Referències de bandolejants i bandolerisme a

Per Ramon I. Canyelles Historiador d’Artesa de Segre. www.artesadesegre.net Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Pàgina anterior. Il·lustració de Yolanda Cotonat. Fragment.

96 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Presentació

En aquest treball recollim els fets que hem pogut documentar amb les pri- meres referències sobre bandolerisme i partides de bandolers dins de l’actual terme d’Artesa de Segre i el seu voltant. Aquests noticies ens arriben a partir del segle XIV amb la participació de bandositats que donaven suport al comte de Foix en el seu intent de conquerir la corona catalano-aragonesa per treure del tro a Martí l’Humà i l’acabarem amb el cas de Jaume Codó, de malnom lo Nassas, bandoler que al fi nal del primer terç del segle XVII fou detingut i jutjat per la seva condició de matador d’hòmens. Entremig, però, veurem com incidí a la zona l’enfrontament entre els bàndols dels nyerros i dels cadells amb el setge que patí el Batlle d’Alòs a , així com les seves conseqüències.

Mateu de Foix

El primer fet del que en tenim notícia en territori artesenc té a veure amb la participació de bàndols al servei de causes bèl·liques, quan en el segle XIV diferents grups de bandolejants donen suport a Mateu de Foix, senyor d’Andorra i vescomte de Castellbó, en la seva campanya per conquerir el regne de Catalunya. A la mort de Joan I, el 18 de maig del 1396, fou coronat el seu germà Martí I l’Humà, ja que el monarca difunt no havia tingut descendència masculina. Aquesta successió provocà el desencís de la seva fi lla gran, Joana, casada amb el comte Mateu de Foix, matrimoni que aspirava a la corona catalano-aragonesa. Al veure’s desplaçat en la successió al tron, el comte de Foix inicià, des de la seva senyoria de Castellbó, la invasió del territori amb la intenció de des- tronar el rei Martí. En el seu recorregut Pirineus avall, guanyant Organyà, , Isona i Àger arribà a Vernet, avui dins del terme municipal d’Artesa de Segre, on intentà, per dues vegades, l’assalt al seu petit castell defensat per Joan de Cardona sense poder-lo guanyar1. Donant el lloc per perdut va travessar el riu Segre amb el seu exèrcit i atacà per sorpresa la vila murallada d’Artesa, la qual va conquerir. Aquesta acció provocà un parèntesi en el domini de la senyoria artesenca per part dels Ribelles que durà fi ns el 1398 quan el comte Pere d’Urgell el feu retornar Mateu al comtat de Foix. Lladonosa recull2 que el rei Martí es queixava a l’abat de la Serra del gran nombre de bandolers que acompanyaven el comte en aquelles malvestats i de la tra- ïció comesa. En aquesta primera notícia veiem que les accions no eren producte de ban- dositats organitzades per bandolejar, sinó que veiem les partides de bandolejans com mercenaris del comte de Foix en la seva pretensió de conquesta del territori de la corona.

97 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

La fi ra de Sant Bartomeu, privilegi d’Alfons IV el Magnànim

Catalunya, al segle XV estava sota els efectes de la greu crisi econòmica i social que es va iniciar a mitjans del s. XIV arran de la pesta negra que assotà el con- tinent. El senyoriu d’Artesa de Segre no n’era pas una excepció, els temps eren molt difícils, tant és així que el propi Senyor d’Artesa, que aleshores era Antoni Francesc de Ribelles, l’any 1418 va haver de vendre’s la casa pairal i senyorial de la Baronia de Ribelles. La bona relació d’aquest senyor d’Artesa amb la reina Maria de Castella obrí les portes a la consecució del que ja feia molts anys la vila desitjava, la celebració de la Fira de Sant Bartomeu. Aquesta bona relació propicià que l’espòs de la reina, Alfons IV el Magnànim, en data de 22 de maig del 1443, des de Càpua (Nàpols) estant, signés el document de privilegi pel que concedia la Fira de Sant Bartomeu i un mercat setmanal; fi ra i mercat que després de 566 anys es continuen celebrant. En el document referit, el rei Alfons deixa escrit que el privilegi es per a totes les persones de qualsevol llei, estat o condició, amb excepció dels que cometen crim de traïció, els falsifi cadors de moneda, els assaltants dels camins, els sodomites, els lladres i els que perpetren el crim de Iesa majestat. Veiem, doncs, que queda documentada, si més no, l’existència dels bando- lers identifi cats pel monarca amb el sinònim d’assaltants de camins.

