LA JOTA AL PAÍS VALENCIÀ Algunes consideracions 1

Lluís-X. Flores, Miquel-À. Flores, Joan-L. Monjo i Emilio del C.Tomás Associació d’estudis folklòrics Grup Alacant

Possiblement el gènere musical que diverses expressions folklòriques derivats de determinats textos lírics 24 a hores d’ara agermana els diferents que podem documentar en l’actual- executats en el cant (la xitxarra, l’ag- territoris de llengua catalana siga la itat. Cal parar atenció en el fet que ulleta) o per circumstàncies que jota, si tenim en compte que la seua la jota no solament fa referència a desconeixem com ara la rabalera (a extensió abraça des de l’horta del un ball, sinó que també s’atesta en la Callosa del Segura), la mandilona (la Segura fins a les valls pirinenques, base melòdica d’una multitud de Torre de les Maçanes), la cebera

Caramella incloent les illes Balears i la franja gèneres: és present en les tonades (Algemesí)... Així mateix, depenent 30 d’Aragó. Així i tot, el seu origen que acompanyen diverses faenes agrí- de la finalitat tenim l’apel·latiu indiscutiblement hispànic ha fet que coles (batre, llaurar, segar) o d’altres, rondadera (Vilafranca del Maestrat) hom li haja atribuït connotacions en el cançoner infantil (els jocs i segons la interpretació melòdica negatives tot considerant-lo com un dansats), en les enversades (o siga, s’ha originat l’aparició de determi- gènere foraster, de segona categoria cançons improvisades), en les cançons nades denominacions (i variants) o inferior respecte a d’altres que han de bressol,en el cançoner religiós,etc. com ara l’aragonesa, la valenciana, esdevingut paradigmes d’expressions l’estudiantina, la del tres, per la autòctones (com ara, la sardana). prima, de baix…, d’ús exclusiu entre La intenció d’aquest article, LA DENOMINACIÓ els sonadors. però, no és d’aprofundir en la tota- litat de les manifestacions en què El terme més general per a referir- se’ns presenta la jota, tan sols volem se a aquest estil en tot el país és el de LA FUNCIONALITAT donar uns apunts referits a diversos jota [xóta]. No passa desapercebut el aspectes, com la manera d’interpre- seu origen castellà, com s’esdevé A causa de la gran diversitat amb

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA tar-se, el ritual, el procés d’escola- també amb una part de gèneres què apareix aquest gènere és certa- Ú rització, i així mateix esbossem unes arrelats en la nostra tradició, com ment difícil fer-ne una classificació M reflexions i unes matisacions perce- ara, la seguidilla, el fandango, el exhaustiva, ja que de vegades les budes sobretot a través de la nostra bolero o el copeo. Com que conte- fronteres o els límits no són total- experiència com a observadors en- nia un so alié al sistema català, ment nítids ni precisos i es plante- curiosits per les manifestacions vives antigament s’adaptà a la nostra llen- gen molts dubtes i interrogants a de la cultura popular valenciana o gua amb la pronúncia cota ; pa- l’hora d’incloure una jota en una fonamentades per la bibliografia més ral·lelament com va succeir en altres categoria o en una altra. Així i tot, general. Per tractar aspectes tan préstecs del mateix origen (recor- farem una breu consideració de les interessants i alhora tan complexos dem l’evolució majo en maco , que jotes exclusivament de cant, per a com l’origen i l’evolució diacrònica, tanta fortuna ha tingut). Més mo- centrar-nos tot seguit en la jota vos remetem a l’extensa bibliografia dernament, s’ha volgut palatalitzar instrumental. que existeix d’aquest gènere, entre la la pronunciació de la j, en determi- Amb l’apel·latiu de «jotes do- qual destaquem el monogràfic La jo- nats àmbits puristes, com a proposta mèstiques» fem referència a les jotes ta como género musical (1995) del mu- de modificació, encara que amb un o tonades ajotades destinades al sicòleg Miguel Manzano. 2 resultat més aïna postís. cant, exclusivament vocals, i per tant Així mateix hem d’assenyalar A més a més, cal dir que popu- no acompanyades d’instruments, que estem davant d’un gènere rela- larment han existit altres denomina- que tenen, o millor dit, tenien com tivament modern dins de la música cions coetànies que han funcionat a funcions fer més passatger el tre- popular. Així ho pot confirmar una com un apel·latiu secundari. Els ball i més entretinguda la llarga i referència documental com és la sobrenoms han pogut sorgir moti- pesada jornada, ajudar a concentrar- seua primera atestació al País Va- vats en alguns casos per aspectes se en la labor, relaxar-se davant lencià. Es tracta d’un plec de cordell coreogràfics (per exemple, ball de de l’esforç… Parlem de les tonades de l’any 1741 atribuït a l’escriptor dos, ball de tres, ball de sis, ball del de jota relacionades amb oficis com Carles Ros (Pardo i Jesús-María canut, el trompot o ball de l’espill), el dels carreters o traginers, faenes 2001: 444). Tanmateix, la irrupció d’altres semblen tenir un caràcter del camp com ara el batre, la sega, la de la jota i el posterior influx que va afectiu (joteta, jotilla) o geogràfic (la collita de l’arròs, la verema… o les tenir en la tradició musical valen- liriana, la vallera, la burrianera, la destinades a bressar els infants per tal ciana degué ser abassegador, si ate- valenciana, l’aragonesa) o bé aparei- d’adormir-los. Pensem que, en con- nem a la seua omnipresència en les xen com a veritables sobrenoms traposició a aquests temps en què la música sol assumir un paper secun- de segar, que segueixen el model rituals iniciàtics cap a les futures dari, d’acompanyament, i els llocs de de les jotes d’estil de l’Aragó i de relacions de parella. Tant fadrins treball tenen música ambiental o el Navarra, tot i que mai no s’han com adults rondaven fent-se servir treballador sol sintonitzar alguna instrumentat. En aquest sentit, cal de cançons de lloança, picaresques i, emissora de ràdio, quan no existien notar que en algunes zones existia fins i tot, d’escarni. Molt sovint hi mitjans de reproducció de música o el costum de descabdellar diàlegs havia més d’una colla de sonadors i els que existien eren grans i difícil- cantats aprofitant les cobletes que se això era motiu de friccions i rivali- ment transportables, era el mateix sabien de la tradició oral, de què tat. Les cobles eren llavors ofensives treballador qui cantava, sol o junta- tothom bevia, per acompanyar-se, i provocadores, com també ho po- ment amb els seus companys, si la per exemple, amb el cant mentre un dien ser en la topada entre dos can- faena era comuna. Una de les virtuts estava treballant en el camp: els can- tadors. Açò era conegut com 24 DAVID IVARS . Caramella CEDIDA PER J 31 PARLEM DE… PARLEM

Sonadors tradicionals de Benissa. Al centre, Isidro el Cadirero , ca. 1920. d’aquests cants de faena, en alguns tadors se situaven en dos bancals cançons de picao (a Mutxamel, casos, era permetre la regulació rít- diferents; encara que els contexts l’Alacantí). Dins d’aquesta tipologia mica de la tasca. Així doncs, quan podien ser molt variats. Aquesta entrarien les jotes de Pasqua, i les de aquestes eren repetitives, monòtones pràctica era coneguda com a acote- pasacalle o rondaderes , una carac- i executades mitjançant gestos rít- jar-se a la Marina. terística destacable de les quals seria mics, com ara garbellar el gra, bres- Amb tot, la percepció majo- el ritme menys viu que en les desti- sar un nadó, guiar un matxo amb un ritària que hem obtingut entre els nades per al ball, tot i que de ve- fuet… la melodia ajudava el trebal- entrevistats és que la jota s’ha desti- gades podien ser d’interpretació lador a compassar els gestos al tre- nat per al ball. De fet presenta una ràpida, com és el cas de la jota del ball, i s’ajustava així al ritme dels gran varietat de coreografies i de tres al terme de Culla, al Maestrat moviments i fins i tot acomplia un mudances al llarg de tot el país, cosa (Ramell 2006:35). paper primordial en l’execució, fins que posa d’evidència la seua popu- En algunes zones com al Camp el punt que la lletra podia ser ac- laritat i primacia entre els diferents de Requena, els Serrans i la Vall cessòria i, sovint, estar configurada gèneres de ball solt, als quals al llarg d’Aiora la jota introduïa i cloïa el per frases o exclamacions sense sen- del temps va arribar a arraconar. A cant dels mayos amb la interpretació tit (Melero et al. 2006: 13). les entrevistes és habitual que els de cançons de lloança, tant a les No abundarem més en el tema informadors de més edat hagen co- dones fadrines com a advocacions perquè al País Valencià, a diferència negut la jota com a darrer ball solt al religioses, o com ocorria a la Iessa del que s’ha fet a l’Aragó o a Ma- costat del puixant ball agarrat. (Serrans) –la coneguda com la bur- llorca, no s’ha dut encara a terme Un altre ús havia estat el de cant rianera– , Gàtova (Camp de Túria) o un treball exhaustiu d’estudi i clas- de ronda. En la societat tradicional Teresa de Cofrents (Vall de Cofrents), sificació dels cants de treball. Tot i anar de ronda, també conegut com a que s’interpretaven en les noces amb això, al nord del Xúquer Fermín «volta de guitarra» a certs llocs com una clara finalitat laudatòria. Pardo i altres folkloristes han ar- ara la Marina, era un divertiment Una variant molt estesa arreu replegat diverses jotes usades com a exclusivament masculí. El fet que els del país ha estat l’anomenada jota de cançons de bressol i, a la part inte- hòmens cantaren al sexe oposat era quintos, estretament relacionada rior d’aquesta zona, com a cançons un signe de galanteria i un de tants amb les de ronda, tot i que la seua finalitat era l’acapte. Era costum que els fadrins que entraven en quintes , és a dir, que aviat serien reclamats per fer el servici militar convocaren rondes per arreplegar queviures i diners per celebrar el seu comiat. Normalment tenien lloc els dies previs al reclutament i, de vegades, recorrien altres pobles i partides ru- rals. Així ho hem constatat, per exemple, a la vall de Guadalest o el Camp d’Alacant, on els quintos marxaven fora de casa durant alguns dies per fer recapte entre el veïnat.A 24 l’Horta de València, a la Plana de Castelló i alguna zona del sud, com per exemple Ibi (Alcoià), eren co- negudes com a jota de fadrins. Finalment ens referim també a Sonadors tradicionals de Guardamar del Segura (Horta d’Oriola).

