XXI FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA XXI FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA 2019 Dissabte 23 de març, 20.30 h Como hace 3.000 años, recital d’Héctor Alterio i José Luis Merlín, al Teatre Xesc Forteza de Palma Diumenge 5 de maig, 19 h Cita a cegues, espectacle de dansa de Sol Picó i Marco Mezquida, a l’Aljub del Museu Es Baluard de Palma Dimarts 7 i fins al 30 de maig Poesia és estimar, exposició XXI festivals, a la Rambla i al Teatre Principal de Palma Dimecres 8 i fins al 14 de maig No em va fer Joan Brossa, instal·lació de Cabosaroque a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma Dijous 9 de maig, 20.00 h alCANTARa MANUEL, concert de Mayte Martín, al Teatre Principal de Palma Divendres 10 de maig 11.00 h Brossiana, instal·lació, als jardins de la Misericòrdia de Palma 11.45 h Recital per a estudiants, organitzat per l’IES Ramon Llull i l’IES Joan Alcover, a la sala d’actes de l’Institut Joan Alcover de Palma 19.00 h Retrovisió, projeccions, a l’Aljub del Museu Es Baluard de Palma Diumenge, 12 de maig, 19.00 h Festa de la Poesia al Teatre Principal de Palma ILEANA ÁLVAREZ, en castellà (Cuba) MARTINE AUDET, en francès (Quebec) JOAN JOSEP BARCELÓ, en català (Mallorca) SILVIA BRE, en italià (Itàlia) LLUÍS CALVO, en català (Catalunya) ANNA GAS, en català (Catalunya) ADELA GRECEANU, en romanès (Romania) JAD HATEM, en francès (Líban) Primera edició: abril de 2019 LEBOGANG MASHILE, en anglès (República de Sud-àfrica) ÀNGELS MORENO, en català (País Valencià) © del text i la imatge: els autors JOSÉ F. A. OLIVER, en alemany (Alemanya) © de les traduccions: els traductors, 2019 CHUS PATO, en gallec (Galícia) © de l’edició: Fundació Mallorca Literària, XXI Festival de Poesia de la FRANCIS SÁNCHEZ, en castellà (Cuba) Mediterrània, 2019 CASTILLO SUÁREZ, en eusquera (País Basc) Il·lustració i disseny gràfic: Pedro Oliver (tintoreria) Amb la interpretació al piano de Clara Peya Edició: Produccions Estelroig (Sant Joan - Mallorca) Dimarts 28 de maig, 20.00 h DL: PM 673-2019 El Petit de Cal Eril, concert, a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre ni de la coberta, Dijous 30 de maig, 20.00 h ni el recull en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma Andreu Riera i Antònia Vicens, en concert recitat, o per qualsevol mitjà, sia electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma per altres mètodes, sense el permís dels titulars del copyright. Direcció: Biel Mesquida Direcció: Biel Mesquida Imatge i gràfiques: Pedro Oliver Coordinació: Fundació Mallorca Literària - Tres. Serveis Culturals Coordinació dels continguts i les traduccions: Àngels Àlvarez Traducció dels poemes d’Ileana Álvarez: Mateu Coll Traducció dels poemes de Martine Audet: Antoni Clapés Dedicam aquest XXI Festival de Poesia Traducció dels poemes de Silvia Bre: Lluís Servera Traducció dels poemes d’Adela Greceanu: Xavier Montoliu Pauli de la Mediterrània al poeta, amic i mestre, Traducció dels poemes de Jad Hatem: Lourdes Godoy Joan Brossa (1919-1998), que va donar tota Traducció dels poemes de Lebogang Mashile: Míriam Cano la seva vida al mot poètic per carregar-lo Traducció dels poemes de José F. A. Oliver: Montserrat Franquesa de radiacions noves, d’altes tensions de Traducció dels poemes de Chus Pato: Gonzalo Hermo i Adrià Targa Traducció dels poemes de Francis Sánchez: Mateu Coll la intel·ligència i dels jocs més subtils de Traducció dels poemes de Castillo Suárez: Jaume Gelabert l’esperit. Creador intuïtiu, directe i càustic Correcció del llibre: Àngels Àlvarez d’un univers tan propi i tan singular, que va Escenografia i videoprojeccions: cataclístik magnètik obrir d’ampit en ample, des d’un bell principi Disseny gràfic de l'exposició: Solosoler Fotografia: Jean Marie del Moral i en la carnissera i grisa postguerra, les Documentals: Magnètika i La Perifèrica portes de percepcions noves aconseguides Comunicació: Joana Abrines amb una feina sempre seguida i fervorosa Organització: Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell per dinamitar el clixé i dinamitzar la de Mallorca i Fundació Mallorca Literària imaginació. Sord als referents del moment, Coorganització: Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern va desmuntar els llocs comuns d’una societat de les Illes Balears, Institut d’Estudis Baleàrics i Teatre Principal de Palma desertitzada pel franquisme i anestesiada Entitats col·laboradores: Universitat de les Illes Balears, Ajuntament de Palma, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, PEN per la carrincloneria i la mediocritat en la Català, Fundació ACA , Barcelona Poesia i Fundació Joan Brossa qual sempre fou un marginal, un llibertari, un Amb el suport especial dels Jardins de Son Oliver i de l’hotel HM tropical heterodox, un explorador insubornable del quefer verbal.

Brossa sempre va dir i va fer la seva i, sobretot, va anar per lliure, lluny de credos ORGANITZA: polítics, literaris o artístics de qualsevol mena. Sabia des de ben jovenet que la recerca era la seva meta de cada dia i que només la realitat que ell mateix construïa era l’única realitat. La seva aventura poètica al llarg de la vida fou el seu combat vertader, que va tenir en la COORGANITZA: subversió dels llenguatges el desllorigador essencial de la seva obra. Brossa no es va aturar mai de fer cops d’estat i revolucions vertaderes amb les formes poètiques que treballava com un picapedrer, un poeta-paleta de les lletres. COL·LABORADORS:

jardins de ...... Son Oliver El Festival de Poesia de la Mediterrània escamparà, un any més, poesia arreu de Mallorca en la vint-i-unena edició. Una fita especial que durant dos mesos farà de la paraula dita el centre de recitals poètics, exposicions, instal·lacions artístiques i espectacles de naturalesa ben diversa. Un fes- tival que manté intacta l’aposta per la hibridació de la poe- sia amb multitud de disciplines artístiques, com la música, l’audiovisual, la dansa... i, com a resultat de tot plegat, ens oferirà una constel·lació d’espectacles que enguany, més que mai, ens volen fer estimar la poesia, sigui escrita, llegida o recitada. En aquesta XXI edició ens acompanyaran catorze po- etes, que representen nou llengües i que tornaran a deixar palès que el Festival de Poesia de la Mediterrània és capaç d’unir cultures i territoris; també institucions. Una proposta que cerca transformar la nostra societat, arribar a la consci- ència de la gent i acostar-se al jovent com a futurs altaveus d’aquesta barreja cultural. Els poetes són convidats a viure i a conviure a Mallorca, perquè es coneguin i ens coneguin, venguin d’on venguin. El Festival duu més de dues dècades conreant el plaer per la sonoritat de llengües ben diverses, sense interme- diaris i sense més veu que la dels propis protagonistes: els homes i les dones poetes, que enguany recitaran en català, castellà, francès, italià, anglès, alemany, gallec, en llengua romanesa i eusquera. La tria respon a la mà experta del di- rector del Festival, Biel Mesquida, i al seu afany de desco- berta i de lluita per la llibertat de les persones i de les seves paraules. No puc estar més content d’haver vist créixer aquest festival, any rere any, des de la implicació de la Fundació Mallorca Literària, però també des del Teatre Principal de Palma i d’altres àmbits de la Direcció Insular de Cultura del Consell de Mallorca. Totes són branques d’un mateix

11 arbre i s’han posat al servei d’un projecte que ha nascut Escamoteig de cinc poemes dins aquesta institució i del qual ens sentim orgullosos. Per això, aquesta XXI edició no escatimarà esforços per treure L’OFICI la poesia al carrer i per connectar, amb l’exposició «Poesia … Esta Dirección General de Información, a propuesta és estimar», dos centres estratègics dedicats a la cultura: del Servicio correspondiente, ha decidido: Resolver dicha el Centre Cultural la Misericòrdia i el Teatre Principal de solicitud, en las condiciones indicadas en la hoja adjunta. Palma. Acompanyarem els vianants que recorren la Ram- Dios guarde a Vd. muchos años. bla per oferir-los un tast de més de dues dècades de poesia i Madrid, 24 de febrero de 1960. de poetes que, passats vint anys, ens continuen enamorant. EL PAPER ADJUNT Suprímanse los poemas en páginas 33, 45, 60, 64, 70 (los Francesc Miralles Mascaró sonetos suprimidos en rojo), y preséntese galerada impresa. Vicepresident primer i conseller de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca Poemes civils Fundació Joan Brossa, Barcelona 2010

Un país on la poesia creix en llibertat, no pot tenir presos polítics.

Un any més, la poesia solca la Mediterrània de la mà de Biel Mesquida i amb el vent de la llibertat dels poemes de Joan Brossa bufant a favor, en el centenari del seu naixement. Llibertat i poesia unides com sempre i més necessàries que mai. Perquè poesia és estimar. Poesia és estimar la vida, la vida en llibertat, la sonoritat dels mots, el compromís de les paraules, la musicalitat dels versos, la pau, el diàleg, la reivindicació de la justícia i la lluita per totes les llibertats i tots els drets. I en aquesta Mediterrània nostra ens queden encara tantes coses per reivindicar que fer-ho a través de la poesia i de la cita poètica de referència a les Illes és gairebé una obligació. Any rere any, en el Festival de Poesia de la Mediterrània es produeix un diàleg i un mestissatge tan intens de llengües, músiques i diferents manifestacions de la creativitat i la imaginació, que Mallorca es converteix en la suma de tots els colors i matisos, com l’obra poètica, dramàtica i artística de Brossa. Un any més, poesies perseguides i llengües minoritzades tindran l’espai i la visibilitat que mereixen, en una trobada

13 que és un clam per la igualtat. Francis Sánchez i Ileana Álvarez –impulsors de revistes literàries amb noms tan sonors com Alas Tensas i Árbol invertido–, María Xexús Pato Díaz, Chus Pato, membre del PEN Club de Galícia, associació literària sempre present en qualsevol activitat de compromís literari i social, i Castillo Suárez són la constatació de l’edició d’enguany que totes les llengües i totes les poesies són imprescindibles. Perquè els quatre són algunes de les veus que en aquesta XXI edició, en què participaran catorze poetes –nou dones i cinc homes–, escenificaran també la visibilitat de les escriptores.

POEMA Aquests versos resten escrits perquè passin desapercebuts com un vidre. Estic mirant el carrer a través del vidre d’una finestra. Mireu el carrer i no veieu el vidre.

A fora i a dintre vostre hi ha un univers.

També vull que els versos d’aquest poema siguin idèntics a les campanades dels rellotges de torre que hi ha per tot el món. Poemes civils

Llarga vida a la poesia. Que mai no passi desapercebuda. Que mai no ens sigui indiferent el seu so. Que mai no ens siguin indiferents ni la vida, ni la llengua, ni el país, ni la Mediterrània, ni el món. Que mai no ens domini l’equidistància. Profitosa i llarga vida a un festival que mentre existeixi serà llum i far que vetllarà pels mots i vigilarà que cap veu pugui ser silenciada.

Fanny Tur Riera Consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears Joan Brossa Sextina a Joan Miró

En el seu vuitanta-cinquè aniversari

El somni toca i mira ple de vida, i sorgeix l'home d'un conjunt de ratlles; els braços fan de banyes; a les taques el sol obre el perfil de tot de signes, i un nocturn nou, passat a foc i a flames, esmenta el carnaval d'avui i sempre.

La vida expressa els seus desigs de sempre. Els elements avancen, donen vida i resten brasa de les seves flames. Entre estels lineals de quatre ratlles les formes es confonen amb els signes, talment una harmonia emesa amb taques.

(Aquí l'element aigua són les taques. Espai i aire van units, com sempre. La terra en aquests quadres són els signes –més que tenebres, claredat i vida. El foc esmola l'ungla de les ratlles si dels punts de color sorgeixen flames.)

Miró camina intacte entre les flames. Una arrel regalima i peten taques, nassos i trompes escarneixen ratlles, i els ulls miren els ulls, miralls de sempre. Voltat de galls, Miró pinta la vida i viu els quadres, hortolà de signes.

La llum i el so, els percebem als signes. La llibertat és vista i emet flames. Puja dels peus la força de la vida; canta i més canta el blau d'un fons de taques i broten fulles del cos humà, sempre enllà del pensament teixit a ratlles. 16 17 Deixem el sol a terra sense ratlles. POESIA ÉS ESTIMAR La lluna ve de lluny i parla amb signes, (I DEIXAR-SE ESTIMAR) però els seus raigs no es perden perquè sempre s'acosten a l'origen quatre flames amb cresta o barretina. Així les taques no ens priven que tornem de mort a vida.

M’aguanta la paraula que forjo a martellades. Miró dóna la vida amb punts i ratlles; Joan Brossa l'alè surt de les taques i dels signes, i amor i flames restaran per sempre.

Març de 1978 Feim vint-i-un anys del naixement del Festival de Poesia de la Mediterrània, de cantar i contar amb la música dels mots les històries més íntimes, més èpiques, De Tercer llibre de sextines, 1977-1981 més locals i més universals, més quotidianes, i més humanals: això vol dir que aquest MMXIX celebram una fita cultural, noble, humil i fertilitzadora, la consolidació d’una força poètica que amb les vint edicions anteriors, d’una forma constant i fervorosa, ha creat uns textos, uns records, una història i una tradició que impregna la llengua i la cultura de Mallorca, la cultura catalana, i també, tan bé, la biodiversitat de cultures i llengües dels quasi tres- cents poetes dels voltants planetaris de la Mediterrània –hi cap tot el Món– que ens han donat la veu i la lletra, la polifonia dels seus poemes en viu i en directe.

Feim vint-i-un anys de col·locar en el centre mateix dels treballs humans aquesta capacitat fonamental i incombustible de viure la bellesa del món, de descobrir la joia i el dolor, la potència i la fragilitat, el detall i la immensitat, la ressonància i l’eco, en una dona o en un home, en la vida efímera d’uns pètals o en els núvols lleugers del cel.

Feim vint-i-un anys per demostrar que la paraula de la poesia –aquest treball artístic amb la llengua, aquest esforç dur i intens per fer fruitar els mots, per disseminar sentits o la seva absència, per dir l’indicible–, no es troba dins una

19 torre d’ivori, sinó que està en la primera línia dels combats i els esperits, i convertir-nos en una societat robotitzada per la pau, per la fraternitat, per la igualtat, per la justícia i amb un pensament únic que combregui amb les rodes per les llibertats. No ens hem cansat des del primer festival informatives d’un ordre mundial inhumà i esclavitzador. en el llunyà 1999 de repetir amb paraules, manifests i Cal dir ben alt que deim sí a la paraula poètica en aquest manifestacions de tota casta i condició, que poesia i llibertat carnisser inici de segle, perquè diu amb les fortes energies són sinònims i, per mor d’això, per demostrar que això és de la seva veritat idees i conceptes, sensacions i sentiments, vera amb verbum carnis, cada any hem convidat poetes emocions i músiques, sabers vertaders que no podrien ser perseguits, vigilats, censurats, empresonats, torturats i, coneguts a través de cap altre sistema. La paraula poètica fins i tot, condemnats que han pogut escapar per mor dels és una forma de coneixement viu. Per això i per altres mil seus poemes i que es troben refugiats fora dels seus països. i una raons i desraons poetiqueres és un símptoma d’alta Enguany, dos poetes cubans asilats a Madrid ens donaran excel·lència que la poesia amari cada vegada més des del la música dels seus versos fets amb la trama i l’ordit de carrer al cinema, des de l’escola a la tecnologia, des de la la sensibilitat i la llibertat en uns temps encara molt ciència als mitjans de comunicació, des de la música a les difícils per a l’illa germana de Cuba. I enguany, catorze arts en una infiltració lenta que té com a primera prova de poetes arribats de llengües i cultures tan diferents com la seva existència un augment de la sensibilitat dels públics la francesa, la italiana, l’anglesa, l’alemanya, la romanesa, humanals que omplen cinemes, biblioteques, auditoris, l’espanyola, la gallega, la basca i la catalana faran sentir la llibreries, sales d’exposicions, recitals i concerts. Sí, es seva veu alta i forta, sensible i tendra, lluitadora i clara, pot comprovar amb la pràctica que la poesia ens fa més plena d’irradiacions vitals dins una societat atacada del sensibles, i això vol dir més perceptius, més pensadors, virus de la salvatjor i sorda a les veritats més elementals més civilitzats, més savis, més vius, més humans. I això, dels éssers humans. Acompanyarà cadascuna de les veus dins aquest món globalitzat que ens anestesia més que ens poètiques la pianista, compositora i intèrpret Clara Peya desperta, converteix la poesia en un bé escàs i desitjable. (Premi Nacional de Cultura 2019), una amiga festivalera i una creadora singular inclassificable que transita entre Feim vint-i-un anys i hem dit moltes de vegades la música, el teatre i l’activisme transgressor, feminista que per a nosaltres la Mediterrània on som no és un lloc i compromès amb les llibertats. El missatge de la poesia comú ni un conjunt de llocs comuns, sinó un mar històric d’aquests catorze poetes serà font de gaudi, d’amor, ple d’escriptures, ple de lletres, ple de civilitzacions, un d’energia creativa, d’individualitat productiva i d’aliment palimpsest de poemes i pàgines que es responen i es per a tothom. parlen, que es nuen i es desnuen, que s’hibriden i muten en obres sempre clàssiques i sempre noves. En aquesta Feim vint-i-un anys i no ens hem aturat de repetir època ramaditzadora, la Mediterrània esdevé el refugi de que la paraula poètica és curadora, sanadora, benefactora les llengües i cultures locals i minoritzades, el protectorat i salvadora dels humans d’aquest començament del segle dels bressols de les diversitats i les diferències, la XXI que es troben estressats i malalts per les forces terra promesa on arrelen, creixen i fruiten els drets dictatorials dels poders econòmics, pels mercats i els individuals, la mar que mestisseja els alfabets i els capitals, per la publicitat i el consum, que esdevenen agermana (ai, la mixtura bellíssima de la lingua franca), i màquines piconadores que voldrien uniformitzar els cossos lluitam perquè en aquesta hora de confusions i fronteres,

20 21 de raons econòmiques i raons d’estat, la Mediterrània Marta Rovira i Adrià Carrasco. Des del XXI Festival de pugui convertir-se, lluny de la conflictualitat extrema i Poesia de la Mediterrània no us oblidam i reivindicam a prop de la cohabitació pacífica, en pont de continents la vostra llibertat! Cap procés democràtic no pot tenir i cultures, osmosi de societats diverses i multicultura ni presos polítics ni exiliats. Des de la paraula lliure dels transversal que conjumini tantes llengües i maneres de poetes que empeny en totes direccions aquest festival des veure el món com pobles que l’habiten. de fa vint-i-un anys demanam la llibertat per al nostre cantant Valtònyc, per als presos polítics i el retorn dels Però no podem oblidar que la Mediterrània, a més de ser exiliats. Llibertat, igualtat i fraternitat per a tots! una via de comunicació magnífica que facilita els moviments i l’intercanvi entre pobles, mercaderies, conceptes i idees, Feim vint-i-un anys i tenim el gust i l’alegria de s’ha convertit en una mar perillosa per mor del nombre dedicar aquest XXI Festival a un poeta amic que va néixer d’un flux creixent d’emigrants d’Àfrica i d’Àsia que per el 1919 i que enguany faria cent anys: Joan Brossa. Brossa trobar una existència millor perden la vida quan intenten va ser un revolucionador del mester poètic que ens va fer travessar-la sobre embarcacions fràgils controlades per cervelltremolar amb les seves exploracions dels límits màfies poderoses i amb la poca o nul·la col·laboració dels del poema, amb les seves invencions de formes noves estats mediterranis de la Unió Europea. L’Europa fortalesa d’utilitzar els sentits, amb aquelles lletrades despertadores, ha convertit la Mediterrània en una línia de frontera, un estamenejadores, deixondidores i catalitzadores d’un mar-murada, un mar-tomba. El 2015 es comptabilitzaren univers poètic singular que ens feren més crítics, més 3.700 víctimes que no s’aturen de créixer any darrere any. savis, més humorosos i amb una sensorialitat especial per Amb la paraula poètica i amb tot el seu ressò de combat agafar al vol la màgia difícil i fregoliana de cada dia. no ens hem aturat de denunciar aquests vint-i-un anys la Brossa la sabia llarga sobre els efectes benèfics del injustícia de la manca d’asil i d’acolliment a aquests fluxos mot poètic fonamentats en la seva autenticitat, directe migratoris que fugen de la fam, de la pobresa, de la guerra, i immediat per la seva condensació, obert a tothom pels de la dictadura i de la mort. interrogants que crea, ple de ressons de la coexistència de sentits i la seva fulguració o el seu buit. I com ja vàrem fer el 2018, també volem Llegirem Brossa, l’aprendrem de cor, com a ell li agra- recordar que hi ha uns activistes culturals i uns polítics dava dir els poemes, el celebrarem amb una instal·lació independentistes catalans que sofreixen des de fa un any "Brossiana" als Jardins de la Misericòrdia, i sembrarem presó provisional, preventiva, per les seves idees. I uns totes aquelles coses que ens ensenyà i que poden fer el altres que es troben exiliats també per les seves idees. món un lloc més habitable, més divertit, més xalest i més I un cantant, Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de ple d’intel·ligència. presó. Estimats i coratjosos batalladors per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Feim vint-i-un anys i volem donar els fruits Oriol Junqueras, Quim Forn, Carles Puigdemont, aromàtics i bells de la gratitud a tots els que han Tamara Carrasco, Meritxell Serret, Toni Comín, Clara contribuït que el Festival de Poesia de la Mediterrània Ponsatí, Lluís Puig, Anna Gabriel, Josep Rull, Dolors nasqués, visqués i es fes gran any rere any. En primer Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Turull, lloc, a la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca,

22 23 que fou l’organitzadora primera i que, amb tots els canvis polítics dels diversos consellers, no s’ha aturat mai de patrocinar, d’impulsar i de donar suport al Festival amb la col·laboració de l’actual Fundació Mallorca Literària (que abans era la Casa Museu Llorenç Villalonga), que ha fet una feina fonamental des d’un bell principi i sense els quals res no hauria estat possible. També cal assenyalar les institucions públiques (Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, Teatre Principal, Universitat de les Illes Balears i Ajuntament de Palma) i els partenaires privats (PEN català, Icorn, Hotels Horrach Moyà, Jardins de Son Oliver, Tres. Serveis Culturals, Fundació ACA, Museu Es Baluard), que s’han apuntat amb els seus equips a aquesta aventura cultural. I, finalment, a tots els nombrosos voluntaris i amics, fonts ufanes del festival, per la seva participació generosa, incansable, estimulant i apassionada any rere any.

Gràcies a tots! I bon vent i vita nuova!

Telloc, abril de MMXIX

Biel Mesquida Director del festival

24 Ileana Álvarez Ciego de Ávila, Cuba, 1966

Encara que he publicat llibres d’altres gèneres com l’assaig i la crítica, a més de dedicar-me al periodisme, em definesc essencialment com a poeta. Quan jo era una adolescent, la poesia em va salvar d’una depressió profunda després de la pèrdua del meu pare, a qui estava molt unida, i va esdevenir la llar simbòlica a la qual sempre torn per a escalfar-me. El meu primer llibre, En la punta y sin armas, que no vaig publicar mai, narrava aquest sentiment de desemparança que roman a través de tots els meus llibres. Vaig estudiar Filologia, i això em va ajudar a incorporar-me al moviment de renovació literària que als anys vuitanta va sorgir a Cuba, com una reacció dels escriptors joves a les tendències ILEANA ILEANA oficialistes i propagandístiques de l’anomenat realisme socialista. Des del meu Libro de lo inasible (1995) existeix un desig de ÁLVAREZ conciliar allò més íntim i personal amb l’impacte de la història, amb els temes imposats per les circumstàncies socials. He publicat, entre d’altres, els poemaris: Los ojos de Dios me están soñando (2001), Oscura cicatriz (2002), Consagración de las trampas (2004), Trazado con ceniza (2007), escribir la noche (2010) y Ciudad imposible (2015). Sempre m’ha interessat conèixer la creació femenina en tots els àmbits, fer visible l’obra de dones silenciades pel poder patriarcal, i els meus poemes es nodreixen d’aquestes veus subjacents, marginades, però poderoses. Vaig preparar l’antologia de poesia femenina cubana, Catedral sumergida (2014), la primera en què es varen unir moltes veus de l’exili i les residents a l’illa. La meva comprensió de les vulnerabilitats de les dones en la societat cubana em va portar a fundar Alas Tensas, una revista feminista independent. I, pel treball des d’aquest mitjà dedicat a tractar problemàtiques que la Revolució presumeix d’haver erradicat, vaig ser no només incompresa, sinó assetjada per la Seguretat de l’Estat. M’interrogaren diverses vegades, em varen perseguir, amb el meu marit, que també dirigia un mitjà cultural independent, i, després de patir una violència psicològica molt ILEANAforta, vaig haver d’emigrar a Espanya pel juliol de 2018. Des de la diàspora, intent tancar les ferides que causen la ÁLVAREZintolerància i el totalitarisme, enemics de l’individu i de la llibertat.

27 El peix El pez

En el desvari nocturn apareix el peix. En el desvarío nocturno aparece el pez. Vermell, d’aletes platejades, Rojo, de aletas plateadas, immens com una casa oberta, inmenso como una casa abierta, dret erguido després de l’huracà. después del huracán. Un peix que ha tatuat el vidre de la vitrina Un pez que ha tatuado el cristal de la vitrina en les seves ondulacions, en sus ondulaciones, que ha vist amb espant les entranyes que ha visto con espanto las entrañas d’aquell que es va prendre la seva amargura. de aquel que sorbió su amargura. Peix que sobrevoles la immundícia Pez que sobrevuelas la inmundicia i et remuntes y te remontas sobre les crestes d’un mar ombrívol, sobre las crestas de un mar sombrío, recòndit. recóndito. Peix que cavalc. Pez que cabalgo. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

28 29 L’altra dona de Lot La otra mujer de Lot

Ha quedat tot llest al plató de la quotidianitat. Ha quedado todo listo en el plató de la cotidianidad. Bombolles... Burbujas... Boira... Niebla... Sal... Sal... Èxode... Éxodo... Sense una ganyota em submergesc en l’aigua gelada. Sin una mueca me sumerjo en el agua helada. S’ha de calmar el trau de la pèrdua Hay que calmar el tajazo de la pérdida i el que t’obre en mil la compassió. y el que te abre en mil la compasión. Ned d’esquena a l’engrut de la vorera, Nado de espaldas a la mugre de la orilla, als núvols de safrà que escupen el meu horitzó. a las nubes de azafrán que escupen mi horizonte. Criatures lliures, fugues Libres criaturas, fugas acompanyen el meu sobresalt. acompañan mi sobresalto. No gir el rostre a la destrucció. No vuelvo el rostro a la destrucción. No cal afegir res més. Nada hay que añadir. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

30 31 Ecologia de la fe Ecología de la fe

He col·locat una margalida al balcó. He colocado una margarita en el balcón. L’he sembrada amb els terrossos que vaig robar La he sembrado con los terrones que hurté als meus somnis menjussats, a mis sueños mordisqueados, sense ulls i sense ales. sin ojos y sin alas. No plou, fa tant que no plou No llueve, hace tanto que no llueve que la pols s’ha fet un bassal de suor que el polvo se ha hecho un charco de sudor damunt els arbres. sobre los árboles. Però l’he col·locada Pero la he colocado perquè canti a la pluja, para que cante a la lluvia, la invoqui en una dansa antiga la invoque en una danza antigua que va aprendre de les meves mans encara humides. que aprendió de mis manos aún húmedas. La calor comença a fondre-la. El calor comienza a derretirla. És immensa la calor d’aquest migdia que no acaba. Es inmenso el calor de este mediodía que no acaba. Em fonc devora la margalida. Me derrito junto a la margarita. Llança els seus pètals sobre el mosaic ardent. Lanza sus pétalos sobre el mosaico ardiente. Com una gota Como una gota jo llisc per la tija desossada, yo me deslizo por el tallo deshuesado, però encara blanca. pero todavía blanco. Com una llàgrima Como una lágrima m’ajunt a la seva arrel. me uno a su raíz. El sol negre d’aquesta illa El sol negro de esta isla no ens eixugarà. no nos secará. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

32 33 Jo amb tu com una muntanya Yo contigo como un monte i una altra muntanya y otro monte

Els barrots de la presó de Leningrad es tapaven de fang i Los barrotes de la cárcel de Leningrado se cubrían de neu i foc i neu i sang i neu… Silenci i neu. lodo y nieve y fuego y nieve y sangre y nieve… Silencio y nieve. A Anna Akhmàtova li floreix la neu i la neu mostra els A Ana Ajmátova le florece la nieve y la nieve enseña los fruits brillants, els cristalls que fets raïms li pengen dels ulls, brillantes frutos, los cristales que hechos racimos le cuelgan dels pits i li brosten més blancs encara, translúcids de l’úter de los ojos, de sus pechos y le brotan aún más blancos, encara tebi, encara púrpura. traslúcidos del útero todavía tibio, todavía púrpura. Cauen els fruits afusats davant la porta de la presó, Caen los ahusados frutos frente a la puerta de la cárcel, llisquen intactes damunt la pedra freda, freturosa dels se deslizan intactos sobre la piedra fría, menesterosa de escalons. La pedra que ha vist el corb posar-se en la seva los escalones. La piedra que ha visto al cuervo posarse en pròpia ombra. El fill a dins, ben endins escolta les pomes de su propia sombra. El hijo adentro, bien adentro escucha las neu de sa mare esvair-se en la soledat, sota la pell citrina, manzanas de nieve de su madre desvanecerse en la soledad, flàccida de l’oblit. bajo la piel cetrina, flácida del olvido. Els retrats de Stalin cobreixen la paret immensa; la Los retratos de Stalin cubren la pared inmensa; el molsa traspassa el paper, creix en els bigotis, als ulls, en les musgo traspasa el papel, crece en los bigotes, en los ojos, celles espinoses. Hi ha un silenci aleshores, un alè descansat en las cejas espinosas. Hay un silencio entonces, un aliento en contemplar com la humitat pot fer qualsevol cosa. descansado al contemplar cómo la humedad lo puede todo. A fora cau la neu amb dolcesa. Amb dolcesa infinita em Afuera cae la nieve con dulzura. Con dulzura infinita me posseeix. Com una illa ancorada a l’horitzó. L’agaf amb les posee. Como una isla anclada al horizonte. La tomo entre mans, els bells cristalls es fonen en el meu bol, don un poc mis manos, los bellos cristales se derriten en mi cuenco, doy d’aigua tèbia als llavis d’Anna, unes gotes de la meva sal. un poco de agua tibia a los labios de Ana, unas gotas de mi sal. Ella entona un himne, un rèquiem per a l’espòs, per a Ella entona un himno, un réquiem para el esposo, para el l’amic que s’ha fos al gel siberià… amigo que se ha fundido al hielo siberiano… Ileana Álvarez Ileana Álvarez

34 35 Com va voler la poeta suïcida Como quiso la poeta suicida María Luisa Milanés María Luisa Milanés

una pedra blanca una piedra blanca que espiga en la terra, espigando en la tierra, imperceptible pedra blanca imperceptible piedra blanca on s’atapeesquin les agulles dels meus somnis, donde se apretujen los alfileres de mis sueños, la rosa ennegrida del perdó. la rosa ennegrecida del perdón. la buidor de l’abraçada la oquedad del abrazo que no va arribar a salvar-me. que no llegó a salvarme. un còdol sense nom unit al mar, un guijarro sin nombre unido al mar, al vent que murmura el cant del crepuscle al viento que susurra el canto del crepúsculo a l’orella més sola, al oído más solo, a la sang ardorosa, nervis a la sangre ardorosa, nervios que entreteixeixen el gra de mostassa. que entretejen el grano de mostaza. una quasi no pedra una casi no piedra també también damunt la meva tomba. sobre mi tumba. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

36 37 Retorn a Ítaca Regreso a Ítaca

¿És una barca sola ¿Es una barca sola la que va escapar per una escletxa del somni? la que escapó por una hendija del sueño? ¿O varen ser dues barques de fusta antiga ¿O fueron dos barcas de madera antigua que es miraven en silenci sobre la pell de la immanència? mirándose en silencio sobre la piel de la inmanencia? ¿O era només la imatge aterridora d’un tauló solitari ¿O era sólo la imagen aterradora de un tablón solitario al bell mig de l’oceà negre, un veler sense braços, en mitad del océano negro, un velero sin brazos, que encara transpira l’olor de l’home que aún transpira el olor del hombre que es desperta a l’alba? que se despierta al alba?

¿Són dues barques o som jo feta una poncella ¿Son dos barcas o soy yo hecha un capullo que fuig i es contempla a si mateixa que huye y se contempla a sí misma en l’horitzó del retorn? en el horizonte del retorno?

¿Qui ets i de quin país véns? ¿Quién eres y de qué país procedes? ¿On són la teva ciutat i els teus pares? ¿Dónde se hallan tu ciudad y tus padres? (¿Potser ets l’arca de l’aliança sobre el desert de la meva pell?) (¿Acaso eres el arca de la alianza sobre el desierto de mi piel?)

¿Què delira aquesta llar sense rems, gronxada ¿Qué delira este hogar sin remos, mecido per les ombrívoles aigües que no assacien la meva fe, por las umbrías aguas que no sacian mi fe, jaciments que amaguen en el seu interior la serp yacimientos que esconden en su seno la serpiente del dubte, la desolació d’altres fonts, de la duda, la desolación de otros manantiales, corol·la de la desmemòria i la nostàlgia? corola de la desmemoria y la nostalgia?

¿Qui eren els qui et van somiar mentre colometes de ferro ¿Quiénes te soñaron mientras palomitas de hierro travessaven l’esperança? atravesaban la esperanza? ¿Quina altra barca floria sota els confins? ¿Qué otra barca florecía bajo los confines? Ileana Álvarez Ileana Álvarez

38 39 Arbre invertit Árbol invertido

Tornar-me peus amunt, Volverme pies arriba, branques endins, arrel al cel ramas adentro, raíz al cielo com un arbre invertit. como un árbol invertido. Mudar, sí, i confondre els ocells Volverme, sí, confundiendo los pájaros que maldestres niaven la meva petitesa. que torpes anidaban mi pequeñez. Confondre els vents, Confundir a los vientos, el revers de la nit, els arcs indomables, el envés de la noche, los arcos indomables, la tarda, la seva canilla. la tarde, su jauría. Les profundes gargamelles dels corbs assossegar, Las profundas gargantas de los cuervos sosegar, les brutes transparències, el salt no escoltat las sucias transparencias, el salto no escuchado del suïcida, els nusos, les buides ofrenes. del suicida, los nudos, las vacías ofrendas. Mostrar-los la duresa de les meves línies més íntimes, Mostrarles la dureza de mis líneas más íntimas, la meva pell de pols i flama, mi piel de polvo y llama, unes quantes metàfores de prats i cérvols, unas cuantas metáforas de praderas y ciervos, Illes, blanques tiges que couen la meva sang estrenada. Islas, blancos tallos que cuecen mi estrenada sangre. Com en un laberint de miralls, infinit, Como en un laberinto de espejos, infinito, confondre’ls a tots, confundirlos a todos, que no puguin arribar mai que no logren llegar jamás fins a l’estel que al centre hasta la estrella que en el centro mor i reneix, infinit també, muere y renace, infinita también, que no toquin les seves espases giratòries, que no toquen sus giratorias espadas, el foc líquid als llavis. el fuego líquido en los labios. Abraçar la pluja amb les meves cames. Abrazar la lluvia con mis piernas. Beure-la llavors els meus cabells, els ulls. Beberla luego mis cabellos, los ojos. Ah, veure-ho tot diferent. Ah, verlo todo distinto. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

40 41 Ciutat impossible Ciudad imposible

Un floc de neu obscura, la crosta d’una memòria que no Un copo de nieve oscura, la costra de una memoria que em pertany, arrossega el pit àrid. El roig encès de l’horabaixa no me pertenece, derrubia el pecho árido. El arrebol de la plovisqueja sobre el cor esclafat i el desperta. Creu les tarde llovizna sobre el corazón estrujado y lo despierta. cames damunt un divan invisible, damunt la roca del meu Cruzo las piernas sobre un diván invisible, sobre la roca desassossec, i tenc el pressentiment que aquest horabaixa de mi desasosiego, y tengo el presentimiento de que esta no és l’horabaixa real, sinó el temps que conflueix sobre el tarde no es la tarde real, sino el tiempo que confluye sobre bol de la meva mà humida. Podria ser aquest instant la meva el cuenco de mi mano húmeda. Pudiera ser este instante mort. Tanc els ulls, els estrenc fins que fan sang, fins que puc mi muerte. Cierro los ojos, los aprieto hasta sangrar, hasta contemplar la ciutat impossible: els carrers, els campanars, contemplar la ciudad imposible: las calles, los campanarios, la penombra vetusta dels meus somnis. la vetusta penumbra de mis sueños. Un home se m’acosta. Som una adolescent amb la Un hombre se me acerca. Soy una adolescente con seva falda curta, els ulls que sobresurten i massa ossos su saya corta, los ojos saltones y demasiados huesos que per amagar. L’home que és el meu pare, porta un capell ocultar. El hombre que es mi padre, lleva un sombrero de de drap, vestit de dril blanc... Carrega una ferida gegant al paño, traje de dril blanco... Carga una herida gigante en el coll. Em demana que li deturi la sang que comença a rajar i cuello. Me pide que le detenga la sangre que comienza a enterboleix la neu del seu vestit, però no hi arriben les meves manar enturbiando la nieve de su traje, pero no alcanzan mans, els ossos que s’empinen inútilment. En l’instant que mis manos, los huesos que se empinan inútilmente. En el rob a la mort, m’estrenc contra ell, i ell s’estreny amb mi com instante que robo a la muerte, me aprieto contra él, y él se el mac al mur. Som ara el seu pare, gota a gota li don la meva aprieta a mí como el guijarro al muro. Soy ahora su padre, suor. Em diu perdona filla, et deman massa i enfonsa el cap gota a gota le doy de mi sudor. Me dice perdona hija, te pido després d’un enlluernament: ja és un salze sota el cerç, una demasiado y hunde la cabeza tras un deslumbramiento: ovella extraviada que, de cop, en la mudesa del crepuscle, ya es un sauce bajo el cierzo, una oveja extraviada que, de s’adona que mai no s’ha perdut, que el retorn no existeix. pronto, en la mudez del crepúsculo, se percata de que nunca No hi ha camí cap enrere. La imatge última es munta davant se ha perdido, de que el regreso no existe. No hay camino dels nostres ulls, i ens commovem. hacia atrás. La imagen última se va armando ante nuestros Molt junts, en aquell horabaixa irreal, ens asseim a ojos, y nos conmovemos. l’ombra que fa el campanar de la ciutat impossible, i és bo Muy juntos, en aquella tarde irreal, nos sentamos bajo quedar-se adormits mentre taral·lejam la cançó del Benny: la sombra que tiende el campanario de la ciudad imposible, oh, vida, no t’allunyis... y es bueno quedarse dormidos mientras tarareamos la canción del Benny: oh, vida, no te alejes... Ileana Álvarez Ileana Álvarez

42 43 paraules d’una poeta menor de l’antologia palabras de una poeta menor de la antología

jo no puc, alejandra, escriure la nit. yo no puedo, alejandra, escribir la noche. com a tu em turmenten les paraules, el pes essencial como a ti me atormentan las palabras, el peso esencial de les síl·labes sobre la llaga oberta. de las sílabas sobre la llaga abierta. tu agafares la tendresa pel coll tú tomaste la ternura por el cuello i jo afront la rosa que em salva. y yo ultrajo la rosa que me salva. en les seves aigües em diluesc sense arribar fins al fons. en sus aguas me diluyo sin llegar hasta el fondo. la por em posseeix el miedo me posee i voldria amagar-me com una nina y quisiera ocultarme como una niña en el laberint dels miralls, en el laberinto de los espejos, en la semblança escampada pel lilà que es desfulla en la semejanza esparcida por la lila que se deshoja i la mort d’una dona que la contempla. y la muerte de una mujer que la contempla. també he de morir de coses així también he de morir de cosas así i mai ningú no sospirarà davant aquesta revelació. y nunca nadie suspirará ante esta revelación. ara tenc la mateixa edat en què pogueres agafar per a sempre ahora tengo la misma edad en que lograste asir para siempre les monedes del somni, les monedes de l’or del somni, las monedas del sueño, las monedas de oro del sueño, l’altra realitat on el silenci és temptació i promesa. la otra realidad donde el silencio es tentación y promesa. expulsaves les estacions dels teus ossos expulsabas las estaciones de tus huesos i parís et tapava amb el fum de l’opi, y parís te cubría con el humo del opio, amb els versos d’octavio, amb els anys seixanta. con los versos de octavio, con los años sesenta.

el 1993, jo vaig jurar amb un grup d’amics en 1993, yo juré con un grupo de amigos arribar al nou mil·lenni sota la tour eiffel arribar al nuevo milenio bajo la tour eiffel o morir intentant-ho. no vaig aconseguir-ho. ningú no ho aconseguí. o morir intentándolo. no lo logré. ninguno lo logró. les nostres passes d’avui dia, són les passes d’ombres. nuestros pasos de hoy día, son los pasos de sombras. trenta-sis anys que just diuen, de la mosca, treinta seis años que apenas dicen, de la mosca, el seu rastre sobre la pàgina en blanc: sus huellas sobre la página en blanco: la nul·litat que em defineix. la nulidad que me define. m’espanta la senzillesa amb què ho aconseguires tot me espanta la sencillez con que alcanzaste todo després d’una sobredosi de seconal. tras una sobredosis de seconal. seconal, seconal, seconal... seconal...

