Diari De Les Idees

Diari de les idees

Núm. 94

(23-27 d’abril 2018)

RESUM D’IDEES

The Spanish courts’ willingness to impose harsh sentences in Hasél’s and other cases has sparked a fierce debate about freedom of speech

Guy Hewdgecoe, “Spain’s real rap battles”, Politico, 18 d’abril de 2018

Let us, democratically engaged citizens decide what is realistic and possible. So let our realistic, moderate mission be that, together let’s fight to change the world.

Phillip Kelly, “You are all Northern Ireland now”, OpenDemocracy, 22 d’abril de 2018

Questa Unione difficilmente sopravviverà. Se si vuole salvare l’idea di Europa, come è assolutamente auspicabile, bisognerà trovare un modus vivendi diverso da questo basato sul dirigismo tecnocratico e sui divieti, un sistema di convivenza che non imponga un unico modello sociale e non pretenda che in una associazione di uguali ci sia qualcuno più uguale degli altri

Carlo Clericetti, “Che si può fare con questa Europa?”, MicroMega, 23 d’abril de 2018

L'ancien Premier ministre a confirmé qu'il réfléchissait à l'idée de se porter candidat aux municipales de 2019 dans la capitale catalane, sous les couleurs de Ciudadanos, un parti de centre droit

François Musseau, “Et si Manuel Valls jouait milieu droit à Barcelone?”, Libération, 20 d’abril de 2018

Tenim el llegat immens del primer d’octubre, tenim moltes coses fetes, però ara l’envit és nou i hem de continuar avançant. Segurament ara hem de practicar la resiliència i els debats i després fer passos de manera coordinada i acordada, mostrant la unitat

Elsa Artadi, “Hem entrat en la ratera on volien que entréssim i hem de sortir-ne”, Vilaweb, 25 d’abril de 2018

The Spanish courts’ willingness to impose harsh sentences in Hasél’s and other cases has sparked a fierce debate about freedom of speech

Guy Hewdgecoe, “Spain’s real rap battles”, Politico, 18 d’abril de 2018, https://www.politico.eu/article/spains-real-rap-battles-catalonia-pablo-hasel-josep- valtonyc/

In a small venue in southern Madrid, Pablo Hasél is about to perform what could be one of his last shows before going to prison. The Catalan rapper will spend two years and one day in jail for glorifying terrorism and insulting the Crown and state institutions in one of his songs and a series of tweets.

For Hasél, a communist who supports Catalan independence, the sentence, handed down last month, is proof of what he has been rapping about. “For some time, I’ve known that I would end up in prison, precisely because in the Spanish state there is no freedom of expression,” says the tall, thickset 29-year-old, whose real name is Pablo Rivadulla, as he waits to go on stage.

“A generation of rappers has emerged with combative lyrics,” he adds. “[The state is] afraid because these lyrics reach a lot of young people, and they don’t want those people to get involved in the struggle for the rights that are denied us.”

Fellow members of that generation include Josep Valtònyc, a 24-year-old from Mallorca, who was sentenced to three and a half years in jail for glorifying terrorism and insulting the monarchy. In December, 12 members of the group Insurgencia each received two- year terms for glorifying terrorism in a song. Also last year, César Strawberry, the lead singer of the metal-rap band Def con Dos, was given a one-year suspended sentence for tweeting a series of jokes about terrorist attacks and the Spanish king.

In Hasél’s case, many of the offending tweets were aimed at the police, whom he accused of brutality and murder. He also posted a photo of Victoria Gómez — a member of the now-defunct communist terror group GRAPO, who was jailed for carrying out a kidnapping, with the comment: “Demonstrations are necessary but not enough, we support those who have gone further.”

“Juan Carlos el Bobón,” the song used as evidence against him, is an acerbic look at the abdicated king, Juan Carlos, that underlines his links to the Franco dictatorship and alleges he financed ISIS by facilitating arms deals between Spain and Saudi Arabia.

The court investigating the case said the lyrics constituted an incitement to “violent and terrorist activity, representing a form of struggle that is praiseworthy and positive, according to [Hasél’s] criteria.”

The Spanish courts’ willingness to impose harsh sentences in Hasél’s and other cases has sparked a fierce debate about freedom of speech and put the country’s complex relationship with terror as well as the behavior of its justice system under intense scrutiny. Ironically, it’s also propelled many of the performers to new heights of fame and notoriety.

Hasél describes his conviction and sentencing as part of a strategy to crack down on dissent by far-right elements in the Spanish state who never broke with the mindset of the Franco regime, despite four decades of parliamentary democracy

Strawberry takes a similar view, claiming his friendship with Pablo Iglesias, leader of the leftist Podemos party, is the cause of his own one-year sentence.

“With the aim of hurting him, they criminalize me,” he says, pointing out that the majority of those recently convicted for their social media posts or performances are on the left of the political spectrum. He and others have compared Spain’s apparent clampdown with countries where many basic human rights are under threat, such as Turkey and Morocco.

Legal weapons

Such drastic views of the Spanish state and its justice system have become increasingly common, particularly in the context of the Catalan crisis. Catalonia’s independence movement frequently portrays Spain as being anchored to its repressive past, with the courts as the government’s weapon of choice in thwarting dissent.

But where some see a sinister plot to stamp out critics, others say the judiciary’s hard line is a result of a complex political and legal landscape.

A number of Western countries are prioritizing the fight against terror and hate crimes above personal freedoms, says José Luis Ramírez, a magistrate and member of the progressive association Judges for Democracy.

Spain’s legal setup is heavily tilted in favor of those seeking prosecution, he adds. The court responsible for investigating terror-related cases, the Audiencia Nacional, has very specific powers and works closely with police, often combing social media accounts and other sites for potentially offensive content.

“[In Spain] it’s not necessary to prove that the expression in question could incite the committing of the crime,” Ramírez says. “Just the fact that there is a bad intention in the expression, that’s enough for the conviction.

“That’s a low bar,” he says. “We should require more.”

Many of the cases against those accused of glorification of terrorism rest on Articles 578 and 510 in the penal code, which the current government broadened in 2015 to include social media content. This gives more weight to the interpretation of individual judges, according to Ramírez.

“Even expressions against the police and other state institutions have been considered hate speech,” he says. “That has nothing to do with the origin of hate speech, which was intended to protect vulnerable groups. But now it’s a category intended to protect the state and that’s wrong.”

The Spanish government, wary of being seen to meddle in the judiciary, has kept its distance from the cases of the condemned rappers. But Interior Minister Juan Ignacio Zoido appeared to endorse the courts’ decision regarding Valtònyc, the 24-year-old sentenced to three years in jail in February.