Caramella la jota d’estil de ritme lent, on desta- 32 ca la línia vocal lliure, més procliu als melismes. Té el seu origen en els cants a l’aire, que acompanyen les faenes agrícoles. Són especialment conegudes al nord valencià, per exemple a l’Alt Palància, els Serrans, el Racó d’Ademús i, en general, a tota la zona més propera a l’Aragó, on sí han assolit una gran importàn- cia i diversificació. Recordem que ja d’antic els segadors valencians acud- ien a fer faena a l’Aragó i Navarra, on aprengueren les jotes que s’hi interpretaven. Un exemple seria el

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA de les jotas paradas documentades a Ú Vallanca (Racó d’Ademús) o Titai- M gües (Serrans). Igualment podríem parlar de les valleres a la Plana de Castelló i de l’anomenada jota tor- tosina al Baix Ebre. En aquestes Sonadors tradicionals variants la improvisació lírica juga de Confrides (vall un paper destacat de mans dels ver- de Guadalest, sadors, com s’evidencia en el cant Marina Baixa). valencià d’estil, característic de les comarques centrals i meridionals del país. avís per acudir a l’església a cantar més. S’ha documentat l’acompa- La funcionalitat de la jota ins- l’albada de la nit de Nadal. Un cas nyament de percussió simple i ca- trumental, com hem dit adés, ens fa paregut es documenta a Titaigües, solana proporcionada per una bar- parlar d’una multiplicitat de cate- Llucena o l’Alcora. Per altra banda cella (com ara a Quatretonda, Vall gories que, potser, seria inabastable hi ha constància de la funció pe- d’Albaida), paral·lelament al que de tractar en aquest article. Sí que titòria de la jota en el període de succeïa a Mallorca amb la pastera. volem destacar que la jota havia Nadal; és el cas de l’anomenada jota Emperò, ha sigut la guitarra o esdevingut cançó de llicència i co- de Navidad a Aiora o a Carcaixent vihuela (denominació viva al Camp miat en els cants dels mayos de (Ribera Alta). de Requena-Utiel i en el cançoner caràcter religiós com també de les valencià) l’instrument principal que albades de Nadal característiques del s’ha fet servir per a marcar la base nord valencià, i excepcionalment LA INSTRUMENTACIÓ rítmica, amb una sèrie de colpejos i com a comiat d’alguns cants reli- rasguejos característics i, com en la giosos al sud, com ara l’aurora La instrumentació amb què podia resta de balls tradicionals, la seua (Sella), els gojos de Santa Marta (la interpretar-se la jota, en aquest cas, presència ha estat indispensable. Vila Joiosa) o les cantades de l’As- destinada per al ball, era diversa. La Normalment era acompanyada pel sumpció (Xaló). A Vallanca, Cases manera més senzilla podria ser amb redoblar del guitarró. Aquesta pare- Altes i Ademús (Racó d’Ademús) un simple acompanyament d’un lla bàsica encara s’ha documentat en s’interpreta la jota o pasacalle com a picat de mans, si no es disposava de algunes localitats valencianes, pa- ral·lelament al Llevant mallorquí, en cordió, el bombardí, l’oboè, el cla- també al sud d’Aragó amb els seus què per a traure la gent a ballar no rinet, el trombó, la trompeta i el fis- balls públics de plaça anomenats són menester més instruments. corn. Aquesta modalitat mixta és la reinaus o bailes de la plaza , o al sud de També podia acompanyar-se que persisteix dins del cant valencià Catalunya amb els seus respectius, per altres instruments de corda, com d’estil, amb la combinació de la gui- coneguts com a dansades, danses, octavilles, cítares i violins, instru- tarra, el guitarró, el clarinet, la balls de coques… on des de fa ja ments que s’encarregaven d’inter- trompeta i el trombó de vares, i en dècades tabal i dolçaina han entrat pretar les diferents variants melò- les rondalles que acompanyen els en competència amb les bandes de diques, preludis i interludis, els quals cantadors de jota de les terres de música. eren diferents per a cada instrument l’Ebre. Però hi ha moltes més mani- i se superposaven, tot conformant festacions de la música popular una musicalitat molt particular de valenciana en què hi intervenen LA INTERPRETACIÓ difícil transcripció en un pentagra- alhora instruments de vent i de AMB LA GUITARRA ma. Aquests instruments varen anar corda, com els cants de l’aurora, els desapareixent a mesura que co- mayos , les albades nadalenques del En aquest cas la nostra classificació 24 braven més rellevància la bandúrria nord valencià o els pastorets del sud. de la jota es fonamenta en les dife- i el llaüt. L’associació de tots els ins- Exclusivament amb instru- rents modalitats, variants i denomi- truments de corda esmentats forma- ments de vent s’ha interpretat la nacions que trobem si ens atenem a va les anomenades rondalles, rondes jota, per exemple, a Villargordo del com és interpretada pels sonadors i sons tradicionals valencians, també Cabriel (Camp de Requena) com de guitarra. En aquest apartat Caramella acompanyades per les percussions a comiat dels quintos, o a Xelva seguim bàsicament les notes i 35 habituals com ara la pandereta, les (Serrans), on són conegudes diver- descripcions fetes per Fermín Pardo castanyetes, la canya badada, els fer- ses jotes, un bon exemple de les i José Ángel Jesús-María (2001: 60- rets... Aquest conjunt constitueix quals seria l’anomenada jota chum- 61, 447-448) i Ramell (2006: 28), una de les agrupacions més carac- chum , que s’interpreta el dia del així com les dades obtingudes per terístiques de la música popular Corpus, o les que s’interpreten a nosaltres mateixos en el nostre tre- valenciana i té els seus correlats amb diferents romeries del Baix Segura ball de camp. Hem d’aclarir prèvia- les cuadrillas de Múrcia, sud d’Al- (Benejússer, Coix, Oriola). Cal dir ment que la vivacitat i riquesa ter- bacete i part de l’Andalusia oriental, que al repertori de les bandes de minològica d’aquest patrimoni que DE… PARLEM les rondas aragoneses, castellanes, música han existit diverses melodies tot seguit analitzarem rau en la manxegues i de l’Alta Extremadura, de jotes populars o arranjades, que variació o variabilitat de postures o les parrandas canàries o els sonadors especialment ens recorden compo- xifres com a manera, al nostre menorquins. sicions d’inspiració sarsuelística o parer, d’una major diversitat har- Tot i així era possible la combi- procedents de l’Aragó. mònica a l’hora de sonar una nació d’instruments de corda i de La clàssica parella de la dolçaina mateixa jota.Així mateix, cal deixar vent, com encara hem pogut veure i el tabalet ha estat una altra de les constància que en les rondalles tra- als Serrans, l’Alt Palància o Ibi, que formacions que han interpretat la dicionals tots els instruments de representa el darrer estadi d’aquestes jota dins del context dels balls corda solien afinar-se generalment agrupacions. Hi poden aparéixer l’a- públics valencians, com s’esdevé un to més baix que en l’actualitat, i fins i tot en alguns llocs, com ara a Mutxamel, dos tons més per davall del que és usual en el present. En la pràctica funcionaven, per tant, com a instruments transpositors. La tonalitat més usual per a tocar la jota al País Valencià en la guitarra és la de La major alternant aquest acord de tònica i el de Mi setena major com a dominant. Aquests acords s’aconsegueixen amb l’afinació normal de la guitarra, però hem de tenir en compte que tradi- cionalment era traçant l’acord a par- tir del cinqué trast de la guitarra. Aquesta forma d’interpretació es coneix popularment com de l’estu- diantina o per l’estudiantina, raó per la qual no és rar que en algunes poblacions la jota siga denominada estudiantina, encara que trobarem casos on aquesta posició és anome- nada jota de baix (Mutxamel). A Mallorca se’n diu per enmig i a (fig.1): Dibuix extret de Ramell (2006: 28) Múrcia por arriba (fig.1 ). (fig.2): L’aragonesa. Dibuix extret de (fig.3.): La postura de la jota de dalt segons Juan La Timotea , Pardo i Jesús-María (2001: 448). sonador del so de Mutxamel.

Altres afinacions, prenent com gat pels folkloristes Fermín Pardo i dissonància però que enriqueix l’e- 24 a referent l’estudiantina , serien- José Ángel Jesús-María en el lloga- fecte harmònic, i que és, altrament, l’aragonesa, la requintada o per la ret, ara despoblat, de Villar de Ol- molt habitual en la música tradi- prima. Per a aquest acompanya- mos (Camp de Requena-Utiel) i cional. Per altra banda la liriana, ment les cordes han d’estar afinades per nosaltres mateixos a Múrcia, on acaba per conformar un ric llegat així: 1a Mi, 2a Do, 3a Sol, 4a Re, 5a podem afirmar que es dóna per musical en el gènere o pal musical Caramella La i la 6a Mi. Les postures són si- desapareguda. Consisteix a afinar la de la jota puix que es caracteritza 36 milars a les de l’estudiantina però guitarra de manera que les cordes per la presència dels acords Do ma- amb la característica que hem de sonen així: 1a Re, 2a Si, 3a Sol, 4a jor com a acord tònic, i el Sol major traslladar cap a la prima la posició Re 5a La i 6a Mi. És a dir, la corda com a dominant, i d’igual manera dels dits, raó per la qual s’anomena primera o prima, Mi, després de que l’anterior estil i/o forma d’in- per la prima. Aquestes postures baixar-li un to, apareix en el conjunt terpretació, el Sol s’efectua amb un (tònica i dominant) (fig. 2) corre- harmònic de la guitarra com Re, i sol dit que xafa el tercer trast de la sponen harmònicament als acords amb aquesta afinació s’ateny, de guitarra en la seua primera corda. de Re major i de La setena major forma conjunta, la tonalitat de Sol Sense dubte, el paradigma d’a- amb la guitarra al natural, amb els major. Curiosament per a l’acord de cords que sobrepassen dels límits quals s’aconsegueix la tonalitat de tònica no hi ha cap postura perquè tradicionals (La major/Mi major i la jota de dalt, tal i com és referida s’aconsegueix amb les cordes a l’ai- Re major/La major) troben la seua a Mutxamel. O dit d’una altra re. La particularitat d’aquest últim explicació, en molts casos, en la manera, quan la guitarra està afina- acompanyament és que la senzillesa relació de la música popular amb les da de manera que les cordes a l’aire de les postures i l’afinació faciliten bandes de música, on, freqüentment,

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA sonen 1a Mi, 2a Si, 3a Sol, 4a Re, l’execució amb la guitarra de sen- la fusió d’instruments de vent i cor- Ú 5a La i 6a Mi, l’aragonesa, la re- zilles melodies que serveixen de da era un fet regular, i heus aquí el M quintada o per la prima coincidei- tornades instrumentals sense que motiu de la transposició d’acords xen amb la postura clàssica de la aquest instrument deixe de complir per a organitzar una determinada jota de Re major, coneguda també la missió d’acompanyament amb els formació. popularment com la del tres. És colps i els raspits (fig.4). així que la jota més usual interpre- Hem d’assenyalar que, a més tada al nord valencià era i és la que dels acords o possibilitats conegudes s’adapta a l’acord de La major (tant que hem ressenyat somerament, en l’acord situat en el segon trast existeixen unes altres dos no menys com l’ establit a partir del cinqué, importants l’agulleta i la liriana , que amb idèntica ressonància harmòni- recentment documentàrem a la po- ca) si bé vam poder constatar una blació de la Torre de les Maçanes altra variant en Re major que els (Alacantí). És així que la primera des sonadors denominaven per re, jota del punt de vista harmònic està ínti- del tres o bé aragonesa quan l’acord mament lligada a l’anterior, la va- de la tonalitat era interpretat més a lenciana, ja que si aquesta darrera prop del claviller de la guitarra, o després del canvi de xifra resulta bé jota per la prima, si és que, una amb la tonalitat de Sol major i la volta requintada la guitarra després seua dominant de Re major en 7a, d’haver pujat mig to la segona l’agulleta es presenta com a tal to- corda (és a dir, de Si a Do), inter- nalitat natural però sense necessitat pretem l’acord a partir del cinqué de canviar el xifrat de la guitarra en (fig.4): La valenciana. Dibuix extret de trast en la primera corda. Aquesta la seua afinació original. A més a Pardo i Jesús-Maria (2001: 448-9) postura s’assembla a l’estudiantina més, en dita correlació d’acords, Sol però presenta un efecte harmònic major i Re major en 7a, sol donar- idèntic al Re major (fig.3) . se el cas que l’acord tònic (Sol Finalment existeix un altre major) siga representat amb un sol acompanyament que es coneix com dit xafant el tercer trast de la pri- la valenciana, el qual va ser arreple- mera corda, creant així una certa EL BALL

