La Lluita És De Classes? Pvp 10€ Issn 2604-739X Justícia Dret Dignitat Cooperativisme Assessorament Jurídic Compromès

magazín · número 1 • primavera - estiu 2019

La lluita és de classes? pvp 10€ issn 2604-739x Justícia Dret Dignitat Cooperativisme Assessorament jurídic compromès

Conflictes laborals Abusos bancaris Pensions Malalties professionals Accidents laborals Assessorament a cooperatives Divorcis i herències Accidents de circulació Danys i perjudicis Amiant Conflictes amb l’Administració

Despatxos a Barcelona, Cerdanyola, Granollers, Mataró, Mollet, Rubí, Tarragona i Madrid www.cronda.coop I 93 268 21 99 La tasca per a la reforma legal no té, en si mateixa, cap força motriu pròpia, independent de la revolució; es mou en cada període històric només en la línia de l'empenta que li donà la darrera revolució i en la mesura que aquesta encara tingui efecte sobre ella.

-Rosa Luxemburg

3 Militància

COMITÈ DE REDACCIÓ DIRECCIÓ D’ART Arnau Carné Dani Rabaza Nil Saladich Münster Studio Núria Gibert Xavier Monge PRODUCCIÓ EDITORIAL Tigre de Paper CATARSI MAGAZIN CONSELL EDITORIAL catarsimagazin.cat Albert Noguera VÍDEO I PRODUCCIÓ @catarsimagazin Àngel Ferrero AUDIOVISUAL Antoni Soy Javier Blanco Preus de subscripció Carlota Freixenet Xavi Monge 20€ Digital Clara Griera 30€ Digital + paper Daniel Escribano DISSENY WEB 50€ Suport David Casassas Ardit 70€ Institucional Enrique Dussel www.ardit.cat + 20€ enviament Georgina Monge internacional Jordi Mir Josep Maria Antentas Cultura 21, SCCL Houria Bouteldja F65533200 Iolanda Fresnillo Plaça Gispert, 4, 1r Laia Altarriba 08241 Manresa Laia Facet Manuel Delgado Dipòsit legal: Maria Jesús Izquierdo B3326-2019 Maria Rodó Néstor Kohan Suport web Ramón Grosfoguel ISSN 2604-675X Stella Magliani-Belkacem Sebastian Budgen Edició en paper Vidal Aragonés ISSN 2604-739X Vicent Galiana Xabier Gracia Tiratge: 2000 exemplars

4 ÍNDEX

La lluita és de classes?

7 Per què 27 Ja descan- 59 Un sol poble 81 DOSSIER Catarsi saràs quan Vidal Aragonés Especialitzar- Editorial siguis mort se en perdre 66 A COP D´ULL Jordi Navarro o guanyar 10 La diversi- Dades de classe Arnau Carné tat: conflicte, 33 Allò sindical Marc Font Xavier Monge oportunitat és polític 96 Les lluites Isabel Benítez Romero o negoci? 69 L’emer- actuals, Toni Mejías les revoltes 44 Vuit punts gència d’una consciència del demà 16 De la fàbrica de defensa Tithi Bhattacharya a l’oficina laboral comuna Saïd Bouamama Marta Fana Clemen Ramírez 103 CÒMIC La vaga de la 20 Una revolta 51 Episodis 75 Com fem front a un Canadenca obrerista clau de la lluita Cris Garriga en les de classes als sistema organitzacions Països Catalans destructiu Arantxa Tirado Albert Botran Vjay Prashad

5 Afiliades

COL·LABOREN EN Albert Botran Arnau Carné COBERTA AQUEST NÚMERO Diplomat en Història Editor de Tigre de Paper Comparada a la Universitat i traductor. Activista Cristina Daura Toni Mejías Autònoma de Barcelona. internacionalista i pel dret a www.behance.net/ Raper, periodista i productor Escriptor de diversos llibres l'habitatge. cristinadaura musical valencià, integrant sobre història. del grup de rap Los Chikos Tithi Bhattacharya del Maíz. Vidal Aragonés Chicharro Professora d'Història de la IL·LUSTRACIÓ Advocat del Col·lectiu Ronda la Universitat de Purdue. És Marta Fana i professor de Dret a la UAB. coautora de Feminisme per al Riki Blanco Escriptora i activista italiana, Diputat de la CUP-CC. 99% (Tigre de Paper, 2019) www.rikiblanco.net doctorada en Ciències Econòmiques perl’Institut Marc Font Cris Garriga Luis Demano d'Estudis Polítics de París. Periodista i diplomat en Ha cursat estudis www.luisdemano.com Comunicació de Conflictes d’il·lustració a la l’Escola de la Arantxa Tirado Armats i de la Pau. Llotja de Barcelona. Erica Fustero Politòloga doctorada en Coordinador de Públic i www.instagram.com/ www.ericafustero.com Relacions Internacionals col·laborador de Crític i La runawaywithyou (UAB) i en Estudis Directa. Elias Taño Llatinoamericans (UNAM). www.eliastano.es Xavier Monge Jordi Navarro Llicenciat en Dret per la Clara-Iris Ramos Sociòleg i escriptor. Ha Universitat de Barcelona, www.clarairis.com col·laborat amb els mitjans advocat en defensa dels drets La Directa i la Jornada com humans i activista LGBTI. a corresponsal a Madrid, on viu des del 2013. Saïd Bouamama Sociòleg francès d’origen Isabel Benítez Romero algerià, membre del Sociòloga, membre del Partit dels Indígenes de la Seminari d'Economia República. Crítica Taifa i militant de la Coordinadora Obrera Vijay Prashad Sindical. Historiador i periodista indi. És director de Tricontinental Clemen Ramírez (Institut per a Recerca Social) Advocat laboralista i militant i editor en cap de LeftWord de la CNT Books.

6 EDITORIAL

Per què Catarsi

a revista que tens a les teves mans és fruit de debats, reflexions i treball de persones de procedències políticament diverses dins al si de la gran casa del socialisme –en el sentit més original, ampliL i autèntic del terme. L’absència d’una revista sobre pensament socialista amb la voluntat d’arribar a un públic ampli en la nostra llengua constituïa un buit evident, sobretot arran dels canvis polítics i socials viscuts en els darrers anys. Catarsi no és una revista teòrica feixuga i vedada al lector del carrer ni està destinada sols als convençuts perquè es reafir- min en les seves idees. No vol ser una plataforma per les candi- dates –que no són poques!– a sumar-se a alguna de les patums mediàtiques desplegant tot de focs d’artifici lingüístics, com més complicats i pretesament acadèmics o poètics, millor. No és un pamflet ampliat ni un vestit fet a mida per a una determinada formació o corrent que justifiqui les seves accions, ni tampoc un complement per portar sota el braç ni per deixar sobre la taula del menjador pour épater les bourgeois. «La política, i més en els temps dolents, ha de ser, doncs, abans que res pedagogia, i el seu llenguatge, el llenguatge de la política, pedagògic sense vulga- rització ni primitivisme, apassionat i veraç», escrivia Francisco Fernández Buey el 2013. Catarsi és una revista per pensar, debatre i polemitzar. És un espai per aprofundir en les qüestions que afecten a la lluita pel socialisme feminista, i sobretot per ajudar a lluitar millor a les militants d’organitzacions polítiques revolucionàries i a les activistes dels moviments socials. La tasca, no cal dir-ho, no és fàcil. La situació de l’esquerra d’ençà de la desintegració del camp socialista el 1991 i les seves conseqüències materials i intel·lectuals, ja les coneixeu de ben segur, de tants cops com ha estat repetida, i d’ençà de la crisi financera del 2008 i del patriarcat arreu, també. Ens ho podem estalviar, doncs. Possiblement, també compartiu el desencís cap

7 EDITORIAL

a la «nova» política sorgida dels moviments de protesta des del 2011, la frustració per l’estancament del procés independentista, i la por cap a l’auge de l’extrema dreta arreu dels Països Catalans, si no és que ho heu patit en carn pròpia d’una manera o una altra. I tanmateix, alguna cosa es mou. No es tracta d’enganyar a ningú: la cosa va per a llarg –el vell talp, l’anomenava Marx– i tothom, com deia Gramsci, vol ser «llaurador de la història» i recollir els fruits, però ningú està disposat a arromangar-se, tacar-se les mans, llençar l’adob i esperar. «Però es pot llaurar la terra sense haver llençat abans l’adob?», es preguntava el filòsof italià. A això, i no a una altra cosa, hem vingut. En aquest primer número monogràfic en paper hi trobareu un breu repàs a la situació de la lluita de classes en ple segle xxi, situant-la com a motor de la història que estructura les nostres societats, amb les seves particularitats que la travessen, per aprofundir en aquest anàlisi i en la necessitat de seguir lluitant pel socialisme davant les enèsimes temptatives de reformar el capitalisme. Ja que, com deixà plasmat Rosa Luxemburg, «les lleis de protecció dels treballadors i treballadores en realitat són el reconeixement que la igualtat i la llibertat formals que serveixen de base a la producció mercantil i a l’intercanvi, immediatament es frustren i es converteixen en desigualtat i en absència de llibertat, des del mateix moment en què la força de treball apareix com a mercaderia en el mercat». I tot i així, avui ens trobem més a prop del desmantellament d’aquestes proteccions que del seu apunta- lament, més a prop de la barbàrie. A banda de la revista, en paper i en digital, Catarsi no vol ser només lletra, sinó debat viu, i organitzarem activitats com el congrés que va celebrar-se el passat mes de desembre de 2018 a la Fabra i Coats de Barcelona, i que comptà amb la participació de gairebé una quinzena de ponents, tractant sobre diverses qüestions que afecten l’esquerra. Ha estat molt citat, però no per això deixa de perdre la seva validesa: els filòsofs han interpretat el món de diverses maneres, però el que es tracta és de canviar-lo. No és vell i és un objectiu del qual volem ser partíceps des d’aquest racó de la riba nord del Mediterrani, sense perdre de vista la resta del món.

8 ﬁ ra d´idees > i llibres radicals 10, 11 i 12 maig 2019 > fabra i coats > sant andreu > barcelona >

literalbcn.cat @literalbcn 9 10 La diversitat: conflicte, oportunitat o negoci?

Per Toni Mejías Il·lustració Riki Blanco

La diversitat cultural ha esdevingut un camp de batalla polític sobre el qual l’extrema dreta assenta el seu rèdit electoral, mentre l’esquerra no té una posició clara

es ciutats són cada vegada menys la majoria de les seues representacions provenen homogènies. Encara que no totes d’altres cultures i tradicions, també augmenta i assumeixen els reptes d’una societat reviu problemes que semblaven superats a Euro- més diversa, les polítiques culturals pa: el racisme i el classisme. La solució passa per de moltes metròpolis accepten que polítiques culturals que ajuden a la integració i la Lhan de començar a gestionar i donar respostes a visibilitat de les diferents formes de vida que con- una realitat en la qual cada vegada participen més viuen en les ciutats. Però, com veurem en aquest actors. Si es vol mantindre la pau social i la vida article, també hi ha imposicions culturals que, no democràtica (tal com s’entén a Occident, clar), solament no ajuden a resoldre el conflicte, sinó s’han de tindre en compte els nous reptes que que l’aviven per interés. plantegen les ciutats en qüestions de diversi- Segons l’Agenda 21 de la Cultura, «la diversitat tat. Però la incorporació de nous actors, que en cultural és el principal patrimoni de la humanitat».

11 No es tracta únicament de l’odi a l’immigrant o al diferent, es tracta de l’odi al pobre

Més endavant, entre els seus compromisos, però és la nostra posició econòmica qui determi- s’adquireix el d’establir «polítiques que fomenten na eixa llibertat. la diversitat cultural a fi de garantir l’amplitud de A més a més, des de l’establishment s’observa l’oferta, i fomentar la presència de totes les cultu- la multiculturalitat com un risc per a l’estabilitat res». Si entenem la teoria, aconseguim identificar social i per a la forma de vida democràtica occi- la diversitat com a patrimoni a cuidar i la gestió dental. Per això, encara que es puga parlar de la cultural com una eina per a protegir-la i donar-li riquesa de la cultura que porta l’immigrant, la valor en un món cada vegada menys homogeni i realitat és que prefereixen que vegem qui ve de on hem d’entendre que no hi ha formes culturals fora (insistisc, de països pobres) com a persones superiors. Almenys sobre el paper, perquè a la que no respecten les nostres tradicions ni els nos- pràctica això és completament diferent. tres valors democràtics. Perquè ells prefereixen Malgrat que des de les elits i des dels dife- que la «guerra» existisca entre pobles en lloc rents governs ens parlen de multiculturalitat com d’entre classes i ens fan odiar el diferent, encara un procés beneficiós per a la societat i es tracte que puguem tenir més coses en comú amb ell de vendre que hem de conviure en pau i des del que amb els qui estan en el poder. Amb qui po- respecte cap al diferent, és només un discurs dem compartir color de pell i gènere, però res més. de cara a la galeria perquè no totes les formes culturals són igual de respectades. I no es tracta Racisme ciutadà i institucional únicament de l’odi a l’immigrant o al diferent, Prova d’això és que el racisme segueix latent en es tracta de l’odi al pobre. No es respecta igual ple 2018 en el nostre país. Sens dubte, s’han donat l’immigrant depenent del país de procedència, de grans avanços en les últimes dècades, però llegint com ha arribat a la seua «nova llar», ni de quina l’informe anual sobre el racisme en l’estat espanyol siga la seua posició econòmica. realitzat per SOS Racisme observem que queda Resulta contradictori que en un món cada molt per fer. En el dossier podem llegir que el 2016 vegada més globalitzat, on els diners flueixen van haver-hi 309 denúncies per casos relacionats de punta a punta del món sense cap mena de amb racisme. Amb aquestes dades en la mà, cal barreres, cada vegada siguen més les traves que tenir en compte la por que encara existeix per a tenen els ciutadans per a moure’s pel món amb la denunciar aquest tipus de successos i que moltes mateixa llibertat. I depenent d’on s’haja nascut, es vegades genera silenci. podrà entrar en un país nou amb el millor somriu- El més preocupant arriba a l’apartat 1.2, on re i un cartell de «benvingut» o s’hauran de saltar es parla de «tipus de discriminació i es pot obser- les tanques més grans. var com destaca amb notable presència el «ra- És important ressaltar el que afirma Ricard cisme institucional. A més a més, en tercer lloc, Zapata en el seu llibre Multiculturalidad e inmigra- s’assenyala el que s’exerceix des dels cossos i forces ción: «els principis més bàsics (del liberalisme), de seguretat de l’Estat. Al costat d’aquestes dades, com són els de la llibertat d’opció, de moviment, cal recordar que Espanya compta amb els anome- es veuen seriosament danyats, ja que existeix una nats CIE (Centres d’internament d’estrangers), gran part de la població que no se’n pot benefi- presons on es tanquen persones només per la seua ciar». Ací hi ha la clau. Ens diuen que som lliures, procedència (sense haver comès cap delicte) abans

12 de retornar-les al seu país d’origen. Europa, el pels carrers de la seua ciutat se l’equipara amb Ben continent que somiava amb no tenir fronteres, Laden. També repercuteix en la vida quotidiana, cada vegada té més tanques i presons per a qui on la relació amb pares de xiquets musulmans arriba de fora. En barca, clar. Si vens en iot, sem- en els col·legis públics per part d’altres pares pre tindràs un lloc privilegiat. d’alumnes sol ser nul·la o escassa. Això provoca que, per molt bones intencions que tinguen les Nou racisme: islamofòbia polítiques culturals, existisquen conflictes que no A més a més, cal afegir que els atemptats de l’11 se solucionen només amb paraules boniques. de setembre i l’augment del terrorisme islàmic Perquè la televisió i determinats dirigents a Europa han repercutit també en l’augment de polítics continuen fent negoci amb aquest nou tensions racials en les ciutats occidentals i en el naixement d’una nova forma de racisme: la islamofòbia. Es tracta d’un fenomen recent del qual encara existeixen pocs estudis, encara que, en Ens diuen que som lliures, però paraules de Bravo López, Doctor per la Universitat Autònoma de Madrid, consistiria en «la creença és la nostra posició econòmica que l’islam –i els musulmans com la seua encar- qui determina eixa llibertat nació– és l’enemic irreconciliable d’Occident i de tot el que s’identifica amb Occident. La islamo- fòbia postularia, per tant, que l’islam amenaça «la nostra» seguretat i «els nostres» valors bàsics, i que odi cap a les persones musulmanes i no interes- la lluita contra eixa amenaça és una lluita per «la sa que aquest conflicte tinga una solució a curt nostra» existència i supervivència». termini. Ens fan creure que el terrorisme gihadis- Una creença que segons l’informe de SOS Ra- ta atempta contra els valors occidentals i cristians cisme abans citat va en augment, ja que a Espanya i és absurd. Des de l’any 2000 fins al 2016, el 87% es van duplicar en 2016 els incidents relacionats dels atemptats han estat en països musulmans. amb aquest nou racisme. A més, segons destaca en Estem promulgant l’odi cap a la comunitat que l’informe Amparo Sánchez, presidenta del Centre més pateix amb aquests atemptats. No solament Cultural Islàmic de València, «aquest increment als seus països d’origen mitjançant el terror, la gue- d’odi i violència també s’ha produït en la islamo- rra i la mort, sinó que també pateixen a les seues fòbia de gènere amb greus agressions a dones noves destinacions mitjançant la intolerància i les musulmanes, fins i tot una embarassada va ser agressions per part dels ciutadans autòctons. colpejada a Barcelona. Ha nascut una nova forma de violència contra les dones musulmanes, les Absència de solucions polítiques quals es veuen doblement atacades». I com s’actua davant d’aquest tipus de successos Tot aquest odi naix de la pressuposició que tot des de la política? Deia l’analista Edward Said que musulmà que hi ha Espanya hi és per a fer atemp- «per a la dreta, l’Islam representa barbarisme, tats i enderrocar la nostra «vida lliure i democràti- per a l’esquerra, una teocràcia medieval, per al ca». A qualsevol persona amb turbant que veuen centre, una espècie d’exotisme desagradable. Tot i

13 que se sap molt poc sobre el món islàmic, existeix que l’Altre et demana, més culpable eres. Anàlo- un acord que allí no hi ha gaire res que es puga gament, com més toleres l’islam, més forta serà la aprovar». Així succeeix, no existeix una posició seua pressió sobre teu...». política en occident capaç de solucionar el proble- I mentre l’esquerra segueix sense postures ma o minimitzar-ho. Ni des de la dreta ni des de clares, immersa en eterns debats i on el bon- l’esquerra. rotllisme pesa més que traure rèdit polític al D’una banda, a la dreta no li interessa per- context actual, l’extrema dreta és qui aprofita el què es nodreix d’odi i de pors per a reforçar les malestar i la por per a ascendir electoralment a seues postures de control de fronteres i conti- Europa. nuaran el seu discurs que la multiculturalitat és Ací és on radica la realitat sobre les polítiques de diversitat. L’apogeu de l’extrema dreta a Europa és una prova que no existeixen polítiques culturals ni socials que aconseguisquen crear en l’ideari La islamofòbia consistiria en «la col·lectiu que la diversitat és «un component essencial de la convivència, la ciutadania i la construcció creença que l’islam és l’enemic pacífica de la societat», com afirma l’Agenda 21 de irreconciliable d’Occident» la Cultura. Perquè l’extrema dreta ha vist en la tessitura actual un camp de cultiu sense precedents recents. I apel·larà a discursos de seguretat nacional, de valors democràtics i d’identitat una amenaça contra la democràcia. Mentrestant, (patriòtica i cristiana) per a vertebrar un al·legat l’esquerra, en la seua eterna cerca de la correcció fàcil de digerir pel votant, espantat amb els política, sempre tindrà conflictes interns i con- nous actors de les ciutats. A banda d’això, la crisi tradiccions que aniran des de si han de defensar econòmica afavoreix aquest tipus de consignes que les seues postures dirigides al laïcisme o si criti- volen fer-nos creure que no només volen destruir car qualsevol fet o acte de l’islam és islamofòbia. els nostres valors sinó que, a més a més, venen Això ho descriu molt bé Zizek en el seu llibre a llevar-nos els nostres llocs de treball. I contra Islam y modernidad. Reflexiones blasfemas, on aquesta «política d’emocions», que aprofita els assenyala «la por patològica de molts esquerrans contextos històrics i la por de la població, no hi ha, liberals occidentals de ser culpables d’islamofòbia. de moment, cap resposta pràctica. Per a aquests falsos esquerrans, qualsevol crítica a l’islam és una expressió de la islamofòbia occiden- Solucions? tal [...] El resultat derivat d’eixa postura és el que Existeixen solucions? Jordi Pascual i Jordi Baltà, es pot esperar en eixos casos: com més exploren experts en gestió cultural de les ciutats, ens parlen la seua culpa els esquerrans liberals occidentals, en el seu escrit Cultura y ciudad: la gestión de las més són acusats pels fonamentalistes musulmans políticas culturales «d’igualtat d’oportunitats» i de ser hipòcrites que tracten d’ocultar el seu odi a afegeixen que una persona «ha de ser lliure de triar l’islam. Aquesta constel·lació reprodueix perfecta- i desenvolupar la seua pròpia identitat». També ment la paradoxa del superjò: com més atents al apel·len al fet que s’ha de «visibilitzar la diversitat»

14 La vida cultural en el capitalisme s’utilitza per a imposar un model i, finalment, animen al fet que tots els col·lectius «participen en les preses de decisions». Segura- de vida predeterminat ment, si es fera una enquesta, una majoria de persones no s’oposarien a aquestes mesures. Sobre el paper, clar. Tanmateix, això és fals, no existeix la igualtat madrileny de moda, Daniel Bernabé, «si el capita- d’oportunitats. No és el mateix nàixer a Vallecas lisme en sap, d’alguna cosa, és d’apropiacions, que al barri de Salamanca. No és el mateix nàixer de triturar amb la seua gegantesca maquinària en una família blanca que tindre uns pares marro- de sentits comuns idees en aparença radicals quins. Ningú et pot negar intentar ser feliç amb per a retornar-les envasades i desactivades. Ja les teues possibilitats, però no tindràs les mateixes vam tenir un president negre als Estats Units sota oportunitats. Tampoc seràs lliure de desenvolu- l’administració del qual els problemes racials no par la teua pròpia identitat perquè, encara que es van millorar. El líder de la ultradreta holandesa parla de multiculturalitat, la vida cultural en el és homosexual, la líder de la (ultradreta) francesa capitalisme s’utilitza per a imposar un model de una dona». Què tenen en comú? La seua posició vida predeterminat i caminem cap a una homo- econòmica. geneïtzació d’identitats que cristal·litza en els Ací podem observar el problema (i, tal vegada, valors i gustos occidentals. la solució): el capitalisme. Siguem sincers, la glo- Sobre visibilitzar la diversitat, això reque- balització és una farsa. Sota el mantra de «procés riria un canvi de mentalitat. Perquè les diverses històric d’integració» només existeix la imposició ocasions en què s’intenta representar la realitat d’un model de vida mitjançant la utilització de la actual de les ciutats, sobre el fet que existeixen indústria cultural. Ja ni necessiten les guerres diferents procedències, se sol pecar d’estereotips i, per a imposar les idees. Només necessiten la moltes vegades, es fan escarnis cap a determinades televisió, la música, la moda... Tenen prou diners cultures. Les sèries televisives espanyoles serien i eines per a homogeneïtzar el planeta mentre ens una finestra d’oportunitat per a representar eixa venen que vivim en una societat plural. diversitat i donar-li visibilitat, per la seua popula- Per això, parlar de diversitat en la societat ritat i la seua audiència, però pateixen d’això que actual tendeix a ser absurd. Bàsicament perquè s’ha dit més amunt. En un estudi del Consell de les diferències culturals que tenim se solen utilit- l’Audiovisual de Catalunya sobre la diversitat en la zar pel poder per a separar-nos i enfrontar-nos en ficció televisiva, assenyalaven que «la visibilitat lloc d’enriquir-nos. Dins de la diversitat cultural, dels personatges immigrants/minories ètniques hem d’entendre que hi ha una altra diferència més (IME) no és positiva i la imatge que es transmet important: la de classe. Hi ha rics que prenen d’ells és la de persones poc preparades, analfabe- decisions i pobres que les patim. I mentre ens tes, exòtiques i, en algun cas, fins i tot «perillo- barallem per diferències de religió, gastronò- ses»». Una altra oportunitat perduda. miques, de vestimenta... ells tenen clara la seua Finalment, la presa de decisions continua sent cultura: els diners. Perquè, com recorda Terry exclusiu del mateix grup social. A més, afegir visi- Eagleton, «cap cultura humana és més heterogènia bilitat tampoc garanteix res. Com diu l’escriptor que el capitalisme».

