Huécija, por ejemplo, «hallose por beneficiado a Diego Tomas, natural de terra de Logroño» y en Íllar había un clérigo valenciano. Ibid., fols. 23v y 26r. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 53

Las visitas de 1593 y 1594 Una atención concreta a los aspectos de disciplinamiento del clero la encon- tramos también en las sucesivas visitas de 1593 y 1594. La primera es una visita a las Alpujarras almerienses, mientras que la segunda es una inspección en la taha de Marchena llevada a cabo por el vicario de la zona, Juan de la Trinidad, por orden del arzobispo Pedro de Castro y Quiñones. En ambos casos los visita- dores investigan meticulosamente sobre las conductas y el estilo de vida de los beneficiados alpujarreños e imponen sanciones en caso de transgresiones o incumplimientos por parte de la clerecía: a Diego de Molina, beneficiado de Ter- que y Bentarique, se le mandó «que echase una mujer que tenía en su casa»107 y la fuente nos confirma que dicha orden fue prontamente ejecutada;108 Juan de Cote- ja, cura de Santa Cruz de Marchena, fue amonestado por su actitud impertinente —«es algo soberbio y los vecinos se quejan que los trata mal de palabra algunas vezes»—109 y le fue ordenado que despidiese enseguida a una mujer que vivía en su hogar;110 al beneficiado de Huécija, que ya había sido reprendido varias veces por hospedar en casa «ciertas mujeres que lo tienen gastado y pobre»,111 el arzo- bispo Pedro de Castro —a raíz del informe remitido por el visitador— dispuso una fuerte sanción pecuniaria, o sea que se le retuviese el «».112 Acerca de la conducta del cura de Ohanes, el visitador, si bien no le pareció necesario tomar ninguna medida concreta, sugirió que se tuviese especial cuidado a la hora de volver a examinarlo dado que «tiene a temporadas una mujer que algunos del lugar no sienten bien della»;113 el beneficiado de Beires fue enérgi- camente reprendido por haber permitido que algunos hombres fuesen «alla mar» sin haberse previamente confesado.114 Como podemos comprobar, la clerecía no siempre estaba a la altura de su ministerio: la actitud de Diego Tomás Tune (1594), beneficiado de Güéjar Sie- rra,115 por ejemplo, provocaba mucho escándalo y «murmuración» en la villa, dado que tenía en su casa a Ana López, mujer de Gonzalo Ruiz de Carmona, con todas las consecuencias que eso comportaba:

de esto hay muncha murmuración y rriñen muncha vezes la dicha Ana López y su marido y el dicho benefficiado y acudiendo a las bosce los vezinos preguntando que es la pendencia el dicho Gonçalo Rruiz dezia de puta bellaca a la dicha su muger […] y reprehendiendole lo mal que hablava respondia este mal [h]ombre me tiene descasado.116

107. AHAGr, legajo 127-F/19, fol. 3v. 108. «La echó de su casa». Ibid. 109. Ibid., fol. 4r. 110. Ibid. 111. Ibid. 112. Ibid. 113. Ibid., fol. 4v. 114. Ibid., fol. 5r. 115. Lugar del partido de Vega y Sierra de Granada, limítrofe a la comarca alpujarreña y que fue visitado durante la inspección a la taha de Marchena. 116. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1594 Visita Taha de Marchena, fol. 1r. 54 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

En la visita de 1594, junto a las costumbres de los clérigos, se inspeccionan también las conductas de los feligreses con el objetivo de perseguir los «peca- dos públicos»: el alguacil Vicente Alex, en la localidad de Güéjar Sierra, fue condenado —después de un riguroso interrogatorio—117 a pagar una multa de cuarenta maravedís por amancebamiento y adulterio «con una muger casada de que ay murmuración y escandalo entre todos los vezinos de la villa»;118 ade- más se le impuso que no volviera a juntarse con la dicha mujer «so pena de doze ducados y dos años de destierro».119 Las mismas sanciones fueron dispuestas para otro caso de concubinato, el de Pedro de Torres con una mujer casada;120 el visitador, como se anota en la misma relación de visita, no se dejó engañar por las declaraciones de inocencia del procesado: «parescio ante mí y tomada la conficion lo niega todo. Hizele cargo […], le sentencié en lo mismo que al dicho Vincente Alex».121 Otro caso de amancebamiento, entre Tomás de Torres y una «muger que dizen es casada y forastera»,122 fue perseguido en Terque: «pareció ante mí. Tomele su confision. Dijo [que] está apartado della. Hizele cargo».123 Lo mismo aconteció en Rágol;124 en el lugar de Instinción, el visitador mandó parecer a Bal- tasar Mercillo y solamente le amonestó de que no se juntara con María Suárez «so pena de una marco. Prometiolo ansi y lo consintió».125 La lectura del edicto de pecados públicos, que acompañaba las visitas pasto- rales, como se puede intuir, incitaba a los feligreses a la delación, a denunciar frente al obispo o su delegado las trasgresiones ajenas. En la localidad de Güéjar Sierra, un testigo, del que no se revela el nombre, declaró en contra de una mujer, Leonor de Astorga, acusándola de practicar rituales «mágicos» y supersticiosos. Al parecer, dicha mujer propuso a la viuda de Joan de Ortega un ritual «tratando cerca del perdón de la muerte»;126 pese a esto, el visitador no tomó medidas parti- cularmente severas al respecto, limitándose a amonestar a la dicha Leonor para que «de [h]oy en adelante no diga semejantes palabras».127 Otro testigo cuenta al vicario en visita el hecho de que Miguel de Espinosa, sacristán de la iglesia de Güéjar Sierra, además de ser «perezoso» en su labor, discutía a menudo con el cura del lugar; en consecuencia, al sacristán le fue acon-

117. «Hizele parecer ante mí y le tomé la confision. Preguntele si era verdad lo suso dicho». Ibid., fol. 1v. 118. Ibid. 119. Ibid. 120. «comiendo e beviendo e durmiendo juntos como si fueran marido y muger». Ibid. 121. Ibid. 122. Ibid., fol. 3v. 123. Ibid. 124. Ibid. 125. Ibid., fol. 4r. 126. «le dixo: deja caer tres gotas de cera de la candela con que la dicha alumbrava y lo hizo ansy y cayendo en el suelo dijo luego saldrá en otro cuerpo de difunto y a cavo de pocos días a un vezino le murió un niño y que avia dicho mira como digo verdad». Ibid., fol. 2r. 127. Ibid. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 55 sejado que trabajase diligentemente y sirviese «al beneficiado en las cosas de la yglesia tocante a su officio»128 bajo la amenaza de un despido inmediato.129 Dos testigos en la localidad de Terque declararon contra Miguel de Molina, beneficiado del lugar, acusándolo de hospedar en casa una mujer que «dizen unos su parienta y otros dizen su amiga y no parienta»;130 consecuentemente, se le mandó que echase «fuera de su casa a la suso dicha ni se serba della de [h]oy en adelante so pena de un marco de plata y que se proceda contra él con más rigor».131 La disposición fue ejecutada inmediatamente por el beneficiado.132 En Íllar, un hombre depuso contra Pedro Hernández por amancebamiento con la mujer de su primo.133 Sin embargo, el mecanismo de la delación no siempre com- portaba la incoación de un procedimiento: los visitadores, en efecto, eran cons- cientes de los posibles usos impropios de este instrumento de denuncia y, por lo tanto, trataban de ser cautelosos a la hora de recibir los testimonios. En Alicún, por ejemplo, el visitador Juan de la Trinidad escuchó a «dos testigos que binieron a la yglesia y examinados no resultó cosa contra al tenor del edicto [de pecados públicos]»134 ni «contra ninguna persona».135 La inobservancia de los preceptos eclesiásticos representaba otro aspecto investigado por el visitador: en el lugar de Instinción fueron condenados algunos habitantes del lugar a pagar ciento cincuenta maravedís por haber comido carne en un día de abstinencia:

Francisco Bruque y Salvador Cortes y tres hermanos suyos y Antonio Colomina estando en la sierra la víspera de sant Simón y Judas, siendo vijilia avian comido dos conejos. Tomosele su confision y lo confesaron y declararon no savian que este era vigilia […] Condemneles en ciento y cinquenta maravedís de pena a cada uno para obras pías.136

En Alhabia, en fin, el visitador reprendió a dos hombres por haber pedido limosnas sin estar en posesión de una autorización específica, tal y como estaba previsto en las sinodales del arzobispado: «Mándeles que de hoy en adelante no pidan limosna si no fuere con licencia del arçobispo mi señor».137

128. Ibid. 129. «Donde no, será despedido». Ibid. 130. Ibid., fol. 3r. 131. Ibid. 132. «Notificosele y cumpliolo». Ibid. 133. «Contra Pedro Hernandez el moço. Un testigo depone Pedro Hernandez vezino deste lugar abra tres años se murmura y ay escandalo esta amancebado con la muger de su primo». Ibid., fol. 4r. 134. Ibid., fol. 2v. 135. Ibid. 136. Ibid., fol. 4r. 137. Ibid., fol. 2; «A ninguna persona dexaran pedir limosna en sus lugares y parrochias […] sin licencia por escripto» Constituciones Synodales del Arçobispado de Granada…, fol. 47v. 56 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

Conclusiones Los ejemplos arriba citados confirman que las visitas pastorales, también en el territorio alpujarreño, pese a las peculiaridades mencionadas, representan un momento importante de «reforma» y de disciplinamiento. Los documentos, espe- cialmente cuando está presente el «escrutinio secreto» del clero y de los feligre- ses, no solo atestiguan el esfuerzo llevado a cabo por los visitadores para la corrección de los «pecados públicos», sino que asimismo revelan —como hemos visto— una capacidad de ejecutar de una forma rápida y eficaz las medidas toma- das. El examen de las aptitudes de los clérigos así como el control del comporta- miento de la feligresía (incumplimientos de los preceptos eclesiásticos, transgresiones de cualquier tipo) constituyen un aspecto muy relevante de las visitas llevadas a cabo en las Alpujarras a raíz de la guerra, una prueba de que las problemáticas excepcionales de esa comarca parecieron no afectar al instituto de la visita como instrumento privilegiado en manos de las jerarquías eclesiásticas para la uniformización y el control de las costumbres. Sin embargo, el elemento más interesante de las fuentes reside ciertamente en la descripción del «paisaje religioso»; a través de la lectura de los documentos nos damos cuenta de las vicisitudes que caracterizaron el territorio alpujarreño a raíz del levantamiento. Los diarios de visita, en particular, arrojan luz sobre algu- nos rasgos distintivos de ese paisaje: el estado material de los edificios religiosos, la mayoría de los cuales se encontraban en condiciones deplorables, sin ornamen- tos y todavía quemados (aproximadamente tres de cada cuatro); las dificultades en el restablecimiento de las actividades cultuales, debido tanto a la ausencia de lugares idóneos en los que poder celebrar como a la falta de clérigos y personal eclesiástico; la reubicación de las prácticas litúrgicas en casas particulares, sacris- tías o en las antiguas mezquitas convertidas en iglesias cristianas; la crisis demo- gráfica que afectó al territorio, con la indicación pormenorizada de las bajas sufridas en cada pueblo (alrededor del 80%) y, tangencialmente, con las alusio- nes a las políticas de repoblamiento impulsadas por el Consejo de Repoblación, como hemos podido comprobar, por ejemplo, en el caso de Dalías; finalmente, la reorganización de la red beneficial, con la descripción de los nuevos cometidos a los que estaban llamados los clérigos de la comarca. Desde esta óptica, las visitas pastorales demuestran ser fuentes imprescindibles no solo para entender y medir la cantidad y la calidad de las acciones diocesanas en territorios «periféricos», sino también para el estudio de la vida religiosa y de los acontecimientos históri- cos en la realidad local, a fortiori en un territorio —es el caso de las Alpujarras— en el que los acontecimientos bélicos, políticos y religiosos marcaron tan profundamente la fisonomía del paisaje. El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento» Manuscrits 39-40, 2019 57

Fuentes Archivo Histórico del Arzobispado de Granada (AHAGr), legajo 127-F, pieza s. n., 1575 Resulta de visitas del Alpujarra. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Alpujarra y Villas. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1591 Visita Salobreña, Almuñécar, Motril y anejos. AHAGr, legajo 127-F, pieza s. n., 1594 Visita Taha de Marchena. AHAGr, legajo 127-F/19. AHAGr, legajo 127-F/34, Beneficiados de la Provincia de Granada. AHAGr, legajo 329-F/1(1). Constituciones synodales del arçobispado de Granada, hechas por el Illustrisimo Reve- rendísimo Señor Don Pedro Guerrero, arçobispo de la sancta Yglesia de Granada, en el sancto Synodo que su Señoría Reverendissima celebró a quatorze dias del mes de octubre del año M.D.L.X.X.I.I. Granada: Hugo de Mena, 1573.

Referencias bibliográficas Barrios Aguilera, M. (1998). «El Reino de Granada en la época de Felipe II a una nueva luz. De la cuestión morisca al paradigma contrarreformista». En: Martínez Millán, J. (ed.). Felipe II (1527-1598): Europa y la Monarquía Católica. Tomo III. Inquisición, religión y confesionalismo. Madrid: Editorial Parteluz, 63-88. —(2007). La convivencia negada: historia de los moriscos del Reino de Granada. Grana- da: Comares. Birriel Salcedo, M. M. (2000). «Las instituciones de la repoblación». En: Barrios Aguilera, M. y Peinado Santaella, R. G. (eds.). Historia del Reino de Granada, II: La época morisca y la repoblación (1502-1630). Granada: Universidad de Granada - El legado andalusí, 653-673. Bolòs, J. (ed.) (2010). La caracteritzacio del paisatge historic. : Universitat de Lleida. Bravo Caro, J. J. (2000). «El proceso repoblador». En: Barrios Aguilera, M. y Peina- do Santaella, R. G. (eds.). Historia del Reino de Granada, II: La época morisca y la repoblación (1502-1630). Granada: Universidad de Granada - El legado andalusí, 611- 651. Carcel Orti, M. M. (2007). Visitas pastorales y relaciones ad limina: fuentes para la geografia eclesiastica. Oviedo: Asociacion de Archiveros de la Iglesia en Espana. Cosgrove, D. E. (1998). Social formation and symbolic landscape. Madison: University of Wisconsin Press. Felten, F. J., Müller, H. y Ochs, H. (eds.) (2012). Landschaft(en): Begriffe - Formen - Implikationen. Stuttgart: Franz Steiner Verlag. García Latorre, J. (1991). «El reino de Granada en el siglo xvii. Repoblación e inmi- gración». Chronica nova, 19, 145-166. . Gómez-Moreno Calera, J. M. (2004). «Arte y marginación. Las iglesias de Granada a fines del siglo xvi». En: Sanchez Ramos, V. y Ruiz Fernandez, J. (eds.). La Religio- sidad popular y Almería. Almería: Instituto de Estudios Almerienses, 291-312. —(1987). «La visita a las Alpujarras de 1578-79: estado de sus iglesias y población». En: Homenaje al prof. Dario Cabanelas Rodriguez, O.F.M., con motivo de su LXX aniver- sario. Granada: Universidad de Granada, 355-368. 58 Manuscrits 39-40, 2019 Andrea Arcuri

Gómez Vozmediano, M. F. (2017). «La Guerra de las Alpujarras y la dispersión de los moriscos granadinos : logística militar y movimientos de población». En: Puell de la Villa, F. y García Hernán, D. (eds.). Los efectos de la guerra: desplazamientos de población a lo largo de la historia. Madrid: Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado, 155-178. Johnson, M. (2007). Ideas of landscape. Oxford: Blackwell. López-Guadalupe Muñoz, M. L. (1996). «De clero y fieles en la diócesis de Granada a través de las visitas pastorales de la segunda mitad del siglo xviii». Chronica nova, 23, 293-341. . —(2018). «Forja de santidades: Memoria de los Mártires de la Alpujarra (1569-1621)». En: Arias de Saavedra Alías, I., Jiménez Pablo, E. y López-Guadalupe Muñoz, M. L. (eds.). Subir a los altares: modelos de santidad en la Monarquía Hispánica (siglos xvi-xviii). Granada: Universidad de Granada, 235-257. Marín López, R. (1993). «Un memorial de 1594 del Arzobispo de Granada D. Pedro de Castro sobre su iglesia con motivo de la visita ad limina». Revista del Centro de Estu- dios Históricos de Granada y su Reino, 7, 277-306. Martín Casares, A. (2003). «De pasivas a beligerantes: las mujeres en la guerra de las Alpujarras». En: Nash, M. y Tavera García, S. (eds.). Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Barcelo- na: Icaria, 132-146. Navarro, J. (2013). El pais perdido: la Alpujarra en la guerra morisca. Sevilla: Funda- cion Jose Manuel Lara. Padilla Mellado, L. L. (2017). Transcripción del memorial de la visita pastoral a las iglesias parroquiales de la Alpujarra tras la rebelión de los moriscos en el año de 1578-79. Granada: el autor. Sánchez Ramos, V. (2000). «La Guerra de las Alpujarras (1568-1570)». En: Barrios Aguilera, M. y Peinado Santaella, R. G. (eds.). Historia del Reino de Granada: La época morisca y la repoblación (1502-1630). Granada: Universidad de Granada, 507-542. Schneider, J. (2012). «Der Begriff der Landschaft in Historischer Perspektive». En: Felten, F. J., Müller, H. y Ochs, H. (eds.). Landschaft(en): Begriffe - Formen - Imp- likationen. Stuttgart: Franz Steiner Verlag, 9-24. Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 59-86

«Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa (segle xvi)

Joan Antoni Padrós i Estivill Institut Vil·la Romana de la Garriga [email protected] https://orcid.org/0000-0001-9795-6495

Rebut: juliol de 2019. Acceptat: novembre de 2019.

Resum

Tot i que la documentació local no ens parla explícitament de la situació de les dones al segle xvi, a través dels fons notarials, curials i municipals podem entreveure les seves rutines i parti- cipació com a agents actius en el món artesanal i comercial. Alhora, podem veure la desigualtat i la violència a les quals eren sotmeses, tant en l’àmbit familiar com institucional, tant en forma de pressions i amenaces com d’agressió sexual, i també podem conèixer algunes dones rebels, i els límits de la seva rebel·lió. Paraules clau: dones; Olot; segle xvi; discriminació de les dones; agressió sexual; fuga

Resumen. «Mala vida». Niveles de violencia contra las mujeres en Olot y la Garrotxa (siglo xvi)

Pese a que la documentación local no nos habla explícitamente de la situación de la mujer a lo largo del siglo xvi, a través de los fondos notariales, municipales y de justicia podemos entrever sus rutinas y su participación como agentes activos en el mundo artesanal y comercial. También podemos conocer la desigualdad y la violencia a las que eran sometidas, tanto en el ámbito familiar como institucional, tanto en forma de presiones y amenazas como en forma de agresión sexual, y también podemos conocer a algunas mujeres rebeldes, y los límites de su rebelión. Palabras clave: mujeres; Olot; siglo xvi; discriminación de la mujer; agresión sexual; fuga

Abstract. «Bad life». Levels of violence against women in Olot and La Garrotxa (16th century)

Even if local documentation does not talk explicitly about women’s situation on 16th century, through notarial, municipal and court of law documents, we can see their routines and participa- tion as active agents in artisanal and commercial world. We can also see the inequality and vio- lence they were subjected to, both in the family and in the institutional sphere, such as pressures and threats or sexual aggressions. We can meet some rebel women as well, and the limits of their rebellion. Keywords: women; Olot; 16th century; women’s discrimination; sexual aggression; escape

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.240 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 60 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

Sumari Una mirada desenfocada «Malls tractas y discòrdies»: intuïcions i Dones d’Olot acostaments al voltant de la violència domèstica Violències Fugues «Forsaren violentment»: evidències i identitats en la violència sexual Cloenda Bibliografia citada

La història local és una carretera secundària de la historiografia, per la qual sem- bla que només hi ha de circular qui té vinculació amb l’entorn. Com que parteix de la identitat col·lectiva, i com que sovint es desinteressa pel conflicte intern, queda arraconada en un àmbit comarcal: busca unitats i no transversalitats, i per això aparentment no és de l’interès dels qui no hi pertanyen. Però precisament perquè comença i acaba en un entorn definit, ens permet una complexitat en la lectura de les relacions que altres àmbits no saben veure: podem aspirar a conèixer cadascuna de les persones, creuar noms, valorar els vin- cles, entendre els motius darrere de molts actes. Fer-nos preguntes que quan mirem a distància no tenen resposta. «Son marit ... li donava mala vida», diu Pere Llorenç, carder, en fer referència a Rafela, esposa del bracer Joan Plana d’Olot, el 1562.1 Quantes preguntes ens desperta aquest comentari! Sobre Rafela en concret, però també sobre tantes altres dones del seu entorn. Sobre les raons de la «mala vida», sobre els nivells d’opressió, sobre la capacitat de resistir-se o de defugir el conflicte, sobre les pos- sibilitats reals de tornar a començar. «Mala vida» és un concepte recurrent però imprecís en aquest segle xvi: els bandolers són «homes de mala vida» (per exemple Roig Vidal, 2011); el clergat que no compleix amb la vida que se li suposa porta «mala vida» (Peña Díaz, 2015); les prostitutes són «dones de mala vida» (Farreny Sistac, 2004: 20, 141, 243)... En el fons «mala vida» és un calaix de sastre, una categoria que inclou «rufians, homicides, usurers, lladres, tafurs, estafadors, jugadors, adúlters, viola- dors, bevedors»... tothom!, quan la mirada acusadora s’ho proposa (Rubio Vela, 1988). Però el text no ens diu que Rafela sigui dona de mala vida: és el seu marit, que li dona mala vida. Un altre testimoni també l’hi diu, en paraules molt sem- blants: «Què faràs ab ton marit qui·t dona tant mal temps?» No és fàcil saber del cert a què fa referència. En altres contextos, les esposes que pateixen mala vida poden ser dones maltractades físicament (Álvarez Bezos,

1. Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX), Cúria VII, 35 (1562). Totes les referències posteriors al cas de Rafela Plana procedeixen d’aquest document. Si no es diu el contrari, totes les referències documentals corresponen a aquest arxiu. «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 61

2013: 174), mal alimentades (Candau Chacón 2016: 9), que han de viure sense «calçar ni vestir» (Gil Ambrona 1985: 84). Certament ens movem en la penombra!, perquè cap focus té interès a il· luminar-nos el dia a dia de les dones del petit món urbà d’Olot ni del seu entorn rural. Però si ens posem les ulleres de l’escala micro, si mirem de llegir les refe- rències que ens han arribat de manera fragmentària i atzarosa coneixent els prota- gonistes... moltes històries agafen sentit: històries de conformisme, menysteniment i domini, però també de rebel·lió i de conflicte, de vegades obert, moltes d’altres encobert. La condició és submergir-nos en el microcosmos, creuar dades, parar l’orella en un petit món que es mou en altres paràmetres i que no té cap interès a par- lar-nos. Certament ens haurem de resignar a acceptar els silencis, a confor- mar-nos amb els límits del que no ens correspon saber. Però pensem que un acostament a partir de tot tipus de fonts (curials, notarials, senyorials, municipals, llibres de comptes privats, parroquials...) disponibles per a l’entorn d’Olot i la Garrotxa al segle xvi pot aportar algunes respostes, i en tot cas ens pot ajudar a plantejar-nos preguntes. Potser així la «mala vida» de Rafela Plana, i de tantes altres dones, podrà tenir un contingut més precís.

Una mirada desenfocada Sabem tan poc sobre el dia a dia de les dones d’aquell Olot del segle xvi! Eren, és clar, com a mínim la meitat del més d’un miler d’habitants que devia tenir la vila (299 focs al fogatge de 1553). Però són gairebé invisibles a la mirada dels escrivents, que només enfoquen els homes. A la Garrotxa del segle xvi no tenim cap documentació d’institucions pròpia- ment femenines (confraries, vida conventual...) i les dones no tenen lloc a les ins- titucions municipals ni eclesiàstiques, o sigui que mai són protagonistes a la documentació que s’hi genera. Als Manuals d’Acords municipals, per exemple, on s’anoten escrupolosament els noms dels càrrecs municipals, dels arrendadors dels impostos, dels qui obtenen franqueses, dels qui opten a la insaculació... només hi trobem una trentena d’anotacions referents a dones (com a beneficiàries dels ajuts per a dot de donzelles pobres, en qüestions de salut o de moralitat) entre els més de tres mil noms d’homes que s’hi escriuen.2 A la llista que se suposa que és més prolixa, la del fogatge, són només 9 dels 1833 noms perquè no són unitats fiscals. Vídues, naturalment.

2. A partir d’un buidat dels Manuals d’Acords I (1546-1563), II (1564-1578), Llibre de Deliberacions del Consell (1578-1588), IV (1593-1596). 3. Del fogatge de 1553 publicat per Iglésies (1979-1981) es conserven els nombres, però no els noms. Però en la documentació curial hi ha una llista inèdita feta en nom del capità de les obres de Roses, per a «pendre informatió dells fochs són en las parroquias del terme de Olot com lo dit magnifich senyor sia informats són més que no es congtengut en la numeratió dells fogatges»; paradoxalment en resulta un nombre menor de focs: 183 (Cúria IV, 16, 1553). 62 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

Als protocols notarials, una documentació tan rica per a altres coses, les dones no són gairebé mai agents: del buidat d’un sol protocol de 1555, en resul- ten 34 anotacions on hi actua una dona sola (donacions, testaments, alguna venda si la dona és vídua), 44 on qui firma són home i dona (capítols matrimonials, compravendes o censals quan la pubilla del mas és l’esposa) i 697 anotacions on només intervenen homes: gairebé el 90 %.4 Quan els registres són menys formals hi trobem més dones. Si són esbor- ranys, millor: al Llibre Major de Joan Domènec (àlies) Mijà, que és una versió curosa de deutes de la seva botiga de draps, només hi ha dues dones entre els gai- rebé dos-cents deutors a la menuda, és a dir un 1 %;5 però en canvi al Llibre de Comptes de l’adrogueria de Sebastià Mas, que és un document més de batalla, ple de gargots i ratllades, apareixen en 90 anotacions de les prop de 750, el 12 %.6 També trobem dones a la documentació curial. Però, ai, les dones delinquei- xen ben poc! Només en quatre casos ens consta que hi hagi dones empresonades en les diverses corts de tota la comarca.7 Bé, caldria afegir-hi el procés per brui- xeria de Molló, del qual ja ens hem ocupat en un altre lloc, però això és tota una altra cosa, perquè hem d’imaginar aquestes dones més víctimes que no pas culpa- bles (Padrós, 2018). Segur que molts delictes contra dones queden ofegats en la normalitat i no arriben a la justícia. Només en un centenar dels prop de 1.100 litigis que es conserven en la documentació curial del segle xvi de les corts d’Olot i voltants, les protagonistes són dones. Molt sovint tenen a veure amb reclamacions de dots o d’herències no pagats. Al món rural la proporció és sem- blant: poc més d’una trentena dels gairebé quatre-cents processos que tenim per a la vall d’en Bas. Les dones són sovint invisibles per la mirada de la justícia, que analitza la realitat amb unes ulleres que no les detecta. Mireu aquest exemple:8 un dia de 1519 hi ha una gran baralla a la plaça on intervé molta gent, amb diverses colte- llades. Intervé la justícia i busca testimonis. N’hi ha transcrits una dotzena. Alguns han vist coses, certament; però altres, diuen que no han vist res, com un que estava «en casa de mestre Alonso barber lo qual sta en dita plassa e assò per fer-se la barbe», un altre que «se·n anà lo mateix instant en sa casa per pendre les armes y ans que no fou armat ya la remor fou pacifficada», un tercer que no veu res «per ésser axí indispost com és de la cuxa». Cap dona! És raonable pensar que no hi ha cap dona que hagi presenciat la baralla essent un lloc cèntric i una hora amb activitat, cap dona que pugui aportar més que tres testimonis que diuen que no han vist res? Mireu aquest altre cas, que fa referència a la vall de Camprodon: quan el jutge (home) i el batlle (home) investiguen unes denúncies per bruixeria a Molló on

4. Notaria Olot, notari Jeroni Bassols, prot. 148. 5. Llibre Major de Joan Domènec (àlies) Mijà (1546). 6. Llibre Major de Sebastià Mas (Cúria, XXVIII, 3, 1548-1551). 7. Cúria XX, 19 (1515); Cúria XVIII, 19 (1596). Notaria del Mallol, notari Salvi Esparreguera, prot. 82, 7/9/1534; Cúria, XIX, 33 (1590). 8. Cúria XXV, 3 (1519). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 63 totes les involucrades són dones, comencen per interrogar... tres homes! I què diuen? Que no en saben res, és clar. El cirurgià Esteve Vila, que deu ser home pràctic i urbà, fins i tot sembla molest: «que·s meravella aquexas barafundas [renou desordenat, confusió] qui las ha trobades ny de ont son vingudes» (Padrós, 2018: 410). Amb aquest hàndicap de partida, potser no és del tot just però sí que com- prensible que no hi hagi referència a la situació de la dona en cap dels més de cinc centenars de pàgines que sumen les grans monografies publicades sobre l’Olot del segle xvi; tampoc en cap de les dotzenes d’estudis específics sobre l’època. Però mirant per les escletxes, essent conscients que demanem a les fonts allò que no volen dir-nos, aprofitant referències atzaroses, buscant-les, sí que podem fer-nos una idea, incompleta i borrosa, sobre la vida quotidiana de les dones olo- tines del cinc-cents.

Dones d’Olot Permeteu-nos una comparació fora de lloc. Quan llegim la documentació dis- ponible i ens imaginem aquest Olot del cinc-cents, ens sentim més a prop del Decameró que no pas del Quixot. A escala i amb totes les prevencions, és clar. Hi ha dinamisme, conflicte, vitalitat, alegria, centenars d’històries paral·leles. Però costa imaginar un Decameró sense dones! I, ja ho hem dit, a la documentació olotina les referències són escadusseres. De manera esporàdica, molt aleatòria, apareixen en la documentació els petits esdeveniments que havien de formar part de la vida quotidiana de les dones oloti- nes. No ens aporten gaire més enllà del que el sentit comú ens permet imaginar, però tenen el valor de fer protagonistes les qui no ho són mai. Les dones fan les tasques invisibles. La logística de la llar i de la família està en mans seves, també la salut. Com que són tasques invisibles... els documents no ens en parlen gairebé mai, més enllà de referències casuals. A les nits, les dones filen, soles o en grup, en un espai de socialització que ha de jugar un paper molt important en l’establiment de confiances, en la circulació de la informació, en la conformació d’opinions. Més enllà d’aquestes obligacions domèstiques, tot i la indiferència dels docu- ments, entreveiem dones que intervenen en àmbits de la vida econòmica. Sabem que els artesans solien tenir botiga a la planta baixa de la casa, i que el mestre i amo és sempre un home: tot i que s’ha descrit en altres entorns un paper rellevant de la dona en la vida gremial, en la documentació de la Garrotxa del cinc-cents no n’hi trobem cap. La dona seria, en aquest món artesanal, una figura dependent. Però també intuïm que, en bona mesura, el fet d’exercir un ofici havia de ser una empresa familiar, amb un rol important en la gestió, l’atenció, el control, la feina en definitiva, per part de la dona. Els textos són plens de referències a esposes i filles que són als tallers de sabaters, de paraires, de teixidors, d’abaixadors... i reben els clients, negocien preus, tanquen acords, venen a la menuda. No hi ha frontera entre les tasques domèstiques i la feina al taller (Perfetti, 2015). Si 64 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill donem per descomptat que les dones s’integren amb naturalitat en la feina de les unitats agrícoles, fins i tot fent tasques remunerades per a certes activitats especí- fiques, per què no ho haurien de fer en l’àmbit urbà? Ara bé, el fet que intuïm que hi hagi dones darrere el món masculí de l’activi- tat artesanal i comercial, no ens ha de fer oblidar que no tenien accés a l’aprenen- tatge formal ni als espais de relació corresponents. La majoria de dones no deu saber llegir, és clar. Si fins i tot hi ha membres (homes!) del grup dirigent que controla la vida municipal a Olot que no en saben,9 ni tampoc alguns comerciants!10 A l’estudi que hi ha a la vila, només hi assistei- xen nois.11 De les dones, les fonts no consideren oportú parlar-ne, però hem d’imaginar que gairebé cap sap llegir, més enllà de la petita aristocràcia i les clas- ses dirigents de la vila; quan a madona Terrada, per exemple, se li demanen certs documents sobre la propietat d’un mas, ella diu que no s’oposa al fet que el recla- mador remeni entre els seus papers, però que ella no ho pot fer perquè no sap lle- gir ni escriure.12 La vida religiosa segur que juga un paper important com a aglutinant d’aques- tes dones que viuen sotmeses a un marit, un pare, sense cap altre espai de socia- lització exclusiu i propi reglat. Si entenem que la creació de confraries vinculades als oficis tenen un paper d’estructuració protosindical, per què no hem de pensar que la litúrgia religiosa permet a les dones trobar aquest espai de relacions? «Moltes dones del carrer venien de vetllar en capella Santa Magdalena» la nit que Tomàs Serrat va matar un gos que els va bordar.13 En definitiva, en el formigueig incessant que es dona a Olot, en els fluxos de persones o de mercaderies, per raó de negocis o de creences, tot i que els escri- vents les oblidin... centenars de dones tenen un dia a dia d’activitat, de responsa- bilitats, presència.

Violències «Què faràs ab ton marit qui·t dóna tant mal temps?», va preguntar un dia de la primavera de 1562 el bracer Joan Sala a Rafela, segona esposa del seu amic Joan Plana. Això ens dona dret a imaginar, no us sembla? I se’ns ocorren moltes opci- ons, perquè no és fàcil ser dona a l’Olot del cinc-cents. Sabem que la societat feudal és violenta per definició. Hi ha una violència permanent de dalt a baix, institucional, implícita en cadascun dels actes i dels moments, que es pot mostrar si és necessari, però que és igualment eficient quan només és sobreentesa. Hi ha la violència dels qui queden al marge del sistema —com els bandolers, tot i que de fet en gran mesura formen part del sistema, per la

9. Als Manual d’Acords, II, III i IV es recullen diversos casos de persones insaculades no aptes per a certs càrrecs per no saber llegir ni escriure, i debats interns sobre la qüestió. 10. Trobem albarans signats per gent que no sap llegir ni escriure a Cúria XXVIII, 3 (Llibre Major de Sebastià Mas, adroguer), 2/5/1548 i 7/5/1548. 11. Cúria XVII, 20 (1519). 12. Notaria del Mallol, notari Joan Mata, Protocol 87, 30/7/1555. 13. Cúria XIX, 30 (n. d.). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 65 xarxa de proteccions creuades que els envolta. I també hi ha la petita violència quotidiana, no sempre explicable a partir de la raó, que impregna el dia a dia de les relacions i que ha de marcar de manera invisible la vida de tothom, tant quan es manifesta com quan no. Però també hi ha una violència específica contra les dones. Naturalment els homes que escriuen no tenen gran interès a documentar-la, i per això els casos que trobem registrats han de ser només una mostra. Més enllà de la violència sexual i de la que es dona en l’àmbit domèstic, que tractarem a part, trobem en els registres, de manera puntual, una gamma àmplia de violències contra les dones: — Paternitat irresponsable: el pes de la moral sanciona les relacions fora del matrimoni, però la força de la natura remou forces en sentit contrari. Diuen els rumors que el pare del fill de madona Rierademont és Joan Illa, i que «ell no·s curave d·elle ni del minyó»;14 Bernat Vayreda dels Angles és condemnat a pagar 3 lliures «per haver emprenyada na Bernada Mas- deu ... que ha parit una filla»;15 Bernat Bolets de Sant Feliu de Pallerols és empresonat a les Preses perquè després d’una llarga relació consentida ha deixat prenyada Joana Bassols de la Cot, però s’ha casat amb una altra, i la noia reclama «li sie donat per marit y que aquel vol sie seu y ella sua».16 — Insults i insídies: en Girald de Vilcasach està pres per insultar Rafela, esposa de Jaume Sabater; 17 un grup de nois insulta la germana de Pere Crosas durant el seu casament «contra la qual proferien moltes paraules de mala criança»;18 en un cartell de desafiament que algú penja a la porta de la casa d’en Pere Cros de les Preses es malparla de la germana d’en Sala de Batet;19 Pere Morató ha «empedregat esta nit passada entre dotze horas y una las finestras e portas ... d’Antoni Prat mestre de cases ... iniu- riant aquell de paraulas iniuriosas dient-li cornut y bagassa a sa muler y altres improperis».20 La reputació és fràgil i inestable, i l’estatus de la dona en depèn. — Amenaces i intimidació: el gascó Bertranet de Barello ha amenaçat amb donar una coltellada a la dona de Gabriel Moriente;21 quan el porter reial troba a la botiga de Caterina Gomberra unes sabates que no ha bollat a Olot, li fa «grans feras y menassas», i l’obliga a pagar un suborn;22 un fill d’en Riera pren el torn de filar a Elionor, filla del mestre de cases Lleo-

14. Cúria XVI, 20 (1517). 15. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1557, sotsveguer Pere Roca, 4/5/1555. 16. Cúria IX, 26 (1537). 17. Cúria XIV, 25 (1567). 18. Manual d’Acords I (30/12/1562, sic hi diu 1563). 19. Cúria II, 10 (1536). 20. Cúria XXIII, 8 (1579). 21. Cúria XXIV, 13 (1518). 22. Cúria XVIII, 13 (1549). 66 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

nard Xarles;23 en Fontanet Xambo ha «tirat una pedrada a una euga de na Baneta».24 — Abús de poder: el capità del castell del Mallol ha entrat a casa d’Anna Galcerana, ho ha escorcollat tot i s’ha endut «fins els ferros del foc y dos miges botes y moltes altres cosas».25 La «pobre vídua» Clapera, que s’ha quedat sense mas perquè el seu pare el va vendre a carta de gràcia, intenta oposar-se al desnonament i «Joan Narcís Compta dix que·m volia rosegar y treure ab cabeis rossegant de casa de la Clapera»; en qualsevol cas és una resistència frustrada: no s’arriba a l’enfrontament, i el batlle fa «pen- drer y capturar la dita pobra vídua y posar aquella dins una sitja molt humida y podrida y tenir-la allí ferrada de manera que no·s poria fer per los més criminós y facinorós home del món».26 — Extorsió: el daguer Antoni Vergés ha anat a casa de Rafela Fàbrega de Sant Cristòfol les Fonts, l’ha «desafiada en nom y per part de Joan Cassa- nya gascó de la companyia de Joan Scuder» —que és un famós bando- ler— «y per dit desafiu haver-ne extorquit una quartera de blat».27 — Agressions: el procurador de l’abat ha entrat a casa de Bartomeu Jaume Joan, s’ha endut plats, canelobres... i ha maltractat la seva sogra;28 el teixi- dor Joan Grau ha agredit Joana Solera;29 algú es presenta a casa de Miquel Guillot «y li volien spallar les portes y nafraren sa muller»;30 en Pere Ver- daguer de Sant Martí de Llémena ha «batuda la muller d’en Alsina»;31 Constança, dona de l’abaixador Bernat Costa, discuteix amb un noi que li reclama que li retorni una part del preu d’uns vels; com que ella s’hi nega «arribà son pare de dit fadrí qui ab la spasa sense dir-me res me donà un gran colp de pla ab la dita spasa per lo cap aval».32 Potser pensareu que de maltractaments, insults, agressions... n’hi ha molts més contra homes. Certament. Però la proporció en què surten les dones en aquesta llista de víctimes és molt superior a la proporció que ocupen en cap altra documentació a l’època, i en tot cas mai els homes han de témer violència equi- valent de part de les dones: qualsevol episodi de violència que un olotí pogués imaginar o témer anava associat a un home.

23. Cúria XVII, 18 (1514). 24. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Bernat Francolí, 15/10/1573. 25. El capità argumenta que s’ho han endut perquè ella estava en casa de bandolers, de qui són els béns (notaria del Mallol, notari Cebrià Closells, prot. 96, 4/7/1570). 26. Cúria, XIX, 33 (1590). 27. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558 , lloctinent Joan Bassols, 20/5/1573. 28. Cúria CXIVbis, 29 (1571) i XIV, 46 (1571). 29. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558 , lloctinent Rafel Anglada, 6/2/1545. 30. Cúria XVII, 9 (1565). 31. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 1495, veguer Joan Bret (17/6/1557). 32. Cúria XIII, 6 (1517) i Cúria VIII, 3 (1517). En la versió de l’agressor, ella ha atacat abans el seu fill. «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 67

Només trobem les dones com a agressores en dos casos, sempre contra altres dones: quan en Pairó i na Lloses de Sant Esteve d’en Bas estan discutint sobre el «bestiar de lana» apareix enfurismada «la muller den Guitar», es llença sobre la Lloses, «caygueren en terra ... e vaé na Lozes sangonosa e lo nas pisat».33 L’altre cas també afecta només dones; comença amb insídies: Joana Ferrer diu a Francesca Cademont que el seu germà ha fet un fill a una tercera (madona Rierademont) i no se’n vol fer càrrec. Segueix amb amenaces: madona Rierade- mont ha dit que «ella lo faherie matar o acoltellar». La discussió puja de to... i acaba en una gran baralla en la qual madò Cademont es queixa que «és stada nafrada en un dit», diu que amb molta sang (molta sang en un dit...?), però més aviat sembla que ella és l’agressora: segons una testimoni «se abaxà a terra y pres una pedra y acostàs ab lo bras alsat [a Joana Ferrer]... y quant li fou ben prop li tirà la dita pedra ... sobre la mamella y havent-li tirat se alargà la volta d’ella per voler-la pendra per los cabells y de fet la pres y li arrebassà los vélls del cap».34 Tenim, és cert, un procés en el qual dues dones decidides s’enfronten a l’au- toritat: quan el batlle Comelles penyora els porcs de Mateu Banús (àlies) Aulines es troba que «ab un totxo ab sa mara y una mossa son axits al dit balla en lo camí real qui forcívolament li levaren dits porchs».35 Un totxo, una mare i una mossa contra el batlle... Hi deu haver una altra violència institucional que no podem veure precisa- ment per la seva immensitat, immobilitat, omnipresència: la «domesticació de les dones» (Gautier, 2003: 690-691). Quants abusos no es devien generar si les dones no poden participar en cap decisió en cap àmbit públic, no poden ser agents en cap activitat econòmica, no tenen al seu nom cap propietat? Per què Caterina Conill acaba tipa de reiterar les seves queixes al procurador de l’abat sense tenir mai resposta?36 Per què el notari tarda tant a prendre testimonis en una causa que afecta Elisabet Morató,37 li discuteix el seu dret a heretar,38 li reclama que lliuri el llibre d’entrades i eixides de l’heretat del seu oncle?39 Per què no es nomenen tutors per al pubill Comelles, de manera que Antiga Aruga no pot actuar ni recla- mar drets que li corresponen per herència «sobre la casa meva y heretat de Comellas»?40 Per què es posa en qüestió el dret de Margarida Domènec a cert patronat?41 Per què no es té present que Antiga Estanyoldamont és la propietària del Mas Estanyol, i per tant no correspon que se’n faci inventari per deutes del seu fill Antic?42 Per què no es consideren els drets de Violant Terradelles sobre la

33. Notaria del Mallol, notari Mata, prot. 95, 6/5/1546. 34. Cúria XVI, 20 (1517). 35. Cúria, XX, 7 (1556). 36. Cúria XVI, 6 (1571). 37. Cúria XIV, 26 (1563). 38. Cúria XII, 13 (1566). 39. Cúria XIV, 35 (1566). 40. Cúria XVII, 8 (1571). 41. Cúria XIV, 43 (1568). 42. Cúria XIVbis, 9 (1587). 68 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill casa i el tint d’Esteve Piquer abans d’ordenar-ne la venda?43 Per què no s’investi- guen les acusacions de frau contra Mateu Closells en l’administració de la Causa Pia que ha de garantir dots a les noies del llinatge de Miquel Març?44

«Forsaren violentment»: evidències i identitats en la violència sexual Pel que fa a l’espantosa, immensa violència sexual, la nostra mirada queda distorsionada per les dificultats de documentar-la. Ho sabem bé encara avui: la vergonya, l’autoculpabilització, la inexistència d’espais adequats per a la denún- cia, el bloqueig que és fruit de la impressió que ningú no actuarà, la por a les represàlies i al desprestigi, el fet de continuar convivint (en el veïnat, la família...) amb l’agressor... fan que gran part de les agressions quedin silenciades per la mateixa víctima. Com no havia de passar el mateix —i intuïm que en una escala molt més gran— en un món on la dona no és ni tan sols subjecte de res, i on l’ho- nor, l’estatus familiar, la moral catòlica són l’única atmosfera que es respira? I quants casos no devien quedar relativitzats, ocultats per la solidaritat entre homes fins i tot en cas improbable d’una denúncia? Queda ofegada en una zona grisa de la violència indefinida, relativament tolerada, amb incriminacions poc freqüents (Vigarello, 1999). I malgrat tot en tenim constància. Però no en els processos judicials, que sor- prenentment (o no) miren cap a una altra banda: n’hi ha un de sol entre el miler de processos conservats! Pere Jos ha «corromput» Caterina Sebastiana, i ara és a la presó.45 Però és que la justícia no s’ocupa d’aquestes coses i aquest únic procés que tenim és perquè qui el comença (el notari Joan Clos, la víctima és minyona a casa seva) pertany al món judicial, ho aprofita per a denunciar irregularitats diverses en el govern municipal i... tendeix a la literatura. En altres contextos s’han documentat xifres semblantment baixes de processos per violació, normal- ment iniciats perquè hi concorre un segon delicte (Robert, 2008). Si la justícia intervé, en tot cas, no és per a castigar la violació, sinó per a obligar a reconèixer la paternitat. És el cas de Caterina Rierademont. Mentre el seu germà està fent llenya al bosc, «dita germana sua li dix que [Bartomeu] Bar- saló la anujave». El germà, però, no hi para atenció («no curà de més leshores ... no pensant en res de mal»), però «quont vench la nit essent a casa sua» Caterina li explica que el noi «la nugave (l’enutjava?) e perquè ella no volia fer lo que ell volia dix que li volia dar ab la spassa per lo cap». Dos (!) mesos més tard «dita germana sua parí hun fill», i insisteix que el pare és Bartomeu, que accepta la paternitat perquè «dues vegades l’a coneguda».46 Però és que les agressions sexuals no es resolen per la via judicial, sinó a tra- vés de composicions entre les parts. Sens dubte això beneficia l’agressor: les penes sobre el paper són molt dures (assots, galeres...), però ningú arriba a

43. Cúria XIVbis, 50 (1576). 44. Cúria, XXIII, 7 (1578). 45. Cúria I, 8. 46. Cúria XVI, 18 (1514) i 19 (1514). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 69 les instàncies judicials a l’Olot del segle xvi. Les composicions escurcen termi- nis, però amorteixen el càstig. Com que queden a la instància local, i generen una documentació escassa, difícilment ens han arribat, i la nostra visió queda distorsio- nada per la imatge que ens formem a partir de processos complets que es conser- ven en arxius centralitzats, quan en el fons són extraordinaris (Gil Ambrona, 2008: 246-248). Afortunadament, conservem a Olot les anotacions de les composicions fetes pel lloctinent del veguer per un total d’uns set anys47 i disposem de manera indi- recta d’una petita llista d’altres actuacions inserides dins d’una reclamació més àmplia;48 no és l’única cort que hi ha a Olot (a la vila conviu amb la de l’abat de Ripoll i hi ha altres corts senyorials a la comarca, que devien generar una docu- mentació similar perduda). I aquí hi trobem una dotzena d’anotacions (és a dir, un parell per any, per a una vila d’uns tres-cents focs) on s’hi expliciten casos de violacions, que es resolen amb el pagament d’una composició —és a dir, un reco- neixement de culpa. Hi ha violacions individuals: en Pere Ribera és inculpat «de ésser entrat per forsa a casa de una dona y voler-la conèixer forcívolment»;49 en Joan Font «de ésser entrat per forsa a casa de una dona»;50 Antoni Benet, de « ésser-se agaffat ab una dona per forsa»;51 Gabriel ça Coma, «de ésser entrat de nits ... en casa de madona Joana Murtra muller de Salvador Murtra brasser y ésser-se agaffat ab la dita madona Joana Murtra y voler-la forsar y conèxer carnalment»;52 Arnau Ver- dolet «de haver volgut forsar a Joana donzella mossa de Joan Badia»;53 en Noga- reda de Ridaura «de forsar una dona en lo camí»;54 en Miquel Serra, també a Ridaura, «ha volgut forçar una donzella».55 Però també hi ha violacions col·lectives: el sastre Arnau del Mallol i el parai- re Toni Masbernat són inculpats «de ésser entrat a una casa de una dona per forsa y voler-la conèixer carnalment y per forsa»;56 el paraire Jeroni Bassols i en Pere Fontanella són inculpats «de ésser entrat per a forsa a una casa y haver-la conegu-

47. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558. Hi ha anotacions per a sis mesos de 1544 i els períodes 1558-1562 i agost 1572 - febrer 1575. 48. Cúria, XVII, 9 (1565). 49. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 15/9/1561. 50. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 2/2/1563. 51. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, anotació sense datar (entre 27/2/1562 i 27/9/1562). 52. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 9/11/1572 (ha de dir 1573?). 53. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 22/6/1574. 54. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Rafel Anglada, 24/2/1544. 55. 1580. Document citat per Monsalvatje (1889: 204). 56. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 4/8/1561 i 9/8/1561. 70 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill da carnalment»;57 també s’actua contra «Jaume Toralles i Gabriel Anglada per ésser entrats a casa de una dona per forsa»,58 i contra «Jaume Tauler per haver volguda forsar y Jaume son nebot per haver haguda còpula carnal ab na Margari- da Masmolina»;59 en Francesc Alzina, en Jeroni Riera i Antoni Gou han «anat en casa de Dalfina Luysa y de Margarida filla sua y forsaren violentment la dita Margarida».60 És raonable pensar (pel context, pel valor de la composició) que també pertany a aquesta categoria l’acció de Miquel Janicot, Jaume Buscà, Joan Casals i Jaume Vila contra una noia, tot i que la redacció de l’anotació no hi inclou referències a la violència: «enculpatts de aver aguda còpula carnal ab una dona».61 En altres contextos s’ha matisat que el fet que hi hagi diversos implicats no vol dir necessàriament que la violació no sigui individual («la violació és cosa de dos»; Córdoba, 2008: 195), perquè alguns dels implicats poden ser col·laboradors o encobridors. Però el valor de la composició que el lloctinent registra ens fa pen- sar que no és el cas: són (excepte en una ocasió) per valors iguals per a tots els implicats, i equivalen al que es paga per una agressió amb arma blanca que generi una ferida: aquests darrers, per exemple, paguen al lloctinent 3 lliures, que és el mateix que uns mesos abans ha pagat Joan Jos per «haver donat una coltellada en la mà de Arnau Montant traginer»; per una agressió amb mort es paga deu vega- des més.62 Aquestes accions «en manada» tenen probablement la mateixa lògica que Ismael Almazán documenta per a Terrassa: «les violacions realitzades en grup... solien tenir com a objectiu forasteres, criades o dones sobre la moralitat de les quals es dubtava. En general, totes aquelles que no eren protegides per una paren- tela propera, però que, a la vegada, eren les úniques dones amb una vida indepen- dent, per la qual cosa aquest mecanisme també actuava com a amenaça per a totes les que pretenguessin desafiar l’autoritat masculina» (Almazán, 1989: 51-52). Però malauradament no tenim manera de trobar un perfil per a les víctimes de moltes de les violacions (individuals o en grup), perquè sovint no estan identifi- cades («una dona»), o bé són noms que no podem creuar amb cap altre document. Que es tracti de dones alienes a cap altra documentació, però, ja és tot un indica- dor. Podem intuir, a més, que el model de dona jove sense xarxa de protecció ser- veix per a alguns dels casos: «madona Joana Murtra muller de Salvador Murtra

57. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558 lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol 1/7/1561 i 7/7/1561. 58. Cúria XVII, 9 (1565). 59. Cúria XVII, 9 (1565). 60. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 5/3/1574, 27/3/1574 i 14/12/1574. 61. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Francesc ça Coma lloctinent, n.d. (entre 29/2 i 7/3 1560). 62. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 13/1/1574 i 2/9/1574. «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 71 brasser», que és un home de pas que no trobem mai més;63 «Joana donzella mossa de Joan Badia» ha de ser una minyona en el servei domèstic;64 i hi ha el cas clar de Caterina Sebastiana «extranea persona y no aparentada de la vila de Olot ni té pare ni mare».65 Pel que fa als homes agressors, hem de diferenciar dos perfils. D’una banda, hi ha joves que no trobem en la documentació de manera habitual però que sí que apareixen implicats en altres tipus d’episodis de violència de baixa intensitat, per- què són signants de treves abans o després de les agressions, com Pere Ribera,66 Antoni Benet,67 Joan Font68 i Arnau Verdolet.69 Deuen ser jornalers, bracers, gent problemàtica, que es desplaça sovint. Són qui protagonitzen les violacions indivi- duals. També és el cas d’alguns dels implicats en violacions en grup: Jaume Buscà apareix poc després implicat en una «brega»;70 a Francesc Alzina el tro- bem un any després implicat en una agressió amb coltellada, i deu ser qui signa unes treves;71 un dels seus companys en l’agressió, Antoni Gou, surt esmentat com a bandejat de la vila dos anys abans.72 Un model diferent és el de joves benestants. Els coneixem una mica millor, perquè després tenen trajectòria a la vila. En aquest cas l’agressió sexual deu ser deguda precisament al poder que tenen. Mireu el cas de Gabriel ça Coma, que deu ser fill d’un altre Gabriel ça Coma que durant anys ha estat en els nivells més alts del govern municipal (cònsol en cap, clavari, almoiner, procurador de l’hos- pital, oïdor de comptes, procurador de l’abat de Ripoll)... El Gabriel ça Coma «jove» entrarà als nivells baixos del govern municipal (és escollit per a la bossa de comuns de la vila),73 serà empresonat el 1574 al costat dels més alts represen- tants municipals arran d’uns aldarulls provocats per una disputa amb els repre- sentants de l’abat sobre els drets del peix.74 Quan uns anys abans ha estat «delat y inculpat de ésser entrat de nits ... en casa de madona Joana Murtra», el text ens

63. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 9/11/1572 (ha de dir 1573?). 64. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 22/6/1574. 65. Cúria I, 8. 66. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Francesc ça Coma 18/12/1555. 67. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Francesc ça Coma 7/1/1559. 68. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 15/6/1561. 69. Cúria II, 1b (1575). 70. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 10/8/1560. 71. Cúria II, 1c (1575). 72. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 7/8/1572 73. Manual d’Acords II, 1/1/1578. 74. Manual d’Acords II, 24/2/1574. 72 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill explica que ho ha fet «en nom del procurador de Olot», i és aleshores que l’ha volgut «forsar y conèxer carnalment».75 Els nois d’aquest perfil els trobem més en les agressions col·lectives: aquests cadells deuen trobar en l’agressió sexual l’expressió del seu poder, algun tipus d’iniciació, els lligams de grup... Com és que gairebé no els trobem en les viola- cions individuals? Potser la mostra no és prou gran, però podem aventurar una altra hipòtesi: violen a casa. Tenen minyones i no els cal entrar per força a casa de les veïnes podent actuar amb discreció en l’àmbit privat (Mantecón, 2002). En altres àmbits s’ha quantificat en una tercera part les violacions que afecten aquest perfil de víctima (Córdoba de la Llave, 2008: 203). Com que no hi ha destrosses públiques i com que hi ha una jerarquia domèstica que intimida, no transcendei- xen... a menys que aparegui l’eixelebrat del notari Joan Clos i ens ho expliqui: Caterina Sebastiana, minyona víctima d’una violació, no té «sperança de justitia se li fassa en dita vila de Olot per ser dit Pere Jos aparentat ab persones riques y poderoses qui per ell miraran en treure’l de presó».76 Els deuen unir vincles d’edat, de classe, també familiars. Potser hi ha un punt de ritual: Jaume i Joan Tauler són oncle i nebot. Molt més sorprenent és el lligam entre Jaume Toralles i Gabriel Anglada: el dia que tots dos entren «a casa de una dona per forsa» no sabem què els uneix. Gabriel Anglada és capellà, i les males llengües l’acusen de tenir un fill. Però uns mesos més tard la mare de Jaume Toralles serà assassinada i Gabriel Anglada es convertirà en el tutor de l’orfe.77 També és de bona família Jeroni Bassols: fill del notari Galceran Bassols i germà del jutge Onofre Bassols. El 1560 i el 1561 porta una vida perillosa: en menys de dos anys signa treves dues vegades, és acusat «de haver donada una cultellada a la cara a Llorenç Orriols»78 i és aleshores que participa en una viola- ció amb Pere Fontanella. A partir de 1562 ja apareix com a notari, implicat per cert en alguns casos on és acusat de tenir actuacions una mica tèrboles.79 El seu company d’agressió, Pere Fontanella, és del mateix perfil, perquè uns deu anys més tard apareix com a arrendador dels drets de l’abadia de Sant Joan les Abadesses a les parròquies de Sant Martí de Tornadissa, Sant Ponç d’Aulina, Vidrà i altres.80 Pel que fa a Miquel Janicot, que protagonitza amb tres més una agressió el 1560, signarà treves un any després81 en el mateix bàndol que Jeroni Bassols, a qui ja hem vist com a participant en una altra violació en grup. És nebot del que

75. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 9/11/1572 (ha de dir 1573?). 76. Cúria I, 8. 77. Cúria XVII, 9 (1565). 78. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 23/9/1560, 4/12/1561, 19/12/1561, i ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Bassols, 26/1/1575. 79. Cúria XII, 13, 1566; Cúria XIV, 35, 1566; Cúria XII, 14, 1566; Cúria XII, 20, 1562; Cúria IX, 4 1570; Cúria IX, 14, 1571; Cúria CXIVbis, 14, 1572; Cúria XIV, 58, 1573. 80. Cúria VII, 10, 1574. 81. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Joan Terrada (àlies) Pascol, 4/12/1561. «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 73 serà lloctinent del veguer a la vila i tindrà vuit anys després prou poder econòmic per a ser un dels seus fermadors.82

«Malls tractas y discòrdies»: intuïcions i acostaments al voltant de la violència domèstica Hi ha d’haver també tota una altra violència sorda en àmbits que només podem imaginar: què deu passar en l’immens forat negre de la violència domèsti- ca? De la nostra experiència en el present sabem que encara en podem esperar menys registres. Acudir a la justícia només podia ser un últim recurs (Morte, 2012: 215). Certament, no tenim les orelles parades en el lloc adequat (Gil, 1985). Ens queda intuir què s’amaga darrere algunes frases soltes. Quines devien ser les «rahons y eo malls tractas y discòrdies» que hi havia dins del matrimoni entre Jerònima i Joan Amic?83 Quin odi devia portar Joana a fer un escrit per a protestar que el seu marit, Pere Boló, que està empresonat, no porti posats els gri- llons i la cadena, de manera que «del tot sta solt per una cambra servint aquella de presó»?84 Per què Margarida Casadellà i la seva filla Bàrbara són expulsades del mas Casadellà de Sant Joan dels Balbs pels seu nebots, tot i haver-hi estat vivint durant anys?85 Què va portar Elisabet a renunciar a l’herència del seu oncle Galceran Bassols en casar-se (si és que hi va renunciar)?86 Quan Joana Boixeda renuncia a la tutela dels seus cinc fills, que tenen entre dos i onze anys, «per ésser dona frègil e de flaca condició que no som per poder entendra ni governar dits mos fills y fillas»..., ho fa per pròpia voluntat o després de rebre pressions?87 Com que el matrimoni és un pacte entre famílies, la dona parteix d’una debi- litat: hi arriba com un ostatge. La força de les relacions familiars la podem intuir en aquest cas: «lo die de Sant Matia ... en la vesprada» es presenten vint-i-cinc homes «molt armats ab hun ca de judes tot negre» a casa del pobre Mateu Colo- mer, del Corb; se’l volen endur «manassant-li que·l degolarian». La raó? «hu quis diu Roger» es queixa que «se ere casat ab una sua parenta». Però «hu de la com- panyia quis diu Lach» suggereix als presents que «fora milor donàs alguna cosa». Comença la negociació: en Roger reclama 40 ducats, però «avent ... regatagat molt» arriben a un acord per 16.88 Segur que hi ha dones que manen molt en el seu cercle familiar, segur que hi ha matriarcats de fet, segur que per intel·ligència o per intrigues o per carisma o per ambició n’hi ha que tenen el control absolut de tota la xarxa familiar. Per exemple, el 1500 Pere i Joan Clos es burlen de la influència de la tia: «vos volent obtemperar e obehir a les voluntats de la vostra muller e tia nostra e aquella fins a

82. Cúria XX, 10 (1568). 83. Cúria XXIV, 5 (1555). 84. Cúria XIVbis, 6 (1573). 85. Notaria El Mallol, notari Closells, prot. 91, 17/12/1561. 86. Cúria XII, 13 (1566). 87. Notaria El Mallol, notari Mata, prot. 87, 1556. 88. Cúria XVIII, 5 (1540). 74 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill la ungla servar».89 Però segur que hi ha també dones que pateixen humiliació, maltractes, menysteniment. A través de mecanismes que només podem imaginar o intuir. Què s’amaga, per exemple, darrere les reclamacions de dots? En trobem sovint a la documentació curial90 i notarial,91 i hem de suposar que la gran majoria no van arribar mai al paper, perquè es devien resoldre per altres vies (des de les simples converses i pressions, fins a la intervenció d’«homes bons» o altres mecanismes de mediació interna, a la família o a la comunitat). Podem pensar que potser els incompliments en els pagaments es deuen a una mala conjuntura, a càlculs equivocats...; però la fúria «homèrica» de Maureen O’Hara a The Quiet Man (John Ford) per reclamar al seu germà el dot que li correspon ens ajuda a entendre que l’autoestima, l’orgull, la identitat de la dona es cosifica en aquells béns; el fet de no tenir-los li genera un maltractament en el si d’aquella comuni- tat, una situació de debilitat dins del matrimoni i en el seu estatus en relació amb la família política on és nouvinguda. Quan a Joana de Sant Miquel sa Cot el noi que la ronda li proposa que visquin junts sense casar-se, ella no vol perquè «nos- altres nos aurem jugat lo adot».92 John Wayne s’ho mira amb perplexitat: com nosaltres, ve d’un altre món. Podeu pensar que la referència és extravagant. Però si el gran «banquer» (usurer) que és Miquel Març testa per a crear una Causa Pia perquè les donzelles del seu llinatge tinguin un dot adequat i hi integra com a administradors la gent més rellevant de la vila,93 si la Universitat es veu en l’obli- gació de fer anualment pagaments a partir de fons de la Pia Almoina perquè les «donzelles pobres» puguin aportar un dot al seu matrimoni, si se’n parla al Con- sell Municipal, es registra als Manuals d’Acords... per quantitats irrellevants,94 si la vídua Anna Cols arriba a litigar contra el seu fill, i no vol lliurar la clau de cer- tes caixes fins que se li retorni el seu dot...95 és que la fúria homèrica de Maureen

89. Notaria del Mallol, not. Damià Sapera, prot. 78, 11/1/1578 (solt). 90. Cúria XIV, 32 (1566); XIVbis, 48 (1575); XVII, 5 (1563); XVII, 8 (1571); XVII, 7 (1563); XVIII, 1 (1535); XIX, 26 (1565); XX, IV (1571); XX, 14 (1569); XXII, 2 (1557); XXV, 1 (1564). 91. Només n’hem fet el buidat dels protocols de la notaria del Mallol, a la vall d’en Bas, durant tot el segle (prot. 58, 77, 79, 81, 82, 84, 85, 86, 87, 88, 90, 91, 92, 94, 96, 97, 98, 99, 100, 101, 102, 103, M. Closells SN 1572 I 1574, Dez Prat SN 1574 i 1575): hi ha reclamacions explícites (not. Cebrià Closells, prot. 84, 27/10/1573), procures per a cobrar el dot (not. Esparreguera, prot. 82, 12/1/1538; not. Cebrià Closells, prot. 102, 25/2/1578), però també censals per reconversió del deute (not. Cebrià Closells, prot. 84, 29/8/1545; not. Mata i Boixeda, prot. 86 i 87, 30/1/1556) i... un centenar! de debitoris i àpoques per endarreriments en els pagaments. 92. Cúria IX, 26 (1537). 93. Llibre de la Causa Pia de Miquel Març. 94. Les aportacions són de 40 sous. En les composicions que fa el lloctinent del veguer en els mateixos anys valora de manera sistemàtica «un parell de capons» en 4 sous (ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558). És a dir, la quantitat aportada per l’almoina com a dot equival al preu d’uns 20 capons. 95. Cúria XIVbis, 18 (1581). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 75

O’Hara està més a prop d’entendre la mirada de les dones del cinc-cents que nos- altres (i que John Wayne).96 La violència a la família només la podem intuir per la seva absència. És ver- semblant que, en una societat on la presència de la petita violència és tan cons- tant, no hi hagi ni un sol procés en el qual esclati entre marit i muller, entre pares i fills? L’única explicació possible és que la justícia no passa el llindar de la porta: afers privats. Només dos processos ens permeten intuir aquesta violència intrafamiliar. Mireu el cas de Caterina, vídua del paraire Joan Conill, el qual tenia fills del seu matrimoni anterior: acusa el seu fillastre Joan Conill i el seu cunyat Bernat Sala d’entrar a casa seva, i «ipso facto violentment y forcívolament obrir y despanyar las tanquaduras de las cambras y cofrans ... robant y saquijant ... com si fos roba de janovesos» (roba de genovesos = que està a disposició de tothom). Més greu: Joan Conill, la seva sogra i la germana de la sogra «prengueren a na Agna donze- lla de edat de vint anys poch mes o manco», filla de Caterina (és a dir, germanas- tra de Joan Conill), i «li pagaran de cosses y cobs de punys y la arrosegaren per terra». I dies després, «li ompliren la casa de gent armada de pedrenyals» i han segat «los blats de dita viuda casi verts». Quan Caterina presenta una denúncia a la justícia, els homes armats tornen a casa seva «y no trobant-se en dita casa sinó la dita Agna donzella sola y desemparada de tot remey ... (li) diguerent que rose- gant la traurien de casa si ella parlava».97 I tenim el gran cas de l’assassinat de la vídua Caterina Masbernada, que hem estudiat en un altre lloc (EATP, 1999) . Un crim brutal: dos homes s’acosten al portal de casa seva una nit d’agost de 1565, mentre Caterina i dues amigues filen, d’esquena a la porta; una d’elles els veu de refiló, però abans no pugui avisar sona un tret que «feu molt gran tro y lo dit tro apagà tres lums que havia en dita botiga». Els «rollons o perdigons» de l’arcabús han fet «quatra forats» a Caterina Masbernada. Entre els gemecs de dolor crida «Mossenyer Sant Pere a vos me confés! mossenyer Sant Steva a vos me confés! mossenyer Sant Joan a vos me confés!», i també «ai, traydós traydós!, que no·y bastau vosaltres a matar-me», però mor poc després. Com que «tostemps feya bella luna que haguérem conegut un diner», i hi ha molta gent al carrer, tothom veu els assassins fugir. Costa que els testimonis gosin dir noms, però finalment el rumor pren força: ha estat Joan Clos, el nebot de la víctima, i un home de la seva confiança. Però... tot i que l’en- questa és llarga, i podem reconstruir amb precisió molts detalls (el vestuari dels assassins, el recorregut en la fuga, quines persones es creuen...) un silenci opres- siu ens oculta les raons del crim: Joan Clos és fill del notari i jutge Pere Clos, l’home que controla tots els fils de la vida municipal.