“We have to fight intolerance,” Zoido said at the time. “For that reason, we have a series of legal weapons. And in the end, it’s the corresponding institutions which must decide.”

Ghosts of Spanish terror

Terrorism cast a dark shadow over the lives of many people of Zoido’s generation.The Basque separatist group ETA killed more than 800 people during a four-decade campaign of violence that only officially ended in 2011. GRAPO — a Marxist anti-capitalism group calling for Spain to become a Republican state — meanwhile, claimed over 80 victims between 1975 and 2006.

The threat of radical Islamic terror now dominates government anti-terror strategy. But the recent spate of cases against Spain’s controversial rappers shows the country’s judiciary has not yet let go of the fear of ETA and GRAPO.

“There’s no armed struggle in Spain now, the only dissidence is in the form of opinions,” Valtònyc says backstage at a theater in central Madrid, where he is about to take part in a debate on freedom of speech with Hasél.

“The Audiencia Nacional doesn’t have anything to do now. But it has to be seen to be doing something.”

The lyrics that got Valtònyc into trouble mentioned killing a local politician with a nuclear bomb, hanging the king in a public square and blowing up a bus full of conservative politicians. But although he sports a tattoo of a Kalashnikov rifle on his forearm, Valtònyc is soft spoken and comes across as more of a bewildered victim than an enraged agent provocateur.

“They’re songs, they’re not pamphlets or op-eds,” he says of the incriminating evidence that could soon send him to prison if a final appeal before the constitutional court fails. “They’re songs and supposedly songs have a margin of creative license. You can’t take them too seriously.”

Valtònyc and others point to the fact that the number of those convicted for glorifying terrorism or humiliating terrorism victims has quintupled in recent years. There have been 114 convictions, most of them ETA-related, since the group announced its permanent cease-fire in 2011.

The judiciary’s focus points to the long-lasting trauma ETA inflicted on the country and comes as many — mainly right-wing — politicians insist the group still exerts influence over Spanish society.

In 2016, for example, two puppeteers spent five days in jail in Madrid for staging a children’s show in which one of their puppets held up a placard that read: “Long live Al Qaeda-ETA.” And on Monday, the trial began for eight young people from the town of

Alsasua in northern Spain facing terrorism-related charges for theirinvolvement in a bar brawl with two civil guards. The Audiencia Nacional has linked the fighting to ETA-style intimidation. Three of the accused have spent a year and a half in jail ahead of the trial.

Among those lobbying for Spain’s judiciary to keep up the pressure are influential terrorism victims’ groups. The governing Popular Party (PP) has traditionally been seen as close to the most powerful among them, the Association for Victims of Terrorism (AVT).

The government funds AVT through the state budget — a privilege victims of the Franco dictatorship do not enjoy — and Madrid’s unremittingly hard line on ETA despite the group’s abandonment of violence seven years ago is at least partly due to the association’s campaigning.

AVT is supportive of the recent rash of convictions of artists and others on terrorism charges. “The right to freedom of expression, which is in our constitution, like all fundamental rights, has limits,” says Antonio Guerrero, a lawyer for the organization. “No fundamental right is absolute.”

Offensive tweets and songs can exacerbate the suffering of terrorism victims, Guerrero claims. “These are people who have suffered directly,” he says. “Not always, but in many cases, when the victim hears about these kinds of expressions, they can relive the pain of their own experience.”

Not all victims agree. In 2002, Eduardo Madina, a member of the Basque Socialist Party (PSE), had his leg blown off by an ETA car bomb. He was 26 at the time.

Madina was the subject of one of the 2015 tweets that led to César Strawberry’s conviction on terrorism charges. The offending post read: “Street Fighter, post-ETA: Ortega Lara versus Eduardo Madina,” referring to José Antonio Ortega Lara, a far-right politician who was kidnapped by ETA for over a year in 1996-1997.

At the time, Madina seemed more irritated than upset: “It’s disappointing,” he said. “It’s a crap joke.” Madina says every case should be treated separately. The “reversal in terms of freedom of speech” in recent years is worrying, he adds.

‘Jódete burgués’

At Hasél’s concert in southern Madrid, a crowd is gathering. Fittingly, given his politics, the local chapter of the communist party backs onto the venue. Inside the bar, the sea of mullets and dreadlocks suggests the audience shares the rapper’s leftist, punk-inspired ideals.

Some admit they aren’t fans of Hasél’s music but came to offer their support in the wake of his recent conviction.

“Pablo Hasél always seemed a bit extreme to me, but I understand why he’s so angry at society,” says Concepción Gallego, a woman in her forties who has come to the show with her husband and daughter.

“This guy’s lyrics, perhaps some of them are hard to digest, but you shouldn’t take them all literally,” she says. “What he’s trying to do is wake people up.”

A few moments later, Hasél takes to the stage in a red soccer shirt, spitting out verses to a pre-recorded backing track. In one of his songs, “Jódete burgués” (“Fuck you, bourgeois”) he name checks Fidel Castro and Palestinian revolutionaries and vows to “attack the fascist state.”

The Audiencia Nacional, the court that condemned him, is just a few miles up the road, but it may as well be light years away.

Let us, democratically engaged citizens decide what is realistic and possible. So let our realistic, moderate mission be that, together let’s fight to change the world.

Phillip Kelly, “You are all Northern Ireland now”, OpenDemocracy, 22 d’abril de 2018, https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/philip-kelly/you-are-all-northern- ireland-now

I was born in Belfast. My parents came from the red white & blue side of the divide. But long before I was born they rejected their communal identities and embraced Marxism and became proud Irish Republicans. My teenage rebellion was merely to be more Marxist, more republican than my parents.

So after a lifetime of activity on the fringe, ineffectual left, when I decided to join a political party, which would a Marxist, Irish Republican chose? Well, I joined the UK Labour Party. I joined to vote for Jeremy Corbyn, as I believe a movement built around the politics of Corbyn can be transformative not just for you here in the UK, but for the people of Ireland and all of Europe.

So to DiEM. I became active in DiEM 25 very early, why? Because it is the correct response to a crisis that requires a transnational response, a realistic but radical alternative to the failing logic of a neo-liberalism which is consuming itself. For decades the so called “centrists” the liberal elite have been sleepwalking toward the abyss. Today the Far Right are positively goose-stepping us over the edge. Let me again reference Ireland. The popular TV show, Game of Thrones is filmed in Northern Ireland – a story of walls & threats from the “other” beyond the wall(I say this having never watched an episode). Game of Thrones used the ominous title WINTER IS COMING on many a billboard to promote the show. When we look at the political map of Europe, or the election of Trump or the coup in Brazil, then we can see that everywhere neoliberalism’s marriage of convenience to democracy is ending in divorce. Winter is coming.