15 De la fàbrica a l’oficina

Per Marta Fana

Els canvis organitzatius en el ècades després és útil tornar a analitzar la composició de la classe procés productiu han provocat dins de l’actual fase del capitalisme, canvis en l’estructura social dels del govern, de les seves crisis; i re- conèixer quin és avui el subjecte po- països occientals. La classe obrera Dlític de referència. Les elaboracions que estudiosos actual no és la mateixa que la i militants de la tradició marxista es distribueixen continuen sent eines fonamentals, però és neces- sorgida després de la II Guerra sari pensar encara una vegada més el «present com a història» per adaptar l’anàlisi i l’acció al present. Mundial L’estructura social dels països occidentals ha viscut una transformació estructural en els últims 40 anys que veu el declivi relatiu de la fàbrica manu- facturera a favor del sector dels serveis. Canvis que porten amb si mateixos l’estructura ocupacional i les formes d’organització del treball, que el bloc dominant explica com a evidència irrefutable del declivi o fins i tot de la desaparició de la classe obrera. Un relat que ha penetrat hegemònicament en tots els llocs del govern, de la mediació i de la producció intel·lectual. Llavors, costa trobar textos d’anàlisi sobre composicions de classe sense la qual, però, es fa impossible qualsevol perspectiva política en sentit socialista. Procedint amb síntesi i amb ordre, s’expandeix nombrosament a mesura que s’expandeix el domini del capital a les esferes

16 de la producció i de la reproducció. El que canvia de desenvolupament del mateix capitalisme i, són les formes i les cadenes de subministrament per tant, del seu domini sobre la classe. Tal com en què s’agreguen segments més o menys grans, i escrivia a Quaderni Rossi Raniero Panzieri, a Lotte desplaça, doncs, el centre de l’antagonisme de la operaie nello sviluppo capitalistico: «El desenvo- fàbrica a les rutes comercials, al lloc de la distribu- lupament capitalista de la tecnologia implica, ció dels béns, a les oficines. a través de les fases de la racionalització, de Utilitzant la informació estadística a dispo- formes d'integració cada vegada més refinades, sició sobre l’ocupació i sobre les professions, feta etc., un augment creixent del control capitalis- per l’Eurostat en el període entre el 2003 i el 2017, ta». Formes de domini que afecten no només el sorgeix el desplaçament de les professions obreres treballador clàssic, sinó també els sectors inter- clàssicament enteses cap a les professions dels serveis i del personal de vendes. Informació que reflecteix que la nova composició del procés productiu en què els serveis que ara són externalit- El desenvolupament capitalista de zats no són res més que funcions que abans eren internes a la fàbrica. Els treballadors del comerç la tecnologia implica un augment també són aquests obrers, i la seva organització creixent del control capitalista del treball és poc autònoma: dictada per torns i accions estandarditzades i rutinàries, en què el control de la productivitat és total i més en general, els treballadors i les treballadores són extremadament medis, avui totalment dependents i funcionals a substituïbles. I més en general, la classificació per les necessitats de la capital. No només el contingut conjunts professionals mostra l’«obrerització» del treball sinó la seva organització, els atributs de de moltes feines tècniques i administratives, l'autonomia i el poder de decisió. La capacitat de sobretot allà on el control i l'organització de la contrastar aquesta idea amb l'objectivista que vol producció es torna a poc a poc més estandarditzat el procés tecnològic com una evolució natural i i rutinari a causa de la taylorització dels processos neutral del desenvolupament històric és fonamen- que no només impliquen la «fàbrica» sinó també tal per retornar als treballadors i treballadores els la resta de la cadena de subministrament, inclòs objectius polítics que tenen davant com a classe, el sector tècnic i d'oficines, que es caracteritza dins i fora de la compatibilitat amb què s’ha aturat per l’elaboració i emmagatzematge d'informació, l'acció sindical. També restitueix les bases per a el control d'entrada de processos posteriors i la les noves aliances, ja no orientades cap als sectors racionalització de les eleccions anteriors. clàssics de producció com l'agricultura, sinó cap a I només anant més enllà de les represen- tots aquells que actualment s'insereixen al cor dels tacions sintètiques i observant les condicions processos d'acumulació i realització del capital. No materials i la intensitat de l’explotació contem- actuar cap a una composició orgànica dels subjec- porània que és possible retrobar la clau per llegir tes que avui componen la classe debilita des dels políticament les transformacions en curs; en fonaments la capacitat antagònica a llarg termini i primer lloc, entre tota la tecnologia com a procés relega l'acció a una tendència corporativa.

17 En aquesta fase del capitalisme caracteritzada per l'Estat, universalitzant el domini del capital. Ja no la centralització sense concentració, els proces- es pot fer sense mirar el bloc de treballadors dels sos productius es desenvolupen a escala global serveis funcionals a l'activitat empresarial si es vol però s'organitzen de forma no vertical sinó en rastrejar «operativament» la llavor d'una possible xarxa, sempre amb més funcions externalit- revolució. Són sectors en què es propaguen com zades. Aquesta estructura es va adoptar per fer una taca d’oli les característiques dels «sectors que els costos de producció siguin molt variables d'explotació», que es caracteritzen per «salaris i gestionar les tendències del cicle econòmic de inadequats, horaris prolongats sense normes i manera més rendible, basant-se en la variabilitat i condicions antihigieniques de treball». Aleshores, el xantatge que se'n deriva. Una víctima privilegia- es reconeixen moltes de les perifèries del món del treball, des de la logística fins a la gran distribució dels call center. Avui, com en els anys 30, quan Maurice Dobb escrivia, els sectors d'explotació Davant la centralització segueixen les formes de la reorganització capitalista. Davant la centralització de la propietat del de la propietat del capital, capital, el domini i el control dels processos es el domini i el control dels realitza de forma descentralitzada (no concen- trada), a través de les estructures en xarxa i les processos es realitza de forma cadenes de subministrament externalitzades, a través del sistema de contractació i subcontrac- descentralitzada tació, fins a arribar la total individualització de l’externalització mitjançant un ús cada vegada més freqüent i violent dels sistemes a preu fet. da és justament la classe obrera, capital variable Eines d'extracció de plusvàlua i de sostracció dels per definició, i aquestes reestructuracions es espais d'autonomia del treballador que tornen contraposen a les seves reivindicacions. La frag- a caracteritzar part dels processos productius, mentació de les fases d'acumulació i, per contra, transversalment als sectors, però que no es troben la centralització del procés de valorització en davant d'un anticòs. Però avui, un avui dilatat, el algunes d'aquestes fases, majoritàriament fora del control del capital ha estès el seu poder de subju- perímetre de la fàbrica entès de manera clàssica, gar també a l'esfera de les necessitats individuals i també modifica el perímetre neuràlgic de la lluita col·lectives –com ja havia notat Harry Braverman a de classes. Per això, la fàbrica, entesa de manera Lavoro e capitale monopolistico– un temps satisfe- clàssica, no es pot considerar estructuralment tes fora de la lògica de l'acumulació, de l'Estat o com un lloc privilegiat per canviar les relacions de d’organitzacions no capitalistes, com la família, el força en l'arquitectura complexa dels processos veïnat, o la comunitat local. Aleshores, els treba- d'acumulació. lladors i les treballadores dels serveis assistencials, Sense risc d’exagerar, encara és possible infermeres i cuidadors passen a formar part de la localitzar-los a les antigues perifèries del procés classe treballadora. Des del punt de vista subjectiu, productiu i on el mercat ha estat substituït per el bloc més disruptiu dins de la classe mostra una

18 Els llocs de treball tornen a teixir xarxes solidàries, comunitàries i d'intercanvi, esborrant les barreres identitàries heterogeneïtat marcada en comparació amb les ritza per la divisió entre necessitats i democràcia, i dècades de la postguerra. Ja no és una qüestió de construïda en un procés convencional d'explotació l'home blanc, sinó de dones i homes que no són i exclusió. Els subjectes implicats en les dues fa- necessàriament nadius que no treballen i coope- ses, d'explotació i d’exclusió, sempre pertanyen a ren en la mateixa direcció, sinó que es creuen al la classe treballadora, com a productors i com a llarg de la cadena de valors. Els llocs de treball consumidors. tornen a teixir xarxes solidàries, comunitàries i Les condicions socials i les posicions del d'intercanvi, esborrant les barreres identitàries capital que semblen portar el temps a principis del i litúrgies corporatives. No sempre. I seria hipò- segle anterior, en què l'aparició del fordisme anava crita definir extensament la fase actual conflicti- acompanyada d'una forta segmentació i descen- va, però és en aquest àmbit i a partir d'aquestes tralització de les fases de producció, tant dins com interseccions que la lluita de classes pot trobar un fora del sector manufacturer. Des de les primeres terreny fèrtil per influir i enderrocar les relacions dècades del segle xx i després, durant els anys del de poder. boom de la segona postguerra, la segmentació Molt menys explorat és el cas dels nivells in- del treball i en particular del sector femení va tro- termedis que permeten la transmissió d'informació bar una sortida a l'organització del treball a casa, i de dades útils a les estratègies empresarials i al fora de la fàbrica, sovint en una zona grisa entre control de la productivitat del procés. L'ambició regulars i irregulars, caracteritzats per esquemes intermèdia és tornar a posar les fases subcontrac- de retribució a preu fet. Actualment, no només les tades al perímetre de l’empresa, reduir la variabi- activitats manufactureres, sinó les relatives als litat i el rastre de l’explotació, però sense eliminar- serveis, es fan cada vegada més fora del períme- ho. Existeixen altres grans marges per condensar tre dels llocs de treball tradicionals, a casa, per l'antagonisme i convertir-lo en subjectivitat políti- treballadors subordinats, però ocasionals, precaris. ca, del govern. En primer lloc, entre tot l'espai de Tota la subjectivitat continua escapant-se a un reproducció i de les necessitats socials, a la sanitat reconeixement coherent i de classe, abandonat a i a la mobilitat, passant per l'educació i els espais l'individualisme i la privatització de les condicions urbans. La valoració d'aquests sectors es caracte- d'explotació.

19 Una revolta obrerista en les organitzacions

Per Arantxa Tirado Il·lustracions Dani Rabaza

Les organitzacions de l’esquerra transformadora estan dirigides per sectors intel·lectuals d’origen burgès. La necessitat d’una quota obrera es fa més palesa que mai

finals del 2016 el Nega i jo vam publi- Qualsevol que hagi crescut a un barri obrer car La clase obrera no va al paraíso, un de la perifèria sap el que costa que la classe obre- llibre escrit amb la intenció de fer jus- ra s’organitzi, ja sigui als sindicats, associacions tícia a la nostra classe social d’origen, veïnals o als partits polítics. Tret d’excepcions, la denunciant-ne l’estigmatització, majoria és força renuent a l’organització política. deformacióA o invisibilització per part dels mitjans Aquesta reticència es presenta també a l’hora de comunicació i del món acadèmic. Però un altre de la participació electoral. Els barris de clas- propòsit del llibre era mostrar una realitat de què se obrera mostren uns percentatges més alts no es parlava gaire: el divorci entre l’esquerra i la d’abstenció respecte d’altres barris de renda classe obrera. Volíem posar un mirall a una esque- superior. Sovint s’acusa la classe obrera de ser la rra que ens semblava plena de contradiccions des culpable de l’ascens de l’ultradreta, sigui votant del moment en què deia lluitar per emancipar una a Ciutadans a Catalunya, a Vox a Andalusia o a classe desposseïda de la qual no sempre formava Trump als Estats Units. Però aquestes afirma- part. El despotisme il·lustrat del segle xviii tenia cions només se sostenen amb prejudicis, no amb per lema «Tot pel poble però sense el poble». Pa- dades. No només és fals que la classe obrera hagi radoxalment, l’esquerra transformadora del segle votat majoritàriament aquestes opcions. Més xxi corre el risc de caure en una praxi semblant. aviat, el que succeeix és que un tant per cent

20 molt alt de la classe obrera s’ha quedat a casa i no Els barris de classe obrera ha anat a votar. Explicar l’actual desafecció de la nostra classe mostren uns percentatges més envers la política, sigui institucional, sigui de base, alts d’abstenció respecte és un exercici complex que requeriria una reflexió que tingués en compte, per començar, el decurs d’altres barris de renda superior històric de la política catalana i espanyola. Caldria explicar com, després de l’efervescència i polititza- ció de la suposada Transició a la democràcia, molts treballadors i treballadores es van sentir traïts per es va produir als anys vuitanta, va anar de la mà les seves pròpies organitzacions i van decidir estri- d’un agressiu discurs neoliberal bombardejat par el carnet. Però també caldria reflexionar sobre des dels mitjans a través dels principals refe- un procés d’abandonament dels barris per part rents mediàtics, culturals i polítics. Així es va de les organitzacions de l’esquerra alternativa. preparar el terreny fèrtil per a la despolitització On abans hi havia seus de partits comunistes, ara posterior. hi ha bars o botigues. Aquesta pèrdua de teixit En el cas de l’esquerra comunista, aquest associatiu i de presència política als barris, que desencís va coincidir amb la pugna entre els sectors

21 Cal una quota obrera per a Quan vam plantejar la necessitat d’una quota obrera, ho vam fer en part com a una provocació. compensar la sobredimensió Érem conscients que és una idea, com a mínim, dels sectors il·lustrats i petit fora de lloc per a molta gent. Però, potser, no ho és tant. El problema és que estem tan acostumats a burgesos a les organitzacions ignorar l’existència de la classe obrera, perquè se li ha tret la veu pública, que ens oblidem que polítiques de l’esquerra existeix. Altres pensaran que si la classe obrera transformadora no participa a la política és perquè no vol, perquè podria fer-ho, ignorant les condicions materials i les construccions estructurals de la seva realitat. Creuen que el fet que menys del 10% dels univer- eurocomunistes i els sectors leninistes, més vincu- sitaris espanyols provinguessin de la classe obrera lats a la tradició obrerista. La crònica que Manuel manual a l’any acadèmic 2011-2012, segons dades Sacristán va fer del V Congrés del Partit Socialista del Ministeri d’Educació, no té cap relació amb la Unificat de Catalunya (PSUC) n’és una bona mos- dada que ens diu que el 90% dels diputats i diputa- tra. En aquell congrés, celebrat el 1981, es va pro- des que van prendre possessió el 2015 al Congrés duir una rebel·lió obrerista que ja feia entreveure dels Diputats tenien un títol universitari. Si tin- l’esquerda existent entre un sector intel·lectual guéssim les dades exclusives de la realitat catalana, d’origen burgès, de caire més reformista, i un segurament ens adonaríem que el que passa aquí altre conformat per obrers manuals, amb posi- no és tan diferent. Amb aquestes xifres a la mà, po- cionaments més revolucionaris. Aquesta «revolta dem dir que als partits i a la política institucional obrerista» de les bases enfront de la direcció del tota la societat és representada en termes propor- partit mostra que el problema de l’esquerra amb cionals? Quins són els mecanismes que propicien la classe obrera no és només de connexió sinó que, en els partits polítics, acabin arribant a posi- també de marginació d’aquesta classe al si de les cions de representació i visibilitat persones amb organitzacions. Ens sembla una anècdota molt un determinat capital cultural i social? significativa per a plantejar un debat que vam Certament, parlem d’un problema generalit- introduir al nostre llibre: la necessitat d’una zat, que ni és nou ni se circumscriu a la realitat de quota obrera per a compensar la sobredimen- l’Estat. Álvaro Cunhal, secretari general del Partit sió dels sectors il·lustrats i petit burgesos a les Comunista de Portugal (PCP), publicava el 1985 organitzacions polítiques de l’esquerra trans- un llibre titulat Un partit amb parets de vidre, on formadora. Com deia als vuitanta en Sacristán: proposava el que ell anomenava la «regla d’or», és «Les divisions de classe dins de les mateixes a dir, assolir que hi hagués una majoria obrera a organitzacions polítiques no han desaparegut pel tots els organismes de direcció del partit. Alguns fet que la cultura dominant les ignori o les declari dels seus arguments eren que «la ideologia burgesa caduques». Avui, quatre dècades després, aquest influeix més en els intel·lectuals que en els obrers, és un problema que persisteix en tota l’esquerra i que la participació determinant d’obrers en la catalana, i també a la de l’Estat. Direcció assegura una major solidesa de principis

22 que la participació determinant de camarades viu la majoria de la classe treballadora que des d’altres orígens socials». Cunhal no negava que d’aquella on viuen els que es troben en trànsit existissin moviments i partits revolucionaris diri- temporal per la precarietat laboral fins que tro- gits per la mitjana i gran burgesia que poguessin ben una feina «d’allò que és seu». El problema és servir d’exemple exitós, però matisava que, en el que els que pateixen la primera moltes vegades no cas del PCP, «l’origen de classe burgès de la majoria tenen ganes ni temps d’organitzar-se per a canviar dels membres de la direcció va portar a grans dis- la seva realitat, si no és que es troben en situacions tanciaments de la causa obrera en el pla ideològic, límit i s’integren a moviments com la Plataforma polític, programàtic i d’acció». d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Entretant, el En aquest moment històric, gairebé tothom segon grup predomina, per diferents motius, a les té clar que les dones han d’encapçalar el moviment organitzacions de l’esquerra. feminista. D’igual manera, gairebé ningú no veuria Tornant a Cunhal, hi ha riscos quan es té un lògic que un moviment com «Black Lives Matter» partit que pretén emancipar els de baix dominat fos dominat per gent blanca. Tanmateix, hem nor- pels sectors intel·lectuals sense contrapès obrer: malitzat que els partits de l’esquerra, que van «Quadres intel·lectuals integrats a un col·lectiu re- sorgir històricament enmig de les lluites obre- volucionari de majoria obrera aconsegueixen amb res, estiguin controlats per una elit que no prové el temps i l’experiència la consciència de classe del de la classe a la qual diu defensar. La dissociació proletariat. Però si els quadres intel·lectuals predo- entre reivindicacions i pertinença que ens grinyola minen majoritàriament als organismes de direcció, en d’altres moviments no es percep quan es tracta es corre el risc que, mantenint preconceptes nega- de la representació de la classe obrera. A aquest tius de la classe d’origen, facin prevaldre criteris i nivell d’invisibilització de la classe hem arribat. orientacions no conformes amb la natura de clas- La manca de representativitat, que té uns se, la ideologia i els objectius del partit». El mateix efectes evidents en la identificació de l’electorat, es pot dir quan els sectors acomodats marquen condiciona discursos, programes, praxis políti- la línia política de l’esquerra anticapitalista o ques i prioritats a l’hora de governar. És tan difícil transformadora i fan palesa la seva distància d’entendre que la classe obrera, tot i la seva plu- abismal dels problemes quotidians dels barris ralitat i diversitat, té unes necessitats i interessos obrers i les seves prioritats. materials comuns que no sempre coincideixen en Evidentment, no estem defensant que els par- prioritats amb els que poden tenir altres sectors tits de l’esquerra hagin d’estar compostos només socials de les classes populars menys castigats pels d’obrers manuals, sense estudis formals. No! Es efectes del capitalisme a les seves vides? Abans tracta que els partits reflecteixin la pluralitat que arribés l’última crisi econòmica que va afectar que existeix a la societat incorporant no només i empobrir sectors dels estrats mitjans, i que va a la seva militància, sinó també als seus òrgans portar tants acadèmics a abraçar nous conceptes decisoris, als llocs de representació política o en per a incloure’s als perdedors de la Història (com qualitat de portaveu, les persones que provenen ara el de precariat), la classe obrera ja sabia el que d’una extracció obrera. I, encara millor, persones era la precarietat. El món no es veu igual des de que no responguin al perfil que sembla acaparar la la precarietat econòmica estructural en què política actual: universitaris, tècnics o tecnòcrates,

23 funcionaris i professionals liberals. Aquests perfils ticipació es complexifica. I menys participació és són necessaris però també ho és tenir un pastisser, menys visibilitat, menys contactes i menys possibi- un escombraire, una conductora d’autobús, una litats d’assumir tasques. El resultat és la paradoxa treballadora de fàbrica o una venedora del mer- de tenir unes bases molt més proletaritzades que cat exercint un paper protagonista a la política la direcció del partit. A Catalunya, el cas del PSC institucional. El missatge que s’enviaria seria molt és l’exemple més paradigmàtic entre base obrera i més potent i podria ajudar que moltes persones no direcció petitburgesa. veiessin la política com una cosa que fan els que Les quotes de gènere per a compensar la in- «en saben» o «entenen de política». frarepresentació de les dones al món polític i social S’ha de reconèixer que s’han donat passes en són una cosa assumida per tota l’esquerra avui dia. la bona direcció en els últims anys amb l’esclat de Si no estem disposats a participar en taules on no nous partits i moviments, conformats per perfils hi hagi una veu femenina, per què permetem par- molt més diversos, en institucions on hi havia ticipar en xerrades on es parla de problemes que menys pluralitat. Però creiem que els partits afecten la classe obrera sense tenir cap membre de –també els de l’esquerra– encara són estructures la classe obrera que doni la seva opinió? Si veiem que, per la seva pròpia dinàmica de funcionament absurd i ofensiu que es munti una taula de debat connectada amb el que passa en una societat tan sobre feminisme negre sense la participació de cap desigual com la capitalista, acaben seleccionant i dona pertanyent a aquest col·lectiu, per què promocionant determinats perfils en què s’exclou parlem de pobresa sense que hi hagi cap pobre la representació obrera. És lògic: un treballador assegut a la taula? No defensem que només qui és o treballadora disposa de molt menys temps per pobre pugui parlar de pobresa o només una dona a dedicar a la militància que un estudiant o un pugui parlar de feminisme. Però sí que no es pot professional liberal amb horaris més flexibles. parlar de pobresa sense els pobres ni de femi- Si a sobre té responsabilitats familiars, la seva par- nisme sense les dones. Seguint Gayatri Spivak en

24 la denúncia dels riscos de deixar que altres parlin patim l’esquerra es poden observar en els debats pels oprimits, creiem que és fonamental que la que tenim, en què hem retornat a defensar idees classe obrera sigui la portaveu principal dels seus que en un altre moment s’assumien sense qües- propis interessos. Verbalitzar aquesta idea no tionar -com ara la necessària presència d’obrers hauria de causar tant de rebombori. No obstant, i obreres a la política- o fent reivindicacions de sembla que hi ha una esquerra que se sent molt nou sobre drets que algun cop vam conquerir. Els incòmoda quan es posa sobre la taula el tema de avenços assolits gràcies a l’aplicació de la discrimi- la classe social. Una de les seves respostes defen- nació positiva a la política buscant la paritat en el sives preferides és dir que la classe obrera ja no tema de gènere ens haurien de servir d’inspiració. existeix com a tal o que la gent no s’identifica Evidentment, és molt més complex determinar qui amb el terme. D’aquesta manera s’evita entrar a és obrer o no i com es representa proporcional- debatre en unes coordenades que no els resulten ment una classe treballadora que és heterogènia. còmodes perquè senten que els qüestionen perso- Però aquest és un debat que no es pot menystenir nalment. No ens imaginem el Che Guevara sentint- si volem veritablement començar a compensar se ofès perquè algú considerés que els treballadors les desigualtats de partida que els membres de la i pobres d’Amèrica Llatina havien de tenir un classe obrera troben en el capitalisme. L’objectiu paper protagonista a la seva emancipació, malgrat final no és que l’esquerra s’assembli a la classe el seu origen de classe petitburgès. És la diferència obrera sinó que la majoria de la classe obrera entre posar-se humilment al servei dels processos sigui la que faci política, de base o institucional, històrics o entendre la política des de paràmetres en comptes de viure al marge de les decisions personalistes de curt termini. sobre la seva vida i els esdeveniments històrics. En En conclusió, parlar de quota obrera pot definitiva, que la classe obrera prengui a les seves semblar una provocació i, certament, ho és per mans les regnes del seu destí per a emprendre la a una esquerra que visita els barris obrers com transformació social que la humanitat i el planeta a turista. Els nivells de retrocés ideològic que necessiten.

Els nivells de retrocés ideològic que patim l’esquerra es poden observar en els debats que tenim

25 26 Ja descansaràs quan siguis mort

Per Jordi Navarro Il·lustracions Erica Fustero

La superació, l’esforç, l’energia… L’actitud positiva ho és tot. Per en Ferran no hi ha víctimes, cadascú és responsable del que li succeeix. Assumirà ell les noves circumstàncies?

27 1. Cal moure’s El millor moment del dia. Quan, després de córrer els sis quilò- metres diaris, enfilo el camí cap a casa. L’instant precís en què el meu cervell és una màquina perfecta, clarivident. A casa, la Isabel haurà llevat el Quim, i la Pili l’haurà vestit i fet l’esmorzar. La Isabel marxarà a dur el nen a l’escola i després cap a l’oficina, i la Pili repetirà la seva cantarella de cada matí: «Senyor, havia pensat fer primer la casa, i cap a quarts de dotze anar al mercat a comprar quatre coses per fer el dinar». Fes el que et roti, Pili. Ella sap que mai m’hi poso, en les tasques de casa. Jo li pago un bon sou per no haver-me d’amoïnar d’aquestes històries. Però Però si surts a córrer sempre la miro amb severitat, com si les collonades que ha de fer em provoquessin un esforç de concentració, i li contesto: tot sol, bé hauràs de «Em sembla una bona planificació, Pili». I ella marxa tota con- competir contra algú. tenta: l’amo ha estat magnànim. Salari emocional: no costa res i fidelitza molt. Contra tu mateix. D’aquí un mes faré quaranta-tres anys. Estic més en forma que molts joves de vint-i-cinc que s’ofeguen pujant una dotzena Supera’t d’esglaons. Cal moure’s, sempre ho dic. No t’aturis, ja descan- saràs quan siguis mort. Sé que hi ha molta conya amb això de sortir a córrer amb el mòbil ple d’aplicacions per escoltar músi- ca, mesurar els quilòmetres, calories cremades, temps invertit... Però si surts a córrer tot sol, bé hauràs de competir contra algú. Contra tu mateix. Supera’t. La notificació d’un correu-e nou. Un altre bon motiu per dur el mòbil a tot arreu. Sempre preparat, sempre connec- tat. Good news: la confirmació d’una sessió que hauré de fer a l’Institut Municipal de Formació i Activitat. Traducció: 2.500 euros per dues hores de xerrada. Pasta pública. No sóc pas cap gourmet en qüestió de diners, és a dir, mai els faig escarafalls. Zero discriminació, visca el lliure trànsit de capital. Ara, he de reconèixer que els diners públics tenen un no sé què especial. Són tan fàcils de guanyar, que a voltes penso que és indigne. Però em passa ràpid. Les sessions col·lectives requereixen les qualitats de l’antic art dels comediants. Una dosi d’emoció, uns acudits aquí i allà, i quatre llocs comuns expressats amb certa gràcia que facin sentir a tothom més intel·ligent. «Ah clar, jo també ho penso, això». En canvi, les sessions individuals són molt més exigents. Primer, perquè qui se les pot pagar no es deixa aixecar la camisa amb facilitat. Càrrecs mitjans, executius. No han arribat a on són gràcies a la seva credulitat o bonhomia. Segon, perquè un cop has fet coaching una dotzena de cops, tot esdevé molt avorrit. En teoria, per tal que jo pugui fer-li coaching a algú, he de poder assumir l’objectiu que la persona vol assolir. No ha d’anar contra

28 Havien passat de tenir la meva moral. Però no ens enganyem: ningú no et contracta i et deixa anar: «Miri, vull matar el meu ceo». Tothom perse- quinze dies de vacances gueix més o menys les mateixes pastanagues. «Vull demanar un a no pagar la hipoteca augment de sou, perquè penso que me’l mereixo però no sé com afrontar-ho». «Dirigeixo un equip i vull que rendeixin més (aka i perdre la casa esprémer-los més) sense desmotivar-los». «Els meus companys s’aprofiten de la meva feina». I jo: «Primer has de visualitzar la situació». Em fan venir ganes de badallar. «Senyor, avui he pensat que podria rentar les cortines del saló i del dormitori del nen. I de dinar, li vindria de gust una espatlla de xai al forn i per acompanyar-la unes mongetes verdes amb tomàquets de l’hort fregits?». Posat d’examinar altres opcions que no m’importen una merda. «Perfecte, Pili, però no oblidis mirar l’extractor de la cuina. Fa un soroll estrany i potser és el greix que s’hi acumula». Reforç positiu, as usual, però cal recordar qui manté ferm el rumb del timó. Una dutxa i al despatx. A treballar. Cal preparar la sessió a l’IMFA És una activitat dirigida a beneficiaris d’un programa de fons europeu per a aturats de llarga durada. Perceptors de la renda activa d’inserció, o de la renda mínima. Addictes al subsidi. Carn per al populisme. Gent que ha descavalcat del món laboral i ara no sap trobar ni el cul sobre el què seuen. Ja m’he empescat un títol amb ganxo: «Muntar de nou el cavall: l’impuls actitudinal». Això és productivitat. I no són ni les deu!