Abans de descriure les diferents peculiaritats, variants i trets que defineixen la jota com a ball popu- lar al País Valencià, cal fer una necessària introducció al context en el qual s’ha manifestat i desen- volupat aquest gènere coreogràfic- La postura de l’agulleta interpretada amb l’acord de Sol major amb un sol dit musical. en el tercer trast de la corda primera i l’acord de Re major en 7a. El ritual del ball El ball a la societat tradicional era una manifestació que formava part d’un sistema de relacions humanes inte- 24 grat en una manera de veure el món preindustrial.La presència del ball era habitual dins de les festivitats del ca- lendari agrícola i litúrgic que regien la vida dels nostres avantpassats i en Caramella determinades festes públiques o pri- La postura de l’agulleta interpretada amb els acords de Sol major i Re mayor en 7a. 37 vades, com ara, els aplecs, la matança del porc o les vetlades casolanes i, per descomptat, en qualsevol festivitat de l’any. D’aquí s’establien vincles entre la jovenalla i entre els habitants de diferents indrets.Era un element alta- ment participatiu i encara no reclòs en cap col·lectiu determinat. Per DE… PARLEM entendre l’abast d’aquest fenomen, pensem en el paper que representen les discoteques i els pubs a l’actuali- La postura de la liriana interpretada amb l’acord de Do major i Sol major tat, i fins fa relativament poc, les amb un sol dit en el tercer trast de la primera corda. places als pobles de festa major.Amb açò volem dir que el ball –en aquest

ESTILS DE JOTA TONALITATS I POSICIONS GRUP MUSICAL

«DE DALT », «PER LA» La major/Mi major (amb 7a o sense) Jota per La «EL RACONET » en base a l’afinació actual del 4:40.

«L’ ESTUDIANTINA », «DE BAIX » La Major/Mi major en 7a a partir Jota per La o « PER LA» del cinqué trast de la guitarra.

«DE DALT », «DEL TRES », «PER RE», Re major/La major (amb 7a o sense) a Jota per Re «LA MANDILONA » o fins i tot partir del segon acord de la guitarra. «L’ ARAGONESA »

«L’ ARAGONESA », « PER LA PRIMA » Re major/La major amb 7a Jota per Re o « REQUINTADA » del cinqué trast en la primera corda i després d’haver a partir pujat mig to la segona corda (de Si a Do).

«L’A GULLETA » Sol major/Re major en 7a, acords naturals Jota per Sol on el Sol pot ser interpretat amb un sol dit en el tercer trast de la corda prima.

«LA VALENCIANA » Sol major/Re major o Re major en 7a, tonalitat Jota per Sol aconseguida gràcies a que la corda prima la xifrem baixant-la un to (de Mi a Re), on el Sol és tocat a l’aire.

«LA LIRIANA » Do major/Sol major, interpretat aquest últim acord amb un sol dit en el tercer trast de la primera corda. Jota per Do 24

Ballada a Benafigos.

Caramella S’hi pot observar la disposició en rogle 38 dels balladors, i la positura diferent d’hòmens i de dones.

cas, concretament la jota–, com a nera informal (festa familiar, reunió pot ballar amb tothom; encara que manifestació d’un context cultural d’amics). De viva veu s’escampava la els matrimonis ixen junts. Si una ben determinat, té una significació notícia de la celebració d’un ball en dona casada és demanada per un molt específica, que té poc a veure una determinada data i lloc, encara altre home per a ballar, la proposició amb el sentit que se li haja pogut que podia anunciar-se en alguns s’accepta per cortesia. Tanmateix, conferir si s’ha tret de context per a casos. Per exemple a Pinos (en ter- davant la majoritària presència de un altre ús, com l’exhibició folklòri- me de Benissa, Marina Alta), un dones balladores, aquests costums ca o l’exaltació patriòtica, posem per exemple d’hàbitat rural muntanyenc es van diluint. Els balladors es

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA cas. I així mateix, a l’entorn seu hi dispers, s’avisava el començ del ball col·loquen seguint l’estructura de Ú havia tot un codi de maneres de amb un parell de cornades. rogle, que és la més habitual al nord M desenvolupar-se la festa, i d’actuar els Per referir-nos a un exemple valencià. En aquesta disposició els seus participants, que considerem concret del ritual de ballar, ex- hòmens muden de parella a cada molt interessant com a tema d’estudi posarem l’observat a Atzeneta del cançó. Cal dir que si es vol adoptar (per a més informació, remetem, per Maestrat (Alcalatén) en els darrers una altra estructura, se sol aparaular exemple, als treballs que s’han dut a quinze anys. Aquí, com és habitual abans d’eixir. Mai no és la dona la terme a la zona de Múrcia i la co- al nord valencià, aquest tipus de qui pren la iniciativa d’eixir a ballar, marca almerienca de Los Vélez: Luna reunions festives s’anomenen bureo. sinó l’home. Però, com ja hem 1992,Tomás 2008). En aquesta localitat hi ha el costum apuntat, la dona marca les mudances Per la nostra part, la vigència del de reunir-se el dissabte al vespre al que s’executen en el ball, que po- ball popular està en un estadi de re- local de la Llar dels Jubilats. S’hi den ser repetitives, aleatòries o culament més avançat i les dades donen cita no només habitants sotmeses a la fusió de diferents pas- que se’n poden obtindre són més d’aquest poble, sinó antics masovers sades (hi ha alguna excepció en aïna escasses, tot i que en gran part de la contornada. Els músics se aquest sentit, per exemple, al terme coincideixen amb l’observat en les situen a un angle de la sala, formant de Culla, on són els hòmens qui ho zones abans esmentades. La majoria un rogle. L’espai destinat al ball fan). La balladora sol proposar en d’informació s’ha obtingut de l’ob- queda perfectament delimitat entre principi passades de fàcil execució, servació directa de ballades popu- els músics i la resta d’assistents, ba- perquè qualsevol ballador les puga lars del nord valencià, (principal- lladors o no. El ball té una durada seguir sense dificultat; però a ve- ment d’Atzeneta del Maestrat), del indefinida, depenent de la concur- gades, quan ha observat que el ba- treball de camp realitzat a tot el sud rència o de la predisposició dels llador se’n surt bé, apuja el nivell de del país, així com de determinats sonadors; encara que normalment complexitat de les passades. Els ba- treballs costumistes o folklòrics. acaba a la matinada. El ball s’inicia lladors comencen a ballar quan sen- A la societat tradicional el ball sense un avís explícit. En començar ten la primera cançó, ningú ho fa sorgia espontàniament. Qualsevol els músics a tocar, les parelles ixen mentre sona el preludi instrumen- pretext era bo per a fer ball. Era espontàniament i en un nombre tal. Cada parella se centra única- motivat, bé per una festivitat local o indeterminat. Els conceptes d’es- ment i exclusiva en les passades que comarcal, bé per una iniciativa de pectador i d’artista no existeixen: la descabdella, sense parar atenció al caràcter privat organitzada de ma- finalitat és sobretot lúdica. Tothom que fa la resta. Un altre costum observat,però ja general, les dades solen coincidir Per a traure a ballar, la iniciativa en franca decadència, era el fet de amb l’observat a les comarques és també exclusiva dels hòmens, a reservar parella una volta s’havia eixit septentrionals, amb certs matisos través de fórmules en què es mescla a ballar. Quan acaba una peça en particulars de tipus local o comarcal. la formalitat i l’humor. Com ara, a concret, el ballador pega una pal- Com ara, pel que fa a les reunions Altea per a treure la balladora es madeta al muscle de la balladora amb festives que tenien com a finalitat el deia: «Vosté em farà un favor?», o qui vol ballar a la següent peça. Com ball, el folklorista Francesc Martínez amb la variant de tu, i en acabant el s’ha assenyalat també a Vélez Rubio, ens descriu la seua experiència a ball es donaven les gràcies. De la a Almeria (Tomás 2008:74),aquest és Altea, conegudes com a sareu (ter- mateixa comarca de la Marina, l’únic moment en què es produeix me local derivat de sarau i equiva- Adolf Salvà arreplega a Tàrbena, una un contacte entre els balladors;cal dir lent al nordvalencià bureo), que ens fórmula similar («¿Xica, tu te la vols que a Atzeneta no s’han introduït els remet a altres possibles denomina- emburquillar amb mi?»), amb la seua balls agarrats de la darrera etapa de la cions que hem sentit arreu, com fer rèplica per part de la balladora («Per tradició. El repertori que es balla al bulla, pegar una brialada... (Martí- emburquillar està»), també amb una llarg de la vetlada depén de la volun- nez, III: 159-165). La ballada tenia evident càrrega irònica (Salvà 1988: 24 tat dels músics, si no és per una peti- lloc immediatament després de so- 228). Cal saber les connotacions de ció molt concreta d’algú altre. A di- par a la casa d’una xica fadrina, que la paraula antiga emburquillar , que ferència d’altres contrades, no hem coneixia que els músics amics acu- segons els testimonis significava observat que s’acompanye amb crits dirien a sa casa i havia avisat les ‘apanyar una cosa’. Aquests exem- laudatoris o festius l’acte de ballar; sí seues amigues. Aquelles es presen- ples deuen ser casos particulars o Caramella potser algun comentari amable des- ten abillades amb un vestit de mitja arcaics; tanmateix, pel que hem sen- 39 tacant les qualitats de bon ballador al festa. És interessant la disposició dels tit, la fórmula d’invitació solia ser final en acabar. assistents, que reproduïm actualit- més directa, o fins i tot, un simple Pel que fa al sud, les dades zant-ne la grafia: gest, amb el dit o amb l’ull. obtingudes provenen, més que de La vetlada tenia lloc amb una l’experiència directa del ball tradi- Els pares i les persones graves alternança de tocades i de des- cional conservat en el seu marc ori- s’assenten vora la llar, a on cansades que permetien la conver- ginari, de l’enquesta amb testimonis xarren i de quan en quan rotllen sació de la jovenalla i l’afinació dels cigarro, casi sense fer cas de directes o indirectes i de la biblio- músics i balladors. A continua- instruments. La durada de les peces DE… PARLEM grafia. En aquesta zona generalment ció, les mares i dones casades era indefinida, els músics solien atu- el ball tradicional no ha arribat fins [...]. Seguixen les fadrines, totes rar-se «quan ja les fadrines, amb ses a l’actualitat, sinó que s’ha anat es- ben juntetes, i després, els toca- galtes rogetes i els foradets del nas vaint al llarg del segle passat. Els tes- dors, ben espaiats per no estor- oberts, demostren un poc de fatiga». bar-se al tocar els instruments i timonis solen remetre’s a fets que mig encarats uns ab atres. I tot Solia donar-se la possibilitat que tenien plena vigència sobretot fins al seguit, casi amontonats, ja que alguna parella més balladora volgue- primer terç del segle XX . Les excep- alguns ocupen dos una cadira, i ra quedar-se a ballar més temps, cions, com veurem, solen docu- traent el cap d’aquí per amunt davant de la retirada general i així mentar-se a les zones més rurals, del muscle de l’atre, estirant el lluir-se amb passades que ells conei- coll i avançant aquell per a especialment en masos o llogarets, acurtar distància ab les xiques, xien exclusivament. La tocada fina- en el si de determinades famílies o al que dialoguen totes ab tots. litzava llavors quan ja aquests estaven recer de festes molt concretes. En (Martínez, III: 160) cansats. Pel que fa a les relacions entre colles diferents de jóvens, Martínez assenyala que en ocasions podia entrar una guitarrada (o ronda de fadrins) que anava pel carrer a la casa on es feia el sarau, potser per visita, potser com a desafiament. El costum establit era que havien de deixar de sonar els instruments en entrar a casa, si no, la seua actitud era entesa com a provocació i es movia un enfrontament. El mateix succeïa quan s’encontraven dues colles voltant amb la guitarra: en entrar una colla per un carrer en què ja pujava una altra, la que entra- va havia de parar de tocar (Mar- tínez, III: 165, 170) . D’altres poblacions, com Tàr- bena, hem conegut altres detalls vigents en els balls antics. Per exem- ple, sabem que existia el costum de Ballant la jota a Tàrbena, cap els anys 1960. «desfer balls», a càrrec de fadrins que no havien sigut convidats a una com a única finalitat el ball, els assis- Els exemples de casos més extrems determinada festa i es consideraven tents també tenien temps per a con- en aquesta oposició pel que fa al humiliats. Una pràctica molt habi- versar, per a moure gresca amb jocs gènere es poden trobar, per exem- tual per a destorbar els balladors era –cal entendre aquestos com a ‘ma- ple, pel que fa al ball, a les comar- de «posar virons», o siga, d’introduir nifestacions parateatrals festives’ ques septentrionals valencianes, i pel a la casa furtivament un pot amb anomenades jocs de pallissa al Vi- que fa a la dansa, en determinades brases i pebreres coentes damunt, nalopó, i conegudes a Mallorca i localitats del sud com Xaló (Marina perquè amb la molèstia del fum, Múrcia com a jocs de matances i jue- Alta). La dona presenta aquí una que és sufocant, hagueren d’aban- gos de cuadra respectivament–, xances figura molt hieràtica, amb els braços donar la casa els assistents. Es trac- més o menys molestes (del tipus de abaixats i amb la mirada no adreça- tava d’un costum establit, conside- traure vinagre en comptes de vi,o sal da als ulls del ballador; l’home eleva rat com una broma pesada. Així en lloc de sucre per als bunyols, o els braços i és més lleuger en els mateix, ens han parlat de com esta- d’amagar un fil dins d’un bunyol) moviments. va de mal vist donar carabassa, per i altres moltes expansions de bon La coreografia del ball està ba- 24 poca ànsia que es tinguera de ballar humor. Pel que fa al ball, els infor- sada en la parella (a Montfort en amb un determinat xic. Les jóvens mants assenyalen que una simple diuen baile de dos ). Home i dona es estaven quasi obligades d’acceptar mirada bastava per traure a ballar col·loquen lliurement, l’un enfront els balladors que les volien traure, si amb la dona elegida. de l’altre. La dona, comanda el ball no, podien ser afrontades. Així, des d’un inici i tria les passades