Ileana Álvarez paraula que tot just ara trob hermosa palabra que apenas ahora encuentro hermosa Ileana Álvarez en la seva agudesa perenne, en su agudeza perenne, un repic que trenca tots els finestrals, un repique rompiendo todos los ventanales,

44 45 els llums de la ciutat, las luces de la ciudad, imatge fermada a les associacions impossibles imagen atada a las asociaciones imposibles del teu cos amb el meu. de tu cuerpo con el mío.

escriure la nit, escriure l’ànima amb tots els seus dimonis, escribir la noche, escribir el alma con todos sus demonios, el buit dels ulls, l’horror de la pèrdua, el vacío de los ojos, el horror de la pérdida, escriure a l’altre que dins de si ens fuig. escribir al otro que dentro de sí nos huye. escriure, escribir, escriure’t, escribirte, escriure’m... escribirme... com transmetre a la pell del tigre aquest tremolor de corda fluixa, cómo transmitir a la piel del tigre este temblor de cuerda floja, les línies de les meves mans que salten las líneas de mis manos que saltan i s’enrosquen al voltant del meu clotell, y se enroscan alrededor de mi nuca, la humitat dels meus interrogants, dels capvespres la humedad de mis interrogantes, de los atardeceres on vaig escoltar en èxtasi el rossinyol de teòcrit, donde escuché en éxtasis el ruiseñor de teócrito, traç amb ràbia aquestes paraules. la ràbia... com ofrenar-la. trazo con rabia estas palabras. la rabia... cómo ofrendarla. quina semblant soledat, amiga, ens signa amb tant ardor. qué semejante soledad, amiga, nos signa con tanto ardor. voldria besar els teus llavis solcats per l’alè quisiera besar tus labios surcados por el aliento de totes les imatges furtades al foc de l’esbarzer, de todas las imágenes hurtadas al fuego de la zarza, acaronar la llum dels teus pits acariciar la luz de tus pechos sota la nit que posseïres. voldria llançar-me bajo la noche que poseíste. quisiera lanzarme des de la boira del meu segle al teu segle no menys boira, assistir-te desde la niebla de mi siglo a tu siglo no menos niebla, asistirte amb la resplendor de l’horitzó després de la tempesta, con el resplandor del horizonte tras la tormenta, en la cambra obscura on ja ningú vendrà a rescatar-nos. en el cuarto oscuro donde ya nadie vendrá a rescatarnos. els dies són una xarxa de misèries trivials. los días son una red de triviales miserias. comparteix, alejandra, el flascó estret contra el pit, comparte, alejandra, el frasco apretado contra el pecho, les espires de seconal oblidades, la fúria. las chispas de seconal olvidadas, la furia. jo patesc com tu la mateixa por, yo padezco como tú el mismo miedo, com tu la mateixa esperança. como tú la misma esperanza. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

46 47 Cendra de la terra Ceniza de la tierra

Que no tengui jo el valor d’obrir en dos Que no tenga yo el valor de abrir en dos el sol trist del meu país. el sol triste de mi país. El meu país, velam sobre el roure parracs de la meva fe. Mi país, velamen sobre el roble en jirones de mi fe. A on fugen els teus nàufrags abrils A dónde huyen tus náufragos abriles rescatats aquells diumenges davall l’ametler rescatados en aquellos domingos bajo el almendro on el pare ens reunia donde padre nos reunía amb un fardell de cofres sense obrir. con un atadijo de cofres sin abrir. Saltaven com conills Iban saltando como conejos insòlites criatures amb una història terrible insólitas criaturas con una historia terrible de final feliç. de final feliz. Cap a quina altra regió s’han fugat Hacia qué otra región se han fugado les fulles condormides de la yagruma las hojas adormecidas de la yagruma que no vaig poder escalar, l’incendi que no pude escalar, el incendio d’aquell horabaixa que vaig descobrir de aquel atardecer en que descubrí la vibració recòndita de la felicitat. la vibración recóndita de la felicidad. En quina altra plana, digues-me, En qué otra llanura, dime, la fletxa va traspassar la poma la flecha traspasó la manzana i no va quedar enlaire, y no quedó en el aire, immòbil, inmóvil, com un corb sense veu. como un cuervo sin voz. Ileana Álvarez Ileana Álvarez

48 49

Martine Audet Mont-real, el Quebec, 1961

Nascuda a Mont-real (el Quebec), Martine Audet ha publicat, des del 1996, una dotzena de llibres de poesia, principalment a Éditions du Noroît i a Les Éditions de l’Hexagone, així com un llibre d’artista amb el gravador François-Xavier Marange, i dos àlbums per a infants. Ha participat en nombrosos esdeveniments litera- ris i artístics, entre els quals la Biennal Internacional de Poetes a Val-de-Marne (França), Mesic autorského cteni (República Txeca), Anada-Tornada (Barcelona) i el Festival Internacional de Poesia de Trois-Rivières (el Quebec). MARTINE Els seus poemes es publiquen regularment en obres col·lectives al Quebec i a l’estranger. Ha estat traduïda a AUDET l’anglès, al català, a l’espanyol, a l’italià i al txec. Invitada d’honor al 36è Marché de la Poésie de París, ha rebut, en- tre altres distincions, el Grand Prix du Livre de la ciutat de Mont-real i ha estat seleccionada en diverses ocasions per al premi de poesia del Governador General i per al Grand Prix del Festival de Trois-Rivières. Va ser membre del comitè de redacció de la revista Estuaire del 2008 al 2014, i des del 2013 organitza el cicle "Deux poètes et un.e absent.e" a la llibreria Le Port de tête, de Mont-real. És membre del comitè de dones del Centre quebequès del PEN internacional i, des del 2015, de l’Acadèmia de les Lletres del Quebec. Preocupada per la qüestió de la perti- nença al món i per la sorpresa davant el segrest de la parau- la, la poesia de Martine Audet revela la profunda vulnerabi- litat de l’existència, a l’interior de la qual els interrogants es transformen en font de claredat, com va escriure el professor Marc-André Brouillette en un dossier consagrat a la poeta a la revista Lettres quebequoises. El seu darrer llibre publicat és Ma tête est forte de celle qui danse. 53 Martine Audet 55 Éditions du Noroît, 2016 Éditions du Noroît, Ma tête est forte de celle qui danse de celle est forte tête De Ma Petit banc de bois rouge, aiguilles, aiguilles, bois rouge, de banc Petit à gravir, ainsi à et du vent, bobines comme un destin, comme poursuivre sur un grand nombre. qui s’ouvre l’œil ciel, du emprunts aux pas crois ne Je songes, des rouages peux je mais les inscriptions. couvrant feuilles d’or une constellation, est peux l’autre Je la somme des des pluies, une avancée chemins. engranatges 1 Petit banc de fusta vermella, agulles, agulles, vermella, de fusta banc Petit prosseguir pujar, i així de vent, bobines es desclou que com l’ull com un destí, els crec en No un gran nombre. sobre puc del cel, però manlleus de somnis, fulles d’or que cobreixin que cobreixin d’or fulles de somnis, és una Puc l’altre les inscripcions. de les pluges, un progrés constel·lació, el compendi dels camins. Ma tête tête a Ma “puc”, que són molt nombrosos als temps verbals 1. Amb relació part que dan- en la seva qui danse [El meu cap és potent de celle est forte i punts punts d’ancoratge escriu que “són, a la vegada, Martine Audet sa], que fos volia perquè principal, sense el verb van sempre de fuga. Gairebé Sé que no és una i de possibles. que de revolta una idea de poder menys generaque llengua la de torsió una un aviat més sinó habitual, utilització l’incone- un lleu decalatge, vers un salt transgressió: de efecte de ruptura, permetia més, A inesperats. lligams de efecte un també, però potser; gut, que ha tingut d’allò i de temps, una espècie de superposició de realitats mancança”. Era i de la seva que no ha tingut lloc, de la veritat lloc i d’allò el ritme i el sentit marca perquè en la traducció important conservar-ho seves les del llenguatge ser en allò impossible I alhora i assajar del llibre. ) del T. (N. possibilitats.

Martine Audet Martine 54 Martine Audet 57 Éditions du Noroît, 2016 Éditions du Noroît, Ma tête est forte de celle qui danse de celle est forte tête De Ma Je peux ne rien voir du nom, ne rien dire dire rien ne nom, du voir rien ne peux Je chambre. la occupent qui des bontés Je vêtement. tel un le jour J’enfile peux Je poème. un sur langue ma passe au flanc perte, baiser sa bientôt ta voix, sont les vivants la craie. Tous comme à À trous. des avec à ma taille, les vivants les pluies? quel moment ouvrir Puc no veure res del nom, ni dir res dir res nom, ni del res no veure Puc la cambra. que ocupen bondats de les un vestit. el dia com si fos Em col·loco poema. damunt d’un la llengua Passo de seguida, perdre-la veu, Puc la teva els Tots guix. si fos com flanc el besar mida, els vius amb vius són de la meva En quin moment obrir les uns forats. pluges?

Martine Audet Martine 56 Martine Audet 59 Éditions du Noroît, 2016 Éditions du Noroît, Ma tête est forte de celle qui danse de celle est forte tête De Ma Où l’écart est un silence qui veille, je qui veille, un silence est Où l’écart des de père, de mère, ma part peux Je cimes argentées. de kilomètres du grand jeu, l’aimer peux l’extension d’enfance. à peine trop le souffrir, et sont des pierres deuils Les premiers vide Le les dents. qui éclatent entre un regard. autour est On l’interval és un silenci que vetlla, vetlla, que silenci un és l’interval On pare, de mare, part de la meva puc de cims argentats. uns quilòmetres gran joc, estimar- del Puc l’extensió infantesa. massa a penes sofrir-lo, i lo que dols són unes pedres Els primers El buit entorn les dents. esclaten entre és una mirada.

Martine Audet Martine 58 Martine Audet 61 Éditions du Noroît, 2016 Éditions du Noroît, Ma tête est forte de celle qui danse de celle est forte tête De Ma Ce n’est pas la peine, ce n’est pas ce pas ce n’est la peine, pas Ce n’est à la charge, et ou revient qui s’éclipse des feras-tu?) (qu’en peux je pourtant à quoi, les on ne sait nuages accrochés dans le vieil qui poussent chambres des lumières. s’occupe L’absence arbre. forte de celle qui danse. est Ma tête No val la pena, no és el que s’eclipsa o s’eclipsa és el que la pena, no val No puc (tu i tanmateix a la càrrega, torna a vés clavats uns núvols què en faràs?) que empenyen on, les cambres saber de les té cura L’absència armari. el vell en la part cap és potent El meu llums. que dansa.

Martine Audet Martine 60 Martine Audet 63 Éditions du Noroît, 2016 Éditions du Noroît, Ma tête est forte de celle qui danse de celle est forte tête De Ma Des mondes épars, bien sûr, des os des sûr, bien épars, mondes Des du temps. fourrure la et de marbre une apparence, pour torsion peux Je peux, Je désastre. son et lueur brève naufrage, le encore tempête, encore des fresques, en quelques mur au dos Le cœur silence. sur un qui posent voix bat qui ce est Il forme. en mise une est ce qui meurt dans le soleil des larmes, tremble. quand plus rien ne Mons travessers, segur, ossos de marbre de marbre ossos segur, travessers, Mons torsió per Puc temps. pell del i la i el seu breu una resplendor aparença, encara tempesta, Puc, encara desastre. la contra amb l’esquena naufragi, que unes veus en alguns frescos, paret un silenci. El cor és undeposen sobre en el sol És el que batega entrenament. ja el que mor quan res de les llàgrimes, no trem.

Martine Audet Martine 62 Martine Audet 65 De Les manivelles Les Éditions de l’Hexagone, 2006 Les Éditions de l’Hexagone, Dans l’attente des couleurs, des couleurs, l’attente Dans le sol. grattait la pluie fruit essuyé d’un nous souvenions Nous du jour. sur le revers Comment, au vent? comment nous adosser Com, en el vent? com recolzar-nos Ens recordàvem d’un fruit eixugat fruit d’un Ens recordàvem del dia. en el revers Tot esperant els colors els esperant Tot sòl. el gratava la pluja

Martine Audet Martine 64 Martine Audet 67 De Les manivelles Les Éditions de l’Hexagone, 2006 Les Éditions de l’Hexagone, Sous les lunes humides les lunes Sous cires, lentement et les feuillages, nous léchions des forêts bourdonnement l’épais garde y prendre sans et, étranges (des instruments nous vidangeaient le cœur), nous courions nous courions, morts mêlées les dépassant ruisselants. d’anges Étions-nous si légers? failli? Avions-nous Havíem fallat? Havíem Érem tan lleugers? Érem Sota les llums humides les Sota encerades, i lentament brostes, les llepàvem bonior dels boscos l’espessa i, sense precaucions estranys (uns instruments el cor), ens buidaven corríem, corríem els morts sembrats de llarg passant regalimaven. que d’àngels

Martine Audet Martine 66 Martine Audet 69 De Les manivelles Les Éditions de l’Hexagone, 2006 Les Éditions de l’Hexagone, Nos pas feignaient quelques étoiles, étoiles, quelques feignaient pas Nos ébauche, simple peut-être, un malheur une audace, la lumière part fusait mais de nulle hors des merveilles) (tes doigts par désœuvrement et, les choses, douleur entre ou cette nous laissions nos rêves l’étreinte. nettoyer Els nostres passos fingien alguns estels, fingien passos Els nostres esbós, simple un infortuni, potser una audàcia, la llum no esclatava d’enlloc però fora de les meravelles) (els teus dits i, per desvagament les coses, dolor entre o aquest somnis els nostres deixem l’abraçada. que netegin

Martine Audet Martine 68 Martine Audet 71 De Les manivelles Les Éditions de l’Hexagone, 2006 Les Éditions de l’Hexagone, Nous écoutions la nuit se faire nuit se faire la écoutions Nous chose. en chaque nous pleuraient amicales ensemble Les morts (là-bas sont argile, nos ongles neiges, des chevaux d’abandon). purs captifs à l’amour? Aimer échappait-il longtemps encore marchions Nous tel un songe ébloui. Vam caminar encara molt caminar Vam com un somni enlluernat. Estimar s’escapava de l’amor? s’escapava Estimar Les morts amicals juntes ens ploraven amicals juntes ens Les morts ungles són argila, les nostres (allà baix de les neus, cavalls d’abandonament). purs captius Sentíem caure la nit caure Sentíem cosa. en cada

Martine Audet Martine 70 Martine Audet 73 De Les manivelles Les Éditions de l’Hexagone, 2006 Les Éditions de l’Hexagone, Remuaient les corps vagabonds, les Remuaient chutes, de nos la sphère vagin était-ce (ou à l’infini endormis ?), des poèmes de l’être. forêt l’ancienne feuille La forme de chaque complète. était ombre La solitude de chaque lumière. était découpe, Pure oubli si lent d’agonie. Pura retallada, oblit tan lent d’agonia. La solitud de cada ombra era llum. La forma de cada fulla era completa. Removíeu els cossos rodamons, els cossos Removíeu caigudes, les nostres de l’esfera era vagina (o aquesta a l’infinit adormits?), uns poemes l’ésser. bosc de l’antic

Martine Audet Martine 72

Joan Josep Barceló Palma, 1953

Ha realitzat estudis d’humanitats i científics a les uni- versitats de Barcelona, de les Illes Balears, de Madrid i de Londres. És autor de diversos llibres de poesia en català i en italià. Desenvolupa un estil caracteritzat pel surrea- lisme i l’abstracció, amb referències a un món oníric i mí- tic, espiritual i carnal, a la recerca d’un concepte trenca- dor. Ens parla de la terra ferma i del blau de l’oceà Àrtic a Svalbard, la paraula esdevé l’alè d’un nou temps i es torna carn crua per esdevenir una mar de tempestes dins la nit. JOAN La llum i la fosca dominen el llenguatge fins quel’anhel és JOSEP l’espurna del foc i ja només la vida pot sobreviure en una emergència sobtada. La recerca d’un infinit ens fa ser els BARCELÓ nòmades que busquen un moment de tendresa, un desig de trobar els únics éssers que tenen les claus de persistència per obrir-nos el cosmos i per fer que esdevinguem els en- llaços covalents d’una vida que va més lluny de la mateixa existència en un suïcidi màfic de la paraula, perquè la poe- sia agafi la força del temps i es torni una fúria de sang per a viure intensament i renéixer de l’úter de la mare de la qual tots som fills.

77 Joan Josep Barceló 79 , Documenta Balear, 2017 De nòmades, Documenta Balear, perifèric subjecta el que em no tinc rostre. és l’aire. s’incrusta la substància és fosc. la carn i tot em fa mal l’os a la polpa de d’aferrar-se àvida el desig i la por, entre de l’absència. , Documenta Balear, 2017 De nòmades, Documenta Balear, no sé si podré. vull expulsar de les encletxes dels ossos de les encletxes vull expulsar no sé si podré. tendència a guanyar aquesta un somni. l’amnèsia. que controla generar l’embrió no sé si podré sóc una altra personasóc altra una

Joan Josep Barceló Josep Joan 78 Joan Josep Barceló 81 , AdiA Edicions, 2018 crua, AdiA Edicions, De carn ignomínia iconoclasta de feres salvatges feres de iconoclasta ignomínia de sèsam, llavors un moment i el goig. teus dits cutícules de pell dels en els llavis. i llet pètals el cos de l’amant, de la vida. i l’elixir , AdiA Edicions, 2018 crua, AdiA Edicions, De carn tot ja existia abans ja existia tot del mite. de l’origen ja no penso més. l’adversari m’esguarda en la discontinuïtat m’esguarda l’adversari de la pell dels herois, amb enganxada concòrdia a la gola. m’injecto ànsies de càstig m’injecto després del combat. multitud sectària de les lletres majúscules sectàriamultitud les lletres de

Joan Josep Barceló Josep Joan 80 Joan Josep Barceló 83 , AdiA Edicions, 2018 , AdiA Edicions, De svalbard –0.11. lladres –0.11. l’aigua font mai és tèrbola. de la teva que brolla tenen que he besat els morros de magrana. gust la pell de menta. té l’aroma que he tastat la carn el bes del diable. que he menjat és , AdiA Edicions, 2018 crua, AdiA Edicions, De carn paraules sostretes de l’úter de l’úter paraules sostretes de sang. amb les mans tacades el cant, abans de beure, l’oració, del menjar, després el sexe, de dormir. abans tal qual, l’amo d’un goig, d’un tal qual, l’amo dels homes. l’esclau el silenci incandescentel silenci gestació de la de l’hidrogen

Joan Josep Barceló Josep Joan 82 Joan Josep Barceló 85 , AdiA Edicions, 2018 , AdiA Edicions, De svalbard +0.12. l'articulació +0.12. sóc només penso que vida, de la teva un capítol del color vermell una cicatriu de les cireres. del mar, ser la bravor vaig begut quan encara no havia fúria. de la teva , AdiA Edicions, 2018 , AdiA Edicions, De svalbard ya Ø rn Ø bé saps que acabarem bé saps sorgir. on vam hi acabarem. esperança s’adorm la libidinal del melic, cap per avall ens cobreixen, llençols d’emergència perquè s’evapora la febre dels astres. en l’aureola tanmateix, sorgir. on vam acabarem 0. bj 0.

Joan Josep Barceló Josep Joan 84 Joan Josep Barceló 87 , Il Convivio Editore, 2018 Editore, De de sang – di sangue, Il Convivio la irrevocable fissió del niobi fissió la irrevocable que dius cada paraula més el sentit, m’enerva en un pou de misteris. m’enfonsa algú m’ha dit, fissió del niobi. que és la irrevocable i dubto... de tot, dubto incapaç de ser em sento perquè l’home que vols. , Il Convivio Editore, 2018 Editore, De de sang – di sangue, Il Convivio a la nit, els diables, tots la imprudència allibera toquen, i et s’acosten dels homes i l’esperança cau en la distància. el foc dels teus ulls i escalfa un somni immortal, la innocència fereix martiri. d’un delata l’estagnació si la pluja s’enfada, si la pluja la ironia, és perversa plorinyen, si les herbes inherent, és indolència si es decanta la pols, ... si comença la vida. la pols, ... si es decanta estagnació

Joan Josep Barceló Josep Joan 86

Silvia Bre Bèrgam, Itàlia, 1953

Si em deman per què escric poesia puc simplement respondre’m que ho faig per un sol motiu: perquè som viva i escrivint pronunciï la meva hipòtesi sobre la realitat, i fent-ho així m’endins en la realitat amb tot allò que som. Per alleugerir la solitud del propi particular destí els éssers humans poden sols recórrer a la llengua, la llengua dels pares, dels grans poetes, la llengua que està carregada de temps, d’història, i que permet, en un món fet sols de diferències, d’establir afinitat, correspondències, proximitats; la llengua que permet d’ano- menar les coses, de connectar-les entre elles, de fabricar-se el teixit en el qual viure, fins que es viu. Però ha esdevingut un moment, molt prest, a la meva vida, en el SILVIA qual he sentit que la llengua era una gàbia, i que podia ser desmunta- da, que podia ser posada al servei d’un gest més individual i al mateix BRE temps més universal. La gàbia podia ser oberta, i deixar entreveure alguna cosa molt més important, molt més vital. He descobert la po- esia, i per un instant he quedat sense paraules. Després he començat a escriure, a cercar en el so de la poesia un altre camí, la meva via de fugida de la limitació del llenguatge vers el món de la invenció, del possible. I aquell possible, avui ho tinc clar, no era cap altre que la meva mirada, la percepció de l’individu que som davant del temps, dels altres, del món. Si aquesta és la meva minúscula biografia poètica, me n’adon que és la història més anònima que es pugui pensar, i que podria valer de forma idèntica per a cadascun dels poetes que conec. I aquesta és una bella sensació. He escrit quatre reculls de poesia: I riposi (Rotundo, 1990), Le barricate misteriose (Einaudi, 2001, premi Montale), Marmo (Einaudi, 2007, premi Viareggio, premi Mondello, premi Frascati, premi Penne, premi Arenzano), La fine di quest’arte (Ei- naudi, 2015), i un poema tràgic, Sempre perdendosi (Nottetempo, 2006, premi Montano). El 2010 vaig guanyar el premi Cardarelli de poesia. I he traduït, entre d’altres, Il canzoniere de Louise Labé (Mon- dadori, 2000), d’Emily Dickinson Centroquattro poesie (Einaudi, 2011), Uno zero più ampio (Einaudi, 2013), Questa parola fidata (Einaudi, 2019), i Il giardino de Vita Sackville-West (Elliot, 2013).

91 Silvia Bre 93 , Einaudi, 2007 De Marmo Come qualcosa Come errore fuori per rimasto che sia dovunque. verissima, a visitarti, casa io vengo vita è questa E la visitazione avanza: mentre le pareti che perde è accanto, è infinita, e mi precede, la perdita è alle mie spalle, e vivamente come a casa. abita nelle parole Com alguna cosa Com error fora per quedat que hagi onsevulga. veritable, casa a visitar-te, jo vénc vida és aquesta I la visita avança: mentre els entrebancs que perd és a prop, és infinita, i em precedeix, la pèrdua i vivament espatlles, és a les meves com a casa. habita en les paraules

Silvia Bre Silvia 92 Silvia Bre 95 , Einaudi, 2007 De Marmo Ma non scendete qui da me, stelle, me, stelle, qui da scendete Ma non basso. così in voi Se non per poco non avrebbe il mio essere nel suono di crescere febbre questa a mantenervi in alto che riesce così belle. Però no baixeu aquí per mi, estrelles, estrelles, per mi, aquí baixeu no Però tan baix. vosaltres Si no fos per gaudiria ben poc el meu ésser en el so de créixer febre d’aquesta allà dalt mantenir-vos que aconsegueix tan belles.

Silvia Bre Silvia 94 Silvia Bre 97 , Einaudi, 2007 De Marmo Rosa che crepi al sole dell’estate crepi che Rosa dentro mantenerti fatichi a come ti spetta che venturo l’autunno – dura fino a marzo se o l’inverno, suo arco. nel ti getta un moto che sei salva: Ma è in me, disperata, fino in fondo fissarti a se resisto versi i che promettono qualcosa puoi fidarti. C’è mai dirla. senza prima di finire, Però és en mi, desesperada, que ets salva: que ets és en mi, desesperada, Però fins al fons a fixar-te si resistesc versos els que prometen Hi ha alguna cosa confiar-te. pots mai no dir-la. sense abans d’acabar, Rosa que esclates al sol de l’estiu al sol de esclates que Rosa dins romandre per t’esforces com pertoca vinent que et la tardor – si dura fins a març o l’hivern, arc. llança en el seu et un impuls

Silvia Bre Silvia 96 Silvia Bre 99 , Einaudi, 2015 De La fine di quest’arte Se il nostro luogo è dove luogo nostro Se il delle cose guardarsi il silenzioso di noi ha bisogno via, è l’altra non è sapere, dire fatale, d’essere. tutta la geografia. Questa mondo così nel Si sta dell’umano, pensosi avventurieri si è la forma che si forma ciecamente di sé nel suo dire per vocazione. Si el nostre lloc és on lloc nostre Si el coses de les protegir-se el silenciós de nosaltres té necessitat ruta, l’altra és dir no és saber, fatal, d’ésser. tota és la geografia. Aquesta així en el món, S’està de l’humà, aventurers pensarosos en la forma s’està que es forma cegament en el seu dir de si per vocació.

Silvia Bre Silvia 98 Silvia Bre 101 , Einaudi, 2015 De La fine di quest’arte Come quando in una qualche stagione in una qualche quando Come nostra la farà che l’istante spicca – bagliore alla ricerca che porta – cui tornare in precisa di quell’orma gli sguardi, abbasserò valore la confluenza e il suo sarò dalle suole nei prati d’Italia calcato il verde tra tutto del sole, e la vetta di durata, elementare maestro del pensiero secolare lentezza sarò in fuga. dell’immagine a fronte Com quan en alguna estació quan en alguna Com la farà nostra que emergeix l’instant –resplendor a la recerca que porta a la qual tornar– precisa petjada d’aquella les mirades, acotaré valor i el seu la confluència seré d’Itàlia solcada per les soles en els prats la verdor tota entre i el cim del sol, elemental de permanència, mestre secular del pensament la lentitud seré imatge a la fugissera. oposada

Silvia Bre Silvia 100 Silvia Bre 103 , Einaudi, 2015 De La fine di quest’arte io amo chi siede io amo muta sua cosa la con accanto a dormire va e quando la contiene il peso tutto riposa dove come sapesse della mente passaggi questi tutti che si spartiscono un’accensione fiammata quale chissà glaciale. è senza cui vivere sense la qual viure és glacial. sense la qual viure potser semblant a una flamarada semblant potser tots aquests trànsits de la ment aquests tots en una encesa que es parteixen com si sabés on reposa tot el pes tot on reposa com si sabés jo estim qui s’asseu jo estim al que canvia proper a dormir i quan va ho comprèn

Silvia Bre Silvia 102 Silvia Bre 105 , Einaudi, 2015 De La fine di quest’arte Lo si sa sempre sa Lo si un momento che verrà – è dentro in agguato è sotto – è già qui avuta l’avrà in cui il disordine campo vinta a tutto senza neanche un superstite fondamento un abc, un qualunque generale, un solo gesto. come stanno Ma forse anche le cose hanno un ordine tanto più vasto dall’inquadratura da uscire mai da non entrare in nessuna mente combacia così il massimo di reale pura con l’astrazione come quando la notte e non essere essere niente si equivalgono. com quan és de nit ésser i no ésser no res s’assemblen. així el màxim del real combat així el màxim del real pura amb l’abstracció per no cabre mai per no cabre en cap ment tan vast com tan vast per sortir de l’enquadrament Però potser les coses com estan les coses com estan potser Però tenen un ordre un abc, qualsevol fonament fonament un abc, qualsevol general, un sol gest. en el qual el desordre l’haurà el desordre en el qual arreu a tot guanyat supervivent sense ni tan sols un Ho sabem sempre sabem Ho moment un que vindrà i a dintre– a sota és l’aguait –és aquí a

Silvia Bre Silvia 104 Silvia Bre 107 Poema inèdit Poema C’è una forza che tiene e ha una forza tiene e ha che una forza C’è un animale come avanti che tira buia niente e si prolunga non chiede al mondo in mezzo venire nel suo buio dalle sue radici trascina tutto di qualcuno via dalla memoria nessuno più verso puntando oltre, da se stessi leva dentro averla dici. via da te quello che come va Hi ha una força que roman i hi ha una força i hi que roman una força Hi ha un animal com cap endavant que estira fosca i es prolonga res no demana del món enmig comparèixer en el seu fosc arrels des de les seves tot ho tragina memòria de qualcú camí de la on ningú més enllà, vers avançant de si mateix dins i treure-la tenir-la pot tu allò que dius. de com es fa lluny

Silvia Bre Silvia 106 Silvia Bre 109 Poema inèdit Poema Come un’alba nera madornale che da est che madornale nera un’alba Come giri nei l’Atlantico cerca fino alla curva, della nebbia della mia presenza e lì la spuma la dismisura. contro frontale male. a questo so se resisto Non luce ogni a prendermi Che venga che plachi vento, di o anche un giro assoluta. comprensione il silenzio della mia Com una alba negra grandíssima que des de l’est que des grandíssima negra una alba Com girs en els l’Atlàntic cerca fins a la corba, de la boira presència de la meva i allà l’escuma contra la desmesura. frontal mal. a aquest sé si resistesc No cada llum a copsar-me Que vengui que apaivagui o també un cop de vent, absoluta. comprensió el silenci de la meva

Silvia Bre Silvia 108 Silvia Bre 111 Poema inèdit Poema Anche ora s’incrina una fessura, una ora s’incrina Anche fuso, è piombo passa cosmo che il tutto tanto uguale a qualcosa un ritratto che mi esalta un gorgo inclusa. e poi esserne creare Ma vale di girare, pena questa consumarsi il di me stessa, l’ingombro urto dell’acqua a ogni si saluta che del sasso con la fine. e da fermo congiura là in alto un’aquila gridava Questo le montagne, proclamava il corpo terreno tutto il cielo, urlava che si alza. També ara es fendeix una escletxa, fendeix una ara es També plom fus, és passa que el cosmos tot a alguna cosa tan semblant un retrat que m’anima inclosa. ser-ne un abisme i després a crear val Però de capgirar, pena aquesta mateixa, el consumar-se de mi la nosa amb cada topada de l’aigua de la pedra que se saluda es conjura amb la fi. i que amb fermesa una àguila allà dalt xisclava Això les muntanyes, proclamava el cos mundà el cel, tot cridava que s’eleva.

Silvia Bre Silvia 110

Lluís Calvo Saragossa, 1963

Lluís Calvo ha publicat vint-i-tres llibres de poesia, entre els quals La llunyania (Quaderns Crema, 1993), L’estret de Bering (Edicions 62, 1997), Omissió (Llibres del Segle, 2001), El buit i la medusa (Proa, 2002), La tirania del discurs (Pagès editors, 2003), Andròmeda espiral (Emboscall, 2005), Al ras (Perifèric, 2007), Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), Col·lisions (3i4, 2009), Estiula (LaBreu, 2011), Llegat rebel (Edicions Terrícola, 2013), Selvàtica (Lleonard Muntaner, 2015), Talismà (LaBreu, 2017), Llum a l’arsenal (Lleonard Muntaner, 2017) [una antologia, a cura de David Jiménez amb pròleg de Jordi Marrugat, que aplega cent poemes des de l’any 1987 fins ara] i Ancestral (Jardins de Samar- canda-Eumo, 2019). S’han traduït poemes seus al castellà, a l’anglès, a l’italià, al LLUÍS francès, al portuguès i al polonès, i ha estat antologat en més de vint publicacions, nacionals i internacionals. CALVO Ha publicat quadre assaigs: Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006), Baules i llenguatges (3i4, 2011), El Meridià de París (Ed. Poncianes, 2016) i L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia, 2019). També és autor de quatre novel·les, entre les quals Aconitum (Edicions 62, 1999) i L’endemà de tot (Raig Verd, 2014). Ha exercit també la crítica literària, amb nombrosos articles sobre literatura i pensament, publicats en revistes i obres col· lectives, amb una especial dedicació a la poesia jove. Com a crític ha centrat la seva atenció en autors com Màrius Sampere, Carles Hac Mor, Jordi Pàmias i Joan Ponç, entre d’altres. Entre els pre- mis que ha rebut destaquen l’Amadeu Oller, Miquel de Palol, Ciu- tat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), Rosa Leveroni, el Premi Crítica Serra d’Or i el Quima Jaume de reconeixement a la trajec- tòria literària. Pel que fa a la seva poètica, l’autor ha exposat la seva visió en nombrosos poemes. Vet-ne aquí algunes mostres: “En el nostre segle qui no acati / l’amagatall serà exposat, / públicament, a la niciesa”. “El poema exerceix la funció del batall que desperta els veïns a l’alta nit”. “L’art no ha d’agradar-nos, si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions”. “No vull incomodar-vos, diu algú. Just el contrari del que jo pretenc”. “És ben ingenu creure que l’art pot canviar el món. Tanmateix, mai no hauria de deixar-lo, exacta- ment, com l’ha trobat”.

115 Lluís Calvo 117 Jardins , Vic, D'Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo I després el llarg èxtasi / la lluna galtaplena / l’infantament i / l’infantament galtaplena / la lluna èxtasi el llarg I després / mentre congèneres els seus devora / la fera que sagrat l’ou qui dels / la llavor somnolents nit / i enterrem assolim la / els qui ens enrere / com ahir i més i sempre viuran / ara / com ahir i més a vosaltres / gràcies nodrir fa segles vau nodrir fa segles / els qui ens vau sempre / ara i enrere / / gràcies a vosaltres mort. per haver-nos Sembra una paraula i engendra-la / pareix-la / espermatòfit i engendra-laSembra una paraula / pareix-la / de les valerianàcies en l’excés / forjador de la sang del verb el boraginàcies / del rictus animal en de les labiades i les / / ésser el pur conglomerat que s’aglutina sepeli de les veus de confluències / formació deltoide / el Montserrat del dits / pelegrines els meus sediment del teu flux entre independents / vulves de vulves alquímic / processó rou calada / la mort del mascle d’infanteria amb la baioneta enfollits que copulen / quaranta mil carlins per sobredosi més no desitgen / amazones borratxes / res amb bruixes turó al / bandolers decapiten i / l’anarquia canten que de tribals / comunitats erecte semaler amb el dels penjats del Noi / el de someres punkis / on els mascles exerceixen / també adoradores Martens clavetejades Semen / botes més desitgen més no res / / res incansables de vergues paleolítiques / no desitgem de les Venus / sinó l’instint i pirinencs / de pissarra dels fal·lus inques / dels estrats rebentat / tot paleozoic gneis / i batòlits granítics / tot convertir- sinó més res / d’instint i fecundació de / d’excés de mil quilos de pes / nos en putes còsmiques / en un Fellini / en Star Trek Monyos en una / i caganer galàctic un tió en pàtria del meu cor / / dolça Catalunya d’abril una gran Rosa Si dius tomba fustaclaves un bagul de fecunditat / així el així / fecunditat de bagul un fustaclaves tomba dius Si a la boca / a les mans, i llavors a la vida / fruits mort torna / blats-ordis- que escup gramínies a la vagina inserides súper / sementals de pa / ovaris / sègols-avenes-raigrassos / i que arriben de les antigors que ens alleten els vapors i xuclamel, / ambre d’estiu com miols al solstici / llunyanes fems els / d’astres un observatori el teu sexe / d’erable xarop i / en cada rostre de la tardor llaurada al punt / la i la saó cada esclat / L’infantament

Lluís Calvo Lluís 116 Lluís Calvo 119 Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo On rauen les fronteres, les fronteres, On rauen així doncs? Enllà? Endintre? sé on comencen No els meus braços, ni tampoc on acaben. El meu cap d’aquí. és molt lluny Hi ha també l’aranya l’univers, que teixeix el mosquit pres però en la teranyina és part del seu respir. Així la llodriguera i el conill amb l’altre. l’un encaixen i el granit I el sauló són terra idèntica. L’escarabat no imagina la muntanya, percebre ni en pot la totalitat. El dit considera que és un dit, al cos. pertany però I allò que en un ésser humà triga un segon, milions d’anys s’allarga en una pedra. Hi ha qui veu una pedra, veu Hi ha qui o un núvol. una muntanya una ànima veig canvi, en Jo, la forma que pren que estima, d’allò de Mercuri com l’airet o la vibració que va en viure, de viure obrint camí en el cel més voluble. Alfa Centauri Alfa

Lluís Calvo Lluís 118 Lluís Calvo 121

, Vic, Jardins Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo la fascinació del buit, del la fascinació mortal. el salt no existim Però de cadascú. sinó en l’oblit Nosaltres? El plural ens fa impossibles, sense definició. buits, I ens empassem el flux viscós de mil galàxies. diminut allò que volíem Tot grans: ens ha fet líquens, virus, abrasives. espores Som la inexistència. gegants. I ens sabem tu i jo mai no hem parlat Però dels àngels. del sexe reptem, Ferim, flagels, vessem per la pell ens movem de l’enemic. I som perillosos som microbians. perquè Només qui es converteix Només amar. sap en l’altre cada cop L’abisme més a prop, El nostre amor El nostre és endorreic dels mots i l’erosió la proesa ens nega tot. de desvestir-ho al nord, prostíbul Els llums d’un la trucada que no respondràs, el desert espinós. Paralitzats a l’erm Paralitzats de les plantes suculentes l’horitzó mirem que no ens pertany. Moro en la nit Moro els oceans de tots l’estendard amb i em reps albada corsària. d’una el cos Sabotejar-me així, i els mots, com si només aürts restessin i conductes obstruïts, sense sortida ni entrada. Com fòssils hem deixat Com fòssils petja la nostra sense fondària. en un cor Micro-macro

Lluís Calvo Lluís 120 Lluís Calvo 123

, Vic, Jardins Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo I què podrem respondre-li? podrem I què la ventura no ajuda Quan sofrir és gran cordura. saber del caos. així, els hereus Serem, llibertat, en farem I del caos sense diàstole, cor rebel rialla al cau del plor. Un do. llamp fidel. Un els sants trèiem Abans la pau, per reclamar la pluja. per convocar Ara els preguem que accelerin la catàstrofe. Allò central serà, aleshores, possible: el punt més excèntric espora o epidèmia. horda, La natura, no pas la humanitat, acabarà amb l’avidesa: segles, durant m’heu cardat sense fi: m’heu negat m’heu ofegat, cabrons, aquí teniu, però venjança. gran la meva Quan arribi la rebel·lió dels meteors, dels la rebel·lió Quan arribi baixes damunt les terres amb els oceans vents xardorosos i la ràbia dels en desert, ho convertiran que tot del nom la recerca com les tribus a vagarem i primigeni. més ancestral el futur que tot Sabem, des de fa temps, serà un virus imprevisible, anàrquiques un catau ple de cèl·lules aquí i enllà, que proliferaran, vell ordre. el per desafiar esfondrat. llei: tot cap Cap estat, només hi haurà escenari En aquest grups a l’atzar, pel món que voltaran incontrolats respirs somni. d’un a la cerca haurà caigut, però, Tot, brutor. per la seva col·lapsat Espores

Lluís Calvo Lluís 122 Lluís Calvo 125

, Vic, Jardins Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo Potser, qui sap, Potser, escriure. calgut no hagués tingut prou, N’hauríem i fet, fet llegir. amb saber Així, quan tots els manuscrits Així, quan tots hagin desaparegut a pols pels ratolins –reduïts de plata–, i els peixets els xips quan tots s’hagin cobert de rovell i aigua i foc i radiació, rastres encara aquests perviuran arreu: eterns, durs, de certesa. carregats fill, això, Per bé les traces: recorda ressegueix-les. palpa-les, mira-les, oralitat dels signes. oralitat Una Cada pedra i cada fulla Cada pedra d’escriptura, són formes el llenguatge ombres que diu les precediren dels qui ens i que escampa els ecos del més alt esperit. les traces fixar Volem del poeta, amb l’arrogància gravada està l’empremta però des dels temps avials: en les osques de la roca, de còdols, en els cercles de l’arbre en la direcció de cada flor. i en l’esclat Rongorongo

Lluís Calvo Lluís 124 Lluís Calvo 127

, Vic, Jardins Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo que tant me fa qui caça me fa que tant el gossi sóc perdut. mort Qui tem la un ultratge? és si viure els comunicats Tots la vida. ja m’han robat I me la pela. només deserto Jo del soldat desconegut. Prô sóc la bala menuda Prô al teu mur, que rebota fe la fel d’una i muralla. que es fa torre bandera negra, I trec i duc mirada blanca, Amar-te, ensangonat, Amar-te, en el camp de batalla del teu cos en victòria els penons o recollir succeiran. dels qui et tu, els altres: Jo, el foc creuat escampa víctimes que no revelarem. Totes les llunes canten Totes guerra. quan Mart dicta la Si dius que visc adéu d’un com la relíquia la raó. esquives No són els becs del desig són els becs No l’ombra els qui espicossen del teu ventre. ritual de mort: Un a les sis del matí la cigarreta i el foc de l’ànima de l’absència. els pins entre White flag White

Lluís Calvo Lluís 126 Lluís Calvo 129

, Vic, Jardins Jardins , Vic, D' Ancestral de Samarcanda-Eumo Editorial, 2019 de Samarcanda-Eumo I tanmateix tot mor, tot I tanmateix recança. sense país anheles, quin Llavors, Brunisenda, fal·laç? tu, esdevé si el bé, per El món és un garbuix que gira i capitomba: el pas, el coix apressa el temple és un casino, el ruc fa de corser. i desafino, jo canto Però D. fins que arribi el dia Així tu véns dels temps remots Així tu véns kitsch. per fer el paper d’heroïna no tries això Per sinó la sèrie B. ni l’omega, ni l’alfa reviu I el romanticisme i plorosa, pàl·lida quan proclames, sentimentals: els teus versets Oh, paladí del Berguedà, d’una sola feixa jo sóc collita de xeixa en camp pardal i com a l’endemà. avui i torno m’enfujo Digue’m si el fred Digue’m immòbil, és un aràcnid que penja, eixorca. de la primavera retorna que Memòria esclaten que en els tresors com un llamp. em sento però, Avui, com un bufó de circ. i verda, la carpa, groga I miro que brilla a l’illa eterna del llac més alt del món. En una granota gegant En una granota sigles he escrit les i la pregària. del vent zombi La primavera I Hölderlin és un fet. follia. escampa el so de la El llac món alt del més

Lluís Calvo Lluís 128 Lluís Calvo 131 , Barcelona, LaBreu, 2017 LaBreu, , Barcelona, De Talismà Hardware traspassats, pels Vius els perfàs. i t’hi abeures, els crees juguen a cartes, Els teus morts descalcificats caminen amb els fèmurs a ca seva, conviden i et de la sang com un vestigi a l’ombra. que resta saltes. véns, vas, lloc a l’altre D’un l’univers, Ets antena parada a que viu elèctrica bubota segresta. et en el teu nom. I que humors i flatulències. Ossos i fluids, el missatge perdura. fuig, però La carcassa sense fi: I les ones circulen repetidor, instrument, hardware. satèl·lit, La ment? disc dur amb dades alienes. Un mou allò que et Tot banda. a l’altra roman jeu, Atura’t, la ferralla. palpa’t colonitzat. Estàs , Barcelona, LaBreu, 2017 LaBreu, , Barcelona, De Talismà Quan arribis al cim continua pujant. Però ara ja ets lliure. ara ja ets Però Has vingut de lluny i el meu cor t’estalona, silenciós. Com un roc o una efígie: Com un roc així em jutges així em veus, ran dels cirerers. més aviat Però sóc el riu que flueix, la llum que parpelleja silvestres, els rosers entre el pas de la tardor en cada arbre, coval. en el que reverbera la veu llavors, m’anomenis, No ni em defineixis. Ni pensis en mi puguis heure que com una cosa plagui retenir. o que et sóc: m’esvaeixo. no et Jo en cada petja I deixo un nou parany. Ran dels cirerers Ran

Lluís Calvo Lluís 130 Lluís Calvo 133 , Barcelona, LaBreu, 2017 LaBreu, , Barcelona, De Talismà Així tot s’esdevindrà Així tot o per temença. per fam no per amor. Però fort, –jove, L’amor tendral, feréstec– és llamp i instint, a l’alba. cor que bat del vespre aleshores, Qui t’acollirà, si demanes sopluig malva? en el pou del temps recela L’amor dels ulls cansats: el foc al bosc antic aviva l’arbre. i destraleja dius? L’amor, encega, L’amor defuig. ullprèn, és implacable. L’amor Qui et voldrà, llavors, voldrà, Qui et desig si reclames un bleix gasiu i resta sostre? el vell sota Però no per amor. Però Per egolatria, angoixa egolatria, Per o fraternal instint algú menarà el coix i guiarà el cec. Però no per amor. Però Per temperància Per algú abraçarà el batec dels dies i els combats, dels tràngols i les noces. Però no per amor. no per Però Per caritat Per la fam, algú coneixerà mort apamarà el rostre monstre. el gran i besarà Però no per amor. no per Però Per pietat Per la nafra que brilla algú guarirà clavades a les mans amb ira i tremolor. Però no per amor no Però

Lluís Calvo Lluís 132

Anna Gas Serra Barcelona, 1996

Vaig néixer a Barcelona a l’octubre del 1996 i he crescut al barri del Congrés, allunyada de l’aglomeració transitòria del centre. Abans d’apropar-m’hi, vaig descobrir els camps de blat de moro i l’olor de fems de Castellserà, on s’arrelen els records més vívids de la meva infantesa. Potser per això sempre aparec en un extrem a les fotografies i crec que les respostes, o les preguntes visionàries, es troben en els ra- cons més marginals. La meva atracció per allò estrany i pe- rillós, desviat de la norma, sovint em permet l’accés a espais ANNA i temps singulars, minoritaris, on se m’encén a l’estómac una llum vermella que em requereix asseure’m a escriure. GAS Quan faig versos, oscil·lo entre l’hemorràgia, els forats i la runa, i la cerca de l’estructura perfecta que em reveli alguna SERRA cosa com si fos la primera vegada. Intento construir un ens poderós a partir de la inestabilitat per arribar a abastar allò que se’m nega quan pregunto obsessivament per què? Visc en perpètua desconfiança envers la meva identitat i els lí- mits de la paraula, cosa que em duu, de vegades, a escriure, i d’altres, a repensar els motius per fer-ho i aconseguir de convèncer-me prou com per tornar-hi. Alguns dels meus poemes es troben a Crossa d’aigua (Editorial Fonoll, 2017), Llengua d’àntrax (Edicions del Buc, 2019) i a les antologi- es Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018), Liberoamericanas: 140 poetas contemporáneas (Liberoamérica, 2018) i Casa/ Home (Battello Stampatore).