96. Ja hem dit que els Manuals d’Acords només recullen aquestes aportacions per als anys 1553 i 1556-1559, però es devien fer anualment perquè quan s’anota hi ha regularment tres o quatre donzelles beneficiades (Manual d’Acords, I, 31/12/1553 [sic, hi diu 1554], 20/12/1556, 26/12/1557, 6/3/1558, 12/6/1559 i 3/12/1559). 97. Cúria XIV, 42 (1569). 76 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

Només una dona valenta gosa trencar aquest silenci còmplice (o poruc), i ens dona una pista sobre la causa de l’assassinat: «volen(t) dir la gent que lo dit fill de mossèn Clos la hauria morta perquè ... era estada trobada ab un capellà que feya malsos fets ab ella». Una qüestió d’honor, al capdavall? Pot ser que l’honor familiar —especial- ment entre les famílies del grup dirigent— exigís càstigs a certes transgressions. No ho sabrem mai, no és una hipòtesi impossible. Sigui com sigui, ningú no ho investiga. Es deu entendre que les raons pertanyen a l’àmbit privat. No es torna a parlar en el procés de les causes del crim. Això sí: el rumor acompanyarà per sempre Joan Clos.98 Per a les dones que pateixen «mala vida», la separació legal no és una opció. Implica iniciar processos en un àmbit llunyà, que sovint s’eternitzen o no es reso- len, activar ressorts d’una altra galàxia als quals no tenen accés (Pérez, 1988; Ruiz i Macías, 2012). No ens ha d’estranyar que el volum d’aquest tipus de pro- cessos sigui molt baix en l’àmbit de tot Catalunya (Gil Ambrona, 1985): per a una dona humil de la Garrotxa acudir a aquestes instàncies és senzillament inima- ginable, i no en trobem cap rastre, ni una sola referència indirecta en la documen- tació, a diferència del que passarà en àmbits urbans dos-cents anys més tard (Costa, 2008). Deu quedar una certa solidaritat femenina, de grups d’autoajuda espontanis en el veïnat, en l’entorn familiar (García Herrero, 2014), que potser permeten amortir el patiment, però que certament no han de servir per a resoldre el problema. I ens queda el buit interior, la malenconia associada a la rutina, a la manca d’estímuls, un estat depressiu. Ens sembla que aquests conceptes que formen part de l’entorn de cadascun de nosaltres no corresponen als sentiments d’una dona analfabeta del segle xvi. Però quan Rafela, l’esposa del bracer Joan Plana, que segons un testimoni «li donava mala vida», ha de contestar la pregunta: «com proves?», diu: «Entre mal i bé. No em falta res, però...». Malenconia, en diuen de vegades les fonts (Morte, 2012: 215). Spleen, diria Baudelaire! I fuig.

Fugues Que fàcil deu ser fugir essent home! Un home sol passa desapercebut, té les solidaritats implícites del seu ofici, pot tornar a començar (Candau Chacón, 2009). Però no trobem dones soles al segle xvi en la documentació olotina. Imagineu un esclau negre fugitiu d’una plantació en un món de blancs. Tot- hom sap que és un fugat. Doncs el mateix passa amb una dona sola, físicament identificable en un món advers. Una dona és tan visible que no pot fugir sense col·laboradors (homes). I això, és clar, la porta a una zona de risc: implica mou- re’s amb gent que voreja la llei. I dependre’n. Fugir de l’autoritat del marit per a quedar en mans d’algú altre.

98. Cúria XXIII, 7 (1578). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 77

Tenim testimoni d’algunes altres dones fugitives a la comarca. Costa, però, escatir quan hi ha fuga voluntària i quan són víctimes d’un rapte, i tampoc sabem si pesa més el «factor atracció» d’un amor prohibit o el «factor expulsió» d’una vida difícil. Per exemple: Anna, esposa de l’hostaler Benet Cabanyes, denuncia Pere For- manter, traginer, «de haver-me presa la persona mia a manibus et posse dicti viri mei»; després, retira els càrrecs.99 En Guillem Figueres és inculpat de «aver-sa’n menada ha una dona».100 També és denunciat Joan Serra, de Bianya, «inculpat de haver-se’n amanada una dona de son marit».101 O Joan Puigvert, «inculpat de haver recaptat y tinguda en la casa a Magdalena muller de Montserrat Puigvert la qual ... tenia apartada per a que son marit no la trobàs y aquella li havyan acomanada».102 Però suposant que es tracti de fugues voluntàries (que és molt suposar), són sempre amb un home. En altres àmbits s’han documentat fugues d’esposes que són acollides per institucions eclesiàstiques, o bé per xarxes de veïnatge o famili- ars (Morte, 2012: 220-223) Només trobem dues dones que decideixen marxar per a començar una nova vida fugint d’una mala relació: Rafela Plana abandona marit i fillastres i es posa en mans d’un gascó que voreja la llei perquè l’acompanyi a l’Empordà (Padrós, 2019). Jerònima «per causa de alguna rahons y eo malls tractas y discordies entre dits sposos, se son desjuntats y separats lo hu del altre y vista dita separació la dita Hierònima desliberà de anar a la volta de Perpinyà per a córrer lo món com habans havia acostumat».103 «Córrer lo món» per a una dona sola és una decisió insòlita, que la porta a llençar-se a una zona de risc, tant en els camins com en el destí. Risc en els camins, on hi ha depredadors que perceben la fragilitat d’un objectiu sexual: Rafela Plana acabarà tenint relacions sexuals amb l’home que l’acompanya durant un parell de dies, que té passat i futur de bandoler; tot i que el procés no s’interessi per si ha estat una relació consentida, ha estat en tot cas consentida des de la desigualtat: Rafela depèn en tot d’un home violent de qui desconfia en començar la fuga («si no fos dit Joan Sala jo no fore nada ab dit Domenjó perquè no m·i fore fiada»). I risc en el destí, on la delinqüència o l’inframon de la prostitució assetgen les fugitives. La mirada pública només permet que hi hagi dones soles si és un estat transi- tori que es cura amb el temps: les «mosses», les «donzelles»... que es dediquen a

99. Notaria El Mallol, not. Salvi Esparreguera, prot. 82, 23/1/1539. 100. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Francesc ça Coma, 30/12/1569 (hi diu 1570). 101. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent. Francesc ça Coma 20/5/1573. 102. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent. Joan Bassols, 22/2/1575. 103. Cúria XXIV, 5 (1555). Les referències posteriors a Jerònima són d’aquest procés. 78 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill tasques domèstiques o al camp es casaran, si no són la tia soltera que viu sota l’aixopluc familiar de l’hereu. Sigui com sigui, a l’ombra d’un home. Hi ha amants ocasionals, però això no dona estabilitat. «Ay mesquina!, no sé què s’és estat!, la malaventura m.a vista vuy», s’exclama la dona d’Antoni Caritat quan el seu marit dispara contra l’amant d’ella, en sorprendre’ls al bosc.104 No sabem si aquest és el mal que ha comès Antiga, esposa de Miquel Masmijà: «inculpada de ésser cayguda en pena de cent açotts»... que es compensa amb el pagament simbòlic de dues perdius (equivalents a 2 sous).105 Hi ha també amants que conviuen, però en aquest món, petit com és, on tot- hom sap qui és i d’on ve l’altre, aquestes relacions són difícils i mal vistes: Joan Solsona «viu concubinàriament» amb Francesca; tots dos són francesos, i la dis- tància del seu origen els deu donar cert marge, però tot i això el lloctinent del veguer hi fica el nas.106 A Olot, els representants municipals es queixen que hi ha «donas qui viuen amigades ab lahichs»107 (laics) el 1574; i hi insisteixen uns anys després: «en la present vila y ha moltes persones amigades y agorrinades», s’es- candalitzen els cònsols de la vila, que les vol expulsar el 1581.108 Joan Hospital de Camprodon «tenia en amistat» una dona, tot i estar casat.109 Però aquestes dones «amigades» solen ser víctimes d’un estat de fragilitat física o social: Fran- cesca, la dona casada que ha «tingudes amos» amb Joan Alsina, era abans una «dona soltera inferma y persona molt defecta y que corria molt... de son cos fahen plahers carnals a qui volia».110 No es pot conviure fora del matrimoni i mantenir el prestigi social: Joan Amic «tenia públicament y palesa ... per amiga y amigada una tall anomenada Hierònima dona de mala fama». El matrimoni és imprescin- dible per a netejar la màcula: aquest Joan Amic i Jerònima, per exemple, es casen a tot córrer «tement que·ls officialls della present vila de Olot no li fessen alguna cosa». De fet el matrimoni és l’única opció estable de supervivència. Però una dona ja casada en fuga no pot casar-se una altra vegada... en princi- pi. Casar-se en aquest segle xvi, abans no es consolidin les directrius del concili de Trento, no depèn necessàriament encara d’una institució centralitzada com l’Església (Vinyoles, 1998). A Jerònima, per exemple, l’ha casat a Olot el daguer Bernat de la Vall (el nuvi és daguer). Ho fa en una cerimònia simple i privada. Es limita a agafar els nuvis per la mà i fer-los la pregunta: «vols per esposa...?». Ens podem imaginar que hi vam ser mirant el reflex en el mirall del Matrimoni Arnol- fini de van Eyck, o llegint els versos de Jaume Roig a l’Espill: «sens testimoni, / féu matrimoni / o esposalles, / sens encartalles / ni capellà. / No hi apellà / algun parent / ni hom sabent».

104. Cúria XVIII, 2 (1518). 105. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, lloctinent Francesc ça Coma, 20/2/1558. 106. Cúria IV, 1bis (1572). 107. Manual d’Acords II (23/5/1574). 108. Llibre Deliberacions Consolat (Manual d’Acords III), 7/5/1581. 109. Cúria XXVII, 5 (1574). 110. Cúria IV, 1 (1572). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 79

Hi deu haver, doncs, en un món tan fragmentat, l’opció de casar-se més d’una vegada confiant que la distància sigui prou gran per a garantir que la infor- mació no arribi (Candau Chacón, 2016). És el que ha fet, per exemple, aquella Jerònima que hem vist que havia deixat un marit enrere: «stant dins Perpinyà en lo ostal per intermedi de alguns tacanys y afrontadors han guiyat y fet sposar dita Hierònima ja casada abans». Aquest segon seu matrimoni és tan precipitat com el primer que va fer a Olot: «com hera dona pública y vella lo dit Genís Steve Bor- rell per haver son cors complit de ella li faheren sposar dita Hierònima cosa per cert de gran maldat».111 De fet, un segon matrimoni així és el que devia imaginar Joan Sala quan va animar Rafela Plana a fugir amb Domenjó de Bigorra: «ves- te’n ab ell, què faràs ab ton marit qui·t dona tant mal temps? ell dit Domenjó o bé t’esposarà en part que no·t cal haver ancie de res». Hi ha d’haver, a més, especialment al camp, molts matrimonis «de fet», en una zona de grisos en la qual la mirada de la comunitat és l’autoritat àgrafa que certifica i dona validesa a la relació, i que de fet l’Església reconeixia com a vàlids —però no l’autoritat civil (Vinyoles, 1998). Bernat Bolets, a qui han matat fa poc el pare i que veu com la Joana a qui s’estima («li amostrava alguna volun- tat y li feya demostrations de amor») ha estat promesa a un altre, li diu «aquestes paraules formals»: «bé podem fiar de nosaltres, que bé sou segura de mi que jo us vul per muler, y pus vos vul per muler vos me donau lo cos y yo a vos». En efec- te, Bernat «agué carnalment part de ella». L’endemà, els sorprèn a casa el cunyat del noi i li recrimina «perquè avia fet lo que feya ço es de fastagar ni aver part ab ella», i el noi respon: «com no·u puch fer pus és ma muler?». El més extraordina- ri és que el cunyat ho accepta amb naturalitat!: «dix que bé li pleya pus ere sa muler», i després ho accepta també tota la família del noi (mare, oncles...). Con- viuen amb normalitat diverses nits... fins que ell marxi i, temps després, es casi amb una altra (Joana «pocs dies ha, ha hoyt a dir» que s’ha casat amb una germa- na d’en Coll de la Pineda); però ella es veu amb prou força per acudir a la justícia i reclamar que «li sie donat per marit y que aquel vol sie seu y ella sua».112 Hi ha també l’opció d’amistançar-se al marge de la llei. Hi ha un mercat d’homes que busquen dones soles, bé perquè estan al marge de la llei, bé perquè estan del cantó de la llei (de Déu): bandolers i capellans. Hi ha sempre dones en òrbita al voltant dels bandolers: «en les últimes torba- cions e infestacions feren los bandolers» al vescomtat de Bas, es van endur Anna Galcerana a Joanetes, «ahont la tingueren molt temps mantenint-la ab lur depra- vat art»;113 Domenjó de Bigorra, bandoler pres, ens explica que «jo bé he tinguda en amistat huna dona de Castellfollit a qui diuen na Plantosa però ara no està ab mi». Per altres raons ben diferents, també hi ha dones solteres al voltant dels capellans. «Jo no us conech per capellà ni portau àbit de capellà que més portau

111. Cúria XXIV, 5 (1555). 112. Cúria IX, 26 (1537). 113. Notaria del Mallol, not. Cebrià Closells, núm. 96, 4/7/1570. 80 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

àbit de ruffià que de capellà», diu el veguer quan troba el capellà de Molló en una casa de Llanars, «en camisa, amb una dona» («la viuda Rossa») —encara que un testimoni ens diu «al lit de dita viuda despullats».114 No és un cas aïllat: quan Joan Clos vol desacreditar un testimoni contrari, deixa anar que Gabriel Lauro «molt sovint se embriagua y ses fet bort fil de un capalà qui·s diu Mos- sèn Anglada domayer de Olot»;115 el capellà Joan Lescura de Sant Martí Sacalm té una filla, Margarida, «bastarda», amb la vídua Anna Bellió (Solà, 2017). El municipi olotí, en la seva croada per la moralitat, ha de fer crides al bisbat per- què expulsi de la vila «les dones amigades ab capellans»;116 no sembla que amb gaire èxit, perquè les ha de reiterar: «expelir de la present vila lo mossèn Joan Piquer prevere per... viure concubinàriament y públicament ab scàndol del poble».117 I penseu que a l’esglaó de sota hi ha l’abisme de la pobresa extrema i la pros- titució, que xucla qualsevol cos errant que hagi trencat amb els seus sistemes de referència. Ha estat el cas de Francina de Pardines, esposa infidel i assenyalada per tots, que ha fugit amb un dallador gavatx: «va rodant lo món he per los bordells»;118 i quan Jerònima ha fugit del seu marit i ha anat a Perpinyà acaba essent «dona pública y vella»;119 també deu ser el cas de Francesca, la francesa que «ere dona soltera inferma y persona molt defecta y que corria molt... de son cos fahen plahers carnals a qui volia».120 La universitat d’Olot fa crides a l’expulsió de prostitutes de la vila, però el fet mateix que les hagi de reiterar demostra que la presència ha de ser constant: «atès Joana Solera e moltes altres dones estan públicament amigades i concubinària- ment ... que sien donades una i dos requestes ... als honor lloctinent que expelesca i foragite la dita Joana Solera i altres dones enamorades»121 (1551), «que sia request lo veguer i lloctinent en debita forma que treguen de la vila i terme d’Olot tots los concubinaris i concubinàries públiques»122 (1552), «que per lo que convé i toca al servei de Déu i a la salut de les nostres ànimes i bé de la república i per molts bons respectes nostras ànimes morents ques ab los rameis de iustitia neces- saris trague e foragite... a madona Margarida Massegura, madona Francina Ros, madona Alcanar(?) Piusagala mestressa del tint maior, na Fargota, la dona den Fuylo teixidor, Anna Font, Magdalena de Pardas, la dona del mestre del tint de mº Colfarrer, n’Andressa, Madona Margarida qui fonch dida de Cadevall les quals molt temps fa estan amigades concubines públiques perseverant molt fa en llur detestable pecat»123 (1556). I els representants municipals reclamen al llocti-

114. Cúria XX, 24 (1533). 115. Cúria XI, 26 (1565). 116. Manual d’Acords II (23/5/1574). 117. Llibre Deliberacions Consolat (Manual d’Acords III) (4/9/1588). 118. Cúria XXI, 2 (1444). 119. Cúria XXIV, 5 (1555). 120. Cúria IV, 1 (1572). 121. Manual d’Acords, I (8/8/1551). 122. Manual d’Acords, I (2/8/1552). 123. Manual d’Acords I (28/3/1556). «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 81 nent que compleixi una crida que ell mateix ha fet d’expulsió de les «concubinà- rias públicas» (1570).124 No les hem d’imaginar com a dones lliures. Ja hem vist que són fràgils. I estan en mans d’homes: del paraire Rafel Martí se’ns diu que «usa també de alca- botaria y actes molt illícits y abominiables en ofensa de Déu»;125 Joan de la Murt és també «inculpat de alcavot»;126 a l’olotí Miquel Coll se li fa un procés a Saba- dell per incitar a la prostitució a Victòria Rabaquer de Martorell;127 potser també és el que se’ns vol suggerir quan s’acusa Miquel Civilla de ser «persona tan vil hi abiecta té acostumat de servir de music tanborinayre hi truan a les dones de dita vila».128 Més enllà només hi ha la mendicitat, que va associada a la malaltia, i que deu fer pànic en un món sense airbags socials —més enllà de la família: «en la pre- sent vila y ha alguna dona pobra y miserable y que té criatures molt mal adobades de tinya y ella té algun bras gastat».129 Per a construir un futur una dona en fuga necessita estabilitat. Rafela Plana, que, si recordeu, havia fugit del seu marit perquè li donava «mala vida», té una sola opció, que és la de l’acord. Entre l’Empordà i Olot hi ha vies fluïdes, i Rafe- la fa arribar missatges al seu marit. Deu dies després en Rigó, paraire, li ha dit «que algú li havia donat encàrrec de dir-me que si jo volia cobrar ma muller que ell me donave duas quorteras de forment». No en sabem res, d’aquests acords. Ni en el cas de Rafela ni en cap altre. Dues quarteres de blat sembla un preu més aviat mòdic per «pagar» una dona. Aquest 1562 el blat es deu pagar pels volts de 10 sous/quartera,130 o sigui que Rafela valora la seva llibertat en una lliura. El funeral d’Eulàlia, vídua d’un saba- ter empobrit, costa sis vegades més.131 Els cònsols d’Olot cobren 20 lliures de salari i «no basten per paguar la gramalla, manto y caparó de grana».132 Una mica més d’una lliura és el que cobra un aprenent de paraire cada quinze dies,133 o el que cobren cada setmana els qui treballen a la fortificació de Roses, els qui perse- gueixen bandolers, l’andador del gegant d’Olot. De fet, és gairebé el valor d’una violació: el lloctinent fa pagar un ducat (és a dir, una lliura i quatre sous) aquest mateix any 1562 per «ésser entrat a una casa de una dona per forsa y voler-la conèixer carnalment y per forsa».134

124. Cúria XII, 8 (1570). 125. Llibre Deliberacions Consolat (Manual d’Acords III) (28/6/1587). 126. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558 lloctinent. Joan Terrada (àlies) Pascol, 21/9/1560. 127. Arxiu Històric de Sabadell, AMH 2473/7 (1593). 128. Cúria XXIII, 7 (1578). 129. Llibre Deliberacions Consolat (Manual d’Acords III) (21/5/1581). 130. Notaria del Mallol, not. Closells, núm. 91, 3/6/1561. Els anys dolents el preu pot arribar als 20 s/q, però això no passarà fins 1572. 131. Cúria III, 14, 1577. 132. Manual d’Acords II (31/3/1566). 133. Cúria, XVII, 13, 1548. 134. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional núm. 38, sotsvegueries núm. 1558, compte 1560-1562, 4/8/1561. 82 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

No menystinguem, però, la immensa desigualtat d’aquest món. Una lliura deu ser molt per a Rafela, que és l’esglaó més baix en qualificació professional («mossa a casa d’en Raquesens»), essent a més com és dona, i fugitiva, que pro- bablement està a dispesa i per tant té un sou més en espècie que monetaritzat (Roca, 2005). Penseu-ho en producte: imagineu la feina que us representaria tre- ballar durant dos any una superfície d’uns 3.000 m2 (és a dir, uns 55 x 55 metres) per a obtenir-ne uns 70 litres de gra.135 Mesurat així, en suor i en temps, ja sembla més. Rafela, Jerònima, altres dones rebels... no tenien cap oportunitat. Com els fugitius de les plantacions americanes, no tenien opció d’una vida en llibertat, sinó que havien d’escollir entre dos estils de vida enormement frustradors, i en tot cas triaven el menys destructiu (Martínez, 1987: 562). I com passa en els finals dels melodrames de Douglas Sirk, el menys destructiu és —per als casos que podem documentar— tornar enrere, afrontar com Sísif un retorn etern a les rutines, l’ofec, la violència sorda, la «mala vida»; sens dubte en un entorn de major feblesa, de desconfiança, de culpabilització. Però recordeu que el Sísif de Camus, quan veu la pedra rodolar avall, tot i saber que és en un etern retorn de patiment, té una espurna lúcida d’orgull rebel. I per això tres anys després de tor- nar a casa, altra vegada ofegada en l’entorn del marit que li dona «mal temps», quan tota la comunitat protegeixi amb el seu silenci la recerca judicial sobre l’as- sassinat de madò Masbernada que ha comès l’hereu del prohom de la vila, només una dona gosarà trencar l’omertà: la nostra Rafela Plana.

Cloenda Tot i el desinterès aparatós de les fonts i les institucions, un acostament microhistòric a la documentació ens permet captar la radiació de fons que s’ama- ga darrere del que semblen silencis. Si les busquem, hi trobem les dones que la documentació no mira, i, si ens hi acostem prou, podem entendre les pressions que les envolten, i agafen sentit molts dels seus actes. Les petites històries són l’escletxa que ens permet accedir a un món en con- flicte. Hi naveguem a cegues, certament, perquè ens formem opinions a partir de referències atzaroses, de fets que ens han arribat transmesos aleatòriament. Però la història local, precisament per la seva petitesa, ens permet com a mínim lle- gir-les en un context, moure’ns entre «big data» però amb un univers finit, intuir connexions i continuïtats. No cal trobar una «pedra Rosetta», un document clau que ens obri la visió. Tots els arxius locals són plens de referències insignificants que posades en con- text ens permeten desxifrar moltes lògiques significatives. Hi ha centenars d’his- tòries esperant en els arxius de tots els pobles, milers de noms sense identitat que en creuar les dades reviuen.

135. La quartera d’Olot i de Besalú equival a 2.977,34 m2. I cada quartera són de mitjana uns 70 litres de gra. «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 83

La visió que en resulta ens posa de manifest pressió i violència contra les dones, en l’àmbit institucional o familiar, de naturalesa variant (econòmica, sexual...), persistent, estructural. L’evidència és aclaparadora! I tanmateix, mai la historiografia de l’àmbit de la Garrotxa no s’hi havia referit, tot i que la documentació que hem citat, per bé que inèdita, ha estat sempre a l’abast de tothom. Però per a trobar la resposta cal que ens haguem fet abans la pregunta, i per això s’obre davant de tots l’immens repte de reescriure els grans conflictes a l’es- cala local, que és on tenen sentit. La violència que hem documentat a partir de documents ordinaris a l’Olot del segle xvi segur que és estructural, idèntica a la que s’ha de donar en altres poblacions, amb com a mínim tanta documentació com l’olotina. És tasca dels historiadors honorar aquestes víctimes. I valorar les revoltes, per petites que siguin. La nit que va creuar l’hort de casa seva sense mirar enrere «lexant a dit mon marit y a mas fillastres al llit», el dia que va tenir el valor de denunciar davant la justícia les raons de l’assassinat de Caterina Masbernada (que tothom murmurava però ningú deia en veu alta)... Rafela Plana va revoltar-se. La seva revolta no tenia cap opció d’èxit... com a lluita individual. Però és que no l’hem de llegir només com una gota d’aigua caiguda d’un núvol, sinó com a part d’una pluja irregular però imparable: la seva valentia anava en paral·lel amb la fuga de Jerònima cap a Perpinyà, amb la decisió de la vídua Clapera d’en- frontar-se al batlle el dia del seu desnonament, amb el valor de Caterina Sebastia- na de denunciar el seu violador, amb el d’Antiga Aruga de portar a la justícia el seu dret a heretar, amb el de tantes dones sense nom que en l’àmbit domèstic o comercial o religiós o agrari van posar en qüestió límits imposats i van empènyer el mur en una revolta inútil per a cadascuna d’elles però transcendent com a tem- pesta col·lectiva. Aquestes microrevoltes van contribuir a posar en qüestió estructures de domi- nació que semblaven eternes però que eren temporals, que semblaven sagrades però que eren inventades. Sens dubte ha estat una lluita amb avenços i retroces- sos, no sempre les esquerdes provocades per conflictes dolorosos han fet col· lapsar les velles estructures. Però sense la suma de fracassos de totes les Rafeles, Jerònimes, Caterines i Antigues... que ens han precedit no hauríem mai pogut començar el camí de la justícia i la dignitat. I la lluita continua.

Bibliografia citada Almazán, I. (1989). «Terrassa en els segles xvi i xvii, entre la solidaritat i la por». Terme, 4, 43-53. Álvarez Bezos, S. (2013). Violencia contra las mujeres en la Castilla de final de la Edad Media. Tesi doctoral, Valladolid: Universidad de Valladolid. Candau Chacón, M. L. (2009). «Entre lo permitido y lo ilícito: la vida afectiva en los Tiempos Modernos». Tiempos Modernos, 18. —(2016). «Mujeres ante la justicia: bígamas en la Sevilla Moderna». Historia et Ius. Rivista di storia giuridica dell’età medievale e moderna, paper 33, 9/2016, 1-14. 84 Manuscrits 39-40, 2019 Joan Antoni Padrós i Estivill

Colomer, J. (2018). «Empresàries olotines del segle xiv». El Cartipàs, 109, 4. Córdoba de la Llave, R. (2008). «Consideraciones en torno al delito de agresión sexual en la Edad Media». Clío & Crímen: Revista del Centro de Historia del Crimen de Durango, 4, 187-202. Costa, M. (2008). «El divorci a la Catalunya de l’Antic Règim, un fenomen femení». But- lletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIX, 179-196. EATP de 3r de BUP de l’IES la Salzereda (1999). «Sou morta o viva? Un assassinat a l’Olot del segle xvi», Annals del Patronat d’Estudis d’Olot i comarca, 131-153. Farreny i Sistac, M. D. (2004). La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle xvi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. García Herrero, M. C. (2014). «Solidaridad femenina ante el maltrato marital a finales de la Edad Media. Algunas intervenciones de la reina de Aragón». A: García Herre- ro, M. C. ; Pérez Galán, C. (coord.). Mujeres de la Edad Media: actividades políti- cas, socioeconómicas y culturales. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 113-138. Gautier, A. (2003). «Mujeres y colonialismo». A: Ferro, M. (ed.). El libro negro del colonialismo. Siglos xvi al xxi: del exterminio al arrepentimiento, Madrid: La Esfera de los Libros, 677-723. Gil Ambrona, A. (1985). «La mujer vista a través de la Iglesia en la sociedad catalana de los siglos xvi y xvii. (Proyección social de lo «femenino» y justicia eclesiástica)». Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 1, 79-94. —(2008). Historia de la violencia contra las mujeres. Misoginia y conflicto matrimonial en España. Madrid: Cátedra. Gual, X.; Millàs, C. (n. d.). «La nupcialitat al Baix Llobregat als segles xvi i xvii» [en línia]; consultat a . Iglésies, J. (1979-1981). El Fogatge de 1553: transcripció i estudi. 2 vols. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana. Mantecón, T. A. (2002). «Mujeres forzadas y abusos deshonestos en la Castilla moder- na». Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 20, 157-185. Martínez Peláez, S. (1987). La patria del criollo. Ensayo de interpretación de la reali- dad colonial guatemalteca. : Universidad Autónoma de Puebla. Montsalvatje y Fossas, F. (1889). Noticias históricas. Olot: Juan Bonet, vol. IV. Morte Acín, A. (2012). «Que si las oían reñir o maltractar el marido a la mujer la soco- rriesen: família, vecindad y violencia contra la mujer en la Edad Moderna». Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 30, 211-228. Padrós, J. A. (2018). «Dos assassinats, nou bruixes i un llibre d’encanteris. Tres proces- sos inèdits del Ripollès a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa». Annals del Centre d’Estu- dis Comarcals del Ripollès, 2015-2016, 401-439. —(2019). «Una dona que fuig». Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comar- ca, 30, en premsa. Peña Díaz, M. (2015). «La mala vida del clero. Abusos sexuales (siglos xvi-xviii)». Andalucía en la Historia, 47, 50-53. Pérez i Molina, I. (1988). «Dona i legislació a la Catalunya del segle xviii. Processos de separació matrimonial». Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 8, 259-266. Perfetti, L. (2015). «Taking Women’s Work Seriously». A: Foka, A., Liliequist, J. (eds.). Laughter, Humor, and the (Un)Making of Gender. Nova York: Palgrave Macmi- llan, 47-63. Robert, J.-C. (2008). «Le viol et sa répression par les juridictions intermédiaires du Rous- sillon au xviiie siècle». A: Larguier, G. (ed.). Les justices royales sécondaires en Lan- «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa Manuscrits 39-40, 2019 85

guedoc et en Roussillon, xviie-xviiie siècles. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan. Roca, P. (2005). «¿Quién trabajaba en las masías? Criados y criadas en la agricultura catalana (1670-1870)». Historia Agraria, 35, 49-92. Roig Vidal, J. (2011). «El bandolerisme i altres problemes socials a Ulldecona a l’Edat Moderna». Rails, 27, 66-73. Rubio Vela, A. (1988). El procés de Sueca. La mala vida en la comunitat rural del Tres- cents. València: Bromera. Ruiz Sastre, M.; Macías Domínguez, A. M. (2012). «Cuando el amor desaparece. Rup- tura de noviazgo y separación matrimonial en el Antiguo Régimen, el caso del Arzobis- pado de Sevilla». A: Serrano Martín, E. (ed.). De la tierra al cielo: Líneas recientes de investigación en historia moderna. Saragossa: FEHM – Institución Fernando el Católico, vol. 2, 997-1014. Solà, X. (2017). «Capellans apòstates i dissoluts». El Cartipàs, 102, 4. Vigarello, G. (1999). Historia de la violación (siglos xvi-xx). Madrid: Cátedra. Vinyoles, T. (1998). «Festes i alegries baixmedievals». Revista d’Etnologia de Catalu- nya, 13, 42-61.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 87-116

Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona de los Austrias: las exequias de Felipe II1

Alfredo Chamorro Esteban Red de investigación: Poder y Representaciones. Transferencias culturales en la Época Moderna [email protected] http://orcid.org/0000-0002-9986-8074

Recibido: abril de 2020. Aceptado: septiembre de 2020.

Resumen

Las exequias de Felipe II en Barcelona motivaron una serie de negociaciones entre las diversas instituciones que debían participar en ellas para establecer la disposición de la ceremonia y el lugar que debía ocupar cada una de ellas. Las dificultades que se plantearon reflejaron la pro- blemática de la representación del poder en el entramado político e institucional de la ciudad. En el presente artículo se analizan las negociaciones rituales que se sucedieron desde la llegada a la ciudad de la noticia de la muerte del rey hasta la celebración de sus exequias. Palabras clave: exequias; Felipe II; Barcelona; negociación; ritual; ceremonia

Resum. Representació institucional i negociació ritual a la Barcelona dels Àustries: les exèquies de Felip II

Les exèquies de Felip II a Barcelona motivaren tota una sèrie de negociacions entre les diferents institucions que devien participar-hi per establir la disposició de la cerimònia i el lloc que devia ocupar cadascuna d’elles. Les dificultats que es plantejaren reflectiren la problemàtica de la representació del poder a l’entramat polític i institucional de la ciutat. Al present article s’analit- zen les negociacions rituals esdevingudes des de l’arribada a la ciutat de la notícia de la mort del rei fins a la celebració de les seves exèquies. Paraules clau: exèquies; Felip II; Barcelona; negociació; ritual; cerimònia

Abstract. Institutional representation and ritual negotiation in Barcelona in the Austria’s period: The funeral obsequies of Philip II

The obsequies of Philip II in Barcelona motivated a lot of negotiations among the different institutions that were to participate in them to establish the disposition of the ceremony and the place that their members would occupy in the cathedral. These difficulties reflected the prob- lems of the representation of power in the politic and institutional organization of the city. In

1. Este artículo es el resultado de la comunicación presentada en el XIV Congrés d’Història de Barcelona. Ciutat, monarquia i formacions estatals, 1249-1812, celebrado en Barcelona, los días 25, 26 y 27 de noviembre de 2015, organizado por el Instituto de Cultura de Barcelona y el Ayuntamiento de Barcelona. https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.260 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 88 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban this paper we analyze the ritual negotiations in Barcelona from the arrival of the news of the king’s death until the celebration of the obsequies. Keywords: funeral obsequies; Philip II; Barcelona; negotiation; ritual; ceremony

Sumario Llegada de la noticia de la Negociación ceremonial y asistencia muerte de Felipe II institucional a las exequias El juramento del virrey La ceremonia El duelo por el rey difunto Las ausencias Las exequias de la catedral Conclusión La negociación económica Abreviaturas Bibliografía

Felipe II falleció en su monasterio de San Lorenzo del Escorial a las cinco horas de la mañana del día 13 de septiembre de 1598. Tras una larga y dolorosa agonía, el monarca más poderoso del mundo entregaba su alma a Dios, en la que se con- sideró, a partir de ese momento, paradigma de una muerte ejemplar. La actitud de Felipe II ante su deceso fue la propia de un devoto cristiano que, preocupado por la salvación de su alma, encaró los últimos días de su vida con gran entereza, pie- dad, fortaleza y resignación. El hecho de que fuera consciente en todo momento de que se aproximaba su final le permitió una «autoplanificación» de su agonía, muerte y posterior entierro (Martínez Gil, 2000: 618). El rey dejó claramente registrado en su testamento todo lo que se tenía que hacer tras su fallecimiento, incluidas las veinte mil misas por su salvación y la de las almas del purgatorio y cómo debían realizarse sus exequias en el propio monasterio escurialense. En todas las ciudades de la monarquía también se celebraron honras en honor del rey desaparecido.2 De hecho, la muerte de Felipe II era algo que ya se espera- ba de un momento a otro, a tenor de las noticias que llegaban a los diversos gobiernos municipales e instituciones, comunicándoles su enfermedad irreversi- ble. En Barcelona, el aviso de la mala salud del soberano llegó por correo el 25 de agosto. Esta noticia no hacía nada más que confirmar el mal presagio que acompañó al terremoto que sacudió la ciudad y sus alrededores tres días antes (Belenguer Cebrià, 1996: XXVI). En seguida, los consellers y los canónigos del de la catedral establecieron la celebración de una procesión de rogativas por la salvación de Felipe que tuvo lugar ese mismo día, ya por la tarde. En ella participaron todos los poderes de la ciudad, las parroquias y las órdenes religio- sas; los propios consellers, junto con el virrey de Cataluña, duque de Feria, lleva- ron las varas del palio. Además, la inestabilidad generada por la posible muerte

2. De especial significación fueron las exequias celebradas en la catedral de Sevilla. Sobre ellas, véanse García Bernal, 1999; Cartaya Baños, 2019. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 89 del rey se agudizó por la aparición de un pasquín contrario al poder real en la puerta de la Casa de la Ciudad; aunque el hecho disgustó al virrey (Belenguer Cebrià, 1996: XXVI), le restó importancia.3 No obstante, de nada sirvieron las plegarias y el rey falleció. Se inició, entonces, un proceso de gran importancia: la preparación y celebración de las exequias reales. Normalmente, desde el mismo momento en que llegaba la noticia, oficial o no, de la muerte del rey, se ponían en marcha una serie de mecanismos para dar solución a las necesidades ceremoniales de diversa índole que requerían las exe- quias del rey difunto (Allo Manero y Esteban Lorente, 2004: 50). Todos los poderes públicos revisaban los ejemplos de exequias anteriores para hacer exac- tamente lo que estaba establecido en ellos, siguiendo unos rituales originados, algunos de ellos, en la Edad Media. En este sentido, la ceremonia construía la memoria de la ciudad mediante procesos de negociación ritual e integración de las prácticas rituales (García Bernal, 2006: 55). Comenzaban los contactos entre las instituciones y poderes de Barcelona para establecer los términos de la cele- bración y rituales de las exequias, así como los lugares que cada uno ocuparía en ellos. Las exequias de Felipe II fueron especialmente conflictivas en este punto. Lo que en las siguientes páginas se ofrece es un análisis de los sucesos que se dieron desde la llegada a la ciudad de la noticia de la muerte de Felipe II hasta la celebración de sus pompas fúnebres. Durante este tiempo, la negociación ritual por la representación institucional fue dura y, en varias ocasiones, infructuosa, reflejo de la compleja estructura político-administrativa y social de la Barcelona de finales del siglo xvi. Tanto el dietario de la Diputación del General como el del Consejo de Ciento recogieron en sus páginas todo el proceso de negociación entre las diversas instituciones asistentes a la ceremonia para delimitar los térmi- nos en los que se celebraría. Ciertamente, en el siglo xvi en Barcelona coexistían una serie de institucio- nes que ocupaban sus respectivas parcelas de poder. En primer lugar, el Consejo de Ciento gobernaba el municipio, encabezado por cinco consellers, a cuyo fren- te se encontraba el conseller en cap. El consistorio municipal gozaba de amplios poderes conseguidos gracias a privilegios concedidos por diversos reyes de la Corona de Aragón a lo largo de los siglos bajomedievales. De claro carácter aris- tocrático y dominado por el estamento de los ciutadans honrats, el Consejo de Ciento regulaba la vida política, económica y social del municipio; establecía impuestos y controlaba el trabajo de los muchos oficios que había en ella; ade- más, tenía amplias competencias en materia ceremonial que le otorgaban la pree-

3. Todavía candente el asunto de la orden de detención del diputado militar Joan Granollacs en 1590, los diputados enviaron, el 28 de agosto de 1598, una embajada al duque de Feria para ofrecerse en todo aquello que fuera necesario para encontrar y culpar a los responsables de la colocación del pasquín. El virrey Feria agradeció el gesto de los diputados, pero quitó leña al asunto, respondiéndoles que «ningún cuidado se’ls havia de dar axò, perquè ell no·n tenia ningú, perquè lo qui ho havia fet ya tenia la pena del cuidado en què estaria que no·s sabés perquè no fos castigat, que en coses de més importància estava molt confiat de aquest regne, per la gran fidelitat que té sempre a son rey, y que procurarà se facen diligències per a què sie castigat lo qui·u ha fet»; Dietaris de la Generalitat (DG), vol. III, pág. XXVI. 90 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban minencia sobre el resto de instituciones que había en la ciudad, a excepción del virrey. En segundo lugar, la Diputación del General de Cataluña, nacida en 1359 como representación permanente de los tres brazos en Cortes, con una función esencialmente fiscal, tenía su sede principal en Barcelona. Posteriormente, a sus funciones se unió la de la observancia del cumplimiento y aplicación de las reso- luciones y disposiciones acordadas en Cortes. La Diputación del General estaba dirigida por tres diputados y tres oidores de cuentas, uno por cada estamento, es decir, el eclesiástico, cuyo diputado presidía la institución, el militar, o noble, y el real. Por debajo de ellos había toda una serie de oficios de diversos tipos y rangos que se encargaban de múltiples funciones de gestión y asesoramiento a los diputados. El cabildo de la catedral constituía un destacado poder con el que había que contar, puesto que estaba integrado esencialmente por una base aristocrática, cuyos miembros pertenecían a las principales familias de la ciudad. Actuaba de manera independiente respecto al Consejo de Ciento y la Diputación y siempre fue muy celoso de las prerrogativas del estamento eclesiástico. Por eso, jugó un destacado papel en el entramado institucional de la ciudad, actuando como inter- mediario entre el resto de poderes. No obstante, en materia ceremonial, fue bas- tante inflexible en ceder prerrogativas y a menudo entró en conflicto con los consellers y diputados. Barcelona también era el lugar de residencia del virrey o lugarteniente gene- ral del rey en Cataluña, que estaba rodeado de una serie de oficiales reales que le ayudaban en su tarea de gobernar el principado. Estrechamente vinculada al virrey, la era el lugar donde se resolvían las causas judiciales. De entre sus doctores, un reducido número que gozaban de la confianza del virrey formaban su Consejo Real. Este Consejo aparecía siempre en las funciones públi- cas junto al virrey y, rápidamente, trató de consolidar su posición. Por último, a pesar de las reticencias de los naturales a la imposición de la Inquisición, esta logró consolidarse en el territorio, aunque nunca gozó de aceptación en el Princi- pado. No fueron pocos los conflictos de diversa índole que los inquisidores tuvie- ron con las instituciones de la tierra, especialmente con los diputados de Cataluña. Y es que, en materia ceremonial, los inquisidores trataron de hacerse hueco en la representatividad pública del poder en un entramado social e institucional regula- do por la tradición cívica y ritual de la ciudad.

Llegada de la noticia de la muerte de Felipe II Tras morir el soberano, su sucesor en el trono, Felipe III, envió cartas a todas sus posesiones para dar aviso de la muerte de su padre. Las cartas enviadas al virrey de Cataluña, duque de Feria, a los diputados de Cataluña y a los consellers de Barcelona fueron despachadas en Torrelodones, el 17 de septiembre de 1598; cuatro días más tarde del deceso del soberano. El 21 de ese mismo mes, llegó a la Casa de la Diputación del General una carta de Miquel Ardèvol, agente de esta institución en Madrid, donde residía, dando aviso al consistorio de la muerte de Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 91

Felipe II.4 Inmediatamente, se juntaron los diputados, oidores de cuentas, aboga- dos y asesores de la Diputación para tratar sobre el asunto, quienes decidieron dar aviso al duque de Feria, virrey de Cataluña, y a los consellers de Barcelona. Don Frederic Despalau y Miquel Setantí, emisarios de los diputados, preguntaron al virrey qué nuevas tenía sobre el asunto, quien contestó que no tenía letra oficial del rey, ni de particulares, y que lo poco que sabía era por los rumores que corrían por las calles; así que, hasta que no tuviese carta oficial de Felipe III, no tomaría decisión alguna. Por su parte, el conseller en cap, en cama por enfermedad, dijo que tampoco tenía la ciudad notificación oficial y que trataría el tema con el resto de consellers y los miembros del Consejo de Ciento, aunque, eso sí, «no farien ningun señal de tristícia fins tinguessen avís particular».5 Ese mismo día, murió el mercader Francesc Comellas, cuarto conseller de la ciudad. El día 22 de septiembre los diputados enviaron, de nuevo, otros emisarios para informar al virrey de que, por la noticia recibida de la muerte de Felipe II, se abstuviese de realizar consejos y actos de jurisdicción, «conforme sos predeces- sors en semblant cas han acostumat, fins que sobre açò se haya donat orde en lo faedor, per evitar los inconvenients que se’n porien seguir».6 Y es que, tras la muerte del soberano y como establecía la tradición constitucional catalana, su lugarteniente en el principado cesaba en sus funciones, asumiendo la gobernación del territorio el portantveus de gobernador de Cataluña, hasta que el nuevo monarca jurase las constituciones catalanas y diese nuevas instrucciones (Lalinde Abadía, 1964: 274; Molas Ribalta, 1996: 43; Ferro Pomà, 1999: 98). El duque de Feria les respondió que, aunque la noticia del fallecimiento del rey era indiscuti- ble, él esperaba la carta oficial, que podía llegar de un momento a otro. Pero tam- bién les dijo que entendía que las atribuciones del consejo eran nulas pero que si se reunía no era para ejercer jurisdicción alguna.7 Del mismo modo que el virrey, todos los oficiales de la Real Audiencia también cesaban en sus cargos y oficios.8 En este sentido, la sucesión de Carlos V en su hijo Felipe II ya había sido muy problemática en el conjunto de territorios de la Corona de Aragón, con una situa- ción de secesión en Aragón, de resistencia y contestación en Valencia y de igno- rancia de la autoridad regia en el Principado (Canet Aparisi, 2006: 206). Ciertamente, la excepcionalidad de la abdicación del emperador y la prolongada demora de la llegada de Felipe a la península, en primer lugar, y de su visita a Barcelona, en segundo, ya en 1564, generó un importante desajuste institucional y político en Cataluña (Buyreu Juan, 2000 y 2005).

4. El Manual de Novells Ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, 1892- 1975 (DACB), vol. VII, informa que esta carta llegó un día antes, el 20 de septiembre. 5. Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (AHCB), Ms. B-100, Dietari de Jaume Ramon Vila, fol. 170. 6. DG, vol. III, pág. 319. 7. DG, vol. III, pág. 319. 8. Biblioteca Nacional de España, Madrid (BNE), Ms. 2.338, Diario de sucesos ocurridos en Cataluña y especialmente en Barcelona desde el 22 de agosto de 1577 hasta el 13 de julio de 1628, fol. 102. La importancia de este manuscrito radica en que recoge los sucesos y acontecimientos relacionados con la Real Audiencia de Cataluña, por lo que permite conocer el punto de vista de sus miembros y el ceremonial de sus doctores y oficiales. 92 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban

Por fin, el 24 de septiembre, el virrey recibió el correo con las cartas que iban dirigidas a las autoridades del principado.9 Rápidamente, el duque repartió las cartas entre sus destinatarios, teniendo, de este modo, diputados y consellers la confirmación oficial de la muerte de Felipe II. Feria leyó atentamente su misiva, en la que Felipe III le informaba del deceso de su padre y de que en su honor se hicieran las mayores muestras de dolor, por «quanto la occasion presente es mayor que ninguna de los siglos pasados lo sea la demonstrasion publica de los lutos honras y pedir á Dios su descanso eterno».10 Además, el joven monarca lo confirmaba en su cargo de virrey y capitán general de Cataluña. Finalmente, ordenaba al duque comunicar a los naturales del principado que, en cuanto resol- viese los asuntos y negocios de Castilla, iría a Barcelona a cumplir con sus obligaciones,11 es decir, jurar las constituciones de Cataluña y celebrar Cortes. El secretario del virrey, Gabriel Alzina, fue el encargado de llevar la carta a los diputados. Alzina les comunicó que el duque los convocaba en su palacio lo antes posible para tratar el contenido de la misiva que habían recibido. Ante las dudas surgidas sobre si debían ir a ver a un virrey cuyo cargo había cesado por la muer- te del soberano, los diputados decidieron convocar un consejo. Además se encar- gó al síndico de la Diputación del General, Francesc Montalt, mostrar a los consellers la carta original enviada por Felipe III para saber cómo actuarían ellos. Finalmente, se aconsejó a los diputados, aunque no unánimemente, que fuesen con todo su consistorio a ver al virrey «ab la forma y modo se acostuma quant van al loctinent ya jurat».12 Por su parte, los consellers de la ciudad se encontraban en el baluarte de Migjorn, en la muralla de mar, cuando recibieron al emisario del duque de Feria que les entregó la carta de Felipe III. Habían acudido allí porque la noche anterior habían entrado en el muelle de Barcelona dieciséis galeras de Génova, capitanea- das por Carlos Doria, duque de Turci, sin haber saludado a la ciudad con las pro- tocolarias salvas de artillería, como establecía la tradición al ser armada extranjera. Además, ya por la mañana, una vez abierto el portal de mar, muchos soldados y marineros de las galeras habían entrado en la ciudad a buscar agua y provisiones. Avisados los consellers de lo ocurrido, acudieron a dicho baluarte y ordenaron que se cerrase el portal de mar, no dejando entrar ni salir a soldado o

9. La Real Audiencia no recibió carta del rey para anunciar la muerte de su padre dado que, avisado el virrey, se daba por hecho que se daría conocimiento de ello a los doctores de la institución. Sin embargo, estos no lo entendieron así e informaron de ello al virrey Feria, solicitándole que comunicara a Felipe III, como hizo, que escribiera una carta para ellos ya que «se digué per molts era acostumat de fer». La carta de Felipe III para la Real Audiencia, con fecha de 17 de septiembre, llegó a Barcelona justo un mes más tarde, cuando hacía ya ocho días de la celebración de las exequias en la catedral, a las que asistieron los propios doctores. Es importante destacar la necesidad de las instituciones de tener confirmación oficial de la muerte del rey. En este caso, esta voluntad de poseer la letra real era para no perder prestigio institucional frente a otros organismos que sí la recibieron, principalmente, los consellers y los diputados. La carta de Felipe III y la respuesta de la Real Audiencia en BNE, Ms. 2338, fol. 103. 10. BNE, Ms. 2338, fol. 103. 11. BNE, Ms. 2338, fol. 103. 12. DG, vol. III, pág. 320. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 93 marinero alguno hasta que las galeras saliesen del muelle y volviesen a entrar haciendo el saludo pertinente.13 Justo cuando se estaba debatiendo este asunto, llegó al baluarte el enviado del duque de Feria que les comunicó que el virrey los convocaba en su palacio para informarles de la muerte de Felipe II. Sin embargo, los consellers decidieron leer la carta ante el Consejo de Ciento, donde también tratarían el agravio cometido por las galeras de Doria. Ya en la Casa de la Ciudad, los consellers recibieron las excusas del almirante genovés por no haber saludado porque entendía que hacer salvas era motivo de alegría y la muerte del rey no lo permitía, pero que si era obligado saludar, él levantaría anclas y volvería a entrar en la ciudad con saludo protocolario, como finalmente tuvo que hacer. Posteriormente, en el Consejo de Ciento se determinó que el segundo conseller, Felip Dimas Muntaner, fuese a la convocatoria del virrey Feria porque el conseller en cap, Miquel Joan Pons, con- tinuaba muy enfermo en la cama.

El juramento del virrey El virrey recibió a consellers y a diputados por separado. El duque les comu- nicó la muerte del rey y que debían hacer las exequias acostumbradas en seme- jantes casos. Sin embargo, a los primeros les reprochó que, a pesar de conocer la muerte del monarca, todavía no se había hecho demostración alguna de dolor en la ciudad. Después les informó de que el nuevo soberano lo había confirmado como lugarteniente de Cataluña y que por el estado y necesidad que tenía el terri- torio de ser gobernado y estar el consejo real parado era preciso que hiciese su juramento lo antes posible. Por eso, les dejaba todo lo que quedaba de día para que tratasen lo que les había dicho; además les enviaría el privilegio del rey donde Felipe III le confirmaba como su lugarteniente general. Esa misma tarde, ya oscureciendo, llegaron a la Casa de la Diputación Salvador Fontanet, doctor del Real Consejo y regente de la Tesorería Real, y el secretario Gabriel Alzina para presentar a los diputados el privilegio, apresurándolos a que lo examinasen rápidamente, como habían ya hecho los consellers.14 El duque de Feria quería jurar su cargo en la catedral a las once de la mañana del día siguiente. Ante las prisas de Feria, los diputados enviaron a su síndico a la Casa de la Ciutat para informar a los consellers de la voluntad del duque y saber cómo iba a actuar el gobierno municipal. Por su parte, el Consejo de Ciento había designado una veinticuatrena para que, junto con los abogados y asesores de la Diputación del General, estableciese si se debía aceptar o no el privilegio de lugarteniente de un rey que todavía no había jurado su cargo ni las constituciones y leyes de la tierra y, por consiguiente, si era adecuado aceptar el juramento del duque de Feria (Ferro Pomà, 1999: 101).15 Todavía a las diez de la mañana los asesores y abogados de la Diputación estaban examinando la copia del privilegio

13. DACB, vol. VII, págs. 136-138. 14. DG, vol. III, pág. 321. 15. DG, vol. III, pág. 321. 94 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban ya que, dada la importancia del negocio, era necesario mirar muchos privilegios y ejemplares anteriores y «no·s podía resoldre tant fàcilment».16 La paciencia del duque comenzaba a agotarse. Incluso consultó con las tres salas de la Real Audiencia si era absolutamente necesario que los consellers estuvieran presentes en el juramento, porque pensaba hacerlo sin ellos si era menester. Los doctores de su consejo contestaron que no era obligatoria su asistencia pero que era acon- sejable que, mostrando los consellers su voluntad por asistir como la estaban mostrando, se esperase a que tomasen una resolución. Pero esta se retrasaba cada vez más. Diputados y consellers consiguieron que el virrey aceptase el aplazamiento del juramento hasta el día siguiente, pero los apremió a que tomasen una resolu- ción antes de las diez de la mañana. Los abogados de ambas instituciones se reu- nieron para repasar conjuntamente los ejemplares de anteriores privilegios y poder dar validez al que ahora se les presentaba. Así, ante otra nueva embajada de los diputados para informarle de que se estaba trabajando en ello, el virrey les reprochó que no entendía por qué tardaban tanto y que no tenían que mirar y ana- lizar el privilegio ni documento alguno porque él lo había enviado solo para que tuvieran conocimiento de que Felipe III le había designado como lugarteniente en el Principado. Por eso —decía— él no tenía que esperar respuesta alguna y, al día siguiente, juraría su cargo en la catedral.17 Finalmente la Diputación del General aceptó el privilegio y así se lo confirmaron al virrey, quien les agradeció mucho la noticia. Sin embargo, los juristas de la Ciudad continuaron con sus trabajos, no pudiéndose celebrar el Consejo de Ciento por ser ya tarde. Así que se tuvo que aplazar para la mañana siguiente. Por fin, a las once de la mañana del 26 de sep- tiembre, los consellers enviaron al virrey una delegación para comunicarle la determinación del Consejo de Ciento de aceptar el privilegio, basándose en pre- cedentes de la época de Pedro III y Martín I, y le solicitaban que fijase una hora para realizar su juramento.18 Sin embargo, surgió un nuevo debate entre el virrey y los consellers en torno a la forma en que estos últimos debían vestir sus gramallas de luto para dicho juramento. Y es que los consellers pretendían llevar faldero, es decir, un paje que les sujetase la gramalla para que esta no arrastrase por el suelo: un pri- vilegio que el duque de Feria no estaba dispuesto a aceptar.19 En este punto se hace evidente la lucha de poderes existente en la capital catalana entre el máxi- mo representante del rey en Cataluña, su «alter Nos» (Lalinde Abadía, 1964: 78), y los poderes autóctonos, siempre apegados a sus privilegios y celosos guardianes del ceremonial cívico. Mediante su secretario Gabriel Alzina, Feria comunicó a los consellers que, en su presencia, nadie podía llevar la falda alta y llevar paje; todos debían llevar sus gramallas de duelo rossegants, es decir, a ras de suelo. Los abogados del Consejo de Ciento, Jaume Dalmau y micer Fiva-

16. DG, vol. III, pág. 322. 17. DG, vol. III, pág. 323. 18. BNE, Ms. 2338, fol. 107. 19. BNE, Ms. 2338, fol. 106. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 95 ller, argumentaron y explicaron al representante del virrey, el regente y aboga- do fiscal patrimonial Joan Castelló, que en duelos por muerte del rey los consellers no debían salir de la Casa de la Ciutat y siempre debían llevar capi- rote y gramallas de luto sujetas por un faldero. También le recordaron que así había sucedido en las exequias del obispo de Barcelona, Joan Dimas Lloris, fallecido a principios de agosto de ese mismo año.20 A pesar de los razonamien- tos que unos y otros emitían, la única solución a la que se pudo llegar era que los consellers esperasen al virrey en la capilla del altar mayor y que no fuesen a su palacio a su encuentro para evitar este desajuste ceremonial. El consenso alcanzado, aunque levemente, reafirmaba la concepción de que el ritual político lograba camuflar las tensiones, representando una armonía superior a la que en realidad existía (Muir, 2011: 288). Por fin, a las cuatro de la tarde, el virrey Feria tomó camino de la catedral, acompañado de todos los doctores y oficiales de la Real Audiencia. Llevaba a su lado izquierdo al regente de la Tesorería Real y a su derecho a don Gastón de Montcada, marqués de Aitona. Fue recibido en el portal mayor de la catedral por los canónigos, quienes lo acompañaron hasta la capilla del altar mayor donde lo esperaban los tres consellers —el conseller en cap permanecía en cama muy grave y el cuarto conseller acababa de morir—. Una vez allí, se arrodilló, escu- chó sentencia de amenaza de excomunión, como era costumbre con aquellos virreyes que no eran de sangre real (Lalinde Abadía, 1964: 70), prestó el jura- mento en la forma acostumbrada y escuchó las protestaciones de los síndicos del Consejo de Ciento y de la Diputación del General, respectivamente. Una vez con- cluidas, el virrey bajó a la capilla de Santa Eulalia sin el acompañamiento de los consellers, que se quedaron en el altar mayor por el contencioso de las gramallas altas, donde oró y, tras ello, abandonó el templo con dirección a palacio. El duque ya era, a todos los efectos, el nuevo virrey de Cataluña y los oficiales a sus órde- nes volvían a tener jurisdicción.

El duelo por el rey difunto Una vez resuelta la situación jurídico-administrativa del Principado, tocaba poner en marcha los preparativos de las exequias de Felipe II e iniciar el luto. El virrey escribió al Capítulo de la catedral para pedir a sus canónigos que celebra- sen las funerarias de Felipe II según lo observado en anteriores ocasiones y más si era posible.21 Por su parte, el Consejo de Ciento determinó que las exequias y duelos por su majestad se hiciesen siguiendo los ejemplares anteriores de Carlos V, en 1558, y la reina Ana de Austria, en 1580.22 El 27 de septiembre, la catedral y los monasterios de la ciudad comenzaron a repicar sus campanas como era cos- tumbre en duelos de reyes. No lo hicieron en cambio las parroquias porque sus escolanos se negaban a repicarlas si no sabían antes quién iba a pagarles por ello.