Yesterday in Belfast, I visited a place called Writers Square, to reflect on another group of people who sensed Winter was coming to Europe, for in that square in Belfast there is a small monument dedicated to the memory of the volunteers who left Ireland to fight for democracy in Spain during the civil war. So on arrival in Sheffield today, the first thing I did was to take a sunny walk from the train station to Sheffield town hall and the Peace Garden and there I gazed at a stone plaque remembering those who left their home city here to take their stand, to take their place on the barricade against the rise of fascism.

Syriza was as Yanis has stated, the canary in the mine, elected to oppose austerity. Then a referendum to reaffirm the desire of Greek citizens to say enough is enough was ultimately crushed by brutal forces. So today, to combat this brutal inhuman force of globalisation we must rebuild a new sense of internationalism. To understand, like those volunteers who left many different cities that we are all part of one struggle. Today from the streets of Athens, to the Paris suburbs, to refugee squats in Rome, from Sheffield to Belfast, we all need to stand in unity against the coming winter.

I supported DiEM25 and campaigned for REMAIN: more specifically I debated against the LEXIT argument, I argued that the referendum was merely a choice between two visions of neoliberalism, that LEAVE was like trying to escape the darkness by closing your eyes. However, in or out, as progressives, our task remains monumental and the same, we must save Europe from disintegration. The EU is a battlefield: it is our Winter Palace.

So today, as an Irishman standing here in Sheffield it gives me no pleasure to say that you are all Northern Ireland (NI) now. The post BREXIT landscape sees two rival blocs with totally different, seemingly irreconcilable national aspirations. Welcome to my world. The effect of BREXIT in NI is stark. NI remains a polarised and divided society. The city I left is still itself partitioned in many areas by the peace walls, walls actually built to keep two communities separate. They will soon have stood for nearly 50 years: the Berlin Wall lasted less than 30.

NI voted REMAIN, 56% REMAIN, every ‘border constituency’ voted REMAIN. BREXIT has helped bring the border back to the top of the political agenda and as a result, political discourse is polarising.

This is not helped by the fact that a Tory government, whose callousness is only matched by its ineptitude is kept in power by a grubby tax payer funded £1.2 billion deal with 10 Irish MPs (they won’t like me saying that) of the DUP.

This arrangement is helping undermine power sharing and the Good Friday Agreement in NI. So why does the Good Friday Agreement matter? The UK Withdrawal Bill has hit an impasse. An issue that was utterly absent from the mainstream referendum debate. Many BREXITEERS espoused TAKE BACK CONTROL OF OUR BORDERS. Now the government BREXIT process is derailed by trying to avoid or fudge a border that the English had long forgotten the UK had.

So David Davis and other great minds have the impossible task of untangling their own knotted mess of mutually incompatible demands, to leave the Customs Union & single market while having no hard border in Ireland & simultaneously refusing any “special arrangements” for NI. Who better than David Davis for such a task we may ask?

Senior Tories are now calling the Good Friday Agreement irrelevant & openly attacking it. Some say the Irish Government are stooges of Sinn Fein in trying to use the instability to advance the cause of Irish unity. Others accuse the EU of playing up the border as a means to derail BREXIT. None of these ill conceived notions grasp the reality of the situation and they make any possible mitigation seem even more remote.

The Good Friday Agreement is far from perfect but it represents the start of a long necessary process. Far from perfect, yes but in conflict to wait for a perfect peace can only mean unending conflict. BREXIT represents an existential threat to the entire concept of a shared NI. As such we must see our inter dependence.

So let me return to the comrade in the audience, whose question was – is DiEM Utopian? Yes. Because for too long the lobotomised politics of the “moderates” or “centrists” has had no vision, they have been the midwives of crisis. Yes we protest the current failure, but we are building, together, a credible and radical alternative. Let me quote Che

Guevara, “be realistic – demand the impossible” for we should know that our enemies cannot lay claim to what is possible and they cannot own reality or the future. James Connolly, born in Scotland, who fought the cause of workers in the USA and who ultimately died, shot by a British firing squad after the Easter Rising, said “for our demands most moderate are, we only want the earth”.

Let us, democratically engaged citizens decide what is realistic and possible. The residents of Grenfell Tower formed a residents' group and highlighted their safety concerns and many, having been ignored, died in an inferno. Were their demands unrealistic? Is it unrealistic that housing should be a human right, or education free and open to all? Is it unrealistic to have access to health care that is not undermined by relentless privatisation? Is it unrealistic to say that Foodbanks are not the sign of a caring society but an indictment of a failed system that sees only growth in obscene inequality?

Let me finish by saying this, urgency yes, but it is never too late. As Yanis has said “there is no final victory or final defeat.” I’m proud to share this barricade against the coming winter with people like you. Ken Loach, DiEM’s own, a crusading film maker and activist, directed the film 'Land and Freedom'. It was a story about a volunteer who fights in the Spanish Civil War. The film ends with his letter home to his girlfriend and he says “had we succeeded here, and we could have done, we would have changed the world”. So let our realistic, moderate mission be that, together let’s fight to change the world.

Carlo Clericetti, “Che si può fare con questa Europa?”, MicroMega, 23 d’abril de 2018, http://temi.repubblica.it/micromega-online/che-si-puo-fare-con-questa-europa/

Quando Sebastiano Fadda mi ha parlato di questo seminario ho pensato due cose. La prima, che questa fosse un’ottima iniziativa. E’ in corso un dibattito sulla riforma dell’Unione che dovrebbe essere varata entro il prossimo anno, le proposte di cui si discute avrebbero – se approvate – pesantissime ripercussioni sulla nostra situazione, ma in Italia di questo problema quasi non si parla: molto poco a livello di economisti, niente del tutto in ambito politico, dove ci si accontenta di dichiarazioni generiche per lo più di fedeltà all’Europa, come se qualsiasi altro problema fosse secondario e poco rilevante.

La seconda cosa che mi è venuta in mente è che il titolo di questo seminario è in un certo senso programmatico (come salvare l’Unione), mentre io lo avrei preferito più problematico: bisogna salvare l’Unione? A quali condizioni? E sono praticabili queste eventuali condizioni?