137 Anna Gas 139 Al Joan Des d’un marsupi d’un Des per a un hi ha lloc Només del primer impecable en la cavitat beneïts de carn. Així, claustre sincera, enclosa per l’única naufragi perpetu en cerquem originàries on parets les quatre era un, per a un, el focus d’amor existència d’una l’arrel per encegats de les columnes enllà que es revela simètrics. i els patis i els arcs serial el vessament venereu Però deformes de múltiples formes que es fonen en la recompensa immens assortit il·lusòria d’un de boques i mans diverses: que s’aprèn la primera regla uterí. és la torsió del frec que estima de l’home La perfídia ni límit que l’assetgi. no té fre si et cal si et a la sang de vi una xeringada cada cop negre que ens veiem dir-me, puguis perquè senzill amb paraules, dir-me, puguis o perquè la mirada, amb profund a la gola allò que tot allò tot se t’ofega, que a la boca per podreix se’t anar, no deixar-ho cal la injecció si et per de vi negre amb la pell tocar-me carícies la pell i fer-me al cor amb els teus inconfusibles sospesats sorprenents de plom, mots te la posaré. 27 d’abril II 27 d’abril

Anna Gas Anna 138 Anna Gas 141 3 tancat el llibre s’esgota altre. un d’obrir-ne procurant les pàgines es palpen carícia brutal a cegues: els fluids dels signes. tintats són polifonia impossibles d’ombres de sargir. es palpen les pàgines impermeables, resseques, rudes de sentits aliens: vida com si amb tan poca ja tinguessin l’aforament ha trencat cap no desbordat. encara el mirall que les condemna. si mai n’hem tingut cap. si la teva presència si la teva ha arribat encara no cosa a tenir alguna palpable, d’existència seuràs a vint anys d’aquí sol en una cadira enmig atrotinada sense res saló d’un records i cercaràs amb els ulls al voltant records mancaran i et racó fins a l’últim entranyes. de les teves desposseït de tot, incapaç de trobar un sol sentit nuat en la pols envellida el cor recobreix que et tan febrilment intacte, vindràs a demanar-me el relat que t’escrigui llavors del que potser història. serà la nostra 5 de juliol 5 de

Anna Gas Anna 140 Anna Gas 143 29 de juliol II juliol 29 de ple del pou de les vores opaques parets en surten dona a una que fan creure sola. que beu ella i paret, paret entre agenollada, només movedís el reflex veu en l’aigua. del seu rostre que i beu convençuda única xuclada és la seva buidant el pou. la que va veure a la fi quan cau pot dones amorrades altres tan sols abeuradores, des de ben al fons. és ella de totes perquè no ha sabut que l’única fora mantenir-se del pou. Per això són indistints jo, tu i ella són indistints això Per tan obsessius, i els esquelets tan industrials. No té res de singular el seu úter res té No un buc motoritzat i pulcre, fred que munta i cargola, lliga i desfila. Que ni un mioma enquestat o una erupció de rovell són seus. No té res de singular el teu úter res té No i el trepant, que des del braç mecànic erigeix inerrable i persistent, d’escàndol uns peus plastificats envernissat. mil·limètric, No té res de singular el meu úter de té res No de l’empresa robòtic si és del metall elèctric del filferro, i del batec exacte, d’acer si gesta pells de simetria. revestiments Megalomania

Anna Gas Anna 142 Anna Gas 145 Travesses l’aire amb l’erroni l’erroni amb l’aire Travesses fa et de blau que matís en el rostre d’epicentre esberlat estimes. i al mar tens l’iris sotmès Perquè pèrdua interminable de la a la mà pampalluguejant t’aferres de l’horitzó i el reclames. podrà mai respondre et No fon que se’t l’ull davant fulla de l’amor en l’agressiva i abans que s’esvaeixi l’amenaces a despropòsit i l’assassines. el desig cega el gest rere la catàstrofe fan la resta. i les paraules cadascuna de t’ensenyaré les runes que sedimento i admiraràs els plecs sota astènic. el meu jardí un panteó allà on jo volia un panòptic construir vaig amo amb ell al centre, de la traïdora llum al seu que sotmet ull de jutge intransigent cada pas que desfaig. 2

Anna Gas Anna 144 Anna Gas 147 Seves i zel ha nodrit d’aigua Diu que les hi duen les seves i que, a l’escorça, ditades. la suor de Regalimen miratge i oblit casual, l’amo, els estrats són profunds però bategant veu que embolcallen la llum vermella. i que crida engany de racons En tenen tants, diamantins i pells que es trenquen... i proxeneta. ell és sord Però Les cebes blanques i les daurades, boniques i geniüdes fins l’arrel, de la terra el seu les arrabassa de caiguda en sèrie i totes, senyor, que poleix i amanyaga cap al sac a l’esquena. i s’enduu amb devoció la polpa i estries I les esveltes il·limitada ja només són, de la cel·la, la vora si freguen boteruts. idèntics bonys Així, també nosaltres. que temptadora raja mel que et la macabra i que m’empeny del llavi bruta, ferotge, a lliscar-hi la llengua d’àntrax davant cega que amaga. de mascle anur una vesprada després i el càncer a les mans de la carícia. tumoral i què en faig del llustre teu pit analfabet? que em contagia el el descens ara, peregrino que constato cap al cim i impietosa fins als ossos. la disfunció t’arriba 35

Anna Gas Anna 146

Adela Greceanu Sibiu, Romania, 1975

Adela Greceanu (1975) és escriptora i periodista a Radio România Cultural. L’any 1997 va publicar el primer volum de poesia Titlul volumului meu, care mă preocupă atît de mult... [El títol del meu volum, que em preocupa tant...] (Editura Emines- cu), pel qual va guanyar el Gran Premi “Cristian Popescu” i el Premi de l’Associació d’Escriptors de Sibiu. Posteriorment, va publicar Domnişoara Cvasi [La Senyoreta Quasi] (Editura Vi- nea, 2001), Înţelegerea drept în inimă [La comprensió directe al cor] (Editura Paralela 45, 2004), i Și cuvintele sînt o provin- cie [Les paraules també són una província] (Cartea Românească, 2014), volum que va rebre el premi de poesia de la revista Obser- ADELA vatorul cultural i la menció especial com a “Millor llibre de l’any” a la Gala de la Indústria del Llibre de Romania. L’any 2008 va pu- GRECEANU blicar la novel·la Mireasa cu şosete roşii [La núvia amb mitjons vermells] a l’Editura Polirom, traduïda a l’hongarès. L’any 2018, Adela Greceanu va guanyar la primera edició del Premi Bocca- ce amb el conte Dar dacă [I si], concedit a un conte romanès per l’associació francesa “Tu connais la nouvelle?”. Adela Greceanu ha participat en molts festivals literaris i ha fet lectures a Roma- nia i a l’estranger. Fragments dels seus llibres han estat traduïts a l’alemany, anglès, suec, holandès, francès, búlgar, grec, hongarès, italià, turc, eslovè, serbi i croata. Viu a Bucarest. Escric per inseguretat, dubte, incertesa, feblesa, manca de confiança, escric amb l’esperança naïf que l’escriptura il· luminarà, m’il·luminarà i, com que això no passa mai, continuo escrivint. Escric per comprendre i per anar al meu ritme i, com que no comprenc ni aconsegueixo anar al meu ritme, continuo escrivint. Escric perquè el meu primer amic va ser un noiet de qui em separava un reixat de filferro. Era el meu veí. Teníem la mateixa edat. Ens cridàvem l’un a l’altre: “Udo, vine al reixat!” i “Adila, vine al reixat!”. I ens trobàvem al reixat. Ens hi expli- càvem tota mena de coses i jugàvem a tot el que ens passava pel cap. Allí ens vam casar. I una vegada vam intentar fer un forat al reixat. No ho vam aconseguir. Però jo continuo treballant: vull fer un forat al reixat. Per això escric.

151 Adela Greceanu 153 ă, ţ ă, ţ a care desparte blocul de cimitir, desparte a care ţ pe care atîrnă o coamă de păr brun. atîrnă pe care strădu Pe nemișcată. Provinciala talentul de a fi femeie. cu desăvîrșire Îmi lipsește de dragoste. vizavi Sînt o provincială altora cuvintele mereu mai Folosesc vorbesc. să cînd trebuie de limbaj. vizavi Sînt o provincială de 18 mp și în garsoniera mea stau să De obicei prefer opt. geam mă uit pe de la etajul să și spun ce văd să E bine că nu sînt nevoită ce gîndesc. din spate, cineva Dacă m-ar privi de feti sau de femeie o spinare ar vedea trec dintr-o dată patru, cinci, șase oameni pe biciclete. dată patru, cinci, șase dintr-o trec Soare. Viteză. opt. Șapte, În cimitir au înflorit castanii. toate astea, de mine vede Provinciala din spate, o privească dar nu-i nimeni să de feti ei de femeie sau cu spinarea acolo, cum stă i 2 Em manca del tot el talent per ser dona. el talent per del tot Em manca de l’amor. davant Sóc una provinciana d’altres utilitzo les paraules sovint Tot parlar. quan he de del llenguatge. davant Sóc una provinciana de 18 m al meu estudi quedar-me prefereixo De costum La provinciana mirar per la finestra des del vuitè pis. des del vuitè pis. mirar per la finestra ni em cal dir el que veig bé que no Va el que penso. de darrere, des Si algú em mirés o de noia, una esquena de dona veuria cabellera morena. per la qual penja un que separa el bloc del cementiri, carreró Pel cinc, sis persones amb bicicleta. quatre, hi passen, de sobte, Sol. Velocitat. set. Sis, Al cementiri, hi han florit els castanyers. això, tot de mi veu La provinciana no hi ha ningú que se la miri des de darrere, però esquena de dona o de noia, allí, amb la seva com s’està quieta.

Adela Greceanu Adela 152 Adela Greceanu 155 Florăriei Mariana a Florăriei ţ i colorat, vorbind tare. i colorat, vorbind ţ i ţ a literele. ţ e de floarea-soarelui. ţ ite, ca și cum iva băie iva ţ ţ i săraci, îmbrăca i săraci, ţ a care desparte blocul de cimitir, desparte a care ţ ile încre ţ chiar atunci ar învă Cu frun cu tricouri mulate, cu mîinile încremenite firavi, băieţi blugilor, în buzunarele în gol, privind dichisiţi, cu părul bine tuns, băieţi culori electrice. în vopsit blond, ciclam, verde. Albastru, mama lor, Mariana pare cu sînii ei bulbucaţi, Klein, scape din maioul Calvin gata să-i cu șuviţele ei blonde încadrîndu-i obrajii nerași. mereu Mariana ales duminica și mai Sîmbăta după-amiaza decît pe străzi vezi nu prea nebuni și golani. cerșetori, Adolescen În jurul ei sînt cî nu se văd acum decît Mariana și prietenii săi. acum decît Mariana și prietenii nu se văd și candele, chibrituri și tămîie, Mariana vinde lumînări de flori, flori și coroane pămînt pentru flori, flori naturale și flori artificiale . Mariana coșmelie albă de termopan: Florăria într-o și, iarna, calorifer electric. acolo televizor Are Acum nu mai vine nimeni, seara, de șase e trecut e duminică. pe-un scăunel în fa Mariana stă De la etajul opt, opt, De la etajul pe strădu și mănîncă semin Floristeria Mariana Floristeria Des del vuitè pis, que separa el bloc del cementiri, pel carreró seus amics. la Mariana i els ara només es veu llumins i encens, espelmes i candeles, La Mariana ven de flors, flors i corones terra per a plantes, flors naturals i flors artificials Mariana. Floristeria blanc d’alumini: en un quiosc atrotinat elèctrica. una estufa i, a l’hivern, Hi té una televisió ningú, Ara ja no hi va són les sis tocades de la tarda, és diumenge. de la davant en una cadireta asseguda La Mariana està i menja pipes de gira-sol. hi ha uns quants nois Al seu voltant arrapades, amb samarretes amb les mans entaforades nois escarransits, a les butxaques dels texans, mirant al buit, amb els cabells ben tallats, nois guarnits, de colors elèctrics. tenyits ciclamen, verd. Blau, ros, mare, La Mariana sembla la seva amb els seus pits prominents, Klein, Calvin de la camiseta a punt de sortir-li les galtes rossos emmarcant-li amb els seus flocs amb pèls. sempre Els dissabtes a la tarda i sobretot els diumenges els i sobretot a la tarda Els dissabtes pels carrers només veus gairebé i brètols. sonats pidolaries, parlant fort. colors, de tots vestits pobres, Adolescents com si arrufats Amb els fronts les lletres. aprenent estiguessin aleshores justament Mariana

Adela Greceanu Adela 154 Adela Greceanu 157 Mariana pare tatăl lor, pare Mariana ei mari, cu mîinile care ei lat, numai bun să cu spatele flori, cu pămînt pentru sacii ei zdravene, cu șoldurile lungă, vaporoasă. în fusta înfășurate deodată doi băieţi ţină cîte Ar putea să pe genunchi. ei. în preajma Mariana e bună, îi îngăduie nemișcaţi, o ascultă Băieţii seară de seară se adună . Mariana în faţa Florăriei pe asfalt. cojile direct și scuipă Mariana vorbește ei ascuţită Vocea opt, ajunge pînă la etajul chiar și cînd geamul e închis. nu se poate spune Cu toate astea, ce vorbește. despre La Mariana sembla el seu pare, el seu sembla La Mariana les mans grans, amb carregar quadrada, bona per amb l’esquena plantes, de terra per a les sacs forts, amb els malucs vaporosa. amb la faldilla llarga, embolcallats nois de cop dos posar-se Podria a la falda. al seu costat. estar-se els permet La Mariana és bona, immòbils, Els nois l’escolten s’apleguen vespre rere vespre . Mariana de la Floristeria davant a l’asfalt. escup les peles directament La Mariana parla i aguda veu La seva pis, arriba fins al vuitè és tancada. finestra quan la fins i tot dir no es pot Amb tot, de què parla.

Adela Greceanu Adela 156 Adela Greceanu 159 Provincialii spate, din cineva privi Dacă m-ar acum la fereastră cum stau coama brună și mi-ar vedea de fetiţă, sau de femeie spinarea atîrnînd pe s-ar putea gîndi: imaginea singurătăţii! Iată dreptate. măsură, ar avea oarecare Și, într-o cuvîntul lui, Dar numai pînă cînd , ”singurătate” meu, s-ar întîlni cu cuvîntul ”provincială”. am eu dreptate. aș începe să Atunci Deși nu întru totul. cum despre Și i-aș putea vorbi timpul, sîntem, mai tot toţi provinciali. niște și de cele văzute Faţă faţă de cele nevăzute, faţă de ce se poate spune și mai ales faţă de ce nu se poate spune. Cum se face seară. opt. de la etajul asta Și cum se vede Cum a deschis vîntul geamul de la bucătărie și pitulice. un bărbat îi spune femeii sale , Mariana se uită la televizor Mariana Cum, la Florăria și mănîncă seminţe. cuiva. toate astea povestești să nu încerci Mai bine să asculţi. numai și să privești Mai bine să te trezești Și ascultînd, să ei, cu Mariana și seminţele în rînd cu înserarea, a deschis geamul, cu vîntul care cu pitulicea. Si algú em mirés des de darrere, mirés Si algú em finestra la ara davant tal com m’estic morena la cabellera i em veuria de dona o de noia, l’esquena penjant per podria pensar: de la solitud! aquí la imatge Vet manera o altra, tindria raó. I, d’alguna paraula, fins que la seva només Però “solitud”, paraula, la meva amb es trobés “provinciana”. jo a tenir raó. començaria Aleshores Si bé no del tot. com de I podria parlar-li sempre, som, gairebé tots uns provincians. i allò vist de tot Davant allò no vist, de tot davant dir i del que es pot davant dir. del que no es pot davant sobretot vesprejant. Com va del vuitè pis. des es veu I com això de la cuina i ha obert la finestra Com el vent dona pardalet. un home li diu a la seva , la Mariana mira la televisió Mariana Com, a la Floristeria i menja pipes. a ningú. això tot Millor si no intentes explicar i escoltes. Millor si mires escoltant, t’adonis I tot llavors, i les seves com la Mariana com el vespre, que ets que ha obert la finestra, com el vent com el pardalet. Els provincians Els

Adela Greceanu Adela 158 Adela Greceanu 161 Adila ales duminica, dar mai Sîmbăta după-amiaza, din casă. ieși îţi vine să nu prea numai străzi, Pe nebuni și golani. cerșetori, tare. îmbrăcaţi colorat, vorbind Adolescenţi săraci, ca și cum Cu frunţile încreţite, literele. chiar atunci ar învăţa opt. ei de la etajul fereastra la Adila stă E cald. cuvînt că fiecare este Adevărul aisberg. e numai vîrful unui sensuri fără nume colcăie Dedesubt cîte unul care, dintre e atras uneori la suprafaţă de forţa cuvîntului de deasupra sensurile de bază. printre și înghesuit acolo, Și cuvintele sînt o provincie sensurile pline de viaţă de sub ele, de vizavi deasupra. acolo, sensuri necunoscute și nerevendicate pe verticală. O provincie îţi zice: De pildă, cineva Adila, ești tensionată! îţi zice: zile, altcineva Și, după cîteva Adila, ești tensionată! la același lucru. că se referă crede Și poţi ”tensionată” fiecare Cînd colo, smulgă altceva să vrea e o pompă care din colcăiala de sensuri de dedesubt. de altă parte, Pe noi sîntem cîte un vîrf de aisberg. dintre fiecare li-niș-tiţi stau Unii cu fundul pe toate sensurile posibile. Alţii se foiesc întruna ca găina pe ouă. Primii, dacă se ceartă, els ous. els ous. Els dissabtes a la tarda, i sobretot els diumenges, i sobretot a la tarda, Els dissabtes de casa. ganes de sortir no tens gaires només carrers, Pels sonats i brètols. pidolaires, parlant fort. colors, de tots vestits Adolescents pobres, com si arrufats, Amb els fronts les lletres. aprenguessin aleshores justament del vuitè pis. finestra de la seva al davant s’està L’Adila calor. Fa és que cada paraula La veritat iceberg. és només la punta d’un sentits sense nom bullen A sota algun dels quals, cap a la superfície a vegades és estirat de la paraula del damunt per la força els sentits de base. i hi queda atapeït, entre les paraules són una província També seu, dels sentits plens de vida de sota davant allí, al damunt. i no reivindicats sentits desconeguts en vertical. província Una diu: algú et exemple, Per tensa! Adila, estàs diu: et algú altre dies, I, al cap d’uns tensa! Adila, estàs al mateix. que es refereixen creure I pots cada “tensa” En canvi, alguna altra cosa arrencar és una succionadora que vol del bullici dels sentits de sota. banda, D’altra som una punta d’iceberg. cadascú de nosaltres tran-quils Els uns s’estan els sentits possibles. damunt tots asseguts el temps com la gallina damunt es belluguen tot Els altres si es barallen, Els primers, Adila

Adela Greceanu Adela 160 Adela Greceanu 163 se pricep să spună lucrurilor pe nume. pe lucrurilor spună să se pricep ”munte”, spună să dacă vor Ceilalţi, scrie un roman. să sînt în stare simplu Sau pur și fel anume într-un te privească să însemne ”munte”. să și asta La fel pentru ”clanţă”. înjure, să Cînd vor așa, tot sau un roman a buzelor. anume o arcuire însă, nu înseamnă, Asta lor s-auzi din gura că-i exclus mama ei de viaţă” cîte-un simplu ”’tu-i ”bună dimineaţa”. un oarecare sau saben dir les coses pel seu nom. pel seu les coses dir saben dir “muntanya”, si volen Els altres, una novel·la. d’escriure són capaços O senzillament peculiar manera d’una mirar-te vulgui dir “muntanya”. i que això El mateix per “pom”. insultar, Quan volen fan igual, o una novel·la dels llavis. peculiar un arqueig no significa, però, Això boca la seva sentir de exclòs que estigui vida” aquesta algun senzill “a la merda “bono un qualsevol dia”.

Adela Greceanu Adela 162 Adela Greceanu 165 Ce drăguţă ești drăguţă Ce Adila merge la piaţă. Adila merge la serviciu. cu ficăţei. cartofi și caserole Să cumpere bani pentru rate. Să cîștige Din cînd în cînd un bărbat. în garsoniera ei vine ferestrei. spatele Adila întoarce de fetiţă, sau Spatele ei de femeie o coamă de păr brun. atîrnă pe care Aprinde lumina. a lămpii Lumina de sub pălăria verde pornește în garsonieră. și se împrăștie vin. de Bărbatul a adus o sticlă A desfăcut-o. spună nimic. să Cu el nu-i nevoie – spună ceva să Dacă încearcă adolescenţii cu frunţile încreţite, despre ei, Mariana și băieţii despre pituli... – cum un bărbat îi poate spune femeii sale despre ești! drăguţă ce el o întrerupe: că, ori de cîte ori vine, Așa cu el împreună Adila dispare pentru o vreme și numai lumina răspîndindu-se de sub pălăria verde cu vin... paharele peste L’Adila va a plaça. va L’Adila a treballar. va L’Adila de pollastre. patates i fetge comprar Per quotes. diners per a les guanyar Per De tant en tant un home. hi va al seu estudi, a la finestra. es gira d’esquena L’Adila o de noia, esquena de dona La seva cabellera morena. per la qual penja una Encén el llum. del llum verda la pantalla La llum surt per sota per l’estudi. i s’escampa ha portat una ampolla de vi. L’home oberta. L’ha Amb ell no li cal dir res. Si intenta dir quelcom – arrufats, dels adolescents amb els fronts de la Mariana i dels seus nois, – dona parda... dir a la seva de com un home li pot que ets! què simpàtica ell la interromp: que ve, cada vegada Amb la qual cosa, amb ell desapareix l’Adila durant una estona i només la llum s’escampa la pantalla verda per sota per damunt les copes de vi... Que simpàtica que ets simpàtica Que

Adela Greceanu Adela 164 Adela Greceanu 167 Tartină. Cvasinecunoscută. Cvasinecunoscută. Tartină. o relaţie A gestiona În adolescenţă licelui. Adila mergeabiblioteca adesea la pauză mare, Într-o colegii cînd s-au îmbulzit toţi şcolară, cărţile din programa împrumute să bibliotecara, cum se spune, o femeie fără vîrstă, foarte scurt, cu părul gri-perlă tuns niciodată machiată, în culori şterse, îmbrăcată mereu niciodată, nu zîmbea o femeie care a spus: bibliotecă! la cu tartine nu mai veniţi rog, Vă Şi cuvîntul ”tartină” a urmărit-o pe Adila ani de zile, cu tartine la bibliotecă. deşi nu ea venise Adila a considerat că O vreme în loc de spui ”tartină” să sandviş, pîine cu unt sau cum spune toată lumea, e un semn de aroganţă. a folosit ”tartină” că bibliotecara Dar faptul în loc de sandviş, pîine cu unt sau cum spune toată lumea, cu alt fapt, legătură avea nu zîmbea niciodată. acela că bibliotecara Mai tîrziu, după ce terminase liceul, . cvasinecunoscută i-a spus Adilei că este cineva cuvînt Ani de zile a urmărit-o acest şi mai ales particula ”cvasi”. se căţărase, cineva pe care Acel ”cvasi”, Més tard, després d’acabar l’institut, d’acabar després tard, Més . que era quasi desconeguda dir a l’Adila algú va paraules aquestes perseguir-la van i panys Anys “quasi”. I sobretot Aquell “quasi”, A l’adolescència de l’institut. a la biblioteca sovint anava l’Adila pati, A l’hora del els companys tots amuntegar quan es van del temari de l’escola, els llibres per agafar en préstec la bibliotecària, com se sol dir, una dona sense edat, tallats molt curts, amb els cabells gris-perla mai maquillada, colors apagats, amb sempre vestida mai, una dona que no somreia dir: va a la biblioteca! no vingueu amb sandvitxos Us ho prego, I la paraula “sandvitx” durant anys, l’Adila perseguir va amb sandvitxos. biblioteca a la si bé ella no anava considerar que va Durant un temps l’Adila dir “sandvitx”de en lloc o entrepà, pa amb mantega com diu tothom, era un signe d’arrogància. “sandvitx” usar va que la bibliotecària el fet Però en lloc de o entrepà, pa amb mantega com diu tothom, fet, amb algun altre tenia relació mai. no somreia amb què la bibliotecària Sandvitx. DesconegudaSandvitx. gairebé. relació una Gestionar

Adela Greceanu Adela 166 Adela Greceanu 169 era un necruţător nu exişti. necruţător era un omeneşte, simplu, i-ar fi zis Dacă că te cunosc, nu cred exista. putut Adila ar fi ăsta, un cuvînt de soiul Şi a mai fost nas, uşa-n trîntea care-i NU. categoric NU, spunea care-i Din cînd în cînd un bărbat. în garsoniera ei vine spună nimic. să Cu el nu-i nevoie – spună ceva să Dacă încearcă a folosi ”tartină” cum despre sandviş, sau în loc de pîine cu unt mari tristeţi poate fi semnul unei aroganţei, şi nu dovada tristeţe cum o mare şi despre distanţă poate pune o mare – catego... tine şi lume, o distanţă între eşti! drăguţă ce el o întrerupe: i-a spus seară bărbatul ăsta Într-o noastră. relaţia ştiu cum să gestionez Nu De atunci pentru Adila gestiona” ”a sinonim cu a devenit ”tartină” şi cu ”cvasi”. I encara va haver-hi una paraula d’aquesta mena, una paraula d’aquesta haver-hi I encara va que la rebutjava, NO. rotundament que li deia NO, De tant en tant un home. hi va al seu estudi res. Amb ell no li cal dir – Si intenta dir quelcom “sandvitx”de com usar o entrepà, en lloc de pa amb mantega gran tristesa d’una ser el senyal pot de l’arrogància, i no la prova i de com una gran tristesa una gran distància posar pot – categò... tu i el món, una distància entre que ets! què simpàtica ell la interromp: dir això l’home li va vespre Un relació. gestionar la nostra sé com No l’Adila per a Des d’aleshores “gestionar” sinònim de esdevenir va “sandvitx” i de “quasi”. era un implacable no existeixes. implacable era un amb benevolència, merament, dit Si li hagués conec, que et no crec existir. pogut hauria l’Adila

Adela Greceanu Adela 168 Adela Greceanu 171 Udo acum Cum stau fereastră, şi mă uit pe copilărie, în stăteam aşa de sîrmă prin gardul uitîndu-mă grădinile noastre, despărţea care după ce-l strigam: hai la gaaaaard! Udoooooo, De cele mai multe ori venea Udo şi ne jucam acolo, partea lui. pe fiecare Dar uneori nu venea. mult şi bine, Şi eu stăteam de sîrmă gardul prin privind în grădina lui Udo, cel mai frumos loc din lume, mai frumos decît orice parc, mai frumos decît orice loc de joacă. Erau acolo păpădii uriaşe, ierburi înalte, de autobuz staţii de metal. şi o cadă veche autobuzul, după ce-şi parca Uneori, în cadă. intre să îl rugam pe Udo intra, Şi Udo lui cu ghetuţele decupate la vîrfuri şi la călcîie, albe primite de la rudele din Germania, ghetuţe ţineau bine gleznele care-i ghetuţe cînd conducea autobuzul. Şi era ca şi cum îi făceam baie. pe mine: Udo Alteori mă striga Adilaaaaa, hai la gaaaard! Altres vegades em cridava l’Udo a mi: l’Udo em cridava vegades Altres Adilaaaaaa, vine al reixaaaat! A vegades, després d’aparcar el seu autobús d’aparcar després A vegades, a la banyera. que entrés a l’Udo pregava hi entrava, I l’Udo botetes amb les seves escapçades a la punta i al taló, d’Alemanya, dels parents blanques rebudes botetes bé els turmells que li subjectaven botetes quan conduïa l’autobús. I era com si el banyés. Tal com m’estic ara com m’estic Tal la finestra, mirant per a la infantesa, m’estava de filferro del reixat mirant a través jardins, els nostres que separava de cridar-lo: després vine al reixaaaat! Udoooooo, La majoria de vegades venia l’Udo i jugàvem, part. cadascú a la seva venia. no a vegades Però molta estona, I jo em quedava de filferro del reixat mirant a través de l’Udo, el jardí el lloc més bonic del món, parc, més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo. més bonic que qualsevol dents de lleó grandioses, Allí hi havia herbes altes, parades d’autobús de metall. vella i una banyera Udo

Adela Greceanu Adela 170 Adela Greceanu 173 De cele mai multe ori mai multe De cele mă duceam acolo, şi ne jucam pe partea lui. fiecare uneori nu mă duceam. Dar poate mult şi bine, stătea Şi poate Udo de sîrmă gardul prin privind în grădina mea, din lume, cel mai frumos loc parc, mai frumos decît orice loc de joacă. mai frumos decît orice de legume, straturi Erau acolo nenumărate ele printre cărări drepte şi nici o buruiană: un fel de străzi oraş fel de într-un cu autobuzul. numai bun de parcurs după ce făceam de mîncare, Uneori, ruga mă Udo fiu autobuzul lui pereche, să cel de întoarcere. Şi eu mă plimbam pe cărările drepte, îmi umpleam pantofii de noroi, un traseu complicat străbăteam la Udo, mă întorc ca să mă aştepta care de sîrmă. în plasa înfipte cu degetele ştiu să mult mi-ar fi plăcut Tare grădina mea cum se vede din grădina lui. privită istovitoare, Seara, după toate treburile ne căsătorim. să îl rugam pe Udo Şi ne căsătoream. M’hauria agradat molt saber el meu jardí com es veu des del seu jardí. vist les feines esgotadores, de totes A la nit, després que ens caséssim. a l’Udo pregava I ens casàvem. A vegades, després de cuinar, cuinar, de després A vegades, pregava em l’Udo autobús, que fes de l’altre el de tornada. rectes, pels caminois I jo passejava de fang, les sabates i m’omplia un itinerari complicat recorria per tornar fins on era l’Udo, que m’esperava de filferro. reixa a la amb els dits clavats La majoria de vegades de La majoria hi anava i jugàvem, part. la seva cadascú a no hi anava. a vegades potser Però molta estona, s’estava l’Udo I potser de filferro del reixat mirant a través el meu jardí món, el lloc més bonic del parc, el més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo. el més bonic que qualsevol de verdures, rengleres incomptables Allí hi havia enmig seu caminois rectes i gens de malesa: una mena de carrers en una mena de ciutat amb autobús. només bona per recórrer

Adela Greceanu Adela 172 Adela Greceanu 175 Melancolie făcut probe. Mai întîi au probă... probă, probă, Probă, doizece... Doizece, doizece, zece, doizece... Probă, concert Ca pentru un mare stadion. pe un mare apărut: oră au După vreo trompetistul, violonistul, acordeonistul, un fel de limuzină neagră, lunga ei spinare purta pe care sicriul, albă. numai falduri de organza plîngeau în care o decapotabilă Urma două femei corpolente, una tînără, alta bătrînă, şi apoi merţane merţane, jaguare, jaguare, se-nşirau melancolice de-a lungul străduţei, care înconjurate de o mulţime îndoliată. pe aleile cimitirului Cînd s-a pierdut şi ultimul automobil, au început dedicaţiile. la cei rămaşi neconsolaţi, De la răposat înapoi, de la cei rămaşi neconsolaţi la răposat şi de la marşul funebru . toate la Drumurile noastre Mai mult de-o oră. Apoi neconsolaţii s-au întors, cerşetorii, la poartă îi aşteptau pacheţele, s-au împărţit pachete, ce maşinile îşi făceau loc în vreme melancolice prin mulţime. desparte care pe străduţa În urma lor, blocul de cimitir, Primer van fer proves. Primer van provant... provant, provant, Provant, undos... undos, Undos, undos... Provant, concert Com per a un gran en un gran estadi. aparèixer: hora van Al cap d’una el trompetista, el violinista, l’acordionista, negra, una mena de limusina llarga espinada damunt la seva que portava el taüt, blanc. faldons d’organdí eren tot en el qual ploraven un descapotable Seguia dues dones corpulentes, vella, l’altra una de jove, i després mercedes jaguars, mercedes, jaguars, melancòlics al llarg del carreró que s’enllaçaven gentada endolada. d’una envoltats del cementiri pels viaranys perdre Quan es va automòbil, el darrer fins i tot les remembrances. començar van Del difunt als afligits, dels afligits al difunt, i de la marxa fúnebre a una melodia de desamor. hora. d’una Més van tornar, els afligits Després els pidolaires, a la porta els esperaven els paquetets, els paquets, repartir-se que van es feien lloc els cotxes mentre la gentada. melancòlicament entre que separa pel carreró d’ells, Després el bloc del cementiri, Malenconia

Adela Greceanu Adela 174 Adela Greceanu 177 a rămas un covor de petale colorate şi bănuţi aurii. şi bănuţi colorate de petale un covor a rămas opt etajul De la pe Mariana am privit-o totul cum a urmărit , Mariana Florăriei din uşa cînd pe scăunel, cînd în picioare, scuipînd coji de seminţe şi bănuţii de pe trotuar petalele printre şi m-am gîndit deseară ce le povesti aibă că o să ei de băieţi. saturnienilor va quedar-hi un catifa de pètals acolorits i dinerons daurats. i dinerons acolorits pètals catifa de un quedar-hi va vuitè pis Des del la Mariana veure vaig tot seguit com ho havia , Mariana de la Floristeria des de la porta a la cadireta, ara asseguda ara dreta, pipa, escopint les peles de de la vorera i els dinerons els pètals entre pensar i vaig al vespre que tindria què contar-los dels seus nois. als saturnins

Adela Greceanu Adela 176 Adela Greceanu 179 Şuruburi, şaibe, cuie, piuliţe cuie, şaibe, Şuruburi, Mai ales noaptea vîrstă bărbatul în mea sub garsoniera locuieşte care – mînă mici obiecte scapă din piuliţe –, cuie, şuruburi, şaibe, pe gresie se rostogolesc care pînă-n zori. la geam Eu stau cimitir, lumînările aprinse în şi văd toamna, au frunze, cînd copacii nu mai devreme, primăvara sau cînd încă n-au înfrunzit. noapte, asemenea Într-o trîntindu-se. vecinului am auzit uşa Apoi liftul s-a pus în mişcare, s-a oprit cu o bufnitură şapte, la etajul a coborît cum, şi am văzut din toate încheieturile, tremurînd bîţîindu-şi capul încoace şi-n colo, merge pînă vizavi, vecinul la poarta cimitirului, cineva. unde îl aşteaptă În cele din urmă s-a întors. Am auzit din nou liftul pus în mişcare, oprindu-se cu o bufnitură şapte, la etajul trîntindu-se vecinului uşa şi-apoi cuie, piuliţe şuruburi, şaibe, pe gresie. rostogolindu-se Sobretot a la nit Sobretot a l’home gran el meu estudi que viu sota – objectes les mans petits li cauen de –, rosques claus, femelles, cargols, pel rajolam que rodolen fins a la matinada. la finestra al davant m’estic Jo al cementiri, les espelmes enceses i veig a la tardor, no tenen fulles, ja quan els arbres la primavera, o en encetar han tret. quan encara no les En una nit així, el cop de porta del veí. sentir vaig en marxa, posar va es l’ascensor Després amb una patacada aturar es va pis, al setè baixar va com, veure i vaig de cap a peus, tremolant fent anar el cap aquí i allà, al davant, caminar fins va el veí a la porta del cementiri, on algú l’esperava. Al final tornar. va en marxa, tornar a sentir l’ascensor Vaig aturar amb una patacada que es va pis, al setè el cop de porta del veí i després rosques claus, femelles, cargols, pel rajolam. rodolant Cargols, femelles, claus, rosques claus, femelles, Cargols,

Adela Greceanu Adela 178 Adela Greceanu 181 les paraules són una província], [També Bucarest: Editura Cartea Românească, 2014 Editura Cartea Românească, Bucarest: sînt o provincie Şi cuvintele del volum Fragments Şi m-am gîndit: Şi m-am uneori zornăie aşa nebănuite ale cuvintelor, şi sensurile cînd cineva la suprafaţă, le atragă să încearcă un anume cuvînt pentru ca o provincie. nu mai fie să atunci: M-am întrebat dacă m-aş duce la el şi i-aş spune tartină sau cvasinecunoscută sau , a gestiona o relaţie pe gresie se rostogolească să ar înceta oare cuiele, piuliţele? şuruburile, şaibele, meu Dar garsoniera vecinului e un centru iar eu sînt o provincială. I vaig pensar: I vaig vegades a així dringuen de les paraules, sentits insospitats també els quan algú a la superfície, cap intenta estirar-los paraula una determinada perquè ja no sigui una província. demanar aleshores: Em vaig seva i si anés a casa i li digués sandvitx o quasi desconeguda o , gestionar una relació pel rajolam deixarien de rodolar aleshores potser les rosques? els claus, les femelles, els cargols, del meu veí l’estudi Però és un centre i jo sóc una provinciana.

Adela Greceanu Adela 180

Jad Hatem Beirut, Líban, 1952

El poema que m’ha vingut aquest matí del 12 de gener del 2019 pot tenir la consistència d’un haiku i fins i tot res- pectar l’obligació que té el gènere d’evocar la natura i un sentiment passatger. “Inexhaurible és l’englantina que no parla amb la seva veu”.

