D O C U M E N T A

MONISTROL DE MONTSERRAT

Any VIII Núm.29 Gener - Març, 2016

Editorial

mesura que passen els dies hom s’adona de Al’interès creixent i constant que tenim per aprendre i obrir les nostres fronteres. No sempre resulta fàcil donar resposta a totes les inquietuds SUMARI que se’ns plantegen. Amb tot, des de la Regidoria de Cultura, es procura atendre cada una de les Editorial ...... 1 peticions que rebem. Això sí, sense perdre de Notícies ...... 2 vista el nostre entorn més pròxim i també el de Divendres, un cafè a l’Arxiu més enllà, ja que tots formem part d’una mateixa Mestres republicans a Monistrol de comunitat. Tenint en compte a grans i petits, hem Montserrat ...... 3 impulsat el cicle “ Divendres, un cafè a l’Arxiu ” Els ponts d’ ...... 4 amb el qual, cada tercer divendres de mes Articles L’església de Sant Pere: el (sempre que el calendari ho permeti), oferirem conflicte entre Montserrat i el una activitat cultural en coordinació amb l’Arxiu bisbat de ...... 6 Municipal. Espiritualitat i art abstracte ...... 16 El primer i darrer propòsit és oferir a tots els Fonts documentals ...... 19 assistents la possibilitat d’apropar-se, de manera distesa, a cada un dels diferents temes d’interès històric, cultural, social i patrimonial que, d’una manera o altra, afecten . Així, doncs, us hi esperem a tots!!

Oriol Puig Morros Regidor de Cultura

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

Notícies “Divendres, un cafè a l’Arxiu”, nou cicle d’actes culturals a Monistrol

La Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat inicien aquest nou cicle d’actes culturals sota el nom: “Divendres, un cafè a l’Arxiu”. L’objectiu és rememorar les tertúlies culturals que es realitzaven en els cafès. Converses disteses en un entorn informal que permeti a tothom poder escoltar i participar o, simplement, gaudir d’una estona de tranquil·litat mentre les persones intercanvien impressions, informacions o parers. Aquests actes seran presentacions de llibres, taules rodones, etc. En definitiva, es tracta de crear un espai en el qual sigui possible portar a terme diferents diàlegs entre oradors convidats i públic assistent. La programació s’anirà donant a conèixer a través dels diversos canals de comunicació que disposem: la revista Documenta , la pàgina web municipal, el facebook, etc.

Mestres republicans a l’escola Sant Pere de Monistrol

L’actual edifici de l’escola de Sant Pere de Monistrol s’havia d’inaugurar en el curs de 1936-1937 però, l’esclat de la Guerra Civil va impossibilitar-ho. Tanmateix, la República, que havia començat el 1931, va impulsar la renovació pedagògica dels infants a través de mètodes innovadors com el Freinet. D’entre tots els mestres republicans que van exercir a Monistrol de Montserrat durant la Segona República va sobresortir Bernardí Corral. A través de la seva contínua activitat dins la vida social i cultural de Monistrol, Corral va ser el mestre de la impremta. En les seves classes va fer participar als seus alumnes de les revistes escolars pròpies de Sant Pere de Monistrol que portaven per títol Volves en l’aire i El pensamiento infantil . Aquestes revistes no es quedaven a Monistrol, és a dir, no es repartien solament entre els alumnes, sinó que a més s’intercanviaven a més de cinquanta centres diferents d’altres escoles com ara: Avià, Mallorca, Barbastre, Vallbona d’, , Vilaseca, Montijo, Vilafranca del Penedès, Puigvert, etc. El proper dia 26 de febrer, a les set de la tarda a Can Gibert, Alfred Rams ens parlarà sobre Bernardí Corral, el moviment Freinet i les revistes escolars que editaven tots ells.

700 anys del pont de Monistrol, ponts al riu Llobregat

Dins d’uns pocs mesos farà 700 anys que es va començar a construir el pont gòtic de Monistrol de Montserrat. El pont va suposar un autèntic punt d’inflexió per a la vida de la nostra vila. Aquest pont, com tots els altres, serveixen per a unir dues parts separades. Els ponts han estat, i són, punts de trobada, de comunicació, tan importants que han marcat diferències substancials a les localitats on foren erigits. El proper divendres, dia 18 de març de 2016, tindrà lloc al centre cultural de Can Gibert, a les set de la tarda, la presentació del llibre Els Ponts d’Esparreguera escrit per Àngel Manuel Hernández i

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 2

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

Eleuteri Navarro. Tots dos autors ens parlaran de la importància i la història dels ponts a Esparreguera amb especial incidència en el pont gòtic de Monistrol de Montserrat.

Noves incorporacions a la biblioteca auxiliar de l’Arxiu

Des de l’Arxiu Municipal volem celebrar la incorporació de dues noves adquisicions a la biblioteca auxiliar de l’Arxiu. Dins la col·lecció d’autors monistrolencs, comptem amb l’obra de Jacint Verdaguer, titulada Montserrat. La llegenda de Montserrat , editada per Maur M. Boix i impresa per Eumo Editorial el 1997. Es tracta de l’edició completa de la llegenda amb un excel·lent estudi crític i una transcripció molt acurada. El segon llibre, Topònims de Sant Llorenç del munt i rodalia, és una eina de treball per a tots els estudiosos de l’entorn. L’autor, Miquel Ballbé i Boada, va recopilar tots els noms d’aquest tram que forma part d’un dels antics camins d’arribada a Monistrol. A través d’aquest llibre, editat pel Centre Excursionista de Terra l’any 2000, hem descobert que hi ha un indret anomenat “Punta de Monistrol”. Si el lector vol saber de quin indret es tracta, pot consultar el llibre a l’Arxiu.

Divendres, un cafè a l’Arxiu

Mestres republicans a Monistrol de Montserrat

El proper divendres 26 de febrer de 2016, a les 19:00 hores , tindrà lloc al casal cultural de Can Gibert la presentació de Mestres de la impremta. El moviment Freinet al País Valencià (1931-1939) . Es tracta d’un estudi realitzat pel mestre i escriptor Alfred Ramos González (Castelló de la Plana, 1951).

Mestres de la impremta és una obra en la qual l’autor tracta de recuperar la memòria i la història dels mestres freinetistes valencians dels anys 30. Aquesta generació de docents van procurar canviar la pedagogia imperant a l'escola per tal de formar ciutadans íntegres, tot donant-los lliure expressió mitjançant la impremta i les revistes escolars i, així, acabar teixint una xarxa de comunicació entre els diferents centres que practicaven aquest sistema educatiu. L’estudi arrenca amb una panoràmica de la trajectòria de Freinet, de la CEL i de l'Escola Moderna. Els fets s'emmarquen en el context de l'Escola Republicana. Alfred Ramos s’endinsa en l'origen i evolució del moviment Freinet valencià, i amb les repercussions i característiques de les publicacions freinetistes valencianes, tot afegint un estudi bibliomètric. Resulta especialment interessant, l'inventari, catalogació i anàlisi de les

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 3

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

quaranta-una publicacions localitzades i consultades per l’autor. Alfred Ramos González ha estat sempre vinculat amb el món de l’ensenyament en totes les seves facetes. Mentre realitzava diferents experiències en el cinema independent del País Valencià, Ramos ha estat membre fundador de l'Associació per a la Correspondència i la Impremta Escolar (ACIES) i el Moviment Cooperatiu d'Escola Popular del PV (MCEP-PV), a la vegada que va participar activament en les primeres colònies d’estiu al País Valencià (1976-1978). Així mateix, ha publicat nombrosos llibres pel que fa a l’ensenyament i a la història de la premsa local i comarcal, a més de relats literaris.