Mateu de Moncada i la seva esposa Eufrasina

Sembla que els afers successoris afectaven als nobles que portaven el nom de Mateu i que a la vegada es barrejaven amb bandositats. Si bé al segle XIV vèiem relacionat amb Artesa el cas de Mateu de Foix, ara, al segle XV, era Mateu de Mont- cada qui estava vinculat amb les bandositats en el territori d’Artesa. Els Montcada emparenten amb els Ribelles, senyors d’Artesa, quan Gui- llem Ramon III de Montcada i de Luna, vidu de Constança d’ es casa en segones núpcies amb Margarida de Ribelles, fi lla de Ponç de Ribelles. Aleshores Margarida de Ribelles rep del seu pare, com a dot esponsalici, el castell, lloc i terme de Vilves. Del matrimoni nasqueren Llorenç i Eufrasina de Montcada i Ribelles. Malgrat la condició d’hereu de Llorenç de Montcada, Guillem Ramon III, testa a favor de la fi lla Eufrasina, casada amb Mateu de Montcada, matrimoni cele- brat l’any 1443 amb dispensa pontifícia degut al parentiu d’oncle i neboda. Aquesta decisió enfrontà de per vida a l’oncle i al nebot, Mateu i Llorenç, que arribarien a llançar-se cartells de deseiximent a mort. Els cartells de deseiximent eren els desafi aments de l’Edat Mitjana, els quals estaven tolerats i reglamentats a les Constitucions de Catalunya. En aquest episodi de lluites entre Llorenç i Mateu hi ha algunes referències a la pirateria fl uvial que hauríem d’investigar. És el cas d’un galiot construït a Sara- gossa i que Mateu utilitzava el 1456 per atacar els valedors de Llorenç, Segre amunt. Amb l’experiència que li aportaren les seves pirateries pel riu, Mateu de Montcada aconseguí del rei Joan II un privilegi pel qual totes les mercaderies que davallaven

98 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII pel Segre a partir d’Alcarràs deurien pagar-li el dret de lleuda. Tenim, també, una vaga referència sobre l’existència d’un port fl uvial a l’Edat Mitjana a la vila d’Artesa de Segre. Curiositats que seria bo poder documentar més abastament. L’any 1456 els esposos Mateu i Eufrasina ja posseïen els béns heretats dels seus pares, i entre ells, el que interessa en aquest treball, el lloc i castell de Vilves. En aquesta època, sobretot en plena revolta catalana dels anys 1462 – 1472, contra Joan II, els valedors del esposos residents a Vilves, bandolejaven per la con- trada d’Artesa impunement. Durant els segles XV i XVI, Artesa de Segre era una vila closa. Mercès a la correspondència de Joan Agulló, síndic de i capità de la seva host amb els diputats del general de Catalunya3, trobem la notícia en que el dit Agulló en data de 24 de juny del 1462 escriu: “Monsenyors. Sus ara he hagut nova qui los que són venguts a la vila de Artesa de Ribelles, he han robat la església e se n’han portat la custòdia ab lo Corpus, lo qual après han lançat en lo camí, çó és cert com lo Evangeli. No dich més, siau avís de tot, cosa és que tota crestiandat se’n deu vestir de dol...”. La notació Artesa de Ribelles és deguda, òbviament, a que els senyors d’Artesa de Segre, aleshores, eren els Ribelles. Al 1476, Mateu i Eufrasina, autotitulats senyors d’Artesa, aprofi tant la fe- blesa del jove senyor d’Artesa, Joan Àngel de Ponts i Ribelles, assolaren les rodalies de la vila fent tota mena de malifetes. Aquests atacs que es perpetraren des del seu refugi de Vilves, els feren assistits per una colla de bandolers. La constància d’aquest episodi queda palesa en un informe que fou enviat a la reina aquell mateix any, on s’hi llegia: “Ara lo dit D. Matheu performant-se destruir la dita baronia [d’Artesa], qui és vida principal del dit Johan Angell, menor, et alias, axí per sequestres com encara per trameses d’algutzirs e offi cials reals, sense causa cognita...” per a “privar de lur antiquíssima possessió d’él e dels seus, e de fer perdre e a tal ruina venir la dita baronia4...”. Aquest text de denúncia arribà als paers de Lleida, un dels quals era Bar- tomeu Mahull, cosenyor d’Artesa, qui envià la guàrdia de Ciutat amb l’encàrrec d’empresonar a Mateu de Montcada. No sabem si aquesta ordre es va complir, ja que durant la dècada següent, Mateu, rebutjat pel Comú d’Artesa, residia tranquil·lament als seus castells i casals de les viles de Seròs, i Mequinença, mentre Eufrasina gaudia dels delmes i fruits de Vilves6. Pel que fa als bandolers que acompanyaven als esposos en aquestes accions, Lladonosa es pregunta si són els mateixos profanadors de l’església l’any 1462. Mateu de Montcada tingué un fi nal tràgic producte de les desavinences que al llarg de la seva vida mantingué amb la família. Foren els néts del seu nebot i alhora cunyat Llorenç, Ot i Pere de Montcada, qui al veure que les intencions testamentaries de Mateu preveien que les possessions heretades podien no retornar al patrimoni fa- miliar, decidiren assassinar a Mateu que morí degollat al seu castell d’Aitona mentre Eufrasina residia al seu castell de Vilves. Els assassins foren detinguts. Ot va ser executat, esquarterat i Pere, per la seva condició de clergue, va ser confi nat de per vida a un convent. L’any 1485, amb la mort de Mateu i Ot i l’aïllament de Pere, la branca catalana dels Montcada arribà a la seva fi .