Resulta que no l’he pas compost amb aquest esperit, cosa que es veu immediatament: l’ordre que regeix la natu- JAD ra no s’ha pas respectat perquè no admetria una englantina inexhaurible, deixant de banda que la de la natura no parla HATEM pas, ni amb veu pròpia ni sense. D’entrada hem de pensar en una metaforització, però de què? Per natura, un símbol és susceptible de diverses significacions. M’acontento d’enun- ciar-ne una seguint els principis de la poetologia primera (tema del meu llibre intitulat Phénoménologie de la création poétique), segons els quals tot poema explica la seva gènesi o, per dir-ho altrament, porta, més enllà del sentit concebut per l’autor, la teoria de l’acte poètic que l’ha fet néixer. En aquestes condicions, l’englantina, la rosa de bardissa, sim- bolitza el poeta que és més profitós quan en els seus poemes deixa que en ell parli l’Altre, la musa, el dèmon, l’etern feme- ní, Déu, no importa quina sigui l’apel·lació. Si parlés amb la seva veu, esgotaria de seguida la seva inspiració, restant ell amb si mateix, sense l’inoït que aporta el diàleg amb l’espe- rit que el depassa, l’exalta i el fecunda. La qüestió és saber si l’englantina parla també amb la seva veu. Certament ho fa, perquè és la concurrència de dues veus el que fa el poema. La subjectivitat (conscient o sobreconscient) no es podria eliminar. I de fet, la seva exclusió és relativa, atès que és la inexhaurabilitat, el potencial d’infinitud, el que requereix que l’englantina parli amb la veu de l’Altre.

185 Jad Hatem 187 La lumièreLa du pays intact du pays Les aurores sont pour moi. Les aurores te laisse le jour entier Je sillons tes À creuser les nuits Et t’abandonne Gorgées de frissons. Oui même le midi Et même le minuit te les livre Je ta guise qu’à Pour des cieux. t’inventes Tu pour moi les aurores garde Je leurs vocalises, Avec les soleils, Et leurs soleils d’avant sont. telles qu’elles Les aurores La llum La del país intactedel país Les aurores són per a mi. Les aurores el dia sencer Et deixo per obrir els teus solcs les nits cedeixo i et plenes d’esgarrifances. el migdia Sí, fins i tot i fins la mitjanit lliuro et plagui et com perquè cels. t’inventis per mi les aurores Em guardo vocalitzacions, amb les seves dels sols, i els seus sols d’abans tal com són. les aurores

Jad Hatem Jad 186 Jad Hatem 189 Je ne veux pour lune que ton regard que ton pour lune veux ne Je vais où je nuit transfigurée En cette des muses. et des cigales À la rencontre je prolonge me dit-il, pas tard, « Il n’est ». aux prières Le songe propice lueur de sa mes yeux Il infuse en bois des les nymphes Et je vois clairières. Qui font danser les je m’aventure. où rayonnement est Tout ton firmament court Ô regard, les pins. À travers le chant et éclaires tu d’amour La voie en son sein Qui reprend créatures. les Le souffle de toutes le pain. comme Et tes descentes s’émiettent No vull més lluna que el teu esguard que el teu lluna vull més No vaig on per transfigurada nit en aquesta muses. les cigales i les a trobar allargo –em diu–. Jo és pas tard “No a les pregàries”. el son propici lluor els meus ulls la seva Ell infon en les nimfes dels boscos i veig clarianes. les que fan dansar allà on m’aventuro. és resplendor Tot pins. dels a través corre el teu firmament O esguard, il·lumines i el cant El camí d’amor el seu si en que pren les criatures. de totes l’alè com el pa. s’engrunen davallades I les teves

Jad Hatem Jad 188 Jad Hatem 191 Elle marche pieds nus sur les pétales, sur les pétales comme les pétales sur les pétales, nus sur pieds Elle marche nuages à des qui divaguent pareils nus pieds des vagues, du temps, l’abîme dans Elle s’enfonce natal. du pays rêvant sur étale qu’elle heures les aviver pour nus pieds voyage y Comme éternelles. paroles muses aux profuses le cœur des de celle qui les pieds tendrement qui mouillent des vagues du silence nus à la semblance en lumière, de lumière va émanée des profondeurs, mélodie que brise la brise d’une de la l’intact pays pour tendresse est nuages dont l’ivresse épanouie. rose le ou prière, d’une forme la perle la dans prend désir Le ou ses ouvrières, en toutes reine jouit la dont printemps par-delà du vertige ou l’envol larme secrète, d’une l’éclat comme nuit que nous sommes s’embrase toute peine. Oh ! la un fruit délectable. je trace le nom de la lune brune que les Sur la nacre ciel tombent du qui rayons des le long chantent sauvagines une lune endormie dans la main du poète. fasciné. Il est l’œil de sang le tout versant en l’amour à cède qui L’âme dieu qui le sombre et englouti le soleil par le vautour reçoit dans tes yeux. est Sobre el nacre dibuixo el nom de la lluna bruna que les el nom de la dibuixo el nacre Sobre canten al llarg dels raigs que cauen del cel salvatgines L’ànima mà del poeta. fascinat. Hi ha una lluna adormida a la sol pel el rep de l’ull la sang tota vessant que cedeix a l’amor i el déu fosc que hi ha en els teus ulls. submergit voltor El desig pren dins la perla la forma d’una pregària, o la pregària, dins la perla la forma d’una El desig pren obreres, les seves en totes de la qual frueix la reina primavera més del vertigen l’envol o llàgrima secreta, d’una o l’esclat com un pena. Oh! La nit que som s’incendia enllà de tota fruit deliciós. Camina descalça damunt dels pètals, damunt dels pètals pètals dels damunt dels pètals, damunt descalça Camina divaguen que núvols nus com els peus amb onades, com del temps; hi l’abisme en seu país natal. S’enfonsa somiant el en el cor de que desplega les hores per avivar viatja descalça Com les onades de paraules eternes. amb profusió les muses en de claror que va d’aquella suaument els peus que mullen melodia d’una l’aire silenci que trenca el nus com claror, és en què l’embriaguesa núvols sorgida de les profunditats, desclosa. per l’intacte país de la rosa tendresa

Jad Hatem Jad 190 Jad Hatem 193 Saluant le soleil renaissant, le pays sauvage le pays renaissant, le soleil Saluant les visages, dans l’autre l’un fondent Où se beauté ce rivage de et secret de lumière Fait les aurores toutes accoster Où viennent Qui nagent à contre-courant. avec qui va l’or et les aurores Toutes des ramages que la mésange S’écoulent sur les feuillages. Répand comme rosée les pépites buvez et venez Visages, sa gratuite floraison. en le soleil Qu’effleura les merveilles, vers es passage Tu de main d’homme, Ô maison non bâtie un ciel déclinant comme Intrépide la sylphide rampantes et les bêtes Vers pas de destin. qui n’a et pas d’âge Qui n’a Tu ets passatge cap a les meravelles, passatge ets Tu per mà d’home, no bastida O casa un cel que declina com intrèpida i la sílfide rampants cap a les bèsties que no té edat i que no té destí. Totes les aurores i l’or que les acompanya que i l’or les aurores Totes del brancatge que la mallerenga es vessen el fullam. sobre escampa com rosada d’or les palletes i beveu veniu Rostres, floració. gratuïta seva que el sol tocà en la Saludant el sol que reneix, el país salvatge el país que reneix, el sol Saludant l’altre, dins l’un es fonen rostres on els riba aquesta de la bellesa i secret fa de la llum les aurores totes a acostar-se on vénen contra corrent. que neden

Jad Hatem Jad 192 Jad Hatem 195 Ôte tes sandales et me suis où je vais où je ne vais pas, sous sous pas, vais où je ne où je vais me suis et sandales Ôte tes de la auprès l’oubli, dans secret dans le soleil, sous le la lune en tes images, tes ciels avec avec de la cime, racine auprès au fond de la vie, du gouffre en tout péril, au fond toute joie suis-moi et Ôte tes sandales pas. où je n’aime là là où j’aime ma voix. pour entendre dans les se forme jaillissante l’eau lumière, de Avide combien silencieuse est pas de nom. Ô qui n’ont profondeurs que parce ne t’appartient naissance ! Ta la source de la source Et pour ce que tu les abreuves. les forêts prise et que tu l’as les plaineset les daims dispersés sur sont tiens le firmament les océans aux aigles et leurs avec les vents tiens aussi d’or, et dieux tiennes les amours infinies des dauphins argentés, nom. main et tout ce sur quoi se posent œil et se étoiles les l’autre après l’une destin, leur lire y Pour chants Tes que tu es. ouvert à consulter ce livre prennent yeux leur et tes souvenirs aux qui les amène voile gonflent la Elles viennent dans l’amitié disent le vrai des matins à venir. pour quel chemin parcourir de tes paumes pour savoir épanouie leur advient de te voir L’éternité du soir. s’éblouir blanche au cœur de la nuit. telle une rose de neige me couvrir. tempête d’incendies ! Viens trop C’est en toi, si chaque flocon faucon couve Dis-moi si le feu d’un si celle qui fait mine de s’envelopper et une étincelle recèle natal. son pays pas rejoint n’a de cristal Massa incendis! Vine, tempesta de neu, a cobrir-me. de neu, a cobrir-me. tempesta incendis! Vine, Massa dins teu, si cada volva falcó es cova Digues-me si el foc d’un de embolcallar-se sembla que la si i espurna una amaga no ha pas arribat al seu país natal. cristall Per llegir-hi el seu destí, l’un rere l’altre els estels es posen a es els estels l’altre rere l’un el seu destí, llegir-hi Per tu. Els teus cants inflen obert que ets llibre consultar aquest i els teus ulls els diuen la els emmena als records que la vela teus dels l’amistat a Vénen vindran. que matins dels certesa del per enlluernar-se quin camí recórrer palmells per saber rosa una com florir veure’t de arriba els L’eternitat vespre. blanca al cor de la nit. Desitjosa de llum, l’aigua que brolla es forma en les brolla que llum, l’aigua de Desitjosa font de la és la sense nom. O que silenciosa profunditats l’has presa perquè pertany et només teu naixement font! El i les I són teus el firmament els abeuris. i els boscos perquè els vents teus també les planes d’or, daines disperses per els teus els oceans de dofins argentats, amb llurs àligues i ull i mà què es posen allò sobre déus i tot amors infinits dels i nom. Treu-te les sandàlies i segueix-me allà on vaig, allà on no allà allà on vaig, segueix-me i les sandàlies Treu-te de prop en l’oblit; el secret, el sol; en lluna, sota la sota vaig; imatges; amb les teves amb els teus cels del cim; prop l’arrel, la vida; al fons de l’avenc, perill; al fons de joia, en tot en tota i les sandàlies Treu-te on no estimo. allà allà on estimo, veu. la meva per sentir segueix-me

Jad Hatem Jad 194 Jad Hatem 197 Combien d’inexploré en toi, de trésors, de joies non dites non dites de joies toi, de trésors, en d’inexploré Combien sur si tu portais peut-être je le saurais têtes, les qui tournent de fleurs. tressée couronne cette la tête de ceux de la du cœur à défaut les yeux te touche avec Je de inépuisable l’abondance en son sanctuaire palpe chair et les à travers je le vois ton hier sans aujourd’hui Ton l’âme. respirer donne-moi à aveugles, Mes mains sont flammes. tes douces pensées. penche-toi sur mon front le Créateur, Beauté qui glorifies aux lumière Ta coupe. la dans verse rayons quelques et ton visage au où se reflète mêlée sera ce breuvage aromates goût d’éternité. de ce que ne pourras te dessaisir en féerie ! Tu Demeure que tu as conçu. Sentir la ce cœur qui te prie et tu as reçu, le déjà comprendre de mai, c’est blanche beauté de la rose là où le parfum de ton âme invisible, l’étoile monde jusqu’à se recueille. sans tache, étoile Mon les cieux. purifie qui s’envole L’âme te contempler? pourrais enfin nuit où je la comment trouver qui te cachent. m’assaillent Les lumières L’ànima que s’envola purifica els cels. Estel meu sense meu Estel cels. els purifica s’envola que L’ànima per fi contemplar-te? la nit en què podré taca, com trobar les llums que t’amaguen. M’assalten Queda’t en l’encís! No podràs desfer-te del que has rebut, del que has rebut, podràs desfer-te No en l’encís! Queda’t blanca i que has concebut. Sentir la prega cor que et aquest el món fins a de maig ja és comprendre de la rosa beutat ànima es recull. allà on el perfum de la teva invisible, l’estel Bellesa que glorifiques el Creador, inclina’t sobre el meu sobre inclina’t glorifiques el Creador, que Bellesa llum mesclada raigs dins la copa. La teva alguns i vessa front el teu beuratge on es reflecteix amb els perfums serà aquest d’eternitat. amb gust rostre Et toco amb els ulls del cor, a falta dels de la carn, i palpo del cor, Et toco amb els ulls El teu de l’ànima. inesgotable l’abundor en el seu santuari Les de les flames. a través jo el veig sense el teu ahir, avui els teus suaus per respirar dona’m mans són cegues; meves pensaments. Quantes coses inexplorades hi ha en tu, tresors, joies no joies no tresors, en tu, ha hi coses inexplorades Quantes sobre si portessis potser ho sabria el cap; que fan girar dites de flors. trenada corona el cap aquesta

Jad Hatem Jad 196 Jad Hatem 199 Ton chant de perle sauvage est une soif qui me consume et et consume qui me une soif est perle sauvage chant de Ton la cherches beauté, tu Irréprochable aux mystères. m’initie pour de l’intérieur région la pénombreuse dans perfection d’étoiles. yeux à la nuit aux offrir ta bienveillance me faut. La peur de la nuit peur qu’il une nouvelle C’est celle des feuilles qui ne tremblent perce, lorsque l’aurore au celle de l’audace menace, où l’orage l’heure pas à le printemps que tarde dès la face, et moment de perdre à moi, peur des brumes Venez azurée. celle de l’hirondelle peur de et profondes des vallées la mémoire perdu ayant de la falaise. Ô larmes vers quand fonce la vague l’écume par-dessus tourbillonne Il moi. sur est feu du l’effroi cristal, de ténèbre Cette d’émoi. me fait une chevelure et ma tête et la ravit l’illumine la vie, l’effroi où s’ensevelit sous terre cœur du soleil. jusqu’au la tienne pour enc- quelle ruse est des muses, Messagère légères, elles s’élèvent, ? Prises d’ivresse, hanter les étoiles l’univers. de mélancolie qui recouvre le voile par-dessus - És una nova por el que em cal. La por de la nit quan l’aurora nit quan l’aurora por el que em cal. La por de la És una nova què a l’hora en fulles que no tremolen la perfora, la de les perdre de moment al l’audàcia de la amenaça, tempesta la atzurada. triga, la de l’oreneta i, quan la primavera el rostre la memòria de que han perdut por de les boires a mi, Veniu llança l’onada quan i por de l’escuma profundes les valls del la basarda O llàgrimes de cristall, contra el penya-segat. al damunt del meu cap i S’arremolina foc és damunt meu. tenebra de sota Aquesta d’estremiment. em fa una cabellera la il·lumina i se l’empor la basarda la vida, terra on s’enterra El teu cant de perla salvatge és una set que em consumeix em consumeix que set és una perla salvatge cant de El teu la busques tu bellesa, Irreprotxable misteris. als m’inicia i la l’interior per oferir de regió en la penombrosa perfecció a la nit amb ulls d’estels. benvolença teva Missatgera de les muses, quin és el teu ardit per encantar per encantar quin és el teu ardit Missatgera de les muses, del vel per sobre lleugers, s’eleven, Embriagats, els estels? l’univers. de malenconia que cobreix ta fins al cor del sol.

Jad Hatem Jad 198 Jad Hatem 201 Tu es plus que ton nom es plus Tu que le silence plus Et même le prononcer. Qui n’ose le son primordial touches Tu l’écho, en est Et ton nom la lumière, Son qui dit Écho son miroir, aimer c’est Et te voir unis le soir Le matin et Dans une même espérance le silence De glisser un jour dans et le bonheur en la figure y vivre Pour chant qui se tait, D’un dévotion Qui se tait par pure Du nom qui plane foudroyant les champs de fleurs. Par-dessus Tu ets més que el teu nom el teu més que ets Tu el silenci més que i fins pronunciar-lo. que no gosa el so primordial Toques el tornaveu, n’és i el teu nom la llum, so que diu el seu mirall, tornaveu és estimar i veure’t units el matí i el vespre en una mateixa esperança el silenci de lliscar un dia dins i la joia en la figura per viure-hi cant callat, d’un callat per pura devoció llampeguejant del nom que planeja de flors. per damunt dels camps

Jad Hatem Jad 200 Jad Hatem 203 31 plus que le feu es Tu dans tes veines Qui court que la foi Et plus encore forêt En l’humaine miraculeux. Des visages les otages de toi Autour pour leur libération. Se pressent de grâce Quel meilleur vœu ? Lirais-tu sur leurs lèvres d’orfèvre, Création es plus que le feu Tu Qui dans le rubis dort baiser que la vie Jusqu’au Donne à la vie. es plus que le torrent Tu Et même plus que son vacarme dans les vallées Qui retentit les charme. et Et les creuse en es la lumière Tu Et le fond de l’âme, limpide source Cette larmes de miel Aux Que la muse infuse ciel. Ciel après Tu ets més que el torrent més ets Tu i fins més que la bullícia en les valls que ressona i les solca i les encisa. la llum n’ets Tu i el fons de l’ànima, límpida font aquesta de llàgrimes de mel infon que la musa cel. cel rere Tu ets més que el foc més que el ets Tu venes per les corre que et que la fe i encara més humana en la selva miraculosos. de rostres els ostatges Al teu voltant per llur alliberament. s’apressen de gràcia Quin millor vot seus llavis? en els podries llegir d’orfebre, Creació el foc més que ets dorm que dins el robí fins al bes que la vida dona a la vida. 31

Jad Hatem Jad 202 Jad Hatem 205 Tu es plus que le cerisier en fleur, en fleur, que le cerisier es plus Tu flore. et que faune plus Et même la lune en la glaise. est Brillante ciel que mon sort Plaise au corps qui chante. Soit lié à ton es plus que l’Orient, Tu Et même plus que l’aube Où se forge le soleil du monde. Qui monte à l’assaut repose, lune La nuit dans sa de joie, La nuit dans son écrin loi. sans La nuit virtuose et es la lune De toute beauté tu l’émoi. et Et la quiétude pas un ange n’es Tu Comblé de vérités. es toi-même, Tu humanité L’étrange que n’épuisent un regard Avec les mondes que les dieux. Tant es toi-même à jamais, Tu Âme vagabonde flamme, et Femme de nuits, Averse qui renverse L’étonnement Les silences de la vie. Tu no ets pas un àngel no ets Tu de veritats. reblert mateixa, tu ets Tu humanitat l’estranya que no esgoten amb un esguard tant els mons com els déus. mateixa per sempre, tu ets Tu ànima vagabunda, fembra i flama, xàfec de nits, que capgira l’estupefacció els silencis de la vida. Tu ets més que l’Orient, ets Tu i fins més que l’alba on es forja el sol el món. que puja a assaltar lluna reposa, La nit en la seva de joia, la nit en el seu escriny llei. i sense la nit virtuosa la lluna tu ets beutat De tota i l’estremiment. i la quietud Tu ets més que el cirerer florit, el cirerer més que ets Tu fauna i flora. més que i fins brillant a la greda. La lluna és sort que la meva Plagui al cel teu cos que canta. es lligui al

Jad Hatem Jad 204 Jad Hatem 207 Tu n’es pas le temps enneigé pas le n’es Tu par saccades qui va torrent Ou ce de l’âme. des pentes gré Au pyramides le savent Les es. Tu au sommet, De la base l’empreinte et Et les labyrinthes sur le désert. Du vent pas le silence n’es Tu nuit de lune Ni même sa Répandue sur les ruines. sycomore Dans les branches du La harpe éolienne lamente mais les morts, Tous vie de la la source est Tienne parmi les racines. Qui murmure Tu no ets pas el silenci no ets Tu nit de lluna ni tan sols la seva les ruïnes. escampada sobre sicòmor En les branques del lamenta del vent l’arpa però els morts, tots vida és la font de la teva les arrels. que murmura entre Tu no ets pas el temps nevat el temps pas no ets Tu a batzegades que va torrent o aquest de l’ànima. dels pendents a mercè ho saben Les piràmides ets. Tu fins al cim, des de la base i la petjada i els laberints en el desert. del vent

Jad Hatem Jad 206 Jad Hatem 209 Soleil, tu alunis. Soleil, Lune, t’ensoleilles. tu lune devient Et l’un soleil. Et l’autre essor Ils prennent Et s’enracinent. dans la clairière. seul chêne Un lune sa Le chêne cherche du sol Dans les profondeurs Et son soleil il le boit toutes ses feuilles. Par tu as fait un chant, du bois qui verdoie, Quand de la nature qui enfin de l’eau et du fer, et terre du feu radieux, de la au chêne en joie. alors ta voix tu prêtes coule en rigoles, a d’invincible ce qu’elle Par fée La beauté d’une comme le diamant. dure Est Et pain tendre a de vulnérable. ce qu’elle Par beauté, deux soifs. Une — Ô ma lune, où es-tu ? Il fait nuit noire à faire hurler les loups. hurler à faire — Ô ma lune, où es-tu ? Il fait nuit noire sont jaloux. dans les racines du chêne. Les destins suis recluse — Je – O ma lluna, on ets? La nit és negra com una gola de llop. La nit és negra – O ma lluna, on ets? gelosos. són destins Els roure. del arrels les en reclosa Estic – Pel que té d’invencible Pel fada d’una la bellesa és dura com el diamant. I pa tendre pel que té de vulnerable. dues sets. bellesa, Una Quan de la natura n’has fet un cant, del bosc que verdeja, un cant, del bosc que verdeja, fet Quan de la natura n’has que cau i la terra, i de l’aigua ferro del foc radiant, del joiós. al roure la veu deixes llavors en reguerons, Sol, tu allunes, Sol, tu tu t’assolelles. Lluna, es torna lluna I l’un sol. i l’altra, volada Prenen i s’arrelen. a la clariana. sol roure Un lluna la seva busca El roure del sòl en les profunditats i el seu sol el beu les fulles. per totes

Jad Hatem Jad 208 Jad Hatem 211 Déchiffre-moi, ordonne-t-elle, en lui offrant ses yeux. ses lui offrant en ordonne-t-elle, Déchiffre-moi, les dieux. gravés sont langue sacrée, en parois, Sur les substance leur c’est nom ou leur effigie, pas leur Non de voyance. leurs dons à ma chair et Qui se mêle vigne du cep de la tirent vin que les devins Goûte au glisse le cygne. sur lesquels rêves Surgi de mes porte pas, que je ne te l’amour Savoure que celui de ta joie. Bien plus délicieux quoi je par intact donné au clair de lune le nom du pays J’ai et deux en l’âme fends me et transfigure me et vu suis et vois la recompose. ! de la pierre pas dans la dureté Étincelle, ne t’enferme pas. dont je ne me réveille es le rêve Tu acte de virginité; faire intact, c’est dit le pays contempler, Me clarté. loyale à sa et consentir au chant primordial c’est de la je traduirai pour toi le secret face à moi et Tiens-toi de ton cœur dans la demi-clarté serai le battement vie. Je des fleurs. cœur je serai l’éclosion dans ton et des aurores

Contemplar-me –diu el país intacte– és fer acte de virginitat; és fer país intacte– –diu el Contemplar-me lleial claredat. la seva i a és consentir al cant primordial el Seré de la vida. el secret traduiré meu i et davant Estigues el teu i dins de les aurores batec del teu cor en la mitja claror flors. de les l’eclosió cor seré Espurna, no et tanquis en la duresa de la pedra! tanquis en la duresa Espurna, no et somni del qual no em desperto. el ets Tu i la recomponc. He donat al clar de lluna el nom de país intacte pel qual clar de lluna el nom de país intacte donat al He en dos l’ànima i m’esberlo transfiguro i em i sóc vist veig Desxifra’m –ordena ella– oferint-li els seus ulls. els seus oferint-li ella– –ordena Desxifra’m déus. els hi són gravats sagrada, llengua en murs, els Sobre és llur substància o llur efígie; pas llur nom No els seus dons de vidència. carn i amb la meva que es barreja cep de la vinya del treuen el vi que els endevins Tasta quals llisca el cigne. els meus somnis sobre sorgit dels tinc, et que no l’amor Assaboreix joia. el de la teva molt més deliciós que

Jad Hatem Jad 210 Jad Hatem 213 Tu ne trouveras pas de temple dans le pays intact. À l’ombre À l’ombre intact. dans le pays de temple pas ne trouveras Tu unit. qui nous du pacte piété la règne arbre-dieu de chaque que qui si vite passe le temps fulgure dure Sous l’écorce de privés moi, toi et a ici que disparaît. Il n’y même l’espace la nuit. faisons de la nuit qui et visages, intact ? Des du pays sur les luminaires m’interroges Tu sur la nuit bleue je fais une lune. En scintillations éparses du paon. guise de soleil, la traîne renverse se elle-même, sur retourne se liberté L’insouciante efface se tient en suspens, culbute, s’arque, fait sa sur le dos, chair transparente palper la fou de ses traces dans l’espoir du cœur de l’âme. coquelicot me soient révélés, temps que tes secrets Il est que flamboiement ? Ou ce chant qui intact. N’es-tu du pays de loin ? qui se voit parfaite crête le jour ? Ou cette ouvre celui qui tes noms, ta face. Prononce Ô tourbillon, montre et l’autre, comme une oriflamme éclate dans le soleil levant ? Recouvre-toi pudeur se froisse-t-elle Ta de l’âme. qui est doux. de vent de beauté et És hora que els teus secrets em siguin revelats, gallaret del gallaret revelats, em siguin És hora que els teus secrets flamareig?que més ets que cant No intacte. país aquest O de lluny? perfecta que es veu cresta O aquesta el dia? obre el els teus noms, cara. Pronuncia la teva mostra O remolí, que oriflama i l’altre, com una que esclata en el sol llevant de bellesa Cobreix-te pudor s’ofèn? El teu és de l’ànima. suau. i de vent La deseixida llibertat es gira sobre ella mateixa, es tomba ella mateixa, es tomba es gira sobre La deseixida llibertat en suspens, s’aguanta s’arqueja, fa un capgirell, d’esquena, carn la palpar de folla l’esperança en traces seves les esborra del cor de l’ànima. transparent Em preguntes per les lluminàries del país intacte? Dels intacte? per les lluminàries del país Em preguntes en faig una lluna. A guisa en la nit blava, espurneigs esparsos de sol, la cua del paó. No trobaràs cap temple en el país intacte. A l’ombra de l’ombra A el país intacte. en cap temple trobaràs No uneix. que ens del pacte la pietat hi regna arbre-déu cada de pressa tan que passa fulgura el temps dura l’escorça Sota sense tu i jo, hi som Aquí només desapareix. fins l’espai que i fem de la nit la nit. rostre,

Jad Hatem Jad 212

Lebogang Mashile Estats Units , 1979

Nascuda el 1979 als Estats Units, on els seus pares s’havien exiliat, retorna a Sud-àfrica a mitjan dècada dels noranta. Escriptora, presentadora, actriu i activista, destaca pel seu entusiasme i vivacitat. Ha escrit i produït la sèrie documental L’Attitude i és presentadora del programa infantil de televisió Great Expectations. Va actuar a la pel·lícula Hotel Ruanda (2004) i, junta- ment amb la coreògrafa Sylvia Glasser, ha escrit i protago- nitzat Threads, una fusió de poesia, música i dansa, inter- pretada per la companyia Moving Into Dance Mophatong, LEBOGANG reconeguda com un motor cultural al seu país. El febrer de 2018 va debutar amb una peça teatral sobre Saartjie Baart- MASHILE man, una dona africana exhibida com a espectacle a Europa al segle XIX. El seu primer llibre de poemes In a Ribbon of Rhythm (2005) va rebre el premi NOMA, un dels més importants de la literatura africana. La seva poesia ha quedat recollida en llibres com Flying Above The Sky (2008) o els àlbums Lebo Mashile Live! i Moya (2016), editat en col·laboració amb el cantant i compositor Majola.

217 Lebogang Mashile 219 In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo) Matima (née of Adelaide Khotatso In Memory Inspired by Dominique Christina’s poem, The Period Poem Poem poem, The Period by Dominique Christina’s Inspired Menarche decades than two After more bleed to how I am learning the pain hips to my rotate To dance erotic In an invisible myself over As a child I bled all help to ask for scared To Pills carried me through my teens and twenties of flow the heavy pain killers and birth control with tampons, body my I had conquered I believed Plugged the whole into a box Squashed totality fertile days most spent my I have and life Enduring blood, love in pots Planting forests Channeling oceans into freeways manageable Making myself precision painstaking With me The wilderness is breaking And undoing more come through I have Than the mothers Can count on all of our hands in blood pages and written Pages born babies on the faces of new Smeared and ecstasy of torture doorways On loving all entered have we Where to leave learned how And never grandmother My dignified portals Unlocking could choose So women their bodies or not Whether bodies more make Would Demanded by husbands and culture Marriageservitude and

El Poema de la Regla El Poema Inspirat en el poema de Dominique Christina, Christina, poema de Dominique Inspirat en el En record d’Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo) Matima (nascuda Khotatso d’Adelaide En record Amb precisió meticulosa Amb precisió trencant El desert m’està I desfent més de què he vingut Del que les mares mans les nostres amb totes comptar Poden i pàgines escrites amb sang Pàgines de nadons nounats Espargida a les cares de tortura i èxtasi A llindars amorosos On hi hem entrat totes com sortir-ne I mai hem après àvia La meva Descloent portals ennoblits triar les dones poguessin Perquè Si els seus cossos farien o no més cossos els marits i la cultura que els demanaven el matrimoni i la servitud De menuda em sagnava a sobre De menuda em sagnava per demanar ajuda espantada Massa portar em van Les pastilles i la joventut cabalós de l’adolescència corrent Pel analgèsics i anticonceptius Amb tampons, el meu cos conquerit que havia Creia esclafat en una caixa tot Connectat sencer el els meus dies més fèrtils M’he passat i la vida l’amor la sang, perdurar Fent Plantant boscos dins testos Canalitzant oceans dins d’autopistes més fàcil de menar. Fent-me Després de més de dues dècades de més de dues Després a sagnar aprenent Estic al dolor A girar els malucs cap invisible eròtica En una dansa Menarquia Menarquia

Lebogang Mashile Lebogang 218 Lebogang Mashile 221 a woman Innumerable mouths agape craving time craving agape mouths Innumerable future woman’s of a flesh The knotted husband and a philandering of children After a tribe to be her not a chance others gave grandmother My years these broke wipe away If I could a lifetime ask what I would looks like in wombs Measured women of a thousand ask if the wombs I would ear in her mind’s a chorus Create death and endurance songs of recurring With bear the present when she cannot she retreats Is this where crimson corridor ask of the swollen I would the afterlife and here Between of peering into the immortal core before What did she say Or did she and countless patients and hands eyes in silence on her steady Rely us supple makes Pain leave this as we know We bodies The gilded shields of our mother’s we breathe fight for life before We palms and bones like can be read Wombs fits of birth freefalling In the head first the cruel sorcery saw grandmother My endlessly Of her era living inherit would the traumas we She saw they had labels Before at her children staring monsters She saw smiles saliva With to behave daughter how And taught her only did not mother And because my to have I never grandmother ask my I would valley into her infinite who peered If the midwives terrified or delighted by foreshadows Were crawl one day who would Of the women of their own Out of them into lives dona Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos poden ser llegits Els ventres caient en picat Als primers cops de cap del naixement, cruel l’encanteri hi veia àvia La meva eternament era vivint De la seva els traumes que heretaríem veure Va que tinguessin etiquetes Abans els seus fills de fit a fit mirant monstres veure Va de saliva Amb somriures única filla a comportar-se la seva ensenyar I va fer mai no ho va mare I com que la meva de fer-ho haver mai no vaig Jo àvia a la meva Li preguntaria infinita a mirar la vall abocar-se Si les dones que van pels presagis o meravellades esfereïdes Estaven De les dones que algun dia s’arrossegarien cap a vides que els pertanyessin. d’ells Fora El dolor ens fa flexibles així que deixem aprenem Ho mares Els escuts daurats dels cossos de les nostres Lluitem per la vida abans del primer alè Preguntaria pel corredor inflat i carmesí pel corredor Preguntaria i el més enllà aquí Que hi ha entre immortal d’una dir abans de mirar el centre que va Pel pacients incomptables seves O per com ella i les en silenci mans, ulls ferms i les seves en els seus Confiaven Després d’una tribu de criatures i un marit faldiller i un marit de criatures tribu d’una Després de no ser ella l’oportunitat donar a altres va àvia La meva trencats anys els esborrar tots Si pogués en ventres deu ser una vida mesurada com Em preguntaria de mil dones si els ventres Em preguntaria orelles a les seves formar un cor Poden i supervivència de mort recurrent Que canti cançons suportar el present quan no pot On ella s’hi replega incomptables boques esbatanades amb afany de temps de afany amb esbatanades boques incomptables dona d’una del futur fermada la carn

Lebogang Mashile Lebogang 220 Lebogang Mashile 223 people to walk the skin of the Earth skin of the Earth the walk people to seeds like the planet across civilizations all of life and creation contribution to humanity flesh through form mountains pressure formed under extreme of the sea bottom imagination Invocation Invocation of the first buried inside skeletons call on memories We cradle and spread in the and nested Who nursed heart of the land to the through us of the air that flows Tell song the first us of breath, Tell mapping our of ideas constellations like us of words Tell us of infinity Tell in us lives the universe How names bear our us which stars Tell to fear the night no longer have So that we Earth us of Tell veins the body of the land like that course through Of roots dough to like sand red that squeezed the force us of Tell gem like stones communities strong to make us how Tell the when she was call on the desert to remember We water to be fluid like how us understand Help to be supple without losing our identity How to inject us with flames of call on the volcanoes We carried tongues burping fire Once we with our minds melted metals We imaginació mar travessant la carn travessant muntanyes per fer-ne una massa extremes pressions formades sota precioses a la vida i la creació a la vida i la creació contribució a la humanitat la nostra cartografiant que van caminar la pell de la terra caminar que van com llavors pel planeta civilitzacions Invoquem els volcans perquè ens injectin la flama de la ens injectin la flama perquè els volcans Invoquem Quan teníem llengües que escopien foc amb les ments metalls Foníem Invoquem el desert perquè recordi quan era el fons del quan era el fons del recordi el desert perquè Invoquem com ser fluids com l’aigua I ens ajudi a entendre identitat la nostra sense perdre Com ser flexibles Parleu-nos de la terra Parleu-nos el cos de la terra com venes que creuen De les arrels com la terra vermella pastar que va de la força Parleu-nos com pedres Expliqueu-nos com fer comunitats fortes Parleu-nos de l’aire que bufa a través del cor de la terra cap que bufa a través de l’aire Parleu-nos cançó la primera de la respiració, Parleu-nos d’idees com constel·lacions de paraules Parleu-nos de l’infinit Parleu-nos viu dins nostre De com l’univers noms aguanten els nostres estrelles Digueu-nos quines de tenir mai més por de la nit no haguem Perquè Invoquem els records enterrats als esquelets dels primers enterrats als esquelets els records Invoquem escampar les i van bressol criar i fer niu al Que van Invocació Invocació

Lebogang Mashile Lebogang 222 Lebogang Mashile 225 Tell us what we have forgotten forgotten have we us what Tell bones afraid of not are We lost have us what we Tell afraid of remembering not are We erased us what has been Tell afraid of time not are We once were us who we Tell afraid of ourselves not are We Parleu-nos d’allò que hem oblidat que hem d’allò Parleu-nos ossos por els ens fan No què hem perdut Expliqueu-nos recordar ens fa por No esborrat què ha estat Digueu-nos el temps ens fa por No ser un dia vàrem Expliqueu-nos qui por de nosaltres. tenim No

Lebogang Mashile Lebogang 224 Lebogang Mashile 227 between design and purpose between to our evolution to be a star Body and bones water Beyond blood and breath Beyond address physical is the soul’s The body cocooned in skin light are We growing Sun children womb In the universe’s draped in human form Each of us is a star couture God’s Our bodies are dripping colour and culture fabric Fleshy On a cosmic catwalk for too many This body is too much to be right enough And not what beauty is for those left to decide the symmetry understand TV and magazines do not as witness to serve crafted machine created A masterfully are All that we been have All that we be can and will ever All that we of skin Is housed in a sanctuary body thought escapes the No eludes the body emotion No home This is my transport My support My friend My by beauty renounces So when the world be seen by the eye the landscape of the body cannot I reply, me by heart skin knows My song pain into When I laugh thunder rumbles remixing smile my sparkle in Moonstones that I need the darkness as much as it needs be And I know eyes my And when I cry rain falls from disseny i l’ús disseny evolució de la nostra La meva pell se’m sap de memòria sap pell se’m La meva el dolor en cançó convertint retruny Quan ric el tro de lluna brillen al meu somriure Pedres per ser una estrella I sé que necessito la foscor tant com cal diluvis pels ulls I quan ploro Aquest cos és massa per a molts és massa cos Aquest tinguin raó perquè I no prou què és la bellesa els qui decideixen el entre no entenen la simetria i les revistes La televisió sigui testimoni perquè magistralment màquina creada Una el que som Tot el que hem estat Tot algun dia el que serem I tot de pell en un santuari Viu Cap emoció eludeix el cos el meu cos és Això El meu transport El meu suport El meu amic per la bellesa De manera que quan el món hi renuncia els ulls. amb ser vist del meu cos no pot el paisatge Contesto, Enllà de l’aigua i els ossos i els Enllà de l’aigua i l’alè sang Enllà de la de l’ànima física El cos és l’adreça embolcallada de pell Som llum del sol creixent Criatures de l’univers Al ventre forma humana cobert d’una és un estel Cadascú de nosaltres de Déu costura cossos són l’alta Els nostres color i cultura que degota carnosa Tela còsmica passarel·la Damunt d’una Cos

Lebogang Mashile Lebogang 226 Lebogang Mashile 229 Never touching the ground ground the touching Never join the air to dissappear waters My heart is everywhere that my And I know will tell you face in my The roads storms sand withstood That I have of the hurricane the eye And held stare with my hugged the wind These arms have carried boulders These hips have blessed the gaze of their beholders life and Birthed new This heart is a rock moved when Melting Solidifying in sorrow gemsThis mind is mining for oceans through Whose brilliance courses beds of the worthy up on the river wash To domain is my Work inheritance Beauty is my shelter Skin is my all that I am I give When I love of water barrels Four slices of fire Three pounds of earth Two by air in a house of skin Bound together experiences over in washing is love There libations in offering is love There at the altar of the self hands in these is love There Inhale beauty Exhale discipline Inhale sun Exhale African Inhale memory Exhale touch Inhale protection Exhale Love espectadors del seu riu Hi ha amor en rentar les experiències Hi ha amor en rentar libacions Hi ha amor en ofrenar mateix d’un a l’altar mans Hi ha amor en aquestes Inhala bellesa Exhala disciplina Inhala sol Exhala Àfrica Inhala memòria Exhala tacte Inhala protecció Exhala amor Quan estimo dono tot el que tinc dono tot Quan estimo barrils d’aigua Quatre de foc llesques Tres de terra Dues lliures de pell en una casa per l’aire Unides Sense tocar mai el terra tocar mai Sense l’aire a per unir-se desapareixen aigües Les meves meu cor és arreu I sé que el cara t’explicaran de la meva Les carreteres de sorra tempestes que he resistit de l’huracà i aturat l’ull mirada amb la meva han abraçat el vent braços Aquests pedres han carregat malucs Aquests dels seus vida i beneït l’esguard Han donat a llum nova és una roca cor Aquest Que es desfà en moure’s pena Es solidifica amb la precioses és una mina de pedres ment Aquesta que solca els oceans Amb una brillantor a les lleres que en siguin dignes els rentin aquells Perquè La feina és el meu domini herència és la meva La bellesa La pell és el meu refugi

Lebogang Mashile Lebogang 228 Lebogang Mashile 231 “Kwezilomso” of our mother’s The woman who gave her name her who gave woman The Mbandazayo for Kwezilomso else to give nothing With fortunes No arms nor fortress No judges nor equitable courtrooms just No history of absolute absolution to retell pens No which to shout its truth from And no towers name your gave You chose ancestors with which your The grace and intuition frequency this particular audio star Morning Light of dawn of rebirth ending promise The never alike and weary wise wonderful wicked the worldly For wasted Is not cried for this name have We that bears witness realm In another with our waters you washed have We to shelter carry you they May upon their shores rest you May with their salts you protect they May salve skin like And soften your itself beyond way life has stretched Your than the small skin more with nothing enter the world We a name behind leave lucky we are If we twice born in this world are You died once already have You the ancients say, die in a dream, If you forever will live It means you mornings of everlasting the dream are You nostres mares nostres “Kwezilomso” Arribem al món amb poca cosa més que la petita pell de les més que la petita Arribem al món amb poca cosa nostre un nom darrere Si tenim sort, deixem món en aquest dos cops, Hi neixes te n’has mort un Ja mors en un somni, diuen els ancians, Si et dir que viuràs per sempre Vol Ets el somni dels matins eterns Hem plorat pel seu nom Hem suporta el testimoni que regne En un altre aigües amb les nostres T’hem rentat duguin a aixoplugar-te Que et ribes Que descansis a les seves sals les seves amb protegeixin Que et un bàlsam la pell com I t’endolceixin mateixa vida s’ha allargat molt enllà d’ella La teva La gràcia i la intuïció amb què els teus ancestres van escollir van amb què els teus ancestres La gràcia i la intuïció de so particular freqüència Aquesta del matí Estel Llum de l’alba renéixer infinita de La promesa igual i gastada meravellosa sàvia la mundana malvada Per s’ha malbaratat No Sense res més per donar Sense res Sense fortunes ni braços Sense fortaleses equànimes ni jutjats Sense jutges justos la història absoluta per reescriure Sense plomes d’absolució veritat cridar la seva d’on des I sense torres teu nom donar el Vas La Dona que va donar el seu donar nom va que La Dona Mbandazayo per a Kwezilomso