20. BNE, Ms. 2338, fol. 106. 21. Archivo del Capítulo de la Catedral de Barcelona (ACCB), Exemplaria, vol. I, fol. 183. 22. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 100. 96 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban

Después de tres días de negativas, los consellers consiguieron que lo hicieran, bajo presiones y amenazas de penas pecuniarias.23 Ese mismo día, el conseller en cap, Miquel Joan Pons, murió en su casa de la plaza del Vi. Este hecho era relevante porque la ciudad perdía a su autoridad polí- tica y moral más importante. Los tres consellers restantes tuvieron que afrontar todo el proceso de preparación y celebración de las exequias reales. Jaume Ramon Vila escribió en su dietario que ese año de 1598 fue un año de muertes ya que habían fallecido dos diputados, dos consellers, el obispo de Barcelona y el rey Felipe II.24 Las exequias del conseller en cap se celebraron el 29 de septiem- bre, en la iglesia de Sant Miquel; a ellas acudieron todos los oficiales y miembros del Consejo de Ciento y algunos nobles como el conde de Quirra. El Consejo de Ciento decretó los tres días oficiales de duelo previos a la cele- bración de las exequias, es decir, los días 6, 7 y 8 de octubre. El primero de ese mes se comenzó a preparar los tres días de luto oficial, en los que los consellers, reunidos en la Casa de la Ciudad, recibirían a todas las autoridades que quisiesen ir a mostrar sus respetos por el rey difunto. Los consellers eligieron a veinte pro- hombres para que les acompañasen durante esos tres días y asistiesen con ellos a las exequias en la catedral. Cada uno de ellos recibió una gramalla y un capirote de duelo.25 Ese mismo día, los consellers acudieron a la Casa de la Ciudad para tratar asuntos relacionados con las funerarias del rey; sin embargo, los asesores del Consejo de Ciento les dijeron que hasta que se guardasen los tres días oficia- les del duelo no era aconsejable que fuesen allí ni que anduviesen por las calles de Barcelona. Era preferible que se reuniesen, si debían hacerlo, en casa del segundo conseller ya que así se había observado en ejemplos anteriores de exe-

23. Durante más de dos meses, los escolanos de las parroquias fueron a la Casa de la Ciudad para cobrar el dinero que les pertenecía por los repiques de campana hechos por la muerte del rey. El gobierno municipal se negaba a pagarles, alegando que era obligatorio hacer dichos repiques sin paga alguna. Siguiendo el antecedente de la muerte de la reina Ana María de Austria, el Consejo de Ciento decidió que se pagasen al clero de la catedral los repiques que hicieron, pero en calidad de estrenas y no como obligación de la Ciudad. También influyó el que se depositasen en la Taula de la Ciudad doce libras a favor de los escolanos de la parroquia de Santa María del Pi, por dicho motivo. Así que al Consejo de Ciento no le quedó más remedio que girar, el 19 de diciembre de ese mismo año, cuarenta y dos libras para el clero de la catedral por los trabajos de hacer repicar las campanas para las exequias de Felipe II, a razón de catorce sueldos por repique; además, se pagaron doce libras más para los escolanos de la iglesia de Santa María del Pi, por estrenas, que no por obligación. A los escolanos del resto de parroquias no se les pagó nada, por no haber ejemplar que dijese lo contrario; Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, págs. 124-125. 24. AHCB, Ms. B-100, fol. 179. 25. Cada uno de los tres consellers eligió a sus propios acompañantes. El segundo conseller, Felip Dimas Montaner, escogió a: Miquel Ferrer, militar; Josep de Bellafilla, militar; Miquel Batista Falcó, militar; Pau Mas Novell, militar; Mariano Berart, ciudadano; Arcangel Caralt, doctor en medicina, ciudadano, y Llorens Materra, pelaire. El tercer conseller, Josep Illa, a: Pons de Peramola, militar; Garau Guardiola, militar; Francesc de Gualbes, militar; Gaspar Montaner, ciudadano; Julià de Navel, ciudadano, y Joan Soria, mercader. Finalmente, el quinto conseller, Hierònim Talavera, a: Joaquim Setantí, ciudadano; Francesc Cornet, ciudadano; Perot de Tamarit, militar; Marc Antoni Llentes, militar; Francesc Pons, militar; Lluís de Boxadors, militar, y Pau Duran, droguero; Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 105. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 97 quias reales.26 Y es que el luto por el fallecimiento del monarca limitaba sobre- manera las apariciones públicas y las acciones de los consellers que debían permanecer en sus hogares y recibir allí las visitas. El 5 de octubre, Bertomeu Melons, trompeta de la ciudad, hizo un pregón por las calles y plazas de Barcelona para anunciar la muerte de Felipe II y que los consellers

preguen y exorten a tots los ciutedans poblats y habitants en aquesta Ciutat que fassen contínuas orations e pregàries per suffragi de la ànima de la prefata S. C. Real Magestat de don Felip Rey y Señor Nre. e que per demostratió de tanta tristí- sia tot lo dia de dimarts dimecres y dijous propvinent e immediatament següents tinguen les portes de llurs cases obradors e botigues tencades e cessen de fer pale- sament llurs acostumats exercicis com és just y rahonable per la mort de dita Real Magestat. E no res menys se abstinguessen que de qui en avant y cessen de fer sons desfresses danses balls e altres alegries y que fassen tota demostratió de trisi- tísia axí de nit com de dia.27

Ciertamente, durante los días que duraba el duelo, la ciudad se paralizaba como señal de respeto al monarca fallecido. Todos los artesanos cesaban su acti- vidad y los negocios cerraban sus puertas. Abrir las tiendas o trabajar durante ese período no era una opción, sino una infracción que estaba penada con multas eco- nómicas. El día 6 de octubre comenzó el duelo oficial de la ciudad por el desaparecido rey Felipe. También los diputados iniciaron su duelo particular en la Casa de la Diputación. Los emisarios del Consejo de Ciento invitaron a las autoridades e instituciones a que acudieran a la Casa de la Ciudad para mostrar sus respetos por Felipe II. Josep de Bellafilla y Miquel Baptista Falcó, entre otros, fueron los encargados de ir a la Diputación a comunicar a los diputados el comienzo del duelo. Los consellers llegaron al salón del Consejo de Ciento, acompañados de los prohombres que habían designado, y vistiendo, esta vez sí, gramallas de luto sujetadas por un faldero. Una vez allí, se colocaron en sus asientos correspon- dientes esperando a que comenzasen a llegar todas las autoridades y personalida- des de la capital catalana.28 Es en este punto donde comenzaron a surgir los desacuerdos en torno al lugar que debían ocupar cada uno de ellos. Los conflictos de protocolo eran habituales por cuanto estaba en juego el reconocimiento mutuo de las posiciones ocupadas por parte de los participantes (Muir, 2011: 303) y la pertenencia o no a un espacio comunicativo (García Bernal, 2006: 137). Durante este primer día de duelo, las negociaciones entre las instituciones para intentar llegar a acuerdos que contentasen a todos fueron continuas. Los primeros en llegar fueron algunos abades de monasterios: Banyoles, Sant Cugat del Vallès o Serrateix. Se sentaron junto a los consellers, en el lugar más preeminente debido a su calidad de eclesiásticos, ocupando el asiento más honro-

26. DACB, vol. VII, pág. 148. 27. AHCB, Crides Comuns, 1B.IV-23, fol. 141-142. 28. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 105. 98 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban so el abad de Sant Cugat, don Miquel d’Aymeric, por ser el más antiguo de los tres. Al poco, llegaron, de parte de la Diputación del General, don Frederic Des- , don Joan Palau, Hierònim de Gaver y Joaquim Setantí para preguntar qué lugar ocuparían los diputados en dicho Salón de Ciento, a los que se les contestó que se les daría el asiento que acostumbraban a tener en anteriores ocasiones, junto al conseller en cap. Una vez se marcharon, llegaron el canónigo Onofre Reart, electo obispo de Elna, y el vicario general del Cabildo, Paulo Pla. El pri- mero se sentó entre el segundo conseller y el abad de Sant Cugat, por haber sido elegido obispo, mientras que el segundo lo hizo detrás del resto de abades. Enton- ces, regresaron, de nuevo, los susodichos Frederic Despalau y Joan Palau quienes comunicaron a los consellers que en la Diputación se habían revisado ejemplares anteriores —concretamente el de la reina Ana de Austria— en los que el diputado eclesiástico ocupaba el mismo lugar que el conseller en cap, es decir, en la mitad del frontispicio, bajo la figura de la Virgen María que presidía dicha sala del Consejo de Ciento. En caso de que no se les ofreciese ese lugar, no acudirían al duelo. El segundo conseller, Felip Dimas Montaner, les dijo que ese era el lugar que les daba la ciudad y que se cerciorasen de ello ya que «rebria gran pesar la Ciutat de que los senyors diputats ni vinguessen al dol».29 Eso sí, añadía que, si llegaba algún magnate, ellos, los consellers, le ofrecerían su puesto y del mismo modo tenían que actuar los diputados. A su vez, los consellers enviaron a Pons de Peramola, Garau Guardiola, Fran- cesc Cornet y Gaspar Montaner a decir al virrey Feria que la ciudad estaba guar- dando tres días de duelo por el rey difunto y que, en tales casos, los consellers no acostumbraban a visitar a nadie, sino que ellos eran visitados en la Casa de la Ciudad. No obstante, el duque de Feria no fue allí en ninguno de los tres días del duelo. También enviaron a Francesc Gamis y Jaume Dalmau, acompañados de varios oficiales del Consejo de Ciento, a decir a los diputados que los consellers sentían mucho la intención de la Diputación del General de no asistir al duelo y que considerasen el lugar que se les había ofrecido ya que era el más «prehemi- nent y honrrat que·s pogués donar en la Casa de la Ciutat» y que aquel mismo lugar era el que tenían el marqués de Aitona, el conde de Quirra o el veguer de Barcelona.30 Finalmente, se llegó a un acuerdo según el cual los diputados podrían sentarse donde querían, por lo que confirmaron su asistencia. Ese mismo día, aconsejados por sus asesores, los consellers invitaron a los inquisidores para que asistieran al duelo que en la Casa de la Ciudad se guardaba por Felipe II, «per la correspondèntia que aquesta Casa té y sol tenir ab tots los tribunals».31 Era la primera vez que se invitaba a los inquisidores al duelo oficial de la ciudad. Al día siguiente, Rimbau y Macip, secretario y escribano del Santo Oficio respectivamente, excusaron la presencia de los inquisidores en el duelo alegando no haber encontrado ejemplar alguno donde se recogiese su asistencia a

29. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 107. 30. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 107. 31. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 108. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 99 dichas solemnidades. Eso sí, agradecían de buen grado la correspondencia que la ciudad había tenido con ellos al invitarles al duelo. Las llegadas de personalidades y cargos públicos al duelo se fueron sucedien- do. Así, hicieron aparición los dos alcaldes de la Ceca con todo su consistorio. Tomaron asiento en el banco donde se colocaban los mercaderes, junto al quinto conseller, Hierònim Talavera. Ya después de comer, llegó el marqués de Aitona, al que fueron a recibir los obreros de la ciudad y un gran número de oficiales del Consejo de Ciento. Y, por fin, aparecieron los diputados y oidores de cuentas de la Diputación del General con todos sus oficiales. Los diputados se colocaron en el asiento de los ciudadanos, junto al segundo conseller, que ocupaba el lugar del desaparecido conseller en cap. Jaume Ramon Vila escribió en su dietario que los consellers fueron a recibir a los diputados, de manera excepcional, algunos pasos más allá de donde estaban sentados, porque para el resto de tribunales «no feyan més que alçarse de peus». Según apuntó Vila, los consellers hicieron esto porque los diputados eran, junto con ellos, el «cap del dol» y nunca ellos debían moverse para recibir a otras autoridades.32 Entre los diputados no se sentó nadie, mientras que sus oficiales se colocaron entre los prohombres. Estuvieron en el duelo algo menos de media hora y luego regresaron a la Casa de la Diputación. Los diputados se fueron «con gran contento» ya que en los dos anteriores duelos de reinas (el de Isabel de Valois, en 1568, y el de Ana de Aus- tria, en 1580) no se supo concertar el lugar adecuado que debían ocupar.33 Llega- ron entonces el abad de Ripoll y el conde de Quirra, seguidos de los dos cónsules de la Lonja que se sentaron junto al quinto conseller. Pudieron sentarse en este sitio porque solo había tres consellers ya que, normalmente, estaba establecido que el cónsul ciudadano debía estar sentado tras el cuarto conseller mientras que el cónsul mercader debía estarlo tras el quinto. Una vez se marcharon los cónsu- les de la Lonja y sus acompañantes, el primer día de duelo se dio por finalizado y los consellers regresaron a sus hogares. A la mañana siguiente, miércoles 7 de octubre, los consellers se dirigieron otra vez a la Casa de la Ciudad para guardar el segundo día de duelo en el Salón de Ciento. Los consellers enviaron emisarios al Capítulo de la catedral para invi- tarles al duelo, ya que no había obispo por estar la sede vacante. Reunidos los canónigos del cabildo barcelonés, decidieron que «en ninguna manera convenia se anàs per part del capítol al dol per ocasió de las graduations se usen en casa de la ciutat y per altres inconvenients».34 Y es que, durante los últimos años, las rela- ciones entre el estamento eclesiástico y la Diputación del General no vivían su mejor momento, llegando, incluso, el primero, a decantarse claramente por la posición real en el asunto de la detención del diputado Joan Granollacs (Pérez Latre, 2003: 214). Sin embargo, no comunicaron esta resolución a los emisarios del Consejo de Ciento sino que les respondieron que harían lo que tenían acos- tumbrado. Esta era una manera de no dar una negativa rotunda a los consellers,

32. AHCB, Ms. B-100, fol. 181-182. 33. Frederic Despalau, Diari (1572-1600), Simon i Tarrés, 1991: 160. 34. ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 184. 100 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban que podría llevar a un conflicto ceremonial más serio, y darles una respuesta abierta, aunque sujeta a lo que estaba establecido por tradición. Y es que ninguna institución estaba dispuesta a aceptar una degradación en las precedencias cere- moniales, lo que se traduciría en una pérdida de poder fáctico en favor de los otros tribunales. Comenzaron a llegar las autoridades, empezando por el baile general y su consistorio. El lugarteniente de baile general, don Francesc Agullana, no quiso asistir al duelo, ya que no aceptó el lugar que se le ofrecía tras el prohombre más antiguo, en lugar del que él reclamaba, que era junto al baile general y por delan- te de los prohombres. Luego aparecieron los alcaldes de la Ceca y tras ellos los cónsules de la Lonja, que se sentaron en estricto orden de precedencias, es decir, el alcalde monedero entre los dos cónsules y, en último lugar, el alcalde obrero. Y es que «lo cònsul de la Lotja militar o ciutedà, preceheix al alcalde monader, y lo dit alcalde monader preceheix al cònsul mercader».35 Ese mismo día se produjo un problema que reflejaba claramente el complejo entramado institucional de la Barcelona de finales del siglo xvi. Joaquim Setantí, ciudadano honrado de Barcelona, había sido elegido por el quinto conseller, Hierònim Talavera, para asistir al duelo y exequias del rey, por lo que recibió una cantidad de paño veintidoseno para confeccionar la prestigiosa gramalla de luto con la que debía acudir a dicha ceremonia.36 Sin embargo, Setantí rehusó su asis- tencia al duelo porque era oficial de la Diputación del General y, como tal, debía estar presente en el duelo que se celebraba en la Casa de la Diputación. Por este motivo, el conseller Talavera envió oficiales a casa de Setantí para reclamar la devolución de los costosos paños de luto, pero este les dijo que los había troceado y regalado los trozos «por amor de Déu».37 Ante tal agravio, los consellers envia- ron al veguer a casa de Setantí para que embargase sus bienes por el valor de las telas que le habían donado; sin embargo, antes de que llegase, Setantí ya había efectuado el pago de los paños mediante el obrero de la ciudad Marc Antoni Carreres, por lo que la orden de empeño de los consellers no siguió adelante. Este caso es representativo de la vinculación personal de los miembros de las élites barcelonesas a las diversas instituciones político-administrativas de la ciu- dad y del país. Estas élites conformaban clientelas propias de estas instituciones y estaba prohibido que apareciesen en manifestaciones y ceremonias públicas junto a otras instituciones que no fueran aquella a la que pertenecían. El agravio a los consellers no se produjo en la negativa de Setantí a asistir junto a ellos al duelo, sino en su libre disposición de los costosos paños de luto que la ciudad le había entregado. Y todo en un momento en que el gobierno municipal se encontraba mermado por los fallecimientos del cuarto conseller, primero, y, sobre todo, por el del conseller en cap, días más tarde. Además, durante esos últimos años del siglo, el Consejo de Ciento y la Diputación del General competían por ocupar el

35. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 110. 36. Sobre la cantidad y calidad del paño para las gramallas, según el rango del receptor, véase Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 120-123. 37. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 110. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 101 liderazgo político e institucional en Barcelona y el Principado (Pérez Latre, 2016: 109), lo que dificultaba el entendimiento. Sobre las diez de la mañana de ese mismo día, llegaron a la Casa de la Ciudad dos oficiales del racional de la Casa y Corte de su Majestad para preguntar al escriba de la Ciudad, el notario Francesc Pedralbes, qué lugar darían al lugarte- niente de dicho racional, Gaspar Vilanova, en caso de que este viniese al duelo, junto con el resto de oficiales del racional. La respuesta del escribano Pedralbes fue clara: si estaba presente el maestro racional, que era el marqués de Aitona (Ferro Pomà, 1999: 87) y que ocupaba un lugar privilegiado en cuanto a título del reino, este se sentaría en el banco de los ciudadanos, junto al segundo conseller Montaner; en caso de que viniese el lugarteniente de racional Vilanova, acompa- ñando al maestro racional o sin él, tendría que colocarse tras el prohombre más antiguo. Se actuaría conforme se había actuado con el baile general y su lugarte- niente Agullana. Entonces, los oficiales del racional contestaron a Pedralbes que, si el lugarteniente de racional no tenía el mismo lugar que el maestro racional, el consistorio no vendría. Y así sucedió que el consistorio del racional no asistió al duelo oficial por Felipe II. Ya por la tarde, acudieron de nuevo los diputados, oidores de cuentas y el resto de oficiales de la Diputación. Diputados y oidores se sentaron juntos en el banco de los ciudadanos, junto al segundo conseller. En ese momento, los pro- hombres del Consejo de Ciento se levantaron de sus asientos para dejar sitio libre para otras personalidades, lo que aprovecharon los asesores y algunos caballeros de la Diputación para ocupar el espacio, alegando que ellos debían sentarse junto a los diputados y oidores porque «tots ells feyen consistori ab los senyors dipu- tats, y no·s podien separar».38 Los prohombres del Consejo decidieron no recrimi- nar nada a los diputados para evitar diferencias con ellos —bastante les había costado que fuesen al duelo—, pero que al día siguiente, que era el último del duelo, no permitirían que ocupasen ese lugar los asesores. Se tomó nota de ello para que en futuras ocasiones, los consellers estuviesen advertidos de ello porque «encara que en la Deputació tots fassen consistori no·l fan ni·l poden fer en la present Casa».39 El jueves 8 de octubre, comenzó el último día de duelo. Bien temprano, los ocho trompetas de la ciudad, vestidos de luto con sus «trompes sordes»,40 en señal de respeto por el rey, iban publicando por todas las calles y plazas de Bar- celona que, al día siguiente, 9 de octubre, se celebrarían las exequias y capilla ardiente de Felipe II en la catedral de Barcelona. El pregón comenzó en la Casa de la Ciudad y, acto seguido, se publicó ante el palacio donde vivía el virrey, duque de Feria, y luego por los lugares acostumbrados.41 Acudieron al Salón de Ciento el prior del monasterio de Santa Ana y los canónigos de la catedral de

38. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 111. 39. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 111. 40. Se colocaba un trozo de madera dentro de la trompeta para hacer un sonido «trist y llamentable», Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 112. 41. El pregón completo se puede ver en AHCB, Crides Comuns, 1B. IV-23, fol. 142. 102 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban

Barcelona, Lluís Miquel de Bertomeu y Miquel Ferrer de Busquets. Según dije- ron, venían al duelo en calidad de procuradores generales de la provincia de Tarragona. Es decir, que no venían como representantes ni miembros del Capítu- lo de la catedral de Barcelona que había resuelto no acudir al duelo en la Casa de la Ciudad. También asistieron algunos nobles, como don Francisco de Erill y don Pedro de Perapertusa, barón de Joch, que se sentaron tras el prior de Santa Ana y el prohombre inmediato, respectivamente. Por la tarde los consellers ordenaron a los prohombres elegidos que fuesen a caballo junto con sus criados tocando a las puertas de las casas «sens dir cosa ninguna». Un ritual que conminaba a todos los barceloneses a acudir a las funera- rias del rey. Este último día de duelo, en verdad, se destinaba a dejar listos todos los preparativos de las exequias que tendrían lugar al día siguiente. El propio segundo conseller se reunió con los obreros de la ciudad para establecer la gra- duación de las personas que debían acompañar a los consellers a la catedral. Sin embargo, no les resultó nada fácil dar cabida en la catedral a todas las institucio- nes y personalidades que debían estar presentes en la capilla ardiente del rey. Ciertamente, la complejidad institucional de la Cataluña y la Barcelona de finales de la centuria se evidenció en las exequias de Felipe II.

Las exequias de la catedral La negociación económica Desde la llegada de la carta de Felipe III, con la que informaba de la muerte de su padre, se pusieron en marcha los mecanismos de preparación de las exe- quias. Era necesario que las instituciones que organizarían la ceremonia, princi- palmente el Consejo de Ciento y el Capítulo de la catedral, se pusieran de acuerdo en la forma y modo de proceder para su ejecución. La negociación ritual entre Consejo de Ciento y Capítulo se establecía en varios niveles que iban desde el ámbito más puramente ceremonial, relacionado con las precedencias y los luga- res que debían ocupar las instituciones y personalidades en la catedral, hasta aspectos más económicos, como era el reparto de la cera para iluminar el templo. En fin, toda una precipitación de decisiones destinadas a delimitar y fijar cada uno de los aspectos de la ceremonia (García Bernal, 1999: 118). El día 2 de octubre, llegaron a la sala del Capítulo de la catedral el clavario, Francesc Gamis, y el escribano mayor de la Casa de la Ciudad, Galceran Fran- cesc Calopa, para solicitar a los canónigos que diesen lugar sobre las gradas de la capilla de Santa Eulalia para construir la capilla ardiente de Felipe II. Además, les pedían que prestasen a la Ciudad el dosel imperial que esta había hecho para las exequias de la reina doña Ana, cuarta esposa de Felipe II, porque no tenían tiempo de realizar uno nuevo.42 La tradición establecía que el Consejo de Ciento debía hacer un dosel para las exequias reales en la catedral, que luego regalaba a la sacristía. El clavario Gamis también se comprometió a «prestar las sòlitas obli-

42. ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 183. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 103 gations acustumades y de estar a las concòrdias antiguas tenian ab sas mercès».43 El vicario Montserrat Roquer les respondió que aceptaban las dos primeras peti- ciones y que ya había encargado a los canónigos Pau Pla y Gabriel Cerdà que revisasen los ejemplares de anteriores exequias reales para ver el modo de proce- der entre ambas instituciones. No obstante, pese a que se prestaría el dosel a la Ciudad, el Capítulo no le perdonó la obligación de hacer uno nuevo y entregarlo a la sacristía. Por eso, el clavario Gamis firmó, en nombre de los consellers, un «acte de obligatió» por el que se comprometían a confeccionar un paño de oro para cubrir el túmulo que, posteriormente, serviría para hacer un palio. Aun así, se produjeron algunas diferencias en cuanto a la calidad del brocado del paño.44 Otro de los puntos de negociación era el referente a la cera colocada para ilu- minar la capilla ardiente. La cantidad de velas, cirios, antorchas y candelas que debían acompañar la tumba del rey estaba escrupulosamente reglamentada. El Consejo de Ciento había encargado a su candelero trescientos cirios amarillos, de seis onzas de peso cada uno, que se debían colocar en la capilla ardiente; cinco antorchas, de cinco libras de peso, a repartir entre los cuatro lados de la tumba y una en medio del cimborio; cuatro cirios, de tres libras, para los candelabros del altar mayor y, finalmente, doscientas cincuenta antorchas o blandones, de cinco libras, que se ubicarían en los lados de la capilla ardiente.45 Por una antigua con- cordia entre la Ciudad y el Capítulo de la catedral, tras acabar las exequias, la sacristía se quedaría con el diezmo de la cera que no se hubiese quemado, restan- do el sobrante para la ciudad. Además, los trozos de los blandones que se hubie- ran quemado hasta el candelabro también pertenecían a la sacristía ya que en su lugar los sacristanes colocaban otro blandón nuevo.46 También se estipulaban algunas ayudas de costa, como las diez lliures al Capítulo por las cien misas que se habían de celebrar por el alma de Felipe II. En fin, la puesta en marcha de las exequias requería un entendimiento entre las dos principales instituciones organi- zadoras. Una negociación ritual, en este caso, de claro carácter económico.

Negociación ceremonial y asistencia institucional a las exequias El lunes, día 5 de octubre, don Frederic Despalau y Joaquim Setantí fueron a visitar al virrey, duque de Feria, para decirle que, si el día de las exequias reales no ofrecía a los diputados el lugar pertinente en el altar mayor de la catedral,

43. ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 183. 44. Los canónigos exigían que el paño del dosel fuera de tres «alts», como últimamente se hacía, mientras que el clavario Gamis decía que en los dietarios de la ciudad no se especificaba que fuese de tal calidad; eso sí, se comprometía a que fuese de «tant cumpliment com lo últim»; ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 183. 45. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 102. 46. «De les doscentes y sinquanta atxes y de tots los siris que cremaren en lo tiburi, ne foren donades per servey de la sacristia de deu una, y de deu altra, conforme la pràticha y consuetut de molts anys a esta part, y les restants altres atxes foren restituïts al candaler, y los trossos que restaren dels siris foren donats tots a la dita sacristia»; Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 119. 104 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban como acostumbraban a tenerlo en anteriores ocasiones, no les quedaría más reme- dio que no asistir a la ceremonia, que les excusase por dicha ausencia y que ellos guardarían duelo y celebrarían sus propias exequias en la Casa de la Diputación. El duque les contestó que sentía mucho que un tribunal tan principal «no tuviesse lugar esa yornada y vería si se podría remediar».47 Les preguntó entonces el virrey en qué estribaba dicha afirmación. Despalau contestó que, antiguamente, los diputados ocupaban una parte del altar mayor y los consellers, la otra. Sin embargo, ahora ellos habían perdido su lugar en favor del Real Consejo, doctores de la tercera sala de la Real Audiencia (Ferro Pomà, 1999: 109), ya que estos se negaban a estar separados del virrey porque —argumentaban— formaban un cuerpo unitario. Feria les dijo que «no le paresía se podía remediar, mas que él lo vería».48 Y es que esta era una de las consecuencias que tuvo la instauración, y posterior consolidación, de la institución virreinal en Cataluña: la reestructura- ción ceremonial de las instituciones y autoridades del Principado, en cuya cúspi- de se encontraba la figura del virrey, en cuanto que tenía las mismas prerrogativas y preferencias que el rey (Lalinde Abadía, 1964: 80). Y es que, como afirma Gar- cía Bernal, la consolidación institucional de los tribunales de la ciudad constituyó una fuente constante de nuevas prácticas ceremoniales que alteraban el ciclo fes- tivo tradicional (García Bernal, 2006: 154). Durante los tres días previos a las exequias, las embajadas entre consistorios se sucedieron, en un juego a tres bandas, donde los actores principales fueron los consellers, los diputados y el virrey. El día 7 de octubre, el secretario del virrey, Gabriel Alzina, fue a la Casa de la Ciudad para insistir a los consellers que el virrey quería que los diputados estuvieran presentes en las exequias. Su ausencia no solo podría ser tomada como una afrenta a su autoridad, sino también como un desaire a la propia monarquía y al nuevo soberano. Por eso les pedía que diesen lugar a los diputados en el altar mayor. Los consellers, por su parte, se limitaron a responderle que dijesen a los diputados que acudiesen a la Casa de la Ciudad donde serían graduados en la comitiva que, desde allí, partiría hacia la catedral. Al día siguiente, temprano, Miquel Sarrovira, abogado del Consejo de Ciento, insistió ante los diputados que los consellers deseaban contar con ellos en las exequias. Por eso, les propuso que se sentasen en el banco de los consellers, intercalados con ellos y los prohombres. Eso sí, insistió que tendrían que partir desde la Casa de la Ciudad, graduados con el resto de integrantes de la comitiva. Como se acostumbraba a contestar a estos emisarios ante una respuesta posible- mente negativa, los diputados le dijeron que estudiarían la propuesta y darían una respuesta lo antes posible. El duque de Feria envió de nuevo a Gabriel Alzina a decir a los consellers que, para que los diputados pudiesen estar presentes en las exequias del rey, cabía la posibilidad de que se ubicaran junto a la reja que está justo delante del altar mayor.49 Por su parte, Frederic Despalau volvió a visitar al virrey para

47. DG, vol. III, pág. 325. 48. Frederic Despalau, Diari (1972-1600), Simon i Tarrés, 1991: 159. 49. BNE, Ms. 2338, fol. 109. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 105 comunicarle que los diputados deseaban estar presentes en la capilla ardiente y volvía a insistir en que su Excelencia el duque les diese un lugar adecuado. El problema era que eso no dependía del virrey. Feria les planteó la solución que había propuesto a los consellers: colocar un banco ante el altar mayor. Pero esta opción no sedujo a los diputados, quienes, decididos a recuperar su sitio en el altar y reunidos con su consistorio, valoraron la oferta del virrey y los incon- venientes de asistir o no a las exequias de la catedral. Tras muchos debates y ejemplos anteriores examinados, los asesores de la Diputación aconsejaron a los diputados que enviasen una embajada a los consellers para que les indica- sen el lugar que se les daría en la catedral el día de las funerarias. Ciertamente, no se había avanzado mucho. Tampoco a los consellers les convenció la idea del virrey. Argumentaron que no había antecedentes de que los diputados ocupasen ese lugar. Además, ese banco estaba destinado para los nobles titulados cuando la persona real estaba en la capilla del altar mayor. Así, la presencia del cenotafio del rey en el altar, que encarnaba su cuerpo y su alma, impedía que los diputados se sentasen en ese banco porque tendrían un lugar más valorado que los propios consellers, por ser sitio de los títulos del reino.50 La embajada de los diputados no fue a la Casa de la Ciudad con la esperanza de recibir una respuesta de su agrado. No estaban equi- vocados. Los consellers se limitaron a comunicar a los diputados que «sien ser- vits de anar demà, de matí, en casa de la ciutat, y de allí en fora los agraduaran y aniran agraduats, perquè aprés quant fossen a la Seu no·y hagués novedats y quefers».51 No les quedó otro remedio a los diputados que informar al virrey, duque de Feria, que, muy a su pesar, la Diputación del General no asistiría a las exequias. Posteriormente, reunidos en consejo, los diputados informaron de todo lo sucedido y de que el virrey había quedado satisfecho por los esfuerzos de la Diputación por estar presente en la capilla ardiente del monarca fallecido y que de ello daría cuenta al rey Felipe III. Además, el duque se comprometía a nego- ciar con los consellers, esa misma noche previa a la ceremonia, la asistencia de los diputados a la catedral. Feria iba a agotar todas las posibilidades. Este ir y venir de embajadas institucionales, generalmente con un resultado infructuoso, evidencia que las autoridades políticas no dieron su brazo a torcer. Consellers y diputados se enrocaron en sus respectivas posiciones y, a diferencia de lo ocurrido con el duelo oficial, no hubo acercamiento para llegar a un acuer- do; ambos cuerpos institucionales se aferraron a sus ejemplares antiguos. Todas las partes utilizaban fórmulas de cortesía y mostraban su voluntad de encontrar una solución pero, en realidad, no hicieron gala de una flexibilidad política ni ceremonial. Sus propuestas en ningún modo podían significar una pérdida de prestigio. Por su parte, el virrey entendió la postura de la Diputación y se esfor-

50. BNE, Ms. 2338, fol. 109-110. 51. DG, pág. 329. Frederic Despalau, uno de los emisarios enviados por los diputados, apuntó en su diario que, cuando el segundo conseller les comunicó la resolución tomada por el Consejo de Ciento, se giró hacia los prohombres y asesores allí reunidos y les preguntó si la respuesta dada a los emisarios era correcta, a lo que todos asintieron; Simon i Tarrés, 1991: 161. 106 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban zó por que asistiera a la ceremonia. Por eso, aseguraban los diputados que el virrey ponía en boca del soberano que prefería que ellos estuvieran presentes en las exequias, «attès representan tot lo Principat, que no un marquès, ni un comp- te, que eren personas particulars».52

La ceremonia El viernes 9 de octubre se celebraron, por fin, las exequias de Felipe II en la catedral de Barcelona. Los consellers llegaron bien temprano —entre las siete y las ocho de la mañana— a la Casa de la Ciudad, junto con los prohombres y oficiales del Consejo de Ciento, donde se conformaría la comitiva de duelo, por estricto orden jerárquico. Los consellers ordenaron a la persona que acostum- braba a tocar la campana de la ciudad para los difuntos que, acompañado por dos hombres, fuese a caballo por todas las calles barcelonesas, pregonando con su campanilla la muerte del rey. El primer pregón se hizo en la misma Casa de la Ciudad: «Devots cristians y cristianes: Pregau a Déu per la ànima de la sacra catòlica real magestad del rey don Felip senyor nostre, lo qual és passat de aquesta vida en l’altra».53 Una vez colocados todos en sus puestos, la comitiva partió hacia la catedral para llegar antes allí que el virrey, al que esperarían en el altar. Cuando la comitiva de la ciudad llegó al templo, los consellers y sus acompa- ñantes subieron al altar mayor. Contrariamente a lo acostumbrado, sus cuatro bancos estaban colocados en el lado de la Epístola, cuando debían estarlo en el del Evangelio. Y es que la presencia del estrado y la silla del virrey, en el lado del Evangelio, obligó a colocar los bancos de los consellers en el lado opuesto. No obstante, esto no fue un obstáculo para el desarrollo de la ceremonia. Sí lo fue, en cambio, el hecho de que los bancos del virrey y de los doctores de su Real Conse- jo tuvieran respaldo y el de los consellers, no. Como no tenían tiempo para ir a buscar bancos con respaldos a la Casa de la Ciudad, tomaron prestados los de la sala capitular de la catedral. Solucionado este desajuste ceremonial, el segundo conseller se sentó en su banco, en cuyo inicio estaba el conde de Quirra, que, por ser un titulado, le precedía; en el resto de bancos, los otros dos consellers, abades, prohombres y los oficiales de mayor rango del Consejo de Ciento. Al poco llegó el virrey de Catalunya, duque de Feria, acompañado del regente, a mano izquier- da, y de algunos caballeros de la tierra. Tras ellos, los dos maceros de la Real Audiencia, el tesorero y todos los doctores del Real Consejo, por orden de anti- güedad. Llegados al altar, los consellers y todos los de su cortejo se alzaron para ofrecer su acatamiento al virrey; eso sí, sin moverse de su sitio ya que, en cere- monias de duelo, no salían a recibir al virrey. Una vez sentados todos en sus bancos, salió de la sacristía el canónigo Onofre Reart, acompañado de los canónigos Bernat Oliva, diácono, y Gabriel Cerdà,

52. DG, vol. III, pág. 329. 53. Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, pág. 114. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 107 subdiácono. Ellos fueron los encargados de oficiar la ceremonia, que fue de gran solemnidad y a canto de órgano. Entre las gradas de la capilla de Santa Eulalia y el coro estaba el túmulo y capilla ardiente de Felipe II.54 Acabado el oficio, cuatro presbíteros dieron al virrey y a los tres consellers un cirio de una libra de peso y un escudo de oro a cada uno. Entre el resto de sus acompañantes también se repartieron cirios y dinero. El peso del cirio y el valor de la moneda dependían del rango y calidad de cada uno de los oferentes.55 Mientras tanto, otros presbíte- ros repartieron cirios y dinero por el coro, la tribuna de las damas, encabezadas por doña Violant de Cardona y Centelles, esposa del gobernador de Cataluña, y por el resto del templo. Entonces, dio inicio el ritual del ofertorio. En primer lugar, ofreció el diácono Oliva y el subdiácono Cerdà; tras ellos, el maestro de ceremonias del Capítulo y todos los escolanos que participaron como ayudantes en el altar mayor. Posteriormente, fue el virrey, duque de Feria, quien, acompaña- do del regente y del tesorero, se levantó de su silla, ofreció su moneda y cirio encendido y besó la patena que sujetaba el canónigo Reart. Tras regresar a su lugar, el diácono Oliva se dirigió a los consellers para que hiciesen su ofrenda, mientras que el canónigo Cerdà lo hizo donde estaban el regente, el tesorero y los doctores del Real Consejo. Nadie de los que estaban en el altar mayor se movió de su sitio para el ofertorio, excepto el virrey. Una vez acabado el sermón del padre carmelita descalzo fray Alfonso de los Ángeles y regresado el canónigo Reart a la sacristía, los consellers se dirigieron al virrey para agradecerle su presencia en las exequias. Tras ello, volvieron a su banco y esperaron a que el duque abandonase la catedral, para hacerlo ellos pos- teriormente. Los consellers no lo acompañaron hasta la salida del templo ya que, en tiempo de duelo, «totes les serimònies ordinàries cessen» y no podían moverse de su sitio. Así que, una vez fuera el virrey, los consellers se levantaron con todo su acompañamiento y abandonaron la catedral con dirección a la Casa de la Ciu- dad, donde se disolvió la comitiva y se dio por finalizada la ceremonia.

54. «Sobre les escales de Sta. Eulària feren un gran cadafal, que si pujave ab tres o quatre grades del qual axien quatre pilars grans que sustentaven una cuberta feta â manera de piràmida quadrada ab uns marlets tot al entorn y sinch torres una en lo més alt y altre sobre cada pilar. Sobra cada una dellas estava una atxa y en lo més alt estava un escut dorat ab les armes del Senyor Rey y en las de sobra los pilars estaven altres escuts deurats ab les armes de la Ciutat. Sota los marlets que estaven al entorn de dita cuberta com â tovallons unas telas pintadas de or y plata ab escuts de la Ciutat y del qº Senyor Rey y per lo sobrecel de dita capella sota la cuberta estava un drap blau tot pintat de or y plata ab molts persnatges y en lo mitg estaven las armes Reals y als cantons las de la Ciutat […] Havia un gran túmul sobre dos grades les quals ab tot lo paviment de dita capella y les grades della estaven cubertas de dol […] y sobre lo dit túmol estava al cap dos coxins de vellut blau ab una corona Real y cetro dorat y als peus estava la creu major de la Seu y al entorn de dita capella estaven moltes blandoneras de terra la una més alta que la altra a menra de grades de teatro en les quals estaven 250 atxes ab escuts de la Ciutat»; AHCB, Ms. B-100, fols. 182-183. 55. Para la distribución de cera y dinero entre los oferentes, véase Llibre de les Solemnitats de Barcelona, vol. II, págs. 119-120. 108 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban

Las ausencias En las exequias de Felipe II faltaron algunas autoridades de gran trascenden- cia en el entramado político del principado. La ausencia más destacada fue la de los diputados de Cataluña. Definitivamente, decidieron no aceptar ninguna de las propuestas ofrecidas por el virrey y por los consellers y optaron por celebrar un aniversario, por su cuenta, en la Casa de la Diputación el 10 de octubre. El dieta- rio de la Diputación deja claro que los diputados no fueron a las exequias por no tener el lugar que les tocaba, y estar este ocupado por el Real Consejo.56 En este sentido, Jaume Ramon Vila culpa directamente al virrey y al regente de la ausen- cia de los diputados y a los consellers de permitirlo.57 El Real Consejo del virrey había ganado la partida: conservaría su lugar en el altar mayor. La consolidación de la figura del virrey y de su consistorio de doctores y escribanos que formaban el Real Consejo, verdadero gobierno real en el Principado (Pérez Latre, 2003: 117) y finalmente perfilado por Felipe III en las Cortes de 1599 (Ferro Pomà, 1999: 109), había desplazado, e incluso excluido, a la institución más importante de Cataluña de las exequias reales. Esto era consecuencia del afán de los miem- bros del Consejo Real por ganar nuevas parcelas de poder (Pérez Latre, 2003: 131), en este caso, en el ámbito de la representatividad institucional. No fue solo en Barcelona donde la Real Audiencia trató de imponer su preeminencia por encima de otras instituciones. En las exequias de Felipe II celebradas en la cate- dral de Sevilla, también la Real Audiencia mantuvo un pulso con el cabildo municipal por ocupar un lugar de mayor prestigio; pugna jurisdiccional que se remontaba a tiempos del emperador Carlos V y que culmina en las exequias fili- pinas, obligando a retrasarlas casi un mes (Varela, 1990: 127; García Bernal, 1999: 111). No obstante, no era la primera vez que los diputados faltaban a unas exequias reales por este motivo. Los problemas ceremoniales entre el Real Consejo y la Diputación, reflejo de la competencia jurisdiccional existente entre ambas institu- ciones (Belenguer Cebrià, 1996: XXIII), ya surgieron en las exequias de la prin- cesa María Manuela de Portugal, que fuera primera esposa de Felipe II cuando todavía era príncipe, en 1545. El virrey de Cataluña por aquel entonces, Juan Fer- nández Manrique de Lara, conde de Aguilar de Campoo, comunicó a los diputa- dos que no podían tener su lugar habitual en el altar mayor, inmediatamente después del obispo de Barcelona. Aun así, decidieron ir a las exequias y una vez allí, justo cuando se daba inicio al sermón, el virrey les confirmó lo dicho el día anterior y que tenían sitio en el coro. Ante tal respuesta, los diputados decidieron

56. «E no·y anà lo consistori de la present casa per no tenir-hy loc concedent y tenir-los ocupat lo loc lo Concell Real»; DG, vol. III, pág. 330. 57. Ante la propuesta de los consellers de graduar a los diputados entre ellos, Jaume Ramon Vila escribió en su dietario que «vist per los deputats que per ésser mort lo conceller en cap que lo conceller segon lo tenia de precehir y juntament lo compte de Quirra noy volgueren anar ni aceptar lo lloch quels donaven y axí dexa de anar un tribunal tant principal a las obsèquias del sor. rey per causa del virrey y regent y dels concellers queu comportaren»; AHCB, Ms. B-100, fol. 186. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 109 abandonar la catedral y no estar presentes en las exequias, presentando, eso sí, una protestación ante notario. Este fue el punto de partida de la ausencia de la Diputación del General en las funerarias regias. En 1555, tampoco asistieron a las de la reina Juana tras unas duras negocia- ciones con el virrey, marqués de Tarifa, y los consellers, para recuperar su puesto en el altar mayor, «pretenent lo dit Consell Real lo dit loch per ha ells, e sie molt notori que lo dit Consell Real may ha obtingut dit loch, ans en semblants jornades sempre ha segut en lo dit cor de dita Seu».58 Sí que estuvieron presentes, en cam- bio, en la capilla ardiente del emperador Carlos V, en 1558, sin tener problema alguno para ocupar su lugar en el altar mayor.59 Quizá, los turbulentos años que siguieron a la sucesión de Carlos V, en los que Cataluña vivió una situación de desgobierno y de fragilidad del poder real, favorecieron el retorno de los diputa- dos al altar mayor de la seo. Sin embargo, fue en 1568, en las exequias del prínci- pe don Carlos, donde el conflicto ceremonial entre los dos consistorios alcanzó mayor gravedad, culminando en el desplazamiento de los diputados del altar mayor de la catedral y su ausencia en las exequias del malogrado príncipe.60 Este hecho marcó precedente y en las exequias posteriores, como las de la reina Isabel de Valois, ese mismo año, y las de la reina Ana de Austria, en 1580, los diputa- dos ya no estuvieron presentes, negándose rotundamente a asistir a la catedral sin recuperar su sitio en el altar. Para las exequias de la reina Isabel de Valois, los diputados ni siquiera trata- ron de negociar y recuperar su puesto en la catedral. Y esto no solo por la inme- diatez de la muerte de la joven esposa de Felipe II, sino también porque la Diputación estaba plenamente inmersa en el conflicto que tenía con la Inquisi- ción y que llevó, incluso, al arresto de los diputados. Por el contrario, tanto en la capilla ardiente de la reina Ana de Austria como en la del propio soberano Felipe II, sí que se produjeron embajadas y conversaciones para que los diputados acudie- sen a la ceremonia fúnebre, aunque sin éxito. No obstante, no se debe tomar la ausencia de la Diputación del General en las funerarias de Felipe II únicamente como una derrota de la institución ya que, desde el primer momento, los diputa- dos optaron por celebrar unas exequias propias en la casa consistorial. Además, se negaron a aceptar las propuestas que les planteaban ya que, de haberlo hecho, hubiese significado una pérdida de prestigio y peso específico para la Diputación en el entramado institucional de la ciudad. Su negativa a aceptar cualquier alter-

58. DG, vol. II, pág. 55. El virrey les ofreció un banco que saliese directamente del brazo derecho de su silla, a lo que se negaron rotundamente los diputados que se empeñaban en ocupar «lo padrís de la part de l’Evangeli». Por otro lado, en las exequias de la emperatriz Isabel de Portugal, en 1539, todo el consistorio del virrey estuvo sentado en el coro y no en el altar, donde se encontraban los diputados. 59. «En lo cor de dita sglésia, a la part del evangeli, stave lo loctinent de balle general, ab sos ministres, y a la altra part stave lo licensiado Lagunilla, inquisidor, ab sos familiars o ministres»; DG, vol. II, pág. 75. 60. «Los diputats no vingueren per no ésser se concertats ab los consellers sobre del lloch y és veritat se feren moltes embaxadas dels uns y altres y al vizrey qui si era posat y no si trovà ningun concert per a que dins lo rexat de dit altar major tinguessen loch»; ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 79. 110 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban nativa que no fuera recuperar su puesto en el altar mayor era, en realidad, una muestra de fuerza y de vitalidad de la institución catalana durante la segunda mitad de la centuria, no solo frente a los consellers, sino también frente al virrey y el resto de poderes de la ciudad; presentándose como un cuerpo consolidado y compacto, respetuoso con las leyes, las ceremonias y la tradición institucional del país. Ciertamente la Diputación del General optó por celebrar sus propias exequias en la capilla de Sant Jordi el 10 de octubre, un día después de las exequias en la catedral.61 A ellas asistieron el virrey, los consellers y un gran número de caballe- ros y ciudadanos honrados. Los diputados salieron a recibir al duque de Feria; sin embargo, no hicieron lo mismo con los consellers, que fueron recibidos por los asesores, el abogado fiscal y el escribano de la institución. No contó, en cambio, con la presencia de los inquisidores ni de los canónigos de la catedral. Estos últi- mos se negaron a repicar las campanas de la catedral por motivo de las exequias en la Casa de la Diputación, ya que esto solo se podía hacer en caso de celebra- ción de exequias reales o de otras personas principales en la catedral. Por eso ofrecieron a los diputados la posibilidad de celebrar sus funerarias en la iglesia metropolitana de Barcelona. No gustó nada a los diputados la negativa de los canónigos del Capítulo: «les raons y excusas donades per ells són de poca subsis- tència». En su opinión, la Diputación del General era un lugar público y cabeza del reino y, por este motivo, la catedral debía repicar las campanas en honor del rey. Otra ausencia de relieve fue la de los inquisidores, pese a que en anteriores ocasiones sí que habían acudido a las exequias reales. Con motivo de las exe- quias de la emperatriz Isabel de Portugal, en 1539, el inquisidor solicitó al Capí- tulo de la catedral un lugar en el coro para poder asistir a la ceremonia él y algunos de sus oficiales. Se accedió a la petición del inquisidor y se le dio el asiento del decano, que en esos momentos se encontraba ausente de la ciudad. La cesión de este puesto tuvo continuidad y se fue confirmando con diversas concor- dias establecidas entre los inquisidores y los canónigos. Así, el Santo Oficio pudo tener su representación institucional en la catedral de Barcelona.62 Desde enton- ces, los inquisidores estuvieron presentes en las exequias reales que se sucedieron a lo largo del siglo xvi. Sin embargo, para las exequias de Felipe II, los inquisidores reclamaron al Capítulo que les diesen lugar en la otra parte del coro, justo enfrente del baile general, don Joan Icart, que estaba en el lado donde estaba la silla del obispo. Además, exigieron que durante la ceremonia, en el momento del ofertorio, los dos capellanes se dirigiesen antes a ellos que al baile general, como señal de res- peto. Los canónigos del Capítulo les dijeron que iría uno de los dos capellanes hacia ellos y el otro iría hacia dicho baile, es decir, uno hacia cada lado del coro. Los inquisidores no aceptaron esta propuesta y decidieron no asistir a las exe- quias de Felipe II, celebrando otras por cuenta propia en la casa de la Inquisi-

61. DG, vol. III, pág. 330. 62. ACCB, Exemplaria, vol. I, fol. 10. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 111 ción.63 Como apuntó Jaume Ramon Vila en su dietario, la negativa de los inquisidores de Cataluña de asistir tanto al duelo como a las funerarias del rey hizo que los consellers mandasen al notario «qui aporta lo dietari de la Casa la Ciutat que·n fes nota molt particular en ell pera que no fossen may més convidats en ninguna ocasion pues no havian acudido â la primera».64 Los inquisidores celebraron sus propias exequias el 13 de octubre, en la capilla de Santa Ágata.65 Tampoco asistió a las exequias el marqués de Aitona, en ese momento el títu- lo de mayor rango que estaba en el Principado ya que el duque de Cardona se encontraba, por aquel entonces, en la corte de Madrid. Como marqués, le tocaba a él la precedencia sobre todas las autoridades públicas; sin embargo, como maestro racional, no podía preceder al regente Josep Mur. Y fue esto lo que sucedió. Que dicho regente no quiso ceder su puesto a Aitona y, según apuntó Jaume Ramon Vila, siempre crítico con la actuación del virrey y de los oficiales de la monarquía, el duque de Feria favoreció en esta ocasión al miembro de su Consejo.66 Felipe III, informado por Feria de las exequias celebradas tanto en la catedral como en la Diputación, escribió cartas a las autoridades catalanas para agradecer las muestras de sentimiento y duelo por su padre. El luto por el rey fallecido se alargó durante varios meses. Los consellers vistieron sus cotizadas gramallas negras de Segovia en todas sus apariciones públicas. Solo finalizó el período de duelo cuando llegó la carta de Felipe III que anunciaba su próxima visita a Barce- lona y su intención de casarse allí. Sin embargo, la llegada del rey se retrasó hasta mayo del 1599 y el duelo oficial en la ciudad se abolió el 11 de abril, domingo, día de Pascua de Resurrección. No es una casualidad que, el día que resucitaba Cristo, el cuerpo místico del rey también lo hiciese. Con el abandono del luto se cerraba definitivamente la etapa anterior y se iniciaba un tiempo nuevo, el reina- do de Felipe III.

Conclusión La celebración del duelo y de las exequias de Felipe II evidenció la compleja realidad institucional de la Barcelona de finales del siglo xvi. Una ciudad donde coexistieron diversos tribunales que compitieron por controlar parcelas de poder. Una de estas parcelas fue la de la representación institucional, esencial para el

63. Tanto Jaume Ramon Vila como don Frederic Despalau hacen mención en sus respectivos diarios de la demanda de los inquisidores de ocupar el lado del baile general. Aunque dicha petición no aparece en ninguna de las relaciones de la ceremonia, ni en los dietarios del Consejo de Ciento ni de la Diputación del General, damos validez a lo escrito por los dichos Jaume Ramon Vila y don Frederic Despalau. 64. AHCB, Ms. B-100, fol. 181. 65. Poco sabemos de las exequias que celebró la Inquisición. La misa fue oficiada por uno de los inquisidores, Alonso Marqués. Hicieron de diáconos los padres dominicos del convento de Santa Catalina fray Genovés y fray Rifós. El sermón corrió a cargo de un fraile carmelita cuyo nombre desconocemos. 66. AHCB, Ms. B-100, fol. 185. 112 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban mantenimiento del prestigio y vitalidad del organismo y, por consiguiente, para la conservación de su poder político. La representación institucional, llevada a cabo en todo tipo de ceremonias, alcanzó su máximo exponente en aquellas festi- vidades relacionadas con la familia real, ya fueran las entradas reales o aquellas vinculadas al ciclo vital de sus miembros. Pero no solo la celebración de la cere- monia fue importante en este sentido, sino que también lo fueron los preparativos de las mismas, como se ha podido comprobar en el presente trabajo. Las exequias reales celebradas en Barcelona fueron un fiel reflejo de la realidad institucional catalana, tanto en sus preparativos durante los días previos como en la celebra- ción. Su análisis nos permite identificar los cambios y reajustes ceremoniales que se produjeron y que fueron producto, a su vez, de la evolución política e institu- cional del país. En este sentido, las exequias de Felipe II supusieron una reafirmación del poder del Consejo Real como organismo inseparable de la figura del virrey. Pese a las demandas de los diputados por recuperar su antiguo lugar en el altar mayor, del que habían sido desplazados en las exequias de María Manuela de Portugal, en 1545, los doctores del Consejo Real no temieron en ningún momento por la pérdida del lugar ocupado. Todo lo contrario, ni el virrey, ni tan siquiera el Con- sejo de Ciento, dudaron de la posición preferente que debían ocupar los doctores en las exequias reales. Tanto unos como otros se limitaron a ofrecer a los diputa- dos otro lugar en el que pudieran mantener el honor de la institución que repre- sentaban. La negativa recibida en las sucesivas exequias a recuperar su lugar y su rechazo a ocupar otro lugar que no fuera el reclamado, hizo a los diputados optar por celebrar las suyas propias en la capilla de la Casa de la Diputación. No obs- tante, el hecho de que los diputados finalmente no recuperasen su lugar no presu- pone una debilidad de la institución que representaban. Todo lo contrario, la Diputación del General había experimentado un proceso de expansión y consoli- dación de su poder en todo el principado a lo largo de la segunda mitad del siglo xvi que la había llevado a disputar parcelas de representación con los otros pode- res de la ciudad. Si bien es cierto que, durante la década de 1590, el conflicto con las autoridades reales y la orden de detención del diputado Joan Granollacs debi- litaron la institución por la división que produjeron en su seno, la celebración de sus propias honras fúnebres de Felipe II en el nuevo edificio de la Diputación evidencia su peso político en la ciudad. Por otro lado, los reajustes ceremoniales se dieron en todos los niveles de la jerarquía institucional, fruto de los cambios en las relaciones de poder en ella. Las autoridades, o sus lugartenientes, intentaron siempre conservar su posición, a pesar de que, a lo largo de los siglos, su peso político en el entramado institucio- nal de la ciudad cambió y algunos cargos ya no gozaban del prestigio disfrutado en épocas pasadas. Estos reajustes ceremoniales refutan la idea de la inamovili- dad y rigidez de las ceremonias y rituales, que se van repitiendo una vez tras otra sin cambios; todo lo contrario, las ceremonias eran flexibles y se readaptaban, voluntaria o involuntariamente, a las realidades sociales del momento en que eran celebradas. En este sentido, la ceremonia era un instrumento de negociación y diálogo multidireccional (Mauro, 2020: 341), en la que las partes implicadas Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 113 defendías sus respectivas parcelas de representatividad. En el presente caso, las exequias de Barcelona de 1598 culminaron el proceso de consolidación del virrey y su consejo que a lo largo del reinado de Felipe II se había ido produciendo. Paralelamente, durante ese período también había crecido la rivalidad entre Consejo de Ciento y Diputación del General y otros organismos, como la Inquisi- ción o el cabildo catedralicio, intentaban mantener o aumentar sus parcelas de poder. Las exequias de Felipe II fueron un fiel reflejo de esta situación, en la que las negociaciones entre instituciones fueron necesarias para alcanzar, o no, un consenso ceremonial. En la posterior visita que Felipe III hizo a Barcelona se alcanzó cierto grado de colaboración institucional en la preparación de la entrada real del nuevo monarca, así como en los demás festejos organizados en su honor (Chamorro Esteban, 2017). Y eso a pesar del duro golpe que supuso para la ciu- dad la negativa del rey a casarse en Barcelona, como había sido ya anunciado, y hacerlo en su lugar en Valencia. Pero pronto afloraron de nuevo los conflictos ceremoniales entre los doctores de la Real Audiencia y los diputados, como suce- dió en la celebración de la traslación de los restos de san Ramón de Penyafort, en 1608. La defensa de las preeminencias de unos y otros llevó al rey a aplazar la ceremonia de traslación hasta que él estuviera presente en la ciudad, reflejo, de nuevo, del afianzamiento del poder real sobre la tradición ceremonial de los dipu- tados de Cataluña (Fernández Terricabras, 2012). No fue hasta la visita de Felipe IV a Barcelona, en 1626, que se hizo la traslación de los santos huesos de san Ramón de Penyafort.

Abreviaturas ACCB: Archivo del Capítulo de la Catedral de Barcelona. AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. BNE: Biblioteca Nacional de España, Madrid. DACB: Manual de Novells Ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní (1892-1975). Barcelona: Henrich y Compañía. DG: Sans i Travé, Josep Maria (ed.) (1996). Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, vol. III.

Bibliografía Allo Manero, M. A. y Esteban Lorente, J. F. (2004). «El estudio de las exequias rea- les de la monarquía hispana: siglos xvi, xvii y xviii». Artigrama, 19. Belenguer Cebrià, E. (1996). «Pròleg: la Generalitat en la cruïlla dels conflictes juris- diccionals (1578-1611)». En: Sans i Travé, J. M. (ed.). Dietaris de la Generalitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya, vol. III, IX-XLVI. Buyreu Juan, J. (2000). La Corona de Aragón de Carlos V a Felipe II. Las instrucciones a los virreyes bajo la regencia de la princesa Juana (1554-1559). Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V. —(2005). Institucions i conflictes a la Catalunya Moderna. Entre el greuge i la pragmàti- ca (1542-1564). Barcelona: Rafael Dalmau. 114 Manuscrits 39-40, 2019 Alfredo Chamorro Esteban

Canet Aparisi, T. (2006). «Felip II i la Corona d’Aragó: sota el signe del viratge». En: Belenguer, E. y Garín, F. V. (eds.). La Corona d’Aragó. Segles xii-xviii. Valencia: Societat Estatal per a l’Acció Cultural Exterior, 209-240. Cartaya Baños, J. (2019). «La mayor demostración que jamás se haya hecho. Revisitan- do las honras fúnebres de Felipe II en Sevilla». Archivo Hispalense: Revista histórica, literaria y artística, t. CII, 129-165. Castelli, S. (1999). «Las exequias de Felipe II: muerte y gloria de la Sacra Católica Real Majestad del Rey de España. En: Bietti, M. y Urrea, J. (coords.). Glorias efímeras: las exequias florentinas de Felipe II y Margarita de Austria. Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 143-154. Chamorro Esteban, A. (2012). «Un éxito efímero: La visita de Felipe III a Barcelona en 1599». En: Mata Indurain, C. y Sáez, A. J. «Scripta Manent», Actas del I Congreso Internacional de Jóvenes Investigadores del Siglo de Oro. Pamplona: Universidad de Navarra, 81-103. —(2017). Barcelona y el Rey. Las visitas reales de Fernando el Católico a Felipe V. Bar- celona: Ediciones La Tempestad. —(2018). «La representación del poder en la Corona de Aragón: el encaje de la Inquisi- ción en los ceremoniales cívicos (siglos xvi y xvii)». En: Serrano Martín, E. y Gas- cón Pérez, J. (eds.). Poder, sociedad, religión y tolerancia en el mundo hispánico, de Fernando el Católico al siglo xviii. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 241- 256. Collado, F. J. (1869). Descripción del túmulo y relación de las exequias que hizo la ciu- dad de Sevilla en la muerte del rey don Felipe II. Sevilla: Ed. Francisco de Borja Palo- mo (Bibliófilos Andaluces). Duran i Sampere, A. (1947). «Felipe III quería casarse en Barcelona». En: Barcelona, Divulgación Histórica. Barcelona: Aymà, 212-216. Duran i Sampere, A. y Sanabre, J. (eds.) (1947). Llibre de les Solemnitats de Barcelo- na. Barcelona: Institució Patxot, vol. II. Fernández Terricabras, I. (2012). «El virrey en la procesión. Poder del rey y poder de la tierra en el ceremonial de Cataluña (1601-1608)». En: Cardim, P. y Palos, J. L. (eds.). El mundo de los virreyes en las monarquías de España y Portugal. Madrid: Ibe- roamericana, 443-465. Ferro i Poma, V. (1999). El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo. García Bernal, J. J. (1999). «Las exequias de Felipe II en la catedral de Sevilla: El Jui- cio de Dios, la Inmolación del Rey y la Salvación del Reino». En: González Sán- chez, C. A. (ed.). Sevilla, Felipe II y la Monarquía Hispánica. Sevilla: Ayuntamiento de Sevilla, 109-130. —(2006). El Fasto público en la España de los Austrias. Sevilla: Universidad de Sevilla. Iñiguez de Lequerica, J. (1599). Sermones funerales en las honras del Rey… Felipe II, con el que se predicó en las de la… Infanta D. Catalina Duquessa de Saboya. Madrid: Imprenta del Ldo. Varez de Castro. Kantorowicz, E. (2012). Los dos cuerpos del rey. Un estudio de teología política medie- val. Madrid: Akal. Lalinde Abadía, J. (1964). La institución virreinal en Cataluña, 1471-1716. Barcelona: Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Martínez Gil, F. (2000). Muerte y sociedad en la España de los Austrias. Cuenca: Edi- ciones Universidad de Castilla-La Mancha. Representación institucional y negociación ritual en la Barcelona... Manuscrits 39-40, 2019 115

Mauro, I. (2020). Spazio urbano e rappresentazione del potere. Le cerimonie della città di Napoli dopo la rivolta di Massaniello (1648-1672). Nápoles: Federico II University Press. Dirección electrónica: . Molas i Ribalta, P. (1996). Catalunya i la Casa d’Àustria. Barcelona: Curial. Muir, E. (2001). Fiesta y rito en la Europa Moderna. Madrid: Editorial Complutense. Ortiz García, J. A. (2015). Art, devoció i ritual funeraris a la Catalunya moderna. Bar- celona: Universitat de Barcelona, tesis doctoral inédita. Pérez Latre, M. (2003). Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle xvi. Vic: Eumo. — (2004). La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II. Política, administració i ter- ritori. Catarroja: Afers. — (2016). «La ciutat de Barcelona en el govern de Catalunya, 1563-1602». Barcelona, Quaderns d’Història, 23, 105-136 (Grau, R. (coord.). Ciutat, monarquia i formacions estatals, segles xiii-xviii). Río Barredo, M. J. del (2000). Madrid, Urbs Regia. La capital ceremonial de la Monar- quía Católica. Madrid: Marcial Pons. Rokiski Lázaro, M. L. (1980). «Túmulo de Felipe II en Cuenca». Revista Cuenca, 14-15, 49-54. Sabaté, F. (1994). Lo senyor rei és mort! Actitud i cerimònies dels municipis catalans baix-medievals davant la mort del monarca. Lleida: Estudi General. Simon i Tarrés, A. (1991). Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Barcelo- na: Curial Edicions Catalanes. Varela, J. (1990). La muerte del rey: el ceremonial funerario de la monarquía española: 1500-1885. Madrid: Turner. Vargas Hidalgo, R. (1995). «Documentos inéditos sobre la muerte de Felipe II y la lite- ratura fúnebre de los siglos xvi y xvii». Boletín de la Real Academia de la Historia, vol. 192-3, 377-387.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 117-136

Rejoice in the victory of the king. The end of the Catalan revolt in the Neapolitan political debate (1652-1653)

Giuseppe Mrozek Eliszezynski Università «G. D’Annunzio» di Chieti-Pescara (Italy) [email protected] https://orcid.org/0000-0002-5850-1057

Received: August 2019. Accepted: November 2019.

Abstract

The news of the surrender of Barcelona and the subsequent end of the war in Catalonia reached Naples in a unique political and social context. The viceroy at the time, the Count of Oñate, energetically approached the task of restoring normality in a kingdom that was dis- rupted by the revolt from 1647-1648, and in doing so he found himself in conflict with vari- ous figures, in particular the Cardinal and Archbishop of Naples, Ascanio Filomarino. On the other hand, the connections between the kingdom and Catalonia had been assiduous in the previous years, and a unique personality like Alexandre Ros i Gomar, Catalan but sided with the loyalists, had lived in Naples. This paper proposes an analysis of how the news of the end of the siege of Barcelona had political repercussions on the Neapolitan political scene, on the conflict in course between viceroy and archbishop and more generally, on the debate sur- rounding the responsibility of the revolt of 1647-1648, destined to last in the years that fol- lowed. Keywords: Kingdom of Naples; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Ascanio Filomarino; Count of Oñate; Revolt

Resum. Alegrar-se per la victòria del rei. La fi de la revolta catalana en el debat polític napoli- tà (1652-1653)

La notícia de la rendició de Barcelona i la consegüent fi de la guerra a Catalunya va arribar a Nàpols en un context polític i social únic. El virrei aleshores, el comte d’Oñate, es dedicà enèrgicament a restaurar la normalitat en un regne encara pertorbat per la revolta des de 1647-1648 i, en fer-ho, es va trobar en conflicte amb diverses figures, en particular amb el cardenal i arquebisbe de Nàpols, Ascanio Filomarino. D’altra banda, les connexions entre el regne i Catalunya havien estat assídues els anys anteriors i una personalitat única com Ale- xandre Ros i Gomar, català però del costat filipista, havia viscut a Nàpols. Aquest article pro- posa una anàlisi de com les notícies de la fi del setge de Barcelona van tenir repercussions polítiques a l’escena política napolitana, en el conflicte en curs entre el virrei i l’arquebisbe i, en general, en el debat sobre la responsabilitat de la revolta de 1647-1648, destinat a durar en els següents anys. Paraules clau: Regne de Nàpols; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Ascanio Filomarino; comte d’Oñate; revolta

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.244 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 118 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski

Resumen. Alegrarse por la victoria del rey. El final de la revuelta catalana en el debate político napolitano (1652-1653)

La noticia de la rendición de Barcelona y el consiguiente fin de la guerra en Cataluña llegó a Nápoles en un contexto político y social único. El virrey en ese momento, el Conde de Oñate, se consagró enérgicamente a restaurar la normalidad en un reino todavía perturbado por la revuelta desde 1647-1648 y, al hacerlo, se halló en conflicto con varias figuras, en particular con el car- denal y arzobispo de Nápoles, Ascanio Filomarino. Por otro lado, las conexiones entre el reino y Cataluña habían sido asiduas en los años anteriores y una personalidad única como Alexandre Ros i Gomar, catalán pero del lado filipista, había vivido en Nápoles. Este artículo propone un análisis de cómo las noticias del fin del asedio de Barcelona tuvieron repercusiones políticas en la escena política napolitana, en el conflicto en curso entre el virrey y el arzobispo y, en general, en el debate sobre la responsabilidad de la revuelta de 1647-1648, destinado a durar en los años que siguieron. Palabras clave: Reino de Nápoles; Barcelona; Alexandre Ros i Gomar; Ascanio Filomarino; Conde de Oñate; revuelta

Table of Contents Naples after the revolt of 1647-1648 Conclusions The connections between Barcelona and Abbreviations Naples during the guerra dels Segadors Bibliography The consequences of the news of the surrender of Barcelona in the Filomarino-Oñate conflict

When the news of the end of the siege of Barcelona, in October 1652, reached the kingdom and the city of Naples, it was going through a period of bitter political conflict and heightened tension. Even though four years had passed since the conclusion of the revolt of 1647-1648, the debate around it was still alive. Fur- thermore, numerous unanswered questions, relative to the government of the kingdom and the contrast between political power and ecclesiastical authority, fueled a burning context that was dominated by the charismatic viceroy of the time, the Count of Oñate, and the growing support for his opposition. The aim of this paper is to show how the news of the surrender of Barcelona and the reaction of the city to that news should be looked at within a specific political context at the time, in which a role in the frontline was carried out by the Cardinal and Archbishop of Naples, Ascanio Filomarino.