99 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Esteve Grau i Lluís Morguera

Esteve Grau i Lluís Morguera eren dos capitans de mercenaris que lluita- ven per a Joan II. Refugiats al castell de Vilves feien costat a Mateu i Eufrasina de Montcada. Per raó de deute de pagues per part de la Paeria de Lleida quant lluitava al Rosselló, Esteve Grau de comú acord amb Lluís Morguera, l’estiu del 1475 iniciaren una sèrie d’atacs que els duria a ocupar Tremp, i Vilves, des d’on començaren a bandolejar per la comarca aconsellats i recolzats pels Montcada. Davant la constant activitat bandolera, Joan II demanà als paers de Lleida i als síndics de les Corts reunides a la ciutat que empressin tota la seva infl uència per encalçar una avinença amb els dos capitostos mercenaris6. Finalment, Esteve Grau i Lluís Morguera, acompanyats del bastard de Car- dona, que se’ls havia afegit, acudiren a Lleida per assistir a les sessions del 19 i el 21 de maig del 1476, on es signaren les capitulacions en les que s’avingueren a retornar al rei les viles i llocs de Tremp, Talarn, Vilves, el Palau d’Anglesola, les , Castellserà i a canvi de 7.000 lliures.

El bandolerisme a l’Edat Moderna. Nyerros i Cadells.

Va ser en el segle XVI quan l’activitat bandolera pren el seu apogeu, bàsica- ment per les diferències socials al camp. Eren temps en que van confl uir diverses si- tuacions regressives com ara les males collites i l’aparició de les pestes que portaren al país cap el desastre social i, sobretot, econòmic. Hom creu que es podria atribuir el fet del bandolerisme a una problemàtica lligada a les lluites del primer quart del segle XVI, entre les oligarquies municipals anheloses d’apoderar-se del govern i els senyors comarcals delerosos de poder, recolzats pels gremis de viles i ciutats, alguns d’ells gelosos d’antics privilegis que calia salvaguardar7.

Confraria de Cavallers i Gentilhomes de Sant Jordi (Lleida)

A la XXXVI jornada d’aquest grup de Recerques celebrada a el 10 d’abril del 2005, em feia ressò de la Confraria de Cavallers i Gentilhomes de Sant Jordi de Lleida, fundada al 1553 i en la qual hi havien inscrits senyors dels castells de Tudela i de Seró8. D’aquesta confraria sorgiria el bandolerisme polític i religiós manifestat en dos partits: els “nyerros” que defensarien els drets senyorials i els “cadells” protectors dels drets de les viles, bandolerisme que repercutiria a tot Catalunya9. Entre els cavallers lleidatans, el bàndol “nyerro”, de Seró n’eren confra- res els Alentorn, senyors del lloc. De la nissaga dels Alentorn cal destacar Onofre d’Alentorn, Doctor en Dret Canònic que durant els anys 1608 al 1611 fou President de la i Miquel d’Alentorn, monjo de Ripoll i Prior de la Orde de Malta que ostentà la mateixa presidència entre els anys 1635 i 1638. Pere Novau10 documenta aquesta circumstància reblant que a partir dels testaments i altres documents localitzats a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona i l’Arxiu de la Corona d’Aragó constata que les restes dels dos presidents descansen al subsòl de l’església de Seró, al municipi d’Artesa de Segre.