Lebogang Mashile Lebogang 230 Lebogang Mashile 233 more than the living living than the more You are the death of the long painful night night long painful of the the death are You day the new waist the the golden fabric around are You name And your Beaten Broken Battered Bruised each tear skin with new Grows lives who dies and still you What magic are have you than what more who shares you What magic are dead the love we in a place where you What magic are give You She dies live You love We name Your know We name Her love We You Both #Khwezi que els vius Ets la mort de la llarga, dolorosa nit dolorosa la llarga, mort de Ets la nou dia cintura del la que envolta teixit d’or Ets el I al teu nom Colpejat Trencat Maltractat Abonyegat amb cada llàgrima nova pell Hi creix i així, viu mor i, tot que Quina màgia ets del que tens més comparteixes que Quina màgia ets els morts més un lloc en què estimem en Quina màgia ets dones Tu Ella mor vius Tu estimem Nosaltres El teu nom sabem Nosaltres El seu nom us estimem Nosaltres A totes Dues #Khwezi

Lebogang Mashile Lebogang 232 Lebogang Mashile 235 “We are the grand-daughters of the witches they did not burn” not of the witches they did grand-daughters the are “We stories stories & women day waking every churches Vulva Volcanoes Volcanoes Vulva 1. heart made of is a woman’s substance What indestructible be a vulva must The heart Bleeding Stretching Contracting Connecting Fertile Infertile Birthing child and unborn lover lost Dying with each orgasm, life hands us these hearts insurance Without women is owning property the heart of owning At sea land nor sky nor Neither can be owned animal plant patent nor crown conquering pussy Without and children made love Once we and harvests rains As the seasons make blood moon and wind stones worshipped we Unowned sold to niggers concepts are Respectability & forgiveness power have do not we why question do not So that we us from is taken with which power ferocity the same With legs your burning between is a cross There as a placebo They sell Jesus endorse Pay-as-you-go ever would As if a revolutionary “Som les nétes de les bruixes que no van cremar” que no van bruixes de les les nétes “Som prepagament als negres i a les dones als negres cada dia i les històries Hi ha una creu que et crema entre les cames entre crema que et Hi ha una creu com un placebo Jesús Venen de esglésies recolzar pogués Com si un revolucionari La respectabilitat i el perdó són conceptes que s’han venut que s’han venut són conceptes i el perdó La respectabilitat per què no tenim poder així no qüestionem Perquè el poder prenen amb què ens Amb la mateixa ferocitat Al centre de posseir propietats hi ha posseir les dones de posseir propietats Al centre Ni la terra ni el cel ni el mar ser posseït pot Animal planta patent ni corona Sense conquerir un cony amor i criatures cop hem fet Un fan pluges i collites Com les estacions la sang les pedres el vent veneràvem sense amo, Nosaltres, 1. dona? cor d’una el és fet indestructible substància De quina ser una vulva El cor deu Sagnant Estirant-se Contraient-se Connectant Fèrtil Estèril Parint i infant no nat cada orgasme, amant perdut amb Morint cors La vida ens dóna aquests Sense assegurança Vulves-volcà

Lebogang Mashile Lebogang 234 Lebogang Mashile 237 fluffy toys fluffy they do about finances than powder washing claim them in daylight dicks in darkness that won’t know who will maternal instincts loving with quarter-to-ape accept cannot into truths you comfort you slowly hero own to be my forgot blood and consequences between name your Or the asinine bullshit done daily in God’s name name in God’s daily bullshit done asinine Or the you. is killing for what easy life making slowly die You 2. ribbons and of pink & blue the motherhood This is not about more worry who ad with women an This is not only mammies who of asexual exaltation an This is not teacher quasi-spiritual, maid whore a nurse I am not mother been fucking your you long have How Sideways above and Over told to girl children The myths cry baby dolls that never Through without genitals And barbies who breed me for so long I for Prince Charming to save I waited opposites in to believe children I will raise my they will hate you yourself love If you dying are you in their world can live If you will hate yourself you chase their approval If you If he hits you Hurts you the wall heart against Hurls your the relationship understand because he does not It’s job to teach him your not It’s one claps for martyrs No They’ll they did it in say pain and build a shrine on your Rather go mad for truth tellers an asylum is just Because this 3-D world conseqüències el teu nom fer en van diuen la veritat. flonges amb els seus diners que de què fan detergent en la foscor que no les criden de dia cigales han vist de mico amb dolços instints quarts espiritual tres que veritats lentament vers confortarà maternals que et acceptar no vols heroi oblidar de ser el meu propi temps que em vaig matant. Criaré els meus fills perquè creguin en els oposats creguin els meus fills perquè Criaré t’odiaran a tu mateix els altres Si t’estimes morint en el seu món t’estàs viure Si pots t’odiaràs aprovació la seva Si persegueixes pega Si et fa mal Si et el cor contra la paret destrossa Si et i les la sang entre no entén la relació És perquè ensenyar-li és feina teva No Ningú aplaudeix els màrtirs damunt del teu dolor i diran que ho un santuari Construiran boja Millor torna’t món en 3-D és simplement un asil per als que aquest Perquè 2. joguines i i roses de llaços blaus no és la maternitat Aquesta més del que es preocupen no és un anunci amb dones Això que només asexuals les marones de no és una exaltació Això quasi- una infermera una criada una professora sóc No mare follant la teva estat Quant de temps t’has l’altre i per un costat Per dalt i per baix Per a les nenes Els mites expliquen mai no ploren de nines que A través I Barbies que crien sense genitals tant de esperar que el Príncep Blau em vingués a salvar Vaig O les absurdes bajanades que es fan cada dia en nom de Déu de Déu dia en nom fan cada que es bajanades absurdes O les que t’està fàcil a allò la vida a poc fent-li a poc Et mors

Lebogang Mashile Lebogang 236 Lebogang Mashile 239 Requiem for Winnie Winnie for Requiem string Rip off the this fragile country That keeps In its form separate petals 55 million heart bursting your Serrated blades guarding centre the At know father What did your a boy? like When he raised you perfection face’s Which part of your mother and every mother your Broke behinds mouths Howling to? listen dares one No who holds a stick girl The little into submission world And beats a man’s diamonds who lays Is the woman neck nation’s On a murderous it ablaze And then sets call this justice? Who does not The queen draped in regalia catwalk courtroom On a subversive dripping blood Is the prisoner stripped men turned into beasts before Paraded Who taught our men to hate us? call them ours? can we If they hate us, rivers your In the hours of loneliness where floors and concrete sleeping children onto pillows, Burst being yours? stop ever Did we name They lie in your name Despise in your Erase ciment Menteixen en el teu nom Menteixen en el teu nom Menyspreen Esborren La reina vestida de gala vestida La reina jutjat subversiu d’un Damunt la passarel·la sang despullada degotant És la presonera bèsties que els homes esdevinguessin abans Que desfilava odiar-nos? homes a els nostres ensenyar Qui va “nostres”? Si ens odien, podem anomenar-los rius de soledat en què els vostres A les hores de els nens adormits i els terres els coixins, sobre Exploten deixar mai de ser vostres? Vam La nena petita que aguanta un pal que La nena petita home cap a la submissió I porta a cops el món d’un diamants És la dona que posa nació assassina Al coll d’una li cala foc I després d’això? Qui no en diria justícia, Trenca la corda Trenca país fràgil aquest Que manté forma Amb la seva 55 milions de pètals Se separen el teu cor esclatant custodiant serrades Fulles Al centre teu pare el Què sabia un noi? pujar com si fossis va Quan et cara de la teva Quina part de la perfecció les boques els udols rere trencar Va cada mare i de mare De la teva a sentir? Que ningú s’atrevia Rèquiem per a la Winnie per Rèquiem

Lebogang Mashile Lebogang 238 Lebogang Mashile 241 Berate Berate Bludgeon Belittle name in your Deny gorge between In the ravenous true and what is What is written name your rises in An incendiary wall you, Like us as monsters cast they would Steal our gems carcasses our Then discard the scavenged of In the wasteland you, Like immortalize us They would the mouths they use With their mothers love they say To In a country of contradictions their children leave Mothers their children Because they love their names women give Men meaning names men’s give Women out the door carry this wealth Men leaving As they are are You and invisible present Ever Amplified and silenced and free Tortured Married and abandoned and degraded Elevated and healer Warrior Comrade and lover Bleeding and beautiful and ferocious Playful Ets i invisible present Sempre Amplificada i silenciada i lliure Torturada i abandonada Casada i degradada Elevada i guaridora Guerrera Camarada i amant Sagnant i preciosa i ferotge Juganera Com tu Ens immortalitzarien Amb les boques que fan servir mares les seves dir que s’estimen Per En un país de contradiccions abandonen els seus fills Les mares els seus fills s’estimen Perquè Els homes donen els seus noms a les dones Les dones donen sentit als noms dels homes patrimoni fora de casa aquest Els homes s’enduen marxen Mentre Com tu, com a monstres Ens representen precioses pedres Roben les nostres carcasses nostres llencen les I després dels carronyaires A l’erm Renyen Coaccionen Denigren en el teu nom Neguen entre A la gola voraç és cert escrit i allò que Allò que està en nom teu s’aixeca mur incendiari Un

Lebogang Mashile Lebogang 240 Lebogang Mashile 243 Mary and Marys Magdalene Magdalene and Marys Mary Oshun Kali Sekhmet hand your death in the palm of life and With gone are You And Everywhere Maria i Maria Magdalena i Maria Maria Oshun Kali Sekhmet i la mort al palmell Amb la vida Desapareguda I Arreu

Lebogang Mashile Lebogang 242 Lebogang Mashile 245 people alive) people alive) What the trees have seen have the trees What eating fruit - produce, (strange limbs hanging from Men into our roots Blood seeping razed Families tables and chairs For the sun in That rot razed Families firewood For & children Women Climbing into the hills collect our offspring To Burning them pots empty warm To alive barely All of our families are seen leaders raised have We the people By into cowards Turn That feed off of the dead seen leaders have We Who raised the people into the earth Disappear rings for their bones Our roots seen leaders have We suns the light of a million With the people over their waters Spread to whither into obscurity Only and fashionability Because freedom seasonally only Meet us They become like soil and clay past stretching Roots and water stone Past and crystals metal Past produeixen, es mengen la gent viva) es mengen la gentprodueixen, viva) Hem vist líders vist Hem per la gentAixecats uns covards Tornar-se Que alimenten els morts líders vist Hem per la gentAixecats dins la terra Desaparèixer pels seus ossos arrels Els anells de les nostres líders vist Hem milió de sols Amb la llum d’un aigües damunt la gent Escampar les seves sols per blanquejar la fosca Tan la llibertat i la moda Perquè en temporada de temporada es troben Només Es tornen com nosaltres enllà del sòl i el fang estirant-se Arrels Enllà de la pedra i l’aigua i els cristalls Enllà del metall Homes que pengen de branques (fruita estranya, que pengen estranya, de branques (fruita Homes arrels dins les nostres Sang adormida arrasades Famílies taules i cadires Per al sol Que es podreixen arrasades Famílies llenya Per Dones i criatures Pujant dalt dels cims descendència collir la nostra Per Cremant-los escalfar olles buides Per vives feines són famílies amb prou les nostres Totes Allò que els arbres han vist arbres que els Allò

Lebogang Mashile Lebogang 244 Lebogang Mashile 247 To touch eternal fire fire touch eternal To core A mother’s changing Never take much you how matter No erase much you how matter No trees like stand Mothers Seeing all Immovable everywhere The life inside the breathe come to us eventually You pure you make We point to the same will come back You a tree rings around Like Tornareu al mateix punt al mateix Tornareu arbre d’un Com anells al voltant Per tocar el foc etern el foc tocar Per mare d’una El nucli mai Sense canviar n’agafis quant hi fa res No n’esborris quant hi fa res No com arbres s’aixequen Les mares tot Veient-ho Inamovibles Arreu La vida és dins de l’alè només de tant en tant a nosaltres Veniu Ens feu purs

Lebogang Mashile Lebogang 246 Lebogang Mashile 249 Tell Your Story Your Tell your memories After they’ve fed off eyes your from dreams Erased the sanity of your the seams Broken with lies together left what’s And glued voices After the choices and alone left you Have solid And the silence grows your bones flesh to Adhering like home spirit’s your known They’ve always to light and substance gentle swag in your Lay and false prophets jaded mirrors By yourself from you of removing a way Have names with many who lives You with a million faces who walks You pain can eliminate your None story your Tell and claim you you, sustain it nourish you, Let story your Tell you and release heal you, it feed you, Let story your Tell heart shattered your and remix it twist Let story your Tell apart present tearing your stops past your Until Explica la teva història Explica la teva reclami que et sostingui, que et nodreixi, Deixa que et història Explica la teva curi, que t’alliberi que et Deixa que t’alimenti, història Explica la teva destrossat el teu cor Deixa que capgiri i remescli història Explica la teva deixi de fer malbé el present que el passat Fins Sempre han sabut on vivia el teu esperit on vivia sabut han Sempre de llum i substància al damunt del teu plàcid botí Jau falsos i profetes miralls tips entre Per de dins teu la manera de treure’t Troba que vius amb tants noms Tu que camines amb un milió de cares Tu el dolor llevar-te Ningú pot Després que hagin alimentat els teus records que hagin alimentat Després ulls els somnis dels teus Esborrat cordura de la teva les costures Trencat mentides el que en queda amb I enganxat les tries i les veus que Després T’hagin deixat sola sòlid I el silenci creixi als teus ossos Adherint-se com carn Explica la teva història la teva Explica

Lebogang Mashile Lebogang 248 Lebogang Mashile 251 Bones bones are go there you Everywhere the ocean floor of bottom Lining the flesh, dead hope rotting rope, Twisted Click click the camera Says asking for more keep You go you Everywhere a fabric Bones like into knots They tie you love Not it have can’t You a cloak them like wear You belonging Bones my the grip of fear love You love Not it have can’t You Burnt bones fill the eyes Minds of the children them hell as life serve You stitches flames in the Ignite Burnt bones on their knees for forgiveness Begging Click click camera the Says This is survival This is business ready Bones queued up single file papers Bones at the border This is business heavy Money of bullets the taste love You Minds of the children Ossos cremats omplen els ulls Ossos cremats Les ments dels infants l’infern com si fos vida Els serveixes Encens flames a les puntades de genolls Ossos cremats Implorant perdó Clic-clic la càmera Fa supervivència és Això negoci és Això a punt Els ossos fan una única fila amb els papers Ossos a la frontera negoci és Això gansa Pasta bales de les el gust T’agrada Les ments de les criatures Arreu on vas on vas Arreu Ossos com teles Et fan nusos l’amor No tenir-lo pots No poses com una capa Te’l Els ossos que em pertanyen de la por el puny Estimes l’amor No tenir-lo pots No Arreu on vas hi ha ossos hi ha on vas Arreu terra oceànic el fons del Revestint esperança morta que es podreix, embolicada, carn Corda Clic-clic càmera la Fa demanant més Segueixes Ossos

Lebogang Mashile Lebogang 250 Lebogang Mashile 253 You love the cut of borders the cut love You them hands stitched own your Like faggot little filthy You in the mouth Bones snapping black bitch crazy You the bones chew You spit them out You books Bones between Books become laws them up you chew streets Bones fill these spit them out You pulling millions to the shore rope Bones of twisted me over Bones breaking them up chew You spit them out You asking for more keep And you riba Ossos de corda trenada estirant milions de gent cap a la estirant trenada Ossos de corda damunt meu Ossos que es trenquen Els mastegues Els escups I encara en demanes més Tu, petit marieta pollós marieta petit Tu, boca la mossegant Amb els ossos boja negra puta Tu, els ossos Mastegues I els escups llibres Ossos entre lleis esdevenen que Llibres on els mastegues carrers Els ossos omplen els els escups Tu T’agrada el tall de les fronteres el tall de T’agrada mans amb les teves cosit si l’haguessis Com

Lebogang Mashile Lebogang 252 Lebogang Mashile 255 unfed The DeadThe Living South Africa a name have do not You world the through goThings that wander unnamed to go or where to look where knowing Not for asked In Africa names are for Prayed name of naming Blood is spilled in the liquid seeping into dust red Warm the dead with life Fills dead speaking the Our names are South Africa the song of the dead hear Can you breast in your daily The rush of blood spilling sake nameless name’s for your kill each other We asking who keep the hungry ghosts appease To “Where look” do we go” do we ‘’Where dead the living than We, of living more The dead know said what is outweighs that what is unspoken The way but go corpses who see plenty The untold tales of walking shouting at the present The silent history king sized beds electric fences around Like South Africa me aspirations asphyxiate Your free to live just I die each day land any Bonded to the lie that I could own build a fence that could hold all of me could ever Or that you collar us by the The dead have dreams into our themselves The dead squeeze belong to yourself that you believe You to see using our eyes The dead are veuen tot però no s’alimenten però tot veuen Sud-Àfrica aspiracions m’ofeguen Les teves cada dia només per ser lliure Em moro terra Lligada a la mentida que puc posseir qualsevol una tanca que em subjecti construir O que pots Els ossos ens tenen agafats pel coll somnis als nostres Els morts s’espremen pertanys que et Creus ulls per veure-hi Els morts fan servir els nostres Sud-Àfrica la cançó dels morts sentir Pots pits cada dia als nostres vessant-se La sang nom sense nom en nom del vostre Ens matem els uns als altres preguntar de no paren calmar els fantasmes afamats que Per a on mirem” “Cap a on anem” “Cap els morts vivents més dels vius que nosaltres, Els morts saben el que es diu el que no es diu compensa manera que D’aquella que caminen i que ho de cadàvers Els contes mai no explicats cridant el present silenciosa La història de llits enormes Com tanques elèctriques al voltant Sud-Àfrica tens nom No món pel sense nom vaguen Les coses ni on anar on mirar Sense saber es pregunten els noms A l’Àfrica per ells Es resa nom nom de posar en es vessa La sang dins la pols i calent filtrant-se Líquid vermell vida Omple els morts amb noms són els morts que parlen Els nostres Els morts vivents Els

Lebogang Mashile Lebogang 254 Lebogang Mashile 257 We dress our wounds in Scostumes our wounds dress We poverty and branded AIDS designer Like sewage gorge raw their tears on Tourists tea to sip chai ten minutes Then drive contradictions in clothed are Our corpses afflictions market to feed free fashion fictions We to a dead rhythm dancing are We in them to see ourselves for us While the dead wait South Africa die The dead do not being afraid to stop for you They wait to go do and what to where who know hear the voices To them names give sit with the silences and To lliure mercat mercat lliure Sud-Àfrica Els morts no es moren por que ja no tinguis S’esperen anar i què fer on que saben De sentir les veus donen nom amb els silencis que els D’asseure’t Portem posades les ferides com disfresses com les ferides posades Portem de marca o pobresa disseny de SIDA Com residuals llàgrimes a les aigües vessen Els turistes un te Chai minuts per prendre’s deu condueixen I després de contradiccions vestits cossos van Els nostres del les afliccions ficcions per alimentar Ens imaginem ritme mort Ballem al so d’un ells en reflectits que ens veiem els morts esperen Mentre

Lebogang Mashile Lebogang 256 Lebogang Mashile 259 Love letter to the woman who sucked sucked who woman to the letter Love dick boyfriend’s my mouth it in your Keep life my Taste slide love my Let tongue your across Reminding you That I am what feeds moment This fleeting he says Before Goodbye I say Before all of him Keep Deixa-te-la a la boca Deixa-te-la vida la meva Tasta llisqui el meu amor et Deixa que la llengua Per Recordant-te Que sóc jo qui alimenta fugaç moment Aquest digui et que ell Abans Adéu digui et que jo Abans quedar tot. pots te’l Ja Carta d’amor a la dona que li va mamar mamar li va que a la dona d’amor Carta al meu noi la polla

Lebogang Mashile Lebogang 258

Àngels Moreno València, 1993

Vaig nàixer tocant l’estiu de l’any 1993, a València. Se- gons el calendari i les setmanes de gestació, em tocava fer- ho el mateix dia que mon pare, la nit pagana del foc i la mar i la sal que enllaça la pell en l’hàbit de les transformacions i dels cicles, però, per decisió mèdica, em van extreure del cau matern dotze dies abans. Dotze fou també l’edat amb què vaig llegir Umberto Eco, no per una imposició mater- na o acadèmica, sinó pel fet de llegir-lo tot fent-lo coincidir numèricament amb el dia del naixement. Jo no he nascut, per tant, car els antics deien que només hom pot nàixer de ÀNGELS vagina. Per això, potser, la meva fixació per l’úter, les parets i les coses abruptes i sobtades, per si de cas allò, d’alguna MORENO manera, remet a la màtria. Després vingueren les grans llegides, molt després, aquelles novel·les que cal llegir i els primers poemes, i tot això em venia per ma mare, perquè quan una és petita em llegia Bécquer abans de dormir, als sis anys, i una sempre creu que el que algú li explica de nit, a la vora del llit amb un llibre a la falda, són aquelles coses que cal saber. Als setze anys vindrien els poemes llegits i els escrits, encara que, aquests darrers, més tard, quan em vaig adonar que l’important, de vegades, es pot dir ras i curt o amb la imatge exaltada. Jo volia lletres, però em van posar a fer ciències, tot i que, com deia el gran místic, toda ciencia trascendiendo, em vaig quedar a cavall entre el poema i el món, és a dir: amb el cos i les seves traves. Heus aquí que vaig venir a Reus a estudiar els nusos de l’ànima i l’anato- mia més macabra, la cirurgia i l’anhel de saber i de sanar i de veure com som de petits. Em vaig fer metgessa a cop d’estu- di i tossuderia fa dos anys, i em meravella cada dia la petjada de l’humà sobre l’humà. La marca de l’altre. Tot això es pot escriure, i no és incompatible amb la lírica més formal, crec. D’aquí van venir els tres llibres. El primer, pel contrast, el

263 Àngels Moreno 265 , Pagès Editors, 2017 Editors, , Pagès De L’usurpador 1 buida, T’has quedat taula. sense pa a a poc queia a poc et El gest la pols, sobre gebrant els mobles anava i el berenar, com si el fill no dit sang, la t’hagués destruït el ventre. se t’endugués Allò buit de la taula, el forat de la llavor, el matricidi. - L’usur - d’al passes i les primeres i la tècnica , l’ombra Clarobscur entendre per ombres palpeja a la caverna, talment gú que, vaig al·legoria , perquè Extrema El segon, alguna cosa. tant. en de tant sublima, L’amor a estimar. aprendre va formar part de la culminació de la carrera mèdica: mèdica: carrera la culminació de la formar part de pador va deute amb poder tancar el també vaig Així com li ho devia. i entusi- que em tenien corpresa lectures certes filosofies i és un , que es publicarà enguany, L’agulla asmada. El darrer, silencis als seus Dec al cos, homenatge a les dones de casa. que camina funàmbul per gran part del meu cosmos i veus - de xamanisme i clarividèn i d’intuïció, saber de la corda Al poema li dec la intensitat, científic. rigorós cia i mètode o “les “l’altre” allò que en diuen i aquell “veure” l’emoció la realitat la mateixa cosa, el mateix i l’altre, coses”, altres la passió. El salt, i els marges. fragmentària, la solitud

Àngels Moreno Àngels 264 Àngels Moreno 267 Fragment de L’agulla Fragment 3 el gra a gra s’omple magranes, oberts com llum i Els llocs d’argila poema, fet Aquí, el memòria estabornida. buit de la i llum de silenci, cel travessada erta, trobar va et i llànties, realitat, de la en fem, què sangglaçada: la de redós a sobte de a fins ma casa Forçaren i la mort es confonen? quan l’amor un rostre desvelà racons, als vells Esbatanada cantar. fer-la de bruta palpa la tinc Ara l’àvia. de prims llavis els cendrós, amb –i de cobrir-me del seu mocador la sanefa resseguir que empolsegat el rosari d’olorar casa– el nom d’aquesta per si de cas venia que no tocava de nit, a la tauleta guardava que el de confessar i havia i la vergonya el penediment, la por i plorant i encara asseguda i trobar-la marit feia allò d’anar els que almenys fosc i ella que bé que tant és però tot fer-ho cridar. fills no la sentissin , Pagès Editors, 2017 Editors, , Pagès De L’usurpador i mudaria la llum. Fou el punt zero Fou on el principi de l’hivern el pànic, desvetllaria escombraria la casa Després de l’aigua vermella de l’aigua Després que supurava, estret a l’espai somreia la carn. per la contracció de Arrancada la primera dent, Arrancada forada. la el pare 2

Àngels Moreno Àngels 266 Àngels Moreno 269 Fragment de L’agulla Fragment 5 desescatant- primer peix, tallant el la mare meva, A casa agombolata extingit l’ull d’albat, blanquíssima carn, la li de la gana i la pressa, en l’automatisme de la mare l’extinció de tenir del peix, el de la sort el la mare, apagat, el de l’ull deixar que s’esgotin llumins i emmirallar-s’hi, escates com com llumins a la pell de escates formant neules, la pell sobre i Primer desescatant-lo meva. a casa Escates, la depredació. o ple de plom netíssim el cos allargat, oval, obrint-li després plom, dir la mare dir Com dir casa, de les aigües brutes. dir la pura i sola marítima, les mans, escatant-se i fent-se de l’ull l’animal, nu i cru, l’altre, gana diürna d’empassar-se pelat i tenir-lo les de la gana, escates, llumins com la mare, amb u a punt d’ésser el zel, la sobirania d’estar al plat, a casa, en la mort en el cos de l’altre sola, la mort. La mort, verbal, dens i flonjo i deixaria el cos aquí, a la vora, el desig que et el tinguessis que ho penso perquè el tinguessis, nu, perquè a les el peix, com si ell em tingués mentre la mare, mentre els ulls alçant-me el entre a la vora, els braços, entre mans, el del cos ocupat, llenguatge impur, el tinguessis, perquè cos, de desig. Et deixaria la gana, pelada, tallant el del cos estirat el teu que s’esmicola lluny el peix, la carn primíssima, per la gana, pelada, nom escrit amb guix, enguixats els ulls aquí tots invertebrat, estroncat, l’animal i mare la enguixada el per la paraula, llumins per tot vorejats som u, abismats, deixaria, pelada, que et gana, la febre la cos i que no s’apagui, la mà, el límit que és la mà, tota, aquí en el límit extremada i que mata i redimeix la mà que mata, entra i pernocta, la mà donació, la i gana la per trossejada animal, tallada, orgasma, deixaria, pelada i prima la oberta-peix, oberta-mar et la carn prima esquarterant-se, tota, a frec frec solitud cega, un jaç, un llenç, preparar-li l’altre, el cos de matar l’animal, el tinguessis, deixaria el cos aquí, perquè un sudari. Que et gana la menjada-peix, sacrificant-me, pernoctant-me, amor esvanit. buit, d’aquest pelada d’aquest Fragment de L’agulla Fragment Aquest poema incessant, dits que no s’aturen, veus que no veus no s’aturen, dits que poema incessant, Aquest llenguatge és cant primigeni que lletra, emmudiran, de una mateixa i té tot hi entrem era u, quan quan tot l’ancestre ordre seva finíssima, la espellada, veu aquesta identitat, passant- coses, les tocant ample fer-ho i tot d’aturar-ho pura únic món, el amb fregant-se món feta paraula sobre, per hi dol aquest manera d’entendre àvia, sentit que sentit atorga, . amarga de la consciència cura’m a casa: 4

Àngels Moreno Àngels 268 Àngels Moreno 271 7 entorpida forma, una silueta del fill és una El que li arriba fill del arriba li que El casa. de passadís pel valdre fent-se si. per a i la reclama la mare de gust com li ve és la manera La veu sacietat. per a l’altre, casa d’esdevenir Quina manera la en dona-estàtica ella, i porta la de banda l’altra a fill del en ella, com si hagués de submergida plena d’aigua, banyera dona-marítima, les mans que ens fa nàixer, tornar a la claror del més per sobre ficar més i més, a les oïdes per poder-s’hi per davant la porta que se li obre de crit del fill, de l’estrèpit dels l’ús de la gana, pensar, l’ús balancejant-se, cos del petit la gana: si tingués la fam i l’innominat que és el pit i és cossos, i s’avergonyís... des de dins, veure i solament pogués rostre De vegades, rep de l’amor l’intangible i era com buidar-se i era com buidar-se l’intangible de l’amor rep De vegades, dir De vegades cove. ni el davant no tenia al buit perquè el desig, el i cedir a l’altre sortir-se’n era vessar-se, l’amor al buit, dic, buidar-se l’altre, I sense goig d’engrandir-se. davant en el buit que no podia més que acudir escanyar-se com sóc jo en el poema. El poema aquesta del mirall i dir-se: és ella, Aquesta com un naixement. un ventre, com una casa, sola, consumant-se. 6

Àngels Moreno Àngels 270 Àngels Moreno 273 9 revolta El nadó es en l’aigua. el fill i l’endinsa Pren de les robes neu és tebi ara, nu –el seu cos de mínimament l’aigua, de superfície la palmeja després vora–, la a deixades se no que innocència la de fruits els són Així pertorba. la dona acaricia els La en el que és feréstec. a si mateixos saben Qui el tingués finíssim, molls ara d’aigua. seus cabells d’or cap endintre ulls desviant-se els pensa, a dintre, de nou tan seu a les aigües Qui el tingués, del pit alat que s’envola. buida, se sent buidant-se en la se sent I de sobte primeres. erma. Com se sent sola, se sent casa, llum del cor d’aquella buidada del al sol, l’ordi com d’arrel, una planta arrencada diu, buidada de si. fill, buidada de què, I aquí, ajupida en el poema –perquè aquesta és ella, silent, és ella, aquesta en el poema –perquè I aquí, ajupida obliquament de la llum que penetra fa justícia dona callada– que ella esbatanat L’amor oberta. casa, La la finestra. per amor si, un de contra en Amor i de l’àvia. mare la de hereta silent, un amor de butxaca. 8

Àngels Moreno Àngels 272 10

Aquí hi ha escrit allò que ens revolta: el text fet rosa i lliurat als ulls és un déu que socorre. D’aquest poema només sé les coses caigudes, empolsegades. Es vesteix lentament i torna davant del mirall: aquesta és ella de nou en el poema, ella apartant-se els cabells i passant-los per darrere de l’orella. I aquest gest íntim davant del mirall és poema perquè és ella insomniada, és ella-en-si-fora-de-si en el somieig, pensada pel mirall, en el deliri del mirall d’ella emmirallant-se, pensada pel temps que ho toca tot de front, sense por, andròmines de casa tocades per la llum feta pols rectilínia. La primera màcula de la matèria, la pols de casa, el objectes vestits de temps. I ella al mirall, feta poema i casa, emblanquits els cabells, marcada de temps i memòria, com la fusta foradada o el marbre desllustrat. Àngels Moreno Àngels

274 José F. A. Oliver Hausach, la Selva Negra, 1961

D’origen andalús, va néixer a Hausach (la Selva Negra) el 1961, on resideix. Ha estat guardonat amb el Premi Adelbert-von-Cha- misso (1997), el Premi de Cultura de Baden-Württemberg (2007) i el Premi de Poesia de Basilea (2015), entre d’altres. Ha desenvolupat diversos tallers d’escriptura a la Casa de la Literatura de Stuttgart (Literaturhaus Stuttgart), amb l’objectiu de fomentar la sensibilitat lingüística d’infants i joves i incrementar la seva relació amb la literatura. Fruit d’aquesta experiència és la publicació del llibre sobre A. F. JOSÉ didàctica de la poesia Lyrisches Schreiben im Unterricht – Vom Wort in die Verdichtung (Klett / Kallmeyer-Friedrich- OLIVER Verlag, 2013). José Oliver és fundador i responsable del Festival de Literatura de Hausach, el Haussacher LeseLenz. (www.leselenz.com) www.oliverjose.com

Publicacions Alemanya (selecció): Fahrtenschreiber. Gedichte. Frankfurt a.M.: Suhrkamp, 2010. Fremdenzimmer. Essays. Frankfurt a.M.: weissbooks.w., 2015. sorpresa, unverhofft – Lorca, 13 Einschreibungen. Berlin: hochroth, 2015. 21 Gedichte aus Istanbul, 4 Briefe und 10 Fotow:orte. Berlin: Matthes & Seitz, 2016. wundgewähr. Gedichte. ebda. 2018.

EUA sandscript. Selected Poetry 1987 - 2018. Buffalo, New York: White Pine Press, 2018.

277 José F. A. Oliver 279

des atems, der des atems, der ZEIT, die geht der ZEIT, filigraner sommer- vögel & scheue früh- & vögel : 1 alphabet der hölzer der hölzer : 1 alphabet nicht greifbar, sage ich nicht greifbar, erdgehäufter wege / die füße erdgehäufter wege spurt der morgen leichtigkeit die nacht aufsagt & tag ums Ichdie nacht aufsagt ins hellere des vermögens, EINS des vermögens, ins hellere ihr weidegang & sonnenfäden / sie ihr weidegang sammeln sich auf gräserrücken. So sich auf gräserrücken. sammeln ins waldgedächtnis, ganz flüsterton ganz flüsterton ins waldgedächtnis, 1 sich erliegendes der winter ist / & der winter ist 1 sich erliegendes & sich bald resonanz der blätter / in der blätter & sich bald resonanz schwarzwald, wurzelleichte schwarzwald, tragen / die fort die altschneenarben wie in erden) wie in erden) (werden ZU W:ERDEN : 1 klangvermächtnis stille / honigstille, stille : 1 klangvermächtnis 1 augenblickspoem im frühjahr / rausch, der streift im nadeltaumel segel / rausch, der streift innere – als sei die dunkle farbgewähr die sei die dunkle farbgewähr – als innere lautleibsohlen wider all die nebelschwere andacht der rehe am waldrand, futterwärts futterwärts am waldrand, andacht der rehe & rindenw:orte, die benennen & werfen aus benennen & werfen die & rindenw:orte, davor danach / die poesie der lindenfarne & davor insgeheime weite & flügelschlag der sprache weite insgeheime die architektur aus wald & schwarz & sog ins sog & schwarz & aus wald die architektur ihr windgefieder / tannen- / kauz & krächzen sehnsuchtsschneisen offen, um einzutauchen sehnsuchtsschneisen offen, um einzutauchen sehnsuchtssmünder fortgepflanzt / 1 sich-selber ocells d’estiu deixa petjada deixa petjada inabastable, dic inabastable, : 1 alfabet de fustes : 1 alfabet del TEMPS, que fuig del TEMPS, 1 hivern que es retira / & que es retira 1 hivern com venir) UN (esdevenir de camins de terra / els peus de camins de terra cap a la pastura & fils de sol / es cap a la pastura la fragilitat de alè matinal, que es en boques de nostàlgia / 1 mateix en boques de nostàlgia que recita nit & dia al voltant del jo nit & dia al voltant que recita selva negra, lleugera d’arrels negra, selva : 1 silenci llegat de so / silenci de mel, : 1 silenci llegat en la memòria del boc, veu molt baixa en la memòria del boc, veu amplitud secreta & aleteig de la llengua & aleteig amplitud secreta de filigrana & poruga pregària matinera de filigrana & poruga pregària l’arquitectura de bosc & negre & ressaca negre de bosc & l’arquitectura & aviat el ressò de les fulles / es trasplanta el ressò & aviat 1 poema instantani en primavera instantani 1 poema a la clariana de la capacitat, ESDE:VENIR soles sorolloses contra tot el pes de la boira contra tot soles sorolloses dels cabirols al límit del bosc, cap al menjar dels cabirols reuneixen sobre les espatlles de l’herba. Així sobre reuneixen endins – com si la fosca garantia cromàtica fos garantia cromàtica endins – com si la fosca les seves plomes alades / òliba & grallar / veles plomes alades / les seves / rauxa, que frega en el vertigen d’agulles en el vertigen / rauxa, que frega d’avet arrosseguen les cicatrius de neu passada / oberts les cicatrius de neu passada arrosseguen & pa:raules d’escorça que anomenen & llencen de que anomenen & llencen & pa:raules d’escorça els tallafocs de la nostàlgia, per tal de submergir-se els tallafocs de la nostàlgia, abans després / la poesia de les falgueres sota els til·lers & sota / la poesia de les falgueres abans després

José F. A. Oliver A. F. José 278 José F. A. Oliver 281 flaum streuend flaum hält (auch in sprache) tannensamt den horizont tannensamt & morgenpuls, 1 dämmer- & morgenpuls, wurzelgrund / 1 tabernakel wurzelgrund / 1 tabernakel erwehren, der harz war / tod der harz war erwehren, wendig mit aug & ohr, die sich mit aug & ohr, wendig landvertraut: 1 morgenkeimling landvertraut: blutregenpfade erzählten sagen, : GRÜNMETAPHER, bald licht- bald : GRÜNMETAPHER, leicht aus dem verborgenen gebot gebot leicht aus dem verborgenen im GRÜN der nachtrandspuren. So im GRÜN der nachtrandspuren. : 1 aus- und eingeruhtes, in sich selber : 1 aus- und eingeruhtes, den unterschied ertasten durften, weiß- den unterschied ertasten lernte einst den wald (sein GRÜN) aus- den wald lernte einst aus den verästelten vier jahreszeiten sich vier jahreszeiten aus den verästelten der kauernden, sich schulternden gehöfteder kauernden, sich schatten fliehend / 1 ANDACHTSGRÜN fliehend / 1 schatten in sich die w:orte öffnend (1 GRÜNALTAR) in sich die w:orte öffnend (1 GRÜNALTAR) wiegendes & aufgeflogen, flügge w:erdendes 1 taugrün ahnend, 1 sich entdeckendes / sich ahnend, 1 sich entdeckendes 1 taugrün zelebrierend / 1 wasserschieres aufbegehren aufbegehren / 1 wasserschieres zelebrierend aus mensch & tier : 1 überleben, das ausschau aus mensch & tier : 1 hautgebet wie kerzenschimmer / wärme. Ich / wärme. wie kerzenschimmer 1 hautgebet streckend : 1 lustbehaustes im kuckucksschrei, im kuckucksschrei, : 1 lustbehaustes streckend die höhlen baum- und steingehöhlten schichten die höhlen baum- und steingehöhlten nach den stürmen, um mich des feingeruches zu nach den stürmen, einholend : windwipfelzittern & kammlichtufer einholend : windwipfelzittern

& matí, 1 riu

llum d’una llumpinta d’una

l’horitzó de vellut un borrissol de llum un borrissol

la diferència, recuperant terra d’arrels / 1 tabernacle terra d’arrels ombres / 1 VERD PIETÓS ombres busca (també en la llengua) busca (també en la

que era resina / pols de mort confiat en la terra: 1 brot matiner 1 brot confiat en la terra: d’homes & bèsties : 1 sobreviu qui : 1 sobreviu d’homes & bèsties lleuger des del manament prohibit obrint les pa:raules (1 ALTAR VERD) obrint les pa:raules (1 ALTAR : METÀFORA VERDA, difonent aviat difonent VERDA, : METÀFORA de les granges amagades, amuntegades de les granges amagades, camins ensangonats camins sagues, explicaven : 1 ben instal·lat per plaer en el crit del cu-cut, per plaer en el crit del : 1 ben instal·lat : 1 reposat i incrustat en la calma, en si mateix i incrustat : 1 reposat celebrant / 1 protestant per la puresa de l’aigua per la puresa / 1 protestant celebrant

memòria amb vista & oïda, que podien distingir en VERD de les petjades del límit de la nit. Així en VERD de les petjades bressolant & enlairant-se, con:vertint-se en ales enlairant-se, con:vertint-se & bressolant

Vaig aprendre, allà temps, el bosc (elVaig seu VERD) de

després de la tempesta, per defensar-me del perfum, escampant-se des de les ramificades quatre estacions quatre escampant-se des de les ramificades les capes buides dels arbres buits i capes de pedres buides buits i capes de pedres les capes buides dels arbres sembla 1 verd de rosada, 1 que es descobreix / sobrevolant que es descobreix 1 rosada, de sembla 1 verd

d’avets blancs : tremolor de & les riba capçadesd’avets de d’arbres 1 pregària de la pell com el resplendor / escalfor de les espelmes. espelmes. les de escalfor / resplendor el com pell la de pregària 1

José F. A. Oliver A. F. José 280 José F. A. Oliver 283 waldlichtungen als komplizen & als komplizen von tal zu tal & nahm tal zu von unterschlupf, die hügel fluss der müdigkeit, fort- der müdigkeit, fluss : 1 aufgehobensein vor jeder : 1 aufgehobensein vor das nachtgewicht zu zähmen das nachtgewicht ins herz der fragen sprache & als alltagsleben höfe hütten – & hütten als alltagsleben höfe schutz der phantasie / 1 rückgrat die fichtenluft, die zärtlichkeit wie die fichtenluft, die zärtlichkeit dach, 1 SEELENDACH), das wort dach, 1 SEELENDACH), weiter), die weiter), (wir bleiben flackerndes das gefühl, dass da ein anderes gesetz gesetz das gefühl, dass da ein anderes geheimen schweigen, das sich furchte das sich furchte geheimen schweigen, laken : 1 hauttidyll & luft durchwirkter & luft durchwirkter : 1 hauttidyll laken ins unbekümmert leise & jeder tau, der leise & jeder ins unbekümmert mit geschlossenen augen die nächte aus war, die schöpfte sich & buchstabierte vor vor schöpfte sich & buchstabierte die war, & jeder taube schattenriss brachte sich dar & jeder taube schattenriss wurden mir die MOOSREVIERE, 1 sanftes mir wurden existierte auch ohne mich & wie versöhnend existierte mir BLAU, baldachin (1 HIMMELLÄUFER brisenzweige zu berühren und nachzufahren, und zu berühren brisenzweige dagegen nur hauch von nähe – so wird, ist nähe ist nähe – so wird, dagegen nur hauch von niemals angst vor kettenhunden moorgestalten moorgestalten kettenhunden vor niemals angst lupinenfeuer mit heidelbeer getränkten händen lupinenfeuer mit heidelbeer getränkten noch so schütteren weltenmär hinter dem dorf- weltenmär noch so schütteren ) (continuem refugi, els turons refugi, : 1 protegit de tots : 1 protegit clarianes del bosc com a còmplices & les nits amb els ulls clucs per domar el pes de la nit per domar de vall en vall & exclogué en vall de vall suau : 1 idil·li cutani & baldaquí suau : 1 idil·li cutani conte universal encara tan difós conte universal l’aire dels avets, la tendresa com la tendresa dels avets, l’aire fou, qui es creà & lletrejà davant & lletrejà fou, qui es creà al cor de les preguntes & la llengua al cor de les preguntes crepuscular del cansament, flamejant del cansament, crepuscular que la vida diària granges, cabanes – & que la vida diària granges, & cada esquinç sord de l’ombra es lliurà de l’ombra & cada esquinç sord la sensació, que cal respectar una altra llei que cal respectar la sensació, protecció de la imaginació / 1 espina dorsal de la imaginació protecció darrere el silenci secret del poble, que solca el silenci secret darrere el sostre, 1 SOSTRE ESPIRITUAL), el mot ESPIRITUAL), 1 SOSTRE el sostre, també existia sense mi & com agermanadora també existia per fregar les branques en la brisa i seguir-les, en la brisa les branques per fregar en un silenci despreocupat & cada rosada, que que & cada rosada, despreocupat en un silenci foc de tramussos amb mans tenyides de nabius foc de tramussos amb mans tenyides en canvi només alè de prop – així s’esdevé, és a prop és a – així s’esdevé, alè de prop només en canvi a mi BLAU, CELESTIAL (1 CATIFA d’aire entreteixit mai por de fantasmes pantanosos de gossos encadenats es van convertir per mi en VEDAT DE MOLSA, 1 llençol per mi en VEDAT convertir es van

