Miscel·lània del CERE, extra 1, 2008: 253-257

DOLORS CABRÉ MONTSERRAT I EL CERE

JOSEP S. CID CATALÀ Membre de la Junta Directiva del CERE

Estimació, mestratge, passió, fe, són les paraules que anem retrobant en les evocacions que ens fan de la senyora Cabré tots aquells que van tenir el goig de conèixer-la. Atributs que ens la fan perdurable a través del seu exemple vital i les seues obres. Una dona singular, abocada als altres: els seus alumnes, els riberencs, la família… Si Xavier Garcia, la va destacar, gairebé en solitari com a dona, en el seu repertori Homenots del sud (1994), Federico Balaguer, col·lega a partir dels anys que la Dolors Cabré va viure a Osca, n’estableix una analogia amb una de les figures més emblemàtiques del nou-cents català: “A veces nos parecía ver en ella un reflejo de la protagonista de la «Ben Plantada», que soñó Xènius, siempre humana, muy humana.”1 Gràcies a unes notes autobiogràfiques que la família Cabré ens va fer conèixer2 podem fer una aproximació a la realitat de qui va ser impulsora de la nostra entitat i primera sòcia d’honor. Escriu: “vaig néixer el 1914 en un poblet lluminós i senyor del Baix Camp de : ”, on l’àvia materna, neboda de sant Enric d’Ossó, Dolors Berenguer d’Ossó, feia de mestra. Els pares, Josep M., nascut a Tivissa, i Miquela, de Riba-roja, es dedicaven també al magisteri. Amb aquests referents es perfila ja gairebé una geografia física i espiritual que constitueix el nucli essencial en la vida de la Dolors Cabré: la Ribera, el Camp de Tarragona, el magisteri entès com a àmbit de saviesa i vocació i una fe d’aquelles que mou muntanyes. La recordo amb el seu neguit amable, sempre encomanant entusiasme i altruisme. Atenta amb tothom i amb projectes engrescadors per dignificar la vida als nostres pobles, que veia encara marcats per l’estigma tràgic de més de cent anys de guerres i un èxode que ens exigia l’esforç humanístic per recobrar la identitat més pregona en l’anhel, potser un somni, de bastir uns pobles on l’aire pur de la cultura contribuís a sembrar la germanor com a la base més sòlida d’una felicitat que no s’exhaureix en la immediatesa. Creia en la bondat i la seua fe la va fer actuar i perdurar en les paraules i els fets que ens va deixar.

253

04 MCERE_25anys.indd 253 3/12/08 11:08:44 J.S. Cid Dolors Cabré Montserrat (foto: arxiu del CERE)

Va pertànyer a aquella generació marcada per la guerra civil. Ens va parlar dels seus estudis de Filologia Romànica a Barcelona (1932-1936): “Era estupen- da aquell Universitat; ara, teníem setze hores de classe diàries.” Hi va rebre els ensenyaments de Joan Coromines, Pompeu Fabra, Jordi Rubió Balaguer i dels a les hores joves professors Rafel Lapesa i Guillem Diaz-Plaja. Entre els seus companys d’aules hi havia noms tan significats com Salvador Espriu. Acabada la guerra, va haver de tornar-se a examinar perquè el règim no re- coneixia les titulacions. La il·lusió juvenil deixava pas a la postguerra i a l’inici de la carrera docent el curs 1940-1941 al col·legi de de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. Després van venir interinitats als instituts Maragall (1941-1943), Menéndez y Pelayo (1943-1944) de Barcelona, mentre impartia classes particulars i al centre d’ensenyament col·legiat Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès. Va aprovar les que en aquell moment es deien opo- sicions a adjuntia de càtedra i va ser destinada a la Corunya (1944-1947). Ja com a catedràtica, va treballar a Santa Cruz de la Palma , a l’institut d’Osca (1949-1960) i a Tarragona, a l’Institut Antoni Martí i Franquès i, finalment, a l’Institut Pons d’Icart (1978-1984). La docència va anar acompanyada de la tasca com a investigadora i impul- sora d’iniciatives socials i culturals reconegudes per entitats de prestigi que ens permeten copsar parcialment l’abast del seu treball: consellera corresponent de la Institución Fernando el Católico del CSIC (1953), consellera numerària