Il fatto è che quando abbiamo deciso di legarci all’Unione in un modo da cui è arduo tornare indietro, ossia quando abbiamo firmato il Trattato di Maastricht e aderito all’euro, per la gran parte degli italiani – e tra questa gran parte mi ci metto anch’io – non era abbastanza chiaro che cosa stavamo facendo. Lo era per la classe dirigente che a quell’adesione ci ha portato, persone come Guido Carli e Romano Prodi, per fare i nomi di due dei protagonisti principali. Che non ci avevano spiegato, però, che non stavamo solo facendo un passo utile al mantenimento della pace in Europa e a un miglior funzionamento dell’economia (e su questa seconda cosa c’è molto da discutere). Sono certamente obiettivi fondamentali , ma con Maastricht e l’euro noi stavamo facendo anche un’altra cosa altrettanto importante: stavamo aderendo a un modello sociale diverso dal nostro. E di questo non si è parlato affatto. Non si è discusso se il passo che stavamo facendo fosse compatibile con la nostra Costituzione, se elevare a principi inderogabili il controllo dell’inflazione, la concorrenza, il divieto per lo Stato di intervenire nell’economia, l’adesione a regole meccaniche – e peraltro arbitrarie – per ciò che riguarda la finanza pubblica, se tutto questo non comportasse mettere in secondo piano quegli altri principi che sono nella prima parte della nostra Costituzione: il diritto al lavoro, il diritto a una retribuzione dignitosa, il dovere per la Repubblica di rimuovere gli ostacoli che limitano di fatto l’eguaglianza dei cittadini. Senza dimenticare ciò che si dice già nel primo articolo, cioè che la sovranità appartiene al popolo: gli appartiene ancora?

Oggi che le conseguenze di quelle scelte si sono manifestate non si può eludere il problema: siamo d’accordo sulla scelta di quel tipo di modello sociale, diverso da quello prefigurato dalla nostra Costituzione, oppure no?

Ne consegue un’altra domanda. Se non siamo d’accordo, dobbiamo porci l’obiettivo di uscire non solo dall’euro, ma anche dall’Unione?

Qui possiamo tornare all’interrogativo posto dal titolo del seminario. Che cosa bisogna cambiare per salvare l’Unione? Solo che ora ce lo stiamo ponendo dopo aver delimitato il contesto in un modo diverso.

Le regole dell’Unione non si possono cambiare. Non si possono cambiare perché qualsiasi modifica dei Trattati richiede l’unanimità, e pensare di raggiungerla su modifiche che si proponessero di trasformare il modello sociale di Maastricht è semplicemente irrealistico. E’ stato da poco diffuso un documento di otto paesi del nord e dell’est che boccia persino i modesti aggiustamenti, che nulla cambierebbero delle linee di fondo, proposti dalla Francia, e riafferma che devono essere rispettati in pieno i parametri sulla finanza pubblica.

La riforma della governance europea di cui si sta discutendo finge di essere un dibattito su come arrivare alla condivisione dei rischi finanziari. L’unione bancaria prevedeva che si realizzasse un fondo europeo di garanzia dei depositi, che non è mai stato realizzato perché alcuni paesi – Germania in primis – paventano di dover pagare per i dissesti altrui. Naturalmente non dicono ai loro cittadini che finora a pagare per i dissesti altrui è stata l’Italia, che ha partecipato al fondo che ha socializzato i crediti inesigibili delle banche francesi, tedesche e olandesi con la Grecia e ha finanziato le ristrutturazioni bancarie spagnola, portoghese, irlandese e cipriota. Si guarda ai potenziali rischi futuri e si afferma che è necessario spezzare il legame tra rischio bancario e rischio sovrano, dovuto al possesso di titoli pubblici del proprio paese da parte delle banche.

Ora, lasciando da parte il fatto che il rischio sovrano è dovuto a eventuali incertezze sulla permanenza nell’euro, come si è visto nel 2011-12, questa “condivisione dei rischi dopo la riduzione dei rischi” ricorda tanto la flexsecurity: intanto facciamo la flessibilità, poi penseremo alla sicurezza. Si è visto come è andata a finire. Ma il problema è soprattutto un altro: la via individuata per separare il rischio sovrano dalle banche, ossia limiti al possesso di titoli nazionali e attribuzione di un coefficiente di rischio presumibilmente uguale al rischio-paese, è tale da far concretizzare quel pericolo di crisi che invece oggi è assai remoto; e comunque provocherebbe alle nostre banche drammatici problemi per rientrare nei ratios di vigilanza, mentre il mercato verrebbe inondato dai nostri titoli di cui devono disfarsi provocando, in questo modo sì, una crisi del debito. Non avrebbero invece problemi le banche tedesche e francesi, paesi i cui titoli sono valutati come sicuri.

E’ esattamente l’opposto di una strategia sensata: la condivisione del rischio farebbe sì che il rischio non ci fosse più, come ha platealmente dimostrato il “whatever it takes” di Mario Draghi. Ma è una frase che un tedesco non avrebbe mai pronunciato e le riforme prefigurate dal documento della Commissione, ma anche dall’intervento dei 14 economisti tedeschi e francesi, seguono appunto la logica “tedesca”.

Di riforme di altro tipo, sia riguardo al problema dei debiti pubblici, anche senza trasferimenti di risorse tra paesi, sia di strumenti per dotare l’Unione di una capacità fiscale o di strumenti per stimolare la crescita, ne sono state proposte innumerevoli. Nessuna di queste è stata presa in considerazione. E’ quindi chiaro che il problema non è né tecnico né economico, ma puramente politico. Viene rifiutata qualsiasi iniziativa non solo tesa ad utilizzare l’intervento pubblico come stimolo dell’economia, ma ancor di più

se avrebbe l’effetto di alleviare il peso degli aggiustamenti richiesti per i paesi più in difficoltà. Devono essere tenuti sulla corda, sempre sotto la minaccia di qualche crisi, in modo che attuino le mitiche “riforme strutturali” che altrimenti sarebbero difficili da far approvare. Che questo provochi, una tornata elettorale dopo l’altra e in tutti i paesi membri, una crescita delle forze politiche che si oppongono a questo sistema, viene del tutto ignorato. Nel frattempo viene permessa una concorrenza fiscale che erode le risorse necessarie al funzionamento degli Stati e si fa procedere la privatizzazione degli istituti del welfare e dei servizi pubblici.

Una implosione dell’Unione non si può escludere. La causa scatenante può essere politica, cioè il prevalere di forze anti-sistema in uno o più dei paesi membri, oppure una nuova crisi finanziaria che forse il prossimo presidente della Bce non saprebbe padroneggiare come è riuscito a Draghi. Ma non si possono escludere nemmeno motivi di politica internazionale. Abbiamo appena assistito a una iniziativa militare della Francia sulla Siria, non concordata e nemmeno discussa a livello europeo. Il che, tra l’altro, dimostra che il progetto di difesa comune al momento può al massimo servire a qualche accordo in campo industriale, ma è totalmente privo di una base politica.