Caramella entre alguns jóvens va ser usual L’estil popular. quan el cantador intervé en el cant. 40 durant el primer terç del segle XX Esquemes coreogràfics En sonar les tornades, ja siguen la pràctica d’embrutar amb femta la Al llarg del país la jota es presenta cantades o no, les possibilitats són porta de la xica que havia rebutjat com un ball d’interpretació lliure, diverses: trobem el simple valseig, el ballador. Paral·lelament, a la Vall espontani i d’aprenentatge clara- l’arrossegat, «fer el peuet», movi- d’Alaguar (Marina Alta) ens digue- ment mimètic. Podem deduir a par- ments de translació dels balladors ren que existia el costum següent: tir del treball de camp realitzat a diferents, etc. quan una xica havia donat carabas- àmplies zones del país que existia un Aquest esquema és el més ha- sa, l’arroglaven els amics del rebut- segell personal en el fet de ballar, bitual (també a les Balears i a Ca- jat quan tornava a casa i la pixaven. que no té res a veure amb el llen- talunya, on quasi bé és exclusiu), Així mateix, són interessants deter- guatge uniformitzador de les escoles tanmateix n’hi d’altres de més minats elements que ens parlen de ball (com veurem a l’apartat se- complexos o elaborats, on aquesta d’un codi simbòlic en el ball. Com güent) de qualsevol temps. Amb tot dualitat queda diluïda. Casualment ara, quan una balladora volia fer i això, s’observa una diferenciació aquestos esquemes coreogràfics so- entendre que estava cansada i que genèrica a l’hora de ballar. En la len coincidir en els dos extrems del

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA no tenia més ganes de ballar, s’asseia dona recau la direcció de l’execució país, que resten en contraposició Ú i alçava un poc la falda per mostrar del ball; en concret, en la llibertat a amb la zona central com a àrea més M una mica les calces (mitges, volem l’hora de triar les passades. L’home conservadora, tal com han observat dir). O el fet que ballar tres voltes resta en un paper aparentment se- diversos investigadors. Així doncs, seguides amb un mateix ballador cundari, tot i que la seua figura no se les variants documentades pel que significava que l’acceptaves com a cenyeix a seguir mimèticament la fa a la coreografia són múltiples: festejador. balladora, sinó que es planteja un A la redolada dels masos com- diàleg interpretatiu amb una finalitat a) Ball de tres. presos entre Xixona, la Torre de les lúdica, molt obert al joc de la seduc- És executat per un home i dues Maçanes i Relleu, els costums tam- ció o al lluïment personal. Cal dir en dones o a l’inrevés. És una modalitat poc no diferien del que hem obser- contrapartida que l’home sol adop- de lluïment. Els balladors en deter- vat. Els informants recorden que tar una postura més desinhibida i minats moments descriuen una l’ocasió per moure ballades solien expansiva, d’acord amb el seu rol figura semblant a un vuit. Gene- ser generalment celebracions de tradicional en la societat, que con- ralment el ballador restava al mig i tipus familiar, com ara onomàs- trasta amb la imatge femenina, més era l’encarregat de marcar les mu- tiques, batejos o simplement reu- mesurada, centrada en la plasticitat i dances. Aquesta estructura està do- nions perquè els jóvens es cone- el decor. Una mostra d’aquest con- cumentada tant al nord del país com gueren, o a l’entorn de la festa trast s’observa en la posició dels bra- al sud (concretament al Maestrat, d’una ermita, com ara, la de la ços, més elevada en el cas dels hò- l’Alcalatén, la Marina, l’Alacantí i la Roqueta. No importava la distància mens, o en determinats detalls més vall del Vinalopó). És coneguda al en què es trobava el mas, la jovena- localitzats, com ara l’ús exclusiu de sud de Catalunya (per exemple a lla podia tardar moltes hores a peu les postisses (o siga, les castanyetes) Ulldecona) i a Múrcia, on es coneix fins a arribar-hi. Per a mantenir el per als hòmens a la Marina. Aquest amb el qualificatiu de zanganear. La decor, era costum que les mares contrast de gènere es fa més evident constatem també però aplicada a l’u acompanyaren les seues filles. Les en el context dels balls públics tradi- o malaguenya, en el cas del «fandan- vetlades solien durar fins ben tard, cionals de dolçaina i tabal (i banda), go d’a tres» de l’escola de ball de fins i tot, quan clarejava el dia. Els anomenats majoritàriament (ball de) Xàtiva , en alguns fandangos encade- músics es col·locaven en rogle, prop les danses, ball de plaça o ball rodat nats amb jota (com ara a Torralba de la llar. Com en altres contrades, al llarg del país, i, pel que fa al ball del Pinar, Alt Millars) i al ball de la aquestes reunions festives no tenien tradicional, més al nord que al sud. bolangera a Mallorca. 24 Ball de Tres. Ball de Sis. Dibuix extret de Ramell (2006:XX) Dibuix extret de Ramell (200X:30) Caramella 41 PARLEM DE… PARLEM

Ball voltat o en rogle. Ball voltat Dibuix extret de Ramell (2006:36) Dibuix extret de Ramell (2006:38) b) Ball de sis. amb dolçaina i tabal, guarda moltís- a Alacant (com a variant escolaritza- És executat per tres parelles de ba- sima similitud amb els fandangos da anomenada jota redona) i a Biar lladors, distribuïts en filera i encar- esmentats. (Alcoià), on es coneix com a jota ats. Segons els testimonis, existien rodà. En canvi la simple estructura o variants d’aquesta modalitat en què c) Ball voltat o en rogle. disposició en rogle també és co- es feia participar un nombre major Els balladors adopten una disposició neguda en les variants de mala- de parelles (quatre, sis). Igualment en rogle, amb les parelles encarades. guenya dites ball de la safanòria i com el ball de tres, els balladors En aquesta modalitat els hòmens ball pla (no s’ha de confondre aque- executen una cadena en les tor- muden de parella en el moment que sta denominació amb la que fa nades de la jota i recuperen la posi- s’interpreten les cançons de la jota també referència al ball públic tradi- ció de fila en el moment que es (depenent de la zona la dona canvia cional valencià de dolçaina i tabal canta la cobla tot i que no neces- de posició també o no). En la part –o banda de música– del nord del sàriament tornen al seu lloc original instrumental (o tornada cantada) les país), característics de la Foia de sinó que se situen en el lloc més parelles simplement valsen l’un Castalla i la Vall de Xixona. pròxim a la seua posició en aqueix enfront de l’altre, fan voltes o ar- L’estructura en rogle es coneix moment. Era la modalitat de jota rosseguen els peus amb la coneguda com ball voltat a Vilafranca del més escampada en el Camp d’Ala- mudança d’arrossegat o «escampar Maestrat, on presenta certes pecu- cant, i també coneguda en altres la cendra». Es tracta de la forma més liaritats a l’hora de fer el canvi de zones com Énguera (segons ens clàssica de ballar la jota al nord del parella. Hòmens i dones es col·lo- informà Antoni Guzmán), o més al riu Xúquer. És el cas del Camp de quen fent un rogle i ballen la pri- nord, com l’Alcalatén i el Maestrat, Requena (al llogaret de la Portera, mera cançó. En començar l’interludi lligada normalment aquí amb el en deien jota hurtada ), els Serrans, fan mitja volta, d’esquenes al balla- fandango i a voltes amb la seguidil- l’Alt Palància, l’Alt Millars, la dor inicial, i ballen amb el ballador la, com encara ocorre al Maestrat Plana, el Maestrat i els Ports, on de darrere. Quan el cantador inicia de Terol (Puertomingalvo, Mos- també sol formar part de la trilogia la següent cobla la dona torna a can- querola) i com possiblement degué composta per seguidilla, jota i viar de sentit i fa mitja volta amb el fer-se a les terres catalanes de fandango, i en alguns balls de plaça ballador amb qui ha fet l’interludi, l’Ebre, segons deduïm pel ritme i del Camp de Morvedre. Al sud passa al costat del ballador inicial i es trets de l’anomenat fandango de apareix aquest esquema més esca- queda fent la passadeta amb el se- Tortosa que tot i interpretar-se dusserament; l’hem pogut constatar güent. L’home no canvia de lloc, simplement acompanya la dona en els girs (Ramell 2006:38). Variants .A Lludient, Zucaina i el Castell de Vilamalefa (Alt Millars) l’esquema en rogle és l’únic que existeix per a ballar la jota, el fan- dango i la seguidilla, però les dife- rències amb altres zones és que aquí les posicions de l’home i de la dona estan canviades. És a dir, els hòmens es posen en sentit contrari a les agulles del rellotge i les dones en Ball del Quatre. sentit horari, així al mudar de pare- Dibuix extret de Ramell (2006: 43) lla la dona passa per dins i l’home 24 per fora del rogle.