2. Muntar de nou el cavall Totes les cadires de la sala de formació de l’IMFA eren ocupades quan en Ferran Capell hi va entrar. Baixar a ciutat l’estimulava. Va guaitar el públic que l’esperava. Una trentena de persones entre els quaranta-cinc i els seixanta anys, amb cares de nul interès per res del què els envoltava. Eren allà per obligació. Per no perdre els quatre-cents i escaig euros amb els quals malvi- vien. En Ferran es va presentar: «Avui us endureu d’aquí un xute d’energia». En sentir-ho, en Marc Vilalta, que malgrat arribar d’hora s’havia assegut a les darreres files, es va voltar cap el paio que seia al seu costat, i li va dir entre dents: «Quin flipat». A continuació, en Ferran va proposar una ronda de presen- tacions de tots els assistents. «Us vull conèixer, vull personalitzar tant com pugui el meu missatge». El coach no hagués canviat ni una coma de la seva exposició si un dels presents hagués confessat que era Jesucrist retornat a la terra. Uns tres quarts d’hora després (en Ferran sentia com s’omplia, minut a minut, la guardiola dels 2.500 euros), s’havia dibuixat un perfil del seu auditori. Gent que s’havia guanyat més o menys bé la vida, però que amb l’esclat de la crisi havia estat arrossegada a un fangar

29 del que no en sortirien. Molts d’ells sense estudis de cap mena. Sense coneixements informàtics, ni idiomes. Sense esperança. Havien passat de tenir quinze dies de vacances a no pagar la hipoteca i perdre la casa. De demanar cita al taller del cotxe a demanar-la a l’assistent social. De permetre’s algun caprici al supermercat a fer cua al banc d’aliments del barri. «Hi ha gent que brilla. Sí, segur que tots coneixeu algú que brilla», en Ferran marcava el ritme amb una força impostada, com si recités un poema. «I què ho fa, que una persona brilli? Els estudis? Els idiomes? Potser la roba que vesteix?». Silenci expectant, que una dona amb raspera a la gola va esguerrar: cof, cof. «No, el que les fa brillar és l’actitud. L’actitud és el motor més potent. L’actitud multiplica. Si heu d’escollir entre l’actitud i els idiomes, o l’actitud i un certificat de professionalitat, trieu sempre l’actitud». «Doncs a les entrevistes de feina sempre em diuen que tinc bona actitud, però que els hi cal algú que parli en anglès, o que sàpiga fer servir el fotut Excel», va interrompre una veu des del fons de la sala. En Marc, divorciat, pare d’una criatura i que havia estat oficial de primera a la construcció, ja n’havia tingut prou, de sentir bajanades. «Un treballador és la suma d’aptituds i d’actitud. L’ideal és tenir-ho tot». «A mi no em cal tot. Jo ara em conformo amb trobar una feina». Tot d’una, una esquerda per on es van filtrar més i més veus: «Ah, clar, i jo!», «I tant, una feina digna»,...

3. La incapacitat d’assumir responsabilitats Aquestes putes rondes! En vint minuts he avançat cent metres. Definitivament, he de fer forat en el coaching de la transfor- mació cultural de les empreses. Allà és on hi ha el business. I si els managers de recursos humans s’enganyen, com a poc no ho faran per obligació. No com aquesta colla d’arreplegats vestits de xandall com si sempre fos diumenge, que només es preocupen per passar el plateret un cop al mes per a rebre quatre monedes de l’estat. Aneu a cagar. Aquí ningú no es responsabilitza de les seves decisions. Vas decidir treballar a la construcció i no treure’t l’eso? Vas deixar els estudis per fer de cambrera i així guanyar diners? Doncs ara no ploris. No sóc un fill de puta. Jo també les he passat magres, sé què és estar enfonsat. Amb la crisi em van acomiadar de l’empresa on era. Però d’això fa deu anys, collons. Quan em van fer fora, havia de triar: arrossegar-me o apostar per mi. Cal moure’s sempre. Vaig demanar diners prestats als pares per fer un MBA, i abans que passés un any, ja estava pencant en un

30 sector totalment desconegut. I sis anys després, vaig decidir cer- tificar-me com a coach. Estava fart de treballar per als guanys d’altri. Sóc l’amo de les meves decisions, aquesta és la meva llibertat. Els he explicat: «Heu de cuidar el networking: en aquesta vida els contactes ho són tot». I el hater de la darrera fila: «Al meu barri tinc contactes que m’aconseguirien un Iphone X per cent euros, però tampoc no saben on trobar-me feina». Quina gràcia. Doncs sí, t’has de treballar els contactes. O potser a mi em ve de gust jugar cada dijous a la tarda a l’esquaix? Però allà s’hi ajunten uns quants que remenen les cireres. Executius, directors, gerents. Així em vaig assabentar que l’IFMA buscava un coach. Els contactes parlen de tu. I els meus diuen que no em tocaran la moral uns perdedors de llarga durada.

4. Jugar un paper actiu davant de les circumstàncies del destí El servei era programat a les dotze en punt. Però un quart més tard continuaven arribant al tanatori cotxes d’alta gamma dels quals baixaven persones amb pinta de pixar molt alt. Saluda- ven la Isabel, que en el paper de vídua plorava amb cara de no entendre res: «Encara no m’ho crec. Va sortir a córrer com cada matí, i ara....». En Ferran havia estat trobat mort amb quatre ganivetades. La policia treballava amb la hipòtesi del robatori: l’home es va resistir i de resultes el van matar. Quan la cerimònia era a tocar del final, en Tomàs Sans, un dels millors amics d’en Ferran, va pronunciar uns emotius mots en la seva memòria. Les darreres paraules van fer que a més d’un li vinguessin ganes de pixar-se de riure, però com el moment era tan greu i l’orador es mostrava tan solemne, se les van fer a sobre. «No ha estat assassinat. En Ferran simplement s’ha adaptat el millor possible a les seves noves circumstàncies: un tall a la jugular. Sempre defugia el paper de víctima. Odiava la passivitat. Però ara és mort, ja pot descansar. És el seu llegat. Respectem-lo».

31 32 Allò sindical és polític El pa de sang i la comunitat

Per Isabel Benítez Romero Il·lustracions Luis Demano

El sindicalisme ha perdut centralitat i s’ha produït un sorgiment de lluites fora del món del treball. A nivell mundial, però, la tendència és contrària i s’observa un repunt del moviment obrer

33 'acció sindical com a eina política ha Sigui pel cap o por la pota, parafrasejant estat molt present en l'estabilització l'Ovidi Montllor, la disputa és si es considera la de les economies capitalistes con- classe treballadora com a subjecte polític anticapi- temporànies on hi havia sindicats de talista o no. El menysteniment del sindicalisme masses, ja sigui amb el pal o amb la en la confrontació contra el capitalisme és el pastanaga.L L'any 2002, Margaret Thatcher - líder producte de l'abandonament de l'enfocament de les polítiques antisindicals - defensava com la de classe i, amb ell, de la lluita de classes com a seva major fita «Tony Blair i el nou laborisme. Vam brúixola en l'anàlisi dels avenços, retrocessos i forçar un canvi de pensament en els nostres opo- aliances. Aquest gir s'ha cuinat a foc lent sobre un nents», en referència a la rendició laborista davant procés de conducció del sindicalisme majoritari la TINA («there is no alternative» al capitalisme). als camins de la concertació, d'atac frontal polític, L'estat espanyol no n’és una excepció. El pal: el acadèmic i filosòfic contra les lectures omni- muntatge policial del Cas Scala contra d'una CNT comprensives de l'estat de malestar, del nucli de de masses obertament contrària als Pactes de la l'acumulació capitalista. En paraules de Néstor Moncloa. La pastanaga: CCOO i UGT blindades per Kohan a Nuestro Marx: «la mirada crítica de la una llei de representació sindical que garanteix el dominació i l’explotació capitalista es va desplaçar duopoli, reconeixement com a elements fonamen- des de la gran teoria –centrada, per exemple, en tals de la vida política a la constitució espanyola, el concepte explicatiu de «mode de producció» amb la seva corresponent dotació pressupostària entès com a totalitat articulada de relacions socials pública que defensen amb ungles i dents, front les històriques– al relat micro, es va desplaçar des del acusacions de manca de independència. José Mª qüestionament del caràcter classista de l’aparell Álvarez, secretari general d’UGT ho recordava al d’estat a la descripció de l’enfrontament capil·lar i 2006: «Lo que conseguimos para todos los trabaja- a «l’autonomia» absoluta de la política». Pel camí, dores vía negociación colectiva o vía diálogo social es fabrica un ninot de palla a la mida on la classe nos cuesta 30 millones al año». treballadora es converteix en un cromo conge- Els portaveus polítics del gran capital tenen lat en els anys 1970, per tant, anacrònic, inútil, molt clara la importància en la neutralització o desaparegut. El buits s'omplen però, amb una nova mobilització selectiva dels sindicats com a motor «categoria»: la comunitat i amb una eina nova: de canvi polític. Tanmateix, contra tot pronòstic, l'electoralisme. des dels anys 1990, la pràctica més comuna entre La direcció de Podemos - i el ventall de els sectors progressistes de l'Estat espanyol és jus- sigles municipals i autonòmiques dels comuns- i tament la contrària. Les organitzacions anticapi- la intel·lectualitat transmèdia que l'envolta no se talistes amb representació parlamentària s'han n'han amagat mai. Pablo Iglesias, 2013: «Los que divorciat conscientment de l’esglaó estratègic hoy están en la base de la estructura económica del sindicalisme i, així, de les polítiques que son irreductibles a una sola unidad simbólica;[...] prenen com a punt de partida l'àmbit productiu. sólo la miopía de cierta izquierda puede insistir Potser és a l’inrevés: la renúncia a l'anticapitalisme en agruparles a todos bajo la etiqueta de obreros e té com a conseqüència la renúncia a la intervenció invitarles a afiliarse a los sindicatos». «L'esquerra sindical? del segle xxi vol recuperar un subjecte que ja no

34 35 existeix», afirma Ramas l'any 2018. Aquesta matriu laborals i socials van ser revertides agressiva- política també es pot rastrejar en altres forma- ment. Desorientats pel període de reflux, molts cions polítiques sobiranistes d'esquerres i també grups d'activistes van girar la seva mirada cap moviments socials, on sovintegen fórmules com a l'interior, cap als seus mètodes de lluita, es «sectors populars», «poble», «ciutadania» i també van concentrar en els desafiaments polític-or- afecta a les forces polítiques electorals indepen- ganitzatius que les polítiques antiracistes i queer dentistes com ara BILDU o les CUP a Catalunya- implicaven per assumir la unitat i la identitat. La tot i que l'esforç històric per la construcció del política d'abstinència també va produir debilitats, front sindical abertzale no compta amb cap aposta desafeccions i reorientacions. Els compromisos política equivalent en l'Esquerra Independentista amb l'emancipació i la política revolucionària sem- catalana-. L'efecte és una desorientació i acumu- blaven cada vegada més desfasats i fora de l'abast, lació de contradiccions quan els conflictes labo- en virtut de la fragmentació social i de la cultura rals i sociopolítics amb marca de classe esclaten consumista que ostentosament marcava el segell davant dels governs del canvi - en solitari o en d'una nova era.» coalició-: jovent, falsos autònoms, serveis públics, migrants i dones de classe treballadora en risc d'exclusió social apareixen en el desallotjament del Gaztetxe Maravillas, dels vaguistes de Movistar del Es fabrica un ninot de palla Mobile World Center, la criminalizació dels man- ters, de la vaga de metro a Barcelona, la resistència on la classe treballadora a la municipalització de serveis públics essencials o es converteix en un cromo l'aposta per la legalització del proxenetisme. congelat en els anys 1970 La fi de la lluita de classes La classe treballadora del segle xxi és tan diversa com al segle xix i té problemes semblants, però dins d'aquest enfocament es declara la seva A l'estat espanyol, a nivell polític trobarem desaparició política,. Amb ella s'ha esfumat la una reedició desacomplexada dels postulats de lluita de classes i el sindicalisme ha quedat caduc, l'eurocomunisme per legitimar la centralitat però alhora el concepte «sindicat» s'aplica arreu, del parlamentarisme burgès com a eina privi- sempre que no afecti directament l'extracció de legiada de canvi «realista» o, en la seva versió plusvàlua. Per què? més desesperada o dramàtica, com a única sortida Susan Ferguson i David McNally recullen, (sense alternativa) davant de l'amenaça de la analitzant l'abandonament teòric i polític del ultradreta i el feixisme. Les claus fonamentals en feminisme de classe: «L'aparició del neoliberalis- el context de l'Estat espanyol de la modernització me, convencionalment situat en les eleccions de comandada pel cesarisme de Felipe González i el Margaret Thatcher i Ronald Reagan el 1979 i 1980, boom del psoe ja les va avançar la recerca encarre- respectivament, va coincidir amb un nou període gada pel CSIC al sociòleg James Petras l'any 1996. de retrocés social de l’esquerra i les conquestes Sota l'epígraf «On són els progressistes?»: «L’actual

36 L'efecte és una desorientació i acumulació de contradiccions quan els conflictes amb marca de classe esclaten davant dels governs del canvi

moda ideològica entre la classe mitjana progres- nista (CCOO) a l'Estat espanyol va ser l'adopció de sista posa en dubte a noció mateixa de «classe». l’«ocupabilitat» com a marc teòric per a combatre La retòrica diu alguna cosa així com: «Classe és un l'atur estructural i els efectes que van tenir la constructe cultural que ha perdut la seva perti- reconversió industrial i el subdesenvolupament nença». Els progressistes ara estan en conceptes territorial selectiu de l'estructura productiva de del tipus «identitats socials», «ciutadania» i «drets», zones com Andalusia o Extremadura, arran de enlloc de «classes», «conflicte de classes» i «interes- l'entrada a la Comunitat Europea/Unió Europea i sos de classe». Com que molts dels grups marginals la reassignació de l'Estat espanyol com a economia són entre els segments més pobres, els progres- de serveis. sistes aleguen que és més revolucionari o radical El correlat acadèmic esquerrà que acom- lluitar per ells en comptes de pels «privilegiats que panya en el nostre context aquest procés s'ha viuen del salari mínim»». tornat a reactivar en la darrera dècada. Donant El primer pas va consistir en desfer-se de la la raó a Marx amb el cap però no amb el cor (o a noció de classe, com assenyalaven des dels 1990 l’inrevés), es ressuscita Weber, el neokantisme i diverses autores marxistes com ara Ellen Meiksins les versions més assequibles del mal anomenat Wood a ¿Una política sense classes? El post-marxis- «marxisme» analític. El motor de la dinàmica me y el seu llegat. Discursivament va ser expurgada històrica serà qualsevol cosa excepte la lluita de del vocabulari polític per conceptes volubles, molt classes. L'estructura social i el motor de la dinà- fèrtils políticament i impossibilitants a nivell polí- mica politicosocial s'analitza minimitzant (quan tic («99%», «els de baix»,...). Per a rebutjar qualse- no ignorant obertament) el conflicte antagònic i, vol element d'una política organitzativa classista, per tant, fent com a únic horitzó possible - rea- s'aprofundeix en la confrontació dels segments lista, pragmàtic- les polítiques sobre l'esfera de la entre si: el cognitariat, el precariat vs. l’obrer de distribució, deixant intactes les relacions socials de granota blava. Negant (o ignorant, l'efecte és el producció capitalistes. La confrontació fonamen- mateix) l’heterogeneïtat històrica i contemporà- tal entre capital i treball s'aborda fent èmfasi en nia de la classe treballadora, la seva diversitat es el matís, el fragment, l'artificiositat despolititza- planteja, com diu Kohan, segmentada en termes de da de la noció de «classe social» tractada com una «raça», sexe, orientació i/o identitat sexual, nivell basta construcció «material» desvinculada de la d'estudis, situació conjuntural respecte del mercat construcció de subjectivitat i, per descomptat, de de treball (atur, jubilació, estudiant, fals autònom). l'acció política. Dit en altres paraules, es confronta la «diversitat» amb la noció «classe treballadora» presumint El 99%, la comunitat i altres false friends que la classe treballadora és homogènia i se En el seu lloc es cerquen altres substituts, com ara l'acota al granotablavisme en blanc i negre de la comunitat. Però no la comunitat que es basteix Dies de Transició, a l'home-bolet, blanc, hete- sobre les condicions de vida i mort de les relacions rosexual, a icones simbòliques i folklòriques socials de producció capitalistes. Podemos aposta desconnectades del present. per la noció de «patria espanyola». La rearticulació El punt d'inflexió del gir antiutòpic del sindi- discursiva, molt marcada pels postulats d’Íñigo calisme històricament lligat al moviment comu- Errejón subratlla la reivindicació i la construcció

37 compromís institucionalitzat, és a dir, encastat en el nostre entorn de normes i pràctiques de vida. La cooperació comunitària realment eficaç sovint és avorrida, estable i canvia lentament. Té a veure amb famílies col·laborant en les escoles dels seus fills, amb gent que s'uneix per aturar el desnona- ment d'una veïna, amb clubs de muntanya, centres socials okupats sense gaire glamur i biblioteques públiques on s'ajunten estudiants, jubilats, nens i opositors». La vertebració d'una «noció comuna» que evita conscientment l'àmbit de la producció capitalista com un front de lluita i de constitució de comunitat. Tots els col·lectius mencionats tenen en comú la seva dependència directa, indirecta o potencial de rendes del treball: rere un desnona- de comunitat sobre la reacció al procés social i de ment hi ha un acomiadament, rere un estudiant masses català pel dret a l'autodeterminació: la hi ha un contracte a temps parcial –o una assig- refundació d'un «pacte constituent» que passa per nació familiar–, opositors, jubilats i okupes: vides una «reforma constitucional àmplia». S'acompanya marcades per l'accés al salari. L'articulista –escollit d'una mena de patriotisme constitucional ahistòric com a exemple per la seva claredat expositiva– reque reivindica i disputa la bandera rojigualda i la mata el raonament a «Algunes raons per les quals idea d'Espanya. Tenim davant nostre, doncs, una ja no dic «Estat espanyol». En efecte, parafrasejant comunitat que políticament transita per absolu- el text, la lluita sindical «realment eficaç sovint tament qualsevol espai social -tret del laboral- i és avorrida, estable i canvia lentament». Tan- que cerca solidesa al voltant dels dos aglutinants mateix, sembla que oferir «una alternativa des de històrics de la victòria del feixisme a l'Estat l'esquerra que els permeti viure d'una altra mane- espanyol l'any 1939. ra la relació cultural i sentimental amb el seu país» Trobem exemples molt clars d'aquesta aposta (Espanya) té molta versatilitat. Renduelles veu substitutiva del subjecte polític en els articles el perill de reforç del feixisme, però malgrat tot de la majoria de membres del consell editorial sempre millor això que no caure en «l'obrerisme de la revista digital CTXT i les tertúlies liderades de tota la vida». La transversalitat de la «comuni- per Pablo Iglesias. L'article «Compromís i acció tat» és la mateixa que la de la «llibertat». Llibertat col·lectiva», el sociòleg César Rendueles ens brinda per a què? Comunitat per a què? Ens podríem una il·lustració recent nítida d'aquest «consens» preguntar. estratègic: comunitat no laboral i Espanya, elimina- ció de la classe treballadora com a subjecte polític La centralitat descentrada de l'acció sindical i evitació de la lluita de classes: «Em sembla que Tots els processos revolucionaris del segle xix més aviat hauríem de pensar en com fomentar un i xx –amb o sense component camperol– han

38 tractat l'acció sindical com un element estratègic Hi ha una reedició de primer ordre en la tasca de confrontació amb el capital. No qualsevol tipus de sindicalisme, sinó desacomplexada dels postulats aquell que es basteix lligat a un projecte i estratè- de l'eurocomunisme per gia política de ruptura amb el capitalisme. L'acció sindical de caràcter corporatiu, econo- legitimar la centralitat del micista –és a dir, acotada únicament a la millora de les condicions laborals–, o fins i tot el sindicalisme parlamentarisme burgès de concertació, poden funcionar com a espais de agrupació de caràcter prepolític. Tanmateix, no és aquesta la característica estratègica de la inter- cretava en el binomi leninista del partit-sindicat, venció política en el centre de treball. El què fa de la unió tactico-estratègica de l'eina política –no l'acció sindical la joia de la corona de la lluita de necessàriament parlamentària– amb la força per classes és el fet d'estar incrustada al cor de les a paralitzar l'economia des dels centres de pro- economies capitalistes, on s'extreu la plusvàlua ducció i circulació de mercaderies. Aquest binomi i al voltant del qual es centrifuguen la immensa bastia una gran barricada defensiva i ofensiva en majoria de processos de subordinació i disci- la lluita de classes, que pren el pols al cor, però les plinament de la vida de tots els segments de la branques del qual s'estenen a tots els aspectes de classe treballadora (tinguin o no un vincle directe la vida quotidiana. El poder obrer naixia de la i personalíssim amb un salari). capacitat de curtcircuitar el bateig i la circulació Nucli del mecanisme de privatització de la de l'acumulació del capital de forma omnicom- riquesa col·lectiva i de la subjugació, l'acció políti- prensiva, transversal i social. ca al cor del món del treball assalariat és també El trencament d'aquesta cosmovisió se sol una font de poder social (capacitat disruptiva abordar amb una mena de fatalisme i una operació del cicle del capital) i un potencial mecanisme de segmentació de l'anàlisi del capitalisme i del de constitució de la classe treballadora com desenvolupament de la lluita de classes que exigeix a subjecte polític. Aquest últim element no es la pèrdua de la perspectiva internacionalista. Es fonamenta en l'èpica del voluntarisme sinó en cultiva el record d'un passat heroic, mític, escle- la filosofia de la praxi: les experiències de lluita rotitzat i caricaturitzat per la pinça reaccionària transformen les persones que lluiten i també refor- de la dreta, el liquidacionisme de les metafísiques mulen lluites que van més enllà dels centres de post i el feminisme liberal corporatiu: «Les identi- treball. Les classes socials no són, esdevenen. Les tats construïdes discursivament van esdevenir el victòries i derrotes del moviment obrer han mar- focus d’anàlisi polític, mentres que les preocupa- cat amb sang i foc quin tipus de subjecte polític cions per la feina i les pràctiques humanes concre- és la classe treballadora a cada moment històric, tes van ser deshonestament apartades d’una forma no sense cicatrius, com ara la segregació sexual o tan pintoresca com delirant», recorden Ferguson i racial dels primers moments del sindicalisme. McNally. El vincle que centrava el món del treball amb Malgrat el mantra de la necessitat de superar l'anticapitalisme en un vector de ruptura es con- el paradigma de la lluita sindical i de la seva crisi

39 El món del treball es percep com a central, però a la pràctica és un espai social que no és considerat com a espai de lluita estratègic

eterna, els estudis d'àmbit internacional sobre i sexuals (pornografia, prostitució) a banda de l'estat de salut de la lluita laboral arriben a conclu- com a força de treball «especialitzada» en tasques sions contraintuïtives. La sociòloga Beverly J. Sil- de cura. La presència de dones als sindicats de la ver, a partir de l'anàlisi de la major base de dades perifèria del centre imperialista i en les lluites sin- de conflictes laborals de tot el món, identifica dicals creix recordem Plaza Rana (Bangladesh) o una tendència al repunt del moviment obrer des la recent vaga general a l'Índia. Però no cal marxar de finals de la dècada de 1990, i en articles poste- tant lluny: la primera victòria contra la multina- riors insisteix: «allà on el capital va, el conflicte el cional Inditex ha estat a Galícia i a mans de dones persegueix». (organitzades en la cig). El sindicat majoritari al Aquesta conclusió també la comparteix un País Basc, ELA, ha incorporat el feminisme als estudi més recent d'Immanuel Ness, qui relacio- seus principis en constatar que la majoria dels na la reactivació sindical amb la industrialització conflictes laborals i increment d'afiliació tenen accelerada i els processos de proletarització de la rostre de dona, explicaven les vaguistes, victorio- població rural dels darrers 40 anys al Sud Global. ses, de les residències de Biskaia. El gran proletariat s'ha desplaçat geogràfica- Tot i això, el lloc comú de la progressia in- ment i qualitativament: al sud creix el sindica- sisteix que l'acció sindical és necessària però no lisme que desborda els canals de la concertació estratègica, un «nínxol» de militància per a esperits social i la contenció tripartida entronitzada per sacrificats i el voluntarisme nostàlgic amb vocació l'Organització Internacional del Treball; al nord, de màrtir. Un luxe optatiu, no una necessitat comu- les economies reorientades al comerç i els serveis nitària. En el pitjor, l'acció sindical és rebutjada mostren una debilitació de les estructures sindicals en tant que instrument al servei del perfecciona- clàssiques, que bel·ligerantment monopolitzen la ment del capitalisme per millorar l'explotació, veu de la classe treballadora –organitzada o no, un espai aliè a l'emancipació de les dones, a la tinguin o no pes real en els conflictes oberts (des lluita antifeixista o contra el racisme i a qual- de Glovo als escorxadors d'Osona, els exemples sevol dels problemes més urgents del gruix de són múltiples). Els processos de proletarització la població: habitatge, transport, cost de la vida, avancen sensiblement entre les dones –element canvi climàtic. que assenyala, novament, la gravetat d'invisibilitzar La identificació de «sindicalisme» amb un l'internacionalisme i el sindicalisme desenvolupat sindicalisme majoritari, de concertació i pilar de per dones treballadores en pro de la sororitat inter- l'estabilitat política postdictadura ha desplaçat la seccional– i, d'altra banda, també s'acompanya d'un lluita pels drets sociolaborals fora dels centres de increment de la repressió sindical a nivell interna- treball. La noció «sindical» s'aplica a pràcticament cional (com recullen els informes d'ITUC). qualsevol àmbit de militància tret del món del La proletarització de les dones del Sud treball: sindicat de barri, sindicat de llogaters i fins global també comporta una ampliació qualitati- i tot sindicat de prostitutes. va de l'explotació en relació amb la versatilitat La centralitat del treball assalariat és òbvia que l'opressió patriarcal atorga als cossos de les i alhora invisibilitzada com a espai de confronta- dones treballadores com a objectes reproduc- ció. La centralitat l'evoca la reivindicació d'alguns tius (lloguer de ventres, venda de llet materna) sectors feministes d'un salari pel treball domèstic,