Per iniciativa de la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat, s’ha convidat Alfred Ramos a venir a Monistrol perquè en el transcurs d’elaboració del seu estudi va localitzar, seguir i estudiar la tasca que Bernardí Corral va realitzar a l’escola pública municipal de Sant Pere. I és que el moviment Freinet va comptar amb nombrosos centres a Catalunya els quals també impulsaren aquesta iniciativa didàctica amb un èxit notable. Des de Monistrol de Montserrat, els alumnes de l’escola de Sant Pere varen crear dues revistes que portaven per títol Volves en l’aire i El pensament infantil , de les quals malauradament no es conserven tots els números. Mestres de la impremta ha tingut molt bona acollida al País Valencià i ha estat present en nombroses institucions públiques. El proppassat dia 1 de febrer de 2016, el llibre va ser presentat al Paranimf de la Universitat de València i va omplir d’assistents tota la sala.

Vista parcial del Paranimf de la Universitat de València durant la presentació

Presentació del llibre “Els Ponts d’Esparreguera a Monistrol de Montserrat”

El proper divendres 18 de març de 2016 tindrà lloc la presentació del llibre Els ponts d'Esparreguera , a Monistrol de Montserrat. Es tracta d’un estudi dels escriptors Àngel M. Hernández Cardona i Eleuteri Navarro Herrerías i publicat per l’Ajuntament d’Esparreguera. L’acte tindrà lloc al casal cultural Can Gibert a les 19:00 hores.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 4

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

Aquesta presentació, promoguda per la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat, s’emmarca dins el programa d’actes culturals que s’impulsaran per al tercer divendres de cada mes.

Àngel M. Hernández Cardona, doctor en Ciències Biològiques, ha escrit diversos llibres de botànica, història i excursionisme sobre Olesa, Esparreguera i . Ha col·laborat en nombroses revistes de recerca i divulgació, a més del butlletí de l’Arxiu Municipal de Monistrol (Documenta Monistrol de Montserrat ). Eleuteri Navarro Herrerías ha col·laborat en algunes revistes, és membre del Col·lectiu Esparreguerí de Recerques i ha participat en diversos estudis locals. Tots dos han escrit els articles L'empremta andalusina al tram montserratí del Llobregat (2007) i Un puente andalusí sobre el río Llobregat (2007). Amb anterioritat, juntament amb Joan Llort, va escriure el llibre Les plantes d'Esparreguera (2003). Recentment, ha realitzat el llibre Els ponts d'Esparreguera (2015), que pròximament es presentarà a la nostra vila perquè conté moltes referències de Monistrol de Montserrat. ELS PONTS D’ESPARREGUERA

Amb el títol Els ponts d’Esparreguera es recull el treball d’Àngel M. Hernández i Eleuteri Navarro. Es tracta d’un llibre de 240 pàgines bellament imprès i il·lustrat amb moltes fotografies, alguns plànols i dos aconseguits dibuixos d’Isidre Monés.

Després d’una llarga i documentada introducció, on es tracten diversos temes històrics, com ara l’origen de Sant Salvador de les Espases, o els camins d’origen medieval, es fa l’estudi dels ponts existents damunt del Llobregat i dels torrents i les rieres Tercer pont de fusta del Cairat escalada dels voltants d’Esparreguera. S’ha de dir que aquesta investigació s’ha basat en treballs de camp i en recerques en arxius.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 5

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

L’obra consta dels següents capítols: els vestigis del pont medieval del Cairat; el pas del Cairat i el pas de la Rabassa; el pont de la Puda; tres intents de fer un pont prop de la Puda; el pont de ferro de la fàbrica de Josep Puig i la palanca penjant de la colònia Sedó; el pont inacabat de les Pells; el pont entre Esparreguera i Olesa; els ponts del tren; el pont de Magarola; el pont del torrent de Pruneres; els ponts de l’antiga carretera a la Puda i a Monistrol; els ponts de la carretera a Piera; i altres ponts.

Per a cada capítol, els autors presenten un text rigorós i entenedor. Cal ressaltar que les dades aportades són de primera mà, gairebé totes inèdites i suposen una contribució important a aquesta temàtica. A continuació ofereixen un seguit de dades documentals exposades cronològicament, les quals ens permeten comprovar o ampliar la informació aportada en el text explicatiu. Com afegitó, en alguns capítols els autors també tracten altres temes Palanca de la colònia Sedó escalada relatius al contingut del llibre. Finalment, el treball és clos amb les semblances biogràfiques dels arquitectes i enginyers de camins que van intervenir en la construcció dels ponts.

Articles

Monistrol a les acaballes de l'Antic Règim (II). L'església de Sant Pere: el conflicte entre Montserrat i el bisbat de Vic sobre la seva jurisdicció i la reforma parroquial de 1775

Carlos Pizarro Carrasco

ot seguit, encetaré un segon treball sobre Monistrol a finals de l'edat moderna. En el Tnúmero anterior de DOCUMENTA, vaig analitzar el context econòmic i polític i la visió que es tenia del passat monistrolenc a través dels testimonis escrits de l'època; molt especialment, vaig centrar-me en les respostes desaparegudes de la vila al qüestionari de Francisco de Zamora, redactades pel sacerdot olesà Joan Boada el 1789. En aquest treball, faré una aproximació a la història de la parròquia de Sant Pere a cavall dels segles XVIII i XIX: un període apassionant en què trobem algunes pervivències, com ara el ressorgiment del vell conflicte entre Vic i Montserrat entorn de

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 6

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

la nullius dioecesis , al costat dels profunds canvis en l'organització de la comunitat eclesiàstica que provocaren les polítiques il·lustrades de la Monarquia hispànica.

No podríem entendre determinats períodes històrics sense tenir en compte la forta presència de la religió i l'estament eclesiàstic en la vida quotidiana, la societat i els afers públics. En aquest sentit, la crònica sobre la vila de Monistrol del prevere Zoile Gibert, signada el 1824, dedica bona part del seu relat als assumptes parroquials. És una llàstima que la documentació sobre aquesta època de l'arxiu de l'església de Sant Pere s'hagi esvaït a conseqüència de la Guerra Civil, mentre que el rastre dels llibres de l'escrivania eclesiàstica resta difuminat dins del fons de la desamortització (“Monacals”) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Tanmateix, aquestes circumstàncies fan més necessari que mai –i molt més estimulant– assumir un repte com el que plantegem en el present article.

1. Monistrol de Montserrat, “ de ningun bisbat”

Els orígens de l'església de Sant Pere de Monistrol es remunten als anys 888 i 933, quan els comtes de fan donació d'una part de la muntanya de Montserrat amb les seves esglesioles al monestir de Ripoll. El temple monistrolenc, esmentat a la documentació ja el 1186, va canviar a l'emplaçament actual abans de 1271; a mitjan segle XIV va ser reedificat i el 1570 es van iniciar les obres de l'església renaixentista actual, que va haver de ser reconstruïda parcialment el 1940.