Naples after the revolt of 1647-1648 The surrender of the rebels and the Spanish reconquest of the city, on April 6, 1648, signaled the beginning of a new governing phase of the kingdom. Soon left Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 119 alone in Naples after the departure of don Juan de Austria — destined to the vice- regency of —, the Count of Oñate had decisively and securely guided the complicated post-revolt period (Galasso, 1982, 2006; Minguito Palomares, 2011). With regards to heads of the revolt he used an iron fist, as evidenced by the arrest on June 12 and the subsequent execution on June 22 of Gennaro Annese, the Generalissimo of the people who had represented the most extreme, anti-Spanish and pro-French wing of the rebels and that had abandoned the Tor- rione del Carmine, on April 6, only after having been guaranteed a general par- don by the king of Spain for all the rebels. Heedless of the promised made, and notwithstanding the general pardons of April 8, 11 and 20, in the months that fol- lowed the viceroy had hundreds of people arrested and, in some cases, executed. A large part of their power and influence was lost by important aristocrats like the Duke of Maddaloni and the Count of Conversano (Russo, 1976; Spagnoletti, Patisso, 1999; Martino, 2012; Mrozek Eliszezynski, 2017a). In general, the eye of the storm was reserved for the part of the aristocracy accused of holding onto the hope of a French intervention if not of openly plotting and conspiring to over- throw the Spanish government. If some of the leaders of the revolt managed to escape, dying in exile, and often in poverty, above all in Rome, as in the case of Camillo Tutini and Francesco Campanile, they were put on trial and condemned to prison or executed in public squares a notable number of people, amongst whom were also the people who had taken part in the sending of the Prince Thomas of Savoy (Carignani, 1881). At the same period, another famous trial was that of the Prince of Montesarchio Andrea d’Avalos, a point of reference for a plot eager to proclaim the independence of the kingdoms of Naples and Sicily from Spain and willing to entrust their rule to don Juan de Austria (Schipa, 1918, 1919, 1920). Instead the Duke of Guise, the French noble who had unsuccessful- ly tried to establish himself as sole and undisputed leader of the revolt starting from November 1647, was captured after trying to escape and was kept in luxuri- ous captivity in Capua and then Gaeta, before being invited to Spain (Volpicella, 1876; D’Alessio, 2015). As well as the post-revolt repression, Oñate had to nevertheless deal with the problems in a kingdom and a capital which had suffered from nine months of armed conflict and an economic crisis that had already affected the population for some decades. The combined necessity of reconstructing the city, taking down fortifications and trenches, as well as giving relief to a kingdom that had become depopulated and impoverished, thus avoiding the application of new taxes or re- establishing those in place before the revolt, clashed with the reality of an uncer- tain international political scene. The peace of Westphalia, had in fact brought an end to the Thirty Years War, but not to the lavish conflict between Spain and France, and in fact the kingdom of Naples remained a fundamental source of troops and money to be sent to the battlefields of Europe. Furthermore, as it had been foreseen, the avant-garde of the French fleet arrived in the gulf of Naples on June 4 1648, followed by the rest of the fleet on August 4, under the command of the Prince Thomas of Savoy. The secondary importance given to the kingdom of Naples by Mazzarino was indirectly confirmed by the ease with which the Span- 120 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski ish reaction was able to get the better of the French ships and troops, forced to retreat on August 14. Another source of glory for the viceroy, albeit more diffi- cult, was instead the reconquering of Portolongone (1650), stronghold of the Tyr- rhenian Sea and fundamentally important strategically, which had fallen under French control some years earlier. Once again, notwithstanding the fact that the command of the fleet was entrusted to don Juan de Austria, Oñate was able to carve out his merits, without obscuring the prestige of the son of the king. The request proposed by the viceroy which was accepted, for his return to Naples, the triumphant welcome met with a straight refusal, by a large slice of the nobility, the reason behind this refusal was probably down to the desire that the celebra- tion of military success in was not transformed into a celebration of the «victory» of Oñate against the revolt of two years earlier. The subsequent lack of a triumphant welcome, which the same viceroy decided against so as not to fur- ther fuel talk of his excessive ambition to Madrid, reveals a lot about the opposi- tion that the action of the government of the Count generated in those years. On February 11, 1649, on the occasion of the official ceremony of the inauguration of the viceroy, a large section of the nobility had abandoned the customary «parade», not just because they were on trial, in exile or, in many cases, as an explicit protest against the actions of Oñate (Galasso, 1982: 3-26). In fact, the viceroy energetically faced the many problems troubling the king- dom, caught up with a complicated reconstruction, a social situation as well as public order that was difficult to control: he was able to definitively quash the revolt in the province, and to advance a policy of urban renewal and cultural renaissance (Minguito Palomares, 2001), bring the plebs of Naples under control, facing the age-old problem of the provision of supplies, and in general pursuing a tiring return to normality with the financial and administrative running of the kingdom. However in doing this Oñate did not hesitate to pressure many aristo- crats that were accused with siding with the rebels and with the French; he decid- ed to confirm the «favours» (grazie) of April 11 that he conceded to the people regarding the suppression of the tallage and other fiscal rights, provoking a pre- dictable protest from the nobility and those who lost their source of income that was derived from the collection of the taxes; overall, Oñate followed up on the agreement that allowed the return of the Spanish to the kingdom, guaranteeing the political and institutional ascent of the class of the jurists — the so-called «togati» (Rovito, 1981, 1986, 2003) — and at the same time choosing as repre- sentatives of the people, men who were loyal to him, above all, Giuseppe Vol- turale. His rule brought about a strong opposition on behalf of the aristocracy, as was proven by the sending of an ambassador to Madrid, which in the short term did not have any effect. More in general the Neapolitan urban patriciate closed its ranks even more so to impede access to other families, completely abandoning the commercial and speculative activity in order to concentrate on their own land holdings and agricultural production. Alongside the many nobles who were pun- ished, or experienced a period of serious financial hardship, there was however also a part of the aristocracy that enjoyed, under the rule of Oñate a position of privilege: this was the case for those people who showed their loyalty to Spain Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 121 during the revolt, like the Duke of Monteleone and the Marquis of Fuscaldo, sent by the viceroy to Calabria to restore order, and like above all, Giovanni Tomma- so Blanco, the Marquis of Oliveto, and Achille Minutolo, the Duke of Sasso, who became the most trusted advisors to Oñate (Sodano, 2018). There was someone who did not have an easy relationship with Oñate, and that was the Cardinal and Archbishop of Naples Ascanio Filomarino. The prelate was one of the main protagonists of the years leading up to the revolt (1641- 1647), a true symbol of the jurisdictional conflict that marked Italy during the 17th century. Filomarino did not just limit himself to the defense of the ecclesias- tical jurisdiction and not even to fulfill his pastoral obligations linked to his role, family demands and personal objectives were constantly intertwined with his public actions. Some of the more famous episodes told by the chroniclers at the time and historians of the periods that followed, saw him opposing the viceroy of the time, above all to the Duke of Medina de las Torres who represented more than anyone else, together with his predecessor the Count of Monterrey, the poli- tics of Olivares in Naples. More in general, the Cardinal and his family were part of that varied front, made up of aristocrats, togati, intellectuals and populists that initiated various episodes of protest, if not open insubordination towards the Spanish rule and harbored a certain sympathy for the French enemy (De Blasiis, 1880, 1881; Musi, 2014; Mrozek Eliszezynski, 2017a). During the revolt, the behavior of Filomarino raised more than a few suspi- cions. Near Masaniello and the moderate line that governed the initial phase of the revolt, the prelate assumed a more prudent behavior when the command of the rebel front fell into the hands of coarse populists and republican tendencies (Gennaro Annese) and French adventurers who reached Naples to lay claim to ancient family land holdings (the Duke of Guise). His identification as a «Barber- inian creature», and consequently pro-French, the link with Masaniello and Giulio Genoino, the clashes with the viceroy of the previous years and with part of the Neapolitan aristocracy and a series of episodes recorded in the chronicles of the revolt, made him of the most suspicious figures in the eyes of Madrid and its representatives. Notwithstanding the good relationship enjoyed with don Juan de Austria, who arrived in Naples at the beginning of October 1647 at the com- mand of an imposing fleet, and despite that his family members had a decisive role in the surrender of the city to the Spanish, on April 6, 1648, Filomarino was immediately identified as a leader of the rebels by the Count of Oñate, who arrived in March 1648 to take the place of the Duke of Arcos as viceroy. The personal and political animosity between the archbishop and the viceroy constituted one of the most notable and characteristic points of 17th Century Naples. The scarlet hat and the protection from Rome impeded Oñate from pun- ishing Filomarino as well, with whom the conflict exacerbated over the years around a series of issues: new episodes of jurisdictional conflicts, personal clashes with individuals (as was the case with the reggente Ettore Capecelatro) and with important institutions (the lengthy dispute with the Santa Chiara mon- astery for example), a controversy that arose from some debated edicts originat- ing from the archbishop, numerous disputes that arose during religious 122 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski ceremonies (as was the case for the procession of the relic of San Gennaro in May 1652) as well as civil ones (Mrozek Eliszezynski, 2017a: 180-189). Regarding the latter ones, it is worth remembering how, before the arrival of Filomarino, it was customary for the viceroy and archbishop of Naples to meet on numerous occasions throughout the year, and not just when it was dictated by protocol, but also for informal occasions, such as parties, balls, comedies or boat trips. With Filomarino the occasions for meeting up were reduced to a bare min- imum, as was the case for the grand party organized on July 3, 1649, to celebrate the arrival in Milan of Mariana of Austria, the young archduchess that was des- tined to be wed to Phillip IV of Spain. Another meeting, that was not foreseen by protocol, took place on the eve of Oñate’s departure for Tuscany, where he would conclude the reconquest of the State of the Presidi: May 3, 1650, the vice- roy put all his powers and authority on display, which were at their heights at that time, for the archbishop who was seated astern of the lavishly decorated viceregal gondola and showed him the entire Neapolitan fleet. Nevertheless apart from this and another few occasions the meetings between Filomarino and Oñate were limited to the visits that were foreseen by protocol on occasion of religious and civil festivities, during which there were no lack of occasions, for both, to show off pomp and grandeur with lengthy processions of carriages and cortège in a ceremonial competition that was to continue under the subsequent viceroy (Novi Chavarria, 2013). The recurrence of significant dates as well as the equally important celebration of dates of military events and victories consti- tuted moments of great political and symbolical importance, and once again the behavior of Filomarino was not appreciated by the Spanish authorities. In fact there were numerous complaints caused by the reluctance of the archbishop to celebrate, every April 6, the festivity that Oñate had institutionalized to remem- ber the end of the revolt; the same reluctance arose on July 12, 1651, on the occasion of the birth of the king’s daughter, the infanta Margarita and, even more so for the victory of the Spanish troops at Portolongone (1650) and the reconquest of Barcelona (1652). The news of the surrender of Barcelona arrived nevertheless at a time when tensions between Oñate and Filomarino had reached their boiling point, and when the strongest elements were raising their protests that they would have carried out the following year when the viceroy was substituted and recalled to Spain. Strength- ened by his personal triumph achieved by the reconquest of the stronghold of Portolongone on the Tyrrhenian Sea, Oñate had already began exercising signifi- cant pressure in order to obtain the removal of the Cardinal from Naples, not just by bothering the Spanish ambassador to Rome (Cardinal Trivulzio), but also addressing on numerous occasions incessantly to Phillip IV, to the valido don Luis de Haro and to the Councils of State and Italy. The prelate, as far as he was concerned, did not only take advantage of the support of the papal nuncio in Madrid and Naples and of the Pope, Innocent X, but he also began a counterat- tack, producing a series of texts and final drafts that when combined with those originating from Oñate and his inner circle, gave life to what could be defined as an authentic «war of writings» (Mrozek Eliszezynski, 2017b). Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 123

The connections between Barcelona and Naples during the guerra dels Segadors The developments during the course of the war in Catalonia almost immedi- ately reached Naples and the Italian subjects of the king of Spain. Extremely vivid publications and historiography made the causes of the initial stages of the conflict in course well known: consider Historia de los movimientos y separación de Cataluña by Francisco de Melo, published in 1645, or even more so the works of the Genoese Luca Assarino, also edited in 1645, entitled Delle rivolutioni di Catalogna. The author, who was also an informant for the Spanish, presented a version of the facts that was quite hostile towards the rebels, especially creating a somber image of the personality of Pau Claris (Villari, 1987: 60-61; Compara- to, 1998). A more complete picture of the conflict arose over the following years and often in terms of comparison with respect to other revolutions of those turbulent years, the Forties (Gualdo Priorato, 1651; Bisaccioni, 1653; Birago Avogadro, 1654), but more immediate and direct sources of news came from all those groups of Neapolitans, both aristocrats and non, who were involved in the guerra dels Segadors often on the front line and naturally enough on the side of the Hapsburgs. From autumn 1640 fighting under the command of the Marquis of Los Vélez were the maestre de campo general Carlo Andrea Caracciolo, Duke of Torrecuso, as well as the teniente general de caballería Carlo Maria Caracciolo, Duke of San Giorgio and son of the former (Florensa i Soler, Güell, 2005: 132, 137, 141-145); originating from the kingdom of Naples was also the viceroy of Aragon, and already viceroy of Navarra, Francesco Maria Carafa, Duke of Nocera, arrested after the defeat at Valls and died in prison in 1642 (Croce, 1937; Solano Camón, 1984; Florensa i Soler, Güell, 2005: 164-165); he originated from one of the most prestigious families of Rome but lived in Naples (together with his consort, Margherita Branciforte y Austia, granddaughter of the first don Juan de Austria) Federico Colonna, fifth Duke of Tagliacozzo, appointed initially as viceroy to Valencia in 1640 and then the following year as viceroy to Catalonia; under the orders of Colonna, in particular in the victorious defense of the square of Tarragona, was fought by a number of soldiers from Naples, as well as the ter- cios de infantería under the command of Luigi Poderico and Luigi de Ruggiero, as well as the cavalry entrusted to Ferrante delli Monti (Gualdo Priorato, 1674). Finally, when remembering the group of soldiers that came from the kingdom of Naples and distinguished themselves in the Catalan conflict we cannot forget Vincenzo Della Marra, general de la caballería de Aragón (Filamondo, 1694: II, 620-630); Leonardo Moles, whose tercio destroyed the church of Riudarenes and, for this reason, he was later excommunicated; the maestre de campo Geroni- mo Tuttavilla (Elliott, 1963; Zudaire Huarte, 1964; Simon i Tarrés, 2019); Franc- esco Toraldo, Prince of Massa. The latter, in particular, held a prominent position in the discussion examined in this paper: military governor of the square of Tar- ragona, ready to rescue Perpignan at the end of 1641 and finally imprisoned by the French, Toraldo gained a prestigious military reputation in Catalonia that was 124 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski also recognized in Naples, and even by the rebels who named him Generalissimo del Popolo, the same title that had already been bestowed on Masaniello. His good fortune however did not last very long, since Gennaro Annese decided on his arrest and beheading on October 21 as he had remained the only obstacle to his definitive ascent to the command of the rebels as the new Generalissimo (Crasso, 1683: 227-230). Apart from the military, the direct connection between Naples and Catalonia during those turbulent years was guaranteed by other figures. In particular the Franciscan Giovan Battista Visco, who was elected bishop of Tortosa in June 1640, was physically present in Barcelona during the days of the uprising of the Corpus de Sang, the initial act of the guerra dels Segadors. He arrived at Tortosa in September of the same year, within the «fidelísima y exemplar» city that had just been restored to the loyalist cause and pardoned by Phillip IV, and he played a key role in the front line: controlling the internal divisions among the élites of Tortosa, cultivating the relationships with the Neapolitan nobility present in the army of the king, as well as insisting greatly on the «militant» character to be impressed on the cult of Immaculate Conception as an emblem of the Spanish monarchy (Mauro, 2019). If there were numerous Neapolitans present in Catalonia, there were also no shortage of Catalans in Naples. Amongst these, recognition must surely go to the leading role occupied by the preacher, writer and dean of the Tortosa Chapter Alexandre Ros i Gomar (Simon i Tarrés, 2016). After having left the Society of Jesus in 1638, he was established the following year at Rome, in the court of Pope Urban VIII and, especially, in the close circle surrounding his Cardinal- nephew Francesco Barberini. His loyalty to the Hapsburg Crown and the subse- quent condemnation of the French intervention in favour of the Catalans pushed him away from the pro-French court of Urban VIII, offering his services to Manuel de Moura, the Marquis of Castel Rodrigo and Spanish ambassador to Rome: during the two-year period from 1640-1642 he wrote a series of texts that attracted the animosity of both the French and the Catalans, in particular La estre- cha amistad que profesamos, that invited the Catalans to not separate from Span- ish rule and it was the first writings by a Catalan filipista in the war of writings that was sparked by the revolt of 1640. Probably for his personal safety he decid- ed to move to Naples in 1642, serving the Princess of Stigliano Anna Carafa and her husband the Duke of Medina de las Torres. In the same year of 1642, during what was to be the final and most debated convening in the history of the Nea- politan parliament, the war in Catalonia was also discussed in Naples, enumerat- ed amongst the numerous reasons behind Phillip IV asking his subjects for a further economic sacrifice by way of the approval of an extraordinary tax on donations that was without precedent, of 11 million ducats (Carignani, 1883; Mrozek Eliszezynski, 2019a). During the six years that he spent in the viceregal capital, Ros demonstrated an undoubted political ability, even maintaining a privileged position when Medi- na was replaced by the antiolivarista Almirante de Castilla (once again serving the vicereine, the granddaughter of the Duke of Lerma, Luisa Gómez de Sandov- Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 125 al y Rojas), but above all he finished his most celebrated work. In fact, in 1646 Cataluña desengañada was published, a text that was structured in three discus- sions in which he tried to demonstrate how the Catalan revolt against Spain with the support of the French was not only difficult to win and justify, but how it was also not very convenient for the Catalans themselves (Ros i Gomar, 1646). The writing became particularly significant because in the following year, 1647 it was translated into Italian. The circulation of Catalogna disingannata probably had the aim of casting a doubt over the graciousness of the French option in the eyes of the part of the Neapolitan nobility that had looked kindly on the Cristianissimo king, but at the same time it could have inspired, albeit indirectly, the actions of those who, beginning on July 7 started the so-called Masaniello revolt (Ros i Gomar, 1647). Ros was a firsthand witness to this revolt, initially by the side of the viceroy the Duke of Arcos and then, from October, of don Juan de Austria. His bond with the son of Phillip IV remained strong even over the years that fol- lowed, after the return of Ros to Spain (in December 1648), but his bond with Naples was just as strong: in Memorial al rey en nombre de la nobleza napoli- tana, written under the patronage of don Juan de Austria but certainly well appre- ciated by the new viceroy the Count of Oñate, he argued that the best solution to maintain peace in the kingdom of Naples was to reward the nobility of the king- dom that had remained loyal to Spanish rule, thusly keeping away the advances of French monarchy, as well as the Popolo and the emerging togati (Ros i Gomar, 1649). He also authored a Discurso sobre la forma de reducir a la obediencia de su Majestad a Barcelona y Cataluña. Ros, due to ill health was unable to take part in the siege of Barcelona, but at the beginning of October 1652 he was ready to celebrate the enormous success of his patron don Juan de Austria, and to play a role at the center of numerous religious and civil ceremonies. In particular, he was given the honor of preaching the sermon of the Immaculate Conception on December 8, 1652 in the cathedral of Barcelona, before the same don Juan de Austria, the viceroy Mortara and the Catalan institutions. Published a short time later (Ros i Gomar, 1653), Ros’ sermon depicted Phillip IV as a Christian prince, loving and caring, who in order to find his lost sheep, that was Catalonia, had sent his own son, don Juan de Austria, in the same way that God sent Christ to save humanity. In such a context of great uncertainty, when the war was over, but on behalf of Madrid, there was a lack of faith in the Catalan élites and their future behavior, the celebration of some and the recrimination of others were closely intertwined. At the same time in Naples, the news of the surrender of Barcelona sparked contrasting reactions there as well: the joy, at least apparent, of many but also the frostiness of some.

The consequences of the news of the surrender of Barcelona in the Filomarino-Oñate conflict The surrender of Barcelona and the subsequent end of the conflict in Catalo- nia became a major event in Naples in the space of a few weeks (Simon i Tarrés, 2007). Already by November 12, the papal nuncio Alessandro Sperelli reported 126 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski to Rome that the news had become common knowledge, and that the viceroy Oñate was already being congratulated in private for the success of the Spanish armies, but the beginning of the official celebrations had not yet been given the go ahead, while waiting on a direct communication from don Juan de Austria (AAV, Segreteria di Stato, Napoli, 48, ff. 335r-336r). According to what was written in the Diari dei cerimonieri (Strazzullo, 1961), the news was only made public and celebrated on November 18, as was tradition, by the canons of the cas- tle and the ringing of the bells (ASDN, Diari dei cerimonieri, 4, f. 51r). Prepara- tions got underway immediately for the stately parade that would have celebrated the victory: it was an official occasion that required the presence of a sindaco (mayor) that represented the capital, and that on this particular occasion was Donato Coppola, knight of the Seggio of Montagna and Duke of Canzano, an individual who was closely liked to the viceroy (AAV, Segreteria di Stato, Napo- li, 48, f. 366r).1 The preparations for the making of carriages, livery, clothes and decorations were accelerated by the fervent will of Oñate who wanted to cele- brate the victory, beginning with a series of events organized for the month of December 1652. There were fireworks and light displays for nine consecutive days (AAV, Segreteria di Stato, Napoli, 48, f. 376r), the stately parade was con- ducted by the viceroy to the church of Santa Maria del Carmine on December 21 (AAV, Segreteria di Stato, Napoli, 48, f. 397r-v; ASDN, Diari dei Cerimonieri, 4, f. 54v), followed by a grand feast at the palace (AAV, Segreteria di Stato, Napoli, 48, f. 404r): these were the main stages of the celebrations drawn up by the Spanish authorities in Naples to celebrate which were soon to be told in detail by numerous anonymous accounts. Among these we can find Relación de lo sucedido en el sitio de Barzelona desde los 4 de septiembre, hasta los 13 de otubre, que se rindió la plaça, which was published in Naples in the weeks immediately after the occasion by the royal printer Egidio Longo (a copy was sent to Rome to the papal nuncio Sperelli; AAV, Segreteria di Stato, Napoli, 48, ff. 351r-354v), proposing not just a concise narration of the final days of the siege of Barcelona, but above all the elation of the value and ability of don Juan de Austria and the Marquis of Mortara, as well as the predisposition of Phil- lip IV and his men to welcome back with open arms and pardon the subjects who, after the rebellion, showed remorse and were ready to once again swear loyalty to the king. In December 1652 Oñate wanted to present in the royal palace La Vere- monda, an opera with a strong symbolic content, in which the Catalan rebels were explicitly compared to the Turkish infidels (Bianconi, Walker, 1975: 390; Palos, 2005: 131).

1. The Court of San Lorenzo (so called because it met in the convent of San Lorenzo) was the organ that exercised the city government in the Spanish Naples. In it there were five groups, cal- led Seggi, Sedili or Piazze, in which the urban patriciate was divided, namely Capuana, Nido, Montagna, Porto and Portanova. A sixth component was later added, namely the Seggio del Popolo, which represented the rest of the inhabitants of the capital. On official occasions, for civil or religious ceremonies, the Seggi elected a sindaco (mayor) in charge of representing the city: he was a member, in rotation, of one of the six Seggi. Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 127

In this scene of festivities and celebrations there was one signification absence that did not go unobserved. The nonappearance of the archbishop at the festivities for the surrender of Barcelona and the subsequent end to a long and complicated conflict constituted another episode within a conflict that had already been alluded to between Filomarino and the viceroy. An episode that, not by chance, was almost totally ignored in the works that in those same years celebrated Oñate and his political and military undertaking: both Innocenzo Fuidoro in his Successi del governo del conte d’Oñatte, and Giovan Battista Piacente (Governo dell’Ecc.mo Sig.r Conte d’Oñatte Viceré del Regno di Napoli, in BSNSP, XXVI.A.1) as well as Francesco Tartaglia (Diario per il Governo del Conte d’Ognatte, Viceré del Regno di Napoli, in BSNSP, XXII.A.13) in their respective writings, ignored this and many other causes for the clashes between viceroy and archbishop, certainly so as not to overshadow the merits of the Castilian aristocrat. Instead the episode is dealt with in detail, and from a viewpoint in clear favour of Filomarino, in the Difesa per il s.r Car- din.le Filamarino alle doglienze del s.r conte d’Ognatte V.Re di Napoli per occas.e della conquista di Barcellona, a text that remains handwritten and cur- rently preserved in the Biblioteca Apostolica Vaticana (BAV, Chigiano, N. III.74, ff. 74r-80v). The anonymous author begins his reasoning by explaining how in reality it was the viceroy who was in the wrong, with respect to the archbishop for not having returned, as etiquette would dictate, a visit dating back to some time before by the prelate. In fact the latter had always honored Oñate for his military success as well as for the events that saw the royal family in a prominent role or even the viceroy himself, who for his part was not so blameless.2 Oñate then accused the archbishop of not having visited him to offer his congratulations (enhorabuena) for the happy result of the battle of Barcelona, and for not having rung the bells of the archbishop’s church or even have lit fires or light displays in his palace.3 However the reply of Filomarino was clear and directed precise accu- sations against the viceroy and his bad faith, beginning with the unusual decision

2. BAV, Chigiano, N.III.74, Difesa per il s.r Cardin.le Filamarino, ff. 75v-76v: «Il sig.r Card.le per occasione di qualunque soccesso ha complito sempre qua col s.r Conte d’Ognatte, e detto sig.re ha corrisposto a S.Em.a. Per le Nozze di S.M.tà fu subito S.Em.a a rallegrarsene; il s.r V.Re gli restituì la visita. Nel ritorno da Portolongone fu parimente a complire con S.Ecc.za, et questa lo rivisitò. Per la morte del s.r Beltrano suo fratello il sig.r Card.le andò a dargli il pesame, et n’hebbe la restitut.ne della visita. Nella Nascita dell’Infantina fu a rallegrarsene; Ma il s.r V.Re non gli restituì questa visita. Venuto appresso il Natale il s.r V.Re complì per le buone feste al s.r Card.le, et questi con puntualità gli restituì il complimento, et nello stesso tempo tanto il Coppiere, quanto il Cavallerizzo di d.a Em.a significarono a D. Baldassarre M.ro di cerimonie del s.r V.Re, che S.Em.a è puntuale, et che allo stesso modo dovea essere seco l’Ecc.za sua, insinuandogli, che fin all’hora non gl’havea restituita la visita già fattagli per la Nascita dell’Infantina. Col debito di questa visita non mai sodisfatto dal s.r V.Re, il s.r Card.le n’è rimasto sempre suo creditore. Di più S.Em.a alcuni mesi doppo sendo assalita dal suo male di sciatica, che lo tenne in letto lo spatio di due mesi, e tredici giorni, il s.r V.Re in tutto questo tempo non lo visitò mai». 3. Ivi, f. 76v. 128 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski to end the parade and sing Te Deum Laudamus not in the cathedral as was tradi- tion, but rather in the church of Carmine: a gesture that was so strange that it could only be considered to have been done on purpose to impede or make it dif- ficult for Filomarino to participate.4 The lack of a return visit for one received in the past made one further think that the viceroy was not happy to exchange com- pliments and congratulations with the Cardinal Archbishop, even considering the aversion that he seemed to have developed towards all the cardinals.5 The pre- sumed resentment of Oñate was down to the scarlet hat that was never granted to him despite his continued insistence during his mandate as ambassador to Rome, which was also confirmed by sources close to the same Spanish aristocrat, name- ly Fuidoro (1932) and Piacente (La presa di Portolongone di Gio. Batta Piacente. Libro settimo che segue ai precedenti, in BSNSP, XXVI.A.1, 62-63). That resent- ment was on the other hand clearly shown, according to the author, on occasion of the visit of Cardinal Montalto to Naples, when Oñate was the only one who did not pay the required visit to the prelate. Beyond the resentment of the viceroy towards the cardinals, the author underlines that there were no existing prece- dents, in the history of the Neapolitan capital, that would have justified the use of fires and light displays for a similar event, not even in recent times, for the recon- quest of Portolongone, for the birth of the king’s daughter or for the end of the Neapolitan revolt of 1648, when not even the same Oñate or don Juan de Austria complained about it.6 The bad faith of the viceroy was proven, according to the author, by the delay in which the news of the surrender of Barcelona was com-

4. Ivi, ff. 76v-77r: «Alla prima doglienza si risponde, ch’il solito d’andare S.Em.a a fare col s.r V.Re il complimento per occasioni simili, è all’hora quando, dopo d’essersi cantato il Te Deum nella sua Cathedrale, le feste dell’allegrezza si sono fatte publiche. Come dunque S.Em.a poteva andarvi prima per questa raggione? Et come doppo? Mentre il s.r V.Re contro l’inveterato, e consueto stile di quelle funzioni, che si fanno con sindico come questa, non è stato a cantare il Te Deum nella Cathedrale, ma in quella di Nostra Sig.ra del Carmine». 5. Ivi, f. 77r-v: «[…] mentre non vuole restituire la Visita, che deve, et rendere la pariglia al s.r Card.le di visitarlo ne’ suoi accidenti, come è stato nell’infermità da S.Em.a patita, et detta di sopra, di due mesi, e giorni tredici. Da questi termini, che da certo tempo in qua il s.r V.Re col s.r Card.le, si può argomentare, che S.Ecc.za non habbia gusto, che S.Emin.za vada a sua Casa a fare simili complimenti seco; et pare anco, come da molti si discorre, che egli habbia scemata la grande openione, che dimostrava havere nel principio, che venne dalla Corte Romana qua, della Porpora, e de Porporati; ancorché dalla prattica, e dall’attioni di S.Em.a dovesse più tosto accrescerla; Quella Porpora, della quale anche li Regi si pregiano, et honorano di vederne vestiti, et hornati i soggetti del loro sangue». 6. Ivi, f. 78r-v: «Le dimostrationi de fuochi, e luminari al Palazzo Arcivesc.le non si sono fatti, perché né dagli altri Arcivescovi, come li M.ri di Cerimonie di S.Em.a attestano, s’è già mai costumato per quals.a occasione publica, né S.Em.a medes.a coll’essempio de suoi predecessori l’ha mai fatti, come non li fece né per le Nozze di S.M.tà, né per la Nascita dell’Infantina, né tanpoco per la ricuperatione di Longone, né per la riduttione di questa Città, dove le allegrezze furono eccessive, et pareva, che il s.r Card.le per questa occas.ne si fosse possuto dispensare di farle essendovi egli stato cooperatore, et alla presenza del s.r V.Re, e del s.r D. Giovanni d’Austria col quale passò sempre ottima corrispondenza, et pure dal non haverli fatti, né S.Alt.za né il s.r V.Re se ne dolsero allhora, come se ne duole adesso S.Ecc.za». Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 129 municated to the archbishop with the deliberate aim of putting him in a difficult situation and not allowing him to celebrate the grand victory of the king’s army as he would have liked to.7 On the other hand Filomarino, the author would like to clarify, did send his congratulations, in writing, to Phillip IV, don Luis de Haro, don Juan de Austria, Cardinal Trivulzio Spanish ambassador to Rome as well as the Duke of Infantado viceroy of Sicily. Therefore there can be no doubt- ing the sincere happiness of the Cardinal for the Hapsburg victory in Catalonia,8 the Cardinal was even too distinguished, according to the author, in ignoring the shortcomings of the viceroy and by not considering all the reasons that could have led him to legitimately complain about Oñate.9 Carrying out a visit in per- son to the viceroy on this occasion would have meant, given the previous events, diminishing the authority of the Cardinal vestments.10

7. Ivi, ff. 78v-79v: «Che non si siano sonate le Campane della Chiesa Arciv.le quando si publicò per la Città l’avviso di tal successo ch’è la terza doglienza del s.r V.Re, non fu colpa del s.r Card.le, perché l’avviso pervenne a S.Em.a la mattina del lunedì a 18 del mese di Novembre passato. Egli ne mandò a dare subito parte al Nunzio Apostolico, et al s.r Card.le, che per ogni termine di convenienza, e rispetto, non essendo in questa Città Personaggio magg.re, né di più dignità di lui, doveva essere il primo; lo fe’ sapere ad un’hora quasi di notte per mezzo d’un suo Gentilhuomo; S.Em.a all’istessa hora inviò parimente altro suo Gentil’huomo a render il complimento a S.Ecc.za. Questa tardanza d’avviso dispiacque grandemente al s.r Card.le solo perché sel’havesse havuto il giorno, havrebbe dato gl’ord.i alli sagristani, che si fossero suonate (conforme il solito) le campane della sua Chiesa a gloria, al segno delle quali rispondono col suono tutte l’altre della Città, che pur suonarono il giorno; ma fu confusione e disordine notato da tutti, non però si deve attribuire al s.r Card.le per mancam.to et per rimostranza del poco gusto intrinseco della Vittoria, mentre il tardo avviso datogli da S.Ecc.za n’è stata, come s’è detto, la caggione, né senza questo precedente avviso, dal quale dipendeva la sua certezza, poteva da sé farle suonare; né per questo dunque né per non haver fatto accender i lumi e fuochi al suo Palazzo Arcivesc.le, né per non esser stato alla Visita del s.r V.Re si può dire, che il s.r Card.le non habbia sentita allegrezza della Vittoria di Barcellona [...]». 8. Ivi, ff. 79v-80r: «et per questo complimento fatto con S.M.tà, et con gl’altri, come sopra, chi non vede, che il s.r Card.le ha sodisfatto all’obligationi, che tiene di serv.re divoto della Corona, e dato bastante segno della sua allegrezza per il successo, ancorché non si siano suonate le campane, et accesi li fuochi, e lumi avanti il suo Palazzo?». 9. Ivi, f. 80r: «Che non habbia fatto di persona questo complimento col s.r V.Re com’ha preteso, et s’è dovuto, già s’è detta la caggione, ch’è per non havergli restituita la Visita, che gli fece per la Nascita dell’Infantina; obligandolo a star su questo rigore la pretensione del s.r V.Re di voler esser da lui visitato; mentre gl’è debitore della soprad.a visita raccordata dal Coppiere, e dal Cavallerizzo di S.Em.a a D. Baldassare M.ro di Cerimonie di S.Ecc.za, come s’è detto, che quando vi havesse voluto stare, ben havrebbe saputo il Card.le sodisfarsi del suo credito della non restituita Visita, col far represaglia, e non restituire al s.r V.Re la Visita del Natale, che con puntualità gli restituì». 10. Ivi, f. 80v: «Con tutto ciò pur anche l’havrebbe visitato in quest’occas.ne se si fusse possuto assicurare, che S.Ecc.za gl’havesse resa la visita; come ne poteva temere, e giustamente diffidare havendo l’esperienza avanti di quella dell’Infantina non restituita; ma se si fosse lasciato trasportare dall’eccesso di gentilezza a far questa Visita; et poi il s.r V.re non cel’havesse restituita, non sarebbe stato errore della prudenza di S.Em.a, et di riprensione degno, et con pregiudizio notabilissimo nel cospetto del Mondo, della Porpora, non più che di se stesso». 130 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski

Conclusions The text analyzed in the previous pages is certainly not the most significant of many that were produced between 1651 and 1653 and clearly coming under the «war of the writings» between Oñate and Filomarino (Bray, 1990). As it clearly results, the complaints of the viceroy regarding the lack of festivities of the Car- dinal Archbishop on occasion of the surrender of Barcelona constituted a pretext more than anything else, an alternative way of attacking the prelate and to high- light in the eyes of both Madrid and Rome, his infidelity to the king of Spain and the necessity to obtain his removal from his positions. Instead it was Oñate, as is known, who was moved away from Naples: the lengthy dispute with Filomarino probably carried its own weight, but it was the protests that were carried out by large sections of the nobility and the Neapolitan society that counted for more, they had been hit hard by the viceroy and disappointed by his failure to satisfy their requests after the frantic period of the revolt. The lack of affinity with don Luis de Haro, that sent the Count of Castrillo to Naples (Mazín, 2016; Malcolm, 2017), should be certainly taken into consideration to explain the sudden and somewhat inglorious conclusion of Oñate’s rule, despite having obtained undeni- able results (Galasso, 2006: 519-552). As for Filomarino, there was a significant confrontation with another key individual within this story: Alexandre Ros. The two of them could have met one another previously in Rome, when the Catalan joined the inner circle of the Bar- berini family, which Filomarino had already been a member of for almost twenty years, when the Cardinal at the time Maffeo Barberini took him under his protec- tion before he became Pope Urban VIII. Both of them had important roles in Naples, on that July 7, 1647 that started the revolt, being involved in the disorder right from the early hours. The same Ros wrote about it afterwards in a memorial in December 1652:

El dia que sucedieron los tumultos de Nápoles fue el primero en asistir al virrey duque de Arcos, el qual saliendo de palacio a aquietar el pueblo se puso a su lado con gran riesgo de su vida, y no se apartó del hasta que se le puso a salvo y pudo escapar de la fúria de la plebe. Al tercero dia de los motines salió a persuadir al pueblo se retirasse de los estragos que había fiado la autoridad y séquito que tenía en aquella ciudad, pero la plebe estaba desbocada y no solo hizo inútil su diligen- cia sino que quedó herido de un mosquetazo en el pie, con arta dicha de no quedar estropeado. (ACA, Consell d’Aragó, llig. 306, Don Alexandro Ros deán de Torto- sa y predicador de V. Majestad…; Simon i Tarrés, 2016: 126).

Filomarino also wrote about his own impressions on that tumultuous day, especially in the famous seven letters he sent to Innocent X (Palermo, 1846). On the evening of July 7, 1647, word reached him about the attack on the royal pal- ace while he was in a carriage with his nephews: according to version of events that recurs in almost all of the chronicles of the revolt, Filomarino decided to send his nephews home first and then made his way to the centre of the turmoil, despite the attempts of his friends and his patrons who he met along the way. Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 131

Recognized by the crows he was asked to intervene, after some considerable dif- ficulty he finally managed to make his way to Convent of San Luigi, where Arcos was barricaded together with his family. Cardinal and viceroy managed to com- municate with one another by exchanging notes: it was in this way that Filomari- no could read a message in public that was summed up for him by the go-between the Marquis of Torrecuso, where Arcos agreed to abolish all the tallage, demolish all the toll gates in the city and to bake bigger loaves of the best quality bread for the following day. (Mrozek Eliszezynski, 2017a: 124). Both Ros and Filomarino seemed to have the same objective on that July 7, that was to calm the crowd and secure the safety of the viceroy Arcos. The days and weeks that followed would show the profound difference between the views and the objectives of the two men: as had already been seen, Ros remained loyal to the Hapsburg cause both in the Neapolitan theatre as well as the Catalan theatre, aligning himself with don Juan de Austria, also outside Naples and after the revolt; the behavior of Filomarino was much more ambiguous and difficult to define (Manfredi, 1949-1950; Musi, 1989; Hugon, 2009; D’Alessio, 2012; Vil- lari, 2012). If in the years preceding the revolt the Cardinal had put forward an image of himself as an unscrupulous and often provocative figure, during the nine months between July 7 and April 6, 1648 he demonstrated all his qualities of political cautiousness and shrewdness. Far from being a simple witness to the events, the Cardinal was one of the main protagonists in those days, always care- ful to observe the evolution of the situation and reposition himself on the basis of the interlocutors and the strong relationships at the time. He was certainly close to Genoino and the moderate flank that governed the initial phase of the revolt, he had an undeniable ascendency over Masaniello, but his relationships with the subsequent rebel leaders were much more unstable and controversial. While he communicated in secret, even through his relatives, to don Juan de Austria, he was also close to those personages, above all Vincenzo D’Andrea, who were the grand architects of the final agreement that allowed the Spanish to return to the city. Put on the spot by the Duke of Guise, he agreed to bless his sword in a ges- ture that, even if it had an evident symbolical value, it was thereafter given exces- sive importance by the Spanish, from the moment in which it did not certify the support of the Cardinal to the political plan of the French nobleman (Mrozek Eliszezynski, 2019b). The years of Oñate’s rule were undoubtedly the most difficult and turbulent times for Filomarino, when the prelate had to defend himself from an enormous number of accusations and recriminations not just from the viceroy and Madrid, but also from various political and social components within the Neapolitan con- text. Beyond the many jurisdictional and ceremonial conflicts that constellated that period, it was above all the debate about the responsibility of the revolt that was the real problematic crux which caused the fracture between the Cardinal and the Spanish authorities that become more and more evident over time. The revolt was still talked about long after April 6, 1648, and actually its memory and the counterposed analysis of it were the fulcrum around which led to the develop- ment of the grand part of the political debate in Naples over the following years. 132 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski

In the feverish context, filled with tension of Naples from 1651-1653, the news of the surrender of Barcelona certainly constituted a further hotbed of debate and a new opportunity for conflict between the protagonists of the Nea- politan political scene. It was an episode that caused the reemergence of contra- dictions and contrasts between those who had always opposed the revolts, both the ones in Barcelona and Naples, and those who had, if not openly favoured them, at least in part supported and shared them.

Abbreviations ASDN: Archivio Storico della Diocesi di Napoli. AAV: Archivio Apostolico Vaticano (former Archivio Segreto Varticano). BAV: Biblioteca Apostolica Vaticana. BSNSP: Biblioteca della Società Napoletana di Storia Patria.

Bibliography Bianconi, L., Walker, T. (1975). «Dalla «Finta Pazza» alla «Veremonda»: storie di Febiarmonici». Rivista Italiana di Musicologia, X, 379-454. Birago Avogadro, G. (1654). Turbolenze di Europa dall’anno 1640 fino al 1650. Veni- ce: per li Ginammi. Bisaccioni, M. (1653). Historia delle guerre civili di questi ultimi tempi. Venice: per Francesco Storti. Bray, M. (1990). «L’arcivescovo, il viceré, il fedelissimo popolo. Rapporti politici tra autorità civile e autorità ecclesiastica a Napoli dopo la rivolta del 1647-48». Nuova Rivista Storica, LXXIV, 311-332. Carignani, G. (1881). «Tentativi di Tommaso di Savoia per impadronirsi del trono di Napoli». Archivio Storico per le Province Napoletane, 6, 663-731. —(1883). «L’ultimo parlamento generale del Regno di Napoli nel 1642». Archivio storico per le province napoletane, 8, 34-57. Comparato, V. I. (1998). «Barcelona y Nápoles en la búsqueda de un modelo político: ana- logías, diferencias, contactos». Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 18-II, 439-452. Crasso, L. (1683). Elogii di capitani illustri. Venice: Combi et La Nou. Croce, B. (1937). «Personaggi della storia italo-spagnuola. Il duca di Nocera Francesco Carafa e Baltasar Gracián». La Critica. Rivista di letteratura, storia e filosofia, 35, 219- 235. D’Alessio, S. (2012). «La rivolta napoletana del 1647. Il ruolo delle autorità cittadine nella fine di Masaniello». Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 32, 127-156. —(2015). «Dreaming of the Crown. Political discourses and other testimonies about the Duke of Guise in Naples (1647-’48)». En: Munns, J., Richard, P. (eds.). Aspiration, Representation and Memory. The Guise in Europe, 1506-1688. London: Ashgate, 99-124. De Blasiis, G. (1880, 1881). «Ascanio Filomarino arcivescovo di Napoli e le sue contese giurisdizionali». Archivio Storico per le Province Napoletane, 5, 374-393, 726-736; 6, 744-775. Elliott, J. H. (1963). The Revolt of the Catalans. Cambridge: Cambridge University Press. Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 133

Filamondo, R. M. (1694). Il genio bellicoso di Napoli; memorie istoriche d’alcuni capi- tani celebri napoletani. Naples: Domenico Antonio Parrino e di Michele Luigi Mutii. Florensa i Soler, N., Güell, M. (2005). «Pro Deo, Pro Regi, et Pro Patria»: la revolu- ció catalana i la campanya militar de 1640 a les terres de Tarragona. Barcelona: Òmnium. Fuidoro, I. (1932). Successi del governo del conte d’Oñatte, 1648-1653. Ed. A. Parente. Naples: Lubrano. Galasso, G. (1982). Napoli spagnola dopo Masaniello. Politica, cultura, società. Floren- ce: Sansoni. —(2006). Il Mezzogiorno spagnolo e austriaco (1622-1734). En Galasso, G. (ed.). Storia d’Italia. Torino: UTET, vol. XV. Gualdo Priorato, G. (1651). Dell’Historie del conte Galeazzo Gualdo Priorato. Parte Quarta. Nella quale si contengono tutte le cose universalmente occorse dall’Anno 1645 fino all’Anno 1649. Venice: per il Turrini. —(1674). « De la vita de Luigi Poderico». En: Gualdo Priorato, G. Vite, et azzioni di personaggi militari, e politici. Vienna: M. Thurnmayer. Hugon, A. (2009). «Le violet et le rouge. Le cardinal-archevêque Filomarino, acteur de la révolution napolitaine (1647-1648)». Cahiers du CRHQ, 1. Malcolm, A. (2017). Royal Favouritism and the Governing Elite of the Spanish Monar- chy, 1640-1665. Oxford: Oxford University Press. Manfredi, C. (1949-1950). «Il cardinale Ascanio Filomarino arcivescovo di Napoli nella rivoluzione di Masaniello». Samnium, XXII, n. 1-2, 49-80; XXII, n. 3-4, 180-211; XXIII, n. 1-2, 65-78. Martino, A. (2012). Giovan Girolamo II Acquaviva d’Aragona (1604 c. - 1665). Signore feudale del Mezzogiorno spagnolo. PhD Thesis. Valladolid: Universidad de Valladolid. Mauro, I. (2019). «Giovan Battista Visco de Campagna, obispo de la “fidelísima y exem- plar” ciudad de Tortosa en los años de la Guerra dels Segadors». Librosdelacorte.es, 18, 190-212. Mazín, Ó. (2016). «Hombres de prudencia y «grandes partes». El conde de Castrillo y don Luis Méndez de Haro». En: Valladares, R. (ed.). El mundo de un valido. Don Luis de Haro y Guzmán y su entorno, 1643-1661. Madrid: Marcial Pons, 153-192. Minguito Palomares, A. (2001). «La política cultural del VIII conde de Oñate en Nápo- les, 1648-1653». En: Alcalá Zamora, J., Belenguer, E. (eds.). Calderón de la Barca y la España del Barroco. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, I, 957-975. —(2011). Nápoles y el virrey conde de Oñate. La estrategia del poder y el resurgir del reino (1648-1653). Madrid: Sílex. Mrozek Eliszezynski, G. (2017a). Ascanio Filomarino. Nobiltà, Chiesa e potere nell’Italia del Seciento. Rome: Viella. —(2017b). «Le responsabilità della rivolta. Le accuse del viceré Oñate e le risposte del cardinal Filomarino (1648-1653)». Dimensioni e problemi della ricerca storica, 1, 119- 151. —(2019a). «La nobleza napolitana en la monarquía hispana: el parlamento del reino de Nápoles (1598-1642)». Librosdelacorte.es, 18, 81-97. —(2019b). «Tra don Giovanni d’Austria e il duca di Guisa. Alcune riflessioni sul cardinal Filomarino durante la rivolta napoletana del 1647-48». Librosdelacorte.es, 18, 229-245. Musi, A. (1989). La rivolta di Masaniello nella scena politica barocca. Naples: Guida. —(2014). «Introduzione». En: Brancaccio, G., Musi, A. (eds.). Il regno di Napoli nell’età di Filippo IV (1621-1665). Milan: Guerini e Associati, 11-33. 134 Manuscrits 39-40, 2019 Giuseppe Mrozek Eliszezynski

Novi Chavarria, E. (2013). «Cerimoniale e pratica delle “visite” tra arcivescovi e viceré (1600-1670)». En: Galasso, G., Quirante, J. V., Colomer J. L. (eds.). Fiesta y cere- monia en la corte virreinal de Nápoles. Madrid: Centro de Estudios Europa Hispánica, 287-301. Palermo, F. (1846). «Sette lettere del cardinal Filomarino al papa». Archivio Storico Ita- liano, IX, 380-393. Palos, J. L. (2005). «Un escenario italiano para gobernantes españoles. El nuevo palacio de los virreyes de Nápoles (1599-1653)». Cuadernos de Historia Moderna, 30, 125- 150. Piacente, G. B. Governo dell’Ecc.mo Sig.r Conte d’Oñatte Viceré del Regno di Napoli, in BSNSP, XXVI.A.1. —La presa di Portolongone di Gio. Batta Piacente. Libro settimo che segue ai precedenti, in BSNSP, XXVI.A.1, 62-63. Ros i Gomar, A. (1646). Cataluña desengañada. Naples: Egidio Longo. —(1647). Catalogna disingannata. Naples: Egidio Longo. —(1649). Memorial al rey en nombre de la nobleza napolitana. Madrid: Herederos de Andrés de Parra. —(1653). Sermón de la Puríssima Concepción de la Virgen Nuestra Señora y en acción de gracias de la reducción de Cataluña a la obediencia de su Magestad. Barcelona: Antonio Lacavallería. Rovito, P. L. (1981). La Respublica dei togati. Giuristi e società nella Napoli del Seicen- to. Naples: Jovene. —(1986). «La rivoluzione costituzionale di Napoli (1647-48)». Rivista Storica Italiana, 98, 367-462. —(2003). Il viceregno spagnolo di Napoli. Ordinamento, Istituzioni, Culture di governo. Naples: Arte Tipografica. Russo, C. (1976). «Carafa, Diomede». Dizionario Biografico degli Italiani, 19, 533-535. Schipa, M. (1918, 1919, 1920). «La congiura del principe di Montesarchio». Archivio Storico per le Province Napoletane, 43, 271-296; 44, 191-226; 45, 251-279. Simon i Tarrés, A. (2007). Ecos catalans i hispànics de la caiguda de Barcelona el 1652. Barcelona: IEC. —(2016). Llengua i política a la Catalunya del segle xvii. Alexandre Ros i Gomar (1604- 1656). Barcelona: Editorial Afers. —(2019). 1640. Barcelona: Rafael Dalmau. Sodano, G. (2018). «Le aristocrazie napoletane ai tempi di Filippo IV». En: Martínez Millán, J., González Cuerva, R., Rivero Rodríguez, M. (eds.). La corte de Felipe IV (1621-1665): reconfiguración de la monarquía católica, tomo IV, Los Reinos y la política internacional, vol. 3, Cortes virreinales y Gobernaciones italianas. Madrid: Polifemo, 1335-1380. Solano Camón, E. (1984). «Coste político de una discrepancia: la caída del duque de Nochera». En: Actes del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, II, 79-88. Spagnoletti, A., Patisso, G. (eds.) (1999). Giangirolamo II Acquaviva. Un barone meridionale nella crisi del Seicento (dai memoriali di Paulo Antonio de Tarsia 1619- 1665). Galatina: Congedo. Strazzullo, F. (1961). I Diari dei Cerimonieri della Cattedrale di Napoli. Una fonte per la storia napoletana. Naples: Agar. Tartaglia, F. Diario per il Governo del Conte d’Ognatte, Viceré del Regno di Napoli. En: BSNSP, XXII.A.13. Rejoice in the victory of the king Manuscrits 39-40, 2019 135

Villari, R. (1987). Elogio della dissimulazione. La lotta politica nel Seicento. Rome- Bari: Laterza. —(2012). Un sogno di libertà. Napoli nel declino di un impero, 1585-1648. Milan: Bruno Mondadori. Volpicella, S. (1876). «Il duca di Guisa prigioniero in Gaeta». Archivio Storico per le Province Napoletane, 1, 651-743. Zudaire Huarte, E. (1964). El conde duque y Cataluña. Madrid: CSIC.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 137-162

El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní i la Diputació del General catalana en temps de canvi dinàstic i guerra successòria (1700-1714)1

Cristian Palomo Reina Universitat Jaume I (Castelló) [email protected] https://orcid.org/0000-0002-3593-2903

Rebut: agost de 2019. Acceptat: novembre de 2019.

Resum

En aquest article realitzarem una anàlisi quantitativa i semàntica del concepte nació en les seves formes terminològiques singulars i plurals pròpies dels idiomes català, castellà i llatí, contingu- des en dietaris institucionals del Consell de Cent de Barcelona i de la Diputació del General de Catalunya. El període analitzat serà el del conflicte dinàstic pel tron de la Monarquia Hispànica que es va produir a principis del segle xviii entre les cases d’Àustria i de Borbó, i els seus res- pectius aliats. Prestarem especial atenció a aquelles accepcions del concepte que puguin tenir connotacions polítiques, tant pel paper exercit pel factor polític en la construcció de les identi- tats col·lectives de tipus patriòtic durant l’Antic Règim com per la qüestió historiogràfica con- creta sobre si nació posseïa, o no, significació política en els temps anteriors a les revolucions liberals. Finalment, es farà un balanç per observar les tendències del terme nació en la predita font documental. Paraules clau: nació; Barcelona; Catalunya; Guerra de Successió espanyola; història concep- tual; Consell de Cent; Diputació

Resumen. El concepto nación en los dietarios del Consejo de Ciento barcelonés y la Diputa- ción del General catalana en tiempos de cambio dinástico y guerra sucesoria (1700-1714)

En este artículo realizaremos un análisis cuantitativo y semántico del concepto nación en sus formas terminológicas singulares y plurales propias de los idiomas catalán, castellano y latín, contenidas en los dietarios institucionales del Consejo de Ciento de Barcelona y de la Diputa- ción del General de Cataluña. El periodo analizado será el del conflicto dinástico por el trono de la Monarquía Hispánica que se produjo a principios del siglo xviii entre las casas de Austria y de Borbón, y sus respectivos aliados. Prestaremos especial atención a aquellas acepciones del

1. Aquest article s’ha realitzat a partir de la nostra tesi doctoral Identitat i vocabulari polítics a Catalunya durant la Guerra de Successió. Palomo (2018b). Dirigida pels doctors Ignasi Fernán- dez Terricabras i Antoni Simon i Tarrés, fou defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 29 de novembre de 2018. Entre març de 2015 i febrer de 2018, vàrem gaudir d’un ajut predoc- toral FI-DGR de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca per dur-la a terme. Per a altres publicacions derivades de la tesi, vegeu: Palomo (2018a), (2019a) i (2019b). https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.243 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 138 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina concepto que puedan tener connotaciones políticas, tanto por el papel jugado por el factor polí- tico en la construcción de las identidades colectivas de tipo patriótico durante el Antiguo Régi- men como por la cuestión historiográfica concreta acerca de si nación poseía, o no, significación política en los tiempos anteriores a las revoluciones liberales. Finalmente, se hará un balance para observar las tendencias del término nación en dicha fuente documental. Palabras clave: nación; Barcelona; Cataluña; Guerra de Sucesión española; historia concep- tual; Consejo de Ciento; Diputación

Abstract. The concept ‘nation’ in the diaries of the Consell de Cent of Barcelona and Catalan Deputation in times of dynastic change and succession war (1700-1714)

In this article, we will carry out a quantitative and semantic analysis of the concept nation in its singular and plural terminological forms of the Catalan, Spanish and Latin languages, contained in the institutional diaries of the Consell de Cent (‘the Council of One Hundred’) of Barcelona and Deputation of the General of Catalonia. The period analysed will be that of the dynastic conflict over the throne of the Spanish Monarchy, which happened at the beginning of the eight- eenth century between the Houses of Austria and Bourbon, and their respective allies. We will pay special attention to those definitions of the concept that may have political connotations, both because of the role played by the political factor in the construction of patriotic collective identities during the Ancien Régime, and because of the specific historiographical question about whether nation it had, or not, political significance in the times before the liberal revolu- tions. Finally, a balance will be made to observe the nation tendencies in the predicted docu- mentary source. Keywords: nation; Barcelona; Catalonia; War of the Spanish Succession; conceptual history; Council of One Hundred; Deputation

Sumari Introducció La nació catalanoaragonesa El concepte nació a la Catalunya dels La nació espanyola segles xvi i xvii Conclusions i tendències del concepte Nació als dietaris del Consell de Cent i Referències bibliogràfiques de la Diputació (1700-1714) La nació catalana

Introducció Arran de la gran mutabilitat del llenguatge i la semàntica, el coneixement del vocabulari històric resulta cabdal per a l’avenç científic de la història del pensa- ment i de les identitats col·lectives. En el cas de la identitat col·lectiva dels habitants del principat de Catalunya d’època altmoderna, comptem amb múltiples estudis recents realitzats per autors com Antoni Simon (2005, 2016a i 2016b); Òscar Jané (2006, 2014, 2015), el El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 139 mateix Jané juntament amb Patrice Poujade (2015); Xavier Torres (2008); Ignasi Fernández Terricabras (2015) i Cristian Palomo (2015 i 2018b). Tanmateix, el conreu de la història conceptual no ha estat fins fa ben poc quelcom que inquietés els historiadors que tracten sobre la història de la Catalu- nya de l’esmentat període, tot i que, evidentment, hi ha honroses excepcions d’in- vestigadors que han treballat la semàntica d’alguns conceptes geopolítics: hi ha un parell d’articles d’Aquilino Iglesia (1983) i de Maria Grau (1987), respectiva- ment, una comunicació d’Elisabet Mercadé (2007) i un treball monogràfic ja esmentat de Torres (2008), sens dubte la millor obra sobre anàlisi d’història con- ceptual per a la Catalunya dels temps preliberals, així com també una comunica- ció nostra (Palomo, 2018a), en què s’analitzà i comparà l’ús dels conceptes pàtria, nació, terra i província en el dietari del govern de Barcelona, tot i que en una cronologia més reduïda que la que abraça aquest article. Recentment, també s’ha publicat un article nostre on s’estudien les denominacions històriques de la Corona d’Aragó (Palomo, 2019a) i un altre en què s’analitzen i es comparen els conceptes ‘Espanya’ i ‘Catalunya’ en els dietaris institucionals de Barcelona i del General de Catalunya a inicis del segle xviii (Palomo, 2019b). Per contribuir a pal·liar aquest buit historiogràfic, en aquest article tractarem sobre l’ús de nació —un concepte propi del vocabulari històric relacionat amb les identitats col·lectives, parant una marcada atenció a possibles accepcions relacio- nades amb l’àmbit de la política— en el marc geogràfic del Principat de Catalu- nya i la seva capital, durant el temps de canvi dinàstic austroborbònic i la consegüent guerra pel tron de la Monarquia d’Espanya (1700-1714). Dit això, per dur a terme el nostre objectiu, primerament, confegirem una breu síntesi, a partir de la bibliografia especialitzada, dels significats històrics que posseïa el terme nació a la Catalunya d’inicis del segle xviii i, segonament, rea- litzarem una anàlisi quantitativa i semàntica del concepte en les seves formes ter- minològiques singulars i plurals de les llengües pròpies de catalans i castellans, així com en la llengua llatina, que són, per molt, les més emprades en la docu- mentació triada. A continuació, finalitzarem el text amb una conclusió sobre les tendències del concepte en les fonts documentals escollides. D’una banda, els dietaris del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona —ins- titució protagonista en la història política d’aquesta capital, així com del Princi- pat— o Manual de Novells Ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní (a partir d’ara MNA): una sèrie documental redactada pels successius escrivans racionals del consistori barceloní entre 1390 i 1714, i continuada per l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1839. En aquest dietari, s’anotaven diària- ment les notícies de caràcter polític, administratiu, econòmic, militar i simbòlic que eren considerades rellevants i, així mateix, es cosien les missives destacades emeses i rebudes pel govern de Barcelona. Per confeccionar aquest estudi, ens hem servit de l’edició en vint-i-vuit volums realitzada per l’ajuntament de la ciutat entre 1892 i 1975, la qual recull la cronologia que va de l’any 1390 al 1714. Particularment, hem utilitzat els volums des del XXIII al XXVIII, corresponents al període 1698-1714, la transcripció 140 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina dels quals va ser dirigida i prologada per l’historiador Pere Voltes Bou i duta a terme per Josep Puig Muntada i Enric Gubern Hernández. L’escrivà racional d’aquesta etapa fou Lluís Cases, notari públic del col·legi de Barcelona, que va jurar el càrrec el dia 30 d’agost de 1698, en substitució del difunt notari Joan Guiu (MNA: XXIII, 43 i 45). D’altra banda, ens servim dels dietaris de la Diputació del General de Cata- lunya, institució no menys protagonista en la història política del país.2 Una sèrie documental redactada pels successius escrivans racionals de la Diputació del Principat entre els mesos d’octubre de 1411 i gener de 1710, moment a par- tir del qual ja no es disposa de la versió final, únicament n’existeixen els esbor- ranys del dietari que servirien de base per a la redacció final, els quals arriben fins al dia 10 de desembre de 1713. De la mateixa manera que en els dietaris institucionals de Barcelona, en aquesta documentació també s’anotaven diària- ment les notícies més importants i es cosien missives de tipus polític, econòmic, administratiu i militar, relacionades ja no solament amb la ciutat de Barcelona, sinó també amb tot allò que afectava Catalunya. Igualment, per a aquest estudi hem utilitzat la versió editada dirigida per Josep Maria Sans i Travé (1994-2007) amb el títol Dietaris de la Generalitat de Catalunya (d’ara endavant: DGC). Principalment, hem emprat els volums IX i X corresponents al període 1689-1713, la transcripció dels quals ha anat a càrrec de Ramon Sarobe, Cristina Borau, Xavier Cazeneuve, Silvia Jurado, Vicenç Ruiz i Joan Soler, i només hem hagut d’anar a consultar la documentació original (dieta- ri o esborranys) a l’Arxiu de la Corona d’Aragó ocasionalment, quan ens sorgia algun dubte sobre la idoneïtat de la transcripció, amb la qual, tot s’ha de dir, en general no hem tingut gairebé mai cap problema. En els catorze anys que comprenen els darrers mesos de vida del rei Carles II d’Àustria, el període de govern borbònic i el regnat de Carles III d’Àustria, van intervenir en la redacció del dietari tres escrivans diferents: Ramon de Codina i Farreres, Jeroni de Roquer i Codina i Aleix Fornaguera (Albareda, 2007: p. 33), amb un predomini del primer, segons hem copsat a partir de la lectura dels dietaris. Ambdues fonts, a més dels valuosíssims dietaris, contenen una abundant cor- respondència, fruit de la comunicació que els consistoris de la Diputació i de Bar- celona mantenien amb la resta d’institucions i autoritats de Catalunya, inclosa la Corona, i, en general, amb altres de les Monarquies Hispànica i estrangeres, des- tacadament, en el període que analitzem, les de l’aliança austriacista. Pensem que a partir d’aquesta documentació —i tenint en compte la limitació de ser únicament dues fonts— podrem aproximar-nos a l’ús que li donaven a nació tant l’elit dirigent catalana3 com la del conjunt hispànic i, en certa manera, europeu. El model metodològic per treballar un concepte polisèmic com el que és objecte de la nostra anàlisi és el mateix que hem utilitzat en la nostra tesi doctoral

2. Sobre la Diputació del General per al període d’inicis del segle xviii, vegeu Albareda (2007). 3. Per a una síntesi sobre la classe dirigent barcelonina i catalana del període, vegeu Amelang (1986) i Simon (2011). El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 141

(2018b)4 i s’inspira, d’una banda, en el de reconeguts experts internacionals en la matèria com ho són, tant els investigadors de l’Escola de Cambridge5 com Rein- hart Koselleck (2004) i (2012), Francesco Benigno (2013) o Javier Fernández Sebastián, qui en temps recents ha dirigit diverses obres (2009-2014 i 2012- 2017), així com n’ha escrit alguna conjuntament amb Cecilia Suárez (2015). I, d’altra banda, també s’ha vist influït en bona mesura per la metodologia seguida pels pioners estudis de Mercadé (2007) i Torres (2008), centrats en l’exa- men de conceptes polítics a la Catalunya del segle xvii i inicis del xviii. Dit això, i abans de començar l’anàlisi, cal fer una sèrie de constatacions: En primer lloc, per conèixer la pluralitat de significats que el concepte nació posseïa durant els anys estudiats, hem de remuntar-nos diversos segles enrere, ja que, tal com va indicar el cèlebre historiador alemany Koselleck (2004), en el temps transcorregut entre l’alta edat mitjana i l’època de les Llums, el més habi- tual era que les paraules dels llenguatges polític, social i jurídic acumulessin, al llarg dels anys, un gran nombre de significats. En segon lloc, ha de deixar-se constància que parar esment a les connotacions polítiques del concepte no és una cosa fútil. Les recerques que han tractat les identitats col·lectives a l’Europa occidental durant l’Antic Règim han constatat que, entre la multiplicitat de fonts que les generaven (la família, l’estatus politi- cojurídic, l’ofici, la fe i l’Església, la vila o ciutat, el senyor laic o eclesiàstic, el regne o la república, el príncep i el seu conglomerat dinàstic, i les administraci- ons principesques i regnícoles…), el pes del factor polític és molt poderós. Com sosté Antoni Simon (1999), el reforç dels vincles entre el món cultural i el poder polític és un dels trets característics de l’època moderna —i baixmedieval, afe- gim, al nostre parer. Les relacions de força, domini o integració entre centre i perifèria, entre governs centrals i poders locals i regionals, no solament es dona- ven en el terreny polític, institucional o fiscal, sinó també en els camps cultural i ideològic, ja que tots els poders polítics creen símbols i referents culturals. Per part seva, Xavier Gil Pujol, reflexionant sobre l’evolució de la historiografia sobre la història política, concep «la política como cultura», una concepció apli- cable tant a l’edat contemporània com als temps anteriors a les revolucions libe- rals (Gil, 2010: 397-421). Des d’un altre angle, hem de tenir en compte el posicionament historiogràfic de molts autors experts en els segles xix-xxi, que sosté la identificació exclusiva de les identitats dels períodes precontemporanis amb allò ètnic o cultural,6 així com el d’una part de la historiografia que no considera que el concepte nació pugui tenir accepcions relacionades amb l’àmbit de la política.

4. Per a una explicació més extensa sobre aquesta metodologia: Palomo (2018b: 53-61). 5. Sobre el col·lectiu d’autors coneguts com a «Escola de Cambridge» i la seva metodologia, vegeu Rabasa (2011). 6. Vegeu, a tall d’exemple, la distinció conceptual que fa José Álvarez Junco entre «patriotismo étnico» propi de l’època moderna i identitat nacional o nacionalisme, propis de la contemporània (Álvarez Junco, 2001). 142 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

Els resultats de l’anàlisi conceptual d’aquest article disten molt d’aquestes conclusions, que defensen que la nació anterior a l’època contemporània, pel fet d’estar estretament vinculada amb els àmbits ètnic i cultural, mancava de drets politicojurídics, era insignificant des del punt de vista de la política i poc tenia a veure amb les identitats protonacionals anteriors al període liberal. Un exemple d’aquest posicionament el trobem en Xavier Torres (2008: 56-66 i 79-89). És cert que la nació, en aquelles centúries, no designava el que avui dia ente- nem per nació, almenys en la condició de detentora teòrica de la sobirania políti- ca. I si a això sumem el fet que el concepte no va ser gairebé mai emprat per remetre directament a les grans comunitats d’índole política (regnes, principats, monarquies compostes, imperis i repúbliques), se’ns fa molt complicat —per no dir impossible— l’assimilació de les nacions preliberals a les del període contem- porani. Ara bé, això no exclou que sigui un xic exagerat afirmar, com s’ha fet, que les nacions anteriors al nacionalisme s’esgotaven en allò etnogràfic i folklo- ric propi d’un conjunt de gent particularitzada pel seu idioma o per tòpics sobre el seu suposat caràcter col·lectiu.

El concepte nació a la Catalunya dels segles xvi i xvii La veu nació deriva del substantiu llatí natio, -ōnis, que significava principal- ment ‘naixement’ i ‘poble’ i, al mateix temps, aquest substantiu prové del verb nascor, o sigui, ‘néixer’.7 Aquest concepte posseïa en la Catalunya dels segles xvi i xvii diversos significats que Xavier Torres ha estudiat recercant-los en opuscles, escrits particulars de cavallers, juristes, artesans i pagesos, així com també en la documentació dels dietaris de la Diputació del Principat entre els anys 1539 i 1659. De tot plegat conclou que a Catalunya, igual que en altres lati- tuds, el concepte era d’ús poc freqüent. I no solament entre els camperols i el poble menut de les urbs, sinó també —i encara més significativament— en els escrits particulars de les elits locals i en la documentació generada per les més rellevants institucions catalanes de l’època:

Así, el vocablo resulta ser de muy baja frecuencia relativa, cuando no llamativa- mente inédito durante largos intervalos, en los dietarios de la Diputación del perio- do 1539-1659 […]; mientras que en las pocas ocasiones en que se menta [46 als DGC segons els càlculs de Torres],8 su significado nunca se aleja de la consabida acepción etimológica, ya se trate de naturales o catalanes, ya sean individuos de cualquier otra procedencia, como en el caso, por ejemplo, de un tal Alí, un esclavo «natural de Argel, moro de nación». Por el contrario, cuando se trata de aludir a Cataluña como entidad política (y no sólo a la gente o a la «nación» catalana), la voz provincia resulta como se verá, omnipresente (Torres, 2008: 79-80).

7. Per a una explicació de l’evolució semàntica del concepte nació en el període baixmedieval, tant per a tot l’Occident com de manera més específica per als territoris catalanòfons, remetem a bibliografia especialitzada, com per exemple: Mas (2005); Rubio (2012); Sabaté (2015). 8. Torres (2008: 81). El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 143

Tanmateix, les afirmacions de Xavier Torres es presten a la confusió, ja que les 46 vegades que ell compta el «vocablo» en el període que va de 1539 a 1659 no són totes les vegades en què apareix el concepte nació en els dietaris de la Generalitat entre els anys 1539 i 1659. Comptem el concepte 176 vegades sota les formes nació, nacions, nación i naciones en aquells cent vint anys,9 de les quals només són 46 vegades les que el concepte al·ludeix de forma exclusiva a la nació catalana en els dietaris de la Diputació, sense comptar-ne les aparicions en la documentació que hi és cosida a aquests, atès que, si es computa, la xifra s’ele- va —escassament— a 57 aparicions de la nació catalana. Fet aquest aclariment, cal dir que Xavier Torres té tota la raó quan assenyala que el concepte apareix en una molt baixa freqüència, i les 176 aparicions al llarg d’un segle i dues dècades de documentació dels dietaris de la Generalitat així ho demostren. Tanmateix, en comparar tota la sèrie de dietaris de la Diputació, s’observa clarament com l’ús del concepte augmenta a mesura que avancen les centúries. Així, si entre 1411 i 1600 només consta 14 vegades, en canvi, durant tot el segle xvii el comptem 301 cops i, ja només en els primers tretze anys del segle xviii, ens apareix en 194 casos. En el dietari del Consell barceloní sembla que passa quelcom similar, tot i que no ho podem constatar, ja que les xifres d’aparicions són molt més baixes i s’han obtingut a partir de les anàlisis d’Elisabet Mercader, les quals, cronològica- ment, són molt més restringides que les del professor Torres, concretament: 1576-1585, 1668-1677 i 1701-1705. En qualsevol cas, sobre les aparicions del concepte nació en el Manual de Novells Ardits barcelonès i la relació d’aquestes amb Catalunya i els catalans, l’au- tora afirma que: «Durant els segles xvi i xvii, en les mostres analitzades, dins del Dietari mai no es fa servir aquesta veu per a referir-se al conjunt de la població de Catalunya; en canvi sí que s’usa al principi del segle xviii» (Mercadé, 2007: 284). Corroborant aquesta afirmació, tot i que exclusivament en relació amb el període 1700-1714, durant el període assenyalat hem trobat en aquest dietari i la seva documentació adjunta el concepte 57 vegades, de les quals quaranta (el 70 % del total) el mot s’empra per fer referència a la nació catalana, és a dir, al conjunt de la població de Catalunya. Quan Mercadé parla dels significats del concepte nació, no solament fa al· lusió a les aparicions dins el dietari del Consell de Cent, sinó que també es basa en altres fonts, cròniques i dietaris personals, sobretot. A partir de totes aquestes, sobre els inicis del segle xviii considera que la veu nació és utilitzada gairebé per tothom, però en cap cas de manera significativa. (Mercadé, 2007: 280). Final- ment, explicita:

La veu nació fa referència a un conjunt d’homes i dones, naturals de... (en el nos- tre cas de Catalunya). Aquest grup humà presenta unes característiques comunes: la fidelitat, la prestesa davant el deure, l’honorabilitat, que són tema d’elogi; a

9. Fins i tot hem trobat el concepte escrit amb la forma «neci(o)ns». DGC: vol. VII, 749. 144 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

més, els confereix una identitat determinada i, per tant, s’ha de preservar. L’ús d’aquesta veu també ha anat augmentant al llarg del temps (el seu ús al segle xvi és gairebé inexistent, al final del segle xvi es comença a emprar i és habitual entre juristes i membres d’institucions polítiques durant els anys analitzats del segle xviii). La gent del poble no la fa servir gairebé mai (Mercadé, 2007: 286).

Aquesta apreciació sobre els estrats socials més baixos, que queden fora de l’abast analític d’aquest estudi, ens resulta molt interessant i observem que coin- cideix amb l’opinió del doctor Torres sobre l’ús infreqüent del concepte entre pagesos, artesans i, àdhuc, cavallers i juristes catalans d’època moderna.

Nació als dietaris del Consell de Cent i de la Diputació (1700-1714) En els dietaris publicats d’ambdues institucions que abracen aquest període, hem pogut calcular que el total d’aparicions del concepte nació és de 251. És un concepte d’ús poc habitual, tot i que cal tenir en compte que és objecte d’un increment exponencial. Entre 1700 i 1714 el seu ús en ambdós dietaris s’aproxi- ma a la concentració de totes les vegades que ha estat emprat en els DGC entre 1411 i 1699: 315 vegades. Del total de 251 repeticions del concepte, hem estudiat detingudament les 194 aparicions que corresponen al període de 1700-1713 amb la següent cronologia:

Taula 1. Elaboració pròpia a partir dels DGC. Any Aparicions 1700 7 1701 5 1702 24 1703 24 1704 32 1705 18 1706 17 1707 24 1708 12 1709 4 1710 10 1711 13 1712 4 1713 0 Total 194

De les 194 vegades reflectides a la taula 1, en català comptem 123 aparicions en les formes «nació» (117) i «nacions» (6); en castellà xifrem en 68 vegades El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 145 l’aparició del concepte, sota les formes «nación» (58) i «naciones» (10) i, final- ment, en llatí observem el concepte tres vegades en les formes d’acusatiu singu- lar: «nationem» (1) i de genitiu també singular «nationis» (2). En la font del Consell de Cent, el concepte apareix un total de 57 vegades en el període que va de 1700 a 1714. La cronologia en el dietari municipal barceloní s’indica a la taula següent:

Taula 2. Elaboració pròpia a partir dels MNA. Any Aparicions 1700 1 1701 0 1702 0 1703 2 1704 9 1705 7 1706 4 1707 1 1708 4 1709 3 1710 5 1711 5 1712 9 1713 4 1714 3 Total 57

D’aquestes 57 aparicions, en català en comptem 38 amb les formes «nació» (37) i «nacions» (1), i en castellà 19, sota les formes «nación» (11) i «naciones» (8). En conjunt, hem estudiat 251 manifestacions del concepte que presenten la següent cronologia d’aparició: 146 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

Taula 3. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA. Any Aparicions 1700 8 1701 5 1702 24 1703 26 1704 41 1705 25 1706 21 1707 25 1708 16 1709 7 1710 15 1711 18 1712 13 1713 4 1714 3 Total 251

La cronologia plasmada en la taula 3 sembla avalar, però només en part, la hipòtesi sobre la relació entre l’augment de l’ús del concepte nació i l’apropa- ment del front de guerra al Principat i la seva capital. Com podem observar en la figura 1, el gran creixement dels anys 1703 i 1704 en el dietari de la Diputació —especialment en la documentació annexada consistent en deliberacions, infor- mes, escrits que es trametien els Tres Comuns entre ells— està directament rela- cionada amb els albiraments de la flota angloholandesa i l’intent de conquesta aliada de Barcelona de l’any 1704. Però en altres moments crítics tant per a la ciutat com per al conjunt de Catalunya, amb els setges barcelonins de 1705, 1706 i 1713-1714 i el país ocupat per un nombre altíssim de tropes foranes, l’ús del concepte disminueix. Curiosament, els dos pics de 1707 i de 1711 també respo- nen, principalment, a afers relacionats amb la conflagració bèl·lica.