In questa situazione, continuare ad inventare le ennesime soluzioni tecniche evidentemente non serve. Fondamentale sarà bloccare le modifiche ai trattati suscettibili di danneggiarci. A proposito della disciplina del bail-in, un esponente del maggiore partito di governo raccontava che l’Italia aveva resistito, “ma poi, alle 3 e mezza di notte, abbiamo dovuto cedere”. E perché mai? Per non fare brutta figura? Se è così, in futuro dovremmo essere capaci di fare figure anche bruttissime, ma di certo non accettare accordi a nostro sfavore. Vari paesi, in passato, hanno utilizzato la formula dell’opt-out rispetto ad accordi anche molto importanti, dall’adozione dell’euro (l’avessimo fatto anche noi!), al Fiscal compact, a Schengen. Il Regno Unito era campione europeo di opting-out, per esempio. Sarà bene tener presente questa possibilità.

Quello che bisogna fare è cercare di riguadagnare gradi di libertà, dove possibile e ogni volta che sia possibile. Sottoporre al vaglio costituzionale le decisioni europee prima di recepirle nella nostra legislazione: lo fa la Germania, non si vede perché noi no. Porre con forza il problema di un minimo di armonizzazione fiscale, mettendo fine alla concorrenza scellerata su chi fa pagare meno tasse alle imprese (e ai ricchi). Fare una nostra politica, quella che riteniamo più corretta, anche se questo dovesse farci entrare in conflitto con le regole europee, sia quelle del Fiscal compact, sia altre emanate con direttive che riteniamo sbagliate. Certo, tutto questo si può fare se avremo un governo serio, che avvii una politica economica coerente e che non butti i soldi dalla finestra. E questa, in una situazione di per sé difficile, è forse la cosa più difficile di tutte.

François Musseau, “Et si Manuel Valls jouait milieu droit à Barcelone?”, Libération, 20 d’abril de 2018, http://www.liberation.fr/planete/2018/04/20/et-si-manuel-valls-jouait- milieu-droit-a-barcelone_1644763

Manuel Valls, futur maire de Barcelone ? Une hypothèse improbable mais pas impossible. Jeudi, aux «Desayunos de TVE», le grand programme d’actualité télévisée de la chaîne publique, l’ancien Premier ministre français, léger collier de barbe poivre et sel et décontracté, a confirmé une rumeur qui courait depuis plusieurs jours : oui, il envisage de se présenter aux municipales de mai 2019 dans sa ville natale. Un scrutin qui se tiendra pile un mois avant les Européennes. «Je vais y réfléchir», a-t-il dit. Une façon, selon lui, de rester fidèle «à ses origines». Avec ce que les médias espagnols voient comme une quasi-annonce, Manuel Valls, né à Barcelone, ayant grandi à Paris et naturalisé français à sa majorité, concrétise son implication croissante, ces derniers mois, dans les affaires espagnoles.

Et tout particulièrement dans le débat très sensible, dont la justice est désormais au centre, du défi sécessionniste en Catalogne et ses multiples revers. L’ancien Premier ministre français a clairement choisi son camp : celui de la constitution espagnole, «l’une des plus démocratiques du monde», et contre l’aventure indépendantiste : «Il n’y a pas de possibilité que la Catalogne sorte de l’Espagne.» Et ce, pour une raison avant tout historique : «Le nationalisme apporte la guerre», a ajouté l’ex-socialiste dans une référence au discours de François Mitterrand devant le Parlement européen en 1995. L’ex-socialiste, aujourd’hui député de l'Essonne apparenté à La République en marche (LREM), pousse donc un peu plus loin son implication politique dans la région qui l’a vu naître en août 1962. Ainsi, le 16 décembre 2017, il s’était rendu à Barcelone pour un meeting de soutien à Inés Arrimadas, candidate de Ciudadanos («Citoyens», un parti de centre droit) aux élections catalanes convoquées par Madrid après la crise du référendum d’autodétermination organisé par les indépendantistes au pouvoir. Le 18 mars, on a ensuite pu voir Valls manifester aux côtés des dirigeants de la Societat Civil, une organisation catalane qui se mobilise pour éviter à tout prix une «partition» du pays, et ce, au nom d’une bonne moitié des 7,5 millions d’habitants opposés à la sécession.

En Espagne, renouveau patriotique espagnol

Si Valls concourt à ce scrutin local, ce sera sous la bannière de Ciudadanos, la formation politique orange née en 2005 à Barcelone pour contrecarrer «le nationalisme obligatoire». Son leader, Albert Rivera, préside désormais un parti de dimension nationale, dont l’envolée fait de lui le favori des prochaines élections générales, devant même le Parti populaire de Mariano Rajoy au pouvoir. En Espagne, l’ancien maire d’Evry (2001 et 2012) a donc suivi le même chemin que celui pris en France : à Paris il a quitté la famille socialiste pour se rallier à Emmanuel Macron ; de ce côté-ci des Pyrénées, il se situe bien loin des socialistes espagnols en pleine crise d’identité et de leadership également mais dont Valls vantait il y a encore peu de temps les mérites. Depuis quelques semaines, l’ancien Premier ministre a manifesté son adhésion à Ciudadanos. L’idéologie libérale-centriste de ce parti (qui propose de dépasser le clivage gauche-droite) et son

leader Rivera (qui se dit «très proche» de Macron) ont tout pour lui plaire. Rien d’étonnant à ce que Ciudadanos lui ait publiquement demandé de se présenter sous leur étendard orange, après l’avoir sondé en privé.

Le débat identitaire, qui déchire sa terre natale, stimule tout particulièrement Manuel Valls, désireux en outre de se réinventer un destin politique sous une autre latitude, dans un autre contexte. Ciudadanos et Albert Rivera ne pouvaient que le séduire : le mouvement est devenu le symbole du renouveau patriotique espagnol. Depuis la crise catalane, une bonne partie de l’opinion a senti que l’audace anticonstitutionnelle des sécessionnistes catalans menaçait l’intégrité de leur pays et que l’heure était venue de manifester leur orgueil national, débarrassé de l’historique mauvaise conscience franquiste.

C’est ce qui explique la nuée de drapeaux nationaux qu’on peut voir accrochés aux balcons dans toutes les villes du pays. D’où aussi l’essor spectaculaire de Ciudadanos, premier parti dans les sondages, et vainqueur des législatives de Catalogne en décembre – même si, en nombre de sièges, la coalition sécessionniste l’a emporté. Dans son pays natal, Valls parie sur une formation à qui tout sourit. Et à qui il manquait un bon candidat pour Barcelone, une place forte dirigée par la pro-Podemos Ada Colau (gauche alter) qui ne cesse, elle, de faire les yeux doux aux séparatistes.