José F. A. Oliver A. F. José 282 José F. A. Oliver 285 & nicht greifbar, sage ich nicht greifbar, lernte „tod & liebe“ wie lernte „tod & liebe“ , Gedichte, Suhrkamp, Berlin, 2010 , Gedichte, Suhrkamp, De Fernlautmetz wild, das plötzlich kreuzt kreuzt wild, das plötzlich aus namen eingeritzt,aus namen ganz ich mit stillen taschenmessern taschenmessern ich mit stillen deren rinde herzen dehnten, die dehnten, herzen rinde deren : zuflucht zwischen den stämmen, stämmen, den zwischen : zuflucht rätsel wacher eichhörnchenaugen. Ich rätsel wacher & inabastable, dic inabastable, vaig gravar de noms de noms gravar vaig : refugi entre els troncs, els entre : refugi amb navalla tranquil·la, tot amb navalla Vaig aprendre “mort & amor” com aprendre Vaig un animal salvatge, que creua de sobte que creua un animal salvatge, un enigma pels ulls desperts d’esquirols. pels ulls desperts un enigma les escorces dels quals eixamplaven cors i jo eixamplaven quals dels les escorces

José F. A. Oliver A. F. José 284 José F. A. Oliver 287 & uferlos & aufgehoben bevor wir sind bevor Frankfurt a. M., 2006 Frankfurt der uns nicht wurde der uns nicht aus aller zeit gerissen & stranden im gedächtnis & stranden die sich vergreifende ferne die sich vergreifende , Gedichte, Suhrkamp, D’Unterschlupf . Im sicheren schlaf . Im sicheren kavafishaut & abschied atmen mit jeder lust & abschied atmen mit aus ich & ich. Im sicheren schlaf aus ich & ich. Im sicheren 2 unbekannte 1 SEELENWORT hier lagen wir. Im sicheren schlaf Im sicheren hier lagen wir. noch einmal schweigen. Wir waren 1 waren Wir noch einmal schweigen. in Alexandria. 1 hautverspuren in Alexandria. noch einmal den geruchnoch einmal auf die zunge legen verloren wir die stunden & folgte nicht 1 tag wir die stunden verloren : 1 lippenzittern & lippenaugen schauend. Kein arm & lippenaugen Kein schauend. : 1 lippenzittern & satisfets & sense límits abans de ser nosaltres la distància equivocada la distància callar altre cop. Fórem 1 Fórem cop. callar altre que no se’ns esdevingués que no se’ns & fracassar en la memòria & fracassar desarrelats de tot el temps de tot desarrelats del jo & jo. En el somni segur En el somni del jo & jo. . En el somni segur . En el somni pell de kavafis aquí vam jeure. En el somni segur En el somni jeure. aquí vam & respirar el comiat en cada plaer el & respirar perdérem les hores & no seguí 1 dia & no seguí les hores perdérem 2 desconeguts 1 MOT DE L’ÀNIMA 1 MOT 2 desconeguts a Alexandria. 1 rastres de pell 1 rastres a Alexandria. posar altre cop l’olor sobre la llengua mirant sobre cop l’olor altre posar : 1 tremolor de llavis & ulls de llavis. Cap braç Cap & ulls de llavis. de llavis : 1 tremolor

José F. A. Oliver A. F. José 286 José F. A. Oliver 289

das exil das exil & schnee- an die lust an die lust nistet Ostera nistet (aprilvierzeiler) (aprilvierzeiler) kajütentüren. Dort kajütentüren. zahlen kontingente versponnen / april- versponnen besommert ) zwingt geflaumtes grün / ein ist altpapier. Das wort altpapier. ist spieler schachern eifrig verschnitt. Vorm fenster fenster Vorm verschnitt. der maialtäre. Da schreit der maialtäre. das Kreuz tropft marzipan tropft das Kreuz ihr frischweiß altgeronnen ihr frischweiß blütenauf / reicht die blüten blütenauf punkten. (Zu spät). Die edel- punkten. auf frühen kirschbaumblüten ganz schwarz. Die menschen- ganz schwarz. ostersonntag, travestien ostersonntag, laufen leichen aus ins blau / die schokolade im klausenröckchen am hasentisch ums knospenweh hölzer sind verhandelt / die opfer- hölzer sind verhandelt kommen allesamt vom meer & sind vom allesamt kommen handgemachter sonnenvierter ( april- ( handgemachter sonnenvierter das laub ist jung. Es pokert sätze / auf- sätze pokert jung. Es das laub ist : 1 spieler setzt auf afrika, der will noch auf afrika, der will noch : 1 spieler setzt / : froh. Die wolken sind Die wolken / : froh. sich einer heimatfroh l’exili & neu- al plaer de víctimes Ostera fa niu Ostera estiuejat) força estiuejat) excèntric / abril- excèntric (quartets d’abril) (quartets amb borrissol / un portes de cabina. Allí és paper mullat. Mots la creu goteja massapà goteja la creu les flors a florir / arriba completament negres. Els negres. completament el seu blanc fresc coagulat el seu blanc fresc quart de sol fet a mà (abril a mà quart de sol fet s’han venut / el contingent s’han venut dels altars de maig. Allí crida barreja. Davant de la finestra Davant barreja. de totes bandes del mar & són de totes : 1 jugador aposta per Àfrica, vol : 1 jugador aposta faldilleta tirolesa de faldilleta en xocolata en flors primerenques de cirerer en flors primerenques el fullam és jove. S’hi juga frases / verd S’hi el fullam és jove. els cossos es dissolen en el blau / arriben a la taula del conill amb el dolor dels brots més punts. (Massa tard). Les fustes nobles Les fustes tard). (Massa més punts. diumenge de Pasqua, transvestits diumenge de Pasqua, / : content. Els núvols són / : content. Els núvols de ser a casa algú content que trafiquen amb la gent negocien amb vehemència que trafiquen amb la amb gent negocien

José F. A. Oliver A. F. José 288 José F. A. Oliver 291

& sind wie ostereier im bilde / surreal verglühen Auch sie Auch verglühen der Himmel & selbst : brache. Die Kinder springen ab vom leben springen ab vom starrt her ein engelsaug her ein engelsaug starrt sind im off. Der tag, 1 wurf suchen nester ab. Die welt Die welt ab. suchen nester hortensienbälle, die nackt- springen Die auf ans leben. fällt dann ein stein. Vom stein Vom fällt dann ein stein. speit verdruss / gleichgültigkeit speit verdruss schon längst verdorben. Jemand verdorben. schon längst ist kein versteck / vom hasentisch / vom versteck kein ist : (1 zufallskonjunktiv). Das wasser Das : (1 zufallskonjunktiv). samt schwert. Das grab / die gräber schwert. samt mischt „mensch & würde“. Wie karten Wie würde“. mischt „mensch & „es schwimmt sich schön im mittelmeer“ „es schwimmt , Gedichte, Suhrkamp, Berlin, 2010 , Gedichte, Suhrkamp, De Fernlautmetz umgefärbt die sprache / krötenwörter, die / krötenwörter, sprache die umgefärbt & fa temps fora de la vida fora de la & fins i tot el Cel & fins i tot nues. També elles També nues. com ou de pasqua com busca ous. El món busca ous. : guaret. La canalla La : guaret. mira l’ull d’un àngel d’un mira l’ull en el quadre / irreal en el quadre salten a la vida. Salten salten que s’han fet malbé. Algú malbé. que s’han fet escup disgust / indiferència escup disgust : (1 subjuntiu casual). L’aigua : (1 subjuntiu casual). cau una pedra. Des de la pedra estan en off. El dia, 1 llançament estan amb espasa. La tomba / les tombes amb espasa. “quin plaer banyar-se al mediterrani” al mediterrani” “quin plaer banyar-se de globus d’hortènsies, que es marceixen de globus d’hortènsies, no és cap amagatall / de la taula del conill no és cap amagatall l’idioma canvia de color / paraules-granota, que / paraules-granota, de color canvia l’idioma barreja “homebarreja cartes & dignitat”. Com un joc de

José F. A. Oliver A. F. José 290 José F. A. Oliver 293 “Denke daran, daß ich auch Rose ich auch daß Alberti) (Rafael bin” daran, “Denke 1 blüht die weiße mein laken rose weiße das öffnet mein fenster laken das weiße kehrt nacht zur fenster empfängt die weiße nacht mir luna wie kaltes fieber der mond danach 2 dies nüchterne blau hand die schweigende ergießt sich stille das lippenpaar 3 die mondin war scheues olivengesicht seidener hain dein haar 3 la lluna era poruga d’oliva rostre sedosa arbreda els teus cabells els llavis silenci vessen 2 aquell blau sobri la mà callada com febre freda com febre per la lluna la blanca nit luna m’acull, torna a la nit la blanca finestra el llençol blanc obre el llençol blanc obre finestra la meva 1 rosa la blanca floreix al meu llençol (Rafael Alberti) (Rafael també sóc que jo rosa” una “Pensa

José F. A. Oliver A. F. José 292 José F. A. Oliver 295 Verlag Hans Schiler, Berlin, 1997 Hans Schiler, Verlag , Gedichte, vogelfrau marinero D’Austernfischer 4 rose blaue der nacht matrosin falten streut die mondin schoß mond dem ein ich erde den geruch 5 so kämmen wir lippen die münder fort erneut die hände haarpfade lang bloß körper schieren unsere die mondin die rose bewelken 5 així pentinem els llavis boques les després les mans renovades cabells el traçat dels ressegueixen cossos purs els nostres sols la lluna la rosa marceixen planto a terra el perfum 4 blava rosa de la nit marinera plecs la lluna escampa sina lluna a la

José F. A. Oliver A. F. José 294 José F. A. Oliver 297 Ich schreibe, weil ich wissen will, wie sich der Stierkämpfer will, wie sich der ich wissen weil schreibe, Ich Ich schreibe, weil ich immer Ich-Mündung war, war, Ich-Mündung immer ich weil schreibe, Ich meine Haut der Fadenregen weil schreibe, Ich Ich schreibe, weil meine fremdvertraute Wiege Wiege meine fremdvertraute weil schreibe, Ich Armen ich aus kriegsversehrten weil schreibe, Ich in Totengräber Gevatter einst sich weil schreibe, Ich Dorfkatzen Buchstaben den mit ich weil schreibe, Ich

Sprach-Fluß bin und laufwärts Klang sein werde, vom Ich Ich vom Klang sein werde, Sprach-Fluß bin und laufwärts klare für jedes Ichs, zwischen all den anderen überflutet Gefühl, das mich erfindet. 7. auf den der Neuschneemantel mich sanftstrickt, den Himmel und die Julisonne Rabenfeldern wärmt kämmt, ägäisblau und später im Jahr. 13 Saiten, die meine Verse stimmen Verse meine die 13 Saiten, 1. sei sie sagen, jener Espada da verkämpfte, im Tannendunkel ankam. der nie in Deutschland gewesen, mein Vater 2. aus und eine Lichtung war Moosauge ein verwundetes Blütenhonig schmeckte, und die nach Wald Zärtlichkeit, Lorca. García Federico nach Lilien und nach 3. und ein ihnen Haselnüsse fütterte, heraus Eichhörnchen Bäumen unter mir unbekannten scheues Lächeln hinwarf, der noch und der offenrätsligen eines Mannes, Müdigkeit heimgekehrt den Schlachtfeldern war, nicht ganz von jedem sich mit in das er Kälte, der Gedächtnis seinem Schnaps zuviel zurücktrank. 4. und nach Feierabend schaufelhinkend meinem Heimatort Schädeldecke seiner unter Granatsplittern den mit träumte, Regenwürmern ich von paarte, während Verluste fleischten. die Wasserlachen 5. Klassenzimmers unseres spielte und auf der Bretterbühne Vokale umkreiste, fingertanzend am „o“ und „e“ die ersten auffädelte. die ich ins Alphabet um Wollknäuel, Garnrolle 6. Escric, perquè en un altre temps el compare temps el compare en un altre Escric, perquè amb els gats del poble i perquè jugava Escric perquè del Jo, desembocadura estat he sempre perquè Escric suaument la els fils de pluja teixeixen Escric perquè Escric perquè vaig donar de menjar als esquirols des donar de menjar als esquirols vaig Escric perquè Escric perquè vull saber com lluitaria el torero en la en la el torero com lluitaria vull saber Escric perquè fou un a estranys confiat bressol el meu Escric perquè

enterramorts del meu poble, coixejant, en acabar la feina, acabar en coixejant, poble, del meu enterramorts amb cascs contra granades al cervell, baixes, col·leccionava en cucs de terra, la carn dels bassals. jo somiava mentre 5. de a dalt de l’estrada vocals les primeres encerclar vaig cabdell d’un la o i la e, rodet a sobre fent ballar els dits l’aula, l’alfabet. enfilar fins a que vaig 6. inundat del el so del corrent, sóc un riu de llengües i seré sentiment diàfan que per a cada Jos, els altres tots entre Jo m’imagini. 7. de neu tendra, caiguda sobre l’abric pell, m’escalfa meva i el sol de juliol pentina el cel, de blau egeu i camps de corbs, ben avançat. amb l’any d’uns braços mutilats per la guerra, els vaig llençar avellanes avellanes llençar vaig els guerra, la per mutilats braços d’uns que m’eren uns arbres esporuguit, sota i un somriure home d’un i misteriós evident i el cansament desconeguts de del camp de batalla, ni del tot tornat que encara no havia de en cada glop d’alcohol al qual tornava record, del la fredor més. 4. 1. seria el espasa diuen que aquella perquè avets, foscor dels a Alemanya. arribar que mai va meu pare, 2. de amb gust ferit i una clariana de tendresa, ull de molsa Federico García de lliris blancs i de bosc i de mel de flors, Lorca. 3. 13 cordes que afinen els meus versos 13 cordes meus els que afinen

José F. A. Oliver A. F. José 296 José F. A. Oliver 299 , Gedichte, Suhrkamp, Frankfurt a.M., 2000 Frankfurt , Gedichte, Suhrkamp, De Fernlautmetz Ich schreibe, weil die hemdsärmligen Sommer nach Sommer hemdsärmligen die weil schreibe, Ich M das spanische in meine Handteller weil schreibe, Ich die Mannmondin ein Bündel war, weil schreibe, Ich berühre, der Steine ich den Durst weil schreibe, Ich verschäme Wort um Wort mich ich weil schreibe, Ich ich liebe weil und schreibe, schreibe ich schreibe, Und 8. Nacht und nach Nacht riechen, Morgendämmer und Heu Zikadenhitze. die Vaterhand, trägt, Strohhüte der und Tag, 9. die eigenhändig Muerte hautgemeißelt Todin, wurde, von flüchtigen seit ich ihre leibt, Leben Liebkosung mir in jede Entwürfe kenne. 10. und Scham Vermächtnis ein Beichten, Brüsten, Reisig, aus Verbotsgebote der geheiligte die Sonntagsbrache, Furcht der Schuld. Fernere ins ins Jetzt, 11. zerfließen macht, ganz inschriftslos der uns die Welt nächtens berge, das den Felsgrat Tal und immerneu, im aus Luft. ist das Meerin Lichtkammufer, 12. der Hunger und Bälle wirft und Seelenpein enträtsle, wo und schattentanzt reimt Kinder namenloser Gesichter die zu Mund. Mund von 13. liebe. und liebe und liebe... Über alle Maßen Escric perquè els estius en cos de camisa fan olor de olor de fan camisa en cos de els estius perquè Escric M la tallar van palmells meus els en perquè Escric de feix un era masculina lluna la perquè Escric vessar fa ens que pedres les de set la toco perquè Escric paraula, i paraula rere m’avergonyeixo, Escric perquè i estimo... i estimo estimo perquè escric i escric, I escric, fenc i de matinada, de nit, de nit i dia, que porta barret de de barret porta que i dia, nit de de nit, matinada, i de fenc de les cigales. la calor del pare, palla, la mà 9. pell que en en la pròpia Muerte, la mort de espanyola conec els seus que la vida, d’ençà m’incrusta cada carícia passatgers. esborranys 10. i de vergonya un llegat de confessions, de pits, brossa, manaments de dels sagrada dominical, l’angoixa guaret culpa. i el més enllà de la per l’ara prohibicions 11. amago vespres nou, als epitafi i sempre el món, sense cap cim de llum, la mar és la riba del a la vall, rocosa la cresta d’aire. 12. fa rimar en pena, on la gana llença pilotes, l’ànima desxifro de boca de la canalla anònima, en un ball d’ombres les cares en boca. 13. mesura. més enllà de qualsevol estimo 8.

José F. A. Oliver A. F. José 298 José F. A. Oliver 301

Frankfurt a.M., 2002 Frankfurt , Gedichte, Suhrkamp, , Gedichte, Suhrkamp, De Nachtrandspuren Für Gisela Für mutter & sprache & mutter du die herzuhr sagst herzuhr . Wir geht langsamer die zeit konnten Es war nicht mehr einholen. mehr kein sprechen kein Nur ankommen. uns die augen die diese stille Du wog. mir den mund gegeben hattest Ich die hände die uns erzählten. zurück um wort wort kehre dem ende und vertraue retorno mot a mot mot retorno i confio en el final. a la Gisela Per m’havies donat la boca m’havies Jo les mans que ens explicaven. aquell silenci que ens bressolava aquell silenci que ens Tu els ulls. cap conversa més cap conversa ni cap arribada. Només recuperar el temps. No hi va haver hi va No el temps. recuperar el rellotge del cor dius el rellotge cor del rellotge poder vam més lent. No va mare & llengua mare

José F. A. Oliver A. F. José 300 José F. A. Oliver 303 wie er wie nachts wie der kampf wie der kampf wie er sein bier wie jeder schlag wie jeder schlag wie Muhammad wie er den namen wie er den wecker wie er den wecker wie ich erwachsen wie er mutter noch wie er mutter wie lang die runden wie lang die wie er aufgestanden wie er mich geweckt wie vater den namen wie vater wie er im unterhemd wie er kommentierte wie der kampf ausgeht wie er am abend zuvor wie er mir jeden schlag wie er später zur arbeit wie er mit jedem schlag wie mutter noch schlief wie mutter wie er mein großer held wie er mein großer wie er den großen helden wie er den großen wie das bild schwarzweiß wie ich nachts erwachsen wie er mir durch die haare wie er mir durch wie wir den großen helden wie wir den großen wie, eine erinnerung wie, wie er den namen spanisch wie er den namen spanisch wie afrika ins wohnzimmer wie afrika ins wohnzimmer Suhrkamp, Frankfurt a.M., 2005 Frankfurt Suhrkamp, wie ich heute nicht mehr weiß wie ich heute wie jeder schlag erwachsensein wie jeder schlag erwachsensein wie erwachsensein eine uhrzeit wie erwachsensein , Gedichte, wintervorrat De Finnischer wie Muhammad Ali vorwegnahm wie erwachsensein ein paar runden ein paar wie erwachsensein com ell com de nit com cada cop com cada cop com jo creixia com ell el nom com el combat com ell es llevava com Muhammad com el pare el nom com el pare com ell en cada cop com, record un com avui ja no ho sé ja no ho com avui com ell al gran heroi com llargs els assalts com llargs com ell en samarreta com acaba el combat com ell cada cop a mi com ell els comentava com ell el despertador com ell em despertava com ell la seva cervesa com ell la seva com ell el vespre abans com ell el vespre com ell encara a la mare com cada cop fer-se gran com cada cop fer-se com ell el meu gran heroi com Àfrica a la sala d’estar com Àfrica a la sala com jo m’he fet gran de nit com jo m’he fet com ell el nom en espanyol com nosaltres al gran heroi com nosaltres com la mare encara dormia com la mare com fer-se gran en cada cop com fer-se com fer-se gran en una hora gran en com fer-se com Muhammad Ali anticipà com Muhammad Ali anticipà com ell em remenà els cabells com ell em remenà com ell més tard cap a la feina com ell més tard com la imatge en blanc i negre com fer-se gran uns quants assalts gran uns com fer-se

José F. A. Oliver A. F. José 302

Chus Pato Ourense, 1955

La gentilesa d’en Biel Mesquida fa possible que per segona vega- da, i en anys consecutius, m’assegui a escriure una presentació o po- ètica. El 2018 explicava que aquesta missió era per a mi apropar-me als límits de l’impossible; fer-ho per segona vegada és fregar la inver- semblança. Tot i així, m’explico: tant els poemes que vaig seleccionar l’any passat com aquest pertanyen a un llibre que duu per títol Un libre favor. Tal vegada el seu punt d’arrencada tingui lloc en un somni: algú que no se m’assemblava, però que era jo, caminava per unes terres de desolació. A la llunyania, una torre que vaig pressentir com una llar. En trobar-me a poca distància del castell un estol enorme d’ocells CHUS em va sobrevolar. Aquells ocells amb els seus cossos entreteixits for- maven les parets del castell o torre de manera que, en perdre’s enllà PATO de l’horitzó, la promesa d’aixopluc va deixar d’existir. Vaig saber que aquest seria l’escenari on tindria lloc el llibre. Hi va haver un segon somni en què un corb volava en la nit i mai no deixava de volar. S’obria pas entre les tenebres amb el seu cos d’atleta i aquell era el seu destí. Una de les línies que vaig treballar va ser el desenvolupament de la idea que podem tenir sobre allò natal. Faré una petita marrada per explicar quelcom sobre aquesta indagació; espero no perdre-m’hi. La Provença és famosa entre d’altres coses per les seves munta- nyes. Un dia Petrarca va pujar al cim del Ventoux, va obrir el llibre que portava amb ell; l’atzar va voler que ho fes tot just per la pàgina en què Agustí d’Hipona alertava els qui pugen als cims que la bellesa veritable només es troba a l’interior. El nostre poeta va tancar el llibre i va baixar de pressa cap a casa, va tancar portes i finestres i, ja en la foscor, va dirigir la mirada al seu interior. El que Petrarca va veure ho sabem tots, es diu Laura; és i no és una dona, Laura és realment una escriptura en forma de sonet. Us recordo aquesta anècdota perquè allò natal, per a algú que mira d’escriure poesia, pot anomenar-se de moltes formes diverses, però al final és el que és, una escriptura. Una escriptura s’assembla força a allò que Agustí afirma sobre el seu déu: una cosa totalment aliena i a la vegada més íntima que allò més íntim que un pugui saber de si mateix. Vaig néixer a Ourense, escric en gallec, sóc autora d’onze llibres de poesia, he recollit alguns premis i espero poder seguir escrivint.

307 Chus Pato 309 vos ía dicir? Que vos salomónicas mirar as columnas prefería Que a Roma? o ouro e levaban que cruzaban a ponte os carros ponte eu nesa tiña posto Un de pobreza un mandado a meniña que desaparecía Si, eu era falando dos cans e entraba pola porta das horas o anuncio enorme que se quedaba baixo que dan a un río sotos nos perdida teñas coidado Non miran cara a atrás sei tallar bisontes que esplendor ao e son proxectada Así a comprensión o camiño na noite unha faísca que traza e xulga O ceo discernímolo pola aresta glauca cubrir non logrou que a neve Alauda torna o teu trilo cara a min que son do lóstrego cativa cóseme con agulla branca cántame xunto aos cabalos Alosa cap a mi gira el teu refilet com sóc del llampec captiva cus-me amb agulla blanca canta’m dels cavalls al costat us anava a dir? Què us anava salomòniques columnes mirar les preferia Que Roma? a l’or el pont i portaven que creuaven els carros aquell pont jo un lloc en Tenia de pobresa un mandat noia que desapareixia Sí, jo era la per la porta parlant dels gossos i entrava de les hores enorme l’anunci sota que romania que donen al riu soterranis als perduda cura tinguis No cap enrere miren sé esculpir bisons que l’esplendor a i sóc projectada Així la comprensió el camí en la nit una espurna que traça i jutja El cel el discernim per l’aresta glauca poder cobrir que la neu no va

Chus Pato Chus 308 Chus Pato 311 máis achegado que os musgos que os achegado máis Nada espidas árbores que as augas o cantar das ti musgo pero falas ti, non me quen non escoita? ou son eu na pedra ao teu carón tería que me tender o ceo mirar o ceo e só mirar abrise un camiño… deixar que a xeada ti, inverno desorde cos teus oráculos en Eneida, ti co rabaño de cervos na mallante abaténdoos e o heroe un por cada nave soñádesme dicídea vós soños das femias a dor xenital e a vida muda póstuma cando se volven linfas cantádea!!! limfes canteu-lo!!! Digueu-lo vosaltres somnis el dolor genital de les femelles pòstuma i la vida esdevé quan es giren tu, hivern en desordre amb els teus oracles Eneida, tu amb el ramat de cérvols del mar a la petja abatent-los i l’heroi un per cada nau em somieu més proper que les molses que proper Res més nus arbres que els les aigües el cant de tu molsa però parles tu, no em no escolta? o sóc jo qui teu costat a la pedra al M’hauria d’estirar mirar el cel mirar el cel i només deixar que la gelada obrís un camí...

Chus Pato Chus 310 Chus Pato 313 era unha torre Eu era unha corpos os seus entretecendo muros os ergueran os paxaros voaron acheguei cando me que volveran desexei lenzo mínimo de corpo no resto encartei o en ángulo nubes as e preferín a sombra do sol no agreste marca mudei na agulla que amencer o un chío rompeu da historia e camiñaba os bulevares antigos de reloxos ou ouvía as campás algúns de péndulo o círculo que non completa a ave medítoa era una torre era una l’au que no contempla el cercle l’au la medito Jo seus cossos els entreteixint els murs alçat havien els ocells volar van apropar quan em vaig desitjar que tornessin vaig de llenç mínim cos en la resta el doblegar vaig en angle els núvols preferir i vaig sol al bosc del l’ombra que marca l’agulla esdevenir vaig l’albada trencar va un piulet de la història pels bulevards i caminava antics de rellotges o sentia les campanes alguns de pèndol

Chus Pato Chus 312 Chus Pato 315 Desde os milenios e os mortos os deuses as cidades desde das eras e desde antes un anxo altura que ten por que amo pola mao daquel a cuarta sinalada cara ao trilo vai augas o rumor quedo das xestas nas o magnífico do amarelo no visible desenvólvese desamparo desce e bebe no maior as augas sobre os mesmos paxaros a herba damunt les aigües ocells els mateixos l’herba mil·lennis Des dels i els morts els déus les ciutats des de dels temps i des d’abans un àngel que té d’alçada estimo que mà d’aquell per la la quarta assenyalada cap al refilet va les aigües el rumor calmat de a les ginestes groc del el prodigi en el visible es desenrotlla i beu en la més gran desemparança davalla

Chus Pato Chus 314 Chus Pato 317 lambeu as maos chamarlle a esta vida a esta chamarlle Como dun arco? e a lembranza dunha fraga compón que se «si, é distinta» no balcón e pasa debrúzaste admiras o vestido beldade á que lle como unha o cabelo, ou como prendeu de lonxe todas viñeron as vidas éme allea esta das distancias, a maior marca impropia e íntima que escribo como o carácter do A miña montura e enmudece a linguaxe e bebe detense o ideal constrúe da outra banda do río nas fragas erra o seu discorrer é branca a voz como as bebidas brancas branca apocalipse é quen se perdeu «se poeta do natal tornou á indixencia e na súa perda a súa natividade quen le debería regresar muda como unha troita tracios como as pedras e os guerreiros analfabeta poema no de novo e aprender no silabario do poema» é unha lembranza que se estende A civilización sucédense as lexións son posibilidade para algunhas mulleres simia sorte se te desexan ou poldra ou rata onde hai homes hai cereal. aquí vida prospera Esta meridiana ten a dorsal e en fronte acorda polo can que lle ser recoñecida pode, efectivamente, dir-li a aquesta vida aquesta a dir-li les mans Com arc? d’un i del record bosc d’un feta que està «sí, és diferent» bacó i passa al recolzes et el vestit de qui admires com una bellesa el cabell, recollit o com s’ha de lluny venir van totes les vides aliena m’és aquesta gran de les distàncies, la més marca impròpia i íntima que escric com el caràcter del muntura La meva i beu i emmudeix el llenguatge s’atura l’ideal banda del riu construeix a l’altra pels boscos el seu transitar vagareja és blanca la veu blanques com les begudes blanca apocalipsi és qui s’ha perdut «si poeta natal ha tornat a la indigència d’allò pèrdua i en la seva nativitat a la seva qui llegeix hauria de regressar muda com una truita de riu tracis i els guerrers com les pedres analfabeta en el poema novament i aprendre en el sil·labari del poema» que s’estén és un record La civilització les legions se succeeixen són possibilitat per a algunes dones símia volen sort si et o poltra o rata on hi ha homes hi ha cereal. aquí vida prospera Aquesta meridiana té la dorsal es desperta i al davant pel gos que li ha llepat ser reconeguda efectivament, pot,

Chus Pato Chus 316 Chus Pato 319 castiñeiro e facer pasar unha frecha baixo doce fouces doce baixo unha frecha pasar e facer non é Ítaca seu obxectivo o pero ao transporte ábrese cae na terra reflexiva a cinza dos astros e ante o ardor só responde si que Contestou comigo morrer que querería leito non nese pero «entón, o antigo macizo era un ceo? e celeste» de condición abovedada non, era unha lomba na flor do álzase danza e derrámase Venus ao estrelecer élle xeratriz Eros a súa pel cera sobre «a miña alma derramou semellante ao pensamento e il, alado, perdeuse» flor del castanyer flor del castanyer i fer passar una fletxa sota dotze falçs falçs dotze sota fletxa una i fer passar Ítaca no és seu objectiu el però al transport s’obre cau a la terra reflexiva i la cendra dels astres l’ardor davant només respon que sí contestar Va morir al meu costat que volia llit no en aquell però massís era un cel? l’antic «llavors, i celeste» de condició voltada era un turó no, a la balla i es vessa s’alça Venus quan surten les estrelles li és generatriu Eros pell la seva cera damunt vessat ànima ha «la meva al pensament i ell, alat, semblant s’ha perdut»

Chus Pato Chus 318 Chus Pato 321 vida non se lembra A vida película dunha é a secuencia lembramos o que e outra e outra unha muller cabo da Terra a calquera achéganse dunha batalla a resolución agardan dos náufragos ou o regreso a lentitude na carne das tartarugas que aprenderán e o canto así o escribe Horacio septem resonare tuque testudo nervis callida melodías dítame toda posibilidade acolle O baleiro escaleiras estas pinas magníficas para tirarse como as que agora sobes dun paseo polo peirao de Odessa logo se lembran as imaxes Non imposible lembras a concordancia as narracións bíblicas entre e os tanques que contemplas do libro lugares os entre a coincidencia inverosímil Dayán de Moshé e o rostro se lembran as palabras Non lembras o nome onde se alzou amor soterráchelo é o da besta o seu rostro espida a túa a súa cabeza é o amencer Isto a Terra Esta vida no es recorda La vida pel·lícula d’una és la seqüència recordem el que i una altra i una altra una dona cap de la Terra a qualsevol s’acosten batalla d’una la resolució esperen nàufrags dels o el retorn a la carn de les tortugues la lentitud que aprendran i el cant així ho escriu Horaci septem resonare tuque testudo nervis callida melodies dicta’m possibilitat El buit acull tota escales aquestes en pendent magnífiques per llençar-se com les que ara puges passeig pel moll d’Odessa d’un després les imatges es recorden No impossible la concordança recordes les narracions bíbliques entre i els tancs que contemples els llocs del llibre entre la coincidència inversemblant Dayan de Moshe i el rostre les paraules es recorden No el nom recordes alçar l’amor on es va soterrar-lo vas bèstia és el de la el seu rostre el seu cap nu el teu l’albada és Això la Terra Aquesta

Chus Pato Chus 320 Chus Pato 323 espido, O sementado agroma as glicinias os xasmíns, os hibiscos, os valos aganchan e as sepulturas os cadáveres Así florecen inaudita e a débeda así che digo a ti flores» «temos que pagar as e bisban de bronce e as campás que son os soños a respiración, a morte * Soñamos a vida despois os argumentos vivimos ou labirintos urdirme no senso de tramas, eran os paxaros no lenzo a druída para vivir cando chegou afastáronse eran os espellos do aire dos morcegos como o voo retina dificultaba fixalos na a velocidade a precisión, dos ollos críase a luz dentro unha cobra branca ás imaxinacións da voz cara vai grámmata se narras a lembranza mao que as usa dunha ou os estremeceres as letras sendo elas a cinza dunha combustión memoria danzamos para ti as musas non nos obrigues ao discurso llenç nu, memòria les muses ballem per a tu no ens obliguis al discurs dins dels ulls es cria la llum una cobra blanca les imaginacions de la veu cap a va gràmmata el record si narres de la mà que les fa servir o els estremiments les lletres combustió elles la cendra d’una hi havia els ocells hi havia en el arribar la druida per viure quan va allunyar es van els miralls de l’aire dels ratpenats eren com el vol retina a la fixar-los dificultava la velocitat la precisió, * Somiem la vida després els arguments vivim o laberints ordit en el sentit de trames, brota sembrar vam El que glicines les els gessamins, els hibiscs, les tanques per s’enfilen i els sepulcres cadàvers els Així floreixen inaudit i el deute tu dic a així et «hem de pagar les flors» i murmuren són de bronze i les campanes que els somnis la respiració, la mort

Chus Pato Chus 322 Chus Pato 325 non nos obrigues á lei obrigues non nos ti para bailamos para a luz para o parto ** do planeta a creación lembro Non si a herba e unha e outra que soñan a auga de árbores un territorio inzado devanceira e aquí e acolá unha á que eu son case idéntica eu non nos coñecemos ela e mais pero propiedade da O máis afastado o impropio iso é a vida ** planeta del la creació recordo No Sí l’herba i una i altra que somien l’aigua un territori ple d’arbres i aquí i allà una avantpassada idèntica a qui jo sóc gairebé no ens coneixem ella i jo però de la propietat El que més s’allunya el que és impropi és la vida això no ens obliguis a la llei obliguis no ens per a tu ballem per a la llum per al part

Chus Pato Chus 324 Chus Pato 327 ao final da noite ao final A lúa a terra sobre estrelas cénit as no seu as lombas e ao lonxe as lombas e máis lonxe o bisturí quen manexa madre, é a túa ausencia, sente nin na tumba se tan lenta na pedra que a ferida é cabelos brancos ter os quero envellecer quero as mazás como nunha pintura no ventre brotadas sensibilidade sen percíboas na ascensión nelas, paraíso o prodúcese e a escena de Eva climáticas nunca foron as estacións nas vías máis ben a contemplación do aceiro do viaduto a vertixe e as augas dun río a egua vai sen amazona sen xinete a voz a escritura que arrastra eu son o cabalo la tomba jo sóc el cavall sense amazona sense genet va l’egua l’egua va sense amazona sense genet la veu l’escriptura que arrossega les estacions mai no van ser climàtiques mai no van les estacions a les vies la contemplació de l’acer més aviat del viaducte el vertigen riu i les aigües d’un les pomes com en una pintura en el ventre brotades sensibilitat sense les percebo en l’ascensió en elles, el paradís es produeix d’Eva i l’escena al final de la nit de la al final La lluna la terra sobre estrelles zenit les al seu els turons i al lluny els turons i més lluny el bisturí qui fa anar mare, absència, és la teva tan sols a que no se sent ni tan lenta a la pedra la ferida és blancs vull tenir els cabells vull envellir

Chus Pato Chus 326 329 Francis Sánchez Ceballos, Ciego de Ávila, Cuba, 1970

Escric poesia, assaig, narrativa, i faig poesia visual. A més, també he practicat el periodisme. Vaig publicar els meus primers versos als onze anys en revistes. La meva opera prima, el poemari Revelaciones atado al mástil (1996), fou finalista del Premio Na- cional de la Crítica. Sempre m’ha interessat fer una poesia personal, sustentada en la tradició universal, qüestionadora i experimental, que es decan- tàs dels clixés nacionalistes imposats des de l’oficialitat política o les modes. El meu primer llibre de relats, Reserva federal (2002), es va publicar enmig de tensions amb la Seguretat de l'Estat, que no FRANCIS aprovava una al·lusió a Fidel Castro en una de les meves ficcions. Com a conseqüència d’aquests fets —tan dolorosos que mai no he SÁNCHEZ gosat contar-los— va morir el meu millor amic, d’un infart, poc després de quedar exposat com a informant de la policia. He publicat diversos llibres d’assaig, la majoria amb la meva esposa, la poeta Ileana Álvarez. Altres poemaris: Música de tras- fondo (2001), Luces de la ausencia mía (2002), Caja negra (2006), Extraño niño que dormía sobre un lobo (2006), Epitafios de nadie (2008), Textos muertos (2015) i Llamadme libertad (2017). L’any 2005 vaig fundar una revista pròpia, en un país on el periodisme independent està prohibit. Aquesta revista, Árbol Invertido (www.arbolinvertido.com), tal com indica el seu nom, consistia en una defensa del dret a la llibertat d’expressió, a ser i a expressar-me de manera diferent. La primera mostra de poesia visual que vaig fer va ser Cicatrices (2015), en una galeria independent improvisada a casa d’una amiga a l’Havana. Aleshores, per les connotacions ideològi- ques de les meves obres visuals, vaig rebre amenaces de presó. Tot el meu treball sempre va atreure el rebuig de les autori- tats i, finalment, la persecució de la policia política, en contra meu i contra la meva família, especialment la meva esposa. Això es va agreujar el 2018. Vàrem haver de sortir del país, arribàrem a Ma- drid el darrer dia de juliol d’aquest any i només vint-i-un dies des- prés va morir la meva mare amb el meu nom als llavis, en el poblet on va portar-me al món.