Figura 1. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 147

La diferència entre ambdues fonts és molt notable: de 251 termes analitzats, 194 (el 77, 29 %)10 pertanyen al dietari de la Diputació del General, mentre que els 57 que resten (el 22,71 %), al Manual de Novells Ardits. Si ens traslladem ara a l’àmbit semàntic, per començar, cal especificar a qui- nes nacions concretes es referien els autors documentals dels termes que hem examinat en ambdós dietaris. Les apuntem de més esmentades a menys:

— Nació catalana: DGC (94) + MNA (40) = 134 — Nació francesa: DGC (38) + MNA (1) = 39 — Nacions indeterminades: DGC (20) + MNA (10) = 3011 — Nació espanyola: DGC (18) + MNA (1) = 19 — Nació genovesa: DGC (6) = 6 — Nació anglesa: DGC (3) + MNA (1) = 4 — Nació holandesa: DGC (4) = 4 — Nació portuguesa: DGC (2) + MNA (2) = 4 — Nació catalanoaragonesa: DGC (1) + MNA (1) = 2 — Nació napolitana: DGC (2) = 2 — Nació maltesa: DGC (2) = 2 — Nació flamenca: DGC (2) = 2 — Nació mallorquina: DGC (1) = 1 — Nació valenciana: MNA (1) = 1 — Nació castellana: DGC (1) = 1 — Nació gallega: MNA (1) = 1 — Nació italiana: DGC (1) = 1 — Nació alemanya: DGC (1) = 1 — Nació grega: MNA (1) = 1

El primer que cal dir és que, realitzada l’anàlisi semàntica, el resultat de la suma de tots els resultats és de 255 i no pas de 251. Això es deu al fet que, encara que en la documentació només hem trobat 251 vegades el concepte, en quatre ocasions s’al·ludeix de manera indirecta a altres nacions que han de ser sumades al còmput total. Vegem aquests casos: L’escrivà Lluís Cases anotà en el dietari del Consell de Cent que, el dia 25 de març de 1706, una ambaixada del consistori barceloní visità el comte d’Assumar, l’ambaixador del rei de Portugal a la cort de Carles III d’Àustria, i li indicà que: «en conformitat de la unió de la nació cathalana y portuguesa, la Ciutat sempre estaria prompte al que fora de major servey de dit senyor don Pedro».12 Un temps

10. Els percentatges estan arrodonits a les centèsimes. 11. Amb nacions indeterminades ens referim a les nacions que queden incloses dins aquestes cate- gories: totes les nacions del món, qualsevol nació, diferents nacions, les nacions d’Europa, les nacions estrangeres, les nacions que componen l’exèrcit, etc., sense que siguin especificades. 12. MNA: vol. XXV, 107. 148 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina després, el 20 de maig, l’ambaixador portuguès visità la Casa de la Diputació, on, segons la ploma de l’escrivà del General, informà els diputats catalans que el rei de Portugal «desitjave continuar correspondència, que en temps passats haurian tingut las dos nacions cathalana y portuguesa».13 El dia 4 de desembre de 1709, un servent del majordom de la reina, el comte de Cardona, entregà una carta al consistori de la Diputació del General amb una còpia del privilegi de concessió, per part del rei Carles al comte, de l’almirallat d’Aragó i la grandesa d’Espanya, en la qual el rei —mitjançant la mà de Ramon de Vilana— diu això:

Aunque en el concepto de Europa ha esculpido la bisarra emulación de mi Corona de Aragón, que anteponiendo mi justa causa a quantos eminentes peligros y ruinas amenecesba la Francia, para prevaricarla de tan gloriosa acción proclamó mi real nombre y a mi real persona, por su legítimo rey y señor natural con el incontrasta- ble amor hacia mi augusta casa. Hállase esta empenyada a collocar sus naturales en el lugar inmediato de mi estimación y ostentar en lo porvenir la memoria de tan garvoso acuerdo para que la ansia de esta gloria estimule las naciones a abrassar las de igual justicia.14

Sis dies després, el secretari del comte n’entregava una altra còpia al Consell de Cent, la qual fou cosida en el dietari de la institució.15 En els dos textos sobre l’ambaixador del rei de Portugal podem veure com, malgrat que en els respectius escrits només apareix una vegada el concepte «la unió de la nació cathalana y portuguesa» i «las dos nacions cathalana y portugue- sa», s’ateny a dues nacions: la catalana i la portuguesa. Pel que fa a les dues còpi- es del text sobre el comte de Cardona, el monarca explica que: «mi Corona d’Aragón» el va escollir com a rei i senyor natural tot i l’amenaça de França. Ara, la predita Corona d’Aragó restava «empeñada a colocar sus naturales en el lugar inmediato de mi estimación y ostentar en lo porvenir la memoria de tan garvoso acuerdo, para que la ansia de esta gloria estimule a las naciones a abrazar a las de igual justicia».16 Així, de manera implícita, el sobirà austríac tractà el conjunt de naturals dels regnes i principat de la Corona d’Aragó com una nació, ja que aquest conjunt de naturals podia ser imitat per les altres nacions en justes accions, com la de decantar-se per la causa austriacista. Per tant, la quantificació final és de 255 aparicions del concepte nació, com veiem en la taula 4:

13. DGC: vol. X, 707. 14. DGC: vol. X, 965-966. 15. MNA: vol. XXVI, 321-322. 16. MNA: vol. XXVI, 321-322. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 149

Taula 4. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA. Entre parèntesis, les elisions. Any Aparicions 1700 8 1701 5 1702 24 1703 26 1704 41 1705 25 1706 21 (+2) 1707 25 1708 16 1709 7 (+2) 1710 15 1711 18 1712 13 1713 4 1714 3 Total 251(255)

La xifra de 255 ens permet concloure que el concepte nació és poc emprat en aquestes fonts documentals, si el comparem amb el còmput d’aparicions que pre- senten en les mateixes fonts durant el mateix període de 1700-1714 altres con- ceptes de tipus identitari, territorial i politicojurídic, com per exemple: Espanya (438) o pàtria (388), mentre que Catalunya o principat consten milers de vega- des (Palomo, 2018b). Exposat això, és necessari atendre dues qüestions fonamentals. La primera a tenir en compte és amb quin col·lectiu es vincula cada exemple de nació (vegeu figura 2). Quantitativament, del total de 255 aparicions del concepte, sobresurten les mencions a la nació catalana (el 52,55 %), seguides de molt lluny per les menci- ons a la nació francesa (el 15,29 %) i aquestes, pel conjunt de mencions a nacions indeterminades (l’11,76 %) i per les mencions a la nació espanyola (el 7,45 %). La resta de nacions aparegudes presenten els següents percentatges: la nació genovesa (el 2,35 %); les nacions portuguesa, holandesa i anglesa (un 1,57 % cadascuna); les nacions catalanoaragonesa, maltesa, napolitana i flamenca (un 0,78 % cadascuna) i les nacions grega, valenciana, mallorquina, italiana, gallega, castellana i alemanya (un 0,39 % cadascuna). 150 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

Figura 2. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA.

La diferència és encara molt més exagerada quan tenim en compte només tres nacions amb les quals es podien identificar els catalans del Principat (figura 3): la catalana, la catalanoaragonesa i l’espanyola. Totes juntes sumen un total de 155 termes (el 60,78 % del total) i, si calculem els percentatges només sobre aquestes 155 aparicions, la nació catalana equival al 86,45 %, la nació espanyola, al 12,26 % i la nació catalanaoaragonesa, al darrer 1,29 %.

Figura 3. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA.

La segona qüestió gira la voltant del fet que cal discernir si les nacions de l’Antic Règim podien ser entitats amb connotacions polítiques o no. Com ja hem explicat en la introducció, cal tenir en compte el posicionament d’una gran part de la historiografia que no considera que el concepte nació pugui tenir accepcions relacionades amb l’àmbit de la política durant l’Antic Règim. En aquest sentit, Xavier Torres escriu:

Desde luego, la voz nación, en aquellas centurias, no designaba por lo general, una verdadera nación; o por lo menos, una nación tal y como se concibe o se define en El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 151

la actualidad. [...] En suma, una identidad gentilicia antes que una verdadera iden- tidad étnica (forzosamente más compleja) o una genuina adscripción político-terri- torial, al modo de la nación moderna, cuyo rasgo más prominente es el ser fuente o cuando menos marco de los derechos políticos de los sujetos. Ciertamente, el vocablo nación se usaba por aquel entonces en más de un sentido o acepción, pero ninguno de ellos revelaba en principio una identidad “protonacional” o siquiera políticamente significativa […] Las “naciones” de la Europa moderna, así como su estudio y conocimiento, podían suscitar un cierto interés, incluso político, pero nunca alcanzaron el estatuto de verdaderas entidades o cuerpos políticos, suscepti- bles, a su vez, de convertirse en fuente o marco de derechos políticos, al modo de las naciones contemporáneas. Dicho de otro modo: en la Europa del Antiguo Régi- men la nación “cultural” no llevaba necesariamente a la nación “política”; ni se identificaba propiamente con ella, sino más bien todo lo contrario, dado que aque- lla se agotaba, por lo general, en la mera etnografía, cuando no en el simple folclore. Tanto para los tratadistas europeos desde Bodin o Montaigne hasta Mon- tesquieu, como para los viajeros de cualquier condición, las “naciones” de la Euro- pa moderna seguían siendo, más que nada, un conjunto peculiar de gente; y que se definía o singularizaba no tanto en términos lingüísticos como humorísticos. […] Algunos diccionarios franceses de finales del siglo xvii anunciaban ya la futura semántica del vocablo, al asimilar la “nation” a un “état” o a un “conjunto de habi- tantes de un mismo Estado o país que viven bajo unas mismas leyes y se sirven de una misma lengua”. Pero, por lo general, otros términos, tales como provincia, tierra, patria, reino o simplemente, el corónimo local correspondiente, podían designar de manera mucho más precisa aquel espacio. (Torres, 2008: 56-66).

Dispensin els lectors la llargària de la citació, però resulta fructífer reprodu- ir-la a fi de reflexionar-hi. Considerem encertat Xavier Torres quan diu que la nació en aquelles centúries no designava el que avui dia entenem per nació, almenys com a globalitat del poble que manté teòricament la sobirania política. Durant l’Antic Règim la sobi- rania no pertanyia a les nacions sinó als monarques. I fins i tot allà on excepcio- nalment existia algun cas de parlament sobirà com, per exemple, els Estats Generals de la República de les Províncies Unides dels Països Baixos, la sobira- nia tampoc no era de la globalitat del poble, sinó de les oligàrquiques elits socials representades estamentalment en els mencionats parlaments. Això sumat a la la poca freqüència documental del terme nació en els segles xiii-xviii, així com també al fet que el concepte nació fou molt poc emprat per remetre directament al nom i a la cosa pública dels regnes, principats, monarquies compostes, imperis i repúbliques, fa impossible que identifiquem les nacions de l’Antic Règim amb les nacions —sobretot en el sentit d’estats-nació— dels segles xix-xxi. Ara bé, això no exclou, com ja hem indicat més amunt, que sigui una mica exagerat afir- mar —com ho fa Xavier Torres— que les nacions anteriors del nacionalisme s’esgotaven, en general, en la mera etnografia o en el simple folklore d’un con- junt peculiar de gent singularitzada pel seu idioma o pels seus tòpics humorals. Es poden trobar amb facilitat nombrosos exemples en què les nacions, al llarg de les centúries baixmedievals i modernes, es conformen per col·lectius singula- ritzats per quelcom polític o geopolític com: ser fidel a un sobirà, tenir enemics, o 152 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina conformar comunitats polítiques sotmeses a un mateix codi legal que —tot i que, evidentment, es basava en el privilegi i no en la igualtat universal davant de la justícia— podia esdevenir un element polític i identitari pel manteniment del qual les nacions podien lluitar. De fet, com descobrirem a continuació, els resultats de l’anàlisi conceptual d’aquest estudi sobre el grup social dirigent català d’inicis del segle xviii i la veu nació disten molt de la visió historiogràfica d’un absolut predomini semàntic merament gentilici, humoral i cultural, amb unes nacions que, poc o gens, tenen relació amb allò polític, ja que —com exposa el medievalista Rubio Vela— la nació podia apuntar a una societat de trets singulars, vinculada a un territori i políticament organitzada (Rubio, 2012: vol. 1, 45). En examinar les 255 al·lusions a la nació, hem discriminat entre aquelles que tenen caràcter gentilici, que assenyala la procedència de les persones, o bé les classifica segons patrons etnoculturals, i aquelles nacions que tenen aspiracions polítiques o de dur a terme accions polítiques com mantenir-se fidels al seu prín- cep i lluitar per la seva causa, defensar la seva terra dels invasors, aliar-se amb altres nacions, etc. El resultat és que el concepte nació apareix 115 vegades (el 45,1 %) entre 1700 i 1714 amb connotacions polítiques, una xifra massa elevada com per poder ignorar-la. També resulta molt rellevant, com es mostra a la figura 4, que del total de 115 nacions polítiques, dos casos al·ludeixin a nacions de col·lectiu indefinit (1,74 %); dos casos més, a la nació portuguesa (1,74 %); dos més, a la nació espanyola (1,74 %); dos més, a la nació catalanoaragonesa (1,74 %); tres casos, a la nació francesa (2,61%) i els 104 restants, a la nació catalana (90,43%).

Figura 4. Elaboració pròpia a partir dels DGC i MNA.

Exposat això, focalitzem la nostra atenció a analitzar la semàntica de les tres nacions en què es podien enquadrar els habitants del Principat. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 153

La nació catalana D’una banda, un significat identificava els habitants del Principat com una nació catalana perquè estaven caracteritzats per una sèrie de tòpics etnoculturals (catalanoparlants, bons cristians i molt catòlics, per esmentar-ne alguns) o carac- terològics i humorals (valents, ferotges, treballadors, etc.) produïts o, més aviat, justificats pel clima, la geografia o la voluntat de Déu. Això feia, per exemple, que el caràcter de la nació pogués ser observat per forans fins al punt d’arribar a estimar-la, o que el conjunt de la nació pogués sen- tir-se orgullós d’un membre pel seu fervor religiós, com ens mostra la documen- tació del consell barceloní fins a 5 vegades. Vegem-ne un parell d’exemples: El 1711, el marquès de Trivié s’acomiada dels consellers indicant-los que s’ha hostatjat a la ciutat comtal durant quatre anys i dos mesos «en cuyo discurso el conocimiento del carácter de la Nación, formado de los mejores principios phí- sicos y morales que en cualquiera otra se puedan observar, me ha inspirado una verdadera estimazión»17 que conservaria per sempre, mentre que el 1712, la màr- tir santa Eulàlia és considerada pels consellers com a filla i «honrra de tota la Nació».18 D’altra banda, un altre significat identifica la gent del Principat com un col· lectiu d’individus organitzats políticament i caracteritzats pel gaudi d’una sèrie de drets, privilegis i llibertats que els eren propis com a catalans. En aquest sentit, la nació catalana era una entitat capaç de dur a terme accions polítiques, com per exemple, ser representada per una assemblea parlamentària, mantenir-se fidel al seu príncep i lluitar per seva la causa, defensar el Principat dels invasors, aliar-se amb altres nacions, lluitar per la salvaguarda, la recupera- ció i l’augment dels seus drets i privilegis col·lectius, i la seva sort anava de bra- cet amb la del bé públic. En contemplem un exemple en l’opuscle Lealtad Catalana de 1714:

Sólo las resoluciones que se toman en Cortes de un Reino, o Provincias, son las que se atribuyen a la Nación, y por ellas se merece aquella el crédito, o descrédito, a diferencia de las resoluciones particulares que éstas, o acreditan, o afrentan, un Territorio, o una Familia, pero no la Nación, que sólo se representa en sus Braços unidos. Toda la nación catalana, junta en los Braços, resolvió el defenderse por el Rey en cuyo dominio estaba (Albareda, ed. 2011: 172).

Per consegüent, en les fonts documentals que analitzem, de les 134 vegades que el terme nació parla dels habitants del Principat, en 104 d’aquestes (el 77,61%) el concepte ens remet als catalans com una comunitat política. Així, els compiladors de les constitucions catalanes poden recordar que, l’any 1704, després d’una breu pau entre els reis Catòlic i Cristianíssim:

17. MNA: vol. XXVII, 200. 18. MNA: vol. XXVIII, 151. 154 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

tornà la guerra [l’] any 1689 que·s proseguí fins lo de 1697, fonch molt gran en est temps lo valor dels soldats y la constància, ànimo y resolució dels naturals en totas las ocasions se oferiren, y més en particular en las del recobro de Camprodon, Castellfollit y siti de Barcelona, del qual quedà la nació cathalana tant gloriosa com an publicat las demés de Europa.19

Observem com la gloria de la nació va lligada a les victòries militars dels catalans enfront dels francesos. L’escrivà Cases transcriu una carta el 19 d’octubre de 1705, en la qual el generalíssim anglès lord Peterborough explica als consellers que li ha estat enco- manat per la reina d’Anglaterra intercedir per Barcelona i els catalans davant Carles d’Àustria, amb la finalitat que aquest s’inclinés tant a «mantener y conser- var a esta Ciudad y cathalana nación, no sólo aquella continuaçión de privilegios con que hasta ahora se havia visto honrrada» com a «suplicarle se dignara de aña- dir a ella muchos de nuevos».20 El 12 de novembre del mateix any, l’escrivà cus al dietari una carta. Era del Braç Militar català adreçada al Consell de Cent i indicava que les institucions s’havien de preparar legalment per propugnar les lleis del Principat en les prope- res Corts, cosa que anirà en «major servey de sa magestat, conservació dels privi- legis y prerogativas del Principat y crèdit de la nació catalana».21 El 27 d’agost de 1707, és cosida una carta del govern de Barcelona al rei on li recorden que, per llei, un natural del Principat té dret a ocupar una plaça en el Consell Reial de Mallorca, i li reclamen que, havent quedat dues vacants, ha «provehït vostra magestat a subgectes que no són cathalans, lo que apar cedir en notable prejudici del lustre de la Nació Cathalana».22 El 2 de juliol de 1711, es cus una carta adreçada als consellers de part del general britànic duc d’Argyll, escrita en català, on indica que volia «posar en notícia del consistori las memòrias y gran estimació en que estava la reyna de la Gran Bretanya de que la nació catalana se hagués singularittat y esmerat tant en servey y obediencia del senyor Carles tercer».23 Uns dies després, la Diputació expressa a l’emperadriu el seu temor del fet que sigui concertada una pau a Utrech i quedi:

sens llibertat Cathalunya ab lo derramament de sanch y avers infructíferos, y lo que és més, mal·lograda la constitució primera establerta en la Cort General de 1706 en que se declara ab singular valor y gloria de la Nació cathalana (no obstant de ser molt serca de esta Capital los dos exhercits del duch de Anjou), competir tota la monarquía al senyor Carles tercer, nostre adorat monarca, ab exclusió de la casa de Fransa, faltant-se al mateix temps al jurament prestat.24

19. DGC: vol. X, 1741. 20. MNA: vol. XXV, 60. 21. MNA: vol. XXV, 231. 22. MNA: vol. XXVI, 194. 23. MNA: vol. XXVII, 187. 24. MNA: vol. XXVIII, 165. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 155

El 17 de juny de 1713, els Tres Comuns supliquen a l’almirall britànic Jen- nings que intercedeixi per ajudar-los a mantenir els privilegis del Principat, que eren «lo més preciós y apreciable de tota la Nació catalana, que ab tanta gloria a sabut en tot temps merexer».25 El 26 de febrer de 1714, és cosida per l’escrivà racional una carta, on els comuns demanen diligència al governador de Catalunya, Pere de Torrelles i Sent- menat, a l’hora d’administrar justícia contra els qui havien comès el crim de «tractar secretament ab lo enemich, conduint-se avisos y correspondèncias tant perniciosas al bé públich y a la conveniència de la Nació, com la gran prudència de vostra senyoria sabra compendrer».26

La nació catalanoaragonesa En el cas de la Corona d’Aragó, hem de dir que, des de mitjan segle xiv i sota l’aspiració unificadora del rei d’Aragó, apareix en la documentació una nació catalanoaragonesa que no es refereix a tot el conjunt dels súbdits cristians del rei d’Aragó, sinó únicament als ibèrics i balears. Aquesta, que s’anomena amb expressions com «nació del rei d’Aragó» o «nació aragonesa, valenciana i catala- na» o bé simplement «nació catalana» —puix que, per raons de demografia, llen- gua, i moviments comercials internacionals, els súbdits de la Corona d’Aragó eren majorment coneguts com a catalans—, adquirí ràpidament un notable sentit polític, car podia realitzar accions com ser fidel a un sobirà o dinastia, lluitar con- tra enemics o relacionar-se amicalment amb altres nacions. Tanmateix, tot i que tingué un ús destacable en els segles xiv i xv, la utilització de la «nació del rei d’Aragó» —o de l’accepció equivalent de «nació catalana»— decaigué en els segles xvi i xvii, tant perquè els reis deixaren de fomentar aquesta nació com perquè els diversos regnes i principat catalanoaragonesos s’anaren distanciant entre ells, ja fos per inèrcia pròpia o induïda des de la cort de Madrid (Simon, 2005: 148-154, i Palomo, 2018b: 62-459). Dit això, si anem a la documentació del xviii, observem l’exemple de la nació catalanoaragonesa dues vegades (dues còpies d’un mateix document).27 Com hem exposat més amunt, trobem de bell nou aquest significat dels segles xiv i xv, quan el rei Carles III d’Àustria tracta de manera implícita el conjunt d’habitants dels regnes de la Corona d’Aragó com una nació, ja que pot ser imitada en justes accions, com la de decantar-se per la causa austriacista, per altres nacions.

La nació espanyola Pel que fa a l’ús de l’expressió «nació espanyola», cal dir que entre el segle xv i inicis del xviii s’han identificat diversos significats del sintagma que coexis- tiren amb d’altres nacions hispanes com l’aragonesa, la navarresa, la valenciana,

25. MNA: vol. XXVIII, 243. 26. MNA: vol. XXVIII, 125. 27. DGC: vol. X, 966 i MNA: vol. XXVI, 321-322. 156 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina la castellana, la portuguesa o la catalana que hem estat estudiant. Un de geogrà- fic, que s’emprava per referir-se normalment als oriünds de la terra d’Espanya, és a dir, als originaris de la península Ibèrica i, habitualment, de les illes adjacents a aquesta. I un de polític, que identificava com a membres de la «nació espanyola» el conjunt de súbdits, ibèrics o no, dels sobirans cristians hispans, ja fossin quatre reis a inicis del segle xv o un únic monarca a inicis del segle xvii. A més a més, fou en aquesta mateixa centúria quan, en consonància amb un ideal uniformador i castellanista de l’elit dirigent de la cort de Madrid, aparegué mitjançant personat- ges com el comte-duc d’Olivares un nou significat de nació espanyola (Simon, 2005 i Ballester, 2010). Aquesta, com aquella nació catalanoaragonesa fomenta- da pels reis d’Aragó del segle xiv, cercava la unitat identitària entre els súbdits peninsulars, balears i pitiüsencs, però també aspirava a la unificació del cor de la monarquia, els regnes d’Espanya, a partir de Castella. Aquesta nació espanyola era conformada, per tant, només pels súbdits ibèrics i de les illes adjacents a Espanya de l’hispaniarum rex, de la qual quedaven exclosos els portuguesos des- prés de la seva desvinculació exitosa del domini de Felip IV d’Àustria, puix que ja no romanien sota la sobirania de la Catòlica Majestat. Vegem-ne algunes mostres de les dinou aparicions d’aquesta nació en la documentació: El 1704 els compiladors de les constitucions catalanes narren com el seu rei «Phelip V de Castella y 4 de Aragó» organitzà i dirigí un:

gran exèrcit que trobant-se aquest any de 1704 dins lo regne de Portugal gosà nou lustre ab la presència de tants [sic] animós y valerós rey, que infundint mayor valor a las armas espanyolas se espera lograran ab lo favor de Déu molts felices y pròsperos [resultats?] per a mayor glòria sua y honra de la nació espanyola.28

Per tant, la nació espanyola —o sigui, els súbdits del rei Catòlic— es veurà honrada per un fet clarament polític: la victòria borbònica sobre els enemics aus- triacistes en el front portuguès. En casos com aquest, allò que resulta més com- plex és destriar si amb aquesta «nació espanyola» es fa referència solament als súbdits ibèrics, balears i canaris de Felip V o a tots els seus súbdits, incloent ità- lics, borgonyons, flamencs, etc. El 20 de desembre de 1712, es cus al dietari una missiva dels Tres Comuns a l’emperador en què li demanen que, malgrat la retirada de les forces de la Gran Bretanya, el Sacre Romà Imperi continuï la guerra contra els Borbó. En el segon paràgraf, li recorden que els seus invictes predecessors sempre han mantingut i exaltat l’Imperi i que:

A esta felicitat ha contribuhït Espanya, ditxosament affavorida ab lo legítim domi- ni dels antecessors de la augustíssima casa de Austria, y agermanada ab lo Imperi en suau correspondencia per lo discurs de centúrias, devent-los la Nació espanyola los majors timbres. Y si est continent (que figura lo cos de la monarquia), per sa

28. DGC: vol. X, 1742. Els claudàtors són nostres. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 157

irreparable desgràcia restava en domini del sereníssim duch de Anjou quedaria lo Imperi destituhït de esta antigua unió, convertint-se en oposició a la augustíssima casa de vostra cesàrea magestat los regnes que sempre han blazonat ésser sos lleals vassalls y constants aliats de l’Imperi.29

Com podem veure, parla d’Espanya en sentit geogràfic, car és el continent on figura el cos o part principal de la Monarquia Hispànica, mentre que la locució «nació espanyola» equival clarament només als súbdits ibèrics del Rei Catòlic, els quals han tingut l’honor d’ésser governats per dos reis de la Casa d’Àustria, Carles I i Carles III, que després d’esdevenir reis de Castella i Aragó se cenyiren la corona imperial germànica com a emperadors Carles V i Carles VI, respectivament. En qualsevol cas, aquest no és pas el sentit més habitual de «nació espanyola» en els dietaris, ja que el 89,47 % de les vegades hi apareix al·ludint a la totalitat dels súbdits —ibèrics i no ibèrics—del Rei Catòlic a través de l’expressió «cònsol de la nació espanyola»,30 en què s’al·ludeix a l’agent diplomàtic designat per la Corona espanyola per defensar en alguna capital estrangera els seus interessos comercials juntament amb els dels seus súbdits esmentats com a «nació espanyola». El darrer cas en què apareix nació relacionat amb quelcom espanyol és de 1712, quan la Diputació fa una «aprehenció en un sastre Victorio del Vale de nació espanyol, trobat en lo carrer de Sant Pere més baix»,31 home probablement natural dels dominis castellanolleonesos (que incloïen bascos i gallecs) o navarre- sos de la Corona de Castella, si ens hem de guiar, d’una banda, pel fet que en les requises fetes per la Diputació a catalans, d’aquests no s’especificava pas la seva nació en els dietaris, sinó de quina vila o ciutat de Catalunya eren originaris, i això si es feia alguna especificació, cosa que no sempre succeïa. I, d’altra banda, per aquell inveterat costum català —no pas mancat de contradiccions— d’assimi- lar allò castellà i allò espanyol,32 amb la qual cosa podem descartar, en principi, que el sastre fos valencià, aragonès, eivissenc, mallorquí o menorquí. Per tant, del conjunt de dinou aparicions de la nació espanyola, només hi ha dos casos amb contingut polític, els dos primers exemples que hem mostrat en què la nació espanyola és honrada per una previsible victòria militar o per haver estat governada per emperadors germànics de l’austríaca estirp. En canvi, el cas del sastre té un evident caràcter gentilici, i els setze restants que parlen dels cònsols de la nació espanyola, no contenen cap element política- ment remarcable, puix que en els de temàtica consular el paper de la nació espa- nyola és absolutament passiu i constitueix només una etiqueta de denominació d’origen dels representants comercials designats pel Rei Catòlic. De la mateixa manera, tampoc no trobem significat polític a la resta de nacions (francesa, holan- desa, alemanya) que apareixen lligades al càrrec de cònsol.33

29. MNA: vol. XXVIII, 179. 30. DGC: vol. X, 215. Vegeu els altres setze exemples en el mateix volum: 215, 774, 1195, 1465, 1514 i 2090. 31. DGC: vol. X, 1238. 32. Sobre aquesta consuetud consulteu: Palomo, 2018b: 231-238. 33. Vegeu-ne un exemple de cadascuna a DGC: vol. X, 567, 1520 i 1996. 158 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

Conclusions i tendències del concepte Realitzada aquesta anàlisi a partir de la documentació del Consell de Cent barceloní i de la Diputació del General catalana (dietaris més documents cosits) del període que va de gener de 1700 a setembre de 1714, posem en relleu les dades que mostren les 251 aparicions del concepte nació, 255 amb els dos casos elidits. De les 255, en 115 vegades (45,1 % del total) el concepte presenta significats identificats o relacionats amb allò polític, mentre que en les 140 restants (54,9 % del total), amb un sentit relacionat amb el lloc de naixement, el caràcter o humor i la cultura. Del total d’aparicions, més de la meitat (134 vegades, un 52,55 %) al·ludeixen a la nació catalana, mentre que la presència de les altres dues nacions (la catala- noaragonesa i l’espanyola), de les quals també es consideren part els habitants del Principat, és molt menor. La nació espanyola consta 19 vegades (un 7,45 %) i l’aparició —implícita i indirecta— de la nació catalanoaragonesa només 2 vega- des (un 0,78 %) és testimonial. Pel que fa a les 100 aparicions que resten (un 39,22 %), fan referència a altres nacions de manera genèrica (les nacions d’Euro- pa, del món…) o específica (genovesa, portuguesa, etc.), destacadament entre les darreres la francesa, amb 39 aparicions, el 15,29 % del total. D’aquí hem destriat les següents tendències: 1) El concepte nació, entre ambdues fonts, apareix 255 vegades en catorze anys. En contrast amb altres conceptes presents en les mateixes fonts documen- tals (Principat, pàtria, Catalunya, Espanya), certifiquem que era un concepte poc utilitzat, però molt més profús al dietari de la Diputació que no pas al del consis- tori barceloní. Amb tot, cal tenir en compte que és un concepte que no para de créixer en ús. En la font documental de la Diputació queda contrastat que, a inicis del segle xviii, s’empra proporcionalment molt més que al llarg del segle xvii, i en el segle xvii s’utilitza molt més que en els segles xv i xvi. 2) Tenint en compte la continuïtat semàntica entre les aparicions en els dieta- ris i en la documentació cosida a ells, les tendències del concepte es poden identi- ficar com a pròpies de tota l’elit dirigent del Principat, i no pas com a particulars dels quatre escrivans racionals. 3) Gairebé la meitat de vegades que s’empra nació, el 45,1 %, es fa en relació amb l’àmbit polític. En les nostres fonts, per tant, nació resta lluny de ser un con- cepte eminentment apolític, com part de la historiografia ha defensat pels temps preliberals, encara que, evidentment, els significats polítics presents en la docu- mentació són propis del món de l’Antic Règim. 4) El 60 % de les vegades que apareix el concepte fa referència a alguna de les nacions amb què es poden identificar els catalans del Principat, però les dife- rències entre elles són notabilíssimes: d’aquest 60 %, la nació catalana representa 87 parts, la nació espanyola 12 parts i la nació catalanaoaragonesa només una part i indirecta. 5) La majoria d’aparicions del concepte, gairebé el 53 % del total d’ambdu- es fonts, es refereixen a la nació catalana, la qual acostuma a anar associada a El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 159 l’àmbit polític (més del 77 % de les aparicions de la nació catalana i més del 90% de les vegades que el concepte nació posseeix un sentit polític) a través d’aspectes com ara la fidelitat al rei que consideren legítim, la defensa de la legalitat catalana o de la cura del bon estat de la cosa pública del principat de Catalunya. 6) Les altres nacions amb les quals es poden identificar els catalans (nació de la Corona d’Aragó i nació espanyola) apareixen molt escassament. La catalanoa- ragonesa no arribà a l’u per cent, tot i que el seu significat és polític les dues vegades indirectes en què apareix, mentre que, si bé l’espanyola apareix més (el 7,45 % del total), el seu grau de politització és baix, ja que el concepte només apareix polititzat en dues de les dinou vegades que aquesta nació resta anotada en la documentació. 7) Són majoritaris els significats apolítics de nació quan es parla de la nació espanyola o quan es tracta de les nacions estrangeres específiques. També és apo- lític el concepte quan s’esmenten, de manera genèrica, els diferents pobles (naci- ons) que formen part d’un exèrcit, que poblen Europa, que són estrangeres (sense més especificacions) o conformen tot el gènere humà.

Referències bibliogràfiques Autors Diversos (1892-1975). Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell. 28 vols., Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona. Albareda, J. (2007). «Pròleg: La Generalitat entre 1701 i 1714». A: Sans i Travé, J. M. (dir.), (1994-2007), Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. X, Barcelona: Gene- ralitat de Catalunya, 9-35. —(ed.). (2011). Escrits polítics del segle xviii. Tom V: Escrits del moment republicà de 1713-1714. Vic: Eumo. Álvarez Junco, J. (2001). Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo xix. Madrid: Taurus. Amelang, J. (1986). La Formación de una clase dirigente: Barcelona: 1490-1714. Barce- lona: Ariel. Ballester, M. (2010). La identidad española en la Edad Moderna (1556-1665). Discur- sos, símbolos y mitos. Madrid: Tecnos. Benigno, F. (2013). Las palabras del tiempo. Un ideario para pensar históricamente. Madrid: Cátedra. Fernández Sebastián, J. (dir.). (2009-2014). Diccionario político y social del mundo iberoamericano. 11 vols. Madrid: Fundación Carolina-Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. —(dir.) (2012-2017). Ariadna histórica. Lenguajes, conceptos, metáforas, 1-6. Fernández Sebastián, J.; Suárez, C. (2015). La subversión del orden por la palabra. Tiempo, espacio e identidad en la crisis del mundo ibérico, siglos xviii-xix. Bilbao: Uni- versidad del País Vasco. Fernández Terricabras, I. (2015). «Catòlics i catalans: la religió en la identitat catalana als segles xvi i xvii». A: Sabaté, F. (dir.). Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 67-75. Gil, X. (2010). Tiempo de política. Perspectivas historiográficas sobre la Europa moder- na. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 160 Manuscrits 39-40, 2019 Cristian Palomo Reina

Grau, M. (1987). «Feliu de la Penya, una visió actual de Catalunya com a país». Pedral- bes: Revista d’Història Moderna, 7, 125-145. Iglesia, A. (1983). «Pau Claris y la soberanía nacional catalana. Notas». Actas del IV Symposium de Historia de la Administración. Madrid: Instituto Nacional de la Admi- nistración Pública, 401-450. Jané, O. (2006). Catalunya i França al segle xvii: identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna: 1640-1700. Barcelona: Afers. —(2014). «Identitat personal i identitats col·lectives en els escrits personals catalans d’època moderna (segles xvi-xvii)». Afers: fulls de recerca i pensament, 77, 87-108. —(2015). «França i la formació d’identitats polítiques i socials a la Catalunya del segle xvii». A: Sabaté, F. (dir.). Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Insti- tut d’Estudis Catalans, 77-82. Jané, O; Poujade, P. (coord.). (2015). Memòria personal. Construcció i projecció en pri- mera persona a l’època moderna. Madrid: Casa de Velázquez. Koselleck, R. (2004). «Historia de los conceptos y conceptos de historia». Ayer, 53, 27-45. —(2012). Historias de conceptos. Estudios sobre semántica y pragmática del lenguaje político y social. Madrid: Trotta (l’edició original pòstuma en alemany: 2006). Mas, A. (2005). Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles xiv i xv. Palma: Lleonard Muntaner. Mercadé, E. (2007). «Una aproximació a la idea de Catalunya a partir de l’anàlisi del vocabulari polític emprat per anomenar-la 1701-1702 i 1705-1706». A: Morales, M., et al. (coord.). L’Aposta Catalana a la Guerra de Successió (1705-1707). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 275-288. Palomo, C. (2015). «La identitat nacional catalana al segle xviii. La guerra de Successió i el règim borbònic». A: Sabaté, F. (dir.). Anàlisi històrica de la identitat catalana. Bar- celona: Institut d’Estudis Catalans, 83-100. —(2018a). «Nació, pàtria, província i terra. Conceptes del vocabulari polític i patriòtic en el Dietari de l’Antich Consell Barceloní durant la Guerra de Successió (1705-1714)». Ciutat, monarquia i formacions estatals, segles xiii-xvii. XIV Congrés d’Història de Barcelona, 2015. Comunicacions. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 215-229. —(2018b). Identitat i vocabulari polítics a Catalunya durant la Guerra de Successió. Tesi doctoral, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. —(2019a). «Denominaciones históricas de la Corona de Aragón. Balance crítico e histori- ográfico». eHumanista/IVITRA, 16, 160-180. —(2019b). «Una comparativa dels conceptes Espanya i Catalunya a inicis del segle xviii: El seu ús en els dietaris institucionals de Barcelona i del General de Catalunya». SCRIPTA, Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 14, 83-107. Rabasa, E. (2011). «La Escuela de Cambridge: historia del pensamiento político. Una búsqueda metodológica». EN-CLAVES del pensamiento, 9, 157-180. Rubio, A. (2012). El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles xiv i xv. 2 vols. Castelló-Barcelona: Fundació Germà Colón Domènech i Publica- cions de l’Abadia de Montserrat. Sans i Travé, J. M. (dir.). (1994-2007). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. 10 vols., Barcelona: Generalitat de Catalunya. Sabaté, F. (2015). «L’origen medieval de la identitat catalana». A: Sabaté, F. (dir.), Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 19-47. Simon i Tarrès, A. (1999). Els orígens ideològics de la Revolució catalana de 1640. Bar- celona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní Manuscrits 39-40, 2019 161

Simon i Tarrès, A. (2005). Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’Estat modern espanyol. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont- serrat. —(2011). Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea. València: Universitat de València; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. —(2016a). La Bíblia en el pensament polític català i hispànic de l’època de la raó d’estat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. —(2016b). Llengua i política a la Catalunya del segle xvii. Alexandre Ros i Gomar (1604- 1656). Afers: Catarroja-Barcelona. Torres, X. (2008). Naciones sin nacionalismo: Cataluña en la monarquía hispánica, siglos xvi-xvii. València: Universitat de València.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 163-180

De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà durant el regnat de Carles VI, 1706-1740*

Agustí Alcoberro Universitat de Barcelona [email protected] http://orcid.org/0000-0003-4240-9296

Rebut: agost de 2020. Acceptat: setembre de 2020.

Resum

El domini de Carles III, l’Arxiduc (des de 1711, Carles VI), sobre els estats d’Itàlia no va suposar d’entrada cap canvi en el sistema de govern establert pels Àustries hispànics. A Milà, corresponien als magistrats forasters, de designació reial, tres places al Senat (sobre un total de quinze) i dues als Magistrats Ordinari i Extraordinari. El Senat de Milà era el màxim òrgan de justícia i govern de l’Estat. Els nomenaments van provenir de Barcelona i, des de 1713, de Viena. De conformitat amb els acords presos a la Cort General de Barcelona de 1705, es va produir una important presència de juristes catalans, cosa que trencava amb el monopoli que durant dos segles n’havien tingut els togats castellans. L’article en descriu les trajectòries i el seu paper al Senat, com a persones externes al país, i, doncs, suposadament sense interessos previs, però també com a representants i garants de l’autoritat reial. Paraules clau: Guerra de Successió d’Espanya; Monarquia dels Habsburg; Estat de Milà; Senat de Milà; exili austriacista

Resumen: De Barcelona a Milán. Jueces austracistas hispánicos en el Senado de Milán duran- te el reinado de Carlos VI, 1706-1740

El dominio de Carlos III, el Archiduque (desde 1711, Carlos VI), sobre los estados de Italia no supuso de entrada ningún cambio en el sistema de gobierno establecido por los Austrias hispá- nicos. En Milán, correspondían a los magistrados forasteros, de designación real, tres plazas en el Senado (sobre un total de quince) y dos en los Magistrados Ordinario y Extraordinario. El Senado de Milán era el máximo órgano de justicia y gobierno del Estado. Sus nombramientos provinieron de Barcelona y, desde 1713, de Viena. Conforme a los acuerdos tomados en la Corte General de Barcelona de 1705, se produjo una importante presencia de juristas catalanes, lo que rompía con el monopolio que durante dos siglos habían tenido los togados castellanos. El artículo describe sus trayectorias y su papel en el Senado, como personas externas al país, y, por tanto, supuestamente sin intereses previos, pero también como representantes y garantes de la autoridad real.

* Aquest treball s’emmarca en els projectes finançats pel Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades «España y Francia: intereses dinásticos e intereses nacionales (1701-1733)» (PGC 2018-097737-B-100) i «Espacios conectados a lo largo del tiempo. Cataluña y el mundo mediterráneo en los siglos xvii y xviii» (PGC 2018-094197-B-100). https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.268 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 164 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

Palabras clave: Guerra de Sucesión de España; Monarquía de los Habsburgo; Estado de Milán; Senado de Milán; exilio austracista

Abstract: From Barcelona to Milan. Hispanic judges in the Senate of Milan during the Reign of Charles VI, 1706-1740

The dominion of Charles III, the Archduke (since 1711, Charles VI), over the states of Italy did not initially mean any change in the system of government established by the Spanish Austrias. In Milan, they corresponded to foreign magistrates, of royal appointment, three seats in the Senate (out of a total of fifteen) and two to Ordinary and Extraordinary Magis- trates. The Senate of Milan was the highest body of justice and government in the state. His appointments came from Barcelona and, since 1713, from Vienna. According to the agree- ments reached at the General Court of Barcelona in 1705, there was a significant presence of Catalan jurists, which broke with the monopoly that the Castilian judges had had for two cen- turies. The article describes their trajectories and their role in the Senate, as people outside the country, and therefore supposedly without prior interests, but also as representatives and guarantors of royal authority. Key words: War of the Spanish Succession; Habsburg Monarchy; State of Milan; Senate of Milan; Spanish exile

Sumari Milà i la Llombardia: un enclavament Els senadors forasters durant el regnat estratègic amb un govern complex de Carles VI Ser senador foraster Epíleg Bibliografia El 1720, el jurista barceloní Josep Plantí, que havia estat jutge de la Reial Audi- ència de Sardenya fins a l’ocupació borbònica de l’illa, el 1717, va redactar un escrit en què deixava constància de la situació de summa pobresa en què alesho- res vivia a Viena. Plantí, que pocs anys després, el 1725, anava a assolir una plaça al Reial Senat de Milà, recordava en el seu text els anys d’estudiant a la Universitat de Barcelona, i en particular la seva promoció:

Florescieron en este curso tales discípulos que pocos años después fueron reputa- dos célebres maestros, que an merecido ocupar cáthedras, audiencias, iglesias y otras dignidades de España.1

Plantí feia extensiu el prestigi acadèmic de la universitat barcelonina al grup de joves professors amb qui va rivalitzar per accedir a la docència universitària, molts dels quals aleshores eren jutges a les audiències italianes de Carles VI:

1. Biblioteca Nazionale Braidense. Milà. Ms. AF XI 12, f. 96r-115v. Aqüerdos y memorias del doctor Josep Plantí. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 165

Continuando por algunos años los annuos literarios certámenes, en la oposición de las cáthedras mayores de entrambos derechos, teniendo la gloria de competir con aprobados maestros y célebres jurisconsultos que presentáneamente illustran los senados de Italia.2

El text mostrava, d’altra banda, la decepció de Plantí pel fet de no haver estat inclòs en cap de les places destinades a jutges forasters que recentment s’havien adjudicat al Regne de Sicília, tot just inclòs en la Monarquia dels Habsburg aquell any de 1720, i al Regne de Nàpols. Malgrat la situació de pobresa i marginació personals que motivaven el docu- ment, el diagnòstic de Plantí revelava l’existència d’un col·lectiu del tot nou: el de juristes catalans que havien accedit arreu a les places de jutges forasters de les audiències reials. Efectivament, aquesta havia estat una reivindicació històrica dels juristes catalans, mai no assolida, que va mutar radicalment amb les noves correlacions de forces i d’interessos sorgides amb la Guerra de Successió. En el cas de Milà, un espai que mai no havia pertangut a la Corona d’Aragó, resulta significatiu que de les quaranta-nou places de senador foraster nomenades durant els prop de dos segles de dominació dels Habsburg hispànics, només una hagués recaigut en un català: el ganxó Antoni Ferrer, que fou senador (1603), gran canceller (1618) i membre del Consell d’Itàlia (1623). Cal dir que Ferrer, paradoxalment, haurà estat el més conegut d’ells, ja que Alessandro Manzoni el convertí en un personatge (positiu) de la gran novel·la de Milà, I Promessi Sposi (Esteva, 1973; Molas, 1998). La reivindicació de la presència catalana en les places de forasters de les audiències dels regnes va ser present, amb desigual fortuna, a les Corts Generals de 1701-1702, amb Felip V, i de 1705-1706, amb Carles III. En les primeres, els braços van presentar a la consideració reial una proposta de capítol de cort amb aquest objectiu. L’argumentació que la sustentava recordava el paper dels cata- lans en la incorporació de la major part dels regnes d’Itàlia a la monarquia en època medieval, i el fet que Felip IV havia reconegut ja aquest dret als aragone- sos en les Corts de 1646:

Com lo Principat de Cathalunya així anomenat per moltas rahons, y entre altres per haver donat principi a la grandesa de la Corona de Aragó, testificant esta veri- tat la forma de la unió, designant als dos regnes per al nom en lo de Aragó, y per la equivalença las solas armas de Cathalunya, que són las quatre barras coloradas en camp de or; [...] continuar lo que sos immortals antecessors a nostre agrahiment la honraren, com lo sereníssim senyor rey don Fernando lo Catòlich eregint lo Con- sell Col·lateral de Nàpols, valent-se per a servir en ell de consellers per la major part cathalans, y lo sereníssim senyor rey don Felip Tercer en la Corona de Aragó, en las Corts que tingué en Çaragoça any 1646 per otorgar-los un fuero honrà als aragonesos assenyalant-los plaças y presidèncias en tots los consells de Nàpols, Sicília, Milà, Índias, o Nova Espanya, y així supplica la present Cort a V. Mages- tat se servesca estatuhir y ordenar ab consentiment, llohació y aprobació de aque-

2. Ibídem. 166 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

lla se observe en Cathalunya a favor dels cathalans lo mateix que en Aragó respecte de las plaças y presidèncias en Nàpols, Sicília, Milà y Índias.3

La resposta del monarca va ser en aquest punt més aviat gasiva, tot i que cer- tament trencava una tendència històrica: «Plau a Sa Magestat concedir dos plaças als naturals del Principat, una en lo Consell de Santa Clara en el Regne de Nàpols, y la altre en el Magistrat Extraordinari en el Estat de Milan.» Per motius prou coneguts, la situació es capgirà a la cort convocada per Car- les III. En aquest cas, el debat l’inicià el jurista i catedràtic de Dret de la Univer- sitat de Barcelona Lluís de Valencià, que com a gaudint (titulat universitari) formava part del Braç Militar. Valencià introduí un escrit al braç el 16 de desem- bre de 1705 en què, a banda de plantejar altres qüestions de caràcter institucional i patrimonial (com una ambiciosa reforma de l’Arxiu Reial de Barcelona que l’adeqüés als nous temps), reivindicava

Que als catalans, així militars com juristas, se’ls donen plaças fixas en tots los reg- nes que poden entrar los espanyols, com en Milà, Nàpols, Cicília, Cerdenya, Mallorca y Índias, és a saber, en sos respective consells y tribunals.4

La proposta va derivar en un capítol de cort on va caure la referència als càr- recs militars. Però ara l’argumentació era força més pràctica que a la Cort anterior, i el resultat va ser de gran transcendència:

Considerant los tres estaments de la present Cort que en lo present Principat de Cathalunya se tróban personas jurisperitas que desítjan servir a V. Magestat ab sas lletras; per ço suplícan a V. Magestat li plàcia estatuhir y ordenar ab llohació, aprobació y consentiment de la present Cort que en los consells reals de Nàpols, Sicília, Milà, Mallorca y Serdenya tíngan una plaça fixa en cada un los cathalans y sían provistos de la primera que en cada un de ells vacarà o al present se trobaran vacants. Plau a Sa Majestat. Don Ramon de Vilana Perlas secretari5

No és d’estranyar, doncs, que el cronista Francesc de Castellví, l’autor a l’exili de la millor història de la Guerra de Successió a Catalunya, destaqués la importància d’aquella mesura —i l’excepcionalitat de la seva extensió a Milà (Castellví, 1997-2002: II, 33)—:

3. Constitucions, Capítols i Actes de Corts. 1701-1702. 1705-1706. Barcelona, Parlament de Catalunya – Departament de Justícia, 2006 (Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums, II / 10). Estudi introductori de Joaquim Albareda. Capítol 21 de la Cort General de 1701-1702. 4. Cort General de Barcelona. 1705-1706. Procés familiar del Braç Eclesiàstic (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums II / 12). Barcelona, Parlament de Catalunya, Departament de Justícia, 2014. Estudi introductori d’Eva Serra i Puig, p. 69. 5. Constitucions, Capítols i Actes de Corts. 1701-1702. 1705-1706. Op. cit. Capítol de cort 10 de la Cort General de 1705-1706. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 167

Apaciguó el rey Carlos la poca satisfacción en que estaban los catalanes de no ser empleados en los senados de los reinos de Nápoles, Sicilia, Cerdeña y Mallorca, reinos unidos a la Corona de Aragón, ocupando casi siempre los empleos castella- nos. Concedió en estas cortes a los catalanes una plaza fija en todos los consejos y añadió que gozasen lo mismo en el Senado de Milán.

A mesura que els estats hispànics d’Itàlia van ser annexats al govern barcelo- ní de Carles III, les places de magistrats forasters vacants van ser confirmades, proveïdes o substituïdes pels nous governants indistintament amb juristes de tots els seus regnes ibèrics. El mateix s’esdevingué després de la Pau d’Utrecht (1713), i molt especialment del Tractat de Rastatt (1714), que confirmà el domini austríac sobre aquests territoris. A partir d’aleshores, però, el nucli encarregat d’aprovar els nomenaments residia ja a Viena i havia pres la forma de Consell d’Espanya. Aquest organisme col·legiat recollia, en essència, l’estructura dels consells que havien funcionat fins aleshores a la cort barcelonina de Carles III. El nou consell sobrevisqué de fet fins al 1734, i de dret fins al 1736, quan va ser substituït pel Consell d’Itàlia.6 Des d’aleshores, a més, les possessions dels Habs- burg a Itàlia van quedar pràcticament reduïdes als estats de la Llombardia. És en aquest espai, doncs, on la presència de togats forasters catalans i, més en general, hispànics nomenats per Viena, es va prolongar més llargament. A diferència, doncs, del que s’esdevingué a Sicília, on la dominació austríaca es va reduir a tot just una quinzena d’anys (1720-1734), i on les places destinades als forasters van ser sempre particularment escasses; i a diferència també del Regne de Nàpols, on l’abundància de recursos destinats als exiliats hispànics s’estroncà de cop i volta en aquesta darrera data, l’Estat de Milà ofereix una con- tinuïtat històrica de gairebé tres quarts de segle, les línies de la qual es poden fixar nítidament. Però hi ha més coses. Com afirmà el 1736 Juan Amor de Soria, un dels alts funcionaris dels Consells d’Espanya i d’Itàlia a Viena, tot seguint el Pharo politi- co de Gaspar Ens, publicat el 1624,

No es negable el regular proverbio que el mismo Gaspar Ens pone sobre el desor- den del ministerio, mientras assegura que los ministros regios en Sicilia roen, en Nápoles comen, pero en Milán devoran.7

Els subratllats són del mateix autor, que aleshores podia presumir d’una expe- riència de més de trenta anys al servei de la casa d’Àustria. Amb aquest treball ens proposem, doncs, un doble objectiu. D’una banda, identificar les persones que formaren el col·lectiu de juristes catalans i de la resta d’estats ibèrics que exercí en tribunals i magistratures de Milà i la Llombardia en l’etapa que seguí a la Guerra de Successió d’Espanya. En aquest sentit, ens ha

6. Sobre el Consell d’Espanya, vegeu especialment: Reitter, 1964; Verga, 1985; i León, 1992 i 1996. 7. Real Academia de la Historia. Madrid. Ms 9/5603. Addiziones y Notas Históricas desde el Año 1715 hasta el 1736. Por el conde don Juan Amor de Soria. En Vienna, año de 1736, f. 119-256: Observaziones sobre el régimen y gobierno de Milán, de Mantua, de Parma y de Placenzia. 168 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro resultat de gran utilitat la nòmina d’alts càrrecs de l’Estat de Milà elaborada fa alguns anys per Franco Arese (1979-80). D’altra banda, ens hem proposat també definir les seves carreres professionals prèvies o posteriors a la seva estada a la Llombardia, i caracteritzar, fins on ha estat possible, els seus trets comuns, en especial pel que fa a les seves vinculacions i actituds polítiques i a la seva pràcti- ca professional.

Milà i la Llombardia: un enclavament estratègic amb un govern complex L’Estat de Milà, i més en general la Llombardia, constitueix un enclavament estratègic al bell mig de la Padània. En els segles xvi i xvii va exercir un paper central en la relació entre les dues branques dels Habsburg, a cavall de Viena i de l’eix Gènova-Barcelona. Aquesta funció va esdevenir encara més important durant els anys de la Guerra de Successió de la Monarquia Hispànica, quan el vincle entre la cort barcelonina de Carles III i la cort vienesa del seu germà, l’em- perador Josep, es va estrènyer especialment. Amb la postguerra i la pèrdua dels regnes ibèrics, Milà va mantenir una funció crucial pel que fa a la relació entre Viena i els regnes meridionals d’Itàlia que pel tractat de Rastatt (1714) van passar a l’aleshores ja emperador Carles VI. Fins i tot amb la pèrdua de Nàpols i Sicília (1734), Milà va continuar tenint una funció estratègica per a la cort vienesa, ja que constituïa el seu baluard al nord italià i la seva sortida natural al mar Mediter- rani. De fet, amb alguns parèntesis, la dominació austríaca sobre la Llombardia es va mantenir fins als primers passos de la unificació italiana, a la segona meitat del segle xix. Tanmateix, aquesta continuïtat es va fonamentar en una realitat geoestratègi- ca feble. Situada al centre de la plana Padana, la Llombardia no disposa de fron- teres naturals segures. Per aquest motiu, va patir en els anys que ens concerneixen dues ocupacions militars, a la fi de les quals es van modificar també les fronteres i el nombre de territoris governats des de Milà. Així, en el període novembre de 1733-setembre de 1736 es va produir la dominació del Milanesat per part del duc Carles Manuel III de Savoia (rei de Sardenya), en aliança amb les Dues Corones borbòniques, en el marc de la Guerra de Successió de Polònia; a la fi del domini «gallo-sard», l’emperador recuperà el territori i annexà els ducats contigus de Parma i Piacenza. Durant aquest període van haver d’exiliar-se a Viena els alts funcionaris hispànics i alguns altres dirigents civils molt significats, però la majo- ria de les institucions locals van continuar funcionant amb pocs canvis en la seva composició, i amb una certa normalitat. D’altra banda, ja en l’etapa de Maria Teresa, les tropes de Felip V d’Espanya van conquerir Milà durant el període desembre de 1745-març de 1746; a la fi d’aquest breu domini borbònic, Maria Teresa incorporà de nou Parma i Piacenza, però també Màntua.8

8. Sobre el govern de Milà en el marc de la Monarquia dels Habsburg, vegeu: Verga, 1985 i 1994; Álvarez-Ossorio Alvariño, 1997; Cremonini, 2000 i 2013. Pel que fa al govern habsbúrgic a Itàlia durant la Guerra de Successió, vegeu: Quirós, 2017. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 169

El govern interior de l’Estat de Milà era relativament complex, i mantenia algunes de les característiques dels estats lliures del nord d’Itàlia de l’etapa baixmedieval, per bé que progressivament modificades pels successius governs dinàstics. La seva planta efectiva havia estat definida per Felip II i es mantin- gué intacta durant el regnat de Carles VI. Al capdavant de l’Estat hi havia un governador de nomenament reial, secundat per un secretari d’Estat i Guerra i pel gran canceller, que exercia el govern civil; aquest acostumava a ser un lle- trat d’origen espanyol. Tanmateix, allò més característic del govern milanès, en part herència republicana, eren els organismes col·legiats: el Reial Senat (tribu- nal suprem i màxim òrgan de govern), el Magistrat Ordinari i el Magistrat Extraordinari, tribunals de comptes, a més del Col·legi de Fiscals. En parlarem amb més detall més endavant. Ara convé destacar, però, que la planta dissenya- da per Felip II reservava en el Senat tres places per a forasters de designació reial, i dues en cada un dels Magistrats. El Magistrat Extraordinari, a més, acos- tumava a ser presidit per un foraster nomenat pel rei. Tradicionalment, com ja hem esmentat, aquests acostumaven a ser castellans o, en tot cas, des de mitjan segle xvii, aragonesos. Aquest model va ser ratificat per Carles VI mitjançant un despatx al príncep governador Eugeni de Savoia datat a Laxenburg el 30 de maig de 1714:

Haviéndose considerado muy combeniente a mi servicio y universal consuelo de mis fidelíssimos vassallos del Estado de Milán la observancia de la planta que dio el rey don Phelipe II de tener en el Senado tres plazas para forasteros, dexando los demás puestos a favor de los naturales; he tenido a bien declarar [...] que en conse- qüencia del expresado antiguo establecimiento, reconocido por la experiencia muy útil y propio a la más prompta administración de la justicia, es mi voluntad reser- var a mi cesáreo real beneplácito la probisión de las referidas plazas que por lo pasado se probeýan en españoles; para las quales no dejaré de tener también pre- sentes a los naturales del Estado según las circunstancias de mayor mérito, desin- terés y desvelo azia mi servicio, manteniéndoles assimismo inviolablemente la prerogativa de conferirles las demás plazas.9

Amb aquesta decisió, malgrat que aparentment no en la seva literalitat, l’em- perador confirmava l’acord pres poc abans pel Consell d’Espanya, aleshores tot just conformat a Viena, i que consistia a mantenir (Quirós, 2017: 313):

la observancia de la planta que dio el señor rey Phelipe Segundo, de gloriosa memoria, de tener en el senado tres plazas para forasteros, que por lo passado solo se confirieron a españoles, y dos en cada Magistrado, la una togada y la otra de capa y espada, además de la presidencia del Magistrado Extraordinario.

9. Archivio di Stato di Milano. Milà. Dispacci Reali, cart. 149. Citat parcialment a: Petronio, 1972: 215, n. 47; i Quirós, 2017: 314. 170 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

Ser senador foraster Com advertí el 1736 Juan Amor de Soria, aleshores secretari de la negociació de Parma i Plasència del Consell d’Itàlia, en un text ja esmentat, «a este circuns- pecto tribunal tocan todas las materias del gobierno y la de justizia en recursos y apelaziones de las provinzias y potestadías».10 El Senat de Milà en època de Car- les VI estava format per quinze senadors, un dels quals exercia de president. La presència de tres senadors forasters era una pràctica consolidada en temps dels Habsburg hispànics. Obeïa a una doble raó de ser. D’una banda, s’entenia que els forasters no tenien interessos personals o familiars en el territori i, per tant, podi- en actuar de manera independent i, doncs, neutral. D’altra banda, però, el seu nomenament per part del monarca en garantia la fidelitat i la vinculació personal; d’aquesta manera, els senadors forasters esdevenien els ulls i la veu del rei dins aquesta poderosa institució. Com expressà gràficament Juan Amor de Soria, amb la seva tasca havien d’evitar que «los milaneses poderosos pudiesen obrar a phan- tasía y contra la justizia en sus intereses».11 Si el model havia funcionat tradicionalment és, entre altres motius, per la ten- dència a la mobilitat dels alts funcionaris reials, dins d’un cursus honorum que tenia com a objectiu final preferent l’accés als consells de govern de la cort. Amb la pèrdua dels regnes ibèrics i la vinculació a Viena, les possibilitats de mobilitat es van veure reduïdes, però en cap cas no van desaparèixer. Tampoc no ho van fer quan, a partir de 1736, Milà i la Llombardia es van convertir en l’únic àmbit de dominació imperial a Itàlia. Entre els casos que expliquem tot seguit veurem exemples precisos de mobilitat. En ascens, entre aquells que utilitzaren el Senat com a via de promoció cap als alts càrrecs de l’administració vienesa. En descens, entre aquells vells funcionaris que trobaren a les magistratures de Milà una digníssima prejubilació. I, encara, en paral·lel, entre aquells alts magistrats que quedaren sense feina a causa de l’ocupació borbònica dels seus territoris i tard o d’hora van acabar essent compensats en el sistema milanès. Com ha asse- nyalat Roberto Quirós Rosado (2017: 419), referint-se als anys de la Guerra de Successió de la Monarquia Hispànica,

Bien como magistrados en los tribunales supremos, bien como gobernadores pro- vinciales, secretarios de los virreyes y gobernadores generales o visitadores, un nutrido grupo de presión todavía controlaría resortes institucionales de la Italia española [...]. La circulación de dichos individuos entre las cortes regias y provin- ciales, la difusión de prácticas propias o emanadas de la voluntad soberana y su progresión en los escalafones políticos denotan la continuidad social e institucio- nal de dicha nación en tierras italianas.

El nomenament dels senadors es produïa mitjançant una terna que el gover- nador de Milà enviava al Consell d’Espanya (fins al 1734) o al Consell d’Itàlia (a partir d’aquella data). En la carta, el governador valorava els tres candidats

10. Juan Amor de Soria: Observaziones sobre el régimen..., op. cit., f. 144v. 11. Ibídem, f. 136r. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 171 proposats, de vegades tot mostrant les seves preferències de manera molt explí- cita. Tanmateix, el Consell vienès prenia la seva decisió atenent a criteris pro- pis. El rei emperador es limitava a confirmar-la. Per una raó de deferència institucional, el Consell comunicava la resolució al governador de l’Estat, per- què fos ell qui gestionés la informació davant el Senat i els altres organismes implicats. Com veurem, des de 1714, any del funcionament efectiu del Consell d’Espa- nya, fins al 1734, quan la institució es va tancar de fet, l’home fort en els nome- naments imperials a Itàlia va ser sempre Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp. I el seu braç executor, a través de la Secretaria d’Estat i de la Negociació de Nàpols, va ser el seu cunyat Joan-Francesc Verneda. Juntament amb els senadors efectius hi podia haver també els supernumera- ris. Aquesta figura, que ja era habitual a la Monarquia Hispànica, tenia la reserva d’una plaça en el moment que quedés vacant (per mort, jubilació o promoció del seu ocupant). No cal dir que els sous dels supernumeraris eren menors, i que habitualment no incloïen altres complements, comissions o emoluments excepcio- nals. En alguns casos, com veurem, el pas de supernumerari a numerari (és a dir, efectiu) va ser relativament ràpid. En d’altres es va poder prolongar fins a vint anys. En tot cas, la vinculació dels senadors amb el govern vienès restava assegura- da. Aquesta quedava segellada de manera explícita en el seu jurament al càrrec. Heus aquí l’acta del jurament del català Miquel Esmandia, nomenat senador de Milà el 1717, després del seu pas per la Reial Audiència de Mallorca:

Avanti l’eccellentissimo signore marchese don Pirro Visconti, intimo consigliere di Stato da S.M.C.C. e gran cancelliere dello Stato di Milano. Il Sig don Michele de Esmandia, a cui S.M.C.C. ha fatto mercede della piazza de senatore supranumerario coll immediato esercizio e con la retenzione del carico d’avvocato fiscale generale giura: Che continuarà la sua fedeltà alla M.I., farà l’officio di senatore fedelmente e legalmente, osserverà le costituzioni, ordini [...] et altri di S.M., ne trattarà di con- travenire. Servarà il secreto. Difenderà a tutto suo potere la cesarea real giurisdizione. Occorrendo cosa digna della notizia di sua eccellenza tocante a materia di stato, di governo, o altra grave gli e ne darà aviso. Finalmente farà et observarà tutto quello che sono tenuti li senatori di questo stato fedeli e devoti al suo re e signore.12

Només un punt, el darrer, fa referència pròpiament als seus deures com a senador.

12. Archivio di Stato di Milano. Milà. Uffici giudiziari. Cart. 187. Fasc. Esmandia don Michele Senatore. 172 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

El sou base dels senadors era de sis mil lires anuals, tres mil de les quals esta- ven assentades al Bilanzo (el pressupost de l’Estat) i tres mil a les Sportole (el dret de portes). A més a més, els senadors cobraven altres complements o comis- sions. Tanmateix, molts d’ells van estar permanentment endeutats, com es des- prèn de la documentació de la institució. Els senadors forasters, a més, van demanar en determinades ocasions, com en el moment del seu nomenament o en la seva jubilació, algun tracte de favor, al·legant la seva manca de patrimoni per- sonal per causa de l’exili. Aquest és, per exemple, el cas de Josep Plantí, exiliat a Viena, que va ser nomenat senador el 1725. Plantí va sol·licitar i obtenir la quan- titat de mil florins, a pagar per la Cambra ducal, per al seu desplaçament a Milà, com es pot llegir en un despatx imperial de 21 de novembre adreçat al governa- dor Girolamo di Colloredo, comte de Colloredo:

Teniendo presentes las particulares circunstancias de mérito que concurren en don Joseph Plantí, y la estrechez de medios en que se halla por estar fuera de su casa, he venido en que para facilitarle la forma de costear los gastos del viage que debe hazer para passar a esse Estado a continuar sus servicios en él con el exercicio de la plaza de senador que últimamente le he conferido, se le libren por una vez mil florines de moneda de Alemania sobre qualesquiera efectos más explícitos de essa mi regia y ducal Cámera.13

La generositat imperial amb els exiliats hispànics no es va limitar als aspectes crematístics. Com el lector comprovarà, gairebé tots els qui van accedir a càrrecs a Milà van obtenir títols de marquesos o comtes. I en això Milà no va ser una excepció. La mateixa situació es repetí a la resta de regnes de Carles VI i, evi- dentment, a Viena.