De la parròquia de Monistrol, ja trobem alguna referència a mitjan segle XI. Més endavant, l'any 1262, tenim notícia de la confirmació pel papa Urbà IV d'una concòrdia, acordada entre el bisbe de Vic i l'abat de Ripoll, que atorgava l'exempció episcopal a totes les esglésies dependents del monestir de Ripoll, inclòs el priorat de Santa Maria de Montserrat. Segons Francesc Xavier Altés, aquest privilegi constitueix el punt d'arrencada de l'exercici de la jurisdicció eclesiàstica nullius o quasi episcopal en una part de la baronia de Montserrat (Monistrol, Santa Cecília i ). Malgrat que el document no sembla gens explícit pel que fa a l'existència d'una circumscripció separada de la diòcesi, l'abadia va seguir actuant com a tal durant segles; a més a més, l'annexió de la rectoria de Monistrol, al segle XVI, li va permetre un major control de la parròquia, ja que en endavant l'autoritat abacial no només actuaria com a prelat ordinari, sinó que també la governaria en qualitat de rector curat. Finalment, arran de la supressió dels ordes monacals de 1835 la jurisdicció va passar al bisbe de Vic i va ser definitivament abolida el 1874, quan l'antic territori de l'abadia fou agregat a la diòcesi de Barcelona. 1

D'acord amb la doctrina catòlica, els prelats inferiors exempts eren dignataris eclesiàstics amb jurisdicció espiritual que gaudien d'un determinat grau de separació respecte la jurisdicció del bisbe i de dependència directa del papa de Roma. Dins

1 ALTÉS i AGUILÓ, Francesc Xavier: “Orgues, orgueners i organistes a l'església de Sant Pere de Monistrol de Montserrat”, dins Anuari de l'orgue, I (2002), p. 79-100; RIBAS, Benet: Annals de Montserrat (1258-1485), edició i estudi introductori a càrrec de F.X. ALTÉS i AGUILÓ. Barcelona, Curial edicions - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 13, 131-132: nota 5.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 7

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

d'aquest grup, destacaven els que exercien jurisdicció activa sobre el clergat i el poble d'un o diversos llocs que constituïen un territori separat de la diòcesi, la nullius dioecesis ; en aquest cas, la separació territorial era tal que arribava a formar una “quasi diòcesi”, en què el prelat era considerat l'ordinari i tenia atribuïda una potestat quasi episcopal que incloïa gairebé tots els àmbits de la jurisdicció episcopal. Així doncs, podia ser cridat a concili provincial; proveir beneficis i oficis parroquials; governar les parròquies del seu territori; exercir el dret de visita; conèixer les causes penals i matrimonials, etc. En canvi, el que mai podia fer un abat nullius era ordenar els seus súbdits, que havien d'acudir a un bisbe per rebre els ordes sagrats, atès que la potestat d'orde estava reservada als que havien rebut la consagració sacramental episcopal. 2

No va ser fàcil resoldre les nombroses controvèrsies que hi va haver entre els bisbes i determinats abats que afirmaven ser prelats exempts amb jurisdicció sobre el clergat i el poble que habitava en un territori més enllà del seu monestir. D'acord amb la jurisprudència del tribunal de la Rota romana, l'existència d'aquesta separació territorial només podia demostrar-se de tres maneres: amb un títol o privilegi papal que concedís de manera plena i explícita aquesta jurisdicció separada del bisbe; per “prescripció immemorial o centenària” ben provada, és a dir que el prelat inferior hagués exercit actes jurisdiccionals de bona fe durant un llarg període de temps, consentits i coneguts per l'autoritat diocesana, i que tingués a favor tres sentències en seu apostòlica; o mitjançant la “prescripció quadragenària amb titulus coloratus”, que exigia un títol o privilegi pontifici imprecís però raonable que hagués estat observat de bona fe durant almenys quaranta anys. 3

Al llarg de l'edat mitjana i moderna, les disputes per la jurisdicció nullius sobre la parròquia de Monistrol es van multiplicar i els diferents bisbes de Vic, que no renunciaren a l'exercici del seu dret de visita i a altres actes episcopals com l'ordenació de sacerdots, molt sovint van portar l'assumpte a la cúria romana. 4 A finals del segle XVIII, la reforma beneficial i parroquial impulsada per la Corona espanyola va causar la la revifalla de la polèmica jurisdiccional amb l'abadia de Montserrat; de fet, durant el plet iniciat el 1797, el pare Benet Ribas va cercar de l'arxiu de Montserrat el conegut privilegi papal de 1262 i no seria estrany que el pergamí hagués estat aportat en aquest i altres litigis per la competència sobre l'església de Sant Pere. 5

2 VIANA, Antonio: “La doctrina postridentina sobre el territorio separado, nullius dioecesis ”, dins Ius canonicum , XLII, núm. 83 (2002), p.41-82. 3 Ibidem. 4 Sense ser exhaustiu, el catàleg de l'Arxiu Episcopal de Vic conté visites pastorals a Monistrol d'època medieval i moderna els anys 1331 (AEV 1200/2), 1425 (AEV 1201/2), 1536 (AEV 1202/7) i 1799 (AEV 975/2). Quant a la potestat del bisbe de Vic de nomenar els preveres monistrolencs, v. AMMM, “Zoyle Gibert. Notícia sobre les antiquitats de la vila de Monistrol. 1824” (fotocòpia del manuscrit original), f. 3r. 5 RIBAS, B: Annals de Montserrat..., estudi introductori de F.X. ALTES, p. 131-132: nota 5. Caldria fer un estudi documental profund i detallat d'aquests litigis, però una primera ullada ens permet tenir constància de disputes sobre la jurisdicció nullius de Monistrol els anys 1322, 1360, 1394 i 1623, vegeu: RIBAS, Annals de Montserrat, p. 157, 194 i 229. Hauríem de confirmar un altre litigi cap a 1669-1672, en què trobem tres discursos jurídics del monestir de Montserrat possiblement relacionats, segons el catàleg de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (cataleg.ub.edu), amb els topogràfics de la Sala de Reserva: 07 XVII-4899-16; 07 Ms 971 Imp 76 ; 07 B-38/1/4-8.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 8

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

2. L'organització de la parròquia abans de la reforma beneficial

A mitjan segle XVIII el sosteniment de les parròquies espanyoles depenia del sistema beneficial. La major part dels seus clergues seculars era titular d'un benefici eclesiàstic, requisit imprescindible per accedir als ordes sagrats majors (sotsdiaca, diaca i prevere). D'acord amb el dret canònic, era un càrrec espiritual que l'Església conferia canònicament amb caràcter perpetu, al qual anava annexa una renda, que havia estat fundat amb intervenció de la jerarquia eclesiàstica; aquesta renda o “prebenda” solia procedir de béns immobles, delmes, censals, llegats testamentaris, etc. Quan el benefici havia estat creat per una autoritat eclesiàstica, era l'ordinari eclesiàstic qui l'escollia i el conferia per lliure col·lació; però si es tractava d'un benefici de patronat, els més abundants, els fundadors particulars i els seus successors (els patrons) nomenaven el candidat i el presentaven a l'autoritat eclesiàstica per a la seva investidura formal, o “canònica institució”.