d) Ball de quatre. Hi participen dues parelles de ba- lladors encarats i formant un quadro.

Caramella S’ha documentat al Maestrat, el 42 Camp de Túria, la Vall d’Albaida, la Marina, l’Alcoià i la vall del Vi- nalopó, i així mateix a Mallorca, on en diuen «ballar de quatre». Es do- cumenta en altres balls valencians Ball del Canut. Ball del Canut. com les seguidilles, el bolero, els fan- Dibuix extret de Ramell (2006: 35) Dibuix extret de Ramell (2006: 31) dangos (els de cobla partida, no les malaguenyes que també poden rebre aquest apel·latiu) i la seua variant indefinit. Els hòmens i les dones es Aquesta mateixa possibilitat l’hem anomenada balls de quatre.També es col·loquen en dos fileres encarats. observada a les folies d’Ibi i a les constata en les parrandes de Múrcia i En la primera modalitat, mentre danses de Callosa d’en Sarrià. Almeria i les ises i folies canàries. No sonen les variacions instrumentals la L’esquema de la cadena de les debades en algunes contrades del sud parella d’un dels extrems passa pel danses també s’ha propagat a l’hora valencià, com ara a la Marina, veiem corredor que formen la resta de pa- de ballar la jota, com s’ha comprovat

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA aquest esquema especialment en l’es- relles, a la qual segueixen tots els en determinades poblacions de la Ú tructura de seguidilles-jota. balladors en parella, que sempre Marina, amb una estructura de dues M Variants . A Vilafranca del mantenen l’ordre de les fileres. o de tres parelles. Maestrat les dones se situen en dia- Aquesta estructura de fileres popular gonal i els hòmens de front. Les pas- del Maestrat valencià, la retrobem f) La possibilitat d’agarrar-se les sadetes de la cançó es fan amb la curiosament també en el ball de les parelles. parella inicial i als interludis giren danses de la ciutat d’Alacant (on Tot i tractar-se d’un ball solt els bal- un quart de volta i ballen amb l’al- s’anomena «l’ara passes tu»). ladors s’agafen en certs moments. Es tre ballador. Quan es canta una Variants .A Atzeneta del Maestrat tracta d’una clara influència dels cobla tornen a girar per a ballar amb també es coneix una altra variant, balls agarrats de la primeria del segle el ballador inicial. D’aquesta manera més moderna, on les parelles tenen XX , que també va atényer el ball de en la cançó es balla sempre amb el un orde establit, i així la primera l’u o malaguenya, com hem vist al mateix ballador i en les tornades parella és la que sempre comença sud valencià i la regió de Múrcia o amb el del costat.Així ocorre també l’evolució i, en conseqüència, sem- als vals-jota del Pirineu. Algunes amb la pedreguera, coneguda al ter- pre ixen del mateix costat. A més a peces del repertori dels grups de me de Benissa. Al terme d’Atzeneta més esta parella és la que marca la danses presenten aquesta modalitat: del Maestrat n’hi ha una variant en passada que els altres han de seguir. la jota dels carrers (Ibi) o la jota del què els balladors, disposats també A Culla hi ha l’estructura anomena- castellut (Castalla). en quadro, fan una evolució sem- da «en reng» que és usada per a ba- blant a la del ball del canó (vegeu més llar la jota i el fandango enllaçats. Els L’escolarització del ball popular avant) en la part de l’interludi. A la hòmens es posen a un costat En general, un estudi exhaustiu de ciutat d’Alacant existia la modalitat excepte el darrer, que està encarat l’academització d’aquesta mani- de jota en quadro amb un ball de als altres, i les dones se situen festació del folklore seria una mam- quadre acompanyat d’una tercera enfront. Per fer els canvis de parella, presa força complexa.Aquest procés parella, o fins i tot amb dos quadres, en començar la cançó, les dones va afectar des d’un origen uns altres és a dir, quatre parelles. avancen un lloc. La dona que ocu- gèneres, i no fou precisament el de pava el primer lloc marxa per dar- la jota, que finalment seria el darrer e) Ball del canut o del canó. rere de la filera o renglera d’hòmens a escolaritzar-se. El País Valencià Es tracta d’una jota en fileres en què per ocupar el darrer lloc, on l’espera posseïa una tradició autòctona de el nombre de parelles pot ser el ballador que està situat al darrere. ball bolero o escolaritzat, conegut com a ball de comptes, almenys des de les tècniques del ballet clàssic, del bre les fonts orals, entrevistant ba- de mitjans dels segle XIX , que va vals sarsuelesc i del ball de comptes lladors i sonadors populars, el resul- assolir un gran prestigi en àmplies autòcton. Com que la finalitat dels tat restava musicalment i coreogràfi- zones. Era de destacar Xàtiva (Cos- quadros era fonamentalment artísti- cament distanciat dels esquemes de tera) com a focus difusor d’aquest ca, els balladors assajaven les coreo- les fonts originals: la raó calia bus- tipus de ball, el qual tenia com a grafies seguint un ordre pre-establit, car-la en la nova finalitat que principals manifestacions el bolero i no aprenien les passades de manera adquireix la música popular i en el l’u o malaguenya. mimètica i aleatòria com succeeix marc en què es va conrear. Els con- Tanmateix per documentar els en el ball tradicional i, a l’hora d’ex- cursos i espectacles que promovia la primers artífexs de l’escolarització ecutar-les, mantenien una postura Sección Femenina varen propagar de la jota hauríem de remuntar-nos hieràtica en la col·locació dels bra- un corrent de competició que tin- a la darreria del segle XIX . En aques- ços i l’esquena. L’esquema coreo- gué unes conseqüències molt im- ta època, trobem un context en què gràfic s’enriquia amb cabrioles, portants, com veurem. En primer la societat industrial començava adornaments i postures prefixades lloc, calia tenir en compte que els d’arraconar tots aquells usos i cos- que feien que el ball esdevinguera balls s’havien d’ajustar a una estricta 24 tums de les classes populars que artificiós i complex. Podríem dir en normativa de concurs. Aquest con- serien potenciats pel costumisme. el cas que ens ocupa, que la jota es dicionament feia que les peces tin- Aquest moviment nascut amb el fossilitza aleshores i es torna per gueren una durada limitada i que Romanticisme es manifestà a través primera vegada una peça de reper- foren prèviament assajades de ma- de les arts plàstiques i de la literatu- tori tancada de principi a fi, bateja- nera metòdica i molt sistematitzada. Caramella ra i, com era d’esperar, també abas- da amb un nom singularitzador. Per tant, ja no podem considerar 45 taria la música i el ball popular. Fou Musicalment per enriquir el gènere balls el que fan aquestes associacions en el període de la segona restau- s’introduïren melodies de procedèn- sinó danses, tal com també succeïa ració borbònica (1874-1931) quan cia culta, provinents del gènere de la amb les peces del repertori dels aparegueren els anomenats quadros sarsuela o de l’òpera. A mode d’ex- quadros de ball de l’època anterior. de balls populars valencians –cone- emple, podríem esmentar peces Aquest anquilosament va afectar guts com a rondalles en algunes com la «Jota estudiantina», que ens tant la manera de sonar com de ba- zones del país–, que en gran part ha arribat del quadro dirigit pel llar. Els músics d’aquest grups apre- eren hereus de la tradició local del mestre Porta a València, o la «Jota nien peces de repertori identifica- DE… PARLEM ball de comptes . Aquestes agrupa- Amante Cordero», de l’escola del bles pels usuaris, que eren arran- cions, reelaboraren diversos gèneres mestre Richard de la Llosa de Ranes jades, contràriament a la tradició musicals populars, entre els quals hi (Costera). dels sonadors populars.Tot i que en havia la jota, i els infongueren un La posterior aparició dels grups un principi pogueren fer servir estil acadèmic, pel que fa a la inter- de Coros y Danzas de la Sección músics de la tradició autòctona, pretació musical i coreogràfica. Per Femenina en la Dictadura perpetu- aquests s’hagueren d’adaptar final- primera volta feren servir una indu- aren aquesta línia de sobreposar la ment als nous paràmetres. Les noves mentària considerada identificativa vessant estètica sobre l’etnogràfica. maneres de tocar eren alienes a les o «típica». Els mestres de ball que els Tot i que nasqueren amb la intenció antigues: aparegueren afinacions dirigien tenien un bagatge musical de recuperar el folklore popular a academicistes i va desaparéixer el molt ampli, ja que eren coneixedors través de campanyes de recerca so- raspeig, el colpeig i el requintament de la guitarra. Amb el nou llen- guatge musical academitzant, s’arra- conaren instruments com el guitar- ró o el violí i se simplificaren les variants instrumentals i els orna- ments dels instruments de pua. Tot açò afectà també la interpretació vocal: ja no podia ser lliure, es regla- va el moment d’entrada del cant en un punt establit i la riquesa dels re- gistres vocàlics es va abandonar a favor d’un cant fixat i uniformitzat. Aparegué llavors la figura dels coros , que solien acaparar les tornades vocals i intervenien simultàniament amb la veu solista. Pel que fa a les cançons, contràriament a la possibi- litat de triar lliurement del fons poètic popular les cançons o cobles que es cantaven en cada moment, en aquest nou model es fixaren per a cada peça de repertori unes lletres i tornades fixes per a totes les inter- El grup de Coros y Danzas de Xixona ballant una jota (Bernabeu 1984: 263). pretacions. És clar que hi hagué una predilecció per les de temàtica més encara més palesa que abans. Tot i balladors adopten una posició en fi- innòcua, amb referències tòpiques, que en alguns casos van fer incur- lera i executen les mateixes passades geogràfiques i religioses, i se cen- sions en el camp de la restauració de seguint un mateix ordre. suraven les d’una temàtica o un to balls i danses tradicionals (i molt contraris a la moral establida pel encertadament en el de la indumen- nou règim. Solien ser quatre o cinc tària popular del segle XVIII i XIX ) VARIANTS I RITMES les cobles que formaven cada peça amb la finalitat d’augmentar el SIMILARS de ball i en ocasions s’ometia la repertori, l’obtingut continuava tradicional cançó de despedida. El lluny dels esquemes genuïns. Tin- Es troben altres gèneres musicals resultat final va ser convertir un cant gueren llavors molta acceptació els que s’inclouen dins de la jota, bé espontani en un tema o cançó muntatges teatralitzats en què les perquè han patit un procés d’ajota- definida i identificable (per a més peces de música i ball populars ment, bé perquè presenten una vin- informació, en aquest sentit, reme- s’emmarcaven dins d’un guió. culació rítmica amb el gènere. En el tem a la valuosa i clarificadora L’interés per a aconseguir una major primer cas hem de parlar de l’are- 24 descripció feta pel folklorista me- qualitat estètica els dugué a una nova nilla. La seua estructura consta norquí Deseado Mercadal (1979: artificiositat, fins a extrems de com- d’una cançó de jota i tres tornades. 33-35) sobre aquest procés d’al- plexitat en la interpretació coreogrà- Es ballava en rogle abans d’interpre- teració de la jota). fica i musical i un pronunciat aman- tar-se la seguidilla. És pròpia del Quant a la coreografia, va ha- erament en el ball. Gradualment Maestrat.Vegem-ne una variant de Caramella ver-hi una preferència per les mu- prevalgueren els gèneres escolaritzats Culla: 46 dances més originals, amb la inten- –boleros, valencianes, peces de ball ció de singularitzar cada peça de de comptes en general– sobre els Ja sé que t’has enutjat, repertori. Les passades s’interpre- populars; tot i que aquestos darrers, ai! perquè hai cantat seguedilles, taven en igual successió, cosa que en com hem assenyalat abans, ja no ai! ara cantaré una jota, facilitava l’aprenentatge. Així ma- diferien dels anteriors quant a la ai! i tres coples d’arenilles. Are, arenilla, tu padre esta en Francia, teix, es buscava un efecte més plàstic manera d’executar-los. D’acord a un are, arenilla, tu madre también, amb la col·locació dels balladors en context de redreçament de la tradi- are, arenilla t´ha escrito una carta, diverses disposicions (com ara files, ció popular, es va donar preferència a are, arenilla con tinta y papel. cercles, aspes...), sovint alienes a les les cançons tradicionals que s’expres- Tengo el uno y el dos, tengo el tres, distribucions usuals en el ball solt saven en valencià, encara que aques- tengo el cuatro y el cinco y el seis, tengo el siete y el ocho y el nueve, tradicional. El resultat donava a ta pruïja positiva podia arribar als tengo sotas, caballos y reyes. entendre que cada població ballava i extrems de traduir cobles originària- Dale, dale, dale chiquilla con garbo, cantava –i no cal dir, vestia– d’una ment en castellà o d’introduir-ne de dale, dale, dale chiquilla valor, manera diferenciada de la resta; idea creades per poetes cultes. Igualment, y va rematando esta tonadilla,