330 331 Francis Sánchez 333 Límites Límites Mallarmé: corazón de Stephane el atiborrado Soy nocturna; reliquia olvidado, contra Dios nervio, puro lienzo de la corriente grácil sobre de la soledad. embriaguez hostil. mío, Y aún siento otro, mudable el A él grito entre esplendor de las sombras: cantar, óyelos ¡Tú, son los marineros, no arriban, sino parten! Sóc el cor afartat de Stephane Mallarmé: afartat de Stephane Sóc el cor nocturna; relíquia oblidat, nervi, contra Déu llenç de pur el corrent gràcil sobre soledat. de la embriaguesa meu, hostil. altre, I encara en sent un la mudable A ell crit entre esplendor de les ombres: sent-los cantar, Tu, són els mariners, no arriben, parteixen! Límits

Francis Sánchez Francis 332 Francis Sánchez 335 Grial aquí ahora. Estoy Es lo único significativo. como se distribuye a punto de ocurrir que ha estado lo Todo el Vuelve mis ojos. un puñado de tierra en la agarradura de con la Mi hijo miraba el fondo turbio de mi fosa lleno. aire y sucedió Es inevitable duda de lanzar una mínima flor allí. hace demasiado tiempo. Telescopio como un metal era densa de vacío La esfera negro. todo Vi una palabra. golpeadopara pasar había espacio y no Algo de mi pensamiento. dentro por inercia Algo se movía estrella. una de el punto que insignificante más eternamente Grial Sóc aquí ara. significatiu. És l’únic una com distribueix es d’ocórrer punt a estat ha que allò Tot Torna ulls. meus dels l’agabellament terra en de grapada fossa el fons tèrbol de la meva ple. El meu fill mirava l’aire i És inevitable una mínima flor. de llançar-hi amb el dubte temps. fa massa passar va Vaig veure-ho tot negre. L’esfera de buit era densa com un buit era densa de L’esfera negre. tot veure-ho Vaig una paraula. a passar espai per havia copejat i no hi metall del meu pensament. dins inèrcia per es movia Quelcom el punt d’una que més insignificant eternament Quelcom estrella. Telescopi

Francis Sánchez Francis 334 Francis Sánchez 337 Corazón del arpista Corazón acérquense oidores, perfectos adarmes. sinfonía en a mi madero, cansa. es un trabajo que no la muerte por mí que trabaja cansancio este no muere al sueño. del patriotismo molar, al del otoño árbol contra el lente sopla la cortadura al flor y tengo mano esta en mi y puedo ver viejo discurso junto a la hoguera. que ha esperado un cubra el amanecer sea limpia mi náusea, del durmiente. que se desprende en lugar de la chispa al camino sí volveremos a subir, la forma va del ojo en noche nueva, sin báscula de alivios murmullos del camino sin más luz para azorar silencio el –sostendré de mi flor tan medido y esparcible vez otra como miedo de sierpes confinado al desierto. el vacío que es santo ¿sí, verdad el miedo que rozas ¿verdad del corazón? tallada en un armario? a tener tu cabeza en sus laberintos. la carne de la flor no descansa la puerta que da al ansia del perfume puedes vencer su atrocidad. con que envolver sin voz de carne sólo es medio kilogramo hueco donde dejar la mano y salva: por el frío, pasado por ejemplo. después de escribir por qué el frío llena, burla otra coman mi corazón que no adoptó cuando se consumía en los platillos de la balanza. guías utilidades y afilados en las jóvenes blando del oído, –vidrio música desesperadamente afuera–, a la flor. junto idioma que arde mi mano es este perfectes oïdors, acostin-se oïdors, perfectes simfonia en argenços. al meu tauló, una feina que no cansa. la mort és per mi que treballa cansament no mor aquest al somni. del patriotisme al molar, de la tardor contra la lent a l’arbre bufa l’entretall flor aquesta i tenc en la mà i puc veure la foguera. discurs vora que ha esperat un vell nàusea, tapi la sortida del sol la meva sigui neta del dorment. que es desprèn en lloc de la guspira al camí la forma pujarà, sí tornarem en nit nova, de l’ull sense bàscula d’alleujaments murmuris del camí a esverar sense més llum per el silenci –aguantaré flor de la meva tan mesurat i escampadís altra vegada com por de serpents confinada al desert. el buit que és sant ¿sí, veritat la por que fregues ¿veritat del cor? de tenir el teu cap tallat en un armari? en els seus laberints. la carn de la flor no descansa del perfum la porta que dóna a l’ànsia vèncer pots atrocitat. amb què embolicar la seva sense veu de carn només és mig quilogram forat on deixar la mà i salva: pel fred, passat omple, per exemple. per què el fred d’escriure després altra burla mengin el meu cor que no adoptà quan es consumia en els platets de la balança. guies en les utilitats que s’afilien joves bla de l’orella, –vidre música desesperadament afora–, la flor. devora idioma que crema mà és aquest la meva Cor de l’arpista Cor

Francis Sánchez Francis 336 Francis Sánchez 339 Vertical a defenderte jamás aprendas que no te sostienen. de las ramas lo aprendí, yo así, como con la agonía del firmamento la laguna, sobre jamás. mai no aprenguis a defensar-te a defensar-te mai no aprenguis que no t’aguanten. de les branques aprendre, jo ho vaig així, com del firmament amb l’agonia la llacuna, sobre mai. Vertical

Francis Sánchez Francis 338 Francis Sánchez 341 SEÑUELO a atravesarme con que vas de hierro dame la cifra nudosas. las palabras las piernas, de su padre de la muerte sido el niño que huye debo haber piedra. lanzado una como si hubiera abajo. para a mirarme de las rodillas y tengo derecho a no comprender tengo derecho en qué tarde en qué segundo, del cuchillo será un pez hoja menuda esa las banderas. entre exultante las celdas. fundidas las jarras, con qué miradas están se aguza dónde esdrújulamente obesas. postrimerías a zurcir qué huesos fueron mi aliento. cargado el aire. de que está números estos ladrón dame la paciencia del para espiar mis pecados. unirlos en lingotes. velas sirgador que halas tu árbol de feroces te lo juro, también yo fui joven, yo de la ciénaga, a través océano donde no cabía la espalda de mi muchacha. un tuve todos los galgos sin sombra, junté en el hueco de mi frente por mi mano créeme, todas las mentiras, perfecto de la paloma en iba subiendo aquel ahogo como una bolsa anuente galaxia de sangre el altar. y podía río. el oscuro sobre de monedas flotando en el viento. palparse su certidumbre podía abrirse una puerta. nada de lo que he maldecido a mis espaldas de la cerradura entrañable. una ceremonia embota una taza de té frío. hierro. la cifra de extiéndeme cortada. cualquier hierba recién esperando por ti. y estoy he lanzado una piedra al mar. el parche tus cristales. a vender detrás vengas porque mejor que un grueso bigote indefensa de tu risa embarrado en las puntas. del sueño, bajo el relámpago a estar se reduce mi valentía dona’m la xifra de ferro amb què has de travessar-me amb què has de travessar-me ferro la xifra de dona’m paraules nusoses. les les cames, son pare fuig de la mort de el nin que estat dec haver tirat una pedra. com si hagués genolls. dels més avall a mirar-me i tenc dret a no comprendre tenc dret en quin capvespre en quin segon, serà un peix del ganivet aqueixa fulla menuda les banderes. entre exultant les cel·les. foses les gerres, estan amb quines mirades on s’esmola obeses. esdrúixolament darreries a sargir anar varen el meu alè. quins ossos l’aire. carregat de què està nombres aquests la paciència del lladre dona’m per espiar els meus pecats. en lingots. unir-los veles de ferotges sirgador que hales el teu arbre t’ho jur, jo també ser jove, vaig de l’aiguamoll, a través al·lota. de la meva un oceà on no cabia l’espatla tenir vaig sense ombra, els llebrers tots en el forat del meu front ajuntar vaig mà per la meva creu-me, les mentides, totes del colom a aquell ofec perfecte pujava una bossa com Galàxia anuent de sang l’altar. i podia el riu obscur. sobre de monedes que suren en el vent. incertesa la seva palpar-se una porta. podia obrir-se esquena que he maleït a la meva d’allò res entranyable. una cerimònia del pany embota de te fred. una tassa la xifra de ferro. estén-me herba acabada de tallar. qualsevol i ara esper per tu. he llançat una pedra al mar. el pegat els teus vidres. a vendre darrere venguis perquè gruixat millor que un bigoti rialla indefensa de la teva embarrat a les puntes. el llamp del son, davall a estar es redueix valentia la meva RECLAM

Francis Sánchez Francis 340 Francis Sánchez 343 y caer, te lo juro, caer con todas las armaduras las armaduras caer con todas te lo juro, y caer, de lluvia. de las marcas a través memoria de la silencio morboso del último dentro mío es el crimen la pared mías la cal y con los nudillos. que tamborileo de aguas el juez llega cuando huesos. dada a los en interjecciones. envuelto granero. el hasta volando pavesa otra habrá no porque míos. las trampas faltaba piel, olvidé donde porque y reí. para el invierno, silencio a la boca mi quisiera poder llevarme pequeña. o a la mano aún más lucir la gorra ladeada del huérfano que se sienta amoldarme al aire así. desafiar, en el filo de la calle. isla inesperadamente como al cristal de la herrumbroso cámara. de aumento de una i caure, t’ho jur, caure amb totes les armadures les armadures amb totes caure t’ho jur, i caure, pluja. de de les marques a través memòria de la silenci morbós crim últim dins del meu és el paret i la calç la meves dits. dels els nusos amb tamborineig que arriba el jutge quan d’aigües ossos. donada als en interjeccions. embolicat fins al graner. no hi haurà altra bufalaia volant perquè meus. oblidar les trampes pell, vaig on faltava perquè riure. i vaig per a l’hivern, silenci a la boca el meu poder endur-me voldria petita. o a la mà encara més que s’asseu lluir la gorra inclinada de l’orfe a l’aire emmotlar-me així. desafiar, al tall del carrer. al vidre de l’illa inesperadament com rovellat càmera. d’una d’augment

Francis Sánchez Francis 342 Francis Sánchez 345 descorazonados minuciosamente los plausibles los minuciosamente descorazonados que sólo anuncian tullidas gaviotas esas gorriones. del la tierra artificial contra aplastados horizontes agrietaba el piso. levantaba crecer. dejado lo he jardín. las paredes. sordamente irradiaba siempre de mi memoria, dentro presintiéndolo. colina de una autosuficiencia con la mí de delante por tras largas de dos ejércitos el desfogue para acoger rabia. sin darme cuenta, niebla y jornadas de ostracismo, mis primeras armas en sus pendientes arrancaba reunía, abruptas. y por él. pagarán sus jorobas cargada de carbón. vendrán y no tendré sus llagas con abismos talados y sonantes. vida no habrá una sola muerte en mi dónde esconderlo. sola, ni una cruz ni una pérdida de su tamaño. que parezca que apuntalando el almidón de mis noches, habrá, vacía lo justifique. ATLAS son donde máquina grasienta mi cuerpo. he aceptado de él, al frente huía, marchaba yo donde quiera que como una carreta desde arriba. es torpe lo miré afuera, y salí carreta carregada de carbó. vendran a cercar-lo. pagaran els pagaran cercar-lo. a vendran carbó. de carregada carreta sonants. i talats abismes amb llagues gepsseus seves les i no hi haurà una sola mort en la on amagar-lo. i no tendré sola, ni ni una pèrdua mida. vida que sembli de la seva meva buida hi haurà, que apuntali el midó de les meves una creu que el justifiqui. nits, la meva memòria, sempre irradiava per davant meu amb davant per irradiava sempre memòria, la meva de per acollir el desfogament turó d’un l’autosuficiència de jornades llargues d’ostracisme, després dos exèrcits les arrabassava reunia, adonar-me’n, sense ràbia. i boira en els seus pendents abruptes. armes primeres meves de manera minuciosa els plausibles gorrions. aquestes aquestes gorrions. els plausibles minuciosa de manera horitzons anuncien només que esguerrades gavines deixat l’he jardí. del artificial terra la contra esclafats les parets. sorda de manera cruiava el pis. aixecava créixer. vaig sortir a fora, i vaig mirar-lo des de dalt. va feixuc com una de dalt. va des mirar-lo sortir a fora, i vaig vaig onsevulla jo fugia, partia al davant, i el pressentia. dins de i el pressentia. fugia, partia al davant, jo onsevulla he acceptat el meu cos. màquina greixosa on són acorats màquina greixosa cos. el meu he acceptat ATLES

Francis Sánchez Francis 344 Francis Sánchez 347 Puerta al balcón Puerta cósmico. mi cuerpo el vacío de oigo a través al pozo. piedra al fondo. estalla mi cuerpo del caos tiembla el árbol la cabeza por sobre de luces vivas. árbol número. en un perfecto estrellas las noche, a observar a la he salido corte que le habla a su destronado como un rey por última vez. la casa al final de aguarda “me gris como un alacrán”. una vida pequeña y sumisa. agrio de la verdad deseché el mosto he sufrido. mal actor, distancias, de hacer en vez hereditario se deshiela heroísmo el maquillaje, se corre y agua falsa. insulsa provincia entre me he dejado inundar por mi dulce veneno. puede ser. lo feliz que un ser vivo todo soy moneda. no aplica uso ni cambio esta pero insondable teatro el circo, no existe pero la sombra. grande– llene donde mi hijo –su risa muertas quizás bajo intermitencias de estrellas mis dedos defiendo entre malabares, expando un día alcanzarla “¿cómo de su risa: la gota aquí sin que jamás deje de desprenderse?” da vueltas en el lecho ciudadela ostentosa en la superficie, latente, mientras se concentra de la aurora el agua de Heráclito mientras se corrompe fija en una burbuja como mi corazón por el uso. tan gastados –de nombres se dobla casa, de esta dentro a mis espaldas, el silencioso árbol de las constelaciones. a la meva esquena, dins aquesta casa, es doblega casa, esquena, dins aquesta a la meva silenciós de les constel·lacions. l’arbre ciutadella ostentosa fa voltes en el llit fa voltes ciutadella ostentosa es concentra en la superfície, latent, mentre de l’aurora d’Heràclit l’aigua es corromp mentre fixa en una bombolla com el meu cor per l’ús. –de noms tan gastats sota intermitències d’estrelles potser mortes potser intermitències d’estrelles sota els meus dits defens entre jocs malabars, expandesc un dia atènyer-la “¿com rialla: de la seva la gota aquí sense que mai deixi desprendre’s?” m’he deixat inundar pel meu dolç verí. viu. un ésser ser-ho som tan feliç com pot moneda. aquesta no aplica ús ni canvi però insondable teatre el circ, no existeix però rialla gran– ompli l’ombra. on el meu fill –la seva vaig llençar el most agre de la veritat submisa. de la veritat agre llençar el most vaig he patit. mal actor, en lloc de fer distàncies, hereditari el maquillatge, heroisme es desgela es corre i aigua falsa. insulsa província entre he sortit a la nit, a observar les estrelles les estrelles he sortit a la nit, a observar cort que parla a la seva destronat com un rei vegada. per darrera al final de la casa “m’espera com un escorpí”. i grisa una vida petita sent a través del meu cos el buit còsmic. del meu cos el buit sent a través pedra al pou. al fons. rebenta el meu cos del caos l’arbre el cap tremola per sobre de llums vives. perfecte. arbre en un nombre Porta al balcó al Porta

Francis Sánchez Francis 346 Francis Sánchez 349 Dormido ríe... dormido ríe, mi amor lo abriga; pueden garras. salirme sin pájaro... Jaula jaula sin pájaro mi madre; y zurce lava canta. a un beso, De secas hojas... De secas de secas hojas surge la llama efímera que me calienta. gàbia sense ocell ma mare; i sargeix renta canta. a una besada, Gàbia sense ocell... adormit riu, poden el meu amor l’abriga; urpes. sortir-me Adormit riu... de seques fulles de seques sorgeixefímera la flama que m’escalfa. De seques fulles... De seques

Francis Sánchez Francis 348 Francis Sánchez 351 GRAN CARPA GRAN lo que Todo hijo. pasó, que ya circo un de Somos artistas con la palabra se todo lo que medimos retener, intentamos de antes casi transparente, delgado, un silencio sobre mueve vieja tradición familiar. Es una en llamas. por un cero saltar años, de tu abuela, con menos de veinte hermana Una bandada escapó en una luego el pueblo, desnuda recorrió un a haber empujado hasta regresó y no de ilusionistas, a su choza había invitado Aquel, la un barranco. por hombre a mitad del trillo parece una esfera, pero bailar sobre al verla Mi madre la amenazó con una navaja. que sintió miedo y La Habana con una sola muda de ropa; se fue a trabajar a neón, de letra una por tocada ser de esperanza sola una con las cucharas hincándose y a el brillo a los mosaicos extrajo del río. que las piedras sus ojos más negros en de rodillas los naranjales para hierba en intentaba segar padre Tu aunque al amanecer apenas a los cocheros, vendérsela para alcanzaba no que simple, conocimiento un obtenía inmenso es uno, sentir que el rocío lo invertido: recuperar muchos tipos de Hay la hierba no. pero hijo bastardo, de un vocales las cuerdas hierba, como la que sustituye es la tierna que muy otra y como en el desfiladero, hombre de la ciudad, a la que única de que se alimentan los caballos nunca encontré. hambrientos que no de animales Somos domadores antorchas. han dormido en toda la noche. Tragamos en la contemplación de brevemente Descansamos como espinas. blancuras espesas en cortado han nos ataúd, un en vivos encerrado han Nos a unir. volver que no sabemos de bolsillo estuches siete la cabeza en el lugar de los pies, manos aparecen Nuestras como si no fuera suficiente el caos Y, ocupa el bajo vientre. entre pequeñas cajas dispersas soledad, a nuestras de esta ¿El dolor debe ser el con espadas. el público las atraviesan en la Som artistes d’un circ que ja va passar, fill. Tot el que Tot fill. passar, que ja va circ d’un Som artistes la paraula es mou el que amidam amb tot retenir, intentam per abans de saltar quasi transparent, un silenci prim, sobre vella tradició familiar. És una flames. en un zero vint anys, de padrina, amb menys germana teva de la Una escapar en un esbart va el poble nua, llavors recórrer va empès un va haver tornar fins que no i no va d’il·lusionistes, cabana a la seva convidada Ell, l’havia home per un barranc. de la camada enmig una esfera, però ballar sobre en veure-la amb una navalla. amenaçar va tenir por i la sembla que va una sola amb a treballar anar a l’Havana va se’n Ma mare per ser tocada de amb una sola esperança muda de roba; i a les culleres als mosaics llustre treure va neó, de una lletra del riu. que les pedres agenollada negres en els seus ulls més per a l’herba en els tarongerars segar intentava pare Ton obtenia just tot l’alba encara que a als cotxers, vendre-la el per recuperar que no era prou simple, un coneixement és una, immens fill sentir que la rosada invertit: que havia Hi ha molts tipus d’herba, com la l’herba no. però bastard, home en el congost, d’un vocals les cordes que substitueix de la qual l’única i com una altra molt tendra que és trobar no vaig qual la ciutat, la de cavalls els s’alimenten mai. famolencs que no han dormit Som domadors d’animals un poquet Descansam la nit. Engolim torxes. en tota GRAN CARPA GRAN contemplació de blancors espesses com espines. espines. contemplació de blancors espesses com estoigs ens han tallat en set vius en un taüt, Ens han tancat mans Les nostres tornar a afegir. de butxaca que no sabem I, el cap ocupa el baix ventre. al lloc dels peus, apareixen nostres soledat, les com si no fos suficient el caos d’aquesta amb travessen les públic, el entre disperses petites, caixes més gran, la trampa que ser el secret ¿El dolor deu espases. amb tancat dels sentits, explosió encara articula aquesta

Francis Sánchez Francis 350 Francis Sánchez 353 mayor secreto, la trampa que aún articula esta explosión explosión esta aún articula que la trampa secreto, mayor Apenas cofre? en otro llave bajo puesto sentidos, de los otra o será también nuestro si el miedo será dudamos ficción. de una extraña herederos Los hijo. de circo, Somos artistas al destierro. de marchar irreprimible con un deseo alegría, al de mirarte costumbre esta nunca perderé que ya Creo si para comprobar –cuando cierras los ojos–, estómago transparente. cuerda esa debajo de ti aún vibra clau en un altre cofre? Tot just dubtam si la por serà nostra nostra si la por serà dubtam just Tot cofre? en un altre clau altra ficció. també una o serà alegria, estranya d’una fill. Els hereus de circ, Som artistes marxar al desterrament. de irreprimible amb un desig a l’estómac de mirar-te el costum que ja mai no perdré Crec encara teu sota a si comprovar a per ulls–, els tanques –quan transparent. corda vibra aquesta

Francis Sánchez Francis 352 355 Castillo Suárez Alsasua, 1976

Llicenciada en Filologia Basca, treballa com a tècnica d’eusquera de l’administració local. És acadèmica corres- ponent de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca-Euskalt- zaindia des del 2013. Ha guanyat dues vegades el concurs de poesia de l’Ajuntament de Pamplona amb els poema- ris Amodio galduak [Amors perduts] (1999) i Bitaminak [Vitamines] (2000), i dues altres el premi Ernestina de Champourcín, que convoca la Diputació d’Àlaba, amb les obres Iragarki merkeak [Anuncis econòmics] (2000) i Madarikazioa [Maledicció] (2003). Els darrers anys, CASTILLO a més de diferents volums de literatura infantil i articles d’opinió, han arribat a les llibreries sis llibres de poesia SUÁREZ d’aquesta poetessa navarresa, qui només escriu en llengua basca: Mugarri estaliak [Fronteres ocultes] (Susa, 2000); Spam poemak [Poemes spam] (Elkar, 2004); Bala hutsak [Bales buides] (Elkar, 2006); Souvenir (Elkar, 2008), es- crit amb l’ajut de la beca Joseba Jaka de la Fundació Elkar; Urtebetetze festa [Festa d’aniversari] (Elkar, 2012) i el po- ema il·lustrat Zerua berun [Cel plomís] (Mezulari, 2014), guanyador del premi Peru Abarka d’àlbums il·lustrats per a persones adultes. En aquests moments està enllestint el seu darrer llibre de poemes anomenat Irautera [Perma- nència] (Elkar, 2019). Actualment governa el blog de lite- ratura Iparraldeko neska.

356 357 Castillo Suárez 359 Zu gabe eta nire kontra nire eta Zu gabe larrua da zurekin belaze batera bidaiatzea Ebaki gabeko Azienda alferrik zenbatzea. Izei amerikarrak jotzea. den arbola bezain loratzen Neguan entzutea. ez besterik orbainari ahoaren zure baina nahi nuke, desleiala izan ditut egunak. ematen lotuta zure nahi dutenei joaten uzten. Bart, ordea, joan Ez diet Goizean eraman nauzu agur esatera. ohera ekarri nauzu etxe gabeko autoa dagoen tokira, baina ni errezelik nire kontra. nire batean geratu eta naiz. Biluzik. Zu gabe No deix partir els que se’n volen anar. En canvi, anit En canvi, anar. volen partir els que se’n deix No matí adéu. Avui llit per dir-me dur al teu vas em passada he quedat dins una però el meu cotxe, m’has duit allà on és meva. Nua. Sense tu i en contra sense cortines. casa Follar amb tu és viatjar a un prat d’herba sense segar. prat d’herba sense tu és viatjar a un amb Follar més res sentir No americans. els avets Contar inútilment que deslleial com l’arbre ser tan Voldria que el bestiar. la fermada al tall de pas els dies però a l’hivern, floreix boca. teva Sense meva contra tu i en

Castillo Suárez Castillo 358 Castillo Suárez 361 Hobe da ez galdetzea maite ote gaituzten ote maite galdetzea da ez Hobe idatziak, uztea: altzariak, seme-alabak, ez da ezer Hobe Maite galdetzea. ez da ezer argazkiak. Hobe pinudiak, dakitelako dutenek bakarrik maite ala ez, gaituzten akabatzen. eta hura zedarritzen gabe bizitzen; maitetasunik gorputza dizut: nire hau eskatuko aldian honako Hurrengo markatzen dituzun aurretik zuhaitzak bota marka dezazula, horrela eta ahazteko Ezer ez galdetzeko. Ezer ez bezala. bat egidazu Marka arrosa ekartzeko. gogora berriz ez bestera. ertz batetik bularrean, naiz. Douglas izei bat bezala, zain egongo Hilabeteetan mugan. Zapaldu arteko orainaren eta lehortzen. Iraganaren minik eginen. didalako ez Ez dakidanak elurretan. gabeko Esperaré durant mesos. Com un avet Douglas, assecant-me. Douglas, Com un avet mesos. durant Esperaré A les neus sense i el present. el passat entre A la frontera fa mal. el que no conec no em Perquè trepitjar. La propera vegada et demanaré el següent: que marquis que el següent: demanaré et vegada La propera abans de fer-los tal com fas amb els arbres el meu cos, no haver Per de demanar res. no haver Per caure. de portar-lo manera no haver i d’aquesta res d’oblidar rosa una marca Fes-me cop a la memòria. un altre fins a l’altre. extrem al pit, d’un És millor no deixar res: els mobles, els fills, els escrits, els fills, els els mobles, no deixar res: És millor Si ens res. És millor no demanar les fotos. els pinars, saben estimen només els que perquè o no, estimen i eliminant-lo. sense amor; limitant-lo viure És millor no demanar si ens estimen si ens demanar no És millor

Castillo Suárez Castillo 360 Castillo Suárez 363 Elur maluta Elur pertsonak. diren maluten gisakoak Badira elur direnak. desagertzen gu ukitutakoan Ederrak, hotzak, Hi ha persones que són com els flocs de neu. que són com Hi ha persones toquen. quan ens desapareixen aquelles que fredes, Formoses, Floc de neu Floc

Castillo Suárez Castillo 362 Castillo Suárez 365 Noiz hasten da une bat oroitzapen izaten oroitzapen une bat da hasten Noiz artean. dudala besoen ez ezer Zuk badakizu artean. odolbilduen zer dagoenZuk badakizu nire hoberik. dut nahi Nik ez besterik. dut nahi Nik ez gaituzte. lotzen haurrek diren ez Jaio genituenekiko dolu amaigabeak. Ezagutu ez gara gu. ni ez Baina zu eta Ez ginen inoiz gu izan. ez. besterik bi pareta, Suteak zutik utzitako zatian bizi naiz. okerreko geroztik Bitan zatitua nagoenez izaten. den une bat oroitzapen nahirik noiz hasten Jakin D’ençà que estic tallada en dues parts visc al tall errat. tallada en dues parts visc que estic D’ençà record. a tornar quan comença un instant saber Volent Saps que no tenc res entre els braços. entre no tenc res Saps que els meus coàguls. hi ha entre el que saps ja Tu millor. vull res No vull altra cosa. No uneixen. Els fills no nats ens conèixer. vàrem qui no Els dols infinits pels no som nosaltres. tu i jo Però esser nosaltres. Mai vàrem més. deixar l’incendi, res que va dretes Dues parets Quan comença un instant a tornar record a tornar començaQuan un instant

Castillo Suárez Castillo 364 Castillo Suárez 367 Eukaliptoak ditudanean ikusten Eukaliptoak bide bazterrean eramango nauzula. etxera badakit zure duzula lo, hartuko erdian Ohearen egitean, goizean, egurra eta, bakoitzean, aizkorakada zarela, egongo gainean nire mugitu gabe, dezadan, ez ihes egin zakur bat hildako eta bazterrean. dadin autobide agertu ez Quan veig els eucaliptus Quan veig del camí a la vorera duràs a ca teva. sé que em al bell mig del llit, Que t’adormiràs llenya, i, de matí, quan facis seràs damunt meu amb cada cop de destral, sense moure’t, fugi, no hi perquè un ca mort i no aparegui de l’autopista. a la vorera Eucaliptus

Castillo Suárez Castillo 366 Castillo Suárez 369 Itzulmina Orkatza naiz gurutzatzen. goizaldean soroa esatea Maite nauzula jarraitzeko, ez trostan litzateke nahikoa isiltasuna. da zure beltza baina izotz bakardadera. Ez naiz laketzen Min bat kontaidazu nazazun. agertuko logelara naiz estal zure eta Gau bat emadazu dizut erakutsiko eta dela hautazkoa. ez maitetasuna Lursail bat salduidazu elkarri diogu frogatuko eta inorenak. direla ez bihotzak gure bat egidazu Hesi diogu neurria hartuko eta etsiari. gure Orkatza naiz txarrantxak zauriturik. dakit banaizena. esanda ferekek Zure Som un cabirol clareja. un camp quan travessant dir que m’estimes Seria suficient de trotar, per a deixar és el teu silenci. gelada negra però solitud. a la m’acostum No un mal Conta’m em tapis. perquè al teu dormitori i compareixeré una nit Dóna’m mostraré i et no és optatiu. que l’amor terreny un Ven-me a l’altre l’un i ens provarem cors que els nostres a ningú. no pertanyen un tancat Fes-me desesperança. la mida a la nostra i prendrem ferit pel fils de ferro. Som un cabirol carícies. teves m’ho han dit les Sé el que som perquè Enyorança

Castillo Suárez Castillo 368 Castillo Suárez 371 Itsasorik ez den lekuan jaio nintzen lekuan den ez Itsasorik nintzen: den lekuan jaio ez Itsasorik artean. nintzen akazien gaztainondoa galdu aurretik aldez Haurtzaroa artean hazi nintzen. gurasoen liburuen eta nahi nuke, izan batekoa toki Mugaz bestaldeko maitatu maite nautenak. areago inbaditzaileak zuhaitzak eta Bertako jakin, bereizten desira, beharra eta sexua. gupida eta poema bat idatzi. den ez Zuri buruzkoa Vaig néixer en un indret on no hi ha mar: indret en un néixer Vaig les acàcies. enmig de era un castanyer d’hora la infància abans perdre Vaig dels pares. els llibres entre créixer i vaig de la frontera, costat de l’altre lloc d’un ser Voldria els que m’estimen. més estimar Saber diferenciar i els invasors, autòctons els arbres la necessitat i el desig, la compassió i el sexe. poema que no parli de tu. un Escriure Vaig néixer en un indret on no hi ha mar on no un indret en néixer Vaig

Castillo Suárez Castillo 370 Castillo Suárez 373 Prozesionaria habia bat habia Prozesionaria Maite zaitut ezagutzen, iragana nire duzulako ez jakin nahi orainaz nire duzulako ez egongo. etorkizunean nire zarelako ez eta adinarekin zure Izan ere, osorik gordetzen, du bihotza inork ez badakit nirearekin eta eramaten gaituela beti sexuak tokietara. okerreko hondoan; begien Pinu beltzak dituzu habia bat umetokian. nik prozesionaria T’estim el meu present, no coneixes perquè del meu passat saber no vols perquè futur. no seràs al meu i perquè edat la teva amb De fet, el cor complet, ningú no guarda sé i amb la meva ens duu sempre que el sexe als llocs errats. al fons dels ulls; pins negres Tens dins la matriu. jo un niu de processionària Un niu de processionària niu de Un

Castillo Suárez Castillo 372 Castillo Suárez 375 Siamdarrak kanta dauden Badakit zenbat zureraino. ohetik nire logelan geratzen zaidan denbora Zure naiz. ez besterik hartzen dugunean. Siamdarrak gara lo batean, egunen diogu Elkarri azala urratuko baina, bitartean, ditugu. beldur berberak arnasten Sé quantes cançons hi ha Sé quantes llit fins al teu. des del meu més que el temps som res No cambra. a la teva que em queda agafam la son. Som siamesos quan la pell, Qualque dia ens esquinçarem però, mentrestant, pors. mateixes les respiram Siamesos

Castillo Suárez Castillo 374 Castillo Suárez 377 Txori herrariak Txori batean Taberna diodanean heltzen uzten bati eskutik ezezagun natzaiola, bizkarrari lotuko bere badakit ondotik herrariek txori galarazitako lanbroak dizkidatela birikak. hartuko irabazi. borrokarik baten kontrako Ez dut inoiz hasiera bati zauririk erakutsi. ezezagun inoiz Ez diot berri emateko Bakardadearen asmatzen badute hitz bat beste dute irteera txoriek. aurkituko Quan permet a un desconegut que m’agafi la mà m’agafi que a un desconegut Quan permet en un bar esquena, a la seva m’aferraré sé que després boira la perdre fet errants que ha que els aucells el pit. em prendran un començament. mai una lluita contra guanyat he No desconegut. mai cap ferida a un mostrat he No la sortida Els aucells trobaran paraula una altra si inventen per a definir la solitud. Aucells errants Aucells

Castillo Suárez Castillo 376 Castillo Suárez 379 Esporak ditudan gauza guztiekin ez Aitortzen dut lo. egiten nituzke nahiko zeharkatu Iratze-sailak ametsetan, esan naizela ez loratuko ni ere eta gizonei. baitako nire artean Esporak utzi izaren hatzak dituzten bitartean. sartzen sexuan nire Behar ditudala esan lingua franca batean, moduan. denek ulertzeko jantzi. arropa Bezperako tokia tokiaren Nagoen da distantzia arteko nukeenaren nahiko egon eta bakardadea. La solitud lloc on som el entre és la distància ser. i allà on voldria Somii el que no confés. amb tot les falgueres totes travessar Voldria en somnis, meus homes interns els i dir a tots que jo tampoc no floriré. els llençols entre Deixar les espores fiquen mentre sexe. els dits dins el meu Dir que els necessit en una lingua franca, ho puguin entendre. de manera que tots del dia abans. la roba Vestir Espores

Castillo Suárez Castillo 378 Castillo Suárez 381 Damua Eskuekin dizkidazunean estutzen kontra izterrak zure ikusi. didazu iragana ezin da, antza daukan norbait Nire ni izan nintekeena, zabalean. lurmentzen dena egurats dute akabera: Gauza eder guztiek maitasunak. elurrak eta bai. Damuak ere Tot el que és bell té un final: el que és bell té Tot la neu i l’amor. el penediment. També No em pots veure el passat veure em pots No teu contra les cuixes quan em prems amb les mans. que se m’assembla, És qualcú que podria ser jo, que es fon a la intempèrie. Penediment

Castillo Suárez Castillo 380 Castillo Suárez 383 Parkour egitea Parkour ari zinen Gidatzen musika. nik hautatzen nuen eta nizunean begiratzen Saihetsetik zenuen. begiratzen zuk aurrera dut Gorroto duenean, egiten parkour bihotzak neure nizun. esan zaitu maitagarri, egiten Baina horrek zenidan; esan edozein ingururatzen zaizun litzateke maiteminduko zu ezagututakoan. Ziurtasun falta bat dela ziurtasun mota ikasi nuen zurekin. Basurdea harrapatu genuen autoarekin hartan. egun atera Nik noranahikotik nuen ihes egin eta bitartean. polizia zetorren bihotza Nire geratu zen, bazterrean errepide erraien artean. lehertutako dut pentsatzen Batzuetan errazena; zela aukerarik ihesa batzuetan, beste berriz, hartan hartu nuela egun erabakirik zailena. nire De vegades pens De vegades més fàcil; que fugir era l’opció d’altres, en canvi, prendre que aquell dia vaig decisió més complicada. la meva El dia el senglar envestir que vàrem amb el cotxe. poder sortir com vaig Vaig fugir i vaig la policia. arribava mentre El meu cor de la carretera, a la vorera quedar va esquinçades. enmig de les vísceres Vaig aprendre amb tu aprendre Vaig que la manca de seguretat és un tipus de seguretat. Conduïes música. la i jo triava de costat mirava Quan et endavant. cap tu miraves Odii parkour, quan el meu cor fa dir-te. vaig fa atractiva, et això Però dir-me; vares que se t’acosti qualsevol s’enamoraria en conèixer-te. Fer parkour Fer

Castillo Suárez Castillo 382 Castillo Suárez 385 Negutegi batean Negutegi izanagatik Negua pago zaizkie gazteei. lotzen hostoak nizun sinetsi Nik ere zenidala udazkenean, helduko da osatzen ditugun gauzekin ez baina bizitza egiten batik bat, dutenekin. ez garrantzirik horiekin eta dakit nora noan. Orain nik baizik ez Ez naiz tematzen bihurtzen. kontrakoa naizenaren joaten zaizkit Egunak errepideetan batean. gauak negutegi eta Basoak ditut maite, ikusi. baina nahiago dut autotik Basoak ditut maite, balute. su hartuko baina nahiago nuke Ez dut maitasuna bilatzen, baitut ustearekin: nahikoa funtsa alferrik da minaren norbaitengan bilatzea. beste Baldament sigui hivern, Baldament als fajos joves. les fulles s’aferren creure vaig et també Jo en la tardor, que me’l prendries que no feim, es compon principalment d’allò la vida però i del que no té importància. d’allò cap a on vaig. Ara només jo no sé m’entossudesc No en el contrari del que som. en transformar-me Els dies em defugen a les carreteres i les nits dins un hivernacle. els boscos, Estim des del cotxe. veure’ls preferesc però els boscos, Estim que es cremassin. preferiria però l’amor, cerc No amb la creença: Doncs en tenc a bastament del dolor l’essència és inútil cercar en qualcú altre. En un hivernacle En un

Castillo Suárez Castillo 384 387 Como hace 3.000 años Héctor Alterio i José Luis Merlín Dissabte 23 de març, 20.30 h

Interpretar León Felipe ha estat, des de sempre, un desig personal d’Héctor Alterio. Per això, l’espectacle Como hace 3.000 años ens proposa un passeig basat en una selecció de poemes amb els quals l’actor argentí s’identifica plenament donant vida als textos. COMO HACE 3.000 AÑOS 3.000 HACE COMO Amb l’acompanyament de composicions de Piazzola, Turina, Rodrigo i de José Luis Merlín mateix, la tria de textos reflecteix la coincidència dels sentiments comuns entre els autors i l’intèrpret gràcies a l’alta implicació emocional d’Alterio en aquest espectacle, en què destaca especialment la presència de textos de León Felipe, aquest poeta maleït, venerat i alhora oblidat, que fa infinitats de retrets a la humanitat.

388 389 Cita a cegues Sol Picó i Marco Mezquida Diumenge 5 de maig, 19.00 h

Dos animals escènics, la ballarina Sol Picó i el pianista Marco Mezquida, ens conten una història d’amor amb els llenguatges del moviment i de la música. Quan comença, al fons de l’escenari, hi veim una conversa en un xat: “Mosquetamorta busca un amor a cegues”. És CITA A CEGUES A CITA així literalment com els dos artistes apareixen en escena, cadascun per un cantó del pati de butaques, amb el ulls embenats, cercant l’altre a les palpentes, mentre toquen seients i espectadors. Encara amb els ulls embenats, sense paraules i envoltats d’un ambient molt auster (tan sols un piano i una estora vermella), comença aquesta història d’amor entre la música i la dansa. La música inicia una maniobra d’apropament amb una melodia tranquil·la, suau, segura. La dansa se li acosta amb moviments sinuosos, serpentejants, gairebé de contorsionista que rodeja amb els seus membres el cos de l’altre. La música s’accelera. La dansa adquireix moviments estranys, salvatges. La ballarina es mou tota, fins els músculs més petits. Tot creix ad infinitum fins que s’atura amb els alens espessos de l’orgasme final.

Tot seguit, la història d’amor continua com totes les històries d’amor quan els amants es treuen la bena dels ulls.

Sol Picó i Marco Mezquida saben com amarar l’espectador d’art poètic, és a dir, d’emocions, de pensaments i d’humor.

390 391 No em va fer Joan Brossa Cabosanroque Dimecres 8 i fins al 14 de maig

Sota el nom d'un vell transatlàntic, Cabosanroque neix l'any 2001 com un grup de música dedicat a l'experimentació sobre les capacitats expressives —musicals i escèniques— d'instruments mecànics automàtics sorgits de la recuperació d'objectes NO EM VA FER JOAN BROSSA JOAN FER VA EM NO quotidians. No em va fer Joan Brossa és una instal·lació sensorial, sonora i plàstica, creada a partir de diversos passatges desenvolupats per Joan Brossa durant els anys quaranta i cinquanta. Aquests textos s'han treballat amb vuit alumnes amb capacitats especials del Centre Ocupacional i Especial de Treball del Pla de l'Estany a Banyoles. Cadascun d'ells ha llegit els poemes d'una manera diferent, condicionats per la seva capacitat de comprensió lectora i una dicció absolutament particular. A partir d'aquí, en el treball de Torrents i Aixut, primer hi ha so, després l'objecte i finalment l'escultura, encara que, com en l'obra de Joan Brossa, els objectes són descontextualitzats, absorbits i rearticulats. Cabosanroque pretén que el públic combini aquests elements, situats en un rectangle amb una gran densitat gestual, d'una manera subjectiva i molt diferent per a cadascun: experimentar i no entendre.

Idea, conceptualització, creació, construcció, disseny d’il·luminació, concepció sonora i composició: Laia Torrents i Roger Aixut (Cabosanroque)

393 alCANTARa MANUEL Mayte Martín Dijous 9 de maig, 20.00 h

El XXI Festival de Poesia de la Mediterrània presenta en el seu concert central la cantant catalana de flamenc i de boleros Mayte Martín, compositora i sentidora de les veus de la poesia, que ha musicat els versos fondos i lluminosos del poeta malagueny Manuel Alcántara (1928-2019). al Mayte Martín connecta amb la lírica i el caràcter íntim dels M a R A NT A C L NUE A poemes alcanterians i ha fet dotze cançons que ofereixen l’emoció i la llum del Sud i que ens interpretarà com a fonament del seu espectacle alCANTARa MANUEL. La veu sensible i commovedora de Mayte Martín ens donarà la veritat sonora dels mons d’Alcántara: els paisatges de la infantesa del poeta, les seves vivències de la guerra civil, la Mediterrània, Màlaga, la seva relació amb Picasso, Miguel Hernández o Manuel Altolaguirre... Un treball de Martín elaborat amb venerable respecte i passió per la poesia de l’autor en què la cantaora surt de les fronteres del flamenc sense perdre la seva vena més jonda. Aquí ens demostra que poques cantaores tenen la sinceritat de la seva veu, la riquesa dels seus registres i la càlida melangia amb què desgrana i fecunda els versos del poeta Manuel Alcántara que ens ha deixat el 17 d'abril de 2019.

Veu i guitarra: Mayte Martín Guitarra: Alejandro Hurtado Contrabaix: Guillermo Prats Violí: Biel Graells Percussió: Chico Fargas

395 El Petit de Cal Eril Dimarts 28 de maig, 20.00 h

El Petit de Cal Eril (àlies de Joan Pons Villaró) és un músic català, originari de la Segarra, que ha creat, amb una banda magnífica, un pop metafísic entre el folk-rock i la psicodèlia. Els seus sis discos singulars i excel·lents són: Per què es grillen les patates (2007), I les sargantanes al sol (2009), Vol i dol (2010), La figura del buit (2013), EL PETIT DE CAL ERIL CAL DE PETIT EL La Força (2016) i Triangular (2018). Aquest darrer disc produït, enregistrat i plantejat com una trilogia d'EP, on tot gira al voltant del número tres, amb tres cançons cadascun, que no tenen un ordre lineal i gravades en tres estudis diferents en tres èpoques de l’any, que fou un gran èxit. I ara publica Energia fosca (2019), que presentarà a Mallorca per primera vegada en concert.

En el seu format de banda sembla que jugui, que fer música sigui per a ell com la continuació d’una forma ale- gre i desimbolta de viure, que manifesta amb un somriure gairebé permanent. Les seves lletres no acaben de ser mai explícites, la seva sonoritat té un punt aparentment ingenu i fins i tot naïf que embolica en ambients equidistants al pop i al folk i que posen la pell de gallina amb una creativitat fan- tàstica.

Veu i guitarra: Joan Pons Villaró Bateria: Ildefons Alonso Guitarra i teclats: Jordi Matas Baix: Dani Comas Teclats: Artur Tort

397 Andreu Riera i Antònia Vicens Dijous 30 de maig, 20.00 h

El XXI Festival de Poesia de la Mediterrània reuneix un pianista i una poeta, o un poeta del piano i una pianista de les lletres, en un muntatge en constant creació, un work in progress permanent que permetrà conèixer de primera mà l’obra poètica d’Antònia Vicens i la interpretació al piano d’Andreu Riera. ANDREU RIERA I ANTÒNIA VICENS ANTÒNIA I RIERA ANDREU Antònia Vicens (Santanyí, 1941), amb una obra narrativa extensa, no va publicar el primer poemari fins al 2009, Lovely, seguit de Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls (2017). Aquest any passat ha rebut el Premi Nacional de Poesia per aquest darrer llibre.

Andreu Riera (Manacor, 1965), amb una sòlida formació clàssica i nombrosos concerts arreu del món, ha publicat, el 2018, Cinema per a tres, un disc amb composicions de Rafel Aguiló i produït per Joan Bibiloni, un treball en el qual el pianista, en paraules d’Antoni Parera fons, “dóna un sentit espectacular a cada obra exultant, directament a l’ànima”.

399 Poesia és estimar Exposició dels XXI festivals de poesia de la mediterrània Del 7 al 30 de maig

Feim una exposició per celebrar i recordar els vint-i-un anys del Festival de Poesia de la Mediterrània, que va néixer amb uns fins locals-universals: per un cantó, reivindicar la poesia en viu i recitada per cada escriptor com a punt d’encontre més enllà de les fronteres lingüístiques i polítiques, i per l’altre cantó, fomentar la creació mitjançant la coneixença, la col·laboració i l’intercanvi dels poetes dins un espai multilingüe i multicultural.