A la pràctica, el problema principal dels beneficis era que no tothom que els cobrava ocupava un càrrec eclesiàstic concret; tampoc tots els oficis tenien darrera una dotació econòmica suficient que els fessin viables. Tret dels beneficis curats, les tres quartes parts dels prop de 40.000 beneficis parroquials que hi havia a Espanya no tenia jurisdicció ni responsabilitat pastoral o “cura d'ànimes”; a més, en molts casos no calia que residissin a la localitat per exercir-los. Com que no estaven autoritzats a administrar els sagraments ni a instruir espiritualment els feligresos, els titulars d'aquests beneficis simples gairebé només s'ocupaven de complir allò establert en la seva fundació: assistien a les processons i pregàries, celebraven missa el diumenge que el corresponia i oficiaven els funerals i les misses d'aniversari degudes. D'altra banda, arran de les mesures del Concili de Trento (1545-1563) contràries a l'absentisme del curat a les parròquies, es va fer habitual en algunes parròquies que un vicari, coadjutor o tinent del cura l'assistís i pogués substituir-lo; es tractava, però, d'un clergue sense benefici –i, per tant, sense una renda adequada– que ocupava el càrrec amb caràcter temporal i, pel que sembla, no tenia autoritat ni tan sols una formació religiosa adequada. 6

Un informe enviat per l'abat de Montserrat al ministre Marquès de la Ensenada, amb motiu del Concordat de la Santa Seu de 1753, ens ofereix una radiografia de l'extensa comunitat parroquial de Sant Pere de Monistrol, que el monestir considerava sota la seva jurisdicció ordinària i quasi episcopal. Dos monjos vicaris regentaven la rectoria en nom de l'abat de Montserrat i ni més ni menys que 16 sacerdots formaven la comunitat parroquial, amb vuit preveres beneficiats i vuit “fills de vila”: 7

6 BARRIO GOZALO, Maximiliano: “El sistema beneficial en la España del siglo XVIII. Pervivencias y cambios”, dins Cuadernos dieciochistas , 2 (2001), p. 73-107. 7 ZARAGOZA PASCUAL, Ernest: “Beneficios de las abadías benedictinas de Montserrat y de la diócesis de Gerona”, dins Analecta Sacra Tarraconensia, 73 (2000), p. 134-135.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 9

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

BENEFICIS I ALTRES PECES ECLESIÀSTIQUES A SANT PERE DE MONISTROL (1753) Rendes Benefici Beneficiat Patró/ns Observacions (advocació) anuals* Ntra. Sra. del Roser Gabriel Anton, Gabriel Ponsi i 12 r. Benefici de residència clergue d'ordes hereus menors Sant Martí 8 Josep Comajuncosa, Raimunda Mata i 27 r. Benefici de residència prevere successors Ntra Sra de Joan Constans Ajuntament de No se saben Benefici de residència. La l'Esperança (I) regidors possessió està en litigi Sant Jaume Apòstol Gabriel Ramon Dionís Ramon 30 r. Benefici de residència. (I) 9 Fundat a l'altar major Sant Anton i Sant Antoni Coll, prevere Abat de 18 r. Benefici de residència. Roc Montserrat (qui Fundat a l'hospital de el presenta vuit Monistrol. El titular mesos) sempre ha de ser monistrolenc. Sant Joan Baptista Francesc Carner, Gabriel Sanz 13 r. Benefici de residència prevere Sala i Francesca Singla i Font Sta Maria Francesc Carles 66 r. Benefici de residència Magdalena Amat, diaca Ntra Sra Esperança Pau Pont, prevere Bru Pont / 24 r. Benefici de residència, (II) Raimunda Mata i Els patrons el presenten Monfahi alternativament Sant Jaume (II) Jaume Casapana, Ajuntament de 153.5 r. No és de residència. prevere regidors aprox Fundat a l'altar major Capellania Gabriel Anton, Gabriel Anton, 30 r. Fundada a l'altar major clergue ordes pagès menors 8 admissions a fills de vila units a la comunitat de beneficiats

* Valor net de les rendes anuals computades per un quinquenni (en rals d'ardits, moneda barcelonina)

8 Sobre aquest benefici, tinc publicat un article a DOCUMENTA, vegeu PIZARRO CARRASCO, Carlos: “Dos documents inèdits sobre la història de l'església parroquial de Monistrol: Bernat i Joan Marcet, deutors d'un censal mort destinat al benefici de Sant Martí (1659-1724)”, dins Documenta. Revista de divulgació de l'Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat, núm , 16 (2012), p. 2-12. 9 Segurament el patró més il·lustre que va tenir aquest aquest benefici privat va ser Joan Carles Amat (c. 1572-1642), de qui Dionís Ramon era successor, v egeu PIZARRO, Carlos - MONTAÑÀ, Daniel - BANQUÉ, Carles - BLASCO, David: L'empremta del monistrolenc Joan Carles Amat . Ajuntament de Monistrol de Montserrat, 2014, p. 21 i 49.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 10

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

En primer lloc, s'ha dit que l'annexió de la rectoria de Monistrol es va produir el 1538 gràcies a la concessió del papa Pau III; malgrat això, no hem trobat cap referència documental que demostri el suposat privilegi pontifici i l'any exacte. 10 Una font versemblant podria ser la Perla de Cataluña de Gregorio Argáiz, però en realitat aquesta només esmenta, en referència a l'abadiat de Miguel de Pedroche (1536-1540), que “En su tiempo se unieron al monasterio las rectorías de Monistrol, Aulesa y Artesa, lugares conocidos.”11

Sembla que fou a partir de 1556 que l'abat de Montserrat va començar a proveir la rectoria, quan va renunciar el darrer rector de Monistrol. La manca de residència de l'autoritat abacial va ser suplida primer per vicaris elegits entre els donats-sacerdots del monestir; després van ser dos els vicaris: un lloctinent de rector, que era monjo i presidia i regia la comunitat de preveres beneficiats, i que al document de 1753 apareix a més amb el càrrec de “vicari general de l'abadia”; i un vicari curat, el qual podia ser també un clergue regular o bé un sacerdot diocesà contractat, i que exercia el servei pastoral –la cura d'ànimes– per delegació de l'anterior, i la notaria eclesiàstica de la vila. 12 Zoile Gibert manifestava que no havia existit el document pontifici d'unió de la rectoria de Monistrol al monestir, ja que la Reial Càmera les havia reclamat en diverses ocasions i mai s'havien aportat els originals; d'altra banda, el darrer rector de la vila assegura que va ser un tal mossèn Miquel Cordelles.13

D'altra banda, hi havia la comunitat de beneficiats, que havia estat instituïda el 1529 per l'abat de Montserrat, amb onze preveres. El document de 1753, en canvi, esmenta vuit beneficis eclesiàstics simples –sense cura d'ànimes–, amb l'obligació de residència: set eren de patronat laic i un de lliure col·lació, el benefici de Sant Anton i Sant Roc; en tots aquests casos, quan els titulars efectivament estaven adscrits de manera exclusiva a l'església de Monistrol i residien a la localitat de manera continuada, a més de les rendes pròpies del seu benefici podien també cobrar una part de les “distribucions quotidianes” per les hores canòniques, misses i funerals celebrats. D'altra banda, el memorial també fa referència altres peces eclesiàstiques, que eren un benefici de patronat sense residència, una capellania exercida per un dels beneficiats anteriors i vuit fills de vila; aquests darrers estaven units a la comunitat de beneficiats en virtut d'una concòrdia i igualment participaven de les distribucions de la parròquia si eren residents. Finalment, tenim coneixement que en aquella època l'església comptava amb un organista, un càrrec proveït de manera compartida gràcies a una concòrdia signada el 1648 entre els hereus del prevere Joan Bellera, el comú de la vila i la comunitat parroquial.14