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA completament falsa, com demostra alguns d’aquestos grups han conti- se acabó, se acabó, se acabó. Ú qualsevol treball de camp. Un indici nuat practicant el muntatge de noves M d’aquest procés singularitzador era peces de ball, també batejades amb El baile de la carrasquilla presenta de batejar una determinada peça un gentilici identificador. S’han també un ritme ajotat. Està estés per amb un gentilici o apel·latiu, neces- aprofitat cançons i tornades populars tot Espanya i així mateix al País sitat motivada per distingir les cada o melodies d’altres gèneres per crear Valencià i en castellà, on rep també vegada més nombroses peces de balls. Uns bons exemples podrien ser moltes denominacions com «carras- repertori dels grups (per exemple, la la «Jota nova de Montcada», la «Jota pera», «carrasquenya», «carrasque- «Jota d’Alfarb», la «Jota del castellut», de Benimodo», la «Jota de les Ventes ta»… Es presenta com a ball inde- la «Jota maja»…). de Moixent», la «Jota de Petrer» o la pendent en la majoria de poblacions Un altre aspecte sorgit d’aquest «Jota de Sant Joan d’Alacant» . valencianes, i sobretot com una context va ser la creació de peces En paraules dels folkloristes cançó de joc infantil sense acompa- noves, muntades musicalment i Fermín Pardo i J. A. Jesús-María nyament instrumental. A la zona del coreogràfica per les agrupacions (2001: 106-107) «els grups de danses Maestrat s’uneix a la jota i funciona locals. Les fonts musicals podien ser, actuals [...] han mantingut la nor- com una tornada cantada en què els bé la mateixa tradició popular, bé mativa d’excessiva estructura, ordre i balladors, disposats en dues rengleres aportacions de la música culta. És el uniformisme imposats des de la fi o en rogle,valsen i executen els difer- ents moviments que dicta la cançó cas, per exemple, de la «Jota de del segle XIX i que constrenyen i Banyeres», de la «Jota colivenca», ofeguen la lliure i espontània ex- (agenollar-se, voltar, abraçar-se). La del «Baile de tres de Villena», o del pressió de l’autèntic ball popular lletra de la versió de la carraspera de «Fandango d’Onil». Amb tot el que tradicional a les nostres comarques». Benafigos (Alcalatén) diu així: s’ha vist, s’entén que en aquest És així com el ball ha continuat Y es el baile de la carraspera moment apareguera l’etiqueta de ajustant-se a finalitats estètiques, es un baile muy desimulado, bailes regionales . plàstiques i competitives, i ha perdut que poniendo la rodilla en tierra En aquest sentit, el model difós el seu sentit primigeni. Així doncs, este baile se queda parado. pels Coros y Danzas no s’estroncà contràriament a la amplitud de la Y a la vuelta, la vuelta, Martina, del tot en arribar la Democràcia, i tradició popular, l’influx de l’esco- que a mi pueblo así no se estila, que se estila de espaldas de espaldas, de fet el propòsit dels nous grups de larització, en el cas de la jota, ha y a la señorita menea la saya, danses continuà abocant-se a l’e- reduït la riquesa d’esquemes coreo- y a la señorita menea los brazos, spectacle, fins i tot, d’una manera gràfics a un únic model en què els y a la media vuelta besitos y abrazos. Altres exemples de cançons de go i seguidilla) a les comarques ca de la jota ha minvat considerable- ball castellanes arrelades a casa serien valencianes del nord del riu Túria i ment, fins a desaparéixer en general. la geringonza del fraile o el baile del Maestrat aragonés, la localitzem La irrupció d’altres gèneres musicals pingajo. Es tracta de balls espontanis igualment en aquesta àrea com a part més moderns com els balls agarrats en què es fomenta la participació i de les seguidilles, tal com ocorre a l’arraconaren en un principi. Poste- on l’execució és molt senzilla, a base Llucena (Alcalatén) i Lludient, Zu- riorment l’escolarització i la fol- de postures dictades pel text cantat, caina (Alt Millars), però també al sud klorització el reduí a una peça d’es- amb molta desimboltura. El primer, (com ara a Altea, Tàrbena… a la pectacle desllavassada, i en aquest profusament documentat en ver- comarca meridional de la Marina). sentit el lamentable rebuig, oblit i sions infantils o d’adolescents. El se- Una modalitat de jota seria desprestigi que algunes de les nos- gon està més escassament documen- aquella que es presenta com a dansa tres pròpies tradicions musicals han 24 .27) P 2008 2008 ( LLIBRE ORICIAL . IBI HIVERN ’ ”. T ’ Caramella 47 ENFAIRINA : “ DE LES FESTES D EXTRETA DE

El grup de Coros y DE… PARLEM Danzas d’Ibi en una actuació a finals dels anys 1950. S’hi aprecia tota la simbologia de l’època. tat, concretament a Biar, el Camp de ritual. En citarem dos exemples. Un patit al País Valencià no ajudà al seu Requena i la Foia de Bunyol, on és la Danza del Caracol de Requena reviscolament. Amb tot això, es pot Fermín Pardo i José Jesús-María i Campo Arcís, sonada amb dolçaina entendre clarament que només haja (2001: 424) n’han arreplegat divers- i tabal, amb una estructura que persistit actualment en zones rurals i es mostres, coincidents en lletra i recorda les danses; l’altre és l’anom- de població envellida (cada vegada, melodia: enat Baile del Garrote de Titagües, per cert, menys aïllades dels grans interpretat al ritme de guitarres i nuclis urbans). Por bailar el pingajo panderetes, i que forma part de la Així doncs, pel que fa al ball, és me dieron un real. coneguda mojiganga que s’interpreta precisament a les comarques de Báilalo, báilalo picaronaza. cada set anys en aquesta població l’Alcalatén i el Maestrat on la pràc- Báilalo, báilalo dels Serrans. tica d’aquest gènere encara s’ha que estás en casa. Finalment és important plantejar transmés per tradició i es practica Báilalo de lao, la relació existent entre la jota i el hui en dia sense interrupció, tot i del otro costao, fandango, ja plantejada per Miguel que actualment a càrrec de person- por la delantera también la trasera. Manzano (2006), que a la nostra es majors que es diverteixen de la Báilalo, báilalo zona no ha estat estudiada encara mateixa manera que ho feien en picaronaza amb profunditat. Parlem de la suite la seua joventut els seus majors. La- báilalo, báilalo formada per seguidilla, jota i fandan- mentablement en aquests pobles que estás en casa. go propi de la zona del nord del riu (Atzeneta del Maestrat, Culla i pocs Túria, els fandangos de cobla partida més) la transmissió generacional s’ha Així mateix és interessant de de les comarques meridionals. trencat i d’ací a pocs anys la pràctica constatar l’entrada de la jota dins del ball popular desapareixerà sense dels balls públics de plaça al llarg de remei, si no es prenen mesures en- tot el país (les danses, el ball pla, el 7. LA VITALITAT caminades al seu reviscolament. ball de plaça...). Aquest corrent d’esvaïment està La jota, a l’igual que la trobem Tal com s’esdevé amb la resta del unit a la idea de concebre el folklore lligada en la popular trilogia segui- repertori del ball tradicional (o po- com un patrimoni propi dels avant- dilla, jota i fandango (o jota, fandan- pular, folklòric, tant se val), la pràcti- passats, alié de l’actualitat. Fora d’aquesta àrea, i molt algunes albades nadalenques del sobreviure la tradició popular al llarg residualment i sovint de manera ri- nord valencià, com ara a Ademús del segle XX , arrecerada en àmbits tualitzada, podríem ser testimonis (Racó d’Ademús), Titagües (Ser- rurals o molt específics, i fins i tot la de la interpretació d’alguna jota de rans) i l’Alcora i Llucena (Alca- present centúria. El redescobriment ball o de cant. En aquest sentit, cal latén). A més a més tenim les jotes i la revalorització d’aquest patri- citar els casos de les jotes de banda de lluïment, que encara es poden moni ha estat un tret molt carac- a Coix i Benejússer, al Baix Segura, sentir ocasionalment en alguna terístic dels darrers anys. En primer on encara es ballen en el marc de reunió familiar de caràcter festiu i lloc, cal destacar l’auge que va tenir les romeries de Sant Isidre i la Mare que solen ser cantades per aficionats a partir de la transició democràtica de Déu del Pilar respectivament, a a aquest gènere, com ara les jotes el moviment musical folk, amerat Xelva (Serrans) el dia del Corpus d’estil, a la manera de l’Aragó d’un esperit dinamitzador cultural Christi (però també en altres festi- (paradas que en diuen en algunes en què la participació popular era vitats), o a Villagordo del Cabriel comarques) que s’interpreten tradi- l’objectiu, i impregnat d’una ide- (Camp de Requena-Utiel), on els cionalment a les comarques va- ologia progressista que trencava 24 quintos la ballen i canten en les lencianes veïnes com són el Maes- amb tot el llast heretat de la Dic- cercaviles. trat, l’Alt Millars, l’Alt Palància, el tadura.Així mateix, l’aparició a mit- Uns altres àmbits o escenaris on Racó d’Ademús i els Serrans. jan dècada de 1980 de la Fonoteca la jota gaudeix d’una relativa pràcti- Per últim no hem d’oblidar el de Materials de la Generalitat Va- ca són aquelles manifestacions musi- baile del garrote, que forma part del lenciana, impulsada per Vicent

