A r a d n e auf Naxos GRAN TEATRE DEL LICEU

Temporada 89-90

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Generalitat de Catalunya Ajuntament de Barcelona Ministerio de Cultura Diputació de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu ®

Ariadne auf Naxos

Òpera en un pròleg i un acte Text d'Hugo von Hofmannsthal Música de

....

PASSEIG DE ¡_;RAcIA. 41 TEL E: F O N <1] 6 O I 73 08U07 BARCELONA Funció de Gala .... CARRER SANT PAU. 6 21 funció núm. torn D TELEFON 317 32 46 Dilluns, 23 d'abril, h., 7l, 08001 BARCELONA .... 26 21 funció núm. torn B EL REGULADOR BAGUES Dijous, d'abril, h., 72, RAMBLA DE LES FLORS. 105 TELEFON 3171974 29 d'abril, 17 h., funció núm. 73, torn T 08002 BARCELONA Diumenge, Dimecres, 2 de maig, 21 h., funció núm. 74, torn A •••••••••••••••• Dissabte, 5 de maig, 21 h., funció núm. 75, torn e

Personatges del Pròleg

El Majordom (parlat) Heinz Holecek Un mestre de música Barry Mora I Eike Wilm Schulte (26) El compositor Trudeliese Schmidt El tenor (Bacus) Paul Frey Un oficial Antoni Lluch Un mestre de dansa Wilfried Gahmlich Un perruquer Alfredo Heilbron Un lacai Gerard Hulka Zerbinetta Edita Gruberova Primadonna (Ariadne) Mechthild Gessendorf Arlequí Wolfgang Rauch Scaramuccio Volker Vogel Truffaldin Gerolf Scheder Brighella Martin Finke

Personatges de l'Òpera

Ariadne Mechthild Gessendorf Bacus Paul Frey Nàiade Julie Kaufmann Dríade Andrea Boníg Eco Brigitte Hahn Zerbinetta Edita Gruberova Arlequí Wolfgang Rauch Scaramuccio Volker Vogel Truffaldin Gerolf Scheder Brighella Martin Finke

Director d' orquestra János Kulka Direcció d'escena Jean-Pierre Ponnelle, realitzada per Jutta Gleue Disseny de vestuari Jean-Pierre Ponnelle Producció Oper der Stadt Kòln Servei de perruqueria Damaret Servei de sabateria Valldeperas Violí concertino Jaume Francesch Viola solista Aureli Vila Traducció del sobretitulat de l'òpera Jaume Creus II'Avenç, S.A.

JOYEROS ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Materials d'orquestra Boosey & Hawkes Music Publishers LTD F. Pérez Cabrera, 4 Tel. 2013300 Borcelono-08021 (junta Turó Pork] Contingut argumental

Lloc de l'acció: Viena

PRÒLEG

Un dels nobles més rics de Viena ha preparat al seu palau la repre­ sentació de Ariadne auf Naxos, òpera tràgica d'un compositor jove, però desitja oferir-la als seus invitats, després d'un sopar esplèndid, junt amb una obra de tarannà festiu. Per aquesta raó, ha contractat, a més de la companyia d'òpera, un conjunt còmic, a càrrec del qual anirà la representació de Zerbinetta i els seus amants. El jove compositor de l'òpera es mostra molt sorprès quan s'assa­ benta de les intencions de l'amo de la casa i el seu vell professor intenta consolar-lo, però tot ho suportarà per tal de poder aconse­ guir l'estrena de la seva òpera. La troca s'acaba d'embolicar del tot quan apareix el majordom i anuncia que el seu amo ha canviat de parer: l' òpera i l' "intermezzo» han de ser representats alhora, amb la finalitat que, després, puguin començar amb puntualitat els focs artificials preparats al jardí. El compositor no està conforme i vol retirar la seva obra, però el professor de música i el mestre de ball, acostumats a conflictes d'aquesta naturalesa, opinen que tot té solució i pensen que els actors de la farsa, uns improvisadors excellents, s'orientaran amb facilitat i podran compaginar la seva tasca amb el desenvolupament de l'òpera, alguns fragments de la qual són suprimits o arranjats amb rapidesa. Finalment, Zerbinetta, amb el seu encís, aconsegueix convèncer el compositor perquè permeti la representació. Aquest, jove i apassionat, veu néixer un sentiment especial envers la bella i eixerida Zerbinetta, però, quan la funció és a punt de començar i veu els salts dels comediants i dels ballarins, abraça, plorós i amb desesper, el seu professor i reconeix que mai no hauria d'haver transigit. L' Ò PER A felicitat són coses que mai no perduren. Ariadna, ofesa per la fri­ volitat de Zerbinetta, es retira a l'interior de la cova. L'escenari del palau representa una illa feréstega amb la cova on L'escena resta disposta per a la farsa i Arlequí diu a Zerbinetta que viu Ariadna. La malaurada ha estat abandonada per Teseu i només ha estat molt bé en els seus consells a Ariadna, però que ha predi­ desitja la mort. Quan s'aixeca el teló, descansa davant la cova. Tres cat en el desert. Zerbinetta també pensa que «Ia dama i jo parlem nimfes, Nàiade, Dríade i Eco, s'afanyen al voltant d'ella i comen­ idiomes diferents». Tot seguit, comença la comèdia de la infidel ten un final amb els seus càntics el trist destí de la princesa. Un sospir pro­ Zerbinetta i els seus quatre festejadors, la qual acaba amb fund els fa entendre que Ariadna s'ha despertat i retorna a la reali­ feliç per a Arlequí, mentre Scaramuccio, Brighella i Truffaldin res­ tat de la vida. Canta i recorda les hores de felicitat que ha passat ten burlats. de al costat de Teseu, però tot seguit s'adona que ha perdut el seu Les nimfes tornen felices i eufòriques, i anuncien l'arribada estimat i només vol anar al regne dels morts, on serà rebuda per Bacus. Parlen de les aventures d'aquest i expliquen com va poder Hermes, el qual la deslliurarà de la vida. escapar del malefici de Circe, que el volgué convertir en una bès­ Zerbinetta i la seva parella intenten interrompre unes quantes vega­ tia. Se sent en la llunyania la veu 'de Bacus, el qual encara recorda des els planys d'Ariadna i pretenen aportar un consol a la seva tris­ Circe. Ariadna surt de la cova i se sent atreta per aquesta veu. Quan tor. Arlequí entona una cançoneta encantadora, la melodia de la Bacus es presenta davant Ariadna, aquesta creu reconèixer el mis­ qual és recollida per Eco. Tot en va: Ariadna no els fa cas. Zerbi­ satger de la mort i s'apressa a caure als seus braços. Un cel estrellat al seu netta no comprèn aquest gran dolor i prega a la seva parella que i esplendorós s'estén sobre ells i la parella no pot escapar alegri la princesa amb càntics i amb balls. Ariadna continua sense influx. Ariadna se sent transformada i Bacus s'adona del seu amor. parar la més mínima atenció i Zerbinetta decideix adreçar-se a la Els sofriments de la princesa s'esvaeixen; un dosser descendeix del Des de princesa i parlar-li de dona a dona. Li diu que tots els homes són cel i cobreix la parella, la qual s'abraça amb passió. lluny, infidels i que .no valla pena de plorar per ells perquè l'amor i la torna a sentir-se la veu de les nimfes ("Canta, canta, dolça veu, au estranya, canta una altra vegada»), mentre Zerbinetta, la qual es mos­ tra molt venturosa per la felicitat d'Ariadna, fa la seva darrera obser­

vació ("Quan apareix el nou déu, ens rendim mudes ... mudes ... ») i Bacus diu que ,,¡Pels teus sofriments sóc ric, estic ple d'una ale­ gria divinal ¡I abans moriran les estrelles eternes que tu entre els meus braços!».