10 D'aquest privilegi, que situen erròniament en el pontificat de Pau II , en parlen ALTÉS, “Orgues, orgueners i organistes...” (2002), op. cit. i Salvador REDÓ, autor dels textos del llibret editat en commemoració dels deu segles d’història de Sant Pere de Monistrol Amb vostre nom comença nostra història . Monistrol de Montserrat, 2008, p. 6. 11 ARGÁIZ, Gregorio: La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Monserrate . Madrid, Imprenta de Andrés Garcia de la Iglesia, 1677, p. 182. 12 ALTÉS, F.X.: “Orgues, orgueners...”, op. cit. ZARAGOZA PASCUAL, E., op. cit. 13 GIBERT, Zoile: “Notícia de les antiguitats de la vila de Monistrol. 1824”, dins DOCUMENTA, núm. 4 (2009) , p. 7-40, vegeu p. 14. 14 ALTÉS, F.X.: “Orgues, orgueners...”, op. cit . ZARAGOZA PASCUAL, op. cit.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 11

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

3. El Pla beneficial de Sant Pere de Monistrol (1775) i les seves conseqüències

Al segle XVIII la Monarquia hispànica va tractar d'exercir l'autoritat reial sobre els aspectes temporals de la Església. El regalisme va ser una política que actuava en defensa dels drets de la Corona (regalies) relacionats amb la seva condició de patró protector de l'Església nacional. Mitjançant una d'aquestes atribucions, el “Reial Patronat”, el monarca participava en el nomenaments dels bisbats, arquebisbats i de determinades abadies, com la de Montserrat; a més, havia de vetllar per la disciplina eclesiàstica i el bon funcionament de les parròquies, allunyant-les de les dificultats econòmiques. 15

Després de la signatura del concordat amb la Santa Seu de 1753, que desplaçava el Papat de la provisió de la majoria de beneficis eclesiàstics, la reforma beneficial va ser el següent objectiu de la política eclesiàstica de la Monarquia. La circular de la Reial Càmera de Castella de 12 de juny de 1769 exigia a tots els prelats ordinaris que formessin plans d'unió i supressió de beneficis “incongrus” de la seva diòcesi, la renda dels quals per si sola no permetia mantenir el sacerdot. Aquesta racionalització perseguia incrementar la dotació dels beneficis curats perpetus (el cura párroco , o el “vicari curat perpetu” si eren curats units a altres esglésies, monestirs i comunitats) i imposar a tots els beneficiats l'obligació de residència i la càrrega d'ajudar en el servei pastoral. 16

Tan el bisbe de Vic com l'abat de Montserrat, que s'erigia en “prelado inferior con territorio nullius y jurisdicción quasi episcopal”, van presentar els seus propis plans de reforma de les parròquies de Monistrol, Santa Cecília i Sant Pere dels Arquells (Segarra), unides a la rectoria del monestir. És per això que el 1770 es va iniciar un plet entre ambdues instàncies eclesiàstiques sobre jurisdicció que es va perllongar molt en el temps i que, en les primers fases, va tractar també sobre el nou establiment parroquial. Davant d'aquest plet, el tribunal de la Reial Càmera va optar per passar l'expedient a l'arquebisbe de Tarragona, Juan de Lario y Lancis, que el 1775 va acabar decretant el Pla beneficial de 1775 de dites esglésies. L'oposició per part de Montserrat, especialment per l'erecció de vicaris perpetus seculars va fer que s'endarrerís la seva aplicació fins al 1778; el primer prevere que va guanyar l'oposició a curats per ocupar el càrrec a la nostra vila va ser Josep Aymerich, natural de Fornells de la Selva. 17

15 CARRASCO RODRIGUEZ, Antonio: El Real Patronato en la Corona de Aragón . Publicacions de la Universitat d'Alacant, 1997., p. 17-20. 16 BARRIO GOZALO, M., op. cit . 17 CARRASCO RODRÍGUEZ, Antonio: “Las intervencions reales en los pleitos del real Patronato”, dins Revista de Historia Moderna, 16 (1997), p. 321-322. REDÓ, Salvador: “Notes sobre el litigi per determinar la competència de Montserrat sobre la comunitat de preveres i la parròquia de Monistrol”, dins L'Anuari. Un any de vida monistrolenca, 1993 (Ed. Art i Esplai, 1994), p. 53-56; vegeu la transcripció de la còpia d'un manuscrit de l'arquebisbe de Tarragona Romuald Mon i Velarde, amb data 24 de gener de 1806, possiblement provinent del fons documental de Cal Gibert. Sobre Josep Aymerich, de qui en parla també Gibert a la Notícia , p. 12, hem pogut consultar una “Relacion de los meritos, titulos, grados y exercicios literarios” de 1791, impresa en tres fulls, que devia estar relligada en un volum més extens. Agraïm a l'arxiver de Monistrol la còpia digital que ens ha facilitat.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 12

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

De manera resumida, el nou arranjament beneficial de Sant Pere de Monistrol institueix els següents canvis en l'estructura de la parròquia:

• Un vicari curat , de caràcter perpetu i secular i amb una dotació econòmica adequada substitueix els dos monjos vicaris que nomenava discrecionalment l'abat. • S'extingeixen les 8 admissions a “fills de vila”. • Es considera que per una població de 339 famílies que viuen a Monistrol, n'hi ha prou amb 8 títols eclesiàstics, inclòs el cura. A més, s'imposa a aquests beneficiats “ aquellas cargas de obligación que proporcionan, facilitan, y mejoran el pasto espiritual de los fieles ”. • La plaça d'organista s'annexiona al benefici ja existent de Sant Antoni i Sant Roc, passant així a ser proveïda per l'abat de Montserrat. 18

Malgrat la reforma eclesiàstica, tot apunta que el monestir va mantenir les seves principals prerrogatives sobre l'església de Monistrol. D'entrada, va continuar amb la seva condició d'abadia nullius i fins i tot podria haver-ne sortit reforçat. Segons assegura Zoile Gibert, els notaris de la vila van començar a posar “de ningun bisbat” en els seus escrits i, als documents antics que custodiava Montserrat a l'arxiu de la casa de la Sala de Monistrol, es van esmenar les referències a la diòcesi vigatana; a més, quan van deixar la rectoria, els monjos sortints no van lliurar els llibres sacramentals on posava “bisbat de Vic” al nou vicari perpetu secular. En segon lloc, l'abat de Montserrat va conservar el títol de rector de la parròquia, ja que va seguir exercint la cura d'ànimes a través d'un vicari i cobrava igualment el delme eclesiàstic i la primícia. Finalment, el 1824 el mateix Zoile Gibert expressava les conseqüències nefastes que, en la seva opinió, encara patia la vila arran de la supressió dels “fills de vila”: la manca de sacerdots per al sosteniment del culte i sobretot la pèrdua d'un contrapoder important enfront de les ambicions del monestir. 19