100 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Al recent número 317 (febrer 2009) de la revista la Palanca, d’Artesa de Segre, Dolors Domingo Rúbies ha publicat un article, del que hem tingut l’honor de documentar gràfi cament amb fotografi es de les capelles de l’església de Seró, on es creu hi ha enterrades les restes de diversos membres de la nissaga dels Alentorn. En aquest article s’anuncia que mercès a l’interès de l’ajuntament de la ciutat d’Artesa i del Departament de Cultura de la Generalitat, properament s’iniciaran les excavaci- ons per determinar l’existència dels cossos dels presidents de la Generalitat Onofre i Miquel d’Alentorn. El senyor del castell de Tudela de Segre inscrit a la confraria fou Francesc Gilabert i Alentorn, militar diputat de la Generalitat de Catalunya i tractadista po- lítico-econòmic. Xavier Torres i Sants11 desgranant aspectes de la fi gura de Fran- cesc de Gilabert ens transcriu un fragment dels seus “Discursos sobre la calidad del Principado”, de l’any 1616 que fa referència a la circumstància en que s’esdevé un bandoler: “Los más caballeros que d.esto pueden ser culpados, viven en sus aldeas, tan pequeñas, y mal muradas, que pueden quatro vellacos entrarlas, y como d.estos hay muchos por la remisión de la justícia, es forçoso tener fuerças para defenderse d.ellos; estas consisten en tener en sus casas algunos lacayos, los quales aunque vi- viendo con su señor son buenos, despedidos d.el, y hechos al ocio, toman para vivir, antes que l’açada, el pedernal: y assí nace d.esto el formarse quadrilla...”.

Arnau Escuder, el batlle d’Alòs

A partir de l’any 1570 el bandolerisme emprèn volada. Apareixen colles com la del batlle d’Alòs i el seu fi ll, relacionats amb el Minyó de Montellà, un mal de cap que no pogué aturar el virrei Hurtado de Mendoza, tot i que va obligar als pobles d’Organyà, , i Ponts a pagar una tropa de soldats per reduir-los, ope- ració que no va tenir cap mena d’èxit. El batlle d’Alòs aniria reafi rmant el seu poder a la zona del Mig Segre incrementant cada cop més el nombre de seguidors mentre es dedicava a saltejar traginers que anaven cap a les fi res de , i i assaltaven pobles i castells, tenint atemorida la població. Entre altres “proeses” se li atribueix la participació en diversos robatoris de moneda com el produït a l’any 1587 i el de principis del 1589, junt amb els germans Garreta, ajudats per les respectives quadrilles a Oliana on robaren una partida de diners de la Diputació, també els fets d’, del dia 8 d’agost del 1589: Eren les vuit del matí. Els comandava Arnau Escuder. Total, una companyia de 39 a 40 homes, armats amb pedrenyals i escopetes. El lloctinent del fi ll del batlle d’Alòs era Francesc Massot, del lloc de Puigverd. Aquest reuní el consell de la vila. Els veïns en conèixer les exigències dels bandolers –demanaven 2.000 lliures per cap de casa-, s’excusaren dient que uns dies abans havien vingut altres colles. Es referien a les de Miquel Barber. No hi valgueren raons; tant en Massot com els altres capitos- tos, lo Canyellanís, en Cebrià i en Regatx, els comunicaren que portessin els diners a Tolva, damunt de Benavarri. Contràriament tornarien i els degollarien a tots. Després d’haver menjat i begut, els bandolers entraven a les cases i prenien el que els plaïa. També requisaren algunes mules i uns carros. Ben fornits de tot, partiren devers el Segre que passaren a gual per Torres i van seguir el camí fi ns a Mequinença12.