Òpera ®

L'òpera que val per totes

Si haguéssim de triar una òpera que valgués per totes les altres, hauríem de triar Ariadne auf Naxos de Richard Strauss. Això no vol dir que aquesta òpera sigui millor o més completa que qualse­ vol altra, més ben concebuda i estructurada o amb un llibret més perfecte que totes les altres. Vol dir que Ariadne auf Naxos és, de totes les òperes que s'han escrit fins ara, la que sintetitza més i millor tot el que significa el gènere operístic des que es va inven­ tar. Més encara: sintetitza tota la història de l'òpera, però també tota la història del teatre; i, a més, gràcies al famós "Pròleg» que inclou, exposa meravellosament tots els factors «contextuals. en la producció d'una òpera: el gust de l'època, les exigències que es deriven del fet que una òpera -o una funció d'òpera- és una cosa que algú encarrega i que algú paga amb diners, o les subtils implicacions mútues entre la psicologia dels autors o els actors i la dels personatges dramàtics que es posen en l'escena. Com és sabut, Ariadne auf Naxos va ser l'obra de Strauss i Hof­ mannsthal que va sofrir una gestació més lenta, complicada i atza­ rosa. La prèvia coJ.laboració entre aquests dos genis de l'escena vienesa del primer terç de segle els havia portat a escriure, con­ juntament, Elektra i . Cap de les dificultats -sempre ben resoltes- que vall presentar-se en la redacció d'aquestes obres p�t comparar-se amb els esculls que van fer-se presents amb motiu de l'elaboració de Ariadne. La primera versió de I' òpera, estrenada el 1912, volia reunir en una sola cosa una òpera francesa i una òpera alemanya, i el tot havia de ser una aJ.lusió a El burgès gentilhome de Molière. Per defecte en la reunió de totes TRADICiÓ DE QUALITAT aquestes coses, l'obra va resultar un fracàs. Quatre anys més tard, AMB EL DISSENY D'AVUI l'enginy poderosíssim d'Hugo von Hofmannsthal va resoldre els problemes i va néixer aquesta «Nova versió», estrenada el 1916, que és la que avui es representa arreu. En aquesta versió, per fi, es trobaven reunits tots els elements que hem dit, amb una habili­ TO MAS e o LO ME s. A. tat dramàtica i musical com és difícil imaginar que pugui trobar-se JOIERS R, DISSENYADORS DES DE 1870 cap altra vegada. Successors de Mostany 1 Llopart S. en C. Per començar, Hofmannsthal va imaginar precedir I' "argument» de l'òpera pròpiament dita amb un "Pròleg», en el qual es presenten CONSELL DE CENT, 351 . XAMFRÀ PASSEIG DE GRÀCIA tots els prolegòmens -els accidentals, però també els filosòfics, 08007 BARCELONA - TEL. 21600 53 ® els de la teoria del drama- de l'òpera que veurem a continuació. segons els dos models extrems de cada cosa: la tragèdia i la Fent això, Hofmannsthal recorria de nou a un procediment tan comèdia. Vida i art per una banda, públic i escena per l'altra, antic en el teatre europeu com, almenys, el teatre del barroc: obres tragèdia i comèdia per fi s'articulen en aquest joc elaborat amb com La hija del aire de Calderón -autor que Hofmannsthal una precisió quasi matemàtica. Tot es confon en una sola unitat, admirava- o com Hamlet i El somni d'una nit d'estiu de Shakes­ encara que tot es jugui a cada moment sobre bases i perspec­ i peare, ja havien portat prou lluny el recurs de ficar el teatre dins tives diferents antagòniques. Al capdavall, les categories de el teatre, amb la natural conseqüència d'obligar l'espectador a veritat i falsedat, realitat i ficció, vida quotidiana i artificialitat, situar-se en la perspectiva doble del que per una banda pot deixar-se carrer i teatre, es confonen amb una prodigiosa habilitat, obli­ endur per la fascinació de l'espectacle però, per altra banda, ha gant, això sí, en tot moment l'espectador una mica espavilat a de mantenir, si no vols per força, la consciència ben clara que està situar la seva consciència en el punt just, en el punt que s'es­ assistint a la presentacíó d'una ficció, a una representació dramàtica. caigui a cada moment, dins aquesta nova mena de «laberint» Però aquest joc de «refosa» entre diverses perspectives encara es d'Ariadna. complica una mica, ja en el «Pròleg» d'aquesta òpera, quan del dià­ Avui, al cap d'uns setanta-cinc anys d'aquest «tour-de-force», leg entre el Compositor i Zerbinetta es deriva, de la manera més podem preguntar-nos quines raons teòriques, estètiques, culturals subtil, una implicació entre allò que serà un episodi de l'òpera i o històriques degueren moure Strauss i Hofmannsthal a escriure allò que és la vida mateixa de les dues «persones" -de fet, són una obra d'aquestes característiques. Avui, quasi per la força personatges- de l'obra. Presentada així la qüestió, ja no hi haurà mateixa de l'evolució de les formes escèniques -l'òpera i d'altres­ ni un moment en tota l'obra, a partir del que anomenem pròpia­ al nostre segle, podem intentar situar aquesta obra en un lloc amb ment I' «òpera» d'aquesta obra magnífica i plural, que no es mogui valor paradigmàtic. Qui sap si no hauríem de concedir que Ariadne en l'articulació d'aquests tres registres: la «realitat» de les vides dels auf Naxos, sense que hagi estat l'última òpera que es va escriure, I' definex com ara un «non ultra» en la actors -que pot resultar analògica amb la realitat de la vida dels és òpera que plus història homes, dels espectadors-, l'artificialitat que suposa sempre la de l'escena musical d'Europa. Qui sap si els autors d'aquesta obra, sense adonar-se'n no van una mena posada en escena d'una òpera, i la ficció que significa tot argument ben bé del tot, escriure de d'òpera en un escenari: en aquest cas, el mite d'Ariadna abando­ «summa» literària i escenogràfica de tot el que havia significat, entre el de la Grècia encara el nada per Teseu a l'illa de Naxos. teatre clàssica i el seu temps -que és nos­ invent en la I la cosa encara es complica una mica més quan, ja en plena «òpera» tre, possiblement- aquest basat distància que exis­ teix entre els abismes d'allò sobrenatural i la dimensió -tot allò que ve després del «Pròleg»- assistim a aquest joc habi­ fàctica, pal­ líssim entre les formes severes de la tragèdia i l'enrenou, molt més pable, de la vida de cada dia i la gent de carn i ossos. Qui sap si pròxim a la vida quotidiana, de la «commedia dell'arte» que posen no van edificar un dels monuments més extraordinaris, ja no sols en escena -simultàniament, per les presses de l'amo de la casa, de la història de l'art dramàtic, sinó de tota la història de les for­ delerós de veure un castell de focs-, una companyia d'actors i mes de cultura, que sintetitza en una unitat, en un sol cos escènic, saltimbanquis a l'estil del teatre divuitesc. Així es completa l'estra­ tots els factors visibles i invisibles, ficticis i reals que apareixen en tagema de Hofmannsthal: tenim, en una sola obra, l'articulació entre tota producció artística. el fenomen de I' òpera vist en el seu conjunt i el punt de vista de És possible que aquest sigui l'últim dels grans sentits amagats en la de la cultura vienès: una la classe social i psicològica dels seus espectadors -llavors uns, aquesta joia de història delfin-de-siècle ara potser uns altres-; la reunió de tots els accidents que presi­ certa tradició escènica ja semblava esgotada, i calia inventar un nou deixen una obra escènica i allò substancial de l'obra en si; i la sín­ llenguatge artístic, dramàtic, teatral, operístic. 0, més encara: una tesi dels dos gèneres majors de la història del teatre, exemplificats certa civilització urbana, que solem anomenar «burgesa» -derivat de ciutat, res de l'altre món-, estava exhaurida i calia fundar-ne

una de nova. Strauss i Hofmannsthal, això sí, van tenir molta cura de no presen­ van limitar-se a tar cap pamflet epifànic ni cap lliçó apocalíptica: exhibir, encara amb un sentit de l'espectacle operístic impecable, cas es dis­ tots els factors que havien d'entrar en joc en el que algú posés mai a iniciar la discussió que hem dit. Si, més endavant, la història de l'òpera va aprofitar o va menystenir aquest «adverti­ això ment», aquesta profunda filosofia de l'art i de l'escena musical, ja seria una altra qüestió. El fet irrebatible és que, a partir de Ariadne auf Naxos, qui vulgui entendre el secret de la unió de tot allò que intervé en una òpera, no cal que faci altra cosa que entrar de ple,

. amb tota la íntel-lígència que pugui, i com més millor, en l'entre­ llat i les subtileses d'aquesta obra. Perquè, d'una manera o altra, aquesta és l'òpera que val per totes.

Jordi Llovet

desde 1842

Plaza San Gregorio Taumaturgo, 6-7 TeL 93 - 20 I 96 66 Fax. 20 I 20 80 08021 BARCELONA Figurins d'Ernst Stern per a l'estrena de Ariadne ®