En France, un symbole européen

Les derniers proches de Manuel Valls à Paris et en Essonne sont très peu à avoir été mis dans la confidence. Certes, ils ont suivi l’engagement de leur patron dans la bataille catalane et ses interventions publiques, en campagne, de l’autre côté des Pyrénées. Ils ont aussi observé les nombreux allers-retours du député de l’Essonne entre Paris et Madrid ou Barcelone pour y rencontrer et travailler avec les dirigeants de Ciudadanos. «Il y a quinze jours, il m’a expliqué que ce parti cherchait des personnalités pour sa campagne, fait savoir Francis Chouat, le maire d’Evry. Il m’a dit que ça pouvait s’étudier mais trouvait ça surtout très drôle d’être sollicité comme cela.» Son entourage rappelle ainsi «l’engagement européen» de Valls et sa conviction que se joue à Barcelone et en Catalogne l’avenir des Etats-Nations du Vieux continent.«Rien ne le prédestinait à s’engager dans la campagne après le référendum d’indépendance, poursuit Chouat. Il a eu les chocottes que la situation là-bas dégénère, que le gouvernement espagnol ne soit pas en mesure de maîtriser le processus et que cela se répercute sur d’autres pays en Europe.»

Pour autant, ce très proche de l’ex-chef du gouvernement ne le voit pas forcément aller au bout du projet : «Sur ce qu’il fera vraiment, je n’en sais strictement rien. Déjà, sur un plan pratique, je ne suis pas sûr qu’il ait la double nationalité et puis il a un mandat parlementaire et il ne m’a jamais dit qu’il souhaitait s’en défaire.» Un autre de ses soutiens salue le «challenge» possible : «Qu’est-ce qui d’ordinaire s’offre aux anciens Premier ministre de la France, qui sont souvent un peu tricard lorsqu’ils sortent de Matignon ? questionne-t-il. Un rôle de vieux sage ? Un strapontin au Quai d’Orsay ? Qu’un ancien Premier ministre d’un pays se porte candidat dans une grande ville européenne d’un autre pays, c’est l’Europe dans cinquante ans ! C’est quelque chose d’atypique qui peut aussi plaire !»

Il n’en demeure pas moins que ce parachutage transnational est aussi très risqué. Certains membres de son ancienne équipe rappellent qu’en tant que chef du gouvernement français, Valls a toujours revendiqué ses origines catalanes, son attachement à son «club de cœur», le FC Barcelone, dont l’hymne a été composé par son grand-père. Ils rappellent aussi son meeting, en trois langues (français, catalan et espagnol castillan), en mai 2014 en pleine campagne européenne, aux côtés de l’allemand Martin Schulz, alors candidat des sociaux-démocrates européens à la présidence de la Commission. «Il avait fait salle comble !» se rappelle un ancien du voyage. Lequel, lorsque Valls est retourné à Barcelone il y a quelques mois, dit aujourd’hui avoir senti son envie de s’impliquer davantage dans la politique catalane : «Je l’ai vu venir du fond de la steppe, dit-il. Manuel est à la fois dans l’émotion (c’est sa terre natale) mais aussi dans la raison (le challenge européen)». «Qu’on l’apprécie ou pas, c’est ce qui fait le charme de Manuel, vante Chouat. La personnalité de Valls est de ne jamais l’attendre là où il va aller.»

Elsa Artadi, “Hem entrat en la ratera on volien que entréssim i hem de sortir-ne”, Vilaweb, 25 d’abril de 2018, https://www.vilaweb.cat/noticies/elsa-artadi-hem-entrat-a-la- ratonera-on-volien-i-hem-de-sortir-ne/

Manquen ben poques setmanes per a saber si al Principat hi haurà un president o bé si hi tornarà a haver eleccions. El 22 de maig és el termini per a convocar automàticament uns nous comicis. La majoria parlamentària provarà d’investir Puigdemont amb la reforma de la llei de presidència acabada d’aprovar. Però és més que previsible que l’estat espanyol hi faci boicot. Parlem amb Elsa Artadi, cap de files de Junts per Catalunya i un dels noms que més sona per a una presidència provisional si falla l’operació Puigdemont. Ens parla d’aquesta possibilitat, de l’error d’haver estat més centrats en la repressió que a construir la República, del canvi de paradigma del camí cap a la independència, de la necessitat de sortir de la ratera, del sentit de la desobediència i la confrontació, de la manca d’horitzons de l’independentisme i del seu camí cap a la consciència i la determinació per a construir un estat a Catalunya.

—Esteu preparada per a ser presidenta?

—La meva investidura no és damunt la taula. Encara tenim Jordi Sànchez com a candidat. Ara modifiquem la llei de la presidència i esperem que pugui entrar al pròxim ple, que ha de ser dijous o divendres. La nostra idea és investir el president Puigdemont.

—I quan ha de ser això?

—De seguida que es publiqui la llei. Primer hi ha l’aprovació al ple del parlament, després l’ha de signar Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaría i llavors s’ha de publicar i entrar en vigor l’endemà. Intentaríem fer la investidura aleshores si hi ha marge per a fer-la. A partir d’aquí, un dels objectius importants de la legislatura és restablir el govern que hi havia, començant pel president Puigdemont. Per tant, tots els forats que trobem, totes les maneres possibles que ens acostin a aquest objectiu sempre hi treballarem.

—Què passarà si la llei és suspesa pel Constitucional espanyol?

—Per a impedir una llei primer l’has haguda de publicar i, per tant, s’ha de sancionar abans. Per tant, tenen dues opcions. O prevaricar i no signar una llei que surt del Parlament de Catalunya –creiem que això no passarà– o bé abusar del poder i dur-la al Constitucional amb la prerrogativa de suspendre-la cautelarment. La cosa pot anar per aquí. També hi ha la tercera via, la de la dignitat, i reconèixer que el parlament és sobirà per a aprovar lleis. Seria la més normal.

—Però la menys habitual, també.

—Correcte, malauradament sí.

—I aleshores el ple per a la investidura s’ha de fer automàticament després de la publicació?

—Sí, quan el convoqui el president del parlament.

—Si tot això falla, quina opció hi ha prevista?