101 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

L’assalt a Cubells

L’episodi més cèlebre protagonitzat per Arnau Escuder, el batlle d’Alòs, i a la vegada el que probablement està més documentat, fou el setge que es produí a la vila closa de Cubells. Des de fi nals de juliol de 1589 un grup de cavallers nyerros que s’havia for- mat per acabar amb les accions del batlle d’Alòs anaren a la seva persecució. Entre els perseguidors fi guraven Francesc de Gilabert, senyor de Tudela de Segre; Bernat de Guimerà, senyor de i Montclar; Onofre d’Alentorn, senyor de Seró amb els seus fi lls Lluís, Alexandre i Jeroni, i els senyors de Rubió, Vilves i d’altres llocs de la vall d’Artesa. El resultat del primer encontre fou l’encerclament dins Cubells dels atacants per part del batlle d’Alòs, que en aquesta acció anava acompanyat, a més del seu fi ll, pels capitosts Lletuga i n’Altarriba, l’estudiant, als qui s’uniren els germans Fran- cesc i Rafael Averó, capitosts de Cubells i amb els germans Jeroni i Lluís Valls de Lleida que no entraren dins Cubells però que, a l’acaba el setge, des de fora muralles, els cobriren la retirada. Segons ens informa la crònica del succés, els germans Valls arribarien a Cubells amb molta gent a peu i a cavall. Encerclat l’escamot perseguidor, assistí al seu ajut una munió de diverses forces. Hi comparegueren mossèn Sacosta, senyor d’Alentorn; Luís Ortiz, senyor de Concabella; Onofre d’Argensola, senyor de Pallargues, i mossèn Castelló, senyor de les Puelles. També els veguers de Lleida (Onofre de Merlès) i d’Agramunt, un paer de la ciutat de Lleida i alguns comissaris del governador de Catalunya. També es mobilitzaren els sometents de les vegueries properes i alguns homes enrolats pels Justícies de Fraga i Tamarit de Llitera. Completant el quadre d’assetjants hi havia la quadrilla de Miquel Joan Barber, vell enemic del batlle d’Alòs que a instàncies del Veguer de Lleida va ser guiada fi ns a Cubells per Guillem d’, carlà santjoanista de . Àdhuc, a darrera hora el baró d’Erill oferí un altre escamot13. La unió de tots aquests grups ens dóna una idea del desig per desfer-se de les bandositats que arrossegaven el d’Alòs i els seus valedors. La intervenció d’aquest gran nombre de forces capgirà la sort dels bandolers perseguits, havent de refugiar- se, ara ells, dins la muralla. La batalla s’inicià com hem indicat, un divendres. Els atacs es succeirien dissabte i diumenge i en ells hi moriren tres soldats del rei i un bandoler. Quan fi nal- ment les forces dels perseguidors entraren a Cubells s’adonaren que els bandolers havien fugit per un forat practicat a la muralla enduent-se alguna gent del poble com a rehenes. Després del setge, el batlle d’Alòs i la seva colla atacaren les propietats d’alguns dels assetjants de Cubells, com va ser el cas de Montclar, baronia de Bernat de Guimerà, on els bandolers cadells robaren i mataren el bestiar i cremaren tots els pallers. Altra patuleia de la colla del batlle d’Alòs, a primers d’octubre del 1589, actuaren a la Torre de Santa Maria i als llocs veïns d’Alguaire i Almenar. Els dirigia Baltasar de Claramuntet i el seu lloctinent era Nicolau Melgar d’. Anaven vestits amb gipó i altres amb casaca virolada, calces blanques i amb gorra del mateix

102 Actes de la Jornada de Actes delaJornada Treball XXXVIII

103 El setge de Cubells. Il·lustració de Yolanda Cotonat. Grup de Recerques de les Terres de Ponent color. Hi hagué degollina de persones per venjança, relacionada, pel que sembla, amb l’acció de Cubells14. Si bé després dels fets de l’agost del 1589, els assetjats a Cubells no depo- saren la seva condició de bandolers, a partir d’aleshores no se’ls veié bandolejar més per els pobles, llocs i masies de la vall d’Artesa de Segre.