A I h i I o d e Ariadna Mantua, la de Benedetto Ferrari (1597-1681), llamado «della Tiorba" por su habilidad al tañer tal instrumento, se da a conocer el 1640 A lo largo de su historia, la ópera se alimenta de una serie de mitos en la ciudad de Venecia. Bajo el título de Teseo y en la Nápoles y personajes emblemáticos que, si en una determinada época apa­ del «dopo moriré», se estrena en 1658 la obra de Francesco Pro­ recen con mayor profusión, en otras reaparecen espaciadamente. venzale (1627-1704), a la que sigue un «singspíel» de Lewis Grabb, Fácil sería trazar una relación de esos «mitos" y «argumentos" pues dado en Londres en 1674, el mismo año que Robert Camben están en la memoria de todos, llámense Alzira o Daphne, Dido o (1628-1677) lanza en la ciudad del Támesis su Ariadna o el casa­ Armida, Antígona o Francesca, Don Juan, Don Quijote o El Cid, miento de Baca y un año antes que Jean Baptiste Lully (1632-1687) Fígaro o Diana, Orfeo o Fausto. Y cuando uno de esos sujetos convoque al público de St. Germain para ofrecerle su Thésée. encontró el compositor que los musicalizó con genio, su pervi­ 1685 arroja otras dos óperas aríadnístas: en Venecia, la de Giovanni vencia en la memoria colectiva creció y persistió. En cambio, si Domenico Freschi (1640-1690), yen Roma, la de Bernardo Pas­ los intentos llevados a cabo una y otra vez no cuajaron en pieza quini (1637-171 O), apenas conocido entre nosotros por algunas de el «mito" de gran mérito, pierde algo su popularidad. Ni el Cid, páginas para tecla. También el 1688 acusa dos Ariadnas. la de Ber­ ni Colón, ni Celestina tuvieron la suerte del pícaro barbero sevi­ nardo Sabatini (muerto en 1718), titulada Teseo in Atene, repre­ o del llano desenfadado burlador. A veces, incluso, motivos extra­ sentada en Piacenza, y la del veneciano Milanta (Teseo en Bizan­ musicales quebraron lo que se prometía feliz. Así, la política nazista cio), vista y escuchada en Cento. Terminamos el siglo con otras por la cual un Zweig hubo de ahuyentarse de Alemania, impidió tres versiones del argumento helénico: la de Johan Georges Con­ la proyectada Celestina de Strauss y su colaborador de La mujer radi (Hamburgo, 1691), la de Johan Siegmund Kusser (1692) y la silenciosa. La muerte de Falla nos legó la incógnita de lo que debía de Marin Marais (1658-1728), que con la denominación de Ariadne o podría haber sido su Colón de Atlàntida que, quizá por el verbo et Bacchus fue montada, en 1696, por la Académie Royal de París. excesivo de Claudel, tampoco alcanzó difusión a través de la ópera de Darius Milhaud. El gran siglo de Ariadna En definitiva, los viejos mitos sintetizan un manojo perenne de El interés por el tema va «in crescendo" y así durante el XVIII detec­ pasiones y afectos y es gracias a ellos por lo que la «ópera en tamos una cuarentena de óperas a partir de 1714, fecha de la música" cobró carta de naturaleza y pervive en toda su fascinación. Ariadna de Nicolo Porpora (1686-1766). A continuación, damos Entre esos «mitos", el de Ariadna fue especialmente querido por la relación de las óperas plenamente dieciochescas sobre el tema: los autores operísticos del XVII Y el XVIII, se mantuvo débilmente 1717: Jean Baptiste Stück (1682-1738), ópera-ballet. (Versalles). en el siglo romántico y retornó en el XX, bien que no con la misma : Jean Joseph Moret: A. et Thésée (París). fuerza inicial ya que la misma ópera no volvió a gozar del esplen­ 1719: G. Bonivent: Arianna abbandonata (Venecia). dor de sus primeras y largas aventuras. 1721: Leonardo Leo (1694-1744): A. e Teseo (Nápoles). 1722: Reinhardt Keiser (1674-1737): Ariadne. La sombra de Monteverdi 1723: Giovanni Porta (1690-1755): A. nell 'isola di Nasso (Milán). Todos los autores parecen estar de acuerdo al situar en el inicio 1728: Francesco Feo (1691-1761): Arianna (Turín). del XVII, justament en 1600, la primera Ariadna, obra de Ottavio 1727: Benedetto Marcello (1686-1739): Arianna. Perdida y encon­ Rinuccini (1522-1621), a la que seguiría, ocho años después, la de trada por Chilesotti en 1885. Vuelve a representarse en 1913 Monteverdi (1567-1643), de la que nos queda el soberano Lamento, (Venecia). la más honda queja musical que jamás se haya escrito frente al aban­ 1729: Bouvard: A. et Bacchus (París). dono: «Lasciaterní moriré». Si la Ariadna monteverdiana nace en 1731: Riccardo Broschi (1701-1756). A. e Teseo (Milán). - : Tommaso Albinoni (1671-1750 c.). Elenia (Venecia). la tristeza desolada que cantó con absoluta genialidad Claudio Mon­ 1734: G.F. Handel (1685-1759): A. in Creta (Londres). teverdi en su Lamento, centro sensible del drama del abandono 1739: Giuseppe Maria Orlandini (M. 1760). (Florencia). que la protagonista vive con inmensa ternura. En otros casos, los 1747: Giuseppe Majo (1697 c.-1772). A. e Teseo (Nápoles). sietecentistas se dejaron llevar por la acción -el otro polo que con 1748: Girolamo Abbos (1719-1760). A. e Teseo (Roma). la pasión decide el ser profundo de la ópera- y en unos terceros 1750: Andrea Adolfati (1711-1760 c.). Génova. siguieron, más o menos puntualmente, el texto a través de las res­ : G. B. Pescetti. A. e Teseo (Florencia). pectivas adaptaciones, muchas de las cuales servían para varios 1754: M.A. Tiepolo. Teseo in Sicilia (Venecia). compositores. En música, menos que en literatura, se mezcló oca­ 1757: Pasquale Cafaro (1706 c.-1787). A. e Teseo (Nápoles). sionalmente el drama de Fedra -la hermana de Ariadna-, quizá 1758: Antonio Mazzoni (1718�1790). A. e Teseo (Nápoles). porque el género siempre reclamó una cierta linealidad y ya era 1759: G. Carcano. A. e Teseo (Venecia). bastante contar con tres personajes como Ariadna, Teseo y Mino­ 1762: Pietro Ponzio. A. e Teseo (Milán). tauro, más el misterio y la aventura del habitáculo del último, el 1763: Baldasarre Galuppi (1706-1785). A. e Teseo (Mantua). Laberinto. A ello hay que añadir el capricho de talo cual libre­ 1766: Cadore. A. A. e Teseo (Nápoles). tista, lícito siempre, para recrear la mítica historia a su modo o al en Vene­ 1769: George Benda (1722-1795). Ariadne auf Naxos (Gotha). que pensaba iba a ser más del gusto de los públicos que : Domenico Fischetti (1720-1810). A. e Teseo (Dresde). cia mantenían la denominada por Giazzoto, "guerra de los escena­ 1773: G. Insanguine (1740-1795). A. e Teseo (Nápoles). rios», una docena de teatros en pleno funcionamiento, alguno de 1776: Gasparo Angiolini (1731-1803): Arianne et Thésée, ópera­ los cuales, por su estructura y por su repertorio, interesó sobre­ ballet. (S. Petersburgo). manera a Leandro Fernández de Moratín quien, después de haber 1781: Pasquale Anfossi (1727-1797). II triunfo de A. (Venecia). conocido a Goldoni en París, visitó Venecia a finales de siglo. 1782: Johann Friedrich Edelmann (1749-1794). A. dans i'ile de Naxos (París). El siglo romántico 1783: Jerónimo Francisco de Lima (1743-1822). Teseo (Queluz). En realidad, y al menos para nuestros fines, no comienza en 1801, de 1784: Angelo Tarchi (1760-1814). Bacco e Arianna (Turín). pues las Ariadnas musicales de Pietro Guglielmi (1728-1804), 1785: Jean-Baptiste Rochefort. Arianne, escena lírica. (París). Vincenzo Federici (1764-1826) Y de Benvenutti, estrenadas respec­ 1786: Gaetano Marinetti (1760-1820). Il triunfo de A. (Nápoles). tivamente en Nápoles (1803), Milán (1804) y Pisa (1810), se mue­ 1789: Carlo Cannobio (1741-1822). A. e Bacco, ballet (S. Peters­ ven en la órbita dieciochesca, aun cuando, en las letras, la visión burgo). del argumento mudara notablemente (la Ariadna libera de Her­ el hace de Teseo : Joseph Haydn (1732-1801): A. in Naxos. Monodrama, voz der es de 1803) y en diferentes sentidos, desde que de Nietz­ y piano. un héroe de la libertad, hasta las nuevas interpretaciones 1791: Pietro Paradíes (1707-1791).A. in Naxos (Viena). sche en su Klage der Ariadne que es de 1888. 1791: Marchio Balbi. A. e Teseo, cantata a tres voces. Algo habían cambiado las cosas en la A. in Nasso de Giovanni en 1814 1792: Peter van Winter (1758-1825). I Sacrifici di Creta. (Venecia). Simone Mayr (1763-1845), estrenada Nápoles el año y, aún de 1798: G.L. Spontini (1774-1851). Teseo riconosciuto (Florencia). fuera del campo estrictamente operístico, el temprano Triunfo 1800: G.L. Spontini. Asteria e Teseo (Florencia). Baco, compuesto por en 1882 y no editado hasta Si, como opina Frenzel, la literatura ariádnica siguió durante el siglo 1928, merece, por la personalidad del autor, una cita, si bien la XVIII los modelos de la antigüedad clásica, la música, en cambio, publicación aludida se hizo en forma de Divertimento para música. en una se ciñó a los patrones imperantes y, en muchos casos, no olvidó orquesta, apenas cuatro minutos de Hay, 1871, el defi­ Schone Ariadne de James Rothstein y diez años antes una parti­ momento, llamó poderosamente la atención, aunque éxito tura ilustrativa de Max Selfriz presentada en Loewensberg. nitivo no se produjera en 1912, con el montaje de Reinhardt en Stuttgart, sino treinta años más tarde, cuando la Ópera de Berlín, Nuestro siglo con Karl Bohm, la ofrece como homenaje al músico octogenarío. entonces de cómo lo hizo da La visita de la «vieja dama» se produce por vez primera en el siglo Cantó la joven Irmgard Seefried y XX cuando la Ópera de París estrena, el año 1906, Bacchus de Jules testimonio el elogio de Strauss que, al felicitarla en el camerino, Massenet, el autor de la dulce Manan, sobre un libreto en cinco le dijo: «Hasta hoy no sabía cuánta belleza encerraba el personaje es el la actos de Catulle Mendes. A pesar del título, la Ariadna y Barba del Compositor», que interpretado por soprano. Azul de Paul Dukas, de 1907, se separa del tema que retorna con Otras Ariadnas posteriores, dignas de mención, son la de Felipe fuerza inusitada en 1912 con la Ariadne auf Naxos de Richard Boero (1884-1958), Ariadna y Dionisos (Buenos Aires, 1920); la opereta de Renato Brogi, Bacco in Toscana (Florencia, 1923); L 'abandon d'Arianne de Darius Milhaud (1892-1974), dada en Wiesbaden, 1928; Bacco in Toscana de Mario Castelnuovo­ Tedesco (1895-1978), que se representó en Milán, 1931. Del mismo año es el «ballet» de Albert Roussel (1869-1937), Bachus et Ariane y treinta años después se produce el estreno de la Ariadna de Bohuslav Martinu (1890-1959). Xavier Montsalvatge (1912) ofrece en 1971 su excelente página orquestal Laberinto, interpretada por vez primera en el Festival de Granada; Manuel Garda Morante (1939) realiza una versión pia­ nística del Lamento monteverdiano (1983) y, en fin, el jiennense Francisco Guerrero (1951), logra con su Ariadna orquestal uno de sus más destacados éxitos.