40 la crítica al pes que té la situació laboral en el reconeixement o no de drets –tensió que s'expressa en el rebuig de la llei d'estrangeria, en la lluita per l'extensió universal dels serveis públics i/o per la renda bàsica universal. La percepció que el poder de classe té un vehicle privilegiat en l'àmbit sindical també es reflecteix en la recuperació de la noció de vaga, sigui per «reinventar-la» o per enyorar-la com a mecanisme de «control efectiu del territori»: vaga social, vaga de dones, aturada de país. Totes aquestes denominacions expressen també una tensió per la definició política de «quel- I, d’aquesta manera, es rebutja la perspectiva so- com important», per deslligar la vaga general del ciopolítica històrica del moviment obrer explíci- seu caràcter social per definició, la del moviment tament adscrit a l'anticapitalisme , una comunitat feminista entre la vaga de dones i la vaga general de combat en combat que no només ha abordat la feminista o la vaga general del 3 d'Octubre a Cata- qüestió salarial o la jornada, sinó també la qües- lunya pel dret a l'autodeterminació expressat al tió ecològica, la igualtat, el racisme, la guerra, referèndum de l'1O de 2017 vs. l'aturada patronal l'habitatge i totes les esferes de la vida de la classe unilateral. treballadora. És a dir, el món del treball es percep com a El trencament del binomi partit-sindicat ha central, però a la pràctica és un espai social que aflebit l'agenda sociopolítica, el motor de pres- les avantguardes polítiques d'esquerres i els sió històrica de la qual havia estat precisament moviments socials declarats anticapitalistes no la capacitat de mobilització laboral i social. A consideren com a espai de lluita estratègic, tot mesura que les mesures d'austeritat exigides per i que s'evoquen les eines de lluita del moviment la Unió Europea s'han aguditzat, ha cristal·litzat obrer i els seus gloriosos centenaris. Quin és el en diversos formats de lluita des de l'exterior del referent sindical dels comuns? De l'esquerra inde- món del treball en favor de l'articulació entorn de pendentista catalana? És una pregunta percebuda moviments socials o comunitats, activistes ad hoc gairebé equivalent a demanar pel referent ecolo- hiperespecialitzades: les marees, marxes per la gista, quelcom sectorial o optatiu, irrellevant per dignitat, la PAH, o sindicats de llogaters, és a dir, la les línies polítiques mestres. lluita per la sanitat pública, la lluita per l'educació pública, la lluita per les pensions públiques, contra El debilitament del front sociolaboral, la desocupació o de denúncia de la crisi de legitimi- neocorporativisme i «nou sindicalisme» tat del règim, els desnonaments per impagament La desvinculació política de la lluita pels drets d'hipoteques i, en paral·lel, els desnonaments per laborals des dels centres de treball, adoba un impagaments de lloguer. Totes aquestes tempta- camp ideològic on s'invisibilitza i nega la par- tives tenen en comú la marginalitat de l'element ticipació i protagonisme de dones, migrants i laboral, del treball, de l'acció sindical, com a eix persones «racialitzades» en la lluita de classes. aglutinador o cohesionador. Sovint també

41 Sense una revitalització del sindicalisme de classe no podrem parlar de cap projecte polític de ruptura anticapitalista creïble

comparteixen una cerca de desesperada de de les runes del sindicalisme de concertació a tots dreceres que pretenen obviar el pols de classe: els nivells. de caràcter lobbístic (pressió mediàtica a partits polítics per a arrencar compromisos morals sim- Notes finals bòlics, p. ex.), corporatius (sindicats de ram sense La qüestió laboral i la lluita sindical com a front vocació de classe), o de mera sensibilització (canvi estratègic exigeixen un salt qualitatiu més enllà climàtic) quan no, directament ha legitimat la de l'estadística de l'horror, la denúncia moral conquesta del pa de sang a les drassanes de Cadis i descriptiva dels abusos. Si no s'acompanya (fabricar vaixells per la guerra al Iemen) com única d'una aposta política d'implantació sindical a les alternativa al subdesenvolupament estructural. empreses, d'una orientació efectiva més enllà de El menysteniment de l'acció sindical n’ha l'escàndol extàtic davant d’ofertes o condicions emfasitzat el caràcter prepolític aglutinador –no abusives, la degradació de les condicions de tre- així la seva vessant estratègica– i ha abonat la visió ball i de vida (i l'acció sindical) es veuen reduïda a uniforme de la classe treballadora com a subjecte la impotència. polític homogeni –malgrat tota l'evidència his- L'abandonament d'una anàlisi de classe del tòrica– adotzenat en l'economicisme, el corpora- context i conjuntura política, la difuminació de tivisme i la concertació i alhora, paradoxalment, la noció «classe treballadora», es tradueix en la posa com a exemples a seguir expressions econo- pressió per considerar la lluita laboral com una micistes, corporatives i de concertació respecte lluita sectorial, obviant el fet que estar lligat/ el conflictes sociolaborals. La darrera dècada ha da a una renda salarial directa o indirecta és la vist néixer organitzacions sindicals sectorials realitat quotidiana d'una gran majoria que no al sector de treball domèstic (Sindillar/SinHo- explota a ningú com a mitjà de vida (una majoria gar; ATH-ELE), la música (SMAC), l’economia que no coincideix amb el 99%). Si bé es reconeix «col·laborativa» (RidersxDerechos), cambreres de la necessitat d'inserir l'enfocament feminista i pis (sindicat les Kellys) i algunes lluites «atípiques» ecologista en l'anàlisi i quefer polític quotidià, la com la vaga del personal tècnic de contractes, sub- relegació i rebuig pràctic de la qüestió de classe contractes i autònoms de Movistar o les Marees –la més transversal de totes les circumstàncies– en diferents serveis públics, les quals han estat ens condueix al parany de la «unitat popular» i del considerat indicis de l'aparició d'un «nou sindica- tacticisme curtterminista. lisme». Aquesta suggeridora hipòtesi, no obstant Sense una revitalització efectiva del sindi- això, es relativitza quan s’amplia el marc més enllà calisme sociopolític de classe no podrem parlar de l'articulació gremial (no necessàriament man- de cap projecte polític de ruptura anticapitalis- cada de perspectiva sociopolítica de la necessitat ta creïble. L'alternativa és la impotència política d'unitat d'acció de classe). Sense qüestionar en cap disfressada de «realisme». És acceptar la TINA, moment que és una molt bona notícia, és legítim l'himne del capital internacional, recitada per preguntar-se sobre els límits d'aquesta articula- Pablo Iglesias a The Wall Street Journal l'any 2015: ció sense un front polític conscient que prengui «entenem que no hi ha una veritable alternativa a el pols i es vertebri entorn de les lluites laborals, l'economia de mercat. Només pensem que hi ha tenint en compte el demolidor efecte de la caiguda un dèficit de fortalesa del consumidor».

42 ” Les“ paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles. Montserrat Roig

43 punts de defensa8 laboral

Per Clemen Ramírez

Quines coses imprescindibles he de saber per poder defensar-me a la feina? Vuit aspectes bàsics que cal tenir en compte

Alguna cosa dolenta ha de tenir la feina, L’organització al centre sinó els rics ja l’haurien acaparat de treball -Mario Moreno, Cantinflas «La unió fa la força». Aquesta màxi- ma cobra ple sentit en el cas de les relacions laborals: les reunions o a relació laboral és una relació asi- 1 assemblees de treballadors per mètrica en què hi ha una part forta, tractar els temes que afecten tota la plantilla l’empresari titular dels mitjans de pro- d’una empresa són l’eina més barata i efectiva ducció, i una part dèbil, el treballador que tenim per fer front als abusos patronals. titular de la força del treball. Per provar Es tracta de reunir-se amb una periodicitat que deL mitigar aquesta asimetria va néixer la legislació vindrà marcada les necessitats de cada centre laboral, actualment prostituïda gràcies a la tasca de treball, i transformar les reclamacions que dels sindicats majoritaris, els quals pacten amb els es vulguin fer a l’empresari en una taula reivin- empresaris uns convenis col·lectius que els buiden dicativa subscrita per tots els treballadors afec- de contingut i afavoreixen aquests darrers. Per tal tats. La forma amb què es comuniquen aquestes de protegir-nos dels abusos patronals, existeixen reivindicacions pren especial rellevància. Com unes exigües eines que no podem deixar escapar. sempre, hi ha dues maneres de fer-ho: de forma

44 Les assemblees de treballadors per tractar els temes que afecten tota la plantilla d’una empresa són l’eina més barata i efectiva que tenim per fer front als abusos patronals

oral, escollint un representant dels treballadors una causa legítima que no té res a veure amb la que traslladi les reclamacions a l’empresari; o bé reclamació efectuada; si no ho acredita, el Jutge per escrit. En aquest cas és convenient i aconse- laboral anul·larà totes les represàlies que hagi pres llable fer-ho a través d’un burofax amb acusament i ordenarà indemnitzar el treballador. de rebuda i certificat de contingut. Per què diem Tornant a l’organització dels treballadors, convenient i aconsellable? És una pràctica molt també es pot triar l’opció d’afiliar-se a un sindicat. estesa en el món empresarial que quan un o di- L’ideal és afiliar-se a un sindicat de classe, ente- versos treballadors reclamen el respecte pels seus nent com a tal aquell que defensa els drets de la drets laborals es troben, al cap d’un breu lapse classe obrera, de manera que en queden exclo- de temps, la temuda carta d’acomiadament, o bé sos, i només des d’un punt de vista molt perso- comencen a rebre represàlies en forma de canvis nal, Comissions Obreres i la Unió General de d’horari, crítiques insubstancials i sobrevingudes Treballadors, atès que, tot i néixer amb la vocació a la feina feta, assignació de feines de categoria de promoure la lluita obrera, la seva constituciona- inferior, trasllats, encomanaments de feines sense lització els ha portat a ser entitats subvencionades contingut, de l’estil «mou aquestes caixes d’on pel govern central. Només cal consultar els BOE de estan i quan acabis de fer-ho torna-les a posar al principis d’any per veure que han deixat de defen- seu lloc, i així successivament» i un llarg etcètera sar els interessos que els eren propis, és a dir, la d’imaginatives represàlies. Si nosaltres hem deixat defensa dels treballadors i la millora de les seves constància de les nostres reclamacions i després condicions de treball, i han passat a defensar rebem les conseqüències d’haver-les efectuat, a la seva pervivència al preu que sigui i els seus l’hora de reclamar per la via judicial se’ns farà més seients als comitès d’empresa. fàcil demostrar que són represàlies per reclamar i Un cop organitzats, es tracta de reclamar serà l’empresari qui haurà d’acreditar que existeix en els termes exposats, ja que les tipologies dels

45 problemes que ens trobem els treballadors a les dotze mesos. En aquests contractes també s’ha empreses, com a norma general, són sempre les de delimitar molt bé en el mateix contracte quina mateixes. és la causa que fa que el contracte sigui eventual, si no, l’empresari corre el risc que el jutjat social La durada del contracte dictamini que el contracte estava celebrat en frau Els jutjats van plens de demandes de llei i el declari indefinit. que qüestionen la durada dels contractes. L’Estatut dels treballadors preveu que els contractes es podran 2 concertar per temps indefinit o bé Per norma general, la per un temps determinat. Per norma general, la contractació és indefinida i l’excepció és la tem- contractació és indefinida poralitat, atès que només hi ha tres casos en què i l’excepció és la temporalitat es pot concertar un contracte temporal. El primer és per a realitzar una obra o servei determinats, amb autonomia i substantivitat prò- pia dins l’activitat de l’empresa, és a dir, una obra El tercer cas és aquell contracte que es o un servei que, tot i ser l’activitat que realitza concerta amb un treballador per tal de substituir- l’empresa habitualment, aquesta no pot assumir ne un altre amb reserva de lloc de treball, és a amb la seva plantilla fixa. Aquests contractes dir, es concerten per a substituir algú en situació poden durar tres anys i es poden prorrogar per un d’incapacitat temporal (baixa mèdica), excedèn- any més si el Conveni col·lectiu ho preveu. Transco- cia, etc., i també es pot concertar mentre dura un rreguts aquests terminis, els treballadors contrac- procediment de selecció o promoció d’una plaça tats amb aquesta modalitat que continuïn prestant que es pretén cobrir definitivament. En aquest úl- serveis a l’empresa adquireixen la condició de fix. tim cas, les administracions públiques, en especial En aquests contractes ha de figurar quina és exac- l’administració local, n’han fet històricament un ús tament aquest obra, concretant-la al màxim, la abusiu. falta de concreció pot portar a que el jutge deter- En aquests contractes ha de figurar el nom i el mini que el contracte sigui indefinit. DNI de la persona substituïda i també el motiu de També es pot concertar un contracte labo- la substitució, si no, el jutjats d’afers socials poden ral eventual per circumstàncies de la producció, determinar que es va concertar en frau de llei i per acumulació de tasques o excés de comandes. declarar-lo indefinit. Aquests contractes poden durar sis mesos com a màxim en un període de dotze mesos, tot i que els El calendari laboral i la jornada convenis col·lectius poden modificar-ne la durada i La falta de confecció del calendari el període de referència. En tal supòsit, el perío- laboral, aquest gran desconegut, de màxim de referència serien divuit mesos i el és un mal endèmic a la majoria de contracte podria durar com a màxim 3/4 parts les empreses, i pot semblar una d’aquest període, i en qualsevol cas com a màxim 3 qüestió intranscendent, però tenint

46 La nostra retribució ha d’anar dríem treballar nou hores diàries una setmana i la següent o qualsevol altra més endavant n’hauríem relacionada amb les tasques que de treballar set setmanals per tal de compensar- fem, no amb el grup que les. Un cop fixades les jornades anuals pel calendari, l’empresari pot modificar i distribuir irregular- figura al contracte ment la jornada que havia establert, però només un deu per cent de la jornada anual (si els convenis col·lectius no fixen un percentatge diferent) i sempre notificant la modificació amb un mínim de cinc en compte que el temps que tenim a la terra és dies d’antelació: això que abans de plegar et diguin limitat, determinar el temps que treballem és una demà comences a les set en comptes de a les nou qüestió substancial. La creença que hem de tre- no val; si el treballador no vol pot negar-s’hi. A més ballar vuit hores tots els dies laborables de l’any a més, en qualsevol cas, la distribució de la jornada està molt estesa, cosa que està molt allunyada de ha de respectar el descans de dotze hores que ha la realitat: els convenis col·lectius fixen les hores d’haver-hi entre jornada i jornada laboral. anuals que s’han de treballar en cada sector per tal de rebre la retribució anual que aquests fixen. Les vacances Si agafem aquestes hores i les repartim en paquets Un altre aspecte controvertit i re- de vuit hores diàries, ens adonarem que abans lacionat amb el nostre temps, és la d’arribar al final de l’any ja les hem treballat totes. distribució de les vacances dels tre- Què vol dir això? Doncs que cada any ens sobren balladors. Les vacances consisteixen entre un i sis dies, i si els treballem, els estem rega- 4 en un temps de descans retribuït. lant a l’empresari, si no és que ens els retribueixen L’Estat espanyol, l’any 1918, va promulgar la prime- com a hores extraordinàries, tenint en compte que ra llei que concedia quinze dies de treball retribuït la realització d’hores extraordinàries és voluntària, per als funcionaris, però no va ser fins el 1931, amb de manera que és el treballador qui tria entre la la Segona República, que la llei del contracte de retribució o el descans. treball recollia un descans retribuït per a tots els El calendari laboral és molt important assalariats de set dies. Tot i ser una norma pionera, també des del punt de vista de la distribució de no va arribar a les classes agrícoles, i la inestabili- la jornada, atès que sense calendari no sabem tat política va impedir que les classes urbanes es quines seran les nostres jornades ordinàries i, beneficiessin de la seva aplicació. El 1938, una de sense conèixer-les, tampoc podem saber quines les 7 lleis fonamentals del franquisme, el Fuero són les hores extraordinàries que treballem. La del Trabajo, reconeixia el dret però no en fixava la jornada ordinària és de quaranta hores de treball durada. No és fins l’any 1974, quan Franco ratifica efectiu de mitjana en còmput anual. Què vol dir el Conveni C132 de la Organització Internacional això? Que com a màxim es podran fer quaranta del Treball, que les vacances passen a estar quanti- hores de mitjana per setmana, comptant que llevat ficades i pagades. L’actual estatut dels treballadors que els convenis no diguin una altra cosa, es poden les fixa en 30 dies naturals i han de ser forçosament treballar nou hores cada dia. A tall d’exemple, po- retribuïdes.

47 Com es fixen les vacances? De comú acord l’empresari els atribueix un grup professional que entre empresari i treballador. Si no hi ha acord, no és el correcte. Si no ajudo a ningú, no soc cap s’ha de recórrer a la Jurisdicció laboral per tal ajudant. Aquest fet es dona perquè l’empresari que les fixi el jutge. Les vacances no es consoli- té un estalvi considerable en salari i despeses de den: no per fer-les molts anys en un determinat seguretat social. període es té dret a gaudir-les sempre en aquell pe- ríode. El treballador ha de conèixer amb un mínim Les hores extraordinàries de dos mesos d’antelació al gaudi quin serà el seu Les hores extraordinàries són període vacacional. aquelles hores que es realitzen fora de la jornada ordinària. N’hi ha de dos tipus, les estructurals i les con- 6 junturals o no estructurals. Com a treballadors Les estructurals són les que tothom coneix. Generalment són voluntàries i es fan servir per hem de fer valer a cobrir imprevistos, períodes pic de producció, el que tenim i canvis de torn o qualsevol altra circumstància estructural derivada de la naturalesa de l’activitat reivindicar el que volem que es tracti. El seu preu és com a mínim el preu de l’hora ordinària i els convenis col·lectius poden augmentar-ne el preu; se’n poden fer 80 anuals i retribuïdes o bé les que es considerin, però com- Els grups professionals pensades per descans en els quatre mesos poste- La retribució per la feina que fem es riors a la seva realització. fixa per grups professionals: els tre- Les hores conjunturals són les que es realit- balladors ens trobem habitualment zen per a prevenir o reparar sinistres i altres danys 5 que duem a terme una feina, però a extraordinaris i urgents, són obligatòries i no l’hora de reflectir el grup professional al contrac- entren dins d’aquest màxim de 80. te, els empresaris fan figurar un grup inferior i la nostra retribució també és inferior, pràctica molt El final de la relació laboral: comuna i fora de la llei. La nostra retribució ha l’acomiadament d’anar relacionada amb les tasques que fem, Les relacions laborals poden acabar no amb el grup que figura al contracte. Existeix de moltes maneres, però la que una màxima jurídica que diu que «les coses són el genera més inquietud pels treba- que són, no el que les parts diuen que són». A la 7 lladors és l’acomiadament. Tant pràctica es veu millor: en el sector de l’hostaleria, l’acomiadament per causes objectives (econòmi- per exemple, és molt comú que en una plantilla ques, tècniques, organitzatives o de producció) tothom tingui la categoria d’ajudant de cambrer com el disciplinari, han de ser per escrit i han de o de cuiner, quan en realitat fan feines de cambrer fer figurar la causa que els motiva. o de cuiner. És obvi que, si aquests treballadors no Si l’empresari només ens dona la carta ajuden ningú perquè tothom té aquesta categoria, d’acomiadament no hi ha cap problema en

48 La creença que hem de treballar vuit hores tots els dies laborables de l’any està La forma de les reclamacions a molt estesa, cosa que està molt l’empresari allunyada de la realitat No tots els empresaris són iguals, però la majoria, davant una recla- mació laboral, es tanquen en banda 8 o reaccionen amb acomiadaments signar-la a efectes de rebut, però si veiem que o represàlies. Si sospiteu que el vostre patró és a la carta figuren més coses que el motiu de d’aquests últims, és interessant fer les reclama- l’acomiadament, el millor és signar-la fent figurar cions d’una determinada manera. al costat o a sobre de la signatura la nostra dis- Sigui una reclamació de calendari laboral, de conformitat. Es pot escriure el típic «no confor- jornada, de durada de contracte... tant és: l’ideal me», «amb reserva d’accions», etc., en definitiva, és enviar un burofax amb acusament de rebuda i qualsevol expressió o frase en què quedi clara la certificat de contingut. El motiu és que hi ha un ar- nostra disconformitat amb els motius d’extinció ticle de la Constitució, el 24, que diu que nosaltres del nostre contracte. Tampoc hem de signar en tenim dret a fer tantes reclamacions com conside- aquell mateix moment, tenim dret que hi hagi rem. L’article només fa referència a portar aquestes davant un representant dels treballadors o anar a reclamacions al jutjat, però el Tribunal Suprem ha veure algú de la nostra confiança que ens assessori considerat que en l’àmbit laboral aquest article s’ha abans de signar. Així, si tenim el mínim dubte, d’interpretar com que tenim dret a fer les reclama- agafem la carta d’acomiadament, ens la guardem cions que vulguem a l’empresari, amb raó o sense. a la butxaca i marxem. I si l’empresari ens reté, Allò que garanteix aquest article és que puguem està cometent un delicte de detenció il·legal amb fer-les. Així, qualsevol represàlia per efectuar-les conseqüències penals. es considerarà que vulnera l’article 24 i serà nul·la Acostumen a donar-nos també una liquida- de ple dret. Això vol dir que si ens han fet fora ció perquè la signem, i evidentment, volen que anul·laran l’acomiadament; si ens han traslladat, la signem al moment. No en tenim cap obligació: canviat de feina, etc., el jutge ordenarà que la si- podem agafar-la i marxar i fer tots aquells càlculs tuació retorni al moment abans de patir la repres- que necessitem per assegurar-nos que ens estant sió o la mesura. A més a més, si provem que hem retribuint tal com toca i consultar a qui nosaltres patit danys, fins i tot morals, extrem bastant fàcil vulguem. No hem de signar ni tan sols el típic d’acreditar, l’empresari ens haurà d’indemnitzar rebut, atès que, depenent de com estigui redactat per vulneració de drets fonamentals. el document, el que diem és que hem rebut els En definitiva, com a treballadors, hem de gau- diners que figuren a la liquidació, i llevat que ens dir dels drets que tenim, l’Estatut dels Treballadors paguin allà mateix amb un xec, no és aconsellable és una norma de mínims que garanteix cada cop signar-ho. Si es posen molt durs i no teniu ganes menys drets i que ens va portant inexorablement a de brega aquell dia, podeu signar posant al costat una situació d’esclavatge i de submissió a la patro- o a sobre de la signatura «pendent de cobrament» nal, així que com a treballadors hem de fer valer i «amb reserva d’accions» per si, a més de no co- el que tenim i reivindicar el que volem, fins que… brar al moment, tampoc estiguessin ben calcula- Algun dia l’enclusa, cansada de ser enclusa, passarà a des les quanties pendents de cobrament. ser martell (Mikhaïl Bakunin).