Les rivalitats entre l'abadia i les comunitats eclesiàstica i municipal de Monistrol van causar nous recursos davant la Reial Càmera amb la intenció de reformar el Pla beneficial de 1775, que van ser aprofitades per replantejar també l'assumpte de la jurisdicció del monestir. La Notícia de Zoile Gibert destaca el paper que va tenir el seu autor com a procurador de les institucions locals en aquests litigis i en la recerca de documents històrics a Can Gibert i a l'arxiu parroquial per al bisbe de Vic, Francesc de Veyan i de Mola; es tractava de desacreditar les pretensions jurisdiccionals montserratines i argumentar que la parròquia tenia recursos econòmics suficients per dotar els “fills de vila” extints i, per tant, recuperar-los. El resultat va ser un memorial que el diocesà va presentar davant la Reial Càmera a la dècada de 1790 i que va ser traspassat al nou arquebisbe de Tarragona. Aquest informe resultava favorable als interessos locals pel que fa als sacerdots suprimits i negava la nullius dioecesis : es

18 REDÓ, S.: “Notes sobre el litigi...”, op. cit . (document de 1806); ALTÉS, F.X.: “Orgues, orgueners...”, op. cit . 19 GIBERT, Z.: op. cit., vegeu p. 9-14, 24.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 13

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

basava en la inexistència de cap títol papal de separació del bisbat, l'exercici il·legítim de la jurisdicció montserratina i la no interrupció dels actes episcopals dels bisbes de Vic sobre aquell territori (com l'ordenació de sacerdots). 20

Davant d'això, l'arquebisbe de Tarragona Francesc d'Armanyà (1785-1803) va fer una proposta de reforma del Pla beneficial, sense pronunciar-se sobre el tema de la jurisdicció, que es va trobar amb l'oposició de Monistrol i el prelat de Vic. El metropolità volia retornar només sis de les vuit places de “fills de vila”, amb la condició que fossin “títulos collativos”, és a dir, que es convertissin en beneficis escollits directament per l'autoritat eclesiàstica; d'aquesta manera, tindrien una dotació econòmica pròpia (no dependrien de les distribucions) i no serien de patronat local sinó que estarien sota control de l'abat de Montserrat. El cas és que, com ja hem vist, el 1796 es va reobrir la causa per la jurisdicció nullius a la Cúria Episcopal de Vic i l'any següent l'afer va generar un nou litigi amb el monestir; en aquest context, Gibert recorda que la Reial Càmera Façana principal de l’església de Sant Pere de Monistrol va exigir almenys en tres ocasions (durant 1801 i 1802) les butlles originals de l'absorció de la rectoria de Monistrol i mai li van ser donades. Posteriorment, la reforma del Pla beneficial va passar a mans del nou arquebisbe Romuald Mon i Velarde que, el 1806, declarava que s'havia de mantenir l'arreglo de 1775. 21

Després de la Guerra del Francès i dels esdeveniments revolucionaris de 1820-1823, la crònica de Zoile Gibert presenta una relació del beneficis de l'església parroquial, amb només dos titulars identificats. Al costat de l'esmentada desaparició dels “fills de vila”, podem constatar també l'absència de l'únic benefici sense residència que apareixia al memorial de 1753, el qual devia ser eliminat també arran de la reforma eclesiàstica. D'altra banda, crida l'atenció que l'autor ometi només el patronat d'un dels beneficis, el

20 Ibidem, p. 9-14. 21 REDÓ, S.: “Notes sobre el litigi...”, op. cit . (document de 1806); GIBERT, Z.: op. cit., vegeu p. 11; RIBAS, B: Annals de Montserrat..., estudi introductori de F.X. ALTES, p. 131-132: nota 5.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 14

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

de Sant Anton i Sant Roc, curiosament l'únic que corresponia per fundació a l'abat de Montserrat: 22

ELS BENEFICIS DE LA PARROQUIA DE SANT PERE DE MONISTROL L'ANY 1824 Benefici Beneficiat Patró/ns Observacions (advocació) Ntra. Sra. Roser Reverend Jeroni Els Ponsi, de Monistrol; Inicialment dissolt per manca de Moll després, l'abat de títol de fundació, el dret de Montserrat. patronat l'ha assumit recentment l'abat de Montserrat, qui ha tornat a escollir Jeroni Moll Sant Martí Bisbe Voltà, abaixador de Fundat amb l'autoritat del bisbe draps de Barcelona de Vic Ntra Sra Esperança Ajuntament de regidors (I) Sant Jaume Apòstol Hereus de Diego Ramon Sant Anton i Sant Fundat a la capella de l'hospital. Roc Ara té agregat l'ofici d'organista. Sant Joan Baptista Els Font, d'Olesa Podria no ser legítim patró. Sans, de Monistrol, té molta influència en el patronat perquè el 1760 consentí una permuta del benefici Sta Maria N. Carles, d'Almenar El benefici decau i divaga; Magdalena d'Urgell darrerament estan a Barcelona Ntra Sra Esperança Dr. Zoile Gibert, N. Bastard, de , “Jo, Doctor Zoyl Gibert, obtinch (II) prevere i Voltà, abaixador de dit Benefici y mel p resentá panyos de Barcelona, Francisco Codinas y Mata” per haver succeït Codinas y Mata de Monistrol

Finalment, no volia acabar aquest article sense transcriure un fragment ben significatiu de la Notícia que reflecteix les motivacions de l'autor. Al final del llarg estat de la qüestió dedicat a l'assumpte dels “fills de vila” i la jurisdicció, el prevere monistrolenc revelava l'interès personal per justificar la seva participació en les disputes eclesiàstiques al costat del bisbe de Vic; així mateix, expressava el seu desig que el seu text servís a les noves generacions per reivindicar els interessos de la comunitat parroquial enfront del domini espiritual de l'abadia:

22 GIBERT, Z.: op. cit., vegeu p. 39-40. Per facilitar-ne la lectura, s'ha regularitzat l'ús de majúscules i minúscules i els signes de puntuació. Un document de 1820 ens mostra el nom dels preveres beneficiats de la parròquia, tot i que no saben quin benefici ocupava cadascú: Josep Xantó i Ortells, ecònom; Zoile Gibert; Felip Dirla; Joan Prats i de Campo, Joan Cascante, Francesc Anton i Elias, Josep Trullàs, vegeu: Arxiu de la Corona d'Aragó, Notarials, , 046, Francesc Vallès Amat, notari de Monistrol de Montserrat, 1820-27, fol. 11, 21-2-1820.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 15

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

Pero no desconfio en Deu que si me dona vida y puch veurer lo nou bisbe de Vich, que diuhen es sacerdot secular, li farè present tot lo passat y lo estat en que està la cosa; y sino se pot lograr altre cosa, alomenos logrem lo plan que feu lo Illustrisim Armanyà, que nos deixà y tornà sis títols de fills de la vila. Y si jo no puch fer per falta de salut ò per ser a la altre vida, que ho solicitin los que ten fills, que no faltarà lo nou Illustrisim en acompanyarlos la pretensiò. En un manoescrit que me deixà lo senyor Illustrisim Veyan, encontraràn lo numero dels instruments que produhi dit senyor per la proba de que jamai havia perdut la jurisdicciò lo Bisbe de Vich sobre esta vila, ans be la havia continuat fins al dia; y cada instrument explica resumidament lo que contè. Y he recomenat à mos hereus que lo guardian per ser una cosa memorable y per instruir à qualsevol prelat que entràs à governar la mitra de Vich [...].23