Jaume Codó, àlies “lo Nassas”

Ramon Bernaus i Santacreu15 ens aporta la història d’un bandoler acusat de matar, la matinada del 25 de desembre del 1629, d’un tret de pedrenyal, a un home francès anomenat lo Biulonch al camí que va de Vilanova a Alentorn, a la partida de Font d’Horta, situada a tres km. d’aquesta darrera població. Després de robar-li un saquet de safrà va llençar el cadàver a una boixera, on va ser trobat més tard devorat per les feres. Entre altres accions, lo Nassas se li atribuïa haver matat un comerciant al Montsec d’Àger al que va robar-li la muller. També sembla que va matar a una dona de Terreny, per que no li va voler vendre un parell d’ous. El 23 de gener del 1630, el procurador general del Capítol a Vilanova de Meià va fer declarar com a testimonis a Pere Melcior, Joan Bertran, Miquel Sisquella i Pere Joan Sisquella, tots ells coneixien bé a l’acusat, que aleshores ja estava pres a les presons del monestir de Santa Maria, fi ns i tot van estar junts a casa d’un d’ells a Vilanova el 30 de desembre del 1629, cinc dies després del crim que el portà a la presó. Els convocats declararen conèixer els fets delictius de l’acusat per haver-los sentit relatar públicament, però sostingueren que sols eren testimonis d’haver-lo vist portant les armes prohibides que ell mateix els va mostrar: una xispa llarga de quatre pams, una xispa curta de tres pams amb el canó granat i un penart. Tots ell coincidien en que lo Nassas és un home “de molt mala vida, matador d’hòmens, facinerós i que va ab gent aquadrillada i altra gent facinerosa y de mala vida...”.

104 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Notes:

1 Català i Roca, Pere. Els castells catalans. Vol VI. Pàg. 528 2 Lladonosa i Pujol, Josep. Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Ajuntament d’Artesa de Segre 1990. Pàg. 164. 3 Lladonosa i Pujol, Josep. Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Ajuntament d’Artesa de Segre 1990. Pàg. 186. 4 Bertran i Roigé, Prim. El senyoriu d’Artesa de Segre en els segles XV – XVI. Recerques Terres de Ponent (IV). 1984. Pàg. 32. 5 Lladonosa i Pujol, Josep. Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Ajuntament d’Artesa de Segre 1990. Pàg. 195. 6 Lladonosa i Pujol, Josep. El bandolerisme a la Catalunya Occidental (1476 – 1616). Dalmau editor 1972. Pàg. 12. 7 Lladonosa i Pujol, Josep. El bandolerisme a la Catalunya Occidental (1476 – 1616). Dalmau editor 1972. Pàg. 3. 8 Canyelles i Tharrats, Ramon I. El món religiós a Artesa de Segre en els segles XIX i XX. Actes de la XXXVI jornada del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. 2005. Pàg. 146. 9 Lladonosa i Pujol, Josep. Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Ajuntament d’Artesa de Segre 1990. Pàg. 253. 10 Novau i Gost, Pere. La Generalitat de Catalunya i la . Revista Portaveu del Segre Mitjà, núm. 225. Febrer – març del 2001. Pàg. 38. 11 Torres i Sans, Xavier. Les bandositats de “nyerros” i “cadells”: Bandolerisme català o “feudalis- me bastard”. Revista Pedralbes núm. 18 (1) 1998. Pàg. 234. 12 Lladonosa i Pujol, Josep. El bandolerisme a la Catalunya Occidental (1476 – 1616). Dalmau editor 1972. Pàg. 49. 13 Relació de participants a l’assalt extreta del bloc: http://www.cubellsonline.net/2008/01/nyer- ros-i-cadells-cubells.html editat per Isidre Roma, de Cubells, el qual m’informà que la bibliografi a utilitzada per aquesta entrada fou: Torres i Sans, Xavier. Nyerros i cadells. Bàndols i bandolerisme a la Catalunya Moderna (1590- 1640). Barcelona. 1993. 14 Lladonosa i Pujol, Josep. El bandolerisme a la Catalunya Occidental (1476 – 1616). Dalmau editor 1972. Pàgs. 51 i 52. 15 Bernaus i Santacreu, Ramon i Sánchez i Agustí, Ferran. El municipi de Vilanova de Meià. Ins- titut d’Estudis Ilerdencs, col·lecció Viles i Ciutats. 1999. Pàg. 137.

105