254

04 MCERE_25anys.indd 254 3/12/08 11:08:44 Dolors Cabré Montserrat i el CERE Dolors Cabré a Riba-roja l’agost de 2001 (foto: J.M. González Cabré)

de l’Instituto de Estudios Oscenses (1957) i acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de la Història (1960), membre de la Comissió de Monuments de Tarragona (1964), de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1969), con- sellera numerària de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1970). A la dècada dels vuitanta van arribar els reconeixements en els àmbits més propers. Va ser distingida com a filla adoptiva de Riba-roja —la biblioteca municipal porta avui el seu nom— i alcaldessa honorària de Santa Agda, va rebre la placa d’argent de Tivissa i el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre la va nomenar, juntament amb Artur Bladé Desumvila,3 Membre d’Honor. Bona part dels seus estudis els va dedicar al coneixement de la Corona d’Aragó a través de personatges emblemàtics com Jaume I, Gonzalo Fernández de Heredia, Bernat d’Olivella, etc. En el conjunt, però, de la seua producció destaquen i ens interessa remarcar l’obra dedicada a la Ribera d’Ebre. És pre- cisament en aquestes aportacions que trobem un dels trets més significatius de la seua aportació intel·lectual. La Dolors Cabré va ser una intel·lectual al servei dels nostres pobles. Perseguia el coneixement i el feia servir com a base i argument per impulsar i defensar el nostre patrimoni més preuat i la dignitat de la vida arrelada a la terra dels seus orígens.

255

04 MCERE_25anys.indd 255 3/12/08 11:08:44 J.S. Cid Exemples d’aquest projecte vital i intel·lectual són els seus llibres Riba-roja d’Ebre i el seu terme municipal,4 elogiat per Albert Manent com a exemple de monografia local i distingit per la biblioteca de l’Iberoamericanisches Institut de Berlín, i Tivissa. Un poble antic de la Catalunya Nova (1984), editat conjun- tament amb el Patronat de la Casa de Cultura de Tivissa. Els seus articles de temàtica riberenca es troben directament vinculats a projectes ben concrets. Destaquem les seues Notas toponímico-arqueológicas sobre Berrús (Tarragona)5 (1966). En transcric unes línies que ens ajuden a comprendre l’abast de l’em- presa i el caràcter d’una dona exemplar que va fer possible salvar l’ermita que havia de quedar negada: El senyor Venancio Fenosa, ecònom de Riba-roja d’Ebre, ens pregà, abans de morir, que salvéssim l’ermita romànico-gòtica de Berrús que, si ningú no s’apressava, quedaria sepultada sota les aigües del pantà que construeix l’empresa Enher. Abans d’iniciar les feixugues gestions per tal d’aconseguir-ho, en les quals ajudà tant el Sr. Sánchez Real, anàrem, per primer cop, a visitar l’ermita, antiga església d’un poble en runes, a la vora del qual existia un petit cementiri amb unes curioses esteles discoïdals […] el nom de Berrús prenia una vida estranya que volguérem penetrar mirant al terra, remuntant rius, recorrent les terres dels marges de l’Ebre, contrastant semblances i diferències, amb el nerviosisme propi de tenir alguna cosa que se’ns escaparà. Els estudis sobre l’antic poblament de Berrús són a la base de l’esmentat llibre sobre el municipi de Riba-roja i d’articles com “Sobre la posible situ- ación de Octogesa-Otobesa” ( 1971-1972), que encara avui condicionen la vida local.6 El articles de la Dolors Cabré publicats a la Miscel·lània del CERE són fonts d’informació i referents decisius que van contribuir a la celebració del centenari de la construcció de l’ermita de Santa Madrona i a impulsar la restauració de l’església parroquial. Em refereixo a Sta. Madrona. Orígens de la veneració a la Ribera-Terra Alta i, sobretot, a Riba-roja d’Ebre (1988) i Notes històriques de la construcció de l’església de Riba-roja d’Ebre (1989), exemples d’unes inquietuds que ens confirmen la confiança de l’autora en la cultura i el coneixement com a instruments que transformen efectivament la realitat, que mobilitzen esforços humans i econòmics per salvar un llegat material i espiritual que ens configura (vegeu referències completes a Anguera i Casadó, 2008, en aquest volum). Entre els seus articles d’àmbit local, cal encara citar “Una estela funerària aràbiga, de Riba-roja”, Butlletí Arqueològic 8-9 (1986-1987) i l’opuscle publicat pel Consell Local de Cultura de Riba-roja, Enric d’Ossó i la seva vinculació amb Riba-roja (1994), la seua darrera publicació, que ens recorda també la relació directa de l’autora amb el sant i el poble de , el tercer pol, juntament amb Tivissa i Riba-roja, del seu vivíssim arrelament riberenc.7