Difícil y complicado laberinto el del ariadnismo en música. Pocos encontraron la salida. Quizá, en el género operístico, solamente dos compositores separados por los siglos: Claudio Monteverdi y Richard Strauss. Los demás cayeron en poder de Minotaure, con­ denados a la más grave pena: el olvido.

Franco Decorat d'Ernst Stern, per a l'escena final de l'estrena de Ariadne aufNaxos Enrique

Strauss, sobre texto de Hofmannsthal quien construye una pieza en la que la mitología y la «comedia del arte» se mezclan a. través de una característica visión de «teatro dentro del teatro», resuelta al gusto dieciochesco, tan querido por el compositor. También la vieja manera «bufa» alterna con la «seria». La partitura straussiana constituye una sabia delicia y, en unión de la trama de Hofmanns­ thal, nos da una posibilidad para la ópera moderna que, en su ®

Richard Strauss

(1864-1949)

Richard Strauss neix a Munic l'onze de juny de 1864, fill de Franz

í (intèrpret de trompa a l'orquestra de la capital bavaresa) Iosephíne Pschorr (d'una família ben coneguda de cervesers). En un ambient benestant i amb facilitats per a l'estudi de la música (la seva mare li dóna les primeres lliçons de piano), als sis anys ja ha escrit alguns «lieder». Orientat pel seu pare, un clàssic i un anti-wagnerià, entre 1880 i 1887 compon algunes obres que ja palesen unes grans con­ dicions, però amb unes influències de les quals prescindeix aviat. El 1885 Hans von Bülow el proposa com a segon director de l'Orquestra de Meiningen i el 1882 comença a interessar-se espe­ cialment per la figura de Wagner, en contra de les opinions del seu pare, quan aquest li permet d'anar a Bayreuth per escoltar el nou títol de Wagner, . De l'any 1886 al 1889 crea les pri­ meres obres importants de la seva producció: If! fantasia per a orquestra Aus Italien i els poemes simfònics Don joan, Macbeth i Mort i Transfiguraciá. El 1886 és tercer director d'orquestra a l'Òpera de Munic i el1887 coneix Gustav Mahler i Pauline de Ahna, la qual esdevindrà la seva esposa. El1889 és mestre substitut a Bay­ reuth i és nomenat Director a Weimar, on roman fins a11894, pre­ cisament l'any en el qual debuta a Bayreuth amb la direcció de Tannbauser. També el 1894 estrena Guntram, la seva primera òpera, no del tot ben rebuda, però aquest any i els que segueixen són ja els d'algu­ nes de les seves obres més conegudes: els poemes simfònics Till Eulenspiegel, Don Quixot, Vida d'heroi iAixíparlà Zarathustra, i «lieder» com Càcilie, Morgen o Ruhe meine Seele. L'any 1898 debuta amb com a director de l'Òpera de Ber­ lín, on el 1908 és nomenat Generalmusikdirektor. El 1901 estrena a Dresden Feuersnot (la seva segona òpera) i el 1905, a la mateixa ciutat, Salome, una de les obres cabdals del seu catàleg, amb la qual, operísticament, trenca amb les tradicions que fins aleshores ha res­ pectat, amb un escàndol que, però, li permet bastir-se la seva vil·la de Garmisch. L'òpera que segueix, Elektra, marca l'inici d'una colIaboració històrica amb Hugo van Hofmannsthal, autor, fins a la seva mort, In dels llibrets de totes les straussianes. Strauss no Hgl 8OftOeolm' it\! 5IUUgorl òperes Després, vol el mateix camí de (Kttínts naus.) seguir modernitat i trencament, i les aigües esdevenen menys turbulentes a la resta del seu catàleg operístíc. Der Rosenkavalier (Dresden, 1911), Ariadne aufNaxos (Stuttgart, 1912. ben 25. - �reitag, �(ito6er 1912 Viena, 1916), Die Frau ohne Schatten (Viena, 1919), Inter­ �e1?nte �o�!lercung au�er JIloonnemenf. mezzo (Dresden, 1924), Die agyptiscbe Helena (Dresden, 1928), Arabella (Dresden, 1933), (Dresden, 1935), Zum erñen male: ===== Friedenstag (Munic, 1938), Daphne (Dresden, 1938), Die Liebe der Danae (Salzburg, 1952) i (Munic, 1942). Haxos El 1919 és nomenat Director de l'Òpera de Viena, càrrec del qual Apiadne ha de dimitir l'any 1924. arriba el nazisme esdevé in einem nonauflion �o'lUallllelfJal. Quan president Opef �ittbuQe .\)ugo d'una Reichsmusikkammer i succeeix Bruna Walter al IDlufif non lJIid¡al"O etl"aufl. capdavant de l'Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig, però les bones rela­ �Ilrpultnnadybem,,�ürger ale (!3belmann" bee !llolière. cions amb el règim fineixen quan, després de tres representacions, .£a��(�c���p�i:n3:��nn¡�¡�f(���. tlon tlencl! 19 bn St. torfov

8�1r...... �. I .. ;. .... lomt. iL''¡o�ft:' ,1.IOI'Z.1I.l· .... t. lI.f1i!' .. . � N i Hermann La a la JO • netta) jadlowker (Bacchus). segona versió, per �. :��. ��:: �¡�ht. it'I�'- ...... eo .. I Sm. Strauss el és la es actual­ !!tt e.r',ukldi't lctdat ftr 'ltfcft. I. .d II. 11 ••, !O 'f., lit «..,U".m 10 1If., ,,� Hi. a••, ter qual afegí «Pròleg», que representa sempre li.llitlUItIt u,dt•• Id. . ••b l.b fir ment i la seva estrena a Viena de ".... "er, �I,..· 'r,¡prak, bi,t, ¡Carll,I'll." lI.r"f"".' tingué lloc el 4 d'octubre 1916, ihanf: rrmann .. ¡¡¡uk, )urtnnt lit'mp·Brtltlrite'L !6rutlaubt: Jlaul 'ut .. ¡",ttl 'alm·Q;otbu. amb Maria Ierítza, Selma Kurz, Lotte Lehmann i la direcció de Franz Schalk. Cartell de l'estrena de Ariadne auf Naxos (Stuttgart, 1912) ®

En aquest Gran Teatre del Liceu, Ariadne auf Naxos només s'ha GENE::VE representat nou vegades, la darrera de les quals fou el 18 de gener de 1984. L'estrena tingué lloc el 14 de gener de 1943, amb Lotte Schrader, Clara Ebers, Coba Wackers, Carl Friedrich i la direcció de Franz Konwitschny. Després, s'ha tornat a representar les tem­ porades 1964-65 per la companyia de Brunsvic, amb Maria van Dongen, Gerti Zeumer, Gerda Wismar, Hermann Schnok i la direc­ ció de Heribert Esser, i 1983-84 amb Montserrat Caballé, Celina Lindsley, Alicia Nafé, Klaus Konig i la direcció de János Kulka.