49 UNIVERSOS PER DESCOBRIR WWW.LLEGIRENCATALA.CAT

Autobiografia Altai Torno del de la meva Wu Ming bosc amb mare Traducció les mans Jamaica Kincaid de Pau Vidal tenyides Traducció Tigre de Simona Škrabec de Carme Geronès Paper L’Avenç Les Hores

Dones rebels La passió Tothom et Aina Torres i Jeanette recordarà Reixach Winterson Andreu Martín Sembra Traducció Alrevés / llibres de Dolors Udina Crims.cat Edicions del Periscopi

Contra Valls El meu tiet Juny Noël Mamère i Patxunguis Gerbrand Patrick Farbiaz José Ignacio Bakker Traducció Valenzuela / Traducció de Judith Escales Patricio Betteo de Maria Rosich Edicions Traducció Raig verd Saldonar de Jaume Copons BiraBiro Editorial

50 Els episodis clau de la lluita de classes als Països Catalans

Per Albert Botran Il·lustració Elías Taño

La història dels Països Catalans vista a través dels episodis més rellevants en què s’ha desenvolupat la lluita de classes

5149 a ser en el segle xix, a redós de la Revolució France- sa, que alguns historiadors van començar a explicar la història usant el concepte de classes socials i explicant els conflictes entre aquestes. Es comença- va a superar una visió en la qual predominaven els Vgrans homes polítics (emperadors, reis, generals) com a faedors dels canvis històrics. Marx i Engels van portar aquesta perspectiva alguns passos més enllà. «La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de les lluites de classes» afirmaven en el Ma- nifest Comunista de 1848, i així donaven el paper de motor a la conflictivitat social. En aquesta obra i altres hi van anar afegint més elements, com ara la relació entre les classes socials i les idees polítiques. També sobre l’origen de la societat de classes i la creació de l’Estat com a sistema per a garantir el manteniment d’aquesta. En una de les seves darreres investigacions (L’origen de la família, la propietat privada i l’estat) Engels va explicar per què en el Neolític va aparèixer la forma estat, aclarint que no era una estructura inherent a les col·lectivitats humanes des de la nit dels temps, sinó la creació social d’un «poder aparentment situat per damunt de la societat» per evitar que «l’antagonisme entre classes amb interessos econòmics contraposats no les enfonsin ni enfonsin la societat en una lluita infructuosa». I finalment, explicaven les classes com a fenomen històric que de la mateixa manera que tenien un origen, podien tenir un final. La societat que ells vivien, igual que la nostra, no era l’estadi final de la història, sinó que podia existir un futur en el qual no existís ni l’explotació, ni les classes ni fos necessari l’estat. Això és el comunisme. La història dels Països Catalans també es pot mirar des de l’òptica de la lluita de classes i és el que hem provat de fer en aquest esquema. És un repte agrupar en una vista panoràmica episodis i processos molt diversos entre si, separats per segles,

5250 més encara quan els hem hagut d’explicar en pocs caràc- ters. S’hi inclouen moments en els quals les classes eren estaments (els drets de les persones eren diferents en funció del llinatge familiar) i moments en els quals és principalment la riquesa l’element diferenciador. I a tot cal afegir-hi la perspectiva feminista, recordant que l’explotació i opressió de les dones és un fenomen present rere tots aquests processos. Hem fet èmfasi en la relació d’aquestes lluites de classes amb el poder estatal propi o aliè. Hi ha moments en els quals no hi ha institucions pròpies (el segle xix i fins 1931, així com durant el franquisme); moments en els quals les institucions eren controlades per l’oligarquia i s’alineaven contra els sectors en lluita (els episodis recollits dels segles xv i xvi i, en part, durant la Guerra de Successió); però també moments en els quals les institucions del país han estat una plataforma per als interessos de les classes populars en lluita: 1640, 1934 o 1936 (després de 1714 el grau més alt d’autonomia, pràcticament d’independència, van ser els mesos de la revolució col·lectivista de 1936, amb l’hegemonia anarquista). De fet, el vigent procés de lluita per la independència té a la base la lluita de classes contra una oligarquia espanyola que dirigeix l’economia, s’enriqueix i d’aquesta manera encara té més poder polític per controlar l’estat. Hi ha molts d’aquests episodis històrics en el pòsit polític de la nostra memòria nacional-popular: en les cançons, en la li- teratura o en la cultura popular. Fins i tot s’han recuperat lemes com ara Visca la Terra!, himnes com els Segadors o diades com el 25 d’abril i l’11 de setembre. Com explicava l’historiador E. P. Thompson, la memòria, juntament amb les lluites i la sociabi- litat, són els elements clau per a configurar la consciència de classe. Valgui aquesta panoràmica com a una petita aportació.

5351 Episodis 17clau de la lluita de

classes als Resistència als senyors feudals Forans La Busca Remences Germanies Segadors Maulets i austriacisme popular L’embat final al feudalisme Des que es va començar a implantar el feudalisme al La conquesta i repartiment de Mallorca va fer que els A mitjan segle xv, el govern municipal de Barcelona era Durant el període de la guerra civil (1462-1472) també La revolta va ser entre 1519 i 1523, es va iniciar a València L’any 1640, va produir-se una revolta de pagesos a L’oposició al primer rei Borbó, Felip V, va estar dirigida A la Catalunya Nord, a partir de 1789 es va viure la segle xi que hi va haver resistències al poder dels senyors principals senyors quedessin establerts a Ciutat. Entre ocupat per la Biga, el partit dels mercaders més rics i els es va expressar el conflicte dels pagesos de remença, i s’estengué a altres ciutats valencianes, a Mallorca i Catalunya que, farts entre d’altres coses de l’allotjament per sectors de la baixa noblesa i de la burgesia emergent, Revolució Francesa que acabà amb el feudalisme. Al sud Països feudals. Moltes vegades els episodis es barrejaven amb 1450 i 1453 es va produir la revolta dels forans, és a dir ciutadans honrats. La Busca era el partit dels mercaders que eren serfs lligats a la terra, als mals usos i a les a algunes ciutats de Catalunya, Aragó i Múrcia. Un ric de tropes reials per la guerra amb França, va acabar però va tenir una important participació popular per de l’Albera el sistema feudal quedaria tocat de mort a les guerres que es produïen entre senyors, com ara en les dels sectors socials dependents d’aquest patriciat urbà, a menys rics, dels artistes i els menestrals i va impulsar el arbitrarietats senyorials. El Gran Sindicat Remença va tenir mercader descrivia així el moviment: «puis lo poble era desencadenant en una revolució política encapçalada la identificació amb les lleis de la terra. Es significativa partir de la invasió napoleònica de 1808 i la subsegüent guerres de la Unió al País Valencià (segle xiv) durant les qui havien de pagar els censals i que exercien de creditors. Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona. Pel fet molta força a les comarques nord-orientals de Catalunya. senyor de la terra, havia ser senyor de las fortalesas... per les institucions del país, dirigides per Pau Claris, en la resposta popular que va iniciar-se al País Valencià, Guerra del Francès, en què molts pagesos van deixar Catalans quals van tenir-hi lloc avalots de menestrals. En època El rei Alfons va enviar mercenaris italians per reprimir d’anar contra els més rics, comptava amb les simpaties La guerra va acabar amb l’abolició dels mals usos a canvi que no havían de dexar home de bé en lo món y que los un procés semblant a la simultània revolució anglesa. en la qual els maulets, dirigits per Joan Baptista de pagar rendes durant el conflicte. L’episodi va ser medieval, però, també es van produir desviacions de la brutalment la revolta que havia encapçalat el manacorí populars. El 1453 va accedir al poder municipal gràcies a de compensacions econòmiques, però es van mantenir les menestrals havien de senyoretjar». A Mallorca, el líder Durant la revolta es va difondre un romanç de contingut Basset, eren formats majoritàriament per camperols. especialment intens al País Valencià i, per això, els sectors lluita de classes, com per exemple quan la ràbia popular Simó Ballester, àlies Tort. «Després d’aquesta endemesa, la seva aliança amb el rei Alfons. Però el 1462 l’oligarquia rendes feudals. Es va imposar el sector moderat remença, Joanot Colom va afranquir els esclaus. Són simultànies i polític que es cantava amb la tonada d’una cançó eròtica Els maulets s’oposaven als botiflers, una paraula que de les classes dominants valencianes (Marqués de Dos es dirigia contra la població jueva o morisca, amb atacs a tot romangué com abans: els pobres, més boca closa i va executar els caps de la Busca, va dissoldre el Sindicat i dirigit per Francesc Verntallat, en detriment del sector comparteixen algunes característiques amb les guerres popular. Amb el pas dels segles, el romanç acabaria etimològicament remet a l’aspecte físic, fruit d’una bona Aguas) varen ser els principals impulsors de la restauració les alqueries. més vídues plorant plorant» cantava Guillem d’Efak va iniciar la guerra civil (1462-1472) contra el rei. radical, encapçalat per Pere Joan Sala. camperoles alemanyes i la revolta comunera castellana. donant lloc a l’himne nacional. alimentació, dels rics partidaris del rei Borbó. de la monarquia absoluta de Ferran VII (1814).

Anticapitalisme reaccionari Associació o mort Contra quintes i consums Revolta vitivinícola Auge sindical i pistolerisme Rabassaires Revolució col·lectivista L’any que tot semblava possible La vaga de totes La progressiva revolució liberal va evidenciar a ulls La industrialització es va desenvolupar especialment a La lluita de les classes populars durant el segle xix va La crisi del sector causada per la fil·loxera i per la El sindicalisme va anar creixent a Catalunya amb l’impuls El conflicte al camp català s’anava expressant amb Amb la derrota del cop d’estat feixista del 18 de juliol Amb la mort de Franco es van accelerar les lluites obreres El patriarcat comporta múltiples opressions contra d’alguns sectors pagesos que els nous propietaris Barcelona i a les conques del Llobregat i del Ter i va fer expressar-se contra els impostos als béns de primera posterior introducció de vins falsificats va causar que a anarquista que va portar a la formació de la CNT. A partir plets entre propietaris i pagesos emfiteutes com els 1936 als carrers de Barcelona, el poder obrer als carrers i populars, i 1976 va ser l’any que va viure més vagues les quals s’alça la lluita feminista, que ha aconseguit burgesos no eren millors que els que havien quedat néixer una nova classe social, el proletariat. El primer necessitat (consums) i contra el servei militar que la primavera de 1907 es fessin grans manifestacions a de 1918, amb el Congrés de Sants, aquest sindicat faria rabassaires. La base pagesa va ser fonamental per al va portar una sèrie de transformacions començant per i mobilitzacions. Malgrat els avenços, els dirigents nombroses victòries en les darreres dècades (divorci, desplaçats, especialment l’Església. Els reialistes de 1822, combat va ser per organitzar-se i així el 1840 va néixer enviava les classes populars a morir en guerres colonials les principals ciutats d’Occitània i també a Perpinyà, on un gran salt endavant que es reflectiria l’any següent en republicanisme, que acabaria triomfant en les eleccions la col·lectivització de l’economia liderada per la CNT-FAI. antifranquistes (començant pels dirigents del PSUC, avortament, lleis contra la violència masclista...) i que els malcontents de 1827 i les tres guerres carlines entre la primera associació obrera, la Societat de Protecció (quintes). Aquests punts es troben en el programa el 19 de maig va viure’s la manifestació més gran de la la solidaritat organitzada amb la vaga de la Canadenca, municipals de 1931 i proclamant la República. Entre Sota la direcció dels obrers, la industria es va racionalitzar el principal partit, impulsor de les Comissions Obreres va tenir com a punt culminant la vaga del 8 de març de 1833 i 1874 van expressar una oposició però d’orientació Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona. El juliol de 1855 de l’anomenada Revolució Centralista de 1843 (la seva història. Van dimitir pràcticament tots els consells en la qual es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores. altres mesures, va impulsar-se la Llei de Contractes de (unificant empreses, eliminant intermediaris), es van i l’Assemblea de Catalunya) van iniciar un procés de 2018. Aquesta expressió de la lluita de classes posa el reaccionària. Va tenir molta força a les comarques es produiria la primera vaga general. L’associacionisme «Jamància») o entre els motius del suport popular a la municipals del país en solidaritat i, de la mateixa manera, La resposta a l’auge sindical va ser l’organització d’un Conreu. L’aliança de la burgesia agrària catalana amb la millorar les condicions de treball i es va implantar la desmobilització que va limitar els horitzons de socialisme focus en la meitat de la població, les dones, que a més muntanyenques del centre i nord de Catalunya i del nord va tenir una vessant sindical però també cooperativa, Revolució Gloriosa de 1868. La burgesia progressista un regiment de soldats es va negar a carregar en una sometent burgès i la promoció del pistolerisme, que va dreta espanyola que governava la República va portar a protecció social, es van igualar els salaris i es va poder fer i autodeterminació pels quals havien lluitat els militants de patir les mateixes opressions socials com a obreres del País Valencià i Terres de l’Ebre. A Catalunya Nord el cultural (Cors de Clavé) i internacionalista (el 1870 es va trair aquests compromisos i això va provocar nous manifestació. La crisi va acabar a finals de juny després acabar amb la vida de l’advocat Francesc Layret (1920) i la proclamació de l’Estat Català el 6 d’Octubre de 1934, la transformació, en poques setmanes, cap a la indústria comunistes i antifranquistes. L’independentisme (PSAN, o pageses, han estat carregant, sense cap mena de mateix malestar per la modernització es va expressar fundarà a Barcelona la Federació Regional Espanyola avalots. El 1909, l’anomenada Setmana Tràgica també va de l’aprovació pels diputats francesos d’una llei contra els el líder sindical Salvador Seguí (1923) per part de Lluís Companys, que abans de president havia de guerra. Al camp també hi va haver un PSAN-Provisional) va forjar-se en aquestes decepcions reconeixement, els treballs de cures i de reproducció amb els trabucaires de l’AIT) ser desencadenada per l’oposició al reclutament vins falsificats. estat advocat de sindicalistes i rabassaires. procés col·lectivitzador. pels pactes de la Transició. de la societat.

52 55 58 Un sol poble

Per Vidal Aragonés Chicharro

Després de dos segles d’identificació nacional catalana majoritària de la classe obrera, ara un sector important de la immigració se sent espanyola. Què ha succeït?

i ha un element poc estudiat per la qüestió al conjunt del Països Catalans, atès que part de l’esquerra revolucionària requereix un estudi diferenciat i més complex. que és la identificació nacional de Més enllà del fals mantra que repeteix una ve- la classe treballadora. En termes gada i una altra que la classe treballadora vota ma- generals, a Catalunya, fins la joritàriament unionisme, es fa necessari analitzar Transició,H han estat les classes populars les que perquè després de dos segles d’identificació na- han garantit la pervivència nacional fonamental- cional catalana majoritària de la classe obrera, ment a través de l’ús de la llengua, la consciència ara un sector important de la immigració se sent de ser i la voluntat de romandre. espanyola i manifesta un fort sentiment contrari Volem analitzar a continuació la relació entre a la independència. identificació nacional i classe treballadora d’origen espanyol. Deixem fora, doncs, tant la classe treba- La identitat nacional i el paper determinant lladora d’origen català (la majoritària) i la que té de les organitzacions de classe origen fora de l’Estat espanyol (un 13,78%, L’aparició del catalanisme com a subjecte polític que representa 1.041.362 de 7.555.830, amb dades al segle xix va situar gairebé la totalitat de sectors de l’Idescat). Tampoc no s’inclou una anàlisi de progressistes i revolucionaris en la defensa del

59 catalanisme popular. Des de Roca i Farreras fins a que generaven objectivament la possibilitat que Almirall, passant per Llunas. es construís una comunitat nacional espanyola Mantenint una visió històrica, no hauríem pròpia i diferenciada dins del territori català: d’oblidar que a principis del segle xx es cons- persecució de la llengua catalana en l’ús social, trueix un anticatalanisme popular i demagògic impossibilitat d’aprenentatge del català en institu- de la mà de Lerroux que no únicament té influèn- cions públiques, nivells d’immigració que portaven cia sobre la classe treballadora provinent de l’Estat a la creació de guetos, prohibició i persecució de espanyol, sinó sobre el conjunt de la classe treba- les organitzacions obreres... El PSUC, davant de la lladora de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, perspectiva de divisió dins de la classe treballa- alguns sectors de la CNT i la FAI durant els anys 30 dora, va fer una clara aposta política per «nacio- també van jugar un paper en què, si bé formalment nalitzar» la immigració espanyola des de plan- es presentaven com internacionalistes, de facto tejaments de classe. Que bona part de la classe eren anticatalanistes. De la mateixa manera, altres treballadora arribada de l’Estat espanyol durant el sectors i dirigents de la CNT van ser obertament franquisme adoptés el catalanisme com a bandera catalanistes. La resta d’organitzacions obreres respon, precisament, al fet que el principal partit d’aquell període eren força catalanistes (USC, PCC, de la seva classe fos, alhora, una expressió catala- POUM, PSUC) o, fins i tot, independentistes (BOC, nista organitzada. EC-PP, PCP). I cal considerar que, passats 25 anys, En el V Congrés del PSUC el setembre de 1970 es certifica un trànsit del lerrouxisme al catalanis- es va fer una aposta clara que fou: «l’acceleració me amb les victòries electorals d’ERC. d’aquest procés d’integració dels immigrants en un Un dels grans objectius del franquisme fou període d’immigració particularment intensa i en fer desaparèixer la identitat catalana. Desgraciada- el qual l’enfrontament dels treballadors a partir de ment, alguns sectors de l’esquerra política juga- la seva llengua o del seu lloc d’origen forma part de ren per primera vegada a rebutjar el catalanisme la política de les classes dominants i del seu règim titllant-lo de burgés (el soleturisme en seria una de dictatorial feixista». les expressions més clares). La resposta a les tesis Sense cap mena de dubte, la gran aposta del de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, PSUC per «un sol poble» va ser la normalització fou la defensa d’«un sol poble» que feu Josep Benet lingüística, que representava garantir la igualtat en un homenatge a Pompeu Fabra a Badalona de drets per a la descendència de la immigració l’any 1968. espanyola i, alhora, dificultava radicalment la El PSUC, que havia desplaçat la CNT com a fragmentació en comunitats nacionals. Hauríem hegemònica entre la classe obrera, assumí políti- de reconèixer el fonamental paper que va jugar el cament l’«un sol poble» i teoritzà aquesta qüestió sociolingüista Francesc Vallverdú, que rebutjà com segueix: la classe obrera és una sola classe i el bilingüisme de mercat i apostà per «una gran la construcció de la identitat catalana no es basa flexibilitat lingüística al servei d’una catalanització en continguts ètnics ni d’origen, sinó en una cons- irreversible». ciència compartida de formar-ne part. L’aposta per la normalització lingüística Durant la dictadura, i a diferència d’altres (el català com a llengua vehicular a l’escola) no moments històrics, es donaven diferents elements era el projecte de CiU, que tenia com a proposta

60 L’aposta per la normalització la identitat no catalana de la classe treballadora d’origen andalús. CiU fins i tot va donar-los lingüística, el català com a suport perquè tinguessin un Grup Parlamentari llengua vehicular a l’escola, propi, amb l’evident objectiu de desgastar el PSUC I EL PSOE-PSC. no era el projecte de CiU La sociovergència com a causa de la no assimilació nacional El període 1980-1984 marcà el final d’una etapa i la doble xarxa on es podria estudiar en català o en l’inici d’una altra pel que fa al catalanisme polític castellà. Fou la determinació del PSUC, de la CONC i el procés d’identificació nacional de la classe i dels Moviments de Renovació Pedagògica qui treballadora immigrada de l’Estat espanyol: el arrossegà primer la resta d’organitzacions progres- reflux polític entre el moviment obrer, els efectes sistes (el PSC des del primer moment) i després devastadors de la crisi econòmica als barris i la la totalitat de forces polítiques del Parlament de consolidació de la sociovergència. Catalunya. El pujolisme assumeix una política lingüís- Lluny, però, d’un discurs buit i acrític que tica d’immersió (que no és el seu projecte propi) defensa «Escola catalana, escola d’èxit», avui tenim però no aposta mai per una immersió social del una normalització lingüística inconclusa i de català en els barris d’immigració amb origen resultats desiguals. En aquells barris on pràctica- a l’Estat espanyol. La seva manca d’inversió en ment no hi ha població que tingui com a llengua l’ensenyament públic i cultura fa palès que els go- materna el català, l’ús social hi és pràcticament verns convergents sempre han primat el projecte inexistent. I es malmet així, lingüísticament par- conservador al catalanista. lant, tota una generació que ja ha estat formada en Si la política lingüística deixa molt a desitjar, llengua catalana i que no la parla per, entre d’altres encara és pitjor la política cultural i dels mitjans de factors però especialment, no poder fer-ne un ús comunicació públics. El que va poder ser la segona social. gran eina de construcció nacional, la radiotelevisió També hem de veure com en els moments pública catalana, té en els seus orígens una cons- de màxim suport al catalanisme popular també hi trucció essencialista que no incorpora elements havia sectors de la immigració que ja hi manifes- de contacte ni la pluralitat de la societat catalana. taven rebuig. Una de les primeres expressions que L’aposta per una radiotelevisió únicament en ca- van fer veure l’aparició de neolerrouxisme va ser la talà era una necessitat i un encert, però el trasllat candidatura del Partido Andalucista (amb el nom d’un model no de la nació real, sinó del pujolisme, llavors de Partido Socialista de Andalucía) a les va convertir-se en un fre per a l’assimilació del eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, amb conjunt de la immigració. Per sort, a avui dia po- el resultat de dos diputats i 71.842 vots (2,66%, dem parlar d’uns mitjans públics catalans que no 3,02% a Barcelona). Lluny de ser una aposta per responen a lògiques essencialistes. l’alliberament nacional i de classe a Catalunya i Tot i així, el model del pujolisme no va ser Andalusia, la seva acció política es basà en explotar essencialista en el seu conjunt (recordem les

61 El programa polític neoliberal del pujolisme provocava una identificació entre construcció nacional i model antisocial que generà un rebuig al catalanisme

paraules de Pujol: «És català tot aquell qui viu i d’origen espanyol juguen un paper fonamental. treballa a Catalunya, i qui en vol ser») però el seu Allò que podia haver estat una expressió pre- programa polític neoliberal provocava, entre ciosa de cultura i de reivindicació dels orígens importants sectors de la classe treballadora, una es transforma sovint en espai d’enfortiment de identificació entre construcció nacional i model la identitat espanyola que, en moltes ocasions, antisocial que generà, entre gran part de la acaba expressant també un fort rebuig al catala- classe treballadora d’origen espanyol, un rebuig nisme. No es van veure als barris obrers d’origen al catalanisme. Per no parlar de com determinats immigrant durant la Transició banderes rojigual- representants de CiU (o fins i tot d’ERC) puntual- das que sí que es van anant incorporant, a poc a ment explotaven l’imaginari xenòfob Josep Anton poc, a l’imaginari d’aquestes entitats. I aclarim que Vandellós. no considerem que la responsabilitat d’aquesta En paral·lel a dècades de pujolisme a la Co- deriva correspongui als milers de persones que munitat Autònoma de Catalunya, es construeix un participen en aquestes entitats i que busquen un altre contrapoder polític a l’ombra del PSC-PSOE. espai comunitari per trobar-se amb els paisanos, La història del referent del PSOE a Catalunya ha cosa diferent dels seus dirigents. estat sempre la de les escissions i els reagrupa- També el PSOE enforteix aquesta referen- ments i l’element catalanista ha estat determinant cialitat en les seves campanyes de les eleccions en aquestes dinàmiques (des de la constitució de la espanyoles passejant pels actes electorals líders USC fins la unificació amb el PSC-Reagrupament). amb forts discursos neolerrouxistes. Amb inde- És important destacar que sempre hi ha hagut pendència que el PSC tingués dirigents i mi- dirigents que han defensat el catalanisme popular, litants catalanistes, la identitat nacional que des de Campalans fins a Pallach. I és fonamental construeixen la majoria de barons consisteix en entendre el gir pel qual el PSC-PSOE passa de reforçar l’element d’espanyolitat. defensar i impulsar la normalització lingüística a Quan ja pensàvem que ho havíem vist tot, el construir un nou imaginari nacional en bona part setembre de 2015, durant la campanya electoral de dels Ajuntaments que governa a l’àrea metropoli- les eleccions catalanes, Podemos assumeix el dis- tana de Barcelona. curs neolerrouxista identificant classe treballa- En primer lloc, les seves pròpies administra- dora amb orígens espanyols, la qual cosa suposa, cions locals (governen en bona part de les ciutats de facto, en primer lloc una divisió de la classe on viu el gruix de la immigració d’origen espanyol) per raó d’origen i, segon, menystenir la classe no fan un exercici de normalització lingüística en treballadora que no té orígens espanyols, ja sigui els termes que la legalitat els permet, de manera catalana, magrebina o pakistanesa. que frenen l’assimilació nacional d’aquella genera- Així, a banda de la responsabilitat institucio- ció de persones migrades de l’Estat espanyol a les nal de la sociovergència, hi ha d’altres elements quals el franquisme i el gueto va dificultar aprendre que condicionen la cosificació de la identitat la llengua nacional. El segon lloc, es construeix a espanyola entre catalans d’origen espanyol: la con- nivell local tota una xarxa d’entitats amb relacions centració en barris sense habitants de parla catala- clientelars amb els governs locals on les «casas na (fet que impedeix el contacte i/o l’assimilació), regionales» o entitats culturals de la migració l’existència d’una superestructura en llengua cas-

62 tellana que construeix permanentment una iden- allunyada del cosmopolitisme que afavoreix una tificació espanyola (fonamentalment a través de la concepció de la cultura sota les regles del mercat ràdio i la televisió) i la crisi econòmica i pèrdua de és compatible amb una identitat bastida de digni- drets que possibilita la visualització del Govern de tat, on la lluita pels drets i la justícia social en sigui la Generalitat com l’antagonista de classe. component essencial. Aquesta identitat combat a Caldria, en darrer lloc, fer una reflexió crítica l’encop la construcció neoliberal del pujolisme, el sobre el concepte d’«integració» utilitzat quan es neolerrouxisme del PSOE o el cosmopolitisme de parla de la població immigrada. Quan una part mercat d’alguna progressia. important de la immigració només ha conegut El procés de presa de consciència nacional barris on pràcticament no existeix la llengua per part de la immigració de classe treballadora nacional i mancats d’infraestructures bàsiques guarda relació amb la seva possibilitat de con- i ha viscut una vida de batalla quotidiana per querir drets, de millorar les seves condicions de arribar a final de mes... a què demanem exacta- vida i de sentir acolliment. ment que s’integrin? Evidentment, l’explotació, la La participació de la classe treballadora (i viu el conjunt de la classe treballadora (qui té vuit de manera molt especial de la classe treballadora cognoms catalans i qui acaba d’arribar de l’altra immigrant) en el procés d’emancipació nacional punta de món), però per a les persones migrades té una important relació amb els subjectes polítics l’assimilació no és possible mentre no hi hagi conque li donen suport o que s’hi oposen. Defugint dicions materials que permetin el contacte amb les d’una anàlisi tancada i poc dialèctica, cal constatar persones del territori, o mentre les organitzacions els processos oberts que s’han donat al llarg de la polítiques de referència per a la seva classe no li Història. Durant la Transició, el PSUC i l’esquerra traslladin un projecte polític amb referencialitat revolucionària van apostar clarament pel catala- catalanista. nisme i això va ser determinant perquè la classe obrera immigrant incorporés el catalanisme a la Per a guanyar l’hegemonia: cultura política pròpia. Si tenim organitzacions projecte nacional de classe amb posicionaments de classe amb aposta nacio- Gramsci, a Quaderni del carcere, dedica un text al nal i conquesta de drets, el catalanisme creix. Si problema de la direcció política de la construcció tenim organitzacions polítiques de classe debili- nacional d’Itàlia. Al respecte, indica que el procés tades que permeten l’hegemonia de la dreta en el de construcció d’una nació és una discussió sobre catalanisme i no impedeixen el degoteig de pèrdua hegemonia d’una classe sobre el conjunt de la de drets, l’assumpció del catalanisme disminueix. nació sencera. La construcció de la consciència nacional Si l’esquerra vol ser hegemònica en l’actual (consciència de pertànyer a un col·lectiu) es etapa, ha de tenir un projecte nacional propi i dona sobre la base d’una unitat cultural i/o això significa apoderar-se de la identitat nacio- lingüística però aquesta unitat no és rígida ni nal. No ha de buidar de contingut cultural la mecànica. En certes conjuntures històriques, la nació sinó omplir-la de contingut social. Cal de- cultura o la llengua poden passar a un segon pla, fensar un sol poble i, alhora, combatre la uniformi- i que el motor del procés sigui l’element demo- tat i el xovinisme. Construir una identitat nacional cràtic, la voluntat d’autogovernar-nos i de conque-