—Nosaltres no desistirem mai de fer la investidura del president Puigdemont i sempre hem dit que anirem pas a pas. Ara som en aquest punt. Abans no hi arribem, Jordi Sànchez continua essent candidat i s’hauria de fer un canvi. Nosaltres ens mourem segons allò que ens trobem. No volem repetir les eleccions, però com que tampoc no podem descartar que ens impedeixin de fer govern perquè ja hem intentat quatre investidures que no ens han permès, anirem prenent decisions a mesura que passin els fets. Ens trobem en uns mesos en què el terreny de joc canvia molt ràpidament, d’una manera molt dramàtica. Per tant, haurem de veure què ens trobem.

—Abans de repetir eleccions, s’intentarà fer un govern sigui com sigui?

—Ja hem intentat fer govern quatre vegades. És evident que Junts per Catalunya té la voluntat de fer govern. Des del 30 de gener, que va ser la primera, fins a la darrera, fa dues setmanes, quan el jutge Llarena va decidir que hi havia no sé quins drets que havien de prevaler sobre els drets polítics de Jordi Sànchez sense emparar-se en cap article de cap codi. Per tant, ara ja ens podem esperar qualsevol cosa. La interlocutòria d’aquell dia era extremadament sorprenent, perquè ell justificava que hi ha uns drets col·lectius que estan per sobre de les llibertats i els drets individuals. Això sona una mica dictatorial, oi? I ho justificava dient que el problema és que a Catalunya hi ha gent independentista, que n’hi ha hagut sempre. I l’altre motiu que donava era el programa electoral de JxCat, que diu que es vol constituir Catalunya com una república. Ja ho sabien, ens van deixar presentar i no ens van il·legalitzar, només faltaria! Per tant, ens trobem en una situació una mica surrealista. Anirem avançant, però no sabem quina serà la reacció de l’estat espanyol a cada passa que fem. Cada dia ens sorprèn.

—No hi ha cap indici que acceptin un candidat que no estigui assenyalat?

—No tenim indicis d’això. L’últim és la interlocutòria del jutge Llarena, que diu que el problema de Jordi Sànchez és que és integrat a JxCat. Per tant, ens posa a tots en la situació de demanar-nos què li passarà al següent que vulgui ser investit. Nosaltres ens plantegem i ens preguntem d’una manera molt honesta què passarà amb el pròxim candidat, perquè la deriva de l’estat espanyol és molt preocupant. I no és preocupant en l’àmbit personal, el problema no és que tinguem por de què li pugui passar a una persona en l’àmbit particular, que és molt dramàtic. El problema és a quina deriva autoritària ens abocarà el pròxim intent d’investidura, el pròxim moviment de sobirania del Parlament de Catalunya.

—S’intentarà fer la investidura de Puigdemont quan la llei deixi d’estar suspesa pel TC?

—Sempre que puguem, intentarem fer la investidura del president. Ara, més endavant… el nostre compromís és total.

—La solució és investir un president provisional fins que la llei deixi d’estar suspesa?

—Ja ho veurem, ja ho veurem.

—Estem atrapats en tot això. Cada pas que fem, tots pendents de si el deixen fer o no el deixen fer. Això com es pot superar?

—És clar, per això hem de parlar més de com fem República i no de com recuperem les institucions. Estem en una situació en què és important recuperar les institucions, parlar de com fem accions antirepressives, de com denunciem la situació de la deriva autoritària que tenim a Catalunya i a l’estat espanyol. És important parlar de tot això. Però encara és més important que no parlem només d’això. Hem entrat en la ratera on volien que entréssim, de parlar només de la investidura, de recuperar les institucions i dels efectes del 155 i hem de sortir-ne. No podem parlar només de la política repressiva que ens apliquen i de com nosaltres reaccionem. I tot això és molt important i és evident que no ho podem treure de la nostra ment i de les nostres polítiques, però l’objectiu no és aquest.

—Quin és l’objectiu?

—L’objectiu no és fer govern, no és investir una persona o una altra. L’objectiu és fer República i, per tant, hem de mirar tot allò que ens porta a fer República, des de la internacionalització, el Consell de la República, el procés constituent, les polítiques socials que fem, l’enfocament de la legislatura des de la Generalitat, però també quin rol té el parlament… Tots aquests altres elements i molts més. Què podem fer des de la societat civil, com ens podem ajudar, tots aquests elements han d’estar al servei de l’objectiu de fer República. Hem de centrar els nostres esforços a començar a enterrar tots aquests elements que a vegades han estat moneda de canvi en una negociació i començar a caminar. El país demana que fem efectiva la República. El cercle com es trenca? Es trenca caminant. No podem estar només llepant-nos les ferides, que és important i ho hem de fer, sinó que hem de continuar el nostre camí i hem d’avançar cap a la República.

—I deixant d’acatar?

—Deixant d’acatar quan calgui deixar d’acatar. Des del nostre punt de vista entenem que no cal fer desobediència simbòlica, o potser sí en certs casos, però hem d’anar a una confrontació productiva. Per nosaltres què és la confrontació productiva? Doncs la internacionalització del cas català. El fet que el president Puigdemont sigui a Europa fent política i explicant-se, malgrat els riscs que ell corre com a persona. Però ell entén quin és el seu rol com a president de la Generalitat i per tant fa aquesta política. Desobeir, si té recorregut i funciona per anar caminant i fer avançar la República, sí. Si és una cosa estètica que no serveixi per a res, mirem la manera de cercar-hi solucions.

—No és urgent posar fi al 155?

—A nosaltres el 155 no ens ha agradat mai. I vull recordar que al president Puigdemont és el primer a qui no va agradar el 155 i que el 26 d’octubre va pensar a convocar eleccions si això feia que el 155 no s’apliqués. Per tant, em sembla que una de les persones que tenen més clar quin és l’impacte i com n’és de pervers perdre el control de les institucions és el president Puigdemont. Nosaltres entenem perfectament el cost que implica, parlem

amb els alts càrrecs que continuen al govern de la Generalitat, parlem amb els treballadors perquè són la gent amb qui hem treballat durant molt temps. Som coneixedors dels costs que han generat, d’acord. Però també hem de saber les implicacions que té replegar-se. Hem de valorar en tot moment quins són els costs i els beneficis i què ens durà abans a fer República.

—A la gent se li ha desdibuixat l’horitzó. No sap quin és el nou camí…

—És clar, s’ha desdibuixat perquè fins ara estàvem acostumats als fulls de ruta. Estàvem acostumats a dues coses: els fulls de ruta i els terminis. I es va plantejar un camí que ara sabem que no és el camí. Ep! Que ens ha aportat moltes coses, però ara sabem que no és el camí que hem de seguir. No és la desconnexió institucional de la llei a la llei. Això ens ha ajudat a fer moltes coses i el camí fet és increïble. Tenim el llegat immens del primer d’octubre, tenim moltes coses fetes, però ara l’envit és nou i hem de continuar avançant. Segurament ara hem de practicar la resiliència i els debats i després fer passos de manera coordinada i acordada, mostrant la unitat. Però és normal que hi hagi confusió perquè la gent estava acostumada a tenir fulls de ruta i terminis que ara no tenim. Hem estat excessivament centrats en la repressió i la investidura, i poc centrats a avançar cap a la República.