»1i!\PPY DI!\MOND6�

lQ ROSA BISBE ART/DISSENY

GANDUXER, 20 TELEFONO 201 65 90 e 2 I\J RBLA. CATALUNYA, 121 e, "GALERIAS LA AVENIDA" I U BARCELONA JÁNOS KULKA (Director d'orquestra) la producció de Ariadne auf Gleue. Jean-Pierre Ponnelle va Va néixer l'any 1929 a Buda- els teatres importants d'Ale- Naxos que avui podem veure, morir a Munic l'onze d'agost de pest, on féu els estudis musicals manya i també a Àustria, Estats amb la realització de jutta 1988. amb Ferencsik, Somogyi, Wei­ Units, Argentina, Dinamarca, HEINZ HOLECEK ner i Kodály. De 1950 Suïssa, Espanya, Fran­ (Baríton: Majordom) Nasqué a Viena, a la Musikaka- Doctor a 1956 pertany a ça, Itàlia, Polònia, direktor, Falke, Frank, demie de la féu els estudis Frosch i així com a mal- l'Òpera de Budapest i Txecoslovàquia, etc. qual altres, de cant. A l'edat de vint-i-dos tes Ha cantat també a el 1957 Fricsay el En aquest Gran Tea­ operetes. anys debutà a la Volks- París, Ber- contracta a l'Òpera tre ha dirigit trenta re­ Londres, vienesa amb Die Düssel­ de Munic. El 1959 és presentacions: Elek­ aper lín, , nomenat Primer Di­ tra (1970-71. i 1979- Zauberftote (Papage­ dorf, Munic, Moscou, no) i, dos anys des­ rector a l'Òpera de 80), Gotterdamme­ Zuric, Basilea, Roma, prés, cantà el mateix Atenes, Mont­ Stuttgart i el 1961 a rung (1971-72), Tan­ Nàpols, a la Esto­ l'Òpera d'Hamburg. nbàuser (1972-73), paper Staatsoper; real, Brusselles, des d'aleshores, és colm, etc. Al Gran De 1964 a 1976 és Director Ge­ Tristan und Isolde (1982-83), membre Teatre del Liceu de­ neral a Wuppertal i, després, Ariadne auf Naxos (1983-84), permanent d'aquell Teatre. Ha butà la torna a Stuttgart. Amb un reper­ Khovànxtxina (1988-89) i Borís temporada destacat amb 1968-69 amb Le noz­ tori molt ampli, ha dirigit a tots Godunov (1989-90). papers com els de Papageno, Figaro, ze di Figaro (Figaro), al costat JEAN-PIERRE PONNELLE (Director d'escena) Masetto, Guglielmo, Gianni de Lisa della Casa, i tornà el Pintor, escenògraf, figurinista i sempre les seves produccions. Schicchi, Bartolo, Zirkus- 1973-74 amb Casi fan tutte. «rnetteur en scène», va néixer a Treballà als teatres més impor- BARRY MORA (Baríton: Mestre de música) París el 1932. Estudià a la Sor- tants del món i aconseguí ser Va néixer a Nova Zelanda i es- Ha cantat també bona amb Fernand considerat com un rung (Gunter). tudià a Londres amb Ottokar a Copenhaguen, Glasgow, Ber- Léger i féu els primers dels més grans homes Kraus i John Matheson. De lín, Darmstadt, Edimburg, Zu- dissenys operístics del teatre operístic 1976 a 1980 va ser ric, Düsseldorf, Colò- per a Boulevard Soli­ dels nostres temps. Al membre de la com­ nia, etc. Actualment tude de Henze, l'any Liceu s'han pogut panyia de Gelsenkir­ és un dels artistes 1952 a Hannover. veure les seves pro­ chen i de 1980 a 1987 principals de la Welsh Després treballà so­ duccions de Die Zau­ de la de . El National , on ha vint a Berlín, Ham­ berftote, La Ceneren­ 1980 debutà al Co­ cantat Donner, Gun­ burg, Munic i Stutt­ tola i L'italiana in vent Garden de Lon­ ter, Germont, Mestre gart, i debutà als Algeri (1982-83), Or­ dres amb Das Rhein­ de música, Faninal, Estats Units l'any 1958 a San feo ed Euridice (1984-85) i Par­ gold (Donner) i des­ Don Alfonso, etc. Francisco amb Carrnina Bura­ sifal (1988-89), les dues últimes prés interpretà Die Amb Ariadne auf na. L'any .1962, a Düsseldorf, procedents de l'Òpera de Colò­ Meistersinger von Nürberg Naxos fa el seu debut al Gran dissenyà i dirigí Tristan und nia, a la qual va estar molt vin­ (Kothner) i Die Gotterdàmme- Teatre del Liceu. Isolde, i des d'aleshores dirigí culat i a la qual també pertany EIKE WILM SCHULTE Mestre de dia (Baríton: música, 26) PAUL FREY (Tenor: Bacus) els estudis de cant a i Començà Lübeck, Mainz, Heidelberg Nascut al Canadà, el 1972 es va dat a Basilea, interpretà Flores­ Colònia i els va continuar al Mo­ també a Gran Itàlia, Bretanya, decidir per la carrera de cant. tan, Hans (La núvia venuda), zarteum de De 1956 i El a Salzburg. França, Espanya Noruega. S'inscriví la Facultat de Músi­ Cavaradossi, Macduff i alguns a 1969 fou contractat 1988 actuà ca per prime­ de la Universitat de papers mozartians. de Düs­ ra al Festival per l'Òpera vegada Toronto i va entrar Ha cantat també a de a de amb Lo­ seldorf, 1969 Bayreuth en contacte amb el Stuttgart, Wiesbaden, la Biele­ el 1973 per de hengrin (Herald) i baríton Louis Quilico. Mannheim, Düssel­ feld i de a Munic amb des 1973 per 1989 Un cop acabà els estu­ dorf, Colònia i Karls­ la de Wiesbaden. Mosè Des­ (Faraó). dis, féu un seguit de ruhe on interpretà el Com a ha can­ cantà al invitat, prés, Japó concerts amb les primer Lohengrin. El tat a Ham­ amb el Festival de Hannover, grans orquestres ca­ 1987 debutà a Bay­ Kas­ a i a Inicià burg, Brunsvic, Bayreuth, París, nadenques. reuth en el mateix pa­ Karls­ Brusselles sel, Darmstadt, Lobengrin l'activitat teatral amb per wagnerià i la tem­ Kre­ fa el seu de­ ruhe, Saarbrücken, Essen, (Herald). Enguany la Canadian Opera Company porada 1988-89 es presentà al al Liceu. feld, Aachen, Koblenz, Giessen, but com a Alfredo (La Traviata) i Liceu amb Die Meistersinger Rodolfo (La Bohème). Traslla- von Nürnberg (Walther). TRUDELIESE SCHMIDT (Mezzo-soprano: El compositor) Va néixer a on va i Saarbrücken, Octavian, etc., quan l'Òpera WILFRIED GAHMLICH (Tenor: Un mestre de dansa) iniciar els estudis de Munic va a la Xina fou musicals, que viatjar Va néixer a Halle i féu els estu­ lònia, Stuttgart, Frankfurt, Ma­ va a Roma. Ben el Cherubino va després ampliar primer que dis de cant a Freiburg i a Stutt­ drid, Buenos Aires, Santiago de aviat es va a cantar en distingir aquest país. gart, després d' ésser aconsellat Xile, Roma, Ginebra, Zuric, Wiesbaden i Düssel­ També ha cantat pa­ pel gran tenor Fritz Londres, Salzburg, dorf. cantà i Després pers wagnerians Wunderlich. El pri­ Bregenz, etc. També a Buenos d' Berlín, òperes contempo­ mer contracte, l'acon­ ha enregistrat discos Aires, Vie­ rànies, ha Hamburg, intervingut seguí a Giessen i des­ amb directors com na, Londres, Ginebra, en molts concerts prés també fou mem­ Solti, Albrecht, Abba­ París altres la Missa Zuric, Bayreuth, (entre bre estable dels tea­ do o Harnoncourt. i als Festivals de Salz­ Solemnis i la Missa de tres de Kiel, Wupper­ En aquest Gran Tea­ on va cantar El la Coronaciá al Vati­ burg, tal i Hannover, fins tre ha interpretat Die de Ariad­ cà amb Von compositor Karajan, que, l'any 1980, entrà EntJührung aus dem ne sota la direcció i la Vuitena de Mahler i el Re­ auf Naxos, a formar part de Serail (Pedrillo) les de Karl i 1983 de Verdi amb Bohm, l'any quiem Bernstein). l'elenc de l'Òpera de Viena. temporades 1977-78 i 1983-84, el d'Idamante de Idome­ Cantà al paper per primera vegada Com a invitat, ha actuat també i Salome (Narraboth) la tempo­ neo. S'ha en Gran Teatre del Liceu la especialitzat tempo­ a Berlín, Bonn, Hamburg, Co- rada 1981-82. papers com els de Cherubino, rada 1987-88 amb La Clemen­ Sesto, Hansel. El compositor, za di Tito (Sesto). EDITA GRUBEROVA (Soprano: Zerbinetta) valier (després hi cantà Sieglin­ ra actuació a la Scala de Milà els teatres més Neix a Bratislava. Després de sis invitada per tots de a Die Walküre, De?' Fliegen­ amb Die Fliegende Hollander cant del Co­ anys d'estudis de al Con­ importants món: Scala, de Hollander i Die Frau obne (direcció de Riccardo Muti); i al Teatre Na­ vent servatorí, debutà Garden, Metropolitan, Scbatten), 1987: debut a Ais de 1989-90: Del' Roseneaualier a de la mateixa Berlín, Mu­ Del' cional Hamburg, Provença amb Rosenkava­ París. Enguany actua per prime­ Vero­ ciutat amb Jl barbie­ nic, Florència, tier i debut al Covent Garden ra vegada al Gran Teatre del re di Sioiglia. Des­ na, Zuric, Ginebra, amb Tannbàuser, 1988: prime- Liceu. prés de dos anys de París Nàpols, etc. WOLFGANG RAUCH contractés a Eslovè­ També ha enregistrat (Baríton: Arlequí) a Colònia nia, l'any 1970 passà un gran nombre de Nasqué l'any 1957; National Theather de la capi- d'estudiar ciències eco- tal bavaresa. També ha inter- a formar part de la discs i ha fet nombro­ després i estudià en Staatsoper de Viena. ses filmacions d'òpe­ nòmiques polítiques, vingut representacions, cant a la seva ciutat transmisions de on debutà com a Rei­ res (Hansel und Gretel, ràdio amb Metternich i na de la nit (Die Zau- Arabella, Ariadne auf Josef concerts per tot i a Itàlia amb El berflote). Aquest mateix paper, Naxos, Rigoletto, etc.). En després Europa. gener de Mario De! Monaco. El el cantà més tard a Salzburg sota aquest Gran Teatre ha intervin­ 1988 intervingué al la direcció de Von Karajan. Ini­ gut, abans de les d'enguany, en primer contracte, costat de Plácido Do­ el a a la cià la seva carrera internacional onze representacions: 1977-78 l'aconseguí 1984 mingo gala Düsseldorf del interpretant Zerbinetta a Viena (Die Erufubrung aus dem Se­ i, després d'inauguració de l'èxit a sota la direcció de Karl Bóhm. rail), 1985-86 (La Traviata) i obtingut Prinzregenten Thea­ Munic amb el ter de Munic. En­ A partir d'aleshores ha estat 1986-87 (Lucia di Lamrnermoor). Papage­ no que li dirigí Wolf­ guany canta per pri­ MECHTHILD GESSENDORF (Soprano: Ariadne) gang Sawallisch, fou contractat mera vegada en aquest Gran Nasqué a Munic i començà a cri­ tar a l'Òpera de Viena amb Die com a membre estable del Teatre del Liceu. dar l'atenció internacional quan Frau ohne Schatten l'any 1984 VOLKER VOGEL (Tenor: Scaramuccio) cantà Die Frau obne Scbatten (després ha cantat a Viena Lo­ Nascut a Karlsruhe el 1950, fins fins a11975, on s'especialitzà en (Emperadriu) a l'Òpe­ bengrin, Del' Fliegen­ al 1972 no va rnanífestar cap in- els papers de tenor buffo . El ra de Baviera, on tam­ de Hollànder, [enufa terès especial per a la música de 197'5 inicià la tasca d'ajudant de bé interpretà Don i Del' Rosenkavalier). teatre i, quan a Lin­ direcció d'escena i e! Carlo i Aida. Des­ Actualment la seva ac­ dau buscava un mes­ 1977 fou contractat prés, debutà a Berlín tivitat als teatres més tre de dicció per per a aquest càrrec al amb Don Carlo i la írnportants no té un dedicar-se al teatre. teatre de Hildelsheim. seva actuació al Festi­ instant de repòs. Al­ va veures animat ,I A partir de la tempo­ val de Bregenz el guns dels moments iniciar la cartera de rada 1981-82 assumí 1983 amb Del' Freis­ més destacats de la cant. Aleshores féu de forma estable pa­ cbütz (que hom va seva carrera són: 1986: un examen d'ingrés a pers de tenor buffo i, poder veure per T.V.E.) li val­ presentació al Metropolitan de la Hochschule d'Han­ des de 1986, compar­ gué el ser contractada per debu- Nova York amb Del' Rosenka- nover i hi romangué teix la tasca que duia a amb la de la Volkso­ 1988-89 amb Die Freiburg Meistersinger ANTONI LLUCH ALFREDO HEILBRON de Viena. Debutà al Gran von per Nürnberg (Kunz Vogel­ (Oficial) (Perruquer) Teatre del Liceu la temporada gesang).