Al passeig de la Rambla de Palma els vianants trobaran un conjunt de plafons amb vint poemes seleccionats per fer presents cadascun dels anys del Festival, que es podran escoltar a través d’una aplicació QR.

Al Teatre Principal, dins el vestíbul de la Sala Petita, hi haurà panells que reflectiran totes les realitzacions del festival des del seu inici: poetes que hi han assistit, espectacles poètics que s’han realitzat, llibres que s’han publicat, cartells, vídeos i fotografies que s’han fet. Es projectaran també tres vídeos recordatoris. El primer serà un muntatge de les imatges calidoscòpiques dels devuit primers festivals realitzat per La Perifèrica. Els altres dos seran peces fetes per Magnètika en els seus seguiments singulars i creatius dels dos darrers festivals. Aquest material audiovisual es projectarà també a l’Aljub del Museu Es Baluard.

El fet de dedicar el XXI Festival de Poesia de la Mediterrània de 2019 al poeta Joan Brossa en el centenari del seu naixement ens ha impulsat a fer-li, als Jardins del Centre Cultural de la Misericòrdia, una instal·lació d’homenatge, que titulam “Brossiana”, i que anirà acompanyada d’una mostra representativa de la seva poesia gràfica.

401 I II FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA ABRIL DE 1999 MAIG DE 2000 DEDICAT A MARIÀ VILLANGÓMEZ

FESTA DE LA POESIA: 20 D’ABRIL FESTA DE LA POESIA: 3 DE MAIG AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN MARÍA VICTORIA ATENCIA CASTELLÀ MÀLAGA MONTSERRAT ABELLÓ CATALÀ BARCELONA ANTONIO CARVAJAL CASTELLÀ GRANADA MARGARITA BALLESTER CATALÀ BARCELONA BENEDETTA CASCELLA ITALIÀ ITÀLIA BIAGIO CEPOLLARO ITALIÀ ITÀLIA BARTOMEU FIOL CATALÀ MALLORCA THANÀSSIS HADZÒPOULOS GREC GRÈCIA JOSÉ HIERRO CASTELLÀ MADRID JOSÉ HIERRO CASTELLÀ MADRID CHARLES JULIET FRANCÈS FRANÇA BERNARD MANCIET OCCITÀ FRANÇA ANTONI MARÍ CATALÀ EIVISSA ANNA MONTERO CATALÀ VALÈNCIA MONCEF MEZGHANNI ÀRAB TUNÍSIA FRANCESC PARCERISAS CATALÀ BARCELONA JOAN PERUCHO CATALÀ BARCELONA YADOLLAH ROYAÏ PERSA IRAN MARTA PESSARRODONA CATALÀ BARCELONA MICHAL SNUNIT HEBREU ISRAEL JOSEP PIERA CATALÀ VALÈNCIA PONÇ PONS CATALÀ MENORCA MANOLIS RASOULIS GREC GRÈCIA BASMA SEDKI DAJANI ÀRAB JORDÀNIA RONNY SOMECK HEBREU IRAQ MOHAMED YEBARI ÀRAB MARROC

402 403 III IV FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA MAIG DE 2001 MAIG DE 2002 DEDICAT A JOAN ALCOVER I ANTONI MARIA ALCOVER DEDICAT A VICTOR HUGO, JACINT VERDAGUER I LUIS CERNUDA

FESTA DE LA POESIA: 15 DE MAIG FESTA DE LA POESIA: 15 DE MAIG A L'AUDITÒRIUM AL CENTRE CULTURAL LA MISERICÒRDIA DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN JOSÉ MARÍA ÁLVAREZ CASTELLÀ MÚRCIA ADONIS ÀRAB SÍRIA ENRIC CASASSES CATALÀ BARCELONA AZIZA AHDIYA ÀRAB SÀHARA OCC. JUANA CASTRO CASTELLÀ CÒRDOVA JULIEN BLAINE FRANCÈS FRANÇA NARCÍS COMADIRA CATALÀ GIRONA JOSEFA CONTIJOCH CATALÀ BARCELONA MANUEL FORCANO CATALÀ BARCELONA MARIA JOSEP ESCRIVÀ CATALÀ VALÈNCIA HAWAD TUAREG NÍGER MANUEL FORCANO CATALÀ BARCELONA ALBERTO MASALA CARLES HAC MOR CATALÀ LLEIDA ACOMPANYAT D’ANTONIO ARE SARD ITÀLIA MOHAMMED HAMZA GHANAYEM ÀRAB ISRAEL DOLORS MIQUEL CATALÀ LLEIDA BERNARD HEIDSIECK FRANCÈS FRANÇA JOAN NAVARRO CATALÀ VALÈNCIA MANUEL MARÍ CATALÀ EIVISSA JAUME POMAR CATALÀ PALMA SALWA AL NEIM ÀRAB SÍRIA RAMI SAARI HEBREU ISRAEL ANA ROSSETTI CASTELLÀ CADIS JEAN SERRA CATALÀ ALGÈRIA JÚLIA ZABALA CATALÀ VALÈNCIA

404 405 V VI FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA MAIG DE 2003 MAIG DE 2004 DEDICAT A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, DEDICAT A JOAN ALCOVER, MIQUEL COSTA I LLOBERA, TOMÀS GARCÉS I JOSEP M. LLOMPART JOAN ROSSELLÓ DE SON FORTEZA, SALVADOR DALÍ, ARTHUR RIMBAUD I GEORGE SAND

FESTA DE LA POESIA: 16 DE MAIG FESTA DE LA POESIA: 21 DE MAIG AL CENTRE CULTURAL LA MISERICÒRDIA DE PALMA AL PATI DEL CONVENT DE SANTA CLARA DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN ANNA AGUILAR-AMAT CATALÀ BARCELONA VICENÇ ALTAIÓ CATALÀ BARCELONA JULIEN BLAINE FRANCÈS FRANÇA AÏCHA BASSRY ÀRAB MARROC HASSAN EL OUAZZANI ÀRAB MARROC MAYA BEJERANO HEBREU ISRAEL JUAN A. GONZÁLEZ IGLESIAS CASTELLÀ SALAMANCA ISLA CORREYERO CASTELLÀ CÀCERES TAMIR GREENBERG HEBREU ISRAEL EDUARD ESCOFFET CATALÀ BARCELONA GASPAR JAÉN I URBAN CATALÀ ALACANT CHRISTOPHE FIAT FRANCÈS FRANÇA RICCARDO MASSARI ITALIÀ ITÀLIA ALAA KHALED ÀRAB EGIPTE IMMANUEL MIFSUD MALTÈS MALTA MARIA LAINA GREC GRÈCIA SALVADOR OLIVA CATALÀ GIRONA JOSÉ CARLOS LLOP CASTELLÀ MALLORCA VINYET PANYELLA CATALÀ BARCELONA SVETLANA MAKAROVIC ESLOVÈ ESLOVÈNIA CARLES REBASSA CATALÀ MALLORCA PERE ANTONI PONS CATALÀ MALLORCA MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN CASTELLÀ BARCELONA SUSANNA RAFART CATALÀ GIRONA ESTER XARGAY CATALÀ GIRONA ALBERT ROIG, ACOMPANYANT DEL MÚSIC KRISHOO MONTHIEU CATALÀ TARRAGONA LELLO VOCE ITALIÀ ITÀLIA

406 407 VII VIII FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA MAIG DE 2005 JUNY DE 2006

NIT DE LA POESIA: 20 DE MAIG VESPRE DE POESIA: 2 DE JUNY AL PATI DE LA MISERICÒRDIA DE PALMA AL PATI DE LA MISERICÒRDIA DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN ZUHAIR ABU SHAYEB ÀRAB JORDÀNIA IBTISAM AL-MUTAWAKKIL ÀRAB IEMEN JOSEP LLUÍS AGUILÓ CATALÀ MALLORCA XUAN BELLO ASTURIÀ ASTÚRIES VICENT ALONSO CATALÀ VALÈNCIA HILARI DE CARA CATALÀ MELILLA MOSHE BENARROCH HEBREU MARROC FATÉMA CHAHID FRANCÈS MARROC MIQUEL CARDELL CATALÀ MALLORCA RABIA DJELTI ÀRAB ALGÈRIA DAVID CASTILLO CATALÀ BARCELONA ANTONI GOST CATALÀ MALLORCA XÈNIA DYAKONOVA RUS RÚSSIA JORDI LLAVINA CATALÀ BARCELONA LARBI EL HARTI CASTELLÀ MARROC MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATALÀ MALLORCA VICENTE GALLEGO CASTELLÀ VALÈNCIA NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS CATALÀ BARCELONA FRANCESC GARRIGA CATALÀ BARCELONA ÀLEX SUSANNA CATALÀ BARCELONA HASSAN NAJMI ÀRAB MARROC KIRMEN URIBE EUSQUERA BISCAIA NATHALIE QUINTANE FRANCÈS FRANÇA MIGUEL ÁNGEL VELASCO CASTELLÀ MALLORCA GIRGIS SHOUKRY ÀRAB EGIPTE ANTONI VIDAL-FERRANDO CATALÀ MALLORCA GHJACUMU THIERS CORS FRANÇA

ESPECTACLES I INICIATIVES

TALLER DE POESIA PER A NINS ESPECTACLES I INICIATIVES Jardins de la Misericòrdia, Palma

RECITAL TALLER DE POESIA PER AL JOVENT Universitat de les Illes Balears Jardí Botànic de la Misericòrdia, Palma Claustre edifici Ramon Llull, Palma

RECITAL POÈTIC ACCIÓ POÈTICA I POLIPOÈTICA Jardí Botànic de la Misericòrdia, Palma Amb Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, POESIA ELECTRÒNICA (SONAR) Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Amb Sólo los Solo i No-Domain Rubén Santiago i Miquel Seguí. Direcció: Pedro Oliver Pati de la Misericòrdia, Palma Pati de la Misericòrdia, Palma

408 409 IX X FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA MAIG - JUNY DE 2007 JUNY DE 2008 DEDICAT A JOSEP PALAU I FABRE DEDICAT A MARIA ANTÒNIA SALVÀ, MERCÈ RODOREDA I MARIA MERCÈ MARÇAL

FESTA DE LA POESIA: 1 DE JUNY NIT DE LA POESIA: 5 DE JUNY AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN AHMED ASSID AMAZIC MARROC MARIA DEL MAR BONET CATALÀ MALLORCA ANTONINA CANYELLES CATALÀ MALLORCA LOLITA BOSCH CATALÀ BARCELONA OSAMA ESBER ÀRAB SÍRIA MARIA GRECH GANADO MALTÈS MALTA ÀNGELS GREGORI CATALÀ VALÈNCIA PEREJAUME CATALÀ BARCELONA JOAN MANRESA CATALÀ MALLORCA SEBASTIÀ PERELLÓ CATALÀ MALLORCA MANUEL ANTÓNIO PINA PORTUGUÈS PORTUGAL MANUEL RIVAS GALLEC LA CORUNYA BERTA PIÑÁN ASTURIÀ ASTÚRIES MÀRIUS SAMPERE CATALÀ BARCELONA JAUME PONT CATALÀ LLEIDA IPEK SEYALIOGLU TURC TURQUIA MONTSERRAT RODÉS CATALÀ BARCELONA AIDEN SHAW ANGLÈS REGNE UNIT MARC ROMERA CATALÀ BARCELONA ÀNGEL TERRON CATALÀ MALLORCA GABRIEL DE LA S. T. SAMPOL CATALÀ MALLORCA COLM TÓIBÍN ANGLÈS IRLANDA LUIS ANTONIO DE VILLENA CASTELLÀ MADRID NADA YOUSIF ÀRAB IRAQ SALEM ZENIA AMAZIC ALGÈRIA MONIKA ZGUSTOVA TXEC REPÚBLICA TXECA

ESPECTACLES I INICIATIVES

TREU BANYA Concert de Gerard Quintana Teatre Principal, Palma

L’ACADÈMIA DELS DESCONFIATS Epectacle d’Enric Casasses i Pascal Comelade Teatre Principal, Palma

410 411 XI XII FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA JUNY DE 2009 FEBRER - JULIOL DE 2010 DEDICAT A MARIA ÀNGELS ANGLADA, DEDICAT A JOAN MARAGALL, ROSA LEVERONI IANNIS RITSOS I RAIMON I MÀRIUS TORRES

NIT DE LA POESIA: 4 DE JUNY FESTA DE LA POESIA: 2 DE JUNY AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN ANTOINE CASSAR MALTÈS REGNE UNIT SALEH ABDALAHI HAMUDI CASTELLÀ SÀHARA OCC. YOLANDA CASTAÑO GALLEC LA CORUNYA NICOLE BROSSARD FRANCÈS CANADÀ GIUSEPPE CONTE ITALIÀ ITÀLIA NEVENA BUDIMIR SERBI SÈRBIA GONZALO ESCARPA CASTELLÀ MADRID ANTONI CANU CATALÀ ITÀLIA FELIU FORMOSA CATALÀ BARCELONA JACQUES DUPIN FRANCÈS FRANÇA ANDRÁS GEREVICH HONGARÈS HONGRIA MUSTAFÀ KÖZ TURC TURQUIA ABEL MONTAGUT ESPERANTO LLEIDA JOSEP PEDRALS CATALÀ BARCELONA BRANE MOZETIC ESLOVÈ ESLOVÈNIA JAUME C. PONS CATALÀ MALLORCA BERNAT NADAL CATALÀ MALLORCA ARNAU PONS CATALÀ MALLORCA TERESA PASCUAL CATALÀ VALÈNCIA REMI RAJI NIGERIÀ NIGÈRIA MARTÍ SALES CATALÀ BARCELONA PERU SAIZ PREZ CASTELLÀ PERÚ LAWRENCE SCHIMEL ANGLÈS ESTATS UNITS CARLES SANTOS CATALÀ CASTELLÓ PIA TAFDRUP DANÈS DINAMARCA PEDRO TAMEN PORTUGUÈS PORTUGAL ALEMANY SUÏSSA ANTÒNIA VICENS CATALÀ MALLORCA CHRISTIAN UETZ JOSÉ VIALE MOUTINHO PORTUGUÈS PORTUGAL BLANCA LLUM VIDAL CATALÀ BARCELONA

ESPECTACLES I INICIATIVES

LA CAIGUDA D’AMLET NOCTURN (O LA CAIGUDA DE L’HAC) Acció visual, poètica i musical Autoria i interpretació de Jordi Oriol a càrrec de Carles Santos, amb direcció de Xavier Albertí dedicada a George Sand i Teatre Principal, Palma Frederic Chopin Sala d’actes edifici sa Riera, Palma MATCH BALL SINDREU PAISATGE I MEMÒRIA D’UN POETA ELS AMICS DE LES ARTS Interpretat per Albert Vilar Concert, al Teatre Principal, Palma amb direcció de Joan Monells ESPECTACLES I INICIATIVES Teatre Principal, Palma COM SI ENTRÉS EN UNA PÀTRIA Sobre textos de Joan Maragall, CANÇÓ CONTE amb Mireia Chalamanch i Oriol Genís PROJECTE MUT Concert de Silvia Pérez Cruz, amb direcció de Josep M. Miró Concert, al Teatre Principal, Palma Marta Robles i Aleix Tobias Casa Museu Llorenç Villalonga, Teatre Principal, Palma Binissalem 412 413 XIII XIV FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FEBRER - JULIOL DE 2011 MAIG - SETEMBRE DE 2012 DEDICAT A MANUEL SANCHIS GUARNER I A LES PERSONES I A LES DEDICAT A ANTONI MARIA ALCOVER, INSTITUCIONS QUE LLUITEN QUOTIDIANAMENT CONTRA LA VIOLÈNCIA FRANCESC DE B. MOLL, JOAN SALES, PERE CALDERS, AVEL·LÍ I, ESPECIALMENT, CONTRA LA VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA ARTÍS-GENER, TÍSNER I MIQUEL DOLÇ I DOLÇ

NIT DE LA POESIA: 25 DE MAIG NIT DE LA POESIA: 14 DE JUNY AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN MOHAMED ACHAARI ÀRAB MARROC MIQUEL BEZARES CATALÀ MALLORCA NICOLE D’AMONVILLE CASTELLÀ EL SALVADOR TERESA COLOM CATALÀ ANDORRA ANDRÍI ANTONOVSKYI UCRAÏNÈS UCRAÏNA PEDRO ENRÍQUEZ CASTELLÀ GRANADA BORJA BAGUNYÀ CATALÀ BARCELONA NAHID KABIRI IRANIÀ IRAN ANNIE BATS FRANCÈS FRANÇA MIQUEL ÀNGEL LLAUGER CATALÀ MALLORCA LOLITA BOSCH CATALÀ BARCELONA LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ CATALÀ MALLORCA MAITE BRAZALES CATALÀ MALLORCA VÍCTOR OBIOLS CATALÀ BARCELONA ISABEL GARCÍA CANET CATALÀ ALACANT JOAN PERELLÓ CATALÀ MALLORCA LLUÍS MAICAS CATALÀ MALLORCA ANDREU SUBIRATS CATALÀ BARCELONA RICARD MARTÍNEZ PINYOL CATALÀ TARRAGONA TIAGO TORRES DA SILVA PORTUGUÈS PORTUGAL RHODAH MASHAVAVE SHONA I ANGLÈS ZIMBÀBUE JAMES NÖEL FRANCÈS HAITÍ GERARD VERGÉS CATALÀ TARRAGONA

ESPECTACLES I INICIATIVES

AJO ESPECTACLES I INICIATIVES Recital de micropoesia Secall, Antònia Vicens i Antoni Teatre Principal, Palma Vidal Ferrando, a Raixa, Bunyola XIII POETES MARCEL CRANC JOAN MARAGALL, EL CIUTADÀ De Juan Manuel Galeas Concert, al Teatre Principal, Palma Lectura dramatitzada a càrrec Casa Museu Llorenç Villalonga, Binissalem de Rosa Novell 13 POETES PER LA SERRA Teatre Principal, Palma CONTRIBUCIÓ DE BÀRBARS Recital amb Miquel Cardell, De Joan Fullana, al Teatre Principal, Palma Antonina Canyelles, Àngels LAS MIGAS Cardona, Nicolau Dols, Aina Concert, al Teatre Principal, Palma ANNA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN Ferrer, Laia Martínez, Lluís Concert, al Teatre Principal, Palma Maicas, Sebastià Perelló, HABIBI Ricard M. Pinyol, Gabriel de la Espectacle, a la Casa Museu MARIA DEL MAR BONET AMB DANI ESPASA S.T. Sampol, Maria Victòria Llorenç Villalonga, Binissalem Concert, a la Casa Museu Llorenç Villalonga, Binissalem

414 415 XV XVI FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA JUNY - SETEMBRE DE 2013 ABRIL - MAIG DE 2014 DEDICAT A BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL DEDICAT A JOAN VINYOLI

NIT DE LA POESIA: 5 DE JUNY NIT DE LA POESIA: 3 D’ABRIL AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN BASEM AL-NABRISS ÀRAB PALESTINA DIONISIO CASTELLÀ MADRID FELIPE BENÍTEZ REYES CASTELLÀ CADIS MEZOUAR EL IDRISSI ÀRAB MARROC ROSA ALICE BRANCO PORTUGUÈS PORTUGAL GLÒRIA JULIÀ CATALÀ MALLORCA MARIA DO CEBREIRO GALLEC LA CORUNYA BLANCA LUZ PULIDO CASTELLÀ MÈXIC PAU FANER CATALÀ MENORCA ANTONI MARÍ CATALÀ EIVISSA ANDREU GOMILA CATALÀ MALLORCA MATEU MATAS, XURÍ CATALÀ MALLORCA ANNA GUAL CATALÀ BARCELONA ADNAN ÖZER TURC TURQUIA JORDI LLAVINA CATALÀ BARCELONA ROGER PELÀEZ CATALÀ BARCELONA LETICIA LUNA CASTELLÀ MÈXIC LUCIA PIETRELLI CATALÀ ITÀLIA MARKO POGACAR CROAT CROÀCIA RODRIGO REY FALERO GALLEC I CASTELLÀ PONTEVEDRA MARIA VICTÒRIA SECALL CATALÀ MALLORCA PEDRO SENA-LINO PORTUGUÈS PORTUGAL KIRMEN URIBE EUSQUERA BISCAIA CHRISTIAN SINICCO ITALIÀ ITÀLIA PAU VADELL CATALÀ MALLORCA LOUISE WARREN FRANCÈS CANADÀ

ESPECTACLES I INICIATIVES

RECITAL ESPECTACLES I INICIATIVES Al Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet, Santanyí RECITAL TAVERNERS MISSA PAGESA Al Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet, Santanyí Concert, al Teatre Principal, Palma De Dolors Miquel, amb Pau Bou i Maite Basora dirigits per Xavier FELIU VENTURA I BORJA PENALBA RECITAL Giménez Casas, al pati de l’edifici Concert, al Teatre Principal, Palma Per a nins i grans, als jardins de la sa Riera, Palma Misericòrdia, Palma RECITAL LLETRA DE FOC Al Centre Penitenciari de Mallorca, Palma RECITAL Poetes mallorquins reciten Al Centre Penitenciari de Mallorca, Bartomeu Rosselló-Pòrcel RECITAL Palma la Misericòrdia, Palma Per als alumnes de l’IES Joan Alcover i l’IES Ramon Llull, Palma

416 417 XVII XVIII FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA ABRIL DE 2015 ABRIL DE 2016 DEDICAT A RAMON LLULL DEDICAT A RAMON LLULL I LLORENÇ MOYÀ GILABERT

NIT DE LA POESIA: 15 D’ABRIL FESTA DE LA POESIA: 26 D’ABRIL AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN SEBASTIÀ ALZAMORA CATALÀ MALLORCA MIREN AGUR MEABE EUSQUERA BISCAIA STEFANO BENNI ITALIÀ ITÀLIA MARIA CABRERA CATALÀ GIRONA MOHAMED AHMED BENNIS ÀRAB MARROC RUXANDRA CESEREANU ROMANÈS ROMANIA MIREIA CALAFELL CATALÀ BARCELONA MARÇAL FONT CATALÀ BARCELONA ANTONI CLAPÉS CATALÀ BARCELONA GONZALO HERMO GALLEC LA CORUNYA JACOBO CORTINES CASTELLÀ SEVILLA ENRIQUE JUNCOSA CASTELLÀ MALLORCA ESTÍBALIZ ESPINOSA GALLEC LA CORUNYA IRAKLI KAKABADZE GEORGIÀ GEÒRGIA PETAR MATOVIC SERBI SÈRBIA VIKTOR KULLE RUS RÚSSIA FERNANDO PINTO DO AMARAL PORTUGUÈS PORTUGAL GIORGIO LUZZ ITALIÀ ITÀLIA ROSA PLANAS CATALÀ PALMA LLUCIA RAMIS CATALÀ MALLORCA ESTEVE PLANTADA CATALÀ BARCELONA DIANE RÉGIMBALD FRANCÈS CANADÀ IOAN ES. POP ROMANÈS ROMANIA PAU SIF CATALÀ VALÈNCIA EMILI SÁNCHEZ-RUBIO CATALÀ MALLORCA ADRIÀ TARGA CATALÀ TARRAGONA

AMB LA MÚSICA D’AGUSTÍ AGUILÓ, MIQUEL ÀNGEL AGUILÓ I JOAN ROCA

ESPECTACLES I INICIATIVES ESPECTACLES I INICIATIVES LECTURA DE RAMON LLULL A l’Ajuntament de Palma RECITAL A la Casa Museu Llorenç Villalonga, Binissalem EL GUST ÉS NOSTRE RECITAL Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, Per als alumnes de l’IES Joan CAP DE TURC + MAX J.V. Foix, Bernat Nadal, Blai Bonet, Alcover i l’IES Ramon Llull, Palma Concert dibuixat, al Teatre Principal, Palma V.A. Estellés, Ovidi Montllor, Jaume Santandreu, R.M. Rilke, PEGASUS RECITAL Hilari de Cara, Agustí Bartra, Joan Miquel Oliver en concert Per als alumnes de l’IES Joan Alcover i l’IES Ramon Llull, Palma Salvat-Papasseit, Guillem d’Efak poètic, amb Jaume Manresa i Damià Huguet, amb producció de i Xarli Oliver LES FLAMES A LA FOSCA La Fornal d’Espectacles Teatre Principal, Palma Concert de Pere Pou i Andreu Riera sobre Teatre Principal, Palma Bartomeu Rosselló-Pòrcel, al Teatre Principal, Palma L´INCENDI DE LES PAPALLONES PARASCEVE D’Agnès Llobet, amb direcció RECITAL De Blai Bonet, amb direcció de d’Emilià Carilla Al Centre Penitenciari de Mallorca, Palma Jeroni Guiem Obrador Teatre Principal, Palma Teatre Principal, Palma 418 419 XIX XX FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA ABRIL - JUNY DE 2017 ABRIL - JUNY DE 2018 DEDICAT A JOSEP PALAU I FABRE, BLAI BONET, DEDICAT A JOANOT MARTORELL, POMPEU FABRA, MONTSERRAT ABELLÓ, JAUME VIDAL ALCOVER I NADAL BATLE MARIA AURÈLIA CAPMANY I JOSEP M. LLOMPART

FESTA DE LA POESIA: 13 DE MAIG FESTA DE LA POESIA: 15 D’ABRIL AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA AL TEATRE PRINCIPAL DE PALMA POETES PARTICIPANTS POETES PARTICIPANTS

NOM LLENGUA ORIGEN NOM LLENGUA ORIGEN ITXARO BORDA EUSQUERA FRANÇA NORA ALBERT CATALÀ LLEIDA NARCÍS COMADIRA CATALÀ GIRONA LEIRE BILBAO EUSQUERA BISCAIA DENISE DESAUTELS FRANCÈS CANADÀ MARIUS CHIVU ROMANÈS ROMANIA XAVIER FARRÉ CATALÀ TARRAGONA MERITXELL CUCURELLA-JORBA CATALÀ BARCELONA ITISHA GIRI ANGLÈS I NEPALÈS NEPAL GIOVANNI DOTOLI ITALIÀ ITÀLIA RODOLFO HÄSLER CASTELLÀ CUBA FATEMEH EKHTESARI PERSA O FÂRSÍ IRAN NUNO JÚDICE PORTUGUÈS PORTUGAL KALOUNE CRIOLL DE LA REUNIÓ ILLA DE LA REUNIÓ ABDELLATIF LAÂBI ÀRAB I FRANCÈS MARROC FRANCE MONGEAU FRANCÈS CANADÀ CINTA MASSIP CATALÀ TARRAGONA MEHDI MOUSAVI PERSA O FÂRSÍ IRAN SUSO MOINHOS ESPERANTO PONTEVEDRA PERE PERELLÓ NOMDEDÉU CATALÀ MALLORCA JAUME MUNAR CATALÀ MALLORCA MÍRIAM REYES CASTELLÀ OURENSE ION MUREŞAN ROMANÈS ROMANIA RONNY SOMECK HEBREU IRAQ CARME RIERA CATALÀ MALLORCA JAUME SUBIRANA CATALÀ BARCELONA POLONÈS POLÒNIA ADAM ZAGAJEWSKI AMB LA INTERPRETACIÓ MUSICAL DE PASCAL COMELADE I IVAN TELEFUNKEN AMB LA INTERPRETACIÓ AL PIANO DE MAX VILLAVECCHIA I LA DANSA DE LAIA SANTANACH ESPECTACLES I INICIATIVES

A SOLAS OCEANES DÚO Concert d’Isabel Vinardell i Concert de Clara Peya i Anna Ferrer Isabelle Laudenbach Teatre Principal, Palma ESPECTACLES I INICIATIVES Teatre Principal, Palma UNA PARAULA GREGA RECITAL Poemes de Jaume Vidal Alcover, SUR DE SAL RECITAL Per als alumnes de l’IES Joan amb dramatúrgia de Sebastià Portell Performance de Concha Vidal Per als alumnes de l’IES Joan Alcover i l’IES Ramon Llull, Palma Casal Solleric, Palma Teatre Principal, Palma Alcover i l’IES Ramon Llull, Palma NI CANTEN NI ESPANTEN BATEGUEN ATZAVARES BARBA CORSINI CERCAVILA Espectacle verbal-musical de Jansky reinterpreta Abelló, Capmany Eduard Escoffet + Pope Accions poètiques de carrer, Palma Sebastià Alzamora i i Llompart en clau d’electrovers Teatre Principal, Palma Joan Miquel Oliver Casal Balaguer, Palma 3x4 RECITALS ÍNTIMS Teatre Principal, Palma JOSEP PEDRALS + Binissalem, Inca, Manacor i Santanyí UDOL ELS NENS EUTRÒFICS L’EVAPORISME SONOR D’Allen Ginsberg, espectacle Teatre Principal, Palma PACO IBÁÑEZ EN CONCERT POÈTIC Concert dibuixat de verbal-musical de Marçal Font Teatre Principal, Palma Pascal Comelade + Max i Ferran Besalduch 420 Teatre Principal, Palma Casal Solleric, Palma 421 Ileana Álvarez 27 Martine Audet 53 Joan Josep Barceló 77 Silvia Bre 91 Lluís Calvo 115 Anna Gas 137 Adela Greceanu 151 Jad Hatem 185 Lebogang Mashile 217 Àngels Moreno 263 José F. A. Oliver 277 Chus Pato 307 Francis Sánchez 331 Castillo Suárez 357

Como hace 3.000 años 389 Cita a cegues 391 No em va fer Joan Brossa 393 alCANTARa MANUEL 395 El Petit de Cal Eril 397 Andreu Riera i Antònia Vicens 399 Poesia és estimar 401 QUAN ARA FA Manuel Altolaguirre, Anglada Camarasa, Raymond Chandler, Billie Holiday i Errol Flynn; 50 anys de la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco, l’estrena de Lluís Llach en solitari al Palau de la Música Catalana, l’enviament del primer correu electrònic, dels naixements de Cate Blanchett, Javier 500 anys que Carles I de Castella i Aragó jura les constitucions Bardem i Alexander McQueen, i de les morts de Margarita Xirgu, catalanes i convoca corts a Barcelona, que al Regne de València John Kennedy Toole, Ho Chi Minh, Jack Kerouac i Judy Garland; comença la revolta de les germanies, de les morts de Maximilià I, 40 anys de les primeres eleccions municipals després de la mort Lucrècia Borja i Leonardo da Vinci; 200 anys que s’inaugura el de Franco, l’aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya Museu del Prado, dels naixements de Walt Whitman, Gustave per referèndum popular, dels naixements de Najat El Hachmi, Courbet, Clara Schumann, Narcís Monturiol, Victòria I, Maria de Elisabet Canalias i Norah Jones, i de les morts de Blas de Otero, Rússia i George Eliot, i de les morts de Rafael d’Amat i de Cortada Victoria Ocampo i Jean Renoir; 30 anys de la fàtua contra Salman i James Watt; 100 anys de la fundació de la Colla de Sabadell, la Rushdie per la publicació de Versicles satànics, les protestes de signatura del Tractat de Versalles, la implantació de la jornada Tiananmen, la caiguda del Mur de Berlín, de les morts de Salvador laboral de vuit hores a l’Estat espanyol, la confirmació de la teoria Dalí, Carlos Barral, Samuel Beckett, Hiroito i Dolores Ibárruri; de la relativitat d’Einstein, dels naixements de Joan Brossa, Doris 25 anys del reconeixement oficial de la llengua de signes catalana, Lessing, J.D. Salinger, Miguel Gila, Chavela Vargas, Nat King Cole, l’elecció de Nelson Mandela president de Sud-Àfrica, el genocidi de Primo Levi i Teresa Pàmies, i de les morts de Rosa Luxemburg, Ruanda, de les morts de Pere Calders, Frederica Montseny, Charles Theodore Roosevelt, Joan Ramis i Ramis, Renoir i Emiliano Zapata; Bukowski, Eugen Ionescu, Juan Carlos Onetti, Kurt Cobain i Burt 90 anys de l’Exposició Internacional de Barcelona, la caiguda de la Lancaster; 20 anys de l’entrada en vigor de l’euro, de les morts de Borsa de Wall Street, l’obertura del Museu d’Art Modern de Nova Maria Àngels Anglada, Rafael Alberti, Torrente Ballester, Bioy York, dels naixements de Miquel Martí i Pol, Guillem d’Efak, Gil Casares i Stanley Kubrick; 15 anys de l’atemptat terrorista d’Al- de Biedma, Héctor Alterio, Martin Luther King, Cabrera Infante, Qaida a Madrid, les manifestacions en contra de la invasió de l'Iraq, Audrey Hepburn, Imre Kertész, Grace Kelly, Frank Gehry, Milan de les morts de Miquel Bauçà, Susan Sontag, Marlon Brando, Kundera, Anne Frank i Chet Baker, i de la mort de Joseph Pulitzer; Peter Ustinov, Renata Tebaldi, Ray Charles, Helmut Newton, 80 anys del final de la Guerra Incivil, la prohibició per decret de Cartier-Bresson i Richard Avedon; 10 anys que el domini .cat l’ús de la llengua catalana com a segona llengua, la crema de llibres registra 35.000 webs, que el Tribunal Suprem espanyol accepta per a la Universitat de Madrid promoguda per Falange, la invasió primera vegada un recurs exclusivament en català, que comença de Polònia pel Tercer Reich que desencadena la Segona Guerra el mandat de Barack Obama als EUA, de les morts de Baltasar Mundial, dels naixements de Jaume Aragall, Vázquez Montalbán, Porcel, Isidor Cònsul, Mario Benedetti, Pina Bausch, Vicent Ferrer, Joan Francesc Mira, Tzvetan Todorov, Margaret Atwood, Seamus Michael Jackson, Català i Roca, Irving Penn, Ràfols-Casamada Heaney, Amos Oz, Tina Turner, Carolina Herrera, Francis Ford i Pepe Rubianes; 5 anys de la consulta sobre la independència de Coppola, Bryce Echenique i Richard Serra, i de les morts d’Antonio Catalunya, el referèndum d’independència d’Escòcia, de les morts Machado, Sigmund Freud i W.B. Yeats; 70 anys de la publicació de Josep Maria Castellet, Anna Maria Moix, Ana María Matute, de 1984 de George Orwell, dels naixements d’Amancio Prada, Montserrat Abelló, Badia i Margarit, García Márquez, Paco de Haruki Murakami, Annie Leibovitz, Amin Maalouf, Jessica Lange, Lucía, Nadine Gordimer, Maya Angelou i Robin Williams; 1 any Rafael Chirbes, Martin Amis, Meryl Streep i Bruce Springsteen, de les morts d’Antoni Artigues, Manel Marí, Toni Socias, Carme i de les morts de Niceto Alcalá Zamora, Antoni Rovira i Virgili i Alborch, Màrius Sampere, Eva Serra, Montserrat Caballé, Josep Mariano Fortuny; 60 anys de la Revolució Cubana, la primera Fontana, Robert Saladrigas, Joana Biarnés, Aretha Franklin i reunió del Tribunal Europeu de Drets Humans, dels naixements de Stephen Hawking; i en l’any de les morts de Manuel Alcántara, Rigoberta Menchú i Yasmina Reza, i de les morts de Carles Riba, Jaume March, Ramon Folch i Camarassa, Aina Moll i Neus Català. VEURE I VIURE MOLT DE TEMPS HOTEL I LITERATURA EL JARDÍ DE SON OLIVER

Si entres al jardí amb les passes del que viu l’experiència Diuen que la poesia ens ofereix la llengua estrangera de tot el que l’envolta podràs intentar saber els miradors que es parla ben endins de nosaltres mateixos, que diu d’aquest indret tancat com un santuari i obert com una més del que podem i camina per les nostres línies de fuga; àgora, en què les botàniques, les zoologies i les geologies i d’altres creuen que és una veu que escolta, i l’acolliment tocades amb les mans curadores d’estimació i saviesa que l’home fa a la vida. I és quan sentim que l’hotel, donen forma a un lloc de tan humà, vivificador. quan s’acosta a la literatura, pot ser la posada en escena Si saps obrir alhora tots els sentits a la troballa i a la d’aquesta hospitalitat, perquè és un espai de memòria i sorpresa, a la visió i al coneixement de cadascun dels detalls oblit, de familiaritat i estrangeria, provisional i nomàdic, del jardí, els seus verds i els seus cels, les seves obres i les que sempre fluctua, escenari sempre de l’altre, i de l’extern, seves perspectives, aquesta tendresa d’esculpir l’aire de la però domicili improvisat de la quimera quotidiana, entre natura amb l’esforç de l’esperit, et descobrirà horitzons la il·lusió i la realitat, espai de l’emancipació, casa fora de invists que es creuen i es descreuen, els capcuruculls d’uns casa, sempre ailleurs, i mirall de la gran comèdia humana. xiprers que et fiten els punts de les més altes tensions aèries que la imaginació mou, les altes clarors amagades Allà on pots no esser tu i més tu que mai, que et tresca darrere un bosquet d’ullastres d’un verdós negranitenc l’ànsia de foranies, microcosmos del cul llogat, i és seu estibat de caminois i metes que vola arreu arreu. dels discursos de la mutació més estrident i ambigua del calidoscopi de la contemporaneïtat i del seu món difús, Si saps escoltar la banda sonora de ressons i ecos que la una cantera de la dislocació, de la fragilitat i l’agitació zoologia i el cel mouen entre aquell laberint d’unes formes frenètica de les formes d’habitació que ens treuen de solc precises en què la intel·ligència ha creat els ensenyaments d’unes passejades cada cop diferents entre la vegetació i ara i aquí. Un lloc que conta històries, cau de la fantasia els camins, amb un amfiteatre i una plaça i una cascada de errant que no s’aferra a res i on fas vida de transeünt amb pedra com a paisatges immarcesibles que ens obren a la aquell aire fingit de domicili. Ja ho diuen, el món de les paraula i al cant i a la interpretació de músiques, trobaràs lletres descansa en els hotels de la imaginació. Perquè la veritat senzilla i serena afaiçonada per un treball tant l’hotel com el poema són aquest anhel de fer-se inacabable que natura i cultura creen. enfora que ja és una manera de tornar. Si saps sentir les interaccions que es teixeixen entre Gràcies als pares i als fills de la família Horrach les especificitats del medi de Son Oliver i la feina de les Moyà (HM Hotels), propietària de l'hotel HM tropical persones que han bastit aquest locus amoenus, descobriràs de la Platja de Palma, per l’hospitalitat generosa amb els com l’ornament es conjuga amb l’útil, el refinat amb poetes del XXI Festival de Poesia de la Mediterrània. l’alegre, l'original amb el clàssic, fidels tots a una fórmula rica de significacions. Aquí, al Jardí de Son Oliver, s’escolta la música viva del temps. Moltes de gràcies, Jardí de Son Oliver, obert de pinte en ample a la poesia! MOLTES GRÀCIES!

A Nekane Aramburu, Bàrbara Bayarri, Antoni Caimari, Mireia Calafell, Pepe Cañabate, Rosa Capllonch, Llorenç Carrió, Tina Codina, Mateu Coll, Maria Antònia Crespí, Marta Cuyàs, Nicolau Dols, Eduard Escoffet, Elisenda Farré, Susi Fernández, Marta Ferrer Freitas-Morna, Guillem Ferrer, Joan Baptista Font, Glòria Forteza- Rey, Carlos Forteza, Susy Gómez, Antoni Gost, Àngels Gregori, David Guasch, Manuel Guerrero, Antònia Maria Horrach Moyà, Joan Antoni Horrach Moyà, IES Joan Alcover, IES Ramon Llull, Joan Manresa, Laia Martínez, Catherine de Montalembert, Xavier Montoliu, Margalida Moragues, Jean Marie del Moral, Cesc Mulet, Karen Müller, Francisca Niell, Bàrbara Obrador, Lúa Oliver, Sebastià Perelló, Mònica Pérez, Antoni Picornell, Antoni Planas, Aina Pociello, Jaume C. Pons Alorda, Jaume Reus, Pilar Rubí, MPau Ruiz, Raffaella Salierno, Joana Maria Seguí, Pep-Maür Serra, Micky Soler, Cathy Sweeney, Régine de la Tour, Olivier Winckler i a tota la gent del Teatre Principal.

A tots ells i a tots els altres que queden dins la discreció de l’anonimat. Aquest llibre que recull els textos dels poetes que participen al XXI Festival de Poesia de la Mediterrània, els diversos espectacles que es fan i un breu record dels poetes que han participat en aquests XXI festivals, es va acabar d’imprimir als obradors de la impremta Rubines (Binissalem) el 29 d’abril de 2019, cent dies i cent anys després del 19 de gener de 1919, dia i any del naixement de Joan Brossa. Amb la pedra de toc d’una energia de treballador quotidià, amb una consciència i un sentit de la llengua catalana que sempre va ser la seva atmosfera vital, amb una capacitat exploradora de tots els pous i una intel·ligència de viure amb totes les coses, amb una habilitat porten- tosa en l’expressió imaginativa i amb una dedicació de ple a l’escriptura, Brossa realitzà la revolució poètica avantguardista catalana més essencial de la segona meitat del segle XX. Posseïdor de la clarividència, la curiositat i la saviesa d’un home renaixentista al qual cap llenguatge li resultava estranger, conjugà la poesia amb totes les arts (plàstiques, musicals, teatrals, cinematogràfi- ques), i aconseguí, sense abandonar mai la sensibilitat, la imaginació, la realitat del testimoni i l’experimentació, realitzar una obra en què desenvolupa, desplega i fonamenta les mil i una dimensions inacabables del poema i també els seus límits. Brossa ja és un clàssic català i universal del segle XX que ens ha deixat, amb un treball esforçat, polièdric, transformista, ventríloc, ombrista, prestidigitador i d’una extraordinària precisió, una obra gran i una obra del seu temps que ha vivificat la literatura catalana fins a uns extrems que encara no s’han pogut copsar. Brossa ens ha obert miradors poètics dins un joc de miralls que no s’acaben mai. Direm, fruirem, llegirem, veurem, ana- litzarem i treballarem l’obra de Brossa per amarar-nos d’aquest amic, d’aquest poeta que tenia un ofici amb aura, una consciència de l’ofici i una ANY BROSSA matemàtica singular que irradia tostemps.

Moltes de gràcies, Mestre Brossa!