Els senadors forasters durant el regnat de Carles VI El màxim òrgan col·legiat de l’Estat de Milà va acollir un total de tretze senadors d’origen hispànic entre 1706 i 1776 (vegeu Taula). D’aquests, quatre eren catalans (Esmandia, Plantí, Fàbrega i Peirí), dos aragonesos (Mauleón i Suelves), un navarrès (Hualte) i sis de diferents regions de la Corona de Caste- lla (Casado, Álvarez, Ruiz de Araciel, Bolaños, López Amor de Soria, Pacheco de Rojas). En definitiva, la visió global del període mostra un empat tècnic entre jutges de les Corones de Castella i d’Aragó (sis en cada cas), que trenca el provinent del Regne de Navarra. Tanmateix, si dividim el període en etapes d’una certa coherència política, es produeixen alguns desnivells pel que fa a les xifres.

13. Archivio di Stato di Milano. Milà. Uffici giudiziari. Cart. 187. Fasc. Plantí don Giuseppe Senatore. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 173

Taula. Senadors forasters al Senat de Milà, 1706-1780

SENAT DE MILÀ, DATA PRE POST DEF NACIO- 1706-1780 NOM. NALITAT Pedro CASADO 1689 Milà, 1707 Cast Ignacio ÁLVAREZ 1699 Univ. Salamanca Pres. Mag. Ext. Milà, 1730 Cast José BOLAÑOS 1702 Univ. Salamanca Nàpols. Viena C. Ast Espanya Lupercio MAULEÓN 1711 Bolonya. Magistrat Ordinari. Viena. C. Espanya Ar BCN Junta d’Itàlia José RUIZ DE 1711 Fiscal Milà, 1725 Jenísser ARACIEL (Cast - Mil) José HUALTE 1714 BCN Junta d’Itàlia Jub. 1731 Milà, 1735 Nav José de SUELVES 1715 Consell Aragó Sicília. Consultor Sicília, Ar 1726 Miquel ESMANDIA 1717 R. Aud. Mallorca. Fiscal Viena. C. Espanya Viena, Cat a.1742Cat Josep PLANTÍ 1725 R. Aud. Sardenya Jub. 1741 Milà, 1743 Cat Francesc FÀBREGA 1729 Mag. Ord. Jub. 1742 Milà, 1766 Cat Lleó PEIRÍ 1742 R. Aud. Cat., Col. Nàpols Màntua Millà, 1760 Cat Manuel LÓPEZ 1744 Fiscal a Nàpols. Fiscal Màntua. Gov. Milà Milà, 1761 Cast AMOR DE SORIA Pedro PACHECO DE 1771 Mag. Cam. Milà, 1776 Cast ROJAS Elaboració pròpia. Fonts: Arese, 1979-1980; Alcoberro, 2002; Castellví, 1997-2002; Quirós, 2017; i documentació esmentada en l’article.

L’entrada de les tropes d’Eugeni de Savoia a Milà (1706) suposà el trenca- ment de l’administració espanyola, que pràcticament es migpartí en dos grups d’alts funcionaris de nombre similar per causa de la seva adscripció política (Qui- rós, 2017: 295-296). Els uns optaren aleshores per l’exili, mentre que els altres van continuar exercint els seus càrrecs amb la nova administració. Al Senat restaren els tres senadors forasters: Pedro Casado, Ignacio Álvarez i José Bolaño. Tanmateix, tots ells van tenir sorts molt diverses. El primer, senador des de 1689, va ser ratificat en el càrrec, però va morir el 12 de gener de 1707. El segon, senador des de 1699, va esdevenir tot seguit un dels homes forts de la dominació austríaca. Ratificat també el 1706, tot seguit va ser elevat a la condició de president del Magistrat Extraordinari, un càrrec que, com hem dit, acostumava a correspondre a lletrats espanyols. Álvarez va prendre possessió del càrrec de president el 4 d’agost de 1707, per mort del seu predecessor Juan Pinacho. El càr- rec implicava, entre altres tasques, participar en el Consell Secret, juntament amb el governador general, el gran canceller, el governador del castell i els presidents dels altres magistrats. Un any després, el 15 d’abril de 1708, va ser nomenat regent honorari de la Junta d’Itàlia a Barcelona. Álvarez es va mantenir en el càr- 174 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro rec de president del Magistrat Extraordinari fins a la mort, esdevinguda el 1730, i aleshores va ser substituït per un altre lletrat castellà, Nuño Ibáñez de Mendoza. Finalment, José Bolaños havia estat nomenat senador per Felip V el 1702. Tan- mateix, va ser ratificat per les noves autoritats, i va esdevenir un home clau al Senat. Casat amb la filla del comte Enrico Boselli, un conegut advocat milanès (Quirós, 2017: 300), el 1708 va obtenir de l’emperador Josep I la dignitat de comte del Sacre Romà Imperi. El 1711 va ser promocionat a la lloctinència de la Regia Camera de Nàpols. El 1711 són nomenats dos nous senadors forasters: l’aragonès Lupercio Mau- león, de moment en qualitat de supernumerari, i el «jenísser» (milanès de naixen- ça, d’origen castellà) José Ruiz de Araciel, com a senador efectiu. Aquests nomenaments havien estat aprovats per la cort barcelonina de Carles III i, en con- cret, per la Junta (després Consell) d’Itàlia creada al voltant del navarrès Juan Antonio Romeo y Anderza, marquès d’Erendazu, secretari d’Estat per la part d’Itàlia. Mauleón havia estudiat al Col·legi de Sant Climent dels Espanyols de Bolonya, i n’havia estat rector (Quirós, 2017: 302). Amb la dominació austríaca va esdevenir podestà de Milà i, pocs mesos més tard, el 1707, va ser nomenat qüestor togat del Magistrat Ordinari de Milà. Poc després d’esdevenir senador supernumerari, va ser nomenat també regent de la Junta d’Itàlia a Barcelona, motiu pel qual la seva presència real al Senat degué ser escassa. Tanmateix, va obtenir una plaça efectiva al Senat el 29 de desembre de 1713. Amb la formació del Consell d’Espanya, a Viena, el gener de 1714, en va esdevenir regent per Milà, juntament amb el milanès comte Modignani. La representació milanesa va ser completada aleshores amb Juan Antonio Romeo, marquès d’Erendazu, que n’havia assumit el càrrec de regent. Mauleón va ser nomenat comte de Rovio el 1716. Els orígens familiars de José Ruiz de Araciel es trobaven a la localitat de Calahorra, a La Rioja. El seu pare, Diego de Araciel, es va afincar a Milà. Allí va néixer José, el 1662, i també la seva esposa Teresa Rocci, filla de l’advocat fiscal Giovanni Battista Rocci, amb qui es va casar el 1693. Com va recordar anys des- prés el Consell d’Espanya, amb seu a Viena, Araciel podia ocupar indistintament una plaça de foraster o de nacional ja que «por ser nacido y casado en el país tam- poco deve reputarse por forastero» (Quirós, 2017: 313-315). Va obtenir el docto- rat a la Universitat de Pavia, la gran institució acadèmica pública de l’Estat de Milà, i el 1693 va ser elegit auditor general de l’exèrcit. El 1699 va ser nomenat advocat fiscal, càrrec en què va ser ratificat el 1706 per les noves autoritats aus- tríaques. El seu accés al Senat es va produir el 3 de novembre de 1711. Dos anys després va ser premiat amb el títol de marquès del Cerro. Va morir el 9 de juny de 1725, encara exercint el càrrec. La figura de José Ruiz de Araciel és important, doncs, perquè el 1713, amb José Bolaños a Nàpols i Lupercio Mauleón a cavall entre Barcelona i Viena, Ara- ciel era l’únic senador foraster efectiu de Milà. Cal remarcar que aquell any va marcar la tendència pel que fa a la política i al govern dels anys següents. L’aban- donament de Barcelona per part de la reina emperadriu Elisabet Cristina, la sig- natura de la Pau d’Utrecht i del tractat d’evacuació i també la decisió dels De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 175 catalans d’emprendre la «defensa a ultrança» en unes condicions especialment dures van modificar algunes de les estratègies dissenyades en els anys anteriors. Si fins aleshores la previsió era que la Secretaria d’Estat del marquès d’Eren- dazu liderés la formació d’un Consell d’Itàlia a Viena, la continuació de la guerra a Catalunya donà una nova oportunitat a l’altre secretari d’Estat, el notari català Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp, perquè liderés la formació d’un Con- sell d’Espanya a l’exili. La vindicació de la recuperació dels regnes ibèrics, que Carles VI sempre ambicionà, donà un to notablement «espanyol» (per contrapo- sició a «italià») al nou organisme. La seva composició, amb una elevada presèn- cia de membres de les conselleries que havien funcionat a Barcelona, i la proclamació del castellà com a única llengua oficial van corroborar-ho. Com hem vist, el marquès d’Erendazu va quedar aleshores limitat al càrrec de regent per Milà del Consell d’Espanya; Erendazu va morir l’1 de juliol de 1717 (Quirós, 2017: 205). Des de la primavera de 1714, doncs, el nou poder constituït a Viena pels exi- liats de la cort de Barcelona consolidà, en el pla institucional, els drets i les prer- rogatives dels forasters de nomenament reial en els diversos estats d’Itàlia; i, en el pla personal, el poder de Ramon de Vilana-Perles esdevingut secretari d’Estat universal (i únic) dels regnes cedits a Carles VI pel tractat de Rastatt. Com ja hem avançat, durant vint anys el marquès de Rialp controlà el govern dels estats italians a través dels seus vincles personals amb el monarca, però també mitjançant una eficaç xarxa clientelar en què destacà la figura del seu cunyat Joan Francesc Verneda, «agent imperial» a Barcelona durant el setge de 1713-1714, oficial major de la Secretaria d’Estat des del 20 de gener de 1715 i secretari per la Nego- ciació de Milà a partir de 1723. En els anys 1714-1729 es van nomenar cinc senadors forasters: el navarrès José Hualte, l’aragonès José de Suelves i els catalans Miquel Esmandia, Josep Plantí i Francesc Fàbrega. L’eclesiàstic navarrès José Hualte va ser nomenat senador de Milà el 10 de maig de 1714. S’havia sospesat la possibilitat que obtingués un bisbat al Regne de Nàpols, però les circumstàncies immediates (en particular, la necessitat del Consell d’Espanya d’emetre un missatge clar tot just després de la seva fundació) el van fer beneficiari d’aquesta plaça. La seva carrera política prèvia havia passat per Navarra, Madrid i Sicília, i, més recentment, per Barcelona, on havia estat regent del Consell d’Itàlia dissolt el març de 1713. Hualte es va jubilar en la plaça de senador el 28 de febrer de 1731. En aquesta mateixa data se’l va nomenar regent honorari del Consell d’Espanya, una mesura sense efectes pràctics per al govern, que tenia com a primer objectiu arrodonir la seva jubilació. El noble aragonès José de Suelves era membre del Consell d’Aragó i va res- tar a Barcelona durant el setge de 1713-1714 (Castellví, 1997-2002: IV, 360). A diferència de tots els alts funcionaris que hem esmentat fins ara, com el mateix José Hualte, evacuats entre el març i el juliol de 1713, Suelves era un exiliat o, més exactament, un desterrat de Catalunya a causa de l’ocupació bor- bònica. Efectivament, el 12 de novembre de 1714 les noves autoritats del Prin- cipat van publicar un primer decret de desterrament que obligava els no 176 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro catalans que havien residit a Catalunya durant el setge a marxar cap a terres de l’emperador. El gruix de desterrats es va desplaçar a Gènova i, des d’allí, a altres punts d’Itàlia. Tanmateix, Mallorca, que en aquells moments era encara en mans del virrei austriacista Josep Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, en va acollir 1.965, dels quals la immensa majoria eren aragonesos (1.250) (Pascual Ramos, 2011). Suelves es trobava en aquest grup. L’hem pogut identificar en dues llistes d’exiliats recents recollides pel Consell d’Espa- nya de Viena. En la primera, és inclòs en la classe dels «ministros togados españoles y letrados de la misma nación que están al presente en los dominios de Su Majestad Cesárea Católica y bajo su protección», i en la segona se’l qua- lifica simplement de «regente del Consejo de Aragón». Totes dues especifiquen que és a Mallorca (Alcoberro, 2002: II, 27-38, 47). Suelves va esdevenir senador de Milà el 1715 i regent «honorari» el 3 de juny de 1716; per aquesta condició cobrava cinc-cents florins anuals provinents del Regne de Nàpols (Alcoberro, 2002: II, 49-62). Tanmateix, Suelves abandonà l’ofici de senador el maig de 1724 per esdevenir consultor general del Regne de Sicília amb el seu nou virrei, Joaquín Fernández de Portocarrero, marquès d’Al- menara; també aleshores marxà a l’illa com a comissari de Croada el vicari gene- ral de Barcelona Josep Rifós, que com algunes desenes d’eclesiàstics havia estat desterrat de Catalunya el 2 d’octubre de 1714. Tot i que els projectes de reforma que havia d’emprendre Suelves eren molt ambiciosos, la seva mort sobtada, el 1726, li impedí de realitzar-los. Cal dir que va ser substituït per un jurista català, Francesc Solanes, conseller de Santa Clara a Nàpols des de 1707; Solanes es va fer càrrec de la creació d’un port franc a Messina, però poc després va esdevenir regent del Consell d’Espanya a Viena (Ballbé, 2017; Iñurritegui, 2004). Com Solanes, Miquel Esmandia havia estat professor de la Universitat de Barcelona, i havia estat beneficiat amb la nova legislació aprovada a la Cort General de Catalunya de 1705-1706 que permetia accedir a càrrecs forasters. Prè- viament, però, va ser auditor general de l’exèrcit a Catalunya (1707) (Castellví, 1997-2002, II, 349). El 1710 va esdevenir regent de la Reial Audiència de Mallorca. Amb l’ocupació borbònica de l’illa, el 1715, va haver d’exiliar-se. El nomenament com a fiscal supernumerari foraster de Milà, l’1 de juliol de 1716, s’ha d’entendre tot just com un remei provisional a la situació de necessitat en què es trobava; aquesta plaça va esdevenir efectiva el 1720. Però força abans, el 28 de desembre de 1717, Esmandia va esdevenir també senador supernumerari, plaça que consolidà gairebé set anys més tard, el juliol de 1724, a causa de la marxa de Suelves a Nàpols. Des del primer moment, però, es plantejà un litigi obert entre el fiscal senador i la Reial Cambra de Milà, que es negava a fer com- patibles els dos sous, amb els seus complements annexos. Efectivament, els càr- recs de fiscal i senador s’havien entès sempre com a baules successives d’un mateix cursus honorum, i resultaven, de fet, incompatibles. La polèmica entre els Signori Raggionati Generali (els «mestres racionals generals», en traducció més o menys literal al català jurídic d’aleshores), respon- sables dels comptes públics, i el fiscal-senador es va prolongar tot l’any 1718. En una resposta De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 177

sobre il memoriale del magnifico senatore Esmandia con el quale adimanda che se li paghi il salario di senatore nel modo ordinato nel suo privilegio indipendente- mente dalli lucri et emolumenti che procedono della fiscalia els Raggionati recordaven que Esmandia cobrava el seu salari d’advocat fiscal foraster mitjançant el Bilanzo (compte de l’Estat, administrat pel Magistrat Ordi- nari), i també mitjançant el Magistrat Extraordinari; els ingressos per aquest càrrec incloïen també la taxa de la mezza annata. Per la seva banda, el sou sena- torial era, com hem vist, de sis mil lires anuals. Però Esmandia es va fer fort en la literalitat del seu nomenament, que, com hem assenyalat, concedia la «mercede della piazza de senatore supranumerario coll immediato essercicio e con la reten- zione del carico d’avvocato fiscale reale».14 I cal dir que va acabar sortint-se’n, probablement per la importància del seu currículum i pels seus vincles amb els alts càrrecs de Viena. En tot cas, el 26 de juliol de 1724 Miquel Esmandia va ser nomenat regent honorari del Consell d’Espanya, i el 1726 va obtenir el títol de marquès di Zelo Surigone. Tres anys després, el 1729, va ocupar una plaça efectiva de fiscal al Consell d’Espanya a Viena, motiu pel qual abandonà Milà; tot just un any i mig més tard, el 2 de desembre de 1730, en va esdevenir regent efectiu. Tot i que el Consell d’Espanya va tancar de fet el 1734, una proposta de reforma realitzada aleshores en l’entorn de la institució el presentà de nou per al càrrec de senador de Milà, tot recordant que ja n’havia estat membre (Alcoberro, 2002: II, 244- 251). No ens consta, però, que retornés a la Llombardia amb funcions administra- tives o polítiques. Sabem que va morir a Viena abans de la fi de 1742.15 Josep Plantí va esdevenir senador de Milà el 7 de novembre de 1725, tot substituint el difunt José Ruiz de Araciel. Plantí havia nascut a Barcelona el 1681 i va ser estudiant i professor de la seva universitat. Austriacista de primera hora, va ser oficial agregat de les Reials Guàrdies Catalanes durant el setge borbònic de Barcelona de 1706 i va participar en diversos càrrecs de la Diputació del General en els anys següents. Des de 1711 va ser oïdor i jutge de la Reial Audiència de Sardenya. L’ocupació borbònica de l’illa l’obligà a exiliar-se a Viena, on a començament de 1725 cobrava una pensió del Socors Diari del Consell d’Espa- nya assimilada a la d’un tinent coronel (Alcoberro, Duran, 2019: 5-60). Al Senat de Milà es va fer càrrec, entre altres tasques, de la validació dels programes i dels equips docents de la Universitat de Pavia (Di Renzo Villata, 2, I, 63, n. 1). Plantí ens ha deixat tres obres de gran valor: De Cathalauniae Principatu, descripció elogiosa de Catalunya en termes històrics, geogràfics i etnogràfics, composta exclusivament amb l’ús de citacions d’autors no catalans (Alcoberro, Duran, 2019: 61-187); De morte Caroli Secundi, Hispaniarum regis. De excidio

14. Archivio di Stato di Milano. Milà. Uffici giudiziari. Cart. 187. Fasc. Esmandia don Michele Senatore. 15. Archivio di Stato di Milano. Milà. Uffici giudiziari. Cart. 187. Fasc. Peyrí don Leone Senatore. Un document no numerat redactat a Milà el 2 de novembre de 1742 a favor del seu fill Josep esmenta que Miquel Esmandia «terminò i suoi giorni in Vienna». 178 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

Cataloniae necnon destructione Barcinonis quasi secuta («De la mort de Carles II, rei de les Espanyes. De la desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, que va venir poc després»),16 crònica de la Guerra de Successió de ressonàncies clàssiques; i Nueva colonia española ideada, projecte de construcció d’una ciutat ideal per als exiliats en terres d’Hongria (Alcoberro, 2002: II, 155-205). Els tres textos es troben en un manuscrit de la Biblioteca Nazionale Braidense de Milà. Plantí va assolir la dignitat de marquès el 1730. Va ser jubilat el 1741, en el marc de les reformes generacionals impulsades per l’arxiduquessa Maria Teresa, i va morir a Milà gairebé dos anys més tard, el 12 de març de 1743 (Alcoberro, Duran, 2019: 5-60). Francesc Fàbregapertany a una segona generació de l’exili que va fer tota la seva carrera com a magistrat en terres d’Itàlia, sempre en places de foraster. El 13 de març de 1726 va ingressar com a qüestor togat honorari al Magistrat Ordinari; la plaça va esdevenir efectiva un any després, per la jubilació d’Orensio Beneche. El 4 de maig de 1729 va esdevenir senador. El 1734 ja posseïa la condició de comte. Es va jubilar el 3 de novembre de 1742.

Epíleg La mort de l’emperador Carles VI (1740), l’ascens al tron de la seva filla, l’arxiduquessa Maria Teresa d’Àustria, i l’inici de la Guerra de Successió d’Àus- tria van marcar un canvi significatiu en els paràmetres de govern de l’Estat de Milà i de tots els territoris dels Habsburg. Maria Teresa aprofundí en el procés de centralització dels seus estats. Tanmateix, a Milà aquest fet no suposà una pèr- dua de protagonisme dels senadors forasters. Ben a la inversa, significà una remodelació de les seves funcions, i en bona part un augment del seu poder, com a persones de confiança de la monarca. Si el regnat s’inicià amb la jubilació de Josep Plantí i de Francesc Fàbrega, ben aviat va anar seguit pel nomenament de dos juristes amb gran experiència: Lleó Peirí (1742), que havia estat jutge de la Reial Audiència de Barcelona i del Consell Col·lateral de Nàpols, i el jove Manuel López Amor de Soria (1744), dotat ja d’una sòlida formació italiana, com recordava un document del Consell d’Espanya de 1734: «estudió la práctica en Milán, doctorado en Pavía, y después auditor y fiscal en las Audiencias de Nápoles» (Alcoberro, 2002: II, 244-251). López Amor de Soria havia esdevingut fiscal de Milà amb plaça forastera el 30 d’agost de 1741, i dos anys després havia obtingut el títol de marquès. El paper dels senadors forasters en el procés d’implementació de les reformes teresianes resulta de gran interès. Tanmateix, entenem que assenyala un canvi d’etapa, i que per aquest motiu ha de ser objecte d’un estudi específic, en el qual treballem.

16. Amb Martí Duran n’hem preparat l’edició crítica en doble versió llatí-català, de propera aparició. De Barcelona a Milà. Jutges austriacistes hispànics al Senat de Milà Manuscrits 39-40, 2019 179

Bibliografia Alcoberro, A. (2002). L’exili austriacista (1713-1747). Barcelona: Fundació Noguera, 2 vols. Alcoberro, A., Duran, M. (2019). Josep Plantí (Barcelona, 1681-Milà, 1743): el Prin- cipat de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau ed. Álvarez-Ossorio Alvariño, A. (1997). «Restablecer el sistema: la Corte de Viena y el Estado de Milán (1716-1720)». A: Bona Castelloti, M., Bressan, E., Vismara, P. (coords.). Política, vita religiosa, carità: Milano nel primo Settecento. Milà: Jaca Book, 43-80. Arese, F. (1979-1980). «Le supreme cariche del Ducato di Milano e della Lombardia aus- triaca 1706-1796». Archivio Storico Lombardo, CV-CVI, 535-598. (reeditat a: Carrie- re, magistrature e stato. Le ricerche di Franco Arese Lucini per l’’Archivio Storico Lombardo´ (1950-1981). Ed. a cura de C. Cremonini. Milà: Cisalpino. 2008). Ballbé, N. (2017). Francisco Solanes: teoria política i pràctica de govern a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra (tesi doctoral inèdita). Castellví, F. de (1997-2002). Narraciones históricas (edició de J. M. Mundet i J. M. Alsina). Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 4 vols. Cremonini, C. (2000). «Lo Stato di Milano nel Settecento: il lungo tramonto dell’Antico Regime». A: Storia dell’Ambrosiana. Il Settecento. Milano: Cariplo-Laterza, 1-53. —(2013). «Riequilibrare il sistema: mutazioni e permanenze in Italia tra 1706 e 1720. Alcune considerazioni». Anejos de Cuadernos de Historia Moderna, 12, 177-188. Di Renzo Villata, M. G. (2015). «1740-1765: un declino inarrestabile?» A: Mantova- no, D. (cur.). Almum Studium Papiense. Storia dell’Università di Pavia. Milà: Cisalpi- no, vol. 2, tom I, 63-82. Esteva, L. (1973). «Antoni Ferrer, Gran Canceller de Milà». Revista de , 63, 50-62. Iñurritegui, J. M. (2004). «Las virtudes y el jurista: el Emperador Político de Francisco Solanes y el amor a la patria». Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 24, 285-309. León, V. (1992). «Origen del Supremo Consejo de España en Viena». Hispania, LII-180, 107-142. —(1996). «Los funcionarios del Consejo Supremo de España en Viena (1713-1725)». A: Enciso Recio, L. M. (coord.). La burguesía española en la Edad Moderna. Valladolid: Universidad de Valladolid, 893-904. Molas, P. (1998). «Magistrats catalans a la Itàlia espanyola». Pedralbes. Revista d’Histò- ria Moderna, 18, II, 213-220. Pascual Ramos, E. (2011). «Confiscación y secuestro de bienes en el Reino de Mallorca tras la Guerra de Sucesión». A: Martínez Millán, J. M., González Cuerva, R. (eds.). La dinastía de los Austria. Las relaciones entre la Monarquía Católica y el Imperio. Madrid: Polifemo, 3, 1597-1626. Petronio, U. (1972). Il Senato di Milano. Istituzioni Giuridiche ed esercizio del potere nel ducato di Milano da Carlo V a Giuseppe II. Varese: Giuffrè. Quirós, R. (2017). Monarquia de Oriente. La corte de Carlos II y el gobierno de Italia durante la guerra de Sucesión española. Madrid: Marcial Pons. Reitter, H. (1964). Der Spanische Rat und seine Beziehungen zur Lombardei. Viena: Universitat de Viena (tesi doctoral inèdita). Verga, M. (1985). «Il “sogno spagnolo” di Carlo VI. Alcune considerazione sulla monarchia asburgica e i domini italiani nella prima metà del Settecento». A: Mozzare- 180 Manuscrits 39-40, 2019 Agustí Alcoberro

lli, C., Olmi, G. (cur.). Il Trentino fra Sacro Romano Impero e antichi stati italiani. Bolonya: Il Mulino, 203-261. Verga, M. (coord.) (1994). «Dilatar l’Impero in Italia. Asburgo e Italia nel primo Sette- cento». Cheiron, 21. Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 181-204

De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla al segle xviii

Sílvia Cañellas Corpus Vitrearum Medii Aevi de Catalunya (CVC) [email protected] https://orcid.org/0000-0003-4243-4184

Rebut: març de 2019. Acceptat: octubre de 2019.

Resum Aquest treball pretén deixar constància dels problemes que hi va haver a Catalunya en el pas del segle xvii al xviii amb l’abastiment de vidres plans i veure l’existència d’un comerç d’importa- ció de diferents menes de vidres procedents de Venècia, que protagonitzaren alguns pintors de vidrieres de la ciutat, entre els quals destaca la figura de Francesc Saladriga. Els mestres del moment mostren una gran versatilitat d’activitats davant dels canvis en els gustos i en el negoci. En el cas de Francesc Saladriga, les seves activitats professionals el portaren a viatjar a Venècia per conèixer de prop les fonts d’abastiment i contactar directament amb els comercials que li proporcionarien el material. Però, en alguns dels transports, les delicades mercaderies importa- des van patir greus desperfectes o van arribar de forma incorrecta. L’article pren per base docu- mentació primària de l’Arxiu de Protocols de Barcelona (AHPB) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), que s’amplia amb documents d’altres arxius barcelonins i fonts bibliogràfiques. Paraules clau: vitraller; vidre; segle xviii; Saladriga; comerç; Barcelona; Gènova; Venècia; llanterners; reclamacions

Resumen. De Venecia a Barcelona: los vidrieros y la importación de cristales planos en el siglo xviii

El presente trabajo pretende constatar los problemas que se produjeron en el paso de los siglos xvii al xviii en Cataluña en el abastecimiento de cristales planos y ver la existencia de un comercio de importación de distintos tipos de vidrios procedentes de Venecia, que tuvieron como protagonistas a algunos pintores de vidrieras de Barcelona, entre los cuales destaca Francesc Saladriga. Los maestros del momento muestran una gran versatilidad de actividades en respuesta a los cambios de gustos y de las condiciones del negocio. A Francesc Saladriga, sus actividades profesionales le llevaron a viajar a Venecia para conocer directamente a los productores y comerciales del ramo. Sin embargo, en algunos de los viajes de importación, sus productos sufrieron contratiempos que supusieron desperfectos. El artículo se basa en docu- mentación primaria del Archivo de Protocolos de Barcelona (AHPB) y del Archivo de la Corona de Aragón (ACA) y se amplía con documentos de otros archivos de Barcelona y con fuentes bibliográficas. Palabras clave: vidriero; vidrio; siglo xviii; Saladriga; comercio; Barcelona; Génova; Venecia; fontaneros; reclamaciones

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.237 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 182 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas

Abstract. From Venice to Barcelona: stained glass painters and the importation of flat glass in the 18th century

The present work aims to verify the problems that occurred in the passage of the 17th to 18th centuries in Catalonia in the supply of flat glass and see the existence of an import trade of differ- ent types of glass from Venice. This trade had as main subject some glass painters of Barcelona among which Francesc Saladriga stands out. The stained-glass makers of this moment show a great versatility of activities in response to changes in art and life styles and business conditions. The professional activities of Francesc Saladriga led him to travel to Venice to meet directly the producers and commercials. However, some of the trips to import their products suffered set- backs that caused damage to the cargo. The article is based on the primary documentation of the Arxiu de Protocols de Barcelona (AHPB) and the Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) and is extended with documents from other Barcelona archives and bibliographic sources. Key words: glaziers; stained glass painters; glass; 18th century; Saladriga; trade; Barcelona; Genoa; Venice; plumbers; claims

Sumari El vidre: fabricació i transport d’un Josep Julià material delicat Josep Ravella i Ordonyes La producció de vidre pla Joan Campmajor El circuit del vidre de Andreu Planas i Costa Venècia a Barcelona Altres protagonistes Els problemes amb les mercaderies Comercials que intervingueren en la L’ofici dels pintors de vidrieres importació de vidre pla al segle xviii Els capitans dels vaixells Canvis en l’ofici Altres artesans Els pintors de vidrieres relacionats amb la importació de vidre pla Conclusions Francesc Saladriga Bibliografia Eloi Arrufó Annex: taula resum dels documents base

Aquest article pren per base les referències documentals relacionades amb la importació de vidre pla des de Venècia cap a Barcelona produïdes en el segle xviii per part d’alguns pintors de vidrieres de Barcelona. Les referències ens par- len de set viatges, acabats els quals els vitrallers que havien fet la comanda es van trobar amb problemes amb el material rebut.1 A aquests documents s’afegeixen

1. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) 967/12 Miquel Cabrer, Manual de 1739, 30-X-1939; AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133; AHPB 1020/15 Fèlix Campllong, 15è Manual, any 1756, folis 698-99; AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 255-267; AHPB 1083/23, Ramon Mateu i Smandia, 1a part del De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 183 els que testimonien la presència del vitraller Francesc Saladriga a Venècia2 i la compra de vidres venecians que declara haver fet el també vitraller Josep Julià.3 Aquesta documentació ha estat localitzada en el marc d’una recerca molt més àmplia centrada en el Col·legi de Pintors de Vidrieres de Barcelona, que ha supo- sat la recopilació de molta documentació primària inèdita. La documentació com- plementària sorgeix sobretot de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) que ha proporcionat tot un seguit de notícies notarials sobre les reunions de l’esmentada organització gremial. Però s’han localitzat també fonts interes- sants a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), l’Arxiu Històric de Ciutat de Bar- celona (AHCB), l’Arxiu Històric de la Biblioteca de Catalunya (BC) i diversos arxius eclesiàstics, com el de Sant Just i Pastor (APSJSP) i el de Santa Maria del Pi (APSMP), així com també a l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB). Cal agrair la generositat d’alguns investigadors com Rafael Pahissa i Julien Lugand, i sobretot de Rosa Nacente, que han proporcionat part de les referències documentals dels textos que han servit per a la realització d’aquest article. L’article s’ha organitzat en tres grans apartats, el primer dels quals se centra en aspectes relacionats amb la producció i el transport del vidre. El segon vol explicar com els vitrallers van adaptar el seu ofici als canvis del mercat i dels gustos i explicar qui eren cada un dels que són esmentats en els documents sobre les importacions. El tercer, més curt, dona dades entorn dels altres agents que intervingueren en aquestes importacions de materials. Completa l’article un qua- dre-resum dels documents base que conformen l’eix principal d’aquest text. Entre la bibliografia que cal citar d’origen hi ha un article d’Elisa Badosa (1998) que explica algun dels accidents per causa de problemes meteorològics produïts a l’Atlàntic durant la primera meitat del segle xviii. Rosa Maria Creixell (2010) ha parlat dels mestres de vidrieres de l’època i de les seves activitats emprenedores. D’altra banda, Laura Calosci (2007) mostra, en un interessant text, el paper del port de Gènova com a intermediari en la recepció de mercaderi- es cap a diferents ciutats del Mediterrani. Cal no oblidar tampoc els textos que aporten conceptes generals sobre vidre i sobre comerç per la Mediterrània i que ajuden a situar el tema, així com les monografies de diferents edificis que donen dades sobre les obres realitzades pels mestres que aquí s’estudien.

El vidre: fabricació i transport d’un material delicat El vidre és un material fràgil que es trenca amb facilitat i, per tant, porta pro- blemes d’embalatge, emmagatzematge i transport. D’altra banda, la seva produc- ció requereix abundant combustible. És per això que, des d’antic, els forns de

Manual 23è, any 1782, folis 221-222; Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645, «Causa de Francisco Saladriga, pintor de vidrieras vecino de Barcelona, contra Nadal Codonel, capitán francés», any 1771; AHPB 1083/27, Ramon Mateu i Smandia, 2a part del Manual 27 de juny a desembre de 1784, foli 155. 2. Badosa (1998: 96). Biblioteca de Catalunya, Secció de Reserva (BC), Arx. 448 Copiador de Cartes de Francesc Roig i Vives. 3. AHPB 1019/10 Sebastià Prats, Manual de 1753, foli 99. 184 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas vidre intentaven situar-se en zones properes als boscos que els proporcionaven l’abundant combustible que els calia, però sobretot propers a les ciutats on se situaven la majoria dels seus clients.

La producció de vidre pla La importància de la clientela barcelonina va fer que, en temps medievals, existissin dins la ciutat de Barcelona alguns forns de vidre que fabricaven diver- ses categories d’objectes de taula però també vidre pla per a l’elaboració de vitralls. Els problemes ambientals i el consum de combustible van portar a diver- ses actuacions institucionals. D’una banda, es controlava la procedència de la lle- nya; de l’altra, el Consell de Cent va prohibir (1323) la instal·lació de forns dins la ciutat. Però alguns desacords institucionals entre el Consell i el rei van servir per a continuar la producció de vidre dins el nucli urbà i es va permetre l’existèn- cia d’un forn amb exclusivitat per a tota la ciutat i rodalia. Des de principis del segle xiv fins a mitjan segle següent el forn actiu era el de Viladalls; posterior- ment, va funcionar el que es trobava al Pla de Llull. El forn de vidre de Barcelona va subministrar part dels vidres de color que van servir per ornamentar les esglé- sies i els edificis públics medievals.4 La producció del forn barceloní incloïa vidres plans de colors, entre els quals no apareix mai el vermell, més car, que sembla que, per la tècnica especial del vidre plaqué que s’utilitzava per aclarir el color, no era de producció local, sinó que ja era d’importació, molt probablement procedent del nord de les nostres fronteres.5 El forn del Pla del Llull continuà existint fins a mitjan segle xvii, però la seva activitat havia ja desaparegut des de principis de segle. Tot i l’existència, entre altres, del forn de Mataró, la majoria dels vidres plans, després del tancament del forn de vidre de Barcelona, depenien de la importació de materials d’Europa i la construcció de vidre pla a principis del segle xviii sembla gairebé abandonada a Catalunya. D’altra banda, la situació bèl·lica que es produí al llarg del segle xvii i principis del xviii amb el país veí, malgrat que no va interrompre totalment el comerç, posava en perill els camins d’entrada d’aquestes mercaderies del nord de la frontera.6 L’exemple dels proble- mes que tingueren al convent de Santa Caterina de Barcelona és ben clar: l’any 1699 els obrers deixaven constància que no es podien restaurar les vidrieres de l’església, ja que no hi havia a Barcelona el vidre que els calia.7

4. Cañellas, Domínguez (2008: 630). 5. Cañellas, Domínguez (2008: 611-637). Per als vitralls medievals, vegeu els sis volums de la col·lecció del Corpus Vitrearum de Catalunya, publicats per l’Institut d’Estudis Catalans entre 1985 i 2014. 6. Creixell (2005: 480, 490, 495, 573) exposa diversos exemples sobre el problema de transport de l’època. García (2006), tot i que se centra en la relació amb Anglaterra, toca el tema del comerç entre zones amb enfrontament armat. 7. Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona, Lumen Domus ò Annals del Convent de Sta Catherina Verge i Màrtir, de Barcelona, volum II, 1706, datació 1635-1701, foli 600, i Lumen Domus... Pere Màrtir Anglès 1007, tom III, foli 21. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 185

Així, les dificultats que, sobretot en el tombant del segle xvii al xviii, hi va haver per aconseguir vidre pla per a la confecció i restauració de vidrieres van forçar els pintors de vidrieres a buscar altres vies d’entrada dels materials que calien per al seu ofici. El problema de transport del vidre va ser incorporat com un risc més del propi negoci davant la impossibilitat de trobar producció local que fes possible les seves tasques. A l’Atlàntic peninsular s’han documentat importacions similars a les que s’explicaran, però en aquell cas els materials eren de procedència anglesa, sobre- tot del centre productor de Bristol.8 Des de Barcelona, el camí cap a Anglaterra resultava llunyà i el circuit de procedència del vidre de Venècia degué ser ràpidament explorat, més si tenim present el prestigi dels vidres bufats venecians, la qual cosa va portar a fer que s’associés aquesta ciutat amb la producció de vidres de qualitat, també dels vidres plans. Es pot esmentar, per exemple, el cas del vitrall del Sant Sopar de Santa Maria del Mar (1668),9 fet per Isidre Julià i del qual la documentació destaca que era tot de vidre venecià, o la notícia de 1705 del llibre d’obra de la Catedral de Girona de l’arribada, a través de Barcelona, d’una caixa de vidres de Venècia per a fer unes vidrieres per a la Seu gironina.10 Cal preguntar-se quina mena de vidre era el que s’importava de Venècia. En aquest sentit, és interessant l’expressió «vidre lastre» que s’aplica als vidres d’aquestes importacions. El terme, que equivaldria a «lastra di vetro» en italià, vindria a referir-se a un vidre pla i llis, que seria el que s’utilitzaria per als rectan- gles incolors de les finestres emmarcades en fusta o en plom. Des del segle xvii, el sistema de producció del vidre canviava ràpidament i la importació des de Venècia podria també estar relacionada amb aquest fet. El sis- tema medieval de producció de vidre pla partia sobretot de dos sistemes diferents, tots dos resultat del bufament de la massa de vidre. El vidre de ciba, obtingut bufant el vidre amb una cànula, agafant la massa amb un puntill per la banda con- trària i obrint la butllofa resultant fent-la rodar i aprimar, donava com a resultat un vidre circular de gruix i color decreixent cap als extrems. El vidre de mani- guet, també bufat, però obtingut allargant la butllofa fins a aconseguir una mena d’ampolla de la qual es tallaven els extrems per aconseguir un cilindre que era obert en vertical i aplanat, donava un vidre aproximadament rectangular més regular en color i gruix. Al costat d’aquests sistemes de vidre bufat, hi va haver, amb més o menys èxit, altres formes d’aconseguir vidres plans; entre ells, hi havia el vidre colat, obtingut per l’extensió i aplanament de la massa de vidre sobre una superfície plana. Aquest sistema, que havia estat usat des d’antic per a

8. García (2006: 280-282) parla de l’arribada a Cadis i als ports del Cantàbric de miralls, cornucòpies i vidre pla incolor per a finestra i també d’ampolles (p. 264). És curiós que, al costat d’aquestes importacions, una de les exportacions assenyalades sigui la de barrella (p. 225 i 331), que serviria, entre altres coses, per a la fabricació de vidre. 9. Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), Santa Maria del Mar, caixa 116. 10. Marquès (1981: 273). 186 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas petites superfícies de gruix considerable, sembla que va ser reprès a la península itàlica a partir del segle xvi amb diferents intents de millora i perfeccionament. Aquests es continuaren durant els segles següents en diferents punts d’Europa, de manera que la seva producció més industrial s’inicià ja avançat el xviii i substituí gradualment el vidre de maniguet.11 En uns moments de canvis en els sistemes de producció del vidre, podríem estar davant de la importació de vidre colat per a les finestres, element d’innovació al segle xviii. Cal dir que, entre els documents examinats, les importacions de vidres llisos rebudes pels pintors de vidrieres sovintegen, però no és aquest l’únic material que aquests pintors adquireixen a Venècia. El 1755 la queixa plantejada per Francesc Saladriga fa referència a l’absència de part de les davanteres de cotxe que havia importat de Venècia, d’on, segons la documentació emesa en aquella ciutat, n’ha- vien sortit 23, però a Barcelona, segons declaració dels pintors de vidrieres Eloi Arrufó i Joan Campmajor, només n’havien arribat 21.12 Un transport de 1770 por- tava a Barcelona, per al mateix vitraller, miralls amb els ornaments esculpits i amb dauradures, cornucòpies de diferents mides amb escultures, miralls ovalats i apaïsats, un munt de material que es va fer malbé en el trasllat.13 Un any després era també Francesc Saladriga qui havia encarregat la importació de cinc grans miralls amb cornisa daurada, llums i vidres, pols de coure i altres materials per al seu ofici.14 I el 1782 la seva importació consisteix únicament en vidres de Bohè- mia.15 Càrrega que fa dubtar sobre el seu contingut, ja que l’expressió podria res- pondre a la importació d’objectes de vidre tallats, però també a «vidres de plom», és a dir, vidres amb un contingut de plom més alt i més transparència a la llum. Aquesta última opció semblaria més lògica perquè són pintors de vidrieres els receptors del material, mentre la primera ho seria si haguessin estat vidriers de llum. De tota manera, cal tenir present que les interferències entre els diferents oficis que tractaren amb el vidre van ser constants i van suposar, al llarg dels segles xvii i xviii, diversos plets.16 D’altra banda, no sempre els productes d’uns i altres eren tan diferents; vegem, per exemple, les importacions de «perilles» o vidres emmotllats per a fer llums (aranyes) que el pintor de vidrieres Josep Julià declarava (1753) haver comprat en diverses ocasions al venecià Josep Bassi i que era un producte que també adquirien els vidriers de llum de la ciutat.17

11. Blondel (1993: 191). 12. AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133. 13. AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 255-267. 14. ACA, Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645, «Causa de Francisco Saladriga, pintor de vidrieras vecino de Barcelona, contra Nadal Codonel, capitán francés», any 1771. La pols de coure podria estar relacionada amb l’esmaltat de peces de vidre o metall. 15. AHPB 1083/23, Ramon Mateu i Smandia, 1a part del Manual 23è, any 1782, folis 221-222. 16. Cañellas (1996: 276-277). 17. AHPB 1019/10 Sebastià Prats, Manual de 1753, foli 99. El document parla del preu que paguen uns i altres per aquest material i de l’oferta que li van fer al vidrier Joan Sala en una estada a Venècia i que incloïa el transport fins a Barcelona. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 187

El circuit del vidre de Venècia a Barcelona Aquest material vitri arribava a Barcelona des del port de Gènova. Però el vidre no procedia d’Altare, el centre de producció vidriera més important de la Ligúria, sinó de Venècia. Tot i la diferent estructura productiva dels dos centres, existia una certa competència entre ells, però era Venècia qui exportava la seva producció, mentre que Gènova era l’intermediari d’aquest comerç mediterrani. Així s’entén que l’any 1721 Francesc Saladriga fos a Venècia, on sembla que va posar-se en contacte amb alguns comercials.18 L’any 1755 ell mateix demanava a dos membres del Col·legi de Pintors de Vidrieres, Eloi Arrufó i Joan Campmajor, que declaressin sobre l’arribada d’uns vidres al port de Barcelona i s’explica que els vidres arribats no corresponien amb els referits a la factura dels vidres sortits de Venècia.19 El 1769 el carregament arribava a Barcelona via Gènova, procedent clarament de Venècia;20 els productes havien estat transportats per mar amb una navegació de cabotatge tot entorn la península itàlica des de Venècia a Gènova i, un cop allí, s’havia fet el canvi de vaixell per embarcar els productes a Barcelona. La funció del port de Gènova com a intermediari d’altres ports de la Mediterrània és aquí ben clara.21 Aquesta navegació de cabotatge era realitzada per vaixells de transport ben específics; en concret, es parla de pincs i de tartanes. Aquests dos tipus de vai- xell es troben —al costat del llondro, el xabec, el quetx, la bombarda i el llagut de tràfic— entre les naus de cabotatge més utilitzades per tal de transportar materials per la Mediterrània. El pinc era una nau de tonatge mitjà, adaptada a la navegació de cabotatge, tot i que oferia una certa seguretat per a mar obert i era considerada molt bona per a les càrregues comercials. La tartana era, en canvi, de tonatge més petit. Com s’ha vist, tots ells van patir els embats de les tempes- tes del Mediterrani. I és que el transport de mercaderies delicades com el vidre és complicat i petits entrebancs marins poden malmetre’l fàcilment en qualsevol punt del trajecte. Així, mentre que en els documents de 177022 les declaracions dels testimonis situen els problemes en el trajecte de Venècia a Gènova, ja que es considera que els danys produïts no són recents, en el de 177123 el capità justifica l’estat defec- tuós de les mercaderies pels temporals i mala mar que es van trobar en el camí de Gènova a Barcelona. És interessant detenir-se en les declaracions d’aquest docu- ment per la riquesa de detalls geogràfics. S’hi explica que el vaixell va salpar (5-VII-1770, 23 h) amb les mercaderies «asciutte, intiere, e ben condizionate» («seques, senceres i ben condicionades»), seguint un suau vent de nord. Dia i mig

18. Badosa (1998: 96). 19. AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133. 20. AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 266-267. 21. Calosci (2007: 1-28). Tot i centrar-se en temes referits a la presència anglesa a Gènova, també destaca la importància d’aquest port com a intermediari, Grendi (2004: 253 i 256-259). 22. AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 255-267. 23. ACA, Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645, «Causa de Francisco Saladriga, pintor de vidrieras vecino de Barcelona, contra Nadal Codonel, capitán francés», any 1771. 188 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas després, quan havien arribat a l’alçada de Savona, amb cel núvol, van haver d’an- corar a alta mar pel vent contrari. La navegació es va poder emprendre de nou (7-VII-1770, 18 h) gràcies a un suau vent de N-NE. Malauradament, cinc hores més tard van topar amb una torbonada de llevant que els va obligar a arriar el velam major. La tempesta va ser cada cop més forta. La pluja, la calamarsa i l’onatge van fer que la nau quedés gairebé tota submergida. El vent i l’aigua van inundar la cantina, que va ser buidada abans de continuar la navegació, possible gràcies a un vent fresc de ponent (8-VII-1770). En arribar a l’alçada de Porto- Crós (10-VII), s’hi envià una llanxa per abastir-se d’aigua i després se seguí el camí amb les veles de bavor esteses. Però l’endemà, en arribar entre Cap Sicié i l’Illa de Riu, es van topar amb mar grossa de S-O i la nau es va inundar de nou, sense remei. El dia 12 es reprengué la navegació sense altres problemes i la nau va amarrar al port de la Santa Creu, a Barcelona. Eren, per tant, viatges accidentats que suposaven una llarga durada. Aquesta es pot valorar en les declaracions fetes en els documents de 1770:24 la càrrega es realitzà a Venècia el dia 11 de novembre de 1769 i va ser conduïda a Gènova, on es descarregà per ser novament carregada el 28 de febrer en direcció a Barcelona, on arribà el dia 19 d’abril de 1770. Parlem, per tant, d’un viatge d’una durada total de cinc mesos: més de tres mesos per al primer trajecte i dos per al segon. El trajecte de Gènova a Barcelona del viatge de 1771, que s’ha vist més amunt, no va ser gaire més llarg, malgrat els entrebancs amb els quals es va topar.25 En els gairebé cinquanta anys que van de 1739 a 1784 s’han localitzat nou viatges que presentaren problemes amb els vidres, miralls, llums i altres materials i per als quals els pintors de vidrieres van interposar reclamació. En la documen- tació de la majoria d’aquestes reclamacions s’assenyalen causes relacionades amb les condicions del mar.26

Els problemes amb les mercaderies Els problemes amb les càrregues poden ser de diferents menes. D’una banda, el fet que algunes de les càrregues arribessin incompletes ens parla de possibles robatoris o fraus que la documentació consultada no aclareix a qui o què són degudes. És el cas del viatge de 1755,27 en el qual els vidres d’una de les caixes havien passat a una altra i faltava part del material. És també el problema que va patir Eloi Arrufó l’any següent (1756),28 curiosament amb el mateix vaixell (el pinc Sant Antoni de Pàdua), en la càrrega del qual faltaven part dels vidres demanats.

24. AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 266-257. 25. ACA, Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645. La càrrega a Gènova va ser el 20 de juny, el vaixell va salpar el 5 de juliol i va arribar a Barcelona a mitjan mes següent. 26. En l’annex hi ha el resum de les dades corresponents a les reclamacions sobre la mercaderia d’aquests viatges. 27. AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133. 28. AHPB 1020/15 Fèlix Campllong, 15è Manual, any 1756, folis 698-699. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 189

Altres casos es deuen a trencaments que semblen més aviat fruit d’un mal emmagatzematge o tractament de la mercaderia, com és el cas del transport de 1782, que arriba a Barcelona amb una de les cinc caixes amb tot el contingut trencat, mentre les altres estan en perfecte estat.29 I també el de 1784 quan, de les quatre caixes de 600 vidres enviades des de Gènova, en una d’elles només 450 d’aquests vidres eren útils, mentre que la resta estaven trencats.30 Però, a part de robatoris o fraus, possibles en viatges de tan llarga durada i fets des de terres llunyanes, cal tenir presents els problemes de la navegació i que el vidre i els seus derivats es posen fàcilment en risc i poden patir diferents menes de deterioraments. D’una banda, la pròpia estructura química del vidre no és sempre prou estable davant les inclemències climàtiques i la seva desestabilització pot arribar a confe- rir a la superfície dels vidres un aspecte sorrenc com el que es va trobar el pintor de vidrieres Francesc Saladriga el 1739 quan va rebre la càrrega que li enviaven de Gènova. Els seus companys de col·legi Josep Julià i Eloi Arrufó van testificar davant el notari (30-X-1739) que havien assistit a l’obertura de sis caixes de vidre «lastre blanc»31 i que la major part dels vidres eren foscos i molts sorrencs fins al punt de no ser útils per treballar-hi ni per vendre’ls.32 Els miralls, vitralls, vidres amollats... poden ser considerats fràgils i patir pro- blemes d’esquerdes i trencaments, però hi ha també elements afegits, com orna- ments escultòrics dels miralls o dibuixos i daurats de les cornucòpies, que poden patir desgast i aquests són precisament els problemes que es plantegen en les reclamacions localitzades l’any 1770 i 1771 en les peces portades de Venècia.33 Problemes, els explicats, que suposen unes despeses per als clients, com es lamenta Francesc Saladriga quan diu que té unes mercaderies al magatzem que no pot vendre pel mal estat en què han arribat i que li ocupen lloc.34 Però aquestes importacions els suposaren part de la solució als problemes d’abastiment de materials i aportaren noves possibilitats per als seus negocis, que canviaven gra- dualment d’activitat.

L’ofici dels pintors de vidrieres al segle xviii L’ofici de pintor de vidrieres al segle xviii poc té a veure amb les tasques que els mestres del mateix ofici havien realitzat en temps anteriors. Durant els temps medievals, la vitralleria va suposar un dels elements fonamentals de la construc- ció de les grans esglésies, associant-se a la filosofia de la llum i a la creació d’es- pais espirituals a través dels vidres de color que transformaven la llum natural i

29. AHPB 1083/23, Ramon Mateu i Smandia, 1a part del Manual 23è, any 1782, folis 221-222. 30. AHPB 1083/27, Ramon Mateu i Smandia, 2a part del Manual, 27 de juny a desembre de 1784, foli 155. 31. És l’expressió corrent per parlar de petites planxes de vidre incolor. 32. Les declaracions estan recollides a AHPB 967/12 Miquel Cabrer, Manual de 1739, 30-X-1939. 33. AHPB 1019/27 Sebastià Prat, Manual 27, any 1770, folis 234 i 255-267. 34. ACA, Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645. 190 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas accentuaven el simbolisme de l’espai.35 Però també es van ornamentar les fines- tres d’alguns espais civils amb vidrieres que mostraven la personificació de valors i qualitats públiques de les institucions o elements religiosos i heràldics de les famílies propietàries dels privats.36 Acabats els temps medievals, els nous gustos, més tendents a la claror dels espais, van allunyar progressivament les vidrieres figurades del seu paper simbò- lic i iconogràfic i van proliferar les finestres incolores o amb poca figuració, sobretot heràldica, que requerien altres tècniques i formes de fer. Tot plegat va modificar, de mica en mica, l’ofici dels vitrallers.

Canvis en l’ofici Canvis estètics i conceptuals, renovació tècnica i l’evolució de l’estructura socioeconòmica són a la base de les modificacions de l’ofici dels pintors de vidri- eres dels temps postmedievals, a qui va caldre buscar noves fórmules, sistemes i productes per poder viure d’un ofici que semblava esgotar-se però que cada cop tenia més mestres. Si bé és cert que una part de les seves feines seguia consistint en la restaura- ció i l’elaboració de vitralls emplomats amb figuració per a esglésies, també ho és que els encàrrecs importants escassejaven i eren captats pels tallers més pres- tigiosos. Així podem esmentar les feines realitzades pel taller Saladriga, que va tenir gairebé l’exclusiva en la restauració dels vitralls de la Catedral de Barcelo- na entre 1679 i 1784 i que va ser l’encarregat de la realització de la gran rosassa de Sant Miquel de la Catedral de Girona (1704),37 o les obres, encara conserva- des, d’Isidre Julià i d’Eloi Arrufó a Santa Maria del Mar38 i de Josep Ravella a Santa Maria del Pi.39 Noms, tots ells, que corresponen als tallers més coneguts de l’època. Però l’estètica i els gustos havien canviat i aquestes representacions responen als seus temps. Grans imatges en composicions escenogràfiques damunt terres enrajolats i fons clars i geomètrics, fetes amb peces de vidre d’ampla superfície i d’estrets gruixos, són els elements típics del vitrall figuratiu barroc. Les noves tècniques en la fabricació de les planxes de vidre, que es comentaven en els apar- tats anteriors, facilitaren el creixement de les superfícies i l’aprimament del gruix del vidre, elements que van afeblir les estructures dels vitralls emplomats i han contribuït a la desaparició de bona part de la producció del vitrall figuratiu barroc. Una altra part de la producció de vitralls emplomats del segle xviii eren els vitralls de formes geomètriques amb poca coloració o incolors. El sistema utilit- zat per al tall, anomenat en francès «à la pige», era una de les proves del tall en

35. Sobre el tractament de la llum i la seva relació amb el vitrall medieval, vegeu Nieto (1989). 36. Domínguez (2001: 305-332). 37. Per la Catedral de Barcelona, Cañellas (1993: 205-240); per Girona, Miralpeix (2005: 189-227). 38. Aymar (1913). 39. Cañellas, Domínguez, Valldepérez (2013: 6-23). De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 191 diamant que havien de superar els aspirants en els exàmens de mestratge de l’època. Per tal d’aconseguir talls de dimensions regulars de dibuixos geomètrics repetits, el vitraller utilitzava una guia que servia de suport per al desplaçament del patró que delimitava les formes i el lloc on s’havia de passar el diamant per a les marques del tall. S’aconseguien així peces idèntiques d’una forma que es podria considerar com a seriada.40 Cal tenir present que dins el mateix col·legi trobem diferents categories de mestres i d’exàmens de mestratge. Els mestres de més prestigi podrien realitzar tota mena de vitralls, figurats o no, mentre que a aquells que optaven per exà- mens més simples se’ls permetia només la realització de vidriera emplomada incolora o, fins i tot, només de fanals i instal·lació de vidres de finestres més simples. Però els mestres del Col·legi dels Pintors de Vidrieres blanques, pintades i lli- ses41 no es dedicaven només a aquestes feines. Amb una aferrissada defensa dels seus privilegis i un munt de reclamacions contra altres corporacions, considera- ven privatiu del seu ofici, a part de l’elaboració de vitralls, tot allò que es relacio- nés amb el vidre pla: instal·lació de vidres llisos incolors emplomats o en marcs de fusta, de llunes d’aparadors i de vidres d’embarcacions i de cotxes de cavalls. I a la producció pròpia es va afegir la procedent de les importacions, i així, també venien miralls, cornucòpies i aranyes de cristall. D’altra banda, com que la majoria formaven també part del Gremi dels Fer- rers Llanterners, la seva producció incloïa tot un munt de productes que oferien a la societat barcelonina en les seves botigues-taller: posaven llums, fanals i canals de plom. I també feien i venien objectes de llauna com: regadores, tinters, cafete- res, gibrelles, setrills, canelobres, hostieres, capses, escrivanies, campanetes, xocolateres, fogonets, embuts, ratlladores, plats i safates, xeringues per a pastes, casseroles, escopidores...42 La confecció, importació i venda d’aquests productes va córrer a càrrec dels mestres d’un col·legi professional que, amb els canvis introduïts, va anar ampli- ant el seu nombre fins a passar dels tres membres de 1680 a una trentena a finals del segle xviii. Augment que respon a un creixement demogràfic de la ciutat, però també als canvis interns en l’oferta i la demanda dels productes amb els quals treballaven els membres d’aquest ofici. La importació de productes potser no va ser un fet general per a tots els mes- tres, però la documentació ens parla de la intervenció en aquest comerç d’alguns dels tallers més importants de l’època.43

40. Blondel (1993: 254). 41. El nom resulta estrany i és durament criticat per la Junta de Comerç l’any 1817: BC Lligalls, lligall 37, caixa 53, bloc 1, foli 41 i seg. i 235 i seg. 42. Cañellas (2017: 253). 43. Vegeu la taula del final d’aquest article. 192 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas

Els pintors de vidrieres relacionats amb la importació de vidre pla Tot i que en els documents localitzats sobre les importacions de vidres des de la península itàlica només Francesc Saladriga i Eloi Arrufó apareixen com a con- tractants de les mercaderies, altres pintors de vidrieres de Barcelona es relacionen amb aquest negoci, bé sigui a través de la compra indirecta de materials o bé a través de les seves declaracions en relació amb els problemes de les mercaderies rebudes. Així, ens apareixen també: Josep Julià, Josep Ravella, Joan Campmajor i Andreu Planas, tots ells membres del Col·legi de Pintors de Vidrieres de Barcelona.

Francesc Saladriga Procedents d’una família pagesa de Sant Genís dels Agudells, els Francesc Saladriga són tres generacions de pintors de vidrieres que van dirigir un dels tallers de vidrieres més importants de Barcelona des del 1666 fins al 1797. Es tracta de Francesc Saladriga I (mort el 1702), Francesc Saladriga i Coromines (mort el 1747) i Francesc Saladriga i Ferrer (1720-97).44 Com que les reclamacions presentades per l’arribada defectuosa de mercaderies se situen entre 1739 i 1784, cal afirmar que van ser els dos darrers els que les signaren. Amb l’antecedent esmentat sobre la importació de vidre pla venecià a Girona que degué utilit- zar-se per a les vidrieres que realitzava Francesc Saladriga i Coromines a la Seu (1705),45 el viatge de 1721 a Venècia que va protagonitzar ell mateix va iniciar uns contactes que el seu fill Francesc Saladriga i Ferrer desenvoluparia més tard mit- jançant acords amb representants comercials i professionals de diversos sectors.46 L’any 1739, data de la primera reclamació documentada, pare i fill treballa- ven ja plegats, ja que Francesc Saladriga i Ferrer, format entre el taller patern i les classes de dibuix d’Antoni Viladomat,47 havia passat el seu examen de mes- tratge l’any anterior. 48 Les activitats de restauració i confecció de vidrieres dels Saladriga els van convertir, ja en temps del fundador de la nissaga, en el taller de vitralls artístics més important de la ciutat.49 Situat al carrer de la Fusteria de Barcelona, la seva producció s’estengué des de la capital cap a altres punts de la geografia catalana. Cal recordar que Francesc Saladriga i Coromines va ser l’autor, entre moltes altres obres, de la gran rosassa de Sant Miquel de la Seu de Girona (1706) i del

44. APSJP Baptismes, llibre 13, foli 85. 45. Marquès (1981: 273). 46. Badosa (1998: 96). A la BC Arx. 448 Copiador de Cartes de Francesc Roig i Vives hi ha diversos escrits que corroboren el viatge de Francesc Saladriga a Venècia. 47. Alcolea (1960: 245-246 i 342). 48. AHPB 972/10, Jeroni Gomis, Manual de 1737, p. 337; 972/11, Manual de 1738, folis 11-12. 49. L’església de Sant Sever (1703), la Catedral (1679-1784), Santa Maria del Mar (1710-28), l’església de Sant Miquel (1721), el convent de l’Esperança (1728), Sant Just i Pastor (1744). Vegeu Triadó, J.R. (1984: 108); Cañellas (1993: 128-151); Creixell (2010: 573); Cabo (1979: 31); Pintó (1970: 9). De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 193 projecte, conservat a l’arxiu capitular i no portat en vidre, de la rosassa de la faça- na del mateix edifici.50 El taller alternava feines de pintor de vidrieres i de ferrer llanterner. I els Saladriga van treballar també, associats amb diversos constructors, per a les famí- lies de més prestigi de Barcelona que instal·laven vidres i llums a les seves cases.51 El domini de càrrecs del col·legi professional per part de la família Saladriga va tensar les relacions a l’interior de l’organització en temps de Francesc Saladri- ga i Coromines.52 I una possible posició proborbònica els va aplanar el camí. La competència per uns contractes que escassejaven va suposar greus enfrontaments, com el decomís de feines de Josep Ravella,53 per considerar que es dedicava a unes tasques per a les quals no s’havia examinat, o la reclamació contra Eloi Arrufó, per la contractació com a conservador de les vidrieres de Santa Maria del Mar.54 En canvi, sota la direcció de Francesc Saladriga i Ferrer, les relacions internes del col·legi es van suavitzar i fins i tot hi va haver algunes col·laboracions, com la de l’elaboració dels llums per a l’enllumenat de la ciutat (1757), la col·laboració amb Josep Ravella en la restauració de les vidrieres de l’església de Santa Maria de Cervera o amb Joan Campmajor en diverses cases particulars de Barcelona.55 D’altra banda, el taller va tenir una activitat d’importació de material molt més intensa en aquests moments, amb algunes absències del mestre de la ciutat que van quedar registrades pel col·legi.56 Francesc Saladriga i Ferrer es va associ- ar amb el fuster Jaume Llobet, amb qui tenia un magatzem on hi havia mobiliari i vidres pintats, entre molts altres productes, com cornucòpies, miralls i aranyes de cristall, algunes de les quals procedents de Venècia.57 Abans de morir havia cedit

50. Miralpeix (2008: 214, 226-227); Marquès (1981: 273); Aymar (1913: 15-X). 51. Cabo (1979: 31); Cañellas (1993: 128-151); Madurell (1954: 5-48) i Madurell (1958: 6, 166- 168, docs. 36-37); Vallugera (2016: 691-692, 787-789 i 890); Santjust (2010: 259); Castellano, A. (2011: 20); Balasch (2002: 9-12). 52. Els notaris Josep Llaurador i de Satorre, Jeroni Gomís i Joan Olzina i Malet van actuar de notaris del col·legi i en els seus manuals de l’AHPB hi ha anotada la presència d’aquests mestres al col·legi i els càrrecs que hi van ocupar. Vegeu també Creixell (2005: 573). 53. AHPB 861/39, Josep Llaurador i de Satorre, Manual de 1720, folis 437-438 i 442-443; 861/43 Manual de 1724, folis 118-119. 54. Aymar (1913: 14-X); AHPB 859/40, Pau Mitjans, Manual de 1719, foli 32v; Fèlix Cortés 939/29, Manual 1723, 15-IV-1723, i ADB Santa Maria del Mar, caixa 116. 55. Cañellas, Domínguez, Valldepérez (2013: 7-11, 16-20); AHPB 1108/2 Joan Vilana i Cassani, 2 Manual de contractes i darreres voluntats, de 1775, folis 437 i 173-174. 56. AHPB Jeroni Gomís, Joan Olzina i Malet, Joan Huguet, Guillem Òdena, Francesc Ferrús i Sánchez. Vegeu també Cañellas (1996: 277 i 282, 284, 293-294, 301) i Creixell (2005: 575- 577). 57. AHCB Arxiu Notarial Contractes, caixa IX-6. Hi ha també un text que documenta la seva intervenció en afers relacionats amb la família del seu difunt oncle Bartomeu: es tracta d’un document de 1753 sobre Ramon Saladriga i Canals, on s’explica que la cunyada de Maria, la difunta esposa de Bartomeu, un cop vídua del fuster Ramon Canals, germà de Maria, s’havia casat amb el cirurgià Joan Santmartí (AHPB 1018/23, Josep Vilamala, Manual de 1753, folis 13-14). 194 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas la direcció del taller a Andreu Planas, qui havia estat fadrí del taller. En morir sense descendència (1797), les seves dues germanes van iniciar un procés pels béns familiars que es va allargar fins al 1808, un cop ja mortes totes dues quere- llants.58

Eloi Arrufó Eloi Arrufó (c. 1689-58) era membre d’una de les famílies de pintors de vidri- eres més nombrosa i longeva de Barcelona. Era el tercer fill del milanès Francesc Arrufó i, com el pare i dos dels germans, pintor de vidrieres col·legiat.59 La seva nissaga continuà amb el fill del seu primer matrimoni (amb Teresa Canyameras) d’igual nom que el pare, i amb dos dels fills del segon matrimoni (amb Maria Isa- garra): Jaume, que va exercir l’ofici a Pamplona, i Josep, que ho va fer a Barcelo- na.60 Els seus descendents van continuar l’ofici durant unes quantes generacions més. Entre les feines fetes pel taller sota la direcció d’Eloi Arrufó hi la col·locació de vidres en finestres, la confecció de fanals, la instal·lació de canals i la repara- ció de vidrieres.61 Però va fer també vitralls figurats i es conserven, a Santa Maria del Mar de Barcelona, les imatges de dos sants que són part d’una vidriera seva de 1718.62 Eloi Arrufó, com Francesc Saladriga, feia d’importador de vidre, activitat en la qual va tenir també problemes. Així, l’any 1756, la càrrega de Gènova li va arribar incomplerta i, en aquell cas, els testimonis del succés van ser Francesc Saladriga i Ferrer i Joan Campmajor.63 Eloi Arrufó va morir en el tombant de 1758-59, deixant pendent l’examen de mestratge del seu segon fill, Josep, que quedà a l’atenció del germà gran.64

Josep Julià Josep Julià (c. 1686-1753)65 era fill de Francesc Julià i va ser, com ho havia estat el seu pare, membre i actiu participant del Col·legi de Pintors de Vidrieres

58. ACA Reial Audiència, Processos Civils, n. 393. 59. Segons ell mateix testifica, l’any 1755 tenia 66 anys d’edat: AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133. 60. AHPB 912/37, Josep Vilamala, plec de capítols matrimonials 1707-31: 21-XII-1715; AHPB 1018/28 Josep Vilamala, Manual de 1758, foli 557 i seg.; AHPB 1020/54, Felix Campllong, 4t Llibre de Testament, 1755-73, folis 237-238. 61. AHPB 1007/16, Joan Olzina Cabanes, Manual de 1751, folis 192 i 1007/22, Manual 22, any 1757, folis 81-82. 62. Pintó (1977: 8). 63. AHPB 1020/15 Fèlix Campllong, 15è Manual, any 1756, folis 698-699. 64. AHPB 1018/28 Josep Vilamala, Manual de 1758, folis 577 i foli 17 i seg.; AHPB 998/22, Joan Olzina i Malet, Manual de 1758, folis 198 i 998/23, Manual de 1759, foli 24. 65. La data de naixement és incerta, però va fer el seu examen d’accés a mestre el 1707 i en aquell moment tenia 21 anys, potser acabats de fer: AHPB 861/27, Josep Llaurador i de Satorre, 1707, folis 739-742 i 748-749. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 195 de Barcelona, organització que va intercedir per ell davant una demanda dels Julians Mercers (1724) ,que consideraven que vendre miralls era una especificitat seva i no dels pintors de vidrieres.66 Era també ferrer llanterner i participava en les reunions del seu gremi.67 Va treballar, entre altres llocs, a la Catedral de Barcelona, on s’encarregà diverses vegades de la restauració dels vitralls i es té constància també de les seves activitats en cases particulars.68 Al marge de la declaració sobre les mercaderies importades el 1738, hi ha la de 1753 sobre la compra de peces de vidre per a aranyes que testimonien l’adqui- sició per part seva de materials procedents de Venècia.69 A la seva mort, la vídua va tenir diversos problemes amb els marmessors de la primera muller del vitraller70 i amb el mateix col·legi,71 que considerava que infringia la normativa gremial en vendre productes de vidre, fet reservat als col· legiats. Cal tenir present que el taller no tingué continuïtat ja que no hi havia, en aquest, cap col·legiat per a continuar-lo. D’altra banda, l’organització gremi- al mai es va plantejar la integració femenina al seu si.