GEROLF SCHEDER (Baix: Truffaldin) Va néixer a Bautzen, Alta Saxò­ Frankfurt i ha cantat com a in­ nia. De 1964 a 1968 fou profes­ vitat a París, Estrasburg, Niça, sor d'institut, mentre seguia els Montpeller, Tolosa, Anvers, estudis de cant a Nu­ Roma, Milà, Torí, Han­ remberg amb Willy nover, Kassel, Colò­ Domgraf-Fassbaender nia, Darmstadt, Man­ i a Stuttgart amb Hu­ nheim, Wiesbaden, bert Giessen. Després Munic, Hamburg, Vie­ d'ésser membre d'un na, etc. L'any 1989 GERARD HULKA JULIE KAUFMANN cor a Stuttgart, tingué prengué part en la vi­ (Lacai) (Nàiade) els primers contractés sita de l'Òpera de Vie­ a Freiburg, Olden­ na al Japó amb Parsi­ burg, Bielefeld i Ha­ fal (Gurnemanz) i gen. Des de la temporada Wozzeck (Doctor). Enguany fa 1981-82 pertany a l'Òpera de el seu debut al Liceu.

MARTIN FINKE (Tenor: Brighella) Nascut a Rheden/Westfàlia, féu Spoleto, Perusa, Pittsburgh, els estudis de cant a Essen. El Washington, Viena, Glasgow, primer contracte, l'aconseguí a Enschede, Amsterdam, etc. Augsburg i els se­ També canta sovint güents a Stuttgart i a recitals de «lieder" i ANDREA BONIG BRIGITTE HAHN Colònia. Ha actuat als altres concerts, i ha teatres alemanys més intervingut a la ràdio, (Dríade) (E co) importants (inclòs la televisió i les sales Bayreuth) i també a d'enregistrament. De­ París, Madrid, Lió, butà al Liceu la tem­ Niça, Brusselles, Zu­ porada 1983-84 amb ric, Roma, Venècia. Fidelia (Iaquino). Contenido argumental conseguir el estreno de su ópera. La madeja se acaba de enredar del todo cuando aparece el mayordomo y anuncia que su señor ha cambiado de parecer: la ópera y el "intermezzo» han de ser repre­ Lugar de la acción: Viena sentados al mismo tiempo, con la finalidad de que después pue­ dan empezar con puntualidad los fuegos artificiales preparados en el jardín. PRÓLOGO El compositor no está conforme y quiere retirar su obra, pero el profesor de música y el maestro de baile, acostumbrados a con­ Uno de los más ricos nobles de Viena ha preparado en su palacio flictos de esta naturaleza, opinan que todo tiene solución y pien­ la representación de Ariadne auf Naxos, ópera trágica de un joven san que los actores de la farsa, unos excelentes improvisadores, a de una se orientarán con facilidad su con compositor, pero desea ofrecerla sus invitados, después y podrán compaginar trabajo Por esta el desarrollo de la de son espléndida cena, junto con otra obra de talante festivo. ópera, algunos cuyos fragmentos supri­ razón, ha contratado, además de la compañía de ópera, a un con­ midos o arreglados con rapidez. Finalmente, Zerbinetta, con su Zerbinetta convencer al la junto cómico, a cuyo cargo irá la representación de y encanto, consigue compositor para que permita ve nacer un sus amantes. representación. Éste, joven y apasionado, sentimiento hacia la bella El joven compositor de la ópera se muestra muy sorprendido especial y despierta Zerbinetta, pero cuando la fun­ casa su está a de ve de cuando se entera de las intenciones del dueño de la y viejo ción punto empezar y los saltos los comediantes profesor intenta consolarlo, pero todo lo soportará con tal de poder y de los bailarines, abraza, lloroso y desesperado, a su profesor y reconoce que nunca debía haber transigido.