—L’estratègia ha estat fins ara més jurídica que no política?

—Ho dieu per la investidura de Jordi Sànchez?

—Per la de Sànchez i la de Turull, que es va precipitar perquè l’havien citat a declarar.

—Quan decidim de fer la investidura de Jordi Turull, no és per protegir-lo a ell. És evident que no el beneficiava, allò. Precisament era un desafiament polític. Igual que amb Jordi Sànchez. Quan tenim la resolució de l’ONU, posem aquella força al servei de la política. Mirem de posar tots els arguments i situacions jurídiques al servei d’una causa política. Ho capgirem. No hem estat condicionats pels advocats a l’hora de prendre decisions. Si més no, en el cas del nostre grup parlamentari. No hem condicionat allò que es podia fer o no es podia fer a la situació jurídica.

—I allò que es podia dir i allò que no es podia dir?

—Hi ha coses que consultem als nostres advocats. No podia ser de cap més manera, especialment el temps que els nostres consellers eren fora de la presó i tenien una amenaça al damunt. Tenim una relació fluida i treballem braç a braç amb els advocats. I no ens hem sentit limitats. I ens sentim menys condicionats ara que hem comprovat el resultat de les indagatòries judicials. Les últimes declaracions que van fer els consellers davant el jutge són clarament una aproximació política. Em va colpir la declaració de Turull, que va dir que al novembre havia tingut dubtes, però que ara el jutge Llarena li confirmava que era un pres polític. Hi ha hagut una transformació clara i evident. Abans dèiem que un dels objectius de la repressió era crear divisió i enfrontament. Però també volen fer por i suscitar dubtes i desconfiances. Per això és important de mantenir la posició política. Si acabes acceptant les amenaces i xantatges, t’empasses qualsevol actitud autoritària i dictatorial de vulneració de drets que són fonamentals. Hem arribat a un extrem que eren inimaginables fa uns anys. Hi ha una degradació democràtica fortíssima.

—I tot canvia molt sobtadament? Passen coses, com la detenció i alliberament posterior de Puigdemont a Alemanya, que canvien completament el panorama sense haver-ho previst…

—Recordo perfectament el dinar que tenia el dia que el van deixar sortir de la presó. Tres hores abans que em truqués l’advocat Gonzalo Boye per dir-me que necessitava diners. ‘Què passa?’, li vaig dir. Jo no entenia per què. Em va dir que necessitava setanta-cinc mil euros. I com que hi havia també la compareixença dels tres de Brussel·les, pensava que els diners eren perquè els imposaven una fiança de vint-i-cinc mil a cadascun. Era negatiu perquè eren mesures pitjors que l’altra vegada que s’havia emès l’euroordre. Però Boye em diu que no, que és per al president. Buf! Saltava d’alegria. Ni m’ho pensava que podia passar allò aquell dia. Teniu raó. Tot canvia molt de pressa. I també canvia quan et lleves un dia i sents el ministre Montoro dient que no hi ha hagut malversació. I l’endemà ens trobem una nova ràtzia repressiva amb detencions, o et trobes que es tornen a vulnerar els drets i les llibertats de la gent que porta samarretes grogues a un partit de futbol. I et poses les mans al cap i et demanes com pot ser que passin aquestes coses. És esperpèntic.

—És una muntanya russa. Emocionalment, deu ser difícil de mantenir-se serena.

—En el grup parlamentari parlem molt d’emocions també.

—Feu teràpia.

—És un grup de diputats que majoritàriament ens vam conèixer durant la campanya. Som tots molt nous. I vivim en una anormalitat. Potser per això ens és més fàcil d’obrir-nos i explicar-nos i compartir allò que sentim i allò que ens passa pel cap. Necessitem compartir la duresa del moment i com ens afecta emocionalment. Vam viure molt intensament les setmanes que vam tenir els consellers Rull i Turull entre nosaltres. I quan van entrar a la presó fa un mes, va ser un cop duríssim. Molt dur. Els trobem a faltar molt. Els seus llocs a les reunions de la direcció del grup continuen buits. I el seu despatx, també. Amb la seva fotografia. I tot això ens recorda per què som aquí. I ens recorda constantment què hem vingut a fer.

—Dóna força o espanta?

—Dóna molta més força. No els podem fallar. Si no continuem avançant, els estarem abandonant. Dóna força pel nivell de compromís que ha de tenir cadascú de nosaltres. Són un exemple per a nosaltres. Venien cada dia aquí al parlament des de primera hora. Haurien pogut quedar-se amb la família a casa seva. Hauria estat legítim. Tothom ho hauria entès i ningú no s’hauria demanat res. En canvi, van estar al peu del canó cada dia. En Rull sempre rient i fent broma, ja el coneixeu. En Turull, amb la seva ironia. Ens donen molta força. També ens en dóna el president Puigdemont quan l’anem a veure a Brussel·les i ara a Berlín. La seva determinació, la dignitat.

—I us porta a fer-vos preguntes? Què us pot passar? Què faré si em toca passar pel Suprem? Me n’aniré a l’exili?

—Jo no puc parlar pels altres diputats. Puc parlar per mi i per allò que comentem amb els altres diputats. I crec que no ens les fem aquestes preguntes. Jo no me les faig. No sé si és un mecanisme de defensa. Pensem més com avançar i fer avançar la República que no

si ens tocarà el rebre i què farem. Potser cadascú en parla a casa seva. No ho sé. Ens preocupa més com sortim de la situació actual.

—Sou independentista des de fa anys?

—No. Sóc de la nova fornada. Sóc del mainstream. És cert.

—Què us va fer canviar?

—No hi ha un moment concret. És una evolució lògica a partir de l’observació dels fets. És un procés de convenciment que es fa de mica en mica. A casa meva no eren independentistes. I jo tampoc, a l’escola. Lògicament, hi ha un trencament fort el 2010 amb la sentència de l’estatut. Això va passar a molta gent. És fruit de les experiències, les lectures, les converses… Diria que la meva experiència o el meu cas és força comú en la majoria dels independentistes d’avui. I cada vegada som més. Et trobes gent que no ho diries mai vestits de color groc de cap a peus.