Espiritualitat i art abstracte

Laura Corrales Burjalés

i des de fa dècades les avantguardes artístiques s’han integrat en espais religiosos i en discursos de caire místic i espiritual –cal recordar les pintures de Henry Matisse Sa la capella del Rosaire de Vence, l’obra de Mark Rothko a la Rothko Chapel de Houston o la intervenció de Miquel Barceló a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca–, a l’actualitat podem reflexionar sobre un cas més proper a la vila de Monistrol de Montserrat. Es tracta de l’església romànica de Santa Cecília de Montserrat, restaurada entre 2013 i 2015 per la Diputació de Barcelona i convertida recentment en l’Espai d’Art Sean Scully. A molts els resultarà insòlita aquesta juxtaposició entre espai medieval i expressionisme abstracte, així com el fet que un recinte originàriament consagrat al culte religiós, i que data del segle X, hagi adoptat un caràcter polivalent per tal de respondre a les múltiples funcions inherents a les dinàmiques d’un museu o d’un centre cultural.

De totes maneres, tal vegada allò que pugui engendrar més reguard sigui, dissortadament, el descrèdit –encara avui tan propagat– de l’art abstracte, d’una retòrica fàcilment incompresa en comparació de l’art figuratiu. Sens dubte, algunes tendències artístiques generen mirades atònites o actituds controvertides en les esferes externes a l’art, des d’on es qüestiona de manera incessant la credibilitat de la pràctica artística contemporània i dels crítics que l’avalen. Els prejudicis entorn de l’art abstracte posen de rellevància tres assumptes de gran importància: d’una banda, la por –inherent a la conducta humana– respecte allò que és nou o diferent; d’una altra banda, la interpretació de l’art com a forma d’imitació de la naturalesa; i finalment, una crítica legítima a la sobrevaloració de l’objecte material.

Primerament, el rebuig que genera la novetat plàstica em porta a pensar en la polèmica encetada per l’artista i crític d’art Louis Leroy poc després d’adjectivar d’«impressionistes» –en un sentit pejoratiu– a un grup de pintors de la França

23 GIBERT, Z.: op. cit., vegeu p. 11-12.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 16

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

vuitcentista que, com Claude Monet, trencaren amb certes dinàmiques consagrades en el camp de la pintura, i gosaren realitzar retrats, paisatges i altres escenaris jugant amb petites pinzellades de colors purs que només prenien forma en ser observades en el seu conjunt. Ara aquests pintors, reconeguts mundialment amb el mateix nom que Leroy va utilitzar per tal de subestimar llur obra pictòrica formen part de prestigiosos museus i col·leccions d’art, així com de les grans subhastes que, de tant en tant, ens escandalitzen amb sumes vertiginoses. Aquesta inquietud respecte a la novetat també ens suggereix un altre escàndol: el que va suscitar l’aparició del cinema, molt criticat en els seus orígens per intel·lectuals de la talla de Miguel de Unamuno i Antonio Machado, que veien en el setè art un invent nociu per a l’educació dels joves, entre d’altres qüestions.

Vista actual de Santa Cecília de Montserrat (Foto: L.C. Burjalés. 2016)

En segon lloc, encara perviu la creença que l’art consisteix únicament en imitar la realitat d’una manera fidedigne o versemblant. El filòsof Plató –al qual paradoxalment molts defensors dels ideals classicistes com Marsilio Ficino van recórrer en les seves retòriques– criticava els artistes grecs pel seu afany en imitar la naturalesa. A mitjan del segle XX, l’informalisme europeu va difondre la seva vindicació de l’obra oberta, és a dir, l’obra que necessita de l’espectador i de les seves interpretacions per ser conclosa i de la qual parlava l’escriptor italià Umberto Eco a Opera Aperta (1962). Sobre aquesta llibertat inherent a la pràctica i lectura de l’art –també present en les reflexions existencialistes de Martin Heidegger o Jean-Paul Sartre– reflexionava Antoni Tàpies en dues de les seves obres de caire assagístic, La practica del Arte (1970) i L’Art contra l’Estètica (1974). Molts teòrics i artistes no interpretaran aquesta llibertat com el resultat d’un procés evolutiu dins del món de l’art, sinó de l’experimentació amb els propis sentits. L’estatunidenc Arthur Coleman Danto ens parlava de la importància del significat encarnat ( embodied meaning ) en l’obra en detriment de la forma; l’alemany Konrad Fiedler, un segle abans de Danto, comentava que l’activitat artística no havia de ser una imitació esclava de la naturalesa, sinó una configuració lliure. Uns mil·lennis abans de Fiedler, Plató proposava l’art egipci com a ideal plàstic per la codificació i simplificació de les seves formes, amb les quals no es pretenia imitar la realitat sinó transmetre un missatge simbòlic. Fins i tot l’art romànic, molt present en la nostra geografia, fa palesa aquesta prominència del missatge en detriment d’una mimesi de la

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 17

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

realitat, i ho fa a través d’una estètica certament primitiva, la qual va inspirar molts avantguardistes com Pablo Ruiz Picasso. Ara bé, l’informalisme europeu va anar més enllà: es va traslladar ràpidament als Estats Units, transmutant-se en distintes pràctiques o tendències, a vegades difícils de catalogar: el dripping, l’ action-painting, etc. En alguns casos, el concepte de l’obra era el més important; en altres, la forma, l’espai, el gest o els materials. Conceptualismes , formalismes , materialismes ,... que aviat van abandonar els estris habituals amb els happenings i es van traslladar fora de la tela amb les performances. Després va arribar el Pop Art de la mà de Warhol, Lichtenstein i Oldenburg, deixant enrere l’art abstracte. Els primers, reproduint personatges i marques populars i el darrer, magnificant mers objectes de la quotidianitat.

En darrer lloc, no hem d’oblidar que l’art ha estat i, encara és, un instrument del poder, un símbol d’estatus i, per tant, un objecte d’especulació econòmica. Per bé que l’art abstracte no és, com molts volen creure, un refugi per aquells que no tenen aptituds artístiques, sí és un món susceptible d’atreure entabanadors, tenint en compte els diners que marxants i galeristes d’art, així com els mateixos artistes, obtenen de resultes de l’exposició o venda de determinades obres d’art. Amb tot, l’art figuratiu també és objecte de problemàtica. Cal recordar que, a l’actualitat, la imitació és un procés mecànic que multitud d’experimentats tradueixen en un negoci, com els falsificadors de grans obres o els pintors de paisatges dels mercats xinesos o del Corte Inglés. Paradoxalment, aquelles pintures a priori indistingibles d’un Velázquez o d’un Manet, però manufacturades per un hàbil imitador, poden ser considerades creacions artístiques per bé que rarament seran reputades per un crític o expert. I és que el valor econòmic, tant de l’art abstracte com de l’art figuratiu incrementa segons la firma o nom del seu artífex, tal com succeeix en el món de la moda. I són precisament les sumes econòmiques que generen alguns objectes artístics vinculats a certs noms, la raó que ha ajudat a restar credibilitat a l’obra d’art o a desvirtuar part del seu significat.