LA ÓPERA

El escenario del palacio representa una isla salvaje con la cueva donde vive Ariadna. La desdichada ha sido abandonada por Teseo y únicamente desea la muerte. Cuando se levanta el telón, descansa ante la cueva. Tres ninfas: Náyade, Dríade y Eco, se afanan a su alrederor y comentan con sus cánticos el triste destino de la prin­ cesa. Un profundo suspiro les da a entender que Ariadna ha des­ pertado y regresa a la realidad de la vida. Canta y recuerda las horas de felicidad que ha pasado junto a Teseo, pero seguidamente se da cuenta de que ha perdido a su amado y sólo quiere ir al reino de los muertos, donde será recibida por Hermes, quien la liberará de la vida.

Zerbinetta y su pareja intentan interrumpir varias veces los lamen­ tos de Ariadna y pretenden dar un consuelo a su tristeza. Arlequín entona una encantadora cancioncilla, cuya melodía es recogida por Eco. Todo en vano: Ariadna no les hace caso. Zerbinetta no Prólogo comprende este gran dolor y ruega a su pareja que alegre a la prin­ Richard Strauss cesa con cánticos y con bailes. Ariadna continúa sin prestar la menor atención y Zerbinetta decide dirigirse a la princesa y hablarle de mujer a mujer. Le dice que todos los hombres son infieles y (1864-1949) que no vale la pena llorar por ellos porque el amor y la felicidad nunca ofendida la frivoli­ son cosas que perduran. Ariadna, por Richard Strauss nace en Munich el 11 de junio de 1864, hijo de dad de Zerbinetta, se retira al interior de la cueva. Franz de en (intérprete trompa la orquesta de la capital bávara) y La escena la farsa dice a Zerbi­ queda dispuesta para y Arlequín de Josephine Pschorr (de una familia de cerveceros muy conocida). netta ha sido en sus a un que muy oportuna consejos Ariadna, pero En ambiente acomodado y con facilidades para el estudio de ha en el desierto. Zerbinetta también que predicado piensa que la música (su madre le da las primeras lecciones de piano), a los «la dama hablamos diferentes idiomas». y yo Seguidamente empieza seis años ya ha escrito algunos «líeder». Orientado por su padre, la comedia de la infiel Zerbinetta sus cuatro y galanteadores, que un clásico y un anti-wagneriana, entre 1880 y 1887 compone algu­ acaba con un final feliz mientras para Arlequín, Scaramuccio, Brig­ nas obras que ya denotan grandes condiciones, pero con unas hella Truffaldin son burlados. y influencias de las que prescinde pronto. En 1885 Hans van Bulow felices anuncian la de Baca. Las ninfas regresan y eufóricas, y llegada lo propone como segundo director de la Orquesta de Meiningen Hablan de las aventuras de éste cómo del y explican pudo escapar yen 1882 empieza a interesarse especialmente por la figura de Wag­ maleficio de lo convertir en una bestia. Se Circe, que quiso oye ner, en contra de las opiniones de su padre, cuando éste le per­ en la la voz de todavía recuerda a Circe. Ariadna lejanía Baca, quien mite ir a Bayreuth para escuchar el nuevo título de Wagner, Parsi­ sale de la cueva se siente atraída esta voz. Cuando Baca se y por fal. De 1886 a 1889 crea las primeras obras importantes de su ante ésta cree reconocer al enviado de la muerte presenta Ariadna, producción: la fantasía para orquestaAus Italien y los poemas sin­ se a caer en sus brazos. Un cielo estrellado y apresura yesplendo­ fónicos Donjuan, Macbeth y Muerte y Transfiguracion. En 1886 roso se extiende sobre ellos la no a su y pareja puede escapar es tercer director de orquesta en la Ópera de Munich y en 1887 Ariadna se siente transformada Baca se da cuenta de su influjo. y conoce a Gustav Mahler y a Pauline de Ahna, la cual será su esposa. amor. Los sufrimientos de la se un dosel des­ princesa desvanecen; En 1889 es maestro substituto en Bayreuth y es nombrado Direc­ cubre a la se abraza con A ciende del cielo y pareja, que pasión. tor en Weimar, donde permanece hasta 1894, precisamente el año a la voz de las ninfas dulce lo lejos, vuelve percibirse (<

Dresde Feuersnot (su segunda ópera) y en 1905, en la misma ciu­ dad, Salome, una de las obras capitales de su catálogo, con la que, operísticamente, rompe con las tradiciones que hasta entonces ha respetado, con un escándalo que, no obstante, le permite cons­ truirse su villa de Garmisch. La ópera que sigue, Elektra, marca el inicio de una colaboración histórica con Hugo van Hofmannsthal, autor, hasta su muerte, de los libretos de todas las óperas straussianas. Después, Strauss no quiere seguir el mismo camino de modernidad y rompimiento, y las aguas se hacen menos turbulentas en el resto de su catálogo operístico: Der Rosenkavalier (Dresde, 1911), Ariadne auf Naxos (Stuttgart, 1912 - Viena, 1916), Die Frau obne Scbatten (Viena, 1919), Intermezzo (Dresde, 1924), Die agyptiscbe Helena (Dresde, 1928), Arabella (Dresde, 1933), Die schweigsame Frau (Dresde, 1935), Friedenstag (Munich, 1938), Daphne (Dresde, 1938), Die Liebe der Danae (Salzburg, 1952) y Capriccio (Munich, 1942). En 1919 es nombrado Director de la Ópera de Viena, cargo del que ha de dimitir en 1924. Con la llegada del nazismo llega a ser presidente de una Reichsmusikkammer y sucede a Bruno Walter al frente de la Orquesta de Ia Gewandhaus de Leipzig, pero las bue­ nas relaciones con el régimen acaban cuando, después de tres repre­ sentaciones, se prohibe la ópera Die schweigsame Frau, por la defensa encarnizada que Strauss hace de la labor del autor del libreto, el escritor judío Stefan Zweig. Ha de retirarse a su villa de Garmisch, pero actúa fecuentemente en todo el mundo como director de orquesta (en el Liceu, donde ya había dirigido en 1901, está anunciado para dos conciertos en febrero de 1948, pero no puede venir). A estos últimos años pertenecen, además de las ópe­ ras mencionadas, las Metamorfosis para veintitrés instrurnentos, el Concierto para trompa y orquesta núm. 2 y los maravillosos Vier letzte Liedel'. Después de la Guerra es rehabilitado en Alema­ nia con todos los honores. Muere el 9 de septiembre de 1949 en Garmisch y su cadáver es incinerado en Munich, mientras se inter­ preta el terceto final de Der Rosenkavalier. La primera versión de Ariadne auf Naxos fue estrenada en Stutt­ gart el25 de octubre de 1912, como complemento de la comedia El burgués gentilhombre, que también llevaba ilustraciones musi­ cales de Strauss. El director fue el mismo compositor y los princi­ pales papeles fueron interpretados por Maria ]eritza (Ariadne), Mar­ garethe Siems (Zerbinetta) y Hermann ]adlowker (Bacchus). La segunda versión, para la que Strauss añadió el "Prólogo", es la que se representa siempre actualmente y su estreno tuvo lugar en Viena el4 de octubre de 1916, can Maria]eritza, Selma Kurz, Lotte Leh­ mann y la dirección de Franz Schalk. Ariadne a u f N a x o s En este Gran Teatro del Liceu, Ariadne aufNaxos sólo se ha repre­ sentado nueve veces, la última de las cuales fue el 18 de enero de 1984. El estreno tuvo lugar el 14 de enero de 1943, con Lotte Schra­ PROLOGUE der, Clara Ebers, Coba Wackers, Carl Friedrich y la dirección de Franz Konwitschny. Después, se ha vuelto a representar en las tem­ Dans son un riche poradas 1964-65 por la compañía de Braunschweig, con Maria van palais, noble viennois prépare la représentation de d'un tout en Dongen, Gerti Zeumer, Gerda Wismar, Hermann Schnok y la direc­ l'opéra tragique jeune compositeur souhaítant don­ ner en même une autre ción de Heribert Esser, y 1983-84 con Montserrat Caballé, Celina temps pièce plus enjouée. Mis au courant des intentions du maitre de le Lindsley, Alicia Nafé, Klaus Konig y la dirección de János Kulka. maison, compositeur de l'opéra ne peut cacher sa stupéfaction encore qu'il semble prêt à tout subir pour que son opéra soit joué. Les choses se gàchent encore plus lorsqu'on annonce que le maitre de maison a ordonné que l'opéra et «I'interrnezzo» aient lieu en même temps. Dépité, le composi­ teur s'y refuse et s'apprête à retirer son opéra mais le professeur de musique et le maitre de ballet pensent que tout peut encore s'arranger et que les acteurs de la farce seront sans doute capables de concilier leur travail avec Ie déroulement de l'opéra. Zerbinetta, première actrice de la farce, parvient toutefois à convaincre le com­ positeur qui cède enfin tandis qu'íl sent naitre en lui un tendre pen­ chant envers l'actrice. Néanmoins, lorsque la représentation est sur Ie point de commencer et qu'il assiste aux cabrioles de comédiens et danseurs, il s'aperçoít, désespéré, qu'il n'aurait jamais du accepter.