63 L’Estat només estarà disposat a fer concessions a l’independentisme quan el conflicte català afecti l’estabilitat empresarial rir tots els drets socials que ens manquen. Que no quan el conflicte català afecti l’estabilitat empre- s’entengui pas que volem situar la llengua en un sarial amb les mobilitzacions de la classe treballa- segon pla; de fet, les gran beneficiades del model dora; fins llavors, mà dura per defensar la unitat del de normalització lingüística han estat les persones mercat espanyol. de família treballadora immigrada, ja que sense La tasca de l’esquerra revolucionària passa per haver estudiat a l’escola catalana, haurien patit una construir amb i entre la classe treballadora. Això doble discriminació: la de classe i la derivada de no no es fa amb fraseologia esquerranista ni amb les conèixer la llengua nacional. El que venim a dir és consignes obreristes a les institucions; consisteix en que la identificació nacional ha de trobar l’arrel en tenir un programa d’acció política que doni alterna- la lluita per la sobirania i la justícia social vers un tives concretes per guanyar la dignitat de la majoria espanyolisme que representa el Règim del 78. de la societat. Ara parlem pel conjunt de classe tre- Un altre meló per obrir, encara més complicat, balladora, la migrada o l’autòctona. L’esquerra inde- és el de les dobles identitats nacionals. Ja existeix pendentista i anticapitalista pot jugar aquest paper al nostre país qui se sent andalús, gallec o castellà i, de transformació formant part d’un sindicalisme alhora, profundament independentista. I encara, en combatiu, de les associacions de veïns, de les AMPA un salt més endavant, existeix qui se sent espanyol o de Plataformes sectorials que donin respostes i defensa la construcció de la República catalana. concretes a les necessitats dels barris populars. En De fet, si tenim en consideració que la majoria de la tot cas, construint braç a braç de manera pacient i societat ja aposta per la independència i observem aixecant contrapoders als barris. les dades del CEO (2016) sobre identitat nacional No trobareu en aquest escrit una aposta per aquesta tendència també es dona: només espanyola, la necessitat d’eixamplar base social o endarrerir 4,9%; més espanyola que catalana, 6,3%; tan espan- moments de construcció de la República, ans al yola com catalana, 38%; més catalana que espanyo- contrari. S’ha pretès fer una anàlisi d’algunes de les la, 20,5%; només catalana, 18,8%; no ho sap, 10,5%. qüestions que debiliten el procés d’alliberament nacional i s’ha provat de situar altres febleses en la Ruptura, organització i paper manca d’organització de contrapoder. de la classe dirigent És molt clar que la classe dirigent no vol Si ara plantegem la necessitat de fer créixer jugar en el moment actual un paper de ruptura l’independentisme entre la classe treballadora im- amb l’Estat. Segurament el problema de base migrant no és per una qüestió de legitimitat, perquè és que les organitzacions que formen part del aquesta legitimitat existeix en termes democràtics bloc hegemònic de l’independentisme no tenen des de les eleccions del 2015, del 2017 i del Re- la naturalesa que els permetria jugar aquest ferèndum del 1r d’octubre. Ho plantegem com una paper. La clau de volta serà que, en la direcció del qüestió de correlació de forces que impossibiliti la moviment independentista, es faci ben present un intervenció repressiva de l’estat espanyol i pel paper programa polític per a les classes treballadores, fonamental que juga la classe treballadora en la so- capacitat d’organitzar contrapoder i convicció que cietat. En darrera instància, l’Estat (que és pura rela independència dependrà que es produeixin mobi- presentació de les grans empreses) només estarà litzacions sostingudes en el temps i de la ruptura a disposat a fer concessions a l’independentisme través de la desobediència civil.

64 Som cooperativa. Som independents. Sembrem llengua, cultura i llibertats. I amb vosaltres ho fem possible.

NOVETATS

Dones rebels. El poder del poble. Històries contra el silenci. L'autoorganització veïnal Aina Torres amb dels CDR. il·lustracions d'Helena Pérez Xavier Milian Nebot amb pròleg de Jordi Muñoz. Aina Torres i Rexach recupera en aquest llibre el referent de vint- Els CDR es van crear arran del i-dues dones d’arreu de la nostra referèndum de l’1 d’Octubre. A geografia que van prendre partit partir d’aleshores es van per enderrocar els murs del estendre ràpidament amb un patriarcat. Milicianes, aviadores, model local i assambleari que ha matemàtiques, pintores, estat capaç d’autoorganitzar compositores, polítiques, milers de persones d’arreu del escriptores, metgesses, esportis- territori i de sensibilitats tes, sindicalistes, periodistes, polítiques diverses. Però, quins mestres, activistes veïnals… van ser els seus antecedents? En què es diferencien de l’històric Un mosaic de narracions que, associacionisme veïnal? Són un acompanyat de les il·lustracions nou 15-M o la llavor d’una d’Helena Pérez García, emociona transformació que vol anar més i estremeix amb històries de enllà? L’historiador, periodista i supervivència, de victòries activista social Xavier Milian amagades, de somnis trencats, tracta de donar resposta a d’exilis forçats, de fites invisibilit- aquests interrogants en un llibre zades. De dones relegades pel fet prologat pel politòleg Jordi de ser dones. Un llibre, en Muñoz. definitiva, per a contribuir a forjar una nova memòria popular: la de les protagonistes silenciades de la nostra història.

www.sembrallibres.com C. Real de Gandia, 3 46020 · València [email protected] 65 D’ençà que als anys 70 i 80 va iniciar-se l’expansió del Text Marc Font/Xavi Monge Empreses amb volum molt grans. Tan grans que neoliberalisme i que el treball va perdre força en la lluita contra el Infografi aL’Anacrònica/Münster capital, estem immerses en un procés de retrocés en la conquesta la riquesa que generen les seves treballadores de drets socials i les desigualtats no paren de a créixer equival a la riquesa que generen totes les treballadores de totes les empreses d’un país LES 6 PRINCIPALS FORTUNES DEL MÓN sencer 1 Jeﬀ Bezos AMAZON 90.284 (millons de euros) 2 Bill Gates MICROSOFT 72.567 (millons de euros) 3 Warren Buﬀ et B. HATHAWAY 67.730 (millons de euros) WALMART NORUEGA 4 Bernard Arnault LVMH 500.300 443.000 58.015 (millons de euros) (milions d’euros) (milions d’euros) 5 Mark Zuckerberg FACEBOOK 57.244 (millons de euros)

6 Amancio Ortega INDITEX 56.438 (millons de euros) ROYAL DUTCH SHELL PORTUGAL 311.870 248.000 LES 5 PRINCIPALS FORTUNES (milions d’euros) (milions d’euros) DELS PAÏSOS CATALANS De les dotze principals empreses mundials, sis són dels EUA, quatre són europees, dues asiàtiques i no n’hi ha cap d’africana 1 Juan Roig MERCADONA o d’Oceania 3.700 (millons de euros) VOLKSWAGEN GRÈCIA Miguel Fluxà IBEROSTAR 260.028 266.774 2 (milions d’euros) (milions d’euros) 3.500 (millons de euros) Manuel Lao CIRSA De les dotze principals empreses mundials, 3 tres són del sector de l’energia, dues d’au- 2.200 (millons de euros) tomoció, dues d’electrònica, dues de salut, APPLE MARRUECOS Gabriel Escarrer MELIÁ 229.234 120.000 una de mineria i una de gran distribució 4 (milions d’euros) (milions d’euros) (WALMART, la que més factura) 1.500 (millons de euros) En termes de riquesa, podem observar com la seva concentració Sol Daurella COCA-COLA cada cop és major 5 1.200 (millons de euros) Font: Llista Forbes 2018. UNITED HEALTH VENEÇUELA 201.159 100.845 (milions d’euros) ESTAT ESPANYOL Any 2000 ESTAT ESPANYOL Any 2017 MÓN Any 1980 MÓN Any 2016 (milions d’euros)

Algunes dades... de gènere:

(1% més ric, 20,4% riquesa) (1% més ric, 25,1% riquesa) (1% més ric, 16,28% riquesa) (1% més ric, 20,44% riquesa) 16.400

Els homes posseeixen un 50% més Cada dia es realitzen a nivell A nivell mundial, les dones de la riquesa mundial que les dones mundial 16.400 milions d’hores de guanyen un 23% menys que els feines de cures no remunerades, homes fetes un 76,2% per dones

Algunes dades... de gènere:

(1% més ric, 20,4% riquesa) (1% més ric, 25,1% riquesa) (1% més ric, 16,28% riquesa) (1% més ric, 20,44% riquesa) 16.400

Font: A. Shorrocks, J. Davies and R. Lluberas. (2018). Global Font: 1 L. Addati et al. (28 de junio de 2018). El trabajo de Font: ONU Mujeres. (2018). Hacer las promesas realidad: Wealth Report 2018 cuidados y los trabajadores del cuidado para un futuro con (50% més pobre, 10,9% riquesa) (50% més pobre, 10,2% riquesa) (50% més pobre, 7,98% riquesa) (50% més pobre, 9,66% riquesa) La igualdad de género en la Agenda 2030 para el Desarrollo trabajo decente: Organización Internacional del Trabajo (OIT) Sostenible. 67 68 ’obertura a la competència generalitza- da de les forces de treball és una de les L’emergència característiques del mode de produc- ció capitalista. Per a aconseguir això, totes les diferències (d’edat, de sexe, d’una d’origenL nacional, de cultura, etc.) constitueixen factors sobre els quals es recolza la ideologia de la classe dominant en la seva tasca incansable consciència per a impedir l’emergència d’una consciència comuna de pertinença a una mateixa classe social. La unitat de la classe obrera no és, doncs, una comuna idea primera, sinó contràriament, el resultat d’un treball polític i ideològic d’unificació. Sense un treball així, la classe obrera apareix com dividida, Per Saïd Bouamama parcel·lada i jerarquitzada en múltiples categories: treballadors precaris i treballadors estables, nacionals i immigrats, joves treballadors i menys joves, etc. En raó dels prejudicis heretats de la història colonial, la separació entre la part «nacional» de la La circulació de capital classe obrera i la seva part «immigrada» continuen essent una de les principals eines contemporànies necessita la circulació de mà de divisió. Per a copsar les implicacions de les d’obra. És així com la immigració transformacions actuals lligades a la nova fase de globalització capitalista, cal tenir en ment el model esdevé una necessitat pel anterior i el lloc que hi ocupava la immigració. Te- capitalisme, que l’utilitza al seu nint en compte l’extensió limitada d’aquest article, resumirem a tres les funcions jugades per la força favor de treball immigrada en el procés de producció i de reproducció del capitalisme.

La instància econòmica: la força de treball immigrada com a variable d’ajustament estructural Els inicis del mode de producció capitalista estan marcats per la cerca de força de treball. En funció de les realitats nacionals, les respostes seran diferents. A Anglaterra, la ruïna de l’economia pagesa, és a dir, l’expropiació organitzada dels petits pagesos en fou la resposta principal.

69 No fou, tanmateix, l’única, com ho testimonia La lluita entre el capital i el treball pot, així, la forta immigració obrera irlandesa a causa de llegir-se igualment com un antagonisme entre la situació colonial d’aquest país. A França, la la necessitat de circulació de la força de tre- feblesa demogràfica, però també la capacitat de ball per part del capital i les reivindicacions de resistència de la petita i mitjana pagesia des de seguretats socials de la part dels treballadors. La força de treball immigrada és així una necessitat del capitalisme, no només en termes de necessitat quantitativa de força de treball, sinó igualment en Les diferències constitueixen termes de disposició d’aquesta força de treball al bon indret, en els bons sectors, etc., és a dir, que factors sobre els quals es la força de treball immigrada manté la seva funció recolza la ideologia de la d’ajustament estructural fins avui dia. Per tal d’il·lustrar aquesta funció, citem el classe dominant per a impedir director de la Població i de la Migració, Michel Mas- senet, resumint el 1962 la necessitat massiva d’una l’emergència d’una consciència força de treball immigrada: «La competència en el comuna mercat comú només serà suportable si el nostre país disposa d’una reserva de mà d’obra que li permeti de frenar la inflació salarial. Una aportació de treballadors joves no cristal·litzats pel fort lligam amb una la revolució de 1789 (de la qual cal no oblidar el feina o per l’atracció sentimental d’una residència caràcter agrari i antifeudal), orienten la set de tradicional augmenta la mobilitat d’una economia força de treball cap a una crida a la immigració. que pateix «viscositats» en matèria de contractació Als Estats Units, la colonització, que és alhora una de mà d’obra.» exportació del mode de producció capitalista, la Simplifiquem aquest vocabulari entorn de les necessitat de força de treball es traduirà per la cri- tres idees clau d’aquesta declaració: 1) Els treba- da massiva a l’esclavatge i la immigració. La funció lladors nacionals estan massa organitzats i són d’ajustament de la immigració comença així des de massa combatius per a imposar-los una baixada l’alba del capitalisme amb unes formes i amplituds dels salaris i de les condicions de treball; 2) Estan diferents segons les especificitats nacionals. massa units als drets vinculats a un ofici i al fet de Però la funció d’ajustament de la immigració tenir un habitatge digne; 3) Cal, doncs, constituir no s’atura a aquesta primera edat del capitalisme. un nou estrat inferior en el món del treball. La tendència a la circulació del capital vers els Des d’aquest període i de manera organitzada, sectors amb forts beneficis té per conseqüència es planteja l’estratificació del món del treball a parla necessitat de fer circular la força de treball. tir del marcador de la nacionalitat i de l’origen. Aquesta necessitat de circulació topa amb la Aquesta funció econòmica d’ajustament pot relació de forces entre el capital i el treball a cada formalitzar-se amb la fórmula següent: «primers moment històric, una dimensió de la qual és la a ser acomiadats, primers a ser contractats» Les lluita dels treballadors per a les seguretats socials. reestructuracions i crisis de sobreproducció

70 cícliques són l’ocasió per a fer acomiadaments general, la força de treball immigrada s’utilitza massius de la força de treball immigrada, con- per a «alliberar» els obrers nacionals dels sec- vertida així en disponible per a migrar novament, tors i llocs de treball més durs, més flexibles, però aquesta vegada cap a d’altres sectors econò- més perillosos, més inestables. Aquest aspecte es mics. Els períodes de represa (i la incertesa que pot reconèixer a tots els països capitalistes a través sempre pesa sobre la seva durada i amplitud) són, per les mateixes raons, uns moments de contractacions importants de força de treball immigrada. D’altres categories de la població duen a terme Immigrants, dones i joves igualment aquesta funció d’ajustament: les dones i els joves. Aquestes tres categories tenen tenen en comú el fet de ser en comú el fet de ser més precaritzades que la més precaritzats que la resta del món del treball, és a dir, de disposar de menys capacitats de resistència davant de la ines- resta del món del treball tabilitat imposada per les necessitats del capital. A l’explotació comuna de tots els treballadors s’afegeixen, per a aquestes categories, una sobre- explotació o una discriminació. La qüestió del lloc de l’estadística de les malalties professionals, dels d’aquestes categories en les organitzacions sindi- accidents de treball o les esperances de vida. cals i polítiques està per plantejar, de la mateixa La força de treball immigrada és, així, un manera que la del lloc de les seves reivindicacions element de negociació amb les organitzacions a l’agenda d’aquestes organitzacions. Com que obreres, i les concessions als obrers nacionals es aquestes qüestions no s’aborden seriosament, una realitzen sobre la base d’un tracte discriminato- esquerda creixent s’insinua entre els diferents ri del component immigrat de la classe obrera. segments de la classe obrera. El xovinisme i/o el racisme són aleshores una excel·lent eina ideològica per convertir en «natu- La instància política: la força de treball ral» i fins i tot «desitjable» aquesta discriminació. immigrada com a modalitat de gestió de la La frontera de la nacionalitat s’utilitza aquí per a relació de classes emmascarar la frontera de la classe social. La divi- La segona funció assignada a la immigració en sió entre un «nosaltres» obrer i un «ells» capitalista la lògica del mode de producció capitalista és se substitueix per una escletxa entre un «nosal- política. Consisteix a utilitzar la força de treball tres» nacional i un «ells» immigrat. Citem el cas immigrada per a afeblir les resistències obreres. francès a tall d’exemple. Durant tots els anomenats Això s’ha fet possible per l’existència d’un dret de «trenta gloriosos», el nivell de vida de la classe diverses velocitats completat per un sistema de obrera «nacional» va progressar a causa de les discriminacions sistèmiques que obliguen aquesta mobilitzacions socials. Durant el mateix període, part de la classe obrera a acceptar unes condicions es va mantenir confinat el component immigrat de salarials i de treball inferiors a les que la relació de la classe obrera en barris de barraques. El perio- forces ha imposat a la resta de la classe. De manera dista i polític francès Alain Griotteray, descrivint

71 les contractacions patronals d’aquest període, La millora és, tanmateix, un trompe-l’œil si escriu: «És l’època dels camions i dels autocars plens es té en compte el llarg termini. D’una banda, la ca- de portuguesos que travessaven els Pirineus mentre pacitat de defensa col·lectiva de la classe obrera fou els sergents-contractadors de Citroën i de Simca tras- afeblida per aquesta esquerda entre dos dels seus planten els marroquins per pobles sencers, del seu components. D’altra banda, allò que s’imposa a la «douar d’origen» fins a les cadenes de producció de força de treball immigrada tendeix, en un sistema Poissy, Javel o Aulnay. El fenomen fa pensar inevita- basat en la maximització del benefici, a transformar-se en norma a generalitzar per al conjunt dels treballadors. L’única resposta duradora a aquesta obertura a la competència dels diferents compo- Les concessions als obrers nents de la classe obrera és l’exigència d’una igualtat completa dels drets amb una atenció particular nacionals es realitzen sobre la a les reivindicacions dels segments sobreexplotats. base d’un tracte discriminatori Subratllem finalment que la lògica descrita més amunt tendeix a ampliar-se més enllà de la del component immigrat obrer nacionalitat i s’estén a l’origen. Nombrosos estudis, en efecte, han posat de manifest l’amplitud de les discriminacions que afecten els nacionals d’orígens estrangers. Aquestes discriminacions blement al tràfic dels negres al seglexv . La compara- els obliguen a acceptar unes condicions que fins ció reapareix, per altra banda, sovint.» aleshores eren únicament les dels treballadors Una de les conseqüències d’aquesta política estrangers. A aquests joves, nascuts francesos o de segmentació de la classe obrera en funció de espanyols o italians, se’ls assigna la mateixa posició la nacionalitat és facilitar la reconversió de nom- social i econòmica i en els mateixos sectors que els brosos obrers professionals autòctons obrint-los seus pares. Hi ha, d’alguna manera, una reproduc- les portes de la direcció de proximitat dels nous ció interna d’una força de treball sobreexplotada obrers especialitzats immigrats. «És aquesta que s’afegeix a la que prové de l’exterior. aportació –resumeix el sociòleg i demògraf Claude- Valentin Marie- tant qualitativa com quantitativa La instància ideològica: evitar la consciència allò que facilita almenys el període de reconversió d’una comunitat d’interessos d’una part dels antics obrers professionals a les Les dues funcions precedents en suposen una funcions de direcció de les tasques parcel·lades tercera, sense la qual no és possible res d’això. que la modernització dels equipaments i l’extensió Definim la ideologia com una representació in- del treball en cadena desenvolupen en massa.» versa de la realitat social, de les seves esquerdes i La sociòloga Jacqueline Costa-Lascoux completa: contradiccions, de les seves lleis de funcionament. «Els trenta gloriosos veuran com es diversifiquen Es tradueix per una inversió de les causes i de les els fluxos migratoris, però també com s’agreuja conseqüències i per atribucions causals cultura- la separació amb la mà d’obra nacional en curs de listes i individualistes a uns processos fonamen- promoció social.» talment econòmics i socials. El que s’està d’acord

72 a anomenar «integració» és, segons nosaltres, un i aquesta construcció d’una heterogeneïtat marc ideològic consensual que condueix a una obrera és el combat comú per la igualtat com- lectura culturalista de les desigualtats socials. pleta dels drets. Sense això, les conseqüències són Aquestes darreres no s’expliquen com a resultats lògicament les que Marx descrivia a propòsit de la de l’explotació i la sobreexplotació, sinó com un divisió de la classe obrera d’Anglaterra en dos seg- «dèficit d’integració».D’aquesta manera, el com- ments, un anglès, l’altre, irlandès: «Tots els centres ponent immigrat de la classe obrera (i ara fins i industrials i comercials anglesos posseeixen actual- tot els seus fills nascuts nacionals) no és perce- ment una classe obrera escindida en dos camps hos- but com a força de treball sobreexplotada, sinó tils: els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos. com a població insuficientment «integrada». La El treballadors anglès mitjà odia el treballador reculada i, massa sovint, l’abandonament del com- irlandès, perquè hi veu un competidor responsable bat ideològic de nombroses organitzacions obreres de la baixada del seu nivell de vida. Se sent, davant contribueix, en conseqüència, a l’afebliment del d’aquest darrer, membre de la nació dominant, i per conjunt de la classe. aquí es converteix en l’instrument dels seus propis Els processos ràpidament esbossats més capitalistes i aristòcrates contra Irlanda i consolida amunt no són una simple qüestió del passat. Amb així la dominació d’ells sobre ell mateix. Nodreix en la nova fase de globalització capitalista, es reforcen. contra seu prejudicis religiosos, socials i nacionals. La figura del «sensepapers» descriu perfectament Es comporta amb ell una mica com els pobres blancs aquest reforç. Mentre les indústries deslocalitza- (poor whites) respecte dels niggers en els antics estats bles se’n van a països amb el cost de la mà d’obra esclavistes de la Unió americana. L’irlandès li corres- més baix, s’importa aquesta mà d’obra de cost pon àmpliament. Veu en el treballador anglès el còm- menys elevat per als sectors no deslocalitzables plice i instrument de la dominació anglesa d’Irlanda. (agricultura, restauració, construcció, etc.). Així, Aquest antagonisme és artificialment mantingut i un nou estrat s’afegeix a la classe obrera, amb un alimentat per la premsa, els predicadors anglicans, gran interès de la classe dominant. L’única res- els diaris satírics, ras i curt, per tots els mitjans que posta coherent a aquesta instrumentalització estan a disposició de les classes dominants.»

Allò que s’imposa a la força de treball immigrada tendeix a generalitzar-se per al conjunt dels treballadors

73 BIBlIoteCA MArXIstA 3i4 ProPers títols · Andreu Nin, Catalunya, la qüestió nacional i el dret d’autodeterminació (1912-1935) · Alain Badiou, Què entenc per marxisme?

Edicions Tres i Quatre / València Pots seguir-nos a Facebook i Twitter Visita la nostra botiga virtual a www.tresiquatre.cat

74 Com ens enfrontem a un sistema destructiu

Per Vijay Prashad

El capitalisme s’aboca a si mateix a crisis constants i persones i governs en sortim al rescat. Això genera frustacions i pobresa. Com pot l'esquerra organitzar la gent per enfrontar-s'hi?