Exposats els prejudicis existents entorn de l’art abstracte, estaria bé copsar amb una ment ben oberta les oportunitats artístiques que es presenten al nostre voltant. Per exemple, l’obra de l’estatunidenc Sean Scully (1945) –val a dir que d’origen irlandès– exposada a mig camí de l’Abadia benedictina de Santa Maria de Montserrat. Les creacions d’Scully poden recordar una nova praxi dins l’expressionisme abstracte i l’art conceptual, i és la representació de formes abstractes com a mitjans més propers al despertar espiritual o a la simple contemplació. De fet, en el cas català, Antoni Tàpies va defensar una postura similar o, si més no, va voler ensenyar amb les seves obres a comprendre la validesa de l’abstracció dins els llenguatges artístics en una línia propera al pensament oriental, sustentador d’una saviesa que només pot ser muda. Cartell de l’Espai d'Art Sean Scully (Foto: L.C. Burjalés. 2016) Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 18

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

D’una manera personalitzada, Tàpies va traslladar aquest mutisme al seu art, entenent-lo com un «mitjà» imprescindible per a la meditació sobre la naturalesa humana i la reflexió sobre la vida, la mort i el dolor, i que àdhuc pot tenir usos terapèutics. L’espontaneïtat, la rapidesa i l’abstracció del seu art (replet de textures i amb certa figuració afegida) li varen ser necessaris per «girar els ulls cap a les coses naturals», i evadir-se d’una societat sofisticada tecnològica i intel·lectualment, a la vegada que greument consumida per l’exigència de l’aparença i del perfeccionisme. Les creacions d’Scully semblen ser una peça més a encaixar en aquesta praxi de l’art que pretén rompre, no amb la tradició, sinó amb l’opulència que caracteritza el nostre entorn. No es tracta d’un art reaccionari amb intenció de provocar, com és el cas de les creacions de l’anglès Allen Jones, o d’oposar-se als convencionalismes artístics, com pogueren ser els ready-made del francès Marcel Duchamp, sinó que es tracta d’una via de comunicació que permet, tant a l’artista com a l’espectador, la cerca de l’autèntica essència humana. Sean Scully, des de la seva individualitat, ho creu possible a través de l’austeritat del minimalisme, el primitivisme de les línies geomètriques i d’una àmplia amalgama cromàtica, que pot recordar-nos la pintura del letó Mark Rothko –si bé reforçada amb molta més càrrega enèrgica– intentant suggerir l’estat pur de la naturalesa, la seva espiritualitat,..., forjant la seva pròpia sensibilitat i alhora la de l’espectador. Veiem, doncs, una utilització de l’art com a estri que pot empènyer al retrobament de l’individu amb la seva ànima, però també com a pont d’enllaç entre els diferents individus, enllaç que ultrapassa qualsevol etiqueta o element extern diferenciador –sigui la raça, la cultura, les creences o religió, etc.– Aquesta funció de retrobament pot recordar-nos la que complia amb anterioritat el recinte religiós de Santa Cecília de Montserrat. Heus aquí la controvertida connexió entre espai medieval i expressionisme abstracte.

Fonts documentals

En moltes ocasions els investigadors es troben amb la difícil escomesa de cercar noves notícies històriques que, a vegades, sembla totalment impossible. Els interrogants amb els quals s’enfronta l’escriptor són varis i, alguns d’ells, el porten a preguntar-se per a on començar la recerca. A primer cop d’ull hom podria pensar que resulta imprescindible consultar els llibres d’història dels pobles de l’entorn més proper. Si posats el cas, un historiador de Monistrol volgués quelcom semblant, les primeres biblioteques serien les de , Esparreguera, Olesa, Manresa, etc. Un cop comprovades les dades, resulta interessant anar més enllà i provar sort en publicacions de caràcter general, ja sigui de Catalunya o, fins i tot, de tot Espanya. L’àvid historiador no es deixa intimidar davant el repte. En no poques ocasions, la resposta ha estat positiva.

Ara bé, poden sorgir nous interrogants davant l’abast bibliogràfic existent que seria susceptible de consulta. Lògicament, cal establir uns límits de treball, de recerca de novetats històriques, perquè pot resultar esgotador intentar arribar a totes les possibilitats existents. Emperò, cal ser prudent i, igualment, afinar bé els mecanismes perquè, efectivament, en els llocs més insòlits poden aparèixer notícies històriques totalment inèdites i insòlites.

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 19

DOCUMENTA Any VIII Nº29 Gener–Març, 2016

Per a il·lustrar tot això, exposarem un cas concret. Consultant les actes del II Simposi d’història del carlisme titulat Estat carlista: tradició i furs , organitzat pel Centre d’Estudis d’Avià, hom pot llegir la següent participació: Juan Pedro Recio Cuesta “Usurpadores, peseteros e impíos”. El liberalismo isabelino a través de una fuente carlista: la Gaceta Oficial de Oñate (1835-1837). A través d’una ràpida comprovació, el lector identifica a Juan Pedro Recio com a un historiador vinculat a la Universidad de Extremadura. Així doncs, la conclusió del lector pot ser que el present article no pot contenir cap notícia sobre Monistrol per diferents motius: centra l’interès de la participació en la visió que dels liberals tenien els carlins, la principal font de treball és la premsa oficial carlina que s’imprimia a Oñate (Navarra) i per tant, rarament, tindrien informació sobre un poble del centre de Catalunya i, com pot un historiador d’Extremadura parlar de quelcom de Monistrol. Emperò, llegint la seva ponència, a la pàgina 82, resulta que, el 30 de maig de 1836, apareixia la següent notícia a la Gaceta Oficial carlina publicada a Oñate.

Jaime Font, de unos 60 años, labrador de Monistrol de Montserrat (en Cataluña) con su esposa, fueron puestos presos de órden del comandante de armas de Esparraguera por el gravísimo delito de tener un hijo de soldado con Tristany, y asimismo fue preso y herido Cristóval Font hermano de Jaime, que no habia tomado parte alguna en el alzamiento del país. La herida fue grave y llegó el caso de administrarle los Santos Sactramentos. Cuando estaba ya convaleciente fue ajusticiado y conducido al suplicio en una parihuela junto con su venerable hermano Jaime; dijeron que por reprasalia. Un ayudante de Mina asistió la ejecución.

Els carlins van utilitzar aquest cas per a realitzar una crítica a la política militar que portaven a terme els isabelins. La Primera Guerra Carlina (1833-1840) va ser un conflicte molt cruel en el qual, els excessos comesos pels contundents van alarmar a la comunitat internacional. El resultat de les mediacions va ser el Conveni Elliot, un text pel qual les parts enfrontades es comprometien a donar un tracte humà als presoners. Tot i que les dues part el firmaren, no sempre es va aplicar. Les autoritats isabelines van demorar, pràcticament tota la guerra, l’aplicació d’aquest tractat a Catalunya atès que no volien reconèixer oficialment als carlins combatents al Principat. Així doncs, cal insistir en la recerca ben feta perquè, sols així, hom podrà trobar respostes.

Crèdits: Documenta Monistrol de Montserrat. Butlletí trimestral . Edita: Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat Col·labora: Ajuntament i Regidoria de Cultura de Monistrol de Montserrat. Acceptació d’originals: [email protected] Subscripció : [email protected] Registre legal : B.8069-2013

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat 20