256

04 MCERE_25anys.indd 256 3/12/08 11:08:45 Dolors Cabré Montserrat i el CERE NOTES 1. Federico Balaguer Sánchez (1995): “María Dolores Cabré y el Instituto de Estudios Alto- aragoneses”. Argensola, 109: 99. 2. F. Cabré, M.J. Cabré, J.M. González (1996): “M. Dolors Cabré i Montserrat. Apunts bio- gràfics”, dins Soler, E. A. (ed.)Recull M. Dolors Cabré i Montserrat (1914-1995). Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental Margalló del Balcó. Tarragona, p. 11-34. 3. L’any 1968 Menéndez Cuspinera, Artur Bladé i Dolors Cabré, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona, iniciaren un programa de cursos de català. A començaments del vuitanta, la Dolors Cabré va ser la primera persona que em va parlar de l’escriptor de . 4. El llibre va ser editat a Tarragona el 1974. Hi ha una segona edició del 1985 i sabem per la mateixa autora que n’estava preparant una tercera o el que podria haver estat un nou llibre centrat en els apartats d’història. En vam veure documents inèdits i anotacions que conserva la família. 5. L’article, que havia estat publicat al Boletín Arqueológico de Tarragona, fasc. 93-96, es va re- editar en català i amb una galeria de fotografies cedides per Carmel Biarnés en l’opuscle Berrús 25 anys. , , Riba-roja d’Ebre (1993). CERE, Consell Local de Cultura de Riba-roja d’Ebre. Móra d’Ebre. 6. L’article publicat en col·laboració amb J. González Cabré al Boletín Arqueológico de Tarragona, fasc. 113-120, presenta a partir de textos de De bello Civili, de Cèsar, i La Farsalia, de Lucano, una hipòtesi sobre la ubicació al terme de Riba-roja del lloc d’Octogesa. Entre altres indicacions dóna notícia del precedent de Pita Marcé, R. (1950) “Sobre la localización de Octogesa en Ribarroja” (Extracto en publ. de l’I.E. Ilerdenses) Boletín Arqueológico de Tarragona, que posa de relleu la im- portància d’una possible vil·la romana en la partida on actualment es fan els estudis per ubicar-hi una central de cicle combinat. 7. Al costat de les publicacions la llista d’ajudes a persones i projectes de la comarca desborda l’abast d’aquest article. No podem, però, deixar d’esmentar com va impulsar la creació del Consell Local de Cultura de Riba-roja i la iniciativa de la Trobada del riba-rojà absent, que posteriorment l’Ajuntament es va fer seva, o l’impuls, juntament amb altres persones de la seua família, de la Casa de Cultura de Tivissa, la biblioteca Mestre Cabané i la plaça adjacent, en record al seu pare, o el suport al Museu Enric d’Ossó de Vinebre, als processos de beatificació i canonització del sant i la seua veneració a Vinebre i Riba-roja, etc.

257

04 MCERE_25anys.indd 257 3/12/08 11:08:45