Caramella cals de les quals forma part o hi està seguit de danses rituals que configu- Torrent, encetà en bona mesura una 48 inclosa. Ens referim a alguns balls ra la Mojiganga de Titagües, i que s’hi línia d’investigació en la música públics tradicionals de dolçaina i interpreta cada set anys amb motiu d’arrel tradicional que hauria de tabal o banda on encara es manté de les Fiestas Gordas al setembre tindre gran repercussió posterior. com una part del mateix ball, com (la propera volta serà l’any 2016), i L’objectiu general era la creació ara, per posar-ne alguns exemples, el la Danza del Caracol a Requena. d’un arxiu sonor a partir d’enregis- Segundo Baile del Baile de las Clava- traments fets directament a les fonts riesa s de Vilamalur (Alt Millars), el primeres, sense cap mena de mani- Ball de Barril de Betxí (Plana Baixa) pulació o intervenció. Amb aquest i en moltes de les danses vives del CAP A UN REDREÇAMENT treball es va fer palesa la vigència d’al- Sud valencià, com ara les de Muro, DEL BALL POPULAR gunes manifestacions musicals del Benilloba (Comtat) i Callosa d’en VALENCIÀ patrimoni sonor valencià, en aquest Sarrià (Marina). En aquest sentit, un cas concret de les darreres agrupa- exemple extrem del procés d’ajota- Com hem vist a l’apartat anterior, cions tradicionals de corda, enregis- ment que tingueren aquestos balls malgrat l’impuls que va tenir el trades al Maestrat, l’Alt Palància, els

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA públics –les danses–, pot trobar-se a model folklòric de tipus acadèmic, Serrans i el Camp d’Alacant. Ú Callosa d’en Sarrià, on fins i tot, representat i custodiat per les asso- Per una altra banda, es podria M poden interpretar-se amb instru- ciacions de ball i només manifestat dir que aquests nous horitzons des- ments de corda. Paral·lelament es damunt d’un escenari, el ball popu- pertaren un nova sensibilitat que va troba aquest procés en alguns balls lar i, per tant, la jota, encara va poder empényer una part dels membres plans del Nord valencià i sobretot amb les dansades, danses, ball de coques, jotes de plaça… de les co- FRECHINA VICENT JOSEP marques de les terres de l’Ebre, una part de les quals han perdut la seua part inicial de dansa (o altres peces) i s’han convertit o reduït a simples balls de jota en rogle o en fileres perquè aquest ritme ha desplaçat les melodies més primitives. Pel que fa a la modalitat només cantada, hi ha les jotes que formen part del cant dels mayos (profans o religiosos) i que es mantenen en algunes poblacions del Camp de Requena-Utiel i els Serrans on aquest ritual encara té vigència o s’ha reviscolat (Camporrobles, Las Casas de Utiel, Requena i Titagües) en alguns cants d’aurora com ara el de Sella (Marina Baixa) o Guar- damar del Segura (introduïdes mod- ernament pel grup d’auroros local), Actuació de So les cantades de l’Assumpció a Xaló Antiu de Mutxamel (Marina Alta) i les que s’entonen en (2006). 24 Caramella Balladors valencians en un encuentro de 49 cuadrillas a Múrcia. dels antics grups de danses, davant taforma per tornar a fer ballar i fer aplecs de sonadors, aplecs de ron- de l’esgotament de les fórmules i del partícip activament l’espectador dalles o trobades de rondes. Gràcies llenguatge del model anterior, que (com sí fan els grups de música folk, a elles s’ha fomentat la necessària havia quedat obsolet dins del con- bàsicament amb balls agarrats i de participació lliure de la gent, en

text cultural actual. S’obria així, per parella, més senzills), el panorama és altres paraules, s’ha recuperat la fun- DE… PARLEM un costat, una línia investigadora ben divers: hi ha grups que es de- ció lúdica del ball, com havia succeït que acudia a les fonts amb la inten- diquen a representar espectacles originàriament, i s’ha aconseguit ció de «restaurar» principalment d’entaulat de gran qualitat estètica, conjuminar i donar difusió a les po- peces de ball, sense rebutjar altres alguns altres perpetuen les fórmules ques agrupacions tradicionals de gèneres. Com a pioner, cal destacar més ràncies del folklore musical ofi- música popular existents al nostre la tasca investigadora de Fermín cial de la Dictadura (n’hi han que país i alhora revitalitzar-ne algunes Pardo, que sobretot donà a conéixer encara llueixen l’apel·latiu franquista altres, abans que desaparegueren o en articles i enregistraments sonors de Coros y Danzas!), uns pocs mes- quedaren diluïdes en orquestres de la riquesa de la tradició musical de clen les dues tendències, un per- pols i pua o rondalles de grups de les comarques de l’interior, com el centatge molt reduït han assumit danses.Aquest fet ha possibilitat que Camp de Requena, la Vall d’Aiora i influències del folk (com a Mallor- alguns d’aquestos grups s’hagen re- el Racó d’Ademús, i la mostrà en ca) i finalment podem comptar amb convertit i es presenten –almenys en conjunt amb José Jesús-María mit- els dits aquells, esmentats ja al prin- aquestes cites– com a nous sons o jançant el Grup de Restauració de cipi, que han seguit els paràmetres rondalles, continuadors d’una tradi- València. Posteriorment, impulsats del Grup de Restauració de Valèn- ció local que si bé no han conegut per diverses agrupacions que s’han cia , i presenten la música i el ball en el seu màxim esplendor, al- emmirallat en l’esmentat col·lectiu, d’una manera desencotillada, res- menys han estudiat o s’hi han han aparegut nous treballs mono- pectuosa amb les tècniques inter- familiaritzat a bastament (com és gràfics dedicats a diferents localitats pretatives i, per tant, molt més fidel el cas del grup Cantares Viejos de o comarques. Dins d’aquesta línia és a la tradició. Requena, la Colla Brials de Valèn- molt significativa la conversió d’al- Tanmateix, entre aquests dar- cia, Sagueta Nova de Biar o el nos- guns grups de danses en associacions rers, s’ha volgut assumir en els últims tre So d’Alacant). de recerca folklòrica, tot i que no anys una nova manera d’entendre la Es tracta d’uns col·lectius, en tots han acabat de desempallegar-se música i el ball populars, tenint com certa manera urbans, que, pel que fa per complet de la vessant artística en a referents les darreres agrupacions a la interpretació vocal, han recu- la manera de concebre la tradició de músics de corda i els últims bal- perat la importància de les veus musical. No hi ha hagut, per tant, un ladors per via tradicional que hi ha solistes i han restaurat el costum trencament radical amb el model de al País Valencià. En aquest procés d’entrar a cantar lliurement («xafant representació artística de la tradició, evolutiu hem de considerar l’influx la melodia») i la possibilitat de fer però sí un major interés pel suposat provinent dels encuentros de cuadrillas servir tota la riquesa del cançoner folklore original com a garantia de Múrcia, que han tingut una popular. Quant a la instrumentació, d’autenticitat del que mostren. Així repercussió molt evident a casa nos- han recuperat els usos antics de su- doncs, a pesar que els grups de dan- tra, on la fórmula particular amb les perposar diferents melodies o va- ses valencians encara no consideren quals s’han adaptat aquestes festes de riants musicals a l’uníson, el colpeig l’escenari com a una simple pla- música tradicional han estat els de la guitarra i el seu requintament i el redoblament del guitarró. En Torre de les Maçanes per l’explicació de Tradición Musical en España, vol. 34, definitiva, han aconseguit superar la les diferents postures i tocs a la guitarra, SAGA WKPD-2089 [1 CD, la Canal rigidesa de la partitura, per adquirir i a Àngels Paredes Martínez, Àlex Torres de Navarrés]. més llibertat interpretativa i una Tomàs, Teresa Verdú Gisbert i Hicham FERMÍN PARDO (coord.) (2000): Música major sonoritat que els acosta defi- Echafaki per la matisació, aclariment i de la Romería a la Virgen de Santerón y aportació de dades així com la seua canciones populares de Vallanca, Tabalet nitivament a les antigues agrupa- ajuda i assessorament. 836-CD1/2. [2 CDs, el Racó cions tradicionals de corda que d’Ademús]. tenen com a referent. 2. Diu Manzano (2006: 535) referint-se a l’antiguitat de les manifestacions de la jota — (2000): Archivo sonoro tradicional del Pel que fa al ball, els balladors a la península Ibèrica que «desde el punto Campo de Requena-Utiel, vol 1. Anto- d’aquests grups han abandonat la de vista del ámbito geográfico,se puede hacer la logia de la jota, Museo Municipal de necessitat de disfressar-se a l’antiga siguiente afirmación, aunque exija matizacio- Requena. per poder ballar i, alhora, hi ha nes [...]. La jota interpretada por voces acom- — (2001): Archivo sonoro tradicional del hagut una renúncia conscient a les pañadas por un conjunto de instrumentos de Campo de Requena-Utiel, vol 2. Anto- coreografies establides per la línia cuerda pulsada (rondalla) aparece casi en ex- logia de la jota. 24 escolaritzant, així com a la fixació i clusiva por Aragón, Navarra, Submeseta Sur, GARCÍA MATOS , M. (1978): Magna ordenació de les mudances. S’ha Levante [es refereix al País Valencià i antología del folklore musical de España, HISPAVOX S.66.171-1978. redescobert així el ball de parella, Múrcia] y algunos puntos del norte de Andalucía. Esta jota es de sonoridad uniforme GRUP ALACANT (2005): Sons de Migjorn. amb tota l’amplitud semàntica que Edició especial Mutxamel, vol. I i II, aquest fet suposa. Els gèneres que y reiterativa, siempre mayor tonal, y es acom- pañada con unos recursos muy limitados desde Visual Sonora, Villena. [2 CDs, Caramella s’han vist potenciats en aquest nou el punto de vista musical: dos únicos acordes, el l’Alacantí]. 50 context han estat, simptomàti- de dominante y el tónica de un modo mayor. GRUP DE DANSES D ’I BI (1996): cament, els d’arrel popular, espe- Su clara naturaleza tonal no permite atribuir- Cinquantenari 1945-1995 , Duplival. cialment la jota, i en segon terme, le una antigüedad que vaya más atrás de la S.L., València, DCD-020-2 [1 CD, el fandango, les seguidilles i l’u o vigencia generalizada de los sistemas tonales,lo l’Alcoià]. malaguenya. Pel que fa a la jota s’ha cual no incluye un juicio estético sobre las dife- GRUPO JARAIZ (1982): Cantares Viejos, II posat en relleu tota la pluralitat rentes formas y estilos de interpretar la jota. y III.Valle de Ayora-Cofrentes, Xirivella coreogràfica del gènere. S’ha volgut Las formas arcaicas [presents quasi exclusi- Records, P.003-1982 [2 discs, la Vall de Cofrents]. tornar a popularitzar els esquemes vament al quadrant nord-est de la penín- sula, a la Submeseta Nord i a l’Alta GRUPO DE DANZAS ARCUDE (1981): tradicionals de la tradició local, Danzas de Castellón, 2 vols., COLU- com ara, el ball de sis, el canut, el Extremadura] son más austeras, y pueden haber sido abandonadas en muchos lugares MBIA, CPS-9761/2-1981. [2 cassets, ball de tres... para dar paso a otras que se han aceptado como comarques de Castelló]. En definitiva, estem davant d’un más brillantes y atractivas». nou corrent d’entendre el folklore musical –com succeeix sovint, con-