'any 1935, el dramaturg marxista diners, és a dir, d’obtenir beneficis. La preocupació alemany Bertolt Brecht va escriure un pels éssers humans i pel medi ambient no és mai breu article sobre el capitalisme i el el motiu que impulsa la inversió d'aquest capital, feixisme: «Els que estan en contra del cobdiciós per naturalesa. feixisme sense estar en contra del capi- Aquest capital es manté al marge de la vida talismeL volen menjar vedella però estan en contra humana, delerós d'acumular més i més capital per de veure la sang. Ja es donen per ben satisfets si el tots els mitjans. Allò que empeny els pocs –els ca- carnisser es renta les mans abans de pesar la carn. pitalistes– és augmentar els seus beneficis buscant No estan en contra de les relacions de propietat una major rendibilitat. que engendren la barbàrie; només estan en contra De manera cíclica,els capitalistes troben que de la barbàrie». no hi ha inversions fàcils i segures que garanteixin Dir «relacions de propietat» és dir capitalis- beneficis. Aquesta crisi de rendibilitat comporta me, en el qual una petita minoria de la població dos tipus de vagues: mundial posseeix una grandíssima part de la 1- Primer, una vaga d'impostos, en què els ca- riquesa social (terra, treball i capital). Aquesta pitalistes utilitzen el seu poder polític per reduir riquesa social s'utilitza en dosis homeopàtiques la seva càrrega fiscal i augmentar la seva riquesa. per contractar éssers humans i explotar la natura 2- En segon lloc, una vaga d'inversions, en amb l’exclusiva finalitat de guanyar diners amb els què els capitalistes deixen d'invertir en el sector

75 productiu, i en canvi es limiten a guardar la rique- els homes forts acusen els vulnerables d’haver sa i a especular-hi per tal de preservar-la. fet moderar les aspiracions de la gran majoria. Aquestes vagues dels capitalistes aparten la ri- Entre aquests vulnerables s’inclouen les minories quesa social de l'ús social i estronquen les perspec- socials, els immigrants, els refugiats i qualsevol tives econòmiques d'un gran nombre de persones. persona que no tingui poder social. Els homes Augmentant l'automatització i la productivitat, els forts ensenyen els ullals als febles, que es guanyen capitalistes comencen a substituir els treballadors la ira d'aquells que tenen grans aspiracions però per màquines o bé canvien de lloc els treballadors que no poden satisfer-les. Els homes forts utilitzen buscant l'eficiència del procés de producció. En les frustracions de les persones sense oferir una aquest cas, es realitzen sortida raonable a una inversions, en màqui- situació d'elevada des- nes i en espais de igualtat i turbulències treball eficients, però Dir “relacions de propietat” és econòmiques. aquestes inversions te- Una de les teories nen el mateix impacte dir capitalisme, en el qual una emprades per explicar en la societat que la petita minoria posseeix una el problema és la del vaga d'inversions, és a subconsum. A grans dir, provoquen menys grandíssima part de la riquesa trets, aquesta teoria ocupació i cada vegada diu que la massa de hi ha més persones a persones no pot com- l’atur. prar les mercaderies Els elevats índexs de desigualtat, tant en els que es produeixen perquè no tenen prou ingres- ingressos com en la riquesa, afegits a unes aspi- sos. És un problema de demanda. Si hi ha una racions d’una vida millor cada vegada més mo- manera d'augmentar els diners que arriben a la derades en grans sectors de la població, suposen massa de persones, aquestes podran augmentar el per al sistema una greu crisi de legitimitat. Les consum i salvar el capitalisme de la crisi. persones que tot i treballar de valent no veuen Abordar el problema des del punt de vista recompensada la seva feina comencen a dubtar del subconsum suposa augmentar la con- del sistema, encara que no vegin cap alternativa a cessió de crèdits privats a les persones, a les les «relacions de propietat» que les empobreixen. quals se'ls exhorta, mitjançant la publicitat, a Els polítics convencionals que defensen les «rela- viure per damunt dels seus ingressos. Les per- cions de propietat» i fan una crida als desesperats sones s’endeutaran, però el seu consum –segons perquè es converteixin en empresaris han perdut s'espera–provocarà que l'economia surti de la crisi. la credibilitat. A la llarga, aquestes persones no podran pagar els Els «homes forts» (strongmen) entren en esce- deutes. El seu deute s’inflarà i crearà greus proble- na quan aquest futur no sembla possible. Menys- mes socials. Quan els prestataris no puguin tornar preen els polítics convencionals pels seus projectes els diners que els han deixat, els governs es veuran fracassats, però ells tampoc no ofereixen una solu- obligats a demanar préstecs perquè els bancs no ció coherent a les crisis en augment. En lloc d'això, hagin de portar tota la càrrega dels impagats. Com

76 Les persones que tot i treballar de valent no veuen recompensada la seva feina comencen a dubtar del sistema

a conseqüència del seu endeutament, els governs El capital té diversos mitjans per augmentar neoliberals es veuen empesos a posar en pràctica la seva rendibilitat, com ara: més programes d'austeritat i la despesa social 1- Substituir les persones per màquines o fer disminueix. En definitiva, la concessió de crèdits que les persones siguin més eficients. Això permet privats per resoldre el problema del subconsum a les empreses contractar menys treballadors, be- desemboca normalment en austeritat social. neficiar-se dels guanys derivats de l'automatització Una altra manera d’abordar el problema del i la productivitat i aprofitar la seva competència subconsum és que el govern ofereixi un incentiu efectiva per eliminar els competidors. econòmic als consumidors mitjançant baixades 2- Traslladar fàbriques a zones on les despe- d’impostos o mitjançant un sistema de transferèn- ses salarials són més baixes i on les regulacions de cia directa d'efectiu. D’una manera o d’una altra, el l’espai de treball i del medi ambient són minses. govern lliura els seus diners a les persones i les ani- 3- Disminuir la càrrega fiscal mitjançant una ma a comprar béns i, en conseqüència, a estimular vaga d'impostos transferint els seus diners als l'economia. Una vegada més, qui s'endeuta per paradisos fiscals. resoldre el capitalisme és el govern. Una vegada 4- Traslladar el capital de les activitats pro- més, el deute s’inflarà i el govern haurà d’iniciar ductives a les finances, el comerç i l’obtenció de un programa d'austeritat. Una vegada més, es rendes. produirà una austeritat social i, una vegada més, el 5- Comprar béns públics a baix cost i moneta- poder adquisitiu del públic disminuirà. ritzar-los amb afany de lucre. Aquestes estratègies permeten als capitalistes El cicle continuarà. augmentar la riquesa, però al mateix temps empo- Tant els individus i les famílies com l'estat breixen altres persones i la societat en general. Es s’endeuten per augmentar el consum total i salvar demana a les persones que siguin patriotes. Al el capitalisme de si mateix. Amb aquest mètode, es capital només se li demana que sigui rendible. no demana al capital que sacrifiqui res. Té llicència Per a l'esquerra, aquesta situació planteja per seguir la seva estratègia de rendibilitat. seriosos reptes. El primer de tots és trobar una

77 Es demana a les persones que interacció amb el món digital han intensificat l'atomització de la interacció humana. Abans, siguin patriotes. Al capital quan les persones intercanviaven idees i merca- només se li demana que sigui deries, s'ajudaven i s’inspiraven l’una a l’altra; ara, en canvi, cada vegada hi ha menys llocs per a rendible aquestes interaccions cara a cara. La fragmenta- ció de la societat i l'esgotament que suposa per a les persones guanyar-se la vida han provocat que per a l'esquerra sigui més difícil unir la manera d'organitzar les persones que veuen que la gent per crear un canvi social. La televisió i les seva societat s’ha fet miques i que les seves expec- xarxes socials dominen el món de la comunicació. tatives s’han frustrat. La segona tanda de desafia- I aquestes instàncies són propietat d’empreses ments inclou com trobar una sortida política per a capitalistes monopolistes. L'esquerra sempre ha aquest sistema i les seves limitacions. confiat que les institucions de la societat siguin les Quins són els desafiaments que tenim al seves difusores. A mesura que els vincles socials es davant a l’hora d’organitzar la gent contra aquest fragmenten, l'esquerra es dissol. ¿Els moviments sistema inextricable? d’esquerra seran capaços d’ajudar a reconstruir 1- Aspiracions. Al llarg de les últimes cinc aquestes institucions i aquests processos, aquesta dècades, els mitjans de comunicació capitalistes societat que és la nostra base? i la indústria publicitària han creat un conjunt 3- Foraster. Els homes forts assenyalen amb el d'aspiracions que han trencat la cultura de la dit el foraster, el diferent: les minories socials, els classe treballadora i la pagesia, així com els mons immigrants, els refugiats i tot aquell que no tingui culturals tradicionals del passat. Ara els joves poder social. L'extrema dreta construeix la seva esperen més de la vida, cosa que de per si no està força precisament contra aquestes persones. No hi malament, però aquestes expectatives són menys pot haver ressorgiment de l’esquerra sense una socials i més individuals, i a més les aspiracions defensa ferma i completa del «foraster», sense un individuals sovint van lligades a objectes mate- rebuig total de les idees feixistes de l'odi i la biolo- rials d'una mena o altra. Ser lliure és comprar. gia que amaren la societat. És més difícil construir Comprar és estar viu. Aquest és el lema del una política d'amor que una política d'odi. ¿Els sistema capitalista. Però aquells que no es poden moviments d’esquerra d’esquerra seran capaços permetre comprar i que s’endeuten per satisfer de desenvolupar una política d'amor que atregui les seves aspiracions també estan constantment masses de persones? decebuts. Aquesta decepció es la que els homes 4- Confiança. La política de les persones es forts canalitzen cap a l'odi. ¿Els moviments basa en la confiança.Si la gent no confia que d'esquerra seran capaços de canalitzar aquesta l’activitat dels polítics pugui reformar o canviar desil·lusió cap a una esperança productiva? el sistema, no estarà activa. Els períodes agitats 2- Atomització. Les retallades de l’estat sovint condueixen a una major confiança, però fins en serveis socials, l'augment de la privatització i tot quan això succeeix, el que marca la diferència de la vida social i l'increment astronòmic de la no és l'última persona a unir-se a una protesta,

78 sinó el primer grapat de persones que van cons- idea de la democràcia d’aquest desgast sense per- truir la xarxa per construir la protesta. La desin- metre que la democràcia acabi significant només tegració social provoca una manca de confiança eleccions i sistema electoral? en la consecució de canvis polítics, especialment Un cop organitzades les persones per quan la societat aspiracional suggereix que l'únic impulsar un nou sistema mundial, quina és canvi necessari és que tothom es converteixi en l’estratègia política que cal adoptar? És aquí on els emprenedor. L'esquerra serà capaç de produir la intel·lectuals s’han de posar a l’acció en cos i àni- sensibilitat que un futur és possible i generar con- ma. Hem de pensar molt en les múltiples maneres fiança entre les persones per lluitar per construir creatives d'utilitzar la nostra riquesa social per aquest futur? resoldre els problemes immediats de la humanitat: 5- Democràcia sense Democràcia. En les socie- fam, malaltia, catàstrofe climàtica. Hem de trobar tats on no hi ha democràcia, aquest problema no maneres arrencar les arrels de les guerres. Hem és el primer a solucionar. En aquests indrets, la tas- d'utilitzar la nostra creativitat per reconstruir el ca immediata és guanyar la democràcia més plena sector productiu en formes com les cooperatives. possible. En les societats on la democràcia és la Hem d'utilitzar la riquesa social per enriquir-nos forma principal, o on hi ha almenys una il·lusió culturalment, creant més llocs físics on puguem de democràcia, l'oligarquia i l'imperialisme han interactuar, produir cultura i art. Hem d'utilitzar utilitzat molts mètodes per minar la demo- la nostra riquesa social per produir societats cràcia, per dominar la societat sense eliminar la que no obliguin la gent a treballar per sobreviu- democràcia. Els mètodes utilitzats són sofisticats, re, sinó que subordinin la feina a la inventiva i la incloent-hi deslegitimar les institucions de l'estat, passió humanes. desprestigiar les eleccions, utilitzar diners per Seria cruel pensar que aquestes esperances falsejar el procés electoral, utilitzar les xarxes són ingènues. Equivaldria a creure que és més socials i la publicitat per destruir els candidats fàcil imaginar la fi de la Terra que imaginar la fi de l'oposició i fer servir les institucions menys del capitalisme, que és més fàcil imaginar que la democràtiques d’una democràcia, com ara un po- capa de gel polar ens inunda i ens extingeix que der judicial no electe, per erosionar el poder dels imaginar un món on la nostra capacitat productiva representants electes. Pot la esquerra defensar la enriqueixi tothom.

Hem d'utilitzar la nostra riquesa social per produir societats que no obliguin la gent a treballar per sobreviure

79 80 DOSSIER

DARRERE UNA SAMARRETA DEL ZARA...

USA MEX T S S 26 S

ART.: 666 hi ha dues persones pobres: la que la fabrica i la que la compra

No : 123456789000000000000

81 DOSSIER

Especialitzar-se en perdre o guanyar

Per Arnau Carné

La divisió internacional del treball: un marc d’anàlisi i d’acció imprescindible per a la lluita de classes

La importància d’estudiar la divisió internacional del treball Rosa Luxemburg, a partir d’octubre de 1907 va participar a l’Escola Central per a la formació de quadres del Partit Socialde- mòcrata alemany impartint cursos d’economia política, història econòmica i història del socialisme. En els seus manuscrits de les classes, acabats de redactar durant el seu període de presó entre 1916 i 1917, inicia preguntant-se què és «l’economia políti- ca», objecte de l’estudi adreçat a la militància obrera. I ens diu que l’economia política ha de ser la ciència que ens explica les lleis segons les quals un poble crea la seva riquesa mitjançant el treball, l’incrementa, la distribueix entre els individus, la consu- meix i la recrea. I que s’ha d’estudiar la vida econòmica de tot un poble, diferenciada de l’economia privada o individual. Tanmateix, tot seguit Rosa planteja que primerament ens hem de preguntar: «Realment existeix quelcom així com l’economia d’un poble? Això significa que els pobles tenen

82 DOSSIER

Realment existeix quelcom així com l’economia d’un poble?

cadascun la seva pròpia economia particular, una vida econòmica tancada en si mateixa?» I analitza breument el cas alemany: «Les mans dels obrers i obreres alemanys, en l’agricultura i en la indústria, anualment produeixen enormes quantitats d’articles de consum de tot tipus. Però, tot això es produeix per al propi consum de la població que habita l’Imperi alemany?». Efectivament, Rosa Luxemburg comprova com hi ha una gran quantitat de productes exportats i importats fora de les fronteres alemanyes, incloent la mateixa força de treball, que converteixen l’economia nacional alemanya en una economia dependent. I, a partir d’aquí, analitza el tipus de productes exportats i importats, així com l’excedent de l’explotació colonial, per poder oferir una visió de conjunt del desenvolupament del capitalisme a nivell internacional. La seva tesi no era nova, precisament seguia el fil del plantejament que Karl Marx i Friedrich Engels havien plasmat en el famós Manifest Comunista de 1848: «La necessitat d’una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d’arrelar, arreu ha d’estrènyer relacions. La burgesia, amb l’explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. [...] Al lloc de les velles necessitats, satisfetes amb productes de cada país, en sorgeixen de noves que, per la seva satisfacció, exigeixen els productes dels països i els climes més allunyats. Al lloc dels antics aïllament i autosuficiència locals i nacionals sorgeix un tràfic universal, una dependència universal de totes les nacions entre elles». Plantejament que, en el mateix Manifest Comunista, com a eina destinada no només a ajudar a interpretar la realitat, sinó a ajudar a canviar-la, encaixa en la cita final: «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». El que fa Rosa Luxemburg és constatar que és imprescindible que es contempli un anàlisi de conjuntura global, mundial, per a la formació de quadres polítics de les organitzacions revolucionàries. Plantejament que encaixa també amb la visió

83 DOSSIER

del comunista peruà José Carlos Mariátegui, qui va impartir un seguit de conferències entre els anys 1923 i 1924 a la Uni- versitat Popular de la Federació d’Estudiants del Perú amb la voluntat d’analitzar i comprendre la crisi mundial. En la primera d’aquestes conferències ell mateix apuntava que «el proletariat necessita, com mai, saber què passa al món. I no ho pot saber a través de les informacions fragmentades, episòdiques, homeopàti- ques del cable quotidià, mal traduïdes i pitjor redactades en la majoria dels casos, i provinents sempre d’agències reaccionàries, encarregades de desacreditar els partits, les organitzacions i els homes de la Revolució i desanimar i desorientar el proletariat mundial». Arribats a aquest punt, trobem que avui dia és més que evident que aquestes anotacions de Marx, Engels, Luxemburg i Mariátegui no només es mantenen en ple segle xxi, sinó que han augmentat en importància. El nucli empresarial per excel·lència de la gran burgesia d’avui és l’anomenada «empresa transna- cional». Es calcula que aproximadament un 80% dels nostres articles de consum tenen elements que han realitzat viatges transoceànics. El «Made in (nom d’un país llunyà)» és recurrent a les etiquetes d’aquesta major part de productes consumits. I les grans crisis econòmiques que patim tenen molt a veure amb una economia global, i van acompanyades de guerres extraterri- torials comunicades mitjançant notícies «fragmentades, episòdi- ques i homeopàtiques» de les grans agències d’informació. Aleshores, dins d’aquesta evident economia mundialitzada, com s’estructura, i per tant, com s’analitza la contradicció «capital-treball»? A través de la divisió internacional del treball. Incorpo- rant elements de la lluita de classes que tenen una estructura mundialitzada, des de les relacions laborals fins a l’explotació de la dona en les esferes productiva i reproductiva, la depredació del medi, la sobirania dels pobles i els estats, i les guerres de rapinya. Eduardo Galeano defineix perfectament en una sola frase el significat de la divisió internacional del treball. Diu

El proletariat necessita, com mai, saber què passa al món

84 DOSSIER

que «consisteix en què uns països s’especialitzen en guanyar i uns altres en perdre». Analitzant l’Amèrica Llatina (com a comarca del món), apunta que ja es va especialitzar en perdre «des dels temps remots en què els europeus del Renaixement s’abalançaren a través del mar i li enfonsaren els ullals a la gola». I ens recorda que en l’actualitat (aleshores els anys 70 del segle xx) la regió segueix treballant de serventa. «Continua existint al servei de les necessitats alienes, com a font i reserva de petroli i el ferro, el coure i la carn, les fruites i el cafè, les matèries primes i els aliments amb destí als països rics que guanyen, consumint- los, molt més del que Amèrica Llatina guanya produint-los». Aleshores, què vol Aproximadament un 80% dir? Que en l’anàlisi de la lluita de classes, dels nostres articles de on trobem una pugna constant, de caràcter consum tenen elements antagònic, entre els interessos d’una classe que han realitzat viatges posseïdora i directora dels mitjans de produc- transoceànics ció (incloent el món de les finances) i els interessos d’una classe explotada que ven la seva força de treball, també hi ha una lluita entre estats explotadors i estats explotats? I quina relació hi ha entre la lluita de classes dins els estats explotadors i la lluita de classes dins dels estats explotats? Aquestes son preguntes imprescindibles per dur a terme una lluita internacionalista per la construcció del socialisme feminista a qualsevol territori.

La divisió internacional del treball des del centre imperialista: De l’aristocràcia obrera a la precarietat i les guerres de rapinya Lenin, a la introducció de 1920 del seu propi estudi L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) exposa que «el

85 DOSSIER

La divisió internacional del treball «consisteix en què uns països s’especialitzen en guanyar i uns altres en perdre»

capitalisme s’ha transformat en un sistema universal d’opressió colonial i d’estrangulació financera de la immensa majoria de la po- blació del planeta per un grapat de països “avançats”. Aquest “botí” es reparteix entre dues o tres potències rapaces de poder mundial, armades fins les dents (Estats Units, Anglaterra, Japó), que, pel repartiment del seu botí, arrosseguen a la seva guerra a tot el món». Sí, la història de la divisió internacional del treball és una història de guerra. Guerra econòmica, militar i cultural des de l’expansió del capitalisme a partir del segle xvi, amb el famós comerç triangular (armes i productes manufacturats europeus intercanviats a les costes africanes per esclaves i esclaus; esclaves i esclaus duts al continent americà com a mà d’obra per a extreure les matèries primes; i aquestes enviades a Europa per alimentar el desenvolupament industrial).

Aquells «països especialitzats en guanyar» que deia Galea- no han imposat mitjançant la guerra militar aquesta divisió internacional del treball i, a través del repartiment d’una part dels beneficis econòmics i d’una guerra cultural,han assegurat que una bona part de la mateixa classe treballadora d’aquests països privilegiats hi donem suport. La mà d’obra semiesclava dels tallers tèxtils de Bangla Desh que per uns dies va ocupar algunes portades de diaris l’abril de 2013 amb l’esfondrament del Rana Plaza, no és un fet «natural» (si no és que ens referim a la naturalesa del capitalisme). Com tampoc ho és la notícia que passà més desapercebuda de desembre de 2014 amb el titular de «les multinacionals deixen Bangla Desh després d’apujar el sou dels obrers del tèxtil», informant del xantatge de les empreses europees i estatunidenques per mantenir els salaris de les treballadores del tèxtil de Bangla Desh sota

86 DOSSIER

mínims. És obra d’una guerra econòmica d’abast mundial per mantenir el progrés de la taxa de guany de la gran burgesia. Traspassant el conflicte «capital-treball» (la pura lluita de classes) a nivell internacional. El cop d’Estat amb el suport dels serveis secrets francesos i l’assassinat l’any 1987 del president de Burkina Faso, Thomas Sankara, després que aquest plantegés la unitat dels estats africans per fer front al xantatge del deute extern (i per tant a la imposició dels Plans d’Ajustament Estructural), i apostés per un desenvolupament menys dependent de les economies de les antigues metròpolis colonialistes, tampoc és un fet «natural». És obra d’una guerra militar en fallar el xantatge de la guerra econòmica per mantenir el progrés de la taxa de guany de la gran burgesia. Els articles d’opinió del 22 de març de 2011 de Vicenç Fisas, aleshores Director de l’Escola de Cultura de Pau de la uab, i de Raül Romeva, aleshores eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, defensant la intervenció militar a Líbia, l’endemà que el Congrés espanyol n’aprovés el pressupost extraordinari de guerra, enmig del bombardeig mediàtic «d’informacions fragmentades, episòdi- ques, homeopàtiques», no responien a fets neutrals ni «naturals». Directament o indirecta eren obra d’una guerra cultural perquè la «ciutadania» (classe treballadora), i sobretot els sectors d’ètica pacifista i d’esquerres, potencialment capaços de ser oposició a una operació militarista, donés suport a la guerra militar contra Líbia. No es tractava de la defensa dels «drets humans», atès que cap d’aquests sectors clamava per bombardejar i tom- bar el règim de Tel Aviv (responsable de bombardeigs contra població civil, tortures a les presons, vulneració de la legislació internacional...), sinó d’impedir que el govern libi desenvolupés els seus projectes d’unitat monetària africana (en detriment del control polític dels petrodòlars i del franc cfa), impedir l’aprofundiment de La història de la divisió les seves relacions amb Rússia i la Xina, internacional del treball és i convertir-lo en estat fallit. Una relació ben una història de guerra. Guerra econòmica, militar i cultural

87 DOSSIER

estreta, doncs, amb la pugna geopolítica per mantenir el progrés de la taxa de guany de la gran burgesia vinculada als antics impe- ris colonials europeus, als Estats Units i a les seves petromonar- quies aliades del Golf Pèrsic.

La divisió internacional del treball i l’Europa imperialista Rosa Luxemburg analitza l’escalada militarista de les potències europees vinculada a la seva expansió i en la cursa per veure «qui arriba abans» de forma violenta als territoris colonials durant els anys ’80 i ’90 del segle xix, com a preludi del que acabaria essent la Primera Guerra Mundial. En aquesta anàlisi, recorda les declaracions de Von Bülow de l’11 de desembre de 1899, aleshores secretari d’Estat per als assumptes estrangers, amb motiu de la presentació del segon projecte de llei sobre la força naval: «Si els anglesos parlen d’una Greater Britain, si els francesos parlen d’una Nouvelle France, si els russos es giren cap a Àsia, per part nostra tenim la pretensió de crear una Grösseres Deutschland... Si no construïm una flota capaç de defensar el nostre comerç i els nostres compatriotes a l’estranger, les nostres missions i la seguretat de les nostres costes, posarem en perill els interessos més vitals del país». El maig de 2010, el president d’Alemanya, Horst Köhler, anuncia la seva dimissió arran de l’escàndol generat per unes declaracions que es van relacionar amb els motius de la partici- pació de les tropes alemanyes a la guerra a l’Afganistan. Köhler va declarar: «Un país de les nostres dimensions, amb la seva orien- tació cap el comerç exterior, i per això també depenent del comerç exterior, ha de saber tanmateix que, en cas d’urgència, és necessari el desplegament militar per a salvaguardar els nostres interessos, per exemple, les rutes del lliure comerç o prevenir inestabilitats regionals que tindrien un impacte negatiu en la nostra habilitat per salvaguardar el comerç, els treballs i els salaris». Kohler a poste- riori va voler matisar que aquestes declaracions no feien referèn- cia explícita a la guerra de l’Afganistan, sinó a les missions de les Forces Armades alemanyes a l’exterior en general. Així doncs, els representants polítics i corretges de trans- missió política de la gran patronal europea, des de l’ala conser- vadora fins a l’àmbit socioliberal o socialdemòcrata, tenen molt clar que el paper de privilegiat que juga el seu imperi a nivell

88 DOSSIER

de relacions internacionals, «especialitzat en guanyar», permanentment genera conflictes. Angela Merkel, en el Congrés del seu partit, la CDU, a Hannover el desembre de 2012, sentenciava: «Alemanya no està sola al món. Hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells force- gen amb nosaltres, 80 milions d’alemanys i amb els 500 milions El paper de privilegiat que d’europeus, per veure qui es fa amb la influèn- juga el seu imperi a nivell cia mundial i qui pot viure en el benestar». de relacions internacionals, «Qui pot viure en el benestar» deixa ben «especialitzat en guanyar», clar que en aquest món hi haurà guanya- permanentment genera dors i perdedors, i que les polítiques interna- conflictes cionals, lluny de buscar una harmonització, serveixen per «force- jar» i mantenir, per tant, aquesta desigualtat reflectida en la divisió internacional del treball, que acaba sent la divisió internacional de l’explotació i la misèria. Això vol dir implementació de Tractats de Lliure Comerç (clarament desfavorables als països explotats), aplicació de sancions econòmiques a estats que no s’avinguin a vendre a preu de saldo els seus recursos i la seva mà d’obra a les multinacionals europees (com les criminals sancions contra la República Bolivariana de Veneçuela), o intervencions militars pel saqueig pesquer de les costes de Somàlia i la protecció de les rutes comercials, les venes de la divisió internacional del treball (com la missió militar de la Unió Europea Atalanta).

Divisió internacional del treball i aristocràcia obrera I quin és el paper que juguem la classe treballadora dels països «especialitzats en guanyar», doncs?