Josep Ravella i Ordonyes El vitraller Josep Ravella i Ordonyes (c. 1731-1798) era fill d’un altre Josep Ravella, mort el 1751, i que havia estat l’iniciador de la nissaga de pintors de vidrieres i ferrers llanterners dels Ravella, un altre dels tallers que es va mantenir fins entrat el segle xix.72 Va passar l’examen de mestratge immediatament des- prés de la mort del pare. El padrí del seu examen va ser Josep Julià i entre els seus examinadors hi havia Eloi Arrufó. Les coincidències dels noms amb els dels testimonis de les reclamacions són, per tant, ben clares.73 Del matrimoni de Josep Ravella amb Maria Teresa Duran van néixer sis fills, dos dels quals, Francesc Josep i Josep Ramon, es van dedicar a l’ofici del pare.74

66. AHPB 861/43, Josep Llaurador i de Satorre, Manual de 1724, folis 397-398. 67. Creixell (2005: 578) es refereix a ell com a «ferrer, examinador de Manuel Sentias» i fa l’observació del seu doble mestratge. Podeu veure també: AHPB 998/6, Joan Olzina i Malet, Manual de 1742, folis 2-3, on apareix Josep Julià en la reunió dels ferrers. 68. Cañellas (1993: 136); AHPB 951/7 Tomàs Casanoves Solans, Manual de 1729, foli 59: 7 març 1729; AHPB 998/17, Joan Olzina i Malet, Manual de 1753, folis 145-146. 69. AHPB 1019/10, Sebastià Prats, Manual de 1753, foli 99v. 70. AHPB 998/36, Joan Olzina i Malet, 2n Llibre de Testaments 1752-69, folis 11-12, 5 desembre 1752; ACA, Real Audiència, Plets civils, 16966, any 1753, Causa de José Julià pintor de vidrios de Barcelona contra los albaceas de Julià Raimunda i Julià i 14284, any 1753, Causa de José Julià, pintor de vidrios de Barcelona, contra los albaceas de Julià (Raimunda) y Julià. 71. ACA Reial Audiència, cartes any 1754, reg. 403, foli 284. 72. Cañellas, Domínguez i Valldepérez (2013: 6-23). Aquest primer Josep Ravella va ser l’autor de les vidrieres de l’Adoració dels Pastors i dels Reis, encara parcialment conservades, de l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. 73. AHPB 998/16, Joan Olzina i Malet, Manual de 1752, folis 188-189; 998/17, Manual de 1753, folis 34-35. 74. AHPB 1001/17, Josep Rondó, «2n llibre de Capítols Matrimonials», anys 1734-58; AHPB 998/36 Joan Olzina i Malet, 2n Llibre de Testaments 1752-69, foli 222; AHPB 998/25, Joan 196 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas

L’any 1757, quan Josep Ravella era cònsol del col·legi, l’Ajuntament de Bar- celona va encarregar a l’organització gremial la realització dels llums que calien per a la il·luminació de la ciutat. Per tal de poder complir els terminis fixats, es van veure forçats a una col·laboració que va suposar un canvi en les relacions internes del col·legi després d’uns anys de disputes internes i de problemes entre els col·legiats. L’ambient tranquil es continuà després, entre altres fets, amb els acords de Cervera, que signaren Francesc Saladriga i Josep Ravella, i amb la visura (1773) de les obres de la Catedral de Barcelona, per a la qual Francesc Saladriga designà Josep Ravella i Joan Campmajor com a especialistes de part seva.75 Tenim constància de feines realitzades per ell a l’església del Monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la Catedral de Barcelona i a Santa Maria del Mar, on va deixar la seva signatura, amb la de Joan Campmajor, gravada amb diamant en una peça de vidre de la vidriera central de l’absis, al costat de la data de 1763.76 La documentació vista no mostra que intervingués directament en la importa- ció de materials, i potser els comprava directament a Barcelona als altres mestres que en feien importació. El testament de Josep Ravella i Ordóñes és de l’any 1789, poc abans de la seva mort.77

Joan Campmajor El pintor de vidrieres i ferrer llanterner Joan Campmajor (1702-80), un dels declarants de dos dels viatges, era fill d’un ferrer de l’Urgell i va examinar-se l’any 1740 com a mestre de vidrieres de mostra blanca i llisa. El mateix any del seu mestratge es va fer càrrec del taller del seu sogre Miquel Arrufó, germà del ja esmentat Eloi Arrufó.78 Com a cònsol del col·legi, es va haver d’enfrontar a alguns dels plets que van presentar contra altres organitzacions gremials, com l’interposat el 1764 contra el ferrer mercer Josep Carbonell, que venia vidres sense ser col·legiat.79 La majoria de les feines que se li documenten consisteixen en tasques de fer- rer llanterner: fer cassoletes per a braser, embuts, jocs per a sortidor, fanals i

Olzina i Malet, Manual de 1761, foli 204. 75. Creixell (2005: 83 i 153 de l’apèndix documental); Duran (1977: 151); AHPB 1054/18, Guillem Òdena, Manual 19, Manual de 1773, folis 410- 411. 76. Castellano (2011) i Santjust (2010: 259); Cañellas (1993: 136); Cañellas, Domínguez, Valldepérez (2013: 19). 77. AHPB 1001/15, Josep Rondó, 2n Llibre de Capítols Matrimonials 1750-57, foli 116. AHPB 998/36 Joan Olzina i Malet, 2n Llibre de Testaments, 1752-69, foli 222; Cañellas, Domínguez, Valldepérez (2013: 10). 78. AHPB 1020/14 Fèlix Campllong, 14è Manual, any 1755, folis 132-133 i 1020/15, 15è Manual, any 1756, folis 698-699: testimonia tenir 42 anys al març de 1755 i 44 al desembre de l’any següent. Cal suposar, per tant, que era nascut entre març i desembre de 1702; AHPB 998/36, Joan Olzina i Malet, 2n Llibre de Testaments 1752-69, foli 218. A AHPB 998/4, Joan Olzina i Malet, Manual de 1740, folis 89-90, hi ha l’explicació del seu examen de mestratge. 79. BC, Junta de Comerç, Llibres, Llibre d’acords 1, 1760-66. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 197 llums, i posar canals i lligar-los amb filferro, vidres en cotxes de cavalls i en diverses caixes. Hi ha també feines de posar o reposar vidres per a vidrieres, però semblen ser vidres simples, llisos i rectangulars.80 Amb tot, també va fer vitralls, com ho testimonia la presència, ja esmentada més amunt, de la seva signatura al peu de la vidriera central de l’absis de Santa Maria del Mar, al costat de la de Josep Ravella, amb l’anotació de 1763.81 Va col·laborar amb diversos mestres, com Francesc Saladriga (1766-67)82 i Josep Ravella (1773),83 o amb el conjunt del Col·legi (1757).84 El seu fill, Francesc Hipòlit, que havia fet l’examen de mestratge de pintor de vidrieres l’any 1763, morí jove, i va ser el gendre, Josep Muntariol, qui s’encarre- gà del taller a partir de 1780.85 Quatre generacions després, ja al segle xix, el taller encara continuava a Bar- celona i una de les descendents de Joan Campmajor es va casar amb Eudald Ramon Amigó, que va acabar per convertir-se en el cap del taller de vitralls més important de la Barcelona de finals del segle xix.86

Andreu Planas i Costa Andreu Planas i Costa (c. 1760-1807) va passar els seus dos exàmens de mes- tratge —el de pintor de vidrieres i el de ferrer llanterner— el mateix any de la seva intervenció en el document dels desperfectes de les mercaderies de Francesc Saladriga (1784).87 Era fill de Josep Planas, bracer de Caldes de Montbui, i de la seva muller Caterina P. i Costa. El seu aprenentatge degué realitzar-lo al taller Saladriga, del qual va acabar per convertir-se primer en l’encarregat i després en responsable a canvi del lloguer de l’espai.A part del negoci del taller i magatzem Saladriga, Andreu Planas tenia algunes possessions i va invertir en dues fàbriques d’indianes i, més tard, en una de fabricació de vidres plans.88 Entre les feines fetes per compte propi hi ha les de la Catedral de Barcelona, on tingué una certa exclusivitat.89

80. AHPB 1013/12, Tos Romà, Manual de 1750, folis 81-84. 81. Cañellas, Domínguez, Valldepeérez (2013: 19). 82. AHPB 1108/2 Joan Vilana i Cassani, 2n Manual de contractes i darreres voluntats, de 1775, foli 437. 83. AHPB 1054/18 Guillem Òdena, «Manual 19», Manual de 1773, folis 410-411. 84. Creixell (2005: 83 i p. 153 de l’apèndix documental); Duran, A. (1977: 151); AHPB 1054/18, Guillem Òdena, Manual 19, Manual de 1773, folis 410-411. 85. Fill: AHPB 998/27, Joan Olzina i Malet, Manual de 1763, folis 25, 44 i 85-86; 998/29, Manual de 1765, folis 48-49; gendre: AHPB, 1054/25, Guillem Òdena, Manual, 1780, folis 161-163. 86. Cañellas, Gil (2014: 42-59). 87. AHPB 1054/27, Guillem Òdena, Manual 30, Manual de 1784, f. 151-153; AHPB, 1121/6, Francesc Ferrús i Sánchez, Manual de 1784, foli 190. 88. ACA Reial Audiència, Processos Civils, 393, folis 107 i 588; Arxiu Parroquial dels Sants Just i Pastor (APSJSP) Esposoris, Llibre 9, 1780-1795; APSJSP Baptismes, Llibre 20, 1786-95, foli 224; AHPB 1083/23, Ramon Mateu Smandia, 1a part del Manual 23è, any 1782; AHPB 1117/18, Jaume Morelló, Manual 22, de 1796, folis 301-302. 89. Cañellas (1993: 154). 198 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas

L’any 1807 ja no apareix a les reunions gremials i el 1815, quan el seu fill Salvador Planas i Casas es va presentar a l’examen de mestratge de ferrer llanter- ner, el pare era ja mort.90

Altres protagonistes Hi ha, entre els noms esmentats en aquests cinc documents, alguns de cone- guts dins el món comercial, de la navegació i de la vitralleria del segle xviii.

Comercials que intervingueren en la importació de vidre pla Entre els comercials destaca Domingo Verdaguer, que va ser una figura important del gran comerç català i que va intervenir en unes quantes empreses navals, entre elles en diversos vaixells de mitjà tonatge, com el del document de 1739.91 El Sr. Nicolàs Maria i els germans Gherro es van encarregar de la càrrega a Venècia l’any 1769. Joan Antoja va ser l’intermediari a Gènova, encarregat del trànsit de les peces de Francesc Saladriga cap a Barcelona, gairebé de manera exclusiva, amb l’ex- cepció només del primer dels viatges referits.

Els capitans dels vaixells Entre els capitans dels vaixells, n’hi ha de diverses procedències. L’únic cata- là és el capità Lluís Arca, qui, l’any 1769, porta el vaixell Nostra Senyora de la Concepció de Gènova a Barcelona. És la mateixa nau, un pinc de 136 tones, amb la qual el mateix capità havia fet algun viatge a través de l’Atlàntic.92 Francisco Picello va ser el capità venecià que va portar el vaixell Sant Josep i les Ànimes del Purgatori de Venècia a Gènova l’any 1769 i que ja el 1740 havia patit un naufragi a les costes d’Ístria amb un lugre (trabaccolo) de dos pals dedi- cat també a la pesca i que transportava acetat, oli i vi.93 Era genovès Juan Bautista Gavarrone, el patró del pinc Santa Caterina i les Ànimes del Purgatori (1782). Mentre són esmentats com a francesos Lluís Frederici, qui fa el transport de Gènova a Barcelona el 1769; Nadal Codonel, que porta la tartana Sant Esteve des de Gènova el 1771, i Ledro Dezon, el capità de la tartana Sant Francesc (1784).

90. AHPB 1193/2, Pau Ferrés i Capderrós, Manual de 1815, foli 164. 91. Andreu (1981: 273 i 276). 92. Ríos (2009: 73). 93. Paciera (2014: 100). De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 199

Altres artesans Entre els testimonis, tots barcelonins, hi ha els mestres de vidrieres que s’han esmentat, el notari del Col·legi Notarial de Barcelona, Ramon Mateu Esmandia, els representants de Doana i els mestres especialistes en els diversos materials o tècniques aplicades a les mercaderies importades. Entre aquests darrers apareix Jeroni Mauri, escultor (1769 i 1771), conegut per la realització de l’escut de la llinda de la porta d’accés a la Sala de Contractacions de la Llotja de Mar de Bar- celona. Hi són també els dauradors Salvador Mairradona (1769) i Francesc Petit (1771), qui va col·laborar diverses vegades amb el pintor Francesc Tramullas,94 i els fusters Felip Taner i Costa (1769) i Bonaventura March i Pera (1782). Tots aquests artesans són els testimonis que, al costat d’altres pintors de vidri- eres, donen suport a les reclamacions sobre el mal estat en què havien arribat les mercaderies venecianes.

Conclusions Desapareguda la producció de vidre pla del forn de Barcelona i davant la necessitat d’assortir-se d’un material de qualitat per a uns clients que volien posar vidres a les finestres dels seus palaus i ornamentar-los amb llums, miralls i cornu- còpies, calia aconseguir els materials que fessin possible el seu negoci i el seu ofici. Potser per una major transparència aconseguida pels canvis en la composició del vidre o un aspecte més regular per les noves tècniques de fabricació o potser per un sistema comercial més elaborat, però sobretot pel prestigi dels vidres venecians que passa dels vidres bufats als plans, el fet és que la importació de vidres procedents de Venècia queda perfectament documentada amb aquestes reclamacions per les mercaderies malmeses o perdudes. Segons ens mostra la documentació, els viatges, d’uns sis mesos de durada, realitzats per mar amb vaixells de cabotatge habituals en el transport de mercade- ries i correu, eren els mitjans d’arribada d’unes mercaderies fràgils que eren encarregades pels mateixos pintors de vidrieres de Barcelona. Part d’aquests pro- ductes entraven directament al mercat, com els miralls i cornucòpies que eren venuts a clients particulars de prestigi. Altres eren treballats per a fer llums o fanals o per a ser instal·lats en finestres, vaixells, cotxes de cavalls... o per a ser venuts a altres mestres per al seu treball. Cal tenir present que el col·legi prohibia expressament la venda de vidres sense treballar a qui no fos mestre col·legiat, i mantenia un fort control sobre la venda dels productes de vidre per tal de contro- lar l’exclusivitat del negoci per als seus membres. Malgrat els documents que hem vist que parlen de vidrieres figurades fetes amb vidre venecià, els vidres plans que trobem referits en les importacions sem- blen ser invariablement vidres incolors. A falta d’analítiques dels vidres que puguin mostrar diferents composicions en els procedents en aquesta època del

94. Trepat (2016; 376). 200 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas nord d’Europa (normalment més potàssics) que els del sud (normalment més sòdics) i de documentació que ajudi a afirmar la coexistència de les importacions venecianes amb les del nord, poc més podem afirmar sobre altres possibles pro- cedències de vidres d’altres categories o colors. La tipologia de la documentació consultada no permet constatar quina pro- porció de producte arribava en bones condicions ni quantificar el material arribat. De tota manera, es pot deduir una certa freqüència en els viatges que no semblen ser una excepció, sinó un element de normalitat d’un ofici que anava canviant des de l’artesanat cap a una activitat d’intermediaris que el col·legi defensava com a exclusiva dels seus col·legiats. D’altra banda, els bons resultats devien ser sufici- ents com per mantenir aquestes importacions i un florent negoci que completava les altres activitats professionals d’unes botigues-taller que augmentaven en quantitat; el seu èxit econòmic es mostra en les joies i objectes de luxe que apa- reixen en els inventaris de les cases taller i en l’augment de mestres pintors de vidrieres i ferrers llanterners de l’època. Les vicissituds del negoci també van ser importants, fins al punt que poc des- prés alguns d’aquests mestres van decidir fer acords per protegir-se95 o fabricar-se els seus propis materials. Aquest darrer va ser el cas, com s’ha comentat, del pin- tor de vidrieres Andreu Planas, qui s’havia fet càrrec del taller Saladriga en els seus darrers temps de funcionament. Andreu Planas signà, l’any 1796, acords per produir vidres plans en una fàbrica en construcció en un solar propietat de Jaume Calvet, situat a Barcelona, als carrers del Marquès de Barberà i de Sant Oleguer (zona de les Drassanes), on van decidir que anirien els forns i les oficines96... però això ja és una altra història.

Bibliografia

Alcolea, S. (1960). La pintura en Barcelona durante el siglo xviii, Barcelona: Ajunta- ment de Barcelona. (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 14, 1959- 60). Andreu Vidiella, M. (1981). «La financiación de la industria naval en Barcelona (1745- 1760)». Pedralbes, 1, 267-294. Aymar i Puig, A. (1913). «Recuerdos de Barcelona. Vidrieras S. Ma. Mar de Barcelona y notícias de algunas personas que han intervenido en la restauración de tan insigne monumento». El Correo Catalán, 9, 14 i 15-X-1913. Balasch, E. (2002). «Lleida. El cicle del Nadal als vitralls de la Seu Nova de Lleida». Taüll, 7, desembre 2002, 9-12. Badosa Coll, E. (1998). «El comerç de Barcelona amb la resta d’Europa segons la cor- respondència de Francesc Roig i Vives». Pedralbes, 18-I, 93-106. Blondel, N. (1993). Le Vitrail. Vocabulaire typologique et technique. París: Ministère de la Culture et de la Francophonie.

95. AHPB 1261/22, Constantino Gibert, rotocol de 1851, foli 25. 96. AHPB 1117/18, Jaume Morelló, Manual 22, de 1796, folis 301-302: acords entre els barcelonins Jaume Calvet, Andreu Planas, Jacinto Ramon, Joan Bosch, Pere Màrtir Moliné, Ignacio Marc i Gaspar Ysern, domiciliat a Mataró. L’empresa havia de tenir el nom d’Ignaci March i Cia. De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 201

Cabo i Delclòs, L. (1979). Artistes i artesans que, en el transcurs dels segles, han inter- vingut al temple parroquial de Sant Just i Pastor de Barcelona. Barcelona: Arxiu Dio- cesà i Biblioteca Pública Episcopal. Calosci, L. (2007). Nacionalisme econòmic i comerç mediterrani. Pensament i acció de la Junta de Comerç de Barcelona 1763-1847. Lleida i Vilassar de Mar: Pagès editors i Fundació Ernest Lluch. Cañellas, S. (1993). Aproximació a l’estudi de les vidrieres de la Catedral de Barcelo- na. [Microforma] Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. —(1996). «Exàmens de mestratges dels pintors de vidrieres de Barcelona al final del segle xviii». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XIV, 273-304. —(2017). «Els vitrallers: entre els oficis del vidre i l’art de la pintura». Barcelona. Qua- derns d’Història, 24, 247-258. Cañellas, S.; Domínguez, C. (2008). «Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (segles xiv-xvi) / Kilns of Glass in Barcelona and its surroundings (14th-16th centuri- es)». Anuario de estudios medievales, 38-2, juliol-desembre 2008, 611-637. Cañellas, S.; Domínguez, C. i Valldepérez, P. (2013). «Los Ravella, pintores de vidrieras del siglo xviii». Cuadernos del vidrio, 2, 6-23. Cañellas, S.; Gil, N. (2014). «La Fábrica de Vidrieras de los Amigó». Cuadernos del Vidrio, 3, 42-59. Castellano, A. (2011). «Notícies documentals entorn dels vitralls». A: Els Vitralls del Monestir de Pedralbes i la seva Restauració. Barcelona: Ajuntament de Barcelona (Col·lecció MUHBA Documents, 4), 11-20. Creixell, R. M. (2010). «Cases Grans. Interiors nobles a Barcelona (1739-1761)». Tesi doctoral en xarxa. Barcelona: Universitat de Barcelona. Domínguez, C. (2001). «La vidriera als edificis civils de Catalunya. S. xiv-xvi». A: I Jor- nades Hispàniques d’Història del Vidre. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Barcelo- na, 305-332. García Fernández, Mª N. (2006). Comerciando con el enemigo: el tráfico mercantil anglo-español en el siglo xviii (1700-1765). Madrid: CSIC. (Biblioteca de Historia, n. 60). Grendi, E. (2004). «Gli inglesi a Genova (secoli xvii-xviii)». Quaderni Storici, v. 39, n. 115-1, 241-278. Juárez Valero, E. (2012). «El negocio del vidrio en la Península Ibérica medieval», Mirabilia: Revista Eletrônica de Historia Antiga e Medieval, 15. Madurell i Marimón, J. (1954). «El presbítero Vicente Massanet, la Iglesia de Rupià y la Capilla de San Paciano de la Seo de Barcelona». Annals de l’Institut d’Estudis Giro- nins, 9, 5-48. —(1958). La Capilla de la Immaculada Concepción de la Seo de Tarragona. Tarragona: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Marquès i Casanovas, J. (1981). «Els vitralls de la Seu de Girona». Revista de Girona, 97, 267-274. —(1955). «La fachada de la Catedral de Girona». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 10, 286-316. Miralpeix, F. (2008). «L’acabament de la seu de Girona. Projectes i fases de construcció de la façana barroca (1680-1733)». LOCVS AMOENVS, 9, 189-227. Nieto Alcaide, V. (1989). La luz, símbolo y sistema visual. Madrid: Ediciones Cátedra. Paciera, W. (2014). «Navigavione, piloti, testimoniali e naufragi nell’Istria del Settecen- to». Mediterranea. Ricerce storiche, 30, 83-106. 202 Manuscrits 39-40, 2019 Sílvia Cañellas

Pintó i Xandri, J. (1977). Basílica de Santa María del Mar. Barcelona. Vitralls. Vidrie- ras. Stained glass Windows. Barcelona: Santa Maria del Mar. (Sèrie Monogràfica Santa Maria del Mar, núm. 2, Vitralls). Ríos Delgado, J. J. (2009). El funcionamiento de los primeros años de la escuela náutica de Barcelona bajo la dirección de Sinibaldo Mas y factores socio-económicos que motivaron su creación. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Riu de Martín, M. C. (2008). «La manufactura del vidrio y sus artífices en la Barcelona bajomedieval». Anuario de Estudios Medievales , 38/2, 585-609. Rodríguez García, J. (1997). «El soplador de vidrio». Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII Historia del Arte, 10, 111-132. Sanjust, C. (2010). L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins al segle xvi. Un monestir reial per a l’ordre de les Clarisses a Cata- lunya. Barcelona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Trepat Céspedes, A. (2016). «La Verge del Cor de Valldonzella: representació i devoció des del segle xiv fins a l’actualitat». A: Alcoy, R. (ed.). L’art medieval en joc. Barce- lona: Universitat de Barcelona, 373-380. Triadó, J. R. (1984). L’època del Barroc s. xvii-xviii. Barcelona: Edicions 62. (Història de l’Art Català, volum V). Vallugera Fuster, A. (2016). El mercat artístic a Barcelona (1770-1808). Producció, consum i comerç d’art. Barcelona: Universitat de Barcelona. Tesis digitals: De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla Manuscrits 39-40, 2019 203

Vidres sorrencs i enfosquits Faltaven Llunes trencades, escultures i dauradures malmeses Mercaderies mullades, deteriorades i en mal estat Una caixa oberta i trencada, amb només 450 vidres útils Problemes 2 davanteres de cotxe i els vidres plans estaven canviats de lloc Faltaven molts vidres Una de les caixes, amb tots els vidres trencats

6 caixes de 600 vidres lastra incolors (plans) 2 caixes de vidre (davanteres de cotxe i vidres ordinaris plans) 4 caixes amb miralls ornamentats, esculpits i daurats, cornucòpies guarnides i amb escultures, ovats amb ornaments i acabats 5 grans miralls amb cornisa daurada, llums i vidres, pols de coure i altres materials 6 caixes de 4 caixes de 600 vidres plans 6 caixes de 440 vidres plans Càrrega 15 vidres de Bohèmia Josep Julià, Eloi Arrufó (pintors de vidrieres) Joan Campmajor, Eloi Arrufó (pintors de vidrieres) Jeroni Mauri (escultor), Salvador Mairradona (daurador), Felip Taner (fuster) Jeroni Mauri (escultor), Josep Ravella (pintor de vidrieres), Francesc Petit (daurador) Ramon Mateu Esmandia (notari) Andreu Planas (fadrí pintor de vidrieres), Bonaventura March i Pera (fuster) Els representants de la Doana Francesc Saladriga, Joan Campmajor (pintors de vidrieres) Testimonis Comercial Domingo Verdaguer -- (Sr. Nicolas Maria i germans Gherro) Joan Antoja Joan Antoja Joan Antoja Joan Antoja -- Client Francesc Saladriga Francesc Saladriga Francesc Saladriga Francesc Saladriga Francesc Saladriga Francesc Saladriga Eloi Arrufó Simon Alier, patró Nadal Codonel Luís Arca 1 Francisco Picello 2 Lluís Frederici Juan Bautista Gavarrone Ledro Dezon Patró / capità Felip de Julià, capità Pinc Tartana Pinc 1 Navio 2 Tartana Pinc Tartana Pinc Tipus d’embarcació Sant Antoni de Pàdua Sant Esteve Nostra Dona de la Concepció 1 Sant Josep 2 Sant Josep i les Ànimes del Purgatori Santa Caterina i les Ànimes del Purgatori Sant Francesc Sant Antoni de Pàdua l’embarcació Nom de

AHPB 967/12: AHPB 1020/14: folis 132-333 ACA, Reial Audiència, Tribunal de Comerç, C 645 AHPB 1083/23: 30-X-1939 folis 234 i 255- 267 folis 221-222 foli 155 AHPB 1020/15: folis 698-699 AHPB 1019/27: AHPB 1083/27: Localització dels documents Any 1739 1755 1771 1782 1756 1769- 70 1784 Annex: taula resum dels documents base

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 205-218

El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick

Fernando del Castillo Durán CEAC – Universitat Autònoma de Barcelona [email protected] https://orcid.org/0000-0001-5421-6040

Recibido: marzo de 2019. Aceptado: septiembre de 2019.

Resumen

Montesquieu escribió el elogio fúnebre del duque de Berwick como deber de amistad y como compromiso con la familia, a la que, en definitiva, el autor de L’esprit des lois tanto debía. El ébauche, mero borrador de lo que pudo haber sido, figuró desde la primera edición junto a las Mémoires de Berwick por obra y voluntad de su editor, el abate Houke. En este trabajo analiza- mos las características que según la preceptiva clásica aparecen en la obra que Montesquieu dedicó a James Fitz-James. Palabras clave: Montesquieu; Berwick; elogio; Mémoires; Philippsburg; Hooke

Resum. L’elogi fúnebre de Montesquieu al duc de Berwick

Montesquieu va escriure l’elogi fúnebre del duc de Berwick com a deure d’amistat i com a compromís amb la família, a la qual, en definitiva, l’autor de L’esprit des lois tant devia. L’ébauche, mer esborrany del que va poder haver estat, va figurar des de la primera edició al costat de les Mémoires de Berwick per obra i voluntat del seu editor, l’abat Houke. En aquest treball analitzem les característiques que segons la preceptiva clàssica apareixen en l’obra que Montesquieu va dedicar a James Fitz-James. Paraules clau: Montesquieu; Berwick; elogi; Mémoires; Philippsburg; Hooke

Abstract. The funeral praise of Montesquieu to the Duke of Berwick

Montesquieu wrote the funeral eulogy of the Duke of Berwick as a duty of friendship and as a commitment to the family, to which, in short, the author of L’esprit des lois owed so much. The ébauche, mere draft of what could have been, appeared from the first edition together with the Mémoires de Berwick by the work and will of its editor, Abbé Houke. In this work we analyze the characteristics that according to the classical prescriptive appear in the work that Montes- quieu dedicated to James Fitz-James. Keywords: Montesquieu; Berwick; eulogy; Mémoires; Philippsburg; Hooke

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.236 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 206 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán

Sumario Presentación Características del elogio de El sitio de Philippsburg Montesquieu El abate Luke Joseph Hooke Conclusiones El duque de Berwick y Montesquieu: Bibliografía dos vidas cercanas

Presentación Junto a las Mémoires del duque de Berwick, James Fitz-James, mariscal de Fran- cia, publicadas en París y en 1778 por el abate Hooke, se incluye el borrador de una rememoración (Ébauche de l’éloge historique) que escribió Montesquieu tras la muerte del duque. El origen del texto fue la invitación que el cuñado de Berwick, lord Bulkeley, envió el 15 de julio de 1734 a Montesquieu a raíz de unas líneas publicadas, a escasos quince días de la muerte del duque, por un anónimo periodista en la Gazette d’Amsterdam de 29 de junio. Tales líneas respondían a la urgencia de la noticia, añadiendo un brevísimo retrato y una corta biografía que en absoluto satisficieron a Bulkeley, pues optó por buscar un autor de gran relieve para enmendar lo dicho y trazar una semblanza a la altura del difunto. El autor, Mon- tesquieu, era un viejo amigo de la familia, habiendo sido corresponsal del duque, con el que pasaba largas estancias en la finca Fitzjames, tratando, a tenor de la correspondencia conservada, de cuestiones botánicas, asunto al que el duque de Berwick era gran aficionado cuando su oficio militar y sus ocupaciones diplomá- ticas se lo permitían.

El sitio de Philippsburg Efectivamente, el duque de Berwick estaba destinado en el verano de 1734, y en calidad de comandante del ejército del Rin, a la frontera este de Francia, siguiendo las órdenes del cardenal Fleury, anterior preceptor real que, tras la muerte del duque de Orleans, que había sido regente durante la minoría del rey, ejercía ahora de administrador (dada su edad y sus circunstancias, jamás recibió nombramiento alguno) en el gobierno de Luis XV. Desde prácticamente el arranque de la guerra, una de las plazas que sufrió asedio por parte de las tropas galas fue Philippsburg, cuya fortaleza, ocupada por los austriacos, tenía una estructura estrellada, típica de las ciudadelas construidas siguiendo el modelo italiano. De hecho, Philippsburg ya había sido asediada en 1688, con lo que sus defensas fueron reconstruidas y reforzadas según las moder- nas técnicas de la arquitectura militar, que en el bando francés se desarrollaron a dictados de Vauban. El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 207

Como decimos, el asedio de Philippsburg de 1734 se encuadra en los prime- ros compases de la guerra de sucesión polaca que, al igual que sucedió en Espa- ña, enfrentó entre los años 1733 y 1738 a Borbones y Habsburgos en suelo centroeuropeo. Tal guerra, en la que se dirimía la sucesión de Augusto II, rey de Polonia y de Lituania, ocupó, entre otros escenarios, la frontera que marcaba el Rin, justo las fortalezas que se hallaban al norte de Stuttgart y al sur de Fráncfort. La guerra tuvo un importante alcance en suelo europeo y fue un choque civil polaco con considerable interferencia de otros países. En la práctica, supuso un nuevo enfrentamiento dirigido por los Borbones con la intención de socavar o eli- minar el poder de los Habsburgo en la Europa occidental, como continuación de la guerra de sucesión española. Al frente de las tropas austriacas se hallaba, en sus últimos servicios milita- res, el príncipe Eugenio de Saboya, que moriría poco después, habiendo ordena- do al barón Wuttgenau que organizara la defensa de Philippsburg, donde estaba destinado desde el año anterior. Podría haber sido la primera vez que Berwick se enfrentase a Saboya en batalla, por más que durante decenas de años habían com- batido en bandos contrarios, pero jamás directamente. Sin embargo, en la mañana del 12 de junio, mientras revisaba las trincheras, un tiro de cañón arrancó de cuajo la cabeza del mariscal. De inmediato el mando francés pasó al general d’Asfeld (que había luchado en España con Berwick) y a Noailles, rindiéndose la plaza a los franceses el 18 de julio siguiente. Acerca del origen de la bala de cañón que descabezó al duque de Berwick, Alix de Rohan Chabot, en su conocida biografía, afirma haber dispuesto de un documento excepcional, la Relation circonstanciée de la mort du maréchal de Berwick, escrita por un tal Baudouin, En la Relation se demuestra con pruebas terminantes que el proyectil procedió de las baterías francesas y que el duque, acostumbrado a campar con cierto desdén por las trincheras, no hizo caso de las advertencias que le hizo un centinela que le impedía el paso, dadas las circuns- tancias, al que preguntó si lo conocía. Este, al parecer, le contestó afirmativa- mente, franqueándole el camino y no sin previa admonición. Sin embargo, a las 7:30 de la mañana y acompañado de un grupo de oficiales, el duque recibió el impacto.1 La muerte del duque de Berwick fue intensamente sentida en Francia, ya que recordaba lo ocurrido no muchos años atrás con el general Turenne en la batalla de Salzbach (1675), cuyo óbito se produjo en similares circunstancias, dejando desvalida a Francia y a sus ejércitos desmoralizados, entregando el rey las tropas a Condé. El general de obediencia austriaca Montecuccoli, que conoció de inmediato la muerte de Berwick, refirió: Se ha perdido un hombre que era un honor para la humanidad, y retrasó dos días la ofensiva contra los franceses.2 Se trataba de un cumplido notable, quizá el más alto que podía emanar de un enemigo. De forma

1. Rohan Chabot (1990: 318). 2. Longueville (1907: 389): «A man has been lost who was an honour to humanity». Bérenger (1987: 18) repite la misma anécdota. 208 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán hasta cierto punto parecida, pero con una nota más agria, el príncipe Eugenio de Saboya, enemigo indispensable de Berwick —dado que el duque de Marlborough había fallecido hacía doce años—, refiere en sus Memorias3 que al enterarse de la muerte de Berwick sintió envidia por primera vez en su vida:

J’en fus jaloux, et c’est la première fois de ma vie que je l’ai été.

Una muerte gloriosa, a él, que amaba la guerra por encima de todas las cosas4 y que deseaba para sí mismo un final como el de Turenne, le habría parecido per- fecta. Como consecuencia, la muerte del mariscal Berwick supuso para Saboya el fin de un enemigo adecuado a sus pretensiones y el cierre de sus anhelos, pues iba a morir dos años más tarde, como hemos dicho, en la primavera del 36, pero a diferencia de la heroica muerte que tanto le hubiera consolado, un triste resfriado después de una partida de cartas con el embajador de Portugal, João Gomes da Silva, conde de Tarouca,5 lo llevó a la tumba.6 Las muertes en combate de guerreros famosos no eran una circunstancia inha- bitual y sí, hasta cierto punto, reiterada, pues el rey de Suecia Carlos XII había fallecido a consecuencia de un hecho similar, en 1718, mientras asediaba la forta- leza de Fredriksten, en Noruega, donde la bala de un cañón, a decir de Voltaire,7 le destrozó la cabeza mientras revisaba las paralelas que conformaban una de las trincheras.

El abate Luke Joseph Hooke Muerto Berwick, lord Bulkeley, con el afán de conseguir un elogio más firme y mejor documentado para su cuñado, escribió a Montesquieu —como tantas veces había hecho— argumentando que nadie como él podía trazar una oración fúnebre a la altura de las circunstancias, pues había sido protegido y amigo del duque y, por eso precisamente, supo de la calidad de su persona y de sus cualida- des, tanto militares como diplomáticas. A consecuencia de lo dicho, y en pago de la deuda que Montesquieu tenía con Berwick —asunto que veremos más adelan-

3. Saboya (1811: 169). 4. Saboya (1811: 165): «Quant à moi personnellement, j’aime la guerre; et je désirais à celle-ci la fin de Turenne». 5. El IVº conde de Tarouca, João Gomes da Silva, y su sucesor, Estevão de Menezes, Vº conde y Iº marqués de Panalva, título por el que se le conoce habitualmente, habían tenido extraordinaria importancia en el cierre diplomático de la guerra de sucesión española, pues estuvieron presentes en las negociaciones del tratado de Utrecht y en la posterior ratificación. Tanto es así que el 6 de febrero de 1715, don João estampaba su firma como embajador plenipotenciario del rey de Portugal y daba por cerrado el asunto, restableciéndose de inmediato tanto las relaciones diplomáticas como los flujos comerciales entre ambas potencias. Véase para tal efecto, Faria e Sousa (1730: IV parte, cap. VII, p. 437 y ss.). 6. Mauvillon (1741: lib. XV, tomo V, p. 289). 7. Voltaire (1732: 146). En la portada del libro se lee per M. de V***, era, obviamente, una manera poco eficaz de evitar el anonimato, si es que el autor lo buscaba. El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 209 te—, el autor de El espíritu de las leyes pergeñó un borrador que jamás fue aca- bado y del que tenemos únicamente la versión que manejó el abate Hooke. En el año 1754, la familia de Berwick comunicó a Montesquieu, cuyo com- promiso todavía no estaba saldado, que obraba en su poder un documento extraordinario: las memorias ológrafas de James Fitz-James, primer duque de Berwick. Montesquieu respondió queriendo examinar el texto y aconsejando que se publicaran tal como estaban, sin cambio alguno. Ofreció, además, encargarse de la publicación. Dado que en el ébauche hay una cita a El espíritu y puesto que este se publicó en Ginebra en 1748, debemos pensar que el elogio al duque de Berwick es posterior. Sin embargo, la muerte de Montesquieu, acaecida en los primeros días de febrero de 1755, esto es, a escasos meses del comunicado de los Berwick, impi- dió tanto la publicación de las Mémoires como el cierre del ébauche. Seguramente no mucho más tarde, el hijo de Montesquieu halló el borrador del elogio que su padre estaba escribiendo y, como sea que la amistad entre ambas familias se mantenía y la comunicación era frecuente, entregó los papeles a los Berwick. Un cuarto de siglo después, el nieto del duque, duque de Fitz-James a su vez, y ya en 1777, encontró entre los documentos de su abuelo las notas manuscritas de Montesquieu y, junto a las Mémoires, las presentó a un irlandés más o menos conocido, el abate Hooke, persona cercana al último jacobismo y bien relaciona- do en el mundo de la inteligencia parisina de la época, pues regentaba desde ese mismo año la Bibliothèque Mazarine por cese de su anterior director, el abate Jacques de Vermond,8 que pasó a ser lector de la reina María Antonieta en Versalles. El abate Luke Joseph Hooke9 había nacido en Dublín en 1714 y, desde siem- pre y por razones familiares, estuvo ligado a los Stuart y a su casa, por ese motivo asistió en el exilio en Saint-Germain-en-Laye al rey James II. Tras profesar y pro- longar sus estudios en teología, Hooke se hizo un hueco en los salones y entre los filósofos franceses, destacando como bibliotecario y asumiendo la dirección de la Bibliothèque Mazarine en 1777 que, tras la reapertura de 1689,10 vivía momentos de esplendor. Nunca dejó de apoyar las pretensiones jacobitas en Francia, de ahí que recién llegado, por tanto, a la dirección de la Mazarina —como se conocía a la biblioteca—, un nieto del duque de Berwick, o sea, lo más selecto del jacobis- mo francés, le entregó un tesoro en el que Hooke vio una señal en el cielo e, inmediatamente, dispuso la publicación, no sin añadir el ébauche de Montesquieu y una semblanza debida a la pluma del vizconde de Bolingbroke,11 político britá-

8. Sobre el abate Vermond, Welvert (1921-1922). 9. Sobre el abate Hooke, se puede leer O’Connor (1995). El abate Gaspard Le Blond denunció a Hooke el 30 de mayo de 1791 a las autoridades revolucionarias, amparando su escrito en que este no había prestado el juramento cívico, motivo por el que fue destituido fulminantemente, pasando Le Blond a ocupar el cargo de bibliotecario. Hooke se defendió, argumentando la falsedad de lo expuesto, pero de nada sirvió. Véase Piquard (1975: 132). 10. Frognall Dibdin (1825: v. 4, p. 33). 11. Sichel (1968: 11-12). 210 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán nico, cercano al partido tory que, no obstante, mantuvo buenas relaciones con los pretendientes al trono inglés radicados en Francia y con Berwick en particular, además de cartearse con Voltaire, no sin dudosas consecuencias. Hay otro detalle, las Mémoires de Berwick finalizan abruptamente en 1715, pero el abate, a través de la lectura de la correspondencia del duque con diferen- tes personalidades, extendió las memorias hasta el momento de la muerte de Berwick, no sabiendo a qué lado inclinarse, pues duda del origen del proyectil que lo decapitó, motivo que hace pensar que bien pudo haber leído o, al menos, tener alguna noticia de la Relation circonstanciée que presentamos al inicio. No era una falsificación ni Hooke usurpó el protagonismo del duque, pues renunció a la primera persona desde el primer momento y separó con claridad ambos textos.

El duque de Berwick y Montesquieu: dos vidas cercanas La búsqueda de un preceptor para Luis XV, huérfano y al cabo un niño de cinco años, tras la muerte de su bisabuelo Luis XIV, hizo pensar al regente, duque de Orleans, en la oportunidad de nombrar para tal puesto al duque de Berwick. Finalmente, el obispo Fleury fue elegido tutor, en uno de los muchos cargos que desempeñaría en su vida. Orleans prefirió no desaprovechar las cuali- dades militares de Berwick, enviándolo como gobernador militar a Guyenne (en el suroeste francés), donde la fidelidad al rey era hasta cierto punto discutida y la presencia de barcos ingleses podía dar lugar a algún alzamiento. El duque llegó a Burdeos en 1716 y permaneció poco más de tres años. En seguida conoció al que sería uno de sus grandes amigos. Efectivamente, Charles Louis de Secondat, señor de la Brède y barón de Montesquieu, había heredado de su padre y de su tío tanto posesiones y títulos como la presidencia del parlamento de Burdeos, que también era hereditaria, como président à mortier, esto es, toga- do, uno de los más importantes magistrados del Antiguo Régimen en una institu- ción regional. Lógicamente, ambos hombres pronto entraron en contacto, dadas las necesarias formalidades entre diferentes esferas del poder. Tal conocimiento devino en amistad. Hay una anécdota que puede dejar ver el talante de uno y de otro. En cierta ocasión, el duque asistió a una sesión del parlamento bordelés, entrando antes que los magistrados y rompiendo con ello el protocolo. Alguien se quejó de la novedad y el duque, siempre atento a los detalles, acudió en otro momento, acaso para tratar de remediar el desliz, dejando paso y reverenciando a los presidentes del parlamento y reponiendo, con ese gesto, el yerro. Había algunas coincidencias que fomentaron el encuentro y la amistad entre Montesquieu y Berwick, como el haber estudiado en el colegio de Juilly, asunto que sin duda daría lugar a recuerdos y comentarios. El caso es que el duque actuó de consejero del presidente Montesquieu, aupándolo y franqueándole puertas que de otro modo hubieran permanecido cerradas. Tanto fue así que, desde que Montes- quieu conoció a Berwick, se dejó asesorar por el general. Desde los primeros días de enero de 1719, el duque de Orleans, regente de Francia, había declarado la guerra a España incitado por la llamada «conspiración El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 211 del príncipe de Cellamare». Por ese motivo un ejército a las órdenes de Berwick invadió el territorio español, asediando San Sebastián, entre otras plazas, que capituló el 1 de agosto. Tales sucesos deben encuadrarse en la guerra de la Cuá- druple Alianza, que terminó tras la firma del Tratado de la Haya de 1720, en el que Felipe V renunciaba a sus pretensiones de recuperar los territorios inherentes a la corona de los Austrias, destituyendo al cardenal Alberoni, seguramente artífi- ce de la guerra junto a la segunda esposa del rey, Isabel de Farnesio. Pero, y volviendo a la amistad fraguada entre Berwick y Montesquieu, duran- te las ausencias del mariscal, ambos hombres se cruzaron una fluida correspon- dencia, lo que no es poco, teniendo en cuenta la actividad del primero y la del segundo, pues Montesquieu publicó las Cartas persas en 1721. Pasado algún tiempo, la cordialidad llegó a más. Berwick, que sabía del impedimento de Montesquieu para permanecer en París una temporada sin tener domicilio digno de su creciente prestigio, le ofreció su propia casa, poniéndolo en contacto, de ese modo, con su familia. De ese modo, Montesquieu entabló amis- tad con el cuñado del duque, lord Bulkeley, con el que no solo la filosofía era tema predilecto, también los juegos de cartas. La vida intelectual en París era interesante y compleja y de la mano de Berwick y de su cuñado, Montesquieu pudo conocerla y frecuentarla, por ese motivo anduvo en clubes y salones con lo más granado del panorama. Tal encuentro con lo que una generación más tarde fueron las Luces definió en gran medida su posterior éxito, siendo de capital importancia la presencia del vizconde de Bolingbroke, cuya influencia en la obra de Montesquieu fue notable. Por otra parte, unos años más tarde, uno de los hijos del duque fundó una logia masónica en Saint-Germain-en-Laye, donde Montesquieu fue bien recibido. Tales eventos incitaron al viaje12 por Europa que poco después emprendió, visi- tando Viena y Venecia, y rechazando la invitación que le hizo el duque de Liria, hijo mayor de Berwick, y embajador español en Moscú, yendo después a La Haya y desde allí a Londres, donde fue recibido en la Antigua y Honorable Socie- dad de los francmasones, recibiendo la confirmación en Westminster en mayo de 1730. De todos estos acontecimientos, Montesquieu fue dando puntual nota al duque de Berwick, incluso cuando desde Londres le escribió diciéndole que había saludado a Arabella Churchill, la anciana madre del duque, el mismo día que accedió a la presencia del rey Jorge II. Ciertamente, el único lugar que Montes- quieu no visitó, a pesar de las reiteradas recomendaciones que le hizo el duque, fue España. Finalmente, se ha de decir que la temprana difusión de la obra de Montes- quieu en la Gran Bretaña fue debida a la traducción al inglés que promocionó lord Bulkeley, aquel viejo compañero de timbas que pocos días después del óbito del duque rogó al filósofo una pieza literaria que no acabó jamás.

12. Montesquieu (1894). 212 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán

Características del elogio de Montesquieu Deber de todo panegirista, como dijo Pedro Felipe Monlau en su Diccionario etimológico (1856), es inmortalizar la memoria de la persona a la que alude, haya fallecido o escriba exaltando algún acontecimiento más o menos reciente. En el panegírico, por tanto, la loa y la laudatio son herramientas que el autor puede emplear a su gusto, sin quebrarse ante la comparación de modelos antiguos o, incluso, con virtudes de los dioses del panteón grecoromano. Los alabados, y forma parte de la retórica de la recepción, reciben el énfasis de ese modo expresa- do con algún punto de modestia, pues la intemperancia y la hibris no son virtu- des, sino desgracias. En el caso de una persona fallecida, la tradición clásica aconseja destacar las virtudes del fenecido con moderación, de lo contrario una abierta exaltación pro- duciría chirridos inoportunos. La contención en el homenaje, por tanto, debe hacerse sin fantasía, destacando virtudes, pero sin la excelsitud del discurso que en vida oye el aludido. Por ese motivo, en las palabras que dedica Montesquieu al duque de Berwick no hay pompa ni aparato, ni gesto excesivo, sino examen dete- nido, a veces pormenorizado y siempre ponderado. El título del trabajo ya establece la categorización del mismo: se trata de un boceto, de un borrador. Montesquieu lo dejó abierto y es con el que únicamente podemos contar. Véase que el término historique actúa como elemento coerciti- vo, en principio, para evitar errores de interpretación y es, a la vez, cáustico. En efecto, tiene un valor caracterizador, a saber, pretende con semejante precisión quitarse de encima la solemnidad que tal artefacto literario pudiera generar. Por otra parte, el elogio carece de proemio, dejado quizá para más adelante. No existe, por tanto, ningún saludo formal al lector. Ni siquiera presentación, como a lo mejor hubiera sido preceptivo. Montesquieu empieza a relatar la vida del duque siguiendo la trayectoria propia de la biografía. No entra en el ámbito laudatorio pues, a pesar de que aparecen bien señaladas las virtudes del mariscal, el autor no se detiene a ensalzar la figura más allá de lo sabido, empezando por una primera parte donde se explicita de modo y manera bastante rápida qué ha dado de sí la vida de Berwick. En definitiva, y no se debe perder de vista, el elo- gio es un borrador que se supone debería haber sufrido cambios y ampliaciones en una fase posterior, pero que las circunstancias impidieron que así fuera. Sin embargo, a pesar de la brevedad, podemos pensar que la intención fue seguir un modelo clásico, a saber, el aristotélico, mucho más contingente y menos comprometido. Semejante intuición, viene dada por el orden en la exposición que ofrece el ébauche, a pesar de la discontinuidad mostrada. No obstante, Montes- quieu se separa abiertamente del elogio coetáneo, cuyos precedentes más señala- dos para la época y la calidad del personaje estaban en Bossuet o en Massillon13 y escribe una biografía corta, enumeración de sucesos sin propósito literario, para

13. Respectivamente, Bossuet, Oración fúnebre por el príncipe de Condé (2 de marzo de 1687) y Jean-Baptiste Massillon, Oración fúnebre por Luis XIV, de 17 de diciembre de 1715. Bossuet hace un homenaje a Condé como héroe mitológico, al que, sin embargo, ha tocado la muerte, ese rasgo que solo la fe en Dios puede vencer. Por otro lado, Massillon escribe sus argumentos en El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 213 llegar a la segunda parte, más personal y más breve. Un apunte que, dada la altura del autor y las características del elogiado, imaginamos que debió ser dejado para más adelante, manchando, eso sí, una ligera acuarela. Pero veamos ese orden: en primer lugar, sin proemio14 ni vacilaciones, que hubieran supuesto una reflexión filosófica genérica y quizá de alguna envergadu- ra, Montesquieu da noticia del nacimiento del duque, reincidiendo en el manido asunto de la bastardía de James Fitz-James, cuyo sello, como es evidente en el apellido, arrastró siempre. Efectivamente, hijo del rey James II (Jacobo, según la tradición española y Jacques en la francesa) y de Arabella Churchill, el niño reci- bió una esmerada educación y cuando se pensó que quizá sirviera para la Iglesia, mostró innegables aptitudes militares, con lo que ya desde muy joven se le asignó la milicia como ámbito de vida. Debido a las circunstancias que llevaron a su padre a la proclamación como rey de las tres coronas (Inglaterra, Escocia e Irlan- da) y al escenario que condujo a su destierro, tras el golpe e invasión de su yerno, Guillermo de Orange, esposo de su hija María, James se vio pronto en los campos de batalla en Irlanda, siendo después acogido por la corte francesa de Luis XIV como voluntario, hasta llegar al generalato y al rango de mariscal. Fue en la gue- rra de sucesión española donde el duque de Berwick demostró abiertamente sus virtudes, salvando el trono de Felipe V en la batalla de Almansa, el 25 de abril de 1707. Tal suceso es el que la mayoría de los historiadores propone como definiti- vo, a pesar de que, tras las posteriores batallas de Brihuega y Villaviciosa (9 y 10 de diciembre de 1710), casi simultáneas —donde las tropas del ejército de las Dos Coronas batieron de forma concluyente a los aliados—, el trono del primer rey Borbón quedó consolidado. En ninguna de esas dos batallas mandó las tropas Berwick, sino el duque de Vendôme, otro de los grandes generales franceses, que murió en Castellón poco después, debido a la congestión que le sobrevino al haber ingerido marisco de manera desatinada. En un elogio, según la propuesta clásica, tras la citación del origen, cabe hablar de algún hecho sobrenatural cuya manifestación se produjo en el alumbra- miento. Si no ocurrió, cosa harto probable, claro está, la preceptiva clásica acon- seja inventarla de forma convincente, con la tranquilidad de que, dadas las circunstancias, esto es, en presencia del difunto, nadie cuestionará la verosimili- tud del asunto. Obviamente, de la mano de Montesquieu no van semejantes des- velos, que hubieran supuesto un bárbaro descrédito para autor tan escueto, dado que no aparece en el elogio de Berwick la pluma del autor galante15 ni hay uso de elemento enfático.

torno a una idea central: la vanidad del mundo, haciendo un elocuente balance de lo que ha sido la vida del rey Sol. 14. Desde luego, poco elegante y nada formal este arranque de Montesquieu. Puede pensarse que el filósofo dejó para después la elaboración de un exordio proemial suficientemente elaborado como para encabezar el elogio de Berwick, pero nada más es una hipótesis hasta la fecha indemostrable. 15. Recuérdense las insinuaciones eróticas que Zachi, una de las esposas abandonadas en el serrallo durante muchos años, dirige a su marido Usbeck en la III de las Cartas persas, o las insinuaciones de Fatma en la VII al mismo destinatario. Montesquieu (1997). 214 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán

Tampoco hay término prosopográfico, ni naturaleza extraordinaria. La crian- za, otro de los conceptos de la retórica clásica, no está presente, a pesar de que se trataba de la corte del duque de York, mientras no fue proclamado rey. Nada con- cede Montesquieu a la educación de Berwick: tema escurridizo, por cuanto a finales del xvii los infantes ya debían haber sido matriculados en colegios de élite, y más tratándose del hijo de un candidato real, por muy bastardo que fuera. Pero el caso es que Berwick estudió en colegios católicos franceses, jamás en Londres, Edimburgo o Dublín. Como consecuencia, dentro de este capítulo cabría considerar el delicado asunto de la religión, tema crucial entre los Stuart y causa de la caída de James II, cuyo empecinamiento en destruir el anglicanismo, retornando a la obediencia romana, fue uno de los motivos mayores que alentaron y fortalecieron la rebelión de Orange. En la biografía de Berwick, por muy encomiástica que pretendiera ser la pluma de Montesquieu, no aparece el amor a los estudios, con lo que reserva muy poco espacio para tal fin, pero sí está permitido tratar la propensión del duque en su ya casi superada infancia hacia el ejercicio de las armas. Es bien sabido que James Fitz-James tuvo que convencer a su padre —contrario a que su hijo de 15 años anduviera en batallas— para que lo dejara integrarse en el regimiento de coraceros del mariscal Taaffe, ocurriendo en 1686 su primera acción militar en el sitio de Budapest. Al año siguiente, el joven James estuvo en Mohacs y en 1690 participó en la batalla de Boyne en Irlanda, donde se produjo la derrota definitiva de los jacobitas y el afianzamiento de Guillermo de Orange. Como resultado de tales acontecimientos, y a modo de reconocer a un hijo que se movía por los ejér- citos de Europa sin apenas identificación aristocrática y también como agradeci- miento a su lealtad filial, el padre le concedió el ducado de Berwick, una población en la raya entre Escocia e Inglaterra. Los elementos que hacen referencia a la etopeya sí están presentes, y muy extendidos. Sobre todo, cuando trata de la adustez del duque, al que se le vio son- reír poco. Un inglés muy alto (se dice que hacía 1,90 de talla) que no supo o no quiso granjearse los arrumacos de la corte española: la reina niña, María Luisa de Saboya, lo tachaba de un grand diable d’anglais qui alloit toujours tout droit son chemin.16 La princesa de los Ursinos, infalible merodeadora en el primer matri- monio de Felipe V y espía de su abuelo Luis, tampoco pudo atraerse al duque, que al parecer siempre la vio como una embaucadora profesional, al menos hasta que la reina Farnesio la puso en su sitio, esto es, la expulsó tras abofetearla en el patio del palacio del Infantado, en Guadalajara. Llegamos así al asunto central, el pragmatográfico: los actos del difunto. Aquí descansa el cuerpo principal del trabajo de Montesquieu. La preceptiva clásica aconsejaba dividir los actos del elogiado en dos grandes grupos, los actos de guerra y los actos de paz. Primero se tratará la valentía, virtud supuesta para cualquier soldado, pero la más noble y la única realmente exigible. Des- pués conviene tratar de la justicia, virtud principesca y de rara aplicación, cual

16. Berwick (1828: 285). El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 215 la generosidad, alegre prima de la anterior, para pasar a continuación a la tem- planza, donde el elemento griego vuelve a aparecer, jamás la hybris, la locura o la pérdida de sentido. Por último y no sin grave acopio de ejemplos, la sabidu- ría, que no es de corte enciclopédico, sino la capacidad de distinguir táctica y estrategia, maniobrabilidad y logística, virtudes que adornan, por ejemplo, a un general. Respecto de los actos de paz, esto es, legislar, administrar y gobernar, no está de más buscar la continuidad con los hechos bélicos, pues así se ve una conse- cuencia de unos y de otros, dando lustre y redondeando una vida ejemplar. Otro de los puntos obligados en un elogio funeral es la mención a la esposa, pero Montesquieu nada más la cita, igual que a sus hijos, a los que menciona de pasada. Ha de decirse algo acerca del amor que se tuvieron los esposos, obliga- ción con la que cumple Montesquieu, pero sin más allá. Por fin, el epílogo es lugar apropiado para trazar un balance de los hechos del finado, aunque sea de manera somera. Montesquieu, que ya ha desgranado algunas cosas desde su punto de vista, recuerda el momento en que ambos hombres se conocieron y ventila de este modo lo que podría ser una epopeya de cierto porte. Según el escritor, el duque de Berwick tuvo y mantuvo a lo largo de su existencia un carácter más bien reservado y hasta frío, incluso seco y puede que severo. A esa templanza inicial, propia de sus orígenes, al fin y al cabo, se trataba del hijo de un rey destronado, se añade que el duque fue de cos- tumbres austeras, y que tal virtud lo acercó a la serenidad, de la que siempre gozó, evitando excesos. Montesquieu está pensando seguramente en la ira, pro- pia de gentes que como Berwick han vivido en circunstancias ásperas, entrega- do a la guerra y a resolver cuestiones diplomáticas que tenían escaso desarrollo, pero no escribe la palabra. Entendemos que evitar semejante borrón, por más que fuera para negarla, es rasgo de suma elegancia. Más adelante da con un detalle excelso, dice: No he visto al héroe, sino al hombre que surgió de aquel.17 Magnífico cierre, pues en otros textos paralelos y de la misma época, surgen comparaciones similares y el autor se desvive por menguar la persona y elevar al héroe. Sea el caso, el Elogio fúnebre que el marqués de Valença, Fran- cisco de Portugal, dedica a João Gomes da Silva, conde de Tarouca (del que ya vimos algo más arriba) en 1739. Escribe:

...morreu em hum sabbado a 29 de Novembro de 1738, tendo cumprido o Senhor Conde de Tarouca em 21 de junho secenta e sete annos de idade, dilatada, se o considerarmos como herói, breve, se o julgarmos como homem.18

Vemos, por tanto, que el cierre de Montesquieu al menos remite a lo que era preceptivo en la época, la comparación entre el héroe y el hombre.

17. Leemos la versión de Pere Molas Ribalta en Berwick (2007: 87-88). 18. Valença (1739). 216 Manuscrits 39-40, 2019 Fernando del Castillo Durán

Conclusiones Puede pensarse que, si bien Montesquieu pudo haber escrito más o menos urgido por la carta de Bulkeley, su texto se debió traspapelar o no lo acabó por algún motivo desconocido, el caso es que no salió a la luz hasta la edición de las Memorias. Sin embargo, el ébauche está recogido en las obras completas de Montesquieu como obra singular, recibiendo por este motivo una consideración importante. Se trata, sin duda alguna, de un ejercicio menor dentro de la labor ingente del autor de L’esprit des lois, pero a través de su estudio se deja ver, no solo el arranque del filósofo, sino también alguno de sus intereses, por paradójico que pudiera parecer, Montesquieu no hacía ascos a historiar a un general, princi- palmente cuando este supuso el trampolín de su éxito. Además, supo mantener a través de los años la amistad con el duque, al que le unía el interés por la botáni- ca, asunto al que Berwick dedicaba muchas horas cuando no estaba de servicio diplomático o militar. Ambos cruzaron muchas cartas y Montesquieu visitó al duque en su finca de recreo bastantes veces. Al final, una nota del cuñado de Berwick, lord Bulkeley, justo a los pocos días de la muerte en batalla del duque, inspiró la mano de Montesquieu, que inició un borrador, un ébauche, que jamás terminó. Las características del mismo son singulares pues, a pesar de que sigue con alguna precisión la preceptiva clásica, se separa en ocasiones, renunciando a peculiaridades formales concretas y añadiendo una breve segunda parte que res- ponde a sus recuerdos personales. Estamos, pues, ante un documento extraordi- nario, inesperado en el autor que separó los tres poderes del estado moderno.

Bibliografía Bérenger, J. (1987). Turenne. París: Fayard. Berwick, Duque de (1828). «Mémoires du Maréchal de Berwick, écrits par lui-même». En: A. Petitot; L. Monmerqué (eds.). Collection des Mémoires relatifs à l’histoire de France. 2ª serie, t. LXV. París: Librairie Foucault, 281-438. —(2007). Memorias del duque de Berwick. Edición de P. Molas Ribalta. Alicante: Uni- versidad de Alicante. Faria e Sousa, M. (1730). Historia del reyno de Portugal, dividida en cinco partes. Bru- selas: Francisco Foppens. Frognall Dibdin, Th. (1825). Voyage bibliographique, archéologique et pittoresque en France. París: Crapelet, 4 vols. Longueville, Th. (1907). Marshall Turenne. Londres: Longmans. Mauvillon, E. (1741). Histoire du prince François Eugène de Savoie, généralissime des armées de l’empereur et de l’empire. Viena: Briffaut. Montesquieu (1997). Cartas persas. Edición de F. J. Hernández. Madrid: Cátedra. Montesquieu, A. (1894). Voyages de Montesquieu. Bordeaux : G. Gounouilhou. O’Connor, Th. (1995). An Irish theologian in France: Luke Joseph Hooke 1714-96. Dublín: Four Courts Press. Piquard, M. (1975). «La bibliothèque de Mazarin et la bibliothèque Mazarine, 1634- 1804». Comptes rendus des séances de l’Académie des Inscripcions et Belles-Lettres, 119e année, núm. 1, 125-136. Rohan Chabot, A. (1990). Le Maréchal de Berwick. París: Albin Michel. El elogio fúnebre de Montesquieu al duque de Berwick Manuscrits 39-40, 2019 217

Saboya, E. (1811). Mémoires du prince Eugène de Savoie. Londres: L. Deconchy. Reim- presión de la edición de Weimar de 1809. Sichel, W. S. (1968). Bolingbroke and his times. Nueva York: Haskell. Valença, Marquês de (1739). Elogio funebre do Illutrissimo, e Excellentissimo Senhor Conde de Tarouca… Lisboa Occidental: Miguel Rodrigues. Voltaire (1732). Histoire de Charles XII, roi de Suède. Basilea: Cristophe Revis. Welvert, E. (1921-1922). «L’éminence grise de Marie-Antoinette: l’abbé Mathieu-Jac- ques de Vermond». Revue de l’histoire de Versailles et de Seine-et-Oise, t. 23, 129-142 y 227-240; t. 24, 40-60, 116-131 y 221-244.

Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 219-238

RESSENYES

Lledó-Guillem, Vicente (2019) La formación de la identidad lingüística catalana (siglos xiii-xvii) Madrid: Marcial Pons, 245 p. ISBN 978-84-16662-89-0

Vicente Lledó-Guillem és catedràtic de dicotomia entre llengües; ocultament, que Filologia a Hofstra University, Nova indica la pretensió d’amagar i naturalitzar York. Ha centrat la seva recerca en la una determinada política lingüística; interrelació de la literatura catalana i cas- autenticitat, que fa al·lusió a la identifica- tellana en el període baixmedieval i alt- ció d’una llengua amb una comunitat pos- modern, i l’obra que ressenyem —una seïdora d’idiosincràsia molt concreta i traducció al castellà del seu recent mono- particular i, finalment, anonimat, concepte gràfic The Making of Catalan Linguistic que fa referència a la idea que una llengua Identity in the Medieval and Early és tan potent i resta tan poc associada a la Modern Times (Basingstoke, Palgrave comunitat humana que la va originar, que Macmillan, 2018) realitzada pel mateix és capaç d’aglutinar i representar moltes autor— és un producte representatiu comunitats que també l’adopten com a d’aquesta trajectòria investigadora. pròpia. Tot plegat serveix a l’autor per El llibre està prologat per la filòloga aprofundir en la glotopolítica, és a dir, en Núria Silleras-Fernández i consta de quatre la vinculació entre llengua i política, i parts principals. El treball de Lledó-Gui- constatar que el català i la seva relació per- llem comença amb una introducció en la manent amb altres llengües romàniques qual l’autor explica que el seu estudi ana- com l’occità, l’aragonès, el castellà o el litza des del punt de vista de les ideologies francès, esdevingué un instrument politi- politicolingüístiques diversos textos, coideològic per a la construcció de la escrits entre els segles xiii i xvii a l’àrea de Corona d’Aragó i de l’Imperi Espanyol. parlants occitanocatalana, servint-se d’una A continuació, s’inicia la primera part metodologia conceptual pròpia de la filolo- del llibre, titulada «El uso político de la gia i la lingüística. Així, l’obra és curulla lengua occitana por parte de la monarquía de tecnicismes tals com: postfilologia, que catalano-aragonesa» (p. 35), la qual consta presta especial atenció als exemples de dis- de tres capítols que se centren en episodis continuïtat lingüística històrica; iconitza- narrats a les cròniques de Bernat Desclot i ció, que remet a l’associació entre una de Ramon Muntaner. A partir d’alguns llengua i un posicionament polític; recur- dels seus passatges, el filòleg exposa les rència fractal, que ateny a l’oposició i diferents ideologies lingüístiques que amb- https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.255 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 220 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes dós autors mostraren envers les llengües identifica la llengua occitana amb el Casal occitana i catalana. d’Aragó i l’expansió mediterrània de les En el capítol inicial, el catedràtic con- tres dinasties reials catalanes que en des- sidera que una de les primeres vegades en cendeixen —la d’Aragó, la de Mallorca i la què fou identificat explícitament el català de Sicília— i, de l’altre, és identificada com a llengua diferenciada i emancipada, com la llengua dels diferents grups de tant de la langue d’oïl com de la llengua nadius sards proclius a una causa política d’oc!, es troba en una descripció de la concreta: l’èxit de la conquesta de l’illa per batalla naval de Castellammare (5 de juny part de la Corona d’Aragó, enfront dels de 1284) narrada a la crònica de Desclot. pisans i dels genovesos. Segons aquest cronista, la incapacitat de la En el següent capítol, el tercer, Lledó- noblesa francòfona del regne de Nàpols Guillem focalitza l’atenció en la celebració per entendre l’idioma català precipità la de la coronació d’Alfons III el Benigne victòria de l’armada catalanoaragonesa i (1328), en la qual té lloc un banquet amb la captura del príncep de Salern per part de recital poètic, descrit també per Muntaner l’almirall Roger de Llúria. D’aquesta idea en català. Per Lledó-Guillem, la narració Lledó-Guillem destria que, per Desclot, la del cronista ens indica que en aquell con- clau de la diferenciació idiomàtica entre text festiu l’occità i el català eren conside- llengües romàniques veïnes era la politit- rades dues variants diglòssiques d’un zació. Mentre que el francès era l’idioma mateix idioma. La primera era la variant de de les autoritats de la reialesa de França i l’alta cultura, que s’emprava per a la poe- Nàpols, i l’occità havia romàs com una sia lírica escrita i en actes orals extremada- llengua políticament neutra, o ambivalent, ment formals, i la segona era la variant emprada tant pels partidaris dels francoan- més vulgar, tot i que prou estandarditzada gevins com dels catalanoaragonesos, el com per fer les didascàlies del recital, català havia esdevingut la llengua vernacla escrits dirigits a una audiència culta, o pròpia i indestriable de la Corona d’Aragó. redactar les cròniques de les gestes règies. En el capítol segon, el filòleg para En qualsevol cas, el filòleg s’adona que, atenció a la crònica de Muntaner. Encara tot i que la coronació i la subsegüent festa que l’única llengua que aquest cronista tingué lloc a Saragossa, la capital del regne exaltà en la seva obra fou la catalana, Lle- aragonès, la llengua vernacla autòctona de dó-Guillem tracta sobre el Sermó, un sir- l’Aragó no és present al relat del cronista. ventès poètic de 240 versos en La raó que l’autor atribueix a aquest fet és occità —reproduït en aquesta llengua a la una dicotomia entre la llengua occitanoca- crònica— que el cronista digué haver envi- talana i la llengua aragonesa. Al seu parer, at al rei d’Aragó, Jaume II el Just, i al seu la primera representa l’aliança d’interessos fill, l’infant Alfons, per aconsellar-los mili- entre la monarquia i Catalunya, o sigui, tarment sobre la imminent campanya de simbolitzava el poder absolut i geopolítica- conquesta de l’illa de Sardenya (1323) que ment expansiu dels reis d’Aragó (la variant estaven a punt d’encetar. El filòleg està alta) secundat pels catalans (la variant convençut que el motiu que impulsà Mun- baixa), enfront de la llengua aragonesa, taner a compondre el Sermó en occità no és que representa la noblesa i les ciutats del només el convencionalisme d’escriure la regne d’Aragó (extremadament limitadora poesia en occità i la prosa en català, propi del poder reial durant gairebé mig segle a del món literari catalanoparlant de l’època. través dels privilegis de la Unió), i la qual Per ell, hi ha un clar element d’ideologia i s’omet i/o oculta completament en la des- politització lingüística que relaciona la cripció de Muntaner. llengua de transmissió del Sermó amb el La segona part del llibre es titula «La contingut, puix que, d’un costat, el poema interpretación de la relación catalano-occi- Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 221 tana en la construcción del Imperio Finalment, a la conclusió, el professor Español» (p. 95) i consta de dos capítols. de Hofstra ens mostra com moltes de les Al capítol quart, l’autor aprofita les ideologies i polítiques lingüístiques que edicions de la poesia d’Ausiàs March, actualment es practiquen al regne d’Espa- tant les originals com les traduïdes al cas- nya sobre la llengua catalana (com per tellà, per mostrar-nos els posicionaments exemple, el secessionisme lingüístic entre ideològics d’autors sobre si el català i les seves variants dialectals) no són feno- l’occità provenen —tot i ser considerades men exclusiu dels temps contemporanis. ja en el segle xvi diferents— de la llengua Dit això, i partint del fet que les anàli- medieval llemosina originària de França, sis de la ideologia politicolingüística con- cosa que ajudaria a legitimar el castellà tinguda als textos ens han semblat com l’idioma castís i imperial de la magistrals i metodològicament innovado- Monarquia Hispànica. Per tant, l’única res, en la nostra opinió, els grans encerts llengua capaç de representar totes les historiogràfics d’aquesta monografia són identitats de la península Ibèrica, que es tres. desitjava monolingüe per tal de subvertir En primer lloc, el llibre dona visibilitat el càstig de Babel. O si, per contra, el lle- a la rellevància historicopolítica que les mosí, l’occità, el català i el valencià eren llengües catalana i occitana tingueren en la mateixa llengua que era encara una l’àrea europea meridional i mediterrània llengua prestigiosa capaç de representar la occidental entre els segles xi i xviii (enca- Monarquia d’Espanya que, en conseqüèn- ra que l’obra només treballa textos del xiii cia, no havia de ser forçosament un impe- al xvii). Una fita important arran del dèfi- ri monolingüe castellà. cit d’atenció rebut pels filòlegs romanistes En el capítol cinquè, l’autor parteix del i hispanistes del món anglosaxó, ben pro- Soneto en una lengua que es juntamente bablement per la minorització patida per valenciana y castellana (1600), de Jaume aquestes llengües durant els segles xix-xxi d’Orts, per mostrar les ideologies lingüísti- i perquè no han estat idiomes de cap estat ques que diversos autors dels segles xvi i nació contemporani, amb l’excepció del xvii presentaven en relació amb les vari- petit Principat d’Andorra. ants valencianes, especialment l’apitxada, En segon lloc, l’obra tracta una matei- de la llengua catalana, que Lledó-Guillem xa temàtica abraçant els períodes baixme- considera com la millor opció que tingué el dieval i altmodern sense escollir-ne només català a l’època per esdevenir una llengua un, seguint l’esquema d’especialització anònima, gràcies a la seva proximitat al cronològica del món acadèmic. Quelcom castellà. Així, mentre autors com el català molt encertat, ja que la divisió entre les Cristòfor Despuig la veieren negativament, edats medieval i moderna respon més a considerant-la com la varietat del català l’arbitri historiogràfic que a una notable més corrompuda pel castellà, que posava cesura politicosocial a Occident, equipara- en perill la unitat de la llengua catalana i, ble, per exemple, a l’onada revolucionària àdhuc, la seva mateixa existència, altres liberal que separa l’època contemporània autors com els valencians Martí Viciana, del món feudal i de l’Antic Règim. Gaspar Escolano o Llorenç Matheu i Sanç En tercer lloc, el monogràfic s’insereix exaltaren aquesta varietat, considerant-la, de ple en la coneguda polèmica de la histo- per la seva barreja amb altres llengües riografia lingüística catalana, tot i que l’au- —principalment el castellà—, més presti- tor no l’esmenta explícitament, que tracta giosa i refinada que les de Catalunya i els sobre el grau de politització i el pes del territoris insulars, però no per això neces- factor lingüístic en les identitats col· sàriament una llengua diferent de les parla- lectives en els temps preliberals. La publi- des en aquells territoris. cació de Lledó-Guillem constata 222 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes documentalment com coneguts autors his- manera excel·lent moltes de les temàtiques pans baixmedievals i altmoderns posseïen que tracta el llibre de Lledó-Guillem (cro- ideologies lingüístiques de tipus polític i nística baixmedieval, identitats col·lectives identitari i, per tant, contradiu els posiciona- o glotopolítica en relació amb les llengües ments historiogràfics proclius a menystenir catalana i castellana). Per citar-ne alguns: notablement —quan no a negar directa- Stefano M. Cingolani, La memòria dels ment— l’existència d’aquesta mena d’ideo- reis: les quatre grans cròniques i la histo- logies abans de l’època contemporània. riografia catalana, des del segle x fins al Tanmateix, el llibre també posseeix xiv (Barcelona, Base, 2006); Eulàlia Mira- febleses que queden simbòlicament reflec- lles, «Canvi de llengua en el pas del segle tides en el seu títol: La formación de la xvi al xvii» (dins les Actes del Tretzè Col· identidad lingüística catalana (siglos xiii- loqui Internacional de Llengua i Literatu- xvii). ra Catalanes, Barcelona, Publicacions de Un nom menys omnicomprensiu hau- l’Abadia de Montserrat, 2006); Joan-Lluís ria resultat molt més escaient per a una Marfany, Llengua, nació i diglòssia (Bar- obra mancada d’una explicació estructu- celona, L’Avenç, 2008); Mateo Ballester, ral sobre la trajectòria històrica de la iden- La identidad española en la Edad Moder- titat lingüística catalana durant mig na (1556-1665) (Madrid, Tecnos, 2010); mil·lenni, ja que l’estudi es conforma a Agustín Rubio, El patriciat i la nació. partir d’unes anàlisis textuals que —mal- Sobre el particularisme dels valencians en grat ser ben representatives d’allò que els segles xiv i xv (Castelló-Barcelona, sabem de les identitats col·lectives de Fundació Germà Colón Domènech – l’’Antic Règim— no deixen de ser unes Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pinzellades que aprofundeixen quirúrgica- 2012); Ferran Garcia-Oliver, Valencians ment en allò que fou la predita identitat sense ADN. Relats dels orígens (València, lingüística. En escollir un títol com Tres i Quatre, 2016); Vicent Baydal, Els aquest, no s’hauria de limitar l’explicació valencians, des de quan són valencians? al terreny de l’alta literatura —fet que si (Barcelona-Catarroja, Afers, 2016) i Anto- bé està justificat per al tombant de les ni Simon i Tarrés, Llengua i política a la centúries xiii-xiv, no resulta acceptable Catalunya del segle xvii. Alexandre Ros i per als segles xvi i xvii—, ni de bon tros, Gomar (1604-1656) (Barcelona-Catarroja, fer un estudi diacrònic analitzant políti- Afers, 2016). ques lingüístiques dels segles xiii, xiv, D’altra banda, el llibre no aporta una xvi i xvii, relacionant-les amb els xx i contextualització històrica completa del xxi, tot deixant de banda els segles xv, com i del perquè del fet que el factor lin- xviii i xix. De fet, encara que la pretensió güístic esdevingué una eina politicoideo- de Lledó-Guillem no hagi estat la de con- lògica en la construcció de les monarquies feccionar «un análisis exhaustivo de todos compostes catalanoaragonesa i espanyola. los textos que tratan de cómo se interpretó Per bé que en els capítols 4 i 5 se’ns indica y construyó la relación entre el catalán y que des de la segona meitat de la quinzena el occitano en la Edad Media y la Primera centúria, primerament, el català parlat i Edad Moderna» (p. 175), i això serveixi, escrit al regne de València es diferencià en part, per justificar la diacronia i l’enfo- significativament del de Catalunya i les cament exclusiu en l’alta literatura, l’obra Illes Balears i, segonament, el castellà també presenta alguns problemes de con- començà a imposar-se arreu de l’Imperi textualització històrica i historiogràfica. espanyol —inclosos els territoris catalanò- D’una banda, el monogràfic ignora fons— com l’idioma vernacle més presti- bona part de la historiografia espanyola giós i capaç de representar tots els que en els darrers anys ha treballat de espanyols, no s’explica el perquè últim Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 223 d’ambdós fenòmens. Explicacions que hispànica i la identificació de la idiosincrà- considerem molt rellevants per a la com- sia castellana com a identitat espanyola, prensió de la temàtica, si tenim en compte imperial i comuna, per antonomàsia. que bona part de les causes d’aquests fets En qualsevol cas, aquesta obra resulta foren de tipus polític i identitari: la conso- una lectura imprescindible tant per a qui lidació i legitimació del Regne de València vulgui aprofundir en la història lingüística i del Principat de Catalunya com a ens occitanocatalana i castellana, com per a polítics plenament autònoms entre ells, la qui que vulgui aproximar-se científicament castellanització de la cort catalanoaragone- al món de les ideologies glotopolítiques sa al llarg del segle xv amb la introducció que impregnaven el pensament de cronis- d’una dinastia de reis d’Aragó de llinatge tes, literats i traductors de la Corona d’Ara- castellà i la vinculació entre el paper polí- gó i la monarquia hispànica entre els segles tic hegemònic jugat per la Corona de Cas- xiii i xvii. tella com a centre polític de la monarquia

Cristian Palomo Reina Universitat Jaume I https://orcid.org/0000-0002-3593-2903 224 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes

Cañizares-Esguerra, Jorge (ed.) (2018) Entangled Empires: The Anglo-Iberian Atlantic 1500-1830 Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 344 p. ISBN 9780812249835

En los últimos tiempos mucho se ha escrito Navigating the Iberian Atlantic» de Mark sobre la historia atlántica que une en un Sheaves, explora la trayectoria de dos espectro de análisis América, África y comerciantes ingleses vinculados con las Europa, y que, como concepto analítico orillas hispánicas del Atlántico del siglo aplicado a un espacio geográfico, se con- xvi. Específicamente, el autor enfatiza la virtió en un campo de estudio historiográ- forma en que los individuos, mediante la fico novedoso y dinámico. No obstante, adaptación oportuna de sus identidades una visión compartimentada del océano cuando fueron confrontados a determina- sigue dominando las coordenadas historio- dos marcos políticos y confesionales, fluc- gráficas atlánticas pese a la búsqueda de tuaron entre una adscripción católica conexiones entre los porosos límites políti- hispánica o inglesa. Sheaves establece que cos. Aprovechando la potencialidad expli- no existieron fronteras infranqueables cativa del Atlántico, la presente obra, entre las dos monarquías dada la permeabi- editada e introducida por el profesor de lidad de las identidades nacionales y señala Historia en la Universidad de Texas en la Reforma como episodio histórico que Austin Jorge Cañizares-Esguerra, com- condujo a crear dos historias independien- prende una serie de doce estudios que redi- tes. Seguidamente, en el capítulo bajo el rigen la historia atlántica tradicional a las título «Agents of Empire: Africans and interconexiones y analizan desde un enfo- the Origins of English Colonialism in the que transcultural en el contexto de la era Americas», Michael Guasco distingue en el moderna las historias entrelazadas de los advenimiento inglés al espacio atlántico imperios atlánticos anglo-ibéricos. En este el papel de los africanos como figuras libro, el carácter interconectado de los clave de la intermediación cultural. En esa imperios ibéricos y británico sustituye la búsqueda de las raíces del modelo colonial insularidad de las historias nacionales, y se inglés previo al complejo plantación, arroja luz sobre las formas por las que los Guasco considera que ese contacto con los enjambres de gentes, bienes e ideas traspa- africanos se produjo siguiendo unos pará- saron las fronteras políticas entre los impe- metros ya configurados por las potencias rios en un Atlántico que se singulariza por ibéricas a pesar de la aparente crítica ingle- su papel como eje integrador. El volumen, sa al modo de proceder de españoles y por- además de la introducción y un epílogo, tugueses. Similarmente, Ben Breen en está estructurado en cuatro secciones temá- «Empires on Drugs: Pharmaceutical Go- ticas donde se suceden los trabajos. Betweens and the Anglo-Portuguese La primera de las secciones, titulada Alliance», insiste en el acervo portugués Severed Histories, está consagrada a trazar en transferencias a los ingleses de conoci- y analizar la disgregación de ese mundo mientos, así como de redes comerciales, atlántico anglo-ibérico en dos historias para evidenciar los poderosos vínculos fragmentadas donde los distintos vínculos entre ambos imperios. Breen desafía el seculares se apagan debido a procesos ope- relato historiográfico convencional para rados tanto en los archivos como en las demostrar que los holandeses no serían los historiografías nacionales. El primer capí- sustitutos del Imperio portugués en las tulo, «The Anglo-Iberian Atlantic as a Indias, sino que en realidad serían los Hemispheric System? English Merchants ingleses sus genuinos sucesores en tanto https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.247 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 225 crearon su Imperio aprovechando el legado Clarke, Interracial Love, and Allegiance in adquirido de la potencia ibérica, si bien the Revolutionary», Cameron B. Strang luego la elaboración de su historia se hizo revaloriza como sujetos históricos del suprimiendo la influencia del capital cultu- mundo atlántico el rol de los actores de ral de Portugal. ámbito local en los espacios fronterizos. La segunda de las secciones, bajo el Clarke ofrece un retrato de la trayectoria epígrafe «Brokers and Translators», pone vital del dueño de plantación George J. F. el foco en los intermediarios culturales que Clark y de otros como él, por ejemplo, participaron en la puesta en marcha de esa Zephaniah Kingsley, en la Florida oriental red entretejida anglo-ibérica o en su ocul- reconquistada por los españoles en el tamiento. En «Marrying Utopia: Mary and período que jalona entre 1780-1820 y su Philip, Richard Eden, and the English posterior alineamiento con España durante Alchemy of Spanish Perus», Christopher el contexto de los movimientos de inde- Heaney se propone interpretar cómo los pendencia en el hemisferio, por su interés textos españoles sobre las Indias america- y lucha por mantener el sistema de ascenso nas moldearon la creatividad literaria de social de los esclavos que tenía el modelo los ingleses respecto del hemisferio. En de sociedad colonial del Imperio español. concreto, después de la unión de Felipe II La tercera sección, «Possession, Sove- con María de Inglaterra, Heaney pone de reignty, and Legitimacy», examina las relieve la Decades of the New World or características comunes de españoles e West India de Richard Eden como punto ingleses en los que se refiere a significa- de partida de la literatura colonialista que ciones conceptuales acerca de la idea de justificaría los proyectos imperiales ingle- soberanía sobre el Nuevo Mundo. Prime- ses en el Nuevo Mundo. En el capítulo de ramente, Cañizares-Esguerra desde una Holly Snyder, «The Pegs of a Wider perspectiva comparativa en «The “Iberian” Frame: Jewish Merchants in Anglo-Iberian Justifications of Territorial Possession by Trade», se observa cómo en el auge del Pilgrims and Puritans in the Colonization Imperio británico los judeoconversos ibéri- of America» ilustra las semejanzas nota- cos desempeñaron un papel fundamental. bles que atraviesan la argumentación dis- Snyder muestra la versatilidad de la comu- cursiva sobre la soberanía de las Indias nidad judeoconversa a la hora de transmu- americanas desplegada por los españoles tar sus identidades y de levantar una red en el siglo xvi con las tesis construidas por transnacional de intermediación. A partir los puritanos ingleses un siglo más tarde. de un punto de vista parecido, en el capítu- El profesor Cañizares-Esguerra sostiene lo «Entangled Irishman: George Dawson que ambas empresas coloniales, más allá Flinter and Anglo-Spanish Imperial Rival- de las divergencias aparentes, emplearon ry», Christopher Schmidt-Nowara rescata argumentos de carácter religioso forjados la actuación protagonizada por distintas en la época medieval y la conversión de las figuras ilustradas de ascendencia irlandesa sociedades indígenas como axioma para como Alejando O’Reilly o Blanco White justificar su proyección al continente. En en las historias imperiales de británicos y segundo lugar, en «“As the Spaniards españoles como intermediarios culturales, Always Have Done”: The Legacy of aunque de forma particular el capítulo Florida’s Missions for Carolina Indian sigue los pasos del oficial británico George Relations and the Origins of the Yamasee Flinter, quien a la postre inició una carrera War», Bradley Dixon aborda el proyecto al servicio de España y en favor del comer- británico de integrar como vasallos cristia- cio de esclavos colonial, en el marco de la nos a los nativos de Carolina del Sur era de la Revolución. Posteriormente, en mediante un modelo de encaje que gravita- «Planters and Powerbrokers: George J. F. ba sobre paradigmas ensayados por los 226 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes españoles con sus indígenas. Se trataba de ta que el contexto bélico representó un poner en funcionamiento, señala Dixon, un marco propiciatorio para las lealtades cam- modelo de cacicazgos inspirado en la biantes entre los distintos contendientes en República de Indios erigida por los espa- la guerra y un punto de inflexión en las ñoles en sus territorios de América. relaciones imperiales en la zona, ya que los La última de las secciones, «Trade and vínculos entre colonias en la región se War», arroja luz sobre las dinámicas estrecharon aún más. Finalmente, Eliga H. comerciales, diplomáticas y bélicas como Gould cierra el libro con un sucinto epílo- vectores en las relaciones anglo-ibéricas. go que contextualiza las contribuciones de En «Reluctant Petitioners: English Offi- los autores, y señala que la historiografía cials and the Spanish Caribbean», el traba- dependiente de los archivos históricos jo de April Lee Hatfield examina el nacionales ha tendido a ocultar el carácter espacio caribeño entre los hitos de la caída transnacional como lugar de encuentro que de Jamaica en 1655 y el Tratado de Utrecht tanto caracterizó el Atlántico. en 1713. Un lapso de tiempo que coincide en Se puede considerar que el volumen a el Caribe con el final de la supremacía lo largo de sus páginas configura una his- española y el inicio de la británica, así toria que va más allá de las habituales como la evolución de un estado de guerra a narrativas nacionales y logra al mismo uno de comercio intercolonial pacífico en tiempo su objetivo de enfatizar las profun- términos relativos gracias al asiento entre das conexiones históricas entre el mundo ambas coronas, aunque la nueva relación anglo-ibérico, así como los protagonistas económica no se tradujo en más colabora- que surcaron ese espacio durante toda la ción diplomática entre las autoridades época moderna. En este sentido, la obra coloniales locales. Ernesto Bassi, en brinda un amplio repertorio de ejemplos «Enabling, Implementing, Experiencing para ilustrar cómo ese entrelazamiento Entanglement: Empires, Sailors, and Coas- anglo-ibérico llegó a entretejerse en distin- tal Peoples in the British-Spanish tas esferas, que comprenden un nutrido Caribbean», enfatiza los vínculos entre surtido de historias que engloban desde la Jamaica y siete puertos de la Nueva Grana- dimensión local hasta la cúspide imperial, da, vistos como componentes de una en un Atlántico que sobresale como lugar misma red como consecuencia del comer- de conexiones interculturales, y cómo cio y el contrabando, todavía más galvani- luego, el entrelazamiento anglo-ibérico al zados a finales del siglo xviii por la final adquirió una naturaleza global. De transmisión de ideas. En el último capítulo, este modo, se hace necesario para los his- «The Seven Years’ War and the Globaliza- toriadores traspasar los límites que estable- tion of Anglo-Iberian Imperial Entangle- ce la historiografía tradicional, lo que ment: The View from Manila», Kristie también al mismo tiempo exige un trabajo Flannery cambia el eje atlántico por el y una lectura más transnacional de las océano Índico con el fin de ampliar el aná- fuentes disponibles en los archivos, para lisis a la globalización de las historias seguir profundizando en el amplio elenco entrelazadas en el transcurso de la Guerra de posibilidades de investigación histórica de los Siete Años en las Filipinas y la ocu- que el libro ofrece en lo que respecta a his- pación británica de Manila. Flannery resal- torias atlánticas.

Jaouad Jabri Universitat Autònoma de Barcelona https://orcid.org/0000-0002-5931-9169 Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 227

Brook, Timothy (2019) El sombrero de Vermeer. Los albores del mundo globalizado en el siglo xvii Barcelona: Tusquets editores, 326 p. ISBN: 9788490666760.

Timothy James Brook, nascut a Toronto el Timothy Brook té una manera curiosa 1951, és un escriptor, sinòleg i historiador de descriure la situació del segle xvii però especialitzat en cultura xinesa. També fou molt encertada: ens la compara amb la professor a la Universitat de la Columbia «xarxa d’Indra», una metàfora utilitzada Britànica de Vancouver. Dels més de deu pel budisme per explicar la relació entre llibres que ha escrit cal destacar Death by totes les coses. La metàfora tracta de la a Thousand Cuts (Harvard, 2008, en col· interpretació de tots els fenòmens del món laboració amb Jérôme Bourgon i Gregory a partir de la següent imatge: imagina una Blue), un llibre sobre una forma de càstig i teranyina, on a cada ramificació hi ha tortura a la Xina, «la mort per cent talls», una gota de rosada. Les gotes reflecteixen que no es va abolir fins al 1905. També el que tenen al voltant, que són la resta de Vermeer’s Hat (Londres, 2007), possible- gotes. D’aquesta manera, elles mateixes ment el seu llibre més famós, que va gua- canvien quan canvien les del seu voltant, ja nyar el Mark Lynton History Prize de la que són el seu reflex. Així, qualsevol canvi Columbia School of Journalism, un premi realitzat en qualsevol part de la gran tera- anual de deu mil dòlars donat a un llibre nyina acabarà afectant la gota més llunya- d’història, i que no s’ha traduït al castellà na i la canviarà. Tot ho conté tot. La fins al 2019. teranyina segueix creixent sempre i cada L’autor planteja un estudi de la globa- vegada s’adhereix a nous punts, es connec- lització del món durant el segle xvii a par- ta amb els fils del seu voltant. Brook diu tir de les obres de Johannes Vermeer de que és una xarxa cada vegada més comple- Delft (1632-1675) utilitzant objectes que xa i retorçada, però alhora això és el que la apareixen a les seves pintures com a mitjà fa més conjuntiva. La utilització d’aquesta per parlar del comerç, l’economia, les metàfora encaixa molt bé amb el segle colonitzacions i en general la transcultura- xvii, ja que, segons Brook, va ser la prime- ció del segle xvii, tot i que també utilitza ra vegada que el món es va unir de la una pintura de Hendrik van der Burch, una manera en què ho va fer, les relacions de Leonaert Bramer i la imitació d’un plat de internacionals, el comerç, els viatges. Tots porcellana xinesa del Museu Lambert van aquests individus i països són gotes de Meerten de Delft. A partir de la ciutat de rosada en la xarxa d’Indra, connectats Delft, on Vermeer va passar la seva vida, entre ells i canviant junts, imitant-se i Brook viatja per tot el món i ens parla reflectint-se. sobre l’inici d’aquesta globalització. Els Països Baixos durant aquest segle El segle xvii va ser un segle de conso- van ser un nucli de convergència comercial lidació, de viatges a llocs llunyans molt molt gran. Molts dels negocis passaven per més freqüents que en segles anteriors. En allà, i de fet la companyia de comerç del aquests viatges es portaven objectes segle xvii més important i gran de l’època estranys de llocs estranys i la gent es mera- era la VOC (de l’holandès Vereenigde vellava per la porcellana de la Xina, el Oostindische Compagnie, Companyia tabac d’Amèrica o la plata de Potosí. La Holandesa de les Índies Orientals), una passió principal era navegar pel mar, cre- corporació molt poderosa que feia comerç uar oceans, descobrir terres noves i viatjar des de Delft i altres ciutats neerlandeses a països llunyans. amb Àsia. Delft semblava ser el punt de https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.263 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) 228 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes convergència de tots els comerços, i, com Al segle xvii, un cop les companyies el mateix Descartes va dir sobre Amster- arriben al continent asiàtic, les mercaderies dam en 1631 durant el seu exili a Holanda, orientals són cada vegada més freqüents a «quin altre lloc de la terra podria algú Europa, com la porcellana, les teles de escollir on totes les mercaderies i totes les seda o les espècies exportades. Per la seva curiositats que un pugui anhelar siguin tan banda, a aquestes altures Xina veia l’avenç fàcils de trobar com en aquesta ciutat?» armamentístic europeu i hi havia el debat (p. 27). de si comerciar o no amb Europa, si utilit- Brook s’acosta a tots aquests temes zar també les seves armes per a la defensa des de les obres de Vermeer, fixant-se en pròpia. Hi havia alts funcionaris que volien un mapa pintat darrere d’una noia somrient conèixer la manera de fer dels europeus, a un militar o en una peça de porcellana com feien les seves armes i aprendre d’ai- carregada de fruita que endolceix l’aire xò, mentre que d’altres s’hi posicionaven d’una habitació on hi ha una jove llegint en contra, com per exemple Lu Zhaolong, una carta a la llum d’un gran finestral. un membre de l’alta burgesia que conside- D’on venia aquesta porcellana? Què rava un risc barrejar-se tant amb els euro- s’amaga sota aquella teulada de colors ver- peus, tement que canviarien les creences mells? Per què la dona pesava monedes xineses i imposarien les europees. d’or? Cada capítol parteix d’una pintura o A conseqüència d’aquests viatges, el obra artística i a partir d’aquesta introdueix comerç mundial es fa cada vegada més el tema que anirà desenvolupant. L’autor gran i es comencen a veure les conse- tracta tots aquests objectes, aquests detalls qüències de la globalització, la rapidesa de les pintures que a primera vista potser amb la qual les mercaderies es repartei- no hem ni vist, com a portes que ens diri- xen, la transculturació. Aquest últim con- geixen cap a moments del segle xvii, cap a cepte fa referència a la barreja entre rutes entre oceans, regions que es van cultures, que alhora crea cultures noves. colonitzar, tractes entre comerciants i vai- Aquesta barreja cultural la podem veure xells que van naufragar. en diversos exemples durant el segle xvii, Al segle xiv amb el llibre de Marco com en el cas de la porcellana xinesa, Polo i els seus viatges per la Xina relatant com Brook ens explica, que es va comen- les grans riqueses del continent ja es va çar a introduir a Europa cap al 1650 i es encendre una flama de desig als cors dels va fer molt famosa i al final quasi tota viatgers de veure tals riqueses, de trepitjar casa de classe baixa en tenia alguna peça aquell país. Colom al segle xv es va topar per a l’ús quotidià. L’alta demanda per amb Amèrica quan realment anava buscant part dels europeus també va fer que can- el continent asiàtic i l’explorador francès viés el producte i els xinesos el fessin més Samuel Champlain (1567-1635), protago- al seu estil per vendre’l millor als estran- nista del segon capítol, buscava una ruta a gers, i en un cert punt hi havia tanta por- través del continent nord-americà per arri- cellana a Europa que es va començar a bar cap a la Xina i poder comerciar. A valorar únicament la més antiga i escassa. principis del segle xvii travessar l’oceà i També podem veure la transculturació en arribar cap a la Xina semblava el somni de el cas del tabac, que provenia inicialment tot viatger i moltes grans companyies (com dels indígenes d’Amèrica, que l’utilitza- la VOC) desitjaven trobar la ruta més ràpi- ven per a rituals i actes socials; de segui- da possible abans que la resta de compa- da els europeus van agafar l’hàbit i nyies per poder monopolitzar el comerç ràpidament aquest es va estendre cap a la amb els asiàtics. Els primers tres capítols Xina, on a finals del segle xvi ningú del llibre parlen d’aquestes exploracions, fumava però a mitjans del xvii ja era una aquest desig d’arribar a la Xina. pràctica estesa entre tothom. Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 229

En l’últim capítol, les conclusions, El fet que el llibre giri al voltant de les Brook es basa en el vers «cap home és una pintures de Vermeer li dona un cert to illa sencera en si mateixa» de Devocions artístic, i que a partir d’objectes i pintures per a ocasions emergents, del poeta John tracti els fets del segle xvii és un enfoca- Donne (1572-1631), vers en el qual el ment molt original. Llegir aquest llibre ha poeta realment parlava sobre les relacions estat una mica com estar en un somni. En espirituals humanes però que clarament un somni saps on et trobes, però encara reflecteix la globalització del segle xvii i la que ho pensis no saps com has arribat fins connexió entre continents. En altres versos allà, i per això saps que és un somni. Amb el poeta anglès menciona diversos ele- aquest llibre m’he sentit així. Estava lle- ments, com la plata i els viatges de la tripu- gint sobre una dona i un militar coquete- lació al transportar-la o la traducció jant en una habitació de Delft i de cop em lingüística i els continents connectats, i trobava en mig de Canadà, envoltada per aquí Brook ens assenyala les portes que indígenes i europeus carregats amb arca- Donne deixa en els seus poemes i com bussos, i no tenia manera d’explicar com aquestes et transporten al seu segle, igual havia arribat fins allà. Llegir sobre un savi que fan les pintures de Vermeer, encara que al seu estudi i de cop trobar-me entre els el poeta no en fos conscient. supervivents d’un naufragi en una regió Timothy Brook utilitza fonts primàri- xinesa. La fluïdesa amb la qual Brook es, com la mateixa crònica de Samuel passa de les pintures de Vermeer als fets Champlain (publicada en 1613), el primer reals és quasi tan subtil com les pinzellades europeu que va explorar els Grans Llacs de la Mona Lisa. I això m’ha fascinat. d’Amèrica del Nord, les cròniques d’Adri- Una cosa que ens pot quedar molt ano de las Cortes,1 jesuïta espanyol, que va clara després de llegir aquest llibre és la tenir la mala fortuna de naufragar en el increïble interrelació de les coses, que cap Nossa Senhora da Guía el gener de 1625 fet es troba isolat de la història i l’avenç en un remot poblat de la costa xinesa, o el d’aquesta i com una papallona que bat les Manual del fumador (Yanpu en l’original), ales a la Xina pot causar un huracà a de Lu Yao, exgovernador provincial, Delft... publicat pel 1774 i que parla de les normes socials que cal tenir en compte al fumar. Berta Clapés Fontanet Seguint el que diu James Elkins,2 Universitat Autònoma de Barcelona durant tot el llibre Timothy Brook decons- https://orcid.org/0000-0001-7882-0453 trueix els quadres de Vermeer com si fos- sin puzles, i peça per peça va desmantellant la simbologia que s’amaga al darrere de cada pinzellada. A partir d’aquí ens porta al comerç del segle xvii, a les modes del moment, l’economia És possible que part de la inspiració de Brook sorgeixi del llibre d’Elkins.

1. Editat en castellà per Beatriz Moncó Rebo- llo: Cortes, A. de las (1991). Viaje de la China. Madrid: Alianza. 2. Elkins, James (1999). Why Are Our Pictures Puzzles? On the Modern Origins of Pictorial Complexity. Nova York: Routledge. 230 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes

Sbert i Pérez, Olga; Masdéu i Térmens, Raimon (2019) El territori de Sant Just Desvern en el segle xviii: l’anàlisi del Cadastre de 1716 Sant Just Desvern: Centre d’Estudis Santjustencs, 225 p. XXIII Miscel·lània d’Estudis Santjustencs ISBN 978-84-939154-5-2

La recuperació de la història d’un indret, formació molt valuoses per entendre el d’un municipi, no és fàcil quan es tracta de paisatge de Sant Just Desvern al segle la història del seu paisatge, del seu urba- xviii, com és el valuós cadastre de 1716, nisme o de la seva parcel·lació. Sovint no complementat amb les revisions de 1732 i n’hi ha prou amb les fonts textuals per a 1742 i el llegat documental del comte de reconstruir estructures espacials, tant si Darnius, un dels terratinents del municipi. van existir físicament com si van ser super- La informació numèrica primerenca i la posades, com ara les divisions de la propi- progressiva aparició d’alguns gràfics, com etat. Primer de tot, cal trobar fonts el del límit del terme parroquial, els han d’informació. Som un país amb poca tradi- ajudat a anar configurant l’espai santjus- ció gràfica, sobretot si ho comparem amb tenc al segle xviii. I els resultats són extra- altres cultures. Tenim grans relats del pas- ordinaris. sat però relativament pocs testimonis grà- D’una banda, hi ha la reconstrucció fics. Hi ha municipis italians que tenen uns gràfica de com era físicament el terme, magnífics mapes de l’època del Renaixe- quins eren els camins, els cursos d’aigua; ment o municipis del nord d’Europa que com eren totes i cadascuna de les masies tenen una magnífica cartografia par- existents, I també com era el règim de pro- cel·lària i cadastral ja des del segle xviii, és pietat de la terra, quins conreus hi havia, a dir, tenen un dibuix —que pot estar més o etc., i tot això gràcies a treballar precisa- menys mal fet— de com era aquell territori. ment amb dades cadastrals. Cal remarcar Malauradament, aquí, a Catalunya, i a que a l’edició s’han annexat dos mapes Espanya, no és el mateix. Hem trigat molt solts del terme municipal de Sant Just, tal a tenir mapes, no només dels nostres muni- com era al segle xviii. Un amb la trans- cipis sinó de tot tipus. De fet, paradoxal- cripció gràfica de les parcel·lacions que ment hem aconseguit aquests mapes figuren en el cadastre de 1716 i un altre gràcies a les guerres, que ens han portat amb la xarxa de camins i les finques del exèrcits estrangers que, per motius pura- segle xviii, dibuixats sobre la trama urbana ment bèl·lics, van dibuixar cartografia del actual, de manera que es fa molt més ente- nostre territori. Així, la història de la carto- nedora la reconstrucció de com era el grafia de Catalunya sense l’exèrcit francès, municipi fa gairebé tres-cents anys. per citar-ne un exemple, seria tota una El llibre està estructurat en sis capítols. altra, molt més pobra. En el primer es fa una introducció al cadas- Per tant, cal saber valorar i treballar tre de 1716, explicant-ne els orígens i la totes i cadascuna de les poques fonts que informació cadastral específica pel que fa tenim a l’abast. Això vol dir tenir la sort de al municipi estudiat. També s’hi introduei- trobar-les, però sobretot saber llegir-les, xen els cadastres de 1732 i 1742. S’hi fa, interpretar-les i reconstruir-les. I aquesta en definitiva, una presentació de les fonts recerca és, precisament, la que han fet, utilitzades en la recerca. El segon capítol d’una manera remarcable, els autors ens explica com era Sant Just Desvern al d’aquest llibre. L’arquitecta Olga Sbert i segle xviii, pel que fa a la seva geografia l’historiador Raimon Masdéu han sabut física, a les vies de comunicació o als treure tota la informació d’unes fonts d’in- límits del terme, als seus habitants i https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.257 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 231 als tipus de conreu. En el tercer capítol es sari i un índex onomàstic i toponímic que fa una anàlisi detinguda de les heretats i les és de molta utilitat. Cal fer una menció finques del municipi, així com una anàlisi especial al Centre d’Estudis Santjustencs dels terratinents. El quart capítol es dedica per la iniciativa d’una edició com aquesta, específicament a la reconstrucció carto- amb moltes il·lustracions i en edició bilin- gràfica de les informacions del cadastre, de güe català-castellà. la qual sorgiran els mapes de què hem par- El resultat final de tota aquesta recerca lat en el paràgraf anterior. El cinquè capí- és un retrat de la parcel·lació de Sant Just tol conté una minuciosa relació dels llocs Desvern al segle xviii amb la descripció de de Sant Just, això és, els topònims, els cur- les finques i la identificació dels propieta- sos d’aigua, els turons, els edificis i llocs ris corresponents, la reproducció dels públics i les creus de terme. La reconstruc- límits i els usos del sòl. Ens reconstrueix, ció del paisatge del municipi al segle xviii en definitiva, un paisatge de la vila que, tot hi és feta, doncs, en profunditat. El llibre i que molt transformat, és en l’origen del s’acaba amb unes conclusions i una trans- paisatge actual. I no hi ha gaires municipis cripció literal del cadastre de 1716 per que disposin d’estudis semblants. El mag- esperonar futurs investigadors o persones nífic treball d’Olga Sbert i Raimon Masdéu interessades en el tema: a continuar l’estu- desbrossa camins vers nous usos de la car- di o, senzillament, a gaudir de la lectura tografia del segle xviii i amplia la mirada a d’aquest document. Al final hi ha una l’hora de fer història. bibliografia, una bibliografia web, un glos-

Carme Montaner i Garcia Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya http://orcid.org/0000-0001-9647-956X 232 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes

Corbeto, Albert (2019) Minerva de doctos. La Real Biblioteca y los hombres de letras del Siglo de las Luces al servicio del Estado y del beneficio público Mérida: Editora Regional de Extremadura, 564 p. ISBN 978-84-9852-607-3

A primeros de marzo de 1712, unos meses Premio de Investigación Bibliográfica antes de finalizar la Guerra de Sucesión, «Bartolomé José Gallardo», que el Ayun- abría sus puertas al público la Real Biblio- tamiento de Campanario, municipio de la teca de Madrid, situada en un edificio con- provincia de Badajoz, concedió a la obra tiguo al Palacio Real. Fue una de las Minerva de doctos y que, gracias también primeras decisiones relacionadas con la a la participación de la Junta de Extrema- cultura que tomó el rey Felipe V, aconseja- dura, ha hecho posible su publicación. do por su confesor, el jesuita francés Pedro El libro de Albert Corbeto sirve, de Robinet, que, de hecho, fue el primer entrada, para confirmar algo de sobras director de la institución. Uno de los obje- conocido: que la creación de la Real tivos principales de esta iniciativa era Biblioteca fue el pretexto ideado por los implantar en España el modelo de la consejeros reales para señalar un lugar en Bibliothèque Royale de París, creada en el donde depositar las importantes coleccio- siglo xiv y abierta al público en 1692, nes de libros que fueron confiscadas a durante el reinado de Luis XIV, abuelo del algunos de los partidarios del archiduque primer Borbón español. Carlos de Austria, rival de Felipe V en el En el libro Minerva de doctos. La Real conflicto sucesorio, que tomaron el camino Biblioteca y los hombres de letras del del exilio. Destacan, en este sentido, los Siglo de las Luces al servicio del Estado y ocho mil volúmenes pertenecientes a la del beneficio público, el historiador Albert biblioteca del marqués de Mondéjar, los Corbeto analiza minuciosamente los avata- más de seis mil confiscados al arzobispo res que sufrió la Real Biblioteca —conver- de Valencia, Antoni Folch de Cardona, y tida más tarde en la actual Biblioteca también las colecciones secuestradas al Nacional de España— durante el período duque de Terranova y al duque de Uceda. comprendido entre su fundación y el año A estos fondos se añadieron los dos mil 1809 cuando, por orden de José I Bonapar- libros que ya formaban parte de la bibliote- te, en el contexto de la Guerra de la Inde- ca del Palacio Real durante el reinado de la pendencia, la colección fue trasladada al casa de Austria y los seis mil que el propio convento de los padres trinitarios calzados Felipe V había mandado traer de Francia. de Madrid. Para ello, Corbeto ha consulta- Quizás sean menos conocidos los deta- do a fondo los propios archivos de la lles relacionados con los recursos que se Biblioteca Nacional y también los del destinaron a financiar la Real Biblioteca Archivo Histórico Nacional. Se trata, sin durante sus primeros años de existencia. duda, de un excelente trabajo de investiga- En 1715, como se detalla en el primer ción, realizado por uno de los mejores capítulo del libro, dedicado a su fundación, conocedores de la historia del libro antiguo Felipe V ordenó que para el sustento eco- en España, como avalan sus anteriores tra- nómico de la librería real se utilizase el bajos relacionados con el arte tipográfico dinero obtenido con el impuesto sobre el y, en especial, sobre el desarrollo de la tabaco consumido en los reinos de Aragón, industria de la fundición de tipos de Valencia y Cataluña. De igual forma, las imprenta. El buen hacer del autor se vio rentas secuestradas al monasterio de Poblet recompensado en el año 2018 con el XXI se destinaron también al mantenimiento de https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.258 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 233 la biblioteca. Estos ingresos se comple- dividir cada capítulo en varios subcapítu- mentaban con algunas donaciones hechas a los, con sus respectivos títulos. No obstan- cambio de privilegios reales o con la venta te, hay que decir que el estilo de redacción de libros duplicados procedentes de las es excelente, cosa que facilita que la lectu- confiscaciones de los bienes de los exilia- ra del libro sea muy amena. dos austracistas. Es interesante también Aun así, hay que advertir al lector que constatar como una parte muy importante el título del libro no se corresponde entera- del papel que se utilizó en las ediciones mente con su contenido. De hecho, a partir patrocinadas por la Real Biblioteca proce- del segundo capítulo el autor se centra de día de molinos catalanes, principalmente forma casi exclusiva en explicar el intento de la comarca de la Anoia, como los de por parte de Juan de Santander de crear Capellades y la Pobla de Claramunt, pero una imprenta real asociada a la Real también de centros papeleros de la cuenca Biblioteca. De esta forma, deja de lado el del Terri, cerca de Girona. análisis en profundidad de otros aspectos Además, resulta valiosa la aportación que sugiere el subtítulo de la obra, como de Corbeto en relación con la política, y son la contribución de la biblioteca —si es más concretamente sobre la repercusión que la tuvo— en la formación de una gene- que el conflicto entre colegiales y manteís- ración de escritores ilustrados o bien su tas tuvo en el seno de la Real Biblioteca; verdadera aportación al fomento de la lec- una afectación que no fue otra cosa que el tura y al «beneficio público». En cualquier reflejo de la lucha por el poder en la corte caso, este aspecto no desmerece en absolu- castellana. También es interesante consta- to la calidad del trabajo, que constituye tar la implicación del sacerdote Juan una aportación de primer orden al conoci- Manuel de Santander —el más destacado miento sobre el funcionamiento de la de los bibliotecarios mayores que ejercie- imprenta en la capital de España durante el ron durante el siglo xviii— en algunos de siglo xviii. los episodios clave del período de la Ilus- Aunque la publicación de libros fue tración en España, como por ejemplo en la una de las actividades propias de la Real publicación, en 1758, del libro del jesuita Biblioteca desde sus inicios, el impulso José Francisco de la Isla que, unos años editorial no llegó hasta 1751, cuando el rey antes del motín de Esquilache, puso en Fernando VI nombró bibliotecario mayor a contra de la Compañía a la mayor parte de Juan de Santander. Bajo su dirección, las órdenes religiosas. A la vez, es intere- como apunta Corbeto, la biblioteca vivió sante descubrir que fue precisamente San- su etapa de mayor esplendor, que se pro- tander quien en 1756 alertó a la Inquisición longó hasta la muerte del sacerdote en de la llegada a España de los primeros 1783. De esta forma, fruto de la obstina- tomos de la Encyclopédie, tres años antes ción de Santander, la Real Biblioteca se de que la obra de Diderot y de D’Alembert ocupó, no sin muchas dificultades, de la fuese prohibida por el papa Clemente XIII. edición de algunas obras monumentales de Si algo hay que reprochar al autor, en gran valor, como por ejemplo la Bibliothe- cualquier caso, es la falta de una mayor ca arábico-hispánica de Miguel Casiri, el definición en la estructura del libro. Cierta- catálogo de manuscritos griegos compila- mente, el encabezamiento numérico utili- do por Juan de Iriarte o la Bibliotheca His- zado en la multitud de apartados en que se pánica de Nicolás Antonio. El objetivo de dividen cada uno de los cinco capítulos Santander no era otro que situar las letras hace más difícil la comprensión de la obra hispanas en el lugar que, en su opinión, les en su conjunto, principalmente debido a correspondía. Según Corbeto, la publica- los continuos saltos cronológicos que con- ción de la obra de Casiri despertó un gran tiene. Hubiera sido más útil para el lector interés en Europa y fue considerada por el 234 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes colectivo de la República de las Letras industria editorial española seguía pade- como una gran aportación al Siglo de las ciendo el mismo problema de base que ya Luces. Cruickshank1 detectó durante el Siglo de No obstante, lo cierto es que, debido a Oro; es decir, una constante falta de capital la «falta crónica de fondos», como la defi- que impedía la realización de grandes pro- ne el propio autor del libro, la creación de yectos editoriales. Igual que hacían sus la imprenta real fue dilatándose en el tiem- predecesores cien o doscientos años antes, po y Santander tuvo que depender siempre los impresores españoles del Siglo de las de impresores particulares para llevar a Luces sobrevivían básicamente gracias a cabo sus proyectos. Un ejemplo que ilustra los pequeños trabajos de remendería, de lo perfectamente esta dificultad es el citado que se deduce que, al fin y al cabo, esta fue catálogo de manuscritos griegos, uno de la principal ocupación de los talleres tipo- los buques insignia de la labor editorial gráficos a lo largo de toda la historia de la de la Real Biblioteca, el cual, aunque Iriarte imprenta en la España moderna. Las gran- lo tenía ya completado en 1742, no fue des dificultades que tuvo Juan de Santan- publicado, pese a los deseos de Santander, der para publicar libros —muy a pesar de hasta casi treinta años después, en 1769. dirigir una institución de carácter estatal— No es de extrañar, en este sentido, que su no dejan de ser el reflejo de los problemas sustituto, Francisco Pérez Bayer, que que tuvo la industria editorial en su con- ocupó el cargo de 1783 a 1794, considera- junto. Ni con la creación de la Real Biblio- se un despilfarro la empresa editora lleva- teca la monarquía española fue capaz —ya da a cabo por su predecesor. fuera por incompetencia o por desidia— de Por todo ello, la explicación sobre la poner la imprenta al servicio del Estado, génesis de la Real Biblioteca que se supo- como habían hecho otras potencias euro- ne que contiene el libro Minerva de doctos peas del momento. es, en realidad, la historia del intento frus- A tenor de los constantes problemas trado por parte de Juan de Santander de económicos a los que tuvo que hacer frente llevar a la práctica un plan que pretendía la Real Biblioteca no parece, por lo tanto, poner la edición oficial española a la altu- que a lo largo del Siglo de las Luces la ra, ni más ni menos, que de la Imprimerie monarquía española tuviera mucho interés Royale de París. Lejos de este objetivo, las en promover las letras y la cultura. Incluso obras de Casiri, Iriarte y Antonio fueron durante el reinado de Carlos III, de 1759 a prácticamente las únicas obras de impor- 1788 —considerado por muchos el más tancia que la Real Biblioteca publicó «ilustrado» de los reyes hispanos— la Real durante sus primeros cien años de existen- Biblioteca siguió arrastrando los mismos cia. Si se compara el catálogo de ediciones problemas económicos de siempre. La de la Real Biblioteca, incluido en el libro de razón no era otra que la pobre dotación que Corbeto, con el que contiene la Histoire de la institución tenía asignada, establecida en l’Imprimerie Royale du Louvre publicada 1761 en 369.000 reales anuales. Esta canti- por Auguste Bernard en 1867 puede decir- dad se mantuvo hasta final del siglo, por lo se que, a pesar de las buenas intenciones que, como indica Corbeto, en el año 1800 de Juan de Santander, la imprenta real apenas había dinero suficiente para pagar española del siglo xviii es la historia de un al personal. La inversión de la monarquía fracaso. española en cultura, de hecho, estaba a Esta constatación conlleva, a mi modo años luz de la que se destinaba al ejército. de ver, algunas consideraciones importan- tes. En primer lugar, una de las principales 1. Cruickshank, D.W. (1978). «Literature and conclusiones que se extraen del libro de the Book Trade in Golden-Age Spain». Albert Corbeto es que en el siglo xviii la Modern Language Review, 73 (4), 799-824. Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 235

Como ha indicado Renate Pieper,2 a que supone incluir a Carlos III en el grupo mediados del siglo xviii la infantería espa- de los monarcas ilustrados europeos. El ñola recibia entre cuarenta y cincuenta Rey Político estuvo muy lejos de persona- millones de reales al año, mientras que jes como Federico II de Prusia o Catalina durante los reinados de Fernando VI y Car- la Grande de Rusia, los cuales, sin que por los III el gasto militar, incluyendo a la ello hayan de dejar de ser considerados marina, consumía dos del presu- como monarcas absolutistas, hicieron puesto total del Estado. Estas cifras supo- un gran esfuerzo por mejorar la cultura en nen un argumento a favor de las tesis de general y la educación de sus súbditos algunos especialistas que en los últimos en particular. años han revisado el Siglo de las Luces español —como es el caso, por ejemplo, de Xevi Camprubí Jonathan Israel—3 que advierten del error Universitat Autònoma de Barcelona https://orcid.org/0000-0003-3109-3580

2. Pieper, R. (1992). La Real Hacienda bajo Fernando VI y Carlos III (1753-1788). Madrid: Instituto de Estudios Fiscales, 165-167. 3. Israel, J. (2011). Democratic Enlightement: Philosophy, Revolution and Human Rights, 1750-1790. Oxford: Oxford University Press, 374-375. 236 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes

Pérez Samper, María Ángeles (2019) Comer y beber. Una historia de la alimentación en España Madrid: Cátedra, 383 p. ISBN 978-84-376-4070-9

Aunque el interés por las costumbres ali- e-Spania. En su último libro, Pérez Samper mentarias tiene una larga trayectoria a lo culmina más de dos décadas de intensa largo de la historia desde la Antigüedad dedicación a la historia social y cultural de clásica hasta llegar al siglo xx, la más la alimentación en la España moderna, una reciente historia de la alimentación es, sin de sus líneas preferentes de investigación. duda, deudora en buena parte de la iniciati- En él, la autora sigue la estela de la va de Fernand Braudel y de la Escuela de «nueva historia» que trazaron Jean-Louis los Annales en la década de los años sesen- Flandrin y Massimo Montanari en su obra ta. Su estudio, desde un enfoque sociocul- Historia de la Alimentación, publicada en tural, progresó notablemente en las francés en 1996 y aparecida en castellano décadas siguientes en Francia con los tra- en 2004 (Gijón: Trea, 2004). Comer y bajos de Jean-Louis Flandrin y, más beber muestra un enfoque de estudio recientemente, con los de Marcel Lachiver amplio y plural, que se abre a disciplinas o Bruno Laurioux. La influencia francesa afines como la Antropología, la Sociolo- en este campo se extendió rápidamente a la gía, la Lingüística, la Historia de la Litera- historiografía de otros países como el caso tura o del Arte. En la obra se aprecia, de Italia, con las obras de Piero Camporesi además, la huella de la teoría sociológica y, especialmente, de Massimo Montanari de Pierre Bourdieu. La alimentación, como (actualmente uno de sus máximos exper- otros hechos cotidianos, está condicionada tos); también a Inglaterra, con los estudios por el habitus, que actúa de mecanismo de de Stephen Mennell; a Alemania, con defensa contra el cambio. Comer y beber Michael Barczyk; o a los Estados Unidos, muestra de manera magistral que la histo- con los trabajos de Steven Kaplan. En ria de la alimentación es una historia de España, la historiadora de referencia en «tiempos largos»; siempre existe una ten- este campo en los últimos años ha sido, sión importante entre la conservación y el indudablemente, la profesora María Ánge- cambio, pero a la larga se observa una evo- les Pérez Samper, catedrática de Historia lución y una transformación. Porque la ali- Moderna de la Universidad de Barcelona. mentación es una necesidad humana vital, Su producción en este terreno no solo es pero la respuesta a tal necesidad depende amplísima —de ello dan perfecta cuenta de múltiples factores que varían a lo largo las más de ochenta y cinco publicaciones del tiempo y que la dotan de complejidad: en el apartado bibliográfico al final de esta las condiciones económicas y sociales, las obra que reseñamos (pp. 369-375)—, sino creencias religiosas y científicas, la estéti- de gran valor, como ya nos mostró con una ca, los gustos, las modas, etc. primera obra fundamental, La alimenta- El libro se articula en diez capítulos, la ción en la España del Siglo de Oro, apare- mayor parte de ellos referidos a la época cida en 1998, y que ha quedado corro- moderna por ser el momento de inicio y de borado por sus numerosos artículos cientí- expansión de la identidad de la cocina ficos publicados sobre esta materia en dife- española. El capítulo primero es un reco- rentes revistas de historia españolas como rrido por la alimentación de las diferentes Cuadernos de Historia Moderna, Pedral- civilizaciones que poblaron la Península bes, Chronica Nova o Tiempos Modernos hasta el periodo medieval y que jalonaron e internacionales como Food & History o la protohistoria de la cocina española. La https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.261 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) Ressenyes Manuscrits 39-40, 2019 237 peculiaridad ibérica fue, sin duda, la diver- vida social y los rituales de taberna como sidad culinaria fruto de la convivencia el brindis o las rondas. En efecto, el pan y entre judíos, cristianos y musulmanes. Por- el vino eran el alimento de todos, otra cosa que al margen de la desconfianza entre las era la carne, que solo era habitual para una tres culturas, la cotidianeidad canalizó una minoría que podía permitírselo. La carne riqueza de influencias e intercambios recí- de cerdo era la más consumida por la gente procos que preconfiguraron la cocina espa- sencilla, siendo la matanza todo un aconte- ñola moderna, no sin riesgos, evidentes en cimiento social. El pescado también era algunos casos, para algunos de sus miem- frecuente, por sus posibilidades de conser- bros. En particular, tras decretarse la va y, aparte de esto, porque ayudaba a expulsión de los judíos en 1492, los con- cumplir en los días de ayuno y abstinencia. versos trataron de mantener sus costum- En este sentido, productos como los hue- bres en secreto. Como reflejaba el cronista vos y el queso eran también alternativos y Andrés Bernáldez, el tabú del cerdo, el uso complementarios, y junto a verduras y del aceite de oliva (su uso no se generalizó legumbres, cumplían un importante papel hasta bien entrada la era moderna) o la en la alimentación popular. De hecho, la celebración del shabat fueron objeto de autora recalca que el cocido u olla en sus sospechas y acusaciones sobre los conver- múltiples variantes era el plato más carac- sos. Por otra parte, después de la rebelión terístico de la mayoría de hogares españo- de los moriscos de 1500, estos también les, tanto en el campo como en la ciudad. tuvieron prohibido seguir sus costumbres. Claro está, la cocina de la corte era Sin embargo, los cristianos mostraron una bien diferente. En el tercer capítulo, El actitud ambivalente en el devenir cotidia- esplendor de la cocina cortesana, se expli- no, moviéndose entre el rechazo y la admi- ca que la alta cocina española inició su ración por sus tradiciones. El rastro proceso de identidad en los albores de la profundo que la cocina andalusí dejó en era moderna, paralelamente a la creación y nuestros platos está bien probado gracias a expansión de la Monarquía Hispánica. los recetarios de la época. Por ejemplo, el Pérez Samper aborda este tema a través de escabeche fue una de las formas culinarias los principales recetarios publicados en la más importantes que se adaptó al gusto época por célebres cocineros, comenzando cristiano, también el alcuzcuz (muy pre- por el Libre de Coch del Mestre Robert, sente en la literatura del Siglo de Oro y de repetidamente editado en la España rena- nuevo habitual hoy día como consecuencia centista y que fue traducido al castellano de la cocina globalizada) o hierbas aromá- para la corte de Carlos V. La cocina predo- ticas como el comino y el azafrán. La minante en la corte era la mediterránea, a influencia árabe se aprecia especialmente caballo entre la tradición catalana y la ita- en los postres y en productos tan típicos liana. Con los Austrias, paralelamente al como el turrón o el mazapán. desplazamiento del poder hacia el Atlánti- El pan y el vino merecen atención co, la cocina castellana con influencias fla- especial (a los que se dedica el segundo mencas y lusitanas fue poco a poco capítulo), dado que eran el alimento base tomando el relevo, como puede deducirse de la mayoría de los españoles en la edad del recetario de Francisco Martínez Monti- moderna, como bien testimonian nuestras ño. No obstante, el recetario de Hernández plumas del Siglo de Oro. Según el diccio- de Maceras, más próximo a la cocina nario de Covarrubias, el pan era el «susten- popular, evidencia la permanencia de la to común de los hombres», pero también tradición mediterránea. era un alimento sacralizado. Compartía Comer para vivir, vivir para comer, estos dos significados con el vino, cuyos esta es la antítesis con la que Pérez Samper efectos también eran importantes para la titula el capítulo cuarto. Para la mayoría, el 238 Manuscrits 39-40, 2019 Ressenyes hambre era una realidad cotidiana, como Frente al dilema entre cocina francesa bien enseñan las novelas picarescas. Para y cocina española, la nobleza cortesana y una minoría privilegiada, empero, la abun- luego la burguesía decimonónica se decan- dancia de alimento y la manera de comerlo tarían por el afrancesamiento como modo eran símbolo de prestigio y refinamiento. de distinción y prestigio, como apuntaron Ciertamente, la nobleza se había sometido por aquel entonces muchos foráneos en sus a unas reglas de refinamiento en la mesa relatos de viajes. Por otra parte, en los pue- (autocontrol que diría Norbert Elias) para blos y las pequeñas ciudades se mantenía alcanzar un estatus social. Con todo, en el con vitalidad la cocina tradicional. siglo xvi Fray Antonio de Guevara elogia- La última parte del libro es la relativa al ba la libertad de que gozaban los que periodo contemporáneo. En el capítulo 9 se comían y bebían en el campo en frente de narran las resistencias nacionales y regiona- las rigideces impuestas en los banquetes. les a la influencia francesa en el ochocientos El capítulo quinto nos cuenta la Pasión que culminaron en la recreación de la coci- por el dulce de los españoles de la era na española en el siglo xx, donde la autora moderna. La autora nos explica cómo se destaca a Emilia Pardo Bazán, escritora pasó de la preferencia de la miel a la hege- consciente del patrimonio que constituían monía del azúcar. Más aún, en El felicísimo los saberes culinarios familiares y que rei- viaje de Juan Calvete de la Estrella desvela vindicaba la importancia de las mujeres en que el dulce despertaba todo un imaginario su trasmisión y conservación. de fantasía en los ambientes cortesanos. Por último, el libro se cierra con una Los capítulos seis y siete se dedican a panorámica muy actual de la globalización la introducción de los alimentos america- de la cocina española y la revolucionaria nos. En ellos se explica que el encuentro «nueva cocina» representada por profesio- entre diferentes sistemas alimenticios pro- nales como Arzak, Ferran Adrià o los her- vocó un sentimiento ambivalente que se manos Roca, que han alcanzado la fama movía «entre la atracción y el rechazo». internacional. Aunque regido por una relación de poder En definitiva, María Ángeles Samper desigual, se produjeron influencias mutuas demuestra que la historia de la alimentación y nacieron nuevas fórmulas alimentarias en España es una historia de «tiempos lar- como la cocina criolla. Se descubrieron gos», de innovaciones y de permanencias. alimentos muy definitorios de nuestra dieta Comer y beber es el fruto de su extenso presente pero el que más pasiones despertó conocimiento de las fuentes documentales fue el chocolate, tal como se explica en el de la época de gran riqueza, que abarcan capítulo siete. desde los recetarios de cocina hasta las En el capítulo octavo de la monografía fuentes literarias, crónicas, diccionarios, se analiza cómo la llegada de los Borbones relatos de viajes y que se acompaña con un supuso un cambio de paradigma en la coci- repertorio de láminas a color que ilustran na cortesana, debido a la introducción de la convenientemente el análisis. Lejos de ser tradición francesa. Este proceso es minu- una obra definitiva, creemos que será un ciosamente explicado por Pérez Samper a excelente estímulo para que cada vez más través del estudio de los gastos y contratas historiadores se decidan a adentrarse en este de los cocineros reales, documentación que apasionante y fecundo campo de estudio de se halla en el Archivo General de Palacio. la historia social y cultural.

Raúl Cuenca Álvarez Universitat Autònoma de Barcelona https://orcid.org/0000-0003-3386-8722 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 239-240

Manuscrits. Revista d’història moderna Revisors durant l’any 2018:

Dr. Francisco Andújar Castillo (Universidad de Almería) Dr. Maximiliano Barrio Gozalo (Universidad de Valladolid) Dra. Nicoletta Bazzano (Università degli Studi di Cagliari, Itàlia) Dra. María Luisa Candau Chacón (Universidad de Huelva) Dra. Elena Catalán (Universidad del País Vasco/ Euskal Herriko Unibertsitatea) Dr. Albert Corbeto López (Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona) Dr. Alejandro Coroleu Lletget (Universitat Autònoma de Barcelona) Dr. Luc Duerloo (Universiteit Antwerpen, Bèlgica) Dr. Friedrich Edelmayer (Universität Wien, Àustria) Dr. Vicent Escartí Soriano (Universitat de València) Dra. Amparo Felipo (Universitat de València) Dr. Daniel Fernández Rodríguez (Universitat Autònoma de Barcelona) Dr. Antoni Ferrando i Francès (Universitat de València) Dr. Borja Franco Llopis (Universidad Nacional de Educación a Distancia) Dr. David García Hernán (Universidad Carlos III, Madrid) Dr. Juan Gomis Coloma (Universitat Catòlica de València) Dr. Lluís Guia (Universitat de València) Dr. Antonio Jiménez Estrella (Universidad de Granada) Dra. Núria Jornet Benito (Universitat de Barcelona) Dr. Davide Maffi (Università degli Studi di Pavia, Itàlia) Dr. Alberto Marcos Martín (Universidad de Valladolid) Dra. Ana Martínez Pereira (Universidad Complutense de Madrid) Dr. Miquel Àngel Martínez Rodríguez (Universitat de Barcelona) Dra. Eulàlia Miralles Jori (Universitat de València) Dr. Fernando Negredo del Cerro (Universidad Carlos III, Madrid) Dr. Igor Pérez Tostado (Universidad Pablo de Olavide, Sevilla) Dra. Ofelia Rey Castelao (Universidade de Santiago de Compostela) Dr. Benito Rial Costas (Universidad Complutense de Madrid) Dr. Antonio José Rodríguez Hernández (Universidad Nacional de Educación a Distancia) Dr. Marc Sogues (Universitat de Girona) Dr. Albert Toldrà i Vilardell (Universitat de València) Dra. Margarita Torremocha (Universidad de Valladolid)

https://doi.org/10.5565/rev/manuscrits.270 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital)  Manuscrits. Revista d’Història Moderna 39-40, 2019 240

Dr. Jesús María Usunáriz Garayoa (Universidad de Navarra) Dr. Pep Valsalobre Palacios (Universitat de Girona) Dr. René Vermeir (Universiteit Gent, Bèlgica)

Cap dels revisors forma part del Consell de Redacció de la Revista Núm. 39-40, 2019 ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital) http://revistes.uab.cat/manuscrits

13 Editorial Articles 17 Jaime Elipe Servir a los Trastámara aragoneses: el ascen- so social de Pedro Núñez Cabeza de Vaca (†1487) 39 Andrea Arcuri El paisaje religioso alpujarreño tras el «levantamiento»: una mirada a través de las visitas pastorales 59 Joan Antoni Padrós i Estivill «Mala vida». Nivells de violència contra les dones a Olot i la Garrotxa (segle xvi) 87 Alfredo Chamorro Esteban Representación institucio- nal y negociación ritual en la Barcelona de los Austrias: las exequias de Felipe II 117 Giuseppe Mrozek Eliszezynski Rejoice in the victory of the king. The end of the Catalan revolt in the Neapolitan political debate (1652-1653) 137 Cristian Palomo Reina El concepte nació en els dietaris del Consell de Cent barceloní i la Diputació del General catalana en temps de canvi dinàstic i guerra successòria (1700-1714) 163 Agustí Alcoberro De Barcelona a Milà. Jutges austriacis- tes hispànics al Senat de Milà durant el regnat de Car- les VI, 1706-1740 181 Sílvia Cañellas De Venècia a Barcelona: els vitrallers i la importació de vidre pla al segle xviii 205 Fernando del Castillo Durán El elogio fúnebre de Mon- tesquieu al duque de Berwick 219 Ressenyes