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA cebut des d’un ambient urbà–, que a BIBLIOGRAFIA Ú l’igual que els grups folk (que el DISCOGRAFIA M recreen i versionen) el fomenta ASSOCIACIÓ CULTURAL RAMELL decididament com un fet novament Sense pretendre ser exhaustius reco- (2006): «Música i ball en les ron- viu i festiu, i alhora reactiva en gran manen la consulta dels treballs se- des i bureos», De rondes i bureos. part tota una tradició popular que güents que considerem interessants: Música dels valencians de secà (llibre està en vies de desaparició. del doble CD homònim), Cas- DD.AA. (1985-2000): Fonoteca de Ma- telló,AC Ramell, p. 20-43. Notes terials. Recopilació sonora de música tradi- BARGALLÓ I BADIA , Josep (1992): 1. Aquest article arreplega de manera cional valenciana , Generalitat Valen- Balls i danses de les comarques de ampliada la ponència «La Jota al sud del ciana – Institut Valencià de la Música, Tarragona, 2, Ribera d’Ebre i Terra Països Catalans» exposada per Lluís- València. Especialment els volums I- Alta, Tarragona, Diputació de Xavier Flores i Abat l’1 de maig de 2002 IV [4 discs,poblacions diverses],IX [1 Tarragona. en el marc de la jornada «Jota als Països disc, Titagües], XI-XIII [3 CDs, Alt BENAVENT OLTRA , José Antonio Palància], XIV-XIX [6 discs, pobla- Catalans», que se celebrà a Falset (Prio- (1994): «Origen i evolució de la rat) sota la coordinació de les asso- cions diverses], XXIV [1 CD, Vall ciacions La Clavellinera i Carrutxa i d’Albaida], XXV-XXVI [2 CDs, festa de la dansa de la Vall l’Ajuntament local. La nostra exposició Antologia del cant d’estil valencià] i d’Albaida», Les danses a la Vall va estar acompanyada d’una mostra en XXVIII – XXX [3 CDs, cants d’au- d’Albaida, Fonoteca de Materials, viu de diferents exemples de balls i cants rora de poblacions diverses]. vol. XXIV, València, Conselleria de jota valencianes interpretats pels ASSOCIACIÓ CULTURAL RAMELL (2006): de Cultura - Generalitat Valen- sonadors i balladors del So d’Alacant. De rondes i bureos.Música dels valencians ciana, p. 91-123. Agraïm a Josep-Vicent Frechina l’opor- de secà, Castelló, Lemonsongs. [2 BERNABEU RICO , José Luís (1984): tunitat per poder publicar-la en aquesta CDs, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i l’Alt Los límites simbólicos, Hombres de la revista i així mateix les revisions de Millars]. Foia de Castalla y Vall de Xixona , ASSOCIACIÓ D ’ESTUDIS TRADICIONAL Fermín Pardo Pardo, Josep-Àngel Jesús- Instituto de Estudios Alicantinos SAGUETA NOVA (2005): Al racó del foc. María Romero i Joana Domenge i – Diputación Provincial de Mesquida. Igualment donem les gràcies Arxiu de Música Tradicional de la Vall de als informants Joan Évora Verdú Juan la Biar, 1, Visual Sonora [1 CD, Alicante,Alacant. Timotea (1930) de Mutxamel i José l’Alcoià]. CERDÀ I MATAIX , Joan-Antoni Llinares Espí el Llarguet (1924) i Francis- COLLA BRIALS (2004): Énguera y la (2004): «La jota de quatre i el fan- co Company Verdú Petaca (1925) de la Canal. Música tradicional valenciana, La dango de cobla partida», La Xitxarra, 1, AET «Sagueta Nova», (llibret del CD homònim), Sa- tori, Associació d’Estudis del Biar, p. 10-33. ragossa, Prames, p. 10-55. Cant Valencià,València. FLORES I ABAT , Lluís-Xavier (2005): MERCADAL BAGUR , Deseado (1979): SALVÀ I BALLESTER , Adolf (1988): Estudi de la música popular i tradi- El folklore musical de Menorca, Palma De la marina i muntanya (Folklore) , cional del migjorn valencià. Camp de Mallorca. Institut d’Estudis «Juan Gil- d’Alacant, regió del Vinalopó i Horta MONJO I MASCARÓ , Joan-Lluís Albert» – Ajuntament de Callosa d’Oriola, Ajuda a la Investigació (2009): El cançoner popular de Tàr- d’en Sarrià,Alacant. 2002 de l’IMC de l’Ajuntament bena. Antologia i estudi lingüístic, SÁNCHEZ MARTÍNEZ , Manuel (2004): d’Elx, 444 p. (inèdit) Universitat d’Alacant,Alacant. «Folklore del sureste español. El FLORES I ABAT , Miquel-Àngel & PARDO PARDO , Fermín & J ESÚS- baile suelto: el baile popular y el MONJO I MASCARÓ , Joan-Lluís MARÍA ROMERO , José Ángel baile bolero», Revista costumbrista y (2009): «Aportacions a l’estudi (1985a): «La jota en el Campo de local. XV edición Cuadrillas y Agui- del ball i la música tradicional al Requena-Utiel», II Jornadas de landos en Torreagüera, Torreagüera, terme de Benissa», Festes Purís- Etnología de Castilla-La Mancha . Peña Huertana «el Ciazo», s.p.

sima Xiqueta. Benissa 2009 , ps. 24 161-168. — (1985b): «Las características de la SÁNCHEZ MARTÍNEZ , Manuel jota en el Campo de Requena- (2008): «Hacia una interpretación GUZMÁN MADRIGAL , Antonio (2004): Énguera y la Canal. Música Utiel», I Asamblea Comarcal de del modelo folklórico musical en tradicional valenciana, La Tradición Cronistas, Investigadores y Amigos de el Sureste español» dins Música de Musical en España, vol. 34, Colla la Historia y la Cultura, Utiel. tradición oral. XXV Años de En- Brials, SAGA WKPD-2089. — (1995): «Aspectes de tècnica i cuentros de Cuadrillas de Ánimas de Caramella pràctica musicals populars a la Los Vélez , Instituto de Estudios LUNA SAMPERIO , Manuel (1992): 51 Las cuadrillas de Murcia , Empresa vila i terme de Culla», Imatge de Almerienses, ps. 201-258. Pública Regional Murcia ’92, Culla. 750 aniversari de la Carta de TOMÁS LOBA , Emilio del Carmelo editat per Trenti, Madrid [qua- Població, vol. II, Culla. (2008): «Etnografia musical en los dern i quatre discs compactes]. — (2001): La música popular en la rituales religiosos festivos de Los tradició valenciana, València, Vélez», dins Música de tradición MANZANO ALONSO , Miguel (1995): La jota como género musical: un estu- Conselleria d’Educació i Ciència oral. XXV Años de Encuentros de dio musicológica acerca del género més – Generalitat Valenciana. Cuadrillas de Ánimas de Los Vélez , difundido en el repertorio tradicional PITARCH ALFONSO , Carles (1997): Instituto de Estudios Almerien- DE… PARLEM español de la música popular , «El cant d’estil: Apunts per a un ses, ps. 33-80. Alpuerto, Madrid. estudi conceptual i històric», dins — (2006): Mapa hispano de bailes y Fonoteca de Materials, 25-26. El danzas de tradición oral. Aspectos món del cant: Antologia del cant musicológicos, CIOFF España, valencià d’estil (1915-1996) , ad- Madrid. denda, coord. Vicent Torrent, Generalitat Valenciana, València, MARTÍNEZ I MARTÍNEZ , Francesc (1987): Folklore valencià. Coses de ps. 3-35. la meua terra (la Marina) , 3 vols., — (2006): «Anar de ronda i fer Revista Altea – Ajuntament bureo. Introducció a les músiques A www.revistacaramella.cat d’Altea, Altea [Reproducció fac- festives dels masovers valencians podeu trobar una relació de símil de l’edició de 1912, 1920 i del nord», De rondes i bureos. vídeos seleccionat pels matei- 1947]. Música dels valencians de secà (llibre xos autors de l’article que del doble CD homònim), Caste- MELERO , S OLSONA , & T URÓN , complementen aquest text (2006): «La jota como canto de lló, Associació cultural Ramell, i mostren diverses variants trabajo», La jota ayer y hoy 2. p. 8-19. de la jota del País Valencià. Cantos de trabajo e instrumentales — (2010): Cant d’estil al Puig de Santamaria , cd i llibret introduc-

LA CASETA DEL PLATER CRÒNIQUESMUSICALSDELPAÍSINVISIBLE

Bloc d’actualitat musical d’ací i d’allà: http://blocs.mesvilaweb.cat/frechina