89 DOSSIER «Qui pot viure en el benestar» deixa ben clar que en aquest món hi haurà guanyadors i perdedors

Lenin, en el pròleg de 1920 al seu estudi sobre la fase imperialista del capitalisme, alerta del fenomen de «l’aristocràcia obrera» en la divisió internacional del treball: «El capitalisme ha destacat un grapat d’Estats particularment rics i poderosos (menys d’una dècima part de la població de la terra, menys d’una cinquena part, sent generosos amb el càlcul), que saquegen a tot el món. És evident que un superguany tan ge- gantí (ja que els capitalistes se n’apropien, a més del que espremen als obrers del seu «propi» país) permet corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera. Els capitalistes dels països «avançats» els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes i indirectes, obertes i ocultes. Aquesta capa d’obrers abur- gesats o “d’aristocràcia obrera”, completament petitburgesos pel que fa a la seva forma de viure, per la quantitat de la seva retribu- ció i per tota la seva mentalitat, és el suport principal de la Segona Internacional, i, avui dia, el principal suport social (no militar) de la burgesia. Doncs aquests són els veritables agents de la burgesia en el si del moviment obrer, els lloctinents laborals de la classe capitalista, els veritables portadors del reformisme i el xovinisme. En la guerra civil entre el proletariat i la burgesia es posen inevitable- ment, en un número gens menyspreable, al costat de la burgesia, al costat dels “versallesos” contra els “comuners”. Sense haver com- près les arrels econòmiques d’aquest fenomen, sense haver arribat a veure la seva importància política i social, és impossible fer el mínim pas cap a la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista i de la revolució social que s’aproxima». Mariátegui, en una de les seves conferències a la Universitat Popular de la Federació d’Estudiants de 1923 i 1924, corrobora el plantejament de Lenin assenyalant com estadistes europeus com ara Lloyd George pensen que no és possible salvar el règim capitalista sense concedir una mica de benestar pels treballadors. Que en part aquest benestar ha de ser concedit a costa dels capitalistes, però que no n’hi haurà prou i que caldrà buscar altres recursos. Aleshores apunta a les colònies, i planteja que «es tracta de que el bracer d’Oceania, d’Amèrica, d’Àsia o d’Àfrica pagui el major confort, el major benestar, la major comoditat de l’obrer europeu o americà. Es tracta de que el bracer colonial produeixi a baix preu la matèria prima que l’obrer europeu transforma en manufactura i que consumeixi abundantment aquesta

90 DOSSIER

manufactura. Es tracta que aquella part menys civilitzada de la humanitat treballi per la part més civilitzada». I seguidament apunta que «així s’espera, no solucionar definitivament la lluita social, perquè la lluita social existirà mentre existeixi el salari, sinó atenuar la lluita social, ajornar la seva crisi definitiva, postergar el seu últim capítol». I tanmateix alerta que «el seu pla de reorganit- zar científicament l’explotació dels països colonials, de transformar-los en els seus sol·lícits proveïdors de matèries primes i en els seus sol·lícits consumidors d’articles manufacturats, xoca amb una dificultat històrica. Aquests països colonials s’agiten per conquerir la seva independència nacional». Actualment, i tornant al plantejament d’Angela Merkel que «no tothom pot viure en el benestar», veiem com el progrés cien- tífic i tècnic ha permès traspassar també la producció industrial als països explotats (la famosa deslocalització industrial) mantenint aquesta relació comercial internacional injusta passada la descolonització formal. En ple segle xxi tenim la capacitat tècnica de produir i transportar arreu del món tones i tones d’aliments, roba, electrodomèstics, cotxes, míssils... però el 46% de la població mundial viu sota el llindar de la pobresa. Per què? Doncs tal com declarà el juliol de 1968 Covey T. Oliver, coordinador de l’Aliança pel Progrés (programa social per l’Amèrica Llatina del govern dels Estats Units precedent del fenomen de les ONGD dels anys ’90 del segle xx), «parlar de preus justos en l’actualitat és un concepte medieval. Estem en plena època de la lliure comercialització...». I és aquí on entra en contradicció l’interès d’una classe treballadora explotada en els països «especialitzats en guanyar», que, en el seu conjunt, s’ha vist beneficiada en part a costa de la classe treballadora explotada en els països «especialitzats en perdre». Amb l’espoliació de les matèries primes, l’explotació internacionalitzada d’una mà d’obra més barata i fins i tot esclava, la impunitat per contaminar i convertir en abocadors internacionals diferents regions del sud global, i amb l’explotació de la classe treballadora empesa a emigrar dels països «especialitzats en perdre», convertida en mà d’obra barata per rejovenir i cuidar la classe treballadora envellida dels països «especialitzats en guanyar».

91 DOSSIER

L’interès d’una aristocràcia obrera que, a contracor d’una ètica de la solidaritat (culturalment assetjada pel foment tele- dirigit de l’individualisme i el consumisme), es veu empesa al racisme i a donar suport a les iniciatives imperialistes econòmi- ques i militars de la seva burgesia transnacionalitzada.

La solidaritat internacional de l’aristocràcia obrera esde- vinguda aristocràcia precària al centre capitalista L’expressió popular que darrere una samarreta del Zara hi ha la pobre que la fabrica i la pobre que la compra pot ben definir la situació. Tot i que segurament seria més encertat expressar l’extremadament pobre (i sobreexplotada) que la fabrica, i la pobre (i explotada) que la compra. I és que la classe treballadora, incloent la seva part d’aristocràcia obrera, és una classe de per si Un superguany tan gegantí explotada. Dins d’un mateix país o estat permet corrompre els dirigents trobem treballadores i treballadors amb obrers i la capa superior de diferents condicions laborals i salarials (in- l’aristocràcia obrera cloent la població fins i tot exclosa de poder vendre la seva força de treball, la categoria d’autònoms o elements de l’economia cooperativa o de la petita burgesia potencialment aliats de la classe treballadora; cal, doncs, buscar la unitat de lluita d’aquests sectors en contra dels interessos d’una gran patronal cada cop més internacionalitzada, i ser capaces d’elaborar un programa revolucionari obrer a nivell internacional. Sense deixar que el sentiment de culpa vinculat al fenomen de «l’aristocràcia obrera» ens limiti la lluita contra la patronal, que arreu intenta fer minvar els interessos de la classe treballadora, sí que hem d’entendre quin paper juguem en la divisió internacional del treball, i com podem internacionalitzar les lluites obreres de manera que no suposin un enfronta-

92 DOSSIER Que les obreres i obrers de cada país defensin la producció en fàbriques als seus països encara que vagi en detriment d’altres?

ment entre treballadors de diferents països. Primerament, perquè com a revolucionàries hauríem de tenir el principi de l’internacionalisme proletari al centre de les nostres lluites, tant per motius ètics com de realitat de la lluita de classes internacionalitzada. I en segon lloc, perquè la divisió de la classe treballadora, dins i fora de les fronteres nacionals, és una estratègia clau de la gran patronal (aquest famós 1%) per debilitar les lluites obreres al seu favor. Mario Moretti, en reflexionar sobre la lluita de les Brigades Roges a la Itàlia dels anys 60 i 70 del segle xx, defineix com un atac polític mortal cap al moviment obrer més combatiu el fet que l’empresa de pneumàtics Pirelli utilitzés la seva situació de ramificació i integració en el mercat mundial per anul·lar els efectes d’un bloqueig total que els treballadors havien imposat a la fàbrica italiana de Bicocca. Moretti relata com, per a anul·lar el bloqueig, la Pirelli decideix fer arribar materials de les seves fàbriques de l’Estat espanyol. El 2009 Pirelli va decidir tancar la fàbrica de pneumàtics de Manresa, sense gaire capacitat de resistència obrera, fàbrica de la qual Moretti denunciava l’ús per a trencar la vaga de la fàbrica italiana als anys 70. El 2005 Pirelli havia instal·lat una fàbrica de pneumàtics a Slatina (Romania) amb salaris molt més baixos per als treballadors i treballadores. Quina hauria de ser la resposta a aquest fenomen? Que les obreres i obrers de cada país defensin la producció en fàbri- ques als seus països encara que vagi en detriment d’altres? Que facin que els seus governs facilitin el manteniment o la creació de noves fàbriques al seu país amb avantatges fiscals i mediambientals per a la multinacional? Que defensin els llocs de treball de major valor afegit al seu territori i els de menor valor pels altres? Hi pot haver, doncs, solidaritat obrera internacional si les decisions econòmiques de què, on i com produir, resten en mans d’unes empreses privades transnacionalitzades, amb total impunitat per a amenaçar en generar, desplaçar i destruir llocs de treball?

93 DOSSIER

Tota aquesta facilitat en la «deslocalització industrial», evidentment relacionada amb els processos de privatització i pèr- dua de sobirania econòmica per part dels Estats en les diferents reconversions industrials dictades des de la Unió Europea, ha permès a la gran patronal avançar terreny en la lluita de classes i fer devaluar els guanys d’aquest conjunt de la classe treballadora europea privilegiada. I en l’actualitat, la major part dels llocs de treball als quals optem tenen la categoria de «precaris». És a dir, es mantenen les dues lluites «capital-treball» (nacional i internacional) per mantenir i augmentar la taxa de guanys d’una patronal cada cop més internacionalitzada, però que segueix utilitzant el poder dels estats del centre imperialista (sobretot per a la imposició de tractats econòmics i per a la guerra diplomàtica i militar). Així doncs, sobretot a partir de la desaparició de la URSS (que elimina la por de la burgesia a una alternativa econòmica), amb la disminució de la lluita i organització obrera als «països especialitzats en guanyar» (que decanta la balança de la lluita de classes i les concessions dels pactes socials cap a la burgesia), amb la voluntat de la classe treballadora i part de la burgesia nacional dels «països especialitzats en perdre» en no deixar-se prendre tanta part del pastís, i amb la lliure implementació del neoliberalisme a gairebé arreu del planeta, hem vist com en les últimes dècades s’ha anat desmantellant el model de «societat del benestar» que convertia una bona part de la classe treballadora europea en «aristocràcia obrera». Quina hauria de ser la lluita d’aquesta classe treballadora dels «països especialitzats en guanyar», doncs? Simplement tancar-nos dins les nostres fronteres nacionals o estatals per recuperar capacitat adquisitiva a costa de minvar la de la classe treballadora dels «països especialitzats en perdre»? O plantejar una lluita entre capital i treball que faci avançar el benestar de la classe treballadora en el seu conjunt mundial, en detriment dels beneficis multimilionaris de la gran patronal transnacionalitzada? I quin model de sobirania volem per als nostres

En l’actualitat, la major part dels llocs de treball als quals optem tenen la categoria de «precaris»

94 DOSSIER Com podem revertir l’explotació internacional del treball si arribem a controlar espais de poder en els nostres països o estats?

pobles? Un que retorni el poder a l’ens públic i que desen- volupi relacions internacionals igualitàries? O un que deixi les decisions econòmiques (i per tant polítiques) en mans de multinacionals i organismes regionals per a competir entre la classe treballadora mundial? I, per tant, quin paper ha de jugar la classe treballadora dels «països especialitzats en guanyar» quan s’implementen guerres econòmiques o militars contra els mateixos «països especialitzats en guanyar», però situats a la perifèria, com el cas de Grècia en el seu enfrontament contra la Troika, o contra «països especialitzats en perdre» que decideixen no acatar els plans de la gran patronal internacionalitzada com Veneçuela, Líbia o Síria? Quin paper ha de jugar quan hi ha vagues massives a l’Índia o Bangla Desh per a augmentar els salaris i les condicions de les treballadores del tèxtil? Com podem revertir l’explotació internacional del treball si arribem a controlar espais de poder en els nostres països o estats? Fins a quin punt des dels «països especialitzats en guanyar» podem prescindir de les rendes que ens arriben del pagament del deute extern i del comerç desigual, és a dir de l’espoliació? Aquestes respostes requereixen un grau de conscienciació elevat entre la classe treballadora dels «països especialitzats en guanyar», atès que segurament haurem de transformar models de vida i de consum. I a la vegada requereixen destinar esforços militants a recuperar i millorar estructures internacionals de lluita de la classe obrera. Actualment disposem de més mitjans tècnics per a desplaçar-nos i comunicar-nos arreu del món, però sembla que mentre que la patronal s’ha anat interna- cionalitzant i sap coordinar actuacions a diferents punts del planeta per un objectiu global, la classe treballadora ens hem tancat en la lluita del nostre barri, poble o país. I la necessitat que les proletàries i proletaris del món ens unim és més neces- sària que mai.

95 96 Les lluites actuals, les revoltes del demà

Per Tithi Bhattacharya Il·lustració Clara-Iris Ramos

Aquest assaig és una reflexió n bona part del món neoliberal, durant els últims 40 anys el capital sobre les formes de vaga, de ha anat perfeccionant mecanismes la vaga com a abandonament per garantir la impossibilitat virtual de les vagues. Segons les estadísti- col·lectiu de la feina per part Eques realitzades per la International Trade Union d'un grup de persones, sia en un Confederation (ITUC) (Confederació Sindical Internacional, CSI), només l'any passat el 81% dels espai de treball sia dins d'una països van violar el dret a la negociació col·lectiva, mentre que el 65% dels països havien aprovat lleis comunitat concreta per negar als treballadors el dret a sindicar-se (el 2017 eren el 60%). Aquests mitjans «legals» sovint es complementen amb una violència oberta, amb assassinats sistemàtics dels activistes sindicals en diversos indrets del món. El ITUC/CSI ha registrat un augment dels actes de violència contra líders laborals, que de 59 el 2017 van passar a 65 el 2018. Aquests intents directes d’evitar l'acció col·lectiva estan reforçats pels obstacles que es de- riven del mateix mecanisme de la relació empresa- treballadors. Entre els mateixos treballadors hi ha divisions per motius de raça, gènere, ètnia (per anomenar-ne només uns quants) perquè al món real les relacions socials capitalistes «produeixen» persones a diferents nivells de degradació. Des dels hospitals (o la manca d’hospitals) on neixen,

97 les escoles a les quals poden accedir de petits, fins sector laboral, en què la mà d'obra femenina és a les cases i els barris on viuen, els treballadors majoritària, hagi emergit com un dels més mili- tenen recorreguts vitals diferents, fins i tot quan tants en la lluita mundial contra l'austeritat. comparteixen un espai de treball comú. Aquests Durant quaranta anys, el neoliberalisme ha recorreguts vitals creen les condicions per a anant corcant sistemàticament les institucions establir estructures salarials diferenciades que, al que la classe obrera necessita per construir la seu torn, reprodueixen socialment les desigualtats seva vida. S’han eliminat subsidis per a aliments i existents. combustibles, s’han desmantellat els sistemes pú- Un cop pensem en aquesta perversitat blics de distribució de la riquesa, s’han privatitzat capitalista –tant quan és la norma com quan és hospitals i escoles; s’han arribat a retallar recursos l’excepció– com una totalitat, podem començar per als parcs públics, fins al punt que els ajunta- a apreciar l’enormitat dels obstacles que han ments s’han vist obligats a considerar seriosament de superar els treballadors quan fan vaga. Però vendre aquests espais verds. El que ha sorgit arran una vaga no expressa la col·lectivitat, sinó que la d'aquesta depredació són comunitats i nens aban- construeix. El nou col·lectiu, una vegada generat, donats per l'Estat, perseguits per un futur cada no és ni estable ni una simple agregació numèrica vegada més fosc, en barris on els habitatges es de treballadors, sinó que més aviat és sempre una degraden i s’abandonen i les cases de penyores flo- «solidaritat en procés». Quan una mateixa forma reixen. En aquestes comunitats, l'acte i la pràctica de vaga inclou els episodis de la violència policial de l'assistència han estat i continuen sent un acte i les batudes d'immigrants, no només es reforça polític. Atesa l'austeritat de les infraestructures la solidaritat, sinó que es poden reconfigurar els necessàries per a la reproducció d'una vida digna, horitzons de la mateixa lluita. la recuperació de l'assistència ha emergit com el Una onada de vagues, per descomptat, reque- principal camp de batalla contra el capital. reix un augment proporcional d'aquestes pràcti- No cal dir que, a causa de la divisió de treball ques. S'han de recopilar i recollir diverses peripè- establerta històricament per motiu de gènere, la cies vitals i injustícies específiques de l’espai de tasca assistencial a la llar és realitzada principal- treball per produir una narrativa de lluita comuna. ment per dones. De la mateixa manera, les pro- No és un únic fet compartit que ignora les his- fessions que comporten un vessant assistencial tòries i necessitats específiques, sinó, una vegada –ensenyament, infermeria, neteja– sovint tenen un més, és una «solidaritat en procés», on els greuges nombre desproporcionat de personal femení. Però particulars s’aborden mitjançant l'acció col·lectiva. el més important no és només que les dones reali- tzin tasques assistencials, sinó el significat polític L'actual onada de vagues és femenina i les dimensions del que incloc en la denominació Actualment ens trobem immersos en una onada de feines assistencials. L'atenció, a parer meu, de vagues internacional de mestres. Des de Tunísia no s'hauria de veure només com a manifestació fins a Tamil Nadu, des de Brasil fins a Mèxic, i de individual, com algú, sovint una dona, que té cura manera molt destacada als Estats Units, hi ha un d’un cos malalt, un nen necessitat o una família moviment de vaga combatiu amb el professorat al famolenca. Quan afirmo que l’assistència en el capdavant. Però no és cap coincidència que aquest neoliberalisme és un acte polític, em refereixo a

98 tots els actes i professions l’objectiu de les quals és qüestió «feminista». Tradicionalment, les preocu- reduir les diferències de classe. Per exemple, les pacions feministes s'han limitat sovint a qüestions escoles públiques, que tenen per objectiu millorar com ara el dret a l’avortament i l'assetjament o les expectatives de vida dels nens de classe obrera, la violència sexual. En canvi, aquest nou tipus de els parcs públics on les seves famílies s’esplaien i es relaxen, els hospitals públics on es poden reparar i reconstruir les vides de la classe obrera són casos d’«assistència» en aquest sentit polític. Tots Les concessions als obrers aquests serveis i infraestructures són les vitals per a la producció de «persones», no només per repro- nacionals es realitzen sobre la duir les seves vides, sinó també per crear capaci- base d’un tracte discriminatori tats i atributs que són essencials per a la condició humana. del component immigrat obrer Determinar tots els indrets on l’«assistència» és una de les respostes més polítiques a l'austeritat ens ajuda a entendre millor el teixit connectiu que relaciona els diferents moviments dirigits per do- feminisme lluitador ha apartat la brúixola dels nes dels últims anys. Des de les vagues massives a efectes de la discriminació de gènere per dirigir-la l’Argentina contra la violència de gènere, l'immens cap a les causes. El nou moviment és tan intransi- moviment contra la privatització de l'aigua a Irlan- gent contra la violència de gènere com contra les da, fins a l'actual onada de vagues dels professors, lleis d'immigració que imposen la precarietat a les tots es poden veure com a dirigits per la mateixa dones migrades i les exposen a la depredació dels força: la necessitat d'establir un nou bé comú. seus caps i superiors. De la mateixa manera, aques- Aquesta nova onada de lluites també ha ta nova generació de feministes es nega a acceptar aconseguit difuminar la perillosa frontera entre la «sous iguals» als dels homes quan els dos salaris «lluita de classes» i la «lluita feminista», que moltes són baixos. És a dir, el moviment ha ampliat l’abast generacions de l'esquerra han fomentat. Pensem del feminisme per abordar qüestions universals so- en els punts de convergència política entre les bre salaris, assistència sanitària i violència policial. vagues a nivell mundial dels empleats de Google En conseqüència, tot i que moltes d'aquestes contra l'assetjament sexual i el moviment Inter- protestes són sobre millors salaris o reducció de national Women’s Strike (Vaga Internacional de costos de determinats serveis, no s’han de veure les Dones) que va començar el 8 de març de 2017 i en la seva forma externa, sinó en la seva essència que, de moment, no mostra cap senyal de feblesa. interna, com a moviments contra la rapacitat Mentre les vagues de Google es realitzaven als neoliberal i dirigits a restablir l'assistència per a les espais de treball, el moviment del 8 de març ha vides de la classe treballadora. estat present als carrers; tots dos moviments es basen en una agenda explícitament feminista. I el Previsió de futur de la lluita més important, aquests entramats de lluites han Si bé ningú no ignora que la principal caracterís- alterat els límits d’allò que es pot catalogar d’una tica de tots els períodes de desenvolupament del

99 capitalisme ha estat gestionar les condicions de altres tipus de violència similars en altres esferes, treball de manera que beneficiïn l’empresa, mai i això, en el neoliberalisme, equival a l'augment en no s’insistirà prou en la crueltat i la generalització tots dos àmbits i a múltiples formes de violència de d'aquestes pràctiques en el període neoliberal. gènere. Eliminar la democràcia en el lloc de treball mit- Que la disciplina laboral s’entreteixeixi amb jançant el desmantellament dels sindicats i dels altres formes de violència de gènere té una im- drets dels treballadors va ser la base sobre la qual plicació important: protestar-hi en contra en una es va fundar el neoliberalisme. De fet, va ser el esfera de la vida pot desembocar fàcilment en la fracàs de tres grans vagues –treballadors tèxtils a protesta en un altre àmbit. Les dones que llui- l'Índia, miners a Gran Bretanya, controladors aeris ten pel control dels espais de treball a les escoles als EUA– allò que va marcar el moment del seu poden inspirar i esperonar ben fàcilment la lluita naixement. De llavors ençà, durant quatre dècades per l'autonomia corporal femenina als carrers. els governs i empresaris neoliberals, a través de El precursor de la històrica victòria del dret a mitjans tant legals com il·legals, han intentat eli- l’avortament a Irlanda van ser les espectaculars minar qualsevol rastre de control dels treballadors protestes contra el preu de l’aigua. L'experiència als espais de treball. acumulada en el moviment de masses contra la Els espais de treball, però, no estan hermèti- privatització de l'aigua a Cochabamba (Bolívia), cament separats de la resta de la vida social, i conegut com la «Guerra de l'aigua», va ser el que va així la cultura dels espais de treball té el poder donar confiança als professors de Cochabamba per d'establir les condicions d’allò que pot ser accepta- anar a la vaga poc després. ble en altres relacions socials. Pensem en el cas de Així doncs, en els moments actuals esdevé pe- les anomenades «Zones de lliure comerç», aquests rillós destacar la rellevància o la superioritat de les indrets neoliberals per antonomàsia, la quinta lluites en els espais de treball per damunt de la llui- essència d’una disciplina laboral despietada. Com ta en altres àmbits. Una onada de lluites adoba el ja he argumentat anteriorment, aquestes zones terreny per a onades posteriors, ja que construeix imiten, de manera veritablement terrorífica, els el que Colin Barker va anomenar els «sediments» contorns de la llar sota el capitalisme. Igual com de l'experiència organitzativa anterior. En comp- les llars, són privades, estan protegides de la vigi- tes d'això, hauríem de reflexionar sobre tot el que lància tant social com estatal, produeixen articles Rosa Luxemburg va teoritzar a propòsit del que per proveir la societat (roba, sabates, aliments pro- passa en contextos molt antidemocràtics. cessats, joguines) a partir de mà d'obra femenina, i En una situació, va escriure Luxemburg, en són escenaris secrets d’una violència rampant. què «està prohibida qualsevol forma i qualsevol En aquestes zones, el control sexual que expressió del moviment obrer, en què la més petita exerceixen els caps sobre una força de treball ma- vaga és un delicte polític», s’ha de concloure, «en joritàriament femenina és la norma. Però no es pot tota lògica, que qualsevol lluita econòmica esde- suposar que la cultura de la violència s'aturarà un vindrà [tard o d’hora] política». I encara més, que cop es creua el llindar de la «feina», perquè una ve- hi havia una unitat i una reciprocitat totals entre gada s’ha abaixat el llistó en una esfera de la vida, el fet polític i el fet econòmic perquè «tota onada s’ha proporcionat la justificació i la inspiració per a escumejant d'acció política deixa rere seu un pòsit

100 Allò que s’imposa a la força de treball immigrada tendeix a generalitzar-se per al conjunt dels treballadors

fructífer del qual brosten mil tiges de la lluita que lluiten per Palestina. Si no ho fem, llavors, com econòmica». Si actualment als Estats Units vivim va advertir Luxemburg, la «mitja veritat» de les aquesta magnífica vaga de professors és també, en lluites sindicals es veurà soscavada per la «veritat bona mesura, gràcies a l’«onada escumejant» de plena» del capitalisme. Els lloguers dels habitatges les lluites anteriors que en van preparar el terreny, continuaran augmentant, la policia continuarà com les lluites dels moviments Black Lives Matter matant i mutilant persones de color. La reducció y Occupy o en favor de Palestina. Si els profes- de les diferències de classe, els augments salarials sors de Los Angeles han inclòs la lluita contra la o la garantia de cobrar una jubilació no contri- persecució de la immigració com a part de la seves buiran, per si sols, a millorar la qualitat de vida de demandes de vaga és, a parts iguals, perquè (a) la classe obrera si no identifiquem i enfortim les s'adonen que les vides dels seus alumnes i dels connexions inextricables entre les diverses lluites. pares d’aquests són, en realitat, les condicions Ara només estem assistint als inicis del que de possibilitat o no d'un ensenyament profitós; podria convertir-se en una revolta mundial contra i (b) la consciència sobre la immigració ha estat l'austeritat. Però el moviment obrer s'ha de politit- emmarcada per les llegendàries marxes i vagues zar més enllà de la seva expressió sindical. Cal de- d'immigrants d'anys anteriors. fensar la classe com un tot –els sous i les pensions, La valència política de «l’assistència», com a sí, però també els habitatges i els parcs infantils– pràctica i com a professió, en condicions neolibe- contra els estralls del capitalisme. Perquè això rals ens indica que podem esperar diverses vagues passi, cal desenvolupar i difondre allò que Luxem- i moviments entrellaçats al voltant d'aquests burg va anomenar el «sentiment de classe» i que temes. Moltes vegades es desencadenen l’un a el 1905 va permetre als treballadors russos veure l’altre, i així difuminen encara més les línies de «tota qüestió sectorial de qualsevol petit grup de separació entre les vagues als espais de treball treballadors com una qüestió general, com un afer i els moviments que sorgeixen per defensar les de classe», la qual cosa, al seu torn, els va portar a comunitats. La millor manera de construir l'onada «reaccionar a la seva influència com una unitat». de vagues actual és ampliar-ne l’horitzó polític i augmentar-ne les ambicions. Hem de construir Això encara ha de passar. Com a esquerra, en línies de comunicació organitzativa entre profes- pressentim l’arribada, com a revolucionaris, n’hem sors i infermeres, o entre professors i activistes d'assegurar l’èxit.

101 «Tú, lector, vas a ser el héroe del más chocante y hermoso libro de amor, política y soledad de los últimos años. Illska es la gran novela sobre el auge de la ultraderecha en Europa.» – Livres Hebdo

«Una deslumbrante novela que aúna, bajo un mismo techo, el Holocausto, la crisis económica, el avance de los neonazis en Europa y un trío amoroso franco como la vida misma.» – Profile

102 La Canadenca: la vaga que ens va regalar el temps

Text i il·lustració Cris Garriga

100 anys de la victòria sindical més important de la classe obrera

103 104 105 Pol·linitza’t

106 www.pol-len.cat

catarsis.indd 1 13/3/19 10:08

Vaga general significa acció comuna, instantània, de tots els treballadors, no per demanar aquestes o aquelles millores als amos, sinó per suprimir els amos, canviant el règim del salari, que ha de ser injust i explotador sempre, per un règim de solidaritat i benestar general.

-Francesc Ferrer i Guàrdia