L'OPÉRA

La scène du palais représente une lie déserte. Dans une grotte habite I'infortunée Ariane qui, abandonnée par Thésée, appelle la mort de ses voeux. En s'éveillant, la princesse se souvient de son bon­ heur aux cotés de Thésée puis songe que son amant est à jamais perdu et souhaite rejoindre sans tarder le royaume des morts. Zer­ binetta et son ami tentent en vain de consoler la triste Ariane.

S'adressant à la princesse, Zerbinetta lui déclare que tous les hom­ mes sont infidèles et qu'Ils ne sont pas dignes de son chagrin ni de ses pleurs. Blessée par la frivolité de Zerbinetta, Ariane se retire dans sa grotte tan dis que l'on prepare la scène pour la farce qui s'achève le plus joyeusement du monde pour Zerbinetta et Arlequin, au grand dépit des autres amoureux de la jeune fille. Les trois nymphes Ariadne a u f N a x o s annoncent alars l'arrivée de Bacchus dom la voix résonne au loin.

Attirée par la voix, Ariane sort de la grotte. Lorsque Bacchus se presente devant elle, Ariane croit reconnaitre le messager de la mort PROLOGUE et se précipíte dans ses bras. Parsemé d'étoiles, un ciel resplendís­ sant les recouvre et les deux jeunes gens succombent au charme. A rich Viennese nobleman has organized the performance of the Ariane se sent transformée et Bacchus se découvre amoureux. Les tragic opera of a young composer in his palace but he wishes to un offer souffrances de la princesse s'évanouissent; dais descend des it together with another work which is a comic opera or har­ cieux et abrite les deux amants qui s'étreignent avec passion. Les lequinade. The composer of the opera is very surprised when he nous le lointain finds out what has voix des nymphes parviennent dans tandis que, been planned but he is prepared to put up with ravie de la félicité d'Ariane, Zerbinetta laisse échapper une derníère it all so long as his opera has its first performance. Things get more remarque et que Bacchus conclut: «De tes souffrances je suis riche, complicated when it is announced that the two entertainments are to be tout débordant d'une joie divine! Entre mes bras, les étoiles irnrnor­ given simultaneously. The composer does not agree and telles périront avant toil». wants to withdraw his work but the music master anc! the dan­ cing master think that there is a solution and that the actors of the farce can combine their work with the performance of the opera. Finally Zerbinetta, the principal actress in the farce, manages to persuade the composer to agree to the performance and as they talk he is strongly drawn to her. However, when the performance is about to start and he sees the antics of the comedians and dan­ cers, he sadly realizes that he should never have agreed.

THE OPERA

On the stage of the palace, the scene is set for the performance of the opera -a desert island with the cave where the unhappy Ariadne lives. She has been abandoned by Theseus and wishes only for death. When the princess awakes, she recalls how happy she was with Theseus but when she realizes that she has lost her belo­ ved, all she wants is to travel to the kingdom of the dead. Zerbi­ netta and her partner try and comfort her but she pays no atten­ tion to them. Zerbinetta decides to speak to the princess and she tells her that all men are unfaithful and it is not worth crying for them. Ariadne, offended by Zerbinetta's lightheartedness, goes back into the cave and the scene is set for the farce, which has a happy ending for Zerbinetta and Harlequin, while the other sui­ tors are disappointed. The three nymphs announce the arrival of Bacchus, whose voice is heard in the distance. Ariadne believes Discografia her visitor to be Hermes, the messenger of death, and she rushes them La into his arms. A magnificent starry sky spreads out above present discografia només ofereix les versions comercials ínte­ come under its Ariadne is transformed and Els and the couple spell. gres. personatges són esmentats en l'ordre següent: Ariadne, Bacchus acknowledges his love. The princess no longer suffers; Zerbinetta, Compositor, Bacchus, Arlequí i Mestre de música. A a canopy descends from the sky and covers the couple who continuació l'orquestra i el director. embrace passionately. Far off, the voice of the nymphs is heard again, while Zerbinetta, who is delighted at Ariadne's happiness, 1935 BASF, BR DE 21806. ACANTA, DE 21806 "Your has Viorica makes one last observation and Bacchus says: suffering Ursuleac, Erna Berger, Gertrude Rünger, Helge Rosvaenge, filled me. The eternal stars will soo­ Heinz enriched me; a divine joy has Arnold, Karl Hammes. Orquestra de la Ràdio de Stuttgart. ner die than you in my arrns.» Dir.: Clemens Krauss.

1944 DEUTSCHE LPM GRAMMOPHON, 18850/2. ACANTA , DE 23.309/10 Maria Reining, AIda Noni, Irmgard Seefried, Max Lorenz, Erich Kunz, Paul Schóffler. Orquestra de la Staatsoper de Viena. Dir.: Karl Bohrn.

1954 COLUMBIA, QCX 10168/70 (CX 1292/4). EMI, 2 CD, CMS 7692962 Elisabeth Schwarzkopf, Rita Streich, Irmgard Seefried, Rudolf Schock, Hermann Prey, Karl Donch. Philharmonia Orchestra. Dir.: .

1955 MELODRAM, S 104 (2) Lisa della Casa, Hilde Güden, Irmgard Seefried, Paul Scheffler. Orquestra Simfònica de Salzburg. Dir.: Karl Bòhm.

1960 RCA, LD 6152 LDS. DECCA, 2BB 112/4 i 6799025 (3). Leonie Rysanek, Roberta Peters, Sena Jurinac, Jan Peerce, Walter Berry (Arlequí i Mestre de música). Filharmònica de Viena. Dir.: Erich Leinsdorf.

1967 EMI, 21517 Gundula Janowitz, Sylvia Geszty, Teresa Zylis-Gara, , Hermann Prey, Theo Adam. Orquestra de l'Òpera de l'Estat de Dresden. Dir.: Rudolf Kempe. ®

1969 DEUTSCHE GRAMMOPHON, 2709033 N o t e s importants Hildegard Hillebrecht, Reri Grist, Tatiana Troyanos, Jess Thomas, de la Ràdio En Barry McDaniel, Dietrich Fischer-Dieskau. Orquestra atenció als artistes i al públic en general, s'exigeix l'adequada de Baviera. Dir.: Karl Bohm. correcció en el vestir (senyors: americana i corbata), i es prega la màxima puntualitat: no es permetrà l'entrada a la sala un cop 1978 DECCA, 6.35458 GF començada la representació, ni verificar enregistraments, fotogra­ René Leontyne Price, Edita Gruberova, Tatiana Troyanos, Kollo, fies o filmacions de cap mena. Walter Berry, Erich Kunz. London Philharmonic Orchestra. Dir.: El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho recla­ Solti. alterar Georg men, podrà les dates, els programes o els intèrprets anun­ ciats en aquest programa. en 1986 DEUTSCHE GRAMMOPHON, 2 CD 419225-2 (i LP) En compliment d'allò que disposa l'Article 92 del Reglament Anna Tomowa-Sintow, Kathleen Battle, Agnes Baltsa, Gary Lakes, d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ Urban Malmberg, Hermann Prey. Filharmònica de Viena. Dir.: litzar el Saló del 1 r pis i el vestíbul de l'entrada. James Levine. Accés carrer Sant t. pel Pau, núm. l, bis, d'ús exclusiu per a 1988 PHILIPS, 2 CD 422084-2 � minusvàlids. Tel. 31891 22. Jessey Norman, Edita Gruberova, Julia Varady, Paul Frey, Olaf Bar, Dietrich Fischer-Dieskau. Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig. Dir.: Kurt Masur. Argument, biografies i discografia: Pau Nadal

Portada: Fèlix Cagé. Teló de boca del Gran Teatre del Liceu: Dibuix a l'aquarella (1861)

Programes: Publí-Ternpo

Disseny: EHSA, Carmelo Hernando Pròximes funcions

Jenüfa L. janácek

Leonie Rysanek-Gausmann, Linda PIech, Jan Blinkhoff, Peter Straka, Marita Knobel, María Uriz, Rosa M3' Conesa, M3' Àngels Sarroca, Begoña Alberdi, M3' Antonia Martín Regueiro, Rosa Vilar, Vicenç Esteve, Alfonso Echeverría, Cristóbal Viñas

Director d'orquestra: Vac1av Neumann (dies 14 i 17) Rudolf Krecmer (dies 20, 22 i 24) Director d'escena: Mario Gas Escenògraf: Marcelo Grande Nova producció: Gran Teatre del Liceu

Amb el patrocini de SEAT

Funció de Gala Dilluns, 14 de maig, 21 h., funció núm. 76, torn D

Dijous, 17 de maig, 21 h., funció núm. 77, torn e Diumenge, 20 de maig, 17 h., funció núm. 78, torn T Dimarts, 22 de maig, 21 h., funció núm. 79, torn A Dijous, 24 de maig, 21 h., funció núm. 80, torn B

Recital Teresa Berganza

Pianista: Juan Antonio Álvarez Parejo

Obres de Garda Leoz, Granados, Rodrigo y Rossini

Dimecres, 16 de maig, 21 h., funció fora d'abonament